L’extremisme ideològic
Si més no, en una cosa hi ha consens. Tothom està d’acord que hem entrat en una època de polarització. Assistim entre alarmats i avergonyits a un canvi del qual no ens podem desentendre perquè hi som immersos. Arreu el clima social esdevé explosiu i els criteris civilitzats –la urbanitat, el civisme i la bona educació que s’inculcaven en la infantesa–s’evaporen davant la impotència de qui es va formar sota un signe més benèvol. El fenomen és global i fa pensar si la causa no és la globalització. Des de les èpoques més remotes, les societats humanes sempre han estat geloses de la cohesió. Les famílies trigaren molt a reunir-se en clans i els clans a integrar-se en tribus. I les tribus han combatut i algunes combaten encara per conservar la independència davant entitats més abstractes com ara els regnes i els imperis. Moltes tribus vivien en un estat de guerra permanent per evitar de ser absorbides dins un estat.
La integració de pobles i races en estats composts gairebé mai no s’ha aconseguit sense violència. A conseqüència d’aquest origen, les societats heterogènies han instaurat sistemes diferencials de castes, de classe i diverses formes d’esclavatge. Amb el temps, les poblacions i les races es barregen, però amb un cost molt alt en patiment individual i alteració social. Els ideòlegs de la humanitat sense fronteres i els il·lusos que els han seguit aplicant una teoria tan contrària a l’experiència no són pas la causa de les grans migracions actuals ni de les reaccions que provoquen en sobrepassar la capacitat d’absorció de la societat d’arribada, però sí que són còmplices de la indefensió intel·lectual i la paralització pràctica en què avui es troba la majoria dels països democràtics, que per raons òbvies són els principals receptors de migrants.
El problema és d’origen filosòfic, car els pretesos teoritzadors de la humanitat sense fronteres es comporten com a moralistes oficiosos i donen gat ideològic per llebre factual. A còpia de relativitzar les cultures i declarar-ne la igualtat abstracta contra tota evidència concreta, s’arriba a la conclusió que totes són compatibles, trasplantables i intercanviables. I d’aquesta idea caòtica de com són i com funcionen les societats, els enemics de la societat fundada en el dret, és a dir, en la legalitat i les tradicions que la feren possible, n’han tret la noció d’un dret espuri a immigrar quan es vulgui i on es vulgui. I a aquest dret fictici, d’aplicació exclusiva als països ideològicament vulnerables, els enemics de l’estat de dret hi afegeixen el contraban d’uns drets il·limitats amb què ungeixen qualsevol que aconsegueixi plantar-se pel mitjà que sigui a la societat triada, abolint-ne el dret d’admissió.
Encara que es vulgui daurar la píndola presentant-la com a necessària i fins i tot profitosa, la immigració descontrolada és un problema amb tants caps com Medusa: demogràfic, cultural, econòmic, ètic, legal, escolar, sanitari, fiscal, d’habitatge, abans d’esdevenir un problema polític. Si en darrera instància també és un problema polític és perquè la política ha esdevingut omnívora i ocupa tot l’espai social. Tanmateix, fins ara la política havia decidit d’ocultar el problema de la immigració desbocada negant-lo. En part per interès, en part per irresponsabilitat, sobretot per covardia. I els mitjans hi han contribuït convertint-se en cambra de ressonància per als interessos de les empreses que es beneficien d’una mà d’obra inexhaurible a un preu inacceptable pels autòctons. La relativitat de la misèria és un filó inestroncable per a l’explotació. És una constant de la història de l’emigració que la primera generació es sacrifica per la segona. I el sacrifici sol reeixir quan l’economia és expansiva, però en una economia contractiva o de baix valor afegit, se sacrifica també el benestar dels treballadors autòctons, que paguen amb salaris reduïts, imposts incrementats, precarietat laboral i serveis deteriorats les oportunitats dels nouvinguts. Perquè de “feines que els autòctons no volen fer” no n’hi ha. Allò que hi ha cada vegada més són feines mal pagades. Amb l’atur juvenil en màxims històrics, l’empitjorament de l’educació i l’emigració de gent qualificada, insistir en el creixement econòmic a còpia d’importar mà d’obra no qualificada és un peix que es mossega la cua fins a menjar-se ell mateix.
Els mitjans, confiscats intel·lectualment per una minoria que no representa l’opinió majoritària, han creat un ambient de por entorn del tema. Titllant d’extrema dreta tothom que gosi anomenar el problema, n’adjudiquen el monopoli a les formacions genuïnament extremes. I així és com aquestes ofertes esdevenen atractives per defecte.
A Alemanya ha hagut de ser un canceller del centre conservador, Friedrich Merz, qui comencés a reparar la claudicació d’Angela Merkel davant aquest problema. Amb la política de portes obertes del 2015 Merkel empenyé l’AfD, llavors marginal, fins a convertir-la en la segona força del Bundestag. Ara Merz ha recuperat el control de les fronteres i ha endurit les condicions d’asil amb la intenció explícita de privar l’extrema dreta del seu principal combustible. La reacció reflexa de l’esquerra ha estat acusar-lo de dretanitzar el partit copiant l’extrema dreta. És una acusació irracional, com correspon a la mentalitat caòtica d’una esquerra que prepara el propi amortallament.
Els problemes no són de dreta ni d’esquerra. Allò que distingeix les ideologies és la manera d’abordar-los. I la manera més irracional de fer-ho és negar-los. La principal diferència és que l’esquerra ha convertit el problema de la immigració en un tabú. De què s’estranya si cada vegada més votants del centre s’inclinen cap a l’extrem que encara el problema i es proposa de resoldre’l? Si la dreta tendeix al curtterminisme de les percepcions, és peculiar de l’esquerra negar els fets per salvar la teoria. Sols algú desesperadament escorat a l’esquerra s’atreveix a afirmar que qui no es declara d’esquerra ni de dreta és necessàriament de dreta. Aquest totalitarisme és el preludi de la dictadura.
La psicòloga Leor Zmigrod estudia el fenomen de les ideologies extremes i troba una correlació amb quatre trets psicològics. Els dos primers són els que interessen del punt de vista sociològic, car els altres dos són de caràcter neurobiològic. Es tracta, com era d’esperar, de la rigidesa cognitiva i la volatilitat emocional. Els extremistes són els qui més alcen la veu i escridassen amb les faccions garratibades. Com el llangardaix de gorgera, inflen la gola per intimidar. Són els energúmens de tota la vida, però ara amb altaveu a les xarxes socials, a les tertúlies televisades i les seccions de comentaris dels diaris digitals. Són minoria, però desplacen molt volum acústic quan es llancen a la piscina de l’opinió pública.
La rigidesa cognitiva caracteritza la inflexibilitat intel·lectual, la incapacitat de qüestionar les idees adquirides, revisar-les a la llum de l’experiència i canviar-les per unes de més adaptades a la realitat. És un tret dels dogmàtics que “són” d’esquerra o de dreta per tota la vida i creuen que tothom ho és i està definitivament judicat. Com més inflexible és el pensament, més s’atansa als extrems. Cal advertir, però, que detectar els factors que predisposen a l’extremisme no és substituir el binarisme dreta-esquerra per un binarisme psicològic i repartir el món entre extremistes i moderats. Zmigrod reconeix que no hi ha cap factor que permeti de vaticinar si una persona serà extremista o moderada, i encara menys si serà de dreta o d’esquerra. La formació de les creences és un procés molt complex sobre el qual no hi ha consens entre els experts. Ara, tot i que els factors fisiològics són especialment intractables, es pot influir en els psicològics per a prevenir les explosions emocionals i la rigidesa conceptual que caracteritzen l’extremisme.
Una manera de prevenir o si més no d’atenuar la polarització de la societat és educar els infants a controlar les explosions emotives que fan estralls en els adults. I una altra, flexibilitzar la percepció de la realitat, considerant seriosament les alternatives que el paradigma dominant eludeix automàticament. Un símptoma inequívoc de rigidesa cognitiva és aplicar cordons sanitaris a les idees i defensar-ho amb la ingenuïtat de monopolitzar l’ètica. La primera víctima d’aquesta rigidesa és la persona que la practica, car, a banda d’abusar de l’ètica, limita i deforma el propi pensament. Les ideologies extremes no es combaten amb anatemes ni amb la força física, sinó amb idees més complexes i més afinades. No n’hi ha prou de denunciar-les, cal refutar-les. El multiculturalisme ha quedat desmentit pels conflictes cada vegada més intractables que esclaten allà on la doctrina s’havia imposat oficiosament. Sols és qüestió de temps que s’encenguin també a Catalunya.
