La causa de les obres de Sixena s’ha polititzat tant que Lluís Puig, conseller de Cultura a l’exili i diputat de Junts, no confiava en una absolució amb una sentència tan clara i contundent. El que més l’amoïnava era que l’inhabilitessin i la Junta Electoral li retirés immediatament l’escó. En aquesta entrevista, feta per videoconferència, Puig explica que espera poder asseure’s a l’hemicicle del parlament durant aquesta legislatura, més d’hora o més tard. Però no confia que ni ell ni la resta d’exiliats puguin tornar al Principat abans de l’estiu, com s’especula. En tot cas, té clar quina serà la primera cosa que faci el dia que li aixequin l’ordre de detenció.

—El TSJC us va absoldre del delicte de desobediència pel cas de Sixena. Us ho esperàveu?
—No m’esperava una sentència tan clara i contundent. No perquè no fos justa, sinó perquè és una causa que s’ha polititzat molt, i quan es polititzen les coses, els criteris de la justícia poden variar molt. Mesos enrere, al conseller Santi Vila li van denegar que es pogués acollir a la llei d’amnistia. Per tant, hi havia una sentència que ho separava totalment de la causa de l’octubre del 2017. En tot cas, l’acusació particular de l’Ajuntament de Sixena era, és i continuarà essent molt bel·ligerant. A les declaracions que feia l’advocat Espanyol em remeto.

—Aquest advocat va dir que com havíeu de ser innocent si éreu independentista. Creieu que això prova que aquesta és una causa política des del començament?
—La qüestió és que no va influir. Però és evident que la deducció que perquè algú sigui independentista ha de ser un delinqüent és una barreja de conceptes que normalment no passen pel cap. Aquesta gent són els que també diuen que un immigrant és un delinqüent, que un musulmà és un terrorista, i que si és gitano, roba gallines. Són uns esquemes mentals molt retrògrads i primaris. El que em preocupava més era que, si m’aplicaven qualsevol condemna d’inhabilitació, ràpidament, en 30 minuts, la Junta Electoral Central m’hauria retirat l’acta de diputat. Això hauria estroncat el desig, les ganes, la il·lusió de cada dia de pensar que un dia entraré al saló de plens del parlament de Catalunya i seuré a l’escó que em pertoca perquè els electors així ho van decidir. Pel tema de la multa, sortosament, la caixa de resistència em va ajudar des del primer dia. Estic content ara també perquè podrà recuperar molts diners, prop de 90.000 euros de fiança, que era una bogeria. A veure si, de mica en mica, la cultura deixa d’estar en mans dels tribunals. Perquè no es pot gestionar la cultura, ni el patrimoni, ni les arts escèniques, des dels tribunals.

—En el judici no us van deixar declarar. El vau poder seguir d’alguna manera quan es feia?
—Per WhatsApp, gràcies a l’advocat. Quan hi havia alguna cosa, m’anava informant. Cal entendre que una cosa és fer una declaració per videoconferència en el procés d’instrucció, on les garanties dels meus drets a Brussel·les s’havien de cobrir per part de la justícia belga, amb un nombre de personal, amb un jutge, amb un traductor, amb un informàtic, etc. I una altra cosa és el judici, que implica que els jutges que m’haurien d’acompanyar a Brussel·les han d’estar implicats també amb els jutges que m’estarien jutjant a Catalunya. Si alguna cosa sempre han posat per davant els tribunals de Bèlgica és garantir els drets de la persona acusada. En cap moment no he sentit que em poguessin vulnerar cap dret. Fins i tot, quan declarava en la fase d’instrucció, el jutge em deia: “Escolti, si se sent agredit o si no ho té clar, no té cap obligació de contestar, eh? Sobretot, senti vostè que nosaltres som aquí per acompanyar-lo, per ajudar-lo.” Han demostrat una mentalitat molt diferent. La presumpció d’innocència es porta fins a l’últim extrem, fins a l’últim moment. I ells entenen, la justícia belga, que no està preparada per a fer el judici coordinadament, des d’una seu i l’altra. Això, més enllà de les anècdotes. Perquè si no em trobaven al domicili era perquè en la fase d’instrucció, la segona pregunta que m’havia de fer la jutgessa (la primera va ser “Com te dius?”) va ser: “En quin domicili vius?”

—I no us ho van preguntar.
—No. Nosaltres n’érem conscients. I al final els ho vam dir nosaltres, per no allargar tampoc el tema amb aquests detalls menors. La policia municipal em va citar el dia i hora que m’anava bé per a recollir la citació. Tranquil·lament. És tan simple, tan senzill, que sembla mentida que les coses no acostumin a anar així.

—Si la causa acaba al Tribunal Suprem espanyol, què creieu que pot passar?
—Diuen que Sixena vol presentar-hi un recurs en contra. La fiscalia ha dit que no veia cap causa de recurs. Per tant, això ja és una primera victòria. Vol dir que el procés, el que han dit els nostres testimonis, el que ha presentat l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, com ha gestionat del judici, és correcte. Si hi hagués hagut alguna anomalia, la fiscalia ho hauria hagut de dir d’ofici. En canvi, aquest advocat que es diu Español ha arribat a amenaçar que els testimonis poden ser acusats de fals testimoni. Quines proves té aquest senyor? És una acusació molt greu si està infundada i en base a res. Si, fins i tot, alguns testimonis citats a declarar per part d’ell van certificar el que deien els nostres! Espero que no tingui recorregut. Tant de bo el Suprem no ho admeti ni a tràmit, o ho admeti i tanqui l’expedient. Mentrestant, continuo essent una persona que no està condemnada per res.

—Santi Vila va demanar que li apliquessin la llei d’amnistia. Per què no ho vau fer vós?
—Constatant l’enrenou que es produïa amb l’estranya aplicació de la llei d’amnistia que es va fer a partir del juliol de l’any passat, el meu advocat em va aconsellar, i hi vam estar d’acord, de deixar passar uns mesos, a veure si el suflé es desinflava i es començaven a fer les coses bé. Perquè, teníem arguments per a poder justificar que tot era fruit d’un procés d’independència i que, per tant, la causa s’havia d’acollir a la llei d’amnistia? Sí, sense cap mena de dubte. Però encara ara hi ha tantes causes en què no s’ha aplicat la llei d’amnistia… Fer-ho nosaltres en aquell moment de tanta excitació política i jurídica era com tirar més llenya al foc. Entremig de tot això, vam saber que Santi Vila ho havia demanat i amb més motiu vam dir, esperem. Perquè si li acabaven aplicant, el TSJC gairebé ho hauria hagut de fer d’ofici també. Era una petició de condemna menor, el que em demanaven, i la reflexió que vam fer va ser una bona companya de viatge. I no era perquè no consideréssim que no s’hauria d’aplicar la llei d’amnistia en aquest cas. És evidentíssim: van entrar amb armament en un museu, amb no sé quants agents, per carregar unes caixes de fusta. Si això no és política… I amb un abús de poder, amb el 155, s’executava un espoli sense una sentència ferma. Sembla que l’aigua ha tornat cap a la llera del riu i, tant de bo, totes les altres causes que s’han obert es vagin tancant també amb seny i sentit comú.

Acte de suport de Junts a Lluís Puig pel judici del cas de Sixena (fotografia: Albert Salamé).

—Què penseu del fet que el monestir de Santa Maria de Sixena hagi reobert ara amb algunes de les obres exposades, després d’estar tant de temps tancat?
—Quina mala política de gestió cultural que van fer! Perquè si s’haguessin posat a fer les millores per a acollir les obres quan hi va haver la sentència, no ferma, que s’havien de donar, se les haurien emportat amb unes altres condicions. I tal com sortien d’un lloc, es podien haver col·locat en un altre. Es podien haver pres les mides de les prestatgeries, de les vitrines, mirar el sistema de climatització, la humitat que hi havia d’haver a sales… No he pogut anar mai al monestir encara, hi aniré. I després, quan tens tot això a punt, agafes les obres i les col·loques en un altre lloc. I el públic de tot l’Aragó, de tot Catalunya, de tot Espanya, de tot el món, un dia les veu a Lleida i, si convé, l’endemà, a l’Aragó. Però s’han exposat amb una precarietat absoluta, les han tingudes tancades dos anys o tres… I després les han exposades. Perquè, si no, ja hauria estat esperpèntic.

—Us consta l’estat de conservació en què es troben les obres?
—No ho sé. No sé si han patit o no. Són unes inspeccions que haurien de fer experts en restauració i conservació i és un ofici molt especialitzat. No pots arribar allà i dir: aquí hi ha una mica de florit… Si és molt visible, tots ho veuríem, però hi ha bacteris i microorganismes que, sense ser visibles, les poden fer malbé. I ja no diguem si hi ha tèrmits o corcs a la fusta. Són anàlisis que s’han de fer lluny de la política i dels tribunals, que l’únic objectiu sigui la preservació i el manteniment en bon estat de peces delicades. Es van endur peces de marbre. El marbre, amb els anys i les dècades, es descompon i comença a fer calç. No és etern. És un mineral que es descompon a causa de la humitat, el vent, el fred, la pluja… S’ha de vigilar, tot això.

—El Tribunal Suprem espanyol encara ha de prendre una decisió sobre les obres murals la sala capitular, que són al MNAC. Què podria passar amb aquestes pintures si es traslladen?
—Que no arribaran a lloc. I no ho dic jo, ho han dit els més grans i bons experts en pintures murals del món. Crec recordar que, fins i tot, n’hi havia un que era el cap de restauració del Vaticà. O sigui, no un independentista que fa un informe contra el trasllat. És molt delicat, perquè si el tribunal que porta la causa no s’adona del perill, es trinxaran aquestes obres. La gent que visita Taüll està encantadíssima de veure el mapping que hi ha. L’última versió no l’he vista, però sí que he vist com evolucionava i és espectacular la immersió que fas en directe en aquella obra d’art. És igual d’apassionant que ser al MNAC i veure les pintures exposades. Avui dia hi ha solucions. Si vols veure una obra de la Galeria dels Uffizi, hi ha unes visites per internet, en 3-D, immersives, amb una definició espectacular, i quan puguis ja aniràs a Florència. Pots veure coses que en directe no pots, per l’òptica des de la qual estan enregistrades. Malmetre unes pintures sabent que hi ha tantes possibilitats de divulgar i donar a conèixer aquestes meravelles de l’art, seria una salvatjada. Són judicialitzacions que, amb seny, ja no haurien d’haver començat fa molts anys, i tant de bo es redrecin amb calma i tranquil·litat.

—Junts va criticar el silenci del president Salvador Illa. Us va trucar o hi vau parlar abans del judici?
—No, no vaig parlar amb el president Illa. Però també és veritat que vaig rebre suports en públic, per les xarxes, i en privat, d’un ampli espectre polític dins del parlament de Catalunya. Vaig sentir molt de suport tant el dia del judici com quan va sortir la sentència. No és que vulgui amagar res, és que tantes persones em van mostrar el seu suport, alguns d’anònims i uns altres de més coneguts, que per a mi és el més important. No m’he sentit abandonat per ningú i estic content que la meva alegria fos compartida.

—Heu parlat del parlament, però també vau sentir suport per part del govern?
—El govern s’asseu al parlament, no? Per a mi, el parlament és la seu de la sobirania nacional, escollit democràticament, i d’allà emana el govern executiu. Al parlament vaig començar a anar a 21 anys, quan era Bomber de Barcelona i feia guàrdies. Abans no es podia fer el ple si no hi havia un camió dels Bombers de Barcelona. Havia sentit discursos brillants amagat darrere les columnes. Hi vaig anar com a tècnic de Cultura, acompanyant el que era el meu director general. Després hi vaig anar com a ciutadà, amb una plataforma de defensa de la música de la terra, i vaig comparèixer amb orgull a la comissió de Cultura, on ara em connecto telemàticament. Hi vaig tornar com a director general quan m’ho requeririen, acompanyant dos consellers i, més tard, com a conseller. El parlament, durant 40 anys, l’he viscut de moltes maneres. I quan veus els atacs i vulneracions que s’han comès contra diputats, presidents del govern, presidents del parlament… Només em falta poder-hi anar i votar presencialment des de l’escó.

—A Bèlgica també us vau saludar amb el president Illa a la delegació de la Generalitat. El president Puigdemont i Toni Comín van rebre la invitació, però no van assistir a l’acte, però vós sí. Per què?
—A la delegació del govern de Catalunya a Brussel·les, hi he treballat dos anys o tres, hi tenia despatx. Hi entro i en surto com a casa perquè hi ha molts treballadors que hi continuen essent. Cada vegada que vaig a Brussel·les, hi passo. És veritat que havia rebut la invitació, però no tenia cap interès especial a anar-hi. Sóc més a Catalunya Nord que a Bèlgica. Hi vaig estar tres dies o quatre, va coincidir que vaig anar a saludar gent i ens vam trobar. Sóc diputat al parlament, no ho vaig ni dubtar: era una salutació institucional i de respecte. Ho faria amb el president Illa i amb molta més gent. Amb els més contraris a tu, hi has d’acabar dialogant. No entenc per què hi va haver tant d’enrenou. Hi va haver periodistes que van dir que el president Illa es veia molt emocionat. Em sembla molt bé. Jo també m’he emocionat moltes vegades a la meva vida i a l’exili encara més. Ni me n’alegro ni m’enfado. Es va treure de mare, crec. Si ara me’l trobés per un carrer de Perpinyà, no canviaria de vorera.

—Per tant, va ser casualitat.
—Sí. I si hi ha trenta casualitats, trenta vegades el saludaré encara que políticament se’n vulgui fer una lectura concreta. Sóc poc polític amb aquestes coses.

Lluís Puig, a la plaça de la República d’Elna (fotografia: Albert Salamé).

—Es diu que si el Constitucional es pronuncia sobre l’amnistia, els exiliats podríeu tornar al Principat fins i tot abans de l’estiu. Hi confieu?
—No. Si es dóna, obriré un xampany, però no hi confio gens. Sense entendre el funcionament d’aquests òrgans, més enllà del Constitucional, caldrà que el jutge que va decretar l’ordre de detenció a l’estat espanyol la retiri. I a Espanya pot passar un dia, un mes, un any, no sé quant… És una altra diferència entre el sistema judicial espanyol i l’europeu: en l’europeu, quan surts de la vista d’un judici, sempre saps la següent data, quins terminis tenen la defensa, el tribunal, l’acusació, i mai no hi ha una filtració. Tothom té unes obligacions a complir. Amb els recursos d’apel·lació al Suprem, van trigar sis mesos a fer la vista oral. Ara ja fa gairebé un mes, des del 10 de març, i encara ho estan estudiant, suposo. Si volguessin, tenen l’ocasió de redreçar tot això. Fins que la sala d’apel·lacions no ho resolgui, no podem ni començar a pensar en el recurs d’empara al Constitucional. No ho dic per refredar la il·lusió de molta gent. Pot ser a l’estiu, a la tardor, a l’hivern, més endavant.

—Però ja us imagineu que us asseureu un dia al parlament. Hi penseu més, ara?
—Queden tres anys i escaig de legislatura, si dura el que ha de durar. Seria per molt que no tornés. També diré que a cada etapa de l’exili somies una tornada diferent. Hi ha un moment que somies el retorn de tots els exiliats belgues i suïssos, conjunt. Això també passa pel cap en uns moments, en un context. Et passen pel cap molts tipus de retorn. Quin acabarà essent? Potser el que menys hagi somniat, perquè dependrà del moment i del dia. Segurament, serà mitja hora després de l’aixecament de l’ordre de detenció, el meu retorn, més enllà que després hi hagi l’acte públic on toqui. Ja aniré on calgui. Però en 30 minuts o 45, la maleta del cap de setmana la tinc feta i travesso la ratlla, a l’altre costat. El meu retorn és aquest.

—I cap a Terrassa?
—Sí, cap a casa, està claríssim. Això és casa, però a Terrassa hi tinc casa. I cada vegada que m’amaneixo el pa amb tomàquet ho faig amb oli de casa. N’he pres cada any, a Brussel·les i a Catalunya Nord. Són coses que et mantenen l’arrelament molt viu, més enllà de la part humana i familiar.

—D’ençà de la reforma del reglament del parlament, podeu participar amb més normalitat a la cambra. Però la nova presidenta de la comissió de Peticions, de Vox, l’altre dia va tallar la vostra connexió per videoconferència.
—Ella potser es pensa que va tallar la connexió, però va tancar la tapa de l’ordinador. Qui talla la connexió és el centre de control de comunicacions internes del parlament. Junts i alguns altres grups polítics vam fer tot el possible per aturar que Vox presidís aquesta comissió, però, precisament per l’aplicació del reglament i de les lleis, va acabar-la presidint. A aquesta diputada de Vox l’han feta presidenta de la mesa, però no s’ha llegit el reglament. Ja se’l llegirà, espero, d’aquí a la pròxima reunió. Va dir que havia de parlar quina decisió prendre amb la resta de membres de la mesa de la comissió. Suposo que els lletrats l’informaran de què pot fer i què no. Si aquesta presidenta de la mesa no vol aplicar el reglament, ja s’ho trobarà. En tot cas, que aquesta polèmica sigui amb mi em sembla fantàstic, encara dóna més sentit a la meva participació com a diputat des de l’exili. Si encara s’enfurismen, és que serveix que hi siguem. No paren de dir-nos fugats, delinqüents, colpistes. Aquesta senyora, si s’ho estudiés una mica, sabria que la nostra situació de definició judicial és en rebel·lia, no som rebels. No em pot acusar de res perquè no té proves, ni arguments. Si em va acusant potser seré jo qui, depèn del que digui, haurà d’actuar, i el meu grup també prendrà les mesures necessàries tant si li agrada com si no.

—Mónica Lora ha fet un vídeo on diu que a partir d’ara us podeu oblidar de participar-hi.
—I jo ara puc fer un altre vídeo de 30 segons que digui: la presidenta de la mesa té els dies comptats. De vegades, tristament, molts polítics fan el numeret ben bé per fer piulades i penjar els seus fragments de vídeos i guanyar “m’agrades” i seguidors. La seva obligació és aplicar els resultats de les urnes, que han reformat el reglament del parlament, i que han fet possible també que sigui presidenta de la comissió. Si no, pot ser que no l’apliqui amb molts altres temes. Per tant, el problema el té ella o el parlament.

Lluís Puig recorda a Mónica Lora, de Vox, que ha d’ajustar-se al reglament del parlament (fotografia: Albert Salamé).

—Com continua el projecte de rehabilitació de la Casa Macià?
—La veritat és que és un projecte que m’entusiasma, a mi i a més gent cada dia. Més enllà d’aconseguir recursos, encetem ara, divendres sant, dissabte i diumenge, tres jornades de participació de voluntaris. Uns sabran fer anar el paper de vidre, passar la rascleta, pintar o tallar herbes, és igual. Hem quedat desbordats. Fa dies que diem que no a la gent. Ens fa il·lusió que la gent s’ho senti seu i sigui seu, que sigui un projecte de tothom. Es pot col·laborar amb una quota econòmica, la que es pugui, o venint i treballant. Quan vam començar a demanar quotes, el projecte era un somni. Ara la gent va veient que va endavant, que cada cop es toca més. Aquests tres dies de voluntariat, hem anunciat unes portes obertes per a la gent que igualment vol venir a veure-ho. El nostre pla és avançar aquest any amb les obres que cal fer i veure si el 2026 podem començar ja a tancar i instal·lar la museïtzació. Però encara ens falta l’electricitat, la calefacció… Crec que aquestes jornades les acabarem repetint una segona vegada o una tercera enguany. Hem vist que hi ha cobertura legal perquè es pugui fer i obrir el projecte a tothom que vulgui.

—Acabem. Durant tot aquest temps, ha canviat el sentit polític de l’exili amb tot el que ha passat en l’esfera política al Principat, amb el Consell de la República i l’evolució que ha fet Junts?
—El que ha fet Junts és història molt recent, ens falta perspectiva. És un partit que ha nascut des de l’exili i continua havent-n’hi. Però estic segur que el dia que s’acabi l’exili, Junts continuarà existint i funcionant. El Consell de la República continua essent necessari. Ara s’està reorganitzant i implicant noves persones i objectius. Si un dia no hi ha exili, continuarà fent falta. Qui és el marmessor que té cura i vetlla pel que ha estat per a la història de Catalunya l’1-O? El Consell de la República. No pot ser un partit. I no és per a ser uns romàntics vivint del passat, sinó per anar recordant què ens cal continuar fent en el present i en el futur. Aquesta visió em dóna més convenciment que si, entre mig, algú ha fet coses no ben fetes del tot, del Consell, del partit polític de Junts o del que sigui; no és greu, l’objectiu continua essent cap allà on anem. El Consell i el partit són eines per a tirar endavant el que s’ha de fer. Al Consell de la República, més enllà de les polèmiques que hi ha hagut, l’important és això: si hi ha ganes de tirar endavant, es reconduirà la mar de bé. Té molta feina a fer.

Stanstead, Quebec. Per a Sylvie Boudreau, que passés això era qüestió de temps. L’ex-agent fronterera canadenca fa setmanes que observa alarmada, d’aquest pintoresc poble fronterer estant, com Trump dinamita sense miraments la relació entre els Estats Units i el Canadà. D’ençà que tornà a la Casa Blanca, el president nord-americà ha amenaçat repetidament de convertir el Canadà en el cinquanta-unè estat dels Estats Units; també ha imposat costosos aranzels a les importacions canadenques amb el pretext que Òttawa no ha fet prou per a contenir una suposada –i inexistent– “invasió” d’immigrants i de fentanil cap als Estats Units.

Amb la frontera entre el Canadà i els Estats Units com més va més en el punt de mira, Boudreau es pregunta fins a quin punt les tensions entre Òttawa i Washington atectaran la biblioteca i òpera Haskell, de la qual presideix el patronat. Fa 120 anys que la biblioteca s’erigeix al bell mig de la frontera entre el Quebec i l’estat nord-americà de Vermont: una cinta adhesiva negra a la sala de lectura infantil, de fet, marca la frontera que divideix ambdós països.

L’emplaçament del centre no és casual: els ideòlegs d’aquesta petita biblioteca la fundaren amb l’objectiu que servís tant per als habitants del Canadà com per als dels EUA, i que fos com una mena de monument a la convivència i les bones relacions entre tots dos països.

Ara la relació bilateral entre el Canadà i els Estats Units s’ha fet més malbé que la desfilada cinta adhesiva que marca la frontera, al parquet de l’interior de la biblioteca. El primer ministre canadenc, Mark Carney, ha dit que la bona harmonia que tradicionalment ha caracteritzat les relacions entre el Canadà i els Estats Units ha passat a la història. De manera que el mes passat, quan les autoritats dels Estats Units es reuniren amb Boudreau i l’informaren que havien decidit unilateralment de restringir l’accés dels canadencs a l’edifici –que té l’entrada al costat dels EUA–, l’ex-agent no se’n sorprengué pas.

“Em vaig empipar”, diu Boudreau. “Realment calia?”, es pregunta.

