L’Alguer, la balisa geopolítica dels Països Catalans
Divendres el municipi de l’Alguer va fer un pas endavant en favor del català, amb l’aprovació d’una nova normativa legal que obliga a fer servir encapçalaments en català en tots els documents institucionals i que prepara el finançament de l’ensenyament en la nostra llengua a totes les escoles. Era un pas esperat, que s’ha endarrerit massa temps, però que, malgrat això i com no podia ser altrament, ha estat rebut amb alegria i interès als Països Catalans.
De tots els territoris on es parla la nostra llengua, l’Alguer és el més desconegut per la gran majoria dels catalanoparlants. I aquest desconeixement és una pena, però sobretot és un gran error. Especialment per als catalans. Perquè l’Alguer és, en termes geopolítics, la balisa més clara, el far més brillant, de la catalanitat.
Passaré de llarg la vella discussió –poc entesa a la península– respecte de si els algueresos són catalans o sards. La identitat algueresa és molt polièdrica. De cara als catalans es refermen com a algueresos; de cara als sards com a catalans –la resta de l’illa, de fet, sempre parla dels “catalans” quan es refereix als algueresos–; i de cara als italians, com a sards. La posició més acceptada, en qualsevol cas, és que són nacionals sards de cultura catalana, membres, per tant, d’una minoria nacional catalana dins la nació sarda.
Però aprofite aquesta notícia del cap de setmana per remarcar avui un parell de coses que crec que cal situar en el nostre radar.
La primera és tornar a posar en relleu que Itàlia és ara mateix l’únic estat del món que reconeix legalment l’existència d’una minoria catalana, i això és gràcies a l’Alguer. Poca broma. Concretament, la llei 482 del 1999 estableix a l’article segon que, “d’acord amb l’article 6 de la constitució i en harmonia amb els principis generals establerts pels organismes europeus i internacionals, la República tutela la llengua i la cultura de les poblacions albanesa, catalana, alemanya, grega, eslovena i croata i d’aquells que parlen francès, franco-provençal, friülà, ladí, occità i sard“. La distinció, per cert, entre “les poblacions” i “la gent que parla” és molt significativa. “Població” és un concepte que, en la legislació i la jurisprudència internacional, va més enllà del camp estrictament lingüístic i cultural i equival a un reconeixement nacional.
La segona cosa que vull remarcar em sembla encara més important: l’Alguer és la màxima representació contemporània de la visió geopolítica tradicional catalana, aquella que, en definitiva ens ha fet com a poble, com a nació. L’Alguer, per dir-ho així, és la balisa que ens indica i ens recorda, gràcies al sol fet d’existir, el camí que la nació catalana ha seguit sempre per constituir-se com a tal, que és el de la mar.
Per a qualsevol país, bona part de la importància de l’anàlisi geopolítica és la capacitat d’anar més enllà del dia a dia, de pouar en el fons de la pròpia realitat. La geopolítica serveix per a aprofundir i comprendre millor les comunitats humanes, per a entendre per què són com són i, derivat d’això, per què actuen com actuen. I en el cas dels catalans és fonamental entendre que la geografia, combinada amb la història, ens ha abocat com a país a la mar. I que som una nació amb un mur a l’esquena, un mur que ens ha frenat històricament de moure’ns cap a ponent.
Fa temps que treballe en la idea –que voldria convertir en llibre algun dia– que els Països Catalans som una creació geopolítica excepcionalment ben dibuixada. Inusualment natural. En vaig parlar en aquest vídeo. Som un territori marcat per la continuïtat de sis planes litorals perfectament tancades a l’exterior i abocades sobre la mar. Pel nord, el pas de Salses i Leucata és una de les fronteres més rotundes que conec; i pel sud, la línia Busot-Biar és un tancament natural de molta consistència, que en tot cas vam ultrapassar per quedar-nos Alacant i Elx, Oriola i Múrcia –una història apassionant que avui no tinc temps d’explicar.
Els geògrafs i geopolítics francesos, que en qualitat i agudesa no tenen parangó al món, ja van remarcar fa dècades que la gran qüestió geopolítica de la península ibèrica, allò que ho definia tot, era l’altitud, l’altiplà. I que la dinàmica essencial serà sempre la contraposició entre les maneres de fer d’aquest altiplà i les de les planes litorals que no s’hi comuniquen de manera natural i que, amb el pas dels segles, han constituït societats separades.
En el nostre cas, claríssimament. Els Països Catalans tan sols tenen dues eixides naturals cap a Espanya. Una és el camp d’Elx, i ja he dit que l’excepcionalitat la fa un cas a banda. L’altra és la vall de l’Ebre, però aquesta és molt menys eixida que no sembla, perquè va a parar a un desert demogràfic, que és la peça clau que ens ha protegit com a nació durant segles: això que els geògrafs anomenen la regió muntanyenca celtibèrica. És un espai desert enorme que va d’Utiel i Morella fins a Logronyo; és el segon territori més despoblat de la Unió Europea, solament després de Lapònia. Un espai que ha fet, juntament amb més de cinquanta cims més alts que els Urals distribuïts en la frontera entre el nostre país i Espanya, que la relació natural entre Barcelona o València i els territoris espanyols fos pràcticament nul·la –en termes naturals– fins a l’aparició de l’estat modern i la transformació territorial planificada. Ara, per exemple, amb el TGV radial, que vol aconseguir per a Espanya allò que la geografia li ha negat durant segles.
És remarcable, tanmateix, que paral·lelament la relació de la catalanitat amb les poblacions riberenques de la Mediterrània ha estat sempre fluida. I encara avui es manté sorprenentment fluida, malgrat el nul interès que aquesta àrea geogràfica desperta al nostre país. No entenc com és que no som més conscients del paper que aquest espai geopolític ha de tenir en el nostre futur nacional, ni com és que ni ens esforcem a acostar-nos-hi. La Generalitat de Catalunya als anys trenta va crear una oficina dedicada a l’acostament a Occitània i, d’alguna manera, sense tanta intensitat, encara el manté obert. En canvi, mai ningú –tret d’alguns intents interessants del govern balear– no ha fet cap esforç seriós per a teixir relacions polítiques, culturals i socials en el marc de la Mediterrània occidental.
I això que fins als anys seixanta hi havia poblets i barris catalanoparlants –parlants del patuet, segons el llenguatge de l’època– a Algèria. I que és coneguda la sorpresa que es van endur durant la Primera Guerra Mundial els soldats catalans, evidentment del nord, que es trobaren jueus encara catalanoparlants a Istambul. A l’Acròpolis d’Atenes la darrera placa del recorregut que fa qualsevol turista és en català, en recordança de l’elogi de Pere el Cerimoniós, en la condició de monarca de la ciutat. Sardenya va ser l’únic lloc del món on es van conservar les lleis catalanes quan la Nova Planta les va abolir al Regne de València, a Mallorca i al Principat de Catalunya. A Nàpols l’èxit recent de les obres d’Ausiàs Marc ha dut a recordar que els napolitans havien parlat català i a revisitar les quatre barres rotundes que presideixen el Palau Reial. De la mateixa manera que els independentistes de Sicília han adoptat recentment la senyera com a símbol de la llibertat de l’illa. I això sense parlar del contínuum lingüístic amb l’occità provençal o de les grans sorpreses que per poc que rasques et trobes a Malta.
Res d’això, o res de semblant, no passa en l’altra direcció, d’Almansa enllà. Cosa que em fa pensar que recuperar la nostra mirada mediterrània, esmerçar esforços a saber-ne més, a explorar més, a bastir més lligams no tan sols seria un acte de coherència nacional, sinó també un antídot contra el moviment antagònic que no cerca cap altra cosa que convertir-nos en la platja de Madrid i desfer-nos com a poble constituït en nació.
PS1. Euskal Herria Bildu ha rematat aquest cap de setmana el seu congrés nacional amb una crida a pactar llistes nacionals unides amb el PNB i l’esquerra confederal per a les eleccions espanyoles i europees. Iosu Alberdi ha entrevistat Arnaldo Otegi per escoltar les seues reflexions: “Fa massa anys que els abertzales estem en un joc de suma zero entre nosaltres”.
PS2. L’arribada de Donald Trump al poder als Estats Units ha revifat la polèmica sobre si alguns estats podrien separar-se de la Unió o no per la discrepància de posicions polítiques. El debat és antic i més complex que no sembla i l’he volgut centrar amb aquest article que publiquem avui: “50 estats o 124? La victòria de Trump torna a posar de moda la secessió als Estats Units”.
PS3. Lluny de l’atenció mediàtica, les comarques de l’interior del País Valencià també es continuen recuperant, més a poc a poc que no voldrien, dels estralls de la gota freda del 29 d’octubre. Laura Escartí ha visitat Hortunas, una pedania de Requena, de tan sols quaranta habitants, on la crescuda del riu Magre va devorar cases senceres, va tombar ponts i va eixamplar el llit fins a tocar el poble. El relat i les fotografies d’aquest reportatge causen un gran impacte.
