L’Ajuntament de Barcelona ha executat la compra de l’edifici de la Casa Orsola per 9,2 milions d’euros, un cop aprovat el conveni de col·laboració amb l’entitat Hàbitat3. A més, ha anunciat que posarà nou pisos a disposició del parc públic d’habitatge.

El Sindicat de Llogateres fa una crida a teixir aliances i estendre “l’efecte casa Orsola” a tot Barcelona

L’acord arriba tres mesos després que el consistori anunciés que adquiriria el bloc, arran del moviment social que s’havia creat a conseqüència del procés de desnonament que s’havia iniciat contra Josep Torrent, un dels veïns.

Els nou pisos que passaran al parc públic són dos que actualment són buits i set més que tenen contractes de lloguer de temporada, els quals no es renovaran quan vencin.

La casa és un conjunt format per dos edificis: un al carrer del Consell de Cent i un altre al carrer de Calàbria. En total, suma vint-i-sis habitatges habitables i quatre locals comercials. Els pisos restants queden fora del parc públic per diverses situacions: set tenen contractes de lloguer indefinit, cinc més tenen contractes vigents i cinc estan pendents de demanda o immersos en procediments judicials.

Segons que ha explicat l’ajuntament, aquests contractes vigents es mantindran o es formalitzaran novament segons la legislació d’arrendaments urbans, valorant cas per cas.

El consistori assegura que ha adquirit el bloc per un preu un 30% inferior al de mercat al barri de la Nova Esquerra de l’Eixample. Ha comprat el 45,68% de la finca, mentre que Hàbitat3 n’ha adquirit el 54,32% restant.

Robert Chapman va ser un nen que no entenia què deia el professor, era callat i al pati estava sol. Va créixer als noranta en un barri pobre de Londres i fins que no va arribar a la joventut no va entendre que la seva manera particular d’entendre el món i la seva classe social l’havien estigmatitzat. Format en filosofia, s’ha especialitzat en la teoria de la neurodiversitat, la bogeria i la discapacitat. El 2023 va escriure l’assaig Empire of Normality: Neurodiversity and Capitalism (traducció espanyola: El imperio de la normalidad, Caja Negra, 2025), en què reflexiona sobre la història de la salut mental i l’explotació. Un llibre que parla sobre l’origen del paradigma de la patologia i de la lluita de les persones neurodivergents no tan sols per a aconseguir drets, sinó també per a avançar cap a una societat postcapitalista. Llums estridents, sorolls forts i multituds tan presents en la societat contemporània poden representar una forta agressió per a certes persones que reclamen de ser reconeguts i que volen que deixem de percebre els humans com una màquina que sempre ha d’anar a ple rendiment. Hem parlat amb ell amb motiu de la conferència que ha fet al CCCB de Barcelona.

—Fins ara no hem pensat en termes de neurodiversitat.
—Vivim encara en un paradigma de la patologia. És el paradigma dominant en la psiquiatria i la medicina.

—I què vol dir?
—Es pensa en termes de normalitat o anormalitat quant al funcionament del cervell. És una idea que s’estableix al segle XIX i no solament en el món científic. També és una idea cultural. És una idea que estructura el món entorn d’una estatística, d’una població mitjana. Per exemple, els treballadors són valorats segons la productivitat. A l’escola ens avaluen segons les notes i els exàmens. El paradigma de la patologia ho estructura tot i també les cures al final de la vida.

—On ens porta la visió patològica?
—Aquest paradigma acaba devaluant les persones que són atípiques. Contribueix a l’estigma i la discriminació. Fa que sembli que els problemes que tenen els neurodivergents són tan sols problemes naturals. Que són problemes inevitables. I els hem de tractar amb medicaments per fer-los més normals.

—Aquest paradigma canvia?
—Sí. S’intenta construir una nova manera de veure el món, encapçalada per persones neurodivergents, autistes o amb TDAH. La idea és que les persones són diverses i que el nostre funcionament no tan sols és determinat per les nostres habilitats individuals, sinó per la manera com ens relacionem amb el món i com s’estructura el nostre entorn.

—Quins canvis veurem en un futur gràcies a la perspectiva neurodivergent? Potser en els programes escolars o en el sistema mèdic?
—Si prenem l’exemple de l’escola, hi ha maneres diverses d’escolaritzar, però tendeix a haver-hi un gran èmfasi en les proves estandarditzades. Un enfocament segons el paradigma neurodivergent començaria dient: “Bé, la gent processa el món de maneres diferents, la gent aprèn de maneres diferents, la gent pensa de maneres diferents.” Per tant, una prova estandarditzada no capturarà mai la realitat, més aviat la desvirtuarà. Ens farà semblar que podem ser classificats d’una manera que no reflecteix la naturalesa real de la humanitat i la nostra diversitat. Crec que tot just ho comencem a veure ara, com més va més drets tenen les persones amb discapacitat. Hauríem de fer canvis en les avaluacions i en la manera d’estructurar l’aula. Ara, si ens ho prenem seriosament, els canvis hauran de ser més profunds.

—Quins són aquests canvis més profunds?
—Al llibre dic que molts d’aquests problemes es relacionen en última instància amb el capitalisme. El capitalisme té aquest èmfasi extrem en la competència. Socialment, som treballadors potencials. A l’escola es potencia una educació orientada al món del treball. Si realment volem abraçar un paradigma de neurodiversitat i alliberar les persones neurodivergents d’aquestes pressions, haurem de fer canvis profunds en el sistema econòmic. Haurem d’entrar en algun futur postcapitalista que no tingui aquesta obsessió en la competència i a mesurar tothom en relació amb els altres.

—Vau créixer a Londres als anys noranta. En aquell moment no sabíeu que éreu neurodivergent.
—Vivíem en un lloc on hi havia moltes drogues, feina sexual i bandes. No teníem diners. A l’escola sentia que era completament impossible d’aprendre. Tampoc no tenia suport a casa. Els meus problemes escolars tenien relació amb la classe social, però també amb el fet de ser autista. Era un entorn sensorial aclaparador. Les llums brillants, els sorolls feien impossible de sentir la veu del professor o processar allò que deia. D’adolescent vaig viure al carrer. Venia cànnabis per guanyar prou diners per a sobreviure. Vaig entrar en una família d’acollida quan tenia quinze anys. Era una família molt solidària. Vaig poder anar a la universitat i em vaig decidir per la filosofia; volia que m’ajudés a entendre per què el món era un lloc tan caòtic i confús.

—Dieu també que aquest imperi de la normalitat ha afectat més col·lectius i que té vinculació amb la lluita de descolonització o queer.
—Crec que és impossible d’entendre-ho sense tenir en compte no únicament el capitalisme, sinó també del colonialisme i l’imperialisme. Aquest imperi de la normalitat sorgeix en un context en què els europeus volen justificar la colonització d’unes quantes parts del món, com l’Àfrica i Amèrica. Són idees que connecten amb les de la superioritat racial. Aquesta idea que hi ha persones amb més capacitats que altres es va desenvolupar en aquest context. A les plantacions d’esclaus de Jamaica es veuen intents molt primerencs de mesurar la productivitat dels treballadors en un sentit científic. Era una manera de justificar l’explotació de treballadors esclaus per millorar la productivitat. La gent pensava que les races podien degenerar, hi havia preocupacions sobre la barreja racial. Per això, les persones amb discapacitat, especialment amb discapacitats hereditàries, eren vistes com un signe de deteriorament.

—Quina relació hi té la vostra lluita, amb el feminisme?
—Aquest model de classificació també afecta les dones. Són models que tendeixen a conduir a una aplicació molt estricta dels papers de gènere i qualsevol que els trenqui és castigat, es veu com a anormal. Hi ha programes científics semblants o pseudo-científics i, en última instància, també hi ha intents semblants de corregir la gent. Les teràpies més utilitzades per a l’autisme es podrien assemblar a la teràpia de conversió gai. Són teràpies que fan servir un sistema de càstig i recompenses per mirar de fer la gent normal. Si actuen de maneres considerades anormals, els castiga. Si actuen amb més normalitat, reben una recompensa. Es tracta de canviar els éssers humans, esborrant totes les maneres de ser diverses.

—Veig que ara els partits d’extrema dreta com el de Milei, a l’Argentina, proposen de tornar a velles classificacions capacitistes, fent ús dels termes “idiota” o “imbècil”. Què me’n dieu, d’aquest retorn al passat?
—Vivim una reacció global contra els drets contemporanis de les persones amb discapacitat. Això vol dir que moltes persones amb discapacitat, tant neurodivergents com amb discapacitats físiques, poden demanar adaptacions al lloc de feina. Això altera una certa idea d’una jerarquia natural que molts governs volen imposar, especialment els més conservadors i d’extrema dreta. No volen perdre els privilegis. Volen eliminar aquests drets perquè diuen que interfereixen en la productivitat.

—D’una altra banda, dieu que cal el diagnòstic de persones neurodivergents o autistes.
—L’antipsiquiatria és un moviment que no té pas una coherència única. Abasta tot l’espectre polític. Hi ha versions d’extrema esquerra a extrema dreta. Jo no és que vulgui defensar la psiquiatria, sinó que pensar que els “autisme” o “TDAH” són etiquetes inventades ens porta de nou a la idea de la moral individual. No ens ajuda a organitzar-nos o a resistir-nos-hi, és tan sols una altra manera d’individualitzar. Són problemes sistèmics, i els hem de veure amb una lent de dominació, explotació i opressió. L’autisme, per exemple, no és sols una categoria natural, és una construcció; però això no vol dir que no sigui real. Qualsevol cosa és una construcció. La raça també és una construcció. I, així i tot, si neguem com funciona realment el racisme no farem que desaparegui. Per tant, crec que és important de reconèixer la realitat de fets com l’autisme o la depressió, però evitar aquesta mena de psiquiatria estàndard, que parla únicament de desequilibris químics al cervell.

—Què en penseu de les teràpies psicològiques individuals i de la proliferació d’orientadors (coaches)?
—Vull reconèixer que algunes d’aquestes teràpies són útils a escala individual i això és important. És important que la gent pugui accedir-hi i, especialment, que siguin finançades pel sistema públic mentre siguin necessaris. Però no resoldran els problemes més profunds, les desigualtats estructurals més profundes. Si no ho tenim en compte, les formes de dominació es continuaran intensificant i això serà pitjor a llarg termini. Hem d’allunyar-nos dels enfocaments medicalitzats i avançar cap a l’organització col·lectiva com a persones neurodivergents.

—Creieu que el col·lectiu neurodivergent es va organitzant?
—Aquest moviment va començar a l’època dels noranta i dos mil, quan la gent es va interconnectar gràcies a les xarxes socials. Els havien dit que era un problema individual, però en van prendre de consciència i es va promoure la idea que més enllà de la norma cada individu floreix de manera heterogènia. Per tant, si algú no floreix caldrà canviar l’entorn.

—Un enfocament artístic a l’escola permetria als estudiants de créixer en la diversitat?
—Suposo que no hi ha una sola manera. Seria molt útil per a algunes persones, però per a unes altres no. Hi haurà enfocaments que ara ni tan sols podem imaginar.

—Dieu que les persones autistes podrien encaixar més en entorns tecnològics o en la informàtica.
—Sí, és cert que hi ha múltiples possibilitats.

