Un tall elèctric a la Provença ha tallat el subministrament de llum a 45.000 llars de Niça, i a les ciutats veïnes de Saint-Laurent-du-Var i Cagnes-sur-Mer, menys de vint-i-quatre hores després que un incendi causés ahir una apagada a la zona dels Alps Marítims, prop de Canes.

El tall elèctric ha passat durant la matinada, i ha durat poca estona, segons que informa l’Independant. L’apagada l’ha causat un incendi en un transformador elèctric de Niça, al barri de Moulins, que ha estat l’objecte d’un “acte maliciós”, segons que ha dit el batlle, Christian Estrosi. A través de X, Estrosi ha denunciat els fets i ha avisat que han activat la policia francesa i la municipal, a més d’avisar que interposaran una queixa formal.

Cette nuit, un transformateur électrique a été incendié à l’ouest de #nice06, privant d’électricité près de 45 000 personnes de Nice à Cagnes. Les polices nationale et municipale sont mobilisées. La situation a été rétablie dans de très brefs délais. Je dénonce avec force ces…

— Christian Estrosi (@cestrosi) May 25, 2025

Per ara, s’ha obert una investigació per a esclarir si el sabotatge és acte d’una “banda organitzada”. La policia apunta que s’han detectat “rastres de pneumàtics” i fonts properes a la investigació parlen d’una porta trencada a la sala de transformadors.

L’incendi va ser declarat a les dues de la matinada, i no s’ha restablert el subministrament a les llars fins a les sis. La xarxa de tramvies de Niça i l’aeroport també s’han vist afectats a primera hora del matí, però s’han restablert ràpidament.

Segons les primeres conclusions de la investigació, confirmades al diari Le Figaro pel batlle de Canes, David Lisnard, l’incendi d’ahir de Canes era presumptament intencionat. L’apagada, de fet, va afectar també el festival de Canes, que va celebrar ahir la gala de clausura.

L’Aplec del Caragol de Lleida tanca avui la 44ena edició amb un balanç de 17.000 penyistes de 121 colles i uns 200.000 visitants.

Es tracta de l’edició més multitudinària de la festa, que també ha superat els reptes que des de l’organització s’havien marcat per tal de garantir la seguretat al recinte dels Camps Elisis. “Hem estat segurs al recinte, amb uns accessos àgils i continuats”, ha explicat el president de la FECOLL, Ferran Perdrix, qui també ha explicat que no hi ha hagut cap incidència greu en el marc de la festa. “Això ens fa estar orgullosos per ser un exemple de civisme i convivència”, ha conclòs.

Rússia i Ucraïna completen l’intercanvi de presoners de guerra més gran fet fins ara, després de tres anys de guerra. Compleixen així un acord pactat durant la reunió a Istambul (Turquia) el 16 de maig proppassat.

En l’intercanvi es va acordar de bescanviar un miler de presoners per part de cada bàndol. Avui, tant Rússia com Ucraïna han rebut 303 militars, un total de 606 presoners que tornen a casa seva. El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ho ha anunciat a la xarxa social X: “Avui tornen a casa els guerrers de les nostres forces armades, de la guàrdia nacional, del Servei Estatal de Guàrdia de Fronteres i del Servei Estatal de Transport Especial”, ha dit.

303 Ukrainian defenders are home. The third part of the 1000-for-1000 exchange deal, agreed upon in Türkiye, has been completed.

Today, warriors of our Armed Forces, the National Guard, the State Border Guard Service, and the State Special Transport Service are returning home.… pic.twitter.com/RpixVvQYDJ

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) May 25, 2025

Tot plegat, amb la notícia d’un atac mortífer per part de Rússia aquesta matinada sobre Kíiv i més ciutats ucraïneses. Hi ha dotze morts pel cap baix i vint ferits, segons que han informat les autoritats locals i ucraïneses. Entre els ferits, hi ha tres nens.

La Maria és una jove de vint-i-set anys, ex-tutelada per la DGAIA, que va passar per tres centres d’acollida diferents durant la seva infància i adolescència. En una entrevista a El suplement de Catalunya Ràdio, ha explicat que actualment estudiava un doble grau a la universitat, i que se sentia orgullosa d’allò que ha aconseguit, en part, gràcies al suport i l’empenta que va rebre d’alguns educadors socials, que sempre van creure en les seves capacitats. Tanmateix, ha explicat que la realitat de moltes de les seves companyes al centre havia estat molt diferent.

De fet, la Maria ha explicat que no l’havien sorpresa les notícies aquests dies, quan s’han fet públics els casos de violacions a noies menors dels centres tutelats per la DGAIA per part d’homes que s’hi posaven en contacte per les xarxes socials i les prostituïen fora dels centres. Explica que convivia amb moltes noies que sortien amb persones molt més grans que elles: “Eren relacions de risc: a canvi d’un llit, de menjar, de diners, de drogues…” Diu que per als educadors, era molt difícil de controlar quan s’escapaven, i que a tot estirar avisaven els Mossos. Diu que algunes companyes ho feien per diners, i unes altres per sentir companyia, sentir-se estimades i per evadir-se del centre.

“És possible que la situació hagi empitjorat molt pel que fa a les noves tecnologies. No hi ha control parental als mòbils”, alerta. Recorda que quan ella era adolescent, no disposaven de mòbils amb accés a les xarxes socials, i que, per tant, el contacte amb els agressors de fora dels centres era menys fàcil. Tanmateix, igualment es donaven aquestes situacions desiguals, en què un home s’aprofitava de la vulnerabilitat d’una de les menors del centre: “Són uns autèntics fills de la gran puta. No t’hauries d’aprofitar d’una situació de vulnerabilitat”, diu.

Actualment, diu, moltes d’aquestes companyes que van tenir relacions problemàtiques amb homes més grans de fora del centre tenen una vida difícil: “La vida no els ha anat gaire bé. Tenen molts fills, alguns també han entrat a la DGAIA, no tenen estudis, i es droguen. Quan de petit la família t’abandona, creus que estàs predestinat que la vida i la gent et maltracti, penses que t’ho mereixes.”

