Solidaritat Catalana per la Independència (SI), impulsors de la iniciativa legislativa popular (ILP) sobre la independència de Catalunya, ha tornat a demanar de no reactivar els tràmits perquè es pugui votar a la mesa de la cambra en els terminis pertinents. Després de reunir-se amb el president del parlament, Josep Rull, i amb Junts, ERC i CUP, els promotors volen ampliar els contactes amb entitats i organitzacions de la societat civil.

El desembre passat, la mesa va congelar la tramitació de la iniciativa legislativa popular, després d’haver-ho demanat per carta els promotors. Segons han explicat fonts parlamentàries, Solidaritat Catalana havia sol·licitat de posposar la possible tramitació o no de la iniciativa perquè abans es volia reunir amb el president del parlament i amb els grups que formen part d’aquest òrgan.

Porteu pasta, verdura, porc, gallina, mandonguilles, llegums... tot és benvingut! - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

El PSOE i Junts han registrat al congrés espanyol la proposta de llei orgànica de delegació a Catalunya de competències en matèria d’immigració. D’aquesta manera, es concreta un dels acords que feia mesos que els dos partits arrossegaven i negociaven amb la intermediació del mitjancer, Francisco Galindo Vélez. La setmana passada, Junts va retirar la petició d’una qüestió de confiança per a no provocar la ruptura entre les dues parts i facilitar la concreció d’acords com aquest. El secretari general de Junts, Jordi Turull, i la portaveu del partit al congrés espanyol, Miriam Nogueras, faran una conferència de premsa al matí per a donar més explicacions de l’acord.

Segons que han informat el PSOE i Junts per comunicat, la delegació de competències es farà a través de l’article 150.2 de la constitució espanyola, i farà que la Generalitat de Catalunya faci de “finestreta única” per a les autoritzacions d’estada de llarga durada, residència temporal i residència de llarga durada. També tindrà la capacitat d’expedir el document d’identitat per als estrangers, basant-se en el registre del NIE de l’estat espanyol.

Pel que fa a la seguretat, els Mossos d’Esquadra gestionaran el control de ports, aeroports i altres zones sensibles en cooperació amb la Guàrdia Civil i la policia espanyola. A més, s’incrementarà en 1.800 agents el cos dels Mossos, que arribarà així als 26.800 efectius, per sobre dels 25.000 acordats recentment entre la Generalitat i el govern espanyol. La Generalitat també assumirà la gestió de les devolucions d’estrangers amb entrada prohibida i l’execució d’expulsions administratives. Les expulsions que requereixin un expedient es resoldran i executaran a partir de la proposta d’expulsió formulada per la Generalitat, prèvia valoració dels criteris orientatius que estableixi la Junta de Seguretat de Catalunya.

Un altre aspecte destacat és la gestió integral dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), així com el control de la contractació en origen, amb la determinació dels perfils i contingents de treballadors estrangers en col·laboració amb sindicats i empreses catalanes. També s’aplicaran criteris lingüístics propis a les competències delegades.

A més, els Mossos d’Esquadra assumiran la competència en matèria de prevenció, persecució i assistència a les víctimes de tràfic i explotació d’éssers humans. L’estat espanyol es compromet a transferir els recursos econòmics, tècnics i humans necessaris perquè la Generalitat pugui exercir aquestes funcions.

Els dos partits reivindiquen que, amb aquesta delegació de competències, Catalunya podrà desenvolupar un model propi i una política integral, perquè en totes les fases de la relació dels immigrants amb l’administració, qui tindrà la posició determinant seran les institucions catalanes. “Amb aquesta llei, Catalunya podrà donar resposta amb capacitats suficients a la necessària plena integració al país –inclosos la integració lingüística– basada en un marc de drets i deures, i el respecte als drets fonamentals, que és condició per a la cohesió social i el progrés”, argumenten.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Quatre municipis del nord del País Valencià van superar ahir a les 19.00 els 200 litres per metre quadrat de precipitació, segons dades de l’Associació Valenciana de Meteorologia (Avamet).

Al Pla de Meanes, a Atzeneta del Maestrat, s’havien registrat 220,2 l/m² al vespre; 211,4 l/m² a la Serra d’en Galceran – els Ibarsos; 203,7 l/m² a Suera i 203,4 l/m² a l’Alcúdia de Veo. A més, l’entitat destaca que a l’observatori de Catí, on hi ha registres d’ençà del 2008, s’ha batut el rècord de pluja diària, que s’acosta als 200 l/m².

Aquesta quantitat s’ha superat en punts de l’Alt Maestrat, l’interior de la Plana Alta i l’interior de la Plana Baixa, i a l’Alt Millars s’han vorejat els 200 l/m², segons l’associació.

L’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) ha assenyalat que l’estació meteorològica d’Atzeneta del Maestrat havia registrat ahir 142,0 l/m², la precipitació més alta en un sol dia de març des que hi ha registres, és a dir, en més de tres quarts de segle.

A les comarques del nord del País Valencià s’han registrat tres mesos de març excepcionalment plujosos durant l’última dècada: els de 2015, 2020 i 2022. Segons Aemet, el març del 2025 també ho serà.

Aemet ha rebaixat a última hora l’alerta per pluges a l’Alcalatén, que ha passat a nivell groc, mentre que es manté el nivell carabassa al Maestrat i a la Plana Alta, segons el servei d’emergències 112 GVA.

Tanmateix, Aemet adverteix que el temporal serà llarg i que la fase més adversa d’avui a la vesprada fins dijous.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha ordenat de suspendre l’ajut militar a Ucraïna després de la discussió amb el seu homòleg ucraïnès, Volodímir Zelenski, divendres passat al Despatx Oval, segons fonts de la Casa Blanca consultades per mitjans nord-americans.

Un atac rus després de l’aturada de l’ajuda dels EUA a Ucraïna deixa Odessa sense electricitat

“(Trump) ha deixat clar que s’ha centrat en la pau. Necessitem que els nostres socis també s’hi comprometin. Per això, hem aplicat una suspensió del nostre ajut, que revisarem per assegurar-nos que contribueix a la solució”, ha declarat un funcionari a mitjans com la cadena de televisió CNN i el diari The Washington Post.

Una altra font ha explicat que la pausa s’aplicaria a tot l’equip militar que encara no sigui en territori ucraïnès i ha afegit que la decisió es podria cancel·lar si Zelenski “demostra un nou compromís amb les negociacions per a posar fi a la guerra a Ucraïna”. Aquesta mesura, presa ahir a darrera hora, és una resposta directa a allò que Trump considera un “mal comportament de Zelenski” i forma part d’una estratègia de pressió sobre Ucraïna, ha afegit.

Trump diu que no tolerarà gaire temps més la posició de Zelenski sobre la pau a Ucraïna

Segons alguns funcionaris, Trump i els seus col·laboradors principals cerquen un gest de Zelenski, possiblement una disculpa pública, abans de continuar endavant amb l’acord sobre terres rares, que eren a punt de signar abans de la discussió.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha ordenat de suspendre l’ajut militar a Ucraïna després de la discussió amb el seu homòleg ucraïnès, Volodímir Zelenski, divendres passat al Despatx Oval, segons fonts de la Casa Blanca consultades per mitjans nord-americans.

Un atac rus després de l’aturada de l’ajuda dels EUA a Ucraïna deixa Odessa sense electricitat

“(Trump) ha deixat clar que s’ha centrat en la pau. Necessitem que els nostres socis també s’hi comprometin. Per això, hem aplicat una suspensió del nostre ajut, que revisarem per assegurar-nos que contribueix a la solució”, ha declarat un funcionari a mitjans com la cadena de televisió CNN i el diari The Washington Post.

Una altra font ha explicat que la pausa s’aplicaria a tot l’equip militar que encara no sigui en territori ucraïnès i ha afegit que la decisió es podria cancel·lar si Zelenski “demostra un nou compromís amb les negociacions per a posar fi a la guerra a Ucraïna”. Aquesta mesura, presa ahir a darrera hora, és una resposta directa a allò que Trump considera un “mal comportament de Zelenski” i forma part d’una estratègia de pressió sobre Ucraïna, ha afegit.

Trump diu que no tolerarà gaire temps més la posició de Zelenski sobre la pau a Ucraïna

Segons alguns funcionaris, Trump i els seus col·laboradors principals cerquen un gest de Zelenski, possiblement una disculpa pública, abans de continuar endavant amb l’acord sobre terres rares, que eren a punt de signar abans de la discussió.

A final de novembre del 2023, ara fa una mica més d’un any, un grup de joves pagesos i ramaders del Priorat publicaven un vídeo ple d’aplaudiments crítics i irònics, que va tenir molta repercussió. Ahir al vespre, a Falset, aquests joves van presentar un segon vídeo on també prenien la paraula per posar de manifest que la seva situació un any després no ha canviat gens, que continua essent inestable, vulnerable, fins i tot precària i amb risc de final. I amb ironia reclamaven futur i palesaven els grans desafiaments de la pagesia del Priorat i d’arreu.

L’endemà del lliurament dels Oscar, el vídeo presenta una catifa vermella de l’èxit, la dels famosos, amb ironia a l’enèsima potència. Canvien els aplaudiments pels “m’agrada”: ens recorden que amb el primer vídeo, el dels aplaudiments, van fer-se conèixer i van tenir molts “m’agrada” a les xarxes socials. Moltíssims. “Ens vam posar de moda i vam deixar de ser invisibles.” Tants “m’agrada” van tenir, sobretot de polítics i administracions, que resulta que la realitat els ha canviat molt, moltíssim.

Desplegant la catifa vermella despleguen també la trista ironia de constatar que tots aquells problemes i reivindicacions que exposaven aleshores són on eren, que no s’ha avançat. I ens diuen: “Amb els likes hem omplert els pantans d’aigua; ja tenim reg de suport a tot el Priorat; que la Generalitat de Catalunya ha revertit el transvasament del 90% de l’aigua del riu Siurana i el Priorat ha recuperat el seu riu; amb els likes hem aconseguit revertir la injustícia de les ajudes europees de la PAC: abans el 80% de les ajudes anava a les grans empreses de sempre que ja estan folrades. I ara?, igual: 22 empreses s’emportaran el mateix que 22.000 pagesos que som els qui ho necessitem…” I el reguitzell de denúncies i reivindicacions continua fins a l’escena final, agredolça, que no descobrirem.

Mireu el vídeo Likes de la Pagesia Jove del Priorat. Estima la terra de veritat:

Hem parlat amb Josep Sedó, jove pagès de Bellmunt del Priorat. Té vint-i-quatre anys, és fill de família pagesa. Sobretot es dedica a la viticultura, però també té oliveres. Bona part del raïm el ven a tercers i una part la destina a elaborar el vi propi amb la marca Sedó Barceló. Actualment, també és el coordinador nacional dels joves d’Unió de Pagesos.

Sedó explica que s’hi ha incorporat algun jove més de la comarca que no sortia al primer vídeo. Però matisa: “A la comarca, de joves pagesos i ramaders en som pocs i pràcticament hi sortim tots. El vídeo nou, marcat per la irona també, juga amb la idea dels likes de les xarxes socials, els que ens va fer tanta gent i també tants polítics, perquè va ser un vídeo que va tenir molta repercussió, una repercussió que no ens esperàvem. Ens va sorprendre. Fins i tot vam sortir al Polònia. Si surts al Polònia ja pots dir que ets famós, oi? [riu]. I aleshores, juguem amb la idea que els likes ens han solucionat els problemes i ja vivim tranquils i les coses ens van bé.”

El vídeo, un manifest

El vídeo va acompanyat d’un manifest que acaba dient:

“Les conclusions són clares: necessitem que s’estimi la terra de veritat i aquelles persones que la cuidem. Necessitem ser visibles i necessitem excepcions a les normes generals que acullin la nostra realitat. No volem canviar la nostra forma de viure ni canviar l’aixada i el tractor per vendre souvenirs ni ser una imatge folklòrica d’un patrimoni ja extingit.

Ens posem al capdavant d’un territori i ens arremanguem en la seva defensa. El nostre futur és poder aprofitar els recursos propis i mantenir el nostre paisatge, cultura, gastronomia i tradicions, autenticitat i singularitat! No volem likes ni copets a l’esquena, volem accions concretes i adaptades a la nostra escala, volem un Priorat viu.”

Reivindicacions coincidint amb la presència de la secretària general d’Agricultura

Els joves pagesos i ramaders van presentar ahir el segon vídeo després d’una reunió a Falset amb representants de les administracions, encapçalada per la secretària general del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Cristina Massot, en què es va parlar precisament del problema de l’aigua i de les obres del rec de suport; un pla de prevenció d’incendis; dels agents rurals, etc. Els joves del Priorat van voler fer-hi coincidir la presentació del vídeo, per donar més força a la seva acció.

El primer vídeo va aparèixer abans de les grans manifestacions pageses de l’any passat i del moviment Revolta Pagesa, com un pòrtic que anunciava el malestar. Josep Sedó explica que l’administració sí que ha fet algunes accions, però que són completament insuficients. Destaca els ajuts directes a la sequera, que ja han cobrat, però també considera que la celeritat va fer que no es repartissin prou bé els diners.

Diu: “Aquest segon vídeo ens dóna continuïtat com a moviment i també constata que ens trobem al mateix lloc. I cal retreure que al cap d’un any gairebé no hagi canviat res. Ni amb l’aigua ni amb l’accés a la terra ni amb els ajuts a la incorporació de joves pagesos… El vídeo exposa els pilars principals dels nostres problemes i reivindicacions.”

Prèvia número 1. La censura i els intents de limitar la llibertat d’expressió vénen de lluny. Silenciar, aïllar, marginar i fins i tot eliminar qui no opina com tu és més vell que anar a peu. I no només és propi de dictadures, no. Hi ha democràcies pretesament modernes i consolidades que també tanquen diaris, segresten revistes i empresonen cantants. Suposo que no cal posar exemples.

Prèvia número 2. Hi ha persones que s’hi juguen el coll a l’hora de defensar la llibertat d’expressió o, simplement, exercir-la. Periodistes i no periodistes. Julian Assange, Anna Politkóvskaia, Edward Snowden, Martxelo Otamendi, Xavier Vinader o Jesús Rodríguez són només alguns d’una llarguíssima llista de noms. Perseguits, exiliats, empresonats, torturats, assassinats. Només l’any passat, l’organització Reporters Sense Fronteres va comptabilitzar 54 periodistes morts, 550 empresonats, 55 segrestats i 95 desapareguts a tot el món.

Tenint en compte les dues prèvies anteriors, la història que explico avui és ben poca cosa. Fireta, fins i tot. Però és la meva història, i si no l’explico jo, no l’explicarà ningú.

Divendres 31 de gener. Vol Barcelona-Managua AA113 d’American Airlines amb escala a Miami. A l’hora de fer la facturació a Miami per a agafar el vol de connexió, ens diuen que hi ha “problemes amb la documentació” i que no podem embarcar cap a Nicaragua. No entenc res. La documentació ha estat prou bona per a poder entrar als Estats Units i no ho és per a entrar a Nicaragua? Les dues dones que ens atenen ens miren amb cara de llàstima però no hi poden fer res. És el govern del país centreamericà, qui no autoritza la nostra entrada. Que anem dilluns al Consolat de Nicaragua a Miami a veure si ho podem resoldre.

Aquesta mena de contratemps no són ben bé els que desitges després de dotze hores de vol i viatjant amb una criatura, però què hi farem. Tenint en compte que els passaports han d’estar en ordre si ens han dut fins a Miami, repasso mentalment el formulari que vaig omplir fa dies per a les autoritats de Nicaragua i intento endevinar quina creu vaig deixar de marcar o vaig marcar equivocadament. Ingenu de mi!

El motiu pel qual veurem les obres de l’estadi de futbol que construeixen per a Messi a la capital llatina dels Estats Units i dormirem en un dels pitjors hotels de la meva vida és tot un altre. Els “problemes de documentació” que el govern de Nicaragua ha detectat són un article que vaig escriure el 1996 a la revista el Temps, tornant d’una missió d’observació electoral, que es veu que no va acabar d’agradar a les autoritats sandinistes. És la primera i única vegada que he estat a Nicaragua.

Ho repeteixo perquè sé que costa de creure: un article escrit fa gairebé trenta anys és el motiu pel qual se’ns impedeix el 2025 d’entrar a Nicaragua a fer turisme! Les gestions que mirem de fer per a trobar una solució no ens porten enlloc. La vida és així de paradoxal: un dia ets feliç cantant i ballant “porque Nicaragua es san-di-nis-ta” amb Fermin Muguruza al Palau Sant Jordi i, exactament, una setmana després, et trobes encallat a Miami pel mateix motiu, perquè Nicaragua és sandinista.

Com que tothom té dret de forjar-se una opinió més enllà dels censors i dels qui dediquen la seva vida a la noble causa d’elaborar llistes negres, us deixo l’enllaç a l’article que vaig publicar en el seu dia, que òbviament jo havia oblidat i ara he rellegit un munt de vegades per veure quins imperdonables elements contrarevolucionaris conté. Debades. Potser amb el títol en van tenir prou? “Tercera passa enrere dels sandinistes”. Si és així, llàstima, perquè després a dins del text donava part de culpa als nord-americans. La part bona, no cal dir-ho, és constatar que el català no és marginat i té rang de normalitat per a les autoritats nicaragüenques a l’hora de castigar la llibertat d’expressió.

No entraré ara a analitzar la situació política actual del país ni la deriva del tàndem format per aquell líder que tanta admiració despertava a la Catalunya dels anys vuitanta, Daniel Ortega, i la seva esposa i vice-presidenta del país, Rosario Murillo. Fa anys que els seus antics companys de lluita són a l’exili o a la presó. Noms guerrillers que també ressonaven amb força i que en el seu dia admiràvem tant o més que Ortega, com els de Sergio Ramírez, Mónica Baltodano, Dora María Téllez o Gioconda Belli. Llegint la darrera novel·la de Belli, Un silenci ple de murmuris, queda clar en quina mena de monstres considera que s’han convertit Ortega i Murillo. Uns monstres com els que també retraten Oriol Malet i John Carlin al còmic Bèsties, una faula universal sobre els vicis inherents a l’acumulació de poder polític inspirada, justament, en Daniel Ortega.

Fins aquí la meva aventura. Vam acabar improvisant un viatge alternatiu a Costa Rica que va estar la mar de bé. Jo vaig trigar uns dies a pair el disgust. He esperat fins ara per veure si obtenia alguna resposta de les autoritats de Nicaragua a les meves preguntes, òbviament sense èxit. Amb aquest article suposo que m’asseguro no poder entrar al país fins que hi hagi un canvi de règim. Em sap greu. No sóc tan ingenu per a pensar que tots els països que em deixen entrar sense problemes són democràcies, però tinc ben clar que qualsevol país que persegueix els periodistes autòctons i veta l’entrada a periodistes estrangers per articles innocus que van escriure fa trenta anys sí que és una dictadura.

 

Prèvia número 1. La censura i els intents de limitar la llibertat d’expressió vénen de lluny. Silenciar, aïllar, marginar i fins i tot eliminar qui no opina com tu és més vell que anar a peu. I no només és propi de dictadures, no. Hi ha democràcies pretesament modernes i consolidades que també tanquen diaris, segresten revistes i empresonen cantants. Suposo que no cal posar exemples.

Prèvia número 2. Hi ha persones que s’hi juguen el coll a l’hora de defensar la llibertat d’expressió o, simplement, exercir-la. Periodistes i no periodistes. Julian Assange, Anna Politkóvskaia, Edward Snowden, Martxelo Otamendi, Xavier Vinader o Jesús Rodríguez són només alguns d’una llarguíssima llista de noms. Perseguits, exiliats, empresonats, torturats, assassinats. Només l’any passat, l’organització Reporters Sense Fronteres va comptabilitzar 54 periodistes morts, 550 empresonats, 55 segrestats i 95 desapareguts a tot el món.

Tenint en compte les dues prèvies anteriors, la història que explico avui és ben poca cosa. Fireta, fins i tot. Però és la meva història, i si no l’explico jo, no l’explicarà ningú.

Divendres 31 de gener. Vol Barcelona-Managua AA113 d’American Airlines amb escala a Miami. A l’hora de fer la facturació a Miami per a agafar el vol de connexió, ens diuen que hi ha “problemes amb la documentació” i que no podem embarcar cap a Nicaragua. No entenc res. La documentació ha estat prou bona per a poder entrar als Estats Units i no ho és per a entrar a Nicaragua? Les dues dones que ens atenen ens miren amb cara de llàstima però no hi poden fer res. És el govern del país centreamericà, qui no autoritza la nostra entrada. Que anem dilluns al Consolat de Nicaragua a Miami a veure si ho podem resoldre.

Aquesta mena de contratemps no són ben bé els que desitges després de dotze hores de vol i viatjant amb una criatura, però què hi farem. Tenint en compte que els passaports han d’estar en ordre si ens han dut fins a Miami, repasso mentalment el formulari que vaig omplir fa dies per a les autoritats de Nicaragua i intento endevinar quina creu vaig deixar de marcar o vaig marcar equivocadament. Ingenu de mi!

El motiu pel qual veurem les obres de l’estadi de futbol que construeixen per a Messi a la capital llatina dels Estats Units i dormirem en un dels pitjors hotels de la meva vida és tot un altre. Els “problemes de documentació” que el govern de Nicaragua ha detectat són un article que vaig escriure el 1996 a la revista el Temps, tornant d’una missió d’observació electoral, que es veu que no va acabar d’agradar a les autoritats sandinistes. És la primera i única vegada que he estat a Nicaragua.

Ho repeteixo perquè sé que costa de creure: un article escrit fa gairebé trenta anys és el motiu pel qual se’ns impedeix el 2025 d’entrar a Nicaragua a fer turisme! Les gestions que mirem de fer per a trobar una solució no ens porten enlloc. La vida és així de paradoxal: un dia ets feliç cantant i ballant “porque Nicaragua es san-di-nis-ta” amb Fermin Muguruza al Palau Sant Jordi i, exactament, una setmana després, et trobes encallat a Miami pel mateix motiu, perquè Nicaragua és sandinista.

Com que tothom té dret de forjar-se una opinió més enllà dels censors i dels qui dediquen la seva vida a la noble causa d’elaborar llistes negres, us deixo l’enllaç a l’article que vaig publicar en el seu dia, que òbviament jo havia oblidat i ara he rellegit un munt de vegades per veure quins imperdonables elements contrarevolucionaris conté. Debades. Potser amb el títol en van tenir prou? “Tercera passa enrere dels sandinistes”. Si és així, llàstima, perquè després a dins del text donava part de culpa als nord-americans. La part bona, no cal dir-ho, és constatar que el català no és marginat i té rang de normalitat per a les autoritats nicaragüenques a l’hora de castigar la llibertat d’expressió.

No entraré ara a analitzar la situació política actual del país ni la deriva del tàndem format per aquell líder que tanta admiració despertava a la Catalunya dels anys vuitanta, Daniel Ortega, i la seva esposa i vice-presidenta del país, Rosario Murillo. Fa anys que els seus antics companys de lluita són a l’exili o a la presó. Noms guerrillers que també ressonaven amb força i que en el seu dia admiràvem tant o més que Ortega, com els de Sergio Ramírez, Mónica Baltodano, Dora María Téllez o Gioconda Belli. Llegint la darrera novel·la de Belli, Un silenci ple de murmuris, queda clar en quina mena de monstres considera que s’han convertit Ortega i Murillo. Uns monstres com els que també retraten Oriol Malet i John Carlin al còmic Bèsties, una faula universal sobre els vicis inherents a l’acumulació de poder polític inspirada, justament, en Daniel Ortega.

Fins aquí la meva aventura. Vam acabar improvisant un viatge alternatiu a Costa Rica que va estar la mar de bé. Jo vaig trigar uns dies a pair el disgust. He esperat fins ara per veure si obtenia alguna resposta de les autoritats de Nicaragua a les meves preguntes, òbviament sense èxit. Amb aquest article suposo que m’asseguro no poder entrar al país fins que hi hagi un canvi de règim. Em sap greu. No sóc tan ingenu per a pensar que tots els països que em deixen entrar sense problemes són democràcies, però tinc ben clar que qualsevol país que persegueix els periodistes autòctons i veta l’entrada a periodistes estrangers per articles innocus que van escriure fa trenta anys sí que és una dictadura.

 

“Hi ha elements que tots els habitants de Babel compartim: són els noms. És possible imaginar un món sense noms?” “Mentre un pare lluitava per recuperar la parla, nosaltres assumíem que havíem d’aprendre a desfer-nos del llenguatge per trobar un altre lloc comú, un refugi, una casa, un àmbit on viure, fora de la paraula.” “No sé si allò que no s’anomena deixa d’existir. El que sí que sé és que, sense noms, el grau de buidor és abismal.” “Quin jo camina fora de la casa del llenguatge?” Aquestes són algunes de les reflexions i preguntes que es fa l’escriptora Cristina Masanés al llibre Marxarons. Viatge pels cims i les valls del llenguatge, i que van impulsant la recerca i el procés d’entrar en un “nou planeta que no coneix alfabet”.

Per a qui no hagi llegit encara Marxarons, el punt de partida és un fet traumàtic que li passa al pare de la narradora: a seixanta-set anys té un vessament cerebral que li lesiona la part cerebral que afecta la llengua materna i el deixa sense poder parlar i sense poder escriure. És la pèrdua del llenguatge.

Amb aquest llibre, Cristina Masanés acaba de guanyar el premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana. El jurat n’ha destacat “la subtil combinació de gèneres literaris d’una obra que juga amb la narrativa, el memorialisme i l’assaig per homenatjar el llenguatge com a vincle familiar. Des de la discreció i la precisió es construeix una peça literària memorable sobre els paisatges caminats, la malaltia i la mort del pare, i tant com això sobre la pèrdua dels noms i del món que aquests representen.”

Parlem amb ella del llibre, del seu procés d’escriptura i de la importància d’una llengua per a conformar una identitat. També del llibre que escriu ara. I, al final, inevitablement, apareix el tema de la gran minva en l’ús habitual del català que sofreix el país.

—Com us vau enfrontar a l’escriptura d’aquesta obra? Hi ha una informació que doneu al final del llibre, suposo que per no interferir en la lectura, que entenem que determina el text, quan dieu: “Em va inquietar, i molt, a l’inici d’aquest viatge escrit, com donar paraula precisament a qui no en tenia, com esquivar la impostura?”
—El meu pare va partir un ictus, que es diu ara, o una feridura, que se’n deia abans, i va perdre la capacitat de parlar i d’escriure. I això que em dius és la clau de volta, perquè era una cosa que em preocupava molt i em va bloquejar durant molt de temps el projecte. És a dir, tot allò que té a veure amb el llenguatge, vaig saber de seguida com ho volia endreçar, com ho volia construir. Amb això no vaig tenir cap problema. Però aquesta part era massa petita, perquè precisament, com que no hi havia llenguatge, la part narrativa tenia poc cos, era fineta tota. Llavors em vaig quedar bloquejada, com de dir, “bé, a veure com ho resoldrem per escriure-ho”. Perquè no volia fer dir coses al pare que no va dir o generar situacions que no vàrem viure. És clar que hauria pogut ficcionar més, és clar que hauria pogut ser més descriptiva, i més narrativa, fent entrar més personatges, però jo tenia necessitat de fidelitat als fets, i no volia generar situacions ni inventar ni projectar coses que no vàrem viure. No volia fer-ho.

—I com vau desbloquejar la situació?
—Per atzar, com sempre passen aquestes coses, es va creuar aquí la metàfora de l’alpinisme, de la muntanya, que va ser meravellosa, perquè em va desencallar. Allò sí que va ser la clau de volta.

—Perquè el vostre pare pujava muntanyes.
—Com que el que jo volia comunicar era la manca de llenguatge, vaig pensar: “Deixa’m revisar el parell de capses que tenim de coses del pare”, perquè la generació dels nostres pares van deixar poques coses. I a les dues capses hi havia unes fotografies en paper (no pas els milers del mòbil que nosaltres acumulem). I em va aparèixer el seu diari d’alpinisme, que havia escrit de ben jove, als disset, divuit, vint anys. L’havíem trobat quan s’havia mort, però havia quedat dins aquelles capses. I va ser molt curiós, perquè el meu pare no era una persona que escrivís, no escrivia, però llegint aquell diari em vaig dir: “És aquí, la seva veu.” Vaig trobar la seva veu, però desplaçada unes dècades enrere. I ho vaig provar i vaig anar cosint fragments del seu diari d’alpinista amb tota la vivència de la manca del llenguatge.

—Hi havia el risc que el vostre pare es convertís en un espectre si no aconseguíeu donar-li veu?
—Sí, era això. I aquests escrits seus tenen dues potes. Perquè, per una banda, aquests texts eren molt fidels a ell, perquè l’alpinisme va ser la seva obsessió, però alhora, com que l’alpinisme dóna tant de joc, em va proporcionar moltes metàfores que em van permetre anar travessant tot el text. Perquè hi ha el caminar sobre el gel, entrar dins la cova de Montserrat, arribar a dalt de tot, caminar amb raquetes sobre la neu, també la història de l’alpinisme català… Va ser per atzar, però li va donar tota la coherència.

—Això és fer literatura.
—Saps què passa?, que jo vinc de la filosofia i sóc molt més lectora d’assaig que de novel·la. I sempre dic que a mi no m’interessa ficcionar ni en sé. En els tres o quatre llibres que he fet sempre he partit d’arxius, memòria oral, dades… Jo necessito agafar-me a aquestes coses. Però, com que tinc molta preocupació pel llenguatge i per l’escriptura, suposo que allò que escric acaba pesant o decantant-se cap al cantó de la literatura o de la narrativa. Però jo sempre penso que faig assaig.

—Es nota que hi ha aquesta voluntat, sobretot en les preguntes que feu, que van a l’arrel. Això deu tenir a veure amb la vostra formació en filosofia, també. Preguntes que neixen de la incapacitat del vostre pare d’expressar-se, tant amb la llengua oral com amb l’escrita. Per tant, amb la incapacitat de comunicar-se. I us pregunteu sobre com relacionar-se des del silenci.
—Això de les preguntes… Quan ho vius, és tot molt desordenat, perquè cada dia intentes de sortir-te’n com pots: que ell no se senti sol, intentar comunicar-te com saps, inventar moltes coses per a trencar l’aïllament. Però tot és desordenat.

—Vau prendre notes mentre ho vau viure?
—Sí, jo tenia una llibreteta, però ens generava tanta perplexitat, i quasi quasi només sumàvem interrogants: continua essent ell, sense llenguatge? La sensació va ser sempre que sí, perquè ja s’espavilava per fer-se comunicar sense cap matís, però perquè la mirada diu que l’altre hi és o que ja no hi és. Però com és el món quan no disposes de paraules? Llavors, com que tot eren interrogants i cap neuròleg no ens va resoldre mai res, ni les logopedes tampoc, doncs vaig voler traspassar al lector la sensació de sumar interrogants. Això, per un tema de fidelitat a la vivència. I després, perquè el llenguatge és un dels grans temes filosòfics, és el de la representació. I com que jo vinc d’on vinc, doncs això va agafar un cos, un pes.

—El primer gran interrogant que s’obre i que plana per tot el llibre és el de prendre consciència del poc coneixement que es té de la complexitat del cervell. El cervell és un misteri. I una certa impotència.
—Completament. Va ser un treball d’impotència, del principi al final. De constatar límits. Nostres i seus. El llenguatge és la nostra relació amb el món. Per descomptat que no és l’única, però els humans passem molt pel llenguatge. I no en som conscients fins que no deixa de ser-hi.

—En el vostre relat comenceu abordant la paraula, després passeu cap al llenguatge i finalment també parleu de llengua, tot i que no en parleu obertament, sí que apareix quan tracteu la relació del llenguatge amb la identitat.
—El llenguatge és gramàtica, és un element constructiu, són uns usos. I la llengua ja t’ha construït, ja és identitària. I després encara hi ha una altra cosa, que és la veu, que això ho vaig incorporar al final. Perquè, és clar, la veu d’entrada és física. Una caixa de ressonància, unes cordes vocals, un aire que vibra… La veu és la identitat de l’altra persona també, però físicament. I això va ser molt curiós, perquè aquesta identitat que ens dóna la veu no la va perdre mai. Mai. Mentre tenia veu era ell.

—Lligueu la veu amb la música i, en concret, amb una harmònica, que resulta que descobriu que és l’instrument que s’assembla més a la veu humana. Quina coincidència. Per cert, ho feu al llarg del relat, això de recolzar-vos en objectes concrets.
—Crec que és ben bé perquè tenia quatre elements només per la banda de la pèrdua del llenguatge. Tenia les llibretetes amb les notes que jo havia anat prenent i després les seves, les d’ell, les de treballar amb la logopeda. És l’únic que tenia. I després tenia les dues capses amb els seus records, amb les fotografies, amb el no sé què… I moltes fotografies de muntanya. I veus allà que la gent tocava l’harmònica. Potser perquè ocupa poc i te la pots posar a la butxaca i caminar amunt.

—És un llibre molt concentrat, on apareixen molt pocs personatges. Però hi ha un moment que parleu del vostre avi, amb el qual relacioneu la muntanya amb el caminar.
—Sí, perquè era un avi caminaire, també. És aquesta manera de ser d’aquesta part de la família. Jo també sóc caminaire, el meu germà també és caminaire, no sé, caminem.

—Tornant a l’ictus del vostre pare, quan es parla de vessament cerebral com a punt de partida d’una creació, sempre em ve al cap Mones com la Becky, el film de Joaquim Jordà on explica el que ell va patir.
—És curiós. Perquè, com deies abans, el llibre és molt condensat, amb pocs personatges. I per això, de la primera versió del text definitiu de Marxarons només va saltar un paràgraf. No es va tocar res més. I aquest paràgraf parlava de Mones com la Becky, i parlava d’en Julià Guillamon i de la seva parella, la Cristina, que també va patir un vessament cerebral, i allò que explica en Julià, que com que són molt d’anar al bosc i de collir bolets, es va adonar que si li deia el nom d’un bolet, ella li responia amb el nom d’un altre bolet i fent aquest joc la feia enraonar més del que n’era capaç. I això, en una primera versió, ho havia incorporat, però ràpidament ho vaig treure, perquè estava fora de to, i volia preservar una atmosfera tancada i focalitzar molt. A més a més, també vaig tenir molt clar que havia de ser un llibre molt breu i havia de ser de poc llenguatge, de poca paraula, amb frases curtes. No m’hauria sentit còmoda fent un llibre amb moltes descripcions, amb molts personatges, amb molta llengua, quan precisament érem en un desert. És tot de mínims.

—Això també lliga amb un dels elogis que us han fet del llibre, que n’és un dels valors, i és que amb aquest tipus de llibre, que parteix d’un accident, d’una malaltia, el fet de caure en l’excés, en el sentimentalisme, d’utilitzar la part emocional com a instrument, és caure en una altra impostura.
—És que, a més, jo pensava que tot el que s’hi explicava ja tenia tanta duresa emocional, tanta densitat, que no calia carregar-ho més. No has de qualificar les emocions.

—Al mateix temps, escriviu d’una manera metòdica i didàctica, no doneu per suposat cap terme que podria ser confús per al lector.
—Aquesta cosa pedagògica, no ho sé, potser té a veure amb la feina que faig, perquè jo escric per a museus, sobretot per al MACBA.

—A sí?
—És la meva feina. Em faig un tip de fer vinils de paret, texts de paret, cartel·les, explicant obres, molts texts per a la web, també. I sempre has d’explicar art contemporani. Treballo sobretot per al MACBA, però també per al Museu de Granollers, el Museu de l’Empordà, el Museu de Girona… O sigui, és el que em dóna menjar. I, és clar, com que tot passa pel llenguatge, passa pel concepte, has d’anar traient les capes de significat que l’artista hi ha volgut posar. I tot, en poques paraules, perquè sempre és poquet, l’espai que tens. No ho havia pensat, però després de tants anys, potser sí que ha acabat influint.

—Al final del llibre hi ha una frase que conclou: “Sabem que es pot viure sense noms, però no es pot viure sense companyia.”
—El balanç de tota la vivència, és com de dir: “Ho vam fer com vam saber, que no va ser gaire meravellosament bé, però hi vam ser.” És un balanç humà, perquè l’hem acompanyat fins al final.

—Per anar acabant: quin efecte us ha fet, el premi Ciutat de Barcelona que heu rebut?
—És una gran sorpresa. M’ha generat una gran perplexitat. O sigui, estic tant contenta com sorpresa, perquè d’entrada tu no t’has presentat a cap premi i un bon dia et truquen i et diuen que has rebut el premi i tu dius, “perdoni, quin premi?, si no m’he presentat a cap premi”. I després, perquè jo tampoc estic gaire ficada dins el món literari, i en el meu horitzó això no existia. A més, és un llibre molt petitó i jo continuo pensant que és assaig. Però, vaja, molt contenta, la veritat, i també molt contenta perquè deu ser la primera vegada que de l’escriptura tindré algun retorn econòmic. I, sobretot, molt contenta i agraïda per la quantitat d’articles que s’han escrit sobre aquest llibre, tan ben escrits, que quasi són peces literàries.

—I ara ja us heu posat en algun altre projecte literari?
—Ja fa temps que escric, però no té res a veure amb aquest. A veure: els dos primers llibres que vaig escriure diguem que eren de fora cap a dins (Lídia de Cadaqués i Germaine Gargallo), i després vaig escriure Eroica i Marxarons, tots dos a Llibres de l’Avenç, que eren llibres de dins cap enfora. Ara el que escric torna a anar de fora cap a endins. I, per anar de pressa, et diré que vaig anar a consultar uns arxius a Nova York d’un periodista que l’any 1940-41 els americans van enviar a Marsella amb una llista d’intel·lectuals europeus per a ajudar a sortir d’Europa i arribar a Amèrica, per fugir del feixisme. I ara que som en un moment de terrible pujada dels feixismes, doncs, m’interessa el tema. Un titular ràpid per al nou llibre seria: “Els altres Walter Benjamin”. És a dir, els qui van aconseguir passar per Portbou, Girona, Barcelona, Lisboa i arribar a Mèxic.

—No voldria acabar sense demanar-vos per la darrera enquesta d’usos lingüístics, que apunta que només un terç de la població a Catalunya parla en català.
—No m’ho hauria pensat mai. Jo sóc catalanoparlant de sempre. Vaig viure la meva infància al Bages i tota la meva vida adulta l’he feta a l’Empordà. Per a mi, el castellà és la segona llengua, però molt segona, perquè no l’he utilitzat mai. I no havia pensat mai que el català es podia extingir, que ens quedaven dues o tres generacions de parlants, i ara ho començo a pensar.

—Per les dades de l’enquesta o perquè teniua alguna experiència que sustenta aquesta afirmació?
—Jo baixo a Barcelona una vegada la setmana, quan vaig al MACBA per feina, al barri del Raval, i tot i que jo em mantinc parlant en català sempre, en sectors com els serveis (cafeteries, fleques…) no sento absolutament mai el català. I em començo a sentir l’aborigen, la indígena. Això per un cantó. I, després, també faig de voluntària d’Òmnium al barri d’aterratge de Figueres, el barri de la Marca de l’Ham, als afores de la ciutat, que era un barri gitano i on ara viuen famílies marroquines, subsaharianes i de més orígens. Hi vaig un dia la setmana, una hora i mitja, i m’estic amb un grup de dones a les quals ensenyo el català, que ja és ben curiós, que aquelles dones vulguin aprendre català, perquè volen aprendre català i castellà, quina meravella, oi? I, així i tot, ho veig molt negre. O sigui, de veritat, no havia pensat mai que era una llengua que es podia extingir, mai, i ara ho començo a pensar. I, és clar, si no tenim un estat propi, és molt difícil. I la situació d’ara és més complexa que la de fa quaranta anys, quan hi havia una sola llengua que arribava, que era la castellana. Ara n’arriben moltes, de llengües, i vol dir que no hi ha un món comú, perquè la llengua fa un món comú.

—Segurament, la clau és que tota aquesta diversitat de procedències i de llengües tinguin el català com a llengua vehicular, no pas el castellà. Però els catalans hem de ser els primers de no canviar de llengua.
—És que és el que tocaria. Però ho veig difícil. Ara, més impensable era fa un segle pensar que les dones votaríem algun dia. I mira. És militància activa. Ens hi hem de posar i caldria tenir un estat propi, això també.

El periodista Vicenç Lozano (Vic, Osona, 1956) és conegut pel gran públic per una dilatada carrera a la secció d’informació internacional de TV3, especialitzat en la política d’Itàlia i, sobretot, en el Vaticà. Com a enviat especial, ha cobert, per exemple, les guerres dels Balcans, els macrojudicis contra la màfia siciliana i les eleccions dels papes Benet XVI i Francesc. Historiador i conferenciant, gràcies als seus contactes a la cúria ha revelat les Intrigues i poder al Vaticà, títol del seu primer llibre, i els complots contra Francesc, a Vaticangate, tots dos publicats per Pòrtic. Ara deixa momentàniament el periodisme per presentar la seva primera novel·la, Potser no hi va haver mai primavera (Proa), una obra coral ambientada a la Barcelona republicana, amb què ens podem endinsar en hotels i restaurants, bordells i cabarets, fàbriques i palaus, on es congria una gran conspiració contra el nou règim democràtic, que el periodista Lluís Bellpuig mirarà d’aturar amb l’ajut del fill de Sherlock Holmes, mentre s’enamora de Cristina Albanell, una dama de l’alta burgesia.

—Els vostres llibres anteriors són periodístics, dos reportatges a partir de la feina com a expert en el Vaticà. Però ara feu un canvi de registre. Per què?
—Després d’acabar Intrigues i poder al Vaticà, vaig començar a escriure una novel·la com a divertiment. Sempre havia volgut llegir una novel·la sobre la Barcelona de l’època republicana, que expliqués com era la vida fil per randa, i no en trobava cap. Vaig començar a investigar, i entremig vaig publicar Vaticangate. Va ser després que vaig decidir-me a acabar-la. Volia fer un retrat de l’època, una obra d’enjòlit i una novel·la històrica. Per a fer-la, he entrevistat gent que eren nens llavors, professors universitaris…

—El protagonista és un periodista. Era inevitable el transvasament entre el periodisme i la novel·la?
—No podia ser un enginyer o un farmacèutic qui expliqués la història. Havia de ser un periodista, que l’escriu l’any 1956, vint anys després dels fets, i es publica ara. S’hi escolen moltes coses meves, de la meva trajectòria professional. Per a alguns serà més un assaig que no una novel·la, però té una trama de ficció atractiva per al lector. No havia fet mai narrativa i era un desafiament. Sempre he fet de periodista, i hi ha un 90% de fets i personatges reals: Macià, Companys, Cambó, Margarida Xirgu, García Lorca, que era un enamorat de Barcelona, o els intel·lectuals que es reunien aquí mateix, a l’Ateneu Barcelonès.

—Què us ha sorprès més de l’època, tot fent recerca?
—Detalls com l’existència d’una primera televisió catalana. El primer decret que va signar Francesc Macià com a president de la Generalitat de Catalunya va ser el de la radiotelevisió catalana. Ja hi havia un projecte de Televisió de Catalunya, que no va fer-se realitat fins l’any 1984. També que un invent d’un enginyer de Campdevànol tingués un paper vital en la Segona Guerra Mundial. Però, a més d’això, miro de reflectir-hi l’esclat de llibertat, l’ambient culte d’una burgesia cosmopolita, i, alhora, les tendències impulsades pel món anarquista, com l’espiritisme, el naturisme, el vegetarianisme i l’esperanto.

—La novel·la comença el 14 d’abril de 1931, pràcticament, i acaba poc després del 18 de juliol de 1936. Quin paper va tenir el Vaticà en les conxorxes antirepublicanes?
—L’Església tenia un paper molt important, de suport a una Espanya monàrquica, conservadora i tradicionalista, que es deixava veure en els sermons del cardenal Pedro Segura. Alhora, la Santa Aliança, els serveis secrets del Vaticà, va treballar conjuntament amb la dreta política, amb els jutges, les forces de seguretat i l’exèrcit perquè hi hagués un cop d’estat contra la República.

—Quina relació hi va haver entre la Segona República espanyola i la Santa Seu?
—Una relació tibant. El context internacional que va viure la República era molt difícil, amb l’ascens del feixisme a Itàlia, feia poc, i aviat de l’Alemanya nazi. El projecte republicà preocupava, especialment per la presència dels radicals d’esquerres i el tarannà anticlerical del nou règim. Aquest és un dels errors que considero més importants. L’anticlericalisme va crear una opinió pública desfavorable en una part important del país. De fet, la República no va ser ni el gran desastre que diuen molts ni tampoc la idealització que n’han fet molts d’altres. D’aquí ve el títol: la primavera republicana va existir? Sí i no.

—Què va fallar?
—Va fallar el diàleg i el pacte a partir del primer minut. Tot plegat, dins una crisi econòmica derivada del crac del 29.

—La documentació vaticana de l’època és accessible als historiadors?
—Els arxius de la Santa Seu durant aquest període, no. Però he tingut accés a alguns documents desclassificats. Els arxius de Pius XI i Pius XII sí que s’han desclassificat. S’hi pot veure que el paper que va tenir la jerarquia catòlica va ser d’absolut alineament amb el feixisme.

—Al llibre emergeix una Església majoritària molt compromesa amb la reacció i una de més contemporitzadora, més moderada, potser.
—Vidal i Barraquer, un home dialogant, catalanista, disposat a contemporitzar amb la República, seria la figura més important d’aquest sector. També el mateix president Niceto Alcalá-Zamora, profundament catòlic i demòcrata, que creia en el pacte i que va fer mans i mànigues per evitar el desastre.

—Pius XI i el seu successor –llavors cardenal i secretari d’estat, Eugenio Pacelli– no van actuar de la mateixa manera, oi?
—Pius XI era un personatge que encara creia en la pau i en la possibilitat que Europa no es veiés sotmesa aquestes a les dictadures. Però, era un Sant Pare envoltat de voltors, que esperaven alinear l’Església amb el feixisme i el nazisme i el règim que sortís de la guerra civil espanyola, com va passar quan Pacelli va ser elegit papa.

—El retrat de la cúria no és gens complaent. El gran dolent de la novel·la, el fictici cardenal Rizzoli, practica l’abús de poder, l’obsessió amb el sexe…
—Dins els murs del Vaticà, com em va dir un cardenal, “tots som homes i, per tant, pequem com els homes”. Sempre hi ha hagut abusos de poder i, especialment, un clericalisme contra el qual lluita el papa Francesc. No és pas una cosa d’ara. De fa segles estan així, amb aquesta impunitat, no tan sols al Vaticà, sinó també als bisbats de tot el món. L’Església ha viscut, de fa dècades, en una tensió entre el món reformista de base i una jerarquia que, fins a arribar a Francesc i amb el parèntesi de Joan XXIII, ha estat extremadament conservadora.

—Existeix la Santa Aliança, encara?
—Els serveis secrets vaticans no tan sols existeixen, sinó que continuen treballant. En aquests moments, treballen en el problema d’Ucraïna i de Gaza i lluiten contra el canvi climàtic. Des del segle XVI és una institució de la qual el Vaticà no ha reconegut mai l’existència. Però William Casey, director de la CIA a l’època de Ronald Reagan, va considerar que eren els serveis secrets més poderosos i temuts del món.

—Quan escrivíeu el llibre, no sé si éreu conscient que hi hauria tants paral·lelismes amb l’actualitat. Un dels personatges fa servir un text bíblic per definir el moment, parlant dels qui diuen mal del bé i bé del mal, que canvien les tenebres en llum i la llum en tenebres, que canvien en dolç el que és amarg, i el que és dolç en amarg. Sembla un magnífic retrat de la situació i del món que vivim.
—Escrivint he anat veient molts paral·lelismes. Tots els estaments que lluitaven contra la República, continuen lluitant contra les nostres llibertats: jutges, policies, membres de l’exèrcit, l’alta burgesia, financers…  La lliçó del llibre és que no coneixem la història i, per tant, sempre estem condemnats a repetir-la. És aquella frase de Primo Levi: això va passar i ningú no pot assegurar que no torni a passar.

—De fet, a Vaticangate ja vau parlar de la conxorxa ultra per a alinear el Vaticà amb el món nacionalpopulista d’avui dia.
—Hi ha un sector important del Vaticà –que coincideix, òbviament, amb els enemics del papa– que està molt satisfeta amb l’ascens de l’extrema dreta internacional. Tant si és Giorgia Meloni a Itàlia, com Viktor Orbán a Hongria, o, ja no diguem, Donald Trump als Estats Units.

—Trump, de fet, un home sense cap inclinació religiosa, té el suport tant dels anarcocapitalistes de Silicon Valley com dels grups religiosos més conservadors –evangèlics i catòlics.
—Durant el primer mandat, Trump es va enfrontar el papa Francesc pel mur de Mèxic, per la immigració. I, ara veiem com el vice-president J. D. Vance ja s’hi ha enfrontat, pocs dies abans de l’ingrés del papa a l’hospital. És una situació que preocupa molt. Quan em pregunten on arribarem, no tinc cap bola de vidre, però els indicis que m’arriben no són gaire positius…

—La salut de Francesc és notícia aquests dies…
—Ara mateix hi pot haver un desenllaç mortal, es pot produir una renúncia. I, si se’n surt, com se’n sortirà un home de vuitanta-vuit anys? Tindrà forces per a tirar endavant? Sobre el paper, Francesc té majoria al col·legi cardenalici, perquè els ha nomenat ell, però al Vaticà dos i dos no fan mai quatre. A més, com ja explicava a Vaticangate, hi ha un intent de manipulació del pròxim conclave, perquè el papa que surti estigui als antípodes del papa actual, i més en sintonia amb els pontificats conservadors de Joan Pau II i Benet XVI.

—La Santa Seu és la peça que falta en la internacional reaccionària?
—Francesc molesta. És una pedra a la sabata per al projecte neofeixista, perquè ha posat l’accent en la qüestió social. Vol fer una Església dels pobres per als pobres, vol fer una Església justa, perquè per a ell la justícia social és important, una Església solidària, una Església democratitzada, on les comunitats de base tinguin veu i tinguin vot. Tot això no li ho perdonen. Hi ha molts elements dins del Vaticà que no li ho perdonen. Durant aquests anys, he parlat amb molts cardenals ultraconservadors que tenen al cap un projecte de futur d’una Església que torni a les arrels del tradicionalisme absolut, alineada amb aquest nou ordre mundial.

—Quin llegat deixarà el papa Francesc?
—El papa ha plantat una llavor important a l’Església, amb canvis notables, i ha fet una cosa dins la seva estratègia jesuítica molt important. Va convocar un sínode, un procés pel qual els catòlics de base de tot el món poden opinar sobre com està l’Església actualment i com millorar-la.  Evidentment, les respostes que hi ha hagut a aquest sínode que ha durat dos anys, fins a l’octubre de l’any passat, han estat molt diferents segons cada continent, cada cultura, etcètera. Però hi ha hagut moltes conferències episcopals que han parlat de l’obertura al col·lectiu LGTBIQ, a les dones, fins i tot al sacerdoci femení. Francesc mateix ha nomenat dones en la direcció de dicasteris, els ministeris vaticans. També és un papa ecologista, un papa que promou el diàleg per la pau i pel progrés social a partir del discerniment, a partir del debat, a partir del pensament crític, una cosa que anem oblidant en el món actual. Un hipotètic papa conservador difícilment pot destruir la petició que hi ha a les bases de l’Església de tot el món per a fer canvis importants.

—Quins perfils dominaran el futur conclave?
—Hi ha molts noms, i quan nosaltres, els periodistes, parlem de travesses, normalment ens equivoquem sempre. I qui digui el contrari i es vulgui posar medalles s’equivocarà sempre. Només en una ocasió el successor d’un papa en l’època contemporània era claríssim, i va ser Joseph Ratzinger, Benet XVI, continuista del papat de Joan Pau II. Tots els altres papes han estat realment una sorpresa. La gran sorpresa va ser l’elecció del papa Francesc, jesuïta, llatinoamericà, aliè al nucli de poder de l’Església.

—Us atreviu a dir noms?
—L’enemic número 1 del papa, actualment dins el Vaticà, és el cardenal Gerhard Müller, que va ser el prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l’antic Sant Ofici, durant el pontificat de Benet XVI. Un home que titlla al papa actual d’heretge, de comunista i de voler destruir l’Església. En el vessant ultratradicionalista, també tenim el cardenal Péter Erdő, arquebisbe de Budapest, molt amic de Viktor Orbán i Donald Trump. Enfront d’aquests, hi ha el cardenal filipí Luis Antonio Tagle, bon amic meu, molt continuista respecte de les reformes del papa Francesc. Veurem què passa. Com deia, a Vaticangate explico el projecte anomenat Red Hat Report, que vol manipular el conclave i promoure l’elecció d’un candidat conservador, mitjançant dossiers sobre la vida íntima i privada dels cardenals, sobretot centrant-se en els més reformistes, mirant de trobar-los cadàvers a l’armari i fent-los xantatge.

—Al film Conclave és prou acurada la recreació que es fa de les lluites de poder dins l’elecció del papa?
—És un bon film, molt acurat quant a la recreació del ritual de l’elecció del nou papa. Ara, si li podem fer una crítica és que negligeix les pressions exteriors. Al Vaticà no s’ha produït mai una elecció sense considerar el panorama internacional. Joan Pau II, el papa polonès que venia de l’altre costat del Teló d’Acer, va acabar destruint el comunisme, per exemple.

—Allà es veu com es fan servir els dossiers…
—Sí, com s’eliminen candidats segons el que es va descobrint dels cardenals. Abusos de poder, fonamentalment, en forma de corrupció, en forma d’inversions en paradisos fiscals o empreses o fons d’inversions que tenen poc a veure amb la moral i amb la doctrina cristiana. O bé abusos sexuals, o d’encobriment d’aquests abusos sexuals. Com al film, evidentment, el fet és eliminar ràpidament aquests candidats partint d’aquests dossiers que servirien per a fer xantatge a aquests cardenals perquè retiressin les seves candidatures.

—Ara mateix som en un moment en què al panorama internacional podria ser molt llaminer tornar a tenir un papa molt conservador?
—Hi ha molta gent que em diu que la influència de l’Església Catòlica no és la mateixa que als anys trenta. Evidentment, els seminaris són més buits i Europa, sobretot, s’ha tornat més laica. Però el catolicisme no deixa de tenir una importància vital i, sobretot, una influència decisiva, especialment en relació amb les congregacions ultraconservadores que dominen el món de les finances internacionals. Parlem de l’Opus Dei i de més organitzacions que controlen les altes finances, les grans empreses que cotitzen a Wall Street o l’Íbex-35. Això no ha canviat. A mi m’ha interessat el Vaticà per aquest poder transversal que té i que va més enllà de la religió, de la doctrina.

El periodista Vicenç Lozano (Vic, Osona, 1956) és conegut pel gran públic per una dilatada carrera a la secció d’informació internacional de TV3, especialitzat en la política d’Itàlia i, sobretot, en el Vaticà. Com a enviat especial, ha cobert, per exemple, les guerres dels Balcans, els macrojudicis contra la màfia siciliana i les eleccions dels papes Benet XVI i Francesc. Historiador i conferenciant, gràcies als seus contactes a la cúria ha revelat les Intrigues i poder al Vaticà, títol del seu primer llibre, i els complots contra Francesc, a Vaticangate, tots dos publicats per Pòrtic. Ara deixa momentàniament el periodisme per presentar la seva primera novel·la, Potser no hi va haver mai primavera (Proa), una obra coral ambientada a la Barcelona republicana, amb què ens podem endinsar en hotels i restaurants, bordells i cabarets, fàbriques i palaus, on es congria una gran conspiració contra el nou règim democràtic, que el periodista Lluís Bellpuig mirarà d’aturar amb l’ajut del fill de Sherlock Holmes, mentre s’enamora de Cristina Albanell, una dama de l’alta burgesia.

—Els vostres llibres anteriors són periodístics, dos reportatges a partir de la feina com a expert en el Vaticà. Però ara feu un canvi de registre. Per què?
—Després d’acabar Intrigues i poder al Vaticà, vaig començar a escriure una novel·la com a divertiment. Sempre havia volgut llegir una novel·la sobre la Barcelona de l’època republicana, que expliqués com era la vida fil per randa, i no en trobava cap. Vaig començar a investigar, i entremig vaig publicar Vaticangate. Va ser després que vaig decidir-me a acabar-la. Volia fer un retrat de l’època, una obra d’enjòlit i una novel·la històrica. Per a fer-la, he entrevistat gent que eren nens llavors, professors universitaris…

—El protagonista és un periodista. Era inevitable el transvasament entre el periodisme i la novel·la?
—No podia ser un enginyer o un farmacèutic qui expliqués la història. Havia de ser un periodista, que l’escriu l’any 1956, vint anys després dels fets, i es publica ara. S’hi escolen moltes coses meves, de la meva trajectòria professional. Per a alguns serà més un assaig que no una novel·la, però té una trama de ficció atractiva per al lector. No havia fet mai narrativa i era un desafiament. Sempre he fet de periodista, i hi ha un 90% de fets i personatges reals: Macià, Companys, Cambó, Margarida Xirgu, García Lorca, que era un enamorat de Barcelona, o els intel·lectuals que es reunien aquí mateix, a l’Ateneu Barcelonès.