—Tota aquesta idea de rendiment sorgeix amb l’assumpció de Descartes que els humans funcionem com una màquina.
—El capitalisme ens ha portat a veure’ns com a màquines. I com que hi ha una divisió del treball cada vegada més gran, això ens fa pensar en un cos format de moltes parts que poden funcionar o estar espatllades. Aquesta concepció mecanicista s’ha anat consolidant cada vegada més. Potser ha estat útil per a la medicina moderna, però crec no ho hauríem d’acceptar com a definició final de l’ésser humà.

The Washington Post · Louisa Loveluck, Zakaria Zakaria i Salwan Georges

Damasc. El règim d’Al-Assad va convertir Síria en un estat de delators, amb un sistema de vigilància que va fer que el país es girés contra si mateix. Els veïns i companys de feina s’espiaven els uns als altres a cada barri i lloc de feina: què deien, on anaven, qui sopava a casa.

Després de més de mig segle, aquell règim asfixiant es va esfondrar d’un dia per l’altre, el desembre passat, quan les forces rebels van avançar cap a Damasc. Allò que en resta és una societat marcada per la desconfiança i la traïció, amb la pregunta persistent de qui havia col·laborat, en silenci, amb la tirania dels Assad.

En un sol carreró, les ferides de la traïció continuen obertes.

Hamdy al-Barbary era al terrat cuidant un grup de coloms quan va sentir com una bala li passava a frec de la cara. Es va ajupir, va esquivar una altra bala per poc, i va caure enrere mentre corria cap a l’escala. De seguida va saber d’on havien sortit els trets.

Els veïns menyspreaven el seu pare, Abu Ayman, forner, a qui titllaven d’informador del règim d’al-Assad durant la llarga guerra civil. Abu Ayman ho nega, però en una entrevista recent admetia que una vegada havia conduït agents de la temuda branca de la intel·ligència militar de Palestina fins a cases de coneguts seus, a qui acusava d’haver-lo amenaçat. Tots van morir sota custòdia, segons ell i el seu fill Hamdy.

A uns quants portals de distància vivia la família Moghrabi, coneguda a la zona com a opositora del règim. Van explicar que, durant la guerra, una milícia pro-Assad local –en què hi havia Abu Ayman i el seu fill gran, Wassim– va estendre el terror al barri. Ahmed Moghrabi i el seu cosí Moussa foren detinguts per aquesta milícia i torturats, segons que relaten.

“El delator era Abu Ayman. Ens va fer molt de mal”, diu Ahmed Moghrabi. Abu Ayman nega haver tingut res a veure amb la detenció de Moghrabi i assegura que només va denunciar una vegada uns altres sirians. “Sempre he estat a favor de la gent del meu barri”, diu.

D’ençà de la caiguda de Baixar al-Assad, aquest tipus de conflicte entre famílies sunnites s’ha repetit per tot el país. Els qui van ser delatats exigeixen explicacions als qui consideren que els van trair. I aquestes fractures són un gran desafiament per al nou govern sirià, que també ha d’afrontar la divisió sectària i el ressentiment generalitzat envers la minoria alauita, d’on provenia el suport principal d’Assad. Les noves autoritats han fet crides a la unitat i a la reconciliació, però sense propostes concretes.

Hamdy al-Barbary, fotografiat al febrer al terrat on li van disparar al març. (Fotografia de Salwan Georges/The Washington Post.)

Una deriva cap al règim

Les famílies Barbary i Moghrabi viuen al districte de Tadamon, a Damasc, que el règim d’Assad retratava com un model d’harmonia social. Però, durant la guerra, milers de veïns van desaparèixer –alguns, a les presons; uns altres, enterrats en fosses entre les cases. Sovint, víctimes i botxins havien estat veïns.

A les escoles, els mestres informaven dels comentaris que feien els alumnes sobre allò que havien sentit a casa. Després de la caiguda del règim, un d’aquests alumnes –convertit en combatent rebel– va tornar per enfrontar-se a la directora, a qui acusava de la desaparició dels seus pares. Una altra dona va explicar que uns amics del seu ex-marit l’havien denunciada per sospites d’antipatia cap al govern.

Abu Ayman Barbary es va enriquir durant el règim, i va arribar a tenir una dotzena de propietats i uns quants negocis petits. Quan uns veïns d’un altre barri el van intentar d’extorsionar, diu que va col·laborar amb els serveis de seguretat per identificar-los i conduir-los, de nit, fins a les respectives cases.

També es va unir a la milícia local pro-règim, anomenada Forces de Defensa Nacional (NDF). Si no ho hagués fet, diu, li haurien pres la casa. Els milicians, fins i tot, van instal·lar un control davant de casa seva i disparaven aleatòriament contra vianants.

Ahmed Moghrabi recorda que el van detenir quan feia poc que la seva germana havia insultat una fotografia del president. El seu cosí Moussa va ser arrestat al cap d’uns mesos, després d’una disputa amb un veí de dalt, també integrant de la NDF. Uns agents de paisà el van fer baixar del camió, i van deixar els seus fills petits tots sols al seient del darrere.

Un cop sota custòdia, segons que diu Moussa, els carcellers li van apagar cigarretes als braços i a les cames, li van clavar vidres, i van penjar Ahmed pels canells fins a trencar-los. Quan la família els va poder visitar a la presó, no els van reconèixer fins que no els van sentir dir els seus noms.

Moussa al-Moghrabi, de 44 anys, a l’esquerra, amb la seva família i el seu parent Ahmed al-Moghrabi, a la dreta, a casa seva a Damasc, al gener. Ahmed i Moussa diuen que una milícia local pro-Assad els va detenir i posteriorment els va torturar. (Fotografia: Salwan Georges / The Washington Post.)

Els comptes pendents esclaten

Quan els rebels van arribar a Damasc el 7 de desembre amb la dictadura d’Assad en el punt de mira, Hamdy va despertar son pare a mitjanit, diu. Al cap de poques hores, la família va decidir que Abu Ayman havia de fugir. Va fer una bossa amb diners i roba.

Als carrers, la gent plorava i cridava, desfermada després d’anys d’opressió. Abu Ayman va dir als fills que tard o d’hora vindrien a agafar-lo. Al cap de tres dies, ell, la dona i el fill Wassim ja eren al Líban.

L’endemà, Moussa i Ahmed Moghrabi miraven atònits com la gent arrencava els cartells d’Assad dels murs. El control de la policia havia desaparegut, i també la por. Moussa va deixar que els seus fills juguessin al carrer per primera vegada en anys.

Tres dies després, les tensions van esclatar. Mentre els Barbary preparaven el pa a la fleca, una dotzena d’homes emmascarats van arribar-hi amb armes, segons diu la família. Els van fer posar contra la paret mentre els veïns els escridassaven.

“El vostre pare va participar en assassinats”, cridava un. El van acusar de ser un xabikha, un lleialista del règim.

“Si el voleu acusar, necessiteu proves!”, cridava Hamdy. Sentia la dona plorar i suplicar. Finalment, els atacants se’n van anar.

En el seu primer discurs, el nou president, Ahmed al-Sharaa –abans conegut com a Abu Mohammed al-Jolani–, va dir que la victòria era dels qui havien patit la repressió. La justícia, va dir, consistia a “aconseguir la pau civil i perseguir els criminals tacats de sang siriana”, tant si s’amagaven dins el país com si havien fugit.

El govern va crear aleshores centres de reconciliació, on antics soldats i agents podien lliurar les armes en canvi d’un carnet civil. Però el procés era voluntari, i molts lleialistes es van estimar més d’anar-se’n cap a unes altres zones.

La gent fa cua per comprar pa a la fleca Barbary, a Tadamon. (Fotografia: Salwan Georges / The Washington Post.)

Justícia o revenja

A Tadamon, alguns veïns van intentar de reconciliar-se. Un antic delator va cedir el seu pis als rebels retornats. La família que Moussa culpa de la seva detenció li va oferir un cotxe de luxe, segons que explica. La família Moghrabi diu que va haver de pagar més de 200.000 dòlars en suborns per saber on era Moussa i aconseguir-ne l’alliberament.

Els ex-presoners tenien malsons i insomni. “Hi ha crims imperdonables”, diu Moussa. “La meva dona s’entesta a perdonar. Em diu que tots tenim fills.”

Quan es van obrir les presons, els periodistes van revelar què hi havia als arxius: qui havia estat delator i què havia explicat a la intel·ligència.

Les xarxes socials han escampat la por entre antics lleialistes, amb notícies d’atacs de revenja. Els germans Barbary només surten per anar a treballar. Un grup d’ex-rebels els ve a demanar feines petites. Hamdy les fa en silenci, sense mirar-los als ulls. Li diuen “el gosset”.

Els infants ja no pregunten per l’oncle Wassim. Ara demanen a Hamdy que se’n vagi, per salvar la vida.

Ens diu que ja no combat les acusacions contra el seu pare, però no li té rancúnia. “Només demano que entenguin que jo no sóc ell”, diu. “Els dic: ‘Mireu, ell va fugir. El vostre problema és amb ell, no pas amb mi.’ Però si algú ha perdut un germà o un pare, em sembla que em voldran fer mal a mi, per sentir que s’han venjat.”

Hamdy no ha tornat a pujar al terrat d’ençà del tiroteig. Ara vol fugir de Síria. “No vam tenir l’opció de no ser de part del règim”, diu. “No defenso mon pare. Només vull dir la veritat.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Les peces judicials de l’amnistia es continuen movent. És més a prop, el retorn dels exiliats? El Tribunal Constitucional espanyol (TC) va esbombar ahir que validaria la llei en el plenari que farà entre el 24 i el 26 de juny, és a dir, uns dies després del primer aniversari de l’entrada en vigor de la llei. La informació, avançada per uns quants mitjans catalans, va en consonància amb el missatge que el president del TC, Cándido Conde-Pumpido, va deixar anar a començament d’abril: resoldre el primer recurs –en concret, el del PP– abans de l’estiu.

“Desitjaríem tenir un tribunal àgil, perquè la justícia lenta i tardana no és justícia”, va declarar en un acte, en què també va fer consideracions sobre el recurs en qüestió: “És un bon recurs, ben fonamentat i argumentat.” A parer seu, la resposta del TC serà “argumentada i fonamentada: s’estimarà allò que sigui procedent i es desestimarà allò que no ho sigui”.

Cal assenyalar que el TC ha rebut i estudiat més d’una cinquantena de recursos contra la llei d’amnistia –la xifra més alta mai registrada, fins i tot, més que la reforma de l’estatut de 2010–, entre les quals, sis qüestions d’inconstitucionalitat del Tribunal Suprem, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i l’Audiència de Madrid.

Puigdemont ja és a les mans de Cándido Conde-Pumpido 

Què diu el recurs del PP?

El PP va registrar el recurs d’inconstitucionalitat el setembre passat. Considera que l’amnistia és arbitrària i que contradiu l’article 9.3 de la constitució espanyola, que fa referència al principi de legalitat. De fet, la secretària general de la formació, Cuca Gamarra, va declarar als mitjans que la llei no tenia empara en els tractats de la Unió Europea (UE) i que tan sols cercava “d’atorgar immunitat a una casta política perquè Pedro Sánchez” fos president del govern espanyol.

Entre més arguments, el recurs també assenyala que la llei vulnera l’article 14 de la constitució –igualtat davant la llei– i és contrària a principis bàsics d’un estat de dret, com ara, la separació de poders i la tutela judicial efectiva.

La decisió del TC no és el final del camí

La decisió del TC no implica el final de la guerra judicial per l’amnistia i, per tant, el retorn dels exiliats –Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín— i la liquidació de les inhabilitacions dels ex-presos polítics condemnats per malversació (Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull). En primer lloc, caldrà veure si el tribunal només resol el recurs del PP o fa una resposta en bloc a tots els recursos i qüestions d’inconstitucionalitat.

Dit això, el Tribunal Suprem pot presentar una pre-judicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per alentir l’aplicació de la llei –no hi ha un termini clar de resolució– o pot fer l’orni i mantenir vigents les ordres de detenció i les inhabilitacions amb una interpretació aberrant de la llei. És a dir, el delicte de malversació atribuït al Primer d’Octubre no es pot amnistiar perquè, a parer seu, va generar un lucre indirecte en els dirigents polítics, que es van estalviar de finançar el referèndum amb els seus diners.

En aquest cas, únicament hi hauria una via per a redreçar la desobediència dels jutges, que és que el TC resolgués de manera favorable els recursos d’empara dels inhabilitats i dels exiliats contra la decisió del Suprem de no voler amnistiar-los. Aquesta decisió podria arribar, a tot estirar, a la tardor o a final d’any.

 

La política s’ha convertit en un mercat de futurs en què els únics actius que es negocien són les lleialtats humanes –lamente dir-ho d’una manera tan crua, però hi ha un moment en què la desesperació se t’emporta. Un espai sense arestes morals on tot –absolutament tot– té preu. Un sistema que ha perfeccionat la tècnica medieval del do ut des: et done perquè em dones.

Aquestes darreres hores, la CUP ha denunciat que entitats vinculades a ERC es van lucrar amb els diners de la DGAIA –i han recordat que ja ho havien denunciat fa anys–, tot convertint la infància desemparada en matèria primera d’una indústria de favors. Alhora, el president Mazón ha condecorat amb medalles –que vol dir diners i prebendes– els seus escortes; precisament aquests testimonis incòmodes que potser un dia hauran de revelar davant un jutge les veritats soterrades sobre què va passar aquell fatídic octubre, quan l’aigua es va endur vides i certeses. La medalla, aquest símbol que hauria d’honorar el mèrit excepcional, ens la trobem convertida en pòlissa d’assegurança pel president, en segell de silenci. La recompensa anticipada abans de la possible traïció.

I com si el cinisme necessitàs sempre superar-se a si mateix, ara es veu que una universitat privatitzada sota l’impuls del PP, de sobte fitxa com a col·laboradora l’ex-consellera Salomé Pradas, de manera que es procura un aixopluc professional a una persona que podria fer mal a Mazón. Casualitat.

Per desgràcia, tot això –ho sabem i ho veiem cada dia– no són fets aïllats; són la gramàtica d’un sistema. I per això afecten tant partits de dreta com d’esquerra, catalanistes o espanyolistes. I això passa perquè la política –com denuncia fa temps de manera tan clara gent com ara Christophe Guilluy– ja no aspira a transformar la realitat, sinó a gestionar-ne el repartiment. No pretén crear valor, sinó redistribuir-lo entre els afins. No cerca la justícia, sinó l’equilibri entre complicitats. Col·loca els interessos particulars –dels qui manen, del partit o de l’entorn– al centre de cada decisió.

I això pot passar i passa, crec, perquè s’ha substituït l’ètica per la legalitat, fent veure que no sabem que allò que és legal no sempre és just, o que la corrupció no és una anomalia del sistema, sinó que n’és una conseqüència lògica i inevitable si, com a societat, deslliurem el poder de tota aspiració transcendent.

La infància vulnerable o les víctimes de la gota freda es transformen d’aquesta manera tan sols en pretexts, en excuses per a aquesta gran fira de vanitats que és la política contemporània. I ens podem trobar tranquil·lament i el mateix dia amb els dos extrems del mapa units per la mateixa lògica mercantil: comprar lleialtats, silencis, complicitats. Vendre principis, memòria, responsabilitats.

La tragèdia, tal com ho veig jo, no és que hi haja polítics corruptes –que això no és cap novetat; n’hi ha haguts sempre, ja en la Roma antiga–, sinó que hàgem normalitzat un sistema en què el poder ja ni tan sols ha de corrompre per a funcionar; perquè el poder s’ha transformat ell mateix en una gran corrupció administrada amb pulcritud burocràtica.

Fet i fet, doncs, serà molt difícil que trobem l’espai per a l’esperança col·lectiva en les institucions que hem deixat que arriben a ser això que són. L’hem de cercar en la capacitat humana per a la indignació. L’esperança no vindrà de les comissions d’investigació que s’anuncien a so de bombo i platerets i solen acabar en silenci, sinó de la memòria tossuda dels qui, adherits a qualsevol ideologia i compromís personal, ens neguem a oblidar que la política podria ser –ha de ser i sabem que pot ser– una altra cosa. Una cosa ben diferent d’això que tenim ara.

PS1. Ahir es va presentar al Teatre Poliorama el llibre Tres dies d’agost, del cap de redacció de VilaWeb, Josep Nualart Casulleras. És el primer títol de la nova col·lecció dels Llibres de VilaWeb. Podeu llegir-ne ací la crònica de Pol Baraza.

El 29 d’octubre de 2024, una dana va arrasar el País Valencià. Les pluges torrencials van causar danys materials, inundacions i, cosa pitjor, víctimes mortals, que mai no haurien d’haver estat exposades a aquell perill. La tragèdia no la va causar únicament la natura. La màxima responsabilitat política d’aquells fets recau en Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, i en la complicitat d’una part de l’empresariat que va decidir de prioritzar la producció i els beneficis econòmics per damunt de la vida de les persones.

Les previsions meteorològiques eren conegudes. Els avisos d’alerta roja s’havien activat. Però la Generalitat va triar no actuar amb la rapidesa i contundència que la situació exigia. Carlos Mazón va aparèixer tard, i amb una imatge de màrqueting, lluint un jupetí roig per fer la sensació de control. Però la realitat era ben diferent. La gestió va ser desastrosa, insuficient i negligent.

Avui, mesos després, Mazón encara nega la seua responsabilitat. Però els ciutadans veuen clar qui era el màxim responsable. No es pot dirigir un govern i defugir les obligacions corresponents quan la situació es complica. I, per damunt de tot, no es pot gestionar amb desídia una emergència en què hi ha risc per a les vides humanes. No n’hi ha prou de demanar-ne la dimissió, que és un deure ètic inajornable. Cal que Mazón responga davant la justícia. Que siga inhabilitat. Que assumisca la seua responsabilitat penal per haver posat en risc la vida de la gent.

La seua negligència no va ser un accident. Va ser el resultat d’un model polític que anteposa sistemàticament el benefici privat a la protecció de la vida. Aquest model, sostingut per les retallades, per la negació del canvi climàtic i per la submissió als interessos empresarials, va ser el veritable causant de la tragèdia del 29 d’octubre.

No podem oblidar la responsabilitat de part de l’empresariat, que va actuar amb una deixadesa criminal. Empreses que van impedir a la plantilla de consultar el mòbil per evitar que prengueren consciència del risc. Empresaris que van coaccionar treballadors perquè acudiren a les fàbriques o a les explotacions agrícoles malgrat les condicions extremes. Tot això ha de ser també objecte de responsabilitat legal.

Les hores més crítiques de la dana van posar en evidència una cadena de decisions negligents que van exposar centenars de treballadors a una situació de risc extrem. El cas del centre comercial Bonaire, a Aldaia, n’és un exemple paradigmàtic. Malgrat els avisos de risc molt alt emesos per l’AEMET i les alertes de “perill extrem” emeses per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer a les 17.30 h del 29 d’octubre, el complex comercial va romandre obert. Els treballadors van ser obligats a quedar-s’hi, sense mitjans bàsics ni opcions per a abandonar les instal·lacions. Quan, finalment, la direcció va permetre la sortida, l’accés ja era bloquejat per les inundacions. Van haver de passar la nit allà, amb escassos recursos i gens de suport institucional.

El mateix patró es va repetir en més punts del cinturó metropolità. A la seu d’Ikea a Alfafar, prop de 700 persones van quedar atrapades a les instal·lacions. L’aigua va començar a pujar de manera sobtada cap a les 19.30 h, i en menys de 20 minuts, els accessos eren impracticables. El personal va haver d’habilitar zones de descans i repartir menjar d’emergència entre les persones atrapades. Tot i això, la direcció de l’empresa no havia previst en cap moment de tancar ni activar cap protocol preventiu.

A la zona industrial de Riba-roja de Túria, a només 20 quilòmetres de València, els efectes van ser encara més greus. Segons dades facilitades per les autoritats locals, prop de 800 treballadors van quedar atrapats dins les instal·lacions empresarials, moltes de les quals es van inundar completament. Empreses com Mercadona, Glovo, Aquaservice o Lassal no van activar mesures preventives tot i les alertes meteorològiques. En alguns casos, els empleats van haver de refugiar-se en les plantes superiors dels magatzems per no ser arrossegats per l’aigua.

Els serveis d’emergència es van trobar desbordats. El telèfon 112 es va col·lapsar. A Catarroja, una treballadora va quedar tancada dins l’establiment on treballava, sense rebre cap indicació oficial d’evacuació, mentre familiars alertaven de la desaparició del seu marit.

Paral·lelament, molts treballadors van ser sorpresos per la dana mentre tornaven de la feina. Diversos camions de repartiment van quedar atrapats a les carreteres, i alguns conductors es van haver d’enfilar als sostres dels vehicles per evitar de quedar submergits. A hores d’ara, encara hi ha persones en parador desconegut.

Aquest conjunt de fets demostra una realitat inqüestionable: les empreses no van actuar, tot i tenir accés a la informació. La Generalitat no va ordenar l’aturada de l’activitat, tot i les previsions. I el resultat d’aquesta inacció va ser una catàstrofe humanitària amb conseqüències irreversibles.

Les víctimes de la dana continuen sense tenir el reconeixement i la reparació que mereixen. Les famílies que van perdre els seus éssers estimats, les que han quedat amb seqüeles físiques i psicològiques, les que han patit danys irreparables, esperen encara una resposta institucional que no arriba. Més greu encara: moltes víctimes d’accidents laborals in itinere no han estat reconegudes oficialment per la Generalitat. Aquesta invisibilització, aquesta negació del dolor, és una segona agressió inacceptable.

Davant d’aquesta situació, la convocatòria d’una vaga general el 29 de maig no és tan sols legítima, sinó absolutament necessària. És una resposta col·lectiva a una agressió col·lectiva. És una exigència de responsabilitat, de justícia i de dignitat. És una crida a posar fi a la impunitat política.

