L’ex-primer ministre francès Jean Castex ha estat detingut avui al matí a les dependències de la gendarmeria de Montpeller sota sospita de falsedat, ús de documents falsos i malversació de fons públics, segons que ha avançat el mitjà Midi Libre. La policia l’ha deixat en llibertat sense càrrecs unes hores després.

Castex, que actualment president l’Autoritat Autònoma de Transports de París (RATP), ha estat detingut en el marc d’una investigació preliminar impulsada pel magistrat de Montpeller. La investigació va començar arran d’una denúncia presentada el desembre del 2023 per l’associació Anticor, especialitzada en la lluita contra la corrupció.

Anticor assenyala Castex per unes decisions preses l’any 2017, quan presidia la comunitat de comunes Conflent Canigó. Ara el jutge vol aclarir si això podria haver implicat falsificació de documents o ús indegut de fons públics. Castex ha estat alliberat, però la investigació continua oberta.

Catalunya, el País Valencià i les Illes han guanyat 214.956 habitants en un sol any, segons l’estatística continua de població que ha publicat l’Institut d’Estatística espanyol (INE). És una tendència semblant a la d’aquests darrers temps i en quatre anys s’ha passat de ranejar els catorze milions –14.001.222 persones el primer de gener de 2021– a acostar-se a quinze milions –14.778.240 enguany.

L’any passat Catalunya va superar els vuit milions d’habitants per primera vegada i, en un any, va guanyar 107.319 habitants, fins a arribar a 8.119.550; el País Valencià ha augmentat la població de 95.011 persones i ara té 5.414.296 residents. I les Illes han passat d’1.231.768 a 1.244.394, un augment de 12.626 habitants. Aquesta tendència encaixa amb les projeccions fetes per l’INE per a les dècades següents, que preveu que la població augmentarà de manera contínua i que el 2019 ja s’arribarà a 17 milions d’habitants.

Població estrangera i baixada de la natalitat

De la mateixa manera que en anys anteriors, aquest avenç demogràfic es deu principalment, o fins i tot exclusivament, a l’arribada de població estrangera. En relació amb això, tant a Catalunya com al País Valencià hi ha hagut hi ha hagut un descens dels nascuts a l’estat espanyol.

En el cas de Catalunya enguany s’ha assolit una xifra rodona. Per primera vegada hi ha més de dos milions de catalans que han nascut a l’estranger, 2.028.315, quasi un de cada quatre (24,98%), cosa que implica un augment de 121.633 en comparació amb un any enrere. Fa vint anys el percentatge era del 12,2% i el 2016 del 16,1%. En canvi, en un any han baixat de 14.314 els nascuts a l’estat espanyol.

El govern espanyol regularitzarà 25.000 immigrants damnificats per la gota freda

Semblantment, al País Valencià, d’un any per un altre hi ha hagut 96.050 habitants més nascuts a l’estranger, i el nombre de nascuts a l’estat espanyol ha baixat de 1.039. Els nascuts fora de l’estat espanyol són ara el 23,9% de la població. A les Illes hi ha hagut un augment tant dels nascuts a l’estranger –11.602 més que no pas ara fa un any– com també, per poc, dels nascuts a l’estat espanyol –1.024 residents més que el gener del 2024.

La baixada dels nascuts a l’estat espanyol és deguda principalment a un creixement natural negatiu, és a dir, que hi ha més morts que no pas naixements, i no tant a l’emigració. De fet, per primera vegada a Catalunya s’ha assolit una altra xifra destacable: hi ha més habitants de 80 anys (55.138) que no pas infants que es troben en el primer any de vida (53.768). Això no havia passat mai d’ençà que va començar la sèrie, el 1971, i aleshores el nombre de nounats multiplicava per set els qui acabaven d’esdevenir octogenaris.

 

Tot i l’augment de la població constant que hi ha hagut, el nombre d’infants amb menys un any de vida ha arribat al mínim d’ençà del 1995. Al País Valencià també hi ha més població que ha fet els vuitanta anys (37.562) que no pas infants de menys d’un any de vida (35.813). Això no succeeix a les Illes, on hi ha 9.025 nounats i els qui acabaven d’esdevenir octogenaris són 6.989.

Un altre fet a destacar és la població centenària, que arriba a un nou màxim històric. A Catalunya, si fa un any hi havia 2.698 persones de cent anys o més, enguany són 2.919; al País Valencià, han passat de 1.181 a 1.405; i a les Illes de 264 a 294. Això vol dir que en tan sols un any la població centenària ha passat de 4.143 a 4.618, amb la previsió que continuï augmentant força aquests anys vinents.

Una moció presentada per la CUP al Parlament de Catalunya sobre els drets lingüístics ha fet evident que el consens dels grups per la defensa de la llengua es trenca en qüestions clau. La cambra ha refusat d’instar el govern a defensar i garantir el català com a llengua vehicular única i d’aprenentatge en tots els centres educatius i que sigui la llengua d’ús en l’acollida de l’alumnat nouvingut basant-se en la metodologia de la immersió lingüística. La CUP, Junts, ERC, els Comuns, i AC han votat a favor d’aquest punt, que havia estat modificat i pactat amb Esquerra. Però el el PSC, Vox i el PP hi han votat en contra. És a dir, hi ha hagut 68 vots en contra i 66 a favor. La cambra tampoc no ha aprovat instar el govern a no aplicar les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliguen a la vehicularitat de la llengua castellana en l’ensenyament, amb un ús mínim del 25%. Amb el suport de Junts, ERC, els Comuns i la CUP no n’hi ha hagut prou. Aquestes desavinences es manifestaven a la cambra quan el Tribunal Constitucional ha de pronunciar-se encara sobre el nou marc legal pactat pel PSC, Junts, ERC i els Comuns per esquivar l’aplicació del 25% que havia imposat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

El parlament, en canvi, sí que ha instat el govern a donar suport a la xarxa d’escoles a la Bressola, a divulgar-ne la tasca i a destinar-hi “recursos econòmics i materials”. També ha aprovat que es doti d’eines i recursos els municipis perquè els ajuntaments i les associacions de pares facin efectiu l’ús vehicular del català al menjador, al pati i a les activitats extraescolars, a més de les escoles bressol municipals. Demana que s’incorpori aquest ús en clàusules lingüístiques als contractes i amb el reforç dels plans educatius d’entorn. El PSC també ha votat a favor, i ha reeixit amb el suport de la majoria, que l’últim trimestre d’aquest curs la inspecció educativa supervisi amb prou recursos l’ús quotidià del català als centres i que penalitzi els comportaments contraris. “El departament competent en matèria d’educació vetllarà pel compliment dels projectes lingüístics dels centres i garantirà l’assessorament en el procés d’elaboració, aprovació i revisió dels projectes”, diu la moció aprovada. També atorga a la conselleria la responsabilitat sobre els projectes validats.

Així mateix, el parlament ha instat el govern a impulsar un pla perquè a partir de l’últim semestre de l’any s’augmenti d’un 20% l’oferta anual de cursos de català als treballadors de l’àmbit empresarial i del comerç, amb l’assessorament i la certificació del Consorci per a la Normalització Lingüística, al qual també s’hauria d’augmentar “significativament” la dotació econòmica. A més, ha determinat que s’estableixi per a tot el personal de l’administració pública catalana el requisit lingüístic necessari, no pas com a simple mèrit, de conèixer la llengua. La cambra ha constatat que no es garanteixen els drets d’atenció en català en l’àmbit de la salut i les cures pal·liatives i ha defensat que es faciliti l’adquisició del nivell C1 de català al personal sanitari a partir del segon semestre de l’any. D’una altra banda, la cambra també s’ha pronunciat a favor que, en un termini de sis mesos, es garanteixi que un servei d’inspecció sancioni l’incompliment de la legislació sobre la retolació, l’etiquetatge, l’atenció al públic i l’oferta de serveis en català. La cambra ha instat igualment el govern perquè es personi en els casos de discriminació lingüística i que els serveis jurídics exerceixin l’acció popular quan es vulnerin drets.

La Guàrdia Civil han trobat aquest matí el cotxe d’Elisabet Gil, la dona de trenta-set anys de Xest que va desaparèixer durant la gota freda, el 29 d’octubre, mentre anava amb la mare cap a la feina. El vehicle ha estat localitzat a Quart de Poblet, a prop del barranc de Torrent. No s’ha localitzat ningú dins del vehicle.

Elisabet Gil va desaparèixer la tarda del 29 d’octubre. Era cambrera de pis a l’hotel la Carreta. La mare, Elvira, també. Totes dues es van trobar amb la carretera negada. El cos d’Elvira el van trobar el 10 de novembre a deu quilòmetres de distància. Però Elisabet encara la cerquen.

D’aleshores ençà, un operatiu de la Guàrdia Civil ha estat cercant el vehicle, inspeccionant diàriament uns quants llocs on s’havien acumulat vehicles destrossats per la gota freda.

Aquest matí, els agents han examinat un punt de cotxes a Quart de Poblet i han trobat peces que podrien correspondre a l’interior d’un Ford Focus. Tot i que el xassís i la matrícula eren irreconeixibles, a la guantera han localitzat la documentació d’Elisabet Gil.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

Dos desapareguts més

A part d’Elisabet Gil, hi ha dos desapareguts més arran de la gota freda. Són Francisco Ruiz, de Montroi; i José Javier Vicent, de València, que ja són considerats morts. La xifra oficial de morts ara és de 227 persones, encara que hi haja tres famílies que no puguen descansar perquè no els han donat els cossos dels seus parents.

Francisco Ruiz, de seixanta-quatre anys, havia de dur els seus néts de deu anys i cinc de Montroi a Montserrat, on l’esperava Saray, la seua filla i mare dels menors, però no hi va arribar mai. A les onze del vespre del dia 29 d’octubre, la policia va dur els nens a casa de Saray i la menuda li va dir que l’avi era mort perquè s’havia esvarat. Els dos menors van resistir durant hores damunt el sostre del vehicle.

José Javier Vicent, de cinquanta-sis anys, de València, va passar la jornada del 29 d’octubre a la casa de camp de Pedralba, amb la filla Susana, de trenta anys, amb síndrome de Down. La barrancada se’ls va endur tots dos. El cos de Susana el van trobar el 8 de novembre al Saler, però el de José Javier encara no ha aparegut.

Els tres desapareguts per la gota freda ja consten com a morts a partir d’avui

25 anys de la Revista de música i cultura popular A càrrec de: Montserrat Solà, Bernat Salvanyà, Neus Ribas, Eliseu Carbonell i Oriol Ferran - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, ha fet una crida a solidaritzar-se amb les escoles de la Bressola, de Catalunya Nord, que són immerses en una crisi econòmica. Si la situació no es reverteix, el maig no podran pagar el salari dels 110 treballadors que vetllen perquè 1.100 alumnes s’eduquin en llengua catalana.

En un vídeo, Laporta deixa clar que el club ha estat compromès històricament amb la llengua catalana. “Defensem el català com a llengua curricular i d’aprenentatge a l’escola, i d’immersió lingüística com a eina de cohesió i promoció social”, ha dit. Laporta ha aprofitat l’ocasió per retre homenatge a la Bressola per “la tasca persistent de recuperació lingüística del català i de la cultura catalana a la Catalunya Nord”. “Ara més que mai, fem-li costat”, ha assenyalat.

Justament avui, la presidenta de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), Meritxell Budó, també ha animat els ajuntaments catalans a aprovar mocions de suport a la Bressola. La presidenta assegura que ja hi ha ajuntaments que n’han aprovat i confia que el municipalisme estarà a l’altura en aquest crit d’auxili que ha fet la direcció de la Bressola. Budó ha visitat avui un dels centres de la Bressola a Perpinyà. En aquesta visita, el president de la Bressola, Guillem Nivet, ha assegurat que la situació encara és crítica: “Encara no estem salvats, hi ha moltes aportacions que cal concretar”, ha dit.

Segons que va explicar Nivet a mitjan gener en una conferència de premsa, tenen un pressupost de 4,5 milions d’euros, 1,9 dels quals són finançats per l’estat francès i la resta és assumida per l’entitat. De les administracions del Departament dels Pirineus Orientals tan sols reben una ajuda de 50.000 euros (un 1,1% del pressupost global) i de la Regió d’Occitània, 117.000, un 2,6% del total.

Abans de l’entrada del govern de Louis Aliot rebien una subvenció de 60.000 euros de l’Ajuntament de Perpinyà. Ara no tan sols els l’han retirat sinó que els han apujat les càrregues amb imposts. Per això Nivet diu que se senten abandonats i demana la implicació real d’aquestes dues administracions amb una aportació mínima del 5% del global del pressupost. “Demanem la dignitat”, ha insistit durant una conferència de premsa.

El darrer vaixell construït a les drassanes d'Arenys de Mar - Lloc: Espai d'exposicions de l'Ateneu

El dirigent dels rebels hutis, Abdulmalik Badradín al Huti, ha amenaçat de reprendre els atacs contra vaixells si les autoritats israelianes decideixen de posar en marxa el pla del president nord-americà, Donald Trump, per desplaçar la població palestina de Gaza i controlar l’enclavament.

Hamàs confirma que dissabte lliurarà els tres ostatges israelians per mantenir l’alto-el-foc

“Intervindrem i farem servir míssils i drons per atacar embarcacions i objectius israelians si els Estats Units i Israel posen en marxa aquest pla de desplaçament forçós”, ha indicat en un discurs recollit per l’agència de notícies iemenita SABA. “Actuarem per complir amb la nostra responsabilitat i fer front als Estats Units i a Israel per donar suport al poble palestí, com ja vam fer en el passat, i intervindrem amb atacs i operacions navals”, ha afegit.

En aquest sentit, ha aclarit que tan aviat com s’incompleixi l’acord d’alto-el-foc entre Israel i Hamàs, el grup intervindrà. Alhora, ha acusat Trump de causar una anomalia en totes les normes internacionals. “És una traïció que ve de la mà del llenguatge de la tirania”, ha sostingut.

A més, ha comparat el magnat novaiorquès amb els opressors i els criminals. “La proposta nord-americana és fruit de la tirania”, ha dit.

Finalment, ha instat la població iemenita a sortir aquest divendres al carrer a la capital, Sanà, per mostrar el seu suport al poble palestí i enviar un missatge contundent als Estats Units i Israel.

a carrèc de Simó Domínguez. Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Les accions de la companyia Talgo cauen més d’un 8% aquesta tarda davant les informacions que apunten a la retirada dels dos possibles compradors de la companyia: el fons polonès PFR i l’índia Jupiter. Així, d’ençà que ha transcendit que les dues empreses no optarien a entrar al capital al fabricant de trens, les accions han retrocedit fins a arribar un mínim de 3,885 euros, mentre que a un quart de sis de la tarda se situava en els 3,940 euros. Dilluns passat, el fons polonès PFR va confirmar a la CNMV la intenció de presentar en els dies vinents una opa que s’estendria sobre el 100% de l’empresa, tot i que deixava clar que la decisió no es trobava presa ni autoritzada pels seus òrgans de govern.

Aleshores, les accions de Talgo van pujar un 5% després de l’anunci oficial de PFR, que va destacar que es tractava d’una empresa industrial “molt exitosa” i en la qual anunciava la intenció de dur a terme projectes “complementaris”. La renúncia de PFR ha coincidit amb una visita aquesta setmana del ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, a Polònia.

D’aquesta manera, l’empresa basca Sidenor és ara el principal favorit per prendre el control del paquet accionarial de Trilantic, equivalent al 29,9%. Fa una setmana, Pegaso -la societat formada per Trilantic i les famílies Abelló i Oriol- admetia mitjançant la CNMV haver rebut una oferta d’un grup d’inversors encapçalat per Clerbil S.L. (Sidenor) i que inclou Finkatze Kapitala Finkatuz, S.A. la Fundació Bancaria BBK i la Fundació Bancaria Vital per a l’adquisició d’un màxim de 36.870.994 accions i representatives d’un 29,7682% del capital, sense arribar a presentar una opa.

L’oferta partia d’un preu fix base de 4,15 euros per acció, susceptible d’incrementar-se 0,65 euros addicionals si es compleixen alguns objectius financers de cara als exercicis del 2027 i el 2028.

El ministre d’Afers Estrangers, José Manuel Albares, ha enviat una carta al secretari general de les Escoles Europees, Andreas Beckmann, en què insisteix en la voluntat de l’estat espanyol d’introduir progressivament el català com una “altra llengua nacional espanyola” que s’ofereix a aquests centres a partir del curs 2025-2026. També recorda que no s’han de desviar recursos que actualment té assignats a les seccions espanyoles perquè l’estat es compromet a “assumir tots els costos addicionals derivats de la inclusió del català al currículum”, segons fonts europees.

Les Escoles Europees són una xarxa educativa creada per oferir educació multilingüe i multicultural als fills dels treballadors de les institucions de la Unió Europea, de diplomàtics i de personal de l’OTAN. Funcionen com a escoles públiques amb un currículum harmonitzat entre els diferents països membres i ofereixen el Batxillerat Europeu, que dona accés a les universitats de tota la Unió Europea. Abans d’enviar la carta, l’executiu ja havia demanat formalment que la inclusió del català com a “una altra llengua nacional” s’abordi a la reunió del Comitè Mixt d’Ensenyament (CME) que té lloc avui i demà amb representants dels ministeris d’Educació dels diversos estats membres.

A la carta, Albares recorda que aquest és el mateix esquema que permet als estudiants finlandesos aprendre suec, o als estudiants maltesos de la secció anglesa tenir la possibilitat d’aprendre maltès, i destaca que la petició per introduir el català al currículum “no afectarà en cap cas el suport ferm que Espanya proporciona a totes les Seccions Espanyoles de les Escoles Europees”. “Espero que això serveixi per tranquil·litzar el professorat, l’alumnat i les famílies que formen part de la comunitat educativa de les Escoles Europees, i especialment aquells que formen part de les Seccions Espanyoles de les diferents escoles”, continua Albares.

La secció quarta de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha demanat a la Generalitat que presenti al·legacions sobre la petició d’Acció Cultural i altres entitats de suspendre cautelarment la consulta per la llengua a les aules.

En un escrit fet públic, notificat que desestima la petició de suspensió cautelaríssima, és a dir, sense escoltar els arguments de la part demandada, però recondueix la reclamació pels tràmits de la mesura cautelar. Els magistrats consideren que els recurrents no han acreditat en el seu escrit la concurrència de les raons d’urgència especial exigibles segons la jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol per aplicar l’article 135 de la Llei de la jurisdicció contenciosa administrativa. Per això, insten el Consell a pronunciar-se sobre la petició d’Acció Cultural i dóna un termini de quatre dies.

Tot allò que han de saber les famílies sobre la consulta per la llengua a les aules

Acció Cultural del País Valencià, Famílies pel Valencià i un col·lectiu de famílies del barri valencià de Russafa han presentat un recurs davant el TSJ en què es demana la suspensió de la referida ordre de la Conselleria d’Educació que regula la consulta sobre la llengua vehicular que volen les famílies als centres valencians. Els recurrents consideren que aquesta consulta té com a objectiu arraconar el català.

Aquesta consulta s’hauria de fer entre el 25 de febrer i el 4 de març, i s’empara a la llei 1/2024, de 27 de juny, de la Generalitat, recorreguda davant del Tribunal Constitucional, recorda Acció Cultural. Per això, les associacions consideren que “cal evitar que es prenguin decisions irreversibles basades en una norma la constitucionalitat de la qual està pendent de resolució”.

El centre comercial Bonaire, situat a Aldaia (Horta Sud) i que ja forma part de l’imaginari col·lectiu de la magnitud de la tragèdia causada per la gota freda, ha reobert noranta-nou botigues i, tal com resa el seu eslògan, torna “a bategar” més de tres mesos després. Bonaire va esdevenir focus d’atenció per les faules sobre centenars de morts en el seu aparcament subterrani, però finalment no es va haver de lamentar cap víctima en les seues instal·lacions. Avui, torna a trobar-se amb els clients.

El director general d’Asset Management al sud d’Europa, propietari de Bonaire, Carlos Homet, ha anunciat que tornen “a bategar” amb la màxima il·lusió. El batlle d’Aldaia, Guillermo Luján, ha dit que l’obertura “d’aquest veí il·lustre” dóna un “raig d’esperança” i és un pas més en la tornada a la normalitat que hi havia el 28 d’octubre. Així, ha destacat que el centre comercial és clau en l’àmbit social i econòmic del municipi. María Isabel Sáez, directora general de Comerç, ha assenyalat que Bonaire, amb tres mil treballadors, és la principal zona industrial de la demarcació de València.

Homet, que no ha precisat el percentatge de superfície comercial oberta, ha assegurat que en les pròximes setmanes està previst que obrin les botigues que falten en la galeria comercial, una estructura circular amb dues plantes, un aparcament subterrani i un altre en superfície, a més de gairebé una vintena de comerços en la zona exterior i que té uns quinze milions de visites a l’any.

Preguntat per si després de la tragèdia s’ha canviat el protocol de seguretat del centre, ha afirmat que està en permanent revisió i ha valorat que el dia de la gota freda “va funcionar”. La reobertura ha estat escalonada i el 13 de desembre ja van reprendre l’activitat tres botigues de la zona exterior. L’aparcament de la superfície ja està totalment operatiu i s’ultimen les obres del subterrani.

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

Mohàmmed Houli Chemlal, condemnat a quaranta-tres anys de presó pels atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017, ha comparegut emmanillat i acompanyat de la policia a la comissió del congrés espanyol que investiga què va passar ben bé en aquells atemptats. El testimoni de Houli té un alt valor, perquè és l’únic supervivent reconegut de l’explosió de la casa d’Alcanar i ha estat citat perquè aclarís un dels principals dubtes: quanta gent hi havia a la casa i si realment l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satti, va morir-hi.

Houli tenia temps per a fer una primera intervenció inicial abans de les preguntes dels diputats, i ha dit tres frases breus però d’una gran magnitud: “El CNI tenia coneixement de les intencions de l’imam i va permetre que vingués i ens mengés el cap. Ho dic ara i no ho vaig dir abans perquè tenia por que ens pogués perjudicar. Però ja estic condemnat i no tinc res a perdre.”

Després, durant les preguntes dels diputats, ha explicat que Mohàmmed Hichamy –abatut per la policia a Cambrils– li va dir que a vegades quan es reunien amb l’imam els deia que havien de marxar perquè després havia de rebre agents del CNI. Houli ha dit que no pot aportar-ne proves, i que és responsabilitat dels investigadors trobar-ne. “Jo sóc a la presó, però els qui havien de vigilar l’imam no hi són”, ha dit. Així doncs, la contundència de les paraules de Houli no anava acompanyada de cap més informació que posés més llum a la qüestió, i ha reconegut que tot plegat era una conclusió arran del que li va dir Hichamy. Segons el que li va explicar, quan l’imam quedava amb els agents era la mateixa època que els parlava d’atemptar. “Arribo a aquesta conclusió. L’imam va aparèixer del no-res. Un home que era a la presó per narcotràfic, de cop és imam.”

D’ençà de la detenció, quan encara era a l’hospital després de l’explosió, fins al judici, Houli va canviar de versió sobre què havia passat a Alcanar moltes vegades. Quan encara era malferit, va dir als Mossos d’Esquadra que hi havia “quatre o cinc” persones a la casa, però finalment va dir que eren tres: l’imam, Youssef Aalla i ell. Els Mossos d’Esquadra van trobar les mostres biològiques de dues persones, que es va concloure que eren l’imam i Aalla, però el testimoni d’un veí que va dir que havia vist un cotxe acostant-se a la casa amb els llums apagats o el fet que la furgoneta de l’imam es trobés uns dies després a Sant Carles de la Ràpita han alimentat la hipòtesi que Es-Satti en sortís en vida.

Avui Houli ha ratificat que eren tres persones, i ha dit que ell sempre va creure que l’imam havia mort en l’explosió, però que ara com ara no descarta cap possibilitat: “Jo de veritat que pensava que havia mort a la casa, però hi ha coses molt estranyes i amb el temps un va pensant coses.” Ha dit que la casa va esclatar quan tornaven després de sopar, i que ell se’n va salvar perquè va ser el darrer d’entrar-hi. Ara bé, ha reconegut que no tenia una confirmació real que Es-Satti fos víctima de l’explosió perquè tot va anar molt de pressa: “Potser no estava atent, però no vaig sentir cap cotxe. El que sé és que l’imam va entrar i que poc després va rebentar la casa. No sé si va sortir per la finestra o què, però no vaig sentir cap cotxe. Diuen que no se sap si l’imam és mort o què. Jo tampoc no ho sé.”

D’altra banda, ha desmentit algunes de les seves declaracions fetes poc després d’haver estat detingut, a la presó d’Alcalá-Meco, i ha dit que es va sentir pressionat per a fer-les, tot i que no ha aclarit per part de qui. “Em vaig sentir obligat a dir que la intenció era atemptar contra la Sagrada Família, però no en tenia informació”, ha dit. També ha negat que existís un noi rapat i vestit amb una samarreta del Barça que va descriure que va veure amb Es-Satti la tarda de l’explosió.

La radicalització

Durant el judici, Houli ja es va mostrar penedit del que havia contribuït a fer, i avui ho ha reiterat i s’ha presentat com una víctima de la radicalització provocada per Abdelbaki Es-Satti: “No puc fer res pel dolor que senten les víctimes. Era un noi jove, em van menjar el cap. Jo ara no seria capaç de fer res d’això. No he fet mai mal a ningú ni m’he ficat en problemes. Però va anar així.” Ha dit que no podia explicar com havia caigut en la radicalització, però que era per això que volia que s’investigués quina relació tenia el CNI amb l’imam.

Els representants del PP han marxat de la comissió abans que comencés, com a protesta per la presència de Houli; i el representant dels Comuns, Eloi Badia, i el del PSOE, David Serrada, han renunciat a fer-li preguntes per no donar espai a difondre la seva versió.

El macrojudici per l’anomenada operació Mito, de suposat emblanquiment de diners del narcotràfic, ja encara la recta final a l’Audiència espanyola, i s’acosta el moment de la declaració de l’advocat Gonzalo Boye, un dels acusats, per a qui la fiscalia demana nou anys i nou mesos de presó. És el moment de la declaració dels acusats —n’hi ha mig centenar— i el darrer a fer-ho avui ha estat Manuel Puentes Saavedra, una persona clau en la causa contra l’advocat del president Carles Puigdemont. Perquè fou arran d’una declaració voluntària que va fer davant la jutgessa d’instrucció, el juliol del 2019, que es va engegar la causa contra Boye. Puentes Saavedra feia un any que era en presó provisional per una altra causa, i la seva declaració incriminant-lo li va valer la sortida en llibertat. Avui ha reafirmat el relat segons el qual els diners intervinguts a l’aeroport de Madrid el febrer del 2017 a un empresari client de Boye (i a qui l’advocat va assistir per a recuperar-los) eren en realitat del cap del presumpte cap de la trama, José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco. Puentes Saavedra ha assenyalat Boye en una presumpta conxorxa per a emblanquir-los. És el moment més delicat de Boye en el judici. 

Puentes Saavedra ha fet una declaració contundent, de la mà de la fiscalia (tan compassada que sobrevolava la idea d’un possible pacte per a rebaixar la pena), assumint el seu paper de facilitador de l’enviament a Colòmbia de diners dels principals acusats en el judici, Prado Bugallo i qui és considerat la seva mà dreta, Luis García Arango. Ara, deia que no sabia d’on venien els diners, i quan el fiscal li demanava d’on pensava que sortien, responia amb un lacònic “això no es pregunta mai”. 

Però la part central de la seva declaració tenia a veure amb la incriminació de Boye per l’afer dels diners que la policia va intervenir a l’empresari González Rubio i a quatre persones més a l’aeroport de Madrid el 6 de febrer de 2017, quan anaven a agafar un vol a Colòmbia. Eren 889.000 euros en metàl·lic repartits en unes quantes maletes. L’explicació que va donar González Rubio a la policia fou que eren uns diners seus que volia invertir a Colòmbia per a la seva empresa dedicada a la seguretat. L’empresari, que era un antic client de Boye, va anar a veure l’advocat al seu despatx l’endemà passat per demanar-li que l’ajudés amb la paperassa per a justificar l’origen i la destinació d’aquells diners. I ho va fer aportant uns contractes de compra-vendre de lletres hipotecàries per explicar d’on sortien els diners. 

L’acusat Puentes Saavedra, en canvi, ha declarat que aquells diners els hi havia fet arribar García Arango (el suposat número dos de Prado Bugallo), que els tenia ell, no pas González Rubio, i que ell mateix va organitzar l’enviament a Colòmbia en diverses motxilles i maletes que havien de portar tant l’empresari com Adriana Moreno (una altra acusada, que havia estat la parella de Puentes Saavedra) i uns altres membres de la seva família. 

Durant la declaració ha relatat que després de la intervenció dels diners a l’aeroport hi va haver unes reunions al despatx de Gonzalo Boye on un individu, Jesús Morán, va dur uns pagarés per a justificar l’origen dels diners que ell, en tot cas, no va poder veure. Deia que en aquelles reunions al despatx de Boye van ser-hi tant ell com García Arango, però no pas González Rubio (l’empresari que afirma que els diners eren seus) ni tampoc Prado Bugallo. Però, sorprenentment, al final de la declaració d’avui, Puentes Saavedra ha situat Prado Bugallo de cop i volta en una d’aquestes reunions, a mitjans de febrer del 2017. Semblava preparat amb el fiscal, Ángel Bodoque, perquè de cop i volta ha fet sortir un tal Mario, de qui no havia parlat ni l’acusat anteriorment. Vet aquí el fragment de l’interrogatori:

—A Boye li van pagar res?
—No, això em va tocar a mi. Perquè jo era el responsable d’aquests diners. Va ser 10.000 euros per a Boye en previsió de despeses. A Jesús Moran, 30.000 euros.

—I a Mario?
—Els 900.000.

—I qui era Mario?
—Prado Bugallo

—Però si no ha esmentat Prado Bugallo abans, com el relaciona amb aquests diners?
—Perquè els diners me’ls va donar García Arango, i quan vaig anar al despatx ell va dir que n’era l’amo.

—Però Prado Bugallo quan va estar al despatx?
—Quan ens van ensenyar els pagarés, crec que va ser l’única vegada que va ser a la reunió. 

—Al despatx de Boye?
—Sí.

—En quina data?
—Mitjans de febrer. Al despatx Boye. Va ser quan va dir que els diners eren seus. 

Un sospitós cop d’efecte final. Però que entra en contradicció amb les aportacions dels pèrits en aquest mateix judici, perquè les dades de geolocalització, confirmades fins i tot per la policia espanyola, diuen que Prado Bugallo no va poder ser al despatx de Boye en aquelles dates (de fet, era a Algesires) i que, amb les mateixa dades, no es podia afirmar ni tan sols que Puentes Saavedra hi fos. Dilluns, segurament, Boye tindrà l’oportunitat de dir-hi la seva.

El 82% de la població catalana considera que hi ha molta o força corrupció al país, una xifra que es manté estable respecte de l’any 2002, quan se situava dos punts per sota, però que representa un augment significatiu si es compara amb les dades de 2020, quan era d’un 67%. L’edat té una influència significativa en la percepció de la corrupció: gairebé el 90% dels joves entre setze anys i trenta-quatre perceben que a Catalunya hi ha molta o força corrupció, mentre que entre les persones de seixanta-cinc anys o més, la xifra baixa fins el 71%. Alhora, els joves són els qui més toleren conductes corruptes. Són algunes de les principals xifres del Baròmetre 2024 de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), amb 2.000 persones de més de setze anys enquestades.

Dels resultats d’aquest baròmetre bianual es desprèn que la percepció de corrupció està assentada en nivells alts: el 82% dels enquestats considera que hi ha molta o força corrupció, davant el 80% del baròmetre del 2022. La tendència, que havia anat a la baixa d’ençà del 2014, enguany torna a enfilar-se a xifres de fa deu anys, ja que el 2014 va assolir el seu punt més àlgid amb dues dècimes més que ara. A més, enguany un 82,5% dels enquestats percep la corrupció a Catalunya com un problema greu o força greu, un percentatge idèntic al de l’onada anterior.

La directora adjunta de l’Oficina Antifrau, Olinda Ania, diu que la percepció de corrupció és superior a la corrupció real, perquè, si no, seria un estat fallit i no hi hauria pràcticament estat del benestar. A més, considera que cal tenir en compte el context en què es va fer l’enquesta, la tardor passada, amb diversos casos mediàtics de corrupció política i amb la catàstrofe de la gota freda de València.

Creix la tolerància amb les conductes corruptes

En el baròmetre del 2024 els índexs de tolerància, relativització i justificació de les conductes corruptes són elevats, i s’aprecien dificultats per a identificar conductes corruptes. Per exemple, que una persona aprofiti el càrrec públic per a beneficiar-se’n personalment no ho considera corrupte un 43% dels més joves (de setze anys a vint-i-quatre), i el 29% del total no hi veuria corrupció. A més, que un polític voti un projecte per a afavorir l’empresa del fill ho considera corrupció un 55% dels més joves enfront el 70% del total.

La conducta que més justificació rep és, com en anys anteriors, empadronar un fill a casa els avis per tal que l’acceptin a l’escola desitjada (en una proporció molt més alta, atès que el 42% ho troba molt justificable o força, i el 2022 ho acceptava un 36%), seguida de trucar a un metge amic per saltar la llista d’espera (26%) o no pagar l’IVA corresponent (25%). Aquestes conductes han disminuït en acceptació, atès que en l’anterior baròmetre els percentatges se situaven en un 32% i un 29%, respectivament.

Criden l’atenció les xifres que evidencien les dificultats per a identificar la corrupció en conductes greus, que gairebé serien la pròpia definició de corrupció. Per exemple, un 28% no considera corrupció que un empresari pagui per obtenir un contracte públic, enfront el quasi 22% del 2022; i un 29% no veu corrupció quan una persona aprofita el càrrec públic per a un benefici personal, un percentatge d’acceptació que puja de 7 punts respecte de l’anterior onada.

Els joves toleren més la corrupció que la gent gran

L’edat esdevé un factor important en la normalització de la corrupció. La tolerància envers conductes corruptes disminueix en les persones més grans, especialment en la franja de més de seixanta-cinc anys. Els joves, especialment en la franja entre setze anys i vint-i-quatre, presenten uns índex sensiblement més elevats d’acceptació i justificació de les conductes corruptes que el conjunt de la població.

Per exemple, un 42% dels joves entre setze anys i vint-i-quatre considera molt o força acceptable que un funcionari accepti diners per a agilitzar un tràmit, en contrast amb el total de la població enquestada (12%). Que un policia perdoni una multa a un amic seu, un 45% dels més joves ho considera molt o força acceptable, en comparació amb el 16% del conjunt de la població.

Els joves de menys edat també tenen més dificultats per a identificar conductes potencialment corruptes. Per exemple, que una persona aprofiti el càrrec públic per a beneficiar-se’n personalment no ho considera corrupte un 43% dels més joves, mentre que el 29% del total no hi veuria corrupció. Que un polític voti un projecte per afavorir l’empresa del seu fill ho considera corrupció un 55% dels més joves enfront el 70% del total.

En els llindars de tolerància també influeix la variable de gènere. Per exemple, que un càrrec polític contracti un amic íntim per a un càrrec de confiança és considerat molt o força acceptable pel 19% dels homes, en comparació amb un 15% de les dones. Si ens fixem en la variable d’ocultar ingressos per pagar menys imposts sobre la renda, el 21% dels homes ho troba molt o força justificable, i entre les dones, són un 15%. També hi ha diferència a l’hora de contractar un servei sense factura per estalviar-se l’IVA, amb percentatges del 27% dels homes envers el 23% de les dones.

Igualment, també hi ha més tolerància amb la corrupció en els votants d’extrema dreta, com Vox i Aliança Catalana, que no pas entre els votants d’extrema esquerra, com la CUP i els Comuns, i més en els qui tenen estudis primaris que no pas entre els qui en tenen d’universitaris.

Sobre els joves, la directora adjunta de l’Oficina Antifrau considera que cal tenir en compte el seu context socio-econòmic, amb més atur i dificultats per a accedir a l’habitatge, el desprestigi de la política i el fet que s’informin sobretot per xarxes socials. Olinda Ania explica que la tolerància és sobretot amb les petites corrupteles quotidianes pròpies i del seu entorn, però l’exigència és màxima amb els grans casos de corrupció política.

Aquesta “doble moral” és la que danya més la societat, la seva prosperitat i la justícia social, creu Ania. Per això, insta les institucions a lluitar contra aquesta percepció i contra la corrupció, i defensa els contrapesos, com l’OAC mateixa, la protecció dels alertadors i els canals interns de denúncia. També ha defensat el manteniment de l’assignatura de filosofia com a obligatòria a batxillerat, per a ensenyar el pensament crític.

Els ciutadans

Un 70% dels enquestats opina que els catalans són molt o força honestos, i el 30% considera que ho són poc o gens. A la pregunta sobre la confiança interpersonal (mesurada en una escala del 0 al 10), el 57% creu que es pot confiar en la majoria de la gent (amb puntuacions de 6 a 10), el 25% creu que no s’és prou prudent amb el tracte amb els altres (amb puntuacions de 0 a 4), i un 18% se situa en una puntuació mitjana de 5.

Quant a les possibilitats dels ciutadans d’involucrar-se en la lluita contra la corrupció: un 35% considera que pot fer alguna cosa per a ajudar a combatre-la, un percentatge que es manté estable respecte del 2022. Allò que es veu més efectiu és denunciar-la, amb un 39%, seguit del vot a candidats nets o partits que prometin una lluita eficaç contra la corrupció, en un 25%. Altres opcions inclouen fer difusió pública del problema (12%) o associar-se o donar suport a organitzacions anticorrupció (20%).

En aquests sentit, la majoria dels enquestats, un 55,5%, continua identificant com a principal escull per a denunciar un cas de corrupció la dificultat de reunir proves (el 2022 era un 50%). Tot i això, augmenta la confiança en el sistema, ja que més persones creuen que el responsable serà castigat: la desconfiança afectava el 45% el 2022 i ara ha baixat al 34%, i també s’ha incrementat el coneixement sobre on acudir a denunciar –el 2022, el 27% no sabia on anar, i ara és un 21%. A més, disminueix la por de les represàlies, que passa del 37% al 31%.

El 65% creu que els polítics són poc honestos o gens

La visió que tenen els ciutadans de la política i dels qui s’hi dediquen no és bona, tot i que la majoria de paràmetres es mantenen estables respecte de l’any 2022. La percepció de poca o nul·la honestedat se situa en un 65%. A més, un 80% dels enquestats observa molta o força manca de transparència en les decisions públiques. Quant al retiment de comptes, el 83% considera que els polítics no ofereixen prou explicacions sobre la seva gestió, i el 81% percep vincles massa estrets entre negocis i política. Sobre el fiançament il·legal del partits, un 38% considera que els partits polítics es financen il·legalment, un percentatge que ha disminuint respecte de l’anterior onada, que se situava en un 44%.

L’honestedat del personal de l’administració

Quant a la percepció sobre l’honestedat del personal al servei de l’administració, la dada ha millorat respecte del 2022, i enguany el 40% de la població enquestada considera que, a Catalunya, el personal al servei de l’administració és molt o força honest (enfront del 35% el 2022).

Es registra una mínima millora sobre com les situacions d’emergència (com ara una pandèmia o una catàstrofe) poden augmentar el risc de corrupció. Un 80% de la ciutadania percep aquesta vinculació (molt o bastant), una xifra similar a la del 2022 (79%).

El servei públic on es considera més estesa (molt o bastant) la corrupció és el de les obres públiques (69%), en segon lloc l’urbanisme (64,5%), en tercer lloc la justícia (59%), en quart lloc els habitatges de protecció oficial (58%) i en cinquè lloc els cossos policials (49%). Els tres primers serveis públics considerats més corruptes i els percentatges obtinguts es mantenen similars al 2022.

Els partits polítics (74,5%) són les institucions on es percep una major presència de corrupció, seguits dels mitjans de comunicació (61%) i de les entitats financeres (60%). Les universitats ocupen el darrer lloc, amb un 36%. Respecte el Baròmetre anterior, la primera posició es repeteix, en canvi s’inverteix la segona i la tercera.

Les empreses i els mitjans de comunicació

Un ampli percentatge considera que les relacions entre els càrrecs públics i els grups d’interès no són prou transparents, ja que un 74,5% les qualifica de poc o gens transparents. D’altra banda, el 68% considera que la informació que ofereixen els mitjans de comunicació sobre els casos de corrupció és poc o gens objectiva, una xifra que no s’allunya gaire de la de 2022 però sí queda, per sota, en la distància, del 75% que així ho considerava el 2020.

Transparència a les institucions

La majoria de catalans i catalanes enquestats (69%) opina que les administracions públiques són poc o gens transparents, una variable que es manté estable. El principal motiu adduït per la ciutadania per no demanar informació en poder de l’administració és la complicació per fer-ho (42%). A més, altres motius mencionats són la manca de resposta, el desconeixement o la manca de temps, per aquest ordre.

Quan una institució no dona la informació que se li demana, la principal raó per la qual la ciutadania creu que no ho fa és que té alguna cosa a amagar (45%, disminueix cinc punts respecte a 2022). A més, un 41% ho atribueix al fet que no hi ha sancions, mentre que un 28% apunta que el procés és costós i complicat. Finalment, un 12% senyala que la gent demana coses absurdes.

Per a un 80% dels enquestats, el patrimoni i l’activitat econòmica dels càrrecs públics hauria d’estar controlat per un organisme independent. D’aquest grup, un 81% considera que aquest control hauria d’estendre’s també a la família del polític.

La lluita contra la corrupció

Segons l’opinió del 76% de les persones enquestades, davant d’indicis de corrupció que impliquin un càrrec públic, la reacció de les institucions i els partits hauria de ser apartar-lo de les seves funcions. Per contra, un 17% considera que hauria de mantenir-se en el càrrec fins que es dicti sentència.

Pel que fa als obstacles per denunciar la corrupció, la dificultat per reunir proves es manté com a principal escull per denunciar un cas de corrupció del qual tingui coneixement per al 55,5% dels participants. En segon lloc, un 34% argumenta que hi ha falta de resposta del sistema, amb la percepció que el responsable no serà castigat. La por a les represàlies dissuadiria el 31% dels enquestats, mentre que un 21% afirma no saber on denunciar.

En el rànquing de confiança en les institucions per combatre la corrupció, l’Oficina Antifrau de Catalunya ocupa la primera posició, amb una puntuació mitjana de 5,73 entre les persones que la coneixen o n’han sentit a parlar (42%). La segueixen la policia (5,48), les ONG i altres associacions (5,19), la justícia (4,95) i, finalment, els mitjans de comunicació, la premsa i els periodistes (4,72).

Avui, 13 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava” 
• Laura Borràs pot entrar a la presó de manera imminent? 
• Nadal, l’acadèmia i una llei feta a mida: la darrera victòria milionària del tennista
• Ara cal que el Consell de la República treballe I Editorial de Vicent Partal 
• Aquella estranya telefonada de Mazón I Mail obert de Núria Cadenes
• Què hi té a veure, l’endometriosi, amb el fet de ser víctima de maltractaments? I Mail obert d’Estel Solé 
• David Bueno: “Fer colzes és important, però s’ha de reequilibrar” 
• Trump deixa el futur d’Ucraïna a les mans d’una Europa que no està preparada 
• Perwin Yousif: “El nou sistema polític sirià ha de ser descentralitzat i democràtic” 
• Reivindicar el català amb el rap: “Catalunya Freestyle és un èxit de la immersió lingüística”
• Canvis en la direcció de la BRIMO dels Mossos
• Creix l’afany per comprar habitatge… malgrat els preus tan alts I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Bloomberg · Alberto Nardelli i Jennifer Welch

Menys d’un mes després de prendre possessió com a president dels Estats Units, Donald Trump ja ha presentat als dirigents de la UE el seu full de ruta per a garantir la pau a Ucraïna. Les exigències del magnat, tanmateix, amenacen de deixar el bloc al límit de les seves capacitats, tant polítiques com financeres.

El president dels Estats Units va parlar ahir amb el seu homòleg rus, Vladímir Putin, en una trucada que posà formalment en marxa les negociacions de pau. Mentre ambdós dirigents parlaven, el secretari de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, informava els seus aliats europeus que hauran d’assumir la major part de la càrrega –militar i financera– de qualsevol hipotètic acord.

Bloomberg Economics calcula que l’envit de vetllar per la protecció d’Ucraïna, que obligaria els socis europeus a augmentar substancialment les seves capacitats militars, podria suposar un cost addicional d’uns 3.000 milions d’euros l’any al llarg dels pròxims deu anys.

Una iniciativa d’aquesta magnitud posaria al descobert les fractures polítiques que la UE fa anys que prova d’ocultar. Però amb un petroestat autoritari amenaçant-ne la frontera oriental, i un convenciment com més va més estès que Washington ja no és un soci del qual el continent pot refiar-se, el cost de la inacció podria acabar essent molt més alt.

“Tots i cadascun dels predecessors de Trump eren conscients que la seguretat transatlàntica beneficia tant els Estats Units com Europa”, explica Ben Wallace, ex-secretari de Defensa del Regne Unit, a Bloomberg. “Sembla que Trump creu que ell, i tan sols ell, se la sap més grossa. La història el jutjarà per això”.

Europa, a les palpentes

Els funcionaris europeus quedaren atònits per la trucada d’ahir entre Trump i Putin, un gir diplomàtic crucial del qual els aliats de Washington no havien estat informats, segons que expliquen dos funcionaris de seguretat europeus a Bloomberg. Un altre soci europeu titlla la trucada de traïció, tot lamentant que Washington estigui cedint a les demandes de Putin fins i tot abans que les negociacions comencin.

El gir en els esdeveniments ha palesat la magnitud de l’envit al qual s’enfronten els estats europeus. Segons que explica un alt funcionari del continent, Rússia té un avantatge significatiu sobre Europa en mà d’obra i personal militar, i la seva economia de guerra és capaç de produir prou material militar per a cobrir –amb escreix– les necessitats de l’exèrcit.

Encara que Washington ha afirmat que vol un acord de pau durador, als estats europeus els preocupa que Trump arribi una entesa amb Putin abans que la UE pugui ficar-hi cullerada i influir en el pacte final. Per a molts mandataris del continent, la trucada d’ahir entre Trump i Putin no va sinó atiar aquests temors.

Després de la trucada, Trump anuncià que havia acordat visitar Rússia, com també de rebre a Putin als Estats Units. No va ser fins després de la trucada que el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va tenir l’oportunitat de parlar amb Trump, que es limità a posar-lo al dia de la conversa. Ambdós mandataris podrien reunir-se aviat a l’Aràbia Saudita, segons que explicà Trump ahir a la premsa nord-americana.

Mentre Trump i Putin parlaven per telèfon, el secretari de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, exposava el punt de vista de Washington sobre el conflicte en una reunió amb els membres de l’OTAN a Brussel·les. En la trobada, Hegseth defensà que no és realista pretendre que Ucraïna s’afegeixi a l’aliança occidental o recuperi tot el territori perdut d’ençà del 2014, i que els Estats Units no aportaran soldats a cap hipotètica força de manteniment de la pau. Hegseth afegí que està convençut que l’OTAN prosperarà, sempre que els membres europeus posin de la seva part. “Caldrà que els nostres aliats europeus facin un pas endavant i es facin càrrec de la seguretat al continent”, digué.

“Necessitaran algú que sàpiga com es negocia amb el Kremlin”

Però als europeus els preocupa que ningú a l’equip de Trump té experiència real a l’hora de negociar amb els russos, segons que explica un alt funcionari de seguretat. La major part de l’equip de Putin, per contra, té dècades d’experiència a l’hora de negociar tant amb els Estats Units com amb Ucraïna.

“Necessitaran algú que sàpiga com es negocia amb el Kremlin”, explica Charles Kupchan, que va treballar en la diplomàcia amb Rússia durant la presidència d’Obama. “Hi ha el risc que els russos passin la mà per la cara a l’equip negociador nord-americà, i que Trump acabi tancant un acord molt desfavorable”.

Per si amb tot això no n’hi hagués prou, les línies de comunicació amb el govern nord-americà s’han reduït dràsticament d’ençà que Trump va arribar a la presidència el mes passat, segons que expliquen dos funcionaris de seguretat europeus. Això, de fet, sovint fa que els governs del continent s’assabentin de les intencions de Washington a través de les notícies.

Europa, condemnada a prendre decisions difícils

Bloomberg Economics ha calculat el cost de reconstruir Ucraïna, un país devastat per gairebé tres anys de guerra, com també de bastir una força militar europea prou creïble per a dissuadir Putin d’emprendre noves incursions al país. Reconstruir l’exèrcit ucraïnès podria costar uns 100.000 milions d’euros al llarg de deu anys, una xifra que depèn de l’estat de les forces ucraïneses en el moment d’entrada en vigor d’un hipotètic acord de pau, com també de l’extensió del territori que hagin de defensar. Una força de manteniment de la pau europea de 40.000 efectius costaria uns 30.000 milions d’euros al llarg d’aquest mateix període, tot i que Zelenski afirma que caldran molt més de 40.000 soldats europeus.

La majoria d’aquests diners es destinarien a reforçar els exèrcits dels membres de la UE i a elevar la despesa en defensa a un 3,5% del PIB del continent, tal com l’OTAN ja havia previst anteriorment. Aquest finançament addicional es destinaria a la producció i compra d’artilleria, defensa antiaèria i sistemes de míssils per a reforçar les fronteres orientals de la UE i estimular el creixement la indústria armamentística europea.

La UE s’enfronta a un acte de funambulisme polític sense precedents, atès que haurà de seure al costat de Trump a la taula de negociacions mentre, paral·lelament, enllesteix les represàlies contra els aranzels que el president nord-americà ha anunciat que imposarà als exportadors europeus.

Trump, en aquest sentit, és conscient que els europeus tenen molt més en joc a Ucraïna que no pas els nord-americans. “A nosaltres ens separa un oceà de Rússia. A ells, no”, digué començament de mes. I afegí: “És més important per a ells que no per a nosaltres”.

Per a mobilitzar recursos a l’escala que cal, els governs europeus hauran de reestructurar de forma radical els seus pressupostos respectius, com també redissenyar la indústria armamentística del continent i, gairebé amb tota seguretat, acordar una emissió de deute conjunt. Això exigirà un nivell de voluntat política, visió de futur i sacrifici que molts membres de la UE no han demostrat fins ara –sobretot a Europa occidental, on alguns continuen veient el conflicte com un problema llunyà. Berlín, Roma i París també s’han resistit als intents d’embargar uns 300.000 milions de dòlars d’actius congelats del banc central rus i utilitzar-los per a ajudar a Ucraïna.

L’augment de la despesa militar probablement obligarà els governs europeus a prendre decisions difícils sobre la despesa en sanitat, educació i, de forma més general, l’estat benestar. I aquestes decisions es prendran en un context de descontentament popular al qual el Kremlin, si més no de forma accidental, ha contribuït.

El resultat de les eleccions d’aquest mes a Alemanya –en què el conservador Friedrich Merz parteix com a favorit per a rellevar el canceller socialdemòcrata, Olaf Scholz– serà decisiu. Al llarg de la guerra, Scholz ha emfatitzat els riscos de prendre accions que puguin provocar una escalada russa, mentre que Merz demana de reforçar la defensa europea, mantenir l’ajuda a Ucraïna i, fins i tot, enviar-hi míssils de llarg abast.

Tres escenaris

Tot i la confiança amb què Trump s’expressà ahir, el camí cap a un acord continua sent altament incert, atès que Putin no sembla disposat a cedir en cap de les demandes, i tampoc no sembla haver renunciat a l’objectiu de colonitzar Ucraïna. Sigui com sigui, els contorns generals d’un acord comencen a perfilar-se.

L’escenari més probable és que els territoris ucraïnesos ocupats per Rússia romanguin, en un futur previsible, sota control de facto de Moscou, tot i que tampoc no es pot descartar que el Kremlin accedeixi a intercanviar alguns dels territoris que controla a l’est del país per la regió russa de Kursk, capturada l’estiu passat per Kíiv.

En aquest escenari, Ucraïna obtindria garanties de seguretat d’alguna mena, i gran part de les negociacions se centrarien en la solidesa d’aquestes garanties. És altament probable que es descarti l’accés de Kíiv l’OTAN, tant a curt com mitjà termini. Sigui com sigui, qualsevol promesa que es faci avui dependrà, en última instància, del compromís dels dirigents polítics del futur.

Si aconsegueixen establir una bona línia de comunicació amb la Casa Blanca, és probable que els membres de la UE provin de persuadir Trump perquè mantingui el suport militar de Washington a Kíiv durant un temps prou llarg perquè les capitals europees puguin reforçar-se militarment.

L’escenari ideal, per a Kíiv, seria que els Estats Units i els europeus es comprometessin a intervenir militarment a Ucraïna en cas que Rússia incompleixi els termes d’un hipotètic acord. Però el risc d’un conflicte directe amb Moscou fa recelar fins i tot als aliats més aferrissats de Kíiv.

En absència d’un acord d’aquesta mena, els socis de Kíiv podrien comprometre’s a augmentar el suport militar a Ucraïna i reimposar –o bé intensificar– les sancions contra Rússia. També podrien ajudar Ucraïna a desenvolupar la seva pròpia indústria armamentística i reconstruir l’exèrcit perquè actuï com a element dissuasiu davant d’una hipotètica nova agressió russa.

Un tercer escenari, extremadament desfavorable des del punt de vista de Kíiv, comportaria que Trump perdés interès en el futur d’Ucraïna abans no s’hagi aconseguit cap acord, tot retirant el suport militar i financer dels Estats Units al país i deixant la UE a càrrec del problema.

Els països bàltics es miren Putin de reüll

Un acord de pau preservaria la sobirania ucraïnesa i permetria d’encetar la reconstrucció del país. També és possible, tanmateix, que les negociacions permetin a Putin d’aconseguir molts dels objectius que ha anat fixant al llarg del conflicte, com ara mantenir el control de les regions ocupades de l’est d’Ucraïna o bé blocar l’accés de Kíiv a l’OTAN.

Després d’Ucraïna, els països bàltics –que Putin considera part de l’imperi rus que tant desitja de reconstruir– podrien ser el següent objectiu de Moscou. Segons que explica Andres Kasekamp, professor de relacions internacionals a la Universitat de Toronto, Putin ni tan sols necessita llançar un atac a gran escala per aconseguir els seus objectius a la regió bàltica. Una operació híbrida que causi inestabilitat als països bàltics, per exemple, podria donar al Kremlin un pretext per a dur-hi a terme una incursió limitada sota el pretext de protegir les comunitats de parla russa. Es tractaria d’una estratègia semblant al full de ruta Putin seguí a l’est d’Ucraïna l’any 2014.

Si Washington es negués a unir-se a una força de l’OTAN per a fer front aquesta incursió, Putin hauria aconseguit dividir els Estats Units dels seus aliats europeus, un objectiu que fa anys que persegueix. “Si l’OTAN no respongués com Déu mana a aquesta hipotètica incursió, es podria dir que l’aliança estaria acabada, en termes pràctics”, diu Kasekamp. “Aquest, més que cap altre, podria ser el veritable premi per a Putin”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb