El jutjat de primera instància número 103 de Madrid ha condemnat l’eurodiputat ultra Alvise Pérez a indemnitzar l’ex-ministre de Transports espanyol José Luis Ábalos amb 60.000 euros per haver publicat a X fotografies que van significar “una intromissió il·legítima en els seus drets a la intimitat personal i familiar.”

Així consta en una sentència, a la qual ha tingut accés Europa Press, en què la magistrada María Ángeles Martín explica que Ábalos va presentar la demanda sol·licitant tutela del dret d’honor, d’intimitat i d’imatge perquè el gener del 2021 Pérez va difondre al seu compte dues fotografies en què hom el podia veure a la seva terrassa. Les imatges anaven acompanyades d’un text que deia: “Què opinaries de la salut mental d’un ministre que passa tota la tarda mirant fixament un parell d’ocells engabiats?”. Aquestes imatges van estar dos dies a la xarxa socials abans d’eliminar-se.

La magistrada explica que Pérez no pot escudar-se en el seu escó a Brussel·les per a insultar a altres polítics: “No implica que tingui patent de cors per a insultar o menysprear al seu rival polític.”

Ábalos ressaltava en la seva demanda que per a la seva publicació no es va sol·licitar consentiment. Afegia que amb el text s’havia vulnerat el dret a l’honor, i lamentava a més que aquesta publicació s’havia recollit a diversos mitjans de comunicació.

Tras años esperando, finalmente la justicia ratifica la condena al Sr. Alvise Pérez a indemnizarme con 60.000€ por invadir la intimidad de mi hogar y difamarme, después de tratar de eludir una condena inicial con tretas y artimañas.

Cuesta mucho conseguir que la justicia se…

— José Luis Ábalos (@abalosmeco) March 11, 2025

La defensa d’Alvise Pérez

La defensa d’Alvise Pérez ha dit que no era cert que ell hagués fet les fotografies que va publicar, atès que li van arribar provinents d’una font anònima, concretament, a través d’un veí de la urbanització que les havia fet amb el seu telèfon mòbil. Afegia també que la publicació va durar poques hores a X, i que no era responsable del que haurien publicat els mitjans de comunicació posteriorment.

A tot plegat, la magistrada ha respost que el fet que la fotografia estigués poques hores a les xarxes socials no resta importància a la intromissió il·legítima, atès que va estar prou temps perquè altres mitjans de comunicació es fessin ressò de la publicació i la reproduïssin en diferents mitjans, tenint en compte la rellevància pública del subjecte. A això afegeix que les fotografies es van fer dins de l’àmbit privat d’Ábalos, essent alienes totalment a la seva funció pública, i sense que quedés palès que es fessin amb el consentiment del demandant. Al marge, sobre les fotografies, rebla: “No tenen cap interès ni rellevància pública, constituint una intromissió il·legítima en la intimitat del demandant injustificable en estar preses en l’àmbit estrictament privat”.

Un estudi dirigit per investigadores de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) conclou que la pèrdua de gel marí a l’Àrtic farà que el clima del sud-oest dels Estats Units, especialment Califòrnia, sigui més sec, sobretot a l’hivern. A més, apunta que la humitat augmentarà a la península ibèrica, amb un impacte més notable durant l’hivern.

L’estudi, publicat a la revista Communications Earth and Environment, ha utilitzat una metodologia innovadora per analitzar la influència del desglaç àrtic en el clima global. Per fer-ho, s’ha centrat en els efectes que es produiran en les dècades vinents, aïllant altres factors vinculats al canvi climàtic, com els fluxos de calor.

La pèrdua de gel marí a l’Àrtic és un fenomen àmpliament investigat, però continua generant debat en la comunitat científica. Fins ara, molts estudis han analitzat els efectes a llarg termini, en una escala de segles, o bé han emprat models que fonen artificialment el gel mitjançant la introducció de calor, fet que pot distorsionar els resultats. A més, en alguns casos, s’han estudiat conjuntament les pèrdues de gel marí a l’Àrtic i l’Antàrtida, cosa que dificulta la identificació dels impactes específics de cada regió.

L’equip de l’ISGlobal ha aplicat una nova metodologia que no incorpora fluxos de calor addicionals, sinó que se centra exclusivament en l’impacte del retrocés del gel marí àrtic en el clima de les dècades vinents.

Com afecta el desglaç al clima global?

Segons que ha explicat Ivana Cvijanovic, investigadora de l’ISGlobal i autora principal de l’estudi, l’equip ha fet servir tres models de complexitat variable. En cadascun, han comparat dues simulacions: una amb la quantitat històrica de gel marí a l’Àrtic i una altra amb una reducció substancial de la cobertura de gel.

“La desaparició del gel marí modifica l’albedo superficial –és a dir, la reflectivitat de l’oceà Àrtic– i elimina l’aïllament entre l’atmosfera i la superfície oceànica, fet que altera els perfils de salinitat. Aquests canvis, al seu torn, activen teleconnexions atmosfèriques i oceàniques que poden propagar-se molt més enllà de l’Àrtic”, ha explicat Cvijanovic.

Desislava Petrova, també investigadora d’ISGlobal i darrera autora de l’estudi, ha puntualitzat que això no vol dir necessàriament que en els pròxims anys plogui menys a Califòrnia i més al Mediterrani occidental. “A banda de la pèrdua de la capa de gel a l’Àrtic, hi ha molts altres factors associats a les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle que influeixen en el clima. Entre aquests, hi ha les retroalimentacions atmosfèriques i oceàniques, els canvis de circulació i la pèrdua de gel marí antàrtic”, ha detallat.

Segons Petrova, malgrat la complexitat del sistema climàtic global, les anomalies en els patrons de circulació atmosfèrica observades en les darreres dècades mostren algunes similituds amb els patrons simulats en aquest estudi, especialment en fenòmens com la sequera que va afectar Califòrnia entre el 2012 i el 2016.

Junts per Catalunya intenta forçar que el president de la Generalitat, Salvador Illa, comparegui en el ple del parlament que comença demà per donar explicacions sobre el caos de Renfe i Rodalia. Junts ja va registrar divendres passat a la cambra la sol·licitud de compareixença. Si Illa no s’avé a fer-ho voluntàriament, demà el partit de Carles Puigdemont demanarà que s’alteri l’ordre del dia per incloure-hi la votació de la intervenció d’Illa. Segons el reglament de la cambra, fins i tot en cas que s’aprovés, Illa tindria un mes de marge per parlar a l’hemicicle, però no tindria cap lògica política ajornar-ho tant. El PSC no ha aclarit què votarà demà, però ha deixat clar que consideren que la millor manera perquè el president de la Generalitat s’expliqui seria en un ple específic.

Junts sosté que Illa ha de donar la cara de manera urgent per la situació insostenible en què creuen que es troba el servei de Rodalia després de les greus incidències de les últimes setmanes. La portaveu parlamentària de Junts, Mònica Sales, ha reclamat explicacions al govern, a qui ha acusat d’estar en silenci davant de les incidències reiterades, també avui, i després de l’“episodi esperpèntic” que es va viure divendres a Bellvitge, amb passatgers havent de caminar per les vies. “Catalunya pateix una crisi extremadament greu a la xarxa ferroviària i el president Illa està totalment absent”, ha criticat Sales. “És inadmissible que el president Illa continuï amagat i no doni la cara”, ha insistit. Junts espera que aporti solucions a una situació que expliquen per un dèficit històric d’inversions i no creuen en sortissin de la reunió de diumenge entre el govern, el ministeri de Transports espanyol i Renfe.

D’altra banda, ERC, els Comuns i la CUP també van registrar la sol·licitud d’un ple monogràfic sobre les incidències a la xarxa ferroviària que es preveu que la junta de portaveus avaluï la setmana vinent i que, per tant, no pot ser immediat. Aquest seria el marc on el PSC preferiria que Illa donés explicacions. La portaveu parlamentària dels socialistes, Elena Díaz, ha assenyalat també que la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, va demanar de comparèixer a la comissió parlamentària de Territori i que ho podria fer la setmana vinent. Si Illa no fa el pas abans, per tant, dependrà d’ERC i els Comuns si tira endavant o no la petició de compareixença immediata que promou Junts.

“Demà mateix a la sessió de control, el president estarà obligat a donar explicacions”, ha assenyalat el portaveu dels Comuns, David Cid. Els Comuns han assegurat que, encara que Illa no comparegui, el seu grup parlamentari preguntarà sobre el caos ferroviari al president de la Generalitat en el torn habitual de preguntes a l’hemicicle, i esperen que el ple monogràfic es pugui fer en un termini de quinze dies. Els Comuns descarreguen el govern de la principal responsabilitat de la situació actual, tot i que demanen un calendari que aclareixi quan la xarxa ferroviària podrà funcionar amb normalitat. “La responsabilitat està en aquests moments a Adif. Si els tècnics i els responsables polítics no són capaços de trobar solucions, s’han de substituir”, ha insistit Cid.

La CUP manté que Illa hauria de comparèixer de manera urgent a la cambra i que ho hauria de fer per voluntat pròpia. El portaveu parlamentari de la CUP, Dani Cornellà, ha demanat, a més, la dimissió Paneque, perquè no aporta solucions a problemes tan rellevants com el ferroviari. “Només ha intervingut per dir que calen dos anys perquè els ciutadans comencin a notar millores. Ni tenim paciència ni podem esperar més. Calen solucions”, ha afirmat Cornellà sobre el govern. El PP també s’ha mostrat partidari que Illa s’expliqui al parlament.

 

Els delegats dels Estats Units i d’Ucraïna han començat la reunió a l’Aràbia Saudita, centrada en “el camí cap a la pau” i en l’enfortiment de les relacions bilaterals, especialment després del xoc públic entre Donald Trump i Volodímir Zelenski. El ministeri d’Afers Estrangers ucraïnès ha difós imatges de l’inici de la trobada, on apareixen el cap de la diplomàcia, Andri Sibiga, el ministre de Defensa, Rustem Umerov, i el responsable de l’oficina presidencial, Andri Yermak.

Zelenski vol refer la relació amb Trump i està disposat a signar l’acord de minerals

La delegació nord-americana està encapçalada pel secretari d’Estat, Marco Rubio, l’assessor de Seguretat Nacional, Michael Watz, i l’enviat especial, Steve Witkoff, que van participar prèviament en la reunió del 18 de febrer amb el govern rus per impulsar negociacions de pau.

Aquesta nova cita ha despertat especial expectació, i el primer ministre polonès, Donald Tusk, ha instat a les delegacions a “no malgastar aquesta oportunitat”, destacant que “to tothom està fixat en el que passa avui a Jiddah.”

L’ex-consellera de Justícia i Interior Salomé Pradas, investigada per la jutgessa que instrueix la causa sobre la gestió de la gota freda, ha encarregat la seva defensa legal a l’advocat i ex-magistrat Eduardo de Urbano, segons que ha confirmat a Efe el despatx Kepler Karst, on treballa l’advocat. Urbano va ser magistrat de la secció penal de l’Audiència Provincial de Madrid entre 2013 i 2021, magistrat del gabinet tècnic del Tribunal Suprem espanyol entre 1999 i 2013, i president de l’Audiència Provincial de Las Palmas entre 1992 i 1999.

La duríssima resolució de la jutgessa de Catarroja

El jutjat de Catarroja que instrueix la investigació ha citat a declarar Pradas i qui fou el seu número dos a la conselleria, l’ex-secretari autonòmic Emilio Argüeso, en qualitat d’investigats. La jutgessa reitera que l’avís a la població pel sistema Es-Alert a les 20.11 hores del 29 d’octubre “va ser tardà i erroni” i recorda que la gota freda “no va ser un fenomen meteorològic imprevist”, atès que l’Agència de Meteorologia espanyola (Aemet) n’havia anunciat l’evolució i l’impacte previst, “fins al punt que la Universitat de València va decidir suspendre totes les activitats”.

La magistrada assenyala que la convocatòria del Cecopi a les 17.00 hores “es va fer amb una gran demora” i que, a més, la presa de decisions per part de l’administració autonòmica per alertar la població “es va produir amb un retard encara més gran”. “El problema no va ser la manca d’informació –n’hi havia de sobra i per mitjans innombrables en temps real–, sinó el fet que, malgrat aquesta informació, o bé es va ignorar, o bé no es va comprendre l’abast del perill, o no es van prendre les decisions pertinents per part de qui tenia el poder de decisió”, diu el document judicial. La jutgessa conclou que això constitueix “negligència amb rellevància penal, una imprudència greu”, i que la Generalitat tenia la responsabilitat d’evitar els danys i les morts provocades pel desbordament de barrancs i rius.

Mazón diu que no s’ha plantejat de personar-se a la causa judicial de la gota freda

Respecte de Pradas, la jutgessa subratlla que, com a màxima responsable de la conselleria, li corresponia prendre les mesures per protegir la població. Sobre Argüeso, considera que cal la seva declaració per la seva “rellevància orgànica i decisòria”.

Pradas va ser destituïda pel president de la Generalitat, Carlos Mazón, el 22 de novembre, i el seu lloc el va ocupar Juan Carlos Valderrama, que va assumir la renomenada Conselleria d’Emergències i Interior. Argüeso, per la seva banda, va ser destituït el 3 de desembre i substituït per Irene Rodríguez.

Els embassaments de les conques internes del Principat continuen rebent aigua de les abundants pluges d’aquests darrers dies. Avui han superat el 41% de la seva capacitat. En les darreres vint-i-quatre hores, els rius han abocat als embassaments 10 hm cúbics d’aigua, de manera que ara arriben als 285 hm³. El pantà que ha augmentat més és el de Sau (Osona), que ja supera el 25% de la seva capacitat. La Baells (Berguedà) ha crescut 2,5 punts percentuals (68,8%) i Darnius (Alt Empordà), que ahir va fer un salt fins al 30% (un nivell que no tenia d’ençà del març del 2023), ara es col·loca en el 32%. La Llosa del Cavall (Solsonès) creix poc més d’un punt percentual i voreja el 39% de les reserves.

En una setmana aquest conjunt de pantans han guanyat quasi 70 hectòmetres cúbics d’aigua i les reserves han passat del 31% (el 3 de març) al 41%. El gran salt va ser entre dissabte i diumenge, després del pas de la borrasca Jana.

D’altra banda, Riudecanyes (Baix Camp) també ha augmentat lleugerament les reserves, i ha passat d’un 25,4% ahir, al 26% aquest matí; Sant Ponç (Solsonès) també puja mig punt i s’acosta al 59% de la seva capacitat. Siurana arriba al 10,5%, i Susqueda (Selva) al 41,7%.

La mesa del congrés espanyol ha admès la tramitació de la proposició de llei orgànica de Junts i el PSOE per a la delegació a la Generalitat de les competències en immigració. PSOE i Sumar han fet ús de la seva majoria absoluta en aquest òrgan per donar el vist-i-plau al projecte, que ara es debatrà en comissió i arribarà al ple en qüestió de setmanes o, a tot estirar, mesos. Fonts del congrés han recordat que la mesa havia acceptat la tramitació d’altres iniciatives per a la delegació i traspàs de competències en legislatures anteriors. 

La mesa ha adoptat la decisió amb l’aval d’una nota dels lletrats que recorda que, malgrat les denúncies de PP i Vox sobre la suposada inconstitucionalitat de la norma, no s’ha rebutjat mai la tramitació d’una iniciativa per a la delegació de competències. El document fa referència a exemples anteriors i destaca que durant les anteriors legislatures, també amb majoria absoluta del PP a la mesa, s’ha permès la tramitació d’iniciatives semblants.

Un cop superat el tràmit a la mesa, la iniciativa s’enfronta a una llarga tramitació i a dificultats per a assolir la majoria absoluta (176 vots) que cal per a aprovar una llei orgànica. L’oposició de PP, Vox i UPN força el PSOE i Junts a cercar el suport de tots els socis de la investidura. Podem, que té quatre diputats, va reiterar ahir el seu “no rotund” a una llei que, al seu entendre, “descentralitza el racisme institucional”.

