Els trens circulen amb retards que poden superar els 30 minuts a la línia R15 de Rodalia per una incidència a la infraestructura entre Riudecanyes (Baix Camp) i Marçà-Falset (Priorat), segons que ha informat Renfe. Tècnics d’Adif treballen per resoldre l’avaria.

Ahir ja hi va haver una altra incidència que va interrompre la circulació entre Torredembarra (Tarragonès) i Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès) per un problema en un desviament, amb afectacions a les línies R14, R15, R16 i R17. Es va habilitar un servei alternatiu per carretera i la circulació es va restablir a les 16.30.

 

Només un 7% de les denúncies per vulneració dels drets lingüístics dels consumidors presentades entre el 2012 i el 2024 han acabat en sanció. Segons dades de l’Agència Catalana del Consum (ACC) analitzades per l’ACN, s’han imposat multes en 367 de les 5.406 denúncies tramitades per l’ACC i pel Departament de Política Lingüística, una seixantena de les quals no eren per motius lingüístics. L’import mitjà de les sancions és de 2.240 euros, sobretot per incompliments relatius a informacions de caràcter fix i invitacions a comprar.

Entre el 2023 i el 2024, les queixes i denúncies per discriminació del català es van disparar: 3.000 expedients, gairebé la meitat de tots els registrats d’ençà del 2012. Un expedient de cada tres són per rètols i cartells. Les dades, obtingudes amb una petició de transparència, recullen 341 sancions (algunes resolen unes quantes denúncies contra una mateixa empresa). Tres multes de cada deu (29,9%) són per no incloure el català en informacions de caràcter fix, com ara rètols del comerç, cartells als aparadors i la senyalització de l’horari comercial. Una quarta part (25,5%) són per no fer servir el català en invitacions a comprar, com ara les cartes dels restaurants. Les vulneracions en matèria d’etiquetatge són el 3,5% de les sancions, i la resta fan referència a manuals d’instruccions, documentació contractual, atenció i més qüestions. En un 20% dels casos, la multa es deu a motius no lingüístics.

Sancions de 10.000 euros

Les sancions més altes han estat de 10.000 euros, una quantitat imposada en dotze ocasions. En conjunt, consten imports en 293 procediments, que sumen 685.901 euros, amb una mitjana de 2.340 euros per multa. En total, s’han obert 396 expedients sancionadors, i la majoria han acabat en multes (341), però 37 encara són en tramitació i en 18 casos se n’ha dictat el sobreseïment. Les queixes i denúncies que acaben en sancions són una minoria: menys d’una de cada deu.

Gairebé la meitat dels expedients acaben arxivats

Dels 6.145 expedients que l’ACC i Política Lingüística van obrir entre el 2012 i l’11 de desembre de 2024, gairebé la meitat (47,8%) han acabat arxivats. Els motius són diversos: la manca d’infracció, la rectificació voluntària de l’empresa, entre més. En un 20,6% dels casos, la incidència s’incorpora a futures inspeccions i en un 10,2% es trasllada a un organisme extern.

Les denúncies es disparen d’ençà del 2023

Les vulneracions dels drets lingüístics dels catalanoparlants en l’àmbit del comerç van augmentar a partir del 2023, amb més de 2.000 casos aquell any i 1.250 més el 2024. Aquests expedients representen més de la meitat de tots els oberts d’ençà del 2012. El 2022 va ser un any amb xifres altes, amb 666 expedients, una quantitat que no es veia d’ençà del 2012 (732).

Del conjunt, es poden distingir 5.406 denúncies, 710 queixes i 29 comunicacions. Les queixes no poden acabar en sancions, car només deixen constància d’un tracte incorrecte que no implica vulneració de drets.

La restauració encapçala el rànquing de sectors denunciats

La restauració és el sector amb més denúncies, amb més de 600 el 2024. El segueixen les perruqueries i centres d’estètica (6,1% dels casos), el comerç al detall i centres comercials (26%), gimnasos (20%), supermercats (18%), hotels (15%) i assegurances (14%). Més d’un 36% de les queixes fan referència a informacions comercials de caràcter fix; un 20%, a l’atenció al client; un 15%, a invitacions a comprar, i un altre 15%, a la documentació contractual. Un 5% denuncien l’absència del català en l’etiquetatge.

Les sancions no sempre coincideixen amb el motiu original de la queixa. A vegades hi ha unes quantes multes per vulneracions lingüístiques, o per uns altres motius, no sempre denunciats d’entrada.

Un miler d’empreses denunciades el 2024

D’ençà del 2012, més de 4.300 empreses han estat objecte de queixa o denúncia. Gairebé 600 acumulen més d’una denúncia, una vintena en tenen més de deu i una empresa sola n’acumula 41. El 2024, s’han denunciat un miler d’empreses, una en té 18. Quant als denunciants, el 2024 n’hi ha hagut 377. D’aquests, 90 han presentat més d’una queixa o denúncia i acumulen el 76% dels expedients. Dues persones han presentat 181 i 159 denúncies, respectivament.

El 90,4% dels expedients del 2024 corresponen a empreses amb seu a Catalunya i el 10% restant, a l’estat espanyol, sobretot a Madrid (61%). Però no sempre queda clar si es refereix a la seu oficial o al lloc on s’ha produït l’atenció.

Dels expedients catalans, el 78,7% són a la demarcació de Barcelona, el 12% a Tarragona, el 6% a Girona i el 3,2% a Lleida. S’han registrat expedients en 141 municipis, amb gairebé la meitat (46%) localitzats a Barcelona ciutat. Segueixen Sabadell (58%), Tarragona (55%), Madrid (43%), l’Hospitalet de Llobregat (28%) i Lleida (26%). L’ACC rep la majoria de queixes i denúncies, també les tramitades des d’uns altres organismes. El 2024, el 92% dels expedients van ser de l’ACC, i un 7%, del Departament de Política Lingüística.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, no ha assistit aquest matí a la romeria de les Canyes de les festes de la Magdalena de Castelló per tal d’evitar les protestes que en demanen la dimissió per la mala gestió de la gota freda. Mazón tampoc no va assistir a la Crida de les Falles de València ni a les ‘mascletàs’.

La ministra de Ciència, Innovació i Universitats del govern espanyol, Diana Morant, ha aprofitat l’absència de Mazón per criticar-lo amb duresa i ha denunciat que és una “anomalia democràtica” que no pugui sortir al carrer “perquè el seu poble no el suporta”. Ho ha dit abans de participar en la romeria. Segons Morant, fa mesos que es viu aquesta situació: “Un president que no ha estat a l’altura, que ha abandonat el seu poble en les pitjors circumstàncies.” Per això, diu, “el seu poble ja no pot més”.

Ahir van començar les festes de la Magdalena, una de les celebracions més emblemàtiques de Castelló de la Plana. I, tal com va passar amb les Falles de València, durant la festa també hi ha hagut moments de reivindicació. Concretament, per a expressar la indignació i demanar la dimissió de Mazón. De fet, instants després d’acabar la primera ‘mascletà’ que donava el tret de sortida, desenes d’assistents van cridar “Mazón dimissió”. A més, van desplegar una gran pancarta, al balcó d’un dels edificis, que també demanava la dimissió del president.

Un tribunal turc ha decretat presó provisional per a Ekrem Imamoglu, batlle d’Istambul i un dels principals rivals polítics del president Recep Tayyip Erdogan. Imamoglu és investigat per corrupció i per presumptes vincles amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que el govern turc considera una organització terrorista.

El batlle fou detingut dimecres i ha estat sota custòdia d’aleshores ençà. A fora, milers de manifestants han omplert els carrers de les principals ciutats del país per denunciar el que, segons el mateix Imamoglu, és una persecució política impulsada pel president Erdogan. Tamnateix, Erdogan ha negat cap ingerència en el cas i ha defensat la independència del poder judicial.

Avui, 23 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Cristina Rodríguez: “Van enviar el meu fill a una emergència en plena alerta roja, i no va arribar a casa”
• La nova vida de Sergi Sabrià: en mans d’un empresari que titllava els independentistes de nazis
• Art degenerat, diu Trump | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLIX): Evocacions
• La superbateria de BYD, l’adeu definitiu als vehicles de combustió?
• Fenomen astronòmic: els anells de Saturn deixen de ser visibles avui
• Els ultranacionalistes russos, l’últim escull per a la pau d’Ucraïna
• Àngels Gonyalons: “Fer papers protagonistes tota l’estona no és saludable, no m’interessa”
• No hi ha forners joves: l’ofici té data de caducitat?

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

A partir d’avui, els anells de Saturn ja no seran visibles de la Terra estant. Aquesta desaparició, que ja és segur que serà una de les notícies de l’any, en realitat és un efecte òptic. La forma plana i prima dels anells permet que desapareguin de la vista cada pocs anys a causa de les posicions tant de Saturn com de la Terra en les seves òrbites al voltant del Sol. Segons que han calculat els astrònoms, el fenomen passa cada 13,7 anys i 15,7. La darrera vegada que va passar va ser el 2009 i la següent es calcula que serà el 2038.

Ja fa anys que la visibilitat de Saturn de la Terra estant va minvant, i no serà fins l’any 2032 que tornaran a ser visibles els anells amb la màxima esplendor. Els anells de Saturn són una de les formacions més espectaculars del nostre univers conegut i, probablement, la que fa més temps que ha alimentat tota mena de teories i invencions.

Els astrònoms creuen que Saturn va acumular els anells tard i els manté en una mena d’equilibri precari, tot atrapant-los entre l’atracció de la gravetat del planeta i la velocitat orbital pròpia dels anells, que tendeix a projectar-los cap al buit de l’espai.

Els anells, formats per milers de milions de petites peces de gel i roca cobertes de pols còsmica, s’estenen fins a 300.000 quilòmetres del planeta, però estan sorprenentment junts entre si. L’espai més gran, conegut per la divisió de Cassini, té només 4.000 quilòmetres d’amplada.

Algun dia, els anells de Saturn desapareixeran per sempre. La gravetat els atrau cap al planeta en forma de pluja polsosa i partícules de gel, i hom calcula que el procés trigarà 300 milions d’anys a eliminar completament el sistema d’anells.

La representació de Saturn en qualsevol descripció del sistema solar sempre és especialment cridanera per aquest anell que envolta el planeta i que li dóna una aparença tan peculiar i única.

S’ha mort l’actor i director de teatre Xavier Serrat a 78 anys. El seu paper més conegut va ser a la sèrie La granja, de TV3, en què feia el paper de Joan, el cap de la família protagonista. És un projecte molt recordat perquè va ser la primera telenovel·la de TV3. Va ser creada per Joaquim Maria Puyal, i la va escriure Jaume Cabré. La sèrie servia com a pròleg per al programa de debat La vida en un xip.

Serrat també va participar en més sèries de TV3, com ara El cor de la ciutat, Ventdelplà i Estació d’enllaç. La seva trajectòria professional també inclou films, com ara La plaça del Diamant, i desenes d’obres de teatre i programes de ràdio.

Va cursar els estudis d’interpretació, art dramàtic i cant a la Universitat de Roma, amb Vittorio Gassman, i també a la Universitat de París. Va començar fent cinema infantil en català a les escoles, on ensenyaven català de manera privada.

La seva trajectòria passa pel Teatre-Cabaret La Cova del Drac, i la participació en la companyia de teatre La Cubana, fins que es fa més conegut pel públic en general amb el personatge Joan a La granja. També va treballar molts anys fent doblatge.

La segona campanya teatral Cap Butaca Buida ha aplegat un total de 71.441 espectadors en 217 teatres. Segons que han dit els organitzadors, la convocatòria ha estat una reeixida i consolida el 22 de març com una cita ineludible del calendari cultural català. A més, ha batut per segon any consecutiu el rècord mundial d’espectadors en un sol dia.

En el segon any que es fa, la iniciativa s’ha estès als Països Catalans i ha arribat també al País Valencià, les Illes i Catalunya Nord, amb 5 sales que han mobilitzat 2.024 espectadors. Amb aquesta expansió, reforça la vocació d’esdeveniment cultural de referència per a tots els territoris de parla catalana a la vegada que consolida la jornada com una veritable festa del teatre.

Durant el dia, el públic ha pogut gaudir d’una àmplia oferta teatral que ha inclòs 252 produccions, des de grans espectacles fins a muntatges de petit format, passant per teatre clàssic, contemporani, familiar i musical.

Cap Butaca Buida ha aconseguit de reunir 56.604 espectadors a Barcelona, 4.465 a Girona, 2.219 a Lleida i 6.129 a Tarragona. A banda, Barcelona ha concentrat el nombre més gran de sales participants amb 154; Tarragona, 22; Girona, 20; i les comarques de Lleida, 16. L’any passat, Cap Butaca Buida va reunir 55.583 espectadors en 145 espais escènics, tot superant el 92% d’ocupació mitjana.

Cap Butaca Buida vol convertir el dissabte 22 de març en una jornada festiva i alhora reivindicativa que ajudi a consolidar la Diada del Teatre, bo i fent valer, sobretot, el poder transformador de les arts escèniques.

El cinema català està d’enhorabona. Una nova producció bat rècords: Wolfgang, el film de Javier Ruiz Caldera, va superar el cap de setmana passat les arrencades de Casa en flames, El 47 i Alcarràs, bo i convertint-se en el llargmetratge català més vist d’aquests anys durant els tres primers dies de projecció. Malgrat tot, l’estrena no ha pogut evitar la polèmica: uns quants espectadors s’han queixat que, malgrat que està rodada en català, en alguns punts dels Països Catalans només es pot veure doblada al castellà. Parlem de tot plegat amb l’actriu Àngels Gonyalons, que després d’estar més de trenta anys sense fer cap film, hi té un paper, encara que secundari. És l’àvia del Wolfgang, un nen amb síndrome d’Asperger i altes capacitats, que després de perdre la mare ha d’anar a viure amb el pare, a qui no coneix i amb qui mai no ha conviscut.

Parlem amb l’Àngels Gonyalons del film, i de l’obra que acaba d’estrenar a La Villarroel, Dones de ràdio, escrita per Cristina Clemente i dirigida per Sergi Belbel, protagonitzada per la mateixa Gonyalons, la Sara Espígul i la Sara Diego, en la qual tres dones s’enfronten a l’adversitat del càncer de mama.

—Quina reeixida, no? Us ho esperàveu?
—Doncs sí, es veu que hem batut rècords. Crec que també hi ha ajudat el precedent de Casa en flames i El 47, i a ells els han ajudat uns altres precedents. És un pica-pedra de tot un gremi que fa que anem avançant. Evidentment, no és exclusivament per això:Wolfgang és una pel·lícula molt ben feta en tots els aspectes.

—Tot plegat demostra que no és flor d’un dia.
—Tant de bo. En realitat, ha estat intermitent. El cinema català va tenir un moment molt dolç, al principi dels vuitanta. I, de cop i volta, es va apagar aquesta llum. Ara hi ha una revifada. Nosaltres hem rodat la pel·lícula íntegrament en català, i després l’hem doblada al castellà.

—Ara que parleu d’això, el cap de setmana passat alguns usuaris del País Valencià i les Illes es van queixar que no la podien veure en català.
—Em sembla aberrant. No vull tenir mania persecutòria, però crec que a les Illes i al País Valencià, i per què no a tot arreu, s’hauria de poder veure en totes dues llengües. Que no passa amb totes les pel·lícules, que s’ofereixen en versió original? Espero que es pugui veure la versió original a tota la península. De vegades, sembla que vulguin negar la parla catalana. No ho acabo d’entendre. Per tant, comparteixo aquestes queixes que hi ha hagut.

—Feia molt que no us trucaven per fer un film. Us va sorprendre la trucada oferint-vos aquest paper?
—Molt, no era gens esperable. Fa trenta anys que no feia cinema. Mentida, més, fa trenta-cinc anys. Crec que des de Boom Boom, que va ser la primera pel·lícula de la Rosa Vergés. Ja no pensava en el cinema. O sigui, hi penses, com una part més del teu ofici, allà on tens molt a descobrir i aprendre. Que, per descomptat, en el teatre també. Però el teatre és un espai que conec, és com a casa, però el cinema, no. Quan vaig rebre la trucada vaig saltar i tot. Primer em van trucar per fer una mena de prova. Des del primer moment vaig veure que volien que ho fes jo, perquè em van enviar el guió amb la marca d’aigua amb el meu nom. Però van dir que havien de fer una prova de càmeres, amb en Miki Esparbé. Vam fer unes quantes preses. Recordo que mentre provàvem, el Miki, que és molt bon company, em va dir: “No hi ha ningú més, eh? Això no és un càsting.” Al cap de no res, potser unes tres setmanes, em va trucar la meva representant per dir-me que el paper era meu. Recordo que em vaig posar a fer saltets al mig del carrer, de la il·lusió.

—Aquests dies molta gent fa un paral·lelisme amb l’Emma Vilarassau i Casa en flames. Totes dues sou grans del teatre català, però feia molts i molts anys que no us trucaven per fer res de cinema, ni de TV3.
—Cert, fa gairebé vint anys que TV3 no em truca… Entenc el paral·lelisme, però he de dir que l’Emma Vilarassau fa un paper protagonista importantíssim a Casa en flames, amb un gran nivell d’exigència, i jo faig un paper secundari. A Wolfgang, els protagonistes són en Miki Esparbé i en Jordi Català. Però a mi ja m’està bé fer aquest paper. Crec que és interessant no fer sempre protagonistes. Els anys noranta, em va tocar viure una època en què tot girava al meu voltant. Ara estic fent una cosa coral amb unes companyes fantàstiques i molt bones, a La Villarroel. Acabo de fer una cosa molt petitona, al Teatre Akademia. Abans venia de fer una cosa molt grossa: L’alegria que passa, amb Dagoll Dagom. M’esperen uns altres projectes més grans. I es tracta d’això, d’anar variant. Fer papers protagonistes tota l’estona no és saludable, a mi no m’interessa… Perdona, que me n’he anat de la pregunta.

—No, cap problema.
—Crec que és casualitat. Però no ho sé. Confesso que moltes vegades no hi entenc, de tot això. El que sí que crec és que era una mica imprevisible que em truquessin per fer un paper d’àvia. Que truquessin a una persona del meu aspecte, que no de la meva edat, que podria ser àvia, però una mica just. En realitat, tinc cinc anys menys que el personatge. Però ja passa, això: en el teatre estic fent una persona cinc anys més jove que jo. Ja seria això. A més, en aquest cas no volien una àvia típica. Buscaven una dona enèrgica. Com som ara les dones de seixanta anys, no? Això ha canviat, hem allargat l’esperança de vida i la qualitat de vida. El que sí que he de dir és que els discursos de l’Emma quan va recollir els premis van ser brillants, hi estic completament d’acord. I no és que ho digui ara perquè tinc seixanta-un anys. Ja ho deia quan en tenia vint, i si mires a l’hemeroteca, ho podràs veure, que ja defensava els que ens han precedit. Crec que hi ha d’haver un respecte i una estima per aquest patrimoni, perquè així ho valorem i fem que el públic ho valori. Sembla que de vegades som d’un sol ús. Que hi hagi gent jove que es vol dedicar al món de la interpretació i no sàpiga qui són la Rosa Maria Sardà o l’Anna Lizaran, que fa dos dies que no hi són, demostra que alguna cosa no estem fent bé.

—Però això passa?
—I tant. Per això defenso que la transversalitat en l’edat és molt interessant, perquè ens enriquim tots. Jo m’enriqueixo de les noves maneres de fer. Vaig anar a veure l’altre dia L’herència, al Teatre Lliure. Mare meva, que bé que ho fan! I també és una obra transversal. Crec que els que fa més anys que som dalt de l’escenari podem aportar moltes coses als joves, i a l’inrevés. Hi ha joves amb tant de talent! Mira, fa poc vaig treballar amb la Mercè Sampietro i em va dir que vigilés amb una cosa que feia. Jo li vaig agrair. Com no ho hauria de fer, venint d’una persona amb la seva experiència? A mi no em molesta gens. Tinc la sensació que hi ha gent jove a qui sí que els molesta, i crec que s’equivoquen. No dic tots els joves, eh? Perquè, per exemple, la companyia de L’alegria que passa era molt jove, i va ser meravellós treballar amb ells i aprendre mútuament. I ara estic amb Dones de ràdio, amb dues companyes de dues generacions diferents i també ens enriquim molt mútuament.

—Fa un moment dèieu que en aquest cas us toca fer d’àvia… Quin nét que us ha tocat, no? És brutal el talent que demostra en Jordi Català en aquest film. Quin actoràs, porta el pes del film i només té dotze anys.
—Absolutament, és brutal. Quin talent i quina actitud! He de dir que va ser tot tan senzill, que no vaig ser conscient de com n’hagués pogut ser de complicat tot fins després d’haver rodat la pel·lícula. Ell tenia una serenitat i una actitud tan professionals. Estava concentrat en la feina, però, a la vegada, quan paràvem, cantàvem, fèiem broma… El primer dia va ser molt prudent, però de seguida vam crear un vincle molt bonic. Té molt de sentit de l’humor. La manera com s’ho prenia… Té clar que vol ser actor, i des de la capacitat d’un nen de dotze anys, sap a on s’està ficant. Diria que, fins i tot, més que molts de vint anys, que diuen que volen ser actors.

—I no té un paper senzill, perquè fa d’un nen amb síndrome d’Asperger i altes capacitats…
—Sí, no era senzill. Però crec que ha estat molt ben acompanyat. En Javier Ruiz Caldera, el director de la pel·lícula, ha estat una peça clau. Ho fa molt fàcil, no és gens impositiu, escolta molt, treballa en equip. A més, és pare, i va treballar amb molta tendresa. El Jordi també tenia al costat una “coach”, la Clàudia Costas, que és meravellosa. L’ha acompanyat en tot moment, no només en els moments de feina. Perquè pensa que en un rodatge es creen molts vincles, els adults vivim un moment d’efervescència: de cop i volta, tens una família, i de sobte, es desfà i ja no hi és. Imagina’t, si els adults ho vivim així, els nens… He de dir que crec que també ha tingut un paper clau en Miki Esparbé; ha tingut molta mà esquerra i ens ha ajudat a tots moltíssim. I no em vull oblidar d’esmentar la mare del Jordi, és molt sensata i toca molt de peus a terra. Per tant, el Jordi ha estat molt ben acompanyat. Però sí, té un talent i una capacitat… En té ganes i entén l’ofici.

—Ara parlàveu de la Clàudia Costas, que es va formar al Memory, la que fins fa poc era la vostra escola. I al film també vau coincidir amb l’Anna Castillo, que també hi va estudiar. Com és això de coincidir amb gent que es va formar al Memory?
—Ui! Ja fa temps que em passa. He treballat amb l’Elena Terrats, la Mariona Castillo i el Pau Oliver. Em genera una barreja d’orgull i satisfacció. M’agrada molt veure gent que es va formar amb nosaltres i tenen unes carreres impressionants, com ara la Vicky Luengo i el Ferran González. Pensa que vam ser la primera escola de formació integral de tot l’estat.

—Us en sentiu orgullosa?
—Estic contenta, però he de ser honesta: no va ser meva, la idea, va ser del Ricard Reguant. I allà hi ha treballat molta gent posant-hi el colze cada dia, com ara la meva germana, la Txell Gonyalons. De fet, l’any passat vaig vendre la meva part de l’escola a l’equip que hi estava treballant. I orgullosa? Aquesta paraula té una mica de connotació pretensiosa que no m’acaba d’agradar. Sí que em sento orgullosa des de la perspectiva d’una edat diferent, que els he vist nens i, de cop, van sols. Està molt bé. Sempre dic que el talent el porten ells. L’escola el que ha de procurar és de tenir les eines i saber captar aquell alumne per entrar en el codi que pugui entendre per explotar i potenciar aquell talent que té. Si poden anar a moltes escoles, millor. No he estat mai un gurú, no m’agraden. Hi ha molta gent que s’equivoca i va a una escola pensant que trobarà feina, i no a aprendre. Primer s’ha d’aprendre.

—Sobre això us volia preguntar, perquè ara parlàvem del Jordi Català, i al Memory heu treballat amb gent molt jove. No ha de ser fàcil, de gestionar-ho tot plegat.
—Quan es comença una carrera infantil, hi ha un moment que s’ha de superar aquesta etapa i passar a l’adulta, i han d’estar molt ben acompanyats, perquè, de cop, desapareixes. Recordo alguns casos. Ara em ve el cap el de l’Antonio Hortelano, que va tenir una baixada després de tenir grans èxits de jove, i després han de tornar a construir una carrera com a adults. Hi ha un moment que deixes de ser aquella carona. L’impàs costa i crec que s’ha d’acompanyar. És complicat fer una carrera infantil. Hi ha gent que de petita ha funcionat molt, però, de cop, deixa d’interessar perquè ja no és aquella criatura de les piguetes. No ha de ser fàcil que tothom et balli l’aigua i això s’acabi de sobte. Si no ho és per als adults, que sabem que hi ha moments de més visibilitat i moments de menys. A mi em sorprèn molt que de vegades em diuen que ara visc un molt bon moment… Jo no he parat mai de treballar. Sóc una privilegiada. El que passa és que malgrat que he fet coses amb públic i, fins i tot, amb bones crítiques, de vegades tens èpoques en què fas una carrera més discreta. També està bé. I de cop i volta fas una cosa que et dóna un punt de visibilitat, i tornes al focus. Però clar, fa quaranta-quatre anys que treballo. Me’n vaig anar a viure fora, i vaig tornar fa gairebé vuit anys. Però, per exemple, fer L’alegria que passa em va donar una altra vegada aquest punt de visibilitat. Realment, no he parat mai de treballar, i dono gràcies per això. També he picat molta pedra, però hi ha gent que pica molta pedra i no ho aconsegueix. Conec dones amb molt de talent que no han tingut les eines que jo he tingut per a funcionar, i això existeix. També sóc conscient que tot plegat es pot acabar demà. Què hi farem? Continuarem picant pedra!

—Tornant al film, juga amb una barreja de tendresa, riure i emoció. Pots passar de la llàgrima al riure en un segon.
—Hi ha un treball de l’equip creatiu i del director molt bo. És una pel·lícula que té sentit de l’humor. Un sentit de l’humor fi. Se senten riures en un moment donat, però sobretot fa que a la gent se li escapi un somriure tota l’estona. I quan t’emociones no és sentimentaloide. Hi ha veritat. Són uns personatges molt quotidians, molt reconeixibles i empatitzables. És veritat que va de la relació entre un pare i un fill, però si vas més enllà, els personatges de la perifèria tots tenen en comú una cosa, que és que formen part de la recerca de l’aprenentatge d’estimar. Cada dia volen aprendre, i reconstruir aquesta estima. I això es respira.

—També exposa les dificultats que tenim tots per a comunicar-nos. Representa que el nen que té Asperger i és qui té més dificultats, però si ho analitzes, déu-n’hi-do, els dèficits que tenen els adults…
—Sí senyora, crec que és una molt bona conclusió. El nen és el que més sap. Se li atribueix al nen aquest dèficit perquè està diagnosticat, però realment els que no en saben són els altres. L’àvia, el meu personatge, és el prototip d’aquestes famílies que diuen que els problemes no es parlen, que tot va bé. És sorprenent la quantitat de gent, i alguns de més joves, que continuen amb aquest tarannà. Que decideixen que hi ha temes dels quals no se’n parla, que són tabú. Mares que no es comuniquen amb les seves filles per parlar de coses com la regla o el sexe. Jo, amb la meva filla, no he tingut mai tabús. Amb elegància, amb tacte, sabent com és la teva filla, que no ha de ser igual que tu, però aquí estic jo per parlar d’aquestes coses. Sóc la teva mare, no la teva amiga, però podem parlar de tot. I el sexe és un regal de la vida. I arribarà aquest moment, i aquí estic jo per ajudar-te i per acompanyar-te. Hi sóc incondicionalment, no tinc cap dret a dir-te a qui has d’estimar o com. El que he de fer és acompanyar-te, m’agradi més o menys. A ningú li hi hauria d’important si m’agrada o no. El que és important és que he d’estar el teu costat i no jutjar-te.

—Sembla que com més va vivim en una societat més oberta, però…
—És mentida! S’han aconseguit coses, però alhora hi ha una part de la societat que sembla que respongui a la que es va obrint, per anar tancant-se més. Fins i tot gent que forma part d’una mateixa família. És sorprenent com podem ser tan diferents, i que hi hagi aquest gran dèficit de comunicació, i que no puguem parlar les coses. És trist.

—Ara parlàveu de tabús. A La Villarroel, amb Dones de ràdio, també trenqueu un tabú i parleu del càncer de mama.
—Sí, i ho fem des del sentit de l’humor, no en fem un drama. La Cristina Clemente, autora de l’obra, té l’habilitat d’escriure essent molt realista, però amb molt de sentit d’humor. I el director de l’obra, el Sergi Belbel, també és així. Quan passen coses dramàtiques a la vida, el sentit de l’humor és un flotador molt important on agafar-te. I en aquesta obra la Cristina és capaç de transitar per temes molt delicats, com ara el càncer de mama, des del sentit de l’humor, i sense faltar el respecte, amb emoció però sense sentimentalisme barat.

—Ja heu estrenat. Com va? 
—Aquests dies ha vingut gent que ha passat per aquest procés. Fins i tot alguna dona a qui li acabaven de diagnosticar, que em va dir: “Després de veure aquesta funció, entomo el procés que em ve ara d’una altra manera.” En aquesta funció, la majoria dels personatges se salven, i a la vida no tothom ho fa. La Cristina va entrevistar-se amb vuit o nou dones que havien passat per aquest procés. Persones de diferents edats, i diferents tipus de càncer de mama i resultats, físics i psíquics. Un dia els vam fer la funció a elles i va ser molt emocionant. Van estar molt agraïdes. Crec que és d’aquelles funcions en què rius, però amb un nus a la gola, de l’emoció. Encara que he de dir que la funció no és exclusivament per a dones. La resposta del públic masculí és aclaparadora. A més, el procés que passen és extrapolable a qualsevol mena de càncer o malaltia.

Em digueres: et veig com si no t’aturassis mai de fer expedicions a la veritat humana mitjançant la literatura.

Et vaig contestar: escriure no és una confessió de l’autor, no és sols contar històries per explicar fetes, sinó essencialment retratar personatges; enfonsar-te en l’interior dels essers humans que sobreviuen en el mitjà terraqüi, convuls, hostil, carnisser, perquè és aquí on es mostra realment qui som i, sobretot, perquè és l’únic territori en què hi pot haver un espai d’exploració i de descobriment compromès amb la coneixença.

Em digueres: en tu reconec una persona a la qual no he de témer i ho sé per la seva forma de somriure; moltes de vegades dius: hem de riure molt, i aquest sentit de l’humor que practiques en la vida i en els llibres és un signe de reconeixement en un món que va perdent qualsevol planter d’humor.

Et vaig contestar: aquells que no riuen mai entenen la veritat com una cosa clara, ximple, immutable, rodona; creuen que tothom els acompanya en la seva percepció del que és cert i es pensen que tenen una idea exacta de qui són i del lloc que ocupen dins la societat.

Em digueres: em fan un maler veure aquells que t’interpreten en lloc d’acceptar-te tal com ets.

Et vaig contestar: no passis pena, els lectors vers saben que em matertialitz darrere de les meves planes escrites; i saben, també, que la imaginació, la inventiva, el somieig, l’enginy i la descripció són uns valors que amaren les meves frases tan lleugeres com una vida humana singular que amb un buf ja no existirà.

Em digueres: com és que t’agrada llegir en veu alta els teus quadres de mots?

Et vaig contestar: els humans hem renegat del nostre origen, del nostre somni simfònic, del somni de la vida en comú, d’estar plegats escoltant la nostra diversitat; hem perdut la capacitat d’escoltar, l’escolta; escolta qui és al teu costat, aquesta és la llavor de la simfonia; la tonada de la dicció es fa camí, un camí de música verbal. Tot sovint voldria captar les harmonies i els ritmes, les melodies d’aquelles rondalles que ens contaven de petits les padrines davall la campana emblanquinada de la xemeneia ran de la foguera espurnejant que dibuixava ombres a les parets; allò que ens relataven aquelles veus ens donava tranquil·litat, ens acaronava els sentits, ens deixava embambats i ens feia volar. És allò que hem creat els humans per suportar l’urpa de la solitud, el dolor de cada dia, el cansament de la vida dura, la idea de la mort. La literatura és la major eina de consol que hem sabut inventar.

Em digueres: sí, aquesta complicitat entre qui diu i qui escolta és com un miracle.

Et vaig contestar: és el magnetisme del gra de la veu humana, el zumzeig tan delicat que t’acaricia l’oïda, l’alè dels sospirs, compassos que pasten els mots, la fondària plena de ressons d’un silenci sonor, les ones de la mar dels batecs que fan vibrar les cordes vocals, la correntia de salives que entapissen i fan anar llatines les paraules, aquesta forma d’amorosir els llavis perquè trobin el trèmolo tan musicalment just com exacte.

Em digueres: sembla que passes de llis damunt allò que contes i sense témer-me’n ja m’has caçat amb una coma.

Et vaig contestar: Ha! Ha! Ha! Una coma pot canviar una vida; cal tenir molt d’esment amb els llenguatges i no córrer, ni anar de gambirot, ni perdre l’agilitat que cada fonema, cada síl·laba, cada mot demana; no pots escapolir-te de la partitura, ni fer l’ullastre esbrancat com un virtuosisme de saló, el fraseig et donarà l’amplària de la passa i caldrà que vagis viu per no descomptar-te si vols aconseguir l’efecte més joiós, més seductor, més clarivident que convertirà la contarella en una festa de plers i que deixarà un estol d’empremtes en la memòria de l’escoltador que després, quan tot s’acabi, li farà molta de companyia.

 

Podeu escoltar ací el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/03/Cor-Closcadellertra-CDLIX.m4a

Aquests darrers mesos semblava que BYD, primer fabricant mundial de cotxes elèctrics i segon de bateries, perdia la cursa contra el seu principal competidor, CATL, el líder indiscutible en bateries. El primer fabricant havia presentat un seguit de noves bateries amb més velocitat de càrrega i més durada, cosa que proporcionava garanties que cobreixen la vida útil dels vehicles actuals amb escreix. Els cotxes de BYD, en canvi, inclouen l’e-Platform 3.0, l’arquitectura elèctrica i de bateries presentada el 2021, una eternitat en termes tecnològics. El 2024 en va presentar una evolució, l’e-Platform 3.0 Evo, però va decebre experts i analistes perquè no representava el salt endavant promès per la companyia, que feia temps que deia que treballava en una nova plataforma. Finalment, aquesta setmana BYD ha donat un cop de puny a la taula anunciant la nova Super e-Platform, amb una bateria i un motor que han deixat bocabadat tothom i que ha passat la mà per la cara dels altres competidors. Els directius de la companyia van dedicar més d’una hora a presentar la nova plataforma, amb detalls tècnics de gran profunditat. La manera de justificar-se pel retard i mostrar l’orgull per una tecnologia xinesa que ha de liderar el món, segons les seves paraules. Tot seguit us en donem els detalls.

La bateria que es carrega en cinc minuts

BYD fabrica bateries per a cotxes i bateries estacionàries exclusivament de química de liti LFP (liti ferrofosfat), a diferència de CATL i més competidors, que també en fan de liti NMC (níquel, manganès i cobalt). Les bateries LFP són molt més econòmiques que les NMC i tenen una vida útil molt més llarga: arriben a més de dos milions de quilòmetres i vint anys de funcionament. El punt feble és una densitat energètica menor i una velocitat de càrrega més lenta que les NMC. Per aquests motius, els fabricants xinesos havien optat per les LFP, fent cotxes més econòmics per a una població amb menys poder adquisitiu. En canvi, les marques occidentals havien optat per les NMC, que donen més autonomia i es poden carregar més ràpidament, tot i ser més cares.

Però fins i tot a Europa es volen vehicles elèctrics barats, i bona part de l’esforç xinès en desenvolupament de bateries ha estat centrat en les de química LFP. La velocitat de càrrega és el punt que s’ha millorat més, amb innovacions que les equipara a les NMC. CATL i fabricants de cotxes xinesos havien presentat bateries amb velocitats de càrrega entre 4C i 6C. Aquest paràmetre fa referència a quantes vegades una bateria es podria carregar teòricament en una hora. És a dir, quina fracció d’una hora necessitem per a fer una única càrrega: 4C vol dir una càrrega en un quart, i que 6C equival a una càrrega en una sisena part d’una hora (deu minuts). Aquestes bateries encara no han arribat a Europa, on els cotxes acostumen a tenir bateries de l’ordre de 2C, excepcionalment de 3C.

La nova superbateria de BYD carrega 400 quilòmetres d’autonomia en 5 minuts.

Els analistes esperaven que BYD anunciés bateries que igualessin la competència, però aquí és on la companyia ha tret l’orgull i s’ha reivindicat, després d’anys de crítiques soterrades: la nova bateria presentada pot carregar a 10C i 1.000 kW de potència. En una desena d’hora (sis minuts) la bateria té la capacitat tècnica de carregar-se al 100%. Amb uns pics de potència d’1 MW, que empetiteix els valors de 500-600 kW dels seus rivals al mercat xinès, fins ara considerats uns valors extraordinaris. A Europa ni ho somniem: els valors màxims que trobem a les estacions de càrrega voregen els 350 kW, i hi ha molt pocs cotxes a la venda al nostre mercat que arribin a aquesta potència. Tesla, la gran referència occidental fins ara, aquests dies ha anunciat que apujava la velocitat dels seus supercarregadors a Alemanya a 250 kW, tot i que té l’objectiu d’assolir els 500 kW, segons que va dir fa anys Elon Musk. Encara s’ha de veure quan es farà realitat, com tantes altres promeses incomplertes pel magnat.

El fundador i màxim dirigent de BYD, el químic multimilionari Wang Chuanfu, durant la presentació de la nova superplataforma, va reconèixer que la potència de càrrega era un dels punts febles dels seus vehicles. La majoria dels cotxes de BYD en venda tenen la plataforma 3.0, amb potències entre 80 kW i 90 kW, uns valors desfasats. Amb la 3.0 Evo presentada el 2024, la velocitat pujava a 165 kW en models com el nou Sealion 7. Però és una xifra que continua essent massa baixa en comparació amb les marques rivals, i d’aquí ve la decepció dels analistes. Amb els 1.000 kW de la nova superplataforma, la reacció dels experts ha estat la contrària, entusiasme i gairebé estupefacció. No ho esperava ningú. El fabricant més gran de cotxes elèctrics es posa a l’avantguarda amb orgull nacional, amb directius que asseguren que és una tecnologia “xinesa per a liderar el món”. Segurament també una reivindicació del país en el context actual de guerra comercial amb els EUA. BYD té l’objectiu de ser el primer fabricant mundial de cotxes i el màxim dirigent de l’empresa ho ha aprofitat per recordar que de totes les seves fàbriques surt un cotxe nou cada tres segons.

Els paràmetres tècnics de les noves bateries de BYD han sorprès experts i analistes. Objectiu: deixar enrere als vehicles de combustió

Wang Chuanfu, durant la presentació, va dir que BYD passava a oferir aquesta potència de càrrega per liquidar definitivament els cotxes de combustió. En un vídeo de demostració, s’observa com un dels seus cotxes carrega el 52% de la bateria en només 5 minuts, uns 400 km d’autonomia, a raó de 2 quilòmetres per segon. Sempre segons el cicle xinès CLTC, que és més optimista que el cicle europeu d’autonomia, el WLTP. Una de les coses que també han sorprès és el temps que manté el pic de potència de 1.000 kW, entre el 10% i el 27% de càrrega, durant 70 segons. La potència de càrrega es refereix al valor màxim que generalment es manté durant molt poc temps. És l’anomenada “corba de càrrega”, perquè es comença a una velocitat baixa, puja ràpidament i després va baixant progressivament. A partir del 80% la baixada és molt notable. Algunes corbes de càrrega són molt punxegudes, i això vol dir que els valors màxims només es mantenen uns quants segons. Algunes altres són més aplanades, sense assolir valors tan elevats però tampoc sense baixar tan pronunciadament, cosa que pot significar que globalment es carrega més de pressa, fins i tot. Dit d’una altra manera, el valor de 10C és un màxim que tan sols s’assoleix durant un període de temps curt. A la pràctica i per evitar un sobreescalfament perniciós, se situa més aviat en el 5-6C global.

En el nostre dia a dia, els valors màxims de càrrega no tenen tanta importància, com saben prou bé els propietaris de cotxes elèctrics. Al voltant del 95% de les ocasions es carreguen a potències molt baixes (per sota dels 10 kW) a casa o a la feina, mentre estan aparcats. El motiu és que surt molt més bé de preu que en una estació de servei. Però BYD, oferint aquestes potències de càrrega, que superen fins i tot les de la competició de Fórmula E, no s’adreça als propietaris de cotxes elèctrics, sinó als de combustió. La majoria de les persones no estan familiaritzades amb els vehicles elèctrics. Es tendeix a fer comparacions amb els cotxes de combustió i se n’espera un comportament igual. Si triguem 5 minuts a fer benzina, és important de fer vehicles elèctrics que puguin recarregar-se en un temps semblant.

La nova bateria Blade és dividida per la meitat i en mòduls per facilitar-ne la refrigeració i augmentar la velocitat de càrrega.

A més, això pot tenir avantatges afegits. El primer és que a les estacions de servei no calguin tants punts de càrrega, perquè hi podran passar més cotxes una vegada reduït el temps d’espera. El segon és que BYD comercialitza superesportius com el Yangwang U9, que els propietaris acostumen a dur a circuits tancats. Allà els consums són molt elevats i amb la nova tecnologia podran recarregar en pocs minuts per continuar fent-hi voltes sense haver d’esperar. Aquesta orientació esportiva també la mostren els motors presentats amb la nova superplataforma. Arriben a 580 kW de potència (789 CV) per motor, tota una nova fita que supera els motors de combustió V12. A més, la nova plataforma n’admet dos, cosa que permet cotxes amb més de 1.500 CV. El nou motor també pot arribar a girar a 30.000 revolucions per minut, tot un rècord en el sector.

Durant la presentació es va veure com un dels vehicles que incorpora la nova superplataforma, la berlina Han L, un cotxe familiar d’alta gamma i no pas un superesportiu, accelera de 0 km/h a 100 km/h en només 2,7 segons i supera els 300 km/h. La companyia, a més, assegura que aquestes accelerades es poden repetir més de setanta vegades seguides sense perdre rendiment per sobreescalfament, un dels punts febles dels vehicles elèctrics que s’havien detectat als circuits. En definitiva, la nova superplataforma de BYD vol deixar clar que els vehicles elèctrics igualen i, fins i tot superen, els de combustió en tots els aspectes.

Els canvis (i límits) tecnològics per a fer possible aquesta velocitat de càrrega

Per aconseguir els 1.000 kW de potència de càrrega, BYD ha hagut de fer uns quants canvis. El més important, passar de l’arquitectura de 400 V a la de 1.000 V. La potència de càrrega s’obté multiplicant el voltatge (V) per l’amperatge (A). Si apugem el voltatge, aleshores podem abaixar l’amperatge, que és el responsable que pugi la temperatura i calgui un cablatge més gruixut. Fins ara, l’arquitectura estàndard de les bateries per a cotxes elèctrics era de 400 V, tot i que diverses marques ja l’havien apujat a 800 V per augmentar la potència de càrrega sense variar l’amperatge. BYD va un pas més enllà i arriba a 1.000 V. I, tot i que això permeti amperatges més baixos, per arribar a 1.000 kW calen 1.000 amperes, un valor estratosfèric que admet la nova superplataforma sense dificultats.

BYD crearà a la Xina una xarxa de més de 4.000 supercarregadors amb una potència de més de 1.000 kW.

Amb aquestes potències i amperatges, la temperatura puja molt més que a les bateries tradicionals. I la temperatura és el principal obstacle si es vol preservar la vida útil de la bateria. BYD no ha donat dades de la durabilitat de les noves bateries, però ara com ara els analistes es decanten a pensar que serà equivalent a les LFP tradicionals (uns 5.000 cicles de càrrega i descàrrega) o, en el pitjor dels casos, a les de les NMC (uns 1.500 cicles). El motiu és que BYD ha millorat el sistema de refrigeració, tant de les bateries com del paquet on s’encabeixen. A conseqüència d’això també es pot mantenir més temps el pic de 1.000 kW. A més, les bateries s’han dividit per la meitat i en grups. Les tradicionals Blade de BYD eren rectangulars i allargades, que anaven de banda a banda del cotxe. Ara són la meitat de curtes, i també admeten més alçada. Tot fa pensar que és per a millorar-ne la refrigeració, però també podria haver-hi un segon motiu, tot i que el fabricant no n’ha donat detalls. Aniria relacionat amb la velocitat tan elevada de càrrega.

Els 1.000 kW s’han d’assolir emprant dues mànegues de càrrega, dos endolls alhora. Els analistes ho atribueixen a les limitacions de l’estàndard de càrrega xinès. Però l’estàndard europeu, el CCS2, té el mateix inconvenient: tan sols arriba a 500 kW. Recentment, per a camions elèctrics s’ha creat l’estàndard MCS (Megawatt Charging System), que teòricament pot arribar a 3,75 MW, malgrat que a la pràctica fins ara només hi hagi carregadors d’1,2 MW. Tanmateix, l’endoll del MCS té unes dimensions físiques massa voluminoses per a un turisme. De manera que, mentre no s’actualitzi el CCS2 per permetre els 1.000 kW, no hi ha cap més opció que carregar amb dos endolls alhora, de 500 kW cadascun. Podria ser per aquest motiu que les noves bateries Blade s’han dividit en dos dins el paquet de bateries: cada meitat es carregaria amb cada endoll. Sense excloure que amb un únic endoll també es puguin carregar totes dues meitats, però més a poc a poc.

Els primers cotxes que incorporaran la nova superplataforma, el Han L i el Tang L, es comercialitzaran a la Xina a partir de l’abril. No hi ha data de disponibilitat per a Europa. Xarxa de supercarregadors BYD i expansió internacional

Atès que al mercat no hi ha carregadors per a turismes de 1.000 kW, BYD ha anunciat que entra en el negoci de les estacions de càrrega, copiant el model dels supercarregadors de Tesla i altres fabricants xinesos. És una nova mostra de la maduració i ambició de l’empresa. Per començar, instal·larà més de 4.000 punts de càrrega de 1.000 kW a la Xina. Cada estació incorporarà dues pistoles de càrrega i bateries estacionàries de suport per a poder assolir l’elevada potència sense afegir massa tensió a la xarxa elèctrica. Els cotxes de la nova superplataforma incorporen dos endolls idèntics, un a cada banda del vehicle. Els analistes han rebut bé aquesta opció, perquè, encara que només es disposi d’un cable per a carregar fins a 500 kW, no caldrà canviar el cotxe de posició perquè el punt de càrrega sigui a una banda i l’únic endoll del cotxe sigui a la banda oposada, com passa sovint amb els models actuals.

Els dos cotxes inicials que incorporaran la superplataforma seran la berlina Han L i el SUV Tang L, dos vehicles de gamma alta que es comercialitzaran a la Xina a partir de l’abril. Tanmateix, una de les paraules més repetides durant la presentació va ser “global”. BYD vol fer arribar la superplataforma a tots els mercats on opera i a tota la seva gamma de productes. Els analistes esperen que vagi essent incorporada progressivament als cotxes més econòmics de la marca i que arribi al nostre continent en un termini relativament curt, al voltant d’un any. De fet, la plataforma 3.0 Evo, la més moderna fins ara, s’inclou tan sols en vehicles de la línia Sealion, que per disseny van orientats al mercat europeu. Tanmateix, la companyia no n’ha donat cap calendari i les xarxes europees de recàrrega, amb velocitats tan baixes, podrien ser el principal escull. L’altra gran pregunta, sense resposta ara com ara, es deriva del fet que BYD ven bateries a uns altres fabricants de cotxes, com ara Tesla i Toyota: els xinesos es reservaran la superplataforma per a ells o la compartiran?

Si la setmana passada va ser la marca d’escumosos Corpinnat que feia balanç de l’any 2024 amb tota mena de dades, aquesta setmana ha estat la DO Cava, encapçalada pel president, Javier Pagès, que ha convocat la premsa per parlar del tancament de l’any i oferir un maridatge d’alguns dels seus caves d’elaboradors integrals amb els plats del restaurant Via Veneto.

La DO Cava té una història complicada d’ençà que va ser creada, quan van cedir a incorporar territoris fora de Catalunya, centre neuràlgic d’aquest escumós. Per això, aquests anys l’organisme fa grans esforços per guanyar en valor en el camp dels escumosos. Han optat per visibilitzar els vins de guarda superior, els vins de Paratge Qualificat i, entre els cellers, els elaboradors integrals. Però el cava és un producte estructural i determinant perquè és el més important tant en volum, com en valor, com en facturació, com en hectàrees i elaboradors, com en exportació, del sector vitivinícola català. Javier Pagès en va donar unes quantes dades: es conreen 37.502 hectàrees de vinya dedicades al cava; hi ha 5.874 explotacions vinícoles i 343 cellers que elaboren cava; un producte que té presència a 150 països. Pagès va dir que és un cas de reeixida, tot i que amb espais de millora. Que hi ha tres grans DO al món elaboradores d’escumosos, tres capdavanters mundials, un dels quals és el cava, a més del Champagne i el Proseco, i va voler valorar aquest pes que té el cava en el mercat mundial.

Balanç final del 2024 de la DO Cava

Però les dades del 2024 no han estat bones, fet que és una tendència en el mercat mundial dels escumosos. Si a mitjan desembre, abans que s’acabés l’any, Javier Pagès va parlar d’una davallada provisional del 12% en les vendes de cava, aquesta setmana ha revelat que el resultat final de la campanya del 2024 encara ha caigut una mica més i s’ha situat en 13,39% per sota, respecte del 2023. Això vol dir que s’han venut 218 M d’ampolles (140 M en el mercat internacional, que representa el 64% de les vendes amb un 18% de descens; i 78 M d’ampolles en el mercat interior, una tercera part de les quals corresponen a Catalunya, amb un descens del 3,56%). 

Dels 218 M d’ampolles venudes, 37,3 M són en ecològic, un mercat que creix un 15,24% respecte del 2023 i que és avui el 17% del total d’ampolles venudes. En positiu es troben també els caves de guarda superior de Paratge Qualificat, que han crescut un 13,33% (un 58,54% en el mercat interior). En conjunt, el cava ha baixat en volum, però ha pujat en valor: en el mercat interior, un augment del 8% i en l’exportació, del 12%. En total, el 2024 hi ha hagut un creixement en el valor del cava d’un 11%.

Mentre les vendes totals del 2023 van facturar 230 M d’euros, el 2024 la facturació ha caigut fins a 220 M d’euros.

Per països, el primer mercat va ser el belga, amb 20,3 M d’ampolles venudes; els Estats Units  amb 17,8 M d’ampolles; el Regne Unit, amb 15,7 M d’ampolles; Suècia, amb 12,5 M d’ampolles i Alemanya, amb 11 M d’ampolles. Com ja va dir a mitjan setembre, Javier Pagès va atribuir el descens de l’exportació (-18%) a una manca d’existències dels cellers. La demanda va superar l’oferta, que a causa de la sequera prolongada va fer baixar la producció i els cellers no van poder atendre totalment. En aquest sentit, el mercat més afectat ha estat l’alemany, on s’han servit 20 M d’ampolles menys.

Què pot passar si Trump compleix l’amenaça d’imposar aranzels del 200% al mercat del vi?

La conferència de premsa es va centrar en el comportament del mercat dels EUA si Trump compleix l’amenaça d’incrementar els aranzels al vi d’un 200%. En aquest sentit, Pagès va ser caut: “De moment, hem d’esperar, perquè l’administració americana encara no s’ha pronunciat sobre els aranzels, des que Trump va parlar del 200%. És evident que faria molt de mal al sector, però també cal veure la situació en conjunt, de com quedarien els altres escumosos en el mercat americà i quin comportament tindrà el consumidor. Així i tot, segur que uns aranzels tan importants afectaran les vendes. El que vull dir és que l’impacte pot ser important, però no sabem quant. Amb tot, els escumosos europeus som un lobby a la Unió Europea. Els polítics ens recolzen a Europa i faran accions per evitar que el món del vi quedi destruït.” 

Quan li van preguntar si l’acció de Trump podia arrossegar els altres mercats, Javier Pagès va assegurar que no creia que hi hagués un efecte similar a la resta de mercats, “tot i que podria generar una certa inflació”. Als Estats Units el cava és el segon escumós en vendes després del Proseco i el primer segons el mètode tradicional, per davant del Champagne. A la pregunta de quin mercat podria compensar la pèrdua del mercat dels EUA, Pagès va dir que no se sabia: “Les vendes no es poden forçar, perquè forçar un mercat només es podria fer en preu (més baix) i això seria un petit desastre. El meu consell: jo no abandonaria la presència als Estats Units, perquè recuperar-la costaria molt.”

Caves de guarda superior d’elaboradors integrals maridats amb els plats de Via Veneto

Els elaboradors integrals són cellers que fan tot el procés d’elaboració del cava a la propietat, des del raïm de vinya pròpia amb què s’elabora el vi base fins al procés de la segona fermentació amb el mètode tradicional, embotellat i criança. A la DO Cava hi ha disset elaboradors integrals, dos dels quals s’acaben d’incorporar: Mastinell, al Penedès, i Bodegas Ondarre, a la Rioja. 

Tots els caves d’elaboradors integrals que es van maridar amb els plats del restaurant Via Veneto eren de guarda superior, amb un envelliment mínim de trenta mesos, llevat del que provenia de la Rioja. El millor sommelier de Catalunya 2025, Cyril Vermuelen, va presentar els escumosos.

• Carpe Eco 2019, cava de guarda superior gran reserva del celler Mastinell, i La Ticota 2017, cava de guarda superior gran reserva del celler Avinyó, van maridar amb una esquitxada de petxines de pelegrí amb gelat d’alvocat i pols de corall de petxina de pelegrí.
• Reserva de la Família Rosé 2021, cava de guarda superior gran reserva del celler Juvé & Camps, i Rosa Cusiné 2019, cava de guarda superior gran reserva del celler Parés Baltà, van maridar amb uns pèsols del Maresme amb pannacotta de ceba. 
• L’Era del Celoni 2016, cava de guarda superior gran reserva del celler Carles Andreu, i Vinyes de Can Sala 2015, cava de guarda superior Paratge Qualificat del celler Can Sala, van maridar amb una romescada d’escórpora amb mongetes del ganxet.
• Heritage 2017, cava de guarda superior gran reserva del celler Gatell, i Claror 2016, cava de guarda superior Paratge Qualificat del celler Vins El Cep, van maridar amb un brioix de rellom de porc ibèric Joselito rostit amb brotons i espàrrecs silvestres.

Entrar en un forn de tota la vida t’activa gran part dels sentits com poques coses. L’olor, el que ens deixa més memòria, es pot disparar fins i tot abans d’entrar-hi i, si hi passes sovint, ja detectes si és pa fet de fa poc o ensaïmada. No és difícil que una vegada dins els ulls ballin de costat a costat, del doblegat de crema a la coca de trempó. Dolç o salat, avui? El pa pagès a l’estant del fons. Un croissant. Cocarrois. Coca de patata.

I després, el gust et confirma si et trobes davant d’un producte de qualitat o no. La gent gran reconeix si la recepta és la de tota la vida. I a darrere d’aquesta recepta que et transporta tant a la infantesa com a un diumenge de dinar familiar o a una xocolatada de Nadal, hi ha un forner que hi manté la tradició i que s’ha aixecat de matinada perquè la gent ho pugui assaborir.

Amb el pas de les generacions, però, poder anar a un forn autèntic i evitar la napolitana de franquícia és com més va més complicat. Les notícies per als més llépols –i per als que volen menjar bon pa– són una estocada: els forns tradicionals i emblemàtics van abaixant la persiana. El motiu? La falta de relleu generacional.

Tancament per defunció

Això és el que va passar al forn Ca l’amo en Pep, situat a Establiments. Si més no, momentàniament. Arnau Company havia agafat les regnes del negoci de ben petit, bo i continuant la feina que son pare havia començat anys enrere de la mà d’Amador Salom. Va ser l’únic dels tres germans que va continuar les passes familiars, però el febrer passat es va morir. No hi havia relleu familiar i va haver de tancar d’un dia per l’altre.

“Mon pare era de la generació que no volia aturar mai. No es volia jubilar, sempre deia: preferesc que em trobis mort al pastador que davant la televisió perdent el temps”, conta Joan Company. Quan era més jove, anava els caps de setmana a donar un cop de mà al forn. Però va detectar que l’endemà s’ofegava, a causa de l’al·lèrgia a la farina. Els pares tampoc no volien que tengués aquesta feina, perquè era molt sacrificada. I llavors va començar a estudiar.

Ell no va aprendre l’ofici, però sí que es va posar a gestionar el negoci. Quan son pare es va morir, no hi havia relleu dins la família, però van trobar una solució. Una de les treballadores, la Nori, que fa 23 anys que hi treballa, va aprendre l’ofici fa poc. “Vaig tenir aquesta sort. Les dues dones volien seguir, els era igual aixecar-se de matinada. Són feines sacrificades, no tothom ho vol fer”, confessa Company.

La Nori, davant el forn de llenya Ca l'amo en Pep (fotografia: Martí Gelabert). La Nori darrere el mostrador del forn (fotografia: Martí Gelabert). El forn de llenya (fotografia: Martí Gelabert). La Nori sosté una safata amb una panada i un cremadillo (fotografia: Martí Gelabert). Al forn també hi venen queviures. La Nori, darrere el mostrador del forn (fotografia: Martí Gelabert). “El dia de demà no hi haurà fons artesans”

“Ho feim per una part sentimental, sabem que a mon pare li faria il·lusió. No hi perdem, però tampoc hi guanyam molt. Si no, mon pare estaria forrat d’or”, diu. De tota manera, no ha estat fàcil: “Això és un dels problemes més importants de poder tornar a activar el negoci: estar enganxats tot l’any, dissabtes i diumenges…” I ara espera tenir la sort de poder trobar joves amb formació professional que hi facin pràctiques, donar-los l’oportunitat de tocar un forn de veritat amb les mans i, si funciona, continuar amb el negoci.

Mentrestant, la Nori, atén els clients de tota la vida. Per a ella, fer-hi feina és una sort, però pensa com tots els forners a qui hem consultat: no hi ha relleu. “El dia de demà no hi haurà forns artesans. La gent no vol treballar de matinada. Això es tancarà”, diu ella, que cada dia s’aixeca a les 3.30 per venir a enfornar. “Nosaltres dues estam encantades, per fer una altra cosa, podem estar ací. Que costa molt? Sí, però un s’adapta al que té.”

Poca vida familiar

Diego del Jesús fa 32 anys que fa feina al forn La Mallorquina, al centre de Ciutat. Ara en té 51. Ell estava sense feina, però les seves germanes i el seu oncle ja hi treballaven abans. Amb els anys, va anar aprenent l’ofici i ara és responsable de la cambra freda. Però ell té clar que és una realitat estranya, sobretot avui dia. “És impossible trobar relleu. A ningú li agrada aixecar-se a les quatre del matí, fer feina els diumenges, els festius, per Nadal… La gent intenta anar a un ofici més còmode, per poder tenir vida familiar i oci. Hi ha feines amb sous similars amb una millor qualitat de vida”, assegura.

Diego del Jesús, forner de La Mallorquina, a Palma (fotografia: Martí Gelabert). Diego del Jesús, forner de La Mallorquina, a Palma (fotografia: Martí Gelabert). Diego del Jesús, forner de La Mallorquina, a Palma (fotografia: Martí Gelabert).

Diu que els joves de fa trenta anys no miraven aquest aspecte, sinó que valoraven més tenir una feina estable. Ell s’hi ha acabat acostumant, però al seu fill li diu que tengui una feina que li permeti de tenir vida familiar, “per tenir un poc de vida”. Confessa que “Nadal no és agradable per als pastissers”, encara que hi ha una part bona: “És un món molt bonic, significa compartir amb la gent les festes i això és molt gratificant. Saps que moltes persones menjaran un producte teu, estàs amb ells en aniversaris, amb les panades, en celebracions…”

“Tant de bo els meus fills tenguin més temps lliure que jo”

El 28 de març farà dos mesos que es va morir el mestre pastisser Francesc Pomar, a 82 anys. Ell era la tercera generació de la Pastisseria Pomar, fundada el 1902 a Campos. Encara que li estiraven les matemàtiques i volia ser professor, son pare li va dir que havia de continuar amb el negoci. I el va impulsar com ningú, essent el primer a tenir una escola d’hostaleria i a compartir els coneixements i receptes amb més forners. Ensenyant i aprenent l’ofici.

“Mestre de mestres”, el defineix Victòria Mayans Pomar, cinquena generació juntament amb els cosins al capdavant de la pastisseria. Ella també té clar que la qüestió del relleu generacional com més va és més complicada. Que falten forners joves. “Jo ho veig amb els cosins, que tenen altres inquietuds. Jo diria que som de la darrera generació de l’esforç. Ara els joves trien altres vides”, diu, i no ho critica, ans al contrari: “El canvi em pareix perfecte, tant de bo els meus fills puguin tenir més temps lliure que jo.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pastisseries Pomar (@pastisseries_pomar)

“El sentiment de sacrifici ha anat desapareixent”

Diu que amb la pandèmia, sobretot, també s’ha notat que la gent valora més el temps: “El sentiment de sacrifici i esforç ha anat desapareixent en benefici del benestar.” I, és clar, hi ha moltes dificultats per a trobar relleu fins i tot dins la mateixa família. La facilitat per a accedir als estudis també ha estat un altre factor clau per a no continuar amb un negoci familiar de tota la vida, en general. “Fa quaranta anys no era tan fàcil. Ara el model educatiu arriba a gairebé tothom. Com a societat, és molt millor”, diu, tot i tenir aquest hàndicap a l’hora de contractar gent.

“Ser forner és aixecar-se a les tres del matí, no tenir caps de setmana, no poder fer viatges en estiu, estar al servei del turisme…”, diu, i sap que l’única manera de sobreviure és canviar també el xip i adaptar-se a les noves generacions: “Potser no podrem ser tan grossos. O haurem de confiar en gent externa.”

I als treballadors, ja no els demanen que entenguin el mallorquí i que tenguin sentit comú a les entrevistes. En tot cas, un dels fets que ha ajudat prou a fer sobreviure el negoci com es coneix ara són els treballadors immigrants. Són un 30% de la plantilla. “Com podríem continuar sense aquesta mà d’obra?”, es pregunta Mayans, i afegeix: “Ningú no s’ofereix a venir.” N’està plenament satisfeta, perquè aprenen a fer les receptes de tota la vida. L’al·lota que l’ajuda a fer panades ja les fa com ella: “Estima el producte i el fa a ca seva”, reivindica.

“Som un gremi a pèrdues”

Al carrer Carnisseria de Palma hi ha la Panadería Fiol. És un dels forns més antics de Palma, ja que l’edifici data del 1652. Ha tingut diferents noms i ha estat en mans de moltes famílies. Ara el regenta Christian Aparicio. Son pare va ser el darrer que hi va cuinar pa i ara el producte prové d’uns altres obradors.

Cremadillos, robiols i coca d’albercoc del forn Ca l’amo en Pep (fotografia: Martí Gelabert).

Ell és més pessimista amb el futur del negoci: “Som un gremi a pèrdues.” De fet, és reticent a parlar-ne: “No té sentit fer una entrevista d’un negoci amb data de caducitat.” Diu que són cicles, que abans es feia feina molt bé i que era una altra forma de vida, però que ara és “una pèrdua de temps i de diners.” Insisteix que les coses han canviat massa i que no hi ha ganes de perdre el temps amb la responsabilitat que tot sigui perfecte perquè després el client vagi al supermercat. “La veritat és que un diu: plego i s’ha acabat la història.”

El forn que resisteix per recuperar la memòria gustativa de Mallorca 

Per sort, de forns emblemàtics i artesans, de receptes tradicionals, encara se’n poden trobar. La incògnita, però, és clara: què passarà amb ells d’ací a deu anys, vint? Tenen, com diu Aparicio, una data de caducitat? Només el temps ho podrà respondre, tot i que les dificultats que ens conten els forners ens deixen pistes de què passarà en un futur. Mentrestant, val més anar pensant què triar, i estar disposats a pagar una mica més per la qualitat: si l’ensaïmada, el croissant farcit de crema o la panada.

L’ex-vice-conseller Sergi Sabrià fa mesos que està desaparegut del focus mediàtic, d’ençà que l’estiu passat va dimitir per l’escàndol del joc brut polític d’ERC. “No marxo perquè sigui culpable de res. És la millor aportació que puc fer a un projecte col·lectiu que s’està esberlant”, va dir en una declaració a la seu del partit davant de tota la cúpula del partit.

Sabrià es va fer fonedís. També a les xarxes socials. Ara, amb el canvi de direcció a ERC, el seu nom ha tornat a la palestra. El cap de setmana passat, es va fer públic l’informe de la Comissió de la Veritat sobre l’estructura B, que de manera indirecta assenyalava tres vice-secretaris generals de comunicació del partit: Sergi Sabrià, Oriol Lladó i Marc Colomer.

Aragonès no assisteix a la cloenda del congrés d’ERC en protesta per la Comissió de la Veritat

Unes conclusions que no van agradar gens als entorns de Pere Aragonès i Marta Rovira. Més enllà de la indignació, Sabrià ha girat full i ja no s’arromanga en temes del partit. D’ençà del gener passat, és director a Thinking Heads —no confondre amb la banda de David Byrne—, una consultora amb seus a Madrid, Miami i Seül especialitzada en “el posicionament estratègic i gestió de la influència d’organitzacions i líders”.

L’equip directiu de Thinking Heads.

Sobre el fitxatge, l’empresa ha explicat a VilaWeb: “Sergi Sabrià s’ha incorporat com a director de consultoria en les àrees de comunicació estratègica i consultoria política i treballa a Madrid, Catalunya i Llatinoamèrica.” Abans de deixar la política, va ser efímerament vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern i director de l’Oficina de Comunicació i Estratègia del president Aragonès (també va exercir una dècada com a diputat).

Thinking Heads diu que disposa d’un catàleg de més de 5.000 “conferenciants internacionals” amb la voluntat de connectar “les organitzacions amb els dirigents d’opinió més influents del món”. A la llista, hi ha un bon gruix d’ex-dirigents polítics espanyols, entre els quals, Mariano Rajoy, Albert Rivera –”expert en disrupció i emprenedoria”, José María Aznar, Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero i Josep Borrell.

El perfil per a contractar Albert Rivera com a conferenciant. En mans d’un antiindependentista

Thinking Heads va néixer el 2003 com una agència de conferenciants i amb els anys ha evolucionat cap a la “consultoria estratègica”. El seu fundador, l’empresari Daniel Romero-Abreu, sempre n’ha estat la cara pública. També és president del think tank Global Analysis and Trends in Emerging Regions (GATE). Políticament, se l’ha situat pròxim a l’entorn del PSOE, especialment de José Luis Rodríguez Zapatero.

L’ex-president espanyol, més enllà d’aparèixer en el catàleg de conferenciants de la consultoria, forma part del consell assessor de GATE. A més, Romero-Abreu és soci de Global Alconaba, que té com a administrador únic Andrés Varela Entrecanales, molt pròxim a Pedro Sánchez. El 2022, la societat va comprar a Telefònica el 7% de les accions de PRISA.

En una entrevista a El País, Romero-Abreu explicava que envoltar-se de personatges il·lustres li havia ensenyat a ser més equànime. “Ara tinc les opinions més clares i més obertes”, afegia. Una obertura de mires que no es va notar gens el Primer d’Octubre de 2017, quan en plenes càrregues policíaques va qualificar de nazis i racistes els nacionalistes catalans.

So much respect of SOME catalans for the law. #CatalanNationalist = #NAZI #racist

— Daniel Romero-Abreu Kaup (@romeroabreu) October 1, 2017

En un segon piulet, l’empresari encara anava més enllà i es preguntava si el següent referèndum seria per a “gasejar xarnegos”. El missatge anava acompanyat de l’etiqueta “nazi”. “Que diu el govern català que ja no calen ni butlletes, que n’hi ha prou de parpellejar fort”, deia en un darrer piulet.

Falacia nacionalista: Votar = Democracia. No respetar la ley + democracia = opresion de las minorías. Votamos mañana gasear charnegos? #NAZI

— Daniel Romero-Abreu Kaup (@romeroabreu) October 1, 2017

The Washington Post · Francesca Ebel

Moscou, Rússia. Després del canvi dràstic en l’actitud de Washington envers Moscou, els influents “ultrapatriotes” russos han hagut de fer mans i mànigues per a donar sentit al sobtat desglaç de les relacions amb l’enemic més aferrissat de la nació.

En els tres anys transcorreguts d’ençà de la invasió d’Ucraïna, molts russos –i especialment aquells que han participat activament en el conflicte– han interioritzat la idea, promoguda per Putin i pels nacionalistes russos, que el país lluita en una guerra existencial contra un “Occident col·lectiu” encapçalat pels Estats Units.

En declaracions a The Washington Post, els membres de la “comunitat Z” –el nom amb què es coneix l’amalgama informal de soldats voluntaris, blocaires militars i influenciadors ultranacionalistes que defensen el sotmetiment total d’Ucraïna– asseguren, per exemple, que no acceptaran cap acord de pau que no impliqui la destitució del president ucraïnès Volodímir Zelenski i un canvi de govern a Kíiv.

A mesura que avancen les negociacions entre Rússia, Ucraïna i els Estats Units, Putin haurà de vigilar de prop aquest segment de la societat russa, especialment ben armat, que ha anat adquirint més força i influència en el transcurs de la guerra, com fa palès el breu motí de Ievgueni Prigojin, l’ex-cap del grup mercenari Wagner.

Els anomenats “turbopatriotes” han exercit un paper clau en la guerra. Molts han lluitat en el front, un sacrifici pel qual han estat àmpliament recompensats socialment o econòmica. Tot i que el Kremlin els ha considerat, durant anys, una font potencial d’inestabilitat i d’oposició al govern, Putin se n’ha servit per escampar la seva versió sobre el conflicte.

Alguns d’aquests “turbopatriotes”, tanmateix, també s’han erigit en uns dels pocs crítics contra Putin, amb conseqüències sovint imprevisibles. El motí de Prigojin i el seu Grup Wagner, que culminà en una breu marxa sobre Moscou l’any 2023, representà l’amenaça interna més greu a què el Kremlin ha hagut de fer front en la història recent de Rússia. La revolta finalment va ser neutralitzada, i Prigojin i els seus principals aliats van morir poc després en un accident aeri de circumstàncies sospitoses. Ígor Guirkin –ex-agent de l’FSB i una de les veus més crítiques amb la gestió que el govern ha fet de la guerra– va ser condemnat l’any passat per extremisme, i sentenciat a quatre anys de presó.

Un alt funcionari del Kremlin, que parla anònimament, admet a The Washington Post: “Sens dubte, hi haurà gent que no estarà contenta” amb la normalització del diàleg bilateral entre Moscou i Washington. I continua: “Parlem d’un segment molt, molt radicalitzat de la societat russa.” “Hi ha una part significativa de la societat que diu que no estarà satisfeta amb cap acord que permeti a Ucraïna de continuar existint com a estat”, afegeix.

En una publicació de fa poc a Telegram, Vladímir Pastúkhov –politòleg d’origen rus del University College de Londres– explicà que les divisions d’opinió entre el nacionalisme rus sobre un possible acord de pau podrien descloure en un desafiament més ampli contra la legitimitat de Putin.

“La ideologia del putinisme […] ha resultat ser un isòtop inestable que comença a  desintegrar-se en partícules elementals”, escrigué. I afegí: “És previsible que, si l’acord [de pau] s’acaba tancant, aquest conflicte incipient esclati i es converteixi en un gran envit per a l’estabilitat del règim.”

Res a celebrar

Aquestes darreres setmanes, la “comunitat Z” i els ultranacionalistes russos han estat especialment crítics amb l’eufòria amb què gran part de la societat russa ha rebut les obertures de Trump cap a Putin, i més encara ara que la possibilitat d’un alto-el-foc s’ha posat sobre la taula.

Els blocaires militars i els influenciadors nacionalistes, tanmateix, consideren la proposta d’alto-el-foc “un intent de furtar la victòria a Rússia”, segons que escriu l’analista polític Serguei Màrkov, favorable al Kremlin.

“Què se suposa que ens hauria d’alegrar tant, de tot això?”, es preguntà l’escriptor nacionalista Zakhar Prilepin en una publicació a Telegram el mes passat, arran de l’eufòria a Rússia per la confrontació al Despatx Oval entre Zelenski i Trump.

I afegí: “L’única cosa que importa és què passarà amb l’exèrcit ucraïnès, què passarà amb l’Església Ortodoxa Russa a Ucraïna i de quin bàndol seran els soldats que es passejaran per Kíiv, Odessa, Khàrkiv, Kramatorsk i Kherson –unes ciutats que, segons la nostra constitució, formen part de Rússia.”

Dmitri Rogozin –un polític nacionalista que ara exerceix com a senador a la regió ucraïnesa de Zaporíjia, annexionada per Rússia– digué que aquells qui celebraven l’actitud de Trump amb Zelenski “o bé són ximples o bé són agents dels serveis d’intel·ligència estrangers”. L’únic objectiu dels Estats Units durant les negociacions de pau, assegurà, era apropiar-se dels recursos que corresponen a Rússia.

Un pacte amb el diable

El malestar també s’ha fet sentir en la comunitat ortodoxa russa, que al començament del conflicte es va afanyar a abonar l’argument, promulgat pel Kremlin, que la invasió formava part d’una guerra “civilitzadora” i “espiritual” contra un Occident decadent i satànic. L’entusiasme inicial per la millora de les relacions amb els Estats Units ha deixat pas, ben de pressa, a la preocupació.

Borís Kortxévnikov –presentador de Spas, un canal religiós de la principal cadena de televisió pública russa– escrigué a Telegram la setmana passada: “L’acord de pau, per als nord-americans, és un mer tracte. Per a nosaltres, és una guerra i un sacrifici per al futur de Rússia.” I afegí: “Em sembla repugnant la paraula ‘tracte’, que passa per alt el sacrifici rus i l’honor del nostre exèrcit.”

Aquest desdeny també es palpa a primera línia del front, on molts soldats russos creuen que han lliurat una guerra contra l’OTAN i els Estats Units, més que no pas contra els ucraïnesos –oimés després d’haver sofert en carn pròpia els estralls de les armes subministrades pels Estats Units a Ucraïna.

“La situació ha fet un gir de 180 graus”, diu un ex-combatent de Wagner que va perdre una cama al front l’any passat, i que parla anònimament per por de represàlies. “Però és tot teatre. Ningú no vol una Rússia forta, i menys els Estats Units.”

Tot per la victòria

Gaiduk, comandant d’una unitat de l’exèrcit rus que demana de ser identificat pel seu nom en clau, diu que a la majoria dels soldats russos no els importen les “ximpleries” que expliquen els mitjans de comunicació russos, i que tant ell com els seus soldats se centren en un únic objectiu: complir les ordres que reben.

“No tenim temps per a tot això, i no ens interessa. L’única cosa que volem és la victòria, la victòria i la victòria”, explica en una trucada telefònica. “Esclafarem aquest titella de Zelenski; alliberarem Kíiv, arribarem fins a Odessa i alliberarem les nostres terres natals”, afegeix.

Gaiduk forma part del batalló de voluntaris nacionalistes Rodnya, fundat l’any 2017 per Prilepin, l’escriptor i ex-soldat. “Si Putin, el nostre comandant en cap, demà anuncia que la guerra s’ha d’acabar, ho acceptarem. Ho acceptarem amb el cor trencat, és clar, però ho acceptarem: la guerra s’aturarà”, diu. “Però la meva opinió, com a soldat al front, és que si no aniquilem del tot aquesta escòria ara, els nostres fills heretaran aquesta guerra”, afegeix.

L’aspecte positiu de la guerra, continua Gaiduk, és que la societat russa ha tornat a ser allò que mai no havia d’haver deixat de ser.

“Putin abans era massa europeu, massa occidental. Ara vol tornar als orígens, al bressol de la civilització russa”, explica. I afegeix: “El nostre cap encarna per fi allò que sempre hem demanat: una Rússia independent, com a cultura i com a civilització; una Rússia veritablement eurasiàtica.”

Un ex-assistent de Putin explica que els nacionalistes de línia dura a l’exèrcit i als serveis de seguretat “veuen enemics pertot arreu”, però que tenen poca influència al si del Kremlin –i que de cap manera no podran impedir que Putin reprengui les relacions diplomàtiques amb Washington i hi negociï un acord de pau.

“Ningú al Kremlin no s’escolta de debò aquests grups –diu, parlant anònimament–. Els fan servir quan els necessiten per a fer propaganda, però en realitat tenen molt poca influència.”

Encara que hi hagi una petita possibilitat que cerquin d’esperonar l’oposició popular a un hipotètic acord de pau, aquests radicals representen una minoria dins la societat russa. Ho diu Aleksei Venedíktov, redactor en cap de l’emissora de ràdio Ekho Moskvi. La majoria dels russos, explica, són indiferents al conflicte, i donaran suport a qualsevol decisió que prengui Putin.

“La pregunta sempre ha estat: per què lluitem? I contra qui? Ara s’ha tornat a posar de manifest que no lluitem contra ningú, sinó que lluitem per a refermar el nostre lloc sota el sol, sota la lluna, sota el cel”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquesta setmana hem dit adeu a l’hivern. Un hivern que, si a començament de març el govern considerava oficialment més sec que de mitjana, ha acabat amb pluges abundants a cotes baixes, i neu a les altes. Moltes de les estacions del país tenen aquests dies més neu que la mitjana dels darrers quaranta anys. Hi ha hagut dies i més dies de precipitacions. VilaWeb ha visitat algunes cotes altes del Ripollès, on la blancor impregna de bellesa els paisatges de la Vall de Núria, el Refugi de Corral Blanc o la Ruta dels Isards i les Marmotes al Collet de les Barraques, entre més. Ha estat una oportunitat de visitar, breument, un hivern amb uns paisatges com els d’abans.

Una no es partidària de fer gaires comparatives històriques anacròniques, de jutjar el present amb criteris del passat, ni a la inversa, d’avaluar el passat segons criteris del present. Però hi ha excepcions i matisos ineludibles. Les reconsideracions i revisions sobre com la història –la historiografia, per ser precisos, el relat dels historiadors– exclou les cultures de les dones, de les ètnies que no són la blanca, de les diferències i opcions sexuals, de tot allò que no sigui occidental políticament parlant, del colonialisme, de la geopolítica dels estats i de tants aspectes més de la vida, són imprescindibles i estan basades en criteris del present ineludibles. Tot i així, tot i les semblances que el moment actual del món occidental viu, vivim, em resisteixo a dir-ne feixista. Hem de trobar les paraules pertinents i precises per qualificar i en conseqüència avaluar-lo en cada moment, cosa que implica al meu parer anàlisis basades en l’observació detinguda dels fenòmens polítics i socials i no fer servir qualsevol paraula comodí, signe tot sovint de mandra mental.

No estic en condicions de trobar la paraula que pugui definir el moment actual, no conec les dades polítiques i socials que deia per tal de fer bones anàlisis, ni les meves facultats m’ho permetrien. No tinc opinions per a tot, no sóc allò que els italians en diuen una tuttologa, una que sap i pot parlar de tot.

Sé alguna cosa d’història cultural i faig atenció bastant específica al món de l’art. I així és com va i resulta que una comparació s’estableix davant meu: l’art que els nazis van considerar ‘degenerat’ el 1937 i les disposicions del president Trump al seu país –d’aquella Amèrica ens continuen venint totes les coses de la cultura– contra l’art contemporani, que el seu cap carbassa considera que està dominat pels artistes d’opcions sexuals que a ell li repugnen: homosexuals i transgèneres. Falta un pèl perquè en digui art degenerat, com els nazis.

Degenerat: depravat, embrutit, abestiat, corromput. Pervertit, disbauxat, viciós, crapulós, dissolut, llibertí. Immoral, llicenciós, relaxat, incontinent.

Tot això van dir els nazis de l’art modern europeu. L’exposició es va celebrar el 1937 a Munic, organitzada pel pintor i polític del partit Adolf Ziegler. Durant vuit anys llargs els europeus, amb guerra o sense, no van tenir contacte amb els seus artistes del moment, alhora que els nazis requisaven obres d’aquests mateixos als col·leccionistes i marxants jueus. Llàstima que ja no està disponible a Filmin el documental El mercat de l’art en la França ocupada, de Vassili Silovic (2020). Ho van dir, degenerada, de tota la cultura moderna, cremant llibres.

Degenerat: depravat, embrutit, abestiat, corromput. Pervertit, disbauxat, viciós, crapulós, dissolut, llibertí. Immoral, llicenciós, relaxat, incontinent.

Tot això diu l’administració Trump del món cultural del país. En dos mesos s’ha proposat desmantellar el departament d’educació, pràcticament ha eliminat els programes d’investigació de la Universitat de Colúmbia a Nova York, ciutat que, com va passar en temps de la sida, és ara a l’ull de l’huracà trumpista. Ha clausurat agències culturals, entre elles l’Institut de Serveis de Museus i Biblioteques, així com el Fons Nacional per a les Arts. L’Aliança Americana de Museus, que agrupa un munt d’institucions i 35.000 treballadors, ha protestat: “Eliminar l’única agència dedicada a donar suport als museus soscava directament la voluntat del poble i amenaça el paper crític fonamental que tenen els museus en la societat nord-americana.”

Podem dir, de moment, que als anys trenta del segle passat pocs van poder, per no dir que ningú, alçar la veu pública en contra les accions nazis contra l’art i la cultura. Això fa una diferència, sí. De moment.

Acaba d’arribar a les llibreries una obra magna en dos volums amb estoig, publicada per Adesiara, que conté en més de mil cinc-centes pàgines Tots els contes de Hans Christian Andersen. Han estat traduïts per primera vegada de l’original danès al català per Henrik Brockdorff i Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz. Un epíleg de Jordi Nopca en tanca l’edició. S’hi inclouen, així mateix, les il·lustracions de Wilhelm Pedersen i Lorenz Frølich que figuraven a les edicions publicades en vida de l’autor.

Hans Christian Andersen (Ódense, 1805 ‒ Copenhaguen, 1875) és un dels escriptors més coneguts i celebrats a tot el món. Malgrat que, nascut en el si d’una família modesta, va viatjar a la capital danesa amb la intenció de convertir-se en actor i, més tard, en dramaturg i poeta, la fama mundial li va arribar pels seus contes excepcionals –i no gaire políticament correctes, per fortuna–, que, gairebé dos segles després d’haver estat creats, continuen fascinant els lectors de totes les edats. 

Mestre insuperable a l’hora d’harmonitzar les rondalles i el folklore nòrdics amb els aspectes més actuals del seu temps, tot amanit amb una certa concepció romàntica de la natura i del món, Andersen va entrar de ple dret en la història de la literatura amb aquesta magna obra. Quan hàgiu llegit aquests contes, ben segur que no arribareu a viure mai les sorprenents aventures o els incerts contratemps dels protagonistes, però potser sabreu aprofitar millor les meravelles de la vida.

Llegiu el conte “El convent enfonsat”, dins Tots els contes de Hans Christian Andersen (Adesiara).

L’editor d’Adesiara, Jordi Raventós, ens parla de l’obra:

“Després de gairebé deu anys de feina incansable, Henrik Brockdorff i Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz han assolit una fita colossal en l’àmbit de les lletres d’aquest país, una fita que, segons el meu parer, ens fa un país una mica més normal: la traducció catalana, feta directament de la llengua original, de tots els contes de Hans Christian Andersen. I això no és pas poca cosa, perquè ocupen dos volums i més de 1.600 pàgines, tenint present que també s’hi han inclòs les precioses il·lustracions de Wilhelm Pedersen i Lorenz Frølich que figuraven a les primeres edicions daneses de l’obra.

És cert que hi ha una llarga tradició anderseniana en català, però des de fa més d’un segle se n’han traduït normalment els mateixos contes —i, per tant, els que han esdevingut més coneguts—, que corresponen a un percentatge ínfim de tota la producció d’Andersen. A més, pel que sabem, fins ara totes les traduccions han estat indirectes, és a dir, els contes ens han arribat traduïts sobretot de l’anglès o el francès, i, per acabar-ho d’adobar, han estat sovint retallats, mutilats o edulcorats per fer-los més passables al públic infantil, al qual, teòricament, anaven destinats (dic ‘teòricament’ perquè un bon nombre d’aquests relats no tenen gaire res d’infantil, ni tampoc de ‘políticament correcte’). Ho assenyala molt encertadament l’escriptor i crític literari Jordi Nopca, andersenià fervent, que, en el substanciós epíleg que figura al final del segon volum, afirma: ‘Hi ha una operació, encara activa, d’amputar –o, si més no, atenuar– la foscor dels contes de fades per no entenebrir les ments dels joves lectors a qui, en principi, s’adrecen. Ha passat i continua passant en moltes de les adaptacions de l’obra, a estones lluminosa, però en molts trams també desassossegant, de Hans Christian Andersen. Per això és cabdal poder tornar als originals per apreciar-la en tots els seus vessants –també els que puguin ser discutibles per a una audiència contemporània.’

Ara, doncs, per primera vegada en podeu llegir en català el corpus sencer de contes, publicats entre el 1835 i el 1872, i deixar-vos fascinar (no serà gens difícil!) per la Reina de les Neus, la sireneta, l’intrèpid soldadet de plom, la fada del saüc, la princesa del pèsol, el príncep malvat i molts altres personatges que segur que encara no coneixeu, però que faríeu bé de no oblidar perquè són, tots ells, patrimoni universal de la humanitat. Sou vosaltres, lectors i lectores, qui en teniu l’última paraula.”
Jordi Raventós, editor d’Adesiara

Kafka també es va passejar entre el fang el dia 29 d’octubre de 2024. Ho sap bé Cristina Rodríguez, de seixanta-cinc anys, que va perdre el fill, Luis, de quaranta-cinc, quan tornava de la feina. Treballava a l’empresa de manteniment de carreteres que té la base al Rebollar, a Requena i el seu torn s’hauria d’haver acabat a les 15.00. Aquell dia, amb alerta roja, el seu cap li va dir que anara a fer una urgència. A 19.30 va trucar a sa mare per dir-li que estava enmig d’un gran embús i que arribaria tard.

Va ser la darrera vegada que van parlar. Ara, Cristina, amb ajuda de la seua neboda Izaskun, advocada, lluiten contra gegants per aconseguir que l’empresa on treballava Luis reconega que es va morir in itinere. Demanen el comunicat de l’accident i no els el donen. No els el poden donar perquè no existeix. L’empresa no va comunicar a la companyia d’assegurances que Luis es va morir tornant de la feina, amb un cotxe de l’empresa, atrapat per les aigües en el quilòmetre 322, a Xiva, en direcció a València. Sense aquest document no poden tramitar les indemnitzacions. No pararan, diuen, fins que en una del centenar de telefonades que fan algú els done el paper que necessiten. “No saben amb qui parlen, la meua tia no es cansarà, i si ella es cansa, hi serem nosaltres”, diu, la neboda.

—Què va passar el dia 29 d’octubre?
—Jo recorde haver parlat amb el meu fill a les 19.30 i em va contar que estava en un embús monumental, que estava esgotat, que arribaria a casa, es dutxaria i se n’aniria al llit. Que no volia ni sopar.

—Us va dir que hi havia molta aigua a la carretera?
—En cap moment no em va dir res de l’aigua. Només em va comentar que estava en un embús monumental i que estava molt cansat i que no li fes el sopar. Ell treballa de 7.00 a 15.00 i li vaig dir: “Què fas tan tard, encara allí?” I ell em va respondre que l’havien enviat a una emergència.

—Quan parlàreu amb Luis, no en sabíeu res, de les inundacions que ja hi havia?
—No ho sabia perquè m’estava traslladant a viure a casa seua. Estava de mudança i no havia vist la televisió en tot el dia. Com que a la Canyada, on vivíem, no plovia, jo no sabia absolutament res. A partir de les 20.00, quan el vam començar a cridar, el telèfon ja no l’agafava.

—Per tant, entre les 19.30 i les 20.00, creieu que és el moment que va faltar?
—Sí, perquè a partir de les vuit ja no vam poder parlar amb el meu fill. Sonava i ell no contestava.

—I a continuació, què va passar?
—L’endemà, el dia 30, a les 11.00 em crida una companya de feina del meu fill i em pregunta si sóc la mare de Luis. I jo dic: “Sí, digues, què passa?” I em respon: “Em pots passar amb ell?” I jo: “Perdó? El meu fill va anar a treballar ahir a les 5.00 i no ha vingut a dormir.” I ella em contesta: “Si el teu fill viu sol, com saps que no ha vingut a dormir?” I jo li vaig respondre que jo vivia amb ell perquè m’acabava de mudar. Feia dos dies. I llavors li vaig preguntar què passava. Ella em va respondre que havien trobat el cotxe amb un cop xicotet, amb el vidre trencat i que ell s’havia endut les pertinences i havia marxat. I encara em va dir que necessitaven parlar amb ell. Jo li vaig dir que no en tenia ni idea, i ella em va respondre que ja estaríem en contacte.

—Us va dir on havien trobat el cotxe?
—Vaig continuar trucant. Cada dues hores, i em va dir que no en sabien res, que segurament, amb tanta aigua i tanta cosa com hi havia hagut, estaria refugiat en algun lloc. Vaig tornar a preguntar pel cotxe, i em va repetir allò del cop xicotet i que no hi havia les seues coses. També em va dir que ja se l’havien emportat, el cotxe.

—A partir d’això, què feu?
—Les meues germanes van començar a telefonar a tot arreu. Cridaven al 112, per veure si en sabien res, a les gasolineres, i ningú ens donava cap resposta. També vam telefonar moltes voltes a l’empresa i deien que no en sabien res. L’endemà vaig tornar a telefonar i ja em van dir que no calia que hi anara, que ells buscaven el meu fill, que era la seua prioritat.

—On treballava el vostre fill?
—El meu fill treballa en la carretera. En una empresa de conservació de carreteres que té la base al Rebollar, Requena. És una UTE formada per dues empreses. Em vaig fer un fart de cridar al cap. I el cap no s’ha posat en contacte mai amb mi. Un mes després, em vaig armar de valor i li vaig tornar a telefonar. Li vaig demanar que per favor m’explicara tot el que havia passat. I ell em conta coses, jo calle i l’escolte.

—I què us conta?
—Em conta que el meu fill va acabar de treballar i es va quedar parlant en la base amb les companyes. I que a les 18.00, quan més aigua queia, va decidir de marxar.

—Us ho creieu?
—Coneixent el meu fill, no em crec aquesta versió. El meu fill sabia que jo estava de mudança. El meu fill sabia que s’havia de quedar amb la xiqueta. El meu fill no s’havia de quedar allí per parlar amb ningú. Mai, en vint anys que feia que treballava en l’empresa, ho havia fet. El meu fill acabava de treballar a les tres i arribava a casa a les quatre. Però com que el van enviar a una emergència, el meu fill no va arribar a casa. Em va dir: “Estem en alerta roja, m’han enviat a una emergència.” Jo sé que a l’empresa, a les 7.30 va arribar una alerta roja. I no els havien d’haver enviat a cap lloc. Al meu fill el van enviar a la guerra, sense armes.

—Amb aquestes companyes amb qui en teoria es va quedar Luis, heu parlat per mirar de saber què va passar?
—Els he demanat la documentació de l’accident del cotxe. Feia més d’un any que el meu fill anava a la feina i en tornava amb el cotxe de l’empresa. He demanat el comunicat de l’accident del cotxe, i el que m’han donat és el paper del lliurament del cotxe a l’empresa de lloguer. Intente parlar amb el cap d’ací i, en una de tantes voltes que li vaig telefonar, em va dir que no el molestara, que estava de vacances. I jo li vaig dir que tant m’era que estiguera de vacances, que jo necessite l’informe de l’accident del cotxe que duia el meu fill. Ell m’insistia que estava de vacances, i jo, que necessitava el paper per a fer els tràmits. Al final em va respondre: “Quin paper vol que li done si el seu fill no anava en el cotxe?”

—…
—[Silenci] Segurament anava volant. El meu fill anava amb el cotxe de l’empresa. Com que ací, a València, no em van fer cas, he trucat a l’altra part de l’UTE. L’únic que em fa cas és una persona molt amable que em diu que no em preocupe, que em busca els papers i me’ls envia. M’ha enviat papers necessaris, però continua faltant-me el comunicat de l’accident del cotxe. Ara sabem que ells no l’han comunicat a l’assegurança, l’accident, que no hi és aquest paper. La secretària em va enviar un missatge dient-me que no sabien que havien de comunicar l’accident i no ho van fer. Sense aquest comunicat, jo no puc informar el consorci perquè tots els papers van units.

—Als companys de Luis també els van dir que continuaren la jornada laboral eixa vesprada?
—Van treballar tots, però a l’hora de la veritat, ningú m’ajuda en res. Ningú m’ha telefonat per dir-me: “T’ajudaré.” Ningú. Ningú de l’empresa. Ningú.

—Això passa el 29, quan van trobar el cos del vostre fill?
—Ells deien que era la seua prioritat, però el meu fill té molta relació amb el món del futbol i té molts bons amics, i els amics van llogar dos cotxes alts i van anar a la zona on ens van dir que havien trobat el cotxe, al quilòmetre 322, Xiva-València. A 200 metres d’on diuen que van trobar el cotxe, van trobar el meu fill, completament nu, davall un arbre, amb una jaqueta reflectant que penjava d’un arbre, sense fang ni res. Quan vaig anar Madrid, vaig estar mirant per aquella zona, és la zona més baixa, però no vaig veure res. Per més que hi pense no m’ho puc creure.

—Els papers de l’autòpsia, els teniu?
—Sí, perquè me’ls va donar el jutjat de Requena. Diu que es va morir ofegat, amb fang a les vies respiratòries i que va ser una mort violenta.

—La motxilla que portava Luis, l’heu trobada?
—Únicament m’han donat la cartera del meu fill, tota plena de fang, però la motxilla que duia, amb tota la documentació, les bateries i tot, res. Ell treballava inspeccionant els ponts i tot el que passava per la carretera. Ja no havia d’estar en la carretera, ell anava inspeccionant. Feia més d’un any que havia ascendit a eixe treball, i estava content perquè deia que encara que no li hagueren canviat el contracte, no estava en perill damunt la carretera.

—Quants anys feia que treballava en aquesta empresa?
—Vint anys. Però cada quatre anys el contracte ix a subhasta i s’ho queda una empresa diferent, que assumeix els treballadors. Aquesta empresa està a punt de marxar. Em falta aquest paper i l’empresa està a punt de marxar. N’entrarà una de nova.

—L’empresa tenia cap assegurança per als treballadors?
—Sí. Tenen una assegurança de construcció obligatòria, que s’ha demanat, però em diuen que falta documentació. Han passat cinc mesos i falta documentació. No la faciliten. La que tinc és perquè l’ha facilitada l’altra part de l’UTE, no l’empresa. Crec que amaguen alguna cosa. Per què no m’ho donen?
—[Intervé Izascun, la neboda de Cristina que li dóna suport]: És que fins i tot han negat que hi haguera un cotxe. I llavors, què passa, que l’ha dut un helicòpter, allí? Com arriba ell allí, a un punt quilomètric de la A-3? Tenim fotografies de la furgoneta, i en tenim perquè ens les passen. Les persones que troben el meu cosí ens passen la foto del lloc on apareix.

—…
—Jo he parlat amb l’altra empresa de l’UTE i m’han dit que cinc dels seus treballadors, de Bunyol, han resultat afectats, han perdut els cotxes, les cases, i que ells els ho han pagat a fons perdut. I a mi ningú m’ha telefonat per dir-me: “l teu fill, què necessitava, què tenia?” Perquè el meu fill té una hipoteca i un cotxe que està pagant. A mi ningú m’ha preguntat si el cotxe s’està pagant, si la casa s’està pagant… Ningú m’ha preguntat absolutament res. L’altra part de l’empresa, sí que ho fa.

—Els companys de feina de Luis us faciliten la feina?
—Els companys, pense que no volen parlar per si són despatxats. No sé si els han dit alguna cosa o és qüestió d’ells. Jo no he parlat amb cap company que m’haja dit: “T’ajudaré, què necessites?” Ningú m’ha dit res. Ningú m’ha telefonat. Igual que el govern que diu que està telefonant a la gent. A mi ningú m’ha cridat, ni govern, ni Mazón, ni empresa. Ningú. L’únic que tinc, que estan amb mi, són la meua família. Ningú més.

—Esteu en una de les associacions de víctimes. Alguna altra es troba en un cas com el vostre?
—El meu fill va morir in itinere, els altres van morir a casa seua. Ell acabava d’eixir de treballar. Si haguera eixit a les tres, com li corresponia, o si no l’haguessen enviat a treballar amb alerta roja, el meu fill seria viu. El que no pot ser és que amb alerta roja envien les persones a treballar.

—Com era Luis?
—Era el major dels meus fills, de tres que en tinc. I era els meus peus i les meues mans. No puc dir una altra cosa. El meu fill venia cada dia a casa meua. Nosaltres vivíem a la Canyada, en una casa de tres plantes, i ja som grans i no podíem amb aquella casa, i ell va dir que anàssem a viure a sa casa fins que ens donaren aquest pis que havíem comprat. Vaig viure dos dies en casa del meu fill. No hi he pogut viure més. Vaig haver d’anar a casa de la meua germana fins que ens van donar aquesta casa, perquè jo no podia viure allí. Arribava la Setmana Santa, i el meu fill ens deia: “Que ja tinc el viatge, que marxem.” Arribava l’estiu i deia: “Anem de càmping, que la xiqueta vol càmping.” La xiqueta és la meua néta, que és la seua neboda. La xiqueta juga al futbol i ell era qui la duia a totes bandes. La xiqueta era la seua passió. I ara la xiqueta té una depressió enorme.

—Quants anys té?
—Dotze anys. Era com si fos son pare. Anava a tot arreu amb el seu oncle. I ara, de cop, li l’han llevat. A mi m’han llevat el meu fill, que el tenia cada dia amb mi, dinava amb mi, sopava amb mi. Els diumenges sempre anàvem junts.

—A banda el futbol, quines aficions tenia?
—Esports. Li agradava el pàdel. Tenia quaranta-cinc anys. Quan era jovenet jugava a futbol sala, després a pàdel, amb la xiqueta a futbol. Va tenir una lesió de genoll… Tot el que eren esports. Treballar i esport. Diuen que era molt bon treballador. L’empresa em deia que era treballador i complidor… Doncs, per ser així, bé que esteu complint vosaltres…

—Confieu en la justícia?
—Sí que confie en la justícia. Pense que la justícia prendrà cartes en l’assumpte contra l’empresa i contra tots els culpables.

—Per a vós, qui són els culpables?
—Per a mi, els primers, els de dalt. I els segons, l’empresa, perquè amb l’alerta roja no els podia enviar a treballar. Tot suposadament, és clar.

—Creieu que s’hauria d’haver enviat un avís més general i més prompte a la població perquè tothom sabera què passava?
—Exactament. Haurien d’haver avisat molt abans. Jo vaig rebre l’alerta a les 20.15 o 20.20… Jo em vaig quedar un poc així, perquè vaig dir-me: “Una alerta per què, si ací no plou gens.”

—Aneu a les manifestacions mensuals?
—No em sent amb forces per a anar-hi. Cada dia que passa em sent pitjor. Jo em feia la idea que el meu fill se n’havia anat de viatge, però és que cada dia és pitjor. Passen els mesos. Veus que estàs completament sola, que demanes els papers per poder presentar-los, ja que la xica del consorci m’ha cridat diverses vegades i m’ha demanat el paper: “Mou-te, per favor”, em diu, i veus que no te’ls donen, que piques a una porta, que piques a una altra i no et fan cas, perquè jo he cridat fins al cap dels caps de Madrid i no m’han volgut atendre. No m’ha agafat el telèfon. Vaig fer més de cinquanta trucades. Cridava i em penjaven, cridava i em penjaven, cridava i em penjaven. I a la trucada que en va fer cinquanta-una, me’l van agafar i em van dir que ja tenia els papers, que què més volia. I jo els vaig dir que no els tenia tots, que en tenia una part. Ells em van dir que ja m’havien donat tot el que podien, que no me’n podien donar cap més. I jo vaig insistir que em faltava el paper del comunicat de l’accident del cotxe que havien d’haver donat a l’assegurança. Em va dir que parlaria amb el cap. Encara espere que em criden. No volen parlar amb mi, i saben que no ho estan fent bé. Si ells no ho fan bé, jo hauré de veure com ho faig per obtenir aquest paper o, si no, que paguen ells la indemnització que havia de pagar l’assegurança. Si l’errada ha estat d’ells, ho hauran de pagar ells.

—Una de les coses que demanen les víctimes és la dimissió del president de la Generalitat, però s’aferra al càrrec. Quina opinió en teniu?
—Que ja hauria d’haver dimitit. En el primer moment. Ell ja no hauria d’estar allí. Però si els de dalt el mantenen… Des de Madrid haurien d’haver pres cartes en l’assumpte i no ho han fet.

—Esteu en contacte amb les víctimes, us serveix de res compartir el dolor?
—Elles ho passen tan malament com jo. Són germans, són pares. Ho passen malament. Veig els missatges, però preferesc no contestar. Vaig allà on em diuen. A les manifestacions no em veig preparada, no hi vaig. Però he anat a Madrid. He anat a les reunions que tenen…

—Esteu en tractament psicològic?
—He anat dues vegades al psicòleg. La primera volta, quan vaig anar a denunciar la desaparició del meu fill, una xica psicòloga em va prendre les dades i després em va cridar perquè anara al jutjat. Hi havia tres persones, i cada una m’anava preguntant sobre coses del meu fill, i per a mi, això és recordar i cada volta és pitjor. Quan vaig anar a la revisió del metge i em va veure malament i em va preguntar què em passava, li ho vaig explicar. Feia tres dies que havia enterrat el meu fill i em va enviar al psicòleg. En vaig eixir pitjor i vaig decidir de no anar-hi més. N’isc pitjor perquè tota l’estona em pregunten el mateix. El mateix, el mateix. A mi això no m’ajuda. De llavors ençà, prenc pastilles per a dormir. Jo no en prenia, de pastilles per a dormir.

—Quin és el vostre dia a dia?
—Duc la meua néta a l’escola, la recull, està federada i ha d’anar al futbol, encara que ara està lesionada. Gràcies a la xiqueta tirem endavant. La xiqueta viu amb nosaltres i gràcies a ella…

—Heu dit que no ho du gaire bé.
—Es fa la forta amb les amigues i a l’escola, però quan està sola sempre està capcota, i sempre recordant el seu tiet. Sempre el té a la boca.

—Voleu afegir alguna cosa?
—Que algú ajude les persones que passem per això, a totes les víctimes, que ens ajuden. Que ajuden les persones que necessitem documentació, que posen més ajuda a la jutgessa. Ajuda per a tots els que tenim una situació com aquesta.

 

En acabar l’entrevista, Izaskun ens dóna més detalls sobre la investigació que fan per intentar de saber què va passar realment. Sobre la informació que han recollit per quan decidisquen d’emprendre accions legals contra l’empresa.

“De nen només tenia això ficat al cap: ser pastor. Passen els anys i no em marxa.”  Així comença el tomb per la vida d’en Pep Serra, un dels disset pastors amb els quals Xavier Bayer i Pep Puig ens endinsen en les veus i els silencis d’un ofici vocacional, solitari i ple de saviesa. Ho fan amb el llibre Pastors i ramats (Cossetània i 3Cat), que, com el seu subtítol descriu, és el “retrat d’un ofici que desafia el pas del temps”.

Tot va començar la primavera del 2019, quan els autors se’n van anar a passar una tarda amb en Ton de cal Cucut, un pastor de la Llacuna que aleshores tenia noranta-sis anys. Hi van fer tertúlia sense cap guió. Senzillament, compartien unes hores de conversa. Però de seguida s’adonaren que tot el que aquell bon home els explicava, si ningú no ho recollia, desapareixeria quan marxés. I, sabent que a l’Alt Penedès hi havia ganes de tenir algun dia un museu dels pastors i la transhumància, perquè per aquelles terres passa el camí transhumant de la costa fins als Pirineus, Bayer i Puig s’engrescaren a anar recollint testimonis de pastors allà i en unes altres comarques. “Ens vam proposar de fer un arxiu d’enregistraments audiovisuals de tots els pastors que acompanyàvem durant unes hores. Pensàvem que passats quaranta o cinquanta anys, potser no en quedaria res, d’això, o costaria molt de saber”, explica Xavier Bayer.

Ell és fill de Vilafranca del Penedès, mestre d’escola rural i músic. Ha treballat en el camp de la recerca i la divulgació entorn de la natura i de la música tradicional, i ha realitzat un centenar de reportatges i documentaris de fauna i natura per a TV3, entre més. A banda, ha publicat una vintena de llibres sobre tradicions, música i natura a Catalunya. Pep Puig és fill de la Llacuna, i com a guionista i realitzador ha fet films de ficció, documentaris i programes de caràcter social i cultural per a televisió. Alguns dels seus treballs, com el documentari 440 hectàrees. La terra i el pagès, han rebut premis internacionals.

Plegats, de pastor en pastor, han anat atresorant bocins de saviesa, i encara en visiten. “Ho farem mentre tinguem corda i no se’ns acabin les ganes de continuar recollint la memòria d’aquest ofici mil·lenari en situació molt delicada”, exposa Pep Puig.

Els testimonis enregistrats, primer els van publicar en  format audiovisual, en la sèrie de quinze capítols de quinze minuts cadascun Pastors i ramats. Un món que se’n va, emesa pel Canal 33, i ara disponible a la plataforma 3Cat. Amb el mateix objectiu i títol, també van fer una exposició, i ara ha arribat el llibre que Cossetània, veient aquells testimonis en pantalla, els va demanar. “Al llibre, hi expliquem més coses, permet una explicació més ampla de tot, tant de la feina de pastor, com de la seva vivència o sentiment, i com veuen el món”, conta Xavier Bayer.

Després d’un feix d’hores compartides amb pastors –tal com ho expressen ells mateixos–, gràcies al llibre, ara tots podem fer amb ells aquest viatge a un món que se’n va. “I encara voldríem fer un documental que doni una visió de conjunt”, avança Puig.

Una manera de viure i de pensar

Al mateix temps que recullen la memòria oral, ajuden a divulgar la feina del pastor que treu el ramat a pasturar cada dia. “Quan perdem un pastor, tots hi sortim perdent”, diuen els autors. I Bayer ens ho argumenta: “Perdem una manera de viure i de treure un aprofitament de la terra, dels boscos i camps que no aprofita ningú. Perdem una cultura, una manera d’entendre la vida, també un llenguatge, perquè hi ha tota una pila de paraules, una riquesa lingüística que són pròpies d’aquest ofici. Perdem tradicions, i allò que sempre defensem: un aliment de proximitat, que puguem menjar productes fets molt a prop.” I aquí, Pep Puig aprofita per recordar un dels testimonis, Pere Espelt, un pastor amb ramat a la Cerdanya, que els va explicar que: “Quan la gent de la ciutat el veu amb les ovelles, sovint li diu que és una feina molt maca. I ell els interpel·la dient: Voleu ajudar el pastor? Mengeu carn de xai. No cal cada setmana, però menjar xai o cabrit del territori és una manera de donar un cop de mà. I és la carn més fresca, la més ben alimentada i que ha portat la millor vida possible, perquè aquests animals cada dia pasturen a l’exterior. Així es contribueix que el pastor tiri endavant.”

Pere Espelt

Saben que “la gent ha avorrit la carn de xai perquè, si ve de lluny, després de tot el viatge, arriben amb estrès i mareig a l’escorxador; però el xai d’aquí és el que ha mamat i va directe al plat”, diu Bayer.

I, quan els autors d’aquest llibre diuen “no ens podem permetre el luxe de perdre un ofici com aquest, de pastor”, ho fan extensiu a la pèrdua de “pescadors, pagesos, tot el sector primari lligat a la terra”. “No són el passat, són el futur”, diu Puig. I afegeix: “I nosaltres fem així la nostra petita aportació, intentem evitar que desaparegui aquest ofici, perquè és un aprenentatge de segles. Els pastors són un pou de saviesa. Tenen coneixements de meteorologia, de veterinària, saben quines són les plantes bones per al ramat i quines no, veuen venir el temps pel comportament dels animals, el ramat els indica quin temps farà demà o demà passat, atresoren una sèrie de coneixements que no ens podem permetre de perdre”, insisteixen. I, encara més, fan una feina vocacional, diuen. “Per això, si perdem un pastor, perdem molt més que quan algú deixa de fer una feina forçada.”

Els perfils

La major part dels pastors que fan conèixer al llibre són propietaris dels seus ramats. Tal com els han explicat, l’ofici és com més va més deficitari i els ramats que abans podien ser portats per tres o quatre pastors, ara els porta un sol pastor. Expliquen que, temps enrere, “amb el preu d’un xai, es feia la mesada d’un pastor, però ara, es necessita un xai cada dia per a pagar el pastor; per tant, o t’ho fas tot tu, o plegues.”

Carme Roig Rut Urrutia Gemma Clarena

En el llibre, també hi surten dones pastores, com Gemma Argençola, que treballa amb la seva parella. Ell porta les terres, el cultiu de civada, palla, el farratge per al ramat que ella cuida. Fan equip. Marina Vilalta, ja jubilada i prop del centenar d’anys –en tenia 94, quan la van conèixer–, encara pasturava el ramat pel Taga i altres cims del Ripollès. L’estiu del 2022, la Generalitat li va donar la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la seva llarga dedicació a l’ofici.

Marina Vilalta

“Hi ha moltes dones que treballen a l’ombra i això ho hem volgut explicar una mica, perquè fins i tot algun pastor t’ho diu: qui és pastor? La dona al corral netejant els petits que neixen, no ho és? I la dona de pastor que és carnissera, una fórmula que permet que surti un bon preu de la carn, sense intermediaris. Potser a elles no els penjaríem el segell de pastora, però moltes vegades són el pal de paller en una explotació ramadera”, diuen els autors de Pastors i ramats.

Han farcit les 238 pàgines del llibre amb bocinets de vida, sense residu per a la reflexió. Hi trobem cançons i oracions, maneres de passar el temps construint flabiols o estris per al ramat, com els collars dels quals pengen els esquellots.

Ernest Sitjes Jordi Domenech Joan Picas

Xavier Bayer i Pep Puig han donat veu als qui, encara que no siguin gaire lluny, no es tenen presents. “Fa cinquanta anys competien per un tros de camp millor, però ara veuen que són quatre gats i que, si no van junts, malament. Alguns s’ajunten per comprar bales o maquinària i, sobretot, tenen molt de contacte”, explica Bayer.

“Cada trobada ha estat molt especial”, afirma Puig. “Aprens un munt de coses al costat dels pastors. Descobreixes que tots ells tenen una mirada pròpia, fa molt de temps que ho fan. Hem estat amb més de quaranta pastors i hem vist que cadascun d’ells té una relació molt específica amb el bestiar i amb la terra, i descobrir la seva capacitat de reflexió, la seva mirada i manera d’entendre la seva feina, és molt bonic. Tenen una forma d’expressar que, de vegades, és com si s’hagués perdut. Tinc la sensació que en la seva comunicació no hi ha especulació, que allò que et volen dir és el que et diuen, i tenen una mirada molt neta, directa, lligada a una relació tan especial amb la terra, que escoltant-los és com si fessis un salt en el temps, també”, desglossa Pep Puig.

Montserrat Farres Pep Divins Carles Surinach

Aquestes converses tan transparents han portat els autors també a fer les seves reflexions. “Ens hem perdut, amb tanta tecnologia en l’era digital. Amb la intel·ligència artificial no sabem ni què ens espera. Hem de tornar a recuperar el fil”, exposa Pep Puig. Considera que “som en un moment de transformació molt gran, amb una trencadissa d’oficis a la vista, oficis que necessitem”. “Sort en tenim dels immigrants, si d’on vénen han après un ofici, com els paletes romanesos, que treballen molt bé. Però, què fem nosaltres?”. Insisteix que “per molt tecnològic que sigui el futur, necessitem els aliments”. “Com més sobirania alimentària, més autosuficients serem a l’hora de fer-nos els aliments. Almenys, que una part siguem capaços de produir-la. Per això necessitem els pagesos i pescadors. Els hauríem d’acompanyar i facilitar-los les coses i no això que fem, amb tanta burocràcia.” Els deia un pastor: “Els preus, les normatives, t’escanyen, t’ofeguen amb tanta paperassa i tanta comèdia. Collons!, que jo m’he ficat de pastor per estar tranquil. Si hagués volgut fer papers, m’hauria ficat en una oficina.” Ho diu un dels seus entrevistats, però segurament ho podríem posar en veu de qualsevol pastor que, nevi, plogui o geli, acompanya les ovelles o cabres als prats i cims de muntanyes, a menjar sa, cada dia de l’any.