El govern talibà de l’Afganistan ha permès la reobertura de l’única ràdio gestionada per dones al país, Radio Begum. Després de gairebé un mes, podran tornar a obrir perquè han acceptat les condicions que els imposen els talibans. També podrà tornar a emetre l’emissora Radio Jawanan, dirigida per joves, que també ha acceptat les imposicions del govern.

Els talibans havien suspès els dos mitjans en acusar-los de cooperar amb mitjans prohibits al país i abusar de les llicències d’emissió. Per això, el govern ha estat de restringir la llibertat informativa al país i d’esclafar els drets de les dones a l’educació i al treball.

El Comitè de Seguretat de Periodistes Afganesos (AJSC), un dels principals impulsors de la iniciativa per reprendre les transmissions de les dues emissores, ha acollit amb satisfacció la represa de les transmissions d’aquests mitjans.

Press Release: AJSC Welcomes Resumption of Begum and Jawanan Radio Stations’ Broadcast

Read more: https://t.co/H9fcQNiiy8 pic.twitter.com/S8zXhd1jf1

— AJSC (Afghan Journalists Safety Committee) (@ajsc_afg) February 23, 2025

El president d’Ucraïna, Volodimir Zelenski, diu que està disposat a dimitir a canvi d’obtenir la pau per a Ucraïna o que el país es pugui incorporar a l’OTAN.

“No tinc cap intenció d’aferrar-me al poder durant dècades”, ha declarat Zelenski en roda de premsa. “Estic disposat a dimitir si això significa la pau a Ucraïna, i també podria canviar el meu càrrec per l’entrada en l’OTAN”, ha afegit durant el fòrum Ucraïna: 2025.

Aquests comentaris de Zelenski, recollits per la cadena ucraïnesa 24tv, arriben just abans de la commemoració del tercer aniversari de la invasió russa del país, i després que Trump l’hagi acusat d’actuar com un dictador. “Demà probablement serà un punt d’inflexió”, ha declarat Zelenski abans de reivindicar que no hi haurà pau en el conflicte sense que Ucraïna sigui part integral de les negociacions: “Nosaltres no és que estiguem convidats a la taula: és que és la nostra taula”.

Al llarg del dia de cerimònies, el president d’Ucraïna rebrà a una desena de líders europeus amb els qui tractarà la situació actual de la guerra, marcada pels acostaments bilaterals entre els Estats Units i Rússia, que amenacen de deixar a Kíev i a Europa en segon pla.

Comencen unes falles agredolces, amb la catàstrofe de la gota freda que encara plana sobre moltes ciutats valencianes. La localitat de Cullera ha volgut mostrar la seva solidaritat. Així, el batlle, Jordi Mayor, ha anunciat que cremaran restes vegetals que van ser arrossegades fins a la platja arran del temporal de gota freda. “Aquest any, més que mai, necessitem renàixer, i d’allò que es crema, se’n gira full”, ha dit.

El crit unànime de “Ja estem a Falles” a la plaça Espanya i fins al final del carrer del Riu ha donat la benvinguda a aquesta festa. Amb la Crida, la localitat s’ha vestit de color, indumentària tradicional, germanor, foc i pólvora per omplir els carrers de festa, música i soroll.

La dana ha estat el fil conductor del discurs de les setze falleres més grans de totes les comissions falleres de Cullera. “Unió, fortalesa, resiliència, solidaritat, ajuda, reconstrucció i l’obligació de cuidar i protegir el planeta” han estat les paraules que han marcat la intervenció de les representants.

Defensa del català a les escoles

Mayor també ha clamat des del balcó la defensa de la llengua, en contra de l’anomenada llei Rovira i la consulta sobre la llengua base a les escoles que vol segregar el català. “Les Falles són la màxima expressió de la identitat de la cultura popular valenciana, una festa que només s’entén en valencià”, ha reivindicat. “També representen el millor que té el poble valencià: la nostra cultura, la nostra música i la nostra llengua, que no volem que ningú no ens toqui”, ha dit.

Agents de la policia nacional espanyola han desarticulat una organització criminal dedicada, presumptament, al tràfic de dones per a la seva explotació sexual en prostíbuls ubicats a Alacant, Elx i Oriola. S’estima que l’entramat hauria explotat més de 1.000 dones el darrer any.

Les víctimes, principalment d’origen sud-americà, eren enganyades des del deu país d’origen per arribar al país mitjançant falses ofertes de feina. En total, s’han alliberat 48 dones. També hi ha 48 detinguts: 46 a Alacant i altres dos a Múrcia, que han ingressat a la presó provisional. A més, s’han realitzat vuit registres domiciliaris a Alacant i s’ha clausurat tres prostíbuls.

La policia hi ha intervingut, entre altres objectes, vuit armes prohibides i més de 150.000 euros en efectiu, i s’han bloquejat 938.000 euros en comptes bancaris i ha immobilitzat 17 propietats immobiliàries amb un valor de 1.313.087 euros.

La policia espanyola ha detingut a Mislata (Horta Sud) dos joves de vint anys com a presumptes autors de les agressions violentes que van rebre tres afeccionats del Vila-real amb diversitat funcional fa una setmana, després del partit que va jugar el club contra el València. Una de les víctimes, que va tenir una fractura de mandíbula i la pèrdua d’una peça dental, va haver de ser intervingut quirúrgicament.

El jutjat de Mislata ha acusat els dos detinguts per un delicte de lesions i els ha deixat en llibertat amb càrrecs a l’espera de citació del jutjat de Vila-real. Els detinguts són dos ultres del València CF.

La lliga espanyola ha dit que es personarà com a acusació particular.

 

“El tema és prou transcendent i es mereix fer-ne un debat rigorós i a partir del mateix decidir.” El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha enviat un missatge als membres de la direcció de Junts, a què ha tingut accés VilaWeb, en què els demana que no facin pronunciaments individuals ni als mitjans de comunicació ni a les xarxes. El verificador internacional de la taula de Suïssa, Francisco Galindo Vélez, ha emès un comunicat on demana a Carles Puigdemont que consideri de retirar la proposició no de llei sobre la qüestió de confiança, que és previst que es debati dimarts i es voti dimecres al congrés espanyol. Galindo assenyalava “la transcendència política” que pot tenir en les negociacions entre el PSOE i Junts el revés parlamentari que pot rebre Pedro Sánchez, atès que la iniciativa es pot aprovar amb els vots del PP i Vox. I això, tenint en compte la situació que es pot produir en les setmanes vinents amb els “temes més sensibles que s’han treballat”. Turull reconeix en el missatge que Galindo intenta d’evitar una ruptura i donar temps per a materialitzar qüestions que estan molt avançades. És a dir, el compliment d’alguns dels acords. Sobre la taula, hi ha el traspàs integral de les competències en immigració, el reconeixement del català com a llengua oficial a les institucions europees i l’aplicació d’una amnistia política a Puigdemont.

Junts preveu, així, de centrar la reunió de l’executiva de demà a decidir si retira o manté la proposta amb què Puigdemont va intentar de marcar un punt d’inflexió en les relacions amb el PSOE, quan havia passat un any de la investidura de Sánchez i s’acumulaven els incompliments. El moviment del verificador es va produir ahir, segons la data que apareix al comunicat. L’endemà, per tant, de la reunió de la taula de Suïssa, la dotzena que han fet les delegacions dels socialistes i de Junts. Galindo admet en el comunicat que “és un fet real que avui dia no s’han materialitzat alguns dels punts en què existeix acord polític entre les parts” i que això va motivar que Junts registrés al congrés la proposició no de llei. Fonts consultades per VilaWeb ja apuntaven aquests dies que s’havien produït avenços, però que no arribarien a fer-se públics a temps abans del debat sobre la qüestió de confiança. “Una ruptura de l’espai significaria un retrocés difícil de superar que frenaria aquests avenços”, apunta el verificador. Uns acords que, segons Galindo, la seva funció com a verificador li impedeix de revelar, però no de saber.

Després de la reunió de l’executiva de demà, es preveu que sigui el mateix Turull qui comparegui davant els mitjans de comunicació. Cal tenir en compte que Puigdemont s’ha mostrat partidari fins ara de seguir les recomanacions del verificador i que hi va confiar la resolució de la crisi que de fa unes setmanes, quan el PSOE refusava que la mesa del congrés admetés a tràmit la proposició no de llei. Una reunió urgent de la taula de Suïssa, que el mateix Puigdemont havia demanat, va contribuir a estovar més tard les posicions de tots dos partits. El PSOE i Junts van tornar a encarrilar la relació amb l’acord per a dividir el decret de mesures socials sobre les pensions i els ajuts al transport públic i l’acceptació dels socialistes d’admetre a tràmit la iniciativa sobre la qüestió de confiança.

L’ex-diputat del PP al parlament, Francesc Vendrell, s’ha mort a 75 anys, segons que han informat fonts del partit a Europa Press. Va ser un dels ponents parlamentaris del PP en l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 i membre de la comissió del Síndic de Greuges a la cambra.

Vendrell, nascut a Barcelona el 26 de maig del 1949, va exercir les seves funcions com a diputat en la cambra catalana pel PP entre el 1999 i el 2010, durant tres legislatures. També en va ser portaveu entre el 2003 i el 2007.

Visita teatralitzada al cementiri - Lloc: Cementiri d'Arenys de Mar

El film norueg Dreams (Sex Love), del director Dag Johan Haugerud, ha guanyat l’Ós d’Or a millor film a la Berlinale. És la tercera part de la trilogia Sex Dreams Love, en què es narra la història de la Johanne, una noia que s’enamora de la professora de francès i experimenta el seu primer enamorament intens.

La producció catalana Sorda, dirigida per Eva Libertad, ha guanyat el premi del públic a la secció Panorama de la Berlinale i el premi que lliura la Confederació Internacional dels Cinemes d’Art i Assaig.

El premi a la millor direcció ha estat per a Huo Meng, per Living de Land. El gran premi del jurat se l’ha endut Gabriel Mascaro per O último azul. El premi del jurat ha estat per al film argentí El mensaje, d’Iván Fund. Rose Byrne ha guanyat el guardó a millor interpretació principal per If I Had Legs I’d Kick You, i Andrew Scott, a millor interpretació secundària per Blue Moon. El premi al millor guió ha estat per a Kontinental ’25. El premi a la millor contribució artística se l’ha endut l’equip de La tour de Glace. La millor òpera prima ha estat per a la mexicana El Diablo Fuma (y guarda las cabezas de los cerillos quemados en la misma caja).

L’Ós d’Or al millor curtmetratge se l’ha endut Lloyd Wong, Unfinished, de Lesley Loksi Chan. Ordinary Life, de Yoriko Mizushiri, ha rebut el premi del jurat. El millor documentari ha estat Holding Liat.

Lloc: Escola Joan Maragall, carrer Anna Maria Ravell 10 Rial de Sa Clavella s/n

Francisco Galindo, el mediador internacional entre Junts i el PSOE, ha demanat als de Puigdemont que retirin la proposició no de llei que insta Pedro Sánchez a presentar una qüestió de confiança que es debatrà dimarts, i es votarà dimecres al congrés de diputats espanyol. Diu que cal evitar una ruptura difícil de superar.

La direcció de Junts es reunirà demà per estudiar com retirar la proposició, per tal de permetre un temps extra a les negociacions. Fonts de Junts han indicat a VilaWeb que l’ambaixador Galindo reconeix que hi ha acords polítics que ja haurien d’haver-se materialitzat i que la proposta de retirar la proposició vol evitar de trencar les relacions i afegir uns dies més per comprovar si acaben fent-se efectius.

Entre la desconfiança i l’interès: Sánchez i Puigdemont s’examinen al congrés espanyol 

“Una ruptura de l’espai significaria un retrocés difícil de superar, que frenaria avenços que la meva funció de verificador m’impedeix de revelar, però no de saber”, detalla en un comunicat al qual ha tingut accés l’ACN i que va signar ahir Galindo de Cartagena d’Índies estant, en català i castellà. Reconeix que no s’han materialitzat alguns dels punts en què hi ha acord polític entre totes dues parts, però constata avenços significatius i esforços mutus, malgrat les diferències entre els partits polítics.

Aquesta ha estat la primera intervenció pública de Galindo d’ençà del començament de les negociacions. El seu comunicat arriba després de la dotzena reunió de l’espai de negociació i mediació entre el PSOE i Junts, que es va fer divendres a Suïssa i on el mediador va participar presencialment. La trobada va tenir lloc pocs dies abans del debat al congrés espanyol i la votació de la proposició no de llei de Junts sobre la qüestió de confiança a Sánchez.

El diplomàtic salvadoreny explica que ha demanat a Junts que retiri la proposició, “conscient de la transcendència política que pot comportar l’aprovació d’aquesta iniciativa parlamentària per al procés de negociació”.

Junts estudiarà demà com retirar la proposició no de llei

Segons ha pogut saber l’ACN, el secretari general, Jordi Turull, ha enviat un missatge als membres de la direcció executiva nacional tot assegurant que el tema és prou transcendent i es mereix de fer-ne un debat rigorós per a prendre una decisió. La formació s’ha conjurat novament a mantenir el silenci tant a les xarxes com als mitjans i evitar d’aquesta manera els pronunciaments individuals.

Avui, 23 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Tot allò que heu de saber d’unes eleccions alemanyes que marcaran el rumb d’Europa
• Avel·lí Flors: “Si volem revertir la situació, el català ha de recuperar espais i el castellà n’ha de cedir”
• Tres anys després del començament de la guerra d’Ucraïna, sembla que ens acostem a un final imprevisible
• Així us ho hem explicat: els vint articles clau de VilaWeb per a entendre la guerra d’Ucraïna
• Tura Soler i Jordi Grau: “Els crims prescriuen, però la veritat no ho fa mai”
• El començament de la fi d’Elon Musk i les seves companyies?
• Amb incertesa sobre el futur de Gaza, molts palestins es debaten entre morir o abandonar indefinidament la seva llar
• Marsella, la ciutat que ens va redescobrir Jean Claude Izzo fa trenta anys
• Avançament editorial: ‘Nusos entre els dits’, de Leila Kasra
• Sis vins de garnatxa blanca de la Terra Alta per a fer-nos feliços
• Sempre fem tard tard amb ell | Mail Obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLV): Units per la condició efímera

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

“La unió fa la força” és un lema que és una declaració d’intencions, una manera d’anar pel món i d’entendre el món. És solidària, respectuosa i marcada per l’alteritat, un valor escàs en els temps que corren, el de les polítiques megalòmanes i el despotisme de governants i corporacions que tenen el poder econòmic mundial. Però la unió fa la força i genera coneixement i empatia. I això és el que van mostrar sis elaboradors de la Terra Alta quan, per primera vegada, es van presentar plegats en públic (en el marc de la Barcelona Wine Week), per defensar i valorar el seu paisatge vinícola i els vins que hi elaboren. Van parlar d’ells, però també van parlar d’un paisatge i d’una història que comparteixen. I és que la Terra Alta és un territori increïble per a fer grans vins i ja se’n fan; un territori vinícola històric, com el Priorat. Però a diferència del Priorat, que ha plantat cara i ha lliurat moltes batalles, la Terra Alta ha estat maltractada i malmesa, sense anar més lluny, per les energètiques, que hi han fet grans centrals que han eliminat una quantitat d’hectàrees de conreu enorme i han trinxat una part del paisatge. 

I, així i tot, la Terra Alta és avui un dels territoris amb més potencial per als vins de qualitat. I és en quantitat d’hectàrees i quilos de raïm i hectolitres de vi un dels territoris vinícoles catalans més importants. Així es va anar desgranant en la sessió Un recorregut pel paisatge de sis vinyes úniques de garnatxa blanca a la Terra Alta, amb tast dels seus vins. Els elaboradors eren: Carmen Ferrer, del celler Bàrbara Forés; Núria Altés, del celler Herència Altés; Ramon Roqueta Segalés, del celler LaFou; Joan Àngel Lliberia, del celler Edetària; Juanjo Galceran Piñol, del celler Piñol, i Francesc Ferré, del Celler Frisach. Va conduir la sessió el sommelier Ferran Centelles.  

Garnatxa blanca, la varietat que els defineix

Ferran Centelles va començar la sessió parlant de la garnatxa blanca, que és la varietat de raïm que defineix els vins de la Terra Alta. Una varietat ben adaptada i que conté unes condicions molt bones per a suportar el canvi climàtic. Una varietat de raïm de futur. Centelles va dir que és una varietat adulta, intel·ligent, que també destaca per la seva versatilitat a l’hora d’elaborar-la. I va donar una dada que impacta: el 33% de tota la garnatxa blanca del món es troba a la Terra Alta, on en conjunt es conreen 4.700 hectàrees de vinya.

El primer vi que es va servir va ser Ànima de l’avi Arrufí 2023, del celler Piñol, situat a Batea. Va explicar el vi en Juanjo Galceran Piñol, que és la tercera generació de la família. Un projecte amb vinya pròpia amb conreu d’agricultura ecològica, varietats autòctones (a més de la garnatxa blanca, el morenillo i la garnatxa peluda) i preservació de les vinyes velles. “Vam fer aquest vi en homenatge al besavi, que va ser el primer que va començar a elaborar vins artesanals. Les primeres ampolles d’aquest vi les vam treure el 1994-1995. Els primers anys el fèiem passant la garnatxa per barriques de roure, però en els darrers, amb la voluntat de ser més respectuosos amb el vi, per mirar d’expressar la varietat i el sòl, que és sobretot argilocalcari, el raïm fermenta en tines d’acer inoxidable i després el vi el posem en ous de granit. Aquest vi és una selecció de cinc finques amb diferents altituds i diferents sòls. Són les vinyes més velles i les millors de casa. L’ou de granit ens dóna una mica més de volum i estructura en boca. Són ous de 1700 litres i li fem el battonage amb nitrogen.” Ànima de l’avi Arrufí expressa la finor i la delicadesa de la varietat.

Aleshores Centelles va recordar que la Terra Alta és un territori marcat també per l’arquitectura del vi. Cèsar Martinell hi va construir diferents cellers cooperatius durant les primeres dècades del segle XX, com ara el celler de Pinell de Brai i el de Gandesa. I lligant l’arquitectura amb el vi va dir que els vins de la Terra Alta eren vins modernistes, sumptuosos, plens i exuberants, en especial els vins brisats. Introduïa així el següent vi.

Els vins tastats.

El segon vi tastat fou El Quintà 2022, del celler Bàrbara Forés, un vi brisat (que ha estat en contacte amb les pells). El celler té la seu a Gandesa. Carmen Ferrer va explicar que l’any 1992-1993 van començar a replantejar-se el projecte: “Vam intentar conèixer bé les finques que teníem, vinya a vinya. Així va ser com vam localitzar unes vinyes molt velles de garnatxa blanca. L’origen del Quintà són dues finques petites conreades pel mateix propietari amb vinyes velles plantades a la dècada del 1950. La primera elaboració d’aquest vi la vam fer el 1996. El sòl és de panal. Una vinya amb panal força fi, que madura abans, i l’altra vinya, que tot i que es troba molt a prop, té un panal amb unes betes calcàries, que en diem panal pinyoler. El cultiu és en ecològic, en secà i també fem agricultura regenerativa. Tot i que és difícil fer-ho així ara, a causa de la sequera. El Quintà fa una maceració pel·licular de vint-i-quatre hores, que li dóna estructura, però no sequedat. Es cria amb barriques de roure francès de 500 i 600 litres. És un brisat molt delicat i exuberant.”

Ferran Centelles va recordar que aquest Quintà, aquesta garnatxa, va mostrar i ensenyar als sommeliers de Barcelona el que eren els vins de la Terra Alta. En aquest sentit, Carmen Ferrer va ser una pionera per a la Terra Alta, perquè va col·locar els seus vins als tasts de gamma alta a final dels anys noranta. 

Sis cellers que van decidir fer el canvi

Centelles va definir el tercer vi, també brisat, com una garnatxa ibera, perquè es troba al costat de l’assentament iber del Coll del moro. És el vi Vernatxa, del celler Frisach, a Corbera d’Ebre. Francesc Ferré va començar la intervenció tot convidant tothom a visitar la Terra Alta i va explicar que a la taula eren sis cellers, una representació petita, però que aquests sis havien decidit de fer el canvi i passar de conrear la vinya només a elaborar els seus vins per donar més valor al projecte, a la varietat i donar vitalitat també a l’economia local. I això genera una il·lusió que és fonamental també perquè aquests projectes familiars puguin viure de l’agricultura i tenir possibilitat de futur, de relleu generacional. Ferré va explicar que “la Vernatxa és una garnatxa blanca, una varietat que de mica en mica i a poc a poc et va donant allò que pot donar-te, un caràcter, una frescor, el punt salí. En el vi que tasteu hi volíem representar tot això. Aquest vi neix de la vinya més vella que tenim a casa, en sòl de panal que nosaltres conreem. Tenim el most amb les pells una setmana perquè arrenqui la fermentació i després una part del vi es cria en dipòsits de formigó i una altra en barriques velles, durant deu mesos, perquè el vi pugui buscar el que vol ser”.

El vi que feia quatre va arribar de la mà de Núria Altés, del celler Herència Altés: La Serra Vi de Finca Qualificada. La propietària i enòloga va començar destacant la importància de l’acte, que per primera vegada aplegava sis cellers per mostrar el potencial que té la garnatxa blanca: “Ja sabeu que la Terra Alta és un territori de frontera, que ha patit moltes guerres i sempre ens hem mirat una mica de reüll. I el fet d’anar de bracet ens fa més forts, per això crec que és un gran dia. Tots fem en els nostres cellers un bon treball, cadascú amb una identitat pròpia, fent expressar la garnatxa de manera diferent. La Serra, per a nosaltres, és el vi més emblemàtic que fem. Prové d’una vinya plantada a l’altiplà de la zona de Batea, en un sòl calcari, d’una vinya molt antiga de principi del segle XX, no sabem exactament quan es va plantar. Una vinya que té molta influència del vent, tant del cerç, que és continental, sec i fred, i ens ajuda molt en l’agricultura ecològica, com de la garbinada, que ve de mar i refresca les nits d’estiu. Una vinya poc productiva. Fermentem el raïm amb barriques obertes i després l’envellim en un foudre de roure austríac, que és molt suau, perquè el que volem és preservar la varietat, que parli sola.”

Aleshores va intervenir Ferran Centelles: “Hem començat per unes garnatxes finíssimes, després hem augmentat la textura i la potència i aquest últim vi ja entra en la categoria dels vins gastronòmics.” I va recordar que la garnatxa és una de les varietats blanques que juntament amb la riesling tenen la característica d’expressar els hidrocarburs, aquella olor de goma Milà, un element valorat pels sommeliers.

El vi De rams 2018, del celler Lafou, va enfilar la recta final del tast. Ramon Roqueta Segalés, de la família Roqueta del celler del Pla de Bages, és l’impulsor d’aquest projecte. Ell va explicar que “la Terra Alta s’ha construït una personalitat pròpia, potser per ser un terreny fronterer, com diu la Núria, o per trobar-se a dues hores de camí en cotxe de Barcelona, una mica aïllats, com diu en Francesc. Amb aquestes característiques hem construït la nostra pròpia identitat. Nosaltres som a Batea, en una vall estreta de trenta-dues terrasses que van pujant progressivament. Una de les que s’està més avall és la vinya de Rams, que és d’on surt aquest vi. Una vinya de garnatxa blanca plantada el 1966 entre dos tipus de sòl, l’argilós-calcari i també el panal. La garbinada té una incidència important en aquesta vinya. Per aquestes característiques, el raïm que obtenim és particularment interessant. A partir del 2016 el van començar a elaborar a part i embotellar-lo. Per treure la màxima expressió del raïm, una part del vi és fermentat en fusta i una altra part en formigó, amb una lleugera maceració pel·licular i un 25% és vi brisat, fermentat durant uns dies amb les pells. I és un vi que té força anys de repòs i criança al celler, per integrar tots aquests elements. De fet, l’anyada que es troba actualment al mercat és la del 2018. És un vi amb textura, amb complexitat”. Ramon Roqueta també va explicar que aquesta vinya es cull en dues vegades: “La primera, collim un raïm més verd que estira el vi, li dóna tensió, i la segona, més tardana, omple el vi i li dóna volum.”

El tast es va acabar amb el vi La Terrenal 2020, del celler Edetària, explicat per Joan Àngel Lliberia, que va dir que neix de tres vinyes de sòl originari molt pobre i molt vell, sòl de lutita roja. Ell va començar dient que aquest tast era una iniciativa d’orgull i de pertinença. “No es pot anar sol pel mercat, costa molt.” I va voler destacar d’entrada les pioneres, Carmen Ferrer, del celler Bàrbara Forés, i Josefina Piñol, mare de Juanjo Galceran Piñol. “Sense elles, segurament els altres avui no seríem aquí. Jo recordo que a casa bevíem el vi de l’avi amb un got de Duralex i era un ranci, per com s’elaborava abans. Eren rancis espectaculars i hi hem de tornar, però calia aprendre a fer grans vins amb l’expressió de la fruita.”

I va continuar: “Una de les característiques que marquen aquests sis vins és la salinitat. Això vol dir que no hi ha maquillatge fent els vins. Fa uns anys posàvem un excés de maduració, un excés de barrica, etc. Avui podem anar amb el cap ben alt i amb orgull, perquè aquesta salinitat dels nostres vins és única. La nostra és una garnatxa mediterrània amb aromes de fonoll, de flor d’ametller…, aromes que són una passada. I també vull reivindicar que a la Terra Alta tenim les garnatxes més velles del país. El sòl és important i el clima també, però la vinya és el més important. La planta és fonamental. I per això hem de cuidar els fenotips que caracteritzen les nostres garnatxes i evitar la uniformització dels vivers. Perquè són aquestes garnatxes blanques les que ens motiven per llevar-nos cada dia i ser feliços.”

Avel·lí Flors Mas (Castelló de la Plana, 1988) és professor de Sociolingüística i d’Ecologia i Planificació Lingüístiques a la Universitat de Barcelona. En aquesta entrevista, li demanem que valori els resultats de la nova Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, el sondatge més ambiciós sobre l’estat del català, elaborat cada cinc anys per l’Institut d’Estadística de Catalunya. Les noves dades acrediten que el català ha perdut 100.000 catalans habituals en cinc anys i que tan sols és la llengua habitual de menys d’un terç de la població. El castellà, mentrestant, manté la fortalesa i li guanya terreny. Quines tecles cal prémer per a començar a revertir la situació? Flors ens atén per videotrucada.

Un certificat clamorós d’emergència lingüística

—Quin resum faríeu dels resultats de la nova Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població?
—Dos adjectius: esperables i preocupants. Esperables perquè, en el context demogràfic que vivim, amb aquestes taxes d’arribada de població nouvinguda després de la pandèmia i amb la baixa natalitat de la població establerta al territori, és lògic que hi hagi aquest descens percentual. Aquest retrocés lent però continuat de l’ús del català és preocupant, però ha de ser també un esperó per a l’acció política, per a activar la societat catalana.

—El conseller Vila diu que no som pròpiament en un procés de substitució del català pel castellà. Què en penseu?
—Ho subscric bastant. Els indicadors que solem contemplar en els casos típics de substitució no s’observen en el cas de Catalunya. Una de les tendències positives que s’ha mantingut és l’atracció del català en la transmissió intergeneracional. En els escenaris típics de substitució lingüística, la interrupció d’aquesta transmissió és clau. Ho hem observat al País Valencià, a Catalunya Nord, a l’Alguer. En canvi, a Catalunya i a Andorra aquesta transmissió és positiva. El sociolingüista Natxo Sorolla ha ampliat els supòsits que ens poden situar en contextos de substitució. Per exemple, un trencament generalitzat i massiu de l’ús intragrupal del català. Això encara no ho hem observat tampoc. Ni tan sols en adolescents i joves. Cosa que no vol dir que la disminució de l’ús del català en diferents àmbits no tingui conseqüències. En tot cas, amb aquesta mena d’enquestes no n’hi ha prou per a fer aquestes valoracions. Necessitaríem estudis més qualitatius de tipus etnogràfic.

—Sí que hi ha un procés de bilingüització evident, molt accentuat, que sol ser la fase més primigènia dels potencials processos de substitució.
—Aquí entrem al terreny de les especulacions. És arriscat. El procés de bilingüització de la societat catalanoparlant, que comença a final del segle XIX, està completat. Tota la població catalanoparlant és perfectament competent en castellà. Ja no és una bilingüització unidireccional, perquè el 80% dels catalans coneixen el català, i això vol dir que el coneix molta gent que no el té com a primera llengua. Passa que els catalanoparlants encara coneixen molt millor el castellà que no pas a l’inrevés. Això fa que, en moltes interaccions, la tendència encara sigui molt més beneficiosa per al castellà. La bilingüització és una condició indispensable perquè existeixi un procés de substitució lingüística, però no sempre hi ha d’acabar necessàriament. Ara bé: calen incentius i polítiques que facin que la convergència no beneficiï sempre la llengua dominant. El català ha de tenir prou funcions.

—A banda els incentius i les polítiques, el català es pot mantenir si l’ús del castellà no recula percentualment?
—Els usos lingüístics s’assemblen força a un joc de suma zero. Els espais que ocupa el castellà no els ocupa el català. Hi ha un cert manteniment del nombre absolut de parlants que fan servir el català en la vida quotidiana, i també hi ha una bossa de parlants secundaris. El missatge que s’ha de donar és que si volem que la situació es comenci a revertir, que s’incrementi l’ús del català, la massa d’usuaris habituals ha d’intensificar i enfortir el seu ús de català: és la manera de generar incentius als parlants ocasionals o escassos perquè es trobin més situacions en què necessitin el català. Si volem revertir la situació, el català ha de recuperar espais i el castellà n’ha de cedir. 

Crida de les entitats per a arribar a 200.000 places de cursos de català

—El català també recula com a llengua d’identificació, la que els parlants senten com a pròpia. Fa vint anys, el 44,3% dels parlants sentien que el català era la seva llengua. Ara tot just un 30%. En canvi, creix la identificació amb el bilingüisme, amb totes dues llengües. Què vol dir, això?
—És una de les dades que sincerament em van sorprendre més de l’enquesta de l’altre dia. Encara és prematur fer-ne hipòtesis. En anteriors enquestes, havíem vist que hi havia més persones que s’identificaven amb el català que no pas persones que el tenien com a llengua inicial [materna]. Aquest guany s’ha reduït percentualment; abans el balanç era més beneficiós per al català. És una situació de canvi i és important saber què passa. L’increment de la identificació bilingüe agafa fonamentalment població castellanoparlant que passa a identificar-se amb totes dues llengües, però necessitem més dades.

—És cert que la transmissió intergeneracional continua essent expansiva i que això és una bona notícia. Fa vint anys, l’ús exclusiu del català amb el fill gran era del 49%. Ara, del 35%. Fins a quin punt ens ha de preocupar?
—Les tendències positives que hem observat d’ençà del 2003 continuen existint, però s’estan debilitant. Es debiliten per la pressió del context: el català perd presència i hi ha un increment periòdic de la presència de població no catalanoparlant. Això fa que, en la vida quotidiana, hàgim de recórrer més sovint a la llengua dominant. És positiu que l’enquesta continuï detectant que la transmissió intergeneracional és expansiva, però aquest debilitament s’ha de compensar amb més consciència lingüística, més acció de la societat civil i més acció institucional.

—L’enquesta només agafa resultats del Principat. Aquesta taxa intergeneracional no és expansiva ni al País Valencià, ni a Catalunya Nord, sembla que comença a deixar de ser-ho a les Illes… Podem segregar l’anàlisi per parts del domini lingüístic?
—Té sentit fer-ho en la mesura que la història sociolingüística, la política institucional i els efectes de tot plegat sobre l’ús del català són diferents segons el territori. No tenim enquestes que es facin simultàniament amb la mateixa metodologia ni el mateix treball de camp, però té sentit distingir, perquè les tendències són molt diferents, i això respon a una història sociolingüística diferent en cada territori. 

—Heu parlat del factor demogràfic. En la presentació de l’enquesta s’hi va donar molt de pes: en vint anys som gairebé dos milions més de persones amb una taxa negativa de natalitat i 184% més de nouvinguts. Quina influència preveieu que tingui, això, els cinc anys vinents?
—Del punt de vista sociolingüístic, té molt de pes. Condiciona la composició lingüística inicial de la població i això té conseqüències importants sobre les pràctiques. Som una comunitat amb una llengua pròpia que té un valor social alt i una fortalesa social important, però que es troba cada vegada més minoritzada i que ha d’afrontar periòdicament la incorporació lingüística de població que no coneix el català d’entrada. I ho ha d’afrontar sense tenir les eines de què disposen els estats per a fer polítiques d’integració més efectives. Sense canvis en l’estructura econòmica i demogràfica de la població, podem preveure escenaris de minorització progressiva, si no és que aconseguim de fer polítiques que millorin la inclusió i que reforcin la consciència entre els catalanoparlants. Hem de saber que, si volem mantenir la llengua, ens hi hem d’implicar una mica més, perquè no és una batalla guanyada.

—Parlem de solucions. Sense els instruments d’un estat, quin pla de xoc us imagineu per a començar a revifar?
—En la situació actual, sense un reconeixement equitatiu o igualitari per part de l’estat, si la Generalitat no té competències per a situar el català, com a mínim, en una situació d’igualtat amb el castellà, és molt difícil fer polítiques que no es limitin a pal·liar-ne els efectes. La Generalitat té el marge que té. Dit això, ja s’ha anunciat que augmentaran els cursos per a adults nouvinguts. S’han de reforçar tots els ressorts institucionals. L’educació serà un altre cavall de batalla, perquè estem pendents de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el model lingüístic educatiu. S’han d’activar totes les clàusules lingüístiques en la contractació pública d’activitats extraescolars. Cal ser més exigents en la capacitació lingüística en l’àmbit sanitari, tenir nocions de què fan les administracions que estan en contacte amb la població d’acollida. Hi ha múltiples fronts oberts en què ja es treballa i que s’ha de treballar més. Hauríem de tenir reconegut el dret de fer servir el català en totes les esferes de la vida. No hi ha cap justificació per a fer-nos-hi renunciar, ni davant l’administració ni davant l’àmbit econòmic privat.

—En l’àmbit laboral, què hi podem fer?
—Hem de ser més exigents amb el compliment del deure de disponibilitat lingüística de les empreses. Hem d’exigir més capacitació lingüística del personal. Però això no requereix només normativa, sinó discursos que facin entendre als treballadors nouvinguts que l’ús del català no és trivial, sinó un dret que cal protegir. 

—Una via podria ser treballar conjuntament amb les empreses o pressionar-les perquè una porció de l’horari laboral es dediqui a millorar el català d’aquests treballadors.
—En aquest sentit, cal ser creatius. No només les empreses: el paper dels sindicats aquí també pot ser molt rellevant, pel contacte que tenen amb els treballadors. El Departament de Política Lingüística ha de comptar amb uns altres agents, perquè el Consorci per la Normalització té limitacions de pressupost. L’activació de patronals, empreses o sindicats per a efectuar aquesta transformació serà positiva.

—En educació solem parlar dels alumnes, però què podem fer per a millorar l’aplicació de la immersió per part dels professors?
—L’àmbit educatiu és fonamental per a formar lingüísticament la població, és clar. Els alumnes encara surten amb un coneixement del català una mica més precari que no el de castellà. Aquí el professorat hi té la seva missió. De vegades, es fa un discurs una mica catastrofista sobre l’educació. La majoria dels professionals estan compromesos amb l’ús del català. Quan demanes a l’alumnat de sisè de primària o de quart d’ESO sobre els usos del professorat, l’ús de català hi apareix de manera molt destacada. Potser hem de conscienciar més el professorat amb estratègies per a gestionar les aules en contextos en què el català és minoritzat dins l’aula. Exposar l’alumnat a l’ús de la llengua catalana hauria de primar per damunt de ser més simpàtics. Tenim marge per a córrer.

—Un estat imposa la seva llengua franca gràcies, en bona part, a la coerció. Sense un estat no hi ha el mateix poder coercitiu. 
—Aquesta és una de les claus. Fora d’Andorra, els catalans no disposem dels instruments d’un estat, que et donen aquestes eines coercitives. La constitució espanyola força tothom a saber el castellà; és així com ho fan. L’Estatut de Catalunya pot dir que la població de Catalunya té el deure de saber català, però el Tribunal Constitucional espanyol et pot dir que això no és aplicable. Pots voler un model lingüístic educatiu, però el Tribunal Constitucional espanyol et pot dir que no, o que d’acord, però amb uns límits. És un dels reptes fonamentals que tenim. Les institucions catalanes treballen amb els braços lligats a l’esquena quan fan polítiques lingüístiques.

—Com podem, nosaltres, fer per exercir aquest poder coercitiu? Quina mena de canvi cultural necessitem?
—Les eines de coerció poden venir disposant d’un estat propi o perquè l’estat et reconeix la llengua en condicions d’igualtat, com a Suïssa i a Bèlgica. Aquesta capacitat coercitiva, a més a més, és reconeguda per la població com la capacitat d’intervenció i d’actuació legítima sobre els afers públics. És molt interessant la tesi de Marina Massaguer: les persones no catalanoparlants no solen reconèixer la legitimitat de la Generalitat per a imposar obligacions lingüístiques perquè no és un estat. Com que l’estat és Espanya, l’única llengua que es pot pressuposar és el castellà. Hauríem de poder tenir aquesta capacitat, però sense tenir-la, i exercint el poder limitat que té la Generalitat per a fer polítiques lingüístiques pròpies, necessitem recórrer més a la consciència, a la lleialtat i al compromís quotidià diari. Però és un compromís que m’agradaria no reduir a l’actitud individual i estendre’l a la societat civil, a les entitats i als espais que permeten de construir vincles i nous hàbits. 

—Què hauria de tenir el Pacte Nacional per la Llengua per a satisfer-vos?
—Hauria de tenir algunes concrecions en polítiques lingüístiques específiques. Un canvi de mentalitat dels agents socials i polítics de Catalunya. Si volem preservar el català com una llengua robusta i vita, tots hi hem de posar de la nostra banda. Cadascú l’ha d’enfortir en el seu àmbit: individual, associatiu, sindical, empresarial, governamental. Hi ha d’haver la reclamació d’un estatus igualitari per a la llengua. El Constitucional ja va deixar clar l’any 2010 que no entrava dins el seu marc, però ha de ser una aspiració permanent del catalanisme lingüístic.

Sancionar, mantenir el català i assumir el conflicte: com s’ha d’afrontar l’emergència lingüística?

La matinada del 24 de febrer de 2022, Rússia va llançar una invasió a gran escala d’Ucraïna, en la que va representar la major agressió militar a Europa d’ençà de la Segona Guerra Mundial. El president rus, Vladimir Putin, bo i negant fins i tot l’existència de la nació ucraïnesa, va ordenar un atac simultani des de múltiples fronts: des de Belarús al nord, des de la mateixa Rússia a l’est, i des de Crimea al sud, territori que ja havia estat annexionat il·legalment el 2014. La confiança de Putin en una victòria ràpida era tan gran que les tropes russes portaven els uniformes de desfilada en l’avanç cap a Kíiv, tot evidenciant així que esperaven una capitulació ràpida del govern ucraïnès.

Els primers dies de la invasió van ser especialment dramàtics. Les forces russes van intentar de prendre Kíiv en un atac llampec, mentre els míssils de creuer i els balístics impactaven contra infrastructures crítiques a tot del país. Putin va justificar la invasió tot al·legant la necessitat de protegir els interessos de seguretat de Rússia i els parlants de rus a Ucraïna, quan Occident va rebutjar les seves exigències d’abandonar la possibilitat que Ucraïna s’unís a l’OTAN. Aquestes justificacions van ser àmpliament condemnades per la comunitat internacional com un pretext per a una guerra d’agressió que violava els principis més fonamentals del dret internacional.

La reacció internacional va ser immediata i contundent. Els Estats Units, la Unió Europea i més aliats occidentals van imposar sancions sense precedents contra Rússia que van afectar els seus sectors financer, energètic i tecnològic. Les empreses internacionals van començar a abandonar el mercat rus en massa, mentre que els actius dels oligarques russos eren congelats arreu del món. Aquest aïllament econòmic i diplomàtic de Rússia va marcar el principi d’una nova era en les relacions internacionals.

Contra tot pronòstic, la resistència ucraïnesa, encapçalada pel president Volodímir Zelenski, va aconseguir de frenar l’ofensiva sobre Kíiv. I les tropes russes es van veure obligades a retirar-se dels voltants de la capital un mes després del començament de la invasió, bo i patint fortes pèrdues tant en personal com en equipament militar. Les humiliacions russes van continuar amb les retirades de la regió de Khàrkiv i Kherson a final del 2022, fruit de reeixides contraofensives ucraïneses que van demostrar les vulnerabilitats de l’exèrcit rus i van elevar la moral ucraïnesa.

Durant aquests primers mesos, el món va ser testimoni d’alguns dels episodis més foscs del conflicte. El descobriment de les atrocitats comeses a Butxa, on centenars de civils van ser assassinats per les forces russes, va horroritzar la comunitat internacional i va portar a acusacions de crims de guerra. Aquests fets van reforçar la determinació occidental de donar suport a Ucraïna, que es va materialitzar en un flux constant d’ajuda militar i econòmica.

No obstant això, el panorama va canviar significativament el 2023. La contraofensiva ucraïnesa al sud, llargament esperada i preparada amb equipament occidental modern, va fracassar en el seu intent de tallar la ruta terrestre russa cap a Crimea. Rússia va recuperar la iniciativa amb ofensives al llarg del front de 1.000 quilòmetres, tot aconseguint avenços lents, però constants. A més, va intensificar els atacs contra infrastructures ucraïneses amb onades de míssils i drons, que van destruir gran part de la capacitat de generació elèctrica del país i van causar grans patiments a la població civil durant els mesos d’hivern.

Ucraïna va intentar de contrarestar aquests revessos amb tàctiques innovadores, amb incursions a la regió russa de Kursk per a distreure les forces enemigues a l’est i guanyar més influència en unes possibles negociacions de pau. Tot i mantenir alguns d’aquests guanys territorials, els recursos limitats d’Ucraïna s’han vist com més va més tensionats, i han dificultat la defensa de les posicions clau a l’est del país.

Tres anys després del començament del conflicte, la situació ha evolucionat finalment cap a una nova situació estratègica i diplomàtica. Rússia controla de manera sòlida aproximadament una cinquena part del territori ucraïnès, i fa poc hi ha hagut converses entre alts funcionaris russos i nord-americans que poden portar a una cimera de pau, fins i tot sense comptar amb Ucraïna ni amb Europa. Les posicions de les parts han evolucionat: mentre Zelenski ha hagut de moderar les exigències inicials de retirada total russa, manté l’aspiració d’unir-se a l’OTAN i demana garanties de seguretat occidentals sòlides, així com una força de pau europea robusta per a prevenir futurs atacs russos. I Rússia sembla que es conformaria amb la incorporació de fet dels territoris que controla actualment, bo i assumint que no ha pogut acabar amb Ucraïna, com era la seva intenció.

El conflicte ha tingut un cost humà i material devastador: desenes de milers de morts, ciutats senceres reduïdes a runes i milions d’ucraïnesos convertits en refugiats. Les repercussions s’han estès molt més enllà de les fronteres d’Ucraïna i han causat crisis energètiques a Europa, problemes en el subministrament global d’aliments i una reconfiguració profunda de l’ordre internacional. L’aïllament de Rússia d’occident ha accelerat un realineament geopolític, amb Moscou apropant-se com més va més a la Xina i unes altres potències no occidentals.

Tres anys després del començament de la guerra, mentre la població ucraïnesa continua patint les conseqüències d’aquesta brutal agressió, la resolució del conflicte sembla més imprevisible que mai. Putin ha triat una guerra de desgast, bo i confiant que el suport occidental a Ucraïna s’anirà debilitant amb el temps. Per la seva banda, Ucraïna continua depenent críticament de l’ajuda occidental per a mantenir la resistència. I l’arribada al poder als Estats Units de Donald Trump ha trencat totes les certeses que hi havia i ha elevat d’una manera mai vista la tensió entre els aliats europeus i Washington.

Així us ho hem explicat: els vint articles clau de VilaWeb per a entendre la guerra d’Ucraïna

Durant aquests tres anys de guerra VilaWeb ha fet un gran esforç per mantenir informats als lectors de la situació sobre el terreny i de les conseqüències del conflicte. Ací teniu alguns dels articles més rellevants que hem publicat.

 

Deu preguntes des de l’independentisme català sobre Ucraïna, Rússia, l’autodeterminació i l’imperialisme. Editorial de Vicent Partal, publicat unes hores abans del començament de la invasió.

Rússia ataca Ucraïna: la guerra ha començat. El minut a minut de les primeres hores de la guerra amb l’atac llampec de l’exèrcit rus sobre Ucraïna.

Kalàixnikovs i barricades a l’Òpera d’Odessa. La crònica d’Alfons Cabrera, d’Odessa estant, de com es preparaven els ciutadans de la ciutat per plantar cara a un assalt de les tropes de l’exèrcit rus que mai no va arribar. Publicat el 6 de març de 2022.

“Recordo l’època soviètica, però això d’ara és més perillós”. Josep Nualart Casulleras va entrevistar el març del 2022 una activista russa de llarga trajectòria en la defensa dels drets humans, que relatava la por que passaven i que la va dur a demanar l’anonimat.

“Tornarem per reconstruir Mariúpol”. Esperança Camps va recollir l’abril del 2022 el relat emocionat, d’Albaida estant, d’una ucraïnesa que acabava d’abandonar el seu país.

Per què la guerra dUcraïna és tan aturada, mig any després d’haver començat? Una anàlisi publicada el 20 d’agost de 2022, quan cap dels dos exèrcits no havia aconseguit avenços significatius d’ençà de principi de juliol.

L’històric discurs d’annexió de Putin, en català. El 30 de setembre de 2022 vam oferir en català el discurs amb què Putin va decretar l’annexió de les regions ucraïneses de Donetsk, Lugansk, Zaporíjia i Kherson.

La vida a Kherson, destruïda i assetjada. El desembre del 2022 vam publicar una col·lecció de fotografies del fotògraf Roman Pilipey, que treballa a la zona d’ençà que va començar la guerra.

Amb en Víktor, un dia més en la vida de Kíiv. El febrer del 2023, Tomáš Bella retratava la vida d’un ciutadà normal de Kíiv un dia qualsevol enmig de la guerra. Quan les coses més quotidianes i normals, dormir, per exemple, passen a ser decisions de vida o mort.

Rússia controla Bakhmut mentre Ucraïna en compta el cost en vides i mutilats. El juny del 2023, Samantha Schmidt i Kostantin Khudov ens explicaven les històries de sis combatents ucraïnesos que han estat víctimes de ferides importants i es recuperen a Lviv, mentre pensen en tot allò que han deixat enrere.

Rafael Poch: “Ucraïna perd la guerra”. El juny del 2023, Andreu Barnils entrevista el periodista català que durant molts anys ha treballat de corresponsal a Moscou.

Les estacions de metro de Khàrkiv es transformen en escoles per protegir els nens. El setembre del 2023, Alex Horton, Serhii Korolchuk i Heidi Levine van viatjar fins a Khàrkiv en un dels moments més durs de l’atac rus.

Cròniques des d’Ucraïna de Vicent Partal. El novembre del 2023, el director de VilaWeb va viatjar fins a Ucraïna, des d’on va publicar una sèrie de cinc cròniques: Tren nocturn a Kíiv; L’horror, la mort, la guerra i un grafit de Banksy; “Palianitsia!, Palianitsia!” Una guerra, també, cultural a Ucraïna; Dos soldats. Dues històries, i El paper renovat dels tàtars de Crimea, desafiant una història de persecució.

Rússia i Ucraïna lluiten per una ciutat morta: la batalla d’Avdiivka. El novembre del 2023, Francesca Ebel i Serhii Korolchuk van entrar a la ciutat on ja tenia lloc la batalla més dura de la guerra.

Danylo Mokryk: “No es pot entendre la guerra d’Ucraïna sense entendre la mentalitat genocida”. Una entrevista amb el company del diari The Kyiv Independent, autor d’un documentari en què es pregunta si l’agressió russa constitueix o no un genocidi.

Cedir territori en canvi de la pau: l’antic tabú que ara guanya força entre els aliats d’Ucraïna. Ellen Francis analitzava el novembre del 2024 els primers senyals que els aliats començaven a estar cansats de la guerra.

Volodímir Iermolenko: “Rússia no està en guerra amb Ucraïna i prou, sinó amb Europa”. El juny del 2024 entrevistàvem el filòsof ucraïnès.

“Benvinguts a Rússia!”, entrem amb les tropes ucraïneses al territori rus que han ocupat. L’agost del 2024, les tropes ucraïneses entraven a Rússia i amb ells ho feien Siobhán O’Grady i Tetiana Burianova per explicar-nos amb què es trobaven.

La promesa d’un futur en pau, al cim del Canigó ucraïnès. L’Hoverla, la muntanya més alta d’Ucraïna, ha esdevingut un punt de pelegrinatge per als ucraïnesos que volen fugir de l’angoixa de la guerra i l’octubre del 2024 Kostiantyn Khudov ens en descrivia el pelegrinatge.

Tots sols contra el perill, aquests voluntaris protegeixen Kíiv dels atacs nocturns dels drons russos. A punt de fer tres anys de la guerra, coneixíem de primera mà en aquest reportatge un grup de voluntaris que cada nit s’enfronta als atacs russos contra la capital d’Ucraïna.

Alemanya, l’estat més poblat i la principal economia de la Unió Europea, ha obert els col·legis electorals per renovar el parlament federal. Fins a les 14.00, la participació ha estat del 52%, segons que ha informat la Comissió Electoral Central. És una gran pujada respecte a les eleccions generals del 2021, en què la participació en aquesta hora havia arribat tan sols 36,5%.

El resultat marcarà el rumb tant en l’àmbit intern, amb un país al caire de la recessió econòmica, com a escala continental, a les portes d’una guerra comercial amb els EUA i enmig de les converses sobre Ucraïna, de què les institucions europees semblen haver estat excloses.

Fins a les sis de la tarda, gairebé 60 milions d’electors estan cridats a les urnes. Les formacions polítiques es juguen un total de 630 escons, una xifra inferior als 773 que hi havia en la present legislatura després que el Tribunal Constitucional Federal confirmés la reforma de la llei electoral impulsada pel darrer govern encapçalat pels socialdemòcrates.

El president d’Alemanya, Frank-Walter Steinmeier, ha estat la primera figura política rellevant en anar a votar. “Utilitzeu el vostre dret a votar, aneu i voteu, ajudeu a determinar el futur del nostre país i voteu sabent que el vostre vot pot ser decisiu”, ha dit. També han votat l’actual canceller alemany, Olaf Scholz, i el líder dels cristianodemòcrates i favorit segons les eleccions, Friederich Merz.

Apartada per Washington i Moscou, Europa malda per influir en les negociacions de pau a Ucraïna

Què diuen les enquestes?

Els alemanys introduiran la butlleta a l’urna amb la previsió que els conservadors de Friedrich Merz siguin els guanyadors, després de mesos encapçalant ininterrompudament i còmoda les enquestes. Tanmateix, no sembla pas possible que aconsegueixin la majoria absoluta i tot fa preveure que les negociacions per a formar una coalició seran complicades.

La CDU, de bracet amb la bavaresa CSU, es pronostica que arreplegarà un 30% dels vots, seguit de la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), cada vegada amb més pes, que pot duplicar els resultats del 2021 i arribar a un 20% dels vots.

Per una altra banda, els socialdemòcrates de l’SDP, primera força en les darreres eleccions, ara sembla que tindran el suport de solament el 16% de l’electorat. En quart lloc, hi pot haver els seus actuals socis de govern dels Verds, amb el 13%. I l’Esquerra ha millorat les expectatives aquests darrers dies i ara ja s’acosta al 10% dels vots.

Hi ha la incògnita sobre si el Partit Liberal (FDP) i l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) seran capaços de superar la barrera electoral, que és del 5%, i entrar al parlament. La forta atomització fa complicat de fer un repartiment d’escons perquè dependrà de quants n’entrin finalment, atès que un partit que arriba al llindar electoral ja aconsegueix vora una trentena d’escons. Sigui quin sigui el resultat, tot just després de la votació començaran unes setmanes o mesos de negociació per a aconseguir una majoria sòlida, però si una cosa tothom té coll avall és que Merz esdevindrà el nou canceller d’Alemanya.

El debat sobre el cordó sanitari sacseja la campanya de les eleccions alemanyes

Quan es vota?

Un total de cinquanta-nou milions d’alemanys són cridats a elegir 630 diputats. Els col·legis obren a les 8.00 i tanquen a les 18.00. A aquesta hora hi haurà les enquestes i es preveu que, al cap de mitja hora, començaran a arribar resultats oficials.

El sistema electoral és híbrid, segons els principis de la representació proporcional i l’elecció directa dels diputats. De manera que els votants han d’introduir dues butlletes electorals. Una votació elegeix un diputat local en un dels 299 districtes uninominals que hi ha, i la segona votació determina de manera proporcional quants escons tindrà cada partit.

És possible de votar un candidat local d’un partit i emetre un segon vot per a una llista de l’estat federal d’un altre. Entre els escons aconseguits per cada partit, primer s’omple amb els diputats que han aconseguit la majoria en les circumscripcions electorals i els escons restants de cada partit s’ocupen segons l’ordre de la llista del partit. Per poder entrar en el repartiment, les formacions han de treure pel cap baix un 5% dels vots a escala federal o guanyar en tres circumscripcions uninominals. Sobre això, els partits que representen grups minoritaris estan exempts d’aquest llindar.

[VÍDEO] La Pissarreta: Eleccions a Alemanya, en què cal fixar-se?

Les opcions de Merz

Els partits polítics, a excepció de l’extrema dreta, preveien de centrar la campanya electoral en el lamentable estat de l’economia alemanya. L’executiu alemany es va trencar el mes de novembre, després de desacords continus, per la negativa del cap dels liberals, Christian Lindner, d’endeutar-se per finançar noves inversions. D’ençà de la crisi econòmica del 2008, la constitució alemanya estipula que el dèficit no pot superar el 0,35% del PIB, malgrat que el deute del país és relativament baix, del 60% del PIB, molt per sota de la resta de grans economies. Tant els Verds com l’SPD són partidaris de modificar l’article 115 de la constitució i reformar el topall de deute. En canvi, Merz s’hi oposa i, a més, diu que vol abaixar els imposts. Ell proposa de gestionar millor els ingressos existents: revisar els ajuts socials, limitar l’arribada de refugiats, aprimar l’administració i la burocràcia i reactivar l’economia. Les mesures es poden considerar insuficients, pel cap baix, tenint en compte que les perspectives són que l’economia romangui estancada durant els anys vinents.

Tanmateix, finalment, allò que ha dominat el debat públic ha estat la immigració.  Després d’una colla d’atacs durant aquests dos últims mesos, com més va més s’ha endurit el discurs de la majoria de partits. De fet, el dirigent conservador va anunciar que com a canceller tancaria les fronteres als sol·licitants d’asil i va presentar un pla per a endurir les polítiques d’asil i de control de fronteres, que es va aprovar gràcies als vots de l’extrema dreta, fet que va desencadenar tot d’acusacions d’haver trencat aquest vet.

No obstant això, Merz ha assegurat que no col·laborarà “mai” amb l’AfD i, per tant, qualsevol fórmula requerirà una coalició, o acords esporàdics, amb els socialdemòcrates o amb els Verds. El dirigent conservador també ha dit explícitament que vol una coalició amb els socialdemòcrates, que, espera, “entraran en raó” després de les eleccions i cediran a un compromís en matèria migratòria i d’economia, sobretot si Scholz, que ha dit que no serà mai el número dos d’un govern de la CDU, és rellevat per Boris Pistorius, l’actual ministre de Defensa.

Una coalició amb els Verds és més complicada, perquè hi ha importants diferències polítiques, sobretot en alguns estats, com ara Baviera, i seria una coalició inèdita a escala federal. En canvi, sí que hi ha hagut quatre grans coalicions entre CDU i socialdemòcrates, tres encapçalades per la cancellera Angela Merkel.

Una altra possibilitat seria un tripartit entre conservadors, socialdemòcrates i verds o liberals, si poden entrar finalment. Una fórmula que és vista com a inestable, tot i que podria ser inevitable si finalment poden entrar al parlament els partits que voregen el 5%.

Un escenari austríac?

En cas de blocatge i que fracassin les negociacions amb l’SPD i Verdes, la CDU ha assegurat que renunciarà a formar govern i no cercarà, en cap circumstància, el suport de l’AfD. Tot i això, el fet que Merz incomplís la seva paraula de no provar d’aprovar iniciatives parlamentàries amb el suport d’AfD ha fet que experts i electors no excloguin aquesta possibilitat després de les eleccions si s’exhaureixen totes les altres vies. De fet, això ha passat ara en l’altre estat de parla alemanya de la Unió Europea, Àustria, on el cap conservador ha acceptat d’entaular converses amb la ultradreta.

En cas contrari, i en una situació de blocatge, hi ha la possibilitat que el president Frank-Walter Steinmeier encomani als socialdemòcrates un intent de formar un govern de centre-esquerra en minoria o fins i tot que es convoquin noves eleccions.

Al poble moianès de Calders hi ha el Centre Cultural Néstor Almendros, l’únic espai públic del país que porta el seu nom. Té una mica més de mil cent habitants, no l’he visitat mai ni tenia tampoc idea que aquest indret fos essencial en la vida del director de fotografia Néstor Almendros (1930-1992), de qui sóc devota per un munt de raons. He devorat el llibre de Laura Gavaldà Mestre El retorn de Néstor Almendros. Vida, èxits i anhels d’una superestrella de Barcelona (Comanegra), d’ informació detallada i solvent, i ara mateix em demano si el títol no s’hauria de posar en interrogant.

Ha tornat Néstor Almendros? Pensava que aquest llibre trobaria tota l’atenció mediàtica que mereix aquest gran home de cine, guanyador d’un Oscar, però de moment no és pas així. Sempre vam fer tard amb ell, i ara només faltaria que ho continuéssim fent. Hauria volgut fer cine aquí, però només va participar en un únic film. No vam fer lloc a aquest talent cinematogràfic, sense el qual es podria dir que no existiria el cine de Truffaut i d’Éric Rohmer, dos grans de la Nouvelle Vague francesa dels anys 60, decisiva per al cine modern. Quina mirada més curta, aquí.

Soc devota de NA per un niu de motius, deia. El primer, quan vaig saber que aquell mestre de la llum havia nascut a Barcelona, atès que se’l considerava cubà i prou. Nen de la guerra, el pare s’exilia a Cuba i ell es queda amb la mare i els dos germans aquí. El descobreixo el 1979 gràcies al meravellós llibre Días de una cámara, amb prefaci de François Truffaut. Un llibre escrit en francès, no traduït al català i sí a l’espanyol, edició aquesta última descatalogada de fa anys i que no hi ha manera que torni a les llibreries. No se li ha fet cas aquí ni tampoc en el cine espanyol. Va rodar només Cambio de sexo, del barceloní Vicente Aranda, el 1977. I prou.

Els directors de fotografia i camerògrafs no comptaven gaire llavors, no se’n parlava. Si m’enamoro del llibre i de NA és per la vindicació que fa del cine d’entreteniment. Aquell cine de la infància durant la dictadura. Aquells cines de barri de doble sessió, tan importants per a mi quan vaig arribar a Barcelona pocs anys abans de llegir el llibre. Ell hi anava, de petit i d’adolescent a la mateixa sala de doble sessió que anàvem nosaltres, prop de la Rambla. Això em va emocionar. I que ja anava al cine-club d’Ángel Zúñiga, amb seu a la cúpula del cine Capitol.

La seva trajectòria és fenomenal. Començant per la dels seus pares, els pedagogs llibertaris Herminio Almendros i Maria Cuyàs, introductors de les tècniques escolars de Freinet; me’ls trobaria anys més tard treballant sobre Ramón Acín, formidable artista, pedagog, periodista i activista aragonès assassinat només començar la guerra. Tampoc sabia aleshores aquest llinatge de Néstor. L’important eren les pel·lis que havia fet, des de les més independents i petites a França fins al grandiós film de Terrence Malick Dies del cel (d’aquí el títol del llibre de NA), que li va valdre l’Oscar el 1979. Llibre d’una modèstia pròpia del gran senyor que era, es limita a fer una breu introducció i anar després film per film, explicant què volia fer el director i com ho va poder transmetre amb la càmera. Un llibre de pedagog, com els seus pares, un llibre fet per a qui volia ser càmera de cine i per als professors de cine. Amb reflexions dites de manera sòbria que m’han fet bon servei com a professora d’alumnes de Comunicació Audiovisual: per il·luminar bé una escena, mireu quadres, antics i moderns, sobretot antics.

Va viure amb una ferida oberta: no ser cridat per treballar més a Barcelona, ni el reconeixement que rebia a França i als Estats Units hi comptava. Primer, per la repressió de la dictadura i, entre els progressistes antifranquistes, perquè el consideraven sospitós d’haver-se’n anat de Cuba; de poc li van valdre, professionalment parlant, els bons amics que hi va fer, Terenci Moix el que més. Després, per desídia de la indústria, l’oblit. Si algú volia treballar amb ell, li ho deien amb tan poc de temps que NA no ho podia acceptar o estava ja ocupat. Almendros dedicava dos anys a preparar un film: parlant llargament  amb el director i els actors, visitant els llocs de rodatge, considerant el vestuari i tot allò que necessités el film, per establir així la llum que hauria de tenir. NA és artista de la llum, sense artificis, el primer que va filmar amb llum d’espelmes. En fi, així li va anar per aquestes terres. Ni sent profeta en altres llocs, no va ser acollit.

Perquè NA se sentia català, és allò que més rescata Laura Gavaldà, filla d’un amic de la família Almendros. Calders era el poble en què els germans van passar la guerra, Néstor va treure de Cuba la mare i el germà a Barcelona tan aviat com va poder després de la mort del pare, ja hi venia sovint abans per trobar-se amb cosins i família; la casa pairal de la mare a Calders continuava sent un centre de trobada familiar; ell es dolia d’escriure malament la llengua catalana i va llogar un profe particular, que feia el que podia amb un alumne que viatjava tant. Un llibre bonic bonic. Que hauria de ser un inici del veritable rescat de la memòria i l’obra de Néstor Almendros, ja que no li vam donar l’ocasió de formar part del nostre cine, començant per la reedició dels seus llibres i tot el que convingui. Si la cultura catalana creu de debò en els seus artistes.

Només l’estil pot dir el que és vertader i el que és fals.

Sabem si és vertader o fals segons l’estil i no solament segons el que es diu. I fins i tot pot arribar el cas que algú escrigui alguna cosa que sembla falsa, però que serà vertadera a causa de l’estil.

Dins l’aquarel·la d’aquesta hora, que el francès anomena “entre chien et loup”, l’entrada en càmera lenta del crepuscle, quan la fosca es dilueix en la claror i el paisatge se taca d’una harmonia de coloracions que fan que les coses agafin alhora efectes de relleu i desaparició, dic en veu alta perquè tothom ho escolti ben clar: la vertadera vida, és la literatura.

Poques coses són més agradables, més civilitzades que una terrassa tranquil·la al crepuscle.

L’única vida vertaderament viscuda és la literatura perquè a cada instant dona testimoniatge d’alguna cosa que se situa fora del temps i que converteix la mort en un fet sense importància.

La mort cau dins la vida.

La vida per la literatura pren una tonalitat no nihilista.

Si no dones a la literatura un paper decisiu en la teva existència, no tens més que una aparença de cultura. Cap realitat.

Llegesc, sent ressonàncies.

La ressonància supera la paraula.

Cal anar molt viu amb això que acab d’escriure i fer tostemps una escolta finíssima a la resposta hemodinàmica del sistema nerviós central associada als canvis d’activitat neuronal.

Sentir les freqüències d’oscil·lació.

Experimentar les vibracions d’un cos elàstic quan entra en contacte amb un altre cos vibrant.

Sintonitzar amb les emocions i els sentiments de l’interlocutor.

Tremolar amb la col·lisió de partícules que permeten la prolongació dels sons.

La ressonància és una il·luminació, com un ensenyament mut.

La lectura és, en primer lloc, una veu, fins i tot silenciosa.

I la lectura també és l’acte més individual que hi ha, més que l’acte sexual, i amb això es pot entendre que les inquisicions, les tiranies i les censures volen reduir el llenguatge, vigilar-lo, canalitzar-lo, allistar-lo, prohibir-lo, cremar-lo com un perill terrible.

Escric entre reivindicacions de salutacions nazis nord-americanes de Musk i de Bannon, desbarats guerrers de Trump i Putin, entre l’empresonament injust de Pablo Hasél que no s’acaba, i la llei d’amnistia, que no s’aplica, i en un estat d’emergència lingüística del català que tots els savis diuen que ja ha entrat en un procés de substitució quan des de les lleis espanyoles a les autonòmiques (especialment del País Valencià i de les Illes Balears), tot són atacs lingüístics anticatalans sense aturall.

I el meu humil pla de xoc passa per un crit a favor de la literatura i de la lectura, que desapareixen també dels ensenyaments públics (des dels parvularis a les universitats), i de la consciència cultural tan familiar com social (les prestatgeries de llibres de les cases s’han vist substituïdes per pantalles de plasma i l’escriptura es fa amb emoticones gràfiques). Una acció moral dins les nostres batalles quotidianes: cal viure en català en tot, per tot i a totes hores. Aquesta hauria de ser una lluita personal i col·lectiva primera. 

I repetesc allò tan sabut que per això oblidam: així com vius, així llegeixes, i record unes paraules benèfiques de Guy Debord quan em deia: “Per saber escriure, cal haver llegit, i per saber llegir cal saber viure.”

Acabaré, ja dins la fosca negra d’aquest vespre d’hivern amb molta d’humitat i una plugineua que sembla rosada sobre les coses del món, amb el meu desig d’ara mateix: inventar una màquina per teixir temps diferents en plena actualitat amb un ull altre d’una precisió exorbitant.

Un estol de teuladers pinta el cant dels somnis dins la forest feta de tinta xinesa i d’invisibles.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/02/Cor-Closcadelletra-mc-CDLV.m4a

La setmana entrant arribarà a les llibreries l’òpera prima de Leila Kasra  (Teheran, 1976), Nusos entre els dits. El punt de partida és el següent:  L’Anais rep una carta que marcarà la seva existència: l’expulsen del país. L’imminent retorn forçat a l’Iran trasbalsa tots els futurs imaginats. Per evitar-ho, accepta la proposta insòlita d’un desconegut, l’Anselm, que li ofereix tres candidats per a un matrimoni de conveniència. Així comença i transita per fronteres geogràfiques i temporals per interrogar-se sobre la identitat i la condició humana. Es dóna el fet que l’escriptora actualment viu a Barcelona. És doctora en Dret i especialista en la producció de coneixements tradicionals de les poblacions autòctones i el seu paper en la preservació del medi.

Llegiu un fragment de Nusos entre els dits, de Leila Kasra (Raig verd).

L’editora, Laura Huerga, ens parla de l’autora i de l’obra:

“Leila Kasra, l’autora d’aquesta novel·la, és una dona de mirada viva, intel·ligent, que fa pauses quan parla perquè busca la paraula adequada, la paraula exacta, en un gest que resulta encantador. La Leila va néixer a l’Iran, ha crescut als Estats Units i ha viscut a Europa. Els dotze últims anys ha residit a Barcelona, i li interessen tant les llengües i com modelen el pensament quan les utilitzes que ha escrit la seva primera novel·la en català.

Per a una editora, publicar la primera novel·la d’una autora sempre és una barreja d’emocions diverses. Per una banda, hi ha el plaer de la descoberta, de trobar una veu singular, interessant, una aportació significativa al patrimoni literari que dóna sentit a la nostra feina. Per una altra, hi ha el vertigen inherent a qui comença una nova aventura: com serà rebuda? Tindrà bones crítiques? Què en pensaran, els lectors? Per això, els editors diem que un nou llibre és com tornar a començar la feina, de zero (som una mica exagerats, també…), perquè cal convèncer que aquell llibre desconegut, d’autora desconeguda, mereix una oportunitat.

La premissa del llibre és clara: una dona nascuda a l’Iran estudia traducció a Suïssa, el seu somni és treballar a l’ONU d’intèrpret i sembla que ja està a punt d’aconseguir-ho. Tanmateix, rep una carta que pot canviar-ho tot: s’ha acabat el seu permís de residència, l’expulsen del país, en tres mesos ha de fer les maletes i marxar. Per poder-se quedar, la protagonista valorarà l’opció d’un matrimoni de conveniència amb diferents candidats i haurà de prendre una decisió sobre el seu futur.

Malgrat que us pugui semblar que he explicat massa del llibre, això que us avanço és només el principi d’una gran història que navega entre el present i el passat, entre Orient i Occident, i que ens fa interessar pel destí de l’Anais. L’autora dosifica la informació amb molta habilitat, estén la història com un fil de llana i la teixeix com els nusos de la catifa persa que acompanya la protagonista, amb cura i audàcia, amb delicadesa i rotunditat. Us convido a descobrir una història que em va enamorar com a lectora i que em va inspirar com a editora, per continuar donant sentit a la creació d’un catàleg com el de Raig Verd.”
Laura Huerga, editora de Raig verd