Benvolguts soferts usuaris del tren, avui us porto una reflexió sobre el fascinant món de RENFE i ADIF, aquestes dues entitats que han aconseguit convertir un simple trajecte amb tren en una autèntica odissea digna d’Homer.​

Imagineu-vos arribar a l’estació amb l’esperança que, per un cop a la vida, el tren arribi puntual. Però no, la realitat us colpeja amb la subtilesa d’un cop de mall: retards, cancel·lacions i aquella informació tan clara com el fang. És com si juguéssim a la ruleta russa del transport públic, on l’única certesa és la incertesa. Cada dia és una nova aventura, plena d’emoció i imprevisibilitat. Arribarà el tren a l’hora? Quina sorpresa ens espera avui?

Els retards són tan habituals que ja formen part del nostre paisatge quotidià. És desesperant veure com el temps s’escola mentre esperem a l’andana, sense cap informació clara. La manca de comunicació per part de les companyies ferroviàries ens deixa en una situació de desemparament, sense saber quan podrem reprendre el nostre viatge o com afectarà els nostres plans.​

La línia entre València i Barcelona és un exemple brillant de com no fer les coses. Una infrastructura obsoleta que fa que els trens semblin més lents que una tortuga amb ressaca. Horaris pensats per a éssers sobrenaturals que no necessiten dormir ni treballar, i freqüències tan escasses que podríem plantar un arbre i veure’l créixer abans que arribi el següent tren. Sembla més una relíquia arqueològica que una infrastructura del segle XXI.

Mentrestant, el govern espanyol ha decidit que l’AVE és la joguina que tothom ha de tenir, invertint milers de milions en línies que connecten Madrid amb qualsevol lloc amb un bar de tapes. I el corredor mediterrani? Bé, aquest pot esperar; total, qui necessita una infrastructura decent en una de les zones més poblades i econòmicament actives d’Europa?

I què direm de les incidències recents? El restabliment del servei entre Tarragona i Barcelona, després de cinc mesos d’obres al túnel de Roda de Berà, no ha suposat la millora esperada. Des del primer dia, els trens han acumulat retards significatius, i sovint han superat els trenta minuts,

La situació va arribar al punt àlgid quan un tren de la línia R2 va quedar aturat per una avaria, cosa que obligà a evacuar uns 900 passatgers que van haver de caminar per les vies. Aquesta incidència va provocar importants retards i va evidenciar la fragilitat del sistema ferroviari actual. La paciència dels usuaris està arribant al límit. ​

Però no patiu, perquè RENFE té la solució perfecta: modificar la política de compensacions. Abans, si el tren arribava tard, almenys et retornaven part dels diners. Ara necessites un retard tan gran que podries haver fet el trajecte a peu i encara et sobraria temps. És la seva manera subtil de dir-nos que ens acostumem a la seva incompetència.

Els passatgers de l’Euromed som “els pacients de segona classe” del ferrocarril espanyol. Abans de l’1 de juliol de 2024, RENFE ens oferia una política de compensacions per retards que, si més no, reconeixia que el temps és or, fins i tot per a nosaltres, els humils viatgers de l’Euromed. Si l’AVE arribava 15 minuts tard, et retornaven el 50% del bitllet; a partir de 30 minuts, el 100%. Nosaltres, en canvi, havíem d’esperar 30 minuts per al 50% i 60 minuts per al 100%.​

Però, ai las!, RENFE va decidir que això era massa generós. I ara només ens tornen el 50% si el retard és de 60 minuts o més, i el 100% si supera els 90 minuts. És a dir, ara tenim més temps per a gaudir de les meravelloses vistes de les estacions, perquè, segons Renfe, qui no vol passar una hora extra a l’andana?​ Al cap i a la fi, per què has d’arribar a temps si pots gaudir de l’emoció de no saber mai quan arribaràs?

Aquesta política és una falta de respecte als usuaris, que ens trobem obligats a acceptar un servei deficient sense cap mena de compensació justa. RENFE ha demostrat una vegada més que no està disposada a assumir les conseqüències dels propis errors i ineficiències, deixant els passatgers desemparats davant una situació que sembla no tenir fi.​ És inacceptable que una companyia pública com RENFE prioritzi els seus interessos econòmics per sobre dels drets dels usuaris.

En resum, amb RENFE i ADIF viatgem al centre de la incompetència, un viatge que ens roba temps i paciència. Potser algun dia arribarem a les nostres destinacions sense haver de viure una odissea ferroviària. Fins aleshores, continuarem somiant un servei digne del segle XXI.​ Perquè de la utopia del corredor mediterrani, val més no parlar-ne.

The Washington Post · Loveday Morris, Abbie Cheeseman i Mohamad El Chamaa

Centenars de membres de la minoria alauita de Síria, incloent-hi dones i criatures, han estat assassinats en enfrontaments sectaris entre les forces del nou govern i les restes de l’exèrcit d’Assad, en l’espiral de violència més greu al país d’ençà de la caiguda de l’antic règim sirià, el desembre passat.

El president interí de Síria, Ahmed al-Xaraa –un ex-milicià sunnita més conegut com a Abu Mohammed al-Jolani– va fer una crida a la unitat nacional diumenge, mentre a les xarxes proliferaven vídeos d’execucions en massa i cadàvers amuntegats als carrers de pobles alauites. 624 persones, pel cap baix, han mort en els atacs d’aquests darrers dies, segons dades de la Xarxa Siriana de Drets Humans. Uns altres grups locals de drets humans han informat de xifres semblants, i els dirigents de la comunitat alauita han dit que esperaven que la quantitat de morts augmentés els dies vinents, a mesura que se’n vagin identificant els cossos.

Els assassinats s’han comès, sobretot, a les províncies costaneres de Tartus i Latakia, que és on es concentra la població alauita, la minoria religiosa a la qual pertany l’ex-president Baixar al-Assad. La violència esclatà la setmana passada, quan un grup d’alauites –molts dels quals militars de l’antic règim– protagonitzaren una onada d’atacs contra les forces de seguretat del nou govern. Tot i que quan començaren semblaven poc més que unes escaramusses, els atacs han escalat fins a matances generalitzades contra la població civil en qüestió de dies.

En declaracions a The Washington Post, alauites de Tartus i Latakia relaten com els milicians sunnites es dedicaren a recórrer casa per casa per saquejar-les i matar-ne els residents a sang freda. Alguns veïns, aterrits, han aconseguit de fugir cap al Líban; d’altres s’han amagat a les muntanyes i als boscos de la zona.

“Famílies senceres han estat aniquilades”, explica una metgessa que treballa a al-Qadmus, una ciutat situada a les muntanyes de Tartus. La dona fugí de casa seva diumenge al matí, mentre els atacs a la ciutat continuaven. “Van entrar a les cases i van matar tots els alauites que hi van trobar, sense cap mirament”, diu.

La doctora, que parla amb la condició d’anonimat per por de represàlies, explica que la majoria dels morts en la violència dels darrers dies són civils, i que a l’hospital on treballa han arribat molts pacients amb ferides de bala i de metralla.

L’estat ha provat de distanciar-se dels assassinats, tot atribuint-los a grups aïllats i formant un comitè especial per a investigar la violència. Però els testimonis dels atacs afirmen que els milicians que els van cometre no es diferenciaven dels soldats del govern. Alguns d’ells semblaven estrangers, afirmen.

L’episodi posa en relleu els problemes a què s’enfronta Síria d’ençà de la caiguda d’Assad, després de gairebé catorze anys de guerra civil. La inestabilitat que ha consumit la societat siriana la darrera dècada i mitja ha deixat cicatrius sectàries molt profundes, s’hi ha atiat les flames de l’extremisme i el país s’ha convertit en un imant per als islamistes estrangers.

Xaraa, que és sirià i va formar part d’Al-Qaeda en el passat, va començar la seva carrera com a insurgent islamista. El seu grup rebel, Hayat Tahrir al-Xam (HTS), fou qui encapçalà l’operació que culminà en l’enderrocament del règim Assad, aquest desembre passat. Xaraa ha promès en tot moment que el seu govern inclouria les minories del país, però l’episodi de violència dels darrers dies exposa dubtes molt seriosos sobre si l’ex-milicià realment està disposat a mantenir a ratlla –o, si més no, si n’és capaç– l’entramat de faccions armades que continuen operant a tot el país.

“Ningú estarà per sobre de la llei, i tots aquells que tinguin les mans tacades de sang siriana s’enfrontaran a la justícia, amb imparcialitat i sense tardança”, declarà Xaraa diumenge proppassat.

L’espiral de violència sembla que ha disminuït aquestes darreres hores, però molts alauites diuen que estan massa terroritzats per a tornar als seus pobles. Un resident d’al-Sanobar, un poble de Latakia, diu que els milicians van irrompre al poble divendres al matí i van dirigir-se a casa del batlle, on van obrir foc contra ell i els seus tres fills mentre obligaven la dona a mirar-ho.

“Imagina’t que maten el teu marit i els teus tres fills davant teu”, diu l’home, que no era allà en el moment de la matança però transmet els relats dels seus veïns. Com altres persones esmentades en aquest reportatge, es nega a donar el seu nom per por de rebre represàlies.

En el moment del crim, la dona i la filla –de quatre anys– d’un dels fills del batlle també eren a la casa. “Un dels milicians amenaçà la dona de matar la seva filla si no es treia una joia d’or que duia”, explica el veí. Deu membres de la família van ser assassinats pels milicians en unes altres cases de la ciutat, explica entre llàgrimes.

Tan sols a al-Sanobar han mort assassinades 133 persones, pel cap baix, aquests darrers dies. En uns altres pobles, afegeix, famílies senceres han estat aniquilades.

“La matança de civils en les zones costaneres del nord-oest de Síria ha d’aturar-se immediatament”, declarà diumenge el comissari de l’ONU per als Drets Humans, Volker Turk, que explicà que la seva oficina havia rebut “informacions extremadament pertorbadores” sobre l’assassinat de famílies senceres, incloent-hi dones i criatures.

Diumenge, en un discurs, Xaraa qualificà la violència com un dels “envits previsibles” en la reconstrucció de la Síria de postguerra. Però després de les matances, alguns alauites diuen que els costa de veure un futur per a la minoria al país.

“Com a alauita, no veig que tinguem cap futur ací, a Síria”, explica un home de la ciutat costanera de Jableh, que diu que aquest cap de setmana s’hagué d’amagar en un edifici abandonat per escapar de les matances.

Un altre resident de la ciutat diu que la seva dona i el seu fill van fugir de la llar de la família divendres proppassat, quan el veí del pis de sota fou assassinat pels milicians.

“Continuo viu, però no sé si podré dir-ho d’ací a una hora o demà”, sospira.

Morris informa de Berlín estant; i Cheeseman i El Chamaa, de Beirut estant. Mustafa Salim, de Bagdad estant, i Souad Mekhennet, de Washington estant, han contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Cadascú és fill de les seves obres, diu don Quixot, avançant-se en dos segles i mig a la doctrina de Sartre que l’home es fa amb les pròpies decisions, que som el nostre projecte. Hom es cria dins una determinada família, en un barri determinat d’una ciutat determinada, en un país determinat durant una època determinada. El lloc i el moment en què venim al món imprimeixen caràcter i deixen petja en la memòria. Però no és menys veritat que la vida és una metamorfosi constant i que no podem preveure què serem demà, perquè les valoracions, els judicis finals, no són mai finals. Els bons d’avui seran els dolents de demà, i a la inversa. O com es deia en religió: els camins de Déu són inescrutables. És per això i no per afinitat política ni ideològica que tendeixo a suspendre el judici moral i em quedo amb el judici pragmàtic, amb la consideració, eminentment fal·lible, de com són les coses que puc observar amb els ulls i ponderar amb el meu limitat enteniment.

Les etiquetes ideològiques són gairebé sempre judicis sumaríssims, píndoles de pensament pre-digerit. N’abusem perquè simplifiquen la realitat i faciliten l’exhibició virtuosa de qui es creu al costat correcte de la història. Els mitjans de comunicació van plens de predicadors tronant contra l’heretgia. D’ençà que el món es divideix entre dretes i esquerres, les guerres de religió són més predicibles i més avorrides. Abans es matava per un article de fe; ara s’assassina civilment per una ensopegada dialèctica. Però allò realment perillós és trobar-se entre els filats en terra de ningú. A Texas diuen que al mig de la carretera sols hi ha armadillos morts. La societat ens empeny a triar bàndol. Si tu no ho fas, uns altres ho faran per tu. Als anys vuitanta, un col·lega de la Universitat de Barcelona em digué que a la facultat tothom duia carnet de partit. Més ençà, un altre m’explicà que tenia barrat l’accés a una plaça per haver-se significat políticament. A l’època de l’Observatori Català de Stanford, coneguí un postdoctorat a qui tres professors d’universitats catalanes, que participaven en una conferència, l’advertiren que si persistia amb l’independentisme se li tancaria la porta de les facultats respectives. I, efectivament, per trobar feina aquell jove hagué d’emigrar a Dinamarca.

La politització de la universitat és una desventura per a la universitat i per al país. A Catalunya, d’una manera molt destacada, per l’afiliació als partits. Als Estats Units, a causa d’un clima moral marcat per l’opinió en temes de caràcter social i ideològic. Fa temps que la polarització del país prengué caràcter cultural i trastocà l’ensenyament, sobretot a les humanitats i les ciències socials, fins a arribar al radicalisme woke. Però amb un Trump desbridat al poder, les minories, tant si són radicalitzades com si no, es trobaran cada vegada més a la defensiva. La setmana passada el govern dels Estats Units va rescindir quatre-cents milions de dòlars en ajuts i contractes a la Universitat Columbia amb el pretext que no havia protegit  els estudiants jueus durant les manifestacions a favor de Palestina. Minouche Shafik, rectora de la universitat, ja havia hagut de dimitir arran de les manifestacions, com ho feren les rectores de Harvard, Cornell i Pensilvània. El càstig financer a la Universitat Columbia és injustificat, però compleix més d’un propòsit. D’una banda, satisfà els magnats jueus que van ajudar Trump a guanyar les eleccions i d’una altra banda envia un advertiment prou entenedor a les altres universitats, no sols respecte de l’antisemitisme sinó també de la promoció de la diferència racial, de gènere i d’orientació sexual, l’anomenat DEI (diversitat, equitat i inclusió). Finalment, és l’obertura d’escacs en el designi de taxar el capital (endowment) de les universitats, com també les donacions que sostenen la recerca i la innovació. Ahir mateix el departament d’educació va avisar seixanta universitats, entre les quals Stanford, de possibles sancions per no haver protegit els estudiants jueus durant les manifestacions a favor de Palestina de la primavera passada.  A part el vessant partidista en el conflicte, la intenció real d’aquestes imposicions i retallades a les funcions neuràlgiques de la recerca i l’educació és reduir la despesa del govern i incrementar-ne els ingressos per tal de preservar la reducció d’imposts a les corporacions i grans fortunes.

En la contraofensiva conservadora, l’única protecció per a les minories és pledejar pel dret d’expressar-se sense coaccions que els elements radicals negaven no sols als conservadors sinó fins i tot a la franja moderada. No tothom hi està d’acord. Hi ha qui creu que s’ha de protegir les minories de les expressions ofensives. Per això, mentre es desmantellaven les institucions masculines amb l’imperatiu d’inclusivitat, es legalitzaven agrupacions exclusivament femenines o racials amb l’argument que aquests grups necessiten un espai segur. Fins ahir els apòlegs de la censura asseguraven que la llibertat d’expressió és una eina per a dominar les minories. Avui els conservadors els donen la raó atacant el discurs liberal i expurgant biblioteques escolars. 

A la pràctica, l’ortodòxia imposada pel sotmetent ideològic no ajuda les minories. La censura sempre afavoreix l’status quo, independentment de quin sigui el dogmatisme dominant. Coartar la llibertat d’expressió sempre passa factura als més pobres políticament. Amb el delicte d’odi les minories s’han disparat un tret al peu, com s’ha vist amb la inculpació d’independentistes per haver insultat “piolins”. Amb la mateixa lògica els tribunals espanyols apliquen la llei d’amnistia als policies que apallissaren els votants. Arreu, l’autoritat considera ofensiu el discurs que la qüestiona.

Les minories no tenen res a guanyar amb la censura. Emmordassar l’opinió desagradosa atempta contra el dret de qui l’emet i el dret de qui l’escolta. Els radicals que, per raons potser nobles, volen tallar de soca-rel les idees que consideren inconvenients o inacceptables, refermen el mètode inveterat dels seus detractors, que l’empraran contra ells quan arribin al poder. S’ha vist amb Elon Musk, soi-disant defensor de la llibertat d’expressió més radical, ofegant qualsevol crítica contra la seva política de serra de cadena. S’ha vist amb la incontinència expletiva del president Trump, insensible als efectes dels seus insults i alhora picallós com un personatge de Calderón de la Barca. 

Per a arrecerar-se amb garanties, l’opinió minoritària ha de reclamar llibertat d’expressió sense límits i confiar en l’argumentació racional, l’humor i la indiferència. Les maltempsades passen, però cal saber que les porten els bons temps que hom no s’adonava que ho eren. És una veritat immarcescible que massa d’una cosa bona acaba essent nociu.

L’any passat, Marina Rossell (la Gornal, Alt Penedès, 1954) va fer setanta anys. Feia poc que havia superat un tumor intestinal maligne i, conscient que es trobava a l’etapa final de la seva vida, tal com ella reconeix sense embuts, va trucar a Albert Om (Taradell, Osona, 1966) per encarregar-li que li escrivís una biografia que es publica ara –que també fa cinquanta anys dalt de l’escenari i que ho celebrarà amb un concert al Barnasants– amb el títol de No faré cap més llibre (Univers). Un llibre biogràfic que trenca tots els esquemes d’una biografia convencional, per això a Om li agrada més de definir-lo com un “retrat íntim”. “Marina Rossell no s’assembla a ningú, i la intenció és que el llibre s’assembli a ella”, diu Om. Tot plegat comença amb una pregunta ben simple: “Com ha anat tot, Marina?”

Abans de començar l’entrevista, Rossell es demana un croissant –”el més torradet que tinguin”– i un tallat descafeïnat per a berenar. En el moment de fer les fotografies per a l’entrevista, dues dones que ronden la seixantena es fixen en Rossell i Om i se’ls fa inevitable no acostar-s’hi per xerrar-hi i llançar-los algunes paraules d’admiració. En acabat, Om i Rossell s’asseuen en dues butaques posades de costat davant una falsa llar de foc i s’estrenyen les mans en un moviment fugaç que repetiran més d’una vegada durant l’entrevista i que completen amb un somriure que vessa dolls de complicitat i que traspua una relació de fa anys que han aconseguit de transformar en una amistat profunda. “No sabem quan ens vam conèixer”, diu Marina Rossell. “Però sí quan ens vam enamorar, per dir-ho d’alguna manera”, afegeix Om. Va ser el 2011 en un programa de la segona temporada d’El convidat, en què Om visitava la cantant. En aquell capítol, també van anar fins a París per visitar Georges Moustaki (Alexandria, 1934 – Niça, 2013), amic amb qui Rossell va mantenir un vincle amorós fins a la seva mort. Moustaki ha estat una de les persones més importants de la vida de Rossell, tal com explica obertament al llibre. “El Mousta [Georges Moustaki] el vaig conèixer de molt jove. De seguida ens vam enrotllar i vam mantenir la relació, de manera esporàdica, fins que es va morir. Ens aveníem, ens divertíem […]. Jo podia tenir una altra parella i ho explicava: aquí som tres. Era un home molt hedonista i a mi m’anava bé, perquè jo també tenia les meves històries.”

Que Albert Om sigui el receptor i transmissor de la història de Rossell, que ja fa cinc dècades que trepitja escenaris i s’ha erigit en una de les veus més brillants del país, és un element clau perquè ella pugui obrir-se en canal de la manera que ho fa en aquest llibre, ple d’anècdotes i detalls que, amb poc més de dues-centes pàgines, permeten de traçar d’una manera no lineal la història d’una nena de la Gornal que, a només setze anys, amb una guitarra a l’esquena i cent pessetes a la butxaca–cinquanta per a anar i cinquanta més per a tornar si no se’n sortia–, va anar fins a Barcelona a mirar de guanyar-se la vida com a cantant, i va aconseguir-ho. “Amb l’Albert hi ha un vincle. Ell m’entén, a mi. Sap el que li he d’explicar. Li tinc estima. M’agrada com té la cara de retalladeta [amb l’índex de la mà repassa a l’aire els contorns de la cara d’Om]… tot”, relata Rossell, quan explica per què va voler que fos Albert Om qui li escrivís la biografia. I, és clar, Om no va poder dir que no. Així ho relata ell: “Em va trucar un dia i em va dir: ‘El moment és ara i la persona ets tu.’ Jo ja li havia fet alguna entrevista, però veia que ara, amb setanta anys i havent passat un tumor, tenia ganes d’explicar-se.” El moment és ara perquè, a setanta anys i tota una trajectòria musical ja feta, la vida ha pres una distància i perspectiva diferent que ha permès a Rossell parlar de temes com el sexe, la política, la seva orientació sexual, dels companys de la Nova Cançó, de la infància i de qui és amb total llibertat, que això també vol dir amb molta generositat. No faré cap més llibre és, doncs, una hemeroteca de la vida de Rossell de coses que no es poden trobar a Google, tal com va exigir la cantant al periodista. “No és un llibre per a explicar els seus èxits, sinó per a compartir el que ha viscut.” És un llibre que deixa anar l’essència de Rossell.

El do d’emocionar

“Hòstia, la vida. Jo en faig un bon balanç. He tingut una mica de tot, i no molt de res […] Podria tenir més èxits, més amor, més de tot, però trobo que amb l’equilibri que tinc vaig bé.” Amb aquesta filosofia que tan bé es plasma al llibre es mira ara la vida Rossell, plena d’agraïment per haver pogut viure de la música i del seu do per a fer emocionar la gent. “Això és l’èxit per mi”, confessa al llibre, i afegeix: “Sento un agraïment infinit, perquè jo no m’esperava gran cosa quan vaig arribar a Barcelona.” Ara, de gran, Rossell ha pres consciència de tot allò que li ha donat “el do d’emocionar”: “Ara tinc consciència que tinc una trajectòria llarga i que deixo un rastre. Fa uns anys no la tenia, aquesta consciència, anava fent… Però ara sé que deixo empremta. Per a cadascú serà diferent, però deixo marca. Ara que la vida se m’acaba, tinc la consciència que sóc una gran cantant, perquè si no, no hauria pogut viure d’aquest ofici que, d’altra banda, és molt difícil en un país tan petitet”, explica amb serenitat Rossell.

Paradoxalment, el do de commoure de Rossell ve donat, també, per una gran hipersensibilitat que ha posat al servei de la música, però que ha hagut d’aprendre a modular dalt els escenaris. “Els grans cantants fan plorar, però no ploren”, deixa anar amb consistència al llibre. L’únic dia que Marina Rossell va plorar dalt l’escenari va ser després de la mort de la seva mare. Mai més, en cinquanta anys de trajectòria, ha tornat a plorar actuant. Rossell recorda aquell dia així: “Tenia un concert al cap de dos dies que es morís la meva mare. El vaig voler fer igualment, i no vaig poder cantar. Vaig veure que vivia un dol. La meva mare era molt jove, quan va morir. Aquell dia no vaig poder seguir, i vaig pensar que necessitava un temps per a tornar a cantar. Tenia un dol que era superior a mi.” La seva mare va ser la primera persona que Rossell va sentir cantar mentre rentava la roba al safareig del final del jardí de casa seva.

Tot i el sentit de l’humor que sempre ha caracteritzat Rossell, la seva hipersensibilitat fa que s’emocioni amb facilitat en l’àmbit personal. Fent el llibre amb Albert Om, per exemple, van riure i plorar gairebé a parts iguals. “Ens hem emocionat en molts moments, oi, Marina?”, li diu el periodista mentre ella se’l mira amb un somriure murri i li respon, reprenent el fil d’abans: “Treballo amb una matèria amb molta sensibilitat. No hi ha agressió, tot surt del cor. La força que em dóna la gent fa que jo pugui cantar com si fos la penúltima vegada. La penúltima, mai l’última, eh? Si fos l’última voldria dir que em moriria.”

La llibertat de Marina Rossell

Un dels temes recurrents al llibre –i potser també un dels més personals– és l’orientació sexual de Marina Rossell, que explica obertament que és bisexual. Aquesta és la primera vegada que Rossell fa pública la seva orientació sexual, i ho fa sense embuts. Moustaki va ser un dels seus grans amors, però també ho han estat dones anònimes com l’Elisa o la Cecília. Rossell ha estimat homes i dones, però enamorada “de veritat” ho ha estat poques vegades. A No escriuré cap més llibre, és emocionant llegir com detalla les seves relacions, tenint en compte que, durant molt de temps, va viure en un context de repressió cap a la diversitat sexual. Hi llegim, per exemple: “He tingut relacions plaents tant amb homes com amb dones. Amb qui he viscut més bon sexe és, sens dubte, amb el Moustaki. I també amb dones. […] Enamorada, enamorada ho he estat cinc o sis vegades. Totes, amb diferents intensitats.” També parla de la seva primera relació estable i d’una relació més esporàdica que va tenir amb l’escriptor Juan Marsé, que defineix com “una relació molt bonica.” “Era un home més tendre que les seves novel·les.”

Sobre la seva bisexualitat, Rossell sempre ho ha viscut amb molta naturalitat. “Cadascú viu les seves coses, té traçat un camí on et trobes persones que t’agraden.” Om ràpidament hi afegeix context. Diu: “No és igual tenir relacions amb homes i dones ara que cinquanta anys enrere. No tenies referents, era malvist i era delicte. Ella arriba a Barcelona quan esclata el moviment antifranquista, els últims anys de dictadura, i es posa en totes les grans lluites, també en la sexual.” Rossell va assentint amb el cap tot el que diu Albert Om, però és al llibre on realment s’esplaia i parla del tema, també sobre la pressió de fer pública una qüestió tan personal i íntima pel sol fet de ser un personatge públic. “Sóc lesbiana? Sí. Sóc bisexual? Sí. Però a mi no m’agrada que et redueixin a una etiqueta, i trobo que és més bonic quan hi ha una mica de misteri. Quan ja ho has ensenyat tot, què et queda per a tu?”

Les amistats, la universitat de Rossell

Rossell, que va néixer i créixer a la Gornal, un poble rural del Penedès, va viure una primera infància entre vinyes i camps, on els seus pares feien de pagesos. L’educació al Col·legi Nacional de la Gornal era precària, i més endavant va anar a l’escola del Vendrell (Baix Penedès), on van posar-la, per equivocació, en un curs superior del que li pertocava. Això feia sentir-la marginada, perquè no sabia el que els altres ja sabien. Aquest complex d’inferioritat –que també va sentir quan un professor de música va dir a la seva mare que ella no servia per a la música– el va sofrir en més moments durant la seva vida, especialment quan va arribar a Barcelona i es va sentir una “ruqueta”. Conèixer gent com Salvador Escamilla, Josep Tero, Josep Maria Espinàs, Teresa Rebull, Laura Almerich o Quintín Cabrera, entre tants més, va obrir-li les portes al moviment de la Nova Cançó, i de seguida es va trobar fent les primeres parts de concerts de figures com Lluís Llach, Paco Ibáñez o Ovidi Montllor. De mica en mica, Rossell s’anava fent cantant amb tots els ets i uts i, a la vegada, cultivava la part intel·lectual amb amistats com Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu o Neus Català, aquesta darrera, una persona clau en la seva vida. “Amb ella vaig conèixer l’exili. Després he llegit, m’he informat, però tenir la informació de primera mà m’ha colpit i no m’ha deixat indiferent”, explica la cantant, que també destaca que va descobrir la poesia de Salvador Espriu gràcies a les cançons de Raimon. “Jo primer conec Espriu pels discs de Raimon, i llavors m’endinso en el seu món, tan abstracte i a vegades tan difícil. És un món molt personal, una mirada única. És un poeta difícil, no és com Salvat-Papasseit. La Capmany, la Roig… Han sigut els meus mestres.”

Rossell s’ha format professionalment i personalment a poc a poc, dia a dia i persona a persona. Al llibre, tot això es relata amb molta humilitat: “Què hi anava a fer, amb el senyor Espriu o la Capmany? Hi anava a aprendre, a encarrilar-me. He estat molts anys que em sentia inferior, Albert. No tenia cap informació de res i era molt innocent.” Albert Om, per la seva banda, destaca que aquesta carrera teixida a poc a poc li ha donat, en canvi, una gran solidesa: “En la carrera de Rossell no hi ha un èxit esclatant. Bé, hi ha La gavina, que arriba molt d’hora, però són cinquanta anys de carrera, pas a pas. Això ensenya la solidesa de la trajectòria i d’una època en què s’havien de tenir uns fonaments i, a ella, els fonaments que no tenia perquè no tenia estudis superiors, els hi dóna tota la generació anterior de la cultura catalana, les converses.”

Referents de generacions joves

Un dels temes de què també parlem durant l’entrevista és com les generacions més recents tornen a emmirallar-se amb figures com la seva o Maria del Mar Bonet, després que tota una generació musical renunciés al llegat musical que havien deixat. Al llibre, Rossell parla concretament dels Pets i de tota la generació del rock en català. A l’entrevista, diu: “La generació del rock era massa propera a nosaltres, i era la primera vegada que es consolidava. Havien de trencar amb els que hi érem abans, amb tots el que hi havia al darrere. No ho critico, només ho constato. Nosaltres també vam trencar amb Emili Vendrell o la Salomé [nom artístic de Maria Rosa Marco i Poquet].” Amb els anys, tot es posa a lloc i, ara, generacions com la de Judit Neddermann i Maria Hein –per esmentar dos noms que destaca Rossell–, han tornat a interessar-se amb el que feien: s’hi han emmirallat, s’hi han inspirat i han agafat el que més els interessava. Per exemple, Hein, de vint-i-dos anys, ha cantat més d’una vegada amb Rossell i, fins i tot, ha versionat cançons de Maria del Mar Bonet, com Alenar.

De l’enveja a l’admiració

Si parlem de companys de professió de Marina Rossell, hem de parlar de Maria del Mar Bonet, l’altra gran veu femenina de la Nova Cançó. Durant anys, les han comparades i, de fet, Rossell explica a Om que, “per a les autoritats i per a Catalunya, la gran cantant és Maria del Mar Bonet”. Si bé al principi Rossell reconeix que li tenia una mica d’enveja –fins i tot pensava que mai arribaria a ser com ella–, amb els anys ha après a convertir l’enveja en admiració. “Amb el temps, he deixat de mitificar la Maria del Mar […]. El temps afegeix matisos a tot.” Durant l’entrevista, Rossell no s’hi esplaia tant, a parlar de Bonet, però sí que destaca que encara ara tenen relació: “Jo vaig ser l’única cantant que va calar de la meva generació. I per què em distingia? No pas pel repertori, perquè acabava de començar i no en tenia gaire, sinó per la veu. I amb qui em podien comparar? Doncs amb l’altra gran veu, que és la Maria del Mar Bonet. És normal, però no hi ha hagut mai rivalitat. Som amigues, tenim bona relació.” I afegeix, amb una mirada crítica: “En un país tan petit, sembla que només hi pugui haver un actor, un escriptor, un cantant. I, és clar, a vegades exclous, perquè sembla que només n’hi pugui haver un de molt conegut.”

Marina Rossell no té por de la mort

“No sé quants anys em queden per a cantar en plenitud, perquè fins fa molt poc el pas del temps no m’havia preocupat. Jo em sento jove, em trobo bé.” En directe, Rossell no vol parlar ni pensar gaire en el futur, tampoc el seu futur com a cantant. És com si, conscient de l’etapa de la vida en què es troba, volgués esprémer al màxim cada moment. Per això, quan Om, al llibre, li pregunta fins quan li agradaria cantar, ella respon: “Penso que cantaré sempre, però potser cantaré menys, per no avorrir-me de fer-ho. Sempre he somiat que cantaré fins que mori, com el Paco Ibáñez, com el Moustaki.” Rossell no pensa en el seu final als escenaris, tampoc en el de la vida, tot i que assegura que la mort no li fa por. “Jo sé que m’he de morir. Tothom es morirà. No em fa por morir-me perquè aquest era el tracte quan vaig néixer, no?”, diu amb lucidesa i humor, aquell humor que no ha abandonat mai.

Albert Om, a la butaca del costat, se l’escolta i, quan té un moment per a intervenir, apunta: “En certa manera, per això ha volgut fer el llibre, per dir: ‘Jo em moriré, però abans he viscut. He viscut moments bons i dolents; he tingut amors i desamors; he lligat i deslligat i he cantat i deixat de cantar.'”

Abans de plegar, Rossell comença a entonar els primers versos de “Queda’t de mi alguna cosa”. “Si ni de tu, si ni de mi, ni del teu món, ni del teu nom, res, res, res quedarà… En Moustaki em deia: ‘Però per què la cantes, aquesta cançó? Sí que quedaran coses!’ Saps què quedarà? El rastre”, conclou. I una vegada més, es mira i s’intercanvia una mirada de complicitat amb Albert Om, que tant l’ha acompanyada aquest darrer any.

Un concert al Barnasants

Demà al vespre, Marina Rossell actuarà a la sala Luz de Gas de Barcelona, dins la programació del festival Barnasants. Amb aquest concert, celebrarà els cinquanta anys de trajectòria i presentarà, entre els seus temes més coneguts, les cançons de 300 crits, el seu vint-i-cinquè disc.

Donald Trump no afluixa el to. El president dels Estats Units ha anunciat que eleva al 50% els aranzels sobre l’acer i l’alumini canadenc, un augment del doble respecte el 25% que tenia previst. La mesura entrarà en vigor demà i neix en resposta a la decisió de la província canadenca d’Ontario d’encarir un 25% l’electricitat que ven als Estats Units. Trump ha anunciat també que aviat declararà l’emergència nacional sobre l’electricitat en la zona amenaçada per la recent mesura del govern d’Ontario.

“Es pensa que és un rei”: el “psicodrama” del govern de Trump s’apodera dels Estats Units

Trump ha amenaçat també d’imposar al Canadà noves taxes si no retira els seus “aranzels atroços”, i ha apuntat directament a un augment substancial que afectaria el sector de l’automòbil a partir del 2 d’abril. Aquesta mesura està encaminada, segons que ha dit, a tancar permanentment el negoci de la fabricació d’automòbils al Canadà.

Annexió del Canadà

“Això no pot continuar, l’única cosa que té sentit és que Canadà es converteixi en el nostre volgut estat 51”, ha dit Trump. “Això faria que tots els aranzels depsareguessin per complert. Els impostos dels canadencs es reduiran substancialment, estarien més segurs”, ha afegit. Així, Trump ha advocat per esborrar la “línia artificial de separació traçada fa molts anys” entre els Estats Units i el Canadà.

El ministre espanyol de transports, Óscar Puente, ha demanat disculpes per la “setmana horrible” que s’ha viscut a Rodalia, però ha negat de manera rotunda que la situació hagi estat causada per una manca d’inversió per part de l’estat espanyol.

Segons que ha dit, d’ençà del 2018 l’estat espanyol i Renfe han executat 2.482 milions d’euros a la xarxa ferroviària convencional a Catalunya. “No és un problema de manca d’inversions”, ha dit, tot puntualitzant que la majoria de desajustos es deuen a les obres. “Treballem de dia a les zones tallades i de nit a tota la xarxa”, ha afegit. De fet, ha dit que els talls i els problemes tenen lloc perquè s’inverteix molt en millorar les infrastructures. Amb tot, ha demanat paciència i ha assegurat que la situació s’encarrilarà.

Crítiques de Junts i ERC

Puente ha fet aquestes manifestacions en resposta a les preguntes del senador d’ERC Joan Queralt i el portaveu de Junts al senat espanyol Eduard Pujol. Queralt li ha relatat els casos reiterats de caos al servei de Rodalia, i l’ha reptat a fer públiques les xifres d’execució real dels pressupostos de l’estat espanyol a Catalunya. “És evident que això es deu a un dèficit crònic inversor a Catalunya durant anys”, ha dit. També ha exigit més esforços en la inversió, perquè, segons que ha dit, les excuses d’avui són les mateixes de fa 40 anys.

Per la seva banda, Pujol ha afirmat que els diferents governs d’Espanya continuen fent un atac diari a la mobilitat a Catalunya i que no compleixen els pressuposts. “Les pluges de milions ja no impressionen ningú”, ha dit abans de reiterar que cal que Ferrocarrils de la Generalitat prengui el comandament. “Si el PSOE vol parlar de pressupostos, Junts arribarà amb un tren de Rodalies, i si volen a Junts paguin abans el deute en infraestructures i el que l’estat no ha invertit mai”.

a càrrec de Montserrat Coll Lladó, investigadora en imatge científica al EMBL (European Molecular Biology Laboratory Barcelona) - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

Compromís ha lamentat que no tinguin “cap mena de comunicació” amb el PSPV sobre la moció de censura que volen presentar contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón. Mentrestant, els socialistes han defensat que tenen la seua pròpia “estratègia política” i han insistit que cal esperar que primer es pronunciï el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, sobre la darrera interlocutòria de la jutgessa que investiga la gestió de la gota freda. La jutgessa va oferir un relat demolidor dels fets que despulla la inacció de la Generalitat i, a més, va encausar l’ex-consellera Salomé Pradas.

Joan Baldoví, síndic de Compromís, ha instat els socialistes a presentar la moció de censura, especialment després de la interlocutòria judicial. “La nostra resposta hauria de ser immediata i contundent”, ha dit, i ha afegit que considera imprescindible apartar Mazón i el seu govern perquè “no van estar a l’altura de les circumstàncies” durant la gestió de la gota freda. “És evident que no teníem el govern dels millors, sinó el dels pitjors”, ha afegit.

Preguntat per la posició del PSPV, Baldoví ha dit que era “una bona pregunta per a fer als socialistes” i ha dit que no entén “per què no reaccionen”. “Nosaltres, des del primer dia, vam dir que no és moment de càlculs polítics, sinó d’actuar d’acord amb el que ens demanen les víctimes de la gota freda”, ha dit. Per això, ha insistit que ara és “el moment de presentar la moció de censura i deixar-se de càlculs polítics” per una qüestió de “decència i dignitat”.

Quan li han demanat si creu que el PSPV fa càlculs polítics, Baldoví ha dit que, si finalment no es presenta la moció, “és perquè algú en fa”. “Entenem que és el que s’ha de fer i totes les vies són vàlides”, ha remarcat. Ha assegurat que, si el PSPV la presenta, Compromís hi donarà suport, i que si els socialistes els “presten cinc diputats”, la coalició la tirarà avant amb l’únic objectiu de “tornar la veu al poble valencià”.

El PSPV es reivindica com l’alternativa a Mazón

El síndic del PSPV, José Muñoz, ha dit que parla “habitualment” amb Compromís i, en particular, amb Joan Baldoví, amb qui manté “una molt bona relació” que, segons ell, és “molt sana”. “Els ponts no estan trencats, al contrari, hi passen molts cotxes i hi ha molta informació d’anada i tornada”, ha dit. “Evidentment, parlem amb els partits progressistes, però el PSPV té la seua pròpia estratègia i línia política”, ha insistit.

A més, ha reivindicat que el PSPV és “l’alternativa al govern del PP” i ha assegurat que el seu partit té clar que el que vol per al País Valencià és que Carlos Mazón “se’n vaja de la Generalitat”. “Si depenguera de nosaltres, mai no hauria sigut president i, ara mateix, no ho seria, però els números són els que són”, ha dit.

Per això mateix, ha acusat el PP de ser el partit que realment fa càlculs polítics, ja que “fins i tot ells mateixos reconeixen que decidiran la situació de Mazón en funció de l’interès electoral”. En aquest sentit, ha aprofitat per preguntar a Vox per què continua “donant oxigen” al president i si volen “continuar mantenint-lo al capdavant de la Generalitat”.

Muñoz ha destacat que l’última interlocutòria de la jutgessa de Catarroja era “una novetat molt important” i ha dit que esperava que Feijóo s’hi pronunciés. “Ara mateix hi ha un president que no està imputat perquè és aforat”, ha subratllat.

Amb aquesta situació, ha dit que Feijóo li havia “de dir alguna cosa” i ha recordat que el president del PP tenia “la possibilitat de destituir Mazón, com en el seu moment va fer Mariano Rajoy amb Francisco Camps”.

a càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

La Comissió Europea proposa que els estats membres enviïn immigrants amb ordres de retorn a centres de deportació fora de la Unió Europea, seguint el model implementat per la primera ministra d’ultradreta d’Itàlia, Giorgia Meloni, a Albània. És una de les propostes que recull el nou reglament de devolucions presentat avui per l’executiu comunitari i que pretén augmentar i accelerar les expulsions de persones a qui se’ls ha denegat la sol·licitud d’asil. Segons el text, els estats membres podran enviar els immigrants amb ordres d’expulsió a països amb els quals tinguin un acord o conveni i amb la condició que es garanteixi el respecte a les normes i principis internacionals de drets humans.

El reglament, que serà d’aplicació directa per als estats membres una volta hagi rebut el vist-i-plau del Consell de la UE i del Parlament Europeu sense necessitat d’un període per a transposar-lo a les normes nacionals, vol simplificar i unificar la gestió dels retorns a tota la UE per tal que sigui “uniforme”.

La proposta recull una bateria de mesures, entre les quals destaca la possibilitat que els governs enviïn els immigrants amb ordres d’expulsió a centres fora de la UE. El comissari europeu a càrrec de Migració, Magnus Brunner, ha subratllat que el plantejament de Brussel·les era diferent del model aplicat pel govern de Meloni a Albània perquè la proposta de l’executiu comunitari, tal com ha indicat, se centrava en les persones que ja tenien ordres d’expulsió, mentre que el govern italià envia a Albània sol·licitants d’asil. El text presentat per l’executiu d’Ursula von der Leyen indica que l’expulsió d’immigrants en situació irregular a tercers països ha d’estar subjecte a “condicions específiques” que garanteixin el respecte dels drets fonamentals. “Només es pot subscriure un acord o conveni amb un tercer país en què es respectin les normes i principis internacionals dels drets humans, d’acord amb el dret internacional, inclòs el principi de no devolució”, recull la proposta de reglament.

Segons aquesta proposta, els acords que els estats membres tanquin amb països de fora de la UE hauran d’establir les modalitats del trasllat i el període durant el qual el nacional del tercer país quedarà detingut en el centre d’expulsió. El conveni també haurà d’acompanyar-se d’un mecanisme de seguiment per avaluar la seva aplicació i el “canvi de circumstàncies” en el tercer país. A més, segons la proposta de reglament, els menors no acompanyats i les famílies amb menors no podran ser enviades a aquests centres.

“Actualment, la política de retorns no funciona, el percentatge de retorn continua sent molt baix:  aproximadament el 20% de les persones que tenen una ordre de devolució escapen de les autoritats”, ha apuntat la vicepresidenta executiva de la Comissió Europea a càrrec de Seguretat i Democràcia, Henna Virkkunen. “Tenim vint-i-set sistemes diferents i això mina el sistema de retorns, perquè quan les persones que no tenen dret a quedar-se a la UE es queden, això perjudica la nostra credibilitat”, ha afegit Virkkunen, que també ha defensat que la pressió que exerceixen els migrants irregulars “redueix la capacitat d’ajudar a aquells que realment necessiten protecció”.

Ordre de detenció europea

El reglament proposat per l’executiu comunitari també planteja d’establir una “ordre europea de retorn” que complementi les decisions de retorn pròpies de cada estat membre i que, a la vegada, permeti de reconèixer les ordres de retorn entre estats membres. Aquesta “ordre europea de retorn” serà un formulari que els governs nacionals hauran d’omplir amb els elements “clau” de la decisió, i que estarà disponible en la base de dades del Sistema d’Informació de Schengen.

Virkkunen ha subratllat que l’objectiu és “deixar clar que una ordre d’abandonar un estat membre és una ordre d’abandonar tots els estats membres de la UE”. “Si una persona contra qui s’ha dictat una ordre de retorn es desplaça a un segon estat membre, aquest podrà executar directament la decisió sobre la base dels elements de l’ordre de retorn europea”, apunta la proposta de reglament.

Segons l’executiu comunitari, l’establiment d’una ordre de retorn a escala europea “desincentivarà” que els migrants irregulars “s’escapin” a altres estats membres.

Obligació de “retorn forçós”

La proposta de Brussel·les també estableix l’obligatorietat d’executar un retorn “forçós” al país d’origen en cas que una persona es trobi il·legalment en territori de la UE i “no cooperi, s’escapi a un altre estat membre, no abandoni la UE en el període fixat per al retorn voluntari o suposi un risc per a la seguretat”. Per la CE, aquest plantejament “incentiva el retorn voluntari”.

Així mateix, les noves normes també proposen “reduir o denegar” les prestacions a les persones en situació irregular “en cas de falta de cooperació” durant el procediment de retorn, així com la confiscació dels documents de viatge. L’executiu comunitari també obre la porta a “reforçar els incentius per retornar”.

Encara més, la proposta de reglament també planteja que els estats membres puguin demanar “garanties financeres” a les persones amb ordres de retorn, així com informes periòdics o l’obligació de residir en un lloc designat per les autoritats nacionals. També s’estableixen condicions “clares” per a la detenció en cas de fuga, que, segons el nou reglament, podria ampliar-se dels divuit mesos actuals fins als 24.

Quant a les persones que representin un “perill” per a la seguretat, l’executiu comunitari vol aplicar unes normes específiques per als estats membres, que hauran de comprovar des del principi quin perill representa cada persona. En cas que una persona sigui identificada com a “perillosa” per a la seguretat, li aplicaran una expulsió forçosa obligatòria, a més de prohibicions d’entrada més llargues, i podrà ser detinguda “més enllà dels vint-i-quatre mesos normatius per ordre d’un jutge”.

Ajornen la recerca de l’alpinista català sepultat sota la neu al mont Argats, un volcà extint de més de 4.000 metres, a Armènia. Aquest migdia, un grup d’excursionistes catalans ha quedat atrapats en una allau al cim nord al mont Aragats. Set dels alpinistes han estat traslladats a l’hospital, per traumatismes de diferents consideracions, de gravetat entre moderada i lleu, però es troben fora de perill. Un vuitè ha resultat il·lès i ha col·laborant amb les autoritats per a intentar de localitzar el novè alpinista, que hauria quedat sepultat sota la neu després de l’allau. Algunes informacions donen per mort aquest nové aplinista, encara que les fonts oficials parlen de desaparegut, ja que de moment no han pogut trobar el seu cos.

Com a mínim, dos dels afectats són bombers de la Generalitat, del Grup d’Actuacions Especials (GRAE). Un tercer és un bomber voluntari, segons que ha pogut saber l’ACN.

El Ministeri d’Afers Estrangers espanyol segueix la situació sobre el terreny per mitjà de la seva representació diplomàtica a Armènia, i la Unitat d’Emergència Consolar està mobilitzada. El ministeri està en contacte permanent amb l’ambaixada d’Armènia a l’estat espanyol, amb la Generalitat i amb la delegació del govern espanyol a Catalunya.

El centre de crisi del Departament de Salvament de la regió d’Aragatsotn ha rebut l’alarma a les 12.26, hora catalana, segons la qual hi havia hagut una allau al cim nord de la muntanya, de 4.090 metres.

Al lloc dels fets s’hi han desplaçat el grup operatiu del departament regional de salvament dels cossos d’emergències del Ministeri de l’Interior, un equip de bombers i socorristes, i continua la recerca de la persona desapareguda a l’allau.

L’Aragats és un estratovolcà extingit situat al nord-oest d’Armènia, a uns quaranta quilòmetres de la capital, Erevan. Amb una altitud de 4.095 metres, és la muntanya més alta del país i la quarta més elevada del Caucas. Té una extensió de quaranta quilòmetres d’est a oest i trenta-cinc quilòmetres de nord a sud.

Als seus vessants, s’hi troben l’observatori de Bjuraqan i la fortalesa medieval d’Amberd. Tot i que inicialment es pensava que s’havia format durant l’Holocè, estudis recents indiquen que data del Plistocè mitjà i tardà. No hi ha mostres d’erupcions en època històrica, per la qual cosa es considera un volcà extingit.

El Tribunal Suprem espanyol (TS) ha confirmat la multa de 720 euros imposada a un usuari de Twitter (ara X) que va publicar un missatge en què insultava i cridava a tallar el coll al rei Felipe VI. Segons el TS, això no és emparat per la llibertat d’expressió.

El missatge, publicat el 18 de març de 2020, coincidint amb el discurs televisat del monarca durant la pandèmia, deia en català: “De debò. Tallem-li el coll a aquest fill de puta, ja triguem #coronaciao”.

La sala del Suprem ha rebutjat el recurs de l’acusat contra la sentència de l’Audiència espanyol, que el va condemnar per un delicte d’injúries lleus a la corona. Segons el tribunal, aquesta mena d’insults no estan protegits per la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre la llibertat d’expressió i la dissidència política.

En aquest sentit, el Suprem recorda jurisprudència prèvia en què ja es va considerar delictiva l’expressió “filla de puta” en el context de missatges dirigits a Susana Díaz, llavors presidenta de la Junta d’Andalusia.

Segons la sentència, l’acusat va anar més enllà de la crítica política legítima, ja que “l’insult que res aporta i que només denigra el destinatari està mancat de cobertura constitucional”. Els magistrats afegeixen que un debat polític basat exclusivament en desqualificacions i incitacions a la violència “erosionaria de forma irreparable la convivència”.

Així, conclouen que el missatge de l’acusat suposava un “evident menyspreu al rei i a la institució que representa”, superant el que podrien considerar-se crítiques aspres o dures però legítimes.

El Partit Popular ha traslladat a la Comissió Europea l’acord entre el PSOE i Junts pel traspàs de competències a Catalunya en matèria d’immigració, seguretat i control de fronteres. Els populars demanen a l’executiu comunitari que vetlli pel “correcte compliment de l’estat de dret” i adverteixen del risc que la mesura pugui provocar un “deteriorament de la seguretat de les fronteres de la Unió”.

El PP ha registrat unes quantes preguntes a la Comissió per aclarir com garantirà que el traspàs s’ajusti al marc jurídic comunitari i si la descentralització en el control migratori podria comprometre l’espai Schengen. A més, demana com es coordinarà la UE amb el govern català en organismes com Europol o Frontex.

La portaveu del PP al Parlament Europeu i vice-presidenta del Partit Popular Europeu (PPE), Dolors Montserrat, juntament amb l’eurodiputat Juan Ignacio Zoido, ha assenyalat que la política migratòria no hauria d’utilitzar-se com a “moneda de canvi” per a les “necessitats injustes” del president Pedro Sánchez.

La cap de llista dels populars ha dit que no es pot permetre que “els capricis de les forces independentistes” prevalguin en un àmbit “tan sensible” que afecta tota Europa. “Fragmentar la gestió de fronteres i la concessió de residència pot comprometre greument la seguretat i el control migratori a l’espai Schengen”, ha manifestat.

Juan Ignacio Zoido ha assenyalat que aquest acord és “una nova factura pels set vots de la investidura, els set vots més cars d’Europa”, i l’ha qualificat de pacte inèdit en la història moderna d’Europa. L’ex-ministre de l’Interior ha afegit que, “com que no han pogut treure Catalunya d’Espanya, ara pretenen treure Espanya de Catalunya”. Segons Zoido, el president Carles Puigdemont ha celebrat el pacte assegurant que exerciran una competència “que només tenen els estats”.

La política migratòria és una competència compartida entre la Unió Europea i els estats membres. L’acord entre socialistes i independentistes preveu que la Generalitat participi en el control de la seguretat de ports, aeroports i zones crítiques, així com en la gestió de les autoritzacions d’estada per a immigrants i l’expedició de documents per a estrangers.

El govern ha avisat que els maldecaps a Rodalia continuaran, pel cap baix, dos anys perquè hi ha obres previstes a tot el sistema, com el desdoblament de la línia R3. “Són obres necessàries si algun dia volem tenir una xarxa eficient i fiable”, ha dit la consellera Sílvia Paneque. Mentrestant, ha assegurat que millorarà el sistema d’informació als usuaris i l’oferta d’alternatives. Paneque compareixerà la setmana que ve per a donar explicacions del cúmul d’incidències dels últims dies i del contingut de les reunions amb el govern espanyol, Renfe i ADIF. S’hi van acordar una ampliació de la plantilla dedicada a informar els passatgers. El parlament també en farà un ple monogràfic, a petició d’ERC, els Comuns i la CUP. 

La Generalitat només aconsegueix de Renfe i Adif la promesa que contractaran més personal

La consellera considera que el caos ferroviari i les deficiències del servei actual són “producte de molts anys de desinversió i de la no gestió de governs anteriors”. En aquest segon punt, s’ha referit especialment als consellers de Junts –i, abans, s’ha sobreentès, del PDECat i de Convergència i Unió. “Sobten les queixes d’un grup parlamentari que ha tingut la titularitat del servei des de l’any 2010”, ha dit –per bé que Junts és un partit fundat l’any 2020. “Sorprèn que ara tinguin pressa”. El govern no vol atendre, de moment, la petició de Junts perquè el president Salvador Illa comparegui al parlament. Paneque els fa responsables, en part, de l’origen del problema, i ha dit que l’actitud de la Generalitat no va millorar fins fa dos anys, amb el govern en solitari d’ERC –un reconeixement que s’adiu a l’agraïment continu que aquest govern professa per als seus socis. 

Quant al govern de l’estat, que no és titular del servei però sí que és responsable de les inversions, Paneque ha evitat de fer retrets. Del primer pla de Rodalia anunciat pel president José Luis Rodríguez Zapatero l’any 2008, que preveia una inversió de vora 4.000 milions d’euros, tan sols se’n va executar un 15%. La consellera ha admès que “hi ha responsabilitats de tots els governs que hi ha hagut” i que ha estat un error la priorització de l’alta velocitat i l’oblit de Rodalia, però sosté que el paper del PP ha estat pitjor. “En governs encapçalats pel PP, els recursos destinats a Rodalies van ser mínims, paupèrrims. A partir del 2019, aquesta situació es reverteix”, ha dit. El govern espanyol encara ha de publicar les últimes dades d’execució de les inversions. Un informe de la Generalitat del 2023 recull que, entre el 2010 i el 2021 a Catalunya només s’havia executat la meitat del pressupost previst de Renfe i ADIF, un 50,4%, és a dir, 3.701 milions d’euros

A més a més, segons Paneque, el sistema ferroviari català té un problema de desbordament perquè és “preparat per a una Catalunya de sis milions i en som vuit i mig” i perquè l’increment d’usuaris dels últims anys –esperonats també per les bonificacions del preu dels bitllets– “tensiona el sistema”. Mentrestant, les converses per a materialitzar la creació de l’empresa Rodalies de Catalunya, mixta entre Madrid i la Generalitat, encara continuen. Aviat se n’ha de presentar la proposta d’estatuts. Paneque ha dit que el govern roman compromès amb el traspàs i ha demanat confiança als treballadors de Renfe i d’ADIF que volen fer vaga: “El traspàs no afectarà els drets laborals i socials dels treballadors”. 

Rodalia? Paciència… fins que s’acabi | Anàlisi de Jordi Goula

L’equip del programa de Catalunya Ràdio Que no surti d’aquí ha assistit a El matí de Catalunya Ràdio per donar explicacions sobre la polèmica que han protagonitzat després d’haver difós una presumpta infidelitat de la dona del jugador del Barça Ter Stegen. L’equip ha reconegut errors a l’hora de contrastar-ho i ha lamentat el dany que han causat a Ter Stegen i a la seva dona i als professionals de Catalunya Ràdio.

“Més enllà de si és veritat o no, i tu, Ricard, ho saps molt bé, en el periodisme és evident que ho has de contrastar tot. Potser no hem contrastat tant com feia falta. Pots tenir dues fonts i creure-hi. L’altra cosa és que una estigui contaminada i t’ho empassis”, ha dit el presentador i director del programa, Roger Carandell. Abans, Ricard Ustrell havia preguntat directament a la presentadora Juliana Canet si la notícia la tenia contrastada, i hi ha hagut un llarg silenci, sense cap resposta per part seva.

L’equip reconeix que han causat dolor. “Estem tocats perquè hem fet mal. Hem causat dolor. No volem que això es repeteixi”, ha dit la presentadora Marta Montaner. “Hem causat dolor a Ter Stegen i a la seva dona, que rep un linxament terrible amb una visió misògina”, ha afegit Canet. L’equip ha dit que no van saber dimensionar la notícia i que la intenció en cap moment era causar dolor. “Volem fer safareig des del respecte”, ha dit. L’equip també ha dit que els interessaria parlar sobre la polèmica amb l’entorn de Ter Stegen.

Carandell ha explicat que feia moltes hores que reflexionaven sobre el tema i, de moment, han demanat a la direcció de Catalunya Ràdio la suspensió del programa d’avui. “Avui no hi haurà programa per pair el que ha passat i veure com ho millorem”, ha dit Carandell. El director del programa ha lamentat que, arran de la polèmica, també s’assenyali la resta de companys de Catalunya Ràdio i dels serveis informatius. “Treballem a Catalunya Ràdio, als mitjans públics, que són uns mitjans de referència informativa de fa anys, que ho continuaran essent. Hem relliscat, ens hem equivocat. Treballem per estar alineats a Catalunya Ràdio”, ha dit Carandell.

Carandell: “Obrim camí i ens entrebanquem”

Montaner ha destacat que feien entreteniment, però que volien estar alineats amb els valors que defensava Catalunya Ràdio, que “és un mitjà inqüestionable”. “Ha destacat sempre per ser un referent de compromís, rigor i excel·lència, volem ser en aquest equip. Ho defensarem”, ha dit.

Carandell considera que l’error que han comès forma part del procés d’engegar un programa nou a Catalunya. “Obrim camí i ens entrebanquem. Tenim l’ambició de continuar fent crònica social, hem de trobar millors maneres de fer-ho, des del respecte i sense fer mal”, ha dit. Canet ha defensat que la premsa del cor era necessària: “Tenim ganes de fer safareig des d’una perspectiva positiva, no volem causar dolor a la gent”, ha dit. L’equip reconeix que arran de la polèmica havien de marcar quins eren els límits a partir d’ara, com per exemple, deixar de parlar d’infidelitats.

L’equip del Que no surti d’aquí també ha explicat que tan bon punt va fer-se públic el comunicat de Ter Stegen, van començar a rebre molts insults, amenaces de mort i linxament a les xarxes socials. “No m’ha d’afectar, però és evident que ens afecta”, ha dit Carandell. Arran d’això, han blocat les xarxes socials perquè no puguin rebre missatges dels usuaris.

Uns sis-cents conductors de vehicles de transport amb conductor (VTC) han sortit als carrers de Barcelona per protestar contra la nova llei que prepara la Conselleria de Territori, Habitatge i Transició Ecològica perquè diuen que amenaça amb la desaparició del sector.

Segons els representants dels VTC, la nova normativa que vol regular el transport de viatgers en vehicles fins a nou places endureix les restriccions imposades per decrets anteriors. Diuen que la seva aprovació significaria la desaparició del servei, i deixaria sense ocupació uns 4.000 conductors, perquè solament podrien fer viatges interurbans i quedarien exclosos de Barcelona, amb una àrea urbana reservada exclusivament per als taxis.

Convocats per l’associació majoritària dels VTC a Catalunya, Unauto VTC, el Sindicat Lliure de Transport (SLT) i Aurora Associació Catalana VTC, els manifestants han iniciat la seva protesta a les 10.30 a l’estació de França, formant llargues files de vehicles i fent sonar les seves botzines.

El president executiu nacional d’Unauto VTC, José Manuel Berzal, ha exigit una reunió amb el departament de Territori per tal de consensuar una normativa que permeti la convivència del taxi, els VTC i el sector públic. “Aquesta situació és un atac directe a la nostra llibertat com autònoms. Volen aprovar una nova llei amb la qual fer-nos fora, que el transport de Barcelona sigui un monopoli i amb la qual els ciutadans no puguin triar com moure’s”, ha criticat per la seva banda el portaveu de l’Associació Aurora Catalana VTC, Bilal Mohammed.

L’abandonament de les víctimes dels atemptats del 17-A ha centrat una nova sessió de la comissió d’investigació del congrés espanyol. Robert Manrique, impulsor de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme (UAVAT), ha lamentat l’oblit i la desatenció institucional que han sofert les més de 400 víctimes. En aquest sentit, ha destacat que la majoria, sense la iniciativa privada, no haurien rebut cap mena de suport.

“Quan veus un atemptat amb víctimes creus que allò se solucionarà, que l’estat se’n farà càrrec. Ara, quan et passa a tu o a gent propera, t’adones que el dolor el causa el terrorista, però també l’abandonament de l’estat. És una doble victimització”, ha dit Manrique, que el 19 de juny del 1987 va ser víctima de l’atemptat perpetrat per ETA a Hipercor.

En la compareixença ha donat alguns detalls de la deixadesa de l’administració, com ara que, entre el 22 i el 29 d’agost, la subdirecció espanyola de suport a les víctimes va obrir una oficina a Barcelona. “Més de 400 persones havien de saber que hi havia una oficina oberta durant una setmana? No es va publicar enlloc. Aquesta oficina va marxar i se’n va anar a Madrid. Això és ajudar? Amb víctimes de 32 països?”, ha explicat.

“La gent entre el 22 al 29 d’agost estava enterrant els seus morts o repatriant-los. Alguns encara eren a l’UCI. Això és ajudar?”, ha insistit Manrique, que ha criticat que l’estat no sigui proactiu en la cerca i acompanyament de les víctimes. A més, ha lamentat que siguin aquestes les que hagin d’informar del seu cas —dins d’un període d’un any— per rebre la condició de víctima. Un pas administratiu que la majoria de víctimes desconeixen.

Manrique ha destacat que gràcies a la feina de la UAVAT el nombre de víctimes, reconeguda per la sentència del 17-A, és de 345 (moltes més que les 160 que reflectia la interlocutòria de processament). Tanmateix, ha alertat que en les 16.000 pàgines del sumari n’hi apareixen 125 més que no consten ni en la sentència de l’Audiència espanyola (2021), ni en la del Tribunal Suprem (2024). “I encara ens n’arriben”, ha afegit.

Unes sentències, que tot i ressaltar l’abandonament de les víctimes, també n’han perpetuat el maltractament. Segons que ha explicat, la sentència ferma del Suprem, publicada el 13 de desembre passat, es va emetre sense els informes mèdics d’una cinquantena de víctimes. “No sabem com estan. Això és suport a les víctimes?”, s’ha preguntat.

Interpel·lat sobre el motiu de la deixadesa institucional, ha assegurat que bàsicament és per “desídia” i un tema de diners: “La raó és econòmica. Al principi, no m’entrava al cap aquesta manca d’empatia i que l’estat fos garrepa amb les víctimes. Però no hi veig cap altra raó després de 35 anys. Tenen les dades? Contacten amb les víctimes? No.”

Manrique ha reiterat que cal actualitzar la legislació vigent per adaptar-la a l’europea i facilitar així l’atenció i l’acompanyament, de manera que siguin les institucions qui contactin a les víctimes i vetllin pel seu benestar. “Ens hem de fixar en països que han patit atemptats. La legislació francesa és prou respectuosa amb les víctimes”, ha dit.

Així mateix, ha demanat de crear un protocol postatemptat per millorar el procés d’identificació de les possibles víctimes i eliminar el límit temporal per rebre’n la condició. Dit això, també s’ha obert a modificar aquest límit perquè passi de l’any actual als deu que contempla la llei francesa.

Durant les preguntes dels diputats, Manrique ha detallat casos concrets de la manca de suport institucional, com ara el cas de Javier Martínez, el d’en Xavi, el nen de tres anys de Rubí que va morir a la Rambla. “El dia que li van matar el fill va tornar sol a casa amb cotxe. No recordava com hi va anar. L’únic record que té és en un control on va veure una grua amb la furgoneta de l’atemptat”, ha relatat.

També ha detallat el cas de l’Elisabet Caritg, que el 17-A va quedar ferida molt greu i es va quedar orfe. “Aquest no és un cas d’una víctima de Suècia. Aquesta dona viu en un poblet al costat de Vic”, ha detallat. Amb el temps, un advocat se li va oferir per fer-li els tràmits de la indemnització per la mort de la seva mare. “Li va cobrar una comissió”, ha dit, abans d’afegir: “Aquesta senyora va haver de pagar un advocat, que havia contactat amb ella, per un tràmit que l’hauria d’haver fet d’ofici el Ministeri de l’Interior.” 

Finalment, també ha mencionat una víctima de 67 anys amb una fractura de pelvis, de la qual no hi ha cap informe mèdic. “Ningú es preocupa per aquesta senyora? Viu a 8 estacions de metro de casa meva”, ha conclòs.

Un Iron Man i unes ales

Manrique ha fet la compareixença acompanyat de dos objectes de molt valor sentimental, que representen “la força de totes les víctimes”. Un pin d’unes ales, en record en Xavi, i un Iron Man de joguina, que era propietat de Julian Cadman, un nen australià de 7 anys que també va morir a la Rambla. Els seus pares van regalar la figura a la UAVAT en el primer aniversari dels atemptats i li van demanar que la portés avui a la comissió. “Ens està vigilant que fem les coses bé”, ha dit.

El Banc d’Espanya ha elevat el creixement econòmic fins a un 2,7% per aquest 2025. Així, puja dues dècimes respecte a les previsions publicades el desembre, quan l’ens supervisor estimava un creixement de l’economia de l’estat espanyol d’un 2,5%.

Els economistes de la institució esperen un avenç del PIB entre un 0,6% i un 0,7% el primer trimestre. “En un moment tan incert i complicat, l’economia espanyola continua sorprenent a l’alça i mostra un ritme de creixement robust”, explica el Banc d’Espanya. Les revisions a l’alça del creixement econòmic de l’estat espanyol són una tònica constant dels darrers anys.

Tanmateix, no hi incorporen la incertesa per la guerra comercial ni les tensions geopolítiques que han escalat arran de les amenaces per les imposicions d’aranzels per part del president dels Estats Units, Donald Trump, a les importacions procedents de Mèxic, Canadà i la UE, o la possible flexibilització de les regles fiscals europees per elevar la despesa pública en defensa.

El director general d’economia de l’organisme, Ángel Gavilán, ha indicat que la política aranzelària tindria un efecte negatiu en l’activitat i positiu en la inflació, encara que aquest impacte seria una mica menor a Espanya que al conjunt de la UE. En tot cas, ha advertit que un augment de la incertesa global tendeix a estar associat amb caigudes de l’activitat econòmica a Espanya, sobretot en inversió.

Aquestes previsions preveuen que l’estat espanyol liderarà el creixement econòmic a la zona de l’euro gràcies, sobretot, a la fortalesa del mercat laboral ia  l’augment de la renda de les famílies.

El dèficit passarà del 3,4% del PIB el 2024 al 2,8% el 2025

Pel que fa al dèficit de les administracions públiques, el Banc d’Espanya ha mantingut la seva previsió que podria tancar el 2024 al voltant del 3,4% del PIB, superior al 3% estimat pel govern espanyol i per sobre del que exigeix ​​Brussel·les. La dada concreta la donarà a conèixer Hisenda a finals d’aquest mes de març. L’organisme que dirigeix ​​Escrivà ha previst que el dèficit es reduiria fins al 2,8% el 2025 i el 2,6% el 2026 i el 2027, fet que suposa una revisió a la baixa d’una dècima cada any respecte a l’exercici de previsions del desembre.

Susana Camarero, portaveu i vice-presidenta primera del Consell, no ha volgut canviar la versió sobre què va passar el dia de la gota freda i insisteix que hi va haver manca d’informació per part de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), l’AEMET i el govern espanyol. També ha menystingut la resolució demolidora de la jutgessa de Catarroja, que desmunta el relat sobre la desinformació que ha venut la Generalitat d’un bon començament.

Camarero ho ha dit en la conferència de premsa posterior al consell executiu del Consell. Els periodistes li han demanat unes quantes vegades una valoració sobre la resolució i l’encausament de l’ex-consellera Salomé Pradas, però Camarero ho ha esquivat en tot moment i s’ha limitat a dir que respecten la instrucció judicial, que no en donaran cap opinió i que la interlocutòria és en fase inicial, que no hi ha res ferm. “Com sempre fem en qualsevol de les introductòries, respectem la instrucció judicial i no opinem”, ha respost a un periodista que li ha preguntat si la gestió de la Generalitat Valenciana s’havia posat en evidència arran de la resolució.

Camarero ha insistit unes quantes vegades que tenen respecte absolut a la decisió de la jutgessa. Un periodista li ha demanat si referma les reiterades afirmacions que ha fet ella sobre el fet que la Generalitat no tenia prou informació. En la resolució, la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra desmenteix que qui havia de prendre la decisió d’avisar no tingués prou informació, i diposita tota la responsabilitat de les emergències en les autoritats autonòmiques. Malgrat el desmentiment de la jutgessa, Camarero ha respost: “I tant que m’hi refermo. Hi va haver dues hores de silenci de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, l’AEMET va fallar amb tota la falta d’informació que hi va haver.”

Camarero també ha aprofitat la conferència de premsa per criticar el govern espanyol. Diu que, a partir de les seves agències, va fallar en la prevenció, previsió i informació. Segons ella, el govern espanyol no va fer les obres perquè els torrents estiguessin preparats, no hi havia les alertes preparades, van fallar els sistemes hidrogràfics i els avisos de l’AEMET. “Hi havia una evident manca d’informació”, ha insistit.

Segons la portaveu, la Generalitat, a diferència del govern espanyol, ha passat comptes. I diu que el president Carlos Mazón “no s’ha amagat mai i ha donat la cara des del primer dia”, i que va decidir de remodelar el govern, en referència a la destitució de la consellera Pradas i el director general d’Emergències, Emilio Argüeso. “El president d’Espanya fuig, no ha estat mai al costat de les víctimes”, ha dit. Segons ella, el president Pedro Sánchez ha premiat la delegada del govern al País Valencià, Pilar Bernabé, i la ministra Teresa Ribera. “Aquest govern no tan sols ha fet autocrítica”, ha dit Camarero sobre el Consell.

Susana Camarero, l’ariet més fidel i esmolat de Mazón contra la premsa i l’oposició

La jutgessa ha donat deu dies hàbils al pare de la filla de Rosa Peral, de qui es va separar abans de l’assassinat pel qual va ser condemnada a 25 anys, perquè decideixi si reclama contra Netflix i la productora de la sèrie El cuerpo en llamas, Arcadia Motion Pictures, en nom de la menor, en tenir ell en exclusiva la pàtria potestat.

El jutjat de primera instància i instrucció 1 de Vilanova i la Geltrú (Garraf) ha decidit de suspendre la vista prèvia convocada avui per jutjar la demanda que Rosa Peral  havia interposat contra les productores de la sèrie, perquè diu que no té legitimitat legal per representar la nena, malgrat ser-ne la mare. Peral reclama vora 30 milions d’euros perquè considera que la ficció vulnera el dret de l’honor, la pròpia imatge i la intimitat tant d’ella com de la seva filla menor d’edat, que també hi apareix representada.

A la sortida dels jutjats, la lletrada de Peral, Núria González, ha detallat en declaracions als mitjans que la decisió de la jutgessa, instada per la fiscal, busca garantir la seguretat jurídica i evitar que hi hagi possibles forats que generin indefensió. “El que ha quedat clar és que, independentment de la menor, el de Rosa seguirà endavant”, ha dit l’advocada.

Peral fou condemnada a vint-i-cinc anys de presó com a coautora de l’assassinat de la seva parella i company a la Guàrdia Urbana de Barcelona, Pedro Rodríguez, el maig del 2017, amb l’assistència de l’agent dels Mossos d’Esquadra Albert López. Un cas en què Netflix es va basar per a la sèrie El cuerpo en llamas, estrenada el 2023 i que, de fet, Peral ja va mirar d’aturar judicialment.