El jutjat mercantil número 5 de Barcelona ha desestimat la demanda contra Francesc Rubiralta, ex-administrador del grup Celsa, per la gestió d’un crèdit “intragrup” de més de 469 milions d’euros. Segons la sentència, no hi ha hagut cap conducta il·lícita ni cap dany patrimonial derivat d’aquesta operació financera.

La demanda, presentada pels actuals propietaris de l’empresa, sostenia que Rubiralta hauria d’haver reclamat el crèdit entre els anys 2020 i 2022. Però el jutjat ho ha considerat incoherent, atès que, segons que recull la resolució, aquesta mateixa estratègia financera va ser “coneguda, dissenyada i/o promoguda” per ells mateixos. El magistrat ha constatat que els diners eren “inexigibles” des de l’origen i que aquesta condició era coneguda per tots els òrgans socials. De fet, el crèdit s’havia prorrogat tàcitament durant anys sense que mai se’n reclamés el retorn.

En el judici, fet el 16 de juny, Rubiralta va declarar que les empreses patrimonials familiars només tenien com a actius accions de la companyia, i que, per tant, no podien tornar els 504 milions prestats a Inversiones Pico Espadas SA, empresa de la seva família i propietària de Celsa. La defensa va recordar que el crèdit es va concedir abans que ell assumís la presidència de l’empresa, l’any 2010, després de la mort sobtada del seu pare.

La sentència assenyala que les dues reestructuracions financeres que van dur a terme els actuals propietaris de Celsa, el 2017 i el 2023, ja partien de la premissa que aquest crèdit no tenia valor real ni econòmic, i que no n’havien exigit mai el cobrament.

Segons el magistrat, el crèdit “presentava des del seu origen un caràcter patrimonial essencialment teòric o nominal, sense correspondència amb una expectativa raonable de cobrament o recuperació”. A més, remarca que aquesta situació era sabuda i acceptada per tots els agents implicats, incloent-hi creditors, òrgans d’administració i les mateixes societats, tant les deutores com les creditores.

Per tot plegat, la resolució conclou que Rubiralta no va vulnerar els seus deures de diligència ni de lleialtat com a administrador, i que no s’ha demostrat cap perjudici econòmic per a la societat. Tampoc no hi veu cap conflicte d’interès ni cap actuació dolosa o negligent.

La Generalitat preveu que el servei nocturn de Metrovalencia, que es va suspendre a conseqüència dels efectes de la gota freda, es recuperi a partir de l’agost vinent, amb circulacions de metro i tramvia les nits dels divendres i dissabtes i festius fins a les 3.00 de la matinada. Ho ha anunciat el conseller d’Infraestructures, Vicente Martínez Mus, en una visita al nou edifici de l’estació de Paiporta, una de les localitats més afectades.

Aquest anunci arriba un dia abans que el servei de metro es restableixi per complet a la zona zero a partir d’aquest divendres, amb la reobertura del tram València Sud-Castelló i la nova estació ja operativa a Paiporta.

Després de la gota freda, el servei de tramvia es va restablir en dues setmanes i, a principis de desembre, el 80% dels usuaris de Metrovalencia van recuperar la connectivitat. Abans de Nadal es va reobrir un tram de la línia 2 a Paterna, després del que el 18 de febrer es va recuperar València Sud com a bescanviador bus-metre per a millorar les freqüències.

Després de la rehabilitació del tram València Sud-Castelló, els trens tornaran a circular amb les mateixes freqüències de pas que abans de la catàstrofe.

Un jutjat de Barcelona ha condemnat la plataforma Glovo a regularitzar 3.572 repartidors que hi treballaven com a falsos autònoms entre el 2015 i el 2018, en concloure que existia una relació laboral per compte d’altri. La sentència, emesa pel jutjat social número 11 de Barcelona, respon a una demanda presentada per la Tresoreria General de la Seguretat Social el maig del 2019, arran d’una acta d’infracció oberta per Inspecció de Treball uns mesos abans.

Aquesta resolució judicial és la més rellevant fins ara en el litigi sobre el model laboral de les plataformes de repartiment, pel nombre d’afectats. Contra la sentència, es pot presentar recurs de suplicació davant la sala social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

Segons el magistrat, els repartidors no treballaven segons els seus propis criteris organitzatius, sinó que seguien de manera estricta les directrius de Glovo. L’empresa decidia el preu dels serveis, la forma de pagament i la remuneració. A més, els treballadors no cobraven dels clients, sinó directament de la plataforma, que era qui es beneficiava de la seva feina. Tampoc no tenien cap vinculació directa amb els comerços ni amb els clients, i es limitaven a executar encàrrecs sota condicions fixades per l’empresa.

El president Illa, UGT i l’ex-responsable de CCOO a Catalunya abracen Glovo, acusada de càrtel, en la vigília d’un nou judici

El jutge subratlla que la infraestructura essencial per fer la feina era l’aplicació desenvolupada per Glovo, que connectava comerços i clients. Aquesta eina era el nucli del servei, atès que els repartidors no disposaven de mitjans propis significatius per treballar de manera independent. A més, remarca que l’empresa fixava tots els aspectes del servei —la forma, el preu, les condicions de pagament i el control de qualitat— i n’exercia una supervisió constant mitjançant algoritmes, sistemes de valoració i geolocalització.

La sentència es fa pública pocs dies abans que Glovo, que ara és propietat de la multinacional alemanya Delivery Hero, activi un nou model laboral a l’estat espanyol. A partir de l’1 de juliol, els seus repartidors passaran a ser contractats. Paral·lelament, la setmana passada Glovo va afrontar un judici arran d’una demanda de Just Eat per competència deslleial.

Creixem més de pressa que l’estat espanyol i la zona euro per l’impuls de l’ocupació estrangera, l’activitat que origina el turisme estranger, la resiliència industrial i exportadora i la recuperació dels salaris reals, segons la “Memòria Econòmica de Catalunya 2024”.

Des que començà la recuperació, el 2021, l’economia catalana acumula més dinamisme econòmic que Espanya i la zona euro. El primer trimestre del 2025, el PIB de Catalunya és d’un 9,7% superior al del quart trimestre del 2019, i supera el 8% d’Espanya i el 5,8% de la zona euro. Amb aquesta bona notícia s’obria la presentació de la “Memòria Econòmica de Catalunya 2024” aquest matí a la Llotja de Mar, publicada per les cambres de comerç de Catalunya.

D’una banda, l’estat espanyol ha encapçalat la creació d’ocupació a la zona euro (el 25% del total), tot i que té un pes econòmic tan sols de l’11% (Catalunya hi ha contribuït en un 5%, essent només el 2% del PIB). D’una altra banda, Catalunya i Espanya capitanegen els grans països de la zona euro en augment de la productivitat real per hora treballada durant el període 2021-2024 (per sobre del 2%, en contrast amb la zona euro, on cau d’un 1,2%).

Segons que em comenta Carme Poveda, directora de la memòria, aquest punt, probablement, és el més important de tot allò que ha passat a l’economia catalana durant el 2024. Amb dades de l’Eurostat, l’augment de productivitat real per hora treballada a Catalunya i Espanya, a partir de l’any 2022, supera la mitjana de la zona euro, i permet de reduir la distància que ens en separa. Alhora, se situen al capdavant dels grans països de la zona euro en augment de la productivitat per hora treballada entre el 2021 i 2024. En aquesta línia, destaca “la inversió en R+D de les empreses catalanes, que ha experimentat un creixement extraordinari el 2021-2023, amb un augment acumulat de gairebé el 60% en tres anys, fins a una xifra històrica de 3.480 milions d’euros, probablement pels efectes dels fons europeus”.

El ritme de creixement global de l’economia catalana és degut a quatre motors que han funcionat molt bé. En un context de debilitat econòmica europea i de conflictes geopolítics, han mostrat un gran dinamisme. El primer que assenyala la memòria és el fort dinamisme de l’ocupació, sostingut per la immigració. Aquest fet ha estat possible gràcies a l’augment de treballadors estrangers. La població nascuda a l’estranger ha estat el 85,5% dels nous ocupats l’any 2024, per sobre de molts països europeus, amb l’excepció d’Alemanya. De resultes d’això, la població ocupada nascuda a l’estranger ja era el 29% del total a Catalunya el 2024, per sobre del 22% d’Espanya i el 17% de la zona euro.

Sobre aquest punt, Poveda em destaca un fet diferencial respecte d’anys anteriors. “Si mirem quins sectors han influït més en el creixement de l’ocupació, veiem que el primer és l’hoteleria i la logística, amb un 50%, però el 34% ha anat a sectors de les TIC, cosa que demostra que els estrangers que vénen no són tan sols mà d’obra barata, sinó que comença a venir gent preparada i s’ocupa en sectors d’alt valor afegit. Això fa que tinguem un creixement de l’ocupació bipolar. Per una banda, en els serveis tradicionals i, per una altra, a nivells d’alta tecnologia. Caldrà equilibrar-los i mantenir-ne el ritme. Em sembla un pas endavant molt interessant.”

El segon motor ve d’un turisme estranger de més qualitat. El que s’allotja en hotels ha assolit un nou rècord; en canvi, el turisme català i espanyol va recular el 2024. En conseqüència, els viatgers estrangers allotjats en hotels assoleixen un màxim històric del 65% sobre el total. Aquest turisme estranger impulsa una oferta hotelera de més qualitat, perquè el percentatge de turistes allotjats en hotels de 4 i 5 estrelles ha augmentat aquests darrers anys, fins a assolir un màxim històric del 56% del total. Això significa que deixen més diners a casa nostra.

El tercer impuls ve de les exportacions i la indústria catalana, més resilients que no a la zona euro. D’una banda, la quota de les exportacions catalanes sobre les de la zona euro ha pujat aquests darrers dos anys fins a un màxim de l’1,9% el 2024. Per una altra banda, la indústria catalana també ha tingut un comportament força més positiu aquests dos darrers anys (+9,1%) que no pas al conjunt de la UE, on ha retrocedit (-1,7%). En aquest últim aspecte, la situació preocupant de la indústria alemanya i francesa hi té molt a veure.

I, finalment, però no menys important, l’informe apunta que els salaris reals es recuperen lleugerament fins a nivells del 2019, cosa que ha permès de sostenir el consum privat, juntament amb la creació d’ocupació. Ara, quan es compara amb el 2019, solament han augmentat d’un 0,5%. És a dir, els salaris reals pràcticament no han augmentat aquests darrers cinc anys. Aquest és un punt complicat, i no es pot prendre globalment, perquè s’observen diferències molt significatives per sectors. A les TIC el salari real ha augmentat d’un 5,1% entre el 2019 i 2024; en canvi, ha retrocedit a la indústria (-0,4%), la construcció (-2%) i en alguns serveis, com el turisme (-1%).

Malgrat la millora observada, el gran envit de l’economia catalana continua essent el de millorar la productivitat. Com es pot fer? Poveda assenyala tres grans eixos d’actuació per a millorar-la. El primer és augmentar la dimensió empresarial i la inversió productiva, entre altres coses, eliminant traves burocràtiques i normatives que en limiten el creixement. En segon lloc, fer convergir la inversió en R+D empresarial amb la mitjana europea. “Caldria actuar per a donar continuïtat al ritme de creixement actual de la inversió, una vegada acabats els fons Next Generation el 2026”, insisteix. I, finalment, ajustar millor l’oferta i la demanda de treballadors en el mercat laboral. Aquest és el gran problema en què es troben avui milers d’empreses que no poden cobrir les necessitats pròpies, malgrat l’enorme xifra de desocupats que hi ha i de què hem parlat tantes vegades… i en continuarem parlant.

En definitiva, un treball molt interessant de les cambres catalanes que enguany aporten dades noves i molt interessants per al futur de la nostra economia. Unes dades que, a tots els qui seguim al dia a dia la conjuntura del país, de vegades se’ns escapen, perquè es necessita una certa profunditat de visió, que tan sols pot aportar l’anàlisi d’un període més llarg.

El Servei de Protecció de la Natura (Seprona) de la Guàrdia Civil ha obert diligències d’investigació penal arran d’un suposat cas de maltractament animal a l’Alcora (l’Alcalatén), que afecta més de quaranta gossos. Així ho ha informat l’ajuntament del municipi, que va detectar els fets i va intervenir-hi inicialment.

Segons el consistori, els animals es trobaven en condicions extremes: desnodrits, infestats de paràsits, amb ferides greus i reclosos en espais completament insalubres, sense prou aigua ni menjar. Davant la gravetat de la situació, l’ajuntament va obrir un expedient administratiu sancionador amb una multa de 51.000 euros i en va traslladar tota la informació a la Guàrdia Civil.

