Laia Palau (Barcelona, 1979) és una llegenda del bàsquet català. Ho ha guanyat pràcticament tot en aquest esport. Després d’una trajectòria de més de dues dècades i de voltar per uns quants països –ha viscut a França, Txèquia, Polònia i Austràlia–, aquesta ex-base que feia màgia dins la pista va decidir d’establir-se finalment a Girona, ciutat on es va retirar després de quatre temporades a l’Uni Girona.

Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Ens veiem perquè ens expliqui quins són els tres llocs que més li agraden de la ciutat, seguint la sèrie sobre indrets especials de ciutats dels Països Catalans que vam començar amb Tomeu Penya.

Laia Palau: “No crec que els esportistes canviem el món en cap sentit”

Laia Palau, una gironina més

Ara ja fa set anys que Palau viu a Girona i, tot i que no és gironina de naixement, ho ha acabat essent d’adopció. “Enguany Girona s’ha convertit en el lloc on més temps he viscut després de Barcelona”, explica un matí sufocant de final de juny. La veritat és que, tenint en compte la seva brillant carrera professional, per als gironins és tot un orgull tenir-la com a ambaixadora de la ciutat. L’any passat, per exemple, va ser pregonera de les Fires de Sant Narcís, conjuntament amb Noemí Jornada i Marta Xargay, també dues llegendes del bàsquet català amb ADN gironí. Aquesta fita es podria considerar històrica, perquè els gironins no som pas coneguts precisament per la nostra simpatia i hospitalitat. “Sou molt tancats, i punt. En el meu cas, que he estat i viscut a molts llocs, veus com és el tarannà de la societat on vas a parar, i aquí…”, deixa anar amb total sinceritat. “Quan vaig fer el pregó, vaig sentir-me un punt intrusa, perquè hi ha molta gent que fa coses rellevants, a Girona! Va ser un honor, però hi havia aquesta cosa de dir: ‘Què els haig de dir jo, als gironins?’ Perquè els gironins sou molt gironins. Ara, també hi ha un punt del caràcter d’aquí que ja m’agrada, eh?”

La Devesa, un espai privilegiat

Malgrat tot, Palau s’ha adaptat perfectament a la ciutat, que ja considera casa seva. S’hi mou còmodament amb una bicicleta verd caqui que duu una cistelleta negra al davant. El dia de l’entrevista, la veig venir de lluny pel passeig de la Devesa, entre centenars de plataners altíssims, proveïdors d’una ombra generosa i agraïda que dóna una mica de treva a la primera onada de calor de l’estiu. El parc de la Devesa –la Devesa, per als gironins– és un dels tres llocs de Girona triats per ella. És el parc urbà més gran de Catalunya, situat entre el riu Ter, l’Onyar i el Güell, tres dels quatre rius que travessen la ciutat. “Ho sabies, que els plàtans van ser plantats a tan poca distància els uns dels altres que van haver de créixer més de llargada que no d’amplada?”, em demana Palau mentre els contempla. Molts passen de seixanta metres d’altura. Per això, per a mirar-se’ls sencers cal aixecar molt el cap: mirar amunt, cap al cel, i deixar-se seduir per una verdor infinita que impressiona.

Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

La Devesa és el principal pulmó de la ciutat, però molts gironins només la trepitgen quan arriben les Fires, moment en què les avingudes i carrers de plataners esdevenen un batibull d’atraccions, música i parades de menjar. “Aquest lloc és un privilegi, i no sé si realment la gent hi ve gaire a passejar”, diu. Ella no en valora tan sols la gran extensió de natura, sinó també la importància en aquest temps d’emergència climàtica. “Per a mi és important ser a prop de la natura. Cada dia, quan vaig a la feina, travesso la Devesa per anar cap al pavelló de Fontajau, veig el riu, les muntanyes… I quan torno, la posta de sol. Això és preciós, i per a algú com jo, que és de Barcelona, té un valor incalculable.”

Tot i que ja fa tres anys que es va retirar, Palau continua anant cada dia al pavelló de Fontajau. Actualment, treballa d’assistent de l’Spar Girona i de directora esportiva dels equips base del Bàsquet Girona. Hi va amb bicicleta, un hàbit que ha incorporat no fa gaire. “Canviar el cotxe per la bici ha estat essencial. Moure’s amb cotxe per Girona és un merder, i poder anar amb bici a tot arreu em fa molt feliç.” Certament, Girona té la mida perfecta per a arribar a tot arreu amb bicicleta en menys de vint minuts. “Per a mi, això, és benestar.”

Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg). Girona: mar, muntanya… i cultura

Una de les coses que més valora Palau de Girona és la proximitat amb la mar i la muntanya. “Girona té la sort de ser a prop de tot: de la Garrotxa, de l’Empordà, de la Costa Brava, del Pirineu… I, a més, també és a prop de Barcelona, on tinc la família. És un privilegi, viure aquí.” Aquest factor va ser clau a l’hora d’establir-se definitivament a la ciutat on, de moment, sembla que vol viure molt temps. “Em sembla que això de viure aquí va per llarg. El que em vincula aquí és, sobretot, la feina, però realment és molt bon lloc per a viure.” Tot amb tot, no descarta de traslladar-se a un indret més rural a la llarga, tot i que confessa que no planifica gaire a llarg termini. “La meva vida ha funcionat tant per temporades i ha anat tant a remolc d’una feina inestable que no planifico a llarg termini.”

Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Tothom qui la coneix sap que Palau és una dona amb inquietuds culturals. És habitual trobar-la al teatre o a concerts i és, sobretot, una gran afeccionada del festival Temporada Alta. “Girona no és que sigui capdavantera en cultura, però sempre hi passen coses. Et prometo que una de les coses que em van fer decidir a venir a viure-hi va ser el Temporada Alta.” Diu que quan vivia fora li feia molta ràbia no poder ser aquí per anar al festival, un dels més importants de les arts escèniques en l’àmbit europeu. Així mateix, valora l’extensa oferta cultural que hi ha no solament a la ciutat sinó també al seu voltant: “Divendres hi havia la Blanca Llum Vidal a Banyoles, a Celrà també sempre hi ha coses… No és Girona i prou, al voltant hi ha una xarxa cultural que s’ha de saber aprofitar.”

Sant Pere de Galligants, porta d’entrada a les Gavarres

El segon lloc que ha triat Laia Palau per parlar de Girona és el monestir de Sant Pere de Galligants, la porta d’entrada a la Vall de Sant Daniel i al massís de les Gavarres, serralada que fa de frontera amb l’Empordà, i que rep el nom del quart riu de Girona: el Galligants. Molts passem pel costat del monestir el cap de setmana per fer una de les sortides més típicament gironines: la pujada al castell de Sant Miquel, situat al cim del puig homònim. Compost per una església romànica de mitjan segle XII i un claustre adossat, Sant Pere de Galligants és una de les esglésies amb més encant de la ciutat –i això que hi tenim la catedral i Sant Fèlix, esglésies que, de fet, es poden veure de Galligants estant, amb què formen un conjunt arquitectònic únic molt admirat, també per Palau. “Veure Sant Fèlix, la catedral i Galligants junts és increïble i estèticament preciós.”

Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Quan era petita, els seus pares van portar-la a visitar moltes esglésies, ermites i catedrals per a conèixer el patrimoni del país. “A casa meva no practiquem la religió, però és el patrimoni cultural que tenim. Molta part de la nostra cultura prové de tot aquest art”, explica. Allò que més li agrada de Sant Pere de Galligants és que sigui petita i que s’aprofiti per a fer activitats culturals. D’ençà del 1857 és la seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Girona i, a més, durant el curs s’hi fan exposicions, concerts i tota mena d’activitats. “M’agrada molt perquè és un espai que ha quedat per a fer-lo servir d’una altra manera”, apunta. I afegeix: “Li dono molt de valor, perquè també és una porta d’entrada a la natura, a cinc minuts de la ciutat. És increïble.”

Fer el toc a la plaça Bell-lloc

Pujant pel carrer Nou del Teatre venint de la plaça de Vi, a mà dreta hi ha la plaça Bell-lloc, una placeta que als vespres i migdies –especialment el cap de setmana– s’omple de gom a gom de gent que hi fa el toc. És el tercer lloc preferit de Laia Palau de Girona. “És un racó molt bonic”, destaca. Es troba una mica amagada, però els gironins més cinèfils saben perfectament de quina placeta es tracta, perquè és un dels llocs per on es passa per anar cap al cinema Truffaut, situat una mica més amunt del carrer.

Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Laia Palau l’ha triada per parlar de la seva etapa com a veïna del barri Vell, al començament de viure a la ciutat. “El carrer Nou del Teatre també fa d’entrada a la part de dalt del Barri Vell. Normalment, la gent es queda pel carrer de les Ballesteries i Ciutadans, i aquí dalt no hi vénen gaire. Hi ha moltes escales, s’ha de pujar i baixar molt, però hi ha racons increïbles.” El primer any de viure a Girona, Palau es va voler allotjar al rovell de l’ou per viure “l’autèntica experiència gironina”. Va viure-hi els quatre anys de jugadora a l’Uni. “Ho tenia molt clar: quan vaig saber que fitxava per l’Uni Girona, vaig voler anar a viure al Barri Vell i viure’n l’experiència. Van ser anys molt bonics i, en certa manera, ho trobo a faltar, perquè és espectacularment preciós. La bellesa arquitectònica, l’equilibri de les coses… Tot això em produeix benestar.” Malgrat tot, va arribar un moment en què se’n va haver d’anar. “Me’n vaig anar perquè hi havia molta gent i moments en què era molt pesat. A més, és un lloc fosc. Ara ja no hi vaig gaire, només quan vaig al teatre o si he quedat per prendre alguna cosa.”

Fotografia: Adiva Koenigsberg.

El Barri Vell és la zona més gentrificada de Girona. Aquests darrers anys ha perdut pràcticament tot el teixit comercial local i històric que tenia i s’ha omplert de restaurants, locals de brunch i cafès d’especialitat, botigues de ciclisme i pisos turístics. Per això molts gironins han optat per anar a viure a barris més “perifèrics”.

Com a casa

Quan ens acomiadem, Palau s’endinsa Devesa endins dalt de la bicicleta. Va vestida d’estiu, amb una brusa amb estampat floral, pantalons curts i sandàlies. Ha passat el cap de setmana arran de mar i confessa que ja té ganes de fer vacances. S’ha passat la temporada treballant de valent i anant amunt i avall. “Passo molt temps fora de casa. Tornar i que casa sigui aquí, em fa molt feliç”, diu. I m’adono que ha estat un encert elegir-la com a ambaixadora de Girona per a aquesta sèrie d’articles.

Laia Palau a Girona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

The Washington Post · Mary Ilyushina

El parlament rus ha aprovat una nova legislació que permetrà de sancionar no tan sols els qui difonguin continguts prohibits a internet, sinó també els qui els cerquin i hi accedeixin, encara que sigui amb eines com ara les xarxes privades virtuals (VPN). La nova norma entrarà en vigor al setembre i ha estat aprovada sense gaire oposició.

El text estableix multes contra els qui cerquin de manera deliberada materials classificats com a “extremistes” i hi accedeixin, encara que sigui fent servir mitjans per a esquivar la censura, com les VPN, que ja són molt utilitzades a Rússia per a evitar el blocatge de continguts imposats pel règim.

Els materials extremistes, segons el govern rus, són aquells que han estat inclosos per un tribunal en un registre oficial que manté el Ministeri de Justícia i que té més de 5.500 entrades. Hi ha des de continguts atribuïts a Al-Qaida fins a d’altres que fan referència al moviment LGBT. També s’hi inclouen texts que, suposadament, promouen l’ideari nazi o inciten a accions extremistes.

Fins ara, la legislació russa es limitava a penalitzar la creació o difusió d’aquests continguts. El canvi legal és un pas més en l’enduriment de les lleis digitals, justificat –segons alts funcionaris russos– per la situació de guerra. Una normativa semblant s’ha aprovat fa poc a Bielorússia, un aliat estret del Kremlin, i s’ha fet servir per perseguir veus crítiques amb el govern d’Aleksandr Lukaixenko.

Les multes oscil·laran entre els 60 euros, per haver accedit als continguts prohibits, i els 2.300 euros, per haver promocionat eines com les VPN. En el cas de les empreses, la sanció pot arribar fins als 11.700 euros.

“Encara que les multes puguin semblar menors, poden ser el pretext per a detencions o pressions”, ha advertit Sarkis Darbinyan, activista per la llibertat a internet i declarat agent estranger per les autoritats russes. “Em fa por que, en una futura versió, aquestes multes administratives derivin en causes penals.”

Després de la invasió a gran escala d’Ucraïna del febrer del 2022, Rússia ja va aprovar una bateria de lleis que criminalitzaven la difusió de “notícies falses” o qualsevol discurs considerat una desqualificació de l’exèrcit. La nova esmena es va introduir dimarts dins un projecte de llei anodí sobre regulació del transport de mercaderies, segons que ha publicat la cambra baixa del parlament, la Duma.

Segons l’associació Net Freedoms, aquesta és una tàctica recurrent del legislador rus: afegir disposicions repressives dins projectes de llei menors per accelerar-ne l’aprovació i esquivar el debat públic. D’aquesta manera, la llei pot passar la segona i la tercera lectura el mateix dia.

Arran de les crítiques rebudes, alguns promotors de la llei han intentat de calmar els ànims. El senador Artiom Sheikin ha dit a mitjans oficials que no es pretén castigar els qui accedeixin a webs prohibides amb VPN, com ara Facebook o Instagram, i que la mesura es dirigeix principalment als proveïdors de serveis. Segons ell, només es multarà els qui cerquin de manera conscient materials designats com a extremistes per un tribunal.

Ara bé, Sheikin no ha aclarit com es determinarà que un usuari sabia que el contingut era prohibit, i alguns activistes han advertit que l’ambigüitat de la llei facilitava els abusos. Tampoc no queda clar com pensen fer el seguiment de les cerques o com aplicaran les sancions. Segons Net Freedoms, les operadores de telecomunicacions i les plataformes russes, com VK, que ja tenen l’obligació de compartir dades amb la policia, podrien veure’s obligades a lliurar-ne encara més.

La informació de les cerques també pot exposar-se a partir de xarxes públiques sense protecció, l’historial dels navegadors o les dades emmagatzemades als dispositius.

La proposta ha rebut crítiques, fins i tot, d’alguns sectors propers al Kremlin. És el cas d’Ekaterina Mizulina, filla d’una senadora i directora de la Lliga d’Internet Segur, coneguda per atacar els crítics del règim. Mizulina diu que, amb la nova llei, la seva organització no podria transferir informació sobre comunitats extremistes al Ministeri d’Interior sense vulnerar la normativa. “Ens prohibiran de fer seguiment de l’extremisme”, ha escrit en un missatge a Telegram.

Aquests darrers anys, el govern rus ha intensificat la repressió digital, amb lleis que criminalitzen la promoció de tecnologies com les VPN. El gener del 2024 ja es va aprovar una norma que prohibeix de difondre informació sobre aquests serveis o explicar com fer-los servir per evitar la censura.

D’ençà d’aleshores, les autoritats han enviat centenars de requeriments de retirada d’aplicacions a botigues digitals. Segons el projecte de recerca GreatFire, Apple ha eliminat seixanta aplicacions i Google només sis de 212 sol·licituds.

A més, Rússia ha augmentat l’ús de tecnologies d’inspecció profunda de paquets (DPI), per a filtrar amb més precisió el trànsit d’internet, i ha destinat milions a enfortir l'”internet sobirà”, com l’anomena, un sistema que cerca un control total de l’activitat digital.

Els proveïdors estan obligats a registrar dades detallades dels usuaris, i es promou l’ús de plataformes nacionals en detriment de les estrangeres, tot limitant serveis com YouTube, X o Instagram per reduir l’accés a informació independent i crítiques al règim.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Quan el periodista Josep Pla va arribar a Moscou, el 21 de juliol de 1925, ara farà cent anys, el comte Aleksandr Ilitx Rostov, condecorat amb l’Orde de Sant Andreu, membre del Jockey Club, Mestre de Caça, feia tres anys que estava confinat a l’hotel Metropol. Tot i ser un plançó distingit de l’aristocràcia tsarista, un paràsit social, segons els bolxevics que dominaven Rússia d’ençà de la Revolució d’Octubre de 1917, el seu poema “On és ara” –i el fet que alguns membres entre els estaments superiors del Partit el consideressin, per aquesta autoria, un dels herois de la causa prerevolucionària– l’havia salvat de l’escamot d’afusellament. La condició era que no sortís més de l’establiment on s’havia allotjat el 1918, quan havia tornat al seu país, des de París. Feia exactament tres anys i dos mesos que el comte Rostov havia sortit escortat del Kremlin, i després de travessar la plaça Roja, passant per la porta de la Resurrecció fins a la plaça del teatre Bolxoi, havia arribat al Metropol, d’on no sortiria mai més. Durant vint dies, havia travessat sis països i evitat vuit batallons que lluitaven sota cinc banderes diferents, fins a arribar a Casa Folgança, la possessió familiar a Nijni Nóvgorod que tant enyorava i que no tornaria a veure mai més. Ara el seu món seria aquell hotel d’art noveau inaugurat el 1905, mentre Nicolau II enfrontava les primeres temptatives revolucionàries. Símbol de la vella classe privilegiada destronada, ara estava sota el poder dels sòviets, com tot el país.

Un viatge periodístic

Per a un periodista amb un públic fidel i una carrera literària tot just inaugurada –feia un parell de mesos que acabava de publicar Coses vistes–, l’oportunitat de viatjar a l’URSS era d’aquelles que no es podia deixar escapar. Pla havia demostrat que sabia ser on calia: tant fos a la Itàlia pre-feixista de la marxa sobre Roma o al Berlín de la crisi de Weimar o a Munic durant el putsch. “En un moment determinat, els amics de la penya de l’Ateneu de Barcelona cregueren que el diari La Publicitat havia de publicar uns articles sobre Rússia elaborats a través d’un contacte directe. La idea d’aquells senyors era que els articles havien de ser informatius, declaradament periodístics, sense engagement apriorístic, fets amb el criteri del que els anglesos volen donar a entendre quan pronuncien la frase: ‘Wait and see.’ Potser alguns cregueren que la persona que podria intentar escriure aquests papers era jo, que ja feia més de sis anys que rodava pel continent exercint la professió de periodista.”

La Revolució Russa, que havia posat fi no solament a una dinastia centenària en un imperi que fins feia quatre dies tenia al tsar com a Déu Nostre Senyor, sinó fins i tot al sistema capitalista burgès, havia commogut el món. La curiositat que despertava l’experiència soviètica era enorme, i el viatge a Rússia era a punt d’esdevenir un gènere en si mateix. Tothom es mobilitzà: la penya hi havia posat els diners per fer possible el viatge, gràcies a una subscripció oberta, la Publicitat es comprometia a publicar-ne els articles i, persuadit per Joan Estelrich, el dirigent de la Lliga, Francesc Cambó, amb els seus contactes diplomàtics i mercès a l’amistat amb el ministre francès Anatole de Monzie –ferm partidari de les relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica després de la guerra civil–, aconseguia els papers necessaris. A Rússia l’esperava Andreu Nin, mestre, periodista i traductor català, esdevingut un membre preeminent de la nomenclatura soviètica i el seu amfitrió al paradís de la classe treballadora. Però, a més, el viatge no el faria sol, sinó que de seguida s’hi afegirien el periodista Eugeni Xammar i la seva esposa, Amanda Fürstenwerth Goetsche, que havien estat amfitrions seus a Berlín pocs anys abans.

El Metropol, hotel històric

“El 1925, quan vaig anar a Rússia, sabia d’aquell país aproximadament el que en sap tothom: pràcticament res. De la revolució i dels anys posteriors, en sabia el que els diaris que havia llegit n’havien dit. Llavors, Lenin ja era mort. El seu cos jeia en el cenotafi –de fusta– que hom havia construït a la plaça Roja, a tocar de la porta oberta a la muralla del Kremlin. Abans de l’atemptat de què fou objecte, Lenin havia fet instaurar la Nova Política Econòmica –que semblava un afluixament del rigor i del racionalisme de la misèria”, escriu l’escriptor empordanès al pròleg del 1967 del llibre Viatge a Rússia el 1925, publicat per primera vegada per Edicions Diana, i inclòs en el volum El nord de l’Obra Completa de Destino. “El viatge de 1925 –jo tenia llavors 28 anys– fou una atzagaiada de joventut, d’una literalitat indiscutible. […] Jo vaig anar a Rússia de seguida que aquest país s’obrí al periodisme vulgar i adotzenat com sempre ha estat el meu”, sentencià, tot disculpant el fet d’haver-se deixat impressionar més o menys intensament en la seva enquesta periodística.

Mentre Pla i Xammar –i senyora– eren portats per Andreu Nin de la Seca a la Meca moscovita, el comte Rostov s’habituava a la seva petita cambra del servei a les golfes de l’hotel. Havia hagut d’abandonar la seva suite i bona part de les pertinences, però després d’aquells tres anys ja s’havia acostumat al petit espai disponible amb un llit que grinyolava, una tauleta per a escriure i els seus llibres. Ara, malgrat la condemna, l’hotel, com sempre passa en aquests grans establiments, era ben bé una ciutat en si mateixa, reflex de la seva història –i a fe de Déu que havia estat escenari de batalles durant les jornades revolucionàries– i les seves realitats, amb un exèrcit de treballadors i d’habitants, que, del director fins al més ínfim grum, representaven les dinàmiques, en aquest cas, de la nova societat sense classes.

Per sort, havia fet amistat amb Nina Kulikova, la petita filla d’un important buròcrata ucraïnès allotjat com tants altres jerarques a l’hotel, a qui explicava els secrets de les princeses tot compartint àpats al Boiarski, considerat el millor restaurant de Moscou i, segurament, de tot Rússia. Mig amagat al racó nord-est de la segona planta, amb els sostres en volta i les parets vermell fosc que recordaven el refugi d’un boiar, el Boiarski presumia de tenir la decoració més elegant, el servei més sofisticat i el xef més subtil de la ciutat, francès Emile Jukovski. Malgrat els canvis, Rostov continuarà fidel al Boiarski, observant les recomanacions –equivocades– dels cambrers i l’enginy culinari del cap de cuina, per després prendre una copa al Xalaipin, el bar americà punt de trobada de la gent més sofisticada i poderosa del nou ordre, com la gran actriu Anna Urbanova i els ingenus visitants estrangers, innocents ensarronats per la propaganda comunista.

Una trobada impossible

Quan Pla i Xammar van arribar a Moscou, la necessitat de normalitzar les relacions diplomàtiques de l’URSS amb la resta de països havia afavorit el renaixement del Metropol, que acollia els hostes més distingits i els actes de relleu internacional, com el torneig d’escacs en què el campió cubà d’origen català Capablanca perdé el títol mundial contra el rus Bogoliúbov. També s’havien pres decisions que irritaven profundament Rostov, com ara l’eliminació de les etiquetes del gran celler de l’hotel, i la distinció únicament entre el vi blanc i el negre… Ell, que estimava per sobre de tot el Châteauneuf-du-Pape! Tot i que el Metropol era un dels pocs hotels supervivents, i potser el més luxós, Pla i Xammar parlen en sengles relats del Lux, on van ser allotjats per Nin, i el Savoy, on van fer algun àpat amb el català més poderós de l’URSS –amb qui van fer un arròs familiar a la seva datxa. “L’Hotel Lux estava reservat per una categoria encara avui molt apreciada a Rússia: els delegats o membres de delegacions. Els delegats amb possibilitats d’hostatjar-se a l’Hotel Lux eren de tres categories: delegats de partits comunistes, delegats de sindicats obrers i delegats de moviment nacionalistes que els russos anomenen –o anomenaven– ‘moviments nacionals’. Nin va tenir cura que Josep Pla i jo fóssim considerats com a delegats d’un moviment ‘nacional’. L’Hotel Lux era un establiment cèntric, senzill però net, amb un personal amabilíssim que tractava tots els hostes de ‘camarades’”, escriu Xammar. Sobre el Savoy, Pla en destacarà el restaurant, que “funciona segons els costums occidentals, i es pot dir que és l’únic restaurant de Moscou d’aire capitalista”.

És una pena que els tres personatges –quatre, amb Amanda, realment i ostentosament fastiguejada per l’absència de botigues– no compartissin una vetllada de conversa espurnejant durant aquells dies de viatge. Me’ls puc imaginar en aquella gàbia d’or de Rostov, parlant en francès entre ells, compartint lectures, restaurants de París, anyades de vins –especialment Xammar i el comte, autèntics sibarites i connaisseurs– o xafarderies. Hom es pot treure aquesta espina llegint Un cavaller a Moscou (Amsterdam), celebradíssima novel·la d’Amor Towles –i, ho repeteixo, novel·la, perquè lamentablement el comte Rostov només existeix a la imaginació del seu lector i els seus captivats lectors–, que té una preciosa adaptació en forma de sèrie, produïda per Paramount, amb l’actor Ewan McGregor impecable. No costa gaire d’entrellucar en la imaginació aquella trobada, enmig de l’estada d’un empordanès al país dels soviets, ara fa cent anys exactes.

L’escriptora Xesca Ensenyat i Seguí (1951-2009) ha rebut el títol de Filla Il·lustre de la vila de Pollença. Feia setze anys que veïns i col·lectius culturals reclamaven que li fos atorgat aquest reconeixement públic. L’acte, que es va celebrar a l’Ajuntament de Pollença, va tenir dues parts: la primera, el ple en què es va fer el nomenament  institucional, i la segona, un càlid homenatge en què van parlar familiars i amics i que es va cloure amb un petit recital de Biel Majoral. 

Xesca Ensenyat va ser també una gran activista cultural. El seu bloc a VilaWeb “L’hidroavió apagafocs” n’és un bon llegat, plenament vigent i extraordinàriament ric literàriament. Per contribuir a aquest homenatge, publiquem íntegrament el text en què Biel Mesquida glossa l’escriptora i la seva obra, i reivindica que l’Ajuntament de Pollença faci un pas més i faciliti que l’escriptora sigui present en algun topònim local.

 

XESCA ENSENYAT I SEGUÍ O LA CREACTIVITAT LITERÀRIA D’UNA VALENTA DONA MOLLERA, POLLENCINA, CATALANA, EUROPEA I UNIVERSAL

Pollença, 16 de juliol de 2025

Bona gent amadora de l’escriptora, outsider, agitadora cultural i bloguera insubornable Xesca Ensenyat, que sou aquí per celebrar que l’Ajuntament de Pollença fa filla il·lustre per unanimitat una ciutadana seva que ens ha ofert un llegat de literatura amb voluntat clàssica, eterna. Moltes de gràcies a tots!

Moltes de gràcies als milers de persones, col·lectius i entitats que han demanat a l’humanal poder municipal aquesta feta, i moltes de gràcies als regidors de l’Ajuntament i al seu batle que ho han recollit i ho han concedit, torn repetir amb joia i entusiasme, per unanimitat!

Us diré quatre mots de la meva veritat humil sobre una amiga i escriptora que des que la vaig conèixer m’impressionà. Crec que la presentació va ser a un recital clandestí de poesia a can Josep M. Llompart de Palma, en què ella i jo, aprenents d’escriptors,  recitàvem nerviosos i feliços els nostres primers versos. Quan ens començàrem a fer amics vaig descobrir la seva doble capacitat energètica: una creativitat literària volcànica que vivificava la llengua catalana literalment i en tots els sentits, i una força lluitadora que la feia estar en la primera línia de totes les trinxeres més radicals i més singulars, que no sempre estaven ben vistes per les esquerres tradicionals. Xesca Ensenyat, una dona íntegra i batalladora, practicava amb valor i risc l’antifranquisme ben fondo, el catalanisme independentista, els combats per a la llibertat de l’orientació sexual, que els primers fronts LGTBIQ+ i de dones feministes començaven, i la defensa de la terra, tot això dins un clima de dictadura, de repressió, de lleis injustes contra tots els que sortissin de les normes feixistes i dins una destrucció del territori que avançava en aquestes fràgils Illes Balears.

L’energia primordial de la seva aventura literària era transmutar com a picapedrera esforçada les paraules desgastades de la tribu perquè volia mobilitzar un estat poètic de la llengua.

La literatura podria ser un cel de fulguracions, un teixit de múltiples llenguatges, una manera de fer girar els sabers sense fetitxitzar-ne cap, un lloc de relleus, respostes, una cadena d’afinitats i de recomençaments a través del temps, un passeig, expedició en els passos d’un predecessor, la recerca de relíquies i de restes sensibles, terra de dol, de fragments escorxats, de replecs íntims, el somni ombrívol d’un fumerol, cadena d’embrions argumentals, una acumulació d’objectes de curiositat, anècdotes i citacions, una mescla de mots heterogenis… El gust dels empelts, la recerca de l’harmonia en el desbarat, la transgressió a la punta de la llengua, el pler del text, la preocupació per l’estil, l’acompanyaren sempre com a signes del temps.

Si Xesca Ensenyat s’inventà un català novell era perquè li fou necessari per a la nova visió del temps i de l’espai que experimentava. Escoltava sempre seguit el que té lloc en la profunda intimitat del mot. S’encucavelava per totes bandes: el tinter, el llibre, la copa, el fum del cigarret, el paisatge, la descomposició del temps, el trèmolo interior, el ventijol damunt la mar, la fragilitat del sentiment, la vibració dels colors…

Escrivia per suscitar en el lector aquest estat quan l’ull s’esvaeix en allò que l’oïda recorda. Era independent de tot sistema institucional o polític, desplaçava sempre seguit les fronteres, fundava tostemps una contra-societat: una societat de llibertats contra una societat de controls. Sabia que la literatura reverteix, és la individuació més radical i singular, imprevista i imprevisible, i això no agrada, i crea dificultats. Manifestava que la literatura mostra el davall de les cartes, i no en té ganes ningú de veure’l, ni els polítics, ni els necrocapitalistes, ni els clergats, ni les famílies, ni les societats robotitzades.

La lletra de Xesca Ensenyat es llegeix i es rellegeix com el lector vulgui: lentament, amb avidesa o amb golafreria. Agafa teringues de mots i les fa parlar, volar, cridar, recitar i cantar des de l’inconformisme, des de la ràbia, des d’un batallar continu contra les forces obscures, els prejudicis, la censura, la història, els doblers, els assassins integristes, l’eterna bestiesa. Per l’escletxa d’aquesta ferida de l’escriptura ix una llum: sembrar la poesia de la compassió, dur-la al món sota la forma preservada d’una absència, d’una extenuació, d’un xiuxiueig com si en els llavis de tot humà, fins i tot en els d’aquells que no tenen res a dir, es conservàs el dibuix del darrer mot pronunciat.

Acabaré amb una demanda al municipi pollencí: crec que seria bo que el nom de Xesca Ensenyat i Seguí es convertís en topònim quotidià i municipal a algun indret dels que ella estimava (una plaça, un carrer, una biblioteca, una escola, un jardí…), i així la tendríem present cada dia. I també que entre tots féssim el possible segons les nostres possibilitats perquè les seves obres es trobassin a les llibreries, una altra i alta manera de tenir-la més present que mai. I reclamaria també el fet que caldria recollir, ordenar i publicar els textos que es troben dispersos o en bona part inèdits. El millor homenatge que li podem fer a Xesca Ensenyat i Seguí és la lectura.

Acabaré amb unes frases que ella i jo ens inventàrem com a divertits, alegres i joiosos eslògans a favor de la lectura que sortiren a l’Espira Magazine.

“Llegiu: Llegir Fa tornar guapos. Llegiu: Llegir Fa tornar feliços. Llegiu: Llegir Fa lligar. Llegiu: Llegir Aprima. Llegiu: Llegir Fa tenir vots. Llegiu: Llegir Bronzeja. Llegiu: Llegir Fa tornar intel·ligents. Llegiu: Llegir Civilitza. Llegiu: Llegir Fa embellir. Llegiu: Llegir dona vida. Llegiu: Llegir Ressuscita.”

Visca l’escriptora Xesca Ensenyat i Seguí, donassa catalana universal!

Moltes de gràcies!

El Consell d’Afers Generals de la Unió Europea tornarà a parlar aquest matí sobre l’oficialitat del català, però no hi ha perspectives que es pugui aprovar. Tot i això, els representants espanyols confien que l’ocasió serveixi per a acostar posicions i desfer els recels que encara arrosseguen els set estats que s’hi oposen i impedeixen la unanimitat requerida. Segons que va informar l’Agència Catalana de Notícies, aquests estats són Alemanya, Àustria, Croàcia, Itàlia, Suècia, Txèquia i Finlàndia.

Al maig, la darrera vegada que la qüestió es va tractar en les més altes instàncies, José Manuel Albares, ministre d’Afers Estrangers espanyol, va aixecar el to i va demanar públicament als governs renuents que concretessin què era allò que no els agradava de la proposta per fer-hi els canvis necessaris i que s’adeqüés a les seves demandes. Ara, després de setmanes de converses, el govern espanyol ha presentat una nova proposta de reforma del reglament lingüístic, que incorpora un article per a “esclarir encara més” el compromís d’Espanya amb el pagament de les despeses derivades de la implementació de l’oficialitat.

El text de la reforma del reglament lingüístic també estableix una sèrie de condicions per a definir en quins casos es poden fer oficials unes altres llengües parlades en estats membres actuals, i que són tan restrictives que a la pràctica només compleixen el català, l’èuscar i el gallec. Amb això, Espanya vol deixar tancada la porta a qualsevol reclamació futura d’una altra comunitat lingüística europea, un altre dels principals dubtes expressats pels governs reticents. A més, per mirar de suavitzar la implantació de l’oficialitat dels tres idiomes, es proposa que l’entrada en vigor de l’oficialitat sigui gradual i reversible: no tindria efectes jurídics fins el 2027 i, inicialment, només es traduirien els reglaments del Consell de la Unió Europea i del Parlament Europeu i normes que s’apliquessin directament a tots els estats i no necessitessin cap transposició a la legislació de cada estat. L’oficialitat total no arribaria fins el 2031, a tot estirar, tot i que es podria escurçar el marge si tots els països europeus hi estiguessin d’acord.

Malgrat tot, dilluns, Albares va reconèixer que encara no hi havia la unanimitat necessària perquè s’aprovés, però va afegir que el nou document faria que cap estat pogués dir que no coneixia prou la proposta espanyola, ni dir que hi havia aspectes que no fossin prou clars. Segons el ministre, “tots els aspectes són clars”, tant els dubtes vinculats a la creació de precedents per unes altres llengües com aquells relacionats amb el marc jurídic o els aspectes financers. “Ningú podrà amagar-se darrere suposats aspectes que diuen que no coneixen o estan prou detallats i exposarem molt clarament que això ha d’oficialitzar-se aviat; és una discriminació cap a Espanya i cap a la nostra identitat nacional”, va insistir.

Ara bé, les darreres hores ha tornat a emergir l’opinió contrària dels serveis jurídics del Consell de la UE. Segons que va avançar l’ACN, consideren que per a afegir els tres idiomes al reglament lingüístic caldria canviar els tractats de la UE. Això connecta amb el precedent del 2005, quan el Consell de la Unió Europea ja es va negar a fer oficial el català amb l’argument que no era una llengua original dels tractats de la Unió Europea. Aquest argument no és nou, i per això el govern d’Espanya ha insistit en privat i en públic que el que sí que deixen clar els tractats és que la reforma del reglament lingüístic és una decisió política, no jurídica; i va animar als detractors a aprovar l’oficialitat i, en tot cas, portar-ho després al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

A l’ordre del dia, el punt referent a la reforma del reglament lingüístic hi figura com un punt de debat, però si durant la conversa es constatés que ja hi ha consens, es podria arribar a votar i aprovar. Si no s’aprova, la següent oportunitat serà el 16 de setembre.

Iniciatives de pressió

Aquests darrers dies, s’han fet públiques algunes iniciatives de pressió als governs europeus perquè facilitin l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec. Ahir mateix, els presidents de la Generalitat i del govern basc, Salvador Illa i Imanol Pradales, van demanar als governs europeus que donessin suport a la reforma lingüística, i vint-i-vuit universitats catalanes, basques i gallegues van signar un manifest conjunt amb la mateixa petició.

A més, disset investigadors i estudiosos alemanys especialitzats en llengües romàniques van signar una carta oberta adreçada al canceller alemany, Friedrich Merz, demanant-li que desbloqués la reforma, que ja fa vora dos anys que s’arrossega. Li recordaven que la diversitat cultural i lingüística era central en la idea d’Europa d’ençà del seu origen, i les relacions amistoses entre la cultura catalana i alemanya. Per això, deien que seria incomprensible que el blocatge de la proposta tingués com a causa principal l’oposició alemanya, més encara quan el govern espanyol s’ha compromès a assumir tots els costos derivats de l’oficialitat.

D’altra banda, l’eurodiputat dels Comuns Jaume Asens va encapçalar una crida perquè els ciutadans fessin enviaments en massa als ministres d’Afers Estrangers dels països que encara no haguessin fet públic el seu vot favorable a l’oficialitat. Amb aquesta campanya, diuen que han enviat més de 140.000 cartes als ministres europeus.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre l’ortografia de la o i de la u, un niu de confusions, sobretot entre els parlants del català central. Hi podreu jugar fins el 31 de juliol, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (d’ortografia de la o i la u)

En tots els llibres d’ortografia catalana hi ha un apartat dedicat a la o i la u. Les confusions en aquestes dues lletres s’originen pel fet que els parlants del català central neutralitzen totes les os àtones i les pronuncien u. És un fenomen fonètic semblant al de les as i es àtones, pronunciades neutres. Ni els parlants dels dialectes del català occidental ni la major part dels parlants de les Illes Balears no fan aquesta neutralització o-u.

Això fa que els parlants del català central pronunciïn i sentin iguals parelles de mots com ara follet-fullet, recorrent-recurrent, moral-mural, etc. Per una altra banda, la interferència del castellà té molta importància en algunes errades ortogràfiques; dubtem, per exemple, si hem d’escriure bofetada o bufetada, embotit o embutit, suportar o soportar… I, per acabar-ho d’adobar, en algunes famílies de mots en trobem alguns que no han evolucionat (pseudo-derivats) i, per tant, s’escriuen de manera diferent de la resta; per exemple, juvenil (malgrat escriure jove), curvilini (malgrat corb), vulcanisme (malgrat volcà)… Convé, doncs, practicar l’ortografia de la o i de la u i per això us convidem a aprendre’n tot jugant.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Aquests dies d’estiu estic enllestint un projecte de recuperació de la memòria gironina, i quan remeno papers del 1900 m’hi trobo que tots els personatges tenen cognoms catalans –amb l’única excepció dels guàrdies civils– però que en canvi tots els noms de pila són registrats en castellà a la premsa i als documents oficials: Pedro, Raimunda, Lorenzo, tot i que evidentment es deien Pere, Ramona i Llorenç. És l’argument més indiscutible per a defensar que Catalunya ha patit un procés de colonització per part dels castellans. Fins fa quatre dies, els pares no podien posar als fills un nom en la seva llengua materna. Em pregunto a quants racons del món ha passat una cosa tan bèstia.

O mirem un dels llibres més extraordinaris que s’han publicat mai a Catalunya: Viaje en autobús, de Josep Pla. Vet aquí un autor que tenia prohibit escriure en la seva llengua i parlar dels efectes de la guerra espanyola i, tot i això, era capaç de col·locar a la primera pàgina un “pagando San Pedro canta”. En un país normal, a les nostres facultats de ciències socials s’hi haurien escrit articles, treballs finals de màster i tesis doctorals amb títols com ara “Elements de resistència anticolonial a Viaje en autobús de Josep Pla”. Però no. És un dels fets més increïbles (i alhora ben planificats) que passen ara mateix a Catalunya: tots els que es dediquen als estudis postcolonials, anticolonials, descolonials o com en vulgueu dir, estan perfectament alineats amb l’imperi espanyol i el seu projecte de genocidi cultural. Mentre s’omplen la boca de conceptes com el racisme, el sud global o la interseccionalitat, excreten odi contra un poble oprimit.

Com ha passat? Encara belluga una generació tap de professors que va accedir a la universitat quan només les classes més altes podien estudiar. Aquesta gent, formada en el comunisme antifranquista (és a dir, en la faràndula sexual i elitista), es van deixar comprar als vuitanta pel PSC i Iniciativa (o ara els Comuns) i van fer de l’antipujolisme un caixa-cobri immens. Aquests factòtums han trobat en llatinoamericans rics els deixebles ideals, perquè, al capdavall, els seus privilegis de classe són més o menys idèntics. Com que a les facultats només es pot ascendir fent un cas estricte d’allò que marquen els professors amb plaça (si no, és directament sotmetre’s a l’assetjament sexual o a un parasitisme total de la vida privada), aquests forasters han entès perfectament com podien grimpar. I així tenim les nostres facultats de lletres colonitzades pels súbdits de l’imperi, que treballen incansablement i cobren subvencions per a destruir-nos com a nació.

Ho hem vist perfectament aquesta setmana amb l’espectacle catalanòfob pagat per l’Ajuntament de Barcelona, en què unes senyores acomodades feien cosplay d’immigrants oprimides i mentien sobre l’ús social de la nostra llengua. Després de la reacció furiosa i comprensible de les víctimes del seu odi (no veia tanta indignació a les xarxes des d’Urquinaona), van començar a sortir veus a defensar-les –algunes, des de la nostra esquerra postmoderna; altres, de l’extrema dreta castellana.

Deixeu-me posar-vos un exemple: “Descolonitzar la defensa de les llengües”, publicat aquesta setmana a la Directa. Podria parlar d’alguns antics membres de la CUP de Barcelona, però he triat aquest text perquè l’autora cobra de la Universitat de Barcelona (és investigadora del Seminari Filosofia i Gènere) i tot i això té la santíssima barra de dir que el català és una llengua local. Una llengua local! Quines coordenades mentals s’han de tenir al cap per a escriure aquesta bestiesa? I espereu-vos, que la senyora ha escrit articles acadèmics sobre els pobles indígenes a l’Argentina.

La retòrica de l’article és plena de les trampes típiques d’aquest món intel·lectual. De seguida classifica com a “violència” la reacció crítica contra les actrius, i ho lliga amb els aldarulls a Múrcia o la crema d’una mesquita. Endavant, que tot és el mateix! Un fragment: “La reacció violenta, racista i masclista davant la crítica respon a un present colonial que pretén que les persones migrants, i especialment les dones, siguin servils, dòcils i mantinguin una actitud de submissió contínua.” Un reguitzell de tòpics que ignora la història del país, però que aquesta acadèmica ha convertit en un mode de vida que li paguem amb els nostres impostos. És a dir, que els catalans ens dediquem a mantenir aquells que ens odien –això deu ser un cas únic al món. De fet, si volguéssim descolonitzar les universitats catalanes el primer que caldria fer és acomiadar tota aquesta gent i obligar a fer totes, absolutament totes, les classes en català i des d’una perspectiva nacional.

Ja sé què em diran, que sóc un home blanc cishetero, i per tant els meus privilegis, etcètera. I mentrestant cobraran subvencions, faran cerveses de cara al sol i no gosaran plantejar-se una obvietat: si el teu projecte intel·lectual per a Catalunya, l’extermini de la nació, és el mateix que el d’un dictador feixista i assassí com Francisco Franco, potser l’opressor ets tu.

a càrrec de la Cobla La Moreneta - Lloc: Plaça de l'Església

a càrrec de Gina Clotet - Lloc: Biblioplatja

L’assassinat a trets d’un home dimarts a l’Eixample de Barcelona podria ser una venjança entre bandes rivals vinculades al narcotràfic, l’emblanquiment de capitals i l’extorsió. La víctima, Filip K., un home de trenta-sis anys d’origen serbi, era cercat per la màfia balcànica per la seva presumpta implicació en l’assassinat de dos membres d’una banda rival a l’illa grega de Corfú el 2020.

Els Mossos d’Esquadra mantenen oberta la investigació per aclarir els fets, que van tenir lloc al carrer del Consell de Cent, al número 200, entre els carrers d’Urgell i de Villarroel, al cor de l’Eixample. L’home va ser tirotejat al portal de casa seva, i la investigació continua per identificar els autors dels trets.

L’assassinat de Filip K. s’afegeix a la llarga llista de crims vinculats al narcotràfic i a les xarxes mafioses de l’est d’Europa, que han tingut una presència creixent al país en els darrers anys.  Els Mossos han activat un dispositiu especial per intentar localitzar els responsables del crim, amb l’ajuda de la Unitat de Seguretat Ciutadana i de paisà. La investigació continua oberta mentre la policia intenta desenterrar els llaços entre els assassinats i les màfies balcàniques presents a la ciutat.

El Tribunal Suprem espanyol ha accedit a practicar una anàlisi tècnica dels àudios que, segons la Guàrdia Civil, impliquen l’ex-secretari d’Organització del PSOE, Santos Cerdán, en la presumpta trama de corrupció coneguda com a cas Koldo. El magistrat instructor Leopoldo Puente ha encarregat al servei de criminalística de la Guàrdia Civil que determini si els enregistraments atribuïts a Koldo García –ex-assessor del ministre espanyol José Luis Ábalos– són autèntics o si han pogut ser manipulats.

Els àudios, localitzats en telèfons i una enregistradora durant un escorcoll a casa de Koldo García, van ser una de les proves clau que van justificar l’ingrés provisional a presó de Cerdán el 30 de juny. Ara, a petició de la seva defensa, el Suprem ordena de verificar si les converses van ser enregistrades directament des dels dispositius o si s’hi van introduir després. També vol saber si poden haver estat editades, tallades o alterades. A més, el jutge ha autoritzat que es faci una còpia dels fitxers d’àudio, que es lliurarà a les parts i s’adjuntarà a la causa.

En canvi, Puente ha rebutjat d’altres diligències proposades per l’equip legal de Cerdán, entre elles la petició d’investigar si Koldo havia col·laborat amb la Guàrdia Civil entre el 2018 i el 2024. El jutge considera que aquesta indagació no té cap utilitat per a la causa i la qualifica de “prejudicial”. També refusa d’exigir a l’Audiència espanyola que li remeti totes les actuacions relacionades amb el cas Koldo, tot i el vincle evident entre procediments.

El magistrat argumenta que el volum d’informació intervinguda a casa de Koldo supera els 10 terabytes i que encara no se n’ha pogut analitzar tot el contingut. Aquesta és, segons el jutge, la raó per la qual tampoc s’ha lliurat a la defensa una còpia íntegra dels arxius. Amb aquesta resolució, el Suprem manté ferm el marc d’investigació que sosté l’acusació contra Cerdán, però accedeix a revisar el fonament probatori de les gravacions que el situen com a cap de la suposada trama de comissions fraudulentes en adjudicacions d’obres públiques.

Vint-i-vuit universitats de l’estat espanyol han fet públic un manifest conjunt per a demanar l’oficialitat del català, el gallec i l’èuscar a la Unió Europea. El text, subscrit per les vint-i-dues institucions de la Xarxa Vives d’Universitats, la Universitat de Santiago de Compostel·la (USC), i les basques EHU, Deusto, Mondragon Unibertsitatea, Euneiz i Universitat Pública de Navarra, es publica coincidint amb la reunió del Consell d’Afers Generals, que manté oberta la negociació sobre aquesta qüestió.

Les universitats signants argumenten que l’oficialització de les tres llengües reconeixeria “la diversitat pròpia de la Unió” i garantiria plenament “els drets lingüístics i de llibertat acadèmica i de creació científica” dins l’àmbit universitari. A més, reclamen que totes les institucions espanyoles donin suport a la iniciativa i ho facin d’acord amb “l’ampli consens social que representa la qüestió lingüística”.

La magistrada del Tribunal Suprem espanyol Ana Ferrer ha retirat la candidatura per a presidir la sala penal, un càrrec clau dins del poder judicial espanyol, que resta vacant d’ençà del desembre. Ferrer era la candidata del sector progressista del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), però ha decidit de fer un pas al costat davant el blocatge persistent dins del ple i les pressions ideològiques.

Segons explica El País, en una carta adreçada a la presidenta del CGPJ, Isabel Perelló, Ferrer lamenta que els “vetos ideològics” s’imposin als criteris de mèrit, capacitat i representació equilibrada entre homes i dones. Segons que ha explicat, fa més de mig any que es va convocar la plaça i el consell no ha estat capaç d’arribar a cap consens per a elegir entre ella i el seu rival, el candidat conservador Andrés Martínez Arrieta.

Ferrer diu que la mateixa voluntat de servei públic que la va empènyer a presentar-se l’empeny ara a retirar-se de la cursa. A més, qualifica Martínez Arrieta de “candidat de prestigi inqüestionable” i li ofereix la seva col·laboració lleial per a millorar el funcionament de la sala penal. Amb la renúncia de Ferrer, Martínez Arrieta resta com a únic candidat a ocupar la presidència de la sala, després de la marxa de Manuel Marchena, el desembre, en acabar el seu segon mandat. El bloc conservador havia vetat el nom de Ferrer tant per a aquest càrrec com per a la presidència del mateix CGPJ, per a la qual també havia estat proposada pels vocals progressistes l’estiu passat.

Perelló té la intenció d’incloure la votació de la presidència de la Sala Penal i de la Sala del Contenciós Administratiu en el ple previst per al 23 de juliol. Tanmateix, segons fonts del mateix consell, l’acord encara és lluny i no es descarta que les places continuïn sense cobrir-se si no es desbloca la situació.

Ferrer, que ha estat una de les figures destacades dins la magistratura espanyola, era vista com una possibilitat per a equilibrar la presidència d’una sala que pot intervenir en causes de gran rellevància política. La seva retirada reforça el domini del sector conservador dins del  Tribunal Suprem espanyol.

La magistrada Pilar Teso també ha retirat la seva candidatura a la presidència de la sala del contenciós administratiu del Tribunal Suprem espanyol, en un moviment que, igual que en el cas d’Ana Ferrer, facilita el relleu a favor del candidat preferit pel bloc conservador del Consell General del Poder Judicial. La sala és clau en la supervisió dels actes del govern espanyol i de l’administració pública, i la retirada de Teso obre la porta perquè Pablo Lucas, magistrat del sector conservador, n’assumeixi la presidència. Teso ha enviat una carta a la presidenta del CGPJ, Isabel Perelló, en què també justifica la renúncia com una manera d’evitar que la sala continuï interinament dirigida i sense lideratge definitiu.

El Tribunal Suprem espanyol ha denegat a Rosa Peral l’autorització de presentar un recurs per a revisar la seva condemna. Peral fou condemnada a 25 anys de presó pel brutal assassinat de Pedro Rodríguez, conegut com el crim de la Guàrdia Urbana.

La defensa de Peral havia fonamentat el recurs en una declaració recent d’Albert López, també condemnat pels mateixos fets, en què assumia davant l’administració penitenciària l’autoria de l’assassinat. Segons la seva defensa, aquest testimoni constituïa un “fet nou” en els termes previstos a l’article 954 de la Llei d’Enjudiciament Criminal que permetria reobrir el cas.

No obstant això, la Sala Segona del Suprem, amb ponència del magistrat Manuel Marchena, s’ha alineat amb el criteri del Ministeri Fiscal i ha conclòs que aquesta nova declaració no aporta cap element que contradiu els fets declarats provats a la sentència.

En una resolució, el tribunal recorda que la declaració de López no exculpa Peral de l’assassinat.  “Manté, com va fer durant tot el procés, que ella va intervenir en totes les fases d’execució delictiva”, subratllen els magistrats. A més, els magistrats entenen que la confessió de López, feta després d’un llarg període a la presó i en segona fase de classificació, és una estratègia per mostrar “assumpció de responsabilitat” i així poder accedir a beneficis penitenciaris o permisos.

El Suprem rebutja també l’argument de la defensa de Peral sobre una suposada falta de concreció en l’autoria dels fets i recorda que la sentència original “reflecteix amb claredat la participació conjunta d’ambdós condemnats”.

En definitiva, la Sala conclou que la declaració de López no implica cap fet nou que pugui comportar l’absolució o la reducció de la pena per a Peral. “El que el Jurat va declarar provat, avalat en la seva coherència interna pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i confirmat per aquesta Sala en desestimar el recurs de cassació al seu dia formalitzat, no es veu, de cap manera, neutralitzat per la declaració abocada davant l’òrgan administratiu a qui competeix atorgar els primers permisos penitenciaris d’Albert López”, diuen els magistrats.

El PP s’ha enganxat els dits en el debat al Parlament de Catalunya de la moció sobre “la debilitat de l’estat espanyol a Catalunya”, que ha impulsat la formació d’Alejandro Fernández. La sessió havia de servir per atacar els governs de Salvador Illa i de Pedro Sánchez, però l’atenció mediàtica l’ha captat la presidenta del grup parlamentari de la CUP, Laia Estrada. En una de les seves intervencions, ha estripat una fotografia cap per avall de Felipe VI. “Els catalans i les catalanes no tenim rei. Visca la terra”, ha dit davant de la indignació dels grups del PP i Vox.

En el seu discurs, Estrada ha dit a la bancada del PP que té enveja del PSC i PSOE. “Han aconseguit el que vostès no són capaços de fer que és defensar realment l’estat espanyol, el règim del 78. Han aconseguit pacificar el conflicte català que és el que veritablement va posar en escac el règim del 78”, ha declarat.

En aquest sentit, la diputada ha recordat que la “pacificació” s’ha aconseguit amb una amnistia, que amb prou feina s’aplica als independentistes —”el cap de l’oposició, el president Puigdemont no és aquí”— i no resol el conflicte polític, i un finançament singular que “és una autèntica trolejada, que fa vergonya aliena”.

“El millor representant de l’estat i del règim del 78 és el PSC. I vostès venen aquí a mostrar  el senyor Illa com la reencarnació de Macià, quan tots tenim a la retina la fotografia al seu costat [del PP], al costat de Vox, en la manifestació espanyolista de rebuig a l’1-O”, ha continuat.

“Sí, hi ha fragilitat de l’estat aquí, però és malgrat el PSC i el PSOE”, ha sentenciat, abans d’estripar la fotografia.

Indignació del PP i Vox

Una volta finalitzada la intervenció, el PP i Vox han denunciat el gest d’Estrada i han reclamat que es “respecti” la corona espanyola. El diputat de Vox Joan Garriga ha acusat la diputada “d’incomplir amb el reglament del parlament”, però Estrada ha respost que “només faltaria que una diputada no pogués expressar el seu rebuig a la corona. Ja us agradaria que calléssim”.

La vice-presidenta primera del parlament, Raquel Sans, ha defensat que “no s’ha produït cap expressió ofensiva” i ha dit als diputats de PP i Vox que si tenen queixes les han de traslladar a la comissió de l’estatut del diputat. Així, ha demanat respecte a la presidència de la cambra una volta alguns dels seus diputats aixequessin el to de veu.

Seguidament, alguns diputats de Vox han abandonat l’hemicicle en senyal de protesta.

L’ex-ministre d’Hisenda espanyol Cristóbal Montoro ha comunicat avui al PP que deixava de ser afiliat del partit. Segons que han informat fonts de la formació, el Comitè de Drets i Garanties dels partit havia decidit ahir al vespre d’obrir un procediment d’informació relacionat amb el cas que va conduir al seu encausament per, suposadament, haver manipulat lleis a favor d’una patronal del gas quan era ministre. Ara aquest procediment resta en suspens, diu el PP.

El jutjat d’instrucció 2 de Tarragona investiga Montoro per haver encapçalat una presumpta trama de corrupció que utilitzava el ministeri per modificar lleis i reglaments al dictat d’empreses privades, en canvi de contraprestacions econòmiques.

El jutge considera que Montoro encapçalava una organització amb connexions dins l’administració i fora, formada per alts càrrecs, ex-funcionaris i directius del seu antic despatx privat, amb l’objectiu d’obtenir beneficis econòmics mitjançant l’ús fraudulent de la potestat legislativa del ministeri.

La causa inclou un total de vint-i-vuit persones físiques i sis de jurídiques encausades pels delictes de suborn, prevaricació, tràfic d’influències, corrupció en els negocis, frau contra l’administració, negociacions prohibides a funcionaris i falsedat documental.

Entre els investigats, hi ha una part destacada de l’equip que va envoltar Montoro durant el seu pas pel ministeri, com ara l’ex-secretari d’estat Miguel Ferré, la sots-secretària de Pressupost Pilar Platero, i els ex-directors generals de Tributs Diego Martín-Abril i José Alberto García. També hi consten càrrecs directius de l’Agència Tributària i alts assessors del seu gabinet.

El Departament d’Interior ha exclòs de forma definitiva un aspirant al cos de bombers perquè considera que podria haver utilitzat de manera fraudulenta la llei trans amb l’objectiu de beneficiar-se del 40% de places reservades per a dones.

L’aspirant, identificat amb les sigles F.M., ja va intentar d’accedir al procés selectiu el 2024, tot canviant el seu sexe registral al DNI. Finalment, però, no es va presentar a l’examen teòric. A la convocatòria actual, corresponent al 2025, va repetir el procediment, sense que el seu nom aparegués a les llistes públiques, una opció que es va decidir d’aplicar de forma proactiva des de serveis jurídics d’Interior. Tot i això, encara que figurava a les llistes provisionals d’admesos, va ser exclòs a les definitives, recentment publicades, després d’una investigació interna.

L’exclusió, avançada per El Periódico i confirmada per Interior a l’ACN, s’ha realitzat en virtut de les bases de la convocatòria del 2025, les primeres que preveuen explícitament la possibilitat de descartar qualsevol aspirant que incorri en frau de llei trans. Aquesta modificació va ser introduïda després de la detecció de dos casos similars dins del cos, als parcs de Badalona i Vic, com a reacció directa a la reserva de places per a dones, una mesura avalada per la llei d’Igualtat del 2007.

Interior investiga un ús fraudulent de la llei trans en dos canvis de sexe als bombers

40% de places reservades per a dones

L’interès de F.M. per postular-se com a dona s’emmarca en el context normatiu actual. Des del 2023, i sota l’impuls del conseller Joan Ignasi Elena, el Interior aplica un sistema d’acció positiva que reserva el 40% de les places del cos de bombers a dones, amb l’objectiu de reduir la bretxa històrica de gènere als cossos d’emergència. Aquesta reserva s’ha implementat també als Mossos d’Esquadra i als Agents Rurals.

La primera promoció d’aspirants seleccionats s’incorporarà a la tardor de 2025. Cal recordar, a més, que des del 1994 les proves físiques d’accés presenten barems diferenciats segons el sexe. Tot i que tots els aspirants fan les mateixes proves, la puntuació mínima exigida varia entre homes i dones, amb l’objectiu de garantir l’equitat d’accés.

De fet, el cos de bombers continua avui altament masculinitzat. Dels 2.220 efectius en actiu, només 74 són dones (amb prou feines un 3,3%), i cap d’elles ocupa actualment càrrecs de comandament oficial. Només hi ha una sergenta.

Un home de 23 anys ha mort ofegat de matinada a la platja de la Barceloneta de Barcelona. El telèfon d’emergències 112 ha rebut l’avís a les 03.04 i s’ha mobilitzat tres unitats del SEM, unitats de submarinistes i el dron dels Bombers de Barcelona, Salvament Marítim i la Guàrdia Civil. La víctima ha estat localitzada sense vida uns minuts abans de les 7.00 del matí. Es tracta de la tretzena víctima mortal a les platges del Principat d’ençà del 15 de juny, quan va començar oficialment la campanya d’estiu, més del doble que les mateixes dates l’estiu passat.

El Regne Unit rebaixa l’edat de vot als setze anys de cara a les pròximes eleccions generals, un canvi que s’emmarca en una important reforma del sistema democràtic al país. Escòcia i Gal·les ja havien fet el canvi per a les eleccions de Holyrood i Senedd, així com per a les eleccions als consells locals. Ara també ho podran fer els joves d’Anglaterra i Irlanda del Nord.

“Estem prenent mesures per trencar les barreres a la participació que garantiran que més persones tinguin l’oportunitat de participar en la democràcia del Regne Unit, donant suport al nostre pla de canvi i complint el nostre compromís de donar el dret a vot als joves de setze anys”, ha anunciat Angela Rayner, la viceprimera ministra.

Més transparència en el sistema electoral

En un ampli paquet de canvis, els ministres també ampliaran la identificació de votants per incloure targetes bancàries i de veterans per ajudar a més persones a exercir el seu dret democràtic.

També hi haurà noves normes més estrictes per protegir-se contra la interferència política estrangera i l’abús de candidats. Segons que explica The Guardian, els ministres tancaran els buits legals que permetien que els diners estrangers influïssin en les eleccions, i hi haurà una repressió contra les donacions il·legítimes a través d’empreses fantasma i noves proves als donants polítics.

Alhora, també hi haurà multes més severes de fins a 500.000 lliures per a aquells que incompleixin les normes, ja que qualsevol declaració falsa o enganyosa constituirà un delicte penal.

Els partits polítics hauran d’avaluar les empreses de les quals reben donacions amb una sèrie de proves que demostrin la seva connexió amb el Regne Unit o Irlanda. Les empreses utilitzades per a donacions polítiques hauran de demostrar que generen ingressos en aquests països. Actualment, qualsevol empresa del Regne Unit pot fer donacions a un partit polític, independentment de quan es va crear, d’on provenen els seus diners i qui siguin els seus propietaris.

Els canvis en el finançament electoral van ser ben rebuts pels activistes a favor de la transparència, però les noves normes no arriben a imposar límits a les donacions polítiques. De fet, alguns activistes havien demanat reformes més radicals després que el multimilionari nord-americà Elon Musk proposés de donar 100 milions de dòlars al partit polític euroescèptic Reform UK, una idea que ara sembla haver abandonat després de les tensions amb el líder del partit, Nigel Farage.

Un altre aspecte dels canvis és l’enduriment de la llei per evitar que els candidats, els activistes i el personal electoral siguin intimidats, assetjats o abusats. Els canvis inclouen la deguda eliminació de l’obligació que els candidats publiquin les seves adreces particulars en el material electoral i la modificació de les directrius legals perquè es consideri un factor agreujant si algú és declarat culpable d’assetjar un candidat, un activista o un membre del personal.

Finalment, el govern té previst canviar la llei per prohibir que les persones declarades culpables d’intimidar o abusar d’un candidat es presentin com a candidates en el futur.