Però aquesta vaga també ha de ser un punt d’inflexió. No pot quedar-se en la denúncia d’uns fets concrets. Ha de servir per a reivindicar un canvi de model. Per a exigir la reversió de les privatitzacions, el reforç dels serveis públics, la creació de protocols de protecció real per a la classe treballadora en situacions d’emergència climàtica. Per a reclamar la millora de les condicions laborals, la recuperació del poder adquisitiu, la garantia d’un habitatge digne. Perquè la tragèdia de la dana és el reflex d’un sistema econòmic i polític que fa temps que ha esgotat la seua legitimitat.

La vaga general del 29 de maig és molt més que una resposta simbòlica a una tragèdia passada. És l’única manera real que tenim de fer-nos respectar davant un poder polític que ha demostrat que només entén el llenguatge de la pressió. No és retòrica: si avui la vida de la gent treballadora val menys que els beneficis empresarials, si la seguretat de les persones depèn de si resulta rendible protegir-les, és perquè com a societat ens han volgut fer creure que som febles. Però no ho som. La força de la gent treballadora, la capacitat d’aturar-ho tot, d’aturar l’economia, de posar un fre a la impunitat, és real. Joan Brossa ho va escriure amb una lucidesa colpidora que no ha perdut ni un bri d’actualitat:

“La gent no s’adona del poder que té:
amb una vaga general d’una setmana
n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,
paralitzar l’Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.”

La vaga general no és tan sols un dret, és una eina de defensa col·lectiva, una expressió del poder de la societat davant aquells que ens governen amb menyspreu i impunitat. És l’únic camí quan les institucions es converteixen en obstacles per a la justícia. Carlos Mazón ha de dimitir. Però no n’hi ha prou. La negligència criminal ha de tenir conseqüències penals. La vaga ha de ser el punt d’inflexió per a trencar aquest model en què la vida val menys que l’economia.

El 29 d’octubre de 2024 vam veure les conseqüències de la negligència política. El 29 de maig de 2025 ha de ser la resposta d’una societat que no acceptarà mai més ser víctima d’aquesta irresponsabilitat. La dimissió i condemna de Carlos Mazón és una qüestió de justícia. De les víctimes. De totes i tots nosaltres.

El 18 de gener, amb la mediació d’Egipte, Catar i els EUA, es va acordar un alto-el-foc per fases a Gaza, que semblava pronosticar el final de l’ofensiva militar israeliana i el pas a les negociacions de pau. Tanmateix, l’optimisme va durar poc. Dos mesos més tard, el govern del primer ministre Benjamin Netanyahu va trencar la treva i reprengué els atacs.

L’ONU alerta que 14.000 nadons podrien morir a Gaza les 48 hores vinents si no hi arriba l’ajut humanitari

El principal factor del trencament van ser la introducció de condicions per part de l’equip negociador israelià que no constaven en l’acord del gener, entre les quals hi havia el retorn previ d’ostatges. En aquesta situació, aquest cap de setmana Netanyahu ha llançat una nova ofensiva terrestre, amb l’objectiu, segons que afirmen, de destruir completament Hamàs i apoderar-se de “totes les zones de Gaza”. Ja ha causat centenars de morts en uns pocs dies.

Més enllà de les accions militars, d’ençà el mes de març hi ha hagut un blocatge de l’ajuda humanitària per part d’Israel, en un territori amb centenars de milers de desplaçats i amb una estimació de més de 35.000 morts a causa de l’ofensiva, la gran majoria civils, inclosos milers d’infants. Les agències i entitats de drets humans han descrit aquest blocatge com una eina de càstig col·lectiu i una violació del dret internacional; de fet, autoritats israelianes han reconegut que és una manera d’obligar Hamàs a alliberar els ostatges restants.

Dilluns es va permetre l’entrada de nou camions, una mesura totalment insuficient per a més de dos milions d’habitants. Netanyahu ho justificava diumenge en un vídeo, tot afirmant que solament permetrien l’entrada d’una quantitat “bàsica” d’aliments. I afegí: “Els nostres millors amics del món, senadors partidaris incondicionals i entusiastes, que conec d’ençà de fa desenes d’anys, em diuen això: us donem tota l’assistència per completar la victòria: armes, suport per a destruir Hamàs, defensa al Consell de Seguretat de l’ONU. Però hi ha una cosa que no podem resistir, no podem acceptar imatges de fam, de fam en massa.” De manera que permetran una entrada mínima per a poder continuar els atacs.

Ofensiva diplomàtica sense precedents

Els governs del Regne Unit, de França i del Canadà van reclamar dilluns mateix que es posés fi a aquesta nova ofensiva desproporcionada. I van advertir que, si persistia, prendrien “mesures concretes addicionals”. El comunicat d’aquests tres estats coincideix amb el malestar creixent dins la Unió Europea.

“La negació de l’ajuda humanitària essencial a la població civil és inacceptable i podria constituir una violació del dret internacional humanitari”, deien tots tres executius en el comunicat conjunt. El missatge, inusualment contundent per a aquests estats, qualifica de “totalment inadequat” l’anunci d’Israel d’autoritzar, per primera vegada en onze setmanes, l’entrada de solament una quantitat mínima de menjar. Els tres governs recorden que havien defensat sempre el dret d’Israel a protegir-se del terrorisme, però consideren que l’escalada actual és desmesurada i contraproduent.

També condemnen el discurs de membres del govern israelià que, a parer seu, afavoreix el desplaçament forçat de la població civil. Recorden que és un crim segons el dret internacional i fan una crida a avançar cap a una solució política duradora que impliqui la creació d’un estat palestí.

La UE revisarà l’acord d’associació amb Israel: “L’ajuda ha d’entrar immediatament a Gaza”

En aquesta línia, ahir els governs d’Espanya, Irlanda, Eslovènia i Luxemburg anaven més enllà i reclamaven a la nova alta representant de la UE per a la política exterior, Kaja Kallas, una revisió urgent de l’acord d’associació amb Israel, per si s’havien vulnerat clàusules de drets humans. I que es proposin accions concretes si es constata que això ha estat així. També ho feien els Països Baixos, que compten amb el suport d’una desena d’estats, fet que ha obligat les institucions europees a revisar-ho. “És hora d’actuar, ja no n’hi ha prou amb paraules ni declaracions”, va afirmar el ministre d’Afers Estrangers espanyol quan ahir va arribar a la reunió de ministres europeus a Brussel·les. “Parlem d’una acció deliberada per impedir l’ajuda humanitària i provocar una fam induïda.” Alhora, vint-i-dos estats, com ara Alemanya, el Japó i Austràlia, han exigit aquesta setmana la represa completa de l’ajuda a Gaza i que sigui gestionada per l’ONU.

Esquerdes amb Trump

L’ofensiva d’Israel ha coincidit amb la ronda del president dels EUA, Donald Trump, a Llevant, sense haver pogut segellar cap alto-el-foc ni cap acord sobre ostatges. Durant el seu viatge per l’Aràbia Saudita, Catar i els Emirats Àrabs Units, que va excloure Israel, Trump va dir: “Mirem Gaza. I ens n’ocuparem. Molta gent hi mor de fam.”

Diumenge, l’enviat especial de Trump per al Llevant, Steve Witkoff, es va fer ressò d’aquesta preocupació i va dir que els EUA no volien veure cap crisi humanitària a Gaza. “No permetrem que passi durant el mandat del president Trump.”

“La gent de Trump fa saber a Israel: ‘Us abandonarem si no poseu fi a aquesta guerra'”, explica a The Washington Post una font anònima perquè no està autoritzada a parlar amb els mitjans de comunicació.

La relació entre els EUA i Israel té fluctuacions, malgrat que pot semblar que, amb l’arribada de Trump, Israel tindrà carta blanca per a actuar. Segons NBC News, Netanyahu està indignat per alguns comentaris públics de Trump, com ara els que indicaven que encara no havia decidit si permetria a l’Iran d’enriquir urani en un possible nou acord nuclear; o bé la decisió d’aturar les accions contra els hutis del Iemen o el fet que es negociés sense participació d’Israel l’alliberament la setmana passada del soldat Edan Alexander, amb passaport nord-americà, que van negociar directament els EUA i Hamàs.

Durant la setmana passada, i en el viatge de Trump a la regió, els mitjancers d’Egipte, Catar i els EUA van tornar a pressionar per assolir un nou alto-el-foc en què s’alliberin els ostatges restants i s’acabi el blocatge israelià de tres mesos a Gaza.

Netanyahu replica amb duresa

Ara com ara, si més no públicament, Netanyahu no sembla que hagi de recular. El primer ministre israelià acusava ahir França, el Regne Unit i el Canadà de premiar Hamàs amb les seves demandes, adduint que ells simplement fan una guerra defensiva. “Això que proposen aquests dirigents és aturar una guerra defensiva per a la nostra supervivència abans de derrotar Hamàs”, deia Netanyahu en un comunicat. I afegia: “Cap nació no podria acceptar menys, i Israel, evidentment, tampoc”.

També feia una crida als dirigents europeus a adoptar l’estratègia de Donald Trump i insistia que la guerra es podria acabar immediatament si Hamàs alliberava els ostatges, lliurava les armes, els seus dirigents se n’anaven a l’exili i Gaza es desmilitaritzava. I el dirigent israelià acabava amb contundència: “És una guerra entre la civilització i la barbàrie. Israel es defensarà fins a la victòria total.”

Els dies de les proves per a accedir a la universitat (PAU) són un dels moments més importants del curs acadèmic per als estudiants que han acabat el batxillerat. Molts alumnes han dedicat i dediques hores i hores a estudiar per reeixir en la selectivitat del 2025. Hi ha moltes maneres d’estudiar, i a cadascú li’n funcionarà una de diferent, però, atesa la irrupció a les aules del ChatGPT, volem explorar com el podeu usar a favor vostre per preparar els exàmens. N’hem parlat amb Guillem Garcia Brustenga, expert de l’eLearning Innovation Center (eLinC), el centre d’innovació educativa de la UOC.

Un centenar de docents de ciències renuncia a corregir les PAU en protesta pels canvis al batxillerat

Crear un qüestionari o un examen 

Garcia explica que un assistent d’intel·ligència artificial (IA) generativa com ChatGPT és una eina molt potent, que pot resultar molt útil si la sabem fer anar. Li podeu demanar, per exemple, que generi un qüestionari, que ha de servir per a validar la vostra comprensió d’un concepte o d’un tema. La funció probablement més usada serà la de demanar que us faci un resum o un esquema d’un tema.

També podeu demanar-li que inventi un simulacre d’examen en el mateix format que l’oficial per a practicar. Tot i que les universitats del país ofereixen els models corregits dels exàmens dels anys anteriors, sempre podeu demanar al ChatGPT que us en generi un de nou. A més, tenint en compte que enguany serà el primer curs amb un nou model d’exàmens i que, per tant, no hi ha gaires exemples de proves disponibles, la IA pot ser de gran utilitat per a practicar. Podeu demanar-li també que us indiqui quines són les respostes correctes i que us n’expliqui el perquè.

Exemples o explicacions alternatives 

També podeu demanar que us proposi exemples concrets o explicacions alternatives al temari que us han explicat a classe. Per exemple, si li adjunteu el temari d’història, després podreu demanar-li que us ho torni a explicar de manera més esquemàtica, amb emoticones que ajudin a recordar cada període històric, o amb algun exemple concret que es pugui relacionar amb l’actualitat perquè sigui més fàcil d’entendre, per exemple.

Planificar una guia d’estudi

D’una altra banda, pot resultar útil, segons els dies, hores i temps d’estudi de què disposeu, que el ChatGPT us planifiqui una guia d’estudi: quina part del temari caldria estudiar cada dia, quantes hores el dia s’haurien de dedicar a l’estudi o com us podeu repartir el temari per no atabalar-vos gaire a darrera hora.

Transformar els apunts a mà en un format digital

Si teniu els apunts fets a mà en un full o llibreta, amb el ChatGPT de la versió mòbil podeu fer-hi fotografies i demanar-li que us les transformi en un text redactat en format digital. Això pot anar molt bé per a passar apunts en net. I, de passada, li podeu demanar que us corregeixi les faltes d’ortografia.

Establir diàleg amb el ChatGPT

Finalment, Garcia recomana d’establir un diàleg “socràtic” amb ChatGPT, en què la IA faci de professor, i vosaltres d’alumnes que pregunteu i repregunteu sobre qüestions del temari o que hi tinguin relació.

El ChatGPT pot ser útil per a practicar un idioma. Per exemple, podeu provar d’escriure una redacció i demanar-li que us vagi comentat aspectes diferents, com ara l’ortografia o el lèxic. Per exemple, demanar-li: “Quin sinònim podria fer servir per substituir tal paraula?” O bé: “Com enriquiríeu aquesta frase amb nou vocabulari perquè soni més formal?”, o “En aquest context, quin connector hi escau millor: ‘Tanmateix’ o ‘Emperò’?”

Com seran els exàmens de selectivitat el 2025?

El ChatGPT és totalment fiable?

Tot i que pot anar molt bé per a ajudar-vos a estudiar, cal recordar sempre que el ChatGPT no és infal·lible: es pot inventar informació o confondre’s, i per tant no ens en podem fiar mai al cent per cent ni de manera acrítica. “Pot inventar informació, mostrar biaixos presents en les dades d’entrenament (racisme, sexisme…), tenir dificultats amb la lògica i les matemàtiques i no reconèixer ni comunicar les seves limitacions o errors. A més, les respostes solen ser genèriques i manquen de profunditat”, explica Garcia.

Malgrat que sembli convincent fins i tot quan inventa dades, cal recordar que el ChatGPT és dissenyat per a complaure-us. Per tant, us pot donar la raó encara que aneu equivocats. Cal repreguntar o ser crítics per a comprovar si realment és cert allò que ens diu. De totes maneres, Garcia subratlla que, a l’hora de repassar un tema que ja hàgiu estudiat, els beneficis de la IA són superiors als inconvenients. Tanmateix, cal comparar allò que ens diu amb una altra font d’informació.

La selectivitat de les Illes permetrà de fer més faltes d’ortografia en català que en castellà

Ensenyar a estudiar amb el ChatGPT 

Per a Garcia, és imprescindible que els professors ensenyin a fer servir les eines de IA generativa de manera correcta a les aules, perquè és evident que la intel·ligència artificial no és passatgera. “Ja s’ha estès a tots els àmbits de la societat i cal que els alumnes sàpiguen usar-la de manera responsable i crítica”, diu. Per això demana que els professors rebin formació sobre les possibilitats i els riscs de la IA, tot establint clarament quin és l’ús esperat o permès i també sabent quines són les normatives i les bones i males pràctiques per a cada nivell educatiu, i fins i tot per a cada assignatura.

Set canals de YouTube i un compte d’Instagram que us ajudaran a preparar la selectivitat

Per primera vegada d’ençà de la caiguda del teló d’acer, la democràcia perilla, sembla que a causa d’un excés de confiança. Tanmateix, en algun continent sols hi arriba un pàl·lid reflex com de llum tardoral. En uns altres hi arrossega una existència malaltissa, i a tot arreu és en entredit. Es parla de democràcies erosionades, com Hongria,  Turquia, l’Índia  o el Brasil. Alguns pensen que Espanya ja és en aquesta categoria, ensems amb estats com Polònia, Romania i ara també Israel. Però el dubte es comença a estendre als països considerats democràcies estables, fins i tot els que han estat el bressol de la democràcia. Als Estats Units, el baluard d’aquest sistema de govern d’ençà del segle XVIII, els valors democràtics trontollen i amenacen d’arrossegar altres països.

En aquesta deriva del model, qüestionat pel govern de Trump, cal veure-hi no tant la causa com el símptoma d’una corrupció dels valors democràtics que no és patrimoni d’un únic partit. Fa molt temps que els governs saben que la democràcia no es regeix per la veritat sinó per l’opinió, i que governar consisteix a controlar-la. Als Estats Units la democràcia és inseparable d’una premsa compromesa amb els fets i amb l’anàlisi independent dels fets. Fins i tot els detractors dels Estats Units han d’admetre que la informació més damnosa sobre la política del govern americà prové de fonts americanes. Les revelacions de la massacre de My Lai, la participació de la CIA en el cop d’estat de Pinochet, els abusos d’Abu Ghraib, l’escàndol de les armes venudes a l’Iran per finançar els antisandinistes a Nicaragua o les tortures dels presoners de Guantánamo, totes aquestes informacions i més que inflamen l’antiamericanisme neixen de l’esforç i la probitat de periodistes protegits per la primera esmena de la constitució, que prohibeix al congrés de legislar contra la llibertat de premsa.

Gràcies a la protecció constitucional, fins ara cap president no s’havia atrevit a qüestionar aquesta llibertat per més irritants que fossin les comunicacions dels periodistes. D’irritants ho eren, i molt, els Papers del Pentàgon publicats pel New York Times o  l’escàndol Watergate investigat per Carl Bernstein i Bob Woodward, del Washington Post, que provocà la dimissió de Richard Nixon. Si aquestes divulgacions foren tan impactants és perquè ningú no en qüestionà la veracitat, i la raó era que la llibertat de premsa té de correlat necessari l’honorabilitat dels periodistes. En aquest sentit val la pena de recordar la disculpa amb valor de retractació del New York Times en un article editorial del maig del 2004 reconeixent que els articles amb què havia acomboiat la preparació de la guerra de l’Irac havien estat descurosos. Els autors no havien comprovat la veracitat de les fonts, falta greu en el periodisme d’investigació. Concretament, l’article de Michael R. Gordon i Judith Miller del 8 de setembre de 2002 sobre la compra per l’Irac de milers de tubs d’alumini suposadament destinats a la producció d’armes nuclears fou decisiu en l’opinió pública. La informació procedia d’una filtració de Scooter Libby, cap de personal del vice-president Dick Cheney, qui el mateix dia de la publicació sortí al programa de l’NBC Meet the press per denunciar “l’agressiva” cursa nuclear de l’Irac, en una aparició coordinada amb la de la consellera de seguretat nacional Condoleezza Rice al programa Late Edition de la CNN i del secretari d’estat Colin Powell a Fox News Sunday. Powell, que el febrer del 2003 defensaria la invasió al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, basà la posició del govern en l’article del Times i tancà així el bucle informatiu. 

El 23 d’octubre de 2005 el New York Times encara publicà un article de Byron Calame, el defensor del lector d’aquest diari, en què deia que el Times estava obligat a afrontar tres preocupacions sorgides de la investigació de la CIA sobre la filtració que havia donat peu a l’article de Gordon i Miller. Com en altres ocasions, la separació de poders funcionava i una agència federal feia aflorar un engany de l’executiu. Tanmateix, allò que m’interessa de remarcar és la reacció del diari, reconeixent la descurança dels seus periodistes en un editorial que, tot i fer tard, desmentia la cobertura donada al projecte bèl·lic del gabinet de Bush. Tant o més remarcable és la crida del defensor del lector a la responsabilitat del diari, en un exemple de fiscalització des de dintre de l’empresa.

En justa correspondència pel respecte que li acorda la societat, la premsa està obligada a respectar-se ella mateixa assumint la responsabilitat d’allò que publica. Malauradament, cada vegada més la responsabilitat s’esfuma per causes diverses. La més evident, l’hostilitat de Donald Trump a tota descripció de la realitat que contradigui la seva vanitat i pertorbi la seva agenda megalòmana. Durant la primera legislatura, el president popularitzà el concepte de “fake news” per atacar la premsa, i amb piulades obsessives ajudà a traslladar la “informació” als mitjans socials no regulats, on les teories de conspiració proliferen com els fongs en ambients putrefactes. En aquesta segona legislatura la seva secretària de premsa, Karoline Claire Leavitt, ha arribat a l’extrem de barrar l’accés a les conferències de premsa als mitjans considerats hostils, és a dir, els que no encareixen la política del president.

Així i tot, encara no es pot parlar de repressió del periodisme als Estats Units en el sentit en què es practica a Rússia, la Xina, Turquia i altres països on la seguretat dels periodistes és làbil, fins i tot amb perill de la vida. Però hi ha maneres més subtils d’entrebancar-los la feina, com ara dur-los a la barra per difamació i altres mesures de provada eficàcia dissuasiva, per exemple retirar la llicència de difusió, com pretén fer Trump amb la cadena televisiva CBS News, la directora de la qual fou acomiadada dilluns per pressions del govern. O revocar les subvencions de mitjans autònoms com National Public Radio i el Public Boardcasting Service, cadenes dedicades a l’emissió de notícies i programes culturals, A aquest grau de descomposició no s’hi arriba en uns quants mesos ni en una legislatura. L’esllavissada és lenta, perquè la moral de les masses es transforma a velocitat gairebé geològica, i el recel o el simple desinterès per la informació que reclama una lectura atenta cal cercar-los en la degradació de la capacitat crítica. La decadència començà fa dècades amb la pèrdua d’aptitud lectora, molt acusada actualment en una part considerable de la població. Sense arribar a l’analfabetisme i ni tan sols a l’analfabetisme funcional, molta gent és incapaç de discriminar els registres expressius, de copsar el matís, la ironia, fins i tot la regulació del sentit per la sintaxi, i són pocs els qui delimiten l’abast de la frase pel context. La pèrdua d’habilitat analítica va acompanyada de la dissipació de l’atenció i la disminució de la retentiva. Els sospitosos habituals del desastre són la dependència cada vegada més gran de la imatge en detriment de la paraula i l’abús del texting en perjudici de l’expressió matisada, però el mal ve de lluny i és més radical. Té a veure amb el supòsit que la cultura exigent, dificultosa per definició i per tant inassequible a les persones que no tenen temps ni inclinació per a afrontar-ne el repte, és incompatible amb la democràcia, que molts entenen com el deure d’igualar-ho tot. En aquest ambient la virtut és com la practicava Robespierre: consisteix a tallar els caps que sobreïxen. 

La democràcia moderna és suposadament el govern de les masses, però com que les masses mai no governen excepte en breus períodes de disbauxa, generalment destructiva, s’han de governar fent-los creure que tenen la iniciativa. D’això se’n diu populisme, i és la cara política de la cultura de masses. Però la democràcia no pot subsistir com l’embolcall d’una cultura feta d’impressions consumides per ments afamades de novetat però desnodrides de profunditat i capacitat admirativa. Per a subsistir, la democràcia necessita atenció, concentració, profunditat intel·lectual i discriminació. Gairebé diria que també necessita elegància, si amb això no m’exposés a ser titllat d’elitista, amb tota la càrrega negativa que l’acusació implica en una cultura impregnada de populisme. Però sense esforç intel·lectual i moral no hi ha un vertader compromís amb la vida pública, ni pot haver-hi democràcia en sentit rigorós. Com tampoc no hi pot haver societat racional allà on no es compleixen les condicions perquè la gent senti la necessitat de cultivar les capacitats de la intel·lecció i del gust i aprengui a malfiar-se de les opinions que no tenen més solvència que ser mogudes per passions majoritàries.   

