“I tu, això, com ho saps?”
Diumenge passat, mentre dinava a casa dels meus pares, vaig anunciar al meu pare, que feia poc s’havia fet un esquinç al canell, que ja sabia que s’havia recuperat: “Ja has tornat a jugar a tenis, no?” Em va mirar amb els ulls ben oberts i amb cara de sorpresa, com si, vivint a més de cent quilòmetres, pogués controlar cadascun dels seus moviments, i em va etzibar: “I tu, això, com ho saps?” En realitat, l’explicació és molt més senzilla. Abans de dinar, havia quedat per fer el vermut amb els amics del poble, i un d’ells m’havia dit que l’altre dia l’havia vist arribant a les pistes de tenis. La sorpresa, doncs, es va produir perquè el català és una llengua que no té evidencials lingüístics, és a dir, que no hi ha cap part del verb que indiqui la font de la informació que donem. En moltes altres llengües, en canvi, les que fan ús dels evidencials, aquesta confusió no hauria estat possible, perquè una part del verb de la frase hauria revelat d’on provenia la informació.
Els evidencials, doncs, són una categoria gramatical que s’associa amb el verb, igual que el temps, l’aspecte o el mode, i que serveix per a indicar quina és la font de la informació que es comunica. No són gaire habituals en les llengües d’Europa, però, en canvi, ho són força en les llengües de l’Amèrica del Nord i del Sud, en les de l’Himàlaia o en les del Caucas. La distinció més habitual en aquests sistemes d’evidencials és una distinció binària com la que s’ha mostrat més amunt, és a dir, distingir entre informacions que el parlant coneix de primera mà (evidencial directe), d’informacions que el parlant té perquè li han arribat a través de tercers (evidencial indirecte). Aquest seria el cas del jarawara, una llengua del sud-oest de l’Amazònia brasilera, que pot afegir dos sufixos d’evidencialitat al verb: -hiri per indicar evidencialitat directa i -no per indicar evidencialitat indirecta.
Els sistemes d’evidencials, però, poden presentar diversos graus de complexitat: des de les dues categories dels més senzills, fins a les sis dels més complexos. El tuyuca, una llengua parlada a la zona del Vaupés (entre Colòmbia i el Brasil), és de les llengües més complexes en aquest sentit, amb fins a cinc categories diferents: un evidencial per a informació que has vist (visual), un per a informació percebuda amb la resta de sentits (sensorial), un per a informació deduïda empíricament (deductiu), un per a informació suposada sense cap base empírica (supositiu), i un darrer per a informació obtinguda a través d’altres persones (de boca-orella).
Així doncs, si al meu poble s’hi parlés tuyuca, l’evidencial visual (-wi) és el que hauria utilitzat el meu amic per dir-me que el meu pare va anar a jugar a tenis, perquè ho va veure ell mateix. Seguint amb aquesta escena de lingüística-ficció, jo hauria utilitzat l’evidencial sensorial (-ti) per dir-li a la meva parella en arribar a casa que la meva mare era al pati, perquè l’havia sentit parlant per telèfon a fora (una informació que tenia perquè l’havia sentit, no perquè l’hagués vist). Abans, ella m’hauria comentat, contenta, que la meva germana ja havia arribat, utilitzant un evidencial deductiu (-yi), perquè havia vist el seu cotxe aparcat a fora. I ho hauria fet amb el deductiu, i no amb el visual, perquè no l’havia vist a ella directament, sinó que havia vist un indici, una prova, que li feia deduir que ja era allí. Tot seguit, jo li hauria dit, per si volia saludar-lo, que el meu germà petit era a baix jugant a l’ordinador utilitzant un evidencial supositiu (-hĩyi), perquè no tenia cap indici físic que em fes pensar això més enllà del meu coneixement del món, que em diu que normalment, quan arribo una estona abans de dinar, ell és a baix a l’estudi, jugant. I, finalment, mentre dinàvem, li hauria dit al meu pare que ja havia tornat a jugar a tenis utilitzant un evidencial de boca-orella (-yigɨ), perquè és una informació que havia obtingut a través del meu amic.
El català, però, també té recursos per expressar nocions semblants. Per exemple, l’evidencial supositiu, que s’utilitza per a informació que es basa en el nostre coneixement del món, no és gaire lluny del que s’expressa amb el verb deure: “El meu germà deu ser a baix, jugant a l’ordinador.” O l’evidencial de boca-orella, que s’utilitza per a informació obtinguda a través d’altres persones, tampoc dista gaire de l’ús que fem del verb dir, sobretot en tercera persona del plural: “M’han dit que ja has tornat a jugar a tenis, no?” La diferència és que en el cas del tuyuca, aquesta informació s’expressa obligatòriament i de manera gramatical, és a dir, amb un sufix que no pot existir de manera independent, sinó que forma part d’una arrel, d’un verb. En canvi, en català, aquestes nocions s’expressen lèxicament, és a dir, a través d’un verb, que, a diferència del tuyuca, només apareixerà quan sigui comunicativament rellevant, no de manera obligatòria.
Així doncs, les llengües tenen semblances i diferències, de manera que, en català, amb la meva pregunta “Ja has tornat a jugar a tenis, no?” el meu pare no podia saber com havia obtingut aquesta informació. Si hagués volgut revelar la meva font, ho hauria pogut fer simplement afegint un “M’han dit que” al davant. Però llavors s’hauria perdut el toc de sorpresa que buscava, així que potser ja m’està bé que el català no tingui evidencials lingüístics, i així poder continuar jugant amb aquestes ambigüitats.
David Ginebra és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).
