Arriben a les llibreries dos llibres de dos periodistes singulars. Per una banda, Albert Molins Renter, nascut a Barcelona el 1969, fill d’una casa més o menys acomodada, però acostumada a pencar de valent, cap de la secció de societat del diari La Vanguardia i apassionat de la gastronomia en hores lliures, que són totes les que pot, com prova el bloc que va mantenir durant anys, Homo gastronomicus, elogiat per Ferran Adrià mateix, i el seu llibre més personal, Comer sin pedir permiso. Per una altra, Salvador Garcia-Arbós, nat a Besalú set anys abans, orgullós fill de casa pagesa, enginyer tècnic agrícola esdevingut periodista, ofici en què s’ha ocupat, segons confessió pròpia, d’agricultura, d’economia, de política, municipal i parlamentària, de religió, de cultura jueva, de còmics i de Tintín, de música i d’esports de regional, i d’etnobotànica. En l’esfera del menjar, ha fet de crític gastronòmic, d’inspector de guies i es defineix com a caníbal gastronòmic i gastropredicador. No sé pas si mai s’han assegut a taula, no sé pas si ho farien, però, com deia, acaben de publicar sengles llibres que fan rumiar i fomenten la sobretaula, i que estan units pel fil roig de la reivindicació, sense prendre precaucions, d’una catalanitat tenallada per un cosmopolitisme mal entès, per un provincianisme de la darrera moda o un autoodi propi d’acomplexats. I això que, com veurem el llibre de l’un divergeix obertament del que l’altre defensa amb passió.

La cuina que torna

Comencem aquest Mirador, per exemple, entaulats al Gelida, amb un volum titulat, sense buscar-hi tres peus al gat, Esmorzar de forquilla (Cossetània) i signat per Molins en tant que impulsor de l’aplicació Esmorzarpp, que vol servir de brúixola dels nobles practicants del desdejuni de cassola. De fet, el llibre va més enllà del receptari, que també ho és, per esdevenir una recopilació teòrica sobre un àpat singular esdevingut espai de resistència de la cuina catalana tradicional. Primera lliçó apresa de l’autor, l’esmorzar de forquilla no s’ha de contraposar al brunch, com hem fet manta vegada a l’hora d’abordar la qüestió. Contraposar és començar a perdre, i l’esmorzar de forquilla vol la pilota, i no pas situar el catenaccio, si se’m permet la paràbola futbolística, adient si pensem que no ens hem mogut d’un museu no oficial del Futbol Club Barcelona com és l’establiment dels Llopart. Segona constatació, l’esmorzar de forquilla no desapareix, sinó que té una salut robusta i pròspera, feta de nobles practicants que l’han convertit en això que s’anomena trending topic, matraca d’Instagram, militància patriòtica i final de jornada ciclista. De fet, aquesta resistència ha convertit l’esmorzar de forquilla en el reservori de la catalanitat gastronòmica. D’una cuina nacional feta de fricandó, d’ànec amb peres (i naps), de romescos i coques de recapte, que, no s’hi val a badar, han de ser ben fetes.

Tot i haver esdevingut, en el nostre temps, un signe d’identitat culinari, l’esmorzar de forquilla, com aclareix el llibre, és patrimoni civilitzatori compartit, fruit de la necessitat de fer un àpat a mig matí que permetés aguantar la gana fins a l’hora de dinar, i arriar amb una jornada feixuga de feina davant. El feien els pagesos, els obrers i els venedors de plaça, gent que matinava de valent i a qui la gana feia acte de presència quan ja feia estona que eren llevats. El nom, fins i tot, sembla francès, o bé prové de l’alemany, i el ritual d’avui, canonitzat al volum, requereix entaular-se i fer servir els coberts, fet que elimina de l’equació l’entrepà menjat d’una mossegada a peu dret, que no podria ser considerat mai un ver esmorzar de forquilla. El menú fa dècades que fou establert a les fondes de sisos, amb menuts i carns poc nobles en abundància, amb cassola preeminent –no és territori d’olles i, per tant, no hi busquem ni escudelles ni potatges ni bullits–, i, en ports de mar, amb presència de suquets i plats de peix d’aprofitament, amb una notable varietat segons la temporada, que es pot acompanyar d’amanida per a fer baixar, i mai postres, tret de la grana de capellà o postres de músic, que ve a ser el mateix. Ara bé, és en el territori del beure on comença a haver-hi problemes. Molins confessa la seva animadversió, literal, pel porró, que diu que deu venir del fet que no sap beure a galet.

L’art de saber beure a galet

Aquí és on apareix la Història galàctica del porró (Vibop), de Garcia-Arbós, a contradir-lo.  Un llibre que es podria haver titulat, com faig jo amb aquest article –amb el benentès del copyright registrat per Pep Antoni Roig–, “Teoria poètica”. “Beure amb porró és fàcil com nedar, en sap tothom. Si n’aprens aviat, de nadó, surt de manera natural, si ho fas tard i agafes por, t’ofegues. Beure xumant, a morro, a xupamorro, a xarrup, a popet, al xum o com en vulgueu dir, és contrari a la cultura del porró. És fastigós. Beure amb porró és net, per no dir pur. És promiscu, però sense tocaments ni sense intercanvi de fluids. No és un acte sexual. I això que n’hi ha que proclamen el porró com un objecte fàl·lic, i n’hi ha que no s’hi havien fixat mai, tot i que el troben sexi. El porró ha estat i serà una forma cordial, ecològica i econòmica de compartir”, escriu d’entrada a l’apologia porronaire. Un volum on hi és tot, en poques pàgines, que no saps per on començar: hi ha etimologia i hi ha història documentada des del segle XIV; hi ha creació artesana, disseny i vidre i hi ha ciència emparentada amb comptar titius; hi ha unitat de mesura i hi ha innovació… I, sobretot, hi ha una història cultural del porró. Amb apologetes, com Pablo Picasso, Joan Miró, Josep Pla (“Ja ningú no berena ni es veuen passar els núvols sota la corba que fa el raig del porró”), Salvador Dalí, Bigas Luna… i aquell polític catalanista i republicà, Joaquim Riera i Bertran, que arribaria a batlle de Girona que deia que “l’ús del porró prova’ls hábits de moderació en la beguda y ensems lo genial econòmich dels catalans”. I detractors, entre els quals, destaquen Alexandre Dumas, el baró de Maldà o George Orwell, amb una desafortunada comparació amb les gibrelletes d’hospital de vidre, aplanades i sense l’orgull xiroi del porró. Fos com fos, el soldat del POUM Eric Arthur Blair va demanar un got quan li van passar el porró a la trinxera. I és que, com apunta el doctor Miquel Berga, no va deixar d’actuar com el noi educat a Eton que era.

Tot i que, com apunta Josep Roca, el porró no és l’instrument més adequat per a beure i apreciar un bon vi –potser sí vins de l’any, escumosos joves, vinets d’agulla, cervesa o moscatells fresquets–, i més aviat representa l’enyorança i l’hospitalitat, el porró va ser usat de manera habitual a les cases fins ben bé els Jocs Olímpics, quan el país es va revestir de la modernor. Perquè, malgrat que els porrons van arribar a Manhattan amb Montse Guillén i Antoni Miralda, el porró va esdevenir símbol d’una catalanor passada de moda, que calia escombrar. Ai de qui pogués ser identificat amb el porró i la barretina! Els primers a desertar del porró van ser els nous-rics, els senyorets i els qui volien oblidar que, si avui eren senyors, és perquè ahir eren pastors. Després va venir la classe mitjana, que tot ho copia, i ja la vam tenir. Ara mateix, tenim el porró arraconat a la comparsa del vi de postres, potser amb la grana o d’altres dolços, però, com escriu Garcia-Arbós: “És perfecte per a començar un àpat, per a alegrar un aperitiu i entrar a taula amb ganes de sobretaula.” També un esmorzar de forquilla, i només cal que mirem al nostre voltant –insisteixo, som entaulats al Gelida–, on corren els porrons de vi de Gandesa. “El dia que es prengui consciència que el got fomenta l’individualisme i l’egoisme, tornarà el porró”, pràcticament conclou l’encíclica. Només podem dir-hi: amén. I alçad ben alt el porró, és clar.

Com m’agrada aquest país més meu! Com m’apassiona aquesta terra que, generació rere generació i contra tots els obstacles, s’alça quan volen silenciar la nostra veu i posa a lloc els enterramorts.

El conseller Rovira, el president Mazón i tots els seus sequaços es pensaven que ens tenien atrapats. Amb un somriure hipòcrita parlaven de “exercici de llibertat” mentre preparaven un parany pensat no per a la llibertat sinó per fer desaparèixer el català de les aules. I quin disgust s’han endut quan han vist la reacció de la gent! Quin bac els han clavat els pares i mares dels nostres xiquets! Ni tan sols han tingut el pobre consol de proclamar que ens havien derrotat en conjunt sumant, com tenien preparat, el resultat de les comarques on es parla castellà de sempre –com si en un partit de futbol un equip volgués sumar els gols que es fan al camp del costat. Ni això: un 50,53% ha votat a favor del català en el còmput global, una xifra que significa en realitat un impressionant 68% a les comarques valencianes que parlen i fan escola en català, allà on anava dirigida la maleïda consulta, allà on aquest personal ens volia ferir, fer mal.

I quina bellesa, quina emoció contemplar el mapa dels resultats! A l’Alt Maestrat, un 94,71% dels pares han dit ben alt que el valencià, el nostre català, és la llengua en què volem que aprenguen els nostres xiquets. Als Ports, un 93,20% i al Comtat, un 87,63%. Un 80% i un 85% a les dues Riberes. Un 79% a la Safor, un 77% a la Vall d’Albaida i un 76% a l’Alcoià i un 71% a la Marina Alta. Fins i tot –la gran sorpresa!– als Serrans, terra tradicionalment castellanoparlant i exempta per llei de l’ensenyament en català, la majoria han dit ara que no, que no volen continuar ignorant la llengua que ens fa valencians, i han votat pel català també.

Lamentablement, alguns mitjans mandrosos han comprat la propaganda del conseller i ens venen dòcilment que el català “ha guanyat pels pèls”, tot i que la realitat és que fins i tot a València i a Alacant-Elx, on el procés de substitució lingüística és molt més agressiu, les xifres són negatives en conjunt, però amb les primeres dades indicant també que el català s’ha imposat a les escoles públiques, i que si no ha guanyat en el còmput global és pel pes de les concertades. A la ciutat d’Alacant mateix ens trobem amb un 94% de les famílies a favor del català al Joaquín Sorolla, un 86% a l’Enric Valor, un 82% a Sant Gabriel, un 76% al Rabassa, un 66% a l’Azorín, un 60% al Benalúa, un 55% al Sant Blai i també al Palmeral… Poca broma: contra la propaganda aberrant de l’esquerra espanyolista, vet ací que els fills del poble, els que vénen de les classes treballadores, han triat majoritàriament la llengua pròpia fins i tot a la ciutat on l’espanyolisme vol trencar-nos amb més obsessió i duresa.

I això ho explique sense fer servir les xifres –sempre opinables– sobre l’abstenció. Que en aquest cas semblaria més raonable que mai ajuntar-les-hi. Perquè hi ha un 42% de pares que no han anat a votar, ni després de llegir les malèvoles cartetes del consell, que volien omplir-los el cap de pardals. No podem especular amb el significat de l’abstenció, és evident, però sí que es pot apuntar que l’abstenció d’aquests pares és la prova fefaent que no s’han cregut la fantasia apocalíptica del Consell, tot allò que l’educació dels seus fills perillava i que calia anar a les urnes a defensar el castellà. I, alerta, que si comptàssem que és evident que els abstencionistes no qüestionen l’educació que reben avui, la cosa pren proporcions èpiques. Car hauran votat pel castellà tan sols el 28% de les famílies valencianes, i això incloent-hi les comarques castellanoparlants i tot.

Eixes, eixes, són les xifres que avui fan mal als espanyoladors. El senyor Rovira es pensava que podria ensibornar-nos amb la seua consulta parany, que aconseguiria dividir-nos, que podria vestir de “llibertat” allò que no és sinó un intent de genocidi cultural. Però ha xocat contra una muralla feta de gent, feta de pares i fills. No ens enganyem, tampoc: és evident que el conseller Rovira i la gentola que l’envolta no s’hi conformaran i cercaran de manera rabiosa noves maneres d’atacar-nos, crearan nous obstacles, inventaran nous paranys, començant per l’aplicació mateixa d’això que s’ha votat. Però de moment s’han estavellat, s’han pegat un bon bac i més val que ho celebrem, això, sense manies ni prevencions.

Que ho celebrem perquè darrere les xifres fredes s’amaga una cosa molt important: que hi ha una generació de pares, de trenta anys de mitjana, que té clar què significa ser valencià i vol ser-ho i que ho siguen els seus fills durant les dècades vinents. I perquè el país ha tornat a demostrar que és capaç d’organitzar-se aula a aula i escola a escola, de manera molt autogestionada, anant més enllà de les organitzacions que ens defensen a tots. I perquè aquestes organitzacions –Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, Famílies pel Valencià, Plataforma per la Llengua i totes les altres– han sabut ser el far magnífic, la guia, que ha explicat a cada col·lectiu de cada classe, de cada escola, què havien de fer.

Sí! M’agrada molt el meu País Valencià. I tant com m’agrada.

 

PS1. He fet una Pissarreta explicant això de les xifres. Hem d’analitzar les dades molt més en concret, escola a escola, però ara com ara les grans xifres les trobareu en aquest vídeo.

PS2. Núria Cerveró, una de les portaveus de Famílies pel Valencià, ha respost a les preguntes de Laura Escartí sobre què cal fer d’ara endavant: “Estarem a l’aguait en cada centre educatiu perquè es respecte la voluntat de les famílies”.

PS3. Com cada dijous, ahir La tertúlia proscrita analitzà totes les notícies de la setmana política, aquesta setmana amb Josep Costa, Antonio Baños, Josep Sala i Cullell i Txell Partal. Vegeu-ne el vídeo.

PS4. L’advocat de Gonzalo Boye va ensorrar ahir el castell de cartes contra ell en una intervenció memorable que ens reconta Josep Nualart Casulleras en aquesta crònica.

Dimecres, la Directa va destapar un cas més d’infiltració policíaca en moviments socials catalans. En aquest cas, era una noia de Madrid que es presentava amb el sobrenom de Belén Hammad Gómez i amb la història que el seu pare era palestí. Gràcies a aquesta carta de presentació, va entrar a la comunitat palestina catalana i, des d’allà, es va moure per diferents espais anticolonials i de lluita no violenta, entre els quals, un taller de Novact, que la va acostar al Casal Popular 3 Voltes Rebel, a Nou Barris (Barcelona). Allà va teixir xarxes de confiança política que li van donar accés a Endavant-OSAN, una de les organitzacions estratègiques que marca el pols de l’Esquerra Independentista. El 2020 se’n va anar de Catalunya amb l’argument d’un canvi de feina i de tornar amb la seva mare, que deia que estava malalta. La revelació dels altres infiltrats destapats per la Directa va fer que alguns dels qui havien estat companys de militància de la noia aixequessin la cella i comencessin a buscar-ne el rastre. Ara la seva identitat secreta ha estat exposada i, fins i tot, té una pàgina a la Viquipèdia amb el seu nom real.

De tot plegat, n’hem parlat amb dues representants d’alguns dels espais que va parasitar: Sara Soler, membre d’Endavant-OSAN a Nou Barris, i Melani Barbero, del Casal 3 Voltes Rebel.

Soler (esquerra) i Barbero (dreta) reben VilaWeb al Casal 3 Voltes Rebel, on es va infiltrar l’agent.

—Què us va fer sospitar que la vostra companya en realitat era una policia?
—Melani Barbero [M. B.]: Feia un temps que ja no era sòcia del casal ni era a Endavant. Arran del documentari Infiltrats, vam veure uns patrons comuns que ens van fer pensar que hi havia alguna cosa no quadrava.

—Quins eren aquests patrons?
—Sara Soler [S. S.]: Després d’anar-se’n, va mantenir contacte amb nosaltres, però molt intermitentment. L’excusa que va posar quan se’n va anar va ser per coses de la feina, però també que tenia un familiar malalt, igual que en altres casos d’infiltració.

—La diferència amb els altres és que ells van tallar en sec el contacte i van desaparèixer, en canvi, ella sí que el va mantenir.
—M. B.: Molt puntual. Avui en parlàvem amb companyes de la comunitat palestina, sí que va reprendre algun contacte, el 2023. Fa gairebé dos anys que no.

—Se’n va anar deixant amics o gent amb qui tingués una relació propera i que pogués tenir interès per com li anava?
—S. S.: Al Casal 3 Voltes Rebel no havia fet gaire amistat. Amb algunes de les companyes sí que hi havia parlat una mica, i després d’anar-se’n hi va continuar parlant una temporada, però la intensitat va anar disminuint fins que només hi parlava intermitentment. Alguna vegada havia dit que tornaria a Barcelona perquè havia de visitar algun familiar, però no va arribar a quedar amb ningú.

—I en aquests intercanvis de missatges preguntava coses de l’àmbit més polític o de mobilització, o era purament personal?
—S. S.: Era absolutament personal. Era una persona que semblava molt simpàtica, que es preocupava molt per la resta, sempre amb paraules molt afectuoses… No feia sospitar.

—Quina personalitat mostrava?
—M. B.: Aquests dies hem estat recordant coses i al final rèiem, perquè era la militant perfecta. Molt seriosa, molt responsable, portava sempre la feina feta, proactiva, col·laboradora sempre que calien mans… Un perfil de persona que tothom vol tenir a la seva organització. Això, pel que fa a la militància. Jo no vaig tenir gaire relació personal amb ella, però la gent que la tenia més a prop deia que era molt bona amiga, molt assertiva, molt acollidora, convidava la gent a parlar i explicar les seves vivències… molt companya.

—Era molt amigable, però dèieu que no va teixir relacions d’amistat profundes.
—M. B.: Era molt freqüent veure-la amb les coses de la feina de militància, però en els espais més lúdics o d’oci no acostumava a venir. Per exemple, quan feien algun vermut més social al Casal, menys polític, ella no venia. No tenia aquesta relació més lúdico-festiva.

—Sabíeu res de la seva vida personal?
—S. S.: No en parlava gaire. Venia de Sants, passant l’Hospitalet. Deia que vivia allà, però havia arribat al Casal 3 Voltes Rebel de Nou Barris a partir de la formació que va fer amb Novact, en la qual va teixir relació amb persones del casal. Va començar a militar aquí perquè deia que se sentia més còmoda perquè ja hi coneixia gent. Però no explicava gaire la seva vida, era una mica reservada.

—Com heu passat de la sospita que és una infiltrada a la verificació?
—M . B.: Teníem una companya que va començar a estirar el fil. Quan va trobar alguna cosa ho va passar a les companyes de la Directa, que són les qui han fet tot el procés d’investigació.

—Com va estirar el fil?
—M. B.: Amb alguna foto que teníem… Una recerca mitjançant les fotos, no el nom. I apareixia en uns altres espais.

—Fotografies amb policies?
—M. B.: No podem entrar gaire en això. No sabem si tot plegat acabarà amb una querella i ens agradaria deixar-ho, que tota la investigació l’ha feta la Directa.

—Teniu por que ella faci servir contra vosaltres la informació que va extreure?
—M. B.: No en aquest sentit. És perquè, si finalment decidim posar una querella, no volem que hi hagi res en el procediment que ens pugui complicar el procés. No és per la informació que hagi pogut trobar ella. Aquí poca cosa podia trobar, no ens amaguem. Sempre tenim la porta oberta i tot el que es fa és obert al carrer. No hi ha res a amagar.

—Voleu combatre-ho judicialment?
—M. B.: M’agradaria trobar responsabilitats polítiques. Tenim la sensació que hem d’estar justificant per què se’ns ha ficat una infiltrada a casa, com si féssim res dolent. És molt pervers. Som un espai obert, organitzat, que fa vida al barri i per al barri, i no hi ha res que justifiqui que ens fiquin aquesta persona. Ens agradaria trobar els mecanismes per a poder-ho denunciar legalment i que no quedi així, perquè ja n’hi ha hagut molts.

—Va començar la infiltració al moviment palestí i va arribar fins al casal i Endavant. Què creieu que buscava?
—S. S.: Era un moment previ a la sentència del procés, una escalada de la conflictivitat al carrer de tot el moviment independentista. Suposo que buscava informació de les nostres companyes, ella mateixa va participar en manifestacions. A Urquinaona, va anar amb mi a l’aeroport, i al tall que es va fer a la Jonquera. Però tampoc ha passat res a cap companya. Entenem que només volia una informació. Va venir, la va extreure i se’n va anar. Com deia la Melani, a Endavant no tenim res a amagar i estem tranquil·les.

—Dèieu abans que era una militant perfecta, molt propositiva i tot plegat. Però també ho era en el debat ideològic o només per a complir la feina?
—S. S.: No debatia gaire. Simplement, venia sempre amb tots els documents llegits, però era una persona que no intervenia ni es posava en treball de comissions.
—M. B.: Estava molt predisposada a fer totes les formacions que s’oferien. Tot i que acabés d’aterrar, volia fer qualsevol formació que es proposés.
—S. S.: A Endavant, també. Malgrat que feia molt poc que havia arribat, insistia molt a anar a l’assemblea nacional.

—I així podia llegir els documents interns.
—S. S.: Sí.

—Ella era nascuda a Madrid. Parlava català?
—M. B.: Molt poc. Se li veia l’esforç de parlar-lo, i la vergonya aquesta quan saps que no ho domines.

—Aquesta també és la diferència remarcable amb els altres casos que han sortit, que els policies eren dels Països Catalans. En aquest cas, era directament madrilenya.
—S. S.: Per a nosaltres no era cap sorpresa, perquè no se n’amagava, deia que venia de Madrid. Però el fet que fos palestina i milités en moviments palestins li va obrir les portes perquè no en desconfiéssim i també li obríssim les portes. Va aparèixer en un moment d’alta conflictivitat, en què molta gent va entrar a militar a l’esquerra independentista. No era estrany que qualsevol persona amb una mínima sensibilitat política volgués començar a organitzar-se. Havia passat uns anys abans amb els CDR, que hi anava absolutament tothom, fos com fos. Era normal, no era una cosa estranya.

—Es definia com a independentista, com a mínim?
—M. B.: No vaig tenir en cap moment aquest nivell de conversa amb ella. Només us podem dir que era present a les reunions, a l’organització, i que anava a les activitats al carrer i manifestacions. Entre nosaltres no ens ho hem preguntat, però si ets allà, t’ho pressuposen.

—Dins aquest rol propositiu, proposava accions de desobediència o sabotatge?
—S. S.: No proposava mai res, però sempre ho feia tot. Sempre estava disposada a fer qualsevol cosa. No era la persona que proposaria fer una barricada, però si hi havia companys fent-ne, ella hi era.

—Què heu pogut descobrir de la seva vida real? És veritat que el seu pare és palestí?
—S. S.: No ho sabem…
—M. B.: És una informació que no tenim. Per les gestions i l’organització que hem fet aquests dies amb la comunitat palestina, hem mirat d’estirar una mica més el fil, però no ens consta.

—Si ho fos, creieu que li podria haver sabut greu rebregar així l’herència palestina per a fer una infiltració policíaca?
—M. B.: És el que hem estat parlant entre nosaltres tots aquests dies. Si al final és veritat que aquesta dona té família a Gaza, què deuen pensar-ne ara mateix? És molt fort. Les companyes de la comunitat palestina hi han tingut una relació radicalment diferent que nosaltres. El nostre espai era molt polititzat i de molta militància, en canvi, per a elles, i en paraules textuals, era com rebre una germana. No els calia explicar gaires coses, al final és una lluita comuna, del mateix país d’origen, dones, joves… La rebuda era amb els braços oberts. Molta interacció a cases, amb la família… Compartien coses molt més privades. Aquí no tenia aquesta complicitat tan íntima. Per a elles l’impacte ha estat molt més fort que no pas per a nosaltres.

—Com ho han rebut?
—M. B.: Encara ho paeixen. Nosaltres tenim més aviat ràbia, elles estan en xoc.

—No en volen parlar?
—M. B.: Ara mateix tenen un ritme diferent. Necessiten més temps per a fer un treball intern i ens han demanat de fer-lo, però d’aquí a unes setmanes, quan estiguin una mica més tranquil·les.

—Saber que la policia ha pogut entrar dins les vostres organitzacions us fa canviar la manera com esteu oberts?
—M. B.: En un principi, impacta. Però hi poses cor i hi poses cap i t’adones que justament cerquen això. Hi ha aquesta resistència de dir, potser ara em fa més por o sóc una mica més curosa en segons quines rebudes, però no deixarem que això passi. El casal és un espai obert, un espai per al barri i des del barri que aglutina moltes organitzacions i persones amb sensibilitats polítiques diferents, però amb objectius comuns. Aquest projecte no es pot desenvolupar des de la por i la suspicàcia. No pots fer xarxa, així. Tot i que ara tinguem aquest neguit, continuarem funcionant de la mateixa manera.

—I a Endavant, que és una organització molt diferent d’un casal?
—S. S.: Ens caldrà mirar quins mecanismes interns tenim i com posar aquestes barreres perquè no torni a passar, però hem d’assumir que, si ho volen, pot tornar a passar. Aquesta por no ens ha de frenar, hem de mantenir la nostra acció política i continuar endavant amb l’organització i tot el moviment. Però ara sabem què és, sabem com han entrat i quines errades hem comès. Podem millorar tot això i construir coses noves.

—Quines errades heu identificat?
—S. S.: [S’ho pensa.] Això ho haurien de dir les persones que porten la lluita antirepressiva. Al final, milito al nucli local i hi pot entrar qualsevol persona si passa el procés de pre-militància.
—M. B.: El fet que ella vingués de la comunitat palestina ja era com un aval d’entrada. Hem de reconèixer que no posem gaire filtre, perquè és un espai obert. Hi ha gent que treu el cap a una activitat oberta, un concert, una exposició, i arrela; hi ha gent que ve un cop el mes; i n’hi ha que ve dos cops l’any. Aquest flux de gent diferent ja és normal, no podem posar gaires filtres.

—Sabeu què fa ara?
—S. S.: Qualsevol persona, sabent-ne el nom real, pot fer una cerca a Google i segur que en troba alguna cosa. Que la gent ho miri, si ho vol saber.

—Sabeu si encara és a Madrid o si l’han destinada a algun altre lloc?
—S. S.: No ho sabem.

Els caps d’estat i de govern de la Unió Europea han aprovat l’instrument de 150.000 milions d’euros en préstecs per a despesa militar dins el pla per a rearmar Europa la dècada vinent. També han establert les prioritats en les compres militars, en un nou pas per a respondre a l’actual situació geopolítica marcada pel conflicte a Ucraïna i el viratge dels EUA de Donald Trump.

En les conclusions sobre defensa, han donat suport al full de ruta de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que preveu d’accelerar immediatament la despesa en defensa. La mesura més destacada és una proposta per a crear un instrument de préstecs als estats membres amb el suport del pressupost comunitari, però amb el pes principal sobre els pressuposts estatals. Això inclou activar de manera coordinada la clàusula de flexibilització perquè la inversió en defensa no computi en el dèficit.

El pla també preveu flexibilitzar les partides de cohesió per a destinar fons a la despesa militar i insta el Banc Europeu d’Inversions (BEI) a continuar adaptant les seves regles per a finançar projectes militars. A més, els dirigents europeus han identificat per primera vegada una llista “d’àmbits prioritaris” per a reforçar les capacitats militars de la UE, en coherència amb l’OTAN i basant-se en les lliçons apreses a Ucraïna. En aquesta llista destaquen la defensa antiaèria, els sistemes d’artilleria –incloent-hi capacitats d’atac de precisió profunda–, míssils, municions, drons i sistemes contra avions no tripulats.

Unes altres prioritats inclouen inversions en facilitadors estratègics, mobilitat militar, protecció d’infrastructures crítiques, ciberseguretat, intel·ligència artificial i guerra electrònica.

El text de conclusions de la cimera subratlla la necessitat de protegir les fronteres terrestres, marítimes i aèries de la UE i posa l’accent en el flanc oriental. No obstant això, a petició de l’estat espanyol i Itàlia, també inclou una menció a les amenaces provinents del flanc sud.