—Què us ha sorprès més de l’època, tot fent recerca?
—Detalls com l’existència d’una primera televisió catalana. El primer decret que va signar Francesc Macià com a president de la Generalitat de Catalunya va ser el de la radiotelevisió catalana. Ja hi havia un projecte de Televisió de Catalunya, que no va fer-se realitat fins l’any 1984. També que un invent d’un enginyer de Campdevànol tingués un paper vital en la Segona Guerra Mundial. Però, a més d’això, miro de reflectir-hi l’esclat de llibertat, l’ambient culte d’una burgesia cosmopolita, i, alhora, les tendències impulsades pel món anarquista, com l’espiritisme, el naturisme, el vegetarianisme i l’esperanto.

—La novel·la comença el 14 d’abril de 1931, pràcticament, i acaba poc després del 18 de juliol de 1936. Quin paper va tenir el Vaticà en les conxorxes antirepublicanes?
—L’Església tenia un paper molt important, de suport a una Espanya monàrquica, conservadora i tradicionalista, que es deixava veure en els sermons del cardenal Pedro Segura. Alhora, la Santa Aliança, els serveis secrets del Vaticà, va treballar conjuntament amb la dreta política, amb els jutges, les forces de seguretat i l’exèrcit perquè hi hagués un cop d’estat contra la República.

—Quina relació hi va haver entre la Segona República espanyola i la Santa Seu?
—Una relació tibant. El context internacional que va viure la República era molt difícil, amb l’ascens del feixisme a Itàlia, feia poc, i aviat de l’Alemanya nazi. El projecte republicà preocupava, especialment per la presència dels radicals d’esquerres i el tarannà anticlerical del nou règim. Aquest és un dels errors que considero més importants. L’anticlericalisme va crear una opinió pública desfavorable en una part important del país. De fet, la República no va ser ni el gran desastre que diuen molts ni tampoc la idealització que n’han fet molts d’altres. D’aquí ve el títol: la primavera republicana va existir? Sí i no.

—Què va fallar?
—Va fallar el diàleg i el pacte a partir del primer minut. Tot plegat, dins una crisi econòmica derivada del crac del 29.

—La documentació vaticana de l’època és accessible als historiadors?
—Els arxius de la Santa Seu durant aquest període, no. Però he tingut accés a alguns documents desclassificats. Els arxius de Pius XI i Pius XII sí que s’han desclassificat. S’hi pot veure que el paper que va tenir la jerarquia catòlica va ser d’absolut alineament amb el feixisme.

—Al llibre emergeix una Església majoritària molt compromesa amb la reacció i una de més contemporitzadora, més moderada, potser.
—Vidal i Barraquer, un home dialogant, catalanista, disposat a contemporitzar amb la República, seria la figura més important d’aquest sector. També el mateix president Niceto Alcalá-Zamora, profundament catòlic i demòcrata, que creia en el pacte i que va fer mans i mànigues per evitar el desastre.

—Pius XI i el seu successor –llavors cardenal i secretari d’estat, Eugenio Pacelli– no van actuar de la mateixa manera, oi?
—Pius XI era un personatge que encara creia en la pau i en la possibilitat que Europa no es veiés sotmesa aquestes a les dictadures. Però, era un Sant Pare envoltat de voltors, que esperaven alinear l’Església amb el feixisme i el nazisme i el règim que sortís de la guerra civil espanyola, com va passar quan Pacelli va ser elegit papa.

—El retrat de la cúria no és gens complaent. El gran dolent de la novel·la, el fictici cardenal Rizzoli, practica l’abús de poder, l’obsessió amb el sexe…
—Dins els murs del Vaticà, com em va dir un cardenal, “tots som homes i, per tant, pequem com els homes”. Sempre hi ha hagut abusos de poder i, especialment, un clericalisme contra el qual lluita el papa Francesc. No és pas una cosa d’ara. De fa segles estan així, amb aquesta impunitat, no tan sols al Vaticà, sinó també als bisbats de tot el món. L’Església ha viscut, de fa dècades, en una tensió entre el món reformista de base i una jerarquia que, fins a arribar a Francesc i amb el parèntesi de Joan XXIII, ha estat extremadament conservadora.

—Existeix la Santa Aliança, encara?
—Els serveis secrets vaticans no tan sols existeixen, sinó que continuen treballant. En aquests moments, treballen en el problema d’Ucraïna i de Gaza i lluiten contra el canvi climàtic. Des del segle XVI és una institució de la qual el Vaticà no ha reconegut mai l’existència. Però William Casey, director de la CIA a l’època de Ronald Reagan, va considerar que eren els serveis secrets més poderosos i temuts del món.

—Quan escrivíeu el llibre, no sé si éreu conscient que hi hauria tants paral·lelismes amb l’actualitat. Un dels personatges fa servir un text bíblic per definir el moment, parlant dels qui diuen mal del bé i bé del mal, que canvien les tenebres en llum i la llum en tenebres, que canvien en dolç el que és amarg, i el que és dolç en amarg. Sembla un magnífic retrat de la situació i del món que vivim.
—Escrivint he anat veient molts paral·lelismes. Tots els estaments que lluitaven contra la República, continuen lluitant contra les nostres llibertats: jutges, policies, membres de l’exèrcit, l’alta burgesia, financers…  La lliçó del llibre és que no coneixem la història i, per tant, sempre estem condemnats a repetir-la. És aquella frase de Primo Levi: això va passar i ningú no pot assegurar que no torni a passar.

—De fet, a Vaticangate ja vau parlar de la conxorxa ultra per a alinear el Vaticà amb el món nacionalpopulista d’avui dia.
—Hi ha un sector important del Vaticà –que coincideix, òbviament, amb els enemics del papa– que està molt satisfeta amb l’ascens de l’extrema dreta internacional. Tant si és Giorgia Meloni a Itàlia, com Viktor Orbán a Hongria, o, ja no diguem, Donald Trump als Estats Units.

—Trump, de fet, un home sense cap inclinació religiosa, té el suport tant dels anarcocapitalistes de Silicon Valley com dels grups religiosos més conservadors –evangèlics i catòlics.
—Durant el primer mandat, Trump es va enfrontar el papa Francesc pel mur de Mèxic, per la immigració. I, ara veiem com el vice-president J. D. Vance ja s’hi ha enfrontat, pocs dies abans de l’ingrés del papa a l’hospital. És una situació que preocupa molt. Quan em pregunten on arribarem, no tinc cap bola de vidre, però els indicis que m’arriben no són gaire positius…

—La salut de Francesc és notícia aquests dies…
—Ara mateix hi pot haver un desenllaç mortal, es pot produir una renúncia. I, si se’n surt, com se’n sortirà un home de vuitanta-vuit anys? Tindrà forces per a tirar endavant? Sobre el paper, Francesc té majoria al col·legi cardenalici, perquè els ha nomenat ell, però al Vaticà dos i dos no fan mai quatre. A més, com ja explicava a Vaticangate, hi ha un intent de manipulació del pròxim conclave, perquè el papa que surti estigui als antípodes del papa actual, i més en sintonia amb els pontificats conservadors de Joan Pau II i Benet XVI.

—La Santa Seu és la peça que falta en la internacional reaccionària?
—Francesc molesta. És una pedra a la sabata per al projecte neofeixista, perquè ha posat l’accent en la qüestió social. Vol fer una Església dels pobres per als pobres, vol fer una Església justa, perquè per a ell la justícia social és important, una Església solidària, una Església democratitzada, on les comunitats de base tinguin veu i tinguin vot. Tot això no li ho perdonen. Hi ha molts elements dins del Vaticà que no li ho perdonen. Durant aquests anys, he parlat amb molts cardenals ultraconservadors que tenen al cap un projecte de futur d’una Església que torni a les arrels del tradicionalisme absolut, alineada amb aquest nou ordre mundial.

—Quin llegat deixarà el papa Francesc?
—El papa ha plantat una llavor important a l’Església, amb canvis notables, i ha fet una cosa dins la seva estratègia jesuítica molt important. Va convocar un sínode, un procés pel qual els catòlics de base de tot el món poden opinar sobre com està l’Església actualment i com millorar-la.  Evidentment, les respostes que hi ha hagut a aquest sínode que ha durat dos anys, fins a l’octubre de l’any passat, han estat molt diferents segons cada continent, cada cultura, etcètera. Però hi ha hagut moltes conferències episcopals que han parlat de l’obertura al col·lectiu LGTBIQ, a les dones, fins i tot al sacerdoci femení. Francesc mateix ha nomenat dones en la direcció de dicasteris, els ministeris vaticans. També és un papa ecologista, un papa que promou el diàleg per la pau i pel progrés social a partir del discerniment, a partir del debat, a partir del pensament crític, una cosa que anem oblidant en el món actual. Un hipotètic papa conservador difícilment pot destruir la petició que hi ha a les bases de l’Església de tot el món per a fer canvis importants.

—Quins perfils dominaran el futur conclave?
—Hi ha molts noms, i quan nosaltres, els periodistes, parlem de travesses, normalment ens equivoquem sempre. I qui digui el contrari i es vulgui posar medalles s’equivocarà sempre. Només en una ocasió el successor d’un papa en l’època contemporània era claríssim, i va ser Joseph Ratzinger, Benet XVI, continuista del papat de Joan Pau II. Tots els altres papes han estat realment una sorpresa. La gran sorpresa va ser l’elecció del papa Francesc, jesuïta, llatinoamericà, aliè al nucli de poder de l’Església.

—Us atreviu a dir noms?
—L’enemic número 1 del papa, actualment dins el Vaticà, és el cardenal Gerhard Müller, que va ser el prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l’antic Sant Ofici, durant el pontificat de Benet XVI. Un home que titlla al papa actual d’heretge, de comunista i de voler destruir l’Església. En el vessant ultratradicionalista, també tenim el cardenal Péter Erdő, arquebisbe de Budapest, molt amic de Viktor Orbán i Donald Trump. Enfront d’aquests, hi ha el cardenal filipí Luis Antonio Tagle, bon amic meu, molt continuista respecte de les reformes del papa Francesc. Veurem què passa. Com deia, a Vaticangate explico el projecte anomenat Red Hat Report, que vol manipular el conclave i promoure l’elecció d’un candidat conservador, mitjançant dossiers sobre la vida íntima i privada dels cardenals, sobretot centrant-se en els més reformistes, mirant de trobar-los cadàvers a l’armari i fent-los xantatge.

—Al film Conclave és prou acurada la recreació que es fa de les lluites de poder dins l’elecció del papa?
—És un bon film, molt acurat quant a la recreació del ritual de l’elecció del nou papa. Ara, si li podem fer una crítica és que negligeix les pressions exteriors. Al Vaticà no s’ha produït mai una elecció sense considerar el panorama internacional. Joan Pau II, el papa polonès que venia de l’altre costat del Teló d’Acer, va acabar destruint el comunisme, per exemple.

—Allà es veu com es fan servir els dossiers…
—Sí, com s’eliminen candidats segons el que es va descobrint dels cardenals. Abusos de poder, fonamentalment, en forma de corrupció, en forma d’inversions en paradisos fiscals o empreses o fons d’inversions que tenen poc a veure amb la moral i amb la doctrina cristiana. O bé abusos sexuals, o d’encobriment d’aquests abusos sexuals. Com al film, evidentment, el fet és eliminar ràpidament aquests candidats partint d’aquests dossiers que servirien per a fer xantatge a aquests cardenals perquè retiressin les seves candidatures.

—Ara mateix som en un moment en què al panorama internacional podria ser molt llaminer tornar a tenir un papa molt conservador?
—Hi ha molta gent que em diu que la influència de l’Església Catòlica no és la mateixa que als anys trenta. Evidentment, els seminaris són més buits i Europa, sobretot, s’ha tornat més laica. Però el catolicisme no deixa de tenir una importància vital i, sobretot, una influència decisiva, especialment en relació amb les congregacions ultraconservadores que dominen el món de les finances internacionals. Parlem de l’Opus Dei i de més organitzacions que controlen les altes finances, les grans empreses que cotitzen a Wall Street o l’Íbex-35. Això no ha canviat. A mi m’ha interessat el Vaticà per aquest poder transversal que té i que va més enllà de la religió, de la doctrina.

Mentre l’actualitat informativa és copada per un canvi de paradigma a escala mundial, a casa nostra una notícia petita explica que les llars catalanes també estan experimentant un tomb: si tradicionalment eren més de gossos, resulta que ara són més de gats. Segons l’Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia (AIAC), el 2024 es va observar un canvi en les noves inscripcions: les de felins havien augmentat un 14,2% respecte del 2021, mentre que les canines havien caigut un 23%. El cens és orientatiu, perquè només compta animals amb xip, però la tendència és clara i ens acosta com més va més a les cases de la resta d’europeus, que estadísticament es decanten més pels gats que no pas pels considerats millors amics de l’home –malgrat que l’home també pugui ser el seu pitjor enemic.

De tots els éssers fascinants que ens superen l’enteniment, els gats desperten en la nostra espècie passions enfrontades. La indiferència té poc predicament en aquest judici, hom manifesta que els detesta o bé que els adora, però, alhora, passa sovint que els més entusiastes siguin conversos que parlen en termes d’un jo anterior i posterior a l’experiència de conviure amb gats. No en va aquestes bèsties han captivat i arrossegat darrere la seua aparent indiferència tota mena de ments pensants –i qui en sigui tutor legal sap perfectament la literalitat d’aquest arrossegar. Filòsofs i literats de tota fama i eminència els han dedicat poemes, assajos i converses amb els porters de les seues finques. Perquè hi ha alguna cosa que uneix els qui han passat per l’experiència íntima de posar un genoll a terra per pidolar l’atenció del seu gat.

Davant d’algú que afirma categòric que no li agraden els gats, la resposta pertinent hauria de ser una pregunta: quin de tots? Perquè, més enllà del tarannà lligat a la taxonomia, aquests animals tenen el misteri dels melons: s’han d’obrir per saber com són. Per a la canalla sense inclinacions psicopàtiques, cohabitar amb un gat pot ser una excel·lent iniciació a humilitat, l’autocontrol i el noble art de saber deixar en pau. Mentre la tortuga i el peix han portat molts xiquets sans a desenvolupar la indiferència al patiment, o l’hàmster i el gos a explorar els límits de la jerarquia i la dominació, el gat els ofereix un aprenentatge intel·lectual més sofisticat, començant pels conceptes d’independència, insubmissió i respecte a l’espai personal, i fins a l’exercici de l’observació pacient i reflexiva de l’entorn.

