Manuel Marchena no se’n va anar. Aviat farà mig any, al desembre, que es va acabar el seu mandat de president de la totpoderosa sala segona del Tribunal Suprem espanyol, i la pugna entre el sector afí al PSOE i l’afí al PP en l’òrgan de poder dels jutges per a designar-ne el substitut encara dura. Mentrestant, el president en funcions és, per antiguitat, Andrés Martínez Arrieta –el candidat que, de fet, proposa el bloc més conservador– i Marchena continua com a magistrat d’aquesta sala, on manté viva la seva influència. Ell, que ha estat l’arquitecte de la deriva retalladora de drets socials i d’intervencionisme polític del Suprem, malda per servar la influència i el poder més enllà del seu mandat. Per això ha publicat un llibre adreçat al gran públic, La justicia amenazada (Espasa), i ha fet una ronda d’entrevistes pels mitjans que li són més afins; vol llançar un missatge de ressonàncies aznarianes, allò de “el que hi pugui fer res, que ho faci”. El moment és ara, quan s’acosta el punt decisiu per a la resolució de l’amnistia al Tribunal Constitucional i quan té declarada la guerra contra el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, per mirar de fer caure la torre que vetlla per Sánchez en els darrers moviments de la partida.

Al llibre, Marchena no esmenta noms ni casos judicials concrets que hagin passat per les seves mans, ni tan sols el judici contra els dirigents independentistes pel Primer d’Octubre. A les entrevistes que ha fet ho justifica dient que, per responsabilitat, no ho pot fer, i que no és un llibre contra ningú. Però tant el llibre com les declaracions subsegüents contenen missatges enverinats contra els qui considera els seus enemics. I el fiscal general de l’estat és a qui toca més el rebre.

De fet, el primer capítol duu el títol d’aquella frase de Pedro Sánchez –“I de qui depèn la fiscalia?”– en una entrevista radiofònica quan mirava de justificar per què es veia amb cor de prometre en campanya electoral que portaria Puigdemont extradit a l’estat espanyol, si això depenia, en primera instància, de la fiscalia. I en el capítol, Marchena s’afanya a destacar l’encausament que ell mateix va decidir d’obrir contra García Ortiz per revelació de secrets, quan diu que la mala imatge de la fiscalia com a part no independent s’agreuja amb casos com aquest.

Marchena escriu: “Algunes imatges que acompanyen les notícies sobre l’exigència de responsabilitats penals a un fiscal general de l’estat, amb independència del desenllaç que pugui tenir el procediment obert, enforteixen la sensació de crisi institucional i enforteixen la idea que ha de canviar alguna cosa.” I més endavant encara diu: “L’experiència indica que la imparcialitat del fiscal general de l’estat té molt a veure amb el seu tarannà personal.”

La guerra particular de Marchena i de la sala penal del Suprem contra el fiscal general de l’estat no es pot entendre sense tenir en compte l’independentisme català i, més concretament, la llei d’amnistia. Perquè García Ortiz va imposar –jeràrquicament, ho pot fer– als fiscals del Suprem una posició favorable a l’amnistia dels exiliats, començant pel president Carles Puigdemont. Això va desencadenar una guerra dins la cúpula de la fiscalia, que en va sortir dividida; Marchena també la recull al llibre i la posa d’exemple de manca d’imparcialitat del fiscal general, i de debilitat de la institució. Marchena i Llarena van acabar tombant el criteri d’Álvaro Ortiz i van desobeir la llei d’amnistia denegant-la als acusats i perseguits per malversació. I el jutge encara s’hi rabeja, quan diu en el llibre que això hauria de situar el fiscal general “davant del mirall de la seva responsabilitat.”

Havent llançat aquests dards, Marchena afegí en l’entrevista que li va fer El Confidencial: “No puc fer cap valoració. Seria una insensatesa per part meva. No hi ha cap destinatari concret de les meves crítiques.” Però no és pas així, perquè els destinataris són ben evidents. També quan desqualifica tots els dirigents polítics independentistes que l’han acusat d’aplicar la lawfare contra ells. Perquè l’entrevistador, José Antonio Zarzalejos, li ho dóna mastegat quan li demana: “De què és símptoma aquesta amenaça d’atribuir la lawfare a la justícia? De populisme, d’autocràcia, de deslleialtat amb el sistema constitucional, de prepotència dels governs?” I ell respon: “Se’m fa difícil de trobar paraules més adequades que les que vostè utilitza en la seva pregunta. De tot això, n’és símptoma.”

Marchena no perdona a Sánchez el pacte amb l’independentisme per l’amnistia; que, en canvi de romandre en el poder, volgués rematar amb l’amnistia de Puigdemont un procés de tancament de la carpeta catalana que havia començat amb els indults i la reforma del codi penal. És la gran obsessió de Marchena i del Tribunal Suprem, no haver pogut atrapar Puigdemont i no haver pogut mantenir el càstig més dur possible contra tots els altres dirigents del procés. El jutge se’n lamenta, també, per raons estructurals, perquè considera que hi ha un excés d’aforaments de dirigents polítics.

En l’entrevista del diari El Mundo, li diuen: “No creu que la legió d’aforats que presenta el sistema abona la desafecció ciutadana, que ho considera un privilegi anacrònic?” I ell respon: “Coincideixo plenament amb vostè.” I, amb la impossibilitat d’extradir Puigdemont en ment (i també quan ha estat eurodiputat), afegeix: “Em sembla molt significatiu que en la Unió Europea s’hagi creat també una legió de representants polítics aforats. L’aroma de privilegi és molt intensa.”

La guerra contra el fiscal Ortiz i contra Sánchez té molt a veure amb aquesta frustració. Al president espanyol, el monstre que va ajudar a crear fa sis anys, ara el vol devorar. Perquè Pedro Sánchez va beneir-lo just abans que comencés el judici contra el procés; fou el desembre del 2018, quan va esclatar l’escàndol d’aquell WhatsApp que va circular entre els senadors del PP i que deia que, amb Marchena de president del CGPJ, podrien controlar “per darrere” la sala segona del tribunal. El fet que s’esbombés va fer que Marchena es fes enrere. Però allò va servir perquè tant el PP com el PSOE emblanquissin un jutge, el president de la sala penal del Suprem, que ja tenia un historial sinistre sobre el respecte dels drets humans, just abans de començar el judici contra el procés que ell mateix havia de presidir.

Pedro Sánchez va lloar-lo, aleshores: “Em sembla que la seva renúncia demostra que encertat que era el nom, perquè quan s’ha vist que posaven en qüestió la seva imparcialitat i la seva professionalitat ha renunciat a aspirar al càrrec.” I va lamentar que s’hagués perdut “una persona de tant de prestigi i categoria per a presidir l’òrgan dels jutges.” Ara aquest gran jutge li té la guerra declarada.

Arran d’un procés de dol per la pèrdua del pare i la decisió d’anar a teràpia naix el segon disc d’Esther, Tot comença. Amb aquest treball, la cantant de Vinaròs (Baix Maestrat) renova el seu estil i fa un pas endavant cap a una sonoritat més enèrgica, alhora que les lletres parlen obertament amb una profunditat emocional esquinçadora. Aquella xiqueta que va començar classes de música a quatre anys i que d’adolescent penjava vídeos a YouTube de cançons sobre el fet que li agradava cantar –tot i les burles de molta gent–, tenia clar que havia de continuar per aquell camí. Ara, a vint-i-sis anys, es consolida com una de les veus pop referents en el panorama actual.

—Amb Tot comença hem vist una renovació musical, però sembla que també és una renovació emocional. Com heu viscut la creació d’aquest disc?
—El disc parla realment d’una etapa vital que he passat, és totalment autobiogràfic. Com dic sempre, el meu projecte musical és el meu projecte vital, i per a mi no té gens de sentit separar-ho. Tot aquest procés que he fet de creixement personal s’ha vist reflectit tant en les lletres de les cançons, com en les melodies, en el gènere, perquè necessitava contar una cosa molt concreta. La música m’ha ajudat molt a reajustar-ho i a contar-ho.

—Les lletres parlen de vulnerabilitat, d’autoacceptació… Us heu despullat del tot, en aquest disc?
—Sí, abans deia que em despullava molt en les cançons, que era molt transparent, però quan vaig fer aquest disc em vaig adonar de quan era realment vulnerable. Em feia forta en la meua vulnerabilitat, i ho contava. En aquest disc parle dels que han sigut els pilars fonamentals de la meua vida i com s’han vist afectats per un procés de dol. És l’amor, però també és la relació amb ma mare, la relació amb mon pare, la meua relació amb mi mateixa, el fet de començar a anar a teràpia, la meua relació, fins i tot, amb el meu projecte musical i com ha sigut per a mi gestionar les expectatives en un moment en què no podia donar-ho tot de mi. I com això s’ha anat reajustant.

—Quin paper ha tingut la teràpia?
—El cent per cent. “Tot comença”, el primer senzill, parla d’eixa mà que porte a l’esquena, i és la meua psicòloga, de com ha sigut el fet de començar a estar acompanyada en aquest procés d’estar millor. Ha sigut vital i sense una teràpia al costat no hauria pogut fer aquest disc.

—Recentment, algunes artistes més també han parlat de la salut mental als discs…
—Sí, n’hem parlat, de fet. Per desgràcia, hem hagut de revisar-nos tota l’estona perquè posen el punt de mira en tu, has d’estar a l’altura i si ets aquí t’ho has de merèixer. Tot aquest tema ha fet molt. Per a les dones que contem les coses que ens passen en les nostres cançons, perquè és l’únic que sabem fer, hi ha una cosa molt clara i molt necessària que és la teràpia, per a fer-ho de la millor manera possible sense ferir-nos, fer-nos fortes des de la nostra vulnerabilitat i fer música que sone real.

La Maria: “La música em cura el cervell, m’ajuda a transitar el dolor, les ruptures”

—Es parla que aquest disc és un punt d’inflexió en la vostra trajectòria. Ho sentiu així?
—Sí, i veient la rebuda més encara. El projecte va nàixer el 2021 amb una confiança tremenda del meu equip cap a les cançons que feia, i vam construir una cosa que respectava molt el moment en què érem. Quan vaig començar, no tenia una banda al darrere que podia tocar aquestes cançons, era una cosa molt més acústica. Després, en el primer disc, vam començar a reconfigurar i a pensar què volíem fer, com volíem sonar, i a buscar aquesta sonoritat. I en aquest disc crec que ja l’he trobada. Ara que el projecte ja té un poquet de bagatge, sí que note que és un abans i un després. També m’he pogut desenvolupar més com a protagonista de tot, en el sentit que abans no tenia ni idea de com funcionava res i ara també sóc jo qui pren certes decisions, no sols en l’àmbit musical. Això també m’ha ajudat molt a construir-me no només com a música, sinó com a creadora.

—Entenc que aquests sons més enèrgics també parteixen d’aquest apoderament arran de la teràpia.
—Fent teràpia he après que puc ser rabiosa i que puc sentir ràbia, que era una emoció que tenia supercontinguda. I aquest so m’ha ajudat molt a poder fer lletres que parteixen de la ràbia. I està bé ser rabiosa, apoderar-me amb la ràbia, igual que m’apodere amb la tristesa o la vulnerabilitat. I sóc la mateixa Esther tot el temps, però sent diferents emocions. Justament, “Torno a mi” és una cançó en què parle molt d’això, sobretot en els directes. Brindem per nosaltres mateixes, hem estat tota la vida al servei de la resta, brindem pel nostre apoderament, per la nostra essència de qui som i per haver-nos atrevit a apoderar-nos. Que no és fàcil. Parlem molt de l’apoderament, però que difícil que és eixe procés que et porta a tu mateixa, a reconstituir-te, revisar-te… Molta gent no s’hi atreveix i és normal, perquè és dur.

