La línia R3 ha recuperat la circulació entre Centelles i Vic, a Osona, a les 6.45. El tram va romandre tallat durant tot el dimarts arran del xoc entre un tren i un camió en un pas de les vies. L’incident va tenir lloc entre Sant Miquel de Balenyà i Hostalets de Balenyà. El xoc es va produir a baixa velocitat, ja que el maquinista havia pogut activar el fre d’emergència i no es van produir ferits. Tot i això, va ser necessari treballar durant tota la jornada per retirar el camió i el tren, que va descarrilar, i per posar a punt la infrastructura.

La Guàrdia Civil va trobar ahir el cos sense vida d’un home de 47 anys dins un vehicle que havia sortit de la carretera N-332 al terme de Pedreguer (Marina Alta). Tot indica que l’accident va passar fa uns dos dies.

El servei d’emergències 112 i la policia local van alertar el sots-sector de Trànsit de la Guàrdia Civil a les 16.43 sobre el descobriment d’un cotxe que havia sortit per la banda dreta del quilòmetre 194 d’aquesta carretera. Dins, hi havia el conductor, que era l’únic ocupant, ja sense vida.

Ara s’investiguen les circumstàncies de l’accident.

El jutjat d’instrucció 6 de Llíria (Camp de Túria) ha obert una investigació sobre la filtració i manipulació d’un enregistrament de l’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET) que el president de la Generalitat, Carlos Mazón, va divulgar a les xarxes socials per desacreditar l’actuació de l’organisme durant l’emergència de la gota freda del 29 d’octubre.

La llamada de Aemet a la Generalitat a las 12:08 del 29 de octubre:

"No vamos a marearos con más avisos"
https://t.co/pMzX9F91Jy

— Carlos Mazón (@carlos_mazon_) February 12, 2025

Segons que ha avançat El Diario, la jutgessa veu indicis d’un possible delicte de revelació de secrets d’un particular i ha encarregat al Grup de Delictes Tecnològics de la Guàrdia Civil que investigui qui va tenir accés a l’enregistrament. L’àudio recollia una conversa entre una treballadora de l’AEMET i una tècnica del Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat, i, segons el criteri de la fiscalia, tenia caràcter reservat perquè es va enregistrar en el marc d’una emergència activa.

La resolució judicial també ordena d’identificar les dues dones que apareixen a la conversa per oferir-los de personar-se en la causa com a parts perjudicades. A més, requereix a l’empresa editora d’Ok Diario, el primer mitjà que va difondre l’àudio alterat, que lliuri tant la versió manipulada –publicada el 12 de febrer– com la completa. L’empresa hi figura formalment com a investigada.

Les diligències inclouen també l’anàlisi del sistema intern d’enregistrament del Centre d’Emergències, conegut per CoordCom –la “caixa negra” de la gestió de catàstrofes de la Generalitat–, per esbrinar quin és el protocol de conservació dels arxius i de quina manera es pot accedir a aquestes dades reservades.

La fiscalia ja va presentar una denúncia el 2 de juny passat, en què sostenia que l’àudio que va filtrar Presidència era incomplet i havia estat manipulat amb la intenció de desacreditar la predicció meteorològica de l’AEMET. També alertava que la conversa havia de ser tractada com a confidencial, atesa la naturalesa de la situació en què es va produir.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

La corrupció sembla una sèrie de Netflix que no s’acaba mai. Canvien els actors, es renoven les trames, però el guió és sempre el mateix: comissions, licitacions públiques manipulades i sobres sota la taula. L’escàndol del moment –que porta nom propi, Koldo– és només un nou lliurament del mateix relat fastigós. Però si alguna cosa indigna més que veure polítics traient profit del que hauria de ser un servei públic, és comprovar que els corruptors, les empreses que posen els bitllets damunt la taula, continuen operant amb impunitat, escudats darrere de patronals, fundacions i grans despatxos.

La simbiosi és perfecta entre polítics corruptes i empreses corruptores que fa dècades que saquegen l’estat espanyol amb total impunitat. De fet, el que sorprèn no és que apareguin nous casos com el cas Koldo, sinó que encara ens indignem. El cinisme ha guanyat per golejada.

Cada cop que esclata un escàndol, veiem polítics fent-se els sorpresos, empresaris mirant cap a una altra banda i tertulians parlant de “pomes podrides”. Però ningú no sembla que recordi que aquestes mossegades les paga una empresa. Són Acciona, Ferrovial, Sacyr… Grans conglomerats que fa dècades que es reparteixen l’obra pública amb el vist-i-plau –i sovint l’ajuda– dels partits.

Acciona, la joia dels Entrecanales, citada 161 vegades a l’informe de l’UCO. La família dels Entrecanales és la desena més rica d’Espanya, amb un patrimoni de 5.000 milions d’euros. Durant la dictadura de Franco van utilitzar mà d’obra esclava republicana per construir infrestructures, i en democràcia fa més de 25 anys que manipulen contractes d’obra pública. Aquesta empresa ja havia estat condemnada per formar càrtels per a manipular licitacions públiques. I, tot i això, continua rebent contractes públics.

Ferrovial, presidida per Rafael del Pino Calvo-Sotelo, tampoc no és fruit del mèrit ni de la innovació. És hereva directa del franquisme. Del Pino va ser col·locat al capdavant de la companyia per designació directa del seu pare, Rafael del Pino Moreno, que la va fundar el 1952 gràcies a un contracte amb la dictadura per a renovar les travesses de les vies ferroviàries de RENFE. L’origen de Ferrovial és inseparable de l’estructura del règim: el patriarca era cosí segon del militar colpista Milans del Bosch, i es va associar amb figures clau del franquisme: el seu cunyat Leopoldo Calvo-Sotelo, el seu cosí José María López de Letona i del Pino (ministre d’Indústria amb Franco), i Claudio Boada, president de l’INI. Aquest entramat de poder polític i econòmic ha perdurat fins avui. Ferrovial va pagar 6,6 milions d’euros en comissions il·legals a CiU en el cas Palau, va finançar fundacions de tots els colors (FAES del PP, Ideas del PSOE) i va col·locar familiars de polítics després d’adjudicacions milionàries. A més, va traslladar la seva seu als Països Baixos per evitar impostos, mentre continua vivint de l’obra pública espanyola.

ACS, presidida per Florentino Pérez, és probablement l’expressió més visible de la impunitat empresarial a Espanya. No només acumula sancions i investigacions, sinó que forma part estructural del sistema. Ha estat implicada en les trames Gürtel, Púnica i la caixa B del PP, amb aportacions il·legals d’un milió d’euros, pel cap baix. Ha finançat tant la FAES de José María Aznar com la Fundació Pablo Iglesias del PSOE, presidida per Santos Cerdán. A més, ha estat multada per càrtels i manipulacions de licitacions públiques, i les seves filials són habituals en adjudicacions estatals. Florentino, més conegut com a president del Reial Madrid, representa l’empresari que mou els fils de la política mentre acumula beneficis públics sense vergonya.

OHL, la constructora de la família Villar Mir, és una altra peça clau d’aquest engranatge. El seu fundador, Juan Miguel Villar Mir, va ser vice-president del govern franquista i ministre d’Hisenda amb Arias Navarro, nomenat directament per Franco. Amb la democràcia, es va convertir en un dels empresaris més influents i protegits. OHL ha aparegut a l’agenda de Granados per donacions il·legals al PP, als papers de Bárcenas, i a la caixa B. Va finançar la fundació FAES i també va participar en l’impuls financer de Vox. L’escàndol amb Esperanza Aguirre i la venda d’un Goya al mateix Villar Mir per a evitar impostos n’és només una mostra. I el vincle amb la monarquia no hi falta: el seu gendre, Javier López Madrid, és el famós “compiyogui” de la reina Letizia.

I els polítics? Doncs hi són sempre, en un costat de la taula o en un altre. José Luis Ábalos, l’ex-ministre de Transports, implicat en la trama Koldo, va ser qui va signar contractes amb algunes d’aquestes empreses. Però tampoc és que al PP estiguin en condicions de donar lliçons: recordem la Gürtel, la Púnica, la caixa B, les fundacions finançades per ACS de Florentino Pérez… Tot això forma part d’un ecosistema corrupte transversal.

I si algú s’atreveix a assenyalar els corruptors? Silenci. Les patronals, com la CEOE, on Acciona i Ferrovial continuen essent membres destacats, es posen la mà al pit i diuen que “això perjudica la imatge del país”. No, senyor Garamendi: el que la perjudica és la vostra hipocresia. Perquè, mentre denuncieu la “inseguretat jurídica”, protegiu empreses multades per manipular mercats. Perquè, mentre reclameu menys impostos, us alimenteu dels diners públics. I perquè, mentre feu discursos sobre la “lliure competència”, tolereu càrtels que funcionen com màfies legals. Si es tanquen les portes de l’administració pública a les empreses condemnades per corrupció, mitja patronal desapareixeria.

A Espanya la corrupció no només es tolera: es premia. Es premien les empreses que falsegen concursos amb nous contractes. I es premien els polítics que callen amb càrrecs a consells d’administració. Malauradament, la ciutadania oblida ràpid amb promeses buides, mentides i enganys abans de cada elecció. Massa donacions, massa portes giratòries, massa silencis comprats.

Fins que no trenquem aquest pacte de silenci, no hi haurà regeneració. Només més episodis de la mateixa sèrie. I més misèria disfressada d’estabilitat institucional.

Si més no, en una cosa hi ha consens. Tothom està d’acord que hem entrat en una època de polarització. Assistim entre alarmats i avergonyits a un canvi del qual no ens podem desentendre perquè hi som immersos. Arreu el clima social esdevé explosiu i els criteris civilitzats –la urbanitat, el civisme i la bona educació que s’inculcaven en la infantesa–s’evaporen davant la impotència de qui es va formar sota un signe més benèvol. El fenomen és global i fa pensar si la causa no és la globalització. Des de les èpoques més remotes, les societats humanes sempre han estat geloses de la cohesió. Les famílies trigaren molt a reunir-se en clans i els clans a integrar-se en tribus. I les tribus han combatut i algunes combaten encara per conservar la independència davant entitats més abstractes com ara els regnes i els imperis. Moltes tribus vivien en un estat de guerra permanent per evitar de ser absorbides dins un estat.

La integració de pobles i races en estats composts gairebé mai no s’ha aconseguit sense violència. A conseqüència d’aquest origen, les societats heterogènies han instaurat sistemes diferencials de castes, de classe i diverses formes d’esclavatge. Amb el temps, les poblacions i les races es barregen, però amb un cost molt alt en patiment individual i alteració social. Els ideòlegs de la humanitat sense fronteres i els il·lusos que els han seguit aplicant una teoria tan contrària a l’experiència no són pas la causa de les grans migracions actuals ni de les reaccions que provoquen en sobrepassar la capacitat d’absorció de la societat d’arribada, però sí que són còmplices de la indefensió intel·lectual i la paralització pràctica en què avui es troba la majoria dels països democràtics, que per raons òbvies són els principals receptors de migrants. 

El problema és d’origen filosòfic, car els pretesos teoritzadors de la humanitat sense fronteres es comporten com a moralistes oficiosos i donen gat ideològic per llebre factual. A còpia de relativitzar les cultures i declarar-ne la igualtat abstracta contra tota evidència concreta, s’arriba a la conclusió que totes són compatibles, trasplantables i intercanviables. I d’aquesta idea caòtica de com són i com funcionen les societats, els enemics de la societat fundada en el dret, és a dir, en la legalitat i les tradicions que la feren possible, n’han tret la noció d’un dret espuri a immigrar quan es vulgui i on es vulgui. I a aquest dret fictici, d’aplicació exclusiva als països ideològicament vulnerables, els enemics de l’estat de dret hi afegeixen el contraban d’uns drets il·limitats amb què ungeixen qualsevol que aconsegueixi plantar-se pel mitjà que sigui a la societat triada, abolint-ne el dret d’admissió.

Encara que es vulgui daurar la píndola presentant-la com a necessària i fins i tot profitosa, la immigració descontrolada és un problema amb tants caps com Medusa: demogràfic, cultural, econòmic, ètic, legal, escolar, sanitari, fiscal, d’habitatge, abans d’esdevenir un problema polític. Si en darrera instància també és un problema polític és perquè la política ha esdevingut omnívora i ocupa tot l’espai social. Tanmateix, fins ara la política havia decidit d’ocultar el problema de la immigració desbocada negant-lo. En part per interès, en part per irresponsabilitat, sobretot per covardia. I els mitjans hi han contribuït convertint-se en cambra de ressonància per als interessos de les empreses que es beneficien d’una mà d’obra inexhaurible a un preu inacceptable pels autòctons. La relativitat de la misèria és un filó inestroncable per a l’explotació. És una constant de la història de l’emigració que la primera generació es sacrifica per la segona. I el sacrifici sol reeixir quan l’economia és expansiva, però en una economia contractiva o de baix valor afegit, se sacrifica també el benestar dels treballadors autòctons, que paguen amb salaris reduïts, imposts incrementats, precarietat laboral i serveis deteriorats les oportunitats dels nouvinguts. Perquè de “feines que els autòctons no volen fer” no n’hi ha. Allò que hi ha cada vegada més són feines mal pagades. Amb l’atur juvenil en màxims històrics, l’empitjorament de l’educació i l’emigració de gent qualificada, insistir en el creixement econòmic a còpia d’importar mà d’obra no qualificada és un peix que es mossega la cua fins a menjar-se ell mateix.

Els mitjans, confiscats intel·lectualment per una minoria que no representa l’opinió majoritària, han creat un ambient de por entorn del tema. Titllant d’extrema dreta tothom que gosi anomenar el problema, n’adjudiquen el monopoli a les formacions genuïnament extremes. I així és com aquestes ofertes esdevenen atractives per defecte. 

A Alemanya ha hagut de ser un canceller del centre conservador, Friedrich Merz, qui comencés a reparar la claudicació d’Angela Merkel davant aquest problema. Amb la política de portes obertes del 2015 Merkel empenyé l’AfD, llavors marginal, fins a convertir-la en la segona força del Bundestag. Ara Merz ha recuperat el control de les fronteres i ha endurit les condicions d’asil amb la intenció explícita de privar l’extrema dreta del seu principal combustible. La reacció reflexa de l’esquerra ha estat acusar-lo de dretanitzar el partit copiant l’extrema dreta. És una acusació irracional, com correspon a la mentalitat caòtica d’una esquerra que prepara el propi amortallament. 

Els problemes no són de dreta ni d’esquerra. Allò que distingeix les ideologies és la manera d’abordar-los. I la manera més irracional de fer-ho és negar-los. La principal diferència és que l’esquerra ha convertit el problema de la immigració en un tabú. De què s’estranya si cada vegada més votants del centre s’inclinen cap a l’extrem que encara el problema i es proposa de resoldre’l? Si la dreta tendeix al curtterminisme de les percepcions, és peculiar de l’esquerra negar els fets per salvar la teoria. Sols algú desesperadament escorat a l’esquerra s’atreveix a afirmar que qui no es declara d’esquerra ni de dreta és necessàriament de dreta. Aquest totalitarisme és el preludi de la dictadura.

La psicòloga Leor Zmigrod estudia el fenomen de les ideologies extremes i troba una correlació amb quatre trets psicològics. Els dos primers són els que interessen del punt de vista sociològic, car els altres dos són de caràcter neurobiològic. Es tracta, com era d’esperar, de la rigidesa cognitiva i la volatilitat emocional. Els extremistes són els qui més alcen la veu i escridassen amb les faccions garratibades. Com el llangardaix de gorgera,  inflen la gola per intimidar. Són els energúmens de tota la vida, però ara amb altaveu a les xarxes socials, a les tertúlies televisades i les seccions de comentaris dels diaris digitals. Són minoria, però desplacen molt volum acústic quan es llancen a la piscina de l’opinió pública. 

La rigidesa cognitiva caracteritza la inflexibilitat intel·lectual, la incapacitat de qüestionar les idees adquirides, revisar-les a la llum de l’experiència i canviar-les per unes de més adaptades a la realitat. És un tret dels dogmàtics que “són” d’esquerra o de dreta per tota la vida i creuen que tothom ho és i està definitivament judicat. Com més inflexible és el pensament, més s’atansa als extrems. Cal advertir, però, que detectar els factors que predisposen a l’extremisme no és substituir el binarisme dreta-esquerra per un binarisme psicològic i repartir el món entre extremistes i moderats. Zmigrod reconeix que no hi ha cap factor que permeti de vaticinar si una persona serà extremista o moderada, i encara menys si serà de dreta o d’esquerra. La formació de les creences és un procés molt complex sobre el qual no hi ha consens entre els experts. Ara, tot i que els factors fisiològics són especialment intractables, es pot influir en els psicològics per a prevenir les explosions emocionals i la rigidesa conceptual que caracteritzen l’extremisme.

Una manera de prevenir o si més no d’atenuar la polarització de la societat és educar els infants a controlar les explosions emotives que fan estralls en els adults. I una altra, flexibilitzar la percepció de la realitat, considerant seriosament les alternatives que el paradigma dominant eludeix automàticament. Un símptoma inequívoc de rigidesa cognitiva és aplicar cordons sanitaris a les idees i defensar-ho amb la ingenuïtat de monopolitzar l’ètica. La primera víctima d’aquesta rigidesa és la persona que la practica, car, a banda d’abusar de l’ètica, limita i deforma el propi pensament. Les ideologies extremes no es combaten amb anatemes ni amb la força física, sinó amb idees més complexes i més afinades. No n’hi ha prou de denunciar-les, cal refutar-les. El multiculturalisme ha quedat desmentit pels conflictes cada vegada més intractables que esclaten allà on la doctrina s’havia imposat oficiosament. Sols és qüestió de temps que s’encenguin també a Catalunya.  

 

Bloomberg · Jon Herskovitz i Soo-Hyang Choi

Sense la involucració de Corea del Nord, la guerra d’Ucraïna podria haver agafat una direcció ben diferent. El proveïment d’armes i efectius per part del règim de Kim Jong Un ha ajudat Rússia a repel·lir les incursions ucraïneses al seu propi territori, i també a reforçar els atacs implacables de l’exèrcit rus contra els pobles i ciutats del país. Com a contrapartida, és probable que Corea del Nord hagi rebut material militar rus, cosa que reforça l’arsenal d’una nació isolacionista que representa una amenaça única per a l’estabilitat de l’Àsia Oriental.

Durant anys, el president rus, Vladímir Putin, ha tractat Corea del Nord amb ambivalència, i l’ha considerada una font potencial de desestabilització i desequilibri en la vasta àrea d’influència de Rússia. Però l’aliança que ambdós països han forjat en aquests darrers anys ha permès tant a Pyongyang com a Moscou de mitigar l’impacte de les sancions occidentals que planen sobre ambdós governs.

Lluny de ser un actor secundari en la guerra d’Ucraïna, Corea del Nord ha esdevingut el proveïdor d’una proporció significativa de l’armament i la munició amb què Rússia ataca les ciutats i els pobles del país. El ministre d’Afers Exteriors rus, Serguei Lavrov, destacà fa poc la participació de soldats nord-coreans en el dispositiu contra una incursió ucraïnesa a la regió russa de Kursk, i la va descriure com un símbol de la “germanor invencible” que uneix ambdues nacions.

Proveïdor militar clau

Corea del Nord posseeix un dels arsenals més importants del món de projectils d’artilleria i coets compatibles amb l’armament de l’era soviètica que, aquests darrers anys, Rússia ha desplegat a Ucraïna. La producció militar a Corea del Nord funciona les vint-i-quatre hores del dia; el govern ucraïnès creu que el país ha proveït ni més ni menys que un 40% de la munició total que Rússia ha fet servir a Ucraïna.

Corea del Nord és també un dels pocs països amb un ampli arsenal de tancs semblants als que Moscou ha desplegat a Ucraïna, com ara el T-54 i el T-62, cosa que significa que també pot subministrar-ne peces de recanvi a Rússia. Pyongyang també produeix míssils balístics de curt abast semblants a alguns dels coets que Rússia ha utilitzat a Ucraïna.

Les autoritats sud-coreanes estimen que Pyongyang ha desplegat 15.000 soldats nord-coreans a Ucraïna, tot i que les xifres varien. Algunes informacions suggereixen que centenars d’aquests soldats podrien haver mort en el conflicte. Al juny, el principal assessor de seguretat de Putin i ex-ministre de Defensa rus, Serguei Xoigú, anuncià que Corea del Nord enviaria 5.000 obres i un miler de sapadors per a ajudar en la reconstrucció de la ciutat Kursk, que Rússia diu que recuperà a la primavera, després de foragitar-ne les tropes ucraïneses.

Rússia, el salvavides inesperat de Corea del Nord

Per a Corea del Nord, un règim isolacionista sense un gran ventall d’aliats, el principal avantatge d’involucrar-se en la guerra d’Ucraïna és estrènyer vincles amb Rússia, una potència militar en tota regla. Quan Putin visità Kim a Pyongyang, el juny del 2024, ambdós dirigents formalitzaren un acord de defensa mútua. La visita fou la primera de Putin al país en vint-i-quatre anys. En aquest sentit, els experts creuen que Rússia ha ajudat Corea del Nord a construir dos nous destructors nord-coreans, un dels quals va ser reflotat després d’un intent fallit de llançament, i també a millorar els seus sistemes de guerra cibernètica.

El suport de Rússia també ha representat un salvavides clau per a Corea del Nord, un dels països més empobrits del món. Pyongyang necessita desesperadament aliments, energia i matèries primeres, i Rússia li’n pot proveir.

Corea del Nord rebrà prop de 20.000 milions de dòlars, en efectiu o en béns, en canvi de l’ajuda militar a Rússia, segons els càlculs de l’Institut Coreà d’Anàlisi de Defensa, finançat pel govern de Corea del Sud. Això significarà un impuls enorme per a l’economia nord-coreana, el PIB de la qual s’estimà en uns 24.500 milions de dòlars l’any 2022. Els materials i els efectius russos ajudaran a apuntalar el règim de Kim i li permetran d’expandir les seves capacitats defensives, tot estabilitzant els preus dels béns de consum i facilitant la construcció de noves fàbriques i habitatges.

El desplegament de tropes nord-coreanes a Ucraïna també permet a Pyongyang de posar a prova les seves estratègies militars contra un rival amb un arsenal semblant al del seu gran enemic, Corea del Sud. El règim nord-coreà ha enviat soldats a l’estranger en comptades ocasions d’ençà que acabà la Guerra de Corea, l’any 1953; quan n’ha enviat, ha solgut desplegar contingents reduïts, com ara, quan envià uns 3.000 militars a la guerra civil d’Angola, a final dels anys setanta i a començament dels vuitanta. Pyongyang també envià uns 800 militars i treballadors per ajudar al govern de sirià l’any 2019, segons el servei de notícies especialitzat NK News, i dugué a terme missions aèries limitades durant la guerra del Vietnam per a combatre les forces nord-americanes i sud-vietnamites.

L’ex-comandant de l’Exèrcit dels Estats Units al Pacífic, Charles Flynn, ha dit que l’ús de míssils nord-coreans a Ucraïna havia brindat a Pyongyang una oportunitat única per a provar el seu arsenal al camp de batalla i, fins i tot, per a estudiar en temps real com millorar-ne el rendiment.

Una aliança amb riscs

Les tropes nord-coreanes no han sofert mai baixes en massa en un conflicte a l’estranger. Al desembre, funcionaris del govern nord-americà digueren que prop d’un miler de soldats nord-coreans havien mort o resultat ferits a la regió de Kursk; el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, situà el total de morts nord-coreans en uns 4.000 a començament de gener, una xifra que no ha estat verificada de manera independent.

Corea del Nord és un país fortament militaritzat, on l’exèrcit és present en gairebé tots els aspectes de la societat. Si les pèrdues nord-coreanes a Ucraïna augmentessin, Kim podria haver de fer front a una situació a què està poc acostumat: la pressió dels alts comandaments militars que n’apuntalen l’autoritat. També correria el risc de causar el descontentament dels ciutadans nord-coreans, molts dels quals tenen vincles familiars o personals amb les forces armades.

Fa pocs mesos, Corea del Nord reconegué que havia desplegat soldats a Ucraïna per donar suport a l’exèrcit rus, després de mesos d’ambivalència sobre la implicació de l’exèrcit del país en el conflicte, i digué que les forces de Pyongyang havien ajudat Moscou a reprendre el control de la regió fronterera de Kursk. Més tard, el règim difongué imatges de Kim agenollat al costat dels taüts dels soldats morts en la guerra, en un intent aparent de reivindicar el sacrifici que Corea del Nord havia fet per Rússia.

La incipient amistat de Kim amb Putin també pot irritar el principat aliat de Corea del Nord tradicionalment, la Xina. El president xinès, Xi Jinping, ha procurat de mantenir una posició de neutralitat sobre la guerra d’Ucraïna, i l’aliança entre Kim i Putin podria fer perillar aquesta neutralitat.

Greg Sullivan ha col·laborat en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La covid persistent, la celiaquia, el dolor crònic no oncològic i les seqüeles de la pòlio ja són reconegudes com a malalties cròniques. Ho recull el Pla Operatiu 2025-2028 de l’Estratègia per a l’Abordatge de la Cronicitat fet pel Ministeri de Sanitat espanyol.

Aquest reconeixement oficial és important perquè significa unificar els protocols d’actuació mèdica. Fins ara, aquestes malalties eren en una mena de llimbs i l’assistència variava molt segons el metge de torn. “Fins ara no es tractava tothom de la mateixa manera. Això farà que es posin les piles a l’hora d’acompanyar els pacients de manera més coherent”, detalla Sílvia Soler, portaveu del col·lectiu d’afectats de la covid persistent.

Així, la consideració de malalties cròniques comporta la creació de protocols específics de seguiment, ajuda a reforçar el paper de l’atenció primària i la coordinació amb serveis socials o educatius.

Els afectats per les malalties esperen que aquest reconeixement també ajudi a desencallar determinats procediments legals o judicials. Per exemple, que sigui més fàcil que, a un pacient amb covid persistent o celiaquia, li aprovin una baixa laboral.

En el cas particular de Soler, tot i que ha intentat de reincorporar-se al món laboral, no ha pogut a causa dels dolors que té, i per això continua de baixa laboral. El metge de capçalera li va dir que demanés la incapacitat absoluta, però la seguretat social li l’ha denegada, i ara està pendent de judici, que es farà el gener de l’any que ve. “Esperem que ara els judicis siguin més dolços”, diu, tot i que assegura que hauran de batallar igualment.

Irene Puig, portaveu de l’Associació Celíacs de Catalunya, celebra que a partir d’ara tinguin més facilitat per a accedir a baixes, prestacions i ajuts associats a l’àmbit laboral. “Encara que, del punt de vista clínic, la malaltia celíaca ja es considerava una patologia sistèmica de llarga durada, fins ara no existia un reconeixement legal i administratiu oficial dins el sistema nacional de salut”, explica.

A més, creuen que és un pas important per a avançar cap al finançament dels productes sense gluten, una reivindicació que ve de lluny i que vol equiparar-se amb els ajuts econòmics que reben els celíacs en uns altres països. “Ens fa patir que molts celíacs, per por de no poder pagar aquests preus, no segueixin de manera estricta la dieta. Es pot arribar a complicar molt la situació, i els budells se’n ressenten molt”, lamentava Puig en un article de VilaWeb. Per això, creu que el fet de reconèixer la celiaquia com a malaltia crònica ajudarà a reivindicar el tractament dietètic sense gluten com a mesura finançable: “No significa necessàriament que s’apliqui, però és un pas endavant”, detalla.

El preu de ser celíac, una situació insostenible: “Si el nen surt celíac, ens arruïnarem”

Una etiqueta per a fer visible la covid persistent

“Hi ha molts metges que encara no saben què vol dir tenir covid persistent”, diu Soler, que destaca que l’etiqueta de “malaltia crònica” ajudarà en el diagnòstic de la malaltia. Atès que la covid persistent encara no té tractament, Soler creu que és molt important que sigui reconeguda com a malaltia crònica.

La covid persistent és una malaltia que afecta tots els qui tenen símptomes del coronavirus més de dotze setmanes després d’haver-se infectat. Es calcula que un 10% de les persones amb la covid-19 desenvolupen símptomes persistents, majoritàriament, dones entre 45 anys i 50. Tanmateix, és una malaltia infradiagnosticada, perquè té dos-cents símptomes diferents, que es poden confondre amb uns altres problemes de salut, per això no hi ha xifres concretes d’afectats. Per exemple, moltes vegades, es diagnostica als pacients segons els símptomes, i no es registra com a covid persistent, sinó, per exemple, com a migranya. S’estima que hi ha uns 400 milions d’afectats de la covid persistent a tot el món.

“La covid persistent t’acaba causant una mort en vida”

S’ha tornat habitual que les paraules es deformen fins a perdre el significat original per servir interessos polítics espuris. “Deportació” és un d’aquests termes que l’extrema dreta, com veiem a Torre-Pacheco, ha segrestat del llenguatge tècnico-legal per convertir-lo en una arma política de primer ordre. I el fet més preocupant no és tan sols que ho facen ells, sinó que una part de la població aparentment moderada i raonable comence a trobar acceptable i legítim aquest discurs tan descarnat.

La deportació, en el significat original, és un procediment legal molt específic d’expulsió del territori d’un estat, una forma administrativa. Però l’extrema dreta ha aconseguit de transformar la paraula en un concepte emotivament carregat que fa pensar en la duresa del poder estatal, una capacitat de decisió ferma, evocadora de l’ordre i de solucions aparentment senzilles a problemes complexos. En tot això no hi ha res casual. Ben al contrari, forma part d’una estratègia meticulosament dissenyada per normalitzar allò que és inacceptable.

El primer pas d’aquesta estratègia sempre consisteix a magnificar davant l’opinió pública casos en principi inqüestionables, com ara el fet que hi ha delinqüents estrangers reincidents que han de ser deportats. Però el segon pas consisteix a ampliar la categoria i anar més enllà: “Els que no tenen papers, tots deportats” diuen. Si no tenen papers… pensa molta gent, aleshores. I, arribats en aquest punt, tant se val si l’estranger ha comés delictes o és un ciutadà exemplar. El tercer pas, definitiu –que és el que ja fa Donald Trump–, és redefinir constantment qui mereix viure ací i qui no. Fins que la frontera entre “nosaltres” i “ells” que ens fabriquen esdevé tan fluida que pot incloure qualsevol grup que no encaixe en la visió homogeneïtzadora del moment.

És evident que hi ha ciutadans que, sense considerar-se racistes ni extremistes, comencen a mirar-se la idea de les deportacions com una possible resposta a allò que perceben com a problemes irresolts: la manca d’habitatge assequible, la precarietat laboral, la degradació d’alguns barris, la inseguretat, la sensació generalitzada de pèrdua de control sobre l’entorn. És comprensible, ho puc entendre, que la recerca de respostes porte fins ací, però és precisament ací on rau el parany més sofisticat de l’extrema dreta.

Perquè aquests problemes que he esmentat –o molts altres, fins i tot no haver aconseguit encara la independència de Catalunya– són problemes reals i greus, però no els ha originats el fet que hi haja més població estrangera o menys. La crisi de l’habitatge respon a polítiques especulatives de dècades i a la manca crònica d’inversió pública en habitatge social que han explotat arran de l’augment de la població per l’emigració, els expats i el turisme. La precarietat laboral és fruit de les successives reformes laborals que han rebaixat –constantment i de fa dècades– els drets dels treballadors. La degradació urbana és conseqüència de la desinversió crònica en serveis públics i en polítiques de cohesió social. La inseguretat té molt a veure amb la incapacitat del model policíac actual.

La clau del problema està en el fet que reconèixer aquestes causes implica inevitablement qüestionar els models econòmics i les polítiques públiques d’aquest quart de segle XXI. I no ens enganyem: és molt més simple –i sobretot molt més útil per als qui tenen el poder real– que, en compte de criticar els nostres dirigents i el sistema en què som immersos, ens dediquem a trobar un culpable entre els més vulnerables. I és d’aquesta manera que, de sobte, problemes estructurals que requereixen solucions complexes i costoses es transformen màgicament en simples qüestions d’ordre públic que ara ens diuen que es poden resoldre amb autobusos, avions i policies. Ves per on.

Tanmateix, el pitjor risc no ve dels qui promouen obertament aquests discursos –que solen ser extremistes que acaben descarant-se en un moment. El risc més gran són tots aquells que hi “juguen”, o que els troben parcialment acceptables, o que diuen que cal reconèixer que tenen una part de raó. Perquè la història ens ha ensenyat que els règims autoritaris no arriben mai al poder un dia, de colp, sinó a còpia d’anar normalitzant gradualment idees que inicialment semblaven socialment impensables; idees que, amb el pas dels anys, les mateixes persones que temps enrere les trobaven una aberració, les accepten amb una naturalitat esborronadora.

La qüestió, finalment, és molt simple: si admetem el principi que alguns éssers humans són expulsables, admetem implícitament que la dignitat humana no és universal sinó condicional. És tan greu com això. I si és condicional, aleshores la gran pregunta és qui les decideix, les condicions? Qui defineix què significa “ser dels nostres”? I la resposta a aquesta pregunta –sobre això, enganyar-se és d’il·lusos– és sempre la mateixa: qui té el poder en cada moment.

Les deportacions, doncs, no són una qüestió migratòria. Les crides a les deportacions són l’expressió d’una manera de concebre la societat basada en l’exclusió, la por i la jerarquització dels drets humans –drets que deixen de ser universals i passen a ser per a uns sí i per a uns altres no. I una societat que normalitza l’expulsió d’alguns grups –tant hi fa de quins i d’acord amb què– esdevé inevitablement menys segura per a tothom, perquè es torna menys previsible.

En veient aquest panorama, jo sóc de l’opinió que ara que encara hi som a temps no ens podem permetre la passivitat intel·lectual ni moral. I que, per tant, cal denunciar amb claredat i sense embuts que les deportacions en massa constituirien una violació flagrant dels drets humans, a més de ser una acció política que s’ha demostrat ineficaç i costosa en el passat i un precedent autoritari inacceptable en una democràcia.

Ara, dit tot això, calen solucions urgents. Calen solucions als problemes reals que preocupen els ciutadans, aquells que no es resoldran amb deportacions, però sí amb polítiques públiques valentes i decidides: habitatge social, lluita contra la precarietat, inversió en serveis públics, promoció de la cohesió social. Calen solucions que no es limiten simplement a cercar culpables entre els més febles per a protegir els poderosos, sinó que s’encaren amb els poderosos per desemmascarar les causes estructurals dels problemes. O qui us penseu que està més content que, de sobte, la causa de tots els nostres maldecaps ja no siga el règim sinó els magribins?

 

PS1. A Luxemburg, ahir es van veure dues vistes importants sobre l’amnistia i, més en general, sobre la causa de la independència de Catalunya. Josep Nualart Casulleras les va seguir en directe i ens en fa aquest resum: “Un dubte seriós sobre l’amnistia s’apodera de la gran sala de Luxemburg”.

PS2. Els extremismes, a voltes, aconsegueixen l’efecte contrari del que pretenien, precisament per la rudesa de la seua actuació. És el cas del grup de supremacistes “llatines” que fa que molts catalans d’origen llatinoamericà isquen públicament a defensar la llengua catalana. Us ho expliquem en aquest reportatge.

PS3. Enguany la manifestació de la Diada tornarà a ser descentralitzada, amb manifestacions a Barcelona, Girona i Tortosa. Us ho expliquem tot en aquest article.

PS4. Estem agraïts de qualsevol aportació que pugueu fer a VilaWeb. Però una subscripció anual té un impacte molt més gran: ens permet d’invertir amb més força en el periodisme valent i essencial que necessitem. Gràcies.

Sovint els pactes i acords polítics prenen el nom dels seus signants, com el Briand-Kellogg o el Ribbentrop-Molotov. Alguns altres fan referència geogràfica al lloc on es van establir les bases programàtiques, com el de Tortosa o el de Sant Sebastià. Però a la política catalana hi ha un pacte que es coneix pel nom de l’hotel on es va segellar. Parlem de l’entesa signada entre Convergència i Unió i el Partit Popular, gràcies a la qual aquesta permetia l’elecció de José María Aznar com a president del govern espanyol, amb un acord d’investidura que implicava la supressió del servei militar, millores en el finançament i l’assumpció de les competències de trànsit per part dels Mossos d’Esquadra, entre més qüestions. L’acord es va segellar el 28 d’abril de 1996, amb un sopar servit al Saló Anglès de l’establiment hoteler.

Un dels forjadors del pacte, el president Jordi Pujol, escriu a les seves memòries: “Amb Aznar vam decidir que havíem de fer públic i de manera protocol·lària l’acord, i que ell vindria aquest cop a Barcelona. Ens vam trobar per sopar a l’hotel Majestic del passeig de Gràcia amb les dones respectives i molta gent d’una i altra força política. Hi van haver fotos, brindis, encaixades de mans. Per al meu gust, tot plegat molt excessiu. Se’m va escapar. L’hotel va acabar donant nom a l’acord: el pacte del Majestic.” A banda d’escenificar-hi el pacte, l’hotel havia estat el tradicional quarter general de CiU en unes quantes nits electorals, reforçat per l’estreta amistat de Pujol amb els Soldevila, la família propietària. Però els vincles de l’emblemàtic establiment del passeig de Gràcia amb la història del país no comencen ni s’acaben pas aquí.

1918: s’alça el teló

De fet, es pot dir que la història ha travessat el Majestic d’ençà que el 1918 l’empresari d’origen piamontès Ércole Cacciami, que ja regentava el Gran Hotel Inglaterra, inaugurà el primer edifici construït expressament de nova planta com a equipament hoteler de la ciutat, en una de les artèries més distingides de la ciutat en creixement, el passeig de Gràcia, entre els carrers de València i Mallorca. L’Hotel Majestic Inglaterra s’enorgullia no tan sols de les seves sis plantes, amb cent cinquanta habitacions, sinó dels seus salons, on el 21 de novembre de 1918 es va celebrar la victòria aliada a la Primera Guerra Mundial. Organitzat per la Societat d’Amics de França, presidida pel polític Pere Rahola, va convocar cinc-cents convidats en un banquet on es va servir consomé Victòria, llenguado Marne, filet de vedella Piave i capó rostit Wilson, i els himnes, els discursos, els brindis amb xampany i el ball s’allargaren fins a altes hores de la nit. Aviat, l’hotel va acollir hostes famosos, com l’actriu Sarah Bernhardt o la reina Victòria Eugènia, però també noces burgeses i un públic nombrós atret per la seva orquestra de jazz i els anomenats “Tes dansants”.

Amb l’Exposició Internacional de 1929, es pot dir que el prestigi del Majestic el situà com un dels preferits dels hostes estrangers que visitaven aquella ciutat que s’obria al món, al costat del Ritz i el Colón. Fou en aquella mateixa època que l’industrial Martí Casals Galceran, que era propietari de l’edifici contigu a l’hotel, el número 68 del passeig de Gràcia, adquirí l’hotel amb la voluntat d’ampliar-lo unint els dos edificis. Un propòsit que l’existència d’un contracte d’explotació de l’hotel a nom d’una societat anomenada Majestic Hotel Inglaterra, S.A. evità de fer efectiu fins passats més de vint anys, després d’una guerra i una sentència del Tribunal Suprem que declarà extingit el contracte. Fou llavors que la família Soldevila-Casals –la filla de Martí Casals es va casar amb l’empresari Oleguer Soldevila Godó– es posà al capdavant del negoci, i fins avui dia.

L’empremta de Lorca i dues guerres

L’any 1935, l’hotel hostatjà durant tres mesos el poeta granadí Federico García Lorca, que aprofità la representació de diverses obres i l’estrena absoluta de Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, amb la seva amiga Margarida Xirgu, per fer una llarga estada a la ciutat, on, com assegura el periodista i estudiós lorquià Víctor Fernández, va viure, va escriure i va estimar. Durant aquells dies, Lorca escrivia febrilment, com demostra el manuscrit en paper de carta de l’hotel Epitafio a Isaac Albéniz, que recità davant la tomba del músic a Montjuïc, es retrobà amb el seu gran amic Salvador Dalí, que li presentà una engelosida Gala, va viure una història d’amor d’anades i vingudes amb Rafael Rodríguez Rapún, i va rebre l’homenatge dels escriptors catalans en un banquet que es va fer, precisament, al Majestic, amb parlaments de Carles Soldevila, Joaquim Ventalló, Cipriano Rivas Cherif i ell mateix. Lorca no va tornar mai més a Barcelona: l’any següent fou assassinat en els primers compassos de la guerra del 36-39. El Majestic no fou immune al conflicte. Posat sota la intervenció de la Generalitat, va acollir de manera provisional el consolat soviètic, dirigit per Vladímir Antónov-Ovséienko, i el Comissariat de Propaganda, amb Jaume Miravitlles al capdavant, hi allotjà visitants estrangers solidaris amb la causa republicana i corresponsals que cobrien el conflicte. L’existència de telèfon i telègraf a l’establiment fou clau perquè hi visquessin i hi treballessin periodistes i reporters gràfics com Ernest Hemingway, Robert Capa, David Seymour, Diana Forbes-Roberston, Martha Gellhorn i Herbert Matthews. Cap al final de la guerra, també s’hi allotjà l’escriptor Antonio Machado, amb la seva família.

Federico García Lorca, al centre, amb els assistents al banquet organitzat el 1935 al Majestic (fotografia: Fundación Federico García Lorca) Esborrany de 'Epitafio a Isaac Albéniz', escrit per Federico García Lorca en paper del Majestic (fotografia: Fundación Federico García Lorca) Federico García Lorca intervé en el banquet celebrat en el seu honor al Majestic (fotografia: Fundación Federico García Lorca).

Recuperada la propietat pels Casals-Soldevila, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’arrenglerament del règim franquista amb l’Eix nazi-feixista van fer que, per raons de prudència, l’hotel amagués l’Anglaterra del seu nom, fins a la seva desaparició total. De fet, el conflicte europeu va fer que el Majestic visqués un episodi històric, una evasió cinematogràfica, protagonitzada per dos polítics belgues: el primer ministre, Hubert Pierlot, i el ministre d’Afers Estrangers, Paul-Henri Spaak. Exiliats arran de la invasió nazi i la capitulació del rei dels belgues, van ser retinguts a la frontera, quan miraven de fugir cap a Londres. Les autoritats franquistes els van instal·lar al Majestic, on eren vigilats per dos agents de policia mentre aclarien la situació. L’afusellament del president Lluís Companys i la visita imminent de Heinrich Himmler a Barcelona va portar els dos dirigents belgues a traçar un pla de fuga, en el qual va tenir un paper destacat l’home de negocis Maurice Hening, artífex de la fugida i conductor de la camioneta que va portar els dos homes fins a Lisboa. Pierlot va tornar a governar Bèlgica després de la guerra i Spaak va esdevenir un dels pares de la Unió Europea.

Hotel d’art i gastronomia

La nova etapa amb Soldevila i la seva esposa Maria Esperança Casals Carbó al capdavant va significar la unió definitiva de propietat i gestió, i també de les dues finques, amb una renovació total de l’establiment hoteler, que esdevingué una referència en luxe i gastronomia. Després dels jocs olímpics, i amb l’arribada de la tercera generació, es renovaren les habitacions –que es reduïren en nombre i s’ampliaren en comoditats–, es va crear l’emblemàtic bar, amb piano, lloc de trobada i conversa de la ciutat, i s’inaugurà un restaurant avui dia encara enyorat: el Drolma, del desaparegut xef Fermí Puig, amb el maître més britànic de la ciutat, Alfred Romagosa, a la sala, i que va ser el primer restaurant d’hotel que va rebre una estrella Michelin. L’any 2008, el Majestic es va convertir oficialment en hotel de 5 estrelles Gran Luxe, amb una nova renovació l’any 2013, amb parets i sales decorades amb obres d’Antoni Tàpies, Joan Miró, Eduardo Chillida, Antonio Saura, Josep Guinovart, Albert Ràfols Casamada, Jaume Plensa i Miquel Barceló.

Després de celebrar el centenari l’any 2018, el Majestic Hotel&Spa continua en mans dels Soldevila-Casals, i es manté com un referent hoteler de la ciutat, amb dues-centes cinquanta-vuit habitacions, de les quals quaranta-cinc són tipus suite de diferents categories, incloses les anomenades “penthouse”. En l’apartat gastronòmic, el xef Nandu Jubany supervisa la proposta gastronòmica juntament amb el xef executiu David Romero, amb el restaurant Solc com a espai on tastar els productes de l’horta familiar dels propietaris al Maresme, d’on també prové el vi Cau d’en Genís – Cuvée Majestic, elaborat per Alta Alella per a l’establiment. El restaurant, l’spa i la terrassa amb vistes de tres-cents seixanta graus sobre la ciutat –amb la Sagrada Família pràcticament a tocar– són espais oberts a la ciutat d’un hotel que, en més de cent anys, ha estat escenari de pactes polítics i creacions culturals.

L’esquetx catalanòfob del muntatge teatral Esas latinas, de la companyia Teatro Sin Papeles, continua portant cua. La indignació ha anat creixent en diversos àmbits, i hi ha immigrants llatinoamericans que han alçat la veu per assenyalar la distorsió de la realitat que implica l’obra. Per exemple, un compte d’X anomenat Rapsòdia ha publicat aquests dies desenes de vídeos –no necessàriament relacionats amb la polèmica– en què llatinoamericans reivindiquen la importància d’aprendre el català i responen a situacions de catalanofòbia. Darrere d’aquest compte, hi ha una immigrant veneçolana que és a Catalunya d’ençà del 2016 i que explica que va rebre el vídeo de la polèmica “com un cop de puny a l’estómac”. Com ella, més llatinoamericans denuncien, a partir de les seves vivències, l’espanyolisme disfressat d’antiracisme que transmet l’esquetx.

Una realitat capgirada

Una de les coses que més destaquen els llatinoamericans indignats amb el vídeo és com capgira la realitat, que pretén fer creure que la discriminació lingüística la sofreixen els castellanoparlants. Per exemple, hi ha un moment de l’obra en què un metge catalanoparlant no vol traduir un informe a una immigrant llatinoamericana, que no l’entén del tot. “El gag és un insult en molts sentits”, assenyala Daniel Herrera, de vint-i-cinc anys, nascut a Colòmbia. “No només s’inventa situacions, a sobre es va fer en la presentació de l’informe de discriminacions, on s’indica precisament que gairebé el 100% de discriminacions lingüístiques a Barcelona són per parlar en català. És com si en la presentació d’un informe sobre violències masclistes es fes un gag sobre denúncies falses o sobre dones que maltracten homes. El que han denunciat és, precisament, el que viu diàriament la gent que parla sempre en català. Crec que la majoria d’immigrants hi coincidim: no hem tingut mai problemes per parlar castellà a Catalunya. A banda del racisme, les discriminacions que visc s’han accentuat des que vaig prendre la decisió de parlar sempre en català. Aquests activistes que veuen tantes opressions i privilegis, però no veuen els seus propis, em fan molta ràbia. Els recomano que provin de parlar català sempre i a tot arreu, a veure si canvien de parer.”

Daniel Herrera, de vint-i-cinc anys.

Rapsòdia, que vol mantenir l’anonimat per qüestions laborals, hi coincideix: “Si vius a Catalunya, saps que la situació que plantegen és mentida. Quan tramites papers en l’administració pública espanyola passa tot el contrari: la gent et parla sempre en castellà. I vaig al metge i em trobo que parlen castellà. Jo mantinc el català i em continuen parlant en castellà, i a vegades no entenen del tot el català. Em va fer la sensació que les persones de l’obra havien migrat a algun lloc com Madrid i que s’havien informat sobre Catalunya amb el que diuen els mitjans espanyols.”

Evelin Chuquimarca, de quaranta-un anys i provinent de l’Equador, també ha viscut situacions similars. “Vaig sentir una barreja de tristesa i indignació quan vaig veure el gag. Potser algú ha viscut aquestes situacions, però jo no, i conec gent llatinoamericana que tampoc. De fet, als espais institucionals –estrangeria, policia nacional…– sempre se m’han adreçat en castellà, i a més he rebut un tracte dolent en alguns casos. Al CAP, la metgessa parla castellà amb mi, i una infermera que se m’adreçava en català un dia se’m va disculpar per parlar-m’hi. Li vaig dir que jo volia que m’hi parlés, que així el podria aprendre!”

Evelin Chuquimarca, de quaranta-un anys.

Juan Ángel Maccagno, de vint-i-vuit anys i nascut a l’Argentina, i Mateo Cantor, un colombià de vint-i-set anys que en fa sis que és a Igualada, tampoc no han viscut mai situacions com les que descriu l’esquetx, ni ells ni les seves famílies. “El gag em va produir una tristesa profunda i em va fer empipar. Contrasta totalment amb l’experiència que la meva família ha tingut. Mostra una situació que no és real, les estadístiques diuen que l’ús social del català baixa perillosament”, diu Maccagno.

Juan Ángel Maccagno, de vint-i-vuit anys.

“El gag desacredita la realitat d’altres migrants llatinoamericans com jo”, afegeix Cantor. “La meva experiència ha estat molt diferent. Si als catalanoparlants els costa trobar metges que parlin la seva llengua, com és que, miraculosament, els migrants llatinoamericans ens trobem amb metges que ens discriminen per no parlar català? També conec experiències properes de gent que és contractada sense saber parlar català, al contrari del que es diu a l’obra. De racisme, n’hi ha a tot arreu i és possible que algú s’hagi trobat en una situació discriminatòria, però trobo difícil que situacions d’aquesta mena es produeixin sovint.”

Mateo Cantor, de vint-i-set anys. Primers contactes amb la llengua

Tots els protagonistes d’aquestes històries parlen català: alguns han après la llengua de petits i uns altres, d’adults. Daniel Herrera i Juan Ángel Maccagno ho van a l’escola pública a què van arribar de petits, a Vic i Valls, respectivament. “Vaig passar per una aula d’acollida i parlava català amb tots els meus companys, fins i tot, els immigrants llatinoamericans, perquè així és com socialitzem a Vic”, recorda Herrera. “L’escola pública ens va obrir totalment les portes, i sempre que en parlem a casa ens emocionem. La professora de P4 convidava la meva mare a venir a les excursions en què visitàvem la Sagrada Família o als tallers de panellets o de coca de Sant Joan. Els meus pares han après català amb els cursos del Consorci i sempre han demanat que no els canviïn la llengua, malgrat que tothom ho fa”, explica Maccagno.

En canvi, la resta d’experiències narren un aprenentatge en l’edat adulta. “Quan treballava com a sociosanitària, vaig conèixer un home d’origen murcià que em va dir que era molt important que parlés català, perquè implicava respectar el lloc on vivia. Jo m’hi llançava i ell em corregia. No va ser fàcil. No és veritat que si parles castellà parlaràs català de seguida, no hem de menysprear la llengua catalana i obviar que implica una dificultat”, explica Rapsòdia.

“Els serveis socials t’ofereixen un servei de primera acollida amb cursos de coneixement sobre la societat catalana i sobre el món laboral, així com cursos de català gratuïts fins a cert nivell. Després vaig voler continuar, pagant-los jo, i també vaig tenir dues parelles lingüístiques que em van ajudar a perdre la por”, recorda Mateo Cantor. Evelin Chuquimarca va tenir un primer contacte amb la llengua per mitjà de la música: “Jo sabia que aquí es parlava una altra llengua, però no l’havia sentida! Vaig escoltar música en català i vaig decidir aprendre’l per entendre’n les lletres. Llavors tenia temps, perquè estudiava un màster i tenia un visat d’estudiant, però quan vaig decidir de quedar-m’hi a viure em vaig quedar sense papers. No tenia temps ni accés fàcil per a continuar estudiant català i feia feines en negre.”

Entrebancs per a aprendre català

Malauradament, migrar moltes vegades implica passar per situacions complicades, i massa sovint les institucions no posen les coses fàcils per a la integració. En el cas del català, entitats com Top Manta han denunciat nombroses vegades que hi ha dificultats per a accedir a cursos de català. Demanen que se simplifiquin els processos d’inscripció, que apliquin la matrícula viva durant tot el curs i que augmentin l’oferta de cursos i horaris. “És cert que moltes persones migrants, sobretot en situació precària, ens trobem traves per a aprendre el català. Fem jornades laborals llargues i rotatives i tenim dificultats per a accedir a cursos, que s’omplen de seguida”, afegeix Chuquimarca. “Cal facilitar que les empreses ofereixin classes de català dins l’horari laboral, que tinguin un suport econòmic dirigit a això.”

Els immigrants també es troben sovint amb uns altres obstacles, que tenen a veure amb la barrera que significa la llei d’estrangeria. “Estrangeria té una demanada insostenible i amb cites impossibles d’aconseguir. Aquesta és la raó que fa que els migrants ens trobem amb dificultats per a accedir als tràmits de residència i documentació. El català no és un requisit, el que sí que és un problema greu és la incoherència de les lleis d’estrangeria, la burocràcia i el temps que es triga a donar resposta a qualsevol tràmit. M’he hagut d’esperar cinc anys per tenir permís de residència i treball”, denuncia Cantor. “Però, evidentment, no és pas racista demanar el català. És racista la gent de dreta i extrema dreta que s’aprofita de la situació, però potser l’únic privilegi amb què arribem els migrants llatinoamericans és el lingüístic. Aprofitar-se de l’excepcionalitat que hi ha a Catalunya per la presència del castellà és opressió.”

El racisme que sofreixen, doncs, és lluny de la qüestió del català. “Diuen que exigim català als immigrants pobres i no pas als expats, però això és mentida”, diu Herrera. “Tampoc no assenyalen el racisme que implica fer l’acollida a immigrants no castellanoparlants en castellà. Per què el català sempre ha de ser simpàtic perquè no se’l continuï menystenint? Denunciar la catalanofòbia no és racisme. Sí que cal assenyalar que la situació de minorització i de diglòssia fa que aprendre català de manera orgànica sigui complicat. La meva mare no parla català perquè li fa vergonya, no té prou temps i perquè pots viure perfectament a Catalunya sense parlar-lo, tot i que espero que faci el pas. Però l’entén perquè companys de feina no li van canviar la llengua. Igual que el meu padrastre, que diu que si tothom li parlés en català ja en sabria. Hem d’aprendre a diferenciar qui no vol entendre o aprendre de qui té dificultats, pel que sigui, però també hem de traçar una línia vermella amb qui en fa befa.”

De fet, un altre entrebanc habitual que es troben molts immigrants a l’hora d’aprendre la llengua és que ningú no els la parla. “Donar per fet que a una persona, per la seva aparença o accent, se li ha de deixar de parlar català, això sí que es pot considerar racisme”, diu Maccagno.

El valor d’aprendre la llengua

Rapsòdia assenyala que alguns posicionaments sobre la llengua no neixen de l’odi o la catalanofòbia explícita, sinó d’un espanyolisme que ja ha actuat abans no arribessin al país. “Hi ha persones que arriben aquí pensant que arriben a Espanya. Sobretot, en el cas de persones sud-americanes, hi ha un pensament colonial i colonitzat. Franco va fer molta propaganda a Llatinoamèrica sobre la mare pàtria… A més, miren televisions espanyoles quan són aquí, i molts compren el seu discurs. Hem de trobar la manera d’explicar-los per què és important parlar català a Catalunya, per tal que no es posin de la banda colonialista. Crec que a vegades es fan discursos massa elevats a persones que encara no tenen coneixement sobre tot això.”

Maccagno creu que cal un canvi de mentalitat. “El català no és una llengua minoritària, és una llengua minoritzada que cal protegir. Hi ha gent que no vol entendre que és la llengua pròpia de Catalunya. No es pot pretendre venir aquí i no parlar-lo, igual que si vas a Alemanya no t’estranyarà que la gent et demani alemany.”

Evelin Chuquimarca conclou que tot aquest debat no va de refusar la diversitat, sinó de posar límits quan es falta el respecte a la llengua. “Quan vas a un lloc, has d’informar-te. Defenso el dret a emigrar, a ser acollides amb dignitat, i també el dret dels pobles a protegir la seva llengua. El català no oprimeix, a mi m’ha obert portes. Allò que realment oprimeix és la desigualtat.” “Catalunya som nosaltres, també, els qui volem viure en català, que no som rics, ni blancs, ni privilegiats”, conclou Cantor. “Obres com aquesta desacrediten els nostres esforços, camins i lluites per a tirar endavant en un país diferent.”

Els quinze magistrats de la gran sala de Tribunal de Justícia de la Unió Europea han vist com dues organitzacions espanyolistes i un advocat espanyol en representació de la Comissió Europea provaven d’espanyolitzar el debat sobre la validesa de la llei d’amnistia. O, més ben dit, sobre l’adequació de la llei al dret de la Unió Europea. Societat Civil Catalana i, especialment, l’advocat ultra José María Fuster Fabra, en nom de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes, han provat d’enfangar el debat amb qüestions polítiques alienes al debat jurídic que es plantejava, proferint mentides i falsedats sobre la negociació de la llei i sobre qui en són beneficiaris. I s’hi ha afegit l’advocat de la Comissió, Carlos Urraca Caviedes, que ha tingut una posició ambivalent i que ha acabat irritant alguns magistrats, perquè, si bé ha volgut deixar clar que la normativa no contravé els interessos financers de la UE, ha esgrimit l’argument del PP que es tracta d’una autoamnistia, d’un pacte polític en canvi de la investidura de Sánchez. No li han fet gaire cabal, però els seus arguments erràtics han servit als magistrats per a fer aflorar la contradicció principal de la llei, el problema més seriós: la possible contradicció amb la directiva europea contra el terrorisme.

Ha estat a la sessió de la tarda quan el debat s’ha endurit, quan els membres del TJUE han sortit de la letargia del debat més clar i previsible de la sessió del matí sobre la compatibilitat de la llei amb el dret de la Unió. La redacció de l’article segon, apartat C de la llei, els ha fet alçar les celles. Aquest apartat diu que “els actes que per la seva finalitat puguin ser qualificats de terrorisme”, segons la directiva europea, “i, al mateix temps, hagin causat de manera intencionada violacions dels drets humans”, com ara la que atempta contra el dret de la vida i contra la integritat física i moral de les persones, no són amnistiables. I aquest no és pas el cas dels CDR acusats de terrorisme a l’Audiència espanyola.

Però Urraca ha introduït el problema, quan ha dit que no n’hi havia prou d’excloure els casos per vulneracions més greus dels drets humans, perquè si el marc legal és la directiva europea contra el terrorisme, allà hi ha descrit tot un seguit d’accions, de conductes, que han de ser tipificades com a delictes de terrorisme i que els estats tenen l’obligació de perseguir. I entre aquestes conductes, n’hi ha que no constitueixen vulneracions greus de drets humans. Però això ha suscitat una contradicció important: la llei d’amnistia pot ser compatible amb el dret internacional respecte dels drets humans, però incompatible amb una directiva europea que exigeix la persecució d’unes altres conductes, com ara les que s’atribueixen als tretze acusats de l’operació Judes.

L’advocada de l’estat espanyol s’empassa saliva

El vice-president del tribunal, Thomas Von Danwitz, hi ha furgat, ha demanat insistentment a l’advocada de l’estat espanyol, Andrea Gavela, quin sentit tenia la referència a la directiva europea en la redacció de la llei, si allò que marca l’exclusió són les violacions greus de drets humans definides pel dret internacional. Volia saber, en definitiva, si la directiva europea contra el terrorisme era lletra morta. I Gavela ha acabat responent que sí, en certa manera, que hi ha actes descrits en la directiva que no són exclosos de l’amnistia. I Urraca ho ha rematat afirmant que en aquesta llei d’amnistia “es podria violar l’efecte útil de la directiva sobre terrorisme”.

Això ha obert un dubte primordial, una pregunta que ningú no ha sabut respondre i que segurament centrarà el debat del tribunal aquests mesos vinents: què passaria si el TJUE sentenciés que la llei d’amnistia vulnera la directiva europea contra el terrorisme? Aquesta pregunta, tan directa, l’ha formulada el president del tribunal, Koen Lenaerts, a l’advocat de la Comissió. Urraca treia de polleguera els magistrats, per la seva indefinició, pels equilibris que feia volent dir una cosa però sense comprometre’s del tot. Ha arribat a afirmar, finalment, que, si fos el cas, l’Audiència espanyola no podria amnistiar els CDR, els hauria de jutjar i els hauria d’aplicar el codi penal. Però Lenaerts li ha replicat que el problema aleshores és que el codi penal espanyol ha estat “desactivat” en aquest cas per la llei d’amnistia, que hi ha un conflicte entre dues normes estatals… I, cosa més important, que el dret europeu impedeix de castigar un particular pel fet que un organisme d’un estat membre hagi aplicat incorrectament la normativa.

Què caldria fer, si el TJUE sentenciés això? L’advocada de l’estat s’ha trobat descol·locada, quan li ho han demanat, i no ha sabut respondre, ha dit que necessitava una estona per pensar-ho, però finalment no ha acabat responent. Aquest dubte, aquest neguit, s’ha apoderat de la sala, de tots els advocats d’Alerta Solidària que han comparegut en representació dels acusats i que han estat acompanyats de dos, Txevi Buigas i Edu Garzón. Se’n tornen a Catalunya amb aquest neguit, havent constatat que el debat a la justícia europea serà encès, i no pas senzill, en relació amb el seu cas concret.

I això que Fuster Fabra ha actuat durant la sessió com el millor defensor de l’amnistia dels tretze CDR, perquè els arguments que adduïa eren fal·laços, perquè no és cert, com diu, que la llei no respecti el principi d’igualtat, si, tal com li han recordat Eva Pous i Xavier Monge, hi ha un munt de policies repressors amnistiats. I, encara més: la desena de guàrdies civils que van detenir i maltractar un dels acusats, Jordi Ros, denunciats per tortures i amb un recurs pendent a l’Audiència de Barcelona, van ser amnistiats sense cap mena de dubte. Cap pregunta pre-judicial en aquest cas, per més que entri en qüestió l’exclusió dels casos de tracte degradant.

La maniobra política a la vista

Fuster Fabra ha vingut a fer política, cridant fins i tot quan denunciava el pacte polític de l’amnistia, quan deia que l’havia negociat un dirigent socialista que és ara en presó preventiva per corrupció [Santos Cerdán]. S’ha esgargamellat clamant un càstig contra els membres dels CDR. Els seus arguments, i els de Societat Civil Catalana, i els del Tribunal de Comptes amb les seves preguntes, responen a una voluntat de boicot a l’aplicació de l’amnistia, no pas a uns dubtes jurídics raonables, tal com recordava Gonzalo Boye en la sessió del matí.

“S’ha vulnerat el principi de cooperació lleial”, deia l’advocat de Puigdemont. “Aquestes pre-judicials [les del Tribunal de Comptes] no sorgeixen de dubtes legítims, sinó que provenen d’un manual elaborat per a oposar-se a l’aplicació de la llei: la guia pràctica per al plantejament de qüestions d’inconstitucionalitat i/o prejudicials sobre la llei d’amnistia.” Tenia l’objectiu de rebentar l’aplicació de l’amnistia, d’entrebancar-la tant com fos possible. I això fan. Fuster Fabra va apadrinar la presentació pública de la guia, i el Tribunal de Comptes ha copiat fil per randa les preguntes pre-judicials que s’hi recomanava de fer per a presentar-les al TJUE.

El tribunal no sembla aliè a aquest factor. I n’era una prova estrident el comportament de l’advocat de la Comissió, que ha insistit tant com ha pogut que la llei era una autoamnistia que cercava la impunitat dels socis de Sánchez, un bescanvi de favors. Fins que un magistrat, el francès Gervasoni, li ha demanat com és que no havia dit res de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’amnistia, si ja resol això; què pensa que ha dir el TJUE sobre aquesta qüestió, si és que ha de desautoritzar el TC. I Urraca ha refermat la seva crítica, dient que els seus arguments per a afirmar que és una autoamnistia contrària a l’estat de dret són compatibles amb els del TC per afirmar el contrari. Gervasoni ha arrufat el nas.

El TJUE té a les mans una decisió crucial: tancar el debat de l’amnistia i impedir que es continuï boicotant en instàncies judicials espanyoles, o alimentar la incertesa i l’allargament de causes concretes com les dels CDR i dels trenta-cinc ex-alts càrrecs acusats al Tribunal de Comptes. Es preveu que l’advocat general publiqui les seves conclusions, que poden ser orientatives, la tardor vinent, i que la sentència es publiqui a final d’any o entrat ja l’any vinent.

El comitè executiu de Vox a l’estat espanyol ha nomenat Gabriel Le Senne nou president del partit a les Illes en substitució de Patricia de las Heras, que exercia el càrrec d’ençà del gener del 2023. Segons que ha informat la formació d’extrema dreta en un comunicat, De las Heras continuarà com a diputada al parlament.

El relleu es fa enmig de la polèmica judicial. Le Senne serà jutjat per un delicte d’odi per haver esquinçat al parlament una fotografia d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar, aferrada al portàtil d’una diputada socialista. Els fets van passar el 18 de juny de l’any passat, durant el debat sobre la derogació de la llei de memòria democràtica. Le Senne, en qualitat de president del parlament, va expulsar dues diputades socialistes que es van negar a retirar les fotografies i va acabar esquinçant-ne una.

L’Audiència de Palma ha confirmat el processament i ha desestimat el recurs de Le Senne. Les magistrades han argumentat que la inviolabilitat parlamentària no pot servir de coartada per a extralimitar-se de les funcions institucionals, i han resolt que els fets poden ser constitutius d’un delicte d’odi, cosa que haurà de dirimir-se en el judici.

Malgrat això, el seu partit li referma la confiança i n’ha destacat la trajectòria. Vox defensa que l’acció pel qual serà jutjat tenia per objectiu de defensar “la neutralitat de la mesa” i rebutja que es tracti d’un atac contra la memòria històrica. Després dels fets, els grups de l’esquerra van impulsar diverses iniciatives per forçar-ne la destitució, però no van reeixir perquè no van tenir el suport del PP, que li ha mantingut el càrrec.

He de confessar que m’ha sorprès de llegir, l’endemà de la reunió bilateral entre la Generalitat i el govern espanyol, les reaccions que ha suscitat. Tan sorprès que em sembla que no tots hagin vist la mateixa pel·lícula, segons com l’han valorada. Prenc de referència l’excel·lent article que va publicar ahir ací, a VilaWeb, Odei A. Etxearte, per la claredat d’exposició. Per això em sembla impossible que, a hores d’ara, encara es puguin dir coses, aquí, com les que s’han sentit avui.

No m’ha sorprès, en canvi, què s’ha dit arreu de l’estat espanyol. És com un disc ratllat amb la mateixa lletra, però aquesta vegada amb un to potser encara més elevat del que era habitual fins ara. Deixeu-me que destaqui el discurset de la presidenta de la Comunitat de Madrid, perquè és un compendi de tot allò que el PP ha escampat, amb personatges diversos, per tota la pell de brau.

I què ha dit la senyora Isabel Díaz Ayuso? Doncs que el model de finançament per a Catalunya proposat pel govern espanyol representa “una sentència de mort contra Espanya”, amb la qual el president, Pedro Sánchez, pretén “camuflar” la corrupció del seu entorn. En una conferència de premsa convocada d’urgència ahir amb el fi exprés de “denunciar la ruptura de la caixa comuna per l’acord del contingent separatista”, Ayuso va declarar que els independentistes havien passat de ser “socis” i “còmplices” de Sánchez a ser “els ‘fanfarrons’ del president”, un “tirà” que “menja de la seva mà” i “fa el llit” mentre “els espanyols paguen”. I, és clar, ha anunciat que portaria davant l’Audiència i el Tribunal Constitucional espanyols l’acord de finançament entre el govern de Catalunya i el d’Espanya, perquè “atropella” la constitució espanyola.

Suposo que el senyor MAR hi té alguna cosa a veure, amb les frases triades de la seva clienta. És difícil de trobar un reguitzell de mentides i d’insults als catalans tan fort, perquè sap molt bé que allò que va passar ahir és, senzillament, res de res. Però és qüestió de fer reviure l’esperit de l’a por ellos, que els va sortir tan bé, ja fa gairebé vuit anys. Vendre els catalans com a vampirs de la sang espanyola, més assedegats i insaciables que mai. Així vol que ens vegin. La veritat és que em sembla tan fort que no sé que dir; tan sols que vejam si algun dia s’ennuega amb les seves mentides, mentre les pronuncia, i això l’obliga a callar una estoneta.

No cal dir que aquest matí diaris, ràdios i televisions han estat un batibull anticatalà, anunciant coses que no van passar. I, com és habitual, el senyor García Page, el socialista que presideix Castella – la Manxa, no podia faltar a la cita. I ha assenyalat que, per sobre de qualsevol partit polític, “hi ha la meva terra, a la qual em dec, i Castella – la Manxa és Espanya. Només faltaria que anéssim cap a un model en el qual, en comptes de ser l’estat que hagi de redistribuir i repartir, siguin les autonomies les que reparteixin i l’estat el que mendiqui el finançament per a les despeses comunes”. I ha reblat: “Que no ens prenguin per ximples.”

Llegint aquestes declaracions, qualsevol pot pensar que ahir va sortir l’àngel amb la trompeta sobre el cel de les Espanyes anunciant l’apocalipsi! Què es va dir ahir? Potser val la pena de recordar-ho.

D’entrada, encara que tinguin coll avall que el nou sistema augmentarà els recursos disponibles per a Catalunya, no se n’ha fet pública cap estimació. Ni una sola xifra. També queden en l’aire aspectes clau com el funcionament inicial de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), que, ara com ara, com es va dir, no té capacitat tècnica per a gestionar tributs com l’IRPF. A més, tot això dependrà de reformes legals encara per negociar, com ara la modificació de la LOFCA, per a les quals avui no sembla que hi hagi majoria suficient al congrés espanyol.

Un dels punts més delicats és l’anomenat principi d’ordinalitat, segons el qual Catalunya no hauria d’empitjorar la seva posició relativa en la classificació de comunitats que més aporten i que més reben després del repartiment. Encara que “Catalunya considera” que s’ha de respectar aquest principi, el fet és que només apareix esmentat en el preàmbul i no en l’articulat de l’acord. És a dir, res de res, per més que avui el PSC hagi insistit a dir que es durà a terme.

Una altra de les incògnites clau del nou model és el repartiment final dels tributs. L’acord no estableix encara quin percentatge dels imposts recaptats per l’ATC es transferirà a l’administració de l’estat i quin romandrà a Catalunya. I, finalment, estableix que aquest model es podrà aplicar a més comunitats que ho vulguin, cosa que configurarà un sistema asimètric. Tot i que ERC i PSC van parlar de bon començament d’un finançament “singular” per a Catalunya, els acords apunten a la generalització del sistema. La “singularitat” s’expressaria, doncs, d’acord amb el repartiment segons les competències reals de cada comunitat, no pas en un sistema exclusiu.

Ni calendari, ni xifres, ni singularitat, ni ordinalitat… Amb tot, al marge de la crítica dura de Junts i la CUP, hi ha qui aquí hi veu “un primer pas important”. Important per a qui? Per a què? I, ja que parlo habitualment d’economia, diguem que diverses entitats econòmiques han fet una nota pública aquesta tarda. Comença dient que veuen positiu el pas. “Les institucions de la societat civil i empresarial de Catalunya (Consell General de Cambres de Catalunya, PIMEC, RACC, FemCat, Col·legi d’Economistes i Fira de Barcelona) han valorat la bona predisposició a abordar un acord aquest dilluns entre el Govern de la Generalitat i el Govern de l’Estat en el marc de la comissió bilateral, que estableix les bases per a un nou model de finançament singular per a Catalunya.”

Després demanen més detalls. “Les entitats reclamen concreció normativa, transparència i celeritat en el desplegament del nou marc fiscal, així com la despolitització del debat per centrar-se a invertir els recursos en les polítiques públiques que impulsin el progrés econòmic del país i el seu teixit productiu, amb l’objectiu que aquest millori el benestar de la ciutadania i garantir els serveis bàsics previstos per la Generalitat. Així mateix, insten a garantir un procés de reforma que sigui compartit amb altres territoris de l’Estat, però que alhora reconegui la singularitat i el pes econòmic de Catalunya.”

I, finalment, sembla que no vegin gaire clar què es vol fer, perquè “les entitats reclamen l’establiment de mecanismes de seguiment i avaluació que permetin verificar el compliment efectiu de l’acord, amb un calendari on quedin fixats els terminis per a la seva entrada en vigor i es mostren disposades a assumir un paper actiu i responsable en aquest procés”.

No acabo de veure clar què volen dir, probablement perquè la diversitat de tarannàs dels qui signen la nota ha obligat a un consens en què mana l’ambigüitat. Fixeu-vos que entre els signants no hi ha el Foment. Al matí, la patronal havia fet una nota sense ambigüitats. El Foment “valora positivament l’acord i especialment que contempli criteris de gran abast com la bilateralitat en la relació entre l’Estat i Catalunya, la participació directa de la Generalitat en tributs estatals generats al territori, el respecte al principi d’ordinalitat i la introducció d’un límit a la solidaritat interterritorial per evitar greuges estructurals”. Potser no han llegit l’acord a fons…

En definitiva, una vegada més sento que ens han aixecat la camisa. No m’hauria de sorprendre i segons quin aspecte no em sorprèn. Sobretot allò que puguin dir a fora. Això ja ho sé. Però sí que em sobta la manera com es veu a dins, com a afectats primers i directes. Em desanima profundament. Penso que no pot ser o no hauria de ser així; que potser sóc jo qui no m’he adonat de què tracta la cosa i que ara tot serà diferent; que això que es va fer ahir, aquest “primer pas”, és més important que com jo el veig. Però em fa l’efecte que no, que n’he fet una lectura correcta.

El primer ministre francès, François Bayrou, ha proposat de suprimir dos dies festius, el Dilluns de Pasqua i el 8 de Maig, dia de la Victòria a Europa a la Segona Guerra Mundial, com a part del pla d’austeritat per al pressupost del 2026. Aquesta mesura, que pretén fer treballar més per frenar l’endeutament de l’estat, tindria efectes directes a Catalunya Nord, on aquestes dues jornades són tradicionalment no laborables.

Bayrou ha argumentat que el Dilluns de Pasqua “no té cap significació més que la religiosa” i que el mes de maig s’ha convertit “en un veritable formatge gruyère” per l’excés de dies festius encadenats amb ponts i viaductes. Tot i això, ha matisat que està disposat a “acceptar o examinar altres propostes” si hi ha consens polític.

El cap de govern ha insistit que eliminar aquests dos dies festius aportaria “milers de milions” al pressupost francès perquè “la nació treballaria” i es milloraria la productivitat. Aquesta mesura s’inscriu dins un pla d’estalvi de 43.800 milions d’euros per al 2026. No obstant això, no n’ha detallat l’impacte específic per sectors o regions.

A Catalunya Nord, on les festivitats del calendari francès són d’obligat compliment, l’eliminació d’aquests dos dies se sumaria a una sèrie de mesures que han generat malestar entre treballadors públics, comunitats religioses i col·lectius memorialistes. El Dilluns de Pasqua té un arrelament profund en l’imaginari cristià del territori, i el 8 de Maig commemora la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa, amb actes institucionals arreu del departament dels Pirineus Orientals.

Alguns sindicats ja han mostrat recels davant la proposta, advertint que “fer pagar a la gent treballadora el cost del deute” és injust i que “els festius no són un luxe, sinó un dret social consolidat”. A més, associacions de veterans i d’historiadors han criticat que eliminar el 8 de Maig com a dia festiu equival a esborrar part de la memòria col·lectiva. La proposta, que encara no ha estat debatuda ni votada a l’Assemblea francesa, arriba en un moment de tensió política a París, amb les oposicions advertint d’una possible moció de censura si el govern aprova el pressupost sense negociació parlamentària.

El primer ministre francès, François Bayrou, ha presentat un pla per a contenir la despesa pública i estabilitzar el deute de l’estat francès. Amb l’objectiu de reduir el dèficit fins al 2,8% del PIB el 2029, el pla preveu de retallar 43.800 milions d’euros a partir del pressupost del 2026. Entre les mesures anunciades, destaca la instauració d’un “any blanc”, que suposarà la congelació de la majoria de les despeses públiques, i l’eliminació de dos dies festius, el Dilluns de Pasqua i el 8 de maig.

Catalunya Nord perdria dos festius amb la supressió del Dilluns de Pasqua i el 8 de Maig

“Tot el món haurà de participar en l’esforç, excepte el sector de la defensa”, ha dit Bayrou, que també ha defensat un nou impost per als ingressos més alts, i ha descartat increments generals d’impostos. Ha justificat les mesures amb un to solemne: “És un moment de veritat: cada segon el deute de l’estat augmenta de 5.000 euros”.

Un ‘any blanc’ i menys despeses socials

L’any 2026 serà, segons Bayrou, un exercici sense increments de despesa: pensions, prestacions socials i sous dels funcionaris es congelaran. El govern calcula que amb aquest pas es podrien estalviar 7.000 milions d’euros. En l’àmbit sanitari, es preveu d’elevar el sostre de les franquícies mèdiques de 50 a 100 euros, i retirar el reemborsament al 100% dels medicaments que no estiguin relacionats amb malalties cròniques. També es vol revisar el règim d’afectacions de llarga durada per a controlar els abusos. L’executiu estima que aquestes mesures poden representar un estalvi de 5.000 milions.

També s’ha anunciat la supressió parcial de l’abonament fiscal per als jubilats, que se substituirà per un forfet anual amb l’objectiu de no perjudicar les pensions baixes i mitjanes, però reduir el benefici als trams alts.

Supressió de festius i menys funcionaris

El cap del govern ha confirmat que suprimirà dos dies festius per tal de fer augmentar l’activitat laboral. Segons ha dit, el maig és ple de ponts i festius. Quant al funcionariat, Bayrou ha anunciat que només se substituiran dos de cada tres jubilacions, i ha informat de la supressió de centenars d’agències i organismes considerats “improductius”, amb una retallada estimada d’entre 1.000 i 1.500 llocs de feina. L’estat també crearà una societat immobiliària pública per a gestionar millor els actius immobiliaris i en vendrà una part per a finançar recerca i innovació.

El pla també inclou una taxa sobre els petits paquets comercials, com a mesura de suport al comerç local i contra la “competència deslleial”. Bayrou ha dit que cal canviar els hàbits de consum per a prioritzar els circuits curts i el comerç de proximitat. També s’ha anunciat una revisió de les ajudes a les empreses, en especial de les que han estat criticades pel senat per manca de transparència. Es vol reduir les subvencions i a canvi simplificar les normatives i tràmits burocràtics. A més, s’han anunciat sancions més dures contra els retards en els pagaments a proveïdors, que poden arribar a l’1% de la facturació.

Una “contribució de solidaritat” per als rics i crítiques de l’oposició

Per tal de garantir una certa equitat fiscal, el pla preveu d’instaurar una nova contribució per als ingressos més alts i els patrimonis no productius, que es concretarà amb el parlament. El govern també ha dit que intensificarà la lluita contra el frau fiscal i social, i que posaria en marxa un sistema de seguiment parlamentari.

L’oposició ha reaccionat durament: Jean-Luc Mélenchon (LFI) ha acusat Bayrou de voler “destruir l’estat i els serveis públics per afavorir el mercat”. Jordan Bardella (RN), ha qualificat de “provocació” l’eliminació del 8 de maig i del Dilluns de Pasqua, i ha advertit que cap diputat del seu grup no ho votarà. Bayrou, que no té majoria parlamentària, es juga el crèdit del seu govern en aquest pla. “És un pla perfeccionable”, ha dit, “però si el parlament el rebutja, assumiré les conseqüències.”

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha avançat que el govern treballa en un Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya 2025-2030 amb l’objectiu de “transformar” la mobilitat i preparar-se per a la Catalunya dels 10 milions d’habitants. Així ho ha dit al ple monogràfic sobre infrastructures que arranca avui al parlament. Un pla que inclou projectes que consideren estratègics com la connexió intermodal ferroviària i viària de la B-40, l’Eix Transversal – que ha de connectar Lleida i Girona-, el desdoblament de la ruta Tarragona-Lleida-Saragossa, tramvies regionals i més busos interurbans. Illa ha admès que les infrastructures són “insuficients” en alguns àmbits, però ha defensat que s’estan “transformant”.

El pla integral articularà i potenciarà els àmbits econòmics del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre, de les Terres de Ponent i de la Catalunya Central i fugirà del creixement centralitzat en àrees metropolitanes per anar cap a un model de “constel·lació”. Aquesta planificació parteix de la “premissa de mirar endavant i no endarrere” i d’assumir l’increment de població del 2050, que es preveu de 2 milions de persones. “Tenim unes infrastructures construïdes per un país de 6 milions quan a Catalunya ja som 8 milions i creixent. És obvi que en alguns àmbits tenim infraestructures insuficients”, ha dit Illa en la intervenció inicial del ple monogràfic, que s’allargarà fins dijous.

“No som aquí per posar pedaços a les mancances que pot patir Catalunya, sinó que som aquí per millorar el present i planificar el futur, la nostra obligació és avançar-nos i preparar la Catalunya de les pròximes dècades”, ha dit Illa. En la mateixa línia, la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, ha coincidit a dir que la societat catalana “demana una nova política ferroviària des de fa dècades” per assumir el creixement de població que s’allunya progressivament de l’àrea metropolitana, tal com s’ha detectat a les ciutats d’entre 25 i 60 quilòmetres de Barcelona, que han experimentat un increment de residents del 51%.

El Govern vol impulsar l’Eix Transversal ferroviari que ha d’unir Lleida i Girona, passant per Cervera, Igualada o Manresa i les línies orbitals ferroviàries que han de trencar la configuració radial de la xarxa, amb ramals entre Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès; entre Martorell i Terrassa; i entre Sabadell i Granollers i Granollers Mataró. A més, l’executiu estudiarà la viabilitat dels tramvies regionals entre Girona i Banyoles, entre Tortosa i l’Aldea i entre la Seu d’Urgell i Sant Julià de Loira (Andorra), unes infrastructures que ara mateix no serien rendibles, però que ho podrien ser en la Catalunya del 2050, quan s’espera que la població arribi als 10 milions. També és prioritari el tramvia del Camp de Tarragona, que està més avançat i que iniciarà les obres de primer tram entre Cambrils i Vila-seca a finals de 2025 amb un cost de 244,9 milions d’euros.

Illa també ha defensat la creació de la nova empresa mixta Rodalies de Catalunya serà la futura operadora del servei de rodalia i regionals i que es construirà durant el mes de juliol. La xarxa ferroviària haurà d’estar complementada amb millores en el sistema de busos interurbans, especialment en els corredors ràpids, com ara el de Salt-Girona, Terrassa-Sabadell, Blanes-Lloret o Riera de Caldes-Palau-Solità i Plegamans.

En aquest àmbit, Paneque ha assegurat que es redacta un nou model més eficient per a les noves concessions que es tancaran quan s’acabi l’actual contracte, el 2028. El govern estudia d’ampliar els contractes de les línies que han hagut d’incrementar notablement freqüències -que en alguns casos pràcticament s’han duplicat- per l’increment d’usuaris perquè les empreses puguin amortitzar les inversions. En l’àmbit viari, també han destacat el desdoblament de la C-55 al Bages, l’ampliació de la C-16 entre Berga i Bagà, la millora de l’Eix Pirinenc N-260, DEL corredor de la B-224 i un nou tram de l’Eix de Comiols; així com els la millora de la connectivitat entre l’AP-2 i l’AP-7. També s’optarà per a la Variant de les Preses i d’Olot o la de Sant Feliu de Codines.

Pel que fa a les inversions “de Catalunya enfora”, Illa ha defensat que l’Executiu ha treballat “des del minut 0” per l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. El president socialista ha deixat clar que la decisió d’ampliar la infraestructura “està presa” i ara el debat es troba en “una nova fase”, la d’un full de ruta ambiental per al projecte i de l’inici de la redacció de nou pla director que ha d’estar aprovat el 2028 perquè es pugui començar a executar el projecte el 2030.

El govern també ha situat com a prioritat l’ampliació de Port de Barcelona, que ha de rebre una inversió estimada de 1.150 milions d’euros per a projectes com ara els nous accessos viaris i ferroviaris i el sistema de subministrament d’energia OPS, i del Port de Tarragona, de 195,3 milions d’euros per crear vials d’accés a la Zona d’Activitats Logístiques o la construcció d’una terminal intermodal de 150.000 metres quadrats a la zona de Guadalajara. Tot i les crítiques de l’oposició, Illa ha defensat que els nivells d’execució d’obres de mobilitat, energia i recursos hidràulics es troben en “nivells inèdits”. “Les grans infraestructures no milloren amb la confrontació amb altres governs sinó amb l’exigència mútua”, ha assegurat.

D’altra banda, Paneque ha assenyalat que serà necessari actualitzar la Llei de Transport de Viatgers del 1987 per “canviar de manera definitiva el marc mental” cap a la Catalunya amb un “gradient de creixement poblacional cap a segones i terceres corones”.

Bombers voluntaris organitzats a través del grup Bombers Precaris en Lluita denuncien que gairebé un terç del dispositiu d’estiu està integrat per bombers “desprotegits” que operen en una situació límit. Fan referència als bombers voluntaris, uns 1.577 dels 4.507 efectius que treballen aquest estiu.

El col·lectiu es queixa que tot i fer les mateixes tasques que els funcionaris i estar integrats al mateix dispositiu, no tenen reconeguts drets laborals. En un comunicat, expliquen que se’ls destina “material i vehicles vells per decisió arbitrària”, i que disposen d’una cobertura sanitària deficient. “Ens diuen voluntaris, però en realitat som els bombers de baix cost”, lamenten.

Des de BOMBERS PRECARIS EN LLUITA volem llençar aquest comunicat.
Son molts anys de reunions, de donar explicacions, de fer viatges estèrils per parlar amb tots els partits polítics de l’arc parlamentari sense cap mena d’evolució.
Els mal anomenats bombers voluntaris diem prou pic.twitter.com/G0fcrCVpLl

— BOMBERS PRECARIS EN LLUITA (@BombersPrecaris) July 15, 2025

Bombers Precaris en Lluita, que l’integren uns 450 bombers de tota Catalunya, asseguren que no tenen cobertura de la Seguretat Social en cas d’accident. Tot i que en els darrers anys els han dit que la situació era resolta, afirmen que no disposen d’una cobertura sanitària que atengui les conseqüències d’un accident ni les derivacions posteriors. També critiquen que no tenen accés a cap sistema de prevenció de riscos laborals ni seguiment mèdic per malalties derivades de la seva activitat.

A més de la manca de protecció sanitària, denuncien que se’ls priven de recursos, capacitació i cobertures per desenvolupar la seva tasca “per decisions arbitràries”. Aquestes mancances, diuen, els condemnen a un paper secundari, “exclusivament per decisions irresponsables de qui porta el timó del cos”. El col·lectiu anuncia mobilitzacions i accions legals després de l’estiu. “No ens han deixat més opció”, conclouen.

El govern pacta amb ERC i els comuns de crear una nova escala de suport als bombers