L’aeroport de Heathrow, el més important d’Europa, estarà tancat tot el dia arran d’una “interrupció significativa del subministrament elèctric” per un incendi en una subestació elèctrica a la localitat britànica de Hayes, a l’oest de Londres. Les autoritats han recomanat als passatgers que no es desplacin fins a l’aeroport i que es posin en contacte amb la seva aerolínia per obtenir més informació.

Segons que publica The Guardian, els investigadors no creuen que l’incendi fos deliberat, malgrat que encara és aviat per a concloure-ho. De fet, detectius del comandament antiterrorista de Scotland Yard s’han desplegat com a part la investigació, però la policia hi treu ferro dient que és una mesura rutinària i de precaució. Heathrow forma part de les infrastructures crítiques del Regne Unit i, per tant, és un potencial objectiu de sabotatge.

La incidència amenaça de causar el caos aeri a Europa. Heathrow opera uns 1.400 vols diàriament i acull més de 83 milions de passatgers anualment. Només l’aerolínia British Airways tenia previst de fer 341 vols amb origen o destí a aquest aeroport. Als Països Catalans, avui hi havia previstes 19 operacions des de Barcelona i 2 des de València, que s’hauran de cancel·lar.

London-Heathrow Airport, one of the busiest commercial flight hubs in the world, will be completely closed on Friday, following a serious fire tonight at a nearby electrical substation, resulting in a major power outage across West London, which includes Heathrow Airport.… pic.twitter.com/Bdc6tFKZ0m

— OSINTdefender (@sentdefender) March 21, 2025

Fins ara, s’han cancel·lat 1.350 vols, dels quals 679 eren arribades i 678 sortides. A més, Flightradar 2024 considera “probable” que les pertorbacions s’estenguin a altres aeroports i que continuïn durant el cap de setmana.

El subcomissari dels bombers de Londres, Pat Goulbourne, ha explicat que les flames han causat una interrupció del subministrament elèctric que afecta un gran nombre d’habitatges i empreses locals.

Segons que ha indicat, els bombers han rescatat 29 persones i s’ha establert un cordó de 200 metres al voltant de la substació, de manera que unes 150 persones han estat evacuades. Arran del fum, ha recomanat als residents que mantinguin les finestres i portes tancades. La incidència ha deixat 16.000 famílies sense llum.

Isona Passola continuarà quatre anys més al capdavant de l’Ateneu Barcelonès. La gestora i productora cultural ha estat revalidada com a presidenta d’aquesta institució centenària en les eleccions d’ahir, 20 de març, amb una participació del 30,8% dels socis amb dret de vot.

Passola, que encapçalava la candidatura L’Ateneu Batega, ha aconseguit 509 vots, i ha superat els 318 obtinguts per l’historiador Jordi Casassas, que encapçalava la llista Primer, l’Ateneu. Hi ha hagut 870 vots emesos, dels quals 835 han estat presencials i 35 per correu.

Després de saber-se els resultats, Passola ha expressat la seva satisfacció i ha agraït als socis “haver sabut valorar l’enorme feinada” feta durant el seu primer mandat per “transformar una casa que estava en crisi” i “dotar-la d’excel·lència cultural”.

La presidenta reelegida ha subratllat que la seva junta, “formada per grans personalitats del món de la cultura i de la ciència”, té capacitat per a desenvolupar aquest projecte “sense detriment del nivell cultural que ha tingut sempre aquesta casa”, i ha expressat la voluntat de fer-lo extensible a les altres entitats de la societat civil.

Jordi Casassas ha desitjat a la junta revalidada una “gestió realment bona” pel bé de l’Ateneu.

La candidatura guanyadora la integren, a més d’Isona Passola com a presidenta, Lluïsa Julià (vice-presidenta primera), Ricard Faura (vice-president segon), Pedro Santos (secretari), Carme Gual (vice-secretària), Montserrat Elvira (bibliotecària), Elisabet Cirici (conservadora), Daniel Faura (tresorer-comptador) i set vocals més.

Es destaca el suport obtingut per alguns dels membres de la candidatura, com Marc Giró (519 vots), Lluïsa Julià (518 vots) i Dolors Folch i Elisabet Cirici (ambdues amb 516 vots), que han aconseguit fins i tot superar en nombre de vots la presidenta.

Les eleccions s’han fet amb un sistema de llistes obertes i els resultats han estat els següents:

Candidatura L’Ateneu Batega

Isona Passola (presidenta) – 509 vots

Lluïsa Julià (vice-presidenta 1a) – 518 vots

Ricard Faura (vice-president 2n) – 509 vots

Pedro Santos (secretari) – 497 vots

Carme Gual (vice-secretària) – 504 vots

Montserrat Elvira (bibliotecària) – 482 vots

Elisabet Cirici (conservadora) – 516 vots

Daniel Faura (tresorer-comptador) – 487 vots

Rosa Maria Malet (vocal 1) – 515 vots

Jordi Jiménez (vocal 2) – 504 vots

Marc Giró (vocal 3) – 519 vots

Pol Villaverde (vocal 4) – 500 vots

Àngels Fitó (vocal 5) – 502 vots

Miquel Àngel Barrabia (vocal 6) – 502 vots

Dolors Folch (vocal 7) – 516 vots

 

Candidatura Primer, l’Ateneu

Jordi Casassas (president) – 318 vots

Mireia Rourera (vice-presidenta 1a) – 300 vots

Ferran Piqué (vice-president 2n) – 308 vots

Maite Cura (secretària) – 320 vots

Laura Vara (vice-secretària) – 311 vots

David Castillo (bibliotecari) – 334 vots

Mireia Freixa (conservadora) – 303 vots

Oriol Amat (tresorer) – 330 vots

Ester Escudero (vocal 1) – 301 vots

Joan Maluquer (vocal 2) – 311 vots

Maria Barbara (vocal 3) – 302 vots

Lola Picó (vocal 4) – 317 vots

1. Isabel Pijoan (vocal 5) – 311 vots

Anna Riera (vocal 6) – 309 vots

Conrad Vilanou (vocal 7) – 296 vots

Lloc: Biblioteca

La productora cinematogràfica Isona Passola ha guanyat les eleccions a la presidència de l’Ateneu Barcelonès. La candidatura de l’historiador Jordi Casassas, president entre el 2014 i el 2021, i que en les últimes eleccions havia deixat el camí lliure per a Passola, no ha aconseguit prou suport.

Passola manté a la llista bona part dels qui ja formaven part de la junta, com ara l’escriptora i crítica Lluïsa Julià; l’antropòleg Ricard Faura; la conservadora Elisabeth Cirici; el censor jurat de comptes Daniel Faura; l’ex-directora de la Fundació Miró Rosa Maria Malet i el graduat en filosofia Jordi Jiménez. També incorporarà fitxatges com el periodista Marc Giró; la rectora de la Universitat Oberta de Catalunya, Àngels Fitó; la sinòloga Dolors Folch; i Pol Villaverde, un dels joves impulsors de la tertúlia Cafè Continental.

Passola reivindica que la seva junta ha salvat la institució d’un perill mortal, perquè s’hi va trobar un dèficit de 668.000 euros que ha hagut de reduir, i Casassas, el seu antecessor, diu que no li agrada la manera de fer de la presidenta actual i se sent víctima de desqualificacions.

Casassas, fa quatre anys, va anar a cercar Passola per proposar-li que hi optés, però quatre anys després declaren discrepàncies fondes de gestió i de tarannà. Tot seguit podeu llegir les entrevistes que els va fer VilaWeb, en què tots dos explicaven les propostes noves i les discrepàncies que tenien amb la candidatura rival:

Isona Passola: “Casassas diu que l’Ateneu no estava tan malament. No és veritat”

Jordi Casassas: “La junta de Passola ha desinformat”

El Congrés de Cultura Catalana ha celebrat el cinquantè aniversari en un homenatge al Saló del Tinell de Barcelona. L’acte ha reivindicat el llegat d’una iniciativa que fa mig segle va repensar la identitat catalana després de la dictadura franquista. Alhora, ha instat a obrir “una nova etapa de reflexió col·lectiva” sobre els reptes culturals, socials i nacionals del present i del futur del país.

El Congrés de Cultura Catalana, que es va celebrar entre el 1975 i el 1977, va ser una mobilització popular per a posar les bases del model cultural i polític que es pretenia de construir després de la mort de Franco. Es va posar sobre la taula, com no s’havia fet mai, un discurs per a reimaginar, redefinir i modernitzar la cultura del catalanisme. No se’n limitava pas l’abast al Principat, sinó que explícitament tenia per àmbit tots els Països Catalans, amb activitats i presència del País Valencià a Catalunya Nord i d’Andorra a les Illes.

Les vagues generals que van fer trontollar el franquisme al Baix Llobregat

Enguany, és una de les commemoracions oficials reconegudes per la Generalitat de Catalunya del 2025. L’any de commemoració inclou una exposició al Palau Robert i proposa l’inici d’un nou congrés participatiu per “reflexionar i debatre”.

Els presidents de la Generalitat Jordi Pujol, José Montilla i Pere Aragonès, entre els assistents a l’acte d’homenatge al cinquantè aniversari del Congrés de Cultura Catalana.

L’acte ha estat conduït per la periodista valenciana Violeta Tena i ha començat amb la veu de la cantant mallorquina Maria Hein, que ha interpretat la cançó “Alenar”, de Maria del Mar Bonet.

Maria Hein: “No tinc pla B, crec que això pot funcionar”

Posteriorment, el president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, Agustí Alcoberro, ha recordat que el Congrés del 1975 va impulsar un “canvi cultural com a motor d’una voluntat de canvi polític i social en un context de recuperació democràtica”.

L’acte també ha homenatjat figures clau d’aquell esdeveniment, representades a l’escenari amb una intervenció enregistrada d’Eliseu Climent i la participació de Rafael Ribó, Anna Balletbò i Magda Oranich, que ha reivindicat el llegat de les dones que van formar part del congrés.

En el marc de l’homenatge, Esteve Plantada, director del Nou Congrés de Cultura Catalana, ha reivindicat aquest àmbit de nova creació com un espai de reflexió col·lectiva “divers, transversal i inclusiu”. El cartell de l’esdeveniment és una creació dels artistes Frederic Amat i Perejaume. “Des de l’històric Congrés de Cultura Catalana, el país ha canviat molt. Ara som en un context de crisi global en què necessitem, més que mai, reflexionar a fons sobre qui som i qui volem ser. Per això, proposem un projecte ambiciós i de progrés, una gran àgora arreu dels Països Catalans per buscar aquestes respostes”, ha dit Plantada.

Amb aquesta mirada posada en el futur, els impulsors de l’esdeveniment volen crear “un espai de trobada i debat, on es generin nous horitzons i lideratges per construir un full de ruta compartit per als pròxims cinquanta anys”, davant de reptes com la crisi climàtica, la diversitat social, la preservació lingüística, el model educatiu o el rol de la cultura en la construcció d’un “futur compartit”.

Acte d'homenatge al cinquantè aniversari del Congrés de Cultura Catalana al Saló del Tinell de Barcelona Esteve Plantada, director del Nou Congrés de Cultura Catalana La cantant mallorquina Maria Hein durant l'acte d'homenatge al cinquantè aniversari del Congrés de Cultura Catalana

L’Assemblea Nacional Catalana ha fet una crida a omplir d’estelades la Volta Ciclista a Catalunya. L’entitat assegura que tindrà un gran impacte mediàtic i és una bona oportunitat “per demostrar que hi som i que no deixarem de lluitar fins que no siguem independents”.

Sobre això ha explicat que les assemblees ja es preparen i ha publicat un mapa amb els recorreguts de les set etapes i els llocs estratègics on es concentraran:

 

Etapa 1 – Sant Feliu de Guíxols – Sant Feliu De Guíxols
Dilluns 24 de març
14:15 – Port de Muntanya – Alt de Santa Pellaia
16:45 – Arribada – Carretera de Girona (St. Feliu de Guíxols)

Etapa 2 –  Banyoles – Figueres
Dimarts 25 de març
15:05 – Port de Muntanya – Coll de Sant Pere de Rodes
16:50 – Arribada – Cruïlla de la NII amb la Pujada del Castell

Etapa 3 – Viladecans The Style Outlets – La Molina
Dimecres 26 de març
11:20 – Sortida – Viladecans The Style Outlets
12:50 – Port de Muntanya -Coll d’Estenalles
15:50 – Port de Muntanya – Coll de la Creueta
16:40 – Pàrquing 3 de La Molina

Etapa 4 – Sant Vicenç de Castellet – Montserrat
Dijous 27 de març
13:40 – Meta Volant – Torà
15:10 – Port de Muntanya – Turó del Puig
16:40 – Arribada – Montserrat

Etapa 5 – Paüls – Amposta
Divendres 28 de març
12:50 – Port de Muntanya – Coll de la Font
15:50 – Arribada – Avinguda Sant Jaume/Carrer Ceuta (Amposta)

Etapa 6 – Berga – Queralt
Dissabte 29 de març
12:35  – Sortida – Berga
16:30 – Arribada – Pujada al Santuari de Queralt

Etapa 7 – Barcelona – Barcelona
Diumenge 30 de març
11:50 – Castell de Montjuïc
12:50 – Avinguda Rius i Taulet

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha signat una ordre executiva destinada a desmantellar el Departament d’Educació dels Estats Units, que supervisa la cartera de préstecs estudiantils federals, proporciona finançament a estudiants d’ingressos baixos i fa complir els drets civils a tot el país. Tanmateix, no el pot desmantellar completament i solament el pot eliminar el congrés. A començament de mes, ja en van acomiadar gairebé la meitat del personal.

Karoline Leavitt, la secretària de premsa de la Casa Blanca, ha dit avui als periodistes que esperava que el departament continués amb algunes funcions mínimes, com ara els préstecs federals per a estudiants.

L’ex-president Jimmy Carter va establir l’actual Departament d’Educació el 1979. D’ençà d’aleshores, ha hagut d’encarar més amenaces existencials: l’ex-president Ronald Reagan va demanar-ne la fi i Trump, en el primer mandat, provà de fusionar-lo amb el Departament de Treball.

Haver d’agafar un tren aquesta setmana ha estat un autèntic acte de fe. O, potser, una activitat de risc. Quan tot semblava encarrilat –acceptant l’enèsim xantatge dels treballadors de RENFE–, dilluns s’esdevenia un autèntic caos ferroviari, que enviava a can Pistraus qualsevol idea de puntualitat i d’acompliment de les previsions. Així doncs, era a l’estació de Sants, pensant que m’esperaven a Girona per començar el Fòrum Gastronòmic d’aquest 2025, que, amb el lema “Estirant les arrels”, volia tractar de la relació entre els productors primaris i la restauració; el procés creatiu i la innovació gastronòmica; la irrupció de noves tendències; i el retorn a la cuina clàssica i tradicional. Al Palau de Fires de Girona tot era a punt per a tres dies, en què hi passarien 150 ponents –jo n’havia de ser un– per presentar novetats, oferir demostracions, donar bones notícies, fer coneixences i reflexionar sobre qüestions com ara el retorn a la cuina essencial, amb un pes específic de les cuines clàssica i tradicional, tal com proposava Salvador Garcia-Arbós, director de continguts del certamen.

Mentre contenia, com bonament podia, els nervis que l’ajornament de la sortida del tren de gran velocitat cap a Girona m’anava alterant, a Girona ja s’havia debatut sobre el retorn de la cuina clàssica i acadèmica, la cuina escofferiana arraconada per la Nouvelle Cuisine i la revolució dels anys noranta. Francesos o afrancesats com Carme Picas del Ginjoler, el bullinià Kristian Lutaud, Albert Boronat, de L’Ambassade de Llívia ara reconvertida en adrogueria, el propietari de l’històric Via Veneto Pere Monje i el crític Philippe Regol, havien mirat de respondre a la qüestió, que per a Boronat és molt clara: “S’havia arribat a l’exageració de crear per crear, tot i que el fet més important és que hi hagi un sentit i un raonament al darrere de tot allò que fem. La roda, a més a més, sempre fa la volta i de fa pocs anys l’ha feta completa. […] Tot està inventat avui dia i la gent vol retrobar l’essència, perquè, al cap i a la fi, el fet important és mantenir els gustos clàssics. Me n’adono molt a la xarcuteria, que cada vegada aposta més pels elements naturals, i també a la pastisseria.”  En relació amb això, el foie-gras és un dels grans ingredients d’aquesta restauració clàssica, abans omnipresent a les taules de prestigi i avui en crisi, especialment a l’estat francès, on l’esclat de la grip aviària i una consciència creixent respecte dels drets dels animals –aquesta menja, com sap tothom, s’obté a força d’engreixar de manera delirant l’animal amb blat de moro– el converteix en un producte en perill, després d’anys de fal·lera. Si més no, aquesta era la pregunta, potser retòrica, que es proposava als ponents, entre els quals un autèntic especialista, Andreu Bonnaure.

També s’havia posat sobre la taula –mai tan ben dit– l’eterna qüestió dels professionals de sala. El canvi de cultura en la restauració, va treure de la cuina els xefs i els va atorgar una nova categoria de referència social i mestratge, però encara és hora que arribi l’anhelada revolució de la sala, que posi maîtres i cambrers al lloc que els correspon. Grans caps de sala com Toni Gerez, del Restaurant Castell de Peralada; Joan Morillo, del Divinum; Salvador Jordà, de l’Empòrium; Clara Puigvert, de les Cols; Martí Juncà, de Ca L’Enric; i Cristina Feliu, de l’Aliança d’Anglès, van mirar de desbrossar el camí per a aquesta assignatura pendent. Ho resumia el mestre Gerez: “La part mediàtica de la cuina s’ha acabat menjant la sala. La gent ha de tenir en compte que el client, el primer record i la primera impressió que s’emporta d’un restaurant és el tracte que rep. La nostra feina és agraïda i pretenem que les persones se sentin bé. Mai en la història d’aquest ofici no havíem tingut gent tan preparada, però alhora ens falta personal.”

Entretant, ja havia arribat amb el retard de consuetud a Girona, i calia fer via cap al castell de Sant Julià de Ramis, a la muntanya dels Sants Metges, on hi havia una de les cites imprescindibles de la jornada, una nit irrepetible. L’anomenat Sopar Singular que reunia, amb els germans Joan, Josep i Jordi Roca d’amfitrions, tots els guardonats amb estrelles Michelin de la demarcació de Girona, un dels territoris –odiem fer servir aquest terme– més fèrtils en qüestions gastronòmiques. No tan sols era l’oportunitat de conèixer aquest espai inabastable, on els Roca han pogut emplaçar un hotel, un restaurant que ja ha estat premiat, tant amb una estrella com amb un Sol Repsol –es repartien aquella mateixa nit–, l’espai expositiu, un celler de 80.000 ampolles, posades una a una per Pitu Roca en un exercici diari, acompanyades de música barroca de Bach i Händel, sales on dipositar tots els reconeixements, premis, regals obtinguts amb els anys i una cambra cuirassada que preserva els valors de la família. El sopar, que una seixantena de persones vam tenir el privilegi de fruir, constava d’un menú degustació de dotze passos, corresponents a nou plats salats, un intermezzo, dues postres i uns petits fours, elaborats per sengles restaurants, més els aperitius servits pel Celler i l’Esperit Roca. Del Massana i el Divinum, flamant estelat, de la mateixa ciutat de Girona, fins als alt-empordanesos Voramar, també acabat d’estelar, Miramar, de Paco Pérez, Empòrium i Castell de Peralada, passant pels familiars l’Aliança d’Anglès, els Tinars de Llagostera i les Cols d’Olot, sense oblidar la Fonda Xesc de Gombrèn, Ca l’Enric de la Vall de Bianya, Les Magnòlies d’Arbúcies i el Bo.TiC de Corçà.

Tot i ser un reguitzell d’elaboracions d’alta cuina, magníficament i excessiva maridats pels deixebles de Pitu Roca amb més de quinze vins, preferiblement de les DO Empordà, majoritàriament, i Montsant, es podia observar una tendència a interpretar clàssics de la cuina catalana: del fresquíssim i delicat empedrat de sípia presentat per Àlex Carrera a la flor de mel i mató, nous i ratafia inspirada en la natura que envolta la masia dels Puigvert-Puigdevall. Escabetx de verat, pèsols amb bacallà i botifarra negra, llebre, xuixo de sobrassada o taronja a l’ànec, aportats, respectivament, pels germans amb els bessons Màrius i Joan Jordà, Marc Gascons, Víctor Torres i Guillem Gavilán. Tot semblava predisposar-nos al debat que havíem de viure dimecres, diada de Sant Josep, en la jornada de clausura, al voltant de la definició de cuina catalana, en el marc de la declaració de Catalunya com a Regió Mundial de la Gastronomia. Ens hi havíem d’asseure el xef Jordi Vilà, la periodista Carme Gasull, la historiadora Núria Bàguena i servidor, d’autèntic infiltrat.

Parlant-ne i discutint-ne fins i tot apassionadament, ens vam adonar que la tasca de definir una cosa tan evident com l’existència d’una cuina catalana diferenciada sorgida en un territori singular, petit i enclavat en una cruïlla entre dues potències, amb climes i productes diversos, permeable a les influències i oberta al món, però amb un prestigi ja lloat al segle XV per Bartolomeo Sacchi, anomenat Il Platina, i amb receptaris propis com el Sent Soví, d’un segle abans, o Llibre de Coc de Mestre Robert, no és fàcil. Una cuina que ha arribat als nostres dies amb totes les trifulgues que travessen les grans tradicions gastronòmiques, com ara la globalització i la imposició de modes, la manca de transmissió generacional o la pèrdua de l’hàbit de cuinar en l’àmbit familiar, però que revifa i reneix als restaurants, on com més va més evident sembla que cal espolsar-se els complexos i el fals cosmopolitisme. Perquè una conclusió compartida va ser que la defensa de la cuina catalana també és una qüestió política, en un món cada vegada més complex, i per molts motius: de la defensa dels productors –la pagesia, la pesca, la ramaderia, els recol·lectors de tòfona o de bolets–, fins a la sostenibilitat ambiental, geogràfica, demogràfica i cultural del país.

La cuina catalana torna, si més no aquest podria ser un bon titular del Fòrum. Oimés si, per acabar d’arrodonir-ho, els germans Roca es van treure un nou as de la màniga, amb l’anunci en aquest Fòrum 2025 de l’obertura, el dia de la Mare de Déu de Montserrat, del restaurant Fontané, especialitzat i abocat a la cuina catalana, com un homenatge a la matriarca, Montserrat Fontané, la primera cuinera de Can Roca i una font d’inspiració constant per als seus fills. El nou restaurant ocuparà la part més alta del castell de Sant Julià, en un menjador amb unes vistes privilegiades sobre el Gironès, per situar la tradició allà on mereix. A dalt de tot.

Bloomberg · Ugur Yilmaz

El batlle d’Istambul, Ekrem Imamoglu, s’ha consolidat aquests darrers anys com el rival polític més formidable de Recep Tayyip Erdogan, el president de Turquia. Però, abans-d’ahir, Imamoglu fou detingut per les autoritats del país per presumpta corrupció i suport a una organització terrorista, cosa que posa en qüestió tant la seva carrera com el futur immediat de la política turca.

La detenció ha arribat la mateixa setmana en què Imamoglu havia de ser nomenat candidat del principal partit de l’oposició a les pròximes eleccions presidencials turques, previstes per a l’any 2028. La vigília de la detenció, les autoritats havien anul·lat el títol de grau universitari d’Imamoglu, cosa que li hauria impedit de presentar-se als comicis.

Ambdues mesures formen part d’una escalada repressiva com més va més agressiva contra els crítics del govern i el president turc. Però caldrà veure si aquest revés posarà fi a la carrera política d’Imamoglu: Erdogan mateix va ser empresonat breument l’any 1999, sota l’acusació d’incitar a l’odi entre religions, i això no li impedí de continuar recollint èxits a les urnes.

Per què Erdogan considera Imamoglu una amenaça?

Imamoglu ha aconseguit d’apel·lar a un espectre ampli de la societat turca. Erdogan sol presentar l’oposició com una elit ultra-secular allunyada de les preocupacions de la gent corrent, però Imamoglu s’ha esforçat per trencar amb aquest estereotip. El seu cognom significa “fill d’un imam” en turc, i el fet que assisteixi a l’oració del divendres l’ha ajudat a guanyar-se les simpaties dels votants religiosos. Alhora, Imamoglu destaca per seguir un estil de vida decididament modern: és afeccionat a esquiar, entre més particularitats, i també ostenta una col·lecció d’art.

La capacitat d’Imamoglu per a connectar amb diferents grups socials –inclosa la base conservadora d’Erdogan, els votants laics de centre-esquerra, els kurds i, fins i tot, els nacionalistes turcs– l’ha convertit en un dels principals aspirants a la presidència país.

Com ha arribat Imamoglu fins ací?

Imamoglu es va afiliar al principal partit de l’oposició turca, el Partit Republicà del Poble (CHP), l’any 2008. Sis anys després, va ser elegit batlle de Beylikduzu, un districte del sud-oest de la província d’Istambul. Els èxits d’Imamoglu a l’hora de gestionar els serveis públics al districte aplanaren el camí perquè es presentés a les eleccions a la batllia de la ciutat sencera.

Imamoglu fou elegit batlle d’Istambul l’any 2019. En aquell moment era una figura relativament desconeguda, per la qual cosa la victòria el catapultà al centre de l’actualitat política turca. En un primer moment, els resultats dels comicis foren anul·lats per suposades irregularitats: però en la repetició de les eleccions Imamoglu s’imposà amb 54,2% dels vots al candidat triat a dit per Erdogan.

El resultat d’aquells comicis posà fi a vint-i-cinc anys de govern del Partit de la Justícia i el Desenvolupament d’Erdogan (i els seus predecessors) a la ciutat més important del país, i va convertir Imamoglu en la veu cantant del moviment opositor. Durant el seu primer mandat com a batlle d’Istambul, Imamoglu prioritzà les millores en els serveis de transport públic, incloent-hi l’ampliació de línies de metro, i la posada en marxa de programes socials destinats a ajudar mares i estudiants. El seu estil polític, centrat en la transparència i el diàleg, contrastà amb l’enfocament més centralitzat i divisori d’Erdogan.

El 2023, Imamoglu era considerat el candidat opositor amb més butlletes per a imposar-se a Erdogan en les eleccions presidencials. Així i tot, el CHP va optar per presentar com a candidat als comicis el dirigent del partit aleshores, Kemal Kilicdaroglu, que acabà perdent contra Erdogan.

Imamoglu va ser reelegit batlle d’Istambul l’any 2024, en uns comicis en què tornà a derrotar un candidat triat per Erdogan. La victòria s’emmarcà en un gir més ampli per part dels electors turcs contra Erdogan i el seu partit, en gran part gràcies a les dificultats econòmiques i l’augment de la inflació al país, que en aquell moment se situava entorn d’un 70%. La victòria d’Imamoglu donà ales al CHP, tot consolidant el batlle com el principal rival polític d’Erdogan.

Quines implicacions pot tenir la detenció d’Imamoglu per a la política turca?

La vigília de la detenció, el govern turc va anul·lar el títol de grau universitari d’Imamoglu, tot al·legant-ne irregularitats en l’expedient acadèmic. Imamoglu es va graduar a la Universitat d’Istambul, on va estudiar administració d’empreses l’any 1994. Però la fiscalia turca considera que el seu expedient acadèmic és invàlid, perquè Imamoglu estudià el seu primer any de carrera en una universitat del nord de Xipre que les autoritats universitàries turques no reconeixien en aquell moment.

Si es confirmés, l’anul·lació del títol impediria a Imamoglu de presentar-se a les eleccions presidencials, atès que la legislació turca estipula que els candidats han de ser graduats universitaris. Imamoglu ja ha anunciat que recorrerà judicialment contra l’anul·lació del títol: el procés d’apel·lació podria arribar fins al Tribunal Constitucional, cosa que significa que el cas podria trigar anys a resoldre’s, fins i tot, després de les presidencials del 2028.

La detenció d’Imamoglu forma part d’una investigació més àmplia contra el batlle per presumpte frau, suborn i participació en una organització criminal, segons el comunicat de la fiscalia d’Istambul. Una condemna per qualsevol d’aquests càrrecs també impediria a Imamoglu d’ocupar qualsevol càrrec polític d’àmbit nacional. El batlle d’Istambul, per la seva banda, ha acusat Erdogan d’haver fet servir la policia com a arma llancívola per a provar de posar fi a la seva carrera política. El CHP ha titllat l’acusació contra Imamoglu d’infundada, i ha acusat la fiscalia d’actuar amb motivacions polítiques.

Més d’un centenar de persones han estat detingudes en el marc de l’operació contra Imamoglu, incloent-hi dos batlles de districte d’Istambul que també són membres del CHP. La detenció d’Imamoglu arriba després d’anys d’investigacions i demandes contra el batlle, i forma part d’una ofensiva més àmplia contra figures de l’oposició, activistes i crítics del govern.

Escapçarà la detenció d’Imamoglu l’oposició a Erdogan?

Fa més de dues dècades que Erdogan ocupa el poder a Turquia –primer, com a primer ministre, i ara, com a president. Aquest és la darrera legislatura que podrà exercir com a president, segons els límits fixats per la constitució turca.

Per romandre en el càrrec més enllà d’aquesta legislatura, Erdogan hauria de canviar la constitució, per la qual cosa necessitaria el suport de dos terços del parlament. El president, ara com ara, no disposa de prou suport al parlament per a aprovar una reforma d’aquesta magnitud, però podria superar la barrera dels dos terços si aconseguís el suport del Partit Popular per la Igualtat i la Democràcia, pro-kurd, al qual ha ofert la mà aquests darrers dies, en què ha optat per una reconciliació amb les milícies kurdes.

Com a alternativa, Erdogan podria demanar al parlament que avancés la data de les eleccions anticipades, per la qual cosa necessitaria, pel cap baix, el suport de 360 diputats dels 600 de la cambra. Si guanyés les eleccions, això li permetria de governar cinc anys més, atès que la legislatura actual passaria a considerar-se incompleta. L’oposició, per la seva banda, també ha demanat eleccions anticipades.

Erdogan ha dit que no pensava tornar a presentar-se a les eleccions presidencials, encara que molts han especulat amb una possible candidatura del president. Els membres del seu partit, l’AK, li han demanat que continuï en el càrrec.

La retirada d’Imamoglu de la cursa electoral hauria d’aplanar el camí a Erdogan o el seu successor, en cas que el president decidís de no tornar-se a presentar com a candidat. Però Imamoglu no és l’única figura de l’oposició que cotitza a l’alça, i els sondatges d’opinió mostren que alguns d’aquests dirigents opositors són més populars entre els turcs que no pas Erdogan mateix. Un d’ells és Mansur Yavas, el batlle de la capital del país, Ankara. Yavas, que també és membre del CHP, ja ha manifestat interès a presentar-se a les eleccions anteriorment.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Hi ha dies que quede tan bocabadat davant l’espectacle que ens serveixen els nostres polítics que potser avui hauria d’agrair al senyor Christopher Daniel Person la seua sinceritat, que m’ha permès de superar fàcilment el llindar d’estupefacció habitual. Malgrat tot, no és habitual que la fauna de la Generalitat –plena d’espècies tradicionalment abocades a l’eufemisme i a la retòrica buida– ens oferesca una mostra tan diàfana i indiscutible de desconeixement de les normes més elementals i de desdeny cap als ciutadans que, finalment, justifica la seua existència i el seu sou tan suculent. Perquè el nou director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà –un indocumentat que encara ningú no s’explica què hi pinta i que ens demostra que ell tampoc no té gens d’interès a saber-ho– ens va regalar ahir una d’aquestes mostres cristal·lines d’ignorància i cretinisme quan digué al Parlament de Catalunya que ell no fa servir mai l’expressió “Catalunya Nord” per “respecte institucional”.

Entenguem-nos: la mediocritat és exactament això. La mediocritat consisteix sobretot a portar unes ulleres que tan sols et deixen veure allò que el poder dominant, en el moment en què et mous pel teu reclòs espai vital, considera acceptable. I el senyor Person aquest, amb tota la seua pretesa “neutralitat institucional” (concepte emprat, tot siga dit, preferentment pels feixistes de tot el món), no fa res més que revelar i publicar la seua incapacitat de mirar el terreny per veure-hi més enllà del marc mental que li han imposat. És de traca i mocador dir que els noms que ell respecta són “Pirineus Orientals” i “Occitània”, perquè resulta que tots dos són noms clarament rebutjats per la població del nostre país, fins al punt que el primer és subjecte a un possible referèndum per a canviar-lo.

El nom no fa la cosa, diuen. I, en part, és cert. Però les coses tenen nom, i aquests noms no són mai innocents. Que no s’enganye ningú, doncs: quan el senyor Person refusa d’usar “Catalunya Nord” per anomenar Catalunya Nord no és per cap pretesa neutralitat, és per submissió. No sé si a França o a Espanya o a tots dos llocs alhora. Però per submissió pura i pelada. I també, sí, per aquesta mediocritat intel·lectual de què parlava adés i que confon la reverència a l’status quo amb la dura i contundent realitat. Catalunya Nord és Catalunya Nord perquè sempre ha estat Catalunya –sempre des que Catalunya existeix, ja m’enteneu–, perquè els seus habitants es reconeixen com a catalans –com nosaltres, els del sud– i per la circumstància geogràfica que el territori ocupa, evidentment, el nord.

En els pocs mesos que fa que ocupa el càrrec, el tal Christopher Daniel Person ja acumula un rècord de polèmiques que serà difícil de superar, però al capdavall totes es redueixen al mateix esquema mental: ell és francès d’origen i per tant Perpinyà ha de ser el sud, i és espanyol de militància i per tant Perpinyà ha de ser l’estranger. És clar que en tot aquest afer la cosa més divertida de totes, gairebé grotesca, és que si hom repassa l’estructura organitzativa de la Generalitat es trobarà amb la indicació clara que la delegació de Perpinyà –et pour cause!– no és inclosa al Departament d’Exteriors, allà on va a parar tot el que és l’estranger. Perquè no és l’estranger. Ni per a nosaltres ni, atenció, per a la institució que ell mateix representa. És clar que val més no esperar miracles amb aquests espècimens. No descarteu que ni d’això no s’haja assabentat la criatura.

 

PS1. Com cada dijous ahir hi hagué La tertúlia proscrita. Vegeu-ne el vídeo.

PS2. La detenció del batlle d’Istambul, Ekrem Imamoglu, ha tornat a portar al primer pla l’autoritarisme del president turc Recep Tayyip Erdogan. El batlle de la principal ciutat de Turquia és el gran candidat a enfrontar-se a Erdogan per la presidència del país i ha tingut un ascens meteòric que des d’aquella ciutat ens explica Ugur Yilmaz en aquest reportatge.

PS3. Molta gent ja escolta VilaWeb, en compte de llegir-lo, gràcies a la funció automàtica de veu. Els subscriptors del diari, a més, poden crear llistes d’escolta per fer-se un diari parlat a la carta. Comproveu-ho.

Ara fa sis mesos justos, l’assemblea nacional de la CUP va aprovar les noves ponències que sorgides de l’anomenat Procés de Garbí, el cicle de reflexions internes per a redefinir el partit després d’encadenar alguns mals resultats electorals. Un dels canvis més vistosos d’aquella “refundació” ha estat l’elecció d’un secretari general, Non Casadevall, una figura creada per reforçar la imatge de la CUP de portes enfora i que els ciutadans poguessin posar cara al partit. Una necessitat creixent per la desconnexió dels electors: segons el darrer baròmetre del CEO, la cap de llista de la CUP a les darreres eleccions, Laia Estrada, és la més desconeguda de tots els dirigents polítics del parlament, amb un 31% de coneixement ciutadà.

Non Casadevall: “A les institucions, la CUP anirà a totes”

Aquests resultats són els del baròmetre del novembre, amb enquestes fetes poques setmanes després de l’aprovació dels canvis interns de la CUP, però ben aviat se n’ha de publicar un de nou. Tot i això, a la CUP són prudents i demanen més temps perquè els canvis s’hi puguin reflectir. “La CUP i el moviment en general és una cosa àmplia, com un catamarà, que per desplaçar-lo cal temps. No sabem si en aquest CEO es veuran canvis en tan poc temps”, diu Bernat Lavaquiol, secretari nacional d’acció política, que espera que d’ací a dos anys, amb les eleccions municipals, la població percebi clarament el canvi. “Simplifiquem el missatge, que hi hagi una línia molt clara que la gent sàpiga identificar i veure què batallem i en quin sentit”, afegeix.

Aquests primers mesos, han posat la banya a millorar la comunicació a les xarxes socials, i han elaborat continguts propis amb un llenguatge més planer. Reconeixen que la CUP s’havia “acomodat” en unes xarxes socials, com Twitter, i n’havia descuidades unes altres, com TikTok, de les més populars ara com ara, però políticament explotada per l’extrema dreta. Han començat a potenciar la part audiovisual amb vídeos mirant a la càmera i exposant el programa de la CUP, però també han mirat de difondre el seu ideari publicant articles d’opinió sobre qüestions d’actualitat. Alhora, també han posat en marxa l’Aixada, un butlletí simplificat encarat a la comunicació interna, perquè militants i simpatitzants estiguin al dia de què fa el partit.

Aquests mesos també han posat en marxa les noves estructures organitzatives. Han constituït les noves assemblees territorials –amb un secretariat propi i un pla de treball enfocat a la realitat sociopolítica de cada territori– i noves sectorials temàtiques. Una de les més actives aquests darrers mesos ha estat la de llengua, que ha presentat un pla de xoc pel català amb propostes com la de fer una prova al final de l’ESO per a acreditar el nivell de la llengua, la incentivació amb beques dels estudis de filologia catalana o el reforç de la inspecció educativa per a assegurar el compliment de la immersió lingüística.

De fet, la defensa del català ha estat de les poques eines que el partit ha pogut fer servir per a tenir un cert impacte al parlament, on amb tan sols quatre diputats i fora de tota aritmètica política s’han quedat sense incidència. Ara bé, enmig de la política somorta de la Catalunya del PSC, sí que en van aconseguir gràcies a un informe jurídic del govern que desmentia que s’haguessin de pagar indemnitzacions per a aturar el Hard Rock, i que ells van fer públic. “És evident que al parlament la CUP està en una situació difícil”, reconeix Lavaquiol. “Tens un PSC que és establishment pur, és la política avorrida, de l’ordre i el seny. La nostra voluntat és tenir moments en què puguem incidir i esdevenir mediàtics. Malgrat ser quatre diputats, si la CUP té un projecte, serem capaços de condicionar tot l’arc parlamentari si definim una línia clara.”

Lavaquiol diu que ja ha quedat clar què no vol la CUP –”és de sentit comú dir que no té cap mena de sentit fer uns Jocs Olímpics”–, però que d’ara endavant s’esforçaran molt més a exposar les propostes en positiu. “No podem ser la tercera potència mundial en exportació de porcs, això ens fa fràgils. Ens cal una reconversió de l’agroindústria a agricultura relocalitzada, de proximitat i diversificada. El país podria generar 30.000 llocs de feina així”, exemplifica.

Noves cares públiques

L’elecció d’un secretari general en un partit de caràcter assembleari com la CUP despertava moltes incògnites, però aquests primers mesos n’han aclarit una mica més el rol. A la pràctica, tant Casadevall com Moreno fan de portaveus del partit, però a més és l’encarregat de les relacions polítiques amb les altres organitzacions. Això no vol dir que tota la visibilitat del partit passi per ells i no pels diputats, però d’aquesta manera potencien dues figures alienes al parlament, on ara com ara no tenen gaire marge de maniobra. Una realitat que, de fet, es repeteix a Junts i ERC, que tampoc no tenen ni els presidents ni els secretaris generals al parlament per la repressió.

De portes endins, també s’ha notat l’elecció de Berta Ramis com a coordinadora nacional de la CUP, màxima responsable de l’organització interna i de tenir controlats quins debats bateguen al partit, com es llegeix el país i com està la militància.

Una macroenquesta per a escoltar la societat

Una de les altres grans apostes del nou secretariat és acostar-se a tot allò que senten els ciutadans amb una macroenquesta, que s’anunciarà les setmanes o mesos vinents. “Les esquerres han tingut una pèrdua de suport molt forta, no podem anar amb la prepotència de dir a la gent què cal fer. Hem d’escoltar, veure què creuen que s’ha fet malament i cap a on cal anar. Com podem oferir esperança”, diu Lavaquiol.

Amb aquesta mateixa voluntat, i amb la mirada posada a les eleccions municipals del 2027, també faran unes jornades territorials per a repensar com ha de ser el país, tant des de l’àmbit econòmic com dels serveis públics, la llengua i la cultura. “Volem interpel·lar la societat de cada territori perquè vinguen a cada sessió monogràfica a escoltar què vol la gent. I a partir d’aquí, construir un programa polític territorial.”

 

Tot plegat va començar a l’institut, quan va obrir el videobloc El món d’en Quim. Hi parlava de la vida i com veia el món. Sempre havia somniat de ser influenciador, i ho ha aconseguit. Quim Vilamajó, de Tàrrega (Urgell) i de vint-i-nou anys, té la síndrome de Down. Està carregat d’energia i planta cara als prejudicis que arrossega aquesta condició genètica a tot arreu i a tota hora.

Ha guanyat molta notorietat a les xarxes socials, sobretot a Instagram i TikTok, on reivindica les seves capacitats, es queixa de les actituds de determinades persones i comparteix vídeos sobre el seu dia a dia. “Allò que m’ha motivat és explicar a la societat que sóc igual de capaç que els altres, que puc fer les coses bé, si m’ho proposo, i que puc aconseguir tot allò que se’m presenti”, explica. També té un canal de YouTube CanalEmpatic, un espai on promou els valors de l’empatia, la solidaritat i la diversitat.

Vilamajó fa un parell d’anys que viu de manera independent en un pis compartit a Lleida, a prop del centre històric, i n’està molt orgullós. Avui, que és el dia mundial de la síndrome de Down, som a la capital del Segrià per conèixer la seva història i els valors que vol transmetre. Ens obre la porta del seu pis i conversem una bona estona. Parlem de la vida, de les afeccions, de la feina i de tot allò que creu que ha de canviar. És xerraire i se’l veu feliç. La llista de lliçons és llarga i també deixa anar uns quants envits.

Combatre prejudicis 

Vilamajó té clar el paper que té a les xarxes socials: “Donar a conèixer els pensaments, sentiments, els meus interessos, inquietuds, i tot allò que no m’agrada. Que la societat s’adoni dels errors que a vegades comet quan tracta amb una persona amb la síndrome de Down. Que en siguin conscients, perquè tinc moltes coses a ensenyar i aportar.”

Vilamajó enumera unes quantes coses que creu que han de canviar, però n’hi ha una que li causa molt de malestar: que el tractin com si fos un nen petit. “Em repeteixen algunes coses com si no les pogués entendre. O em parlen com si no entengués una cosa, com si m’ho haguessin d’explicar trenta mil vegades. O que em diguin que semblo més petit. M’agrada portar barba per expressar la identitat adulta, perquè a vegades em sento jutjat per la percepció dels altres”, explica. Diu que això li causa frustració i que la gent li replica que no s’hauria d’enfadar. “A vegades, dic que no m’agrada que em diguin que sóc més petit. Quan dic això, la resposta dels altres és que no m’ho prengui malament. Entenc que ho diuen amb la intenció detranquil·litzar-me En realitat, treuen importància a la manera com penso, minimitzen el valor de les meves idees”, afegeix.

Un moment de la conversa. Un moment de la conversa. Un moment de la conversa. Un moment de la conversa.

Vilamajó explica que és complicat complir les expectatives dels altres i que la societat sovint li demana de fer més del compte. “Tinc capacitats, però també tinc els meus límits, com tothom. El lema del dia mundial és ‘tant com tu’. Això vol dir que les persones amb la síndrome de Down hem de poder prendre les nostres decisions sense que els altres ens posin límits ni prohibicions. Hi ha coses que, com a dogma social, no podem fer. Però això no impedeix que, quan vulgui fer una cosa, m’ho hagin d’impedir. Això a vegades em fa sentir trist.” Per això, afegeix: “A vegades, la societat em fa sentir molt incomprès”.

Al canal de YouTube i a les xarxes, el seu pare, en Jesús, fotògraf i gestor cultural, l’ajuda a editar els vídeos. Vilamajó hi parla de temes diversos. De la reacció dels pares quan reben la notícia que el seu fill té la síndrome de Down, de la sobreprotecció excessiva, de la infantilització o de què pot fer la societat perquè sigui més comprensiva i pacient amb la velocitat d’aprenentatge. “Faig les coses al meu ritme. No vull sentir-me pressionat per les expectatives dels altres. Em passa a vegades. La gent espera que sigui perfecte, que ho faci tot bé, i si no ho faig bé, no em consideren capaç”, explica.

A part del videobloc El món d’en Quim, ha participat en més projectes, entre els quals, I amb able –“Sóc capaç”, en català–, en què es fan servir texts i fotografies per a explicar en primera persona com és conviure amb la síndrome de Down, i també ha fet exposicions a Tàrrega i al CosmoCaixa Ha estudiat un cicle d’hoteleria per fer de cambrer i cuiner, on també va aprendre a ser responsable i que: “Quan començo una cosa, la vull acabar.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Quim Vilamajo (@quimvilamajo)

La il·lusió de tenir una vida independent

Vilamajó viu de manera independent d’ençà de l’any 2022 i agraeix, sobretot, el paper de la família, que destaca que li ha donat suport i l’oportunitat. Comparteix pis amb set persones més, dues de les quals són mediadores de l’Associació Down Lleida. “Estic molt content i molt a gust. Em sento com a casa. Visc amb els companys, m’agrada parlar amb ells, aprendre’n”, explica. I afegeix: “M’encanta viure la meva vida i fer servir el meu criteri per prendre les decisions amb llibertat. Fer les coses per mi mateix, això és fantàstic.” L’agenda, la té plena. A l’associació, hi fa formació, activitats per a gestionar millor la vida, parlen d’allò que és important aprendre, activitats per a activar la ment… També fa zumba i aquagym.

La convivència a vegades ocasiona malentesos, escenes que no agraden, però reconeix que fins i tot en aquests casos també aprèn qüestions que no hauria pensat mai. “Si escoltes els teus companys, aprens més. Això és important per a conviure. Aprendre a escoltar els consells dels companys. Quan et diuen que no has fet prou bé alguna cosa, potser fa una mica de ràbia, però no ho han dit amb mala intenció.”

En Quim, a la seva habitació. Les tasques que els toca fer cada setmana. Ensenyant-nos què soparan avui. Un dels dibuixos que ha fet.

El pis impressiona perquè és immens. Pintat de blanc, d’aquell que hi queda tot bé. Vilamajó ens fa una visita guiada i va a tot drap pels passadissos. L’Albert Salamé, amb la càmera a la mà, prova de seguir-li el ritme i retratar tot allò que ens ensenya. “Caram, quina pressa!”, li diu. I riem. A l’habitació, hi ha “fotografies de la meva vida independent”; a l’entrada, un parell de dibuixos; a la sala d’estar, hi ha dos dels seus companys, amb qui aquesta tarda han tornat plegats de l’Associació Down Lleida; i a la cuina, uns fulls a les parets amb les tasques que toca cada setmana i el menú del dia.

Hi ha una tasca que molts detesten però que a ell li agrada molt: netejar la cuina a fons. També plegar la roba i netejar el menjador. “M’encanta fer les tasques del pis, ser responsable. Quan sé què he de fer, ho faig. Agafo la iniciativa i ho acabo fent. A vegades, pensar en tot és complicat i me’n puc oblidar. Però els companys m’ho recorden”, explica. A més, li agrada moltíssim cuinar i fa una fideuada que fa caure de cul. Tot plegat ho comparteix a les xarxes socials.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Quim Vilamajo (@quimvilamajo)

Nou anys treballant a la Cambra de Comerç de Lleida

Demà farà nou anys que Vilamajó treballa a la Cambra de Comerç de Lleida. Hi va entrar a fer pràctiques i se’l van quedar. Fa una mica de tot. Té una posició administrativa, s’encarrega del material i fa de recepcionista. “Quan la gent ve, els rebo. I saps com m’agrada fer-ho? Amb un somriure i una rialla, perquè això s’encomana molt. Costa de creure, però s’encomana. Només somrient, els altres estan contents”, explica. Una lliçó vàlida per a tota la gent que treballa de cara al públic.

També és l’home de les claus, tot i que a vegades va de corcoll perquè hi ha qui les desa on no toca, o atén consultes telefòniques. “Estar amb els companys i formar part de l’equip de la cambra és molt enriquidor. Aprenc molt d’ells, i ells també de mi, perquè també els ensenyo coses”, diu. Li preguntem què aprenen d’ell i la resposta la té clara: “A confiar en les meves capacitats cada dia més.”

S’explica: “Demostro que faig bé la feina, els meus companys ho veuen i saben que em poden donar més feines. Que puguin confiar en les meves capacitats, això implica que vegin que puc fer la feina bé.” Hi ha més coses que aprenen d’ell, com ara, millorar la interacció, que expliquin les coses amablement i que pot complir tots els encàrrecs. “Alguns companys es preocupen si el faré bé o no. Cada dia els ho demostro. Em donen un encàrrec i els dic que tranquils, que portaré el que volen”, diu.

Reconeix que l’aterratge a la Cambra feia una mica de pujada. “Pensava que no me’n sortiria. Era tot nou, no coneixia els departaments, em va costar adaptar-me. Vaig pensar que em deixarien tot sol i que ningú no m’ajudaria.” Però la realitat fou completament diferent: “M’assignaven tasques i els companys em van ensenyar la Cambra. A vegades, potser no recordo alguna cosa, però no vol dir que no ho sàpiga.” Ha comès algun error alguna vegada. Però, coi, hi ha algú que no hagi errat mai el tret? “Encara que a vegades cometi algun error, que això no vol dir res, perquè tothom pot cometre errors, puc fer les coses bé com qualsevol altre”, defensa.

En Quim, ensenyant-nos com s’enregistra.

Andy Trias: ‘La paraula “subnormal” no hauria de ser ni als diccionaris’

Us vull parlar d’un llibre ple de dolor i de guerra, però també ple d’herois i pacifista, escrit per no oblidar i també, diguem-ho tot, per evitar manipulacions. Ens ho va explicar la seva autora, Katerina Gordéieva, acompanyada del periodista Manel Alias, el 13 de març a la sala del Mirador del CCCB, a Barcelona. El llibre, traduït per Marta Nin, el publica Comanegra i s’ha de llegir, ens ho diu la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx: “És la millor defensa davant del mal.”

La periodista Katerina Gordéieva, que va sortir de Rússia el 2014 arran de l’annexió de Crimea, ha entrevistat les víctimes de la guerra entre Rússia i Ucraïna, de tots dos bàndols, tot i ser ella russa, o perquè ella és russa, i perquè ha assumit, com ella diu, “un compromís contra l’amnèsia col·lectiva”: “perquè en el futur els meus fills puguin conèixer la història de primera mà, no com l’explica la propaganda. I perquè, en processos futurs, aquests testimonis puguin servir a la veritat i la justícia”. Ella diu la guerra en rus, una guerra que a Rússia no es diu “guerra”, perquè a Rússia la guerra no es diu i no es veu: “No es refereixen a la guerra com a ‘guerra’, sinó com a ‘això d’ara’, ‘els esdeveniments’, ‘el que va passar el dia 24’.” Una de les víctimes entrevistades, la Irina, ho té clar: “Si de la guerra en diguessin guerra, les preguntes s’aclaririen per si soles. I així semblaria que nosaltres i els nostres nois defensem la pàtria. […] Però com que es tracta d’una operació especial […] no s’aplica la llei sobre la protecció dels presoners de guerra.” És així de pervers. No dir-ne guerra permet fer aquesta guerra. Les paraules com a arma.

Les paraules, el relat, la propaganda. Ho explica un altre dels testimonis: “La gent que estava enganxada al televisor, com els nostres pares, gent de cinquanta anys o més, va començar a canviar davant dels nostres ulls. […] Va ser llavors quan vaig sentir per primera vegada aquesta expressió: el ‘món rus’. […] I va resultar que havíem de defensar-lo.”

Gordéieva, com va dir Manel Alias, cedeix el relat als testimonis, els dóna la veu que els han pres, i entoma tot el que això comporta. És russa i no és ben rebuda a tot arreu i ella ho accepta i intenta no donar la seva opinió, vol escoltar i retransmetre el que li diuen –“jo era l’instrument per donar-los veu”–, per combatre l’amnèsia, sí, però també pel sentiment de culpa i el de responsabilitat que carrega per ser russa i periodista, tot i que com ella afirma tant l’una cosa com l’altra ho és per casualitat. Una de les persones entrevistades, en llegir el manuscrit d’Emporta’t el meu dolor li va dir: “Cadascun de nosaltres ha viscut una història, terrible, tràgica, però només una. Tu les has viscudes totes”, però tot i això Gordéieva afirma que no ha fet tot el que podia per lluitar contra Putin. “La història es repeteix”, ens diu. “Putin enganya el poble i l’envia a matar o a morir, els converteix en assassins de la seva pròpia gent. Els crims queden impunes. I l’odi que abans no sentien ara el senten.” Això ens ho diu al CCCB, en una sala plena fins a exhaurir localitats i on no tothom necessita els auriculars per entendre què diu la periodista russa, que parla en rus.

El llibre és ple de dolor, de mort, de por, i costa llegir-lo, t’has d’aturar, perquè tot allò saps que ha passat, que no hi ha ni un gram de ficció, i t’hi ofegues. Crec que Gordéieva cedeix la veu a les víctimes perquè és que no hi ha cap altra manera d’explicar-ho, no es pot explicar, és una rutina de mort i és tan perversa que t’hi pots acostumar, fins que ho expliques i prens consciència de com ha canviat tot, de com tot s’ha capgirat, de com s’ha destruït i de com la gent continua matant i continua morint. “La guerra no fa millor ningú”, ens diu, et fa acostumar a situacions horribles, et fa entrar en un edifici, per exemple, i estudiar-ne totes les parets per tenir clar on et refugiaries en cas d’atac. T’ho mires tot d’una altra manera, una manera que era impensable abans del 24 de febrer de 2022. I no entens res.

L’estupefacció, la impotència, el desconcert es repeteix al llarg del llibre: no sé qui sóc, no em reconec, no sento res, per què he de viure?, no ploraré més, ja no sabem qui som, no importem a ningú, no crec que la mare torni a somriure mai, només vull que deixin de disparar, però què heu fet, no ho podré entendre, no puc odiar més, no sé com viure, hòstia. I després hi ha la por. “Ha tornat la por”, diu Gordéieva, i la por et fa fugir de casa i del país però també pot ser que vulguis tornar a casa, perquè allà la mort et fa menys por, això pots arribar a pensar i sentir en una guerra que no es diu guerra. Qui vol morir?, ningú; però qui vol morir lluny de casa?

“Cada dia aprenia a respirar: respirava per deixar de tenir por”: el llibre és ple d’imatges potentíssimes, però és que no són imatges, no són ocurrències de ningú, són les maneres d’explicar el dolor i l’horror de persones que els han viscut de veritat, que els viuen encara, és una realitat que costa de creure i cadascú la viu com sap i pot, combatent-la, negant-la, escrivint-la, amagant-la, acostumant-s’hi. Hi ha un nosaltres real, fet de gent, de gent que podries ser tu i que un dia ho han perdut tot i tant de bo aquest tot només fos material, i es pregunten per què: “Tot això ens ho han fet a nosaltres: per quin motiu?” I no hi ha resposta. Com hi ha d’haver resposta si ni se’n pot dir guerra. 

No negaré que hi ha algun moment durant la lectura del llibre que el deixaries, el deixaries perquè tot allò no t’hi cap, no te’l pots endur, tot aquell dolor, i alhora penses que ja te n’has fet una idea, que ja en tens prou, que ja t’ha quedat clar què és la guerra i ho penses des de casa teva, còmodament asseguda llegint. Però llegeixes i veus que aquelles persones també havien pogut estar un dia assegudes a casa seva, còmodament, llegint la guerra d’un altre i pensant que ja ho havien entès i que ja en tenien prou. Però no ho has llegit mai tot sobre la guerra, perquè si ni es pot dir així, és que has de continuar llegint.

“Recolzo el cap sobre la taula”, és Gordéieva qui ho fa, “vull desaparèixer, dissoldre’m, i no vull veure mai més com dues dones unides per la guerra ploren i riuen abraçades. I jo no les puc abraçar alhora perquè sóc ciutadana del país que els ha destrossat la vida, cosa que recordo a cada segon”.

En el torn obert de paraules algú va demanar a Katerina Gordéieva què s’hi podia fer i ella va ser taxativa: “No crec en absolutament ningú”, va dir. “La política no pensa en les persones. I l’única forma de protesta és ser persona”, i afegeixo jo que és ser persona pels qui no ho poden ser, perquè els han enviat a matar enganyats, que això també ens ho explica, aquest llibre, com tota una colla de soldats sense experiència, per exemple, són portats a Ucraïna a lluitar sense saber-ho i se n’assabenten pel missatge del roaming que els arriba al telèfon.

Emporta’t el meu dolor és un llibre sobre la gent, ple de gent, per a la gent, de fe en la gent, d’amor per la gent. Katerina Gordéieva en diu herois, de les víctimes, i els dóna veu i nom i pàgines perquè “sembla que el meu país hagi embogit, com si visqués una amnèsia col·lectiva on la gent només vol estar callada davant de la guerra, jo vull que puguin sentir una veu que intenta dir en rus com estan les coses”. Dir en rus com estan les coses.

Vendre més de 170.000 exemplars d’un llibre en un país de cinc milions d’habitants és tota una proesa, i és el que ha aconseguit l’advocat i polític noruec Abid Raja (Oslo, 1975) amb unes memòries titulades Min skyld (La meva culpa). Són un viatge apassionant, des de la infantesa en un petit apartament social fins al dia que es converteix en ministre de Cultura, en l’últim govern de la conservadora Erna Solberg.

La figura central del llibre és el pare, un paquistanès que va emigrar a Noruega per treballar de mecànic d’avions. Un home brutal i violent, obsessionat amb l’honor de la família i a evitar que els fills es convertissin en uns gora, ‘homes blancs’. “A la cultura paquistanesa no fèiem preguntes”, escriu Raja. “Des de petits havíem d’estar agraïts per la nostra existència. Ens havíem de sentir culpables des del primer segon que havíem respirat l’aire d’aquest món.” El petit Abid, tot i anar a una escola pública, mai no va participar en les activitats típiques dels nens noruecs –dormir a casa d’amics, anar d’excursió al bosc, aprendre a nedar. Vivia a cavall de dues realitats culturals totalment separades.

Durant la secundària els professors van detectar les lesions físiques provocades pel maltractament patern, i van contactar amb els serveis socials. Raja va ser enviat a una institució per a menors, on va establir relacions amb grups criminals i va deixar anar la fúria d’adolescent. Després d’escapar-ne va passar uns mesos dormint als carrers d’Oslo, però per sort els responsables el van poder reconduir, i la vida li va canviar quan va començar el batxillerat en un nou institut. Els companys de classe, molt políticament actius (eren els primers noranta), van començar a qüestionar-li les idees i actituds que havia après a casa. “Les discrepàncies eren interessants, les discussions tenien lloc a classe, al pati, a les escales, fora de l’escola, em seguien a la nit quan dormia.”

Abid Raja va florir, però al llibre reconeix que tenia el gran avantatge de ser un home. “Les meves germanes van veure reduïda la seva llibertat a mesura que es feien grans. Jo tenia més marge de maniobra, però alhora em van encarregar que guardés la seva reputació i honor. Els guardians morals em seguien de prop, m’observaven al carrer i al metro, i si elles o jo fèiem alguna cosa que anava en contra de la cultura i de les regles de l’Alcorà podien recriminar-m’ho.” Després de l’institut Raja va estudiar dret, i va començar a formar part de moviments polítics juvenils. Quan tenia vint-i-cinc anys el van convidar a un programa televisiu per a debatre d’immigració amb Carl I. Hagen, el Jean-Marie Le Pen noruec, i la vehemència del jove va impressionar tothom; des de llavors va començar a aparèixer sovint als mitjans, li van sortir oportunitats laborals i el Partit Liberal el va fitxar.

La gran batalla familiar la va tenir en aquesta època. Raja es va enamorar de Nadia Ansar, una estudiant de psicologia nascuda a Oslo que també era d’origen paquistanès. El pare es va oposar a la relació: tenia plans perquè ell es casés amb una cosina del seu país, i a més Nadia era d’una casta inferior, tot i que de fet la seva família a Noruega era molt més rica. Abid va aconseguir casar-se amb Nadia, però com explica, “la família era sempre l’elefant a l’habitació”. Després de tenir tres fills, el pare encara els va dir que era molt important que els eduquessin “en una cultura de l’honor, perquè tenien la sang barrejada” per la diferència de casta. L’explosió d’ira d’Abid en sentir això el va dur al psicòleg durant uns quants anys.

Al final del llibre, Raja explica que “sempre em vaig preocupar de ser acceptat tal com era, algú que se sentia noruec, que volia ser-ho, però que mai no en tindria l’aspecte típic. Mai no renunciaria a la música de Bollywood i el menjar paquistanès, però hi havia alguna cosa a la societat noruega que em va atreure. No es tractava només del model d’igualtat, sinó també l’honestedat i la transparència, la manera com tractem els altres, la confiança fonamental que ens uneix”. La pregunta és si aquesta evolució ideològica, que ell presenta com un alliberament, l’han aconseguit fer gaires immigrants.

Això és el que Raja investiga al nou llibre, El nostre honor i la nostra por. Un viatge a l’Europa musulmana, i que es va publicar l’any passat. Raja visita el Regne Unit, Alemanya, Dinamarca, s’interroga sobre els atacs islamistes i l’ascens de l’extrema dreta.  I per què, per exemple, el vel femení era gairebé inexistent quan ell era petit, i ara és omnipresent en les comunitats musulmanes? “La primera generació d’immigrants estava agraïda d’haver pogut viure a Noruega, i va treballar per aconseguir un bon habitatge. Llavors va créixer la següent generació, la meva, i una bona part volia saber més coses de l’islam. Alguns van estudiar per ser metges, enginyers i advocats, i aquests van esdevenir completament noruecs; altres, en canvi, van decidir que les seves vides estarien regulades pel dogma religiós en major mesura que els seus pares. L’islam és una religió forta que permet als creients participar en una cosa gran i poderosa”.

L’impacte del llibre ve quan Raja explica la visita a alguns instituts noruecs amb molts alumnes musulmans per a parlar de La meva culpa. I el que veu i sent l’espanta. “Quin sentiment de traïció cap a Al·là vas tenir quan vas besar la Nadia sense estar casats?”, li pregunta un noi de setze anys. “Per què deixes que les teves opinions vinguin d’un partit polític i no de l’islam?”, li diu un altre. Els joves es presenten com a iraquians, kurds, paquistanesos, somalis, mai noruecs. Un professor li explica que “qui no dejuna durant el Ramadà és assetjat. El control ve dels companys de classe, no dels pares”. Fins i tot un li deixa anar que “Hitler va ser bo per als musulmans perquè va voler exterminar els jueus”. “La por de ser discriminats, els ha dut a una espiral de recel i desconfiança”, escriu Raja. “Però com poden dir això en una democràcia com Noruega? És això el que entenem per llibertat d’expressió, dissidència i desacord? Els nois que se m’enfronten van vestits com tots els adolescents. No eviten el contacte visual ni s’avergonyeixen del que diuen, estan orgullosos de defensar la ‘visió correcta’. Ni tan sols creuen que els matrimonis concertats siguin una coacció”.

Les preguntes d’Abid Raja de moment no tenen resposta, però la seva saga continua. Tal com va passar amb el fenomen Knausgård, altres familiars han donat la seva visió de la història. Primer va ser l’esposa, Nadia Ansar, que va publicar La meva vergonya. Després va arribar El moment de la llibertat, de la germana, Abida Raja, a qui el pare va forçar a casar-se amb un marit maltractador i que abusava sexualment tant d’ella com de les filles (ara és empresonat). I finalment el fill d’Abida i nebot d’Abid, Jawad (nascut el 1994), ha escrit Creat per a l’honor, sobre la cultura opressiva que viu la nova generació. És força probable que Abid Raja torni a ser ministre després de les eleccions del setembre, o sigui, que aquí al nord en sentirem a parlar molt més.

Tema: llibres - Lloc: Local de l'Agrupació Fotogràfica d'Arenys de Mar

El president de la Diputació de València, Vicent Mompó, ha enviat una carta a Òmnium Cultural demanant que es retirés la pàgina del mes de març del calendari dels Països Catalans de l’entitat perquè hi apareix una imatge de les Falles. Mompó hi apel·la a una proposició aprovada per PP i Vox sobre “la defensa de les senyes d’identitat valencianes enfront dels reiterats atacs de l’independentisme català”. Òmnium li ha enviat una carta i li ha deixat clar que no cediria davant aquest intent de censura i que les Falles continuarien formant part del calendari.

“Des dels foguerons de Mallorca a la Flama del Canigó, passant per les bèsties i els castells de foc, els balls de diables i les falles. No demanarem permís per reivindicar allò que sentim com a propi, perquè la cultura valenciana és cultura de la nació que compartim, i el foc ens uneix com a poble. De Fraga a Maó, i de Salses a Guardamar, continuarem encenent totes les flames que ens agermanen”, diu Òmnium en la carta.

Segons la proposició de Vox, aprovada en la sessió del 18 de febrer, incloure una imatge de les Falles al Calendari dels Països Catalans és “un nou atac a la festa més internacional del poble valencià”. Segons Vox, hi ha formacions polítiques, institucions i altres organitzacions de caràcter independentista que manipulen la història i la cultura.

La part del calendari que el PP i Vox volen censurar.

En la carta, Òmnium reivindica la història i els vincles compartits entre els indrets de parla catalana, incloent-hi el País Valencià, destacant la unitat d’una mateixa llengua, cultura i tradicions. Posen com a exemple la cultura del foc, present en les Falles, les Fogueres de Sant Joan, les Falles del Pirineu i la Flama del Canigó, que simbolitzen una germanor entre els pobles i una vivència col·lectiva que es projecta cap al futur.

“A Òmnium defensem que un país que estima la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat és un país lliure i digne. Un país que no ha de demanar permís per existir ni justificar-se davant qui el vol reduir o assimilar. Un país on parlar català no sigui un acte de resistència, sinó de plena normalitat. Un país on l’escola sigui en valencià, els mitjans i els espais públics siguin eines de construcció nacional, no camps de batalla contra la nostra llengua. Un país on no calgui defensar-se de consultes estèrils, censures absurdes o senyalaments polítics. Un país que es reconegui a si mateix com el que és: una nació amb el dret i la voluntat de ser”, expressa l’entitat en la carta.

 

Retransmissió en directe des de la Royal Opera House de Londres - Lloc: Teatre Principal