L’ex-consellera de Justícia i Interior del País Valencià Salomé Pradas ha trencat el seu silenci i ha dit que se sent “molt afectada anímicament” per la tragèdia de la gota freda i especialment dolguda per “les mentides i mitges veritats que escolta”, entre les quals les relacionades amb el missatge Es-Alert. En aquest sentit, assegura que “no es va esperar ningú” —en referència al president Carlos Mazón— per enviar l’alerta.

“Sóc conscient que aquell dia jo era la representant de la Generalitat, ho assumeixo. Però allí hi havia molta més gent. Allò era una emergència i les emergències les dirigeixen els tècnics, com tota la vida”, ha dit en declaracions a EFE.

“Ens van avisar que venia una gota freda, no pas la fi del món”, ha assenyalat l’ex-consellera, i ha afegit que “no es pot actuar sobre allò que no coneixes” davant la “falta evident d’informació” que hi hagué el 29 d’octubre.

D’altra banda, en un escrit enviat a Espejo Público, ha detallat que en tot moment va informar el president i ha precisat que els tècnics van prendre la decisió d’enviar l’alerta. “La decisió de llançar l’alarma no la vaig prendre jo, la van prendre els tècnics amb totes les dades que tenien. No ho dic per excusar-me, va ser així”, ha continuat.

Així mateix, no ha volgut valorar la nova versió de Mazón sobre la seva arribada al CECOPI. “No sóc qui per jutjar el que va fer el president. El president ha certificat les hores en què va arribar, jo no tinc res a dir. Vaig estar tota la tarda amb el president informant-lo del que se sabia. El vaig avisar de tot i va decidir venir”, ha afegit.

VilaWeb sortejarà dues entrades dobles per a l’espectacle Enmig del camí de Bernat Hernández, que s’estrenarà al Teatre Gaudí de Barcelona el primer de març. Les entrades corresponen a les sessions del primer de març a les 20.00 i de l’endemà, dia 2, a les 18.30.

Dirigit per Marc Vilavella, Enmig del camí és un espectacle recital-musical de caràcter intimista, basat en una veu, Rai Borrell i un piano, Marc Garcia. L’obra és un cant al pas de la vida i al camí que hi fem del naixement a la mort. Una reflexió sobre els dubtes existencials i filosòfics, els èxits i fracassos, les victòries i derrotes a què tothom s’enfronta durant el seu pas per aquest món.

Per participar en el sorteig, cal omplir aquest formulari.

Podeu consultar-ne les bases legals.

El Partit Popular d’Àustria (ÖVP), el Partit Socialdemòcrata d’Àustria (SPÖ) i el partit liberal NEOS han arribat a un acord de coalició per a formar govern, i finalment deixen fora de l’executiu el partit ultradretà Partit de la Llibertat (FPÖ), el més votat en les eleccions del 29 de setembre passat.

Els dirigents de l’ÖVP, Christian Stocker; del SPÖ, Andreas Babler, i del NEOS, Beate Meinl-Reisinger, presentaran avui l’acord al parlament, amb el títol “Fer el que és correcte ara. Per Àustria”, i de moment no se n’han anunciat oficialment els detalls, segons l’agència de notícies austríaca APA.

L’acord subratlla que el país ha aconseguit històricament més progressos “a partir del consens, la cooperació i la confiança” i inclou mesures per a consolidar el pressupost durant un període de set anys, a més d’un enduriment de la llei d’asil, incloent-hi la suspensió immediata de la reagrupació familiar.

Dissabte, aquests tres partits van informar el president del país, Alexander Van der Bellen, de la seva intenció d’assolir un acord de coalició. El mandatari va destacar que hi havia “un veritable avenç” i va revelar que les negociacions ja es trobaven “a la recta final”.

Van der Bellen va subratllar la “necessitat urgent” de concretar un acord de govern atesa la situació pressupostària i geopolítica, i també “per la sensació general al país” i per la necessitat de “generar una nova confiança”. Alhora, va advertir que els anys vinents seran difícils.

Per la seva banda, el secretari general de l’FPÖ, Michael Schnedlitz, va criticar l’obertura de negociacions i va parlar fins i tot de “l’engany electoral més gran de la història política recent”, atesa l’expectativa que la seva formació fos apartada per les seves posicions radicals malgrat haver-se imposat a les urnes.

L’FPÖ va ser el partit més votat al setembre (28,8%), seguit de l’ÖVP (26,3%), el SPÖ (21,1%), el NEOS (9,1%) i Els Verds (8,2%). El parlament, integrat per 183 representants, és format per 57 diputats de l’FPÖ, 51 de l’ÖVP, 41 del SPÖ, 18 de NEOS i 16 dels Verds.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha avalat la maniobra del Tribunal Constitucional espanyol (TC) per a impedir el debat i votació de resolucions sobre l’autodeterminació i la monarquia. Els fets es remunten a la tardor del 2019, quan el TC va amenaçar la mesa del parlament amb conseqüències penals si tramitava les resolucions.

Decision Costa i Rossello and Others v. Spain – European Court rejects complaints concerning annulment of Catalan Parliament “independence debates”https://t.co/dAUKX45YdX#ECHR #CEDH #ECHRpress pic.twitter.com/jggwgLr8LE

— ECHR CEDH (@ECHR_CEDH) February 27, 2025

Estrasburg ha desestimat les demandes del vice-president de la cambra Josep Costa, el secretari primer Eusebi Campdepadrós i els diputats de Junts, que al·legaven que el TC havia coaccionat la mesa per impedir el debat i havia vulnerat els seus drets.

En la sentència, el TEDH fa seus els arguments de l’estat espanyol i defensa que el TC ja va declarar inconstitucionals resolucions similars abans del 2019, de manera que qualifica la seva actuació de lícita, previsible i proporcionada.

Arran de la tramitació de les resolucions, la mesa del parlament es va enfrontar a un procés penal, del qual tots els membres van ser absolts. Segons el TEDH, aquesta causa judicial no es pot considerar una “mesura política” que cerqués d’impedir l’exercici de les seves funcions.

En aquest sentit, el tribunal desestima que es vulneressin els drets d’eleccions lliures, de llibertat d’expressió, de lliure assemblea i associació i de judici just, entre més.

El desembre del 2023, l’advocacia de l’estat espanyol ja va defensar al TEDH que el TC podia aturar debats al parlament. En el text, signat per Alfonso Brezmes Martínez de Villarreal i Luis E. Vacas Chalfoun, es negaven vulneracions de drets individuals i es qualificava el cas de conflicte institucional.

A més, afegien que Costa i Campdepadrós no eren “ciutadans normals”, sinó membres de la mesa del parlament: “Experts en l’actuació parlamentària, cosa que els atorga una qualificació especial per a poder defensar els seus drets dins i fora del dit àmbit parlamentari.”

La carpeta catalana

La sentència d’avui del TEDH és la primera de l’anomenada carpeta catalana, en què el tribunal va englobar tots els casos relacionats amb el procés català, entre els quals també hi ha les condemnes contra els dirigents independentistes per l’1-O.

Les escridassades marquen l’agenda del president de la Generalitat. Avui, Carlos Mazón ha inaugurat un congrés de Formació Professional a l’Auditori Martín i Soler del Palau de les Arts i, abans de prendre la paraula, un grup d’assistents ha fet crits de “Mazón, dimissió”. Eren professors i tècnics que assistien a aquesta jornada de reflexió sobre el futur d’aquests ensenyaments.

Increpan con gritos de “Mazón dimisión” al president de la Generalitat cuando iba a intervenir en la apertura del congreso de Formación Profesional ‘El valor de la FP. El valor de las personas’. Al finalizar, ha abandonado el auditorio por otra puerta. pic.twitter.com/13spStGd8b

— Nacho Fuertes (@nachofuertesgc) February 27, 2025

Abans d’entrar al Palau de les Arts, Mazón ha volgut esquivar les preguntes dels periodistes que l’esperaven per saber més detalls sobre l’hora que va arribar a la reunió del CECOPI. Li han preguntat si ratificava que va arribar-hi a les 20.28, si havia llegit el sumari de la instrucció del cas, i si pensava dimitir. El president ha provat d’evitar de respondre, però arran de la insistència ha reiterat que qui havia de dimitir era la gent que havia dit mentides sobre ell i que no va informar sobre la crescuda del barranc de Torrent.

