S’ha publicat el primer títol de la col·lecció dels Llibres de VilaWeb, Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, cap de redacció del diari. És la crònica més acurada dels fets del 8 d’agost de l’any passat, quan el president Carles Puigdemont va tornar fugaçment de l’exili en ocasió del ple d’investidura de Salvador Illa. El llibre relata la tensió personal i política dels protagonistes durant aquells dies i, mitjançant l’aportació de testimonis excepcionals i protagonistes directes que han parlat per primera vegada dels fets, reconstrueix com es va preparar i fer l’operació d’entrada i sortida de Puigdemont, amb la cautela i les prevencions que exigeix el context de repressió contra l’independentisme, malgrat la llei d’amnistia.

Tots aquells que ho vulgueu us podeu subscriure als Llibres de VilaWeb i rebre tots els llibres a casa. També es pot comprar el llibre tot sol, a la Botiga de VilaWeb.

El llibre desmenteix, per primera vegada, el relat oficial dels Mossos d’Esquadra segons el qual un agent va perseguir durant dos quilòmetres el cotxe blanc amb què el president se’n va anar de l’Arc de Triomf el dia que va tornar a Catalunya. El llibre reconstrueix amb precisió la sortida de Puigdemont de l’escenari després d’haver-hi fet un discurs de cinc minuts: com fou l’entrada al cotxe i què va passar durant el curt seguiment que en va fer l’agent.

Josep Nualart: “Què hi feia un agent durant mig minut, al costat del cotxe de Puigdemont, sense fer res?”

La investigació va més enllà i reconstrueix, pas a pas, com es va preparar el pla de la tornada del president Puigdemont, com ho va fer per arribar d’incògnit a Barcelona i romandre-hi sense ser detectat durant dos dies, com va poder esquivar la detenció malgrat el dispositiu policíac Gàbia i com es va activar, de manera improvisada i sota una enorme pressió, un dispositiu de sortida que el dugués novament cap a l’exili. Perquè, tal com recull el llibre, durant les hores en què tots els cossos policíacs de l’estat espanyol cercaven Puigdemont a la desesperada, la improvisació i la participació sobrevinguda de voluntaris que no eren dins el pla fou determinant.

A més de Tres dies d’agost, el primer títol de la col·lecció, enguany se’n publicaran tres més: Els morts de Mazón, d’Esperança Camps; Contra el silenci i la impunitat, de Xavier Montanyà, i Entendre els mapes, de Vicent Partal. La col·lecció de llibres es pot adquirir de manera preferent per subscripció, per un preu especial de seixanta-quatre euros l’any per a qui ja sigui subscriptor del diari.

La presentació del llibre

La presentació de Tres dies d’agost serà avui, 20 de maig, a les 19.00 al Teatre Poliorama de Barcelona. L’acte comptarà amb la participació de l’autor, del director de VilaWeb, Vicent Partal, i de Bàrbara Vidal, un testimoni excepcional dels fets del 8 d’agost.

Els subscriptors de Llibres de VilaWeb o de VilaWeb podran assistir-hi enviant un correu a l’adreça inscripcions@vilaweb.cat amb el nom del subscriptor que vol reservar la plaça, que pot venir amb un acompanyant (en aquest cas, caldrà indicar-ho explícitament al correu). Confirmarem les places per ordre de recepció dels correus fins a omplir la cabuda màxima de la sala.

 

Les tres eleccions de diumenge, a Portugal, Polònia i Romania, estaven marcades clarament per l’impuls de l’extrema dreta, però en tots tres països l’avenç dels moviments ultres ha estat frenat. A Romania, amb molta claredat. A Polònia i Portugal, amb menys claredat però prou.

Tot i això, hi ha elements en aquest triomf que presenten problemes estructurals seriosos en la resposta. D’una banda, el fet que hagi d’unir-se tot de gent diferent per frenar l’extrema dreta, tot aconseguint que els seus candidats no quedin primers. D’una altra, la consolidació de blocs regionals, generalment a les àrees menys afavorides, on l’extrema dreta es fa forta com a reacció a la desídia amb què són tractats els seus ciutadans per part dels governs.

De tot plegat, en parla Vicent Partal en aquesta pissarreta.

En les profunditats del sofriment humà hi ha un abisme que defuig tota comprensió: la tortura. La tortura no és solament una violència corporal, sinó una agressió premeditada i sistemàtica a tot allò que ens fa humans. El torturador no cerca tan sols el dolor del cos, sinó l’anihilació de l’esperit. Vol convertir l’ésser humà en un objecte que, sota el pes insuportable del sofriment, traesca tot allò que estima, inclòs a si mateix. I la paradoxa terrible és que la tortura, en l’intent d’esborrar la humanitat de la víctima, revela de debò la inhumanitat del botxí.

La banalitat d’aquesta maldat, per utilitzar l’expressió d’Arendt, està en el fet de burocratitzar-la. Els torturadors rarament es veuen a si mateixos com a monstres; es consideren funcionaris que compleixen ordres, tècnics d’un sistema que ha convertit el sofriment humà en una eina administrativa. Però aquesta normalització de l’horror és potser la part més terrorífica. Com es pot explicar que homes i dones aparentment normals puguen participar fredament en actes d’una crueltat inimaginable sense qüestionar-ne el sentit?

Però, en aquest desert de crueltat emergeix un fenomen que desafia tota lògica: la resistència. No parle sols de la resistència física –que té sempre els seus límits i que ningú no té el dret de retraure a cap torturat–, sinó d’aquella resistència més profunda, la que persisteix fins i tot quan el cos ha estat vençut. Els qui han sobreviscut a la tortura i continuen reclamant justícia, com és el cas de Blanca Serra, ens ensenyen una veritat fonamental: que hi ha alguna cosa en l’ésser humà que roman inviolable, fins i tot quan tot sembla que ha estat violat.

Aquesta persistència és un absurd magnífic, en el sentit camusià de l’expressió. Davant un món que els ha negat violentament tota dignitat, aquests supervivents insisteixen a afirmar-la. Troben sentit en la lluita mateixa, en l’acte de resistència mateix. I la negativa a cedir a l’absurditat de la seua situació és precisament allò que els retorna la humanitat.

Els estats i els règims que toleren o practiquen la tortura –Espanya, en dictadura i en democràcia– cometen un error fonamental: no entenen que la memòria del dolor, inscrita en la carn i en l’esperit, persisteix més enllà de les cicatrius visibles.

Allò que els torturats ens ensenyen és que la dignitat humana no és una concessió dels poderosos, sinó una qualitat inherent que solament pot ser negada, però mai destruïda del tot. I és per aquesta raó que la lluita contra la tortura no és únicament una qüestió de drets humans, de memòria democràtica o de justícia penal. Va molt més enllà: és una defensa d’allò que ens fa humans; la capacitat de reconèixer en l’altre una dignitat que transcendeix tota utilitat, tot càlcul, tota raó d’estat.

En un món on l’absurd sembla triomfar, on la violència institucionalitzada es justifica cada dia en nom de la seguretat o l’ordre, els supervivents de la tortura que continuen reclamant i insisteixen a aconseguir que la justícia els escolte ens recorden que la rebel·lió contra aquest absurd és possible i necessària. I fan de la persistència un acte de fe en la humanitat mateixa, una afirmació que, malgrat tot, hi ha valors que no poden ser negociats.

I aquest és potser el més gran homenatge que podem oferir als qui han sobreviscut a l’horror: reconèixer que la seua lluita no és únicament seua, sinó nostra, de tots. Que cada testimoni, cada demanda de justícia, cada negativa a oblidar no és solament un acte privat; és un acte de resistència col·lectiva contra l’intent de reduir l’ésser humà a un simple mitjà.

Perquè, al final, allò que roman després de la tortura no és simplement el trauma individual, sinó també la possibilitat de transcendir-lo. No per oblit, sinó per memòria; no per resignació, sinó per rebel·lió; no per conformisme, sinó per tossuderia. I en aquesta persistència, en aquesta negativa a cedir contra l’absurd, rau una dignitat personal i també col·lectiva que cap torturador no podrà destruir mai.

 

PS1. Fa gairebé un any que Lluís Llach és president de l’Assemblea Nacional Catalana i avui us oferim una entrevista que li ha fet Clara Ardèvol. Llach, directe i sincer com sempre, refusa les acusacions de partidisme i deixa clar que el paper de l’Assemblea no és el de crossa ni plataforma de ningú, sinó el de controlar els partits i mobilitzar l’independentisme: “L’arribada d’Illa és el senyal que hem tocat fons; ens hem de reorganitzar”.

PS2. Al País Basc funciona una moneda pròpia, l’eusko, que ara mateix és la moneda local més emprada d’Europa i tot un èxit social, per desgràcia massa poc conegut entre nosaltres, car podria ser un precedent interessant. Uns investigadors han comprovat, a més, que canvia positivament l’actitud de qui la fa servir. Ho expliquem en aquest article.

PS3. Avui comencen a València les jornades “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe“, organitzades l’Institut d’Estudis Catalans. Inclouen una sèrie de debats que s’allargaran fins al 16 de juny i que comptaran amb veus expertes que reflexionaran, a partir de la ciència, sobre l’episodi de gota freda que va colpejar el país l’octubre passat. En paral·lel, diversos especialistes aportaran la seua reflexió a les pàgines de VilaWeb, com ja ho fa avui Juli Peretó: “Aprendre de la tragèdia”.

PS4. Avui es posa a la venda Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, el primer llibre de la col·lecció que ha començat VilaWeb. Ho celebrarem avui mateix amb una presentació que promet ser multitudinària al Teatre Poliorama de Barcelona. Vegeu-ne tota la informació i com fer-vos subscriptors d’aquesta col·lecció de llibres que volem consolidar com una aportació periodística de llarg format de VilaWeb.

Imagineu un tren exclusivament de dones cantant, contra els militars, disposades a oposar-se a una Espanya en plena escalada armamentística, una Espanya socialista amb arrels franquistes. I una maquinista dona prement l’accelerador de la locomotora amb unes sabates de taló blaves. I les passatgeres baixant a les andanes de les estacions, durant el trajecte, convidant més dones a afegir-s’hi. A l’estació de Tarragona, vinga pugeu! A la de Vandellòs, contra les nuclears, vinga pugeu! Què passaria si ara ocupéssim juntes alguns trens d’aquests que van tan malament? Doncs això va passar. Sí, va passar fa quaranta anys. Centenars de dones, diuen que unes 650, van sortir de l’estació de França de Barcelona en direcció a Tortosa –en aquell temps un lloc insòlit i molt llunyà vist des de la capital– per fer una acampada en protesta contra una acadèmia militar que es volia instal·lar a la capital del Baix Ebre i contra la possibilitat d’incorporar la dona a l’exèrcit. Igualtat, sí, però per a ser militars no cal. En aquella època “plantàvem els nostres cossos i les nostres tendes allà on calgués”, explicava abans-d’ahir l’activista Montserrat Cervera Rodon, rememorant, juntament amb Eulàlia Duran Bellido, aquell episodi. Ella va ser una de les organitzadores, que es van conxorxar amb les feministes de les Terres de l’Ebre, les del Bloc Feminista de Tarragona i les de Vinaròs per orquestrar-ho, amb motiu del Dia Internacional de les Dones per la Pau i el Desarmament. Era el 18 de maig de 1985.

El mateix dia de l’any 2025, 18 de maig, retrobada en un acte al Casal Tortosí, seu local de les lluites antifeixistes. Nosaltres, que érem nadons en aquell moment, ara ja en tenim quaranta. I aquelles dones, algunes ja convertides en àvies, amb arrugues i cabells blancs, van cantar, van tornar a riure i plorar, davant filles i nétes, i de les activistes joves que ara formen l’Assemblea Vaga Feminista i que han contribuït a organitzar aquest aquelarre de l’any 2025, que es recordarà pel cap baix quaranta anys més. Diumenge també hi havia les dones del servei de documentació de Ca la Dona, l’arxiu que guarda la memòria audiovisual de les dones de casa nostra i que va fer possible que es poguessin projectar les imatges d’aquell moment. Un documentari sense muntatge que curiosament era narrat per una veu masculina no identificada. Segurament algun periodista que va viatjar amb elles al tren per enregistrar-ho tot.

Quina potència i quina força dóna veure imatges d’una altra època, reconèixer els carrers d’una ciutat i les cares quaranta anys més joves. Veure la fermesa de la gent que diu les mateixes coses ara que fa quaranta anys. La tipografia dels rètols dels comerços. La roba dels anys vuitanta, els pentinats, els bigotis dels senyors, les ulleres que sempre capten l’estètica d’un moment, i el rol dels intel·lectuals o dels que no ho són. Els joves de divuit anys fent declaracions valentes a la premsa. Els cotxes que ara ens semblen massa rectes i quadrats i les vespes aparcades a les voreres. Les maneres d’expressar-se. El català dels anys vuitanta. Les estelades onejant. Les caçadores de pell dels homes que es deien progres. Escoltar les consignes d’aquelles dones, com pegaven fort als timbals. Algun dia hauríem de parlar més extensament d’aquest arxiu de Ca la Dona, i com van començar a imaginar-lo en aquelles Primeres Jornades Catalanes de la Dona, l’any 1976, tot i que el centre de documentació no es va fer realitat fins deu anys més tard.

Hauríem de parlar de com, a Ca la Dona, diferents generacions es van passant el relleu per custodiar els fons documentals personals i col·lectius. Vídeos, documents organitzatius, programes de les activitats, correspondència, apunts, manuscrits, publicacions periòdiques, retalls de premsa, xapes, samarretes, agendes o fins i tot baralles de tarot. De fet, de tot aquest material, més el que guardaven les dones del col·lectiu a Tortosa, n’ha sortit una exposició que vam poder veure al pati del Casal Tortosí i que rememora aquells dies. Imatges de l’Estació de França amb dones carregant sacs de dormir i penjant a les finestres del tren les pancartes, dins el vagó preparant les assemblees i confabulant-se per a aquell viatge, clavant les piquetes en un terra duríssim al costat del riu Ebre mentre se sentia les joves que deien: “Si ma mare em veu aquí li agafa un infart.”

A l’acte d’ahir van pujar a l’escenari algunes dones testimonis del moment, les activistes tortosines Rosa Cubeles Gil i Ester Bages Miró. I també Amparo Moreno, la professora de periodisme jubilada de la Universitat Autònoma de Barcelona que va ser referent per a algunes de les manifestants. Juntes van recordar la lluita a favor de l’avortament, per a reclamar centres d’atenció a la dona o una millor educació sexual. S’organitzaven per penjar pancartes durant la nit i repartien fulletons pel mercat, per la fira i als bars. “Ens la vam jugar i molt”, explicava Ester Bages, quan recordava com l’ajuntament en primera instància va donar permisos per a l’acampada, però després, per les pressions rebudes, el va retirar. De fet, es va impulsar una campanya per a rebre les dones del tren amb una cassolada a les portes de l’estació. I així va ser: quan van arribar van rebre aplaudiments però també els van llençar taronges podrides i tomates. I és que l’acampada va anar precedida d’una forta oposició d’alguns sectors reaccionaris de la ciutat, en aquell moment governada per CiU i Alianza Popular. Una polèmica que va causar el trencament del govern municipal.

Han passat quaranta anys d’aquell tren i aquella acampada organitzada per les Dones Antimilitaristes (DOAN) un col·lectiu que va existir del 1982 al 1992. A part de l’acampada de Tortosa, també van fer-ne a Pals –contra Ràdio Liberty–, contra les nuclears d’Ascó i Vandellòs, a Rajadell, al Garraf o a Reus. Veure aquelles dones ara, precisament en aquest context d’etern retorn, amb l’armament de quilòmetre zero, els debats sobre si crear un exèrcit europeu, els kits de supervivència o l’augment del pressupost estatal en armament, emociona. “Aquest acte ha estat un punt d’inflexió per a nosaltres i segur que continuarem fent coses juntes”, va dir Ester Bages.  “Ni guerra que ens destruïsque, ni pau que ens oprimisque”, es podia llegir a la pancarta, que era una rèplica de la de fa quaranta anys que, comenta Bages, es va malmetre per una inundació al local on es guardava. Ara l’han tornada a pintar. El mateix lema, els mateixos colors. Quaranta anys del tren de dones que posen les vies i la catenària per a quaranta anys més.

The Washington Post · Gaya Gupta

La setmana passada arribà als Estats Units el primer grup de sud-africans blancs designats com a refugiats pel govern Trump, que els considera víctimes de la discriminació racial al seu país. Això coincideix amb un moment en què Washington ha aturat l’acollida de persones que fugen d’algunes de les crisis humanitàries més greus del planeta.

Trump ha expressat suport als pagesos i lloctinents blancs de Sud-àfrica d’ençà de la seva primera legislatura, i ha criticat la llei sud-africana, aprovada fa poc, que permet de confiscar i redistribuir terres per a redreçar les desigualtats racials derivades de l’era de l’apartheid. El govern sud-africà diu que encara no ha confiscat terres en virtut de la llei i considera infundades les afirmacions de Trump sobre el suposat genocidi contra la població blanca.

La polèmica ha empitjorat dràsticament les relacions entre els Estats Units i Sud-àfrica. Segons que informà dimecres The Washington Post, la Casa Blanca fins i tot ha suspès la col·laboració dels Estats Units amb la conferència anual del Grup dels 20 (G20), que enguany es farà a Sud-àfrica. El president sud-africà, Cyril Ramaphosa, té previst de reunir-se amb Trump aquesta setmana. La Casa Blanca no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre la reunió.

La propietat de la terra, un altre llegat de l’apartheid

Els afrikàners o bòers descendeixen de neerlandesos i de més colons provinents del nord d’Europa que començaren a arribar a Sud-àfrica al segle XVII. A començament del segle XX, quan prengueren el poder al país després d’independitzar-se de l’imperi britànic, la minoria afrikàner instaurà el sistema de separació racial conegut anomenat apartheid, tot desplaçant a la força la majoria negra i segregant-la de la població blanca.

Més de tres dècades després de la fi de l’apartheid i de l’elecció com a primer president negre del país de l’ex-presoner polític Nelson Mandela, l’any 1994, les enormes desigualtats racials derivades d’aquell període persisteixen. Els sud-africans blancs representen menys d’un 10% de la població país, però posseeixen prop d’un 75% de les terres agrícoles d’ús particular del país, segons dades del govern sud-africà. Una investigació de la Comissió de Drets Humans de Sud-àfrica revelà fa poc que la minoria afrikàner acumula gairebé tota la riquesa del país.

Els afrikàners són poc més de la meitat de la població blanca de Sud-àfrica; la resta són, majoritàriament, descendents anglòfons de colons britànics. El govern Trump, tanmateix, tan sols ha concedit l’estatus de refugiats als afrikàners “que fugen de la discriminació racial promoguda pel govern”.

Nelson Mandela (centre) somriu mentre observa com el seu company de candidatura, Thabo Mbeki, saluda el darrer president de l’era de l’apartheid, F. W. de Klerk, l’any 1994 (fotografia: Dudley M. Brooks/The Washington Post). La minoria blanca de Sud-àfrica, causa cèlebre de la dreta internacional

D’ençà que el Congrés Nacional Africà (ANC) arribà al poder a Sud-àfrica, l’any 1994, un dels grans objectius dels successius governs sud-africans ha estat la rectificació de les desigualtats racials en la propietat de la terra del país, que és el resultat de dècades d’expulsions forçoses de la població negra.

El 1913, quan feia tres anys que s’havia independitzat del Regne Unit, l’anomenada llei de terres dels nadius limità el percentatge de propietats en mans de la població negra a tan sols un 7% del total. La legislació també impedí als sud-africans negres d’adquirir terres i molts foren obligats a anar-se’n de casa i reassentar-se en zones de menys valor.

Després de l’entrada en vigor oficial del règim de l’apartheid, l’any 1948, el govern impulsà l’anomenada “política de desenvolupament separat”, que repartí la terra del país entre grups racials i exacerbà la despossessió de la població d’origen africà. “Més d’un milió de persones van ser expulsades per força de la seva terra i enviats a zones més estrictament segregades”, explica Nancy Jacobs, professora d’història sud-africana a la Universitat Brown dels Estats Units.

La població negra de Sud-àfrica posseïa prop d’un 13% de la terra del país en el moment en què l’apartheid fou abolit, a començament dels anys noranta. El nou govern decidí de redistribuir la terra de manera voluntarista. S’oferí compensació econòmica als propietaris de la terra que reclamaven. Segons Jacobs, tanmateix, aquest procés ha estat lent i sovint infructuós.

Quan Ramaphosa arribà a la presidència del país, l’any 2018, impulsà la política d’expropiació sense compensació. Aquest gener, després d’un llarg debat jurídic, s’aprovà la llei que permet al govern d’expropiar terres sense oferir compensació en canvi.

El text de la legislació especifica les condicions en què l’estat pot confiscar terres sense indemnització, com ara quan es troben en desús, i també estipula que el govern ha de consultar la justícia abans de fer cap expropiació.

La llei, que segons el govern sud-africà encara no ha conduït a cap confiscació, ha agreujat les tensions entre el govern del país i els pagesos blancs, la gran majoria dels quals són afrikàners. També ha esdevingut una mena de causa cèlebre entre la dreta internacional, sobretot a les xarxes. La cançó de l’època de l’apartheid “Kill the Boer” (“Mateu el bòer”, un altre terme per a referir-se als afrikàners), sovint reproduïda als actes polítics de Julius Malema, polític d’extrema esquerra sud-africà, ha estat un altre focus de tensions.

L’any 2023, Elon Musk –assessor de Trump i originari de Sud-àfrica– acusà Malema i els seus seguidors “d’impulsar obertament el genocidi blanc a Sud-àfrica” perquè el polític va entonar la cançó en un acte. Aquest mes, Trump es féu ressò de les paraules de Musk quan anuncià que el govern nord-americà començaria a admetre afrikàners com a refugiats, perquè el considera víctimes d’un genocidi. La Casa Blanca no ha aportat proves de l’existència d’aquest suposat genocidi.

Una discriminació que les dades contradiuen

Trump ja havia condemnat el tracte a la minoria blanca de Sud-àfrica molts abans que el govern del país aprovés la llei d’expropiació. En la primera legislatura com a president, Trump ordenà a Mike Pompeo, aleshores secretari d’estat dels Estats Units, que “estudiés de prop” les confiscacions de terres i la “matança de pagesos” a Sud-àfrica després de veure un programa de la cadena conservadora Fox News en què el presentador afirmà –falsament– que Sud-àfrica havia començat a confiscar terres a pagesos blancs. El govern sud-africà rebutjà les afirmacions de Trump, i va prometre “d’accelerar l’aplicació de la reforma agrària amb cura i inclusivitat, per a no dividir la nació.”

Durant aquells anys també es creà un moviment popular per a pressionar Trump a fi que permetés l’entrada d’afrikàners als Estats Units com a refugiats: la petició a les xarxes, anomenada “Genocidi de blancs a Sud-àfrica”, aplegà 23.000 signatures.

Els moviments d’extrema dreta de l’Amèrica del Nord, Europa i Austràlia sovint han presentat el cas dels grangers blancs de Sud-àfrica com un exemple de discriminació antiblanca. Al·leguen que els afrikàners són víctimes de molts més atacs i assassinats que no la resta de la població sud-africana.

Però les dades ho desmenteixen. De les gairebé 7.000 persones assassinades a Sud-àfrica a final de l’any passat, dotze havien mort en atacs a granges: tan sols una d’aquestes morts correspongué fou un granger, segons les estatístiques oficials del govern. El govern sud-africà ha condemnat els assassinats i atacs contra pagesos, que ha emmarcat en un problema de delinqüència més ampli que afecta el gruix de la societat sud-africana. Ramaphosa ha assenyalat que la majoria de les víctimes de delictes violents al país són negres de classe baixa.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Joan Carreras (Barcelona, 1973) no fa les coses, les viu. Me n’adono després de passar una bona estona conversant amb ell per parlar, en principi, de l’obra Cor dels amants, de Tiago Rodrigues, que presenta aquests dies al Lliure de Gràcia amb Marta Marco, actriu amb qui no havia tornat a compartir escenari d’ençà del 2002, quan van fer La filla del mar, d’Àngel Guimerà, al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). L’obra, tal com la descriu Carreras, és una pinzellada deliciosa i bonica sobre què vol dir estimar i ser estimat, i ha aconseguit de conquerir el públic i la crítica. De fet, darrerament, Carreras ha participat en grans projectes que han estat ovacionats. No és tan sols un bon actor, sinó que també té un bon olfacte per a saber escollir projectes interessants. El seu talent li ha permès de fer-ho, això d’escollir, i alhora l’ha convertit en un dels noms més destacats del teatre del país. En aquesta entrevista –en què parla una mica de tot–, podreu copsar-hi l’estima i el respecte que té Carreras pel seu ofici, però també la generositat amb què s’hi lliura.

—El teatre és més imprescindible que mai?
—Sempre hauria de ser-ho, el problema és l’espai que li donem. Cada cop tinc més la sensació que és un dels pocs llocs en els quals succeeixen coses en un pla real, en directe, de veritat. Gairebé no en queden, d’espais així: espais que t’obliguen a apagar el mòbil –encara que hi ha gent que no en faci cas–, a aïllar-te del món durant uns moments. Això no passa als concerts, ni als cinemes, ni a les biblioteques… M’agradaria que el teatre es convertís en un espai gairebé de litúrgia en què s’establís una certa comunió entre l’espectador i l’actor. Moltes vegades, hi ha aquesta idea que el teatre té un públic vell, és veritat, però no crec que la manera de renovar-lo sigui amb grans pantalles i velocitat, sinó més aviat amb les mateixes armes que té el teatre: el text, la paraula, el silenci, el temps reposat, la pausa… No hi ha espais on existeixi, això! Només en el teatre.

—I això fa que augmenti la vostra responsabilitat amb l’ofici?
—Totalment. No vull dir que em sento responsable d’un bé social, perquè no ho és, però sí de formar part d’un col·lectiu que intenta ‘expressar-se, d’ençà de fa molts segles, d’una manera determinada i gairebé igual. Evidentment que hi ha moltes diferències estructurals, idiomàtiques, polítiques i contextos geopolítics molt diferents que et fan canviar la manera de viure el teatre, però, en el fons, és la mateixa essència: un grup de gent escoltant, dins un recinte, les paraules i la història que proposen uns actors. Aquesta sensació de col·lectivitat o de pertinença em fa feliç.

—Com a espectador, també teniu la necessitat d’anar al teatre a buscar aquest espai litúrgic?
—Com a espectador, és una mica una putada, perquè jo ja no sóc un espectador net. I això és una merda, la veritat.

—No en gaudiu, com a espectador?
—Sí, vull anar a gaudir-ne, però és un espai que, en el meu cas, s’ha contagiat molt de la feina. Tot i això, jo hi vaig amb molta inquietud. Al teatre, s’hi ha d’anar amb inquietud, amb ganes d’escoltar. Després, et pot agradar més o menys, però seria meravellós que la gent entengués el fet d’anar al teatre com qui va al cinema, a passejar…

—Que fos una cosa més quotidiana que no pas excepcional?
—Sí, però bé, això ja forma part d’una qüestió més endogàmica i, segurament, molt més estructural. Però, sí, continuo demanant al teatre que mobilitzi. Per què no?

—Heu fet una temporada molt bonica i completa…
—Molt. Sóc afortunat. Tinc l’oportunitat de fer projectes meravellosos. La temporada és molt bonica, també, perquè faig coses molt diferents en teatres molt diferents i amb ànimes diferents. Això és preciós.

—Parlem del Cor dels amants. D’aquesta obra es diu que més que un text és una partitura. Per què?
—Bé, és que realment ho és. Està concebuda com a tal: són quatre cants amb una idea molt clara de marcar una partitura en què tant la Marta Marco com jo toquem el nostre instrument. Té la complexitat tècnica que hem d’anar a l’hora, però, a la vegada, fer veure que passa en el moment, que això és la dificultat. Però el teatre, en el fons, ja és això, no?

—És que és un exercici dificilíssim, això de fer veure que el que feu ho feu sempre per primera vegada, amb la naturalitat del primer dia, amb els mateixos tempos…
—Jo fa un temps que, no estic obsessionat amb això, però sí que penso a viure molt el present quan s’és allà. Que tu, quan vinguis a veure-ho, tinguis la sensació que això passa en el moment, i demà passarà per a una altra persona. Aquesta voluntat de present ens salva de la repetició. En el teatre, cada dia repeteixes, però la repetició et pot portar a un lloc en què pensis que allò ja ho has dit tantes vegades que acabi essent el mateix. Viure el present, obrir la boca i que aquell text surti per primera vegada, dóna una espontaneïtat, neutralitat i profunditat al present. No quedar-se ni en el segon d’abans ni en el de després. És curiós, perquè això també et serveix com a exemple de vida.

—Té a veure amb el compromís amb l’ofici?
—Sí, el compromís amb l’ofici i el compromís amb el fet que cada dia has de fer que aquella funció sigui nova per a l’espectador. Això reverteix una dificultat, i encara diria més: un risc, perquè no hi ha res assegurat. Simplement, és la voluntat de ser-hi, i ser costa molt, perquè vol dir que has hagut de fer molta feina. Cada dia has de regalar aquesta funció nova al públic. El compromís ha de ser recíproc: tu has de donar-los una cosa per la qual vulguin repetir un altre dia. Que això és més cansat, més sacrificat, més dolorós i més arriscat? Segurament sí, però també és molt més satisfactori per a tots, perquè llavors és quan apareix aquesta litúrgia on tot pot passar, fins i tot l’error. A vegades ens obsessionem que no existeix l’error, en teatre. No, l’error existeix. A la vida, l’error existeix. La imperfecció existeix. No podem viure sense imperfeccions, seria terrible. I el teatre perfecte a mi tampoc m’interessa. Encara més: l’espectador entén més l’error i la imperfecció que no pas nosaltres mateixos.

—La complicitat i compenetració que teniu amb Marta Marco és essencial per a fer aquesta obra?
—Més imprescindible que mai. Crec que és el més important d’aquesta funció, a part de la qüestió tècnica i els talents de cadascú. Que sigui real, que ens estimem de veritat. Aquí l’amor es mostra no només amb allò que diem, sinó amb la manera com ens mirem, com ens toquem, com ens perfilem, com aquests cervells es van fent més i més un de sol. Ha estat màgic tornar-la a trobar un altre cop, la Marta, perquè d’ençà del 2002 a La filla del mar que no coincidíem.

—Aquesta complicitat es pot treballar?
—La química és la química. Les complicitats, normalment, es treballen des de la generositat, no es poden treballar des d’un altre lloc. S’ha de ser generós, però això és com a la vida, no? Les relacions de parella i d’amics tenen a veure amb la generositat i l’empatia. És a dir, és acceptar les defenses dels altres i les maneres de funcionar dels altres, que amb actors sempre són molt concretes, perquè cadascú té la seva. Entendre-les, reciclar-les, acceptar-les i que l’altre t’accepti a tu. Llavors, a partir d’aquí, quan tot és sobre la taula, quan ja no ens hem d’enganyar, les complicitats surten. Però s’ha de ser molt generós per dir “jo em mostro com sóc”, “jo sóc això”, “jo la cago per aquí”, etc. A partir de mostrar totes les debilitats és quan apareix la complicitat. En el cas de la Marta ha estat molt fàcil perquè hem fet bandera dels nostres defectes.

—Això s’aconsegueix amb l’edat?
—És possible. Jo sempre he estat una mica així, però potser sí que hi té a veure, perquè no et protegeixes tant, el grau d’autoestima és més gran, creus més i et coneixes més… Però també és veritat que amb el temps m’he adonat que, com més he estat amb l’altre, com més he intentat jugar des de l’empatia i l’escolta, com més m’he desprès de mi i més m’he lligat amb els altres, més m’he despreocupat i millor he estat. En aquesta feina és molt important despreocupar-se d’un mateix. El teatre ha de ser sempre una mirada cap enfora, cap als altres. I t’adones que els grans, els genis, els que són molt bons, fan això, perquè s’han adonat que amb l’empatia i la generositat s’han fet millors, perquè s’han despreocupat d’ells. No cal ser molt bo i ser un imbècil. S’ha acabat. L’època dels divos s’ha acabat. L’època en què per a ser un geni has de ser un malparit integral s’ha acabat. Al contrari.

Àlex Rigola: “De clàssics catalans, n’hi ha pocs. Ara, de peces que les han venudes com a clàssics, tantes com vulguis”

—Heu hagut de combatre amb gaires egos, en la vostra carrera? Amb el d’altres, però també amb el propi?
—Sí, passa que a mi em fa una mica de pena. És molt miserable, perquè veus comportament fora de lloc i és por: por d’acceptar-se, por de què diran… Són pors, pors, pors. I les pors immobilitzen. És terrible. Aquesta feina és plena de pors, però és normal, perquè l’exposició és constant. Entenc que les pors siguin a flor de pell, però formen part d’aquesta feina. Quan les reconeixes i hi cohabites, poden ser aliades. Deixar de mirar-te a tu mateix i mirar l’altre és collonut.

—Cor dels amants és una obra que parla sobre el pas del temps i l’amor. Com us relacioneu vosaltres amb aquests conceptes?
—Em sento una persona que he estimat i m’he sentit molt estimat. Les autoconfiances, les seguretats i les maneres de transitar en el món tenen molt a veure amb si has estat ben estimat o no. Això és importantíssim, perquè t’adones que l’amor és un motor per a viure. I pel que fa a la mort… L’Andreu Benito deia que és com una fila per a anar a comprar el que sigui i que va avançant. És inevitable. Allò que dèiem sobre quin espai ocupes al món i que és tan difícil de trobar… És monstruós, això, perquè hi ha gent que es passa la vida vivint-la sense tenir aquest espai. Encara que sigui petit, perquè moltes vegades no cal que sigui gaire gros, però només que tinguis un petit espai en el món, ja és una bona vida viscuda.

—Heu fet dues obres molt exigents, aquesta temporada: l’una, Tots ocells, per la duresa i la durada del text. L’altra, Cor dels amants, per la seva dificultat tècnica.
—Això del teatre és preciós: fas la mateixa feina, però surfeges diferents onades. La de Tots ocells era una dimensió gairebé tràgica: de durada, de dimensions èpiques i amb un text que inclou molt de contingut social, ètic i polític important. És una obra emocionalment molt activa i, per tant, llarga. Cor dels amants, en canvi, és una pinzellada deliciosa i bonica sobre què vol dir estimar i ser estimat i, en canvi, no arriba a l’hora de durada, però és la mateixa feina! Són dues peces molt diferents, fins i tot, en la manera d’enfocar-la, però en el fons sempre he pensat el mateix: en teatre, el més important és imprimir la teva pròpia ànima dins la peça que fas. La durada i la intensitat de l’obra no importen, perquè allò que acaba essent crucial és allò que hi deixes. En aquestes dues obres he pogut deixar coses diferents, i això enriqueix molt el fet de fer d’actor.

—Darrerament, es programen obres molt llargues. La temporada passada ho vam veure amb Els criminals o El dia del Watusi, i en aquesta amb L’herència, La tercera fuga, Tots ocells, Vudú… A què creieu que es deu, això?
—Hi ha històries que necessiten temps per a ser explicades, i unes altres, no tant. A Tots ocells, per exemple, allò que s’hi explica és d’una dimensió tan grossa i s’aprofundeix tant en cadascun dels temes que tracta… En el cas de Wajdi Mouawad [autor de Tots ocells] és molt clar que vol aprofundir-hi. Com a director, tens l’opció de retallar dramatúrgicament, però hi ha textos que no es mereixen de ser retallats, perquè es mereixen de ser expressats amb tota la seva dimensió, i Tots ocells n’és un. Ara ha coincidit que n’hi ha unes quantes de llargues, però no tot el teatre ha de ser llarg. Forma part de la gràcia del teatre i d’aquesta feina que hi hagi durades tan diferents per a explicar històries tan diferents.

—No creieu que sigui una tendència, doncs, sinó més aviat fruit d’una casualitat?
—Sí. No crec que sigui una moda.

—El fet que Tots ocells aprofundeixi tant en el conflicte entre Israel i Palestina us ha servit per a entendre’l més?
—Sí. M’ha ajudat a ser-ne molt més conscient que no ho era abans i adonar-me que hi ha teatre que és necessari. Moltes vegades fem veure que som conscients dels dolors que tenim al nostre voltant, però som uns privilegiats i dormim entre cotó fluix. Tinc la sensació que el teatre serveix per a posar-nos en una realitat que és a molt poca distància de nosaltres i ens la fa present i real. El teatre ha de ser aquest missatger que ens comunica amb aquest tipus de realitats per a prendre’n consciència. Amb Tots ocells, quan a la gent li arribava la contundència de la peça, ho feia precisament per la seva profunditat, per la seva dimensió poètica i, evidentment, per la seva actualitat.

—Tot el teatre ha de ser així de profund?
—Hi ha molts tipus de teatre i és meravellós que sigui així. Hi ha teatre d’entreteniment, hi ha un teatre divulgatiu… I, a vegades, hi ha peces que són necessàries, que cal expressar-les i plantar-les i, llavors, que la gent tregui les seves pròpies conclusions i que triï a quin bàndol vol posicionar-se. Però aquesta sensació de teatre necessari és fantàstica.

—Tornant a la idea del compromís amb el teatre: he llegit que en un primer moment vau dir que no a fer Història d’un senglar al Festival d’Avinyó, el festival de teatre més important d’Europa, perquè ja us havíeu compromès a fer Tots ocells amb la Perla 29… El vostre compromís amb el teatre és absolut?
—Sí, i cada cop més. El teatre m’ho ha donat tot. Sobretot, a escala professional, però també personal: de vehiculació i transformació personal, de saber quin és el meu lloc en el món… Per tant, intento de ser conseqüent amb això.

—Com?
—Per exemple, tot el món del cinema i la televisió és meravellós i forma part de la meva feina, però, si he d’escollir, em deixaré emportar per qui m’ha fet més sensació de ser, que ha estat el teatre. Per això, quan tinc un compromís, m’agrada tenir-lo. Quan va arribar això del Festival d’Avinyó… No he estat mai mitòman, mai. Tinc amics que han peregrinat a Avinyó gairebé cada any, però jo sóc més pràctic: m’estimo aquesta feina, però no tinc icones ni pòsters enganxats a les parets. Quan m’ho van dir, l’Oriol Broggi [director de Tots ocells i la Perla 29] m’ho va posar molt fàcil, perquè vam moure dues funcions i a mesura que s’acostava el dia, més conscient era de què significava. Però, al marge d’aquesta qüestió més egocèntrica d’anar a fer un monòleg a Avinyó –que això sempre fa il·lusió–, allò que em va fer una profunda il·lusió és que allà hi ressonés el català per primera vegada i d’una manera íntegra. Posats a escriure petites pàgines de la història, poder escriure aquesta de la mà d’un amic com és el Gabriel Calderón [autor d’Història d’un senglar], em va fer molta il·lusió.

—Professionalment, ha estat la fita més important?
—Si existeixen fites quantificables, sí. Aquest monòleg m’ha donat moltes més alegries de les que em podria pensar, però també m’ha donat moltes eines. Que cadascuna de les feines et siguin útils. No haver-les d’apartar com apartes el text, però si acumules les experiències en algun lloc, cada cop pots ser més mestre del que fas.

Guillem Balart: “Vull que em valorin per la meva feina, no perquè expliqui la meva vida a les xarxes socials”

—Treballar més en teatre que no en l’audiovisual ha estat una decisió volguda?
—Sí, ha estat força conscient. És veritat que, com que he tingut la sort que els calendaris de teatre s’han omplert… Si en aquest calendari teatral pot haver-hi alguna cosa de televisió, doncs, benvinguda sigui, és clar: cobres més i treballes menys. Això és així. El nivell que significa enfrontar-se a un públic cada dia, viure en directe una feina i viure-la amb naturalitat, una certa espontaneïtat i viure-la amb passió i vocació no és el mateix nivell de compromís que un rodatge –encara que no ho desmereixeria mai, perquè m’encanta i m’ho passo molt bé, però per mi el compromís és en un altre lloc. Per tant, sí: a vegades són decisions volgudes, però també són les circumstàncies que t’han portat cap allà. També és veritat que, en el món de la televisió i el cinema, has de pagar una sèrie de peatges.

—Quins?
—Són peatges que tenen a veure amb coses que tu no pots controlar: la teva imatge, vendre la teva imatge, tenir unes xarxes socials actives… És un peatge perquè has de lluitar amb una sèrie d’elements que a mi em van grans. Si volen contractar-me, estaré encantat de fer-ho, però no passaré per segons quines coses.

—En teatre heu aconseguit que la gent vingui a veure a l’obra per vós, més que no pas pel director, el dramaturg… Us heu fet un nom en el sector. Com ho percebeu, això?
—No ho sé… Jo me l’estimo molt, l’ofici. Molt. Sóc molt feliç essent intèrpret, i de moment no tinc vocació d’escriure ni de dirigir… Tinc amics com en Pere Arquillué o en Julio Manrique que sí, i ho trobo meravellós, però de moment jo no tinc aquesta inquietud, perquè trobo que en l’espai de la interpretació encara hi ha experiències per omplir-me. Per això tinc la sensació de viure-ho tot en present. És clar que em sento profundament agraït quan em valoren la feina com a actor de teatre i no com una imatge difusa en el món de la televisió. Llavors, fer-te un espai en un món com aquest, encara que sigui petit, encara que sigui molt nostre, em fa feliç. Em fa molt feliç, perquè són feines que només s’entenen a través de l’amor.

—Heu treballat, i treballeu, en molts teatres diferents i amb aforaments molt diversos: la Beckett, el Teatre de la Biblioteca, el Lliure, el TNC… Beneficia la vostra carrera, aquesta diversitat d’escenaris?
—Si ets dels privilegiats que pots escollir una mica quin és el camí, m’agrada transitar per tots: passar de la pública a la privada, de la petita a la gran… És fantàstic, perquè tenim molts espais que permeten un teixit teatral prou gran perquè els actors ens sentim amb la potestat i amb el poder de fer teatre. A mi m’agrada molt passar d’un lloc a l’altre. Ara, és veritat que, si tendís a fer només una tipologia de teatre, podria encasellar-me, però passar d’una Villarroel a una Beckett, d’una sala gran del TNC a una sala petita del Lliure, és meravellós, perquè el punt de partida és el mateix per a nou-centes persones que per a cinquanta.

—Això ha fet que no us hagin encasellat en cap gènere de teatre en concret, doncs?
—Segurament. Quan tens la sort de poder decidir una mica què és el que vols fer, et mires quins personatges fer, què et suposa més repte… A mi m’agrada molt arriscar-me i posar-me a prova: agafar projectes compromesos, donar suport a dramatúrgies contemporànies i properes o tirar-me de la moto i fer coses que potser a priori no pensava que podria fer. Arriba un moment que tot és risc, però això també forma part d’aquesta feina.

Josep Maria Miró: “Escric pensant en el meu país”

Llançada el 2013 al País Basc, l’eusko és la moneda local més estesa d’Europa. La seva funció principal és potenciar els circuits curts i reactivar l’economia de proximitat, però un estudi recent fet a Baiona suggereix que el seu impacte va més enllà: sembla que també afavoreix la cooperació entre els usuaris.

En un moment en què es debaten les tensions monetàries globals –entre el dòlar, l’euro i el iuan–, les monedes locals tornen a guanyar interès. Les anomenades monedes locals complementàries, o convertibles, es conceben per enfortir les economies de territori. Tenen un valor equivalent a l’euro (1 eusko = 1 euro) però només es poden fer servir dins una xarxa limitada de comerços, associacions i institucions adherides. Amb això, es pretén de reorientar el consum cap als productes de proximitat.

Malgrat que han estat objecte de moltes reflexions teòriques, les monedes locals han rebut menys atenció quant als seus efectes concrets. Tanmateix, representen una iniciativa rellevant dins les pràctiques d’innovació social: aquests darrers trenta anys, se n’han documentades més de 4.500 a tot el món.

A l’estat francès, l’eusko és un dels exemples més destacats. Té més de 5.400 usuaris i, el 2024, hi havia 4,4 milions d’euros convertits en euskos i un volum d’intercanvis que superava els 6,5 milions. Però… pot una moneda influir en el comportament individual? La recerca feta a Baiona indica que sí: els usuaris habituals de l’eusko no sols afavoreixen els circuits curts, sinó que també es comporten d’una manera més cooperativa.

Un experiment natural

Per comprovar-ho, els investigadors han organitzat un experiment de tipus lab-in-the-field, és a dir, un test conductual propi de la recerca de laboratori, però fet en un entorn real, en aquest cas, cafès i llibreries del centre de Baiona. Més de 300 voluntaris hi han participat jugant a l’anomenat joc de l’ultimàtum, molt emprat en economia conductual.

En aquest joc, un participant –el “proposador”– proposa com repartir una quantitat de diners amb un altre –el “responedor”–, que pot acceptar l’oferta o rebutjar-la. Si la rebutja, cap dels dos no guanya res. L’experiment, en què cada jugador pren la decisió sense saber què fa l’altre, permet d’avaluar les preferències individuals i els límits d’acceptació.

La novetat era la moneda emprada: alguns jugaven amb euros, i d’altres, amb euskos. L’objectiu era veure si la presència de l’eusko –una moneda lligada a un compromís col·lectiu– influïa en les decisions preses.

Més solidaritat amb l’eusko

Els resultats han estat clars: els usuaris habituals de l’eusko són menys propensos a rebutjar una oferta quan juguen amb aquesta moneda que no pas amb euros. Davant una proposta que pot semblar “injusta”, tenen més tendència a acceptar-la si el context és en euskos. Això indica una disminució de la reciprocitat negativa: és a dir, un impuls menor de castigar l’altre per allò que es considera un repartiment injust.

Aquest efecte no es detecta entre els participants que no fan servir habitualment l’eusko. Això suggereix que no és pas un tret individual preexistent, allò que determina la resposta, sinó que l’ús regular de la moneda local activa un comportament més col·laboratiu.

Una moneda com a símbol de valors compartits

Com pot ser que una simple moneda tingui aquest efecte? Els investigadors proposen una explicació teòrica: l’eusko activar intencions col·lectives que ja existeixen en els usuaris. Quan manipulen la moneda, es reactiven compromisos latents amb la solidaritat local. D’aquesta manera, l’eusko es converteix en un símbol de valors comuns –ètics i socials– que condiciona la manera com els jugadors interpreten l’escenari.

Això s’ajusta a la teoria dels “marcs de finalitat” (goal-framing theory), segons la qual el comportament s’orienta per objectius activats segons el context. N’hi ha de tres menes: l’hedònic (cerca de plaer o benestar), el de guany (interès personal a llarg termini) i el normatiu (adhesió a normes i valors compartits). En aquest cas, l’eusko no crea una motivació nova, però fa emergir el marc normatiu que ja tenen interioritzat els seus usuaris.

Relocalitzar l’economia

Un aspecte curiós és que el comportament dels “proposadors” no canvia segons la moneda, i gairebé sempre fan una proposta justa. Potser perquè l’experiment era públic i influït pel desig de quedar bé? Sigui com sigui, la diferència de comportament es detecta només entre els “responedors”.

Els resultats confirmen una intuïció estesa entre els defensors de l’economia social i solidària: les monedes locals no són eines neutres. L’eusko, més enllà de relocalitzar el consum, sembla que reforça els valors cooperatius dins la comunitat. Això obre una línia de recerca interessant: no tan sols cal estudiar l’efecte econòmic directe de les innovacions socials, sinó també com poden modificar la manera com interpretem col·lectivament el món i  hi actuem.

L’èxit de l’eusko s’ha atribuït a dinàmiques identitàries pròpies del País Basc. Ara bé, probablement, és fruit d’un context sociopolític favorable, forjat durant dècades de mobilització territorial i construcció de confiança col·lectiva.

 

Hayyan Alia-Thorey és professor agregat de l’EDHEC Business School i Eli Spiegelman és professor permanent de la Burgundy School of Business. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. 

 

Fa gairebé un any que Lluís Llach és president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i, als mitjans, aquests darrers mesos del seu mandat han estat marcats per les tensions internes en qüestions com ara la reforma dels estatuts que ha impulsat, la votació polèmica d’un secretari i la relació amb els partits independentistes. Ell refusa les acusacions de partidisme que li ha fet el sector crític i deixa clar que el paper de l’Assemblea no és el de crossa ni plataforma de ningú, sinó de controlar els partits i mobilitzar l’independentisme. Hi parlem sobre aquestes tensions internes, sobre l’oposició de l’entitat al pacte per la llengua i, en general, sobre la situació de l’independentisme, que diu que ha d’inventar noves formes de lluita.

—Com les viviu, les tensions internes dins l’Assemblea? Us imaginàveu una presidència tan complicada quan us hi vau presentar?
—Sabia que l’independentisme estava en hores depressives i que calia rearmar l’Assemblea. Vaig tenir un primer senyal decebedor perquè em va costar molt de ser president, però fem la feina d’acord amb els estatuts i el règim intern. Hi ha hagut una minoria organitzada –que en bona part provenia del secretariat anterior– a la qual li ha costat renunciar a la llista cívica. S’intenta dir que la solució de l’independentisme no és a l’ANC, sinó que són possibilitats electorals, i que l’ANC ha de servir per a unes altres coses. Això ha originat tensions, però hem anat fent la feina.

—Per exemple?
—Hem hagut de reunir-nos més i esforçar-nos més, però volíem fer un full de ruta i l’hem fet; volíem canviar els estatuts perquè moltes assemblees territorials ens ho demanaven; fem les campanyes que volem –llengua, Rodalia, internacional… I segurament podrem anunciar campanyes amb la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans. Que critiquen la presidència? Sóc aquí per a això! Però em sap greu la imatge que es dóna. Treballem i som on hem de ser, decidits a lluitar per la llengua i organitzant un Onze de Setembre tan maco com sigui possible. Hem impulsat Estructures de País, hem aconseguit que assemblees territorials desactivades es reactivessin i que les sectorials, que teníem desmembrades, es tornessin a organitzar.

—S’hauria pogut evitar d’arribar a aquest punt de tensions internes? 
—Si el consens implicava la renúncia als principis de la majoria del secretariat nacional, és evident que no. Un possible futur electoral el tenim prohibit als estatuts. No tan sols és voluntat política dels qui vam arribar al secretariat, és un problema estatutari. Curiosament, quan les votacions han estat sobre feines, normalment hem tingut majories més que folgades de dos terços. La gent que volia utilitzar l’Assemblea com a plataforma electoral ara troba el seu camí. Espero que els secretaris nacionals partidaris d’això o dimiteixin o siguin lleials als estatuts, i que la transversalitat sigui respectada. No ens oposem que hi hagi quartes llistes, sembla que hi ha un buit electoral i gent amb ambició política que el vol ocupar.

—Per tant, què us sembla Dempeus per la Independència, la candidatura fora de l’ANC que ha impulsat part del sector crític? 
—Depèn del programa i de si saben escapar-se de l’autonomisme. L’única cosa que demano és que no s’utilitzi l’ANC com a plataforma. Tampoc dels antics partits, que se’ns acusa d’això. Sembla que el dissabte sóc un submarí de Junts i el dilluns, de la CUP… L’Assemblea és l’única eina transversal que pot dinamitzar la gent decebuda i indignada. Les campanyes electorals no ens han de despistar de la funció de muscular i estructurar l’independentisme. La resta són il·lusions, ambicions personals, idees que no han funcionat… La societat independentista està en un flux depressiu. L’arribada d’Illa a la presidència és el senyal que hem tocat fons; ens hem de reorganitzar. Hi ha coses que no hem de tornar a fer i hem d’inventar noves formes de lluita. La qüestió electoral no és un afer de l’Assemblea. Si hi ha secretaris nacionals que pensen que un partit pot ser més útil que l’Assemblea els demanaria que dimitissin, però no m’ho ha dit ningú.

—Sobre les tensions internes, posem-ne exemples. Fa poc hi va haver una polèmica en la votació d’un secretari: el sector crític va denunciar que no s’havia deixat votar telemàticament alguns secretaris. Què va passar?
—És mentida, i això són avisos de la qualitat democràtica de possibles personatges polítics. El sector majoritari hem presentat quatre o cinc secretaris. Hem guanyat sempre per dotze, catorze o quinze i, per a intentar el consens, hem anat canviant de secretari. El sector minoritari ens ha presentat Josep Costa i, malgrat ser derrotat unes quantes vegades, ha hagut de passar per la humiliació de perdre per dos terços. Vam arribar al consens d’evitar les filtracions a mitjans d’allò que es deia al ple, i per això vam decidir de fer-los presencials. Alguns van fer l’esforç de poder-s’hi connectar segons les condicions dels estatuts i altres, no. Igualment s’hauria elegit secretari, i la diferència va ser força humiliant. Quan a algú li diuen unes deu vegades que no, que no parli de consens. Nosaltres hem presentat gent propera a tothom. Hem fet la feina d’acord amb el full de ruta, la resta són problemes personals de projecció futura o egocentrisme.

—També heu rebut acusacions de partidisme, d’alineament amb Junts. Ho deia Josep Punga en una entrevista a VilaWeb. Què hi contestaríeu?
—Entenc que la gent que té ambició política ataca qui li és més rendible. Si té la consciència tranquil·la i és capaç de creure-s’ho, fantàstic.

—Us retreu, per exemple, declaracions de suport a Comín.
—Dins l’Assemblea això no va causar problemes perquè tothom sabia què havia dit, ho vam publicar en la versió original. Vaig dir que jo, personalment, i només per amistat, votaria Comín. Comín és intel·lectualment molt fort, ha patit molt a l’exili i ha estat posat en qüestió per causes no aclarides, coses no demostrades. Em pregunten en una entrevista qui votaré, i dic que Comín, i no per ideologia. Igual que podria dir, que va ser públic, que vaig votar la gent de la CUP nord-oriental. No sóc de Junts ni de cap partit… No entenc l’autoritat que té algú que es presenta per Junts a les municipals i després m’acusa. Però s’espera una altra cosa, d’un independentista, que no sigui respectar un president a l’exili? Quan no tenia càrrec, vaig criticar que alguns partits es passessin a l’autonomisme, i sobre la CUP he dit que fan una feina municipal fantàstica i en canvi al parlament van despistats.

—Sempre dieu el que penseu de manera directa. Us penediu d’alguna de les declaracions que us retreuen?
—La que més va cridar l’atenció va ser quan vaig dir que el president Illa ve d’una mentalitat parafeixista. Quan el Partit Socialista no s’hi atrevia i tenia prohibit d’anar a les manifestacions d’entitats com Societat Civil Catalana, ell hi era, no sé si contravenint-ho. I la seva relació amb l’estat espanyol és d’una submissió absoluta. Per tant, vaig dir això que pot ser una bajanada, però parafeixista no vol dir feixista, sinó que tens paràmetres que posen en alerta. De les declaracions sobre Comín no me’n penedeixo, m’hi reafirmo. Mentre no es demostri res miro de ser fidel a aquesta amistat.

—Un dels canvis que impulseu és la reforma dels estatuts. Per què eliminar el requisit dels dos terços mínims per a elegir càrrecs orgànics?
—Aquesta norma ha blocat i falsejat moltes vegades la voluntat dels electors. Si mirem enrere, veiem com a les presidències –precisament per les incidències estranyes dels partits– passaven coses miraculoses. Els dos terços estan molt bé perquè, si hi ha un consens possible, s’arribi a un acord. Però si no, no es pot paralitzar l’Assemblea. Tampoc no es pot obligar una majoria amb un projecte a acceptar el projecte contrari. Si diem que l’Assemblea passa per sobre dels partits, no podem arribar a consensos amb quinze o disset persones que volen fer de l’Assemblea una plataforma electoral. És imposar el consens bloquejant la majoria per part d’una gent molt docta en manipulació de reglaments.

—A què us referiu amb aquestes incidències externes?
—Si es mira l’elecció de les presidències es pot veure qui guanyava cada vegada. Si hi ha una persona que no ha estat mai enlloc –només a Junts pel Sí, tenint simpaties per la CUP– és servidor. Forcadell era d’ERC; Sànchez, de Junts; Paluzie havia militat a ERC… I la majoria no guanyaven directament les eleccions. Al secretariat hi tenim tots els colors.

—Volia acabar demanant-vos pel pacte per la llengua presentat la setmana passada. L’Assemblea s’hi ha mostrat contrària. Com hauria de ser, aquest pacte?
—No garanteix res d’allò que transcendent: que la justícia es catalanitzi de veritat, que les retolacions de bancs, comerços, etc. siguin en català –que implica pressupostos i inspeccions, que ni s’hi compta–, inspeccions a les escoles per a sostenir –que ja fa vergonya– el 25% de castellà, que no es respecta pràcticament enlloc. Em sembla una presa de pèl. Com que no tenim cap més objectiu que la independència, i per tant no tenim les dependències polítiques molt necessàries que té l’AMI, ni les derivades culturals molt necessàries que té Òmnium, diem el que pensem de cara a la independència, i això no ens hi acosta.

—Enteneu la posició de les entitats signants?
—Entenc el possibilisme d’algunes entitats germanes –AMI, Òmnium, CIEMEN…– i, encara que sigui molt crític, entenc que ho puguin veure d’una altra manera. Però només un estat independent farà possible la supervivència de la llengua. I a més, el pacte renta la cara a l’estat espanyol i al govern d’Illa. Aquí no ens hi trobaran. Ara, en la lluita per la defensa de la llengua –l’encapçali Òmnium, la CAL o qui sigui– ajudarem amb la mobilització que puguem. El pacte és absolutament aigualit, tant que només serveix per a rentar la cara d’alguns.

—Si sense un estat la llengua no té solució, què hauria de fer l’independentisme en aquest camp i moment polític, mentre no en tingui? Pressionar perquè hi hagi inspeccions, règim sancionador…
—És clar. Hi ha mil maneres de fer-ho! Però no es fa… El fet més decebedor és que tot això no és nou ni culpa d’Illa, sinó de l’independentisme. Per això dic que s’han de trobar noves maneres de lluitar i de controlar els partits. Mai més no serem la crossa de l’independentisme institucional. Els ajudarem a arribar al final, però quan sigui l’hora de la independència, l’exigirem. Volem ser motor de la independència. Som on som perquè hem estat deu anys amb majories independentistes que fan que avui hàgim de defensar els paràmetres nacionals de convivència.

—A què us referiu? 
—Entramat social i cultural, la llengua, les associacions… Mentre anàvem, cegament i no gaire afortunadament, a declarar la independència, ho hem descuidat. Entenem el funcionament dels partits i els critiquem mentre facin autonomisme. Entenem que hi hagi possibles partits nous perquè hi ha buits electorals evidents… Però lluny de l’Assemblea. La nostra funció és arreplegar i coaccionar-los a tots. I quan vingui el moment decisiu, tenir prou poder estructural per a ser definitius, si des de les institucions no ho són. Volem que els partits ens escoltin quan ens hagin d’escoltar. Mentrestant, treballem amb la societat, donant-li eines per a organitzar-se en el territori i en les sectorials que en un moment determinat puguin ser importants per al control del país.

—Tornant al pacte per la llengua, també heu explicat que l’Assemblea no ha estat convidada a participar-hi. I El PSC no s’ha posat en contacte en tot aquest temps amb l’entitat. En canvi, sí que ha parlat amb Societat Civil Catalana. 
—Sí. Com que és l’entitat netament independentista amb més capacitat de mobilització ens haurien de dir alguna cosa, però tot plegat és coherent amb una persona que veu la presidència com una manera d’estimular l’unionisme a Catalunya. Si es volgués posar en contacte amb nosaltres, també li preguntaríem per què.

—En el pacte per la llengua una entitat com l’Assemblea seria normal que hi tingués un paper. 
—Potser no hi hauríem anat, però el problema és què ha de fer un govern per a sortir del marasme nacional, polític i social. En l’àmbit social, no en tenen ni idea; en l’àmbit polític, són la corretja de transmissió d’un interès espanyol; i en l’àmbit nacional, Illa és un adversari. Ho sap i per això no ens crida. És bo que la gent ho sàpiga. I els independentistes que vulguin anar a un lloc que tingui clar que amb aquest govern no hi hem de pactar res ens té a nosaltres per a continuar lluitant pel que vam decidir l’1-O i encara no hem fet.

Fa uns quants dies, una usuària de X va denunciar en una publicació que un establiment del barri de la Barceloneta, a Barcelona, conegut com a bar Perfetto, variava el preu de les consumicions a la terrassa segons el temps que tardava cada client a prendre-se-les. El missatge anava acompanyat d’una imatge en què es veia la relació de preus: el d’un cafè amb llet, un cappuccino o un americà era d’1,60 euros, però si el client tardava més de mitja hora a acabar-se’l, passava a ser de 2,50 euros. I si hi estava més d’una hora, s’enfilava fins a 4 euros.

A la Barceloneta si vols un cafè te l’has de prendre en menys de 30 minuts. pic.twitter.com/kJd0dsXjVv

— Maria (@maria_lostia) May 4, 2025

Aquesta pràctica va despertar una onada d’indignació a les xarxes i molts usuaris, a més, van posar l’accent en el fet que el cartell era escrit en castellà. Es pot regular el temps que un client pot disposar d’una taula? Et poden obligar a consumir més d’una vegada? Parlem amb la Unió Catalana de Consumidors (UCC) per saber quins són els drets dels consumidors i com actuar en cas que no siguin respectats.

Segons que explica l’Agència Catalana de Consum, no hi ha cap norma específica que reguli aquesta mena de situacions. Per tant, s’aplica la llei del codi de consum de Catalunya, que regula transversalment els drets dels consumidors. En aquest cas, el criteri general és que els establiments han d’informar els consumidors prèviament i d’una manera clara i accessible sobre les condicions. És a dir, han d’exposar els preus definitius dels productes o serveis i les possibles limitacions en el temps d’estada, etc. Així mateix, les condicions no poden ser abusives ni contravenir cap dels drets dels consumidors.

Els restauradors poden establir un temps màxim de consumició a les terrasses?

Els restaurants poden fixar un temps límit d’ús de la taula –tant a l’interior com a la terrassa–, però han d’informar-ne clarament i explícitament abans que el client faci la comanda. Per exemple, ho poden fer amb un cartell visible o indicant-ho a la carta. Si no avisen prèviament, no poden fer fora ningú.

Poden variar el preu de les consumicions a les terrasses?

És lícit que un bar o restaurant tingui preus diferents segons si el consum es fa al taulell, a les taules de dins o a la terrassa. Ara, aquests preus han de ser exposats de manera visible i clara, especificant aquesta diferència. Altrament, els clients poden exigir de pagar el preu que ha pogut consultar a la carta, sense aquests suplements.

És legal fixar una consumició mínima?

Com en els casos anteriors, establir una consumició mínima és legal sempre que se n’informi prèviament. Ara, si el consumidor no se n’ha assabentat abans d’entrar a l’establiment, hom no la hi pot imposar.

Poden obligar algú a tornar a consumir o fer-lo fora en cas que no ho vulgui fer?

Tan sols si s’ha informat de temps màxim o de consumició mínima es pot obligar algú a tornar a consumir. En cas contrari, seria un comportament abusiu obligar a consumir o fer fora a algú en cas de no voler-ho fer.

És lícit establir una franja horària exclusiva per als sopars i refusar clients per aquest motiu?

Un establiment pot decidir que en una determinada franja horària tan sols ofereix sopar, però ha d’informar-ne correctament i aplicar-ho de la mateixa manera per a tothom, sense discriminacions.

Què podem fer en cas de ser objecte d’abús o discriminació?

En cas d’abús o discriminació, els experts recomanen, primer de tot, de documentar la situació de la millor manera possible. Es pot fer amb vídeos, fotografies o fins i tot enregistrant l’àudio de la situació. Com més proves documentals en tinguem, més probable és que el recurs es resolgui a favor nostre.

El segon pas és demanar el full oficial de reclamacions. Els establiments són obligats a tenir-lo i lliurar-lo, a més de facilitar al consumidor les dades necessàries per a omplir-lo. És un formulari oficial que incorpora tres còpies: una per al consumidor, una altra per a l’establiment i una altra per a l’autoritat competent. Una vegada omplert el full, l’establiment l’ha de signar i, preferiblement, segellar. També pot incorporar la seva versió dels fets. Posteriorment, cal lliurar el full de reclamacions a l’Agència Catalana del Consum, sigui presencialment o a la web.

Es recomana de marcar en el full la casella que indica que volem rebre la resposta a la reclamació per escrit, és a dir, per correu electrònic o postal. D’aquesta manera, la resposta de l’establiment, que ens ha d’arribar en els trenta dies posteriors als fets, o la manca d’aquesta resposta seran automàticament registrades i podran ser emprades en els processos posteriors a l’agència de consum.

Què passa si un establiment no ens vol donar el full de reclamacions o les dades necessàries per a omplir-lo?

Que un establiment refusi de donar-nos el full de reclamacions és discriminatori. En aquests casos, cal avisar a un cos policíac –Mossos d’Esquadra o policia local– perquè aixequin acta del fet.

Cal tenir en compte que no tenir totes les dades que demana el full no li resta validesa. De fet, identificant l’establiment amb el nom i la direcció ja n’hi ha prou. És important que si l’establiment oposa resistència a donar el full de reclamacions o facilitar qualsevol informació, el consumidor ho faci constar a la reclamació.

És imprescindible haver omplert un full de reclamacions abans de presentar una queixa a l’Agència de Consum?

Per a presentar una queixa a l’Agència de Consum no és imprescindible haver omplert un full de reclamacions, però sí que és important, perquè augmenta molt les probabilitats que la queixa es resolgui en favor del consumidor.

Finalment, la UCC ofereix als consumidors els seus serveis d’assessorament i suport en el procés de reclamació contra situacions d’abús i discriminació.

El secretari d’estat per a les Relacions d’Andorra amb la Unió Europea, Landry Riba, ha insistit que en el punt en què es troba l’acord d’associació amb la Unió Europea (UE) no es pot renegociar. Ho ha dit en reiterades ocasions durant la compareixença que ha fet davant de la comissió legislativa de Política Exterior per aprofundir les implicacions de l’acord i respondre a les preguntes plantejades pels consellers generals.

Segons que ha explicat, si ara Andorra decidís que vol tornar a negociar algun aspecte de l’acord seria necessari tornar al principi del procés i aconseguir un nou mandat de negociació, la qual cosa suposaria un impacte reputacional molt dur.

Riba ha mantingut una batalla dialèctica important sobre aquesta qüestió amb el dirigent de Concòrdia, Cerni Escalé, que justament fa unes setmanes va demanar renegociar el text amb la UE.

Escalé ha deixat clar que, si finalment el govern compleix la promesa de fer un referèndum sobre l’acord, Concòrdia farà campanya pel no.

Pel que fa a les conseqüències legislatives de l’acord, Riba ha dit que, contra el que sosté l’oposició, tan sols caldrà aprovar una setantena de lleis noves per aplicar-lo. Tot i reconèixer que l’adaptació del marc normatiu serà un repte molt important, s’ha mostrat convençut que l’administració andorrana ho podrà afrontar amb garanties i que ja s’hi treballa activament.

El jove de 16 anys que ha caigut aquesta tarda al riu Chico, al terme municipal d’Alboraig (Foia de Bunyol), ha mort ofegat, segons que han confirmat els bombers. Els serveis d’emergències han rebut l’avís de l’accident a les 17.18 i han mobilitzat un helicòpter del consorci de bombers de València, juntament amb un metge i una dotació de bombers de Xiva (Foia de Bunyol).

En arribar, altres persones ja havien tret el jove de l’aigua i l’intentaven reanimar. El personal rescatista i sanitari han seguit amb intents de reanimació avançats, però sense èxit.

Les eleccions a l’Assemblea de Portugal han tingut uns quants fets destacats, com ara la victòria de Luís Montenegro o l’augment de l’extrema dreta, però, el més disruptiu ha estat l’entrada per primera vegada d’una força regionalista: Junts pel Poble (JPP).

Aquest partit, fundat a l’arxipèlag de Madeira, ha promès de prioritzar qüestions d’autogovern i la defensa dels interessos dels habitants de les diferents illes que hi ha a Portugal, amb propostes com ara impulsar un ferri que connecti Madeira i el continent o una reforma dels subsidis de transport. El partit ja va ser la segona força a les eleccions regionals del proppassat mes de març i, en referència al poble d’Astèrix, són anomenats “bojos gals”.

El nou diputat és Filipe Sousa, batlle fins ara de Santa Cruz, la segona localitat més gran de l’arxipèlag. JPP no es defineix ni d’esquerres ni de dretes, opta per una autonomia més gran de Madeira i té un acord de col·laboració amb Coalició Canària, que es defineix com a nacionalista i forma part del Partit Demòcrata Europeu, i inclou també el PNB.

Tot i que el seu àmbit és Madeira, s’ha hagut de constituir com una formació d’àmbit estatal i evitar qualsevol referència a Madeira en el seu nom, perquè la mateixa constitució portuguesa especifica que “no es poden formar partits que, pel seu nom o pels seus objectius programàtics, tinguin naturalesa o abast regional”. Sobre això, el 2015 el Tribunal Constitucional va el va legalitzar com a partit polític. Un “partit nacional”, subratllen, però “autonomista”.

Una reivindicació que ve de lluny

Les demandes d’autogovern a Madeira venen de lluny, i de fet, en els anys setanta hi va haver un fort moviment independentista a l’arxipèlag, el Front d’Alliberament de l’Arxipèlag de Madeira, similar al que hi havia a les Açores i que va dur a terme centenars d’accions armades.

Dècades més tard, el 2014, el president del govern autònom de 1978 al 2015, Alberto Joao Jardim, va demanar un nou model d’autogovern: “No consisteix en la pretensió d’independència, però sí en un nou model d’autonomia en on quedin definides les competències de la República Portuguesa: drets, llibertats i garanties; defensa, seguretat; política exterior; tribunals administratius i sistema de seguretat social”.  “La qüestió rau en si l’estat portuguès serà prou democràtic i civilitzat per consensuar aquest contenciós, fins i tot per la via del referèndum, o si seguirà dominat pels autoritarismes i traumes de l’imperi, que tants mals van comportar”, deia aleshores el president.

Madeira es troba a quatre-cents quilòmetres de Tenerife i a gairebé mil de Lisboa, i depèn totalment del pressupost que li arriba de l’estat, i ara sembla haver entrat en una nova etapa amb un diputat regionalista que per primera vegada al continent.

El festival Sónar ha fet públic un comunicat en què es desvincula de “qualsevol acció” del fons d’inversió pro-isrelià KKR, al qual pertany, i ha expressat la solidaritat amb la població civil palestina atrapada.

Sónar recorda que va ser adquirit el 2018 per Superstruct Entertainment, i que aquesta empresa va passar a mans de KKR l’any 2024. Per això, assegura que no té cap mena d’ingerència ni control sobre les inversions ni les decisions del fons, que també és propietari de festivals com el Viña Rock, l’Arenal Sound i el FIB.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Sónar Festival (@sonarfestival)

Divendres, els grups de música Animistic Beliefs, Jeisson Drenth, Mаgdalena Petrova i Ratri Notosudirdjo van anunciar que no tocarien enguany al Sónar tal com era previst. “Sabem que cap espai està lliure de contradiccions, però en algun lloc s’ha de traçar la línia⁣⁣”, deien, i demanaven de “trencar el cercle” en contra de l’emblanquiment oer mitjà de l’art.

“Des de Sónar, volem expressar de manera explícita la nostra solidaritat amb la població civil palestina atrapada en la catàstrofe humanitària que es viu a Gaza”, diu el comunicat. I afegeix: “Estenem també aquesta solidaritat a totes les persones que sofreixen les conseqüències de la violència i la vulneració de drets humans a qualsevol part del món. Ens importa i ens concerneix el sofriment de milers de persones innocents que pateixen la crueltat de guerres, ocupacions i genocidis dels quals la comunitat internacional som testimoni.”

El festival defensa que la seva independència “es manté íntegra en tots els àmbits que defineixen la identitat de Sónar”, com ara la línia artística, la gestió del festival i el compromís ètic i cultural. Reivindica, així mateix, la trajectòria de més de tres dècades com a espai de llibertat creativa i de transformació social: “Un espai d’acollida i projecció per a totes aquelles veus que representen les seves comunitats.”

Finalment, Sónar subratlla el seu caràcter col·lectiu i el seu compromís amb valors com la llibertat d’expressió, el pensament crític i la cultura. “Ara i sempre, Sónar és un festival de tots, no subjecte a les sigles de ningú”, ha dit el festival.

Nou camions amb ajut humanitari han entrat avui a la franja de Gaza a través del pas de Kerem Shalom, al sud-est del territori, després d’onze setmanes de blocatge israelià, segons que ha explicat el cap d’ajuda humanitària de l’ONU, Tom Fletcher.

L’alt representant de les Nacions Unides ha donat la benvinguda al fet, però l’ha considerat una “gota a l’oceà” i ha subratllat que se n’ha de deixar entrar una quantitat “significativament” més alta “començant demà al matí”. Fletcher ha exigit que s’obrin almenys dos passos cap a Gaza, un al nord i un al sud, que se simplifiqui els procediments, que no es facin atacs ni als llocs ni en les hores de les entregues i que es permeti a l’ONU cobrir “tot el ventall de necessitats”.

Israel ha anunciat aquest migdia que permetria l’entrada limitada d’aliments a Gaza per evitar “una crisi de fam” després de bloquejar durant setmanes l’ajuda humanitària a la Franja. Netanyahu va decidir diumenge permetre l’entrada d’una “quantitat bàsica d’aliments” a Gaza aixecant parcialment el bloqueig imposat des d’inicis de març.

L’ONU fa setmanes que alerta del risc de fam a la Franja, on viuen més de dos milions de persones. Fletcher assegurava poc abans que s’obrís el pas de Kerem Shalom que hi ha 9.000 camions preparats per entrar a Gaza.

Richard Strauss, el compositor que va fer sonar a Zaratustra i dansar a Salomé - Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

El president rus, Vladímir Putin, ha dit avui que Rússia està disposada a elaborar amb Ucraïna un memoràndum que inclogui un acord de pau. Ho ha afirmat després d’una conversa telefònica de més de dues hores amb el president dels Estats Units, Donald Trump.

Segons que ha explicat a la premsa, en declaracions recollides per l’agència TASS, Putin considera que un alto-el-foc amb Kíiv és possible si s’arriben als acords corresponents. També ha indicat que Trump li ha expressat el seu suport a aquesta possibilitat.

“El document que estem disposats a treballar amb la part ucraïnesa hauria de definir una sèrie de punts, com ara els principis per a l’alto-el-foc i un possible calendari per a executar l’acord”, ha dit.

En declaracions a la xarxa social Truth, el president Trump ha dit que la trucada ha estat positiva. “Acabo de completar una trucada de dues hores amb el president Vladímir Putin. Crec que ha anat molt bé. Rússia i Ucraïna començaran immediatament negociacions cap a un alto-el-foc i, encara més important, cap al final de la guerra”, ha assenyalat.

Segons Trump, les condicions de l’acord seran definides exclusivament per Rússia i Ucraïna, perquè només ells coneixen els detalls que caldrà negociar. “El to i l’esperit de la conversa han estat excel·lents. Si no ho hagués estat, ho diria ara mateix”, ha afegit. Trump ha assegurat que, quan el conflicte acabi, Rússia vol fer un comerç a gran escala amb els Estats Units, i que ell ho veu amb bons ulls: “Hi ha una oportunitat immensa per a Rússia de crear riquesa i ocupació. El seu potencial és il·limitat. I Ucraïna també se’n pot beneficiar molt en el procés de reconstrucció del país.”

Putin també ha agraït a Trump el suport per a reprendre les negociacions directes entre Rússia i Ucraïna, aturades des del 2022. Ha assenyalat que aquest suport nord-americà podria facilitar la represa del diàleg. Finalment, ha elogiat la conversa amb Trump, que ha qualificat de molt constructiva. “La valoro molt positivament”, ha declarat. Segons Trump, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski; la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen; el president francès, Emmanuel Macron; la primera ministra italiana, Giorgia Meloni; el canceller alemany, Friedrich Merz, i el president finlandès, Alexander Stubb, ja han estat avisats de la conversa.

pic.twitter.com/q5CPyHZkLD

— Donald J. Trump (@realDonaldTrump) May 19, 2025

“Una actuació que és violència policial racista i racisme institucional”. Així ha definit Podem València l’actuació de la policia espanyola contra una dona afrocolombiana al carrer Sant Vicent Màrtir de València. “Condemnem eixa actuació policial racista i violenta”, diuen en una piulada a X, on han difós un vídeo compartit pel col·lectiu Afroféminas.

En el vídeo, es pot veure com la policia espanyola tira a terra la dona i, cop seguit, diversos policies li donen cops de porra. Podem ha demanat a la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, explicacions i unes disculpes, així com reparar el dany i les responsabilitats causades. 

VilaWeb ha pogut confirmar que els fets van tenir lloc dissabte a les 15.00 h, prop de l’estació Joaquín Sorolla. La policia espanyola diu que es va tractar d’una intervenció per amenaces amb arma blanca i que hi ha cinc detinguts. La investigació dels fets encara és oberta, però, en tot cas, la policia rebutja valorar l’actuació policial ni confirmar si s’ha obert cap investigació per l’actuació dels agents.

Sobre això, en declaracions a Eldiario, Layli Colorado, ja jove agredida, ha explicat que va ser víctima de l’actuació policíaca, juntament amb els seus pares i un amic, i que estudien de denunciar el cas; segons explica, la van colpejar i esposar simplement per haver-se negat d’identificar-se quan els va retreure que tractessin malament a dos joves que acabaven de detenir.

Evidentemente una actuación que es violencia policial racista y racismo institucional. Evidentemente, condenamos esta actuación policial racista y violenta.@pilarbernabe debe dar explicaciones, pedir disculpas, reparar el daño y depurar responsabilidades. https://t.co/OkjBf0DwpH

— Podem València (@PodemVLC) May 19, 2025

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Afroféminas | #antirracismo | #afrofeminismo (@afrofeminas)

El Departament d’Educació ha resolt sancionar l’ex-director de l’institut de l’Ebre i l’ex-adminstradora amb sis mesos sense sou ni feina com a responsables d’una falta greu pel cas d’irregularitats contractes de pràctiques dels estudiants de formació professional del centre del centre.

Fonts del Departament han confirmat a l’ACN el resultat de la resolució dels expedients sancionadors, que havien avançat en un comunicat avui al matí la CGT i la Intersindical. Educació ha precisat que ja ha notificat “recentment” les resolucions, que encara no són fermes i que poden ser objecte de recurs per part dels afectats. Tots dos van dimitir dels seus càrrecs abans de finalitzar el curs passat, segons han recordat els sindicats.

Els sindicats han mostrat la seva satisfacció davant el fet que la Generalitat hagi acabat reconeixent els fets que van denunciar el mes de març de l’any passat sobre alumnes que treballaven per al mateix centre sense contracte ni de conveni de pràctiques, sense estar donats d’alta a la Seguretat Social i, “per tant, sense protecció en cas d’accident laboral”. Afegeixen que els estudiants desconeixien l’empresa per la qual haurien d’haver estat treballant durant mesos i “ni tan sols tenien un tutor d’empresa assignat”.

Les irregularitats, segons que recorden, ja van ser provades per la Inspecció de Treball que va declarar els convenis de pràctiques no vàlids i va multar l’Institut amb més de 50.000 euros, “una sanció que previsiblement es veurà incrementada, ja que s’han detectat divuit alumnes que des del 2021 van realitzar pràctiques de manera irregular al centre”. Els casos anteriors a 2021 haurien prescrit. Inicialment eren quatre.

Han revelat també que el 30 d’abril, novament Inspecció de Treball es va personar a l’Institut de l’Ebre per cercar possibles irregularitats en els darrers casos detectats. Citant també fonts consultades, avancen que la Intervenció General ha resolt una auditoria dels comptes de l’institut “detectant irregularitats en la gestió de contractes menors relacionades en el fraccionament de contractes”. “Educació no descarta fer reclamacions patrimonials als responsables”, han afegit.

Fins i tot, asseguren tenir constància de l’obertura d’un nou expedient al director dimitit, Armand Pons. Un expedient que es trobaria en fase d’instrucció per la decisió del director de “tallar tota via de comunicació del centre amb els denunciants durant mesos”.

Tant la CGT com la Intersindical han volgut fer valdre la “pressió sindical exercida” i la “persistència” de l’estudiant en la resolució del cas. Alerten, però, que continuaran vigilant per evitar nous casos i recorden que la mercantilització dels estudis d’FP augmenta el risc d’irregularitats amb les pràctiques. També avancen que, amb la via administrativa finalitzada, els denunciants “estan valorant la possibilitat d’elevar la denúncia a la via penal com un presumpte delicte de frau a l’administració, falsificació documental, malversació de fons i prevaricació”.

El president d’ERC i ex-vice-president del govern, Oriol Junqueras, ha comparegut a la comissió d’investigació del congrés espanyol sobre l’operació Catalunya, i la seva darrera intervenció ha acabat amb una picabaralla amb el diputat del PP Rafael Hernando, amb la participació de Vox i del president de la comissió.

Junqueras demana una investigació judicial contra els promotors de l’operació Catalunya

En resposta al fet d’haver estat investigat judicialment el PP, Junqueras ha dit que la policia devia entrar a la seu d’aquest partit perquè “ha comès tants delictes que algú va creure que havia de prendre mesures”, mentre se sent com Rafael Hernando se’l sent com, a micròfon obert, diu “el delinqüent és vostè”; tot seguint, i havent estat acusat d’haver donat un cop d’estat, Junqueras ha estat contundent amb Hernando: “Vostè forma part d’un partit polític el qual el seu fundador va ser ministre d’una dictadura que es va imposar per la força de les armes amb el suport de l’exèrcit alemany i italià i és un fet històric”. Entre interrupcions, Hernando ha assegurat que Ramon Franco, germà del dictador, va ser diputat d’ERC. Quan Junqueras anava a respondre, s’ha vist interromput novament.

“El seu torn ha acabat, l’ha gastat, senyor Hernando, no em doni lliçons”. En aquest moment ha intervingut el president de la comissió, Arnau Ramírez, del PSC, que també s’ha trobat discutint amb el diputat del PP. Finalment, Junqueras ha pogut acabar la frase que havia començat: “Va ser membre d’un partit fundat per una persona que havia donat un cop d’estat anteriorment. De cop d’estat el vostre partit és especialista”. Aquí, sense haver estat citat, s’han sentit les queixes del diputat de Vox. “Senyoria de Vox no es donin per al·ludit parlant de cop d’estat no estem al seu torn ni se li ha dit res”, ha respost Ramírez, amb un d’humor.

Aquí Junqueras, ha saltat finalment contra el PP: “Tant els hi molesta que pugui parlar? Per l’amor de Déu, deixin parlar” “És vostè el colpista, condemnat per això”, ha insistit Hernando. Junqueras ha tallat amb una sentencia: “Jo tinc tot el temps del món per molt que m’interrompi”. Pocs minuts després ha acabat la sessió.