L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha presentat avui la samarreta per la manifestació de la Diada 2025, que duu el lema “Independència: més motius que mai“. És d’un color carabassa fosc i hi ha representat un puny tancat format per paraules com ara “Justícia”, “Democràcia”, “Cultura”, “Terra”, “Revolta” i “Nació”.

JUSTÍCIA, DEMOCRÀCIA, CULTURA, TERRA, REVOLTA, LLENGUA, NACIÓ, LLIBERTAT

Aquest 11-S, hi ha MÉS MOTIUS QUE MAI per la independència

Us presentem la samarreta i el lema d’aquesta diada. pic.twitter.com/8RD3vWMlrM

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) July 6, 2025

El president de l’entitat, Lluís Llach, ha presentat la samarreta abans del seu discurs a l’acte polític de l’Assemblea General Ordinària, que ha dut el nom “La independència és urgent”.

“Aquest 11-S hi ha més motius que mai per la independència. Més motius que mai per anar a la manifestació. Més motius que mai per plantar cara al rei, al PSOE, a Illa, a PP i a Vox. Hi ha és motius que mai per posar fi a l’espoli, per garantir la llengua, per defensar la nació. Més motius que mai per dir justícia, democràcia, cultura, terra, revolta, llengua, nació i llibertat”, ha dit l’entitat en la presentació de la samarreta.

La presidenta de la Comunitat de Madrid i dirigent del PP madrileny, Isabel Díaz Ayuso, ha fet pinya amb el president del partit, Alberto Núñez Feijóo, en la clausura del congrés de la formació. Ayuso ha garantit el seu suport a Feijóo per a derrotar l’actual govern espanyol presidit per Pedro Sánchez: “I dir als espanyols que aquesta terrible situació arribarà a la fi”. Tot i això, ha demanat la col·laboració de la ciutadania per “enderrocar el mur”. “Som l’alternativa. Som tot allò que Espanya necessita i que el sanchisme no defensa”, ha dit.

L’ex-presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre també ha expressat el seu suport a Feijóo. Ha dit que confiava que el president del partit aconseguiria l’objectiu d’arribar als deu milions de vots en les eleccions vinents. També ha criticat durament el PSOE, que ha acusat d’avergonyir Espanya en els fòrums internacionals, i ha ironitzat sobre la dimissió de Francisco Salazar, que havia de ser nomenat càrrec orgànic del partit, però s’ha retirat arran d’unes acusacions per assetjament.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, també ha parlat, però davant els periodistes i abans d’entrar al congrés. Ha dit que el congrés havia deixat clar que el seu projecte tenia suport i ha assegurat haver sentit aquest suport per part de tot el partit. També ha ressaltat el pes que el PP valencià havia obtingut en la nova direcció, amb set representants al comitè executiu.

El cordó sanitari, solament a Bildu

Paral·lelament, Feijóo ha anunciat que no tenia intenció d’aplicar cap cordó sanitari ni al PSOE ni a Vox. “Amb aquest PSOE és impossible de pactar, amb el sanchisme no es pot acordar, ho sé per experiència, però això no vol dir renunciar per sempre a recuperar el consens per als assumptes que calgui. La presidència del govern exigeix grandesa i jo en tindré”, ha ressaltat. De fet, ha dit que l’únic límit que tindria al poder seria amb EH Bildu. Tot plegat, ha matisat, fins que els abertzales no demanessin perdó a les víctimes i col·laboressin a investigar els delictes d’ETA.

Sobre la relació amb l’independentisme, sense mencionar directament Junts o el PNB, Feijóo ha dit que no els donaria res que anés contra els principis del partit. “No tinc traça per a sotmetre’m a l’independentisme, perquè durant tota la meva vida hem guanyat l’independentisme i el nacionalisme a Galícia”, ha presumit. Tanmateix, ha promès que oferiria “claredat” a les forces sobiranistes dient-los que no hi havia res fora de la llei de la constitució espanyola. “No consentiré més desafiaments al nostre país”, ha afegit.

Catalunya té 776.176 places turístiques, segons el Registre de Turisme de Catalunya del Departament d’Empresa, consultat per l’ACN el mes de juny. Aquesta xifra equival gairebé a 1 llit per cada 10 habitants del Principat, que en té poc més de vuit milions. El registre inclou hotels –que representen 4 de cada 10 places–, càmpings, habitatges d’ús turístic, allotjaments rurals i apartaments turístics.

Barcelona encapçala el rànquing, amb 91.901 places registrades, la gran majoria (9 de cada 10) en hotels. Els habitatges d’ús turístic en tenen 8.052, és a dir, un 8,8% del total. Barcelona té 11.227 establiments destinats als visitants, amb una mitjana de 8 llits per establiment.

Salou (Tarragonès) ocupa la segona posició, amb 42.222 places, repartides en 7.290 establiments. Aquest municipi té més oferta turística que no pas població resident i concentra el 5% de totes les places turístiques del país. També en destaquen Cambrils (18.538), Mont-roig del Camp –amb la urbanització de Miami Platja inclosa– (13.987), Tarragona (13.464) i Vila-seca (11.203).

Al Tarragonès, tercera comarca amb més oferta després de Barcelona ciutat i el Baix Empordà, la meitat dels llits són en hotels (49,2%), un 36,5% a càmpings i un 12,6% en habitatges d’ús turístic. El Baix Camp i el Baix Penedès són, respectivament, la setena i l’onzena comarca amb més places.

Aaron Gutiérrez, director del Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili, assenyala que el turisme transforma el Camp de Tarragona en una regió de comportament “pendular”, amb una reconfiguració urbana estacional. Afegeix que això té impacte en el consum d’aigua i energia, la mobilitat i la demanda d’habitatge. A més, destaca que l’estiu multiplica la demanda de transport públic: per sis a Cambrils i per vuit a Salou. També hi ha un augment notable del moviment intern per l’arribada de treballadors temporals.

Aquest augment tensa les infrastructures i obliga a adaptar serveis, com ara l’ampliació de les zones blaves. Tanmateix, Gutiérrez considera que l’augment de l’oferta de transport públic a l’estiu té l’efecte positiu de garantir-ne la viabilitat la resta de l’any. Sobre l’habitatge, destaca el pes de les segones residències en municipis com Cambrils o Miami Platja, moltes de les quals són ocupades per jubilats. Els allotjaments sense llicència oficial també causen maldecaps, tot i que se’n poden detectar indirectament a partir d’indicadors de mobilitat.

Gutiérrez reclama que les taxes turístiques, municipals o de la Generalitat, s’inverteixin en els municipis afectats per mitigar-ne l’impacte i maximitzar-ne els beneficis. També defensa que el turisme s’inclogui en les polítiques de mobilitat, habitatge i planificació territorial.

A la Costa Brava hi ha 5 municipis dels 10 amb més places turístiques del Principat: Lloret de Mar (35.364), Platja d’Aro (19.312), Torroella de Montgrí (18.828), Blanes (15.847) i Tossa de Mar (15.545). El Baix Empordà, amb gairebé 100.000 llits, és la segona comarca amb més oferta, just darrere del Barcelonès. La major part de places són en càmpings (62,3%), seguits d’habitatges d’ús turístic (17,7%) i hotels (16,7%). La Selva i l’Alt Empordà són la quarta comarca i la sisena, respectivament, amb més places.

A Sant Pere Pescador (Alt Empordà), municipi de 2.207 habitants amb 13.421 llits turístics –la major part, en càmpings–, el batlle Agustí Badosa diu que no se senten tensats. Destaca que els càmpings són zones autogestionades i mantenen una bona convivència amb els veïns. A més, remarca les sinergies amb el comerç local, com ara l’assistència al mercat setmanal i l’ús de restaurants i serveis del poble.

El portaveu de l’Associació de Càmpings de Sant Pere Pescador, Àlex Trias, coincideix en l’impacte positiu i diu que els visitants són respectuosos i que molts negocis locals en surten beneficiats, com ara els de lloguer de bicicletes, caiacs i caravanes.

El turisme hi va arribar als anys seixanta i setanta, coincidint amb la creació dels primers càmpings. El 1984, la declaració dels aiguamolls de l’Empordà com a parc natural va frenar les construccions en massa. Segons Trias, aquest equilibri ha estat clau per a mantenir el model actual.

Al Pirineu, tot i tenir menys places en nombres absoluts, hi ha comarques amb una oferta superior a la població resident. És el cas del Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Municipis com ara la Vall de Boí i Espot tenen el doble de llits per a turistes que no pas habitants. A la Vall de Boí, tan sols un 24% dels més de 2.000 habitatges són primera residència; un 66% és segona residència. La batllessa, Sònia Bruguera, diu que volen reduir dràsticament els més de 400 allotjaments turístics d’ací al 2028 i potenciar el lloguer estable.

A Naut Aran (Aran), amb menys de 2.000 habitants, hi ha més de 1.300 llicències de pisos turístics. El batlle, Cèsar Ruiz, valora positivament la regulació que limita els pisos a 10 per cada 100 habitants. A més, la Comissió d’Urbanisme d’Aran va aprovar un pla per a construir habitatges públics per a temporers i joves a Baqueira, amb un màxim de 60 pisos. A causa de la manca d’habitatge, s’ha prohibit l’estacionament d’autocaravanes en tot el municipi.

A la Catalunya Central, Castellar del Riu (Berguedà) és el municipi amb la proporció més alta de llits turístics per habitant: 1.130 per a 163 residents. Més comarques amb força oferta són el Maresme (68.801 places), el Garraf (27.584), el Baix Llobregat (19.204) i el Baix Ebre (18.895). A l’Ebre, l’Ametlla de Mar i Arnes també tenen més places que no pas habitants.

En tot Catalunya hi ha 90 municipis amb més places turístiques que residents. Alguns són pirinencs, com ara Espot, Vilamòs i Prullans; uns altres, costaners, com ara Pals, Santa Susanna i el Port de la Selva. També n’hi ha al Berguedà, com ara Saldes i Borredà, i a Ponent, com ara Àger i Alòs de Balaguer. Al Camp de Tarragona, Creixell i Prades tenen ràtios superiors a 1,5 llits per habitant. En canvi, al Penedès, no n’hi ha cap amb aquesta proporció, tot i les xifres altes de municipis com ara Sitges i el Vendrell.

Una nova tongada de tempestes ha deixat aquesta tarda importants acumulacions de pluja a les Comarques Gironines, especialment al Gironès i l’Alt Empordà. Segons el Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), destaquen els 87 litres recollits a Quart, els 86 litres al barri de Palau de Girona, els 72 litres a Celrà, els 68 litres a Montfullà i els 64 litres a Bescanó. A Cassà de la Selva, la intensitat ha estat especialment elevada, amb 44,7 litres en només 30 minuts, per damunt del llindar de risc.

