El president d’Òmnium, Xavier Antich, ha anunciat que l’entitat portarà demà a la Comissió Europea el blocatge en l’aplicació de l’amnistia, set mesos després que hagi entrat en vigor la llei. Segons ha explicat Antich en la seva compareixença a la comissió de justícia del parlament, es farà arribar a la CE en el marc de l’informe que la institució europea elabora sobre la situació de l’estat de dret als diferents estats membres.

Antich ha assenyalat com a responsables una “cúpula judicial polititzada” i una “ofensiva política” contra la llei. L’informe d’Òmnium, actualitzat respecte del que van presentar a l’octubre, calcula que només s’ha aplicat la llei en el 39% dels casos de les 1.610 persones amnistiables.

Durant l’exposició de l’informe de la Sindicatura per l’Amnistia sobre l’aplicació de la llei, Antich ha destacat que un 39% dels represaliats que han demanat l’amnistia l’han aconseguida o han vist finalment arxivada la seva causa. Una xifra que en l’últim balanç era del 22%. També ha exposat que el 41% de les demandes encara no han estat resoltes (abans era el 50%). A més, un 7% de les sol·licitades estan denegades (abans era el 13%) i gairebé un 13% continuen en suspensió per preguntes plantejades al Tribunal Constitucional espanyol o al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Pel que fa al tractament de la violència policíaca, s’han amnistiat 137 agents. En concret, 129 policies espanyols que van ser investigats per les càrregues contra votants de l’1-O han estat amnistiats, ja que a més a més de les amnisties a l’agent investigat a Lleida i a 46 policies espanyols a Barcelona ja comptabilitzades a l’octubre, s’hi han sumat l’amnistia a 45 agents policials a Mataró, a 10 a Tarragona i a 27 a Girona. A més a més, un total de 8 Mossos d’Esquadra investigats per violència policial a les protestes de 2019 també han estat amnistiats.

Davant d’aquestes dades, Antich ha defensat que la llei d’amnistia ha estat “una conquesta col·lectiva, arrencada a contracor a l’estat”, però ha denunciat les traves de part de la cúpula judicial espanyola, així com la “doble vara de mesurar a l’hora d’aplicar la llei”. “Les denegacions i exclusions de l’àmbit d’aplicació de la llei han respost a una interpretació arbitrària i ideològica per part de jutges i magistrats que, en tot cas, no respecta la divisió de poders entre el legislatiu i el judicial”, ha afegit.

Antich també ha assegurat que Òmnium continuarà “fiscalitzant la seva aplicació i denunciant els possibles obstacles” i ha reiterat que denunciarà “la impunitat de la violència policial a través de recursos en les causes on l’entitat estigui personada”. A més, ha conclòs que l’amnistia als policies ha estat ràpida i en bloc i que gairebé tots els agents investigats s’han beneficiat de la llei mentre que l’amnistia als independentistes és lenta i en comptagotes.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha tornat avui a València després de la fugida urgent que en va fer el 3 de novembre. Avui ha presidit la reunió interministerial sobre la gota freda i ha convidat a participar-hi els batlles de les zones més afectades per la torrentada. En el transcurs de la trobada els ha anunciat que el govern espanyol assumirà el 100% del cost de les reparacions dels béns municipals malmesos. En una decisió presa fa unes setmanes, l’executiu espanyol s’havia compromès a pagar-ne el 50%.

Segons que ha informat Pedro Sánchez mateix, es dedicaran 1.700 milions d’euros a rehabilitar les instal·lacions locals com ara escoletes municipals, biblioteques, mercats o centres de dia. També es pagaran les obres de reparació de la xarxa de sanejament i del cicle integra de l’aigua. Segons que afirmen, aquests diners són a banda dels 16.000 milions que ja s’han mobilitzat.

En la reunió, a la qual han assistit la majoria dels ministres espanyols i la delegada a València, Pilar Bernabé, els batlles han reclamat amb urgència que els tràmits es facen amb agilitat i que els diners arriben com més aviat millor. Fins i tot, alguns batlles han demanat recursos humans per a poder gestionar les ajudes. Sánchez els ha agraït el to constructiu i realista amb què s’ha desenvolupat la reunió.

El jutjat de primera instància i instrucció 3 d’Alcoi ha desestimat la demanda per la mort de quinze persones a la residència de gent gran DomusVi durant la pandèmia de la covid. Els seus familiars reclamaven més de 2,2 milions d’euros en indemnitzacions perquè consideraven que hi havia hagut una actuació negligent. En canvi, el jutge considera que no està acreditat que el centre fos negligent a l’hora d’impedir l’entrada del coronavirus a la residència, en la propagació ni en l’atenció que van donar als residents.

La sentència diu que una residència no és un hospital, i que la negligència mèdica que els demandants atribueixen a l’empresa no és assimilable a la que es pot imputar en casos de mala praxi de professionals sanitaris. De fet, diu que els treballadors de la residència van estar condicionats per una absència de metges, de la qual no són responsables. Remarca l’excepcionalitat que va suposar la pandèmia, “que va superar els límits de cap activitat sociosanitària, per molt ben prevista de mitjans que estigués”.

De fet, el jutge explica que l’aparició de la covid va provocar que hi hagués un desabastiment total de personal sanitari i sociosanitari al mercat laboral, i de material sanitari. “Una qüestió que va afectar a escala internacional”, i  que no es pot atribuir a l’empresa que gestiona la residència.

També, diu que no es pot jutjar ara la manera com es va gestionar la covid sense tenir en compte el que se’n sabia llavors, “quan ni tan sols la comunitat científica havia concretat que el contagi es produïa per microgotes, i no per gotes d’una mida superior, com es va dir inicialment”. De fet, afegeix: “Si el nostre poder executiu no va poder preveure i prevenir la pandèmia, no és menester exigir-ho a una persona jurídica-privada, que, com a mínim, es va poder avançar en certes actuacions a les recomanacions i directrius autonòmiques.”

La demanda argumentava la suposada negligència, entre altres qüestions, en la manca de professionals de la residència, però el jutge considera que complia, de llarg, les ràtios de personal, i que a més va contractar treballadors, “sempre en la mida del que és possible”, per fer front a les noves necessitats causades pel virus. L’empresa tampoc no és responsable, diu, de les baixes laborals dels treballadors que es van contagiar, i que no es van poder cobrir amb nous treballadors.

El fiscal ha demanat l’arxivament de la causa per delicte d’odi contra el president del parlament de les Illes, Gabriel Le Senne, per esquinçar les fotos d’Aurora Picornell i  de les Roges del Molinar d’un dels portàtils d’una membre de la mesa. 

En l’escrit, al qual hi ha tincut accés Europa Press, el fiscal de delictes d’odi i discriminació, José Diáz Cappa, considera que no han quedat acreditats de manera suficient els elements per emmarcar els fets en la tipificació de delicte d’odi. 

El fiscal creu que s’entén perfectament “el sentiment de rebuig i indignació” dels familiars de les Roges del Molinar i creu que l’acció de Le Senne és “manifestament criticable”. De tota manera, insisteix en el fet que la reacció que va tenir durant el ple volgués lesionar la dignitat de les víctimes del franquisme.

Defensa la reacció de Le Senne

El proppassat 13 de desembre el jutge tancava la instrucció del cas. Després d’aquesta fase, el fiscal creu, fins i tot, que la reacció de Le Senne es va motivar perquè les vice-presidentes socialistes de la cambra, Pilar Costa i Mercedes Garrido, no van atendre les seves indicacions.  Després de veure els vídeos i de les declaracions dels testimonis, el fiscal considera que Le Senne va cometre “un acte colèric de mala praxi i formes, sens dubte, incorrectes” i alienes al que exigeix el seu càrrec. Però insisteix que la reacció va ser perquè les vice-presidentes no complien les ordres de Le Senne de retirar les imatges. 

A més, perdona Le Senne perquè va reconèixer que esquinçar les fotografies va ser inadequat i perquè va assegurar que entenia que les famílies de les víctimes s’haguessin pogut sentir molestes. 

Maria Antònia Oliver: “El mercadeig que ha fet el PP amb la llei de memòria és molt dolorós, no l’oblidarem”

Les acusacions, exercides pels col·lectius Memòria de Mallorca, Estimada Aurora, el Partit Comunista i familiars de les víctimes, consideraven que hi havia arguments per jutjar Le Senne, atès que va actuar mogut per motius ideològics. 

“Si Franco continua viu, és als tribunals”

Memòria de Mallorca confirma, en una conversa amb VilaWeb, que no és una bona notícia. Ara bé, recorda que és el jutge qui té la darrera paraula. La portaveu, Maria Antònia Oliver, assegura que recorreran contra la decisió si finalment el jutge arxiva la causa. “Mai hem tingut confiança en els jutges. Si hi ha algun signe molt evident que Franco continua viu és als tribunals”, critica.

De fet, assegura que l’advocat de l’associació ja preveia que el fiscal acabés demanant l’arxivament de la causa, només per les preguntes que va fer durant el procés d’instrucció. Preguntada per la defensa que el fiscal ha acabat fent de Le Senne en l’escrit, Oliver ho té clar: “Que digui el que vulgui, no hauria d’haver reaccionat així. Amb quina normativa dius que víctimes de violacions dels drets humans no poden estar exposades a un parlament democràtic?”. I recorda que va llançar amb ràbia i agressivitat la imatge, fet que només s’entén si respon a un delicte d’odi “que va fer molt mal a la família i a molta gent que va sortir indignada al carrer”.

Le Senne, reincident

Els fets van ocórrer el 18 de juny de 2024, quan es va debatre la presa en consideració de la derogació de la llei de Memòria Històrica, com va promoure Vox i que, fins a darrer moment, comptava amb el suport del PP. Le Senne va acabar esquinçant la imatge que Garrido lluïa al portàtil i les dues vice-presidentes van acabar expulsades de la mesa.

Le Senne reincideix: veta les samarretes en homenatge a les Roges del Molinar de la mesa

Al mes d’octubre, el president va reincidir, obligant Garrido i Costa a treure’s la samarreta amb les cares de les Roges del Molinar, a petició de l’extrema dreta. Va ser durant el debat de l’esmena a la totalitat que l’oposició va presentar per impedir la derogació, en aquell moment sense èxit. 

L’Obra Cultural Balear promou un segon recurs al Tribunal Constitucional espanyol contra l’eliminació del català del sanitat, com ja va fer contra el decret de mesures urgents en l’àmbit educatiu i sanitari, que eliminava l’exigència de coneixements de català per accedir a la sanitat públic i que va ser admès a tràmit ara fa un any. 

En aquest cas, el segon recurs s’interposa pel nyap polític que va començar al parlament de les Illes el proppassat 26 de novembre, quan el PP va votar per error un seguit d’esmenes de Vox, entre les quals s’eliminava el català de la funció pública o dels centres escolars. Amb aquella votació, però, el decret de mesures urgents en l’àmbit educatiu i sanitari també quedava eliminat. Per solucionar totes aquestes errades -i per tornar a eliminar el requisit del català a la sanitat- el PP va aprovar un nou decret llei. Una tècnica legislativa que, en paraules d’Antoni Llabrés, president de l’OCB, “és summament deficient i que fa augmentar les possibilitats d’èxit del recurs en aquest segon envit”. Per interposar-lo, compta amb el suport dels grups de l’oposició: PSIB, Més per Mallorca, Més per Menorca i Podem. 

Llabrés ha recordat que, gairebé un any i mig després de l’aprovació del decret per eliminar el català a la sanitat, el govern de Marga Prohens ha estat incapaç d’explicar quina incidència positiva ha tengut la mesura. És a dir, quants de professionals sanitaris s’haurien retingut i quants se n’haurien captat. “És públic i notori que els motius que dificulten la incorporació de sanitaris de determinades especialitats són més profunds”, apunta l’entitat, com són el cost de vida o la dificultat de l’accés a un habitatge. I assenyalen que aquests dèficits no són privatius dels territoris amb dues llengües oficials. “Mentrestant, la situació de la llengua catalana en hospitals i centres de salut ha empitjorat”, adverteix.

Atac als drets lingüístics

L’OCB està disposada a arribar fins al final d’aquesta lluita contra la maniobra de PP i l’extrema dreta de degradar la presència del català en la sanitat, atès que impedeix que els ciutadans puguin exercir lliurement els drets lingüístics com a usuaris del sistema de salut. De fet, durant el 2023 es van fer 23 reclamacions que van arribar a l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics i l’OCB ja preveu que quan es coneguin les de 2024, les xifres siguin més elevades.

A tot plegat se li han d’afegir les queixes cursades a través del servei d’atenció a l’usuari d’IBSALUT i altres instàncies de l’administració. També una extraordinària xifra oculta de vulneracions no denunciades -adverteix l’entitat- o, senzillament, de casos de desistiment per part dels ciutadans d’exercir, ja d’entrada, el seu dret a comunicar-se en català, forçats per les circumstàncies.

El departament català de Drets Socials ha posat en marxa la pàgina web totok.cat per a facilitar que infants i adolescents comuniquin casos de maltractament i violència. Aquesta nova eina complementa el telèfon Infància Respon amb un xat en línia i un servei de missatgeria per WhatsApp, canals més habituals per als joves. Segons dades oficials, ara com ara només el 6,7% de les trucades al servei provenen de menors. La responsable d’Infància Respon, Salomé Díez, ha destacat la necessitat d’adaptar-se a les preferències comunicatives dels joves per intentar arribar-hi i augmentar el nombre de casos reportats.

La pàgina web està estructurada en cinc espais segons el perfil: infants, adolescents, joves, professionals i ciutadans. Cada secció ofereix eines i recursos adaptats, com informació sobre els Barnahus, consells per afrontar la violència sexual o recomanacions per prevenir el suïcidi. A més, es pot accedir a un xat en línia gestionat per professionals, així com a un número de WhatsApp que facilita la comunicació directa: 677 484 322.

Com el telèfon Infància Respon, el servei Tot OK? és confidencial, de franc i opera les 24 hores del dia. Segons Drets Socials, les principals problemàtiques que es comuniquen són el maltractament físic (15%), l’abús sexual o sospites d’abús sexual (14%), la negligència (14%), problemes socioeconòmics i de salut (14%), problemes de salut mental (12%) i maltractament psíquic (12%). També s’atenen casos de violència familiar (7%), assetjament escolar (4%) i conflictes entre progenitors separats (4%).

Un augment de casos derivats el 2024

El servei Infància Respon va rebre 11.028 trucades el 2024, un increment significatiu respecte a les 9.264 del 2023. Tot i això, menys del 7% de les comunicacions provenien de menors, la majoria essent fetes per professionals (53%). Els casos més greus que arriben al servei són derivats a la unitat de detecció i prevenció del maltractament infantil (UDEPMI). Aquesta unitat gestiona situacions com la d’una menor que verbalitza patir maltractaments físics i presenta marques evidents. En aquests casos, l’UDEPMI coordina una avaluació amb centres hospitalaris i escoles i determina si el menor torna amb la família o ingressa en un centre.

La consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, ha destacat que aquesta nova eina respon a la necessitat d’adaptar-se als hàbits comunicatius dels joves. “La via telefònica ha deixat de ser l’adient”, ha afirmat, remarcant que cal incrementar la detecció de casos de violència i risc. El projecte ha suposat dues noves contractacions i formacions específiques a l’equip d’Infància Respon. La consellera també ha assegurat que, si augmenta el volum de missatges, es reforçarà l’equip.

El president de Junts, Carles Puigdemont, ha acusat el PSOE i els seus socis d’escampar notícies falses després de perdre la votació del decret òmnibus. “Ens volen presentar com a contraris a l’augment de les pensions, o contraris als descomptes del transport públic, i res més allunyat de la realitat”, ha dit en un vídeo a Instagram, on ha precisat que Junts vol que s’apliqui un correctiu a l’alça que compensi el cost de vida als jubilats catalans.

Junts presentarà una proposta per a apujar les pensions i els ajuts al transport si no ho fa el govern espanyol 

D’altra banda, tal com ha fet el secretari general, Jordi Turull, Puigdemont ha insistit que si el govern espanyol fa un consell de ministres extraordinari amb les mateixes mesures de les pensions i del transport públic, rebran l’aval de Junts. “El que no farem serà que per aprovar una mesura amb la qual estem d’acord ens col·loquin i ens colin una vuitantena de mesures, algunes de les quals no hi estem d’acord”, ha afegit.

“A partir d’ara pregunteu al Partit Socialista quan pensa aprovar aquestes mesures, perquè nosaltres els estem esperant al congrés dels diputats”, ha conclòs. 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Carles Puigdemont (@carlespuigdemont)

Enciclopèdia Catalana ha nomenat Consol Vancells directora general. Amb una trajectòria destacada en gestió estratègica i cultural, Vancells encapçalarà una nova etapa centrada a afrontar els desafiaments de la transformació digital i reforçar el foment de la llengua i la cultura catalanes. 

L’empresa, que celebra el seixantè aniversari, ampliarà els mesos vinents els continguts dels seus portals digitals, tant el d’Enciclopèdia.cat com el de Diccionari.cat i Divulcat.cat. Alhora, incentivarà l’editorial Text, la principal activitat econòmica de l’empresa i un dels referents al sector educatiu català.

Tailàndia s’ha convertit avui en el primer país del sud-est asiàtic on el matrimoni igualitari és legal, un fet que centenars de parelles del mateix sexe han aprofitat per formalitzar les seves unions. La primera ministra, Paetongtarn Shinawatra, ha descrit aquesta fita com una “transformació social”.

El parlament tailandès ja va aprovar al juny una reforma que introduïa termes neutres per a evitar identificar el matrimoni exclusivament com la unió entre un home i una dona. Tot i que el rei va promulgar els canvis a l’octubre, no ha estat fins avui, 23 de gener, que la llei ha entrat en vigor. Les organitzacions LGBT han coordinat un acte multitudinari a Bangkok per a formalitzar centenars de casaments i esperen que, a tot el país, se’n celebrin més d’un miler.

“La llei protegeix des d’avui tots els ciutadans tailandesos. Totes les parelles poden viure amb honor i dignitat”, ha destacat la primera ministra, en un missatge acompanyat de la bandera de l’arc de Sant Martí, símbol de la lluita pels drets LGBT, segons que informa el diari The Nation. Paetongtarn Shinawatra ha atribuït la legalització del matrimoni igualitari als esforços col·lectius d’una societat que ha viscut “dues dècades de batalles legals”. En aquest sentit, ha reivindicat que Tailàndia demostrava al món que respectava la diversitat.

Ampliació dels drets per a les persones LGBT a Tailàndia

L’aprovació de la llei de matrimoni igualitari, anomenada oficialment llei d’esmena del codi civil i comercial (núm. 24) del 2024, representa un avenç significatiu en la protecció i els drets de les persones LGBT a Tailàndia. A més de permetre el matrimoni entre persones de qualsevol orientació sexual o identitat de gènere, la legislació redefineix el concepte de matrimoni al codi civil i comercial per substituir els termes “marit i muller” per “cònjuges” i amplia la definició de matrimoni a “persones”, en compte de limitar-la estrictament a la unió entre un home i una dona.

Aquesta esmena també eleva l’edat mínima per comprometre’s i casar-se, que passa de 17 a 18 anys, garantint una major protecció per als menors. A més, estableix que les parelles registrades gaudiran dels mateixos drets que les parelles heterosexuals tenien anteriorment segons el codi original.

La llei de matrimoni igualitari assegura que les parelles del mateix sexe tinguin accés als mateixos drets legals que les parelles heterosexuals, com ara compartir la gestió del patrimoni comú i poder rebre beneficis i prestacions governamentals. A més, també podran adoptar fills conjuntament, podran donar consentiment mèdic o actuar com a tutors legals si un d’ells és declarat incapacitat. També tindran accés a deduccions fiscals de fins a 60.000 baht i estaran exemptes d’impostos sobre herències rebudes del cònjuge. A més, els cònjuges poden elegir si fan servir el cognom de la seva parella o conserven el seu.

Tot i que el matrimoni amb persones estrangeres ara és permès, l’obtenció de la ciutadania per mitjà del cònjuge encara és pendent d’una reforma legal.

L’empresari Joan Planes Vila s’ha mort a 83 anys. Nascut a Estamariu (Alt Urgell) el 1941, va fundar, dirigir i internacionalitzar l’empresa Fluidra, dedicada al sector de les piscines. L’any 2007 va encapçalar la sortida a borsa de la companyia, de la qual va ser president del consell d’administració fins el 2015, quan va passar a ocupar el càrrec de president d’honor. 

El 2013 va rebre la Creu de Sant Jordi, un dels màxims reconeixements de la Generalitat de Catalunya. D’ençà del 2016 era president de la Fundació Fluidra, amb l’objectiu de fer projectes vinculats amb la piscina social. El 2022 va fundar la Fundació Planes Corts per potenciar el desenvolupament econòmic, social i cultural de la Vall del Port Negre.

Llicenciat en enginyeria industrial, també havia estat president del Patronat de la Fundació Privada Orquestra Simfònica del Vallès i, posteriorment, de la Fundació Òpera de Catalunya. A més, va formar part de la Junta Directiva de l’Associació Orfeó Català i de la Cambra de Comerç de Barcelona entre els anys 1998 i 2010.

La Fundació Planes Corts ha expressat el seu sentiment de dolor i commoció per la defunció.

Camil Ros ha estat reelegit secretari general de la UGT de Catalunya amb el suport del 78,53% dels vots, durant el 17è congrés del sindicat, que es fa d’ençà de dimarts a Mataró (Maresme). Segons que ha informat el sindicat, 289 dels 374 delegats que han exercit el dret de vot han donat suport a la seva candidatura, l’única que s’hi presentava. Un total de 79 delegats s’han abstingut. Al costat de Ros, hi haurà Matías Carnero, que continua de president; Encarna Fernández, que passa a tenir el càrrec de presidenta; i Cati Llibre com a vice-secretària general.

Matias Carnero, l’home que acomiada treballadors

A més, David Papiol ocuparà el càrrec de secretari d’Organització; Gemma Bescós, el de secretària de Política Sindical; Yolanda Funes, el de secretària de Canvi Climàtic i Transició Justa; Omar Minguillón, el de secretari de la Regió Metropolitana; i Ivette Barrachina, el de secretària d’Igualtat i LGTBIQA+.

L’equip es completa amb Cecilio Limiñana com a secretari de Memòria Democràtica; Xavier Martínez com a secretari de Política Social; Jordi Muñoz com a secretari de Mobilitat; i Reyes Solaz i Sonia Rodríguez com a secretàries nacionals.

La Guàrdia Civil ha detingut tres persones al port d’Algesires quan es disposaven a embarcar en un ferri amb destinació a Tànger. A més, ha recuperat l’ordinador robat a Alacant a una de les advocades de la parella d’Isabel Díaz Ayuso, Alberto González Amador, segons que ha avançat El Diario.

Els tres detinguts, que intentaven de passar al Marroc amb l’ordinador robat, de marca Apple, són en dependències de la policia, pendents de ser posats a disposició judicial. Fonts de la investigació assenyalen que, a més de l’ordinador robat a l’advocada de González Amador, també duien més ordinadors. 

També han detallat que tot indica que es tracta d’un cas de delinqüència comuna.

Avui, 23 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Tomàs Alcoverro: “Cap dels estats del voltant de Gaza no vol tenir-hi res a veure”
• L’alto-el-foc porta alegria, però també dolor, a una Gaza devastada 
• Un gest valent de Junts, que dignifica la democràcia I Editorial de Vicent Partal 
• Què hi ha darrere el “no” de Puigdemont a Sánchez? I Anàlisi d’Odei A.-Etxearte 
• Homer i Mira i el privilegi que tenim I Mail obert de Núria Cadenes 
• El govern de Prohens persisteix en el seu pla de segregació lingüística 
• Ja es poden anar fent actes, que no saben qui és Franco I Mail obert d’Estel Solé 
• Jordi Nopca: “Em sento identificat amb l’eriçó, que té punxes perquè no li facin mal” 
• La gota freda va destruir el 20% dels actius productius de la zona afectada I Anàlisi de Jordi Goula
• Més enllà de Port Aventura i Disneyland: 10 parcs d’atraccions que triomfen a Europa

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’influenciador valencià, Cristian Llorens (curiosaire.vlc) ha publicat un vídeo a Instagram en el qual critica durament el conseller d’Educació, José Antonio Rovira i l’acusa d’estar “denigrant” el sistema educatiu del País Valencià. La publicació s’ha fet viral a les xarxes socials i ha estat compartida per molts altres docents de l’escola pública valenciana.

Crítiques al conseller Rovira per haver-se’n anat a casa en plena alerta roja per la gota freda

Llorens comença el vídeo explicant que ha deixat de ser docent a conseqüència de la gestió del conseller Rovira. Tot seguit, descriu punt per punt els elements més importants d’aquestes polítiques: les polèmiques adjudicacions a només deu dies dels interins, la negació a aplicar el decret de plantilles acordat amb els sindicats i la negligent reacció als efectes de la gota freda. A més, per a demostrar el consens sobre aquesta mala gestió, posa com a exemple la convocatòria de la primera vegada educativa en deu anys.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Cristian Llorens (@curiosaire.vlc)

En la part final, denuncia que el conseller està fent “retallades encobertes” perquè quan arribar a un centre li van explicar que feia més d’un mes que havien sol·licitat un docent substitut i, per tant, l’alumnat no havia fet classe de català durant tot aquest temps. A més, relata que l’escola en qüestió tenia cinc altres professors les baixes dels quals no havien estat cobertes. “Els vostres fills li la bufen”, exclama.

Cristian Llorens acaba el vídeo demanant la dimissió de Rovira i també la del president Carlos Mazón. “Qui maltracta i menysprea l’educació no és un digne representant del poble valencià”, sentencia.

Convoquen una nova manifestació a València el primer de febrer per a demanar la dimissió de Mazón

Els parcs d’atraccions s’han tornat com més va més populars entre les alternatives de les famílies quan fan vacances. A casa nostra, en tenim bons exemples: Port Aventura a Salou i Vila-seca (Tarragonès), el Tibidabo a Barcelona o Terra Mítica a Benidorm (Marina Baixa). Ara, el parc temàtic per excel·lència d’Europa és Disneyland, situat a París.

Europa és plena de parcs temàtics per visitar, cadascun amb unes especificitats i característiques que el fan únic. A continuació, us en presentem deu:

Europa Park (Rust, Alemanya)

Europa Park, a Rust (Alemanya), és considerat per molts experts i afeccionats en parcs temàtics el millor d’Europa i del món. Els prestigiosos premis Golden Ticket Award –coneguts com els Grammy del sector– l’han guardonat amb el premi al millor parc d’atraccions del món els darrers nou anys. Té una superfície de noranta-cinc hectàrees, dividides en divuit àrees temàtiques, quinze de les quals representen països europeus com Alemanya, els Països Baixos, Itàlia o Anglaterra. Inclou més de cent atraccions i espectacles, en què es destaquen catorze muntanyes russes i onze atraccions aquàtiques. L’atracció més coneguda és el Silver Star, una muntanya russa de setanta-tres metres d’alçada que incorpora una caiguda lliure de seixanta-set metres.

A més, hi sobresurt una gran proposta gastronòmica, amb restaurants temàtics de menjar típic dels països que hi són representats. Una de les innovacions és que disposa d’una aplicació gratuïta que permet als usuaris d’estalviar-se cues a les principals atraccions.

L’Europa Park va ser inaugurat el 1975 i, per tant, enguany fa cinquanta anys. Romandrà obert del dia 22 de març fins al 18 de gener del 2026.

Blue Fire Megacoaster a l'Europa Park. L'Atlantica SuperSplash de l'Europa Park. El Schweizer Bobbahn de l'Europa Park. Timburcoaster de l'Europa Park. Wasserachterbahn Poseidon a l'Europa Park. Efteling (Kaatsheuvel, Països Baixos)

Efteling és un dels parcs d’atraccions més antics del món. Va ser inaugurat l’any 1952 i ocupa una extensió de setanta-dues hectàrees, dividides en cinc àrees temàtiques: el regne misteriós (Anderrijk), el regne de fantasia (Fantasierijk), el regne de la màgia (Marerijk), el regne de l’aventura (Reizenrijk) i el regne salvatge (Ruigrijk). Dissenyat en una zona boscosa per Anton Pieck, la tematització es basa en llegendes locals i contes de fades. S’hi pot visitar el mític vaixell l’Holandès Errant i és habitual trobar-s’hi criatures màgiques com ara trols i elfs.

Joris en de Draak de l'Efteling. Piranya a l'Efteling. Fonts d'aigua d'estil xinès a l'Efteling. Paperera tematitzada de l'Efteling. Baron 1898 a l'Efteling.

Als restaurants del parc s’hi poden tastar tota mena de plats típics dels Països Baixos. El complex també inclou dos hotels, un càmping i un camp de golf. A més, obre tot l’any. Una de les atraccions més conegudes és Symbolica, que és allò que s’anomena un recorregut escènic (dark ride), una atracció interior en què els passatgers, que van a bord de vehicles amb un recorregut fix, viatgen per escenes il·luminades que normalment contenen animacions electròniques, so, música i altres efectes especials.

Legoland (Windsor, Anglaterra)

Situat ben a prop de Londres, Legoland és el segon parc de la companyia del mateix nom, que treballa per a l’empresa Merlin Entertainments i es basa en la coneguda marca de joguines. L’original és a Dinamarca, però també tenen parcs a Alemanya​, Malàisia, Dubai, els Estats Units i el Japó. El jurat dels Golden Ticket Awards el consideren el millor parc de la franquícia. Ocupa seixanta-una hectàrees i és format per onze àrees temàtiques: l’Inici (The Beginning), la Vall de Duplo (Duplo Valley), el Regne dels Cavallers (Knight’s Kingdom), la Ciutat de Lego (Lego City), Miniland, el Món dels Lego Ninjago (Lego Ninjago World), el Moll dels Pirates (Pirate Shores), Heartlake City, el Regne dels Faraons (Kingdom of the Pharaohs), Bricktopia i el Món de les criatures mítiques (Lego Mythica: World of Mythical Creatures).

És un parc molt dirigit als nens petits, sense atraccions gaire potents. Malgrat això, és molt recomanable per als afeccionats a les joguines Lego i l’univers que s’ha construït entorn. A més del parc temàtic, inclou dos hotels i una zona de bungalous on allotjar-se. Enguany, obrirà del 15 de febrer al 2 de novembre.

Entrada de Legoland, a Windsor. L'àrea temàtica Knight's Kingdom a Legoland. L'atracció Pirate Falls a Legoland Windsor. El Vikings' River Splash a Legoland Windsor. L'atracció aquàtica Extreme Team Challenge, a Legoland. Futuroscope (Poitiers, França)

Futuroscope és un parc temàtic futurístic que conté atraccions basades en les darreres tecnologies cinematogràfiques, audiovisuals i robòtiques. Inclou cinemes 3D, cinemes 4D, espais de realitat virtual i atraccions més tradicionals. Actualment, el complex és format per un parc d’atraccions, Futuroscope; un parc aquàtic, Aquascope; uns quants hotels; un recinte per a concerts i espectacles; i un túnel de gravetat zero.

El parc temàtic ocupa cinquanta-tres hectàrees que barregen diversió i ciència. Entre les atraccions més destacades hi ha el Caçador de Tornados, amb una pantalla circular LED gegant i un seguit d’efectes especials. Va guanyar el premi a la millor atracció del món als premis THEA 2022, lliurats per una associació del sector.

Una altra característica de Futuroscope és la renovació d’atraccions constant. És habitual que cada any presentin novetats o se’n modifiquin els espectacles. Això fa que els visitants puguin tornar-hi sovint i viure-hi noves experiències. Obrirà del 8 de febrer al 4 de gener de 2026.

Objectiu Mart, de Futuroscope. Objectiu Mart, de Futuroscope. El Viatge Extraordinari, de Futuroscope. Caçador de Tornados, de Futuroscope. Caçador de Tornados, de Futuroscope. Caçador de Tornados, de Futuroscope. El Temple, d'Aquascope. El Temple, d'Aquascope. Phantasialand (Brühl, Alemanya)

Phantasialand, a Brühl, a l’oest d’Alemanya, és la principal competència a l’Europa Park al país. El parc ocupa vint-i-vuit hectàrees, dividides en sis àrees temàtiques: Berlín, Mèxic, China Town, Misteri (Mystery), Fantasia (Fantasy) i l’Àfrica Profunda (Deep in Africa). Té un total de trenta-cinc atraccions, de les quals set són muntanyes russes i sis són d’aigua.

Entre les atraccions més reconegudes, es destaca Taron, la tercera muntanya russa multillançament –és a dir, que accelera en més d’un punt– més ràpida del món; i Black Mamba, una muntanya russa invertida. Bona part de les guies sobre parcs d’atraccions destaquen la versatilitat de Phantasialand, perquè combina atraccions per a tota la família, amb algunes altres de molt potents.

Un altre dels elements més destacats del parc és Fantíssima, un sopar-espectacle que dura aproximadament quatre hores. El parc estarà obert fins dilluns vinent. Després romandrà tancat fins al 5 d’abril, que inaugurarà una nova temporada, fins al gener de l’any vinent.

L'atracció Taron, de Phantasialand. La muntanya russa Colorado Adventure, de Phantasialand. L'atracció Black Mamba, de Phantasialand. Phantasialand de nit. L'àrea temàtica de Mèxic a Phantasialand. Phantasialand. Water World (Lloret de Mar, Selva)

Water World és una alternativa de molt a la vora. Considerat un dels millors parcs aquàtics d’Europa, combina grans tobogans per als amants de l’adrenalina, com el Kamikaze o l’X-Treme Mountain, amb zones infantils, com ara el Wave Pool, una piscina d’onades. És una opció ideal si es vol combinar diversió amb relaxació i la localització el fa fàcilment accessible de diversos punts de la Costa Brava estant..

Com que és un parc aquàtic, l’activitat es concentra a la primavera i a l’estiu. Concretament, del 24 de maig al 21 de setembre. Enguany estrenarà una atracció única a Europa, que promet de convertir-se en la més emblemàtica del recinte, el Double Tornado Wave 60. Els usuaris es llançaran en una barca pneumàtica amb un màxim de cinc ocupants per un recorregut en què hi haurà un espai format per dues parets verticals que causaran dues caigudes lliures.

Imatge generada del futur Double Tornado Wave 60, de Waterworld. Imatge generada del futur Double Tornado Wave 60, de Waterworld. Water Mountain, de Waterworld. Tornado Land, de Waterworld. Storm, de Waterworld. Plopsaland De Panne  (De Panne, Flandes)

Plopsaland és gestionat per Plopsa, la divisió de parcs temàtics de Studio 100, un conglomerat audiovisual i d’entreteniment belga. Per tant, bona part de la tematització va dedicada als personatges de les ficcions produïts per aquest estudi, com l’abella Maia. Plopsa dirigeix vuits parcs repartits entre Bèlgica, els Països Baixos, Alemanya i Polònia. Ocupa trenta-cinc hectàrees de terreny en què hi ha trenta-set atraccions, com ara set són muntanyes russes i dos són aquàtiques. El parc es va inaugurar amb el nom de Meli Park el 1935, però el 1999 Plopsa el va comprar i el va reobrir amb el nom actual el 20 d’abril de 2000.

Sens dubte, l’atracció més coneguda del parc és el Passeig cap a la Felicitat (The Ride to Happiness), una muntanya russa giratòria tematitzada sobre el famós festival de música electrònica Tomorrowland, que es fa anualment a Flandes. Inaugurada el 2021, té el rècord de més girs sobre el mateix eix d’una muntanya russa a Europa. També hi ha més muntanyes russes de molt prestigi internacional, com el Passeig d’Anubis (Anubis The Ride) i el Passeig de Heidi (Heidi The Ride).

The Ride to Happiness, a Plopsaland De Panne. The Ride to Happiness, a Plopsaland De Panne. Dino Splash, una de les atraccions aquàtiques de Plopsaland De Panne. Heidi The Ride, a Plopsaland De Panne.

Actualment, el parc és tancat i inaugurarà la temporada del 2025 el 8 de febrer.

Wurstelprater (Viena, Àustria)

Wurstelprater és considerat el segon parc d’atraccions més antic del món. L’origen es remunta al 1766, quan Josep II del Sacre Imperi Romano-germànic va convertir allò que tradicionalment havia estat una zona destinada a la caça dels nobles en un parc públic, conegut per Wiener Prater. Actualment, ocupa vint-i-sis hectàrees i inclou atraccions com ara autos de xoc, carrusels, muntanyes russes, trens de la bruixa i fins i tot un museu de figures de cera de Madame Tussauds.

L’atracció més coneguda és el Wiener Riesenrad, una roda de fira de més de seixanta metres d’alçada construïda el 1897. A més de les atraccions, el parc ofereix una colla de restaurants tradicionals vienesos de prestigi, com el Schweizerhaus i el Walfisch. Una de les curiositats del parc és que no cal pagar per a entrar-hi, sinó que es paga a cada una de les atraccions, que són gestionades per famílies diferents, com si fos una fira.

Roda de fira del Wurstelprater. Una de les atraccions més emblemàtiques del Wurstelprater. El Wurstelprater avui. El Wurstelprater a començament de segle XX.

Malgrat que el parc on hi ha el Wurstelprater obre cada dia de l’any, les atraccions funcionen del 15 de març al 31 d’octubre.

Páirc Smaragaide (Ashbourne, República d’Irlanda)

Situat ben a prop de Dublín, el Páirc Smaragaide combina la zona de parc d’atraccions amb la de zoo. En total, ocupa vint-i-dues hectàrees en què hi ha vint-i-una atraccions. D’aquestes, set són muntanyes russes i dues són atraccions aquàtiques. Malgrat que va obrir el 2010, la propietat no es va decantar definitivament per les atraccions fins el 2015, quan en construí algunes de molt reconegudes com ara el The Cú Chulainn Coaster i el Na Fianna Force.

L’any passat, s’hi va estrenar una nova zona temàtica, anomenada Tír na nÓg, dedicada a la mitologia celta. Actualment, el parc és tancat i no obrirà fins el 29 de març, que inaugurarà una nova temporada.

The Quest, del Páirc Smaragaide. Na Fianna Force, del Páirc Smaragaide. Na Fianna Force, del Páirc Smaragaide. Viking Voyage, del Páirc Smaragaide. Gröna Lund (Estocolm, Suècia)

Gröna Lund és un dels parcs d’atraccions més petits del món. El fet de ser localitzat al bell mig d’Estocolm, concretament, a l’illa de Djurgården, en limita l’expansió. Malgrat això, visitar-lo és molt recomanable. A més, la majoria d’edificis que el formen s’han dreçat sobre les estructures antigues de construccions residencials i comercials del segle XIX. Inaugurat el 1883, actualment té trenta-una atraccions, vuit de les quals són muntanyes russes. És dividit en tres àrees temàtiques: Dansbanan (Lilla Scenen), Gröna Lundsteatern i Stora Scenen.

L’atracció més destacada del parc és Monster, inaugurada el 2021. És una muntanya russa invertida on s’arriba a una velocitat de més de noranta quilòmetres per hora. Una altra curiositat del parc és que també es fa servir com a recinte per a organitzar concerts. De fet, hi han tocat grans artistes internacionals com Jimi Hendrix, Bob Marley, Nas i Iggy Pop.

Gröna Lund a la nit. Atracció de Gröna Lund.

A De oratore, Ciceró hi deia “Historia […] magistra vitae”. La cita s’ha interpretat i traduït de moltes maneres, però, ras i curt, ens diu una veritat com una casa: la història ens és mestra de vida.

Enguany es commemora el cinquantenari de la mort del dictador Francisco Franco i, per tant, també, de la recuperació dels drets i les llibertats democràtiques. El govern de la Generalitat ja ha anunciat que es faran exposicions i activitats educatives, pedagògiques i divulgatives per tractar de temes com ara la crisi de la dictadura, amb l’objectiu de preservar la memòria antifeixista i, concretament, la memòria antifranquista a Catalunya.

[VÍDEO] “Qui era Franco?”: el desconeixement total entre els joves que esvalota les xarxes

Aquesta setmana he quedat esfereïda amb un vídeo que corre per les xarxes. El programa Els matins de TV3 va sortir al carrer a entrevistar gent diversa, sobretot adolescents, però no tan sols, per demanar-los si sabien qui havia estat Francisco Franco. Les respostes dels testimonis, de tan vergonyoses i preocupants, costen de creure i, justament perquè traspuen tanta ignorància col·lectiva i transgeneracional, constitueixen el paupèrrim retrat d’una societat en caiguda lliure. Qui és o qui fou Franco?, demana la periodista. La primera noia, d’uns vint anys, respon amb una evasiva que ni esgarrapant-se a la paret de les excuses podria salvar-la: “Jo, d’història, no en tinc ni idea.” Les dues persones següents, joves, deixen anar un “Ara mateix no sabria…” i un “Eh… Bufff.” Una altra, somrient, respon: “Era molt dur.” Pausa. “No?” I més somriures.

Els qui més o menys demostren conèixer la figura del dictador fan ús d’una expressió vaga, entretallada, poc determinant i d’un lèxic pueril més digne d’una criatura de deu anys que no pas d’algú que supera la majoria d’edat: “Les coses que ell deia, si no es feien… pues… era com una repressió.”, “Era molt radical i…”, “Va ser molt mala gent”. Menció especial per a aquella mossa que –vull pensar que per error–, parla de la “Guàrdia Civil d’Espanya” i no pas de la guerra civil i es demana si va ser l’any 43 que va acabar. Els qui s’aventuren a parlar de dates, tampoc no apunten gaire bé. Alguns el maten l’any 72 i alguns altres asseguren que és mort, però no podrien dir ni qui fou ni com va morir. L’editor del vídeo va decidir de tancar el muntatge d’entrevistes amb la imatge de la dona més gran, una octogenària, i un nen. El petit defineix Franco com “el noi de la guerra civil” i la dona assegura que el dictador va ser “una persona que va condicionar el nostre país molts anys. Amb moltes ombres i alguna llum, sembla ser.” No sé a quina llum es deu referir l’entrevistada, però és clar que, si hi va haver cap llum durant aquella dictadura, va il·luminar els afins al règim i prou i, en canvi, enterrà en la tenebra tota la resta. I si veure aquest vídeo fa feredat és precisament perquè tanta ignorància acumulada respecte d’una figura històrica lamentablement cabdal al nostre país esdevé l’adob perfecte per al camp de mentides i manipulacions de l’extrema dreta, dels feixismes creixents a tot Europa i també a casa nostra. Però la gravetat de l’afer va més enllà d’una trista ignorància –que en el cas dels més joves té clares causes en un sistema educatiu fallit de fa dècades. No tan sols la incultura és evident i flagrant en totes les respostes donades. També crida l’atenció i ens ha de posar en alerta allò que podríem considerar una perniciosa banalització tant del passat com del propi desconeixement. Bé, matisem-ho: el fet greu ja no és ignorar qui fou aquest dictador, sinó la manera desmenjada amb què s’assumeix aquest desconeixement, el concepte i les dates. De manera que a la banalització de la història, hem d’afegir-hi un fenomen que, tristament, va més enllà del coneixement en aquest àmbit i que s’estén també al coneixement lingüístic de la nostra llengua i, en general, a qualsevol coneixença i valors. Parlo de la manca de vergonya i de pudor que manifesten els adolescents respecte a allò que se suposa que haurien d’haver après i que haurien de superar amb nota: no tan sols no se senten torbats i humiliats pel fet de desconèixer, de no ser rigorosos, sinó que, a més, es vanten de la seva ignorància. I precisament en aquest orgull del desconeixement és on rau el problema. Aquests joves, fills nascuts i crescuts en l’era de la postveritat, són els qui naveguen sols per internet, alguns des d’abans de tenir deu anys, amb telèfons mòbils i tauletes, on s’empassen continguts d’influenciadors i fatxatubers beneficiats pels algorismes de l’extrema dreta que els bombardegen subtilment amb missatges polaritzats, descontextualitzats, que alcen discursos d’odi i defensen el negacionisme, la misogínia i la xenofòbia. Aquests messies feixistes de les xarxes socials no demanen directament a aquests adolescents amb edat de vot que dipositin a l’urna paperetes amb noms concrets, però ajuden a la naturalització dels seus discursos i acaben provocant que aquests joves que no saben qui fou Franco construeixin un sistema de pensament basat en les idees i els codis de la ultradreta. Per a ells, les xarxes socials són la principal font d’informació i, per tant, mentre el sistema educatiu comunitari continuï fallant, els arriben abans les fake news que les veritats. I, com que es gloriegen de la seva ignorància, no recorden que l’esperit crític, el coneixement, és la mesura amb què es combaten les mentides. I així, segons una enquesta recent del CEO, un 8% de la generació Z –entre 16 i 24 anys–, s’autositua a l’extrema dreta.

És francament desolador, i ja pot anar fent actes, la Generalitat, per commemorar els cinquanta anys de la mort del dictador, si un gran gruix social (fills, néts i besnets de persones que van patir les conseqüències d’aquella dictadura) han oblidat els noms, els fets, les dates. Aquest és un terreny en què hem de dir que també anem tard. Però, mentre plorem la ignorància, mentre ens lamentem, recordem que les millors armes de combat continuen essent l’educació i la cultura. Quan guanya la ignorància, nosaltres perdem, perquè el cost d’oblidar la història és tornar-ne a viure les parts més fosques.

I, en un desesperat i necessari intent de fer autocrítica, d’apel·lar a l’esperança, m’agafo a les paraules del filòsof Josep Maria Esquirol, que diu que “educar significa ajudar algú a conduir-se, a orientar-se. I ensenyar vol dir indicar, mostrar”. Aquesta és la nostra tasca, la de tota la societat, com a agents educatius, la missió incansable d’orientar els joves i mostrar-los les diferències entre les mentides i les veritats, la cabdal importància de descobrir, l’orgull i la llibertat de conèixer.

Ho dic ja d’entrada perquè feina feta no té destorb i perquè tinc ganes de dir-ho ja d’entrada i perquè ara després ho mig desenvoluparé però m’agrada aquest ja d’entrada que queda resumit aquí: nosaltres som la llengua que té l’Odissea traduïda en vers per Carles Riba i per Joan Francesc Mira.

Que som més coses, i que ella té més coses, certament, però això també; això com un antídot contra el pansiment o la tristesa o la tendència a veure’ns ínfims que de vegades ens dominen. Perquè, posats a discutir, i tant com ens agrada fer-ho, resulta que nosaltres, si ho volem, podem encetar o continuar aquest debat a les altures que ens sospesa els versos d’Homer traslladats per l’un o per l’altre als hexàmetres en català. Traslladats tan bellament. Fins i tot (de vegades passa) podem establir que el mateix plantejament ja és una meravella, i que quina sort, la nostra, que tenim la possibilitat d’aquest col·loqui.

Quina sort i quin privilegi.

Joan Francesc Mira explica que l’estiu de l’any 2005 va tornar a llegir Homer (aquest misteri, encara, darrere del nom, i si era o no era, o quants, i com; i quina sensació, alhora, pensar i entendre que venim d’aquí, precisament, que la tradició literària dita occidental neix d’aquest interrogant). Aquell estiu, però, no va agafar l’Odissea per feina ni amb voluntat filològica ni pel gust d’assaborir-ne de tant en tant un ram de versos en fragments de cants, sinó com si abordés “el Quixot o Guerra i pau per primera vegada: esperant a veure què passaria després, com acabaria l’episodi del gegant Polifem, quina seria la història de la delicada princesa Nausica, com es resoldria l’impossible combat final d’Ulisses amb els pretendents, com acabaria la relació amb Penèlope”.

I d’aquella lectura, diguem-ne, narrativa, en va sortir un fum de tresors. El primer, constatar que es podia fer, que l’Odissea és moltes coses i també (aquesta evidència) l’emoció i l’expectació i tot en suspens per pures ganes i necessitat de saber què passa al final, per saber, potser, sobretot, com passa, com s’ho fa aquest Ulisses que tot ho suporta, Ulisses el noble, el d’ànima forta, tan hàbil i ric en idees, com és que aconsegueix tornar a casa (a l’enyorada Ítaca, destinació de tants anhels aleshores i també passats els segles) i ordir i executar la venjança.

En va emergir la constatació però també, o alhora, el gaudi directe i emocionant que ens brinda la literatura. És l’estremiment o la felicitat que ens proporciona l’art: un quadre que et nua la gola quan per fi el tens davant, una melodia que t’omple els ulls de llàgrimes el primer cop que la sents, un gran estol de versos immortals. Tan realistes, tan prosaics, fins i tot, i tan capaços de transmetre imatges i trasbalsos i sentiments pregons. “Com quan algú posa al foc, per damunt de les flames enceses/ d’una foguera, un budell ple de sang i de greix, va girant-lo/ cap a un costat i un altre, i voldria rostir-lo de pressa,/ es regirava ell mateix a una banda i a l’altra, i dubtava/ com posaria les mans sobre aquells pretendents sense honra,/ sol contra molts…” He copiat aquests perquè són alguns dels que el mateix Mira destaca i perquè ja emociona el sol fet de trobar-lo a ell emocionat, rendit així a la bellesa i a la humanitat d’un grapat de mots posats en ordre amb intenció.

A més a més, però, i en aquest punt entrem nosaltres com a beneficiaris de l’íntima relació del savi d’avui amb els clàssics sempiterns (mentre hi hagi humanitat, els clàssics), aquella lectura d’estiu va tenir una altra conseqüència encara, un impuls que defineix també ànima i idea (idees, que el plural aporta aquí revestiments i matisos i interseccions) de qui el sent: la necessitat de compartir. En Joan Francesc Mira, l’home que ja ens havia ofert traduccions de la Divina Comèdia o els Evangelis (no s’hi posa pas per poc), és un intel·lectual que ha exercit sempre des de la implicació directa amb el seu poble, amb el país. D’aquí ve que sigui tan lògica la seva reflexió: llegia els versos homèrics en grec i l’entusiasme propi es va convertir en el martelleig insistent d’un propòsit: “Fer-ne una versió directa i transparent per al meu temps i els meus conciutadans; posar-la en mans, potser, d’uns nous lectors per renovar-ne el gust de la lectura.” Això, a més a més, tenia l’estímul del goig personalíssim, un “premi en l’esforç mateix”: “Submergir-me jo llargament en la mar infinita del poema, una mar de color de vi.”

I transmetre-ho. Transmetre’ns-ho. I aconseguir que sentim també la commoció. Les commocions. La que ens arriba directa dels mots que Mira acosta al nostre temps. La que causa llegir-nos les arrels, reconèixer-nos-hi, també, en un mar d’evocacions i referents. “La recerca, el viatge, la fantasia”, escriu Jordi Cornudella; “l’astúcia, el coratge, la lucidesa; la màgia, el retorn, la venjança: l’Odissea és un compendi de tot això i és també molt més que tot això”. Potser els nostres fonaments.

La setmana vinent s’estrena club de lectura a València (“Clàssics a mà”, conduït per l’escriptor Tomàs Llopis, a la llibreria Fan Set) i ho fa amb el clàssic dels clàssics i en companyia del seu traductor. He procurat no escriure gaires vegades el mot “emoció” en aquest article, però ara ho he de fer novament perquè vivim així, llegint i rellegint i repassant i retornant a l’Odissea perquè tenim la sort de comptar amb els fruits del treball d’aquest savi que és Joan Francesc Mira, i perquè podrem, a sobre, escoltar com ens ho explica. I és una emoció.

I un privilegi.

No sé si en som prou conscients.

The Washington Post · Claire Parker, Heba Farouk Mahfouz, Hajar Harb i Mohamad El Chamaa.

Jerusalem. Diumenge, per primera vegada en catorze mesos, el cel de Gaza va emmudir.

El brunzit dels drons israelians, que ha perseguit els habitants de l’enclavament durant més d’un any de guerra, va cessar sobtadament. Els combatents d’Hamàs van sortir al carrer, emmascarats i armats sobre camionetes, on van ser rebuts amb aplaudiments pels civils. Milers de refugiats van emprendre el camí, a través de carreteres polsoses i mig destruïdes, sortint de refugis improvisats, fins a les ciutats d’on van haver de fugir durant l’avenç de l’exèrcit israelià.

L’alegria, tanmateix, va deixar pas ràpidament al dolor, quan els residents de Gaza van començar a copsar la magnitud de les pèrdues: cases senceres reduïdes a enderrocs, cadàvers de familiars encara enterrats sota la runa, comunitats senceres arrasades. Per no parlar cicatrius, tant les visibles com les de no visibles, del cost humà de la guerra, que ha deixat més de 46.900 morts i 110.750 ferits, segons el Ministeri de Sanitat de Gaza. Tot i que no distingeixen entre civils i combatents, els responsables del ministeri asseguren que la majoria d’aquests morts són dones i nens.

Un home passa davant de les restes d’un edifici mig destruït, l’únic que queda dret del carrer, a Gaza (fotografia: Mohàmmed Saber/Efe).

La ciutat de Jabalia, al nord de Gaza, ha estat la més castigada per les operacions de l’exèrcit israelià aquests darrers mesos.

“Felicitem el nostre poble per l’alto-el-foc; no hauria estat possible sense els sacrificis d’aquest poble beneït, d’aquest poble bo, d’aquest poble que ha romàs lligat a la seva terra, al nord de Gaza”, declarà el batlle de Jabalia, Mazen Najjar, dret sobre la runa d’un edifici de formigó armat.

La treva de sis setmanes, aprovada pel govern israelià divendres de la setmana passada a última hora, arribà després d’un començament en fals mortífer.

Hamàs i Israel havien acordat de posar fi a les hostilitats a les 8.30 de divendres (hora local), però l’entrada en vigor de l’alto-el-foc s’endarrerí quan Hamàs refusà de presentar els noms dels tres ostatges israelians que tenia previst d’alliberar diumenge. Israel va aprofitar l’endarreriment per atacar novament l’enclavament amb bombes, drons i artilleria pesant, i assassinà dinou persones i en ferí trenta-sis, pel cap baix.

Ahmed al-Qudra, de trenta-cinc anys, s’aventurà a sortir al carrer amb el seu fill de setze anys, l’Adly, i les seves filles petites poc després de les 8.30. El seu objectiu era aplegar provisions per al viatge de retorn a casa –enderrocada– a Khan Younis, al nord-oest de l’enclavament. Cap a les 10, un atac israelià va fer impacte en un vehicle de la vora, i matà tant el pare com el fill, segons que explica un cosí de Qudra.

Un grup de palestins es desplaça amb un ase per un carrer reduït a runa (fotografia: Haitham Imad/Efe).

Moments abans, familiars i amics s’havien trobat al carrer per felicitar-se mútuament per haver sobreviscut al conflicte. Qudra i el seu fill “van morir després d’haver esperat, durant molt de temps, el moment en què finalment podrien sentir-se fora de perill”, explica el cosí. La visió de les filles d’Ahmed plorant sobre el cos, explica, és potser “l’escena més cruel, i més difícil de pair, que he vist d’ençà del començament de la guerra”.

Hamàs va lliurar la llista d’ostatges poc després; a les 11.15, Israel va aturar els atacs. Va ser la primera pausa en les hostilitats d’ençà d’un alto-el-foc d’una setmana el segon mes de guerra, el novembre del 2023.

Poc després de l’entrada en vigor de l’acord, una multitud de palestins va emprendre el camí des de Mawasi, la zona costanera on més d’un milió de persones s’han refugiat en tendes de campanya d’ençà que començà el conflicte, cap a la ciutat fronterera de Rafah, tal com mostren els vídeos a què ha tingut accés The Washington Post. Però la ciutat que van abandonar quan Israel va envair Rafah, el maig de l’any passat, havia pràcticament desaparegut.

Els vídeos mostren homes, dones i nens –amb l’esquena carregada de motxilles, mantes o matalassos enrotllats– caminant per una carretera ampla i polsosa. Tornen a un paisatge devastat per les bombes: blocs d’apartaments destrossats, un crani humà escampat pel terra polsós.

“Aquesta ciutat, que sempre havia estat farcida de vida i d’esperança, ha estat reduïda a runa a causa d’una campanya d’agressió brutal i sistemàtica”, declarà a la premsa Ahmad Soufi, batlle de Rafah, diumenge al matí. “Barris sencers han estat arrasats. Les infrastructures han estat destruïdes, cosa que ha fet inhabitable la ciutat.”

Soufi també explicà que un 60% dels habitatges de la ciutat –és a dir, uns 16.000 edificis– han estat arrasats, i que gairebé tots els edificis del municipi han sofert danys o han estat destruïts. Quinze dels vint-i-quatre pous d’aigua de la ciutat i un 70% de la xarxa de clavegueram són fora de servei, diu; nou hospitals, també; i quatre escoles han estat completament destruïdes.

The Washington Post no va pogut verificar aquestes xifres: d’ençà que començà el conflicte, les autoritats israelianes han denegat als periodistes estrangers l’accés a Gaza.

Edificis derruïts al sud de Gaza, aquesta setmana (fotografia: Mohàmmed Saber/Efe).

En l’arribada a Rafah, els civils van unir-se als treballadors de defensa civil per cercar i rescatar cossos entre la runa. Saleh al-Hams, cap d’infermeria de l’Hospital Europeu de Khan Younis, explica que tan sols diumenge van arribar quaranta-cinc cadàvers al dipòsit de la ciutat.

No obstant això, a la ciutat ha regnat un cert ambient festiu aquests darrers dies. Els vídeos del retorn a Rafah mostren dones ululant, cotxes tocant el clàxon i joves corejant “Déu és gran”. “La millor sensació del món!”, cridava un home, extasiat, al darrere d’un carro motoritzat.

A la zona més al sud de Gaza, on l’exèrcit israelià s’ha acarnissat d’ençà de l’octubre, no hi havia tantes coses a celebrar.

Israel ha tallat, pràcticament del tot, l’entrada d’ajuda humanitària a la població civil durant mesos, cosa que ha obligat més de 100.000 persones a anar-se’n cap al sud, a la ciutat de Gaza. Els bombardaments han estat constants, i això ha anul·lat el sistema sanitari a la zona. Les forces israelianes han demolit barris sencers per construir-hi fortificacions militars, tal com informà The Washington Post el mes passat. Un ex-ministre de Defensa israelià ho ha descrit com a “campanya de neteja ètnica”.

Es manté una gran incertesa sobre si aquesta primera fase de l’alto-el-foc, de quaranta-dos dies de durada, es podrà mantenir, i si Israel reprendrà els atacs una volta hagi passat el termini. En virtut de l’acord, les forces israelianes s’han retirat dels centres de població de Gaza, però mantenen tancs i tropes al voltant de les fronteres terrestres de l’enclavament.

Els mediadors –Egipte, Catar i els Estats Units– confien que el cessament de les hostilitats en la primera fase de l’acord dificulti a Israel de reprendre el conflicte. Però el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, haurà de bregar amb la pressió de la dreta i ultradreta israelianes, que li demanen que faci exactament això.

Així i tot, els habitants de Gaza han començat a fer els primers passos cap a la reconstrucció de les comunitats. A Rafah i a Jabalia, el cap de setmana les excavadores van començar a netejar les carreteres, i les autoritats locals suplicaven l’entrada de finançament internacional i equips pesants per a reconstruir les infrastructures essencials.

La policia civil de Gaza, que depèn d’Hamàs però està separada de la seva branca armada, s’ha desplegat per l’enclavament per dirigir el trànsit i vigilar els combois d’ajuda, que ara circulen sense por d’esdevenir objectius de les bombes israelianes. La presència dels agents ha facilitat la distribució d’aliments a l’enclavament, que en els darrers mesos ha estat sovint paralitzada a causa dels saqueigs dels combois a mans de delinqüents armats.

Refugiats palestins empaiten un camió d’ajuda humanitària a Rafah aquesta setmana (fotografia: Haitham Imad/Efe).

Proporcionar refugi, aliments i subministraments essencials a una població exhausta, desnodrida i malalta serà una tasca de proporcions titàniques, segons que expliquen els treballadors humanitaris de l’enclavament. En virtut de l’acord d’alto-el-foc, 600 camions –550 d’ajuda i 50 de combustible– entraran cada dia a Gaza, cosa que significa un augment significatiu respecte de la xifra d’aquests darrers mesos. Diumenge, un periodista de The Washington Post va presenciar centenars de camions fent cua, durant quilòmetres i quilòmetres, a la banda egípcia de la frontera per a entrar a l’enclavament.

La banda palestina del pas fronterer de Rafah roman tancada d’ençà del maig de l’any passat, quan les forces israelianes van prendre el control de la zona i van destruir la infrastructura de la terminal fronterera. L’acord preveu de reobrir pas, però els negociadors encara no han acordat qui el gestionarà.

Aquests darrers mesos, l’ajuda procedent d’Egipte ha hagut de recórrer una ruta tortuosa per entrar a Gaza, i ha hagut de passar primer pel pas fronterer de Kerem Shalom, al sud d’Israel. Amb l’alto-el-foc vigent, els camions han començat a entrar-hi a gran ritme.

Ibrahim Mohàmmed Ibrahim, de trenta-dos anys, un camioner egipci que transporta ajuda a Gaza d’ençà que començà de la guerra, explica que ell i més companys de professió han descarregat centenars de camions d’ajut humanitari a l’enclavament aquests darrers dies. Ibrahim diu també que les inspeccions israelianes, que aquests darrers mesos havien alentit sistemàticament l’entrada d’ajuda a l’enclavament, s’havien accelerat sobtadament d’ençà de l’entrada en vigor de l’acord.

“Tothom coopera amb nosaltres per fer arribar el subministrament i el combustible a Gaza”, explica Georgios Petropoulos, cap de la secció de Gaza de l’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU.

Harb informa de Londres estant; El Chamaa, de Beirut estant, i Mahfouz, de la banda egípcia de Rafah estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El corresponsal Tomàs Alcoverro coneix el Llevant amb detall. Fa dècades que viu amb un peu al barri Hamra de Beirut i no hi ha cap racó que se li escapi. Una altra cosa és que la modèstia el faci ser prudent a l’hora de parlar. “M’adono que no sé res i parlem per parlar”, diu. Alcoverro ens rep al seu pis de Barcelona. L’entrevista la fem en un despatx presidit per una gran taula i una bandera libanesa de la guerra del 1982. Ell s’asseu en un balancí i s’avé a parlar de tot, però llança un avís sobre la treva a Gaza: “Els alto-el-foc i les treves a l’Orient Mitjà no em diuen gaire cosa. El conflicte es pot estancar fins que reviscola per algun lloc”, adverteix.

—La majoria de gent només ha vist Gaza en imatges, especialment per la destrucció dels bombardaments d’Israel. Hi heu estat unes quantes vegades. La primera, el 1967. Com era Gaza aleshores?
—Vaig anar a Gaza després de la guerra dels Sis Dies, quan l’exèrcit d’Israel va conquerir-la. Aquella guerra ha marcat la història actual de l’Orient Mitjà. Per què? Hi ha territoris ocupats d’aleshores ençà. Gaza era un territori palestí, però estava sota domini militar egipci. Això va canviar amb la guerra. L’exèrcit israelià, entre el 5 i 10 de juny, va derrotar els exèrcits d’Egipte, Síria, Jordània i l’Irac. En aquell moment, Gaza gairebé no existia. Era poca cosa. Això, amb els anys, ha canviat molt.

—Digueu, digueu...
—Amb els anys, es va passar de l’administració egípcia a l’ocupació i l’autonomia. Quan es va proclamar, jo hi era. Gaza ha estat molt important. De fet, quan Iàsser Arafat va tornar als territoris palestins ocupats, el 1994, va començar per Gaza. No va ser una decisió atzarosa. La va convertir en la capital de l’administració palestina. Avui en dia, la franja és un dels territoris més superpoblats del món i és pobra. Molt pobra. No té res a veure amb territoris del seu voltant. Cal tenir en compte que una part de la població de Gaza són palestins refugiats, desplaçats o exiliats que vénen d’uns altres llocs. Tot plegat, en un territori que té poc més de 300 quilòmetres quadrats. Hi ha una cosa que voldria explicar…

—Quina?
—La gent no ho sap, però a l’Orient Mitjà, aquesta mena de conflictes, sobretot el tema palestí i israelià, passen en territoris molt reduïts. Molt pocs quilòmetres quadrats, però molt importants. Israel té uns 22.000 quilòmetres quadrats, i el Líban en té una mica més de 10.000. Són territoris molt petits, però la importància no és la mida. Gaza ocupa un dels principals llocs de les preocupacions i els conflictes internacionals sense solució.

—Què penseu quan ara veieu les imatges de la destrucció pels atacs israelians i les xifres de morts?
—És una cosa molt gruixuda. És un tema molt ancorat en la nostra consciència. La història de Gaza és molt complicada. L’Orient Mitjà és difícil d’explicar, realment. És evident que hi ha territoris ocupats i matances. Són conflictes que, sense memòria i un seguiment acurat de l’enorme quantitat de fets que hi passen, són molt difícils d’entendre.

—Hi ha una frase que heu repetit unes quantes vegades: “Ningú s’estima Gaza”. Què voleu dir?
—Sí. Ningú s’estima Gaza. Sempre ha estat un conflicte molt difícil de resoldre. Quan Egipte l’ocupava militarment, li va causar una guerra amb Israel. Egipte tampoc no hi tenia gaire interès, a mantenir-la. Crec que el destí de Gaza, de la població de Gaza, és veritablement trist. Ara es parla de qui s’encarregarà de Gaza, quan el conflicte actual més o menys es pacifiqui… Cap dels estats del voltant no hi vol tenir res a veure. És un polvorí. Gaza és un polvorí, no tan sols militar i armamentístic, també demogràfic. No és un lloc gaire temptador. Ningú vol Gaza.

—Potser són els palestins, qui se l’estimen i volen una Gaza plenament sobirana.
—Evidentment. Però hi ha coses que són difícils de valorar des de fora. Parlem dels palestins en general, però a Gaza hi ha dues poblacions diferents. Els autòctons, els qui sempre hi han viscut, i els qui han vingut de fora. Per exemple, quan Arafat torna a Gaza… No vull complicar la cosa, eh? És per explicar que la realitat no és un bloc granític… Quan arriba la gent de la resistència palestina després de l’expulsió del Líban, és a dir, els generals, els diplomàtics i els funcionaris, hi ha un xoc. Són gent cosmopolita, que vénen d’un món de fora, i aterren en un territori realment pobre, molt poc desenvolupat.

—Arafat us va dir que volia convertir Gaza en Singapur.
—És així. Gaza ha tingut molta mala sort. El 2006, Hamàs va guanyar les eleccions de manera indiscutible. Jo hi era, i no hi ha res a retreure. Van guanyar de manera absoluta i clara. No hi va haver tupinada. La gent estava farta del sistema corrupte i disfuncional del govern de Fatah, que era el partit fundat per Arafat. L’estiu del 2007, l’enfrontament entre Hamàs i Fatah va degenerar en una breu guerra civil a Gaza amb uns quants morts. Gaza ha tingut molta mala sort. El gran problema és que Gaza és part de Palestina. Ho vulguin o no. És una part fonamental. També és un conflicte per a Jerusalem, però en la geopolítica contemporània no hi ha cap dubte que Gaza és el centre de la qüestió palestina. Gaza és el cor.

—Què en penseu, de l’estat palestí?
—Això ja ho he dit altres vegades. No hi haurà mai un estat palestí. I qui és que no el voldrà? Els àrabs. Una cosa és que se n’omplin la boca i parlin, però estic convençut que mai existirà un estat palestí, de cap manera. Els palestins, com és lògic, són objecte de tendresa, però tampoc no podem oblidar que han fet coses dolentes, horribles. I van ser una de les causes més importants de la guerra civil del Líban, que va durar quinze anys. Per què? Perquè es van instal·lar allà i van desenvolupar el seu poder i exèrcit. I es van enfrontar amb els locals, com ara, els libanesos cristians. Podríem parlar milers i milers d’hores sobre qui són els bons i qui són els dolents… I no ens aclarirem.

—Què en penseu, del reconeixement que va fer Pedro Sánchez?
—Des de fora, és un tema molt llaminer. “Nosaltres reconeixem la independència palestina.” Magnífic, magnífic. Qui no vol defensar la població palestina? Qui pot dir que no a la independència palestina? És una cosa molt llaminera. Quedes molt bé i t’aplaudeixen. Però no canvia res.

—Heu esmentat Hamàs. El considereu un moviment més islamista que no pas nacionalista?
—Hi ha matisos. Ho era més al començament.

—Vau entrevistar-ne un dels fundadors, Àhmad Iassín.
—Impressionava. Era cec, vestia tot de blanc i era molt hieràtic. Anava amb cadira de rodes. Amb aquesta imatge pot costar de creure, però era una figura molt carismàtica. Iassín era de la generació que es va enfrontar totalment amb els laics de Fatah. En aquell moment, les coses eren menys rocambolesques i Israel va veure l’oportunitat de debilitar el poder de Fatah, que en aquell moment era el moviment que avançava, avançava i avançava. Per això, va ajudar Hamàs a créixer. Amb els anys, les coses van canviar. El 2004, Iassín va ser assassinat per l’exèrcit israelià.

—La frustració i la ràbia dels palestins per la corrupció va catapultar Hamàs en les eleccions del 2006. Creieu que encara té aquest suport?
—No en tinc ni idea, però crec que no. D’aleshores ençà, Hamàs no ha fet més eleccions a Gaza. Van guanyar i s’hi han quedat. No crec que tothom estigui gaire content amb aquesta dictadura.

—Definiríeu el govern de Gaza com una dictadura de caràcter islamista?
—Sí. De totes maneres, caldria veure quin suport popular té.

—Us volia preguntar per l’alto-el-foc…
—M’agradaria comentar una cosa.

—Endavant.
—Crec que l’èxit d’Israel és rotund. Em sembla absolutament rotund, increïblement rotund. Ha eliminat, pas per pas, les milícies. Sempre insisteixo que no hi ha guerra a l’Orient Mitjà des de l’any 1974. Guerra vol dir entre exèrcits. La guerra va acabar l’any 1974. A partir d’aleshores, com ara en la guerra del 82, en la invasió del Líban, Israel no fa la guerra contra els països àrabs, fa la guerra contra les milícies. Això és una cosa molt important que no s’acaba d’entendre i que trenca molts esquemes. Les guerres convencionals s’han acabat. Les guerres ara són contra milícies i s’allarguen molt en el temps. S’enquisten. Les milícies són les més interessades que no s’acabi la guerra.

—Per què?
—Arriba un moment que els exèrcits pleguen. Tanquen el tema. A parer meu, els estats, siguin dictadures o no, tenen unes certes lleis de comportament i acaben signant tractats de pau. Les milícies, en canvi, tenen els seus interessos i van per lliure.

—Què en penseu, de l’alto-el-foc entre Israel i Hamàs?
—Aquesta mena d’alto-el-foc, parlant vulgarment, se me’n refoten. Els alto-el-foc imposats per estats externs, com ara en ple canvi d’administració als Estats Units, tenen les potes curtes. Tothom vol tenir un paper a l’Orient Mitjà. Tothom vol quedar bé i tenir la consciència tranquil·la. Tot això és molt protocol·lari. Quan anem a les coses del dia a dia, les coses s’enverinen. Crec que es dóna massa importància a aquest alto-el-foc.

—Què n’opineu, del paper de Catar?
—Han fet de la diplomàcia un valor. Ho tenen molt ben organitzat. La primera vegada que vaig anar a Catar, ara fa molts anys, era un emirat que no coneixia ningú. No existia encara Aljazeera i l’estat era molt poca cosa. Amb el temps, el petroli i el gas, Catar s’ha enriquit i ha fet créixer la seva influència i poder. S’ha col·locat en això que anomenen el tauler internacional. Estan bé amb tothom. Una vegada, en una visita a Doha, una persona que m’acompanyava em va identificar els diferents grups polítics de països en crisi que hi havia al meu hotel. En una taula, per exemple, hi havia els representants dels talibans.

—Heu vist les imatges dels alliberaments dels ostatges i presos?
—Sí. Són cerimònies enormement emotives. Serveix per a veure que cada persona és un cas. Un nom, un rostre, uns ulls. És emotiu.

—Veieu factible la caiguda del govern de Netanyahu? Els ultres de Poder Jueu s’han retirat de la coalició.
—Políticament, Israel és un estat molt complicat. No m’atreveixo a dir-ne res.

—No?
—No, perquè tot això serà molt momentani i no sabria què dir.

—Ho comentava perquè, si Netanyahu cau, té causes judicials pendents per corrupció.
—Una mica com el nou president dels Estats Units. No sé què dir. Fa una mica de gràcia. Si ningú mai els tancarà a la presó, per què fem tota aquesta història? Això també va relacionat amb això que es diu que, si Netanyahu surt d’Israel i va a segons quin país, el poden arrestar…

—Això us volia preguntar. Hi ha el risc que la causa al Tribunal Penal Internacional acabi essent simbòlica?
—No hi voldria entrar, en aquest tema. Hi ha molta confusió i no seria capaç d’explicar-ho.

—Us reformulo la pregunta. Creieu que això que ha fet Israel a Gaza és un genocidi?
—La paraula “genocidi” no sé com s’ha d’utilitzar. El que es va fer amb els jueus a Europa, no tinc cap dubte que ho va ser. No crec que s’hagi produït una cosa semblant, és a dir, milions de persones repartides en diferents estats patint una situació extrema de crueltat i acarnissament. No sabria què respondre.

—Abans heu dit que Israel havia triomfat…
—Sí, ha eliminat els seus enemics, un per un.

—Israel ha envaït parts del sud del Líban i ha ampliat les ocupades a Síria. Ha assassinat Hassan Nasral·là, Yahya Sinwar i Ismaïl Haniya. El conflicte no s’ha acabat, però el panorama ha canviat dràsticament.
—El triomf d’Israel és absolut. Absolut. I fins i tot hi afegiria Síria. L’èxit d’Israel és a Gaza, al Líban i a Síria. Però tampoc no voldria especular sobre l’Orient Mitjà perquè m’adono que no sé res i parlem per parlar.

—De totes maneres, la idea de triomf pot variar. Dirigents com Ben-Gvir o Smotrich deuen considerar que l’únic triomf és alliberar els ostatges, arrasar la franja, fer desaparèixer Hamàs i annexionar el territori.
—No m’atreveixo a preveure què passarà d’aquí a dos anys. Ara, Israel no havia estat tan bé com ara amb els conflictes que tenia, no amb els estats sinó amb les milícies.

—Creieu que el nou govern sirià mantindrà la posició amb Israel?
—No en tinc ni idea, però m’imagino que sí. Síria era un règim dictatorial. Al-Assad deia moltes coses i després en feia unes altres. El govern sirià no ha permès mai als palestins d’atacar des del Golan. En això, Síria ha estat un país molt pragmàtic.

—Fa pocs dies de l’alto-el-foc a Gaza, però els atacs a Cisjordània s’han intensificat.
—Els alto-el-foc i les treves a l’Orient Mitjà no em diuen gaire cosa. Sempre és així. Per exemple, era bastant habitual que cada estiu hi hagués un conflicte a Gaza. El conflicte es pot estancar fins que reviscola per algun lloc. Ara, Israel ha tallat molts caps i les milícies hauran de refer-se. No és fàcil. Israel ha guanyat.

—Creieu que Hamàs ha acceptat l’acord d’alto-el-foc perquè té l’estructura desfeta?
—No ho sé. Un es pot preguntar com pot ser que hi hagi un acord entre un estat poderós i una milícia tan dèbil? Serà per tot el que hi ha darrere. Ara, aquesta mena d’acords i de paus, quan es produeixen sota la influència internacional, concretament nord-americana, a mi no em convencen. Crec que són acords imposats. Imposats sobretot per gent que té un prou poder per a fer-ho.

—Si tenen tant de poder, per què no imposen una pau estable i final?
—Perquè una cosa és una cosa, i l’altra n’és una altra [riu].