Això del mocador
Ja dic d’entrada que l’escriptora Najat el Hachmi em va fer canviar la idea que tenia sobre el hijab, l’única modalitat de vel que em generava dubtes. Al seu assaig Sempre han parlat per nosaltres mira de fer-nos entendre que el mocador no és cap símbol religiós, sinó una marca de submissió al patriarcat, i ja em va quadrar tot. No m’han arribat a convèncer tant les feministes musulmanes que el defensen com un element d’empoderament –“jo trio què vull que vegis del meu cos”–; és allò que un cop t’has posat les ulleres de veure-hi clar, costa més de tornar a la foscor d’abans. Però això no vol dir que doni la meua opinió per tancada: sempre som a temps d’aprendre’n més, de tindre les orelles obertes a més veus autoritzades.
En tot cas, partim de la base que és un debat que s’ha d’abordar des del feminisme i no a l’arrossec de la dreta xenòfoba i la seua propaganda. Aquesta dreta en puixança que s’aprofita del discurs d’El Hachmi, que el descontextualitza de la crítica feminista, que l’instrumentalitza per tal de disfressar la islamofòbia habitual amb una pretesa defensa dels drets de les dones. Curiosament, les mateixes dones que en una altra hora no dubten a qualificar-les de conilles que no paren de parir, d’ocioses xucladores d’ajudes públiques, de submises sense criteri rere l’ombra dels seus amos marits. Si cedim a l’engany, encara podríem donar gràcies al mocador, que fa que de tant en tant les considerin ciutadanes de ple dret.
El Hachmi ho assenyalava aquests dies als periodistes: “Per què feu més cas a la Sílvia Orriols que a totes les que hem parlat abans des de l’experiència i des del coneixement de la realitat?” En efecte, ara correm-hi tots a entrevistar-les, les alliberades i les embolicades, a interessar-nos per les seues veus, però abans de la irrupció xenòfoba al parlament amb prou feines els dispensàvem una curiositat antropològica. Una vegada més, l’actualitat va amb la llengua a fora darrere l’agenda de l’extrema dreta, alegre i publicitària, perquè l’odi no compromet a res. I és clar, la reacció reflexa de l’esquerra és l’oposició immediata, automàtica, urgent, perquè és la resposta que costa menys.
L’esquerra és lenta, perquè la transformació que reclama té la facilitat de maniobra d’un transatlàntic. Però aquesta incapacitat no ha de ser excusa per donar l’esquena a les dissidents del mocador que ens ho demanen, i ens ho demanen ara. Perquè a les dones d’esquerra i de cultura cristiana ens han criat igualment per a respondre als estereotips corresponents; perquè sabem fins a quin punt els nostres cossos també són objecte de control social de manera tàcita, des que naixem fins que hi donem el nostre suposat consentiment; perquè som conscients que desafiar el patriarcat també es pot pagar amb la vida en una democràcia que vol ser igualitària. El que mata no és una cabellera a la vista o una minifaldilla, és el patriarcat encarnat en totes les formes que pot. Perquè el patriarcat és com l’aigua, que sempre troba el camí. Segons el moment i el lloc, hom parla de feminicidis, d’assassinades per violència domèstica o de víctimes de crims d’honor; i tan morta és qui la maten “perquè era meua” com perquè no es va posar el mocador.
Justament, els qui posen el mocador al cim de l’opressió indumentària s’aferren a l’argument que hi ha països on et poden matar per no portar-lo; que a occident no tenim cap policia de la moral que ens faci detindre, fuetejar o empresonar perquè no portem shorts estranguladors o sostenidors amb push-up, ergo, qui tria de comprimir-se el cos d’aital manera ho fa des de la llibertat individual, en un entorn de laboratori aïllat de pressions estètiques i socials. Els qui formem part d’algun grup històricament oprimit no hauríem de caure en aquestes fal·làcies jerarquitzadores: els parlants de català, per exemple, com moltes dones de les dites emancipades, també ens hem de sentir a dir que no ens podem queixar d’oprimits per la raó que a Catalunya Nord o a l’Afganistan, respectivament, estan pitjor. I ens ho hem de sentir dir de part d’una esquerra determinada, com també hi ha una determinada esquerra que defensa el hijab com una expressió de llibertat de les nostres conciutadanes musulmanes per decidir sobre el propi cos.
“Decidir sobre el propi cos”, ai, em pixo. Doncs ja he arribat al punt de dir que estic tan a favor de prohibir el hijab a les escoles com de prohibir-hi les ungles de gel de dos dits, els shorts que se’t fiquen al cul quan seus i qualsevol altra nosa sexualitzadora que pugui dificultar les noies de seguir la classe concentradament, amb comoditat física i mental. Perquè de mocadors no en sé més que el que m’imagino —el tel permanent sobre les orelles, la suorada que allarga l’estiu—, però d’altres disfresses de compressió, en tinc unes quantes dècades d’experiència, entre les que he viscut convençuda que eren una tria lliure meua i el descobriment dels pantalons de noi. En aquest sentit, puc mig entendre les musulmanes que afirmen que han trobat l’empoderament deixant de sexualitzar-se el cos: amb mocadors variats i la roba ampla i assegurant-se que, quan parlen, els miren la cara i prou.
Moltes dones que sostenen que porten el hijab per voluntat pròpia, o fins i tot el nicab i altres sacs, diuen que és la roba que han triat per explicar-se a elles mateixes, per explicar la seua identitat i també la seua manera de ser feministes. Ens demanen que no les responsabilitzem que hi hagi dones que no poden triar com elles, que no busquem justícia prohibint-los a unes el que resulta obligat en altres. I és aquí que em fan dubtar més quan dubto, perquè prou feina tinc jo amb el meu armari, els meus talons i les meues contradiccions.
“De debò es pensen que prohibint el vel s’acaba amb la discriminació envers la dona?”, demanava la presidenta de l’associació Rosa Sensat en una entrevista, i en això hi estic d’acord: la discriminació cap a les dones no s’acabarà prohibint el mocador, i tampoc prohibint la discriminació mateix, que figura que és l’objectiu darrere de totes les lleis que fem i mira encara com estem: d’una punta a l’altra de món, l’alternativa més allunyada de la submissió misògina és la llibertat d’escollir a quin patriarcat vols servir.
PS: Als oberts de ment que deveu haver arribat fins aquí, us recomano una sèrie britànica per a trencar estereotips: We Are Lady Parts –subtitulada en català a Filmin– sobre una colla de joves musulmanes britàniques que formen un grup de punk. Les personatges ofereixen tipus de “musulmanitats” per a triar i remenar, des de les més incòmodes fins a les que ens faran ballar el cap. Val la pena immergir-s’hi sense prejudicis, també sense esperar-ne més que una bona estona de desconnexió dels clàssics elencs rossos i blanquets. Un bonus track en masculí seria Ramy, a Prime, sobre un jove musulmà nord-americà de família egípcia en el seu periple per a lligar. No res, per qui vulgui veure per un forat uns quants dels 1.800 milions de musulmans que hi ha al món en modalitats que no pensem mai.