La investigació ha passat ara al Seprona de la Comandància de Castelló, que s’encarrega de casos vinculats a la protecció animal i el medi. La regidoria de Protecció i Benestar Animal ha col·laborat des del primer moment amb els agents, facilitant informes veterinaris, documentació i dades de la intervenció.

La Federació Espanyola de Futbol (RFEF) ha oficialitzat la destitució de tota cúpula del Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA). Luis Medina Cantalejo, que n’era el president des de feia gairebé quatre anys, ha estat destituït del càrrec, igual que Carlos Clos Gómez (responsable del VAR), Antonio Rubinos Pérez (adjunt a la presidència) i els vice-presidents Vicente Lizondo Cortés, Bernardino González Vázquez i José Luis Lesma López.

El relleu en la cúpula de l’arbitratge es produeix després d’una temporada convulsa amb pressions constants del Reial Madrid, especialment a través de la seva televisió. La RFEF ha comunicat que el 2 de juliol vinent presentarà públicament la nova estructura del CTA.

En canvi, aquesta purga no ha afectat l’arbitratge de les competicions femenines. Yolanda Parga, que n’és responsable d’ençà del 2022, no apareix entre els cessaments.

Parga, que formava part de l’equip de treball del destituït Medina Cantalejo, va ser una àrbitra molt reconeguda i pionera en el futbol estatal, arribant a exercir com a assistent en partits de la segona divisió masculina. Ara bé, també és la parella sentimental reconeguda de Carlos Megía Dávila, ex-àrbitre de primera divisió i actualment delegat arbitral del Reial Madrid.

L’any passat, el president de la RFEF, Rafael Louzán, ja va elegir Parga com a substituta del mateix Medina Cantalejo com a representant del CTA a la junta directiva de l’entitat.

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol (TC) que valida la llei d’amnistia vinculada al procés d’independència de Catalunya que ara fa un any va entrar en vigor és històrica, és bona per a força gent i té una intencionalitat política enorme. És històrica perquè, per primera vegada, aquest tribunal aclareix que les amnisties són constitucionals per més que la constitució espanyola no en parli, sempre que hi hagi una raó d’excepcionalitat que les justifiqui. I aquesta és la gran qüestió que resol el TC de Cándido Conde-Pumpido, el de la majoria afí al PSOE; perquè és el preu a pagar per amnistiar centenars de persones que van ser víctimes de la repressió contra el procés d’independència durant més d’una dècada. El TC afí al PSOE ha fet possible una amnistia que sempre ha tutelat, perquè era la seva amnistia, no pas la dels dirigents independentistes. I la prova més crua, més dura, és que, malgrat aquesta sentència històrica, els principals dirigents polítics del Primer d’Octubre difícilment seran amnistiats. 

El fet que el TC hagi avalat la constitucionalitat de la llei d’amnistia és un fet objectivament bo, perquè se’n beneficien moltes persones represaliades que han patit durant anys una angoixa i un neguit per l’amenaça de conseqüències penals que ara poden enterrar definitivament. Si la llei és constitucional, les amnisties concedides fins ara també ho són; i els jutges que fins ara han fet el ronso i han adormit els arxivaments de les causes, tot esperant el vist-i-plau del TC, ara ja tindran una excusa menys, i de molt pes, per no fer-ho. Segons les dades recollides tant per Òmnium com per Alerta Solidària, encara hi ha desenes de casos pendents de resolució, ja sigui perquè els tribunals que els van arxivar els han deixats en suspensió per diferents motius, o simplement perquè hi ha hagut silenci judicial (en setanta-cinc casos), o perquè no es té constància que hi hagi hagut tramitació de l’amnistia (més de tres-cents casos). 

És una llei que ja beneficia molta gent, tot i que no prou, sobretot per un problema greu de desobediència judicial. Però aquests beneficis innegables per a una part dels represaliats han tingut un cost polític. Quan l’independentisme va començar a reivindicar l’amnistia (entre el 2018 i el 2021), la vinculava a l’exercici del dret d’autodeterminació, i la plantejava com un reconeixement per part de l’estat espanyol d’uns excessos i uns abusos de l’estat de dret per a esclafar el moviment independentista. La llei d’amnistia que va entrar en vigor el juny del 2024 no era això. 

Era un assoliment polític important per part de l’independentisme, inimaginable uns mesos abans; però no era una amnistia en què l’estat reconegués uns excessos més que evidents, constatats i documents per organitzacions internacionals de defensa dels drets humans, d’Amnistia Internacional al Comitè de Drets Humans de l’ONU. Era l’amnistia que el PSOE va decidir que era possible, establint-hi uns límits, unes línies vermelles que venien definides per allò que el Tribunal Constitucional de Conde-Pumpido podria acceptar. I ara, avui, ho hem vist. I d’una manera molt descarada en el text definitiu de la sentència, que encara no ha estat difós oficialment però que VilaWeb ha pogut llegir.

La llei d’amnistia ja establia, en el preàmbul, una equiparació entre repressors i represaliats, quan parlava “d’uns fets que van implicar una tensió institucional que va donar lloc a la intervenció de la Justícia [en majúscula] i una tensió social i política que va causar la desafecció d’una part substancial de la societat catalana envers les institucions estatals”. Els autors de la llei cercaven la manera de superar el filtre del TC, amb una referència clara al concepte de la “convivència” que recull la constitució espanyola. 

I han reeixit. El TC respon al recurs del Partit Popular contra la llei d’amnistia que aquesta llei no és pas arbitrària, que està justificada perquè hi ha “el pressupòsit d’excepcionalitat”. I és ben il·lustratiu aquest fragment de la sentència: “Els fets viscuts en aquell període constitueixen un cas paradigmàtic de què significa una crisi política i constitucional, en la mesura que es qüestionava la supremacia de la constitució i la unitat de l’estat, a més de la integritat del subjecte polític de la sobirania –el poble espanyol–, la forma d’estat i de govern. El Tribunal Constitucional, a instàncies del president del Govern de la Nació [sic], va haver d’intervenir en defensa de la constitució per suspendre i anul·lar actes i lleis de la comunitat autònoma de Catalunya. A aquest efecte, amb la llei orgànica 15/2015, per a l’execució de les resolucions del Tribunal Constitucional com a garantia de l’estat de dret, es va atribuir al Tribunal potestats executives per garantir el compliment de les seves resolucions per part d’autoritats i institucions autonòmiques arran —deia l’exposició de motius de la llei— de ‘les noves situacions que pretenen evitar o eludir aquesta efectivitat’.”

Continua així: “Així mateix, aquests fets van donar lloc a l’obertura de processos penals i sancionadors per exigir responsabilitats als qui van cometre actes il·lícits, alguns dels quals encara són en tràmit i pendents de decisió de les autoritats competents. A més, aquesta crisi constitucional va generar una fractura social profunda a Catalunya, que va afectar greument la convivència ciutadana, va donar lloc a antagonismes extrems, va dividir la societat i, en definitiva, va erosionar el teixit social i l’estabilitat política a Catalunya i a la resta de l’estat espanyol.”

És a dir, el TC aprofita la sentència no tan sols per a validar la llei, sinó per a delimitar-la políticament. I ho fa prenent-se aquesta llicència, en què deixa ben clar que no es critica ni se censura de cap manera l’actuació dels òrgans de l’estat contra l’independentisme com a represàlia pel procés. Per si encara hi hagués cap dubte, un altre paràgraf de la resolució que és demolidor: “Amb l’aprovació de la llei d’amnistia, la comunitat política no altera la valoració negativa que li mereix la conducta amnistiada —abstractament considerada— ni modifica el seu judici general del retret penal. Estima, més aviat, que aquesta mena de conducta ha de continuar essent castigada, però pretén d’excloure’n la sanció penal en un determinat context que es considera excepcional.”

Ara, és ben cert que l’enfocament polític d’aquesta llei d’amnistia manté vives les demandes contra la sentència del Tribunal Suprem contra els dirigents de l’1-O al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Perquè no hi ha hagut cap reparació efectiva a les víctimes de les violacions de drets fonamentals, atès que no han estat reconegudes com a tals. I encara té més sentit aquesta demanda pel fet, precisament, que els demandants són una part dels afectats per la desobediència del Suprem a aplicar-los l’amnistia. 

D’un punt de vista pràctic, aquest és el principal problema d’una llei d’amnistia que ja té un aval constitucional: que hi ha un poder de l’estat espanyol, el judicial, que es nega a aplicar-la. Com pot ser que un tribunal denegui l’amnistia a l’Adri de Badalona, per a qui demanen sis anys de presó per diversos delictes vinculats a una protesta contra un sindicat ultra de policies que volia homenatjar i glorificar els policies espanyols que van agredir els votants de l’1-O? Com pot ser que li ho denegui tot argumentant que els fets no tenen a veure amb el procés d’independència? I com pot ser que el Suprem denegui l’amnistia als dirigents del procés condemnats o perseguits per malversació, si la voluntat del legislador és ben clara en aquest sentit tant en l’exposició de motius com en l’articulat? El problema és que el Suprem sempre hi tindrà la darrera paraula, tant en el cas de l’Adri com en el de Puigdemont; els tindrà segrestats, a ells i a la llei. Per més constitucional que sigui. 

El Tribunal Suprem espanyol ha desestimat el recurs presentat per Toni Comín contra la decisió de la Junta Electoral espanyola (JEC) de declarar temporalment vacant el seu escó a l’Eurocambra, després de no haver comparegut al congrés espanyol per jurar o prometre la constitució.

El tribunal també rebutja de plantejar la qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), com demanava Comín, amb l’argument que aquest requisit s’ha aplicat de manera “pacífica” durant més de vint anys, sense més controvèrsies que la plantejada pel diputat de Junts.

Comín, que es va presentar a les eleccions europees del 9 de juny del 2024 com a integrant de la coalició Junts i Lliures per Europa, va ser proclamat eurodiputat electe per la mateixa junta. Tanmateix, la JEC el va convocar, com a la resta de candidats elegits, a un acte públic per fer l’acte d’acatament de la constitució espanyola, requisit que no va complir perquè és a l’exili per l’ordre de detenció que Pablo Llarena manté activa malgrat la llei d’amnistia. Com a conseqüència, la JEC el va excloure de la llista d’eurodiputats que va enviar al Parlament Europeu i l’escó va ser declarat vacant temporalment.

Toni Comín: “Que s’aixequi l’ordre de detenció i jo pugui anar a Madrid a prometre la constitució”

Davant d’aquesta decisió, Comín va presentar un recurs davant el Suprem i va demanar que elevés una qüestió prejudicial al TJUE, al·legant que la JEC pretenia privar-lo il·legalment de la condició de diputat electe per motius polítics. A més, considerava que se li havia vulnerat el dret a la llibertat de pensament recollit a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, atès que l’acatament equivalia a un acte d’adhesió ideològica.

Tanmateix, el Suprem espanyol ha refusat tots els arguments. Ha argumentat que l’obligatorietat d’acatar la constitució no és una decisió discrecional de la JEC, sinó que és prevista per la llei orgànica del règim electoral general espanyol, que estipula la suspensió de les prerrogatives dels electes fins que no compleixin el tràmit. A més, el tribunal diu que la declaració de vacant no significa perdre l’escó, sinó una suspensió temporal, que es pot revertir tan bon punt es compleixi el tràmit.

En la mateixa línia, la sentència rebutja que l’acte de jurar o prometre la constitució impliqui cap adhesió ideològica. Segons diu, es tracta només d’un acte formal de respecte al marc legal vigent.

Finalment, el Suprem desestima el recurs contenciós administratiu i condemna Comín a pagar 4.000 euros en concepte de costes judicials.

La jutgessa que instrueix el cas Negreira, sobre els pagaments del Barça a l’ex-vice-president del Comitè Tècnic d’Àrbitres espanyol (CTA), José María Enríquez Negreira, ha citat a declarar com a testimonis el president del club, Joan Laporta, i els ex-entrenadors Luis Enrique i Ernesto Valverde.

La titular del jutjat d’instrucció 1 de Barcelona, Alejandra Gil, ha acceptat les peticions de la fiscalia. Considera que aquests testimonis són necessaris, d’acord amb l’escrit que va fer el ministeri fiscal el mes de maig, en què destacava que les seves declaracions eren especialment rellevants per a la investigació.

Laporta, que actualment viu la seva segona etapa al capdavant del Barça després d’haver-lo presidit entre el 2003 i el 2010, ja havia estat encausat anteriorment pel jutge Joaquín Aguirre, però l’Audiència de Barcelona el va exculpar.

Tot i això, la fiscalia creu que la seva declaració és imprescindible per aclarir els motius dels pagaments fets a les societats instrumentals que gestionaven els Negreira, com Dasnil 95, Nilsad SPC i Soccercam SL.

Aguirre penja la toga: el final del jutge abusador que es va creure el salvador d’Espanya

Luís García Terán, actual secretari general del CNI, ha negat que Abdelbaki es Satty, l’imam de Ripoll cervell dels atemptats de Barcelona i Cambrils, rebés cap pagament en contraprestació per la seva relació amb el CNI. A l’abril, el diari ABC va publicar que en el moment dels atacs Es Satty era confident del CNI i que cobrava 500 euros al mes. El diari deia que un “oficial de relació” es reunia presencialment amb ell de manera periòdica, i que aquest agent tenia jeràrquicament per sobre Terán, cap de la Divisió de Contraterrorisme. Arran d’això, Terán ha comparegut a la comissió d’investigació sobre els atemptats que es fa al congrés espanyol, i ha explicat quina relació va tenir el CNI amb Es Satty, per quins motius i fins quan va durar.

“No se li va donar mai diners, i si hi ha una notícia o un reportatge que ho diu… doncs jo li dic que no se li va donar diners”, ha assegurat. En resposta a les preguntes dels diputats, Terán ha negat que Es Satty arribés mai a ser col·laborador del CNI perquè van concloure que ni tenia accés a la informació que cercaven, ni era segur ni fiable. “Mai no se li van pagar ni els 500 euros, ni 40, ni 300, ni 200 per la informació, perquè mai no va donar informació”, ha dit. S’ha remuntat a 2013, quan Es Satty era a la presó per una condemna per narcotràfic i es van fixar en ell perquè havia tingut “contactes indirectes amb persones d’una cèl·lula que reclutava persones per anar a combatre a l’Irac”, i que el CNI volia investigar. “Coneixia les persones. A l’entrevista que li vam fer, com a mínim va reconèixer les vint persones que li vam mostrar amb fotografies”, ha justificat.

Els documents desclassificats del CNI confirmen que va tenir contactes amb l’ex-imam de Ripoll

En aquella època, ha dit, “hi havia una gran quantitat de combatents terroristes estrangers a Europa que anaven a Síria”, cosa que suposava un risc per quan tornaven als països europeus. “Crèiem que podia tenir potencial com a font, per a treballar en benefici del CNI”, ha dit. Arran d’això, el 2013 agents del CNI li van fer seguiments quan sortia de permís de la presó de Castelló, per veure si tenia contacte amb entorns gihadistes o radicals de la zona. L’objectiu, ha relatat, era poder convertir Es Satty en informador i infiltrar-lo en aquesta xarxa de captació de combatents a l’estranger, però ho van descartar “quan vam veure que no podia ser font perquè ni era fiable, ni tenia accés a la informació, ni era segur”.

Tot i això, li van donar un número de telèfon al qual “tenint en compte l’amenaça terrorista del moment, ell podia trucar i dir-nos qualsevol cosa”. “Això ha estat eficaç en altres ocasions”, ha justificat. De fet, ha dit que amb l’amenaça gihadista que hi havia els anys 2013 i 2014 a Europa, “necessitàvem tenir possibilitat d’accedir a informació com fos, i ningú estava en disposició de refusar que una persona ens pogués dir ‘he vist això’ o ‘m’ha passat això'”. Ara bé, ha especificat: “Això no vol dir que sigui informador, ni col·laborador, ni agent, ni res. Si consideréssim que una persona d’aquestes característiques, amb la qual vam parlar tres cops i li vam donar un telèfon, és un informador, un confident o un agent del CNI… N’hi podria haver 150.000 o 200.000.”

Terán ha dit que van parlar per telèfon en ocasions diverses, però la darrera trucada va ser “força abans que comencés la preparació dels atemptats”, que ha situat després del Ramadà del 2017. “Ja no li interessava tenir contacte amb nosaltres”, ha dit.

Contactes telefònics, no presencials

Terán no ha estat capaç de garantir que, en aquesta època, quan ja el van descartar com a informant formal, no hi hagués cap trobada presencial. Però ha dit que si no hi ha cap informe al respecte és perquè, si n’hi va haver, no va donar informació que fos rellevant. “Si hi ha informació d’interès sí que es recull, però si no, ni tan sols se’n fan informes”, ha dit. De totes maneres, ha dit que “el 99,99% de les comunicacions poden haver estat per telèfon, i en van ser molt poques”.

“El 2013 aquesta persona era d’interès per una sèrie de raons. Quan veiem que deixa de ser d’interès, s’estableix un procediment de possibles contactes telefònics per si vol dir alguna cosa més. I aquesta és la documentació que hi ha”, ha dit. Ara bé, un cop es va produir l’atemptat, ha garantit que el CNI es va posar a treballar al respecte ràpidament, i que quan es va saber que havia estat ideat per Es Satty es van posar en contacte amb els Mossos d’Esquadra per a posar-se a la seva disposició: “El primer que vam dir als Mossos va ser que hi havíem contactat a la presó. I vam ser nosaltres els que ho vam dir.”

Terán ha reconegut que no van saber veure que Es Satty podia derivar en l’organització d’un atemptat, i ha en dit que, com que no tenien cap dada objectiva en aquest sentit, la vigilància d’aquella època se centraven en altres possibles amenaces més sòlides. “No som perfectes. El desembre del 2014, després de fer una investigació de més de set mesos sobre aquesta persona no vam trobar cap indici ni informació que ens permetés establir que era una amenaça. A partir del Ramadà del 2017 és quan es comencen a planificar realment els atemptats. Abans, no.” Tot i això, ha dit que a partir dels atemptats del 2017 es van extreure aprenentatges per a evitar les mateixes errades que es van cometre llavors. “No només el CNI, també altres països europeus”, ha dit.

D’altra banda, Terán ha negat que el CNI tingués cap mena de relació en la decisió judicial de suspendre-li l’ordre d’expulsió que tenia vigent.

Barcelona prepara un simulacre per a comprovar com respondria la ciutat en cas d’arribar als 50°C, una situació extrema que, ara com ara, no es preveu, però que es vol anticipar. El simulacre es farà el 2027 en una zona encara per determinar i s’inspira en un exercici similar que es va fer a París l’octubre del 2023.

La tinenta de batlle Laia Bonet ha explicat que, malgrat que no hi ha previsió que Barcelona arribi a temperatures tan altes, cal preparar, executar i avaluar aquest simulacre per definir un protocol d’actuació, mobilitzar la ciutadania i donar resposta davant un escenari climàtic extrem.

Els serveis municipals treballaran durant els dos anys vinents per concretar com s’articularà el simulacre i quins espais de la ciutat s’hi implicaran. L’objectiu és posar a prova la capacitat de reacció de Barcelona, avaluar com afectaria una temperatura tan elevada a infrastructures i comunicacions, detectar punts febles i establir estratègies per a reforçar la resiliència. L’exercici vol comptar amb la participació dels serveis municipals i també d’agents externs, com escoles, residències i empreses.

Una de les 50 accions del pla Calor

El simulacre és una de les mesures més destacades del pla Calor, una estratègia municipal que inclou cinquanta accions per avançar cap a una ciutat més resistent davant l’escalfament. Aquest pla forma part del pla Clima i es presentarà divendres al plenari municipal com a mesura de govern. Disposa d’un pressupost inicial de 111,6 milions d’euros i es desplegarà fins al 2035.

Avui, tot i les protestes de la societat civil i dels grups de l’oposició, l’Ajuntament d’Alacant del PP ha aprovat una declaració institucional impulsada per l’extrema dreta de Vox per a castellanitzar la ciutat. La rèplica de la regidora de Compromís, Sara Llobell, que és gairebé l’única que parla català al ple, ha estat ferma i contundent contra els atacs a la llengua.

Llobell ha ironitzat sobre “un nou intent de revisionisme lingüístic marca de la casa”, en referència a Vox, i els ha acusat de menystenir la realitat jurídica, social i educativa d’Alacant. “Entenem que no els agrade la realitat, però això no la fa desaparèixer. I per més que s’afanyen a tornar als temps de ‘Paquito’ Franco i que tot siga en ‘cristiano’, la gent que parlem valencià i la que, encara que no el parlen, l’estimen, continuarem existint. Mala sort”, ha dit.

Tot seguit, s’ha dirigit al regidor de Vox per etzibar-li: “Jo espere, senyor Ortolà, que quan acabe aquest ple vaja corrent a modificar el seu cognom, que no pot ser més valencià, i a partir d’ara ja no siga Mario Ortolà, sinó Mario Ortolano, ja que estima tant el castellà i odia el valencià.” Això ha suscitat les rialles d’alguns dels presents a la sala.

Després, s’ha dirigit als membres del PP, a qui considera els responsables de tot plegat, i els ha recordat que ja havien fet una consulta lingüística per determinar la llengua base de l’ensenyament als centres educatius. “Els pares i mares d’Alacant ja han triat si volen valencià o castellà, però pareix que no els ha agradat el resultat de la consulta i ara se’l volen botar. Perquè, és clar, quan el poble parla, però no diu el que vostès volen, aleshores ja no és democràcia, és una conspiració pancatalanista o filoterrorista, com diuen en la declaració. Que bonic, el respecte institucional”, els ha etzibat.

La regidora de Compromís ha assenyalat les contradiccions del Partit Popular, que diu que tan sols un 12% dels ciutadans alacantins parlen català, i a casa. “Llavors, quin problema tenen que s’ensenye a l’escola? Si segons vostès, és tan minoritari, quin perill té? No serà que el valencià no molesta pel que és, sinó pel que representa? Identitat, arrelament, autoestima col·lectiva i memòria democràtica. Això, amics i amigues, és el que realment volen arraconar i eliminar”, ha apuntat.

“Aquesta declaració no defensa drets, no protegeix la llibertat amb la qual tant s’omplin la boca vostès sempre demanant. Aquesta declaració ataca la convivència i no busca garantir cap pluralitat, sinó imposar una única visió d’Alacant, la seua. Per tant, i una vegada més, el nostre vot serà en contra. Per responsabilitat, per respecte a la llei i perquè estimar el valencià no és una opció partidista, és una obligació democràtica. I jo continuaré parlant en aquest ple en valencià i amb la cara ben alta”, ha acabat.

El jutjat d’instrucció número 15 de València ha ordenat l’ingrés a presó provisional, comunicada i sense fiança, de l’home detingut per haver causat presumptament l’incendi a la planta de psiquiatria de l’Hospital la Fe, on era ingressat. El foc va causar la mort d’una dona i lesions a uns quants pacients més.

Segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, l’investigat s’enfronta a una causa oberta per un delicte d’incendi amb risc per a les persones, un delicte d’homicidi i, almenys, tres delictes més de lesions. El jutjat no descarta de modificar-ne la qualificació penal més endavant.

Els fets van ser dilluns. Segons les primeres informacions, la víctima va morir per inhalació de fum. La policia espanyola va detenir poc després, al districte de Patraix, un pacient de trenta-quatre anys d’aquesta unitat, que s’havia escapat del centre aprofitant el caos causat per l’incendi.

El Departament d’Educació ha comunicat que el grup estable de docents substituts no funcionarà el curs vinent, tot just un any després d’haver estat creat. Ho ha avançat el diari Ara i ho han confirmat a l’ACN fonts del departament, que remarquen que es deixa en suspens l’acord de govern de l’equip anterior per una qüestió d’optimització de recursos públics.

Fa just un any, Educació va anunciar l’obertura d’un grup fix de substituts amb 2.145 places que tindrien feina garantida per a tot el curs. Un mes després va passar pel consell executiu.

El grup era format per 2.140 docents, 1.357 del cos de mestres i 783 de professors de secundària. Els interessats s’inscrivien en una especialitat i comarca –districte, en el cas de Barcelona– i anaven encadenant les diferents substitucions que sorgien en aquest àmbit. Entre una substitució i una altra, el docent continuava al centre on hagués cobert la darrera baixa, tot i la incorporació del treballador absent.

La titular del jutjat d’instrucció número 3 de Catarroja (Horta Sud), que investiga la gestió de la gota freda, ha sol·licitat a l’Institut de Medicina Legal de València que ampliàs l’informe d’autòpsia d’una de les víctimes mortals per fer-hi constar que estava embarassada de més de sis mesos. L’objectiu és que el fetus puga ser reconegut com a víctima.

Segons la interlocutòria, aquesta dona “albergava una altra vida, una vida humana dependent de la seua mare, que també va morir el 29 d’octubre de 2024”. La jutgessa assenyala que, amb la inscripció al registre civil, el fetus podrà rebre el reconeixement oportú i constar amb el seu nom en el procediment com una de les vides perdudes aquell dia.

Paral·lelament, avui la jutgessa ha dictat una diligència d’ordenació per la qual se cita a declarar, entre els mesos de juliol i setembre, una vintena de persones com a perjudicats per la mort de familiars. També s’hi informa sobre la tramitació d’uns quants recursos de reforma i apel·lació interposats per les parts, segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià.

Justament ahir, la jutgessa de Catarroja va reiterar en una interlocutòria que la xifra de víctimes mortals de la riuada era de 228, incloses les 3 que continuaven desaparegudes i que havien estat declarades mortes judicialment. Els 3 desapareguts són Elizabeth Gil, de 37 anys, desapareguda a Xest quan la riuada es va emportar el cotxe on anava amb la seua mare; Francisco Ruiz, de 64 anys, desaparegut a Montserrat després de salvar els dos néts menors d’edat; i José Javier Vicent, de 56, que va desaparèixer quan circulava per Pedralba amb la seua filla, el cos de la qual fou localitzat a 60 quilòmetres. Si ara es reconeix el fetus, la xifra de morts serà de 229.

El València CF ha tancat l’operació financera que li permetrà d’acabar el Nou Mestalla, un projecte que el club defineix com el més significatiu de la seva història fora de l’àmbit esportiu. Segons que ha anunciat l’entitat, la inauguració de l’estadi és prevista per al 2027 i servirà per a reforçar la competitivitat del club amb noves fonts d’ingressos a llarg termini.

El nou estadi, que aspira a convertir-se en una icona arquitectònica de la ciutat de València, tindrà capacitat per a més de 70.000 espectadors i serà reconegut amb la màxima categoria de la FIFA. Un 10% de les localitats seran seients de categoria Hospitality, pensats per a oferir una experiència de luxe. A més, el club preveu multiplicar els ingressos respecte de l’actual camp de Mestalla, gràcies a un disseny inspirat en els estadis multifuncionals més avançats del món, amb espais per a lleure, restauració i esdeveniments.

El finançament del Nou Mestalla ascendeix a 322 milions d’euros, i s’estructura en dues parts: una emissió de bons a 28 anys per valor de 237 milions i un préstec a 5 anys per 85 milions. Aquest préstec es reembossarà amb els ingressos derivats de la venda dels terrenys de l’antic estadi, una vegada acabada la nova instal·lació.

Segons el València, l’operació no compromet la salut financera del club perquè és un finançament sense recurs, amb condicions favorables i una estructura que garanteix un excedent anual per a cobrir les necessitats del club. L’acord té una qualificació creditícia de grau d’inversió (BBB), atorgada per una agència especialitzada en grans recintes esportius europeus.

L’operació ha estat estructurada amb l’assessorament de Bibium Capital i Addleshaw Goddard, la participació de Beka Titulización i el suport del banc d’inversió Goldman Sachs. També hi ha col·laborat activament la lliga de futbol professional espanyola.

“És una fita històrica per al València”, ha dit el president del club, Kiat Lim, que considera que l’acord reflecteix el compromís a llarg termini amb València i la confiança que el club inspira als mercats financers internacionals.

El Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) ha acordat de mantenir les mesures cautelars sol·licitades per les aerolínies Ryanair i Norwegian contra la multa de 109 milions d’euros imposada pel Ministeri de Consum espanyol pel cobrament de l’equipatge de mà. Ara, condiciona la suspensió del pagament a la presentació d’avals per un valor gairebé equivalent.

Segons una interlocutòria del 19 de juny a la qual ha tingut accés Efe, la sala contenciosa-administrativa fixa que Ryanair haurà de presentar un aval de 110 milions d’euros i Norwegian, d’1,8 milions.

El ministeri també va sancionar Vueling, Easyjet i Volotea per pràctiques semblants. A banda del cobrament de l’equipatge de mà, el Ministeri de Consum espanyol critica aquestes companyies per haver cobrat per la reserva de seients contigus quan es viatja amb menors o persones dependents, per no permetre el pagament d’aquests suplements en metàl·lic i per exigir un pagament addicional si es demana la targeta d’embarcament en paper a l’aeroport.

Equipatge de mà a l’avió: us el poden cobrar?

La Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil ha començat a escorcollar els domicilis de l’ex-presidenta d’ADIF Isabel Pardo de Vera i de l’ex-director general de Carreteres Javier Herrero, tots dos a Madrid. Els escorcolls els ha ordenat el magistrat de l’Audiència espanyola Ismael Moreno, que instrueix part de l’anomenat cas Koldo.

Divendres el jutge del Tribunal Suprem espanyol que instrueix la causa amb aforats, Leopoldo Puente, va demanar a l’Audiència espanyola que valorés si calia investigar els “indicis consistents” contra Pardo de Vera i Herrero per presumptes adjudicacions irregulars a constructores.

La Guàrdia Civil creu que tots dos podrien haver ajudat l’ex-ministre José Luis Ábalos, mitjançant el seu ex-assessor Koldo García, a fer adjudicacions irregulars d’obra pública a canvi de comissions, en el marc de la presumpta trama descoberta per l’UCO.

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha decidit de no reconèixer la vaga convocada per totes les associacions de jutges i fiscals –excepte les afins al PSOE– els dies 1, 2 i 3 de juliol, en protesta contra les reformes judicials anunciades pel govern espanyol. A més, ha deixat clar que no és competent per a fixar serveis mínims. Fonts del mateix CGPJ han explicat que el ple ha pres l’acord en una sessió extraordinària, arran de la petició del ministeri espanyol de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts.

El CGPJ ha comunicat a les associacions convocants que, tal com ja va establir el 2009, el 2012 i el 2013, el dret de vaga dels jutges i magistrats no té cobertura normativa, i per tant no es pot donar per anunciada cap convocatòria ni tampoc no pot fixar serveis mínims, atès que el consell no té competència per a fer-ho.

Amb tot, el ple declara que la vaga no hauria d’afectar el repartiment d’assumptes, els serveis de guàrdia, les resolucions urgents d’instrucció, els procediments de tutela de drets fonamentals, els processos amb persones vulnerables, les mesures cautelaríssimes ni cap altra decisió judicial inajornable o la demora de la qual sigui incompatible amb els drets fonamentals o amb la dignitat del poder judicial.

El CGPJ insisteix que, malgrat que la constitució espanyola reconeix el dret de vaga, aquest no és regulat per als jutges. Tot i això, segons que han indicat fonts del consell a Europa Press, no es preveuen sancions disciplinàries per als jutges que hi participin.

El ple de l’Ajuntament d’Alacant ha aprovat, com era previst, la declaració institucional per la qual es demanarà a les Corts Valencianes la modificació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) perquè la ciutat siga considerada zona castellanoparlant. La votació ha rebut disset vots a favor i deu en contra. El govern municipal de Luis Barcala, del PP, debilitat per la crisi que el colpeja per la dimissió del regidor d’Hisenda, s’ha trobat abocat a doblegar-se a les exigències del partit d’extrema dreta Vox, i ha trencat el consens social entorn de la llengua, que es mantenia d’ençà de fa quaranta anys. Els regidors de l’oposició han protestat amb cartells en defensa de la llengua.

Gairebé les úniques paraules en català que s’han pronunciat al ple les han pronunciades les tres portaveus d’associacions cíviques que han demanat al batlle que no aprovàs la declaració de Vox. Soledad Pinilla, de l’Associació Cívica per a la Normalització del Valencià, ha posat de manifest aquest mateix fet: “En aquest ple es parlarà molt de llengua, però només en castellà.”

“El valencià també és d’Alacant, i avui, una vegada més, se li vol negar la veu, però Alacant vol continuar parlant en valencià. Alacant és i ha sigut sempre una ciutat valenciana”, ha dit. I tot seguit s’ha referit als noms de col·legis que tenen la denominació en català. “Denoten una valencianitat que no volem esborrar. Volem que el valencià siga cultura viva i real. Alacant té dues llengües oficials, i aquest dret no és negociable. No acceptarem que es cree un conflicte artificial per interessos polítics. Visca Alacant, visca el valencià, i visca el sud combatiu del País Valencià”, ha dit.

Marinela Garcia, vice-presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, ha reivindicat les proves “històriques i justificades” sobre la valencianitat d’Alacant. “Alacant parla valencià, i no es pot permetre que es silencie i es negue la valencianitat de la nostra ciutat”, ha dit. Ha recordat que les festes de la ciutat, les Fogueres, són en català, i ha demanat al batlle Barcala que escolte la societat d’Alacant.

Anna Esteve, de la FLAMPA Enric Valor, que aplega vint-i-vuit AMPA d’Alacant, ha recordat que el català és la llengua històrica de la ciutat i ha exposat que hi havia hagut una regressió lingüística per la pressió sociolingüística del castellà. Com a mare, ha sostingut que aprovar aquesta declaració implicarà un greuge per als alumnes. “Rebutjar el valencià va més enllà del fet lingüístic, en un context en què és un símbol de la nostra identitat. Negar la llengua és negar la identitat històrica i viva d’Alacant”, ha dit.

Quan ha arribat el torn dels partits, la regidora de Compromís, Sara Llobell, ha ironitzat sobre “el revisionisme lingüístic marca de la casa”, en referència a Vox, i els ha acusat d’ignorar la realitat jurídica i social d’Alacant. “Les persones que parlem valencià continuarem existint. Els pares i mares d’Alacant ja han triat, però pareix que no els ha agradat el resultat de la consulta i ara el volen negar. No deu ser que el valencià no molesta pel que és, sinó pel que representa: identitat, arrelament, i memòria democràtica?”, ha dit. Per a acabar, ha afegit: “Jo continuaré parlant en aquest ple en valencià, i amb la cara ben alta.” El regidor socialista Miguel Castelló també ha dit que votarien en contra de la declaració perquè “seria trair aquesta ciutat”. I ha avançat que, si s’aprovava, el grup municipal socialista hi recorreria en contra.

D’una altra banda, les intervencions de la dreta i l’extrema dreta han fet pujar la tensió del ple quan han acusat “l’extrema esquerra” de “separatistes”, i han insistit que la major part de la gent que viu a Alacant parla en castellà.

Sara Llobell, regidora de Compromís a l'Ajuntament d'Alacant. Fotografia: Prats i Camps. Anna Esteve, portaveu de la FLAMPA Enric Valor. Fotografia: Prats i Camps. Marinela Garcia, vice-presidenta d'ACPV. Fotografia: Prats i Camps. Soledad Pinilla, portaveu de l'Associació Cívica per a la Normalització del Valencià. Fotografia: Prats i Camps. Al centre, Luis Barcala, batlle d'Alacant. Fotografia: Prats i Camps.

Aquesta pretensió del partit ultra ja venia de temps enrere. De fet, aquest és el cinquè intent. Van començar l’any 2020, però en aquella legislatura no van obtenir majoria. L’any 2023, quan PP i Vox sí que tenien majoria absoluta en el consistori, els ultres van presentar una moció que van retirar al cap de pocs dies. En aquell moment, el PP els va assegurar que era previst que les Corts Valencianes prenguessen aquesta iniciativa. Però ara, quan Barcala necessita el suport de Vox per a recobrar l’estabilitat, s’ha aprovat la declaració institucional per a lliurar-la a les Corts.

La LUEV es va aprovar el 1983, precisament a la ciutat d’Alacant, i marcava en el mapa del País Valencià zones castellanoparlants. Això feia que la llengua vehicular de les escoles fos el castellà i a més, permetia a les famílies de demanar l’exempció de l’assignatura de català per als seus fills. Ara, la declaració d’Alacant com a ciutat castellanoparlant tindria un efecte immediat sobre l’ensenyament, perquè reduiria dràsticament les hores lectives d’ensenyament en català.

Mentre el ple de l’ajuntament aprovava aquesta declaració contra la llengua pròpia, fora, centenars de persones convocades per la plataforma Alacant pel Valencià s’han concentrat per defensar la valencianitat de la ciutat. S’hi han pogut sentir crits com ara “Alacant, en valencià”, “Barcala, botifler”, “Alacant, País Valencià”, “Escolta, Barcala, Alacant és valenciana”, “No teniu vergonya”, “PP i Vox, traïdors a la llengua” i “No mereixeu els càrrecs que ocupeu”. Els crits se sentien dins el consistori. A la protesta, hi havia regidors de Compromís i del PSPV, que després han entrat al ple, a més del síndic de compromís, Joan Baldoví, el portaveu d’Educació del partit a les Corts, Gerard Fullana, i l’homòleg socialista, José Luis Lorenz.