El dia a dia als centres de menors

La Maria ha relatat també com era el dia a dia als centres de menors: “Va ser molt traumàtic, amb faltes de respecte constants. Intentaven fer que s’assemblés a una casa, però mai ho era. Hi havia robatoris, fugides… els educadors anaven canviant, i la directora no hi era sempre”, recorda. La Maria va entrar en un centre de menors quan tenia tres anys, per problemes familiars, i després va estar en una família d’acollida dels set anys als catorze, quan va haver de tornar a un centre de menors fins a assolir la majoria d’edat. Dels catorze anys als divuit, va arribar a estar en tres centres diferents. “Això et marca de per vida”, resumeix.

Amb tot, considera que cal millorar l’atenció a les famílies, que considera el pilar fonamental per als infants, i abaixar les ràtios d’educadors-menors: “Cal ajudar les famílies. Algú treballa amb la mare i el pare? Se n’obliden. I cal també donar més atenció i més afecte als nens, amb un educador per cada vuit o deu nens, no li dones l’atenció que mereix.”

Quan la Maria va ser major d’edat, se’n va anar amb la seva família. Però denuncia que hi ha moltes companyes que quan fan divuit anys no tenen lloc on anar, i gairebé mai se’ls ofereix un lloc on anar a viure: “És molt difícil complir els requisits perquè et donin un pis. Per exemple, no haver robat o no drogar-te”, detalla.

Lloc: Arenys de Mar

Lloc: Horts Municipals del Bareu

La quinzena Trobada de Poetes, que organitza anualment l‘Obra Cultural Balear (OCB) de Formentera, aplegarà avui i demà vuit poetes dels Països Catalans, en un certamen que homenatjarà Josep Maria Llompart ara que se’n celebra el centenari del naixement, amb el títol “Formentera, pont de poesia”. Els poetes que hi participaran són: Pep Tur, Pere Gomila, Josep Antoni Soldevila i Miquel Lluís Muntané, Biel Mesquida, Begonya Pozo, Joan Ferrer i Maria Teresa Ferrer. A més, els recitals seran acompanyats per l’actuació musical de M. José Cardona.

Maria Teresa Ferrer, poetessa i presidenta de l’OCB de Formentera, explica a VilaWeb que aquest festival està molt consolidat i que vol ser un pont cultural: “Formentera es  mereix de ser referència cultural, els llocs petits tenim tendència a mirar sempre mira cap als altres llocs, però a ella no la miren i practiquen un centralisme que oblida les perifèries. És important que els llocs grans s’obrin i això no passi. Aquest festival és un acte modest de petit format, amb poc pressupost, que es fa amb moltes ganes i que és una referència i un punt de trobada de tots els territoris de parla catalana.”

Pilar Arnau: “A partir de la detenció, Josep Maria Llompart va fer un canvi”

Amb el títol “Formentera, pont de poesia”, la Trobada de Poetes d’enguany es farà en dos espais diferents: el Centre Antoni Tur, Gabrielet, avui, i l’IES Marc Ferrer demà. Els recitals començaran tots dos dies a les vuit del vespre.

“Llompart va transformar cada paraula en una declaració d’amor a la seva terra”

Lloc: Base Nàutica d'Arenys

Dotze morts pel cap baix i vint persones més han resultat ferides en un atac rus a gran escala sobre la capital ucraïnesa, Kíiv, i altres ciutats del país, segons que han informat les autoritats locals i estatals. Entre els ferits, hi ha dos nens.

“Lamentablement, quatre persones han mort com a resultat d’un atac enemic a la regió de Kíev aquesta nit”, ha anunciat el governador regional, Mikola Kalashnik, en un comunicat difós a través del canal oficial de Telegram. A la mateixa publicació, Kalashnik ha concretat que dues persones van ser descobertes mentre extingien un incendi al districte d’Obukhiv i que una altra persona va morir a la zona de Buchanan, sense que hagi transcendit de moment més informació sobre les víctimes mortals.

Entre els ferits es troben un home de 59, que va ser aconseguit per la metralla al districte de Bila Tserkva, patint diverses ferides a la cara. A més, el servei estatal d’Emergències d’Ucraïna ha notificat la mort d’una persona de setanta-set anys a la regió de Mikolaiv, on a més s’han comptabilitzat cinc ferits pel cap baix, inclosa una adolescent. Entre els ferits, hi ha dues dones en estat greu. “Es proporciona tota l’assistència mèdica necessària al lloc, sense necessitat d’hospitalització”, es llegeix en un comunicat difós per Kalashnik.

Tot i que no s’han registrat víctimes mortals ni ferits en altres punts de la capital, això no impedeix que els atacs russos hagin aconseguit altres zones com Brovarski i Obukhivski.

A conseqüència dels llançaments sobre aquest territori, fins a 210 persones han hagut de ser evacuades de casa seva i diversos edificis residencials han quedat destruïts.

Ahir, quinze ciutadans pel cap baix van ser ferits a Kíiv, capital d’Ucraïna, en un nou atac rus amb avions no tripulats contra unes quantes zones del país

Avui, diumenge 25 de maig de 2025, aquestes són les principals informacions del diari:

• Jordi Isanta: “Va ser violència gratuïta; n’apallissaven un, i després el següent”
• Ja no hi ha redós per a Mazón | ANÀLISI D’ESPERANÇA CAMPS
• Ferran Adrià: “Tancar el Bulli va ser una de les millors decisions de la meva vida”
• Crit d’alerta per l’alt risc de suïcidi entre els veterinaris
• Arriba el cotxe elèctric que ho pot canviar tot: BYD vol conquerir el mercat europeu
• Elna recorda avui la massacre del 1285 a mans dels francesos
• Envellida, sigil·losa i sospitosa de sabotatge: què cal saber de la “flota fantasma” de Rússia
• Addictes a la mort (de paper)
• Pau Minguet: “La intenció és empeltar l’art contemporani amb espais singulars del Canal d’Urgell”
• La por i la vergonya | MAIL OBERT DE MERCÈ IBARZ
• La tradició en escriptura és la tradició del nou | CLOSCADELLETRA

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Elna (El Rosselló) commemora avui la massacre del 25 de maig de 1285, quan els catalans foren víctimes d’una croada decidida pel papa i el monarca, ambdós francesos, amb la intenció de destituir el rei Pere el Gran. Aquell dia la població d’Elna fou assassinada i bona part d’ella cremada dins la catedral on hi van passar escenes horribles.

Els actes començaran amb la celebració d’una missa en català a la Catedral d’Elna, on van tenir lloc els actes més greus ara fa 740 anys. Posteriorment hi haurà els parlament de Daniela Grau Humbert per la Comissió organitzadora i de Josep Puig i Torres secretari de l’IPECC i una ofrena floral als Jardins de la Catedral davant la placa commemorativa dels fets del 25 de maig del 1285. Un dinar i una visita als llocs més emblemàtics de la població rematarà la jornada.

Pels organitzadors la commemoració s’inscriu en el marc de la denúncia de la colonització francesa, que s’ha fet popular en molts altres punts del planeta i que consideren que ha d’arrelar a la Catalunya Nord “que des dels anys seixanta del segle passat ha començat a denunciar també l’imperialisme francès”.

Després de perdre la final de la Lliga de Campiones, la futbolista del Barça, Aitana Bonmatí, ha afirmat que no sempre es guanya i ha assegurat que aquesta derrota els hi servirà per aprendre. La número u del món ha entomat al mea culpa, i ha afirmat que en la primera part del partit l’equip no ha jugat al nivell que ho fan habitualment, el que les ha penalitzat. A més, ha afegit que en la segona part com millor estaven, l’Arsenal els ha marcat el gol de la victòria. Just el que confessa que els hi ha faltat a elles, el gol. “No ha estat el nostre millor partit en l’àrea rival. No hem sabut materialitzar les accions”.

Per què s’ha fet onejar una senyera durant la celebració de l’Arsenal per la victòria de la Lliga de Campiones?

Bonmatí ha assegurat que ha estat una derrota frustrant. I ha volgut tenir un record pels seguidors del Barça que s’han desplaçat fins a Lisboa: “Em sap molt de greu per la gent que ens segueix i treballa per nosaltres”. Malgrat tot ha volgut veure la part positiva de tot plegat: “Ens ho hem de prendre com un aprenentatge.  Cal continuar i aixecar-nos perquè la vida no s’acaba amb una derrota.”

Després de perdre la final de la Lliga de Campiones, la futbolista del Barça, Aitana Bonmatí, ha afirmat que no sempre es guanya i ha assegurat que aquesta derrota els hi servirà per aprendre. La número u del món ha entomat al mea culpa, i ha afirmat que en la primera part del partit l’equip no ha jugat al nivell que ho fan habitualment, el que les ha penalitzat. A més, ha afegit que en la segona part com millor estaven, l’Arsenal els ha marcat el gol de la victòria. Just el que confessa que els hi ha faltat a elles, el gol. “No ha estat el nostre millor partit en l’àrea rival. No hem sabut materialitzar les accions”.

Per què s’ha fet onejar una senyera durant la celebració de l’Arsenal per la victòria de la Lliga de Campiones?

Bonmatí ha assegurat que ha estat una derrota frustrant. I ha volgut tenir un record pels seguidors del Barça que s’han desplaçat fins a Lisboa: “Em sap molt de greu per la gent que ens segueix i treballa per nosaltres”. Malgrat tot ha volgut veure la part positiva de tot plegat: “Ens ho hem de prendre com un aprenentatge.  Cal continuar i aixecar-nos perquè la vida no s’acaba amb una derrota.”

La dona que aquest migdia ha tingut un accident mentre feia espeleologia a l’Avenc de la Crisi, al terme municipal de Tortosa (Baix Ebre), ha mort. L’equip de rescat n’ha certificat la defunció aquesta tarda una vegada ha pogut arribar on era el cos. Els serveis d’emergències han rebut l’avís a les 12.52 d’un grup de sis persones que feia una ruta per la cova quan una d’elles ha tingut un accident. Arran d’això, els Bombers de la Generalitat han activat un equip de rescat amb dotze dotacions, efectius del Grup d’Actuacions Especials (GRAE), un helicòpter i una unitat conjunta amb el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), que també ha mobilitzat tres unitats terrestres i un equip de psicòlegs.

Els bombers han accedit a l’avenc per rescatar-la i la resta de membres del grup han pogut sortir-ne pel mateix peu, sense cap incident. Els Mossos d’Esquadra han activat patrulles de seguretat ciutadana i les unitats de subsol i de muntanya per poder fer la investigació judicial al lloc dels fets.

La dona que s’ha accidentat en practicar espeleologia a l’Avenc de la Crisi, ha perdut la vida.

Més informació, a la nota de premsahttps://t.co/SMUNQzeOPB@semgencat @mossos https://t.co/9NiqpY2ZGw

— Bombers (@bomberscat) May 24, 2025

Els bombers han hagut de dur a terme almenys set rescats més al medi natural avui, sobretot per caigudes que han deixat ferits de poca gravetat. Les operacions han estat a Setcases (Ripollès), al Puigsacalm a la Vall d’en Bas (Garrotxa), a Cadaqués (Alt Empordà), a Peramola (Alt Urgell), a Rialp (Pallars Sobirà), al Pont de Suert (Alta Ribagorça) i a Sant Climent de Llobregat (Baix Llobregat). Aquest darrer accident ha estat un ciclista que ha caigut en una pista forestal i que ha acabat evacuat a l’Hospital de Bellvitge en estat greu.

El PSPV ha rectificat avui la candidatura a secretaria general del PSPV-PSOE a València, Pilar Bernabé, que serà la candidata a la batllia de la ciutat el 2027. L’actual delegada del govern espanyol al País Valencià, que ha anat guanyat molt de protagonisme informatiu aquests últims mesos arran de la gota freda ha guanyat pel 93,28% dels vots.

Bernabé inicia així la campanya per competir la batllia a María José Catalá. De fet, avui ja ha pronunciat un discurs amb un to molt electoral, on ha demanat a la militància socialista “alçar-se amb tota la força com l’alternativa d’esquerres enfront de la coalició negacionista del PP i Vox” que actualment govern l’Ajuntament de València.

“Cal escoltar a la ciutadania” ha dit Bernabé que en el seu discurs ha volgut recordar el moment complicat que viu el País Valencià arran de la gota freda. I ha insistit que el PSPV és “el partit que representa a la veritat i que es contraposa al PP i a la mentida”. A més, la nova secretària general del PSPV de València ha anunciat la creació d’una secretaria de la reconstrucció de la gota freda amb mirada metropolitana i ha situat les polítiques en l’habitatge com una altra de les seves prioritats.

“Avui comença el compte enrere. Avui comencem a guanyar als carrers, clubs esportius, les Falles, les bandes de música… Avui comencen a guanyar els carrers” ha dit Bernabé en el seu discurs.

El congrés del PSPV de València se celebra aquest cap de setmana al poliesportiu La Petxina i ha comptat amb la presència de la secretària general del PSPV i ministra espanyola, Diana Morant, qui s’ha mostrat molt confiada: “Amb Pilar Bernabé som el tiquet electoral que guanyarà la Generalitat i l’Ajuntament de València en 2027”,

El PSPV ha rectificat avui la candidatura a secretaria general del PSPV-PSOE a València, Pilar Bernabé, que serà la candidata a la batllia de la ciutat el 2027. L’actual delegada del govern espanyol al País Valencià, que ha anat guanyat molt de protagonisme informatiu aquests últims mesos arran de la gota freda ha guanyat pel 93,28% dels vots.

Bernabé inicia així la campanya per competir la batllia a María José Catalá. De fet, avui ja ha pronunciat un discurs amb un to molt electoral, on ha demanat a la militància socialista “alçar-se amb tota la força com l’alternativa d’esquerres enfront de la coalició negacionista del PP i Vox” que actualment govern l’Ajuntament de València.

“Cal escoltar a la ciutadania” ha dit Bernabé que en el seu discurs ha volgut recordar el moment complicat que viu el País Valencià arran de la gota freda. I ha insistit que el PSPV és “el partit que representa a la veritat i que es contraposa al PP i a la mentida”. A més, la nova secretària general del PSPV de València ha anunciat la creació d’una secretaria de la reconstrucció de la gota freda amb mirada metropolitana i ha situat les polítiques en l’habitatge com una altra de les seves prioritats.

“Avui comença el compte enrere. Avui comencem a guanyar als carrers, clubs esportius, les Falles, les bandes de música… Avui comencen a guanyar els carrers” ha dit Bernabé en el seu discurs.

El congrés del PSPV de València se celebra aquest cap de setmana al poliesportiu La Petxina i ha comptat amb la presència de la secretària general del PSPV i ministra espanyola, Diana Morant, qui s’ha mostrat molt confiada: “Amb Pilar Bernabé som el tiquet electoral que guanyarà la Generalitat i l’Ajuntament de València en 2027”,

El 28 de maig de 2005 Berga i tot Catalunya es van despertar compungides per la notícia d’una batalla campal durant la Patum que va acabar amb la mort d’un jove, Josep Maria Isanta. Una vintena de persones van irrompre al concert de barraques i van desfermar un autèntic malson de cops contra qualsevol persona que es trobaven. Un huracà de violència en cercles concèntrics: un grupet envoltava la víctima i hi desfermava la puja de cops, i un cercle exterior impedia que la víctima fos auxiliada. Aviat van sortir les navalles i tres joves que eren al concert van ser apunyalats. A dos d’ells, la fulla els va tocar os. A Josep Maria Isanta, el cor.

La indignació social contra els assassins ràpidament es va redirigir contra un jove cos dels Mossos d’Esquadra, que encara es desplegava, i que aquella nit ni tan sols havia previst una patrulla a la vora del concert. Anys més tard, el TSJC va condemnar el Departament d’Interior per un funcionament “anormal i negligent” de les forces de seguretat. Pel vintè aniversari dels fets, VilaWeb ha entrevistat Jordi Isanta, germà de la víctima mortal, que també va rebre cops. Un treball periodístic que tindrà continuïtat amb la publicació, dimarts, d’un reportatge que reconstrueix què va passar aquella matinada, la indignació popular posterior, el judici, i els efectes psicològics que ha deixat en les víctimes aquella violència sense sentit.

Jordi Isanta, davant la rotonda on es feia el concert de la Patum.

—Quants anys teníeu quan va passar tot?
—Era l’any que en feia dinou, però encara en tenia divuit.

—I el vostre germà?
—Ell, vint-i-dos. N’hauria fet vint-i-tres al desembre.

—Sou molt patumaires a casa?
—Moltíssim. Sóc dels Nans Nous, una de les comparses de la Patum. Sempre ho hem viscut molt. Que si la Patum infantil, la Patum de la Pietat… I molta part de culpa la té la meva mare, que també és molt patumaire. Ho portem dins.

—Com era en Josep Maria?
—Li agradava molt viatjar, era molt intel·ligent i curiós, sempre intentava d’entendre el perquè de les coses. Era molt curiós i humil, no tenia cap maldat.

—I més enllà de la comparsa i la Patum, tenia vincles amb moviments socials?
—Sí, col·laborava sovint amb el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, un col·lectiu anarquista. També li agradava molt l’esport: esquiar, córrer per les muntanyes, escalar…

—Llegint la sentència, tot plegat sembla com un huracà de violència. Molt organitzat i metòdic, quan acabaven d’apallissar una persona, cercaven la següent. Com va començar?
—No s’ha sabut mai, no hi va haver cap detonant clar. Van venir a fer mal, violència gratuïta. N’apallissaven un, i després el següent. Si algú intentava ajudar, també anaven contra ell. Es va fer una bola gegant. Va ser un caos.

—Com vau veure que passava tot això?
—Érem a les primeres files del concert, i la música es va aturar. La gent mirava cap al darrere de l’escenari, que era on passava tot, i vaig veure-hi merder. Hi havia el meu germà, la meva ex-xicota… Gent corrent. I vaig anar cap allà. Era una batalla campal.

—Què vau fer?
—Vaig intentar adreçar-me a un d’ells i vaig clavar un cop de puny a un que pegava al meu germà. Després vam marxar cap a un cantó, els altres cap a un altre i vaig perdre’l de vista. Ja no el vaig veure més.

—Coneixíeu aquest noi amb qui vau parlar?
—D’aquí Berga. No érem amics, però el tenia vist del carrer o de sortir de festa.

—Quan us hi vau adreçar, éreu conscient de tot allò que passava?
—I ara. Era una baralla en uns quants punts. No podies ni pensar, va ser tot tan ràpid, tan agressiu tot… Després es van fer grupets i es va dissoldre. Al cap de poc em van dir que en Josep Maria era a l’hospital. Allà ens van explicar com havia anat tot. En teoria, va arribar a l’hospital que encara era viu, però la punyalada li va tocar el cor. Va ser mortal.

—Què van explicar els seus amics?
—Cadascú n’havia vist una part. Un era sobre l’escenari, l’altre era darrere, un altre a les primeres files… I entre tots vam poder anar reconstruint com havia anat la nit.

—Què havia passat després de les punyalades?
—Va córrer, es va escapar un bon tros de carrer, però es va desplomar. Anava amb dos més, i un va córrer a l’hospital de campanya, a la plaça de Viladomat, i el van portar amb ambulància a l’hospital.

—Encara van apunyalar-ne un altre, i amb un tercer ho van intentar. I abans, també havien apunyalat un altre noi.
—Qui intentava ajudar també rebia. Es desfeia aquella mica de baralla, i agafaven el que intentava ajudar. Era tot seguit.

Una placa recorda Isanta just al punt on va caure desplomat.

—Qui era aquesta gent?
—Gent problemàtica, a Berga se’ls coneixia per embolics amb unes altres històries. Drogues, baralles… Tothom sabia qui eren, i els Mossos també. Però com que no passava mai res prou greu, els deixaven fer.

—Ho van fer tan sols per buscar brega?
—Crec que sí, sempre he pensat que va ser això. Venien a fer mal, sense més ni més.

—No hi havia cap rerefons ideològic? Neonazis o així?
—No ho crec. Però una mica fatxes sí que ho eren, parlant clar.

—Ara tots ells ja són fora de la presó. Us els heu trobat?
—Sí. Quan vas a comprar el pa i te’ls trobes, et fa molta gràcia. Cagondeu. Ells fan vida normal, tenen família i feina, i el meu germà no tornarà mai més. És el que realment sap greu. És el pitjor que pots fer a una persona i uns quants anys després tornen a passejar-se per Berga com si no hagués passat res. Per mi és fatal, però em poso a la pell dels meus pares i ha de ser horrorós.

—Molta gent estava enfadada per la resposta dels Mossos d’Esquadra.
—És que no hi eren. El divendres de Patum és el dia més tranquil, només hi ha la Patum infantil i es fa un concert. Suposo que per això no van posar-hi dispositiu. Des d’aleshores, cada any hi ha dispositiu policíac també el divendres.

—Els van condemnar i tot.
—Va ser una negligència. No és que no fessin res, és que no hi eren. Fins i tot on són sempre, a l’hospital de campanya, tampoc no hi eren.

—Un mosso va dir al judici que la gent els va rebre amb insults i cops als vehicles.
—Després d’una gran batalla, que t’hagin apallissat i apunyalat, que apareguin preguntant què ha passat… és clar que et reben malament. Hòstia, si haguessis estat aquí hauria estat una altra història.

—Durant els dies següents hi va haver molta atenció mediàtica sobre Berga. Com ho recordeu?
—Tinc aquells dies una mica emboirats. En recordo trossos, però uns altres no. Era com si no hi fos.

—Es va venir a dir que com que l’espai de barraques era molt d’esquerres, els Mossos no hi eren perquè no els hi volien.
—No eren ben rebuts, però sempre hi havia una patrulla fent una volta i prou. No calia un mosso quiet allà, només que de tant en tant passessin, com sempre havien fet. I no hi havia hagut mai cap incident.

—L’ex-consellera d’Interior Montserrat Tura va dir: “No sé si és normal que en una ciutat de 16.000 habitants hi hagi 7 casals llibertaris, 4 d’anarquistes i 3 d’independentistes radicals.”
—Ens va indignar moltíssim. Al cap d’uns quants anys, ja no era consellera, va venir a fer una xerrada i un dels millors amics del meu germà li va demanar què volia dir amb això. Que sí, som 16.000 habitants amb casals llibertaris i independentistes, però tampoc no és que ho sigui tothom.

—I si fos així, quin problema hi ha?
—Exacte. Sóc anarquista i independentista, però mai no hem buscat brega. Sempre que hem fet alguna manifestació ha estat per millorar les coses i buscar la pau. Els “indepes i anarquistes”, com diu, estàvem molt bé al concert fins que van arribar ells, que no són ni indepes ni anarquistes. El que va dir aquesta dona, i el to despectiu de pensar que és culpa seva, va ser molt lleig i dolorós.

—El president Maragall va demanar de venir a casa vostra per mostrar el condol, però els vostres pares li van demanar que fos sense càmeres.
—I no va venir. Volia la foto. Gent del govern i periodistes ens demanaven de venir a casa i fer una entrevista, i els vam dir sempre que no. Si volien donar suport, molt bé. Però venir a fer la foto, no ho volíem.

—El judici va estar molt marcat pel paper de la jutgessa Ana Ingelmo, amb un posat molt dur i autoritari.
—Sí, va ser molt dura amb tothom, però en part s’agraeix. Tenia les coses molt clares i no va deixar que li passessin per sobre. Hauria pogut ser més humana, però està bé que les coses es diguessin clarament.

—També hi va haver queixes perquè no deixava declarar en català.
—Jo ho hauria preferit, perquè m’expresso molt millor en català. Encara que sàpiga castellà, molts matisos es perden pel camí.

—Quina sensació teníeu en el judici, havent de tornar a veure aquella gent?
—De bon començament vaig dir que no volia ser testimoni protegit. Ja em coneixien, i vaig testificar davant seu. Fins que no testifiques no pots entrar al judici, van ser dies d’espera. Els meus pares van voler ser dins sempre, també al judici dels menors. Van ser dies llargs, baixar cada dia a Barcelona, durant les setmanes que va durar. Emocionalment, molt difícil. Ho revius tot. Una merda.

—Com ho duien els vostres pares?
—Ara que sóc pare, els admiro molt més. Ho passaven malament, però el meu pare sempre intentava ser fort per la meva mare i per mi. La meva mare sempre ha expressat molt els seus sentiments, i el meu pare és més tancat. A vegades el veies pensatiu. Eren dies molt difícils.

—N’heu parlat amb el vostre fill?
—Sí, no pot ser és un tema tabú. Des del principi li hem dit que té l’oncle Josep Maria, però que és mort perquè hi va haver una baralla i gent dolenta el va apunyalar.

—Ha de ser molt difícil explicar-ho. Jo mateix no entenc aquesta violència tan gratuïta.
—Intento explicar-li de manera que ho pugui entendre: hi havia gent molt dolenta que el va matar. A principi de curs, un nen li va demanar si el seu oncle era el que van assassinar. I després em va preguntar “papa, com pot ser que ho sàpiga ell?”. Li vaig explicar que a Berga aquells dies va ser un trasbals i tothom es va abocar amb nosaltres.

—Com ha estat per a vós créixer essent “el germà de l’Isanta”?
—De fet, sempre havia estat “l’Isanta xic”, perquè érem el meu pare, el meu germà i jo. Hi ha gent que em mira i em veu com el germà del que van assassinar. Sempre ho he intentat evitar, no m’agrada gens ser el centre d’atenció. Però és un paper que encara que no ho vulguis, l’has de fer.

—Després del judici, les colles i les famílies dels assassins continuaven a la ciutat?
—Sí, però van baixar molt el perfil. Van veure de seguida que l’havien cagat molt. Van tancar els tres o quatre capitosts i es van quedar sense saber què fer.

—Hi van tornar a haver incidents semblants, encara que fos de menor intensitat?
—Durant molts anys, no. Ara, últimament, no sé pas què ha passat, hi ha hagut alguns apunyalaments. No tan greus, res d’assassinats. Hi ha jovent que no sap què va passar. Per això el dia 30 fem una xerrada per a recordar-ho. No volem que es repeteixi mai més.

—Quins altres actes d’homenatge heu preparat?
—Un mural que inaugurarem el 28 de maig mateix, i el divendres 30 farem aquesta xerrada, una botifarrada i repetirem el mateix concert del dia que va passar tot. Quasi els mateixos grups, les barraques amb les mateixes entitats, i tot igual. Tant com es pugui.

—Com espereu que Berga i la gent recordi en Josep Maria?
—Per la gent que el coneixia, ja veus que deixava empremta. Un paio tan humil, però alhora tan puta, que de seguida es feia amb tothom. Qui el va conèixer, el recordarà sempre amb un somriure a la boca. Tot el que podia, t’ho donava.

Mural de Roc BlackBlock en record de Josep Maria Isanta, que s’inaugurarà dimarts.

Les amanides són el plat estrella de l’estiu, i ens permeten de jugar amb la imaginació i els ingredients. Amb la calor, vénen de gust plats més frescs i de preparacions més senzilles, que no requereixin passar gaire temps a la cuina ni als fogons. Per això, us proposem cinc receptes d’amanides fàcils de fer perquè gaudiu d’un menjar saborós i saludable durant l’estiu.

Cinc receptes d’estiu per a fer un aperitiu amb els amics i la família

Amanida de fruita vermella

En aquesta època de l’any, podem aprofitar la gran varietat de fruita de temporada per fer una amanida fàcil, diferent i rica en antioxidants.

Ingredients (en la quantitat i proporció que cadascú desitgi)

• un grapat de fulles d’enciam
• un grapat de fulles de ruca
• un grapat d’herbes de canonges
• pastanaga ratllada o filada
• cireres
• maduixes
• gerds
• nous pelades
• avellanes, ametlles, etc.
• formatge tendre de cabra

Per a la vinagreta:

• oli d’oliva verge extra
• vinagre de poma
• mostassa
• sal
• pebre negre
• melmelada casolana de gerds

Per a fer la melmelada de gerds:

• 50g de gerds
• una culleradeta de postres de sucre

Tots els detalls de l’amanida de fruites vermelles

Amanida d’estiu

Aquesta és una amanida molt variada que conté diversos ingredients. Cadascú podrà adaptar-la al seu gust, treure’n ingredients o substituir-los per uns altres.

Ingredients (en la quantitat i proporció que cadascú desitgi)

• un grapat de fulles d’enciam romà o iceberg
• un grapat de fulles de ruca
• mitja rodanxa de meló
• mitja rodanxa de síndria
• formatge fresc tipus Burgos
• 2-3 llenques de pernil ibèric de tall fi
• un grapat de pinyons
• oli d’oliva verge extra

Per a la vinagreta:

• oli d’oliva verge extra
• vinagre de poma
• mel
• sal
• pebre

Tots els detalls sobre l’amanida d’estiu

Amanida de patata

En aquesta amanida la base és la patata, que es pot coure al forn o es pot bullir. En tots dos casos cal coure-la amb la pell perquè no perdi el midó i quedi farinosa.

Ingredients (per a dues persones)

• 200g de patata (1 peça mitjana)
• 1 llauna petita de tonyina en oli (si és d’oliva, serà més gustosa, però també pot ser de gira-sol)
• ½ ceba petita
• ½ pebrot vermell
• ½ pebrot verd
• 1 tomàquet vermell mitjà
• 8 olives verdes sense pinyol
• 4 cogombrets
• 2 tomàquets secs italians
• oli d’oliva
• sal
• pebre

Tots els detalls de l’amanida de patata

Amanida de pasta

Aquí, hi trobareu aquesta amanida de pasta que és molt gustosa, però aquests plats accepten les variacions que hi vulgueu fer: s’hi poden afegir ingredients, se’n poden treure, es pot triar un altre tipus de pasta…

Ingredients (per a 2 persones)

• 140g de pasta seca d’espirals de colors (70g per a cada persona)
• 1 tomàquet
• 6g de pinyons torrats
• 6g de panses de Corint
• 10g de nous peladas
• 20g de formatge Feta
• pebre
• orenga
• oli d’oliva
• Oli d’oliva verge extra

Tots els detalls de l’amanida de pasta

Amanida de colors

Aquesta amanida, com el seu nom indica, és plena de colors vius, que ens avisen d’un menjar saborós i saludable.

Ingredients (per a 2 persones)

• 2 tomàquets vermells tipus pera o banya o pebrot per persona o 1 tomàquet gros tipus Montserrat per a totes dues
• 1 alvocat
• 1/2 mango, que no pot ser ni massa madur ni massa tou
• 6 olives negres d’Aragó per cap
• el suc d’una llima
• 1 polsim de sal
• 1 raig d’oli d’oliva verge extra

Tots els detalls de l’amanida de colors

Angle Editorial publica Elogi del camí inesperat, de Rebecca Solnit, en una traducció d’Elisabet Ràfols. Amb aquesta obra, ja són vuit els títols de l’escriptora, assagista, historiadora i activista publicats per Angle Editorial. En aquest cas, Solnit trena hàbilment el que és polític i el que és literari, i ofereix una mirada i una comprensió del present amb la inspiració necessària per a encarar els envits futurs de la societat. Explora l’emergència climàtica, el feminisme, les amenaces a la democràcia, i l’exercici del poder i el seu abús. El 5 de juny farà una conferència al CCCB.

Llegiu un fragment de l’Elogi del camí inesperat, de Rebecca Solnit (Angle editorial).

Angle Editorial també ha publicat de Rebecca Solnit: Els homes m’expliquen coses (2016, tres edicions), sobre la construcció de la diferència entre homes i dones; Esperança dins la foscor (2017), sobre els èxits aconseguits per l’activisme social i polític; La mare de totes les preguntes (2018), sobre els papers socials imposats a les dones; Sobre l’art de perdre’s (2020), quan perdre’s és l’oportunitat de trobar-se; Records de la meva inexistència (2021), reflexions sobre la seva joventut i els canvis socials d’ençà d’aleshores, i Les roses d’Orwell (2022), sobre el xoc de l’individu contra els estats totalitaris.

Explica l’editora Rosa Rey, d’Angle editorial:

“Vam publicar Els homes m’expliquen coses el 2016, en un moment en què el feminisme va passar de les aules acadèmiques a ser un moviment transversal que va remoure consciències i va plantejar canvis polítics de primer ordre. Aquest primer recull d’articles introduïa el concepte mansplaining i encertava de ple en el diagnòstic: la necessitat que el feminisme abracés totes les capes, des de les personals a les polítiques del dia a dia. En aquell moment, Rebecca Solnit era pràcticament una desconeguda en el nostre país, recordo algú que per xarxes va assenyalar que el seu cognom semblava el pseudònim d’una poeta. Des de llavors, hem publicat cinc títols més i els seus textos s’han convertit en imprescindibles per a analitzar el món en què vivim i per acompanyar-nos a tenir una relació amb la realitat que sigui crítica, però alhora esperançadora i lluminosa. 

Solnit, a més d’historiadora i activista, també és una gran escriptora; fa gust llegir-la tant per la seva prosa com perquè aborda grans temes des de punts de vista originals i narratius. Li interessa el fons, però també la forma. Així, en aquest volum que comença amb un violí construït fa tres-cents anys i acaba amb un presoner que somia veure l’oceà, explora l’emergència climàtica, el feminisme, les amenaces a la democràcia, l’exercici del poder i el seu abús. Sempre qüestionant el dogma i anant més enllà, Solnit fa valdre les fites aconseguides pels moviments socials al llarg dels anys, sovint de manera inesperada, i sovint després d’un llarg camí. 

Elogi del camí inesperat és una invitació a la reflexió sobre la història, la que ja està escrita i la que estem escrivint en el present, al reconeixement d’allò que podem fer en el món, a la complexitat dels canvis i del progrés.”
Rosa Rey, editora d’Angle

Unes quantes setmanes abans de Sant Jordi es començava a olorar el que semblava una possibilitat: que per primera vegada en molts anys una novel·la negra s’acabés escolant entre la llista dels llibres més venuts. Les sospites es van anar confirmant al festival Taradell Negre. En aquells moments ja se sabia que No dormiràs, d’Oriol Canals, publicada per Rosa dels Vents, anava sumant edicions, bones ressenyes i una transmissió boca-orella que anava molt més enllà dels afeccionats a la novel·la negra en català que es van passant entre ells el nom de secrets ben guardats, com ara els noms de Pere Figueras i Lluís Riera, dos autors de culte que van guanyant com més va més adeptes.

No, això no era un pur intercanvi d’informacions entre lectors aferrissats sinó que anava molt més enllà. I després hi va haver allò de “ostres, t’imagines entrar a la llista dels més venuts?”, que es va fer a la taula rodona d’un festival. I la resposta escèptica de l’autor: “Home m’encantaria, però ja saps que això amb una novel·la negra és quasi impossible.” I vet ací que al final totes les prediccions s’han fet bones i Oriol Canals i el seu No dormiràs s’ha escolat entre les deu obres de ficció més venudes per Sant Jordi, segons les llistes oficials del Gremi de Llibreters. I això avui ens permet d’analitzar una mica el llibre, però sobretot centrar-nos en els enjòlits negres, una mena de llibre molt de moda en moltes literatures però que no ha tingut gaire predicament a casa nostra fins aquests darrers anys, tot i que sorprenentment fa gairebé quatre dècades que se’n publiquen en català.

Si l’haguéssim de definir en poques paraules, podríem dir que és un gènere literari i cinematogràfic que manté el lector en un estat de suspens i intriga constant. La trama inclou girs inesperats, revelacions sorprenents i un ritme trepidant, i tot sovint inclou escenes d’acció i persecucions al límit, però també una bona intriga psicològica. Se cerca la sensació d’adrenalina i incertesa constant i crea addicció lectora. Els seus orígens es remunten a les novel·les del segle XIX i el cinema negre de les dècades de 1930-1940.

Algunes obres pioneres

A casa nostra hem tingut autors que hi han optat en alguns moments, tot i que els límits i les fronteres d’aquest gènere sovint són vaporosos. Tot i això, El complot dels anells, d’Assumpció Maresma, publicat el 1988, i Barcelona connection, d’Andreu Martín, del 1990, podrien enquadrar-se perfectament al gènere i es podrien considerar els primers enjòlits negres a casa nostra. L’àngel blau, de Miquel Mas Ferrà, també del 1990, el podríem afegir a la llista i el 2000 el llibre d’Albert Salvadó El rapte, el mort i el marsellès. Tot i això, el gran precedent el podríem trobar a Susqueda, del 1983, de Miquel Fañanàs. Malgrat que l’argument no és negre, sí que s’engloba en el subgènere de les catàstrofes i planteja què passaria en el cas del trencament de la presa del pantà de Susqueda. El cas és que en el seu moment es va emetre per ràdio i va inquietar molt. El 2000 també va publicar Un bon dia per matar, un bon dia per morir.

Abans de la nova eclosió del gènere aquests darrers anys, l’enjòlit a casa nostra també havia tingut unes altres aportacions interessants, com ara Se sabrà tot, de Xavier Bosch, el 2010; El llegat de judes, de Joan Bruna i Francesc Miralles, també del 2010; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Planas, del 2006; L’herència de Horst, de Teresa Roig, del 2007; Tota d’un glop, del 2003, de Pasqual Alapont, i Vampíria Sound, de Pep Blay, del 2004, entre molts títols més.

Oriol Canals explica què és per ell l’enjòlit: “Per mi si un thriller roba minuts de son als lectors és fantàstic, si aconsegueix atrapar-te, que la trama sigui tan intrigant que tinguis ganes de continuar i continuar llegint, per mi ja és un bon thriller. A més a més, m’agrada que tinguin girs inesperats i un ritme ràpid i m’agrada que passin en llocs que conec. En aquest cas, la meva ciutat és Barcelona i, per tant, m’agraden els thrillers que hi estan ambientats, però també a la resta de Catalunya o en llocs on he estat, perquè això me’ls fa més meus, per dir-ho d’alguna manera. I, evidentment, els personatges han de tenir el seu punt de complexitat, de singularitat i hi has de poder tenir alguna connexió emocional, sigui per les coses bones de la vida o per les dolentes, però en conjunt seria això. Si algú perd minuts de son o desitja de pujar al metro o al tren per llegir, per mi ja és un bon thriller, ja compleix la funció que ha de fer, i a partir d’aquí ja vénen els gustos d’estil. A mi m’agrada una combinació d’acció i descripció, però hi ha gent que li agrada que hi hagi més acció, i a uns altres més descripció. A mi m’agrada el punt just entre totes dues coses”.

Qui té bon ull per a captar algun dels nous enjòlits que es fan a casa nostra és l’editora Núria Puyuelo. No és debades que surti en els agraïments de la novel·la de Canals, però ella també va ser qui va descobrir i apostar fort per Laia Vilaseca. La seva novel·la La noia del vestit blau s’havia venut força bé per internet i Puyuelo li va fer la proposta d’editar-la en paper. Aquesta primera obra de Vilaseca complia amb tots els paràmetres de l’enjòlit i també va tenir èxit en paper. Vilaseca ha continuat amb el gènere amb les molt rodones Quan la neu es fon i L’illa del silenci. Puyuelo també és la responsable de la irrupció en el catàleg de la Campana de L’assassí del Tirant, de Jordi Fernando, en què l’antic editor de Meteora aprofitava les cuites d’un jubilat al voltant del Tirant lo Blanc per fer-nos un enjòlit carregat de misteris històrics i filològics.

Malgrat l’èxit notable de lectors que té el gènere, la relació amb la crítica no sempre ha estat falaguera, ans al contrari, hi ha hagut força tensions. “El thriller està encara una mica connotat, no per part de tots els crítics i per sort cada vegada menys, però una mica sí. Hi ha molta gent que es mira uns altres gèneres com la poesia o la novel·la clàssica amb més bons ulls, fins i tot hi ha vegades que es titlla de novel·la seriosa el que no és thriller. Això no m’agrada, perquè tan seriosa és una cosa com l’altra i a més compleix una funció clau de la lectura, que és que ha d’entretenir. La lectura et pot formar, però també pots tenir ganes d’entretenir-te i des del meu punt de vista un bon thriller en aquest sentit és imbatible. També és cert que observo una tendència que això va canviant i que es comença a respectar el gènere”, diu Canals.

És una sort que cada vegada se’n fa més i de qualitat en la nostra llengua, perquè si no es corria el risc de deixar aquest gènere com tants altres de populars tan sols en mans de la llengua castellana. Per sort ara es viu també un moment interessant en la ciència-ficció i comencem, tímidament, a tenir novel·la romàntica i fantàstica en català. Una molt bona mostra d’enjòlit de qualitat també el tenim en un autor que tot just ha publicat dues novel·les, Jordi Coll, El preu de la sang i Segrest a l’estrany, que s’afegeixen a la tendència d’aquests darrers anys de llibres molt ben fets, molt ben treballats i que en cap cas renuncien a tenir els lectors atrapats des del primer minut.

No dormiràs, la novel·la d’Oriol Canals, arrenca amb una imatge espectacular: durant un concert al Palau de la Música esclata la lluerna modernista, una de les grans joies de l’edifici, i hi apareix penjat el cos d’un dels músics. El pànic desborda la sala i deixa el lector amb moltes ganes de continuar llegint: qui és, per què, com ha estat possible? Tot això i moltes trames paral·leles s’hauran d’anar resolent durant la lectura d’una obra que fa trenta-set setmanes que va apareixent a les llistes de més venuts.

“Admeto que l’èxit m’ha sobrepassat. Arribar a estar entre els deu llibres més venuts per Sant Jordi després de vuit mesos de recorregut del llibre m’omple d’orgull i és un somni. Crec que la gent ha connectat molt amb els personatges, pel que he pogut parlar amb els lectors, i amb la història, han tingut ganes de continuar llegint perquè els atrapa des del començament amb el trencament de la lluerna modernista del Palau de la Música. L’èxit ha estat molt pel boca-orella, és sobretot per això, la gent s’ho ha anat dient els uns als altres i al final això és molt important. Una altra de les claus de l’èxit és que és un thriller que passa a molts llocs del món, però el gruix principal és a Barcelona i es coneixen els escenaris que hi surten i, per tant, els lectors ho poden imaginar fàcilment i això els ajuda a posar-se en situació i a identificar-se més amb la història”, explica Canals.

Així doncs, ens quedem amb moltes ganes de continuar ben atrapats per aquestes històries amb ritme addictiu, que fa almenys quatre dècades que es conreen a casa nostra, però que aquests darrers temps han aconseguit d’eixamplar la base lectora de la novel·la negra.

Món negre Violència irlandesa en vena

“En Danny Callaghan acaba de sortir de la presó després de vuit anys de condemna. Un dia, quan es pren una cervesa en un pub de Dublín tranquil·lament, dos pinxos perdonavides entren armats per carregar-se en Walter Bennett, un delinqüent de baixa estofa. Tot i que no hi té cap implicació, intervé per defensar-lo, però no sap que s’enfronta a un dels grups més temuts de les màfies locals. Mentre la policia investiga els fets, en Danny serà perseguit i haurà de prendre decisions arriscades per mirar de salvaguardar els seus éssers estimats, i tot això entremig de guerres de bandes plenes de gàngsters psicòpates.” Aquesta és la sinopsi de Dies foscos a la ciutat, que acaba de publicar Crims.cat en traducció de Teresa Solana. Quan Crims.cat publica un llibre a la vegada que el publica Sajalin en castellà ja sabeu que ens toca festa grossa als amants del vessant més fosc del gènere.

Tots cap a Lleida

Divendres i dissabte es torna a fer el festival el Segre de Negre a Lleida, on el debat sobre les perifèries serà un dels eixos claus. El festival reconeixerà la figura de Ferran Torrent, a qui es lliurarà el premi Trajectòria. El Segre de Negre és un dels certàmens més consolidats a casa nostra i la programació és de luxe.