La (inacceptable) poca consideració cap a les Terres de l’Ebre
L’incendi que es va originar a Paüls ha tornat a posar sobre la taula la poca consideració que s’atorga a les Terres de l’Ebre, especialment de Barcelona estant.
Molta gent d’allí s’ha queixat amargament de coses elementals que pensen que no passarien –i a mi em sembla que no els manca raó– si el mateix foc cremàs en unes altres àrees del país. Per exemple, que els mitjans públics nacionals, molt particularment 3Cat, no emetessen en directe des d’aquelles comarques dilluns a la nit, o que alguns membres del govern, molt sorprenentment, confonguessen els noms de les poblacions afectades o no sabessen ni tan sols pronunciar-los bé. Per no parlar dels comentaris pocasolta d’algunes tertúlies radiofòniques.
Plou sobre mullat, evidentment. I això explica també aquesta reacció. Les Terres de l’Ebre acumulen dècades de greuges i discriminacions que fan que molta gent d’aquestes comarques se senta sistemàticament oblidada i menystinguda per les administracions, sobretot per la Generalitat de Catalunya, i –això és parlar massa en general, però crec que ho podem entendre– per la població de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Començant pels transports, per exemple. La situació ferroviària de les Terres de l’Ebre –que la Plataforma Trens Dignes fa anys que denuncia– és impossible d’acceptar. Continuant per allò que molts anomenen “espoliació energètica”. Les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs produeixen la major part de l’energia elèctrica del país, amb uns beneficis ben minsos per a aquestes comarques, que veuen, a més, l’aparició constant de nous projectes energètics més que discutibles –del nefast Castor a noves macroinstal·lacions eòliques. I, evidentment, amb la qüestió de l’aigua del riu sempre planant-hi –tot i haver frenat el macrotransvasament del pla hidrològic espanyol, hi ha una constant amenaça de nous projectes– i la disminució constatable de població i activitat econòmica com una amenaça a curt termini d’una enorme gravetat.
Vist d’allí, la paradoxa és simplement escandalosa: mentre les comunicacions terrestres amb Barcelona i València són pèssimes i no permeten un desenvolupament adequat del país, les canonades que serveixen per a prendre l’aigua del minitransvasament cap a Tarragona o les línies d’alta tensió que exporten l’energia produïda cap a les grans ciutats, aquestes sí que funcionen bé. Això no té trellat.
No té trellat, i en aquest punt cal recordar que, precisament, la mobilització a favor del riu Ebre va significar un punt d’inflexió històric, amb conseqüències geopolítiques importants.
L’episodi del pla hidrològic i el fort moviment social que es va despertar en contra del transvasament ha tingut un impacte monumental sobre la consciència de la gent. La mobilització, encapçalada per la Plataforma en Defensa de l’Ebre, va capgirar mentalitats i ha deixat una empremta profunda i molt positiva.
L’any 2000 ni tan sols les Terres de l’Ebre tenien consciència clara de ser-ho, ni la gent de la resta dels Països Catalans sabia molt bé de què li parlaves si les esmentaves. Avui, en canvi, gràcies a la conscienciació popular creada per aquesta mobilització, no tan sols s’ha consolidat un sa orgull de pertinença, sinó que també s’ha afermat –en un moment especialment crític– una consciència de nació catalana i de defensa de la catalanitat que pocs anys abans era discutida per determinats espais i que sempre apareixia com a feble, quan es comparava amb unes altres parts del país.
Tenint en compte que les Terres de l’Ebre són el territori a cavall del Principat i del País Valencià –la veritable ròtula geogràfica i sociològica de la nostra nació–, aquest canvi no solament cal qualificar-lo de positiu, sinó que cal fer valer que és un dels més determinants i importants que hem viscut els catalans al segle XXI.
Per tot plegat, ara seria una pena –i no ho podem consentir de cap de les maneres– que aquest patrimoni de lluita i de dignitat es fes malbé per episodis esporàdics i maldestres de menysteniment o de poca empatia, típics d’una metròpoli barcelonina que ha desdenyat històricament i voluntàriament tot allò que passa per sota de l’antic peatge de Martorell.
Les Terres de l’Ebre mereixen el reconeixement unànime de tots nosaltres i la inversió econòmica dels poders públics que correspon en justícia a un territori que ha donat i dóna tant al conjunt dels Països Catalans. I que té tant de potencial a oferir-nos a tots en el futur. I això implica estar sempre clarament al seu costat, oimés quan –com passa aquests dies– la població es troba en una situació difícil que reclama tota la nostra solidaritat i suport.
PS1. Hi ha dies que ens arriben notícies que costen de creure, per més que s’hagen comprovat: “Un impostor falseja amb intel·ligència artificial la veu del secretari d’estat americà i parla per Signal amb ministres estrangers”. Mare meua…
PS2. “Hi ha un malentès a associar el viatge amb el saber”, diu Joan Ramon Resina en el seu article setmanal. I ho justifica amb una diatriba inapel·lable sobre l’horror del turisme modern i l’apreciació de la literatura com “la manera més barata i relaxada de viatjar”: “L’art de viatjar sense sortir de casa”.
PS3. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, compareix avui a les nou del matí al congrés, en una sessió que es considera fonamental per al futur de la legislatura. Alexandre Solano repassa en aquest article tot allò que hi ha en joc en aquesta compareixença, que podria ser transcendental.
PS4. I, parlant d’això: si ja era difícil d’entendre què fa Benet Salellas defensant Santos Cerdán, l’aliança que ha creat amb Jacobo Teijelo, advocat de les clavegueres del PSOE, fa créixer encara més l’estupefacció. Ho expliquem en aquest article.