Els Bombers de la Generalitat han fet 65 sortides relacionades amb les tempestes entre les dues i les cinc de la tarda. La gran majoria –56– s’han concentrat a la Regió d’Emergències de Girona, amb Girona ciutat i Cassà de la Selva com a municipis més afectats. Una de les actuacions més destacades ha estat a Vilamalla (Alt Empordà), on una furgoneta ha quedat atrapada en un pas subterrani inundat. Els dos ocupants han pogut sortir-ne il·lesos. El telèfon d’emergències 112 ha rebut 193 trucades fins a les cinc de la tarda per incidències relacionades amb les fortes pluges. El 43% han estat del Gironès (80) i un 12% del Bages (23). Girona (33) i Cassà de la Selva (19) han estat els municipis amb més avisos. A l’Alt Empordà també hi ha hagut registres destacats, com els 57,2 litres a Borrassà, els 53 a Albanyà i els 45 a Sant Miquel de Fluvià, segons les dades de les estacions de Meteoclimatic. A la Garrotxa, la tempesta ha vingut acompanyada de pedra, amb una pedregada intensa a la Vall de Bianya que ha causat desperfectes en vehicles.

El Meteocat i l’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET) havien activat l’avís carabassa per risc important de pluja intensa al pre-litoral nord del Principat. La resta de Comarques Gironines, el litoral central i la Catalunya Central, les depressions centrals de Lleida i Tarragona, el pre-litoral de les Terres de l’Ebre i les comarques de l’interior nord del País Valencià tenen un avís groc.

Lloc: Plaça Lloveras (Passeig Xifré)

Amb la col·laboració de l'Orquestrina Synerenca, dirigida per Marc Egea - Lloc: Sala Josep Maria Arnau del C.C.Calisay

La Guàrdia Civil i Salvament Marítim han rescatat 120 subsaharians en quatre barcasses localitzades al sud de Cabrera i Mallorca en menys de 24 hores. Els primers rescats es van fer ahir de matinada: 2 embarcacions amb 23 tripulants cadascuna van ser localitzades cap a la 1.55, una a 5,5 milles al sud-est de Cabrera i l’altra a 8 milles al sud-oest. Ja a la nit, cap a les 21.50, es va rescatar una tercera barcassa amb 28 tripulants a unes 30 milles al sud de Mallorca.

Avui Salvament Marítim i la Guàrdia Civil han rescatat 46 immigrants més a bord de dues noves embarcacions al sud de Cabrera, també amb 23 tripulants cadascuna, segons que ha informat la delegació del govern espanyol a les Illes.

Amb aquests nous casos, el recompte provisional d’enguany indica que almenys 3.202 persones han arribat per mar a les Illes en 159 barcasses, segons dades facilitades per la delegació i recopilades per Efe. Durant tot el 2024, en van arribar 5.882, segons l’informe anual del Ministeri d’Interior espanyol.

El desbordament del riu Guadalupe ha causat inundacions greus a Texas (Estats Units), especialment a la regió de Texas Hill Country, i ha deixat almenys 68 morts, entre ells 21 infants, segons les autoritats. El nombre de morts pot continuar creixent, atès que encara hi ha desenes de desapareguts.

Els serveis d’emergència continuen amb les feines de recerca i rescat, mobilitzant mitjans aeris, embarcacions, unitats terrestres i gossos rastrejadors. “No ens aturarem fins a trobar tothom”, ha dit el cap de gestió d’emergències de Texas, Nim Kidd. Els equips han evacuat centenars de persones dels campaments a la vora del riu, especialment aquells que s’havien omplert amb motiu de la festivitat del 4 de juliol. Ara per ara, segons les autoritats de Kerrville, s’ha trobat tothom als altres 18 campaments de la zona.

El servei meteorològic estatal adverteix que les pluges persistiran, amb precipitacions fins de deu centímetres per hora en zones ja saturades, fet que pot agreujar la situació amb inundacions sobtades.

La circulació ferroviària està interrompuda aquest matí a la línia R1 de Rodalia per un atropellament a l’estació de Sant Adrià de Besòs, segons que ha informat RENFE a les 10.30. El tall s’ha fet a petició dels Mossos d’Esquadra.

Lloc: Part baixa de la Riera

Boom Boom Fighters, Strombers i P.D. Pujol - Lloc: Platja Picòrdia

a càrrec de Sabor de Gracia - Lloc: Riera zona nova coberta

Lloc: Església de Santa Maria

La cosa fa dies que va: pel que sembla, el món artístic i cultural necessitaria una bona gota freda per alçar-se i salvar, un cop més, les pintures murals de Sixena. Com ho va fer la tardor del 1936 l’escultor Apel·les Fenosa en fer-ho saber a l’historiador responsable del patrimoni de la Generalitat Josep Gudiol, que hi va acudir amb l’equip de rescat quan el monestir va cremar en la revolta anarquista contra l’opressió secular de l’Església catòlica. No hi ha ara equip de salvament que valgui. Cap suport al MNAC.

No hi ha protestes, no hi ha consciència pública, la via judicial ha fet el seu fet precisament perquè no hi ha hagut protestes, ni expressió del sentit col·lectiu que l’art és un sensor de la societat i un dels seus capitals simbòlics majors. El sensor Sixena diu el que diu sobre la nostra societat d’ara mateix.

Mentrestant, l’assessor museístic de la Conselleria de Cultura, un càrrec de nova planta creat sense explicacions, Manuel Borja-Villel (Borriana, 1957), es despatxa a gust sobre Sixena. Com si res, com qui no vol la cosa. I ningú li piula. Perquè no hi ha consciència pública ni expressió del sentit col·lectiu etcètera i perquè el virrei B-V és el virrei. Fem-li algunes preguntes.

Primera pregunta. “No coneix a fons” la qüestió, ha declarat en ser demanat pel cas. Com s’atreveix, com gosa no saber? Un professional contractat com a assessor de la Generalitat en matèria de museus (de tot el país), amb un sou de 100.000 euros l’any. I no ho coneix?

Segona pregunta. Tot i “no conèixer a fons” la qüestió, sí que gosa comentar-la. Si no coneix el cas, tan greu, per què en parla? I per què en parla tal com ho fa: “No pots criticar el colonialisme i fer servir les mateixes excuses tècniques que els museus colonials fan servir per no tornar les peces”, i prossegueix: “No pots criticar el centralisme i ser tu centralista. No vull dir que aquest sigui el cas de Sixena, perquè s’ha d’estudiar en profunditat, però sí que crec que cal fer aquesta reflexió i vigilar de no fer i dir el mateix que fan i diuen els que no t’agraden.”

Per a qui treballa? En unes altres declaracions afirma, sense esmentar-lo, que el MNAC es comporta com el Museu Britànic respecte del Partenó grec. Olé, torero. Un salvament és el mateix que un espoli. O creu l’assessor de la Generalitat que el salvament de Sixena va ser un espoli, seguint l’argumentari de les autoritats aragoneses? Parla en nom de la conselleria?

Encara resultarà que Luisa Fernández Rudi, la presidenta aragonesa del PP que va engegar l’afer Sixena, és la Melina Mercouri espanyola. Borja-Villel treballa per al PP?

Com que de contradiccions no en falten i tant li fan, potser seria plausible dir que B-V és un indepe de facto? La Gran Bretanya i Grècia són dos estats, també ho són Catalunya i l’Aragó?

En l’empremta de Trump. El cas Sixena revela el fracàs de les humanitats. Tant han valgut fins ara els criteris d’experts, historiadors, restauradors i estudiosos sobre el perill d’arrencar les pintures dels sostres del MNAC i portar-les a unes instal·lacions que no se sap, com deia aquest dimecres el seu director Pepe Serra, si estan preparades per acollir-les.

Com a aragonesa, puc dir: Sixena forma part dels meus barris d’origen, he visitat el monestir en diverses ocasions en els últims vint anys, conec les seves humitats, derivades de la llacuna que l’envolta. No posaria la mà al foc per la seva salut.

Si Trump s’està carregant les universitats nord-americanes, una cosa similar manifesta el cas de Sixena aquí. El coneixement i el saber són descartats. La guerra és la guerra. Una guerra que Borja-Villel vol aprofitar, per al seu futur.

Nacional, no. Va dirigir el MACBA i després el Reina Sofía, sense saber res de l’art català en el primer cas ni de l’art espanyol en el segon quan es va fer càrrec dels respectius museus. Tampoc no posaria la mà al foc que ara en sàpiga, no en té necessitat perquè la seva trajectòria ha estat i és internacional. Ha fet creure que va sortir del museu madrileny per l’embat de la dreta, quan el cert és que havia renovat dos cops el contracte primer i ja no podia renovar-lo més, sense concursos públics, cosa que el museu no es podia permetre més. Durant aquests tres mandats, quinze anys, no va programar cap exposició sobre el colonialisme espanyol.

Però les coses han canviat bastant des dels daurats anys vuitanta quan va aterrar a Barcelona des de Nova York. Ara B-V busca feina, atès que el seu contracte actual amb la conselleria és de tres anys i ja n’ha passat la meitat. Temps suficient, però, per a maniobrar. Es quedarà a Barcelona? Apunta cap al MNAC? I si així fos, li canviaria el nom?

Vejam què hi diu: “Més que d’un museu nacional [el MNAC?] hauríem de parlar d’un museu relacional”, elucubra, “en el sentit que en comptes de mostrar una identitat tancada fixa, l’important siguin les relacions. I això és un tipus de saber que existeix en altres cultures”, continua sense immutar-se, “on s’entén que qualsevol mena de coneixement és un coneixement heretat […] i això implica una responsabilitat ètica cap al que hem rebut i el que heretarem”. Dispensi? No és això, un museu nacional? Només “altres cultures”, que pel que sembla no són la catalana, tenen aquest saber heretat que és el seu llegat?

El desmantellament d’un dels eixos centrals del capital simbòlic del país sembla el seu propòsit o encàrrec revestit d’un llenguatge que s’afirma a si mateix com a ultracontemporani i n’amaga el servilisme. Una retòrica i un galimaties de B-V quan parla amb la premsa que aconsegueix tancar els llavis dels mitjans que li fan d’altaveu. No hi ha res de més provincià. Fer veure que, fingir que saps el que dius. És d’una altra generació de comissaris, no precisament en el sentit de comissionat i curador que tenia en els inicis la paraula internacional curator d’art.

Llengua de fusta. El mateix embarbussament gasta respecte de l’idioma. “La llengua catalana no és víctima encara avui de repressions de naturalesa colonial?”, pregunta amb bon criteri l’entrevistador. Resposta: “Tens raó que això encara passa. I passa molt en cercles progressistes on em moc, en què si dius que cal lluitar per preservar les llengües ianomami tothom ho celebrarà, mentre que sembla que lluitar perquè es parli en català sigui un gran problema. Per això, de nou, la resposta sempre és més crítica: repensar a tot arreu en com s’han fet els mapes, les fronteres i les divisions.” Què vol dir? Ho sap? Parla com a valencià?

