Els Estats Units solen tenir superàvit en la seva relació comercial amb el Brasil, i això passa d’ençà de fa uns quants anys. La informació disponible a la web del govern brasiler mostra que, entre 1997 i 2025 (període per al qual hi ha dades disponibles), els EUA van vendre més productes que no pas en van comprar, amb un superàvit de gairebé 50.000 milions de dòlars. Això no ha estat prou motiu per a evitar que el Brasil hagi rebut una advertència, amb què li comuniquen que s’aplicarà un aranzel del 50% als productes que exporti als EUA. Però, en aquest cas, Trump gairebé ni fingeix que tingui una justificació econòmica –perquè no la té– per a decidir aquesta acció. Senzillament, vol castigar el Brasil per haver processat Jair Bolsonaro. En la nota, acusa Lula da Silva de dur a terme una “caça de bruixes que ha d’acabar immediatament”. Increïble!

En realitat, no és la primera vegada que Trump amenaça amb aranzels per a provar de canviar decisions de política interna d’uns altres països. A començament d’enguany, va amenaçar amb aranzels del 25% a les exportacions colombianes, les quals augmentaria al 50%, si Colòmbia no acceptava deportats dels EUA. Finalment, Colòmbia va acceptar els deportats i va evitar aquests aranzels. Però el cas del Brasil va molt més enllà.

Els aranzels, doncs, prenen una altra dimensió. Ja no és qüestió de recaptar diners ni, suposadament, d’equilibrar balances. Ara són utilitzats com a arma política, directament contra la democràcia. S’ha entrat en un terreny molt perillós, però que no sorprèn, veient la fatxenderia de l’autor. Vol imposar el seu pensament, amb la lògica del gàngster i de qui té assumit que és l’amo del món, amb el deliri de canviar-lo com vulgui. Voler protegir els dictadors on es trobin, de moment, amb armes econòmiques, em sembla un risc elevadíssim per a tots. El Nobel d’economia Paul Krugman comentava aquesta darrera barbaritat al seu bloc i deia: “Trump és malvat i megalòman. Si encara tinguéssim una democràcia funcional al nostre país, aquest atac que es fa al Brasil seria, per si sol, motiu per a fer-li un procés de destitució. És clar que s’hauria de posar a la cua, darrere de tots els altres motius que ha anat acumulant d’ençà que va entrar a la Casa Blanca.”

Per cert, fa unes hores, Trump ja ha apuntat i disparat contra la seva nova víctima en la guerra aranzelària. És el Canadà, al qual imposarà, segons que va anunciar ahir, aranzels del 35% a partir del primer d’agost. Encara més, el dirigent nord-americà ha avisat Ottawa que, si prenia represàlies, elevaria aquests gravàmens. El motiu pel qual ha decidit d’imposar-los és la droga. “Si el Canadà col·labora amb mi per a detenir el flux de fentanil, potser considerem un ajust”, ha dit, amb la seva prepotència habitual.

Mentrestant, ací, la Unió Europea afronta la darrera fase de les negociacions comercials. Ara que falten tres setmanes –després de la pròrroga que va concedir Trump, que va ampliar el termini de les negociacions fins el primer d’agost–, a Brussel·les esperen de rebaixar les tensions aranzelàries que afecten el 70% de les exportacions europees. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha reiterat al Parlament Europeu a Estrasburg la determinació del bloc: “Serem ferms, però preferim una solució negociada. Per això, treballem estretament amb el govern dels Estats Units per aconseguir un acord.”

I, enmig de tot aquest enrenou, complicat i imprevisible com mai, s’han de moure els exportadors europeus, espanyols i catalans. Dilluns passat, es va presentar l’Informe anual de l’economia catalana 2024, elaborat pel Departament d’Economia i Finances, que destacava el gran dinamisme de l’economia catalana, malgrat la incertesa creixent de l’entorn internacional. Dins, a banda dels capítols habituals, s’hi van encabir una sèrie de requadres monogràfics. Em va cridar l’atenció allò que feia referència als exportadors catalans, per la difícil circumstància que han de viure en aquests moments i per veure quina és la situació de base.

I em va agradar el que vaig llegir. Per exemple, que el nombre d’empreses de Catalunya que són exportadores regulars va augmentar d’un 5,4% el 2024 respecte de l’any anterior (el ritme més intens mai registrat), fins a un màxim històric de 8.309 empreses. Recordem que les exportadores regulars són les que han exportat de manera consecutiva els darrers quatre anys, les quals, el 2024, han concentrat el 93,6% del total de vendes a l’estranger de Catalunya.

Ja sabem que som capdavanters a l’estat espanyol, també en aquest aspecte. L’any 2024, Catalunya ha continuat encapçalant les exportacions espanyoles, amb aproximadament un terç, tant del volum exportat com del nombre d’empreses, amb un 26% i un 32%, respectivament. L’informe recorda que la variació del volum exportat pot tenir lloc per dues vies: d’una banda, per l’eixamplament de la base exportadora (és a dir, un increment del nombre d’empreses exportadores, que es denomina marge extensiu) i, d’una altra, per un augmentat del volum mitjà exportat per empresa (que rep el nom de marge intensiu, i equival a la intensitat exportadora).

Quant al 2024, el principal factor que ha impulsat les exportacions és el marge extensiu de les regulars, tot i que també destaca el seu marge intensiu. Això vol dir que la internacionalització empresarial és determinada pel segment d’empreses exportadores regulars, tant per l’increment d’aquestes empreses com per la seva intensitat exportadora. Una bona base, en definitiva.

Posant-hi xifres, ens adonem que el 2024 el nombre d’empreses exportadores regulars, que exporten més de 5 milions d’euros anuals, ha augmentat d’un 1,6% anual, fins a les 1.978 (32 més que l’any anterior). El valor mitjà exportat per empresa s’ha situat en 43,7 milions d’euros (+6,7% de variació anual). I la dinàmica és excel·lent. Així, entre l’any 2019 i el 2024, el nombre de grans empreses exportadores ha augmentat d’un 22,6%, amb un increment encara més significatiu del volum mitjà exportat per empresa. La majoria d’aquestes grans exportadores es concentra en la franja entre 5 milions d’euros i 50 milions exportats anualment. Tot i això, aquests darrers anys també ha augmentat el nombre d’empreses que superen els 50 milions d’euros anuals en exportacions.

La majoria d’exportadores ho fan a la Unió Europea (principalment, a França, Alemanya i Itàlia) i pertanyen al sector de la indústria manufacturera. En concret, en la indústria química, alimentària i fabricació de maquinària. Aquests tres sectors concentren més de la meitat de les manufactureres i el 31% del total d’exportadores.

I, finalment, respecte al total de l’estat espanyol, Catalunya concentra bona part de les grans empreses exportadores regulars en la majoria de les indústries manufactureres. En particular, destaca la importància de la indústria farmacèutica i química, i també les empreses del tèxtil, fabricants de plàstics i cautxú, i d’equips elèctrics, on representen més del 40% del nombre existent a rot l’estat.

Els exportadors catalans estan preparats, però no ha d’estranyar que hi hagi molta prudència. Fins el mes d’abril d’enguany, encara han pujat d’un 1,2% sobre l’any passat, però després ha estat més complicat. A l’Enquesta de conjuntura de l’exportació del segon trimestre, feta pel Ministeri d’Economia espanyol i publicada aquest migdia, les expectatives dels exportadors (de tot l’estat espanyol) han baixat una mica respecte del trimestre anterior, i també la cartera de comandes. I això, en els dos terminis examinats, a tres mesos i a dotze. Per països de destinació, lògicament, els EUA són els que generen més perjudici. Però l’embolic acaba de començar, encara ens movem en el terreny de les suposicions i tan sols s’ha materialitzat una petita part de l’amenaça.

La mort de Toni Cruz deixa un buit molt gran en tots els admiradors de la Trinca. Juntament amb Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pasqual, Cruz va revolucionar el panorama musical català durant els anys vuitanta amb una proposta atrevida, desacomplexada, amb lletres divertides, punyents, de gran càrrega satírica.

A banda, els seus espectacles combinaven música i teatre, fet que va contribuir que el trio esdevingués un fenomen cultural que va ajudar a renovar l’entreteniment en català durant els anys finals del franquisme i la transició.

Per homenatjar la memòria de Cruz, us proposem una llista amb les deu cançons més importants de la trajectòria de la Trinca.

“La patata” “Dansa del sabre” “Botifarra de pagès” “Com el Far West no hi ha res” “La faixa” “Festa major” “Trempera matinera” “Mort de gana” “El baró de Bidet” “No ve d’un pam”

El president del parlament, Josep Rull, ha advertit a la Comissió Política de l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia (APF) que el Tribunal Suprem espanyol desobeïa la llei d’amnistia aprovada fa un any per les corts espanyoles. Durant la seva intervenció a la reunió anual de l’APF, que es fa a París fins diumenge, Rull ha subratllat que encara no hi havia “un escenari de normalitat política” a Catalunya i ha qualificat de molt greu que un tribunal “es rebel·li contra la llei d’un parlament democràtic” mentre continua mantenint dos diputats catalans a l’exili.

“Demanem que la situació política catalana continuï sota seguiment de la comissió perquè el Suprem es nega a aplicar la llei i això distorsiona la voluntat popular”, ha dit.

La delegació catalana inclou els membres de la mesa Raquel Sans, Juli Fernàndez, Rosa Maria Ibarra, Judit Alcalá i Glòria Freixa, que participen simultàniament en les comissions d’Educació, Cultura i Comunicació; Afers Econòmics, Socials i Mediambientals, i Afers Parlamentaris. Demà, la sessió plenària de l’APF –amb el debat “La francofonia: una àncora en un món en crisi”– analitzarà accions i estratègies per reforçar la influència francòfona en la gestió de conflictes i emergències. Les resolucions acordades per les comissions i per la Xarxa de Dones Parlamentàries es votaran diumenge, quan clouran oficialment els treballs.

Toni Cruz, integrant del mític grup la Trinca i figura clau de la indústria televisiva catalana, s’ha mort a setanta-vuit anys a causa d’una greu malaltia. Antoni Cruz Llauna va néixer a Girona el 14 de juliol de 1946, però va passar bona part de la joventut a Canet de Mar (Maresme), on va conèixer Josep Maria Mainat. Plegats, van començar a fer música des de ben joves –primer, amb el grup The Blue Cabrits– i el 1968, amb Miquel Àngel Pasqual, van fundar la Trinca.

El trio va marcar una època, amb cançons plenes d’humor, enginy i crítica política. Els seus espectacles combinaven música i teatre, i van esdevenir un fenomen cultural que va contribuir a renovar l’entreteniment en català durant els anys del final del franquisme i la transició. Toni Cruz va aportar no solament la veu i presència escènica, sinó també la seva creativitat en la composició i en la direcció artística dels seus espectacles. Durant la seva trajectòria, entre 1969 i 1989, van publicar quaranta-dos discs de llarga durada, inclosos recopilatoris. Entre els seus temes més coneguts, hi figuren “Festa major”, “Mort de gana”, “Trempera matinera”, “El baró de Bidet”, “Botifarra de pagès”, “La faixa” o ‘La dansa del sabre’, aquesta última sobre el cop d’estat del 23F.

La Trinca es va convertir en un fenomen musical, especialment a Catalunya, omplint teatres i venent milers de discos amb cançons que es mofaven de l’actualitat, la política, la televisió i la societat en general.

A finals dels anys 80, La Trinca va decidir fer un gir a la seva carrera i, tot i que el grup mai es va dissoldre formalment, els seus membres van començar a dedicar-se més a la producció televisiva. Després del pas pels escenaris, Cruz i Mainat van fer el salt a la producció televisiva, i el 1987 van fundar Gestmusic, una de les empreses audiovisuals més gran del país.

El primer programa que van impulsar va ser No passa res!, emès a TV3, que va esdevenir un èxit absolut, amb més d’un milió i mig d’espectadors. Sota el paraigua de Gestmusic (i posteriorment Gestmusic Endemol, després de la seva venda parcial al grup Endemol), Cruz i Mainat van ser els cervells darrere de nombrosos programes d’èxit que han marcat la televisió espanyola de les últimes dècades. A més del programa inaugural, va ser responsable de formats tan coneguts com Crónicas Marcianas o Operación Triunfo, dos exemples de l’envergadura que va assolir la productora sota la direcció de Cruz.

Com a directiu i productor executiu a Gestmusic, Toni Cruz va ser fonamental en la conceptualització, el desenvolupament i la direcció d’aquests programes.

Última etapa

Després d’anys d’èxit amb Gestmusic Endemol, Cruz i Mainat van vendre la seva participació majoritària en la productora a Endemol Shine Group el 2017, tot i que van seguir vinculats a la companyia. El 2019, tots dos van fundar una nova productora, Reset TV, per a la creació de continguts televisius innovadors.

El FC Barcelona fitxar Cruz el 2022 com a consultor extern per a encapçalar la transformació de Barça TV, un projecte que va acabar desembocant en la creació de Barça One, la nova plataforma de contingut audiovisual i de franc de l’equip. Cruz va impulsar aquest projecte i el va dirigir fins fa poques setmanes. Mesos enrere, una greu malaltia el va apartar de la feina. Aquest dilluns, 14 de juliol, hauria fet setanta-nou anys.

El govern ha suspès de manera cautelar el premi Trajectòria d’Excel·lència, que havia d’atorgar a la catedràtica de sociologia Marta Soler, directora del grup de recerca CREA de la Universitat de Barcelona (UB). La decisió arriba arran de la polèmica generada per les acusacions d’assetjament sexual contra el catedràtic emèrit Ramón Flecha, que també forma part del grup.

Segons que ha informat el Departament de Recerca i Universitats, la suspensió es fa “des de la responsabilitat i la prudència institucional”, atès que, per ara, no disposen “de la informació necessària per a valorar amb garanties la idoneïtat de la candidatura”.

Flecha ha negat categòricament les acusacions. Tanmateix, el govern considera que aquestes informacions “posen en qüestió la confiança en la solidesa de la proposta” validada per la Universitat de Barcelona.

El guardó s’inscriu dins el programa Serra Húnter, que premia trajectòries universitàries. El departament remarca que, “en coherència amb els criteris de rigor, qualitat i exemplaritat que regeixen el programa, es considera necessari suspendre cautelarment aquest reconeixement”.

El jurat de la setena convocatòria dels premis Joan Lluís Vives a l’edició universitària en català, que concedeix la Xarxa Vives d’Universitats, ha atorgat el guardó a la millor coedició Interxarxa al llibre “La premsa valencianista 1837-1977”, de Francesc-Andreu Martínez Gallego i Francesc-Tomàs Martínez Sanchis. L’obra ha estat publicada conjuntament per Publicacions de la Universitat d’Alacant, la Universitat Politècnica de València i la Universitat de València.

L’entrega del premi es farà el 17 de juliol a les 13.00, en el marc de l’acte anual de lliurament de premis i medalles d’honor de la Xarxa Vives, que enguany acollirà la Universitat de Barcelona. A l’acte hi assistiran la rectora de la Universitat d’Alacant, Amparo Navarro, i la vice-rectora de Formació Permanent i Llengües, Rosabel Roig, segons que ha informat la institució.

Segons la sinopsi editorial, el volum ressegueix la història de la premsa valencianista al llarg de 140 anys, un període durant el qual la llengua del País Valencià ha estat, en el millor dels casos, exclosa de la condició de llengua oficial i, en el pitjor, perseguida i prohibida. El llibre inventaria 448 publicacions editades preferentment en català i en reprodueix prop de 700 portades. A través d’aquest material, l’obra traça un recorregut per la història contemporània del país, reflectida en l’evolució del món editorial i, especialment, en la creació gràfica.

Entre els il·lustradors representats hi ha noms destacats com Enric Pertegàs, Xavier Mariscal, Artur Ballester, Ricard Boix, Lluís Dubón, Enric Guasp, Josep Lluís Hernández Doce, Josep Peris, Josep Renau, Josep Segrelles i Antoni Vercher.

A més, el volum s’insereix dins un projecte més ampli de recuperació de la memòria històrica del valencianisme, entès com el conjunt d’idees, llibres, publicacions, entitats, iniciatives, fets i personatges que, des de mitjan segle XIX, han reivindicat la identitat pròpia del poble valencià i, especialment, la recup

Un operari de quaranta-dos anys ha mort avui a migdia a Ontinyent (Vall d’Albaida) després de l’afonament d’un habitatge que era en obres al carrer de Santa Llúcia. Un altre treballador ha resultat ferit. Segons les primeres informacions, l’estructura de l’edifici s’hauria esfondrat a causa del pes de la maquinària emprada durant els treballs. L’accident ha passat cap a les 12.45, quan el Consorci Provincial de Bombers ha rebut l’avís que un immoble pràcticament s’havia ensorrat i que podia haver-hi persones atrapades. S’hi han mobilitzat dues dotacions de bombers del parc d’Ontinyent, el cap de parc de Xàtiva, una ambulància del SAMU i efectius de la policia espanyola i local.

En arribar al lloc dels fets, els bombers han constatat que la persona ferida ja era a l’exterior i que no hi havia cap més treballador atrapat a l’interior. Tanmateix, han començat maniobres de reanimació cardiopulmonar a l’home més greument afectat, però no ha respost i se n’ha confirmat la mort, segons que ha informat el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU).

L’obra tenia els permisos en regla

L’Ajuntament d’Ontinyent ha informat que l’obra disposava de la tramitació tècnica corresponent. Tot i això, s’ha obert una investigació per aclarir les causes de l’ensorrament. Segons l’oficina tècnica municipal, la hipòtesi principal és que l’estructura no hauria resistit el pes de la maquinària utilitzada.

Fins al lloc també s’hi han desplaçat la primera tinenta de batlle, Natàlia Enguix, i els regidors de Policia Local, Juan Pablo Úbeda, i de Territori, Òscar Borrell. El consistori ha ofert suport psicològic a la família del treballador mort i ha manifestat el seu condol. “Ens posem a disposició de les autoritats per a tot allò que siga necessari en l’esclariment dels fets”, han assenyalat.

L’Orfeó Català interpretarà demà a la nit The veil of the temple, l’obra monumental de Sir John Tavener, al Santuari de la Mare de Déu del Carme, a Barcelona. Serà la primera vegada que aquesta composició coral s’interpreta al país, en una versió reduïda que durarà dues hores i mitja. El concert forma part de la programació del Festival Grec i és una coproducció amb el Palau de la Música Catalana.

L’obra, escrita l’any 2002, és una meditació religiosa i espiritual concebuda com una vetlla nocturna. Tavener hi proposa una transició simbòlica de la foscor a la llum a través del relat cristià de la mort, la sepultura i la resurrecció de Jesucrist. La versió original, pensada per durar vuit hores, s’interpretava de mitjanit fins a l’alba. Aquesta adaptació, però, en conserva l’essència, amb vuit cicles que evoquen aquesta transformació, mitjançant una posada en escena amb llums, làsers i un gran vel que travessa l’interior del temple. Hi participaran més de cent cinquanta cantants dels cors de l’Orfeó Català –el cor principal, el Cor Jove i el Cor de Noies–, en una producció que els organitzadors han presentat aquest divendres mateix dins el santuari.

El Palau de la Música al Grec: tres concerts més

El concert de The veil of the temple obre la participació del Palau de la Música en el Festival Grec 2025, que s’estendrà fins a final de mes amb tres concerts més. El 21 de juliol, el Palau acollirà Els planetes de Gustav Holst, amb la interpretació de la Jove Orquestra de les Comarques Gironines i diversos cors de noies –el de l’Orfeó Català, el Cor Geriona i el Cor de Claudefulla– sota la direcció d’Isabel Rubio.

El 27 de juliol serà el torn del World Youth Choir, amb setanta cantants internacionals, que oferiran un repertori coral a cappella dirigits per Daniel Reuss. Serà una de les parades de la seva gira per l’estat francès i Catalunya. Finalment, el 28 de juliol, la Jove Orquestra Nacional d’Espanya (JONDE) i el director Nuno Coelho tancaran el cicle amb un concert coproduït amb el Palau de la Música, també a la Sala de Concerts.

La presidenta del govern de les Illes, Marga Prohens, ha anunciat avui una remodelació profunda del seu executiu, segons que ha dit, per a “donar un nou impuls” a la legislatura i reforçar algunes polítiques clau. El canvi més destacat és la creació d’una vice-presidència segona, que recaurà en Antònia Maria Estarellas, i dues conselleries noves: la de Treball, Funció Pública i Diàleg Social, que encapçalarà Catalina Cabrer, i la de Famílies, Benestar Social i Atenció a la Dependència, que liderarà Sandra Fernández. Aquesta darrera substitueix Catalina Cirer, que deixa el govern després d’un any al càrrec.

En una compareixença institucional, Prohens ha assegurat que aquests canvis volen reforçar la coordinació interna i donar més estructura a les polítiques públiques, com el desplegament de la llei de conciliació, la segona fase del Pacte per la Sostenibilitat i la integració local de les polítiques d’immigració. “Amb aquesta remodelació encaram amb força i determinació els dos anys que queden de legislatura”, ha dit.

Estarellas, nova vice-presidenta amb pes municipalista

Antònia Maria Estarellas, actual consellera de Presidència, assumirà a partir d’ara també la vicepresidència segona i una nova Direcció General de Cooperació Local, amb la voluntat declarada de Prohens de fer un govern “més proper als ajuntaments”. Aquesta conselleria també inclourà la Direcció General de Cooperació i Immigració, que tindrà entre les seves funcions coordinar les polítiques de regularització i control de la immigració irregular.

Un altre dels canvis significatius és la creació de la Conselleria de Treball, Funció Pública i Diàleg Social, que dirigirà Catalina Cabrer, fins ara directora general de Treball. La conselleria assumirà quatre direccions generals: Treball i Salut Laboral, Funció Pública, Igualtat i Conciliació, i una de nova: Transició Econòmica, que pilotarà la segona fase del Pacte per la Sostenibilitat. Cabrer ha estat reconeguda per la presidenta com una figura “rigorosa i dialogant”, i ha subratllat que la seva tasca és valorada per tots els agents socials.

Un dels canvis més sobtats és la sortida de Catalina Cirer, que fins ara dirigia la Conselleria de Famílies i Afers Socials. Prohens ha agraït públicament la seva tasca i ha dit que “sempre serà un referent polític en aquestes illes”. El relleu l’assumirà Sandra Fernández, diputada del PP al congrés espanyol i secretària general del partit. Fernández, que continuarà amb aquest càrrec orgànic, havia estat consellera durant l’etapa de José Ramón Bauzá.

Prohens ha afirmat que Fernández té “vocació de servei i sensibilitat social”, i ha remarcat que la seva entrada pretén donar continuïtat i, alhora, un impuls a les polítiques d’atenció a les persones vulnerables, dependents i amb discapacitat.

Més critica el tomb a la dreta

La remodelació ha estat durament criticada per Més per Mallorca, que l’ha qualificada de “gir a la dreta” i ha vinculat els canvis a la necessitat del PP d’“entendre’s amb Vox”. El portaveu de Més al parlament, Lluís Apesteguia, ha remarcat que amb la sortida de Cirer “se’n va l’única consellera que havia plantat cara a l’extrema dreta”. Tot i les discrepàncies ideològiques amb Cirer, Apesteguia li ha reconegut que “va alçar la veu” en qüestions com el feminisme, els drets LGBTI i el tracte a les persones immigrants.

Apesteguia ha lamentat, a més, la continuïtat del conseller Alejandro Sáenz de San Pedro, que considera un “fracàs com a gestor” i ha criticat el fet que la nova consellera, Catalina Cabrer, assumeixi competències que fins ara depenien de la seva secretaria. “Almenys ara sabrem què fa i a què es dedica”, ha ironitzat. També ha assenyalat que la nova vice-presidència d’Estarellas evidencia que Antoni Costa “no ha funcionat com a únic vice-president” i no ha estat capaç de coordinar l’acció de govern ni les negociacions importants.

El jutge de l’Audiència espanyola Santiago Pedraz ha processat l’ex-representant d’ETA Josu Urrutikoetxea pel delicte de direcció d’organització terrorista. La decisió s’ha pres en el context de la causa que investiga el finançament d’ETA gràcies a la xarxa d’herriko tabernak (‘tavernes del poble’) vinculada a Batasuna.

Prèviament, la sala penal havia revocat la conclusió del sumari el mes de juny passat. La fiscalia va demanar d’ampliar el processament que ja s’havia acordat el 2005 per afegir-hi aquest nou delicte.

El jutge fonamenta la decisió en la documentació trobada arran de la detenció d’Urrutikoetxea el maig del 2019 a l’Alta Savoia, concretament en una cabana a prop de Saint-Gervais-les-Bains.

En la resolució, el magistrat es fa ressò de l’informe de la fiscalia, que sosté que la documentació confirma, si més no indiciàriament, que Urrutikoetxea, d’ençà del seu exili (2002) fins a la detenció, actuava com un dels principals dirigents d’ETA.

“No es pot explicar de cap més manera la possessió de documents reservats, solament a l’abast del nucli dirigent de la banda”, diu la fiscalia. “Tampoc no s’entendria que hagués participat en nom de l’organització en les reunions amb representants del govern espanyol, ni que fos ell l’encarregat d’anunciar la dissolució d’ETA.”

Per tot això, el jutge amplia el processament d’Urrutikoetxea per direcció d’organització terrorista, o subsidiàriament per integració en aquesta.

Unes quantes causes encara obertes

Aquest processament s’inscriu en el cas anomenat de les herriko tabernak o el cas Batasuna, impulsat inicialment pel jutge Baltasar Garzón, que va investigar la xarxa de finançament d’ETA mitjançant aquestes tavernes.

Josu Urrutikoetxea, de setanta-quatre anys, va ser detingut el maig del 2019, després de gairebé disset anys en la clandestinitat. El juny del mateix any, el tribunal d’apel·lació francès el va deixar en llibertat provisional per motius de salut, però fou retingut novament quan sortia de la presó de la Santé, una volta les autoritats franceses van verificar que l’Audiència espanyola el reclamava per unes quantes causes.

Concretament, Urrutikoetxea encara té causes pendents a l’estat espanyol per l’atemptat contra la casa quarter de Saragossa, l’atemptat contra la terminal 4 de l’aeroport de Barajas i el cas mateix de les herriko tabernak.

Vegeu la interlocutòria de l’Audiència espanyola:

Un home d’uns vuitanta-dos anys va morir ahir al vespre a la platja de Tamarit de Tarragona, segons que ha informat Protecció Civil. El 112 va rebre l’avís a les 20.42 per part d’un testimoni, que apuntava que havien tret de l’aigua un home inconscient. Fins al lloc s’hi van desplaçar dues ambulàncies del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM).

La platja va tenir actiu el servei de vigilància fins a les vuit del vespre i durant el dia havia onejat la bandera groga per l’estat de la mar.

És la novena víctima mortal a les platges del Principat d’ençà que va començar la temporada d’estiu el 15 de juny.

Els estudiants de Catalunya que van fer la selectivitat al juny ja poden consultar si podran cursar el grau universitari que van elegir. Avui s’han publicat les notes de tall del 2025, que marquen la qualificació a la selectivitat del darrer estudiant que ha entrat a cada grau universitari. Depèn del nombre de places que s’ofereixin i de la demanda d’estudiants. Un grau amb una nota de tall de 5 indica que tots els alumnes que l’han sol·licitada hi han entrat i encara hi ha vacants disponibles. Cada estudiant pot consultar fent clic ací el grau que els ha estat assignat a partir de la seva nota de la selectivitat i les seves peticions. Podeu veure a continuació la llista sencera de les notes de tall a Catalunya:

Els graus més sol·licitats en primer lloc continuen essent, com cada any, els relacionats amb les ciències de la salut, com ara medicina, odontologia, psicologia i infermeria. També es destaquen els graus d’administració i direcció d’empreses i de dret, dins l’àmbit de les ciències socials, i els estudis d’arquitectura, en l’àmbit de l’enginyeria i l’arquitectura.

Aprovaríeu l’examen de català de la selectivitat 2025?

Ara, de tots els graus amb una oferta de quaranta places o més el que té la nota més alta és el d’enginyeria en tecnologies aeroespacials + màster universitari en enginyeria aeronàutica, que s’imparteix a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Aquesta titulació, que ofereix 60 places, té una nota de tall de 12,936. Tot seguit hi ha medicina, amb una nota de tall de 12,850 al campus Clínic de la Universitat de Barcelona (UB), que ofereix 200 places; medicina al campus de Bellvitge (UB), amb una nota de 12,650 i 100 places; medicina a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), amb la mateixa nota (12,650) i 64 places; i el grau de matemàtiques a la UPC, amb una nota de tall de 12,644 per a 75 places.

Entre les titulacions amb una oferta inferior a 40 places, es torna a destacar el doble grau de física i matemàtiques. La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) és la que registra la nota de tall més alta del sistema universitari català, amb un 13,370 per a 20 places. La mateixa titulació, impartida a la UB i amb la mateixa oferta, té una nota de tall de 13,170.

Matrícula als graus assignats en primera preferència

Els estudiants que han estat assignats en la seva primera preferència hauran de fer la matrícula entre el 15 i el 18 de juliol, segons el termini que fixi cada universitat. El procediment i els detalls concrets de cada matrícula es podran consultar als portals de les universitats respectives.

En canvi, els estudiants que no han obtingut plaça en la primera opció hauran d’esperar les assignacions successives, i consultar els resultats segons el calendari oficial publicat a Canal Universitats. Aquest calendari estableix les dates clau per a la reassignació de places i la matrícula posterior en cas que finalment els assignin una nova opció triada.

Més pre-inscripcions que mai

Per primera vegada, el nombre d’estudiants que han fet la pre-inscripció universitària en alguna de les set universitats públiques catalanes o la Universitat de Vic – Central de Catalunya ha estat superior a 60.000. En concret, 62.328 estudiants han demanat plaça, cosa que vol dir un augment del 8,43% respecte del 2024, quan n’hi va haver 57.401. D’aquests, un 77,38% (48.157 estudiants) ja tenen plaça assignada en algun dels estudis sol·licitats. Són 1.372 més que no l’any passat. A més, un 58% d’aquests alumnes (27.927) han obtingut plaça en el grau i el centre que havien triat com a primera opció.

Per universitats, els estudiants assignats es reparteixen així: 11.683 a la Universitat de Barcelona (UB); 9.569 a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB); 6.453 a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC); 4.147 a la Universitat Pompeu Fabra (UPF); 3.469 a la Universitat de Lleida (UdL); 4.141 a la Universitat de Girona (UdG); 4.591 a la Universitat Rovira i Virgili (URV); 3.730 a la Universitat de Vic – Central de Catalunya (UVIC-UCC), i 374 a centres mixtos.

Els estudiants que han estat assignats en la segona opció o una de posterior poden esperar-se a la següent assignació de places o fer el tràmit d’assignació definitiva entre el 14 i el 16 de juliol. La matrícula es farà el 18 de juliol.

Augment d’estudiants procedents de les PAU i cicles superiors

El perfil dels sol·licitants ha variat lleugerament respecte de l’any passat. Hi ha hagut un augment d’estudiants que provenen de les proves d’accés a la universitat (PAU) i dels cicles formatius de grau superior, que sumen 51.783 (+8,22%).

També creix el nombre d’estudiants titulats universitaris que volen cursar un altre grau (+5,44%, fins a 1.530), i el dels qui han superat la prova per a més grans de 25 anys i de 45 anys (+2,92%, fins a 810).

Un jutjat de Barcelona ha avalat la convocatòria de l’anterior equip del Departament d’Interior que va permetre nomenar Eduard Sallent com a major dels Mossos d’Esquadra, segons que ha avançat Ser Catalunya i ha pogut confirmar l’ACN. El jutge ha rebutjat dos recursos del Sindicat Autònom de Policia (SAP) i de l’Associació Professional de Comandaments de la Policia Catalana (COPCAT). El procés està aturat per ordre judicial de forma cautelar, tot i que Sallent ja havia cursat el curs preceptiu. Les sentències argumenten que és la llei la que estableix que l’accés a la categoria de major es fa pel sistema de lliure designació entre els comissaris del cos i, per tant, “no es tracta del tot d’una decisió administrativa, sinó legislativa”.

Al·lega també que la convocatòria impugnada sí que defineix els requisits o condicions necessàries per aspirar al lloc de major dels Mossos. Totes les condicions dels aspirants, continua, es refereixen als conceptes de mèrit i de capacitat, perquè “tenir una determinada categoria dintre del cos i trobar-se en servei actiu són circumstàncies que revelen un determinat conjunt de mèrits i capacitats pel qual opta l’administració a l’hora de convocar el procés selectiu”.

En el cas de la convocatòria de major, remarca que es podrien haver inclòs altres proves i instruments addicionals per tal de determinar els mèrits i capacitats dels aspirants, “però no es podien deixar d’incloure les que preveu la convocatòria”, com són l’informe d’idoneïtat i la superació d’un curs d’adequació (novament, per decisió legislativa).

En aquest sentit, apunta que es podria plantejar la qüestió sobre si el sistema de lliure designació és adequat per a la provisió del lloc de major, però subratlla que és el legislador qui ha optat per aquest sistema, “per la qual cosa la decisió sobre emprar-lo o emprar-ne un altre resta fora de l’àmbit de discrecionalitat de l’administració”. Allò que serà objecte de discrecionalitat, continua, serà la valoració dels mèrits dels candidats que compleixin els requisits de la convocatòria, però no la convocatòria mateixa pel sistema de lliure designació.

Pel que fa a l’entrevista que es va fer als dos candidats, Alícia Moriana i Eduard Sallent, el jutge apunta que no figurava en la convocatòria, però entén “que podia ser exigida al marge de la convocatòria” per poder emetre un informe d’idoneïtat. “És un mitjà de presa de coneixement a l’abast de qui ha d’emetre l’informe d’idoneïtat, i no una prova selectiva”, estableix.

El jutge constata que l’autèntica qüestió conflictiva és la valoració discrecional dels mèrits no especificats a la convocatòria. Argumenta que en una convocatòria per lliure designació només s’han de concretar els requisits, però no els mèrits, com sí que s’ha de fer en un concurs.

El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha compartit a les xarxes socials el “malestar profund” per l’esquetx sobre el català a l’acte de l’Ajuntament de Barcelona per presentar l’informe anual de l’observatori municipal contra les discriminacions. Unes quantes veus s’han queixat que en algunes de les peces teatralitzades que es van fer durant l’acte es va ridiculitzar l’ús del català. A la mateixa publicació Vila ha valorat la rapidesa amb què el consistori se n’ha desmarcat.

Comparteixo el meu profund malestar per l’esquetx sobre el català amb tots aquells que, com jo, us heu sentit ferits en veure'l. En aquest sentit, valoro la rapidesa en què l’Ajuntament de Barcelona se n'ha desmarcat. Crec que els plantejaments d’aquest esquetx distorsionen…

— F. Xavier Vila (@VilaFx) July 10, 2025

A parer del conseller, els plantejaments d’un dels esquetxos “distorsionen greument la realitat i són ofensius i profundament injustos” per als professionals i els voluntaris lingüístics, que “s’esforcen cada dia per facilitar l’aprenentatge de la llengua a les persones nouvingudes”.

“Aquesta mena de manifestacions només perjudiquen la convivència i la cohesió social”, rebla el conseller.

Avui, 11 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Un clam col·lectiu per a evitar el desastre amb el “botí ideològic” de Sixena
• Patxi López i Gabriel Rufián. O viceversa I Editorial de Vicent Partal  
• ‘La tertúlia proscrita’: On era TV3 quan el Baix Ebre cremava? 
• A la Catalunya del col·lapse, un bri d’esperança I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• Edició en català: militància i subvenció I Mail obert de Tina Vallès 
• Aniol Rafel: “No érem conscients fins a quin punt crear una editorial mitjana implicava renúncies i autoprecarització” 
• El vídeo del número que ridiculitza el català en un acte de l’Ajuntament de Barcelona sobre discriminacions
• Barcelona escolta amb emoció continguda les víctimes de Mazón 
• Assassinats, violacions, segrests i tortures: els “grups d’autodefensa” desfermen el terror a Haití
• Els tres llocs especials de Barcelona per a Ivan Labanda
• Candlelight: nom anglès, cuina francesa i ànima catalana d’un restaurant de què sentirem parlar
• Francesc Ferrer Pastor, el llegat del senyor de les paraules

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els bombers consideren controlat l’incendi forestal de Paüls (Baix Ebre), que va començar dilluns al migdia i en què ahir a la tarda va morir un membre del cos quan una pedra de grans dimensions es va esfondrar. El foc ha afectat 3.321 hectàrees de superfície agrícola i forestal, més d’un miler de les quals al parc natural dels Ports. L’incendi encara romandrà setanta-dues hores, pel cap baix, sota observació abans de poder-lo considerar apagat. Tretze dotacions continuaran remullant la superfície cremada.

#ProteccioCivil hem desactivat l'Alerta del pla #INFOCAT un cop l'incendi #ifPaüls està controlat https://t.co/cITpEslIKm pic.twitter.com/yWaw7G8hpe

— Protecció civil (@emergenciescat) July 11, 2025

L’incendi es va considerar estabilitzat dimecres cap a la una del migdia. La pluja d’aquestes darreres hores ha ajudat molt els bombers, que han consolidat el perímetre i han revisat fumeroles i punts calents amb drons equipats amb càmeres tèrmiques, per descartar represes.

Més de dues-centes persones van omplir ahir la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès, en la presentació del llibre d’Esperança Camps Els morts de Mazón.

L’acte fou presentat per l’editora de VilaWeb, Txell Partal, i hi participaren Esperança Camps, juntament amb tres familiars de les víctimes de la gota freda del 29 d’octubre: Dolores Ruiz, Rosa M. Álvarez i Núria Aracil.

Totes tres van anar desgranant –enmig del silenci espès de la sala, que retratava una gran emoció continguda– què va passar aquell dia i tot allò que ha vingut després, en un relat en què la vivència personal, tan intensa, no ha estalviat la crítica política al president de la Generalitat Valenciana.

–Més informació sobre la col·lecció de llibres de VilaWeb i les modalitats per a adquirir-los

–Com comprar Els morts de Mazón a la Botiga de VilaWeb.

El plàcid horabaixa del dimecres 9 de juliol va esdevenir tot d’una explosiu, inesperat, ple de perplexitat i sorpresa, quan Edicions del Periscopi anuncià en un comunicat que el Grup 62 havia entrat majoritàriament en la propietat del segell. La raó que s’adduïa era la voluntat d’aconseguir tranquil·litat econòmica, sobretot arran de les inclemències del sector editorial.

Per contextualitzar-ho, cal saber que l’editor Aniol Rafel (Barcelona, 1977) va fundar Edicions del Periscopi a final del 2012, cosa que contribuí a fer sorgir un nou fenomen, el de les editorials independents en català. En poc més de deu anys, Edicions del Periscopi no ha deixat de créixer, amb èxits d’autors tant nacionals com internacionals. Del primer grup es destaca la descoberta de Marta Orriols i l’impuls de Manuel Baixauli. Del segon, la publicació d’autors tan notables com Sally Roonney i Wajdi Mouawad.

Edicions del Periscopi era fins ara l’editorial de referència dels editors independents en català. Amb esforç i encerts, ha arribat a nivells de vendes superiors als segells dels grans grups i a una quota de mercat en llibres de ficció del 6,68%, amb dotze títols l’any, de ficció i no-ficció. Era l’editorial independent de mida mitjana (sis assalariats) més destacada del panorama editorial independent en català. Per això l’anunci ha sorprès tant el sector.

Hem parlat amb Aniol Rafel de seguida i llargament, per entendre què els ha dut a prendre aquesta decisió, de deixar de ser independents i entrar en un gran grup, i què indica això sobre la situació actual del mercat editorial en català. La paraula “precarietat” apareix en l’anàlisi.

—A començament del 2023, quan feia deu anys de la fundació d’Edicions del Periscopi, us vam entrevistar. Les xifres de què parlàveu eren envejables i el projecte, ple de futur. Per això la pregunta s’imposa: què ha passat en aquests dos anys i què us ha fet decidir a vendre-us l’editorial a un gran grup, en concret al Grup 62?
—És una resposta que té moltes raons. Per una banda, és veritat que Periscopi té bones xifres i es troba en una situació en què podríem continuar aguantant temps. La decisió no era urgent, no teníem la necessitat de fer una operació d’aquesta mena ara mateix. Per una altra banda, Periscopi, justament perquè hem crescut, ha començat a tenir una certa estructura i això ens obliga a mantenir sempre uns nivells ja una mica més elevats de resultats. Amb aquestes circumstàncies, ens passava que vèiem el futur, potser no immediat, però sí proper, amb la disjuntiva de créixer una mica més i anar a l’atac, per assegurar l’equip amb les condicions actuals o millorades i aconseguir una certa estabilitat, o bé, al contrari, anar a la defensiva, mirar de reduir despeses per assegurar a mitjà termini i a llarg termini la viabilitat del projecte. En aquesta situació…

Aniol Rafel

—El Grup 62 us va fer una oferta o vau ser vosaltres que el vau anar a buscar?
—Són ells que ens van fer la proposta. Jo alguna vegada quan m’havia plantejat si mai passava això, què faria, tot i que no tenia resposta, pensava que no, que la idea seria de continuar com estem. Però a mesura que vaig anar estudiant la proposta, responia molt a una possible solució, la d’assegurar la viabilitat del projecte, de tot l’equip, aconseguir un punt de tranquil·litat també.

—Tranquil·litat per què?
—Perquè s’hi afegia una circumstància que crec que és bastant general al sector, que és que els que ja fa uns quants anys que hi som tenim un punt de cansament d’haver de lluitar constantment amb la part de gestió, la part econòmica. És a dir, a mi barallar-me per vendre un llibre no em preocupa. Sé que forma part de la meva feina. Ara, barallar-me per si aquest mes tinc prou tresoreria per no haver d’endarrerir una factura em cansa molt. Si passa una vegada, és igual, però quan fa anys i anys que estàs així, hi ha un desgast que al final també acaba influint a valorar o no propostes d’aquesta mena. I tinc la tranquil·litat de no haver deixat mai de pagar res a ningú, però no deixa de causar un neguit.

—Tanmateix, què s’ha agreujat tant aquests dos anys perquè hàgiu pres una decisió tan important i tan arriscada per al vostre projecte, com ho és deixar de ser independents i passar a dependre d’altri?
—Va passar que des del començament de l’editorial fins el 2021 no vam deixar de créixer, però el 2022 i el 2023 no van ser anys tan bons. I, tot i que, després, el 2024 i aquest mig any del 2025 han estat anys molt bons, el fet és que ja havíem vist les orelles al llop. T’adones que les coses no sempre necessàriament seran bones i que podem tenir anys que no siguin bons. Aquesta por és perquè ens trobem a mercè de les inclemències del mercat. I si a l’editorial sou dues persones només, no passa res, però si sou sis, sí que passa.

—Creieu que el mercat editorial en català no permet les empreses mitjanes?
—Tal com està el mercat en català, es pot ser o molt petit o mitjanament gran, però les editorials mitjanes, mitjanes, jo crec que són les que estan en un moment més delicat. Perquè el mercat és petit, les vendes són petites i, per tant, o tens una estructura molt petita que et permet ser molt flexible i no dependre tant de les inclemències del mercat o has de saltar a una escala bastant més gran. Perquè si ets petit realment necessites pocs ingressos, però això també implica una professionalització molt precària. Crec que aquest és un dels grans problemes del nostre sector.

—Expliqueu-lo.
—Hi ha moltes editorials amb una infrastructura molt petita, que això té avantatges, evidentment, però també té inconvenients. Per exemple, que si en vols viure, si vols crear un equip, ja necessites tenir un flux d’ingressos constant, i això en el mercat nostre és difícil d’aconseguir. Hi ha editorials que poden sobreviure, perquè més enllà dels ingressos per la venda de llibres tenen unes altres fonts d’ingressos, com ara un soci capitalista, però són una minoria. Al final tots cerquem un espai a les llibreries, espai a la premsa, espai a les prestatgeries dels lectors. I som molts. I el problema no és que siguem molts, sinó que hi ha pocs lectors compradors. La bibliodiversitat és una notícia molt bona, el problema és que s’ha fet a costa de propostes editorials molt fràgils, que sobreviuen per voluntarisme i algunes amb una autoexplotació molt bèstia. També, evidentment, hi ha editorials que funcionen i que tenen molt recorregut. Però no són la majoria.

—La decisió que heu pres, més enllà de les raons personals, reflecteix una realitat del sector i aquesta realitat no sembla bona. Parleu de precarietat, segurament no tan sols entre els editors petits sinó entre els llibreters també.
—A tot el sector: autors, correctors, traductors, també. Això no passaria si el mercat català fos molt més potent. És a dir, el percentatge de llibres que es venen en català a Catalunya és baix. Per més que hagi crescut una mica els últims anys, continua molt baix. I, per tant, juguem amb un desavantatge molt gran ja de partida. Això ens aboca a aquesta precarietat de què parlàvem. No és l’únic factor, però n’és un d’important. Una vegada vaig tenir una conversa amb un editor en castellà que em deia: quan tinguis el teu primer 100.000, ja veuràs que de cop la vida et canvia. Es referia a vendre cent mil exemplars d’un títol. Però en el mercat català arribar a aquesta xifra és gairebé impossible, actualment. Periscopi, que d’alguns títols n’ha venut molts exemplars, potser arriba a vint-i-cinc mil, màxim trenta mil. Aquesta frontera, que és la que et permet de començar a viure tranquil, al mercat català és molt complicada d’assolir. Si a això hi afegeixes que fa anys que treballem molt i, així i tot, costa d’arribar a final de mes, tens moments de dificultat de tresoreria, et preguntes si tot plegat paga la pena. A més, quan fas una projecció de futur a mitjà i llarg termini, amb totes les incerteses de futur que hi ha, penses que ara mateix estàs bé, però que d’aquí a uns quants anys…

—A quines incerteses de futur us referiu?
—Qüestions geopolítiques, d’economia global, inflacions, la situació del català en el futur… i més dificultats que ara no sabem preveure. I tot això al final ho vas posant en una banda i en una altra de la balança i quan arriba aquesta proposta, te la planteges. Perquè si aquesta proposta hagués estat d’adquirir-nos i ja està, deixant de ser el que som, segurament no l’hauria ni considerada. Però el que hem pactat per escrit és que continuarem fent el que fem. A ells no els interessa tenir un cromo més, sinó que puguem continuar treballant de la manera que treballem, perquè han vist que dóna resultats, que aconseguim bones xifres i, per tant, això no ho volen tocar. Ens permetrà continuar fent la feina amb més comoditat, però alhora mantenint la llibertat de crear el catàleg que vulguem crear, poder tractar els autors de la manera que els volem tractar, poder tenir la mateixa relació amb els llibreters, poder mantenir la mateixa distribució que tenim.

—Mantindreu la seu també o us incorporareu a la seu de Planeta?
—Mantindrem la nostra seu del carrer de Còrsega. D’alguna manera, dins el Grup 62 serem com una mena de bolet. Pel que m’han explicat, serà una mica com va ser el cas de Tusquets, quan va entrar allà dins, que es mantenia sense acabar-se d’integrar del tot en els processos del grup.

—En general, els grans grups acaben fagocitant els segells, també per una qüestió pragmàtica i de funcionament intern. Suposo que això també ho heu tingut en compte: com mantenir la personalitat i la identitat.
—Tens raó que això ha passat en grans grups que han adquirit segells, ho hem vist més d’una vegada. Aquí hi ha dues coses. Per una banda, tenim un acord molt estipulat i en aquest sentit estem bastant protegits. L’esperit del pacte també va en aquesta línia. En tot cas, veurem què passa. I nosaltres, evidentment, vetllarem per continuar fent el que fem.

—Ara hi ha sobretot dos grans grups (Grup 62 i Random House) i un tercer (Abacus Futur) que pugna per estar al mateix nivell que els altres dos. Tenint en compte això, la batalla entre grans grups també deu haver fet que a l’hora de negociar Periscopi hagi tingut uns certs avantatges, oi?
—Suposo que sí, no ho sé, perquè no sóc expert en aquests temes. Jo crec que una cosa que ens ha anat bé per a negociar és que ara venim d’un parell d’anys bons i que en el fons, si mirem la trajectòria global de Periscopi, és una trajectòria bona. Per tant, entenc que el que han fet no és anar a buscar una editorial amb problemes per rescatar-la, sinó el cas contrari: anar a buscar una editorial que funciona, per reforçar el projecte.

—Ara mateix us he de dir que es fa estrany pensar que Periscopi és del Grup Planeta. I fa la sensació que amb aquesta operació el sector editorial en català hi perd.
—Entenc la preocupació. Passa que també s’ha de veure com un fet global. He tingut moltes vegades la mateixa conversa amb molt editors petits i mitjans: fins a quin punt com a sector ens hem equivocat fent la sensació que era fàcil muntar una editorial i viure’n. Així com hem transmès la passió, la vocació, l’amor pels llibres que ens han empès a muntar una editorial i com en el fons ens fa feliços, perquè és una feina extraordinària, potser no hem transmès tant la part no tan agradable de tenir una editorial pròpia i tots els problemes que implica, tots els maldecaps. Cal dir: compte, perquè a vegades entre tots hem venut un relat una mica idíl·lic de què és ser un editor independent. I té parts molt maques, molt positives, però també té parts molt complicades. I no sé fins a quin punt d’això la gent n’és conscient.

—El 2005 neix el Grup 62, primer gran grup editorial en català. D’això fa vint anys. En aquestes dues dècades ha canviat molt el panorama editorial, han passat moltes coses. Una de les més interessants, el naixement de les editorials independents. Vau començar a sorgir fa dotze, tretze, catorze anys, éreu joves editors ben formats, la majoria d’una mateixa generació, còmplices entre vosaltres. Ara que fa una mica més de deu anys que vau néixer, es percep un cert cansament. A la vostra decisió hi hem d’afegir la campanya de suport engegada per Raig Verd, o la reducció de recursos i nombre de títols de l’Editoral Males Herbes, per exemple.
—Per una banda, el mercat va canviant i suposo que canviarà més amb el temps. Al final tot va molt de pressa i a mi a vegades em costa molt de predir què passarà. El 2019 ningú no pensava que vindria una pandèmia mundial i que estaríem tots tancats a casa. Quan va arribar la pandèmia, ningú no pensava que les coses anirien bé i, de cop, resulta que el 2020 es converteix en un gran any editorial, perquè la gent torna a posar el focus en els llibres i les llibreries. I les coses anaven molt bé, però, un temps després, la gent torna a deixar de banda el llibre. I el paper s’encareix, i arriba la inflació i la gent torna a comprar una mica menys… Totes aquestes anades i vingudes tan difícils de preveure et van resituant i et van canviant.

—El cansament deu tenir més causes…
—Hi ha també una qüestió generacional: quan comences un projecte d’aquests el fas amb totes les forces del món, però quan fa deu o quinze anys que hi ets les forces són unes altres. La il·lusió i la passió continuen intactes, però el desgast comença a tenir efectes també. I aleshores amb el temps suposo que ens anem adonant que o ens quedem sent molt molt molt micros o, quan comences a tenir una certa estructura, has de cobrir les despeses cada mes; si tens uns ingressos suficients no passa res, però si a moments pateixes per aquests ingressos és quan de cop arriben les preocupacions. No sóc cap expert en economia i per tant no sé si és una cosa previsible o no, però, reprenc una pregunta que em feies abans: una editorial petita que comença a ser mitjana pot ser viable? Jo crec que ho pot ser, però potser no érem conscients fins a quin punt això implicava unes renúncies i una autoprecarització. Durant una època la il·lusió ho compensa, però a vegades, quan tens una alternativa, poses les coses a banda i banda de la balança i al final t’acabes decidint. Aquests últims anys hem vist que altres editorials independents han estat adquirides per grans grups. Quan he anunciat la notícia i he parlat amb alguns companys editors, en un 99% dels casos he rebut comprensió. M’han dit: “Segurament jo també ho faria.”

—Ens trobem en un canvi de cicle?
—Potser és la fi d’una etapa que forma part d’un cicle més gran. Si mirem la història de l’edició en català, podria ser simplement una etapa més d’un cicle que es va repetint.

—Fa prou l’administració per minimitzar aquesta precarietat en el sector?
—No en sóc cap expert, però és que hi ha moltes coses. Pel que fa a les subvencions, avui dia crec que no ens podem queixar. Segurament, on hauríem de posar el focus és en la manera com aconseguim entre tots fer créixer el nombre de lectors en català. El focus s’hauria de posar en què fem per superar la xifra que, anant molt bé, és que un de cada tres compradors de llibres compra en català, i que passi a ser una xifra molt més alta. I això és una cosa que no depèn d’una política concreta, sinó que ha de ser una acció molt més ambiciosa, que té a veure amb coses com ara quin ús social té el català avui, quin prestigi té el català. I, després, pel que fa a la lectura, com aconseguim tornar a posar el llibre al centre de la societat? Perquè aquestes dues coses (tornar a donar valor al llibre i tornar a valorar la lectura en català) han estat de fa temps una reivindicació que crec que tenim molta gent. Crec que són les dues línies que segur que a mitjà i a llarg termini ajudarien a superar aquesta precarietat, d’alguna manera.

—Us adoneu que la cultura catalana se sosté en bona part gràcies a la precarietat de molts? No trobeu que és perillós?
—És que la cultura catalana està en una situació delicada. Passa que hi ha molta gent que fa molts esforços. Paradoxalment, estem en un bon moment, perquè hi ha molta gent posant-hi molta energia, moltes hores, molta feina, moltíssimes coses, de manera que tenim uns creadors extraordinaris i tenim moltes coses però que se sustenten amb l’esforç de moltíssima gent, ja sigui gent individual, a vegades autoprecaritzant-se, també gent que posa diners en projectes. Sense tota aquesta gent tot això cauria.

—Per acabar. Fa dos anys, quan us vaig entrevistar amb motiu dels deu anys d’Edicions del Periscopi, us deia que éreu molt reflexiu. Vós parlàveu de la necessitat del seny en alguns moments i de la rauxa en uns altres, a l’hora de construir un catàleg. En la decisió de vendre Periscopi al Grup 62, què ha prevalgut, el seny o la rauxa?
—Com sempre, és una barreja. Però crec que, com que és una decisió molt meditada, molt pensada, a la qual hem donat moltes i moltes voltes, hi ha una part molt gran de seny. Passa que, evidentment, totes les decisions importants tenen un punt de rauxa, per acabar de decidir-se. Una altra cosa que cal dir i que fa temps que dic, molt abans que passés tot això, és que aquesta idea que les editorials independents ho fan tot bé i que les editorials grans ho fan tot malament, és una idea molt equivocada. Hi ha editorials petites o independents extraordinàries, que fan una feina admirable, boníssima, però no són totes. No pel fet de ser petita pots atorgar a una editorial la condició de bona. Alhora, dins els grans grups hi ha professionals excel·lents també, que poden fer llibres meravellosos. Per tant, a vegades les etiquetes s’han fet servir d’una forma equívoca. Dic això perquè a l’hora de prendre aquesta decisió, un risc que evidentment hi havia era fins a quin punt aquesta etiqueta que nosaltres teníem d’editorial independent, que ens ha anat a favor, ara potser no ens hi anirà. Perdre aquesta etiqueta ens pot anar en contra. Però hem pres la decisió perquè pensem que és el millor per a Periscopi, per a l’equip, per als autors i per a tot plegat.

—Ara pensava, creieu que hi haurà algun autor que no compartirà la vostra decisió i el podreu perdre?
—Jo vull pensar que no. Tothom amb qui he tingut ocasió de parlar, em sembla que ho ha entès. Evidentment, ho veurem amb el temps.