Elisenda Paluzie, catedràtica d’economia de la Universitat de Barcelona i ex-presidenta de l’ANC, era a Escòcia quan dilluns la comissió bilateral entre la Generalitat i el govern espanyol va aprovar els principis d’un nou model de finançament. Fa una estada de recerca a la Universitat de Glasgow. En la distància, n’ha analitzat els continguts i en parla en aquesta entrevista, feta per videoconferència. Aprofundeix en allò que el pacte diu i en allò que no, i hi veu alguns paranys. Paluzie constata que la sobirania fiscal no és enlloc i que l’acord rebaixa molt el pacte d’investidura entre ERC i el PSC. Sosté que aconseguir la recaptació de tots els imposts és una qüestió de sobirania política, però que ha desaparegut en l’entesa entre tots dos governs. “Serveixen a la ciutadania un plat reescalfat”, denuncia.

—Com valoreu l’acord de finançament de la comissió bilateral de dilluns?
—La veritat és que he estat bastant desconnectada perquè sóc a Escòcia i justament aquests dies que es va fer pública aquesta reunió estava de viatge per les illes Hèbrides. De manera que no he seguit les declaracions dels uns i els altres i quan he llegit l’acord m’ha semblat que aquesta vegada la presa de pèl era bastant estratosfèrica.

—Per què?
—Queda moltíssim per sota del que, en teoria, havia arrencat Esquerra al PSC quan va donar el suport per a la investidura d’Illa. Sobre el paper, si més no, semblava que havien aconseguit uns certs avenços. Parlàvem d’un sistema de finançament autonòmic, com sempre, en el marc de la LOFCA, però semblava que havien aconseguit uns certs avenços amb el tema de les conseqüències de recaptació, execució, inspecció de l’IRPF, i amb el respecte al principi d’ordinalitat, que per primera vegada apareixia redactat tal com s’ha anat interpretant i no de la manera vaga que va quedar fins i tot a l’Estatut d’Autonomia. Però de tot això no hi ha res. I aquest acord és el que val, perquè al final és un acord institucional, que compromet la Generalitat i el govern de l’estat. Un acord d’investidura, al final, no és un compromís de govern.

—ERC reivindicava la sobirania fiscal. La veieu en l’acord de la bilateral?
—No hi és enlloc, la sobirania fiscal. Queda molt clar en els acords que el compromís que hi ha és que, si s’han d’assumir algunes competències més per part de l’Agència Tributària de Catalunya, són exclusivament de gestió en un marc de cogestió; en diuen d’administració en xarxa. I posen un exemple molt clar, que és com gestionen un impost especial sobre determinats vehicles.

—I l’IRPF?
—Sembla que podrien avançar en aquesta línia, però especifiquen clarament que només és gestió i que, a més, és gestió compartida: de presentació de papers, de moure papers, fer-li fer de gestoria a la Generalitat. L’únic compromís que hi ha és que els ciutadans podran presentar la seva declaració de renda a la finestreta de la Generalitat, però no diuen que l’ingrés anirà a un compte corrent de la Generalitat, ni tan sols hi ha això. De fet, aquesta presentació en una finestreta de la Generalitat avui dia ja era legal. La campanya de sobirania fiscal de l’ANC i d’entitats que l’havien feta abans es basava en aquest principi de la finestreta única. Presentàvem la declaració de renda a la Generalitat utilitzant un concepte que era fer-li un dipòsit a la Generalitat. Per tant, això d’alguna manera era legal, no s’havia perseguit ningú per fer-ho i ja existia. El que teníem era que la Generalitat deia que no tenia capacitat per a gestionar-ho, ni prou recursos materials ni humans. Fa temps que l’ATC contribueix a la campanya de renda oferint serveis d’informació i d’assistència. Ja es feia quan hi havia la consellera Natàlia Mas Guix. Una altra cosa és que la Generalitat podrà comprovar les desgravacions que aprova el Parlament de Catalunya a la renda, que és exclusivament sobre el tram autonòmic.

—La gestió en xarxa de l’IRPF tampoc no és el consorci tributari que és a l’estatut, no?
—No, perquè el consorci tributari que hi ha a l’estatut vol dir que es crea una figura que té un altre NIF, que no és ni el de l’estat ni el de la Generalitat. Els consorcis tenen personalitat jurídica pròpia. I en aquell consorci se suposava que hi havia d’haver el 50% de l’un i el 50% de l’altre. El que hi ha aquí em recorda molt el que han fet sempre amb la gestió de les beques. Totes les beques universitàries les ha continuat decidint l’estat: els imports, qui tenia dret a rebre-les i qui no. Només en traspassaven gestió. Semblava que ho fes la Generalitat, quan en realitat no decidia res.

Fotografia: Júlia Partal.

—Tampoc no es concreten els percentatges de la cistella d’imposts.
—També és sorprenent. Quan s’han venut acords de finançament, històricament, sempre s’ha especificat quina cistella d’imposts acabaria quedant. Es va començar amb el 33% d’IRPF, després es va arribar al 50% de l’IRPF i al 50% de l’IVA. Aquí ni tan sols diuen quina cistella d’impostos hi haurà, com quedarà distribuïda.

—Entrem al principi d’ordinalitat. Es diu que l’única manera viable per a garantir-lo és que l’estat espanyol posi més diners al sistema de finançament. És així?
—No és que sigui l’única manera. Ho podries fer amb els mateixos diners que hi ha ara. Es diu que l’estat ha de posar més diners perquè tots els sistemes de finançament autonòmic parteixen d’un principi que no és escrit enlloc però que s’ha respectat sempre, que és la clàusula de l’statu quo: cap comunitat autònoma pot sortir del nou acord de finançament rebent menys diners. Aleshores, si cap comunitat en pot rebre menys, perquè es compleixi el principi d’ordinalitat l’estat n’hi ha de posar més. No és un problema matemàtic. No és viable políticament en aquest sistema de règim comú que algú surti rebent menys diners que no abans.

—I l’ordinalitat és una de les claus perquè Catalunya disposi realment de més recursos?
—No. El que passa és que aquest principi es va agafar perquè semblava que, des d’un punt de federalisme fiscal, es podia justificar des de l’eficiència. A la vegada era una manera de garantir l’equitat perquè les comunitats autònomes més riques donaven diners a les més pobres i una certa eficiència era que no acabessin donant més diners a costa de rebre menys recursos que les que recaptaven menys. Aquest principi ve de quan es va reformar l’estatut. Un dels inspiradors era Antoni Castells, que s’ha dedicat professionalment com a acadèmic al federalisme fiscal. Es va partir d’aquest principi, però perquè Catalunya rebi més diners bastaria de posar uns conceptes a la fórmula de càlcul de les necessitats de la despesa que l’afavorissin més i que no s’hi posessin conceptes que afavorissin més unes altres comunitats autònomes. O sigui, ara el sistema finançament autonòmic és una fórmula per a determinar les necessitats de despesa de cada comunitat autònoma, i cada comunitat hi posa allò que l’afavoreix. Per exemple, algunes de l’interior d’Espanya, de Castella, parlen de la densitat de població: l’Espanya buidada. Argumenten que s’ha de tenir en compte que tenen baixa densitat perquè això implica que els serveis públics són més cars perquè la gent s’ha de desplaçar més. I al final el que acaba fent el govern de l’estat és una combinatòria de totes aquestes variables i n’acaba sortint una fórmula general per a totes.

—I dèieu que no hi havia cap acord per a respectar l’ordinalitat.
—Així com en l’acord que va signar PSC amb Esquerra per a la investidura d’Illa sí que hi havia un compromís per a respectar l’ordinalitat, el que hi ha en l’acord de la bilateral és un paràgraf que diu que Catalunya, en aquesta negociació, defensarà l’ordinalitat quan es posin a negociar totes les comunitats de manera multilateral. I tampoc la defineix, a diferència de l’acord amb Esquerra, que sí que la definia. Aquest és un altre dels problemes, que això de l’ordinalitat també ha estat objecte de moltes definicions. L’estat no es compromet a l’ordinalitat. A més, se’n parla en el preàmbul, no en els acords a què han arribat. Sabeu quin és l’únic compromís que hi ha? Que l’aportació que es faci en els mecanismes d’anivellament serà transparent, serà pública. Doble trampa.

—Per què?
—Sempre he pensat que això era un parany, perquè faran creure que aquesta aportació als mecanismes d’anivellament és el dèficit fiscal, quan no ho és. Diran que això és l’aportació a la solidaritat de Catalunya i seran, doncs, no ho sé, 2.000 o 3.000 milions d’euros o els que siguin. No serà mai el dèficit fiscal perquè és una altra cosa. La cistella d’impostos mai es queda sencera per a la Generalitat: la Generalitat mai s’ha quedat el 50% de l’IRPF, més del 50% de l’IVA, més del 58% dels especials. Respecte d’aquesta part d’impostos, que ja no són tots, hi ha a més uns mecanismes d’anivellament i hi ha una part que torna a les altres comunitats autònomes. L’únic compromís que hi ha aquí és que serà transparent, se sabrà quina xifra és. Encara jugaran més al confusionisme, perquè llavors explicaran aquests transvasaments i quedarà molt infinitament per sota del que és el dèficit fiscal, que és la diferència entre tots els impostos que es generen a Catalunya i la despesa pública que es gasta a Catalunya. Els famosos 22.000 milions d’euros.

—No hi ha cap mecanisme limitador de la solidaritat ni s’aclareix com es farà, oi?
—Queda completament obert. No hi ha cap límit. No s’acorda res de quins seran els mecanismes d’anivellament. I, després, s’apunta com una gran concessió una cosa que existeix, no ja des de l’última reforma, sinó de l’anterior, des de fa anys i panys, que és que hi ha un finançament addicional per a les competències específiques de la Generalitat que no són homogènies. És a dir, que les altres comunitats autònomes no tenen. No es defineix quines són, però són els Mossos d’Esquadra i les presons. A la LOFCA i a les anteriors lleis de finançament hi ha un article que diu com es calcula el finançament addicional per a finançar-les. I si no recordo malament, en l’última reforma, la del 2009, a banda de Mossos i presons hi van afegir una partida específica per a la llengua catalana.

Fotografia: Júlia Partal.

—Fonts del govern diuen que les competències no homogènies es finançaran amb un percentatge de la cistella d’imposts.
—Però és que sempre ha estat així. Sempre vénen dels imposts, els diners. D’on han de venir? Sempre vénen d’un percentatge. Que s’especifiqui o es calculi d’una manera o d’una altra no és cap gran novetat. L’únic compromís que sembla indicar que potser sí que hi haurà una part de recaptació directa, tot i que en els altres apartats parla de gestió i mai de recaptació directa, és que el nou model implicarà la desaparició del mecanisme dels lliuraments a compte. Són les bestretes. Perquè una altra cosa que tenim en el model de finançament des de fa molts anys és que aquesta cistella d’impostos és virtual. El 50% de l’IRPF i el 50% de l’IVA no han anat mai directament a un compte de la Generalitat. Els ha recaptats tots l’estat i ha anat fent bestretes anticipant quina creia que seria la recaptació mensual i, cada dos anys, se’n fa la liquidació i es veu si es va equivocar amb el càlcul de les bestretes o no, i si és la Generalitat que li ha de tornar diners o l’estat que ha de donar diners a la Generalitat. Però no hi ha un compromís concret.

—El govern creu ara impossible que l’ATC recapti l’IRPF l’any vinent, com s’havien compromès en el pacte d’investidura. Entre més raons perquè l’ATC no està preparada. No es podia saber fa un any, això?
—Sí, és clar. No estem preparats per a recaptar ara l’IRPF i el 2015 també ens van dir que al cap de divuit mesos estaríem preparats per a recaptar tots els imposts dels ciutadans de Catalunya.

—I era impossible?
—És que al final és una qüestió de voluntat política. No crec que ningú ho hagi estudiat, ni hi ha articles científics ni llibres de com s’ho van fer Lituània, Letònia o Estònia per a recaptar. De cop i volta van ser independents i es van posar a recaptar els imposts.

—Són excuses per a dilatar-ho, llavors?
—És una qüestió de voluntat política. La Generalitat com ha pogut tenir Mossos, com va poder fer TV3, com s’han pogut fer tantes coses? Si l’any 1980 s’haguessin plantejat que no estaven preparats no haurien pogut assumir res. No hauríem pogut assumir l’educació, la sanitat… L’Hospital de la Vall d’Hebron, per exemple, era de l’estat.

—L’horitzó de recaptar tots els imposts també ha desaparegut.
—Això ho deien a l’acord d’investidura i aquí diu que s’assumeixin progressivament competències de gestió en l’IRPF “sense perjudici de futurs acords en altres tributs”, però sempre dins un model en xarxa de gestió del sistema tributari, amb la participació de l’Agència Estatal d’Administració Tributària i les administracions tributàries autonòmiques. I llavors hi ha el compromís de crear un grup de treball per a estudiar-ho. Vull recalcar que assumir progressivament competències de gestió en l’IRPF no és el que deia l’acord d’ERC i el PSC, que deia textualment que fos la Generalitat la que gestionés, recaptés, liquidés i inspeccionés tots els impostos suportats a Catalunya i augmentés substancialment la capacitat normativa en coordinació amb l’estat i la Unió Europea. La coordinació amb l’estat només era per la capacitat normativa, per a legislar les quanties dels imposts. En teoria, totes les competències vinculades a la recaptació, liquidació i inspecció dels impostos s’havien compromès que la Generalitat les assumiria, amb un compromís inicial ja per a l’any que ve de l’IRPF al 100%.

—S’ha parlat molt de la singularitat de Catalunya. N’hi ha cap?
—Ara parlem de la singularitat, tot això són noms que es van inventant. Abans el que estava més de moda era parlar de bilateral i multilateral. I llavors es deia: per fi hem aconseguit un acord bilateral i figurava que això era el gran avenç. I l’estat deia que sempre ha estat bilateral i multilateral. De fet, a les LOFCA i l’estatut sempre es parlava de bilateralitat i multilateralitat. A tot arreu és bilateral i multilateral perquè totes les comunitats autònomes tenen una Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals en què l’estat seu amb cadascuna d’elles, individualment. Aquesta és la part bilateral. I després hi ha la part multilateral, que és el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), on seuen totes. Al CPFF, l’estat hi té el 50% i les altres comunitats autònomes, sumades, el 50%. Per tant, a l’estat només li cal tenir una comunitat a favor per a tenir la majoria en l’àmbit multilateral. En una reforma del finançament pactada per CiU i el PP, les mixtes bilaterals d’unes quantes comunitats autònomes governades pel PSOE no van acceptar el finançament. Es van quedar amb l’anterior durant un temps, fins que van veure que els anava més bé el nou i van acabar acceptant-lo. Ara diuen: singular i generalitzable. Bilateral i multilateral, singular i generalitzable. Si Catalunya acaba defensant no sé quina variable que li convé o una manera d’interpretar el principi d’ordinalitat, ho compensaran amb la baixa densitat de població o la població ajustada pel que sigui i al final acaba essent un sistema de variables ponderades. Amb el que posi Castella i Lleó ja compensaran el que hagi pogut guanyar Catalunya.

Fotografia: Júlia Partal.

—La Generalitat es felicitava que aquest acord implicava un canvi de paradigma perquè es passava d’un sistema centrat en la despesa a un sistema centrat en els ingressos. Ho veieu així?
—No, serà un model de necessitats de despesa, com sempre. I llavors sí que parla del finançament bàsic com a element de corresponsabilitat fiscal definit a partir dels percentatges de participació en la recaptació dels tributs que s’acordin, però això ja és així des del primer 15% que Jordi Pujol va arrencar a Felipe González, l’any 1993. S’ha jugat amb la cistella d’imposts des de fa més de trenta anys.

—L’acord parla d’ampliar la capacitat normativa dels territoris amb la introducció de mecanismes per a limitar la competència fiscal a la baixa.
—Catalunya fa el contrari de Madrid. Se situa sempre a la banda alta de tots els impostos en què té capacitat normativa. No només a la banda alta d’Espanya, sinó d’Europa. Fa poc ha sortit un estudi de comparativa de l’impost de successions i donacions de totes les comunitats autònomes i de tots els estats europeus. I em sembla que només és França i Bèlgica que superen Catalunya. Dinamarca, Holanda, són per sota de Catalunya. Si hi ha una mica més de capacitat normativa en algun tram d’impost –ara ja n’hi ha una mica en algun tram de l’IRPF, per exemple– volen que les comunitats autònomes del PP no ho aprofitin per fer competència fiscal a la baixa. Insinuen que intentaran que en aquest nou sistema de finançament hi hagi alguns topalls perquè no abaixin els impostos per sota d’alguns nivells que es determinin. Això ja havia existit històricament. No es podien abaixar per sota del que en deien el tipus normatiu de l’estat.

—Aquest model sembla molt lluny del que seria un concert econòmic. L’aplicació d’un model com el basc és solament una qüestió de voluntat política, també?
—Sí, perquè és obvi que si el País Basc i Navarra el tenen és perquè hi va haver en un moment donat voluntat política per a tenir-lo. El que passa és que em sembla que oblidem que hi va haver una sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia. Aquesta sentència va marcar un límit a l’autogovern i a l’autonomia financera de la Generalitat. A l’estatut, fins i tot un cop passat el ribot de les corts espanyoles, hi havia un límit als mecanismes d’anivellament, que tinguessin en compte l’esforç fiscal, i aquest va ser un dels articles que es van anul·lar. Hi va haver catorze articles anul·lats per la sentència i un va ser aquest. De qualsevol acord a què s’arribés, qualsevol comunitat autònoma hi podria recórrer en contra al TC, que hauria d’emetre una altra sentència completament diferent de la del 2010. El catalanisme, en aquell moment, va dir que amb la sentència quedaven completament limitades les possibilitats de tenir competències, de tenir la llengua garantida, d’un sistema de finançament just… Tot un seguit de coses que vam dir col·lectivament que no es podien garantir en el marc d’aquest estat, amb aquesta constitució espanyola. I que, per tant, passàvem a la via d’exercir l’autodeterminació per esdevenir sobirans i independents. Ara, com Sísif, volen tornar a baixar la pedra avall de tot i tornar-la a pujar. La veritat és que fan una mica la sensació de repetir-se com l’all, no? Fa la sensació que serveixen a la ciutadania un plat reescalfat, molt reescalfat.

—Voleu afegir res més?
—Només que en l’acord de la investidura de Pedro Sánchez, Junts tampoc va arrencar res al PSOE en l’àmbit del finançament. Es va posar que Junts proposaria una modificació de la LOFCA amb una clàusula d’excepció per a Catalunya que en reconegués la singularitat. I a continuació el PSOE diu que apostarà per mesures que permetin l’autonomia financera i l’accés al mercat de Catalunya. Es referia al FLA i a l’accés al mercat financer. Fa un any, en una entrevista a VilaWeb, vaig dir que semblava que ERC havia aconseguit algunes coses que estaven bé en l’acord d’investidura d’Illa però que no hi havia garanties que es complissin i al final qui ho negociaria seria el govern de la Generalitat. Si, en el seu dia, gent com Joaquim Nadal i Antoni Castells ja se’n van sortir d’aquella manera, ara amb els dirigents del PSC actuals, que ni tan sols creuen en el federalisme fiscal, què n’aconseguiran? Doncs això. Això és tot el que n’han tret. I volia fer una reflexió més general.

—Endavant.
—Tot això també es deriva del fet que la prioritat que han tingut tant ERC com Junts en les negociacions amb el govern de l’estat i amb el PSOE en general ha estat posar fi als efectes repressius de l’1-O i el que va seguir, no a la repressió futura. El seu poder de negociació política ha estat molt feble perquè el PSOE té la paella pel mànec amb l’amnistia, i més amb l’oposició radical que ha rebut l’amnistia per part del PP i dels poders fàctics de l’estat. En són molt presoners perquè han prioritzat això.

D’ençà que el president Salvador Illa va arribar al poder, el seu equip i ell mateix han anat repetint que volien “honorar els acords” a què havien arribat. Llavors encara podia semblar que la fama d’incomplidors era una rèmora per als socialistes i que, si es volien consolidar, se l’havien de treure de sobre i fer-se més creïbles. Al capdavall, les seves mentides van ser una de les espurnes del procés: la decepció amb José Luis Rodríguez Zapatero i l’engany estructural del federalisme, desemmascarat finalment pel ribot de l’estatut. Tantes dècades de farsa acumulada van servir per a obrir l’horitzó nou de l’independentisme. 

Encara no fa un any que Illa governa i la litúrgia d’honorar els acords i d’atendre els compromisos ja fa aigües per tot arreu. Esquerra va prometre, per investir Pedro Sánchez, que RENFE desapareixeria de la vida dels catalans i ara resulta que el “traspàs integral” serà una empresa amb capital majoritari de RENFE. I després encara va fer Illa president prometent que Catalunya sortiria del règim comú de finançament i que assoliríem la “sobirania fiscal” i ara, és clar, el govern espanyol ni tan sols està disposat a aplicar el principi d’ordinalitat en una reforma general. Totes dues ensarronades són de tal magnitud, i és tan pobra la reacció dels qui encara se les van empassar, que tot plegat no pot ser més que un avís: ho deixarem podrir tot perquè perdeu fins i tot l’aspiració de fer veure que ens exigiu res. La nonada oficialitat del català a Europa i l’inviable traspàs de les competències en immigració no són més que una versió encara menys esforçada de la burla. 

Res de tot això no ens hauria de venir de nou. Torna a córrer pel cel mort d’X aquell vídeo tan profètic d’Oriol Junqueras, de fa més de deu anys: “Nosaltres estem convençuts que negociar amb l’estat espanyol no té cap sentit, perquè l’estat espanyol sempre incompleix tots els acords als quals arriba. Els incompleix respecte de Catalunya i respecte del món. Estem convençuts que parlar amb l’estat espanyol no té cap sentit, que l’estat espanyol no voldrà parlar, i que si vol parlar ens enganyarà, perquè ho ha fet sempre.” Tenia raó llavors, Junqueras, però la qüestió important no és el cinisme seu d’haver sostingut una cosa i la contrària sense solució de continuïtat, sinó com hem arribat al punt que tant se val, en la consciència col·lectiva, que l’estat incompleixi. 

La clau és que, a diferència de quan va esclatar el procés, ara la llufa de l’incompliment la té l’independentisme. La promesa trencada del 2017 era molt més grossa, més brillant, més fonda, i també ho és la ferida, doncs. Difícilment Junts, Esquerra i la CUP podran desgastar els socialistes amb l’argument que no compleixen mai els acords programàtics si són ells, en primera instància, els qui van prometre tanta glòria durant la dècada de l’odissea i després van tenir pocs remordiments i van ser tan prestos a trobar excuses ja no per als votants, sinó per a si mateixos i per als seus diagnòstics de consum intern. És descoratjador fins a quin punt, gairebé una dècada després, la classe dirigent de l’independentisme no tan sols no té idees per a sortir del laberint, sinó que en alguns casos ni tan sols entén per què hi ha entrat.

És un problema gairebé pre-polític, de llenguatge. El problema més bàsic de l’independentisme és la retòrica que no va ser capaç d’honorar: un desajustament extraordinari entre allò que vam abanderar i com d’escassament, després, ho vam protegir, i com hem deixat que es degradés –individualment i col·lectiva. Encara estem immersos en la ressaca de les promeses que ens vam fer a nosaltres mateixos i que hem desatès –els partits i el moviment–, i que no eren tan prosaiques com la governança d’una empresa pública, sinó que pretenien la llibertat i la democràcia. Els objectius polítics no s’aconsegueixen a la primera, però aquesta paràlisi d’ara no sorgeix de no haver-ho aconseguit, sinó de no haver-ho intentat seriosament.

Illa es pot permetre els incompliments perquè no fa cap promesa, no hi ha cap somni en la seva idea del país, cap eixamplament en la seva idea de la cultura, i quan parla de llibertat sona postís perquè no hauria estat mai president sense la repressió. No és una qüestió moralista. Era just i era raonable, de plantejar la independència i de voler-la, i encara ho és ara; no és la idea, que ha quedat impugnada. És la manera d’aspirar-hi. L’independentisme ha de copsar la magnitud del cràter que han deixat les seves trampes per entendre per què Salvador Illa és capaç d’omplir-lo amb una aigua tan tèrbola i tan mediocre.

Centre Cultural Tijuana
Passeig de los Héroes 9350, Tijuana, Baixa Califòrnia, Mèxic
Mapa a Google

Quan pensem en els milers de republicans que van fer cap a Mèxic arran de la victòria franquista a la guerra del 1936-1939, poques vegades vénen al pensament les criatures que es van haver d’embarcar amb els seus pares fugint de la repressió, en el millor dels casos. Però és evident que, amb els adults perseguits pel feixisme a Europa que van aconseguir passatge a Amèrica gràcies a la política del president Lázaro Cárdenas del Río (1895-1970), hi havia sovint criatures que, un cop a l’exili, van contribuir tant o més que els seus pares a modernitzar i fer més pròsper el país d’acollida, sense oblidar mai d’on venien.

Un cas ben paradigmàtic és el de Marta Palau i Bosch, nascuda al poble d’Albesa (Noguera) el 17 de juliol de 1934, filla d’un metge cenetista que va perdre la guerra i desembarcada a Mèxic el 1940 a sis anys. “Era massa petita quan hi vaig arribar –solia explicar– per a adonar-me del dolor que representava tot allò. Més tard vaig saber que Lázaro Cárdenas era l’home que havia donat una segona pàtria i una nova nacionalitat als republicans refugiats. […] Fins al cap d’uns quants anys no vaig ser conscient de què significava viure en l’exili lluny d’una pàtria la justícia de la qual havia estat trepitjada i arrossegada pel feixisme.”

La presa de consciència esmentada, la va saber i voler canalitzar per mitjà de l’art, qui sap si influïda per una altra artista catalana refugiada a Mèxic com Remedios Varo. Palau va començar el 1955 els estudis de pintura i escultura a l’escola d’arts La Esmeralda de Ciutat de Mèxic, i de gravat amb Guillermo Silva Santamaría al Taller de la Ciudadela i amb Paul Lingren a la Universitat Estatal de San Diego, a l’altra banda d’una frontera que també la marcaria profundament. En el terreny creatiu, va pouar en l’imaginari i les tècniques de les arrels de la seva nova pàtria, va usar materials propis de les cultures originàries d’Amèrica i va reprendre tradicions ancestrals mexicanes per dur-les al seu art, que al llarg dels anys va expressar amb la pintura, el gravat, la ceràmica, el tèxtil, l’escultura i la instal·lació.

En aquesta trajectòria artística, un viatge crucial per Europa el 1968 –esperonada en part per la seva condició d’exiliada– va representar un punt d’inflexió quan, ja amb la nacionalitat mexicana a la butxaca, va entrar en contacte a Catalunya amb una figura fonamental de l’art tèxtil, Josep Grau Garriga (1929-2011), col·laborador d’unes quantes generacions d’artistes com ara Aurèlia Muñoz, Antoni Tàpies i Joan Miró. Gràcies al treball desenvolupat al taller santcugatenc del gran renovador de l’art del teixit, la concepció de les obres tèxtils de Palau va experimentar un procés d’alliberament tant en la barreja de materials com en la manera d’integrar-hi volum més enllà de les dues dimensions. Ho resumeix prou bé la peça titulada Ilerda (1973-1978), significativa tant pels materials i la composició –inspirada en la terra mexicana– com pel nom –evocador de la terra de naixença.

El mateix 1968, ja tornada a Mèxic, fou una de les artistes participants en el primer Saló Independent, una iniciativa artística col·lectiva i autoorganitzada sorgida com a resposta a la repressió del moviment estudiantil en ple any olímpic al país. El bagatge artísticament trencador adquirit amb el mestratge de Grau Garriga, juntament amb l’experiència contestatària del 1968, va determinar el treball de Marta Palau, desenvolupat al marge de l’acadèmia i l’ortodòxia per mitjà d’escultures, instal·lacions i objectes avantguardistes amb reminiscències dels ritus antics i de la terra.

Si l’aportació de Palau com a “gran maga” de l’escultura tèxtil va ser molt important en l’art i la cultura de Mèxic a la segona meitat del segle XX, també cal destacar el seu paper notable com a gestora cultural (fou coordinadora d’art del Centre d’Art Modern de Guadalajara i assessora de l’Institut Allende de Guanajuato) i com a generadora d’iniciatives d’abast mundial com ara el Salón Michoacano Internacional del Textil en Miniatura (1985) i el Salón Internacional de Estandartes (1996) al Centre Cultural de Tijuana, la ciutat on va clavar més arrels al costat del seu marit, Albert Gassol, fill com ella d’exiliats republicans.

El caràcter fronterer d’aquesta gran urbs de la Baixa Califòrnia, lloc de pas d’emigrants cap al nord i amb la cicatriu a la vista de l’ignominiós mur de separació amb els EUA, és ben present en el rerefons social i polític de moltes obres i accions de Palau. Partint de la seva pròpia experiència de dona emigrant, ella mateixa explicava la voluntat d’adoptar l’estendard com a mitjà artístic per a tractar els problemes específics de la frontera a Tijuana, com per exemple els feminicidis i la violència contra les dones. Així, doncs, a més de reinventar l’escultura a través dels seus tèxtils i estendards, va esdevenir una de les pioneres de l’art feminista.

En un homenatge pòstum just després de la seva mort el 12 d’agost de 2022, el seu fill Alberto Gassol Palau va aconseguir descriure a la perfecció les dues claus vitals de Marta Palau: “La meva mare va viure dos moments que la van marcar per sempre: la guerra d’un país que la va expulsar de casa seva i l’esperança de Mèxic, que l’esperava amb els braços oberts. Aquí, de ben jove, ja sabia quina era la seva vocació i, una vegada hi va clavar arrels, es va obrir com un gira-sol a la vida.” Tot i circular fora dels circuits oficials i oficiosos, cap al final de la vida va rebre el reconeixement institucional de les dues terres que la van alimentar artísticament: el 2002 fou un dels catorze receptors del doctorat honoris causa a l’exili català de la Universitat de Lleida i el 2010 Mèxic li va concedir el Premi Nacional de Belles Arts.

I una mica més: La majoria d’obres de Marta Palau formen part de col·leccions públiques i privades de Mèxic i d’institucions de tot Amèrica, dels EUA al Brasil. Però, fins el 17 d’agost de 2025, se’n pot veure una mostra molt significativa i representativa a la primera gran retrospectiva que li dedica el Museu Tàpies de Barcelona, en col·laboració amb el Museu Universitari d’Art Contemporani de Mèxic. El títol de l’exposició, “Els meus camins terrestres”, deixa clar el pes de la terra en el camí artístic i polític de Palau, tant de la seva Albesa pagesa natal com del seu Mèxic d’acollida ancestral.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Marta Palau amb el seu sogre, el conseller de Cultura Ventura Gassol.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

De xarcuter a xarcuter, d’emblemàtic a emblemàtic i de bessons a bessons. La història no podia encaixar més bé. Pròsper Puig, mestre xarcuter de Sant Andreu, ha fet seixanta-set anys i sent que és el moment de retirar-se. Afortunadament, i gràcies a les seves coneixences al Gremi de Xarcuters i Carnissers de Barcelona, ha trobat relleu per al negoci. I és un traspàs idoni, perquè s’ha fet a una cinquena generació de mestres artesans carnissers i xarcuters de Barcelona, la família Bosch, que així afegirà a les set botigues que ja tenen l’establiment de Sant Andreu dedicat a la mateixa activitat d’ençà de l’any 1897.

L’any 1902, comenta Pròsper Puig, a l’anuari espanyol del comerç ja figurava la botiga inscrita com a “salsitxeria regentada per Emilio Bover”, al mateix carrer, que aleshores es deia carrer de les Cases Noves de Sant Andreu del Palomar. Els seus pares, Pròsper i Elvira, la van agafar l’any 1957, quan es van casar. El pare, fill de Guils de Cerdanya, a catorze anys havia baixat a Barcelona amb el seu germà bessó a fer d’aprenent a la cansaladeria que un oncle, Vicens Bombardó, tenia al carrer del Consell de Cent. L’any 1956, plegats van obrir una botiga del mateix producte al número 342 del carrer del Pare Claret (Sant Antoni Maria Claret). I l’any següent, en Pròsper i la seva dona, Elvira, filla de Barcelona, van agafar les regnes del comerç de Sant Andreu. I el germà bessó va continuar a la botiga de l’Eixample.

Curiosament, els nous propietaris, que el setembre propvinent rellevaran en Pròsper fill i la seva dona, Begonya Lombera, que de l’any 2002 ençà han estat al capdavant del negoci, també són bessons. Són els germans Jordi i Xavier Bou Bosch, hereus i continuadors de l’activitat que van iniciar els seus rebesavis al barri del Clot, fa més de cent cinquanta-cinc anys. Xarcuteries Bosch tenen set botigues de carn i embotits que ells mateixos fan com havien fet les generacions anteriors i, a partir del setembre, en seran vuit, amb la Cansaladeria Puig del carrer Gran de Sant Andreu. Per tant, no solament coneixen el tracte amb el públic del comerç de proximitat, sinó també l’elaboració dels productes tradicionals de carn i xarcuteria. Tracte humà i servei i qualitat al client són l’estendard familiar en tots dos casos, per la qual cosa, la continuïtat d’aquesta manera de fer és garantida en aquest xamfrà de Gran de Sant Andreu amb Sòcrates que és ple d’història. Quantes vegades es deuen haver obert i tancat les portes d’aquesta cansaladeria que tants bons moments ha donat en fer la queixalada a un entrepà, fer bullir l’olla o gaudir d’una bona brasa? La botifarra de perol, blanca, negra, negra amb faves, el pernil dolç, el bull, el foie, el frànkfurt, la catalana, el paté, el pernil, la mortadel·la, sobrassada, tantíssima exquisidesa que surt d’aquest obrador familiar –que ho continuarà essent– fa sentir una olor boníssima en obrir la porta de la botiga. Tan sols ensumant sembla que esmorzis o berenis, per la intensitat de la bona aroma. “L’elaboració pròpia és el que ens ha donat prestigi. Són productes icònics, que es desmarquen de la producció industrial”, puntualitza Pròsper Puig.

Caliu de barri

Puig no deixarà el contacte amb el comerç, perquè, malgrat que ja no hagi de matinar per obrir la botiga, continuarà presidint la Fundació Barcelona Comerç, que té entre mans la candidatura de Barcelona a presidir la capitalitat europea del comerç de proximitat. Qui millor que ell per a acompanyar la promoció de l’activitat dels botiguers de la ciutat, havent fet tanta vida a la seva cansaladeria. Recorda que fins i tot obria els regals de Reis a la botiga perquè els pares aquell dia també despatxaven. Sap que la feina en un negoci així, com diu ell, “excedeix l’activitat econòmica”. I s’explica: “les botigues semblem el punt d’informació dels barris. A part de la feina empresarial, som un actiu social molt important dels barris i pobles. El petit comerç de proximitat és qualitat de vida.”

Per això, ell ara sent una triple satisfacció pel traspàs del negoci. “Volia que es complissin tres requisits: que qui ho agafés mantingués la mateixa activitat i el personal que hi treballava –els vuit treballadors hi continuaran– i que qui vingués fos algú que s’arrelés al territori, algú que treballés per a la cohesió social de la comunitat, no un paracaigudista. I he tingut la sort que tots tres es compleixen.”

Els nous propietaris vénen d’una família de xarcuters que van començar al barri del Clot, al mercat del qual tenen botiga, també a l’Eixample, a Gràcia, a l’Hospitalet de Llobregat, a Sant Cugat del Vallès i a Montgat (Maresme).

Ara, a Sant Andreu hi trobaran un poble, per les coses bones i també les dolentes, que té comportament de pertinença. “Fins ara, molts nascuts a Sant Andreu s’hi ha pogut quedar a viure”, diu Puig. Ell hi ha fet vida. “Aquí he nascut, he anat a escola i he conegut la meva dona, que també és de Sant Andreu, i la nostra filla també hi viu”, comenta.

“Ens sentim molt acompanyats, ens ajudem en tot el que podem i encara diem que baixem a Barcelona, quan agafem el metro per anar al centre de la ciutat”, exposa aquest santandreuenc. Considera que el barri on viu té tots els avantatges i cap inconvenient i que Sant Andreu és el gran desconegut de Barcelona.

Passejar per carrers com ara el Gran de Sant Andreu és un veritable entreteniment. Aquesta via ha sabut mantenir el comerç ben viu, i la façana de la cansaladeria Puig demana aturar-se a contemplar tot l’edifici. Les portes modernistes són de l’any 1909, ens diu Pròsper Puig, que també ens assenyala més amunt, un projectil de canó de la revolta coneguda com a guerra de la Jamància, de final de l’any 1843.

Fins i tot aquest casquet s’ha conservat incrustat a la paret, testimoni immòbil de la història d’aquest comerç i de tantes generacions de veïns que han estat clients fidels a l’obrador dels Puig i ho continuen essent. D’ençà dels primers embotits de subsistència pura, derivats de la matança del porc, amb què els santandreuencs preparaven brous i cuinat calòrics, fins als menjars preparats més actuals. L’any 1976, Pròsper Puig va fer el curs de tecnologia de la carn al gremi i, a partir d’aleshores, van començar a introduir pastes fines, mortadel·les, pernil dolç, frànkfurt, més xarcuteria. No han deixat de ser un referent al districte per totes aquestes elaboracions. Ara, de Puig a Bosch, preservant la història de la cansaladeria, es continuaran custodiant els records de tot un barri i un gran bocí d’autenticitat en la ciutat.

Una nova empresa emergent amb seu a Berlín, anomenada Nox, s’ha proposat de rellançar amb força la xarxa de trens nocturns a Europa. El seu propòsit és connectar més d’un centenar de ciutats, entre les quals, Barcelona, París, Amsterdam, Varsòvia i Roma. La previsió és que les primeres rutes comencin el 2027 i el 2035 la xarxa ja s’hagi desplegat del tot.

Els promotors de Nox –el youtuber ferroviari Thibault Constant i l’emprenedor de mobilitat Janek Smalla– diuen que els trens llitera europeus actuals no responen a les necessitats dels viatgers perquè sovint es troben amb cabines compartides amb desconeguts o tarifes més cares que els vols de baix cost. Diuen que l’objectiu és que els trens nocturns deixin de ser una excentricitat nostàlgica i es converteixin en una alternativa al transport aeri de curta distància, oferint més sostenibilitat, comoditat i amb preus ajustats.

Nox opta per reutilitzar antics cotxes de passatgers, redissenyats per incloure-hi habitacions. La proposta és oferir solament habitacions privades, amb tres menes principals: la Single Loft (amb llit superior i seient amb taula a sota), la Double Loft (doble llit superior i dues butaques), i la Double Vista, amb una llitera i finestres panoràmiques. Totes les habitacions tindrien llits de dos metres –un dels grans reclams de la companyia–, seients, espai per a l’equipatge, taules per a treballar o menjar, i espai per a bicicletes, vagons adaptats per a persones amb mobilitat reduïda i servei de menjador o cafeteria.

Els preus partirien dels 79 euros per a una habitació individual i de 149 per a una doble. “Dormir mentre un tren et porta per Europa és una gran idea. Però avui compartir cabina, suar en un llit estret i pagar com si agafessis un vol no és atractiu”, explica Constant, que té mig milió de seguidors com a Simply Railway. L’experiència personal, diu, ha estat clau per a dissenyar els futurs vagons. Per la seva banda, Smalla, l’altre cofundador, té experiència en aquest sector, atès que ha treballat a Alemanya en la branca ferroviària de FlixBus, FlixTrain.

Els entrebancs per a arribar a Barcelona

L’anunci de Nox arriba en ple ressorgiment del nocturn. De fet, de tant en tant apareixen iniciatives que pretenen connectar Barcelona amb més ciutats europees, però ara com ara cap no ha acabat de reeixir, com ara els projectes d’European Sleeper o el del Nightjet d’ÖBB, que s’han trobat entrebancs greus que han fet endarrerir-ne l’execució.

La ruta Barcelona-Amsterdam, que la companyia neerlandesa-belga European Sleeper havia d’engegar enguany, es va endarrerir primer un any i ara ja es parla que entrarà en funcionament el 2027 pel cap baix, i això que aquesta ruta ha estat seleccionada per la Comissió Europea com un dels deu projectes pilots destinats a promoure el transport internacional de passatgers.

El cas és semblant al del tren nocturn Zúric-Barcelona de Nightjet d’ÖBB, la companyia estatal austríaca, que ha estat una de les impulsores principals del ressorgiment dels trens nocturns, i ha reintroduït o ampliat serveis de tren nocturn a destinacions com ara Berlín, París, Roma i Brussel·les. El tren fins a Barcelona en un primer moment s’havia de posar en circulació l’any passat i de moment es va cancel·lar i no hi ha una data per a reactivar la iniciativa.

Les dificultats tenen un origen clar: la saturació de la xarxa ferroviària francesa i la voluntat del seu operador, SNCF, de protegir les rutes de TGV com la de París-Barcelona, molt més rendibles que no pas els serveis nocturns. A això s’hi afegeix la manca d’iniciativa tant del govern francès com de l’espanyol per a declarar aquests trens com a obligació de servei públic, fet que permetria de subvencionar-los. De manera que la companyia assenyala com a responsables les autoritats franceses.

Sobre això, Jean-Baptiste Guenot, director de desenvolupament internacional de SNCF, va descartar ara fa uns quants anys un tren nocturn que connectés Barcelona i París, un servei que existia fins l’any 2013. “Els trens de nit són totalment diferents, no ens plantegem de fer-ne. Els trens de nit, ara com ara, no han trobat un equilibri financer”, va dir.

RENFE fa marxa enrere i anul·la la ruta entre Barcelona i Tolosa de Llenguadoc

Per la seva banda, l’operadora espanyola RENFE va provar d’esdevenir una competència directa a SNCF a l’estat francès, de la mateixa manera que es fa a la inversa amb Ouigo en territori espanyol. Tanmateix, novament les traves l’han feta recular. Arran de les dificultats, RENFE va renunciar a impulsar a ruta ferroviària entre Barcelona i Tolosa de Llenguadoc prevista per a aquest mes d’abril i fonts de la companyia explicaven: “Davant les dificultats i els endarreriments successius que sofreix el desplegament de la seva oferta de serveis d’alta velocitat a França, RENFE ha obert un procés d’anàlisi i reflexió de la seva estratègia global en aquest país”, amb la possibilitat de deixar d’operar-hi.

Un projecte encara amb interrogants

Nox preveu d’oferir més de 35 rutes el 2035, amb una distància màxima de 1.200 quilòmetres i durades de trajecte de 12 hores a tot estirar. De moment, ja ha reservat material rodant i preveu una ronda de finançament important a la tardor per a avançar en el desenvolupament i la producció dels nous interiors.

Els impulsors confien que la iniciativa tindrà el suport de polítiques públiques favorables, com ara amb la reducció dels peatges ferroviaris o l’equiparació fiscal amb els vols internacionals, que permetin de consolidar aquesta alternativa als vols dins l’espai europeu. En el cas de l’estat francès, per exemple, les subvencions cobreixen al voltant del 50% dels costs en les rutes de SNCF.

És previst que a Nox no li calguin tantes ajudes per a ser rendible i funcional, però els experts també posen en dubte que el projecte pugui ser viable sense ajudes, i menys encara arribar a indrets com ara la ciutat sueca de Luleå o a la italiana Reggio de Calàbria. Al mateix temps, de les rutes que proposa Nox, una bona part ja són ofertes per uns altres serveis de trens nocturns, sobretot de companyies estatals i que reben subvencions altes per a oferir preus competitius.

Si la nova companyia aconsegueix els seus objectius i consolida una xarxa privada de trens nocturns, el mapa ferroviari europeu canviaria i podria haver-hi un servei de trens a baix cost que plantés cara als vols de les companyies aèries.

The Washington Post · Heidi Levine, Miriam Berger

Majdal Shams, Alts del Golan. La comunitat drusa a Israel i els Alts del Golan, que seguia de prop les notícies de matances i enfrontaments entre els beduïns i els drusos de Síria, es va reunir a la frontera per expressar la seva solidaritat amb els seus co-religionaris de l’altre costat.

I dimecres, en un acte que va desbordar les forces de seguretat israelianes, centenars de drusos van aconseguir de travessar la frontera entre Israel i Síria, malgrat els esforços de la policia israeliana, que utilitzava gasos lacrimògens per a impedir-los el pas.

Aquests drusos es dirigien a un territori considerat enemic per primera vegada, després d’haver estat separats dels seus familiars quan Israel va annexar els Alts del Golan a Síria durant la guerra de 1967.

Same Yousef, originària del poble sirià de Hader, esperava de poder travessar la frontera dijous per veure els seus familiars per primera vegada en els quaranta-cinc anys que fa de l’ocupació per Israel dels Alts del Golan.

Aquestes escenes extraordinàries i les reunions tan emocionants van tenir lloc en un moment especialment turbulent per a la comunitat drusa de Síria. Després de dies de violència sectària que van deixar desenes de morts, el govern sirià i els líders drusos locals van anunciar una treva dimecres.

A Israel, hi viuen uns 150.000 drusos. La comunitat és tradicionalment lleial a l’estat israelià, i els seus homes serveixen a l’exèrcit israelià, a diferència dels ciutadans palestins, que estan exempts del servei militar obligatori. Alguns drusos dels Alts del Golan, annexats de manera il·legal per Israel el 1981, rebutgen la ciutadania israeliana i s’identifiquen com a sirians.

Molts drusos israelians donen suport a les accions d’Israel per a defensar els drusos sirians, i hi veuen una manera de protegir la seva minoria religiosa. Però els crítics acusen Israel d’utilitzar els drusos com a excusa per a intervenir a Síria.

Dimecres, entre la multitud que es va aplegar a la frontera, Mehr Shoufi, un soldador de 28 anys, explicava que donava suport als atacs israelians a Síria en defensa de la comunitat drusa.

Vaig parlar amb una dona que acabava de tornar d’una visita, breu però significativa, a Síria. Va caminar uns vint minuts fins al poble drus de Hader, on va conèixer la seva tia, a qui no havia vist mai en persona. “Vull ajudar la meva família a As-Suwayda”, deia, referint-se a la província i ciutat majoritàriament drusa al sud de Síria. “Allà hi ha molts perills ara mateix.”

Els drusos són una branca de l’islam xiïta que parla àrab. Els dirigents drusos sirians temen el nou govern d’Ahmed aix-Xaraa, ex-cap d’un grup vinculat a Al-Qaida que va derrocar el dictador Baixar al-Assad l’any passat.

La situació va empitjorar aquesta setmana, quan les tropes sirianes van intervenir per sufocar els enfrontaments sectaris entre drusos i beduïns al voltant d’As-Suwayda, una ciutat de desenes de milers d’habitants.

D’ençà de diumenge, 169 persones han mort, pel cap baix, i més de 200 han resultat ferides en els enfrontaments, assassinats extrajudicials i els atacs aeris israelians, segons la Xarxa Siriana pels Drets Humans, que va publicar una primera xifra provisional.

Després de la treva, el president sirià va fer un discurs a les quatre de la matinada per tranquil·litzar la comunitat drusa i les altres minories del país. “L’estat sirià és per a tothom”, va afirmar Aix-Xaraa. “Ens unim sense discriminació.” També va afegir que Al-Suwayda estaria protegida per “faccions locals i xeics religiosos”.

Haeel Safadi, de setanta-sis anys, un agricultor drus sirià, però originari de Majdal Shams, va travessar la frontera per primera vegada en cinquanta-vuit anys per reunir-se amb familiars, dimecres. Reunions emocionants a la frontera

Taima Batheash, de vint anys, va aprofitar l’oportunitat per visitar la seva família a Síria. Va poder conèixer personalment el cosí de la seva mare. “Vaig veure que la frontera era oberta. No sabia on anar primer, però vaig veure algú al carrer i em va preguntar si volia que em portés al poble del meu parent”, deia.

Va estar-se mitja hora amb la seva família, amb la por que la frontera es tanqués abans de tornar a Israel. “Va ser molt intens”, recorda. “Va ser difícil veure’ls i després acomiadar-nos una altra vegada.”

Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) no han volgut comentar quants drusos israelians van travessar la frontera ni quants drusos sirians van passar cap a Israel. Els mitjans israelians calculen que més de mil drusos han entrat a Síria.

“Continuen les operacions” per a retornar els israelians que han travessat la frontera, va dir una font de seguretat israeliana en un comunicat oficial. “Les forces de seguretat israelianes han operat per localitzar i retornar els civils drusos sirians que han travessat cap a Israel”, afegia.

Dijous, les condicions al punt fronterer de Majdal Shams ja eren més tranquil·les. Les FDI havien aixecat un mur de formigó al pas fronterer i les multituds s’havien dispersat.

L'exèrcit israelià es va mobilitzar per recuperar el control de la frontera L'exèrcit israelià es va mobilitzar per recuperar el control de la frontera L'exèrcit israelià es va mobilitzar per recuperar el control de la frontera

Salim Abu Salem, de setanta-cinc anys, i la seva dona, Jamila, de setanta-tres, també havien vingut fins a la frontera amb l’esperança de reunir-se amb l’oncle de Jamila, de vuitanta anys, que viu a Síria. Fa vint anys que no es veuen. El germà va néixer a Majdal Shams, però treballava a Síria quan va esclatar la guerra de 1967 que va separar les comunitats druses en dos estats.

“Hem vingut avui pensant que potser podríem veure’l, però ara ens diuen que no, que no podrem passar”, lamentava Abu Salem. “No hem tingut sort”, deia mentre apuntava a un poble proper a la frontera, a la banda siriana. “Moltes de les nostres famílies tenen cases just allà, tan a prop…”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aprofitant que som a l’estiu, és el moment de repassar algunes errades lingüístiques i resoldre dubtes lligats amb aquesta època de l’any. Som-hi.

Aire condicionat

Recordem que hem de dir aire condicionat i no pas aire acondicionat.

Engeguem l’aire acondicionat? → Engeguem l’aire condicionat?

Calda 

El verb apretar no és català. Per tant, no apreta la calor, sinó que fa calda. També podem dir fa xardor. Quan s’hi barreja la humitat, diem que fa xafogor, basca, estuba… 

Avui sí que apreta la calor → Avui sí que fa calda.

Vocabulari estival de supervivència 

Gandula

El seient plegable per a jeure-hi i prendre el sol es diu gandula, no pas tumbona.

Lloguem un parell de tumbones? → Lloguem un parell de gandules?

Màrfega

L’objecte prim i flexible on ens estirem és una màrfega i no pas una esterilla. També en podem dir estora.

On vols que estengui l’esterilla? → On vols que estengui la màrfega?

Para-sol

Aquella mena de paraigua per a resguardar-se del sol és el para-sol, no pas la sombrilla. També en podem dir ombrel·la. 

Plantem la sombrilla ací? → Plantem el para-sol ací?

Quiosc

Un bar de platja es pot anomenar quiosc. No és admès xiringuito. També en podem dir guingueta, paradeta i bar.

En aquest xiringuito fan uns calamars boníssims → En aquest quiosc fan uns calamars boníssims.

Serè

Quan al cel no hi ha núvols diem que és serè, no pas despekhat.

Podrem prendre el sol, perquè el cel està despekhat → Podrem prendre el sol, perquè el cel és serè.

Tocar el sol

Si volem dir que el sol arriba a un lloc diem que hi toca el sol, no pas que hi dóna el sol.

Posem-nos allà, que no hi dóna el sol → Posem-nos allà, que no hi toca el sol.

Untar

Cobrir el cos de crema és untar-lo, no pas embadurnar-lo. Més col·loquialment, en podem dir empastifar.

Ja et pots embadurnar ben bé de crema, eh? → Ja et pots untar ben bé de crema, eh?

Xancletes

Les sabates lleugeres que ens posem a l’estiu són les xancletes, i no pas les xancles.

Aquestes xancles em van petites → Aquestes xancletes em van petites.

The Washington Post · Mikhail Klimentov

Israel ha llançat aquesta setmana una sèrie d’atacs contra Síria, incloent-hi bombardaments al palau presidencial i al Ministeri de Defensa a Damasc. Segons que han explicat el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i el ministre de Defensa, Israel Katz, els atacs pretenen de protegir la minoria drusa de Síria, enmig d’un esclat de violència al sud del país.

“Israel està compromès a impedir que es faci mal als drusos a Síria, per la profunda aliança de sang amb els nostres ciutadans drusos i pel seu vincle històric i familiar amb els drusos de Síria”, han dit els dos dirigents israelians en una declaració conjunta. També han assegurat que volien impedir que el règim sirià els fes mal i garantir la desmilitarització de la regió fronterera.

Els atacs israelians de dimarts i dimecres han causat no pas menys de tres morts i desenes de ferits, entre els quals, dones i infants. La tensió prové dels enfrontaments entre comunitats druses i sunnites beduïnes a la província d’As-Suwayda, de majoria drusa. El govern sirià hi havia desplegat tropes per mirar de restablir-hi l’ordre, però les milícies druses es van enfrontar amb l’exèrcit i Israel va bombardar objectius militars sirians per impedir-ne l’accés a la zona.

El Ministeri d’Afers Estrangers sirià ha acusat Israel de voler “encendre tensions, escampar el caos i desestabilitzar el país”. Tanmateix, el president sirià, Ahmed aix-Xaraa, va anunciar dijous que les forces del règim es retirarien d’As-Suwayda.

D’ençà de la caiguda del règim de Baixar al-Assad, el desembre passat, algunes minories, com ara la drusa, han expressat por de represàlies per part d’altres grups religiosos o milícies. També han qüestionat si el nou govern de transició, encapçalat per antics rebels islamistes, els garantiria protecció.

Durant els enfrontaments d’aquesta setmana, s’han difós imatges a les xarxes socials que mostren soldats sirians maltractant civils drusos. Segons The Washington Post, també hi ha hagut denúncies d’execucions extrajudicials per part del nou govern, que assegura que té una visió inclusiva del país.

D’ençà de la caiguda d’Al-Assad, Israel ha aprofitat el buit de poder per intensificar els atacs en territori sirià i debilitar-ne la capacitat militar. A final de l’any passat, va dur a terme centenars d’atacs i va ocupar posicions al sud del país, on encara té presència.

Qui són els drusos?

Els drusos són una minoria religiosa amb comunitats a Síria, el Líban, Jordània i Israel. Tot i que tenen arrels en l’islam, la seva religió incorpora elements d’unes altres creences i segueix una teologia pròpia. No accepten conversions, i la majoria dels seus membres actuals són descendents dels primers fidels del segle XI. La figura més venerada és Jetró, sogre de Moisès.

Per què Israel diu que vol protegir els drusos?

A Israel, hi viuen uns 150.000 drusos, que, a diferència dels ciutadans palestins, tenen l’obligació de fer el servei militar. A més, més de 20.000 drusos viuen als alts del Golan, que Israel va annexionar el 1981. Molts d’aquests drusos es consideren sirians.

D’ençà d’aquella annexió, les comunitats druses d’una banda i una altra de la frontera han estat separades. Amb la caiguda del règim d’Al-Assad, s’ha obert una escletxa per al retrobament. Durant els enfrontaments d’aquesta setmana, alguns drusos dels Alts del Golan ocupats han travessat la frontera cap a Síria –contra el criteri del govern israelià– per mostrar suport als seus familiars i co-religionaris.

El 2019, durant el primer govern de Donald Trump, els Estats Units van reconèixer oficialment l’annexió dels Alts del Golan per part d’Israel, un gest que no ha fet cap més país.

Israel ja ha fet servir anteriorment la repressió contra els drusos com a justificació per a atacar. El juliol de l’any passat, quan un projectil llançat des del Líban va matar dotze infants i adolescents drusos en un camp de futbol als Alts del Golan, Israel va intensificar els atacs contra el Líban i contra l’Hesbol·là.

El govern sirià i els drusos han deixat de combatre?

Dimecres, el govern sirià i alguns dirigents drusos van anunciar un alto-el-foc que, de moment, sembla que es manté, tot i que hi ha hagut treves prèvies que s’han trencat poc després.

En un discurs televisat, el president Aix-Xaraa va voler calmar la comunitat drusa i va assegurar que l’estat sirià era “de tothom” i que el país s’uniria “sense discriminacions”. També va elogiar els esforços de mediació dels Estats Units, països àrabs i de Turquia, i els va atribuir el mèrit d’haver “salvat la regió d’un destí incert”, segons l’agència oficial SANA.

Netanyahu, per contra, va atribuir la treva a la intervenció militar israeliana. “Aquesta és una treva aconseguida per la força. No pas demanant, ni suplicant, sinó per la força”, va dir.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Després de llegir l’article de Mercè Ibarz a VilaWeb “Un milió d’euros“, dedicat a l’exposició “Fabular paisatges. Museu Habitat” que es fa al Palau Victòria Eugènia i al Palau Moja de Barcelona, i astorats encara per la notícia rebuda, amb el company Jesús Galdón, ambdós bregats en la lluita per presentar exposicions de pressupostos reduïts als museus del nostre país, hem començat a fabular i fabular com seria si pressupostos com aquests es destinessin als museus i centres d’art que dia a dia han de lluitar per fer realitat els programes que, amb professionalitat i rigor, han plantejat.

Només cal fer alguns comptes per veure com canviaria el panorama cultural de tot el territori si, en lloc de destinar el pressupost a una única i magna exposició, feta en un espai poc conegut i, pel que sembla, amb uns horaris complicats, s’hagués destinat aquest pressupost públic, no ho oblidem, a possibilitar que els museus fessin un treball de recerca i un plantejament expositiu per a “abordar un dels temes d’anàlisi centrals per a la concepció d’un nou model de museu”, segons s’indica en la presentació de l’esmentada exposició.

Com a exemple, si dividim el pressupost entre deu museus, es podrien fer deu exposicions amb un pressupost de 100.000 euros cadascuna, una xifra que m’atreviria a assegurar que ni en l’època de les vaques grasses han vist cap dels museus catalans per a executar una proposta. Fins i tot, si dividim la quantitat entre vint museus, ens surt una xifra de 50.000 euros per a fer projectes que abordin les qüestions necessàries per a analitzar cap a on han d’anar els nous plantejaments museístics.

De veritat que algú considera que, per treballar el nou model dels museus, aquesta exposició és el camí? Sense entrar en el contingut de la mostra, no comença a ser hora que ens deixem de moure només a partir de focs d’encenalls (no oblidem la injecció de diners públics recentment destinats a la Manifesta) i que el nostre govern es deixi d’operacions miraculoses i destini els pressupostos a donar suport a la feina de tots aquells que realment treballen dia a dia i lluiten per fer realitat els seus projectes?

Sobta encara més l’operació quan es coneix el treball seriós i de suport que des del Departament de Cultura es fa prop dels museus, però la magnitud del pressupost i la desmesura comparativa fa trencar totes les costures de qualsevol plantejament.

Siguin quins siguin els objectius de destinar aquesta quantitat de diners a “fabular paisatges”, el món cultural, cansat de lluitar cada dia amb uns pressupostos de misèria, hauria d’explosionar i demanar com s’ha arribat a aquest punt i exigir que, d’una vegada, es deixi d’apostar per projectes magnificats lluny del treball dels professionals i dels artistes que fan avançar el nostre entorn cultural.

Posats a fabular, potser caldria una resposta contundent i massiva per a reclamar una manera diferent de fer les coses. No pot ser que estiguem tots tan i tan adormits que  passi això i no es mogui res per a qüestionar aquestes decisions d’una vegada.

La presentació del llibre Els morts de Mazón, d’Esperança Camps, editat per VilaWeb Llibres, va aplegar més de dues-centes persones a l’Ateneu Barcelonès, en un acte conduït per Txell Partal en què van participar l’autora del llibre, acompanyada de Dolores Ruiz, Núria Aracil i Rosa Maria Álvarez, familiars de persones que van morir el dia 29 d’octubre. El seu testimoni va colpir els assistents. Era la primera vegada que a Barcelona se sentien les veus valentes d’aquestes dones que reclamen justícia per als seus morts, que volen saber la veritat del que va passar i que del seu dolor en fan lluita col·lectiva amb una generositat que no deixa indiferent. L’acte va ser molt més que una presentació, va ser un homenatge a les víctimes i un clam de justícia. Esperança Camps va explicar per què havia fet aquest llibre i va deixar clar que precisament el testimoni de les víctimes és fonamental per a entendre què va passar.

Podeu comprar Els morts de Mazón a la Botiga de VilaWeb

Amb motiu de la commemoració dels trenta anys, VilaWeb ha impulsat un projecte de llibres periodístics. Recentment també s’ha publicat Tres dies d’agost, de Josep  Nualart Casulleras. Ací oferim un resum de l’acte, que també podeu veure en vídeo.

—Rosa, quan vas saber que les coses no es feien bé?
—Rosa Maria Álvarez [R. À.]: Jo havia parlat amb mon pare a les vuit i cinc minuts per última vegada i s’ofegava. I a les vuit i onze sona una alarma sense trellat. Ja no tenia sentit. De fet, no tenia sentit ni l’hora ni el contingut. Deia que la gent no es traslladara. Era inviable eixir de casa, fora que tingueres un vaixell. I així i tot era complicat, perquè tot el parc automobilístic hauria fet impossible navegar. L’alarma també deia que ens quedàrem en casa, no deia que pujàrem a les plantes de dalt. Per tant, sabia que això ja era una barbaritat, era una negligència. Però volia fer-te un matís.

—Digues… 
—R. A.: Has dit que el dia 29 d’octubre es varen perdre 228 vides, vull dir que no es varen perdre, les varen assassinar. Ho volia deixar molt clar. La pèrdua és una cosa que porta la vida, és una cosa natural. I de natural, el dia 29 d’octubre, no passà absolutament res. L’únic que va passar és que va ploure moltíssim, la resta no va ser natural.

—Abans m’has dit que no volies parlar molt del teu pare, que va morir aquell dia, perquè encara et costa. Era Manuel Álvarez i va morir a les 20.00. Pocs minuts abans, et telefonen i et diuen que el barranc se n’ix. Ton pare et diu que posa les proteccions. Al principi semblava tot normal. Tu vas poder parlar amb ell…
—R. A.: Si, una amiga em va avisar i jo vaig tocar a mon pare, simplement per avisar-lo que posara els protectors a les portes. Totes les cases del poble en tenen. Casa nostra té dues portes i això va jugar en contra. Tres minuts després em va cridar que ja les havia posades. Aquell dia l’havien vacunat de la covid i em va dir que tenia un poc de febre i que se n’anava a dormir. Evidentment, no ho va fer. Tot el que va passar després no va tenir res a veure amb una barrancada normal. Va arribar una llengua d’aigua brutal que s’ho emportà tot. Parle amb mon pare a les 8.05 per última vegada. Em diu que no ho pot controlar. Que no havia vist mai res aixina. El meu home i la meua filla, Eduard i Aitana, intentaven travessar el barranc per rescatar-lo. I el que més em pesa és si quan li vaig dir açò li vaig crear una inquietud en els seus últims minuts de vida. Tinc por que ell morira pensant que Aitana estava en la mateixa situació que ell. Ell va morir sense saber si Aitana se salvava. Però, per uns minuts, Aitana i Eduard van aconseguir salvar-se. Ell només em deia: que la xiqueta se’n torne! A mi això m’ha costat molts mesos de teràpia. I continue. Em costarà superar aquesta culpa.

—Dolores, tu, en canvi, a les 20.00 feia hores que estaves agafada a una finestra… 
—Dolores Ruiz [D. R.]: Perdona [Obre la bossa que porta i en trau una fotografia dels seus dos fills i el seu home.] Allà on vaig porte sempre la foto de la meua família perquè la gent sàpiga el que he perdut.

—Tots quatre estàveu junts a casa vostra, a Xiva.
—D. R.: Sí, en la nostra casa, al camp. Vivíem allà. El meu fill petit va eixir fora per veure com anava el riu, que era al costat. Al cap d’una estona va entrar nerviós. Va dir que sortíssem que venia molta aigua. Recorde que li vaig dir: “Què dius? Si no plou.” Però em va dir: marxem, marxem ara mateix. Quan eixírem de casa, l’aigua ja ens arribava al genoll. El meu fill em va ajudar a enfilar-me dalt de la finestra, perquè no podíem anar enlloc. Imagina’t la força amb què baixava l’aigua. També va pujar al meu marit. I l’altre fill va pujar a l’altra finestra amb els gossos. A les sis de la vesprada l’aigua s’emporta el meu fill gran, que volia agafar el seu gos que se li havia escapat. El meu altre fill es va deixar anar de la finestra per ajudar el seu germà. I, l’aigua també se l’emportà. I veient allò, el meu marit se’n va anar darrere seu. No podia veure allò que passava.

—Mentre això passava tu estaves agafada a la finestra… 
—D. R.: Vaig estar moltes hores i hores allà, fins a altes hores de la nit. Fins que l’aigua va baixar una mica i vaig poder anar a casa de la meua germana, que és al costat. Ella tenia un pis a dalt i ens vam poder refugiar allà. Tot va anar tan ràpidament que no vam tenir temps d’anar fins allà. No podíem sortir de tanta aigua que baixava. Era un infern el que vaig viure. M’han robat la vida. Veure com se’n van els teus fills, un de quaranta-set anys, i un altre de quaranta-dos que tenia un fill de set anys i que no veurà créixer. Això no m’ho pot reparar ningú. Ni Mazón, ni ningú. Jo només demane justícia. Que ho paguen aquells que no van fer bé la seua faena. Perquè si ens haguessen avisat amb temps, amb l’alarma, els meus fills i el meu marit serien ací i estaríem tots junts. M’han llevat la meua família. El dia que es faça justícia podré descansar una mica. Vaig prometre als meus fills i al meu marit que lluitaria per ells fins que es fes justícia. Açò és el que em dóna vida per a lluitar.

—Núria, el teu cas és diferent. Tu vas anar a dormir pensant que tot anava bé…
—Núria Aracil [N. A.]: Disculpeu… [S’emociona. Té els ulls plorosos.] Jo estudiava oposicions i recorde que l’últim missatge que li vaig enviar a Rubén… [S’ensorra i es posa a plorar.]

—Ja ho conte jo, si et pareix bé, Núria, tranquil·la. La parella de Núria, Rubén, era policia local de València. Com deia Núria, ella estudiava oposicions, i després d’estudiar tot el dia va voler anar al gimnàs. Eixe dia a la ciutat de València tot pareixia normal, no hi va caure ni una gota. Rubén vivia a la Torre, una pedània de València. Quan Rubén va veure que venia aigua, va parlar amb son pare, li va dir que anava al garatge i son pare va dir que no era una bona idea, que es quedara a casa, que no valia la pena pel cotxe. Ell li va fer cas. Però Rubén tenia la vocació d’ajudar. I quan va sentir els crits d’auxili dels seus veïns no es va poder quedar en casa, i va baixar al garatge. A eixe fatídic garatge on van morir set persones, entre les quals Rubén. Tu, Núria, no vas saber res de tot açò fins l’endemà…
—N. A.: Sí, és que a València no plovia, potser un poc, feia molt d’aire, però en cap moment vaig pensar que al barri de la Torre, que és al costat de València, la situació era tan greu. Els meus pares es van quedar fins a altes hores de la nit mirant la televisió. Es parlava de Catarroja, de Paiporta, però en cap moment no es va parlar de la Torre. Me’n vaig anar a dormir supertranquil·la. L’endemà va ser quan va començar el malson. Em va cridar la tia de Rubén dient-me que no sabien res d’ell. No el trobaven en sa casa, era al garatge. Va passar un dia, fins que el van poder traure. Un dia d’atacs d’ansietat, de plors… Primer ens van dir que era a l’ascensor, però no. Van ser els companys de la meua parella qui el van traure d’allí. Em van dir que hi havia contenidors, pneumàtics, bombones de butà. Allò era incompatible amb la vida. Fins que no hi vaig anar el dia 30 d’octubre, no m’ho podia creure. Era la guerra. És cert que la meua parella l’alarma no l’hauria salvat, perquè va baixar al garatge a les 20.30, però l’hauria salvat saber què havia de passar. S’hauria d’haver informat. Era una persona molt formada, al final era policia local, hauria sabut com actuar, però ningú va dir absolutament res.

—Dolores, tu deies que vas estar molts dies pensant que només us havia passat a vosaltres…
—D. R.: Done les gràcies a un veí que va decidir baixar i preocupar-se per com estàvem. Ja havien passat dos dies. Ell es va trobar la Guàrdia Civil a la gasolinera i els va dir que hi havia una persona que havia perdut dos fills i el seu marit i que no ho sabia ningú. Això va ser el 31 d’octubre. Jo pensava que ens havia passat a nosaltres sols. Com que no teníem ni llum ni res, no tenia accés a la informació. No sabia què havia passat. L’1 de novembre va ser quan vam posar la denúncia de desaparició. Després van anar apareixent els seus cossos. El meu fill gran va aparèixer el 8 de novembre, el meu marit el 9 de novembre a Riba-roja, el meu fill petit a Paiporta. De Xiva a Paiporta, imagina’t la força de l’aigua. També he perdut la casa. I encara gràcies que la paret de fora no va caure, si no jo hagués anat darrere d’ells. Però ho he perdut tot. La casa la pots recuperar amb diners, però les morts no. No me’ls pot tornar ningú, per molts diners que hi posen els polítics. El que he viscut és un infern. No desitge a ningú passar el que he viscut jo.

—Allò que et manté viva són les ganes de lluitar i fer justícia?
—Sí. Aquell dia al matí ja hi havia morts i el senyor Mazón se’n va anar a dinar. No sabia què passava a la seua comunitat. Això ho ha de pagar, perquè és el president de la Comunitat Valenciana. Quan el cap desapareix del mapa i no s’assabenta del que hi ha el fan fora, no? Doncs, aquest senyor no se’n va. Està molt ben agafat.

—Tu has estat de les poques víctimes que li han dit a la cara què pensaven…
—D. R.: Sí, una vegada li ho vaig dir a la cara, però ni se’n deu recordar. Va ser durant la missa funeral a la catedral. A mi em van avisar i hi vaig anar. Vaig anar-hi prompte per estar a la primera fila. I quan es va acabar la missa vaig anar cap a ell i li vaig dir que havia perdut la meua família pels seus errors. I com que era a dins de la catedral, li ho vaig dir amb educació, que quede clar. Ningú ho va saber. I ell no sabia ni les víctimes que hi havia, ni res. Ningú va rebre les víctimes, ni les seues famílies. Això que ha dit que ens rep és mentida. Diu mentides, l’una darrere l’altra. Quan surt a la televisió em fa un mal a la panxa i una ràbia… Sent una ira que ningú sap. Jo no tinc la meua família per culpa d’aquesta persona i els que eren al CECOPI. Tinc moltes ganes que es faça justícia i que paguen. Només demane això, perquè els meus fills no me’ls poden tornar.

—Rosa, tu vas tenir molt clar que les víctimes us havíeu de trobar. I no va ser una feina fàcil, però tu, formigueta, vas anar fent.
—R. À: Sí, mon pare va morir a casa, però va ser arrossegat uns quants metres, perquè va caure la paret mitjanera de l’immoble del costat. El trobàrem l’endemà. Quan el vaig trobar enmig de tot el que va arrossegar l’aigua, vaig decidir que no ploraria i que em posaria a lluitar. Tenia clar que mon pare no havia mort, l’havien assassinat. No sabia tot el que havia passat al voltant. Sí que sabia com estaven més o menys Catarroja, Massanassa i els pobles del voltant. Però tenia claríssim que, com m’havien ensenyat mons pares, no em podia quedar a casa com una ploranera, i que havia de lluitar. Vaig començar molt prompte a posar-me en marxa, i a buscar més famílies. A mi ningú m’avisà del funeral, ho vaig llegir en un diari, ningú m’avisà. Ho venien com un funeral d’estat i això m’indignà moltíssim. M’entrà de tot, no vaig poder ni dormir perquè van unir estat i missa catòlica. No tots són catòlics, ni havien de ser creients. Finalment, ho solucionaren i va quedar com una missa funeral. Em vaig moure i vaig aconseguir unes quantes invitacions, vaig anar-hi a buscar famílies, a conèixer-les. L’homilia de l’arquebisbe Benavent va ser una vergonya, va intentar blanquejar el que havia passat. No van nomenar els nostres éssers estimats. Va dir que havien mort per una catàstrofe natural. Però la casualitat va ser que va passar saludant Letícia Ortiz Rocasolano per on era jo. Em va donar la mà. I li vaig preguntar si podíem parlar de ciutadana a ciutadana perquè jo no era, ni sóc, monàrquica. Sóc molt respectuosa amb totes les institucions, com em van ensenyar els meus pares, però no sóc monàrquica. Es va quedar un poc sorpresa, però em va dir que sí.

—…
—R. À.: Vaig estar uns sis minuts parlant amb ella i tots els mitjans van retransmetre la conversa. No me’n vaig adonar perquè les càmeres anaven per dalt, però en eixir de la catedral totes les càmeres m’esperaven. Vaig aprofitar aquesta oportunitat per a trobar més famílies. Donava una entrevista a canvi que em donaren els telèfons d’altres famílies o que donaren el meu. No tenia gens d’interès a parlar amb els mitjans. I, gràcies a això, vaig aconseguir crear un col·lectiu molt important d’unes cent trenta víctimes. I el 31 de març vam constituir l’associació. Per tant, així és la lluita diària, permanent. Perquè diumenge, 13 de juliol, farà dos anys que Carlos Mazón va guanyar les eleccions i es va posar el comptador en marxa i van començar a morir tots. Per què dic això? Perquè són les seues polítiques, el seu negacionisme i el seu interès per l’hoteleria (perquè hi havia un pont, a tot l’estat espanyol aquell 1 de novembre) el que van fer que no es prengués cap mesura. El pacte de Mazón amb la ultradreta va fer reduir tota la partida d’emergències. Ja sabeu tot el que va fer. I ara continua igual, amb un somriure permanent que és un insult a la memòria de les víctimes i als familiars. Per tant, ni perdó ni oblit. El que volem és que es pose a disposició judicial ara mateix.

—Núria, què és allò que més mal et fa?
—N. A.: Hi ha una cosa que tinc marcada. Va haver-hi un moment que vaig pensar: “D’aquesta no se n’escapa, haurà de dimitir. Va ser quan es va publicar que havia arribat al CECOPI a les 20.28. Ell sempre havia dit que a partir de les 19.00 ja hi era. Quan es va saber que no, va sortir tranquil·lament… No té vergonya.  Però el que fa més mal és veure la incompetència. Al final són persones del govern, que teòricament ens han de protegir, ens han d’ajudar, i ens han deixat a soles. No han fet el seu treball, cobren diners, molts diners, i no pot ser que les persones hagen faltat perquè ells no han sabut fer la seua faena. Les persones han faltat d’una manera molt cruel. El que no pot ser és que nosaltres, com a ciutadans, hàgem de protegir-nos. Ens han de protegir ells. També, teòricament, som en una democràcia, els hem elegit, però no hem vist cap resultat. I el fet més trist, que a mi em fa molta ràbia, és pensar que, almenys a la Comunitat Valenciana, probablement tornarà a eixir el mateix partit polític en les pròximes eleccions, perquè la gent s’oblidarà de tot. Però lluitarem perquè això no passe, perquè es faça justícia.

—L’altre dia vam fer la presentació del llibre a Paiporta i van venir Beatriz i Rosa Garrote, presidentes de l’Associació de Víctimes del Metro de València. En aquest cas, la societat va mirar a una altra banda molt prompte i va trigar anys a reaccionar i a fer-los costat. Aquesta vegada ha estat un poc diferent?
—Esperança Camps [E. C.]: Sí, la societat valenciana té un deute antic amb les víctimes del metro, que estaven absolutament a soles, ningú els feia cas. Una de les coses que es deien era: per què protesten? Què volen? Si han cobrat les indemnitzacions. Elles volien justícia. Beatriz Garrote va advertir les víctimes de la gota freda sobre què els passaria i els ha anat passant. Primer, que el govern no els faria cas, que els menystindria, fins i tot que se’n burlaria, que mentiria. Tot això els va passar a les víctimes del metro i passa ara.

—I què ha estat diferent ara?
—E. C.: Els mitjans de comunicació públics han actuat diferent de com va actuar Canal 9. À Punt no va tapar mai res, sinó que va continuar treballant i això ha fet que ara la nova cúpula directiva haja canviat tot l’equip directiu d’informatius. I un altre canvi important és que la societat ha madurat. Les xarxes socials, tan dolentes per a tantes coses, en aquest cas van ser bones i van ajudar que es veiés tot en directe, tot excepte Mazón. La gent va saber respondre. A mi em va admirar la manifestació del dia 9 de novembre, quan feien tan pocs dies que havia passat la tragèdia. La societat valenciana va ser capaç de reaccionar contra la negligència pràcticament criminal de Mazón. Se’m posa la pell de gallina, perdoneu, només de pensar-hi. Al cap de pocs dies hi havia 130.000 persones al carrer dient que aquell home no podia continuar allí. Això les víctimes del metro ho van tindre al cap de molts anys, després d’aparèixer en un programa de la televisió estatal… Ara, és clar que la tendència del govern és la mateixa: tapar i oblidar. De fet, per això Mazón el segon dia ja parlava de reconstrucció. Ja posava diners damunt la taula. Evidentment, les persones que ho han perdut tot ho necessiten, però probablement no era ni el to, ni el moment, ni la manera. Va ser tant així, que de seguida van eixir experts dient: “Alerta!, reconstruir què i sobre què?” I els familiars de les víctimes mortals, quan parles de reconstrucció, no parlen de reconstrucció física, sinó de la seua pròpia. De la reconstrucció mental, vital, de com han de refer la vida. No la casa. Ho acaba de dir Dolores. He de dir que encara hi ha una altra cosa diferent en aquest cas, que és la justícia. Les víctimes del metro van tindre molt mala sort amb els jutges que els van tocar, que anaven arxivant la causa, i ells van aconseguir que finalment es reobrira i van tindre un judici i una sentència. En el cas de la jutgessa de Catarroja no és així.

—Vosaltres heu anat a parlar amb la jutgessa. Teniu confiança en la justícia?
—R. À.: En la justícia en general, no; en Nuria Ruiz Tobarra, sí. Quan vas allí et trobes una persona propera, empàtica i resolutiva. Li expliques una cosa i veus que estira el fil. Per exemple, la meua filla Aitana, quan va encapçalar per primera vegada una manifestació, va rebre per tot arreu. Que si “perroflauta”, que si s’havia venut a Compromís per un entrepà, que si no era el seu iaio… La jutgessa  va fer que això apareguera en la testifical. Vull dir que tots hi anaven molt espantats, perquè no havíem tingut cap relació amb la justícia i, en canvi, quan eixes d’allí és com si hagueres fet una sessió amb la psicòloga. És una cosa extraordinària. Et sents escoltada. A més, la instrucció va molt ràpida. Dóna molta faena als advocats. És molt crítica, però no s’inventa casos. Va a fer justícia. I molta gent es pregunta: per què no cita Mazón? És molt intel·ligent i sap que en el moment que el citara perdria el cas, i les famílies no volem que el cite, perquè hauria de passar tot al Tribunal Superior de Justícia de València.

—Esperança, perquè ho entenga tothom… Aquest és un dels motius pels quals Mazón no dimiteix?
—E. C.: Sí, per no perdre l’aforament. Els polítics no poden ser jutjats per tribunals normals. Tothom diu: per què no crida Mazón, els seus xofers o Maribel Vilaplana? Però ella diu que no els cita perquè no investiga Carlos Mazón. Costa d’entendre, perquè tothom vol que Mazón siga el primer imputat. Però la gent que entén en dret diu que ho fa expressament. Per anar construint el cas maó a maó. I quan ja no puga més, arribarà a la part de dalt i ho empaquetarà tot cap al Tribunal Superior de Justícia. I dirà: “Mireu, hi ha aquests indicis…”

—Núria, tu i Rubén feia molts anys que estàveu junts. Però com que no hi ha cap paper que ho diga, no tens drets… Com vius el fet que no se’t reconega com a familiar de les víctimes?
—N. A.: És complex perquè emocionalment em sent com una viuda. No puc tenir una vida normal perquè psicològicament estic molt fotuda. Però no érem ni parella de fet ni érem casats. Jo, per exemple, no he sigut citada per a declarar i crec que hauria pogut aportar el meu granet d’arena perquè emocionalment també m’ha tocat moltíssim. Això que ens ha passat et destrossa per dins i no puc dir-li a la jutgessa fins a quin punt açò m’ha rebentat. El meu testimoni podria fer més força perquè es busque la responsabilitat, perquè no hi ha papers, però jo continue sentint-me, com he dit, com una viuda que intenta fer la seua vida tant com pot i que lluita per continuar endavant.

—Tens dret a un psicòleg?
—N. A.: Rep tractament psicològic i psiquiàtric per la via privada. En l’àmbit públic no se m’ha oferit res.
—R. À.: En el tema psicològic volia comentar que la Generalitat Valenciana, en quasi tots els aspectes, és un desastre i no té gens d’interès en les famílies de les víctimes, sigues parella, reconeguda o no reconeguda, filla, germà o pare. Les tres associacions majoritàries, però fonamentalment la nostra per les característiques de qui en formem part, vam anar a la delegació del govern i a través d’una fundació, perquè el Ministeri de Sanitat no té competències, es crearan dotze equips i la setmana que ve ja treballaran. Hi ha un psicòleg, treballador social, integrador social, personal d’infermeria. I això s’ha aconseguit gràcies a les associacions. Una vegada més, la Generalitat Valenciana no ha fet res més que posar-hi impediments. A nosaltres ens passa que ens han furtat els nostres éssers, el nostre és un dol col·lectiu i necessitem aquesta atenció de persones formades. Una vegada més, la Generalitat ha fallat a les víctimes estrepitosament.

—Ara pensava: parlem de les víctimes mortals, que és el més dolorós, però quanta gent, com Dolores, es va salvar pels pèls. Quanta gent necessita també aquesta ajuda psicològica…
—R. À.: En ma casa tinc dues persones que se salvaren en l’últim moment, que són Aitana i Eduard. En l’associació tenim unes quantes persones lesionades. Per exemple, Joan, que va perdre una cama: era això o morir. El van salvar in extremis. Hi ha molta gent que es va salvar en l’últim moment. Va ser aleatori en molts casos. Per exemple el cas de la xica embarassada, Janine, estava amb quatre companys. Els altres tres es van salvar, ella va morir. O el cas d’Eli, que va morir anant a treballar. Hem trobat vídeos justificant als seus patrons que no podia aplegar a la faena a temps. Posen els pèls de punta. Van morir la seua mare i ella. De fet, a ella vuit mesos després no l’han trobada. Falten tres persones per aparèixer, Eli, Javi i Paco.

—E. C.: El cas de Paco fa esgarrifar. En el llibre parlem amb Sarai, la seua filla. Ell anava al cotxe amb els seus dos néts. L’aigua els va atrapar. Ell els va poder traure del cotxe i pujar-los tots tres damunt del sostre. El xiquet va agafar entre les cames la germaneta. Uns veïns els anaven il·luminant i veien que encara hi eren tots tres. I, en un moment determinat, damunt el cotxe només hi havia el xiquet i la xiqueta. L’avi no hi era. Els xiquets van estar damunt el cotxe hores, fins que van poder baixar-los. Un policia els va dur a casa, els va posar roba eixuta i després els va dur a casa de Sarai. Quan Sarai va obrir la porta, el nen li diu: “Mamà, el iaio se n’ha anat nadant.” Imagineu aquest xiquet com estarà tota la vida. Casos com aquests necessiten ajuda psicològica i fins ara ningú els n’ha donat. Un altre cas. En la inauguració de l’exposició dels trenta anys de VilaWeb a València va vindre una xica jove de Benetússer, que estava molt malament perquè aquella nit havia aconseguit salvar molta gent gràcies a una corda, però quan salvava una xiqueta de set anys, l’aigua se la va emportar. I és una de les víctimes mortals. L’emoció i l’estat anímic d’aquella jove eren molt dolorosos. Casos com aquest n’hi ha milers… La gent que ho va passar malament aquell vespre no té fi.  Si començàrem a contar-ho tot!

—Rosa, vuit mesos després continueu sense ascensor. Sé que no és important, al costat de tot el que patiu, però la gent també ho ha de saber.
—R. Á.: Sí, crec que queden uns 6.000 ascensors per reparar. Les finques hem cobrat del consorci. Ens han pagat, però falta mà d’obra i peces. Hem parlat amb la patronal dels ascensors, però no hi ha peces. En principi, s’havia de donar prioritat als qui no poden eixir de casa sense ascensor. Això no obstant, no sé com ho fa la Generalitat Valenciana perquè no ens convida a res. És l’única administració que no té cap relació amb les associacions. No ens informa. Estem vetades. No els agraden les associacions, encara que diguen que estan permanentment en contacte amb nosaltres. Ens diuen que estem polititzades. I no, és que unes administracions ens atenen i unes altres no. Després, cadascú té les seues idees. En la nostra associació hi ha gent de tota classe de color polític, absolutament. Evidentment, jo tinc un color polític que ja tenia abans, que vaig heretar dels meus pares, però per això no sóc menys víctima que un que els vota a ells.

—Us van fer mal aquestes declaracions dient que estàveu polititzades?
—N. Á.: Jo forme part de l’Associació Víctimes de la DANA 29 d’Octubre, que és diferent de la que presideix Rosa. I és graciós que diguen que estem polititzades, perquè tot és realment política en la vida. A les associacions realment volem justícia. Al final, les víctimes no tenen un color polític, són persones que han faltat per la negligència i per la incompetència dels nostres càrrecs polítics i nosaltres només volem que es faça justícia, amb independència de qui haguera actuat d’aquesta manera. Però ho diuen per intentar ocultar els nostres objectius, per intentar burlar-se de nosaltres, encara que tot el món sàpia qui és el responsable.
—R. Á.: Però és que, a banda, el més curiós és que això ho diguen els polítics, o siga, que parlen malament de la política els polítics. Al final, l’única cosa que fan és crear desafecció.  Si la política és intentar millorar, intentar associar-se, intentar canviar determinades polítiques negatives, doncs sí, fem política; sí, estem polititzats. Si la idea és ser d’un partit o un altre, no. És que és molt diferent la política del partidisme. Política és prendre decisions cada dia. Què compres? Què deixes de comprar? Si te’n vas de vacances o gastes la bicicleta o el cotxe. Tot això és política. Si això és estar polititzat, sí. Si és pertànyer a un partit o un altre, no. Perquè ja t’he dit que en les associacions hi ha gent de tots els partits. Com et deia, el cas més curiós és que ho diga gent com Carlos Mazón, que es dedica a la política des dels vint-i-cinc anys. Què m’ha de dir ell a mi? Jo sí que no m’he dedicat mai en la vida a la política. Ni mon pare, ni ma mare, ni Aitana. Ni Eduard. I ell em diu a mi que estem polititzats. El portaveu de Vox va dir que les associacions no eren de veritables afectats sinó de veritables interessats. És que és un indecent, directament.

—Hem d’anar acabant, però jo m’he quedat amb una pregunta. Confieu que Mazón dimitirà?
—R. Á.: A mi per l’únic que em val la dimissió és perquè es pose a disposició d’aquesta jutgessa. Jo no vull la dimissió de Mazón, me la bufa. Si no hi ha aquest, n’hi haurà un de paregut. El que vull és que vaja a la presó. Jo ja no li demane la dimissió, li demane la presó. Jo no demane justícia, jo exigisc justícia. No és igual. Un ciutadà no ha de demanar res, un ciutadà ha d’exigir. Demanar és com que demanes almoina. Nosaltres som ciutadans de primera. Hem d’exigir les coses, a les bones, evidentment, i si no, collant un poc més. Però exigir.

—Són importants les manifestacions, el suport de la gent, que us ajuden a exigir la justícia?
—N. A.: Sí, he de dir que no he anat a moltes manifestacions. Els meus pares sí. Jo, des que va passar, vaig entrar en un bucle d’estudi per a oblidar-me un poc de tot perquè no podia afrontar-ho. Però sí que pense que és molt important, sobretot, veure que tenim suport, perquè al final ens sentim molt a soles. Jo m’he sentit personalment molt a soles, perquè la gent no sap entendre què és aquest dolor. I veure que la gent ix a manifestar-se per nosaltres, tant els que hem patit aquesta situació com els que no, ens fa sentir esperança i que això realment portarà a algun lloc. No sé què en penseu vosaltres.
—R. Á.: Les manifestacions són fonamentals. A mi m’han donat molta força, encara que acabes desfeta després de passar per eixe corredor d’abraçades des de la distància que ens fan…

—Dolores, tu ets una de les imatges de les manifestacions amb la teua pancarta.
—D. R.: Jo lluite per ells, i em surt aquesta força. Però després a casa, sola, és diferent. El que m’ha passat no se supera en la vida. El que siga pare o mare i sàpiga què és tenir fills sap el dolor que es té. I un marit, amb qui vam estar cinquanta-tres anys junts. I m’han deixat sola. Sola, m’han matat la família, aquestes són les paraules. Així ho expresse i així ho sent. Gràcies per escoltar-nos.

Fins el 3 d’agost, Josep Maria Pou encarna Roald Dahl al Teatre Romea. Gegant repassa l’excèntrica vida d’aquest escriptor de fama internacional, del qual tots hem llegit algun llibre de petits. L’obra se centra, sobretot, en una part de la seva història, quan va fer unes polèmiques declaracions en contra d’Israel que van inflamar la premsa. Els seus editors van provar que es retractés quan alguns llibreters van amenaçar de no vendre els seus llibres, però ell no ho va fer mai. Al contrari, es va refermar amb les seves declaracions, tot posant en risc la seva fama i la seva reputació.

Parlem de l’obra amb Victòria Pagès, que interpreta Felicity Crosland, la parella de Dahl aquells darrers anys convulsos.

—Tots hem llegit Roald Dahl, però crec que en aquesta obra expliqueu una part de la seva vida que molts desconeixem.
—Totalment. És un autor que relacionem amb les seves obres infantils, les pel·lícules i poca cosa més. Jo tampoc sabia ni la biografia ni la vida que havia tingut aquest senyor. És molt curiosa i al·lucinant.

—Vaig sortir del teatre amb ganes de saber més coses d’ell. Vaig buscar-ne la biografia. I també de saber la història de Felicity Crosland, a qui doneu vida…
—Està molt bé que passi això en els espectadors. De fet, suposo que passa, que molta gent surt i diu: qui era aquest senyor? Volen saber més de Roald Dahl. Va ser aviador de la Segona Guerra Mundial. Va caure en combat no sé quantes vegades. El van fer ambaixador a Washington, com a veterà de guerra. I allà es va enamorar de la Patricia Neal, que era una actriu americana molt famosa. Es van casar i van tenir molts fills. A l’obra parlem d’alguns d’ells. Per exemple, un nen que va tenir un accident de molt petit i va tenir paràlisi cerebral. O de l’Olívia, que va morir quan era molt petita. Després, la Patricia Neal va tenir un ictus. Dahl la va cuidar durant molts anys. Però tenia una amant, la Felicity Crosland, que és el meu personatge. Era amiga de la Patricia Neal. Era qui produïa les pel·lícules.

—Realment, se’n podria fer una sèrie.
—Totalment! I de fet, n’hi ha més. Quan la Patricia Neal es va recuperar, va decidir de divorciar-se i se’n va anar als Estats Units. Llavors va ser quan ells, que eren amants, van decidir de casar-se.

—En realitat, a l’obra apareixen pinzellades de tot això, però no és la història principal. L’obra se centra en una crítica literària que fa Roald Dahl sobre un llibre que parla d’Israel, i que obre molts debats…
—Roald Dahl va escriure un ressenya amb unes declaracions molt dures contra Israel i els bombardeigs que en aquell moment havia fet al Líban. Unes declaracions que van ser considerades antisemites. Ell va quedar horroritzat amb aquells bombardeigs. I, per això, instava els jueus europeus a posicionar-se. Aquells que havien sobreviscut a l’Holocaust i s’havien instal·lat a Europa. Els preguntava què feien quan veien el que feia l’estat d’Israel en nom dels jueus. Em sembla un plantejament interessant. En realitat, en l’obra, el personatge d’aquest jueu europeu és l’editor anglès. I l’autor de l’obra, Mark Rosenblatt, ens ha dit que estava inspirat en ell mateix. La seva àvia va sobreviure en un camp d’extermini. Però ell ja és d’una generació nascuda a Anglaterra. Considera que al final són una barreja. Tenen la tradició jueva, però a la vegada se senten europeus.

—Sorprèn la vigència del text.
—Aquesta és la cosa més impactant de totes. Perquè veus que ve de lluny, això que vivim ara amb el genocidi a Gaza. Veus que no es va resoldre bé el conflicte després de la Segona Guerra Mundial. Al contrari, ha anat empitjorant. Això va passar el 1983, i el que més esverava Roald Dahl era que hi havia hagut 22.000 morts durant els bombardeigs d’Israel al Líban. Ara el seu discurs es pot reproduir fil per randa per la massacre a Gaza, amb la diferència que ara hi ha molts més morts. No s’ha avançat gens, al contrari. És molt fort veure que el problema continua existint, i que s’arrossega de fa tants anys. A mi és la cosa que més em va impressionar. De fet, l’autor ens va explicar que els fets del 7 d’octubre de 2023, que ho van tornar a activar tot, els havia esclatat a les mans mentre assajaven. És a dir, es va escriure el text de l’obra abans del genocidi actual de Gaza, però les paraules són perfectament vigents. Sembla que hagi estat arran del 7 d’octubre, però una producció té molta feina darrere, i venia d’abans.

—I com va ser que Mark Rosenblatt volgués fer aquesta obra?
—L’autor va tenir la idea el 2018, quan hi va haver una investigació sobre l’antisemitisme al Partit Laborista. Rosenblatt va pensar que seria interessant escriure una obra sobre això. Va buscar un dramaturg perquè ho fes, perquè ell és director de teatre però no havia escrit mai una obra. Però el van animar que ho fes ell mateix. Va decidir que no volia escriure sobre la investigació real del Partit Laborista, i va trobar aquesta història indirecta, aquest incident de Roald Dahl. Justament, també hi havia hagut una revisió d’allò que era políticament correcte dels llibres de Roald Dahl. Els néts i una filla van acceptar que se’n corregissin coses. Fins i tot, van demanar perdó per aquesta ressenya, malgrat que el seu pare sempre s’havia negat a fer-ho. Dahl va rebre garrotades pertot arreu per no retractar-se, i, en canvi, els seus descendents ho han fet. Això també fa reflexionar molt. Va pensar que tot plegat donava per a fer una obra. Per descomptat, va ficcionar alguns trossos, basant-se en el que se sabia que havia passat, però hi ha unes altres parts que són fil per randa, com ara, l’entrevista final.

—És una obra valenta, perquè és un tema que genera passions i odis.
—Em sembla encara més valenta si penses que l’autor és jueu. I, segurament, això també la fa més interessant. En realitat, ell exposa tres punts de visita diferents. I ho fa des del coneixement total. Explica què significa ser jueu a Amèrica, què representa l’editora que ve dels Estats Units, que és sionista. El que defensa Roald Dahl, que diu que el que ha fet Israel és una massacre i critica que els jueus del món no es posicionin en contra d’Israel. No entén per què no diuen “no en el meu nom”. I, després, hi ha el rol de l’editor anglès, que defensa que vol viure tranquil, que no vol que el fet de ser jueu el marqui de per vida allà on va i tot el que diu o el que fa. I crec que part de la gràcia de l’obra és que l’espectador es pot identificar amb certs raonaments de cadascun dels personatges. I després ja prendràs partit pel que cregui. També diré que crec que és diferent fer l’obra aquí que a Anglaterra. Crec que aquí l’opinió majoritària del país és que es tracta d’un genocidi. El context d’Anglaterra o els Estats Units és completament diferent.

—Ja l’heu estrenada, què es respira al teatre?
—El teatre actual és molt difícil de fer perquè, en general, les polèmiques o temes s’esgoten molt ràpidament i canvien. O l’obra va molt cap a una direcció concreta. I la gràcia d’aquesta obra és que agafa una anècdota del passat i et fa reflexionar des de la perspectiva del temps, però a la vegada també sobre un conflicte que continua absolutament vigent. Hi ha pocs problemes que aguantin tants anys. És un tema etern, no resolt. I això es nota. Veus que la gent veu a l’obra allò que veu cada dia als diaris. Que té aquelles imatges molt recents. Des de l’escenari se sent com el públic pensa. Fins i tot sents certes veus que reaccionen a allò que diem, perquè allò que diem arriba d’una manera molt directa.

—També es parla de la cancel·lació. Un terme molt vigent avui en dia…
—Sí, ara és molt més expeditiva, radical i immediata. En aquell moment, els llibreters van dir que no vendrien els seus llibres. Ara les xarxes socials encara ho fan tot més complicat tot. És tot molt més immediat, i de vegades un punt més perillós, perquè es diuen tantes coses que de vegades no saps què hi ha de cert. Però sí, de vegades pensem que la cancel·lació és un terme nou, i no, fa anys que existeix.

—Hi ha el debat etern si cal diferenciar l’obra de l’autor…
—El temps ens demostra que ningú torna un Picasso. I que els llibres de Roald Dahl es continuen llegint. Nosaltres aquí potser no coneixem tant aquesta història, però a Anglaterra sí, i els llibres es continuen venent. El temps va a favor de l’obra, si és bona. Passa que en la societat actual impera la immediatesa. La gent jutja per les xarxes socials. Sembla que se’ns vagi reduint la capacitat de reflexionar, que no es pugui raonar.

—Precisament, a l’obra, tot i que els personatges defensen punts de vista diferents i s’enfaden, no deixen mai de raonar, d’explicar-se i escoltar-se…
—És una de les coses que em semblen més interessants de l’obra. I aquest exercici no el fan únicament els personatges, sinó també els espectadors. Escolten coses diferents de les que pensen, segurament, i això ens enriqueix. És curiós, però el teatre ara mateix és un dels pocs espais on pots escoltar i reflexionar. Allà no pots fer res més. Bé, sempre hi ha algú que mira el mòbil, però la gent, majoritàriament, està concentrada, i això en la societat actual és un luxe. Jo defenso que el públic és molt més intel·ligent que no pas es pensen alguns… Passa que la tecnologia i les presses fan que no tinguem temps per a parar i pensar. Però si ens donem temps per a fer-ho… Per això està tan important, l’obra. Tens dues hores i mitja per a pensar, sense mòbil, sense parlar amb ningú… Només escoltar i reflexionar. Això avui en dia és un luxe molt difícil de trobar en qualsevol altre àmbit.

—Ara canvio de tema molt bruscament, però us puc confessar que sóc de la generació de la Nets?
—Ah! Ets de les meves…

—Esteu cansada que sempre us parlem d’aquest personatge del Club Súper 3? Us deu quedar ben lluny…
—Al contrari, n’estic molt orgullosa. Hi ha una generació marcada per això. Una cosa que em sorprèn és que jo, al Súper 3, vaig estar-hi un any i tres mesos, molt poc. Em vaig adonar que tot plegat tenia un èxit increïble. I jo en aquell moment era molt més inconscient i pensava que volia fer unes altres coses, que volia ser actriu, i vaig marxar. Però que encara la gent se’n recordi fa que t’adonis com n’és, d’important, la infància. Tot el que vius es queda gravat a foc. Fa trenta-cinc anys d’allò i encara us en recordeu? És molt curiós. Un dia que anava amb la moto, és a dir, amb un casc, em va parar algú al costat i em va dir: “Ets la Nets?” Com pot ser? De fet, li vaig preguntar com m’havia reconegut. I em va dir que coneixia aquella mirada. Vaig al·lucinar.

—En realitat, és bonic…
—Molt!

—Entenc, doncs, que vau estar-vos-hi poc temps perquè no volíeu que us encasellessin?
—Sí. Perquè la Montse i el Ramon anaven disfressats. Jo era jo, físicament jo. I realment va ser un èxit de zero a cent. Va ser molt fort. Veia que el projecte duraria anys i anys… Tal com va passar. Però jo tenia la sensació que n’estava aprenent, que tenia vint-i-tres anys i que havia de fer moltes coses. A més, no tenia hipoteca, ni fills… Era el moment de buscar-me la vida.

—I el fet d’haver començat amb la Nets i amb tant d’èxit us va fer desenvolupar algun sentiment d’impostora?
—No. Tampoc crec que la meva professió sigui res de l’altre món. Em considero una treballadora del teatre i de les sèries. Fem una feina molt maca. I sí, és pública, però això no fa que sigui diferent de la que fas tu. A més, tampoc he tingut un èxit desproporcionat…

—Home! Sou una cara molt coneguda. Heu estat a grans sèries. Oh! Europa, El cor de la ciutat, Merlí… Formeu part de l’imaginari dels catalans.
—Sí, però ho he anat fent passet a passet. Vaig treballant, vaig fent. Saps quina seria la meva màxima il·lusió a hores d’ara? Acabar la meva vida laboral com a actriu. Perquè d’ençà dels vint-i-tres anys, quan vaig començar, tota la meva carrera laboral ha estat com a actriu. Això és molt complicat, eh?

—I és més complicat amb els anys? Ara fa temps que no us veiem a TV3…
—Mira, ara he gravat Vinagreta, amb el Bruno Oro i la Clara Segura. D’aquí a molt poc m’hi tornareu a veure… Això va com va. No sempre tries tu, tens la feina que t’ofereixen. Per descomptat, després, pots acceptar-la o no. Però jo no tinc la capacitat de produir-me coses, ni de dir, vull tal obra o tal sèrie. Depenc del fet que em contractin.

Un dels dos homes condemnats per haver violat una menor durant una festa a l’Olleria, a la Vall d’Albaida, el 27 de setembre de 2020, ha estat detingut a Bulgària. La secció cinquena de l’Audiència de València ha rebut la comunicació de la detenció per part de les autoritats búlgares, després d’haver imposat el tribunal una pena de dotze anys de presó al condemnat en una sentència dictada el 30 de juny per un delicte d’abús sexual a menor de setze anys.

Sobre aquest individu pesava una ordre europea de detenció i lliurament amb extensió internacional, emesa pel tribunal el 8 de juliol i la secció de l’Audiència de València ha remès aquesta ordre a la fiscalia búlgara per activar els mecanismes de cooperació policíaca i judicial dins de la Unió Europea per procedir a la seva entrega i posada a disposició del tribunal sentenciador.

El condemnat, després de la sentència, va fugir a Bulgària, on es va refugiar en un domicili familiar fins a ser arrestat dimecres. Després de localitzar el domicili on es trobava, la policia va sol·licitar l’entrada i registre al domicili, culminant amb la detenció del fugitiu.

La sentència de la violació

Els fets van passar la nit del 27 de setembre del 2020 a la localitat de la Vall d’Albaida, quan la víctima, una menor de 14 anys, va anar a una festa d’aniversari amb una amiga i hi va coincidir amb un nombre indeterminat de persones, entre els quals, els dos acusats que han fugit.

Tal com indica la sentència, la menor va prendre begudes alcohòliques que van afectar les seves capacitats físiques i la seva voluntat, i va començar a ballar amb els homes, que eren “plenament conscients” de l’estat en què es trobava i de l’edat que tenia la menor. Després, acompanyada per ells, la víctima es va trobar en una zona apartada, no llunyana del lloc on se celebrava la festa. Allà, els dos condemnats van violar-la de manera simultània. La noia va explicar que sentia que més homes abusaven d’ella o miraven l’escena, tot i que no els podia reconéixer.

Inicialment, la Guàrdia Civil va detenir deu dels assistents a la festa, tot i que finalment l’acusació es va concretar en quatre, dos dels quals van ser absolts.

Cicle de Natura de la Biblioplatja 2025 - Lloc: Biblioplatja

a càrrec de Carme Buixalleu - Lloc: Biblioplatja

L’estat espanyol ha posat sobre la taula del Consell d’Afers Generals de la UE recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per resoldre els dubtes legals que alguns estats encara mantenen per a poder avalar l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec. Si bé el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, ja havia suggerit aquesta possibilitat anteriorment, el secretari d’estat per a la UE, Fernando Sampedro, ha proposat avui que l’entrada en vigor de l’oficialitat anés condicionada a una sentència positiva del TJUE, segons que ha avançat l’Ara i ha confirmat l’ACN. Així ha respost Sampedro als serveis jurídics del Consell de la UE, que han reiterat de nou que cal reformar els tractats de la UE per poder fer oficials les tres llengües.

Concretament, els serveis jurídics del Consell de la UE defensen que la proposta planteja dubtes amb l’article 55 del Tractat de Lisboa, que fa referència a les vint-i-quatre llengües en què estan redactats els tractats de la UE. Segons les fonts consultades, el cos legal del Consell de la UE també s’ha pronunciat en contra de l’argument esgrimit pel ministeri d’Exteriors espanyol que defensa que l’oficialitat del català a la UE és possible perquè ja existeixen acords entre el govern espanyol i altres institucions com Comitè de les Regions de la UE.

Els serveis jurídics han indicat durant la reunió que no és comparable l’ús del català en el plenari d’un organisme com el Comitè de les Regions o les trobades ministerials del Consell de la UE amb la traducció de tots els textos legals de la UE. És per això que el govern espanyol ha plantejat la possibilitat de condicionar l’entrada en vigor de l’oficialitat del català, el basc i el gallec a la UE a una sentència favorable del tribunal de Luxemburg davant la insistència dels serveis jurídics i d’estats com Alemanya, que mantenen el seu rebuig a la proposta perquè consideren que no és viable legalment.

De fet, els representants d’Espanya i d’Alemanya -governada per la CDU de Friedrich Merz, que forma part del Partit Popular Europeu (PPE)- han protagonitzat un xoc durant la discussió sobre l’oficialitat del català en la reunió a Brussel·les.

Tensió a Brussel·les entre Espanya i Alemanya per l’oficialitat del català a la UE

Segons expliquen fonts presents a la sala, no ha estat una situació “dramàtica”, però sí que s’ha produït una conversa tensa. A part d’Alemanya, països com Itàlia, Bulgària, Croàcia, Àustria, Suècia o Finlàndia també han intervingut en la reunió del Consell d’Afers Generals de la UE per donar suport als arguments del govern de Merz. La ministra d’Àustria d’Afers Europeus, Claudia Plakolm, ha dit obertament a la seva arribada a la reunió que no pot donar suport a la proposta per l’opinió dels serveis jurídics del Consell de la UE. “Els hem de prendre molt seriosament, i l’opinió dels serveis legals no ha canviat”, ha indicat. “En altres paraules, mentre hi hagi una proposta sobre la taula que presenti dubtes legals que no hagin estat clarificats, no és possible donar la nostra aprovació”, ha reblat.

Albares ja va instar de portar l’oficialitat de les tres llengües al TJUE després de la reunió del maig. “Si tenen algun dubte és senzill, ho aprovem i que es dirigeixin al Tribunal Justícia de la Unió Europea”, va dir aleshores. Fonts diplomàtiques admeten que les capitals comencen a estar “cansades” del debat sobre l’oficialitat del català i creuen que la discussió no es pot anar repetint a cada Consell d’Afers Generals de la UE. Sobre això, creuen que el govern espanyol hauria de limitar la discussió al nivell tècnic i elevar-la a escala ministerial una vegada els suports estiguin garantits.

“La discussió ha estat força similar a la de fa dos mesos. Molts estats membres han demanat clarificacions sobre els aspectes financers i legals. Crec que hi haurà més discussions pròximament”, ha assenyalat. “Comprenc la posició d’Espanya, però crec que també és important tenir més claredat sobre aquests punts”, ha afegit.

La pròxima reunió del Consell d’Afers Generals en què es podria tornar a debatre l’oficialitat del català a la UE serà el 16 de setembre i, les fonts consultades, diuen que, després de la reunió d’avui, és probable que es torni a discutir. Durant la trobada d’aquest divendres, han expressat explícitament el seu suport a l’executiu espanyol Bèlgica, Xipre, Eslovàquia i Eslovènia.

Dubtes que es repeteixen

No és la primera vegada que els serveis jurídics del Consell de la UE expressen que per poder “acomodar la sol·licitud d’Espanya i afegir nous idiomes a la llista, és necessari modificar” els Tractats de la UE. En la reunió del mes de maig ja van intervenir oralment per avisar l’estat espanyol, i també van fer-ho durant una reunió de preparació de la reunió d’aquest divendres el 2 de juliol passat.

El primer punt de l’article 55 del Tractat de Lisboa -que és el que els serveis jurídics creuen que s’hauria de modificar- recull les llengües utilitzades per redactar els tractats de la UE (les 24 que són oficials actualment a la UE), mentre que el segon diu que els tractats es podran “traduir a qualsevol altra llengua que determinin els estats membres entre aquelles que, de conformitat amb els seus ordenaments constitucionals, tinguin estatut de llengua oficial en la totalitat o en part al seu territori”. Fins ara Espanya ha mantingut que no és necessària la reforma dels tractats perquè l’article 342 del Tractat de Funcionament de la UE diu que “el Consell, per unanimitat i mitjançant reglaments, determinarà el règim lingüístic de les institucions de la UE”.

L’executiu espanyol ha defensat des del primer moment que l’opinió dels serveis jurídics del Consell de la UE no és vinculant. “No compartim aquests dubtes perquè estan basats en els serveis jurídics del Consell, que emeten opinions, però és la seva opinió. N’hi ha d’altres, com la dels serveis jurídics espanyols, que fa molts mesos que està escrita en un informe que comparteixen molts estats membres i els seus serveis jurídics”, ha sentenciat Albares en una entrevista a la Ser Catalunya.

El FC Barcelona ha anunciat que la tornada al Spotify Camp Nou, prevista per al 10 d’agost, quedava suspesa. Aquest primer partit de la temporada coincidia amb el Trofeu Joan Gamper, contra el Como italià, que entrena Cesc Fàbregas, que finalment es disputarà a l’Estadi Johan Cruyff, amb capacitat per a sis mil espectadors.

Aquesta decisió s’ha pres arran de l’endarreriment en l’execució dels treballs necessaris per complir amb els requisits de l’ordenança municipal en les obres, i això ha fet impossible d’obtenir la llicència de primera ocupació per a l’estadi, malgrat la voluntat del club de posar en marxa el Spotify Camp Nou per sectors.

El retorn al Camp Nou serà gradual, i inicialment es farà tan sols amb uns 60.000 espectadors, poc més de la meitat de l’aforament total de 105.000 persones quan s’hagi acabat l’obra. Així doncs, durant la temporada vinent els partits oficials hauran de conviure encara amb les obres, i no serà fins a finals del 2026 que s’inaugurarà definitivament el nou Camp Nou.

Espanya i Alemanya han xocat durant la reunió del Consell d’Afers Generals de la Unió Europea en què s’ha tornat a debatre l’oficialitat del català. Una desena d’estats han tornat a mostrar reticències a la proposta. Entre aquests, un dels més contundents ha estat el representant del govern alemany. Unes quantes fonts diplomàtiques expliquen a l’ACN que la discussió entre el secretari d’estat d’Europa alemany, Gunther Krichbaum, i el secretari d’estat espanyol per a la UE, Fernando Sampedro, ha sigut “tensa”. De fet, l’ordre del dia de la reunió s’ha modificat a últim moment perquè Alemanya pogués ser present a la discussió sobre el català, ja que la delegació arribava tard pel retard del seu vol a Brussel·les.

Els governs europeus tornen a deixar per a més endavant l’oficialitat del català

Alemanya és un dels estats de la UE que més reticent s’ha mostrat d’ençà del primer moment a l’oficialitat del català, el basc i el gallec. El govern alemany és encapçalat per Friedrich Merz, de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), que forma part del Partit Popular Europeu (PPE), també integrat pel PP d’Alberto Núñez Feijóo. Precisament, el mes de maig, el PP espanyol va admetre haver trucat a les capitals europees governades per partits conservadors per demanar-los que rebutgessin la petició feta per l’executiu de Pedro Sánchez al Consell de la UE.

Segons indiquen fonts diplomàtiques, l’ordre del dia de la reunió s’ha modificat a últim moment a petició d’Alemanya. La discussió sobre l’oficialitat del català constava com a primer punt en l’ordre del dia, però, com que la delegació alemanya arribava tard la presidència de torn del Consell de la UE, que ostenta Dinamarca, ha modificat l’ordre del dia davant la petició d’Alemanya de ser presents en el debat.

De nou, el govern alemany ha estat entre els que han intervingut durant la discussió que, a diferència d’anteriors ocasions, s’ha allargat durant més d’una hora. Segons les fonts consultades per aquest mitjà, la conversa entre el representant del govern de Merz i el secretari d’estat de la UE espanyol ha estat “tensa”, tot i que admeten que no ha sigut una situació “dramàtica”. Sobre això, detallen que Alemanya ha estat contundent a l’hora d’afirmar que la proposta espanyola continua presentant dubtes jurídics. Segons diuen, la representació alemanya ha insistit que per ampliar la llista de llengües oficials de la UE és necessari canviar els Tractats de la UE.

El ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares, ha admès que el principal escull ara com ara són les qüestions jurídiques. Igual que Alemanya, altres països com Suècia, Finlàndia, Àustria o França també consideren que la proposta no és viable jurídicament. Segons apunten les fonts consultades, els serveis jurídics del Consell de la UE han tornat a intervenir durant la discussió -ja ho van fer en el Consell d’Afers Generals del 27 de maig- per insistir que l’oficialitat del català, el basc i el gallec requereix la modificació dels tractats.

Tanmateix, el govern espanyol rebutja aquesta afirmació i defensa que la modificació d’aquests no és necessària perquè l’article 342 del Tractat de Funcionament de la UE diu que “el Consell, per unanimitat i mitjançant reglaments, determinarà el règim lingüístic de les institucions de la UE”. Espanya ha defensat des del primer moment que l’opinió dels serveis jurídics del Consell de la UE no és vinculant. “No compartim aquests dubtes perquè estan basats en els serveis jurídics del Consell, que emeten opinions, però és la seva opinió. N’hi ha d’altres, com la dels serveis jurídics espanyols, que fa molts mesos que està escrita en un informe que comparteixen molts estats membres i els seus serveis jurídics”, ha sentenciat Albares en una entrevista a la Ser Catalunya després de la reunió d’aquest divendres.