Carlos Mazón ha quedat atrapat en les seues contradiccions

A continuació, Mazón ha dit una cosa que fins ara no havia dit i és que mentre rebia les telefonades estava “prenent decisions tècniques”: “El president estava comunicat permanentment, més de setze telefonades atenent i estant pendent d’un òrgan al qual jo no pertanyia, estava prenent decisions tècniques en funció de la informació que tenia. I mai va rebre informació del desbordament del barranc de Poio que va ser letal, que va causar les morts. Que deixen de mentir, per favor”, ha dit, abans d’entrar a l’acte on l’han escridassat.

 

L’actor Gene Hackman, guanyador de dos Oscars, la seva dona, la pianista clàssica Betsy Arakawa, i el gos de la parella han estat trobats morts a casa seva, a Santa Fe (Nou Mèxic, Estats Units). El xèrif del comtat de Santa Fe, Adan Mendoza, ha confirmat la mort al diari local Santa Fe New Mexican, que ha avançat la informació abans que se’n fessin ressò altres mitjans, com Sky News. Segons que ha explicat Mendoza, no hi ha indicis immediats que hi hagi hagut cap crim, però no ha proporcionat detalls sobre la causa de la mort ni ha precisat quan han mort.

Agents del xèrif van arribar a casa de la parella, en una urbanització amb accés privat, ahir a la tarda per investigar la mort de dues persones grans i un gos. Encara no és clar si els agents hi van anar després d’una trucada d’alerta o per fer un control rutinari.

Els primers informes del xèrif indicaven que els agents havien trobat els cossos d’un home de més de noranta anys i d’una dona d’uns seixanta. “Tot just som en una fase inicial de la investigació, esperant l’aprovació d’una ordre de cerca”, havia dit abans que s’identifiqués qui eren els morts.

Hackman, de 95 anys, vivia a Santa Fe des dels anys vuitanta i es va casar amb Arakawa, de 63, el 1991. Durant la seva carrera, va guanyar dos premis Oscars: el primer com a millor actor per French Connection (1971), un film d’acció de William Friedkin, i el segon com a millor actor secundari per Sense perdó (1992), el western de Clint Eastwood.

També va ser molt conegut pel paper de Lex Luthor als films de Superman dels anys setanta i vuitanta, i per interpretacions destacades en La conversa i Crema Mississipi.

La secció segona de l’Audiència de Navarra ha rebaixat de 15 a 14 anys de presó la pena a dos dels membres de la Manada, condemnats per una violació grupal durant el San Fermín del 2016 a Pamplona. El tribunal justifica la rebaixa en aplicació de la llei orgànica 10/2022, de garantia integral de la llibertat sexual.

En sengles resolucions judicials, que es poden recórrer davant el Tribunal Superior de Justícia de Navarra (TSJN), l’Audiència considera “jurídicament obligat” seguir la doctrina jurisprudencial dictada el juliol del 2024 per la sala penal del Tribunal Suprem, que aleshores va confirmar la rebaixa de 15 a 14 anys per a Ángel Boza, el primer dels cinc condemnats que ho va sol·licitar.

Posteriorment, dos condemnats més, José Ángel Prenda i Jesús Escudero, van presentar recursos de revisió de les seves penes, que s’han resolt en el mateix sentit.

Segons que va sostenir el TSJN, el mateix Tribunal Suprem havia assenyalat en la seva sentència sobre la violació grupal que imposava una condemna de 15 anys, “pròxima” o “fregant” el mínim legal, uns mínims que la llei orgànica 10/2022, de garantia integral de la llibertat sexual, va rebaixar “sensiblement”.

Així, segons que va explicar el TSJN, i va avalar el Suprem, la pena màxima continuava inalterada, però la mínima descendia un any i tres mesos, passant de 14 anys, 3 mesos i un dia a 13 anys.

En conseqüència, els 15 anys de presó imposats als condemnats quedaven dos anys per sobre del mínim possible i, per aquest motiu, la sala civil i penal del TSJN, amb un vot particular discrepant, va rebaixar la pena de 15 a 14 anys, segons que recorda el tribunal en un comunicat.

Una volta el Suprem va ratificar aquella resolució el juliol del 2024, a començament d’aquest mes l’advocat defensor de dos condemnats més va presentar sengles recursos de revisió.

La secció segona de l’Audiència, el tribunal sentenciador, en va donar trasllat a les parts perquè presentessin al·legacions. La fiscal va considerar que calia estimar els recursos i, per tant, rebaixar les penes, atès que “s’ha de seguir el criteri fixat” pel Tribunal Suprem.

Per la seva banda, tant l’acusació particular, exercida per la víctima, com les accions populars —el govern de Navarra i l’Ajuntament de Pamplona— es van oposar a les reduccions.

En les seves resolucions, la secció segona de l’Audiència reprodueix l’argumentació exposada tant pel TSJN com pel Suprem per estimar els recursos dels condemnats.

Els Comuns i el govern signaran avui l’acord que permetrà que Catalunya pugui duplicar la taxa turística. A més, tal com ha avançat la Cadena Ser i ha confirmat l’ACN, part dels recursos que se’n derivin es destinaran a polítiques d’habitatge. Així, la nova taxa turística podrà arribar a un màxim de 15 euros per persona i nit a Barcelona, mentre que la resta de Catalunya podran aplicar un suplement que fins ara només es podia incloure a Barcelona. 

L’augment de la taxa turística era una de les demandes dels Comuns i el PSC de Salvador Illa s’havia compromès a revisar-la i augmentar-la, però fins ara no s’havia concretat.

L’acord forma part de les novetats en matèria fiscal que anunciaran i signaran avui la dirigent dels Comuns al parlament, Jéssica Albiach, i la consellera d’Economia, Alícia Romero, a la seu del seu departament.

“No suposa cap límit al turisme”

Des dels Comuns, el portaveu parlamentari, David Cid, ha defensat l’augment de la taxa turística fins a duplicar-la com una mesura proporcionada i justa. “Una persona que ve a Catalunya pagant 400 o 500 euros per una nit d’hotel, pot pagar 7 euros més”, ha assegurat en declaracions a la Cadena Ser-Catalunya, tot afegint que actualment “hi ha rècord de turistes i estem parlant de xifres de la nova taxa que no suposen cap límit” al turisme ni a l’arribada de visitants. Cid, a més, ha recordat que mesures com aquesta “és el que es planteja a tota Europa”. “La tendència a nivell en l’àmbit europeu és aquesta”, diu.

De la mateixa manera, el portaveu dels Comuns defensa que l’increment de la taxa “vagi destinat a polítiques d’habitatge”. “Els turistes que ens visiten poden fer un petit esforç per a ajudar en el principal problema que tenim”, ha comentat.

Els Comuns i el govern signaran avui l’acord que permetrà que Catalunya pugui duplicar la taxa turística. A més, tal com ha avançat la Cadena Ser i ha confirmat l’ACN, part dels recursos que se’n derivin es destinaran a polítiques d’habitatge. Així, la nova taxa turística podrà arribar a un màxim de 15 euros per persona i nit a Barcelona, mentre que la resta de Catalunya podran aplicar un suplement que fins ara només es podia incloure a Barcelona. 

L’augment de la taxa turística era una de les demandes dels Comuns i el PSC de Salvador Illa s’havia compromès a revisar-la i augmentar-la, però fins ara no s’havia concretat.

L’acord forma part de les novetats en matèria fiscal que anunciaran i signaran avui la dirigent dels Comuns al parlament, Jéssica Albiach, i la consellera d’Economia, Alícia Romero, a la seu del seu departament.

“No suposa cap límit al turisme”

Des dels Comuns, el portaveu parlamentari, David Cid, ha defensat l’augment de la taxa turística fins a duplicar-la com una mesura proporcionada i justa. “Una persona que ve a Catalunya pagant 400 o 500 euros per una nit d’hotel, pot pagar 7 euros més”, ha assegurat en declaracions a la Cadena Ser-Catalunya, tot afegint que actualment “hi ha rècord de turistes i estem parlant de xifres de la nova taxa que no suposen cap límit” al turisme ni a l’arribada de visitants. Cid, a més, ha recordat que mesures com aquesta “és el que es planteja a tota Europa”. “La tendència a nivell en l’àmbit europeu és aquesta”, diu.

De la mateixa manera, el portaveu dels Comuns defensa que l’increment de la taxa “vagi destinat a polítiques d’habitatge”. “Els turistes que ens visiten poden fer un petit esforç per a ajudar en el principal problema que tenim”, ha comentat.

Els Mossos d’Esquadra investiguen quatre menors per haver difós un muntatge d’imatges pornogràfiques en un institut de Barcelona. Els nens, de quinze anys, van col·locar les cares d’algunes companyes de classe en cossos despullats aliens fent servir la intel·ligència artificial. Els fets van passar al districte de Sants – Montjuïc i es van destapar quan un alumne va alertar el professorat. Els investigadors van fer unes quantes gestions per confirmar-ho i van localitzar una quinzena de fotografies de contingut sexual manipulades. La investigació per un presumpte delicte contra l’exercici dels drets fonamentals i les llibertats públiques està tutelada per la fiscalia de menors.

El jove que va informar sobre aquesta situació a l’equip docent de l’institut va explicar que uns companys havien agafat fotografies d’algunes noies de classe i, a través d’una aplicació mòbil amb l’ús de la intel·ligència artificial, les havien manipulat. El muntatge consistia a fer coincidir les cares de les nenes amb cossos despullats aliens.

Els investigadors van confirmar els fets i van localitzar una quinzena de fotografies de contingut sexual manipulades amb intel·ligència artificial on sortien menors del centre educatiu.

A més, la policia va poder corroborar que els adolescents tenien un grup en una aplicació de missatgeria instantània on compartien aquest contingut.

Els Mossos d’Esquadra investiguen quatre menors per haver difós un muntatge d’imatges pornogràfiques en un institut de Barcelona. Els nens, de quinze anys, van col·locar les cares d’algunes companyes de classe en cossos despullats aliens fent servir la intel·ligència artificial. Els fets van passar al districte de Sants – Montjuïc i es van destapar quan un alumne va alertar el professorat. Els investigadors van fer unes quantes gestions per confirmar-ho i van localitzar una quinzena de fotografies de contingut sexual manipulades. La investigació per un presumpte delicte contra l’exercici dels drets fonamentals i les llibertats públiques està tutelada per la fiscalia de menors.

El jove que va informar sobre aquesta situació a l’equip docent de l’institut va explicar que uns companys havien agafat fotografies d’algunes noies de classe i, a través d’una aplicació mòbil amb l’ús de la intel·ligència artificial, les havien manipulat. El muntatge consistia a fer coincidir les cares de les nenes amb cossos despullats aliens.

Els investigadors van confirmar els fets i van localitzar una quinzena de fotografies de contingut sexual manipulades amb intel·ligència artificial on sortien menors del centre educatiu.

A més, la policia va poder corroborar que els adolescents tenien un grup en una aplicació de missatgeria instantània on compartien aquest contingut.

El president Pere Aragonès ha apel·lat a la responsabilitat històrica per reivindicar l’estratègia del diàleg amb l’estat espanyol, tot i admetre que “el conflicte fonamental encara no s’ha resolt”. Ha estat aquesta matinada en una conferència a l’Escola Jackson d’Afers Globals de la Universitat Yale, en què ha reflexionat sobre el cas català i n’ha desgranat les lliçons que pot presentar per a més conflictes per la sobirania arreu del món. Ara fa uns dies, la conferència va generar força polèmica a les xarxes perquè el centre va dir que Aragonès parlaria sobre “el rol del lideratge polític en rebaixar els conflictes secessionistes i restaurar l’estabilitat”.

On Wednesday, Feb. 26, the Blue Center for Global Strategic Assessment will host a conversation with @perearagones, former president of Catalonia, on the role of political leadership in de-escalating secessionist conflicts and restoring stability.

More: https://t.co/VDxxNGCVwB pic.twitter.com/hfd0lYk95L

— Yale Jackson School (@JacksonYale) February 18, 2025

El diàleg, un procés tortuós

El president ha començat la conferència reivindicant la lluita per la independència de Catalunya com un procés vigent i en curs, producte de segles d’història i de conflicte polític. “Això no ha estat un esdeveniment aïllat en la història de Catalunya, ni tampoc és aigua passada. Encara hi ha molt camí per recórrer per poder resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, que des del meu punt de vista té una única solució: un referèndum d’independència”, ha dit.

En el curs de les seves intervencions, Aragonès s’ha centrat sovint en els obstacles amb què el seu govern topà a l’hora d’establir un diàleg polític amb l’estat espanyol. Molts d’aquests obstacles, segons que ha explicat, emanaven de la resistència de la classe política espanyola a encarar el conflicte polític català amb negociació i el diàleg –una resistència que es palesà en la negativa inicial de la Moncloa a negociar amb la Generalitat, com també en l’espionatge contra dirigents polítics independentistes durant el procés.

Però el seu govern, segons que ha admès, sovint trobà dificultats tan grans –o més– dins el moviment independentista. La mera feina de convèncer els votants dels mèrits polítics de la negociació amb l’estat espanyol, segons que ha explicat Aragonès, va ser una de les traves més grans que el seu govern va haver d’afrontar. “En un procés com aquest, en què hi ha molts greuges acumulats, resulta molt difícil de convèncer la teva gent de començar una negociació, sobretot si l’altra part la rebutja”, ha explicat.

El president també ha assenyalat “la competició entre partits polítics” com un dels obstacles perquè les negociacions poguessin començar i avançar. “En aquell moment, hi havia alguns partits del moviment independentista que s’oposaven a negociar. Ara són aquests partits que negocien amb l’estat espanyol; de manera que els dic: ‘Benvinguts sigueu’”, ha dit, en al·lusió a Junts. “Hi havia motius de polarització a ambdues bandes del conflicte […]. La competició política afegeix complexitat a l’hora de trobar solucions.”

ERC, font de legitimitat

A l’hora d’explicar els avenços en les negociacions amb l’estat espanyol, tanmateix, Aragonès s’ha centrat en el seu partit. “Crec que el fet que el partit polític independentista més antic de Catalunya, ERC, fos el partit que encapçalava la transició cap al diàleg i la negociació va ser un punt a favor“, ha explicat.

I ha prosseguit: “En alguns altres casos seria més difícil fer aquest tomb, haver d’explicar a la nostra gent que la manera com volem aconseguir els nostres objectius és amb negociació, encara més en un moment en què hi havia polítics empresonats o a l’exili. Això va ser molt difícil, però el fet que ERC, com a partit independentista més antic de Catalunya, fos l’encarregat de dirigir la negociació ens donà legitimitat per a dir als votants: ‘Podeu refiar-vos de nosaltres, en aquesta negociació'”.

La negociació, una responsabilitat històrica

Quant a les conseqüències electorals de negociar amb l’estat espanyol, el president ha reconegut que la negociació amb l’estat espanyol “ha tingut un cost electoral” per a ERC, però que això no hauria de llevar importància política al fet d’haver arribat a un acord amb l’estat espanyol. “Si mires en quines condicions estàvem fa cinc anys i en quines condicions estem ara, es pot dir que hem tingut èxit“, ha dit.

Anant una passa més enllà, Aragonès fins i tot s’ha referit a la negociació amb l’estat espanyol com un deure històric. “Assumeixo la responsabilitat d’aquest cost electoral, perquè en un món en què la polarització ha augmentat a tot arreu –a Catalunya, a Espanya, als Estats Units–, potser parlar sobre acords, negociacions o diàlegs no és gaire convenient. Però crec que és important de fer-ho, i que és allò que tenim la responsabilitat de fer, d’un punt de vista històric.” I ha afegit: “Si ets el president de la teva nació, no has de pensar en les eleccions següents. […] Crec que és en això que consisteix el lideratge.”

El cas català pot servir d’exemple per a la resolució de conflictes arreu del món? “Naturalment, cada país i cada nació té les seves condicions i la seva història específica, i per tant és difícil de trobar un model que puguis aplicar a qualsevol conflicte per la sobirania. Però crec que aquesta idea de la negociació i de l’acceptació del conflicte polític per part de l’estat espanyol –que això és quelcom que es pot negociar– és la millor manera de gestionar un conflicte d’aquestes característiques, especialment en una democràcia”.

“El conflicte fonamental encara no s’ha resolt”

Tot i reflexionar sobre les “victòries” aconseguides gràcies al diàleg, posant d’exemples l’aprovació de la llei d’amnistia i el reconeixement de l’existència d’un conflicte polític per part de l’estat espanyol, Aragonès ha admès que “el conflicte fonamental encara no s’ha resolt”, i que la “solució democràtica” acordada amb el govern espanyol no s’ha materialitzat.

“Vam acordar que el conflicte s’havia de resoldre mitjançant una solució democràtica, i que la ciutadania catalana havia d’aprovar qualsevol acord en una votació. Quin acord? Bé, encara no ho sabem. Confio que sigui l’acord que permeti de posar les bases perquè Catalunya dugui a terme un referèndum d’independència”, ha acabat dient.

El president Pere Aragonès ha apel·lat a la responsabilitat històrica per reivindicar l’estratègia del diàleg amb l’estat espanyol, tot i admetre que “el conflicte fonamental encara no s’ha resolt”. Ha estat aquesta matinada en una conferència a l’Escola Jackson d’Afers Globals de la Universitat Yale, en què ha reflexionat sobre el cas català i n’ha desgranat les lliçons que pot presentar per a més conflictes per la sobirania arreu del món. Ara fa uns dies, la conferència va generar força polèmica a les xarxes perquè el centre va dir que Aragonès parlaria sobre “el rol del lideratge polític en rebaixar els conflictes secessionistes i restaurar l’estabilitat”.

On Wednesday, Feb. 26, the Blue Center for Global Strategic Assessment will host a conversation with @perearagones, former president of Catalonia, on the role of political leadership in de-escalating secessionist conflicts and restoring stability.

More: https://t.co/VDxxNGCVwB pic.twitter.com/hfd0lYk95L

— Yale Jackson School (@JacksonYale) February 18, 2025

El diàleg, un procés tortuós

El president ha començat la conferència reivindicant la lluita per la independència de Catalunya com un procés vigent i en curs, producte de segles d’història i de conflicte polític. “Això no ha estat un esdeveniment aïllat en la història de Catalunya, ni tampoc és aigua passada. Encara hi ha molt camí per recórrer per poder resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, que des del meu punt de vista té una única solució: un referèndum d’independència”, ha dit.

En el curs de les seves intervencions, Aragonès s’ha centrat sovint en els obstacles amb què el seu govern topà a l’hora d’establir un diàleg polític amb l’estat espanyol. Molts d’aquests obstacles, segons que ha explicat, emanaven de la resistència de la classe política espanyola a encarar el conflicte polític català amb negociació i el diàleg –una resistència que es palesà en la negativa inicial de la Moncloa a negociar amb la Generalitat, com també en l’espionatge contra dirigents polítics independentistes durant el procés.

Però el seu govern, segons que ha admès, sovint trobà dificultats tan grans –o més– dins el moviment independentista. La mera feina de convèncer els votants dels mèrits polítics de la negociació amb l’estat espanyol, segons que ha explicat Aragonès, va ser una de les traves més grans que el seu govern va haver d’afrontar. “En un procés com aquest, en què hi ha molts greuges acumulats, resulta molt difícil de convèncer la teva gent de començar una negociació, sobretot si l’altra part la rebutja”, ha explicat.

El president també ha assenyalat “la competició entre partits polítics” com un dels obstacles perquè les negociacions poguessin començar i avançar. “En aquell moment, hi havia alguns partits del moviment independentista que s’oposaven a negociar. Ara són aquests partits que negocien amb l’estat espanyol; de manera que els dic: ‘Benvinguts sigueu’”, ha dit, en al·lusió a Junts. “Hi havia motius de polarització a ambdues bandes del conflicte […]. La competició política afegeix complexitat a l’hora de trobar solucions.”

ERC, font de legitimitat

A l’hora d’explicar els avenços en les negociacions amb l’estat espanyol, tanmateix, Aragonès s’ha centrat en el seu partit. “Crec que el fet que el partit polític independentista més antic de Catalunya, ERC, fos el partit que encapçalava la transició cap al diàleg i la negociació va ser un punt a favor“, ha explicat.

I ha prosseguit: “En alguns altres casos seria més difícil fer aquest tomb, haver d’explicar a la nostra gent que la manera com volem aconseguir els nostres objectius és amb negociació, encara més en un moment en què hi havia polítics empresonats o a l’exili. Això va ser molt difícil, però el fet que ERC, com a partit independentista més antic de Catalunya, fos l’encarregat de dirigir la negociació ens donà legitimitat per a dir als votants: ‘Podeu refiar-vos de nosaltres, en aquesta negociació'”.

La negociació, una responsabilitat històrica

Quant a les conseqüències electorals de negociar amb l’estat espanyol, el president ha reconegut que la negociació amb l’estat espanyol “ha tingut un cost electoral” per a ERC, però que això no hauria de llevar importància política al fet d’haver arribat a un acord amb l’estat espanyol. “Si mires en quines condicions estàvem fa cinc anys i en quines condicions estem ara, es pot dir que hem tingut èxit“, ha dit.

Anant una passa més enllà, Aragonès fins i tot s’ha referit a la negociació amb l’estat espanyol com un deure històric. “Assumeixo la responsabilitat d’aquest cost electoral, perquè en un món en què la polarització ha augmentat a tot arreu –a Catalunya, a Espanya, als Estats Units–, potser parlar sobre acords, negociacions o diàlegs no és gaire convenient. Però crec que és important de fer-ho, i que és allò que tenim la responsabilitat de fer, d’un punt de vista històric.” I ha afegit: “Si ets el president de la teva nació, no has de pensar en les eleccions següents. […] Crec que és en això que consisteix el lideratge.”

El cas català pot servir d’exemple per a la resolució de conflictes arreu del món? “Naturalment, cada país i cada nació té les seves condicions i la seva història específica, i per tant és difícil de trobar un model que puguis aplicar a qualsevol conflicte per la sobirania. Però crec que aquesta idea de la negociació i de l’acceptació del conflicte polític per part de l’estat espanyol –que això és quelcom que es pot negociar– és la millor manera de gestionar un conflicte d’aquestes característiques, especialment en una democràcia”.

“El conflicte fonamental encara no s’ha resolt”

Tot i reflexionar sobre les “victòries” aconseguides gràcies al diàleg, posant d’exemples l’aprovació de la llei d’amnistia i el reconeixement de l’existència d’un conflicte polític per part de l’estat espanyol, Aragonès ha admès que “el conflicte fonamental encara no s’ha resolt”, i que la “solució democràtica” acordada amb el govern espanyol no s’ha materialitzat.

“Vam acordar que el conflicte s’havia de resoldre mitjançant una solució democràtica, i que la ciutadania catalana havia d’aprovar qualsevol acord en una votació. Quin acord? Bé, encara no ho sabem. Confio que sigui l’acord que permeti de posar les bases perquè Catalunya dugui a terme un referèndum d’independència”, ha acabat dient.

El professor de la Universitat de Barcelona (UB), que continua apartat de la facultat per presumpte assetjament sexual a una alumna després d’haver-ho comunicat ella el setembre del 2023 a la Unitat d’Igualtat de la universitat i denunciés també els Mossos d’Esquadra, ha criticat que hi ha una campanya de desprestigi, calúmnies i insults contra ell.

Segons un comunicat a la xarxa social X, el docent fa referència a l’atestat de Mossos d’Esquadra en què es resolia que els fets “no constitueixen cap infracció penal”, per la qual cosa es procedia a rebutjar-la. A més, indica que l’Audiència Provincial de Barcelona va confirmar que els fets denunciats no eren constitutius de cap dels tres delictes sobre els quals se l’acusava, i afegeix que la resolució incloïa el següent: “si alguna conducta d’assetjament s’endevina o intueix és la de la mateixa denunciant”.

Dilluns la UB informava en un comunicat que es mantenia la suspensió cautelar, i explicava que el setembre del 2023 va tenir constància del cas per una denúncia interna de l’estudiant i que immediatament es va activar protocol per actuar davant d’aquestes situacions. Es va oferir acompanyament psicològic a l’alumna, mesures de seguiment a l’àmbit acadèmic i suport per part dels professionals de la Unitat d’Igualtat, i informa que l’estudiant va denunciar davant els Mossos d’Esquadra “suposades agressions sexuals”.

La UB va obrir un expedient disciplinari al professor amb suspensió cautelar immediata de funcions per presumptes infraccions molt greus i greus, i aquest expedient es troba actualment en fase final d’instrucció, després d’haver estat suspès durant gairebé deu mesos perquè era oberta la via judicial.

Joan Esculies Serrat (Manresa, Bages, 1976) és un nom ben conegut pels lectors: és historiador i biògraf del president Josep Tarradellas, a qui va dedicar la seva tesi doctoral, del polític socialista Ernest Lluch o de l’editor Josep Fornas, articulista de La Vanguardia i analista d’actualitat, i també és professor de futurs periodistes a la Universitat de Vic. Però potser no és tan conegut que Esculies també és un escriptor de ficció, que va guanyar el premi Ciutat d’Elx de Narrativa 2002 amb L’ocell de la pluja i el Mercè Rodoreda de Contes 2005 amb Tràilers. D’ençà del 2009, quan va publicar Contes bàrbars (Edicions de 1984), no havia tornat a la ficció. Hi torna ara, a la mateixa editorial, amb Un veí ben estrany, una novel·la e què presenta les causes del populisme antiimmigració, en un context metropolità, i a partir de la figura d’un jove batlle que convertirà les seves frustracions en munició política.

—Preparant l’entrevista, he vist que vau estudiar biologia, no pas història o periodisme…
—Des que era una criatura que m’agradava escriure i la història. Com que anava a buscar fòssils amb el meu avi matern, la meva idea inicial era ser paleontòleg. I, per tant, per poder fer carrera de paleontòleg, buscar dinosaures, etc., havia de llicenciar-me en biologia. Vaig fer els quatre cursos, vaig acabar la carrera i vaig començar el doctorat en paleobotànica a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, però uns mesos després la cosa no em va convèncer. Ho vaig deixar i em vaig trobar pensant què havia de fer. Tenia 22 anys, i vaig pensar que fer quatre anys més d’història era massa, i em vaig matricular al segon cicle de periodisme. I em vaig posar a treballar. Pel que fa a la història, he anat fent com un autodidacte.

—D’ençà de llavors, heu publicat una vintena de llibres, entre biografia, assaig, estudis històrics… Però també sou autor de ficció.
—Per mi, els llibres més importants són els de ficció. El que més m’interessa és la ficció, per això vaig començar publicant-ne. Però, entretant, vaig estudiar un màster sobre nacionalisme i conflicte ètnic a Londres, quan vaig tornar, vaig publicar Contes bàrbars, que ja eren contes molt vinculats a l’àmbit social, i després vaig decidir orientar la meva carrera cap a l’àmbit acadèmic. Per a ser professor i tenir una feina fixa a la universitat, havia de publicar molt, per tenir un currículum acadèmic. Però no he deixat mai d’escriure ficció, i la publicació dels llibres d’assaigs i biografies era amb una finalitat, bàsicament, acadèmica.

—Ara sou professor a la Universitat de Vic. Heu aconseguit el vostre objectiu.
—Per tant, la meva allau de publicar llibres de no-ficció contínuament quedarà aturada. Potser més endavant en faré algun volum, però ja no ho necessito per al currículum. Ja sóc on volia ser, en aquest sentit.

—Un veí ben estrany trenca amb uns certs tics de la literatura catalana actual.
—La literatura catalana avui té una tendència a fer novel·les dels núvols que parlen, de les pedres que parlen, etc. Això és molt efectista, té un públic, és molt segur per als editors. Però la qüestió és que no són llibres que ens diuen exactament qui som i com som, i per què som així i quin és el nostre entorn. He anat veient que la literatura, per a mi, havia de ser com una història social. La literatura ha d’explicar el nostre entorn i, de la mateixa manera que podem agafar L’escanyapobres, Vida privada o La plaça del Diamant per saber com era el país en aquell moment, m’agradaria que poguéssim fer el mateix amb els meus llibres.

—Els exemples que dieu són novel·les que sí que explicaven qui érem i com érem…
—La literatura catalana ho ha fet, evidentment. Però, en l’actualitat, ha fugit d’això per abraçar uns temes de moda, com són les qüestions de gènere… Penso que hi ha una por entre els editors a publicar llibres com Un veí ben estrany. És a dir, si en Josep Cots no l’hagués publicat, no sé qui l’hauria pogut publicar. En aquest sentit, una cosa és publicar segons quins llibres traduïts, que com que ja vénen de l’estranger tenen la salvaguarda que ningú en pot dir res, i una altra publicar-lo de cap i de nou, on hi ha un cert recel.

—Aquest recel és covardia, manca de tradició, comoditat dels editors?
—Hi ha una part dels editors que ja no es plantegen un seguit de llibres per la seva mateixa ideologia, perquè no tenen vocació de risc, o per raons comercials, directament. Pel que fa als escriptors, no els deu venir de gust parlar d’aquests temes. En el fons, és més fàcil parlar de bolets que parlen, o de viatges al voltant de l’habitació, que no pas mirar el teu entorn i explicar-lo intentant no fer-ne una caricatura.

—Paradoxalment, un autor amb una mirada gens complaent sobre el present, com el francès Michel Houellebecq, és traduït i força llegit en aquest país.
—Houellebecq és un autor que he seguit molt, i m’interessa el que fa. Faltaria que els editors apostessin per veus que anessin més en aquesta línia. També la crítica ha de fer aquest paper d’acompanyament, i que el lector no hagi de sortir de la llibreria amb un títol de l’any 1929 per a entendre el país.

—Quina relació hi ha entre en Joan Esculies novel·lista i en Joan Esculies analista de l’actualitat?
—Hi ha una relació en el fet de voler explicar i, sobretot, entendre la realitat del meu entorn. És a dir, una de les funcions, per dir-ho així, que jo m’autoimposo com a analista és llançar preguntes al lector i plantejar-li preguntes, més que no pas donar-li, moltes vegades, respostes. Sóc un mal tertulià, en aquest sentit, i ho sé perfectament. No sóc algú que defensi una posició a ultrança, sinó que tinc els meus dubtes, i després de pensar-hi, jo mateix em puc desmentir. La meva idea, en tots els àmbits, és que la gent es faci preguntes.

—Aquest exercici de plantejar preguntes és útil en la ficció?
—La ficció et permet dir, en boca dels personatges, coses que en un assaig o un article no podries dir. I, per tant, pots anar molt a fons i molt lluny, perquè la novel·la ho aguanta tot. Com que no és la teva opinió, tampoc és l’opinió del personatge, ho pots vestir com vulguis.

—Entrant en matèria, el senyor Folch, el narrador, és una reminiscència d’un passat més segur i sense contratemps, davant l’escenari present incert.
—És algú d’una generació la vida de la qual tenia molt d’ordre. Una generació sense grans expectatives més enllà d’anar fent, amb una feina assegurada, en què es podia ascendir, amb esforç i de mica en mica. Sabien molt bé què podien permetre, i això els donava una seguretat.

—La mirada del senyor Folch cap al seu veí condiciona la novel·la.
—El fet de dir que aquest món, tan segur i amb tant d’ordre, s’ha acabat. Aquest món ja no existeix. I això és el que dóna el motor inicial a l’obra.

—L’entorn no és tampoc l’habitual en la narrativa catalana. Un extraradi del Vallès, amb urbanitzacions que van passar de segona residència a primera, i on hi ha hagut canvis significatius en el tipus de veïns que els habiten.
—Jo he viscut en aquesta zona. La urbanització que explico concretament és la Florida, entre la Llagosta i Santa Perpètua de Mogoda. Va ser creada perquè hi anessin estiuejants de Barcelona, però en un moment donat el projecte s’estronca i hi acaba anant gent de les poblacions del voltant i els fills de les onades migratòries dels seixanta, per dir-ho així. Per tant, era un bon laboratori per a posar aquests personatges i explicar el que volia explicar.

—Armangué, el veí protagonista del llibre, és un jove molt ben format, però que ha viscut sempre en la precarietat i enyora una certa seguretat que no ha tingut mai. Ha de viure a la urbanització, a la casa que havia estat dels avis de la seva dona.
—D’alguna manera, entre la generació de Folch i d’Armengué, n’hi hauria una, que seria els pares d’aquest darrer. Ells li han traslladat la idea que, si tens una bona educació o una bona formació, el resultat serà una feina important i ben remunerada. Ell ha pogut anar de vacances amb els seus pares a tot arreu i, en canvi, quan s’ha fet gran ha d’estiuejar a la piscina de goma del jardí de casa seva, perquè no pot marxar enlloc.

—I això comporta una frustració?
—Comporta una frustració, i aquesta frustració troba una línia d’escapament vehiculada amb la política. En un moment determinat, veu com l’organització d’una consulta sobre un determinat equipament li dóna, a ell, un protagonisme, i aquest protagonisme li dóna la força que no ha tingut davant la frustració que ha viscut per les diferents feines, per les dificultats que ha tingut. I això el converteix en alcalde.

—Algú podria pensar que us referiu a experiències viscudes al nostre país…
—La democràcia com una forma de solucionar-ho tot…

—També veiem com la instal·lació de determinats equipaments, en el cas de la novel·la, un centre de desintoxicació, causa un malestar: “d’acord, però al pati de casa, no”, el not in my back yard.
—Hi ha la consulta perquè la gent es rebel·la contra aquest centre, com una conseqüència d’aquesta idea que la democràcia podia ser molt participativa. A l’hora de la veritat, hem vist que no és sempre així i que no acabem de ser mai partícips d’aquesta democràcia.

—Armangué acaba essent batlle, tot i encapçalar un discurs antipolític.
—És el discurs del rebot d’un món en què ell no se sent representat.

—És de plena actualitat, el fet de canalitzar la frustració i el rebot contra els immigrants.
—Els immigrants acostumen a ser un blanc relativament fàcil per a canalitzar aquestes frustracions. El tema que volia obrir amb la novel·la és que estem acostumats a parlar molt de la immigració de portes endins, però no hi ha el mateix discurs de portes enfora. La majoria de gent sap què és políticament correcte i què no, però potser són més sincers els qui parlen obertament que no pas els qui canvien els discursos segons siguin dins o fora de casa.

—…
—També volia tractar la responsabilitat que han tingut la generació d’en Folch i la dels seus fills a l’hora de deixar un determinat món als joves com Armangué. Sovint s’assenyala els joves perquè es deixen temptar per l’extrema dreta, però quin món han rebut? Sembla que les generacions anteriors es vulguin rentar les mans del món que deixen als seus fills.

—Armangué és un home ben format, fins i tot ha estudiat a Londres, com vós.
—Això constata que persones formades poden ser atretes per populismes o per extremismes, i no és contradictori. El cas més emblemàtic seria el règim nazi, format per gent ben educada. Això ho volia exemplificar en l’Armangué. I, sobretot, aquesta transferència de visions que duem a terme els pares. L’escola ensenya una conducta, però l’experiència de casa marca molt més.

—La relació que s’estableix entre Folch i Armangué és quasi d’avi i nét…
—La novel·la comença citant el film Gran Torino, que si ens hi aturem a reflexionar, és una història de Hollywood en què el personatge de Clint Eastwood es fa amic d’uns immigrants coreans i es deixa matar per ells, però quan viatges pels Estats Units veus que veïns com aquests el que volen és que els immigrants coreans se’n vagin. El meu veí ben estrany, d’alguna manera, és un Gran Torino real, no és la idealització d’aquest entorn. Això casa amb una altra gran inspiració de la novel·la, que és El gran Gatsby, que ara fa cent anys que es va publicar, i que parteix d’un narrador que va reconstruint la vida del seu desconegut i enigmàtic veí, del qual no sap tota la història.

—Armangué idealitza el món de Folch…
—Hi ha una nostàlgia d’un passat que es mitifica, però que no s’ha viscut. És a dir, jo crec que hi ha una transferència generacional de frustració i d’idealització. I, per tant, el jove acaba mirant a vegades el paradís perdut dels seus pares.

—El fet que acaba desencadenant l’acció present del llibre és un incident violent.
—És un cas real. Allò que mou la trama és l’assassinat d’un noi jove del poble. Va passar a Andalusia, i d’aquell cas jo vaig recuperar el fet que unes famílies d’ètnia gitana se’n van anar del poble i quan van tornar-hi van organitzar una protesta contra l’alcalde. Sigui com sigui, no és ciència-ficció. Això ja ha passat, no és que ens ho hàgim d’esperar. I, per tant, el que he fet és recollir materials de premsa, com fan sovint els germans Almodóvar als seus films. No és un món que vingui, és un món que ja existeix.

—Una part de l’ascens de l’extrema dreta té a veure amb aquestes gestions dels traumes i la frustració?
—No som prou conscients que nosaltres som motors de traslladar la frustració a les generacions més joves. És a dir, hi ha una generació més gran que la nostra que s’ha sentit molt ferida per allò que ha representat la democràcia. N’esperava grans coses, d’aquesta democràcia. Molta d’aquesta gent que s’ha polititzat amb el procés eren joves durant la transició, no van participar en l’activisme antifranquista, i esperaven alguna cosa més de la democràcia. Quan han estat grans, s’han jubilat, han descobert a les xarxes socials, per exemple, el costat fosc d’aquesta democràcia espanyola i s’han sentit traïts. Han considerat que els havien enganyat.

—Però, sobre immigració, alguna cosa ha començat a canviar. De portes enfora, ara tothom en parla…
—No crec que sigui dolent que hagi començat a canviar. Per això també he fet la novel·la. Aquí, la literatura ha d’abordar aquesta qüestió, com ho poden fer les literatures d’uns altres indrets. Sóc lector de la literatura anglosaxona i americana i totes dues ho fan. Hi ha gent que diu coses fora de to, molt fortes, però és millor sempre tenir-ho a l’àgora i escoltar-ho i saber què diu cadascú, que no pas que tot sigui de portes endins, que al final no sabem per on pot sortir el mal. Contra un món fet de sobreentesos, és millor plantejar-ho obertament, perquè és la forma d’afrontar-ho i de resoldre-ho. De resoldre-ho o de donar-li la volta en positiu. És veritat que les nostres ciutats han canviat. Això és palès, manifest i visible. Llavors, hi ha una reacció d’una part de la població contra allò que desconeix. Uns hi responen d’una manera i uns altres, d’una altra. Però cal parlar d’aquest canvi.

—Tal com dèieu de la vostra ocupació de tertulià, a la novel·la plantegeu més interrogants que no pas sentencieu?
—Al final, en Folch ens fa decidir a cadascú què s’ha de fer davant aquest alcalde. Per tant, la meva feina com a escriptor, en aquest sentit, és plantejar un seguit d’elements, portar el lector fins al límit i dir-li, mira, tu creies que pensaves això del populisme, del feixisme, de l’extremisme, del canvi generacional, jo et plantejo aquest cas, i ara tu, quina resposta dones a això?

—Seria més fàcil induir la resposta?
—Però no considero que sigui la meva feina. O no em veig fent això. Ni ho pretenc fer en aquest cas. M’interessa il·luminar parts fosques perquè la gent acabi reflexionant-hi.

—A Un veí ben estrany parleu del populisme polític, de la frustració… Quins altres aspectes foscos creieu que li toca il·luminar, a la literatura catalana?
—Un altre aspecte del qual s’hauria de parlar és la gent gran, sobre l’arribada de les dones a la maduresa, etc. Els autors mallorquins, per exemple, han tractat de fa molts anys la corrupció, el turisme… Per mi, la cosa més necessària és aprofundir en aquesta història social del present o de la contemporaneïtat, el fet que com a escriptors puguem parlar de què ens passa.

The Washington Post · Vivian Ho

D’ençà de començament de gener, al nord-oest de la República Democràtica del Congo s’han registrat 53 morts, pel cap baix, a causa d’una malaltia no identificada. Segons que ha informat l’Organització Mundial de la Salut (OMS) –que ha qualificat el brot de “amenaça important per a la salut pública”–, una proporció significativa dels infectats han mort en les 48 hores posteriors a l’aparició dels primers símptomes.

Segons l’oficina africana de l’OMS, aquestes darreres setmanes s’han notificat a la regió 431 casos de persones amb febre, vòmits, diarrea, dolors musculars, cefalees i fatiga. La malaltia, que s’ha declarat en dos llogarets diferents de la província congolesa d’Équateur, té una taxa de mortalitat d’un 12,3%.

Els investigadors de l’OMS han localitzat l’origen del brot al llogaret de Boloko, on tres nens de menys de cinc anys van morir després d’haver menjat el cadàver d’un ratpenat, segons que han informat les autoritats sanitàries congoleses. A banda dels símptomes atribuïts a aquesta malaltia, els tres infants també van exhibir símptomes semblants als d’una febre hemorràgica –hemorràgies nasals i vòmits de sang– abans de morir, entre el 10 i el 13 de gener.

Els dies posteriors a aquests primers casos, al llogaret van morir quatre menors més, amb edats compreses entre els cinc anys i els divuit. Fins el 27 de gener, al llogaret s’havien registrat un total de deu casos i set morts; a Danda, una població propera, se n’havien registrat dos casos i una mort.

Menys de dues setmanes després, les autoritats sanitàries congoleses van informar d’un segon brot al poble de Bomate, proper al focus original. A mitjan febrer, segons que ha informat posteriorment l’OMS, els investigadors congolesos havien identificat 419 casos del virus i 45 morts.

Els investigadors congolesos van enviar mostres d’un total de 18 casos a l’Institut Nacional de Recerca Biomèdica de Kinshasa, la capital del Congo, per a analitzar el virus. Totes les mostres analitzades van tenir un resultat negatiu en malalties hemorràgiques comunes, com són l’Ebola i el virus de Marburg, per la qual cosa l’OMS ha demanat de fer més proves per a identificar-ne el patogen causant. En aquest sentit, afegeix que és possible que els dos brots no tinguin relació l’un amb l’altre.

Al desembre, una altra malaltia pseudogripal desconeguda ja va deixar desenes de morts al sud-oest del país. Posteriorment, els investigadors van determinar que els símptomes d’aquesta malaltia probablement corresponien als d’una infecció respiratòria aguda, complicada pel paludisme i agreujada per la desnutrició aguda.

Michael Head, investigador principal de salut mundial a la Universitat de Southampton, al Regne Unit, explica en un correu electrònic que, de brots de malalties desconegudes, o pendents de ser identificades, “n’hi ha i n’hi continuarà havent, contínuament, a tot el món”.

“Per descomptat que pot aparèixer una malaltia genuïnament nova, com ja va passar amb la covid-19, però les possibilitats que això passi són molt petites”, diu Head. “En general, es tracta d’un virus que ja coneixem, però que encara no hem diagnosticat en el brot en qüestió.”

Sigui com sigui, Head es mostra preocupat pel brot del Congo, i explica que la precarietat de la infrastructura sanitària al país fa que la malaltia sigui més difícil de tractar a efectes de la salut pública. Sobre això, l’OMS ha assenyalat que l’aïllament dels llogarets on es va registrar el primer brot, afegit a les mancances del sistema sanitari congolès, feien créixer el risc d’expansió del virus, “per la qual cosa caldrà una intervenció immediata d’alt nivell per a contenir-lo”.

Head explica que aquests brots normalment es controlen relativament de pressa, però que aquest cas podria ser diferent. “Preocupa que tinguem centenars de casos i més de cinquanta morts, amb símptomes semblants als d’una febre hemorràgica”, diu.

Mentre les autoritats sanitàries congoleses lluiten contra aquesta malaltia desconeguda a l’oest del país, els centres mèdics de l’est es troben desbordats pels estralls causats per l’ofensiva del grup rebel M23 –amb el suport de Ruanda– a la zona, que segons el govern congolès ja ha deixat més de 7.000 morts enguany.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Al president de la Generalitat li falten mans per a tapar tots els forats que fan perillar el vaixell de les seues explicacions, de la seua veritat judicial, del constructe que ha creat per a fer que la jutgessa que instrueix el cas desvie la mirada cap a la consellera Salomé Pradas. Aquestes darreres hores tot s’ha precipitat. Allò que semblava la mar en calma del relat controlat s’ha convertit en un tsunami a partir del moment en què el president ha admès, quatre mesos després, que no era al Centre de Coordinació d’Emergències de l’Eliana quan es va enviar el missatge d’alerta a les 20.11 del vespre. D’ençà del 29 d’octubre, Carlos Mazón s’ha esforçat a demostrar que era al capdavant de l’emergència. Ara, per intentar eludir la responsabilitat de l’enviament tan tardà de l’alerta, se’n desentén.

Però això no fa sinó mostrar un Mazón a la defensiva que ha canviat de prioritats. Si al començament de la crisi posava tot l’esforç a sobreviure políticament, a mantenir-se com a president, ara centra tot l’esforç a evitar una imputació. Però l’estratègia té mancances i alguna via d’aigua.

Menteix en l’hora d’arribada al CECOPI?

Per a allunyar els ulls inquisitius de la jutgessa, Carlos Mazón va revelar ahir que havia arribat a l’Eliana a les 20.28 del vespre. Disset minuts després de l’enviament del primer missatge d’alarma a la població. Mazón pensa que així desvia la responsabilitat de la presa de decisions cap a la consellera Salomé Pradas, titular d’emergències i del CECOPI. Així responia Mazón a la pregunta de si alguna autoritat havia arribat a la reunió abans de les 20.11.

Aquesta resposta és un bumerang, perquè implica canviar la versió que el president mateix va donar els primers dies de l’emergència, quan va dir que havia anat a l’Eliana passades les set. És quan va dir allò de la “revolució hidrològica” i que el dia 29 havia tingut dos dies en un. El 15 de novembre, a les Corts, Mazón també va dir allò de “passades les set de la vesprada”, que és quan va saber que l’embassament de Forata perillava. Mai, en cap fòrum, en cap intervenció, ni el president ni ningú del seu gabinet va desmentir això.

La resposta de Mazón quan li ho van fer notar va ser: “Les 20.28 és després de les set, això és un fet fàctic.” Però molt poques hores més tard, diversos testimonis presents a la reunió del CECOPI van confirmar a Televisió Espanyola que Carlos Mazón hi havia arribat entre les 19.40 i les 19.45. Abans de l’enviament de l’alerta a la població. Això quadraria amb la llista de trucades facilitada dilluns, que diu que la darrera conversa telefònica amb Salomé Pradas va ser a les 19.43.

I també encaixaria amb el fet que Mazón va mostrar, al començament de la crisi, un SMS de l’ex-ministra Teresa Ribera que a les 20.20 li deia que estaven preocupats per la situació. El president va dir que no havia rebut el missatge perquè a l’Eliana no hi havia cobertura.

I encara una altra cosa. À Punt ha difós una imatge del president a l’Eliana i el rellotge del monitor marcava les 20.30. La televisió pública ha explicat que aquesta seqüència no correspon a l’arribada del president, sinó a l’eixida d’una reunió que havia mantingut. Per tant, seria impossible arribar al CECOPI a les 20.28 i eixir d’una reunió a les 20.30.

Negligència i deixadesa de funcions?

Una de les afirmacions que Carlos Mazón ha fet d’ençà del primer dia és que ell no forma part del CECOPI. Ahir hi va tornar. Concretament, va dir als periodistes: “El president de la Generalitat ni presideix, ni dirigeix, ni coordina el CECOPI, com tampoc cap altre president de la Generalitat.” Això es contradiu amb unes declaracions que va fer el 2022, quan ell presidia la Diputació d’Alacant i Ximo Puig era el president de la Generalitat i hi va haver l’incident amb el tren que de poc no es va cremar en l’incendi de Begís En aquell moment, Mazón va responsabilitzar Puig de tot el que havia passat com a màxim responsable de l’emergència.

A banda d’això, que podria ser una picabaralla política, la jutgessa, en una interlocutòria que va emetre ahir mateix, recalca que investiga “els morts i les lesions associades a una actuació negligent. Homicidis i lesions comesos per imprudència greu”.

El 29 d’octubre, l’AEMET va establir l’alerta roja per pluges a les 7.30. A les 14.00, la comarca d’Utiel-Requena ja estava negada. A les 15.00, Salomé Pradas va convocar el CECOPI per a les 17.00.

Si, com va afirmar ahir el president Mazón davant els periodistes, ell estava informat de tot i, tot i veure què passava al matí, no va forçar la convocatòria del CECOPI més prompte i, quan finalment es va constituir, va decidir de no anar-hi per dirigir-lo, va mantenir una actitud negligent, pel cap baix.

La majoria dels morts, entre les set i les vuit del vespre

Ahir es va saber el sumari que instrueix la jutgessa de Catarroja. Ja ha pres declaració als familiars a més de vuitanta víctimes. Arran d’això, la jutgessa va escriure en una interlocutòria fa dies que era clar que l’alerta havia arribat massa tard per a la majoria de les víctimes, i que el missatge que es va llançar era erroni. Llegint ara el relat fixat pel jutjat, això es confirma.

On era Mazón si no era a l’Eliana?

La Presidència de la Generalitat sosté –i el president repeteix– que el 29 d’octubre Carlos Mazón va dinar al restaurant El Ventorro amb la comunicadora Maribel Vilaplana. L’àpat es va allargar fins més enllà de les cinc de la vesprada. Ella no ha fet declaracions, però va deixar que el seu entorn en fes en nom seu, i una de les coses que es van transmetre fou que durant el dinar Mazón no va evidenciar gens d’inquietud per tot allò que pogués ocórrer fora. Tenint en compte que Utiel ja es trobava sota les aigües a les dues del migdia, és un comportament que torna a remetre a la negligència.

La versió que fins fa poc ha mantingut la Generalitat és que el president va arribar al palau a les set del vespre i, per bé que s’ha demanat on era durant les hores clau, no han volgut dir-ho mai. Ahir, el president va canviar de versió i va dir que després del dinar amb Vilaplana va anar al palau i, en acabat, cap al CECOPI.

No ha volgut mostrar els fulls de servei del xofer i dels escortes. Per tant, si el president confirma que va arribar a les 20.28 a l’Eliana, on va ser fins llavors? Si era al palau treballant, com és que no es va connectar telemàticament amb el CECOPI, en compte de telefonar a la consellera Salomé Pradas? Dies després de la gota freda, i tot i que diu que ell no n’és membre, Mazón participava en les reunions del CECOPI, de vegades presencialment, de vegades telemàticament. Aquell dia, de màxima emergència, i amb morts i danys materials en una àrea molt gran del país, no ho va trobar convenient.

Una fragilitat política extrema

Tots aquests fets, tots els desmentiments i totes les afirmacions suspeses en l’aire, deixen sobtadament Carlos Mazón en una situació política difícil. Ell i el seu equip d’assessors van calcular que el fet d’eixir il·lesos dijous passat de la votació sobre la dimissió que va proposar Compromís i la construcció d’aquest nou relat, salvaguardaria la figura del president. Amb aquesta intenció va anar dilluns a Madrid, a fer-se perdonar pels seus. Però això no pot amagar que Carlos Mazón és objecte d’incidents al carrer quan, vaja allà on vaja, l’escridassen. Ni pot excusar, per exemple, l’absència de diumenge a la Crida de les Falles. Tot això l’ha situat en un lloc on no pot dissimular una tensió que transmet en les declaracions i que li lleva coherència.

“Els polítics són com les granotes; no les pots tenir massa temps inflades.” La frase, extreta d’un d’aquells sainets populars valencians de la primeria del segle XX, dibuixa d’una manera excepcionalment gràfica, la desconfiança del poble envers les classes dirigents, de qualsevol membre de la classe dirigent. I encaixa perfectament, com un botó en un trau, en la trajectòria que Gabriel Rufián ens ofereix gratuïtament com a espectacle: la d’un home que arribà a Madrid inflat d’indignació i arrogància, però que ara es desinfla calculadament i ben moix davant les càmeres i els focus de la cort.

Encara en sabem poc, de què dirà en el programa. Però ja en sabem massa, tan sols pel que li hem sentit dir en els vídeos promocionals de la seua confessió televisiva a l’eficaç voltor Évole.

Personalment, hi ha una part d’això que puga dir aquest home que no m’importa gens ni mica: cadascú es ven com pot, i ja s’ho farà ell amb les seues contradiccions, si és que res li importa.

En canvi, em sembla particularment greu i indignant que la “confessió” de Rufián siga un servei inestimable al sistema que suposadament combatia, al sistema que potser els seus electors encara pensen que combat en el seu escó de Madrid. Perquè la història ens ensenya amb molta claredat que no hi ha res que legitime tant l’status quo de l’amo com el penediment públic i radiat amb bons altaveus d’aquells qui el van qüestionar. 

I dic això molt especialment perquè anar-se’n a una televisió espanyola a dir, en aquest precís moment, que l’independentisme ha comès errors greus, i situar-los precisament en això de “repartir carnets de catalanitat” és oferir una absolució gratuïta i general a l’Espanya que el 2017 va fer impossible qualsevol eixida digna, democràtica, civilitzada a les aspiracions catalanes.

Rufián, acusant els independentistes catalans d’una cosa tan falsa, no fa sinó amnistiar Mariano Rajoy, donar-li la raó en tot. Si nosaltres, els independentistes, cometíem errors tan greus com ell diu i que tant de mal feien a la població, no era una obligació del govern “de tots” corregir-los? L’aporellos el van justificar canviant la raó del debat i Mariano Rajoy, personalment, es va fer càrrec de l’operació. O és que no ens en recordem, ja, de quan el PP va negar que hi hagués cap conflicte entre Catalunya i Espanya i va provar de convertir-lo en un conflicte intern entre catalans? Exactament, en un conflicte desigual entre catalans “demòcrates”, que, casualment, volien ser bons espanyols, i uns catalans autoritaris i amb banyes que “repartien carnets de catalanitat” i eren, érem, tan males persones que excloïen la meitat de la població de la democràcia.

No cal ser molt llest: a Madrid les afectades declaracions de Rufián els faran sentir reconfortats. I reivindicats. Les porres, la presó, l’exili, la persecució política, l’espionatge, els escamots violents, les mentides mediàtiques… “Veus com tot això tenia sentit?”, pensaran i diran, ara que Rufián mateix ha tingut l’ocurrència torera no pas de defensar que els catalans érem i som els demòcrates, sinó de reconèixer que érem tan dolents i que anàvem tan equivocats.

Tant si ell ho sap com si no, el diputat d’Esquerra Republicana legitima allò que prometia combatre. I, en un altre lamentable exercici de transformisme polític, ofereix un servei inestimable a aquella Espanya que suposadament, en algun moment, va dir que lluitava perquè s’acabàs: desacreditar no tan solament la seua trajectòria personal i la del seu partit, sinó la trajectòria, impol·luta i inqüestionable, de tot el moviment polític democràtic, catalanista, republicà, independentista.

 

PS1. Mazón continua ofegant-se en les seues mentides. Tant que comence a pensar que sí que acabarà caient. El president fa uns quants dies que menteix d’una manera tan descarada i tant a la desesperada que ho veu tothom. Esperança Camps ha fet aquesta repassada documentada de les darreres hores: “Les vies d’aigua del relat construït per Carlos Mazón”.

PS2. Fa dies que corren rumors relacionats amb els darrers moviments polítics, i que diuen que el retorn del president Puigdemont i els consellers Lluís Puig i Toni Comín podria ser imminent, el mes vinent i tot. Com explica en aquest article Josep Nualart Casulleras no hi ha cap font judicial ni política que confirme aquesta possibilitat, però els fets i els ritmes judicials fan que siga possible. Depenent de la política.

PS3. D’ençà de començament d’any, al nord-oest de la República Democràtica del Congo s’han registrat 53 morts, pel cap baix, a causa d’una malaltia no identificada que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha qualificat d’amenaça important per a la salut pública. Vivian Ho ens explica des d’aquell país africà la difícil situació que s’hi viu, complicada per la invasió organitzada de Ruanda estant.

PS4. La nostra missió és crear una societat ben informada, publicant el diari amb accés obert a tothom. La contrapartida que us demanem és que ens ajudeu, si podeu. Cliqueu ací per veure quines opcions teniu.