Virrei i anticolonial alhora no és possible de ser, senyor Borja-Villel, ni tan sols ho pot ser algú amb llengua de fusta enfarfollada que vol fer passar per contemporània una actitud que, si continuem així, més aviat n’haurem de dir feudal. Pròpia del feudalisme contemporani basat, com sempre, però ara dins el marc del tecnocapitalisme, en la ignorància programada del comú.

La cosa fa dies que va: pel que sembla, el món artístic i cultural necessitaria una bona gota freda per alçar-se i salvar, un cop més, les pintures murals de Sixena. Com ho va fer la tardor del 1936 l’escultor Apel·les Fenosa en fer-ho saber a l’historiador responsable del patrimoni de la Generalitat Josep Gudiol, que hi va acudir amb l’equip de rescat quan el monestir va cremar en la revolta anarquista contra l’opressió secular de l’Església catòlica. No hi ha ara equip de salvament que valgui. Cap suport al MNAC.

No hi ha protestes, no hi ha consciència pública, la via judicial ha fet el seu fet precisament perquè no hi ha hagut protestes, ni expressió del sentit col·lectiu que l’art és un sensor de la societat i un dels seus capitals simbòlics majors. El sensor Sixena diu el que diu sobre la nostra societat d’ara mateix.

Mentrestant, l’assessor museístic de la Conselleria de Cultura, un càrrec de nova planta creat sense explicacions, Manuel Borja-Villel (Borriana, 1957), es despatxa a gust sobre Sixena. Com si res, com qui no vol la cosa. I ningú li piula. Perquè no hi ha consciència pública ni expressió del sentit col·lectiu etcètera i perquè el virrei B-V és el virrei. Fem-li algunes preguntes.

Primera pregunta. “No coneix a fons” la qüestió, ha declarat en ser demanat pel cas. Com s’atreveix, com gosa no saber? Un professional contractat com a assessor de la Generalitat en matèria de museus (de tot el país), amb un sou de 100.000 euros l’any. I no ho coneix?

Segona pregunta. Tot i “no conèixer a fons” la qüestió, sí que gosa comentar-la. Si no coneix el cas, tan greu, per què en parla? I per què en parla tal com ho fa: “No pots criticar el colonialisme i fer servir les mateixes excuses tècniques que els museus colonials fan servir per no tornar les peces”, i prossegueix: “No pots criticar el centralisme i ser tu centralista. No vull dir que aquest sigui el cas de Sixena, perquè s’ha d’estudiar en profunditat, però sí que crec que cal fer aquesta reflexió i vigilar de no fer i dir el mateix que fan i diuen els que no t’agraden.”

Per a qui treballa? En unes altres declaracions afirma, sense esmentar-lo, que el MNAC es comporta com el Museu Britànic respecte del Partenó grec. Olé, torero. Un salvament és el mateix que un espoli. O creu l’assessor de la Generalitat que el salvament de Sixena va ser un espoli, seguint l’argumentari de les autoritats aragoneses? Parla en nom de la conselleria?

Encara resultarà que Luisa Fernández Rudi, la presidenta aragonesa del PP que va engegar l’afer Sixena, és la Melina Mercouri espanyola. Borja-Villel treballa per al PP?

Com que de contradiccions no en falten i tant li fan, potser seria plausible dir que B-V és un indepe de facto? La Gran Bretanya i Grècia són dos estats, també ho són Catalunya i l’Aragó?

En l’empremta de Trump. El cas Sixena revela el fracàs de les humanitats. Tant han valgut fins ara els criteris d’experts, historiadors, restauradors i estudiosos sobre el perill d’arrencar les pintures dels sostres del MNAC i portar-les a unes instal·lacions que no se sap, com deia aquest dimecres el seu director Pepe Serra, si estan preparades per acollir-les.

Com a aragonesa, puc dir: Sixena forma part dels meus barris d’origen, he visitat el monestir en diverses ocasions en els últims vint anys, conec les seves humitats, derivades de la llacuna que l’envolta. No posaria la mà al foc per la seva salut.

Si Trump s’està carregant les universitats nord-americanes, una cosa similar manifesta el cas de Sixena aquí. El coneixement i el saber són descartats. La guerra és la guerra. Una guerra que Borja-Villel vol aprofitar, per al seu futur.

Nacional, no. Va dirigir el MACBA i després el Reina Sofía, sense saber res de l’art català en el primer cas ni de l’art espanyol en el segon quan es va fer càrrec dels respectius museus. Tampoc no posaria la mà al foc que ara en sàpiga, no en té necessitat perquè la seva trajectòria ha estat i és internacional. Ha fet creure que va sortir del museu madrileny per l’embat de la dreta, quan el cert és que havia renovat dos cops el contracte primer i ja no podia renovar-lo més, sense concursos públics, cosa que el museu no es podia permetre més. Durant aquests tres mandats, quinze anys, no va programar cap exposició sobre el colonialisme espanyol.

Però les coses han canviat bastant des dels daurats anys vuitanta quan va aterrar a Barcelona des de Nova York. Ara B-V busca feina, atès que el seu contracte actual amb la conselleria és de tres anys i ja n’ha passat la meitat. Temps suficient, però, per a maniobrar. Es quedarà a Barcelona? Apunta cap al MNAC? I si així fos, li canviaria el nom?

Vejam què hi diu: “Més que d’un museu nacional [el MNAC?] hauríem de parlar d’un museu relacional”, elucubra, “en el sentit que en comptes de mostrar una identitat tancada fixa, l’important siguin les relacions. I això és un tipus de saber que existeix en altres cultures”, continua sense immutar-se, “on s’entén que qualsevol mena de coneixement és un coneixement heretat […] i això implica una responsabilitat ètica cap al que hem rebut i el que heretarem”. Dispensi? No és això, un museu nacional? Només “altres cultures”, que pel que sembla no són la catalana, tenen aquest saber heretat que és el seu llegat?

El desmantellament d’un dels eixos centrals del capital simbòlic del país sembla el seu propòsit o encàrrec revestit d’un llenguatge que s’afirma a si mateix com a ultracontemporani i n’amaga el servilisme. Una retòrica i un galimaties de B-V quan parla amb la premsa que aconsegueix tancar els llavis dels mitjans que li fan d’altaveu. No hi ha res de més provincià. Fer veure que, fingir que saps el que dius. És d’una altra generació de comissaris, no precisament en el sentit de comissionat i curador que tenia en els inicis la paraula internacional curator d’art.

Llengua de fusta. El mateix embarbussament gasta respecte de l’idioma. “La llengua catalana no és víctima encara avui de repressions de naturalesa colonial?”, pregunta amb bon criteri l’entrevistador. Resposta: “Tens raó que això encara passa. I passa molt en cercles progressistes on em moc, en què si dius que cal lluitar per preservar les llengües ianomami tothom ho celebrarà, mentre que sembla que lluitar perquè es parli en català sigui un gran problema. Per això, de nou, la resposta sempre és més crítica: repensar a tot arreu en com s’han fet els mapes, les fronteres i les divisions.” Què vol dir? Ho sap? Parla com a valencià?

Virrei i anticolonial alhora no és possible de ser, senyor Borja-Villel, ni tan sols ho pot ser algú amb llengua de fusta enfarfollada que vol fer passar per contemporània una actitud que, si continuem així, més aviat n’haurem de dir feudal. Pròpia del feudalisme contemporani basat, com sempre, però ara dins el marc del tecnocapitalisme, en la ignorància programada del comú.

Elon Musk promet del 2015 ençà que els seus cotxes es conduiran autònomament, sense intervenció humana. Quan l’octubre passat va presentar el Tesla Cybercab (cibertaxi) i va dir que durant el 2025 la companyia començaria a oferir serveis de robotaxi, de taxis sense conductor, a Texas i Califòrnia (EUA), molts analistes en van ser escèptics. Finalment, el 22 de juny proppassat Tesla va començar a oferir aquests serveis de manera molt limitada a la capital de Texas, Austin, on la companyia té la seu. Musk aposta el futur de Tesla, una companyia amb dificultats creixents, a la conducció autònoma, i els analistes han posat el focus d’atenció en la prova pilot a Texas. Tot seguit analitzem aquesta aposta i les limitacions que hi veuen els experts i la competència creixent que posen en dubte el futur de Tesla, si més no tal com l’ha defensat Musk fins ara.

Promeses vs. realitat

Elon Musk, amb la conducció autònoma, fa una aposta tecnològica completament diferent de la resta de marques del sector. El magnat es basa en el principi que si els humans som capaços de conduir per qualsevol carretera del món tan sols amb els nostres ulls, una intel·ligència artificial entrenada ha de poder fer igual amb càmeres, sense necessitar cap sensor més. La resta del sector opta per emprar radars, ultrasons i Lidar, un radar làser. Musk argumenta que la supressió de sensors no és per una qüestió d’abaratir costs, sinó perquè els sensors es poden contradir entre si, cosa que augmenta la complexitat de la conducció. La resta del sector argumenta, en canvi, que els sensors amplien les capacitats del cotxe perquè complementen les càmeres i augmenten la seguretat en situacions amb boira, pluja intensa o enlluernaments. Més sensors implica dotar els cotxes de capacitats superiors a les humanes.

Tots els cotxes de Tesla surten de fàbrica amb el maquinari necessari per a la conducció autònoma, encara que el propietari no l’hagi comprat. El problema és que el programari de conducció autònoma de Tesla encara no és prou bo perquè el cotxe pugui conduir tot sol. En aquest context, la prova pilot d’Austin de servei de robotaxi que va començar el 22 de juny és l’opció final del magnat per reivindicar-se, una qüestió personal. Tanmateix, molts analistes han criticat molt aquesta prova i han apuntat que la competència anava molt avançada, malgrat la campanya de Musk a les xarxes socials. Particularment, si es compara amb Waymo, companyia de Google que ofereix serveis de robotaxi en unes quantes ciutats dels EUA, inclosa la capital texana, de fa temps.

Prova pilot o espot publicitari?

La prova pilot d’Austin sembla més adreçada a tenir el màxim ressò mediàtic i més pensada en termes de fer pujar la cotització borsària, aspectes en què Musk excel·leix, que no pas a mostrar un producte madur. D’entrada, el magnat ha hagut de contradir-se amb afirmacions seves del passat. Com ara quan va criticar les zones georeferenciades que feia servir la competència. És a dir, fer una cartografia de detall i crear un model tridimensional de la zona on s’oferirà el servei. Musk havia arribat a dir que això era fer trampa. Un cotxe veritablement autònom havia de guiar-se solament amb les càmeres en cada moment, igual que els humans, sense haver de descarregar gigues de dades amb models tridimensionals de ciutats senceres, argumentava.

