L’escriptora Lolita Bosch acaba de publicar Stop bullying, una guia amb recursos pràctics per a ajudar famílies, infants i entorns educatius a afrontar situacions d’assetjament escolar. Bosch fa deu anys que lluita contra aquesta pandèmia que afecta un infant de cada tres. Després de fer pública la seva experiència com a víctima de l’assetjament escolar, s’ha convertit en un referent. Amb Stopbullying.help, ofereix a adolescents l’oportunitat de fer cursos interactius per a ser agents de canvi contra aquesta xacra.

Ella ho veu clar: podem posar fi a l’assetjament escolar. “Sabem com fer-ho”, diu. I creu que la clau la tenen els menors. Però cal la implicació de tots els actors. Per això demana que la Generalitat comenci una campanya per a tot Catalunya. També pensa que els governs haurien de demanar perdó, perquè els pares han deixat els fills a l’escola pensant-se que hi estaven protegits, i no ha estat així. Els governs haurien d’entonar el mea culpa. L’assetjament escolar ha tingut un efecte devastador per a molta gent. Alguns, segurament, no són conscients que tot plegat els ha afectat la vida. Però la desconfiança que tenen per tot va néixer a l’escola, amb aquells companys que els robaven les sabates, que se’n reien quan preguntaven a classe o no els dirigien la paraula al pati i els aïllaven… Segurament aquells companys de classe no són conscients del mal que van fer, pensen que no n’hi ha per a tant. Tanmateix, així com s’han trencat tabús sobre la violència de gènere, ara cal centrar-se en l’assetjament escolar. Com pot ser que visquem amb normalitat que els nens estiguin envoltats de violència?

—Parlem molt de l’assetjament escolar, però sabem què és?
—No, no en parlem molt. Usem molt la paraula, però de parlar-ne en parlem molt poc. Utilitzem molt la paraula bullying com un crit d’alerta, però no en parlem prou, entre altres coses perquè no sabem què és…

—Cert! Per això em sembla interessant saber quan es considera que allò deixa de ser una baralla d’uns nens i és assetjament escolar?
—El bullying escolar és un maltractament sistemàtic que dura un període continuat i que té la intenció de fer mal. Quan vaig a parlar a algun lloc sempre dic que si la gent necessita ajuda que escrigui a @campuslolita. Això fa que molta gent em truquin dient que la seva filla o fill pateixen assetjament escolar i no saben què fer. Jo sempre els pregunto què saben del que passa? Parlant amb ells, m’he adonat que molta gent considera que el fet que vingui un nen i s’enfadi o que el seu fill es baralli un dia a l’escola és assetjament, i no. Això és una baralla infantil entre nens i nenes, que és el que ha de ser. És inevitable. Al final, bullying és una paraula que engloba racisme i xenofòbia. Els adults en diem “feixisme”, d’això. Actualment, una gran part de la casta política mundial neutralitza la violència; no ens pot sorprendre que els infants també ho facin. L’han normalitzat. Què passa? Les famílies estan convençudes que això no ho poden aturar. I aleshores demanen ajuda al Departament d’Educació, que tampoc no ho pot aturar.

—No ho pot aturar?
—Ho ha d’aturar, però no ho sap fer. Com a mínim, fins ara no n’ha sabut. Les úniques persones del món que saben qui fa patir i rep bullying són els menors d’edat. I no ens ho volen dir. És un temacle això, eh? Només un de cada quatre nens que pateixen assetjament escolar ho diuen.

—I per què no ho diuen?
—Creuen que no hi podem fer res.

—Per tant, cal crear confiances?
—La cosa més important és que els nens i les nenes entenguin que no són una mena de titelles que són en un món irreal fins que arribin a la societat. I que mentre són aquí cal portar-se bé, intentar no fer mal. Ells formen part de la societat. Que no tinguin dret de vot no significa que no formin part de la societat. Sempre he pensat que l’equivalent en adult d’una víctima de bullying és una persona sense papers. Són ciutadans sense drets. Perquè si a un nen el comencen a pegar cada dia, no ho pot denunciar, no es considera un crim. És molt bèstia. Això ha canviat amb el cyberbullying, perquè sí que deixa empremta. Sí que és un crim, perquè els mòbils van a nom d’adults. Només per això. Si el mòbil anés a nom del nen, crec que seria molt difícil de denunciar.

—Moltes vegades quan pensem en assetjament ens ve el cap un atac físic, però en el llibre parleu també d’atacs físics indirectes com ara robar, o atacs psicològics com conductes d’exclusió o d’aïllament…
—El bullying no vol dir pegar a una altra persona. Els adults sabem que hi ha molts tipus de maltractament. L’assetjament escolar és fer el buit, és insultar, és escopir, és trencar, és robar, és riure, és aplicar la llei del silenci… I depèn molt del gènere. És molt diferent com ho fan els nens que com ho fan les nenes. També canvia segons l’edat. Hi ha molts tipus de bullying. Jo vaig ser víctima de bullying. Vaig ser el 6% de les víctimes que s’intenta suïcidar. És clar, si ho veu la gent que m’ho va fer segurament no deu entendre per què em vaig voler suïcidar per això. Ells no ho recorden com una gran tragèdia. Però quan els ho expliques bé, diuen: ostres, he fet mal a algú sistemàticament?

—Sí?
—He parlat amb molts assetjadors i assetjadores, i quan paren i pensen que han fet mal a algú, tenen un pes molt bèstia. A mi m’ha passat, per exemple, entrar en una aula a fer una xerrada i trobar-me el fill del meu assetjador. Ell era assetjat. I pensava: què deu pensar el seu pare? Tinc cinquanta-quatre anys. En fa quaranta que em van assetjar. Ho tinc superat, però m’agradaria que em demanessin perdó. Perquè, és clar, et fan tot això en un moment que creixes. Creixes amb una inseguretat permanent. Penses que ningú no et cuida, ni el govern, ni la família, ni l’escola… És molt perillós que no hi intervinguem. Cal una campanya contra les violències a les escoles.

—Per què no es fa aquesta campanya? 
—Fa molts anys que vull fer una campanya nacional. He parlat amb tots els governs. He parlat amb moltíssima gent. M’he ofert. Jo ho sé fer. Fa molts anys que al Campus Lolita investiguem com s’ha de fer. Ho sabem fer. A Catalunya tenim coses que ens honoren, com ara el voluntariat. Som un dels països on hi ha llista d’espera per a anar a ajudar a refugiats. Som un país de gent molt treballadora, i tenim un tarannà bastant pacífic, ben mirat. Estic convençuda que podem aturar l’assetjament escolar. Ara, quin és el programa més vist de la televisió catalana?

—Crims?
—I per què? Per descomptat, perquè està molt ben fet, jo també el miro. Però també perquè volem entendre la violència. Tothom la intenta entendre. És un fenomen global i històric. Després de fer moltes xerrades, he entès que hi ha moltes menes de violències. Encara que la gran diferència és que a ningú no se li acudiria d’anar a un adult i preguntar-li: “Com és que t’has deixat fer això? Per què t’ho fan?” No ho faríem mai. Per què ho fem amb els nens assetjats? Per què els preguntem el motiu per què pateixen assetjament escolar? Hòstia! No ho saben. Per què ho haurien de saber?

—I com és que, si sabem com resoldre-ho, la Generalitat no ho resol?
—No ho poden fer. Primer, perquè els polítics canvien cada dos per tres. Però, per una altra banda, saps què m’han dit sempre que hi he anat a parlar? Que en farien una valoració amb els experts! No són conscients que l’única experta és la nena de quinze anys que avui no vol anar a l’escola perquè pateix assetjament. O aquell nen que té una vergonya horrorosa perquè, després de viure anys d’assetjament, ara és ell qui fa mal. Sembla mentida, però això passa molt sovint. Si no els escoltem a ells, no ho sabran fer. El govern de Catalunya no ho sap fer. Necessitem la complicitat de les famílies i dels menors. Això s’ha de fer entre tots. Ho hem de fer juntes.

—Però els heu fet cap proposta?
—I tant. He proposat campanyes amb un pla de treball i una agenda. He dit que ho cobrava a preu públic. Hi ha molts tècnics del Departament d’Educació que en tenen ganes. Però els càrrecs polítics són molt canviants, i no consideren mai l’assetjament escolar com a prioritat. Només se’n parla quan hi ha una alarma social, com ara quan hi va haver el suïcidi de l’Alana, la bessona de Sallent.

—Dieu que cal escoltar els nens. Com ho fem?
—Nosaltres hem fet aquest llibre. És un manual amb dotze passes contra el bullying. Et diu coses com ara què pots fer, que és l’assetjament, a qui pots trucar… Et dóna pautes per a parlar amb l’altra família o sobre quins recursos pots donar al teu fill… El llibre també proposa que, mentre els pares el llegeixin, el fill, en lloc d’esperar a casa a veure si tot s’arregla sense fer res, pot seguir un programa que hem preparat per aprendre amb el cos. Hem fet una mena de recorreguts virtuals. És a preu públic, costa trenta-cinc euros el mes. És una subscripció de tres mesos. A més, hi ha beques perquè ningú no es quedi fora del programa. Qui el necessiti el tindrà. La clau és que els agents de canvi han de ser els infants. Són els únics que saben què passa, però, és clar, no ens ho volen explicar. I ens hauria de preocupar molt que no ens ho diguin. Durant molts anys les dones no van poder denunciar que eren maltractades. O durant molts anys les víctimes de pederàstia per capellans no van poder explicar les violacions. Això és igual. La nostra responsabilitat és donar les eines als infants perquè puguem evitar que continuï passant.

—Diuen que la Generalitat no pot. No pot o no ho vol?
—És trist, però ha arribat un moment que ens fem aquesta pregunta: ho volen? A Irlanda han sortit a demanar perdó pels nou mil nens que van morir en llars d’acollida de mares solteres… I algú dirà: és clar, és un cas molt extrem. No ho tinc tan clar. Les nostres mares ens van deixar a l’escola perquè un govern els va dir que estaríem segurs. Les nostres famílies van creure el govern quan els van dir que a les escoles la mainada estava controlada. Els nostres pares es van creure les autoritats que deien que havien d’anar a treballar i a fer la seva vida, que a l’escola els infants estàvem segurs. I això era mentida. El govern ens deu una disculpa. A mi m’han trucat i m’han dit: “Lolita, digue’m a quina escola et van fer bullying, els trucarem i direm que et demanin perdó.” I d’ençà que m’ho van dir, en cada entrevista explico aquesta proposta tan animal que em van fer. Que em demanin perdó a mi? Com s’atreveixen? No pot ser que es rentin la cara així. Els recursos els té l’administració. Tenen els recursos per a implantar aquest protocol en què hem treballat durant deu anys. No és que la Generalitat no ho vulgui fer, és que no ho sap fer. I han d’assumir el mea culpa.

—Com es fa?
—Primer han de demanar perdó. I després, hi han de posar remei. Pere Aragonès va fer una cosa que no havia fet mai cap president de Catalunya ni del govern espanyol. Quan va haver-hi el cas d’Alana a Sallent, primer se’n va desentendre, i va dir que era una cosa que fan els nens. Però dos dies després va dir que alguna cosa s’havia fet malament. Quan vaig veure això vaig pensar que teníem una oportunitat com a país. Podem fer un esforç d’autocrítica imprescindible per a millorar la societat, els ho devem. Els menors d’edat són la nostra responsabilitat.

