El príncep, curtmetratge escrit i dirigit per Àlex Sardà, ha estat el guanyador del 37è Festival de Cinema de l’Alfàs del Pi (Marina Baixa). El film, premiat amb 4.000 euros i pre-seleccionat per als premis Goya, retrata el conflicte intern de l’Artur, un jove ballarí que ha de decidir si callar sobre un cas de corrupció que esquitxa el seu pare o bé renunciar als privilegis de la seva classe.

Sardà no va poder recollir el guardó per motius professionals, i la batllessa en funcions, Mayte Parra, va lliurar l’estatueta del Far de Plata a l’actriu i còmica Coria Castillo en representació seva.

El segon premi, de 2.000 euros, ha estat per a Cólera, de José Luis Lázaro, una història sobre una trobada violenta i homòfoba arran d’un incident aparentment banal. Els actors Manuel Canchal i Jorge Motos hi han estat reconeguts ex aequo com a millors intèrprets.

El tercer premi, de 1.000 euros, ha estat per a La fuerza, de les germanes Cristina i María José Martín Barcelona, un curt que reflexiona sobre el bé i el mal a partir d’una conversa en una escola després d’haver vist La guerra de les galàxies.

Avui, 13 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Una parada en el viacrucis del finançament singular
• Un milió d’euros | Mail obert de Mercè Ibarz
• La fi d’una era: el vaixell de ‘Mar i cel’ salpa avui al Teatre Victòria per última vegada a la història
• Per què la covid-19 repunta cada estiu?
• Iolanda Batallé: “Homes que volien abusar de mi, vint anys després ho han intentat amb alumnes meves”
• Lluny de les seves famílies, els joves amputats de Gaza afronten un futur que no vol imaginar-se ningú
• Onada de calor a Europa: la nuclear té dificultats i la solar bat rècords de producció
• Eloy Calvo: “M’encantaria tirar-ho tot per la borda i anar-me’n a viure en una furgoneta, però no puc”
• Les illes Columbretes, la joia volcànica de la Mediterrània valenciana
• Els oficis contemporanis del vi a taula i al museu
• Fragment: ‘Sobre la fotografia’, de Susan Sontag

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Celestino Andrés Sánchez Ramos, conegut com a Celes, s’ha mort avui a setanta-quatre anys. Antic dirigent del PSUC i del PCC, era portaveu del col·lectiu dels iaioflautes, que ha comunicat la seva mort en una nota pública.

Ha mort el nostre company, camarada, amic i dinamitzador principal del nostre colectiu @iaioflautas.
Sempre amb una rialla, sempre veia el got mig ple, et trobarem a faltar. Que la terra et sigui lleu. https://t.co/SHIdzug97N

— Iaioflautas (@iaioflautas) July 12, 2025

Va ser elegit diputat al parlament en la primera legislatura, el 1980, amb el PSUC. Més endavant, es va integrar al PCC i després a IC (PSUC, PCC i ENS) el 1988. El 1999 va ser regidor d’EUiA a Barberà del Vallès (Vallès Occidental), municipi on també va ocupar el càrrec de tinent de batlle de Participació Ciutadana del 2003 al 2009.

Els iaioflautes han remarcat que va tenir un paper clau en el moviment obrer i en els últims anys de lluita antifranquista al Vallès. Durant la transició va expressar una actitud crítica envers els Pactes de la Moncloa i, anys més tard, es va implicar activament en l’impuls del moviment del 15-M.

Lloc: Club de Pesca Mar Sport

A les aigües del port de Castelló de la Plana, un matí de diumenge de juliol, el Clavel I es prepara per fer el viatge fins a unes illes no tan conegudes dins els Països Catalans, però que captiven tots els qui les visiten, un arxipèlag d’origen volcànic, que és un parc natural i una reserva marina, conegut com les illes Columbretes.

La formació de les Columbretes s’estima entre fa 1 milió d’anys i 300.000, gràcies a emissions volcàniques submarines, originades amb el xoc de les plaques tectòniques eurasiàtica i africana. Els 4 illots que conformen l’arxipèlag són la part visible d’aquests volcans submarins. L’illa més grossa és coneguda, justament, com l’illa Grossa. Té una forma semicircular i és l’única on hi ha construccions humanes, com ara el far. Juntament amb aquesta hi ha la Ferrera –que deu el nom a la seva tonalitat grisa, pareguda al metall–, la Foradada –anomenada així pel gran arc natural que hi ha– i el Carallot, una fumerola volcànica de 32 metres d’alçària. Les Columbretes reben el seu nom dels grecs i romans que passaren per les illes, que, sorpresos per la quantitat de colobres que habitaven l’illa, l’anomenaren Ophiusa o Colubraria.

Poc abans que els rellotges marquen les vuit del matí, amb el sol que ja comença a escalfar i quaranta-set viatgers a bord, el Clavel I comença la travessia per la Mediterrània, en un viatge d’aproximadament dues hores i mitja fins a les Columbretes.

Passatgers del Clavel I comencen el viatge cap a les illes Columbretes des de Castelló de la Plana. Passatgers del Clavel I a la proa de l'embarcació, anant cap a illes Columbretes. Una xica fa una fotografia de l'albada a la Mediterrània. Flotadors a la part baixa del Clavel I.  A cinquanta quilòmetres de la costa

Assegut a la popa del vaixell, Gabriel German, un ciutadà argentí de visita a Castelló, gaudeix dels primers instants de navegació rumb a les illes. “Sempre he sigut aficionat de la navegació i somiava de poder navegar al Mediterrani”, comenta, mentre fa moltes fotografies per immortalitzar aquest moment. “Ahir va ser el meu aniversari i els meus fills em van regalar això, gaudiré molt del viatge”, afegeix.

Al vaixell, la brisa suau de la mar ajuda a suportar la calor intensa de la primera setmana de juliol. Alguns dels viatjants aprofiten per posar-se crema solar, uns altres mengen, prenen un cafè o es fotografien a la proa mentre passem al costat de vaixells de mercaderies i la costa és cada vegada menys visible, tot sobre una Mediterrània tranquil·la. Al timó, possiblement una de les cambres més càlides de l’embarcació, José Llaurís posa el Clavel I a 11,5 nusos de velocitat. Llaurís, amb la seva tripulació, fan uns 40 viatges l’any a les Columbretes, en què transporten aproximadament 1.400 turistes en total a l’illa, encara que el patró apunta que no se sap mai si serà un viatge tranquil o no, atès que anul·len molts viatges per tronades. “L’únic inconvenient és que és massa lluny i has d’estar pendent d’aquests canvis en l’oratge”, diu. Actualment, solament 3 embarcacions o 4 fan aquest viatge, segons Llaurís, sobretot per aquesta distància. Tanmateix, això també ha implicat millores per als visitants, atès que en temporada alta solament 120 persones poden visitar l’illa a peu. “Abans fins que arribaves no sabies quantes persones podries pujar, quasi no s’hi cabia, ara fem fins a 4 excursions la setmana i no tenim aquest problema”, explica.

Quan la costa comença a ser visible solament per a aquells amb una visió més bona, a l’altre extrem també es comença a veure la silueta de les illes Columbretes. Dues gavines apareixen en aquest moment, com si advertissen als viatjants d’una arribada pròxima, encara que resta més d’una hora de travessia.

Una gavina vola sobre la Mediterrània quan es veuen per primera vegada les illes Columbretes.

A mesura que ens acostem a l’illa Grossa, que té, en el seu punt més alt, el far –construït el 1857 a 61 metres d’altura–, podem començar a veure les primeres mostres de l’origen volcànic de l’illa, amb un terreny que pareixen capes superposades i amb escassa vegetació a la part superior.

Mentre rodegem el far arribem a la badia semiprotegida de l’illa Grossa, on el vaixell amarrarà en una de les 13 boies que hi ha disponibles. Els tripulants s’afanyen a immortalitzar els primers instants prop de l’arxipèlag, “mira quina aigua més clara!”, exclamen alguns quan veuen els primers peixos en les aigües pròximes a l’illa. Carlos Blasco, veí de Peníscola, és un dels visitants que comparteix una relació estreta amb les Columbretes. “El meu pare va pescar llagosta durant més de 20 anys ací, venia 2 o 3 dies i després tornava. Si volgués, podria navegar amb els ulls tancats fins ací. La primera vegada que vaig anar a la mar va ser amb 11 o 12 anys a les Columbretes, hi vam estar 3 nits, inclús vaig aprendre a nadar dins el port de l’illa Grossa”, ens explica mentre ens preparem per arribar a la nostra destinació, i sentencia que, si pogués, aniria cada dia a les Columbretes.

A l'esquerra l'argentí Gabriel German, que navega per primera vegada a la Mediterrània, anant cap a les Columbretes. A la dreta, la mar Mediterrània. A l'esquerra, detall de les roques d'origen volcànic de l'illa Grossa. A la dreta, Carlos Blasco, fill del pescador, que té molta relació amb les illes. A l'esquerra, José Llaurís, patró del Clavel I. A la dreta, detalls de la sala del timó de l'embarcació. A l'esquerra, elements dels faroners a l'exposició del Far. A la dreta, una estàtua en record de tots els treballadors de la mar. La vida i evolució de les illes Columbretes

Si bé les Columbretes han rebut diferents noms i visitants en la història, no és fins a mitjan segle XIX que, amb la construcció del far, no s’habita l’illa Grossa per primera vegada. Durant uns cent vint anys, entre el 1857 i el 1975, va ser habitada per quatre faroners que hi van viure amb les famílies. No era la destinació més sol·licitada, a causa de les condicions de vida dures i la manca de recursos, fet que va degradar el matoll original, que, o bé va ser cremat per eliminar les colobres, o va servir d’aliment als animals que els faroners duien amb ells, com ara conills.

Amb el vaixell amarrat, els visitants són transportats amb una llanxa pneumàtica fins a la part central de l’illa Grossa, on comença la visita. Per un sender estret, que obliga a anar quasi d’un en un, amb vegetació escassa pel clima sec de l’illa, el grup s’enfila en direcció al far. La planta que més abunda en aquesta illa és la Suaeda vera, amb tiges d’uns deu centímetres a vuitanta i fulles alternes i carnoses. Durant aquesta excursió, d’aproximadament una hora, la calor sufocant és el protagonista principal. A mesura que ascendim per l’illa, podem veure la resta de l’arxipèlag, les casernes on vivien els obrers que van construir el far i on ara viu el personal de vigilància i el cementeri, juntament amb la Mare de Déu del Carme, patrona dels mariners, situada a l’altre extrem de l’illa Grossa.

El far fou deshabitat l’any 1975, quan es va automatitzar, i les illes es van convertir en un camp de tir per a l’exèrcit espanyol i nord-americà. Aquests bombardaments a l’arxipèlag i les pràctiques militars s’acabaren l’any 1982 gràcies a les protestes dels veïns de Castelló. Ara com ara, encara hi ha restes dels bombardaments a les illes. Amb l’objectiu de protegir aquest enclavament natural, l’any 1988 van ser declarades parc natural i un any després reserva marina. D’aleshores ençà, les illes solament són habitades pel personal de vigilància, que fa relleu cada quinze dies.

Dins el far, una exposició amb tota la història de l’illa presenta els habitants principals actuals: els alacrans. “Quan arribes ací saps que hi ha alacrans, però no me n’esperava tants. Al principi, de nit, comences a veure’ls i fa impressió, però t’hi acabes acostumant”, comenta un dels quatre treballadors de les Columbretes, dos del parc natural i dos de la reserva marina, que viuen durant dues setmanes a les illes. “M’encanta ser ací. L’únic inconvenient és quan a l’hivern no podem fer el relleu pel mal temps, però no és habitual”, diu.

Un grup de visitants s'acosta a l'illa Grossa amb una llanxa per fer la visita. Un grup visita l'Illa Grossa. Al fons, l'illa Foradada. El cementeri de l'illa Grossa, on hi ha enterrats fills d'alguns faroners. Visitants pugen cap al far de l'illa Grossa, construït l'any 1857. Projectil encastat a l'Illa Foradada. Alacrans exhibits al far de l'illa Grossa. Imatges dels antics faroners al far de les Columbretes. Gaudir d’una jornada en la natura

Una volta retornats a l’embarcació principal és el torn de gaudir de les aigües, que, protegides per l’illa Grossa, brinden als visitants l’experiència de nadar i bussejar per un entorn protegit i veure una gran quantitat d’espècies marines, com ara neros, corbines i corballs.

Després d’unes quantes hores, cap a les tres de la vesprada comença el retorn cap a Castelló, però, abans, ens acostem a l’illa Foradada per poder-la observar de l’embarcació estant i veure restes dels bombardaments que es feien als anys setanta, amb un projectil incrustat a l’illa. Finalment, com que és un dia amb bon oratge, els més atrevits tenen l’oportunitat de nadar a mar oberta, amb uns cinquanta metres de profunditat sota seu, abans de posar rumb a port i posar el punt final a aquesta jornada lúdica de connexió amb la natura.

Vista general de l'Illa Grossa, on se'n pot veure la forma de mitja lluna. Una dona neda per les aigües pròximes a l'Illa Grossa. Un jove es llança a l'aigua en l'últim bany abans de tornar a la península. Un home observa com un dels passatgers es llança de cap a l'aigua.

Les illes Columbretes són el millor exemple de vulcanisme de la nostra terra. Ara com ara, l’arxipèlag de les Columbretes és un refugi per a gaudir d’una fauna i una flora úniques al litoral mediterrani, reviure l’experiència dels faroners que la van habitar i agafar consciència de la fragilitat d’aquests ecosistemes per no repetir els errors del passat i continuar-ne fomentant la conservació.

Reprenc l’article de la setmana passada amb una visita al pavelló Victòria Eugènia de Montjuïc per a veure i calibrar l’exposició “Fabular paisatges”, la primera de l’assessor de museus de la Generalitat i director del programa Museu Habitat, Manuel Borja-Villel. Ha costat saber-ne els horaris, però finalment, després d’unes quantes trucades a informació ciutadana, els he sabut. Per a qui hi vulgui anar, és oberta de dimecres a diumenge de les onze del matí a les set de la tarda, i és d’entrada lliure. Té un complement al Palau Moja (no l’he vist), en què cal reservar hora al web de l’ajuntament. Una mica complicat. De manera prèvia a la visita, m’han cridat l’atenció algunes coses que ara són diferents de com s’havien anunciat. I el cost de la mostra, un milió d’euros.

L’exposició, de gran format, ocupa més o menys la meitat de l’immens pavelló. Quan ara fa un any la Conselleria de Cultura va anunciar el programa de Museu Habitat, l’exposició s’havia d’instal·lar als Nous Tinglados del Port Vell, al Museu Marítim i al Palau Moja, amb el pavelló Victòria Eugènia d’espai complementari. Els Tinglados reestructurats van ser a punt per a la Copa Amèrica, però ara no, ni tampoc el Marítim. L’enorme exposició s’ha fet finalment al pavelló de Montjuïc, un espai previst per a quan arribi l’esperada ampliació del MNAC. “Fabular paisatges” esdevé així, d’entrada, una exposició que marca territori, invasiva de l’espai del Nacional, que, quan sigui que el pugui ocupar, no podrà pas dir que l’inauguri.

L’exposició ha costat un milió d’euros, segons informacions recollides a la premsa. Són molts diners. Caldria anar-se’n força anys enrere per trobar-ne alguna de similar en pressupost a Barcelona, a l’època de les vaques grasses. Pregunto a alguns professionals que en fan o en programen: coincideixen que és un pressupost altíssim. Són encara més diners en el context de crisi econòmica del camp artístic, de tot el país: els museus viuen una precarietat espaordidora. En el terreny de l’art contemporani, en què es mou el Museu Habitat, les coses estan així: el MACBA penja d’un fil, la Fabra i Coats encara més, i els centres privats i acompanyats de subvencions públiques, la Miró i la Tàpies, si no pengen d’un fil poc els falta. Tots resisteixen amb sous del personal més que precaris per a la seva condició professional, de dalt a baix. Només se salven el Picasso, gràcies a les visites en gran manera turístiques (m’arriba, però, que passa ara per alguna crisi interna), i el CCCB, de la Diputació de Barcelona, institució més que solvent, que també patrocina Museu Habitat. Si resseguim els museus públics del país, tots penen. Són molts diners, un milió. Un milió d’euros públics.

Entro a l’exposició. Preguntar-se si s’ho val o no, el milió, per mi és debades. Una exposició d’un milió d’euros a Catalunya avui més aviat diries que té una funció representativa, és una exhibició de poder. Amb un milió es poden fer unes quantes exposicions necessàries que no siguin un do de pit i una mostra d’autoritat com és una d’un milió.

Sóc força contrària a les exposicions enormes, com a visitant i com a crítica cultural. En tota exposició compta el muntatge per sobre de tot. Quan és tan gran, la visió del visitant es desfigura. Una de petita no pot fer passar una cosa per una altra; una de gran, sí. En un context en què la crítica d’exposicions gairebé no té cabuda en els mitjans generalistes i hi compta la promoció inaugural, és fàcil l’adulació a l’autoritat vestida de producció cultural exorbitant, que ha costat molts diners, és avalada pel govern i, en aquest cas, dirigida per un comissari multipremiat mars enllà. El peix es mossega la cua.

Mentre miro les obres, veig el comissari Borja-Villel fent una visita guiada a cinc visitants. El muntatge aplega obres en les parets de la gran sala, entre les quals sobresurt de manera imponent la que ja és marca de l’exposició i il·lustra aquest article, de Dan Lie (1988), artista d’origen indonesi-pernambucà instal·lat a Berlín. Teixits i manyocs gegantins en suspensió. Són fets de materials orgànics, diu la cartel·la, que llegeixo amb escepticisme: l’artista estrella trenca “amb la representació occidental del paisatge com un escenari passiu i estable, disponible per a l’explotació o la contemplació”. No hem de contemplar, doncs, aquest paisatge del molt reconegut internacionalment en galeries Lie, seria un pecat, no sé què n’hauríem de fer.

El mateix títol de l’expo, “Fabular paisatges”, va en aquesta mateixa direcció. Fabular és inventar, i potser sí que Lie inventa, però tantes de les obres reunides no són ni volen ser una invenció: les revisions de les exposicions universals a Barcelona són resultat d’investigació històrica i igual les obres anticolonials (decolonials, en lèxic americà), com ara la barroca panoràmica del dibuixant satíric Efrén Álvarez (Barcelona, 1980), Manierismos e iconografías para una correcta asimilación de los hechos de la sociedad del hombre blanco, una producció del Museu Habitat per a la mostra, un títol irònic que es pren seriosament a si mateix.

La peça que m’emporto com a record no és de cap artista en el mercat, és la delicada maqueta del Camp de la Bota, feta el 2004 per l’Asociación de Mujeres Adrianas del Barrio de la Mina de Sant Adrià del Besòs, de la col·lecció del Museu d’Història de la Immigració de Catalunya.

Enmig de l’espai, diversos miniespais formats amb parets de tul. La confusió del conjunt, tractada amb transparència aparent. Per terra, al llarg del recorregut, plaques en castellà i lletra ben menuda informen de qüestions colonials rellevants per al discurs de tot plegat. T’has d’ajupir fins a tocar a terra per llegir-les (no ho faig, hi trec fotos dreta).

En tres dels cubicles de tul, obres relacionades amb paisatges de Barcelona i Catalunya de fa un segle llarg. Estaria bé veure les pintures d’Urgell, Rusiñol, Casas, Nonell i Vallmitjana no isolades en aquests cubicles sinó en relació amb les obres dites anticolonials. Els suburbis dels uns i els suburbis dels altres. Exposades així, són un bolet. Urgell no té ni context. Obres finalment colonitzades pel discurs expositiu de la mostra, en suma.

Algú que sap del que parla en això de fer exposicions d’art contemporani m’havia avisat que aquesta era una exposició profundament anticatalana. Més aviat la trobo acatalana, que potser és el mateix, em dic a mi mateixa quan en surto i baixo les escales d’esquena al MNAC. A casa, reviso les fotos que hi he fet, i em salta a la vista això que no havia advertit, escrit amb lletra escolar en un cartró negre per les dues cares que penja del sostre: “Domingo Gual / Conqueridor Català / s. XIV (1342) / … no te [sic] fronteres (1992)”, i a l’altre costat, damunt igualment de la mateixa informació sobre el conqueridor, hi diu: “la feina ben feta…”. Potser ho esmenaran, és senzill, només cal un accent. No sé hi ha més català mal escrit. La C majúscula de Català, que un mestre rectificaria, entenc que és a posta, una grafia artística.

Avui és un dia històric per al teatre català. El Teatre Victòria serà la seu de la darrera funció de Mar i cel, el musical més emblemàtic de Dagoll Dagom. A més, serà el comiat definitiu de la companyia, que durant cinc dècades ha estat una de les referències de les arts escèniques al país.

[VÍDEO] Les quatre generacions de Blanques de ‘Mar i cel’ canten juntes “Per què he plorat?”

El musical és basat en l’obra d’Àngel Guimerà, amb música d’Albert Guinovart i text de Xavier Bru de Sala, i és, amb diferència, l’espectacle més conegut de Dagoll Dagom. Una metàfora del conflicte perpetu entre cultures i religions.

L’última representació, dirigida per Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel a partir de la direcció original de Joan Lluís Bozzo, tancarà un retorn que ha certificat l’èxit del musical. D’ençà que se’n va estrenar la quarta reposició, el 19 de setembre de 2024, ha estat en cartell ininterrompudament durant 44 setmanes, amb un total de 304 funcions i 337.000 espectadors.

En aquesta darrera versió Alèxia Pascual ha fet de Blanca i Jordi Garreta de Saïd, un repartiment especialment jove que ha contribuït a fer arribar l’obra a una nova generació d’espectadors.

Albert Guinovart: “‘Mar i cel’ em va canviar la vida”

Un fenomen històric del teatre català

La primera estrena va ser el 1988 al Teatre Victòria, amb 352 funcions i més de 350.000 espectadors fins el 1990. El 2004 va tornar amb 374 funcions al TNC i al Teatre Victòria, amb 325.000 espectadors.

El 2006 va fer temporada a Madrid, València i Mallorca amb 85 funcions i 36.540 espectadors més. El 2007 va arribar a Alemanya, al teatre The Opera Halle, on se’n van fer 14 funcions amb més de 10.000 espectadors. I el 2014 es va reestrenar al Teatre Victòria amb 356 funcions i 306.927 espectadors.

Per a aquesta reposició, ja s’havien venut més de 150.000 entrades abans de l’estrena. En total, d’ençà del 1988, Mar i cel ha fet 1.631 funcions i l’han vista 1.556.535 espectadors.

‘Mar i cel’ arribarà als cinemes per Nadal

Dagoll Dagom també s’acomiada

Dagoll Dagom també s’acomiada definitivament dels escenaris. En mig segle de trajectòria, ha fet 35 espectacles –23 dels quals musicals–, 8.657 funcions, 5 sèries de televisió i més de 5 milions d’espectadors.

A banda, ha contribuït decisivament a fer arrelar el teatre musical a Catalunya i a formar nous públics i generacions d’intèrprets i professionals del sector.

El musical ‘Mar i cel’ es transforma en un còmic gràcies a Coralí Espuña

Aquestes darreres setmanes hi ha hagut rècords de temperatura per tot el món, mai vists en la història de la climatologia en un juny. Dels Països Catalans a Corea, passant per l’Índia, el Paquistan, Japó, els EUA i bona part d’Europa. Al nostre continent, investigadors de l’Imperial College de Londres han estimat que l’onada de calor ha causat 2.300 morts en 12 ciutats estudiades, entre les quals hi ha Barcelona. De les morts, 1.500 les atribueixen al canvi climàtic causat per la crema de combustibles fòssils. Els més perjudicats, amb 1.100 morts, han estat els més grans de 75 anys. Els efectes del canvi climàtic són com més va més evidents i en moltes zones del planeta disposar d’aire condicionat esdevé una necessitat per a sobreviure, especialment per als més grans. El nostre país és una de les zones més damnificades per l’augment de la temperatura, amb nits tòrrides (temperatures mínimes per sobre dels 25 °C) com a nova normalitat, de manera que cada vegada és més comú que hàgim de dormir amb la climatització activada. A diferència dels països dels sud d’Europa, on estem més acostumats a la temperatura elevada i l’ús de l’aire condicionat, al centre i nord del nostre continent la situació té més impacte. Amb temperatures que hi han superat els 35 °C, l’ús dels aires condicionats comença a estendre’s ràpidament. Tot plegat ha fet que la xarxa elèctrica europea hagi estat tensada al màxim aquests darrers dies, amb el fantasma de l’apagada ibèrica al cap de tothom.

L’onada de calor fa pujar molt els preus de l’electricitat en unes quantes parts d’Europa

Els analistes del laboratori d’idees Ember han fet una anàlisi de la situació viscuda a Europa aquests darrers dies d’un punt de vista energètic, amb una onada de calor que ha fet superar els 40 °C en unes quantes parts d’Europa, inclosos els Països Catalans. Entre el 28 de juny i el 2 de juliol, el pic de l’onada, l’ús dels aires condicionats ha causat un augment considerable del consum d’electricitat, fins d’un 15%. Però a banda del consum, l’onada de calor també ha perjudicat la generació d’electricitat, i algunes centrals tèrmiques, particularment les nuclears, han hagut de baixar la producció a causa de les dificultats en la refrigeració. Fet que ha mostrat les febleses del sistema elèctric europeu per a afrontar la crisi climàtica. Crisi que els experts coincideixin a apuntar que va per llarg i empitjorarà aquests anys vinents mentre no s’aconsegueixin eliminar les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

L’augment de la demanda d’electricitat i la baixada de producció de les centrals tèrmiques ha fet que en alguns països el preu de l’electricitat hagi pujat molt i que s’hagi tornat molt volàtil; en algun moment ha arribat a 40 cèntims el kWh a Alemanya i a 47 cèntims a Polònia. En valors mitjans diaris, l’onada de calor ha fet que els preus normals es doblessin en llocs com Polònia i França i es tripliquessin a Alemanya. El sistema ibèric hi ha estat relativament indemne i tan sols ha tingut una pujada del 15%, més preparat per a les onades de calor i la seva gestió.

L’energia solar ha permès de proporcionar electricitat barata a les hores centrals del dia durant l’onada de calor. La nuclear torna a fer figa enmig d’una onada de calor

Una de les causes principals de l’augment del preu ha estat l’aturada total o parcial de centrals tèrmiques, com dèiem. Especialment, ha perjudicat l’estat francès, el lloc del món amb més percentatge d’electricitat nuclear, i defensor principal d’aquesta font energètica com a eina necessària per a lluitar contra el canvi climàtic, atès que té baixes emissions de CO2. L’inconvenient, tal com apunten molts experts a partir de l’experiència, és que la nuclear durant les onades de calor (un dels efectes del canvi climàtic) fa figa i no s’hi pot comptar. Enguany ha tornat a passar i totes les centrals nuclears franceses, excepte una, han hagut de reduir la producció o fins i tot aturar-se del tot. També ha estat el cas a Suïssa, on una central nuclear amb dos reactors ha hagut de fer una aturada.

El motiu és que les centrals nuclears, que són tèrmiques perquè produeixen electricitat a partir de turbines accionades per vapor d’aigua, necessiten aigua per a refrigerar-se i no assolir temperatures excessives (igual que les de carbó i gas, que també fan servir vapor d’aigua). Aigua de refrigeració que agafen de rius o la mar. Tanmateix, la legislació ambiental de molts països exigeix que el diferencial de temperatura amb l’aigua natural, quan la tornen a abocar al riu o a la mar no sigui gaire elevat per a no pujar la temperatura natural i malmetre la fauna que hi viu. I per això tenen sistemes per a refredar l’aigua en contacte amb l’aire, com ara torres de refrigeració, abans d’abocar-la al medi. Però enmig d’una onada de calor, sigui perquè l’aigua del riu o la mar és massa calenta, sigui perquè l’aigua no s’ha pogut refredar prou en contacte amb l’aire, han de reduir la potència o aturar-se per no vessar aigua massa calenta i incomplir la legislació ambiental.

A l’estat francès, disset instal·lacions de les divuit que hi ha han hagut de reduir la potència de treball durant l’onada de calor, atès que no podien refredar prou l’aigua. Les més perjudicades han estat les dels rius Garona, Roine i Loira. La central del municipi occità de Golfuèg, al riu Garona, fins i tot ha hagut d’aturar-se, com la central suïssa. Malgrat que moltes reduccions de potència han estat classificades com a “programades per manteniment”, 7 GW de potència pel cap baix es van perdre de manera “forçada” a ordres del gestor de xarxa. Algunes de les “planificades” van coincidir exactament amb el període d’onada de calor, de manera que els experts calculen que, comptant amb això, l’onada de calor ha fet disminuir d’un 15% la producció de les centrals nuclears franceses. Just quan es necessitava més electricitat no s’hi ha pogut comptar del tot.

A Polònia, en canvi, la preocupació són les centrals de carbó, que han representat i encara representen (tot i que a la baixa de manera accelerada) una part molt important de la generació elèctrica. Com que també són tèrmiques, són vulnerables a les onades de calor. Especialment per sequera, quan no hi hauria aigua per a refrigerar-les, una situació que també ha perjudicat les nuclears franceses en el passat. Aquests darrers anys el país ha pres mesures per a reduir aquests impactes per sequera. A més, fa pocs dies, el 2 de juliol, va aprovar un nou paquet “antiapagades”, pensant en la que hi va haver a la península ibèrica. Amb les onades de calor, el sistema elèctric polonès s’estressa com més va més sovint i volen evitar una situació com la ibèrica.

D’una altra banda, Itàlia ha mostrat un dels altres impactes de les onades de calor. En unes quantes ciutats italianes hi ha hagut apagades, entre les quals Florença i Bèrgam, en ple pic turístic. El motiu en aquests casos ha estat el sobreescalfament i dilatació dels cables de transmissió elèctrica, juntament amb els pics de demanda causats per l’ús d’aire condicionat. Una de les altres vulnerabilitats de la xarxa elèctrica que convé no oblidar per a les onades de calor, que seran com més anirà més freqüents i extremes.

La solar, al rescat

Quan hi ha onades de calor també és quan hi ha més sol. I això fa que la producció solar assoleixi valors màxims, tot i que cal tenir en compte que el rendiment de les plaques solars baixa una mica amb temperatures elevades. Tot i això, aquest juny la solar ha batut un rècord de producció a Europa i ha assolit 45 TWh, un 22% de creixement en relació amb el juny de l’any passat, quan en va produir 37. Gràcies al creixement de la producció solar per tot Europa, s’ha pogut subministrar prou electricitat per a alimentar els imprescindibles aires condicionats. A Alemanya, la solar va arribar a proporcionar 50 GW de potència, un 39% de l’electricitat del país. A més, els 14 GW de bateries i els 10 GW de la hidràulica reversible (que també fa de bateria), podien aportar 24 GW extres en cas de necessitat al país germànic.

Un altre avantatge de l’energia solar és que, a banda de poder proporcionar electricitat quan més es necessita (durant les hores de màxima calor), també és la manera més barata de produir electricitat, i això ha permès arreu d’Europa que puguem refrigerar-nos de manera econòmica durant les hores de sol.

Els experts apunten que calen més bateries estacionàries a Europa per a emmagatzemar energia solar durant el dia i emprar-la als vespres per alimentar els aires condicionats. Les limitacions del sistema elèctric actual i les solucions proposades

Tanmateix, una vegada s’ha post el sol les temperatures extraordinàriament altes s’han mantingut durant l’onada de calor, amb nits tòrrides. I això ha mantingut el consum d’electricitat elevat, atès que l’ús dels aires condicionats ha continuat durant els vespres i les nits. I aquesta ha estat la causa que el preu de la llum s’hagi disparat durant aquestes hores: no hi havia producció solar i les plantes tèrmiques no podien funcionar a ple rendiment. Per solucionar-ho, els experts proposen un seguit de solucions. Primer de tot, adonar-se que les onades de calor cada vegada seran més freqüents a Europa producte del canvi climàtic a conseqüència de la crema indiscriminada de combustibles fòssils, i acceptar-ho.

Per una altra banda, acceptar que les centrals tèrmiques, siguin nuclears o de combustibles fòssils, no són una font fiable d’electricitat durant aquestes onades. Per contra, la producció solar (i eòlica en algunes zones) assoleix pics de producció durant aquestes onades, per la qual cosa és la font de producció prioritària. Tanmateix, durant els vespres, quan les necessitats de climatització continuen, no pot produir, atès que no hi ha sol, i això fa augmentar la volatilitat i el preu de l’electricitat. Per solucionar-ho, els experts proposen dues mesures. La primera, augmentar l’emmagatzematge, amb bateries i centrals hidràuliques reversibles, que poden emmagatzemar els excedents solars durant el migdia per ser aprofitats unes quantes hores al vespre. Que es carreguin durant les hores en què l’electricitat és més barata, i es descarreguin (i proporcionin electricitat) en les hores que l’electricitat és més cara actualment. Així les bateries faran baixar el preu de l’electricitat durant el vespre i disminuiran la volatilitat de preus i el rebut que paguen els consumidors.

Les onades de calor seran com més vagi més freqüents i la gent gran en serà la gran damnificada (fotografia: János Venczák/Unsplash).

La segona és l’augment de les interconnexions elèctriques entre països, atès que els pics de calor, i, per tant, de demanda d’electricitat per aires condicionats, no han estat els mateixos dies a tot arreu. Així, el pic de calor a la península ibèrica fou un diumenge, dimarts a l’estat francès i dimecres a Alemanya i Polònia. Amb interconnexions elèctriques entre països, els pics de producció solar es poden enviar en aquelles zones on la calor s’intensifica més, i disminuir així els pics de preu. De fet, després de l’apagada ibèrica, tant Espanya com Portugal han demanat d’augmentar les interconnexions amb Europa, cosa que faria més resilient la xarxa elèctrica ibèrica enfront de situacions d’estrès com les que hi pot haver durant onades de calor.

Més mesures que proposen els experts d’Ember tot just s’investiguen. Com ara un projecte britànic que, acceptant que hi pot haver apagades com més va més freqüents per culpa del canvi climàtic, vol crear illes renovables que s’aïllin durant les apagades i es puguin reiniciar autònomament gràcies a tecnologia de formació de xarxa (grid-forming). De manera que puguin reengegar la xarxa d’un país, sense recórrer a centrals tèrmiques, que podrien no estar disponibles durant les onades de calor. Unes altres mesures són avançar en la línia d’una xarxa intel·ligent, de manera que els gestors de la xarxa puguin controlar remotament instal·lacions d’emmagatzematge i l’autoproducció distribuïda (les plaques a teulades), com també l’adopció de tarifes dinàmiques, per a incentivar/desincentivar el consum d’electricitat segons la demanda i producció.

En conclusió, el canvi climàtic ja és ací i va per llarg, especialment als Països Catalans, una de les zones del món amb més impacte. Les onades de calor seran com més anirà més freqüents i tindran un gran impacte en la vida de la gent. L’aire condicionat esdevé una necessitat de supervivència, i la xarxa elèctrica ha de produir prou electricitat, i barata, durant aquests episodis. L’onada de fa pocs dies ha mostrat les virtuts i els defectes del sistema elèctric europeu. Cal continuar l’expansió de la solar i eòlica com a fonts segures i barates d’electricitat i ampliar els sistemes d’emmagatzematge. No podem confiar en centrals tèrmiques fòssils i nuclears, atès que són molt més vulnerables a unes temperatures extremes cada vegada més freqüents i altes.

Qui no ha somiat mai de deixar-ho tot enrere i anar-se’n a fer la volta al món en una furgoneta? Camperitzar-la amb un matalàs i quatre cadires pot sonar romàntic si és per a estar-s’hi dues setmanes, però si és l’últim recurs per a evitar de dormir al carrer, t’adones que la realitat és molt més crua i menys fotografiable que no ens han fet creure.

Eloy Calvo s’estrena com a director d’un llargmetratge de ficció amb La furgo, una història adaptada del còmic de Martín Tognola i Ramon Pardina publicat el 2018. Un relat sobre la precarietat, la identitat i la recerca de segones oportunitats en una realitat que ens és hostil i uns preus d’habitatge inassequibles. L’Ós, interpretat per un magistral Pol López, és un home divorciat de quaranta-cinc anys que no té ni feina ni lloc on viure, i ha de provar de reconstruir la seva vida en una furgoneta precària, on viu amb la seva filla de sis anys d’amagat de la seva ex-dona perquè no li treguin la custòdia. “Això també són les meves pors”, confessa Calvo, que justament ha estrenat el film i ha tingut la seva segona filla ara fa un mes.

Les superproduccions i el ritme de l’estiu dificulten que produccions catalanes amb un pressupost baix com La furgo es puguin estar gaires setmanes a cartellera. Però, per als qui vulgueu reflexionar i entendrir-vos amb aquesta història, encara teniu aquesta setmana per a veure-la als cinemes Verdi, al Texas i al Maldà a Barcelona, i a la Calàndria, al Masnou (Maresme). A més, a l’octubre s’estrenarà a la plataforma Filmin.

—L’Ós, el protagonista de La furgo, passa de tenir una família i una casa a haver de viure en una furgoneta i amagar-ho perquè no li treguin la custòdia compartida de la filla…
—La pel·lícula comença de manera que ja veiem el protagonista vivint aquesta situació. Tu intueixes que hi ha hagut un passat amb una parella o amb la família més normativa, en una situació més convencional, i no saps ben bé per què tot allò ha saltat pels aires. El protagonista prova d’allargar aquesta manera de viure alternativa a la ciutat, de viure en una furgoneta amb la seva filla, i ho amaga per poder continuar mantenint aquesta situació. Això ve de la por de la precarietat absoluta de la situació de l’habitatge, i també del fet que et pots entrebancar en qualsevol moment, i que una situació que et pensaves que tenies controlada, pot anar malament. D’alguna manera, això també són les meves pors com a persona que he hagut de marxar de Barcelona perquè als pisos em doblaven el lloguer. I penses: “Ara mateix visc així, però, qui sap d’aquí a mig any.” Sempre hi ha aquesta por de tenir una precarietat sobtada.

—És un film que fa riure en alguns moments, de fet és catalogat com a comèdia, però explica una història molt dura.
—Tenia molt clar que volia fer-ho així perquè el còmic ja tenia aquest to, i és molt àgil i té moltes metàfores visuals. Em va agradar molt perquè acabava de llegir una història aparentment molt bonica, però que parlava de coses molt dures, i volia traslladar-ho a la pel·lícula. Volia que, tot i que parlés de coses dramàtiques, no es perdés aquesta sensació d’esperança o de riure’t una mica de les situacions vitals. Perquè hi ha una frase que m’agrada molt, que deia un cineasta: “Si la vida hagués de tenir un gènere, seria un drama i una comèdia.” El drama sempre hi és i hi serà, però és que també pots riure en una situació dramàtica. M’agradava que l’espectador que veiés la pel·lícula tampoc en sortís destrossat. La vida ja és prou complicada per a no donar-li ni una mica d’esperança. Llavors d’aquí vénen aquests tocs de comèdia, que volen que al final surtis allà havent vist coses dures, però que puguis respirar.

—Un personatge del film diu a l’Ós que viure en una furgoneta és collonut perquè és molt alternatiu. Romantitzem massa sovint determinades formes de pobresa?
—Totalment. Bé, sóc el primer que m’encantaria tirar-ho tot per la borda i anar-me’n a viure en una furgoneta, però no ho puc fer. Per més que Instagram m’ho vengui. Pot ser divertit per a un cap de setmana, però veure’t obligat a viure en aquesta situació… Llavors, aquí hem fugit d’intentar romantitzar la idea que pots deixar la teva vida i viure als marges de tot, de despreocupar-te i de camperitzar la furgoneta. De fet, vaig dir a la directora d’art que no podíem tenir una furgoneta que fos tan maca per a poder-hi fer una foto i fer veure que vivim en un lloc molt ben parit. No, havia de ser una cosa que es veiés precària, que es veiés feta de manera molt casolana, amb quatre materials, quatre xarxes, quatre fustes, per a no donar aquesta visió romàntica. Perquè la pobresa no té res de romàntic.

—L’infrahabitatge és el pas previ al sensellarisme, però és més difícil de detectar perquè és menys públic. Hi ha molt d’estigma, encara?
—L’Ós ha trobat aquesta escletxa on pot, encara, sobreviure i no dormir al carrer. Però està en una situació que es cronifica i es complica, perquè segurament té moltes motxilles a sobre que no acaba de solucionar. Això fa que es vagi quedant sense ponts per a demanar ajuda. Vaig estar un temps vinculat a la Fundació Arrels, fent-hi campanyes audiovisuals, i el que es veia és que les situacions es cronificaven sobretot perquè no demanaven ajuda, o cremaven tots els ponts abans de demanar-ne. I llavors es trobaven sols al carrer. I això és una cosa que em va quedar molt gravada. A la història, el personatge encara no és en aquest punt, però si el veiéssim d’aquí a uns quants anys i no hagués fet cap pas per sortir-se’n, potser estaria en una situació més complicada.

—De fet, el personatge principal es resisteix fins a l’últim moment a demanar ajuda per a sortir de la situació en què es troba. Per què ens costa tant, demanar ajuda?
—Al final, potser no és tan complicat fer-ho, sinó que un mateix no s’ho permet. Durant la pel·lícula diferents personatges li brinden ajuda diverses vegades, i ell no acaba d’acceptar-la. Potser per orgull, o per no revelar la situació en què viu. El viatge del personatge és aquest: adonar-se que ho ha de fer.

—Allò que salva el protagonista d’acabar vivint al carrer és la xarxa de suport: els amics, el germà, els veïns. L’antídot que hi ha per a refer la teva vida i evitar de dormir al carrer és tenir una xarxa forta de gent que t’ajudi?
—Absolutament. Tornant a Arrels, una de les coses de què parlàvem era de la xarxa de suport. Tens la família, tens els amics, tens la feina. Si aquesta xarxa la vas cremant o es trenca, tot i que potser no n’ets sempre el culpable, et pots trobar sense res. Llavors, en el moment en què et trobes sense cap lloc on agafar-te o on poder demanar ajuda, és quan estàs sol. I el que m’agrada de la pel·lícula és que hi ha tot de personatges que estan molt sols, però es coneixen, s’ajuden i passen aquell moment junts, encara que potser tampoc no tenen manera d’ajudar-se. Simplement, comparteixen aquell moment i no estan sols. I això és el que m’agrada, perquè és com una família sobrevinguda, la família que tries.

—L’Ós és un personatge psicològicament complex. El nom ens delimita com se sent: com un animal salvatge que xoca amb els codis socials que ens empenyen a tenir obligacions. S’evadeix constantment mitjançant el dibuix d’una realitat que no li agrada i que li és hostil. És una bona solució, evadir-nos per no enfrontar-nos als problemes?
—Sí, entre més coses, vam aprofitar l’element de l’animació al film i el dibuix per veure el món interior del personatge, per veure com té la capacitat d’abstracció, de presentar-li realitats diferents a la seva filla. És un pare que ho intenta i d’alguna manera no és un mal pare. Perquè dóna recursos a la seva filla per a imaginar, que és una cosa molt bonica. Ell també té una mirada infantil del món, però crec que és una cuirassa a tot el que és complicat de la realitat. S’ha tancat en aquest petit refugi, que és la furgoneta, per extensió del que és el seu cap. És una mica aquesta idea d’imaginar per construir realitats noves. Però veig molt aquesta imaginació també com a escut: l’espai de la imaginació és un espai segur. El que hi ha fora és més hostil, però aquí estem bé.

—Una altra cosa que apareix a La furgo és com davant aquestes dificultats també costa de mantenir relacions amoroses…
—La pel·lícula potser no està tan enfocada directament cap aquí, però sí que ens agradava la idea que dues persones podien connectar en algun moment, tot i que tampoc hagués de ser una història d’un final feliç idíl·lic, sinó que realment connectaven per certes coses, però tampoc no anava més enllà per moltes altres. El fet de tenir aquests grisos també en una relació o en un procés de connectar amb algú ho feia més versemblant. De fet, a la història del còmic la noia és més jove i nosaltres a la pel·lícula la vam fer més gran, més equiparable a l’edat del protagonista, perquè ens semblava que era molt més interessant que fossin dos personatges amb moltes motxilles a l’esquena. I que aquest moment de trobada, tot i ser amable i bonic, no hagi de ser una cosa que perduri per sempre.

—Creieu que cerquem algú del nostre mateix estatus socio-econòmic per tenir relacions?
—M’imagino que té a veure amb els cercles o llocs per on et mous. Al final, hauríem de pensar com coneixem algú. És més difícil de conèixer algú que sigui d’un espai molt diferent del teu, tot i que passa. Hi ha la sensació que els cercles són molt grans, però al final no ho són tant. I, tot i que hi ha excepcions, al final acabes coneixent gent semblant.

—Parlem més enllà del film. A les xarxes socials reivindicàveu que La furgo era una de les poques pel·lícules catalanes que resistien a la cartellera d’estiu, plena de superproduccions. És molt difícil de fer-s’hi un lloc?
—És molt difícil de fer-s’hi un lloc en qualsevol moment, no tan sols a l’estiu. Amb una producció catalana de petit format, contra superproduccions, és complicat de trobar un espai. El que hem fet molt bé amb la distribuïdora, Sideral, és triar a quins cinemes estrenar. No té sentit estrenar en una cadena de multicines quan estaràs envoltat de dinosaures, Lilo & Stitch i més superproduccions, i la teva potser no funciona. Has d’anar a buscar el públic potencial.

—Aquest ha estat un any amb molt bones xifres per al cinema en català. Ara és més fàcil que les productores deixin fer films en català?
—Esperem que sí, que s’animin i que signifiqui que es poden fer pel·lícules en català, que no hi hagi por de fer-les, i que això incentivi que la indústria catalana pugui continuar produint pel·lícules, igual que passa en qualsevol altra indústria del cinema.

—Films com el vostre es projecten en pocs cinemes i no duren gaire temps en cartellera… Qui decideix quant de temps s’hi estan? S’haurien de protegir?
—Els camins de la distribució són molt complexos i diferents. No ho controlo gaire, però hi ha implicats molts factors. Des de les cadenes de cinemes que no t’agafen la pel·lícula perquè creuen que no els interessarà o que no els funcionarà amb el seu públic, a cinemes més petits que tenen una programació més acurada i que sí que l’agafen, però que tampoc poden mantenir-la eternament, amb sessions cada dia, perquè no els surt a compte. Per això crec que amb pel·lícules com La furgo s’ha de fer una distribució més acurada: en lloc d’unes quantes projeccions el dia, fer-ne una i cuidar-la. Que es facin presentacions, col·loquis… acompanyar la pel·lícula per donar-hi aquest valor afegit. També l’estrena a plataformes dóna una nova vida a les pel·lícules. I tant de bo La furgo entri al cicle Gaudí, que de sobte hi dóna visibilitat durant un mes en més de cent quaranta pantalles, en llocs on no hi ha cinemes, tot projectant-ho a centres cívics, ateneus, o biblioteques d’arreu de Catalunya.

—L’heu doblada al castellà. Moltes vegades és una condició per a tirar endavant les produccions.
—Sí, perquè també teníem finançament de Televisió Espanyola. Es va doblar al castellà i la pel·lícula també es va projectar en alguns cinemes en castellà. En alguns cinemes es va projectar la versió catalana amb subtítols en castellà. I en alguns cinemes que no fan versió original, es va fer en la versió doblada.

—Imagino que tot plegat fa que certes produccions es facin en castellà directament, i no s’opti pel català?
—No t’ho sabria dir. En el nostre cas, fer-la en català va sorgir de manera natural, perquè és una història que passa a Barcelona. Tot i que el còmic és en castellà i no és editat en català –i és una cosa que m’agradaria aconseguir, de fer la reedició del còmic en català. Però la pel·lícula ja va néixer sempre amb la visió que seria en català i estaria ambientada a Barcelona, per a nosaltres era una normalitat.

—La furgo és el vostre primer llargmetratge de ficció. Tan sols heu tingut dinou dies per a enregistrar-lo perquè teníeu poc pressupost per a fer-lo. Ha estat un desafiament?
—Fer una primera pel·lícula de ficció és un repte, ja per si sol. Després, pots afegir-hi més reptes. És una pel·lícula on hi ha efectes d’animació, on rodes amb una nena de set anys… El fet de filmar-la en dinou dies va ser perquè no teníem més pressupost per a poder gravar i a la vegada fer en paral·lel una producció d’escenes d’animació, per què necessites molt de pressupost i és un procés lent.

—Així doncs, teniu el desafiament de fer més films?
—Sí, absolutament! No he acabat tan cremat per a no voler-ne fer cap més. Al contrari, va ser molt enriquidor i una experiència espectacular que repetiria ara mateix. I ara, de fet, penso d’adaptar un còmic. Però aquesta vegada amb animació íntegrament. Vaja, que no he après res! [Riu.]

Un estiu més, la covid-19 torna a treure el cap al país. La setmana passada, el total de casos registrats al Principat fou de 1.812, un augment de més d’un 80% respecte dels 1.003 casos registrats l’última setmana de maig: fa menys de tres mesos, a mitjan abril, el total de casos registrats al Principat fou de tan sols 297, una xifra sis vegades inferior. Escatir la tendència dels casos de covid-19 tant al País Valencià com a les Illes resulta més difícil, atès que tant el govern valencià com el de les Illes remeten les seves dades al Sistema de Vigilància d’Infecció Respiratòria Aguda (SiViRA), que les publica agregades a escala espanyola i no diferencia entre regions.

Tot i que aquest repunt d’estiu és lluny de la magnitud de les primeres onades d’infeccions de la pandèmia, i que els ingressos per covid-19 continuen representant una fracció reduïda del total d’ingressats al sistema hospitalari català, les xifres facilitades pel Sistema d’Informació per a la Vigilància d’Infeccions a Catalunya (SIVIC) revelen un patró intrigant: que els casos de covid-19, gràficament parlant, semblen seguir una mena de patró en forma de lletra u, en què es mantenen baixos durant la primavera i la tardor i augmentant tant a l’hivern (és a dir, les darreres setmanes de l’any i les primeres de l’any següent) com a l’estiu, sobretot entre mitjan juny i mitjan juliol.

Què en resta, de la covid, cinc anys després del primer cas al país?

Atès que tan sols comptabilitzen els casos confirmats amb proves als centres d’atenció primària, és molt possible que les dades oficials subestimin la xifra real de casos més que no pas durant els primers anys de circulació del coronavirus, en què les proves d’antígens eren molt més freqüents i l’atenció que es parava a les infeccions era més alta. El fet que, per a molts infectats, els símptomes del virus siguin més lleus que no en el passat també dificulta la detecció de molts casos, que sovint poden confondre’s amb refredats simples.

Covid a l’estiu, un còctel de factors

No és cap novetat que la covid-19 repunti en els mesos de més fred de l’any, igual que unes altres infeccions respiratòries com ara la grip. Tanmateix, la reducció de la incidència del virus aquests darrers anys, ha revelat que els casos de coronavirus també solen repuntar a l’estiu, amb pics que han arribat a igualar, o fins i tot superar, els repunts hivernals.

A què es deu, aquest comportament víric? Cora Loste, del servei de malalties infeccioses de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona (Can Ruti), descarta parlar d’una estacionalitat en la covid-19 que sí que s’observa en el cas de virus com ara el de la grip, i explica que el repunt de casos registrat aquests darrers estius respon a un còctel de factors que es complementen i reforcen entre si. “Hi ha moltes hipòtesis de què es pot parlar; no és una qüestió d’estacionalitat com a tal”, diu.

Una possible clau que ajuda a entendre el creixement estival de la covid-19, diu Loste, és el component social de la malaltia: amb l’arribada de la calor, la gent socialitza més i, per tant, s’exposa a moltes més vies de contagi que no pas a l’hivern. “Nosaltres sempre diem que el coronavirus és un virus molt social. És altament transmissible, i a l’estiu la gent surt més i es relaciona més entre si, cosa que ajuda a fer que hi hagi aquest repunt que coincideix amb el començament del període de vacances.”

Lourdes Mateu: “A la majoria de pacients amb covid persistent els diagnostiquen equivocadament ansietat o depressió”

Sobre això, Loste també explica que l’aparició i consolidació de la subvariant XFG –que, com subvariants anteriors, és més encomanadissa però més lleu que no les seves predecessores– també ajuda a entendre per què els casos de coronavirus han repuntat a les portes de l’estiu. Més coneguda com a stratus, la subvariant –una derivada de l’òmicron– ha passat de ser marginal a començament d’any a representar més d’un 70% dels casos seqüenciats al Principat la setmana passada, segons les dades del SIVIC. Aquesta dinàmica –l’aparició d’una variant nova i més encomanadissa que, a mesura que es propaga, fa augmentar els casos– ja es veié l’estiu de l’any passat, sense anar més lluny, quan els casos de covid al Principat repuntaren en línia amb la propagació de la subvariant JN.1, que s’encomanava més de pressa que no pas les anteriors.

L’aparició i consolidació de variants noves com ara l’stratus també ajuden el virus a esquivar la resposta immunitària de la població, cosa que impulsa l’augment de casos de coronavirus, diu la doctora. “En aquest cas també hem vist que a la soca de l’stratus hi ha mutacions de la proteïna o de l’espiga vírica que podrien dificultar la protecció dels anticossos generats pel propi cos, o bé per la vacuna”, explica. El fet que faci mesos de la campanya de vaccinació, afegeix, també pot haver contribuït a la propagació del virus: “Ja fa mesos que la gran majoria de gent va vacunar-se, i des d’aleshores s’han anat perdent anticossos.”

No és una grip

La comparació amb el virus de la grip, segons Loste, ajuda a entendre per què els casos de coronavirus han repuntat tres estius seguits. La grip és un virus fortament estacional, el comportament del qual segueix amb precisió el canvi en les estacions i les temperatures. “La grip és un virus que està molt relacionat amb la baixada de les temperatures, en què sí que s’observa una estacionalitat clara: primer apareix a l’hemisferi sud, on el fred arriba durant el nostre estiu, i després –al nostre hivern– ens arriba a nosaltres per una qüestió purament estacional”, explica.

En el cas de la covid, diu, aquest patró senzillament no existeix. El virus pot repuntar a l’estiu, quan fa calor, però també a l’hivern, quan arriba el fred: de fet, Loste recorda que la segona onada de la pandèmia es registrà a Catalunya a les portes de l’hivern, en el moment de més fred de l’any. “És cert que ha coincidit a l’estiu els darrers tres anys, però la segona onada de la pandèmia aquí va ser en ple hivern”, diu.

Per tant, la recurrència del virus aquests darrers tres estius respon més a un seguit de factors més o menys independents que s’han ajuntat a l’estiu –augment de la socialització, aparició d’una nova subvariant, disminució de la immunitat de grup– que no pas a l’estacionalitat que sí que caracteritza el comportament d’uns altres virus.

El canvi climàtic multiplicarà el risc de noves pandèmies, segons un nou estudi

La relació amb unes altres infeccions respiratòries estacionals també ajuda a entendre per què els casos de covid-19 repunten a l’estiu, quan uns altres virus estacionals –com ara la grip i el VRS– remeten: “Els virus, moltes vegades, són una mica excloents entre si: quan en despunta molt un, els altres queden més atenuats. Veiem com la covid-19 despunta quan baixen uns altres virus”, explica Loste.

Sobre això, recorda que durant la pandèmia hi va haver una situació semblant, però amb els papers invertits: la circulació de la covid-19, que aleshores era el virus respiratori clarament dominant, impedí que els casos de grip repuntessin a l’hivern, com solen fer cada any, i la malaltia es mantingué en un segon pla al llarg de tota la pandèmia. El 2022 –quan el coronavirus encara era el virus respiratori predominant al país–, la incidència de la grip no començà a repuntar fins a l’abril, molt més tard que no és habitual, i va omplir el buit que havia deixat la reducció de casos de covid-19.

El 2023 i el 2024, amb el coronavirus circulant a una intensitat molt més baixa que no pas en anys anteriors, la història es tornà a repetir: la grip no repuntà fins a mitjan gener, justament en el moment en què els casos de covid-19 començaren a baixar. Aquest hivern, el primer en un lustre en què la incidència de la grip al país ha superat la del coronavirus, la incidència de la covid-19 s’ha mantingut baixa durant l’hivern, en què els casos de grip han augmentat de manera exponencial i han caigut posteriorment.

Un repunt sense repercussions assistencial importants

Com aquests darrers dos anys, el repunt estival de la covid-19 no ha tingut repercussions importants en l’àmbit assistencial: la setmana passada, en tot el Principat hi va haver 26 ingressats pel virus, 2 dels quals a l’UCI, 1 més que no fa 15 dies però 10 menys que no a mitjan juny. La xifra dista, fins i tot, dels pics d’ingressos d’unes altres infeccions respiratòries registrats aquest hivern, com ara la grip (169) i el VRS (79), tot i que la covid-19 destaca per ser l’única d’aquestes malalties que ha registrat un pic d’incidència –tant d’ingressos com d’infeccions– més alt a l’estiu que no pas a l’hivern.

Quant a la tipologia d’aquest nou repunt de casos, Loste destaca que l’stratus no varia significativament –ni en simptomatologia ni en gravetat– de les seves predecessores. “El símptoma més durador és el de la congestió nasal. Veiem quadres d’astènia, de fatiga i, sobretot, de molta secreció nasal”, explica.

Sobre això, remarca que aquest quadre encaixa amb la simptomatologia bàsica de l’òmicron, que es diferencia de variants anteriors perquè tendeix a infectar el tracte respiratori superior (el nas i la gola) en compte del tracte inferior (els pulmons). Igual que unes altres subvariants de l’òmicron, l’stratus es caracteritza per quadres més lleus que no les primeres variants del coronavirus: “Avui dia, qui ingressa per covid-19 és una persona amb comorbiditats i d’edat avançada. Els joves que ingressen per covid-19 solen trobar-se en processos d’immunodepressió, com ara càncers, neoplàsies de tipus hematològic o unes altres menes d’immunosupressors”, explica Loste.

Visitem a la capella del VINSEUM, el Museu de les Cultures del Vi de Vilafranca del Penedès, que fa la primera exposició temporal després d’haver-se inaugurat el nou museu. La instal·lació es titula “Simposi. Oficis que parlen, vins que pensen”. L’ha ideada l’estudi creatiu i productora audiovisual Cordegat (Jordi Gatell, Lidia Dalmau i Manel Cortés), amb la col·laboració del dissenyador d’interiors Xavier Torrent, la periodista vinícola Ruth Troyano i el dissenyador gràfic Bernat Joan. Es podrà veure fins el 18 de gener de 2026.

Ens explica Lídia Dalmau, membre de l’equip de Cordegat, que l’encàrrec del VINSEUM era fer una exposició sobre els oficis contemporanis del món del vi, amb d’una mirada pròpia. “Teníem clar que no volíem que fos una exposició de caràcter divulgatiu, amb molta informació. Volíem fer un exercici més conceptual i artístic. I ens vam anar aproximant a aquest món des de les preguntes. Es tracta d’un món molt ric i alhora molt complex. Actualment, ens trobem amb una generació de vitivinicultors molt ben preparada, creativa, però que ha d’afrontar grans reptes i incerteses: la crisi climàtica, el canvi d’hàbits de consum… I d’aquí va néixer el punt de partida, la idea d’aproximar-nos als oficis contemporanis del vi a través de les preguntes que es fan els seus protagonistes.”

Són 164 preguntes que fan de pòrtic sonor de la instal·lació. Unes preguntes que cauen en cascada auditiva just abans d’entrar a la capella de Sant Pelegrí, l’espai adjacent del museu on es fan les exposicions temporals. Les preguntes es recullen en el full de mà i val la pena de reproduir-ne algunes, perquè són molt reveladores:

“El clima canviarà el gust del vi? Quin estil de vi em defineix? Des d’on explico el vi? Què faig amb la graduació alcohòlica? Com ha canviat la terra que cultivem? La terra, llaurada o amb coberta vegetal? Quines són les varietats de futur a la Mediterrània? El cep, emparrat o en vas? Si cada cop plou menys, hauré de regar? Quina varietat parla més de mi? Pasturo les cabres o faig anar el tractor? Ecologia, biodinàmica, permacultura, regenerativa… què trio i per què? Monocultiu o policultiu? Com faig la transició cap al vi natural? Prevenció o reacció? Em sento sol davant l’adversitat? Vull produir emparat per una denominació d’origen?”

Ja dins la capella, l’espai en penombra ve marcat per una gran taula, que és una peça artística en si mateixa, per la qual es despleguen tota mena d’objectes vinculats al vi i una gran pantalla emmarca la taula per sobre i projecta un audiovisual. “És un recorregut simbòlic de la terra a la taula a través d’aquesta instal·lació artística, que es pregunta què hi ha darrere d’una ampolla de vi. En la instal·lació cohabita un paisatge sonor a través de les preguntes; un paisatge d’objectes, dels objectes entaulats sobre una taula-paisatge; i un paisatge humà, a través d’un audiovisual, que mostra una conversa amb cinc persones que representen cinc oficis del vi”, explica Dalmau.

En l’audiovisual, que es pot veure íntegrament a l’exposició però també a casa, per mitjà d’un codi QR (dura setanta-un minuts), hi conversen el sommelier Ferran Centelles, que fa de “simposíac”, repartint vi i preguntes; la vinyataire Maria Barrena, del celler Entre Vinyes; la periodista vinícola Eva Vicens; l’arquitecte Carles Sala; el bosquetà del suro Eloi Madrià i la pagesa, sommelier i cuinera Balbina Garcia.

El simposi és un terme que els grecs usaven per referir-se a la conversa i discussió, tot bevent vi i tan sols vi, sense menges. Avui, el diccionari parla de simposi o simpòsium com una “reunió de professionals, d’investigadors i d’altres experts d’una mateixa àrea per a discutir i estudiar qüestions relacionades amb llur activitat”. En aquesta instal·lació, el simposi ho és tot.

La instal·lació té un no sé què d’ecumenisme: la taula parada, amb relleus, amb rastres de la celebració del simposi, amb les persones que s’hi han assegut al voltant, compartint el vi, i alhora una taula parada d’objectes, aquests objectes relacionats amb els oficis del vi avui, que la taula empara. Uns, fets amb les mans, com les gerres de fang, uns altres, fets també de fang, però dissenyats amb ordinador i elaborats amb una impressora 3-D. Hi trobem: un perpal, una damajoana i un wine globe (damajoana moderna), bag in box i llaunes, taps de suro, càpsules i cera d’abella, decantador, porrons, copes i embuts, notes enològiques, etiquetes, els colors del vi a través d’una gradació cromàtica en ampolles diferents, l’obridor que es va inventar a Sant Fruitós del Bages, films vinícoles; revistes, llibres, cartells, cartes de vins… Tots en aquesta taula que és una peça magnífica, simbòlica, la peça clau per a aquesta proposta, la peça que estructura la instal·lació, que hi dóna la dimensió, la bellesa, el caràcter.

Cordegat no és un estudi aliè al món del vi i la cultura. Té força clients en aquest sector i en el seu ADN ja hi porta aquesta voluntat de treballar en àmbits com la sostenibilitat, els oficis de la terra, la cultura i els drets socials, i transformar les necessitats comunicatives en continguts, elements gràfics, accions presencials i espais divulgatius. Cordegat va guanyar el premi Arrels al sisè Most, Festival Internacional de Cinema del Vi, amb el deliciós curtmetratge L’aviador, i també els han premiats uns altres projectes del món del vi més corporatius.

Quins objectes del present ha de conservar un museu?

Que sigui la primera exposició de la nova etapa és un fet que no podem deixar de tenir en compte, perquè havent parlat amb el cap d’activitats del museu, Jordi Ribas Boldú, entenem que aquest fet és determinant. Ens explica: “És aquesta idea que el món del vi continua fent-se preguntes, com ho fa el VINSEUM. Tenim un museu acabat d’estrenar que parla del passat i la intenció amb aquesta instal·lació és portar el present del vi a un format expositiu. Preguntar-se què passa al món del vi avui és un repte. Al VINSEUM ho fem amb les activitats, a través d’un tast, d’una visita, d’un taller. Però també volíem que la primera exposició temporal del nou VINSEUM s’ho preguntés sense dubtar.”

Precisament, el món del vi és una realitat canviant, com el museu. Per això Ribas Boldú diu: “És important preguntar-se quins objectes d’avui s’hauran d’inventariar d’aquí a trenta anys, quan ja no hi siguem. Haurem de guardar una gerra d’en Carles Llarch? Caldrà preservar les notes de verema de la Sara Pérez? En la instal·lació els ensenyem, però cal preguntar-se si s’hauran de guardar. El VINSEUM té claríssim que cal mantenir una visió transversal. El vi ajunta totes les cultures i tot de coneixements que van des de treballar la terra, la ciència del vi, el comerç del vi, la simbologia del vi, la interpretació del vi… Crec que cal que aquesta visió transversal no es perdi, perquè precisament el vi ho fa únic, això; tantes interpretacions possibles.”

S’acosta l’hora de la veritat per al finançament singular. Fa un any, el PSC va assumir els principis generals del model que havia defensat el govern de Pere Aragonès per garantir-se la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. Per un marge estret, els militants d’Esquerra avalaven la decisió. Els republicans evitaven una repetició electoral en plena crisi interna, que hauria pogut ser devastadora, i el PSC arribava a la Generalitat amb el compromís reiterat de complir allò que havia signat. La paraula d’Illa es posarà a prova demà en la reunió de la comissió bilateral que hauria de formalitzar l’acord de la investidura. El PSOE ha demostrat a bastament la seva capacitat per a anunciar un acord i convertir-ne el compliment en un viacrucis per al soci en qüestió: ho han viscut ERC i Junts i, al País Basc, sobretot el PNB. Però la fragilitat de Sánchez per la incertesa que encara causa sobre el govern i el partit i l’abast del cas Cerdán pot portar-lo a ser, encara, més gasiu.

Pactar i fer realment efectiu un nou sistema de finançament per a Catalunya, encara que el dissenyin com a exportable a la resta de territoris, obriria un dur enfrontament entre el govern espanyol i els territoris governats pel PP. També amb el baró socialista i president de Castella-la Manxa Emiliano García-Page i, sobretot, perjudicaria les aspiracions electorals de la ministra d’Hisenda espanyola i candidata socialista a les pròximes eleccions andaluses, María Jesús Montero. Andalusia és un dels territoris més beneficiats pels desequilibris del sistema de règim comú actual, que perjudica especialment els territoris amb més capacitat fiscal que contribueixen a la solidaritat i veuen reduïda, després, la seva renda per càpita: Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Montero no s’asseurà demà a la banda espanyola de la taula de la comissió. L’encapçalarà el ministre de Política Territorial espanyol, Ángel Víctor Torres.

Illa i Sánchez no es poden permetre un trencament amb ERC. Semblen decidits a escenificar el compliment en la bilateral i a dilatar al mateix temps l’execució material del que es declara que es farà. El mínim que ha de fer la bilateral per no trencar les relacions amb ERC és assumir els principis generals que figuraven en l’acord d’investidura: que l’Agència Tributària de Catalunya gestioni, recapti, liquidi i inspeccioni tots els imposts suportats a Catalunya i augmenti substancialment la capacitat normativa, que Catalunya contribueixi a la solidaritat amb les altres comunitats, limitada al principi d’ordinalitat (que els serveis prestats pels governs autonòmics als ciutadans assoleixin nivells semblants sempre que duguin un esforç fiscal semblant i Catalunya no perdi posicions en el rànquing abans i després de l’anivellament). Si la bilateral es limita a assumir aquest compromís, s’elevarà entre governs allò que havia estat un acord entre partits. Però no hi haurà cap garantia perquè es compleixin.

Un model incomplet

ERC reclama que la bilateral assumeixi els principis generals del model assumint que és impossible tancar un acord amb els socialistes per a concretar exactament com i quan es portarien a la pràctica els pilars del sistema. Els més complexos són la contribució a la solidaritat i l’establiment del pagament dels serveis que l’estat espanyol presta a Catalunya. El càlcul de la solidaritat és la clau per a intentar de reduir el dèficit fiscal. Si bé aquest dèficit no depèn només de l’anivellament (hi intervenen també les inversions en infrastructures, per exemple, que es preveuen i s’haurien d’executar en el pressupost espanyol), la limitació de la solidaritat és un dels punts més sensibles en la definició del model. I tothom assumeix que restarà pendent.

Com que no hi haurà un pacte per a tot el sistema, ERC ha posat la banya en la recaptació de l’IRPF i la resta dels imposts. Per aquesta raó, registrarà al congrés espanyol una llei perquè l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) pugui recaptar i gestionar l’IRPF i, progressivament, la resta dels tributs. Actualment, l’ATC solament gestiona i recapta el 9% dels imposts que paguen els catalans i l’espanyola, el 91% restant. Amb el canvi, el govern de Pere Aragonès va calcular que l’ATC podria passar a gestionar vora 22.000 milions de recaptació de l’IRPF, 14.200 milions de l’IVA, 5.300 de l’impost de societats i 3.500 d’imposts especials.

Per tant, l’IRPF hauria de ser el primer. Així ho reclama ERC i així ho fixarà en la proposició de llei, que ha estat compartida amb els socialistes i a què els republicans voldrien que s’afegissin. La norma se centraria en l’augment de la sobirania de la hisenda catalana i implicaria una reforma de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), la llei de finançament de les comunitats autònomes de règim comú (22/2009) i la llei de cessió de tributs a la comunitat autònoma de Catalunya (16/2010). Les dues primeres normes són espanyoles i afecten tots els territoris inclosos en el règim comú. De manera que totes les comunitats que ho volguessin podrien beneficiar-se’n, tot i que també haurien de modificar el seu règim específic de cessió de tributs i executar els traspassos de competències, i els mitjans humans i materials, necessaris. Aquesta seria la concreció legislativa de la premissa del govern espanyol perquè el que es pactés amb Catalunya fos exportable a la resta de comunitats.

L’ATC i el consorci tributari

Una altra cosa és com es redimensionarà l’ATC. Aquest és el desacord principal entre els socialistes i ERC, que exigeix concrecions i que l’agència catalana no estigui supeditada a l’espanyola, encara que assumeixi que el procés no serà immediat. Es tracta de posar sobre el calendari el traspàs gradual dels mitjans humans, materials i tecnològics de l’Agència d’Administració Tributària espanyola (AEAT) a l’ATC. És a dir, de personal, d’oficines i de tecnologia imprescindible perquè no s’aturi en cap moment el funcionament del sistema tributari. ERC assumeix que l’assumpció de la gestió de l’IRPF ha d’anar acompanyada d’una coordinació amb la hisenda espanyola, que continuarà recaptant tributs com ara l’IVA i l’impost de societats, però refusa una subordinació.

Caldrà veure si en el disseny d’aquest traspàs entra en joc la constitució d’un consorci tributari entre tots dos governs. En els plans dels socialistes sempre hi ha estat el desenvolupament d’aquest consorci paritari, una fórmula que no resta tan llunyana de la de la gestió de Rodalies i que va permetre desencallar-ne l’acord per al traspàs, però en aquest cas aplicada a la hisenda. Abans d’assumir els principis generals del finançament singular definit per ERC, Illa va defensar sempre el consorci previst a l’estatut. Podrien trobar una entesa a mig camí?

Encara que hi hagués un acord d’última hora, la materialització no seria immediata. Les reformes legislatives es poden encallar al congrés espanyol. La majoria de la investidura de Sánchez és més precària que mai i ni tan sols Junts ha avalat el finançament singular. El partit de Carles Puigdemont guarda silenci tot esperant de veure la lletra petita de què surti de la bilateral.

El president espanyol és especialista en dilacions i a trossejar els compliments i ERC tiba la corda però no la trenca. Oriol Junqueras ja ho va dir ahir, tranquil·lament i sense aixecar la veu: si Illa o Sánchez volen governar sense una pròrroga pressupostària, hauran de moure’s. Els socialistes necessiten mantenir la capacitat d’entendre’s amb ERC, anar prou enllà perquè sembli que avança en el compliment, evitar que el soci s’indigni i obrir un nou tram per al viacrucis, sense la necessitat de fer immediatament efectiva una reforma en què no creu. Continuarà.

L’editorial Arcàdia acaba de recuperar Sobre la fotografia, una obra clàssica de l’assagista i creadora nord-americana Susan Sontag (Nova York, 1933-2004). Traduïda per Anna Llisterri, aquesta edició també inclou dos texts més, del 2003 i 2004, ja al final de la vida de l’autora, que completen la visió de Sontag sobre la fotografia. 

Expliquen els editors: “El 1973 Susan Sontag va començar a escriure la sèrie d’assaigs que més tard es van recollir al llibre Sobre la fotografia. La seva aportació va constituir una autèntica revolució en la crítica cultural. El propòsit inicial de pensar alguns problemes estètics i morals que plantejava, ja aleshores, l’omnipresència de les imatges, va donar pas al desplegament d’una teoria molt més àmplia i incisiva sobre el sentit, l’ús, la tècnica fotogràfica i la relació amb les altres arts i el seu abast polític. Convençuda que les fotografies ens ensenyen un codi visual, amb una clara intenció estètica, Sontag ens ofereix uns textos que, llegits avui, més de quaranta anys després, contribueixen a entendre en profunditat el pes real de la imatge en la cultura i la societat contemporànies.”

Llegiu un fragment de Sobre la fotografia, de Susan Sontag (Arcàdia).

Susan Sontag va néixer a Manhattan el 1933 i va estudiar a les universitats de Chicago, Harvard i Oxford. La seva obra assagística inclou Against Interpretation, Regarding the Pain of Others, At the Same Time, a més de La malaltia com a metàfora, La sida i les seves metàfores i Sobre les dones, publicades en català a Arcàdia. També és autora de quatre novel·les, entre les quals The Volcano Lover i In America, una col·lecció de relats i diverses obres de teatre. Els seus llibres han estat traduïts a trenta-dues llengües. El 2001 va rebre el premi Jerusalem al conjunt de la seva obra i, el 2003, el premi Príncep d’Astúries de les Lletres i el premi de la Pau del Gremi dels Llibreters Alemanys. Es va morir el desembre del 2004.

“Totes tenim la nostra vida i la vida del me too.” L’escriptora, editora i gestora cultural Iolanda Batallé (Barcelona, 1971) ha publicat un dels llibres més personals que ha escrit fins ara, un relat autobiogràfic en què les seves històries es lliguen amb les de totes les dones. A Valenta com tu: La nostra vida sencera és un #MeToo narra les agressions masclistes que ha viscut durant la vida; aquesta vida, sovint amagada i poc compresa, que es compon de violència en un grau més alt o més baix, però també de resistència, d’aliances i de molta fortalesa i valentia. Com diu, segurament entendríem millor la vida de moltes dones si sabéssim quins abusos han sofert, i segurament ens sorprendríem si, com ella, escrutéssim el nostre itinerari vital, o el de dones properes, amb aquesta perspectiva. Convida totes les dones a fer-ho, a trencar silencis, no pas per evitar el dolor, sinó per posar fi d’una vegada per totes a l’aïllament, la impunitat i la revictimització.

—Al llibre feu el vostre me too i parleu de nombroses agressions masclistes que heu viscut. Per què ho expliqueu ara?
—Aquest llibre és de totes, una gota d’aigua en el mar immens que és aquesta xacra que patim. Totes tenim la nostra vida i la vida del me too. Vaig compartir a les xarxes tres vivències i la resposta va ser immensa. A mi em van intentar violar dues vegades, però moltes dones em van explicar vivències molt pitjors, terribles. A La selva vaig explicar l’intent de violació que vaig patir quan era molt joveneta a l’ascensor de casa de la meva àvia. Això va tornar a tenir molta resposta, i aquella nit vaig decidir escriure tots els abusos que havia patit.

—Són moltes històries.
—Sortia una història que havia viscut i una altra, no s’acabava mai… En alguns casos no havia estat conscient que eren abusos en el moment de patir-los. Ara tenim el me too, però llavors, als vuitanta i noranta, no hi havia res! Gairebé tot era normal… Semblava que haguessis de donar les gràcies perquè no t’havia passat res pitjor. I parlo de la por. De la por que passem les persones que patim violència i de la por dels abusadors.

“Ara tenim el 'me too', però llavors, als vuitanta i noranta, no hi havia res!”

—Què voleu dir?
—No els justifico, però una persona que abusa –que utilitza la violència, menysté, insulta, roba idees…– té pors i inseguretats que no domina. Em vaig trobar davant un abisme a l’hora de publicar-ho, però ho havia de fer. Si jo, essent cinquantina, sento por, dones més joves i amb menys veu, què han de sentir? M’agrada la idea de baula. Dones de generacions diferents m’inspiren i crec que hem de trencar silencis perquè les joves pateixin molt menys i, si pateixen, que no hagin de sentir “no diguis res”, “si t’ha passat a tu i no a les altres potser és perquè tu…” A més, volia crear una comunitat en català.

—Fer feminisme en català.
—Sí. Hi ha comunitats com aquesta en anglès, en castellà… Però no tenim espai per a compartir tot això que ens ha passat en la nostra llengua, i això és un abús lingüístic. Sembla que els moviments socials no es puguin fer en català, i en català es pot fer i ho farem tot.

—A molta gent li pot cridar l’atenció la quantitat de situacions que narreu, però segurament si cada dona fes aquest mateix exercici trobaria més històries pròpies que no pensava. Encara tenim tendència a menystenir-ho, tot això?
—Maria Barbal, setantina, pensava que el llibre li quedaria lluny, però es va adonar que tot el text era ella. No m’he trobat cap dona que no m’hagi dit que aquesta no és la seva història. Defenso el somriure militant: “M’ha passat tot això, però no em prendreu el somriure.” Pilarín Bayés va dir que era com un llibre d’aventures en què la protagonista guanya perquè és viva i perquè no odia. És la frase de Fuster de “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.” Hi crec molt, tot i que hi ha dones que senten ràbia i tenen el dret de sentir-la. Però aquests sentiments no és que no siguin bons per als altres, és que no són bons per a tu.

—Parleu de coses que hem normalitzat des que érem nenes. Per exemple, els homes de la gavardina.
—Encara n’hi ha, però als vuitanta hi havia un home de la gavardina a cada barri, a la sortida de les escoles. S’havia normalitzat fins al punt que la meva mare em deia que, anant a l’escola, em posés pedres ben grosses a les butxaques. Primer no entenies per què, fins que te’l trobaves i s’obria la gavardina sense res a sota. Ma mare em deia que, si se m’acostava, li llancés les pedres. És molt bèstia, ho sabia tothom i no passava res. Espero que aquest llibre sigui com aquestes pedres a les butxaques o com la senyora que em va salvar la vida quan fugia d’un intent de violació una nit.

“Als vuitanta hi havia un home de la gavardina a cada barri”

—Us va obrir la porta de casa quan fugíeu de dos homes que us perseguien corrent i cridant.
—Sí, és que he passat por. Jo i totes. I es parla poc de la por, d’aquesta altra vida que vivim. I no va per sectors. El me too és a tot arreu. Hi ha violències màximes –ens maten, ens violen–, però també petites violències del dia a dia –silenciar, faltar al respecte…– que també maten. Una violència petita o mitjana, però sostinguda, pot afectar l’autoestima d’aquella dona d’una manera tan bèstia que s’acabi suïcidant.

—Al llibre parleu d’un intent de violació dins un ascensor –un home se us va abraonar i vau poder fer-lo fora–, però també de més situacions. Una de les històries és la relació amb el vostre professor de vint-i-vuit anys quan en teníeu setze.
—Vam establir una relació d’amistat i de cert enamorament. Hi havia petons i acostament fins que va venir a casa i va voler fer l’amor. Vaig sentir molt clarament que no, sempre m’ha mogut una certa intuïció. Ell em deia que ningú no m’estimaria tant, però el vaig fer fora de casa.

—Quan vau treballar de professora és quan vau veure que era més greu que no pensàveu de primer?
—Sí. Vaig veure fins a quin punt era fàcil que jo, des d’una posició d’enlluernament i 27 anys o 28, enamorés estudiants de 17, 18 o 16. I em va semblar més bèstia.

—Un abús de poder?
—Sí, però des d’una inconsciència general. Per a molts professors, enamorar noies de 16, 18 i 19 és una cosa que es pot fer, si elles volen. No descarto que els homes també estiguin enamorats o sentin atracció. Hi pot haver cínics, però no crec que fos el cas. La consciència avui dia és més gran, tot i que continua passant, i hi ha noies que en algunes situacions queden bloquejades. És una de les reaccions psicològicament analitzades. Jo sempre he tingut la intuïció de protegir-me, però totes fem el que podem.

“Per a molts professors, enamorar noies de 16, 18 i 19 és una cosa que es pot fer”

—De fet, psicòlogues especialitzades en violència masclista parlen de la importància de fer cas a la intuïció, a les sensacions negatives.
—Sí, però hi ha situacions en què no entens què passa, què has fet perquè de sobte el professor de teatre es tregui el membre, cosa que em va passar. No entenia quin senyal li havia donat perquè fes allò, si havia sopat amb ell, la seva dona, la seva filla i més estudiants. Tot i que a mi em surti la reacció de fotre una coça o dir no, entenc que altres dones no puguin fer-ho. Fer cas a la intuïció a vegades és difícil; però, com les sensacions físiques del cos, ens dóna molta informació.

—Estudiàveu per ser actriu. Fins a quin punt aquesta mena de situacions van limitar-vos la carrera?
—No saps com t’ha limitat allò. Un altre professor volia que ens despulléssim a classe i a sobre pretenia tocar-nos. Vaig dir que no i suposadament allò indicava que no era prou actriu. La por de no poder evolucionar professionalment et condiciona, però hi ha límits. Quan tenia disset anys, un home de l’empresa on treballava, que em triplicava l’edat, em va acorralar al seu despatx contra la porta i em va dir que si ho feia amb ell m’aconseguiria feina i visibilitat. Li vaig fotre una coça als ous i vaig sortir d’allà. I em va amenaçar: “Faré que no tinguis mai una bona feina.” Ho vaig explicar a un altre director de la mateixa empresa i em va dir que no patís, que no passaria més. No el va sorprendre, ja ho havia fet abans…

—Recolliu una vivència que no és una agressió, sinó que parla de la por davant uns homes que no tenien intenció d’agredir-vos. Tenim raons per a tenir por, però què n’hem de fer perquè no ens prengui poder i autonomia?
—Per això el llibre es diu Valenta com tu. Era en un viatge al Marroc amb una amiga i vam acabar en un terrat amb set o vuit homes. En cert moment vam mirar-nos i vam pensar que ens havíem equivocat, que ens violarien i ens matarien. Per sort un dels nois se’n va adonar i de cop van sortir totes les mares i germanes dels balcons. Vam plorar de la tensió acumulada i de la culpa d’haver pensat malament. La lluita de totes és que la por no ens impedeixi fer res. Per això dic que tenim la nostra vida i la vida del me too. A vegades no entens la biografia d’una dona fins que no descobreixes la vida del me too.

—Agressions o relacions abusives han estroncat carreres.
—Sí. Per què aquella autora va deixar d’escriure? Sovint les explicacions estan en abusos. L’objectiu seria viure sense por, no haver de ser valentes, simplement viure. Que la por no ens bloquegi, però tenir consciència d’on vivim. Et passen coses d’adolescent, als vint, als trenta… Als quaranta i cinquanta penses que ja no te’n passaran i te’n passen! I m’he trobat que, homes que volien abusar de mi, vint anys després ho han intentat amb alumnes meves, noies joves. Els he arribat a trucar i assenyalar-los-ho.

—Com veieu el paper dels homes?
—Igual que els cercles de dones són clau i valoro molt les amigues, també tinc grans aliats homes. No tan sols nosaltres hem de trencar el silenci; ells també. És un problema de tots i totes. Les dones vivim amb alertes sempre enceses: “Potser has somrigut massa”, “Potser amb el que has dit ha pogut entendre…” És esgotador! Hi ha amics propers, conscienciats, que m’han dit “Visc en la inòpia. No m’hauria imaginat mai que et podia haver passat ni un 10% del que expliques.” Convido les dones a fer el seu me too. Trencar silencis no evita el dolor, però no t’aïlla.

—Trencar el silenci sempre ha d’anar de bracet d’assenyalar els agressors? 
—No, jo no ho faig perquè qui m’interessa no són els qui abusen, sinó les persones que, malgrat haver patit violències, tirem endavant. Els agressors que es revisin, però no m’interessen. I no dic la paraula “víctima”. Tot això ens ho han fet a nosaltres, no ho hem fet nosaltres, i malgrat això som aquí, i no odiem. I, quan una dona trenca un silenci, s’ha de respectar la manera com ho fa. Hi ha abusos que no he explicat perquè encara no me’n veig capaç, i s’han de respectar aquests ritmes.

“Qui m'interessa no són els qui abusen, sinó les persones que, malgrat haver patit violències, tirem endavant”

—Darrerament hi ha una certa crítica al fet que es publiquin llibres, sobretot d’autoficció, que exposen vivències dures. El vostre llibre no és de ficció, però no sé què en penseu, tenint en compte que fa visibles un seguit d’agressions. 
—Potser alguns tenen por, cadascú sap què ha fet… Qualitat és tot allò que no enganya, i hi ha molt bona literatura de la ferida. He tingut l’honor de ser la primera editora del país de Han Kang, guanyadora del Nobel. És una escriptora de la ferida i diu que la vida ens tracta a tots i totes força malament. També Vivian Gornik, que ho fa força a partir de la no-ficció.

—Al cap i a la fi, és el que han fet molts autors durant la història… 
—Però es considera que ells fan gran literatura… En alguns casos potser no m’interessa què diuen, i en canvi sí que m’interessen Núria Bendicho, Natàlia Cerezo o Elisenda Solsona. Vostè expliqui el que vulgui, que nosaltres explicarem el que ens doni la gana.

The Washington Post · Caitlin Gibson

D’ençà que es va despertar, fins i tot abans de saber on era, Marah Maner fou conscient de què havia perdut. Immobilitzada en un llit d’hospital, la jove, de disset anys, anà prenent consciència del seu cos: l’espatlla destrossada, plena de metralla, el coll cosit, cremades per tota la cara i el tors. Primer va sentir el dolor. Després es fixà en la part inferior del seu cos, i notà que no sentia res en absolut.

El seu pare no trigà a aparèixer a la seva habitació. “Oh, filla meva, estic trencat”, sospirà. Fou aleshores que sabé que, per força, havia d’haver estat ferida de gravetat.

“Com es troba la meva neboda?”, preguntà la Marah immediatament. Necessitava saber que la filla petita de la seva germana, l’única supervivent d’un atac israelià amb míssils que havia matat els seus pares i el seu únic germà al nord de Gaza gairebé tres mesos abans, era fora de perill.

“Es troba bé”, li assegurà el pare. “És amb la teva tia.” No era cert, però no s’atrevia a dir-ho a la seva filla; encara no. No volia que sabés que la seva neboda havia mort en el bombardament de què la Marah acabava d’escapar amb vida; no volia que la Marah sabés que la seva mare estava ingressada en una altra habitació del mateix hospital, amb una cama cremada gairebé fins a l’os.

La Marah en sentí la resposta i tornà a perdre la consciència.

Quan es tornà a despertar, la seva cosina seia al seu costat. “Què ha passat?”, li preguntà la Marah. “Per què no sento les cames?”

“Hi ha hagut un bombardament”, li digué la seva cosina, “però tu estàs bé, les teves cames estan bé.”

Les cames de la Marah no estaven bé, i ella ho sabia, encara que no podia aixecar el cap per mirar-se-les. Entre el dolor, a mig camí entre la consciència i la inconsciència, la Marah podia sentir una absència, els límits del seu propi cos essent redibuixats. “M’han amputat”, li digué a la seva cosina, aquesta volta a tall d’afirmació.

La Marah ja era conscient de com era de probable un desenllaç així. Tres mesos després del començament de la guerra entre Israel i Hamàs, la jove ja coneixia molts nens que havien perdut extremitats en els bombardaments de Gaza. La nit del 17 de gener de 2024, la Marah se’n convertí en un més, un membre més del que l’ONU ha descrit com “la lleva més gran d’amputats pediàtrics de la història moderna”. Després d’una operació de setze hores, els cirurgians van amputar-li totes cames per sobre del genoll.

La jove fou donada d’alta de l’hospital el juny de l’any passat, després de set operacions; la seva mare, l’Amal, continuà ingressada perquè li tractessin la ferida a la cama. La Marah es traslladà a la tenda de campanya de la seva família en un camp de refugiats a Rafah sense aigua corrent, amb molt poc menjar i l’amenaça constant de nous atacs israelians.

Un treballador de camp de l’ONG HEAL Palestine conegué la Marah al camp de refugiats i engegà el procés perquè la jove se’n pogués anar de Gaza per rebre atenció mèdica i una pròtesi. Necessitaria un acompanyant, la seva mare, que a l’agost ja s’havia recuperat prou per a viatjar amb la seva filla. Per a poder sortir de l’enclavament, totes dues necessitarien el vist-i-plau del Ministeri de Defensa israelià.

Després de molts intents, mare i filla reberen permís per a sortir de Gaza i viatjar als Estats Units l’agost de l’any passat. D’ençà que Israel tancà el pas fronterer de Rafah, el maig del 2024, la xifra de nens a què han concedit permís per ser evacuats de Gaza amb finalitats mèdiques s’ha desplomat, i ha passat de gairebé tres-cents el mes a tan sols vint-i-dos, segons que informà posteriorment UNICEF. Per a la Marah i l’Amal, aquesta oportunitat única implicava deixar enrere tot allò que coneixien i tots els seus éssers estimats, sense ni tan sols garantia de poder tornar mai a la seva terra. Fou una decisió dolorosa, però ineludible.

Mare i filla partiren el 25 d’agost de Gaza en una ambulància amb destinació a Jordània, on ràpidament obtingueren els visats necessaris per a viatjar als Estats Units. Cinc dies després, el 30 d’agost, agafaren un vol en direcció a Nova York.

Fa gairebé dos anys, la Marah era una estudiant de setze anys que començava el seu últim any de secundària. Era una adolescent alegre i extravertida, a qui encantava anar a comprar i organitzar festes sorpresa per a la seva família a la casa de tres pisos que el seu pare havia construït per a ells al barri de Zeitun, a la ciutat de Gaza. La vida que la Marah s’imaginava per a ella mateixa –anar a la universitat a estudiar disseny d’interiors– no s’assemblava gens a la vida que fa ara, partida per la meitat per la guerra que ha llevat la vida de la seva germana, el seu germà, les seves nebodes, els seus oncles i els seus avis. Turmentada per la culpa i la preocupació pel seu pare i els seus germans supervivents, que han romàs a Gaza; la Marah s’enfronta ara a l’envit de tornar a aprendre a caminar, aquesta volta amb cames artificials.

La Marah (esquerra) i la seva mare, l’Amal (dreta) a Nova York (fotografia: Marah Maner).

Una amputació, sigui en la circumstància que sigui, és una discapacitat profunda que altera la vida d’una persona. Però per als nens amputats de Gaza, la lesió física sovint és tan sols la punta de l’iceberg d’un trauma molt més gran. La majoria també ha perdut familiars, amics, cases, escoles i cap sentit de seguretat i estabilitat. La seva recuperació, segons que expliquen experts mèdics i els treballadors humanitaris, ara va lligada al futur incert d’un territori devastat per la guerra.

El Ministeri de Salut de Gaza estima que més de setze mil cinc-cents nens han mort a l’enclavament i que desenes de milers més han estat ferits d’ençà del començament de l’ofensiva israeliana, l’octubre del 2023. Els funcionaris de l’ONU han descrit Gaza com “l’indret amb més amputacions infantils per càpita del món”; aquest juny, l’organització calculà que una mitjana de deu nens, pel cap baix, perdia almenys una extremitat el dia a Gaza. Les pèssimes condicions dels hospitals de Gaza –la manca de subministraments mèdics, la impossibilitat de mantenir les condicions d’higiene, l’afluència constant de pacients greument ferits– ha fet que molts infants hagin perdut extremitats que, en unes altres condicions, podrien haver estat salvades.

Per als infants que són evacuats, deixar Gaza enrere és una font d’angoixa en si mateixa. La guerra impedeix als pacients evacuats de saber si podran tornar a casa seva després de ser tractats, segons que explica Tareq Hailat, director del Programa de Tractament a l’Estranger del Fons d’Ajuda als Nens de Palestina.

Aquesta realitat és el que més pesa a la Marah. Tal com ho veu, les cames són la cosa menys important que ha perdut.

L’endemà de començar la guerra, la Marah recorda haver-se despertat amb el temps just per a arribar a l’escola: sempre preferia dormir tant com pogués. La jove ja havia viscut molts altres conflictes abans, i pensà que aquest duraria tan sols quants uns dies o potser una mica més, com la resta.

Una setmana després, en plena matinada, a la Marah i la seva família les despertaren els seus telèfons, que vibraven amb un advertiment d’atac de l’exèrcit israelià. La família fugí immediatament de casa, sense temps d’agafar res, i corregué pels carrers de la ciutat de Gaza mentre les explosions retrunyien darrere seu.

S’acabaren refugiant amb els avis materns de la Marah, al barri de Zeitun. Eren allí el 29 d’octubre, que la jove recorda com el pitjor dia de la seva vida. Aquella tarda, l’exèrcit israelià bombardà intensament el nord de Gaza. El germà gran de la Marah –en Zuhair, de vint-i-cinc anys– era a casa de la Maram, llur germana, de visita quan, poc després de les dues de la tarda, la casa fou destruïda per un míssil israelià.

Runa de la casa dels Maner després de l’atac israelià (fotografia: Marah Maner).

En Zuhair fou trobat mort en una vorera pròxima, abraçant el cos de la Mona, la seva neboda de dos anys i la filla gran de la Maram. El cos de la Maram havia sortit disparat, i havia caigut sobre una teulada situada a cinc edificis de distància. El seu marit acabà sepultat sota la runa; al principi, la família pensà que la filla petita de la Maram també havia mort sota la runa. Tres dies després, quan la Marah i la seva mare pogueren traslladar-se al sud de Gaza, a Rafah, saberen que la petita Amal havia estat trobada amb vida al pati d’un veí i portada a l’hospital, amb el maluc trencat i el cos fet miques per la metralla.

La Marah explica que la Maram era com una segona mare per a tots els seus germans, però que les germanes tenien una relació especialment pròxima. La jove resta en silenci, i el seu somriure s’esvaeix. “No vull recordar, però tampoc vull oblidar”, diu.

El germà de la Marah, Zuhair, sosté en braços la seva neboda Mona en una fotografia del 2022 (fotografia: Marah Maner). La germana gran de la Marah, la Maram, amb les seves filles Mona i Amal, en una fotografia del 2023 (fotografia: Marah Maner).

Tot allò relacionat amb l’arribada a Nova York els semblà surrealista: la majestuositat de la ciutat, els rostres dels desconeguts, l’impecable hospital on la Marah i l’Amal passaren els seus primers dies als Estats Units.

L’Amal recorda estar especialment nerviosa per venir a viure en un país estranger, sense saber com les rebrien, però recorda que la commogué la calidesa de les persones que va conèixer les primeres setmanes als Estats Units, l’atenció acurada dels metges especialistes i els voluntaris que les cuidaven i les duien a les cites mèdiques. “Vaig veure més empatia que no esperava”, diu.

Fos com fos, la dissonància de la vida als Estats Units els resultava impossible de passar per alt. Menjar àpats complets se’ls feia impossible, sabent la fam que passava la seva família. Cada volta que sonava el telèfon amb una trucada del pare o els germans de la Marah, sentien una onada d’alleujament: continuaven vius. Quan els bombardaments eren especialment intensos i passaven dies sense notícies de casa, la Marah i l’Amal no podien fer res més que esperar i resar. Fins i tot a mig món de distància, no se separaren mai de Gaza.

Al setembre, en una clínica ortopèdica i protètica de Nova York, la Marah es posà dreta sobre allò que restava de les seves cames per primera vegada d’ençà de l’amputació. Reaprendria a caminar a nivell de terra, i després els metges li allargarien els pilons metàl·lics de les pròtesis d’un parell de centímetres perquè s’acostumés a caminar-hi, i així de manera successiva fins que pogués tornar a caminar amb cames prostètiques completes, tan a prop com fos possible de la seva antiga alçada d’un metre setanta.

Nou setmanes després, en la consulta del fisioterapeuta, la Marah va fer els seus primers passos amb les noves pròtesis. L’Amal l’observava en silenci, amb el rostre amarat per les llàgrimes.

“M’alegro que m’hagi passat a mi, i no als meus germans o a la meva germana”, diu la jove. Mou els dits. “M’alegro que no hagin estat les mans, el que m’hagin hagut d’amputar. És el que Déu ha volgut. He d’acceptar-ho; he de continuar endavant.”

Ara, la Marah va al fisioterapeuta tres voltes per setmana i s’esforça al màxim en sessions esgotadores d’una hora. Una volta el mes, la jove torna als especialistes ortopèdics perquè li allarguin i li ajustin la pròtesi.

Al febrer, la sessió abans de rebre unes noves pròtesis més altes, el fisioterapeuta de la Marah li demanà com se sentia de guanyar cinc centímetres més d’alçada. La Marah somrigué. “Estic molt emocionada”, digué.

Més tard, de tornada de la consulta, la Marah tragué el telèfon i repassà les darreres notícies sobre Gaza. Mirà publicacions sobre milers de persones tornant a casa al nord devastat de l’enclavament, carregant infants a les espatlles, caminant durant hores per la costa de la franja.

“Tant de bo m’hagués mort a Gaza en compte d’anar-me’n”, sospirà.

La psicoterapeuta infantil Katrin Brubakk ha sentit molts infants i adolescents de Gaza dir frases com aquesta. Durant la seva última missió a l’enclavament amb Metges Sense Fronteres, a començament d’any, Brubakk conegué un amputat de cinc anys de Khan Yunis que havia presenciat la mort del seu pare. “Vull ser mort, al costat del meu pare”, li digué. Estava abstret; no volia que ningú li veiés l’amputació. Fins i tot entre nens tan petits, diu, la sensació de culpabilitat és molt alta. Amb el temps, ha entès que la contundència extrema d’aquesta mena de frase –“Tant de bo fos mort”, “Tant de bo hagués mort”– és més matisada que no sembla.

“No és que realment vulguis morir-te, sinó que vols expressar que allò que et passa és tan difícil que, en certa manera, hauria estat més fàcil no haver-ho viscut”, diu. La culpabilitat del supervivent, diu, perdura tot i el temps i la distància geogràfica: “Les guerres afecten els infants molt temps després dels bombardaments.”

Quan pensa en els nens que han estat evacuats de Gaza amb finalitats mèdiques, Brubakk explica que carreguen una llosa psicològica molt pesant: “Se senten afortunats, en el sentit que reben atenció mèdica i poden continuar vius. Però si solament ens fixem en això, obviem tota la lluita interna que aquests nens experimenten”, diu.

La família Maner, en una fotografia del 2024. La mare de la Marah, l’Amal, és segona per l’esquerra, la Marah és a l’extrem dret inferior de la imatge (fotografia: Marah Maner).

Sobre això, explica que una de les seves prioritats quan treballa amb infants de Gaza és inculcar-los una certa esperança en el futur. “L’esperança és el motor de la vida de tots nosaltres. Els demanem: ‘Algun dia, la guerra acabarà. Què espereu, de la vostra vida? En què somieu?’”

La Marah, ara per ara, diu que no pot respondre a aquesta mena de preguntes. Ja no pensa en la universitat ni en una carrera professional, diu: “No puc ni pensar en què m’esperarà demà.”

L’hospital on està ingressada li ha ofert tractament psicològic, però ella l’ha rebutjat. L’atenció psicològica, diu, li sembla una cosa que serveix per a quan toca mirar enrere, per a provar de reconciliar-se amb el passat, però el tràngol de la seva família és lluny d’haver-se acabat.

“No s’ha acabat res”, diu. I es demana: “De què serveix la teràpia, quan tot pot desaparèixer en un segon?”

L’esperança sovint li sembla un objectiu inassolible, però ella continua somiant de tornar a Gaza. “Hi tornaré, inxal·là”, diu, tot fent servir l’expressió musulmana per a “Si Déu vol”: quan se senti segura amb la pròtesi, travessarà la consulta del fisioterapeuta. Després, travessarà l’oceà i, algun dia, la frontera de l’única terra que la seva família ha conegut. No pot ni imaginar quina mena de vida li espera a Gaza, ni qui hi restarà per a compartir-la amb ella, però els seus passos són com més va més llargs i ferms.

El primer de juliol, el germà de la Marah li truca amb males notícies: el seu pare ha estat ferit de gravetat en un atac amb míssils mentre treballava al petit supermercat que regentava. Hores més tard, la Marah envia un missatge als periodistes de The Washington Post per informar-los de l’estat del seu pare. “La bomba li ha caigut directament a sobre, i el seu estat és molt greu. Tant de bo pogués treure’l de Gaza”, escriu. I afegeix: “Reseu per ell.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El temporal per la gota freda ha inundat les plantes baixes de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, a Vilafranca del Penedès. Segons que han explicat els bombers, l’aigua ha fet caure un mur i ha entrat dins el centre. Les plantes baixes s’han inundat i part del subministrament elèctric s’ha malmès.

Protecció Civil ha informat que el centre havia perdut el subministrament elèctric i continuava inundat, de manera que havia hagut de tancar. Es demana als veïns que tinguin cap urgència mèdica que es dirigeixin a l’Hospital de Sant Camil.

L’estació meteorològica de Vilafranca del Penedès-la Granada ha registrat 75,4 litres per metre quadrat de pluja. A les xarxes socials han circulat vídeos on es veien les instal·lacions negades d’aigua i material mèdic flotant.

Hospital Comarcal de Vilafranca del Penedès via WhatsApp #meteo pic.twitter.com/EG234c3Eiq

— FANS DE NEU (@fansdeneu) July 12, 2025

Lloc: Teatre Principal

Benedicció i pregària a la Verge del Carme, processó de barques, sardinada popular i teatre - Lloc: Port d'Arenys de Mar - Zona de la confraria de pescadors

Quan Mar i cel s’hagi acomiadat dels escenaris amb la funció final que farà demà al Teatre Victòria, el seu llegat romandrà en una versió cinematogràfica. Segons que han anunciat a RAC 1 els directors del muntatge, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, TV3 ha enregistrat la representació en qualitat cinematogràfica i ja treballen perquè es pugui estrenar per Nadal.

No serà un film, sinó l’enregistrament de la representació teatral. Ara, han precisat que no volien fer un enregistrament teatral com tants altres, sinó oferir una experiència plenament cinematogràfica.

Albert Guinovart: “‘Mar i cel’ em va canviar la vida”

L’anunci coincideix amb la darrera funció de Mar i cel al Teatre Victòria de Barcelona, que també serà l’última representació de Dagoll Dagom com a companyia. Els directors han destacat que el musical s’havia convertit en un clàssic i han deixat oberta la possibilitat que més endavant tornés als escenaris si una altra companyia se’n fes càrrec. Segons que han dit, ja havia passat amb més obres de Dagoll Dagom i n’hi hauria prou de tancar un nou acord.

La vice-presidenta primera del govern espanyol i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha dit que mentre el PSOE governés no hi hauria mai privilegis d’uns territoris contra uns altres. Ho ha dit a Cadis, dos dies abans de la reunió de la comissió bilateral entre el govern espanyol i la Generalitat sobre el nou model de finançament.

Junqueras refusa que la hisenda catalana estigui supeditada a l’espanyola però s’avé a negociar-ne els terminis

Montero ha volgut contrarestar les crítiques del PP, que acusava el PSOE d’afavorir Catalunya, i ha dit que els greuges territorials que denunciaven eren mentida. Ha dit que el PSOE treballava per impulsar la igualtat entre ciutadans, i ha remarcat que Andalusia no havia tingut mai tants recursos com ara.

Ha criticat que el president andalús, Juanma Moreno, parlés de greuge cap a Andalusia quan s’obria el debat sobre el finançament i s’esmentava Catalunya. Ha recordat que, arran de la proposta de quitança del deute autonòmic, es va dir que solament beneficiava Catalunya, però que en realitat Andalusia era qui se’n beneficiava més: “Si sóc jo la ministra d’Hisenda”, ha ironitzat. “Què té de dolent que els andalusos s’estalviïn el deute?”, s’ha demanat. I ha conclòs que oposar-s’hi anava contra el sentit comú i l’interès de la gent, “només per no donar la raó a Sánchez i a la ministra d’Hisenda”.

D’una altra banda, Montero ha dit que el PSOE portaria al congrés espanyol al setembre el projecte de llei d’abolició de la prostitució, per a aprovar-lo. També ha reiterat que el partit no lliuraria mai el govern a la dreta.