Una remor de fons
En sentir la incessant remor de fons valenciana, la gent del Principat hauria d’aixecar els ulls del melic que els té aclucats en si mateixos i dir-se, com el vell mariner de Billy Budd, de Herman Melville: “Hi ha tempestat en alguna banda.” Una tempestat, afegiríem, que posa de nou en òrbita la consciència de nació sencera dels Països Catalans.
Se’ns dirà, amb la corrua de tòpics que, en temps de la transició postfranquista, utilitzaven alguns historiadors de prestigi, a saber, que el Principat, el País Valencià i les Illes són societats distintes, que han seguit processos de desenvolupament econòmic i social desiguals, que tenen classes dirigents amb graus diferents de consciència i que la relació ciutat-camp… Res a discutir, del punt de vista acadèmic que, en aquells dies, es posava al servei del relat hegemònic pastat entre els grans partits espanyols i la jerarquia transfranquista per recuperar la democràcia… sempre, és clar, que la sacrosanta unitat d’Espanya no en sortís afectada. Per això es va prohibir explícitament cap federació entre “comunitats autònomes” a la constitució del 78.
I, això no obstant, la tossuda realitat de fons de la història en minúscula, la que fa la gent al marge dels cenacles acadèmics, va demostrar a algun d’aquells historiadors, encara que només fos prenent l’exemple del Principat, que, de nació, n’hi havia; i que, també al marge de la política autonomista claudicant i de la simulació democràtica que l’acompanyava, n’hi havia una altra, de política. I aquesta política, la dels de baix, la de la gent mobilitzada, feia saltar el tauler d’escacs de l’ordre imperant, acadèmic o no. D’aquí van venir, atiats per la tenalla PSOE-PP, el blaverisme i la “batalla de València”, els atemptats feixistes contra Joan Fuster. I d’aquí va venir que un historiador de mèrit, com Josep Fontana, produís (gràcies, entre altres coses, a la persistència d’Eva Serra: “¿Com pot ser que facis [Fontana] una història d’Espanya amb un historiador gallec [Villares], i que mai no n’hagis feta una de Catalunya?”) un llibre tan afortunat –i de fortuna popular tan considerable– com La formació d’una identitat. La gent de baix sempre obliga els investigadors a ampliar la seva mirada.
Perquè, fet i fumut, es tracta d’això: de qui mou les peces del tauler. I jo, que tinc molt poc d’investigador, lligo el procés del Principat amb la determinació mallorquina en la defensa de la llengua que fa recular els genocides; i el lligo amb la revolta en marxa de la gota freda i la defensa de la llengua a l’escola que canviarà el tauler valencià ben prompte; i el lligo amb uns Països Catalans que no han cessat de treure el cap, tant si els historiadors en donaven fe com si no, els polítics feien el desentès, o l’estat ens tractava com una colònia.
N’hi haurà que decidiran que el procés al Principat anava més “avançat”, que ja “ho teníem a tocar”, i que “ho tornarem a fer”. Res a dir, sinó tot el contrari: endavant les atxes amb nova empenta i amb les lliçons del Primer d’Octubre ben apreses. Però s’equivocaran de ple els qui, com els historiadors miops o els polítics precipitats, estableixin a l’avançada categories, prioritats o finals més o menys feliços al si de la nació sencera. La lliçó de la història és la complexitat dels fets, que, en establir relacions entre allò més superficial i allò més profund, porten a una presa de consciència de la qual n’hi ha que es fa ressò i n’hi ha que no saben, no volen, o no poden albirar. Però que hi és sota els plecs de l’ordre aparent, davant les trobades d’Illa i Mazón, o rere el clatell dels servents de l’estat. Es tracta d’un moviment de fons que, sota l’allau de notícies interessades, d’amenaces apocalíptiques o d’advertiments sobre extremismes (feixistes, cal dir-ho ben alt i ben clar, encara que Artur Mas simuli no saber-ho, o dissimuli allò que en pensa de debò, quan fa equilibris verbals entre Aliança Catalana, que no té història, i la CUP, que, d’història nacional, ha ajudat a fer-ne en moments clau), procedeix de la memòria mai sotmesa de les classes populars, que hi eren el Primer d’Octubre al Principat, hi han estat als carrers de Mallorca i hi són al País Valencià.
I és això, que fa por a especialistes i polítics, a la classe dirigent en general, als garants de l’ordre intel·lectual i polític: guaites, tots plegats, d’una moral acomodatícia. I els eixerits del Principat farien santament de tenir-ho ben present, encara que la portaveu de Decidim es posés la bena abans de la ferida, no fent esment dels Països Catalans quan va saludar telemàticament la presentació pública del Full de Ruta de l’Assemblea Nacional Catalana. Perquè el càlcul polític, la por de l’“assimilació” o la prudència conceptual són el que són i valen el que valen, però no poden enterrar, per molt que s’hi esforcin, la remor de fons que ens ve a dir: no hi haurà llibertat nacional si no la guanya la nació sencera. No pas per casualitat al País Valencià van naixent comitès locals d’Emergència i Reconstrucció o “La muixeranga” sona al costat de “L’estaca” pels carrers de la capital.
Sí, venim d’un silenci antic i molt llarg, però amb molta remor de fons, que sempre ha pujat a la superfície per retrunyir contra el silenci imposat.
