L’ús habitual del català és per primera vegada inferior a un terç de la població al Principat de Catalunya. El 36,1% de la població el feia servir habitualment el 2018 i, en canvi, la xifra havia baixat fins al 32,6% el 2023. Ho revela la nova publicació de l’Enquesta dels Usos Lingüístics de la Població, elaborada per l’Institut d’Estadística de Catalunya i el Departament de Política Lingüística. És el sondatge de més magnitud que es fa al país sobre el coneixement i l’ús de la llengua. Aquesta vegada s’ha elaborat amb una mostra de gairebé 9.000 persones. El castellà també baixa lleument, del 48,6% al 46,5%. En canvi, creix l’ús indistint de català i castellà, del 7,4% al 9,4%, i també les altres combinacions de llengües, del 3% al 5,6%.

En la conferència de premsa per a presentar els resultats, el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha mirat de posar-hi perspectiva. Considera una bona notícia que, en xifres absolutes, el nombre dels qui són capaços d’entendre, llegir, escriure i parlar el català hagi crescut, i que hi hagi 267.600 parlants més de català. Una altra de les bones notícies que destaca el conseller és que millora molt la xifra dels qui mostren interès a aprendre català o a millorar-ne els coneixements; en total, 2,03 milions de persones ho declaren.

[Treballem per ampliar la informació.]

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha respost a les declaracions de Donald Trump, fetes ahir a la nit, amb una defensa del seu lideratge i una denúncia de la desinformació russa. “Mai no comento les valoracions de popularitat, ni les meves ni les d’altres dirigents”, ha dit. Tot i això, ha remarcat que l’última enquesta indica que el 58% dels ucraïnesos confien en ell. “Així doncs, si algú vol substituir-me ara mateix, això no funcionarà”, ha afegit.

Zelenski també ha alertat d’un gran volum de desinformació procedent de Rússia que, segons que ha dit, arriba als Estats Units. “Malauradament, el president Trump, amb tot el respecte que li tenim com a dirigent d’una nació que respectem molt, viu en aquesta bombolla de desinformació”, ha afirmat.

Per combatre aquesta manipulació informativa, ha anunciat que cercarà més dades sobre la confiança en els principals dirigents mundials. En aquest sentit, ha advertit del “cercle de desinformació al voltant del president Trump”, que, segons que ha dit, inclou representants vinculats als governs d’Hongria i Eslovàquia.

“Això és preocupant. Tot el que fan és per assegurar-se que Ucraïna sigui feble”, ha conclòs.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat tornar a fer una pericial psiquiàtrica a la víctima de l’ex-futbolista del Barça Dani Alves, condemnat per agredir-la sexualment el desembre del 2022. El tribunal no ha acceptat les dues proves principals demanades per la defensa d’Alves per a revisar la pena imposada per part de l’Audiència de Barcelona, que el va condemnar a quatre anys i mig de presó per agressió sexual.

L’advocada d’Alves, Inés Guardiola, va presentar un recurs contra la condemna i va demanar al TSJC aquest nou examen de la víctima perquè es valorin les seqüeles psicològiques que hagi pogut patir. Hi exposa que en l’examen mèdic forense conjunt, a la doctora de la defensa no se li va permetre fer més que una sola pregunta a la denunciant. També va demanar que els Mossos tornessin a examinar les empremtes dactilars de jugador i víctima al lavabo del reservat on van passar els fets, perquè, segons la seva versió, no es corresponien amb la versió donada per la víctima. Finalment, demanava que s’adjuntessin a la causa totes unes 900 notícies sobre el cas entre que van passar els fets i es van jutjar més d’un any després. El tribunal només accepta aquesta última prova.

El tribunal admet que s’havia de deixar intervenir al psicòleg de la defensa, tal com va ordenar l’Audiència de Barcelona, i “en igualtat d’armes”. Això no obstant, descarta aquesta nova pericial perquè, a parer seu, “no hi ha cap aportació determinant” per a dictar la seva resolució perquè, segons opina, la sentència “no lliga” la fixació de la responsabilitat civil a les conseqüències del delicte pel qual condemna i per “no revictimitzar-la”.

El TSJC precisa que la defensa “no impugna la responsabilitat civil” sinó que demana que sigui rebaixada a 50.000 euros. Alves va pagar 150.000 euros a la noia, fet amb què va obtenir una atenuant de la pena per reparació del dany. “La víctima pateix en l’actualitat un trastorn d’estrès posttraumàtic d’intensitat globalment elevada, amb repercussió funcional i deterioració en diverses àrees del funcionament, seguint tractament per això. Amb data de celebració del judici seguia de baixa laboral, des que es van produir els fets”, afirmava l’Audiència de Barcelona en la sentència condemnatòria.

L’advocada de la denunciant i la fiscal del cas també van presentar un recurs i van exigir que el brasiler continués en presó provisional fins que la sentència sigui ferma perquè continua el risc de fugida. En els recursos, la fiscal manté que Alves sigui condemnat a nou anys de presó per violació i l’acusació particular, a dotze anys.

L’Audiència de Barcelona va decretar la llibertat provisional d’Alves perquè la condemna que li va imposar és inferior a aquestes peticions i el seu compliment parcial, després de catorze mesos en presó preventiva, ha “minorat el risc de fugida”, segons que va afirmar. El tribunal, però, va imposar-li una fiança d’un milió d’euros, retirada dels passaports, personació setmanal al jutjat i allunyament de la víctima. Alves complirà un any en llibertat provisional a finals de març.

La sala penal del Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la condemna d’un any de presó a Eugenio Pino, ex-director adjunt operatiu de la policia espanyola, per un delicte de revelació de secrets de Jordi Pujol Ferrusola, fill de l’ex-president de la Generalitat de Catalunya.

El cas es remunta a una operació policíaca en què dades reservades sobre Pujol Ferrusola van ser sostretes il·lícitament d’un dispositiu o sistema d’emmagatzematge informàtic, en una intervenció sense autorització judicial. Pino va ordenar que aquestes dades es copiessin en una memòria USB i fossin lliurades a la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF), que investigava la família Pujol.

El tribunal ha desestimat els recursos tant de Pino com de la fiscalia contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM), que va imposar la condemna. A més d’un any de presó, la sentència inclou una multa de 7.200 euros i una indemnització de 2.000 euros per a Pujol Ferrusola. Aquest tribunal madrileny, en la resolució ara confirmada, va revocar la sentència de primera instància de l’Audiència de Madrid, que havia absolt Pino per considerar que la seva actuació, tot i ser irregular, no mereixia un retret penal.

El Suprem conclou que no es poden considerar “meres irregularitats procedimentals” l’obtenció d’informació secreta i la seva difusió a tercers, ni justificar-ho com una pràctica policial habitual. El tribunal subratlla que l’actuació de la policia ha d’ajustar-se a la constitució i al marc legal vigent, i no pot incorporar en una investigació informacions obtingudes vulnerant drets fonamentals.

Segons la sentència, la sostracció il·lícita de dades personals, familiars, econòmiques i empresarials de Pujol Ferrusola es va fer “en una data indeterminada i per autors desconeguts”. L’afectat no va autoritzar mai la revelació ni la cessió de les seves dades. Pino, que el març del 2015 era al capdavant de la direcció adjunta operativa de la policia espanyola, va decidir aleshores d’utilitzar la informació tot i saber que no provenia d’una investigació autoritzada judicialment.

Va ordenar a personal de la seva secretaria que enregistrés les dades en una memòria USB i en va disposar el lliurament a la Comissaria General de Policia Judicial, de la qual depèn la UDEF. La tramesa anava acompanyada d’un informe que detallava que el dispositiu contenia “939 arxius distribuïts en 32 carpetes, amb informació confidencial sobre la família Pujol i institucions i membres de la Generalitat de Catalunya”.

Més d’un any després, l’abril del 2016, la UDEF va presentar un informe al jutjat central d’instrucció  5 de l’Audiència espanyola, que investigava la família Pujol. En comprovar-ne la procedència il·lícita, el jutge va excloure la memòria USB de la causa i va obrir diligències contra Pino per investigar la seva actuació.

El Suprem desestima tots els arguments del recurs de Pino, que al·legava haver seguit el procediment habitual dins la policia i defensava que la seva intenció era aclarir els fets investigats. El tribunal considera que Pino era conscient del caràcter reservat de la informació i de l’absència d’una ordre judicial que n’autoritzés l’obtenció, fet que implicava una vulneració del dret a la intimitat de Pujol Ferrusola. Subratlla que, per la seva posició dins la jerarquia policíaca, hauria hagut de qüestionar la legalitat d’aquesta informació abans d’actuar-hi.

Els magistrats remarquen que la funció policíaca ha de respectar la constitució i l’ordenament legal i que Pino va lliurar les dades a la UDEF sense advertir-ne la procedència il·legal, amb la intenció que fossin utilitzades en la investigació, “blanquejant d’alguna manera la il·licitud del seu origen”.

Finalment, el tribunal també ha desestimat el recurs de la fiscalia, que sostenia que l’article 197.3 del codi penal espanyol excloïa els funcionaris públics i només podia ser aplicat a particulars. El Suprem rebutja aquest argument i considera que, a més, l’article 417, que castiga la revelació de secrets per part de funcionaris, hauria estat aplicable en aquest cas, si bé no va ser objecte d’acusació.

Una ex-parella del coordinador general d’Esquerra Unida a les Illes (EUIB), Juanjo Martínez, el va denunciar fa tres anys per violència masclista. La notícia ha sortit a la llum ara que el dirigent de la formació ha estat assenyalat d’haver comès abusos sexuals en un compte d’Instagram, on s’han publicat unes quantes denúncies anònimes. Podem va decidir d’apartar-lo del consell d’administració de l’Empresa Municipal de Transport (EMT) i ell mateix, tot i negar les acusacions anònimes, va plegar com a coordinador general del partit.

Juanjo Martínez cessa com a coordinador general d’EU a les Illes malgrat desmentir les acusacions d’abús sexual

Una informació de l’ARA Balears explica que, en l’escrit judicial, l’ex-parella de Martínez –afiliada al partit– al·legava haver sofert maltractament psicològic i haver estat “forçada a mantenir relacions sexuals”. La sentència, que es va emetre el desembre del 2021 pel jutjat de violència sobre la dona 1 de Palma, va absoldre el polític d’un delicte d’injúries.

La dona, que sembla que va mantenir una relació amb Martínez durant dos anys i mig, denunciava que havia rebut agressions verbals de manera freqüent i que el polític duia una doble vida. En la denúncia, diu que la seva salut “havia perillat per la possibilitat de contagiar-se d’una malaltia de transmissió sexual”. 

