L’abril del 2021, l’humorista Manel Vidal va escriure: “Si ets capaç de veure on és el privilegi i on és l’opressió en absolutament totes les situacions menys en la lingüística, segurament és que el teu privilegi lingüístic ja t’està bé.” Aquest missatge, que ja va ser compartit per molta gent llavors, ha tornat a agafar volada aquestes darreres hores, arran de l’esquetx catalanòfob de la companyia Teatro Sin Papeles durant la presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024.

Si ets capaç de veure on és el privilegi i on és l’opressió en absolutament totes les situacions MENYS en la lingüística, segurament és que el teu privilegi lingüístic ja t’està bé.

— Manel Vidal Boix (@massanagranaire) April 25, 2021

Aquella representació, que forma part de l’obra Esas latinas, mostrava una dona llatinoamericana en què suposadament era discriminada perquè parlava en castellà i no sabia català. Cada suposada discriminació s’acabava amb el crit conjunt de “parla català”. El vídeo ha aixecat una polseguera molt forta i l’Ajuntament de Barcelona se n’ha acabat distanciat perquè presentava una realitat distorsionada, d’un suposat domini absolut del català, quan la situació és completament oposada.

El vídeo del número que ridiculitza el català en un acte de l’Ajuntament de Barcelona sobre discriminacions

“La meva llengua està en perill i la teva no, els meus avis no saben escriure en la seva llengua i els teus sí, jo no puc parlar vint-i-quatre hores seguides en la meva llengua al meu país i tu sí. Si no ho vols veure vol dir que ja et sembla bé”, continuava Vidal. I acabava: “Si aquesta postura fa que de tant en tant algun mamarratxo amb estudis culturals em digui nazi, doncs endavant, benvinguts, passeu, passeu, que casa meva és casa vostra si és que etc.”, en referència a la cèlebre cançó de Jaume Sisa.

Si aquesta postura fa que de tant en tant algun mamarratxo amb estudis culturals em digui nazi, doncs endavant, benvinguts, passeu, passeu, que a casa meva és casa vostra si és que etc.

— Manel Vidal Boix (@massanagranaire) April 25, 2021

 

Lloc: Sala '1 d'octubre' del C.C.Calisay

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

La gota freda que ha descarregat amb força des d’ahir s’ha esfilagarsat i, a grans trets, ha sortit el sol. Durant el dia ha provocat pluja torrencial, pedregades i esclafits, i ha deixat registres de vora 100 litres per metre quadrat al Baix Maestrat, la Terra Alta, la Plana Alta i l’Alt Penedès. L’acumulació d’aigua ha provocat incidències importants a municipis com Súria, Solsona, Vilafranca del Penedès i Igualada.

Els serveis d’emergència avisen que el risc continua actiu i demanen d’extremar la prudència allunyant-se de rius, rieres i zones inundables.

Lloc: al carrer Olivar

La venda d’Edicions del Periscopi a Planeta és una mala notícia, que s’afegeix a moltes males notícies anteriors. La sagnia ve de lluny. Ens podríem situar en el moment que alguns patricis accionistes d’Edicions 62, que era la nau insígnia de la catalanitat, van obstaculitzar una renovació interior natural i ambiciosa per no perdre poder, per continuar fent la viu-viu. Ho van fer fins al punt de preferir de lliurar l’editorial, de Fuster i Max Cahner, a la Caixa i després a Planeta. Potser només ho van fer per desídia. Seria magnífic que algú ho estudiés en profunditat. Alguns dels protagonistes són vius i encara es podria entendre què va passar. Va ser una experiència dolorosa i també il·lustrativa. Alguns d’aquells prohoms que havien d’ajudar a projectar al futur allò que ells havien creat es van estimar més d’engegar-ho tot a fer punyetes i que quedés en mans dels Lara que no pas cedir. Molt miserable. Així, l’esperit fundacional que va fer possible Edicions 62 quedava engabiat. Deixem-ho aquí, per ara.

Quan una editorial es ven, en certa manera, es ven l’ànima, formada pel fons editorial i pels autors i també per una manera de fer que és la que dóna forma al segell. Després d’Edicions 62, han caigut moltes altres, no tan sols al sac de Planeta, sinó també de Random House o d’RBA. La Magrana, la Campana, Bromera… Són alguns dels noms més significatius. Mentre aquestes editorials queien per diferents raons i, en alguns casos, per manca de relleu generacional, s’havia anat teixint l’esperança durant aquests darrers quinze anys que un nou planter omplia aquest buit i volia construir un sotabosc potent d’editorials independents compromeses amb la llengua i la cultura catalanes. La veritat és que hi ha hagut un moment que tot plegat ha fet molt de goig. I Periscopi n’ha fet, de goig.

L’editor Aniol Rafel ha estat diàfan en les seves explicacions. M’ha agradat molt com s’ha explicat en aquesta entrevista amb Montse Serra. Ara, el que diu m’ha preocupat, més enllà de la venda. En realitat, sempre em preocupa quan les generacions més joves fan servir aquests arguments d’una idealització del món com un entrebanc que els ha distorsionat la vida i el trajecte. Reconec que els de la meva generació hem tingut molta sort, perquè no hem patit mai per aquest món idealitzat. Hem estat força immunes a la publicitat, i la configuració de la nostra ment, per sort, s’ha pogut alimentar més de l’observació que no pas del desig. Fixar-nos amb allò que vèiem ens era fàcil. No entenc gaire per què ara no ho és, però és evident que és així. Que mirar costa més que no pas imaginar. Com si observar el que passa fos molt difícil.

L’editor explica molt bé com, amb la venda, ha comprat la tranquil·litat de no preocupar-se pels aspectes de gestió de l’empresa, com ara, la tresoreria i més coses bàsiques per a poder pagar nòmines. Diu: “Crec que és bastant general al sector, que és que els qui ja fa uns quants anys que hi som tenim un punt de cansament d’haver de lluitar constantment amb la part de gestió, la part econòmica. És a dir, a mi barallar-me per vendre un llibre no em preocupa. Sé que forma part de la meva feina. Ara, barallar-me per si aquest mes tinc prou tresoreria per a no haver d’endarrerir una factura em cansa molt. Si passa una vegada, és igual, però quan fa anys i anys que estàs així, hi ha un desgast que al final també acaba influint a l’hora de valorar propostes d’aquesta mena. I tinc la tranquil·litat de no haver deixat de pagar mai res a ningú, però no deixa de causar un neguit.”

Certament, cansa molt, vetllar pel bon funcionament d’una empresa, sigui una editorial  o qualsevol dels comerços dels nostres carrers. Sobretot, costa encara més si parlem d’empreses petites, encara més si són culturals. Cada dia, moltes persones tenen aquest neguit, si a final de mes podran pagar les nòmines. Un neguit difícil de pair i que no sempre es pot evitar, ni resoldre fàcilment. Dit això, que comprenc totalment perquè ho he patit, em costa d’entendre que se separi la gestió de l’empresa del producte que fa l’empresa. Rafel, amb el seu parlar transparent, posa en evidència una cosa, i és que ens falten emprenedors en el món de la cultura que tinguin la visió d’empresa, que no dissociïn la vocació d’editor o d’agent cultural de la necessitat que l’empresa funcioni. Això potser s’ha de predicar més. Amb pèrdues, cap projecte és viable.

Potser perquè el meu pare, que venia pollastres, tenia la tresoreria a les venes i es passava el vespre fent sumes i restes per a saber què havia de fer per a poder pagar, a mi sempre m’ha semblat que tot anava junt. Una sort. No hi ha projecte si no hi ha guany que li permeti de pagar. Espero que, per al futur, hi hagi més emprenedors que estimin la cultura i la tresoreria al mateix temps. La comptabilitat no és antipàtica. Mirar de quadrar-ho tot junt pot ser estimulant.

Ara, això que cal saber no va gens renyit amb la necessitat que el sector del llibre en català no consolidi la precarització. Rafel posa sobre la taula la dificultat que es puguin vendre més de 25.000 exemplars d’un llibre. Però potser també caldria afegir que el sector ha de fer canvis profunds. Per exemple, que no es pot finançar a partir de no parar mai de publicar. S’han de poder millorar els cobraments, evitar que publicar sigui una manera de finançar i replantejar tota la qüestió del retorn de llibres perquè sigui menys desestabilitzador que ara. Segur que n’hi ha molts més, i segur que cal que l’administració sigui més àgil i més empàtica cap als emprenedors per guanyar temps, guanyar oportunitats.

Hem de donar les gràcies a Rafel per ser tan clar en els seus plantejaments. A mi també em sembla que he de dir que, de la mateixa manera que ara s’ha adonat que tenia idealitzades algunes coses, que ho apliqui també a l’acord que ha aconseguit. No dubto que sigui bo, però que no es deixi sorprendre en el futur. Que s’anticipi si pot. Abans es deia allò que no es venen duros a quatre pessetes.

A veure si tot plegat ens serveix per a deixar d’engreixar tots els Planetes de torn, que n’hi ha molts. La comoditat quan estàs cansat és temptadora, però haurem de batallar per canviar les coses i que els nostres fills i néts no trobin terra cremada. Alguna cosa haurem de poder fer.

 

Café Roch
Comedias, 6, Pamplona, Navarra
Mapa a Google

Amb el tradicional llançament del coet des del balcó de l’Ajuntament de Pamplona, diumenge passat a migdia, van començar les festes de Sant Fermí a la capital navarresa, una cita obligada per a milers de persones de la ciutat i també de tot el món gràcies, sobretot, al periodista nord-americà Ernest Hemingway (1899-1961). Si els vestits blancs amb mocador vermell i les curses pels carrers estrets davant dels braus marquen el ritme dels pamplonesos els primers dies de juliol en honor al patró de la ciutat (i copatró de Navarra), un establiment a tocar del centre neuràlgic de la vella Iruña, el Café Roch, s’ha convertit per mèrits propis en una institució també emblemàtica de la ciutat des que es va fundar, precisament, pels volts de les festes de Sant Fermí a la darreria del segle XIX.

L’11 de juny de 1898, concretament, Eugenio Roch Duquet aixecava per primera vegada la persiana d’un local petitó, amb mobiliari procedent de desaparegut cafè Lardeli, que d’entrada només servia cafè i rom a una clientela creixent d’artesans i petits propietaris de la zona. Abans d’obrir el Café Roch, tal com explica el bloc Recuerdos del Viejo Pamplona, el propietari ja havia adquirit experiència en el ram de la restauració fent feina a l’Hotel La Perla, de la veïna plaça del Castillo, i a l’antic Café Noáin, situat al passeig de València (l’actual passeig de Sarasate). Al principi de 1922, ja ben establert, l’Eugenio va comprar tot l’edifici i fins a mitjan anys 1950 el cafè va disposar, doncs, d’un celler i magatzem al soterrani, la planta baixa actual i dos pisos superiors on hi havia la cuina i una sala de jocs, d’una banda, i una sala de reunions per a dones, a dalt de tot.

El considerat segon cafè més antic de Pamplona, sols superat pel Café Iruña de la plaça del Castillo, va néixer gràcies a l’empenta d’Eugenio Roch Duquet i la seva dona, Josefa Bergera y Bengochea, de la casa Ubiria de Lesaka. Algunes fonts diuen que Roch era de Tortosa i, com a corneta durant la Tercera Guerra Carlina, havia anat a parar a Navarra. Però la partida de naixement ens diu una altra cosa: també havia nascut a Lesaka, el 15 de novembre de 1859, fill de Manuel Roch i Teresa Duquet. Segons algunes genealogies, fins i tot el pare, carrabiner, ja hauria nascut a Pamplona i, per tant, no seria fins als avis, Joan Baptista Roch i Rosa Delsort, que no arribaríem a la vinculació directa amb la capital del Baix Ebre.

Sigui com sigui, l’Eugenio i la Josefa es van casar el 18 de gener de 1886 ja a Pamplona i, malgrat la mort prematura d’ella (1903), van arribar a tenir set fills, tres dels quals van emigrar cap a Mèxic el 1929 i ja no en tornarien mai més. Els hi va acompanyar el pare, que va deixar al capdavant del cafè la resta de fills: la Pascuala, la Dominica, el Pablo i el Gabino. Van ser ells, doncs, els qui van convertir el Roch en un lloc habitual de reunió i de tertúlies a Pamplona. La mort del Gabino el 1960 no va representar una sotragada important per al negoci, però sí la desaparició quasi simultània dels seus tres germans el 1984. Els seus hereus, en aquell moment difícil, van decidir de vendre el cafè a uns clients habituals, amb Víctor Armiño al capdavant, que van respectar tant el nom com el mobiliari i l’esperit del Roch, convertit fins i tot en un racó de la bohèmia estudiantil i artística local.

L’establiment va poder superar el centenari, el 1998, amb prou bona salut, però quan s’acostava la celebració del cent vint-i-cinquè aniversari va experimentar el moment més crític de la seva llarga història, amb una disputa aferrissada pel lloguer i la propietat de la llicència de restauració entre Armiño i els descendents d’Eugenio Roch. Així, d’ençà de 2021 les dues parts han protagonitzat un intercanvi constant de denúncies i recursos als tribunals navarresos, amb recollides de signatures ciutadanes i tot, que ha comportat tancaments temporals del mític bar del carrer Comedias. L’última paraula d’aquest veritable serial local, no cal dir que seguit molt de prop pels pamplonesos de tota la vida, encara no s’ha pronunciat…

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Una imatge del començament de les festes de Sant Fermí, fa una setmana. El Café Roch de Pamplona els anys cinquanta (fotografia: Memorias del Viejo Pamplona).

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Demà farà dos anys que Carlos Mazón Guixot va ser investit president de la Generalitat per les Corts Valencianes. Com que els seus quaranta diputats no eren suficients, va arribar a acords de legislatura i de govern amb el partit d’extrema dreta, Vox. S’hi va repartir les conselleries i les competències. Ara fa un any que Vox va abandonar el Consell per ordre del seu líder espanyol, Santiago Abascal. Mentre van governar junts, van canviar la llei de memòria democràtica per una que posa al mateix nivell les víctimes del franquisme i les de la república. Van canviar la llei educativa, li van posar el pompós adjectiu de “llibertat”, que serveix per a tapar qualsevol deficiència, i van rebaixar tant com van poder les hores de català. Van canviar de dalt a baix l’Oficina Antifrau i hi van posar al capdavant l’amic d’un president corrupte condemnat a presó com és Eduardo Zaplana. Van canviar la llei dels mitjans públics per tenir-ne el control polític i van escapçar la cúpula d’informatius que havia fet una cobertura extraordinària de l’emergència de la gota freda i les seues conseqüències. Amb Vox fora de les conselleries, el govern de Mazón s’ha doblegat als desigs dels ultres per aprovar un pressupost que fa lluir com si fossen les dues orelles i la cua d’un bou en una de les corregudes que ara emet À Punt. Ha rebaixat el pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per “estrangular-la” i, així, la presidenta de les Corts, l’ultra Llanos Massó, ha pogut dir que van pel bon camí. Ha llevat tots els ajuts a entitats en defensa de la llengua i la cultura valencianes, etcètera.

Res no és normal en aquest balanç

El paràgraf anterior formaria part d’un article normal per a passar balanç d’una legislatura normal que ha arribat a l’equador i que començaria a caminar cap al final de manera normal, amb el president i tot el Consell pensant de no fer gaire soroll per no espantar els votants a qui esperen tornar a seduir l’any 2027. Però en el cas de Carlos Mazón i de la legislatura que va començar l’any 2023, res no és normal. I la llista d’accions de govern és antiga i sembla molt llunyana, malgrat els efectes perversos que causa cada dia als valencians.

El 29 d’octubre es va acabar la legislatura. El dia de la gota freda, Carlos Mazón no va complir el deure de president de la Generalitat i tot se’n va anar en orris. Es van morir 228 persones, una d’elles, gestant de vuit mesos. Va haver-hi desenes de ferits molt greus, milers de persones van estar en perill de mort. Moltes encara tenen malsons perquè van haver de passar la nit a la intempèrie, sobre un camió, agafats a un arbre, o en un centre comercial. Tot, perquè ningú no els va avisar que una gota freda descarregaria amb molta força i tota la població que viu a les ribes del barranc de Torrent i els seus afluents, i del riu Magre, havia de prendre mesures.

Mazón havia nomenat una consellera d’Emergències que davant la jutgessa que instrueix el cas va reconèixer que desconeixia absolutament la matèria. Tota la resta ja és sabuda.

Sense assumir responsabilitats

També és sabut que Carlos Mazón es nega a assumir responsabilitats polítiques en la gestió de l’emergència. Durant les primeres setmanes de la crisi, es parlava amb força que el Partit Popular espanyol treballava per substituir el president. Però això només hauria estat possible si ell accedia i dimitia o convocava unes noves eleccions i no es presentava com a candidat. Ell només té la clau i s’ha fet fort en el castell.

Hi ha hagut de tot, en les relacions entre Mazón i el seu líder, Alberto Núñez Feijóo. En un primer moment, era vist com un actiu tòxic i tothom evitava de fer-se fotografies amb ell. Mazón no anava a les reunions executives del partit ni participava de cap acte fins que, a començament de gener, Feijóo va fer una visita rocambolesca sense Mazón per alguns pobles afectats per la gota freda. Finalment, es van trobar en un hotel amb militants i allà el president va tornar a sentir els aplaudiments i l’escalf dels seus. Ell ho va aprofitar per fer-se la víctima i lamentar les escridassades de què era objecte cada volta que anava a un dels pocs actes on es deixava veure, acantonat com estava en el Palau de la Generalitat.

Els crits de “Mazón, dimissió” no s’han deixat de sentir en aquests vuit mesos i mig. Van començar el 9 de novembre en la manifestació que va reunir més de 130.000 persones pels carrers de València, i han continuat en les altres set que s’han fet fins ara. Ahir mateix, a Petrer, quan va anar a inaugurar un institut, un bon grup de persones l’esperava amb pancartes i altaveus per demanar-li la dimissió. La batllessa, fins i tot, li va retraure que ella l’esperava a la porta principal i que ell havia entrat per la porta de darrere. Aquesta és una de les imatges de Carlos Mazón els darrers mesos: entrar per la porta de darrere als llocs per evitar de ser escridassat. Ho va fer la nit de la cremada de les falles, quan va entrar a l’Ajuntament de València per darrere, i una volta el sopar al Saló de Cristalls ja s’havia acabat.

Amb el pas dels mesos, el PP fa veure que li dóna suport. N’hi dóna una de freda i una de calenta. Tan aviat li lleva tot el protagonisme en el congrés del Partit Popular Europeu que es fa a València, com l’aplaudeix en el congrés extraordinari del partit del cap de setmana passat, però no el deixen intervenir com fan la majoria dels barons governants. A Alacant, fa unes setmanes, Feijóo li va dir que ho feia molt bé i que era el govern espanyol qui tenia la culpa de tot. Fa tan sols uns dies, el nou secretari general del partit, Miguel Tellado, va dir que ell hauria demanat la declaració d’emergència estatal perquè el govern espanyol gestionàs l’emergència, cosa que Mazón no va fer.

El president que fuig

Carlos Mazón és el president que fuig per romandre. Fuig dels actes, com de les festes de la Magdalena, o se’n va a Nova York, per romandre com a president de la Generalitat.

S’ha fet molt popular l’expressió “pagueta”, referint-se al fet que, a partir de demà, si deixa de ser president, tindrà dret a dos anys de sou, un cotxe oficial amb xofer i un assistent. Però, en realitat, allò que cerca Carlos Mazón amb avidesa és continuar essent aforat per evitar de ser cridat a declarar per la jutgessa del jutjat 3 de Catarroja que instrueix la causa de la gota freda. No debades, quan es parlava de fer dimitir Mazón de president, una de les possibilitats era la d’enviar-lo al senat espanyol, designat per les Corts, per mantenir l’aforament que l’allunya del jutjat. De fet, la jutgessa li ha deixat dit per escrit dues voltes que, si volia explicar com van ocórrer els fets del 29 d’octubre, podia anar a declarar voluntàriament. Mazón, que sempre diu que respecta la justícia a més no poder, que col·labora en tot, i que sempre ha dit la veritat, ha declinat d’anar-hi.

De moment, la jutgessa de Catarroja manté encausats l’ex-consellera d’Emergències, Salomé Pradas i el seu número dos, Emilio Argüeso. L’interrogant que la magistrada vol aclarir és per què, amb tota la informació prèvia que hi havia, la població va rebre una alarma a les 20.11, i per què el contingut del missatge era tan poc concret i tan poc efectiu.

On éreu el 29 d’octubre, president?

La ciutadania en general i els familiars de les víctimes en particular volen saber on era Carlos Mazón la vesprada del 29 d’octubre. Durant el matí, va mantenir l’agenda, malgrat que en bona part del país ja hi havia inundacions, hi havia carreteres tallades i es feien rescats d’urgència. Al migdia, va fer un dinar que no era a l’agenda. La sobretaula es va allargar. Ell i el seu entorn mantenen que, en acabar l’àpat, a tres quarts de sis, va anar al despatx del Palau de la Generalitat a fer un seguiment de la gota freda. No hi ha res que ho demostre. Va fer destruir les imatges de les càmeres de seguretat del palau i va condecorar la policia encarregada de custodiar-les i de destruir-les. No ha volgut mostrar la factura del restaurant. No ha volgut mostrar el full de servei del cotxe oficial. No se sap on va recollir-lo el xofer per dur-lo al Centre d’Emergències a les 20.28 quan tanta gent ja s’havia mort, per exemple.

Carlos Mazón ha arribat al segon aniversari de la investidura contra el desig del 80% dels valencians, que han dit que no el volen, contra les víctimes de la gota freda, a qui menysté, ridiculitza i deshumanitza.

El dia que va rebre la confiança de les Corts, Carlos Mazón va dir que ell era el president del canvi, li ha agradat de dir-ho tot aquest temps. Fins i tot, després de la seua negligència i del desastre humà i humanitari, ha continuat dient-ho. Després dels desastres del Botànic, arribava ell, agafat de la mà de Vox per posar ordre i, en realitat, va deixar el poble abandonat el dia que la pluja no va saber ploure gens.

El significat de recolzar és ‘descansar sobre un suport’. Així, doncs, diem que recolzem l’esquena en una paret, que una escombra recolza en una caixa o que una biga recolza en un pilar. Figuradament, també podem dir que l’acció d’un govern recolza en la feina dels tècnics. Per tant, té un significat passiu.

M’escoltes o em sents? Deu errades que us podeu estalviar  

Recolzar, doncs, no és ajudar res ni ningú, sinó que perquè una cosa recolzi ha de menester algú o alguna cosa que li serveixi de suport. Si nosaltres recolzem (o ens recolzem) en la paret no podem dir que la paret ens recolza a nosaltres. Haurem de dir que la paret ens serveix de suport, ens aguanta. I això encara ho veiem més clar en l’ús figurat, que és quan molta gent l’erra. En aquests casos, hem de fer servir expressions com ara donar suport o fer costat:

—Quan vas dimitir el càrrec, la Mercè et va donar suport (és a dir, ‘et va ajudar’, ‘et va donar la raó’, ‘va aprovar la teva actitud’; no pas *et va recolzar).

—Sempre que ens hagis de menester et farem costat (‘t’ajudarem’, ‘podràs comptar amb nosaltres’, però no pas *et recolzarem).

Deu castellanismes camuflats (III)

De la mateixa manera, hem de distingir els significats de recolzament i suport:

—La biga té un recolzament precari en l’envà (és a dir, recolza precàriament en l’envà).

—No va obtenir el suport de la cambra (és a dir, no va obtenir-ne l’aprovació, l’ajut).

Aquesta confusió ve de la interferència del castellà, que amb un sol verb –apoyar– expressa tots dos significats.

L’11 de juliol de 2025 es recordarà com un dia històric per al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i per a una regió i un poble que han viscut dècades de dolor i resistència. Després de més de quaranta anys de lluita armada, prop de trenta combatents –entre els quals, quatre comandants– es van reunir a la plaça de la cova de Jasana, a Sulaimaniya, al Kurdistan iraquià, per deixar caure les seves armes en un recipient metàl·lic, com a símbol tangible d’un desig profund de canvi. Aquest gest, impulsat per la crida del seu dirigent empresonat, Abdul·là Öcalan, marca el principi d’un procés de desarmament i una aposta valenta per la pau i l’esperança d’un futur diferent per a un poble que anhela viure en dignitat.

Aquest acte no és solament un gest polític sinó profundament humà. Per a molts combatents, especialment per a les dones que han estat a primera línia durant anys, deixar les armes significa enfrontar un futur incert, però també abraçar l’esperança d’una vida diferent, en què la força no sigui solament física sinó també moral i política. Històries personals de sacrifici, pèrdua i resiliència s’entrellacen amb aquest moment, que pretén transformar el dolor de la guerra en l’anhel de reconciliació.

La Jiyan, de vint-i-nou anys, va ser guerrillera durant cinc anys. Explica la seva història quan veu les imatges del lliurament i la destrucció de les armes. “Dormíem al costat de les nostres armes, no ens separàvem per res. Eren la nostra seguretat i la nostra esperança. Vaig perdre una cama en una batalla, per això vaig decidir de tornar a la meva ciutat i començar en un altre àmbit. Ara em dedico a cobrir notícies, escriure històries de persones com jo. Avui, que he d’escriure la notícia sobre el lliurament d’armes, sento una ferida”, diu.

Aquesta jove, encara que no va ser fàcil, es va poder reintegrar a la societat. Però a les muntanyes hi continuen milers de joves que no saben què els espera. “Després d’acabar l’època del tractament, em vaig asseure sense saber com continuar ni què fer. Va ser un temps difícil, encara que seguia rebent suport de tota mena per part del partit. Vaig poder superar aquella etapa i ara treballo i dono cursos de formació per a joves amb diferents tipus de discapacitat”, explica la Jiyan.

Aquest lliurament marca el primer pas visible cap a la dissolució armada del PKK, en un conflicte que s’ha endut més de quaranta mil vides d’ençà de la dècada del 1980. El govern iraquià va expressar la disposició a donar suport a aquest procés i va subratllar la importància del gest per a l’estabilitat de la regió. Turquia, per la seva banda, va celebrar el lliurament, però va insistir que el desarmament total i la dissolució completa del grup eren condicions necessàries per a una pau duradora.

L’escena va ser presenciada per representants de partits kurds de Turquia, l’Irac i el Kurdistan iraquià, com també per observadors internacionals i membres d’organitzacions civils. La participació de dones combatents va ser especialment destacada, moltes de les quals encapçalaven unitats que també van lliurar les armes.

El copresident del Partit de les Regions Democràtiques a Turquia (DBP), Keskin Bayindir, diu que és un moment històric: “El PKK demostrarà la seva ferma voluntat de solució i pau quan lliuri les armes. No obstant això, no s’ha d’oblidar que aquest procés no s’aconseguirà solament deposant les armes. Perquè el procés tingui èxit, les autoritats polítiques, en particular, juntament amb els components de Turquia i la regió, han de respectar aquesta voluntat de solució del senyor Abdul·là Öcalan i del PKK i prendre mesures positives immediatament.”

Per part seva, el representant de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria al Kurdistan iraquià, Muhàmmad Cuma, va dir en una entrevista que el missatge del partit era simbòlic al món: “El PKK vol dir-nos que ha començat una nova etapa, que passa del concepte d’autodeterminació mitjançant armes i violència clàssica al concepte d’autodeterminació per mitjans democràtics i socials.”

El procés de desarmament representa una oportunitat fonamental per a la reconciliació i estabilitat en una regió que ha viscut dècades de conflicte. Encara que aquest avenç és valent i esperançador, la comunitat internacional i els actors mateixos saben que el camí cap a la pau és llarg i complex. Hi continua havent dubtes sobre l’aplicació efectiva del procés, la seguretat dels combatents i la voluntat política necessària per a mantenir un acord real. Més enllà de l’acte físic de destruir armes, aquest moment simbolitza un canvi profund, en què la paraula, la memòria i la justícia poden obrir finalment les portes a una vida en pau.

Passejant pel carrer del Vallespir de Barcelona, l’exterior d’un dels seus comerços crida força l’atenció. Els maons d’obra vista que hi donen entrada i la rajola de ceràmica on llegim el nom de l’establiment, sota el dibuix d’uns ceps de vinya amb rams de raïm, donen la benvinguda al Celler de Gelida.  

Entrar en aquest comerç del barri de Sants és com posar els peus en un museu i en una agència de viatges, tot alhora. “Tenim cent anyades de vi”, diu el propietari, Toni Falgueras. Un segle de temps de maduració és un tresor museístic. I el viatge comença quan et poses a caminar per anar veient què guarden els diferents prestatges de cada pis d’aquesta botiga, en què, miris on miris, sempre veus ampolles. En llegim la procedència d’Alemanya, “vins amb més o menys sucre”, precisa Falgueras. Trobem també etiquetatges de Xile, Sud-àfrica, Austràlia, Hongria, l’Argentina… Demanis què demanis, aquí ho tenen. Fa cent trenta anys que coneixen els millors vins i licors del món.

Primer va començar essent una taverna, com unes altres que hi havia al barri, una desena, de les quals solament resta el Celler de Gelida, ben ferm gràcies en gran part a les cinc generacions que han anat agafant el relleu del negoci. Hi han aportat com més va més especialització a trobar per tot el món les millors begudes fetes artesanalment amb alcohol, herbes, fruites i fruits diversos.

Toni Falgueras i Maria Febrer han fet del Celler de Gelida el punt de referència que és ara com ara. La família Falgueras Febrer és al capdavant del Celler de Gelida. Gel i barreges

Però, primer, en aquella taverna que van obrir els rebesavis de la cinquena generació, nascuts i casats al poble de Gelida, se servia tot a granel. Obria tres-cents seixanta-cinc dies l’any. El pare de Toni Falgueras i ell mateix hi van néixer, perquè tenien les habitacions de casa sobre la taverna. De bon matí, la gent hi anava a cercar el gel que emprava per conservar els aliments. Fins a la mitjanit no tancaven. Al matí, a part del gel, despatxaven barreges, és a dir, moscatell amb anís sec o cassalla, que sobretot quan feia fred anava molt bé. A migdia, era el moment del vermut i l’anxova.

A part d’unes altres tavernes, a Barcelona també hi havia quatre destil·leries o cinc, com ara rom Pujol i ginebra Giró, explica Falgueras. L’any 1977, ell i la seva esposa, Maria Febrer, acabats de casar, van viatjar fins a Dinamarca per veure si trobaven cap botiga de vins com la que ells començaven a imaginar que volien tenir. “I m’hi vaig atrevir”, diu, i recorda que en aquell temps els interessos dels préstecs bancaris es movien entre el 18% i el 20%. Però voltant per Europa van agafar bones idees i moltes ganes de transformar el negoci. Aquell viatge amb destinació a la inspiració el recorden com una gran aventura. “Em van deixar un cotxe i fins i tot una nit a París vam dormir-hi a dins, sota mateix de les arcades de la torre Eiffel”, rememora. Va ser en tornar d’aquell periple a la recerca d’establiments de venda al públic de vins i licors que va començar una nova etapa al Celler de Gelida.

Ara hi trobem els vins més prestigiosos del món. Falgueras ens explica que cada any el mes l’abril viatgen fins a Bordeu i, amb un comercial local i un corredor de canvi i borsa, tastem els vins a la bóta. “Al mes de juny ens diuen els preus. Al juliol, en paguem el 50% i al desembre, l’altre 50%. I, al cap de dos anys, tenim el vi.” D’això se’n diu jugar a primera divisió. Perquè, tal com aclareix Falgueras, els vins de més prestigi es venen a l’avançada, perquè hi ha cua. En una de les fotografies que pengen de les parets de l’establiment, es veu quan li van donar la Medalla al Mèrit Agrícola, l’any 2007, a París. Al costat, hi ha les imatges en blanc i negre dels besavis d’en Toni, els avis, els pares, ell i la seva dona i els seus fills Meritxell i Ferran. Aquest últim és actualment al capdavant del negoci i la filla, a part d’encarregar-se de donar la cara i molta vida a la botiga, a les xarxes, és sommelier i fa assessories vinícoles arreu, organitza tasts de vi originals i alimenta el compte d’Instagram Wines & the City, en què divulga la cultura del vi com a part d’un estil de vida, des d’aquest Sants tan entranyable. I ho és gràcies a comerços, com el seu, que continuen fent bullir la vida del barri. “A mi no em treus de Sants ni amb un llevataps”, diu Meritxell Falgueras Febrer. Quan era petita, els seus pares l’enviaven a jugar amb la Barbie al pis de dalt de la botiga, on hi ha els destil·lats, amb la consigna d’estar ben alerta per si algun client agafava una ampolla d’amagat. En aquest negoci familiar, cadascú ha posat el seu gra de sorra. 

Continuem el nostre periple per aquesta botiga impressionant, que no ha deixat mai de ser un comerç de barri, però que té clients de tot el món. “El nostre client és del boca-orella i en vénen de tots els països; bastants són del Brasil, i també en tenim algun d’Hong Kong.” Ara, amb la venda en línia, el mateix mapa del món que anem resseguint dins la botiga per mitjà de cada ampolla, es desplega també per rebre encàrrecs a distància, curtes o gegants. Les comandes poden entrar en qualsevol moment del dia o de la nit de Bèlgica, Tailàndia, Suïssa, Austràlia… “Ens descobreix gent que ha tastat les aromes de Montserrat o l’anís taronja de Caldes de Montbui i és això que ens demanen.”

Més de sis-cents whiskies

Si ens acostem a la zona dels roms, en trobem de llocs com Jamaica i Puerto Rico, però n’hi ha de més llocs. De whiskies, ens diu Falgueras, en tenen més de sis-cents de diferents. I podem continuar fent ruta de país en país, d’ampolla en ampolla, i d’història en història. Ens explica la d’uns vins fets amb malvasia de Sitges: Manuel Llopis i de Casades, un advocat i diplomàtic sitgetà, va deixar com a llegat les vinyes de malvasia a l’hospital de Sant Joan Baptista, amb la condició que es continués elaborant vi. Els beneficis de la venda de cada ampolla de vi fet amb aquesta varietat de raïm encara continuen essent per a l’hospital. Una altra curiositat ens enfila a les vinyes pirinenques, on per fer els vins del Castell d’Encús, a mil metres d’altura, al Pallars Jussà, es fan servir uns dipòsits de pedra en què ja havien fet fermentar el vi germans hospitalaris de l’Orde de Sant Joan a l’edat mitjana. 

Passarem pels tequiles mexicans, els vins rosats de la Provença, o els de la Bretanya. És clar que cada vi té la seva personalitat i la més autèntica és la que els Falgueras han anat a cercar. En Toni ha voltat per gairebé vuitanta països amb el radar engegat, a la descoberta de begudes úniques, especials, originals, en les quals l’alcohol hagi fermentat o destil·lat de maneres diverses, artesanalment acompanyat. “Jo entro en un bar i, si veig res que no he tastat mai, en demano una copa”, explica qui ha recorregut també Catalunya a la recerca d’un producte excepcional. Perquè, tal com diu, d’allò que sempre han tingut més és de vins catalans. Falgueras ha visitat més de dos mil cellers i han vist com ho fan tot: cuidar la vinya, premsar el raïm i tota la resta del procés, que és allò que fan els cellers coneguts com a integrals.

Entre totes les plantes de la botiga, hi ha unes quatre mil referències de vins, licors, caves, xampanys, whiskies i herbes aromàtiques que han esdevingut digestius macerats amb alcohol. Entre moltíssims exemples, citarem el licor de camamilla de Lleida, l’anís taronja i les flors del remei amb menta, dos licors molt típics de Caldes de Montbui, les herbes eivissenques i les de Mallorca, semis, ni dolces ni seques. 

Ens aturem davant una vitrina perquè s’hi custodia una ampolla de Kola-Coca, la recepta valenciana d’un xarop dolç la patent del qual sembla que la Coca-Cola va comprar. Va ser feta en una destil·leria que, segons que ens explica Falgueras, encara existeix al poble d’Aielo de Malferit (el poble natal de Nino Bravo).

I anem avançant, que encara ens manca força recorregut si volem donar una ullada a tots els angles del Celler de Gelida. “Tenim moltes coses, però molt seleccionades”, diu el propietari. I som encara al pis dels destil·lats, on en trobem un de cirera del Valle del Jerte (Extremadura), però també en veiem de gerd i de pera. Hi ha també l’ancestral palo mallorquí, i licor de flor de saüc, raquis i anisats de Turquia i Grècia, pisco de Xile i del Perú, que són destil·lats de vi; orujos, grapes i brandis del Penedès. “Tinc la millor farmàcia. Ho curem tot menys els peus plans”, apunta Falgueras. No hi ha cap ampolla que no guardi un sabor i una història, moltes vegades familiar, com la d’aquest comerç de Sants. Són els vins més cars, com ara el Vega Sicília –tres ampolles, 1.200 euros–, els que duen a reflexionar, especialment, sobre el procés d’elaboració, la matèria primera, el temps de maduració i el concepte de bon vi.

Els sakes catalans

El temps fa valer el contingut d’aquestes ampolles. Ara vénen els sakes, els japonesos, evidentment, però també els fets a Tuixén i al delta de l’Ebre, la sambuca, un licor fort i dolç amb base d’anís, produït sobretot a la regió italiana del Laci. De ratafies, en tenen moltes, també d’ecològiques i fetes solament amb vi de nous.

Vins gallecs, xampanys i caves, demana el que vulguis, que hi ha de tot. I entre tant d’alcohol, Falgueras vol puntualitzar la filosofia familiar: “Ens agrada ensenyar la gent a beure i a cuinar amb els nostres vins.” Un catalanet, per exemple, ens explica que són les postres de gelat de torró banyat de ratafia. Ell, de ratafia, en posa a l’arròs. Només amb aquest detall ja podem imaginar les receptes que podem aprendre d’aquests especialistes a fer dels licors i vins, les absentes i els destil·lats uns acompanyaments i complement de la simfonia gastronòmica.

Al Celler de Gelida també venen alcohol de boca per al consum, que és amb el que es fan els licors. En tenen de tots els graus per a poder triar a gust de consumidor, per barrejar-lo amb les herbes que es vulgui, per exemple, la farigola. Falgueras ens explica com es fa: “Es deixa la barreja de les herbes i l’alcohol quaranta dies a sol i serena i cada dia s’ha de xinxollar, que vol dir moure la garrafa. Per Tots Sants es filtra i s’hi afegeix sucre, si se’n vol, i per Nadal ja es pot consumir o regalar.”

De la primera planta de la botiga, a peu de carrer, si alcem la vista, veurem diferents màscares. Són dels déus del vi o del Sol. De sobte, una fotografia de Joan Manuel Serrat, que de seguit porta el propietari del celler a explicar-nos que el cantant del Poble-sec és un gran client i amic. 

Una vegada feta una bona repassada d’aquesta selecció d’ampolles inacabable, entre les quals n’hem descobert també algunes d’olis selectes, travessem el carrer del Vallespir per conèixer el magatzem sobre el qual hi ha la sala de tasts. També hi veiem un menjador d’un antic habitatge, tal com era en el seu origen, potser fa un segle. I en un extrem de la sala, hi ha el primer ordinador que va comprar la família Falgueras. És una gran relíquia. També en guarden la factura: un milió cent trenta-tres mil pessetes va costar aquest IBM l’any 1984.

Els tasts de vins són el moment propici per a saber més d’aquests caldos que no tothom pren adequadament. A Toni Falgueras li agrada remarcar que a Suècia les begudes alcohòliques es venen per centilitres, amb la idea que una mica de vi, per exemple, ajuda a pair. Sobre això, Falgueras reivindica el porró: “És la millor manera de compartir un vi, i crec que, per a beure a casa, el porró va la mar de bé.” Sap que els escocesos, per exemple, consumeixen una ampolla de whisky en vint-i-cinc dosis o trenta. Ací, en canvi, “no sabem beure, perquè la mateixa ampolla de whisky, amb vuit dosis ja l’hem acabada”, diu. No obstant això, diu que una ampolla de vi bo obre moltes portes. Això ho saben els millors clients del Celler de Gelida. Potser no hi van cada setmana ni cada mes, però, quan tenen un compromís, sempre hi passen. “I són aquests clients els qui ens han fet grans amb el boca-orella”, conclou Falgueras.

El búnquer s’ha acabat i hi ha una mena de dol nacional. Lluís Jutglar (Peyu), Jair Dominguez i Neus Rossell en són ben conscients. Van fer el darrer programa el 3 de juliol, amb un comiat emotiu en què va aparèixer per sorpresa Kilian Jornet, fidel seguidor del programa.

El búnquer ha estat tota una tendència, un format inèdit que ha enganxat públic de totes les edats i s’ha fet un lloc entre els programes més reeixits. Conversem amb Peyu, Dominguez i Rossell sobre el programa, anècdotes i la ronda d’El búnquer confidencial que fan al teatre Tívoli de Barcelona.

—El trobareu a faltar, El búnquer?
—Peyu [P.]: Sí, perquè no passa gaire que, en la carrera professional d’algú, una de les coses que faci sigui un fenomen com ho ha estat El búnquer. Amb tota la humilitat del món, de Leo Messi n’hi ha hagut un.
—Jair Dominguez [J.D.]: [Riu.] La següent cosa que fem, ja direm, hòstia, és que El búnquer…
—Neus Rossell [N.R.]: I que forma part de la nostra vida.
—P.: Exacte, de la vostra sobretot.
—N.R.: També! [Riu.]

—És un projecte que ha despertat més que passions, sobretot dins l’equip.
—J.D.: Però entre la gent que ens escolta, també.
—P.: Gent que es posava El búnquer per fer l’amor.

—Què dieu ara!
—P.: No ho sé, m’ho he inventat, però segur que trobem algú.
—N.R.: Escolta, al xat d’El búnquer, allà parlaven molt i…
—P.: Hi ha autèntics fans d’El búnquer que…
—J.D.: Sempre diem el mateix perquè és el més gros, però si en Kilian Jornet es posa El búnquer per anar a la muntanya, és perquè necessita aquell extra de dopamina.

—I hi ha alguna cosa d’aquelles que no veuen els espectadors i que trobareu a faltar?
—N.R.: El dinar, cap dubte! Ara m’anireu veient seca i serà perquè no dino [riu].
—P.: La Neus només menja bé el dia que ve a fer El búnquer, que cuinen els meus pares. La resta de la setmana, s’agafa un plat de pasta, una mica de sopa… Trobarem molt a faltar l’arròs a la cubana, els espaguetis, aquelles hamburgueses amb formatge.
—N.R.: Quatre per cap. Sempre deia això.
—J.D.: Oh, les pilotilles. Quatre per cap! I era impossible acabar-se-les. Però aquell moment era màgic, després de gravar durant tot el matí.

D’esquerra a la dreta: Peyu, Jair Dominguez i Neus Rossell (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Què n’heu fet, de les llaunes i tot aquell merder que hi havia a El Búnquer?
—P.: No he tocat res [riu].
—J.D.: Hi ha un lloc a Catalunya, no en diré el nom, on s’allotjava Francisco Franco, i no l’han tocat, aquell dormitori.
—P.: El búnquer és allà i de moment no el penso tocar. He tret l’aire condicionat i l’he pujat dalt les oficines, que tampoc no cal tenir-lo parat en un rebost.
—J.D.: Hòstia, tampoc no cal ser extremista [riu].

—Al fons, hi teníeu un mapa d’Osona amb xinxetes. Què hi triangulàveu?
—N.R.: Si vols pensar que hi ha alguna cosa…
—J.D.: Hi ha moltes coses ocultes. La gent del Corral no sap fer res sense coses ocultes i detalls en què ningú es fixa. Sempre els dic: però què feu, estem perdent el temps fent veure coses. Són primmirats i volen que tot estigui detallat, i això és sensacional. Perquè després ho fan de veritat i ho veus.
—P.: Tenim un equip de creadors que són molt primmirats amb aquestes coses. Sempre els dic que la gent té la ràdio de fons. Van rentant els plats, no es fixen en tantes coses. Però hi ha friquis que s’hi fixen.

—De quina mena de detalls parlem?
—P.: Coses estranyes com, per exemple, que al quart capítol de cada temporada hem fet un familiar d’un dictador, al setè capítol de cada temporada una persona que ha patit una desgràcia climàtica…

—Això és malaltís!
—P.: Ho és, sí, sí.
—J.D.: I aquesta temporada em deien, tu has de saber que estàs obsessionat amb Rosa Parks. A El búnquer hi ha molta més feina de la que es veu. Hi ha autèntiques bogeries. I amb això del lloc secret d’El búnquer, durant tota la primera temporada, s’emmordassava la gent que venia, se’ls emportava al cotxe i se’ls enduia fins allà.

—I en algun moment vau veure que fregàveu la il·legalitat.
—P.: No, em vaig canviar la furgoneta i no m’hi cabia la gent [riu].
—N.R.: Tot i que va ser maco que un cop ens van dir que ens havia trobat la policia.
—P.: La noia que portava el públic, amb els ulls embenats, va passar per la rotonda i hi havia els Mossos d’Esquadra. Però no els van parar, no els van dir res, van considerar-ho normal.

—Heu fet moltíssimes biografies. Us n’ha quedat cap?
—J.D.: Cada cop que sento alguna història d’algun personatge dic, hòstia, en l’hem deixada.
—P.: Goya, per exemple, no l’hem fet mai. Josep Lluís Núñez, Jordi Pujol, tampoc. N’hi ha molts.

Peyu i Jair Dominguez (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Hi ha alguna família que us hagi picat el crostó per alguna biografia?
—N.R.: Alguna, sí…
—J.D.: Vam fer una dona catalana, millor no dir-ne el nom per no remoure, i es va intentar homenatjar-la. Una vida molt complicada, crec que vam fer una bona feina. Però com que resulta que som de la broma, en vam fer alguna, i ens van dir que quin mal gust, que la dona havia patit…
—P.: Normalment ens passa la contrària. Amb la biografia de Fèlix Millet que fem a El búnquer confidencial, hi ha familiars que ens van felicitar i ens van donar alguna anècdota més sucosa.
—N.R.: Però normalment la gent sap com funciona El búnquer, ja veuen que fem broma i que és la manera que no podem anar fent res.

—De tots els psicòpates, assassins i tarats que heu tractat, quin és el que us ha fet pensar: “Amb aquest, amb un parell de birres, en faríem amics”?
—P.: Molts. Sempre envejo no haver nascut al segle XVIII o XIX. Era un món molt més divertit. També et podies morir amb més facilitat.
—J.D.: Sí, i et podien vendre de petit.
—P.: Estava tot per inventar i tots aquests inventors bojos, tots aquests científics que intentaven enganxar gossos l’un amb l’altre i fer proves. Tot això era meravellós.
—J.D.: Amb el Rambo de Camprodon podríem ser amics perfectíssimament.
—N.R.: I aquella dona, que no sé com es diu ja, que es rebentava als bars.

—Manca mitja hora perquè estreneu El búnquer confidencial al Tívoli. Com esteu? Nervis?
—P.: No. També sabem que encara ens queda una altra setmana al setembre. Ho afrontem amb il·lusió perquè crec que hem explicat bé el final del programa i és una molt bona manera d’acomiadar-nos de la gent que ens ha seguit aquests cinc anys. És una festa col·lectiva. Quan fem El búnquer confidencial i tires la sintonia del programa i de cop i volta mil persones es foten a cridar eufòriques, és xulíssim. Quan ets a la ràdio, tens dotze persones allà de públic i saps que arriba a molta gent, però tenir l’energia de mil persones aquí cridant…
—J.D.: I crec que els últims quatre dies de setembre seran especials i tampoc ens en fem la idea, serà la traca final. Bé, i que s’acaba El búnquer.
—P.: Crec que no hi ha cap programa que ho hagi repetit tantes vegades [riu].

—Però ho enteneu, oi, que la gent ho trobi a faltar?
—P.: Sí, evidentment. Ha estat un fenomen, però també és bo que et trobin a faltar. Això és bonic, oi?

—Maradona, Putin, Hitler, Millet, Bin Laden… Què ho fa, que hàgiu elegit aquests personatges per a El búnquer confidencial?
—P.: Es va fer un buidatge d’una llista de personatges que crèiem que tenien suc, en va quedar algun al tinter, però vam intentar de fer una mica d’equilibris entre catalans, espanyols, internacionals. I ha quedat aquesta llista, que va de Montserrat Caballé fins a Ossama bin Laden. Tenim la samarreta aquesta amb tots els noms i un dia fent el cafè amb els tècnics aquí a Barcelona un guiri s’hi va fixar i no entenia res.
—J.D.: Era una gira molt estranya. Hitler a Vic.
—P.: I amb Froilán, per exemple, que és un nano jove i tal, però com que arrenquem posant una mica de context amb la seva mare, la infanta Elena, té molt suc. El part de Froilán és bastant graciós i les primeres paraules del seu pare, quan el va veure, encara més.
—J.D.: S’ha d’informar d’aquestes coses.

—Informació rigorosa.
—J.D.: Nosaltres ja vam dir des del primer dia que érem un programa de divulgació.
—P.: L’humor és perquè ens posem nerviosos fent periodisme [riu].

D’esquerra a la dreta: Neus Rossell, Jair Dominguez i Peyu. Fotografia: Adiva Koenigsberg

—I ara, si no fos poc, un programa de vint-i-quatre hores de El búnquer a 3Cat.
—N.R.: Ah, sí, ho vam dir, i estem ben bé allà.
—P.: I a veure quin capítol encertes. Suposo que hi ha una màquina i no pas un senyor que va clicant. Aquests canals, amb sinceritat, no els he entès mai.
—N.R.: És de fons. Mentre cuines.
—J.D.: A casa hi ha Plats bruts sempre de fons.

—A molta gent li costarà de pair la separació d’en Peyu i en Jair. Segons quins titulars, sembla una ruptura amorosa.
—N.R.: Llegia que se separaven i pensava, ah, mira [riu].
—P.: Ahir, vaig llegir un tuit de resposta a en Jaume del piano, que deia que era al Tívoli, i una dona li va dir: doncs que sàpigues que la relació entre en Jair i en Peyu s’ha trencat. La gent, per més que expliquis per què s’acaba El búnquer, intenta buscar-hi mil teories. I com que us han canviat l’hora, i el 155…
—J.D.: Que per què plegueu…

—No us ho tornaré pas a demanar.
—N.R: No, perquè ja ens ho va demanar l’Ariadna Oltra.
—P.: Pleguem pel Barça.

—Tenim clar quin recorregut farà en Peyu amb La Renaixença, el nou programa de 3Cat. I en el cas de Jair Dominguez i Neus Rossell, quin camí seguireu?
—P.: La Neus, pobra, no sap ni a quin col·legi va.
—N.R.: S’han equivocat a l’hora d’entrar les dades. Tenia plaça a Sant Gregori, era provisional, i després em van dir que en sabríem la definitiva el 9 o 10. No hi ha cap definitiva i diuen que ho faran el dia 16 perquè van entrar les dades malament i ho van col·locar tot malament. I ara, a saber què passa.

—I tots plegats, us anireu veient?
—P.: Suposo. A l’Està passant, no.
—J.D.: Per què?
—P.: Bé, a mi m’han dit que no.
—J.D.: De debò? Aquest tema s’ha de parlar.
—P.: En algun lloc o un altre ens veurem. Ja quedarem. Viviu a Banyoles, jo he d’anar a veure l’Albert Pla de tant en tant.

El públic entrant al teatre Tívoli de Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

No crec que Gabriel Rufián hagués entrat fins ara en una cova tan pregona com la d’idolatrar Patxi López, i mira que és versat en espeleologia. Va ser dimecres, en un ple que havia de servir per a demanar factures a Pedro Sánchez i que n’esdevingué la cerimònia de salvaguarda. Va dir Rufián, adreçant-se a Santiago Abascal: “Rentin-se la boca, abans de parlar de gent –i ho dic jo, que no formo part de la seva formació– com Patxi López o Jesús Eguiguren, perquè han portat taüts dels seus companys mentre vostès literalment s’amagaven. Si en aquest país hi ha la pau que hi ha, és gràcies al fet que hi va haver gent que es va arromangar i va negociar.” Una estampa del 2025: un pretès portaveu de l’independentisme català demanant, en castellà, al congrés espanyol, respecte pel senyor que va ser president gràcies a la il·legalització de l’esquerra abertzale. I com l’aplaudien, els ministres de Sumar –més que no pas els socialistes. I com l’aplaudia, Francesc-Marc Álvaro. 

Era un elogi estructural, gens anecdòtic, que explica perfectament l’arquitectura moral de l’Espanya contemporània: una Espanya en què els socialistes inclinen la balança del bé i del mal, maquillats d’uns valors progressistes que rarament practiquen, apuntalats per la força bruta de l’estat sempre que els convingui d’esclafar l’independentisme, i apuntalats per aquest mateix independentisme sempre que els convingui –i punt. La biografia política de Patxi López, la conegués o no Rufián abans d’emblanquir-lo, és un símbol de la repressió judicial espanyola contra l’independentisme, un cas infame de perversió democràtica, i és una vergonya fer servir els taüts no ja per disculpar-li els pecats polítics, sinó per esborrar-los.  

Certament, López va arribar al poder en un clima d’indignació i d’afartament pels atemptats d’ETA, que un any abans havia assassinat el regidor socialista Isaías Carrasco, i amb un Juan José Ibarretxe molt desgastat, però amb això i prou no hauria fet el cim. Encara li van caldre dues coses més. La primera va ser la resolució del Tribunal Suprem espanyol que va impedir de presentar-se a les eleccions a les dues fórmules que havia trobat la il·legalitzada Batasuna per a fer-ho, Askatasuna i l’associació d’electors Democràcia Tres Milions. La prohibició era fruit d’un recurs del govern de José Luis Rodríguez Zapatero. La segona va ser el vot a la investidura d’un diputat d’UPyD i de tretze del PP, amb qui havia promès en campanya de no pactar. Potser no ho sabia, Rufián, però a l’executiva d’aquell PP del País Basc hi havia llavors un jove que es deia Santiago Abascal. 

L’elogi de Rufián és la metàfora més nítida de com la subordinació dels aliats de del PSOE no és tan sols política, sinó moral. Els socialistes són la baula que relliga l’estat amb més consistència perquè saben jugar a dues bandes: el principi de realitat els endureix prou l’estómac per a empassar-se tant de cinisme i tanta cruesa i tanta hipocresia com calgui, i mai no perden de vista que han de triar sempre el poder, però a més a més ho abillen amb l’èpica democràtica que sempre, sempre, sempre fan miques quan hi ha en joc la qüestió nacional. La forma és diferent però el mecanisme polític sempre és el mateix: ho van fer en temps dels GAL, ho van fer al País Basc el 2009 i ho han fet després del 2017 a Catalunya, on no van poder governar fins que, presó rere presó, exili rere exili, inhabilitació rere inhabilitació, una volta escurada per dins tota possibilitat de fer política lliure, el vent va començar a bufar-los a favor. 

La cosa més trista de la política catalana, avui, no és ni tan sols el cinisme, sinó la desmemòria: aquesta vida tan curta que té el record de la repressió, aquest significat tan volàtil de les paraules, aquest llistó tan baix sense resistència, aquesta frivolitat, aquesta despreocupació general, tanta fragilitat, tanta ingravidesa.

The Washington Post · Terrence McCoy i Marina Dias

Anapu, Brasil. D’ençà del seu retorn a la Casa Blanca, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha emprat el comerç com una arma llancívola amb què aconseguir concessions diplomàtiques i econòmiques de països més petits. Però el Brasil, la darrera víctima de la guerra aranzelària de Trump, és un adversari molt més fort que no els objectius anteriors del president, per la qual cosa els analistes consideren menys probable que el país cedeixi a la pressió de Washington.

El país més gran de l’Amèrica Llatina té una economia relativament tancada, menys dependent del comerç internacional que no molts dels seus veïns. El primer soci comercial del país és la Xina, no pas els Estats Units, cosa que limita la influència econòmica de Washington.

Per si no fos prou, el president brasiler, Luiz Inácio Lula da Silva –que va perdre un dit treballant en una fàbrica i saltà a la fama com a activista contra la dictadura militar del país–, és un dirigent avesat a les disputes polítiques d’alt voltatge.

En declaracions a The Washington Post, els assessors de Lula expliquen que Brasília creu que podrà capejar l’aranzel d’un 50% a la importació de productes brasilers que Trump anuncià dimecres, i que entrarà en vigor el primer d’agost. El president nord-americà aclarí dimecres, en una carta enviada a Lula, que la decisió “en part” era per l’encausament de l’ex-president ultradretà Jair Bolsonaro, vell aliat del president nord-americà, acusat d’haver conspirat per mantenir el poder mitjançant la força després d’haver perdut les eleccions del 2022.

“Les repercussions [dels aranzels] podrien frenar una mica el nostre creixement”, diu un alt funcionari del Ministeri d’Afers Estrangers brasiler, que parla sota condició d’anonimat per poder tractar amb franquesa l’opinió del govern. “Però del punt de vista estrictament econòmic, el Brasil no depèn fortament dels Estats Units.”

Manifestants cremen una efígie de Trump durant una protesta contra els aranzels a São Paulo, abans-d’ahir (fotografia: Sebastiao Moreira/Efe).

Al Brasil, els Estats Units són considerats un soci comercial important –les empreses del país hi exportaren béns per valor d’uns quaranta mil milions de dòlars l’any passat–, però no pas estratègic. Les exportacions als Estats Units, segons un informe publicat fa poc per Moody’s, representen tan sols un 1,7% del PIB brasiler.

Els països més dependents dels Estats Units han estat més susceptibles a la campanya de pressió econòmica de Trump. Quan el president nord-americà anuncià que imposaria un aranzel estratosfèric sobre les importacions del Vietnam –un país on les exportacions als Estats Units representen gairebé un quart del PIB nacional–, el govern vietnamita va fer mans i mànigues per tancar un acord que li permetés d’eximir dels aranzels la majoria de béns que exportava als Estats Units.

Aquest gener –quan Trump imposà un aranzel d’un 25% sobre les importacions colombianes en resposta a la negativa del president colombià, Gustavo Petro, a acceptar els vols d’immigrants deportats provinents dels EUA–, Petro es féu enrere ràpidament, temorós de posar en perill els lligams amb el primer soci comercial del país.

“El Brasil depèn menys dels Estats Units”, diu Pedro Abramovay, vice-president de programes d’Open Society Foundations. “No és irrellevant, però el Brasil pot suportar-ho; això no farà que el país es desintegri.”

Aquests darrers anys, el Brasil ha optat per reforçar els seus vincles comercials amb els països del bloc BRICS –que inclou Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, a banda del Brasil mateix–, en detriment de les relacions amb els països occidentals. El 2023, el volum comerç del Brasil amb el bloc fou, si fa no fa, d’un 50% superior al comerç entre el Brasil i els Estats Units i Europa.

Electoralment parlant, segons que expliquen els seus assessors, a Lula fins i tot li podria convenir una disputa amb els Estats Units.

Encara que, tradicionalment, el president ha estat una de les figures més populars de la política brasilera, el seu índex d’aprovació entre els electors ha anat disminuint durant la legislatura. Tot i els esforços del seu equip, Lula no ha aconseguit de revertir la caiguda a les enquestes, on la seva popularitat s’ha desplomat. De fet, els darrers sondatges situen Lula i Bolsonaro frec a frec en cas d’unes hipotètiques eleccions.

Bolsonaro, que s’enfronta a quaranta anys de presó, serà jutjat a final d’any per la causa que l’investiga per haver encapçalat un complot per a enderrocar al govern i assassinar els seus rivals polítics el 2022, després d’haver-li arrabassat Lula la presidència a les eleccions. L’ex-president continua tenint una base de votants reduïda, però molt fidel. L’encausament, que Trump ha titllat de “caça de bruixes”, és considerat per molts brasilers com una prova de foc per a la salut de la democràcia al país.

L’anunci de Trump, segons que expliquen els analistes, ha alterat per complet les dinàmiques de la política brasilera i ha brindat a Lula una línia d’atac molt potent contra Bolsonaro, o contra tot aquell qui n’agafi el testimoni polític en les eleccions presidencials de l’any vinent, atès que podrà acusar-lo amb facilitat d’estar arrenglerat amb una potència estrangera hostil.

“Lula vol gravar els superrics; Bolsonaro vol gravar el Brasil”, deia un missatge viral que els partidaris del president s’enviaren dimecres, després de l’anunci de Trump.

Dimecres a la nit, segons que expliquen els assessors, Lula convocà una reunió d’emergència per a tractar els aranzels de Trump, en què digué que volia deixar clar als brasilers que el seu govern no capitularia a les exigències dels Estats Units. Poques hores després, Lula publicà una declaració en què refutà tots els punts de la carta de Trump, de les queixes sobre les mesures comercials del país a la regulació que el govern brasiler fa de les xarxes socials, i va amenaçar d’imposar represàlies econòmiques als Estats Units.

“Han convertit això en una qüestió política, i nosaltres els seguirem el joc”, diu un assessor de Lula, que parla sota condició d’anonimat per tractar amb franquesa l’estratègia del president. “No amenaçarà ni caurà en provocacions, però la seva resposta serà ferma i contundent.”

Un manifestant branda un cartell en què es llegeix l’eslògan “Patriotes contra Trump” durant una manifestació a Brasília, abans-d’ahir (fotografia: André Borges/Efe).

No seria la primera vegada que Trump altera el curs d’unes eleccions d’un altre país. El Partit Liberal del primer ministre canadenc actual, Mark Carney, aconseguí de sobreposar-se a un dèficit de vint punts als sondatges i guanyar les darreres eleccions presidencials, en part a causa de la guerra comercial de Trump i les seves amenaces d’annexionar el Canadà. A Austràlia, el candidat conservador a primer ministre fou derrotat amb claredat després de veure caure els seus números als sondatges arran dels aranzels de Trump.

El govern brasiler ja topà amb l’òrbita de Trump l’any passat, quan la justícia brasilera ordenà a X –propietat d’Elon Musk, aliat estret del president nord-americà fins fa ben poc– que eliminés un seguit de comptes acusats d’haver vulnerat les lleis de llibertat d’expressió del país.

Musk s’hi negà, i Moraes decretà la suspensió de la plataforma al Brasil. Totes dues parts prometeren no cedir; tanmateix, pocs dies després Musk acordà d’eliminar els comptes. Trump mencionà la controvèrsia en la carta que envià a Lula dimecres, en què va acusar la justícia brasilera d’haver imposat “centenars d’ordres de censura secretes i il·legals”.

La lluita d’ara és diferent i hi ha molt més en joc. Els assessors de Lula han promès que el govern no afluixarà la corda en la causa contra Bolsonaro.

“La novetat és que Trump vol emprar el comerç amb finalitats polítiques”, explica un alt assessor de Lula, que accedeix a parlar amb The Washington Post sota condició d’anonimat. “Però l’acord que vol no és acceptable per a nosaltres.”

Dias informa de Brasília estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Un edifici en runes a l’entrada de la vila de Konjevic Polje mostra una inscripció gairebé esborrada pel temps. Però no és un grafiti qualsevol: està escrita amb trets de pistola, i s’hi pot llegir “Arkan”, el criminal de guerra serbi responsable de nombroses atrocitats a les muntanyes del Podrinje, a la Bòsnia oriental. Així signaven, orgullosos, els paramilitars txètniks una vegada feta la “feina”.

La feina, 8.372 homes i nens executats a sang freda. Un genocidi perpetrat l’11 de juliol de 1995 a la petita vila de Srebrenica, una ciutat d’uns 11.000 habitants, a començament dels anys noranta. A l’inici de la guerra, les operacions de neteja ètnica i les expulsions en massa dels pobles del voltant en van fer augmentar la població fins a més de 60.000 persones, perquè havia estat declarada zona segura per les Nacions Unides.

Un setge medieval que va acabar en desastre.

El nom Srebrenica ve del topònim srebro, que significa plata: la zona és rica en minerals, zinc, bauxita, ferro, elements essencials per a la potent indústria que va acabar convertint Srebrenica en la ciutat més rica del país que fou Iugoslàvia. Es diu, fins i tot, que les muralles de la fantàstica ciutat de Dubrovnik van ser pagades amb la plata de Srebrenica.

Però avui pot resultar gairebé impossible trobar-hi un lloc per a dinar. El periodista Roger Valsells ho explica amb cruesa: “Està tot tancat i barrat, i a l’únic local obert que trobes, t’hi reben amb els llums apagats per no gastar i t’ofereixen una mica d’enciam i pa amb cevapi (salsitxes de carn de vedella) perquè no tenen res més.”

A la carretera de Susnjari, sota uns arbres monumentals, s’hi alça la casa de la família Ademovic, que avui rep una vintena de voluntaris catalans. No hi han vingut pas per fer-se la fotografia als actes del 30è aniversari de la massacre; molts d’ells fa més de vint-i-cinc anys que treballen a la zona fent-hi tasques de reconstrucció i de suport als refugiats. Els vincles entre Catalunya i Bòsnia es mantenen ferms.

Sead Ademovic és un home corpulent amb els ulls clars i penetrants, un antic defensor de Srebrenica. “Nosaltres només teníem armes de caça. Ells, armament de guerra de tots els calibres. Nosaltres, una caixa de cartutxos. Ells, tants camions carregats de bales com volien.”

El resultat, esgarrifós: tan sols a la seva família, trenta morts. La seva dona Nezveta prepara cafè en una cuina de llenya, amb la mirada freda i absent; el seu germà continua desaparegut en algun lloc d’aquestes muntanyes. Avui, trenta anys després, es calcula que hi deu haver encara vint i trenta fosses comunes per localitzar i uns 1.500 cossos.

Mentrestant, el batlle serbi de Srebrenica nega que hi hagués hagut cap genocidi, ans al contrari. Segons ell, les úniques víctimes foren sèrbies. Però la realitat és una altra, un desastre demogràfic fruit de la neteja ètnica: d’un 70% de musulmans que hi vivien a començament dels anys noranta, s’ha passat a pràcticament un 90% de població sèrbia.

30 anys del genocidi de Srebrenica 30 anys del genocidi de Srebrenica 30 anys del genocidi de Srebrenica

Quan travessem la localitat de Bratunac, a pocs quilòmetres del memorial de Potocari on hi ha enterrats més de 6.000 cossos, ens dóna la benvinguda un gran cartell amb la fotografia de Milorad Dodik, president de la República Srpska, amb els tres dits amunt com a símbol de l’orgull serbi. Condemnat a presó pels tribunals bosnians per desobediència i amic personal de Vladímir Putin, treballa intensament en la creació d’una policia paral·lela que estigui fora del control del govern legítim de Bòsnia i Hercegovina. La retòrica incendiària de Dodik pretén de fer miques la legalitat vigent fruit dels acords de Dayton signats el novembre del 1995 i fa trontollar els fonaments del fràgil equilibri social de la regió. No en va, la República Srpska de Bòsnia és una de les bales a la recambra de Vladímir Putin per a desestabilitzar Europa en cas que la guerra d’Ucraïna no segueixi el camí “correcte”.

Als marges de la carretera que ens porta cap a Srebrenica, desenes de fotografies en blanc i negre de serbis morts durant la guerra. És la manera de “mostrar” al món que les víctimes eren sèrbies i no musulmanes. Ademovic diu, mirant a terra: “Van escollir la guerra i després es queixen que hi va haver morts.” Amb el cap cot, explica que va sobreviure després de caminar set dies i set nits sense aturar-se, amb només uns terrossos de sucre que duia a la butxaca i menjant les móres que trobava pel bosc. Pel camí, va perdre els nebots i l’oncle. No els va veure mai més.

Laia Grande, una voluntària catalana, escolta atentament les seves explicacions. Quan Ademovic calla, ella pren la paraula. Li agraeix que hagi compartit les seves vivències tan pertorbadores. Després, li fa saber que ella mateixa s’ocuparà de fer difusió de la memòria històrica del genocidi de Srebrenica i li mostra el seu darrer treball sobre la guerra de Bòsnia, un dossier de quaranta-quatre pàgines. 

Mentrestant, entre cafès i pastissets, algú explica una estada no fa gaire a la petita localitat de Biljaca, una zona fantasma situada pocs quilòmetres a l’est de Srebrenica i a tocar de les aigües del majestuós Drina. Després d’haver fet unes danses i jocs per a un grup de nens, un ex-combatent explicava amb posat resignat: “Veieu aquella casa del turó on hi ha llum a la finestra? És un serbi. Mentre nosaltres fugíem de Srebrenica, ell ens disparava de la finestra estant. Però avui mira com els nens juguen mentre ell està completament sol. Ens van matar per a res.”

Però aquests nens només hi són de passada, han vingut a visitar els avis que no han volgut anar-se’n. D’ací a quinze anys o vint, no hi quedarà ningú.

Arribant a la localitat de Milici, una columna de gent camina per la carretera. Xops per la pluja que fa dies que cau, bruts de fang i amb el rostre cansat, vestits molts d’ells amb roba militar i embolicats amb banderes de Bòsnia, caminen en direcció a Srebrenica. És la Mars Mira, una marxa que es fa cada 11 de juliol per a commemorar aquell genocidi. El mateix dia de l’any 1995, més de vint mil persones van emprendre una fugida a peu de més de 100 quilòmetres a través de les muntanyes, desnodrits, ferits, alguns descalços. Vint mil persones en fila índia per a evitar els camps de mines, intentant arribar a la zona lliure. Hi va haver més de set mil homes i nens que no hi van arribar mai, per això la van anomenar “Marató de la mort”.

Avui, milers de voluntaris fan el recorregut invers, i recorren el mateix camí però cap a Srebrenica per retre homenatge a les víctimes. I ara l’han rebatejat com a “Marxa de la pau”, en un intent desesperat de transformar els horrors de la guerra en alguna cosa millor.

Mentrestant, Laia Grande s’acomiada de Sead Ademovic i la seva família i els promet que hi tornarà tan aviat com pugui. I ho farà perquè, malgrat tenir quinze anys acabats de fer, va trepitjar Bòsnia per primera vegada quan en tenia sis, acompanyant el seu pare, un mosso d’esquadra que fa vint-i-cinc anys que destina les seves vacances a fer projectes humanitaris a Bòsnia.

Uns quilòmetres més avall, han arribat els taüts dels set darrers cossos identificats i que seran enterrats al memorial de Potocari. L’any que ve, n’hi haurà més. I el següent. En falten més de mil.

Srebrenica, un genocidi.

Els Estats Units solen tenir superàvit en la seva relació comercial amb el Brasil, i això passa d’ençà de fa uns quants anys. La informació disponible a la web del govern brasiler mostra que, entre 1997 i 2025 (període per al qual hi ha dades disponibles), els EUA van vendre més productes que no pas en van comprar, amb un superàvit de gairebé 50.000 milions de dòlars. Això no ha estat prou motiu per a evitar que el Brasil hagi rebut una advertència, amb què li comuniquen que s’aplicarà un aranzel del 50% als productes que exporti als EUA. Però, en aquest cas, Trump gairebé ni fingeix que tingui una justificació econòmica –perquè no la té– per a decidir aquesta acció. Senzillament, vol castigar el Brasil per haver processat Jair Bolsonaro. En la nota, acusa Lula da Silva de dur a terme una “caça de bruixes que ha d’acabar immediatament”. Increïble!

En realitat, no és la primera vegada que Trump amenaça amb aranzels per a provar de canviar decisions de política interna d’uns altres països. A començament d’enguany, va amenaçar amb aranzels del 25% a les exportacions colombianes, les quals augmentaria al 50%, si Colòmbia no acceptava deportats dels EUA. Finalment, Colòmbia va acceptar els deportats i va evitar aquests aranzels. Però el cas del Brasil va molt més enllà.

Els aranzels, doncs, prenen una altra dimensió. Ja no és qüestió de recaptar diners ni, suposadament, d’equilibrar balances. Ara són utilitzats com a arma política, directament contra la democràcia. S’ha entrat en un terreny molt perillós, però que no sorprèn, veient la fatxenderia de l’autor. Vol imposar el seu pensament, amb la lògica del gàngster i de qui té assumit que és l’amo del món, amb el deliri de canviar-lo com vulgui. Voler protegir els dictadors on es trobin, de moment, amb armes econòmiques, em sembla un risc elevadíssim per a tots. El Nobel d’economia Paul Krugman comentava aquesta darrera barbaritat al seu bloc i deia: “Trump és malvat i megalòman. Si encara tinguéssim una democràcia funcional al nostre país, aquest atac que es fa al Brasil seria, per si sol, motiu per a fer-li un procés de destitució. És clar que s’hauria de posar a la cua, darrere de tots els altres motius que ha anat acumulant d’ençà que va entrar a la Casa Blanca.”

Per cert, fa unes hores, Trump ja ha apuntat i disparat contra la seva nova víctima en la guerra aranzelària. És el Canadà, al qual imposarà, segons que va anunciar ahir, aranzels del 35% a partir del primer d’agost. Encara més, el dirigent nord-americà ha avisat Ottawa que, si prenia represàlies, elevaria aquests gravàmens. El motiu pel qual ha decidit d’imposar-los és la droga. “Si el Canadà col·labora amb mi per a detenir el flux de fentanil, potser considerem un ajust”, ha dit, amb la seva prepotència habitual.

Mentrestant, ací, la Unió Europea afronta la darrera fase de les negociacions comercials. Ara que falten tres setmanes –després de la pròrroga que va concedir Trump, que va ampliar el termini de les negociacions fins el primer d’agost–, a Brussel·les esperen de rebaixar les tensions aranzelàries que afecten el 70% de les exportacions europees. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha reiterat al Parlament Europeu a Estrasburg la determinació del bloc: “Serem ferms, però preferim una solució negociada. Per això, treballem estretament amb el govern dels Estats Units per aconseguir un acord.”

I, enmig de tot aquest enrenou, complicat i imprevisible com mai, s’han de moure els exportadors europeus, espanyols i catalans. Dilluns passat, es va presentar l’Informe anual de l’economia catalana 2024, elaborat pel Departament d’Economia i Finances, que destacava el gran dinamisme de l’economia catalana, malgrat la incertesa creixent de l’entorn internacional. Dins, a banda dels capítols habituals, s’hi van encabir una sèrie de requadres monogràfics. Em va cridar l’atenció allò que feia referència als exportadors catalans, per la difícil circumstància que han de viure en aquests moments i per veure quina és la situació de base.

I em va agradar el que vaig llegir. Per exemple, que el nombre d’empreses de Catalunya que són exportadores regulars va augmentar d’un 5,4% el 2024 respecte de l’any anterior (el ritme més intens mai registrat), fins a un màxim històric de 8.309 empreses. Recordem que les exportadores regulars són les que han exportat de manera consecutiva els darrers quatre anys, les quals, el 2024, han concentrat el 93,6% del total de vendes a l’estranger de Catalunya.

Ja sabem que som capdavanters a l’estat espanyol, també en aquest aspecte. L’any 2024, Catalunya ha continuat encapçalant les exportacions espanyoles, amb aproximadament un terç, tant del volum exportat com del nombre d’empreses, amb un 26% i un 32%, respectivament. L’informe recorda que la variació del volum exportat pot tenir lloc per dues vies: d’una banda, per l’eixamplament de la base exportadora (és a dir, un increment del nombre d’empreses exportadores, que es denomina marge extensiu) i, d’una altra, per un augmentat del volum mitjà exportat per empresa (que rep el nom de marge intensiu, i equival a la intensitat exportadora).

Quant al 2024, el principal factor que ha impulsat les exportacions és el marge extensiu de les regulars, tot i que també destaca el seu marge intensiu. Això vol dir que la internacionalització empresarial és determinada pel segment d’empreses exportadores regulars, tant per l’increment d’aquestes empreses com per la seva intensitat exportadora. Una bona base, en definitiva.

Posant-hi xifres, ens adonem que el 2024 el nombre d’empreses exportadores regulars, que exporten més de 5 milions d’euros anuals, ha augmentat d’un 1,6% anual, fins a les 1.978 (32 més que l’any anterior). El valor mitjà exportat per empresa s’ha situat en 43,7 milions d’euros (+6,7% de variació anual). I la dinàmica és excel·lent. Així, entre l’any 2019 i el 2024, el nombre de grans empreses exportadores ha augmentat d’un 22,6%, amb un increment encara més significatiu del volum mitjà exportat per empresa. La majoria d’aquestes grans exportadores es concentra en la franja entre 5 milions d’euros i 50 milions exportats anualment. Tot i això, aquests darrers anys també ha augmentat el nombre d’empreses que superen els 50 milions d’euros anuals en exportacions.

La majoria d’exportadores ho fan a la Unió Europea (principalment, a França, Alemanya i Itàlia) i pertanyen al sector de la indústria manufacturera. En concret, en la indústria química, alimentària i fabricació de maquinària. Aquests tres sectors concentren més de la meitat de les manufactureres i el 31% del total d’exportadores.

I, finalment, respecte al total de l’estat espanyol, Catalunya concentra bona part de les grans empreses exportadores regulars en la majoria de les indústries manufactureres. En particular, destaca la importància de la indústria farmacèutica i química, i també les empreses del tèxtil, fabricants de plàstics i cautxú, i d’equips elèctrics, on representen més del 40% del nombre existent a rot l’estat.

Els exportadors catalans estan preparats, però no ha d’estranyar que hi hagi molta prudència. Fins el mes d’abril d’enguany, encara han pujat d’un 1,2% sobre l’any passat, però després ha estat més complicat. A l’Enquesta de conjuntura de l’exportació del segon trimestre, feta pel Ministeri d’Economia espanyol i publicada aquest migdia, les expectatives dels exportadors (de tot l’estat espanyol) han baixat una mica respecte del trimestre anterior, i també la cartera de comandes. I això, en els dos terminis examinats, a tres mesos i a dotze. Per països de destinació, lògicament, els EUA són els que generen més perjudici. Però l’embolic acaba de començar, encara ens movem en el terreny de les suposicions i tan sols s’ha materialitzat una petita part de l’amenaça.

La mort de Toni Cruz deixa un buit molt gran en tots els admiradors de la Trinca. Juntament amb Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pasqual, Cruz va revolucionar el panorama musical català durant els anys vuitanta amb una proposta atrevida, desacomplexada, amb lletres divertides, punyents, de gran càrrega satírica.

A banda, els seus espectacles combinaven música i teatre, fet que va contribuir que el trio esdevingués un fenomen cultural que va ajudar a renovar l’entreteniment en català durant els anys finals del franquisme i la transició.

Per homenatjar la memòria de Cruz, us proposem una llista amb les deu cançons més importants de la trajectòria de la Trinca.

“La patata” “Dansa del sabre” “Botifarra de pagès” “Com el Far West no hi ha res” “La faixa” “Festa major” “Trempera matinera” “Mort de gana” “El baró de Bidet” “No ve d’un pam”

El president del parlament, Josep Rull, ha advertit a la Comissió Política de l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia (APF) que el Tribunal Suprem espanyol desobeïa la llei d’amnistia aprovada fa un any per les corts espanyoles. Durant la seva intervenció a la reunió anual de l’APF, que es fa a París fins diumenge, Rull ha subratllat que encara no hi havia “un escenari de normalitat política” a Catalunya i ha qualificat de molt greu que un tribunal “es rebel·li contra la llei d’un parlament democràtic” mentre continua mantenint dos diputats catalans a l’exili.

“Demanem que la situació política catalana continuï sota seguiment de la comissió perquè el Suprem es nega a aplicar la llei i això distorsiona la voluntat popular”, ha dit.

La delegació catalana inclou els membres de la mesa Raquel Sans, Juli Fernàndez, Rosa Maria Ibarra, Judit Alcalá i Glòria Freixa, que participen simultàniament en les comissions d’Educació, Cultura i Comunicació; Afers Econòmics, Socials i Mediambientals, i Afers Parlamentaris. Demà, la sessió plenària de l’APF –amb el debat “La francofonia: una àncora en un món en crisi”– analitzarà accions i estratègies per reforçar la influència francòfona en la gestió de conflictes i emergències. Les resolucions acordades per les comissions i per la Xarxa de Dones Parlamentàries es votaran diumenge, quan clouran oficialment els treballs.

Toni Cruz, integrant del mític grup la Trinca i figura clau de la indústria televisiva catalana, s’ha mort a setanta-vuit anys a causa d’una greu malaltia. Antoni Cruz Llauna va néixer a Girona el 14 de juliol de 1946, però va passar bona part de la joventut a Canet de Mar (Maresme), on va conèixer Josep Maria Mainat. Plegats, van començar a fer música des de ben joves –primer, amb el grup The Blue Cabrits– i el 1968, amb Miquel Àngel Pasqual, van fundar la Trinca.

El trio va marcar una època, amb cançons plenes d’humor, enginy i crítica política. Els seus espectacles combinaven música i teatre, i van esdevenir un fenomen cultural que va contribuir a renovar l’entreteniment en català durant els anys del final del franquisme i la transició. Toni Cruz va aportar no solament la veu i presència escènica, sinó també la seva creativitat en la composició i en la direcció artística dels seus espectacles. Durant la seva trajectòria, entre 1969 i 1989, van publicar quaranta-dos discs de llarga durada, inclosos recopilatoris. Entre els seus temes més coneguts, hi figuren “Festa major”, “Mort de gana”, “Trempera matinera”, “El baró de Bidet”, “Botifarra de pagès”, “La faixa” o ‘La dansa del sabre’, aquesta última sobre el cop d’estat del 23F.

La Trinca es va convertir en un fenomen musical, especialment a Catalunya, omplint teatres i venent milers de discos amb cançons que es mofaven de l’actualitat, la política, la televisió i la societat en general.

A finals dels anys 80, La Trinca va decidir fer un gir a la seva carrera i, tot i que el grup mai es va dissoldre formalment, els seus membres van començar a dedicar-se més a la producció televisiva. Després del pas pels escenaris, Cruz i Mainat van fer el salt a la producció televisiva, i el 1987 van fundar Gestmusic, una de les empreses audiovisuals més gran del país.

El primer programa que van impulsar va ser No passa res!, emès a TV3, que va esdevenir un èxit absolut, amb més d’un milió i mig d’espectadors. Sota el paraigua de Gestmusic (i posteriorment Gestmusic Endemol, després de la seva venda parcial al grup Endemol), Cruz i Mainat van ser els cervells darrere de nombrosos programes d’èxit que han marcat la televisió espanyola de les últimes dècades. A més del programa inaugural, va ser responsable de formats tan coneguts com Crónicas Marcianas o Operación Triunfo, dos exemples de l’envergadura que va assolir la productora sota la direcció de Cruz.

Com a directiu i productor executiu a Gestmusic, Toni Cruz va ser fonamental en la conceptualització, el desenvolupament i la direcció d’aquests programes.

Última etapa

Després d’anys d’èxit amb Gestmusic Endemol, Cruz i Mainat van vendre la seva participació majoritària en la productora a Endemol Shine Group el 2017, tot i que van seguir vinculats a la companyia. El 2019, tots dos van fundar una nova productora, Reset TV, per a la creació de continguts televisius innovadors.

El FC Barcelona fitxar Cruz el 2022 com a consultor extern per a encapçalar la transformació de Barça TV, un projecte que va acabar desembocant en la creació de Barça One, la nova plataforma de contingut audiovisual i de franc de l’equip. Cruz va impulsar aquest projecte i el va dirigir fins fa poques setmanes. Mesos enrere, una greu malaltia el va apartar de la feina. Aquest dilluns, 14 de juliol, hauria fet setanta-nou anys.