Ara bé, tot això no és pas cultura general. El recolliment de la pandèmia i els vídeos de monades a internet han posat de moda els mixos com un substitutiu còmode del gos –tan dependent, tan demandant, tan escandalós–, sovint sota l’equívoc garrafal que el felí arribarà a oferir alguna cosa semblant a la fidelitat i la mal·leabilitat canina, i després arriben les decepcions… o l’epifania. Perquè el gat escull el seu amo, i no a la inversa, i l’experiència de ser escollit per una criatura tan exigent amb la companyia és un pessiguet d’escalfor per a aquesta vanitat humana que tots tenim en algun grau i que els nostres semblants no sempre es dignen a alimentar.

Un tòpic recurrent que també ha reforçat internet és el que associa els gats amb la soledat femenina –curiosament, no la masculina–, per aquesta idea que encara lliga el benestar de les dones al fet de tindre un home a casa o de tindre fills, i que els pressuposa un amor excedent que per força ha de desembocar en alguna alternativa mamífera. Deixant de banda el clixé masclista, la caricatura patina com sempre que hom pensa en els gats en clau de gos –i en els gossos en clau de substituts de fills en famílies egoistes–: perquè la decisió conscient de conviure amb un gat per sobre d’altres possibilitats animals, peludes o pelades, és l’acte d’afirmació més clar que allò que li falta a la persona no és altra cosa que un gat.

Arribo fins aquí donant per descomptat allò que sap tothom dels beneficis de conviure amb animals. Hi ha qui relaciona l’augment de tenidors de gats i gossos amb l’epidèmia de solitud que afecta les societats urbanes occidentals, i ateses les circumstàncies no veig per què hauria de ser una observació funesta. Si ho donem per cert, que no m’atreveixo a dubtar-ho, jo encara diria més: aquests moments, entre gossos i gats, si sabéssim quantes vides humanes mantenen aferrades a aquesta vall de llàgrimes, i quantes receptes estalvien al sistema públic de salut, estic segura que nou de cada deu metges els prescriurien i que la factura de les adopcions entraria per la seguretat social.

PS: Per si algú de valtros, solitari per gust o a disgust, està rumiant d’agafar un gat perquè és “més fàcil” que fer feliç un gos, un recordatori i un suggeriment: primer, que els gats poden viure molts anys, no tant com set vides, però sí gairebé un quart de la nostra, i que també cauen malalts i es fan grans. El suggeriment: que per poc que pugueu, adopteu els gats malalts i grans que abandona la gent.

Una vaga general inusual paralitzava divendres tot Grècia. Inusual perquè no es feia, com és habitual, per les polítiques econòmiques ni per la carestia de vida, sinó amb motiu del segon aniversari de la tragèdia ferroviària de Tempe, en què van morir cinquanta-set persones, encara avui marcada pels interrogants.

En una de les protestes més grans d’aquests darrers anys a Grècia, els serveis públics i els negocis es van aturar, els teatres van suspendre les funcions, es va cancel·lar el trànsit aeri, ferroviari i marítim i centenars de milers de persones van col·lapsar els carrers d’Atenes, Tessalònica i un centenar de ciutats, per demanar responsabilitats polítiques i judicials d’un accident que ha esdevingut un emblema de la mala gestió i de l’abandonament crònic de les infrastructures gregues.

Ara ja no és solament per l’accident, sinó que les protestes multitudinàries, que han coincidit amb noves informacions sobre el cas, han fet aflorar un malestar contra les institucions que han acorralat el govern grec, un govern que aquesta setmana s’enfronta a un seguit d’iniciatives parlamentàries.

Les manifestacions de divendres, que van començar sense incidents, van acabar amb forts enfrontaments entre manifestants i policia, amb gasos lacrimògens i còctels Molotov a la rodalia del parlament, a la plaça de Sintagma, i també a Tessalònica. El balanç final va ser de 220 detinguts, dels quals 73 van ser arrestats. Alhora, es va informar de 29 policies ferits i 34 civils.

Un informe molt esperat

L’accident fou el 28 de febrer de 2023. Aquell dia, un tren de passatgers que anava d’Atenes a Tessalònica, ple d’estudiants que tornaven a la universitat després d’unes vacances per la Quaresma grega ortodoxa, va col·lidir frontalment al congost de Tempe contra un tren de mercaderies que circulava per la mateixa via en sentit contrari. Cinquanta-set persones hi van morir i hi hagué vuitanta-cinc ferits.

El dia abans d’aquest segon aniversari es publicava un esperat informe, de 178 pàgines, amb les conclusions de l’Autoritat d’Investigació de la Seguretat Aèria i Ferroviària hel·lènica, que evidenciava que hi havia hagut una mala gestió que havia portat a la pèrdua de proves crucials.

L’informe parla, per una banda, d’un error humà, perquè el cap d’estació va dirigir el tren de passatgers a la mateixa via que el tren de mercaderies. Però va més enllà, i els investigadors assenyalen que hi ha escassetat i mala formació de personal i un manteniment deficient d’un sistema ferroviari obsolet, que no tenia controls de seguretat automatitzats.

Sobre això, el document adverteix que les deficiències de seguretat que van fer possible l’accident encara no s’han resolt avui dia. “Aquests nois van ser assassinats perquè el tren no era segur”, va dir el cap de l’autoritat, Christos Papadimitriou. La investigació constatava, alhora, que s’havien pagat milions d’euros per instal·lar sistemes de seguretat a la xarxa ferroviària, però que el projecte continuava incomplet a causa de la corrupció i la burocràcia. Per això, si tornés a haver-hi un error humà, no hi hauria mecanismes per a evitar un accident.

També tracta un aspecte molt debatut: una explosió just després de l’impacte que, segons una investigació feta per familiars de les víctimes, fou deguda a productes químics dins el tren de mercaderies que no s’havien declarat. “És impossible de determinar què va causar exactament la bola de foc, però les simulacions i els informes d’experts indiquen la possible presència d’un combustible fins ara desconegut”, conclou l’informe.

“Ha desaparegut informació fonamental perquè el lloc de l’accident no era precintat”, diuen els investigadors de l’informe. Assenyala la manca de “respecte i ordre” mostrada per les autoritats, que van fer netejar i tapar amb grava i ciment el lloc de l’accident. Arran d’això, segons que sembla, no s’ha pogut determinar quin combustible va causar la bola de foc que va cremar moltes de les víctimes, algunes de les quals eren vives aleshores. Tot plegat ha atiat les especulacions sobre un encobriment pel govern i sobre les sospites que el tren de mercaderies realment passava contraban de productes químics il·legals.

Dos anys després, cap organisme oficial no ha estat condemnat per la tragèdia i, a causa del ritme de la justícia grega, encara no s’ha clos la investigació judicial ni, encara menys, hi ha cap data per a un judici. De fet, es preveu que els investigadors judicials citaran nous testimonis per declarar aquesta setmana, enmig de la creixent preocupació que les proves clau s’hagin amagat deliberadament.

Crisi política oberta

El primer ministre grec, Kiriakos Mitsotakis, poc abans de la vaga general, va demanar “respecte per les víctimes i la seva memòria”, en un missatge en què deia que la divisió feia perillar l’estabilitat interna del país. “Volen explotar el dolor de les víctimes per a les seves finalitats polítiques”, afegia.

Deia que abordaria les deficiències greus i la falta de personal i de finançament i que les infrastructures s’havien de modernitzar i fer segures. I contra les acusacions d’encobriment, feia una crida perquè no es perdés la fe en el poder judicial. “En un estat de dret, solament el poder judicial té la responsabilitat, l’autoritat i la capacitat d’aclarir un cas que ens ha causat tant dolor; no pas els partits polítics, ni l’opinió pública”, va escriure.

No obstant això, el dirigent s’enfronta a la crisi més greu d’ençà que va ser elegit, el juliol del 2019, amb reiterades crítiques dels familiars de les víctimes per no haver iniciat una investigació parlamentària sobre responsabilitat política. De fet, és una crisi de govern però sobretot política, d’una opinió pública que ja no confia en les institucions públiques ni en el sistema judicial.

Els partits de l’oposició, que tampoc no són capaços d’encapçalar una crítica a partir d’aquest malestar, han acusat el govern d’encobrir proves i l’han instat a dimitir. Avui es debat al parlament si es crea una comissió parlamentària per a investigar la possible responsabilitat política en l’accident, i que assenyala principalment el vice-ministre de Protecció Civil, Christos Triantopoulos. Tot dependrà del partit de govern, Nova Democràcia, que té majoria absoluta.

Demà s’ha de debatre una moció de censura contra Mitsotakis, també abocada al fracàs per la majoria de Nova Democràcia. Aquesta ha estat presentada pel PASOK, partit de centre-esquerra encapçalat per Nikos Androulakis, que ha tingut el suport de SYRIZA . Si es presenta demà, tal com es preveu, desencadenarà un debat de tres dies, i posarà el focus encara més en la qüestió.

El cap del PASOK va anunciar la iniciativa arran de l’informe de l’Autoritat d’Investigació de la Seguretat Aèria i Ferroviària grec: “Durant dos anys, el primer ministre i les autoritats de Nova Democràcia es van burlar del poble grec, el van enganyar sobre un afer crucial, i van demostrar que, de fet, havien fet mans i mànigues per amagar les seves responsabilitats polítiques. Per què no se sap de quin combustible es tractava? Doncs perquè algunes persones, en aquelles hores crítiques, sense cap ordre de la justícia, es van reunir i van decidir de fer canvis en el lloc, i això ha fet que la presa de mostres s’endarrerissin excessivament. Per això l’informe no té informació d’aquelles hores crucials i no ens pot dir quin combustible és el responsable d’aquella bola de foc. Això no és un encobriment i una retenció de proves?”, es preguntava.

La moció se centrarà en tres qüestions clau: la manca d’execució del contracte que havia de millorar els sistemes de seguretat ferroviària; denúncies de manipulació de proves al lloc de l’accident; i llacunes de seguretat en l’explotació de la xarxa ferroviària, que es destaquen a l’informe. La moció anirà acompanyada d’una anàlisi tècnica de totes les dades que hagin sorgit. I Androulakis concloïa: “Sempre que la Nova Democràcia es troba en una situació que amenaça la seva autoritat demostra que és capaç de qualsevol cosa per defensar-la. Això és molt perillós per a la qualitat de la nostra democràcia.” I ho reblava així: “Necessitem un canvi polític.”

Una vaga general inusual paralitzava divendres tot Grècia. Inusual perquè no es feia, com és habitual, per les polítiques econòmiques ni per la carestia de vida, sinó amb motiu del segon aniversari de la tragèdia ferroviària de Tempe, en què van morir cinquanta-set persones, encara avui marcada pels interrogants.

En una de les protestes més grans d’aquests darrers anys a Grècia, els serveis públics i els negocis es van aturar, els teatres van suspendre les funcions, es va cancel·lar el trànsit aeri, ferroviari i marítim i centenars de milers de persones van col·lapsar els carrers d’Atenes, Tessalònica i un centenar de ciutats, per demanar responsabilitats polítiques i judicials d’un accident que ha esdevingut un emblema de la mala gestió i de l’abandonament crònic de les infrastructures gregues.

Ara ja no és solament per l’accident, sinó que les protestes multitudinàries, que han coincidit amb noves informacions sobre el cas, han fet aflorar un malestar contra les institucions que han acorralat el govern grec, un govern que aquesta setmana s’enfronta a un seguit d’iniciatives parlamentàries.

Les manifestacions de divendres, que van començar sense incidents, van acabar amb forts enfrontaments entre manifestants i policia, amb gasos lacrimògens i còctels Molotov a la rodalia del parlament, a la plaça de Sintagma, i també a Tessalònica. El balanç final va ser de 220 detinguts, dels quals 73 van ser arrestats. Alhora, es va informar de 29 policies ferits i 34 civils.

Un informe molt esperat

L’accident fou el 28 de febrer de 2023. Aquell dia, un tren de passatgers que anava d’Atenes a Tessalònica, ple d’estudiants que tornaven a la universitat després d’unes vacances per la Quaresma grega ortodoxa, va col·lidir frontalment al congost de Tempe contra un tren de mercaderies que circulava per la mateixa via en sentit contrari. Cinquanta-set persones hi van morir i hi hagué vuitanta-cinc ferits.

El dia abans d’aquest segon aniversari es publicava un esperat informe, de 178 pàgines, amb les conclusions de l’Autoritat d’Investigació de la Seguretat Aèria i Ferroviària hel·lènica, que evidenciava que hi havia hagut una mala gestió que havia portat a la pèrdua de proves crucials.

L’informe parla, per una banda, d’un error humà, perquè el cap d’estació va dirigir el tren de passatgers a la mateixa via que el tren de mercaderies. Però va més enllà, i els investigadors assenyalen que hi ha escassetat i mala formació de personal i un manteniment deficient d’un sistema ferroviari obsolet, que no tenia controls de seguretat automatitzats.

Sobre això, el document adverteix que les deficiències de seguretat que van fer possible l’accident encara no s’han resolt avui dia. “Aquests nois van ser assassinats perquè el tren no era segur”, va dir el cap de l’autoritat, Christos Papadimitriou. La investigació constatava, alhora, que s’havien pagat milions d’euros per instal·lar sistemes de seguretat a la xarxa ferroviària, però que el projecte continuava incomplet a causa de la corrupció i la burocràcia. Per això, si tornés a haver-hi un error humà, no hi hauria mecanismes per a evitar un accident.

També tracta un aspecte molt debatut: una explosió just després de l’impacte que, segons una investigació feta per familiars de les víctimes, fou deguda a productes químics dins el tren de mercaderies que no s’havien declarat. “És impossible de determinar què va causar exactament la bola de foc, però les simulacions i els informes d’experts indiquen la possible presència d’un combustible fins ara desconegut”, conclou l’informe.

“Ha desaparegut informació fonamental perquè el lloc de l’accident no era precintat”, diuen els investigadors de l’informe. Assenyala la manca de “respecte i ordre” mostrada per les autoritats, que van fer netejar i tapar amb grava i ciment el lloc de l’accident. Arran d’això, segons que sembla, no s’ha pogut determinar quin combustible va causar la bola de foc que va cremar moltes de les víctimes, algunes de les quals eren vives aleshores. Tot plegat ha atiat les especulacions sobre un encobriment pel govern i sobre les sospites que el tren de mercaderies realment passava contraban de productes químics il·legals.

Dos anys després, cap organisme oficial no ha estat condemnat per la tragèdia i, a causa del ritme de la justícia grega, encara no s’ha clos la investigació judicial ni, encara menys, hi ha cap data per a un judici. De fet, es preveu que els investigadors judicials citaran nous testimonis per declarar aquesta setmana, enmig de la creixent preocupació que les proves clau s’hagin amagat deliberadament.

Crisi política oberta

El primer ministre grec, Kiriakos Mitsotakis, poc abans de la vaga general, va demanar “respecte per les víctimes i la seva memòria”, en un missatge en què deia que la divisió feia perillar l’estabilitat interna del país. “Volen explotar el dolor de les víctimes per a les seves finalitats polítiques”, afegia.

Deia que abordaria les deficiències greus i la falta de personal i de finançament i que les infrastructures s’havien de modernitzar i fer segures. I contra les acusacions d’encobriment, feia una crida perquè no es perdés la fe en el poder judicial. “En un estat de dret, solament el poder judicial té la responsabilitat, l’autoritat i la capacitat d’aclarir un cas que ens ha causat tant dolor; no pas els partits polítics, ni l’opinió pública”, va escriure.

No obstant això, el dirigent s’enfronta a la crisi més greu d’ençà que va ser elegit, el juliol del 2019, amb reiterades crítiques dels familiars de les víctimes per no haver iniciat una investigació parlamentària sobre responsabilitat política. De fet, és una crisi de govern però sobretot política, d’una opinió pública que ja no confia en les institucions públiques ni en el sistema judicial.

Els partits de l’oposició, que tampoc no són capaços d’encapçalar una crítica a partir d’aquest malestar, han acusat el govern d’encobrir proves i l’han instat a dimitir. Avui es debat al parlament si es crea una comissió parlamentària per a investigar la possible responsabilitat política en l’accident, i que assenyala principalment el vice-ministre de Protecció Civil, Christos Triantopoulos. Tot dependrà del partit de govern, Nova Democràcia, que té majoria absoluta.

Demà s’ha de debatre una moció de censura contra Mitsotakis, també abocada al fracàs per la majoria de Nova Democràcia. Aquesta ha estat presentada pel PASOK, partit de centre-esquerra encapçalat per Nikos Androulakis, que ha tingut el suport de SYRIZA . Si es presenta demà, tal com es preveu, desencadenarà un debat de tres dies, i posarà el focus encara més en la qüestió.

El cap del PASOK va anunciar la iniciativa arran de l’informe de l’Autoritat d’Investigació de la Seguretat Aèria i Ferroviària grec: “Durant dos anys, el primer ministre i les autoritats de Nova Democràcia es van burlar del poble grec, el van enganyar sobre un afer crucial, i van demostrar que, de fet, havien fet mans i mànigues per amagar les seves responsabilitats polítiques. Per què no se sap de quin combustible es tractava? Doncs perquè algunes persones, en aquelles hores crítiques, sense cap ordre de la justícia, es van reunir i van decidir de fer canvis en el lloc, i això ha fet que la presa de mostres s’endarrerissin excessivament. Per això l’informe no té informació d’aquelles hores crucials i no ens pot dir quin combustible és el responsable d’aquella bola de foc. Això no és un encobriment i una retenció de proves?”, es preguntava.

La moció se centrarà en tres qüestions clau: la manca d’execució del contracte que havia de millorar els sistemes de seguretat ferroviària; denúncies de manipulació de proves al lloc de l’accident; i llacunes de seguretat en l’explotació de la xarxa ferroviària, que es destaquen a l’informe. La moció anirà acompanyada d’una anàlisi tècnica de totes les dades que hagin sorgit. I Androulakis concloïa: “Sempre que la Nova Democràcia es troba en una situació que amenaça la seva autoritat demostra que és capaç de qualsevol cosa per defensar-la. Això és molt perillós per a la qualitat de la nostra democràcia.” I ho reblava així: “Necessitem un canvi polític.”

L’autobús 76 serpenteja pels camins costeruts del barri més pobre de Barcelona, fins a l’Institut Escola Ferrer i Guàrdia. És un bloc de maons de quatre pisos, al carrer del Pedraforca, en un punt elevat de Ciutat Meridiana; hi estudien, cada dia, gairebé mig miler de criatures. El camí és cansat, si es fa a peu, perquè hi ha força desnivell i l’entramat urbanístic és anàrquic, com si fos pensat perquè la gent no s’hi trobés. Aquest curs, l’escola fa quaranta anys. Ciutat Meridiana no en té gaire més: fins el 1963 era un serrat de turonets on s’estenia la quadra de Vallbona. La proximitat del riu Besòs i l’obaga feien la terra molt humida, però, amb la urbanització desfermada i les fortes onades migratòries de la segona meitat del segle XX, es va convertir en un terreny idoni per a l’especulació immobiliària. Ara hi viuen onze mil persones.

El barri sempre ha anat amb l’aigua al coll, equipant-se amb una sabata i una espardenya mentre en creixia exponencialment la població. Quan hi van construir l’escola Ferrer i Guàrdia, Ciutat Meridiana encara continuava a mitges: amb prou feines el clavegueram arribava a tot arreu, hi passaven molt pocs autobusos i el metro encara hi era embrionari. La lluita dels veïns, com un plugim persistent, ha fet millorar l’espai públic, la connectivitat i els recursos, i les coses han canviat força, però els problemes s’arrosseguen sempre, com una llosa, i molts encara tenen la sensació que s’han de reivindicar sempre contra l’abandonament de les institucions; que, si deixessin d’insistir que existeixen, Barcelona se n’oblidaria.

Aquesta mateixa sensació la tenen molts mestres. Al Ferrer i Guàrdia, el dia a dia del centre no té res a veure amb els discursos oficials ni amb les taules d’Excel del Departament d’Educació. Sovint, la relació amb l’administració és complicada perquè la veu dels mestres es perd en la immensitat. “Ens arriba el material que ells volen, no el que nosaltres demanem. Ningú no ens pregunta què ens va bé i què no ens va bé”, explica Clara González, una de les responsables de l’aula d’acollida. Reben una gran pantalla per a cada aula, micròfons nous, unes taules circulars que dibuixen un trencaclosques i que, de fet, són útils, però que no les trien els mestres. “Benvingudes les pissarres, però no vam demanar pissarres, vam demanar mestres!” Amb les formacions contínues passa si fa no fa igual. És un detall logístic, però que il·lustra molt bé una manera de fer: una mirada institucional que, de vegades de bona fe, de vegades per arrogància, mira d’imposar solucions sense comprovar abans si encaixen amb les necessitats.

Clara González (fotografia: Adiva Koenigsberg). Una de les aules de sisè de primària (fotografia: Adiva Koenigsberg).

El director, Toni Camacho, procura prendre-s’ho amb paciència i perspectiva. Fa quinze anys que treballa al Ferrer i Guàrdia i diu que les coses han evolucionat, malgrat tot: vora tres quarts dels alumnes depenen d’uns ajuts –per a materials, menjador, sortides o colònies– que abans no rebien i aquests últims anys han començat a rebre. El problema, considera, és més aviat estructural, d’un pressupost insuficient per a l’ensenyament. “Necessitaríem cinc o sis mestres més, però, no ens podem enganyar, el pressupost és el que és. Ara, si vas a la Vall d’Hebron o a qualsevol lloc, de fet, et diran això mateix”, constata. El matís és que, en centres com el seu, hi detecta un cert desbordament, sobretot a les aules d’acollida. Durant el curs es van incorporant alumnes nous i els ritmes s’acceleren. Roser Ribalta, que també en té cura, hi posa xifres: “Ara tinc trenta alumnes i només demà me n’arriben quatre més.”

Roser Ribalta amb dos alumnes (fotografia: Adiva Koenigsberg). Capses amb material nou que acaba d'arribar, i que encara no saben on posaran (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Cada any és una cursa damunt un cavall que sempre corre el risc de desbocar-se. “El departament sempre ens parla d’èxit educatiu. Definim-lo, jo no sé què és. M’ho demano de debò: què és, l’èxit educatiu, en una escola així?”, diu la cap d’estudis, Lluïsa Selma. “Èxit” sembla una paraula marciana davant la realitat dels alumnes. Un informe recent va identificar que, allí, gairebé el 80% tenen “necessitats específiques de suport educatiu”. González creu que manca realisme: centres com el Ferrer i Guàrdia s’han de mesurar amb termòmetres diferents, perquè, a la pràctica, també tenen funcions diferents. Per a poder ensenyar amb normalitat, s’ha d’excavar una muntanya molt alta de problemes de salut mental. A la Zona Nord –Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró–, els intents de suïcidi tripliquen la taxa de la ciutat, i hi ha el doble de veïns que declaren “un malestar emocional intens” –un 56% de les dones i un 44% dels homes. L’escola n’és un mirall. “Aquí fem serveis socials. Ensenyem, però dediquem molta part de la nostra jornada a fer de psicòlegs. Necessitaríem terapeutes, infermeres, psicòlegs especialitzats…”, diu.

Les condicions materials de la majoria de famílies són molt precàries. Ciutat Meridiana és el barri barceloní amb la renda més baixa, de vora deu mil euros anuals. Un terç de la població prové de fora de l’estat espanyol, gairebé tota de països pobres. Un 65% dels alumnes de la Zona Nord es troben en “situació de vulnerabilitat social”. La conducta de la canalla a l’aula reverbera allò que viuen a fora. Un dels dies que ens trobem, González ve d’una reunió amb tres alumnes de deu anys que han tingut problemes els últims dies. Una es recupera d’una malaltia molt greu que li va fer perillar la vida el curs passat; una altra, tan petita, gairebé ha de fer de mare dels seus germans; un altre es passa el dia tot sol a casa. “Hem parlat, han pogut explicar com se sentien, han pogut posar paraules a allò que els passava i ens hem emocionat. És una catarsi constant”, diu.

Lluïsa Selma, la cap d’estudis (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Amb la crisi del 2008, van perdre la casa tants veïns que de Ciutat Meridiana se’n va popularitzar el malnom de Vila Desnonaments. Les dificultats d’habitatge perduren. Famílies senceres viuen rellogades en habitacions o es troben obligades a ocupar il·legalment pisos que els bancs van confiscar durant les hores pitjors del malson financer. Les associacions de veïns clamen perquè la situació encara continua, amb desnonaments cada setmana. Tot sovint, els “okupes” demonitzats pels mitjans i pels discursos populistes són famílies que no tenen alternativa, amb canalla que ha d’anar a l’escola. González recorda el cas d’una família molt nombrosa que el curs passat va viure en una caravana. “No sé com hi podien viure”, diu. Ara, finalment, han trobat un pis de lloguer. “No hi ha cap explicació cultural: vivien com nòmades, simplement, perquè no es podien permetre un habitatge.” No són dades tangencials a la qüestió educativa: la inestabilitat travessa la vida de molts alumnes i això dificulta tant l’arrelament com la continuïtat dels estudis.

Va tot lligat. És el barri amb la xifra més alta de treballadors de baixa qualificació, un 25%. Dels joves, el 44% no tenen estudis postobligatoris. Per a combatre l’abandonament escolar, aquest curs, quatre escoles de la zona s’han convertit en instituts escola. Però les solucions sempre arriben a mitges, i a costa de carregar més pes damunt d’esquenes exhaustes. El Ferrer i Guàrdia integra ara primer i segon d’ESO, però de moment el canvi s’ha fet sense ampliar infrastructures. D’entrada, han hagut de renunciar al laboratori. Aviat els habilitaran un edifici extern on, fa vora cinquanta anys, s’hi havia d’instal·lar l’escola Mestre Morera, però el lloc era massa ombrívol i massa humit. Hi van acabar fent un centre d’educació especial, Sant Joan de la Creu, que ara traslladaran. La logística no serà fàcil: la cap d’estudis ha d’organitzar tots els horaris en virtut d’això, per evitar tant com pugui els desplaçaments innecessaris el mateix dia. No es doblaran serveis; no hi haurà dues aules d’acollida; no hi haurà dues direccions.

El dit de González assenyala l’edifici de Sant Joan de la Creu, just damunt del camp de futbol, amb dues lones blaves en dues finestres (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Els mestres treballen per procurar que aquesta asfíxia de l’exterior no traspassi els maons de l’escola. A fora, l’entorn és gris i deslluït; a dins, l’ambient és prou alegre: en mil detalls es palpa de seguida la mà dels adults perquè hi hagi color i optimisme. En una paret hi ha dibuixada la part del darrere de l’escola, amb el pati enfonsat a baix, tot pintat de tons vius i nens feliços. En una altra hi ha retrats de cada alumne de sisè somrient d’orella a orella, amb el cap mig badat i, de dins, els en surt tot allò que són i que els agrada. Es veu de seguida que les mestres s’hi esllomen. Criden l’atenció quan cal, però són afectuoses, coneixen les famílies de tothom, separen un moment un nen de la fila per demanar-li com està la mare. Passar temps al centre hi conrea un vincle molt especial. Selma recorda que, al principi, comptava els dies per anar-se’n, fins que va arribar la data: “Llavors me’n vaig adonar. No me’n volia anar. Volia estar-me aquí.” Després de dir-ho fa un sospir llarg. “No vivim instal·lats en la queixa. Si hi visquéssim, no seríem aquí. Ens estimem aquest lloc. Però estic enfadada. I jo no era així”, diu.

Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Els fonaments de l’edifici són, en realitat, l’esforç d’aquests mestres. La insuficiència de recursos i les dificultats socioeconòmiques del barri creen un buit educatiu profund que s’omple només amb la imaginació que hi posen, i amb la llengua i la cultura. Organitzen una iniciativa rere una altra. “S’estima allò que es respecta; es respecta allò que es coneix; es coneix allò que ens ensenyen a descobrir i compartir”, fa un cartell que presideix una aula. Una de les obsessions és que els alumnes, molts immigrants o fills d’immigrants, tinguin un espai per a explicar les seves tradicions familiars als companys. A classe de dansa, per exemple, la Iúlia n’ensenya una d’ucraïnesa. La resta la ballen tot seguint-ne les instruccions. “És la manera que es facin seves les tradicions d’aquí. En aquests contextos multiculturals, reivindicar el català és reivindicar les seves llengües maternes”, diu González. Dessota el cartell hi ha unes inscripcions en panjabi. Han rebut la visita d’unes mares que els n’han ensenyat.

La Iúlia ensenya tradicions ucraïneses als seus companys (fotografia: Adiva Koenigsberg). La Iúlia ensenya tradicions ucraïneses als seus companys (fotografia: Adiva Koenigsberg).

A final de gener, Ribalta i González organitzen un claustre especial per a parlar de la immersió lingüística, on es reuneixen tots els mestres del Ferrer i Guàrdia. Han elaborat una enquesta interna sobre els usos del català i celebren que, entre col·legues, hi ha prou consciència: de quaranta-set docents que són, trenta-tres parlen sempre exclusivament en català; deu més parlen sobretot català però fan servir de vegades el castellà, especialment en situacions de conflicte, i tan sols un el fa servir sempre. El desafiament que detecten és claríssim: aconseguir que els alumnes els responguin, també, en català. El to és amable, però les conclusions són rotundes: “Ser més ‘lingüísticament exigents’ i parlar sempre català a l’aula, en tots els espais del centre.”

Aquest recurs de l’intercanvi cultural ha estat durant molts anys la recepta per a preservar el català en el sistema educatiu d’un dels barris del país on menys es parla. En part és mèrit d’una mestra ja jubilada, Noemí Rocabert, que durant molts anys va ser directora de l’escola Mestre Morera. Una vegada van fer una activitat conjunta totes dues escoles i Camacho recorda amb fascinació com, a l’autocar, els alumnes de Mestre Morera corejaven cançons en català. Rocabert repeteix que tot ha estat sempre una tasca col·lectiva, però la resta reconeixen que ha estat inspiradora. És l’encarregada de tancar el claustre especial sobre llengua. “Tota la vida, des que era jove, he tingut una idea al cap: això també és Catalunya. Quan els parlem en català els donem el nostre patrimoni perquè el facin seu i en tinguin cura. No deixeu de parlar-los mai en català”, els diu. Uns quants caps assenteixen.

Costarà de navegar la mar dels anys vinents. Però, contra el pessimisme estatístic, contra la fredor alarmant de les xifres –lingüístiques, econòmiques, educatives–, la persistència i la força de la voluntat poden obrir camí.

Una colla de nens juguen a futbol a l’hora del pati (fotografia: Adiva Koenigsberg).

L’autobús 76 serpenteja pels camins costeruts del barri més pobre de Barcelona, fins a l’Institut Escola Ferrer i Guàrdia. És un bloc de maons de quatre pisos, al carrer del Pedraforca, en un punt elevat de Ciutat Meridiana; hi estudien, cada dia, gairebé mig miler de criatures. El camí és cansat, si es fa a peu, perquè hi ha força desnivell i l’entramat urbanístic és anàrquic, com si fos pensat perquè la gent no s’hi trobés. Aquest curs, l’escola fa quaranta anys. Ciutat Meridiana no en té gaire més: fins el 1963 era un serrat de turonets on s’estenia la quadra de Vallbona. La proximitat del riu Besòs i l’obaga feien la terra molt humida, però, amb la urbanització desfermada i les fortes onades migratòries de la segona meitat del segle XX, es va convertir en un terreny idoni per a l’especulació immobiliària. Ara hi viuen onze mil persones.

El barri sempre ha anat amb l’aigua al coll, equipant-se amb una sabata i una espardenya mentre en creixia exponencialment la població. Quan hi van construir l’escola Ferrer i Guàrdia, Ciutat Meridiana encara continuava a mitges: amb prou feines el clavegueram arribava a tot arreu, hi passaven molt pocs autobusos i el metro encara hi era embrionari. La lluita dels veïns, com un plugim persistent, ha fet millorar l’espai públic, la connectivitat i els recursos, i les coses han canviat força, però els problemes s’arrosseguen sempre, com una llosa, i molts encara tenen la sensació que s’han de reivindicar sempre contra l’abandonament de les institucions; que, si deixessin d’insistir que existeixen, Barcelona se n’oblidaria.

Aquesta mateixa sensació la tenen molts mestres. Al Ferrer i Guàrdia, el dia a dia del centre no té res a veure amb els discursos oficials ni amb les taules d’Excel del Departament d’Educació. Sovint, la relació amb l’administració és complicada perquè la veu dels mestres es perd en la immensitat. “Ens arriba el material que ells volen, no el que nosaltres demanem. Ningú no ens pregunta què ens va bé i què no ens va bé”, explica Clara González, una de les responsables de l’aula d’acollida. Reben una gran pantalla per a cada aula, micròfons nous, unes taules circulars que dibuixen un trencaclosques i que, de fet, són útils, però que no les trien els mestres. “Benvingudes les pissarres, però no vam demanar pissarres, vam demanar mestres!” Amb les formacions contínues passa si fa no fa igual. És un detall logístic, però que il·lustra molt bé una manera de fer: una mirada institucional que, de vegades de bona fe, de vegades per arrogància, mira d’imposar solucions sense comprovar abans si encaixen amb les necessitats.

Clara González (fotografia: Adiva Koenigsberg). Una de les aules de sisè de primària (fotografia: Adiva Koenigsberg).

El director, Toni Camacho, procura prendre-s’ho amb paciència i perspectiva. Fa quinze anys que treballa al Ferrer i Guàrdia i diu que les coses han evolucionat, malgrat tot: vora tres quarts dels alumnes depenen d’uns ajuts –per a materials, menjador, sortides o colònies– que abans no rebien i aquests últims anys han començat a rebre. El problema, considera, és més aviat estructural, d’un pressupost insuficient per a l’ensenyament. “Necessitaríem cinc o sis mestres més, però, no ens podem enganyar, el pressupost és el que és. Ara, si vas a la Vall d’Hebron o a qualsevol lloc, de fet, et diran això mateix”, constata. El matís és que, en centres com el seu, hi detecta un cert desbordament, sobretot a les aules d’acollida. Durant el curs es van incorporant alumnes nous i els ritmes s’acceleren. Roser Ribalta, que també en té cura, hi posa xifres: “Ara tinc trenta alumnes i només demà me n’arriben quatre més.”

Roser Ribalta amb dos alumnes (fotografia: Adiva Koenigsberg). Capses amb material nou que acaba d'arribar, i que encara no saben on posaran (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Cada any és una cursa damunt un cavall que sempre corre el risc de desbocar-se. “El departament sempre ens parla d’èxit educatiu. Definim-lo, jo no sé què és. M’ho demano de debò: què és, l’èxit educatiu, en una escola així?”, diu la cap d’estudis, Lluïsa Selma. “Èxit” sembla una paraula marciana davant la realitat dels alumnes. Un informe recent va identificar que, allí, gairebé el 80% tenen “necessitats específiques de suport educatiu”. González creu que manca realisme: centres com el Ferrer i Guàrdia s’han de mesurar amb termòmetres diferents, perquè, a la pràctica, també tenen funcions diferents. Per a poder ensenyar amb normalitat, s’ha d’excavar una muntanya molt alta de problemes de salut mental. A la Zona Nord –Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró–, els intents de suïcidi tripliquen la taxa de la ciutat, i hi ha el doble de veïns que declaren “un malestar emocional intens” –un 56% de les dones i un 44% dels homes. L’escola n’és un mirall. “Aquí fem serveis socials. Ensenyem, però dediquem molta part de la nostra jornada a fer de psicòlegs. Necessitaríem terapeutes, infermeres, psicòlegs especialitzats…”, diu.

Les condicions materials de la majoria de famílies són molt precàries. Ciutat Meridiana és el barri barceloní amb la renda més baixa, de vora deu mil euros anuals. Un terç de la població prové de fora de l’estat espanyol, gairebé tota de països pobres. Un 65% dels alumnes de la Zona Nord es troben en “situació de vulnerabilitat social”. La conducta de la canalla a l’aula reverbera allò que viuen a fora. Un dels dies que ens trobem, González ve d’una reunió amb tres alumnes de deu anys que han tingut problemes els últims dies. Una es recupera d’una malaltia molt greu que li va fer perillar la vida el curs passat; una altra, tan petita, gairebé ha de fer de mare dels seus germans; un altre es passa el dia tot sol a casa. “Hem parlat, han pogut explicar com se sentien, han pogut posar paraules a allò que els passava i ens hem emocionat. És una catarsi constant”, diu.

Lluïsa Selma, la cap d’estudis (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Amb la crisi del 2008, van perdre la casa tants veïns que de Ciutat Meridiana se’n va popularitzar el malnom de Vila Desnonaments. Les dificultats d’habitatge perduren. Famílies senceres viuen rellogades en habitacions o es troben obligades a ocupar il·legalment pisos que els bancs van confiscar durant les hores pitjors del malson financer. Les associacions de veïns clamen perquè la situació encara continua, amb desnonaments cada setmana. Tot sovint, els “okupes” demonitzats pels mitjans i pels discursos populistes són famílies que no tenen alternativa, amb canalla que ha d’anar a l’escola. González recorda el cas d’una família molt nombrosa que el curs passat va viure en una caravana. “No sé com hi podien viure”, diu. Ara, finalment, han trobat un pis de lloguer. “No hi ha cap explicació cultural: vivien com nòmades, simplement, perquè no es podien permetre un habitatge.” No són dades tangencials a la qüestió educativa: la inestabilitat travessa la vida de molts alumnes i això dificulta tant l’arrelament com la continuïtat dels estudis.

Va tot lligat. És el barri amb la xifra més alta de treballadors de baixa qualificació, un 25%. Dels joves, el 44% no tenen estudis postobligatoris. Per a combatre l’abandonament escolar, aquest curs, quatre escoles de la zona s’han convertit en instituts escola. Però les solucions sempre arriben a mitges, i a costa de carregar més pes damunt d’esquenes exhaustes. El Ferrer i Guàrdia integra ara primer i segon d’ESO, però de moment el canvi s’ha fet sense ampliar infrastructures. D’entrada, han hagut de renunciar al laboratori. Aviat els habilitaran un edifici extern on, fa vora cinquanta anys, s’hi havia d’instal·lar l’escola Mestre Morera, però el lloc era massa ombrívol i massa humit. Hi van acabar fent un centre d’educació especial, Sant Joan de la Creu, que ara traslladaran. La logística no serà fàcil: la cap d’estudis ha d’organitzar tots els horaris en virtut d’això, per evitar tant com pugui els desplaçaments innecessaris el mateix dia. No es doblaran serveis; no hi haurà dues aules d’acollida; no hi haurà dues direccions.

El dit de González assenyala l’edifici de Sant Joan de la Creu, just damunt del camp de futbol, amb dues lones blaves en dues finestres (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Els mestres treballen per procurar que aquesta asfíxia de l’exterior no traspassi els maons de l’escola. A fora, l’entorn és gris i deslluït; a dins, l’ambient és prou alegre: en mil detalls es palpa de seguida la mà dels adults perquè hi hagi color i optimisme. En una paret hi ha dibuixada la part del darrere de l’escola, amb el pati enfonsat a baix, tot pintat de tons vius i nens feliços. En una altra hi ha retrats de cada alumne de sisè somrient d’orella a orella, amb el cap mig badat i, de dins, els en surt tot allò que són i que els agrada. Es veu de seguida que les mestres s’hi esllomen. Criden l’atenció quan cal, però són afectuoses, coneixen les famílies de tothom, separen un moment un nen de la fila per demanar-li com està la mare. Passar temps al centre hi conrea un vincle molt especial. Selma recorda que, al principi, comptava els dies per anar-se’n, fins que va arribar la data: “Llavors me’n vaig adonar. No me’n volia anar. Volia estar-me aquí.” Després de dir-ho fa un sospir llarg. “No vivim instal·lats en la queixa. Si hi visquéssim, no seríem aquí. Ens estimem aquest lloc. Però estic enfadada. I jo no era així”, diu.

Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg. Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Els fonaments de l’edifici són, en realitat, l’esforç d’aquests mestres. La insuficiència de recursos i les dificultats socioeconòmiques del barri creen un buit educatiu profund que s’omple només amb la imaginació que hi posen, i amb la llengua i la cultura. Organitzen una iniciativa rere una altra. “S’estima allò que es respecta; es respecta allò que es coneix; es coneix allò que ens ensenyen a descobrir i compartir”, fa un cartell que presideix una aula. Una de les obsessions és que els alumnes, molts immigrants o fills d’immigrants, tinguin un espai per a explicar les seves tradicions familiars als companys. A classe de dansa, per exemple, la Iúlia n’ensenya una d’ucraïnesa. La resta la ballen tot seguint-ne les instruccions. “És la manera que es facin seves les tradicions d’aquí. En aquests contextos multiculturals, reivindicar el català és reivindicar les seves llengües maternes”, diu González. Dessota el cartell hi ha unes inscripcions en panjabi. Han rebut la visita d’unes mares que els n’han ensenyat.

La Iúlia ensenya tradicions ucraïneses als seus companys (fotografia: Adiva Koenigsberg). La Iúlia ensenya tradicions ucraïneses als seus companys (fotografia: Adiva Koenigsberg).

A final de gener, Ribalta i González organitzen un claustre especial per a parlar de la immersió lingüística, on es reuneixen tots els mestres del Ferrer i Guàrdia. Han elaborat una enquesta interna sobre els usos del català i celebren que, entre col·legues, hi ha prou consciència: de quaranta-set docents que són, trenta-tres parlen sempre exclusivament en català; deu més parlen sobretot català però fan servir de vegades el castellà, especialment en situacions de conflicte, i tan sols un el fa servir sempre. El desafiament que detecten és claríssim: aconseguir que els alumnes els responguin, també, en català. El to és amable, però les conclusions són rotundes: “Ser més ‘lingüísticament exigents’ i parlar sempre català a l’aula, en tots els espais del centre.”

Aquest recurs de l’intercanvi cultural ha estat durant molts anys la recepta per a preservar el català en el sistema educatiu d’un dels barris del país on menys es parla. En part és mèrit d’una mestra ja jubilada, Noemí Rocabert, que durant molts anys va ser directora de l’escola Mestre Morera. Una vegada van fer una activitat conjunta totes dues escoles i Camacho recorda amb fascinació com, a l’autocar, els alumnes de Mestre Morera corejaven cançons en català. Rocabert repeteix que tot ha estat sempre una tasca col·lectiva, però la resta reconeixen que ha estat inspiradora. És l’encarregada de tancar el claustre especial sobre llengua. “Tota la vida, des que era jove, he tingut una idea al cap: això també és Catalunya. Quan els parlem en català els donem el nostre patrimoni perquè el facin seu i en tinguin cura. No deixeu de parlar-los mai en català”, els diu. Uns quants caps assenteixen.

Costarà de navegar la mar dels anys vinents. Però, contra el pessimisme estatístic, contra la fredor alarmant de les xifres –lingüístiques, econòmiques, educatives–, la persistència i la força de la voluntat poden obrir camí.

Una colla de nens juguen a futbol a l’hora del pati (fotografia: Adiva Koenigsberg).