—Ara parlàveu del cas de l’Alana. Quan llegeixes tota la història al llibre és colpidor. L’Alana i la seva germana bessona, la Leila, es van llançar des del balcó de casa seva perquè no aguantaven més l’assetjament escolar que patien a l’escola. L’Alana va morir…
—Allò que va passar a Sallent és el cim de la impunitat contra el bullying. Va ser espantós. Es reien d’aquestes nenes pel seu accent. Em sembla increïble que els nens siguin seguidors de Messi, però després es riguin de l’accent d’aquestes nenes. És el mateix que el del seu ídol. Alguna cosa no funciona. En aquest cas, no tan sols va haver-hi moltíssima impunitat, a l’escola. El bullying que feien a l’Alana era visible. Encara més, la seva mare, que és una dona increïblement digna i valenta, va anar a parlar amb tothom. Va parlar amb els serveis socials, amb la pedagoga, el professor de música… –per cert, l’únic professor que va anar a l’enterrament de la nena, perquè a l’escola els van demanar que no hi anessin. És molt fort! La mare va demanar ajuda a tothom. Hi anava cada setmana a demanar ajuda a l’escola! I al final va saltar. I quan va saltar, l’escola va dir que era una baralla entre nens. Va decidir que valia més no parlar-ne. La família de l’Alana ningú no l’ha ajudat, però no són els únics. Els adolescents de Sallent han viscut un gran impacte amb tot això, i ningú no els ha acompanyat.

—Ningú no va ajudar la família?
—No, és molt greu! Ningú no es va acostar a la família de l’Alana i la Leila per demanar-los què necessitaven… Quan dic ningú és ningú. Ningú no els ha ofert un psicòleg, ni una casa, ni un suport econòmic… Res. Mentida, el pare de Kira, que també es va suïcidar víctima de l’assetjament escolar, i els va deixar un pis a Barcelona perquè sortissin de Sallent. És veritat, que amb el temps l’Ajuntament de Barcelona els va donar un pis. Però molt de temps després… També s’ha de dir que el germà petit va tenir la sort d’anar a una escola on hi havia una pedagoga fabulosa que la va ajudar moltíssim. I la Leila, que va estar molt de temps al Parc Taulí de Sabadell, on li van fer moltes operacions, va estar acompanyada per un equip meravellós. Però l’administració ha arxivat el cas! El que van fer és acomiadar el director. El director no pot aturar el bullying, cal una campanya global. De fet, els mestres són el col·lectiu més preocupat.

—Moltes vegades hi ha pares que demanen als professors: “No heu vist que el meu fill pateix bullying?”
—Ho entenc! Però els mestres tindrien el dret de dir: “I vosaltres?” Els indicadors del bullying es veuen molt més a casa que a l’escola. A l’escola s’amaguen. Hi ha una llista d’indicadors, els podeu trobar a stopbullying.help.

—Hi ha molta gent que diu que l’assetjament escolar és una cosa de nens. Som conscients que tot plegat té unes conseqüències?
—Algunes conseqüències són devastadores. Quan vaig fer la novel·la de La ràbia, un nen em va dir: “El que em fa més pena és que a mi el meu país m’ha deixat abandonat.” Això és greu, perquè si pensen que els han deixat abandonats… Però, és clar, què fa la Generalitat? Per exemple, hi ha coses que serien molt fàcils de fer. Per què les víctimes d’assetjament escolar no tenen punts extra per a poder-se canviar d’escola? Moltes vegades quan volen canviar-se no tenen places, ningú no prioritza la seva situació.

—I per què no es fa això? Sembla senzill?
—El departament considera un fracàs que el nen se’n vagi de l’escola. La pregunta hauria de ser: per a qui és un fracàs? La majoria dels nens ho consideren un triomf! Qui representa que salvem? No tenim prou present que l’ésser humà és l’únic animal que neix a mig fer. Mentre estem a l’escola i a l’institut ens anem formant. No tenim tancat el còrtex pre-frontal. Per tant, ens és gairebé fisiològicament impossible d’entendre les conseqüències dels nostres actes. Els falten moltes eines corporals. Per una altra banda, a nosaltres ens van ensenyar que això era cosa de nens, i que calia defensar-nos i tornar-nos-hi. Per què, és clar, al final hi havia bons i dolents. I això és mentida. Això és una cosa que diu el feixisme. I els que hem estat víctimes de la violència no podem permetre que s’imposi aquest discurs. Sempre dic que la persona que més s’ha cregut el discurs de la gihad a Ripoll és la seva batllessa. Ha comprat el discurs d’Estat Islàmic de “són ells contra nosaltres”. Això ho fa el feixisme. He vist famílies que tenen fills negres i que m’expliquen que a l’escola els companys els tiren pells de plàtan quan surten d’una classe, i els diuen: “Mico, menja.” I tu pots dir: és que els nens són molt cruels. Perdona? Amb tot això que passa a Gaza, direm que els nens són molt cruels? Proporcionalment, els adults ho som molt més. Nosaltres tolerem molts actes de crueltat al món. El que hem de fer és parlar amb els nens. Cal que sempre que tinguin un input violent, en puguin parlar amb algú.

—I els assetjadors també tenen conseqüències? Molta gent víctima de bullying pensa que els que els ho van fer no són conscients de com ha patit?
—Probablement, no en són conscients per una cosa que es diu “amnèsia pànica”, què és que pensen que ells no són persones capaces de fer això. No n’hi havia per a tant. En el meu cas, tota aquesta lluita va començar el 2016 quan vaig publicar La ràbia. I això va néixer perquè el nen que em feia assetjament escolar em va enviar un missatge que em deia: “Fem una trobada dels alumnes que anaven junts a classe per parlar de velles batalletes.” Jo li vaig respondre: “La teva vella batalleta sóc jo, que fa molts anys que he de fer teràpia.” I la seva resposta, a quaranta-cinc anys, va ser: “Uf, hòstia!” Em va contestar com un nen de catorze anys perquè encara no ho havia processat. Jo, per la meva feina, he entrevistat sicaris o assassins. I t’asseguro que ells tampoc no són conscients del mal que han fet. Ells no es consideren assassins. Es pensen que fan justícia. Quan en prenen consciència, t’asseguro que molts s’ensorren. Això mateix passa amb els assetjadors, que són valents i prenen consciència de l’impacte que han tingut els seus actes. Això també passa amb els pares dels assetjadors. La mare del noi que va cometre la matança de Columbine fa xerrades explicant el patiment d’un assetjador i de les seves famílies. La gran majoria de tirotejos que hi ha als instituts són fets per víctimes d’assetjament. Volen matar gent que els ha fet mal.

—Ara parlàveu de les famílies d’assetjadors. Al llibre dieu que a la gent la preocupa que el seu fill sigui assetjat, però no pensen en la possibilitat que el seu fill sigui assetjador.
—Poca gent s’atreveix a preguntar als seus fills: “Fas mal a algú a l’escola involuntàriament?” Molt poca gent fa això. Suposo que pensen que si és complicat salvar una víctima d’assetjament, imagina’t l’assetjador. A més, aquest país no perdona. Quan vaig presentar el llibre vaig intentar que vingués un amic meu que va ser assetjador. És una persona fabulosa, però no s’atreveix a dir-ho en públic. Creu que ningú no li ho perdonarà. I avui un nen de quinze anys demana perdó a les xarxes per haver assetjat, i això segurament li marcarà la vida. D’aquí a vint anys, quan vagi a demanar feina, segurament li’n donaran. Espero que així sigui. Espero que tot hagi evolucionat i li donin la feina, perquè ha demostrat ser valent. Però actualment segurament no l’agafarien. Adonar-te que has fet mal a algú no és fàcil. S’ha d’aprendre a demanar perdó. Jo he parlat amb molts assetjadors. Sempre que faig una xerrada amb ells els dic: “Hola, jo em dic Lolita Bosch, vaig ser víctima del bullying i us considero bones persones.” Tots em miren sorpresos. Però ho crec de veritat, són bones persones, però tenen alguna cosa que no saben com expressar. La violència és un llenguatge, vol dir alguna cosa, sempre. És una manera de parlar. Que hi hagi intenció no vol dir que hi hagi maldat. No són dolents. Són intencionals. No pot ser dolent un nen de catorze anys!

—Actualment, a les escoles hi ha protocols…
—Sí, a Catalunya ja hem fet sis protocols. Normalment, quan se sospita d’un cas d’assetjament, les famílies van a veure la mestra. El protocol actual proposa que s’asseguin l’assetjador amb la persona assetjada. Però normalment la nena assetjada no vol seure davant la persona assetjadora. Sap que quan surti li diran de tot. Això no funciona. Llavors, la gran majoria ho rebutja. El pas següent és que les famílies parlin. A la mestra se li ha imposat aquesta feina, de fer seure les dues famílies. Encara que a moltes famílies els fa por fer tot això, perquè tots pensem que hem educat els nostres fills amb els millors valors. A moltes famílies aquestes situacions els destrossen. Però, tornant al protocol: si això no passa, s’activa el protocol. Però quin és l’error? Que tot això passa quan ja existeix el cas de bullying. És com si nosaltres expliquéssim que no es pot maltractar un gos quan veiem que el maten. No, nosaltres de molt petits els diem que han de respectar els animals. Però no fem aquesta formació. Quan un nen en pica a un altre se li diu: això és portar-se malament. Cal que entenguem que fer assetjament no és portar-se malament. No té res a veure. Fer bullying és un crit desesperat d’ajuda. Ens diu que no pot més d’ell. Necessita que no el miris més a ell, i llavors posa el focus en un altre. A aquesta gent hauríem de preguntar-los: a tu que et passa? Jo sempre els parlo així!

—Diuen que no hem de preguntar a les víctimes pel motiu de l’assetjament. Però hi ha algunes motivacions més comunes? 
—Sí, l’homofòbia, la islamofòbia… Les frases “moro de merda” o “escolta, puta” són un clàssic a les nostres aules. Anar a algú i dir-li una d’aquestes frases no és portar-se malament, és que no ha entès el significat del que diu. Ho ha sentit i ho repeteix. És desconeixement. Unamuno deia: el racisme es cura viatjant i el feixisme llegint. Per tant, aquests nens necessiten més informació. No podem parlar de nens bons i dolents, és una salvatjada. I així és com creixen les víctimes del bullying, pensant que la gent que els va fer tot això era dolenta. Doncs, no! Jo això ho vaig descobrir el dia dels atemptats de Charlie Hebdo. No sé per què, perquè mai no els havia buscat a les xarxes, però aquell dia els vaig buscar tots quatre. I tots s’havien posat la imatge de “Jo sóc Charlie”. Érem al mateix bàndol. Estic segura que són molt bona gent. I segurament es traurien un pes de sobre trucant-me i dient-me que no sabien que em feien tant de mal. Estic segura que no ho sabien. Ara, em deuen una disculpa. Tenen el dret de saber que van fer mal. Han d’entendre el poder que tenen per a fer mal.

—Per tant, recomaneu que si algú ha estat víctima d’assetjament cerqui aquest perdó?
—No, però si el necessites, sí. Jo he acompanyat gent adulta que em deia que necessitava aquest perdó. Hi ha conseqüències devastadores. Hi ha un autoestima que et costa molt construir. Hi ha una confiança en l’altre que et costa molt construir. Hi ha una cosa amb la proximitat i la confiança gairebé física que et costa molt construir. Tens una mica de por dels altres. Tens la sensació que no t’entenen mai del tot, que et van deixar sola, que no ets important… Tot això t’arrela en un moment formatiu. Per tant, et penses que això és la normalitat. I després has de fer una feina per curar-te d’aquestes falses creences que ens han posat dins pel fet de ser víctimes de l’assetjament escolar. I totes no ens les traiem. Jo sé que el món és un lloc on quatre persones poden decidir sistemàticament fer-me la vida impossible. Jo ho sé. Durant una època em vaig tornar lipotímica. El meu cos no podia entrar a classe… Jo veig les conseqüències de tot allò en mi. L’impacte és una cosa. Però créixer havent estat maltractada és molt bèstia. I el bullying és una forma de maltractament molt radical, perquè normalment és en grup. Diuen que si ho comparem amb la violència entre els adults, equivaldria a una violació grupal. És quan t’ataca tot un grup. Ara, també aprens altres coses. Jo recordo un dia agafar un grafit i escriure: “Guanyaré jo!” M’ho vaig escriure a l’armari. Jo puc acompanyar víctimes perquè sé què és que et facin miques i no confiar en tu. Puc entendre el dolor de molta gent i acompanyar-la. Sé què és la valentia. Sé què és creure en un mateix. Sé que és la resistència. A la societat adulta ens admira molt la gent valenta. Doncs, els nens que pateixen bullying són molt valents, no volen anar a l’escola, però hi van cada dia.