Josep Nualart Casulleras, el 8 d’agost de 2024, com tantíssims periodistes, va quedar absolutament fascinat i sorprès d’allò que acabava de passar a Catalunya. El president Carles Puigdemont va aparèixer a l’Arc de Triomf de Barcelona, va fer un breu discurs i va desaparèixer en un tres i no res. Els Mossos d’Esquadra van muntar una operació policíaca immensa amb un objectiu clar: capturar-lo. Però no se’n van sortir.

“Què va passar, aquell dia?”, es preguntava i es repreguntava el cap de redacció de VilaWeb. I d’aquest neguit, d’aquestes ganes de saber la veritat i documentar fil per randa com va ser aquella jornada, n’ha nascut Tres dies d’agost, un llibre únic que reconstrueix al mil·límetre l’operació d’arribada i sortida del president Puigdemont. El primer llibre de la col·lecció que ha impulsat VilaWeb.

Tres dies d’agost ha estat presentat per Nualart aquest vespre en un Teatre Poliorama de Barcelona ple de gom a gom, amb unes cinc-centes persones. L’hi han acompanyat el director de VilaWeb, Vicent Partal, i Bàrbara Vidal, una peça clau en l’engranatge de l’operació sortida, que ha parlat per primera vegada sobre la seva participació.

Nualart ha explicat que va començar a rebre informació poc després del 8 d’agost. Moltes peces d’un trencaclosques que costava de construir. Ha trobat tota mena de dificultats, com ara versions que contaminaven el relat, però moltes també fruit de la persecució judicial que hi ha hagut i que encara hi ha. “M’he trobat por, la por com a un element central”, ha pogut constatar, després d’haver parlat amb una quarantena de persones. I afegeix: “Gent que no ha volgut parlar perquè té por. N’hi ha que han superat la por. Però n’hi ha que no l’han assimilada. L’anomalia no és que no pugui superar la por, sinó la causa que l’origina.”

Precisament per la repressió i la maquinària mediàtica espanyolista, que sempre té l’afany d’assenyalar, Nualart ha decidit d’amagar alguns noms, en solidaritat antirepressiva. I ha explicat que sempre havia seguit dos elements de guia: saber què hi ha de cert i evitar de perjudicar ningú.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Bàrbara Vidal, una peça clau

Segons que ha explicat Nualart, el llibre, en certa manera, també és un reconeixement a la gent que sempre hi és. “I que peti qui peti, si els dius que els necessites, per unes causes, per unes idees, sempre hi són. I una d’elles és la Bàrbara.” Bàrbara Vidal és, certament, una peça clau d’aquesta història. És la conductora de l’Honda Civic de color blanc on va pujar el president Puigdemont. La persona que va pitjar l’accelerador i va encetar l’operació retorn.

Nualart i Vidal han conversat sobre la seva participació, però abans han volgut recordar la llibretera Montserrat Úbeda, que va morir a final d’abril. “Ella no s’hauria perdut aquesta presentació”, ha dit Vidal.

Vidal ha reconegut que és una persona compromesa amb la causa independentista i amb un fort sentit de la justícia. El Primer d’Octubre va defensar una escola, va participar en un tall de la Jonquera anys més tard i fins i tot va pintar un llaç groc a terra, ha dit. “Aquest era el màxim activisme que havia fet fins aleshores”, ha dit. Tanmateix, en qüestió d’hores, i sense haver-ho vist venir, es va convertir en la conductora del president.

A Vidal la van avisar el 7 d’agost al vespre. Li van dir que el president ja era a Catalunya i que havien pensat en ella perquè el dugués amb cotxe de l’Arc de Triomf al parlament. Aquest era el pla inicial, però va canviar a darrera hora. “Em van dir que havia de dur el cotxe al pàrquing de l’Arc de Triomf, i assegurar-me si estaria tallat. Que el president Puigdemont sortiria i que el dugués al parlament”, ha dit.

A les 20.00 del 7 d’agost, l’Honda Cívic ja era aparcat i, tota nerviosa, se’n va anar a un sopar amb amics. Aquell dia no va dormir gens, només pensava que detindrien el president. Es va posar música per a relaxar-se, i va pensar que també seria un bon recurs per a calmar l’ambient tan bon punt Puigdemont i Jordi Turull, secretari general de Junts per Catalunya, estiguessin asseguts als seients del darrere. Per això va crear una llista de cançons per a quan tots tres fossin al cotxe.

Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé. Fotografia: Albert Salamé.

El 8 d’agost va baixar a l’aparcament mitja hora abans de les 9.00. Va encendre la ràdio del cotxe i quan va rebre el senyal, va engegar i va sortir a fora. De mica en mica, l’Honda s’anava fent un lloc. I, en un moment, el president Puigdemont ja era assegut al darrere. Instants després va aparèixer Turull, que va topar amb la cadira de rodes al seient del copilot, però que finalment va trobar la maneta de la porta del darrere. Uns segons que es van fer eterns.

La intenció era anar al parlament. El cotxe va arrencar, es va incorporar a l’avinguda de Vilanova, en direcció l’estació del Nord i es van trobar amb un imprevist: un semàfor vermell a la cruïlla amb el carrer de Roger de Flor. “Al mig del semàfor, vaig posar la llista de música. Al darrere, devien pensar, què fa aquesta…?”, ha dit tot rient. En un primer moment, no se’n van adonar, però un agent de paisà dels Mossos els va interceptar i els va perseguir uns quants metres. Però va restar quiet al costat del cotxe, sense fer res. Al darrere del mosso “hi havia un mosquit que el molestava”, ha dit Nualart. Es refereix a un dels assistents de la concentració, que va detectar el policia, va provar d’aturar-lo i va començar a fer senyals als ocupants del vehicle.

Vidal va decidir de saltar el semàfor i va conduir en direcció del parlament. Però hi va haver un canvi de plans i finalment va deixar Puigdemont i Turull en un pis. Ella no va deixar el cotxe i va anar circulant per Barcelona, sense saber gaire a on anar. “Vaig dir que necessitava distreure’m. Vaig pensar en una amiga i li vaig dir: ‘Vinga, fem un cafè’.” L’amiga també estava fascinada per allò que acabada de passar i fins i tot feia broma a Vidal i li demanava si duia el president al maleter. La dona no sabia absolutament res.

Fotografia: Albert Salamé. Assenyalament i un missatge amb un llarg aplaudiment

Aquell mateix dia, el vídeo de l’Honda Cívic no va tardar a córrer per les xarxes. Es difonien imatges, matrícules i tota mena d’informació sobre Vidal. “La mateixa tarda surten notícies pertot arreu, notícies de diaris espanyolistes. Vaig al·lucinar perquè posaven el meu nom. No el posem en casos de violadors i assassins i posaven el meu nom i cognom”, es queixa. A Vidal li dol sobretot l’assenyalament que hi ha hagut per part dels mitjans de comunicació espanyolistes i destaca que s’ha publicat informació de què solament disposaven els Mossos a partir de les investigacions.

Vidal no va agafar el cotxe durant una setmana. Havia rebut amenaces i va demanar de fer teletreball uns quants dies. Després va agafar vacances i ho va poder acabar de pair.

Malgrat el desgast emocional, Vidal ha destacat que havia volgut parlar perquè s’han publicat moltes mentides. No li interessa que es difongui un relat esbiaixat. I ha acabat amb un missatge que ha estat llargament aplaudit. “Era difícil que tot això funcionés. Hi havia molta gent allà. Va sortir i es va poder fer gràcies a molta gent, que va ser allà i va fer les coses per convicció. Vaig pensar que s’havia d’explicar. Una part de la raó d’explicar-ho és que vegem que es poden fer coses. Tenia ganes de sacsejar els ànims. Estem endormiscats, estem decebuts [en referència al procés]. Vaig tenir un accident fa molts anys i sé què és tenir traves a la vida. Jo sóc de queixar-me i rondinar, però m’he trobat dificultats amb moltes coses. Les coses no se solucionen amb la queixa, sinó treballant. Hem de continuar treballant.”

Un llibre carregat de detalls

El llibre desmenteix, per primera vegada, el relat oficial dels Mossos d’Esquadra. I reconstrueix al mil·límetre com va ser l’arribada i la sortida del president. Explica com es va preparar el pla de retorn de Puigdemont, com s’ho va fer per arribar d’incògnit a Barcelona, com va esquivar la policia, malgrat el dispositiu Gàbia, i com es va activar l’operació de retorn, que el va tornar a portar a l’exili. I en aquesta operació la participació dels voluntaris va ser clau.

El lector pot palpar a flor de pell la tensió personal i política dels protagonistes durant aquells dies. Nualart ha aconseguit de parlar amb testimonis que fins ara s’havien mantingut en l’anonimat, que s’han animat a donar la versió dels fets. I ha explicat que, de fet, ni Puigdemont no sabia tota la informació del pla. “Hi ha hagut una cadena de Bàrbares. És una feina en cadena”, ha dit.

El cap de redacció de VilaWeb ha explicat que havia descobert una “gran planificació sobre com poder-lo fer aparèixer clandestinament al centre de Barcelona, un dia d’agost”. I en l’operació de retorn a l’exili, diu que ni els Mossos ni cap cos policíac espanyol no va saber que el president havia restat durant dos dies en un pis de Barcelona. “Això és impressionant. Amb poca gent, però amb molta capacitat”, ha dit.

El director de VilaWeb, Vicent Partal, ha explicat que molta gent s’havia preguntat per què calia explicar tot això. I ha respost Vidal: “S’ha d’explicar. Si les coses surten bé i no les expliquem, cap a on anirem?” Partal ha destacat que el treball s’havia basat en el rigor periodístic i que molts mitjans havien explicat històries parcials. “Aquest llibre és el relat periodístic més implacable d’allò que va passar aquells dies”, ha dit.

“De tot allò que et vas trobar, què t’ha sorprès més?”, ha demanat Partal a Nualart. Ell ho ha vist ben clar: “Comprovar que efectivament Puigdemont havia estat dues nits a Barcelona, d’incògnit, i com s’ho havien fet. Això és el que em va impressionar més. De debò que no l’han aconseguit de rastrejar ni detenir?”

Podeu comprar el llibre Tres dies d’agost a la Botiga de VilaWeb o subscriure-us a Llibres de VilaWeb

L’oficina del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha anunciat el retorn a Israel de la delegació enviada a Doha, la capital del Catar, per negociar un acord d’alto-el-foc a Gaza. “Després d’una setmana de contactes intensos a Doha, la delegació negociadora tornarà a Israel per fer consultes”, diu un comunicat oficial.

L’ONU alerta que 14.000 nadons podrien morir a Gaza les 48 hores vinents si no hi arriba l’ajut humanitari

El mateix document precisa que una representació petita de la delegació romandrà al Catar per si el Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) rectifica la seva postura respecte de la proposta actual.

