Ahir la selecció nacional basca masculina va derrotar l’espanyola en el primer enfrontament que feien entre totes dues en una competició organitzada per la Federació Internacional de Pilota Basca. I avui podria guanyar tant el campionat masculí –contra França– com el femení –contra Espanya, en la revenja del partit que van guanyar les espanyoles en la fase de grups. Les dues finals començaran a les 21.00 i es podran veure en directe per ETB1.

En el partit masculí, Erkiaga i López van superar Mendizabal i Mugartegi, també bascs però seleccionats amb l’equip espanyol, per 15-11 i 15-9. Eren els favorits i van complir, però sense lluïment. La pressió de jugar a casa i de ser els principals aspirants al títol es va fer notar, sobretot en el primer set, quan Mendizabal i Mugartegi, amb un bon joc, van arribar a tenir-los collats.

El duel va començar bé per a la selecció basca, amb dos punts inicials, però de seguida es va capgirar. Un seguit d’errades va permetre que l’equip espanyol passés davant (3-5). Erkiaga, que havia de desequilibrar el partit, va trigar a entrar en joc, i el set es va mantenir igualat fins al 10-9. A partir d’aquí, va emergir el millor Erkiaga i la selecció basca es va imposar.

En el segon set, els bascs van guanyar amb més comoditat. Tot i que l’equip espanyol va començar dominant, Erkiaga i López van capgirar ràpidament el marcador i van avançar-se amb contundència fins al punt 15. El partit es va tancar amb Mendizabal visiblement adolorit.

A la final, la selecció basca s’enfrontarà a la francesa, representada també per dos jugadors bascs, Ludovic Ladutxe i Thibault Basque, que van derrotar els germans Johan i Gorka Sorozabal –que juguen amb la selecció dels Estats Units– per 15-13 i 15-13. Aquesta serà la segona vegada que bascs i francesos s’encaren en aquest campionat. Ja es van enfrontar dilluns, i Erkiaga i López van guanyar amb autoritat Jon Tamburindegi i Basque per 15-6 i 15-11.

En la categoria femenina, la selecció basca també té una oportunitat de venjar la derrota soferta en la fase de grups contra l’equip espanyol. En aquell partit, Erika Mugartegi i Arai Lejardi van guanyar amb claredat Elaia Gogenola i Maia Goikoetxea (15-5 i 15-7). Les dues jugadores basques van admetre que no havien trobat el seu lloc a la pista, però confien que la final serà molt diferent. Si milloren el joc, diuen, tindran opcions de competir fins al final. Les mateixes jugadores d’ahir repetiran avui a la final.

La jornada començarà a migdia, a les 12.00, amb el partit pel tercer i quart llocs masculins, entre les seleccions dels Estats Units i l’espanyola.

La polèmica sobre l’acceptació de faltes d’ortografia a les proves de selectivitat ha estat un exercici perfecte de confusió col·lectiva, com comença a ser tan normal en aquest país. Primer van dir una cosa, després van dir-ne una altra i finalment han acabat allà on érem.

Tot plegat, una opereta bufa que revela més coses que no sembla sobre la nostra manera de mirar-nos els problemes educatius i, de retruc, socials. S’ha acabat imposant el trellat, per sort, i les faltes d’ortografia faran baixar la nota dels exàmens. Però el simple fet que s’haja pogut discutir sobre això em trau de polleguera.

Perquè el debat sobre l’ortografia no és un debat sobre l’ortografia. Ací es debat fins a quin punt estem disposats a exigir als joves una mínima competència. I això, si ho pensem bé, és una qüestió política de primer ordre, encara que ens ho vulguen fer passar per una qüestió eminentment tècnica.

L’ortografia és un codi. I, com tots els codis, té una funció social evident: permet distingir qui el domina de qui no el domina. I, com tots els codis socials, per tant, crea desigualtats. Fins ací, res d’estrany. El món funciona així: hi ha qui sap conduir i qui no en sap, hi ha qui sap fer una paella i qui no en sap, hi ha qui sap desactivar un reactor nuclear i qui no en sap. El problema és quan ens posem a discutir si això és just o injust –com si la justícia tingués res a veure amb l’ortografia.

I no és una qüestió de justícia: l’ortografia és, simplement, necessària. Necessària per a la cohesió social, per a la transmissió cultural, per a la dignitat de la llengua i de les persones que la parlen. Qui escriu malament no tan sols fa un mal servei al lector: se’l fa a si mateix. Perquè la incorrecció ortogràfica funciona, o funcionava fins fa poc, com un estigma social. I això no és culpa de l’ortografia: és culpa d’una societat que va decidir que escriure bé era important.

És clar que podem decidir que ja no ho siga. Podem rebaixar els nivells d’exigència ortogràfica i convertir la incorrecció en norma –de fet, sembla que ja ho anem fent, això. Però aleshores hauríem de ser honests sobre les conseqüències. Perquè si relaxem l’ortografia diem, implícitament, que la forma no importa, que la precisió és prescindible i que qualsevol manera d’expressar-se val igual.

I això, per molt democràtic que sone a les orelles de gent que sempre cerca tres peus al gat, és profundament reaccionari. Perquè priva els sectors populars de l’instrument més eficaç d’ascensió social que hi ha: l’educació de qualitat.

La “tolerància” ortogràfica, que alguns volen presentar com una mesura progressista, és en realitat una mesura molt conservadora i reaccionària. Que conserva les diferències de classe, però abaixant el nivell general en compte d’apujar-lo. Com si, per evitar que els pobres es troben privats de cotxe, decidíssem de prohibir els cotxes.

L’argument de la “comunicació eficaç” és, en aquest context, d’una ingenuïtat monumental. Sí, és cert que ens podem comunicar amb faltes d’ortografia. Com també podem menjar amb les mans brutes, o vestir-nos amb bosses de plàstic o fer les necessitats al mig del carrer. Però la civilització consisteix a fer les coses com cal, encara que això puga resultar momentàniament més feixuc. I l’ortografia forma part d’aquest “com cal”. Un com cal al qual sembla que estiguem disposats a renunciar per no ferir sensibilitats ni crear desigualtats. Tanmateix, de fet, la veritable desigualtat és precisament privar els joves dels instruments que els permetran de créixer i expressar-se amb dignitat i rigor.

El problema, el problema seriós que tenim, és que fa l’efecte que estiguem cansats de fer les coses com cal. Que sembla que preferim la mediocritat còmoda a l’excel·lència exigent. I que hi ha qui, a més, sembla que s’atreveix a pontificar que l’excel·lència és de dretes i elitista. Una teoria que treu la poteta al darrere de les surrealistes discussions d’aquests dies i que és –i ja em permetreu l’exabrupte– una sobirana imbecil·litat.

 

PS1. Com que ahir era dijous, hi hagué La tertúlia proscrita. Aquesta setmana, una tertúlia molt especial, perquè és la que fa cent i va servir per a repassar moltes de les coses que s’han comentat aquests dos anys llargs que fa que funciona. Vegeu-ne el vídeo.

PS2. Carles Casajuana ha compaginat tota la vida la professió de diplomàtic (en aquest cas, del Regne d’Espanya) amb la vocació d’escriptor. Ara publica La guerra dins la guerra, una novel·la ambientada l’any 2019, poc després de la sentència del Suprem espanyol contra els dirigents del procés, i amb els dos personatges principals enfrontats per una xica quebequesa. Joan Safont l’ha entrevistat: “Vaig tenir sort de no estar en actiu com a diplomàtic els anys del procés”.

PS3. Ahir es va presentar a Barcelona Dempeus per la Independència, un nou moviment polític que vol remoure les aigües de l’independentisme i que incorpora molta de la gent que va intentar d’impulsar la llista cívica des de l’ANC. Llegiu la crònica de l’acte.

PS4. I diumenge la CUP presentarà en públic una imatge i un projecte propositiu per mirar de recuperar l’espai perdut aquests últims anys. Tot allò que hem pogut saber d’aquest canvi –que també inclourà un logotip nou– ho explica en aquest article Arnau Lleonart.

PS5. Demà VilaWeb viurà una jornada molt especial a València, a la qual esteu tots convidats. Començarem a les onze del matí al Centre Octubre, amb una visita guiada a l’exposició commemorativa dels trenta anys del diari. Després parlarem i debatrem en l’assemblea de lectors i escoltarem Josep Nualart Casulleras, que presentarà el seu llibre Tres dies d’agost. Esperem poder-vos saludar.

La CUP vol donar un cop a la taula i mostrar-se com una opció política potent capaç de remar en contra del discurs dretanitzat creixent. Aquest diumenge, presentarà a Capellades (l’Anoia) les línies generals dels canvis discursius que van treballar durant la renovació interna de l’any passat, amb la voluntat d’escapar de l’etiqueta de ser “els del no” i promoure un discurs propositiu sobre el model de país que imaginen. Una actualització que s’acompanya d’una nova línia gràfica que es farà pública a Capellades. El nou logotip és obra de Diego Muñoz, conegut com a Milvietnams, que ja ha col·laborat amb altres campanyes de la CUP i que va fer el cartell de la manifestació Sant Jordi per la Llengua.

Segons que ha pogut saber VilaWeb, el nou logotip substitueix el groc brillant del fons actual per una tonalitat més ocre, però la diferència més significativa és en l’estelada. Si fins ara era una estelada roja a l’esquerra de les sigles, la nova versió la recol·loca just damunt. A més, l’estelada s’ha estilitzat considerablement: l’estel creix fins a convertir-se en l’element més destacat i s’inclina lleugerament a la dreta, i d’aquí n’emergeixen les quatre barres, corbades, tot simbolitzant l’oneig d’una bandera. Les sigles “CUP” continuen essent en minúscules, però adopten una tipografia més arrodonida i gruixuda, i deixen d’estar en cursiva.

També és destacable que el nou logotip simplifica la paleta cromàtica. Amb l’anterior, sempre anava vinculat al quadrat groc de fons, i hi afegia el color roig de l’estelada. A partir d’ara es mantindrà el color groc –o ocre, amb aquesta actualització– com a color identificatiu, però el logotip se sobreposarà de manera molt més lliure sobre uns altres colors o fons.

“Volem fer un crit d’atenció”, diu Bernat Lavaquiol, secretari d’Acció Política. Diu que són perfectament conscients que no n’hi ha prou amb una rentada de cara per a recuperar els vots perduts, però defensa el canvi d’imatge com una manera de fer veure que no es resignen i de fer escoltar el seu discurs polític. “La CUP no és un producte de màrqueting, som un projecte polític arrelat que va més enllà d’una qüestió electoral”, afegeix.

L’acte polític de Capellades el presentarà el regidor de la CUP i membre del secretariat Blai Taberner, i hi intervindran sis cares de la CUP considerades valors a l’alça, que parlaran de tres temes sobre els quals volen fer pivotar el seu missatge polític. En la primera intervenció, Pat Sillah, geògrafa, docent i regidora de la CUP a Arenys de Mar, i Andreu Carapuig, ex-regidor i tècnic en drets lingüístics d’Escola Valenciana, parlaran sobre llengua i habitatge; en la segona, sobre model productiu, hi intervindran Lakshmi Roset, advocada i actualment regidora a Moià, i Jordi Gasulla, mestre d’educació primària i cap de l’oposició a l’Ajuntament d’Olot. En acabat, l’acte es clourà amb la intervenció del secretari general, Non Casadevall, i la portaveu del partit, Su Moreno, dues figures sorgides justament del procés de renovació interna. “Molta gent ens ha dit que volia veure una CUP madura, valenta, amb una proposta aterrada. Parlarem d’indústria sense complexos. Si no vas a la base econòmica de les coses, perds l’essència de classe”, defensa Lavaquiol, que sintetitza aquesta proposta econòmica en la frase: “No podem ser un país de porcs i de turistes.”

Això no vol dir deixar de banda unes altres qüestions, com l’independentisme, el feminisme o l’antiracisme, sinó cercar-hi una àncora en el dia a dia econòmic. “Si no hi ha una indústria autosuficient, no hi ha país possible. Necessitem sobirania. Si tens una agroindústria que exporta porc, i únicament importes turistes, tens un país desmantellat”, diu Lavaquiol. En aquest sentit, posa d’exemple el discurs del Sindicat de Llogateres, que casa un problema social –la dificultat d’accés a l’habitatge– amb el problema nacional i lingüístic que significa l’expulsió dels veïns de tota la vida i la substitució per estrangers amb més poder adquisitiu.

Gir comunicatiu per a sortir del racó

Ja fa mesos que, discretament, la CUP ha afinat la comunicació política que fa, sobretot a les xarxes socials. Han redefinit el tipus de continguts que publiquen a Instagram i han explotat més TikTok, una de les xarxes més explotades i sovint copada de missatges de l’extrema dreta. Més enllà de penjar-hi els talls al parlament amb més capacitat de generar reaccions, han produït vídeos mirant directament a la càmera i explicant de manera planera la seva proposta política.

“Som conscients que som en un moment de política grisa del PSC, avorrida, i la CUP creix quan hi ha conflictes. Ara no hi ha tantes manifestacions, però no serà sempre així, al contrari”, pronostica Lavaquiol. “Veiem la crisi ecosocial: gota freda, covid, apagada energètica, fallada de recursos… El sistema cau, i serà bàsic tenir un pla de futur per al país per a quan hi hagi aquests alts i baixos.”

Reconeixen que l’aritmètica actual els deixa molt lluny de la centralitat política, però recorden que en uns altres moments van ser capaços de marcar gran part de l’agenda política i fer virar el parlament cap a l’esquerra només amb tres diputats. O, a l’altra banda de l’espectre ideològic, tal com aconsegueix Aliança Catalana amb només dos diputats, que protagonitzen gran part de les polèmiques i estiren a la dreta partits que en uns altres moments s’havien reivindicat de centreesquerra. “És evident que amb això també hem de poder batallar”, diu Lavaquiol.

L’acte a Capellades coincidirà amb el tret de sortida de la cursa de fons cap a les municipals d’ací a dos anys, una cita especialment decisiva per a la CUP. Davant tindran tres envits clau que serviran per a avaluar-ne fàcilment els resultats: mantenir la batllia de Girona, recuperar la representació a Barcelona i incrementar la xifra de regidors, molt minvada en comparació amb els millors anys.

 

“Però què li passa a l’Aragó?”, es preguntava el director d’aquest diari en un article publicat fa tot just una setmana, a propòsit de la sentència de Sixena. “L’Aragó modern ha elegit el pitjor camí possible. En compte d’assumir la seua història compartida amb els Països Catalans i, a partir d’aquest fonament, construir un futur comú, s’ha estimat més negar-la, falsificar-la i convertir-la en motiu d’enfrontament. Segurament perquè per a les elits que han construït l’artefacte és més fàcil, molt més fàcil, culpar-nos als catalans dels seus mals que no pas assumir la pròpia responsabilitat en el seu declivi demogràfic i econòmic. I, sens dubte, perquè l’Aragó regenerador, d’altura de mires i digne no ha pogut acabar de traure mai el cap”, escrivia Vicent Partal, després d’exemplificar dos segles d’anticatalanisme, fruit, si és que les nacions tenen emocions humanes, com escrivien al segle XIX gent com Gustave Le Bon i més pares de la noció de psicologia col·lectiva, d’una barreja complexa i tòxica que ha fet oblidar, com s’exclamava fa uns dies el professor David Alegre, membre del claustre de la Universitat Autònoma nat a Terol, que Barcelona havia estat la ciutat més important per a la renovació cultural, intel·lectual, social i política de l’Aragó. Amb una llengua que s’estén més enllà dels límits geogràfics provincials i una història compartida, les influències catalanes i les presències aragoneses a la Catalunya contemporània són materials de tesi doctoral. Des dels “jóvenes bárbaros” germans Ulled fins a Gregorio López Raimundo, que va arribar a ser secretari general del PSUC, passant per Gaspar Torrente, el pare del nacionalisme aragonès i fundador d’Estado Aragonés o Joaquín Ascaso, que va arribar a encapçalar el Consell d’Aragó durant el curt estiu de l’anarquia.

La Franja, territori literari

Hi pensava ara que Club Editor acaba de reeditar a Camí de sirga, de Jesús Moncada, mort el 13 de juny de 2005, d’aquí a pocs dies farà vint anys. Una novel·la que, entre més bondats, té la particularitat de demostrar-nos com és de falsa la separació entre el Principat i la Franja de Ponent, també a vegades anomenada Franja d’Aragó. És a dir, els territoris de cultura i llengua catalanes administrativament aragonesos. No deixa de ser curiós que, com a límit occidental del país, la Franja sigui un dels territoris que ha rebut més fortament les ventades de l’anticatalanisme, que en una forma aberrant d’autoodi ha aconseguit de convèncer els seus parlants que no parlen sinó un vergonyós patuès, un “xapurreau” indigne i no pas el català parlat per deu milions d’europeus i, alhora, hagi donat tres escriptors de talla continental que han ampliat el camp de les nostres lletres, com són Moncada, Mercè Ibarz i Francesc Serés.

Però, com deia, la història del Camí de sirga no fa sinó evidenciar la relació natural, vital i fluida com la navegació fluvial que hi havia entre Mequinensa i Tortosa, entre les terres altes on l’Ebre, el Segre i el Cinca s’uneixen i la desembocadura a la mar del gran riu compartit. El camí de sirga no deixa de fer referència al tradicional transport fluvial entre les mines de l’interior i el port, de baixada amb llaüt, de tornada amb tracció animal, que va donar lloc a tota una cultura i a una prosperitat –efímera, si comptem que va durar escassament cent anys– a la vila vella del Baix Cinca, engolida i feta desaparèixer per un d’aquells pantans que encara avui serveixen de coartada als anomenats “nostàlgics”, defensors de les bondats de la dictadura franquista. El sacrifici d’un poble –i de la memòria d’aquest poble– en pro de la promesa de la prosperitat i el domini egoista de la natura.

Un tapís humà inoblidable

Escric aquest article sense haver pogut rellegir com cal una novel·la que podem considerar com una de les més importants de la literatura catalana i, per tant, europea. Premiada a bastament i traduïda a dotze idiomes. El primer record que en tinc és aquella portada mítica i tan elegant de l’edició de la Magrana, amb una fotografia en blanc i negre de l’autor assegut en un banc d’un parc, amb la barba negra, les ulleres i una calba incipient dissimulada per uns cabells llargs i esbullats. N’havia sentit parlar tant a la mare, me l’havien recomanat tantes vegades, que finalment va arribar aquell dia en què el vaig agafar –aquella mateixa edició de la fotografia descrita, que avui no passaria cap dels filtres del disseny de col·lecció editorial– i vaig tenir aquell goig que el savi Martí de Riquer envejava als qui no havien llegit mai el Quixot. “Encara que el canemàs d’aquesta novel·la està teixit amb fets del darrer segle d’existència de l’antiga vila de Mequinensa, especialment dels que van determinar de manera irreversible el seu destí a partir de l’any 1957, l’autor vol aclarir que no ha pretès de cap manera escriure la història, si més no en el sentit usual del mot, d’aquells esdeveniments. Fa constar així mateix que els personatges de l’obra són ens de ficció a qui solament la fatalitat de les coincidències pot fer passar per persones reals, vives o mortes.” D’aquesta manera advertia Moncada que aquell univers que es proposava de narrar era literari, i que no en trauríem cap profit de mirar d’endevinar qui s’amagava rere la identitat d’Arquimedes Quintana, de Robert Ibars “Nelson” o de Carlota de Torres, tres dels personatges d’aquell tapís humà que alguns han volgut comparar amb el Yoknapatawpha de William Faulkner o el Macondo de Gabriel García Márquez, potser oblidant que, malgrat totes les prevencions sobre la ficció, Moncada partia d’una història ben real. Una història, de fet, que de tan local és europea, com recorda l’entranyable personatge de la vedet Madamfransuà, que, amb un altre nom, la seva veritable filiació hebrea, morí a Mauthausen recordant els temps feliços en què havia portat l’alegria a la vora de l’Ebre.

De fet, la nova edició de Camí de sirga de Club Editor conté material d’aquell que fa xalar el lector més obsessiu, el filòleg que tots portem dins quan una obra ens marca. D’allò que ara el jovent en diu cafè per a cafeters. L’investigador Artur Garcia Fuster, autor d’una tesi doctoral sobre Moncada, reconstrueix la biografia de la novel·la a partir dels primers documents exhumats de l’arxiu custodiat a la Universitat de Barcelona. Com aquella carta del llaüter Mariano Sanjuan, un dels millors navegants de l’Ebre, d’aquells que el van sirgar –és a dir, inspirador d’Arquimedes i Nelson–, escrita el 1967, el mateix any que Moncada deixava enrere el poble i s’instal·lava a Barcelona, animat pel seu convilatà Edmon Vallès, per tal de dedicar-se a les seves passions, la pintura i la literatura. Així sabem que, mentre feia feina a Can Muntaner i Simón, l’autor va acumular durant anys, obsessivament, notes, dibuixos, imatges i bibliografia sobre aquell món que s’esllanguia, amb una llarga enquesta de dinou preguntes als navegants supervivents. L’any 1971, el mateix any en què s’acabava d’inaugurar el pantà de Riba-roja, va participar en la crida als escriptors joves de Serra d’Or, amb “Crònica del darrer rom”, a cavall de la crònica periodística i la literatura, que fou l’embrió en potència d’aquella novel·la que no va veure la llum fins el 1988. Llavors ja sabia que aquella història “un dia haurà de ser contada”.

Com escriu Garcia Fuster, amb la distància del temps i l’espai, a partir de les cròniques de la vida del poble, dels records compilats, de les històries i llegendes que havia sentit explicar a casa seva, dels sentiments familiars per la desaparició d’aquell univers, Jesús Moncada crea la Mequinensa literària. Ell no era pas historiador, i encara menys historiador local. Gràcies al relat que en fa, acabem convençuts que, més enllà del final, de la singular desaparició, aquell poble és un lloc únic, habitat per uns personatges imprescindibles de conèixer. Al capdavall, com ens recorda l’investigador, Moncada mateix assegurarà a Calaveres atònites que Mequinensa no és res més que el rovell de l’ou de la galàxia.

El 10 de juny de 1975 va obrir la porta la Fundació Joan Miró de Barcelona, amb aquest rètol a l’entrada: “Centre d’Estudis d’Art Contemporani”. El dictador encara era viu i això va fer decidir Miró i els amics que van acomboiar la nova institució artística a obrir sense fer cap celebració, per evitar que les autoritats franquistes participessin en la inauguració. No va ser fins l’any següent, un cop mort Franco, que es va fer inaugurar amb una festa. La fundació naixia amb la voluntat de mostrar l’obra de Joan Miró en un edifici d’avantguarda, obra del seu amic Josep Lluís Sert, però també amb el propòsit d’anar més enllà, de crear un centre per a l’experimentació i recerca artístiques, per als joves artistes contemporanis i per als creadors futurs.

Ara, cinquanta anys després, el director actual de la fundació, Marko Daniel, ha dit que durant aquest temps s’ha passat del somni d’un artista a la realitat de tenir una institució cultural de referència internacional. També ha destacat que l’edifici de Sert és considerat el millor exemple d’arquitectura de la democràcia. Marko Daniel ha explicat que l’equip que conforma avui la Fundació Miró és hereu de l’esperit de Miró i de Sert, dels valors d’obertura i transparència, de convidar a participar en un edifici i un ideari artístic. “I això ens fa tan especials”, ha afegit. I és en aquesta línia que també s’ha triat el lema de la programació dels cinquanta anys: “Per a la gent del demà”. Parteix d’una de les frases que Miró va deixar dites. Daniel explica: “L’any 1968, al començament d’aquesta aventura, Miró va declarar sobre la idea de crear una fundació: ‘És molt important fer un lloc vivent, preveure tota mena d’activitats, pensar en la persona de demà.’ Per a nosaltres això és una declaració d’intencions.”

Segons Daniel, “Miró ens va deixar una manera de mirar el món a través del seu impuls transformador i visionari. I per això també volem que la celebració sigui un impuls, sense nostàlgia, dels valors instituïts per Joan Miró. En aquest sentit, totes les activitats del programa tenen una intenció, res no és gratuït.”

Tres exposicions al voltant de Miró i una de protagonitzada per Kapwani Kiwanga

El programa de la celebració dels cinquanta anys de l’obertura de la Fundació Miró a la muntanya de Montjuïc de Barcelona s’estructura a partir de quatre exposicions, entre el 10 de juny d’enguany i el juny de l’any vinent. La primera s’inaugura ara, el 10 de juny (acte institucional) i l’endemà (inauguració oficial): “La poesia tot just ha començat. 50 anys de la Miró”. En paraules de Blanca Arias, un dels tres comissaris: “L’exposició parteix del desafiament d’explicar una història sobre els cinquanta anys de la Fundació Miró, una exposició feta de moltes veus.” Han partit de l’arxiu de l’entitat i reivindiquen tant el passat com la vigència d’aquesta institució cultural.

La segona exposició, “Miró i els Estats Units”, s’inaugurarà a la tardor i se centrarà en la relació de Joan Miró amb l’avantguarda nord-americana de la postguerra mundial. Es posarà la mirada en aquest enriquiment mutu: de Miró cap als Estats Units i a l’inrevés. S’hi exposaran 160 obres de quaranta artistes, entre els quals Louise Bourgeois, Jackson Pollock i Mark Rothko. La mostra viatjarà als Estats Units, a la The Phillips Collection de Washington, entitat coorganitzadora, el març del 2026.

La tercera proposta expositiva serà important: el març de l’any vinent es presentarà una nova ordenació expositiva de la col·lecció permanent, que posarà èmfasi en el procés de creació de les obres per part de Joan Miró, que també tenia molt en compte l’arquitectura a l’hora de crear la peça. I, lligada a la nova ordenació de la col·lecció, es recuperarà un espai ara no accessible als visitants. S’obrirà el Jardí dels Xiprers que s’integrarà en el recorregut expositiu, d’acord amb la concepció de Miró i Sert en el projecte original de la fundació. Precisament una de les novetats interessants de la programació dels cinquanta anys és aquesta voluntat de recuperar algunes finestres i obertures per a accedir a la llum natural i aconseguir un diàleg entre peces de dins l’edifici de Sert i de fora el jardí, tan naturals com obra artística.

La quarta exposició que s’inaugurarà l’abril del 2026 serà l’exposició de l’artista canadenca Kapwani Kiwanga, premi Joan Miró d’enguany. Les seves obres exploren la relació entre poder, arquitectura, territori i identitat, tot desenvolupant un llenguatge visual propi que ella mateixa defineix com a “estratègies d’evasió”: formes que permeten d’imaginar futurs alternatius i qüestionar les estructures ideològiques dominants que han donat forma al món contemporani.

Solstici Sert. La festa tot just ha començat

Entre les activitats que s’han organitzat per a la celebració de l’efemèride es destaca la festassa del diumenge 15 de juny, concebuda com la diada de celebració dels cinquanta anys, amb el nom “La festa tot just ha començat”. Començarà a les sis del matí (de sis a deu) amb el Solstici Sert, en què es podrà contemplar l’arquitectura de Sert amb llum natural, sense cap finestra ni lluerna tapada per cortines. Per a gaudir d’aquesta visita excepcional (les condicions de conservació preventiva de les obres actualment no permeten de tenir una part de les finestres de l’edifici descobertes) caldrà comprar una entrada. La fundació s’obrirà a les 6.00, quan encara no haurà sortit el sol, que començarà a alçar-se a les 6.15. Una experiència poètica única.

De les 10.00 a les 19.00, l’accés a la diada festiva de diumenge 15 de juny a la fundació serà gratuïta i oberta a tothom, amb tallers conduïts per Pere Llobera i Pilarín Bayés, converses, rondallaires, música, performances… Per al concert de Yerai Cortés, que tancarà la diada, també caldrà adquirir una entrada.

Treure l’arxiu a passejar

A partir del dia 11 de juny es podrà visitar la primera exposició del cinquantenari, “La poesia tot just ha començat. 50 anys de la Miró”, dirigida per Blanca Arias, Martina Millà i Ramon Balcells. És petita i modesta. No té res a veure amb la celebració de la darrera efemèride important, el 1993, centenari del naixement de Joan Miró, quan es va organitzar una antològica que va ocupar tot l’edifici de la fundació i va portar per primera vegada a Barcelona l’obra La masia des del MoMA de Nova York.

El concepte d’aquesta exposició commemorativa no ha estat de proposar una gran exposició, sinó partir de l’arxiu de la fundació, de material imprès i documental (cartells, postals, fotografies, plafons…), proposant mirades compartides i múltiples, i suplir la manca de recursos econòmics amb punts de vista originals. Per a això els comissaris de la mostra també han comptat amb la col·laboració d’uns quants artistes (Lúa Coderch, Anna Moreno, Àngels Ribé i Antonio Ortega).

Tot i l’espai limitat, l’exposició comença molt abans de l’any 1975. Martina Millà ha explicat que calia començar abans per entendre la constel·lació d’amics compromesos de Joan Miró que van fer possible d’impulsar la fundació. Ens situem a Ciutat Vella de Barcelona, al carrer de Ferran, amb la figura de Joan Prats, tan determinant. I també l’any 1968 com a punt zero, amb l’exposició retrospectiva de la Fundació Maeght a l’Antic Hospital de la Santa Creu, la més oficial, alhora que l’exposició alternativa al Col·legi d’Arquitectes, “Miró, l’altre”, que van organitzar els joves artistes emergents i arquitectes del final del franquisme i que van fer veure a Miró que el llegat d’associacions com l’ADLAN i el Club 49 tindria continuïtat. En aquest àmbit també es tracta del desenvolupament arquitectònic i la idea que el Pavelló de la República pugui ser el primer esbós d’allò que havia de ser la fundació i l’edifici.

L’exposició mostra amb claredat, gràcies a cartells, els primers anys de la fundació, plens de compromís polític i catalanitat. Es veu com la Fundació Miró va canviant amb la mort de l’artista, el 1983, i a mesura que avança la dècada dels vuitanta. Entre el 1983 i el 2000 la proposta de la mostra és lúdica i experimental, aportada per l’artista Antonio Ortega, que va introduint un seguit de vincles aleatoris entre material de l’arxiu, plens d’absurd, d’humor i de contradicció.

També es presenta la patacada econòmica que la fundació i en general la societat va tenir el 2008. I la mostra s’acaba amb la celebració de la fundació com a casa d’artistes, amb imatges de l’Espai 13, el programa d’art emergent amb més continuïtat dels Països Catalans; les Nadales (peces de Perejaume, Antoni Llena, Fina Miralles, Eulàlia Valldosera…, que es van deixar de fer el 2018 per manca de finançament); el premi Joan Miró, el Centenari d’Alexandre Cirici Pellicer… Un final ple d’esperit d’avantguarda artística.

“Alguns ens intenten colar el discurs que emetre produccions en valencià resta audiència…” Els assistents a la gala de lliurament dels premis dels Actors i Actrius Professionals Valencians es van quedar amb les ganes de saber com continuava el discurs de Nelo Gómez. L’actor acabava de recollir el guardó al millor actor de doblatge i, amb el cor a la mà, feia un discurs abrandat contra la castellanització d’À Punt, però s’havia allargat més del compte i l’organització el va traure de l’escenari amb una música estrident.

Hem parlat amb Nelo Gómez perquè acabe el seu discurs i per parlar de la situació de la seua professió, de l’errada que pot significar introduir el castellà per guanyar audiència en els mitjans públics, o del maltractament a la llengua i la cultura per part de les autoritats valencianes.

Gómez és una de les cares i les veus més conegudes de la televisió i de l’escena valenciana amb la participació en sèries tan populars com L’Alqueria Blanca.

Fem l’entrevista en l’amfiteatre del Parc de Capçalera de València, i de la motxilla trau un cor pesant i lluent que és el guardó que va rebre dilluns. Diu que arran d’aquell discurs ha rebut molts missatges de coratge, però també alguns altres que demostren incomprensió de la situació al País Valencià.

—Ens vam quedar amb ganes de saber com acabava el vostre discurs el dia del lliurament dels premis.
—L’última frase deia que ens volen colar el discurs que emetre en valencià resta audiència en la televisió, però són els mateixos que ens volen dir que el valencià ens resta en la vida. I davant l’odi, sempre guanyarem les persones amb bon cor, i llavors aixecava el guardó. Per deu segons no ho vam concloure en la gala.

—És una excusa, això de l’audiència?
—És una excusa. No parlaré de la consciència de país que hem de tenir, de la responsabilitat social d’un mitjà de comunicació públic. Parlaré de les xifres d’audiència. Ens avalen, també. Les produccions més vistes tant d’À Punt com de l’antiga Radiotelevisió Valenciana sempre han sigut en valencià. Sempre pose l’exemple de L’Alqueria Blanca. Moltíssims espectadors castellanoparlants ens paren pel carrer perquè veuen la sèrie. La gent es quedarà en la pantalla si oferim un producte de qualitat, que siga atractiu, que ens interesse. Jo també ho faig com a espectador. No busque una llengua concreta quan llegesc o quan vaig al cinema. Busque una història.

—Què té L’Alqueria Blanca, heretada de Canal 9, que encara enganxa la gent?
—Eixa és la pregunta màgica. Si algú sabera la fórmula de l’èxit, la repetiríem. En aquest cas, és clar que respon a alguns trets que podríem dir que són la identitat de la casa, que és apropar-te al públic amb una història d’arrel, completament autòctona, que en un principi s’allunyava de qualsevol posicionament polític i quedava en una trama costumista. Ara ha evolucionat cap a coses més atrevides, en aquesta última etapa. Així i tot, no sabem què fa connectar els espectadors.

—Segur que hi ha lectors de VilaWeb que es pregunten si continuarà.
—No ho sabem. La gent ens ho pregunta molt. Ara mateix resten per emetre sis capítols de l’última temporada que estan gravats, però que s’han quedat a la nevera. No ho sabem perquè la conjuntura econòmica d’À Punt ja sabem quina és. Un pressupost molt ajustat ja fa difícil de mantenir la graella i fa gairebé impossible produir ficció, que és el que més costa.

—La ficció és una bona manera d’enganxar la gent perquè consumesca productes en la nostra llengua. I és una de les coses que més es critiquen d’À Punt, que no aposta per això.
—Som conscients que, difícilment, pots apostar més si no tens més pressupost. També hi ha una qüestió de voluntat institucional, perquè tu tens un pressupost i pots dedicar-lo a ficció, a entreteniment, informatius… Però sí, la ficció és fonamental per a fidelitzar l’audiència. Si té alguna cosa bona, és que, si trobes la claueta que obri tots els panys, pots fidelitzar-la al llarg d’anys, com ha estat el cas de L’Alqueria o altres ficcions.

—Tornant al discurs, vàreu esmentar el vostre pare, aragonès, com a exemple que la llengua no té a veure amb el lloc on naixes, sinó amb el lloc on t’estimes viure.
—I tant! Mon pare és valencianocallant, però quan diem això que el valencià és digne per a fer negocis, per a fer l’amor, mon pare emprava la llengua amb les clientes dels ultramarins que visitava. Fins i tot, per a guanyar diners, és necessari el valencià. I et diré més. A casa, fins als quinze anys, la llengua vehicular era el castellà. Jo vaig fer el canvi de llengua amb ma mare, que sí que era valencianoparlant i que s’expressava sempre així amb les meues ties. Jo vaig entrar en la línia en valencià, per les amistats. Fou un any que també vaig entrar en una ficció fixa, a Canal 9, una novel·la, que diuen, i al remat, utilitzava el valencià en la faena, amb els amics, i a casa, no. Era absurd.

—Aquestes retallades a À Punt coincideixen amb les de l’AVL, la minva d’hores de català a les escoles…
—De vegades, em sent idiota per defensar la normalitat. Que el poble valencià vulga viure en valencià, fins i tot els castellanoparlants, on hem arribat? És que estem defensant en les gales que volem la pau, que no volem la guerra, que volem que la televisió valenciana parle valencià. Que volem estudiar en valencià… Jo no vull pensar que ve un monstre i que està tot pensat per a eliminar l’autonomia d’un país, però és que, al remat, els fets et fan pensar això.

—Potser no és un monstre, però sí que és un pla, una campanya.
—L’altre dia, quan deien que volien estrangular l’AVL… És tot un símbol. El llenguatge també expressa la voluntat, els fets. Comencem amb el llenguatge i després passem als fets. Amb això de la tele i l’excusa que donen de l’audiència, em torne carabassa. Hem tingut reunions amb el nou equip directiu i diuen que volen guanyar audiència a les comarques castellanoparlants i que el 90% de la programació continuarà en valencià. Crec que entrem en una contradicció. Si el 90% de la graella és en valencià, què passa, que el 90% de temps els castellanoparlants no et miraran? Tu vols guanyar audiència només per a eixe 10%? I damunt et carregues els de doblatge? Pretens que una persona que fa zàping passe per la cadena i que espere el minut concret en què emets eixe contingut en castellà per a sintonitzar À Punt? No! La llengua no és el problema.

—Quin és?
—Ells, i tots, saben que hi ha un problema de marca. Encara ens passa factura. La dreta es va dedicar a fer que la criatura, si podia ser, no nasquera. Ara ens adonem que el problema de fonament que tenim és la marca. Si t’has dedicat a menystenir-la… A més, diuen que el sistema de mesurament d’audiències no és fiable, tampoc, que els audímetres de Kantar no són suficients. Llavors, si dius que el model de mesurament no funciona, tota la resta ja no té trellat.

—El premi us el van donar com a millor actor de doblatge. En quina situació es troba el doblatge al País Valencià?
—En termes de professionalitat, està bé. En el meu cas, jo vaig formar-me en doblatge quan va tancar Radiotelevisió Valenciana. Fou una etapa en què molts professionals van decidir de reciclar-se o explorar noves vies, i ara tenim unes generacions que s’han format. Ara bé, tornem al mateix lloc. Alguns diran en els comentaris, quan vegen aquest entrevista, que només pensem en la pagueta i bla, bla. Sense diners, no hi ha torrons. Ara tenim uns dinerets, que no són gaires, i el doblatge continua viu. Però els espectadors no ho poden veure perquè s’emet en castellà com a primera opció… El problema serà quan definitivament no tinguem els diners.

—Els premis anuals són també un moment per a reflexionar sobre la professió. Com esteu, els actors del País Valencià?
—Mai no estem bé al 100%, com cap professió, supose. Tots els col·lectius tenen reivindicacions. Nosaltres tenim una dependència més directa de com s’estructura la política cultural i això depèn de les institucions. Cada vegada més, la iniciativa privada fa, en molts casos, el que no fa la pública, però encara depenem de com articule l’administració les línies de treball. Actualment, no és que siguen dolentes, és que no n’hi ha. Vivim amb un Institut Valencià de Cultura, amb canvis de personal continu, amb unes direccions que no s’assenten i quan s’assenten, presenten uns programes que diuen que faran menys producció pública per a no sobrecarregar el personal de la casa. I en el cas de la tele, igual. Necessitem uns gestors que ens coneguen. És que no ens coneixen. Em preocupa, més enllà de la mala política cultural, la mediocritat d’algunes persones de les quals depèn el desenvolupament de la meua feina. De tot el sector que és indústria i que repercutim en el PIB.

—Això, hi ha poca gent que s’ho creu. Amb les xifres a la mà, pocs gestors polítics ho entenen.
—Però per què sempre es mira la cultura com que li estem llevant a algú una partida? No. És perfectament compatible. És que nosaltres també som un servei públic. Nosaltres no llevem res a ningú. Nosaltres ho donem a tothom. Durant la pandèmia, tot el món recorda com estiguérem connectats als llibres, a les sèries, a les pel·lícules. I després, mira, ens n’oblidem. Hi ha estudis que diuen que cada euro invertit en cultura repercuteix entre 16 euros i 20 euros després en el PIB. És que encara que es recuperàs eixe mateix euro, o encara que no es recuperàs, l’administració ha de fer el seu paper.

 

—Acabem de tenir una mena d’eclosió de cinema valencià fet en la nostra llengua, però la producció venia de temps enrere. No sé si ara continua aquesta línia i anirem trobant-nos amb més films.
—Tant de bo! Però en les noves ordres d’ajudes s’ha retallat la partida pressupostària. Hi ha diferents categories: A, B, C i D. La A és per a produccions cent per cent valencianes, amb equip autòcton i llengua vehicular també pròpia. La B, per a aquelles coproduïdes en altres territoris de parla catalana i la C i la D, el cinema espanyol. En la A, és clar que tots els valencians hi podíem optar, i així ho hem vist, amb protagonistes, actors i actrius valencians. És possible i, fins i tot, com s’ha demostrat en el cas de L’àvia i el foraster, o de Valenciana, que a més, funcionen en taquilla. En el cas de la A, s’ha retallat mig milió d’euros. En el cas de la B, de quatre que se’n feien, ho han deixat en una, 350.000 euros, i això fa que a la pràctica ningú s’hi vulga presentar. I en el cas de la C i la D, la partida ha augmentat, però el pes que tenim és molt petit. Jo no vull eixir dient, “toma, tu café, gracias”. Així no es fa la indústria. Vindran rodatges de fora, seran ací unes setmanes i se’n tornaran a Madrid o a Barcelona i ja estarà. L’altre dia, en la gala, una companya em deia: he vist l’última (no diré la sèrie) i tots els actors valencians eixien de fons i desenfocats.

—Hi ha hagut exemples reeixits de coproducció entre À Punt, IB3 i TV3, és una bona fórmula?
—Era una bona fórmula, però no volem que siga l’única. Quan no tens més pressupost, pots dedicar-lo només a això perquè és més barat que assumir tu al 100% una ficció pròpia. Passa que qui més paga té dret a més part del pastís. És una fórmula bona perquè això també és reciprocitat entre cadenes en llengua catalana. La fórmula ideal, que també es va plantejar en la gala, és que es puguen mantenir coproduccions amb 3Cat i IB3, però que no estiga renyit amb tenir dues sèries en horari de màxima audiència, i una diària, una sitcom, un drama i un fulletó diari en antena. I la compra de drets per a les produccions de l’Institut Valencià de Cultura. I que la ficció tinga tot el món treballant i tots els espectadors gaudint-ne, perquè és com l’anècdota, ai, mira, aquests són valencians… i què? Encara ho veiem com una cosa exòtica.

—Feu promoció de la cultura en diversos formats i també a les xarxes socials. Sou un influenciador?
—Artista i empresari, influenciador, no sé quina és l’etiqueta. Ens trobem. La gent que ens dediquem a fer país ens trobem.

—Sempre us trobeu els mateixos?
—Cada vegada som més. Això també és bo. No som els quatre gats de sempre, uns de més mediàtics que uns altres.

—Protagonitzeu els Apunts de llengua de la plataforma d’À Punt, que malgrat la política exterminadora continuen en línia i ben actius.
—És el miracle. L’altre dia érem amb el cap de política lingüística de la Generalitat i tornem al mateix lloc. Estem agraïts per la normalitat. Que un projecte que considerem necessari, que va nàixer amb un govern anterior, es mantinga a l’actualitat és un símptoma de normalitat, perquè, si el projecte és necessari, per què no mantenir-lo? Però és de veres que quan tot és neguit, de sobte, aquestes coses t’il·luminen i penses, ah, sí, és possible que es mantinguen les coses. També et diré que em preocupa una miqueta tot aquest guirigall que s’ha muntat a les xarxes perquè se m’assenyala públicament. Jo no sóc treballador fix de la casa. Sóc un col·laborador, i el meu contracte de col·laborador pot acabar en una conversa de cafè.

—N’hi ha hagut gaire, de rebombori?
—El mòbil no parava. No ho havia vist mai.

—En positiu, supose.
—En positiu, però sempre tens les notes discordants. Per ambdues parts. Un sector més blaver que et diu la història de sempre, i un sector barcelonocèntric, o no sé com dir-ho, que tampoc no entén la realitat del País Valencià. De fet, jo utilitze el glotònim “valencià” en aquesta entrevista perquè és la manera natural que tenim els valencians de parlar de la nostra llengua, i tots tenim clar que la compartim amb catalans, balears i altres territoris. És una evidència històrica i filològica.

—Quins projectes teniu, ara?
—Sobre l’escenari no tinc res, aprofiteu per a contractacions [Riu]. Comencem la tercera temporada d’Apunts de llengua, si res no canvia, i continuem fent doblatge, locució d’espots…

—Teniu por que la intel·ligència artificial es perfeccione i les veus que encara sonen poc humanes milloren les vostres i us substituesquen?
—Sí. Tenim molta por. Ja succeeix. En imatge encara és més difícil, però ja ho veiem i ens ho mengem, però en so, és molt més fàcil i ja passa.

—De fet, aquesta entrevista, si algú no pot llegir-la, o no ho vol, la podrà escoltar gràcies a la IA.
—Exacte. Sí. Els sindicats d’actors treballem junts en l’àmbit internacional i hem aconseguit coses com ara que la majoria de les grans distribuïdores hagen acceptat un pacte que és que les nostres veus no es puguen usar per a alimentar o entrenar la IA. De fet, quan jo emet una factura, ho faig constar així. Si no, què ens queda? El menjar, també? Arribarem a això del cinema de ficció de menjar pastilletes? Juan Roig, l’altre dia, deia que les cuines desapareixerien de les cases. El meu xic és arquitecte i sempre busca que la cuina siga un espai de trobada. Trobar-nos, trobar-nos. Ara que vivim en una societat tan individualista, ens hem de trobar. De fet, agraïsc que aquesta entrevista siga presencial.

—Voleu afegir res?
—Que la política no ens amargue, per favor. Que jo no vaig en contra de ningú. Que el meu discurs de l’altre dia intentava trobar un punt de trobada per als qui convivim en les dues llengües en el dia a dia. Jo ho tinc clar, la consciència nacional, el compromís lingüístic, per una banda, però per damunt de tot això hi ha l’amor. Tant d’odi! Com es pot odiar una llengua? Però si és teua! De fet, com poden dir que s’imposa una cosa que és teua? Com? I com pots dir-ho si no ets capaç ni de dir bon dia? I em dius a mi com he de parlar? Vas repartint carnets d’això és valencià, això no… Per favor. Estimem-nos una miqueta més. Per això m’agrada que el guardó siga un cor.

El govern espanyol preparava una cimera amb els presidents territorials en què les propostes en habitatge s’enduguessin els titulars: un gran acord fins al 2030 per a triplicar la inversió pública en aquest àmbit. Però el PP ha aprofitat l’avinentesa per mirar de girar com un mitjó la conferència de presidents que es farà avui al Palau de Pedralbes de Barcelona. Primer, el PP va amenaçar de deixar plantat el PSOE. Després, quan el govern espanyol va acceptar d’introduir a l’ordre del dia tots els temes que demanaven, van confirmar que hi anirien, però sense gens de voluntat d’acollir-se a la lleialtat institucional protocol·lària, sinó de dir-hi la seva. I potser, fins i tot, de rebentar la reunió.

El dirigent del PP, Alberto Núñez-Feijóo, és conscient que l’únic poder institucional que té és el territorial i el vol aprofitar per ofegar Pedro Sánchez en una crisi política, amb l’ajut dels errors comesos pels socialistes. Feijóo no té aliats per a impulsar una moció de censura, tret de la proximitat forjada amb Vox, però prova d’agitar l’opinió pública i crear un clima propici que desgasti el rival, malgrat que el PSOE sembla encaminar-se ara a exhaurir la legislatura. El PP ha convocat una manifestació diumenge a Madrid, aprofitant l’embolicat afer amb l’ex-militant del PSOE Leire Díez i les clavegueres de la Guàrdia Civil, que s’afegeix al cas Ábalos, entre més. El lema és clar: “Màfia o democràcia”. El preludi d’aquesta maniobra política contra Sánchez serà la conferència de presidents.

El govern espanyol havia situat aquesta cita a l’agenda abans que el PP provés d’aprofitar el nou escàndol del PSOE per beneficiar-se’n políticament. Ara mateix, la proximitat amb la manifestació de diumenge amenaça d’incendiar-ho tot. Feijóo vol difondre una imatge de Sánchez “devorat per la degradació moral, la degradació institucional i la degradació ètica”. Però també per les dificultats de tirar endavant grans projectes, com ara la reforma del sistema de finançament, aprofundint en la imatge de supeditació excessiva als seus socis d’investidura, especialment a ERC i Junts.

El PP ha dissenyat una mena d’emboscada, tant pel fons com per les formes. Isabel Díaz Ayuso ja ha llançat l’amenaça. El govern espanyol va anunciar que seria la primera vegada que els presidents podrien intervenir en català, èuscar o gallec, a més de castellà, i que hi hauria traducció simultània. L’amfitrió, el president de la Generalitat, Salvador Illa, preveu d’intervenir en català. Però la presidenta de la Comunitat de Madrid ja ha amenaçat de rebentar-ho: “O m’ho diuen en castellà o sortiré”, va dir ahir. “En compte de promoure l’espanyol, utilitzen el català per fer provincianisme amb el secessionisme català, que és una corruptela que no penso pagar des de la Comunitat de Madrid”, va arribar a dir.

La llista de temes que el PP ha forçat a introduir en la reunió formen part del seu programa per intentar de tombar Sánchez. Volen fer inviable, per exemple, la condonació del deute del FLA anunciada pel govern espanyol, que és una proposta que el PSOE va generalitzar després d’acordar-la amb ERC en el pacte de la investidura de Sánchez. La llei que l’ha de fer possible encara s’ha de discutir al congrés espanyol, però el PP s’hi oposa seguint la petja de Díaz Ayuso –que no té deutes amb l’executiu–, malgrat que territoris governats pel PP se’n podrien beneficiar. És una paradoxa semblant a allò que passa amb el sistema de finançament.

Els barons del PP tenen interessos contraposats. El model actual tenalla el País Valencià i les Illes, per exemple, però Feijóo i Díaz Ayuso han imposat una aparent unitat que evita els discursos discordants. Sí que volen reformar el model, però són radicalment contraris a un finançament singular generalitzable. Els socialistes, conscients de la tàctica popular, no volien parlar-ne en la conferència de presidents. Tampoc no han obert la discussió en l’àmbit multilateral i sectorial on correspondria, el Consell de Política Fiscal i Financera.

La reforma del model resta ara pendent de la resolució de la carpeta sobre el finançament singular que el PSC i el PSOE tenen sobre la taula d’ençà de la investidura d’Illa. Aquest juny és el mes clau perquè es concreti el model a la comissió mixta d’afers econòmics i fiscals, tal com van acordar ERC i els socialistes en canvi de la investidura d’Illa. El PSOE no vol que es converteixi en un motiu de discòrdia entre els territoris, però el PP pretén justament això. D’ací ve que hagin volgut introduir-lo també a l’ordre del dia: s’oposen a la “fragmentació de l’Agència Tributària”.

El PP també vol combatre un dels principals acords que ha tancat Junts amb el PSOE: la delegació de les competències en immigració. Pretenen que la conferència de presidents aprovi un text de “suport al marc constitucional vigent, reconeixent la competència exclusiva de l’estat en matèria de control fronterer i immigració, com a garantia de seguretat, igualtat jurídica i eficàcia en la gestió de la crisi”. Quant a l’habitatge, promouen una derogació de la llei. En l’agenda per a la reunió també hi tenen més propostes sobre l’educació infantil, el caos ferroviari, la manca de professionals sanitaris i la prolongació de la vida de les centrals nuclears.

A primera hora del matí, els presidents territorials seran rebuts al Palau de Pedralbes per Illa; el ministre de Política Territorial, Ángel Víctor Torres; el delegat del govern espanyol a Catalunya, Carlos Prieto; i el batlle de Barcelona, Jaume Collboni. Després hi arribaran les vice-presidentes i els ministres, la presidenta del congrés espanyol i el president del senat. Tot seguit, Sánchez i el rei Felipe VI. Una primera fotografia de família obrirà la reunió i, després, començarà la cimera, a dos quarts d’onze del matí. És la vint-i-setena vegada que es reuneix la conferència, un espai nascut el 2004 sota la presidència espanyola de José Luis Rodríguez Zapatero. És amb Sánchez que s’ha reunit més vegades: una vintena. Una altra cosa és que de la reunió d’avui en surtin acords: el consens que reclama la Moncloa i que el PP no està disposat a regalar.

Carles Casajuana i Palet (Sant Cugat del Vallès, 1954) ha compaginat tota la vida la professió de diplomàtic amb la vocació d’escriptor, engegada l’any 1987 amb Tap d’escopeta. L’any 2009 va publicar L’últim home que parlava català, amb el qual va guanyar el premi Ramon Llull, en què apareixien uns personatges, Miquel Rovira i Ramón Balaguer, escriptors en català i castellà respectivament, que tornarien a protagonitzar El melic del món l’any 2013, i que ara recupera per a la seva darrera novel·la, La guerra dins la guerra (Edicions Proa). Ambientada l’any 2019, poc després de la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents del procés, i amb els dos personatges principals enfrontats per una noia quebequesa, Chantal Grenier, el títol fa referència, alhora, a la novel·la que Rovira escriu sobre els Fets de Maig del 1937, un exemple de la divisió eterna dels catalans.

—A La guerra dins la guerra tornem a trobar els mateixos protagonistes que a L’últim home que parlava català i El melic del món.
—No sé si junts formen una trilogia, però potser sí que seria una sèrie amb tres temporades diferents. De fet, em diverteixo fent coses en què ningú es fixa, i a mi em distreuen. Per exemple, totes tres comencen amb la mateixa frase: “El primer indici és…”, i acaben amb una pregunta que anuncia la següent novel·la. No era buscat, però ha acabat sent així. Aquesta darrera acaba dient, referent a la batalla amb les muses de l’escriptor: “No és una batalla desigual?”

—Ramón Balaguer i Miquel Rovira, un escriptor en castellà i un escriptor en català, respectivament.
—Potser diré una obvietat, però Barcelona té una diversitat cultural molt superior a unes altres capitals europees. D’entrada, ja tenim el català i el castellà, però també hi ha un 25% de gent de fora. A un novel·lista, li dóna molt de joc, perquè la diversitat mal gestionada pot provocar conflictes i ben gestionada pot enriquir molt, però sempre genera conflictes. On hi ha diversitat cultural, les cultures se senten amenaçades i tenen la necessitat de reforçar-se. I com ho fan?, tornant a les arrels. A la literatura catalana, això es veu molt, en la literatura catalana actual, amb aquesta idea de l’escriptor que torna al món rural. És un retorn amb wifi, però per buscar-hi les arrels. Aquí, també busco arrels, però sota l’asfalt de Barcelona.

—Com es gestiona el conflicte entre ells?
—Les tensions que hi ha entre les dues cultures donen molt de joc per a parlar de la identitat catalana. Les relacions entre tots dos escriptors estan mediatitzades per la llengua: les seves ambicions, la vida quotidiana, el que guanyen, el que es poden permetre, la superioritat de l’un que ven més que l’altre, però la de l’altre que té el prestigi d’escriure en la llengua d’aquí. I, entre ells, una noia que casualment és del Quebec.

—Casualment?
—No he volgut caure en la temptació de l’estranger que ens explica com ens veu. Tot i que sí que em servia per a contrastar punts de vista.

—Hi voleu representar l’anomenada via canadenca?
—Ella pensa que potser tot és més senzill en una democràcia, que es voti com s’ha fet al Quebec. La diversitat dels personatges m’és molt útil, perquè cadascú es retrata. Els dos escriptors competeixen pel mercat, competeixen, competeixen per les seves llengües i competeixen per ella. Sovint, la cultura catalana fa com si la cultura espanyola a Catalunya, com que no pot fer que desaparegui, no existís. Ara, crec que els escriptors catalans han llegit més els escriptors castellans que no pas a l’inrevés.

—Chantal té un pare absent, seria una mena d’expatriat, ve de família nord-irlandesa, però és francòfona, cerca una tia que va desaparèixer a la guerra… Les qüestions d’identitat la travessen, també.
—Tots en tenim. A vegades busquem una identitat tancada com si fos un déu absolut, quan tot és un aiguabarreig.

—De fet, aquestes qüestions que fan parlar més, de la saturació turística a la pèrdua de parlants del català, tenen res a veure amb la sensació de pèrdua?
—La coexistència amb els altres fa que sovint em senti amenaçat. Si hi ha una cultura única i dominant, no hi ha amenaça. Se senten amenaçades les cultures que viuen en un món multicultural. Si a sobre hi ha una cultura que és molt més dominant, molt més forta que l’altra, per raons òbvies, encara més. En una situació com la nostra, quan surten les dades de parlants del català ens passem uns quants dies enfonsats i no parlem d’una altra cosa. Ara, la cultura castellana també se sent amenaçada a Catalunya. No esmentaré noms, però fa quaranta anys, hi havia senyors d’aquí que creien que la història els reservava un paper en la literatura feta a Catalunya i han hagut de veure que han quedat arraconats, perquè Barcelona és la capital de Catalunya i la llengua pròpia de Catalunya és el català. Encara que venguin més llibres, no han digerit que la llengua pròpia sigui el català.

—L’escriptor en castellà, Ramón Balaguer, té un prejudici molt gran respecte de la literatura catalana, que troba provinciana…
—En el fons, tots dos personatges se senten superiors. L’un perquè creu que l’altre és un mort de gana, que escriu en una llengua que ningú llegeix, que té bona mà, però que no arribarà enlloc. I el que escriu en català, en el fons, és el que escriu en la llengua del país. Això, en un altre terreny també passa, entre els poetes hermètics que escriuen per a minories, però tenen un gran prestigi, i els que escriuen best-sellers i venen molt, però no tenen prestigi. Qui no s’acontenta és perquè no vol.

—En una entrevista de Jordi Nopca al diari Ara de fa dotze anys, quan vau publicar El melic del món (2013), dèieu que trobàveu a faltar que la literatura catalana s’ocupés de la qüestió de la identitat. Aquest seria un dels temes d’aquests llibres. De tota manera, sembla com si el procés, la qüestió de l’habitatge, l’emergència de l’extrema dreta, tingués poc espai en la literatura actual…
—Hauria de tenir una visió més àmplia, que no tinc, per a respondre la pregunta. No vull que digui una cosa i algú em pugui retreure no haver llegit el seu llibre…

—Dit d’una altra manera, Joan Esculies em deia que “la literatura catalana avui té una tendència a fer novel·les dels núvols que parlen, de les pedres que parlen…” però no d’enfrontar-se a l’actualitat.
—A vegades els núvols parlen sobre la realitat. Però no deixa de tenir una part de raó. La qüestió seria, depèn del que diguin aquests núvols o aquestes pedres. Pensem en La rebel·lió dels animals, de George Orwell, amb porcs que parlen com a protagonistes, però caram, sabem perfectament de què parlen!

—En tot cas, la narrativa catalana ha fugit d’estudi, per por?
—Més que por, crec que hi ha pudor a retratar-se. O fer el que faig, que sense retratar-me, i dono joc a tothom, per no carregar-me l’espectacle. Els problemes socials a vegades són complexos i difícils de controlar dins d’una novel·la, perquè no s’ho mengin tot. Però per exemple a mi m’agrada que a les novel·les es parli de diners. La gent es preocupa, parla constantment de diners, per què les novel·les no n’han de parlar?

Podeu comprar La guerra dins la guerra de Carles Casajuana a la Botiga de VilaWeb

—Aquest debat sobre la política i la literatura forma part del moll de l’os de la novel·la. Miquel Rovira fa una novel·la sobre els Fets de Maig, perquè constata que la desunió fratricida dels catalans en els moments crítics de la nostra història ha estat constant…
—Fer servir la ficció dins la ficció, com aquest cas, em serveix de mirall. Igual que el fotògraf, que busca la millor llum. Em serveix per a donar una profunditat o una multiplicitat de punts de vista.

—La guerra dins la guerra és el títol del llibre de Miquel Rovira i del vostre, en aquest exercici de metaliteratura.
—Rovira vol respondre a una inquietud política. És un home d’una mentalitat molt nacionalista, que ni vull caricaturitzar ni desdibuixar. I, des d’aquesta inquietud, en aquest context de postprocés, sent algú que compara aquesta divisió independentista entre els partidaris de la confrontació i dels partidaris del diàleg, amb els Fets de Maig, i d’aquí en surt la novel·la. Al llarg de la meva, però, es veu que té problemes per a anar graduant, fent més o menys evident, la comparativa amb la situació actual. La novel·la que fa, alhora, és un mirall del procés. I en aquest mirall podem veure unes altres coses des d’un altre punt de vista.

—Es parla de la sentència contra el procés, però també de l’habitatge o de la saturació turística.
—Un d’ells, el qui escriu en català, justament, té un problema al pis on viuen. Li apugen el lloguer i l’amenacen de fer-lo fora.

—A L’últim home que parlava català ja fèieu la metàfora entre la minorització de la llengua i la qüestió de l’habitatge…
–No cal haver llegit les anteriors per llegir aquesta, però totes tenen alguns nexes d’unió. A banda d’aquest, un dels temes recurrents és la reflexió sobre l’ofici d’escriure en català a Barcelona, amb el pes de la cultura castellana, i fer-ho amb aquestes condicions d’augment dels lloguers, d’especulació, de gentrificació, de pressió turística, etc.

—Com a escriptor en català, com viviu la qüestió de la llengua?
—Amb tristor. També m’entristeix el nivell lingüístic de les persones que tenen una certa presència pública. No sóc un purista ni vaig pel món donant lliçons, però parlar malament la llengua en públic, fer-ho ple de castellanismes, és com anar amb una americana tacada. També m’entristeix com els mateixos catalans donem més importància a qualsevol cosa de fora abans. A vegades donem més importància al qui triomfa en castellà on en anglès.

—Això us fa deixar aparcada la vostra ironia proverbial?
—El fet és que a la novel·la no transmeto aquesta tristor, i no vull fer-ho. Però no vol dir que no la senti.

—I per combatre aquesta davallada, aquesta tristor, aquesta mala peça al teler del català, què hauríem de fer? Què seria més efectiu?
—Tots hauríem de fer un esforç per donar més importància al català. Sense excloure, però fent que la cultura catalana tingués més presència pública. Tots paguem impostos, però de la mateixa manera que no ens costa gens passar al castellà de seguida que ens sembla que no ens entenen quan parlem en català i som massa educats i canviem de llengua a la primera, fem el mateix amb la cultura. Una cosa és que tal autor en castellà també hi tingui dret, una altra cosa és que li cedim la portada! I, a banda, caldria donar més importància a la cultura escrita. Una manera de pujar la productivitat i combatre la competència és que la gent surti de casa amb novel·les llegides.

—Es negocia al més alt nivell europeu el fet que el català sigui llengua oficial de la UE. Atesa la vostra experiència diplomàtica, creieu que ho aconseguirà?
—Ho hauria d’aconseguir. Perquè parlem d’una qüestió bàsicament simbòlica. Actualment, a la UE es parla i es llegeix en anglès. A Brussel·les es llegeix el Financial Times. Quan vaig treballar-hi, encara s’usava el francès, però des de l’entrada dels països de l’est, la llengua de treball és l’anglès. Però, de la mateixa manera, com que hem convertit Brussel·les en una estructura tan llunyana i hi ha la necessitat imperiosa d’acostar-la als ciutadans, quina millor manera que fer-ho amb els catalans que acollir la seva llengua com a oficial? És un win-win, que es diu. És positiu per a la UE, i per al català, encara que sigui, com deia, simbòlic que es tingui tot traduït al català. I sí, pot ser útil que un eurodiputat d’Estònia s’adoni que aquest senyor parla en català al Parlament Europeu, perquè obliga les institucions a tenir present que hi ha més gent que parla català. Ara, en posarem un tros a l’olla de tot plegat. De què parla? No, és que parla en català.

—Us acabeu de retirar com a diplomàtic. L’última destinació que heu ocupat ha estat l’ambaixada espanyola a Grècia. Com heu compaginat la tasca de diplomàtic amb la d’escriptor en català?
—Aquest dilema me’l vaig plantejar fa quaranta anys i em vaig proposar una cosa: seré diplomàtic com si no escrivís i seré escriptor com si no fos diplomàtic. Perquè no volia dir només tenir llibertat creativa o mental, sinó també prioritats. Hi ha un moment en què t’has de dedicar a una cosa o una altra.

—De tota manera, vau ser ambaixador a Malàisia i vau escriure Kuala Lumpur…
—També he estat ambaixador a Londres, he estat director del Departament d’Exteriors de la Presidència del govern. No només són un gran honor, sinó posicions d’una gran influència, i això ha exigit sacrificar temps, esforços, creativitat, energia mental… Però, no gaire, perquè és molt complementari. Ho he intentat compaginar i m’ha funcionat. He tingut una bona carrera com a diplomàtic, i, alhora, he pogut escriure com qualsevol altre escriptor.

—La diplomàcia i la literatura tenen una gran tradició, però els vostres companys del cos diplomàtic espanyol han entès que escrivíssiu en català?
—Uns sí i uns altres no… N’hi ha que ni ho saben. No és que no sàpiguen que jo escric, sinó que cada vegada que ha sortit el tòpic del diplomàtic escriptor, i se senten tan orgullosos, amb noms de segona com Agustí de Foxá i Edgar Neville… I llavors els dic, l’únic escriptor de gran talla que ha donat el cos diplomàtic espanyol era un senyor que es deia Josep Carner i escrivia en català.

—L’únic a l’altura d’un Neruda o un Saint-John Perse.
—No en tenen ni idea de qui era.

—Ara que us heu retirat, podeu parlar amb més llibertat? No heu de ser tan “diplomàtic”?
—Ara tinc tota llibertat per a parlar del que vulgui. Sempre he parlat amb molta llibertat, el que passa és que sent diplomàtic en actiu has de vigilar, sobretot quan parles de tercers països, perquè pots comprometre la posició espanyola amb una posició personal. Per exemple, amb el tema d’Israel i Gaza.

—A banda de la qüestió internacional, suposo que l’altre tema amb què havíeu d’anar amb compte és la qüestió catalana.
—Vaig tenir la sort de treballar amb el president Zapatero, que en privat li he sentit expressar unes posicions que si la gent les conegués, a Catalunya se’ls omplirien els ulls de llàgrimes d’agraïment, per com explica la qüestió catalana a líders internacionals. Després vaig anar a Londres, i va ser quan va sortir la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut. Tenia plena llibertat per a expressar-me. En alguna entrevista vaig dir que no aniríem enlloc amb les propostes de tot o res que es feien des de Catalunya, però tampoc vaig voler posar bastons a les rodes, perquè sabia que es demanava una cosa, però ens acontentaríem amb unes altres: reconeixement de la identitat catalana, un pacte fiscal, la llengua, etc. I, he tingut la sort que ara que he tornat al servei actiu ho he fet a Grècia, que és un lloc on simpatitzen molt amb la qüestió catalana.

—Heu tingut algun moment d’incomoditat?
—He tingut la sort que com a català he pogut tenir una carrera diplomàtica perfectament normal sense entrar mai en contradicció amb el que penso gràcies a aquestes coincidències. Si hagués estat actiu en l’època del procés, hauria hagut de dir que no comptessin amb mi, perquè feien el ridícul. Aquelles instruccions que van donar d’anar a actes públics de Catalunya per intervenir-hi van ser una ximpleria. En un país democràtic, un diplomàtic és un funcionari públic i ha d’escoltar el que digui un representant públic amb interès i respecte, encara que no ho comparteixi, i no anar empaitant i intervenint en actes organitzats en universitats.

—Parlàveu de la vostra tasca a la Moncloa amb Zapatero. Ara sembla que té un paper discret però efectiu en les relacions entre el PSOE i Junts, oi?
—He treballat amb ell i li tinc una gran admiració. És una persona que en el tracte personal és fantàstic, perquè parteix d’una idea que molt pocs dirigents espanyols i catalans tenen, perquè es considera una persona com tu i jo, i sempre pensa que el president podia haver estat l’altre i no pas ell. Molta gent no entén que un president no se situï en un nivell superior. Això que em dius, sembla que sí, però no en sé res…

Hi ha una història que no s’explica i que és la que passa cada dia, això no us descobreixo jo ni ho descobriu pas ara. És una història que va de llevar-se per anar a treballar, de tenir cinc dies iguals cada setmana i dos que són de descans relatiu, de fer números, de fer cua, d’estalviar, d’endeutar-se, de tenir cops de sort i ensurts de salut, d’empènyer, caure, aixecar-se, de medicar-se, de renunciar, d’arriscar, de viure en minúscula, sense noms propis que quedin escrits enlloc. És una història que no s’escriu i que s’esborra si no es conta, una història que es conserva fragmentada en petits flascons de records repetits fins a semblar ficció i que desapareix de generació en generació, de pessic en pessic, i sovint quan algú mira enrere per rescatar-ne algun fragment ja fa tard i hi ha de posar més imaginació que història. 

El 1983 Danilo Kiš ens va llançar un salvavides en forma de conte, “L’Enciclopèdia dels morts” (recollit al llibre del mateix títol, amb traducció de Simona Škrabec, Editorial Flâneur, 2021), en el qual la protagonista té accés a una biblioteca on troba aquesta obra enciclopèdica que recull la història que us deia: “L’única condició –ho vaig comprendre de seguida, el pensament es va despertar abans i tot que ho hagués pogut comprovar– per entrar a l’Enciclopèdia dels morts és que el nom de qui es parli no es trobi en cap altra enciclopèdia. Allò que vaig veure a primera vista mentre fullejava el volum de la ‘M’ –un miler de volums amb aquesta lletra– va ser l’absència de persones cèlebres.”

“Com m’agradaria disposar d’un article d’enciclopèdia com aquest sobre ma mare! També del meu pare. D’aquestes persones del poble de qui és rar que se’n relati la història individual”, escriu Didier Eribon a Vida, vellesa i mort d’una dona del poble (traduït per Andreu Gomila, Angle Editorial, 2025), un llibre que podria formar part de l’enciclopèdia imaginada per Kiš, on el fill escriu la vida de la mare no solament per recordar-la sinó també per mirar d’entendre-la. Eribon és sociòleg i filòsof i és des d’aquí que escriu, però també està parlant de la seva mare, i d’ell mateix, i és la suma d’aquests quatre punts cardinals, mare, fill, filosofia i societat, el que es desplega en aquest text inclassificable perquè dir-ne assaig seria donar-li una ferum quirúrgica que no li escau. Per això he començat amb Kiš, perquè crec que això que escriu Eribon és enciclopèdia imaginada, que potser n’hem de dir així d’aquest gènere entre la memòria, l’assaig, l’autobiografia familiar, escrit amb moltes de les eines de la novel·la. 

L’escriptora xilena Nona Fernández penso que escriu enciclopèdia imaginada amb Chilean Electric, per exemple. L’escriptora russa Anna Starobinets també, amb Tienes que mirar (ho aprofito: volem tota Starobinets en català, si us plau). I Édouard Louis, Annie Ernaux, Jose Henrique Bortolucci, Auður Ava Ólafsdóttir, etcètera. És un gènere? Potser exagero, o potser els teòrics de les coses ja me li han posat un nom i sóc jo que visc dalt de la figuera… O no deu ser un gènere sinó més aviat un to i un interès particular, una manera d’escodrinyar la vida mínima per anar cap a una categoria major, encara que no gaire. S’ha de resistir, una mica com a mínim, a ser atrapada en principis teòrics inamovibles i ser mal·leable per adaptar-se a tots els noms, mons, morts i sorts. 

En el cas de Didier Eribon, la balança es decanta majoritàriament cap a l’assaig sociològic, és clar, però un sociòleg que escriu sobre sa mare és un fill, i si ho fa quan ella ja és morta i a més ha mort en una residència, sociòleg i fill s’agafen de la mà i les onades van i vénen de la història familiar a l’anàlisi distanciada i el resultat és una obra difícil de capturar sencera en un espai tan reduït com aquest. Perquè Eribon ens parla de l’ingrés de sa mare a la residència, i de les residències en si, de la renúncia a tenir veu quan et fas gran, una renúncia que ve imposada per la societat, que tracta els vells com a criatures sense capacitat de decisió, i els nega la llibertat només perquè són vells, com si la vellesa s’escollís. Però també és un fill que no es pot fer càrrec de la mare i que per això la ingressa en una residència i llavors vénen la culpa, el remordiment i tota una colla de fantasmes a sacsejar-ho tot i Eribon s’aferra als llibres i llegeix i rellegeix per entendre i poder pensar sobre el que estan vivint amb sa mare. El seu llibre ens porta a molts altres llibres, i aquest també és un gènere o un to que m’interessa, per anar teixint una cadena o una xarxa que uneixi i alhora deixi buits per encabir-hi les lectures personals de cadascú.

Didier Eribon es pregunta què sap de sa mare quan ella ja no hi és i no en sentirà més la veu. Té amigues? “En els entorns populars, no es visiten gaire els amics, i el pis o la casa són sovint considerats un espai privat, és a dir, preservat de les mirades exteriors i que ha de mantenir-se així tant com sigui possible”, escriu, i això de “entorns populars” ho encadena reiteradament a la distància de classe que tan bé retrata Annie Ernaux: Eribon ha estudiat, els seus pares no, i aquí apareix una esquerda per on s’escapen moltes coses en totes dues direccions. “Només se sap després”, diu, només se sap després que aquell va ser l’últim cop que hi vas parlar, i llavors ve el reflex de trucar a la mare i ja no hi és, “era fill, i ja no ho soc”. 

“La vida no és únicament la vida amb bona salut, és també la vida amb mala salut; i la vida disminuïda”, i és sobre aquesta vida disminuïda que bascula bona part del llibre, anant i venint per les diferents etapes vitals de la mare, del fill, del pare i els germans més en segon terme, i lligant-ho tot amb l’origen obrer d’Eribon, que és un dels pinyols del llibre: “l’‘herència’ en les classes populars es resumeix a ben poques coses i és fins i tot estrambòtic utilitzar la mateixa paraula que la que serveix per designar el que es transmet en les famílies burgeses o aristocràtiques”. 

Hi ha un munt de fils dins de Vida, vellesa i mort d’una dona del poble, perquè en la vida d’una dona hi ha també un munt de fils, i Eribon, com a fill n’estira uns quants, i com a sociòleg, uns altres, i no tots coincideixen, però el que el lliga amb l’enciclopèdia imaginada a mi m’ha semblat que era el més gruixut de tots, anant des de la pregunta “què en sé, de la vida de ma mare?” fins als coneixements genealògics que només ella té, com a baula familiar: “És principalment per intermediació de ma mare que el meu present estava relligat al meu passat.” I l’altre fil gruixut, que el lligaria de nou amb Ernaux, Louis, Bortoluci…, és el de la classe: “Com viuen els pares de les classes populars l’ascensió social dels seus fills, que, segons les modalitats i les amplituds diverses, però de manera quasi ineluctable, introdueix una distància entre generacions?”

I en dic fils però en podria dir preguntes o inquietuds o dilemes o crisis, segons en quin moment el llegim i com es trenin aquests fils amb els nostres. El que tinc clar després de llegir Didier Eribon, també a Retorn a Reims, i de rellegir Danilo Kiš, és que d’ara endavant d’aquesta mena de literatura en diré enciclopèdia imaginada, que és un gènere que no és ben bé un gènere sinó un aire o un to o una intenció, però que és també un fil que em fa l’efecte que cada cop apareix més sovint, unes vegades més visible que altres, en la literatura actual, i em sembla un bon símptoma, perquè la ficció és un bon lloc des d’on explicar la realitat.

Malgrat que l’esquerra madrilenya (inclòs el diputat Rufián) intenta vendre el PSOE com el salvador de la classe obrera davant de l’estat profund conservador, cal recordar que des de la victòria de Felipe González, fa quaranta-tres anys, el Partit Popular només n’ha governat catorze i mig. L’Espanya del 2025 és l’Espanya del PSOE, i és una Espanya on només importa Madrid. Per a encimbellar la capital s’ha destruït Castella, s’ha empobrit la resta de l’estat (amb l’excepció dels territoris forals, és clar) i s’ha fomentat una degradació extraordinària de les institucions públiques. Tot el sainet que estem veient aquests dies, i que ens descrivia molt bé Vicent Partal, n’és l’última conseqüència.

Ningú no se n’hauria de sorprendre, perquè el president Maragall ens va avisar fa molts anys en aquell article profètic titulat “Madrid se va”: “Tenim la impressió que Madrid es mesura amb Miami, amb Buenos Aires, amb São Paulo. Que Espanya, per a Madrid, és ara només el lloc on anar a buscar petites i mitjanes empreses en venda per millorar posicions, sector per sector, abans de fer el salt a l’altra banda de l’Atlàntic.” El text és de l’any 2001, quan el PP de José María Aznar havia completat el projecte socialista de vendre els monopolis públics, havia desmuntat el teixit bancari basc i començava a obrir les portes a una onada migratòria que havia d’enfonsar els salaris dels autòctons i reforçar la bombolla immobiliària. Una transformació radical de l’estat que va passar desapercebuda a Catalunya, empantanegada en el debat estèril de la successió del president Pujol. Les ciutats que el president Maragall citava a l’article no són casuals, perquè el model econòmic que ens imposa Madrid, és a dir, el PSOE, implica la transformació social d’Espanya en un país de l’Amèrica Llatina: una gran majoria empobrida a qui es rega amb unes quantes subvencions per a garantir la subsistència i l’ordre públic, i unes elits de la capital que controlen els privilegis. El peronisme de la Castellana.

L’empresari i enginyer Joan Vila ens ho recordava aquesta setmana a la seva imprescindible columna setmanal. El producte interior brut espanyol no creix gràcies a la innovació o a l’augment de la productivitat, sinó “per l’entrada desmesurada d’immigrants que aporten el seu consum de béns bàsics i provoquen un increment del PIB de l’1%, per l’augment de turistes que arriben (aportant un altre 1%) i per la despesa pública que acaba contribuint en la resta”. En canvi el PIB per capita s’allunya de la mitjana europea, en un empobriment general que viu gairebé tothom. Aquesta política de creixement és suïcida i ens du al col·lapse, i a més provoca que no hi hagi cap al·licient per a renovar el model productiu. Ara bé, es justifica per la necessitat de pagar les pensions, i fixeu-vos que ara mateix Espanya té un ministeri anomenat d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions. Mentre tot Europa endureix les condicions d’entrada i d’obtenció de la nacionalitat, el PSOE aposta, amb l’aplaudiment del PP, per donar permís de residència als irregulars i fomentar que tothom que ho vulgui pugui quedar-se, fins i tot els que tenen un historial delictiu.

Els socialistes també han augmentat molt el salari mínim, però la resta gairebé no ha pujat (de fet se’ls ha aplicat més pressió fiscal), i això està provocant un anivellament per sota: si el 2018 el salari mínim era la meitat del més freqüent, ara gairebé s’han igualat. L’objectiu, per tant, és que la gran massa de treballadors cobri el SMI, i l’única manera d’escapar-ne és el patrimoni immobiliari que pugui haver acumulat la família. Només així s’explica que alguns menors de quaranta anys puguin fer encara una vida de classe mitjana, o que molts jubilats que tenen llogats un o dos pisos es pensin que són més rics del que són (i també revela qui es pot permetre de ser un creador cultural, tot i que això és una altra història).

Per a compensar tanta misèria el govern benèvol rega el poble amb diners públics. Us pagarem el dentista! I les ulleres! I una bicicleta elèctrica! Quan fa uns mesos hi va haver la polèmica aprovació del decret òmnibus, es va retreure a Junts que posava en perill l’economia domèstica de molta gent perquè podrien desaparèixer les bonificacions al transport públic. Si la prosperitat ciutadana depèn del fet que el govern subvencioni el bitllet d’autobús és que la precarietat és total.

Tot aquest projecte d’empobriment col·lectiu dirigit per les elits que controlen el BOE (és a dir, els polítics de Madrid i els grans oligopolis) tindrà com a conseqüència la destrucció del model socioeconòmic català, que sempre s’ha basat en altres paràmetres: petita i mitjana empresa, classes mitjanes dinàmiques, iniciativa privada. La pregunta, per tant, és per què Junts hi dóna suport i no fa caure el govern immediatament. La resposta és força senzilla, i doble. Per una banda, darrere el partit hi ha uns empresaris a qui ja va bé la importació constant d’obra barata i l’entrada massiva de turistes; i per l’altra és més important salvar la situació personal d’uns quants dirigents que no pas lluitar per a la prosperitat de Catalunya.

Joan Vila acabava un dels articles parlant de “la necessitat de reorientar el model productiu cap a sectors de més valor afegit i més innovació”, i així aturar la pèrdua de benestar. Tot i això, jo recordo sempre les paraules del periodista Miquel Bonet en una entrevista que li vaig fer fa un parell d’anys: “El sistema socioeconòmic català està a les acaballes. Molta gent es pensa que es morirà primer la llengua, però no, és a l’inrevés.” Si passa, i és molt probable, haurem de mirar les elits polítiques de Barcelona com les grans responsables de la traïció.

Bloomberg · Olesia Safronova i Aliaksandr Kudrytski

L’enginy i inventiva dels enginyers de drons ha alterat de dalt a baix la batalla pel control del cel a Ucraïna. I això ha originat noves oportunitats i amenaces ben lluny de la primera línia de combat.

Es palesà diumenge, quan Ucraïna llançà atacs en territori rus que malmeteren una part significativa de la flota de bombarders del Kremlin. Paral·lelament, si fa no fa, Rússia llançà una de les ofensives aèries més ambicioses contra Kíiv d’ençà que començà el conflicte.

L’escalada aèria ha obert la porta a un torrent d’innovacions tecnològiques. Ucraïna, per exemple, ha començat a desenvolupar els anomenats “caçadrons”, dissenyats específicament amb l’objectiu d’identificar i abatre vehicles aeris no tripulats, principalment els drons Shahed de disseny iranià i fabricació russa.

Oleksandr Kamixin, assessor del Ministeri d’Indústries Estratègiques d’Ucraïna, explicà fa poc que Ucraïna havia augmentat la producció d’armament que, en el passat, ha demostrat ser especialment efectiu a l’hora d’abatre drons de tipus Shahed a Kíiv i la rodalia.

La qüestió ha adquirit un valor d’urgència nou a mesura que Rússia ha anat intensificant els bombardaments a Ucraïna, com a preàmbul de les converses de pau d’aquesta setmana a Istambul. L’escalada dels atacs amb drons de Rússia ha dut al límit els sistemes de defensa aèria ucraïnesos i ha fet créixer la xifra de baixes civils.

Un civil ucraïnès camina per sobre de la runa després d’un atac de l’aviació russa a Kíiv, el proppassat 25 de maig (fotografia: Andrew Kravchenko/Bloomberg).

La proliferació dels drons barats aquests darrers anys ha alterat radicalment les dinàmiques de la guerra moderna, amb els exèrcits tradicionals com a damnificats principals. Tot i ser de cost baix, aquests drons poden destruir equips molt més cars, com ara tancs i vaixells o, fins i tot, drons més cars.

Així quedà palès en l’operació de diumenge proppassat que atacà quatre bases aèries russes, incloent-n’hi una a l’est de Sibèria. Els atacs danyaren prop d’un terç de la flota de bombarders estratègics de Rússia, segons que anuncià el president ucraïnès, Volodímir Zelenski. Ucraïna estima en 2.000 milions de dòlars, pel cap baix, el cost dels danys que l’operació causà en l’exèrcit rus, segons que explica un funcionari del Servei de Seguretat ucraïnès que demana de no ser identificat.

Una dinàmica semblant s’ha pogut observar al Iemen, un dels països més pobres del món, on els hutis han aconseguit d’abatre drons de vigilància nord-americans mitjançant l’ús de míssils terra-aire. De fet, en un període de sis setmanes a començament d’any, els hutis abateren set drons Reaper pel cap baix, d’un cost aproximat de trenta milions de dòlars cadascun. Poc després, Trump ordenà la fi de les operacions aèries de l’exèrcit nord-americà al Iemen i anuncià un alto-el-foc amb el grup.

Històricament, la defensa contra els atacs amb drons ha estat molt costosa. Però ara aquesta tendència es pot haver invertit. A Ucraïna, per exemple, tres fàbriques produeixen “caça-Shahed” a un cost de tan sols uns cinc mil dòlars la unitat, segons que explica Kamixin. Els executius del sector de defensa ucraïnès entrevistats per a aquest article expliquen que alguns interceptors de drons en procés de desenvolupament podrien arribar a costar tan sols tres-cents dòlars de produir.

Les estratègies que aquests interceptors empren, i el seu grau d’autonomia, varien. Alguns volen explotar prop d’un dron enemic per abatre’l, mentre que uns altres proven d’impactar-hi directament, com si fossin una bala.

Tanmateix, tots comparteixen una qualitat molt important: ser relativament barats de fabricar. Els Shahed, els drons d’atac d’un sol ús preferits per Rússia, costen uns trenta-cinc mil dòlars.

Encara que el càlcul econòmic afavoreix Ucraïna, els drons encara no són prou eficaços per a substituir completament els sistemes de defensa aèria més convencionals. Ho explica així Wayne Sanders, analista de Bloomberg Intelligence.

Sigui com sigui, l’estratègia de potenciar la fabricació nacional d’interceptors de drons ha trobat suport al si del govern i l’exèrcit ucraïnès. La setmana passada, Zelenski tractà amb el seu consell de guerra com respondre a l’escalada dels atacs aeris russos i va ordenar als comandants de l’exèrcit i els caps de la intel·ligència ucraïnesa que exploressin possibles contramesures.

Drons al magatzem de Skyfall, un dels principals fabricants de drons d’Ucraïna (fotografia: Andrew Kravchenko/Bloomberg).

Zelenski també ha pressionat perquè els aliats d’Ucraïna aportessin un nou paquet de finançament trenta mil milions de dòlars al país, abans del final de l’any, amb l’objectiu d’impulsar la producció nacional d’armament.

Tanmateix, els “caçadrons” tenen certes limitacions. No poden defensar-se contra els sistemes de míssils russos més sofisticats, que són més ràpids i més potents que no els Shaheds. La manera més efectiva de fer front a aquests sistemes són els míssils Patriot de fabricació nord-americana, que costen entre tres i sis milions de dòlars cadascun.

“La dependència [ucraïnesa] dels Estats Units, tant directa com indirecta, és evident –tant en matèria de finançament directe per a l’adquisició d’armament com en matèria d’inversions indirectes en la producció militar ucraïnesa–”, diu Sanders.

Carl Larson –director executiu de Defense Tech for Ukraine, un grup internacional de voluntaris que proporciona equipament militar a Ucraïna– explica que la tecnologia russa també es troba en un procés d’evolució constant.

Els drons russos d’ala fixa solen estar equipats amb càmeres posteriors i programats per fer maniobres evasives si detecten que un dron prova d’interceptar-los, segons que explica Larson. “Provar d’abatre un dron a còpia de fer que un altre dron hi impacti és un malbaratament enorme de recursos: és ineficaç i, francament, difícil des del punt de vista tècnic.”

Els drons de visió en primera persona (FPV), com els que s’empraren en l’ofensiva ucraïnesa del cap de setmana passat, han esdevingut una arma essencial en el conflicte d’Ucraïna, tant per a un bàndol com per a l’altre. Els aparells, que poden assolir velocitats fins de 160 km/h, estan equipats per dur petites càrregues explosives.

L’aparició d’aquests drons ja ha causat un replantejament radical de l’organització del front i ha obligat els soldats a dispersar-se –en compte de concentrar-se en grups– i a allunyar els vehicles i més equipaments militars de la primera línia de les trinxeres per tal d’evitar de convertir-se en el blanc dels drons.

Els “caçadrons” Shrike de la companyia Skyfall, un dels principals productors de drons d’Ucraïna, costen entre tres-cents dòlars i cinc-cents, segons la configuració, i poden atacar drons de reconeixement i de combat, segons que explica un portaveu de la companyia.

Detall d’un “caçadrons” Shrike (fotografia: Andrew Kravchenko/Bloomberg).

A l’abril, la seixanta-tresena brigada de l’exèrcit ucraïnès –que opera al front oriental del país– publicà un vídeo en què els Shrikes semblaven atacar un dron Supercam i un dron Merlin, dos dels drons de reconeixement més sofisticats de Rússia. The Washington Post no ha pogut verificar l’autenticitat del vídeo de manera independent.

“Ara ens centrem a interceptar els drons suïcides FPV i els drons bombarders”, explica Larson, de Defense Tech for Ukraine. Europa i els Estats Units s’especialitzen en la construcció de sistemes de defensa aèria “sofisticats i cars”, explica, però Ucraïna necessita trobar solucions escalables i de baix cost per a contrarestar els atacs russos.

Christina Kyriasoglou i Aaron Eglitis han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre les festes relacionades amb el Corpus Christi: catifes de flors, la Moma, la Patum… Hi podreu jugar fins el 19 de juny, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre el Corpus)

El Corpus Christi és una de les festivitats més assenyalades del calendari amb més de set-cents anys d’història. El seu origen es remunta al segle XIV, per a celebrar el cos de Crist, però malgrat que la tradició va néixer de l’Església Catòlica, amb el temps s’ha convertit en un esdeveniment social i festiu. Activitats originades aleshores, com ara la processó festiva, han servit de precedent per a moltes peces d’imatgeria actuals –els gegants i el bestiari, per exemple– i les músiques i els balls que encara perduren. La festivitat pren formes molt diverses de cap a cap del país, de les processons amb un caràcter més religiós fins a les tradicionals catifes de flors, passant pel tradicional Ou com Balla de Barcelona, la Moma de València o la Patum de Berga. Creieu que us les sabeu totes? Animeu-vos a fer el Què Sé Jo d’aquesta quinzena i descobriu-ho!

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

El magnat tecnològic Elon Musk ha acusat obertament el president dels Estats Units, Donald Trump, de trobar-se implicat en el cas d’abusos sexuals de menors relacionat amb el financer Jeffrey Epstein. “És hora de deixar caure la veritable gran bomba: Trump és als arxius d’Epstein. Aquesta és la veritable raó per la qual no s’han fet públics”, ha escrit Musk en un missatge a la xarxa X, tot rematant amb un irònic: “Que tinguis un bon dia, DJT!”

Time to drop the really big bomb:@realDonaldTrump is in the Epstein files. That is the real reason they have not been made public.

Have a nice day, DJT!

— Elon Musk (@elonmusk) June 5, 2025

Aquesta acusació arriba enmig d’un enfrontament creixent entre els dos multimilionaris, encès arran de la reforma fiscal impulsada per l’administració republicana. El projecte, que preveu importants retallades socials i elimina incentius a les energies renovables, ha estat durament criticat per Musk, que el considera una “abominació repugnant”.

Una relació trencada i una acusació de traïció

L’esclat de Musk es produeix després d’haver expressat Trump la seva “gran decepció” pel fet que el magnat s’hagués manifestat contra el projecte de llei fiscal, arribant a demanar als ciutadans que pressionessin els seus representants per votar-hi en contra. El president havia afirmat que Musk “coneixia els detalls del projecte millor que ningú” i que no havia mostrat mai cap desacord quan col·laborava amb ell.

Musk, en canvi, ha respost amb contundència: “És fals. No me’l van mostrar ni una sola vegada.” Ha denunciat que la llei es va aprovar amb nocturnitat i “sense temps perquè ningú al Congrés la pogués llegir”. A més, ha qualificat de ridícula l’etiqueta de Trump, que havia descrit el text com “una gran i preciosa llei”.

L’any passat, ja es van desclassificar gairebé mil pàgines de documents relacionats amb el cas del multimilionari Jeffrey Epstein, condemnat per pedofília i tràfic de menors. Els documents incloïen els noms de personalitats destacades que es van relacionar amb Epstein, tot i que això no significava per si mateix que en fossin còmplices o, ni tan sols, que haguessin comès cap delicte. En aquests documents es revelava una relació estreta entre Epstein i Trump, però no contenien referències a cap delicte comès per l’actual president nord-americà.

La jutgessa de l’Audiència espanyola María Tardón ha acordat la llibertat provisional de Francisco Martínez, ex-secretari d’estat de Seguretat espanyol durant el govern de Mariano Rajoy, empresonat d’ençà del 29 de maig per la seva implicació en una xarxa criminal de ciberatacs. La decisió arriba després d’haver-ho sol·licitat la fiscalia, una vegada la Comissaria General d’Informació de la policia espanyola ha confirmat que les proves que depenien d’ell ja són segures, segons que han informat fonts jurídiques a Efe.

La jutgessa havia enviat Martínez a presó en el marc de l’operació Borrasca, considerant que havia tingut un “rol central” en la xarxa de ciberdelinqüència suposadament encapçalada pel jove pirata informàtic José Luis Huertas, conegut amb el nom d’Alcasec. Tot i que surt en llibertat, Martínez continua investigat i pendent de l’evolució del cas.

Una xarxa criminal amb objectius estratègics

Segons que ha avançat El Mundo citant fonts judicials, la xarxa encapçalada per Alcasec —amb participació activa de Martínez— va accedir il·legalment a bases de dades oficials d’Andorra i de la República Dominicana per identificar ciutadans de l’estat espanyol vinculats suposadament a operacions d’emblanquiment de capitals o frau fiscal. La xarxa, però, no actuava solament per lucre econòmic. L’objectiu, segons els investigadors, era construir una “xarxa d’intel·ligència criminal privada” amb capacitat per a acumular, creuar i gestionar grans volums de dades confidencials. Entre la informació recopilada hi havia registres de moviment migratori —com ara entrades i sortides a Andorra—, dades robades de l’Agència Tributària, la policia espanyola, el Consell General del Poder Judicial i el registre civil.

Amb aquestes dades, elaboraven perfils de presumptes defraudadors fiscals i els extorsionaven, oferint-los pagar una quantitat de diners a canvi de no difondre la informació a les autoritats. Tota aquesta activitat girava entorn d’una base de dades anomenada Udyat, en referència a l’Ull d’Horus egipci, i allotjada en un servidor a Zuric.

La llista cívica no va arribar a néixer, però aquells que la impulsaven cerquen una segona oportunitat amb Dempeus per la Independència. El nou projecte polític s’ha presentat aquest vespre a les Cotxeres de Sants, a Barcelona, davant unes quatre-centes persones. Força gent gran, però no tan sols gent gran. Homes i dones entre quaranta anys i cinquanta i algun noi de la vintena. La llista cívica no ha aparegut fins a les preguntes del públic, però la música sonava igual: promoure una candidatura a partir de la base que arribi al parlament per trencar la calma i l’autonomisme que s’ha instal·lat a la política catalana. “Catalunya està pacificada, diuen. Dempeus per la Independència ve per tornar-la a alterar”, ha dit Manel Manzanas, un dels portaveus.

L’acte ha estat conduït per Sílvia Barroso, directora del Món.cat, diari on escriu habitualment Josep Punga, un altre dels portaveus, i on s’havien publicat comunicats del sector crític de l’ANC. I, malgrat que en cap moment no han fet cap esment de l’ANC, els quatre portaveus de Dempeus en són ex-secretaris nacionals –Josep Punga, Mariana Muchnik, Josep Lluís Rodríguez, Manel Manzanas– i les dues darreres presidentes de l’entitat –Dolors Feliu i Elisenda Paluzie– s’hi han deixat veure per mostrar-hi suport. Feliu, asseguda a les primeres fileres; Paluzie, en un enregistrament.

Han exhibit el suport d’un gran nombre de secretaris o ex-secretaris de l’ANC, però també de l’activista Roger Español; l’empresari Jordi Roset (propietari de Petrolis Independents; l’ex-batlle d’Arenys de Munt Josep Manel Ximenis, que va impulsar la primera consulta independentista; i els actors Sergi Mateu, Carme Sansa i Pepa Arenós. També hi havia dirigents polítics de Solidaritat per la Independència, que s’hi han adherit.

“Roma no paga traïdors, però Espanya no és Roma, i Déu n’hi do si els paga”, ha dit Punga, que ha justificat l’aparició de Dempeus com una reacció al fracàs dels dirigents polítics del 2017 i els anys posteriors. “És la conseqüència d’una rendició que cap de nosaltres no ha votat, decidit ni volgut. Tota la direcció del procés ha estat una absoluta enganyifa”, ha clamat. Ha denunciat el “segrest emocional del nostre dolor” per “perpetuar-se en unes poltrones” sense voluntat d’aplicar el mandat del Primer d’Octubre, i ha fet una crida a rebel·lar-se i “trencar els dogmes processistes”: “N’estem farts. La independència va ser possible el 2017 i és possible ara i avui. Per això diem prou.”

Muchnik ha cercat l’emotivitat del públic interpel·lant els assistents com a companys de fa anys en la lluita independentista, aquells que en la consulta d’Arenys van començar a creure que era possible i que a les manifestacions multitudinàries “se’ns va posar la pell de gallina”. També els que van custodiar i defensar les urnes, els que van guanyar el referèndum i “vam plorar amb la declaració fallida”. “Vam anar a la Jonquera, a l’aeroport i a Urquinaona. Ens vam fer un fart de menjar botifarra als sopars grocs i fins i tot vam anar a dir bona nit als presos polítics que ja havien pactat amb Espanya a esquena nostra”, ha dit com a compilació dels moments més trists de l’independentisme.

Ara, però, reivindica que Dempeus són els que van “de debò”, i que saben què cal fer i què no. “Sabem que hem de recuperar els carrers, però també hem d’ocupar les institucions. Però això només serà possible si vosaltres hi sou”, ha dit. I ha fet una crida al públic a inscriure’s i a participar en les trobades territorials que convocaran.

Unes eleccions per a proclamar i defensar la independència

“Les mateixes persones que eren al davant el 2017 no poden continuar-hi ni un dia més. Ens calen nous lideratges amb un compromís clar i absolut amb la independència per la via unilateral”, ha dit Josep Lluís Rodríguez, que vol fer de Dempeus una opció tant per als votants independentistes que a les darreres eleccions s’han abstingut, com per als que van votar “els partits processistes amb la pinça al nas”.

Aquesta candidatura, ha dit, ha de sorgir de la base de l’independentisme i ser “transversal, disruptiva, i capaç d’aglutinar i liderar la majoria independentista”. “Hem de tornar a portar la independència al centre del debat polític”, ha dit, i ha negat que un projecte com aquest contribueixi a dividir el vot independentista. “És que els processistes són independentistes?”, ha demanat.

Manel Manzanas ha aixecat aplaudiments quan ha dit que a Dempeus no demanaran si algú és de dretes o d’esquerres, i ha posat una fita ben alta per a les eleccions: “Aconseguir la majoria unilateralista al Parlament de Catalunya”. “Necessitem un parlament compromès amb la independència real i una mobilització sostinguda al carrer, que els dos fronts vagin en paral·lel”, ha dit.

“En aquests moments no hi ha cap líder sobiranista creïble per a fer la independència. Assumim-ho d’una vegada”, ha dit. Per això, ha fet una crida oberta a trobar els lideratges de Dempeus. “Potser algun és aquí entre vosaltres”, ha dit al públic. La idea és que el projecte comenci a caminar amb el desplegament territorial, i que en aquestes reunions sorgeixin idees i nous lideratges capaços, sense lligams anteriors i compromesos fins al final amb la independència.

Oberts als que respectin els drets humans

En la seva curta vida Dempeus ja ha aplegat partits independentistes menors, com Solidaritat per la Independència, Unitat per la Independència o Acord per la Independència, però diuen que encara volen unir-hi més gent. “Dempeus té la voluntat d’agrupar i, per què no?, liderar el moviment realment independentista de Catalunya”, ha dit Manzanas.

Ara, a l’hora de créixer, caldrà que els adherits comparteixin els objectius marcats al manifest fundacional: “Que vulguin aconseguir que les pròximes eleccions siguin plebiscitàries per la independència. Que s’assumeixi que l’única via real per a fer la independència és la via unilateral. Que tinguin un concepte de país integrador i de respecte als drets humans. Que el català sigui la llengua comuna del país i única vehicular a l’escola.”

“Parlarem amb partits i entitats que creiem afins a nosaltres i explorarem el seu full de ruta nacional”, ha dit. I si hi coincideixen, la seva voluntat és arribar a acords amb vista a les eleccions. De moment, Dempeus té al davant un camí llarg per a bastir un projecte sòlid que convenci els votants independentistes perduts, i només tres anys fins a les eleccions. Això, si no és que Salvador Illa les avança.

Com esperaven els mercats, el Banc Central Europeu ha rebaixat puntualment el seu tipus de referència un quart de punt, fins al 2%. Això significa que, en catorze mesos, l’ha deixat a la meitat, perquè llavors era del 4%. Ara fa un any, al juny, va fer la primera retallada, del 4% al 3,75%. Avui es troba al mateix nivell que el desembre del 2022, però en la part del cicle oposada: llavors pujava i ara baixa. Estic convençut que, a l’altra banda de l’Atlàntic, avui el president Trump deu tenir un atac dels seus, ara d’enveja, en veient que aquí van baixant els tipus i a casa seva no hi ha manera que el senyor Powell  faci cas de les seves exigències i amenaces per a abaratir el preu dels diners. I ara la diferència entre els tipus de referència de les dues monedes ja és de 2,5 punts percentuals, més baix en el cas de l’euro.

En canvi, el president multimilionari no deu haver entès que, sense voler, amb la seva actuació, ha ajudat a reactivar l’economia europea. Durant un trimestre, gràcies a la concentració anticipada de les exportacions i la producció industrial, ha ajudat a impulsar l’activitat econòmica als principals països i, a més, ha originat un alentiment important de la inflació. L’enfortiment inesperat del tipus de canvi de l’euro davant el dòlar i la caiguda dels preus del petroli, de resultes de la seva erràtica política econòmica, han intensificat les pressions contra la inflació en la zona euro.

Aquí cal dir que hi ha hagut un fenomen que no segueix la lògica que ens explica la teoria econòmica i que dicta el sentit comú: amb una remuneració més baixa, els capitals haurien de fugir cap a la moneda que paga més. És a dir, dels euros cap als dòlars. I, havent-hi més demanda de dòlars, doncs, el bitllet verd hauria de pujar davant l’euro. En canvi, ha passat la contrària. Del febrer ençà, la moneda nord-americana ha baixat al voltant del 10% en relació amb l’euro i en percentatges semblants en relació amb el ien i el franc suís. Val a dir que si la guerra comercial fos només entre els EUA i Europa, potser els canvis de les monedes no serien els actuals, sinó que seguirien més la lògica de què parlàvem, però és que Trump s’ha enfrontat amb tothom i al mateix moment. I, si vol anar contra tots a la vegada, sempre tindrà les de perdre. Segons que apunten a JP Morgan, l’euro es revalora enfront del dòlar, “impulsat per una confiança més gran dels inversors en la divisa única, però també per la decisió i valentia del BCE a l’hora de baixar tipus, cosa que, suposadament, estimularà una economia amb una inflació relativa menor”.

No cal dir que aquesta caiguda del dòlar fa que als americans els surtin més cares les importacions, de manera que el seu dèficit comercial augmenta. I, a l’inrevés: a Europa, la fortalesa de l’euro ajuda a la inflació, perquè, sobretot el petroli, surt més barat, atès que es paga amb un euro revalorat, al marge dels moviments propis, motivats per les decisions de l’OPEP. I qui diu el petroli, diu més primeres matèries, que també es paguen amb dòlars. És una manera de frenar la inflació importada.

El fet és que els preus a la zona de l’euro es van refredar més que no s’esperava al maig, quan van baixar a l’1,9% a partir del 2,2% d’abril. I la inflació subjacent, la total menys els aliments frescs i l’energia, també es va alentir del 2,7% al 2,4%. Segons les dades preliminars de l’Eurostat, el mes de maig el preu de l’energia va registrar una caiguda interanual del 3,6%, en línia amb la caiguda ja observada el mes anterior. Aquest és un factor cabdal en favor dels propòsits del BCE. Val a dir, com a fet important, que la inflació dels serveis a la zona euro, que havia estat especialment resistent fins ara, ha caigut bruscament del 4,0% al 3,2%; i això ha contribuït significativament a la desacceleració més àmplia de l’índex general.

Bé, amb la retallada al 2% actual, la pregunta és si ja hem arribat al tipus d’interès neutral de què es parlava mesos enrere com a objectiu a assolir. Recordem que el tipus d’interès neutral és el tipus d’equilibri que es considera que permet a l’economia de créixer al màxim potencial, sense empènyer la inflació. És a dir, és el nivell en què ni s’estimula massa el creixement econòmic ni tampoc es frena. Pura orfebreria financera, en definitiva. Evidentment, no és una xifra inamovible, perquè l’entorn econòmic la pot modificar. Fa uns quants mesos el BCE la va situar entre l’1,75% i el 2,25%. Avui, doncs, ja som en el punt d’entremig.

I, a partir d’ara, que podem esperar? “Crec que anem arribant al final d’un cicle de política monetària que ha donat resposta a diversos xocs combinats, incloent-hi la covid-19, la guerra il·legítima a Ucraïna i la crisi de l’energia”, ha dit aquesta tarda la presidenta del BCE, Christine Lagarde. “Però, per descomptat, ara som en un moment diferent, amb actors i polítiques diferents. Per tant, continuarem analitzant, avaluant i mesurant l’entorn per assegurar-nos d’aconseguir el nostre objectiu del 2% de la inflació a mitjà termini.” Malgrat tot, ha deixat la porta oberta a noves retallades, si s’escau. “El BCE continuarà prenent les seves decisions d’acord amb l’evolució de les dades econòmiques que vagin sortint. Però, amb la baixada d’avui, en el nivell actual dels tipus d’interès, creiem que ens trobem ben situats per a travessar les condicions incertes que es presentaran”, ha destacat.

Per una altra banda, el BCE ha revisat a la baixa les previsions d’inflació per al 2025 i el 2026, a causa de la baixada dels preus de l’energia i un euro més fort. El PIB de la zona euro creixerà d’un 0,9% el 2025, com es preveia al març, però només pujarà d’un 1,1% l’any vinent, en compte de l’1,2% previst anteriorment, a causa de la “incertesa” relacionada amb els aranzels del president Trump.

Per tot plegat, molts analistes creuen que la inflació podria baixar aviat per sota de l’objectiu del 2% del BCE, i entrar en una situació que recordaria allò que va succeir durant la dècada anterior a la pandèmia, quan el creixement dels preus era constantment inferior al 2%. Per tant, anticipen ara una pausa en els descensos dels tipus amb vista a les reunions següents; alguns responsables del BCE volen donar-se més temps per a examinar l’impacte de les incerteses i dels canvis polítics en les perspectives econòmiques… “El Consell de Govern no es compromet per endavant, amb una trajectòria determinada d’actuació”, ha dit el BCE en la nota oficial. La raó és que avui ningú amb dos dits de front no gosaria agafar compromisos, mal que siguin a pocs mesos vista.

Mil dibuixants urbans llibreta en mà - Lloc: Sala Exposicions del C.C.Calisay

Els estats de la Unió Europea han acordat al Consell de Transports d’ampliar les hores de retard d’un vol per poder reclamar compensacions. En concret, segons l’acord dels socis comunitaris -que ara s’haurà de negociar amb el Parlament Europeu- caldrà que un avió es demori quatre hores en vols de menys de 3.500 quilòmetres perquè els usuaris puguin reclamar. Si el vol supera els 3.500 quilòmetres, el retard haurà de ser de sis hores. L’estat espanyol, Alemanya, Portugal i Eslovènia hi han votat en contra, mentre que Àustria i Estònia s’han abstingut i la resta d’estats, inclòs el francès, hi han votat favor. El text ha tirat endavant perquè solament necessitava una majoria qualificada.

Aquest migdia el govern espanyol ja avisava que ampliar a quatre hores o sis el temps mínim de retard d’un vol per poder reclamar una indemnització era “una mala notícia”. Hores més tard els ministres de Transport de la Unió Europea han confirmat els auguris pessimistes de l’executiu espanyol en el marc del debat de la reforma del reglament comunitari sobre drets dels passatgers aeris. Fa més d’una dècada que els vint-i-set intenten posar-se d’acord sobre la qüestió.

També hi ha diferències entre els estats en relació amb l’equipatge de mà gratuït. Tot plegat fa augurar una negociació complicada al Parlament Europeu, per bé que l’acord assolit avui a la tarda pot aplanar el camí a la reforma del reglament comunitari encallada des de fa una dècada.