Carlos Mazón va comparèixer a les Corts Valencianes el 15 de novembre per explicar la seua veritat sobre els fets del 29 d’octubre. La societat valenciana encara estava en xoc. Encara hi havia carrers plens de fang, víctimes sense trobar, cues interminables de persones que anaven a cercar un plat de menjar calent o productes de primera necessitat als centres de recollida de donacions. També hi havia molts voluntaris que els caps de setmana hi anaven a ajudar i a acompanyar. Aquesta situació va durar setmanes.

Aquella compareixença del president va ser del tot incomprensible i decebedora. Irritant. Però també va ser reveladora. En aquell discurs ja s’entreveia un canvi d’actitud. Li havia tornat la verborrea i, amb molta desimboltura, es va dedicar a repartir culpes contra agències i institucions que no depenien de la Generalitat. Allò va ser un assaig general amb públic del que va venir dies més tard. En les sessions de control esparses, en les declaracions agafades al vol, Carlos Mazón anava llevant-se capes de contrició i tornava a ser el polític fatxenda, xarraire, propens a la sobreactuació en el faristol, i, fins i tot, burleta. Ja fa setmanes que no hi queda res d’aquell Mazón fora de combat després de la barrancada, com el va descriure Alberto Núñez Feijóo, el president del Partit Popular. Ara es permet el luxe de riure quan l‘oposició li demana a les Corts per què no surt al carrer a saludar els familiars de les víctimes.

La llista de les telefonades, per fi

Ahir, cent divuit dies després de la gota freda, Carlos Mazón va anar a Madrid a donar explicacions. En va donar més que no pas a les Corts, per exemple, perquè la llista de les telefonades que va fer aquella vesprada en què no va ser al CECOPI en una jornada tan complicada, s’ha negat a donar-la quan li l’ha demanada, en pregunta escrita, el grup parlamentari socialista. Que la companyia de telèfons no facilita la llista, va ser l’excusa d’un dels assessors de Mazón que és secretari de Transparència. Aquestes trucades ara revelades demostren que va arribar tardíssim al CECOPI. Però ell té una resposta per a això: “No puc arribar tard a un lloc del qual no sóc membre.”

A partir d’ací, dues preguntes. La primera, per què hi va anar, finalment? I la segona, com és que durant la gota freda del 2019 va dir que Ximo Puig era el responsable màxim del CECOPI? No les ha respostes mai. Ni a les Corts ni a l’Hotel Ritz.

Madrid, la capital del provincià Mazón

Amb aquesta conferència de desgreuge, camuflada darrere l’ampul·lós títol de desdejuni informatiu del Fòrum Nueva Economia, Carlos Mazón va menystenir com mai els ciutadans valencians. Les explicacions les va anar a donar a la capital d’Espanya, en compte de donar-les a la capital del país. Allí, a prop dels cercles del poder de l’altiplà va fer ressonar amb més força totes les invectives que va llançar contra el govern espanyol. Entre estovalles blanques, croissants i sucs de taronja, va oblidar les escridassades que rep cada volta que posa un peu al carrer, siga a València, a Castelló o a Oriola, i va escenificar la batalla total contra la Moncloa.

Mazón va anar a Madrid la vigília de la cinquena manifestació contra ell en un intent desesperat de fixar el relat. El seu relat, a desgrat que en un moment donat va dir a l’auditori de l’hotel de luxe que ell hi havia anat a explicar la veritat, no la seua veritat. En realitat, va fer un discurs molt calculat. Un text del tot exculpatori, en què diposità totes les responsabilitats en les agències estatals, l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que, va dir, havien errat en la previsió de les precipitacions i no havien informat fins que va ser massa tard del comportament del barranc de Torrent i de l’embassament de Forata.

Tan lluny del País Valencià és Mazón mentalment, que quan ha volgut parlar de les previsions meteorològiques dels mitjans de comunicació ha parlat de la Sexta, en compte de parlar d’À Punt, que va començar un especial informatiu a les set del matí d’aquell dia i no va parar fins molts dies després. Si hagués vist la previsió meteorològica d’À Punt d’aquell dia, la connexió amb Utiel de les dues del migdia, potser no hauria anat a dinar. O sí.

L’alè de la jutgessa al clatell

Mazón sap, i els seus assessors jurídics també, que la magistrada del jutjat d’instrucció 3 de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra, dirigeix la instrucció cap a escatir la responsabilitat en “les víctimes mortals i els lesionats associats a una actuació negligent, unes morts que sí que es podien evitar, a diferència dels danys materials”. La jutgessa es pren seriosament les declaracions de les víctimes. Ella exerceix a Catarroja, coneix el terreny, potser s’ha trobat amb algun damnificat mentre prenia el cafè, o algun dels seus funcionaris viuen en la zona zero. Per això vol saber a quina hora va arribar Mazón al CECOPI, per exemple, per establir la relació entre l’hora d’arribada i el llançament de l’alerta. Ja ha deixat per escrit que es va fer massa tard.

I ahir mateix, poques hores després del discurs exculpatori de Mazón a Madrid, la magistrada va tornar a recordar que la maquinària s’havia engegat, en una interlocutòria en què inadmetia la querella del grupuscle ultra Hazte Oir contra la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé. En la interlocutòria, la jutgessa recordava que les competències de protecció civil pertanyien a l’àmbit autonòmic i no pas a l’estatal.

Feijóo continua mirant cap a una altra banda

En aquesta conferència de Madrid, que més aviat va ser un al·legat contra el govern espanyol, Carlos Mazón va dir frases com ara: “Jo no sóc una víctima, sóc un dany col·lateral del govern [espanyol]”. I també va dir que ell no s’havia defensat en aquests cent divuit dies, sinó que s’havia dedicat en cos i ànima a la reconstrucció.

Entre la gent que escoltava Mazón no hi havia ni la batllessa de València, ni els empresaris de la CEV, a qui va voler fer servir de tapadora per a amagar el dinar amb Maribel Vilaplana el dia de la gota freda. Tampoc no hi havia la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ni cap altre baró territorial del partit. I tampoc, és clar, Alberto Núñez Feijóo, que en el mateix moment en què Mazón parlava es deixava entrevistar en una televisió privada per Ana Rosa Quintana. Si Mazón ha anat a Madrid amb dubtes sobre el seu futur polític, quan els seus assessors li han posat les paraules de Feijóo, els deu haver aclarits tots. El cap PP no ha fet cap gest per a defensar el seu baró territorial. Quan li han preguntat si l’actual president valencià tornaria a ser candidat, Feijóo ha dit que el PP prendria la decisió més oportuna perquè al seu partit li interessava de “tornar a governar València”. “València” és com Feijóo anomena el País Valencià. Quintana també li ha preguntat com és que no era a l’hotel acompanyant Mazón i ell ha dit que aquesta entrevista ja la tenien programada de feia setmanes. “No m’he buscat cap entrevista per a no anar no sé on, que quede clar”, ha dit. I sobre la continuïtat del president de la Generalitat, el dirigent espanyol del PP ha tornat a recordar que Mazón va vincular el seu futur a la reconstrucció. “I els valencians diran els pròxims mesos quina nota donen al senyor Mazón en la reconstrucció.” En aquest cas, Feijóo no ha especificat quin mecanisme tindrien els valencians per a posar nota al president.

Tampoc, quan li han preguntat si Carlos Mazón era un llast per al PP, Feijóo no ha dit pas que no. Ans al contrari, ha reiterat que la seua gestió la jutjarien els ciutadans.

En mans de Vox

El Consell és a punt de presentar el pressupost d’enguany. Havia de fer-ho la setmana passada, però encara no era a punt i, segons que diuen de la Conselleria d’Economia i Hisenda, és qüestió de dies que ho facen. Aquests comptes només passaran el tràmit parlamentari si Vox els vota. I el partit ultra fa dies que fa el ronso. Tan bon punt insinuen que sí com insinuen que no. Això origina situacions que farien enrojolar qualsevol a les Corts. Com quan el dirigent de Vox, José María Llanos critica durament el vice-president segon per a la Recuperació Social i Econòmica, el militar Francisco José Gan Pampols, i cap membre del Consell és capaç de defensar-lo. Llanos diu que Gan és un infiltrat de la Moncloa, un cavall de Troia del traïdor Pedro Sánchez i coses així, i Mazón li respon que potser s’hauria de preocupar si les seues paraules són aplaudides per l’esquerra. La vice-presidenta primera i portaveu, Susana Camarero, parla de Vox com del soci preferent del Consell per a aprovar el pressupost, i amb ells negocien i, per això, sembla que es retarden tant. Amb tot, l’oposició parla d’escenificació i no té cap dubte que, finalment, el partit de l’extrema dreta acabarà aprovant-los. “Vox és el partit mazonista”, diu Joan Baldoví. Ahir mateix, a la tribuna de Madrid, i quan feia poques hores que Santiago Abascal havia participat en una cimera de la ultradreta als Estats Units, i que havia felicitat el seu partit homòleg pels resultats a Alemanya, Mazón no va tenir cap problema a agrair-li el suport i a desitjar que arribessen a un acord ràpidament.

Francisco Camps escalfa en la banda

Aquesta extrema debilitat de Carlos Mazón genera molta inquietud en una part del Partit Popular que sempre l’ha considerat un arribista. És la vella guàrdia, que ja es va enfrontar tàcitament a Eduardo Zaplana i que ha vist, en un Francico Camps absolt i reconstruït, una taula on salvar-se del naufragi. Camps, que sempre va defensar la seua innocència, ara es passeja pels salons de te amb un llibre sota el braç. És l’excusa per a moure el vesper i aprofitar la feblesa del president.

Cada convocatòria de Francisco Camps és un èxit que es compta en 200 persones o 250, pel cap baix, que l’escolten, sopen amb ell i s’hi fotografien. També criden: “President, president!”

El darrer acte ha estat aquest cap de setmana a Paterna. L’amfitrió va ser l’ex-batlle popular Lorenzo Agustí. Hi havia 300 militants i simpatitzants populars que van voler compartir una estona amb ell. L’estiu passat, van ser 400 a l’edifici Veles e Vents. L’ex-president ha estat a Requena, Godella, Castelló, Oriola, Alacant. I la setmana vinent serà a Sueca i a Borriana el 8 de març.

El nucli de tot això rau en un impuls que li va donar Pedro Agramunt, ara ja traspassat, però Camps gaudeix de l’onada. Trini Miró, José Miguel Tolosa, Vicent Aparisi, Emma Iranzo, Alfonso Rus, Carlos Fabra, Sonia Castedo, són la vella guàrdia que esperen un senyal per a començar la reconquesta. Quan pregunten a l’ex-president quin és el pla, ell diu: “Fem passos sòlids.”

 

El 10 d’abril de 1985, vint-i-set anys després de la seva mort al penal de Burgos, Joan Comorera i Soler, fundador i dirigent del PSUC, fou enterrat al cementiri de Sant Andreu. La Generalitat va acollir el funeral civil, pràcticament d’estat, de qui n’havia estat un dels consellers més importants durant la República i la guerra. Hi van assistir tant la seva filla com el seu nebot, a més de Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz i Jordi Solé Tura, els hereus del partit. Tots, parents i companys, deixaven enrere l’ostracisme, el vilipendi, la proscripció a què l’havien condemnat, acusat de “titista” i desviacionisme nacionalista-burgès. Després de gairebé mig segle, el dirigent comunista català fou rehabilitat. Al seu discurs, el president Jordi Pujol va voler retre homenatge al PSUC per tot el que havia fet en favor de la recuperació de la llibertat i la democràcia, a Catalunya, “i a Joan Comorera, un home sol, malalt i pobre en el moment de la seva detenció. Aquell home que va ser detingut en aquestes condicions, en un pis de Barcelona, només podia estar allà perquè el movia una gran passió, una gran passió per Catalunya”.

Justament, aquell episodi, la detenció a casa seva, al carrer del Consell de Cent, per la policia espanyola, ha estat un dels grans interrogants de la figura de Comorera. El seu biògraf, Miquel Caminal, que li va dedicar la tesi doctoral i tres volums, no va passar de conjectures i hipòtesis, que assenyalaven una possible delació i un plausible seguiment a Ferran Canyameres, l’editor que li donava feina com a traductor de les novel·les negres de l’escriptor Georges Simenon. La persona que li hauria pogut aclarir com va anar tot plegat, el comissari Antonio Juan Creix, llavors adscrit al Grup III Anticomunista de la Brigada d’Investigació Social (BIS), dirigida per Pedro Polo Borreguero, es va negar en rodó a explicar-li la seva versió dels fets. Ara, gràcies a la feina de recerca del periodista i escriptor Antoni Batista, podem completar el puzle i tancar definitivament el cas Comorera, amb la versió del seu perseguidor, a La veritat del cas Comorera. Una història d’espionatge, persecució i traïcions (Ara Llibres).

El dirigent del PSUC Joan Comorera amb la presidenta del PCE, Dolores Ibarruri, la Passionària. Comorera-Creix, cara a cara

Com a jove periodista compromès i militant del PSUC, Antoni Batista va descobrir Comorera gràcies a l’historiador Leandre Colomer, i va impressionar-lo –tot ordenant la col·lecció de la revista Treball– llegir les acusacions de traïció i els blasmes insultants que s’havien escrit contra l’home que havia aconseguit que el Komintern reconegués el PSUC com a representant català de la III Internacional, independent del Partit Comunista d’Espanya. Estudiós de la lluita antifranquista, l’any 2010 va publicar La Carta. Historia de un comisario franquista, en què resseguia la trajectòria de Creix, andalús de mare catalana, militant de Falange i membre de la Cinquena Columna –motius pels quals fou detingut i tancat a la txeca del carrer Vallmajor–, que va esdevenir el policia torturador per antonomàsia al servei del règim, juntament amb el seu germà Vicente.

Les detencions de López Raimundo, Miguel Núñez i Jordi Carbonell avalaven el currículum d’un policia a qui es va estroncar una carrera ascendent al final del franquisme, quan el règim va agrair-li els serveis prestats destituint-lo i enviant-lo a segellar passaports a l’aeroport del Prat. Ara, quan Batista ha pogut accedir a la documentació inèdita conservada per la família Juan Creix, ha pogut rastrejar el seguiment, detenció i interrogatori de Comorera, una operació que va arribar a obsessionar el comissari, amb la qual volia reivindicar-se com a  investigador metòdic, professional i curós, format amb l’FBI als Estats Units, lluny de la imatge de sàdic i violent –”gestapista”– que creia que hom li havia adjudicat injustament. Fins i tot ha pogut documentar la consideració que va mantenir respecte d’una de les seves preses de caça major, tot un conseller de la Generalitat a qui quan estaven sols s’adreçava en català, cap al qual va desenvolupar una mena de síndrome d’Estocolm inversa i sobre el qual va tornar una vegada i una altra en les notes i apunts.

El comissari Antonio Juan Creix, perseguidor de Joan Comorera. Els amics bascs

La contraposició en pla i contraplà de dos homes que, després d’haver-ho donat tot per a sengles causes, acaben traïts i humiliats pels seus, mitjançant els interrogatoris del juny del 1954 al despatx de la Via Laietana 13, formen el gruix d’un volum que s’enriqueix de l’altra gran passió professional de Batista –al costat de la música–: el País Basc. Els contactes i el coneixement que té del món basc li han permès d’exhumar la col·laboració dels molt eficients i eficaços serveis d’informació del Partit Nacionalista Basc en l’entrada clandestina al país provinent de l’exili, amb un vincle més o menys intens amb l’M16 britànic; i també en la seva subsistència clandestina a Barcelona, via Simenon i el seu editor Canyameres, quan l’home que havia arribat a tractar en persona Ióssif Stalin s’amagava tant dels franquistes com dels seus antics camarades, decidits a aplicar-li l’anomenat “protocol M.”, una manera polida de referir-se a la desaparició física dels dissidents i els traïdors com ell, de qui asseguraven els mitjans del partit que tenia connivència amb les autoritats del règim. En relació amb això, una altra de les sorpreses del llibre és veure l’entramat d’espionatge i contraespionatge, xantatges i infiltracions amb què franquistes i comunistes s’observaven i es perseguien mútuament, de Moscou a Barcelona, passant per l’exili francès, al qual Comorera no era del tot aliè.

Com assegura al primeríssim paràgraf del volum, tot allò que explica al llibre va passar, però potser algunes coses no van passar de la manera que les explica Batista, que es pren la llicència d’usar les tècniques narratives en el periodisme, “gènere literari des que Mariano José de Larra es va suïcidar i John Wayne va matar Liberty Valance en una pantalla de cinema”. “Jo vaig detenir Joan Comorera Soler, líder del P.S.U. de C. Qui el va delatar, els del P.C.E. o els del seu mateix partit?”, deia en l’encapçalament d’un dels seus manuscrits vindicatius i memorialístics mai no publicats el comissari Antonio Juan Creix, en el seu retir al Vallès com un jubilat més. De tota aquella paperassa sobre Comorera, referida a l’home que va passar de ser un líder comunista reconegut i arrenglerat amb l’URSS –el “Lenin català”– a ser acusat de traïció, desviació i, fins i tot, personalisme, pels seus companys –la filla inclosa– i per un PCE que no li va perdonar mai el gol que els va marcar, i que, fugint del foc va caure a les brases, en resulta un relat apassionant que clou un dels misteris més enigmàtics de la història del franquisme a Catalunya.

Tal com era previsible, ahir Junts va decidir de retirar la qüestió de confiança a què volia sotmetre el president del govern espanyol Pedro Sánchez. L’argument per a fer-ho ha estat complir la petició que havia fet pública poques hores abans el portaveu dels negociadors internacionals entre Junts i el PSOE.

Fa molts anys que assistesc a aquestes negociacions i he après bastant sobre el llenguatge i les maneres de fer diplomàtiques. I, així com el dia que es va signar l’acord de Brussel·les vaig remarcar que allò era propi d’un procés de pau i no pas d’una negociació per a formar govern, avui he de dir que no és gens creïble que el comunicat siga una iniciativa del mitjancer. Una cosa com aquesta un mitjancer la fa tan sols si li la demanen les dues parts –no pas una de les parts, sinó totes dues. I he de suposar, per tant, que divendres li ho demanaren, tant Junts com el PSOE, en la reunió feta a Zuric.

El problema és que, en adoptant aquesta decisió, tinc la impressió que la credibilitat que Junts havia guanyat amb la seua actitud valenta contra la llei òmnibus ara l’ha perduda. Especialment, perquè estic més que convençut que la interpretació que en fa el PSOE és que el partit de Puigdemont no està disposat, com semblava, a mantenir-se ferm, a arribar fins al final, a partir peres amb ells, si cal. I això té conseqüències: deixa de fer creïble la capacitat de dissuasió.

Willy Brandt, amb aquella intel·ligència política tan refinada que tenia, va explicar ja fa dècades que en política no és tan important qui té la força com qui té les alternatives viables: és un matís savi. La capacitat de dir que no –i de sobreviure políticament a aquest “no” canviant de via– és allò que determina la força negociadora real d’un polític. Si tu no pots anar-te’n amb l’alternativa del teu interlocutor, tot allò que faces –amenaces, exigències, ultimàtums…– és retòrica buida. Ningú no es pot creure, per exemple, que ERC o Compromís faran mai res que puga perjudicar el PSOE. Junts, en canvi, fins ara havia fet creure que no era igual i que estava disposat a jugar tan fort com calgués. Però, d’ençà d’ahir, el dubte –si més no, el dubte– sobre si n’és capaç s’ha fet evident.

Perquè la qüestió, al final, és ben òbvia: Junts pot tombar el PSOE, si no compleix els acords, fins i tot, si no hi ha cap més remei, al preu d’instal·lar en el seu lloc el PP i Vox? I està disposat a fer-ho i assumir-ne el cost? O l’espectre de l’extrema dreta espanyola actua com un mur infranquejable que limita el marge de maniobra de Junts fins al punt de fer irreal la possibilitat de foragitar Sánchez de la Moncloa?

No ens enganyem: al PSOE l’única cosa que li importa, l’única, és mantenir-se en el poder. I, per tant, tan sols si Junts demostra que és capaç de desencadenar alguna actuació d’una magnitud devastadora  –desallotjar-los del poder– Junts serà creïble i podrà aconseguir amb això –i tan sols gràcies a això– uns guanys negociadors que ningú més, ni Convergència en el seu temps, ni el PSC de Maragall, ni Esquerra Republicana, no han pogut aconseguir mai.

En cas contrari, els socialistes no passaran gens de por i podran permetre’s el luxe, com ja ens tenen acostumats, de fer servir una parsimònia calculada i allargar les negociacions com a estratègia política per a no complir res de res. Ahir mateix, sense anar més lluny, el PSOE va endossar a Oriol Junqueras, com a penyora per a haver fet president Illa, una condonació del deute del Fons de Liquiditat Autonòmica que ja li havia endossat fa dos anys per haver fet president Pedro Sánchez. I aquesta vegada, a més, en format de cafè per a tothom i cobrant Andalusia més diners que Catalunya. I qui dia passa any empeny.

 

PS1. Les eleccions alemanyes han estat molt interessants. Tothom n’ha destacat que l’extrema dreta s’havia convertit en la segona força política del país, però una anàlisi detallada dels resultats i de les conseqüències mostra un panorama no tan galdós per als ultres. He fet aquesta Pissarreta per a explicar-ho.

PS2. 570.000 famílies valencianes són cridades avui a una polèmica consulta sobre la llengua a l’escola, que ha posat en peu de guerra la comunitat educativa contra el govern del PP. La consulta arriba enmig d’una forta mobilització contra l’intent de segregar els xiquets i amb molts dubtes sobre com es durà a terme i si té les garanties necessàries. Pol Baraza ho explica en aquest article: “Comença la consulta educativa que amenaça el català, enmig d’una forta oposició i incertesa“.

PS3. L’assetjament escolar ha tingut un efecte devastador per a molta gent. L’escriptora Lolita Bosch fa deu anys que lluita contra aquesta pandèmia que afecta un infant de cada tres. Després de fer pública la seua experiència com a víctima de l’assetjament escolar, s’ha convertit en un referent i acaba de publicar Stop bullying, una guia amb recursos pràctics per a ajudar famílies, infants i entorns educatius a afrontar situacions d’assetjament escolar. L’he entrevistat Txell Partal: “Estic segura que els meus assetjadors són molt bona gent”

PS4. No són pocs els veïns que s’han maleït els ossos quan han comprovat que un pis de la seua escala s’havia convertit en un apartament turístic. Però hi ha una solució legal per a impedir-ho, que cada dia té més adeptes i que s’aplica amb èxit en unes quantes ciutats. Ho explica en aquest article Arnau Lleonart.

PS5. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.

Fa unes setmanes, l’activista del Priorat Roser Vernet deia, en referència a l’exposició del CCCB “Amazònies, el futur ancestral”, amb ironia, és clar, que aquí, en el nostre tros de món, també hi érem els indígenes de quilòmetre zero. I m’hi vaig sentir representada. Les persones que vivim en zones amenaçades, no de l’anomenat sud global sinó del nostre particular sud local, espoliat i mercantilitzat a dojo. Que si les nuclears; que si l’espoli d’aigua del riu Siurana cap al pantà de Riudecanyes; que si la plaga de molinets eòlics de la Terra Alta; el riu Ebre, històricament transvasat i amenaçat amb més fuites d’aigua que jo què sé, totes cap a la ciutat, per projectes turístics dubtosos. I vet aquí que aquella comparació amb l’Amazònia que podria semblar fora de lloc o exagerada, pren sentit. I, per què no dir-ho, la qüestió de la llengua també, nosaltres indígenes de quilòmetre zero que encara parlem català i el veiem desaparèixer, trepitjades per les llengües “globals”, de la mateixa manera que les tres-centes llengües amenaçades dels pobles indígenes amazònics. Hi ha cops que les comparacions són odioses, però n’hi ha d’altres que les hauríem de provocar encara que ens sembli agosarat. El concepte, indígena quilòmetre zero, carrega a l’esquena la crítica a una perspectiva del món massa habitual: la llustrosa fal·làcia del pensament global. La fal·làcia que sempre ens porta a pensar que hem de salvar l’Amazònia, i que ens porta a ignorar les problemàtiques properes. Quines són les pràctiques neocolonials quilòmetre zero? Què passa amb el català? Què passa amb els nostres rius? Què passa amb les nostres muntanyes? En els centres d’art contemporani o nuclis de pensament no és habitual que els grans temes tinguin una translació de proximitat. En aquest cas, a “Amazònies”, sembla que sí que passa, com a mínim, una mica, i me n’alegro. Aquest fet hauria de servir de precedent. Si volem pensament global, que inclogui experiències properes, si us plau.

La dificultat molts cops ve d’una dualitat antropocèntrica perillosa, que Vernet va explicar en el diàleg organitzat pel CCCB amb la pagesa Júlia Viejobueno de manera clara i que comparteixo plenament. L’obsessió o bé per mirar-nos el melic de manera excessiva o la passió, molt humana, fins i tot ingènuament juvenil, d’emmirallar-nos en horitzons llunyans i exòtics. Paradisos artificials on abocar els nostres anhels i les nostres lluites. No costa gaire, ser radical de lluny, va dir Vernet.

I aquestes paraules em tornen ara, precisament, quan he tingut l’oportunitat d’assistir convidada al grau de la Universitat Pompeu Fabra sobre estudis globals, global studies en anglès, per parlar sobre això que podríem dir-ne pràctiques artístiques o periodístiques geolocalitzades. Que els global studies consideren projectes ultralocals com a experiències transformadores més enllà de les institucions o les oenegés que treballen amb lògica internacional? Una altra bona notícia que cal mencionar. Que si parlem dels murals creats pel col·lectiu MAHKU (Moviment d’Artistes Huni Kuin), que fusionen l’art contemporani amb les tradicions visuals pròpies dels pobles indígenes, també podem parlar del que passa aquí. El grau en global studies està pensat, diu al web, “per als estudiants de tot el món que volen entendre els fenòmens culturals, econòmics, jurídics, mediambientals, polítics, socials i tecnològics que ens afecten amb independència de la nostra ubicació territorial” diu. Doncs en aquest context que conec una mica, perquè de més jove jo també vaig caure fascinada pels estudis internacionals –i té tot el sentit del món voler saber què passa més enllà de les parets de casa teua–, vaig proposar un experiment d’escriptura als estudiants: referir-se al seu lloc d’origen, a la seua geolocalització personal o emocional. Al lloc on podien tornar o que, en certa manera, representava les seues coordenades de partida. La fletxa al mapa podia incloure llengües, afectes, cases, amistats i pàtries diverses. Va ser una manera que em vaig imaginar per a fer aterrar a les nostres vides el pensament global. Fer l’exercici especulatiu de tornar al nostre centre físic i palpable. Les regles eren senzilles: escriure a raig i sense judici. Provocar al nostre indígena interior, fer-lo emergir de les tenebres del pensament global, espolsar-nos de sobre la disfressa de cosmopolita presumit. Que cadascuna de les experiències dels estudiants pogués apel·lar a la seva singularitat sense jerarquies, amb honestedat.

En un món que ha valorat el que és llunyà com l’esperança de felicitat, tornar a tocar terra. I llavors un jove d’Osaka i una de Castelló, i una siciliana i una Indonèsia i una noia de Castelldefels van parlar sobre allò que els feia voler fugir dels seus pobles i allò que els feia anhelar tornar-hi. Em van colpir totes i cadascuna de les històries de vida, especialment la d’una alumna alemanya que amb llàgrimes als ulls va explicar que després de múltiples trasllats durant la seua infantesa i adolescència ella no tenia un lloc on tornar i que casa seva estava feta de tots aquells vincles que formaven part de les seues memòries. I una altra va dir que se sentia culpable de no ser d’enlloc, i una altra, que precisament els estudis globals l’havien portat més prop de la seva ciutat i la seua llengua.

Vaig sortir emocionada pensant que la via per a fer real el pensament global, a voltes fantasiós i inaccessible, és precisament la interconnexió dels testimonis personals, fer visibles els punts que habitem. Com a nodes, com a experiències de vida entrellaçades. I llavors, en el maleït escenari del pensament global, aprendre els uns dels altres i fer l’exercici de l’escolta i de les lluites compartides. I per un moment tot va prendre sentit. I vaig recordar Patricia Gualinga, líder del poble quítxua i reconeguda activista, dient que al matí decidien l’activitat del dia en funció del que havien somiat i de la kawsak sacha (“selva viva”) i la resistència del seu poble. I vaig sentir que, si desapareix el bioma amazònic, oblidem-nos del planeta, però si desapareix el Delta de l’Ebre o el Priorat, també. I així vaig sortir d’aquella aula amb la potència de les forces sumades. Sense dissociació ni fragmentació d’escala possible. Pensant que, des de la proximitat, potser sí que podrem abordar la crisi planetària.

 

Un total de 570.000 famílies del País Valencià són cridades a participar a partir d’avui en una consulta que serà crucial per a l’educació dels xiquets, però també per al futur del català. Els toca decidir quina volen que sigui la llengua predominant a les aules, el català o el castellà. Amb la nova llei de segregació lingüística –anomenada oficialment de “llibertat educativa”–, si la majoria de famílies opta pel castellà, això farà reduir encara més la presència del català a l’ensenyament i farà perillar la immersió lingüística. Les famílies poder votar telemàticament fins al 4 de març a les 14.00.

La consulta es fa enmig d’una forta oposició de la comunitat educativa. Famílies i docents es queixen que hi ha hagut manca de diàleg per part del conseller d’Educació, José Antonio Rovira, i que la votació s’ha imposat unilateralment. Assenyalen que és innecessària i molt perjudicial per a l’ensenyament en català. Així i tot, Escola Valenciana anima a participar-hi. L’entitat diu que no fer-ho pot causar més problemes que no pas fer-ho. “És important que les famílies voten. Si no, la decisió la prendran els equips directius. Ni aquesta llei ni aquesta consulta no tenen cap motivació pedagògica. Per exemple, els criteris que hi ha en cas d’empat són els mateixos que s’apliquen en l’admissió, quan es fa la matrícula”, explicava Alexandra Usó A VilaWeb.

Hom ha provat d’aturar la consulta per totes les vies, també la judicial, sense èxit. Justament ahir, el TSJ del País Valencià va denegar-ne la suspensió cautelar, tal com demanaven, entre més entitats, Acció Cultural del País Valencià i l’associació Famílies pel Valencià. Els magistrats argumenten que l’ordre que regula la consulta compleix la llei 1/2024, vigent malgrat el recurs d’inconstitucionalitat admès pel Tribunal Constitucional espanyol (TC). El tribunal considera que suspendre la consulta implicaria aturar de facto la llei, una competència exclusiva del TC. A més, descarten que l’ordre impliqui un dany irreparable i subratllen que gaudeix de presumpció de juridicitat.

Alexandra Usó: “Si no trien l’opció del valencià, els seus fills no estaran capacitats per a controlar les dues llengües”

Les queixes de la comunitat educativa

Bona part de la comunitat educativa –famílies, docents, entitats i sindicats– s’ha oposat a la consulta sobre la llengua. Alerten que pot fragmentar encara més el sistema educatiu, de manera que hi hagi aules separades per llengua i es debiliti la cohesió social.

Els sindicats denuncien que la consulta forma part d’una estratègia per desmantellar la normalització del català a l’escola i critiquen la deriva autoritària i ultradretana del govern del PP. Marc Candela, coordinador sindical de l’STEPV, assegura a VilaWeb que la situació és un desgavell i denuncia que la inspecció educativa i grups d’extrema dreta han pressionat els equips directius perquè no prenguin posició. Kilian Cuerda, d’UGT, considera que la consulta és una “il·legalitat com una casa” i acusa el govern valencià de tenir una actitud “trumpista” quan qüestiona la legalitat i els acords bàsics.

Núria Cerveró: “Els xiquets no entenen per què no poden estudiar en valencià”

La consulta també suscita incertesa. Els resultats que se’n deriven marcaran el curs 2025-2026 i els centres no podran elaborar projectes lingüístics, les famílies matricularan els xiquets sense saber prèviament en quina llengua rebran les classes –perquè la consulta no garanteix que ho puguin fer en la llengua que trien–, i tampoc no se sap què passarà amb la Xarxa Llibres si cada curs té una llengua vehicular diferent. És a dir, la llei Rovira priva els claustres de professors i els consells escolars dels centres de la capacitat que tenen legalment reconeguda per a organitzar, ordenar i decidir sobre els aspectes pedagògics i educatius del centre.

Segons Xelo Valls, secretària general de la federació d’educació de Comissions Obreres del País Valencià, la conselleria, més enllà de les proclames polítiques, no té clar com serà la concreció. Diu que la situació crea ansietat en els equips directius i en molts professors, que no saben com afectarà la seva jornada laboral aquesta nova organització, per exemple. Segons Cuerda, la consulta també pretén desautoritzar els professors i llevar-los competències d’avaluació d’exàmens i de matèria. Cuerda es refereix a l’exempció a les comarques castellanoparlants d’examinar-se en la matèria de llengua catalana.

Les direccions dels centres tampoc no s’han quedat plegats de braços. Un dels aspectes més criticats de la consulta és la possible creació de grups homogenis per llengua, fet que afectaria la qualitat educativa. Segons Toni González, president de l’Associació de Directors i Directores d’Institut del País Valencià, aquesta separació d’alumnes per llengua dificulta l’assoliment dels objectius educatius i trenca amb el model d’ensenyament integrador. A més, els centres es trobarien amb una gran complexitat organitzativa, perquè podrien trobar-se obligats a aplicar plans lingüístics diferents dins un mateix institut o, en el pitjor dels casos, a tenir una única llengua vehicular, cosa que obligaria alguns alumnes a traslladar-se a uns altres centres.

A part la incertesa, els equips directius també es queixen que han rebut amb desconcert les pressions de la conselleria per evitar qualsevol campanya en favor del català. Han denunciat que en consultes escolars anteriors, com la de l’horari lectiu, sí que els van permetre de fer campanya, però que ara es prohibeix fins i tot l’exposició de cartells favorables al català en els centres. “En les votacions anteriors hi havia publicitat, i la gent, les famílies, els docents, s’hi van pronunciar, i no va passar res perquè algú es manifestara a favor d’una opció o d’una altra”, deia González a VilaWeb.

Les famílies fa temps que fan sentir el malestar als carrers. Les darreres manifestacions contra la llei Rovira i la consulta es van fer dissabte en uns quants indrets del País Valencià. La plaça de la Mare de Déu de València, per exemple, centenars de persones van omplir-la de pancartes i cartells en favor de l’ensenyament en català i reclamant la dimissió de Rovira i del president Carlos Mazón. I a Castelló de la Plana, els concentrats també van expressar el malestar amb la consulta, perquè consideren que amenaça el model d’escola i fa perillar l’ús del català com a llengua vehicular.

La concentració d’aquest dissabte a Castelló de la Plana en favor del català. El darrer acte de pressió del conseller Rovira

El conseller d’Educació, José Antonio Rovira, és ben conscient de l’oposició que ha despertat la consulta sobre la llengua. Li han fet notar a les Corts i al carrer, però ell hi ha continuat insistint. Segons Rovira, el Consell no persegueix cap llengua. Diu que el model és “equilibrat i completament democràtic” i que ara tots els moviments de les esquerres van contra el castellà.

Divendres Rovira va gastar l’últim recurs amb la tramesa en massa d’un correu en què empenyia les famílies a participar en la consulta. El conseller defensava que la decisió sobre la llengua havia de recaure directament en les famílies i que la llei fou motivada per la preocupació del descens del català. Segons ell, aquesta norma pretén de revertir-ho amb un canvi de paradigma: “De la imposició a la promoció.” I afegia: “Queda fermament demostrada la voluntat de defensar que som una Comunitat bilingüe amb un llegat cultural inqüestionable.”

En l’escrit, Rovira explicava que a les àrees castellanoparlants, si ho sol·liciten les famílies, es podran establir grups amb català com a llengua base. El conseller tornà a presentar el català i el castellà com a opcions equivalents, sense tenir en compte la situació de minorització del català. A més, destacà que la principal novetat de la llei era que la lectoscriptura a infantil i primària es faria en la llengua elegida pels pares.

El president Carlos Mazón i el conseller José Antonio Rovira, en una imatge d’arxiu (fotografia: EFE / Ana Escobar). Com funciona la consulta sobre la llengua?

La consulta sobre la llengua comença avui, 25 de febrer, a les 9.00 i s’acabarà el 4 de març a les 14.00. La votació es farà a la pàgina web habilitada per la Generalitat. Als municipis afectats per la gota freda, un representant legal de cada alumne podrà anar a qualsevol centre escolar per votar.

Les famílies han de respondre a una pregunta: “Quina és la seua preferència sobre la llengua base d’educació?” En aquest cas s’haurà de votar entre català o castellà. Tan sols es pot votar una de les dues opcions. També s’hi podrà introduir la informació relativa a un seguit de circumstàncies personals de l’alumne que determinaran l’ordre perquè l’adscriguin a la llengua base de preferència. Per exemple, es tindrà en compte el nombre de germans de l’alumne matriculats al mateix centre (15 punts per germà), el domicili (10 punts per àrea d’influència), família nombrosa o monoparental…

Tot allò que han de saber les famílies sobre la consulta per la llengua a les aules

No són pocs els veïns que s’han maleït els ossos quan han comprovat que un pis de la seva escala s’havia convertit en un apartament turístic. A vegades ho detecten abans que siguin operatius, perquè s’hi fan obres per a adaptar-lo als usos turístics, però unes altres vegades ho descobreixen pel trànsit de turistes amb maletes per l’escala. Sigui com sigui, en casos així els veïns ja tremolen i temen alteracions de la tranquil·litat, sorolls, ús intensiu de l’ascensor i desconeguts amunt i avall per l’escala. És per això que fa temps que moltes comunitats de propietaris han fet el pas de prohibir per estatuts que a l’edifici hi pugui haver pisos turístics, una via que no és nova, però que el Tribunal Suprem espanyol va avalar aquesta tardor amb dues sentències que creen jurisprudència i marquen el criteri que han de seguir tots els altres tribunals.

A València, l’aparició continuada d’apartaments turístics va empènyer Maria Alandes, graduada social, a començar a fer activisme i a assessorar veïns afectats: el seu projecte personal la Mata Obres es va fer gros i es va convertir en un col·lectiu. Ella mateixa es va trobar que feien obres en una zona comunitària sense haver demanat permís per a fer un pis turístic, i quan va veure que l’ajuntament no els ajudava, va instruir-se per impedir obres així. Una de les seves especialitats és l’assessorament a les comunitats de propietaris perquè canviïn els estatuts i prohibeixin els apartaments turístics. Per fer-ho, cal tenir alhora dues majories qualificades a favor de la prohibició: la dels propietaris i la de la quota de la comunitat, que es calcula segons els metres quadrats de cada habitatge.

Al País Valencià i les Illes, que es regulen segons la llei de propietat horitzontal, calen majories de tres cinquenes parts (60%) tant dels propietaris com de la quota de comunitat. En canvi, a Catalunya, on l’habitatge es regula segons el llibre cinquè del codi civil català, cal una majoria més àmplia: quatre cinquenes parts (80%) de propietaris i de les quotes de participació. Ara bé, Alandes recomana que, si en una comunitat de propietaris hi ha unanimitat, es prohibeixin també uns altres tipus d’allotjaments turístics, com ara, pensions, hostals o hotels. “Hi ha una escletxa legal, i si no hi poden fer un habitatge turístic hi fan una pensió, que també fa mal al comerç de proximitat i gentrifica el barri”, diu.

Què hi fa un complex turístic dins una illa de cases a València?

Arribar a assolir aquesta majoria de vots favorables pot ser complicat, més encara tenint en compte que és habitual que alguns veïns no participin en aquestes reunions. Ara bé, la llei permet que s’aprovi inicialment amb una majoria simple dels veïns al corrent del pagament presents a la reunió. Després, s’obre un període de trenta dies perquè els altres veïns que no hi eren es manifestin, i si no diuen res, el seu vot compta a favor de la majoria. Per facilitar aquest tràmit, la Mata Obres ofereix a la seva pàgina web un model de proposta de prohibició –en castellà– perquè s’aprovi a la junta de veïns. Cal tenir en compte que el document fa referència a la llei espanyola, de manera que no és vàlid per a Catalunya.

“Un cop aprovat, s’ha de facultar el president perquè ho dugui a un notari i ho inscrigui al registre”, afegeix Montse Bassas, vice-presidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, acostumats a acompanyar els propietaris en tràmits com aquests. Aquest pas és essencial perquè quedi constància de la modificació dels estatuts. Si no s’eleva a públic, l’acord només afectaria els propietaris veïns en el moment de l’aprovació, però no vincularia futurs compradors si algun propietari es ven el pis.

“Aquí és quan algunes comunitats es fan enrere”, reconeix Alandes, perquè és un tràmit que s’ha de pagar. No hi ha un preu fixat, sinó que depèn del valor cadastral de l’edifici, i pot variar segons cada cas. Malgrat tot, insisteix en la necessitat de registrar els estatuts perquè tingui valor en el futur. Cal tenir en compte que la prohibició dels pisos turístics només afecta les noves llicències, i que els que ja funcionen podran continuar.

Una nova via a partir del 3 d’abril

Ara fa un mes, el govern espanyol va aprovar una modificació de la llei de propietat horitzontal per tal que un propietari que vulgui fer servir un pis com a apartament turístic hagi d’obtenir l’aprovació expressa de la comunitat de propietaris, que ho ha d’avalar amb una majoria de tres cinquenes parts dels propietaris i de la quota de participació. Si no ho demana, el president de la comunitat pot demanar-li que aturés immediatament l’activitat econòmica, i si no ho fa, pot recórrer a instàncies judicials. Novament, cal tenir en compte que aquesta via no s’aplica a Catalunya, que es regeix pel codi civil català.

Ara bé, Alandes és una mica escèptica amb el grau d’èxit que pot tenir aquest camí, perquè diu que, de fet, ja operen molts pisos turístics il·legals. En aquests casos, recomana de consultar a l’ajuntament si tenen llicència o no.

Restriccions a les grans ciutats

Ara com ara, les grans ciutats dels Països Catalans ja tenen alguna normativa per a restringir els habitatges turístics. A Barcelona representa que no se’n poden obrir d’ençà del 2017, però una escletxa judicial entre la suspensió del pla especial urbanístic d’allotjaments turístics el 2019 i l’aprovació del nou pla el 2021 va fer que es donessin més llicències. Així i tot, el batlle Jaume Collboni s’ha compromès a no renovar les llicències dels 10.101 pisos turístics actuals per tal que a final del 2028 tots hagin passat a lloguer residencial. Si ho compleix, els allotjaments turístics es limitaran a hotels, hostals i pensions.

A Palma, l’ajuntament va prohibir el 2018 que els pisos d’edificis plurifamiliars es poguessin destinar al lloguer turístic, de manera que només es poden llogar així habitatges unifamiliars (cases aïllades), que, a més, no poden estar en zones protegides. A Menorca, el Consell Insular va prohibir el lloguer turístic en els nuclis urbans tradicionals de tota l’illa, però sí que es permet en els habitatges que ja tenien una llicència abans de l’entrada en vigor de la regulació. I a Eivissa, la normativa és com la de Palma: és prohibit el lloguer turístic en edificis residencials plurifamiliars.

A València, es prepara una normativa que introdueix certes restriccions, que limita els pisos turístics per barri i districte i obliga que siguin només a baixos o primeres plantes amb accés independent. Se’n va aprovar l’esborrany el 31 de gener, i ara és pendent d’un procés de tramitació que durarà mesos abans no entri en vigor.

 

Donald Trump espera signar aviat el tracte que negocia amb Ucraïna per les terres rares i els minerals que posseeix el país envaït per Rússia avui fa tres anys. “Aquest tracte, que és una associació econòmica, assegurarà que els americans recuperin les desenes de milers de milions de dòlars i l’equipament militar enviat a Ucraïna”, ha assegurat el president dels EUA a la seva xarxa Truth Social. “També ajudarà l’economia ucraïnesa a créixer mentre aquesta guerra brutal i salvatge arriba al final”. Trump també ha assegurat que es troba en negociacions serioses amb Vladímir Putin sobre el final de la guerra i sobre grans inversions per al desenvolupament econòmic entre els EUA i Rússia.

Al text, Trump assegura que ha donat detall de les negociacions econòmiques amb Ucraïna i amb Rússia -que els EUA fan en paral·lel a les que tenen per objectiu d’acabar amb la guerra- al president de l’estat francès, Emmanuel Macron, a la reunió que han mantingut al despatx oval de la Casa Blanca per parlar de la cimera del G7.

Trump ha afegit que la reunió l’ha convocat el “governador Justin Trudeau del Canadà”, un terme que utilitza en lloc del qual pertoca al dirigent canadenc, que és el de primer ministre, d’ençà que va dir que un dels seus objectius és que el Canadà sigui el 51è estat dels EUA. Trudeau és el president actual del G7, i ha convocat una cimera de les set potències en el marc del tercer aniversari de la guerra. “Una guerra que no hauria començat mai si jo hagués estat president”, ha reblat.

En l’avantsala de la reunió amb Macron, Trump també ha dit que les converses que manté amb Putin li permeten afirmar que el president de Rússia acceptarà la presència de tropes europees a Ucraïna. I ha assegurat, alhora, que aquesta setmana o la vinent preveu rebre a Washington Volodímir Zelenski per tancar el pacte sobre els minerals i les terres rares.

Macron, per la seva banda, ha dit a Trump que Europa està “disposada a arribar fins a l’enviament de tropes” a Ucraïna perquè es verifiqui que es respecta la pau. Sobre això, ha alertat Donald Trump que la pau “no pot suposar una rendició” d’Ucraïna.

El 12 de febrer, en sessió extraordinària del ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, es va votar una vacant en l’àmbit lingüístic del català, creada arran de la renúncia de Merxe Llop. Després d’un procés en el qual els membres podien presentar candidatures avalades per almenys un terç del ple, la candidatura de Glòria Francino Pinasa va ser triada per unanimitat.

Amb aquesta elecció, Francino s’uneix als acadèmics que conformen l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, amb l’objectiu d’assegurar el compromís de l’entitat amb la diversitat lingüística d’Aragó i, en particular, amb la recerca i difusió de la llengua catalana parlada a la Franja.

Perfil de Glòria Francino Pinasa

Glòria Francino Pinasa és natural de Sopeira (Ribagorça) i llicenciada en Filologia Hispànica (1980) i en Filologia Catalana (1985). La seva trajectòria professional ha estat marcada per la docència, que ha exercit com a professora de llengua castellana i literatura a l’ensenyament secundari, cos de docents en què va obtenir el reconeixement de catedràtica el 2008. El seu treball ha destacat en diverses vessants. En primer lloc, pel seu compromís amb la llengua catalana. És una defensora activa del català ribagorçà i membre del Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib), i col·labora amb publicacions com Temps de Franja, Ripacurtia i Sopeira. Revista d’Amics de l’Alaó.

Des d’una perspectiva científica, ha contribuït amb investigacions sobre la llengua i l’onomàstica ribagorçana, i ha participat en projectes del Ministeri de Ciència i Tecnologia sobre la toponímia i la història lingüística de la regió. Ha format part d’estudis que han donat lloc a més de quaranta monografies, incloent-hi publicacions en català sobre els municipis Bonansa, Sopeira, Vilaller, el Pont de Suert i la Vall de Boí.

En l’àmbit literari, ha publicat narracions de ficció en antologies com Punt per agulla. Mostra de la narrativa breu contemporània de l’Aragó catalanòfon i Te de roca. Així mateix, la seva tasca en el camp didàctic ha donat lloc a obres com Benvolgut setembre (2019), un material educatiu que ha estat traduït a diverses llengües. La seva incorporació a l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua suposa el reconeixement a una trajectòria dedicada a l’estudi, l’ensenyament i la promoció de la llengua catalana, consolidant-la com una de les figures clau en la defensa del patrimoni lingüístic ribagorçà.

La nit electoral d’ahir a Alemanya tothom ha remarcat el salt endavant de l’extrema dreta de l’AfD, que ha esdevingut el segon partit polític del país. Però, en realitat, la nit ha estat agredolça per a aquesta formació. Per una banda, perquè no ha superat la barrera del 20% dels vots ni comptant amb el suport total de Donald Trump i Elon Musk. Per una altra, perquè s’ha constatat que el seu vot es concentra especialment a l’antiga RDA. I també perquè la gran mobilització dels votants –ha estat l’elecció més concorreguda d’ençà de la reunificació– i l’auge de Die Linke, que ha capitalitzat la reacció antifeixista, molt probablement ha impedit un resultat millor. Finalment, l’actitud contundent de la CDU negant-se a negociar amb ells i avisant els votants de l’AfD que llançaven el vot encara els ultres a una realitat dura: no compten gens a l’hora de governar el país.

 

Friedrich Merz, eufòric, va dir ahir al vespre, després de saber els resultats electorals: “Hem de tornar a ser capaços d’actuar ràpidament i correctament a escala nacional per a ser presents novament a Europa i perquè el món vegi que Alemanya torna a ser governada d’una manera fiable.” La paraula clau és “ràpidament”. Aquest matí la borsa de Frankfurt ha obert a l’alça, com es preveia, però sense demostrar gaire entusiasme. I al tancament, tampoc. L’euro, en canvi, mostrava més optimisme, perquè ha tocat màxims d’un mes amb el dòlar. En el fons, la recança sobre la “gran coalició” que es dibuixa a hores d’ara per a governar es torna a fer present en la memòria dels analistes i inversors, ben entès que ara pot ser diferent, perquè el pes de la CDU serà molt més important que les altres vegades en què ha governat conjuntament amb l’SPD.

Tots els analistes veuen ben clar que el nou govern haurà d’encarar amb urgència un problema que no admet espera: treure l’economia de l’estancament. La realitat ens diu que, durant l’any 2024, el volum de l’activitat econòmica alemanya ha baixat d’un 0,2% i la de l’anterior, d’un 0,3%. És obvi que els pilars del creixement de l’economia alemanya han sofert una erosió progressiva aquests darrers anys, perquè es basaven, sobretot, a disposar d’una energia barata (russa) i en la premissa d’un món globalitzat i estable, en què el comerç era relativament lliure i consentia de fer unes exportacions elevades. Aquest binomi ha permès als alemanys de ser durant molts anys el gran motor d’Europa. Però avui aquests dos pilars trontollen.

El primer ja va començar a patir després de la crisi financera del 2009, i es va accelerar definitivament amb la invasió russa d’Ucraïna, que va portar a la fi de l’energia barata, un factor clau per al seu model d’indústria. Pensem que el 2020 el 55% de les necessitats de gas de la seva maquinària industrial van ser cobertes per Moscou. A partir d’aquell moment, un combinat energètic mancat d’estabilitat s’ha anat traduint en uns preus de l’energia molt més alts, cosa que li ha restat competitivitat en alguns sectors. Això ha obligat, fins i tot, a reduir producció en els més assedegats d’energia.

En les exportacions, el context internacional també ha canviat per a Alemanya. La Xina, que tradicionalment era una de les principals destinacions dels seus productes d’alt valor afegit, no solament ha reduït les comandes, sinó que s’ha convertit en un competidor en els altres mercats. Arran de la feblesa de la demanda interna, la Xina, per mirar de mantenir la producció del país, ha optat per accentuar encara més l’orientació cap a l’exportació, amb productes barats i àmpliament subvencionats.

El fet és que avui, en els sectors de l’automoció o les tecnologies netes, per exemple, la indústria xinesa competeix directament amb l’alemanya. Ara com ara, la disminució de les exportacions d’aquests productes a Pequín ha dut un impacte negatiu de 0,5 punts en el PIB de la indústria manufacturera alemanya, el 20% de la qual es basa en l’automoció. I tot això passa en un moment de forta crisi del sector, sobretot per l’entrada al mercat dels cotxes elèctrics produïts a la Xina, amb costs inferiors, que no solament competeixen amb els models europeus, sinó que amenacen de deixar obsoleta una part important de tota la indústria vinculada a la producció dels components automobilístics.

El problema que entoma el nou govern és molt gros. I ve de lluny. Els qui van parlar molt clar sobre la situació, fa un parell de mesos, van ser els anomenats “cinc savis”, és a dir, els components del Consell d’Experts Econòmics del govern d’Alemanya, que tenen un gran prestigi. En el darrer informe, es van demanar què calia fer per sortir de l’estancament. I la resposta va ser contundent: “Fa massa temps que no fem els deures, ni el govern ni les empreses. Cal avançar decididament en la modernització del nostre país.”

I com cal fer-ho? Vet aquí el camí que apuntaven: reactivar les inversions, especialment en tres àmbits: infrastructures de transport, defensa i educació. “Els polítics –van dir– solen donar poca prioritat a les despeses públiques orientades al futur i han estat massa febles de fa molts anys.” La raó és clara: és un comportament habitual entre els polítics d’arreu respecte de les inversions que donen fruit a llarg terme, molt més enllà dels terminis electorals.

D’acord amb els cinc savis, per esquivar aquest obstacle, inherent als polítics, “cal prendre mesures institucionals preventives, destinades a derivar de manera determinant una part suficient de les inversions cap a aquests sectors, per tal que superin el termini electoral”. L’informe proposa que, per al transport, es creï un fons especial; per a la defensa, una quota de despesa –per exemple, l’objectiu del 2% del PIB de l’OTAN–; i per a l’educació, una quota de despesa per alumne.

Anirà per aquest camí el nou govern? Els mercats financers, que són un bon termòmetre anticipat, tenen dubtes sobre el pas previ que cal fer i que és el desllorigador. Fa temps que es qüestionen si el nou govern serà capaç de revisar (o anul·lar) el gran obstacle de la barrera a l’endeutament, establerta durant la crisi financera del 2009, amb l’objectiu de garantir l’estabilitat financera del país.

Recordem que el govern federal té un marge estructural d’endeutament estrictament limitat, és a dir, independent de la situació econòmica. En concret, això vol dir que l’endeutament net màxim permès es limita al 0,35% del PIB, una proporció considerada insuficient perquè Alemanya pugui satisfer unes necessitats d’inversió creixents.

Sobre aquest punt, que realment és clau, fins i tot hi ha qui es qüestiona si una coalició entre CDU-CSU i SPD renegarà de les decisions pròpies, perquè era la coalició que governava quan es va aplicar aquest fre. Molts analistes es demanen si, al cap dels anys, hauran pres consciència del problema que significa mantenir avui aquesta barrera a la despesa pública. Les coses han canviat molt de llavors ençà. Merz apuntava en el programa que volia aixecar la barrera, però una cosa és allò que es diu durant la campanya i una altra quan es governa. És evident que cal més inversió pública, ara mateix. No perquè ho diguin els cinc savis, sinó perquè sembla de sentit comú. Però aquestes decisions a Alemanya acostumen a ser molt lentes.

I, per si tot plegat fos poc, ara s’hi afegeix la política agressiva del president Trump, que pot tenir conseqüències addicionals, i molt importants, per a l’economia alemanya. Trump sembla convençut d’augmentar els aranzels per reduir el dèficit comercial amb Europa. I a la Unió Europea el país que més exporta als EUA, en valor absolut, és Alemanya (157.732 milions d’euros). La imposició d’aranzels del 10% o, fins i tot, del 25%, pot tenir un impacte sense precedents en l’economia d’Alemanya. Només el 2023, va registrar un saldo positiu en el comerç amb els Estats Units de 85.800 milions d’euros. Hi va exportar uns 400.000 cotxes. Això, ben segur, per la mentalitat que avui domina a Washington, ha de ser vist com una heretgia econòmica, que cal castigar.

Ara falta tan sols esperar i parar atenció a dues bandes. A l’alemanya, és clar, per a veure quin és el pla de Merz per a formar govern; i a l’americana, per a seguir de prop què es treu de la màniga Donald Trump, com més va més imprevisible i perillós.

La Universitat de Barcelona va apartar el setembre del 2023 un professor de manera cautelar per la denúncia d’una alumna per assetjament sexual. El cas ha transcendit a través de les xarxes socials, arran d’un comunicat de la presumpta víctima difós per aquests canals. Al text, la dona denuncia que l’agressor és un professor de la Facultat de Filologia i Comunicació. Assegura que la va assetjar sexualment, que va abusar d’ella diversos cops i que la va obligar a practicar sexe amb ell tres vegades. L’alumna ho va denunciar a la Unitat d’Igualtat de la UB, que va activar el protocol contra l’assetjament sexual i va obrir un expedient disciplinari al docent, amb suspensió cautelar de funcions per presumptes infraccions greus i molt greus.

“Sé que no soc la primera ni l’única que ha patit en aquest grau per culpa d’aquest professor, i en vista d’haver-me demostrat ell mateix que no sentia cap mena de culpa, remordiment o vergonya pels actes que havia comès, és necessari que després d’anys de silenci se sàpiga qui és realment aquest senyor”, afirma la denunciant al text difós a les xarxes. Segons indica la UB, l’expedient disciplinari obert al professor està actualment en la fase final d’instrucció. L’informe ha estat suspès gairebé durant deu mesos, atès que l’alumna també havia presentat denúncia als Mossos d’Esquadra i estava, per tant, oberta, la via judicial iniciada per ella.

Fins al moment de la resolució de l’expedient, la UB subratlla que no pot prendre cap decisió més enllà de les mesures cautelars i les vinculades amb el protocol activat en el moment de la denúncia.

Cinc expedients disciplinaris en dos anys

La UB també explica al comunicat que durant els anys 2023 i 2024 ha obert cinc expedients disciplinaris per conductes masclistes i casos d’assetjament sexual. En aquest període es van rebre trenta-nou denúncies. Tots els expedients disciplinaris incoats van suposar l’adopció de la mesura cautelar de suspensió de feina, en el cas de personal tècnic, de gestió i d’administració i serveis (PTGAS) o de personal docent i investigador (PDI), i de suspensió de drets d’estudiant, en el cas de l’alumnat.

El president Carles Puigdemont ha abordat amb el secretari general de Solidaritat Catalana per la Independència, David Folch, les iniciatives que ha impulsat l’entitat. Ho han fet en una reunió a Waterloo, en la qual han compartit “les respectives anàlisis de la situació política actual, tant nacional com mundial, i la seva relació amb la independència”, segons l’entitat.

Solidaritat Catalana per la Independència va registrar el 2 de febrer del 2024 al Parlament una iniciativa legislativa popular (ILP) que demanava que la cambra catalana declarés la independència de Catalunya.

Trobada cordial amb el president @KRLS Puigdemont a Waterloo. Hem compartit les nostres anàlisis de la situació nacional i mundial i la seva relació amb la independència. pic.twitter.com/j0ZYmhXeHK

— Solidaritat (SI) (@solidaritatcat) February 24, 2025

L’home de quaranta-un anys desaparegut el diumenge a Requena (Plana d’Utiel) ha sigut trobat amb vida encara que amb una cama trencada, segons han informat a Europa Press fonts familiars. Segons la Comandància de la Guàrdia Civil, en el dispositiu de recerca del desaparegut, amb servei d’helicòpter, es va aconseguir de localitzar el seu vehicle en la zona de les Moratilles.

Finalment, l’helicòpter, acompanyat per agents del Grup de Rescat Especial d’Intervenció en Muntanya va aconseguir localitzar a l’home desaparegut a la Font Ombria (Bunyol), amb una ferida en una cama que li impedia moure’s, per la qual cosa va ser traslladat a l’hospital.

La família va alertar ahir que aquesta persona, Javier Álvarez, no havia tornat després d’haver anat a practicar senderisme per la zona de Setaigües. Havia partit a les vuit del matí i no va tornar a casa. Segons fonts familiars, l’home sofreix una fractura de cama.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha obert la porta a l’adhesió d’Ucraïna a la Unió Europea abans del 2030 si continua fent reformes “al ritme actual”. El president lituà, Gitanas Nausėda, ha proposat una data per a la seva adhesió: l’1 de gener del 2030. Von der Leyen, en canvi, s’ha negat a marcar una data al calendari perquè creu que la resta de països aspirants demanarien el mateix. “Si (les reformes) continuen a aquesta velocitat i amb aquesta qualitat, potser podrien abans del 2030”, ha dit en una roda de premsa a Kíiv sense comprometre’s a cap termini. D’altra banda, la UE contempla designar un enviat especial per a Ucraïna juntament amb el Regne Unit, Noruega i Islàndia.

El president del Consell Europeu, António Costa, ha defensat que un representant comú de la UE i aquests tres països a Kíev “reforçaria la posició europea” ara que els Estats Units i Rússia han iniciat converses per acabar amb la guerra a Ucraïna. Per això, ho posarà sobre la taula de la cimera europea especial del sis de març amb els caps d’estat i de govern dels vint-i-set estats membre de la UE.

Sancions contra Rússia

En una compareixença de premsa conjunta a Kíiv pel tercer aniversari de la invasió russa, Von der Leyen ha advertit al president rus, Vladímir Putin, que si no demostra amb fets la seva voluntat de negociar un acord de pau, la UE “augmentarà les sancions contra Rússia”. L’alemanya considera que és massa aviat per parlar d’un possible aixecament de les sancions: “Aquesta discussió només pot començar un cop hàgim vist accions concretes per part de Rússia”.

L’Audiència de Barcelona ha confirmat que els cinc investigats per l’atac a la comissaria de Vic (Osona) el 16 de febrer de 2021, durant les protestes contra la detenció del raper Pablo Hasel, no els hi aplicaran l’amnistia, ja que consideren que la protesta no té una “profunda connexió” amb el procés.

Així ho ha acordat la secció 21 de l’Audiència de Barcelona en un acte, al qual ha tingut accés Efe, i en el qual desestima el recurs que van interposar els cinc investigats en contra de la resolució de l’octubre de l’any passat en la qual la titular del jutjat d’instrucció 1 de Vic els va denegar l’amnistia en concloure que els fets no tenien relació amb el procés independentista. Els cinc investigats, en una causa oberta pels delictes de desordres públics i atemptat contra l’autoritat, van demanar l’amnistia en sostenir que el seu cas estava vinculat al procés perquè en la protesta a favor de Hasel també es van fer proclames independentistes.

El Sindicat de Policies de Catalunya (SPC), que exerceix l’acusació en nom d’agents ferits a través de l’advocat Javier Aranda, va sol·licitar a l’audiència que denegués l’amnistia, pels quals demana penes de fins a cinc anys de presó. L’Audiència ha conclòs ara que l’actuació dels investigats “no pot considerar-se enquadrada” en l’amnistia perquè la concentració del 16 de febrer del 2021 a Vic tenia per objecte “principal” protestar l’empresonament de Hasel per complir una condemna “que no té cap relació amb el procés independentista”.

Per a la sala, el fet que una protesta sigui convocada o avalada per entitats independentistes “no converteix sense més ni més qualsevol acte dut a terme en el curs de les mateixes com a amnistiable”. “L’existència d’entitats amb ideologia independentista, així com les manifestacions amb estelades i proclames a favor de la llibertat i en contra de la monarquia es remunten a molts anys abans del 2011 i es mantenen després del 2023”, remarca, l’Audiència, en referència al període temporal que abasta la llei d’amnistia.

El tribunal sosté que l’amnistia “no està pensada per donar cabuda a totes les manifestacions o actes amb el suport de l’independentisme, sinó únicament aquells que tenen profunda connexió amb el procés independentista que va culminar en les consultes”.

Què va passar el 16 de febrer de 2021?

De totes les protestes de rebuig a la detenció de Pablo Hasel, la de Vic fou la més cridanera de totes. No pas per la quantitat de gent, sinó per la imatge del desenllaç: una comissaria dels Mossos destruïda.

La protesta va començar a la plaça Major de la ciutat, com tantes altres, i va anar cap als jutjats, situats al costat de la comissaria de la policia espanyola. Hi havia gent de tota mena. I, espontàniament, un grup va decidir d’anar cap a la comissaria dels Mossos. Aquesta acció va sorprendre els agents que hi havia a l’edifici, perquè no era prevista. L’ambient, a diferència de la plaça Major, començava a ser més tens, oimés tenint en compte les imatges d’actuacions policíaques contra manifestants que arribaven d’ací i d’allà. Fins que va volar el primer roc, i tot va esclatar.

La ràbia es va canalitzar amb violència. Objectes contra l’edifici, pintades en favor de la llibertat de Hasel i corredisses. La policia no estava preparada. La comissaria és la seu de l’àrea bàsica d’Osona i és integrada per agents de seguretat ciutadana. No són experts en ordre públic i els mancava tota mena de material per a controlar la situació. Estaven completament desbordats i es van trobar obligats a arrecerar-se dins l’edifici. Va ser en aquest moment que van decidir d’activar el codi 33, que es fa servir per situacions d’extrema gravetat. Vint minuts després, van arribar reforços de la BRIMO i l’ARRO de Manresa, que van actuar durament contra els manifestants i també van fer servir projectils de foam.

El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació i el Gremi de la Pagesia Catalana han acordat que s’estudiï la rebaixa del tram autonòmic del gravamen que afecta els hidrocarburs amb línies d’ajut. Així ho ha explicat el president de l’entitat, Joan Regolf, a la sortida de la primera reunió de seguiment, després dels pactes del 9 de febrer que servien per desconvocar els talls de carretera.

Regolf ha assenyalat que és un dels punts més difícils que es puguin complir i s’han proposat fer ajudes directes. D’altra banda, la trobada també ha servit per precisar que entre quatre i sis setmanes es pugui aprovar el canvi de llei de les bonificacions a l’impost de successions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats.

La cantant i pianista nord-americana Roberta Flack s’ha mort avui a vuitanta-vuit anys. Entre més cançons, Flack va conquerir el públic amb grans èxits com “The first time ever I saw your face”, “Killing me softly” i “Feel like makin’ love”. Flack tenia ELA d’ençà del 2022. Ha mort a casa seva envoltada de la seva família, segons que explicat la publicista Elaine Schock en un comunicat.

Nascuda el 10 de febrer de 1937 a Black Mountain, Carolina del Nord, Flack va mostrar des de petita una gran habilitat musical. Va destacar com a pianista clàssica i va obtenir una beca per a estudiar a la Universitat Howard, on es va convertir en una de les estudiants més joves de la institució. Tot i començar la carrera acadèmica amb el piano, va acabar especialitzant-se en cant i direcció coral.

La seva irrupció en la indústria musical va arribar a final dels anys seixanta, però la seva carrera es va catapultar el 1972 quan la seva versió de “The first time ever I saw your face” es va convertir en un èxit rotund. Aquest tema li va valer el primer dels seus dos premis consecutius als Grammy com a enregistrament de l’any, el segon va ser l’any següent amb “killing me softly with his song”.

Flack va influenciar el subgènere R&B conegut com a quiet storm i va fer seves composicions d’artistes com Leonard Cohen i membres dels Beatles, tot demostrant una versatilitat extraordinària. La seva veu i el seu estil van marcar una època i han deixat una empremta inesborrable en la història de la música.

El grup Reversos presenta demà, dimarts 25 de febrer, a les set del vespre, el traductor i professor Jaume Juan i Castelló (Eivissa, 1953) que impartirà una conferència sobre els epigrames de Marcial.

Doctor en Filosofia i Lletres (1980), des de 1984 és professor Titular al Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB i professor Emèrit des del 2023. Centren la seva dedicació la lectura dels poetes romans d’època clàssica i l’anàlisi de la historiografia com a gènere literari. Forma part del grup d’investigació consolidat LITTERA des dels seus inicis.

Ha publicat l’edició crítica amb traducció i notes de la Història Romana de Vel·lei Patèrcul per a la Fundació Bernat Metge (2015); la primera edició crítica de Laurentius Veronensis (Bosch 1996); amb el títol Eros Gai, la traducció del llibre XII de l’Antologia Palatina (Adesiara 2018); traduccions d’Horaci (Odes, Adesiara 2020; Sàtires, Adesiara 2008); Ovidi (Art, Adesiara 2011); i Marcial (Epigrames, Adesiara 2022); i el corpus epigràfic d’Eivissa (Museu Arqueològic 1988). Actualment, estudia l’epigrama, la prosopografia i l’epigrafia romana, preferentment la balear.