Avui han estat rescatades quaranta-nou persones a les costes del país, que anaven a bord de barcasses, trenta-dues a Alacant i disset a Formentera. L’Equip de Resposta Immediata en Emergències ha assistit les persones rescatades al port d’Alacant aquesta matinada, nou són menors, i tretze han hagut de ser ateses per ferides de diferent consideració, fonamentalment cremades. El Servei Marítim de la Guàrdia Civil i Salvament Marítim han fet el rescat al sud de l’illa de Formentera a les 5.20.

Cal recordar que aquesta setmana ja havien estat rescatades 305 persones a les costes del país. Dimecres van localitzar vint immigrants que feia dues setmanes que anaven a la deriva al litoral sud del País Valencià. Tenies un estat d’extrema debilitat i van relatar que durant la travessia havien mort cinc persones. Dos dies més tard, set persones més van ser interceptades a la Vila Joiosa (Marina Baixa). Divendres també van arribar 195 persones a diferents punts de les Illes, i dissabte vuitanta-tres més.

Lloc: Arenys de Mar

La foguera el Baver – Els Antigons ha guanyat el primer premi de la secció especial del concurs de les Fogueres d’Alacant 2025. El monument, titulat “Vanity“, és obra del foguerer Paco Torres, amb disseny de Paco Camallonga, i ha sumat noranta-quatre punts dels integrants del jurat.

El segon lloc ha estat per a la foguera Sèneca-Autobusos, titulada “Atracció fatal” i signada per José Gallego i Toni Pérez, que ha aconseguit noranta-un punts. Repeteix el lloc del 2024 i també ha guanyat el premi a millor crítica de categoria especial. El tercer premi en categoria especial l’ha aconseguit Diputació-Renfe, amb l’obra “Aromes”, de David Sánchez Llongo, que ha rebut setanta-nou punts.

Plantada en l’avinguda d’Elx, “Vanity” representa una crítica a l’obsessió actual pel culte a la imatge i la validació en les xarxes socials, i té un pressupost de 91.000 euros. El Baver – Els Antigons van ocupar el quart lloc l’any passat en la categoria especial.

Avui, 22 de juny de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• GBU-57: Com funciona la bomba més pesada de l’arsenal americà, capaç de destruir búnquers i túnels
• Jordi Pesarrodona: “Que el pare abat s’adoni que el poble està indignat amb un rei que no el representa”
• El tomb a l’equidistància de Montserrat que ha precedit la visita de Felipe VI
• VilaWeb, capdavanter en reputació entre els digitals catalans, segons el rànquing mundial de SCImago
• L’onada expansiva de Cerdán a Catalunya | Anàlisi d’Odei A.-Etxearte
• Magaluf més enllà del turisme salvatge d’excessos: “Casa nostra és com un búnquer”
• Preocupació creixent: augment de les hores amb preus negatius d’electricitat
• BYD, el gegant xinès de vehicles elèctrics que vol cruspir-se el mercat europeu
• Jaume Subirós: “Al nostre país la gent va a mercat i no sap què ha de comprar”
• Coll del Guix, vins per a preservar el patrimoni vinícola | Vinyaserra
• Fragment: ‘Teresa o la vida amorosa d’una dona’, de Carme Montoriol
• Perspectiva i connexió polítiques | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLXXII): Intermezzo | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La Massive Ordnance Penetrator (MOP), coneguda també per GBU-57, és la bomba convencional més pesant de l’arsenal dels Estats Units, amb un pes per unitat de vora 13.600 quilos. Aquesta arma ha estat dissenyada específicament per destruir instal·lacions subterrànies profundament fortificades, com ara búnquers i túnels. Cosa que en fa més que probable l’ús en l’atac contra les instal·lacions nuclears iranianes soterrades, sobretot a Fordow, que es considera la més fortificada. La MOP és l’única arma convencional que podria reeixir contra aquestes estructures.

Les seues característiques principals són les següents:

• Penetració profunda: pot travessar 60 metres de terra i roca, tot i que fonts militars indiquen que amb les millores tecnològiques d’aquests darrers anys aquesta capacitat pot ser superior.

• Precisió guiada per GPS: la MOP no és una bomba per a saturar una zona, sinó per a impactar amb precisió en un punt concret, especialment en llocs defensats o de difícil accés.

• Tecnologia de fusió intel·ligent: porta un sistema que pot detectar cavitats durant la penetració –com ara cambres i sales interiors– i detonar-se al punt òptim per a causar el màxim dany intern.

Només el bombarder B-2 Spirit de l’exèrcit de l’aire dels EUA pot transportar i llançar la MOP. Aquest avió furtiu pot volar a grans distàncies amb reabastament aeri, com va demostrar durant la guerra de Kosovo i en missions contra posicions de l’ISIS a Líbia. Només hi ha 19 B-2 operatius i en aquestes darreres hores s’havia comprovat que una part s’havien mogut cap a zones més pròximes a l’Iran.

Malgrat l’enorme capacitat destructiva de la MOP, experts com ara Richard Nephew adverteixen que destruir Fordow no seria prou per a desmantellar el programa nuclear de l’Iran, atès que podrien existir més llocs d’enriquiment d’urani o reserves fora del control internacional.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat el bombardament de les instal·lacions nuclears iranianes d’Isfahan, Natanz i Fordow, essent aquesta última l’objectiu de l’atac més intens.

“Hem completat amb gran reeixida el nostre atac contra les tres instal·lacions nuclears de l’Iran, incloent-hi Fordo, Natanz i Isfahan. Tots els avions es troben ara fora de l’espai aeri iranià”, ha declarat a la seva xarxa social, Truth Social.

Més tard, a les 4.oo hora catalana, Trump ha comparegut a la Casa Blanca per anunciar el resultat de l’operació. El president dels EUA ha afirmat que totes tres instal·lacions nuclears iranianes han estat destruïdes i ha amenaçat l’Iran amb nous atacs “que ara seran molt més fàcils de fer”, ha dit.

L’anunci arriba l’endemà que la Casa Blanca hagués dit que Trump decidiria en un termini de dues setmanes si calia una intervenció militar a l’Iran, per donar marge a unes possibles negociacions sobre el programa nuclear iranià.

pic.twitter.com/wu9mMkxtUg

— Donald J. Trump (@realDonaldTrump) June 21, 2025

El govern iranià ha reaccionat tot afirmant que les instal·lacions ja eren buides de personal, en previsió de l’atac dels EUA.

Les instal·lacions atacades

• Fordow: instal·lació d’enriquiment d’urani excavat dins una muntanya, amb 90 metres de roca protectora. El recinte, segons l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA), ha augmentat la producció d’urani enriquit al 60%, tot apropant-te al 90% necessari per a una arma nuclear.

• Natanz: l’altre gran centre d’enriquiment. Israel n’ha destruït unes quantes estructures i ha malmès la xarxa elèctrica, però l’enriquiment subterrani sembla en part operatiu.

• Els EUA també han atacat la planta de metall d’urani d’Isfahan.

 

GBU-57: Com funciona la bomba més pesada de l’arsenal americà, capaç de destruir búnquers i túnels

La resposta de l’Iran

Per la seua part, l’Iran ja ha respost amb els primers atacs contra Israel després de l’atac dels EUA contra les seves instal·lacions nuclears. Vuitanta-sis persones, pel cap baix, han estat ferides, la major part lleus, per l’impacte de gairebé una trentena de míssils disparats des de l’Iran contra el centre i el nord d’Israel.

El servei d’ambulàncies d’Israel ha confirmat que un home de trenta anys ha estat ferit de consideració per l’impacte de metralla i setanta-set persones han hagut de ser hospitalitzades en estat lleu. Hi ha quatre persones amb un quadre d’ansietat, i tres més encara estan pendents d’avaluació després dels atacs, que han colpejat zones de Tel-Aviv, Nes Tziona i Haifa. L’Iran ha precisat que els objectius de l’atac eren l’aeroport internacional de Ben Gurion, un centre d’investigació biològica, bases logístiques i uns quants nivells de centres de comandament i control.

L’Iran ha sol·licitat al Consell de Seguretat de Nacions Unides la convocatòria d’una reunió extraordinària per a condemnar els atacs “il·legals” i “imprudents” llançats aquestes últimes hores pels EUA sobre instal·lacions nuclears iranianes. Per una altra banda, els països àrabs han reaccionat amb extrema preocupació als bombardaments d’aquesta matinada, tant per l’atac en si com per les conseqüències que pot comportar per a la regió, i han demanat a totes les parts implicades en el conflicte, Israel inclòs, que cessin immediatament les operacions militars.

Uns quants bombarders B-2 dels Estats Units s’han enlairat d’ençà de divendres de la base aèria de Whiteman, a Missouri, en direcció a l’oest, segons que indiquen les dades de seguiment de vols.

Fonts militars nord-americanes han assegurat que no s’ha donat cap ordre per a començar un atac contra l’Iran, tot i que els B-2 sobrevolen avui l’oceà Pacífic, possiblement en direcció a l’illa de Guam.

Segons dues fonts que la cadena CNN ha consultat, el moviment dels bombarders no implica necessàriament que hi hagi una operació imminent, però sí que pretén de donar “opcions” al president, Donald Trump.

Una altra font ha remarcat que aquest desplegament és una demostració de força que pot servir com a mesura dissuasiva, mentre Trump es dóna dues setmanes per decidir si s’afegeix als atacs d’Israel contra l’Iran.

Els B-2 són els únics avions amb capacitat per a transportar les bombes antibúnquer nord-americanes, considerades clau per a destruir les instal·lacions nuclears de l’Iran a Fordo. Cada aparell pot carregar dues bombes MOP (Massive Ordnance Penetrator), de 13,5 tones cadascuna.

A més, imatges de satèl·lit captades dijous mostraven sis avions cisterna KC-135 a la base de l’illa de Diego Garcia, a l’oceà Índic, que podria servir com a punt de reabastament dels B-2 si finalment s’activa l’operació.

A la meva anada cap a Son Engosauba, m’amaraven l’alegria groga dels rostolls i les garbes i el fervor de la pedra viva de les parets que delimitaven els camps, després els bosquets de pins que formaven un enreixat de troncs per on es veia el blau fort del mar, aquella delectança morosa i simple de les coses que des de la seva constància, la lluminositat lleu, en la dansa secreta i silenciosa dels seus noms, em suggerien un estat subtilment sensible i obert a qualsevol imprevist.

Sabia que dama Benvinguda m’havia preparat alguna sorpresa dins el matí estival.

D’aquella antiga professora meva de piano sempre celebrava el seu gust per la vida, la seva curiositat pel món i el seu afany en canviar allò que li semblava imperfecte o injust.

Quan deixava enrere les barreres de la possessió ja vaig sentir enfora el xasss-xasss-xasss de les ones contra els penya-segats de la costa engosaubina plena d’esculls perillosos.

Després tot va anar com una seda.

Dama Benvinguda em va rebre amb els afectes en punt.

Tu, que ets un enamorat del fragment literari escoltaràs avui Zoe, un alumne inspirat que broda els fragments musicals.

De Schumann?, vaig demanar impertinent.

Aquell adolescent que ja entrava en l’edat adulta era tot somriure i ulls negres embolicats amb una pell d’oliva i desert i unes mans petites de dits molt llargs.

Després tot va anar molt ràpid.

A la sala de música amb un Steinway al costat dels vitralls, mentre bevíem sucs prodigiosos gelats, em feia el pedant rebuscat amb la confessió del meu amor per l’asíndeton, aquella supressió de conjuncions, i l’anacolut, la construcció gramatical en dues parts que no s’avenen ni s’encontren, per a mi figures senyores i majores de la interrupció i del curtcircuit.

Definia el fragment com el gust primer del detall i declarava la meva inhabilitat per a la composició. El fragment implica el pler immediat, el badall del desig. Per a mi era una condensació alta, no de pensament, no de saviesa, no de veritat, sinó de música.

Tens el cos en estat de música?, em demanà amb veu esmolada dama Benvinguda.

I Zoe s’assegué al piano i digué fluixet: Vet aquí les Kreisleriana de Schumann, dedicades a Frédéric Chopin.

Després vaig començar a levitar.

En aquestes peces curtes cap nota, cap tema, cap dibuix, cap gramàtica, cap sentit, cap estructura intel·ligible de l’obra.

Sentia cops, sentia el que bategava dins el cos, o millor: el cos que batega.

Un cos meditatiu amb una persistència infinita i un lleuger assentament que s’empeny i es repel·leix, passa a alguna cosa més, pensa en alguna cosa més, un cos marejat, intoxicat, ardent i distret, tot alhora.

L’estimat Roland Barthes m’havia ensenyat temps enllà: l’intermezzo no té la funció de distreure, sinó de desplaçar. Com un salser vigilant, impedeix que el discurs s’enduresqui, s’arreli, s’espesseixi, s’estengui, entri sàviament en la cultura del desenvolupament; és aquest acte renovat pel qual el cos agita i pertorba el brunzit del discurs artístic.

Després mirava amb amor tots els sons que sortien d’aquelles mans exactes.

Allò era una producció d’intercalacions, entre què i què?

L’intermezzo interromp, i al seu torn s’interromp, i torna a començar. El text musical explota: és un big-bang continu!

Què vol dir una suite pura d’interrupcions?

A través d’aquestes irrupcions i els seus moviments de cap, el cos comença a posar en crisi el discurs que, sota l’aparença d’art, s’intenta per sobre ell, sense ell.

Sentia que això bategava a l’interior del cos, contra els polsos, en el sexe, en el ventre, contra la pell íntima; un batec central i descentrat, líquid i contràctil, pulsional i moral.

L’intermezzo arriba com un lladre, inesperadament s’estira, teixeix lleugerament, parla, es desplega, es desdobla, divideix la seva veu, es dispersa.

Parla però no diu res perquè és música i només deixa sentir: “El meu cos es posa en estat de paraula”, com un mut que deixa llegir damunt la seva fesomia tota la potència inarticulada del mot, el gest d’una veu.

Era com si tengués un membre arrabassat pel vent, el fuet, cap a un lloc de dispersió precisa però desconeguda.

Dins el sistema de notes, de gammes, de tons, d’acords, de dissonàncies i de ritmes sentia i seguia el formigueig dels cops calfredadors. El cos s’interioritzava, es perdia en el dedins cap a la terra pròpia, alguna cosa enravenava.

T’hauria agradat que començàs així, amic creador, Zoe, que inventes al piano les teves Kreislerianes de Schumann dins aquest saló insonoritzat on regna el teu timbre?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/06/Cor-Closcadelletra-mc-CDLXXII.m4a

Si tancàssiu els ulls i us teletransportassin a Magaluf, la primera imatge que veuríeu seria, segurament, un souvenir, un guiri de color de gamba sense samarreta o un kebab. Si és de nit, algun desastre d’excessos d’alcohol. Si hi aneu amb cotxe, Bartomeu Cursach Morro, el gran magnat de la nit –investigat en el cas que duu el seu nom–, us hi dóna la benvinguda amb uns quants cartells de la discoteca que duu les sigles que el bategen, BCM.

Són les 16.00 perquè, en contrast amb el Magaluf de nit, volem explicar quin és el Magaluf de dia. Però no hem fet ni dues passes que ja ens trobam amb els ulls clavats a diverses camisetes de mal gust, que després veuré posades a un parell (mallorquí) de britànics. “M’agraden les meuques”, “M’agraden les cigales”, tot en anglès, i un llarg etcètera de variants igual de desagradables. Morir d’èxit.

Fotografia: Martí Gelabert.

De fons, la llista de reproducció musical la posen els hotels. Aquells edificis que han substituït la pineda i que ara allotgen famílies i joves que comencen a despertar de la caparra d’anit. Ens trobem amb Catalina Feliu, la dona que viu els estius a la casa més antiga de Magaluf, construïda l’any 1930, a primera línia de mar. Abans d’arribar-hi, tenim temps de sentir un renou que ens fa la sensació que són petards dins una piscina d’hotel, però pel foradí de la reixa veim que és una batalla de xurros amenitzada per un DJ de gorra cap enrere.

També hem entrat en una parada de souvenirs, que a l’aparador té tovalloles esperpèntiques de l’illa, un collar del “FBI de Mallorca” per a cans, consoladors de fusta i bosses de patates a quatre euros. Na Sílvia, que és de l’Uruguai, n’és la dependenta. Fa vint anys que viu a Palmanova, a tocar de Magaluf, i mentre ens conta que si vol anar a la platja prefereix anar a un altre lloc i que si ha de sortir a menjar, també, després de queixar-se del preu desorbitat de l’habitatge, un turista anglès ens interromp sense pensar-ho. “Veneu banyadors de nin!?”, demana gairebé cridant, desesperat i directament mentre parlam. “Sí.” “Tanta sort!” Com si li haguessin salvat la vida de les vacances. I al final torna a ser una escena de la postal mallorquina: primer, els turistes, que són els qui donen diners. Ja ho deia Michael Deacon en un article a Telegraph criticant la manifestació antiturisme: “Són boigs?”

“Vivim al marge del turisme”

Quan llegesc una placa que hi diu: “Primera casa construïda a Magaluf. Novembre 1930” sé que he arribat a ca na Catalina Feliu, que és a punt de fer noranta anys i ha estiuejat tota la vida allà. Quan va néixer, son pare ja havia fet la casa. Ella és la protagonista del documentari dirigit per la seva néta, la periodista Maria Pujalte, titulat Catalina i Magaluf, i que explica la història de resistència de la padrina en un entorn com aquest.

“Vivim al marge del turisme. No els feim gaire cas. Vivim la nostra vida: nedar, jugar i fer tertúlia. Tots els meus fills tenen apartaments per aquí i vénen. S’hi està la mar de bé, molt tranquil”, conta. El relat em sorprèn, perquè tothom té una imatge molt clara de què és Magaluf i sentir que s’hi pot estar tranquil hi xoca de ple. Malgrat tot, sí que té una certa enyorança a com era Magaluf abans de l’esclat turístic. “Abans no hi havia llum, ni aigua ni carretera. Era una cosa abandonada. Tot això que hi hem guanyat. Però sí que s’enyora el que era abans: tot era pinar, era preciós, esplèndid, i el fet d’estar en plena naturalesa era més agradable. Ara, en lloc de veure pins veus gent. Era molt diferent, llavors era una tranquil·litat molt grossa. Tots érem coneguts, com una família. Ens ho passàvem molt bé.”

Catalina Feliu, a casa seva, amb els hotels que han substituït el pinar de fons (fotografia: Martí Gelabert). Catalina Feliu i la seva néta, Maria Pujalte (fotografia: Martí Gelabert). Retrat de Catalina Feliu, al porxo de casa seva (fotografia: Martí Gelabert). La platja de Magaluf és la vista que té Catalina Feliu (fotografia: Martí Gelabert).

Al porxo on seu amb la néta passa oratge. “S’hi està mel”, diu. Enguany encara no han arribat els veïns del costat, que, com ella, resisteixen allà. “La meva padrina és molt tranquil·la, s’adapta a tot. Jo crec que és l’única manera de poder mantenir la il·lusió cada estiu per a venir. Tampoc lluita, no té ràbia. Entenc que una altra gent en tengui, jo en tenc, però dins aquesta passivitat també hi ha un tarannà activista, de no voler vendre la casa perquè cap hoteler en faci un beach club”, conta Pujalte. De fet, Feliu explica que cada estiu té ofertes: “Nosaltres en gaudim i no ho volem vendre ni llogar.” No com en unes altres zones. “Allà –assenyala cap a l’esquerra– tots els que hi havia han posat apartaments o restaurants. La gent ha partit”, diu.

Pujalte va poder contar la història d’una vida que ha viscut ben de prop. Volia mostrar petites històries de gent que viu en aquestes zones. “Fins i tot hi ha gent de Mallorca que pensa que això ja no existeix, perquè la imatge que ens dóna Magaluf és que és un parc temàtic tan sols per als turistes. Volia mostrar aquesta resistència local de gent que encara té una petita xarxa, que xerren en català entre ells i que conviuen amb aquest creixement turístic.”

Torres enormes amb casetes ridícules

Ella també ha viscut amb naturalitat viure una part de l’any a Magaluf. “Aquí és on hem pogut aterrar, una altra gent se’n va a Son Serra o a la Colònia de Sant Jordi. Aquí hi viu molta gent perquè fa feina a l’hostaleria. Molts lloguen, hi ha torres enormes de casetes ridícules en què viuen, potser, quatre o cinc treballadors. Però també hi ha aquesta part de la gent que hi viu d’abans del turisme i que no hi hagués cap hotel.” Ella no va començar a reflexionar sobre què significava viure a Magaluf fins que no va ser més gran i conscient de la situació de l’illa amb el turisme. Quan era petita, conta, no ho notava gaire, però sí que és cert que la seva mare la deixava anar per Palma tota sola i ací no li feia tanta il·lusió.

Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert. El carrer de Punta Ballena, amb la fona humana de fons (fotografia: Martí Gelabert). La fona humana de Punta Ballena (fotografia: Martí Gelabert). Magaluf, al carrer de Punta Ballena, l'estiu de l'any passat (fotografia: Martí Gelabert). Magaluf, al carrer de Punta Ballena, l'estiu de l'any passat (fotografia: Martí Gelabert). Magaluf, al carrer de Punta Ballena, l'estiu de l'any passat (fotografia: Martí Gelabert).

La decisió s’entén, sobretot de nit, quan Magaluf passa de ser un lloc de cert turisme familiar a l’exposició més salvatge del turisme de gatera, possiblement de tot el país. Però a les hores que hi voltam es nota una certa tranquil·litat. És cert, la zona ha canviat d’ençà d’abans de la pandèmia, moment en què es va començar a regular el turisme d’excessos.

Avui també s’inaugura el passeig marítim, que decidim d’enfilar cap avall. Ho han renovat i l’Ajuntament de Calvià no se n’amaga: “Magaluf per a tothom: la inauguració del nou passeig marítim es converteix en una jornada de festa per a residents i turistes.” Perquè, és clar, això és fet sobretot per a aquests darrers. De fet, el nom del passeig ho corrobora: s’ha rebatejat amb el nom de Gabriel Escarrer Juliá, el magnat hoteler de Melià finat el novembre passat.

Striptease, cervesa i peus en remull

Davant la mar els britànics muden de pell: d’un blanc radiant a un vermell tomàtiga. Sobretot són grupets de joves. Dins el blau hi ha embarcacions recreatives que circulen a tota velocitat. Defugim d’aquest panorama i ens endinsam cap al punt neuràlgic. En un dels bars uns britànics –una altra vegada– beuen cervesa –una altra vegada– i uns globus amb el dos i el sis delaten que celebren un aniversari. Uns quants metres més endavant, dos turistes més s’asseuen en unes butaques i fiquen els peus en remull en un petit estanc de peixets que els hi devoren les impureses. N’hi ha uns quants, de locals com aquest. Uns quants metres més avall veim el logotip d’una noia aferrada a una barra de metall: “Red Club. A Gentlemen’s Lounge”, hi diu. Tampoc no és l’únic local on els cossos de les dones –una altra vegada– tornen a ser un producte. Morir d’èxit –una altra vegada.

Un local de 'striptease' al carrer de Punta Ballena (fotografia: Martí Gelabert). Un cartell de l'Ajuntament de Calvià, al carrer de Punta Ballena de Magaluf, en què s'avisa que cridar, barallar-se o molestar la gent pot tenir sancions fins de quatre-cents euros (fotografia: Martí Gelabert).

Pertot fa olor de menjar ràpid, aquella espècie d’antídot per a les gateres. I aquesta és una de les problemàtiques a què s’enfronten els residents de Magaluf: gairebé no hi ha llocs de menjar de qualitat. Na Mònica, que viu en una petita zona residencial –diu que més tranquil·la–, explica que, malgrat tot, ara hi ha més oferta: “Així com fa cinc o deu anys tot era hamburguesa i pizza, ara és ver que hi ha algun restaurant on pots anar a menjar una paella o alguna cosa que se surt del menjar ràpid.” Opina el mateix n’Antonio, que hi viu de fa més de cinquanta anys. “Aquí devora es fan uns menús de meravella. No veus que hi vivim molta de gent?”

A Magaluf, segons el cens, hi ha uns 5.200 habitants. La majoria són treballadors, però així com aquests darrers testimonis, també hi ha gent de tota la vida. Són 5.200 habitants que resisteixen l’envestida d’un milió de visitants anuals. “Sí, ha canviat molt. Com la vida, et vas adaptant. Això és una zona tranquil·la, amb la Casa de la Cultura, els nins que baixen a jugar… Tots els veïns som uns pencaires de tota la vida”, diu n’Antonio, que també confirma que li han fet moltes ofertes: “Però la gent d’aquí no ven. Gent com jo, de setanta anys… Què vendràs?”

“Una illa dins la nostra illa”

Els veïns que viuen al punt neuràlgic, que no hem pogut trobar, no tenen aquesta visió tan tranquil·la. Unes quantes vegades han denunciat l’excés de renou constant. Per a ells, el film que els toca de viure no és el del dia de la marmota, sinó el de la nit. Pujalte, que tot i estar a primera línia de mar es troba més allunyada de la zona, ho sap: “Sí que és ver que a mesura que sortim més de la zona, ho notes. Però sempre dic que nosaltres som dins una illa dins la nostra illa. Ca nostra és com un búnquer, on entres i tot és família.”

Blocs de pisos residencials i apartaments a Magaluf, amb un aparcament on no poden aparcar cotxes de lloguer (fotografia: Martí Gelabert). Una embarcació que ofereix excursions per la costa de Magaluf (fotografia: Martí Gelabert). Fotografia: Martí Gelabert.

Ella té clar que no se sent part d’aquesta zona de Calvià: “Jo estic arrelada a Magaluf perquè estic arrelada a ca la meva padrina. Però Magaluf, en general, no em desperta un sentiment de pertinença, perquè bàsicament hi ha gent que no xerra el meu idioma, els cartells no estan en el meu idioma, l’oferta cultural i comercial no és orientada als residents…”

Magaluf, irreconeixible

Abans de partir tenim temps de topar amb na Concha, una granadina que viu a Magaluf d’ençà del 1973. “Si hagués tancat els ulls llavors i els obrís ara, no ho reconeixeria”, diu ben segura. Però ella, tot i que en això comença dubtant una mica, també diu que hi està ben a gust. Que hi té la filla i els néts. “On viuria més bé que aquí? Al principi véns i t’esperes que hi quedaràs una temporada. Després es converteix en cinquanta anys”, conta. I explica que en aquesta zona, la mateixa prop de la Casa de la Cultura de l’ajuntament, gairebé tots els veïns són els mateixos que fa quaranta anys.

Els turistes més joves es comencen a despertar. D’ací a unes quantes hores, els pubs estaran plens. La fona humana de Punta Ballena començarà a llançar gent cap al cel. A no sé quants de locals hi vendran el “best fresh mojito” del món. Als hotels, la música sonarà amb força de les habitacions. Tal vegada hi haurà un nou cas de balcòning. Els locals de tatuatge –n’hi ha molts– faran negoci redó. Magaluf serà el territori del tot s’hi val per als joves, més cohibits a casa seva. I els residents, ulls clucs, dormiran, que demà toca fer feina.

La UCO entra a Ferraz, la seu estatal del PSOE, i Pedro Sánchez deu contenir la respiració. Si una cosa sembla clara a hores d’ara és que els socialistes no han acotat el perímetre de la presumpta corrupció que ha deixat el partit contra les cordes. Afectarà més dirigents? La caiguda fulminant del seu número tres, Santos Cerdán, home de confiança de Sánchez i interlocutor principal del partit amb Junts, pot no ser prou per a aturar possibles ramificacions de la crisi si apareixen noves informacions de la investigació. El setge judicial entorn de Sánchez s’estreny. L’onada expansiva de l’explosió política també ha arribat a Catalunya. El president espanyol s’ha reunit aquesta setmana amb Junts i ERC. “No sé quant de temps queda, no sé què passarà, crec que ningú no ho sap”, admetia el cap de files d’Esquerra al congrés espanyol, Gabriel Rufián. Salvador Illa és ara mateix el principal suport territorial amb què compta Sánchez. No hi ha cap altre baró amb poder polític que l’apuntali amb més fermesa.

Els socialistes estan en crisi a Navarra. La presidenta María Chivite intenta d’evitar que el seu govern en surti esquitxat. Fa dies admetia, entre llàgrimes, l’impacte que li havien causat les informacions sobre Cerdán, amb qui havia compartit la carrera política. La dimissió forçada del seu número dos al PSN, Ramón Algórriz, perquè va treballar a Servinabar entre el 2021 i el 2025, no ha salvat Chivite d’una situació complicada. Servinabar és una de les empreses que la Guàrdia Civil situa al centre de la presumpta trama d’adjudicacions d’obres públiques a canvi de comissions i Cerdán en tenia el 45% de la propietat. El PSN impulsarà ara amb els seus socis parlamentaris una comissió d’investigació a la cambra navarresa sobre els contractes adjudicats pel govern a Servinabar i Acciona. Però l’ombra del dubte ja s’ha estès sobre el govern navarrès, mentre que el president d’Astúries, Adrián Barbón, ha provat de desmarcar-se’n.

Barbón ha demanat màxima contundència al PSOE i ha reconegut que Ariadna Lastra, delegada del govern espanyol, va rebre una maniobra per a ser apartada de Madrid per Cerdán, però diu que creia que era una lluita de poder, no per un presumpte cas de corrupció. El president castellano-manxec, Emiliano García-Page, ha continuat fent oposició interna a Sánchez amb més contundència que mai. “Queda moltíssim per a saber”, va dir. Per a García-Page, no hi haurà una sortida digna per a Sánchez. Per si no n’hi hagués prou, també va assegurar que hi ha ministres que han gravat converses amb Sánchez i les han guardades en un llapis de memòria.

Illa és l’únic president territorial amb prou estabilitat per a intentar de reforçar Sánchez, malgrat tot, en aquest cas des de Catalunya. En l’informe de la UCO hi ha una críptica referència al president de la Generalitat de què va haver de donar explicacions al parlament: “Salvador Illa parla moltíssim amb el Chili.” Se’n va desmarcar: “No tinc ni punyetera idea de qui és el tal Chili i parlo per Signal amb qui em convé, i per WhatsApp i per telèfon i per SMS i personalment. Res de què amagar-me.” El PSC circumscriu al PSOE la presumpta corrupció i Illa se situava a la cambra a una distància prudencial del partit germà, tot i que no va dubtar a negar el “finançament irregular” del PSOE. També va assegurar que no sabia si l’havien investigat, però que no tenia res a amagar: “Estic completament tranquil, net i disposat a donar la cara quan se’m demani.” Divendres, Sánchez i Illa es reunien en plena tempesta. Tots dos governen sense pressuposts aprovats, però la feblesa en què es troba el PSOE empeny encara més Sánchez a aferrar-se com sigui a la Moncloa, encara que l’objectiu d’aprovar uns comptes l’any vinent se li hagi complicat encara més.

ERC i Junts guanyen temps. Després de les reunions d’aquesta setmana amb Sánchez, el partit d’Oriol Junqueras espera que els socialistes compleixin igualment els compromisos assumits i vol aprofitar el que quedi de legislatura perquè no hi veu alternativa. Al pacte per l’empresa mixta de Rodalia s’hi ha d’afegir ara la formalització del finançament singular a la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals.

Junts i ERC, atrapats en la teranyina de Sánchez

Junts espera que Sánchez li designi un nou interlocutor. Carles Puigdemont i Jordi Turull no només necessiten un altre dirigent perquè s’assegui a l’altra banda de la taula de Suïssa amb el relator com a transmissor, sinó que reclamen que sigui algú amb la mateixa influència que Cerdán sobre els ministres. Junts s’ha queixat massa vegades que els acords que es tancaven en les reunions mensuals per complir el pacte de Brussel·les topaven després amb resistències als ministeris. A les desconfiances del partit amb el PSOE, s’hi ha afegit ara l’agreujant que les vies d’influència política es poden embussar, quan els socialistes encara no han complert pactes clau de la investidura. Tot això arriba en espera que el Tribunal Constitucional prengui una decisió sobre la llei d’amnistia.

El PSC, ERC i Junts comparteixen per a bé o per a mal la paradoxa de la falta d’alternativa. Els dos socis per la investidura de Sánchez han quedat atrapats en la teranyina. Refusen de ple de participar en una moció de censura encapçalada pel PP amb Vox: un govern dels populars depenent de l’extrema dreta els podria perjudicar més. Si Junts, que fins ara és qui ha volgut fer gala de més exigència al PSOE, es decidís a retirar el suport a Sánchez per la falta d’avenços en el compliment dels acords, el president espanyol podria intentar de mantenir-se com fos a la presidència malgrat la pèrdua de la majoria parlamentària. De fet, l’estabilitat perilla ara sobretot a causa de Podemos i el BNG, decidits a allunyar-se’n tant com calgui, i no pas dels independentistes. No sembla que l’espera hagi d’amainar la crisi, però els permetrà de fer més bé l’avaluació dels danys al PSOE i la distància que hauran de prendre per no acabar-ne arrossegats.

 

Apunto en aquestes ratlles unes impressions primeres d’aquesta sèrie cridada a ser un referent en el seu àmbit: les sèries d’autor. Wong Kar-wai, que la dirigeix, és aquí un autor que gosa anar enllà de bona part d’allò que li ha donat reputació internacional i que se li pressuposa. No acostuma a passar gaire, anar enllà. Primeres impressions perquè la sèrie, de trenta episodis de cinquanta minuts, un total de vint-i-cinc hores, s’ha estrenat aquesta setmana a Filmin en tongades de cinc capítols setmanals. Són els que he vist.

Filmin és la primera plataforma internacional que estrena la sèrie (amb subtítols en català), emesa a la Xina fa dos anys. L’emet en tongades setmanals per ser una producció caríssima d’adquirir-ne els drets si no. La veurem doncs a poc a poc, cosa que hauria de permetre, almenys a espectadors entre els quals em compto, pair igual de poc a poc aquest fresc polític, altament polític, en xangainès –no en el mandarí obligat tot sovint pel superpoderós estat comunista-capitalista– i treure’n sentits. En paraules de la breu presentació inicial de WK-w, establir “perspectiva i connexió” amb el passat i el present de qualsevol lloc. Vegem-ho, almenys no ho diu amb paraules suades. Una perspectiva política, una connexió ídem.

Els diners, els negocis, la borsa, el turbocapitalisme –també del comunisme xinès i, amb uns altres procediments i resultats, del postcomunisme europeu–, les relacions humanes inestables i jerarquitzades que s’hi creen, són el baix continu dels temps iniciats per la caiguda del mur en què s’inscriu la sèrie. Engega quan la Xina ha entrat el 1990 en el mercat borsari, explosió retratada en una recreació inventiva i confusionària acompanyada per imatges d’arxiu d’una població que no va en bicicleta sinó que es llança en hecatombe a la compra d’accions. Anys de la reforma econòmica xinesa que va deixar parat un món bastant atordit que no comptava amb una adaptació així de veloç al capitalisme sense abandonar el comunisme, com passava a l’Europa postcomunista.

Històries de les noves Flors de Xang-hai del títol anglès per a la difusió internacional del títol d’origen, 繁花, Fán Huā en alfabet fonètic. Un eco irònic de la Campanya de les Cent Flors iniciada per Mao el 1957 amb l’objectiu de fomentar l’esperit crític, rectificar errors i promoure reformes institucionals en diversos àmbits, un dels quals l’artístic. La cosa va durar poc, tallada de soca-rel i sense explicacions el 1958, any del naixement de Wong Kar-wai precisament. A cinc anys, era un nen d’una família migrant a Hong Kong.

Reconegut per films d’intimisme i romanticisme modern narratiu en espais tancats com hotels o restaurants, a Blossoms Shanghai, també n’hi ha, però aquí WK-w es llança, amb els mateixos plans curts, això sí, al carrer. Uns carrers reproduïts a escala pel Parc del Cine i la Televisió de Xang-hai. Els carrers de la seva ciutat natal, amb la mirada d’un urbanita d’Hong Kong, on es va criar i formar com a cineasta. La meva primera impressió va ser aquesta: on som, a Xang-hai o a Hong Kong. Una impressió producte de conèixer les dues ciutats per imatges dels mitjans i d’algun film, com ara els de Wk-w, però també una impressió resultant de la imaginació creativa del director i els seus equips, la fusió de les dues ciutats determinants de la Xina, les seves dues cares si volem, a través del paradigma dels diners de nova planta controlats per una màfia de veterans anteriors a la revolució vestits a l’estil Mao: el comerç exterior i la borsa.

La sèrie s’estrenarà fora del país només en plataformes que respecten el cine i les sèries d’autor, em diu Jaume Ripoll, cofundador i director editorial de Filmin: Criterion Chanel als EUA i Mubi al Regne Unit, per decisió dels productors i els agents de venda; dedueixo que per indicacions del director.

És Blossoms una narració allunyada de les del director fins ara? Una mica em va passar en començar-la. Busques l’intimisme i el romanticisme que li va associat per les llargues seqüències modulades a través de silencis i mirades filmades gairebé arran de terra, però aquí tot bull i crida. A In the mood for love, Desig d’estimar, el seu film major, el pas del temps és donat només pels vestits canviants de la protagonista, que viu en un temps interior sense temps. Però estar pendent d’un estil et pot fer perdre la perspectiva, i la connexió també. El cine és construcció del temps; una sèrie, encara més. I l’estil viu també del temps.

El mateix treball aquí sobre el temps, vas advertint. A l’espera dels nous episodis, la sèrie recrea en moments cabdals la ciutat i la gent a través de la doble exposició de les imatges, desenfocades si convé, una tradició seminal cinematogràfica que el cine ha deixat en mans dels clips musicals. WK-w la fa servir amb criteri i passió. Mostra així com ciutat i personatges s’exposen a la doble (com a mínim) cara del procés històric i polític d’aquells anys decisius arreu. Si l’amor –anhel primordial de WK-w– és possible en el món del turbocapitalisme internacional és ben probable que sigui el moll de l’os d’aquest relat sencer. Ho veurem.

Diuen que hi ha quatre elements que marquen la identitat d’un vi: l’orografia i el terrer on s’ha plantat la vinya; el clima de l’anyada; l’edat de la vinya i la varietat de raïm; i la mà de les persones que el fan. Sembla pertinent recordar aquests elements a l’hora de relatar la història que segueix, la d’un projecte jove, que va començar el 2022, i que ara s’ha donat a conèixer i podem tastar: és el nou vi la Peça – Coll del Guix. De fet, és un vi amb dues versions, perquè hi ha dos cellers implicats i la mà de les persones de cada celler l’ha treballat una mica diferent, segons la seva personalitat i mirada vinícola.

Definir aquest projecte que ha donat el primer vi, la Peça – Coll del Guix 2022, és parlar d’una història de col·laboració, de transmissió de coneixements i de preservació del patrimoni vinícola. Hi ha implicats el celler Pardas de Torrelavit (Alt Penedès), amb en Ramon Parera i en Jordi Arnan al capdavant, i el celler Enclòs de Peralba, a Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès), dels cosins Roc i Leo Gramona, que és el projecte propi de la generació més jove del celler Gramona.

D’esquerra a dreta: Roc Gramona i Ramon Parera, al nou restaurant Pompa, de Carles Pérez de Rozas, on es va presentar el projecte. Com va començar tot

Ja vam explicar una vegada el coneixement profund que el celler Pardas té de la varietat sumoll (“Pardas, el celler dels sumolls”) i aquesta història comença per l’interès d’aquest celler per dignificar i recuperar el sumoll, que es remunta a principi del segle XXI. Ramon Parera explica: “Aquesta vinya vella de sumoll, que és al centre del projecte, situada a Santa Margarida de Montbui, a la Conca d’Òdena, a l’Anoia, és com una història repetida. Perquè nosaltres vam començar a entendre el sumoll agafant vinyes velles d’aquesta varietat que no eren nostres. Apreníem el comportament del sumoll i també apreníem de les persones grans que les havien cuidat i que les deixaven per edat i perquè els seus fills no se’n volien fer càrrec. Ho havíem de fer, perquè si el viticultor es moria, els coneixements que tenia i sovint també la vinya es morien amb ell. I moltes vegades les generacions que seguien arrencaven aquestes vinyes. Però va arribar un moment, que ja en teníem prou d’aquesta aventura de vinyes velles, llunyanes, aïllades, envoltades de bosc, difícils de cultivar. Perquè ens anem fent grans. I n’hem après i hem agafat fusta d’aquests ceps vells i hem plantat vinya nova de sumoll. Però un dia el propietari d’aquesta vinya del Coll del Guix ens va trucar dient que ni ell ni el seu pare no volien continuar elaborant vi. Nosaltres no en volíem més de vinyes velles, però va insistir que l’anéssim a veure. La vam anar a veure i vam descobrir una vinya espectacular. I d’aquell raïm el que se n’havia fet tota la vida era un vi per al consum propi, però mai s’havia embotellat ni comercialitzat.”

Els Pardas sabien que no es podia perdre aquesta peça i van decidir de fer un pas més i proposar a Roc Gramona i al seu cosí Leo si del projecte Enclòs de Peralba, on fan els seus vins més atrevits i personals, volien treballar la vinya plegats i amb aquesta col·laboració salvar-la i fer una transmissió de coneixements sobre la varietat sumoll, que ja se sap que és difícil de conrear i d’elaborar si es vol un vi de rusticitat afinada.

Aleshores Roc Gramona agafa el relleu del relat: “Tot va començar amb un esmorzar de forquilla: peus de porc amb escamarlans cuinats per la muller d’en Ramon Parera, una gran cuinera. Qualsevol projecte important ha de començar així, perquè ha de ser molt dolent per a rebutjar-lo. Avui encara hi ha qui qüestiona la qualitat del sumoll. A casa mateix, l’avi i el pare no hi han cregut mai. Però del 2022 fins ara, a casa s’ha fet un procés molt bonic i aquest rebuig s’ha anat revertint. I la proposta que em van fer en Ramon i en Jordi va ser de poder treballar plegats una vinya. És una vinya prop d’Igualada, aïllada, en una zona de sembrat. Si aquesta vinya va sobreviure i no es va arrencar és perquè és una vinya molt especial, té una energia que la fa única. No arriba a l’hectàrea i mitja, una vinya molt vella, plantada el 1961, que és l’any que va néixer el meu pare, una persona històricament escèptica amb el sumoll i que ara ja hi creu per fer vi escumós.”

La vinya de la Peça del Coll del Guix. Els valors del “gran cru” de sumoll

Continua Roc Gramona: “La idea era treballar conjuntament la vinya, tot i que, òbviament, en Ramon sempre porta aquesta part de lideratge amb els tractaments i les accions a fer, però la podem, l’esporguem i la collim conjuntament. La primera anyada, la 2022, va ser la que va marcar el projecte. Va ser una molt bona anyada, la que ha tingut més quilos. No és fàcil cuidar una vinya a quaranta-cinc minuts de casa. Però és important pel que suposa de preservació d’aquest material vegetal, perquè no caigui en l’oblit. I una cosa molt important també d’aquesta vinya, que en Ramon em va ensenyar, és la sanitat d’aquest material vegetal i la diversitat clonal, que és molt interessant. Per això que deia en Ramon, que aquesta fusta després ens la podem emportar a casa i treballar-la. Aquest és un dels elements més importants. Després hi ha la creença amb la varietat sumoll. Ens emmirallem amb els francesos, però ells ja parlen de tast geosensorial i de textures de vins i nosaltres encara ens trobem en el procés de l’autoestima varietal. Precisament, aquesta vinya la classifiquem com a ‘gran cru’, segons el nostre propi criteri de valoració, fent una certa conya. Però el fet que sigui una zona continental, més freda, amb més contrast tèrmic, fa que aquest sumoll sigui molt fi.”

Ramon Parera rebla: “La finor que té aquest sumoll no l’hem trobada enlloc més. Té un altre perfil. Jo defenso la rusticitat del sumoll i no l’amago, però aquí no hi és. És una fruita bonica, de molta llum i sense tanicitat.”

I Roc Gramona: “I, finalment, com a element important, a casa sempre parlem de llegat i de generacions, però en una comarca on la col·laboració és força escassa entre cellers, aquest gest del Ramon i del Jordi l’apreciem i el valorem, sobretot perquè ens avala i ens permet començar a treballar el sumoll fent menys errors dels que hauríem fet. Amb aquest treball i aquesta transmissió de coneixement, tenim un punt de partida millor amb tots els sumolls que puguem arribar a fer.”

Una altra imatge de la vinya, el dia que es feia la verema. La vinya

I després de destacar els valors del projecte, tots dos vitivinicultors es van endinsar en les característiques de la vinya: “Passat Igualada entres en una zona que se’n diu Coll d’en Guix –explica Roc Gramona. Aquest nom ja és un indicador de cap on anem: és una zona que té un coll i que no és plana sinó que té diferents turons. El terrer s’anomena saió (coincideix amb el renom del vinyater, en Saio), és un sol de guix, amb continguts de carbonat de calç molt elevats (entre un 45% i un 60%). És un sòl que drena l’aigua molt bé. Havent plogut es pot trepitjar la vinya. El material vegetal fa que sigui única. És una vinya vella i, per tant, poc productiva, parlem d’uns tres mil quilos, la primera anyada. I la sanitat d’aquest raïm és també impressionant. Del sumoll que creix en aquesta zona més d’interior, el perfil canvia completament. Menys temperatura, major pluviometria, fa que el sumoll s’afini.”

“Aprofundint en la idea d’una vinya i dues mirades –explica Ramon Parera–, era clar que la manera de treballar havia de ser la mateixa. Perquè penso que no hi ha tipicitat si no hi ha un mínim d’elaboració compartida. Perquè el sumoll es pot elaborar de moltes maneres, però aquí es va triar la manera com ho feien els avis: raïm sencer dins el dipòsit i anar trepitjant-lo amb els peus, suaument, fent poca extracció i més infusió. És la manera de potenciar la fruita que trobareu en el vi. Una manera d’elaborar humil i fina.”

Gramona adverteix: “En aquesta elaboració dels dos vins, que sembla idèntica, veureu que hi ha matisos, tot i que segueixi gairebé al peu de la lletra com s’ha d’elaborar un gran sumoll, hi ha diferències entre els dos vins, cosa que també fa goig i que considero que són virtuts.” L’enòleg reivindica també un mateix etiquetatge només canviant els elaboradors: “És una manera de transmetre una autoestima, una manera de creure que hi ha d’haver més cooperació en general entre cellers.”

El tast dels dos vins

Tots dos vins neixen de la mateixa vinya de sumoll i d’una verema feta el 8 de setembre de 2022, evidentment, manual. Pardas es va quedar dues terceres parts del raïm i Enclòs de Peralba una tercera part aproximadament. Cada celler va elaborar a casa seva. Pardas va fer la fermentació amb dipòsit d’inox 11 dies amb les pells i 2 dies més amb pells una vegada fermentat. La criança es va fer 6 mesos en bóta usada molt vella de 500 litres i pi de ciment de 625 litres. Després encara va reposar 1 mes en dipòsit d’inox. 12 graus. En van sortir 1.819 ampolles. Destaca l’expressió de la fruita, que confereix un vi brillant en nas i en boca.

La diferència substancial amb la Peça – Coll del Guix 2022 d’Enclòs de Peralba és que el contacte amb les pells va durar 2 dies menys i la criança es va fer amb bótes de fusta usada molt velles de 500 litres i dues damajoanes. 12 graus. En van sortir 939 ampolles. És el primer sumoll que han elaborat. Un vi que encara necessita un temps més per a expressar-se però que ja mostra una textura singular, reflexiva, que recorda el guix. Són dos vins amb molta capacitat de guarda i d’envelliment.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha convocat una acció de protesta demà per refusar la visita dels reis espanyols a l’abadia de Montserrat, prevista pels actes del mil·lenari del monestir. “La marxa sobre Montserrat” pretén denunciar el que consideren una provocació i una profanació simbòlica d’aquest espai emblemàtic del punt de vista nacional. Parlem amb Jordi Pesarrodona, coordinador de la Comissió d’Accions al Territori de l’ANC, sobre els detalls de la protesta. També parlem de la campanya “La independència és urgent”, que l’entitat ha impulsat.

—L’ANC ha convocat marxes a Montserrat contra la visita dels reis espanyols. Què implica aquesta visita i com voleu fer-hi front?
—És una provocació al poble català que el rei espanyol faci una visita al mil·lenari de Montserrat, i més en un dia tan emblemàtic com el 23 de juny, la vigília de la Diada dels Països Catalans, amb la Flama del Canigó. I en una de les icones de Catalunya. La resistència catalana sempre ha estat molt vinculada a Montserrat. I el rei d’Espanya és el gran repressor, el senyor del discurs del 3 d’octubre, que trenca totalment amb la societat catalana. Ara es parla de normalitat, però aquell dia la normalitat la va trencar ell… Va discriminar tothom qui va votar i manifestar-se. Direm que no estem d’acord amb la visita del monarca espanyol en aquest símbol de la nostra terra, per dignitat democràtica.

—El pare abat Manel Gasch ha dit que ara a Montserrat li tocava “aquest paper d’acompanyar, de parlar amb tothom i d’escoltar tothom”. Què en penseu?
—Aquestes paraules no les podem amplificar a tota la comunitat benedictina. Sabem que al monestir benedictí molta gent s’hi oposa claríssimament. I a la comunitat cristiana en general. Diferents comunitats cristianes han protestat, com ara la Lliga Espiritual de Montserrat o l’Associació d’Amics del Bisbe Deig. La sectorial de cristians de l’Assemblea ens va avisar que això podia passar. Que el pare abat s’adoni que el poble català està indignat amb un rei que no el representa. Si un pallasso pot fer una crida a un abat, la faig: encara és a temps de recular, i a més no dubto de la seva catalanitat. I els partits que no han dit res també són col·laboradors necessaris.

“El pare abat encara és a temps de recular”

—També ha refusat la visita l’Ajuntament de Manresa o el president del Consell de la República, Jordi Domingo. De tota manera, tenint en compte què implica simbòlicament Montserrat i les paraules de l’abat, heu trobat a faltar més reacció de la societat civil?
—No hi ha hagut una resposta contundent perquè després de protestes massives, una pandèmia, després de tot el que ha passat amb l’amnistia… Tot plegat ha afluixat el moviment, però només està adormit. L’altre dia vèiem la plaça de Sant Pere de Berga atapeïda, amb jovent –que diuen que no hi és i sí que hi és–, xiulant de manera impressionant el rei. La indignació hi és. L’Assemblea sempre ha defensat de retornar a la confrontació no violenta, ho ha liderat. I en aquesta protesta ens podem trobar una muntanya bloquejada, amb l’exèrcit, la guàrdia reial, la Guàrdia Civil, la policia nacional… Intentaran impedir-nos-ho, fins i tot reprimint gent no violenta. Esperem que almenys els Mossos sí que ens deixin exercir el dret de protesta, si fan una primera corona. Som pacífics i només reclamem la llibertat del país.

—Heu trobat a faltar alguna altra resposta?
—Per què les institucions no han respost? Perquè poden ser presoneres de pactes antinatura. Dins la falsa normalitat que se’ns ha venut, s’han fet molts pactes entre candidatures “independentistes” i grups espanyolistes. I una altra cosa que no es diu: per a la majoria de mitjans és com si ara no passés res. Si no tenim cap mena d’altaveu, com arribem a la gent?

—Com serà exactament la protesta? Quina consigna ha de seguir qui vulgui anar-hi?
—Confiem en una cosa que ha tingut sempre el poble català: la força de la gent. El mateix moviment que va fer l’1-O pacíficament i va resistir també està disposat a fer-ho ara. Arribarem fins on ens deixin arribar. Hem establert tres punts de sortida a les 6.00: des de Collbató, el camí tradicional que surt des de les coves del Salnitre –punt de trobada a l’aparcament de la Salut–; el coll de Can Maçana, un camí en què puges i baixes constantment –punt de trobada a l’aparcament del coll de Can Maçana–; i el camí de les aigües, el camí de l’Aeri –punt de trobada a l’aparcament de l’Aeri. Aquest és el més curt, però el més dret, amb una pila d’escales. Fem una crida a l’esperit muntanyenc!

—Però també fareu marxes en cotxe.
—Sí, hem rebut molts missatges de gent que vol anar-hi, però té més problemes per a caminar tant. L’Assemblea sempre ha donat facilitats perquè tenim un valor indestriable: la gent amb cabells grisos, gent que ve de la repressió franquista i continua protestant. Les marxes en cotxe són a les 8.30 i pels camins tradicionals. Al coll de la Maçana, a l’aparcament de Can Maçana, i també a l’aparcament del cremallera de Montserrat per sortir per la carretera de Monistrol. També es poden aparcar els cotxes al cremallera i pujar en cremallera.

“Tenim un valor indestriable: la gent amb cabells grisos, gent que ve de la repressió franquista i continua protestant”

—L’objectiu és arribar al monestir?
—Desitjo que sigui així, com a mínim, fer sentir la força del poble, encara que no ens deixin entrar a la plaça. Que ens senti, aquest rei que ens oprimeix i que té un pare que és un lladre i que va ser nomenat per Franco. Hem de poder arribar a dalt, som al segle XXI, però si volen bloquejar la muntanya, que la bloquegin. Invertiran tants mitjans a reprimir un poble que només vol expressar-se? Si hem anunciat què volem fer, pacíficament, hi ha d’haver un gran dispositiu? Per la dana la gent se li va acostar, i nosaltres no tirarem fang. Si diuen que en aquest país inventat que és Espanya hi ha normalitat, ha d’acceptar que la gent el xiuli.

—Heu llançat la campanya “La independència és urgent”, amb exemples per a demostrar que la pertinença a l’estat espanyol perjudica en àmbits com la salut, l’educació, la llengua, l’habitatge, la mobilitat, l’ocupació, les pensions i els ajuts socials. Quins en són els objectius?
—L’espoliació és tan gran que s’ha de parlar de robatori, directament. No hi ha més sortida que la independència, que ara ja no és només necessària, és urgent. Cada dia que no som independents som una mica més pobres. Tenim les llistes d’espera més llargues i la llengua en molt mal estat. Un país sense llengua és un país sense identitat, i ens la volen anorrear. Si sents Ayuso se’t posen els pèls de punta… Hem d’estar al costat d’un estat –aviat governat per aquesta mena d’opcions polítiques– que té aquest jacobinisme? És el que van fer a Catalunya Nord, dir que el català era només de pagesos i pastors. L’Assemblea, que aglutina la transversalitat del moviment, no demana carnets. Jo no demano la independència, sinó la dependència de Catalunya: necessitem l’estat propi.

—La web habilitada per la campanya du el lema “Et queixes o actues?”.
—Últimament, ens queixem molt, però queixar-se des del sofà és molt fàcil. Treballem i militem! Hem de tornar a parlar amb el veí que ja no penja l’estelada, que ara sembla que li fa vergonya. És com les campanyes que fèiem porta a porta, però ara amb una imatge més potent, a través de les xarxes. És una crida que els independentistes recuperin l’esperit i tornin a militar, amb una campanya que ho aglutina tot. Per exemple, Rodalies! No saps a quina hora arribaràs a la feina… Volem despertar consciències. Dir que aquella eina que ens va dur tan lluny torna, amb força i, a més, amb aprenentatges. Ara sabem quin rival tenim davant i quins recursos té.

“Hem de tornar a parlar amb el veí que ja no penja l’estelada”

—La campanya vol tornar a lligar els afers del dia a dia amb la independència. Parleu del sistema educatiu, sanitari, d’infrastructures… Ara, amb tot allò que té a veure amb un model econòmic o de país concret, no es corre el risc de trobar desacords entre independentistes?
—Per això neix l’Assemblea, per utilitzar la transversalitat i fugir d’aquestes disputes. Si una opció és netament independentista, sempre hi serem al costat. Quina és l’única eina netament i claríssimament independentista? L’Assemblea Nacional Catalana. Però ha de treballar en tots els fronts. No necessitarem la gent d’Òmnium per a fer la independència? Oi tant! Però hi haurà un moment que Òmnium potser no podrà arribar on ha d’arribar l’eina independentista. L’Associació de Municipis per la Independència no la necessitem? I tant! Però en el dia a dia han de governar. El Consell de la República: tenir una eina fora de les grapes de l’estat espanyol no ens va bé? I tant! Però qui continuarà treballant la transversalitat a l’interior? L’Assemblea, que té una singularitat única i mai no dirà que ara no toca fer això perquè estem fent una altra cosa.

—Entenc que la idea és que, abans de discutir pel model educatiu, per exemple, necessites un estat propi per a poder-lo canviar.
—Exacte. I també poder tornar a penjar estelades, encara que ens les treguin. En paciència no ens guanyaran. Per això interessa fer veure que no passa absolutament res. On veus normalitat quan cada dia hi ha manifestants a la Meridiana, a la plaça d’Enriqueta Gallinat, a Gràcia, a la plaça del Rei… Milers de ciutadans treballen cada dia per la independència: Músics per la Llibertat, xerrades, trobades, reunions… Això no surt enlloc, a excepció de VilaWeb i el Punt Avui. Fa la sensació que s’ha girat full, però la gent està activa.

—Però venint d’on veníem sí que hi ha hagut desmobilització…
—Però la qualitat es compta per la quantitat? Som en època de comptar-nos? I la repressió de l’estat espanyol ha sabut tocar el moll de l’os. El poble català està actiu, però no interessa que ens n’adonem. I un aprenentatge: si tornem a tenir presos polítics, no hem d’anar davant les presons, sinó a les seus del govern espanyol. Van dir que el moviment estava acabat perquè com que érem a les presons feia la sensació que no passava res. Ens vam equivocar. No estàvem acostumats a una repressió tan ferotge. La independència és necessària individualment i col·lectivament, perquè puguem viure amb dignitat i amb un veïnatge excel·lent amb l’estat espanyol. Venim de la tradició medieval dels espais de pau i treva enmig de guerres horroroses, tenim aquest tarannà.

Dilluns, revetlla de Sant Joan, els reis espanyols Felipe VI i Letizia tenen intenció de participar en un dels actes de celebració del mil·lenari de Montserrat. Les mesures de seguretat associades a la seva presència alteraran qualsevol normalitat al temple, i la visita ja ha generat un bon incendi en el cristianisme catalanista, i, fins i tot, el catalanisme en el sentit més ampli. El simbolisme de Montserrat és indestriable del catalanisme modern; el 1881 el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya. L’himne que Jacint Verdaguer li havia escrit un any abans, pel mil·lenari de la troballa de la figura, va esdevenir un himne catalanista durant el franquisme, i el temple mateix va ser espai de trobades polítiques antifranquistes de tota mena. Amb tota aquesta història a l’esquena, i en un moment de reflexió sobre el pas de mil anys d’ençà de la fundació del monestir, la rebuda al rei espanyol que va encoratjar la repressió contra l’independentisme ha despertat la indignació de molts sectors.

La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat –fundada el 1899 pel bisbe Josep Torras i Bages i on van aplegar-se figures com ara Antoni Gaudí, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch– va posar el crit al cel per la visita dels monarques espanyols, sobretot després del discurs del 3 d’octubre del 2017 de Felipe VI. “No podem oblidar el seu discurs abominable”, van escriure en un comunicat que reivindicava el dret de votar el Primer d’Octubre com un dret emparat per la Doctrina Social de l’Església. L’Associació d’Amics del Bisbe Deig –grup de cristians en homenatge a Antoni Deig, bisbe catalanista, poeta i renovador– també va exposar que la visita del monarca espanyol no es podia considerar un acte neutre, “sinó una maniobra política destinada a projectar la subjugació del poble català”. L’associació es feia seves les paraules de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i reivindicava la muntanya sagrada com un espai per a l’espiritualitat i la llibertat, “no l’escenari d’un acte de submissió”.

Per això, van fer una crida a la societat catalana a expressar el rebuig col·lectiu i a mantenir-se activa en la defensa dels drets nacionals. Demà dilluns, d’ençà de primera hora, uns quants grups d’excursionistes faran marxes simultànies per tres dels camins tradicionals d’accés a Montserrat, als quals caldrà sumar dues comitives de cotxes i un grup de gent que pujarà amb el tren cremallera. Tot plegat, amb la voluntat de col·lapsar els accessos al temple abans que hi arribin els reis espanyols.

“Que no hi posin ni un peu!”: Així serà la protesta de l’ANC contra la visita dels reis espanyols a Montserrat

Malgrat les intencions, no els serà fàcil superar els controls de seguretat de la Casa Reial, disposats a garantir l’acte de totes totes. El programa oficial d’actes començarà a les 12.00, amb l’arribada dels monarques i la veneració a la santa imatge. La benvinguda la donarà Bernat Juliol, sots-prior, majordom i comissari del mil·lenari de Montserrat, i anirà seguida d’una defensa dels valors benedictins a càrrec de Donato Ogliari, abat de Sant Pau Extramurs del Vaticà.

Després d’una intervenció musical, prendrà la paraula l’abat de Montserrat, Manel Gasch, amb una intervenció sobre la figura de l’abat Oliba, fundador de Montserrat, i de la importància dels valors benedictins –que l’abat Oliba seguia– com a fonaments de la pau; i que dialogarà amb la intervenció d’Ignasi Fossas i Colet, monjo de Montserrat i abat-president de la Congregació Sublacense Cassinesa, sobre el paper d’aquests valors en la situació geopolítica mundial. En acabat, Felipe VI tancarà l’acte amb una intervenció que podria ser en català.

Jordi Pesarrodona: “Que el pare abat s’adoni que el poble està indignat amb un rei que no el representa”

De símbol catalanista a un temple “de tothom”

Malgrat l’impacte que va causar la confirmació que Montserrat rebria els reis espanyols, sectors que havien estat molt lligats al temple i que darrerament se n’han allunyat expliquen que “Montserrat ja no és el que era”, i que ha canviat molt d’ençà del nomenament de Manel Gasch com a abat de Montserrat, el 2021. Va substituir Josep Maria Soler, que havia ostentat el càrrec durant vint anys i havia mantingut viva la flama de reivindicació catalanista de la institució eclesiàstica. Abans del referèndum del Primer d’Octubre, Soler i l’abat de Poblet, Octavi Vilà, van defensar que “el dret a la participació política i social ha d’estar garantit en un estat democràtic”, i mesos després Soler va criticar l’empresonament de membres del govern, que deia que generaven “una inquietud notable” i dificultaven una distensió que cerqués camins de solució al conflicte polític.

Quan els americans van identificar Montserrat com “el centre de la guerrilla intel·lectual catalana”

Ara bé, d’ençà que va ser elegit, Gasch i el seu cercle de confiança han pilotat una reorientació política i simbòlica del monestir, tot afeblint-ne el vessant polític de reivindicació catalanista i tendint cap a un discurs més universalista i equidistant. Durant els primers anys, va ser titllat de “silenciós de portes enfora” perquè no destacava gaire en l’esfera política, i fa poc va reblar aquest tomb en un acte organitzat pel diari La Vanguardia. “Ara a Montserrat li toca aquest paper d’acompanyar, de parlar amb tothom i d’escoltar tothom“, va dir. Una posició aparentment neutra, però que va contraposar tot seguit al paper històric de Montserrat com a bressol del catalanisme: “En la història pot haver tingut un paper més essencial en la política perquè feia de substitutiu en una societat on no hi havia la possibilitat d’expressar-se democràticament, i ara la societat catalana pot expressar-se democràticament gairebé cada any. Crec que a Montserrat li toca retirar-se d’aquest paper de protecció que va tenir els anys seixanta i setanta.” Unes paraules que, justament, van ser elegides a la nota sobre l’acte que va fer el departament de comunicació del temple.

I és que, lluny de ser una elecció casual, aquesta retòrica de fer de Montserrat l’església de tots, bo i deixant enrere el simbolisme purament catalanista, ha estat expressada amb múltiples variants d’ençà de l’elecció de Gasch. “Aquesta no és la festa d’uns quants: és la festa de tothom”, signa l’abat de Montserrat al llibret de presentació dels actes del mil·lenari.

Bernat Juliol: “Montserrat està oberta a la resta d’Espanya”

Ara bé, qui més ha verbalitzat aquest allunyament del catalanisme polític ha estat Bernat Juliol, que abans dels canvis organitzatius exercia de prior de l’abat (número dos de l’abat). Quan el jove Jordi Puigvall va ser promogut a prior, ell va passar a ser sots-prior (tercer en el rang). Tot i això, va conservar gran part del poder, perquè va ser nomenat majordom –administrador de l’abadia– i va mantenir els càrrecs de comissari dels actes del mil·lenari, director general de la Fundació Abadia de Montserrat, director de comunicació i portaveu de la comunitat. El febrer, Juliol va concedir una entrevista a la revista catòlica espanyola Vida Nueva, on es va expressar en aquests mateixos termes que propugnen un allunyament del catalanisme polític.

Després de defensar que la diferència entre els monestirs benedictins i els que segueixen uns altres ordres és que estan lligats al territori que els acull, Julià va afegir: “Montserrat té les arrels a Catalunya, però, alhora, està oberta a la resta d’Espanya i del món.” I, en acabat, va defensar que lligaven “pertinença i universalitat”. “Montserrat és de tots, i la Verge és de tots. No pertany a ningú. Acollim tothom”, va afegir.

Mentre es dilueix el catalanisme polític, Montserrat ha mantingut els actes alineats amb el catalanisme cultural. En són exemples l’acte de la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, que es fa d’ençà del 2017, l’edició de la revista Serra d’Or i la publicació de llibres en català. De fet, quan l’abat Gasch va reivindicar encara Montserrat com un “símbol de catalanitat” en la recepció de la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya, va exemplificar-ho des de la cultura, bo i dient que el català és la llengua del 80% de les pregàries, i que l’altre 20% és en llatí.

 

[Nota de la redacció: una versió anterior d’aquest article confonia el bisbe Antoni Deig amb el bisbe Joan Carrera Planas. Demanem disculpes.]

Jaume Subirós Jordà (Santa Llogaia d’Àlguema, Alt Empordà, 1949) és el propietari del restaurant Motel Empordà, fundat l’any 1961 pel seu sogre, Josep Mercader, a qui va haver de succeir quan es va morir prematurament a cinquanta-tres anys. Elegant, discret, amb gest precís i amable, dirigeix tant l’hotel de Figueres com l’Almadrava de Roses, que obre solament a la temporada estival. Ara acaba de recuperar el receptari del seu mític restaurant, editat per primera vegada el 1992, Les receptes del Motel Empordà (Editorial Cal·lígraf).

—Acabeu de reeditar Les receptes del Motel Empordà, un llibre del 1992. Per què?
—És un llibre que calia reeditar, perquè l’edició estava esgotada i solament es trobava en llibreries de vell per un preu astronòmic. El va publicar la Magrana, d’en Carles-Jordi Guardiola, que després es va vendre a una altra casa i, encara, a una altra. Total, que vam decidir de recuperar-lo amb una editorial de Figueres, Cal·lígraf. En aquests moments que sembla que es viu un retrobament de la cuina de producte i de sostenibilitat, es podien recuperar aquestes receptes pròpies i autèntiques del Motel.

—Sembla que hi ha una tímida, però certa, recuperació de la cuina catalana.
—Sí, sembla que hi ha un renaixement i se’ns parla. Després de la pandèmia, després d’estar tancada a casa, la gent tenia la fal·lera d’anar a buscar les coses més cares i rebuscades. Però això ja s’ha calmat i ara més aviat es busca una pausa, tot es posa a lloc. Vénen, per exemple, i demanen plats que tenien a la memòria, com el bacallà a la mussolina d’all o el platillo d’ànec que havien menjat a casa. Tot es posa a lloc, i l’afany de sortir i menjar-s’ho tot després de la pandèmia deixa pas a una distensió.

—I un retorn als clàssics…
—Em fa la sensació que sí, però potser vaig equivocat.

—Al llibre hi ha receptes que són al Motel d’ençà del 1961, quan es va inaugurar.
—Potser hem modernitzat algun punt, però tot el que hi ha és herència de la feina del senyor Josep Mercader.

—L’any vinent farà cent anys del naixement de Josep Mercader. Què en resta, del seu llegat, quaranta-sis anys després de la seva mort?
—És un llegat important i potent al mateix temps, perquè va crear una escola i aquesta escola es manté viva, sigui a través de tots plegats o a través meu, no dic que no. El fet és que quan una escola segueix, no hi ha qui l’aturi. Es va fent cada dia, seguint el que ell ens va transmetre. És un llegat viu.

—Sovint es diu que Mercader va ser l’introductor de la Nouvelle Cuisine a la cuina catalana…
—Va donar la volta a la cuina catalana típica d’aquella època, d’estovalles de quadres, basada en l’amanida catalana, botifarra amb mongetes i les costelles de xai amb pa amb tomata, i va passar a modernitzar-la. Per exemple, la simplicitat de l’amanida de faves a la menta, no va contra les faves a la catalana, però és un plat més adaptat al nostre temps que la contundència de les que es fan amb cansalada i botifarra negra. Va decidir fer servir unes faves tan tendres que va haver d’insistir als pagesos que li deien que les faves encara havien de créixer! La digestió d’una amanida de favetes amb menta, una mica de peu de porc, pernil i una vinagreta, no té res a veure amb els plats més forts que es feien en aquell moment. Com aquest, va posar alguns plats a l’aparador de la cuina catalana.

—Vós hi sou d’ençà del primer dia…
—Des del primer dia, no. Van obrir el 4 de juny de 1961 i jo vaig entrar per Sant Joan. El senyor Mercader va venir a casa, al Pont del Príncep, en terme de Vilamalla, a tocar de la N-II, i hi va posar un anunci que deia “Hotel Empordà. Pròxima obertura a cinc quilòmetres”. Va dir al pare que potser un fill hi podria fer de grum, i com que el meu germà era l’hereu, hi vaig anar jo. A les set del matí venia cada dia amb bicicleta!

—Què vau aprendre del senyor Mercader, acompanyant-lo cada dia a comprar al mercat?
—A les nou del matí sortia amb la camioneta cap al mercat de Figueres, i jo era l’ajudant que li carregava els sacs, els coves i els cistells. Allò, més que lliçons, eren classes magistrals. Veia com triava i remenava l’albergínia, la tomata… Em va obrir els ulls. I, encara més, la transformació que, quan arribàvem, feia amb allò que havíem comprat.

—Quins plats podem trobar encara d’aquella època?
—No el fem sempre, però un dels plats genials del senyor Mercader és la mousse d’escalivada. Passa d’una escalivada de pebrot i albergínia posada en una plata a una mousse que pots untar en un tros de pa. Quina delícia! Platillo de xai amb pèsols, llebre a la royal, l’ànec amb peres o el llobarro o l’orada a la pescadora. O un arròs de bacallà amb ceps i bròquil. El sorbet de menta, el sorbet de crema catalana…

—Va canviar res quan us vau casar amb la filla del senyor Mercader i es va convertir en el vostre sogre, a més del vostre cap?
—Vaig passar de tractar-lo de vostè a tractar-lo de vós. Però tot va continuar igual. Ara, va durar poc, perquè la meva dona i jo ens vam casar el 1974 i ell es va morir cinc anys més tard. Tenia trenta anys, i va ser un espant.

—Va ser un moment crític per al restaurant i per a vós.
—Casat i amb dues mainades, havia d’agafar-ne les regnes. Vam tenir la sort de tenir un home al costat que va ser en Josep Pla. Em va dir que, sobretot, no canviéssim res, perquè les cases que havien caigut ho havien fet per voler canviar les coses. Quan li vaig dir que no volia canviar res, va respirar alleugerit.

—Un altre consell va ser que féssiu d’amo…
—No volia pas que anés vestit així, amb jaqueta de cuiner i davantal, sinó amb vestit i corbata. Era genial…

—Vau tenir una relació estreta amb Josep Pla. Com era com a client?
—Quan acabava de dinar, prenia el cafè i volia l’ampolla de whisky a la taula. Quan veia que ja n’havia begut, me l’enduia i ell rondinava: “No sigui tan purità.” Li deia que ho feia per respecte a la seva salut i em deia que eren collonades, però no li tornava. El feia creure.

—Vau viure els seus darrers temps, de prop.
—Un dia de gener, les seves germanes ens van avisar que no volia menjar, l’obsessionava la idea que l’enverinarien, una psicosi fruit de dies de només beure aigua. Vaig proposar que el portessin a la clínica de la Santa Creu de Figueres, on potser es podria refer. El cuidava fra Marc Vallès, monjo de Poblet que era fill de Figueres, l’anava a veure cada dia i li fèiem alguna cosa que li agradés. Quan va estar més equilibrat, l’anava a buscar i venia al restaurant a dinar. Per Sant Josep, va voler anar a Poblet. El dia abans de morir, el vam anar a veure amb Modest Prats i Josep Valls, i ens van dir que n’havia fet una de grossa. Les germanes li van portar per dinar escudella, i ell va reconèixer que l’havia feta la Lola de la Pera, la seva cuinera! Perquè diguin que Josep Pla no tenia gust! Gust i sabor tenia…

—Què cerca un client al Motel?
—Tranquil·litat, hospitalitat i bon menjar. Són tres coses a tenir en compte, i per aquest ordre.

—El Motel és molt respectat en el món gastronòmic.
—Sempre he estat amic de tothom, i no he tingut cap enemic.

—Per exemple, Josep Roca sempre l’assenyala com un dels seus restaurants favorits.
—Ells fan la seva cuina, que no té res a veure amb nosaltres, però antiga o moderna, només n’hi ha una, que és la cuina bona.

—L’any 1974 vau rebre una estrella Michelin i la vau tenir fins al 2013.
—No vaig preguntar mai per què ens l’havien tret. Hi ha qui diu que una estrella porta molt d’estrès, però el que porta molt d’estrès és que no tinguis cap client a la sala. Suposo que al primer moment va afectar una mica, però això ha canviat molt. Ja no es viatja amb la guia Michelin sota el braç, com passava abans, que te la posaven sobre la taula i estaves en guàrdia. Tot això ha canviat molt. Fa anys, et feien una entrevista al diari i tenies dues setmanes de reserves. Ara si una entrevista al diari serveix per a embolicar el peix l’endemà, ja ha fet la seva feina.

—Se’n fa un gra massa de l’alta gastronomia, les estrelles, els premis?
—A vegades fa la sensació que es valora més el continent que el contingut.

—Teniu unes quantes generacions de clients.
—Hem tingut els avis, els pare, els néts i, ara, els besnets i tot. El client que torna és el que et permet continuar la línia de modernitat iniciada per Josep Mercader, avançant al pas de la recepta sense quedar estancats a fer el mateix sempre. Cada dia hi ha una recepta nova, una novetat, un producte…

—El client ha canviat, en aquests gairebé seixanta-cinc anys?
—Moltíssim. El comportament ha canviat moltíssim. La gent es cuida molt més, sap que si ha de treballar a la tarda, no pot fer excessos. Hi ha més coneixement de la cuina, de la gastronomia. Abans, quan donaves la carta de vins a una senyora, es posava vermella i el marit et fotia crits. I, s’ha passat d’anar una vegada l’any al restaurant, a anar-hi cada setmana.

—És més difícil sorprendre el client?
—Si el menjar és bo, si la presentació és bona i hi ha contingut al paladar, no hi ha cap problema. Aquest mes d’abril, uns clients van encarregar un niu, un plat que va omplir tota la sala d’una olor determinada. De sobte, una senyora francesa es va aixecar i va reconèixer-hi el peixopalo que la seva sogra cuinava. En recordava l’olor, que des de la mort de la sogra, feia vint-i-set anys, no havia tornat a sentir.

—Quina relació manteniu amb els productors?
—Són importantíssims. Des dels que ens porten els bolets fins als neorurals que fan verdures ecològiques, i que a vegades els demanes deu quilos i només te’n poden portar cinc perquè només en fan aquesta quantitat.

—També sou un dels llocs on descobrir els vins de la DO Empordà.
—Entenem que hem d’ajudar que es facin coses bones, i ara pràcticament tots els vins de l’Empordà passen, durant l’any, per la carta del Motel. El client que ve ha d’entendre com és el nostre país. També a través del vi.

—I quina importància té la temporalitat?
—Una importància màxima. Tenim calendari adequat a cada producte, i a les mateixes temporades de cada any. L’any passat, teníem cireres escasses i dolentes. Enguany, són genials i han arribat quinze dies abans i acabaran quinze dies després. Això ens permet de fer més coses i és una de les nostres raons de ser. Els ceps, per exemple, han estat sensacionals, o les múrgoles, per Sant Josep, n’hi va haver durant tres o quatre setmanes fantàstiques, gràcies a les pluges que hi va haver…

—I la caça, a l’hivern, també és una data assenyalada…
—El senyor Mercader va treballar per tenir una carta de cacera importantíssima. La perdiu l’hem fet amb col, a la vinagreta, escabetxada, a la crema, en vol-au-vent… Les costelletes de senglar petit amb pebre verd, que venia de la Nouvelle Cuisine, en civet, amb castanyes o cuixa a la farigola. Fèiem una mitjana de cérvol rostida amb codony, filet a la salsa de grosella… Faisà, conill de bosc, la llebre, tant en civet com en rable, com a la royal, becada, tord, becadell… Tot això és temporalitat absoluta. Quan n’hi ha, n’hi ha, i quan no, no.

—Una de les coses que no canvien mai al Motel: el carro de formatges i el carro de postres.
—En temps del senyor Mercader hi havia tres postres: “tarta” Empordà, la taronja a la taronja i el flam. A partir dels anys vuitanta, amb els maîtres Angel Pairó i Llucià Carro, vam decidir de tenir un carro de postres amb diversos pastissos fets cada dia, i l’hem mantingut, amb una pastisseria afinada. Els formatges els hem anat a buscar allà on ha calgut, ens els han recomanat. Com deia Churchill a De Gaulle, no es pot manar sobre un país amb un formatge per a cada dia de l’any. El fet és que nosaltres intentem manar sobre el formatge, no a l’inrevés.

—Ara que parlem de formatges i el general De Gaulle. Quina relació heu tingut amb el món francès?
—El client francès dels anys seixanta tenia una educació gastronòmica i menjava tan bé a casa seva que t’exigia excel·lència. Això ens va portar a seguir el que feien ells per fer una cuina diferent de la seva, però tan afinada com la seva. Ells tenen una solera, un saber estar, una educació que encara sorprèn. Per Nadal, al mercat de Victor Hugo de Tolosa de Llenguadoc veus una noia jove de vint anys comprant un ànec per fer foie-gras, amb una seguretat i una saviesa que et deixa parat. Això és una cultura de mercat que fa emocionar. Al nostre país la gent va a mercat i no sap què ha de comprar, ni com, ni què fer.

—Això és una pèrdua molt gran.
—Els avis porten els néts al McDonald’s. Quina educació gastronòmica tindrà, aquest nen?

—La gastronomia és cultura, i el Motel és un espai cultural de primer ordre.
—Aquí ha vingut tota la colla al voltant de Modest Prats: Miquel Berga, Salvador Sunyer, Josep Maria Fonalleras, Antoni Puigverd, Albert Rossich… Però, també en Baltasar Porcel, Nèstor Luján, Josep Maria Espinàs…

—Hi ha cap client que us hagi impressionat especialment?
—Francis Guth, un nord-americà que era un gran gurmet de Virgínia. Sabia els noms de tots els bolets en llatí. Era molt culte, els seus avis tenien casa oberta a totes les capitals europees, i tot i que podia ser multimilionari o de la CIA, i tenia un castell a Úbeda, a Jaén, era senzillíssim. Un dia se’n va endur el senyor Mercader dos o tres dies pel sud de França i no van tornar fins al cap de gairebé quinze dies. Havien arribat fins a Iugoslàvia!

—Què us heu sentit més: empresari, hoteler, restaurador, cuiner, cap de sala, cambrer?
—En cada moment faig el que em toca. No em sap greu pujar una maleta a l’habitació, o retirar un plat, servir una copa o pelar una ceba. Una persona que mana feina ha de saber fer les coses que mana de fer.

—Us he sentit dir que no feu mai festa…
—En faig dues vegades el dia. Quan obrim el menjador a la una i comença la festa, i quan ho fem a les vuit del vespre, i torna a començar la festa.

—Però, si no sou al Motel o l’Almadrava, on us hauríem de cercar?
—Sempre hi ha alguna excursió per fer, puntualment, algun viatge, algun restaurant que s’ha de tastar…

—Teniu quatre fills, l’Albert, en Jordi, la Sílvia i en Lluís. D’aquests quatre, tres s’han dedicat a l’ofici.
—La Sílvia no s’hi ha dedicat. No està amb nosaltres, però no està en contra nostre. Ha fet el documentari La cuina dels homes, que forma part de la història d’aquest restaurant. Tots quatre van començar a treballar aquí amb catorze o quinze anys. A partir dels setze, els vaig dir que anessin fora de casa i aprenguessin coses que no veus mai a casa, però, sobretot, les que no havien de fer mai a casa. Ja no has de patir.

—Us imagineu la retirada?
—No m’ho plantejo, però són moments convulsos i als nois val la pena de respectar-los i donar-los un cop de mà. Podria plegar demà mateix, però de moment continuen necessitant-me.

Bloomberg · William Wilkes, Jamie Nimmo, Nick Bartlett i Tom Mackenzie

El mes passat, un eixam de drons sincronitzats il·luminà el cel sobre l’Estadi Olímpic de Roma per celebrar el llançament a Europa del darrer vehicle elèctric de la xinesa BYD.

En la foscor de la nit, les esferes lluminoses dibuixaren la silueta del Dolphin Surf, el nou model de BYD, davant monuments romans emblemàtics, com ara el Coliseu, la basílica de Sant Pere i el Panteó, en una picada d’ullet al Fiat 500 i a l’estil de vida de la postguerra que aquell vehicle simbolitzà.

El missatge era clar i audaç: BYD havia desembarcat a Itàlia amb un vehicle elèctric pensat per a les masses, un segment de mercat que els seus competidors europeus han lluitat durant anys per conquerir. El Dolphin Surf pretén ser el Fiat 500 o el VW Beetle de l’era elèctrica: divertit, accessible i construït per a posar a milions de conductors al volant. L’única diferència és que, aquesta vegada, funcionarà amb bateria.

Tanmateix, darrere l’espectacle lumínic a Roma s’amaga una estratègia més profunda i ambiciosa. Després d’un debut poc fulgurant al mercat continental, BYD ha començat a guanyar terreny a Europa gràcies als seus preus accessibles i unes sales d’exposició elegants que han començat a inquietar els seus rivals més consolidats. Les vendes de BYD a Europa ja han superat les de Tesla, i la companyia ha llançat una estratègia ambiciosa de contractació d’executius rivals mentre enllesteix, a Hongria, la seva primera fàbrica europea.

És una aposta d’alt risc en una regió coneguda per la seva impenetrable burocràcia i un entramat regulador que afavoreix marques ja consolidades, com ara Volkswagen, Fiat i Renault. Però BYD veu una oportunitat única al mercat europeu perquè entén la transició cap als vehicles elèctrics com una oportunitat per a modificar els patrons de consum dels europeus i fer-se lloc en un mercat de 500.000 milions d’euros, en què el preu mitjà d’un vehicle elèctric continua essent del doble que no pas a la Xina.

“Si guanyes ací, vol dir que ets molt bo en tots els aspectes”, diu Stella Li, vice-presidenta executiva de BYD i cara visible de l’empresa fora de la Xina. En declaracions a Bloomberg, Li es compromet a invertir ni més ni menys que 17.500 milions d’euros al continent. “Europa és el nostre mercat més important”, diu.

Stella Li, vice-presidenta executiva de BYD i cara visible de l’empresa fora de la Xina (fotografia: Cristobal Olivares/Bloomberg).

L’objectiu últim de BYD és fer-se un lloc en la jerarquia automobilística europea i competir de tu a tu amb empreses com ara Volkswagen, Stellantis –la matriu de què formen part Fiat, Jeep i Peugeot– i els fabricants japonesos i sud-coreans que fa dècades que proven de consolidar-se al continent. La consolidació de BYD a Europa seria una fita clau en el pla de Pequín per a dominar sectors manufacturers clau per a l’economia mundial, incloent-hi els vehicles elèctrics, la robòtica i l’energia neta.

“Volem portar la nostra tecnologia ací, crear un servei postvenda sòlid i treballar amb socis locals per a integrar-nos en la societat i la comunitat d’ací”, diu Li.

BYD, certament, ha triat un bon moment per a passar a l’ofensiva. Els embolics polítics d’Elon Musk han malmès considerablement la imatge de Tesla a Europa, i les vendes de la companyia al continent han caigut en picat. Stellantis, per la seva banda, continua paint el buit que ha deixat la marxa de l’ex-conseller delegat de la companyia, Carlos Tavares, i l’impacte que ha tingut en les xifres de vendes. Renault acaba de perdre el seu talentós conseller delegat, Luca de Meo, que se n’ha anat al grup Kering –la matriu de Gucci– després d’haver reviscut la marca del fabricant francès.

L’estratègia ja ha començat a donar fruits. Aquest abril, BYD registrà taxes interanuals de creixement d’un 200% o més en cadascun dels cinc principals mercats europeus: Alemanya, el Regne Unit, França, Espanya i Itàlia, on BYD vengué poc més de 200 cotxes en els primers quatre mesos del 2024.

El desembarcament de l’empresa al Regne Unit ha estat especialment fructífer. Després de vendre tan sols 1.611 cotxes durant els primers quatre mesos del 2024, BYD s’ha anat fent un lloc en el mercat automobilístic britànic, ha signat acords amb concessionaris i ha afegit models híbrids endollables al seu catàleg. Entre el gener i l’abril d’enguany, les vendes de la companyia al Regne Unit es dispararen fins a les 12.000 unitats: a aquest ritme, BYD es troba en camí de superar Fiat, Honda i Mini, tres marques molt arrelades als garatges britànics.

Un BYD Seal, en un concessionari de la companyia a Londres. El Regne Unit s’ha erigit en un dels mercats europeus de més èxit per a la marca xinesa (fotografia: Chris Ratcliffe/Bloomberg).

Al capdavant de l’ofensiva europea de BYD hi ha Li, que viu a la Xina però visita Europa gairebé cada mes per convèncer concessionaris escèptics de les virtuts dels vehicles de BYD, reunir-se amb les delegacions locals de la companyia i –sobretot– deixar clar que BYD no serà un foc d’encenalls.

Els seus companys la descriuen com a implacable i com a obsessionada amb detalls en aparença menors, com ara la il·luminació, la senyalització i l’espai entre els vehicles exposats als concessionaris.

Li es traslladà Chicago a la dècada dels noranta, on durant anys es dedicà a persuadir empreses electròniques nord-americanes, com ara Motorola, perquè substituïssin les seves bateries japoneses per les bateries de BYD –el negoci a què la companyia es dedicava originalment– en un moment en què pocs confiaven en la tecnologia xinesa. L’executiva sempre ha explicat que el fet d’haver de lluitar per la confiança dels clients, i per la credibilitat d’una marca poc coneguda, fou una experiència molt formativa en la seva carrera.

Segons els seus companys, aquest instint comercial la continua acompanyant. De fet, Li continua participant activament en les vendes de BYD: sense anar més lluny, fou l’estrella del gran esdeveniment de la companyia aquest maig a Roma, on s’encarregà de presentar el Dolphin Surf. Al podi, Li féu gala de l’atractiu del cotxe per als consumidors amb menys múscul econòmic. “Podeu passar-vos als vehicles elèctrics i conduir un cotxe que no tan sols és accessible, sinó també intel·ligent, divertit i d’alta tecnologia”, digué.

Al Regne Unit, la versió Active del Dolphin Surf de BYD costa 18.650 lliures (uns 21.800 euros), per sota del Renault 5 E-Tech Evolution Urban i el Citroën ë-C3 –que, tanmateix, ofereixen més autonomia que no el Surf. El Surf també és més barat que no pas el Fiat 500e, que té una autonomia més baixa. Fins i tot en la seva versió més bàsica, el Surf té un sistema d’infoentreteniment giratori, una càmera d’aparcament posterior i control de creuer adaptatiu, un seguit elements que no estan disponibles –o tan sols estan disponibles en les versions més cares– dels vehicles Citroën i Renault.

BYD va tenir un començament accidentat a Europa. En un primer moment, els concessionaris es mostraren poc inclinats a exhibir els models de gamma alta de la marca, especialment quan les subvencions van començar a desaparèixer. L’any passat, BYD gastà entre 30 i 50 milions d’euros a patrocinar l’Eurocopa 2024 en substitució de Volkswagen, que s’havia retirat de l’acord de patrocini.

Entre bastidors, Li contractà Alfredo Altavilla, antic president de ITA Airways i executiu de Fiat Chrysler Automobiles durant anys, com a assessor especial per al mercat europeu. També contractà Maria Grazia Davino, una veterana de Stellantis especialitzada en el mercat alemany, que ara s’encarrega de dirigir les operacions de la marca a Alemanya i l’Europa central.

Més ex-alts càrrecs de Stellantis que han fet el salt a BYD són Alessandro Grosso, antic director de vendes de la marca a Itàlia, i Alberto De Aza, que s’encarrega de dirigir les operacions de BYD a Espanya.

BYD, fins ara, ha gastat com una empresa que ja té una presència important a Europa (fotografia: Cyril Marcilhacy/Bloomberg).

Tanmateix, aquesta estratègia no és exempta de riscs. La companyia té uns beneficis molt estrets, que deixen poc marge per a l’error, i depèn en excés dels híbrids endollables en un moment en què els reguladors dels mercats clau comencen a qüestionar-ne les credencials ambientals. BYD també ha de fer front a l’escepticisme persistent dels consumidors respecte de la qualitat, la seguretat i el valor de revenda dels seus vehicles. El reconeixement de la marca a Europa continua essent baix i la lleialtat dels consumidors, fràgil i fàcil de perdre si les expectatives inicials no es compleixen.

BYD fins ara ha gastat com una empresa que ja té una presència important a Europa: en màrqueting, en patrocinis, en logística i infrastructura física. Però si les vendes no creixen de pressa, i aviat, l’expansió a Europa podria tenir conseqüències financeres perjudicials. L’empresa ha estat objecte de crítiques a la Xina per la seva política de preus extremadament agressiva, que han suscitat crítiques públiques –i poc habituals– per part de funcionaris del govern xinès, com també per part d’associacions industrials i mitjans de comunicació estatals.

Mentrestant, companyies establertes com ara Volkswagen i Stellantis continuen gaudint d’avantatges importants: una base de clients fidels, un arrelament molt profund en els programes de vehicles d’empresa, flotes governamentals i xarxes de lloguer a què BYD tot just comença a accedir.

“Crear una empresa automobilística és difícil, exportar és relativament fàcil, però construir una organització internacional és l’envit més complicat de tots”, diu Andy Palmer, antic director d’operacions de Nissan i ex-director executiu d’Aston Martin. “BYD encara té una gran muntanya per escalar.”

Sigui com sigui, la construcció d’una fàbrica de BYD a la ciutat hongaresa de Szeged delata la magnitud de les ambicions de la companyia. BYD produirà vehicles elèctrics i híbrids per al mercat europeu i es beneficiarà de la modernització de la connexió ferroviària del port grec del Pireu a l’Europa central, un projecte en què el govern xinès ha tingut un paper clau.

La fàbrica ajudarà a calmar els ànims de molts concessionaris i els garantirà que l’empresa vol arrelar a Europa i que els clients continuaran tenint accés a un servei de manteniment fiable per als seus vehicles.

“Quan decidim de fer alguna cosa, hi dediquem tots els nostres recursos”, sentencia Li en declaracions a Bloomberg.

Julia Janicki i Chunying Zhang han col·laborat en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Aquest maig passat Alemanya, primera potència solar d’Europa, va tenir 130 hores de preus negatius de l’electricitat durant 21 dies, habitualment quan les centrals solars operaven a plena capacitat al migdia. A l’estat francès, el 90% dels dies de maig va presentar preus de zero euros o negatius. Tenir preus negatius vol dir que les centrals han de pagar per vessar electricitat a la xarxa i que els clients reben diners per consumir electricitat. Un fet econòmicament insostenible en el temps. Això fa que moltes centrals, especialment solars, optin per desconnectar-se de la xarxa (curtailment), tot i produir electricitat. El cas extrem el trobem a Xipre, on d’ençà de principi d’any s’ha perdut un 58% de la producció solar per aquestes desconnexions forçades. Califòrnia va perdre el 2024 3,4 milions de MWh produïts per les centrals solars i eòliques pel mateix motiu. I la tendència creix. A l’estat nord-americà aquestes pèrdues representaren un augment del 29% en relació amb l’any anterior, i a Xipre el desaprofitament d’enguany és el doble percentualment que no pas el de l’any passat. El fenomen també ha arribat a mercats com l’espanyol i l’australià, i va a l’alça a tot el món. El motiu és que com més va hi ha més plantes solars, cosa que no va acompanyada d’un augment del consum elèctric a les hores centrals del dia, quan hi ha més producció de les plaques. Tot seguit analitzem la situació i quines solucions es comencen a aplicar.

Preus negatius que no interessen a ningú

Com dèiem, a Alemanya el mes passat hi va haver 130 hores de preus negatius. Una xifra que pot semblar baixa, però que són 4 hores diàries de mitjana, un 25% de les hores solars en aquesta època de l’any. El rècord de preu negatiu fou de -25ct/kWh. Això no vol dir directament que els consumidors cobrin aquesta quantitat, perquè s’ha de descomptar el transport, que també han de pagar. Però, tot i això, hi ha hagut moments en què els consumidors finals han arribat a cobrar per consumir electricitat, atès que el preu negatiu superava el cost del transport. A més dels preus negatius, al maig Alemanya també ha tingut 28 hores en què el preu ha estat entre 0 i 1 ct/kWh, és a dir, una mica més d’una hora addicional el dia amb electricitat a un cost nul. D’entrada això pot fer contribuir a la baixada del preu de l’electricitat. Però també fa que la llum sigui més cara en unes altres franges horàries. Això és degut a dos fets simultanis.

Els preus negatius no interessen el sector renovable, atès que les companyies han fet inversions en les plantes solars calculant un període d’amortització en què han fet una estimació de les hores de sol en què podran vendre electricitat. Amb el creixement de les plantes fotovoltaiques, també en l’àmbit residencial, s’ha arribat a un punt de sobreproducció en què les centrals noves competeixen amb les velles per poder vendre la producció. Amb preus negatius les centrals es troben que no solament no cobren per l’electricitat produïda (es queden sense amortització), sinó que a més han de pagar per vessar-la a la xarxa, cosa que afegeix una despesa econòmica. Aleshores, l’opció més bona és desconnectar-se de la xarxa elèctrica (curtailment), però això deixa menys hores de producció per a amortitzar la inversió inicial. De manera que han d’apujar els preus a les hores que sí que poden vendre aquesta llum. El resultat pot fer que els consumidors es trobin la llum més cara quan més electricitat han de consumir. I que els inversos puguin aturar la construcció de noves plantes solars, arran del dubte d’acabar tenint prou rendibilitat.

A més, el fet de no aprofitar aquesta producció solar a les hores centrals del dia fa que al vespre i la nit, quan no hi ha llum del sol, s’hagin d’emprar centrals de gas per produir electricitat, cosa encara més cara. Cal tenir en compte que si una central de gas resta aturada, no consumeix gas, que és el cost principal d’operació (a banda del personal, instal·lacions i manteniment). En aquest aspecte, aturar una central de gas no perjudica tant econòmicament l’empresa propietària, perquè s’estalvia el combustible. Però les centrals solars s’alimenten del sol, que és gratuït, i produeixen electricitat mentre n’hi hagi, encara que no la puguin vendre. Si la central de gas no té comprador, deixarà de produir electricitat. Però la central solar continuarà produint electricitat, que es perdrà. Un desaprofitament d’unes instal·lacions construïdes i a ple funcionament. Això passa a tot el món i aquesta primavera assoleix rècords absoluts a tot arreu per les noves centrals solars que han entrat en operació enguany.

Un mercat elèctric no adaptat a la nova realitat de les renovables

Un dels motius que apunten els experts és que l’estructura de preus del sistema elèctric no s’hagi adaptat a la realitat de la nova producció renovable i continuï donant incentius per a consumir electricitat durant les nits. Molt poques cases tenen tarifes per hores per la seva complexitat, de manera que no poden aprofitar els preus negatius. És més normal optar per una tarifa amb el mateix preu durant tot el dia o per franges horàries amb preus diferents i reconduir el consum elèctric cap a la franja més econòmica, sempre que sigui possible. A la major part del nostre país tenim tres franges. La més econòmica (vall) se situa entre les 0.00 i les 8.00, a més dels caps de setmana. La més cara (punta) és entre les 10.00 i les 14.00 al matí i les 18.00 i les 22.00 al vespre. I la intermèdia (plana) és entre les 8.00 i les 10.00, per una banda, i les 14.00 i les 18.00, per una altra. La pregunta és òbvia: com pot ser que a la franja horària de 10.00 a 14.00, amb una elevadíssima producció solar, en què sobra electricitat, ens cobrin l’electricitat amb els preus més cars del dia? I per què s’incentiva el consum durant la nit, quan no fem vida i podem molestar els veïns si engeguem la rentadora per aprofitar els preus més econòmics, en compte d’incentivar el consum durant el dia, quan hi ha el màxim de producció solar, la font més econòmica de generació d’electricitat?

Utrecht és la primera ciutat europea que implanta el V2G en una flota de vehicles elèctrics, cosa que permetrà aprofitar més bé els excedents solars i eòlics.

A l’estat francès ja ho han començat a canviar. Allà, durant tot el maig la franja horària d’11 del matí a 5 de la tarda, de mitjana, va tenir preus negatius durant tot el mes, per primera vegada. Es va arribar a un preu mínim de -11,8 ct/kWh. I com dèiem, això també ha fet pujar el preu en unes altres franges horàries, especialment entre les 21.00 i les 23.00, quan el preu és tres vegades superior al valor mitjà mensual. El resultat és l’augment de la volatilitat del preu de l’electricitat, amb una franja d’uns 10 cèntims/kWh de diferència entre el preu màxim i el mínim. El problema de base és el desacoblament entre els màxims de producció d’electricitat en horari solar i el màxim de consum a les cases, habitualment quan ens llevem abans d’anar a la feina al començament del dia, i quan arribem a casa després de la jornada laboral. Per incentivar que els consumidors consumeixin més durant les hores solars, a l’estat francès les franges horàries s’han canviat a 11 milions de cases, del total de 14,5 milions. Durant l’estiu, tres hores de la franja més econòmica es mouran al període comprès entre les 11.00 i les 17.00 per estimular el consum d’electricitat durant el dia. Això s’hauria de reproduir en més països.

Primera prova de V2G a Europa amb una flota de cotxes multiusuari

Amb el canvi de franges de preus horàries s’estimularà que canviïn els nostres hàbits de consum elèctric i els normalitzarà, atès que durant el dia és quan fem vida, no pas a la nit. Però un exemple de la ciutat d’Utrecht, als Països Baixos, ens dóna una segona via, la d’electrificar consums energètics que fins ara hem fet amb combustibles fòssils. I derivar aquests nous consums cap a les franges horàries de màxima producció renovable. Parlem de cotxes elèctrics i la primera iniciativa europea de càrrega V2G (vehicle a xarxa, per les sigles en anglès) d’una flota de cotxes multiusuari (car-sharing) de la ciutat. En aquest cas, és una flota de cinquanta cotxes compartits de la marca Renault, companyia que ha desenvolupat la tecnologia de càrrega bidireccional necessària per al protocol V2G, que permet de compartir l’electricitat dels cotxes amb la xarxa elèctrica. Tenint en compte que els preus per hores se saben el dia abans, els cotxes poden ser programats gràcies al V2G per a carregar-se a les hores més econòmiques, especialment amb preus negatius, i vendre part de l’electricitat de les seves bateries en l’horari més car, al vespre.

Per una banda, es poden obtenir beneficis econòmics de la venda d’aquesta electricitat, si el diferencial és prou significatiu. Tanmateix, el benefici principal ara per ara és carregar els cotxes quan la llum és més barata i així aprofitar els excedents solars i eòlics de manera que no es perdin i els cotxes puguin operar de la manera més econòmica. Com que són cotxes compartits entre associats, cosa que disminueix el nombre de cotxes a una ciutat, el guany ambiental és doble. A més, al vespre, si no s’usen, la seva electricitat es podrà fer servir a les cases i evitar d’aquesta manera el consum de gas fòssil. Amb una flota elèctrica creixent a tot Europa, el paper dels cotxes elèctrics i el V2G és cridat a tenir un paper molt important en la gestió de la producció renovable i evitar el consum de gas. Tot i que la tecnologia V2G existeix de fa temps, els governs i òrgans reguladors encara no han desenvolupat la normativa per a aplicar-la en massa. De moment, la d’Utrecht és una prova pilot i els promotors destaquen que cal la col·laboració entre molts actors, dels fabricants de cotxes a l’administració, passant pels fabricants d’infrastructura de càrrega i les companyies elèctriques. La prova s’expandirà a 500 cotxes, que podran proporcionar fins a un 10% de la flexibilitat necessària a la província d’Utrecht (1,4 milions d’habitants) per a equilibrar les puntes de producció solar i eòlica. Utrecht és una de les zones europees amb més penetració solar, on el 35% de les teulades tenen plaques, cosa que ara com ara és tot un desafiament de gestió per a la xarxa elèctrica.

Si s’electrifiquen indústries com la del cuir es deixaran de consumir grans quantitats de gas fòssil i es passaran a aprofitar els excedents actuals de les renovables (imatge: Viquipèdia). Electrificació de la indústria lleugera

Per augmentar el consum d’electricitat durant la primavera i l’estiu de sectors que fins ara han emprat combustibles fòssils, la climatització de les cases no té un paper significatiu, com sí que passa a l’hivern amb la calefacció. Els màxims de producció solar es produeixen a la primavera, on en molts països no cal calefacció ni aire condicionat. I a l’estiu, quan sí que cal climatització, es fa a partir d’aires condicionats que ja són elèctrics, en què encaixen les hores de màxima necessitat (hores centrals del dia) amb les de màxima producció solar. Sobre això, els experts viren l’atenció cap a la indústria lleugera, que representa vora la meitat (41%) del consum del gas industrial. Aquesta indústria requereix menys energia, espai i matèries primeres que la pesant, i és més a prop de les ciutats, fins i tot a dins. Parlem de la indústria alimentària, paperera, tèxtil, del cuir o d’electrodomèstics, entre més sectors. És possible d’electrificar-la amb tecnologies actuals com ara bombes de calor i forns elèctrics.

Entre les barreres principals per al canvi, segons que apunten els analistes, hi ha el cost de substitució de la maquinària antiga. Requereix grans inversions i, a més, fins ara les indústries havien argumentat que l’electricitat era més cara que no pas el gas. Però amb preus negatius creixents a les hores centrals del dia, aquest argument pot deixar de ser vàlid. Aquestes indústries fan bona part del consum energètic durant les hores solars, per la qual cosa poden ajudar molt a aprofitar l’augment de la producció renovable, particularment la solar. Tanmateix, aquest procés no serà immediat i s’haurà de desenvolupar progressivament aquests anys vinents. De moment, la UE té un programa de subvencions dotat amb mil milions d’euros per a electrificar la generació de calor industrial, en què també s’inclou la indústria lleugera.

Les grans bateries estacionàries BESS són la solució més ràpida per a disminuir els preus negatius i la desconnexió de centrals renovables. Bateries, la solució més ràpida que ja es comença a aplicar

Tanmateix, la solució més ràpida i directa per a disminuir la desconnexió de les centrals renovables i els preus negatius i aprofitar al màxim els excedents de producció és emmagatzemar-los a grans bateries estacionàries BESS, que després proporcionaran electricitat al vespre. És el cas de Califòrnia, capdavantera en aquesta àrea. Les centrals són les més interessades a tenir bateries dins les instal·lacions, perquè així no paguen transport, atès que carreguen directament de les plaques i molins sense passar per la xarxa. En el cas de les plaques solars, hi ha producció tant si es vol com si no, com hem vist, i així la producció sobrera després es pot vendre al vespre amb un benefici màxim. És la línia que ha encetat Xipre, el país que hem vist amb un rècord de centrals renovables que es van haver de desconnectar per excés de producció. A un projecte de central solar de 5 MW de potència se li ha afegit ara una bateria de 3,3 MWh. Tot i la mida petita per als estàndards dels països grans, és la primera bateria significativa a Xipre, un país que a final de l’any passat tenia una capacitat de generació elèctrica de 1.478 MW fòssils, 797 MW solars, 155 MW eòlics i 12,4 MW de biomassa.

Amb la incorporació en massa de bateries, les centrals es podran desconnectar de la xarxa sense perdre producció, que s’acumularà a les bateries, i després es podrà fer servir al vespre, cosa que conservarà el rendiment de la inversió. L’electrificació progressiva dels consums energètics fets fins ara amb combustibles fòssils, com els vehicles o la indústria, també farà que els excedents siguin menors. Tot plegat contribuirà a un sistema elèctric amb preus més econòmics que els actuals, però sense arribar a la situació de preus negatius, que poden acabar essent perjudicials per a tothom.

Acaba d’arribar a les llibreries la recuperació de la novel·la Teresa o la vida amorosa d’una dona, de Carme Montoriol (Barcelona, 1892-1966), escriptora que va ser una de les intel·lectuals més destacades i més compromeses de la generació de la República. La història és protagonitzada per la jove Teresa, que viu amb plenitud fins que rep un missatge anònim que la trasbalsa. Diu que el seu marit s’entén amb una altra dona i que, fins i tot, tenen una filla. Aquest conflicte inesperat obliga la Teresa a prendre una decisió i plantejar-se una nova existència. L’obra, que Adesiara publica en una edició revisada, conté una introducció de Neus Real, que ens presenta aquesta escriptora brillant, però oblidada, i ens la situa en el context del seu temps.

Llegiu un fragment de Teresa o la vida amorosa d’una dona, de Carme Montoriol (Adesiara).

Jordi Raventós, editor d’Adesiara, explica als lectors de VilaWeb:

“Carme Montoriol i Puig va ser una de les intel·lectuals més destacades i més compromeses de la generació de la República –juntament, per exemple, amb Maria Teresa Vernet, Rosa Maria Arquimbau i Mercè Rodoreda, per citar-ne només algunes de les més rellevants– i una de les primeres encarnacions de la dona de lletres del segle XX en la nostra cultura. Activista cultural, pianista, poeta, traductora –va ser la primera que va traduir al català tots els sonets de Shakespeare–, va destacar sobretot en el teatre, amb obres com ara L’abisme i L’huracà, que contribuïren en certa manera a la renovació de l’escena catalana, però va publicar també, entre altres escrits, una novel·la plenament moderna, Teresa o la vida amorosa d’una dona (1932), que ara presentem en una nova edició revisada. És una novel·la que, emmirallant-se en els corrents literaris més influents del moment, i en autores de la talla de Virginia Woolf, Rebecca West i Pearl S. Buch, demostra a bastament la potència de la narrativa catalana escrita per dones en els anys que van precedir l’ensulsiada del 1939.

En aquesta «novel·la d’autora, ciutadana i moderna», com la defineix la professora Neus Real (que signa l’excepcional i documentadíssima introducció que s’inclou en el volum), Teresa, la protagonista, una dona jove, culta i sensible que duu una vida lliure d’inquietuds al costat del seu marit Lluís, rep un anònim pertorbador en què li anuncien que ell s’entén amb una dona tota instint sexual, i que, a més, aquesta dona li ha donat una filla. Aquest conflicte inesperat obliga Teresa a prendre una decisió i plantejar-se una nova existència, però això no resulta tan senzill en uns anys encara dominats per unes convencions socials sovint difícils de franquejar per les dones. Ella pot ocultar el seu drama interior i continuar representant la farsa del matrimoni, pot refer-se i tornar a enamorar-se, i fins i tot potser hi ha altres dones com ella que la poden ajudar de manera incondicional si decideix revoltar-se contra el marit i contra la societat que la lliga. No exposarem aquí com es resol el dilema que enfronta la passió i la llibertat individuals amb l’abnegació i el compromís familiars, però el cert és que estem davant d’un dels millors exponents de la novel·la catalana del seu temps, davant d’un llibre realment captivador que us sorprendrà per la seva modernitat.”
Jordi Raventós, editor d’Adesiara

VilaWeb ocupa el primer lloc entre els diaris digitals en el rànquing internacional de reputació digital que ha elaborat SCImago Media Rankings per a l’estiu del 2025. En la llista que agrupa tant els diaris digitals com els diaris en paper dels Països Catalans, en qualsevol llengua, VilaWeb ocupa la tercera posició, tan sols per darrere de La Vanguardia i El Periódico.

Amb una puntuació total de 58,75 punts, VilaWeb se situa en la posició 518 a escala mundial si comptem tots els mitjans, però en la posició 66 si solament hi incloem els mitjans digitals. Pel que fa a Europa, VilaWeb ocupa la posició 22 pel que fa als digitals i la 194 en total i també és l’únic diari en llengua catalana en entrar al llistat dels deu mitjans digitals principals a l’estat espanyol, marc en el qual ocupa la posició 26 si es compten tots els mitjans.

L’estudi, desenvolupat per SCImago Lab, analitza la reputació digital dels mitjans a partir de quatre mètriques ponderades de manera equitativa: autoritat del domini (Authority Score, segons Semrush), nombre de dominis que hi enllacen (Referring Domains), flux de citacions (Citation Flow) i flux de confiança (Trust Flow), aquests dos darrers proporcionats per l’eina Majestic. La metodologia s’inspira en pràctiques acadèmiques estandarditzades i es fonamenta en principis de transparència i objectivitat. Solament s’hi inclouen mitjans amb domini propi i se n’exclouen els que es limiten a reproduir les seves edicions impreses o no tenen autonomia digital.

A escala mundial, el rànquing és clarament encapçalat per mitjans anglosaxons. The New York Times l’encapçala amb 87,75 punts, seguit de molt a prop per la BBC (87,5 punts) i Forbes (86,5 punts). The Guardian i USA Today comparteixen la quarta posició amb 85,75 punts. El top 10 es completa amb Time Magazine, Reuters, ESPN, The Associated Press i Fox News, tots amb més de 83 punts.

De fet, gairebé tots els mitjans del top 10 publiquen en anglès, fet que, segons els responsables de l’informe, permet de mesurar més bé el seu impacte comunicatiu total. A més, la majoria tenen una gran presència internacional i una estratègia digital consolidada.

Sobre el rànquing

El rànquing ha estat elaborat per SCImago Media Rankings, una iniciativa de SCImago Lab, amb l’objectiu d’oferir una radiografia de l’impacte digital dels mitjans. La classificació combina eines d’anàlisi SEO i fluxos d’enllaços per construir un indicador compost que reflecteixi la reputació en línia de cada mitjà. Investigadors com ara Félix de Moya-Anegón (SCImago) i Lluís Codina (UPF) han participat en el projecte.

Les fonts emprades per confeccionar el catàleg mundial inclouen directoris com ara Kiosko.net, PrensaEscrita.com i ComScore, i criteris d’exclusió pensats per descartar projectes locals o sense autonomia digital.

Festa fi de temporada amb l'actuació del Grup Genion's - Lloc: Ateneu Arenyenc