El primer ministre del Catar, Mohamed bin Abdulrahman al Thani, ha reconegut que les converses entre les dues delegacions no han arribat enlloc a causa de“diferències fonamentals entre les parts. “Una de les parts vol un acord parcial que pugui conduir a un acord global, mentre que l’altra vol un acord en bloc i posar fi a la guerra per alliberar tots els ostatges”, ha explicat.

El president del Banc Sabadell, Josep Oliu, considera que hi ha un clam social i empresarial contra l’oferta pública d’adquisició (OPA) impulsada pel BBVA per absorbir el banc. Segons que ha dit, aquesta oposició coincideix amb la seva pròpia visió, segons la qual el Sabadell i el BBVA generen més valor separats que no pas junts.

Les principals entitats empresarials catalanes envien una carta a Sánchez perquè aturi l’OPA del BBVA al Sabadell

Ho ha dit en una conferència al fòrum empresarial impulsat per la Cambra de Comerç d’Alacant davant de desenes d’empresaris. A més, ha assenyalat que la visió contrària que s’ha generat al voltant de l’operació fa que aquesta no tingui bones perspectives.

Per reforçar aquest argument, ha aportat un conjunt de dades favorables a l’entitat que presideix. En particular, ha destacat que el preu de l’acció del Sabadell s’ha multiplicat per vuit des del 2020, cosa que, a parer seu, demostra que el banc té un gran futur en solitari.

Oliu ha volgut reivindicar també la identitat del Sabadell dient que és un banc amb ànima i que és difícil que aquesta ànima es reprodueixi en casa aliena.

Com serà la consulta sobre l’OPA del BBVA al Sabadell?

Divendres de la setmana passada, l’INE feia públiques les dades del nombre de compra-vendes d’habitatges del mes de març. I la veritat és que són espectaculars. A tot l’estat espanyol, han crescut d’un 40,6%, en termes interanuals, i, a Catalunya, el creixement ha estat encara més alt, del 52,2%. Això vol dir que es compleixen les previsions que es feien a final de l’any passat, quan s’augurava una activitat molt positiva. De moment, doncs, l’any 2025 ha començat donant continuïtat al 2024 en relació amb l’evolució favorable de l’activitat immobiliària, ha registrat nous increments en compra-vendes d’habitatge i ha assolit nivells màxims d’ençà del 2007.

Aquest matí, el Col·legi Oficial d’Agents de la Propietat Immobiliària (COAPI) de Barcelona ha presentat el seu informe trimestral sobre el mercat immobiliari català del primer trimestre. I, com era d’esperar, després de saber les xifres de l’INE, no ha sorprès que el to de l’informe fos molt positiu, igual com les conclusions per als mesos vinents.

El fet més destacat és que el primer trimestre del 2025 s’han registrat gairebé 30.000 operacions de compra-venda d’habitatge (el 66% de les quals, a la demarcació de Barcelona), amb un increment sobre el passat trimestre de l’11%, i amb un del 22,5% respecte del mateix trimestre del 2024. Aquests resultats ens situen en nivells màxims d’ençà de mitjan 2007 i superen amb escreix l’anterior màxim, aconseguit el tercer trimestre del 2022. En conseqüència, és el millor trimestre dels darrers disset anys i mig.

Quant als resultats interanuals, s’han situat en les 104.179 compra-vendes, per sobre del trimestre precedent (98.732). Respecte dels dotze mesos precedents, s’acumula un creixement del 15%, i s’intensifica la tendència ascendent en relació amb el trimestre precedent (7,6%). Així, doncs, el mercat immobiliari residencial de Catalunya manté la seva fortalesa, i dóna lloc a un impuls addicional respecte dels nivells d’activitat previs.

El portaveu del COAPI, Carles Sala, diu: “Com vam comentar fa uns mesos, enguany farem un salt important, i superarem el llistó de les 100.000 compra-vendes anuals. De moment, el primer trimestre ja ho hem fet i jo espero que, en els mesos vinents, el mercat mantingui el ritme mostrat fins ara… si el senyor Trump ens deixa, és clar.”

Un dels factors que juga a favor d’aquesta revifada del mercat és el preu a la baixa del diner. El nombre d’hipoteques sobre habitatge a Catalunya durant els darrers dotze mesos (tancament el febrer del 2025) ha estat de 70.551, amb una millora interanual de l’11,2%, i el volum de recursos destinats a finançament hipotecari sobre habitatge, el darrer any, ha superat els 11.868 milions d’euros, amb un ascens interanual del 16,7%. Pensem que el tipus d’interès mitjà dels nous crèdits hipotecaris ha estat del 3,15%, amb una millora trimestral substancial (3,36% en el quart del 2024), i és previsible una continuïtat en la tendència descendent durant els trimestres vinents. En termes reals (el nominal menys la inflació), aquests tipus no arriben a l’1%, la qual cosa vol dir que endeutar-se a aquests nivells és una ganga.

Avui, quan falten set sessions per a tancar el mes, la mitjana de l’Euríbor cotitza al 2,05%, i els analistes financers pensen que la cosa més probable és que tanqui el maig amb un valor mensual mitjà entre el 2,07% i el 2,10%. Serà un registre sensiblement inferior al de fa sis mesos i un any, de manera que els hipotecats a tipus variable amb revisió amb l’euríbor de maig notaran una bona rebaixa de les quotes.

És una dada important que, segons que apunta l’informe, fa que els indicadors d’accessibilitat hagin registrat una certa estabilitat durant el darrer trimestre. La quota hipotecària mensual mitjana s’ha situat en els 814 euros, amb un ascens trimestral del 0,7% i un ajust del -0,4% interanual. El percentatge d’aquesta quota respecte del cost salarial ha estat del 32,79%, amb una variació trimestral nul·la i un ajust interanual de -1,2 punts percentuals.

Respecte d’aquesta quota mitjana que no para de baixar, em comenta Guifré Homedes, director general d’Amat Immobiliaris, que davant la compra o el lloguer, veient els nivells actuals d’ambdues alternatives, “molta gent torna a pensar ‘per què he de llençar els diners amb un lloguer si, pagant el mateix, faig un estalvi per al futur amb la meva pròpia casa?’” I explica: “Veiem que, si la família pot ajudar el jove amb l’entrada de la hipoteca, ja tenim un motiu molt important a favor de la compra.” Quant als preus, pensa que la tendència no canviarà ni en el lloguer ni en la compra. “No veig que això hagi de canviar. En el lloguer, hi ha cada vegada menys oferta i més demanda. I no ens en sortim amb l’actitud de les autoritats. I amb els preus de l’habitatge veig un fenomen que fa temps que no veia. Hi ha propietaris que em diuen: ‘Esperaré un temps a vendre perquè crec que els preus continuaran pujant’. És a dir, s’estén la creença que els preus es mantindran a l’alça. No cal dir que l’entrada de poca obra nova també hi ajuda.”

El fet és que el preu per metre quadrat de l’habitatge a Catalunya ha registrat un nou increment durant el primer trimestre, amb una taxa trimestral de l’1,4%, segons l’informe. El preu mitjà ha estat de 2.582 euros/m², amb un increment interanual del 4,5%. Un fet que em sembla important de ressenyar és que, en termes absoluts, el nivell de preus se situa en màxims d’ençà del tercer trimestre del 2010. Per la seva banda, el lloguer, més o menys, es manté amb les restriccions noves imposades per les autoritats. De totes maneres, la cosa més important és que, com a conseqüència, com més va hi ha menys pisos per a llogar. Segons l’informe, s’ha registrat un nou descens trimestral, i al tancament del primer trimestre hi havia 15.183 ofertes de lloguer d’habitatge, enfront de les més de 39.000 que hi havia el febrer de 2021. Queda clar que alguna cosa no es fa bé. El govern insisteix a ajudar la demanda, però el problema real és l’oferta.

“No volem tenir més problemes”, és l’argument que molts propietaris donen quan posen a la venda l’habitatge llogat en acabar el contracte de lloguer, comenta Sala. “Fa un temps, quan hi havia una herència, l’habitatge o els habitatges que quedaven per als hereus es posaven per a llogar. Ara no. Els venen i es reparteixen els diners. Això fa créixer el producte dins el mercat de la compra-venda. De totes maneres, penso que el motiu que el fa créixer més és la compra de reposició, és a dir, la de qui vol comprar un pis per a millorar el seu benestar, aprofitant un finançament barat com l’actual. En canvi, ha desaparegut gairebé del tot l’inversor individual i al mercat pràcticament només hi queda el professional”, afegeix. Recorda que la pujada de l’ITP al 20% per a grans tenidors, el passat febrer, fa que es vagin retirant aquells inversors que compraven per rehabilitar i revendre després a preus més alts els edificis. Creu que és una mala notícia, atès “l’estat millorable en què es troben molts immobles del país, actualment”.

En definitiva, som davant uns mesos en què la pressió demogràfica i la creació de noves llars, per una banda, i una construcció al ralentí, conjuntament amb una retirada dels pisos de lloguer crearan una situació molt semblant a la que hem viscut aquests darrers mesos, la qual cosa tindrà com a conseqüència uns preus a l’alça.

 

La Comissió Europea ha plantejat d’imposar una taxa de dos euros per cada paquet petit que entri a la Unió Europea. La gran majoria d’aquests enviaments provenen de la Xina a través de plataformes digitals de venda de productes com Temu o Shein.

Ho ha anunciat el comissari europeu de Comerç, Maros Sefcovic, durant una compareixença davant la comissió de Mercat Interior i Protecció del Consumidor del Parlament Europeu.

Segons que ha explicat, aquesta enorme allau de paquets representa un nou repte per al control i la seguretat, a més de dificultar la tasca de garantir que tots els productes compleixen els estàndards europeus. “Parlem de dos euros per paquet, que pagarien les plataformes. I si es tracta de serveis oferts pels magatzems on s’emmagatzemen aquests paquets, la taxa seria encara més baixa, de 0,50 euros”, ha dit.

Sefcovic ha insistit que no es tracta d’un nou impost, sinó d’una taxa per a compensar el cost que suposa per a les autoritats duaneres gestionar aquest volum ingent d’enviaments.

La iniciativa ja s’havia esbossat en un document publicat el febrer passat, en què es demanava d’accelerar les negociacions per reformar el funcionament de la unió duanera. En aquella proposta ja s’incloïa aquest recàrrec als petits enviaments.

En el mateix document, l’executiu comunitari detallava que el 91% dels paquets amb un valor inferior als 150 euros que van arribar a la UE durant el 2024 mitjançant plataformes electròniques provenien de la Xina. Això representa un volum que s’ha doblat respecte del 2023, fins a assolir els 4.170 milions de productes. Brussel·les atribueix aquest creixement a l’expansió fulgurant de determinades plataformes de comerç electrònic, com Temu i Shein.

Tot i aquestes dades, Sefcovic ha subratllat que la proposta s’ha dissenyat de manera que no sigui discriminatòria. Ha explicat que la taxa recauria sobre les plataformes digitals, però serien les autoritats de duanes les encarregades de recaptar-la i de transferir-la posteriorment al pressupost comunitari. “És aquest el mecanisme que proposem, però ara som a l’inici del camí”, ha advertit el comissari de Comerç europeu.

La Unió Europea revisarà l’Acord d’Associació amb Israel davant el continuat blocatge humanitari imposat pel govern de Benjamin Netanyahu a Gaza. “L’ajuda ha d’entrar immediatament, sense barreres i a gran escala”, ha dit l’alta representant per a la Política Exterior de la UE, Kaja Kallas, després de la reunió de ministres d’Exteriors dels vint-i-set fet a Brussel·les.

L’anunci arriba després d’haver obert el bloc comunitari el debat sobre la revisió de l’acord a petició dels Països Baixos, que ha demanat d’avaluar si Israel compleix les obligacions establertes en l’acord matèria de respecte dels drets humans a Gaza. Es tracta d’una petició que ja van fer l’estat espanyol i la República d’Irlanda fa més d’un any i que ara ha rebut el suport d’una majoria d’estats.

Segons que ha explicat l’alta representant de la UE, Kaja Kallas, el ministre d’exteriors holandès ha proposat una revisió de l’article 2 d’aquest acord comercial, que obre la porta a suspendre vincles amb el país per vulneracions de drets humans.

Kallas ha denunciat que l’aixecament parcial del bloqueig d’ajuda humanitària per part d’Israel és com “una gota en un oceà”, i ha avisat el govern de Benjamin Netanyahu que caldria anar més enllà. “Hi ha milers de camions esperant a les fronteres per entrar”, ha dit, tot recordant que la UE ha finançat aquesta ajuda humanitària. “Hem de fer tot el possible perquè l’ajuda humanitària arribi a la gent de Gaza”, ha afegit.

A banda, el ministre d’Exteriors de l’autoritat palestina ha dit que la revisió és una passa necessària i esperada.

La batllessa de Ciutat de Mèxic, Clara Brugada, ha informat que la seva secretària personal i un assessor han estat assassinats a trets en un atac executat per uns individus que viatjaven en una motocicleta. Els fets han passat al barri de Benito Juárez, a la capital mexicana.

“El govern de Ciutat de Mèxic informa que, malauradament, han perdut la vida en una agressió directa Ximena Guzmán, secretària particular de la cap de govern, i José Muñoz, assessor, a la colònia Moderna de la demarcació de Benito Juárez”, diu un comunicat oficial.

La batllia ha explicat que la Secretaria de Seguretat Ciutadana i la Fiscalia General de Justícia de la capital han obert una investigació per determinar-ne els motius i identificar els responsables. També s’analitzen les imatges de les càmeres de videovigilància de la zona.

“No hi haurà impunitat, els responsables seran detinguts i hauran d’enfrontar-se a la justícia”, ha assegurat Brugada, que ha traslladat el condol als familiars de les víctimes i ha dit que els oferiran tot el suport necessari.

a càrrec de Marta Aldomà Boquet, llicenciada en Humanitats i en Relacions Internacionals - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

Katharina Johanna Zeller, advocada de 39 anys, ha estat elegida nova batllessa de Meran, a la demarcació de Bolzano, després de sumar un 57% dels vots en la segona volta. És la primera vegada en una dècada que la Suedtiroler Volkspartei (SVP) recupera la batllia, i ho ha fet derrotant el batlle sortint Dario Dal Medico, vinculat a l’àmbit del centredreta. L’elecció de Zeller no ha trigat a causar polèmica perquè s’ha negat a dur la banda de la bandera italiana durant la cerimònia de traspàs de poders. Algunes veus l’han acusada de vilipendi polític, un delicte recollit al codi penal italià.

La polèmica va esclatar ahir, durant l’acte de traspàs de poders. Tal com explica el diari italià FanPage.it, Dal Medico li va oferir la banda tricolor a Zeller i ella la va agafar, però se la va treure de seguida i es va limitar a dur el medalló municipal, símbol tradicional del Tirol. L’escena, enregistrada en vídeo i difosa a les xarxes, ha estat molt comentada i alguns l’han acusada de menysprear la república italiana.

En les imatges, se la veu dubtar i preguntar: “Segur que me l’he de posar?” Davant la insistència del seu predecessor, se la col·loca, però al cap de poc diu: “Va, guardem-la.” Dal Medico li respon: “No, aquesta l’has de portar.”

Zeller, que ja havia estat vice-batllesa de la ciutat, és germanòfona i filla de dos antics parlamentari, la senadora Julia Unterberger i l’ex-senador Karl Zeller. “Seré la batllessa de tothom”, ha dit després de vèncer en la segona volta dels comicis.

L’ecologista Angelo Bonelli –de l’Aliança Verda i Esquerra– l’ha acusada de vilipendi i ha demanat al ministre de l’Interior, Matteo Piantedosi, que hi intervingui. El delicte es recull a l’article 290 del codi penal italià, que preveu multes de mil a cinc mil euros per a qui ofengui públicament la república italiana o les seves institucions.

Tanmateix, des de la SVP recorden que no hi ha cap obligació legal de dur la banda durant el traspàs de poders. Així ho recull una circular del Ministeri de l’Interior italià del 1998, que explica que no hi ha una normativa completa sobre l’ús de la banda, sinó disposicions parcials i d’abast sectorial.

En conseqüència, l’ús de la banda no és obligatori excepte en casos com ara cerimònies matrimonials o quan el batlle exerceix funcions d’estat civil.

La batllessa ha defensat que no menysprea cap símbol de la república. Segons que ha dit, es va treure la banda com a resposta a un “gest provocador” de Dal Medico. I conclou: “Respecto la banda tricolor, continuaré honorant-la i portant-la en totes les ocasions oficials.”

“La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) arrossega problemes estructurals. Fa anys que és evident que cal una reforma estructural d’aquesta direcció general”, ha dit la consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo. L’esclat de l’escàndol per les violacions reiterades a una nena de dotze anys sota la guarda de la DGAIA, víctima d’una xarxa de pederàstia encapçalada pel seu agressor, ha tornat a evidenciar les deficiències del sistema públic de protecció a la infància i els indicis d’irregularitats en la contractació i possible corrupció assenyalats per la Sindicatura de Comptes i l’Oficina Antifrau.

Preguntada al Parlament de Catalunya sobre el futur de la DGAIA per la diputada de Junts Ennatu Domingo, la consellera ha intentat d’alliberar de responsabilitats el seu govern, a qui ha atribuït des del començament la voluntat de reformar la direcció general. De fet, ha assenyalat que la destitució de l’anterior directora i el subdirector de la DGAIA, el març passat, es va produir per alinear-ne la cúpula amb el propòsit del govern de fer una reforma profunda del funcionament del servei, encara que, paradoxalment, Isabel Carrasco i Joan Mayoral fossin nomenats mig any abans pel govern d’Illa. “Vam fer un canvi, però no va ser suficient, per això vam fer un altre canvi”, ha al·legat, després de responsabilitzar els dos anteriors consellers del departament de no haver tocat la DGAIA.

Martínez Bravo ha assenyalat alguns dels problemes que, a parer seu, expliquen la crisi actual. “La població catalana ha crescut, la complexitat ha augmentat, els reptes han canviat, però la DGAIA no s’ha adaptat ni en recursos humans, ni en recursos tècnics, ni en recursos econòmics”, ha afirmat. El nombre de menors sota el sistema públic de protecció s’ha incrementat en un 84% en l’última dècada: han passat de 8.600 a 14.400, segons Martínez Bravo. A més, cada vegada els casos són més complexos i el desgast del personal, més gran. La rotació dels professionals és alta i hi ha una “greu falta” de perfils tècnics. La DGAIA no s’ha reestructurat davant de la nova realitat i, en canvi, ha externalitzat excessivament algunes de les seves funcions, segons la consellera. S’han delegat al tercer sector responsabilitats clau com el control de prestacions econòmiques. A aquesta situació, d’acord amb la diagnosi del departament, s’hi afegeixen les amenaces que representen els delinqüents i abusadors que amenacen el benestar de les criatures intentant captar-les a través de les xarxes socials. “Volem arribar al moll de l’os i abordar la transformació integral que la DGAIA necessita des de fa anys, i ho estem fent des del primer dia”, s’ha defensat Martínez Bravo.

La consellera ha assegurat que presentarà aquest pla de transformació la setmana vinent. Els canvis pivotaran en la prevenció dels maltractaments i els abusos i per intentar combatre el desemparament, posant el focus en les famílies. També ha apuntat que es recolliran les recomanacions que van fer la Sindicatura de Greuges i la Sindicatura de Comptes en diferents informes, així com altres propostes consensuades amb el tercer sector. En concret, la consellera ha apuntat que s’han d’introduir canvis en la contractació, per avançar cap a un model de concert.

El govern ha tancat files amb ERC i els Comuns, amb qui ha demanat al parlament la constitució d’una comissió d’investigació. També ho va fer Junts per la seva banda. De fet, el partit de Puigdemont sosté que l’executiu ha anat a remolc del seu grup, que va demanar públicament primer un escrutini parlamentari. Ennatu Domingo ha alertat que Junts no participarà d’un procés per “tapar les vergonyes” del sistema, i ha denunciat opacitat i falta de control en la institució. Junts troba sospitós que al novembre votessin en contra de les recomanacions de la Sindicatura de Comptes i, en canvi, ara promoguin una comissió d’investigació conjunta. La CUP també ha denunciat avui que entitats del tercer sector vinculades a ERC s’han lucrat il·legalment amb fons de la DGAIA i ha demanat una investigació fiable al parlament.

La informació clau i qui és qui per a entendre l’escàndol de la DGAIA

La mesa de la cambra ha admès a tràmit aquest matí les sol·licituds de constitució de la comissió d’investigació. No començarà a funcionar de manera immediata. El proper pas serà que el ple n’aprovi la creació i això no passarà, com a mínim, fins a principis de juny, quan hi ha previst el pròxim ple. Durant la interpel·lació parlamentària, Domingo ha enumerat les deficiències del sistema que hi veu Junts, la irregularitat en les contractacions identificades per la Sindicatura de Comptes i l’Oficina Antifrau i ha fet èmfasi, entre més qüestions, a la situació precària amb què es troben els treballadors socials.

Un home veí de Rubí ha mort perquè li ha caigut a sobre un tros d’una façana de formigó d’uns quaranta metres quadrats dins una botiga del centre comercial Via Sabadell (Vallès Occidental). La placa ha caigut d’una alçada d’uns dotze metres. La víctima anava acompanyada de la seva parella, que ha resultat il·lesa.

Els bombers han desallotjat el recinte cap a les 16.40 per la possibilitat que l’estructura hagués quedat perjudicada. A hores d’ara, fan les comprovacions adients per a assegurar que la resta de l’estructura que forma el centre comercial no s’ha vist afectada per l’accident. També inspeccionen la nau juntament amb els arquitectes municipals de Sabadell per esbrinar les causes del col·lapse.

Segons que explica el Diari de Sabadell, unes altres persones també han resultat ferides lleus. El centre comercial Via Sabadell, construït l’any 2012, consta de set edificis i tres plantes.

De moment no hi ha previsió de restabliment de la normalitat a l’indret. Els serveis tècnics han d’assegurar que el fet ha estat puntual i que no es pot reproduir en altres punts de les construccions.

La portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha expressat preocupació pels fets i ha traslladat el condol a la família de la víctima i a l’Ajuntament de Sabadell.