El Departament de Seguretat Nacional dels Estats Units assegura que sí. Segons el govern, els narcotraficants i traficants de persones s’han aprofitat del fet que els canadencs, fins ara, podien passar la frontera als Estats Units per un caminet adjacent a la biblioteca.

L’any passat es van registrar 147 detencions –a més de quatre confiscacions de vehicles vinculades a activitats il·lícites– a la rodalia de la biblioteca. Però molts d’aquells qui viuen a banda i banda de la frontera no defensada més llarga del món sostenen que la mesura és injustificada, i que servirà de ben poc per a aturar qualsevol activitat il·legal que es pugui perpetrar a la frontera.

“Em trenca el cor veure com passen aquestes coses”, afirma Kim Prangley, una dona amb doble nacionalitat de Stanstead, que va dirigir la biblioteca durant dues dècades.

Una biblioteca molt estimada

Els orígens de la biblioteca es remunten a una història d’amor transfronterera, molt habitual en aquestes contrades.

La cofundadora de la biblioteca, la filantropa canadenca Martha Stewart Haskell, va fundar la biblioteca i l’òpera en memòria del seu difunt marit, Carlos Freeman Haskell, un ric propietari d’una serradora de Vermont. L’edifici, dissenyat per un arquitecte del Canadà i un dels EUA, s’inaugurà l’any 1904.

La biblioteca depèn tant del Canadà com dels Estats Units per a poder funcionar. L’energia hidroelèctrica que fa servir procedeix del Quebec; el petroli, de Vermont. Té llibres en anglès i francès, i paga imposts tant al Canadà com als Estats Units. L’escenari de l’òpera és al costat canadenc de la frontera; gran part del públic seu al costat nord-americà. Els seients J-13, K-10 i M-12 són en el punt exacte que divideix ambdós països.

Aquest emplaçament únic de la biblioteca ha atret l’atenció del món durant dècades. Quan Trump, durant la seva primera legislatura, prohibí els viatges de diversos països de majoria musulmana als Estats Units, les famílies afectades per la prohibició feren servir la biblioteca per a poder-se retrobar. A la dècada dels vuitanta, l’edifici fins i tot va servir d’escenari per a un cas judicial, amb els acusats –canadencs– asseguts en una banda de la frontera i els fiscals –nord-americans– en l’altre.

Mig segle abans, Bernard Wexler, un jueu romanès emigrat al Canadà, hi va representar un espectacle. Era durant la Gran Depressió i la banda del violinista recorria el Quebec. Una tarda de març, el seu fill Gerald va pelegrinar a l’edifici del qual tant havia sentit parlar de nen. Què en pensa, ara?

“És una bogeria”, explica Gerald Wexler a The Washington Post. “Tot plegat no té ni cap ni peus.”

Una frontera com més va més hermètica

Pocs pobles de la frontera entre el Canadà i els Estats Units comparteixen un vincle més fort que Derby Line, a Vermont (població: 660 habitants), i Stanstead, al Quebec (2.800 habitants). Per exemple, van celebrar junts l’armistici que va posar fi a la Primera Guerra Mundial, amb una desfilada transfronterera. Durant dècades, la gent solia travessar la frontera repetidament per a treballar o donar a llum.

Molts habitants d’ací recorden una època en què travessar la frontera no requeria gran cosa més que un somriure a l’agent de torn. El batlle de Stanstead, Jody Stone, recorda que, de petit, la travessava per anar a classes de natació. Prangley explica que sovint la passava simplement per comprar gelat. “La frontera era ací, com ara, però per a nosaltres no existia”, diu Stone.

Scott Wheeler, editor d’un diari local de Vermont, recorda que els seus hostes sud-coreans es van sorprendre molt quan van veure que no hi havia impediments per a passar la frontera, marcada tan sols per un seguit d’obeliscs de granit.

Però amb el pas del temps la frontera ha esdevingut hermètica. Molta gent diu que l’atac contra les torres bessones fou un punt d’inflexió. Poc després, els residents de la zona commemoraren el centenari de la col·locació del primer maó de la biblioteca amb una cerimònia en què enterraren una càpsula del temps que no s’obrirà fins l’any 2101. En un dels papers de la càpsula hi ha una pregunta: com serà la frontera al cap d’un segle. No estaven segurs si les autoritats permetrien l’acte, explica Prangley, però van optar per fer-lo igualment. “Va ser meravellós, però tots vam tenir la sensació que era el començament del final”, diu.

Ara la frontera és vigilada amb càmeres i focus lumínics. Com a condició per a poder reobrir després de la pandèmia, el govern dels EUA exigí als responsables de la biblioteca que prohibissin les reunions de famílies separades per les restriccions migratòries de Trump.

Aquests darrers anys, l’edifici també ha atret el focus de les autoritats judicials del Canadà i dels Estats Units.

El 2018, un home del Quebec es declarà culpable d’un complot per a utilitzar la biblioteca per a passar armes de contraban al Canadà. El 2020, un home de Pensilvània es va declarar culpable d’utilitzar una carretera que hi ha prop de l’edifici per a introduir lloros de contraban a Vermont. Al novembre, les autoritats dels EUA van acusar un veneçolà d’un seguit delictes després d’arrestar-lo a uns 800 metres de la biblioteca.

Boudreau i Stone afirmen que fa temps que col·laboren estretament amb les autoritats dels Estats Units per a resoldre qualsevol problema que hi pugui haver relacionat amb la biblioteca. Boudreau, per exemple, instrueix ara als treballadors per detectar activitats sospitoses a l’edifici. Tant ella com altres responsables de l’edifici neguen que les activitats il·legals a la rodalia de l’edifici siguin un problema de seguretat pública, i consideren que les noves mesures faran poc per aturar-les.

“M’avergonyeixo del meu país”

La preocupació per la immunitat oficiosa que la biblioteca gaudeix de les restriccions frontereres s’accentuà després de la visita a l’edifici, aquest gener, de la secretària de Seguretat Nacional dels Estats Units, Kristi L. Noem. Segons que informà The Boston Globe, Noem exclamà les paraules “cinquanta-unè estat” mentre passava al costat canadenc de la cinta fronterera.

La notícia no trigà a escampar-se. Stone qualifica d’infantil l’actitud de Noem. Boudreau recorda que en restà esbalaït. Prangley diu que tot plegat li semblà de molt mal gust.

Les autoritats nord-americanes permetran a tots els canadencs que tinguin carnet de biblioteca de continuar entrant a l’edifici sense restriccions fins el primer d’octubre. A partir d’aleshores, estaran obligats a passar per les duanes. Boudreau explica que té previst de convertir una sortida d’emergència a la banda canadenca de la frontera en una segona entrada. Les autoritats d’ambdós països, tanmateix, hauran d’aprovar el canvi.

La campanya de micromecenatge per a recaptar diners per al condicionament de l’entrada nova ha superat l’objectiu que havien fixat els impulsors. Entre els donants hi havia nord-americans que refusaven els actes del seu govern. “M’avergonyeixo del meu país, i em trenca el cor veure el mal que infligim sense motiu”, escrigué un dels contribuents.

 

Aaron Schaffer ha contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La quarta fira de vins naturals Natrus, impulsada pel viticultor Oriol Artigas, ha estat un èxit: quaranta-set cellers de set països diferents van oferir els seus vins, que van poder tastar més de vuit-cents professionals i prescriptors, que es van desplaçar fins a can Guardiola, una masia situada a la banda obaga de Vilassar de Dalt (Maresme), a la serralada Litoral, a tocar de Sant Mateu. I el dia va acompanyar. De manera que el Natrus va ser un nosaltres amb molt de plural.

Aquestes trobades serveixen per a descobrir vins i projectes vinícoles i, també, per a tastar les darreres anyades que han sortit al mercat de vins ja coneguts. Enguany, ens hem fixat en quatre elaboradors, als quals hem demanat que triessin un vi que els expliqués, és a dir, que fos l’expressió dels valors del seu projecte vinícola, que els representés, i que ens expliquessin el vi triat.

Gemma Miró.

La Partió 2023, de Gemma Miró

Gemma Miró és una jove viticultora del Priorat de trenta-un anys. Va començar el 2020 recuperant la vinya del seu avi, a Falset. Va ser un any d’aprenentatges, tot i que havia estudiat biologia i va passar cinc anys en un centre de recerca en el departament de biologia enològica i després va fer un màster de viticultura i enologia. Perquè tenia ben clar que algun dia volia fer un vi amb raïm de casa seva, de la vinya del seu avi. El seu primer vi va ser La Partió 2021.

Explica Gemma Miró: “Som a Falset, al Priorat, i tenim una parcel·la que no arriba a una hectàrea, situada a la partició entre Falset, Marçà i Bellmunt del Priorat, amb sòls mixtos d’argila, sauló i llicorella, amb vinyes de quaranta-cinc anys envoltades de pins de les varietats carinyena, garnatxa negra i moscatell i elaborem les tres varietats per separat. És un lloc molt frescal, perquè la major part del dia hi toca l’ombra i això ens permet fer vins molt frescs. La meva idea sempre és treballar la vinya a consciència, en ecològic, tenir una bona matèria primera, un bon raïm, per buscar l’equilibri entre l’acidesa que dóna frescor i la maduresa del raïm. Fem vins complexos però frescos i lleugers. Treballem amb graduacions baixes, maceracions curtes, no volem emmascarar el vi, perquè hi volem trobar la fruita. La Partió és el vi amb què vaig començar i és fet amb la carinyena de casa, que és la meva varietat preferida. És una varietat difícil de treballar, perquè és molt reductiva, i a la vinya és molt sensible a les malalties. L’has de treballar bé. És una varietat que té molt de caràcter, un caràcter mediterrani de romer, de sotabosc, i sempre m’ha agradat cercar aquest caràcter sense emmascarar el vi amb fusta ni altres materials. Perquè la carinyena, si la saps treballar bé, és molt fina. És raïm sencer trepitjat amb els peus, amb una semicarbònica d’una setmana. Obrim, sagnem i set mesos de criança amb ciment. El resultat és una carinyena que s’identifica poc amb les típiques carinyenes del Priorat, perquè té 12 graus i és molt fresca i lleugera.”

Eloi Cedó.

Fato 2023, d’Eloi Cedó

Eloi Cedó és un enòleg nascut a Tivissa el 1982, però que fa quinze anys que viu a Mallorca. Es va fer conèixer amb el vi Chateau Paquita, un vi d’homenatge a la seva mare. Anomena el seu projecte Sistema Vinari. Vinifica al celler de Cati Ribot.

Explica: “Fato és la meva interpretació d’una illa com Mallorca. Són vuit parcel·les arrendades i jo sempre m’he basat molt en la filosofia xilena que la puresa es troba en la barreja. I el meu camí és barrejar vinyes i varietats, fermentar per separat, però al final ajuntar-ho tot. I aquesta barreja representaria Mallorca. El Fato porta raïm de quatre parcel·les majoritàriament de la varietat callet coplantada amb altres varietats, una vinya de fogoneu mallorquí, una de garnatxa peluda i una de mantonegro. Són vinyes velles en coplantació que jo treballo a Felanitx, que és on visc jo, i Porreres, i és la continuació del que va ser Chateau Paquita. I li vaig posar “Fato” perquè és una paraula molt de Tivissa, que pot ser menjar, droga, abundància… i em va semblar una bona manera de continuar l’herència del Chateau Paquita.”

“Fins ara, elaborava el vi amb una part de raïm sencer, tot i que això ens ho haurem de replantejar de resultes del canvi climàtic, perquè abans aportava l’expressió de la varietat, però ara a mi em sembla que la treu, per tant, haurem de reinterpretar la situació. I normalment és una fermentació amb gairebé el 100% del raïm sencer per separat totes les parcel·les, i sis mesos després, ajuntar-ho tot perquè es vagin coneixent, i tres mesos després, embotellar. La fermentació la faig amb inoxidable i la criança normalment amb fusta vella. I quan ho ajunto tot, passa a tines d’acer inoxidable.”

Núria Renom.

ADDA 2023, de Núria Renom

L’any 2021, la viticultora Núria Remon va comprar la masia Can Barceló, juntament amb la seva companya, Arola Tous-Galí, a Sant Martí Sarroca, tocant a Torrelles de Foix, i van començar un projecte vinícola i de vida. La finca té setze hectàrees, de les quals en treballen vuit de moment, que són majoritàriament de la varietat parellada, la que s’ha conreat tradicionalment en aquesta zona. La finca es troba a l’Alt Penedès, a 430 metres d’altura a exposició nord. Té una climatologia mediterrània amb influència continental.

“Aquest vi es fa a partir de tres vinyes de parellada situades al voltant de la casa. És la primera parellada que recollim i ho fem amb la família i els amics. Té 9’9 graus, aquest vi, tot i que cullo el raïm a l’octubre. La intenció és fer un vi molt senzill i molt fi, però amb caràcter. De la parellada es deia, i encara diu segons qui, que només serveix de farciment. Doncs no: nosaltres amb la parellada fem vins subtils, silents, fem vins del silenci. Per mi, dins de la senzillesa, aquesta varietat és la bellesa. És un vi vibrant, amb salinitat, de terra calcària. Són parellades entre quaranta anys i seixanta, que produeixen tres mil quilos per hectàrea, només. És un ancestral.

Anna Serra.

La Noia del Bosc, d’Anna Serra

Anna Serra impulsa, amb Toni Carbó, el celler de la Salada d’ençà de fa quinze anys. Del 2019 ençà, elabora dels seus propis vins al celler: un xarel·lo, un macabeu i un cupatge de 70% monestrell i, entre més, mandó i una mica de malvasia de sitges. Ens explica que la Noia del Bosc és el primer vi que va elaborar, un xarel·lo 100%. L’etiqueta és un dibuix que va fer ella quan era petita.

Explica: “Es diu la Noia del Bosc perquè jo vaig néixer en una masia al mig del bosc. La vinya de xarel·lo d’on surt aquest vi també es troba envoltada de bosc. És al Pla del Penedès. Es troba en sòl sorrenc, argilós-calcari. És un vi escumós ancestral brisat: el derrapo i el deixo macerar amb la pell durant tres dies. Premso i embotello a mil de densitat, que és just abans d’acabar de fermentar. Busco una bombolla fina, senzilla, elegant. I no en trec res ni hi afegeixo res. Miro que s’expressi tal com és.”

 

amb l'actuació del Duet Sharazan - Lloc: Ateneu Arenyenc

Els veïns de Palma i Eivissa han estat els primers del país a sortir el carrer per defensar el dret d’un habitatge digne i denunciar l’especulació immobiliària que afecta greument les Illes. Amb el lema “Acabem amb el negoci de l’habitatge”, col·lectius socials i ciutadans han sortit al carrer per exigir mesures valentes i efectives que posin fi a la crisi residencial.

A Palma, la manifestació ha començat al voltant de les 12.20 a la plaça d’Espanya i ha recorregut uns quants carrers cèntrics fins al passeig des Born. La convocatòria ha estat impulsada per entitats com ara el Sindicat d’Habitatge de Palma, el GOB, la PAH Mallorca, “Mallorca no es ven” i més col·lectius. Ha aplegat vora deu mil persones, segons l’organització, tot i que la policia espanyola ha calculat que eren tres mil cinc-centes, i la policia local, mil cinc-centes.

Durant la marxa s’han cridat proclames com ara “Ni gent sense casa, ni cases sense gent” i “Lloguer vacacional, fora de Mallorca”. També s’han pogut veure pancartes amb missatges com ara “La riquesa per a qui la produeix” i “Tenir una casa és un dret”.

Miquel Durán, portaveu del Sindicat d’Habitatge Palma, ha denunciat que “la llar ha deixat de ser un dret per a convertir-se en un objecte de mercat i especulació”. A més, ha fet una crida a “organitzar-se durant tot l’any per combatre aquest sistema que condemna la classe treballadora a destinar una part inassumible del seu salari al lloguer”.

Bel Abrams, portaveu de la PAH Mallorca, ha alertat que els desnonaments no deixen d’augmentar, sobretot en casos relacionats amb el lloguer. “Hi ha famílies senceres vivint en condicions de massificació perquè no troben alternatives accessibles”, ha afirmat.

Margalida Ramis, del GOB, ha assenyalat que la crisi de l’habitatge és profundament vinculada a la turistificació, que redueix l’oferta disponible i encareix els preus de manera desorbitada. Ha criticat les polítiques del govern de Marga Prohens, i l’acusa de fomentar la desregulació urbanística amb l’excusa de facilitar l’accés a l’habitatge.

Jacob Stringer: “Les classes altes han decidit que les nostres cases són un bon lloc per a invertir-hi”

Manifestació a Eivissa

A Eivissa, vora tres-centes persones (cent vint segons la policia espanyola) han respost a la convocatòria del Sindicat de Llogateres. La manifestació ha començat davant el Consell i ha acabat al Mercat Vell, entre crits com ara “Les claus amunt. Això és un atracament” i “La teva inversió és el nostre proper dictador”.

En el manifest, els impulsors han denunciat la situació insostenible que viu l’illa, on els preus de lloguer són astronòmics, les condicions abusives i moltes famílies s’han vist obligades a viure en caravanes o assentaments. Han criticat amb duresa les institucions per “propostes ridícules” com ara el programa “Lloguer segur”, i les han acusades de prioritzar la construcció davant la recuperació d’habitatge existent.

Tant a Palma com a Eivissa, les entitats convocants han presentat propostes clares: regular els preus del lloguer, prohibir el lloguer turístic, expropiar habitatges buits de grans tenidors, limitar la compra per a no residents, eliminar les empreses de desocupació i aturar els desnonaments sense alternativa residencial.

El Sindicat Professional de Policies Locals i Bombers (SPPLB) ha defensat la feina dels bombers forestals desplegats el 29 d’octubre al barranc de Torrent, durant la gota freda. El sindicat ha desmentit les afirmacions de l’ex-inspector en cap del Consorci Provincial de Bombers, José Miguel Basset, que va vincular la retirada dels efectius a les ganes de dinar.

Segons fonts del sindicat, la unitat de Bunyol va ser mobilitzada per vigilar el barranc de Torrent i, passades les 14.00, van deixar una autobomba fent seguiment mentre la resta de l’equip es desplaçava a un supermercat de Xiva per comprar menjar, amb la intenció de tornar immediatament i continuar la vigilància.

El tiquet de compra demostra aquesta voluntat: és registrat a les 14.23 i forma part de la documentació aportada com a prova del compromís dels bombers amb la tasca assignada. En la factura, s’observa que els bombers van comprar, entre més productes, aigua, barres de pa, formatge i truita de patates.

La factura dels bombers.

Amb aquesta resposta, el sindicat rebat directament les declaracions de Basset d’aquesta setmana en el marc de la comissió d’investigació sobre la gota freda a la Diputació de València. L’ex-responsable del Consorci, que s’ha jubilat fa poc, va afirmar que el cabal del barranc havia disminuït i que els efectius van interpretar que, com que era l’hora de dinar, podien marxar.

En la declaració, quant a la unitat que revisava el barranc, Basset digué que els tècnics van veure que el cabal no era preocupant. “Es traslladen a un altre punt de Xiva a mesurar i al cap d’una estona tornen al mateix punt de l’escala i informen que el nivell ha baixat.” “Són dos quarts de tres, instruccions”, diu que van dir. Van interpretar que volien dir que, com que el nivell havia baixat i era l’hora de dinar, els demanaven què hi feien, allí. Amb aquesta frase, l’ex-cap dels bombers atribueix als efectius mateixos la decisió de retirar-se. Fins ara, els bombers havien afirmat que van rebre l’ordre de retirar-se a les 15.00.

Tanmateix, el SPPLB insisteix que la retirada va ser ordenada des de la Central de Bombers del Consorci vora les 15.00, i que no saben qui la va ordenar concretament, però recorden que Basset era el màxim responsable operatiu aquell dia.

A més, el sindicat ha lamentat que no s’activessin tots els recursos disponibles aquell 29 d’octubre. Segons que expliquen, només es van mobilitzar entre tres unitats i quatre de les 28 disponibles, incloses les helitransportades. També critiquen que la retirada d’efectius es va fer de manera generalitzada, llevat d’aquelles unitats que intervenien en rescats actius.

Milers de persones han sortit als carrers d’arreu del país per reclamar un habitatge digne. Després de mesos de mobilitzacions i accions, com ara la defensa de la Casa Orsola a Barcelona, sindicats i col·lectius han convocat protestes a les principals ciutats. Les primeres concentracions han estat a Palma i Eivissa, on s’han fet sentir tota mena de reivindicacions. L’organització ha dit que unes 10.000 persones s’han mobilitzat a Palma.

Milers de persones es mobilitzen a Palma i Eivissa en defensa del dret a l’habitatge 

A les 18.00 ha estat el torn de Barcelona, que ha estat l’epicentre de les protestes a Catalunya. Desenes de milers de persones han arribat en columnes a la plaça d’Espanya i s’han concentrat a l’avinguda de Maria Cristina. El Sindicat de Llogateres ha aprofitat l’escenari per a fer una crida a la vaga de lloguers i reclamar mesures a l’administració, com ara una rebaixa del 50% dels preus. L’organització ha xifrat en 100.000 els manifestants, mentre que la Guàrdia Urbana ho ha rebaixat a 12.000.

Al País Valencià, milers de persones s’han fet sentir a Alacant, Castelló i València. A la capital, columnes carregades de gent han omplert el centre de reivindicacions a favor de l’habitatge digne. “València no està en venda”, ha estat un dels lemes. “Volem que la ciutat sigui per a qui l’habita”, ha dit l’organització, que ha estimat la participació entre 12.000 i 15.000 persones. Una xifra que la delegació del govern espanyol ha rebaixat fins a les 4.000.

Finalment, Andorra ha tancat la jornada de mobilitzacions amb una manifestació organitzada per la Coordinadora per un Habitatge Digne. Hi han participat centenars de persones. “Per un habitatge digne. Regulació dels lloguers, ja”, deia la pancarta principal. La portaveu Rebeca Bonache ha reclamat una regulació immediata. “Ens hem de treure la por i sortir al carrer, perquè és l’única manera de poder fer alguna cosa. A casa, esperant les pròrrogues, no aconseguim res”, ha dit.

La crisi de l’habitatge a Andorra: què es pot fer amb les competències d’un estat?

Podeu recuperar tota la informació del minut a minut a continuació.

El macrooperatiu encapçalat pels Mossos d’Esquadra contra la multireincidència a Barcelona, Badalona, l’Hospitalet, l’aeroport, el metro i la xarxa de bus s’ha tancat amb 105 detinguts, 60 investigats penalment i 330 denúncies administratives, segons que han informat els Mossos d’Esquadra.

El dispositiu s’emmarca en el nou pla Kanpai de la policia catalana per a caçar als lladres multireincidents. Un miler d’agents dels Mossos, la policia espanyola, els cossos de la Guàrdia Urbana d’aquests municipis i la policia portuària han fet intervencions simultànies durant vint-i-quatre hores, entre les 9.00 d’ahir i les 9.00 d’avui. Han intervingut tretze patinets i han recuperat una moto robada.

El dispositiu simultani va començar ahir amb actuacions a una cinquantena de punts. Una hora abans del començament de l’operació, es va fer un brífing a la comissaria de Sant Andreu de Barcelona on l’intendent Rafa Tello, cap de Seguretat Ciutadana de la Regió Policial Metropolitana de Barcelona, va exposar els objectius als agents dels serveis implicats.

Tello va indicar que el pla Kanpai pretén d’ocupar l’espai públic “per augmentar la prevenció i la reacció al carrer”. Va apuntar que les dades objectives no casen amb la percepció d’inseguretat que té la ciutadania i va insistir que cal revertir aquesta sensació. Alhora, va assenyalar que la nova estratègia contra la multireincidència vol fer la vida més difícil als delinqüents i evitar que sentin que poden actuar amb impunitat.

Segons els Mossos, un 80% de les detencions de multireincidents es produeixen en el moment en què actuen, i la resta tenen lloc després d’una investigació policíaca.

24 hores de controls i intervencions policíaques

Tello va recordar que el pla Kanpai –que vol dir “brindis” en japonès i es presenta com una evolució del pla Tremall– inclou més agents de paisà al carrer i incorpora efectius de les unitats BRIMO i ARRO a les tasques de seguretat ciutadana. Així, per exemple, s’han pogut veure efectius d’aquestes unitats participant en controls i identificacions a l’estació de metro de la Sagrera.

En aquest mateix sentit, el pla també intensifica la col·laboració entre cossos policíacs, especialment amb la policia espanyola, que és el cos que té les competències en matèria d’estrangeria a Catalunya. Els agents de la policia espanyola van estar presents en moltes de les accions que es van desplegar ahir arreu del territori, com ara els controls de patinets que s’han fet a la rambla Prim, a Sant Martí. Allà, dues patrulles dels Mossos i de la policia espanyola, amb el suport d’agents de paisà, van aturar i identificar unes quantes persones que circulaven amb aquest mitjà de transport, un dels més utilitzats pels multireincidents per escapolir-se després de cometre un robatori.

Coordinació des del CECOR

El dispositiu es va coordinar des d’un CECOR que es va instal·lar a la comissaria dels Mossos de Sant Martí. La sots-cap dels Mossos de Ciutat Vella, Patrícia Duran, es va encarregar de supervisar aquest centre de control. A banda els agents de la policia catalana, també seguien les tasques de control membres de la Guàrdia Urbana i de la policia espanyola.

“Disposem d’imatges de totes les pantalles de l’ajuntament i del transport públic i, en cas de detectar una incidència, tenim una ràpida visualització del que succeeix per poder donar una resposta ràpida i efectiva”, deia Duran.

Durant el vespre es van fer intervencions en locals conflictius on la policia té constància que hi ha presència de lladres multireincidents i també intervencions en zones de lleure nocturn.

Desplaçament dels multireincidents

A diferència del pla Tremall contra la multireincidència, que estava centrat en la ciutat de Barcelona i tenia versions a més indrets, el pla Kanpai “va més enllà de les fronteres” i no se centra només en Barcelona. Segons la policia catalana, aquesta decisió es va prendre després de detectar un desplaçament dels delinqüents multireincidents a municipis de l’entorn de la capital catalana a causa de l’augment de la pressió policíaca a la ciutat.

Tot i que en una primera fase han actuat a Barcelona, Badalona, l’Hospitalet i també a l’aeroport i la xarxa de metro, la previsió és que, a la llarga, el model pugui exportar-se a més punts del territori on aquesta tipologia delinqüencial també està arrelada.

A banda, el pla vol anar més enllà de l’actuació policíaca i presenta un abordatge transversal de la multireincidència, que inclou més sectors com ara el judicial, el de serveis socials i el de presons. L’any 2024, només a Barcelona, la policia va detenir 452 lladres multireincidents que acumulaven un total de 3.600 detencions per 9.114 fets.

La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, ha anunciat que el govern comença la desescalada en les limitacions d’aigua per culpa de la sequera, amb la fi de les restriccions als municipis que depenen del sistema Ter-Llobregat, on viuen vora sis milions de catalans.

En una conferència de premsa del pantà de Sau estant, Paneque ha dit que el Ter-Llobregat se situarà en prealerta una volta que els embassaments hagin superat el 64% de la capacitat. A més, el sistema del Baix Ter tornarà a la normalitat i el del Fluvià-Muga passarà d’excepcionalitat a alerta. Tot i la millora, les dessalinitzadores continuaran funcionant al 90% de la capacitat i es mantindran les inversions per a combatre la sequera.

La consellera Paneque ha explicat que s’aixequen les restriccions per a la immensa majoria de la població catalana després de 56 mesos amb la sequera “més gran dels últims 200 anys”. Fa unes setmanes, Jaén va reunir un comitè permanent de sequera que donava bones notícies sobre els nivells dels embassaments, però que encara quedava el sistema Ter-Llobregat per poder desescalar: “Avui sí que ja podem dir que efectivament aixequem les limitacions de l’ús d’aigua en els embassaments i en el sistema Ter-Llobregat”, ha dit.

La decisió s’adoptarà formalment en el consell executiu de dimarts i entrarà en vigor a mitjan abril, una volta es publiqui al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Ara els municipis que depenen del Ter-Llobregat tenen uns embassaments amb una capacitat de 391 hm³, més del doble que fa un mes.

Això permetrà d’aixecar les limitacions en l’ús d’aigua tant en el reg agrícola com en els cabals ambientals i els usos urbans. “Des de principis de març, que els embassaments de les conques internes estaven al 31%, amb aquestes pluges acumulades, hem doblat aquesta capacitat d’embassament fins al 64% de capacitat, assolim nivells que no havíem vist des del desembre del 2021”, ha destacat Paneque.

Aquesta matinada s’ha mort, a vuitanta-set anys,  l’escriptor Josep Palàcios. Segons que ha confirmat a VilaWeb el seu amic i especialista en la seua obra, Salvador Ortells, feia unes quantes setmanes que la salut de l’escriptor havia fet una davallada important.

De caràcter molt reservat, Ortells ha dit de Palàcios que no hi havia solució de continuïtat entre la seua literatura i la seua vida. “La seua entrega a la literatura ha estat total i absoluta”, ha dit.

Josep Palàcios, retrat del gran escriptor ocult de la literatura universal

Palàcios va convertir la seua vida en literatura. Mai no donava per acabada una obra, sempre hi tornava. Un cas emblemàtic és AlfaBet, un sol títol per a moltes versions. Una d’elles, potser la més comercial, va obtenir el premi de la Crítica. Un altre cas paradigmàtic d’aquest reescriure sempre és Un nu, que va començar essent un poema i va acabar essent un llibre.

Sempre va viure de manera molt discreta a la casa de Sueca, allunyat de la vida social i sense voler concedir entrevistes. Joan Fuster, que era setze anys més gran que ell, el va nomenar hereu i marmessor. Era l’hereu moral i intel·lectual, però també l’hereu físic i l’encarregat que es complira tot allò que Fuster va deixar escrit al testament.

Un gust exquisit

Antoni Furió, amb qui va treballar en l’obra completa de Fuster, ha dit a VilaWeb que van estar treballant fins el març. Anit mateix, Furió encara el va visitar. Segons l’estudiós, l’obra de Palàcios va per davant de la seua vida. “El que realment li importava era la seua obra. És un escriptor, i després moltes coses més. Un bibliòfil, amb una magnífica biblioteca, traductor, editor, i va dissenyar un alfabet. Tenia un gust exquisit pel disseny tipogràfic. Era un home culte, de lletres per damunt de tot, i havia tornat a la seua condició d’escriptor en els últims anys.”

L’escriptor Manuel Baixauli, també de Sueca, que el va retratar en la novel·la L’home manuscrit, ha dit que es tracta de l’autor més exquisit i autoexigent de la literatura catalana. “Algú hauria de tenir vergonya que no se li haja concedit el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes, ni el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”, ha dit.

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ha destacat que l’obra de Palàcios és “rigorosa, hermètica i molt mesurada”. La Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València ha destacat que va ser un editor i un escriptor amb una obra “molt extensa”. I Acció Cultural del País Valencià ha qualificat l’escriptor de Sueca com un “home discret que feia gran la nostra literatura i el país”.

La vetlla

La vetlla es farà aquesta vesprada de les 17.30 a les 20.30 en el tanatori Astruells de Sueca. El comiat es farà demà en una cerimònia íntima.

Els Mossos d’Esquadra han detingut el conductor d’una furgoneta que aquest matí ha xocat frontalment contra dos motoristes que han mort a causa del sinistre. L’home, de quaranta-sis anys, és arrestat per dos homicidis imprudents.

L’accident ha estat a la N-340 a Cervelló (Baix Llobregat), segons que ha informat el Servei Català de Trànsit. L’avís s’ha rebut a les 8.29 i l’accident ha estat al quilòmetre 1.231,4, al Coll de la Creu d’Ordal. Les víctimes són O.H.S., de quaranta-vuit anys i de Sant Feliu de Llobregat, i M.H.D., de quaranta-nou anys i de Sant Joan Despí. El conductor de la furgoneta ha resultat ferit lleu.

Amb aquestes dues víctimes, ja són quaranta-dues les persones que han perdut la vida a les carreteres de Catalunya d’ençà que va començar l’any, catorze de les quals eren motoristes.

Arran del sinistre, que ha obligat a tallar la via en tots dos sentits de la marxa, s’han activat sis patrulles dels Mossos d’Esquadra i tres unitats terrestres i l’helicòpter medicalitzat del Sistema d’Emergències Mèdiques. Les causes de l’accident encara s’investiguen i els Mossos han evitat d’oferir-ne més detalls.

Lloc: Plaça de l'Església

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet una protesta a l’estació de Sants de Barcelona a les 12.00 per denunciar el mal funcionament de Rodalia i la manca d’inversió de l’estat espanyol. Amb el lema “Independència! És l’única via”, l’entitat ha fet una crida als usuaris afectats pel servei ferroviari a reunir-se a les finestretes de reclamacions per presentar-hi queixes en massa i col·lapsar el sistema.

Joan Amorós: “El perill que veig en tot això de Rodalia és que la Generalitat acabarà essent l’ase dels cops”

L’ANC s’ha queixat del deteriorament sistemàtic del servei de RENFE i ADIF, i considera que la precarietat de Rodalia no és solament un problema de gestió, sinó una vulneració del dret d’una mobilitat digna. Aquesta mobilització forma part de la campanya que l’entitat va fer al gener per a visibilitzar les conseqüències de l’espoli fiscal i la manca d’inversió en infrastructures.

Els manifestants han omplert l’interior de l’estació, han desbordat els taulells de reclamacions i han visibilitzat el seu malestar amb cartells i pancartes. Alguns d’ells han ocupat el pont d’accés a les oficines d’Adif i han desplegat una pancarta gegant a la façana de l’estació, visible des de la plaça Països Catalans.

El president de l’ANC, Lluís Llach, ha posat veu a les reivindicacions dels assistents: “Patim un tracte discriminatori evident i estructural. Amb els impostos que paguem els catalans, tenim dret a un bon servei de transport públic!”, ha denunciat davant dels mitjans. Llach ha volgut agrair l’assistència als participants i ha subratllat la urgència de la independència: “Cada dia que Catalunya no és independent hi perdem en drets i benestar, és per això que ens cal amb urgència!”

Agents de la policia espanyola han desarticulat una organització criminal dedicada a introduir cocaïna en contenidors pel port de València, en una operació coordinada per Europol que ha permès de detenir vint persones i intervenir mil quilos de cocaïna.

En total, han detingut disset persones a l’estat espanyol, dues a Bèlgica i una a l’estat francès, i han fet onze escorcolls en què han intervingut, a més de la droga, moneders virtuals, dues armes de foc, vuit vehicles d’alta gamma, armes prohibides, 15.000 euros en efectiu i un camió.

L’organització comptava amb “homes aranya” dedicats a escalar per les piles de contenidors del port fins a arribar al que contenia la droga, per obrir-lo i portar-la al camió que l’havia de traslladar fins a un lloc segur, segons que han informat avui la policia.

3Cat fa una pas endavant tot invertint en innovació i tecnologia capdavanteres i es converteix en la primera empresa audiovisual del món a adquirir un sistema de càmeres robotitzades d’última generació.

El sistema s’anomena ARTIMO (acrònim de “art” i “motion” –”moviment”, en català–) i l’ha desenvolupat l’empresa canadenca Ross Video, una de les més importants del món en desenvolupament de tecnologia aplicada a la televisió. L’adquisició s’emmarca en el projecte del nou model d’informatius que 3Cat començarà a partir de la tardor. En un primer moment, s’adquiriran cinc robots de la marca canadenca.

Aquest sistema innovador de càmeres robotitzades –que permet de capturar imatges de gran qualitat– és dissenyat per a poder-se moure lliurement per qualsevol plató de realització, tot oferint una gran versatilitat d’angles i moviments de càmera i aportant solucions de realització més artístiques i creatives.

Segons 3Cat, mitjançant la integració de cinc robots, es millorarà significativament la qualitat d’emissió, i oferiran a l’audiència uns continguts visualment més atractius i tècnicament més sofisticats. L’anunci oficial del llançament s’ha fet a la prestigiosa fira tecnològica NAB Show de Las Vegas.

Lloc: Sala '1 d'octubre' del C.C.Calisay

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha signat avui una nova ordre executiva per a ajornar setanta-cinc dies més la prohibició de TikTok. L’objectiu és de guanyar temps per a tancar un acord amb la matriu xinesa de l’aplicació, ByteDance. La pròrroga arriba pocs dies abans que expiri el període de setanta-cinc dies que el mateix Trump havia concedit al gener. Aquella mesura era una derivada de la llei impulsada per l’anterior administració de Joe Biden, que prohibeix TikTok als Estats Units si no es ven abans del 19 de gener.

“El pacte necessita més treball per a garantir que s’obtenen totes les aprovacions necessàries”, ha escrit Trump a la xarxa Truth Social. També ha dit que confia a continuar negociant “de bona fe amb la Xina” i que ja s’han fet avenços considerables en la qüestió. Segons Trump, el govern xinès “no està gaire satisfet” amb els aranzels del 34% que els Estats Units començaran a aplicar el 10 d’abril, però defensa que són “necessaris per a un comerç just i equilibrat”. “Això demostra que els aranzels són l’eina econòmica més poderosa i molt important per a la nostra seguretat nacional. No volem que TikTok desaparegui. Esperem poder tancar l’acord amb TikTok i la Xina”, ha conclòs.

Washington exigeix que TikTok trenqui tota relació amb ByteDance perquè considera que representa una amenaça per a la seguretat nacional. Assegura que tenen por que les dades dels usuaris nord-americans acabin en mans del govern xinès. La companyia de comerç electrònic Amazon s’ha mostrat interessada a comprar TikTok. Tanmateix, tant ByteDance com TikTok insisteixen que no és viable vendre només la part nord-americana, perquè això destruiria la plataforma. Una altra empresa interessada és el gegant del programari Oracle, a qui ByteDance ja ha encarregat la gestió i protecció de les dades dels usuaris dels Estats Units.

Obra de Tarmo Thorström - Lloc: Sala Exposicions del C.C.Calisay

Dirigida per Hugh Hudson amb banda sonora de Vangelis, guanyadora d'1 Oscar - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu