Lloc: Casal de Joventut Seràfica

Lloc: Teatre Principal

Dia Internacional dels Museus - Lloc: Museu Marès de les Puntes

Saps tocar el piano? Doncs vine a tocar-lo - Lloc: Pati del C.C.Calisay

Lloc: Casal de Joventut Seràfica

Concert dels nens i nenes de la pel·lícula "Los chicos del Coro" - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

Amb l'assistència de l'autora - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Josep Punga (Cornellà de Llobregat, 1997) va plegar, el cap de setmana passat, del secretariat nacional de l’Assemblea, després de mesos de tensions internes fortes entre el sector oficialista i el crític. Punts com la reforma dels estatuts, la votació d’un secretari o la relació amb els partits independentistes han tibat la corda i finalment el jove, que va competir amb Lluís Llach per a la presidència de l’entitat, ha decidit de plegar. Parlem amb ell sobre aquestes tensions internes i sobre Dempeus per la Independència, una nova candidatura a què s’han adherit, entre més, algunes cares conegudes de l’Assemblea.

—Per què heu decidit de plegar del secretariat nacional de l’Assemblea? 
—Hi vaig entrar amb un compromís amb el bloc jove, que em va elegir. En les eleccions al secretariat els meus compromisos van ser clars, ferms i senzills. El relleu generacional: el jovent hi serà si resulta creïble la confiança i l’espai per a aquells joves determinats a fer un pas endavant. També mantenir una Assemblea alineada amb la unilateralitat i amb una estratègia de confrontació amb l’estat, l’única realista. Les dèries processistes d’acordar amb l’estat o de perdre el temps amb qüestions ideològiques que no acosten a la independència resten credibilitat i fan que el jovent no s’hi adreci. Veient la deriva de l’Assemblea i el comportament tòxic i facciós de la direcció, no podia complir aquests compromisos. No tenia sentit ser-hi per ser-hi, sense poder complir la raó per la qual vaig ser escollit.

—Per què parleu de comportament tòxic?
—L’Assemblea era un oasi dins l’independentisme, l’única organització potent i transversal alhora. Aquesta transversalitat la va assegurar gràcies a uns valors fundacionals que gent d’orígens molt diferents va establir. Ara veiem que hi han aterrat una sèrie de persones amb un mandat waterloonià per controlar l’Assemblea i trencar les bases d’aquests valors fundacionals per a sotmetre-la a una facció molt concreta de l’independentisme, perquè els discrepants fem nosa.

“Els discrepants fem nosa”

—A partir de quins fets concrets feu aquesta acusació? 
—El bloc oficialista o llaquista no ha sumat cap vot extra a la seva posició, no ha assolit les dues terceres parts del secretariat, i per tant hauria de cedir, pactar, consensuar… La direcció no ha tingut aquesta actitud. Els lideratges polítics del 2017 han perdut la credibilitat i el lligam. Això s’ha de denunciar i l’Assemblea hauria d’aixecar el to. En canvi, la nova direcció té un to connivent, amistós, poc molest i poc crític amb els partits amb projectes processistes. S’instrumentalitza l’Assemblea per afavorir certs discursos o propostes. Per exemple, la manifestació de Sants per Rodalia. Dos dies després, Judith Toronjo, de Junts, va fer una campanya al mateix lloc, i amb un lema que perseguia la mateixa idea que l’Assemblea havia impulsat dos dies abans. Em preocupa que s’instrumentalitzi l’Assemblea per part d’una de les faccions de l’independentisme.

—Llach ha dit que l’Assemblea és i serà independent dels partits. Què hi respondríeu?
—Remeto a les seves declaracions públiques. En els últims quatre o cinc anys sempre que ha pres posició públicament en una contesa electoral ha estat en el mateix sentit. Va demanar el vot per a Comín a les europees, per Puigdemont, per Comín al Consell de la República… És evident que hi ha un lligam entre el president i l’espai de Junts.

“És evident que hi ha un lligam entre el president de l'Assemblea i l'espai de Junts”

—En alguns casos són declaracions fetes abans de ser president.
—Però no se n’ha desdit, i ja dins l’Assemblea ha donat suport a Comín. Com a president de l’Assemblea també ha criticat l’enemic acèrrim del puigdemontisme. Crítiques a Junqueras, a ERC…

—Caldria que el president critiqués de la mateixa manera els partits, que no es pronunciés de manera tan directa…? Quin equilibri demanaríeu? 
—El principal problema que hi ha és una manca d’estratègia pròpia. El que assenyalaria com hauria de ser aquest equilibri seria que l’Assemblea fixés el seu parer. Tota la relació amb la resta d’actors de l’independentisme hauria d’anar en consonància amb això. Si l’Assemblea és un espai unilateralista i el president fa una crítica, s’entén que sigui una crítica al sector que no pren aquesta posició, però sense una estratègia clara, això que fa són apreciacions personals, de facció. Critica Junqueras, però no per manca d’unilateralisme; no fa pas la mateixa crítica a Junts, perquè són amics, i ho diu públicament. No hi ha cap coherència ni visió perquè no hi ha estratègia. I és un debat que no tenim perquè perdem el temps en lluites faccioses, sense escoltar tothom.

—Quina autocrítica faríeu, del vostre sector?
—M’encantaria poder fer autocrítica, però cauríem en una equiparació que no s’assimila a la realitat. Qui executa el poder absolut –càrrecs, comissions…– és la mateixa facció. Quin grau d’influència tenim nosaltres? A Elna es va arribar a un acord per aprofitar el debat sobre el secretari per a refer ponts. És un dels acords amb més suport, només uns onze secretaris van votar-hi en contra. Quina casualitat que gran part del comitè permanent era dins d’aquests onze. L’autocrítica que faria és no haver-nos adonat de la facciositat o bel·ligerància amb què actuen els membres del comitè permanent. Caldria recuperar l’esperit d’Elna, però qui té el poder per a trobar entesa és qui l’exerceix. Esperàvem propostes per a trobar-nos, però han passat el corró amb una idea molt clara, sense fre per a executar-la, passant per sobre de qui calgués.

—Quin paper ha tingut, en la vostra renúncia, allò que vau denunciar el cap de setmana passat? L’ANC ha elegit finalment un secretari per al lloc que havia quedat vacant i fonts del sector crític han denunciat que no es va deixar votar en línia alguns secretaris. Ara, ja havíeu manifestat la possibilitat de renunciar feia setmanes.
—És un exemple més d’una tendència, la deriva de la direcció ha estat clara i nítida des del primer minut, una cosa que s’arrossega i acumula obstacles. Una suma d’arguments m’hi han empès. Ja hi estava incòmode, però el ple de dissabte va fer vessar el got. Veus que sobre la teva persona hi ha un ànim d’apartar, marginar i evitar la participació que et pertocaria. És el que fan amb tots els secretaris crítics, i és trist.

“La deriva de la direcció ha estat clara i nítida des del primer minut”

—Sobre les votacions, fonts oficials de l’ANC van defensar que la normativa exigeix que les connexions telemàtiques siguin justificades.
—Les justificacions per a poder participar telemàticament en el ple s’havien de lliurar de manera documentada. En alguns casos, es va demanar més documentació per a justificar-ho, però la nit anterior, sense marge de temps. Quina casualitat que aquells secretaris nacionals que havien de justificar més la votació telemàtica fossin secretaris crítics amb la direcció, mentre que tots els qui es van poder connectar hi són afins. La decisió d’admetre aquestes connexions és discrecional i queda en mans del secretari, que és alhora membre del comitè permanent. No deixa de ser un secretari nacional més, qui ho decideix, i per tant una persona amb una presa de posició determinada. Hi ha poques garanties que prengui decisions neutres. Si tothom tingués veu al comitè permanent això es reduiria, però si és monolític poden executar mesures draconianes.

—Quins altres temes destacaríeu, que hagin dut a aquest punt de tensions internes?
—El debat és molt més senzill de la manera com es vol plantejar. La direcció ha impulsat una reforma dels estatuts que vesteix com a modernització de l’Assemblea, però realment hi ha un debat entre una posició que vol mantenir els valors fundacionals de consens i relleu –limitació de mandats i obligació que els càrrecs orgànics i més importants es prenguin per dues terceres parts– i una altra que vol facilitar el control faccional.

—Us heu adherit al manifest de Dempeus per la Independència, que vol articular una llista per a les eleccions al parlament. Per què una altra llista, tenint en compte que la llista cívica ja es va refusar?
—Es vol relacionar el manifest de Dempeus amb el projecte de llista cívica que va votar l’Assemblea, però són moments polítics diferents, amb casuístiques diferents. Evidentment, hi ha una relació de gent, d’una idea d’entendre la política, però aquesta vinculació excessiva vol empetitir el projecte. No hem de pensar en termes de l’Assemblea, hi ha molt d’independentisme fora.

—Però els darrers anys ja han sortit diverses candidatures independentistes fora dels grans partits.
—Cap no ha aconseguit d’arreplegar els 800.000 abstencionistes. Ni Alhora, ni Aliança Catalana ni cap altre no ha pogut revertir aquesta sagnia de desconfiança. El manifest és molt clar: identifica aquesta desconfiança cap a la classe política del 2017 –que no s’ha responsabilitzat de les conseqüències morals– i posa la independència com a únic focus. Hi ha molts independentistes farts de llepar-se les ferides que volen fer un pas endavant, però no tenen el mitjà.

“Hi ha molts independentistes farts de llepar-se les ferides que volen fer un pas endavant, però no tenen el mitjà”

—Per què una altra candidatura hauria d’arreplegar més abstencionistes?
—Si aquests projectes no han recuperat el vot independentista és potser perquè han parlat massa poc d’independència. Tenim un partit que es perd en si s’ha d’ampliar l’aeroport, un altre en qüestions de migració, un altre a fer el català oficial arreu… Perdem l’enfocament. Hem de centrar-nos en allò que ens va fer generar el moviment més democràtic i potent d’aquest segle a Europa, això que realment ens fa vibrar i viure. Aquesta és la diferència: no perdem el temps en qüestions autonòmiques ni ideològiques. La independència és el motiu absolut i prioritari de tota l’acció política.

—El manifest parla de convertir les eleccions següents en plebiscitàries, novament. Com es pot fer, a la pràctica? És un moment molt diferent del de les darreres plebiscitàries.
—Connecta amb la qüestió de centrar el debat i forçar la resta d’actors independentistes a comprometre’s i a ser contundents. Evidentment són moments diferents, però el punt positiu és l’aprenentatge que cal determinació. I no ens adonem que és molt greu que, passats vuit anys, tinguem els mateixos lideratges que van fracassar al capdavant de les organitzacions polítiques. Aquesta gent no ens durà a la independència ni remobilitzarà res. Cal un relleu generacional i democràtic.

—Alguns dels impulsors han parlat de la possibilitat de fer de paraigua d’uns altres partits. 
—És cabdal que tot l’independentisme unilateralista estigui unificat. La unitat és un concepte buit de contingut, però si l’emplenes del contingut correcte és potent.

—Unitat amb línies vermelles? 
—La línia vermella és l’autonomisme, i el punt d’unió, l’independentisme. Hem de centrar-nos en les qüestions que ens duran a la independència i no perdre’ns en disquisicions, en debats entre esquerres i dretes que no ens condueixen cap aquí. Però tot això que he dit és opinió personal, no la posició d’un projecte de què només sóc adherent.

“La línia vermella és l'autonomisme, i el punt d'unió, l'independentisme”

—Tot plegat ha de passar necessàriament per la política institucional?  
—Hi ha el front institucional –en què és important tenir gent que no faci autonomisme ni estigui vinculada al politburó del 2017– i també una societat civil mobilitzada que quan li diguin “torneu a casa” no hi torni, que sigui capaç de fer, no una Urquinaona, sinó mil, desobediència civil el temps que calgui. I l’Assemblea hi té un paper cabdal, en la societat civil, però per a tenir pes ha de ser creïble, i per tant no pot ser connivent amb els sectors que no volen la independència a curt termini o que hi han deixat de creure.

Té tot el sentit del món que el primer seminari de Narrativa que ha organitzat l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana s’hagi celebrat a la Biblioteca Gabriel García Márquez. Té sentit perquè una biblioteca plena d’escriptors és com una xocolata amb el 95% de cacau, i perquè trobar-se dins de García Márquez per parlar de com es pensa, s’escriu i es llegeix la narrativa dóna una pàtina extra de pompositat a un acte rodoníssim organitzat per l’AELC amb Sara Serrano i Xavier Mas Craviotto al timó. Era un acte obert, gratuït i obert a tothom, i la sala era plena de gent de l’ofici d’escriure que va seure durant quatre hores seguides per rumiar i debatre sota el títol “Del fons a la forma, de la forma al fons”. Obviarem que la biblioteca és a la plaça de Carmen Balcells, que ahir es parlava de lletres, no de xifres, però veure’n el nom a la placa, en sortir, et feia tornar a la realitat d’una patacada, després de dos-cents quaranta minuts de refugi ficcional. 

L’acte es va enregistrar sencer, com tots els seminaris que organitza l’AELC, i el podreu recuperar aviat a la xarxa, però us asseguro que no serà el mateix que ser allà dins en aquella tarda del dimecres 14 de maig de 2025, amb tants noms de la literatura catalana per centímetre quadrat i tanta sintonia que servidora avui estima la professió com feia temps que no ho feia. També se’n publicarà un quadern amb les intervencions, de manera que ara no us reproduiré aquí tot el que vaig anotar que es va dir, perquè són vuit pàgines de llibreta atapeïdes de lletra diminuta i un pèl espriuana. Faré com va explicar Imma Monsó que feia Carlos Fuentes, que a la nit es preparava una escaleta de tot el que havia d’escriure l’endemà i quan es llevava el primer que feia era estripar aquell paper i començar a escriure.

Toni Sala (© AELC).

La tarda va arrencar amb Toni Sala fent-ne la conferència inaugural: “La narrativa catalana: una aventura personal”. Vaig arribar cinc minuts tard, just quan el president de l’AELC, Sebastià Portell, donava la benvinguda, i només entrar a la sala vaig topar amb Sala, dret, repenjat a la paret, en una certa tensió, i en un xiuxiueig em va dir que estava nerviós. Sala va pujar a la tarima i amb una pila de llibres damunt de la taula va iniciar un passeig per deu autors de la narrativa catalana començant per Ramon Llull i acabant per Quim Monzó. L’hora es va fer curta i el seu discurs, en posició de lector, fa ser enlluernador. Va arrencar explicant-nos que llegir és una conversa i que per exemple ell s’havia adonat, feia pocs dies, llegint Joseph Conrad, que ell llegia Conrad a través de Josep Pla. I això és el que va anar fent, anar teixint complicitats i converses entre autors, com ara Bohumil Hrabal i Mario Vargas Llosa amb Joanot Martorell, posem per cas. Va reivindicar Francesc Vicent Garcia (rector de Vallfogona) com a baula entre Ausiàs Marc i Jacint Verdaguer. En llegir-nos un tastet de Marines i boscatges de Joaquim Ruyra estic segura que li van brillar els ulls d’admiració, tot i que des de la penúltima fila vaig ser incapaç de veure-ho. I quan va ser el torn de Josep Carner, en llegir-nos un trosset del conte “La frescoreta” de La creació d’Eva ens va confessar que era el seu preferit, “no escriu, Carner escrea”. Cada cop que Sala llegia un tastet d’algun dels deu autors triats, el silenci que es feia a la sala, entusiastament plena, era més devocional, i un aire de respecte ens tenia a tots encisats i quiets, atrapats per una sola fe, la fe creativa.

David Guzman, Imma Monsó i Albert Pijuan (© AELC)

Sala va sospirar descansat en baixar de la tarima i va ser el torn del diàleg entre Imma Monsó i Albert Pijoan conduït per David Guzman: “Pensar un món: d’on neixen les històries?”. Cada cop estic més convençuda que la prova del cotó per detectar un bon escriptor (un escriptor interessant) és la de demanar-li pel seu procés d’escriptura. Si us ho sap detallar fil per randa com qui explica una recepta de cuina i no hi ha ni una ombra de dubte o de misteri o d’imprevist en cap moment, potser convindrà que el poseu en quarantena. Monsó i Pijuan van fer tot el contrari fins al punt de fer evident que si escriuen és perquè han de trobar com explicar-se mentre escriuen, que és el que es fa quan s’escriu, perseguir alguna cosa que no es pot atrapar de cap altra manera. Què és el que fa que arrenqui una història, de vegades una cosa tan mínima com els cabells de Nicolas Cage. “Si volgués escriure una novel·la sobre una cosa concreta, faria un assaig”, va explicar Monsó. “L’interessant és la màscara, i no sé escriure sense màscara, fins i tot l’assaig”, ens va confessar Pijuan. I potser podia semblar que no s’acabaven d’explicar o que feien molta volta per arribar a port, però van ser seixanta minuts d’entrar dins del cap de dos escriptors molt diferents que anaven descobrint que tenien més coses en comú que no es pensaven. 

Núria Cadenes, Cristina Masanés, Jordi Nopca i Sebastià Perelló (© AELC).

Llavors va venir la traca final, amb Jordi Nopca de mestre de cerimònies, a qui també vaig veure especialment neguitós abans de pujar a la tarima. Em sembla important destacar aquests dubtes, aquests titubeigs, aquests nervis, perquè en aquella sala em va fer l’efecte que tothom hi va entrar amb respecte i alhora amb devoció i això es respirava en l’ambient. En sortir, m’ho comentava Sebastià Portell: “Tothom s’ha escoltat.” Núria Cadenes, Cristina Masanés i Sebastià Perelló, amb el títol de “La construcció d’una veu”, van regalar-nos una taula rodona sinceríssima i endreçada gràcies als dots periodístics de Nopca (“Sóc periodista, sóc l’enemic”), que es notava que amagava un xai narrador sota la pell de llop que li va permetre moderar tres plomes tan diferents i tan interessants que realment van fer el que Sala ja ens havia anticipat en la seva conferència inicial: fer de la literatura una conversa. 

“El perill de dominar l’ofici és que l’art sigui només ofici”: Perelló va citar Joan Puig i Ferreter per afirmar tot seguit que “escriure és un campament. D’escriure mai en saps”. Cadenes ens va explicar que la lectura i la conversa amb Joan Francesc Mira va ser clau a l’hora de fer el seu Tiberi Cèsar, i va parlar, des d’aquell punt tan aterrat que sempre parla, dels còmplices de l’escriptora amb un esment especial, agraït i generós a la seva correctora, Carme Geronès. Masanés, potser l’autora menys “narrativa” de la sala, si se’m permet, perquè “jo sempre penso que faig assaig”, confessà que en venir de la filosofia i viure empatxada, per feina, de llenguatge artístic i conceptual, quan escriu vol ser reactiva i a la llengua li demana lleugeresa i que “estigui a prop de la vida”. I entre tots tres, comandats per un Nopca que s’encomanà a Robert Walser amb una certa sornegueria, van assajar de narrar-nos com entenen la tècnica, el procés i la llengua en el seu escriure.

La sala era plena de noms que sovint veiem escrits en lloms de llibres i durant tota la tarda es van esmentar escriptors i escriptores d’arreu del món i del temps, així que vam acabar sent una multitud reunida sota el paraigua de la narrativa, de la literatura, i per això em sembla que cal, per una banda, posar en negreta tots els noms propis d’aquesta crònica escrita en calent, i per l’altra, acabar amb una frase de Toni Sala que vol ser un toc d’atenció, una cleca amb la mà oberta, una protesta enrabiada i rumiada: “Tenim una nació perquè tenim literatura.” 

Si hagués de dedicar aquesta crònica a algú, seria a tots els còmplices de la destrucció de l’ensenyament de la literatura a les escoles i instituts: us hauria de caure la cara de vergonya de privar tantes generacions de la literatura com una conversa al llarg del temps i a prop de la vida, com un camp de proves, una xarxa de complicitats, una màscara, una fe i una nació.

The Washington Post · Mary Beth Sheridan

Ciudad Juárez, Mèxic. Quan el govern mexicà anuncià les eleccions judicials més grans del planeta –en què els votants són cridats a elegir milers de magistrats, incloent-hi els jutges de Tribunal Suprem–, tothom esperava que el sistema judicial mexicà s’ompliria de cares noves: activistes cívics, joves advocats idealistes… Però ningú no s’esperava l’advocada del Chapo.

Heus aquí Silvia Delgado, abillada amb un minivestit cenyit i calçant talons de deu centímetres, repartint fulletons i somrient alegrement als clients d’un mercat ambulant dominical. Fa vuit anys, Delgado fou l’advocada de Joaquín Guzmán, el narcotraficant més conegut per “el Chapo”, quan fou extradit de la presó de Ciudad Juárez –més semblant a una fortalesa que no pas a un centre penitenciari convencional– a Nova York. L’advocada acompanyà la dona de Guzmán, la model Emma Coronel, durant el judici als Estats Units, en què el narcotraficant fou condemnat a cadena perpètua. Ara Delgado confia a ser elegida jutgessa penal, en un estat on el càrtel de Sinaloa del Chapo continua exercint un gran poder. “Espero comptar amb el vostre vot!”, exclama afablement als vianants.

Delgado (centre) reparteix fulletons de campanya (fotografia: Ivan Pierre Aguirre/The Washington Post).

La influència del narcotràfic ha projectat una llarga ombra sobre les eleccions judicials del primer de juny, concebudes com un exercici de democràcia radical. L’Església Catòlica i el govern dels Estats Units han advertit que els narcotraficants podrien aprofitar la votació per infiltrar els seus propis candidats al sistema judicial. Aquestes darreres setmanes, alguns candidats han estat objecte de revelacions sorprenents. Per exemple, s’ha sabut que un d’ells va ser advocat d’un dirigent dels Zetas, un càrtel que ha fet “desaparèixer” milers de persones. Un altre candidat va complir sis anys de presó a Texas per possessió de metamfetamina.

La presidenta Claudia Sheinbaum diu que els escàndols afecten tan sols una proporció molt petita dels candidats. Els juristes recorden que defensar un client acusat de narcotràfic no és cap delicte; Delgado, per la seva banda, assegura que oferí al Chapo –el llegendari cap de la droga que ha estat objecte de dues sèries de Netflix– “el mateix assessorament jurídic que hauria ofert a qualsevol altra persona”.

Dos ciutadans examinen un fulletó de campanya de Delgado a Ciudad Juárez (fotografia: Ivan Pierre Aguirre/The Washington Post).

Però els analistes jurídics consideren que les sospites que planen sobre alguns candidats evidencien la manca de rigor dels criteris de selecció de candidats establerts pel govern mexicà. Fins ara, la majoria de jutges eren seleccionats amb un sistema de classificació que combinava les oposicions i l’experiència jurídica. Amb les noves normes, els analistes temen que el criteri que passi a decidir qui esdevé magistrat no sigui l’experiència ni la formació, sinó els vincles del candidat amb grups influents –com ara, el crim organitzat– capaços de mobilitzar el vot a favor seu.

El govern de Sheinbaum, indignat per les revelacions, ha pres mesures per a excloure divuit candidats, pel cap baix, del procés electoral. Però els analistes diuen que l’amenaça va més enllà del grapat de “narcoadvocats” que han transcendit als mitjans. Aquests darrers anys, els narcotraficants ja han demostrat la seva influència política a còpia d’instal·lar desenes de batlles en unes quantes ciutats mexicanes: per què no haurien de provar d’imposar ara, de manera més o menys discreta, els seus propis jutges?

Una reforma radical

La reforma judicial mexicana és obra de l’ex-president Andrés Manuel López Obrador. Durant la seva presidència, López Obrador atacà sovint els jutges que en blocaven les mesures, i els acusà de corruptes i esbiaixats. També mostrà una certa predisposició a reformes ambicioses i audaces: si el sistema judicial no funciona, per què no crear-ne un de nou? Quan el seu partit, Morena, arrasà a les eleccions de l’any passat i Sheinbaum n’agafà el testimoni, la nova presidenta mexicana posà fil a l’agulla.

Ara el Tribunal Suprem sencer i la meitat dels jutges federals –uns 850, si fa no fa– seran elegits pels votants; la meitat restant serà substituïda l’any 2027. Els mexicans també han estat cridats a elegir uns 1.800 magistrats estatals. Els requisits per a presentar-se són mínims: tan sols tres anys d’experiència jurídica, cartes de recomanació de col·legues o veïns i no tenir antecedents penals. Més de 50.000 candidats han estat examinats en qüestió de setmanes pel govern federal i el govern estatal.

Miguel Alfonso Meza, activista anticorrupció de 27 anys, fou un dels primers a fer saltar les alarmes. El seu grup, Defensorxs, féu una crida als ciutadans perquè li fessin arribar els noms de candidats considerats problemàtics amb l’objectiu de revisar-ne l’historial.

“En realitat, ha estat molt fàcil”, assegura a The Washington Post. “Sovint n’hi ha hagut prou amb cercar-ne els noms a Google.”

Delgado mostra els seus títols de dret (fotografia: Ivan Pierre Aguirre/The Washington Post).

Un d’aquests noms fou el de l’ex-fiscal estatal de Michoacán, Francisco Herrera Franco. El magistrat renuncià al càrrec l’any 2022, quan transcendí un enregistrament d’àudio en què se’l sentia oferir assessorant jurídic a un presumpte gàngster. Dos periodistes que escrigueren articles acusant-lo de corrupció van ser assassinats. Herrera Franco ha negat haver comès cap delicte, i diu que la veu de l’àudio no és la seva. La justícia, fins ara, no ha presentat càrrecs en contra seu.

Meza també se sobresaltà quan llegí sobre Delgado, que el 2017 criticà els mitjans l’extradició del Chapo. L’any següent, Delgado viatjà a Nova York per assistir al judici i fer de traductora a la dona del narcotraficant, a qui explicava els detalls tècnics del judici.

El grup de Meza descriu Delgado com una candidata “de gran risc”. “En un cas com aquest, el conflicte d’interessos és la menor de les nostres preocupacions”, diu Meza. “No pot ser que un dia defensis el càrtel de Sinaloa als tribunals i l’endemà ocupis un càrrec en què hauràs de jutjar molts acusats que en formen part.”

“Va ser una oportunitat”

Delgado tenia 27 anys i s’acabava de divorciar quan decidí, mentre encara treballava en una empresa de gestió de residus, fer-se advocada. Les seves classes universitàries començaven a les set del matí; abans d’anar-hi, deixava els tres fills a l’escola, on un conserge els vigilava fins que els professors arribaven. Delgado obtingué un màster en dret i exercí com a advocada en múltiples camps: dret laboral, dret penal i dret de família.

El 2016, el principal advocat del Chapo li trucà. Les audiències del cap de la droga eren a Ciutat de Mèxic, però ell romania pres a Ciudad Juárez i havia de comparèixer-hi per videotrucada. Que li agradaria unir-se a l’equip legal del Chapo?

“Per a mi, professionalment, era una oportunitat”, diu. I afegeix: “Era una oportunitat per a guanyar prestigi com a advocada. Sóc una persona ben formada, i per això em van triar.”

Alguns advocats de traficants exerceixen, en essència, com a treballadors de les bandes criminals; altres es limiten, simplement, a prestar assistència jurídica als acusats de narcotràfic. Delgado assegura que pertany a aquest segon grup.

Delgado parla amb votants potencials a Ciudad Juárez (fotografia: Ivan Pierre Aguirre/The Washington Post).

És possible que molts residents de Ciudad Juárez passin per alt els vincles de Delgado amb el món de la droga. Fa temps que els grups de narcotràfic formen part de l’economia d’aquesta ciutat, segons que explica Daniel Beltrán, un venedor de 72 anys. Ell mateix va arribar a treballar com a peó d’obra en un club nocturn propietat d’Amado Carrillo Fuentes, cap del càrtel de Juárez. “Ens tractaven bé. Ens pagaven bé”, diu.

Carlos Murillo, professor de la Universitat Autònoma de Ciudad Juárez que es dedica a estudiar el sistema de justícia mexicà, explica que la influència del narcotràfic en els comicis probablement serà molt subtil, atès que tan sols els partits polítics tenen prou influència electoral per a mobilitzar el vot en unes eleccions que han generat poc interès entre el públic mexicà.

El votant de Ciudad Juárez, per exemple, haurà d’elegir més d’un centenar de jutges locals, estatals i federals, cosa que l’obligarà a omplir una dotzena de paperetes. Per a facilitar el procés, els partits polítics estan autoritzats a proporcionar a cada elector una llista de candidats pre-seleccionats. Però els grups d’interès –incloent-hi els càrtels– provaran de pressionar els partits perquè incloguin els seus candidats en aquestes llistes, diu Murillo.

“Veurem penetració del narcotràfic en les eleccions, de la mateixa manera que hem vist penetració del narcotràfic en qualsevol altre àmbit de la societat”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“Em decideixo a la fi a llançar un llibre. Els meus amics m’han vençut. Aquest fet, per a mi, té una certa importància, perquè no m’hauria pensat mai que arribés a fer coses tan serioses. Sospito que no he nascut ni per fer llibres, ni novel·les, ni històries, perquè pel que serveixo, realment, és per viure sense treballar, per llegir coses agradables, per xerrar i anar a passeig, amb el bastó i el cigarret als llavis.” Ho escriu un jove Josep Pla al pròleg –”quatre paraules”, com sempre titularà, relativitzant tota transcendència de res, aquestes pàgines inicials dels seus volums– al seu primer llibre, Coses vistes, publicat ara fa tot just cent anys, el 18 de maig de 1925. Tot i tractar-se del seu debut literari, ell fa com si res. Com si no fos cosa seva. De fet, aquella “Captatio benevolentiae” planiana, amb la qual ens vol convèncer de la seva total manca d’afany i ambició literària, acabava d’una manera rotunda: “Si malgrat tot em decideixo a llançar aquest llibre al carrer és perquè a Catalunya falten llibres i sobretot llibres dolents.”

Josep Pla, a París. L’entrada de cavall sicilià de Pla a la literatura

La veritat és que el llibre és l’entrada de cavall sicilià d’un periodista que en aquell moment fa cinc anys que volta pel món com a corresponsal volant a París, Madrid, Gènova i Berlín, i que ha cobert la política internacional de la postguerra mundial, la marxa feixista sobre Roma i la crisi de la República de Weimar, amb entrevista a un tal Adolf Hitler inclosa, i que s’ha guanyat un públic fidel que ha captivat amb el seu estil viu i fresc, allunyat de l’encarcarament noucentista. El perspicaç i savi Joan Crexells ho ha vist de seguida: “Darrerament, degut, principalment, a Josep Pla, la prosa periodística catalana ha acceptat, amb tota llibertat, formes populars, maneres de dir vives, que poden donar a l’estil una gran vivacitat sense fer-li perdre el to. Però que Josep Pla és [un] prosista que depassa la majoria dels seus contemporanis ho demostra el fet que tots els seus imitadors fracassen.” L’arribada a les llibreries de Coses vistes, per tant, no és solament un èxit –se’n faran tres edicions–, saludat com un esdeveniment literari de primer ordre, sinó que és el primer pas d’una ambició literària i d’un projecte de vida d’algú que se sap pres d’una secreta i diabòlica mania d’escriure a la qual havia de sacrificar-ho tot, i que es materialitzarà en més de cinquanta anys d’escriptura, acompanyada de generacions de lectors, que no l’han abandonat d’ençà del 1925.

El procés d’edició ja és una mostra d’aquell escriptor en potència, que es mor de ganes de ser llegit. Fa dos anys, pel cap baix, que remou cel i terra per publicar un llibre, fent tractes amb diversos editors i prometent el llibre a tres segells diferents alhora. Primer es compromet amb Joan Estelrich, director de l’Editorial Catalana, l’home de Francesc Cambó per als afers culturals i amb un pes decisiu a la Veu de Catalunya. Després entra en acció Ventura Gassol, mà dreta de Francesc Macià, que també tira endavant un projecte editorial. Finalment, però, qui publicarà el primer llibre de Pla serà l’advocat manresà Ignasi Armengou, de filiació socialitzant, que havia publicat a la revista Cenacle les primeres proses literàries planianes, i que vol muntar una casa editorial independent, catalana, moderna i professional per editar els nous valors de les lletres catalanes que han fet les primeres armes a la premsa, començant per Josep Pla i continuant per Manuel Brunet i Eugeni Xammar. Coses vistes serà el primer volum de l’Editorial Diana, que publicarà els primers llibres de Josep Pla: Rússia, Llanterna màgica, Relacions…

Un llibre que no era una novel·la

Com a diputat de la Mancomunitat pel districte de la Bisbal destituït per la dictadura de Primo de Rivera, que el perseguirà per un article sobre la guerra del Marroc; de París estant, llegint aquells periodistes i escriptors que tant influiran en la seva obra, com ara Albert Londres o Paul Morand; descobrint amb Xammar, el seu introductor i guia, la vida berlinesa; o compartint converses amb el vice-cònsol a Gènova Josep Carner –després de passar pel quiosc de Rosetta Lagomarsino, la seva ragazza italiana–, Pla ha estat atent a la polèmica literària que ha ocupat els escriptors catalans d’un quant temps ençà: la qüestió de la novel·la. Havia disparat el primer article Josep Maria de Sagarra, assegurant que a les lletres catalanes després de gairebé cent anys de Renaixença, hi faltaven novel·les: “El públic català està demanant amb la boca oberta i amb uns crits desesperats que li donguin novel·les. Novel·les llargues amb argument i incidents, novel·les entretingudes que siguin escrites en català i parlin de la vida del país.” Si en mancaven no és perquè la nostra llengua tingués cap incapacitat per a produir-les, sinó per la por dels escriptors a enfrontar-s’hi. Ho reblarà Carles Riba en una conferència a l’Ateneu, titulada precisament “Una generació sense novel·la”, reproduïda en articles a la premsa.

La resposta de Pla, que se situa sota l’empara protectora de Stendhal, que ha llegit Proust i aviat descobrirà Joyce, serà Coses vistes, un llibre que no serà pas la novel·la que la crítica esperava, l’esperança blanca de la narrativa catalana, sinó que inaugurarà un gènere genuïnament planià, alineat amb la crisi del gènere que viu la cultura europea, i al qual serà fidel tota la vida. Un gènere fet de literatura d’observació (“Homes i paisatges”), d’atenció als fenòmens del temps i de la terra (“Intermezzo” sobre la cuina catalana), de narrativa autobiogràfica (“capítols de novel·la”) i de testimoniatge contra l’oblit dels seus contemporanis (una vintena de “retrats”, entre els quals els dos editors frustrats, Estelrich i Gassol, juntament amb Carner, Riba, Xammar, Pompeu Fabra, Francesc Pujols i Manolo Hugué), que tindrà continuïtat en futurs volums, com El quadern gris, La vida amarga, El que hem menjat, i les sèries d’Homenots. El mètode serà també l’usual en la producció planiana: articles publicats prèviament a la premsa s’alternaran amb parts noves i texts refets i aprofitats.

Adi Enberg i Josep Pla al casament de Pere Pla i Maria Miquel.

El primeríssim Pla, que tornarà a fer el desmenjat en una conversa a D’Ací i d’Allà amb Carles Soldevila –”Probablement, el meu llibre no agradarà a ningú”–, va ser un èxit immediat. Va causar sensació, com es pot veure en les paraules dels seus contemporanis. Sagarra escriu: “És el llibre més suculent, més suggestiu, més inquiet, més entretingut, més emocionant, més llegidor, més humà en una paraula que ha produït, la nostra joventut literària. No tinc prou elogis ni prou efusió verbal per comentar la meva admiració.” I Carner el saludarà demanant vint-i-una canonades en honor seu, en una frase que farà fortuna. De tota manera, sempre hi haurà qui trobarà pèls a la sopa, com Tomàs Garcés, que previndrà contra “les grolleries i els estirabots innecessaris que esquitxen el llibre”. Pla, però, no es va adormir als llorers. Aviat va fer les maletes per anar-se’n a la Rússia soviètica, amb el senyor i la senyora Xammar, en un viatge que donà lloc al seu segon llibre, publicat novament per Armengou. Seguidament en van venir més, en què tornà a aprofitar tota mena d’experiències i materials. Ara, lectors d’avui, si cerqueu el primer llibre de Pla a l’Obra Completa de Destino no l’hi trobareu pas. Reeditat parcialment per Selecta l’any 1949, el primerenc Coses vistes –gairebé un títol genèric de bona part de l’obra planiana i un format que farà fortuna– acabà essent “desconstruït”, refós i reescrit en volums diversos, com ara El quadern gris. Però enguany, amb motiu del centenari, Destino el tornarà a posar en circulació, coincidint amb l’exposició que per a l’ocasió té previst d’inaugurar la Fundació Josep Pla.

Quan els veïns de les poblacions afectades per la gota freda van veure que se’ls havia negat la casa pel fang, el primer impuls va ser treure-ho tot al carrer. Les voreres de Paiporta, Picanya, Catarroja, Massanassa o Alfafar es van convertir en un aparador gegant on es podien observar tot de mobles, electrodomèstics, peces de roba i més béns que havien estat coberts pel fang i, per tant, ja no servien. Entre tots aquests objectes personals, se’n destacava un que amb la digitalització cada vegada és menys freqüent, però que sol ser present a cada casa i que posseeix un gran valor sentimental, l’àlbum familiar.

Amb l’objectiu de rescatar aquelles pàgines de records impregnades amb fang, tan sols quinze dies després de la tragèdia, la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València va crear el projecte “Recuperar les memòries”, una iniciativa dirigida pels professors Pilar Soriano, Pedro Vicente i Esther Nebot, que en poc més de mig any han pogut restaurar més de 72.000 imatges familiars. “El projecte vol donar sentit a la fotografia com a valor social, de transmissió de records”, diu Esther Nebot en una de les aules de tractament d’aquestes imatges habilitada per la UPV. En aquests espais fa mesos que desenes de voluntaris treballen per retornar a les famílies aquests records que el fang no va arribar a esborrar.

Hi ha una mena de fil invisible que lliga el franquisme, diria que a hores d’ara ja de manera inevitable, amb la consciència nacional espanyola. Un fil que, per més que alguns pretenguen tallar amb discursos impostats de modernitat i democràcia, sempre s’acaba tesant i revelant la seua existència quan menys t’ho esperes.

La qüestió no és sols que el nacionalisme espanyol tinga sempre la deriva autoritària que té. La qüestió és que sembla incapaç d’articular-se plenament sense recórrer, d’una manera o altra, al relat franquista, a la simbologia i als mites exacerbats franquistes, a les seues banalitats, com veiem perfectament aquests dies.

El fenomen és prou complex per a desenterrar-lo amb un simple article, però si mirem amb atenció els darrers esdeveniments –de les declaracions de l’extrema dreta al parlament balear defensant la televisió franquista com a paradigma d’objectivitat i cultura, fins a l’estrena aclamada per tota la progressia espanyola d’una sèrie sobre el “La, la, la” de Massiel i la seua victòria a Eurovisió–, s’evidencia clarament que el franquisme actua també com una mena de recer de l’espanyolisme, com un espai de confort on sempre es pot tornar, sigues de dretes o d’esquerres, per relaxar-te quan la realitat plurinacional amenaça d’esquerdar el relat unitari, el relat nacionalista espanyol.

El cas de la sèrie sobre el “La, la, la” és especialment revelador d’aquesta dinàmica. Presentar la cançó de Massiel com un simple èxit musical, deslligant-la del context històric i de l’evident i substancial funció propagandística per al règim, equival a perpetuar una falsificació de la memòria.

Aquell 1968, l’estat espanyol es trobava en un dels moments de més ebullició social des que havia començat la dictadura: el moviment estudiantil assolia cotes de mobilització inèdites, Raimon desafiava el règim amb recitals a Madrid, les manifestacions del Primer de Maig havien reeixit a trencar el silenci imposat, ETA començava la lluita armada al País Basc amb els primers morts d’ambdues bandes i el ressò de la Caputxinada revitalitzava el catalanisme polític, alhora que Europa condemnava sense fissures la brutal repressió franquista.

En aquest context, el règim, com s’ha demostrat de sobres, va concebre el “La, la, la” com una estratègia d’imatge, com un giny propagandístic destinat a projectar internacionalment una inexistent Espanya moderna i joiosa, representada per una joveneta amb minifaldilla, que provava de sobreposar la seua imatge a la d’un país cínic i xacrós on el nacionalcatolicisme continuava imposant una moral rígida i asfixiant. Era, en definitiva, un exercici de maquillatge per a dissimular la lletjor d’una dictadura que s’enfrontava a una contestació interna creixent i a l’aïllament internacional.

Però la cosa més inquietant, a parer meu, no és tant la manipulació històrica que denota aquesta sèrie televisiva com la facilitat amb què la societat espanyola accepta i fins i tot celebra aquests relats. Com s’explica que es puga no sols produir i projectar, sinó també consumir amb naturalitat una ficció que emblanqueix una dictadura sagnant? Com cal entendre que molts dels qui es defineixen progressistes puguen cantar amb nostàlgia el “La, la, la” sense experimentar cap contradicció ètica?

La resposta, em fa l’efecte, rau en aquesta percepció profundament arrelada que el franquisme, amb totes les seues atrocitats, va ser també el darrer moment en què Espanya va poder afirmar-se com a nació sense fissures. Fou el darrer moment en què al relat nacional espanyol no li va caldre justificar-se, en què la imposició d’una llengua, d’una cultura i d’una determinada visió de la història –com demostra la negativa a deixar que es cantàs en català– es podia exercir sense complexos ni matisos. Que la nació espanyola no era discutida per ningú, en públic. Evidentment, aquesta continuïtat banal del franquisme és possible també perquè forma part d’un pacte tàcit de la transició: es podia maquillar el sistema polític, però no es podia qüestionar la manera com la nació espanyola havia estat configurada pel franquisme a partir del 1936.

I ací és on rau la paradoxa: és més que clar que els demòcrates espanyols són incapaços de construir un relat nacional alternatiu sobre el seu país, un relat que puga prescindir completament de l’herència franquista, que hi puga trencar completament, com es faria en qualsevol país democràtic i decent. Perquè en el fons, nacionalment, accepten sense discutir-los mai la idea i el format de nació que va configurar la insurrecció franquista contra la República: del monarca a les cançonetes. Sense cap pudor ni reflexió, sense ni el mínim indici de crítica.

I és dins aquest marc, i perquè aquest marc existeix, que l’extrema dreta pot defensar la televisió franquista en un parlament, però també que l’esquerra pot celebrar sense ni pensar-s’ho una sèrie que arriba a presentar de manera vomitiva la imatge repugnant de Franco com un vellet simpàtic que, tot cofoi, taral·leja amb batí al sofà de casa, ben content, el “La, la, la”. O que ridiculitza Joan Manuel Serrat per haver volgut cantar en català, com si aquesta decisió fos una simple extravagància personal i no un acte de dignitat lingüística i de resistència cultural i política al règim feixista.

 

PS1. Com que ahir era dijous, hi hagué La tertúlia proscrita. Aquesta setmana, centrada en els escàndols desencadenats per l’actuació de la DGAIA, uns escàndols que va investigar, en primer lloc, Octuvre.cat, la publicació que dirigeix Albano-Dante Fachin. En el programa, per primera vegada, el testimoni protegit, l’alertador, parla en públic i explica i denuncia el cas de corrupció tan important que s’amaga rere aquesta institució. Vegeu-ne el vídeo, que hauria de circular molt.

PS2. En les darreres eleccions a l’Assemblea Nacional Catalana, Josep Punga va ser el candidat que es va enfrontar a l’actual president, Lluís Llach. Ara Punga ha deixat el secretariat i s’ha adherit a un moviment, Dempeus, que vol promoure un nou partit polític. Clara Ardèvol hi ha parlat, en aquesta entrevista: “Hi ha un mandat ‘waterloonià’ per a controlar l’Assemblea”.

PS3. Ahir VilaWeb va celebrar trenta anys. I se’ns ha ocorregut de demanar un regal, sobretot a aquells lectors que no han volgut fer-se’n subscriptors i que, malgrat això, han pogut llegir amb accés obert tot el contingut del diari, sense compensar-nos-ho, durant tots aquests anys. El regal és fer aquests dies una donació única i sense compromís, tant hi fa de quina quantitat. Si ho voleu, a més, ja la podeu fer també per Bizum o amb la targeta, anant a aquesta pàgina. Gràcies.

Les càmeres del congrés espanyol, en plena sessió de control al president, enfoquen de gairó un escó buit a la setena fila. És el de José Luis Ábalos, el gran protagonista de la legislatura. El seient és al costat de les escales i a un pas de la sortida. Unes files més avall, Pedro Sánchez fuig d’estudi sobre la polèmica filtració al diari El Mundo dels whatsapps que s’intercanviava amb la seva antiga mà dreta. “Vostès, a l’oposició, entretinguts amb les butzes, i aquest govern millorant la vida de la gent”, diu al PP.

Ábalos, després de ser repudiat per les irregularitats en la compra de material sanitari durant la pandèmia –l’anomenat cas Koldo–, torna a ser la baula feble d’un govern esquitxat per tota mena d’escàndols. Els seus missatges amb el president reflecteixen insults a dirigents díscols del PSOE —Lambán, García Page, Susana Díaz i Fernández Vara—, però també a ministres en actius. “Bona peça”, diu sobre Margarita Robles.

“Se’ls ha de continuar marcant […]. Han de ser conscients que són una minoria i que són uns hipòcrites: fan el que volen i exigeixen el que els dóna la gana, encara que sigui una esmena a la totalitat del seu dia a dia polític […] Ells sí que no toleren la divergència interna, i porten l’assetjament fins a extrems impossibles per a nosaltres”, escriu sobre els díscols.

Els whatsapps demostren la relació estreta i profunda que tenien el president espanyol i l’ex-ministre i generen dubtes sobre si la Moncloa realment no era conscient de la trama que s’ordia en el Ministeri de Transports –amb el comissionista Víctor de Aldama– i que ara investiga el Tribunal Suprem. El PP assegura que Sánchez “manava i dirigia l’organització criminal” i defensa que “Ábalos no actuava sol”.

Entre les converses filtrades, també n’hi ha que impliquen Sánchez i Nadia Calviño en el rescat a correcuita d’Air Europa –una mica menys 500 milions d’euros– en plena pandèmia. Aquest moviment apareix en la instrucció del cas Koldo, però també en la causa contra la parella de Sánchez, Begoña Gómez. De fet, el president va donar a Ábalos instruccions concretes sobre el rescat uns dies després que Gómez rebés una “trucada d’auxili” de Javier Hidalgo, conseller delegat de Globalia, aleshores matriu de l’aerolínia.

El superministre Félix Bolaños ha tret importància al contingut dels missatges i ha descartat que fos cap estratègia d’Ábalos per a fer xantatge al govern arran de la causa judicial. Dit això, ha denunciat que la filtració era un atemptat contra la intimitat del president i podria constituir un delicte de revelació de secrets. “[Sánchez] vol tenir uns dies per a saber la gravetat del contingut”, ha declarat a Onda Cero sobre una possible acció judicial.

Dimecres, la Sexta va publicar que l’ex-ministre havia avalat la filtració d’una part dels whatsapps (les converses de l’any 2023). Però, en un piulet posterior, Ábalos va matisar que no havia lliurat els missatges a ningú, sinó que només n’havia confirmat la veracitat a un periodista del diari El Mundo. “No m’oposo a la publicació perquè entenc que són de caràcter positiu”, va escriure.

Deseo aclarar para evitar especulaciones a raíz de una información sobre la filtración de unos whatsapps correspondientes a una conversación de 2023 con el presidente:

Cuando el medio que los ha publicado me pide contrastar los whatsapps de 2023, no me opongo a su publicación…

— José Luis Ábalos (@abalosmeco) May 14, 2025

El director d’El Mundo, Joaquín Manso, s’ha negat a revelar la font de la filtració. “Hi ha centenars de missatges, si no milers, i jo no puc tenir una idea completa de què hi ha en el nostre poder”, va dir en una intervenció a Antena 3. Sobre si hi havia missatges presumptament delictius de Sánchez, va respondre: “No em consta.”

“Hi ha molts missatges sobre la vida interna del partit. El control orgànic era, gairebé amb tota seguretat, la cosa que més obsessionava el president del govern”, va afegir, abans de dir: “Jo si, fos ell, estaria preocupat.”

Nervis rere les cortines de la Moncloa

Els membres del govern espanyol, de cara al públic, desdramatitzen el contingut dels missatges i neguen que hi hagi nervis a la Moncloa. Tanmateix, en privat, ofereixen una versió molt diferent. El periodista Fernando Garea, ex-president de l’agència Efe i amb bones connexions al PSOE, explica que hi ha ministres “sorpresos, consternats, decebuts i, sobretot, molt preocupats”.

En aquest sentit, argumenten que Sánchez és víctima d’un xantatge si Ábalos és rere la filtració dels whatsapps. “Temen tot allò que sap, la seva capacitat de fer mal al govern i al partit, i la incertesa sobre fins on pot arribar”, relaten, i detallen que el cercle més pròxim al cap del govern espanyol admet que l’ex-ministre està molt enfadat amb els seus antics companys de files. “Se sent abandonat”, conclouen.

 

Un dia de primavera del 1965, ara fa seixanta anys, va arribar a les botigues un disc històric. Tenia la referència número 3-20951 del segell RCA Víctor i aplegava quatre cançons interpretades en català per quatre cantants italians. En una cara hi havia Jimmy Fontana i Donatella Moretti interpretant, respectivament, “El món” (amb la lletra adaptada per Josep Maria Andreu) i “He vist com sorties”; i al revers Rita Pavone cantava “Ell” i Gianni Morandi, “Si no et tingués ja mai més”.

No tinc dades sobre les vendes del disc, però juraria que varen ser molt altes pels costums de l’època perquè recordo que era en un munt de cases al costat dels primers tocadiscos estèreo.

Amb els Beatles a la Monumental

Per aquells mateixos dies es van obrir les taquilles de la plaça Monumental de Barcelona, no pas per veure Diego Puerta, Jaime Ostos, Santiago Martín, el Viti’ (que es feia dir d’aquesta manera perquè era de Vitigudino), o Paco Camino, ídols dels afeccionats tauròmacs d’aleshores, sinó per comprar les entrades pel primer i únic concert que els Beatles varen fer aquí. Tanco els ulls i evoco aquella cua d’una tarda de dissabte al costat de ma mare (l’any 1965 els nois de quinze anys érem moooolt diferents dels d’ara) per comprar tres entrades: una per a ella i les altres dues per a mon germà i per a mi. A la primera graderia i a cent vint-i-cinc pessetes cada una (mon pare ens va dir que el seu mal no volia soroll i que s’estimava més quedar-se a casa).

L’actuació dels quatre ídols de Liverpool, que precisament tancaven a Barcelona una breu ronda pel sud d’Europa per presentar Ticket to Ride (un disc senzill publicat dos mesos abans amb “Yes It Is” a la cara B), va ser el 3 de juliol. Pocs dies després estrenaven a Londres Help, el seu segon film dirigit també per Richard Lester, mentre preparaven la ronda pels EUA a partir de l’agost que els va consagrar definitivament. Això, però, és llenya selecta que potser caldrà cremar en algun altre article específic.

Parlant dels Estats Units, una cosa que en aquells moments no sabia ningú és que a sis mil quilòmetres d’aquí, en un estudi de Nova York, Bob Dylan enregistrava “Like a Rolling Stone” (aquell orgue excels tocat per Al Kooper…) i també feia història. Les històries musicals de fa seixanta anys.

La música d’Itàlia

Tot i que la música d’origen anglosaxó començava a imposar lentament la seva llei, en aquella època els que abominàvem les “espanyolades” teníem encara la música francesa –Becaud, Adamo, Hallyday, Hardy…– com a refugi de qualitat. Però la primacia se l’emportava la que ens venia d’Itàlia: Marini, Carosone, Dallara, Modugno, Celentano, Mina, Pravo, Cinquetti, Donaggio… i, és clar, els quatre del disc que ara evoquem. Jimmy Fontana (amb les seves inseparables ulleres, una novetat per a l’època), Rita Pavone, Gianni Morandi i la Moretti.

La influència italiana era molt potent i de llarg abast. Mesos abans ens havien arribat, l’una darrere l’altra, “Una lacrima sul viso” i “Se piangi se ridi”, dues meravelles de Bobby Solo, un xicot romà de dinou anys que cantava amb una tessitura de veu clavada a la d’Elvis Presley (res d’extraordinari, però; aquí teníem Francisco Heredero que feia allò mateix). “Una lacrima…” i “Se piangi…” són dues grans cançons que encara avui situo en el prestatge reservat als clàssics.

Però encara ens havien d’arribar més sorpreses del mal anomenat “país transalpí”. El fins aleshores “rocker” Adriano Celentano es despenjava amb una veritable perla: una balada lenta, gairebé parlada, de quasi sis minuts titulada “Il ragazzo della via Gluck” que evocava la seva infantesa al número 14 del carrer de Cristoforo Gluck “in una casa fuori città” d’una zona de Milà, a tocar de l’estació ferroviària central, que aleshores encara era enmig de camps però que no va trigar gaire a ser engolida pel creixement de la ciutat. Sense proposar-s’ho –o potser sí, vés a saber– el gran Adriano escrivia el primer manifest ecologista cantat en la llengua de Dant.

Guitarres contra la guerra

Tanmateix, les sorpreses italianes no s’acabaven aquí. En plena fase d’oposició popular a la guerra del Vietnam a l’altra banda de l’Atlàntic, Gianni Morandi va publicar “C’era un ragazzo che come me amava i Beatles e i Rolling Stones”, una cançó rotundament pacifista que també va fer forat. Inevitablement, aquell esperit que pretenia que en la cruïlla dels carrers Haight i Ashbury de San Francisco brollessin flors a raig i s’escampessin pel món ens el varen encomanar aquí els Tres Tambors que els primers mesos del 1966 varen publicar el seu disc de debut amb aquella entranyable “Cançó del noi dels cabells llargs” cantada per Jordi Batiste que encara avui escolto amb un somrís ingenu als llavis.

Tot plegat, velles notes i vells acords del 1965, fa seixanta anys. Quan tot semblava que era a punt de començar i crèiem que només amb una guitarra es podia canviar el món.

Quan quatre intèrprets italians enregistraven un disc en català i tothom el comprava.

Us confesso que d’un any ençà sóc molt pesat, i que si us trobo pel carrer i m’expliqueu que treballeu a l’ensenyament secundari és probable que us interrogui sobre els vostres alumnes. Fa un parell de cursos que veig que hi ha hagut un canvi sobtat, una ruptura, i no en sé ni la causa ni la solució. Diria que va començar a afectar els nascuts el 2006, però tampoc no n’estic segur.

Els que som a la trinxera educativa parlem sovint dels problemes dels joves, però llavors sempre surt algú a dir-nos que som uns exagerats, que l’adolescència és un temps de reptes i dificultats, i que al final tot anirà bé. En realitat l’època en què et toca anar a l’institut marca molt, i és molt diferent haver fet la secundària mentre l’heroïna feia estralls, durant l’optimisme clintonià dels noranta, o en ple ensorrament col·lectiu per la crisi financera. I ara, malgrat el confort provocat per l’abaratiment de l’oci, som en un moment difícil.

Si hagués de buscar un tret que definís la generació dels meus alumnes, diria que la clau és l’absència gairebé total de referents comuns. L’aparició dels mitjans de masses del segle XX va fer que es poguessin propagar amb facilitat modes i tendències culturals, i podem fer l’exercici de mencionar una dècada i de seguida pensarem en una colla de pel·lícules, cançons, llibres i personatges que van marcar la majoria de la gent. Ara, en canvi, la influència els arriba en un dispositiu personal –ja no van al cinema ni miren la televisió, actes que poden ser col·lectius– i la tria de continguts la fa l’algoritme, i per tant és individual. Més enllà d’algun mem que s’escampa durant uns dies i es desintegra sense deixar rastre, potser l’únic referent més o menys ampli que queda és el futbol. I tanmateix mai no havia vist tanta uniformització estètica, sobretot entre els nois.

Fins aquí res a dir, és un canvi cultural i cada generació en viu algun. La ruptura que menciono és una altra, i al nord se’ns manifesta d’una manera força evident: l’enfonsament de la capacitat de socialització de molts joves. A l’institut ho hem vist d’una manera molt crua. Els costa fer nous amics, i en lloc de crear un grup mantenen les relacions que van establir a les etapes educatives anteriors. La separació entre nois i noies és total, una barrera tan gegantina que fa que a les pauses busquin llocs diferents a l’edifici (a la cantina on dinen no hi ha ni una sola taula barrejada). N’hi ha molts que no saben tenir una conversa informal, però el fet més greu és que qualsevol situació nova els provoca un gran estrès, fins a arribar a l’angoixa. I són precisament en el moment de la vida en què els cal aprendre a enfrontar-se al món sense el paraigua dels adults.

Els mestres també hem viscut –alguns diran que hem patit– la multiplicació de les situacions especials. Fa una dècada calia parar atenció a un o dos alumnes en un grup de trenta. Ara potser n’hi ha deu o dotze que tenen algun trastorn (el TDAH sembla omnipresent), pateixen dislèxia, o els han diagnosticat alguna dificultat, o s’absenten de manera crònica. Hi ha quatre hipòtesis quan mirem d’explicar el perquè: avui es documenten situacions que abans existien però romanien invisibles; ens arriben alumnes que unes dècades enrere s’haurien quedat pel camí; hi ha un excés de diagnòstics de trastorns psíquics; o bé aquests trastorns han augmentat. Si trieu i remeneu, trobareu bibliografia que defensa qualsevol de les quatre idees. Evidentment, cada cas individual té un origen que segur que preocupa els pares, però és l’acumulació de casos allò que ens fa reaccionar.

Què els passa als adolescents d’avui? Per què arreu del món s’han disparat les depressions i les angoixes, i molts presenten aquesta manca de socialització? L’explicació que ha circulat és l’efecte de la pandèmia, però aquí al nord les escoles van estar tancades durant poques setmanes, i mai no hi va haver confinaments ni vam portar màscara mentre fèiem classe. Cal per tant mirar cap al mòbil, i hi ha molts joves que parlen d’una ruptura: una vida innocent abans que els donessin el trasto (que evidentment desitjaven), i una complexitat infinita que han d’aprendre a gestionar d’un dia per l’altre, sense ajuda d’uns adults ignorants, ni les eines que et dóna la maduresa. Una paraula fora de lloc et pot dur a l’ostracisme social o a rebre un atac massiu, i no és estrany que molts es refugiïn en la paràlisi. Mentrestant l’algoritme et proveirà d’un confort que pot ser tòxic.

Una altra escola de pensament diu que els ho hem fet massa fàcil o, més ben dit, que hem eliminat molts dels reptes de la infantesa, i per tant els hem robat molts dels moments en què havien de prendre sols una petita decisió. Hem buscat sempre que no s’avorrissin –de fet, hem convertit la primària en un joc–, i davant d’un conflicte no els hem dit que havien de callar i fer el que tocava, sinó que els hem empès a explorar les emocions. I potser m’equivoco, però puc intuir quins dels meus alumnes menjaven a taula amb una pantalla i quins havien de seguir les converses dels adults.

Tot i això, el gran problema que detecto no són els anys d’institut, sinó el que vindrà després, perquè no estan aprenent les eines que necessitaran. Els amics que són professors d’universitat ja em parlen de situacions extremes, estudiants que s’angoixen si han de parlar amb ells, o que són incapaços de sortir de l’habitació i anar a classe. Una amiga que treballa en una gran multinacional tecnològica m’ho deia fa poc: “Quan hem de contractar algú de menys de vint-i-cinc anys ja ens posem a tremolar.” El tòpic als Estats Units és de presentar-se a l’entrevista de feina amb un dels pares.

Potser sóc jo el que vaig equivocat i de fet no passa res. Alguns em diuen que m’he fet gran, però per què no estava preocupat pels meus alumnes fa quatre o vuit anys i ara sí? La ruptura la veu molta gent. Avui em sap greu, però acabaré l’article sense donar-vos cap resposta.

La Generalitat de Catalunya ha lliurat les Creus de Sant Jordi d’enguany en un acte institucional a la sala oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). L’esdeveniment ha estat presidit pel president de la Generalitat, Salvador Illa, el president del parlament, Josep Rull, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar.

Han rebut el guardó l’escriptora Mercè Ibarz, la cineasta Carla Simón, el filòleg Isidor Marí, el biòleg Ramon Folch, la periodista Rosa Maria Calaf, l’ex-conseller Joan Saura, l’artista audiovisual Eugènia Balcells, la investigadora Montserrat Baiget, l’alpinista Josep Manuel Anglada, el biòleg Ramon Folch, el geòleg Josep Maria Mata-Perelló, l’òptic optometrista Manuel Roure, la pedagoga Mireia Montané, el pagès i ex-coordinador d’Unió de Pagesos, Joan Caball, el músic i gestor cultural Marc Lloret, dramaturga Lluïsa Cunillé, el director d’orquestra Josep Pons i l’empresària Laura Roigé.

Mercè Ibarz: “Mirar l’art ens ajuda a mirar el món”

També l’han rebut algunes figures que han causat polèmica pel seu marcat espanyolisme com l’actriu Loles León, el president del Grupo Planeta, José Creuheras i el fundador i president executiu de Prensa Ibérica, Francisco Javier Moll.

Illa denigra la Creu de Sant Jordi condecorant l’espanyolisme mediàtic

La periodista Rosa Maria Calaf ha parlat en representació dels premiats i ha fet una crida a lluitar contra la desinformació: “Vivim una construcció social basada en la contundència de les opinions i a l’abisme de les emocions. Els periodistes independents que som el nervi sensible de la societat els volen substituïts per predicadors i esvalotadors digitals”.

En aquesta línia, ha advertit del risc que el fanatisme ocupi el relat i que la polarització destrueixi el diàleg social. Finalment, ha demanat a la societat que respecti a la gent gran: “Una societat que esborra a les persones grans és injusta i és molt poc intel·ligent. L’edat no és una càrrega, és un actiu social”.

A banda, el secretari general de la Unió per la Mediterrània, Nasser Ahmed Kamel, ha parlat en representació de les entitats premiades i ha agraït el premi. En un discurs pronunciat en anglès, ha destacat el paper de la ciutat de Barcelona com a punt d’unió de la mar Mediterrània i ha demanat a totes les organitzacions presents que continuïn treballant per construir un món que “mai perdi de vista la humanitat de cada persona”.

Les entitats premiades han estat la companyia teatral la Cubana, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), el grup de música Sabor de Gràcia, el Centre de Titelles de Lleida, el Col·legi d’Enginyers de Camins, la Federació dels Tres Tombs de Sant Antoni de Barcelona, la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls, l’Institut Jaume Huguet de Valls, la Unió per la Mediterrània, i la Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Vic.

Sicus Carbonell (Sabor de Gràcia): “La rumba catalana s’ha considerat un gènere menor”

L’acte ha comptat amb les actuacions musicals de Mishima, que ha interpretat la cançó “Qui més estima” i Maria del Mar Bonet, que ha cantat “El pi de Formentor”.

La delegació russa que ha viatjat a Istambul per emprendre converses de pau amb Ucraïna ha endarrerit la reunió fins demà, segons informa l’agència de notícies russa TASS, que cita una font propera a l’organització de les negociacions. En un principi la cimera s’havia de produir avui, i el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, havia reptat el seu homòleg rus, Vladímir Putin, a trobar-se cara a cara amb ell. Putin, però, ha rebutjat assistir-hi, i la delegació que ha viatjat a Turquia no és considerada d’alt nivell pels EUA, que han fet de mediador per aconseguir l’acostament entre els dos països en guerra.

El secretari d’Estat dels EUA, Marco Rubio, ha assegurat que el nivell de la delegació russa “no és certament indicativa” d’un avenç significatiu en les converses de pau, per bé que ha desitjat estar “equivocat al cent per cent”. Sobre això, no ha descartat que finalment hi hagi d’haver converses al màxim nivell entre Rússia, que menysté Zelenski com a interlocutor, i els EUA, un màxim nivell que podria implicar una trobada entre Donald Trump i Putin. Precisament, i sense descartar una trobada d’alt nivell, el mateix president dels Estats Units ha avisat que no hi haurà avenços fins que ell es reuneixi amb el dirigent rus.

A primera hora de la tarda, Ucraïna ha anunciat que seuria a la taula de negociació amb Rússia, per bé que també hi ha enviat una delegació de menys rang per l’absència de Putin i de dirigents russos rellevants. Zelenski ha criticat en una roda de premsa des de Turquia la falta d’alts càrrecs amb “poder de decisió” en la delegació russa, però ha assegurat que està preparat per negociar directament amb els russos si donen senyals de voler pactar un alto-el-foc, i que es quedarà a Turquia fins demà.

Aquestes darreres hores ha esclatat un escàndol de presumpte frau a la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), arran de la investigació de l’Oficina Antifrau contra entitats encarregades de concedir les prestacions que la Generalitat atorga a joves ex-tutelats i fer-ne el seguiment. A La tertúlia proscrita hem parlat amb un tècnic de prestacions, amb el nom fictici de Roger, un testimoni protegit per l’Oficina Antifrau, que treballava a la Fundació Resilis, un d’aquests organismes del tercer sector, i que va denunciar els fets.

Tal com ha explicat, el Roger va entrar a treballar el setembre del 2023 al SEVAP de Girona, un servei que valora, acompanya i fa el seguiment de les prestacions econòmiques que sol·liciten a les persones joves tutelades i extutelades. No va ser fins al gener del 2024 que va veure les primeres irregularitats. Li va arribar un cas d’un jove que constava que vivia en un pis de la fundació –per tant, l’empresa cobrava de la DGAIA per aquesta plaça residencial– i alhora cobrava una prestació de jove extutelat, però en realitat tenia feina i vivia a València i, en conseqüència, no tenia dret a cap ajuda. Era, doncs, una plaça fantasma. En Roger va lliurar un informe explicant-ho, però la seva coordinadora l’hi va refusar. De fet, el problema sorgeix quan la coordinadora de la SEVAP, la cap d’en Roger, li va prohibir que fes aquests informes. Ja que aquests informes deixarien en evidència que Resilis, quan tenien els joves als seus pisos havia fet malament la seva feina. Per això la coordinadora li va dir que el refès. “Si la feina és emblanquir irregularitats anem apanyats… I és sistèmic, en un passat i en un futur. Em vaig sentir atrapat, què he de fer?”, ha dit.

El segon fet va passar més o menys en aquell moment, quan un jove el va alertar que hi havia molts coneguts que estaven en pisos de la fundació, però que en realitat treballaven, i per tant hauria d’haver aportat un copagament. En tots aquests casos, l’empresa cobrava tot l’important de la plaça residencial a la DGAIA.

En Roger va enregistrar una conversa amb la coordinadora, en què ell li deia “També són els nostres impostos. Això és malversació de fons”. La resposta de la seva coordinadora “Sí, sí, ja ho sé”. Fins i tot hi ha un moment de la conversa que li diu: “Haurem de fer molta feina bruta”. En la tertúlia, el Roger ha explicat que el va sorprendre la normalització que es feia de tot plegat. “El problema és que tot això té un impacte per aquests joves. Es preocupen més per pagar un preu per mòdul, i per blanquejar un conjunt d’irregularitats, que per protegir aquests joves”.

El Roger va decidir denunciar-ho els seus caps, però lluny de fer-li cas, va començar a patir assetjament a la feina. Més tard, va fer arribar la denúncia a la DGAIA, que tampoc no va fer cap mena de cas de les denúncies i les van negar. “Ho vaig denunciar, i la DGAIA em va dir que no havia detectat cap irregularitat. Són uns negligents”, diu en Roger. També va fer arribar a la denúncia a l’Oficina Antifrau i a la Sindicatura de Greuges que sí que hi han vist irregularitats. Per això, actualment és un testimoni protegit per l’Oficina Antifrau.

La DGAIA és l’organisme que promou el benestar dels infants i adolescents en alt risc de marginació social. Té l’objectiu de contribuir al seu desenvolupament personal i s’ocupa de protegir-los i tutelar-los. Malgrat que té una dotació pressupostària, no presta els serveis, sinó que subcontracta entitats del tercer sector.

L’Oficina Antifrau investiga una presumpta xarxa de frau en entitats encarregades de concedir –i fer-ne el seguiment– les prestacions que la Generalitat atorga a joves ex-tutelats que encara estan sota el paraigua de la DGAIA. Concretament, investiga l’activitat de la Fundació Resilis i de l’UTE Fundació Mercè Fontanilles-Fundació Resilis, que s’encarreguen de seguir i valorar les prestacions econòmiques per a aquests joves.

A més, l’any passat, la Sindicatura de Comptes va detectar unes quantes disfuncions comptables en els contractes a empreses que havien de prestar el servei als centres d’acollida de menors. Segons l’informe del període 2016-2020, la DGAIA va prorrogar uns quants contractes sense haver signat cap document de pròrroga, tot i que es van continuar prestant els serveis. També es va fer servir reiteradament el procediment d’emergència en la contractació dels serveis el 2017 i el 2018, per bé que no es complien els motius recollits legalment.

L’informe explica que als centres de la mostra la despesa reconeguda per la DGAIA fou superior a la despesa contractada: el 2016 la va superar de 774.283 euros; el 2017, de 5,26 milions; i el 2018, d’11,80 milions.

Tema: parells o senars - Lloc: Local de l'Agrupació Fotogràfica d'Arenys de Mar