Segons l’escrit, Martínez mantenia “un consum habitual d’alcohol” i tenia “episodis agressius” que no van acabar en maltractament físic. Sí que alçava la veu i s’acostava molt a prop de la víctima “de manera agressiva”. La denunciant va sol·licitar una ordre de protecció i va rebre assistència psicològica. Frases com “estàs fatal, ets boja” o “és tot una estratègia de la gent per fotre’m” eren les respostes que Martínez va donar a la víctima quan l’acusava de ser-li infidel, segons que va explicar. Martínez va ser absolt perquè no va quedar provat que proferís aquestes paraules. 

“El partit ho sabia”

La víctima, que ha parlat amb el mateix mitjà, assegura que “tothom a Esquerra Unida ho sabia i se’n rentaren les mans”. “A ningú no li va venir de nou la meva denúncia. Se sabia que passaria, però Esquerra Unida és ell. Tot el partit passa per ell”, diu. 

La dona va entrar a militar al partit arran de la relació amb Martínez, que va començar quan ell era amb una altra dona, segons explica. “Aquesta era la seva dinàmica. I, evidentment, em vaig afiliar al partit perquè és el que ell feia: ‘Afiliació vaginal’.” 

“Qui va sortir d’aquell judici humiliada per un fiscal, per un advocat, vaig ser jo. És molt difícil demostrar amb proves que aquest home m’havia fet merda, que m’havia invalidat emocionalment”, explica. Però les denúncies a la xarxa l’han servit per veure que hi ha més testimonis que relaten situacions similars. De tota manera, diu que se sent sola: “A les que hem denunciat ara, el moviment feminista ens aplaudirà, ens dirà que no estam soles. Però sí que hi estam, perquè jo m’hi sent.”

Junts descarta futurs pactes amb Aliança Catalana després de les eleccions municipals del 2027. Així ho ha dit aquest el secretari general, Jordi Turull, l’endemà que s’hagin despenjat de la moció de censura contra Sílvia Orriols a Ripoll. En una entrevista a RAC-1, ha rebutjat aquesta possibilitat perquè el seu discurs d’odi representa la política contraposada a la seva.

“Atiar l’odi vol dir trencar la convivència, i el pitjor que pot fer una força política és atiar tot allò que pot trencar la convivència”, ha apuntat. D’altra banda, Turull ha confirmat la participació de Carles Puigdemont en la decisió, de la qual n’era “partidari” com la resta de membres de la direcció nacional i dels tres regidors.

Turull ha justificat la seva decisió de despenjar-se de la moció de censura perquè l’alternativa era “un govern Frankenstein que en dos mesos podia quedar bloquejat i generar més frustració que altra cosa”. Ha insistit que vol guanyar l’extrema dreta a les urnes i ha assenyalat que “no era una decisió senzilla” i que han fet “debats de profunditat”.

D’altra banda, el secretari general també ha confirmat l’existència d’una enquesta interna que mostrava l’oposició dels ripollesos, tot i que ha precisat que no ha estat “l’element decisiu” per a prendre la decisió.

L’Associació de Damnificats per la gota freda de l’Horta Sud ha anunciat que presentarà un recurs contra la resolució de la jutgessa d’instrucció número 3 de Catarroja (Horta Sud), en què limitava la investigació de cinc a dos delictes. Segons la interlocutòria, a la qual ha tingut accés EFE, la jutgessa instructora estableix que “aquest procediment té exclusivament com a objecte la investigació dels homicidis imprudents i les lesions imprudents”.

La jutgessa precisa que, si es tenen en compte totes les inhibicions possibles, el total arribaria a 224 morts i 3 desapareguts. Així mateix, subratlla que “no s’investiguen els danys per imprudència greu” ni tampoc la prevaricació per omissió, ni l’omissió del deure de socors, com pretenia l’associació de damnificats.

Després de fer-se pública aquesta decisió judicial, el president de l’entitat, Christian Lesaec, ha fet un comunicat en què, a més d’anunciar un recurs, lamenta que la resolució s’hagi conegut a través dels mitjans. Segons ell, limitar la investigació als morts i a les lesions físiques de les víctimes “deixa molts afectats pel camí. Un delicte és un delicte i s’ha d’investigar”, ha insistit.

“Entenem que hi ha delictes més greus, amb penes més altes, i que és la jutgessa qui ha de valorar-ne la gravetat i la sanció corresponent, però no compartim que desenes dels nostres associats, que van lluitar per la seva vida aquella nit, que van quedar atrapats en carreteres o habitatges, famílies que es van separar o persones que van veure com els seus negocis quedaven destrossats, no siguin atesos per la justícia perquè no han perdut cap familiar o no han patit una lesió física”, afegeix.

Per tot plegat, l’Associació de Damnificats per la gota freda de l’Horta Sud – València presentarà un recurs d’apel·lació contra la resolució d’Instrucció 3 de Catarroja perquè “reconsideri la seva decisió i ens ajudi en aquest camí que hem emprès per aconseguir justícia per als damnificats per aquesta riuada, que tant de mal ha fet a la nostra comarca”.

El jutge ha decidit d’amnistiar l’antiavalot dels Mossos d’Esquadra que va agredir Josep Costa durant la cimera franco-espanyola del 19 de gener de 2023 a Barcelona. “Ja podeu sumar un altre policia violent als beneficiaris de l’amnistia”, ha piulat l’ex-vice-president del parlament, que també ha insinuat que portarà el cas als tribunals europeus. L’aplicació de l’amnistia, que la van demanar la defensa i la fiscalia, encara es pot recórrer.

Ha arribat el dia. Ja podeu sumar un altre policia violent als beneficiaris de l’amnistia i una probable nova demanda (la sisena) contra Espanya als tribunals internacionals. Aquesta serà la primera que també anirà contra ERC i Junts.
Ni oblit ni perdó. pic.twitter.com/G0CiEGGzwR

— Josep Costa (@josepcosta) February 19, 2025

L’antiavalot, amb TIP 13450, va agredir Costa durant la protesta organitzada per l’ANC i Òmnium Cultural en contra de la trobada entre Pedro Sánchez i Emmanuel Macron al MNAC. A la zona de Montjuïc, l’ex-vice-president va rebre un cop de porra a la mà per part de l’agent que custodiava les tanques de seguretat que separaven els manifestants dels governants.

Conseller @joanignasielena, us faig responsable que l’agent D0E114 dels @mossos sigui degudament sancionat i respongui personalment de l’agressió gratuïta que m’ha provocat lesions a les dues mans. El CAP ja ha notificat els fets al jutjat i ara hi vaig per posar una denúncia. pic.twitter.com/9q12aAS10l

— Josep Costa (@josepcosta) January 19, 2023

El jutjat d’instrucció 29 de Barcelona va obrir una investigació perquè el jutge considerava que l’actuació policíaca va ser desproporcionada. “L’agent, de manera desproporcionada, el va colpejar amb la porra reglamentària a les dues mans tancades i li va causar lesions per contusió, amb inflamació i hematoma a totes dues mans i una ferida oberta sagnant al segon dit de la mà esquerra”, deia.

D’altra banda, cal recordar que un manifestant va enregistrar l’agent després de l’agressió. I, arran d’això, el Departament d’Interior el va sancionar amb 601 euros —en aplicació de la llei mordassa— perquè deia que posava en risc la seguretat personal o familiar dels agents.

La jutgessa que investiga la gestió de l’emergència de la gota freda vol saber per què es va trigar tant a enviar l’alerta als mòbils de la ciutadania, la vesprada del 29 d’octubre. En aquest sentit, Nuria Ruiz Tobarra considera que es podien haver evitat moltes morts. La tragèdia va deixar 224 víctimes mortals i tres desapareguts.

Un vídeo demostra que la Generalitat era responsable de vigilar el barranc de Torrent durant la gota freda

En una interlocutòria de dilluns, la magistrada assenyala, textualment, que l’objecte de la investigació se centra “en la palmària absència d’avisos a la població que no va poder prendre cap mesura per a protegir-se”, segons que avança el diari Levante. 

L’associació de damnificats per la gota freda presentarà un recurs perquè s’ampliï la investigació a cinc delictes 

D’altra banda, la jutgessa assegura que si hi va haver retards en les ajudes o descoordinació, s’ha d’investigar per la via civil. Per això, acota la investigació pels delictes d’homicidi imprudent i lesions imprudents, i descarta obrir diligències per danys per imprudència greu, prevaricació per omissió i omissió del deure de socors.

La jutgessa insisteix que vol aclarir si es podia evitar “l’aclaparador nombre de morts”. A més, apunta que el nivell d’alerta que es va mantenir en tot moment no implicava que el govern espanyol assumís l’emergència.

La Generalitat té de termini aquesta setmana per aclarir al jutjat de Catarroja quines autoritats eren al CECOPI en el moment de l’emergència. Segons que informa La Vanguardia, els tècnics van aconsellar des de les 18.00 que s’enviés l’alerta als mòbils, que no es va executar fins a les 20.11.

L’aleshores consellera Salomé Pradas es va negar a enviar abans l’SMS perquè, segons que han explicat dos testimonis, volia esperar que Mazón arribés al CECOPI, fet que no va passar fins després de les 19.00 arran del famós dinar al restaurant El Ventorro.

Així mateix, la jutgessa considera que l’avís va ser “notablement tardà” i “erroni en el seu contingut”, tenint en compte que moltes de les víctimes van morir a casa, en garatges i a la via pública.

Era divendres cap a les onze del vespre quan Javier Milei, president de l’Argentina i piulaire prolífic, publicà un missatge a X en què anuncià a so de bombo i platerets la creació d’una “criptomoneda patriòtica” anomenada Libra, una referència dissimulada al seu eslògan electoral. “Aquest projecte privat es dedicarà a incentivar el creixement de l’economia argentina, tot donant suport a les petites empreses i als emprenedors argentins”, explicà el president. La crida no trigà a fer efecte: en qüestió de minuts, la criptodivisa passà de cotitzar de 0,25 dòlars a 5,54 i assolí un valor de mercat de més de 4.500 milions de dòlars.

Valor de mercat de Libra en les dotze hores posteriors al primer piulet de Milei sobre la criptodivisa (fotografia: TradingView).

Però aquestes cotes no se sostingueren gaire temps més: minuts després de franquejar la barrera dels 4.500 milions de dòlars, una onada de vendes desplomà el valor de mercat de la criptodivisa a un ritme tan alt –o més encara– com el que l’havia disparat. A les 0.45, la criptomoneda ja cotitzava per sota d’un dòlar, un valor de mercat gairebé sis vegades inferior al pic que havia assolit feia tot just una hora. A les 4.38, menys de cinc hores després del piulet original, Milei publicà un nou missatge a X en què es desentenia de l’episodi. “No estava familiaritzat amb els detalls del projecte, i després d’haver-m’hi familiaritzat he decidit de no fer-ne més difusió”, escrigué. Dos minuts després del segon piulet de Milei, el valor de la criptomoneda es desplomà per sota dels 27 cèntims de dòlar, pràcticament el mateix valor amb què havia començat la nit. “És l’aixecada de camisa més gran de la història”, lamentà poques hores després un conegut influenciador nord-americà que havia participat en la campanya de promoció de la criptodivisa.

Una “aixecada de camisa” de manual

Per més singular que pugui semblar, episodis com el de divendres són tan comuns en la criptosfera que el sector els ha batejats justament així: rug pull, un terme anglès que es podria traduir per ‘aixecada de camisa’. La dinàmica que hi ha rere aquesta mena d’estratagemes no és del tot nova: l’inversor compra grans quantitats d’un actiu especulatiu tan bon punt surt al mercat i, després d’haver instat més inversors a comprar-ne i haver-ne inflat el valor, se’n desempallega per a embutxacar-se’n els beneficis.

De marginal a popular: l’any en què el bitcoin va esdevenir respectable

Tots els indicis, certament, apunten a una aixecada de camisa de manual: en l’hora i minut exactes en què Milei va publicar el seu primer piulet sobre Libra es registraren un seguit d’operacions de compra per valors astronòmicament alts, superior en alguns casos a 250.000 dòlars, cosa que sembla indicar que un inversor –o grup d’inversors– havia estat informat amb antelació del llançament de la criptodivisa i havia programat l’execució d’aquestes operacions de compra perquè coincidissin amb la publicació de Milei. Quan el valor de mercat de Libra tocà sostre, el 37% de la criptodivisa es repartia entre tan sols dues carteres que, pocs minuts després, posaren a la venda les seves possessions. Es calcula que més de 74.000 usuaris perderen en total més de 286 milions de dòlars en la desfeta. Tanmateix, un grup molt reduït de carteres en tragueren beneficis enormes –superiors, en alguns casos, a vuit milions de dòlars– en qüestió d’hores o minuts.

El president que no en sabia res

Milei, certament, no és el primer personatge públic involucrat en aquesta mena d’estratagemes –que si tenen èxit és, precisament, per la participació de figures carismàtiques, adés un influenciador, adés un dirigent polític. El president argentí, de fet, ni tan sols és el primer dirigent mundial a ser acusat d’orquestrar una d’aquestes “aixecades de camisa”: la setmana passada, sense anar més lluny, el president de la República Centreafricana va capitanejar un episodi pràcticament idèntic; i als Estats Units, la criptomoneda de Donald Trump ha seguit un guió semblant a la de Milei. Més enllà de l’esfera de la política, el raper nord-americà Kanye West explicà fa pocs dies que un inversor li havia ofert dos milions de dòlars perquè promocionés la creació d’una criptodivisa amb el seu nom a les xarxes socials.

Aquesta possibilitat –que Milei, lluny de ser-ne l’instigador, hagi estat un dels milions d’argentins a qui l’esfondrament de Libra agafà de sorpresa– és la que han insinuat veus com la de l’emprenedor argentí Diógenes Casares, especialista en el sector de les criptodivises. Segons Casares, l’operació fou ordida per “un grup de capitalistes de risc estrangers, brokers i individus del món de les criptodivises que es delien per promoure una criptodivisa a un govern excepcionalment receptiu a projectes nous”. L’objectiu? “Maximitzar l’extracció de capital, sense gens de consideració per l’impacte negatiu que el projecte tindria en la reputació del país”, ha explicat l’emprenedor.

Donald Trump aprofita la presa de possessió per llançar-se al món de les criptomonedes

Un dels noms apuntats per Casares ha estat el de Hayden Davis, l’executiu en cap de l’empresa que impulsà la creació de Libra. En una entrevista concedida abans-d’ahir, Davis explicà que havia treballat en el projecte de bracet amb el govern argentí, incloent-hi  Milei mateix, però que la culpa del daltabaix no havia estat del president sinó d’alguns dels seus assessors, a qui es negà a anomenar per por de rebre amenaces de mort. “Crec fermament que no és corrupte. Crec que ni ell sap del tot què va passar”, digué Davis sobre el president argentí.

Després d’un cap de setmana de silenci escrupolós, el govern argentí també ha semblat adoptar la ignorància com a línia oficial. “Les criptodivises són un món d’especialista que és molt difícil d’entendre. Jo tampoc no entenc com funcionen, i mira que m’ho han explicat 800.000 vegades”, explicà dilluns el ministre d’Economia argentí, Luis Caputo.

Ahir, en una entrevista a la cadena argentina Todo Noticias, Milei també entonà un discurs semblant. “No sóc un expert en criptodivises. La meva especialitat és el creixement econòmic, amb diners i sense”, explicà el president, que al·legà que havia piulat sobre Libra únicament per fer-se’n ressò, no pas per instar els argentins a invertir-hi. “Sóc un entusiasta de la tecnologia –afegí–: si veig una eina que facilita que els emprenedors puguin accedir a finançament, me’n faré ressò.” El president reconegué que d’ara endavant  hauria de “posar més filtres” a l’hora de decidir amb qui reunir-se. Per una altra banda, l’Oficina Anticorrupció argentina ha obert una investigació formal contra el president, que ha estat objecte de més d’un centenar de demandes aquests darrers dies.

Milei encara la seva crisi més greu

L’episodi ha significat la crisi més greu a què s’ha enfrontat el govern de Milei d’ençà que arribà al poder, ara fa més d’un any, tot i que resta per veure quines conseqüències polítiques tindrà. L’oposició peronista ha amenaçat de presentar una moció de confiança contra el president, tot i que sembla molt improbable que pugui aplegar prou suport al parlament. A més, cap dels rivals polítics de Milei no sembla tenir prou popularitat entre els argentins per a bastir una alternativa amb cara i ulls al govern, un govern que no ha perdut pistonada significativament en l’índex d’aprovació durant del darrer any.

El risc més immediat per al president, segurament, és més de reputació que no pas polític. Economista de formació, Milei –que heretà una inflació desbocada i una divisa extraordinàriament devaluada– s’ha decantat fermament per la disciplina fiscal com a remei per a pal·liar la corrua de problemes que assolen l’economia argentina. Aquest gust per la ultraortodòxia econòmica, juntament amb el seu pedigrí com a economista del sector privat, l’han ajudat a fer amics a les altes esferes del poder econòmic mundial, fins al punt de convertir-se en un dels grans reclams de la cimera de Davos en dos anys consecutius. Però ni tan sols la fita d’haver aconseguit de mantenir la inflació sota control, per no parlar de la llarga llista de mesures liberalitzadores que el seu govern ha aprovat, han pogut convèncer els inversors internacionals dels atractius econòmics de l’Argentina, que enguany es preveu que tornarà a créixer després de dos anys de recessió punitiva. Episodis com el de divendres n’expliquen un dels motius: que l’Argentina és governada per un dirigent capaç de deixar-se estafar als nassos, suposant que digui la veritat.

Avui, 19 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Albert Velasco: “S’han de reclamar els diners de Sixena, són de tots els catalans” 
• Moviment Gironí i les marques blanques d’ERC en les municipals 
• La tortura com a entreteniment de masses I Editorial de Vicent Partal
• Què indica el no de Junts a la moció de censura contra Orriols a Ripoll? 
• L’imperi se’n va I Mail obert de Joan Ramon Resina
• L’estat de l’art a Catalunya (3). Les exposicions I Mail obert de Joan M. Minguet Batllori   
• “Un quadre mèdic complex”: desconcert al Vaticà per l’estat de salut del papa 
• Murals gegatins que reivindiquen l’orgull de barri: “Els nens que sempre han idolatrat Messi de sobte volen ser muralistes” 
• Cristina Caparrós: “Hem de decidir si Barcelona té un port amb pescadors o un parc temàtic”
• “És l’aixecada de camisa més gran de la història”: el ‘criptofrau’ que ha mostrat les vergonyes de Milei

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Ara resulta que el cinema progressista espanyol ha trobat un heroi nou i inesperat: ni més ni menys que un policia format en les millors escoles del franquisme. I no és cap broma, encara que ho puga semblar.

La història té la seua gràcia, macabra: mentre els guardons s’amunteguen i les sales s’omplen celebrant La infiltrada, ningú no sembla voler recordar que un dels dos protagonistes reals del film, Fernando Sainz Merino, va ser denunciat per tortures. Un detall sense importància, que dirien alguns. Què hi fa, si va arrancar confessions a còpia de violència? Que no era contra independentistes catalans, al cap i a la fi? I qui són ells per a enterbolir l’èxit de taquilla?

La hipocresia, i la barra, té aquestes coses: permet que els mateixos que s’omplen la boca parlant de memòria històrica puguen aplaudir amb entusiasme la glorificació d’un torturador. N’hi ha prou, segons que sembla, que les víctimes siguen dels altres, dels diferents, dels qui no encaixen en el relat oficial. Xavier Barberà, Antoni Massagué i Ferran Jabardo van haver d’arribar fins a Estrasburg per denunciar els abusos de què havien estat víctimes a la Via Laietana. El Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Espanya, però això no mereix, pel que m’han explicat, ni una nota a peu de pàgina en el guió del film premiat, ni un aclariment en els crèdits finals, ni un esment en els papers de promoció.

La cosa més fascinant d’aquest espectacle lamentable és comprovar que la suposada intel·liguèntsia progressista espanyola, tan disposada sempre a denunciar injustícies llunyanes, fa equilibris morals per justificar allò que és injustificable. Que algú ens explique, si no, com és que els mateixos que s’esquincen les vestidures per les violacions dels drets humans a l’altra punta del món, no tenen cap inconvenient a convertir en heroi cinematogràfic un personatge que va aprendre l’ofici a les casernes de la dictadura. O potser és que la tortura també té matisos ideològics?

Com deia Hannah Arendt, el fet més greu no és que una cosa passe, sinó que es torne normal. I s’esdevé això, exactament, amb la peripècia que ens ocupa: el film implica la normalització de l’horror. El cinema “compromès” i “progressista” espanyol –jo encara els posaria un cabàs de cometes més, als autors– ha aconseguit la proesa de convertir un torturador franquista en ídol de masses, i es veu que ningú no sembla trobar-hi la contradicció, ni es preocupa per la degradació moral que el fet representa. Els Goya aplaudeixen, la crítica s’extasia i escriu papers bavejants i el públic “conscienciat” omple les sales sense que aparentment se li regire l’estómac, mentre les víctimes de la Via Laietana deuen demanar-se en quin moment la seua tragèdia, l’agressió que ells van haver de suportar, es va convertir en entreteniment familiar. I en negoci. En diners que corren cap a les butxaques d’alguns.

Però la pregunta que ningú no gosa fer-se és evident: si els torturats no fossen catalans o bascs, independentistes, aquests dels Goya, dels Gaudí i companyia aplaudirien com aplaudeixen ara? Si les confessions arrancades a colps i amb sang haguessen estat de militants d’esquerres espanyols, el film hauria rebut els mateixos elogis? La resposta, malauradament, ja la sabem. I és potser allò que fa més mal de tot: comprovar que, dècades després de la mort del dictador, els seus mètodes encara poden ser celebrats, això sí, convenientment embolcallats ara en un preciós paper de cel·lofana progressista.

 

PS1. Quan acabava d’escriure aquest editorial ha arribat la notícia de l’alliberament de Leonard Peltier, l’activista sioux-chippewa que ha passat prop de cinquanta anys en una presó, convertit en el pres polític més veterà dels Estats Units i en símbol mundial de la resistència indígena. No puc sinó expressar l’enorme alegria que sent avui per l’alliberament d’un home a qui he considerat, també des de fa dècades, un heroi. Si puc i l’actualitat ho permet, intentaré escriure demà sobre ell i sobre el que significa per a tots. De moment podeu llegir la notícia que hem publicat.

PS2. Aquesta setmana el litigi de Sixena torna a ser notícia arran del judici contra Lluís Puig, que és acusat de desobediència per haver-se negat a lliurar, com a conseller de Cultura, quaranta-quatre obres d’art del Museu de Lleida que finalment, van ser robades per la Guàrdia Civil. El professor d’història de l’art Albert Velasco era en aquell moment conservador del museu i Clara Ardévol l’ha entrevistat per parlar de la situació d’aquest espoli, especialment des del punt de vista de la conservació del patrimoni cultural: “S’han de reclamar els diners de Sixena, són de tots els catalans”

PS3. L’aparició del Moviment Gironí ha despertat molta curiositat pel que pot significar de precedent o de model, davant el desgast de les sigles d’ERC. Odei A-Etxearte ha parlat amb els seus promotors i ens explica les claus de la maniobra, en aquest reportatge.

“Toca buscar fórmules per a tornar a reactivar els votants”, diu Marc Puigtió. L’ex-batlle de Sant Julià de Ramis i vice-president del Consell Comarcal del Gironès fa un pas endavant per a disputar a Lluc Salellas la batllia de Girona en les municipals del 2027 i encapçala Moviment Gironí. És una plataforma constituïda a banda de la secció local d’ERC amb l’objectiu d’anar més enllà del partit. Pretén obrir-se a votants i sectors que no s’hi haurien acostat amb les velles sigles i defensar una veu pròpia. Moviment Gironí podria presentar-se com una marca blanca associada a l’Acord Municipal (AM) –que és la marca electoral d’Esquerra a les municipals d’ençà del 2007– i sumar-hi els suports per als ens supramunicipals, o bé presentar-se directament com un nou partit polític.

Puigtió va donar suport a Oriol Junqueras en el congrés del partit i va assistir a alguns actes de Militància Decidim, però no va ser membre la candidatura. Pendent que l’actual cap de files d’ERC a Girona i segon tinent de batllia, Quim Ayats, aclareixi si vol ser candidat per tercera vegada, Moviment Gironí treballa activament per erigir-se en alternativa i dificulta un desmarcatge de la secció local. Ayats es va enquadrar en el sector afí a l’ex-secretària general Marta Rovira, i per això hi ha qui interpreta els moviments en aquesta clau interna. Però el desgast electoral del partit sembla clar: ERC va baixar de 4 regidors a 3 en les darreres municipals i va perdre la meitat dels vots respecte del 2019, tot i que es va mantenir com a quarta força. En canvi, Salellas sembla que ha consolidat Guanyem en l’espai independentista, justament, havent obert les fronteres de la CUP a sectors diversos i havent sumat suports després de la partida de l’anterior batllessa, de Junts, Marta Madrenas. Junts, amb Gemma Geis al capdavant, va obtenir un miler de vots menys que Salellas i ERC en va quedar lluny. Mentrestant, ERC entoma la contradicció que el discurs nacional del partit no sembla que tampoc afavoreixi els seus interessos electorals a Girona.

Puigtió defensa que els partits independentistes hauran de reinventar-se, ara que el PSC és al Palau de la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona i el PSOE a la Moncloa, i atès el possible ascens d’Aliança Catalana. Moviment Gironí va fer un acte de presentació a començament de gener i, segons el seu candidat, allò va “generar il·lusió i treball”. Cada mes aprofundeixen un àmbit, aquest febrer, el de la comunicació, i preparen el seu posicionament per a la confecció futura del programa electoral.

Els sectors crítics d’ERC veuen en Moviment Gironí un precedent que pot reproduir-se en més municipis arran del desgast de les sigles del partit, un primer símptoma d’una davallada electoral que serà molt difícil de revertir. Però fonts de la direcció ho neguen. Diuen que la confecció de marques blanques és habitual en tots els partits i que a escala local els projectes propis superen la referència nacional. “Cada municipi té les seves particularitats”, afirmen. ERC encara no ha aprovat el reglament intern que regirà les candidatures de les pròximes municipals. El partit es troba enmig del debat polític estratègic que culminarà en el plenari del 15 i 16 de març, i després, les renovacions de les territorials s’allargaran fins al juny. L’executiva de Junqueras pretén eixamplar el projecte i que es formin candidatures de proximitat, de manera que es podrien normalitzar més candidatures amb marques alternatives.

De fet, Junqueras va esdevenir batlle de Sant Vicenç dels Horts amb Junts per Sant Vicenç, que era la suma d’ERC amb Vicentins pel Canvi. “Expressa que som d’orígens diferents, costums diferents, parlem en llengües diferents, i el que volem és treballar junts pel poble”, deia el president d’Esquerra en la campanya de les municipals del 2015. El 2011, Junqueras va aconseguir el suport de CiU i d’ICV-EUiA per a ser el primer batlle d’ERC al municipi d’ençà del 1979. Un altre precedent és el de Junts per Sant Quirze-ERC-AM, a Sant Quirze del Vallès, amb Elisabeth Oliveras com a batllessa. Oliveras, que va deixar de militar a ERC el 2022, és en el càrrec d’ençà del 2015 i va formar part de la constitució de la candidatura d’ençà del 2011. La van formar militants d’ERC, persones properes a la CUP i independents, i es basen en un funcionament assembleari.

Fórmules com aquestes proliferaran a ERC en les municipals vinents? Moviment Gironí millorarà els resultats d’Esquerra dels darrers anys a Girona? Són algunes de les preguntes que també ressonen en el debat intern que viu el partit, immers encara en la segona part d’un congrés llarg, i que ja es prepara per a unes eleccions que els crítics albiren com l’examen definitiu per a Junqueras.

The Washington Post · Anthony Faiola

Roma, Itàlia. El Vaticà va informar abans-d’ahir que la infecció respiratòria del papa Francesc presentava un “quadre mèdic complex” que obligaria el pontífex a romandre a l’hospital de Roma on va ser ingressat divendres proppassat.

El papa Francesc, a qui van extirpar part d’un pulmó de jove, va ser traslladat a l’hospital Agostino Gemelli de la capital italiana després de desenvolupar un nou episodi de bronquitis, el darrer de molts. Les proves preliminars indicaren que el pontífex –que en el moment de ser ingressat presentava un quadre de febre moderada– tenia una infecció de les vies respiratòries. Proves posteriors van mostrar que la febre del papa havia disminuït, però que la infecció persistia i requeria ajustos en el tractament. D’ençà de divendres, l’estat mèdic del pontífex ha estat descrit com a “regular” o “estable”.

Abans-d’ahir al matí, el Vaticà va oferir més detalls sobre l’estat mèdic de Francesc, i va informar que el pontífex havia contret una “infecció polimicrobiana de les vies respiratòries”; és a dir, una infecció múltiple que requereix hospitalització. Els seus metges li van ordenar repòs absolut. Ahir, en una nova actualització, el Vaticà va explicar que el papa ja havia superat la febre i que la infecció romania estable.

La Santa Seu, que sol anar amb cautela a l’hora de divulgar informació sobre l’estat de salut del papa, no ha informat sobre quant de temps s’espera que el pontífex continuï ingressat. Sí que se sap que Francesc –que ha hagut d’excusar-se d’uns quants actes relacionats amb l’any jubilar catòlic, que enguany atraurà milions de pelegrins a Roma– no participarà en l’audiència general setmanal d’avui.

Diumenge proppassat, el papa –que té problemes de genoll i sol desplaçar-se amb l’ajuda d’un bastó o, com més va més sovint, amb una cadira de rodes– tampoc no va dirigir l’oració de l’Àngelus, com és habitual.

És la quarta vegada que el papa és ingressat d’ençà que va ascendir al tron de Sant Pere, l’any 2013. En els dies immediatament anteriors a l’hospitalització, el pontífex havia mostrat un cert abatiment físic i dificultats per a parlar, fins al punt de delegar en altres qualsevol tasca que impliqués llegir en veu alta. La premsa italiana ha informat que, dies abans de ser ingressat, els metges del papa ja li havien recomanat que anés a l’hospital a fer-se una revisió.

Francesc ha tingut dues caigudes –acompanyades de sengles lesions– els darrers mesos: la primera al desembre, quan va presentar-se a una cerimònia amb un hematoma a la barbeta, i l’altra al gener, quan es va lesionar el braç dret.

Durant la guerra a Gaza, el papa ha trucat cada dia a una parròquia catòlica de la zona per comprovar-ne l’estat del clergat, personal i feligresos. El pare Gabriel Romanelli, el sacerdot argentí que dirigeix la parròquia, ha explicat Vatican News –el mitjà oficial de la Santa Seu– que havia parlat per telèfon amb Francesc tant divendres com dissabte. Diumenge el pontífex s’hi comunicà per missatge de text, en què li explicava que els metges li havien ordenat de fer repòs.

“És veritat que semblava més cansat. Ell mateix va dir: ‘He de cuidar-me’, però se’l veia bé i animat”, va dir Romanelli a Vatican News. I va afegir: “Esperem que es recuperi aviat i que pugui tornar aviat a Sant Pere.”

En 2021, el papa va passar deu dies a l’hospital Gemelli, quan van extirpar-li tretze centímetres de còlon. El març del 2023, el pontífex va ser hospitalitzat durant tres dies, a causa d’una bronquitis, després de notar un dolor fort al pit i de tenir problemes per a respirar. Més tard, va explicar que havia tingut una pneumònia. El juny del 2023, el papa va sotmetre’s a una operació abdominal per a eliminar teixit cicatricial i reparar una hèrnia.

Durant el seu papat, el pontífex sovint s’ha mostrat ambivalent sobre la possibilitat de retirar-se –tal com va fer el seu predecessor, el papa Benet XVI. Però a la seva autobiografia, publicada l’any passat, Francesc va tancar el debat d’una vegada, tot afirmat que, per molt que ho volguessin els seus detractors i rivals interns, no consideraria de retirar-se tret de tenir un “impediment físic greu”.

En referència als seus crítics, va escriure: “Alguns sembla que confien que, tard o d’hora, potser després d’una estada a l’hospital, faré un anunci d’aquesta mena, però ara com ara no hi ha cap risc que això passi.” Com tots els papes abans d’ell, Francesc va reconèixer que sí que havia preparat un pla de contingència en cas d’incapacitat mèdica. Però afegia: “Crec que el ministeri del papa és ad vitam –per a tota la vida–, i per tant no veig cap motiu per a renunciar-hi.”

Stefano Pitrelli ha col·laborat en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

“El muralisme és la primera forma artística que ha existit mai. Les pintures rupestres ja ho eren.” Pintar a les parets i reflectir-hi la vida deu connectar amb alguna part molt profunda de l’ésser humà, i potser per això no ho hem deixat de fer mai. L’art urbà, aquell que trobem a les ciutats, enmig d’edificis o solars abandonats, sovint ens arrenca un somriure quan passegem atrafegats enmig del ritme frenètic de les grans urbs.

Per això, observar l’Ainhoa és una alenada d’aire fresc. Els seus ulls foscos i seriosos d’adolescent ens miren i ens ensenyen un marc de fotos en què veiem el retrat d’un matrimoni en blanc i negre. És la història de la seva vida, dels seus orígens. L’obra, Dels primers d’arribar fins avui, és un mural de gran escala i a ple color que il·lumina el barri de Sant Joan de Vilanova i Geltrú (Garraf), i que ha estat premiat com un dels millors murals del món pel concurs Street Art Cities, el més important i popular de la comunitat d’art urbà.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Slim Safont (@slimsafont)

L’artista que hi ha darrere és Nil Safont (Berga, 1995), més conegut com a Slim Safont, un muralista de renom internacional que basa gran part de la seva activitat artística a donar un toc de color als barris més humils i perifèrics de les ciutats de tot el món.

Safont fa molts anys que pinta, perquè diu que és la seva manera d’expressar-se. Quan era adolescent, va començar a fer grafitis als murs de totes les parets que trobava per Berga, la seva ciutat. “Vaig descobrir en el grafiti una forma d’expressar-me i comunicar-me quan era adolescent”, explica. Els signava com a Slim, perquè el seu referent en aquella època era el raper Eminem, també conegut com a Slim Shady. I d’aquí li va quedar aquest nom artístic. A vegades sortia a pintar tot sol, d’altres, en grup, i anava a les fàbriques abandonades del poble, on va tenir l’espai i la llibertat per a trobar el seu estil propi. Anys més tard, va estudiar belles arts a la Universitat de Barcelona, i aviat va descobrir que es podia guanyar la vida fent de muralista.

Fotografia: arxiu Slim Safont Fotografia: Albert Salamé Fotografia: Albert Salamé Fotografia: arxiu Slim Safont

El seu és un art íntim perquè ensenya l’interior de les persones sense necessitat de despullar-les. I traspua veritat i tendresa amb els colors que tria. Tot i que també fa quadres d’estudi, Safont és conegut principalment pels seus murals, que solen ser sempre retrats, normalment d’infants o joves, veïns del barri on pintarà el mural. Els fa sempre a partir d’una fotografia prèvia que ell ha fet. És a dir, que sempre són persones reals que estan arrelades i vinculades al territori on se situarà l’obra d’art. Safont hi arriba uns dies abans de començar a pintar, per conèixer la gent que hi viu: “Vaig amb la càmera per la zona, parlo amb la gent i vaig fent fotografies.” Després, en tria una que li agrada i ho plasma a gran escala a la paret d’un edifici. “No vaig amb cap idea predefinida, però és cert que m’agraden molt els retrats, i quan arribo al lloc, ho acabo de decidir en funció dels veïns que em trobo”, explica.

Les converses que manté amb la gent del barri durant la setmana que hi passa fent el mural són de les coses més interessants de la seva professió, comenta Safont. “Hi ha persones que no han tingut mai l’oportunitat d’anar a veure una pintura a cap museu, o de parlar amb cap artista sobre les seves obres”, diu. “Els nens que sempre han idolatrat Messi de sobre volen ser muralistes”, diu Safont, que assegura que crea admiració, veure com es fa un mural des del balcó de casa teva i poder interactuar amb l’artista. “Em pregunten sobre els colors, què pinto, sobre els meus referents…”

Pintura al taller d'Slim Safont. Fotografia: Albert Salamé Detall d'un quadre d'Slim Safont. Fotografia: Albert Salamé Slim Safont al seu taller, assenyala les fotografies dels seus murals. Fotografia: Albert Salamé Quadre d'Slim Safont al seu taller. Fotografia: Albert Salamé Slim Safont pinta el retrat del seu germà. Fotografia: Albert Salamé

Tanmateix, les barreres culturals i lingüístiques poden dificultar aquest treball de camp previ. Recorda, per exemple, que li va ser impossible de comunicar-se amb els ciutadans de Minsk, per l’idioma i per la desconfiança, però, en canvi, quan va a Itàlia se sent molt còmode: “Jo sóc molt introvertit i, en canvi, allà tothom és molt extravertit, molt positiu, i aconsegueixen que m’obri.”

La gran majoria de les obres de Safont es troben en barris humils, poc cèntrics, i serveixen per a reivindicar l’orgull de barri i recordar que l’art pot fer-se a tot arreu. “M’agrada molt, però no ho he buscat expressament. Els festivals d’art urbà s’acostumen a fer en aquests barris més perifèrics, i en alguns casos pot ser que es facin servir per fer una rentada de cara. Als barris en què es diu que hi ha criminalitat i estan apartats, fem un festival d’art urbà i ho convertim en un museu a celobert. És una estratègia d’inclusió que, segons quines idees tingui darrere, pot estar bé, però també pot servir per a gentrificar, per exemple”, reflexiona.

A different direction. Minsk, Bielorrússia. 2019. Fotografia: arxiu Slim Safont Iris. Bari, Itàlia. 2024. Fotografia: arxiu Slim Safont To be daughter/son. Boulogne sur Mer, França. 2021. Fotografia: arxiu Slim Safont Pull an all-nighter. València. 2020. Fotografia: arxiu Slim Safont Crowd. Waterford, Irlanda. 2023. Fotografia: arxiu Slim Safont Com es fa un mural de 60 metres? 

Fer un mural de les dimensions amb què acostuma a treballar Safont no és gens fàcil. Poden arribar a ocupar tot el lateral d’un edifici de 18 plantes, com és el cas de l’obra Street Musican, un mural que va pintar el 2019 en un edifici de Moscou, que fa 60 metres d’alçària per 14 d’amplada. Per fer-ho, Safont diu que es basa en les quadrícules: al mòbil o en una fotografia física, divideix en petits quadrats l’obra que ha pensat, i després ho trasllada exactament igual al mur on ho pintarà, amb les mateixes proporcions, però en una escala molt superior. “Per a mi és més fàcil pintar un mural així de gran que fer un quadre petit a l’estudi, per molt que sembli contradictori”, explica.

Normalment, disposa d’una setmana per a pintar aquests grans murals i, per tant, hi ha de dedicar unes deu o dotze hores cada dia –depenent de les hores de sol– si ho vol enllestir a temps: “És portar-ho tot al límit, tant l’estat físic com l’estat mental”, diu. A vegades, si l’obra és molt ambiciosa, té l’ajut del seu amic i muralista Edgas Goás.

En total, diu que ha arribat a pintar entre setze murals i vint l’any. Però tan sols els pot fer a la primavera o a l’estiu, perquè és quan fa bon temps i les condicions meteorològiques ho permeten. Safont riu pensant en una anècdota curiosa, quan amb el seu company muralista van haver de fer un mural a nous graus sota zero a Minsk (Bielorússia): “La pintura, en barrejar-la amb aigua, se’ns congelava, i vam haver-la de barrejar amb vodka per poder-ho acabar a temps”, recorda. “No sé fins quan aguantarà aquesta pintura, però fa poc en vaig veure alguna fotografia i encara aguantava”, detalla.

Step sisters. Flint, Michigan, Estats Units. 2019. Fotografia: arxiu Slim Safont Iris. Bari, Itàlia. 2023. Fotografia: arxiu Slim Safont New Masculinities. Ostend, Bèlgica. 2023. Fotografia: arxiu Slim Safont La visió social de l’art urbà 

“La gent sempre ha estat molt descontenta amb els grafitis, amb les pintades, i ho vincula sovint a l’art urbà i el muralisme. Però realment són llenguatges i maneres d’intervenir en la societat molt diferents. Per això, la manera com se’n parli als mitjans pot ajudar a deixar-ho de relacionar amb el vandalisme, perquè al final som pintors, som artistes. I fer una pintura d’aquestes dimensions al carrer té molt de valor”, reivindica Safont.

Amb tot, assegura que com més va hi ha més muralistes, i que, per tant, és més difícil guanyar-s’hi la vida, perquè la competència és forta. “Arriba un punt en què els festivals d’art urbà s’esgoten, i un dels camins que pots seguir és la producció d’estudi”, explica. De fet, aquest és el camí que va començar a explorar fa uns anys, si bé continua combinant-ho amb la pintura de murals a l’exterior.

Al seu estudi, situat en un polígon de Zona Franca de Barcelona, hi trobem fotografies dels murals que ha fet per tot el món, però també quadres que ha fet o a mig fer. Ara mateix, treballa en un retrat del seu germà: el pinta a partir d’una fotografia que té guardada al mòbil. Abans d’anar-nos-en, descobrim un quadre de dimensions petites, i Safont ens el mostra orgullós. L’anomena “Dumbo”, i és un autoretrat de quan era petit. “Així m’anomenaven de petit”, ens explica. I constatem com l’art és una eina poderossíssima per a reapropiar-nos de les nostres inseguretats i cicatrius del passat. Dumbo és la seva obra preferida, i fins fa poc es podia veure a l’exposició de la Sala Parés de Barcelona.

Slim Safont ensenya el seu autoretrat d'infància. Fotografia: Albert Salamé. Slim Safont ensenya el seu autoretrat d'infància. Fotografia: Albert Salamé.

L’exposició és la manera en què el món de l’art s’expressa, tal com la literatura ho fa per mitjà dels llibres o la música a través dels concerts, entre més formes de divulgar aquestes arts. És a dir, l’art –com les obres escrites o les composicions musicals— existeix prèviament al seu coneixement públic: els estudis dels artistes són plens d’obres en estat de realització o ja acabades; els magatzems dels museus contenen obres en armaris arxivadors lliscants; als carrers podem veure múltiples obres d’art, rebel o institucional; a les cases particulars tenim objectes i més objectes; i hi ha obres que s’han llençat, que es destrueixen o que reapareixen a pes en mercats de rebuig. Però l’exposició podríem dir que és la manera en què se socialitzen les arts visuals, la majoria de vegades en espais tancats on el públic pot acudir a veure què se li ensenya i, això és important, de quina manera se li ensenya. Després hi torno. 

D’exposicions, n’hi ha de moltes menes. A Catalunya, com arreu, tenim variables diverses: hi ha exhibicions  sobre l’art del passat, del passat remot o del més proper (això del passat es mou permanentment, a mesura que el present va morint); sobre l’art més actual; exposicions monogràfiques d’autors, grups o tendències; algunes que, des de l’art, interpel·len la societat; o unes altres que busquen relacions entre llenguatges o mitjans aparentment llunyans entre ells (arts, ciència, tecnologia, filosofia…). En realitat, m’atreveixo a dir que si una exposició té un bon projecte al darrere, sol crear tota sola una nova manera d’entendre el llenguatge curatorial.

Hi ha divisions que, més que provenir de la temàtica, tenen a veure amb la producció de l’exposició: quina institució la promou, amb quin pressupost es compta, a qui se n’encarrega el projecte intel·lectual, etcètera. Aquí hi ha dades que, segurament, els qui no s’hi dediquen desconeixen: les exposicions tenen pressupostos alts perquè, en el registre més elevat, són productes culturals en què participa molta gent i hi pot haver moltes despeses (comissari, dissenyador gràfic, dissenyador d’espai, cost de transports i d’assegurances, publicacions…). També és cert, però, que amb pocs diners es poden fer bones exposicions, sobretot si no es busquen fórmules espectaculars que atrapin el gran públic. Perquè, com en totes les àrees de la cultura, en el camp de les arts hi ha exposicions amb molta publicitat, però buides de contingut.

Als Països Catalans hi ha, ara mateix, moltes exposicions obertes. No n’he fet el compte abans d’escriure aquesta frase, però no cal, és evident que hi ha obertes al públic una gran quantitat d’exposicions, no totes dedicades al món de l’art, per bé que, si ens ho mirem amb perspectiva, totes són travessades per objectes que han estat, són o seran considerats artístics si abandonem els conceptes nobiliaris sobre l’art que arrosseguem des del segle XVIII. Hi ha exposicions a les capitals i als pobles més petits; a les grans institucions, privades o públiques, o als centres culturals més modestos. Hi ha exposicions temporals i hi ha les exposicions on els museus mostren les seves col·leccions. 

Molt sovint hi ha queixes en el sector perquè Barcelona ha deixat de formar part dels grans circuits de les exposicions internacionals. Però això és relatiu: cada vegada hi ha menys exposicions intercontinentals; els conservadors dels museus recomanen que les obres no viatgin tant; i el cost d’aquests transports cada vegada són més alts. A això s’hi afegeix que alguns dels nostres principals museus tenen problemes econòmics i de gestió (com la Fundació Joan Miró, per exemple, que fa anys havia estat un referent per a molts professionals) o els costa d’entrar en competència amb el centralisme espanyol. Aquí continua essent un llast ser un país sense estat, és obvi.

El problema de les exposicions és, al meu entendre, que hi ha molts models caducs dels quals sembla que no podem alliberar-nos. A Barcelona només hi ha un centre d’art que, a parer meu, dóna un exemple de consistència, la Virreina Centre de la Imatge. Ara mateix s’hi poden veure dues exposicions interessants pel que ensenyen i, paral·lelament, per adequar la manera d’exhibir les obres a l’essència d’aquelles obres, em refereixo a les dedicades a Regina Silveira i Josep Iglésias del Marquet. 

I és que, al contrari d’aquests dos casos, moltes exposicions no tenen discurs, no tenen recorregut teòric, consisteixen en una successió d’obres col·locades les unes al costat de les altres, però aquesta successió no explica absolutament res. Fa quasi vint anys vaig llegir una frase de la filòloga Maria Campillo que molts del meu ram encara no han entès: “Una exposició no és un repertori exhaustiu de noms i obres, ni una suma de monografies: implica una tria i una subjecció al discurs.” El recorregut visual que implica tota exposició ha d’anar acompanyat d’un recorregut d’idees (el discurs a què es referia Campillo), per proveir el qui mira d’un estadi superior a aquells “m’agrada” o “no m’agrada” que no condueixen a res, més enllà del gust personal. I, en això, em sembla que és important de rebel·lar-se contra la disposició tradicional de les exposicions (una peça al costat d’una altra, una cartel·la, un espai buit perquè les obres “respirin”…), si el qui ha tingut cura del projecte vol transmetre alguna cosa que vagi més enllà d’allò que qualsevol obra d’art se suposa que difon per ella mateixa. Per aconseguir que el públic (tot el públic, no tan sols l’entès o el diletant) vegi que l’exposició és un tot on el que s’exhibeix i la manera en què ens ho fan mirar pretén una transmissió –o un intercanvi– de coneixements.

Em permeteu que expliqui un cas personal? El 2018 vaig dirigir una exposició a l’IVAM de València sobre Joan Miró. Es titulava “Joan Miró. Ordre i desordre” i pretenia calibrar l’obra de l’artista català en la nostra contemporaneïtat; preguntar-nos per què l’obra de Miró, d’una banda, és mostrada com si fos un mestre de l’antiguitat, com si el museu fos un cementiri i, d’una altra, inversemblantment, encara és tan contemporània que hi ha gent que s’hi emprenya, que deixa anar allò de “el meu fill també ho fa”. Partia d’una hipòtesi: no pot ser que mostrem de la mateixa manera els pintors de cort del Barroc que els avantguardistes; no n’hi ha d’haver prou que l’obra que s’ensenya sigui diferent; cal, a més i paral·lelament, que la manera de mostrar aquestes obres –aquests projectes creatius tan allunyats entre si– sigui diferent. I, aleshores, vaig proposar a les sales de l’IVAM una exposició en què prenia tota l’obra de Miró (pintura, escultura, performance, teatre, ceràmica, cartellisme…) i l’ensenyava com si Joan Miró fos un artista viu i ocupés els espais d’exhibició amb una voluntat rupturista. És possible que m’excedís? I tant! Recordo amb divertiment que el diari ABC va denigrar el meu projecte, vaig pensar que alguna cosa havia fet bé, ha ha ha!

Potser tenien raó els del diari madrileny. Però crec que el món de les exposicions necessita que el sacsegem, per sortir de l’ordre al meu entendre estantís en què viu. Per fer veure que totes les coses no són iguals quan es pengen en una paret o es posen dalt d’una peanya. Perquè cal una mica de risc curatorial. Per fer bona aquella anècdota que s’explica sobre Bertolt Brecht, i aplicar-la al món de les exposicions: diuen que un dia van demanar a Brecht en què treballava i que el dramaturg va respondre: “Preparo el meu següent error.” 

El 2 de febrer de 2001, Pasqual Maragall va publicar un article a El País amb el títol “Madrid se va”. Maragall deia que, vist de la perifèria, és a dir de Barcelona i potser de València estant, perquè els andalusos, gallecs i bascs no sembla que se n’haguessin adonat, Madrid marxava d’Espanya per jugar en una lliga superior de ciutats globals. Uns quants anys més tard, Isabel Ayuso el contradeia afirmant que Madrid és Espanya, com si digués que, de tant concentrar-s’hi simbòlicament i financera, Espanya es reduïa a Madrid, que Madrid tota sola desplaçava en volum la resta de la nació. Malgrat l’escàndol que provocà la fanfarronada, Ayuso no deia res de nou; simplement deia sense embuts allò que pensen espanyols de tots els colors polítics. “Madrid és el cor”, diu el narrador del film de Frederic Rossif sobre la guerra civil espanyola titulat justament o injusta Mourir à Madrid. Per a sostenir Madrid com a bastió de la República, el govern de Negrín sacrificà una generació de joves catalans en la batalla de l’Ebre, una ofensiva condemnada al fracàs, com ho havia estat quaranta anys abans l’absurda defensa de Cuba davant l’esquadra nord-americana. Del punt de vista de la uniformització de l’estat, però, el sacrifici dels adolescents catalans equivalia a una selecció tan brutal o més que la que pretenia el psiquiatre Antonio Vallejo-Nájera a la banda dels nacionals, car l’eugenèsia d’aquest consistia a alterar els mems i no pas els gens de la descendència catalana.

Un segle abans de la guerra, Madrid ja era una ciutat que “en un sopar de dejú es menja totes les altres”, com observava el madrileny Mariano José de Larra. Però la capital no s’engreixà mai a costa de “les províncies” mediterrànies tant com sota les forques caudines de la solidaritat socialista. Una solidaritat que Maragall subscrivia tot proclamant que Espanya era la unió voluntària dels seus pobles com a projecte de futur. D’aquest ingenu contracte social –car als pobles la voluntat d’unió se’ls suposava si et plau per força, com el valor als quintos de l’exèrcit espanyol– Madrid “se n’anava”. Urgia doncs retenir-la amb afalacs. I Madrid, com un pop amb braços-ventoses, ha acabat d’escurar “les províncies”. El president Illa, un Maragall llanguit per al país alacaigut en què s’ha convertit Catalunya, lluny de queixar-se que Madrid se’n vagi, proclama que Catalunya torna.

Barcelona tampoc no aspira ja a jugar en cap lliga de ciutats globals, si no és com a destinació turística i de les màfies. La globalització era un projecte americà, de fet el projecte en què culminà la idea de la república formada per les antigues colònies. Com tot a la vida, les conseqüències han estat mixtes, amb guanyadors i perdedors. I no discutiré ara si la globalització ha estat un joc de suma zero o bé un amb més beneficiats que no pas damnificats. El tema és complex i les ideologies no ajuden a valorar-ho. Sols m’interessa constatar que la globalització (o el lliure comerç, que és l’import semàntic del neologisme mistificador) era la fisonomia de la pax americana, allò que popularment s’anomena imperialisme americà.

El gran beneficiari d’aquell arranjament ha estat Europa. Tres quarts de segle de pau sota el paraigua nord-americà, amb un únic ensurt perifèric als Balcans, han aportat un benestar sense precedents al vell continent. Però com tot en aquest món, la protecció tenia un cost, que sufragaven els treballadors dels Estats Units, contribuint d’afegitó a la major part de l’ajuda als països subdesenvolupats. Quan calia, l’imperi era l’amic americà, expressió popularitzada per Wim Wenders amb una pel·lícula titulada així mateix.

Donald Trump ha sabut aprofitar el descontentament de les classes populars amb el paper que els assignava la globalització: salaris estancats durant dècades; enfonsament de la classe mitjana i dels seus valors; sobrecàrrega fiscal dels assalariats, tanmateix insuficient per a desactivar la bomba de rellotgeria del deute públic; acumulació de deute personal i microfallides epidèmiques que, com el 2008, podrien ser l’assaig general d’una crisi a gran escala.

Trump prometé de replegar els Estats Units i tornar al mercantilisme. Amb la retirada dels fons de USAID, l’aplicació d’aranzels a les importacions i l’amenaça d’abandonar l’OTAN, les relacions exteriors prenen un aspecte transaccional. L’aportació dels Estats Units a l’OTAN, un 3,4% del pressupost del govern americà, equival al 16% del pressupost de l’OTAN, si fa no fa com l’aportació d’Alemanya. Però els Estats Units despenen prop del 14% del pressupost en defensa, molt més que cap altre país, i Trump està convençut que financen dues terceres parts de l’OTAN. Per això apuja el llistó. La quota del 5% que demana a la resta d’estats membres, els europeus no poden assumir-la i ell ho sap. Però, com passa amb l’amenaça d’ocupar Grenlàndia, de convertir el Canadà en l’estat cinquanta-u dels Estats Units, de reprendre el canal de Panamà, i de convertir la franja de Gaza en una Riviera explotada pel conglomerat immobiliari de luxe que porta el nom d’Organització Trump, cal tenir present el rerefons psicològic d’un president acostumat a tractar tots els afers, inclosos els més escabrosos de la seva vida privada, d’un punt de vista comercial. Per ell la vida consisteix a mercadejar des d’una posició de força real o fictícia. Com un venedor de catifes, creu astut començar el regateig amb pretensions exagerades i acabar conformant-se amb molt menys, com s’ha vist amb l’estrafolària imposició d’aranzels del 25% a les importacions de Mèxic i del Canadà. En tot cas, el missatge és clar: Europa no compta geopolíticament. Els presidents anteriors tenien cura de no posar-ho gaire en evidència per no ferir la sensibilitat dels aliats, però l’inclement Trump els ho refrega per la cara sense miraments.

Trump no en té prou de posar fi a la guerra d’Ucraïna tallant en sec una ajuda que els europeus no són capaços de subrogar. Per si això no era prou humiliant, ha decidit d’excloure’ls de la negociació, demostrant a tot el món la insignificança de la UE en la política del propi continent. Els Estats Units se’n van i Europa, mortificada, ha de reconèixer que no és en condicions de defensar-se en el nou escenari geopolític.

Que el ianqui torni a casa hauria de causar jubilació en tots els europeus que veuen la democràcia americana com una deformació intrusiva de les exemplars repúbliques europees. L’emoció seria molt coherent, si no fos perquè deixar la defensa d’Europa en mans europees provoca un daltabaix en les cancelleries i reunions d’urgència per a parlar d’allò que ningú no s’atrevia a proposar: la necessitat de bastir una indústria militar i un exèrcit europeu a l’altura de la influència que Europa pretén exercir en el món. Si mai arriben a consensuar-ho, hauran d’agrair-ho a l’oncle Trump.

El canceller Scholz, en els darrers dies del seu accidentat mandat, ha pogut respondre a l’aspre discurs del vice-president J. D. Vance a Munic, que Alemanya no accepta la intrusió d’agents externs en la seva democràcia ni en la “formació democràtica d’opinió”, dit en referència a la crítica de Vance per la censura a l’AfD. El contrast de posicions no podia ser més dramàtic, amb la confrontació centrada en el significat de “democràcia”. Scholz l’esgrimia per a justificar una política d’exclusió ideològica que Vance entén com una restricció de la llibertat d’opinió. “La democràcia –digué Vance– no pot sobreviure si les preocupacions de les persones es consideren invàlides o, encara pitjor, que no es mereixen de ser considerades.”

La democràcia tampoc no pot sobreviure a unes altres actuacions que tenen lloc al més alt nivell polític dels Estats Units, però aquest no és el tema d’aquest article. Allò que vull remarcar és l’efecte saludable d’invertir la perspectiva i la conveniència de practicar ara i adés aquest senzill exercici. Molts han titllat els electors de Trump de feixistes i han comparat la seva elecció amb la presa de poder de Hitler. Vance els replica que “si fuges amb por dels teus propis votants, els Estats Units ja no poden fer res per tu, ni tu pots fer res pels americans”. Independentment de la raó que tingui o deixi de tenir Vance quan acusa els actuals líders europeus de “la retirada dels valors europeus més fonamentals”, l’advertiment és clar. L’amic americà anuncia el final d’una aventura compartida i, com a la pel·lícula de Wenders, diu al company alemany: “Bé, sigui com sigui hi hem arribat, Jonathan. Vés amb compte.” Al film, mentre l’americà, interpretat per Dennis Hopper, s’acomiada de l’amic amb aquest avís, Jonathan té un atac de cor i el Volkswagen que condueix surt de la carretera.

És interessant de reflexionar sobre la reacció dels líders europeus quan el govern dels Estats Units els acusa de fer perillar la democràcia i els anuncia la imminent desvinculació de l’aliança. Perquè si la democràcia consisteix a aïllar segments de l’opinió com més va més representatius, i aquests segments s’equiparen amb el que ha enlairat l’actual mandatari nord-americà al poder, aleshores la ruptura amb Washington l’haurien de formalitzar els governs europeus a fi de protegir el que encara resta d’un espai democràtic cada vegada més rígid i de menys abast. Allò que no té cap sentit és proclamar que a Washington hi governa el feixisme i alhora esperar que et continuï guardant les espatlles.

El litigi de les obres de Sixena fa anys que és notícia. Aquesta setmana, torna a ser-ho arran del judici contra Lluís Puig, que és acusat de desobediència per haver-se negat a lliurar, com a conseller de Cultura, quaranta-quatre obres d’art del Museu de Lleida. Finalment, se les va endur la Guàrdia Civil cap a Vilanova de Sixena el desembre del 2017, amb la Generalitat intervinguda per l’article 155 de la constitució espanyola.

Albert Velasco és una de les persones que recorden més bé aquell episodi i que més han seguit el cas. Llavors ell treballava com a conservador al museu, ben a prop d’aquelles peces. A més, és professor d’història de l’art de la Universitat de Lleida i de la UOC i assessor en art medieval. Parlem amb ell sobre l’actualitat del cas, especialment del punt de vista de la conservació del patrimoni cultural.

—Heu parlat del xoc emocional que us ha representat el cas de Sixena. Com ho viviu ara, a les portes del judici contra Lluís Puig?
—Diuen que el temps cura les ferides, però aquesta és una ferida molt oberta encara, i que sagna. Que es jutgi el conseller Puig per aquesta qüestió és una evidència més que la ferida continua sagnant. No sóc jurista, però el conseller, en l’exercici de les seves atribucions, va fer allò que considerava oportú, emparant-se en el que deia la llei de patrimoni cultural català i totes les normatives i acords polítics que protegien les peces. El que sorprèn és que una simple sentència d’un tribunal de primera instància passés per sobre de tota una llei de patrimoni. Segurament tindrà una explicació jurídica, però em sembla increïble que una sentència que no és ferma pugui desautoritzar la llei de patrimoni o acords d’un parlament autonòmic.

“Sorprèn que una simple sentència d'un tribunal de primera instància passés per sobre de tota una llei de patrimoni”

—De fet, el Tribunal Suprem espanyol, tot i que va emparar el trasllat de les peces, va qüestionar aquelles primeres sentències.
—Sí, la sentència del Suprem va ser una bufetada amb la mà oberta als tribunals aragonesos que prèviament havien jutjat el cas: el tribunal de primera instància d’Osca i l’Audiència d’Osca. Eren aberrants, aquelles sentències. El Suprem va trinxar com una piconadora el 90% de l’argumentari que havien utilitzat per dir que les peces havien d’anar cap a l’Aragó. El Suprem va posar de manifest com havia estat de difícil el cas. No era tan clar que això hagués de tornar a l’Aragó, com deien els tribunals aragonesos. Era un cas molt complicat que es podia haver decantat cap a la part catalana. Ja sabem com funcionen els tribunals espanyols i no podia ser així, però és significatiu i poc habitual que el Suprem fes aquest comentari.

—Hi ha un afegit que torna a reverberar amb el judici: que s’enduguessin les peces durant el 155.
—Sí. A l’Aragó sempre han dit que el cas no tenia res a veure amb qüestions polítiques, que simplement era restitució patrimonial. És una fal·làcia gegant, ha tingut connotacions polítiques des del principi. Una altra cosa és que el cas sigui molt antic i que la recta final hagi coincidit amb l’apogeu del procés, però és innegable que, quan la Guàrdia Civil entra al Museu de Lleida  l’11 de desembre de 2017, ho fa amb una interlocutòria que diu que han d’entrar-hi en virtut de l’aplicació del 155. Aquell dia, al jutge li expirava la substitució i se n’anava, va ser el seu últim favor… Deien que l’entrada de la policia no tenia res a veure amb el 155, però està absolutament especificat a la interlocutòria.

—Sempre s’ha intentat negar l’anticatalanisme darrere l’operació, però s’ha fet evident en uns quants moments.
—Només reclamen les obres de Sixena que són a Catalunya. Evidentment, són més que les que hi ha en altres llocs, però també n’hi ha, i no les han reclamades. Aquest cas ha contaminat uns altres casos de reclamacions patrimonials que eren latents. Per exemple, el del Llibre dels Repartiments d’Oriola, al País Valencià. És un llibre medieval robat de l’arxiu de l’Ajuntament d’Oriola, segons diuen, cap al 1907. Va estar tretze anys desaparegut i després el va comprar la Diputació de Barcelona i el va dipositar a la Biblioteca de Catalunya. Fa molts anys que a Oriola el demanaven i, arran de la sentència del Suprem sobre Sixena, l’ajuntament va fer un acord de govern, que després va assumir el Consell Valencià de Cultura, en què deien que instaven per darrera vegada la Biblioteca de Catalunya que tornés el manuscrit, que si no posarien en marxa una acció judicial. El cas ha servit per a revitalitzar una reivindicació que tenien.

“Només reclamen les obres de Sixena que són a Catalunya”

—Però tenen alguna cosa en comú?
—En absolut, no tenen res a veure. En el cas d’Oriola parlem d’un manuscrit suposadament robat, i en el de Sixena, d’unes peces que es van comprar amb llum i taquígrafs. A l’Ajuntament d’Oriola els hauríem de preguntar com és que reclamen aquest manuscrit de la Biblioteca de Catalunya i no reclamen dos manuscrits que van desaparèixer del mateix arxiu i que són a l’Arxiu Històric Provincial de Múrcia i a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid. No ho reclamen per anticatalanisme. Igual que en el cas Sixena, reclamen les peces que són a Catalunya i no les de la resta de museus espanyols.

—Després de la sentència de Sixena, precisament, vau alertar que a uns altres museus, també de fora de Catalunya, els podrien començar a reclamar peces. N’hi ha hagut cap cas o, com comenteu, la tònica habitual és reclamar només als museus catalans?
—Amb jurisprudència consolidada, altres institucions, organismes o museus que vulguin reclamar peces que puguin reclamar-se amb el mateix argumentari que en el cas Sixena –les peces dels monuments nacionals no es podien vendre–, poden iniciar processos judicials. Per exemple, el famós Pot de Zamora, que és una peça d’ivori del segle X conservada al Museu Arqueològic Nacional de Madrid i que va sortir de la Catedral de Zamora després d’haver estat declarada “monument nacional”. Per tant, seria un cas similar al de Sixena. Per què els de Zamora no el reclamen? Potser ja els està bé que sigui a Madrid, però si fos a Barcelona què passaria? Hi ha un component d’anticatalanisme que fomenta que es fixin molt en les peces de museus catalans.

“Hi ha un component d'anticatalanisme que fomenta que es fixin molt en les peces de museus catalans”

—A banda, n’hi ha més, als museus catalans?
—Catalunya té una tradició col·leccionista molt important. Moltes peces, no només de la resta de l’estat espanyol, també de l’estranger, han anat a parar a col·leccions particulars de Barcelona i després a museus. Per això hi ha moltes peces procedents del mercat als museus catalans. El problema és que a la resta de l’estat tenen una mirada crítica quan les peces són en territori català i no tant quan no hi són. És una falta de coherència flagrant, i caldrà veure cap a on va tot això. I la sentència que serà encara més interessant, quan arribi al Suprem, és la de l’art de la Franja, un altre litigi que també afecta el Museu de Lleida. Aquí es qüestiona és si les parròquies podien vendre’s el patrimoni a principi del segle XX. Si el Suprem diu que aquestes operacions no eren lícites, això posarà en situació de debilitat milers de peces en museus de tot l’estat espanyol, i també col·leccions particulars.

—Un dels temes més importants de la qüestió de Sixena és l’estat de conservació de les obres d’ençà que se les van endur. Què en sabem?
—No gaire cosa. Al principi, el monestir era obert amb una museografia provisional i en una sala que no reunia les condicions de conservació preventiva. Tècnics de conservació i restauració que van anar a veure-les de manera no oficial van detectar que algunes peces –els sarcòfags del segle XV de pintura sobre fusta– tenien aixecaments en la policromia. Havien estat sotmeses a l’incendi del monestir el 1936 i requerien unes cures que no els oferien. La prova és que les van exposar d’una manera i al cap d’uns mesos van haver de fer-los unes urnes perquè es van adonar que la pintura feia crestes.

—Després van tancar el monestir.
—I hem de deduir que unes peces que es troben en un lloc en què no hi ha unes condicions d’humitat relativa i de temperatura adequades –allò no és un museu ni ho serà mai– pateixen processos de degradació. El govern de l’Aragó ho han negat, evidentment, però els qui convivíem amb aquestes peces i sabem quines patologies tenien som conscients que moltes pateixen. No ens cal veure-les per saber-ho. Si a un malalt el portes a un lloc on hi ha prou condicions, en comptes d’un hospital, patirà.

“Hem de deduir que les peces de Sixena pateixen processos de degradació”

—Es farà res de manera imminent?
—El monestir és tancat des de fa uns tres anys, a l’espera d’una museografia definitiva. Volen habilitar uns espais per convertir-los en museu. I una cosa curiosa: l’arribada de les peces del Museu de Lleida i del MNAC a Sixena va fer que les monges marxessin. És l’única vegada en la història de l’Església en què l’arribada d’unes obres d’art ocasiona la fugida d’unes monges. Van abandonar el monestir! Eren una comunitat de clausura i l’arribada de les peces i dels turistes va alterar la seva vida contemplativa. En definitiva, les peces no es poden veure, i no sabem fins quan durarà això. Tampoc no sabem quina dinàmica generarà això quan obrin. A Vilanova de Sixena ja no hi ha cap restaurant. No hi ha hotels ni infrastructures de cap mena. Allò que deien que l’arribada de les peces significaria un reviscolament turístic, la gallina dels ous d’or, se n’ha anat en orris.

—El monestir es va construir sobre una llacuna. Hi ha tota una sèrie de condicionants ambientals que fan que les obres no s’hi puguin conservar bé. Què significa haver passat per alt això?
—Des del punt de vista tècnic, això que ha passat amb el cas de Sixena és una aberració absoluta. Al museu estaven absolutament controlades, estabilitzades. Moltes no estaven restaurades, però com a mínim s’havien aturat les patologies, eren en un ambient controlat. Ara són en un ambient descontrolat i segurament les patologies que tenien moltes d’aquestes peces s’han reactivat. I igual les del MNAC. El trasllat no s’entén des d’un punt de vista tècnic, però va prevaldre la propietat per sobre de la conservació. I hi ha un agreujant: aquestes peces del Museu de Lleida i del MNAC eren de tots, eren en museus públics i es van traslladar a un lloc de titularitat privada. Han tornat a fer propietàries les monges santjoanistes. I hi ha un altre tema: segons que ha publicat el Punt Avui, la Generalitat no s’ha plantejat de reclamar els diners que es van pagar per les peces de Sixena.

“Des del punt de vista tècnic això que ha passat amb el cas de Sixena és una aberració absoluta”

—Això què implica?
—Parlem de 50 milions de pessetes, 300.000 euros. Ja sé que, tenint en compte el pressupost de la Generalitat, és molt poca cosa, però igualment que el govern no ho reclami em sorprèn. Si va pagar per aquestes peces i ara les ha perdudes, ha de vetllar perquè aquests diners se’ns retornin. I també manifesto la meva preocupació com a membre del patronat del Museu de Lleida. Ningú no m’ha donat explicacions en aquest sentit. Em sembla greu i crec que la Generalitat hauria d’aclarir si reclamarà aquests diners o no. Potser amb l’agenda del retrobament i la pacificació no es vol fer més soroll, però s’han de reclamar els diners de les peces de Sixena, són de tots els catalans. Em preocupa com la política intoxica aquests debats, i això torna a demostrar que el cas és polític. Una administració que renuncia a cobrar uns diners que li pertoquen, quin nom té? I ja no parlo de les despeses de conservació, que també s’haurien de reclamar.

 

La salut del papa Francesc continua essent delicada. Segons que ha informat aquest vespre la sala de premsa de la Santa Seu, els darrers exàmens de laboratori i la radiografia del tòrax indiquen que el pontífex presenta “un quadre mèdic complex”.

La tomografia computada (TAC) que li han fet aquesta tarda, prescrita per l’equip mèdic del Vaticà i per l’equip de la Fundació Policlinico Gemelli, ha revelat l’aparició d’una pneumònia bilateral, fet que ha requerit una teràpia farmacològica addicional.

Tot i el quadre clínic, el papa Francesc es manté “de bon humor”, segons el comunicat vaticà. Al matí ha rebut l’eucaristia i, durant el dia, ha alternat el descans amb la pregària i la lectura. A més, ha agraït les mostres de suport que ha rebut i ha demanat que es continuï pregant per ell.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

El fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, ha comparegut avui davant la comissió de justícia del senat espanyol per donar explicacions sobre l’esborrament de missatges dels seus dispositius després de la seva imputació per part del Tribunal Suprem (TS) espanyol per un suposat delicte de revelació de secrets. García Ortiz ha justificat aquesta acció assegurant que ho va fer per protegir la seva intimitat i les dades confidencials de tercers relacionades amb el seu càrrec.

Durant la seva intervenció, García Ortiz ha defensat la decisió de no dimitir, tot i reconèixer que personalment li seria més còmode fer-ho. “Estaria fent una concessió als delinqüents i a altres persones”, ha afirmat, tot subratllant que no s’aferra al càrrec, sinó que vol defensar la institució que representa.

Crítiques de l’oposició i defensa de la seva posició

La compareixença de García Ortiz ha estat marcada per les fortes crítiques de les portaveus del PP i de Vox, que han qüestionat la seva actuació i han posat en dubte que continuï al càrrec. Malgrat això, el fiscal general ha assegurat que és en una situació incòmoda perquè, segons ell, com a màxim representant del ministeri públic, no pot respondre als “atacs personals i professionals duríssims” dels grups de l’oposició.

García Ortiz ha argumentat que no pot detallar qüestions del procediment judicial que l’afecta, però ha assegurat que “ni fuig ni s’amaga” i que donarà explicacions “quan ho consideri oportú i quan ho pugui fer”.

El fiscal general ha justificat l’esborrament dels seus missatges al·legant que va actuar d’acord amb la normativa de protecció de dades i la “limitació del termini de conservació”. Segons García Ortiz, el reglament europeu de protecció de dades personals estableix que “el responsable està obligat a suprimir sense cap dilació les dades personals” de què disposa, i ha afirmat que mantenir-les als dispositius sense necessitat suposaria incomplir aquesta normativa.

A més, ha subratllat que l’esborrament dels missatges no és una “prova de culpabilitat” i ha insistit en el seu dret a la presumpció d’innocència. També ha explicat que esborra regularment les seves dades i que va tancar el seu compte de correu i el telèfon per les filtracions que va patir.