Bet Orfila, fins ara gerent de la Perla 29, serà la nova gerent del Teatre Lliure després d’un procés públic de selecció. Amb una llarga trajectòria dins del sector de les arts escèniques, va ser presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA) entre el 2016 i 2019. S’incorporarà a la nova plaça el primer de juny, després d’un procés de transició per a treballar conjuntament amb Valeri Viladrich, l’actual gerent del teatre, en el traspàs de funcions.

Podem ha explicat que va apartar el cofundador de la formació Juan Carlos Monedero quan va tenir coneixement, el 2023, de testimonis sobre una presumpta violència sexual. Ho han dit a Europa Press fonts del partit, que defensen que van actuar “des del primer minut” quan van rebre les queixes contra el politòleg, el setembre del 2023.

Precisament avui, El Diario ha avançat que Podem va rebre dos testimonis contra Monedero en aquelles dates. “La prioritat de l’organització ha estat en tot moment complir amb la seva obligació de ser un espai segur per a totes les dones, a més de reconèixer les que han ofert el seu testimoni i respectar-ne les decisions”, han defensat. El partit explica que en aquella data va rebre un correu electrònic amb un testimoni sobre comportaments de Monedero que podien arribar a ser violència sexual i en què es demanava que s’actués de manera interna. En el correu, s’indicava una sèrie de comportaments com ara tocaments.

Així, la formació va activar el procediment i va traslladar aquest escrit a la comissió de garanties, que va oferir a la denunciant “una via confidencial i segura per” aportar testimonis concrets dels fets. No obstant això, especifica que “no va obtenir resposta” a aquesta comunicació, que es va enviar dues vegades.

Sobre això, la Universitat Complutense de Madrid en la qual Monedero és professor, ha explicat que ha activat el protocol i ha obert un informe reservat, confidencial, després d’haver rebut la denúncia d’una alumna.

Un altre testimoni

En les mateixes dates, uns quants membres de la direcció de Podem van rebre un altre testimoni d’una dona víctima de violència sexual per part de Monedero. Les fonts han assenyalat que aquesta segona dona va demanar “expressament” una actuació en l’àmbit intern perquè el fundador deixés de participar en els actes de l’organització.

D’aquesta manera, han assenyalat que Podem va actuar i va deixar de convocar Monedero a les activitats del partit. Monedero, que des del 2015 no ocupava cap càrrec en la direcció, havia abandonat l’Institut República i Democràcia el maig del 2023.

Finalment, Podem ha reiterat el seu compromís de ser un “espai segur per a totes les dones i d’actuar de manera contundent davant qualsevol indici de violència, com ha fet en aquest cas”.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha assegurat que no hi ha res imminent amb relació al desallotjament de l’assentament de Vallcarca, al districte de Gràcia. Ho ha dit a Catalunya Ràdio després que aquest ahir la Comissió de Presidència, Seguretat i Règim Interior aprovés amb l’abstenció del PSC una proposició del PP que insta el govern municipal a desallotjar per part de les forces de seguretat aquest assentament “sense més dilacions”. Junts i Vox hi van votar a favor i ERC i Barcelona en Comú en contra. Collboni ha dit que el que s’està fent és estudiar quina és la situació en què es troben les persones que hi viuen, i ha expressat la preocupació del govern municipal per aquest tema.

El tinent d’alcalde de Seguretat, Albert Batlle, va retreure al PP durant la comissió que es tractava d’una proposició populista i va defensar que l’equip de govern actual, però també mentre hi eren en l’anterior executiu, s’ha treballat el tema i s’han impulsat actuacions. Batlle va insistir que hi ha molta complexitat darrere d’aquest assentament i ha apuntat que existeix que hi ha una resolució judicial que els autoritzava a fer una inspecció i en la qual es concretava que no es podia desallotjar la zona. De fet, diverses persones van impedir l’accés dels serveis municipals que van anar a fer la inspecció. “Saben que hi estem treballant des del primer dia”, ha reivindicat.

Collboni ha relacionat aquesta situació amb un problema de sensellarisme i infrahabitatge arreu d’Europa. “No ens podem ni conformar ni conviure-hi amb normalitat”, ha dit.

Borrassà (Alt Empordà) fa més de dos mesos que no té aigua potable. La baixa pressió de les reserves del pantà van fer que els dos motors del sistema de bombament s’espatllessin. El municipi barrejava aquesta aigua amb la d’un pou propi, que conté nitrats. Amb l’avaria, van haver de declarar l’aigua de l’aixeta no potable pels nitrats i d’aleshores ençà s’han d’abastir amb aigua embotellada per a cuinar i beure.

Per resoldre-ho, l’ajuntament ha presentat un projecte a l’ACA, que preveu la construcció d’un dipòsit que permetria emmagatzemar l’aigua i bombar-la amb prou pressió. El batlle, Joan Hurtós, espera tenir el vist-i-plau aviat i poder començar les obres.

Els prop de 800 veïns de Borrassà estan sense aigua des d’abans de Nadal. El municipi s’abastia en part del pantà en combinació amb un pou municipal, amb alts nivells de nitrats. “Barrejàvem l’aigua per poder aconseguir-ne de potable”, explica Hurtós.

Amb les restriccions pel baix nivell d’aigua de l’embassament, però, es van començar a reduir pressions. “Com que nosaltres estem a la cua, el sistema de bombament d’aigua que teníem va quedar obsolets i se’ns van espatllar els dos motors que teníem i vam haver de parar-ho”, explica l’alcalde.

A partir d’aleshores, van haver de tirar exclusivament del pou municipal, però com que conté nitrats, es van veure obligats a declarar l’aigua no potable. A partir de llavors, l’Ajuntament va començar a redactar un projecte, que està en mans de l’ACA pendent de rebre el vistiplau i un ajut econòmic.

Es tracta de la construcció d’un dipòsit que permetria emmagatzemar aquesta aigua provinent del pantà i així poder bombejar-la correctament. L’obra té un cost d’uns 40.000 euros i l’Ajuntament creu que un cop tinguin el permís es podria tenir fet en només un mes.

Per això, Hurtós demana celeritat a l’ACA. “Tots estem patint aquest problema. La gent ha de comprar aigua embotellada i nosaltres també estem abastint l’escola pel menjador escolar, amb el cost que això en suposa”, insisteix.

El magistrat del jutjat penal 19 de Barcelona, Salvador Roig Tejedor, ha denegat l’amnistia a divuit activistes que el 7 de juny de 2018 —en ple auge de la repressió espanyola contra l’independentisme— es van manifestar contra un acte de Societat Civil Catalana (SCC) a la Universitat de Barcelona. Segons Alerta Solidària, el jutge ha fet costat a “la teoria delirant” de la fiscalia de delictes d’odi, que argumentava que la protesta no era pel suport de l’entitat espanyolista a la repressió, sinó una protesta de rebuig al castellà i en contra d’un homenatge a l’escriptor Miguel de Cervantes.

“S’ha de destacar que el motiu de la convocatòria en què es van concentrar en repulsa els acusats no era sinó de rendir homenatge a Miguel de Cervantes. […] Les entitats a què pertanyien els acusats es caracteritzen per ser afins, entre altres ideologies, al moviment independentista, però no és menys cert que l’acte es va presentar sense cap reivindicació política o biaix polític”, diu la resolució judicial, consultada per VilaWeb.

En un comunicat, Alerta Solidària desmenteix el contingut de la resolució i recorda que la protesta volia desemmascarar el discurs “aparentment neutre” de SCC i els seus vincles amb l’extrema dreta. “Per reforçar la negativa [a l’amnistia], el magistrat no s’estalvia apuntar que els delictes imputats, de coaccions i contra les llibertats fonamentals, en la modalitat d’impedir el dret de reunió, queden fora de la llista de delictes que el legislador va explicitar en l’articulat de l’amnistia”, afegeix el col·lectiu.

Alerta Solidària recorda al jutge que el delicte de coaccions ja ha estat amnistiat en més casos i que no apareix en l’article segon de la llei d’amnistia que en regula les excepcions. El col·lectiu lamenta que el “pobre redactat” de la llei la converteixi en lletra morta, segons en mans de quin jutge acabi.

Arran d’aquest cas, la fiscalia demana una pena de dos anys i mig de presó per cada activista i més de 6.500 euros de sanció. Malgrat els informes inicials dels Mossos, que remarcaven les provocacions d’algun dels simpatitzants espanyolistes, l’acusació només es dirigeix contra els independentistes.

Les defenses dels encausats preveuen que el macrojudici es faci el maig de l’any vinent, vuit anys després dels fets.

L’ex-vice-presidenta del Consell i diputada de Compromís, Aitana Mas, ha tornat avui a les Corts després d’haver superat un càncer de mama que li van diagnosticar fa uns quants mesos. Després de passar per la quimioteràpia, la cirurgia i la radioteràpia, ara es troba en ple tractament d’immunoteràpia, però ha tornat a les Corts preparada. Quan hi ha arribat, la resta de diputats l’han rebuda entre aplaudiments, i alguns d’ells fins i tot s’han acostat a abraçar-la. També li han regalat un ram de roses blanques.

PP i Vox emparen la gestió de Mazón i voten contra la seua dimissió

Just abans de començar el ple –una nova sessió de control decisiva en què s’ha de votar la proposició de dimissió del president presentada per Compromís–, Mas ha volgut fer un discurs a tota la cambra, que ha estat molt emotiu. “En molts moments vaig pensar que potser no tornaria a les Corts, i poder fer-ho avui és importantíssim.” Alhora, també ha volgut donar les gràcies per tota l’estima i suport que ha rebut aquests mesos dels seus companys. “Voldria tornar tota l’estima, suport i afecte que rebut per part de moltíssima gent al llarg d’aquests mesos. A tot el personal de la casa, als periodistes, als meus companys –als noranta-nou– i, en especial, a la meva família i amics”, ha dit.

Tampoc no ha volgut passar per alt l’agraïment al seu oncòleg: “La persona que m’ha curat i que no només és un grandíssim professional, sinó també una grandíssima persona per la qual em vaig quedar a tractar-me a l’hospital del Vinalopó”.

Els familiars de les víctimes mortals de la gota freda demanen als diputats que voten la dimissió de Mazón

Mas ha clos el seu discurs dirigint-se als seus fills i al seu marit, a qui ha dit que no els hi podrà estar mai prou agraïda, i amb qui també s’ha disculpat. “Els xicotets de la casa han aguantat com sa mare no podia alçar-se del llit o del sofà per poder atendre’ls, han vist com hi havia setmanes senceres en què no podia donar-los ni un biberó, com he vomitat en el seu poal de la platja o al parc, i  m’han donat sempre l’estima i el suport que he necessitat sempre per alçar-me. I el meu marit, que no ha dubtat mai que avui tornaria a ser ací, i que ha tirat la família endavant i que ha aguantat el meu insuportable humor negre aquests dies. A tots ells els estime.”

Finalment, Mas ha volgut destacar el fet d’haver-se pogut tractar en un hospital públic gràcies als impostos de la gent. “M’he pogut tractar amb un tractament que mai m’hauria pogut permetre.”

Desenes de familiars de víctimes de la gota freda del 29 d’octubre s’han concentrat a les portes de les Corts en el dia que s’ha de votar la proposició de dimissió del president presentada per Compromís. Moltes d’aquestes persones portaven pancartes amb les fotografies dels seus parents i han fet els crits habituals com ara “Mazón dimissió” o “El president a Picassent”.

Mariló Gradolí, presidenta d’una de les associacions de víctimes ha recordat que van sabent-se detalls molt dolorosos de la gestió d’aquella vesprada que els donen la raó quan diuen que el president no era al lloc que li corresponia. Gradolí ha reconegut que la intensitat de les pluges hauria provocat igualment uns danys materials immensos, però, no 227 víctimes mortals.

Mariló Gradolí: “Moltes de les persones que van matar ací, a Catarroja, eren a casa complint l’alerta roja per pluges”

Entre els assistents a la concentració hi havia Dolores, la veïna de Xiva que va perdre dos dels seus fills i el marit. Estava asseguda, amb les fotografies dels seus, en un dels laterals de la porta principal de les Corts i la policia li ha demanat que s’apartara, però ella ha insistit a quedar-se. “Estic ací de les vuit del matí ençà, i estic per ells [en referència a l’home i els fills] si em voleu llevar d’ací, lleveu-me, però jo no em moc”, els ha dit als guàrdies.

Els manifestants han rebut el suport dels diputats de Compromís i del PSPV que s’han aturat a parlar amb les víctimes i s’hi han solidaritzat.

Les corts viuen avui una nova sessió de control al president de la Generalitat on haurà de respondre l’habitual pregunta de Compromís: per què no dimiteix? Per què s’aferra al càrrec? A continuació es votarà la moció sobre la seua dimissió. En el debat de motius d’ahir, Vox va deixar clar que no li donarà suport i, per tant, el resultat serà negatiu. Compromís havia demanat que la votació fos nominal per crida, però ahir Vox va demanar a la mesa que es fes de manera secreta. Com que el reglament de la cambra diu que en un cas així es farà de la manera que respecte més la confidencialitat del vot, la votació serà secreta.

El conseller exiliat Lluís Puig és jutjat avui al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per les obres de Sixena, que la Guàrdia Civil es va emportar del Museu de Lleida durant l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. Segons que ha pogut saber VilaWeb, Puig, acusat de desobediència, no assistirà al judici, tampoc de manera telemàtica. És per això que ha enviat un missatge d’agraïment en vídeo als concentrats que s’havien aplegat a la porta del TSJC.

Puig ha recordat que la Guàrdia Civil es va endur “amb escopetes i metralladores” les obres d’art de Sixena. “Unes obres que estaven ben guardades, conservades, preservades i exposades per a tots els públics al Museu de Lleida. Ara no sabem on són, com estan ni què se’n pensa fer”, ha dit, i ha desitjat que el judici li vagi bé i que pugui tornar al Parlament de Catalunya com a diputat. “I que s’acabi aquest expedient, que ben segur no hauria d’haver començat mai”, ha afegit.

En una breu intervenció, el secretari general de Junts, Jordi Turull, ha enviat un dard al president de la Generalitat, Salvador Illa. “Mentre la Guàrdia Civil preparava l’espoli del Museu de Lleida, ell es manifestava amb l’extrema dreta”, ha dit. També ha denunciat el seu silenci sobre el cas Sixena i ha assegurat que Puig “va ser lleial a la institució”.

A la concentració, hi han assistit uns quants dirigents de Junts, entre les quals, Josep Rull, Albert Batet, Eduard Pujol, Anna Erra i Antoni Castellà, i d’ERC, entre els quals, Marta Vilalta i Juli Fernández.

El papa Francesc ha passat la nit tranquil·lament, s’ha llevat i ha esmorzat en un seient, segons que ha informat aquest l’oficina de premsa de la Santa Seu.

Ahir, l’estat de salut del pontífex va donar senyals d’una “lleu millora” després de les darreres anàlisis de sang avaluades pel personal mèdic.

Francesc, de 88 anys, va ser ingressat divendres passat a l’Hospital Gemelli de Roma arran d’una bronquitis que ha derivat en una pneumònia bilateral.

La malaltia ja l’afectava de feia setmanes i el va obligar a cancel·lar unes quantes cites públiques.

L’ex-batlle de Gandia (Safor) i empresari Arturo Torró ha estat trobat mort amb un impacte de bala a la A-38, al terme municipal de Xeresa (Safor), segons que han confirmat a Europa Press fonts policíaques.

El cadàver va ser trobat anit al costat del seu vehicle i presentava signes de violència, en concret, ferides de bala, tot i que À Punt també parla d’un estrangulament. Segons que ha pogut saber Europa Press, un tret l’hauria encertat a l’altura del pit.

La unitat orgànica de la policia judicial de la Guàrdia Civil ha obert una investigació per aclarir els fets i s’ha traslladat fins a la zona on s’ha trobat el cos per recollir informació. També hi ha acudit una patrulla de la policia local de Xeresa, que va ser alertada pel 112.

Per una altra banda, el cadàver de Torró ha estat traslladat a l’Institut de Medicina Legal (IML), on està previst que se li faci l’autòpsia.

Torró, batlle de Gandia entre el 2011 i el 2015, havia estat condemnat el 2023 a tres anys i mig de presó per malversació en l’adjudicació dels serveis de comunicació audiovisual de l’ajuntament entre el 2012 i el 2015.

La fiscalia demanava per a Torró una pena de vuit anys de presó pel delicte de malversació, però finalment es va rebaixar a tres anys i sis mesos en aplicar-li l’atenuant de dilacions indegudes. Torró tenia pendent de complir la condemna.

Qui era Arturo torró

Arturo Torró, nascut el 1963, va ser batlle de Gandia entre el 2011 i el 2015. Va obtenir una majoria absolta de tretze regidors i es va convertir en el primer batlle del Partit Popular de la capital de la Safor d’ençà del 1977. El 2015 va perdre les eleccions i va cedir la vara de comandament a la socialista Diana Morant, ara secretària general del PSPV. Durant el seu mandat, el deute s’havia multiplicat com mai al municipi. El forat que va deixar és de 350 milions d’euros.

L’any 2023 el van condemnar a tres anys i mig de presó i la inhabilitació absoluta per a ocupar càrrecs públics durant sis anys. El delicte que va cometre és el de malbaratament de diners públics en l’adjudicació dels serveis de comunicació audiovisual en el cas conegut com a Tele 7.

Dins el Partit Popular tenia com a padrins i amics Francisco Camps, Juan Cotino i Alfonso Rus. Era admirador d’Isabel Díaz Ayuso i es vantava d’haver-se fotografiat amb ella en el seu despatx de Madrid.

Aquells que el van conèixer deien que Torró feia la política sense comptar amb ningú més. Una de les decisions més polèmiques que va protagonitzar va ser la retirada del monument a la Batalla d’Almansa, obra de l’artista d’Alcoi Antoni Miró. Va haver-hi molta mobilització popular i, fins i tot, Miró va negociar amb el batlle. En una entrevista a VilaWeb, l’artista deia que Arturo Torró sempre actuava amb impunitat i amb mentides.

Pocs mesos després va deixar l’acta de regidor per a dedicar-se a la família i a gestionar el patrimoni personal. Segons que va publicar el diari Serpis, Torró acabava de recuperar el capital que havia invertit en accions de Bankia: 12 milions de participacions.

Torró era òptic de formació i va crear la cadena +Visión, que va arribar a tenir 350 botigues en 20 països.

Un altre batlle assassinat

D’altra banda, el 2007 també fou assassinat a trets el batlle del de Polop (Marina Baixa), Alejandro Ponsoda.

L’assassinat va tenir lloc el 19 d’octubre, quan, segons la investigació, els presumptes autors van anar al seu domicili, a la pedania de Xirles, i li van disparar tres vegades a través de la finestra del seu vehicle. Un dels projectils li va impactar al cap.

Els set acusats del crim, entre els quals hi havia el seu successor, van ser absolts per un jurat popular.

 

Maria Victòria Molins, coneguda com la monja del carrer, s’ha mort a 88 anys arran d’una crisi cardíaca. El 2017, al costat del rector de l’església de Santa Anna, Peio Sánchez, i el mossèn Xavier Morlans, va impulsar l’hospital de campanya de la parròquia per atendre persones sense sostre i vulnerables, especialment durant la pandèmia.

El novembre de 2023, es va crear la Fundació Viqui Molins, una entitat que preserva el seu llegat i assisteix persones en risc, com ara migrants. La monja, membre de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, sempre va tenir una postura crítica amb els posicionaments de l’església.

La mort de Molins l’ha avançat el portal Catalunya Cristiana, que inclou declaracions de Sánchez. “Li ha fallat el cor. S’esperava perquè ha estat el que més ha regalat, el seu cor. Per a tots ha estat un regal immens”, ha manifestat dit.

El 2016, va rebre la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la seva obra amb els més vulnerables. Un any més tard es va unir a les llistes de Junts per Catalunya en les eleccions del 21-D.

Avui, 20 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Sancionar, mantenir el català i assumir el conflicte: com s’ha d’afrontar l’emergència lingüística? 
• Un certificat clamorós d’emergència lingüística I Anàlisi d’Ot Bou 
• Només són derrotats els qui es deixen derrotar I Editorial de Vicent Partal 
• Les formes i el fons de María José Català I Mail obert de Núria Cadenes 
• Carlos Mazón i Salomé Pradas, cada volta més assenyalats I Anàlisi d’Esperança Camps 
• Mariló Gradolí: “Moltes de les persones que van matar ací, a Catarroja, eren a casa complint l’alerta roja per pluges”
• El judici a Lluís Puig per Sixena comença sense la seva presència, tampoc telemàtica   
• El canvi climàtic amenaça de deixar el Pacífic sense un dels seus recursos més preuats: la tonyina
• Lluita de poder al Vaticà per a substituir el papa: qui mana mentre Francesc és a l’hospital? 
• Johan Jenny Ehrenberg: “Si no aturem la dreta, ens trobarem que hem de tornar a anar a cal psiquiatre” 
• Sergi Pàmies: “Escric sense saber ben bé què serà, si una novel·la o un conte”

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Excursió - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Art - Lloc: Altre (ho explico més avall)

El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, va presentar ahir la nova publicació de l’Enquesta dels Usos Lingüístics de la Població, elaborada per l’Institut d’Estadística de Catalunya i el Departament de Política Lingüística. És el sondatge de més magnitud que es fa al país sobre el coneixement i l’ús de la llengua. Les noves dades són un crit d’alarma. Menys d’un terç dels catalans fan servir el català habitualment. La llengua perd parlants en totes les situacions: a casa, amb els amics, a la feina, amb els companys d’estudi, amb els veïns, quan comprem i quan anem a cal metge. L’any 2023 el feia servir habitualment un 32,6% de la població, una baixada important respecte del 2018, quan l’emprava un 36,1%, però encara més significativa respecte de fa vint anys, quan era la llengua habitual del 46% de la població.

Amb motiu de la publicació d’aquestes noves dades, VilaWeb s’ha posat en contacte amb Xavier Antich, Jordi Badia, Ester Baiget, Gabriel Bibiloni, Òscar Escuder, Júlia Ojeda, Màrius Serra i Pau Vidal, tots amb un paper clau en la defensa del català.

“El repte que tenim és d’universalitzar l’accés a l’aprenentatge i a l’ús del català a tothom. Hem d’incorporar tota aquesta gent a la llengua”

Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural

1. Quines dades us han cridat més l’atenció de l’enquesta?
És interessant que, en termes absoluts, el nombre de persones que utilitzen el català en més del 50% de les interaccions del seu dia a dia es manté de manera força estable com a llengua principal en termes absoluts al llarg del temps. En canvi, augmenta de manera significativa el nombre de persones que arriben al país però no tenen contacte habitual amb el català. Això ens assenyala que el repte que tenim per als propers anys és d’universalitzar l’accés a l’aprenentatge i a l’ús del català a tothom. Hem d’incorporar tota aquesta gent a la llengua.

2. Hi ha cap dada positiva?
Es constata el gran interès de la població per a aprendre o millorar el català. I això és molt positiu: encara continua havent-hi més de dos milions de persones que manifesten voler fer-ho i, d’aquestes, 900.000 són d’origen estranger. De fet, aquest darrer grup és el que més creix en interès a aprendre o millorar el català en termes absoluts. Davant d’aquestes dades, se’ns obre un repte molt ambiciós que és el de respondre com a país a aquesta demanda, posant els recursos necessaris perquè puguin aprendre’l i començar-lo a utilitzar.

3. Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta?
Si la dada positiva és que hi ha interès a aprendre i millorar el català, l’altra cara de la moneda és que no hi ha prou oferta. Cal que el govern augmenti el nombre de places de cursos de català i que en millori la distribució territorial i els horaris, per adaptar-ho a la demanda de cada territori. Fins ara, les propostes d’increment de places que s’ha posat sobre la taula són insuficients. Hem de tenir molta més ambició per a respondre a aquesta demanda i posar fi a les llistes d’espera.

“Em sorprèn que un sociolingüista de prestigi com el conseller Vila consideri que el català encara no ha entrat en un procés de substitució”

Jordi Badia, filòleg i cap d’estil de VilaWeb

1. Quines dades us han cridat més l’atenció de l’enquesta?
Pràcticament cap, perquè parant l’orella pel carrer ja t’adones que el català pateix. Vist amb perspectiva, potser ens ha de sorprendre que encara siguem vius. Segurament, allò que més em sorprèn és que un sociolingüista de prestigi com el conseller Vila consideri que el català encara no ha entrat en un procés de substitució. No sóc especialista en la matèria, però que en vint anys els qui parlen més català que castellà (o català i prou) hagin baixat tant (del 40,6% al 31,6% a casa, o del 42,7% al 30,4% als grans comerços), no vol dir que la llengua es va fonent? Si no és un procés de substitució lingüística, què és?

2. Hi ha cap dada positiva?
Evidentment, la bona notícia és aquest gruix tan immens (més de dos milions) de ciutadans interessats a aprendre o millorar la llengua. M. Carme Junyent no deixava mai de recordar-ho: allò que fa del català una llengua “rara” és que, no tenint un estat al darrere, encara guanyi parlants. Falten professors per a atendre’ls, i això és un problema. Però el pitjor problema és que nosaltres, els catalanoparlants, quan ens hi adrecem en castellà els privem d’allò que ells demanen: poder aprendre la llengua del país.

3. Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta
En l’àmbit dels governs dels Països Catalans, ajuntaments, consells comarcals, etc., cal un pla de xoc. En general, els treballadors d’organismes públics o subvencionats han de saber català i l’han d’emprar com a llengua inicial; això vol dir metges, infermers, mestres, policies, monitors de menjador, conductors d’autobús, entrenadors d’esports…, amb inspeccions (sobretot a ensenyament i sanitat) per a assegurar que es compleix. A l’ensenyament, específicament, cal aplicar les mesures proposades pel Consell Lingüístic Assessor (que la Generalitat té desades en un calaix). I en l’àmbit personal o social, cal conscienciació: hem de parlar català sempre, tant si l’interlocutor el parla com si no. I l’hem d’exigir a tot arreu on siguem clients: volem viure en català.

 

“Si els catalanoparlants parlem la nostra llengua amb tothom i arreu fem que la llengua sigui viva i sigui necessària”

Ester Baiget, sociolingüista. Professora del Departament de Llengües i Literatures Estrangeres (UdL)

1. Quines dades us han cridat més l’atenció de l’enquesta?
Les dades que més m’han cridat l’atenció són el gran retrocés del català com a llengua habitual i llengua d’identificació. Aquests paràmetres són molt importants pel que fa a la vitalitat de la llengua. Em preocupa molt la caiguda de l’ús del català entre els joves, que són els que l’han de transmetre en el futur. També és molt preocupant que el Departament de Política Lingüística negui que estem en un procés de substitució lingüística, si les dades que presenten i els estudis que es fan sobre l’ús del català ho mostren ben clarament.

De fet, hi ha un fenomen preocupant que potser explica en part la caiguda del català com a llengua d’ús habitual i llengua d’identificació entre el jovent, que és allò que Joan M. Serra anomena els “fills interruptors”, és a dir, fills de catalanoparlants a qui els pares han transmès la llengua, però que parlen majoritàriament en castellà amb els germans i companys d’escola o de feina perquè s’identifiquen amb el castellà com a llengua que els uneix a la societat i projecta la seva identitat al món, especialment a les xarxes socials.

2. Hi ha cap dada positiva?
La dada positiva és que hi ha dos milions de persones interessades a aprendre el català o millorar-ne els coneixements. Això mostra que hi ha una actitud d’entendre que el català és necessari per a formar part de la nostra comunitat. És a dir, que en veuen el valor instrumental, però també el valor simbòlic i tenen voluntat d’aprendre’n.

3. Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta?
Les mesures que caldria prendre són mantenir el català arreu, tothora i amb tothom per part dels catalanoparlants i ser conscients dels nostres drets lingüístics. Si els catalanoparlants parlem la nostra llengua amb tothom i arreu fem que la llengua estigui viva i sigui necessària, i donem oportunitats a les persones que aprenen el català. Si defensem el nostre dret de ser atesos en català en tots els àmbits socials col·laborem en el procés de normalització, que sembla força estancat. També cal que l’administrador faci una política lingüística valenta, que presenti la situació tal com és i que procuri que hi hagi prou cursos de català per a satisfer la demanda actual.

“El català pot acabar essent una llengua molt prestigiosa però sense ús”

Gabriel Bibiloni, sociolingüista

1. Quines dades us han cridat més l’atenció de l’enquesta?
No m’ha sorprès res. No hi ha cap salt abrupte, sinó una evolució que segueix una línia que s’avé amb l’evolució política, social i econòmica del país. La clau de tot és la substitució demogràfica, que fa que l’espanyol sigui com més va més present en tots els dominis. La gran massa dels nouvinguts, vinguts ara o fa temps, parlant molt en general, no tenen necessitat de parlar català, i els catalans d’origen, que han adquirit un domini de l’espanyol totalment natiu, també en general, no veuen cap problema d’usar amb al·lòfons o desconeguts una llengua que perceben com a neutra, útil i que no els ocasionarà cap problema. I la bolla es fa grossa. Que a les grans àrees urbanes hi hagi molts de joves catalanoparlants que entre ells parlin espanyol sense fer-ne cap problema és una conseqüència de tot això i és preocupant.

2. Hi ha cap dada positiva?
Una dada positiva és el fet que la competència en català és alta. Un 80% dels residents a la comunitat autònoma de Catalunya saben parlar català i més del 90% l’entenen. Si aquestes dades són certes, això fa possible que ens puguem adreçar a qualsevol persona amb un alt percentatge de probabilitats que ens entengui i, per tant, puguem fer servir el català quasi sempre, que no vol dir que puguem viure en català. Imaginem com seria de diferent si la comprensió oral del català fos del 30% o del 20%. Molt més lluny seríem de la possibilitat de poder viure en la nostra llengua. Però la competència no és l’ús. L’enquesta mostra que el català és una llengua que se sap molt però que tendeix a parlar-se menys. Si aquesta tendència continua, pot acabar essent una llengua molt prestigiosa però sense ús.

3. Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta?
La clau és que perquè hi hagi ús social ple del català, aquest ha de ser una llengua necessària. Ara ho és de manera molt limitada, perquè fora de certs col·lectius (ensenyants, funcionaris) es pot treballar i viure aquí desentenent-se totalment del català. L’objectiu ha de ser fer-lo llengua necessària, especialment per al mercat laboral. Cal fer front al discurs del bilingüisme feliç, que diu que aquí hi ha dues llengües i cadascú parla la que vol i no passa res. En el seu lloc cal promoure el discurs de la integració. El català només avançarà (o deixarà de recular) si hi ha integració dels nouvinguts, cosa incompatible amb el discurs del bilingüisme feliç. Les institucions autonòmiques podrien ser més actives en el canvi de les condicions sociolingüístiques, i els ho hem d’exigir, però hem de ser conscients que la solució real no pot venir d’unes autonomies magres dins un estat poderós i hostil de natura. Ens cal prendre consciència que el català només tindrà normalitat si hi ha un estat que el defensi.

 

“Els joves són essencials”

Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua 

1. Quina dada és la que us ha cridat més l’atenció de l’enquesta?
Te’n diré tres, però ràpides. Baixem en parlants habituals, baixem en identificació i baixem en interès per a aprendre català. Vol dir que la situació global està pitjor. Seria el resum. I això, traduït a concepte, vol dir que estem en emergència lingüística i no ens en sortim. I cada vegada una miqueta més emergents.

2. Hi ha cap dada positiva?
Continuem tenint unes dades de comprensió que sí que volten el 93%-94%; en un país normal seria del 99%, però és el que s’aproxima més a un país normal, com a dada positiva; i, si ens volem conformar amb les dades de coneixement passiu, les dades de saber-lo parlar i llegir no baixen. Som en el 80% i el 65%, respectivament. No sé si això és ben bé positiu. Hi ha dades que no sé si surten a l’enquesta, en què la gent valora la llengua en algun aspecte. D’aquestes sí que n’hi ha moltes de positives: al voltant del 60% de castellanoparlants a favor de la immersió –i més del 80% dels catalanoparlants–; més d’un 80% de catalanoparlants a favor de l’oficialitat a Europa; el 70% de la població a favor que en els comerços es faci servir el català. Però no sé si això hi surt… Al final això és el que veiem a la societat: que no hi ha una gran hostilitat contra la llengua. Però quan ja ets en una baixada, si no hi poses remei, continues baixant. I som en una baixada. Ha estat així pels quaranta anys de franquisme, i en els cinquanta anys que han vingut després tampoc no ho hem capgirat del tot.

3. Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta?
Tornem a allò de sempre. Els joves són essencials. Per tant, ensenyament i tots els tipus de lleure, digital i clàssic, són bàsics. Si fas la classe en català i després, en molts barris, el català no el tornes a sentir fins l’endemà a l’escola, és molt complicat. Si resulta que, potser no a casa, però fas l’entrenament de futbol en català, o vas a teatre en català, etcètera, ja veus que no és només l’avorrida classe de matemàtiques o d’història, sinó que l’entrenador de futbol parla en català i hi ha quatre nois més de l’equip que també. Això ja té una utilitat i fa que incorporis la llengua sense cap trauma. Es tracta de fer-ho amb normalitat, però en català. I després hi ha un altre àmbit que és molt important (que en tenim les competències, que tenim la llei, i que fa 27 anys que no l’apliquem), que és la sanitat. L’altre dia el doctor Padrós, el president del Col·legi de Metges, deia que el 54% dels metges que es col·legien nous són extracomunitaris. O s’hi posa remei perquè sàpiguen català, o cada vegada empitjorarem. Vam presentar al Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, fa una mica més d’un any, una enquesta que deia que el 13% dels metges de Catalunya no entenien el català. Això és un de cada set o vuit. O hi posem remei o a la següent enquesta que facin seran el 16% o el 17%. El percentatge anirà creixent. Tenim una llei, però no l’apliquem. Nosaltres tenim el servei de queixes i denúncies, i de les denúncies que rebem corresponents a l’àmbit autonòmic, el 90% són referents a sanitat. És un tema que preocupa la gent.

“Hi ha símptomes de substitució lingüística, i em sembla escandalós que el conseller ho negui”

Júlia Ojeda, doctora en literatura catalana i professora a la Facultat d’Educació de la UB

1. Quines dades us han cridat més l’atenció de l’enquesta?
La primera dada que m’ha cridat l’atenció, que crec que és la dada que s’ha de comentar, és la del 32,6% d’ús habitual de la llengua catalana. Suposa una caiguda de gairebé quatre punts. És una enquesta realitzada el 2023. Per tant, tot indica que si la pressió demogràfica, que era una de les qüestions que es comentava, s’ha mantingut, aquest 32% segurament avui és més baix. És una dada que no té en compte qüestions que escapen a l’estadística pura, com que pot haver-hi població no censada o població que no té accés a l’enquesta. És una dada que s’ha d’agafar amb moltes pinces i que per mi, si fos 30 o 32, seria exactament el mateix. Parlem d’un terç, que és clarament una dada de minorització. M’ha semblat escandalós que quan li ho han preguntat al conseller, ha negat que fos una dada que hagués de ser llegida en termes de minorització. Ha citat Fishman i ha dit que no es pot parlar de la substitució lingüística perquè les cadenes de transmissió entre progenitors i fills es manté. Però hi ha més símptomes de substitució lingüística, com per exemple que els fills d’aquests mateixos progenitors sí que canvien la llengua amb els seus companys d’escola o a la universitat. La substitució lingüística no es produeix només per un factor, n’hi ha diversos.

I hi ha hagut una segona reacció que a mi m’ha al·lucinat: l’increment dels 267.000 nous parlants en termes d’evolució històrica i en nombres absoluts del 2003 al 2023. És una cosa una mica tramposa: parlar de l’evolució de la llengua des del 2003 al 2023 per no dir directament que estem en un context d’espanyolització total i de bilingüisme total. El bilingüisme és un estadi previ a la substitució. Per una altra banda, sobre aquests eufemismes de l’evolució de la llengua i sobre aquesta dada de nombres absoluts de l’increment de catalanoparlants, Enric Gomà ha fet un tweet en què ha dit que del 2018 al 2023 hem perdut 100.000 catalanoparlants. Aleshores, si del 2018 al 2023 n’hem perdut 100.000, d’aquests 267.000 que Vila deia que havíem incrementat, són la meitat, en realitat. Tota l’estona donen dades maquillades que no responen a la realitat.

S’han centrat en la dada dels parlants secundaris de català, que són castellanoparlants que, a vegades, parlen català. Aquest “a vegades”, quina freqüència és? És que és delirant! Parlem del castellanoparlant de l’Hospitalet o de Santa Coloma, que parla català per dir “quiero pa amb tomàquet”? Se’ns estan cardant a la cara. Estic emprenyadíssima, ens estan mentint…  El conseller Vila s’ha posat el barret de sociolingüista amb unes dades i amb uns símptomes que ha negat després com a polític. No ha fet la feina que havia de fer com a polític, que era dir que són dades preocupants. I ens ha mentit. Ens ha dit que ara cal anar a treballar amb aquesta massa de parlants potencials perquè veiem que hi ha un increment dels que parlen bilingüe. Què vol dir que parlen bilingüe? Ningú no parla bilingüe! Tu o parles català o parles castellà, i de tant en tant utilitzes alguna altra llengua, que pot ser el castellà, pot ser l’italià, pot ser el romanès o pot ser l’urdú. Però no hi ha parlants bilingües; això és un principi de sociolingüística bàsica. Els parlants són els que trien la llengua d’acord amb el context. Aquesta massa poblacional que diuen que s’ha de treballar de catalanoparlants secundaris, és un deliri total. Demanaria la dimissió del conseller. M’imaginava que sortirien amb un paquet de propostes. Quines han estat les propostes? Ampliació de cursos de català. Amb quins professors? Ampliarem cursos per a tenir professors d’Albacete amb un C2 de català que estaran cobrint la demanda de professors de català. O si no, què farem? Ampliarem les ràtios dels professionals que ara tenim formats perquè el nivell pedagògic de l’aula sigui lamentable i no puguin assumir i agafin baixes massivament. És delirant.

2. Hi ha cap dada positiva?
Del 2000 endavant, hi ha masses poblacionals d’algunes regions concretes que són molt receptives a l’aprenentatge de la llengua. L’enquesta parla en alguns casos d’algunes llengües secundàries –l’italià, l’anglès…–, però s’ha fet molt èmfasi en el fet que l’enquesta és també resultat de la pressió migratòria en termes lingüístics, que això és una mica adobar el terreny a l’extrema dreta, perquè ara la cosa serà: “És clar, com que ha vingut tanta immigració, creixem en nombres absoluts perquè som més poblacionalment, però la davallada de l’ús és proporcional.” Hi ha comunitats migrants, com per exemple marroquins, subsaharians i de l’Àsia central, que són en general, molt més receptives a aprendre la llengua que els espanyols dels 50 i els 60 i que els llatinoamericans.

Per tant, per mi els catalanoparlants potencials són subsaharians, marroquins, senegalesos, o gent del Nepal i del Panjab. També els xinesos. En canvi, la conselleria ha sortit a fer una defensa dels catalanoparlants secundaris o castellanoparlants que de cop i volta se senten bilingües. Va home, va! Si els castellanoparlants són els més resistents!

Pensava que retenien l’enquesta perquè sortirien amb propostes una mica més dignes. Però sortir a dir que hem de mantenir el català… El conseller ens diu el que hem de fer nosaltres? És molt greu! Passar la responsabilitat a la ciutadania ja ho fan les associacions, Òmnium, la Plataforma, l’Ateneu Barcelonès, Mantinc el Català… Però un conseller assumeix la responsabilitat i, si no, dimiteix.

3. Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta?
La primera és que necessitem un canvi de 180 graus en el model escolar. Sóc partidària del model de doble xarxa immersiva. El sistema d’immersió és un fracàs absolut. Em sembla ridícul i cínic que proposin millorar les condicions del sistema escolar quan saps que això fa vint anys que no funciona. I quan tens, a més, una sentència al 25% del castellà a punt de sortir. Ens hem d’endurir amb el model de doble xarxa. Aquest 32% que som l’hem de mantenir, perquè si no ens morirem per sempre.

Caldria un enduriment de la política lingüística a l’andorrana: sancionem comerços, periodistes de la televisió pública que facin servir castellà… Excepte en el camp educatiu, perquè l’enduriment de la política lingüística en aquest camp és reactiu. Per això crec que el sistema immersiu de doble xarxa ha de ser un sistema que blindi la immersió de veritat, no la que tenim ara, que és espanyolitzadora.

“S’ha d’aplicar un sistema de sancions lingüístiques”

Màrius Serra, escriptor i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans

1-Quines dades us han cridat més l’atenció de l’enquesta?
Una dada que m’ha cridat l’atenció és que hi hagi un superior percentatge de parlants que afirmen llegir el català, 84% sobre el total. Això m’ha cridat l’atenció, tot i que té una certa lògica. Després, aquest petit embolic entre els números, d’entendre’ns, percentuals i les xifres de números absoluts, em recorda molt totes les discussions entre els vots i els escons. Jo crec que hem de donar més valor als percentatges, perquè no en tinc prou que hi hagi més parlants en números absoluts si després, percentualment, el percentatge baixa. M’ha cridat l’atenció aquesta doble comptabilitat, que ja entenc que és, diguem, pertinent, però no hem de perdre la vista que el que compta és el percentatge.

2-Hi ha cap dada positiva?
Tot depèn sempre del punt de vista. Però hi ha una dada en concret que m’ha semblat molt positiva. La gent que parlava amb els avis, amb els pares i, fins i tot, amb la parella en català era un percentatge inferior entre el 26% i el 28%, del que parlava amb els fills en català, que passava a un 35%. Això em sembla una dada clau, tot i que fixa’t en quins percentatges ens movem. No n’hi ha per a tirar coets, però positiva ho és. El que seria dramàtic és que això estigués invertit.

3-Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta?
Bàsicament s’han de prendre mesures més rigoroses que les que s’han pres fins ara i, concretament, s’ha d’aplicar un sistema de sancions lingüístiques. Sense que això sigui cap tabú com ha estat fins ara. Es parla en tots els àmbits –medi ambient, ara mateix en l’habitatge, en tantes altres coses– del tipus de reglament amb una part sancionadora, i en la qüestió de la llengua sempre s’abaixa el to i es parla només de wishful thinking, de ser bones persones. Jo crec que calen mesures més eficaces, bàsicament tan senzill com que a l’administració pública, si tu hi vols una feina, has de demostrar el teu domini de català, el teu nivell de català. I en els estudis, si tu vols un títol, sigui quin sigui, que es fa aquí, has de tenir un nivell de català. És a dir, no parlo d’anar posant multes a les botigues, parlo d’un tipus de mesures més rigoroses en aquests termes que són a l’abast de qualsevol govern. Bàsicament és aplicar la llei. Però deixar de parlar en el sentit més efervescent i passar a uns fets. Aquesta enquesta és clarament un bany de realitat, perquè les dades són les que són, i la resta són interpretacions i maneres de veure. Però les dades no són bones. Per tant, si de debò creiem en la promoció de la llengua, cal aplicar mesures amb fermesa.

“S’ha de deixar de negar el conflicte. Si volem que el català avanci, el castellà ha de retrocedir. S’ha d’explicar la veritat a la gent”

Pau Vidal, filòleg i traductor

1. Quines dades us han cridat més l’atenció?
T’he de dir que a mi els resultats d’aquesta enquesta no m’han sorprès gens. Em semblen lògics i esperables. Estàvem de merda fins al coll i ara estem de merda una mica més amunt de la barbeta i anirà pujant. Tots els factors que tenim sobre la taula quadren amb aquest resultat. No hi ha res d’estrany en això. A més, no s’ha esmentat prou, ho hem d’inserir en el moment de globalització que vivim. M’ha cridat l’atenció, per exemple, l’augment de parlants que es declaren fills de cases bilingües, perquè en els dos casos en què això s’aplica són més del doble. Això és una mena d’aberració sociolingüística, que està promoguda pel discurs del bilingüisme. És com la cosa de la multiplicació dels gèneres a conseqüència de la propaganda woke. També m’ha cridat l’atenció aquesta famosa xifra del 80% que representa que el saben parlar. És curiós perquè aquest percentatge es manté inamovible des de fa anys i panys. Però això implica que hi ha més d’un 40% que tot i saber-lo parlar, teòricament no el fa servir mai o pràcticament mai. Llavors, jo crec que aquest és un dels gats per llebre que ens donen en totes les enquestes d’ús. Segons com és la pregunta: “vostè sap català?” “Sí, sé català perquè l’entenc.” Llavors el compten en els que el saben parlar. Però jo estic segur que aquesta és una de les més tramposes. Una altra cosa que m’ha cridat l’atenció, i que és la mare dels ous, és el fet que dels nascuts a l’estranger només el 4% té el català com a llengua habitual. I la dada següent encara és més curiosa: diu que dels nascuts a Espanya només el 10% té el català com a llengua habitual. Jo crec que aquestes dues dades pràcticament ho sintetitzen tot perquè ho contenen tot. És a dir, aquesta idea que la immigració no es catalanitza lingüísticament i, per tant, no es catalanitza. Però que la immigració castellana han fet moltes trampes, especialment els descendents, o sigui, segones i terceres generacions, sobretot, moltes trampes, perquè en realitat hi ha una enorme, una gran part d’immigració espanyola que tampoc no s’ha catalanitzat i ho fan servir sempre com a instrument per replicar les queixes autòctones. Per a mi el problema més gros és el de la covardia dels catalanoparlants. És a dir, bona part de la culpa que només hi hagi un 4% de forasters que tinguin el català com a llengua habitual és dels catalans. Que no els obliguen, que no els forcen, és a dir, que no els hi parlen, vaja.

2. Hi ha cap dada positiva?
Una dada positiva són els mantenidors, la gent que manté la llengua. Si ho hem comptat bé, són 340.000. Saber que de 2,2 milions de compatriotes, que són catalanoparlants, n’hi ha 340.000 –més o menys un 15%– de gent prou patriota per complicar-se la vida fent el mateix que faig jo, que és defensar la llengua a cada moment del dia, a mi això em dóna una certa esperança. Perquè si tu em dius: 350.000 persones, a quina comarca cabem? A la Segarra. Ens tanquem a la Segarra. Signo ara mateix. A l’Urgell, doncs vinga, cap a l’Urgell i la resta ja s’ho faran. Perquè en cada enquesta d’ús el que veig és que el nostre és un poble de gent covarda. Això em crea molt de rebuig cap als meus compatriotes.

3. Una mesura que s’hauria de prendre tenint en compte l’enquesta?
Ser més valents amb els règims sancionadors, obligar les empreses a tenir plans lingüístics i que s’apliquin, fer-ne el seguiment… Però per damunt d’això una mesura que s’hauria de prendre és que el govern abandoni definitivament el discurs sobre el bilingüisme de color de rosa que és una mentida que tota la comunitat científica sap. Però aquí, fins i tot, ara, que tenim un conseller que sap com funcionen les coses, fins i tot ara, això no es vol trencar ni explicar. Aquests resultats que teniu davant del nas es deuen en molt bona part a haver-nos mentit amb les suposades virtuts del bilingüisme. Hem de dir a la parròquia: “Sapigueu que perquè una llengua avanci una altra ha de retrocedir.” Per tant, si volem que la nostra avanci, el castellà ha de retrocedir. S’ha d’explicar la veritat a la gent perquè entengui que vivim en el conflicte. Dit d’una altra manera, s’ha de deixar de negar el conflicte. Fa cinquanta anys que ens expliquen que el món és xupi guai, però en canvi estem de merda fins al coll, i és evident que en algun lloc no s’ha fet bé, no? I és molt clar el que no s’ha fet bé: no és veritat que hi ha un món xupi guai. Per tant, si la gent vol rebaixar la merda i que ens arribi només fins al melic ha d’entendre que el món no és com era, sinó que hi ha un conflicte i que anirà creixent. Això seria el més positiu que es podria fer ara mateix i aquests resultats són transparents. La trampa que ens han fet i, que continuen fent, és la d’exigir-nos tolerància i empatia cap a les generacions més pobres que van venir d’Espanya i que això suposadament els va impedir d’aprendre la llengua. Això es fa servir com a xantatge i ho repetiran amb la integració de la gent de fora d’Europa. Es repetirà i s’allargarà fins que en comptes de ser el 32% siguem el 3,2%. Per tant, cal combatre molt aquest discurs perquè és trampós. És un discurs, precisament d’amagar el problema. En conseqüència, molt poca tolerància cap a aquest discurs d’una mica d’aquell de l’autobús, del 47.

Ja fa més de set anys que la Guàrdia Civil va entrar al Museu de Lleida per endur-se les obres de Sixena, però el tema encara continua viu. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) jutjarà aquest matí Lluís Puig, acusat de desobediència per no haver lliurat a l’Aragó els béns del Monestir de Sixena quan era conseller de Cultura. Tot plegat, abans que s’emetés una sentència judicial ferma sobre què calia fer amb les obres. Finalment, segons que ha pogut confirmar VilaWeb, l’actual diputat de Junts al parlament no podrà comparèixer al judici, tampoc telemàticament.

El judici, que pot allargar-se dos dies, arriba després d’haver estat suspès al novembre. Segons que ha explicat Puig en una entrevista al Món, la fiscalia belga no el podia localitzar perquè al començament del procés judicial el tribunal d’Osca no li va preguntar pel seu domicili, cosa que posteriorment va ocasionar algunes dificultats. Puig també ha explicat que no compareixeria de manera telemàtica perquè la justícia belga considerava que no es podien garantir els seus drets en una videoconferència que s’hauria de fer, precisament, de Bèlgica estant. De totes maneres, el judici no se suspendrà, perquè la llei d’enjudiciament criminal preveu que els delictes lleus es puguin jutjar sense la presència de l’acusat, que en aquest cas serà representat per l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas. De totes maneres, la seva defensa en demana la suspensió, perquè considera que vulnera els seus drets el fet que no pugui declarar.

Dos anys d’inhabilitació

La fiscalia demana per a Puig una condemna de dos anys d’inhabilitació i 5.940 euros de multa per un delicte de desobediència, i argumenta que no va fer cabal de l’ordre judicial perquè la Generalitat retornés al Monestir de Sixena obres d’art dipositades al Museu de Lleida. Demana la mateixa pena per a l’ex-conseller de Cultura Santi Vila, encara que la seva causa l’ha assumida un jutjat ordinari perquè no és aforat com Puig. Vila ha demanat que li apliquin l’amnistia perquè considera que els fets estan vinculats al procés. De fet, la seva defensa ha demanat o bé l’absolució o bé l’amnistia, en cas que s’imposi la tesi acusatòria, perquè una condemna podria implicar reconèixer allò com un “primer assaig de la independència” i de desobediència a l’autoritat judicial espanyola.

La sorprenent petició d’amnistia de Santi Vila pel cas de Sixena

Vila declararà al judici com a testimoni i com a coacusat –que implica que no està obligat a dir la veritat, com sí que ho estan sempre els testimonis–, i serà jutjat en una data encara indeterminada. A més, Vila és acusat d’usurpació d’atribucions judicials. En el seu cas, la fiscalia considera que va ser notificat per traslladar a Sixena obres del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i del Museu de Lleida, i que va traslladar les peces del primer museu, però no les del segon. Segons la fiscalia, Vila s’hi va negar i, posteriorment, això es va notificar a Puig, que tampoc no va lliurar els béns.

La fiscalia i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, que exerceix l’acusació particular, sostenen que tant Vila com, posteriorment, Puig –que el va rellevar en el càrrec– van obstaculitzar la decisió del jutjat de primera instància i instrucció número 1 d’Osca que ordenava el trasllat d’obres d’art del MNAC al Monestir de Sixena. També sol·liciten una indemnització a la Diputació General de l’Aragó per a compensar els diners que es van destinar per al trasllat de les obres.

Albert Velasco: “S’han de reclamar els diners de Sixena, són de tots els catalans”

L’estat de salut del papa Francesc es considera “complex” i els metges preveuen que romandrà en tractament a l’Hospital Gemelli de Roma entre vint dies i trenta, llevat que es trobi la manera de traslladar-lo a la Casa de Santa Marta i tractar-lo allà. Però aquesta opció és poc probable, atès que el papa té vuitanta-vuit anys i qualsevol trasllat podria complicar el seu estat de salut.

El papa no exerceix cap activitat de govern, però la maquinària del Vaticà no es pot aturar. Hi ha massa obligacions polítiques, administratives i pastorals, massa responsabilitats vinculades a la direcció de més de mil milions de catòlics a tot el món. La Santa Seu no preveu cap període d’inactivitat i, per a situacions com aquesta, hi ha una cadena de comandament establerta en les normes internes.

Aquests dies, la gestió de l’Església hauria de recaure en el cardenal irlandès Kevin Joseph Farrell, nomenat camarlenc pel papa Francesc el 2019. Farrell té la tasca d’administrar la sede vacante, gestionant els béns i els drets temporals de la Santa Seu. Hi ha uns quants documents vaticans que defineixen clarament el paper del camarlenc en cas de mort del pontífex, però aquestes mateixes normes també s’apliquen en cas d’impediment temporal o permanent del papa.

Tanmateix, les qüestions polítiques continuen sota el control del secretari d’estat, el cardenal italià Pietro Parolin, que fa funcions de primer ministre del Vaticà. Es diu que, a banda dels membres de la família pontifícia i dels ajudants de cambra del papa, Parolin és l’únic alt prelat que té permís per a visitar-lo a la seva habitació del Gemelli sempre que calgui, fet que demostra el seu gran pes polític dins el Vaticà.

El papa Francesc té un cercle reduït de col·laboradors de confiança, els mateixos que avui prenen decisions amb ell o, fins i tot, en el seu nom. De fet, un cardenal crític amb Francesc, l’alemany Gerhard Müller, que Francesc va destituir fa anys com a prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, va escriure el 2023 en un llibre que el papa estava envoltat “d’una mena de cercle màgic que orbita al voltant de Santa Marta format per persones sense preparació teològica”. Entre aquests, hi ha el cardenal polonès Konrad Krajewski, almoiner pontifici, un home en qui Francesc té una confiança gairebé cega.

Històricament, quan un papa ha estat greument malalt, les estructures de poder han experimentat alteracions. Sor Pascalina Lehnert va tenir una influència enorme sobre Pius XII, després d’haver estat la seva col·laboradora més estreta durant quaranta anys. Quan Joan Pau II es trobava molt malalt, en els mesos previs a la seva mort, era sabut que les decisions més importants no les prenia cap cardenal, sinó el seu secretari particular, el futur cardenal Stanisław Dziwisz. Ara per ara, Francesc continua lúcid, però no és clar quines maniobres de poder i reajustaments hi haurà al Vaticà si el seu estat empitjora.