Tesla empra vehicles del Model Y i del Model 3 modificats per oferir el seu servei de robotaxi a Austin.

Tanmateix, el servei de robotaxi de Tesla a Austin fa servir aquesta metodologia. Aquests darrers mesos la companyia ha fet un mapatge extensiu de la zona on ofereix el servei. Uns cinquanta quilòmetres quadrats del sud d’Austin, una petita fracció dels vuit-cents cinquanta quilòmetres quadrats de la ciutat i l’equivalent a la meitat de Barcelona. A més, el dia de la inauguració del servei tan sols el van poder fer servir una vintena d’influenciadors convidats, que es van encarregar d’omplir de vídeos les xarxes socials i així van aconseguir l’impacte mediàtic que volia Musk. Tanmateix, aquests vídeos també van mostrar les mancances del servei. La primera, reconeguda per Musk mateix l’octubre passat, és que el servei no és ofert pel vehicle especialment dissenyat per a això, el Cybercab, sinó pel Model 3 i el Model Y, amb un programari de conducció autònoma modificat respecte del que duen de sèrie.

Caldrà esperar al 2026, pel cap baix, perquè el Cybercab, de dues places i sense volant, es faci servir de robotaxi. D’una altra banda, el nombre de vehicles que operen en el servei és molt limitat, unes poques desenes, en comparació amb uns altres serveis de robotaxi actius, tant a Austin com en més ciutats nord-americanes i xineses, amb flotes més extenses. Un dels altres aspectes criticats és que els robotaxis d’Austin incorporen una persona “de seguretat” al seient del copilot, que pot intervenir en cas de necessitat immediata. Sigui tocant a la pantalla, sigui activant el botó d’obrir la porta al reposabraços, que els analistes interpreten que ha estat modificat per aturar el cotxe immediatament, tot i que Tesla no ho ha confirmat.

Waymo, companyia de Google, fa mesos que ofereix serveis de robotaxi completament autònoms a Austin, en una àrea el doble de gran que la de Tesla.

Com tampoc no ha confirmat que els vehicles siguin teleoperats per humans per internet, però els analistes ho donen per segur atès que unes fotografies publicades d’instal·lacions de Tesla mostraven volants i pantalles. Cal dir que això és una pràctica comuna de les companyies de robotaxis: en cas d’un problema en què el cotxe es bloqui, una persona en pren control remot i el condueix fins a un lloc segur. D’una altra banda, als vídeos dels influenciadors s’han vist frenades fantasma, és a dir, frenades brusques sense cap motiu, en una carretera completament lliure. Un problema sabut del programari de conducció autònoma estàndard disponible als cotxes de Tesla. Uns altres errors mostrats pel robotaxi són aturar-se en llocs no adequats, com ara enmig de la carretera, per deixar baixar els clients o ser incapaç de fer un gir perfectament viable.

Tots aquests detalls mostren que la companyia encara és en la fase inicial per la qual unes altres companyies de robotaxi, com ara Google o les xineses, han passat fa anys. En una primera fase, s’ha de fer el mapatge digital de la ciutat. En la segona, durant mesos hi ha d’haver un humà al vehicle que pugui actuar en cas de necessitat, mentre els models d’intel·ligència artificial van millorant. Finalment, els cotxes poden conduir sense ningú dins i recórrer a teleoperadors en cas de necessitat, generalment molt esporàdicament. Sobre això, tot i el rebombori a les xarxes socials, Tesla no és ni molt menys a l’avantguarda dels serveis de robotaxi. De fet, alguns dels influenciadors han fet comparacions a Austin entre els serveis de robotaxi de Waymo (Google) i el de Tesla, i malgrat que els vehicles de Musk fan algunes coses més bé que no els de Google, en general els de Waymo van més bé.

Més enllà dels robotaxis

Uns quants dies més tard de començar a oferir el servei de robotaxi a Austin, Tesla va mostrar un vídeo a la mateixa ciutat en què lliurava un cotxe nou a un client. El cotxe, un Model Y, sortia de la fàbrica que la companyia té a Austin mateix, i sense ningú a dins arribava fins a la casa del client. Una vegada lliurat, el programari de conducció autònoma modificat va ser substituït per l’estàndard, cosa que mostrava que la companyia encara feia proves en aquest front. Però cal dir que aquesta funcionalitat pot acabar essent molt útil per a totes les marques de cotxes, abans i tot que sigui emprada pels clients finals. Les fàbriques produeixen milions de cotxes, que han de ser conduïts per humans per ser carregats i descarregats en camions, trens i vaixells. Una feina feixuga, que consumeix molt de temps i que requereix molts conductors. Si els cotxes poden fer autònomament totes aquestes operacions de càrrega i descàrrega, fins i tot anant als concessionaris o a casa dels clients directament, els estalvis i la simplificació de la logística poden ser monumentals.

Les companyies xineses també ofereixen serveis de robotaxi a la Xina i han començat l’expansió internacional.

La visió de Musk del futur és que els cotxes surtin autònomament de les fàbriques, que la majoria de les persones prefereixin fer servir robotaxis a tenir cotxe propi, i que tots els vehicles comercials operaran gràcies a la intel·ligència artificial, sense necessitat de conductors humans. Això tindria dues conseqüències. Per una banda, no caldria fabricar tants vehicles, i això vol dir que Tesla no necessitaria tantes fàbriques com havia projectat el magnat fa pocs anys, quan va arribar a vaticinar una producció de 20 milions de cotxes anuals. L’altra seria que els cotxes s’orientarien a empreses, no a particulars, i ací importarien els guanys que pogués oferir el vehicle, més enllà d’aconseguir un preu de venda barat. Aquests serien els motius principals pels quals Musk hauria cancel·lat el projecte de cotxe de Tesla de 25.000 dòlars (informalment anomenat Model 2) i hauria aturat la construcció de noves fàbriques com la de Mèxic.

La dura realitat de Tesla

La realitat del dia a dia de Tesla és cada dia més preocupant. Les caigudes de vendes continuen, especialment a Europa, atès que Musk ha alienat la major part de compradors potencials promocionant partits d’ultradreta. Aquesta manca de vendes, que és general, ha fet que les seves fàbriques operin al 50% de capacitat. Als EUA, la confrontació entre Musk i Donald Trump, després d’haver partit peres, continua. Trump ha eliminat les subvencions a la compra de vehicles elèctrics, una promesa electoral, cosa que perjudicarà Tesla. Però és que fins i tot Trump ha dit que enviaria el DOGE, el departament que va crear Musk mateix, a fer retallades contra les companyies del magnat, incloent-hi SpaceX i Starlink, perquè, segons Trump, “ha rebut més subsidis que cap humà en tota la història”. Fins i tot Trump ha arribat a reblar a les xarxes socials que Musk probablement hauria de “tancar la paradeta i tornar a Sud-àfrica”, una vegada eliminades les subvencions.

El Cybertruck és un fracàs comercial per a Tesla, que, alhora, té dificultats en el desenvolupament del seu robot humanoide.

Però més enllà de la situació d’enfrontament polític, Tesla és superada en tots els fronts per la competència. Als EUA, el Cybertruck, l’altra gran aposta de Musk, és un fracàs declarat. L’últim trimestre ha venut solament 5.000 unitats i els analistes calculen que en vendrà anualment unes 20.000, enfronts de les 250.000 vaticinades pel magnat. A la Xina, l’altre gran mercat de Tesla, Xiaomi acaba de presentar el YU7, competidor directe del Model Y. En tan sols 3 minuts va rebre 200.000 comandes fermes. Els analistes coincideixen a dir que el cotxe, tant en qualitat com en prestacions, supera clarament el Model Y de Tesla, i a un preu inferior. Una altra de les grans marques elèctriques xineses, Xpeng, també acaba de llançar un competidor directe amb el Model Y, el G7, també a un preu inferior.

En el sector dels models més assequibles, el mercat del cancel·lat Model 2, BYD i més marques xineses ofereixen els models que volen la majoria dels consumidors, com ara el Seagull (Dolphin Surf a Europa). De fet, aquests darrers tres trimestres, BYD ha venut mundialment més cotxes 100% elèctrics que no pas Tesla. Aquest darrer trimestre, que s’ha tancat fa pocs dies, mostra que Tesla va lliurar 384.000 vehicles i BYD en va vendre 607.000 de 100% elèctrics, gairebé el doble. Elon Musk, que una vegada abandonada la política ha tornat a comandar Tesla, ha decidit de fer un dels seus coneguts cops de força i ha acomiadat al responsable de vendes de la companyia i s’ha posat personalment al capdavant d’aquest departament. Un cap de turc que tots els analistes coincideixen a definir com a innocent i a assenyalar exclusivament el magnat com a responsable de la caiguda de vendes de Tesla per la seva activitat pública.

Els xinesos de Xiaomi acaben de començar a vendre a la Xina el YU7, un competidor directe del Model Y de Tesla.

En l’altre front on Musk també aposta el futur de la companyia, el de la fabricació del robot humanoide Optimus, un dels responsables principals ha abandonat la companyia. Cosa que ha estranyat els analistes, atès que és un sector de negoci que ha d’esclatar aviat, amb compensacions econòmiques potencials molt grans per als executius involucrats. L’ambient enrarit dins Tesla en podria ser el motiu, malgrat que els motius exactes no se saben. També podria ser degut al fet que han apuntat alguns proveïdors de la companyia, que han filtrat que Tesla havia endarrerit les comandes per a engegar la fabricació a gran escala de l’Optimus. Sembla que tenen dificultats en el desenvolupament, especialment en la part mecànica. Tot això mentre la competència, sobretot xinesa, ja fabrica robots humanoides amb prestacions i preu més competitius. Com en el cas del robotaxi i malgrat l’impacte mediàtic de Musk, sembla que Tesla ha perdut el lideratge de la innovació i va a rebuf d’allò que fan els altres.

Aquesta vegada és dubtós que Musk pugui salvar la situació, atès el seu descrèdit personal. El 30 de juny proppassat, la prestigiosa revista científica The Lancet va publicar un article fet per investigadors de diverses institucions de recerca catalanes (UB, ISGlobal i els hospitals Sant Joan de Déu i Clínic) que estimava la mortalitat que causaria el tancament de l’agència d’ajuda humanitària dels EUA, l’USAID, ordenada per Elon Musk quan dirigia el DOGE. Calculen que hi haurà catorze milions de morts prematures, 4,5 de les quals seran nens, com a resultat de la cancel·lació dels projectes humanitaris de l’USAID. Mentrestant, Musk no abandona les ambicions polítiques i sospesa de fundar un nou partit polític als EUA, el Partit d’Amèrica, gràcies al coixí econòmic que li dóna la cotització borsària de Tesla.

Elon Musk promet del 2015 ençà que els seus cotxes es conduiran autònomament, sense intervenció humana. Quan l’octubre passat va presentar el Tesla Cybercab (cibertaxi) i va dir que durant el 2025 la companyia començaria a oferir serveis de robotaxi, de taxis sense conductor, a Texas i Califòrnia (EUA), molts analistes en van ser escèptics. Finalment, el 22 de juny proppassat Tesla va començar a oferir aquests serveis de manera molt limitada a la capital de Texas, Austin, on la companyia té la seu. Musk aposta el futur de Tesla, una companyia amb dificultats creixents, a la conducció autònoma, i els analistes han posat el focus d’atenció en la prova pilot a Texas. Tot seguit analitzem aquesta aposta i les limitacions que hi veuen els experts i la competència creixent que posen en dubte el futur de Tesla, si més no tal com l’ha defensat Musk fins ara.

Promeses vs. realitat

Elon Musk, amb la conducció autònoma, fa una aposta tecnològica completament diferent de la resta de marques del sector. El magnat es basa en el principi que si els humans som capaços de conduir per qualsevol carretera del món tan sols amb els nostres ulls, una intel·ligència artificial entrenada ha de poder fer igual amb càmeres, sense necessitar cap sensor més. La resta del sector opta per emprar radars, ultrasons i Lidar, un radar làser. Musk argumenta que la supressió de sensors no és per una qüestió d’abaratir costs, sinó perquè els sensors es poden contradir entre si, cosa que augmenta la complexitat de la conducció. La resta del sector argumenta, en canvi, que els sensors amplien les capacitats del cotxe perquè complementen les càmeres i augmenten la seguretat en situacions amb boira, pluja intensa o enlluernaments. Més sensors implica dotar els cotxes de capacitats superiors a les humanes.

Tots els cotxes de Tesla surten de fàbrica amb el maquinari necessari per a la conducció autònoma, encara que el propietari no l’hagi comprat. El problema és que el programari de conducció autònoma de Tesla encara no és prou bo perquè el cotxe pugui conduir tot sol. En aquest context, la prova pilot d’Austin de servei de robotaxi que va començar el 22 de juny és l’opció final del magnat per reivindicar-se, una qüestió personal. Tanmateix, molts analistes han criticat molt aquesta prova i han apuntat que la competència anava molt avançada, malgrat la campanya de Musk a les xarxes socials. Particularment, si es compara amb Waymo, companyia de Google que ofereix serveis de robotaxi en unes quantes ciutats dels EUA, inclosa la capital texana, de fa temps.

Prova pilot o espot publicitari?

La prova pilot d’Austin sembla més adreçada a tenir el màxim ressò mediàtic i més pensada en termes de fer pujar la cotització borsària, aspectes en què Musk excel·leix, que no pas a mostrar un producte madur. D’entrada, el magnat ha hagut de contradir-se amb afirmacions seves del passat. Com ara quan va criticar les zones georeferenciades que feia servir la competència. És a dir, fer una cartografia de detall i crear un model tridimensional de la zona on s’oferirà el servei. Musk havia arribat a dir que això era fer trampa. Un cotxe veritablement autònom havia de guiar-se solament amb les càmeres en cada moment, igual que els humans, sense haver de descarregar gigues de dades amb models tridimensionals de ciutats senceres, argumentava.

Tesla empra vehicles del Model Y i del Model 3 modificats per oferir el seu servei de robotaxi a Austin.

Tanmateix, el servei de robotaxi de Tesla a Austin fa servir aquesta metodologia. Aquests darrers mesos la companyia ha fet un mapatge extensiu de la zona on ofereix el servei. Uns cinquanta quilòmetres quadrats del sud d’Austin, una petita fracció dels vuit-cents cinquanta quilòmetres quadrats de la ciutat i l’equivalent a la meitat de Barcelona. A més, el dia de la inauguració del servei tan sols el van poder fer servir una vintena d’influenciadors convidats, que es van encarregar d’omplir de vídeos les xarxes socials i així van aconseguir l’impacte mediàtic que volia Musk. Tanmateix, aquests vídeos també van mostrar les mancances del servei. La primera, reconeguda per Musk mateix l’octubre passat, és que el servei no és ofert pel vehicle especialment dissenyat per a això, el Cybercab, sinó pel Model 3 i el Model Y, amb un programari de conducció autònoma modificat respecte del que duen de sèrie.

Caldrà esperar al 2026, pel cap baix, perquè el Cybercab, de dues places i sense volant, es faci servir de robotaxi. D’una altra banda, el nombre de vehicles que operen en el servei és molt limitat, unes poques desenes, en comparació amb uns altres serveis de robotaxi actius, tant a Austin com en més ciutats nord-americanes i xineses, amb flotes més extenses. Un dels altres aspectes criticats és que els robotaxis d’Austin incorporen una persona “de seguretat” al seient del copilot, que pot intervenir en cas de necessitat immediata. Sigui tocant a la pantalla, sigui activant el botó d’obrir la porta al reposabraços, que els analistes interpreten que ha estat modificat per aturar el cotxe immediatament, tot i que Tesla no ho ha confirmat.

Waymo, companyia de Google, fa mesos que ofereix serveis de robotaxi completament autònoms a Austin, en una àrea el doble de gran que la de Tesla.

Com tampoc no ha confirmat que els vehicles siguin teleoperats per humans per internet, però els analistes ho donen per segur atès que unes fotografies publicades d’instal·lacions de Tesla mostraven volants i pantalles. Cal dir que això és una pràctica comuna de les companyies de robotaxis: en cas d’un problema en què el cotxe es bloqui, una persona en pren control remot i el condueix fins a un lloc segur. D’una altra banda, als vídeos dels influenciadors s’han vist frenades fantasma, és a dir, frenades brusques sense cap motiu, en una carretera completament lliure. Un problema sabut del programari de conducció autònoma estàndard disponible als cotxes de Tesla. Uns altres errors mostrats pel robotaxi són aturar-se en llocs no adequats, com ara enmig de la carretera, per deixar baixar els clients o ser incapaç de fer un gir perfectament viable.

Tots aquests detalls mostren que la companyia encara és en la fase inicial per la qual unes altres companyies de robotaxi, com ara Google o les xineses, han passat fa anys. En una primera fase, s’ha de fer el mapatge digital de la ciutat. En la segona, durant mesos hi ha d’haver un humà al vehicle que pugui actuar en cas de necessitat, mentre els models d’intel·ligència artificial van millorant. Finalment, els cotxes poden conduir sense ningú dins i recórrer a teleoperadors en cas de necessitat, generalment molt esporàdicament. Sobre això, tot i el rebombori a les xarxes socials, Tesla no és ni molt menys a l’avantguarda dels serveis de robotaxi. De fet, alguns dels influenciadors han fet comparacions a Austin entre els serveis de robotaxi de Waymo (Google) i el de Tesla, i malgrat que els vehicles de Musk fan algunes coses més bé que no els de Google, en general els de Waymo van més bé.

Més enllà dels robotaxis

Uns quants dies més tard de començar a oferir el servei de robotaxi a Austin, Tesla va mostrar un vídeo a la mateixa ciutat en què lliurava un cotxe nou a un client. El cotxe, un Model Y, sortia de la fàbrica que la companyia té a Austin mateix, i sense ningú a dins arribava fins a la casa del client. Una vegada lliurat, el programari de conducció autònoma modificat va ser substituït per l’estàndard, cosa que mostrava que la companyia encara feia proves en aquest front. Però cal dir que aquesta funcionalitat pot acabar essent molt útil per a totes les marques de cotxes, abans i tot que sigui emprada pels clients finals. Les fàbriques produeixen milions de cotxes, que han de ser conduïts per humans per ser carregats i descarregats en camions, trens i vaixells. Una feina feixuga, que consumeix molt de temps i que requereix molts conductors. Si els cotxes poden fer autònomament totes aquestes operacions de càrrega i descàrrega, fins i tot anant als concessionaris o a casa dels clients directament, els estalvis i la simplificació de la logística poden ser monumentals.

Les companyies xineses també ofereixen serveis de robotaxi a la Xina i han començat l’expansió internacional.

La visió de Musk del futur és que els cotxes surtin autònomament de les fàbriques, que la majoria de les persones prefereixin fer servir robotaxis a tenir cotxe propi, i que tots els vehicles comercials operaran gràcies a la intel·ligència artificial, sense necessitat de conductors humans. Això tindria dues conseqüències. Per una banda, no caldria fabricar tants vehicles, i això vol dir que Tesla no necessitaria tantes fàbriques com havia projectat el magnat fa pocs anys, quan va arribar a vaticinar una producció de 20 milions de cotxes anuals. L’altra seria que els cotxes s’orientarien a empreses, no a particulars, i ací importarien els guanys que pogués oferir el vehicle, més enllà d’aconseguir un preu de venda barat. Aquests serien els motius principals pels quals Musk hauria cancel·lat el projecte de cotxe de Tesla de 25.000 dòlars (informalment anomenat Model 2) i hauria aturat la construcció de noves fàbriques com la de Mèxic.

La dura realitat de Tesla

La realitat del dia a dia de Tesla és cada dia més preocupant. Les caigudes de vendes continuen, especialment a Europa, atès que Musk ha alienat la major part de compradors potencials promocionant partits d’ultradreta. Aquesta manca de vendes, que és general, ha fet que les seves fàbriques operin al 50% de capacitat. Als EUA, la confrontació entre Musk i Donald Trump, després d’haver partit peres, continua. Trump ha eliminat les subvencions a la compra de vehicles elèctrics, una promesa electoral, cosa que perjudicarà Tesla. Però és que fins i tot Trump ha dit que enviaria el DOGE, el departament que va crear Musk mateix, a fer retallades contra les companyies del magnat, incloent-hi SpaceX i Starlink, perquè, segons Trump, “ha rebut més subsidis que cap humà en tota la història”. Fins i tot Trump ha arribat a reblar a les xarxes socials que Musk probablement hauria de “tancar la paradeta i tornar a Sud-àfrica”, una vegada eliminades les subvencions.

El Cybertruck és un fracàs comercial per a Tesla, que, alhora, té dificultats en el desenvolupament del seu robot humanoide.

Però més enllà de la situació d’enfrontament polític, Tesla és superada en tots els fronts per la competència. Als EUA, el Cybertruck, l’altra gran aposta de Musk, és un fracàs declarat. L’últim trimestre ha venut solament 5.000 unitats i els analistes calculen que en vendrà anualment unes 20.000, enfronts de les 250.000 vaticinades pel magnat. A la Xina, l’altre gran mercat de Tesla, Xiaomi acaba de presentar el YU7, competidor directe del Model Y. En tan sols 3 minuts va rebre 200.000 comandes fermes. Els analistes coincideixen a dir que el cotxe, tant en qualitat com en prestacions, supera clarament el Model Y de Tesla, i a un preu inferior. Una altra de les grans marques elèctriques xineses, Xpeng, també acaba de llançar un competidor directe amb el Model Y, el G7, també a un preu inferior.

En el sector dels models més assequibles, el mercat del cancel·lat Model 2, BYD i més marques xineses ofereixen els models que volen la majoria dels consumidors, com ara el Seagull (Dolphin Surf a Europa). De fet, aquests darrers tres trimestres, BYD ha venut mundialment més cotxes 100% elèctrics que no pas Tesla. Aquest darrer trimestre, que s’ha tancat fa pocs dies, mostra que Tesla va lliurar 384.000 vehicles i BYD en va vendre 607.000 de 100% elèctrics, gairebé el doble. Elon Musk, que una vegada abandonada la política ha tornat a comandar Tesla, ha decidit de fer un dels seus coneguts cops de força i ha acomiadat al responsable de vendes de la companyia i s’ha posat personalment al capdavant d’aquest departament. Un cap de turc que tots els analistes coincideixen a definir com a innocent i a assenyalar exclusivament el magnat com a responsable de la caiguda de vendes de Tesla per la seva activitat pública.

Els xinesos de Xiaomi acaben de començar a vendre a la Xina el YU7, un competidor directe del Model Y de Tesla.

En l’altre front on Musk també aposta el futur de la companyia, el de la fabricació del robot humanoide Optimus, un dels responsables principals ha abandonat la companyia. Cosa que ha estranyat els analistes, atès que és un sector de negoci que ha d’esclatar aviat, amb compensacions econòmiques potencials molt grans per als executius involucrats. L’ambient enrarit dins Tesla en podria ser el motiu, malgrat que els motius exactes no se saben. També podria ser degut al fet que han apuntat alguns proveïdors de la companyia, que han filtrat que Tesla havia endarrerit les comandes per a engegar la fabricació a gran escala de l’Optimus. Sembla que tenen dificultats en el desenvolupament, especialment en la part mecànica. Tot això mentre la competència, sobretot xinesa, ja fabrica robots humanoides amb prestacions i preu més competitius. Com en el cas del robotaxi i malgrat l’impacte mediàtic de Musk, sembla que Tesla ha perdut el lideratge de la innovació i va a rebuf d’allò que fan els altres.

Aquesta vegada és dubtós que Musk pugui salvar la situació, atès el seu descrèdit personal. El 30 de juny proppassat, la prestigiosa revista científica The Lancet va publicar un article fet per investigadors de diverses institucions de recerca catalanes (UB, ISGlobal i els hospitals Sant Joan de Déu i Clínic) que estimava la mortalitat que causaria el tancament de l’agència d’ajuda humanitària dels EUA, l’USAID, ordenada per Elon Musk quan dirigia el DOGE. Calculen que hi haurà catorze milions de morts prematures, 4,5 de les quals seran nens, com a resultat de la cancel·lació dels projectes humanitaris de l’USAID. Mentrestant, Musk no abandona les ambicions polítiques i sospesa de fundar un nou partit polític als EUA, el Partit d’Amèrica, gràcies al coixí econòmic que li dóna la cotització borsària de Tesla.

Marc Gascons i Díaz (Sant Feliu de Guíxols, 1975), xef i copropietari amb la seva germana Elena Gascons del restaurant els Tinars, a Llagostera (Gironès), acaba de guanyar el Premi Nacional de Gastronomia 2025, en la categoria de cuina d’autor, atorgat per l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició. Format a l’Escola d’Hostaleria de Girona, sota el mestratge de Joan Roca i Salvador Brugués, va passar per les cuines del Sant Pau, Can Gaig, l’Esguard i Martín Berasategui, abans de tornar al negoci familiar, fundat l’any 1978. Tercera generació d’una família dedicada a l’hostaleria, Gascons va ser reconegut com a millor cuiner jove l’any 2006, i dos anys després obtenia l’estrella Michelin que encara ostenta.

—Volia començar demanant-vos per aquest Premi Nacional de Gastronomia en la categoria de cuina d’autor que acabeu de rebre. Què ha significat?
—Per a nosaltres és un honor rebre un reconeixement d’aquesta magnitud, que han rebut cuiners que tinc com a referents i admiro. Ser al seu costat és un honor immens. I, més, fer-ho l’any que Catalunya és regió mundial de la gastronomia. Hi ha tants cuiners i cuineres que ho fan tan bé, que el fet que ens hagin escollit a nosaltres és un orgull.

—Parleu en plural. De fet, sou la tercera generació d’una nissaga.
—Aviat farà cinquanta anys que el meu pare va obrir aquest restaurant amb els meus avis, quan no tenien ni un duro. El soci que tenien, el primer d’abril els va deixar a l’hora de pagar i van haver de demanar ajuda a un constructor amic, per tal d’arrencar. Aquest premi és, sobretot, una il·lusió per al meu pare.

—Tot comença a Sant Feliu de Guíxols, però.
—Tot i que ja venien de tenir un forn de pa, els meus avis van obrir una sala de festes, el Bahia, als anys cinquanta, quan Sant Feliu de Guíxols era, com si diguéssim, Saint-Tropez. La meva àvia havia portat l’Elizabeth Taylor i l’Ava Gardner a l’Hostal la Gavina en cotxe. Era la sala de festes on es despatxava més xampany d’Espanya. Van fer un hotel i tot, però a partir dels anys setanta va començar a afluixar i l’avi va decidir marxar de Sant Feliu. Va anar a tres punts d’entrada a la Costa Brava diferents a comptar quants cotxes hi passaven per hora. I va ser aquí on va veure que en passaven més, i on va obrir el restaurant.

—Van haver de pagar la sortida de l’autovia, oi?
—Quan va obrir els Tinars, la carretera era una comarcal de dos carrils, un d’anada i l’altre de tornada. I, quan van decidir fer l’autovia, el meu pare va pagar de la seva butxaca el túnel per a poder accedir al restaurant. Però, el va pagar dues vegades, perquè li havien assegurat que no s’ampliaria, i al cap de sis anys ja la van ampliar. Va tenir molt bona visió pagant aquest accés ràpid, perquè si estàs a tocar d’una autovia i no tens entrada directa, és un fracàs absolut.

—Teníeu tres anys quan va obrir el restaurant. Vau poder decidir que volíeu continuar-hi o hi vau acabar entrant sense pensar-hi gaire?
—Al final, jo vivia als Tinars amb els meus pares. Em quedava dormint en una caixa de patates amb una manta, i quan acabaven el servei, si no anàvem a casa ens quedàvem aquí. Amb cinc o sis anys netejava plats, copes, era a la pica on entraven tots els plats bruts. Has de pensar que llavors es feien tres-cents àpats en un servei. Teníem molts gossos i separava i preparava les sobres per a donar-los-les. Hi he estat sempre vinculat, però va ser a partir dels dotze anys que vaig entrar a la pastisseria. Jo volia ser veterinari, pensa que la cuina era molt sacrificada, però com que els estudis no eren el meu fort i ja treballava aquí als estius, quan vaig haver de decidir què feia, vaig acabar estudiant hostaleria a Girona.

—Vau estudiar a l’Escola d’Hostaleria de Girona, on vau tenir Joan Roca de professor.
—I Salvador Brugués. Vaig tenir la sort que m’encantava menjar. No m’agrada la cuina, però m’agradava molt menjar. De fet, sóc cuiner perquè m’encanta menjar. La meva àvia i la meva tia cuinaven molt bé, i a l’escola em van fer veure i conèixer aquest món. A partir d’aquí vaig començar a buscar i llegir tots els llibres de cuina catalana haguts i per haver.

—Potser llavors no estudiàveu, però ara en bona part, el que feu és llegir i formar-vos.
—Podria estar hores i hores llegint sobre cuina. Per exemple, ara m’acabo de comprar tots els volums de la Història de la cuina catalana i occitana de Vicent Marquès, que és una obra d’art.

—Els anys de formació coincideixen amb l’arrencada del Celler de Can Roca. Què recordeu d’aquella època?
—No li he dit mai a en Joan Roca, però tinc una imatge gravada que som nosaltres cuinant i ell llegint, a peu dret, el Práctico. Al meu primer concurs de cuina el tenia com a professor i em va tocar fer conill. I, és curiós, perquè ara faig composicions de diferents elaboracions i llavors ja vaig presentar el conill, per una banda, les costelles, per una banda, els ronyons i, a banda, una amanida de conill confitat. Això devia ser el 1994. Tinc una altra anècdota, en aquest cas amb en Vador Brugués, molt reveladora. Jo anava de savi i li vaig comentar que quin sentit tenia una sardina marinada amb gerds del Bulli, i ell em va fer veure que era un plat de l’època dels romans. Em va fer veure que teníem un fonament i una tradició molt antiga darrere.

—Vau passar per les cuines de Carles Gaig, de Miguel Sánchez Romera de l’Esguard, de Carme Ruscalleda o de Martín Berasategui. Què destacaríeu de cadascun d’aquests cuiners?
—Amb Carles Gaig vaig conèixer la nova cuina catalana i com es podia fer avançar d’una manera infinita, amb una nova manera de cuinar, de cuidar les tècniques, els emplatats, les salses, el refinament… De Carme Ruscalleda, en vaig aprendre l’alta cuina catalana i una cuina femenina, cuidada, excel·lent, exquisida. Amb Miguel Sánchez Romera vaig descobrir una cuina completament diferent, moltes coses noves que estaven forma del meu marc gastronòmic: productes nous, muntatges, elaboracions, coccions, emplatats… Em va obrir un camp important. I amb Martín Berasategui, a treballar amb equips i estructures molt grosses, aplicant aquesta nova cuina basca molt influïda per la cuina francesa.

—El 1999 arribeu als Tinars i encara hi sou. Com era llavors aquest restaurant?
—Hi havia una carta de cent vint plats, a banda dels plats fora de carta. A la cuina hi havia una mentalitat antiga, era com el racó de casa amb menys valor i importància. Per exemple, a la cuina es fumava. Per sort, l’any 2000 es va acabar, però me’n recordo que el paio que fotia els arrossos i la carn a la brasa deixava el cigarret al costat. I jo, que venia d’un dues estrelles Michelin, quedava horroritzat. De mica en mica vaig anar introduint novetats, vaig començar a poc a poc, a canviar cap a noves idees, perquè la gran majoria de cuiners que hi havia tenien una mentalitat antiga, endarrerida. Vaig tenir-hi una guerra important per posar el restaurant al dia, però me’n vaig sortir, perquè si no avui no seria aquí.

—Com va ser el relleu amb el pare al capdavant del negoci?
—El pare ens va donar, sobretot, confiança, llibertat i tranquil·litat per a fer i desfer. Encara avui, és el nostre màxim assessor. Quan fem una cosa nova, quan fem un plat, quan decidim alguna cosa, ell és el primer a saber-ho.

—L’altre cinquanta per cent de l’equip dels Tinars és l’Elena, la vostra germana.
—Totalment. Puc fer plats exquisits i boníssims, puc marcar un ritme de servei bestial
i fer filigranes, però si no s’atén, se serveix i s’acull el client des que entra fins que se’n va, com ho fa la meva germana i l’equip de sala, aquests plats no serveixen de res. Per mi és més important, fins i tot, l’atenció, la calidesa, l’acolliment, el caliu que donen al client, que no el plat que es pugui menjar. Com és normal, ens basem en qualitat, producte, territori, temporalitat, en les arrels de cuina catalana i unes altres que no ho són, però l’altre cinquanta per cent –o més– té a veure amb la feina de la meva germana a la sala.

—Abans esmentàveu aquells Tinars de cent vint plats on vau començar a treballar, però com definiríeu els Tinars avui dia?
—Podríem dir que és un restaurant de cuina catalana contemporània, actualitzada. Un restaurant més fresc, més jove, amb una ambició de millorar dia a dia, amb una qualitat de producte excel·lent. Com et deia, per nosaltres el més important és el conjunt de tot el restaurant. Des que entres amb el cotxe al pàrquing fins que en tornes a sortir, el que ens importa és oferir al nostre client el millor que podem i el millor que sabem.

—Som en un espai i un entorn molt determinat. Llagostera és al Gironès, però limita amb la Selva i el Baix Empordà. Com us determinen el paisatge i els productes de la terra i la mar?
—Si hi ha un plat que ens defineix és el mar i muntanya. Ara, per exemple, preparem un arròs de llagosta i pollastre. El mar i muntanya, per mi, és la imatge del nostre territori i influeix al cent per cent la nostra carta.

—Llagosta i pollastre, de fet, és un títol de Josep Pla, que estaria d’acord amb vós en aquesta defensa del mar i muntanya…
—L’avantatge que tenim a l’Empordà és que som a vint minuts de la platja i a vint minuts de la muntanya, amb una horta i uns camps bestials. A més, quan és temporada de bolets o de caça, és fantàstic. Tenim un territori molt ric i que ens facilita tenir una varietat de productes i plats molt gran a la carta.

—Cada quant canvieu la carta?
—Sense parar. Constantment. Això és un problema a la cuina perquè els tinc atabaladíssims. Si hi ha llagosta, farem arròs de llagosta, si hi ha espàrrec blanc, fem espàrrec blanc, i si entra la flor de carabassó, farem un plat amb flor de carabassó. O gamba vermella.

—Sou en una terra de pas, que a l’estiu augmenta considerablement la població amb el turisme. Com us relacioneu amb la gent que ve de fora a la Costa Brava, especialment estrangers?
—Penso que és important que puguem oferir a tot aquest turisme estranger plats típics i autòctons nostres, perquè sàpiguen on som, què mengem, la nostra cultura gastronòmica, com ens agrada menjar, com és la temporalitat dels plats, dels productes. Als catalans ens agrada molt menjar, però sobretot sortim el cap de setmana. Entre setmana, tenim més turistes, especialment estrangers, i és bo que els puguem donar a conèixer els bunyols de bacallà, els mar i muntanya, les espardenyes… I la temporalitat, sobretot. Perquè, no hi pot haver pèsols, per exemple, a la tardor. Quan un client entra aquí i veu pèsols, és que ha arribat la primavera.

—En aquests cinquanta anys, m’imagino que pràcticament hi ha famílies en què han vingut els avis, els fills i els néts…
—L’altre dia em vaig quedar de pedra. Uns clients em van dir que formava part de la seva família. I només els havia saludat un parell de vegades, però em van dir que no sabia els records que tenien a casa nostra. Tant, que érem com de la família. Això és preciós que t’ho diguin.

—Del 2008 ençà teniu una estrella Michelin, i ara us acaben de reconèixer, com dèiem al començament, amb el Premi Nacional de Gastronomia…
—L’estrella és superimportant, però com a cuiner català que es dedica a la cuina catalana, que et reconegui el teu país no té preu.

—No sou un cuiner mediàtic. Com porteu l’exposició mediàtica d’aquests dies?
—Ni ho porto ni no ho porto. Sóc així, una persona discreta. Com diu Joan Carles Ibáñez, el maître i sommelier del Lasarte, una de les persones més importants del món pel que fa a sala que conec, nosaltres treballem a l’ombra. Els reconeixements vénen de treballar cada dia. El món mediàtic no m’entusiasma: no tinc Facebook, no tinc Instagram. De tot això, en l’àmbit de restaurant els Tinars, se n’encarrega la meva germana.

—Vau assessorar els restaurants Informals i Bruna, als hotels Serras de Barcelona i Andorra. És una etapa tancada?
—Vam acabar l’octubre passat. Ha estat una etapa de deu anys de la qual estem encantadíssims, i que s’ha acabat per una decisió de totes dues parts. La nostra intenció era independitzar-nos dels projectes externs i concentrar-nos a casa, en nous projectes propis.

—De fet, a banda del Bell-lloc, acabeu de reobrir Cal Ros, a Girona.
—Som ganxons, som gironins i de l’Empordà, i, per tant, volem concentrar-nos aquí.
Totalment. Al final som gironins. I recuperar Cal Ros és una aposta per la cuina catalana contemporània, fins i tot ancestral, podríem dir. És una de les primes fondes de Girona, a les Voltes d’en Rosés, que eren el centre neuràlgic i d’intercanvi comercial de la ciutat. Hem volgut mantenir el nom, però li hem donat el nom de fonda, perquè volem que sigui això. Un restaurant de cuina catalana tradicional, amb el porró de vi a taula, l’arbre d’embotits, el pa amb tomàquet, l’oli d’oli verge extra, els caragols, el fricandó, el capipota, l’esqueixada… La nostra botifarra, feta especialment per a la fonda de Cal Ros.

—Sou jove, però com us imagineu el futur d’aquesta casa?
—M’imagino intentant buscar cada cop més l’equilibri personal i professional. Aquests projectes requereixen ser-hi a sobre, molt a sobre, perquè al final és la nostra manera de treballar, però m’imagino no tenint una presència diària com aquí als Tinars. M’agradaria una mica de llibertat. Però, també t’he de dir, que si fos només cuinar, seria el paio més feliç del món. Per una altra banda, tot el que és la gestió, els recursos humans, la comptabilitat, dels problemes de subministrament… i els inconvenients i la pressió que a vegades sembla que treballis per a res.

—Hi haurà quarta generació?
—Miro que no, perquè voldrà dir que encara he de treballar més, però ja ho veurem. El meu nebot, que té quinze anys, des que és petit ha estat molt educat gastronòmicament. Jo mateix, el regal que li faig és anar a menjar a grans restaurants. D’alguna manera, ja l’encaminem tots plegats. I el meu fill diu que serà o futbolista o cuiner. Té onze anys.

Marc Gascons i Díaz (Sant Feliu de Guíxols, 1975), xef i copropietari amb la seva germana Elena Gascons del restaurant els Tinars, a Llagostera (Gironès), acaba de guanyar el Premi Nacional de Gastronomia 2025, en la categoria de cuina d’autor, atorgat per l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició. Format a l’Escola d’Hostaleria de Girona, sota el mestratge de Joan Roca i Salvador Brugués, va passar per les cuines del Sant Pau, Can Gaig, l’Esguard i Martín Berasategui, abans de tornar al negoci familiar, fundat l’any 1978. Tercera generació d’una família dedicada a l’hostaleria, Gascons va ser reconegut com a millor cuiner jove l’any 2006, i dos anys després obtenia l’estrella Michelin que encara ostenta.

—Volia començar demanant-vos per aquest Premi Nacional de Gastronomia en la categoria de cuina d’autor que acabeu de rebre. Què ha significat?
—Per a nosaltres és un honor rebre un reconeixement d’aquesta magnitud, que han rebut cuiners que tinc com a referents i admiro. Ser al seu costat és un honor immens. I, més, fer-ho l’any que Catalunya és regió mundial de la gastronomia. Hi ha tants cuiners i cuineres que ho fan tan bé, que el fet que ens hagin escollit a nosaltres és un orgull.

—Parleu en plural. De fet, sou la tercera generació d’una nissaga.
—Aviat farà cinquanta anys que el meu pare va obrir aquest restaurant amb els meus avis, quan no tenien ni un duro. El soci que tenien, el primer d’abril els va deixar a l’hora de pagar i van haver de demanar ajuda a un constructor amic, per tal d’arrencar. Aquest premi és, sobretot, una il·lusió per al meu pare.

—Tot comença a Sant Feliu de Guíxols, però.
—Tot i que ja venien de tenir un forn de pa, els meus avis van obrir una sala de festes, el Bahia, als anys cinquanta, quan Sant Feliu de Guíxols era, com si diguéssim, Saint-Tropez. La meva àvia havia portat l’Elizabeth Taylor i l’Ava Gardner a l’Hostal la Gavina en cotxe. Era la sala de festes on es despatxava més xampany d’Espanya. Van fer un hotel i tot, però a partir dels anys setanta va començar a afluixar i l’avi va decidir marxar de Sant Feliu. Va anar a tres punts d’entrada a la Costa Brava diferents a comptar quants cotxes hi passaven per hora. I va ser aquí on va veure que en passaven més, i on va obrir el restaurant.

—Van haver de pagar la sortida de l’autovia, oi?
—Quan va obrir els Tinars, la carretera era una comarcal de dos carrils, un d’anada i l’altre de tornada. I, quan van decidir fer l’autovia, el meu pare va pagar de la seva butxaca el túnel per a poder accedir al restaurant. Però, el va pagar dues vegades, perquè li havien assegurat que no s’ampliaria, i al cap de sis anys ja la van ampliar. Va tenir molt bona visió pagant aquest accés ràpid, perquè si estàs a tocar d’una autovia i no tens entrada directa, és un fracàs absolut.

—Teníeu tres anys quan va obrir el restaurant. Vau poder decidir que volíeu continuar-hi o hi vau acabar entrant sense pensar-hi gaire?
—Al final, jo vivia als Tinars amb els meus pares. Em quedava dormint en una caixa de patates amb una manta, i quan acabaven el servei, si no anàvem a casa ens quedàvem aquí. Amb cinc o sis anys netejava plats, copes, era a la pica on entraven tots els plats bruts. Has de pensar que llavors es feien tres-cents àpats en un servei. Teníem molts gossos i separava i preparava les sobres per a donar-los-les. Hi he estat sempre vinculat, però va ser a partir dels dotze anys que vaig entrar a la pastisseria. Jo volia ser veterinari, pensa que la cuina era molt sacrificada, però com que els estudis no eren el meu fort i ja treballava aquí als estius, quan vaig haver de decidir què feia, vaig acabar estudiant hostaleria a Girona.

—Vau estudiar a l’Escola d’Hostaleria de Girona, on vau tenir Joan Roca de professor.
—I Salvador Brugués. Vaig tenir la sort que m’encantava menjar. No m’agrada la cuina, però m’agradava molt menjar. De fet, sóc cuiner perquè m’encanta menjar. La meva àvia i la meva tia cuinaven molt bé, i a l’escola em van fer veure i conèixer aquest món. A partir d’aquí vaig començar a buscar i llegir tots els llibres de cuina catalana haguts i per haver.

—Potser llavors no estudiàveu, però ara en bona part, el que feu és llegir i formar-vos.
—Podria estar hores i hores llegint sobre cuina. Per exemple, ara m’acabo de comprar tots els volums de la Història de la cuina catalana i occitana de Vicent Marquès, que és una obra d’art.

—Els anys de formació coincideixen amb l’arrencada del Celler de Can Roca. Què recordeu d’aquella època?
—No li he dit mai a en Joan Roca, però tinc una imatge gravada que som nosaltres cuinant i ell llegint, a peu dret, el Práctico. Al meu primer concurs de cuina el tenia com a professor i em va tocar fer conill. I, és curiós, perquè ara faig composicions de diferents elaboracions i llavors ja vaig presentar el conill, per una banda, les costelles, per una banda, els ronyons i, a banda, una amanida de conill confitat. Això devia ser el 1994. Tinc una altra anècdota, en aquest cas amb en Vador Brugués, molt reveladora. Jo anava de savi i li vaig comentar que quin sentit tenia una sardina marinada amb gerds del Bulli, i ell em va fer veure que era un plat de l’època dels romans. Em va fer veure que teníem un fonament i una tradició molt antiga darrere.

—Vau passar per les cuines de Carles Gaig, de Miguel Sánchez Romera de l’Esguard, de Carme Ruscalleda o de Martín Berasategui. Què destacaríeu de cadascun d’aquests cuiners?
—Amb Carles Gaig vaig conèixer la nova cuina catalana i com es podia fer avançar d’una manera infinita, amb una nova manera de cuinar, de cuidar les tècniques, els emplatats, les salses, el refinament… De Carme Ruscalleda, en vaig aprendre l’alta cuina catalana i una cuina femenina, cuidada, excel·lent, exquisida. Amb Miguel Sánchez Romera vaig descobrir una cuina completament diferent, moltes coses noves que estaven forma del meu marc gastronòmic: productes nous, muntatges, elaboracions, coccions, emplatats… Em va obrir un camp important. I amb Martín Berasategui, a treballar amb equips i estructures molt grosses, aplicant aquesta nova cuina basca molt influïda per la cuina francesa.

—El 1999 arribeu als Tinars i encara hi sou. Com era llavors aquest restaurant?
—Hi havia una carta de cent vint plats, a banda dels plats fora de carta. A la cuina hi havia una mentalitat antiga, era com el racó de casa amb menys valor i importància. Per exemple, a la cuina es fumava. Per sort, l’any 2000 es va acabar, però me’n recordo que el paio que fotia els arrossos i la carn a la brasa deixava el cigarret al costat. I jo, que venia d’un dues estrelles Michelin, quedava horroritzat. De mica en mica vaig anar introduint novetats, vaig començar a poc a poc, a canviar cap a noves idees, perquè la gran majoria de cuiners que hi havia tenien una mentalitat antiga, endarrerida. Vaig tenir-hi una guerra important per posar el restaurant al dia, però me’n vaig sortir, perquè si no avui no seria aquí.

—Com va ser el relleu amb el pare al capdavant del negoci?
—El pare ens va donar, sobretot, confiança, llibertat i tranquil·litat per a fer i desfer. Encara avui, és el nostre màxim assessor. Quan fem una cosa nova, quan fem un plat, quan decidim alguna cosa, ell és el primer a saber-ho.

—L’altre cinquanta per cent de l’equip dels Tinars és l’Elena, la vostra germana.
—Totalment. Puc fer plats exquisits i boníssims, puc marcar un ritme de servei bestial
i fer filigranes, però si no s’atén, se serveix i s’acull el client des que entra fins que se’n va, com ho fa la meva germana i l’equip de sala, aquests plats no serveixen de res. Per mi és més important, fins i tot, l’atenció, la calidesa, l’acolliment, el caliu que donen al client, que no el plat que es pugui menjar. Com és normal, ens basem en qualitat, producte, territori, temporalitat, en les arrels de cuina catalana i unes altres que no ho són, però l’altre cinquanta per cent –o més– té a veure amb la feina de la meva germana a la sala.

—Abans esmentàveu aquells Tinars de cent vint plats on vau començar a treballar, però com definiríeu els Tinars avui dia?
—Podríem dir que és un restaurant de cuina catalana contemporània, actualitzada. Un restaurant més fresc, més jove, amb una ambició de millorar dia a dia, amb una qualitat de producte excel·lent. Com et deia, per nosaltres el més important és el conjunt de tot el restaurant. Des que entres amb el cotxe al pàrquing fins que en tornes a sortir, el que ens importa és oferir al nostre client el millor que podem i el millor que sabem.

—Som en un espai i un entorn molt determinat. Llagostera és al Gironès, però limita amb la Selva i el Baix Empordà. Com us determinen el paisatge i els productes de la terra i la mar?
—Si hi ha un plat que ens defineix és el mar i muntanya. Ara, per exemple, preparem un arròs de llagosta i pollastre. El mar i muntanya, per mi, és la imatge del nostre territori i influeix al cent per cent la nostra carta.

—Llagosta i pollastre, de fet, és un títol de Josep Pla, que estaria d’acord amb vós en aquesta defensa del mar i muntanya…
—L’avantatge que tenim a l’Empordà és que som a vint minuts de la platja i a vint minuts de la muntanya, amb una horta i uns camps bestials. A més, quan és temporada de bolets o de caça, és fantàstic. Tenim un territori molt ric i que ens facilita tenir una varietat de productes i plats molt gran a la carta.

—Cada quant canvieu la carta?
—Sense parar. Constantment. Això és un problema a la cuina perquè els tinc atabaladíssims. Si hi ha llagosta, farem arròs de llagosta, si hi ha espàrrec blanc, fem espàrrec blanc, i si entra la flor de carabassó, farem un plat amb flor de carabassó. O gamba vermella.

—Sou en una terra de pas, que a l’estiu augmenta considerablement la població amb el turisme. Com us relacioneu amb la gent que ve de fora a la Costa Brava, especialment estrangers?
—Penso que és important que puguem oferir a tot aquest turisme estranger plats típics i autòctons nostres, perquè sàpiguen on som, què mengem, la nostra cultura gastronòmica, com ens agrada menjar, com és la temporalitat dels plats, dels productes. Als catalans ens agrada molt menjar, però sobretot sortim el cap de setmana. Entre setmana, tenim més turistes, especialment estrangers, i és bo que els puguem donar a conèixer els bunyols de bacallà, els mar i muntanya, les espardenyes… I la temporalitat, sobretot. Perquè, no hi pot haver pèsols, per exemple, a la tardor. Quan un client entra aquí i veu pèsols, és que ha arribat la primavera.

—En aquests cinquanta anys, m’imagino que pràcticament hi ha famílies en què han vingut els avis, els fills i els néts…
—L’altre dia em vaig quedar de pedra. Uns clients em van dir que formava part de la seva família. I només els havia saludat un parell de vegades, però em van dir que no sabia els records que tenien a casa nostra. Tant, que érem com de la família. Això és preciós que t’ho diguin.

—Del 2008 ençà teniu una estrella Michelin, i ara us acaben de reconèixer, com dèiem al començament, amb el Premi Nacional de Gastronomia…
—L’estrella és superimportant, però com a cuiner català que es dedica a la cuina catalana, que et reconegui el teu país no té preu.

—No sou un cuiner mediàtic. Com porteu l’exposició mediàtica d’aquests dies?
—Ni ho porto ni no ho porto. Sóc així, una persona discreta. Com diu Joan Carles Ibáñez, el maître i sommelier del Lasarte, una de les persones més importants del món pel que fa a sala que conec, nosaltres treballem a l’ombra. Els reconeixements vénen de treballar cada dia. El món mediàtic no m’entusiasma: no tinc Facebook, no tinc Instagram. De tot això, en l’àmbit de restaurant els Tinars, se n’encarrega la meva germana.

—Vau assessorar els restaurants Informals i Bruna, als hotels Serras de Barcelona i Andorra. És una etapa tancada?
—Vam acabar l’octubre passat. Ha estat una etapa de deu anys de la qual estem encantadíssims, i que s’ha acabat per una decisió de totes dues parts. La nostra intenció era independitzar-nos dels projectes externs i concentrar-nos a casa, en nous projectes propis.

—De fet, a banda del Bell-lloc, acabeu de reobrir Cal Ros, a Girona.
—Som ganxons, som gironins i de l’Empordà, i, per tant, volem concentrar-nos aquí.
Totalment. Al final som gironins. I recuperar Cal Ros és una aposta per la cuina catalana contemporània, fins i tot ancestral, podríem dir. És una de les primes fondes de Girona, a les Voltes d’en Rosés, que eren el centre neuràlgic i d’intercanvi comercial de la ciutat. Hem volgut mantenir el nom, però li hem donat el nom de fonda, perquè volem que sigui això. Un restaurant de cuina catalana tradicional, amb el porró de vi a taula, l’arbre d’embotits, el pa amb tomàquet, l’oli d’oli verge extra, els caragols, el fricandó, el capipota, l’esqueixada… La nostra botifarra, feta especialment per a la fonda de Cal Ros.

—Sou jove, però com us imagineu el futur d’aquesta casa?
—M’imagino intentant buscar cada cop més l’equilibri personal i professional. Aquests projectes requereixen ser-hi a sobre, molt a sobre, perquè al final és la nostra manera de treballar, però m’imagino no tenint una presència diària com aquí als Tinars. M’agradaria una mica de llibertat. Però, també t’he de dir, que si fos només cuinar, seria el paio més feliç del món. Per una altra banda, tot el que és la gestió, els recursos humans, la comptabilitat, dels problemes de subministrament… i els inconvenients i la pressió que a vegades sembla que treballis per a res.

—Hi haurà quarta generació?
—Miro que no, perquè voldrà dir que encara he de treballar més, però ja ho veurem. El meu nebot, que té quinze anys, des que és petit ha estat molt educat gastronòmicament. Jo mateix, el regal que li faig és anar a menjar a grans restaurants. D’alguna manera, ja l’encaminem tots plegats. I el meu fill diu que serà o futbolista o cuiner. Té onze anys.