Sumar ha avalat la tramitació de la iniciativa, però la plataforma de Yolanda Díaz té tensions internes. Compromís creu que la iniciativa “afavoreix el marc de l’extrema dreta”, en paraules de la portaveu, Àgueda Micó, mentre que Més Madrid creu que la delegació és un “mal precedent”, i Esquerra Unida (IU) reclama modificacions de fons en el text.

El jutjat d’instrucció 26 de Barcelona ha admès a tràmit la querella del productor Jaume Roures contra dos inspectors de la comissaria general d’informació de la policia espanyola per un delicte d’acusació i denúncia falsa. Aquesta querella, presentada pel Centre Irídia, sorgeix d’un informe policíac de 196 pàgines, en què implicaven Roures en el cas Vólkhov i l’acusaven de delictes de traïció i pertinença a organització criminal.

L’informe, segons el Centre Irídia, es basava únicament en una suposada conversa d’àudio d’una investigació anterior, l’anomenada operació Estela –instigada pel jutge Joaquín Aguirre, que cercava presumptes desviacions de fons públics a entitats catalanes que havien de ser per a projectes de desenvolupament–, en què es feia una menció al productor, tot i que no hi havia cap indici que el relacionés amb els delictes.

La policia va incloure Roures en la trama falsa del cas Vólkhov i el feia corresponsable d’un “equip conjunt de comunicacions que l’esfera russa i el moviment secessionista català” havien ordit suposadament per implantar la república catalana i establir un sistema monetari basat en les criptomonedes.

Segons el Centre Irídia, aquesta mena d’informes demostren la manca de neutralitat i imparcialitat dels cossos policíacs en un context de pràctiques abusives i vulneració dels drets fonamentals. En relació amb això, ressalten que el cas de Roures no és pas un fet aïllat.

A part d’admetre la querella, la jutgessa també ha ordenat un seguit de diligències amb l’objectiu d’aclarir els fets i identificar-ne els responsables.

Els accessos de València han quedat col·lapsats per un accident múltiple poc després de les set del matí a l’autovia A-7, entre Mas del Jutge (Torrent, Horta Oest) i Massarrojos, a València. Ha causat cues de vint-i-dos quilòmetres en direcció a Castelló de la Plana, però les retencions s’han estès a més vies de sortida de València, com la CV-35 –la pista d’Ademús–, la CV-31 i la V-30.

A més, hi ha un segon accident, a la pista d’Ademús, però en sentit d’entrada a València. En aquest cas, les cues superen els sis quilòmetres i mig.

La mala gestió de l’emergència de la gota freda persegueix Carlos Mazón als carrers i als tribunals. Ara, el president de la Generalitat no s’esperava que també li passés factura en l’àmbit internacional. Segons que informa Politico, el PP Europeu (PPE) veu amb recel de fer el congrés anual a València —29 i 30 d’abril—, tal com és previst, i dirigents conservadors europeus fan mans i mànigues perquè hi hagi un canvi de seu, tenint en compte que hi ha el perill que el congrés sigui eclipsat per les protestes.

“No és tan sols que la cúpula local del PPE vulgui evitar de passar vergonya. Políticament, seria un revés per a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen; el canceller electe d’Alemanya, Friedrich Merz, i el president del PPE, Manfred Weber, que els seus grans plans per a Europa quedessin enterbolits per les protestes al carrer i possibles imputacions dels representants del PP de València”, diu Politico.

L’article també detalla que una solució pot ser canviar València per Madrid, tot i que podria ser un negoci ruïnós, sobretot per al PP espanyol, perquè el PPE no pot pagar el congrés amb fons europeus. “Si els nostres companys espanyols s’estimen més de fer-ho a Madrid, estem preparats per donar-los suport”, diu un alt dirigent del PPE, que recorda que qualsevol canviï comportarà “sancions” per haver d’anul·lar el lloguer dels espais del congrés –Veles e Vents, la Fira de València, el Museu de les Ciències i el Palau d’Exposicions–, els hotels i els càterings, entre més contractes.

Politico assegura que Alberto Núñez Feijóo semblava decidit a fer “una gran festa a València”, en una demostració de força política, malgrat els 225 morts i els 3 desapareguts per la gota freda. Tanmateix, tot va començar a canviar la setmana passada, en una trobada amb periodistes, en què va revelar que considerava l’opció de canviar de seu. Evidentment, no va mencionar la por de les protestes, sinó que va al·legar que els diputats del PP havien de ser a Madrid per a una sessió del congrés espanyol.

El govern de Filipines ha anunciat que l’ex-president Rodrigo Duterte havia estat arrestat per la policia a l’aeroport internacional de Manila arran d’un ordre del Tribunal Penal Internacional (TPI), en relació amb un cas de crims contra la humanitat.

Segons que ha confirmat el govern en comunicat, Duterte ha arribat aquest matí, cap a les 9.20 (hora local), a Manila procedent d’Hong Kong, arran de la còpia oficial de l’ordre d’arrest rebuda per la Interpol.

“L’ex-president i la seva comitiva es troben bé de salut i han estat examinats per metges del govern. Actualment, és sota custòdia de les autoritats”, diu el comunicat.

Hores abans, Duterte s’havia mostrat disposat a “lliurar-se” al TPI per les suposades violacions dels drets humans comeses durant la seva administració, en el marc de les polítiques controvertides aplicades per combatre el consum i tràfic de drogues.

L’ex-president va assumir el càrrec el 2016 després d’una campanya en què va fer, precisament, de la “lluita contra les drogues” la seva bandera. Les autoritats del país reconeixen prop de 6.000 morts arran de les operacions, una xifra que, segons que alerten organitzacions humanitàries, podria ascendir a 30.000.

Rússia assegura que ha interceptat gairebé 340 els drons durant la nit, gairebé un centenar sobre el territori de la regió de Moscou. Si es confirmés, seria l’atac aeri més gran d’Ucraïna d’ençà del començament de la invasió russa, el febrer del 2022. Tot plegat passa poques hores abans de les negociacions entre delegacions d’alt nivell ucraïneses i nord-americanes a l’Aràbia Saudita.

337 drones hit Russia in its biggest attack yet overnight.

Drones targeted multiple regions, including Moscow and the surrounding areas. Mayor Sobyanin claimed that 73 drones were shot down near the capital.

The attack is still ongoing. pic.twitter.com/Efqvl0hizE

— KyivPost (@KyivPost) March 11, 2025

Arran de l’atac, dues persones han mort i una desena han resultat ferides. El governador de Moscou, Andrei Vorobiov, ha dit que havia estat “un atac en massa” i ha confirmat el balanç provisional de víctimes, que eren a les localitats de Dinoye, a uns tres quilòmetres al sud de la capital, i de Yam, a uns vuit quilòmetres.

El Ministeri de Defensa rus ha dit al seu canal de Telegram que la majoria dels aparells no tripulats, un total de 126, havien estat destruïts sobre la regió de Kursk, que és a la frontera amb Ucraïna.

A més, ha xifrat en 38 els aparells aeris no tripulats abatuts sobre la frontera de la regió de Briansk; 25 sobre la de Belgorod (també fronterera); 22 a la de Riazan (al sud-est de Moscou), i deu a la de Kaluga (al sud-oest de Moscou).

Les defenses aèries també han interceptat vuit drons sobre la regió de Lípetsk, vuit més a la d’Oriol, sis a la de Vorónej i tres a la regió de Nijni Nóvgorod (a l’est de la regió de Moscou).

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El jutjat de primera instància i instrucció 1 de Vilanova i la Geltrú (Garraf) farà avui una vista prèvia per la demanda civil de Rosa Peral –condemnada pel crim de la Guàrdia Urbana– contra la productora de la sèrie El cuerpo en llamas, Arcadia Motion Pictures, i la plataforma Netflix. Reclama vora 30 milions d’euros perquè considera que la ficció vulnera el dret de l’honor, la pròpia imatge i la intimitat tant d’ella com de la seva filla menor d’edat, que també hi apareix representada. En aquesta vista, les parts podran proposar proves testificals i pericials, però no documentals, i també impugnar les que presentin les altres parts.

Rosa Peral critica la sèrie de Netflix sobre el crim de la Guàrdia Urbana i diu que no ha cobrat res

Peral fou condemnada a vint-i-cinc anys de presó com a coautora de l’assassinat de la seva parella i company a la Guàrdia Urbana de Barcelona, Pedro Rodríguez, el maig del 2017, amb l’assistència de l’agent dels Mossos d’Esquadra Albert López. Un cas en què Netflix es va basar per a la sèrie El cuerpo en llamas, estrenada el 2023 i que, de fet, Peral ja va mirar d’aturar judicialment.

La defensa de Peral, que exerceix l’advocada Núria González, ja va proposar en la demanda la declaració com a testimonis dels dos guionistes de la sèrie. D’altra banda, Netflix ha proposat com a prova documental el contingut de tres llibres: Condenados relatos: más mala vida, de Carlos Quílez; Solo tú me tendrás: celos, mentiras y muerte en el crimen de la Guardia Urbana, de Toni Muñoz, i 29 balas y una nota de amor, d’Alfonso Egea, a més de cròniques periodístiques i obres documentals.

La jutgessa decidirà quines proves accepta i, si no hi ha acord entre les parts, fixarà la data del judici. Peral no assistirà a la vista, segons que han informat fonts judicials, però sí hi anirà el seu pare, que la representa legalment.

“Reconeguda i identificable”

La defensa de Peral argumenta que, fins el maig del 2024, la sèrie s’havia vist 26,6 milions d’hores a tot el món –una mitjana de 3,32 milions d’hores al mes–, i per això reclama un euro per cada hora reproduïda per a la filla, pels danys morals causats, i deu cèntims per a Peral “per la imatge que es dóna d’ella com a mare”, segons que va explicar l’advocada en la presentació la demanda. Tot plegat suma 29,2 milions d’euros.

La demanda diu que Peral s’ha convertit en protagonista involuntària d’una sèrie on apareix encarnada per Úrsula Corberó, una actriu amb una certa semblança física, cosa que fa que sigui “totalment reconeixible i identificable per a l’espectador”. A més, remarca que Peral no va cedir els seus drets d’imatge ni va autoritzar que es representés una de les seves filles, i que la sèrie podria haver-se fet sense incloure-hi la menor. De fet, critica explícitament que aparegui un relat de la filla de Rosa Peral explicant que es va trobar la seva mare coberta de sang, un extrem que no apareixia a la sentència. A més, també s’exposa que la filla representa el trauma de la nena explicant que s’orina al llit.

Netflix, per la seva banda, defensa que El cuerpo en llamas no és un documentari, sinó una ficció, i que, per tant, no vulnera els drets fonamentals de la intimitat ni de la pròpia imatge. Argumenta que, tot i les similituds amb fets reals, s’han pres llicències creatives.

Sobre la presència del personatge que representa la filla de Peral, l’empresa assegura que, de les 6 hores i 35 minuts que dura la sèrie, la nena hi apareix 23 minuts i 37 segons –un 5,97% del total–, de manera “minoritària, pràcticament incidental”, i sempre acompanyant la protagonista. Sosté que aquest personatge és necessari per a entendre el paper de Peral, i que s’hi presenta amb un nom fictici i amb uns trets físics diferents dels de la menor real. Tot i això, la defensa de Peral considera que continua essent identificable, perquè el personatge de la mare hi apareix amb el seu nom real.

Sobre la representació de la vida privada de Peral, Netflix defensa que la seva vida sentimental i sexual “és necessària per a contextualitzar” els fets i que la sèrie no s’allunya de la realitat en el retrat de les relacions sentimentals i sexuals que va tenir, que ja han estat documentades en llibres i articles proposats com a prova.

Rosa Peral com a ‘femme fatale’ i més casos mediàtics: és possible un ‘true crime’ sense masclisme?

Aquesta manifestació del 8 de març és diferent. La primera com a mare. Hem quedat amb la Sandra, amiga i companya de lluites de fa anys. A les sis a la plaça de la Universitat, o una mica abans per poder situar-nos, que hi haurà molta gent. Anar a la mani era avui per a mi autocura. Temps propi, temps de germanor entre amigues. Encara que, precisament avui, sortir, sigui recordar el que visc dins de casa. Sabeu allò que quan estàs embarassada veus més les embarassades? A mi em passa ara amb les mares. Vull oblidar per unes hores que ho sóc, però surto i em ve al cap una vegada i una altra. La gran paradoxa. Les veig totes. Les que arrosseguen de la mà la criatura de quatre anys que no vol caminar, la que duu lligat el portanadons com una faixa pressionant les lumbars, i vés a saber quants quilos carrega al dia. Capto també per sobre la mitjana els cotxets que em passen per la vora i penso si és pràctic tan petit o tan gros o tan trail. A mi, que no m’agradava escriure sobre maternitats o pensar que si ets mare només parlaràs de les teues avorrides enrònies. Jo també tenia l’enemic interioritzat. Avui, potser de primeres no ho havia previst així, però he vingut a reivindicar-ho. Tornem a la manifestació. Veig les mares, les joves, i les que fa anys que ho han estat, i les persones en general que cuiden algú. Si ho pensem bé, no hi ha ningú que no cuidi algú, que no materni d’alguna manera. M’imagino els seus minúsculs maldecaps de logística diària acumulats. Deuen ser com els meus, o potser pitjors. Del metro comencen a sortir humans que volen manifestar-se. Diem amb la Sandra que hi ha més homes que uns altres anys. No sabem si acompanyant les xicotes per fer alguna cosa el dissabte a la tarda o si realment perquè s’aprecia un canvi de paradigma. Les criatures corren per allà, en el seu món de joc i d’anarquia. Alguns han passat per la pastisseria Mistral, que té cua, a comprar coques o croissants als menuts i que no passen fam. Es respira aquella potència de la prèvia. Jo sento que surto també d’una letargia particular. Que torno als carrers després de travessar un túnel indeterminat que m’ha convertit en mare. Un túnel fet d’hores de criatura i soledat. Això tenia un nom i no ho sabia. Temps de cures. Hores d’allò que se’n diu postpart, que dura més d’un any, si no tota una vida. Avui som al carrer perquè, precisament, la mani d’enguany va d’això. De les cures a les criatures, a la gent gran, a les persones amb diversitat funcional. De les cures que també haurien de rebre les mares. De les cures cap a les treballadores sexuals, de les cures cap a les dones migrades que netegen cases sense contracte. De les cures cap a les dones trans o les dones d’altres països que sobreviuen en plena guerra. De les cures que hi són però no es veuen. Per allà sobrevola un submarí de plàstic amb les inicials del sindicat, i per allà un globus violeta d’un partit i darrere les pensionistes. Comencen a sentir-se les botzines i alguns càntics. Tot està preparat per iniciar la marxa. Jo em vaig fonent entre cares desconegudes. Com sempre, faig d’observadora, És la meua manera de relacionar-me. Ja fa temps que sé que, encara que observi, és una contemplació empàtica. Observar, per mi, no és un acte passiu. Observo perquè me’n sento part. Quan passem la universitat i som a tocar del passeig de Gràcia veig una pancarta: Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional. Porten escrit que no volen favors, sinó recursos. Quin encert parlar de la paraula “favors”, la protecció feta d’actes privats o de petites voluntats. Quants favors hem de demanar les mares per a sobreviure? Els miro les cares. El seu túnel de soledat deu ser més llarg que el meu. Si ja és difícil la criança en general, l’exigència d’haver-ho de fer vint-i-quatre hores, i sense recursos professionals, espanta. La Sandra em diu: quina sort que s’hagin trobat i hagin creat una associació. Penso que ens cal recordar sovint l’obvietat. Cal col·lectivitzar això que vivim, amigues. Seguim caminant cap endavant fins a la capçalera de la marxa, que en aquest punt travessa els comerços amb lletres xineses de la ronda Sant Pere i ja enfila cap a l’Arc del Triomf. Sorpresa, uns tricicles de color vermell transporten dones grans sobre rodes mentre sona la música. Anem darrere d’una voluntària que activa els pedals amb la seua força motriu. Això també són cures. I unes cures físiques precioses, per cert. Porta una motxilla amb un gosset que treu el capet curiós davant de la cridòria. La mani és, efectivament, transversal. Es veu que són d’una iniciativa que es diu “En bici sense edat”, que es dedica a passejar gent gran per la ciutat i que no només hagin de veure les manifestacions per la televisió. Tenir les més veteranes encapçalant la marxa no és un fet menor, dóna autoritat. Van assegudes com si fossin reines emèrites de les cures. Avui tenen aquell poder moral que els dóna ser transportades en carruatge. I jo els veig la força a la cara i la reivindicació que ve de lluny. Segurament, fa anys que van començar a lluitar per acabar veient la multitud d’avui. Ja ho diu una escriptora jove que acabo de conèixer, Lola Olufemi, en un llibre que publica Raig Verd, Feminisme interromput. Rebentar el poder. “Sempre mira cap endavant, inverteix en futurs que encara no podem arribar a copsar.” La manifestació del 8 de març és una mica això, no deixar-se vèncer per la fatalitat i la frustració de qui diu que ara tot va malament. La Sandra i jo crec que conservem aquesta confiança que alguns titllen d’innocent. Creiem que podem fer alguna cosa. I anem xerrant, i diem que les TERF deuen anar dos o tres carrers més avall, però que, efectivament, són quatre gats. Ja hem arribat a l’inici de la desfilada. Una pancarta llarga travessa la ronda i els ditets de moltes dones, més de trenta, l’aguanten fort. “Les cures sostenen la vida”, hi diu. Més endavant, amb una bici amb altaveus, les joves aixequen el micròfon i marquen les proclames del vespre. Tornem a mesclar-nos entre la gentada, hi trobem les metzineres, les dones d’una cooperativa al barri del Raval, i també l’associació Petra de Maternitats Feministes que lluiten pels drets laborals de les mares, per les baixes i els permisos. La Sandra em pregunta si ja ho sé, això que ara en el món del cinema s’ha popularitzat la figura del coordinador d’intimitat perquè les escenes puguin filmar-se en un ambient més respectuós. I pensem que això també són cures i que aquest concepte és realment amplíssim. Tan ample que podria cabre-hi tot. Per aquí vénen els de la cooperativa Laifari, que potencien la llengua de signes catalana, i defensen els drets de les persones sordes. Això també són cures. Continuo veient milers de cares mentre camino ara a contracorrent de les manifestants, de camí al metro. No puc registrar tot el que veig. Com la Ventafocs, he de marxar a casa abans d’arribar a la lectura del manifest. La criatura m’espera i el temps del “favor” s’acaba. En el trajecte cap a casa, començo a rumiar en el sopar, en allò que durant segles ha ocupat l’espai mental diari de totes les mares del món i que s’ha relatat tan poc. Abans d’arribar-hi, passo per la farmàcia a comprar un col·liri per la conjuntivitis de ma filla i en arribar al pis, tatxam!, unes decimetes de febre. No saps si la cosa empitjorarà o no, i si demà podràs escriure aquest article. Les cures també són conviure amb l’absoluta certesa que sempre vius en la incertesa. “Cures explotades, mares revoltades”, deia una pancarta menuda amb lletres violeta. Anar a la mani a mi m’ha donat l’energia que necessitava per a tornar a fer del meu cas una lluita més. El carrer té aquella cosa miraculosa que dóna forces a qui hi surt. S’encomanen. Hem de fer política més sovint, companyes. Aquestes són les nostres cures.

 

A l’històric programa de ràdio Versió RAC1, l’altre dia van fer un muntatge genial que combinava la versió de “Paraules, paraules” de la Núria Feliu amb promeses de pluges de milions dels últims vint-i-cinc anys per a Rodalia. Us ho heu d’imaginar: un tall de veu del ministre de torn que avançava “l’ampliació de 100 quilòmetres de les línies ja existents, 70 quilòmetres de noves línies…” i la Feliu que replicava: “No m’enredis, no em menteixis més…”; una ministra anunciant “una inversió de 4.000 milions d’euros durant els pròxims set anys…”, i la Feliu: “No tens remei, no tens remei…”; “Nou estacions noves de Rodalia, onze nous intercanviadors, duplicacions de 80 quilòmetres de línies…”, i la tornada: “Paraules, paraules, paraules…”; “Tota, absolutament tota la xarxa de Rodalia tindrà via doble…”, “Paraules, paraules, paraules”, i així fins a la conclusió final de la Streisand catalana: “Les teves paraules per mi no són res.”

Donada l’operació despolititzadora dels grans mitjans catalans després del procés, aquest exercici en un magazín d’humor és periodisme del bo. A més a més, l’expert en trens que van entrevistar a continuació va explicar un detall que tampoc no em sé estar de compartir: que els catalans no tenen tirada a opositar per esdevindre maquinistes de la RENFE, i aquí ens envien molts conductors espanyols novells que bàsicament no veuen l’hora de poder tornar al seu país a exercir. La dada em va semblar interessant perquè em va recordar el cas de jutges, policies nacionals i altres agents d’ocupació que, per la via dels fets i no de les paraules, tenen clar que Catalunya no és Espanya i es resignen a anar-hi a servir com un càstig. En el cas dels funcionaris maquinistes, tota insinuació de traspàs de Rodalia al nostre país la senten com una amenaça d’ostracisme que els podria deixar atrapats treballant en terra estranya per sempre més.

La catalanofòbia té molts tentacles i ni l’anunci d’una empresa mixta estat-Generalitat per a gestionar els seus trens no els és cap consol. Suposo que deuen consumir els mitjans del seu país per als quals Illa és un temible independentista i els pactes sobre Rodalia, el retorn d’una mica de FLA o la delegació de competències en immigració han tornat a encendre l’alarma que Espanya es torna a trencar molt fort. Si consumissin informació d’aquí, potser s’adonarien que no els cal patir tant. Fins i tot podrien haver ensopegat un dels tertulians pròxims a ERC, l’històric Joan Puigcercós, que ens venia l’acord com una jugada mestra en aquests termes: “El finançament ve de l’estat, per això té sentit l’empresa mixta […]. Els que han intentat negociar això […] han dit ‘escolti, tinguem lligat l’estat, perquè si no ens podem trobar que aquí no hi hagi finançament’. […] Precisament per això fan la mixta: per tenir lligat l’estat.” Tenir-lligat-l’estat, l’acudit de l’any.

No m’amago que sóc una malalta de les tertúlies, cosa difícil d’entendre per a la resta de contribuents, però en l’era dels dircoms i del llenguatge polític giragònsic i esporuguit, la distensió tertuliana dels analistes afins a unes sigles és una manera més clara i directa d’accedir a les consignes dels partits. Per això, quan vaig sentir repetir el concepte publicitari de “tenir lligat l’estat” referit a un pacte amb els professionals del PSOE, em vaig imaginar una corda llarga-llarga que travessava la frontera catalanoaragonesa fins a un ministeri de Madrid i que algú de tant en tant hi feia un parell d’estrebades mentre continuava llegint el Marca o El País. Vull dir que no cal ni sentir la consellera de Territori emplenant-se la boca de “lleialtat institucional” per a saber qui tindrà lligat qui.

Ah, qui fos espanyolista per a poder viure sense memòria. Però un independentista està condemnat a recordar que els socialistes ja van coincidir als governs espanyol i català fa vint anys, amb els suports corresponents des del Principat, en plena crisi ferroviària catalana. Ser independentista és tindre memòria des del 1714 fins a la línia Vic-Puigcerdà, la de Barcelona-València a baixa velocitat o la gimcana per a arribar a Ulldecona; és recordar els anys que fa que la megafonia d’Adif diu “Flics” en lloc de Flix i continua estrafent tota la toponímia catalana sense que ningú li planti cara, i és ser conscient que aquestes obres i inversions que avui s’executen tard i malament i a cuita-corrents ja haurien estat una humiliació fa vint anys, quan acumulàvem dècades de greuges i els governs PSOE-PP es van estimar més de veure com Catalunya esclatava per després reprimir-la salvatgement.

Per tot això, que els partits independentistes escaldats per la repressió hi acordin una empresa per a gestionar els trens… a mitges amb el seu opressor, o que aconsegueixin de posar mossos a les fronteres… a col·leguejar amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional pot fer un gran efecte per als desmemoriats, però amb la història recent sobre la taula, els qui volíem el pa sencer trobem que és vendre baratíssim tant de dolor i tanta esperança. Si el 2008 una ministra es vantava de cosir l’estat amb els “fils d’acer” del TGV, el PSOE avui el cus amb les puntades fines d’unes col·laboracions Catalunya-estat en què cada negociador ven la part que li convé, fins i tot contradictòriament. Hom podria dir que és un empat, un ni tu ni jo, però no hi ha empats a l’estat espanyol. Dit en termes matemàtics, que és més clar: Catalunya més estat sempre dóna estat.

Geoffroy Lourdou es defineix com un rossellonès a l’Eixample. Fill d’una família que, com tantes a Catalunya Nord, va canviar el català pel francès, explica que va descobrir la catalanitat a poc a poc, gairebé com un secret amagat col·lectivament. De la seva Elna natal va traslladar-se a París i finalment a Barcelona, on viu de fa gairebé vint anys. El fil amb el nord no l’ha tallat mai, i treballa dia a dia perquè els catalans del Principat tampoc no el tallem. De fet, és el president de l’Associació Amics de la Bressola, l’entitat que dóna suport, al sud, a aquestes escoles immersives de Catalunya Nord. Parlem de la seva història i també de la situació de la Bressola, que es troba en un moment econòmic molt delicat.

—Heu convocat una manifestació el 15 de març a Perpinyà per a exigir al Departament dels Pirineus Orientals i a la Regió d’Occitània un suport digne, amb motiu de les dificultats econòmiques de la Bressola. En quina situació esteu? 
—Volíem pressionar les col·lectivitats territorials del nord –Consell Departamental i Regional– i veure la reacció del rectorat. La resposta del sud va ser tan contundent i ràpida que hem hagut d’avançar la crida prevista per a la inscripció de socis. Òmnium de seguida va organitzar una caixa i nosaltres vam engegar la campanya una setmana després. També hem tingut bona reacció de les institucions. Amb la Generalitat, el president del parlament i les diputacions hem tingut una bona entesa.

—I quina reacció hi ha hagut a les institucions de Catalunya Nord? 
—Accions mínimes que són gairebé engrunes, i per això mantenim la manifestació. Per exemple, el Consell Departamental ens donarà 30.000 euros més, però això no paga ni un mestre l’any. Som en un moment de retallades i les primeres víctimes són les col·lectivitats territorials, però igualment fa anys que hi ha deixadesa. No hi ha compromís de les institucions perquè saben que la Generalitat ens ajuda. Han delegat el seu compromís a les entitats del sud.

“Les institucions de Catalunya Nord han fet accions que són gairebé engrunes”

—Què argumenten?
—És com això que es diu que no es poden donar diners a certes coses perquè llavors no hi haurà beques menjador. El consell departamental ens ha fet un xantatge similar. És com dir que no pots construir escoles perquè has de construir hospitals… Amb la Regió d’Occitània ha anat millor, però les reunions es van allargar molt, i per això vam decidir d’accelerar-ho. Ells van reconèixer que no ens havien ajudat prou i que pensaven que teníem diners de sobres. Com que vam comprar el monestir del Vernet, hi ha gent que pensa que som una multinacional, però va ser gràcies a un préstec i vam fer reserves durant anys a cada final de tancament. S’han avingut a donar-nos una subvenció excepcional o a augmentar-nos la normal.

—Quina crida voleu fer, per a la manifestació?
—Que, tot i que ens han dit que pujarà la subvenció –ho han dit a la premsa, no hi ha res signat–, amb això no en tindrem prou per a assegurar la perennitat de l’entitat. Hem d’arribar al juny, i per a l’any vinent necessitarem més compromís institucional. Una part de les nòmines dels mestres la paga l’estat, l’altra nosaltres. Cada any es negocia l’atribució de noves places de funcionaris. Fa deu anys que en demanem cinc i ens en donen una o dues. I les escoles immersives en altres territoris en tenen més, perquè tenen més diputats que penquen per a ells. Els nostres són de Rassemblement National i el català tant els fa… Hem de parar el cop abans de l’estiu i després aconseguir més places de funcionaris. Cinc mestres més ens ajudarien, deixaríem de pagar gairebé 150.000 euros l’any. En canvi, si tanquem la paradeta, hauran d’assumir el cost de mil alumnes.

—Heu explicat que, per a ajudar, la millor manera és fer-se soci de l’Associació Amics de la Bressola. Quina feina fa? 
—És l’entitat al Principat que dóna suport a la Bressola. Són dues entitats perquè tenim dos estats diferents i, administrativament, és més fàcil de trobar finançament quan tens dues associacions. Es va crear deu anys després de la Bressola, per la voluntat i força de Francesc Ferrer i Gironès. Va ser arran de la inquietud que tenien uns catalans del sud amb aquest experiment. També Enric Larreula, que és el nostre president d’honor. Van veure que es podia fer un petit miracle, que la Bressola és el miracle permanent.

“La Bressola és el miracle permanent”

—Parlem d’un entorn molt hostil per al català.
—I a final dels setanta ja ho era. Hi havia gent que, amb autoodi, deia: “No hi porteu els nins, que no sabran pas parlar francès, els fareu idiotes.” La gran majoria d’alumnes quan entren són francòfons, però quan surten dominen totes dues llengües. La immersió, ben feta, funciona. A la Bressola les mainaderes parlen català, els mestres juguen al pati amb els nens en català, el personal de la cantina parla català i els mestres mengen amb els alumnes en català… Això al Principat no passa.

La Bressola: així es fa la immersió real en català al nord

—Com va ser que acabéssiu presidint l’Associació Amics de la Bressola? 
—A partir de la constatació que qui fa catalanoparlants al nord és la Bressola, perquè la transmissió familiar s’ha perdut. Me’n vaig fer soci i, com que sóc de Catalunya Nord i visc al Principat, em van animar a ser-ne el president. Fa vint anys que visc al Principat, però conec bé l’autoodi que hi ha a Catalunya Nord, i fins i tot un complex d’inferioritat de cara al sud que abans havia estat de superioritat.

—Com és aquest complex? 
—Hi ha molta gent que et diu que ells no parlen català de veritat. Falta confiança. Com no tenen ningú amb qui parlar-ne, simplement el tenen rovellat. Jo vaig allà i parlo en català normatiu, perquè sé que m’intentaran contestar en català. Però si s’adonen que sóc rossellonès, pot passar que em preguntin per què no parlo francès. Hem passat tres-cents anys en un estat que ens ha intentat convèncer que la nostra llengua és d’estar per casa, com un patuès, uns esclops. Per què vols esclops si tens sabates? Els meus avis no van parlar català a la meva mare, hi va haver un tall generacional. Al meu oncle, com que era pagès, el meu avi sí que li parlava en català. Però a la meva mare, com que feia estudis, li parlava en francès. A més, el meu oncle va néixer abans de la Segona Guerra Mundial, i hi ha tota una generació que després de la guerra va passar massivament a parlar en francès als fills.

“Ens han intentat convèncer que la nostra llengua és d'estar per casa, uns esclops. Per què vols esclops si tens sabates?”

—I entenc que us vau criar en francès.
—A casa, sí. Quan era petit, als anys vuitanta, a Elna, el meu poble, totes les persones de més de cinquanta anys parlaven català entre elles, i les de menys de cinquanta, en francès. De petit pensava que el català era la llengua dels vells… Fins als noranta el català era molt viu als pobles perquè, encara que no transmetessin la llengua als fills perquè no la consideraven seriosa, entre ells sí que la parlaven, era una cosa íntima. Joan Pau Giné deia que teníem dues llengües, una per al dia i una altra per a la nit. La de la nit era el català, la llengua íntima. Però a partir dels cinquanta la ràdio i la televisió, que van entrar a les cases en francès i eren símbols de modernitat, ajudaven encara més a pensar que el català era una llengua que no servia.

—Com en vau aprendre, de català? 
—De petit teníem uns veïns que parlaven català perquè el pare venia del sud. Em vaig preguntar per què ells parlaven català i jo no. I veia coses estranyes: per què a Perpinyà tenim el Palau dels Reis de Mallorca? I vas estirant el fil i t’adones que de tot allò que es va construir abans del 1659 no en tens informació. Al meu amic li vaig demanar que continuessin parlant en català, i parava l’orella. I entre això, el mercat i els meus avis l’entenia, i després m’hi vaig posar més. Com més dominava la llengua, més informació tenia sobre tot això. És com Matrix, descobreixes tot un món. Quan vaig veure Matrix vaig pensar que era la història de Catalunya Nord! Tenim un passat que ens han amagat. No t’expliquen la història de Catalunya ni res que t’hi lligui. L’única cosa que ens lliga és que al nord ningú no té cap dubte que la llengua que parlem és català, cosa que no passa al País Valencià.

“Quan vaig veure 'Matrix' vaig pensar que era la història de Catalunya Nord”

—Quan vau arribar al Principat què us va sorprendre?
—El desconeixement total. Abans d’arribar al sud vaig passar cinc anys a París, i no sentia que fos casa meva. Tenia una enyorança total, estava subscrit al Punt Catalunya Nord i tenia uns col·legues de rugbi que em miraven estrany. Un em va dir “Deu ser estrany tenir una identitat així.” Jo li vaig respondre: “Tu també en tens una, ets francès.” En aquella època a Barcelona hi havia una web que es deia rugbicatala.org, però no tenien notícies dels clubs de Catalunya Nord, tot i que el rugbi al nord és molt més potent… Els ho vaig fer veure i vaig començar a col·laborar-hi. Vaig coincidir en una manifestació per les seleccions catalanes amb un dels qui m’havien convidat a col·laborar-ho. Era mesos abans de decidir la seu dels Jocs Olímpics del 2012, amb París, Madrid i Londres nominades. I hi havia una gran pancarta que deia “No a Madrid 2012, sí a París”. Em vaig indignar moltíssim: “Per què aneu amb París? Una part dels vostres germans estan segrestats per això! Aquests diners fomentaran el nacionalisme banal francès.”

—Al cap de poc, el 2007, vau deixar tot allò que teníeu a París per treballar a Barcelona. Què us hi vau trobar?
—Diàlegs com ara “Com és que parles català, si ets francès?”, “És que sóc català”, “Ets català? Els teus pares van anar a viure allà?” “No, no, és que sóc català del Nord, rossellonès”. I no ho acabaven d’entendre. Tot l’exili del 39 té un nom, al nord, se’n diu “la retirada”. Al Principat ningú no sap què és. Jo em preguntava per què no tothom era independentista, si és un país ric, amb una identitat pròpia i autonomia. Llavors t’adones que aquí també hi ha autoodi, hispanocentrisme, que la gent canvia al castellà, que allò d’un sol poble no és ben bé un sol poble, que hi ha gent que viu molt bé en espanyol i se senten espanyols i que això fa que els altres no estiguin prou segurs d’ells mateixos… I també t’adones que des del sud no ens consideren catalans de debò.

—Què voleu dir? 
—Molta gent pensa que som o venim d’exiliats i que per això parlem català. Hi ha molta gent que no sap què és el tractat dels Pirineus, i que no és que s’arranqués un tros de Catalunya, sinó que es va dividir Catalunya en dos. Molta gent té aquesta idea romàntica de “al sud de França hi ha gent que parla català”. No, no és el sud de França. Si passes Salses és un tros de Catalunya. Això ha millorat una mica des que el 2017 les urnes es van amagar al nord.

—Va activar una certa connexió emocional. 
—Hi ha un fil que sempre ha unit el sud i el nord. Quan al sud hi havia les guerres carlistes, hi havia gent que travessava la frontera. Abans de Primo de Rivera, hi havia els Jocs Florals. Amb la repressió de Primo de Rivera hi va haver gent que va tornar a pujar. Després, l’exili del 39; després, les pel·lícules porno a Perpinyà… Però sobretot durant els setanta i tot el franquisme hi havia molts rossellonesos que ajudaven represaliats a travessar el Pirineu i els acollien. Aquest fil hi és, però, com que no tenim un estat al darrere per a mantenir la memòria i ajudar-nos amb els símbols, hi ha pèrdues de memòria, coses que has de redescobrir sempre. I hi ha una altra cosa, aquest sentiment de superioritat que es tenia abans al nord.

“Hi ha un fil que sempre ha unit el sud i el nord”

—En què consistia? 
—En l’època de Primo de Rivera, els qui anaven del sud al nord deien: “Quina sort que teniu d’estar a França, que podeu parlar català i no patiu una dictadura.” I els nord-catalans pensaven: “Quina sort tenim, de ser francesos.” Els quaranta anys de franquisme encara van fomentar més aquest sentiment. Després va venir aquesta idea de “sigueu nets, parleu francès” a les escoles. Però amb els jocs olímpics la cosa va canviar.

—París i Barcelona van competir per aquells jocs. 
—Estaven convençuts que guanyaria París perquè veien Barcelona com una ciutat de província d’un país pobre. “À la ville de… Barcelona” va ser la primera bufetada. La gent de Catalunya Nord es va adonar que tothom defensava una ciutat a 1.000 quilòmetres de Perpinyà i que va guanyar una ciutat a 200 quilòmetres. I, amb totes les càmeres del món mirant, van veure un home ben vestit parlant en català. Si els havien dit durant anys que el català no servia de res! Qui guanya a París, el símbol de la modernitat, és un català que parla català. I amb uns jocs que són un èxit. La imatge sobre el català va començar a canviar: “Si el meu fill parla català potser tindrà una sortida laboral al sud.” I cada vegada el Principat és més ric mentre que el nord s’empobreix. Es gira la truita i el sentiment de superioritat es converteix en sentiment d’inferioritat.

Ahir va fer trenta anys justs de la mort d’Ovidi Montllor. D’un Ovidi que fou, en essència, un home incòmode, tan incòmode com gran artista i encara més bona persona. La seua veu –sobretot aquella manera de recitar que ningú no ha pogut imitar mai– no admetia concessions ni tergiversacions. Cantant, recitant o actuant, Ovidi Montllor era sempre ell mateix: íntegre, radical i autèntic.

La seua biografia és coneguda: fill d’obrers alcoians, treballador en diversos oficis abans que artista, comunista i pancatalanista convençut i militant. Poca gent en la nostra cultura ha pogut unir amb tanta naturalitat l’ofici d’artista amb la condició proletària i molts pensem que, per això mateix, la seua figura traspuava una autenticitat enorme que tinc la sensació que els anys han anat fent créixer. Algú –lamente molt no recordar qui era, perquè la definició és perfecta– va dir que la diferència era que l’Ovidi no actuava: vivia.

Però, dit tot això, cal recordar, i hem de recordar-nos, que aquest país nostre el deixà morir en la penúria. Mentre la transició postfranquista anava consolidant un model cultural basat en la domesticació, també, de la cultura i sobretot de les músiques, l’Ovidi i molts altres noms de la cançó van anar essent relegats als marges, considerats “massa radicals”, “massa honests” o simplement “massa catalanistes”. De sobte, quan l’esquerra i els partits democràtics es van apoderar dels ajuntaments, els gestors polítics i culturals van passar a considerar-lo –no tan sols a ell, però especialment a ell– un vestigi d’un temps que s’havia de considerar superat. I van deixar de cridar-lo per actuar, i no feren res perquè la gent l’escoltàs mentre omplien de milions subvencionats i d’actuacions pagades qualsevol folclòrica andalusa que no hagués mogut ni un dit per la democràcia.

En això no vam ser un país exemplar. Ni ho som encara. Perquè dècades després també cal recordar i recordar-nos que el moviment independentista s’ha posat a parlar aquests darrers anys de tot excepte de cultura. I de llengua. Que sembla que són coses que molesten.

Siga com siga, la paradoxa és que, malgrat això, avui, trenta anys després de la seua mort, l’Ovidi sembla més present que mai. Les noves generacions l’han redescobert, les seues cançons circulen per les xarxes, hi ha places que porten el seu nom i fins i tot monuments i festivals que en commemoren la memòria: el mateix país que l’arraconà ara el reivindica i el fa lluir en samarretes llampants i en frases per a difondre a les xarxes socials.

La cosa, si fos així i prou, estaria bé, com una mena de final feliç passat el temps. Però tampoc no cal que ens enganyem. Jo ja m’he fet gran i la veritat és que no em sent capaç d’opinar rotundament si ara hi ha més Ovidis que continuen vivint precàriament, marginats i marginalitzats per la cultura oficial, esperant potser que la mort els atorgue el reconeixement que la vida els nega. Però, sabent com som i d’on venim, m’imagine que sí, que deu passar, això, i em dol, molt especialment avui.

Em dol perquè l’autèntic homenatge a l’Ovidi seria trencar com a societat amb aquesta dinàmica perversa que continua considerant la bona cultura com una mena de luxe innecessari per a les masses votants. I perquè, en qualsevol cas, allò que ens cal i ens caldrà sempre és precisament els seus continuadors, incòmodes i bons com ell: els Ovidis d’avui.

 

PS1. Aquests dies molta gent ha vist esbalaïda com els mitjans públics catalans han permès a Susanna Griso de provar de reescriure la història del seu comportament professional durant el moment culminant del procés. Per això mateix, avui és obligada la memòria d’allò que va arribar a fer. “Manipulació i sensacionalisme: el manual periodístic de Susanna Griso durant el procés”.

PS2. Jordi Goula posa avui el seu afilat bisturí sobre RENFE, ADIF i l’escàndol de Rodalia. Amb dades i records que cal tenir en compte per a entendre allò que ell mateix anomena una aixecada de camisa: “Rodalia? Paciència… fins que s’acabi”.

PS3. Grenlàndia vota avui en unes eleccions que s’han tornat d’interès mundial després de la intervenció de Donald Trump. Us les expliquem amb aquest article d’Alexandre Solano; però si voleu també podeu mirar aquesta Pissarreta –publicada fa poques setmanes–, en què explicàvem d’on ve l’interès per l’illa.

PS4. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.

The Washington Post · Jeffrey Collins (The Associated Press)

Columbia, Carolina del Sud, Estats Units. Rere vidres i barrots, he vist l’execució d’onze homes a les presons de l’estat de Carolina del Sud. Cap de les deu execucions anteriors no em preparà pas per presenciar l’execució per afusellament de Brad Sigmon, divendres proppassat.

És possible que sigui un cas únic entre els periodistes nord-americans. He presenciat tres mètodes diferents d’execució: nou injeccions letals, una electrocució a la cadira elèctrica i, ara, un afusellament. Vint-i-un anys després, encara puc sentir l’espetec del tallacircuit.

En les dues setmanes que transcorregueren entre que m’assignaren el cas i que Sigmon fou executat, em vaig documentar extensament sobre els afusellaments. Fins i tot, vaig revisar les fotografies de l’autòpsia del darrer home executat per afusellament als Estats Units. Va ser a l’estat de Utah l’any 2010.

També vaig estudiar detingudament la transcripció del judici de Sigmon. Vaig llegir el relat dels fiscals, que explicaren que Sigmon havia tardat menys de dos minuts a matar els pares de la seva ex-parella amb un bat de beisbol l’any 2001, colpejant-los repetidament al cap fins a deixar-los tots dos morts.

Però no hi ha res que pugui preparar-te per veure ningú essent afusellat davant teu. Per molt que t’hi mentalitzis, és impossible fer-te una idea de com és un afusellament de ben a prop.

L’afusellament és, sens dubte, un mètode d’execució més ràpid –i més violent– que no pas la injecció letal. També és molt més tens, és clar. Quan l’advocat va haver llegit la declaració final de Sigmon, recordo que el cor em començà a bategar descontroladament. Un guàrdia penitenciari cobrí el cap de Sigmon amb una caputxa i els guàrdies enretiraren la cortina que separava l’home dels tres botxins, tots ells voluntaris.

Al cap d’uns dos minuts, si fa no fa, els homes dispararen. No va haver-hi cap advertiment, no va haver-hi cap compte enrere. El retruny dels trets em va sobresaltar més que no esperava. En qüestió d’un instant, la diana blanca i vermella col·locada al pit del condemnat –l’únic element de color en tot l’uniforme negre de presidiari– desaparegué mentre el cos de Sigmon, assegut en una cadira també negra, se sacsejava.

L’escena em recordà la manera com s’estremí el cos d’un altre pres que vaig veure executat a mort per descàrrega elèctrica a l’estat, ara fa més de dues dècades.

En el punt per on les bales entraren al cos de Sigmon, hi aparegué una taca vermella irregular, de la mida d’un puny. El pit del condemnat es mogué dues vegades o tres més. No se sentí cap soroll, a banda del retruny de les bales.

Al cap de menys d’un minut, un metge s’atansà a l’home i l’examinà durant un minut més. A les 18.08, Sigmon va ser declarat mort oficialment.

Una volta acabada l’execució, els assistents sortírem de la sala per la mateixa porta per la qual havíem entrat.

El sol es ponia. El cel era d’un color rogent bonic. El contrast amb la fredor dels fluorescents de la sala d’execució –amb la grisor de la cadira del condemnat, amb les tonalitats asèptiques de les parets– era corprenedor.

La sala d’execució es troba a menys de cinc minuts amb cotxe de les oficines centrals de la presó. Al cotxe, quan torno d’una execució, sempre solc mirar per la finestra. Just al costat de la sala hi ha un prat, amb vaques que pasturen rere una tanca; més enllà es veuen els murs de filferro que custodien la presó.

Recordo que hi havia guàrdies de presons armats per tot arreu. En sortir de l’execució, els treballadors de la presó van fer-nos seure en unes furgonetes durant uns quinze minuts, crec recordar. Tampoc no ho podria assegurar: els guàrdies van requisar-me tot allò que duia a sobre –incloent-hi el telèfon i el rellotge– per raons de seguretat. Tan sols em permeteren de mantenir una llibreta i un bolígraf.

Assegut, a la meva dreta, veia les reixes del corredor de la mort. A primera hora de divendres, al corredor hi havia 28 reclusos. Ara n’hi ha 27.

L’agost passat, aquesta xifra era més alta. Després d’una treva de tretze anys, en què l’estat ha lluitat per obtenir els fàrmacs amb què es fabriquen les injeccions letals, les execucions a Carolina del Sud s’han reprès. Els reclusos poden triar el mètode d’execució: injecció letal, electrocució o afusellament.

El 20 de setembre de l’any passat, vaig ser testimoni de l’execució de Freddie Owens. Recordo que, instants abans de ser executat, mirà fixament tots els testimonis de la sala, un a un.

El primer de novembre, vaig veure morir Richard Moore. El recordo mirar serenament el sostre de la sala mentre el seu advocat, que havia lluitat per salvar-li la vida durant més d’una dècada, plorava.

També vaig presenciar l’execució de Marion Bowman Jr., el 31 de gener passat. Recordo com somrigué serenament mentre intercanviava mirades amb el seu advocat. Recordo com tancà els ulls, com es limità a esperar.

També recordo més execucions. He vist testimonis mirar fixament l’assassí dels seus éssers estimats mentre els guàrdies en preparaven l’execució. He vist una mare vessar llàgrimes mentre veia morir el seu fill, prou a prop seu per a tocar-lo si hagués allargat la mà.

No oblidaré mai el retruny dels trets, com tampoc no he oblidat aquell espetec del tallacircuit, l’any 2004. També no se m’esborrarà del cap la imatge de Sigmon provant de comunicar-se amb el seu advocat, mentre li posaven la caputxa, per fer-li saber que es trobava bé.

És probable que torni a la presó de Broad River aquest abril mateix. Al corredor de la mort seuen dos homes que ja han esgotat totes les vies d’apel·lació possibles, i el Tribunal Suprem de l’estat sembla decidit a programar-ne sengles execucions a partir d’aleshores.

Seran la dotzena execució i la tretzena, respectivament, que hauré presenciat a l’estat de Carolina del Sud. Amb els seus casos, hauré vist més d’un quart de totes les execucions que s’han dut a terme a l’estat d’ençà que la pena de mort hi fou restablerta, ara fa gairebé mig segle.

 

Collins fou un dels tres periodistes que presencià, divendres proppassat, l’execució per afusellament de Brad Sigmon. Durant gairebé 25 anys com a periodista de The Associated Press, Collins ha estat testimoni d’un total d’onze execucions a Carolina del Sud.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb