Els periodistes Tura Soler (Santa Pau, 1963) i Jordi Grau (Girona, 1957), referents de la crònica negra, han publicat un nou llibre carregat de vivències personals. Es titula Sense pietat (la Campana) i és la continuació de Sense càstig: deu crims impunes (la Campana). En aquesta ocasió, els autors relaten vuit crims colpidors que s’han comès a sang freda i amb molta crueltat. Són morts sense una causa aparent, víctimes que han rebut una gran violència i casos que s’han arxivat sense que se sabés què va passar.

Els casos són dels anys noranta i Soler i Grau també en són protagonistes perquè els van cobrir. Aleshores, els van deixar reflectits en les pàgines del diari El Punt. Ara han decidit de recordar-los amb l’objectiu de retre homenatge a les víctimes, remoure la consciència dels culpables que campen lliurement i relatar les mancances policíaques i judicials que hi ha hagut. Perquè, segons Soler: “Sempre, d’alguna manera o altra, la justícia acaba fallant a les víctimes.” Els periodistes expliquen com ho van viure en primera persona, tot entrevistant testimonis i gent propera a les víctimes, i viatgen per uns casos farcits d’interrogants.

—Heu passat de crims impunes a molt cruels i terribles. Quin serà el següent llibre?
—Tura Soler [T.S.]: Pot ser qualsevol. Algun altre sense rastres, sense cadàver, de persones desaparegudes, també en tenim moltes. Això és com una mena de puzle. Per un costat, hi ha moltes persones desaparegudes i, per un altre, hi ha molts cadàvers no identificats. De casos, desgraciadament, en tenim per a donar i per a vendre.

—Què tenen en comú els vuit casos que relateu?
—T.S.: Que tots són crueltat envers les víctimes, i que sempre, d’alguna manera o altra, la justícia acaba fallant a les víctimes. Perquè no s’ha trobat el cadàver o l’autor. O s’ha trobat, però com que no arribava a setze anys, n’ha quedat impune. O resulta que era una persona protegida per la justícia, però, així i tot, l’han acabada matant. En uns altres sí que hi ha hagut condemna, però, en canvi, no s’ha trobat mai el cadàver. Sempre hi ha una mancança. El denominador comú dels casos és que nosaltres, com a periodistes, els hem viscut molt directament.

—El llibre, efectivament, relata molta mancança policíaca i judicial. El cas d’Isabel Ordóñez n’és un bon exemple, però n’hi ha molts més.
—T.S.: Sí, i el del nen Fermí Villegas. Com es pot explicar que l’assassinat i violació d’un nen de nou anys, un tema tan brutal, pugui tancar-se tan de pressa i que no hi hagi una resolució, que no s’hagi pogut portar davant de la justícia? Això no s’hauria de poder admetre, però la realitat ens demostra que aquests casos passen cada dia.
—Jordi Grau [J.G.]: En el cas d’en Fermí Villegas, durant la poca investigació que hi va haver, sempre va surar la sospita que hi havia una mà poderosa a la qual no interessava que s’arribés més enllà. I aquesta sospita hi continua sent, i és un cas que ja no es resoldrà. Si es resolgués, no tindria càstig, si és que qui ho va fer estigués viu. En aquest cas, com diu la Tura, la justícia humana ha fallat, esperem que la justícia divina actuï.

—En aquest cas, hi ha molt de misteri, sobretot per la presència d’un personatge que es diu Elias Reverter. Qui és?
—T.S.: És un personatge que, a mesura que avança el relat, guanya protagonisme, gairebé més que la víctima i el cas. És l’única persona que, amb el pas del temps, va insistint i burxant. És un personatge molt enigmàtic, tot un misteri. És una persona que comença a la presó, a la cel·la 42, i sembla que és l’únic que reclama justícia per a aquest nen. Acaba morint i perdem aquest rastre. Per això en el llibre hem volgut agafar el relleu de l’Elias i dir que no oblidem en Fermí.
—J.G.: És un personatge format i es nota en la manera com escriu. I, curiosament, les cartes del pare del nen estan molt ben escrites. No tenim la certesa, però tenim el convenciment que l’Elias també delera les cartes que el pare va escriure demanant justícia pel seu fill.

Tura Soler i Jordi Grau en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Què ho fa que tots els casos siguin dels anys noranta?
—J.G.: En el meu cas, que sóc vell. Aquests llibres, tant l’anterior com aquest, si tenen una cosa diferent, és que nosaltres hi vam participar. Vaig fer successos, en el diari en dèiem “Punt divers”, del 1985 al 1991. També és veritat que en els darrers anys em fa l’efecte que se n’ha parlat més. Han aparegut nous mitjans, però d’aquests casos, n’hi ha que són molt desconeguts. A la presentació de l’anterior llibre, hi havia gent que ens en parlava. En certa manera, vam agafar el compromís de tornar a parlar-ne perquè no quedessin en l’oblit.
—T.S.: Tothom té molt present ara el crim de la Guàrdia Urbana, però ara hem volgut agafar casos, recordar-los i fer un homenatge a la víctima i una punyalada als culpables, que en algun dels casos encara no sabem qui són, però podem pensar que potser campen lliures i viuen tranquil·lament. Que la història recordi aquestes atrocitats que s’han fet contra aquestes persones, independentment de qui sigui la víctima. N’hi ha de vulnerables, com en Fermí, que és un nen. I la Isabel Ordóñez, una jove de Sant Joan de les Abadesses, molt bona estudiant, a qui li obren el cap un dia tornant de Barcelona amb tren. I Lluís Roca, conegut per Lluís Cotilla, que és un perdulari, un home que va de timba en timba, però també és una víctima. La justícia també li ha fallat. I la Maria Àngels Boadas, una dona a qui la justícia reconeixia que estava en perill, tenia protecció policial, però no va fer res. El seu home, amb una maquinació i una perversitat, disfressant-se, va aconseguir captar-la a Platja d’Aro i la va acabar matant vestit d’infermera.

Podeu comprar el llibre “Sense pietat” a la Botiga de VilaWeb

—Llegint el llibre, algú us pot acusar de morbositat o periodisme groc. Què li respondríeu?
—J.G.: El periodisme groc no existeix. Hi ha bon periodisme o mal periodisme. Explicar les coses que passen és periodisme i, desgraciadament, a la vida, aquestes coses passen. Estem rodejats de crims molt bèsties que els han fet persones aparentment normals. Hem fet un periodisme basat en les coses que ens van ensenyar quan vam començar. És allò que hem d’explicar: el què, el qui, l’on, el quan, i, sobretot, el de quina manera. És morbós que algú mati algú altre? Desgraciadament, no és que ho sigui, és que passa, i passa massa. Ara es fa molt de true crime i molt d’entreteniment, molt ben fet, però no és obligatori veure-ho. Parlem de la vida i la realitat és crua. Entre les coses que passen, hi ha gent que mata la seva dona i el cadàver no surt mai. Sempre hem dit que hi ha excel·lents guionistes en aquest país, però que alguns d’aquests casos, de la ment d’un guionista, li dirien que és inversemblant.
—T.S.: Potser no acabo d’entendre quan es parla de morbositat o groguisme, són conceptes abstractes. La funció i el deure d’un periodista és buscar fins allà on pugui la veritat. Els crims prescriuen, però la veritat no ho fa mai. Ens basem en això. Han passat 44 anys? Sí, però la veritat no pot prescriure. Els assassins de la majoria d’aquests casos poden quedar impunes, però la veritat perviu sempre.
—J.G.: Un tema que també voleia damunt de tots els casos és que la justícia divina li ha fallat alguna vegada a les víctimes. No trobant els cadàvers, no estant amatents, per exemple, en el cas que la Tura explicava de la Maria Àngels Boades. Això era el començament de la violència de gènere. Hi va haver una policia municipal de Girona que va fer tot el que va poder, però la llei no li permetia sortir del seu terme municipal. Quan la Maria Àngels va sortir-ne, no tenia protecció. Això, amb els anys, ha anat millorant, però no tan bé perquè desgraciadament encara tenim exemples recents de jutges que consideren que no s’ha de protegir una víctima, i acaba morint al cap de pocs dies. Per tant, és parlar de coses que no acaben de funcionar bé per veure si alguna vegada som capaços que funcioni bé. La justícia ha de funcionar bé. Una justícia lenta no és justícia, una justícia que no resol els casos no és justícia i una justícia que desprotegeix les víctimes és la pitjor de les injustícies.

Tura Soler, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Hi ha molts casos que reflecteixen això que expliqueu. El de la Vicky Fariña impacta molt. Sis sospitosos, deu investigats, però el cas s’acaba arxivant.
—T.S.: En aquest cas, no és que no hi hagués sospitosos, ni que no es posessin mitjans en la investigació. Aquí va haver-hi precisament l’Ajuntament de Torroella que va ser dels primers que va exercir l’acció popular i que ho continua fent encara ara amb un crim que hi ha hagut. Hi va posar un advocat, en Xavier Hors, que hi va treballar el que no es pot descriure. Però, així i tot, a vegades sembla que els astres es confabulen a favor dels assassins. Es van fer proves d’ADN a no sé pas quants sospitosos, i quan semblava que es tenia ben enfocat amb un sospitós, va morir per causes naturals. Ens hem quedat sense poder saber la veritat de qui havia matat la Vicky Fariña. Quan la societat i la justícia no poden descobrir la veritat, és un fracàs.

—No us fa l’efecte que, de vegades, les investigacions periodístiques avancen més de pressa que la judicial?
—T.S.: Tenim menys burocràcia, això segur. Però a les investigacions periodístiques tenim mancances. Has d’anar per llocs demanant, si us plau, si et poden donar una dada. La qüestió és tenir temps i ganes d’anar a trepitjar el terreny i de preguntar. Un jutge pot fer un ordenament i la gent li ha de respondre. Has d’anar als llocs amb peus de plom i vigilant molt, sobretot ara, de no trepitjar cap precepte legal, que si la llei de protecció de dades, que si el dret de la intimitat. Els periodistes cada vegada tenim més traves legals que ens impedeixen avançar cap a aquest objectiu, que és el de descobrir la veritat. I els jutges tenen una altra trava que és molt important, que és la burocràcia farragosa que tot ho fa molt lent. En el cas de la Vicky Fariña, es van haver de fer comissions rogatòries a uns altres països per demanar als sospitosos si es volien sotmetre a les proves d’ADN. Tot això va carregant la maquinària, tot ho va retardant i tot ho fa farragós.
—J.G.: I la ineptitud, perquè la policia britànica en un moment determinat s’equivoca i ensenya les cares dels presumptes sospitosos a un d’ells, i no al testimoni. Els casos van fins els anys 90 i en aquell moment les investigacions no estaven tan avançades, quedaven molts casos impunes. Ara tenim una policia magnífica, fan les coses molt bé, tenim ADN i càmeres als carrers, però continuen quedant molts casos sense resoldre, els més complexos. En la majoria dels casos del llibre, hi intervé la Guàrdia Civil, però també la Policia Nacional i els casos se solapen entre cossos. Amb la Isabel Ordóñez, tot plegat es va solapar d’una manera molt estranya. La realitat és que el jutjat i la fiscalia, que serien els que haurien de coordinar la investigació, en qüestió de 8 o 10 mesos li van fer carpetasso. A vegades, sembla que tots els factors juguen en contra de les víctimes. A més, els guàrdies civils del cas eren de la caserna de Vic i l’expedient es va destruir quan hi va haver l’atemptat.

—No heu avançat mai la policia per la dreta en algun cas?
—J.G.: N’hi ha alguns que no surten al llibre en què la Tura ha donat les claus d’interpretació per tal que grans casos mediàtics d’aquest país es resolguin, com el cas de la farmacèutica d’Olot. La Tura va anar per davant de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. No va deixar mai el cas, va preguntar, va anar pels llocs, va fer de periodista i va saber coses que després li van servir a la Guàrdia Civil en les investigacions per a resoldre un cas que s’hauria pogut resoldre el primer mes del segrest. La sensació aquí és que alguna vegada hi ha lluites internes entre diferents cossos policials, algun jutge o fiscal que té unes altres prioritats, gent poderosa que pot acabar tapant algun tipus d’investigació.
—T.S.: Aquest objectiu que tenim tan clar de buscar la veritat, a vegades, sembla que la justícia no ho tingui tan clar. Hi ha aquella famosa frase que va dir en Piqué Vidal, que hi ha dues realitats, la judicial i la verdadera. A vegades, coincideixen i, a vegades, no. I aquí hi ha un cas paradigmàtic en què la justícia no es creu les seves resolucions. Parlo de l’Esperança Comas i en Josep Ribot. En Josep Ribot és condemnat per l’assassinat i esquarterament de l’Esperança Comas i per haver-la incinerat a la incineradora de Campdorà. Quan ell ja està condemnat, amb sentència de l’Audiència de Girona, apareix una cama a Sant Pere del Bosc, a Lloret de Mar, i el primer que fan la justícia i la policia és demanar a la família de l’Esperança Comas que donin ADN per comprovar si és ella. Per tant, no t’estàs creient la teva resolució i dubtes del que has sentenciat.

Jordi Grau, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Hi ha casos de fa quaranta anys, algunes morts sense mòbil aparent. Com passen el dol les famílies?
—T.S.: És molt complicat perquè no totes les famílies ho gestionen de la mateixa manera. N’hi ha que recorren a tu i els és un alleujament poder-ne parlar i interioritzar-ho. I n’hi ha que s’estimen més sortir del focus mediàtic. Penso en les famílies d’en Marc i la Paula, del pantà de Susqueda. Mai no han volgut aparèixer enlloc ni aportar la seva versió ni dades. En canvi, n’hi ha d’altres, com la de Montse Sánchez de Palafrugell, que si no recordo l’aniversari, t’ho diuen.
—J.G: Hi ha d’haver un absolut respecte per les víctimes, però també pels familiars de la gent que ho han provocat i no en tenen la culpa. Com a periodistes, hem de treballar d’una manera honesta. Som d’una generació que considerem que no cal demanar permís per a parlar de coses que passen i que són públiques. La justícia és pública, els judicis són oberts. S’ha de respectar el codi deontològic i has de tenir cura de preservar els menors. Són famílies que no han pogut plorar el cos perquè els van tallar la vida quan tot començava. Això és la vida, desgraciadament passa, i passa molt, i continua passant. Els casos ens haurien de servir de recordatori per a tres coses. D’entrada, per a millorar la prevenció en determinats casos. Després, perquè justícia i policia funcionin coordinadament i tinguin més encerts. I finalment, que serveixi per a veure que coses que passaven fa 40 anys, tot i que hem avançat molt, desgraciadament continuen passant.

—Ara que el true crime està de moda, no us fa por que la gent ho exageri molt més o proliferin els testimonis falsos?
—T.S.: Bé, ara tothom xerra de tot.
—J.G.: Això no només està relacionat amb el true crime, sinó amb el món en general. Som d’una generació que sortia al carrer, parlàvem amb els policies, els investigadors, els jutges, els fiscals, quan tot això es podia fer. Les fonts d’informació són senzillament fonts d’informació. Tu has de gratar, has de mirar, contrastar, buscar i has d’intentar explicar el perquè. Aquí ve la teva professionalitat d’explicar només aquelles coses que creus que estan comprovades. Perquè quan vas a un judici saps que alguna de les afirmacions que posaràs que han dit els acusats són mentides. Això forma part del joc periodístic.

—Acabem. Com són els crims que es fan a Catalunya? Quins destacaríeu?
—T.S.: Sempre ens fixem en la violència domèstica, que és una xacra que s’ha d’erradicar. Però cada any faig el recull de tots els crims amb els percentatges, i els de violència de gènere representen un 7% o un 8% dels crims que hi ha a Catalunya. Hi ha molts més tipus de crims. N’hi ha de mafiosos i ara cada vegada més els provocats per baralles, relacionats amb el narcotràfic i, sobretot, les plantacions de marihuana, que provoquen una quantitat de casos de violència i de tirotejos. Cada vegada més detecto molts casos de crims en què al darrere hi ha problemes de salut mental. Ara hi ha hagut un últim cas a Sant Joan les Fonts, d’un noi molt jove que ha matat la mare del seu padrastre. Aquest noi feia dies que tenia uns deliris i unes coses, unes visions sobre el diable que li ordenava coses… La mateixa setmana, hi va haver un altre cas d’un home que va matar el germà. Al darrere, també hi havia problemes de malaltia mental. Potser n’hauríem de començar a ser conscients, com també augmenten d’una manera espectacular els suïcidis.
—J.G.: El tema de les drogues influeix molt, però els grans crims, abans i ara, sempre tenen relació amb el cor, el cap, la cartera o la bragueta.

Tura Soler i Jordi Grau en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

amb Duet Solistes - Lloc: Ateneu Arenyenc

Espectacle de Dansa a càrrec de la Cia. Dancing Human - Lloc: Casal de Joventut Seràfica

Una persona ha mort i unes quantes han quedat ferides en un atac amb ganivet a Mulhouse (Alsàcia), segons que ha anunciat la fiscalia. Entre els ferits hi ha cinc policies, dos en estat greu. La víctima mortal és un home portuguès de 69 anys que ha provat d’aturar l’agressor.

El fiscal Nicolas Heitz ha indicat que l’agressor ha estat detingut. És un home de nacionalitat estrangera –nascut el 1987– amb ordre d’expulsió i que apareix a l’arxiu d’alertes per a la prevenció de la radicalització de caràcter terrorista (FSPRT).

Segons la policia, abans de l’atac, l’home ha cridat “Al·là és gran.” Els fets han passat entre la plaça del Mercat i el carrer Lavoisier, quan es feia una manifestació de suport al Congo.

El president francès, Emmanuel Macron, ha assegurat que l’atac és “sens dubte un atemptat terrorista islamista” i ha expressat el condol a la família de la víctima. El ministre de l’Interior, Bruno Retailleau, s’ha traslladat de manera urgent a Mulhouse.

EN DIRECT | Déclaration du Président @EmmanuelMacron. https://t.co/SgaPgYLjLD

— Élysée (@Elysee) February 22, 2025

 

Recuperem la tradició del carnestoltes arenyenc - Lloc: Casal Popular Norai

Al voltant d’un centenar de càrrecs i ex-càrrecs de Vox crítics amb l’executiva de Santiago Abascal s’han reunit a Madrid per reivindicar una refundació del partit, que consideren que s’ha convertit en una “guingueta”. En aquest sentit, s’han erigit en els veritables “patriotes” que s’enfronten a la tirania d’Abascal.

A la cita hi han assistit els diputats de les Illes Idoia Ribas i Agustín Buades, actualment no adscrits a Vox; els procuradors de les Corts de Castella i Lleó expulsats, Ana Rosa Hernando i Javier Teira; l’ex-diputada al Parlament de Catalunya, Isabel Lázaro, que va denunciar el secretari general, Ignacio Garriga, per malversació i apropiació indeguda; entre més càrrecs en actiu.

A la meitat de l’acte ha aparegut l’ex-diputat Rubén Manso, artífex del programa econòmic de Vox i un dels dirigents crítics amb la deriva de la formació. Rostres coneguts, com ara l’ex-portaveu parlamentari Iván Espinosa de los Monteros i l’ex-diputat Víctor Sánchez del Real, no han assistit a la cimera.

El conclave ha acabat amb l’aprovació de l’anomenada “Declaració de Barajas”, un document que aglutina les crítiques que fan a Vox, entre les quals destaquen la manca de democràcia interna, els dubtes sobre el finançament del partit, la decisió de trencar els governs autonòmics de coalició amb el PP i la integració del partit en el grup de Patriotes al Parlament Europeu, en compte de continuar dins els Conservadors i Reformistes (ECR) de Giorgia Meloni.

En el document també figuren les demandes, que es concreten en una tornada als principis que van inspirar el manifest fundacional de Vox i uns nous estatuts per a donar més veu als afiliats.

La candidatura encapçalada per Elvira Bisbe ha guanyat les eleccions a la junta de govern i delegats de l’Assemblea de Compromissaris del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB). Era l’única que s’havia presentat dins el termini establert, que acabava avui a les 14.00. Després d’haver estat la vice-presidenta primera de les tres juntes presidides per Jaume Padrós, ara el relleva en el càrrec i presidirà el CoMB els quatre anys vinents. La junta estarà formada per vint professionals –dotze metgesses i vuit metges de diferents àmbits assistencials i més de la meitat dels quals ja formaven part de la junta anterior– i l’Assemblea de Compromissaris estarà integrada per 300 delegats electes.

D’acord amb els estatuts del CoMB, una volta verificat el compliment de tots els requisits, la junta electoral ha declarat guanyadora la candidatura d’aquesta anestesiòloga, amb el lema “Elvira Bisbe 2025. Construïm la professió del futur”.

En declaracions recollides pel col·legi, la nova presidenta afirma que amb el seu equip assumeix aquest mandat “amb el compromís de consolidar el col·legi com un espai de lideratge professional, de defensa dels drets i la dignitat dels metges i de foment de la innovació i la formació adaptada als nous reptes clínics i tecnològics”.

També destaca les més de 2.300 adhesions de col·legiats amb què ha comptat la candidatura, que valora com “una xifra rècord” i considera que “constata el suport a un projecte que mira cap al futur i que aposta per un col·legi proper, integrador i innovador”.

El programa de Bisbe es basa en cinc eixos d’acció: la defensa dels valors de la professió; l’atenció a grups específics, com ara els professionals joves i els sèniors; la protecció social i individual dels metges; l’assumpció de nous desafiaments, especialment la necessitat de transformació del sistema sanitari, el dèficit de professionals, la incorporació de noves tecnologies, la conciliació i la salut planetària i, en últim lloc, la participació i la proximitat amb els col·legiats.

Elvira Bisbe (Barcelona, 1961) és llicenciada en Medicina per la UAB el 1987. Va cursar l’especialitat d’Anestesiologia i Reanimació via MIR a l’Hospital de l’Esperança (IMAS). En l’àmbit professional, és sènior a l’Hospital del Mar de Barcelona i pertany al grup de recerca en Medicina Perioperatòria, a l’Hospital del Mar Medical Research Institute (IMIM). També és professora agregada de la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic (UViC-UCC).

La trajectòria al CoMB va començar el 2010 com a vocal de la junta de govern presidida per Miquel Vilardell. D’ençà del 2014, ha estat la vice-presidenta primera de les tres juntes presidides per Jaume Padrós.

Acompanyaran Bisbe a la junta Mireia Puig i Jaume Sellarès, com a vice-presidents; Sònia Miravet, com a secretària; Jordi Aligué, com a tresorer, i Berta Areny, com a vice-secretària. Seran els vocals Antoni Trilla, Mònica Povedano, Ramon Vilallonga, Anna Carreres, Robert Güerri, Iolanda Jordan, Anna Escalé, Beatriu Bilbeny, Rosa Calvo, Gemma Férriz, Miquel Gómez, Ferran Fillat, Francesc Bas-Cutrina i Ana Graciela Angulo.

La Fundació Arnau Mir de Tost ha recuperat part del rostre de la figura jacent del sepulcre d’Arnau Mir de Tost, fundador de la col·legiata d’Àger i del llinatge dels Cabrera. Amb la nova peça, el sarcòfag “adquireix una nova dimensió”, segons el restaurador i conservador Ramon Solé, perquè permetrà d’aprofundir en la tipologia i l’estil de la tomba. La reintegració i presentació del fragment s’ha fet avui a l’església de Sant Vicenç d’Àger, on es conserva el sepulcre datat del segle XIV. La peça va aparèixer fa un any a casa d’una família del municipi, la qual, sense saber-ho, havia custodiat la peça durant 100 anys.

Dues dècades després de la restauració del sarcòfag d’Arnau Mir de Tost, avui s’ha presentat una de les peces que faltaven a la figura jacent de la tomba. “Es pot veure part dels llavis, el bigoti i les línies del somriure molt marcades. Dóna una informació important sobre la fisonomia”, ha dit el restaurador.

Solé ha explicat que el fragment s’ha reincorporat al sepulcre amb un sistema “reversible” perquè en cas que apareguin noves peces del sarcòfag en un futur no se’n perjudiqui la restitució. “És possible que surtin restes. Tampoc fa falta que es trobin en un context arqueològic, pot ser que en alguna casa hi hagi part d’aquests fragments”, ha dit.

Per això, el restaurador ha fet una crida a aquelles persones que tinguin peces escultòriques al domicili que ho facin saber. Precisament, el fragment presentat avui es va trobar en bon estat de conservació perquè havia estat custodiat durant un centenar d’anys en una casa del municipi.

La Montse, filla de qui va ser el secretari de la Fundació Arnau Mir de Tost, va trobar el fragment de manera casual mentre feia la neteja a la casa familiar després de la mort del seu pare. “És com si es tanqués el cercle. Ell va dedicar els seus últims anys de vida a recopilar informació i a escriure llibres sobre Arnau Mir de Tost. Em fa molta il·lusió per ell. No sabia que el fragment era a casa, si no, ja faria dies que seria al seu lloc”, ha dit.

Així mateix, la Montse ha apuntat que “suposem que el meu rebesavi, que era farmacèutic i tenia accés a l’hospital de campanya habilitat a la col·legiata durant les guerres carlines, va agafar el fragment perquè no es malmetés després d’un bombardeig. La peça va quedar en un racó i no se’n va dir res”.

El projecte de restauració ha estat impulsat per la Fundació Arnau Mir de Tost amb la col·laboració de la parròquia de Sant Vicenç i l’Ajuntament d’Àger.

Una de les figures més rellevants de la Catalunya medieval

Arnau Mir de Tost va ser una de les figures més rellevants de la Catalunya medieval i la més important de la història d’Àger. En aquest municipi de la Noguera va posar les bases de totes les institucions i més tard va esdevenir la capital del vescomtat d’Urgell.

L’any 1046 va aconseguir de conquerir de manera definitiva el castell i la vila d’Àger en poder de Sulaiman, rei àrab de la Frontera Superior. Va custodiar tota la frontera des de mig Segre fins a Benavarri i va establir aliances feudals amb el comte del Pallars Jussà, els reis d’Aragó i els comtes de Barcelona. També va fundar la Canònica de Sant Pere i va promoure el conjunt romànic del Castell i la col·legiata d’Àger.

Segons el president de la Fundació Arnau Mir de Tost, Francesc Fité, el sepulcre d’Arnau Mir de Tost va ser profanat en el marc de la primera guerra carlina.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, i el d’ERC, Oriol Junqueras, s’ha reunit aquest migdia al Palau de la Generalitat, on han abordat qüestions econòmiques i d’infrastructures, que es tractaran a les comissions bilaterals entre la Generalitat i el govern espanyol. Es tracta de la primera trobada pública entre els dos dirigents d’ençà que Illa és president i des de l’elecció de Junqueras com a nou cap d’ERC el passat mes de desembre.

Fonts de l’executiu subratllen el “clima de cordialitat” amb què s’ha fet la trobada i que s’ha produït “en una setmana clau per als interessos de Catalunya”, tenint en compte la convocatòria aquest dilluns de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat i de la Comissió Mixta de Transferències.

El sospitós de l’apunyalament anit a Berlín, que ha deixat ferit un turista basc, és un refugiat sirià de dinou anys, segons les autoritats alemanyes. La fiscalia investiga els fets com un possible atemptat antisemita. “Segons el que sabem fins ara, sobretot per les declaracions de l’acusat a la policia, feia unes quantes setmanes que planificava matar jueus”, ha dit la fiscalia.

El jove va arribar a Alemanya com a refugiat menor no acompanyat i va ser admès després de declarar que del règim de Baixar al-Assad. El 2023 va començar el procés formal de sol·licitud d’asil i l’octubre passat se li va reconèixer la condició de refugiat. Vivia en un alberg de refugiats a Leipzig (Saxònia).

El jove va ser arrestat tres hores després de l’atac al monument de l’Holocaust. L’agressor tenia sang a les mans en el moment de la seva detenció i no portava documentació, segons la policia.

El ferit és un home de trenta anys. Va patir ferides greus al coll, però no es tem per la seva vida. Els fets han passat poques hores abans que Alemanya afronti unes eleccions crucials.

L’enuig popular contra la llei Rovira i la consulta sobre la llengua base a les escoles es farà sentir avui arreu del País Valencià. La plaça major de Castelló ha estat el primer epicentre de les protestes, que a la vesprada s’estendran a València (18.00) i Alacant (19.30). Sota el lema “Sí al valencià”, centenars de persones s’han concentrat al centre de la ciutat.

Castelló diu #Síalvalencià i no a la llei Rovira. La cultura i el coneixement no es vota! pic.twitter.com/E37SCZvyA4

— Joan (@Joanenes) February 22, 2025

Els concentrats han volgut expressar el rebuig a la consulta de tira de llengua base perquè denuncien que amenaça el model d’escola i posa en risc l’ús del català com a llengua vehicular. La votació, que ha estat criticada per famílies, docents i sindicats, es farà del 25 de febrer —a partir de les 9.00— fins al 4 de març a les 14.00.

 

Els socialistes de Castelló acompanyem a les famílies i triem SI al valencià. @SocialistesVal @pspvprocs @PSPV_CS @rafasimosancho @jllorenzandres @miguelsolerg @flosfresquet @vicenteaparisi pic.twitter.com/A46ZPo9fFK

— Marivi Garrido Manzano (@MariviGarrido1) February 22, 2025

Ahir, el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, va pressionar les famílies amb una carta perquè participin en la consulta. “Queda fermament demostrada la voluntat de defensar que som una comunitat bilingüe amb un llegat cultural inqüestionable”, deia la missiva, que va generar encara més malestar i indignació.

Les protestes les ha convocat la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, que la conformen FAMPA-València, STEPV, Federació d’Educació CCOO PV, UGT Ensenyament Serveis Públics PV (UGTSP-PV), Escola Valenciana, CAVE-COVA, CGT PV-M, FAAVEM, FEPV, SEPC València, BEA, Sindicat d’Estudiants, Associació de Directors de Primària-PV, Associació de Directors de Secundària, Federació de Moviments de Renovació Pedagògica PV, ADIDE-PV, FAMPA-Enric Valor, FAMPA-Penyagolosa i València Laica.

 

Sóller, a la Serra de Tramuntana de Mallorca, és un dels municipis més singulars del país. Durant molts anys va ser un indret que produïa unes taronges excepcionals –encara avui són molt preuades– i aquesta riquesa agrícola va comportar un desenvolupament menestral important. La seva peculiar situació a la serra aportava un gran aïllament amb Palma per carretera, però no amb la resta del món per mar. L’emigració sollerica està molt ben documentada i hi ha una dada que ens interessa: el 1887 hi havia 43 restaurants regentats per sollerics a la ciutat de Marsella, que es va convertir (juntament amb Puerto Rico i alguns llocs dels Estats Units) en l’indret principal on es van establir els sollerics, que coneixien bé la ciutat des de feia força anys gràcies a les exportacions de cítrics. La informació l’aporta Antoni Quetglas a L’emigració sollerica, 1836-1936, del 2009.

Si hom para bé l’orella en passejar per la vila de la serra i s’encreua amb les persones més grans descobrirà que molts sollerics pronuncien la “r” francesa i que el seu català és ple encara de gal·licismes, com ara carrota (pastanaga), cocalutxa (tosferina), dona de menatge (dona de neteja), mallot (banyador), gara (estació), lapí (conill), petit puà (pèsol), posta (correus), valisa (maleta). Són la prova d’aquesta relació amb la ciutat considerada el bressol del rap francès, però on actualment hi ha vora 200 grups de pop-rock en actiu que fan la competència a les bandes de sons urbans com més va més mesclats amb influències àrabs.

Segurament els sollerics que arribaren a Marsella se sentiren un poc com a casa. No és de bades que un dels districtes de la ciutat, el setè, inclogui en el seu si el barri de Les Catalans, fundat per pescadors catalans durant el segle XVIII i que foren molt actius a la ciutat fins vora cinquanta anys abans de l’arribada dels sollerics. El barri va quedar immortalitzat a la novel·la El comte de Montecristo, d’Alexandre Dumas, ja que la promesa d’Edmond Dantès abans de la traïció que el condemnarà a restar pres a l’illot d’If fins que aconsegueix d’escapar-ne, Mercedes, és d’aquest barri. I no són pas pocs els estudiosos que diuen que la novel·la podria ser un molt bon precedent del gènere negre.

Per tant, la relació del nostre país amb Marsella ha estat llarga i sovintejada en el temps, i tenia tota la lògica que el festival BCNegra d’enguany, que tot just s’acaba, n’explorés algunes curiositats. Les excuses s’incrementaven si hi afegim que es compleixen 25 anys de la mort de Jean Claude Izzo (1945-2000), vuitanta anys del seu naixement i 30 d’ençà que va publicar el primer volum de la seva trilogia de novel·la negra protagonitzada per Fabio Montale i ambientada per complet a Marsella, la segona ciutat més poblada de França. És la mateixa ciutat que el 2023 va registrar 49 assassinats vinculats al tràfic de drogues, una xifra que, sortosament, l’any passat es va quedar en només 24.

El 1995 un periodista i poeta que ha militat en bona part de l’esquerra francesa, especialment al Partit Comunista, publica Khéops total (Total Khéops en la versió francesa), la primera novel·la protagonitzada per Fabio Montale, un personatge que és a la vegada un homenatge a Manuel Vázquez Montalbán i al poeta Eugenio Montale. N’hi seguiran dues més: Xurmo i Soleà. Aquest nou personatge ha de començar a enfrontar-se amb nombrosos problemes a la seva ciutat, Marsella, vinculats directament amb la immigració àrab i amb la presència de la màfia marsellesa, que es va desenvolupar enormement a partir dels anys 1930, tot imitant el sistema de les famílies de Nova York.

Què aportava de nou la mirada d’Izzo al panorama de la novel·la negra europea contemporània? En quina tradició s’havia d’emmarcar la seva aparició? D’entrada, el que ens aportava era un escenari nou, que s’havia tractat molt poc malgrat ser la segona ciutat francesa. Curiosament, Marsella s’explicava més bé en les cançons de rap o de rock que no pas en llibres. Izzo s’inscrivia també en la tradició del néo-polar, aquell conjunt d’autors molt polititzats –generalment d’esquerres, tot i que també n’hi va haver de dretes, com ara A.D.G., inicials del seu pseudònim, Alain Dreux-Gallou, tot i que el seu nom de veritat era Alain Fournier, un novel·lista dels més importants de la sèrie noire de l’editorial Gallimard i a la vegada periodista d’extrema dreta i candidat del Front Nacional de Le Pen per Nova Caledònia. Així doncs, Izzo s’inscrivia en la tradició d’autors com ara Jean Patrick Manchette.

La seva irrupció coincideix, a més a més, amb un curiós joc de referències i interconnexions que té la novel·la negra del nord de la Mediterrània com a pal de paller. I és que el 1994, Andrea Camilleri iniciarà la sèrie de novel·les negres protagonitzada per Salvo Montalbano –personatge en clar homenatge a Vázquez Montalbán–, i el 1995 serà Petros Màrkaris qui inicia la sèrie dedicada al comissari Kostas Jarito. Tant en el cas de Camilleri com en el de Màrkaris, arriben a la novel·la negra després d’una trajectòria ben sòlida en uns altres gèneres, igual com Izzo, que des de la dècada del 1970 destacava com a poeta. I si ens hi fixem bé i fem el viatge a la inversa, tot sembla com una gran aventura de colonitzadors grecs: Màrkaris escriu a Grècia, Camilleri a Sicília, Izzo a Marsella, que com tots sabem va ser una de les principals colònies gregues en el seu moment. Per tant, dos mil·lennis i mig més tard el mateix espai cultural de l’antiguitat grega es retrobava gràcies a la novel·la negra. Curiós, com a mínim.

Si mirem la biografia d’Izzo també podem veure que per si sola explica una bona part de la història de la ciutat de Marsella, que sempre ha rebut una gran aportació de gent vinguda de fora de França. I és que Izzo neix el 1945, l’any en què s’acaba la Segona Guerra Mundial, d’una parella formada per un pare italià i una mare nascuda al mític barri de Le Panier –al centre de la ciutat i un dels indrets clau de la Resistència en contra dels nazis durant la guerra–, però d’orígens espanyols. Abans de dedicar-se a la poesia, el periodisme i la novel·la negra, Izzo va fer d’obrer, un altre element que afegeix consciència de classe a la seva biografia.

Quant a les novel·les, hi trobareu tots els elements propis de la novel·la del desencant nord-mediterrani: la corrupció gairebé sistèmica; el debat sobre la migració; la dosi necessària de violència en una ciutat on cada any es produeixen nombrosos assassinats per assumptes vinculats amb el narcotràfic; moments gastronòmics realment deliciosos i una crítica social de primer ordre. De fet, Izzo explica a la perfecció com és possible que en una ciutat com Marsella s’hagi produït un transvasament enorme de votants del Partit Comunista de cap al Front Nacional.

Tindreu fàcil poder llegir els seus llibres en català? Malauradament les notícies no són gaire galdoses en aquest sentit. Actualment, només podem llegir Viure cansa, a l’editorial Clandestina, a la col·lecció Crims.cat. Aquest llibre recull els millors relats negres de l’autor, que va publicar de manera esparsa i que finalment es van acabar recollint en un volum. Quant a les novel·les, la trilogia protagonitzada per Fabio Montale es va publicar els anys 2003, 2004 i 2005 a Andorra, a càrrec de l’editorial Límits i en traducció de Lluís Maria Todó, però fa temps que estan descatalogats, per tant, haureu de recórrer a la biblioteca més propera o al mercat de segona mà.

Izzo sí que ha estat el pal de paller sobre el qual pivota la novel·la negra provençal, que s’ha desenvolupat molt en els darrers trenta anys i del qual un dels màxims representants és François Thomazeau. A ell sí que el podeu llegir en català a Crims.cat amb Marsella confidencial.

Així doncs, Marsella s’ha convertit en un referent clau per a la novel·la negra gràcies a l’aportació de Jean Claude Izzo, un dels noms imprescindibles del desencant nord-mediterrani, un escriptor que segueix la tradició del gènere negre més polititzat, que ens vol explicar la fi d’un mon i que anticipa el gran esclat de la ultradreta a Europa. A més, llegir-lo és un autèntic plaer literari.

MON NEGRE

Èxit espaterrant de BCNegra

És el vintè any del festival i els actes programats han arribat a gairebé 10.000 espectadors. Amb aquestes xifres es converteix en un dels festivals literaris més importants d’Europa i en un referent ineludible per a tots els lectors de qualsevol de les modalitats de la novel·la criminal. Enhorabona al comissari Carlos Zanón i a tota la gent que treballa cada any al festival per, un cop més, haver sabut seduir el públic.

Editors, cal posar-se les piles

Cada any s’evidencia un fet important: els editors catalans tenen molts deures pendents quant a la recepció internacional del gènere negre a casa nostra. I no, això no és feina de les editorials més petites, que ja van fent aportacions i descobertes, sinó feina de les més grans, que no haurien de renunciar a traduir al català el bo i millor de la novel·la negra internacional (com ja fan en alguns casos) –a més de defensar fermament els autors locals. Excel·lent la feina que fan en castellà Sajalín, Siruela, Dirty Works, Salamandra i tantes més, i una llàstima no poder llegir els autors que ens proposen en català.

Boileau/Narcejac, en català

En aquest sentit, és una magnífica notícia que El Cercle de Viena hagi optat per oferir-nos D’entre els morts en català. El llibre és una de les creacions més importants del tàndem format per Pierre Boileau i Thomas Narcejac, una de les parelles creatives més productives i interessants del gènere negre a França. Alfred Hitchcok la va adaptar amb el nom de Vertigen. La traducció és de Josep Maria Pinto i, així, aquesta parella clàssica s’incorpora a la nòmina d’autors que podem llegir en català.

Febrer negre, quinze anys no són res

L’altre festival del país que també ha fet anys és el Febrer Negre, que organitza a Palma la llibreria Embat. És un festival ben interessant que combina autors en català i en castellà, cinema, rutes literàries… i que ha fet una gran feina per consolidar la passió lectora d’aquest gènere a Palma. S’ha de dir que tot sovint no compta amb el suport institucional que hauria de tenir, tot i que criminal, Mallorca ho és molt, n’hi ha prou amb veure la quantitat de polítics imputats en casos de corrupció en el que portem de mil·lenni per veure que de matèria prima n’hi ha a bastament.

L’estafa del segle, de Salvador Balcells

Una de les tendències més consolidades en els darrers anys en el gènere negre passa per ambientar les obres en èpoques pretèrites. N’hem vist nombrosos casos en els darrers temps i qui ho fa sovint és Salvador Balcells. El veterà escriptor, que a més a més dirigeix la col·lecció Falciot Negre, de Voliana, ara ens ofereix L’estafa del segle, ambientada al port de Barcelona el 1880. Publica Llibres del Delicte.

Un vídeo d’uns pescadors turcs a la mar Egea s’ha viralitzat perquè mostra una aigua que sembla una quadrícula gegant. Aquest fenomen marítim, conegut com a onades quadrades o mar creuat, no és una il·lusió òptica. Es produeix en molt pocs llocs del món, com ara a l’illa occitana de Ré, i pot ser perillós pels banyistes, però també pels vaixells.

Turkish fishermen filmed an unusual phenomenon – square waves, does anyone know anything? pic.twitter.com/ucE5c4eZiQ

— Bernadette (@BDooher) February 21, 2025

En les imatges publicades a les xarxes socials, la mar Egea sembla paralitzada i convertida en una gran quadrícula de color blau marí. De fet, en un tall breu, apareixen les cares de sorpresa dels pescadors.

Aquestes onades es formen quan dos corrents oceànics xoquen entre si a gran velocitat. Poden produir-se a grans profunditats, però quan passen a la superfície constitueixen un risc i un problema perquè poden atrapar als banyistes i bolcar embarcacions.

Aquest fenomen també es pot produir quan el vent empeny les onades en una direcció i el mar ho fa cap una altra.

Un home ha aparegut de matinada amb ferides per apunyalament en un CAP de Tarragona, segons que ha avançat El Caso i ha confirmat l’ACN de fonts policíaques. Pels voltants de les 0.45, l’afectat s’ha desplaçat al Centre d’Atenció Primària de La Granja, al barri de Torreforta, i ha explicat que ha rebut una ganivetada a l’esquena a la zona de la rambla de Ponent, a menys d’un quilòmetre del centre mèdic. La víctima estava coberta de sang, però amb ferides que no posaven la seva vida en perill. El vigilant de seguretat del CAP ha alertat la policia. Els Mossos d’Esquadra han obert una investigació per esbrinar els motius d’aquesta agressió amb arma blanca i localitzar el presumpte autor.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha assegurat que àmbits com ara Rodalia, la llengua i el finançament “tindran moments decisius” en els “pròxims dies i hores”. Així ho ha assegurat en la intervenció que ha fet al Consell Nacional del partit, uns moments abans de la reunió prevista amb el president Salvador Illa al Palau de la Generalitat. Junqueras ha defensat el paper decisiu que tenen a l’hora de fer avançar els governs català i espanyol, abans d’una setmana marcada per les comissions bilaterals.

En el seu discurs, d’uns deu minuts, Junqueras ha reivindicat que volen “donar el millor” en àmbits com els ferrocarrils, la llengua i el finançament de Catalunya, amb l’objectiu de “construir les majories que ens són imprescindibles per a fer la independència”. En aquest sentit, ha assegurat que seran “exigents amb la sobirania del nostre país”.

El president d’ERC ha posat el focus en el traspàs de Rodalia i ha subratllat que el fet “d’aconseguir que sigui un acord entre governs i que ho hagi de fer en un termini de deu mesos”, en lloc de tota la legislatura. Ha afegit que aquest termini culminarà “en un moment en què tornarem a tenir una posició de força decisiva en una possible negociació pressupostària de cara al 2026”.

Retret a Junts per Ripoll

Per la seva banda, la secretària general d’ERC, Elisenda Alamany, ha assenyalat que hi ha molts malestars a Catalunya i que tenen “l’obligació de donar-hi resposta com a força independentista i d’esquerres”. I ha alertat que, “si no som nosaltres, serà l’extrema dreta”.

En aquest context, Alamany ha agraït la valentia dels regidors d’ERC a Ripoll i ha sostingut que “hi ha moments claus on no et poden tremolar les cames”, en referència implícita a Junts. “Quan l’extrema dreta et dona l’oportunitat de desallotjar-la de les institucions, ho fas. I per això quan l’extrema dreta et desafia políticament, agafes el guant i la guanyes”, ha dit.

Lloc: Església de Santa Maria

El president de la Generalitat, Salvador Illa, i el d’ERC, Oriol Junqueras, es reuniran a migdia al Palau de la Generalitat. Es tracta de la primera trobada pública entre tots dos dirigents d’ençà que Illa és president i de l’elecció de Junqueras com a nou cap d’ERC el mes de desembre. En principi, no està previst que facin declaracions públiques després de la trobada. Els republicans, justament, fan avui un consell nacional.

Els treballs per a la construcció de la futura estació de Francesc Macià de la L8 dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) requeriran el tancament a la circulació del carrer del Comte d’Urgell de Barcelona, entre la plaça de Francesc Macià i el carrer de Buenos Aires. Serà a partir de diumenge 23 de febrer fins a final d’any. Aquest tall s’afegirà al ja existent d’ençà del mes passat en el tram entre els carrers de Rosselló i de Còrsega pels treballs de cara a la futura estació d’Hospital Clínic. Les parades terminals de bus interurbà es reubiquen a l’avinguda Diagonal entre la plaça de Francesc Macià i l’avinguda Sarrià. Es recomana a la ciutadania de no circular en vehicle privat per la zona afectada i prioritzar itineraris alternatius.

L’Ajuntament de Barcelona explica que els treballs en aquest entorn impliquen l’execució de pantalles amb molta profunditat i la utilització de maquinària de grans dimensions. Aquest fet, juntament amb la dimensió i ubicació de la futura estació, asseguren que fa necessari d’ocupar una gran quantitat d’espai a la superfície.

L’avinguda Diagonal i les parades terminals de bus interurbà afectades pel tall del carrer del Comte d’Urgell s’han reconfigurat per tal de prioritzar els usuaris del transport públic i reduir l’afectació causada per l’impacte de les obres de la L8. El tronc central de la Diagonal guanya més capacitat per als busos en tots dos sentits, especialment en sentit sortida de la ciutat, per poder donar cabuda a quatre parades terminals de línies de bus interurbà. Es tracta de quatre parades terminals que donen servei a 13 línies, situades als carrers del Comte d’Urgell, del Comte Borrell i de Buenos Aires, que es reubicaran a la vorera del costat muntanya de la Diagonal, entre la plaça de Francesc Macià i l’avinguda Sarrià.

L’ajuntament calcula que el tall d’Urgell entre Francesc Macià i Buenos Aires impactarà en els 18.000 vehicles que hi passen diàriament, sobretot en itineraris d’entrada a la ciutat, i en el bus interurbà.

El tall d’Urgell entre Francesc Macià i Buenos Aires impacta també en els itineraris ciclistes per a accedir a l’Eixample des de la Diagonal, ja que el carril bici d’aquest carrer quedarà tallat com la resta de carrils de circulació. Per aquest motiu, s’ha obert un carril bici unidireccional al carrer de Villarroel entre la Diagonal i el carrer de París.

Les obres s’emmarquen en el perllongament de la línia d’FGC Llobregat-Anoia i la seva connexió amb la del Vallès, que inclou la construcció d’un túnel de 4 quilòmetres mitjançant tuneladora en la major part del traçat, i tres noves estacions: Hospital Clínic (intercanvi amb L5), Francesc Macià (intercanvi amb tramvia) i Gràcia (intercanvi amb FGC). Addicionalment, es remodelaran les estacions actuals de plaça d’Espanya i de Gràcia. L’obra compta amb un pressupost de 300 milions d’euros i, sumats els imports prevists per a les instal·lacions de túnel i estacions i d’arquitectura de les estacions, la inversió per a aquesta actuació s’estima en 412 milions.

El moviment islamista Hamàs ha començat el procés d’alliberament de sis ostatges israelians, repartit en dues cerimònies fetes al centre i al sud de la Franja de Gaza. Aquest és el setè intercanvi d’ostatges per presos palestins d’ençà de l’entrada en vigor de l’alto-el-foc el 19 de gener.

Avera Mengistu i Tal Shoham han estat alliberats a la ciutat de Rafah, a la frontera amb Egipte, mentre que Eliya Cohen, Omer Wenkert i Omer Shem Tov han estat lliurats a un comitè de la Creu Roja a la localitat de Nuseirat.

Mengistu, de 37 anys, ciutadà etíop-israelià, va ser detingut per una patrulla de Hamàs el setembre de 2014, quan va decidir d’entrar pel seu compte a la franja. Tal Shoham, de 39 anys, amb la doble ciutadania austríaca-israeliana, va ser segrestat a la comunitat de Beeri durant l’atac de les milícies palestines contra Israel, el 7 d’octubre de 2023.

3,821 days.
10 years apart.

Avera Mengistu’s family has suffered his absence for a decade, not knowing if he was safe or even alive. Today, they can finally hold him again. pic.twitter.com/grhNjPsgZg

— Israel Defense Forces (@IDF) February 22, 2025

Per una altra banda, Cohen, Wenkert i Shem Tov van ser segrestats al festival de música Nova, un dels epicentres dels atacs palestins del 7 d’octubre.

Finalment, el sisè ostatge, Hisham al Sayed, ha estat lliurat de manera privada a la Creu Roja. Es tracta d’un cas especial perquè és un beduí israelià que va ser detingut per Hamàs el 2015 després d’entrar a la franja. Fonts de Hamàs han explicat que la privacitat és un gest de respecte arran de la seva condició de ciutadà àrab israelià.

A canvi dels sis ostatges, Israel deixarà en llibertat 602 presos palestins, la majoria dels quals van ser detinguts després de l’esclat de la guerra.

Concretament, seran excarcerats 445 gazians detinguts d’ençà del 7 d’octubre de 2023, 50 presos condemnats anteriorment a cadena perpètua i 60 més que també havien estat condemnats amb llargues penes abans de la guerra.

Aquesta primera fase de l’alto-el-foc tenia una durada prevista de 42 dies i expira d’aquí a una setmana, sense que encara hi hagi acord sobre una segona etapa.

Càrrecs i ex-càrrecs de Vox, crítics amb les decisions preses per l’executiva presidida per Santiago Abascal, es reuneixen avui a Madrid per reclamar una refundació, al·legant que la direcció els ha “robat” el partit. Fonts del moviment crític preveuen l’assistència d’un centenar de persones.

Entre els assistents destaquen els procuradors de les Corts de Castella i Lleó expulsats fa poc, Ana Rosa Hernando i Javier Teira, la també expulsada portaveu de l’Ajuntament de Palència, Sonia Lalanda, i la diputada dissident de les Illes, Idoia Ribas, a més d’alguns regidors en actiu.

La base de les crítiques ja es va exposar en el manifest “Patriotes de qui pagui”, atribuït a aquests càrrecs dissidents i fet públic abans de la cimera de Patriotes –la formació d’extrema dreta europea– a Madrid, que va reunir figures ultres rellevants, com ara el primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, i Marine Le Pen.

En el manifest, denunciaven el que consideraven un “viratge” de Vox que, a parer seu, perjudica l’estat espanyol i els seus interessos, i demanaven de reintegrar-se al grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, que Vox va abandonar per integrar-se en el grup Patriotes impulsat per Orbán.

De fet, el text se centra en la relació de Vox amb Hongria i suggereix que “podria implicar subordinació a agendes externes, en particular a través del finançament”. El partit va reconèixer que havia rebut un préstec d’un banc hongarès proper a Orbán, però va justificar que les entitats espanyoles es negaven a deixar-los diners.

Els crítics afirmen que més partits de Patriotes també han rebut diners hongaresos. “Això podria explicar el viratge de Vox, que sembla que ha subordinat l’interès nacional i la defensa de principis innegociables i fundacionals als interessos econòmics, no d’un partit, sinó de la seva cúpula”, deia el text, que parla també d’una “elit corrupta”.