A l’obrador de l’orxateria Tio Che, cada dia ben d’hora comencen a preparar llet merengada granissada, granissats de llimona i taronja i l’especial, amb civada, malta, sucre, canyella i llimona. Però són els sacs de xufes arribades de l’horta valenciana, dels terrenys d’Alboraia, que serviran per a elaborar el producte principal del taulell d’aquests artesans, que han sabut continuar magníficament l’activitat empresa cinc generacions enrere. L’orxata és la beguda més despatxada en aquest raconet del Poblenou, en una de les belles placetes de la rambla d’aquest barri, just al davant del Casino de l’Aliança.

Mig barri ha crescut amb el suc de les xufes del Tio Che. Generacions de veïns n’han gaudit durant un segle. Des que van començar a inaugurar hotels a prop, a la cua de l’orxateria s’hi afegeixen també força turistes. “Molts vénen perquè sortim en les guies o perquè, passejant per la rambla del Poblenou, veuen la filera de gent i senten curiositat. I, després d’esperar el seu torn, alguns pregunten què hi ha als gots que servim, i aleshores els expliquem què és l’orxata”, comenta Teresa Moreno. Ella és l’ànima d’aquest establiment. Seria impossible de comptar els litres d’orxata que ha servit d’ençà que es va casar, l’any 1984, amb Alfons Iborra, quarta generació de la saga d’orxaters. Per cert, que la Teresa recorda bé que al començament dels vuitanta, a tot el Poblenou “no hi havia cap allotjament turístic tret d’una trista pensió al carrer de Taulat”.

Tanmateix, aquests darrers anys, la inauguració d’uns quants hotels, gran reclam per a turistes per la proximitat a la platja, ha transformat la idiosincràsia comercial de la rambla del Poblenou. Franquícies de cafeteries, establiments amb rètols en anglès i atractives ofertes de compra i lloguer per a empresaris que estenen la catifa al turista fent aparèixer botigues expresses per a aquesta mena de clients, han anat convertint comerços de tota la vida com l’orxateria dels Iborra en veritables illes d’excepcionalitat. “Som un oasi”, diu la Teresa, que descriu amb una sola paraula tota la substància del Tio Che.

Del 1912 ençà

El nom d’aquesta orxateria és com una abraçada amb la gent, com picar l’ullet als veïns de la Barceloneta, el barri on van començar Joan Pere Iborra i la seva dona, Josefa, a preparar orxata i granissats. Era l’any 1912. Ell sortia a la porta del local, en uns baixos del barri mariner de Barcelona, i amb el seu “xe” més valencià, anava convidant la gent que passava pel carrer a saber què feien. Els deia: “Xe, tasta això.” I els veïns i passavolants trobaven tan bons aquells refrescs que els pensaments d’aquella parella de la Nucia (Marina Baixa) d’embarcar-se cap a l’Argentina es van aturar al port de Barcelona. El seu millor futur no era tan lluny com havien imaginat. Aquí van veure que amb xufes i llimones del País Valencià podien obrir-se un bon camí.

I tal dit, tal fet. L’any 1933 van traslladar l’obrador d’orxata i granissats a la rambla del Poblenou número 44, on avui es continua donant gust i plaer amb els sabors valencians a veïns i passavolants. Les xufes arriben, com sempre, dels camps que conreen pagesos d’Alboraia, que també convé que vagin assegurant el relleu, per poder mantenir la tradició de produir aquest petit tubercle. És un bon nutrient carregat de minerals com el potassi, el magnesi i el fòsfor que, sense l’elaboració d’orxata, potser ja fa temps que hauria desaparegut.

A l’obrador del Tio Che, les xufes les hidratem durant vint-i-quatre hores, les renten i les trituren amb aigua i sucre, o sense, per als diabètics. Per prendre allà mateix, en alguna taula de l’interior o a la terrassa de l’orxateria, per endur-se a beure passejant, o per anar consumint a casa, l’orxata manté un continu circular de clientela davant el taulell. El bon producte i la bona atenció, feta d’un caliu molt familiar, són el pal de paller d’aquest comerç de barri cèlebre a tota la ciutat.

Al Poblenou, el Tio Che és molt més que una botiga de refrescs i gelats naturals, és una fidelitat al barri d’una dedicació en què ara la cinquena generació ja participa.

La Valenciana, cent quinze anys d’orxata a Barcelona amb les xufes d’Alboraia com a secret

Gelats fets de records

Al local del costat de l’orxateria, Irene Iborra, rebesneta de l’iniciador del Tio Che, filla de la Teresa i l’Alfonso, elabora gelats inspirats en el relat d’un record, un viatge, una vivència que pugui ser impregnada d’un sabor concret, com podria ser per a ella la mantegada “del iaio Alfonso”.

En una bústia de suggeriments, la gent pot deixar una història evocant olors i gustos d’ingredients i condiments, però també descripcions d’emocions, paisatges i sensacions del passat. Amb tot allò que es desprèn de la narració, la Irene pensa un gelat. “Si ho veig viable, ho faig”, diu.

La primavera del 2021 va començar aquest camí paral·lel a l’orxateria del Tio Che que neix arrelat a la tradició dels gelats que aquesta família d’origen valencià també han fet sempre. Els més clàssics com el de vainilla, xocolata, maduixa, nata, cafè o torró sempre hi són. Però ara la rebesneta aplica a l’elaboració de gelats la neurogastronomia, la ciència que estudia la percepció dels gusts i la interacció amb el cervell, que ens vol explicar per què un iogurt, un gelat, un guisat o un tros de pa ens poden dur a fer un viatge al passat, al costat d’un avi o fins a casa d’algú.

És un projecte gastronòmic que la Irene va iniciar amb una altra gelatera, Irene Vidal, i a les quals s’acaba d’afegir la Meri. Totes tres donen forma i textura de gelat als records d’infantesa de qui vulgui refrescar-se fent un viatge. A la web de la Mare Gelatera podem anar llegint alguns dels relats que ja han esdevingut gelats fets de records. Farigola, cireres, romaní, préssecs acabats de collir, passejades pel camp… Amb aquesta iniciativa, l’artesana dels gelats dóna corda a la memòria dels clients, veïns de prop i de més lluny, que tornen a ser infants gràcies a un refresc dolç.

El gelat de l’apagada

El dia de la gran apagada de llum, el Tio Che va amenitzar i distreure de l’incident moltes persones que, amb un gelat o una beguda, van passar millor les hores d’espera. I en la gelateria original van aprofitar l’avinentesa per crear el gelat de l’apagada. “Porta festuc, xocolata i trossets d’avellana de Reus”, explica Irene Iborra, que ha decidit de continuar el negoci familiar. Serà un relleu molt més coratjós que no pas els anteriors, pel canvi del barri, però, al mateix temps, més preuat i necessari per a poder continuar escrivint històries que algun dia podran ser recordades i assaborides en un gelat. Perquè una botiga així és part important d’un barri. “Quan tanquem, un mes i mig a l’hivern, per fer vacances, sempre hi ha veïns que ens diuen, quina tristor sense vosaltres. I és perquè els comerços oberts sempre il·luminem el carrer”, expressa la Teresa.

Per si no fossin prou les sinergies amb el barri, ara els gelats fets d’espurnes de vida d’un veí i d’un altre, de qualsevol de nosaltres, en el mateix xamfrà del Tio Che encara teixeixen més vincles amb les persones. Moltes de les històries que hi comparteixen han trepitjat els mateixos carrers i places on ara ja queden pocs comerços de tota la vida. Potser aquestes artesanes de la memòria congelada en aquest lloable oasi del Tio Che que rescaten el passat en forma de gelat els dediquen algun dia un bon gelat.

DelaCrem Terra: l’homenatge al quilòmetre zero del gelat italià

Rarament surt a la llum un cas de corrupció tan paradigmàtic com el que implica Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda espanyol durant els mandats de Mariano Rajoy. Com explica Itziar González avui en una entrevista a VilaWeb, és un cas d’una simplicitat meravellosa, perquè revela amb molta claredat com s’ha enverinat la democràcia. Modificacions legals –presumptament– en canvi de cobrament de comissions. És un esquema molt groller, però que no dista pas tant del funcionament habitual del sistema polític occidental. El cas dels Estats Units deu ser el més palmari del món: la desregulació de donacions ha convertit tot sovint els representants, els senadors, els governadors i els presidents en mers emissaris de la voluntat privada. La dependència de les grans fortunes és gairebé una condició sine qua non per a tocar poder, de manera que en el procés d’accedir-hi les servituds són inevitables.

En el cas de Montoro sobta la desimboltura, perquè mostra fins a quin punt la classe dirigent espanyola té tallat el cordó umbilical amb els ciutadans i, per tant, amb la democràcia. És l’anul·lació total del poder popular; com que el poble ja té les conferències de Sant Vicenç de Paül, el deure de vetllar pels seus interessos es trenca i, aleshores, no aprofitar-se banalment del poder és gairebé d’idiotes. La columna vertebral de tot plegat és aquest paternalisme. La corrupció neix d’unes quantes arrels, sovint banals i prosaiques, però troba una saó particularment favorable en sistemes polítics com l’espanyol, que té uns principis pre-polítics que cal preservar amb democràcia o sense –com ara la sagrada unitat de la pàtria– perquè, si es confereix als ciutadans massa marge de decisió, aquests principis es posen en perill. 

En l’Espanya postfranquista, sense cap tall net en la transició, la cultura del secret i de l’omertà s’ha imposat per justificar que l’estat traspassés qualsevol límit per autodefensar-se –ho hem vist dels GAL a l’espionatge. En aquests angles cecs proliferen les perversions corruptes: si hi ha una elit entrenada per protegir l’estat davant els enemics interns i se sent amb la potestat conferida de defensar-lo, la corrupció és més fàcil. Catalunya tampoc no se’n salva, perquè el paternalisme també hi ha estat estructural d’ençà del 1980. En l’autonomisme pujolista, la corrupció esdevingué el pa de cada dia gràcies a una doble moral política: la tesi condescendent que la societat catalana era massa mancada per a apoderar-la i fer-la lliure. La corrupció es fa estructural, també, gràcies a la idea que la democràcia de debò seria un caos i que és millor que les coses estiguin en mans dels quatre cínics que saben de què va la cosa. Si en la democràcia no hi ha una promesa de progrés amb joc net, perquè és capada i reprimida, cal espavilar-se en privat. 

El projecte de la independència, que esperona els ciutadans a governar-se, sempre ha fet trontollar l’arquitectura d’aquest edifici cínic millor que cap altre, encara que el juliol del 2025 l’hagi acabat de descolorir. És prou oportú que l’esclat del cas Montoro hagi estat la mateixa setmana que la secretària general de Podem, Ione Belarra, ha tornat a dir que s’oposaven a la transferència de les competències en immigració perquè, si les tinguessin, els Mossos farien batudes racistes. El vell argument de l’esquerra espanyola, tan ranci com el de l’espanyolisme més reaccionari, és que Catalunya només té dret de governar-se si és impol·luta; és a dir, que abans d’aspirar a la seva pròpia sobirania s’ha de purificar moralment. És exactament a l’inrevés: tan sols governar-se serveix per netejar. 

“Per respecte als estudiants que només parlen anglès, no es parlarà en espanyol en aquest autobús.” Això deia un cartell, escrit a mà, penjat dins d’un autobús escolar dels Estats Units d’Amèrica (EUA). Sembla que va ser una decisió personal del conductor, que acabà acomiadat per tal acció. Això passà ara, al febrer, al districte de Juniata (Pennsilvània). El diari The Wall Street Journal publicà dia 28 de febrer la notícia sobre l’ordre executiva signada per Donald Trump. L’autora de l’article, Meredith McGraw, comença així la notícia: “En prop de 250 anys d’història, els EUA no han tengut mai una llengua nacional.” Per “nacional” s’entén oficial a tota la república. Això és quelcom que se sent a dir sovint a moltes aules o al carrer, és a dir, que és curiós que un país com els EUA no tengui una llengua oficial concreta. Arran d’aquesta notícia, l’articulista Philip Bump es va demanar per què. Per què no hi ha hagut mai una llengua oficial en aquest país? Bump respon que, en part, és pel fet evident que és un país que ha rebut sempre molta d’immigració i, per tant, amb els immigrants arriben també les llengües que parlen i, malgrat que la primera generació potser no ha après la llengua anglesa, els fills, ja nascuts als EUA, l’aprenen com qualsevol altre ciutadà dels EUA. L’autor recorda que per a obtenir la ciutadania, cal demostrar un coneixement d’anglès.

Sobre això, cal assenyalar un detall important: el conjunt dels EUA no té una llengua oficial específica, però hi ha estats concrets que sí que en tenen.

Vint-i-nou estats amb l’anglès com a llengua oficial (2025): Alabama, Alaska, Arkansas, Califòrnia, Carolina del Nord, Carolina del Sud, Colorado, Dakota del Nord, Dakota del Sud, Florida, Geòrgia, Illinois, Indiana, Iowa, Kentucky, Louisiana, Massachusetts, Mississipi, Missouri, Montana, Nebraska, Nevada, Nou Hampshire, Oklahoma, Tennessee, Utah, Virgínia, Virgínia Occidental i Wyoming.

Tres estats amb l’anglès i una altra llengua oficials (2025): Hawaii (anglès i hawaià), Nou Mèxic (anglès i espanyol) i Puerto Rico (anglès i espanyol).

Divuit estats sense llengua oficial establerta a escala estatal (2025): Connecticut, Delaware, Idaho, Kansas, Maine, Maryland, Michigan, Minnesota, Nova Jersey, Nova York, Ohio, Oregon, Pennsilvània, Rhode Island, Texas, Vermont, Washington i Wisconsin.

Als EUA hi ha censades 170 llengües ameríndies (dades de l’any 2000; possiblement, avui dia, més d’una ja s’ha extingit). Com hem vist, qualcuns dels estats reconeixen oficialment llengües ameríndies juntament amb l’anglès. L’estat de Hawaii té el hawaià i l’anglès com a llengües oficials a escala estatal. L’any 2014 l’estat d’Alaska va reconèixer oficialment 20 llengües indígenes: inupiaq, yupik siberià, yupik central d’Alaska, alutiiq, unangax, dena’ina, deg xinag, holikachuk, koyukon, gwich’in, tanana baixa, tanana superior, tanacross, hän, ahtna, eyak, tlingit, haida, tsimshian i eyak.

Qualque llengua ameríndia gaudeix d’oficialitat dins el seu territori tribal (al final del text s’ha afegit una llista de llengües i territoris). El president anterior, Joe Biden, signà l’any 2023 dues lleis per a impulsar l’ensenyament de les llengües autòctones. L’ordre executiva de Trump rescindeix una directiva anterior del president Bill Clinton que exigia a les agències federals de proporcionar serveis en altres idiomes per a persones amb domini limitat de l’anglès. Per tant, és ben possible que això tendrà repercussions sobre els parlants de llengües ameríndies, malgrat que l’objectiu real siguin més aviat altres llengües de fora dels EUA.

Llengües altres que l’anglès a casa, percentatge de persones de cinc anys o més, 2019-2023 (font: United States Census Bureau).

Però no és la primera vegada que s’hi prenen mesures en contra de les llengües que no són l’anglès. El 1887, el comissionat d’Afers Indis, John DeWitt Atkins, va prohibir que les escoles ensenyassin als estudiants en les seves llengües natives. A l’oficina del Cens dels EUA (United States Census Bureau) es poden consultar els censos de població de diverses èpoques. Durant les tres primeres dècades del segle XX, l’anglès compartia l’espai amb altres llengües (el lector notarà agrupaments estranys, com ara que els celtes van amb els anglesos; en aquell cens es feu així, i n’hi ha de més estranys, com ara que bascs van juntament amb els espanyols –però no amb els francesos–, i els germànics probablement inclouen els neerlandesos; aquests darrers eren molt manco que no els originaris de Prússia i al gràfic s’ha decidit canviar-ho per alemanys, malgrat que no és acurat, per motius que es veuran a continuació).

L’any 1900 el 10% de la població dels EUA eren alemanys de primera i segona generació (Fouka 2016). L’any 1910 hi havia 2,7 milions de parlants d’alemany als EUA, un nombre que no ha deixat de baixar (tret de la dècada dels vuitanta) fins ara fa poc (2020), que compta amb 1,06 milions de parlants (una reducció del 50% en menys d’un segle). Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), el governador d’Iowa, William Lloyd Harding, va prohibir l’ús públic de totes les llengües estrangeres: a les escoles, als trens, a les reunions, a l’església i fins i tot per telèfon. El famós xucrut o sauerkraut passà a dir-se liberty cabbage (el lector deu recordar que durant la guerra del Golf les patates fregides, French fries en anglès, passaren a dir-se freedom fries, per mor de l’oposició de França a la invasió de l’Irac), les hamburguer passaren a ser liberty steaks. Si això sembla absurd, el primer premi és per a la rubèola, German measles (anomenada així perquè uns metges alemanys foren els primers d’identificar-la), que passà a ser liberty measles (per ventura perquè alliberava el soldat d’anar a lluitar?). Esglésies on es feia el servei en alemany foren vandalitzades (fins i tot dues de daneses, perquè els atacants no distingiren l’una llengua de l’altra). Durant el període 1917-1923 23 estats prohibiren totes les llengües que no fossin l’anglès en l’àmbit de l’educació. Malgrat que després el Tribunal Suprem revocà aitals prohibicions, llengües com l’alemany ja no foren reintroduïdes en la majoria d’aquelles escoles on abans eren habituals i el nombre d’estudiants d’alemany baixà estrepitosament. Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) es produí una situació semblant i pràcticament totes les escoles americanes deixaren d’impartir l’alemany. Àdhuc piles de llibres d’alemany o en alemany foren cremades.

Percentatge de les llengües als EUA. L’anell interior representa el 1910; el del mig, el 1920; i l’exterior, el 1930 (font: United States Census Bureau).

Tot això sembla clar que és fruit de la por. I la llengua que fa por ara és l’espanyol. En un article del 2022 al Cens dels EUA (United States Cesus Bureau), Sandy Dietrich i Erik Hernández analitzaren quines eren les llengües diferents de l’anglès que l’any 2019 es parlaven més a les llars americanes. L’any 1980 els parlants d’una llengua no anglesa eren 23,1 milions. L’any 2019 aquesta xifra era de 87,8 milions. Les cinc primeres llengües eren, per ordre de quantitat de parlants, l’espanyol (41,7 milions; s’hi inclouen també variants criolles), el xinès (3,4 milions), el tagal (1,7 milions), el vietnamita (1,5 milions) i l’àrab (1,2 milions).

El multilingüisme fa por a molta gent dels EUA i en particular a l’actual president i els seus seguidors (molts d’ells, parlants de llengües que no són l’anglès). Aquesta llei que ara ha signat potser no té gaires efectes immediats, i si en té potser no són de rellevància (el temps ho dirà). Però ja hem vist que no és una mesura nova en la història dels EUA. Allò que és probable és que es produesquin situacions de conflicte que no són noves en la història d’aquest país. Contra la por, cal més informació.

 

Lluís Barceló i Coblijn és col·laborador del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i director del Laboratori d’Investigació en Complexitat i de Lingüística Experimental (LICLE).

 

Bibliografia:

Fouka Vasili (2016). Backlash: The Unintended Effects of Language Prohibition in U.S. Schools after World War I. Standford Center for international Development. Working paper núm. 591, 1-60.

 

Llengua Nació ameríndia Lloc Navaho (Diné Bizaad) Oficial a la Nació Navaho Arizona, Nou Mèxic, Utah Cherokee (Tsalagi) Oficial a la Nació Cherokee Oklahoma Miwok (Norte i Costaner) Oficial a la tribu Miwok California Hopi Oficial a la Nació Hopi Arizona Shoshone Oficial a la Nació Shoshone Idaho, Utah, Nevada, Wyoming Zuni Oficial a la Nació Zuni Nou Mèxic Pueblo de Laguna (Keres) Oficial a la Nació Pueblo de Laguna Nou Mèxic Lakota (Sioux) Oficial a la Nació Lakota Dakota del Sud, Nebraska Osage (Wazhazhe) Oficial a la Nació Osage Oklahoma Choctaw (Chahta) Oficial a la Nació Choctaw Oklahoma, Mississipí Apache (varietats com el Western Apache i el Jicarilla Apache) Oficial a la Nació Apache Arizona, Nou Mèxic Mohawk (Kanikoriio) Oficial a la Nació Mohawk Nova York, Quebec, Ontàrio Menominee (Menominee-Wolf) Oficial a la Nació Menominee Wisconsin Nez Perce (Nimiipuu) Oficial a la Nació Nez Perce Idaho, Oregon Blackfeet (Amskapi Piikani) Oficial a la Nació Blackfeet Montana Pawnee (Pani) Oficial a la Nació Pawnee Oklahoma Seminole (Mikasuki i Creek) Oficial a la Nació Seminole Florida, Oklahoma Chickasaw (Chikashsha) Oficial a la Nació Chickasaw Oklahoma Kiowa Oficial a la Nació Kiowa Oklahoma Mandan, Hidatsa i Arikara Oficial a la Nació Three Affiliated Tribes Dakota del Nord Cherokee de les Muntanyes Orientals (dialecte Cherokee de les muntanyes) Oficial a la Nació Eastern Band of Cherokee Carolina del Nord Tlingit Oficial a la Nació Tlingit i Haida Alaska Inupiat (Inupiaq) Oficial a les comunitats Inupiat Alaska Yupik Oficial a les comunitats Yupik Alaska Alutiiq Oficial a la comunitat Alutiiq Alaska Cree Oficial a la Nació Cree Montana Nuu-chah-nulth Oficial a la Nació Nuu-chah-nulth Colúmbia Britànica, Canadà, però també té membres als Estats Units Kaw (Kansa) Oficial a la tribu Kaw Kansas Pomo Oficial a la tribu Pomo California Wichita Oficial a la tribu Wichita Oklahoma

 

La dimissió de Laia Estrada com a diputada al Parlament de Catalunya, que VilaWeb va avançar en exclusiva, clou una setmana que ha trencat el mirall de la CUP. Les diferències internes sobre el futur de la candidatura s’han fet públiques en un moment en què, finalitzat l’anomenat Procés de Garbí, els anticapitalistes es troben en una cruïlla decisiva.

Laia Estrada, cap de llista de la CUP, diputada al parlament i militant d’Endavant, va presentar la dimissió llegint una llarga carta. La mesa nacional que havia estat convocada dissabte a Vallgorguina (Vallès Oriental) va intentar que la dimissió no es conegués per poder anunciar el relleu al setembre, però la difusió de la notícia per VilaWeb va fer-ho impossible.

En la carta, Estrada no fa referències personals a ningú, però adverteix d’un intent d’acostament d’alguns membres de la CUP al projecte de confluència que fa temps que impulsen alguns sectors d’ERC i els Comuns amb els federalistes dits sobiranistes.

En el text, és especialment significatiu que, fent referència al conflicte entre els dos principals partits de la CUP, que tradicionalment ha estat font de tensió, Estrada afirma clarament que no hi ha una batalla ni diferències entre Endavant i Poble Lliure, sinó que el conflicte és sobre la preservació de la CUP com un espai de l’esquerra independentista o la seva absorció dins una hipotètica confluència de partits sobiranistes.

El Procés de Garbí, acabat fa poc, deixa ben clara la posició oficial de la CUP, rotundament contrària a aquest tipus de confluències que porten aparellat un acostament inevitable al PSOE. En aquest sentit, el secretariat nacional no va considerar alarmants les queixes, tenint en compte que era una decisió debatuda fa mesos i descartada. Però, segons diverses fonts consultades per VilaWeb, l’actuació del secretariat nacional no ha estat ben acollida per una part de l’organització que considera que hauria d’haver resolt el conflicte latent dins el grup parlamentari, conflicte que ara ha esclatat.

Les mateixes fonts afirmen que bona part de la crisi pot tenir com a rerefons el diferent nivell de preocupació que han mostrat sobre aquest tema Estrada i altres membres de la candidatura i el secretariat nacional.

El nom de la diputada Laure Vega és el més recurrent quan es pregunta qui podria representar aquest acostament als partits sobiranistes.

Vega, que tal com va avançar el diari Ara i va confirmar el partit, ja no és militant d’Endavant, va negar ahir en públic haver participat en cap reunió destinada a bastir un front d’esquerres amb la participació de persones com Joan Tardà, David Fernàndez o Xavier Domènech. Els implicats també ho han negat i les fonts consultades per VilaWeb hi coincideixen. Vega va fer un piulet en què deia: “Com a representant de la CUP sempre treballo d’acord amb la meva organització. No he assistit mai a cap reunió d’aquest tipus.”

Tot i això, la Forja, organització vinculada a Poble Lliure, va fer abans-d’ahir un fil de piulets, que després va esborrar, en què acusava directament Laure Vega d’utilitzar la “seva posició institucional per prioritzar una agenda pròpia, acostant-se cada cop més a l’esquerra espanyola i espanyolista, allunyant-se dels principis independentistes fundacionals”.

 

The Washington Post · Terrence McCoy i Marina Dias

Un calfred recorregué el cos de Ricardo Rezende Figueira tan bon punt llegí el titular: Volkswagen deia que estava preparada per a expiar el seu passat, després de dècades. Havent admès, finalment, que havia col·laborat amb la dictadura militar brasilera per reprimir l’organització dels seus treballadors al país, el fabricant d’automòbils havia començat a negociar indemnitzacions.

Rezende llegí l’article fins al final i, en acabat, es quedà assegut en silenci durant una estona.

La notícia no deia res sobre el ranxo de Volkswagen. Tampoc no esmentava la selva amazònica, on els dirigents de l’empresa havien presidit, en el seu moment, una propietat gairebé dues vegades més extensa que no la ciutat de Nova York sencer. A voltes, a Rezende li costava d’evitar la sensació que ningú ja no recordava què hi havia passat: el treball forçat i les privacions, la tortura i la violència, l’engany i l’horror. Però Rezende sí que ho recordava. De fet, ho havia registrat tot.

Potser no era massa tard, va pensar.

Era començament del 2019. Rezende va sortir del seu petit pis i va travessar el carrer cap a la universitat federal de Rio de Janeiro, on impartia classes sobre la protecció dels drets humans i coordinava una comissió d’estudi de l’esclavitud moderna. A 73 anys, amb cabells blancs i ulleres, feia temps que havia deixat d’assemblar-se al sacerdot malgirbat que havia encapçalat una investigació sobre les presumptes atrocitats perpetrades a la finca Vale do Rio Cristalino, propietat de la filial homònima de la divisió brasilera de Volkswagen. Però encara tenia les proves documentals que havia reunit en aquell temps, dins un arxivador. Feia anys que hi eren.

Rezende trucà a Rafael García, que investiga casos de treball esclau per al Ministeri de Treball del Brasil. “Has vist que Volks ha reconegut què va fer?”, li preguntà Rezende. Potser havia arribat l’hora d’investigar, també, el ranxo de Volkswagen, afegí.

La carretera que condueix a l’antic ranxo de Volkswagen a l’Amazònia, ara abandonat (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

García no sabia de què li parlava. No tenia ni idea que Volkswagen hagués participat en un dels primers grans experiments de la globalització ara fa mig segle, quan unes quantes multinacionals van associar-se amb el règim autoritari del Brasil per desenvolupar l’Amazònia, sovint a còpia d’empènyer els pobres de la zona al treball semiesclau. Però García confiava en el vell sacerdot i n’admirava la feina, de manera que li demanà els arxius. Eren més d’un miler de pàgines; Rezende trigà dies a fotocopiar-les totes.

L’advocat recordava com se li va accelerar el pols mentre examinava els documents. No havia vist mai una feina documental tan acurada i detallada, que incloïa els testimonis de dotzenes de treballadors i les seves famílies.

“Érem dins una presó”, digué a Rezende un treballador que havia aconseguit d’escapar del ranxo.

“No vaig tornar a saber mai més res del meu fill”, li explicà la mare d’un treballador desaparegut al ranxo.

García recorda haver trucat al seu col·lega Christiane Nogueira. “Has de veure què hi ha en aquests arxius”, li va dir.

Els papers s’havien esgrogueït pel pas del temps i la humitat. La lletra era petita i borrosa, escrita a màquina o amb la cal·ligrafia irregular de Rezende. Però les històries que s’hi explicaven eren clares i coherents.

L’expedient identifica 69 presumptes víctimes, amb testimonis que daten del 1977 fins el 1987. Hi inclou declaracions notarials, declaracions policíaques i documents judicials, a més de retalls de premsa de fa dècades en portuguès, francès i alemany.

Pàgina rere pàgina, els documents relaten com els capatassos de Vale do Rio Cristalino, filial de Volkswagen Brasil, van captar centenars de temporers informals per treballar a la propietat amazònica de Santana do Araguaia amb la promesa d’un bon salari i una vida millor. Però una volta arribaven a la finca, els treballadors quedaven atrapats: aïllats geogràficament, ofegats pels deutes, malalts de malària i obligats a treballar sota amenaça de violència extrema. La seva feina era senzilla: destruir la selva per fer-hi espai per al bestiar.

“Treballàvem de dilluns a dilluns, sovint sense menjar”, recorda un home. I afegeix: “Ens amenaçaven de matar-nos.”

De jove, Raimundo Batista de Souza fou retingut durant mesos al ranxo amb els seus germans, Raul i Jaldemar (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Els capatassos de Val do Rio Cristalino, coneguts informalment com a Chicô i Abilão, eren les dues grans cares del terror al ranxo. Eren els responsables de coordinar el grup d’homes armats, coneguts com a “inspectors”, que, segons els registres, recorrien a qualsevol mitjà que calgués per obligar els homes a treballar.

“Van lligar un home a un arbre, el van apallissar i el van deixar enmig de la selva, nu”, declararen l’any 1983 tres homes que van aconseguir d’escapar del ranxo.

“Tenien una cova on mataven la gent i en llançaven els cadàvers”, recorda Edivan Dies Alencar, un dels ex-treballadors supervivents del ranxo.

Volkswagen Brasil no ha respost a les preguntes de The Washington Post per a aquest article. En una declaració al diari, l’empresa diu que “refuta i rebutja categòricament totes les acusacions” d’abusos al ranxo de Vale do Rio Cristalino, i afegeix que “continua compromesa a fer justícia”. La seu central de Volkswagen a Alemanya tampoc no ha respost a les preguntes de The Washington Post.

A començament de març, Rezende concedí a The Washington Post accés als seus arxius. Els periodistes van passar-se setmanes revisant-ne els expedients, a més dels registres del cas als arxius nacionals del Brasil. També entrevistaren vint-i-nou persones familiaritzades amb el ranxo Volkswagen: setze havien treballat a la propietat, i nou al·leguen que van ser-hi esclavitzats.

Durant dos viatges al sud-est de l’Amazones, incloent-hi una visita a les ruïnes del ranxo, els periodistes de The Washington Post localitzaren treballadors que no havien parlat mai de la seva experiència amb les autoritats. Les seves històries s’assemblaven molt a les d’altres supervivents. Valdeci Alves Fumeiro, de 74 anys, diu que va arribar al ranxo a la recerca d’una amant perduda i que va ser obligat a treballar sense sou. Diu que passà set anys a la propietat, sense que li permetessin sortir-ne ni una sola vegada, ni tan sols quan va caure de cara sobre una tanca de filferro punxegut i s’esgarrinxà la cara. En compte de dur-lo a l’hospital, recorda, els responsables del ranxo van cosir-li les ferides allí mateix i el van posar a treballar immediatament.

Avui viu tot sol al final d’un camí de terra als turons que envolten l’antiga finca de Volkswagen. Casa seva està deserta, i el seu rostre, marcat per cicatrius.

“Encara tinc malsons amb les coses que vaig viure”, diu.

El capatàs Francisco Andrade Chagas, més conegut com a Chicô, als anys vuitanta (fotografia: Clovis Cranchi/Estadão Conteúdo). Abílio Dias de Araújo, el capatàs més conegut com a Abilão, el juliol del 1983 (fotografia: Clovis Cranchi/Estadão Conteúdo).

Els registres i testimonis del ranxo ofereixen un retrat devastador no tan sols dels fets que van tenir lloc a la propietat, sinó també del sistema legal i polític que va facilitar els presumptes abusos. Les autoritats estatals confirmaren en quatre ocasions l’existència de treballs forçats al ranxo, segons que mostren els registres. Tanmateix, The Washington Post no ha trobat cap prova de l’alliberament de treballadors, ni tan sols de cap acusació formal contra els presumptes torturadors.

Tan sols ara, dècades més tard, s’ha pogut començar a impartir justícia.

Per a García, llegir l’expedient de Rezende va ser com submergir-se en un capítol perdut i violent de la conquesta brasilera de l’Amazònia. La dictadura militar brasilera, que governà el país entre el 1964 i el 1985, construí autopistes, fomentà la migració en massa i oferí exempcions fiscals i recursos públics abundants a multinacionals amb l’esperança que invertissin en allò que aleshores semblava una aventura quixotesca: la ramaderia a la selva tropical més inhòspita del món.

Volkswagen Brasil, aleshores el principal fabricant automobilístic de l’Amèrica Llatina, acceptà l’envit. A l’indòmit municipi de Santana do Araguaia, l’empresa Vale do Rio Cristalino –l’equip directiu de la qual incloïa el president de Volkswagen Brasil, Wolfgang Sauer, i el director de recursos humans, Admon Ganem– obtingué una gran parcel·la de terra per a construir-hi un ranxo on pretenien d’encabir més de 100.000 caps de bestiar.

“Aquest món no tan sols necessita cotxes; també necessita carn”, declarà el president de Volkswagen, Rudolf Leiding, l’any 1974.

Els boscos del sud-est de l’estat brasiler de Pará van transformar-se radicalment en qüestió de pocs anys. Per talar els arbres de la selva, les empreses van contractar capatassos locals –coneguts com a “gats”– perquè reclutessin temporers, els transportessin a la selva i els posessin a treballar.

Molts d’aquests temporers van ser sotmesos a una esclavitud moderna, tal com ho defineix la legislació brasilera, caracteritzada pel treball forçós, condicions “degradants” i manca de llibertat de moviment. El sociòleg brasiler José de Souza Martins ha calculat la xifra de víctimes d’esclavitud moderna a l’Amazònia en un mínim de 85.000: hi ha unes altres estimacions molt més elevades.

Després de llegir els arxius de Rezende, García i Nogueira decidiren d’obrir una investigació i van emprendre una recerca en diversos estats per a localitzar ex-treballadors i documentació addicional. Al desembre, els seus esforços van culminar en una demanda federal contra Volkswagen Brasil que feia referència a centenars de víctimes. Durant els anys en què el ranxo funcionà, del 1974 al 1986, Volkswagen recorregué al treball esclau i al tràfic de persones a una escala “generalitzada i sistèmica”, segons la fiscalia brasilera. Atès que els presumptes abusos es van cometre en una propietat d’una filial de Volkswagen, els fiscals sostenen que l’empresa matriu n’és la responsable darrera.

Punt de seguretat, ara abandonat, a l’entrada del ranxo (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

En declaracions a The Washington Post, Volkswagen Brasil nega les acusacions i defensa que ha estat un motor del “desenvolupament econòmic i social” del país. L’empresa diu que ha “defensat sistemàticament els principis de la dignitat humana i compleix rigorosament totes les lleis i la regulació laboral aplicable”. L’empresa sosté que el govern del Brasil investiga de manera injusta una part no implicada en el cas, mentre que passa per alt la responsabilitat dels capatassos que supervisaven les feines de desforestació.

“En resum, no es pot atribuir cap responsabilitat a Volkswagen”, escrigueren els advocats de l’empresa en resposta a la denúncia del govern, que està pendent de judici en un tribunal federal de l’estat de l’Amazònia.

Un dels capatassos del ranxo, conegut com a Chicô, morí l’any 2014. Un altre reclutador, Abilão, es nega a respondre a les preguntes de The Washington Post. “Sóc vell, no en recordo res”, diu.

Els informes de la policia i els documents judicials revelen que ambdós homes van ser acusats d’haver “utilitzat mà d’obra esclava” tres vegades, pel cap baix, al ranxo Volkswagen el juny del 1982 i dues vegades, pel cap baix, el setembre del 1984 en unes altres granges de la zona. La policia tornà a investigar Chicô el juliol del 1986, però The Washington Post no ha pogut trobar cap constància d’una acusació judicial ferma contra cap dels dos homes.

En una regió on la impunitat sol ser la norma, el cas del govern contra Volkswagen representa la primera vegada que el Brasil ha provat de responsabilitzar algú pel patiment humà causat durant el llarg procés de desenvolupament i obertura econòmica de l’Amazònia.

La propietat funcionava segons una estricta jerarquia social. Els executius dormien en cases opulentes i ben ventilades. El personal, que incloïa conductors, cuiners i pastors, vivia prop de la seu del ranxo, on es venien productes a preus reduïts, i els seus fills assistien a l’escola Wolfgang Sauer, que duia el nom del president de Volkswagen al Brasil. Al bosc, a desenes de quilòmetres de distància, els treballadors informals dormien sota lones de plàstic, bevien aigua sense tractar i vivien sota la vigilància de guàrdies armats.

Gairebé tots els treballadors procedien de pobles de províncies, on els reclutadors els havien promès bons salaris. Però en arribar el ranxo, havent passat prèviament per un punt de control armat, els treballadors no trigaven a adonar-se que havien estat ensarronats. El salari era molt inferior a l’anunciat, i es trobaven al bell mig de l’Amazònia. Molts dels treballadors que van provar de fugir van ser perseguits i tornats al ranxo, segons que explicaren els treballadors a Rezende.

“Van fugir pel bosc, perquè si haguessin agafat la carretera, els gats els haurien mort”, escrigué Rezende el juliol del 1981. “Van haver de caminar durant 155 quilòmetres.”

Rezende (centre, amb ulleres) parla amb Paulo Dutra, executiu de Volkswagen Brasil, durant una visita al ranxo l’any 1983 (fotografia: Clovis Cranchi/Estadão Conteúdo).

Com a investigador d’abusos laborals, Rezende sempre s’ha considerat a si mateix un escèptic. Sabia que el vigilaven de prop: el govern militar l’havia posat sota vigilància i l’havia classificat com a subversiu i simpatitzant comunista, segons que consta en informes desclassificats a què ha tingut accés The Washington Post.

Amb el temps, Rezende començà a creure’s més les històries que li arribaven, que coincidien amb la d’altres casos semblants a la regió i provenien de múltiples fonts no relacionades entre si. I eren molt similars, fins i tot, en els detalls més minuciosos.

Així i tot, Rezende volia més informació. Van anar passant els mesos fins que un bon dia, l’abril del 1983, li va sonar el telèfon: cinc joves acabaven de fugir del ranxo i volien explicar les seves experiències.

El sacerdot recorda que li cridà l’atenció com n’eren, de joves: un tenia tan sols 18 anys; un altre, 17. Acabaven de lliurar una declaració escrita de les seves experiències, testificada per dotze persones, incloent-hi un batlle local. Ara, amb Rezende davant seu, tornaven a explicar la seva història.

Els joves –Pedro Valdo Pereira Vasconcelos, José Libório Desidério, Francisco Rezende de Souza, José Pereira de Souza i José Ribamar Viana Nunes– explicaren que havien estat amics íntims des de la infància. Els encantava jugar a futbol junts. Un dia, a començament del 1983, un amic seu anomenat Batista els va dir que cercava homes per a treballar a la finca de Volkswagen. Els pagarien bé, digué, prou bé per a ajudar les seves famílies. I per si no n’hi hagués prou, la finca disposava d’un camp de futbol.

Els homes no van arribar a jugar ni un sol partit en els tres mesos que van passar a Rio Cristalino, però sí que van ser “venuts” –en paraules seves– a Chicô, que els va posar sota la supervisió de quatre inspectors armats. Ho recorden tot: un home malalt de malària a qui van deixar morir de desnutrició, un altre a qui van disparar un tret a la cama; el cas d’una dona que va ser violada com a càstig per l’intent de fugida del seu marit.

José Ribamar Viana Nunes explica que ell i els seus amics van ser "venuts" a en Chicô (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post). Pedro Valdo Pereira Vasconcelos, era un menor quan fou reclutat per a treballar al ranxo (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Una vegada, Vasconcelos va trobar-se amb un home mort enmig de la selva: havia estat lligat a un arbre i apallissat. “Ho vaig veure amb els meus propis ulls”, recorda dècades després.

En aquell moment, l’any 1983, els homes explicaren a Rezende que encara quedaven més de 600 treballadors al ranxo. Amb l’esperança que amb això n’hi hagués prou per a les autoritats, el sacerdot demanà de trobar-se amb el governador de l’estat de Pará, Jader Barbalho, però Barbalho s’hi negà.

Insatisfet, Rezende volà a Brasília juntament amb un dels joves i en difongué el cas als mitjans de comunicació. “Un sacerdot afirma que hi ha esclaus a la granja Volks”, resava un titular del 7 de maig de 1983 del Correio Braziliense.

Els mitjans de comunicació alemanys no van trigar a fer-se ressò de la notícia. Volkswagen negà les acusacions i, en un intent de defensar la seva reputació, convidà una delegació a visitar el ranxo en persona.

El contingent incloïa Expedito Soares –diputat al parlament de l’estat de São Paulo, on s’erigiren les primeres fàbriques de Volkswagen al Brasil– i Rezende mateix.

El sacerdot recorda el ranxo com “un paradís en la immensitat amazònica”. Hi havia jardins, carreteres pavimentades i cases de maó; fins i tot un club, un restaurant i una piscina. “Era com una Brasília en miniatura”, explica.

Mentre els treballadors vivien en la misèria, els caps del ranxo disposaven de luxes de tota mena (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

La delegació va ser rebuda al ranxo per dos homes blancs i alts. L’un era el director de relacions públiques de Volkswagen, Paulo Dutra de Castro. L’altre, Friedrich Georg Brügger, era el director de la finca. Segons el relat d’un periodista que acompanyava la delegació, Brügger lloà l’obra social de l’empresa i assegurà que els 328 treballadors directes del ranxo i les seves famílies gaudien de grans avantatges: menjar a preu reduït, assistència mèdica de franc i educació de qualitat.

Segons Rezende, a la delegació no li permeteren de visitar els campaments de desforestació. No obstant això, un dia, un dels treballadors aconseguí de trobar-los. Es dirigí directament a Rezende i li tocà el braç. Tenia la mà calenta per la febre.

“Heu de salvar-me”, digué al sacerdot.

“Salvar-te de què?”, li respongué.

“Fa nou mesos que treballo aquí i no me’n puc anar”, hi tornà l’home. “Tinc malària i estic malalt, pare… Me’n vull anar.”

Rezende anà a buscar Brügger i li digué: “Hi ha un problema. Ens amagues alguna cosa.”

“Això no és cosa meva; és cosa dels gats”, li etzibà Brügger.

Dècades més tard, en una entrevista, Brügger es reafirmà: els responsables de Volkswagen revisaven amb freqüència els campaments per supervisar l’avenç de les feines de desforestació, però no pas per intervenir en defensa dels treballadors. “La brutalitat, per descomptat, no em sorprèn en absolut; el brasiler és dolent per naturalesa”, declarà l’any 2017 a la periodista alemanya Stefanie Dodt, en una entrevista en què també defensà el suposat ús de la violència per part dels gats: “Per mantenir la turba sota control, cal mostrar una certa força”, digué. The Washington Post no ha pogut posar-se en contacte amb Brügger per a aquest reportatge.

Abans que la seva delegació partís, Rezende i Soares es van trobar per casualitat amb un dels gats. Era Abilão, que conduïa per un camí de terra en una camioneta Chevrolet blanca, abillat amb un collaret d’una creu i un barret de cowboy. Quan li preguntaren per les acusacions de maltractament, el capatàs respongué que a ell tan sols li calia “energia” per a mantenir els seus treballadors motivats, no pas violència.

“Són rodamons repugnants que s’embutxaquen els meus diners i després desapareixen pel bosc”, digué Abilão, segons que recull un informe de la visita que escrigué Soares. El capatàs també es vantà que tan sols 16 dels seus 408 treballadors havien aconseguit de fugir aquell any: un dels fugitius, de fet, havia estat capturat poc abans, i seia a la part posterior de la camioneta del capatàs.

Passats uns dies de la seva visita, la policia de l’estat de Pará obrí una investigació sobre el ranxo de Volkswagen. Els agents n’entrevistaren els treballadors, Abilão i un dels seus inspectors, i després remeteren les seves conclusions al cap de seguretat de l’estat, Arnaldo Moraes Filho. L’agost del 1983, el funcionari escrigué una carta a Barbalho, governador de l’estat, en què confirmava les acusacions de Rezende: els gats, digué, “tracten els seus treballadors com a esclaus”.

Encara que Volkswagen no semblava “directament” culpable de “cap acció delictiva”, Moraes escrigué: “La seva responsabilitat per omissió és clara, atès que és impossible que tot el que ha passat dins els límits de la propietat hagi passat sense el coneixement de l’empresa o, si més no, sense que l’empresa hagi pres mesures.”

Rezende començà a recollir proves dels abusos al ranxo als anys setanta, mentre treballava per a una organització catòlica de defensa dels drets humans a l’Amazònia (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Setmanes més tard, Rezende i uns quants bisbes es reuniren amb Barbalho, el governador estatal, per tractar el cas. El sacerdot recorda que, durant la conversa, Barbalho digué que el govern havia identificat casos de treball esclau al ranxo. Segons O Liberal, el diari més important de l’estat, el governador anuncià que el cas es remetria a la fiscalia estatal.

Però, un any més tard, les autoritats continuaven sense haver pres cap mesura. Quan els funcionaris estatals visitaren el ranxo, l’agost del 1984, havia canviat ben poc, segons que consta en un informe desclassificat a què ha tingut accés The Washington Post: els treballadors continuaven treballant en condicions altament dures, retinguts contra la seva voluntat.

Però ningú no prengué mesures. Barbalho, ara senador federal, rebutja una sol·licitud d’entrevista de The Washington Post, tot al·legant que no recorda el cas.

El setembre del 1984, la policia detingué Abilão després de trobar 107 treballadors esclavitzats en dues granges no relacionades entre si a la regió, tal com consta en un informe desclassificat del servei d’intel·ligència brasiler. L’informe indicava que les autoritats també pretenien d’arrestar Chicô, descrit com “un dels principals reclutadors de treballadors manuals de tot el sud de Pará”, però que no van poder localitzar-lo.

Rezende se sentia impotent: no sabia què més podia fer. Desproveït de més opcions, s’aferrà als seus arxius.

“Teníem proves”, diu. “Sabia que algun dia això sortiria a la llum.”

L’any 2019, després de setmanes d’examinar minuciosament els arxius del sacerdot, el fiscal Rafael García arribà a la conclusió que tenia tot els elements necessaris per a construir un cas sòlid. Com a coordinador nacional de la divisió federal de treball esclau, sabia que aquesta mena de causes es basaven, en gran manera, en proves documentals. I ell tenia la informació clau: dates, noms, edats. No el preocupava el temps que havia transcorregut: al Brasil, el delicte de “reduir algú a condicions anàlogues a l’esclavitud” no prescriu mai.

Però amb els documents no n’hi havia prou, segons que explicà García a Rezende: calia localitzar les víctimes que el sacerdot havia entrevistat feia tants anys. No seria fàcil: la gent mor i desapareix. La dispersió geogràfica dels treballadors havia estat immensa: els gats solien dur els treballadors a altres estats, a milers de quilòmetres de distància.

A Canabrava do Norte, el poblet on Rezende havia entrevistat els cinc treballadors fugats feia tants anys, els investigadors van fer un avenç clau: els homes eren vius i volien parlar. Les seves històries no havien canviat, però els seus cossos, sí. Ara eren vells. A 62 anys, Francisco Rezende de Souza –sense relació amb el sacerdot– pràcticament no podia caminar. Quan parlava, se sentia poca cosa més que un murmuri. Els seus mesos al ranxo de Volkswagen, segons que explicaren els amics, l’havien destrossat i l’empenyeren a l’alcoholisme.

“No va aconseguir mai de tenir feina estable”, explica Antônio Eliseo Gobatto, amic de l’home, a The Washington Post. “No va tenir dona, no es va casar mai. Sempre se sentia inferior en tot allò que feia.”

Traumatitzat, Francisco Rezende de Souza s’entregà a l’alcoholisme després d’escapar del ranxo (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

A dos estats de distància, els investigadors localitzaren els tres germans De Souza: Raúl, Raimundo i Juldemar. Els tres mesos que havien passat al ranxo els havien transformat per sempre més. Quan la filial de Volkswagen cedí el control de la propietat, l’any 1986, els gats no els deixaren anar, sinó que els van vendre i els van separar.

“Encara puc veure els meus germans pujats a la part posterior d’un camió i allunyant-se de mi”, explica Raúl a The Washington Post entre llàgrimes. Segles després que els seus avantpassats fossin portats al Brasil com a esclaus, diu, la seva família havia tornat a l’esclavitud.

Raúl explica que passà els següents quatre mesos captiu, fins que un granger el va ajudar a escapar. Va trobar el camí de tornada a casa i es retrobà els seus germans, que també havien aconseguit de fugir. Però Raúl va descobrir que Juldemar, colpit pel trauma de les seves experiències al ranxo, havia deixat de ser el mateix. Avui dia, l’home ja no parla: tan sols assenteix amb el cap i es balanceja.

Després de més d’un mes de cercar testimonis, els investigadors havien aconseguit localitzar 14 dels 69 testimonis identificats als arxius de Rezende. L’any 2022, un investigador es reuní amb els homes i els parlà sobre la causa penal que el Ministeri de Treball brasiler havia presentat contra Volkswagen. El seu testimoni, els explicà, podria ser crucial. Els demanà si voldrien testificar.

“Hi estaven interessats”, recorda l’investigador. “Tots hi estaven interessats.”

Raimundo Batista de Souza diu que fou retingut al ranxo contra la seva voluntat durant mesos, juntament amb els seus germans, en Raul i en Juldemar (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post). Juldemar Batista de Souza, que la seva família diu que ha deixat de parlar a causa del trauma psicològic que li suposà la feina al ranxo (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post). Segles després que els seus familiars arribessin al Brasil com a esclaus, Raul Batista de Souza diu que ell i els seus germans van tornar a l'esclavatge (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Després de mesos de negociacions, Volkswagen es negà a continuar les converses amb el Ministeri de Treball brasiler. Ara començava la primera vista del judici del govern contra l’empresa, a la qual les autoritats exigeixen 30 milions de dòlars en concepte d’indemnització.

La sala del jutjat de la ciutat amazònica Redenção era plena de gom a gom. El primer a declarar va ser un representant de Volkswagen, José Antonio Tiro. Digué que l’empresa no investigava tan exhaustivament els abusos laborals en aquella època, però que havia examinat les acusacions i que no hi havia identificat cap irregularitat.

Llavors, d’un en un, els treballadors van pujar a l’estrada:

“Ens van vendre”, digué Raúl Batista de Souza.

“Dormíem sota una lona de plàstic negra”, digué Pedro Vasconcelos, un altre treballador.

“Tots anaven armats; havíem de treballar”, diu José Ribamar Viana Nunes.

Rezende, que havia vingut des de l’altre extrem del país, s’aixecà per testificar. Mirant directament al jutge, Rezende digué que havia sentit queixes de l’existència d’un “camp de concentració” a la finca d’ençà del 1977, però que ningú hi havia fet res. “Vaig rebre queixes i més queixes contra aquests mateixos gats els anys següents”, digué. “Però el problema no se solucionà.”

Després del seu testimoni, el jutge donà per acabada l’audiència, tot prometent que emetria una decisió en les setmanes següents. Esgotat, Rezende tornà Rio de Janeiro. “No hi ha res que ho pugui arreglar mai, això”, es diu a si mateix.

Els treballadors s’havien fet vells. Ell, també.

Un matí, al seu despatx de la universitat, Rezende obre un prestatge i mostra munts d’expedients. Cadascun, diu, detalla acusacions d’esclavitud en una propietat rural de l’Amazones. Cap de les empreses implicades ha rendit comptes davant la justícia. Confia que el cas contra Volkswagen sigui tan sols el primer de molts.

Treballadors del ranxo, en una fotografia no datada (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Mostra el seu expedient sobre Rio Cristalino i el deixa caure sobre la taula amb un cop suau. Són més de mil pàgines, diu, però l’expedient romandrà incomplet per sempre més: ell, al cap i a la fi, tan sols va poder recollir les històries dels qui van ser prou valents per a explicar-les. Però n’hi ha molts altres que no han fet mai cap pas endavant.

Qui eren?, es demana. Què van haver de suportar?

Ho sabrà mai?

Algun dia, es diu Rezende a si mateix, tornarà als boirosos turons de l’Amazònia per acabar una feina que fa dècades que va començar.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

És de matinada i un ciclomotor entra en un bar de Llubí, el pub Sis Kaires. De fons, sona un jaleo ciutadellenc. L’escena és impecable: s’emulen els cavalls de Sant Joan de Ciutadella amb aquest vehicle i molta gent dins el pub. Ple de gom a gom. Un fet espontani, el 1993, que durant els anys següents agafa força i es converteix en ritual, amb caixer senyor inclòs. Neix la festa del motoret de Llubí. Potser no és la més coneguda, posició que possiblement ostenta el Much de Sineu, però és un exemple més de neofesta, les celebracions que s’han trobat en ple auge durant la darrera dècada a Mallorca i s’han consolidat –fins i tot massificat, també– aquests darrers anys.

Com l’origen estrambòtic de Llubí, cada neofesta en té un de diferent. Per exemple, el Much de Sineu, que pot encabir unes vint mil persones en un municipi de poc més de 4.300 habitants. L’any 2003, i en el marc de les tradicionals festes de la Mare de Déu de Sineu, el 14 d’agost, un grup de joves va anar a les festes de Vilafranca i va robar la careta del dimoni, i la van passejar per tot Sineu. Un èxit: l’any següent es va repetir la comparsa, però amb elements propis, inspirats en la llegenda del Much del Puig de Reig.

Parteixen d’un element local

Com explica l’antropòleg i periodista Marcel Pich, que va publicar el llibre Les neofestes a Mallorca. Gimcanes, senyeres, déus pagans i mobylettes (Lleonard Muntaner), les neofestes comparteixen algunes característiques similars, tot i néixer de contextos totalment diferents. “Totes agafen algun element local, per exemple, el Bou de Talapi (la Pobla) agafa una figura prehistòrica del cap de bou. Hi ha una inserció d’elements vinculats a la tradició i la historicitat del poble, que tenen aquest aspecte tradicional. És a dir: no són festes holy.”

Festa del bou de Talapi, a la Pobla.

A això, s’hi afegeix una demanda de participació dels joves durant les festes del poble, que sovint queden allunyades de les seves pretensions. “Més enllà de la mixtura que es fa d’elements vinculats a la cultura popular, com figures, balls, rondalles o xeremiers, també és interessant de veure que hi ha una apropiació i un ús estratègic de símbols del país. Senyeres, cançons, banderes o himnes que tenen un component nacional important”, apunta Pich, que assegura que dins les festes, tot i que no siguin polítiques, també hi ha espais ideològics. “Segurament, hi ha molta gent que hi va i no s’assabenta de res de la pel·lícula, però si vas a Sineu és difícil no trobar-te banderes, ikurriñes i estelades al cap del Much. I si sents el pregó, sempre hi ha apel·lacions o referències a temes lingüístics, culturals i polítics”, afegeix.

En aquest sentit, l’antropòleg apunta que la festa és un moment catàrtic que permet moltes coses. Per això es converteix en un espai ideal contra la impotència o la desmobilització. “Serà interessant de veure com evolucionaran els pròxims anys i quins discursos s’hi faran: si es queden només amb el component estètic o continuen amb el component polític”, reflexiona Pich.

Un reflex de la identitat mallorquina

“Totes les festes agafen part de la tradició del folklore local, perquè volen ser festes identitàries”, assenyala Pich, que ha analitzat i viscut en primera persona totes les neofestes. També hi ha un component de batalla. Per exemple, la mateixa gent que organitza el Much, explica, és la que va lluitar contra l’autovia Inca-Manacor: “El substrat és el Pla de Mallorca, perquè la majoria de festes es fan en pobles d’interior. És el lloc on hi ha menys immigració, on el vot nacionalista ha estat més acusat, on hi ha celebracions històriques… És el lloc on es veu de manera més clara allò que anomenam identitat mallorquina, malgrat que n’hi hagi pertot.” Una bona prova que han arribat pertot és el que ha fet Orgull Llonguet amb Canamunt i Canavall.

Batalla de Canamunt i Canavall a Palma (fotografia: Martí Gelabert). Auge en la legislatura Bauzá

De neofestes, n’hi ha hagut sempre. Bàsicament, perquè quan es crea una cosa, sempre ha estat nova en algun moment. Però sí que hi ha un moment en què l’auge va ser evident: la legislatura Bauzá. És quan va sorgir aquest terme i, tot i tenir cadascunaelles un origen completament diferent, es van començar a analitzar de manera conjunta.

No és casualitat. O, si més no, la coincidència d’aquest auge amb l’etapa Bauzá ha estat força induïda. Pich ho atribueix a una combinació de factors: “La legislatura Bauzá es caracteritza pel menyspreu a la llengua, la cultura, el territori i la cultura local, i que aquestes festes siguin una mena de trinxera ideològica ajuda. Això les potencia.”

De fet, el musicòleg Amadeu Corbera exposa idees similars en un article titulat “La desaparició de l’escena del rock català com a arena política al segle XXI”. Corbera indica que les neofestes van més enllà del gaudi i de la celebració, i que “són l’expressió última d’un conflicte identitari latent, però també de gènere, ecològic o turistico-colonial on, de manera més o menys paròdica, es retrata i es dibuixa una Mallorca rebel.” Així, diu que l’acte polític festiu no són únicament els missatges i els símbols que apareixen en aquestes festes, sinó que ho és el simple fet de celebrar-les. I això, segons ell, ha canviat l’arena política al segle XXI: “Si en el passat el rock havia servit com a arena d’exaltació simbòlica i ideacional del fet polític, avui això es manifesta en les denominades neofestes.”

Turisme, però interior

Fins fa relativament pocs anys, era comú entre els adolescents –i no tan adolescents– fer la ronda de revetles durant l’estiu. De divendres a divendres, d’un poble a un altre de Mallorca on hi havia revetla, perseguint els grups musicals que feien versions i omplint plaça rere plaça. Ara són les neofestes, les que atreuen joves i no tan joves.

“Ja hi ha turistes en aquestes festes. Hem criticat tota la vida el turisme de sol i platja, d’estrangers que vénen aquí i no coneixen la nostra cultura. Però és que els mallorquins externs que van a les festes i arriben quan s’ha acabat tot el protocol festiu només per a engatar-se tenen la mateixa actitud: anar a consumir pur oci”, subratlla Pich. És a dir, festes turistitzades pels mateixos mallorquins, amb la necessitat d’anar a descobrir unes altres coses. “No sé si ho fan per la festa, perquè s’ha exotitzat la part forana o perquè hi veuen un ambient en què viure coses mallorquines.”

Una popularitat que les amenaça

Pich també creu que cada volta hi ha més gent a les festes perquè a Mallorca, simplement, hi ha més gent. “Les festes ens diuen què passa, són un bon reflex de la resta. La mobilitat també és una manera de veure com funciona i es cou el país i les festes”, diu. En aquesta línia, Corbera esmenta el perill que comencen a tenir aquestes celebracions: “La seva gran popularitat amenaça de massificar-les i folkloritzar-les, un fet que aquestes festes intenten d’alguna manera combatre en el pla simbòlic i temporal.”

De fet, les celebracions que neixen com a alternatives s’han vist de cop institucionalitzades pel gran èxit que han tingut a cada poble. “La gradual consolidació i popularitat d’aquests esdeveniments i la seva assumpció per part del discurs oficial de promoció posa en perill la seva mateixa essència, atès que els converteix en objectes folklorístics desposseïts, per tant, de la seva força vivencial i impugnació discursiva”, sentencia.

Diferenciar per i per a en qualsevol context no és difícil. N’hi ha prou de tenir en compte que per a es fa servir quan parlem de la finalitat o la conseqüència d’una cosa. I per, en tots els altres casos.

‘Per’ i ‘per a’: què podem fer per (a) no confondre’ns?   

Ara, davant un infinitiu és diferent, perquè Fabra –recollint l’ús que se’n feia en la llengua antiga– va restringir-hi la utilització de per a. Joan Coromines va anar més enllà i va proposar de no fer servir mai per a davant infinitiu. Per contra, alguns altres lingüistes, com ara Gabriel Bibiloni, són partidaris de mantenir davant infinitiu la mateixa distinció que davant un nom. Finalment, el IEC va admetre aquestes tres opcions:

1. Fórmula Bibiloni. Davant infinitiu, s’aplica la mateixa distinció que en la resta de situacions. Així com escrivim Treballa per a la consecució d’un objectiu, escriurem Treballa per a aconseguir un objectiu. I així com escrivim És útil per a tot, escriurem És útil per a fer-ho tot. Aquesta norma s’adiu amb el parlar del País Valencià i de les terres de l’Ebre.

2. Fórmula Coromines. Davant un infinitiu, no fer servir mai per a, sinó sempre per. Segons aquesta norma, escriurem Treballa per aconseguir un objectiu i És útil per fer-ho tot. S’adiu amb els parlars orientals.

3. Fórmula Fabra. Mantenir per a sempre que s’indiqui finalitat, llevat dels casos en què la preposició depèn d’un verb d’acció voluntària. Aquesta és la fórmula que segueix VilaWeb. Exemplifiquem-la:

—Treballa per aconseguir un objectiu (treballar és un verb d’acció voluntària).

—Escric per divertir-me (escriure és un verb d’acció voluntària).

—És útil per a fer-ho tot (útil no és verb).

—Serveix per a fer moltes coses (servir és verb, però no és d’acció voluntària).

“Per” i “per a”: casos especials

Un estudi conjunt de l’Institut de Recerca de l’Hospital del Mar i la Universitat Yale, als Estats Units, conclou que l’origen d’alguns trastorns neuropsiquiàtrics, com ara l’autisme, la depressió o el trastorn bipolar, i de patologies neurodegeneratives com l’Alzheimer i el Parkinson, es pot trobar en estadis molt inicials de la formació del cervell durant el desenvolupament fetal.

Els investigadors han analitzat prop de 3.000 gens relacionats amb aquests trastorns o malalties i han simulat què passa quan s’activen o s’inactiven en les cèl·lules mare implicades en el desenvolupament del cervell.

L’estudi indica que molts d’aquests gens ja són funcionals en les fases més primerenques, quan aquestes cèl·lules comencen a formar les neurones i les seves estructures de suport.

Per arribar a aquestes conclusions, s’han combinat dades de cervells humans, de ratolins i de models cel·lulars in vitro. Això ha permès de simular xarxes de regulació específiques per a cada tipus cel·lular i observar com l’activació de certs gens influeix en l’aparició d’alteracions cerebrals.

Els resultats apunten que totes les patologies estudiades –de la microcefàlia i la hidrocefàlia fins a l’anorèxia i l’esquizofrènia, passant per l’Alzheimer i el Parkinson– comparteixen gens actius durant els primers moments de formació del cervell. Això ha permès de delimitar amb més precisió les finestres temporals i els tipus de cèl·lules més sensibles a l’acció d’aquests gens.

Els autors destaquen que entendre aquests mecanismes pot ajudar a dissenyar teràpies dirigides, fins i tot basades en teràpia gènica, per tractar de manera personalitzada malalties que afecten l’escorça cerebral. L’estudi s’ha publicat a la revista Nature Communications.

El Dansàneu ha donat avui el tret de sortida amb una obertura multidisciplinària que ha desplegat arts visuals, teatre i dansa en diàleg amb el paisatge i el patrimoni de les Valls d’Àneu. El festival ha alçat el teló amb el monòleg La Majordoma interpretat per Rosa Renom, a la plaça Major d’Estaron, un poble de tot just disset habitants. Aquest és un exemple de la filosofia del Dansàneu, apropar la cultura a tots els racons de les Valls d’Àneu per petits que siguin. Aquest any el Dansàneu oferirà trenta-cinc propostes culturals en vint-i-set seus de les Valls d’Àneu fins al dia 3 d’agost.

Halo de Melania Olcina Yuguero a la coreografia i dansa i Fátima Cué, a la veu ha estat el segon espectacle programat avui. Un poema respirat i escoltat a través del cos, imaginat com un instrument de vent que inhala i exhala el relat d’una metamorfosi. El festival tornarà a distribuir les activitats en tres franges horàries i la meitat seran gratuïtes. Les produccions de dansa de Toni Mira i Magdalena Garzón; una lectura sobre Thoreau a càrrec de Carlos Cuevas al bosc del Gerdar; o la música de Tarta Relena, Salvador Sobral, Quimi Portet i Mayte Martín, seran alguns dels plats forts del Dansàneu. El festival també presentarà el retaule de Sant Martí d’Escalarre, que ha retornat cent anys després al territori, en el marc de l’eix ‘Patrimoni i comunitat’ que vertebra aquesta edició.

Els concerts del Dansàneu

Les propostes musicals inclouen el concert de les Tarta Relena, que presentaran el seu nou disc a la plaça de l’Església de Borén, o l’únic concert que faran aquest estiu el portuguès Salvador Sobral i la catalanoargentina Lucia Fumero, a la plaça Major de Borén. També s’ha programat una actuació de Judit Nedderman i Pau Figueres al cap del Port de l’estació de Baqueira-Beret, que s’estrena com a ubicació del Dansàneu i també acollirà una activitat astronòmica nocturna.

Anna Roig i Carles Belda presentaran Passar-la bé! a la central hidroelèctrica d’Esterri d’Àneu, i la premiada Mayte Martín portarà el seu espectacle Flamenco íntimo a l’església dels sants Just i Pastor a Son. El Dansàneu també homenatjarà els cinquanta anys de la trobada d’acordionistes del Pirineu, i el 150è aniversari del naixement del compositor Juli Garreta, amb les cobles Sant Jordi i la Principal del Llobregat.

Quimi Portet, Kalakan o Alosa són altres propostes musicals destacades del programa de la 34a edició. L’única producció pròpia d’aquesta edició estarà dedicada a la poesia i comptarà amb Andrea Motis cantant Corint i Herba de Prat (Poemes d’Àneu) amb Joan Díaz trio i recitació de Manuel Forcano.

La dansa es trasllada al poliesportiu d’Esterri

Aquest any el poliesportiu municipal d’Esterri d’Àneu s’habilitarà per a la dansa i com a zona polivalent en cas que calgui reubicar activitats per la pluja, i acollirà la cloenda amb el duet que formen Lali Ayguadé i Joana Gomila. A més, la central hidroelèctrica d’Esterri mostrarà el projecte de dansa vertical ‘Fargar’, de la companyia Berta Baliu, i una actuació dels Malfargats del Pallars.

La companyia Toni Mira portarà al Dansàneu l’espectacle Tempo, una coproducció del Mercat de les Flors interpretada per set joves ballarins, i la coreògrafa mallorquina Magdalena Garzón mostrarà la proposta Altars Profans.

Patrimoni i comunitat

Aquest any el Consell Cultural de les Valls d’Àneu, entitat organitzadora del Dansàneu, s’ha proposat reflexionar al voltant del vincle entre el patrimoni i la comunitat que li és pròpia. La tria d’aquest eix vertebrador s’ha fet amb motiu de la recent adquisició per part de la Generalitat d’un fragment del retaule gòtic de Sant Martí d’Escalarre, a la Guingueta d’Àneu, que ha tornat al territori un segle després i que ara custodia l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Es tracta d’una de les portes del retaule major de l’església d’Escalarre, que data del segle XV i va ser disgregat a inicis del segle XX per ser venut. La peça mostra la pintura Miracle de sant Martí, del Mestre de Son. El 30 de juliol el fragment tornarà a l’església d’Escalarre per tal que sigui visitable. L’historiador Albert Velasco en farà una presentació, en un acte que inclourà una acció performativa a càrrec del Cor Cererols i la interpretació d’un motet anònim de finals del segle XV ballat per Aleix Martínez.

El plenari del consell municipal de Barcelona ha aprovat el lliurament de les vint-i-cinc Medalles d’Honor de Barcelona, cinc de l’àmbit de ciutat i vint proposades pels consells dels districtes. Quant a les de ciutat, el ple ha guardonat a títol pòstum la llibretera Montserrat Úbeda, el cuiner Fermí Puig i el periodista Òscar Muñoz. A més, també ha concedit la medalla a la comunitat de clarisses del Monestir de Santa Maria de Pedralbes i al restaurador Rafel Jordana.

Descobrir l’hora màgica del Monestir de Pedralbes

Tots els grups polítics amb representació al consistori hi han votat a favor menys Vox, que s’ha abstingut.

Quant al reconeixement dels districtes, el de Ciutat Vella ha guardonat l’Escola Vedruna Àngels i Maite Roca, l’Eixample a Pepa Serra i Esbart Gaudí, Sants-Montjuïc a Diego García i l’Associació de Veïns Badal-Brasil-Bordeta, les Corts a ADECO Catalunya i el Grup Mou-te les Corts, Sarrià-Sant Gervasi a Jose Luis Lorente i l’Associació Veïnal Sant Gervasi-La Bonanova, Gràcia al Club Bàsquet Coll i Elvira Altés, Horta-Guinardó a la Xarxa de Dones Cosidores i Antonio Novalbos, Nou Barris a Sandor Martín i Alberto Vila, Sant Andreu al Centre d’Estudis Ignasi Iglésias i Antònia Luengo i Sant Martí a Mercedes Alvira i la Comissió Memòria i Gènere.

El plenari ha premiat a títol pòstum Montserrat Úbeda per la tasca proactiva al capdavant de la llibreria Ona i per la seva defensa de la supervivència dels llibres, del català. A banda, Fermí Puig també ha rebut la medalla a títol pòstum per haver defensat la cuina catalana, la seva dignitat cultural i el seu valor com a patrimoni viu. També Òscar Muñoz ha estat premiat a títol pòstum pel seu llegat en el periodisme, com a model de bones pràctiques.

D’altra banda, la comunitat de clarisses del Monestir de Santa Maria de Pedralbes ha estat reconeguda per la seva tasca comunitària lligada a la ciutat de Barcelona, durant prop de 700 anys, com a pilar espiritual del monestir de Pedralbes. I, finalment, Rafel Jordana ho ha estat per la seva tasca al capdavant de la Bodega d’en Rafel, un local que és una aportació fonamental al patrimoni cultural, social i gastronòmic de la ciutat.

Cicle de Natura de la Biblioplatja 2025 - Lloc: Biblioplatja

a càrrec de Pere Alzina - Lloc: Biblioplatja

El canceller alemany, Friedrich Merz, el president francès, Emmanuel Macron, i el primer ministre britànic, Keir Starmer, han publicat un comunicat conjunt en què declaren que ha arribat l’hora de posar fi a la guerra a Gaza. A més, tots tres dirigents, que formen el grup conegut com a E3, alerten de la situació humanitària catastròfica que viu l’enclavament d’ençà que Israel va començar l’ofensiva com a resposta a l’atac de les milícies palestines del 7 d’octubre. El comunicat defensa que un alto-el-foc negociat és la millor oportunitat per a retornar els ostatges a casa, acabar amb l’angoixa de les famílies i alleujar el patiment de la població civil de Gaza. En aquest sentit, exigeixen a Hamàs que alliberi immediatament tots els ostatges que encara reté.

Macron anuncia que França reconeixerà l’estat palestí

Els dirigents europeus també demanen el desarmament d’Hamàs i consideren que no pot tenir cap paper en el futur de Gaza. A banda, assenyalen que la crisi humanitària és insostenible i que ha de cessar immediatament.

Sobre Israel, reclamen que aixequi immediatament les restriccions al flux d’ajuda i permeti que l’ONU i les ONG humanitàries puguin treballar amb urgència per combatre la fam. També l’insten a complir amb el dret internacional humanitari.

També rebutgen de manera taxativa qualsevol intent d’imposar la sobirania israeliana sobre els territoris palestins ocupats. Adverteixen que les amenaces d’annexió, la construcció de colònies i la violència de colons contra la població palestina dificulten una solució negociada basada en dos estats. Per això, exigeixen a l’exèrcit israelià que abandoni les zones ocupades de Gaza.

Finalment, Merz, Macron i Starmer es mostren disposats a adoptar noves mesures per a fer possible un alto-el-foc immediat i un procés polític que porti a una pau duradora per als israelians, els palestins i tota la regió.

El parlament insta el govern a interrompre les relacions institucionals i econòmiques amb Israel

El govern de Barcelona s’ha compromès a crear una “bústia pel català” per a denunciar vulneracions dels drets lingüístics, fer arribar suggeriments per a millorar la presència del català als serveis municipals o demanar informació. El regidor de Cultura, Xavier Marcé, ha acceptat el prec d’ERC que ho demanava. D’altra banda, amb relació a un altre prec sobre el català, presentat per Barcelona en Comú, el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha assegurat que la ciutat tindria el curs vinent l’oferta més alta de cursos de català de la història. Segons que ha dit, passarà de tenir-ne 1.339 a 1.509, això són 170 més que el curs passat, fet que representa unes 4.000 places més.

El prec d’ERC planteja que el servei de ‘bústia pel català’ sigui una aplicació que permeti a la ciutadania a través d’un formulari digital de comunicar situacions en què s’hagin vulnerat els seus drets lingüístics. Més concretament, proposa que sigui un espai virtual de comunicació i participació de la ciutadania, que ha d’estar enllaçat amb altres aplicacions municipals, com ara Barcelona a la Butxaca, i relacionat amb serveis de l’ajuntament, com és el cas de l’Oficina per la No Discriminació.

“Convé dotar la bústia d’uns paràmetres d’actuació adequats al marc legal i fora de tota visió ideològica”, ha dit Marcé, que ha assegurat que demanaran a la comissionada del català, Marta Salicrú, que la posi en marxa “tan aviat com sigui possible”.

D’altra banda, el prec de BComú insta el govern municipal a augmentar l’oferta de cursos de català en 33.000 places més anuals, tot posant a disposició del Consorci per la Normalització Lingüística “tots els centres educatius de titularitat municipal que disposin d’horari lliure, escoles, instituts, centres de formació professional, entre d’altres, i augmentar la seva l’aportació econòmica fins als 5 milions d’euros”. Sobre això, Collboni ha precisat també que les sol·licituds que s’han quedat sense plaça a la ciutat de Barcelona són 8.438 i ha retret als Comuns que ara demanen ampliar places tot i que durant els anys que han governat no s’han ampliat. D’altra banda, el batlle ha destacat també que “ves per on” però ha estat amb un govern socialista -el seu- quan per primera vegada s’ha creat la figura d’un comissionat pel català.

El Síndic de Greuges ha admès a tràmit una nova queixa contra la Conselleria de Sanitat valenciana arran de la insistència del departament a comunicar-se en castellà amb un ciutadà que ha demanat reiteradament de rebre les notificacions en català. L’afectat, l’ex-senador Carles Mulet, denuncia que aquesta pràctica constitueix una agressió lingüística i que vulnera els seus drets com a ciutadà.

Segons que s’exposa en la resolució signada el 24 de juliol per l’adjunta primera del síndic, Concepción Bru Ronda, el cas vulneraria el dret d’adreçar-se a les institucions en català i rebre una resposta en la mateixa llengua. El síndic recorda que, segons l’article 11 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, l’administració és obligada a fer servir la llengua oficial triada per la persona interessada, tant en procediments iniciats a instància de part com en els d’ofici. Malgrat això, el denunciant assegura que la Conselleria de Sanitat ha ignorat les seves peticions i continua comunicant-se amb ell en castellà, sense respectar la seva tria lingüística.

El @elSindic de Greuges obri una nova investigació contra @GVAsanitat per valencianofòbia. La Conselleria segueix incomplint la llei i enviant cartes en llengua no triada. pic.twitter.com/XXf2kLjnkN

— Carles Mulet Garcia (@carlesmulet) July 25, 2025

Davant aquestes irregularitats, el síndic ha requerit a la Conselleria un informe justificat que expliqui per què les aplicacions informàtiques del departament no permeten d’enviar comunicacions de manera genèrica i permanent en català, quan aquesta és la llengua elegida per la persona destinatària. També demana que s’indiqui el termini previst perquè aquest sistema s’adapti al compliment de la legalitat lingüística vigent. La resolució també destaca que, si la Conselleria no respon dins el termini establert, el síndic ho considerarà una falta de col·laboració, tal com preveu l’article 39.1 de la Llei 2/2021, que regula aquesta institució.

L’afectat, que ha adjuntat un escrit molt crític amb el tracte rebut, diu que “torneu a fer cada cop amb una excusa” i reitera que “la comunicació en castellà quan no s’ha preguntat en quina llengua vol ser atès és supremacisme”.

El ple de Barcelona ha aprovat d’apujar anualment un euro el recàrrec a la taxa turística fins a arribar a vuit euros el 2029. És una proposta d’ERC que s’ha aprovat amb els vots favorables del PSC i també dels Comuns. Junts s’ha abstingut, i el PP i Vox hi han votat en contra.

El text aprovat planteja d’incrementar un euro de manera progressiva. Així, en quatre anys es duplicarà la taxa actual, passant de quatre euros a vuit. “Governar el turisme és el sentit comú que hi ha a la ciutat”, ha dit la presidenta d’ERC, Elisenda Alamany, que ha celebrat que “com més paguin els turistes, menys ho faran els barcelonins.”

Per part del govern s’ha expressat el tinent de batllia de Turisme, Jordi Valls. Ha concretat que el compromís polític es traduirà en incorporar aquest augment progressiu del recàrrec ja en la proposta d’ordenances del 2026, que el govern preveu de presentar a la tardor, el mes d’octubre. També ha dit que serà llavors quan tocarà parlar-ne amb els diferents actors del sector turístic i ha indicat que ara no n’han parlat.

Barcelona en Comú creu que la proposta es queda curta i han criticat que s’hagi d’esperar fins al 2029 per aplicar el recàrrec màxim de 8 euros. Des de Junts estan a favor del recàrrec turístic,  però consideren que aquesta no és la forma d’aplicar-lo i no volen fixar un calendari d’aquí al 2029. “La fiscalitat ha de ser justa i pactada amb el sector”, han indicat.

Per contra, PP i Vox han rebutjat l’augment de l’import del recàrrec i han criticat que es criminalitzi el turisme.

La proposta aprovada també preveu que el 2026 es posi en marxa el Fons per al Retorn del Turisme amb l’objectiu que sigui finalista i vagi vinculat a projectes per revertir o reduir l’impacte del turisme, i que millorin la vida quotidiana de veïns dels barris més turístics de la ciutat.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha anunciat l’obertura d’una nova delegació del govern a la Xina. Ho ha explicat durant una intervenció davant els mitjans de comunicació en el marc del viatge al país asiàtic.

La intenció de l’executiu és activar aquesta oficina abans d’acabar l’any i situar-la a Pequín. Illa ha remarcat que la Xina juga un paper molt rellevant en el context econòmic i geopolític i ha reivindicat la importància que Catalunya hi tingui presència.

Actualment, Catalunya té tres oficines d’ACCIÓ al país: a Pequín, Shanghai i Hong Kong, i una oficina de l’Agència Catalana de Turisme.

Juana Rivas ha lliurat el seu fill petit, d’onze anys, al seu pare, l’italià Francesco Arcuri, que té la seva custòdia, en compliment d’una ordre judicial i després d’un primer intent fallit que havia obligat a ajornar l’intercanvi fins ara. El Tribunal Constitucional espanyol va refusar dimarts d’admetre a tràmit el recurs de Juana Rivas contra l’ordre de lliurament del seu fill menor.

El TC espanyol rebutja el recurs de Juana Rivas i valida el lliurament del fill al pare italià

L’acte de lliurament s’ha dut a terme en seu judicial i amb més privadesa que a la primera cita de dimarts, quan l’enorme enrenou mediàtic i els moments de tensió viscuts en el punt de trobada familiar en què es va fixar inicialment l’intercanvi van portar la jutge de Primera Instància 3 de Granada a ajornar-lo amb més condicions d’intimitat i seguretat per recomanació.

Per indicació de la jutgessa, els pares han arribat a primera hora d’aquest matí acompanyats exclusivament dels seus advocats, amb mitja hora de diferència i en cotxe privat, amb accés directe al garatge per evitar una sobreexposició.

Juana Rivas ha sigut la primera a arribar a l’edifici dels Jutjats de Granada, poc després de les nou del matí, mitja hora abans que la seva ex-parella. Minuts després de les 11.00 hores, Rivas abandonava el lloc amb cotxe al costat del seu advocat, mentre que Arcuri feia el mateix a les 12.15 en companyia del seu fill i el seu advocat escortat per la Policia Nacional espanyola.

Avui, 25 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Així volen sostreure les pintures de Sixena del MNAC, setmana a setmana
• Un rifle al terrat del Liceu I Editorial de Vicent Partal   
• La catàstrofe humanitària assetja Gaza, on la fam s’acarnissa amb els més vulnerables
• Lisa Cohen no vol ser una víctima I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• La incomoditat una altra vegada I Mail obert de Tina Vallès 
• La CUP intenta de reduir la crisi a la dimissió de Laia Estrada 
• De pares a fills: amb quin partit simpatitzen els catalans segons les simpaties polítiques dels pares? 
• Els tres llocs especials de Barcelona per a Mireia Aixalà 
• Després de mesos de tensions, Tailàndia i Cambotja flirtegen amb el conflicte armat 
• Bombolles familiars I ‘El mirador de cultura’ 
• Mon DJ i DJ Capde: “El ‘Coti x Coti’ ha sonat en moltes discoteques on no sona música catalana”

 Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora: