.

L’eurodiputat de Compromís, Vicent Marzà, ha explicat que “per molt lluny que s’amague Mazón, com ara anant a Nova York per no haver d’anar a la Santa Faç d’Alacant i evitar que la gent li diga el que pensa d’ell, el poble valencià no oblida la seua irresponsabilitat durant la DANA amb 228 víctimes mortals.”

El dirigent valencianista considera que el president no ha dubtat a anar-se’n a més de 6.000 quilòmetres per evitar enfrontar-se de nou a les crítiques i les protestes amb les quals el rep la ciutadania valenciana en cadascuna de les seues aparicions públiques, ja siga a la Universitat d’Alacant, a la Processó de les Palmeres d’Elx, a les Falles de València o a les festes de la Magdalena a Castelló.

Milers de fidels participen en la romeria de la Santa Faç, marcada per l’absència de Mazón

La USAP ha mobilitzat la seva afició com cap altre club per fer que ‘L’estaca’, de Lluís Llach, s’alci com a millor cant del Top 14, en un concurs organitzat per la Lliga Nacional de Rugbi francesa (LNR). El club de Perpinyà ha convertit aquesta competició simbòlica en una demostració de força col·lectiva i d’orgull identitari.

La iniciativa, anomenada Fan Days, va començar el 23 d’abril i consistia en una votació oberta als afeccionats per triar l’himne o el cant més emblemàtic dels clubs que juguen la màxima competició de rugbi de l’estat francès. El format era el d’un torneig eliminatori, des dels vuitens de final fins a la gran final, en què cada vot decidia quina cançó avançava.

Les votacions es van tancar el dimecres 30 d’abril a les 19.00 i el resultat final va confirmar la victòria aclaparadora de ‘L’estaca’. L’himne de Llach va superar a les eliminatòries rivals potents: en vuitens va derrotar ‘Ici c’est Montferrand’ (Clarmont d’Alvèrnia); en quarts es va imposar a ‘La Honhada’, de la Seccion palenca; i en semifinals va doblegar ‘Coupo Santo’, el cant provençal que també sona a l’estadi Mayol de Toló. A la final, ‘L’estaca’ va batre ‘La Peña Baiona’ i es va endur el títol de millor cant del Top 14.

Més enllà del resultat, aquesta victòria és una mostra de la força simbòlica i emocional que té ‘L’estaca’ per als seguidors de l’USAP, que l’han convertida en molt més que un himne: és una declaració d’amor a la llengua i a la terra.

Els centres educatius han detectat 1.333 possibles casos d’assetjament escolar des de principi de curs, segons que publica 3Cat. La informació, coincidint amb el Dia Internacional contra l’Assetjament Escolar, destaca que aquest curs s’ha posat en marxa el Registre de Violències contra l’Alumnat, una eina que els centres educatius han d’utilitzar per fer constar les situacions de violència i que permet tenir més dades sobre la incidència de l’assetjament escolar a Catalunya.

Davant de la detecció de casos, es pot demanar ajuda a la Unitat de suport a l’alumnat en situació de violència (USAV), un servei del Departament d’Educació a disposició de centres, famílies i alumnes.

La coordinadora d’aquesta unitat, Neus Folguera, explica a 3Cat que la majoria de les trucades que reben són de centres que s’han vist desbordats per una situació de violència, si bé també reben petició d’ajuda de les famílies.

Llavors es posen en contacte amb les direccions dels centres per revisar què s’ha fet i veure si hi ha marge de millora en les actuacions i s’acompanya tant l’escola com la família. Durant el 2024, la USAV va rebre 7.166 trucades i atén 2.060 casos.

Vint diputats dels 135 que integren el Parlament de Catalunya –és a dir, prop del 15% de la cambra– s’han inscrit fins ara al servei voluntari d’assessorament lingüístic per millorar el català. La iniciativa fa dos mesos que funciona i compta amb representants de gairebé tots els grups parlamentaris, excepte de Vox, el PP i Aliança Catalana, segons que ha pogut comprovar l’ACN.

Per grups, s’hi han apuntat vuit diputats de Junts (de 35), cinc del PSC (de 42), els quatre de la CUP, dos d’ERC (de 20) i un dels Comuns (de 6). El servei consisteix a revisar les intervencions dels diputats que ho demanen i oferir-los sessions personalitzades amb lingüistes del parlament, que identifiquen els errors més habituals i proposen alternatives i millores. De moment, ja s’han fet quatre sessions individualitzades i la resta de diputats apuntats són en llista d’espera.

La proposta va començar a caminar el 4 de febrer a iniciativa del president del parlament, Josep Rull, i amb el suport unànime de la mesa. Poc després, la junta de portaveus la va aprovar també, amb el vot contrari de Vox i el PP, que criticaven que no s’hi inclogués també l’assessorament en castellà. El 20 de febrer, es va enviar un correu electrònic a tots els diputats per convidar-los a participar-hi.

Una de les primeres a respondre va ser la vice-presidenta primera del parlament, Raquel Sans (ERC), que encara espera data per fer la seva sessió. Ha dit que es tracta d’una iniciativa per a millorar la qualitat del català en l’àmbit parlamentari i ha defensat que no s’ha d’entendre com una correcció, sinó com una eina de perfeccionament. “Tots tenim coses a millorar”, ha remarcat.

El diputat de Junts David Saldoni és un dels qui ja han fet la sessió. La valora molt positivament i diu que li ha servit per corregir maneres de parlar que havia adquirit de manera col·loquial. “És molt útil que algú amb tanta professionalitat t’indiqui quins termes fas servir malament i com els pots substituir.” Fins i tot ha demanat a la lingüista que li faci un seguiment regular. “En la segona intervenció em va tocar el crostó i em va dir que no havia aplicat tots els canvis”, ha reconegut.

També Christian Soriano, del PSC, ha completat la primera sessió i n’ha destacat el valor pedagògic. “Ens ajuda a adaptar el català al registre parlamentari i institucional, cosa que per als qui comencem –és la meva primera legislatura– és molt valuosa.” Considera que els diputats tenen el deure, com a representants públics, “no tan sols d’estimar i defensar la llengua, sinó també de conèixer-la bé”.

Andrés García Berrio, dels Comuns, nascut a Burgos i resident a Barcelona fa prop de vint anys, també s’ha apuntat al servei, si bé encara no ha fet la sessió. “Jo em considero català, tot i que no vaig néixer aquí ni vaig passar pel sistema educatiu català. Parlo català i sempre s’ha de poder millorar.” Celebra que el Parlament ofereixi aquest acompanyament, especialment útil, diu, per a qui no ha estudiat mai en català.

Des de la CUP, la diputada Pilar Castillejo ha subratllat que tots els membres del seu grup (quatre) s’han apuntat al servei. El considera una “bona idea” per a millorar l’expressió oral. Tanmateix, lamenta que encara no hagin rebut resposta per programar la primera sessió i ha establert un paral·lelisme amb els ciutadans que cerquen cursos de català i no hi troben plaça. “En el nostre cas és per perfeccionar, però hi ha molta gent que vol accedir a la llengua i no pot aprendre-la”, ha advertit.

Segons fonts del parlament, les recomanacions que es fan als diputats apunten principalment a qüestions fonètiques (com ara la distinció entre esses sordes i sonores), morfològiques (formes verbals), sintàctiques (ús correcte de preposicions) i lèxiques (elecció adequada de mots habituals). També es tracta la coherència en l’ús dels tractaments (“vós” i “vostè”), es donen criteris per reforçar l’estàndard oral en les varietats no centrals del català i s’insisteix en la conveniència d’evitar de llegir íntegrament els discursos.

Les sessions tenen una durada d’una hora i es poden fer tant al despatx del diputat com en una sala del parlament. Posteriorment, es pot fer un seguiment de les intervencions i programar noves trobades si es considera oportú. El servei continua obert a nous participants.

L’ús del català a la cambra, en alça

El català guanya presència a l’hemicicle. El parlament calcula que el 85% dels diputats fan les seves intervencions principalment en català. L’ús ha anat augmentant aquestes dues darreres legislatures, coincidint amb la pèrdua de pes i la desaparició de Ciutadans. El nombre de diputats que s’expressen habitualment en castellà ha passat del 30% al 15%. Tanmateix, la xifra encara és inferior a la dels anys previs a l’entrada de Ciutadans al parlament, quan l’ús del castellà era pràcticament residual.

Antoni Garrallà Rossell, empresari i ex-cònsol major de la Massana, s’ha mort a vuitanta-un anys després d’una llarga malaltia. Figura destacada de la vida política i econòmica de l’estat, va ser l’artífex del telecabina que connecta el centre del poble amb Pal i l’impulsor del festival Andoflora. El funeral serà demà, dissabte, a les quatre de la tarda, a l’església parroquial de la Massana.

La seva trajectòria política va començar molt abans: el 1981 ja era conseller general, i entre el 1985 i el 1989 va ser subsíndic del Consell General, sota la sindicatura de Francesc Cerqueda. L’any 1995 va guanyar les eleccions comunals i, quatre anys més tard, va ser reelegit per un sol vot de diferència. Durant aquell segon mandat va tirar endavant les obres del telecabina, una instal·lació que en el seu moment va ser molt discutida però que avui és un element central del poble. L’obra la va inaugurar el seu successor, Josep Maria Camp, l’any 2004.

Garrallà no solament va destacar en la política. Va ser un empresari actiu i defensor del turisme de qualitat. Fundador de l’hotel Rutllan l’any 1970, va fer-ne un referent pels balcons plens de geranis i l’aire alpí. I el 1994, com a president de la Unió Proturisme, va ser l’ànima d’Andoflora, que substituí el concurs de balcons florits i es va convertir en una festa consolidada. També va tenir un paper destacat en l’esquí. Va presidir l’Esquí Club d’Andorra i va ser delegat olímpic del país en dues edicions dels Jocs d’hivern. Entre el 1975 i el 1997 va formar part del Comitè Olímpic Andorrà.

Avui, 2 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• L’exèrcit espanyol es va desplegar després de l’apagada en previsió que fos un atac
• Meritxell Batet ja té feina, i així ens van les coses… I Editorial de Vicent Partal 
• Antonio Turiel: “No s’ha volgut fer allò que calia per a garantir el subministrament elèctric, sinó allò que més beneficis donava a les companyies” 
• Quan la ideologia topa amb la realitat I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• Vam veure-hi clar I Mail obert de Tina Vallès 
• L’OPA del Sabadell ja roda per la teulada del govern espanyol I Anàlisi de Jordi Goula 
• Tots els llums s’encenen a Chongqing (Viatge a la nova Xina, II) I Crònica de Vicent Partal 
• “Per què cal castigar els civils?”: al Caixmir, la repressió de l’exèrcit indi converteix el dol en por
• Cesk Freixas: “Fa temps que no gaudeixo de la música com quan vaig començar”
• Un país a la carta I ‘El mirador de cultura’ de Joan Safont 
• Revoltes de la Terra engega tres dies de mobilització ecologista contra la macroplanta de Lotte 

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Obres de Martí Ceballos - Lloc: Sala Exposicions del C.C.Calisay

Òpera - Lloc: Gran Teatre del Liceu

[Read the original version, in Catalan, of this article]

 

The Spanish army was deployed after the major power outage that collapsed the Iberian grid on Monday to protect important military installations.

Specifically, VilaWeb has confirmed that several units of the Centauro B1 wheeled armored howitzer were deployed around the Jaume I base in Bétera (Valencian Country), where the NATO Rapid Deployment Headquarters in the Spanish Kingdom  (HQ NRDC-ESP) is located.

It is a multinational command structure of the Spanish Army and NATO, designed to direct large-scale military land operations, where military personnel from thirteen different states work (Germany, Spain, France, the United States, Slovakia, Greece, Italy, Poland, Portugal, the United Kingdom, the Czech Republic, Romania, and Türkiye).

The units deployed around the perimeter of the base were Centauro B1 vehicles, also known as VRCC-105, which belong to the neighboring military base of General Almirante, located in Marines.

These are wheeled reconnaissance and combat vehicles, armed with 105-millimeter cannons. These vehicles offer great mobility and have participated, as part of the Lusitania Regiment number 8, in several international missions, including deployments to Slovakia as part of NATO’s Multinational Combat Group.

The distance between the Jaume I base in Bétera, which has no armored vehicles, and the General Almirante base in Marines is thirteen kilometers in a straight line.

VilaWeb has been able to verify from information from several witnesses the presence of at least three of these vehicles outside the perimeter of the base, in civilian areas, all three with camouflage elements.

One was stationed near the Doctor Moliner Hospital, located north of the base. Another at the beginning of the Serra Calderona natural park and a third south of the base, on the rural path known as Camí d’Alcubles.

This newspaper has had access to a photograph of this third armored vehicle and has been able to verify with geolocation tools that it was indeed located in this area.

VilaWeb contacted the Jaume I base, which merely said that it did not have vehicles like these and explained that it did deploy the UME (Military Emergency Unit), which includes antennas, tanker trucks, and more vehicles that assisted facilities such as the Manises hospital, which needed to power generators.

VilaWeb did not get any response from the General Almirante base.

Shortly after the blackout, according to what this newspaper has been able to find out, among the political authorities, the hypothesis of an attack as the cause of the network’s collapse was seriously considered.

Along these lines, it is noteworthy that, in the midst of the crisis, the president of the Spanish government, Pedro Sánchez, held a conversation with the president of Ukraine, Volodymyr Zelensky, made public by the latter, in which Zelensky offered him help to restore the electrical and communications network based on the knowledge acquired by his country in the recovery of these networks after Russian attacks.

Hi ha capvespres que saps quan els vius que perduraran en la memòria, i el de Chongqing n’és un. Assegut a la barana d’un vaixell que em porta per les sorprenentment escasses aigües del Iang-Tsé, mentre aquest s’atura amb una maniobra lenta a la punta de la península que hi ha al centre de la ciutat, m’adone que contemple un espectacle que sembla pertànyer més al regne dels somnis que no pas al de la realitat concreta.

Els gratacels ací no són entitats estàtiques, com ho serien a l’envellida Nova York. Ací, a Chongqing, les façanes es converteixen en llenços gegantins on la llum dansa amb una insistència frenètica. Hi ha cascades de colors que flueixen de dalt a baix, ideogrames que s’encenen i s’apaguen, imatges gegantines que ballen al ritme d’una música que no se sent però que s’intueix. I els gratacels ocupen tot el camp visual, sencer. Això de Chongqing és una autèntica desmesura lluminosa que fa trontollar les certeses més sòlides.

El nou edifici de l’òpera emergeix com una illa onírica enmig d’aquest deliri lluminós. Sobre la seua pell de vidre es projecten tot d’imatges hipnòtiques en això que sembla un espectacle concebut per embriagar els sentits, per fer perdre peu a l’espectador, per impressionar-lo.

I, enmig de tot això, la contradicció més punyent: les cases antigues arran d’aigua, estructures modestes de fusta i pedra que ara allotgen restaurants cridaners i superdemanats, on s’amunteguen els comensals. Aquestes construccions humils, testimonis d’una Xina que s’esvaeix a marxes forçades, semblen mirar amb resignació estoica els seus veïns descomunals. El nostre vaixell s’ha aturat al davant, com si el capità hagués volgut oferir-nos aquest contrast brutal entre allò que era i allò que és aquesta ciutat, entre la tradició que s’aferra tenaçment a la vora del riu i la modernitat que s’enfila cap a un cel que m’imagine que ja no pensa en déus antics.

En aquest moment, Chongqing, amb el vaixell quiet i el soroll del motor reduït a un murmuri, em sembla un espectacle irreal, més paregut a una al·lucinació col·lectiva que no pas a un producte de la voluntat humana. I, tanmateix, existeix. Existeix amb una intensitat que gairebé fa mal als ulls. I a l’ànima.

Em fa vergonya reconèixer-ho, però segur que no seré l’únic: jo ignorava fins fa quatre dies l’existència d’aquesta megalòpoli de la Xina de l’oest que ja voreja els trenta milions d’habitants i ha esdevingut el lloc per als joves, per als inconformistes, per als xinesos que no tenen ganes de viure en la grisor.

Oficialment, això que avui anomenem Chongqing es va crear el 1997 amb la intenció de potenciar tota la contrada i especialment de controlar i servir de base a la monumental presa de les Tres Gorges, que conté la central de producció d’energia elèctrica més gran del món en termes de capacitat instal·lada i en generació anual d’energia.

No és que Chongqing no existís abans, però la decisió del 1997 va canviar-ne la història per sempre. Sumant territoris veïns, convertint-la en una de les quatre ciutats governades directament pel govern xinès (les altres són Pequín, Xang-hai i Tianjin) i catapultant-la –amb Chengdu– com el centre estratègic de la nova Xina de l’interior, Chongqing ha tingut un desenvolupament tan ràpid que desafia allò que els europeus podem arribar a entendre.

En vaig sentir parlar, per primera vegada, a Sergi Unanue, que la va visitar l’any passat i la va descriure en aquest article per a VilaWeb com “la megalòpoli més surrealista de la Xina”. Unanue hi descriu totes les coses que a qualsevol visitant el deixen bocabadat: la plaça que en un costat és a peu de carrer i en l’altre en la planta vint-i-dos, les escales mecàniques que s’enfonsen l’equivalent a 31 plantes per arribar a l’estació de metro més profunda de la Xina, o aquella altra estació situada dins un edifici que els trens travessen pel mig, com si fos la cosa més normal del món.

Emmarcada en aquesta geografia tan particular, Chongqing emergeix com l’alternativa que sembla que captiva la joventut xinesa. Si les ciutats costaneres representen el rostre més internacional i estrictament regulat de la Xina, aquesta “Ciutat de les Muntanyes” ofereix un contrast notable: un desenvolupament econòmic vertiginós combinat amb un esperit menys homogeneïtzat i sever. I amb un cost de la vida molt favorable, que és pràcticament la meitat que a Xang-hai, amb apartaments assequibles fins i tot prop del centre, una realitat inimaginable a les congestionades megàpolis orientals. Aquesta accessibilitat econòmica, combinada amb un mercat laboral en expansió constant i una atracció enorme per la tecnologia i la cultura, ha creat l’escenari perfecte per a joves que fugen de la insostenible pressió financera i competitiva de Pequín o Shenzhen.

I allò que veritablement sembla separar Chongqing de les ciutats costaneres és l’atmosfera cultural distintiva i el relatiu distanciament del control centralitzat. Durant les tensions per la política de “covid zero”, a final del 2022, mentre Xang-hai havia de suportar els confinaments més severs –que li van fer un mal irreparable– i Pequín vivia sota una vigilància intensificada, Chongqing va mostrar una gestió comparativament més flexible i pragmàtica. Els chongqinesos, històricament coneguts pel caràcter independent i lleugerament desafiant, han cultivat un ambient urbà notablement més lliure que el de les metròpolis costaneres. Aquesta ciutat, geogràficament allunyada dels centres de poder tradicionals, ha desenvolupat una escena cultural underground, amb espais artístics alternatius on circulen idees i expressions culturals que serien ràpidament suprimides a les ciutats sota un escrutini més fort. La temperatura social més relaxada es manifesta en una vida nocturna efervescent, absolutament elèctrica, i en una actitud general menys rígida envers les convencions socials que tant ofeguen els joves a les ciutats de primera línia. Les dones joves feministes, particularment, però també grups religiosos com els cristians i els musulmans, afirmen que l’atmosfera a Chongqing és molt més oberta que a la resta del país, una opinió que no comparteixen els grups LGBTI.

Aquest contrast –volgut i perseguit– amb les ciutats costaneres s’intensifica també per la posició estratègica de Chongqing en l’arquitectura política xinesa actual.

Si Pequín, Xang-hai i Shenzhen funcionen com a aparadors internacionals sotmesos a constants directrius centrals i a les expectatives de representar la “cara perfecta” de la Xina, Chongqing gaudeix d’un cert marge de maniobra com a nus interior clau per a la iniciativa de la Nova Ruta de la Seda. Aquest estatus especial ha permès a les autoritats locals de desenvolupar polítiques econòmiques i socials amb un cert grau d’autonomia pragmàtica i fins i tot el paisatge urbà resultant reflecteix aquesta singularitat: gratacels futuristes que s’entrellacen amb barris tradicionals, mercats nocturns bulliciosos on la regulació sembla més laxa i una identitat cultural que manté un peu en la tradició i un altre en la modernitat, però sense la uniformitat imposada a les metròpolis costaneres.

Per a una generació de joves xinesos cansats de la pressió conformista, els preus prohibitius i l’anonimat de les megalòpolis tradicionals, Chongqing no representa simplement una alternativa econòmica, sinó una promesa d’existència més autèntica i menys constreta. És, diuen, una nova Xina, molt desconeguda a fora, però que va guanyant pes i presència a marxes forçades.

 

Article anterior: Un Lamborghini per a Mao

[Read this article in English]

L’exèrcit espanyol es va desplegar després de la gran caiguda elèctrica que va col·lapsar la xarxa ibèrica, dilluns, per protegir instal·lacions militars importants.

Concretament, VilaWeb ha contrastat que es van desplegar diverses unitats del canoner blindat sobre rodes Centauro B1 a la rodalia de la base Jaume I de Bétera (Camp de Túria), on hi ha el Quarter General de Desplegament Ràpid de l’OTAN a l’estat espanyol (HQ NRDC-ESP).

És una estructura de comandament multinacional de l’Exèrcit de Terra espanyol i de l’OTAN, dissenyada per dirigir operacions militars terrestres a gran escala i on treballen militars de tretze estats diferents (Alemanya, els estats espanyol i francès, els Estats Units, Eslovàquia, Grècia, Itàlia, Polònia, Portugal, el Regne Unit, la República Txeca, Romania i Turquia).

Les unitats que es van desplegar al perímetre de la base van ser vehicles Centauro B1, també coneguts com a VRCC-105, que pertanyen a la base militar veïna de General Almirante, situada a Marines (Camp de Túria).

Són vehicles de reconeixement i combat sobre rodes, armats amb canons de 105 mil·límetres. Aquests vehicles ofereixen una gran mobilitat i han participat, com a part del regiment Lusitània número 8, en unes quantes missions internacionals, incloent-hi desplegaments a Eslovàquia com a part del Grup de Combat Multinacional de l’OTAN.

La distància entre la base Jaume I de Bétera, que no té vehicles blindats, i la base General Almirante de Marines és de tretze quilòmetres en línia recta.

VilaWeb ha pogut constatar a partir d’informacions d’uns quants testimonis la presència de tres d’aquests vehicles pel cap baix fora del perímetre de la base, en àrees civils, tots tres amb elements de camuflatge.

Un va estacionar a prop de l’Hospital Doctor Moliner, situat al nord de la base. Un altre al començament del parc natural de la Serra Calderona i un tercer al sud de la base, al camí rural conegut com a camí Alcubles. Aquest diari ha tingut accés a una fotografia d’aquest tercer vehicle blindat i ha pogut comprovar amb eines de geolocalització que efectivament era situat en aquest paratge.

VilaWeb s’ha posat en contacte amb la base Jaume I, que s’ha limitat a dir que no tenia vehicles com aquests i a explicar que sí que va desplegar l’UME (la Unitat Militar d’Emergències), en la qual hi ha antenes, camions cisterna i més vehicles que van auxiliar instal·lacions com ara l’hospital de Manises, que necessitava alimentar els generadors.

VilaWeb no ha aconseguit cap resposta de la base General Almirante.

Poc després de l’apagada, segons que ha pogut saber aquest diari, entre les autoritats polítiques es va sospesar seriosament la hipòtesi d’un atac com a causa de la caiguda de la xarxa. En aquesta línia, és remarcable que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va mantenir en plena crisi una conversa amb el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, feta pública per aquest darrer, en què Zelenski li va oferir ajuda per a restaurar la xarxa elèctrica i de comunicacions a partir dels coneixements adquirits pel seu país en la recuperació d’aquestes xarxes després d’atacs russos.

Aquest cap de setmana, Mont-roig del Camp (Baix Camp) serà l’epicentre d’una mobilització ecologista de tres dies contra la implantació d’una planta de components de bateries del gegant sud-coreà Lotte Energy Materials. La convocatòria, impulsada per la nova plataforma Revoltes de la Terra, preveu una acampada amb més d’una vintena d’activitats de denúncia, debat, formació i cultura popular. L’objectiu és assentar els fonaments d’un moviment de desobediència civil arrelat al territori que planti cara al que consideren un model extractivista i especulatiu.

La protesta se centra en la planta que el grup Lotte Energy Materials vol construir entre Mont-roig i Riudecanyes. Aquesta instal·lació es va anunciar com una inversió estratègica pel govern espanyol i la Generalitat, en el marc del PERTE del vehicle elèctric. Originalment, es va preveure una inversió de 600 milions d’euros, però posteriorment es va anunciar que podria créixer fins a més de 1.200 milions segons les necessitats del projecte i el desenvolupament de tres plantes. Fabricarà Elecfoil, unes làmines de coure folrat per a bateries dedicades als vehicles elèctrics, i podria generar uns 600 llocs de feina directes pel cap baix, segons la Generalitat.

Tanmateix, Revoltes de la Terra rebutja frontalment el projecte. Denuncien que la planta implica la pèrdua de noranta-sis hectàrees de sòl agrícola, l’arribada d’una nova multinacional química i l’agreujament d’un model econòmic que depèn del capital estranger, erosiona la sobirania productiva i deteriora la salut ambiental i social del Camp de Tarragona. Al·leguen que les zones agrícoles es transformen en polígons i que això contribueix a la desertització social dels pobles.

També denuncien que les inversions públiques prioritzin projectes com l’ampliació del port de Tarragona o l’aeroport de Reus, mentre els pagesos i els serveis bàsics resten desatesos. Una de les preocupacions principals és l’impacte sobre l’aigua. El Camp de Tarragona és una zona seca que beu de les conques de l’Ebre, i Revoltes de la Terra alerta que la indústria i el turisme tenen accés preferent als recursos hídrics i, en canvi, els agricultors en reben les restriccions.

Tres dies d’acampada per a confrontar un model de territori

La mobilització arrencarà avui a les cinc de la tarda amb una cercavila pel poble i, tot seguit, amb l’obertura del campament. A la nit hi haurà sopar col·lectiu i concerts. Demà, el gruix d’activitats començarà ben d’hora amb tallers infantils, contacontes, debats, un vermut musical i un dinar popular. A la tarda, es farà una tractorada lenta i l’acció de desobediència. Cap al vespre es farà l’acte central amb el lema “Som la terra que es revolta” abans del sopar i una segona tanda de concerts.

Demà passat, l’últim dia, hi haurà una garrofada popular, xerrades d’organitzacions com ara Ecologistes en Acció i Aigua és Vida, una ruta botànica i activitats infantils. Les activitats clouran a les quatre de la tarda amb l’acte “Esdevenim el futur que volem”, una crida col·lectiva a continuar les accions més enllà d’aquesta protesta.

Els organitzadors preveuen centenars d’assistents i remarquen que no cal inscriure-s’hi. L’espai d’acampada, senyalitzat a Cambrils i Mont-roig, estarà preparat amb zones de cuina, lavabos secs, punts d’informació i carpes d’atenció mèdica i contra agressions masclistes. L’aplec serà autogestionat i s’hi podrà col·laborar econòmicament mitjançant donatius o bé participant en les tasques logístiques.

Revoltes de la Terra: una nova onada d’ecologisme als Països Catalans

Revoltes de la Terra és una plataforma ecologista de nova creació que agrupa desenes de col·lectius de tot arreu dels Països Catalans. Va sorgir de trobades entre plataformes locals i moviments ambientals, amb la voluntat de fer un pas més en la coordinació i capacitat de mobilització. Segons que expliquen els organitzadors, el moviment vol recuperar la desobediència civil com a eina per a defensar el territori i confrontar els interessos industrials, energètics i turístics, que, diuen, expulsen la vida de les terres que ocupen.

Amb aquesta primera acampada a Mont-roig del Camp, Revoltes de la Terra vol marcar un punt d’inflexió. L’emplaçament no és casual: el Camp de Tarragona és una “zona de sacrifici”, segons que diuen, sotmesa a un model de creixement basat en la concentració industrial, l’expansió turística i la dependència de grans infrastructures.

El moviment català s’inspira en els Alçaments de la Terra (Soulèvements de la Terre), un moviment francès que ha combinat protestes multitudinàries amb accions de sabotatge contra megaprojectes d’alt impacte ambiental, com ara els megaembassaments agrícoles. Aquestes accions han mobilitzat desenes de milers de persones i han entomat una repressió contundent de l’estat francès, incloent-hi intents d’il·legalització que van ser anul·lats pel Consell d’Estat.

Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, Alt Penedès, 1984) s’acomiadarà definitivament dels escenaris demà passat en un últim concert a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, dins el festival Barnasants. El músic va anunciar la retirada ara fa poc més d’un any, i d’aleshores ençà ha fet ronda per tot el país per acomiadar-se. En total, Freixas acumula vint-i-un anys de trajectòria, deu discs, desenes de cançons i milers de concerts. Però, d’un temps ençà, ja no gaudeix de la música com al començament i l’exposició mediàtica li causa una certa incomoditat. Per això i per poder conciliar finalment la vida familiar, el músic ha decidit de retirar-se i centrar-se en uns altres projectes culturals que no vagin estrictament vinculats amb la música. Pocs dies abans del concert, parlem amb ell per saber com encara aquest final d’etapa i fer una mica de balanç de la seva trajectòria.

—Què serà la primera cosa que fareu dilluns, una vegada hàgiu fet l’últim concert?
—Doncs mira, precisament, una cosa relacionada amb aquest final d’etapa: després del concert tornaré a casa meva, a la Ràpita, i l’endemà hauré de portar els meus fills a l’escola i tornar a Barcelona perquè tinc una entrevista amb en Jordi Basté a RAC 1 per parlar d’aquest últim concert.

—Els fills vindran, al concert?
—Sí. La idea és que ho puguem viure en família, tot i que a vegades és complicat logísticament. Un dels avantatges de viure a les Terres de l’Ebre és que estem molt connectats amb la natura, però quedem molt lluny de les grans àrees d’influència i, sobretot, de les grans àrees metropolitanes del país, com Barcelona o València.

—Viviu la retirada com una cosa alliberadora? Bé, parlo de retirada, però no sé si en voleu dir d’una altra manera perquè no sembli una cosa tan definitiva…
—Sí, m’agrada la terminologia de retirada o comiat, perquè donen peu a la possibilitat de mirar cap al futur i de poder fer un retorn. Qualsevol retirada té a veure amb la possibilitat de tornar, i qualsevol comiat té a veure amb la possibilitat de retrobar-nos. El plantejament que faig amb aquest últim concert i que he fet durant aquesta última ronda ha estat amb aquests termes, encara que no sàpiga quant durarà. En relació amb el que em comentes de si ho visc amb alliberament… Sí, ho visc amb aquesta sensació perquè ja fa temps que no gaudeixo de la música com la gaudia quan vaig començar.

—Quant fa que us passa, això?
—Fa uns quants mesos. Fins i tot m’atreviria a dir anys. Potser en fa quatre o cinc que ho visc amb una certa angoixa. Poder marcar aquest final d’etapa i que, a partir d’ara, la meva vida professional passi per uns altres projectes que tenen a veure amb la creació cultural, però no amb la música ni amb l’exposició pública que fins ara he hagut de tenir per a poder mantenir viu el meu projecte, m’és alliberador. Una sensació absoluta d’alliberament.

—Si ja fa temps que us sentiu així, per què no ho heu deixat abans? És que potser esperàveu de tenir altres alternatives que us sostinguessin econòmicament? Potser arrodonir la carrera musical arribant als vint anys de trajectòria?
—Exacte, un equilibri entre aquestes dues coses. Primer, volia arrodonir aquest vintè aniversari i que fos una excusa per a dir: “Fins aquí.” He pogut fer moltíssimes coses de les quals em sento molt orgullós. M’he sentit privilegiat i afortunat de poder-me dedicar exclusivament a la música i al nostre país, i fer-ho des de la cançó d’autor, un gènere musical que estèticament i filosòficament és de petit format i mou un públic molt més reduït. I després, evidentment, hi ha un altre element que és la meva connexió política. Això ha estat determinant per a moure’m per circuits alternatius que es mouen pels ravals de la indústria musical. El vintè aniversari em sembla un bon moment per a fer balanç, fer una pausa i dedicar-me a uns altres projectes culturals que, per a poder dedicar-m’hi, he necessitat una finestra de temps molt llarga, perquè tot el que té a veure amb la creació cultural és un terreny laboral molt precari que necessita que pensis les coses molt bé i amb molt temps per poder iniciar-les amb el capital de temps, humà i econòmic necessaris.

—Què és allò que trobareu més a faltar de no fer concerts? El contacte amb la gent…
—Precisament, aquest aspecte públic, la projecció pública, no la trobaré a faltar. Tot i que el motiu principal és la conciliació i poder gaudir dels meus fills i la meva companya, sí que és veritat que en els darrers anys em pesava i em limitava molt el vincle entre la feina de músic amb la projecció pública, que mai m’ha interessat excessivament. Fins i tot crec que m’ha limitat psicològicament, perquè és un aspecte de la meva feina que no he sabut tractar amb la naturalitat amb què s’ha de tractar.

—Diríeu que ho heu portat malament, això de ser una figura pública?
—No és que ho hagi portat malament, però sí que m’ha causat més malestar que unes altres coses, per això dic que no ho trobaré a faltar. De fet, tinc ganes que arribi el moment de poder allunyar-me dels escenaris per agafar distància i poder fer coses de persona normal, que és el que sóc. No només poder gaudir d’uns horaris més normals, d’una feina més normal, sinó també d’allunyar-me d’aquesta projecció que a vegades se’ns aboca als creadors culturals o als músics. Allunyar-me d’una certa mediatització en la qual estem exposats els que pugem als escenaris i que ens col·loca a un lloc de transcendència que crec que no es correspon a la realitat.

—Us incomoda, això.
—Mai m’ha fet sentir còmode. Sempre he procurat mostrar-me molt humà i terrenal. He intentat de fer entendre tantes vegades com ha calgut que aquells que pugem damunt d’un escenari no tenim una feina transcendent o més important que qualsevol altra. Moltes vegades tinc la sensació que pujar a un escenari et col·loca en un pedestal, en una certa posició de superioritat moral. I he volgut lluitar contra això. Per una altra banda, crec que és molt humà que passi, eh? Perquè la mateixa arquitectura de l’escenari i d’espais on es comparteix la música en directe fa que hi hagi aquesta distància entre el públic i l’artista que sempre he volgut trencar. A veure, no és que m’hagi condicionat la vida, però sí que és veritat que el simple fet de tenir aquesta projecció moltes vegades fa que moltíssima gent et pari, que et reconeguin… I això m’ha limitat en molts casos i m’ha fet sentir un cert malestar.

—Tal com heu comentat, una de les raons principals de la vostra retirada és poder passar més temps amb els fills i la parella. Com ha conviscut, aquests anys, aquesta part més mediàtica amb la familiar?
—És que no ho he viscut mai com una dualitat perquè no m’he creat mai un personatge. És veritat que hi ha molts artistes que ho fan per poder fer la seva feina, potser això els ajuda a separar la feina de la seva vida personal, però jo no ho he volgut fer mai, perquè el meu projecte és eminentment personal, polític i emocional. I, aquí, hi ha una part de tot allò que he creat, una part molt meva. Sempre ho he viscut amb molta humilitat. Bé, segurament a vegades no, perquè tots cometem errors i a vegades ens deixem emportar per aquest èxtasi que ens proporciona el món en què vivim, però, justament, el fet de ser pare m’ha ajudat a tocar de peus a terra i tenir el cap al seu lloc, perquè pots fer un concert davant de cinc-centes persones un dia, però saps que l’endemà t’hauràs d’aixecar aviat, vestir els nens, preparar-los l’esmorzar i dur-los a l’escola. No et pots embalar, perquè omplir un teatre amb cinc-centes persones és una cosa que fa molta més gent i que, al final, no és tan important. A més, als meus fills sempre he intentat fer-los entendre que, encara que el seu pare surti a la televisió o volti pel país fent concerts, no vol dir que sigui millor ni pitjor que els pares dels seus amics. He volgut que entenguessin que l’ofici de músic és tan vàlid com qualsevol altre.

—Després de tants anys, segur que és inevitable que us vagin sortint cançons. Al cap i a la fi, és la vostra manera d’expressar-vos. Què en fareu, de tot aquest material que aneu creant?
—No sé ben bé què passarà, però també és cert que, d’una manera molt natural, a mi em surt tota aquesta acció d’agafar la guitarra i de posar-me a crear. Sí que tinc a punt algunes cançons, per exemple, que sé que publicaré a dins un projecte que no serà, evidentment, un disc, però sí que serà un projecte escènic. I, per tant, també és un moment d’explorar unes altres vies que tenen a veure amb la creació cultural, però que es desmarquen d’allò que és estrictament la música i el directe. Diguéssim que exploro uns altres canals i unes altres vies de creació. Fer cançons no és la meva prioritat, ara.

—Heu aprofitat els concerts d’aquesta darrera ronda per enregistrar el desè disc, el primer en directe. Quan el publicareu i què hi heu volgut encapsular? Què hi trobarà, el públic?
—Seleccionarem totes aquestes cançons que hem gravat aquests últims concerts en directe –algunes de les quals feia molt que no tocava– i, no sé com ni quan, però en publicarem un disc que vol ser com un regal per a aquells que vulguin recordar aquests vint-i-un anys dalt els escenaris. Em feia una certa il·lusió poder tancar aquesta etapa amb un desè disc i, a més, que sigui el meu primer en directe. També és veritat que, si pogués tirar enrere, segurament ara no faria tants discos, però la inèrcia de la indústria m’hi ha obligat o m’hi ha condicionat. N’he fet nou, crec que són molts pels anys que he estat en actiu. Si pogués tirar enrere, algun d’aquests discos no l’hauria publicat.

—Per què? És que considereu que no són prou bons?
—Sí, crec que hi ha un parell de treballs de la meva discografia que representen el moment en què vaig escriure aquelles cançons i, per tant, el meu moment creatiu –em defineixen, d’alguna manera–, però que, vist amb perspectiva, potser ara no els hauria publicat. Són discos que vaig fer una mica per inèrcia i perquè la mateixa tendència de la indústria musical, en certa manera, t’obliga a treure material nou cada dos anys. Ara això ha canviat i en lloc de publicar discos es publiquen cançons soltes o fins i tot reculls de cançons més petits. Per tant, la inversió que has de fer no és tan alta. Potser ara agafaria només les dues o tres cançons més celebrades de cada disc per a publicar-les, o potser m’haurien servit per a discos posteriors… Però bé, també serveixen per a explicar el context no només polític o social, sinó també el més particular o més emocional.

—Quins són, aquests dos discs de què parleu?
—Un és un disc que es diu Proposta. Potser per aquesta inèrcia vaig voler publicar-lo quan feia dos anys que n’havia publicat un i que ens havia anat molt bé: Protesta. També El camí cap a nosaltres, que és un disc que ens va servir per a explorar una nova línia estètica. Són discos en què la majoria cançons –vist amb perspectiva i des del punt de vista compositiu i creatiu– no són les meves millors. I, malgrat que dins d’aquests discos crec que sí que hi ha cançons que són representatives de la meva discografia, són discos que en aquell moment concret ens van servir per fer concerts i poder treballar, però potser hauríem hagut de dosificar i descartar moltes cançons.

—Després de dues dècades, deu discs i milers de concerts, teniu res pendent de fer?
—Sempre queden coses pendents. Una cosa que em va saber molt de greu que no es tirés endavant va ser, cap al 2007-2008, el col·lectiu de cantautors i cantautores de nova generació. Érem uns quants que bevíem de l’herència de la Nova Cançó, però volíem demostrar que en ple segle XXI la cançó de protesta continuava tenint sentit. I no només això, sinó que continuava tenint escena, que hi havia circuit. La vam anomenar la Cançó Necessària i va ser un projecte molt bonic. M’hauria agradat que hagués tingut més recorregut, que haguéssim pogut fer moltes més xerrades, molts més concerts conjunts. Érem en Pau Alabajos, la Meritxell Gené, l’Andreu Valor… I segurament després potser s’hi hauria afegit la Gemma Humet, etc.

—Vint anys després, encara ho creieu?
—Sí, ho penso. I encara més tenint en compte que l’escena musical d’avui en dia està tan desvinculada del debat polític. Crec que ens cal tornar a connectar alguns dels gèneres musicals d’aquest país amb la reivindicació política. Seria interessant que fins i tot en l’àmbit de mitjans de comunicació, de programadors, de l’espai que té la cançó d’autor en la producció de la música en directe, es pogués continuar fent força per evidenciar que això té un sentit i que això té una continuïtat. És una cosa que queda pendent de poder demostrar: que al segle XXI, la música d’autor, d’autor de protesta i en català, encara té sentit i té el seu lloc en el nostre circuit musical.

Quan tot just feia tres hores que no teníem llum, vaig sortir a voltar per veure com estava el barri i també perquè el temps passa molt lent quan no tens “informació”, i hi poso cometes perquè en realitat dilluns tots vam tenir una nova oportunitat de veure com n’arribem a dependre, de la tecnologia. Caminava pel Raval i em venien al cap les meves últimes lectures. 

Feia tres dies que havia acabat de llegir La balada del vell món, d’Oriol Canosa, on ens explica la seva escapada a la muntanya durant mig any, tan sols amb una motxilla on tenia llibres, un sac de dormir, una mica de roba, pocs diners, una navalla, aigua, quatre fruits secs, pa i formatge… Sense connexió al món, en ple 2001 –tan desconnectat que es va assabentar de l’atemptat de l’11-S uns quants dies després. Tres mil quilòmetres i sis mesos que Canosa ens explica i no ens explica en un llibre que el que sí que fa és descobrir-nos el lector i el caminant Oriol Canosa, un savi que hauria pogut néixer al segle XIX, però que tenim la sort que és del 1975 i viu entre nosaltres, i pot continuar llegint i escrivint. 

Feia dos dies que havia llegit, perquè Canosa l’esmenta al seu llibre i perquè Gabriel Ventura també me n’havia parlat a El millor dels mons impossibles, l’assaig Elogi de l’ombra, escrit per l’autor japonès Junichiro Tanizaki l’any 1933, un assaig a la japonesa, segons el seu traductor i epiloguista, Albert Nolla, un assaig subjectiu, però també un tractat d’estètica, un manifest literari, un discurs polític i un text paròdic. Nolla diu que l’autor reclama “una tornada al món domèstic de les ombres”. 

I encara més: havia començat, diumenge cap al tard, un assaig contra el negacionisme escrit per Donatella di Cesare (Si Auschwitz no es nada), que encara tinc a mitges perquè dilluns vaig decidir agafar el llibre sobre la ràdio que va publicar Javier Montes fa uns mesos, La radio puesta, que el tenia allà pendent, abandonat com un vell transistor, esperant la seva estona, i em va semblar que era el moment. Montes parla de la ràdio sobretot com una companyia, com un so de fons, com una cosa que hi és abans que la posem i també quan l’apaguem, com un continu al qual ens podem afegir quan vulguem, i insisteix en el caràcter atzarós d’engegar el transistor i deixar sonar el que toqui, permetre’s sorprendre’s per la programació i sentir-la més que no pas escoltar-la. El llibre és petit i es llegeix amb un somriure enyoradís, suposo, si l’agafes en un dia normal. Dilluns al vespre, però, aquella lectura prenia tot un altre sentit. 

En la passejada que us deia, havia vist una rotllana de gent asseguda a terra, tothom callat i pendent d’un transistor que feia de cirereta d’aquell pastís humà. “Només ens queda la ràdio.” “Sort que tenim la ràdio.” No van faltar els discursos nostàlgics, quan va tornar la llum, i les fotos de transistors tronats després del tràfic de piles entre comandaments a distància i ràdios ressuscitades del fons de l’armari. La ràdio ja no era un soroll de fons, un gest automàtic i un cafè sonor, com diu Javier Montes, que fa una companyia atzarosa i sense pauses. La ràdio era un oracle; qui no en tenia, volia saber què s’hi deia, era la pedra de Rosetta per resoldre el jeroglífic de la realitat. 

“La idea implícita que el moment de la ràdio ja ha passat i que aviat posar-la serà un gest obsolet, peca d’apressada i de digital-cèntrica”, escrivia Montes l’any passat. “Segons l’ONU, el 2022 la ràdio analògica o terrestre era el mitjà de comunicació més estès del planeta, capaç d’arribar a cinc mil milions de persones i amb tres mil milions d’oients habituals.” 

Als anys vint del segle passat, Walter Benjamin ja parlava de la ràdio com a mitjà de masses: “Els locutors primerencs comenten l’error d’imaginar-se parlant a un públic més o menys nombrós que resulta que és invisible. I no és així. El radiooient gairebé sempre és un individu sol. Fins i tot si es dirigeix a milers d’oients, és en qualitat de milers d’individus solitaris. Cal parlar com si ens adrecéssim a un solitari, o a molts solitaris.” Però dilluns la ràdio se’ns adreçava en plural, corria de pressa la imatge dels grups de veïns agrupats al voltant de transistors i anaven naixent plurals a banda i banda de les emissores. 

L’altra revelació del dilluns d’apagada, per als que no els va enxampar voltant amunt i avall i van haver de passar les hores en estacions, poliesportius i altres espais públics, va ser l’avorriment. Sense llum, les opcions per distreure’s es van veure reduïdes per a la majoria dels que de sobte van entomar una carretada de temps lliure que era un temps improvisat i enverinat per l’ansietat de no entendre què passava. 

“Aquell que té temps d’avorrir-se i ser-ne conscient ho té tot per ser feliç”, escriu Oriol Canosa al llibre que us deia més amunt, però després afegeix, sàviament, que “hem perdut la capacitat d’estar a les fosques”. Ara que tornem a tenir llum a les cases i bateria als dispositius electrònics, ara que tothom penja fotos de transistors tronats i espelmes enceses com qui retrata una pila de pedres col·locades deliberadament l’una damunt de l’altra per fer-ne una fotografia i titular-la “equilibri”, La balada del vell món i La radio puesta es donen la mà en el meu univers de lectures recents i aombrades per Tanizaki, amb una claredat enlluernadora, em diuen que sense llum hi vam veure clar però només durant unes hores. Vam veure clar no solament que ja no sabem habitar la foscor, sinó que hem tornat a la llum tan cecs com abans, amb els transistors muts un altre cop dins del calaix, i l’oracle torna a ser digital.

Els fonaments ideològics de l’esquerra actual els trobem a l’obra dels filòsofs marxistes de la dècada de 1960, sobretot la de Michel Foucault. El francès considerava que el poder es reprodueix a través dels discursos, que són els que donen forma a la realitat: les paraules poden excloure, determinar què és acceptable o forjar identitats subjectives. El concepte és interessant, però d’aquí n’ha sortit una idea que s’ha estès com una plaga: no hi ha una realitat objectiva, sinó que tot és una construcció social (l’altra gran conseqüència és que la feina dels acadèmics ja no és cercar la veritat, sinó lluitar contra el poder).

Aquesta idea, evidentment, és falsa. La realitat objectiva existeix, i fa segles que els humans la volem comprendre a través d’aquest mecanisme meravellós anomenat mètode científic. De tant en tant, però, es produeix un curtcircuit quan uns activistes desenvolupen una idea que entra en contradicció amb el món real. Com que els activistes no poden acceptar que estan equivocats, o consideren que el seu objectiu polític és més important, l’únic camí que els queda és executar una sèrie de giragonses per evitar l’evidència. Aquestes situacions, vistes des de fora, a vegades són divertides, però també són una de les causes de l’allunyament de bona part de la població.

Aquest any s’ha publicat un llibre en anglès titulat Open Play. The Case for Feminist Sport (Joc Obert. Per a un esport feminista). Els autors són Sheree Bekker, professora de la Universitat de Bath (Regne Unit) especialista en perspectives feministes de l’esport, i Stephen Mumford, filòsof de la Universitat de Durham. L’argument central és que cal eliminar les categories femenines dels esports, perquè “aquesta segregació de les dones és una altra manera més en què se’ls diu que esperin menys de la societat”.

L’origen de la proposta és el convenciment dels autors que no hi ha cap diferència biològica entre homes i dones –d’estatura, pes, potència física o massa muscular– i que les diferències de rendiment només són conseqüència del patriarcat, que diu a les nenes de ben petites que mai no podran competir amb els nens. Fa tres anys Sheree Bekker ja va presentar una idea força sorprenent: que les categories femenines les van crear els homes perquè n’estaven farts que les dones els guanyessin a les competicions atlètiques. Això, és clar, no té cap base històrica.

La motivació dels autors per a escriure un text així és evident. Una de les grans polèmiques dels últims anys és la participació de dones trans en l’esport femení professional, una qüestió que té un impacte minúscul però que la dreta ha sabut explotar molt bé. Els activistes d’esquerres consideren que les dones trans tenen el dret de participar-hi perquè són dones amb tots els ets i uts, però els que s’hi oposen fan notar l’avantatge físic dels qui van passar una pubertat masculina. Davant d’això, Bekker i Mumford tiren pel dret, i en lloc de defensar que les dones trans han perdut l’avantatge pels tractaments hormonals, diuen que aquest avantatge simplement no existeix. Per vendre-ho, ho embolcallen tot d’un discurs feminista.

Només hi ha un problema: l’espècie Homo sapiens presenta dimorfisme sexual, com també passa amb molts vertebrats –i no passa res, això no té cap mena de connotació moral. Tampoc no cal ser un acadèmic per saber-ho, una de les primeres coses que aprenen els infants és a distingir femelles i mascles segons els trets físics. Fer competir homes i dones a la mateixa categoria implicaria la desaparició immediata de les dones a la majoria dels esports, una idea tan grotesca que no pot defensar ningú. Per tant, prendre el camí de la negació del dimorfisme sexual és optar per la negació de la realitat, i per això al llibre no hi ha cap prova científica, perquè no n’hi pot haver. El primer capítol, per exemple, es centra en el debat sobre la indumentària que han de vestir les dones en l’esport d’elit, una qüestió interessant però que no té cap mena relació amb el tema principal.

Tot plegat pot semblar divertit, però em sembla que els autors no n’han mesurat les conseqüències. Si no hi ha cap diferència de potència física entre homes i dones, i les úniques limitacions són les que imposa el patriarcat, llavors deixa de tenir sentit tota la legislació que protegeix les dones davant de la violència masculina. Aquest camí sí que és perillós, i decididament gens feminista.

The Washington Post · Shams Irfan i Karishma Mehrotra

Guree, Caixmir. Els vehicles blindats van arribar quan es feia fosc, mentre les famílies preparaven el sopar. Dos dies abans, uns homes armats havien mort vint-i-sis persones, la majoria dels quals turistes, en un prat remot de l’Himàlaia. Ara centenars de soldats indis descendien en aquest petit llogaret en cerca de sospitosos.

Els homes envoltaren la casa d’Adil Hussain Thoker, un dels militants acusats de perpetrar la matança, i obligaren els vilatans a fer via cap als arrossars dels voltants del poble mentre es feia fosc. A mitjanit, una gran explosió trencà el silenci. “La terra va tremolar sota els nostres peus”, recorda un vilatà que, com més persones citades en aquest reportatge, parla anònimament perquè tem per la seva seguretat. La casa de dues plantes on s’originà l’explosió es reduí a runa instantàniament.

Les autoritats índies afirmen que han fet demolicions controlades de les cases en què s’han trobat explosius. Els familiars de Thoker neguen vehementment l’acusació, i diuen que ni han vist l’Adil ni en tenen notícies d’ençà del 2018.

“El que va passar a Pahalgam és horrible, i ningú amb dos dits de front no donaria suport a una cosa així”, diu un jove de Guree, el poble, en al·lusió a l’atac mortal del 22 d’abril. “Però per què cal castigar els civils?”

La pregunta revela una por familiar al Caixmir, on la població fa dècades que viu atrapada entre l’Índia i el Paquistan –que administren diferents parts del territori, de majoria musulmana, però en reclamen la totalitat– i entre els guerrillers i els militars.

Els caixmiris afirmen que es troben a la mercè d’una paradoxa cruel: trobar-se obligats a condemnar públicament la violència per la qual són castigats. Ara la intensificació de la repressió índia ha fet que el dolor pels morts deixi pas a la por.

Cap grup no s’ha fet responsable de l’atac de Pahalgam. El secretari d’Afers Estrangers indi, Vikram Misri, declarà a la premsa abans-d’ahir que els guerrillers tenien “vincles transfronterers”, en al·lusió al Paquistan. Islamabad ha condemnat els assassinats i hi ha rebutjat qualsevol implicació.

“Els caixmiris sempre han estat conscients que són les grans víctimes de tot aquest conflicte, sigui del terrorisme o de la militarització”, explica Anuradha Bhasin, redactora en cap del Kashmir Times. “No obstant això, sempre els fan seure en el banc dels acusats i els demanen que demostrin la seva innocència.”

Clam per la pau

Així que es va tenir la notícia de l’atac –el més mortífer contra civils indis en més d’una dècada–, els dirigents polítics no trigaren a emetre missatges de condemna i solidaritat. A les mesquites es feren pregàries per les víctimes. Les associacions locals organitzaren marxes per la pau i vetlles amb espelmes.

Les botigues abaixaren la persiana, el trànsit s’aturà; les escoles tancaren. Els principals diaris del Caixmir van publicar portades en negre. A diferència de moltes vagues i aturades anteriors, generalment dirigides contra el govern indi, aquesta vegada la protesta tenia un objectiu molt diferent: els atacants.

“Sembla que sorgeix un moviment espontani i autèntic per la pau”, declarà Haseeb Drabu, ex-ministre d’Economia caixmir.

Al Caixmir hi ha hagut poc espai per a la dissidència d’ençà del 2019, quan el govern del primer ministre indi, Narendra Modi, revocà la condició semiautònoma del territori, tot empresonant desenes d’activistes i periodistes i imposant una apagada de les telecomunicacions que, durant mesos, aïllà la vall del món.

D’aleshores ençà, grups de drets humans han documentat abusos generalitzats de les forces de seguretat índies, com ara detencions arbitràries i execucions extrajudicials. El govern indi nega aquestes acusacions.

Molts caixmiris veuen la matança de Pahalgam com un atac calculat contra la identitat de la regió. Un editorial del diari Greater Kashmir, per exemple, deia que l’atac amenaçava de “desbaratar anys de progrés”, especialment quant al creixement del sector turístic, promogut activament pel govern indi com a símbol d’una nova era de pau.

Un soldat indi patrulla a Srinagar, al Caixmir, la setmana passada (fotografia: Farooq Khan/Efe).

Nitasha Kaul, catedràtica de ciències polítiques i relacions internacionals de la Universitat de Westminster, a Londres, diu: “El turisme s’ha impulsat com a solució política, tot i la manca de mesures de seguretat adequades. Els responsables polítics [indis] han mostrat un grau de cofoisme que fa pensar que s’han empassat la seva retòrica superficial de ‘normalitat’.”

Abdul Wahid Wani, cap d’una associació de curadors de ponis que organitza visites eqüestres pel Caixmir, fou un dels primers d’arribar al lloc dels fets després de l’atac, la setmana passada. La carnisseria que presencià no li ha fugit del cap, diu. I recorda el cas d’una jove a qui els atacants mataren el marit en plena lluna de mel.

Wani demana “un càstig sever perquè les generacions futures aprenguin la lliçó”. Però, afegeix, “els qui no tenen la culpa de l’atac no haurien de sofrir-ne les conseqüències”.

Ara, els indicis d’una “operació de càstig col·lectiu”, segons que explica Bhasin, són pertot arreu. L’antiga llar de Thoker fou una de les nou cases destruïdes per les forces de seguretat índies; d’ençà de l’atac, dues mil persones pel cap baix han estat detingudes, segons informes locals. S’han fet seixanta escorcolls domiciliaris, pel cap baix, i s’han establert nous llocs de control militar a tota la regió. Fins ara, els acusats de perpetrar l’atac han eludit de ser capturats.

La policia de Srinagar, la ciutat més gran del Caixmir indi, afirmà en un comunicat que els agents del cos treballen per “desmantellar la infrastructura de suport al terrorisme”.

“Castigueu els culpables, no en tingueu pietat, però no deixeu que els innocents esdevinguin víctimes col·laterals”, publicà diumenge a X el ministre en cap de la regió administrativa índia de Jammu i el Caixmir, Omar Abdul·là.

El fantasma de la venjança plana sobre el Caixmir

L’atac de Pahalgam ha desfermat una onada d’ira en els mitjans i les xarxes socials índies, sovint adreçada no tan sols contra els caixmiris sinó contra els musulmans en general.

“La nit de l’atac, Arnab Goswami –un influent presentador televisiu d’ideologia conservadora– encapçalà el seu espai amb l’etiqueta #VolemVenjança, tot afirmant que el 22 d’abril era per als indis allò que el 7 d’octubre de 2023 va ser per als israelians.

Els activistes han informat d’atacs a estudiants caixmiris a les ciutats de Nagpur i Chandigarh; a l’estat indi d’Uttarakhand, un grup nacionalista hindú publicà un vídeo la setmana passada en què advertia: “Si demà veiem algun musulmà caixmiri a l’estat després de les deu del matí, li donarem allò que es mereix.”

Als afores de Nova Delhi, un estudiant universitari caixmiri ha creat un grup de WhatsApp amb més d’un centenar de companys de classe per a informar-se mútuament sobre aquests atacs de venjança. Molts, fins i tot, discuteixen si romandre a l’Índia és segur.

“La majoria de nosaltres ens n’hauríem anat immediatament després de l’atac si els exàmens de final de curs no s’haguessin escaigut aquesta setmana”, diu en Sameer, un dels membres del grup, que demana de ser identificat tan sols pel nom de fonts, per por de represàlies. “Tenim por, però tampoc no en podem permetre d’arruïnar la carrera.”

La regió es prepara ara per al següent moviment del govern indi. I tem que una escalada militar amb el Paquistan deixi aquests dos rivals geopolítics –i sengles arsenals nuclears– al caire del conflicte armat.

Nova Delhi ha denunciat violacions de l’alto-el-foc a la frontera –fortament militaritzada– que separa el Caixmir sota control indi del Caixmir sota control paquistanès, i que havia romàs en calma relativa d’ençà de l’acord del 2021.

Ambdós països han clausurat passos fronterers, han reduït les missions diplomàtiques al país contrari i han ordenat a centenars dels seus ciutadans que tornin a casa. L’Índia ha suspès la participació en el tractat de les Aigües de l’Indus, l’acord de repartiment de l’aigua del riu amb el Paquistan, i Islamabad s’ha retirat de l’Acord de Simla, que regula la resolució bilateral de disputes entre ambdós països.

Per a Kaul, els esdeveniments diplomàtics d’aquests darrers dies no són sinó un capítol més d’un “cicle interminable de l’Índia contra el Paquistan, de la cantarella dels hindús contra els musulmans”. I afegeix: “Per a poder trobar qualsevol solució política duradora, tanmateix, cal que primer ens centrem en les vides dels caixmiris, esquinçades per un conflicte que continua sense resoldre’s.”

Mehrotra informa de Nova Delhi estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Dilluns vam tenir un esglai. Quan tot va fer plof, i es van fondre a negre pantalles i làmpades, quan tot el sistema de comunicacions i missatges va fallar, vam creure que tornàvem als dies incerts de fa cinc anys. La pandèmia com a vara de mesurar dies apocalíptics encara perdura. De tota manera, l’apagada infausta va ser-ho menys, per la possibilitat de continuar socialitzant i, especialment, per la permanència d’alguns establiments oberts, que va permetre observar escenes prou curioses, com les terrasses d’alguns bars, plenes de voluntaris oferts altruistament per evitar que les ampolles de cervesa s’escalfessin massa, arran de la pèrdua de corrent de les neveres. Bromes a banda, el fantasma de la pandèmia continua essent un malson que persegueix els hostalers. Més enllà de les paoroses xifres de morts, va ser un punt i a part que ara ja es comença a explicar com una batalleta de l’avi, però que al seu moment –reducció de cabuda, creació enginyosa de terrasses, tancaments perimetrals, cobrefocs, etc., van formar part de la gimcana del 2020-21–, va tenir un impacte notable en el ram de la restauració. Xefs com Albert Adrià poden explicar en primera persona, i ho fa en una entrevista en aquest diari, què va representar la covid-19 per als seus projectes. Però, a tall més modest, hi va haver un element que va ser a punt de desaparèixer per culpa de l’obligada necessitat d’higiene i reducció del contacte social. Parlo de les cartes dels restaurants, durant aquella temporada substituïdes per QR o bé papers d’un sol ús. La pandèmia va treure de les taules un dels elements més distintius del gremi. Gràcies a Déu, hi van tornar, tot i que en alguns establiments encara pervisqui l’horrorosa moda del menú virtual.

Què ens diuen les cartes dels restaurants

Cap giny tecnològic podrà substituir mai un objecte que ha acompanyat el restaurant d’ençà de la formulació de la gastronomia entesa com una de les belles arts. S’hi combinen l’aspecte merament informatiu: la llista de plats, els preus, els suggeriments del dia, les propostes de menú, els plats de temporada… i els més artístics, vinculats al disseny, a la tipografia, a la imatge, a l’art. Sovint, a més, són testimonis històrics –del canvi de la pesseta a l’euro, de l’augment del preu de la vida, de les noves modes, dels nous gusts i les revolucions passades o pendents–, amb diverses variants, de l’enciclopèdica carta de vins, espumosos, licors o, fins i tot aigües, a aquella germana petita, anomenada carta de postres, que d’habitud ens és oferta al final d’un àpat. Sempre que mengem a la carta, és clar. Perquè sovint aquesta més que un llistat més o menys seleccionat d’on triar, és més aviat la invitació a deixar-se portar cap al misteri d’un curt o llarg menú degustació. El sentit d’una carta de restaurant va més enllà del seu objecte. I, ara que preparo en paral·lel a la redacció d’aquest article una classe sobre el semiòleg Roland Barthes, no puc deixar d’observar-les a la llum de tot allò que ens diuen aquests papers en forma de díptic o carpeta. Barthes, que al seu, valgui l’expressa redundància de la tria de l’adjectiu, mític llibre Mitologies, aplec d’articles mensuals sobre aspectes aparentment quotidians de la França de final dels cinquanta, dedica sengles texts al vi i la llet, al bistec amb patates, al que anomena la cuina ornamental –més de mig segle abans d’Instagram!–, ens diu que tot és susceptible d’esdevenir un mite. I a fe de Déu que les cartes dels restaurants seixanta anys als restaurants catalans ho han estat, ho són i ho seran.

Per això m’agradaria imaginar que l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició, presidida per Carles Vilarrubí, s’ha volgut afegir als fastos de Catalunya, Regió Mundial de la Gastronomia 2025, amb una exposició que recull la tradició, la modernitat, la diversitat, la singularitat i la riquesa gastronòmica del país, mitjançant les cartes dels restaurants. La mostra “Ensenyar les cartes”, que es pot veure fins al primer de juny al Palau Robert de Barcelona, un espai on s’han pogut veure grans instal·lacions sobre cuiners i gastronomia, poua dels arxius de la corporació acadèmica, i l’ha dirigit el seu vice-president, Joan Font i Torrent, advocat i col·leccionista. Vice-secretari de l’Associació de Bibliòfils, Font és un home acostumat a remenar, conservar i apreciar papers, que, alhora, és bon lector. Per tant, tornant a la semiòtica barthesiana, gaudeix tant del que diu el llibre, com el que aquest simbolitza com a objecte, al qual ret culte. En un perfil que li dedicà l’escriptora Llucia Ramis a La Vanguardia, deia que “si ets curiós, el món del llibre és infinit”. Un vici, “que no és dolent, però et pot portar a la ruïna, com totes les aficions desmesurades”. En tot cas, ell s’ha encarregat de gestionar i ordenar les adquisicions de l’Acadèmia, des de col·leccions privades fins al Mercat de Sant Antoni. Una col·lecció que supera les tres mil peces.

Del Motel al Bulli

Però l’exposició no vol ser un recorregut estrictament erudit i documental –per això li faltaria més cronologia, més geografia, més cartel·la, més tesi de fons–, sinó que vol oferir “un passeig, lúdic i lliure” pels restaurants més significatius del país, amb una cronologia de seixanta anys, començada pel final de la postguerra, quan el país que deixava enrere la carpanta causada per la misèria de la guerra i es mirava amb optimisme el futur, que s’obria al turisme i que es permetia tot l’hedonisme que cabia, fora de la mirada estricta de la Santa Mare Església. Es deixava enrere, per als qui s’ho podien permetre, el fet d’anar a menjar, per passar a sortir a dinar o sopar. Precisament, l’any 1961, el cadaquesenc Josep Mercader, que havia fet d’aprenent a l’estació de Portbou, on oficiava Pere Granollers, i s’havia format fins a arribar a maître de l’hotel Duran de Figueres, obria el Motel Empordà, al peu de la N-II, per on arribaria la Nouvelle Cuisine francesa, de Paul Bocuse, Michel Guérard i els germans Troisgros, que enterrava la tradició escofferiana per deixar pas a una cuina més lleugera, creativa i estacional, i que, alhora, seria superada al Bulli. El restaurant obert a Cala Montjoi l’any 1962 per Hans i Marketta Schilling com a bar d’estiuejants obtindria la primera estrella amb Jean-Louis Neichel, la segona amb Jean Paul Vinay i la tercera i definitiva amb Ferran Adrià, arribat al Bulli de bracet de Juli Soler, i que esdevindria el pare intel·lectual de la darrera revolució gastronòmica engegada al restaurant que va tancar el 2011. Per finir l’espai temporal, el punt i a part de la pandèmia ens permet aturar-nos abans del temps present.

El connaisseur obtindrà el plaer de retrobar-se amb planes conegudes, amb amics entranyables, amb els que no hi són –com la recentment desapareguda Montse Guillén– o amb espais que tot just ara s’acaben de recuperar, com la Font del Gat, de la qual es pot veure tant la com uns plats del dia o una factura; els més joves se sorprendran amb les paradoxes i curiositats que proporciona la mostra –les cartes de vins, en què la DOP Rioja ho acaparava tot i els vins catalans eren anecdòtics, etapa feliçment superada–; el gurmet podrà comparar els plats que oferia un jove Joan Roca al primigeni Celler de Can Roca amb l’oferta actual, i l’amant del disseny podrà comparar les fastuoses cartes dels anys vuitanta i noranta, amb il·lustracions d’artistes amb els volums minimalistes actuals, parant atenció també tant a les cartes manuscrites com la irrupció dels primers ordinadors i la revolució tecnològica en el món de la impressió. “Ensenyar les cartes” és decididament quantitativa. Tot i la tria acurada, s’allunya del minimalisme per celebrar la riquesa i la diversitat, i per això té un cert aire bigarrat de gabinet de col·leccionista, perquè badem i badem com si passegéssim per les sales d’una galeria, assajant la semiòtica i, per què no, fent salivera.

El científic i divulgador Antonio Turiel, investigador de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, ja advertí l’any passat que podríem veure una apagada com la de dilluns. Turiel ha publicat fa poc el llibre El futuro de Europa (Destino); ara, tots els ulls es fixen en les seves reflexions per entendre què passà durant l’apagada. En aquesta entrevista, Nós Diario parla amb el doctor en física teòrica sobre el sistema elèctric de l’estat espanyol.

—Ja havíeu advertit que una apagada com aquesta podria passar.
—L’any passat ja vam tenir diversos episodis en què vam ser a prop de situacions com aquesta, en què vam córrer el risc que mitja península acabés a les fosques. Finalment, ha estat tota. Un dels grans problemes en aquell moment –que també hem vist aquesta setmana– és que, en el moment de l’apagada, les centrals de gas de cicle combinat estaven apagades per motius econòmics, en compte d’estar preparades per a agafar el relleu si calia. No s’ha volgut fer allò que calia per a garantir el subministrament elèctric, sinó allò que més beneficis donava a les companyies. I això passa si jugues amb foc, perquè és un sistema molt delicat. En aquest cas, hi ha hagut més elements, particularment un problema d’estabilitat en el corrent que ha desencadenat l’apagada. Però el problema de fons és una mica el mateix: tenim sistemes de producció [d’energia] renovable que s’han introduït [a la xarxa elèctrica] desordenadament, sense cap classificació ni cap sistema d’estabilització que els acompanyés, i arriba un moment en què el sistema no pot agafar-ne el relleu. En els episodis de l’any passat, els processos van ser més lents, i es va decidir d’apagar tota la indústria de l’estat espanyol, una pràctica que es coneix com a sistema de resposta a la demanda.

—Com funciona aquest sistema, i per què no va poder-se activar dilluns?
—A les empreses que hi són subscrites se les avisa amb quinze minuts de marge i, a canvi d’aturar la producció, els subministren electricitat a cost més baix. En episodis anteriors va haver-se d’apagar tota la indústria subscrita al sistema de resposta a la demanda; en el cas de dilluns, però, el problema va ser que l’apagada fou extremadament ràpida. Va haver-hi un problema de sobretensió: es produïa molta energia renovable, i tot i que hi havia indicis d’inestabilitat –indicis de fluctuacions, de pujades i baixades excessives de la tensió– ningú no va fer res. Calia activar els cicles combinats i aturar part de la producció, però això no es va fer i el sistema va començar a caure en cascada. De cop es van perdre quinze gigawatts de potència i, lògicament, tot va quedar a les fosques. Tot això té a veure amb aquest model de gestió de les renovables: espero que se n’aprengui la lliçó, i que això no torni a passar mai més.

—Parleu de la necessitat d’ordenar el sistema. Què cal fer, per ordenar-lo?
—No pot ser que hi hagi incentius a la producció sense consum. No pot ser que es cobri un preu fix per l’electricitat encara que el preu de mercat sigui zero, que és allò que passà dilluns. Es vol cobrar tota aquesta electricitat peti qui peti per fer-ne diners, però això fa que el sistema de preus i contractes subscrits sigui deficient. Si Red Eléctrica detecta que hi ha problemes d’estabilitat a la xarxa, ha d’ordenar que deixi de produir-se i, si cal, activar sistemes de producció més estables, com ara els cicles combinats. Això, per desgràcia, no es va fer dilluns, imagino que per motius econòmics i polítics. La xarxa elèctrica ha d’anar acompanyada de sistemes d’estabilització per evitar que passin situacions com aquesta.

—Algunes veus han posat l’energia nuclear sobre la taula.
—Dilluns, amb l’apagada, les centrals nuclears es van posar en mode d’emergència, i encara continuen així. Ara com ara [dimarts] no es produeix energia nuclear; no es produeix ni un quilowatt d’energia nuclear. Deixant de banda el fet que no es pretén aconseguir seguretat ni res d’això, la realitat és que aquesta tecnologia no ha pogut mantenir-se encesa. S’ha demostrat que l’energia nuclear no és capaç de reaccionar en situacions com aquesta.

—És eficient el model de xarxa elèctrica que hi ha a l’estat espanyol?
—El model de producció energètica no pot ser a costa de crear “territoris de sacrifici”. Hi ha un excés de capacitat instal·lada, i l’única justificació és l’especulació. És un model que comença a presentar símptomes d’esgotament: hi ha hagut una bombolla especulativa, igual que la del maó. Ara cal pensar què caldrà fer en el futur, i és clar que no serà això.

—A quina conclusió arribeu, amb tot això que passa amb l’electricitat?
—La clau és que el problema no són les renovables; són les renovables així. Aquesta no és la manera de fer les coses: s’ha afavorit un model que cerca promoure el negoci i s’han permès comportaments irresponsables, que són allò que ens han dut a la situació actual. El sistema elèctric pot construir-se d’una manera diferent i molt millor.