—Parleu de l’ansietat, i precisament sou una cantant que connecteu molt amb el públic més jove. Penseu que és el reflex d’una generació?
—Supose que sí. Quan era xicoteta, anar a teràpia era com una cosa de gent molt desequilibrada, només hi anaves si estaves boig… Recorde aquests missatges a l’escola. I quan entre a la universitat, qui no va a teràpia és qui no es vol cuidar. Recorde que al principi escrivia cançons que anaven sobre salut mental i mai havia anat al psicòleg perquè pensava que no era una cosa per a mi. Llavors, ha sigut molt bonic poder parlar de la meua salut mental en les meues cançons, perquè he vist com ha sigut tot el procés de no anar a teràpia, de començar-hi a anar, i de ja haver fet un any i mig de molt de treball. És necessari donar-hi visibilitat. Però també és necessari donar-n’hi des de la crítica. He pogut anar a teràpia perquè m’ho he pogut permetre i perquè he tingut una família que ha pogut donar-me suport. Quan parlem d’això, també és important parlar que, per desgràcia, és un privilegi i no ho hauria de ser. No només hem de contar-ho, sinó analitzar-ho i fer eixa crítica constantment. No puc dir-li a una xiqueta de dotze anys que passa una mala època “vés al psicòleg”, no és així tampoc. Quan tenim un micro en la mà, hem de fer aquesta tasca de revisar. No només cantar-ho, sinó explicar-ho bé.

—Us consolideu com una de les veus referents del pop al País Valencià. Com ho viviu?
—Això de sentir-me referent em fa una mica d’angoixa, perquè no sé de què puc ser referent. Sóc una tia de Vinaròs que fa cançons. Però vivim en una terra on han fet falta molts referents femenins i cada vegada n’hi ha més. Venim dones amb propostes interessants, jo entre moltes més. Mire les meues companyes i per a mi són referents. Te’n pose un exemple. L’altre dia tocava a Mallorca i tot eren bandes d’homes. Recorde xiquetes que al·lucinaven de veure una xica damunt l’escenari cantant i donant-ho tot, igual que ho feien els xics als quals esperaven. De colp connectaven moltíssim. És que fa falta. Llavors, no sé de què seré referent, però intentaré fer-ho tan bé com puga perquè, si algú em té com a referent, puga mostrar-li la meua veritat i, sobretot, convidar a eixa persona que siga ella mateixa, i siga com siga la seua realitat, intentar que les meues cançons l’acompanyen des del bé, des de la puresa.

—És cert que en el panorama musical valencià actual les dones guanyeu pes i protagonisme. Com ho valoreu?
—Molt positivament, i com més n’hi haja, millor. Sobretot és important que ens unim totes. Com més força farem serà no només existint com a projectes individuals que fan música liderats per dones, sinó creant eixa xarxa, eixa comunitat entre totes i organitzant-nos d’alguna manera. En la indústria ara es posa tota l’estona el punt de mira en nosaltres, a veure quina té més números, a veure quina capta més públic, tota aquesta competitivitat… A mi un dia em van preguntar: “Què passaria si en una taula on es discuteix quina dona es posa a un cartell, no hi ha el teu nom?” I jo: “Què passaria?” Potser no encaixa el gènere, potser el programador prefereix portar una altra mena de proposta… No passa res. Passa molt, això, que la indústria et porta a competir per eixe lloc. Com que sempre anem perquè hi ha buits, perquè els caps de cartell i les posicions en els cartells més importants se les emporten els homes, que són els que fa més temps que hi són, ens forcen a competir. Això no pot passar. No sóc més artista ni menys artista, ni valc més ni valc menys que una altra companya perquè ella tinga més llocs en un festival que jo, o perquè jo tinga més llocs que ella. Les coses bones que ens passen a totes han d’anar conjugant-se per construir un teixit i que les bones oportunitats que m’han passat a mi, un dia també siguen per a tu, i a la inversa. I llavors construir-nos com a escena, des de l’estima i des del suport mutu. Les artistes som més que una empresa que siga darrere nostre. També hem de fer força. Nosaltres hem sigut un col·lectiu molt vulnerable i continuem sent-ho, ens hem de fer fortes entre nosaltres. Ací hi ha una importància i un pes molt gran.

—Us dediqueu exclusivament al projecte musical?
—Això ha sigut una muntanya russa. Sóc educadora social i ara mateix estic a l’atur, perquè per a fer el disc vaig necessitar parar. Ara que ja l’hem publicat, vull deixar l’atur i tornar a treballar d’una cosa que puga compaginar amb el projecte. Per a mi és impossible encara dedicar-me completament al projecte, perquè els diners que guanyem són dels concerts, i venim d’una època en què no hem fet concerts perquè no fèiem gira. I també perquè, per desgràcia, vivim en un país encara precari, i cada vegada més, en l’àmbit cultural. Els diners que s’inverteixen en cultura són entre pocs i gens. Tu veus com estan totes les associacions, entitats i empreses que donen suport a la nostra llengua i a la nostra cultura, cauen una per una. M’és impossible. Em dedique a la música només, sí, perquè he generat atur i aquests mesos he pogut anar un poc més tranquil·la. Però, vaja, amb l’aigua al coll perquè has de pagar un lloguer, has de pagar les despeses que et puga implicar el projecte, anar a teràpia, menjar, i amb l’atur de set-cents seixanta euros, dis-me tu què fas. Bé, sobrevivint. En el meu cas, almenys, sí que he de treballar d’una altra cosa. Tant de bo algun dia no.

—En la cançó “Des d’aquí dalt”, amb Miki Núñez, parleu de l’experiència de pujar als escenaris. Us imaginàveu que arribaríeu on sou ara?
—Sempre havia tingut clar que em volia dedicar a la música, era un objectiu que tenia a llarg termini, però no sabia de quina manera es donaria. I he tingut la sort i el privilegi de poder fer-ho. Però potser no m’esperava tocar en aquells festivals on anava com a públic, com per exemple el Festivern. Recorde el primer any que vam tocar-hi, que deia “mare meua, però si he vingut al Festivern un munt d’anys, que fort que jo siga aquí”. Crec que és un objectiu que no tenia, o que no sabia que podia tindre. És molt bonic. Eixa cançó també explora la part negativa i la frustració que genera el fet de construir un projecte, els temors, però fem el que ens agrada. I si algun dia la música no em genera eixa felicitat, ho deixaré de fer.

Noemí Pereda fa anys que es dedica a estudiar l’abús sexual infantil i l’explotació sexual de menors. És doctora en psicologia clínica i de la salut per la Universitat de Barcelona, catedràtica de victimologia i directora de l’equip de recerca GReVIA. Va ser al capdavant de la comissió d’experts que va analitzar els casos d’explotació sexual de menors tutelades a Palma i té molt clar que casos com el de la nena tutelada per la DGAIA que s’ha sabut fa poc no són realitats aïllades. Les xarxes d’explotació sexual de menors s’aprofiten especialment d’aquells que no tenen família per atacar-ne les vulnerabilitats mitjançant la manipulació psicològica. Parlem amb ella, que explica aquest mecanisme i fa propostes concretes per a millorar un sistema de protecció que, assegura, no canviarà d’un dia per l’altre.

—Quina realitat reflecteix el cas de la menor tutelada per la DGAIA?
—No és una realitat esporàdica, sinó contínua, en els centres residencials del sistema de protecció. És un dels casos que han aparegut els darrers anys, ja en van conèixer un el 2016 que també afectava la DGAIA, el cas Trinity. I tot es va fer molt present el 2020 amb el cas de Mallorca, amb setze menors tutelades que havien estat víctimes d’explotació. Vaig ser la coordinadora de la comissió d’experts i vam veure que això passava a totes les comunitats autònomes, que era un problema vinculat a l’alta vulnerabilitat emocional d’aquests nois, i que també ha passat en altres països europeus.

—Per exemple?
—Vam veure que, deu anys abans, havia passat una cosa molt similar al Regne Unit amb xarxes d’explotació sexual domèstica; és a dir, amb infants que són aquí, que no estan segrestats ni vénen com a víctimes de tràfic. Estàvem preparats per al tràfic i l’explotació d’infants que venien d’uns altres països, no per veure que el problema el teníem aquí. Són infants generalment vinculats al sistema de protecció, tot i que també hi ha casos en famílies.

“Estàvem preparats per al tràfic i l'explotació d’infants que venien d'uns altres països, no per veure que el problema el teníem aquí.”

—Com dieu, passa a tot arreu, però el funcionament de certs sistemes concrets, com la DGAIA a Catalunya, pot incrementar-ne el risc?
—Passa a tot arreu, però no en la mateixa magnitud. Hi ha una sèrie de factors de protecció, i el principal són les famílies. Un sistema com el de Catalunya, en què tot el pes recau en els centres residencials quan hi ha una retirada d’un nen de la seva família biològica, és un factor de risc enorme. La principal força i resiliència d’un nen ve de la família. Sempre que es pugui, cal treballar amb la família d’origen, intentar que no s’hagi de separar d’aquest entorn. I, en situacions greus, buscar una família d’acollida, no derivar-lo directament a un centre residencial. Les institucions no són el lloc on creixen de manera adequada.

—Quins elements ho impedeixen?
—Els educadors ho donen tot, però no hi ha prou recursos i les ràtios són molt altes. No pots donar atenció individualitzada, respondre a necessitats emocionals… Els explotadors detecten aquesta situació de vulnerabilitat i els ofereixen una relació especial. Per això aquesta nena no se’n va anar durant tants anys del costat de l’explotador: el vincle no era un segrest físic, sinó emocional. La va manipular i es va fer passar per algú que es preocupava per ella i que li donava el que necessitava, no tant econòmicament com emocionalment. A vegades hi ha recompenses, però la manera de captar-los és a partir de l’atenció, de fer-se indispensables com a adults estables. Els educadors haurien d’assumir el rol de figura adulta cuidadora, però amb les ràtios que tenen no poden. I hi ha molta rotació professional perquè estan molt maltractats.

—Com identifiquen, els explotadors, els menors tutelats?
—Sobretot a les xarxes, especialment, Instagram i TikTok. Detecten menors que hi passen molt de temps, que pengen fotografies i vídeos que potser no són els més adequats… I intenten pescar-los. Els diuen que, si volen més atenció i més likes, han d’enviar fotografies i vídeos més sexuals. Comencen així, però acaben amb trobades físiques. I al voltant de les escoles i centres comercials hi ha adults que observen si un noi és al carrer en horari escolar més d’un dia, per detectar els desemparats. En el cas de Mallorca, hi havia molt d’escapoliment i fugida del centre el cap de setmana. Hi ha factors de risc que, com a societat, no veiem perquè no hi tenim interès, però els explotadors saben perfectament on trobar-los.

“Al voltant de les escoles i centres comercials, hi ha adults que observen si un noi és al carrer en horari escolar més d'un dia, per detectar els desemparats”

—Per què els centres no es poden controlar els escapoliments, l’ús del mòbil…?
—Els educadors fan el que poden, realment, però estan molt maltractats pel sistema. Aquests nois vénen amb un dany enorme de la família d’origen, tenen l’autoestima molt baixa, no confien en els altres, tenen una conducta rebel i en alguns casos violenta… Els professionals sostenen això sense els recursos per a fer-hi front. I no hi ha formació en aquesta qüestió. No pot ser que un educador es formi per interès propi en un curs de cap de setmana, l’ha de formar l’administració. Hi ha recursos que s’ignoren. N’hi ha un –que s’usa al País Basc– que es diu eina de detecció del risc d’explotació sexual, que és gratuït i el vam fer a partir dels casos de Mallorca. Només cal que ens cridin perquè fem una formació als educadors sobre com utilitzar-lo. O la guia del 2023 per als centres. En teoria, hauria d’haver arribat, i sabem que no. No es tracta de donar més recursos a la DGAIA, sinó de distribuir-los bé. Si no preparem els educadors, no ho podran detectar.

—Prioritzar tant els centres és, per tant, un error de la DGAIA.
—La DGAIA confia moltíssim en els centres residencials, però ha quedat demostrat que no són el lloc idoni. Som un país amb tradició d’acollir, per què no hi ha famílies d’acollida? Hem fet campanyes que hagin arribat a la població sobre per què són tan importants? Aquí tenim la figura de la família extensa: els avis, els oncles… Treballem-hi quan no pugui ser la família biològica la que cuidi el nen. Ni els educadors són una família ni els centres són llars. No hi ha llars de trenta nens! Necessitem centres petits. No és que la DGAIA ho faci malament, és que segueix uns patrons desfasats, igual que altres comunitats. Ja no és només que els nens surtin del centre, és que els explotadors hi entren per internet.

“Ja no és només que els nens surtin del centre, és que els explotadors hi entren per internet”

—Hi ha organitzacions que han denunciat retirades de custòdia que no s’haurien d’haver fet. Què en penseu?
—Hi ha casos en què es podria treballar amb les famílies d’origen per a evitar la retirada. No parlo de maltractaments, sinó de pares a qui els manquen recursos educatius i econòmics. Són famílies d’alt risc, no maltractadores, però moltes vegades es retira sense intervenir-hi. Caldria invertir els recursos que anirien a la retirada de custòdia a treballar amb les famílies. I les retirades es fan molt tard. És difícil trobar una família d’acollida per a una nena de tretze anys. Amb dos anys, quan vas detectar risc, podries haver fet alguna cosa, però amb tretze està rebel i a sobre la poses en un centre…

—Quan parlem d’explotació sexual a menors tutelats, de quines xifres parlem?
—Cantàbria va demanar un estudi, un dels pocs que s’han fet. Prop d’un 20% dels nois entre els 14 i els 17 ens deien que, en el darrer any, havien estat involucrats en xarxes d’explotació. Els preguntaven si havien intercanviat sexe per objectes, atenció, recompenses… Moltes respostes feien referència a internet: enviar vídeos pornogràfics, fotografies sense roba… Però també hi havia molts casos de sexe amb penetració.

—És una xifra que es pot traslladar a uns altres llocs?
—Per què no sabem quants casos tenim a Catalunya? Caldria demanar-ne estudis, és indispensable. A Catalunya les xifres serien pitjors, perquè tenim macrocentres de trenta places i, per tant, segur que el percentatge és molt més elevat, encara que siguin casos en què hagi passat una sola vegada, que ja és molt greu. Cantàbria és una comunitat petita, amb centres de vuit places, i no hi ha tant d’oci com a Catalunya o les Illes. Per exemple, a Mallorca fugien més dels centres perquè hi ha Magaluf, turisme…

“Per què no sabem quants casos d'explotació sexual a menors tutelats tenim a Catalunya?”

—Hi ha més factors que els facin especialment vulnerables?
—Molts d’ells han patit abús sexual en la família d’origen i aquest és un altre dels factors de risc principals. A vegades expressen “ara sóc jo qui obté un benefici del que em van fer”. Hi ha una desensibilització respecte del cos, la intimitat, el sexe… Una capacitat molt elevada de desconnectar del cos, ho han fet durant la infància. Consideren que el seu valor passa pel sexe. Però tampoc no es treballa aquest origen, i hem alertat que, quan arriba un noi o noia que ha patit abús sexual, cal intervenir-hi.

—Hi ha gaires diferències entre nois i noies?
—Afecta nois i noies, però el gènere afegeix variables de risc en el cas de les noies. És cert que hi ha molts casos de nois que no som capaços de detectar, principalment, nois que tenen deutes amb les màfies que els han dut fins aquí. Redueixen aquest deute a canvi de sexe. No es reconeixen com a víctimes, parlen d’intercanvi. En l’abús sexual i l’explotació a menors, l’asimetria de poder es troba en l’edat. Hi ha nois que primer són explotats i després capten nenes, per evitar tornar a ser víctimes. Els diuen lover boys i tenen aquest doble rol: captenen nenes vulnerables necessitades d’afecte, els diuen que les estimen molt perquè se’n vagin a viure amb ells i, fora del centre, els diuen que, per sobreviure, tinguin relacions amb els seus amics a canvi de diners, que les estimaran igual. Aquest “jo t’estimaré igual”, les noies ens ho transmetien com una cosa positiva, no com a manipulació i explotació.

—Quines altres lliçons vau extreure del cas de Palma?
—Que els escapoliments són clau, i moltes vegades les forces de seguretat no en són conscients. A Mallorca trigaven més a anar a buscar aquestes nenes i, en alguns casos, pensaven que ja sabien espavilar-se al carrer, perquè aparentment són madures. Pel que ens va dir la policia, quan ho intentaven, els escopien i estaven molt rebels. Potser la policia no hi tornava fins l’endemà, però eren altament vulnerables perquè se les enduguessin. També van influir les ràtios, a Mallorca hi havia macrocentres. Entre més, es va canviar el protocol d’actuació i es va pensar en la formació continuada.

“Els escapoliments són clau i moltes vegades les forces de seguretat no en són conscients”

—Tot això s’ha mantingut?
—Sí, ha canviat el govern i s’ha mantingut el pla. No és un problema polític, sinó social, no depèn de qui governa. Caldria afegir una altra mesura: quan hi ha una nena víctima d’explotació, si la tornes a posar al centre, capta unes altres nenes, amb bona intenció. Els explica que té casa, alcohol, drogues, festa… Aquestes nenes han d’anar a un centre tancat i especialitzat per a desconnectar dels explotadors, entendre que no les cuiden ni estimen. Als centres ordinaris això no es pot treballar, perquè fugen de nou al context explotador, que elles creuen que és de seguretat. En aquest darrer cas a Catalunya, la nena va passar en aquest context fins que algú ho va denunciar. Si no, amb vint anys potser hi continuaria.

—En el cas de Palma, les víctimes s’anomenaven germanes entre elles.
—Sí. Hi havia la figura del pare, el qui les havia captades, i dels oncles, com si fos una família. Sents que és la teva família, que en depens i que, a més, no t’abandonaran als 18 anys –cosa que el sistema sí que farà… A vegades, tenim la visió d’aquestes nenes com a impulsives, però realment havien fet una anàlisi realista sobre la seva vida i sobre què els passaria a partir dels divuit. És tan multicausal, i s’ha d’intervenir des de tantes bandes, que no és possible que la DGAIA canviï en tres mesos, com s’ha anunciat. Si es pensa això, no s’entén el cas ni què significa. No es tracta de treure un titular, sinó de mirar de fer una reforma real, un treball lent. A més, han sortit més notícies respecte de la DGAIA que no tenen a veure només amb l’explotació. Cal un exercici valent de canviar realment el sistema.

Dissabte passat, 17 de maig, el New York Times va publicar un editorial titulat “Per què volem que el canceller conservador d’Alemanya se’n surti”, una peça molt sorprenent i que representa un tomb ideològic del diari. El consell de redacció està preocupat perquè l’oposició d’aquell país ara mateix és liderada per Alternativa per Alemanya, un partit tan d’extrema dreta (i amb simpaties nazis) que fins i tot Marine Le Pen i Giorgia Meloni se’n van distanciar. I tot i això l’AfD lidera les enquestes entre els menors de 45 anys i a bona part del país.

El New York Times identifica dues causes d’aquesta evolució de l’electorat –l’economia i la immigració– i espera que el nou canceller Friedrich Merz pugui imposar un canvi de rumb. L’editorial se centra primer en el gran creixement de la població nascuda a l’estranger, que ara mateix és un 20,9%, més que el Regne Unit, França o els Estats Units, que volten el 15% (Catalunya acaba de superar el 25%). Tot i això, la clau és que aquesta transformació social s’ha fet al marge de la voluntat ciutadana: “La majoria dels alemanys no ha estat mai a favor d’una immigració tan ràpida, però tant els demòcrata-cristians com els socialdemòcrates van continuar endavant sense fer-los cas. L’AfD va omplir el buit polític i ha estat recompensada.”

El diari va més enllà i menciona els problemes que ha causat aquest fenomen: “Ha afectat durament els serveis socials i el mercat immobiliari, sobretot a les comunitats de classe treballadora on tendeixen a establir-se els nouvinguts. El més destacable és que les llacunes del sistema han fomentat una sensació d’anarquia.” A continuació menciona els atacs perpetrats per immigrants a qui es va negar el dret d’asil però que van poder romandre al país. Per tant, conclou el mitjà, “el favor més gran que Merz i els seus socis de govern podrien fer a l’AfD és no endurir la política d’immigració i continuar menyspreant l’opinió pública”. I citen l’escriptor i periodista David Frum: “Si els liberals insisteixen que només els feixistes faran respectar les fronteres, els votants contractaran feixistes per fer la feina que els liberals es neguen a fer.” 

El tomb del New York Times no ha estat l’únic que hem vist en una de les institucions d’esquerres que més havien promogut la lliure circulació de persones i capitals. La setmana passada el Partit Laborista britànic, amenaçat per l’ascens extraordinari de Reform UK, liderat per Nigel Farage, va anunciar plans per a frenar en sec l’arribada de nouvinguts. El primer ministre Keir Starmer va presentar un llibre blanc que desmunta molts dels dogmes econòmics que han dominat des dels anys noranta, com ara que la immigració només té efectes positius, però sobretot reivindica que cal respectar la voluntat popular. És a dir, si una gran majoria dels ciutadans vol tancar les fronteres llavors cal fer-ho, perquè l’alternativa és antidemocràtica, i comporta el descrèdit de la classe política.

El discurs de Starmer és extraordinari: “El dany que ha causat [la darrera onada migratòria] al nostre país és incalculable. Els serveis públics i l’accés a l’habitatge han estat sotmesos a massa pressió. La nostra economia s’ha vist distorsionada per incentius perversos per a importar treballadors en lloc d’invertir en les nostres habilitats. En sectors com l’enginyeria els contractes d’aprenent gairebé s’han reduït a la meitat, mentre que els visats s’han duplicat. Però, possiblement, encara és pitjor la ferida que aquest fracàs ha obert en la confiança en la política.” Starmer va anar més enllà i va invocar la qüestió identitària amb una frase que ha trasbalsat part de l’opinió pública: si no s’apliquen aquestes mesures, hi ha el perill que el Regne Unit es converteixi en “una illa de forasters”.

Des de llavors el primer ministre ha fet unes quantes piulades molt contundents. “Ja he retornat més de 24.000 persones sense el dret d’estar aquí. I no m’aturaré.” “Establir-se al Regne Unit és un privilegi que cal guanyar-se, no un dret.” I una que ens commou especialment als catalans: “Si vols viure al Regne Unit, has de parlar anglès. Això és de sentit comú.”

Sovint, quan les esquerres es veuen obligades a fer aquest tomb (ho podríem anomenar la via danesa), alguns les acusen de comprar el marc de l’extrema dreta. Aquest argument es podria discutir en el cas dels refugiats, però la gran majoria de nouvinguts al Regne Unit i a Catalunya són immigrants econòmics. Malgrat que alguns ho proclamin i s’hagi venut durant moltes dècades, el dret humà d’anar-te’n a viure al país que vols no existeix (sí que ho és demanar asil en cas de persecució o perill de mort, és clar).

El New York Times i els laboristes britànics han vist les orelles al llop, i alhora han entès que l’argument que diu “que ve l’extrema dreta!” ja no convenç els electors. Més enllà d’algunes bombolles urbanes, s’està covant una por i una fúria que fa que com més va més ciutadans estiguin disposats a pagar qualsevol preu per a tancar les fronteres. A Catalunya, en canvi, el consens polític i mediàtic roman inalterat, i això provoca situacions tan estranyes com la negativa a mencionar la immigració quan es parla d’habitatge. Mentrestant a Madrid el govern ha trobat en la importació contínua de nouvinguts el mecanisme per a tapar un model productiu decrèpit i insostenible, i per això ha aprovat un nou reglament d’estrangeria que farà molt més fàcil la regularització (inclosa la d’aquells que tenen antecedents penals) i portar els familiars. L’explosió a les properes eleccions és inevitable, i llavors correm-hi tots a muntar cordons sanitaris; però el més gros és que allò que ens ve a sobre no és inimaginable, sinó que ens ho podem imaginar perfectament.

Avui fa cent anys del naixement de Josep Maria Llompart de la Penya (1925-1993), sens dubte un dels homes de cultura més importants de la Mallorca del segle passat. La seva tasca fa molt de mal resumir: fou poeta, assagista, editor, estudiós de la literatura, activista cultural i polític, fundador de l’Obra Cultural Balear, membre del Pen Català, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de la Federació Llull, prologuista… Tot això l’ha convertit en una de les figures mítiques de la defensa de la cultura i la llengua als Països Catalans. La doctora Pilar Arnau (Vinaròs, Baix Maestrat, 1964) ja en va escriure una petita biografia, però ara en prepara una de molt més extensa amb motiu d’aquest centenari, que publicarà el Gall Editor.

Llompart és un dels literats a qui la Institució de les Lletres Catalanes dedica enguany una commemoració, l’Any Llompart, amb Jaume Pons Alorda de comissari. És una bona avinentesa, doncs, per a repassar-ne aspectes clau amb Pilar Arnau, que a més n’ha estudiat els pròlegs i les col·laboracions en la revista Papeles de Son Armadans, creada per Camilo José Cela a Mallorca. Fem l’entrevista a la plaça de l’Igrexa Velha de Marín (Pontevedra), on va explicar les relacions entre Galícia a Mallorca a partir de la seva tasca com a traductor, perquè Llompart va traduir al català nombrosos autors gallecs, portuguesos i brasilers. Fa un dia esplèndid, calor a les totes, i, mentre parlem, al darrere fan una taula rodona sobre el bon estat de la literatura de ciència-ficció i fantasia en gallec. Llompart sembla un heroi d’aquests de ciència-ficció amb superpoders, però Pilar Arnau ens assegura que era de carn i ossos. Això sí, amb la feinada que va fer, devia dormir poc.

—Com vau arribar a la figura de Josep Maria Llompart?
—Jo era lectora de català a la Universitat de Bochum  (Alemanya) i m’encarregava de la biblioteca catalana de la universitat. Mirava els inventaris, quan em vaig adonar que hi havia la col·lecció completa de la revista Papeles de Son Armadans. Això era els anys noranta i vaig voler fullejar-la perquè jo treballava sobre literatura mallorquina i vaig pensar que hi havia d’haver alguna interacció amb la revista. Efectivament, a Papeles de Son Armadans, del 1956 al 1961 hi va haver molta temàtica catalana, mallorquina i valenciana. Hi havia traduccions de poesia, ressenyes i articles. La persona que signava la major part d’aquests textos –evidentment en castellà, perquè Papeles de Son Armadans es feia en castellà amb una vocació internacional– era Josep Maria Llompart.

—La revista la va fundar Camilo José Cela a Mallorca, però heu defensat que no va ser mai una revista mallorquina…
—No, no va ser mai una revista mallorquina, tot i que hi havia alguns texts de temàtica mallorquina en particular i catalana i valenciana també, que eren els de Llompart, sobretot. Jo ja sabia qui era Llompart, però vaig començar a llegir sobre ell i a llegir els seus treballs. De fet, vaig pensar que seria interessant de fer algun estudi sobre la presència de la cultura catalana a Papeles de Son Armadans i vaig veure que una gran part dels treballs eren seus. Vaig fer-ne un buidatge i uns anys més tard vaig publicar tots els treballs de Llompart a Papeles, que eren traduccions del francès, del català i de més llengües al castellà. Hi havia moltes ressenyes i sobretot articles, alguns dels quals són realment estudis. Llompart tenia aquest costum d’escriure llarg i no li donaven un límit de caràcters. Per tant, publicava articles bastant extensos.

—La figura de Llompart és com un calidoscopi: poeta, traductor, assagista, activista, historiador de la literatura, editor, prologuista, funcionari… Però com creieu que li hauria agradat de definir-se?
—És cert, és tan polifacètic que sembla que per a ell els dies no tenien vint-i-quatre hores, que eren més llargs. Vocacionalment, era escriptor i poeta. També li agradava molt la traducció, però això va venir a partir dels anys setanta, quan ja era més gran. En una societat normal ell hauria estat poeta i escriptor i prou, però li va tocar viure una època molt i molt complicada històricament i políticament i per això va fer més feines, va treballar a Papeles de Son Armadans, va ser editor, va ser un gran activista cultural i polític. Com a assagista va fer la primera sistematització de la literatura de les Illes Balears. A partir del 1956, gràcies a Miquel Fortesa, va poder entrar de funcionari a Obres Públiques i anar pujant en l’escalafó funcionarial, però els horabaixes sempre feia feina, primer a la revista de Cela, fins el 1961, i a partir de llavors a l’editorial Moll com a director literari.

—Per tant, durant una trentena d’anys bona part dels llibres que s’editen a Mallorca passen per les seves mans i també fa moltíssims pròlegs, fins que penja el famós cartell que diu que ja no en farà més…
—Crec que els pròlegs li prenien molt de temps. En fa molts que són per pur compromís, però n’hi ha molts que els fa per donar suport a noves veus literàries. Pensa que aproximadament la meitat dels seus pròlegs, i en té més d’un centenar, els va publicar a llibres de l’Editorial Moll, però l’altra meitat són per a llibres de fora de l’editorial. Ho feia perquè tenia una gran capacitat de treball, però amb aquesta voluntat de servei al país. Però va arribar un moment que va pensar que hi havia més gent que en podien escriure. Ell feia molta feina pensant que si ell no la feia no la faria ningú, però va arribar un moment que sí que hi havia gent que podia fer pròlegs, i va ser quan va penjar aquell famós cartell que deia: “No faig més pròlegs, ni presentacions ni altres herbes.” Això no li va funcionar i en va penjar un altre fet a mà que deia: “Ni en casos especials.” Llompart tenia una dificultat molt gran per a dir que no i encara en va fer més i en va fer bastants. En Balutxo em va dir que n’hi va fer un. I sé que en va fer a en Pau Faner, perquè hi ha una carta que publico a la biografia on li diu: “M’agrada molt aquest manuscrit i el pròleg te’l faré igual, però no diguis que te l’he fet ara, has de dir sempre que ja el tenies aparaulat des de fa molt de temps.”

—La família de Llompart era castellanoparlant. També s’educa en castellà. A la revista de Cela hi treballa en castellà… Hauria estat fàcil que sortís un escriptor en castellà, però la seva vida literària és en català.
—Tots sabem que Llompart provenia d’una família castellanoparlant, que li parlava en castellà. Féu tota l’educació en castellà, però va tenir la sort de conèixer Miquel Llodrà, un company de l’Institut Ramon Llull. Això va ser el 1937 i Llodrà va veure en Llompart grans possibilitats. Llompart llegia molt i Llodrà li va oferir llibres de la biblioteca familiar. Ell era de Pollença, fill d’un treballador dels Serveis Ferroviaris de Mallorca, i aquest senyor tenia inquietuds culturals i estava subscrit a la biblioteca les Illes d’Or de l’Editorial Moll. El fill li va dir: “Ja que llegeixes tant, vols llegir també en català?” Llompart ja havia tingut contactes amb el català escrit, sense saber-ne llegir, quan a cinc o sis anys va estar malalt i el seu pare li llegia les Rondaies Mallorquines. Intentava llegir-les en castellà, però no va poder, perquè s’ha de ser un traductor directe fantàstic per a poder passar el català de les rondalles al castellà. Aquest va ser el seu primer contacte amb la literatura oral en català. Llompart va anar molt a les biblioteques, però no devia trobar-hi llibres en català, perquè a Mallorca el 1936 devien desaparèixer tots. Però hi havia les biblioteques privades i a la del pare de Llodrà va poder llegir Costa i Llobera, Joan Alcover, Prat de la Riba. Són unes lectures que a un jove de catorze o quinze anys li poden suscitar un cert interès per aprofundir en una literatura silenciada, amagada.

—No van ser tan sols les lectures. També hi havia les coneixences…
—Sí. També gràcies a Llodrà va conèixer el pare Batllori, Francesc de Borja Moll i els escriptors d’abans de la guerra. Va assistir a l’Acadèmia Històrica, unes tertúlies literàries que es feien sota els auspicis del pare Batllori. Més tard va anar a les tertúlies de can Colom, molt importants per a ell, perquè hi va conèixer personalment molts escriptors.

—Com hauríem de qualificar el Josep Maria Llompart poeta?
—No sé exactament quan va començar a escriure. Sabem quan va començar a publicar, ja tenia una certa edat, tenia més de trenta anys, i no va cridar gaire l’atenció que publicàs perquè ja s’esperava que en algun moment ho fes i era lògic que ho fes en català. Va començar amb una poesia realista, autobiogràfica, i va anar evolucionant cap a la poesia del jo i una poesia amb el binomi amor i mort. De vegades crida l’atenció que publiqui una obra quan ja fa molt de temps que l’ha escrita, bé per la censura, bé perquè ell era molt perfeccionista i abans de publicar s’ho pensava dues vegades. També hem de tenir en compte que feia molta de feina i que, com que era una persona tan generosa, primer publicava els treballs d’altri. Es dedicava més a això que no a l’obra pròpia.

—Heu dit que no tenia gaires amics, però qui varen ser?
—De petit va estar molt aïllat i molt protegit durant molts anys. Miquel Llodrà devia ser el primer amic i durant molts anys segurament l’únic. També va ser amic dels fills del marquès de Zayas, que era el cap de la Falange, i dels fills de Georges Bernanos, l’escriptor, sobretot de Michel, que era més sensible. De més gran, va estudiar dret, però no va viure la vida estudiantil normal, perquè no es va poder desplaçar a Barcelona per dificultats econòmiques de la família. Estava molt aïllat, i haver d’estudiar dret a casa com a alumne lliure devia ser una cosa terrible. Sí que va fer amics després, com en Jaume Vidal Alcover, o en Llorenç Moyà, que van ser dos grans amics seus durant molt de temps.

—I què ens en podeu dir, de la seva dona, Encara Viñas?
—La va conèixer abans de la revàlida. Ell no era gaire bo en matemàtiques i en unes classes de repàs va conèixer Encarna Viñas, el gran amor de la vida i la gran companya. Si Llompart va poder fer tot allò que va fer, si va poder ser escriptor, poeta, editor, historiador de la literatura, activista cultural i polític més tard, traductor, mentor de joves escriptors… si va poder fer tot això va ser perquè tenia n’Encarna que li cobria les espatlles. Siguem clars, ell arribava a casa i tenia la gelera plena. Aquestes coses només les valores quan ets una dona i veus com funciona el món. Llompart va fer una feina fantàstica, però ho podia fer perquè tenia darrere qui li cobria les necessitats essencials.

—Quins penseu que són els principals autors que va descobrir?
—Antònia Vicens, sens dubte. També Gabriel Janer Manila, Pau Faner i Guillem Frontera. Sobretot serien aquests. En el cas de Baltasar Porcel és un poc més complicat. Ell va donar molt suport a Baltasar Porcel, però quan Porcel va anar a Barcelona ja va ser diferent. A més, Porcel tenia un caràcter molt independent, però igualment Llompart li va donar molt suport.

—Hi ha molta gent que el coneix sobretot com a activista. Quan i com es converteix en el gran referent?
—Jo crec que amb un caràcter tan generós no tenia alternativa, ho havia d’acceptar. Llompart havia participat en l’organització de les aules de poesia, teatre i novel·la i el van detenir. Va ser una detenció molt coneguda a Mallorca, juntament amb Antoni Serra i més activistes. A partir d’aquesta detenció hi ha un canvi, en Llompart. S’adona que s’ha de dedicar molt més a l’activisme polític, a favor de la democràcia, pels drets lingüístics dels catalanoparlants, per la normalització de la llengua, per l’ensenyament de la llengua a l’escola… Va tenir molta relació amb el País Valencià, especialment amb Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. Tots tres es coneixien de feia molts anys, de l’època de Papeles de Son Armadans. Per això va anar a València unes quantes vegades a donar suport a tota mena de manifestacions i a fer-hi discursos. I aquí és quan es capta la famosa imatge d’ell amb Estellés a la plaça de bous.

—Eren coetanis i es van morir el mateix any.
—Sí, van ser coetanis i van mantenir una bona relació personal. Amb Sanchis Guarner també, però era una relació més física perquè tots dos treballaven a l’Editorial Moll. Els primers poemes de Llompart, de fet, es publiquen en la famosa antologia del 1951 preparada per Sanchis Guarner, la primera antologia de la postguerra en català a Mallorca, que avui és introbable. Llompart sempre va mantenir relació amb tots dos.

—Tornem a aquesta visió una mica mítica del Llompart activista…
—Com a activista cultural té dos moments històrics molt recordats. A Catalunya el 1977, quan fa el discurs oficial al Fossar de les Moreres, que publicaré íntegrament a la biografia perquè és realment espectacular. Hi transmet la seva ideologia: uns Països Catalans no solament culturals i lingüístics sinó també polítics. És clar, això no ho podia dir a Mallorca perquè es podia malinterpretar. Ell era molt pragmàtic: a Catalunya va poder fer els discursos com va voler i a Mallorca anava més alerta. Hi ha un altre moment clau, el 29 d’octubre de 1977, a la plaça Major. Llompart va fer un dels discursos de la manifestació a favor de l’autonomia i quan ell va dir que no havíem de tenir por d’anomenar la nostra llengua “llengua catalana”, alguns van xiular. Llavors, amb l’ajut de la megafonia, va cridar: “Català, català, català!” Això és en el record de molta gent que ho va viure. Llompart tenia un gran talent per a fer discursos. Aquesta és la part més coneguda. Però si es llegeix el discurs sencer hi ha fragments fantàstics. Per exemple, quan s’adreça als mallorquins nouvinguts i els demana que facin el sacrifici d’aprendre català, però també demana als mallorquins que mantinguin la llengua, que tinguin la voluntat de mantenir el català com a llengua habitual.

—Em fa la sensació que és una figura que tothom coneix i molt poca gent llegeix…
—Això és un defecte que tenim en aquest país, que es llegeix poc i molt seleccionat. En el cas de Llompart, a Mallorca especialment és conegut com a activista, i això s’ha prioritzat per sobre de la faceta de poeta. Precisament aquest Any Llompart 2025 potencia la part poètica i el presenta com a poeta. Hi ha molts recitals prevists i alguns que ja s’han fet.

L’any passat, en el seu pas per la fira, Angela Davis, referent indiscutible de la lluita pels drets humans, va dir que “l’esperança no és simplement una emoció, sinó una disciplina. I generar-la és també responsabilitat nostra”. Enguany, per onzè any consecutiu, la fira d’idees i llibres radicals Literal torna a assumir aquesta responsabilitat impulsant el pensament crític i la reflexió. Tot plegat, en un moment en què com més va més triomfen discursos simplistes i el ritme frenètic de la vida ens segresta la capacitat de pensar sobre el món que ens envolta. L’esdeveniment manté l’emplaçament de sempre, la Fabra i Coats de Barcelona, però canvia la durada, i passa de tres dies a dos: dissabte, 24 de maig, i diumenge, 25. Els dos dies previs es fa la Literal PRO, adreçada exclusivament a professionals del sector editorial.

Enguany, la fira pretén d’erigir-se en un espai de resistència i esperança col·lectiva en què la literatura permeti somniar un futur alternatiu més enllà de les limitacions del present. “Imaginar futurs és començar a construir-los“, diu el lema de la fira, que representa tota una declaració d’intencions en un context com més va més pessimista i en què les desigualtats, les violències i les opressions són molt paleses.

Entre les personalitats convidades enguany, destaquen Terry Eagleton, Ruth Wilson Gilmore i Simona Levi. Com sempre, la fira també inclourà un mercat del llibre que reuneix anualment un centenar d’editorials i llibreries independents i desenes de presentacions d’obres.

Simona Levi: “Les institucions cometen un lliberticidi quan denigren drets en l’àmbit digital”

Dissabte 24

L’escriptora barcelonina Inés Macpherson serà l’encarregada d’obrir la fira Literal a la Fàbrica de Creació amb un discurs inaugural titulat “Com imaginem un món?”. A més, el filòsof japonès Kohei Saito, autor d’El capital a l’Antropocè (Tigre de Paper), en què analitza l’obra de Karl Marx d’un punt de vista ecologista, conversarà a les 18.00 al mateix indret amb l’antropòloga feminista Yayo Herrero sobre la relació entre el capitalisme i crisi ecològica.

Abans, a les 11.45, l’escriptora i activista feminista britànica Lola Olufemi, autora d’Experiments per imaginar altrament (Raig Verd), haurà xerrat amb l’editora de l’editorial JAŊDE, Aissata M’ballo Diao, sobre les narratives utòpiques com a eines radicals de transformació.

El conflicte a Gaza també tindrà un paper important en els actes de la fira. A les 16.30, els artistes palestins Hazem Jamjoum, Shahd Abusalama i Maria Zreiq faran un debat titulat “Narrar Palestina avui: art i cultura contra l’oblit”. Després, a les 18.00, es farà la taula rodona “Què fem davant el genocidi a Palestina? La solidaritat, el boicot i el trencament de complicitats amb l’Estat d’Israel” moderada per la periodista Meritxell Verdaguer.

També hi haurà un espai per a parlar sobre les migracions, amb el debat “Reconstruir el relat de la migració a través de l’escriptura”, moderat pel periodista Augusto Magaña, en què participaran Laura Huerga, Nadia Hafid, María Ríos i Brenda Biaani. A banda, l’ex-diputat de la CUP Vidal Aragonès i la politòloga Arantxa Tirado conversaran sobre el futur de la lluita de classes en la conversa “Ni classe sense lluites, ni lluites sense classe”.

Quant a les presentacions de llibres, destaca Somnis d’una cel·la plena de cireres (Tanyada), en què la periodista libanesa Cosette Ibrahim i la militant comunista també libanesa Soha Bechara retraten el seu pas pel camp de Khiam, un centre de detenció il·legal d’Israel al Líban. Serà a les 15.30 a l’ateneu l’Harmonia. Quant a autors catalans, l’historiador Miquel Flamarich presentarà Democràcia i ciutat (Barcelona, 1975-2017). Anàlisi crítica i municipalisme revolucionari al segle XXI (Edicions del 1979) juntament amb la diputada de la CUP Laure Vega. Serà a les 19.00 també a l’ateneu l’Harmonia.

Diumenge 25

El plat fort de diumenge serà la conversa entre Terry Eagleton, crític literari i autor de Per què Marx tenia raó (Tigre de Paper), i el filòsof Xavier Antich, en quèdebatran sobre com la mercantilització ha transformat la producció cultural i els mecanismes de control ideològic que hi operen. L’acte es titula “La cultura, un camp de batalla” i serà a les 12.30 a la Fàbrica de Creació.

A més, la geògrafa i activista Ruth Wilson Gilmore i la investigadora sobre racisme institucional i d’estat Ainhoa Nadia Douhaibi conversaran sobre les relacions entre geografia carcerària i el capitalisme racial en el debat “Abolir la indústria del càstig: reptes i pràctiques polítiques per a l’emancipació”. Serà a les 16.00 també a la Fàbrica de Creació.

Els joves també tindran el seu espai a la fira, amb la conversa “Narratives i accions hopepunk per a l’assetjament”, en què els periodistes Rubén Serrano i Leyre Marinas, i les investigadores Magda Vaz i Elisenda Díaz Garcés reflexionaran sobre la necessitat de crear narratives més enllà de l’assetjament, per tal de generar espais d’esperança.

Quant a les presentacions de llibres, Laura Arcarons i Bruna Serra presentaran Despullant el Porno (Pol·len Edicions), una proposta per a acompanyar els adolescents força crítica amb alguns relats habituals. Serà a les 15.30 a l’ateneu l’Harmonia. Abans, a les 12.30 al mateix espai, Gerard Vilardaga haurà presentat La Talpera (Tigre de Paper), un dietari ficcionat d’un treballador social que intenta de posar ordre al desgavell que és la seva professió.

“No farem que els adolescents deixin de mirar porno gràcies a la culpa”

Finalment, el gran acte de cloenda serà el debat “L’algoritme contra la vida: és possible una tecnologia emancipadora?”, en què l’activista digital i autora de Digitalització democràtica. Sobirania digital per a les persones (Raig Verd), Simona Levi, conversarà amb l’assagista Ingrid Guardiola i el periodista i ex-diputat David Fernàndez sobre la relació entre les noves tecnologies i el control polític. Serà a les 17.30 a la Fàbrica de Creació amb la responsable d’IA i Drets Humans a Lafede.cat, Judith Membrives, com a moderadora.

[VÍDEO] Simona Levi presenta el llibre ‘Digitalització democràtica’ amb Vicent Partal a l’Espai VilaWeb

The Washington Post · Victoria Bisset

Dos treballadors de l’ambaixada d’Israel a Washington van ser abatuts dimecres a la nit després d’haver assistit a un acte al Museu Jueu, al centre de la ciutat. Segons la policia, el sospitós –que va cridar “Palestina lliure” després del tiroteig– va actuar tot sol. Ara és sota custòdia policíaca. Això és el que se’n sap fins ara:

Els fets

• Les autoritats israelianes han identificat les víctimes com a Yaron Lischinsky i Sarah Lynn Milgrim, una parella jove que treballava a l’ambaixada.
• Van ser tirotejats quan sortien d’un acte organitzat pel Comitè Jueu Americà, una entitat de pressió pro-israeliana que diu que combat l’antisemitisme.
• La policia de Washington ha identificat provisionalment el sospitós com a Elias Rodriguez, segons que ha explicat la cap del cos, Pamela A. Smith.
• L’FBI ha anunciat que el tiroteig s’investigarà com un possible crim d’odi, segons Steven J. Jensen, subdirector de l’oficina de l’FBI a Washington. Les autoritats israelianes n’han responsabilitzat l’antisemitisme.

Què ha passat?

La policia va rebre l’avís d’un tiroteig just després de les nou del vespre, segons que ha explicat la cap Smith en una conferència de premsa. Les dues víctimes van ser declarades mortes al mateix lloc dels fets.

La policia diu que l’home armat va estar rondant pels afores del museu abans d’acostar-se a un grup de quatre persones i obrir foc amb una pistola. Tot seguit, va entrar al museu, on va ser detingut.

“Els primers indicis apunten que es tracta d’un acte de violència dirigida”, ha escrit el subdirector de l’FBI, Dan Bongino, a les xarxes socials. La policia creu que el sospitós va atacar els assistents a l’acte però que no tenia com a objectiu ningú en concret abans d’arribar-hi, segons una persona familiaritzada amb la investigació que ha parlat amb la condició d’anonimat perquè no ha estat autoritzada a parlar públicament.

The subject is currently being interviewed by DC Metro in conjunction with our FBI JTTF team.

The US Attorney’s office is on scene with me, and our WFO management team, at the Washington Field Office reviewing the evidence to determine additional actions.

The shooting…

— Dan Bongino (@FBIDDBongino) May 22, 2025

Qui eren les víctimes?

Segons funcionaris del govern d’Israel, Lischinsky era assistent de recerca al departament polític de l’ambaixada, mentre que Milgrim organitzava missions i visites a Israel. La Universitat Hebrea de Jerusalem ha dit que Milgrim va completar una llicenciatura en relacions internacionals i estudis asiàtics el 2021.

“Yaron i Sarah eren els nostres amics i companys. Eren en el millor moment de la seva vida”, ha escrit l’ambaixada d’Israel a Washington a X, i ha afegit: “No hi ha paraules que puguin expressar la profunditat del nostre dolor i l’horror per aquesta pèrdua devastadora.” Yechiel Leiter, ambaixador d’Israel als Estats Units, ha dit als periodistes que Lischinsky havia comprat feia un anell i que tenia previst de demanar matrimoni a Milgrim.

Yaron and Sarah,
Words cannot begin to describe the heartbreak and sorrow. Just this morning, we were still laughing together by the coffee corner — and now, all that remains is a picture.
Instead of walking you down the aisle, we are walking with you to your graves.
What an… pic.twitter.com/MNmsb6Y40R

— Tal Naim (@TalNaim_) May 22, 2025

Qui és el sospitós?

Rodriguez té trenta-un anys i és de Xicago. La policia no havia rebut cap informació sobre “cap mena d’acte terrorista o crim d’odi”, segons que va dir Smith als periodistes dimecres a la nit. “No veiem res en els seus antecedents que l’hagués posat fins ara al nostre radar.”

Què han dit les autoritats?

El president Donald Trump va reaccionar als assassinats a Truth Social, dient: “Aquestes morts horribles a Washington D. C., fonamentades, òbviament, per l’antisemitisme, han d’acabar ara mateix! L’odi i el radicalisme no tenen cabuda als EUA.”

En un comunicat, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, va dir: “El meu cor s’afligeix per les famílies d’aquesta estimada parella de joves, les vides dels quals van ser truncades en un instant per un vil assassí antisemita.” També va dir que havia ordenat de reforçar la seguretat a les missions diplomàtiques israelianes a tot el món.

En una conferència de premsa ahir, el ministre d’Afers Estrangers d’Israel, Gideon Saar, va atribuir el tiroteig a la “incitació antisemita i antiisraeliana” d’ençà dels atacs dirigits per Hamàs del 7 d’octubre de 2023, en què van morir unes 1.200 persones i més de 250 van ser segrestades. Posteriorment, Israel va declarar la guerra a Gaza i va reduir dràsticament el flux d’ajuda i aliments cap a l’enclavament. Més de 53.000 palestins han mort d’ençà d’aleshores, segons el Ministeri de Salut de Gaza, que no distingeix entre civils i combatents.

 

Eduard Xatruch va dir als seus pares que volia ser pagès o cuiner. La primera era la professió de l’avi i del pare, i aquest ja d’entrada li va voler treure del cap. Tampoc no veia gaire clar això de ser cuiner, potser pensant en la vida sacrificada, fosca i desagraïda d’abans que en diguéssim xefs i sortissin a la televisió. Per això el va enviar a treballar a casa d’un amic seu, amb la idea que el fes pencar tant que li fes passar la dèria. Però Xatruch no tan sols va sortir reforçat en la seva idea, sinó que l’empresari va tenir sort de la passió per l’ofici d’aquell xicot de Vila-seca. A quinze anys ja se’n va anar al Bulli. Li hi van portar els pares, als quals va dir que el deixessin abans d’arribar-hi, com un adolescent vergonyós, perquè els seus futurs companys no els veiessin baixar del vehicle patern.

Mateu Casañas va néixer en una família que ja tenia un restaurant a primera línia de mar, a Roses, el Si Us Plau, on feien cap la gent del Bulli, encapçalats per Ferran Adrià i Juli Soler. I una vegada gairebé van morir intoxicats o van calar foc a l’establiment mirant de cuinar un peix que els havia sobrat a la brasa de la llar de foc que feia de calefacció central. Un dia tota la família es va trobar casualment Soler al pont del Maremàgnum de Barcelona, i quan li van dir que “el nen volia ser cuiner”, els va dir que anés a parlar amb Adrià a Cala Montjoi. No tenia gaire idea de res. El xef del Bulli li va dir que estaria a prova, a veure si li agrada la cuina i, el més important, si a ell li agradava com treballava el jovencell. No devia anar tan malament.

Oriol Castro, l’únic barceloní de tots tres, ha passat tots els estius i caps de setmana a Torredembarra, pescant amb el seu pare a la barca, on han aconseguit sempre un espai de pau i intimitat, feta de converses i silencis. També de ben jove, va estudiar a l’Escola Joviat de Manresa, on es formaven futurs cuiners com Jordi Vilà o Oriol Rovira. Va fer les proves per a entrar al Bulli al Talaia, el projecte barceloní on llavors hi havia Carles Abellán. I va anar de pet cap a Roses, on Adrià va descobrir un “animal creatiu”.

Tots tres van anar a parar al restaurant que es va considerar més rupturista, més influent, més creatiu i, per tant, amb més pressió de la història recent. Tots tres van viure al Bulli –compartien una petita habitació al costat dels vestidors– i per al Bulli, durant vint-i-quatre hores del dia. Hi van dedicar, com confessen, més que no es consideraria normal. Fins i tot, Xatruch molts dies estava convençut de deixar-ho tot. L’avi li va dir que estava convençut que si aguantava arribaria a ser cap de cuina. Com va ser. Nil Dolcet, el quart mosqueter de la colla al capdavant del Compartir de Barcelona, confessa haver tornat plorant a Roses més d’una matinada. L’any 2010, Xatruch va comunicar a Adrià que l’any següent no continuaria, perquè, com Pep Guardiola, s’havia buidat. Havia arribat al límit. Però va continuar perquè el 2011 va ser el darrer vals del restaurant de Cala Montjoi. Precisament, el tancament del restaurant on havia treballat des d’adolescent, va deixar emocionalment trasbalsat Castro, convençut que no es veia en la nova fase més teòrica i conceptual, allunyada de la cuina del dia a dia, que el seu mentor volia emprendre. Confessa que va portar-lo a una depressió.

Una història de cuina i amistat

Tot plegat es pot veure al documentari Plat en blanc, que ressegueix la trajectòria dels propietaris de Disfrutar, el millor restaurant del món fins el dia 19 de juny, quan se’n sabrà el successor en una gala a Torí. És dirigit per Alan Fàbregas i Ramon Pardina i guió d’aquest darrer, amb producció d’Abacus, coproducció amb 3Cat i la col·laboració de la revista Cuina i la Generalitat de Catalunya. Una de les gràcies del treball és veure com van ser aquelles jornades a Las Vegas on van arribar a l’Olimp de la Cuina. Uns dies que van començar amb els pitjors pronòstics de fer-se un lloc a la 50a Best Restaurants: els organitzadors ni els van saludar, tot i que amb alguns altres cuiners hi va haver abraçades a dojo, llocs d’honor i tota mena de felicitacions. Es veien perduts, amb aquell presagi, tot i, com es pot veure al documentari, haver hagut de deixar preparades entrevistes i fotografies de portades, d’aquelles que ningú no vol recordar si es perd.

Veiem l’Eduard collint verdolaga al tros patern. I, com el seu pare, amb aquella ironia plena de saviesa, aterra les disquisicions del fill assegurant que aquella verdolaga serà igual que totes les verdolagues. En Mateu submergint-se a la mar, fill com és pràcticament de la Mediterrània com tots els descendents dels grecs de Rodes. O en Mateu, preparant l’arròs amb la seva mare, que no l’ha esperat per anar avançant el fumet, i a qui el fill acusa, tot collonant-la, d’haver posat “polsos” al brou. Al capdavall, tres amics, tres paios més aviat normals, que han pagat, però, el preu de l’esclavatge i la pressió d’aquesta bèstia anomenada creativitat, com en diu el seu ex-cap, amb qui van saber tallar amarres quan va caldre. En concret, fa tretze anys, quan en un viatge Istambul van decidir d’obrir un restaurant propi, que en principi havia de servir arrossos i amanides, no pas alta cuina creativa. Era el Compartir, la casa mare cadaquesenca d’això que avui és Disfrutar, on van acabar tornant a l’alta cuina creativa, com si fos el seu destí impossible d’esquivar. El fet, la necessitat, la passió. Tot i un començament complicat, que tampoc no amaguen, a partir del 2016 comencen a definir el seu estil: tècnica rara amb sabor reconeixedor, com l’anomena Xatruch. Una identitat que, sense renunciar al fet que són tres bullinians de bé, no vol ser la continuació d’aquella història revolucionària on van deixar la pell, una versió 2.0 del Bulli, sinó la seva pròpia i independent. La del Disfrutar d’Oriol, Mateu i Eduard, amb les seves tres estrelles aconseguides a Barcelona fa dos anys.

Emocions compartides

El documentari, en la línia dels millors productes audiovisuals sobre cuina, els segueix de ben a prop. Ara fa un any, per primera vegada se n’anaven cinc dies lluny del restaurant, tots tres. D’ençà d’Istambul que no ho feien. Creien que baixarien del pòdium i la millor manera era anar-hi tots tres i donar la cara. A l’avió, a la limusina o perdent-se a l’hotel de Las Vegas. Impressionats per l’habitació o, acabats de dutxar, anant a fer un tomb, retratant-se davant el Bellagio, com uns turistes més. I finalment arriba el 5 de juny, quan pot passar de tot, i la ciutat de Nevada és una munió de rumors. Així com alguna altra vegada s’ha filtrat, ningú no sap quin serà el millor restaurant del món. Dinar amb Joan i Jordi Roca, Quique Dacosta, Antonio Luis Aduriz, a cal José Andrés. El que ho tenia més clar era el petit dels Roca: guanyarien, perquè ser-hi ja era guanyar. A la gala, Oriol Castro demana als seus companys d’agafar-se les mans. Mateu Casañas rondina, cadascú ha de passar els nervis com pugui, però finalment s’uneixen les tres mans dels tres amics. L’emoció és màxima. I, de cop, Disfrutar és el millor restaurant del món del 2024. Llavors sí que les llàgrimes no poden aguantar-se més, i es fonen en una abraçada.

El dramaturg Jordi Casanovas, un dels grans de les nostres lletres, acaba d’estrenar un espectacle del seu teatre sempre atent al batec dels temps, dirigit per Llàtzer Garcia. Menú tancat, la nova obra de l’autor de Vilafranca, que es pot veure a la Villarroel, a pocs metres del Disfrutar, no deixa passar l’oportunitat de situar l’acció en un restaurant d’alta cuina, amb tres protagonistes que es diuen, respectivament, Eduard, Mateu i Oriol. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència i, de fet, l’obra és molt més una reflexió sobre la masculinitat i la manera que tenen els homes d’encarar l’amistat, el fracàs, les expectatives, l’amor o la frustració, que no pas una obra sobre cuina. El fet és que un dels tres amics, el cuiner estrellat, demana als seus amics: com és que no ens hem vist mai plorar? Els Eduard, Mateu i Oriol de veritat sembla que han rigut i plorat junts, i no deu ser la primera vegada.

El Parlament de Catalunya ha advocat per “reconèixer oficialment les seleccions esportives catalanes i permetre sempre la seva participació en competicions internacionals oficials”. Així ho precisa un punt d’una moció presentada davant el ple pel grup parlamentari de Junts, que ha tingut el suport del PSC, ERC, els Comuns, la CUP i els dos diputats d’Aliança Catalana. Els grups del PP i Vox hi han votat en contra.

Fa un mes, la Comissió d’Esport del parlament també va aprovar una resolució que instava el govern a treballar per garantir el reconeixement oficial de les seleccions catalanes en l’àmbit internacional. Aquesta resolució la va presentar ERC -que va incloure aquesta qüestió en els acords d’investidura amb el PSC- i Junts va optar aleshores per l’abstenció.

La mateixa moció de Junts votada avui reclama al govern que elabori un pla estratègic de grans esdeveniments esportius que opti pel català com a llengua oficial, un punt que ha tingut el suport del PSC i d’ERC.

L’administració del president dels Estats Units, Donald Trump, ha revocat la capacitat de la Universitat de Harvard per matricular estudiants internacionals, segons ha informat el Departament de Seguretat Nacional nord-americà.

La secretària de Seguretat Nacional, Kristi Noem, va ordenar al departament que cancel·lés la certificació del Programa de Visitants d’Estudiants i Intercanvi (SEVP) de la Universitat de Harvard i els hi ha fet saber amb una carta a la universitat: “Els escric per notificar-los que amb efecte immediat, el programa de la Universitat de Harvard d’Estudiants i Visitants Estrangers ha estat revocat”.

Aquesta mesura representa que no pot matricular estudiants internacionals i els estudiants estrangers existents s’han de transferir o perdran el seu estatus legal.

Aquesta decisió es produeix en un moment d’augment de la tensió entre Harvard i el govern Tump per les acusacions d’aquest últim de tolerar l’antisemitisme al campus, no donar cabuda a discursos “alternatius” i “obstinar-se” a aplicar programes d’inclusivitat sexual i racial, entre altres coses.

Les càmeres de la Generalitat van detectar el mes de març un linx ibèric en llibertat al Pre-pirineu, segons ha avançat El Periódico i han confirmat fonts del govern a l’ACN. L’animal, amb el nom Secreto, és un mascle adult que va néixer fa quatre anys al centre de cria en captivitat de Silves, a Portugal. Després va ser alliberat en una finca propera a Sevilla. No és previst capturar-lo per tornar-lo a Andalusia. Es desconeix, però, si continua a Catalunya o ja n’ha sortit. D’ençà de fa poc més d’un any es considera que el linx ja no es troba en perill d’extinció, sinó que és un animal vulnerable.

El linx ha estat detectat en una zona del Pre-pirineu per una càmera de fotoparany dels Agents Rurals i ha confirmat així la presència per segon cop en els darrers anys de l’espècie a Catalunya. La imatge és el mes de març, però no es va recollir fins fa unes setmanes. El Departament de Territori ho va comunicar al Ministeri de Transició Ecològica espanyol i a les comunitats autònomes que tenen linx ibèric en el seu territori, segons ha informat el Departament, per tal d’esbrinar d’on podria provenir l’exemplar, que portava un collar emissor. L’estudi del pelatge i del catàleg d’exemplars va permetre confirmar que es tractava del mascle anomenat Secreto, que havia estat alliberat a la serra nord de Sevilla (a Villanueva del Río y Minas) la primavera de 2023. La Junta d’Andalusia ho va comunicar la setmana passada.

Es tracta d’un exemplar adult que va arribar a Catalunya de manera natural des del nord d’Andalusia, com va fer també el primer linx documentat, en Litio. La presència d’aquest darrer a Catalunya va ser el 2018. Havia estat alliberat a Portugal el 2015 i va ser localitzat en un hort de Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat). En Litio va ser capturat per garantir la seva seguretat, ja que es movia per una zona pròxima a nuclis urbans i infrastructures viàries.

Retransmissió en directe des de la Royal Opera House de Londres - Lloc: Teatre Principal

Hi havia certa expectació amb l’evolució de les exportacions corresponents al mes de març. Els nous aranzels encara no havien entrat en vigor, però s’esperava la reacció primerenca dels empresaris arran del canvi radical d’escenari. Com una preqüela de la comèdia o tragèdia (ja ho veurem) que ens ve damunt. Tot i que s’ha dit que el seu pes sobre el total exportat a Catalunya era baix, menys del 5%, l’anunci dels nous aranzels pot tenir efectes en el comportament d’uns altres clients habituals de molta més importància. Per entendre’ns, uns efectes col·laterals. Però, de moment, a la vista de les xifres registrades, el resultat ha estat el lògic, és a dir, hi ha hagut una acceleració en les compres dels americans, abans no comenci a ploure.

Així, les exportacions catalanes van augmentar d’un 3,3% anual durant el primer trimestre, en comparació amb el mateix període de l’any passat, segons les dades publicades aquest matí per l’Idescat. Catalunya va vendre a l’exterior per valor de 25.050,2 milions d’euros, que és la segona xifra més alta de la sèrie històrica dels mesos de març, tan sols per darrere de l’assolida l’any 2023, i es va mantenir com la comunitat autònoma més exportadora de l’estat, amb un 26,1% sobre el total, el doble que la següent, que és Madrid, amb un 13%.

Tenint en compte tan sols el març, les exportacions catalanes han fet un salt endavant important, amb un creixement del 6,6% anual, mentre que a tot l’estat espanyol van créixer d’un 8,5%. Cal destacar que l’evolució ha mostrat un “comportament millor” que no pas el registrat a diferents països de la zona euro, com Alemanya (4,3%), França (2,8%) i Itàlia (5,8%). De totes maneres, sembla clar que al mes de març hi ha hagut una revifada en les vendes a l’exterior a tot arreu.

Observant les xifres de Catalunya, ens adonem que, en el primer trimestre, les exportacions a la UE van créixer d’un 1,1% sobre el mateix període de l’any passat, i les destinades a Amèrica van créixer d’un 15,3% (i un 20,5% al març). Tot fa pensar que els americans han accelerat les compres, abans no entrin en vigor els aranzels de Trump. Això diuen als EUA. Al març, les importacions de béns han assolit un nivell rècord de 419.000 milions de dòlars, amb un creixement anual del 27%, sobretot en compres de productes farmacèutics i informàtics, conjuntament amb cotxes. Tot suggereix, doncs, que les empreses han continuat reforçant les seves reserves d’estocs per avançar-se a la implantació dels nous aranzels anunciats.

Aquest plantejament quadraria amb el fet que el creixement més important entre els productes exportats des de Catalunya hagin estat els béns d’equipament. Així, la maquinària mecànica, elèctrica i electrònica presenta uns creixements anuals, al març, del 17% i, trimestrals, entre el 10% i el 13%. Cal dir que són els percentatges més alts registrats aquests darrers dos anys.

Durant el trimestre, els quatre principals sectors exportadors de Catalunya han tingut creixements positius, llevat dels cotxes, en què les vendes exteriors han baixat d’un 15%. Així, el químic ha crescut d’un 7,4%, els aliments i begudes, d’un 7,3% i els béns d’equipament, d’un 15%. Cal recordar que, entre els quatre sectors, han representat el 77% de total de les exportacions totals catalanes durant el primer trimestre.

Caldria destacar la regularitat en el comportament del sector agroalimentari, que ha arribat a un creixement del 10,5% anual el mes de març. Fonts de Prodeca (empresa pública adscrita al Departament d’Agricultura de la Generalitat) m’expliquen que, durant el primer trimestre del 2025, Catalunya ja ha exportat aliments i begudes a 181 mercats mundials. I que les exportacions a la UE (61,6% del total) pràcticament augmenten d’un 1,3%, i en els mercats tercers, el creixement ha destacat, amb un 18,3%. La causa és, fonamentalment, l’increment de compres dels Estats Units (amb un 12,1%) país que ja va passar al febrer del vuitè lloc al setè en el rànquing de les exportacions catalanes, respecte de l’any anterior. Cal afegir que els productes del sector porcí han tingut molta importància en el creixement de les exportacions a la Xina, d’un 30,5%, i al Japó, d’un 21,5%, que actualment són el sisè i el vuitè mercat exportador per al sector agroalimentari.

En definitiva, tot esperant novetats, hem tingut un primer trimestre exportador més bo que no s’esperava fa uns mesos, veient com pintava el panorama exterior. El govern espanyol, com a mesura preventiva, presentava dilluns passat l’anomenat Pla ICEX d’Alt Impacte en Competitivitat, que s’ha elaborat en col·laboració amb les comunitats autònomes. El ministre d’Economia, Comerç i Empresa, Carlos Cuerpo, deia: “El Pla ICEX s’emmarca en una resposta del govern als possibles efectes de la crisi comercial més àmplia per a la qual preveiem de mobilitzar 14.100 milions d’euros. Comença amb una primera capa de mesures de finançament i protecció que actuen com a xarxa de seguretat per a empreses i treballadors, i una segona, amb visió de mitjà termini, per a reforçar la resiliència del nostre teixit productiu i impulsar la competitivitat.”

El govern espanyol, doncs, no entra en els ajuts directes a les empreses, sinó que posarà en marxa un pla d’atenció personalitzada dirigit a les 500 empreses espanyoles amb més volum d’exportacions als Estats Units. Cada companyia rebrà un seguiment periòdic i un assessorament a mesura. A més, se’ls oferirà informació sobre diversificació de mercats, aprofitant els acords comercials existents (Mercosur, Mèxic…), la proximitat cultural i lingüística i el potencial del mercat únic europeu. He preguntat a l’ICEX a quantes empreses catalanes afectaria aquest pla i m’han contestat que, de moment, no havien treballat “en cap desglossament provincial i autonòmic de les empreses” i que els serveis s’oferirien “de manera individual, empresa per empresa”. Veurem com es materialitza i quantes empreses catalanes acaba ajudant.

I els empresaris, com veuen la situació? Precisament, aquest matí també s’ha publicat el Mòdul d’actualitat empresarial, dins l’enquesta de clima que fan la Cambra de Comerç i l’Idescat. Les entitats destaquen que el 55,2% dels establiments que tenen relacions econòmiques amb algun país de fora de la UE estan molt preocupats, o força, per la pujada dels aranzels. Cal destacar que el grau de preocupació és més elevat en els establiments que tenen relacions econòmiques amb els Estats Units, en què més de 6 de cada 10 declaren que es troben en aquest nivell. Quant a la principal estratègia que adoptarien les empreses, si algun país amb els que tenen relacions econòmiques apliqués o tongués una pujada dels aranzels, seria la de repercutir-ne l’augment en el preu final, en un 72,9% dels casos, mentre que l’estratègia de traslladar la producció (o una part) al país que augmenti els aranzels presenta el percentatge més baix d’establiments que l’adoptarien, amb un 12,3%.

Els resultats d’ambdós plantejaments extrems són els més lògics. No sé si a tots els països pensaran com aquí, però si actuen així, que sembla de sentit comú, les previsions de Donald Trump d’atraure més inversions i, sobretot, de no apujar la inflació interna, em semblen més producte d’un deliri que no pas d’una anàlisi coherent.

El parlament ha refusat per una àmplia majoria la moció d’Aliança Catalana que defensava la prohibició de les diferents formes de vel islàmic als espais públics. El text del partit d’extrema dreta independentista només ha sumat el suport dels diputats del PPC i Vox, mentre que el PSC, Junts, ERC, els Comuns i la CUP hi han votat en contra.

El debat ha estat marcat també pel posicionament de Junts, que ha defensat la prohibició en alguns casos, malgrat oposar-se al text per “destil·lar odi”. No obstant això, tant els republicans com els cupaires han retret a la formació de Carles Puigdemont que “comprin el marc ideològic de l’extrema dreta”.

El text d’AC, transaccionat en bona part dels seus punts amb Vox, apostava per prohibir l’ús del hijab, el nicab, el burca, el burquini, la xaila, el khimar o el xador, que considera discriminatoris, en espais públics o centres de caràcter públic. Entre altres qüestions, també assegurava que l’islam és incompatible amb els valors occidentals.

La posició de Junts i els retrets d’ERC i CUP

Bona part del debat ha estat marcat pel posicionament de Junts, que ha apostat per la prohibició del vel a les escoles i instituts i del burca i el nicab als espais públics. Tot i això, la formació de Carles Puigdemont ha votat en contra en considerar que la moció d’Aliança “destil·la odi per totes bandes”.

En representació de Junts, el diputat David Saldoni ha retret el to a Sílvia Orriols. “Vostè parla molt bé, fa servir un català molt correcte, posa un tot de transcendència a tot, però vostè odia”, ha etzibat. En aquest sentit, ha advertit l’alcaldessa de Ripoll que “no es pot construir cap projecte exitós des de l’odi i l’exclusió”.

Alguns grups d’esquerres, com ERC i la CUP, també han retret aquesta posició de Junts. “Un partit d’estat aborda aquests temes des de la centralitat, els grans acords i les majories, no des de les ocurrències conjunturals”, ha criticat Joan Ignasi Elena. La diputada cupaire Pilar Castillejo els ha acusat d'”ocupar el marc ideològic que beneficia l’extrema dreta” i els ha alertat que “estan alimentant el monstre i ho acabaran pagant”.

La portaveu del PSC, Elena Díaz, s’ha centrat exclusivament en Aliança Catalana. “Que defensen les dones no s’ho creuen ni vostès. Només busquen trencar la convivència a Catalunya en benefici propi”, ha recriminat la diputada socialista. El diputat dels Comuns Andrés García Berrio ha afirmat que es tracta d’una moció “plena d’odi i discriminació” que se situa “fora del dret internacional, els drets humans i el constitucionalisme democràtic”.

[Treballem per a ampliar aquesta informació.]

Un jurat popular ha declarat no culpables Carlos Fabra, ex-president de la diputació de Castelló, i l’ex-pilot de motociclisme Álex Debón, pel delicte de suborn en el cas conegut com a Aerocas. Després del veredicte, el magistrat que presideix el tribunal n’ha dictat la sentència absolutòria in voce.

Debón s’ha mostrat molt emocionat i ha esclatat a plorar en sentir el veredicte. Fabra, a la sortida de la Ciutat de la Justícia de Castelló, ha declarat als mitjans que se sentia “molt feliç” i ha agraït la feina del seu equip jurídic, del jurat i del sistema judicial.

La fiscalia demanava provisionalment tres anys i tres mesos de presó i una multa de 6.480 euros per a cadascun dels acusats pel delicte de suborn. A més, reclamava per a Fabra una inhabilitació especial per a càrrec públic durant cinc anys.

El ministeri fiscal sostenia que Aerocas —l’empresa de capital públic que gestiona l’aeroport de Castelló i que en aquell moment presidia Fabra— havia signat diversos contractes de patrocini esportiu amb Debón i una societat vinculada a ell, pels quals es van pagar 3.653.000 euros entre els anys 2009 i 2014. Segons la fiscalia, com a contrapartida, Debón hauria transferit 360.000 euros a Fabra.

Ester Molné, ministra de Justícia, Interior i Afers Institucionals d’Andorra, ha explicat en la sessió d’avui del Consell General quins han estat els primers efectes de la llei del català, que es va aprovar a finals d’abril de l’any passat.

Molné ha assegurat que d’ençà de gener s’han obert una trentena d’expedients sancionadors per haver incomplert la llei i, per ara, s’han imposat dues sancions. Tot plegat ho ha explicat en resposta a les preguntes que ha formulat Cerni Escalé, el president del grup parlamentari de Concòrdia.

Molné, que ha respost en substitució de la consellera de Cultura, Mònica Bonell, ha explicat que l’acció no només se centra en les sancions, sinó que des de Política Lingüística també es treballa per a oferir cursos, per a fomentar l’autoaprenentatge, els mòduls per a empreses o l’oferta de formació virtual.

Des de Concòrdia, consideren que la xifra d’expedients i sancions són baixes. “Em sorprèn que malgrat els nombrosos incompliments que es poden observar en l’ús social del català, només se n’hagin registrat trenta de denúncies. Això em fa pensar que el procediment actual és poc accessible o, fins i tot, massa complicat per la gent. Si volem protegir la llengua, hem de facilitar la ciutadania que puguin fer respectar els seus drets en aquest sentit”, ha explicat Maria Àngels Aché, consellera general de Concòrdia.

Cerni Escalé, secretari general de Concòrdia, al Consell General d’Avui (fotografia: Consell General d’Andorra). En què consisteix la llei del català d’Andorra?

La llei del català substitueix la llei de 1999 i ha suposat un canvi significatiu en la política lingüística d’Andorra, amb mesures més exigents per garantir la presència efectiva del català en tots els àmbits de la vida pública i privada.

Una de les principals novetats és que, a partir del 2026, els immigrants que vulguin renovar el permís de residència hauran d’acreditar coneixements bàsics de català. Concretament, es requerirà el nivell A1 per a la primera renovació i el nivell A2 per a la segona. Si no es disposa de l’acreditació, serà obligatori assistir a un curs de trenta hores. Aquesta exigència s’estendrà també als residents passius —com ara inversors, jubilats o professionals digitals— a partir del 2029. L’objectiu és fomentar la integració lingüística de tota la població i evitar la segregació idiomàtica.

La llei també reforça l’ús del català en l’àmbit comercial i d’atenció al públic. Es preveu que les empreses garanteixin que els seus treballadors puguin atendre en català i que, com a mínim, iniciïn les converses en aquesta llengua. També serà obligatori l’ús del català en rètols, cartells i comunicacions internes per altaveu. L’incompliment d’aquestes obligacions pot comportar sancions econòmiques que, en els casos més greus, poden arribar als 60.000 euros.

a carrèc de la Judit López. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El Regne Unit ha acordat amb les Illes Maurici de retornar l’arxipèlag de Chagos, un territori pendent de descolonitzar, però es quedarà la base militar de Diego Garcia mitjançant un contracte de lloguer de 101 milions de lliures anuals per un període inicial de 99 anys. L’acord l’ha anunciat avui el primer ministre britànic, Keir Starmer, després de mesos de pressions diplomàtiques i legals.

Chagos, una cadena d’illes de l’oceà Índic, va ser separada del territori de Maurici poc abans que aquest assolís la independència del Regne Unit, el 1968. Entre el 1967 i el 1973, les autoritats britàniques van expulsar-ne la població i van permetre que els Estats Units hi establissin una base militar estratègica. El 2019, el Tribunal Internacional de Justícia va declarar il·legal aquella separació i va exigir al Regne Unit que acabés la seva administració colonial sobre l’arxipèlag.

Una retirada forçada per la justícia internacional

“Els tribunals ja han pres decisions que soscaven la nostra posició”, ha admès Starmer. “I si Maurici ens tornés a portar als tribunals, cosa que sens dubte haurien fet, no tindríem una perspectiva realista d’èxit.” El primer ministre Starmer ha reconegut que s’haurien pogut dictar mesures provisionals en poques setmanes i ha defensat l’acord com la millor opció per als interessos britànics.

Una base clau per al control militar regional

Malgrat el retorn formal de la sobirania, el govern laborista britànic ha pactat un contracte de lloguer que garantirà la presència militar a Diego Garcia “durant 99 anys i més enllà”. Starmer ha insistit que es tracta d’un enclavament de “vital importància” per al desplegament de forces britàniques i aliades a tot el Llevant, l’Àfrica oriental i el sud d’Àsia.

“El president Trump ha acollit amb satisfacció l’acord, juntament amb altres aliats”, ha dit Starmer, que ha defensat que la base és imprescindible per “no cedir el terreny a altres que vulguin fer-nos mal”. A més dels EUA, Austràlia, Nova Zelanda, l’Índia i el Canadà també han validat l’entesa.

L’associació Molrem ha recuperat una quarantena de varietats antigues de blat a la Vall d’en Bas (Garrotxa), entre les quals, el blat petit d’Olot i la cassanya d’Olot, dues varietats garrotxines que no es conreaven de feia cinquanta anys. La iniciativa forma part d’un projecte per a impulsar una infrastructura col·lectiva de transformació del cereal en farina ecològica. Ara mateix disposen d’un jardí botànic de 45 metres quadrats on experimenten amb aquestes varietats. El pas següent és aconseguir un local per a instal·lar-hi un molí que puguin compartir agricultors i flequers.

Blats antics, menys productius però més saludables

Les varietats modernes de blat, moltes de les quals modificades genèticament, són més productives i resistents a malalties, però menys saludables. Això ha fet que es deixessin de produir moltes varietats antigues. Amb tot, els flequers cada vegada demanen més farines elaborades amb aquestes llavors tradicionals.

El forner i president de Molrem, Emili Duran, diu que els blats moderns permeten d’obtenir més gra, però la qualitat baixa i la salut se’n ressenten. També ho denuncia Víctor Garcia, responsable de la plantació i membre de l’associació Triticatum, que alerta que el gluten de les varietats modernes és molt més agressiu i pot causar intoleràncies. En canvi, el pa fet amb blats antics, diu, “el nostre metabolisme el reconeix com a aliment, i per tant és més sa i nutritiu”.

Recuperar llavors i compartir coneixement

Garcia fa anys que treballa per recuperar varietats antigues. Ara col·labora amb Molrem i ha creat un espai de cultiu amb una quarantena de llavors tradicionals. Algunes provenen de pagesos de tot arreu de Catalunya i de més llocs, com el Banc de germoplasma de Madrid. Les dues varietats garrotxines són especialment rellevants per a la memòria agrària de la comarca.

Per a cada varietat, fan un seguiment de tres anys, en què recullen dades agronòmiques i descriptors morfològics. Això permet de saber quin tipus de terra necessita cada planta, si cal regar-les més o menys o quina resistència tenen a les malalties. A més, en fan proves de transformació: es mol el gra, se’n fa pa i es valora quin resultat dóna. Un cop obtinguda tota la informació, la comparteixen amb els membres de Molrem perquè cada pagès i forner pugui triar la varietat que li sigui més útil.

El projecte d’un molí col·lectiu

Molrem va néixer fa uns tres anys per iniciativa d’uns quants productors i flequers, amb l’objectiu de recuperar varietats de blat tradicionals. Ara volen fer un pas més: instal·lar un molí per a moldre la farina de manera col·lectiva.

Gràcies a la cooperativa la Garbiana de Tarroja de Segarra, ja han aconseguit un molí. Però encara no tenen local. Busquen un espai adequat a la Vall d’en Bas, amb bon accés i condicions logístiques que permetin de descarregar el gra i carregar la farina. “Costa molt trobar un lloc que ho compleixi tot”, admet Duran.

L’Ajuntament de la Vall d’en Bas dóna suport a la iniciativa. El batlle, Lluís Amat, la qualifica de “projecte global de transició agroecològica” i destaca la importància de la pagesia i la ramaderia en un context de crisi climàtica. “Ens ho hem de creure perquè, si no, al final, es farà tard”, adverteix.

El metge valencià Raúl Incertis ha tornat a Gaza, després d’haver-ne estat evacuat l’octubre del 2023, quan començà l’ofensiva israeliana. Ara treballa a l’hospital Naser, a la ciutat de Khan Yunis, al sud del territori, i descriu un panorama absolutament devastat. “És com si hi hagués caigut una bomba atòmica”, diu en declaracions a l’agència Efe.

La situació a Khan Yunis, una de les zones més castigades, és crítica. Els ferits hi arriben sense parar. “Normalment, la quantitat ja és elevada, perquè els bombardaments són continus al voltant de Khan Yunis i a Rafah, però aquests darrers vuit dies ha augmentat molt. A vegades n’arriben vint o vint-i-cinc de cop”, explica.

Hospitals atacats i sense recursos

Segons Incertis, l’hospital ha estat atacat tres vegades en dos mesos. “Fa dues setmanes, un dron va llançar un míssil en una habitació del tercer pis per matar un periodista, Hassan Aslih. Per matar-lo a ell, va matar dos pacients més i en va ferir nou”, recorda. El Comitè per a la Protecció de Periodistes estima que més de dos-cents periodistes han estat assassinats a Gaza.

La manca de recursos sanitaris és alarmant. “Reutilitzem xeringues. Falten mans. Hi ha molt poca esperança”, diu. Avui, per primera vegada en gairebé tres mesos, ha entrat una mica d’ajuda sanitària a Gaza, segons que ha informat el Comitè Internacional de la Creu Roja. Aquest matí, s’han lliurat medicaments i material mèdic a l’hospital de campanya de Rafah per reomplir les existències, gairebé esgotades a tot l’enclavament.

Raúl Incertis, en una imatge d’arxiu.

El blocatge israelià ha afectat tots els àmbits de la vida. “No hi ha electricitat i hi ha molt poca aigua. Els preus dels aliments són desorbitats”, diu el Incertis. Al quiròfan, com que escassegen anestèsics com el fentanil i la ketamina, només fan servir mitja dosi i reutilitzen la xeringa amb el pacient següent. Això incrementa molt el risc d’infecció. A més, operen gairebé sense cap calmant: “Fem operacions amb l’abdomen obert, amputacions… i la majoria dels pacients només reben ibuprofèn intravenós. El pacient no se n’adona, però sofreix molt de dolor.”

Els infants són els qui més colpeix de veure, segons que diu: “Els qui tenen sort i arriben conscients a l’hospital estan molt espantats. Els acaben de treure d’un edifici ensorrat per una bomba. Són plens de pols, tenen ferides al cos i es veuen amb la mirada perduda, tremolant.” La desnutrició afecta pràcticament tots els pacients. “Pesen molt menys que no haurien de pesar. Fa mesos que no mengen ni proteïna animal ni vegetal, perquè en queda molt poca. Això fa que les ferides costin molt de cicatritzar.” Avui mateix, el ministre de Sanitat palestí, Maged Abu Ramadan, ha dit de Ginebra estant que en tan sols dos dies havien mort de fam, com a mínim, vint-i-nou nens i persones grans.

L’exèrcit d’Israel dispara contra una delegació de diplomàtics europeus i més països a Cisjordània

Un retorn per deure i indignació

Incertis, quan fou evacuat, treballava amb Metges Sense Fronteres i ja advertia que Gaza, sota blocatge israelià i egipci des del 2006, era “una gàbia inhumana”. Després del seu retorn a casa, la indignació i el sentiment de deute el van dur a tornar-hi.

Avui, gairebé tots els dos milions d’habitants de Gaza són desplaçats interns. Tots els companys d’Incertis viuen en tendes de campanya i, des de dilluns, tot Khan Yunis està sota ordre d’evacuació forçosa per part de l’exèrcit israelià. “Tots han perdut algú”, diu. “Un company ha perdut tots els fills. Un altre, que només té vint-i-cinc anys i no s’ha casat, ha perdut els pares i tots els germans en un bombardament”, afegeix.

Malgrat tot, aquest metge valencià diu que la seva feina a Gaza és un deure, encara que sigui conscient que, demà, podria ser ell qui acabés estirat damunt la mateixa taula d’operacions on avui intenta salvar vides.