Els Mossos d’Esquadra han detingut la conductora d’un vehicle com a presumpta causant de l’accident mortal que ha obligat a tallar la C-16 a Cercs (Berguedà). Segons que ha informat el Servei Català de Trànsit, la passatgera d’un cotxe ha mort arran del xoc frontal.

La víctima és una dona de 59 anys i veïna de Barcelona. Amb aquesta víctima, ja són 23 les persones que han perdut la vida a les carreteres del Principat en els dos primers mesos de l’any.

Arran del sinistre s’han activat cinc patrulles dels Mossos d’Esquadra, quatre dotacions dels Bombers de la Generalitat i quatre unitats i l’helicòpter medicalitzat del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM).

Balla i gaudeix de la Festa - Lloc: Plaça de l'Església

València ha retronat per cinquena vegada amb una manifestació multitudinària contra el president Carlos Mazón arran de la mala gestió de la gota freda, que ara fa quatre mesos va llevar la vida a 227 persones. La marxa s’ha acabat a la Porta de la Mar, on s’ha fet la lectura d’un manifest que reclama la creació de comitès locals d’emergència i reconstrucció a cada municipi afectat. “Amb Mazón no hi ha reconstrucció”, conclou.

Les víctimes han estat les grans protagonistes de la mobilització. El centre de la ciutat s’ha omplert d’imatges dels rostres dels desapareguts, que han estat ovacionats de manera espontània. Els manifestants no han pogut contenir la indignació i han clamat la dimissió del president. Segons la delegació del govern espanyol, en total hi han assistit 30.000 persones.

El vídeo que capta la magnitud de la manifestació contra Mazón 

La majoria dels càntics han estat contra Mazón, que aquesta setmana ha fet un nou exercici de cinisme quan ha canviat la seva versió del 29 d’octubre. “Assassí” i “El president, a Picassent”, han ressonat arreu. Aquest matí, el dirigent ha suspès tota l’agenda i no ha fet cap acte. Ni ell ni cap membre del Consell no han anat al balcó de l’Ajuntament de València a veure la ‘mascletà’. De fet, la celebració s’ha reconvertit en una protesta contra la negligència del govern.

Mazón s’amaga en una ‘mascletà’ marcada per les protestes 

El secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, ha qualificat de desafortunada la discussió entre Donald Trump i Volodímir Zelenski al despatx oval. En aquest sentit, ha insistit que cal que s’arregli la relació entre tots dos dirigents. “Ja he parlat dues vegades per telèfon amb el president Zelenski. Li he dit que hem de mantenir-nos units: els Estats Units, Ucraïna i Europa, per portar Ucraïna cap a una pau duradora”, ha dit en declaracions a la BBC.

Zelenski, després de la discussió a crits amb Trump: “Cal entendre la posició d’Ucraïna” 

Quan li han demanat pel contingut de la conversa amb Zelenski, Rutte ha evitat de donar-ne detalls, però ha remarcat la importància de reconèixer el suport dels EUA. “Li he dit clarament que cal respectar allò que ha fet Trump fins ara per Ucraïna”, en referència als míssils antitancs Javelin subministrats pels EUA.

Un assessor de Trump es mofa del patiment de l’ambaixadora ucraïnesa al despatx oval

Rutte ha deixat clar que, sense l’ajuda nord-americana, Ucraïna “no tindria cap opció”. “Trump mereix reconeixement per allò que ha fet”, ha afegit.

“Trump està compromès amb la pau a Ucraïna”

El dirigent de l’OTAN ha assegurat que Trump vol una pau duradora a Ucraïna, però ha subratllat que exigeix més despesa militar als socis europeus i al Canadà. “Dijous vaig parlar mitja hora per telèfon amb Trump. Som amics. Hem treballat junts durant anys. Sé que està compromès amb la pau a Ucraïna i amb l’OTAN. Però, evidentment, espera que els socis europeus i el Canadà gastin més i augmentin la producció de defensa. I té raó en això”, ha dit.

Rutte ha insistit en la necessitat que Zelenski restauri la seva relació amb Trump i amb la cúpula política dels EUA. “Ahir vaig parlar d’això amb Zelenski i també amb Keir Starmer. Avui mateix es reuniran, i demà hi haurà una reunió important a Londres”, ha avançat.

Quant a un possible acord de pau, Rutte ha indicat que serà clau que els països europeus garanteixin la seguretat d’Ucraïna. “Quan es tanqui l’acord, serà essencial que molts països europeus ajudin a garantir que la pau sigui estable i que Rússia no la torni a posar en perill”, ha conclòs.

El conseller d’Educació, José Antonio Rovira, ha enviat una segona carta pressionant a les famílies perquè participin en la consulta de llengua base a les escoles. “No obliden que la llengua base que s’assignarà als diferents grups de col·legis i instituts s’establirà en funció del que voten les famílies”, diu la missiva.

La consulta va començar aquesta setmana i ha estat marcada pels problemes tècnics que impedien, entre més coses, de seleccionar l’opció de català mitjançant el mòbil. Unes incidències que Rovira ha menystingut, tot i la indignació de sindicats i famílies. La votació s’acabarà el dimarts a les 14.00.

Carta que ens acaba d'enviar la Conselleria sobre la consulta. Alguna cosa em fa pensar que no els està eixint bé. pic.twitter.com/Wo3XzFPsNF

— Zahia (@ZahiaGC) March 1, 2025

La segona carta de Rovira no ha estat ben rebuda i Famílies pel Valencià ha demanat de respondre amb un text que denuncia que la consulta era innecessària. “La conselleria s’ha obsessionat a realitzar una consulta que no té ni cap ni peus, que provocarà un caos organitzatiu als centres i que l’únic que busca és arraconar el valencià”, afegeix.

“Menys cartes i més solucions!

A l’atenció del senyor conseller José Antonio Rovira,

Hui hem rebut la segona carta dirigida a les famílies que estem convocades a la consulta sobre la llengua base, la qual ens recorda la importància de participar-hi. Sincerament, no calien estes cartes, senyor conseller, perquè esta consulta no s’haguera hagut de dur a terme si tingueren un mínim de respecte cap a la llengua pròpia que, per altra banda, les nostres lleis els obliguen a defensar i promocionar. Tot i això, en estos moments haguérem preferit que des de la Conselleria que vosté dirigeix s’haguera informat adequadament sobre el procediment de la consulta quan pertocava (hi ha preguntes freqüents que heu publicat a la web quan el procés participatiu ja estava en marxa); es donaren solucions a les famílies que no estan podent participar de la consulta tot i que les seues dades són correctes i es trobaven en el cens; s’acceptara el dret a rectificació que li ha demanat la comunitat educativa per tal que les famílies puguem esmenar qualsevol de les errades comeses tal com marca la jurisprudència del Tribunal Suprem… En definitiva, haguérem preferit que, en compte de cartes informatives, la Conselleria haguera donat solucions efectives a tots estos problemes.

La Conselleria s’ha obsessionat a realitzar una consulta que no té ni cap ni peus, que provocarà un caos organitzatiu als centres i que l’únic que busca és arraconar el valencià de les aules i aprofundir en la segregació de l’alumnat, atacant els pilars bàsics de l’ensenyament públic. A més a més, per assolir estos objectius menyspreables heu practicat una censura sense precedents, heu amenaçat els centres educatius i heu intentat que la consulta passara desapercebuda donant la mínima informació possible i, quan ho heu fet, l’heu donada tard i malament.

Per tant, li demanem que faça cas als experts i deixe l’elecció de la llengua en mans dels qui en saben.

Esperem (tot i que no hi confiem) la seua rectificació.”

Per Carnaval... qualsevol disfressa val! - Lloc: Riera, des del carrer Montserrat fins a la Plaça de l'Església

Renfe ha anunciat “retards generalitzats” i cancel·lacions de trens a les línies R2 sud i R4 de Rodalia per conflictivitat laboral. A les 12.45, la companyia informa de 42 trens suprimits, demores de 30 minuts de mitjana en ambdues línies i la suspensió del reforç previst aquesta nit entre Sitges i Barcelona arran de la celebració del Carnaval. “Des de primera hora del matí d’aquest dissabte, les línies R2 sud i R4 tenen retards generalitzats i freqüències de pas alterades per un conflicte amb el sindicat de maquinistes”, ha reconegut Renfe, que recorda que les centrals sindicals han anunciat mobilitzacions en protesta pel traspàs de Rodalia.

“Aquesta situació també afecta la provisió de trens a tallers i tindrà repercussions en la programació del servei en dies laborables, sobre les quals Renfe informarà en les pròximes hores”, ha continuat la companyia. “A més, a causa d’aquesta situació laboral, s’ha hagut de suspendre el reforç programat entre Sitges i Barcelona per aquesta nit de Carnestoltes”, ha puntualitzat.

“Haurem d’incrementar el diàleg i mantenir la fermesa”

El secretari de Mobilitat i Infraestructures, Manel Nadal, ha confirmat que el reforç de trens a la R2 sud amb motiu del Carnaval “difícilment es podran fer per motius laborals”. “Renfe treballa per minimitzar les afectacions, però segurament es produiran aglomeracions”, ha apuntat Nadal en un missatge a X. “Haurem d’incrementar el diàleg i mantenir la fermesa”, ha afegit.

Els reforços de trens a la R2 Sud amb motiu del carnaval, difícilment es podran fer, per motius laborals.
Segurament es produiran aglomeracions.
Renfe treballa per minimitzar les afectacions.
Haurem d'incrementar el diàleg i mantenir la fermesa

— Manel Nadal Farreras (@manelnadal63) March 1, 2025

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, no ha anat al balcó de l’Ajuntament de València per evitar una escridassada durant la ‘mascletà’. Els representants del PP, a part de la batllessa María José Catalá, han estat l’eurodiputat Esteban González Pons i el portaveu Borja Sémper.

Mazón s’amaga en una ‘mascletà’ marcada per les protestes 

Ambdós han fugit dels mitjans de comunicació per no haver de fer declaracions sobre la situació política de Mazón, que com més va més acorralat està. “Deixen passar a les falleres”, ha dit González Pons, en un intent de treure ferro a la fugida. “Bon dia. Gràcies. Hem d’anar…”, ha dit Sémper, visiblement incòmode.

MOMENTAZO LAMENTABLE

González Pons y Borja Semper huyen de los medios de comunicación

Vienen a burlarse de los valencianos en Fallas, en el Ayuntamiento de Valencia gracias a #MariaCoché pic.twitter.com/KcyB9EZ3ct

— Rosa Dominguez Gomez (@rosadg_) March 1, 2025

La primera ‘mascletà‘ ha estat marcada per les protestes contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón. Avui, quan fa quatre mesos de la tragèdia que va llevar la vida a 227 persones, grups de ciutadans han fet crides contra el dirigent, com ara “Mazón dimissió”, “Assassí” i “El president, a Picassent”. També s’han desplegat pancartes i cartells amb lemes com ara “20.11, ni oblit, ni perdó”, en referència a l’hora en què es va enviar l’alarma per la riuada.

Cap membre del Consell no s’ha deixat veure al balcó de l’ajuntament per evitar una imatge vergonyosa i una gran escridassada. Ara fa un any, Mazón sí que va participar en la primera ‘mascletà’. Al balcó hi havia la batllessa, María José Catalá; la secretària general del PSPV, Diana Morant; i la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé.

Precisament Morant, en declaracions als mitjans, ha matisat l’amenaça d’una moció de censura a les Corts Valencianes i ha tornat a reclamar al president del PP, Alberto Núñez Feijóo, que mogui els fils i faci fora a Mazón. “El PP té una obligació amb els valencians”, ha dit, abans d’assegurar que el president és “tòxic”.

La ‘mascletà’, que corria perill per la pluja, finalment ha començat puntual i ha anat a càrrec de la pirotècnia Peñarroja de la Vall d’Uixó. Aquesta vesprada, a les 18.00, hi ha convocada la cinquena gran manifestació en contra de Mazón i la mala gestió de l’emergència de la gota freda. Eixirà de la cantonada del carrer de Colom amb el carrer de Russafa i acabarà a la Porta de la Mar.

crea el teu ninot - Lloc: Plaça de l'Església

Taller per perdre la por a dibuixar in situ - Lloc: Museu Marès de les Puntes

a càrrec de Gemma Tomàs - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El Vaticà ha informat que el papa Francesc ha dormit bé i ha passat la primera part del matí descansant. “Després d’una nit tranquil·la, el papa descansa”, diu el breu comunicat de l’oficina de premsa de la Santa Seu.

En un comunicat anterior, emès ahir al vespre, havia indicat que l’estat respiratori del pontífex s’havia agreujat arran d’un broncoespasme aïllat. Immediatament, li van administrar ventilació mecànica no invasiva.

El papa ha respost de manera favorable al tractament. Tanmateix, caldran entre 24 hores i 48 per a avaluar l’estat clínic del papa després del broncoespasme.

El pontífex continua rebent tractament per una pneumònia bilateral a l’Hospital Gemelli de Roma. Va ser ingressat el 14 de febrer arran d’una infecció del tracte respiratori.

El Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) ha declarat un alto-el-foc amb Turquia “per a facilitar el camí” cap el restabliment de la pau i cap al desarmament, una volta el seu dirigent empresonat, Abdul·là Öcalan, instés el grup a deixar les armes i dissoldre’s, després de gairebé quatre dècades de lluita armada.

“En aquest context, declarem un alto-el-foc efectiu a partir d’avui amb la finalitat d’aplanar el camí per a fer efectiva la crida del dirigent Apo [apel·latiu afectuós que fan servir els kurds per referir-se a Öcalan] a la pau i a una societat democràtica”, ha assenyalat el grup en un comunicat.

En aquest context, el comitè executiu del PKK, qualificat de “grup terrorista” per Ankara, ha afirmat que “comença un nou procés històric” i que la crida d’Öcalan “il·lumina el camí per a totes les forces de la llibertat i la democràcia”.

“Estem d’acord amb el contingut de la convocatòria tal com és, manifestem que la complirem i la implantarem”, ha sostingut el PKK.

“La responsabilitat recau sobre nosaltres”

El missatge d’Öcalan ha estat qualificat per l’organització d’importància històrica: “És clar que amb aquesta crida comença un nou procés històric al Kurdistan i al Llevant.”

“Sobre aquesta base, la responsabilitat recau sobre tots nosaltres; tothom ha d’assumir la seva responsabilitat i complir els seus deures”, han manifestat, tot precisant que, perquè el procés pugui reeixir, “la política democràtica i el fonament jurídic també han de ser adequats”.

Així mateix, el PKK ha recalcat que “per a aconseguir la implantació reeixida de la crida a la pau i la democratització de Turquia i del Llevant, el dirigent Öcalan ha de poder viure i treballar lliurement, bo i establint relacions sense restriccions”. “S’espera que les autoritats pertinents facilitin aquestes condicions”, han insistit.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Tal com explicava a començament d’any a la seva columna de VilaWeb, per Estel Solé el 2024 va ser un dels pitjors anys de la seva vida. Però quan va escriure aquell article no esperava que, al cap de poc, viuria un dels moments de més èxit professional de la seva vida. Que li donarien el premi Ramon Llull per la seva segona novel·la, Aquest tros de vida.

Aquesta setmana, en què la novel·la ha arribat finalment a les llibreries, ens hem trobat amb Estel Solé per parlar del llibre, i també de la seva vida. Parlem com de vegades costa assumir els èxits, i encara més quan escrius una novel·la en un moment complicat. Explica que la novel·la l’ha escrita en bars i llocs insòlits perquè sovint no tenia temps. Entre la maternitat i les feines que havia de fer per a portar diners a casa, havia d’esgarrapar hores per escriure. A més, Solé confessa que venia d’uns mesos de molta foscor, i que li ha costat assumir aquest èxit professional. “Crec que el premi és una prova per a demostrar-me que no he fracassat.”

—El 2017, quan us vaig entrevistar, us vaig preguntar pel futur i em vau dir: “Tinc moltes ganes de continuar escrivint. El què és la gran pregunta. Crec que em sorprendré a mi mateixa. Parlem d’aquí a un any.” Han passat vuit anys.
—[Riu]. És veritat, han passat vuit anys des de la meva darrera novel·la. Estava a punt de tenir un fill, estava embarassada. Ara tinc un fill i una filla. I fixa’t que és fort, perquè malgrat que la meva psicòloga diu que cada setmana de la meva vida és un any, jo tinc la sensació que no he fet res, no sé si ve de la síndrome de la impostora. I, en canvi, pel mig, entre més coses, he estat tres anys llargs, gairebé quatre, escrivint aquesta novel·la.

—Sou de processos lents?
—Sí, però, bàsicament, perquè no tinc un compte bancari que em permeti fer el que m’agradaria, que és llevar-me, fer una mica d’exercici, menjar una mica i asseure’m a escriure. Això és l’ideal. Però necessito fer mil feines més per a sobreviure. He d’escriure quan puc. Concretament, aquesta novel·la ha estat molt més pensada que la primera, que va ser escrita molt més a raig. L’he pensada molt, i he anat donant molts tombs. L’he estructurada dins el meu cap molt abans de posar-me a escriure. Ho feia mentre anava al supermercat o bressolava la meva filla. Em va costar molt trobar els moments per a posar-m’hi de veritat. No havia tingut mai el contingut d’un projecte creatiu literari tant de temps al cap abans de baixar-lo a les paraules escrites. Sabia que volia escriure, tant hi feia el temps que em requerís. He patit moltíssim, perquè evidentment sempre voldries que les condicions per a escriure fossin tan bones com tu les tens dins del teu cap.

—Tracta moltes coses, aquesta novel·la… Parleu de maternitat, però també de la mort, de fer-se gran…
—Quan escrius una novel·la hi ha un moment que has de fer una sinopsi i explicar de què tracta. A mi no m’agrada, crec que és posar tanques al camp. Al final, qui et diu de què tracta són els lectors. Ara, evidentment, puc parlar de les coses que passen dins la novel·la. Parlem de la relació entre mares i filles. Hi ha les vides travessades per la precarietat. Hi ha un dol. Hi ha la manera com afrontem la vida, però alhora com afrontem la mort, com decidim morir i què fem amb la vida. Hi ha com són les relacions amb els desconeguts. Hi ha la síndrome de la impostora o una dona lluitant per tirar endavant amb la maternitat alhora que es pregunta si és possible avui dia ser mare i ser ambiciosa laboralment. Parlo també de les relacions de parella, i com els homes s’impliquen actualment en la criança, malgrat ser d’esquerres i suposadament feministes. També surt una història d’amor a la tercera edat o un replantejament vital.

—Parlem d’algun d’aquests temes: de la precarietat.
—Sempre explico que semblo erudita, perquè faig moltes coses. No és una cosa que decidís un dia. A mi m’arriben les feines i la majoria de vegades decideixo d’acceptar-les. Intento posar la meva veu a totes les coses que faig, però m’exploto d’una manera salvatge. Això ens ha marcat absolutament, a la meva generació. No treballes com vols, treballes com pots, robant temps al temps, explotant-te, sentint una culpa terrible tota l’estona de no ser prou bona professionalment. I si t’aboques massa a la feina, en el cas de les mares, sents que no ets prou bona mare. O que no dediques prou temps als amics. Ens han venut el fet laboral simplement per poder exercir un dret bàsic com és poder pagar un habitatge i les despeses del dia a dia. Volia parlar d’aquesta precarietat. Encara que em feia mandra fer una cosa autobiogràfica. No volia parlar de la precarietat a la cultura, perquè es viu en molts àmbits. Així que he decidit parlar de la precarietat a la ciència. Com pot ser que els investigadors del nostre país, en l’àmbit que sigui, cobrin els sous miserables que cobren?

—Dieu que feu moltes feines, i que no totes us agraden. Què és el que més us agrada? Escriure novel·les o obres teatrals?
—Jo voldria viure d’escriure. A VilaWeb vaig descobrir un gènere que no coneixia i que m’encanta. Després hi ha la novel·la, que també ha estat un procés d’aprenentatge brutal. Fa uns anys, el món editorial va fer una aposta per mi que no m’esperava. És una d’aquelles portes que s’obren i n’estic molt agraïda. Però voldria que apostés per mi el món teatral, de la dramatúrgia. Realment, és la veu que crec que em surt més directe. Les altres hi són, però jo voldria viure de la dramatúrgia. Fa set anys que tinc una obra escrita, però la vull dirigir jo, i m’he topat amb la desconfiança del sector.

—I què ha passat amb l’obra?
—Vull dirigir-la. És una història de tres generacions de dones, amb la Mercè Sampietro de protagonista. Vaig escriure el personatge pensant en ella. Tinc un repartiment que no hauria pogut somiar mai. Tossudament, vull dirigir-la jo, però m’he trobat amb la desconfiança del sector. I com diu un personatge de la novel·la: “A vegades, l’única dignitat que ens queda és dir que no.” Jo prefereixo que aquesta obra no s’estreni que no pas cedir la direcció a qualsevol persona, o acceptar de tenir un home al meu costat per tenir la confiança del sector. Ara, estic convençuda que algun dia veurà la llum.

—Aquests darrers anys heu fet d’ajudant de direcció d’obres de teatre, això no crea confiances?
—Suposo que una part de mi ha acceptat aquestes feines que m’ofereixen perquè tenia ganes de dirigir aquesta obra i vaig pensar, si no confien en tu, comencem des de baix. A mi no em cauen els anells, i m’arremango per fer qualsevol cosa. A més, han estat experiències meravelloses. Davant d’un no professional, també està bé tenir una humilitat i reflexionar en què pots millorar. Mira, quan feia l’últim projecte, anava una hora abans als assajos i escrivia Aquest tros de vida. És fort, perquè aquesta novel·la ha estat escrita a molts bars. De fet, m’hauria agradat que al final del llibre sortís una llista de tots els llocs on l’he escrit.

—No deu ser fàcil escriure en un bar.
—Escriure als bars és una prova d’aquesta precarietat. Visc amb l’ordinador a sobre i, per tant, encara que només siguin deu minuts, els aprofito. He escrit mentre esperava a l’agència tributària per justificar les coses que em reclamava Hisenda. A més, els bars són una prova per a saber si sóc realment dins la història. No necessito el gran despatx, que no el tinc. Si treballes al bar, i pots fer desaparèixer el món, encara que esclati la guerra, crec que és un senyal que ets dins de la novel·la.

—Entenc que aquesta manera d’escriure també té a veure amb la maternitat… En el llibre surt com moltes dones, quan són mares, tenen un dilema entre continuar progressant laboralment i no sentir-se culpable per no ser present a casa.
—M’ha torturat moltíssim, aquest tema. Moltes vegades he pensat: “Tinc dret, ara que sóc mare, a continuar tenint una vocació, uns somnis i unes ambicions?” Primera, perquè una dona ambiciosa és malvista. Se suposa que no n’hem de tenir, d’ambicions, que no ens hem de sentir gaire poderoses. El meu gran turment és que a mi m’agrada la criança, m’agrada moltíssim, no sóc una mare empedreïda, però m’agrada la meva vida, i tinc objectius professionals. Vaig ser mare molt jove i, d’alguna manera, vaig arraconar una mica la vida professional que començava a despuntar. He tingut un debat intern molt gros sobre això. Sovint em preguntava: “T’estàs complicant la vida, Estel? Si ja has estat mare, per què no ets una persona a qui tant li fa la feina o que no té ambicions professionals?” La vida seria molt més fàcil. I d’alguna manera aquest és el missatge social que se’ns continua donant. Per més que el feminisme lluiti i que avancem en moltes coses, continuem essent uns àngels de la llar.

—En el llibre també parleu del paper dels homes…
—Aquest és un altre gran tema. Quants homes han dit a la seva parella: “Tu has estat mare, t’has retirat del mercat laboral, de la teva pròpia vida, per gestar, per criar, ara, passats uns anys, em retiro jo”? Quants homes diuen a la seva dona “ara avança tu laboralment”? Quants homes d’esquerres, amb pensament feminista, estan disposats a renunciar als seus privilegis i dir “jo també sóc al zenit a la meva carrera i, malgrat que en vull més, ara li toca a ella”. Això passa molt poques vegades. La realitat és que les dones continuem fent les tasques de criança i domèstiques, en la majoria dels casos, amb una autoexigència molt dura imposada pel sistema alhora que intentem ser excelses a les nostres vides laborals. I això és per parar boges.

—En el llibre, també surt un altre tema relacionat amb la maternitat, que és el dol gestacional…
—Si, surt en la novel·la encara que no tracta sobre això, només és un punt de partida. Crec que és interessant que sigui així, perquè és la realitat que viuen les dones. En cap cas hi ha una baixa establerta quan hi ha un dol perinatal. La vida de les dones continua, i això queda colgat ben de pressa, que és una mica el que li passa a la protagonista. Per això volia que fos només un punt de partida i que es veiés com la vida continua, com si perdre un fill no fos important, no tingués conseqüències.

—Es nota que ho heu viscut en primera persona. Per exemple, en cap cas feu referència explícita a la violència obstètrica, però tal com ho expliqueu el lector la pot reconèixer…
—Quan pensava què volia explicar en aquesta nova novel·la, em venien dues idees. Una era una experiència molt concreta que vaig viure relacionada amb el dol perinatal. Una vegada que em van fer una biòpsia quan vaig perdre una criatura. Aquesta novel·la és una ficció. Ara, aquesta experiència sí que l’he poguda narrada com ho he fet perquè l’he viscuda. L’he escrita aguantant el plor. És una història que em va descarnar quan la vaig viure. I no només pel fet de tenir unes tisores dins el cos per a treure’m una part d’una criatura morta que duia dins, sinó per la distància i la fredor i la manca d’empatia entre la doctora que em practicava aquella biòpsia i jo. Em va glaçar la pell. Com pot ser que no se’ns ofereixi cridar i plorar. Ens estan arrencant una criatura del ventre i en cap moment hi ha una mica d’empatia.

—On éreu quan vau saber que havíeu guanyat el premi Ramon Llull?
—Sopant en un restaurant, regal d’uns amics pel meu aniversari. De fet, hi ha un vídeo del moment. Eren les dotze de la nit. No sé per què el jurat no es reuneix al migdia. Havia begut, crec que dels nervis de pensar si em trucaven. I tot plegat va fer que hi hagués una manca d’assimilar la realitat, que crec que encara em dura ara. Els meus amics saben que m’està costant molt assimilar tot això, i que tinc un rau-rau dins, perquè vinc de molt avall, de molta foscor. És molt difícil passar de tanta foscor a tenir els focus damunt de cop, i que em diguin que ara la festa és per a mi. He lluitat molt, aquests quatre anys per aquest llibre, i ara hi ha un premi, i l’he d’assumir. M’ho he de creure. Em costa molt, creure en els èxits.

—És aquest sentiment d’impostora…
—Suposo… Jo anava fent la novel·la mentre la vida m’empenyia, i anaven passant coses al voltant. Jo anava saltant pedres i pujava muntanyes. I aleshores arriba el premi, i costa de creure. El cos no s’ho creu perquè continuaria saltant pedres. El meu dia és fer i no parar. En algun moment, hauré de respirar i creure’m que he guanyat el Ramon Llull.

—Amb qui vau pensar?
—[Respira i s’emociona] Vinc d’un divorci, i d’alguna manera aquesta novel·la té un punt de profecia autocomplerta. Ho he sabut després. Em passa a vegades, això, quan escric. Per això, més que pensar en algú penso com de dur ha estat per a mi de cop assumir un divorci. No és gens fàcil. Penso com m’ha costat convertir-me en una mare amb les seves criatures que tira endavant tota sola. Com m’ha costat aquest any trobar pis. He fet tres trasllats. Com m’he de creure el Ramon Llull, si aquest llibre ha estat colgat per totes aquestes coses? Les il·lusions havien quedat colgades per moltes dificultats. Per tant, vaig pensar que si algú havia considerat que jo havia fracassat, perquè jo ho he pensat a vegades, també perquè m’ho han dit en algun moment, crec que el premi és una prova per a demostrar-me, sobretot a mi mateixa, que no ha estat així.

—Ara m’ha vingut al cap el primer article que vau escriure enguany a VilaWeb. Dèieu que deixàveu enrere el pitjor any de la vostra vida, i que no sabíeu ben bé quins propòsits teníeu per al nou any…
—[Riu] Vaig escriure aquest article l’1 de gener, amb aquesta mirada de trànsit entre anys, tenint molt clar la sensació que deixava enrere un any molt dur. Però també sabent que la vida et fa anar per on vol. Passa que els pessimistes com jo, quan fem projeccions, ho fem en negatiu. I me n’havia oblidat completament, que tenia presentada una novel·la al Ramon Llull. Només pensava en les roques que ens posaria davant aquest 2025 i si seria capaç d’afrontar-les. No pensava en les coses bones. M’havia oblidat del premi. Sobrevivia, i aquesta il·lusió havia quedat soterrada. Jo vinc d’una guerra. I ara em sento en la postguerra.

—I ara que ja s’ha publicat, què us fa il·lusió d’aquest procés?
—Em sembla molt fort que els lectors vagin a una llibreria a comprar el meu llibre i se’l llegeixin. A mi em continua semblant una mena de proesa, que algú vulgui llegir una cosa que jo he escrit, que hi dediqui els seus diners i temps. La gran recompensa és tenir uns lectors que vénen i t’expliquen les coses que els ha passat amb la novel·la. Els lectors són els que completen la història.

—I us fan por les crítiques?
—Ho visc malament. Sóc una persona que viu malament la mirada externa. Ja em passava a l’escola. Sóc carn de psicòleg des de petita. Però és una cosa que he treballat molt, i he après a gestionar-ho. D’altra banda, també està bé la crítica. Sempre dic que vull la veritat encara que sigui crua. Passa que jo no puc donar-li més importància que la que té, a una opinió externa, i encara menys si és una persona que ho fa a les xarxes des de l’anonimat, com passa moltes vegades. Per mi, l’antídot de superar les crítiques és dir: tu, Estel, has fet això amb el màxim rigor, la màxima honestedat, treballant i deixant-hi la pell i baixant als teus fons, i el millor que tu podies? Sí. A partir d’aquí, també he après a dir: no us agrada? Doncs, escolta, aquí hi ha els mocadors i eixugueu-vos les llàgrimes.

—Pensava que anàveu a dir que l’antídot és escriure cada setmana articles a VilaWeb i que us critiquin… [Riem.]
—També! Certament, hi ha un fenomen paranormal. Hi ha uns senyors que sempre critiquen els meus articles de feminisme, però continuen venint cada setmana a llegir-los. Crec que hauríem de muntar una trobada i fer un debat. Crec que ens hauríem de conèixer. Sempre crec que hi ha més coses que ens acosten que no pas que ens separen.

Compreu a la Botiga de VilaWeb el llibre Aquest tros de vida 

 

Segurament no ho sabeu, però si teniu un telèfon Android és molt probable que aquestes darreres setmanes se us hagi instal·lat una aplicació anomenada Android System SafetyCore sense que vosaltres ho hàgiu autoritzat. No la trobareu a la pantalla d’inici ni al menú d’aplicacions, però si teniu un Android 9 o superior podreu veure que és a la llista de processos del sistema al menú de Configuració. Una aplicació que s’instal·la sense permís pot causar certa preocupació, més encara si, a més, no rebem cap avís ni explicació de per què s’instal·la. Així doncs, què és SafetyCore i per a què serveix?

Aquest novembre, Google va fer públic una llista amb cinc projectes en desenvolupament per a “millorar la seguretat” dels usuaris que fan servir l’aplicació Google Messages, que permet de rebre missatges SMS i de xatejar amb usuaris que tinguin un compte de correu de Google. Una d’aquestes eines de protecció era la funció “Avisos de contingut delicat”, amb la qual SafetyCore té una relació estreta. L’objectiu és que, una volta activada, el sistema utilitzarà SafetyCore per analitzar totes les fotografies enviades o rebudes i determinar si hi ha cossos nus. Si és el cas, l’aplicació esborrarà automàticament la imatge abans que es mostri i avisarà l’usuari sobre el contingut delicat, perquè decideixi si la vol veure o ignorar. Així mateix, si l’usuari prova d’enviar o reenviar una imatge amb algun nu, es mostrarà un avís que recorda els riscs de compartir imatges íntimes abans de permetre d’enviar-la.

Malgrat que Google ja hagi instal·lat SafetyCore, aquesta funció encara no és activa, i s’espera que comenci a funcionar els mesos vinents. La idea és que aquest filtre per a les fotografies de nuesa sigui opcional per als adults, que l’hauran d’activar manualment als ajustos d’Android, i que estigui activat per defecte per als menors d’edat. L’objectiu és protegir els menors d’edat de la difusió de pornografia, però també els adults que no volen rebre imatges de nuesa indesitjades. Inicialment, és destinada a Google Messages, però no es descarta que pugui arribar a funcionar en unes altres aplicacions de missatgeria, com ara, WhatsApp.

Alhora, Google també ha instal·lat sense avisar Android System Key Verifier, una eina per a millorar la seguretat de les aplicacions de missatgeria amb xifratge d’extrem a extrem. Permet que es puguin emmagatzemar de manera segura claus de xifratge i que els usuaris puguin verificar que les aplicacions utilitzen les claus correctes durant la comunicació. Com SafetyCore, s’ha instal·lat abans que estigui actiu, i s’espera que les aplicacions de missatgeria ho incorporin més endavant.

Polèmica per la privacitat i la censura automàtica

La descoberta d’aplicacions instal·lades sense permís ha indignat molts usuaris, que han escrit a fòrums especialitzats preguntant com es poden desinstal·lar. Preocupa especialment que Google hagi instal·lat en secret una aplicació de reconeixement de contingut, tal com podria haver fet un virus informàtic, i preocupa l’abast real que pugui tenir l’aplicació en termes de privacitat. Què vol dir que una aplicació instal·lada en secret pugui saber si rebem imatges de nus o si n’enviem?

Tampoc no va ajudar la manca de transparència de Google. Inicialment, la descripció oficial a Google Play fou molt breu i críptica, perquè només deia que era “un servei del sistema que dóna eines de seguretat per a dispositius Android”. Quan va esclatar la polèmica, Google la va actualitzar i va donar més detalls de per què servia. A més, molt important, va precisar: “El processament [de les imatges] per als avisos de contingut delicat es fa dins del dispositiu, i totes les imatges i els resultats específics i avisos són privats per a l’usuari.” És a dir, si fem cas del que diu Google, no hi ha risc d’una filtració voluntària o involuntària si rebem o enviem imatges de nus. Ara bé, l’existència mateixa d’una aplicació instal·lada capaç d’escannar i classificar les fotografies representa un risc en la privacitat, perquè res no impedeix tècnicament que no s’ampliï per a detectar un altre tipus de material o que pugui quedar un registre que sigui explotat posteriorment. A més, que no sigui una aplicació de codi obert no contribueix a tranquil·litzar la comunitat més preocupada per la privadesa i la ciberseguretat.

D’altra banda, hi ha qui se sent incòmode pel sol fet que Google analitzi un contingut que és privat, i obre el debat si un algorisme té cap dret de considerar la nuesa i la sexualitat delicades i, per tant, les censuri automàticament. Més encara quan aquesta anàlisi va més enllà de continguts il·legals. Així i tot, val la pena recordar que aquesta funció no serà obligatòria i els usuaris decidiran si volen tenir-la activa o no.

El debat és obert, i dins la comunitat més preocupada per la privadesa hi ha opinions de tota mena. Per exemple, els responsables de GrapheneOS –un sistema operatiu de codi obert basat en Android i centrat en la privadesa– hi lleven importància i diuen que l’aplicació no analitza tot el dispositiu ni s’utilitza per a informar Google ni ningú d’allò que troba. “Proporciona models d’aprenentatge automàtic al dispositiu que les aplicacions poden utilitzar per classificar el contingut com a correu brossa, estafes, programari maliciós, etcètera. Això permet que les aplicacions ho comprovin localment, sense arribar a compartir el contingut amb un servei extern, i ho marca com un avís per als usuaris”, escriuen. Insisteixen que és una funcionalitat opcional i recorden que, de fet, hi ha moltes altres aplicacions que envien dades personals als seus servidors per analitzar-les amb eines d’intel·ligència artificial, i que, en aquest cas, tot seria dins del mateix dispositiu. “Classificar coses així no és igual que mirar de detectar contingut il·legal i denunciar-ho. Això sí que violaria, i molt, la privadesa de la gent de moltes maneres, i a més hi hauria falsos positius. Però no es tracta d’això ni es pot fer servir així”, deixen clar.

The functionality provided by Google's new Android System SafetyCore app available through the Play Store is covered here:https://t.co/iDknhUqDV8

Neither this app or the Google Messages app using it are part of GrapheneOS and neither will be, but GrapheneOS users can choose to…

— GrapheneOS (@GrapheneOS) February 8, 2025

Un dels autors del bloc de Malwarebytes, un antivirus de codi obert, sí que expressava la seva preocupació: “Ara hi ha un programa al meu telèfon que comprova si les meves imatges són ‘prou decents’ per a enviar-les o compartir-les?”, demanava, i deia, en relació amb els missatges privats: “El contingut és per a mi i el receptor, i ningú més, i això inclou, sens dubte, Google.”

“Google promet que només avalua les nostres fotos i no les recopila ni les comparteix, però aquesta funció sembla que està impregnada d’intel·ligència artificial (IA). Com tots sabem, una IA necessita ser entrenada, i entrenar una IA localment al telèfon és gairebé impossible. Tant de bo tingués la potència necessària, però no la té. Personalment, no veig com el servei instal·lat secretament pot estar a l’altura del que ofereix la funció. Però, òbviament, tothom té dret a la seva pròpia opinió i el dispositiu és teu per fer-ne el que vulguis”, afegia.

Apple té una aplicació molt similar

Malgrat la polèmica, el fet és que el gran competidor de Google en el negoci dels telèfons mòbils, Apple, fa anys que té una funcionalitat molt similar. La diferència substancial és que Apple va ser transparent des del primer moment i va explicar com funcionava l’eina i quin ús tenia. El mode “Comunicació segura” va directament vinculat a les eines de protecció parental perquè els menors no enviïn imatges de nuesa ni en rebin, i s’ha d’activar manualment dins la configuració de “Temps d’ús”. A iPhone, iPad o Apple Vision Pro s’activa anant a “Configuració” i, allà, a “Temps d’ús”; i als Mac, al menú Apple: “Configuració del Sistema” i, allà, “Temps d’ús”. Un cop dins, n’hi ha prou de tocar el nom de l’infant del nostre grup familiar i, dins, activar “Comunicació segura”.

Un cop activada, l’eina detectarà fotografies i vídeos de nuesa enviats o rebuts amb les aplicacions de Missatges, AirDrop, a les imatges de contacte, als missatges de vídeo de FaceTime o quan l’infant seleccioni una fotografia o vídeo per a compartir amb altres aplicacions. Si “Comunicació segura” determina que aquella fotografia o vídeo pot contenir nuesa, la difumina, mostra un avís que allò podria ser un contingut delicat i ofereix consells i eines per a sortir del pas, com ara, posar-se en contacte amb un adult o blocar el contacte. Si l’infant insisteix a veure o enviar la fotografia o el vídeo, l’eina insistirà a persuadir-lo perquè no ho faci, però finalment li permetrà de fer-ho. Ara bé, si és menor de tretze anys, haurà d’introduir un codi definit per un adult.

Comunicació segura esborrona la fotografia i mira de persuadir els infants que no les mirin o enviïn.

En general, aquesta funció d’Apple va ser rebuda positivament com una eina de protecció dels menors gràcies a la transparència i l’enfocament. En canvi, va ser molt més polèmic un altre mecanisme més intrusiu anunciat el 2021: un sistema d’escombratge al dispositiu per a cercar continguts d’abús sexual infantil que es pugessin a iCloud i per a denunciar-ho als organismes judicials. Malgrat que l’objectiu final fos positiu, grups de drets digitals, com Electronic Frontier Foundation, van veure perillosa la iniciativa, i van argumentar que podria crear una infrastructura de vigilància dels ciutadans amb els seus telèfons mòbils que podria ser explotada més enllà de l’objectiu d’aturar la pornografia infantil. Tècnicament, un cop implementat, podria ampliar-se per iniciativa pròpia o per pressions externes, cosa que donaria lloc a un espionatge en massa. Arran de la polèmica, Apple es va fer enrere i va retirar el projecte.

Com podeu desinstal·lar SafetyCore (si ho voleu)

L’aplicació Android System SafetyCore s’instal·la d’amagat i sense preguntar, però es pot desinstal·lar fàcilment. Per fer-ho, cal cercar-la a la llista d’aplicacions dins el menú de “Configuració” i fer clic a “Desinstal·la”.

Alguns usuaris expliquen que la van desinstal·lar, però que en la següent actualització Google va tornar-la a instal·lar d’amagat. Cal tenir en compte, a més, que SafetyCore és una aplicació de sistema, i que desinstal·lar-la pot fer que algunes aplicacions –com Google Messages– no funcionin adequadament. Arribat el cas, es pot tornar a instal·lar des de la botiga d’aplicacions Google Play.

Avui, tot i la previsió de pluja, València es prepara per a la cinquena manifestació contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón. Quatre mesos després de la catàstrofe de la gota freda, la societat civil manté la lluita als carrers. Ara seran les associacions de víctimes les que encapçalaran la marxa, i demanen al poble valencià que els faça costat, que no les deixe soles ara que, una mica refetes del primer colp, tenen prou força per a cridar i manifestar-se. I recorden tothora que la nefasta gestió del president va deixar 227 víctimes mortals.

“Aquests col·lectius obriran la protesta perquè les seues demandes, que són les mateixes que les de tota la societat valenciana, siguen escoltades. Amb la presència de les associacions de víctimes es vol fer visible, una vegada més, que les pèrdues materials no es podien evitar, però les morts de persones sí, com apunten les investigacions del jutjat d’instrucció 3 de Catarroja”, diu la plataforma Mazón Dimissió, que aplega més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals del País Valencià. Aquesta convocatòria, doncs, “serà un clam contra la por i l’abandonament de totes les víctimes, però també un espai de dol col·lectiu per a totes les persones que van morir.”

S’ha parlat molt de víctimes de la gota freda aquests mesos, però ara són elles les que comencen a voler parlar. Rosa Maria Álvarez, de Catarroja (Horta Sud), va perdre el seu pare, Manuel, arrossegat per les aigües. En una entrevista a VilaWeb, deia que tenia molt clar qui era el responsable: “Després n’hi haurà més, però el responsable últim és, com diu la llei autonòmica, qui ocupa el Palau de la Generalitat. Ho tinc claríssim. Tant me fa que abans hi haguera Ximo Puig i que avui hi haja Carlos Mazón. Ara hi ha Carlos Mazón? És Carlos Mazón, el responsable.”

Rosa M. Álvarez: “Em tortura pensar que mon pare va morir creient que la vida de la seua néta perillava”

Dolores Ruiz va perdre el marit i dos fills, Emeterio, Jesús Andrés i Javier Mora, a Xiva (Foia de Bunyol). En una altra entrevista a aquest diari, explicava que havia anat al funeral de la catedral de València i s’havia adreçat a Mazón. Li va dir: “Vostè sap què he perdut? El millor de la meua vida. El meu marit, cinquanta-dos anys junts. Tota la vida. I els meus dos fills, un de 46 i l’altre de 42 i un fill. Això he perdut en la meua vida pels errors que s’han comès.”

Dolores Ruiz: “Vaig dir a Mazón: ‘Vostè sap què he perdut? El meu marit i els dos fills, el millor de la meua vida’”

També té molt clar qui n’és el responsable Saray Ruiz, filla de Francisco (Paco), de Montserrat (Ribera Alta). A l’entrevista que publica avui VilaWeb, explica que allò que l’empeny a mobilitzar-se és fer justícia. “Fer que la gent es faça responsable d’allò que no ha fet. Responsable de totes les actuacions que no es varen fer. I que si les persones que no eren allà on havien de ser han de dimitir, que dimitisquen o les destituïsquen, o que els facen alguna cosa. No podem tenir algú per a protegir-nos que no ho ha fet”, diu.

Mazón, arraconat

El president Mazón, fins ara, s’havia aferrat al càrrec mentre es presentava com una mena de víctima d’un linxament públic. Però la seua posició comença a ser molt difícil de defensar, fins i tot pel seu partit. Alguns alts càrrecs del PP han expressat malestar per les mentides constants de Mazón i consideren que pot arrossegar el futur d’Alberto Núñez Feijóo, que ja ha dit que prendrien “la decisió més oportuna”, perquè els interessa “governar València”. De fet, alguns auguren que la batllessa María José Catalá serà la successora de Mazón, tot i que ella s’ha afanyat a dir que no preveu aquesta possibilitat. Diana Morant, secretària general del PSPV, també ha amenaçat amb una moció de censura a les Corts contra Mazón si Feijóo no el fa fora.

Amb tot, el mes de març no és qualsevol cosa a València. Les Falles són la festa gran de la ciutat i el president ja s’ha absentat de la primera cita, la Crida, amb l’objectiu d’evitar les protestes per la seua gestió arran de la gota freda. Habitualment, el balcó de l’ajuntament és l’escenari privilegiat per on passen tota mena de personalitats i polítics, especialment del color del govern. Què farà, Mazón? Allà on va és escridassat i els ciutadans li demanen la dimissió. Cada vegada limita més l’agenda i sembla que s’amaga. La seua figura comença a ser incòmoda per al partit, i caldrà veure si és capaç de suportar la pressió. Avui mateix es farà la primera mascletà, i enguany ha reaparegut el moviment Intifalla, que convoca protestes després de l’espectacle davant l’ajuntament. La primera s’enfocarà a demanar la dimissió de Mazón.

La manifestació és convocada a les 18.00. Eixirà de la cantonada del carrer de Colom amb el carrer de Russafa i acabarà a la Porta de la Mar amb l’avinguda de Navarro Reverter.

Gilsey House
1200, Broadway, Nova York
Mapa a Google

Dues setmanes abans de la noranta-setena gala dels Oscars que té lloc aquest diumenge a Los Angeles, la doctora en medicina Laura Gavaldà i Mestres va presentar a la seu de l’Editorial Comanegra (dins l’oasi de la Fàbrica Lehmann de Barcelona) el seu primer llibre, dedicat al “magnètic” director de fotografia barceloní Néstor Almendros i Cuyàs (1930-1992). La connexió entre els dos esdeveniments, als Estats Units on Almendros va residir i va treballar molts anys, és absolutament clara. Però a Catalunya, la terra que el va veure néixer i on va decidir de reposar la resta de l’eternitat, encara molta gent no té present que fou el primer català que va obtenir una estatueta daurada, el 1979, pel seu magnífic treball a Days of heaven (Dies del cel), de Terrence Malick.

La publicació d’El retorn de Néstor Almendros, en vigílies dels Oscar (i de la data de la seva mort, el 4 de març), és la contribució de Gavaldà al coneixement del vessant més personal d’un professional de la cinematografia ben nostrat que actualment té carrers i instituts dedicats a Màlaga, a Almansa i als afores de Sevilla, però cap via ni plaça amb el seu nom a la seva terra de naixença. Una Catalunya que va haver de deixar a disset anys, juntament amb els dos germans i la mare –la pedagoga i inspectora d’ensenyament Maria Cuyàs Ponsa (1899-1992)–, per a poder retrobar-se a Cuba amb el pare exiliat d’ençà del final de la guerra, Herminio Almendros Ibáñez (1898-1974), un dels principals introductors de la pedagogia Freinet als Països Catalans i posteriorment a l’illa caribenca. Començava, el febrer del 1948, el periple vital d’un “català errant”, en les encertades paraules de Gavaldà, que el va dur a concatenar exilis en cerca de llibertat política, creativa i (homo)sexual a Cuba, París i Nova York.

El cinema, com a refugi de la grisor franquista i espai de somnis, havia marcat els anys joves d’Almendros a Barcelona, però va ser lluny de Catalunya on es va formar cinematogràficament. El 1951, juntament amb Guillermo Cabrera Infante i Tomás Gutiérrez Alea, va fundar la Cinemateca de Cuba, clausurada poc després pel cop d’estat del general Fulgencio Batista. El 1955, assenyalat per la seva militància al Partit Comunista cubà, va optar per canviar d’aires i anar a estudiar cinema al New York City College i al Centro Sperimentale di Cinematografica de Roma, d’on va tornar a l’illa amb l’arribada al poder de Fidel Castro (1959). L’idil·li amb la Cuba revolucionària –per a ell creativament i sexualment reaccionària– va durar poc: el 1962, a trenta-un any, deixava a desgrat la família i agafava aire al cor de la Nouvelle Vague, París, com a director de fotografia de capçalera de François Truffaut, amb films tan icònics com ara L’infant salvatge (1969). Eugeni Casanova, al magne estudi Els gitanos catalans de França (2016), documentava una anècdota ben curiosa d’un rodatge transcendental en la seva trajectòria: el protagonista infantil, Jean-Pierre Cargol, era un gitano de Montpeller amb qui Almendros conversava en català.

Fascinat per la fotografia dels films de Truffaut, el director nord-americà Terrence Malick va oferir a Almendros –acabat de nomenar Chévalier des Arts et des Lettres– de treballar al seu costat i amb Days of heaven (1978) va assolir l’Oscar el 9 d’abril de 1979. L’Acadèmia de Cinema nord-americana, val a dir, també el nominà per Kramer contra Kramer de Robert Benton (1979), El llac blau de Randal Kleiser (1980) i La decisió de la Sophie d’Alan J. Pakula (1982). El contrapunt de les alegries professionals –condensades al seu llibre A man with a camera (Días de una cámara, en castellà)– era la situació de la família, atrapada a l’altre costat del teló d’acer. Quan el pare es va morir sobtadament a l’Havana el 1974, en Néstor va prendre la determinació d’escriure el guió d’una “pel·lícula personalíssima”, tal com descriu Gavaldà: traslladar com fos la seva mare de Cuba a Barcelona, un objectiu que va aconseguir el juliol del 1984.

Reconfortat amb la repatriació i còmodament establert en la indústria de Hollywood i en un loft increïble a l’efervescent Nova York de la dècada de 1980, Almendros va fer brillar com mai al cel·luloide actors i actrius com ara Meryl Streep, Dustin Hoffman, Richard Gere i Catherine Deneuve. Però el 1991, una encara massa desconeguda síndrome d’immunodeficiència adquirida es va interposar en el seu camí i, al crepuscle de la seva vida, a la ciutat més cosmopolita del planeta es va recordar del lloc on a la infantesa “va desxifrar, entre les ombres, el llenguatge de la llum”: la casa pairal de la família materna a Calders (Moianès). És al petit cementiri del poble, justament, on reposen plegades les cendres de fill i mare, morta poc després que ell a Barcelona.

I una mica més: A vuit mil quilòmetres del discret sepulcre que acull Néstor Almendros i Maria Cuyàs a Calders reposen, d’ençà del 12 d’octubre de 1974, les restes d’Herminio Almendros a la monumental necròpoli de Cristóbal Colón a l’Havana, amb un epitafi que resumeix a la perfecció la seva vida dedicada a l’ensenyament: “Mestre de mestres.” Sobre el seu paper capital com a introductor de les tècniques Freinet allà on va exercir, a més de gran renovador de la literatura per a la infància amb l’actualització de l’obra de José Martí, l’enyorat pedagog Ferran Zurriaga i Agustí (1938-2022) en va escriure fa pocs anys un llibre imprescindible: Herminio Almendros, un maestro de la II República (2021).

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Laura Gavaldà, en la presentació del seu llibre sobre Néstor Almendros a Barcelona.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The Washington Post · Leo Sands

A començament d’aquesta setmana, Kíiv i Washington van elaborar l’esborrany d’un acord per a establir un fons d’inversió per a “monetitzar” les reserves minerals d’Ucraïna, i del qual els Estats Units es quedaria la meitat dels ingressos –una proposta que Washington ha presentat com a contrapartida pel suport financer i militar que els Estats Units ha ofert a Kíiv d’ençà de la invasió russa, ara fa tres anys.

L’esborrany d’acord –que s’emmarca en un conjunt de negociacions més àmplies dedicades a posar fi a la guerra al país i garantir que continuï el suport de Washington a Kíiv– havia de ratificar-se ahir, en la reunió que Donald Trump i Volodímir Zelenski van tenir a la Casa Blanca. Però la trobada degenerà en una espiral de retrets entre el president nord-americà i el seu homòleg ucraïnès, que se n’anà de Washington abans de temps, i sense haver ratificat l’esborrany.

Tot i que el futur de l’acord és ara més incert que mai, les negociacions han tornat a posar el focus sobre les reserves sense explotar de liti i grafit –dos minerals fonamentals per a la producció de bateries de cotxes elèctrics– d’Ucraïna. El país també compta amb els jaciments d’urani més importants d’Europa, que Zelenski ha presentat com una oportunitat de negoci en el procés de reconstrucció de la Ucraïna de postguerra.

Què pretenen fer els Estats Units amb els recursos d’Ucraïna?

En una reunió amb Zelenski aquest mes a Kíiv, el secretari del Tresor dels Estats Units, Scott Bessent, va proposar que Ucraïna lliurés la meitat dels seus recursos minerals als Estats Units. Això asseguren funcionaris ucraïnesos familiaritzats amb les negociacions, que parlen amb la condició d’anonimat per tractar qüestions confidencials.

Els detalls de la petició original de la Casa Blanca, incloent-hi la llista dels recursos minerals i la naturalesa dels drets que Washington ha reclamat sobre aquests recursos, no s’han fet públics. Segons que ha explicat un assessor ucraïnès, la proposta se centrava a garantir l’accés de Washington als jaciments ucraïnesos de metalls rars i materials fonamentals, com ara, liti, grafit i urani.

Bessent va dir que la proposta permetria d’aprofundir la cooperació econòmica entre ambdues nacions, i que també garantiria el suport futur dels Estats Units a la reconstrucció d’Ucraïna. “Com més inverteixen els Estats Units ací, més segur estarà el poble ucraïnès en un futur”, va dir Bessent, que va descriure la proposta com un “escut de seguretat a llarg termini” per a Kíiv.

L’acord a què Ucraïna i els Estats Units han arribat aquesta setmana ofereix més bones condicions per a Kíiv que no la proposta original de Washington, segons que expliquen funcionaris del govern ucraïnès. Diuen que la proposta no fa cap referència als 500.000 milions de dòlars que Trump, en una entrevista a la televisió nord-americana, va dir que la Casa Blanca exigiria a Kíiv com a repagament per l’ajuda a Ucraïna.

Quins metalls rars i materials fonamentals posseeix Ucraïna?

Les reserves minerals d’Ucraïna inclouen alguns dels jaciments més importants de titani i liti que queden per explotar al planeta. En conjunt, es calcula que el valor d’aquestes reserves ascendeix a milers de milions de dòlars, encara que no se’n sap el valor exacte ni la distribució exacta per tot del país.

La Comissió Europea calcula que Ucraïna podria tenir jaciments d’una vintena de matèries primeres crítiques, incloent-hi la caolinita, el gal·li, el manganès i el germani. Aquestes reserves també han despertat l’interès de Rússia: de fet, els analistes calculen que, d’ençà de la invasió, Moscou s’ha apoderat d’actius energètics, com també de metalls i minerals ucraïnesos, per valor de més de dotze mil milions de dòlars, una xifra que també inclou reserves de petroli i jaciments de carbó. Un dels principals jaciments de liti d’Ucraïna es troba a tan sols uns setze quilòmetres de la línia del front.

El Servei Geològic dels Estats Units considera que el liti i el grafit són “fonamentals per a l’economia i la seguretat nacional dels Estats Units”. La Xina, el principal rival econòmic dels Estats Units, és el primer productor mundial de grafit, i també el responsable del processament de gran part del liti que s’extreu anualment al món.

“Aquests tres elements es troben a l’epicentre de la transició energètica, i tenen un valor estratègic i industrial molt important”, explica Pierre Josso, subdirector del Centre d’Intel·ligència de Minerals Fonamentals del Regne Unit –adscrit al del Servei Geològic Britànic– en al·lusió al liti, el grafit i l’urani.

S’espera que tots tres minerals siguin revalorats els anys vinents, en què els analistes coincideixen a assenyalar que la demanada creixerà a un ritme molt més alt que no pas l’oferta.

Josso també assenyala que, tot i que Ucraïna no ha produït or en tot el segle XXI, es calcula que el país té unes reserves d’unes 3.000 tones mètriques d’aquest metall –si fa no fa, les mateixes que les dels Estats Units.

Liti

Segons el Servei Geològic Estatal d’Ucraïna, Ucraïna té unes 500.000 tones mètriques de reserves de liti, un dels jaciments més importants de tot Europa. Aquest metall, tou i platejat, allarga la vida de les bateries i els permet mantenir la càrrega durant més temps, per la qual cosa resulta un component crucial en la fabricació de les bateries amb què funcionen els vehicles elèctrics.

Durant anys, la demanda mundial de liti era relativament baixa, atès que el material tan sols s’emprava en aparells petits. D’ençà que la demanda d’aquest metall s’ha disparat per a la fabricació de vehicles elèctrics, la pressió per trobar noves fonts de liti no ha fet sinó créixer.

Frances Wall, professora de mineralogia de la Universitat d’Exeter, preveu que la demanda mundial de liti es multipliqui per més de deu durant els deu anys vinents. “Caldran molts més jaciments de liti per a donar servei a tota aquesta demanda, i per això tothom es dedica a cercar-ne”.

Urani

Aquest element, naturalment radioactiu, s’utilitza com la font principal de combustible per als reactors nuclears. Segons l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica, una quantitat de combustible d’urani de la mida d’un ou pot proporcionar la mateixa quantitat d’energia que 88 tones mètriques de carbó. És valuós, però no es considera un element particularment rar.

Segons l’Associació Nuclear Mundial, Ucraïna posseeix els dipòsits d’urani més grans d’Europa, amb més de 107.000 tones mètriques.

Grafit

El grafit és una forma tova del carboni que s’empra en gairebé totes les bateries de cotxes elèctrics, i també en els semiconductors i els reactors nuclears.

“Totes les bateries necessiten grafit per a funcionar, i en necessitaran molt més que no el que hem fet servir fins ara”, explica Wall.

Abans de l’esclat de la guerra, Ucraïna figurava entre els deu principals productors mundials de grafit. L’empresa minera BGV ha identificat una mina a la regió de Kirovohrad, al centre d’Ucraïna, que preveu que conté uns 500 milions de tones mètriques de grafit.

Titani

Ucraïna posseeix unes quantes de les principals reserves mundials de titani, un metall platejat tan resistent com l’acer però un 45% més lleuger. L’ús més important d’aquest metall és a la indústria aeroespacial, però el titani també es fa servir sovint en productes que poden anar de les pintures industrials als implants corporals.

L’any 2023, el Servei Geològic dels Estats Units va estimar que Ucraïna tenia 8,4 milions de tones mètriques de titani. Un 8% del titani que s’importa als Estats Units prové, de fet, d’Ucraïna.

Beril·li

L’empresa BGV explota una mina de beril·li a la regió ucraïnesa de Zhytomyr, al nord-oest del país, que compta amb reserves provades de 5.512 tones mètriques d’aquest metall rar.

El beril·li s’empra en la fabricació d’ordinadors, telèfons mòbils, equips mèdics de diagnòstic per imatge, components d’automòbils i aeronaus.

Adam Taylor, Robyn Dixon, Michael Birnbaum, Ellen Francis, Siobhán O’Grady i Jeff Stein han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb