La responsable d’una autoescola de Girona ha denunciat un sots-inspector dels Mossos d’Esquadra de Figueres (Alt Empordà) per una suposada agressió. Segons que ha informat la periodista Anna Punsí a RAC1 i ha confirmat l’Agència Catalana de Notícies, els fets van passar al mig del carrer després que la filla del policia hagués suspès l’examen pràctic de conduir.

Segons aquestes informacions, l’agent, que és cap de Seguretat Ciutadana dels Mossos a Figueres, va clavar un cop de cap a la responsable de l’autoescola, fet que li va causar un edema d’un centímetre i mig.

La dona diu que el policia la va agredir perquè estava enfadat perquè la seva filla no havia superat la prova malgrat haver fet més de quaranta classes pràctiques.

Sant Zenon 2025 - Lloc: Espai de billars

amb l'Orquestra Montgrins - Lloc: Riera zona nova coberta

Miquel del Roig i Allioli i Olé - Lloc: Plaça de l'Església

a càrrec de la Pirotècnia Estalella - Lloc: a la Riera i Platja Picòrdia

Cant de l´Himne a Sant Zenon (lletra de Joan Draper i música de Xavier Maimí) - Lloc: Església de Santa Maria

Lloc: Església de Santa Maria

La guerra oberta al cor del poder polític a Madrid va deixant al descobert dia sí i dia també un devessall de mancances i de disfuncions greus d’allò que hauria de ser un estat de dret. El penúltim episodi ha estat la filtració al diari El Mundo d’uns missatges de WhatsApp de l’agost i del setembre del 2020 entre l’ex-ministre i ex-secretari d’organització del PSOE José Luis Ábalos i el qui aleshores era president de l’Audiència espanyola, José Ramón Navarro. En aquests missatges, Navarro avisava Ábalos que el major Josep Lluís Trapero, que acabava de ser jutjat acusat de sedició i de desobediència pel Primer d’Octubre, seria absolt; i li ho feia saber, “als efectes que procedeixin” i “perquè ho manegueu”, no pas com a ministre de Transports, sinó com a alt dirigent del PSOE i home de confiança de Pedro Sánchez. Un cas de llibre de revelació de secrets, perquè la deliberació dels tres membres del tribunal que va jutjar Trapero era secreta. Però per què Navarro la compartia amb el PSOE? Per què s’ha filtrat ara aquella conversa de fa cinc anys? I, sobretot, quin dels tres membres del tribunal va trencar la confidencialitat i va comunicar a Navarro que Trapero seria amnistiat?

José Ramón Navarro mateix reconeixia la veracitat d’aquest intercanvi de missatges. El 17 de juny de 2020, en el judici contra Trapero, la intendenta dels Mossos Teresa Laplana i els ex-dirigents d’Interior i del cos César Puig i Pere Soler, quedava vist per a sentència. Tres magistrats començaven a deliberar: Concepción Espejel (que va presidir el judici), Ramón Sáez (que n’era el ponent) i Francisco Javier Vieira. Al cap d’un mes van acabar de deliberar; fou la setmana del 20 de juliol, segons que afirmen fonts jurídiques consultades per VilaWeb. Sáez i Vieira van absoldre Trapero, i Espejel, que el volia condemnar per sedició, es va trobar en minoria i va anunciar que redactaria un vot particular amb els seus arguments.

“Perquè ho manegueu”

Al cap d’unes tres setmanes, el president de l’Audiència espanyola va enviar un primer whatsapp a Ábalos: “Bon dia, José Luis! Als efectes que procedeixin, la segona quinzena de setembre es notificarà la sentència absolutòria de Trapero! Mentrestant, no pot ser públic! Una forta abraçada i descansa!” El secretari d’organització del PSOE el va reenviar a Sánchez, que va respondre amb un “Ok.” No fou fins passat un mes i mig que Navarro va informar de novetats a Ábalos, amb un nou missatge de WhatsApp, el 30 de setembre de 2020. Ábalos el va tornar a reenviar a Sánchez: “Bon dia, José Luis. La premsa ja s’ensuma la sentència de Trapero i publicarà en qualsevol moment l’absolució, perquè ho manegueu.” Tant en aquest missatge com en el de l’agost, Ábalos deixava clar a Sánchez que el missatge era del “president de l’Audiència”.

Comencem a respondre preguntes. Quin interès podia tenir el president de l’Audiència espanyola a avisar amb antelació el PSOE de l’absolució de Trapero? Navarro s’ha limitat a dir, sobre els missatges: “No ho puc negar.” No tenim cap més certesa sobre la seva motivació a l’hora de filtrar la sentència al PSOE, més enllà de contextualitzar els fets: l’estiu del 2020 hi havia unes vacants a la sala penal del Tribunal Suprem, la totpoderosa i anhelada sala segona, i Navarro hi optava. Si volia tenir opcions de ser designat magistrat de la sala segona, com a candidat necessitava tenir prou suport dins els dos sectors del Consell General del Poder Judicial, l’afí al PP i l’afí al PSOE.

Ell havia estat nomenat president de l’Audiència espanyola el 2014 pel sinistre Carlos Lesmes, un home de l’ala més dura del PP, el que va proclamar que la justícia havia de pivotar al voltant de la unitat d’Espanya (i no dels drets fonamentals). Aleshores va aconseguir prou suport del sector del PSOE gràcies a la benedicció de Fernando Grande-Marlaska. Però sis anys després volia fer el salt definitiu a la sala segona i li calia guanyar-se el favor (i els vots) del PSOE al CGPJ, perquè comptava que ja tindria assegurats els del sector més conservador.

Navarro va filtrar l’absolució de Trapero al PSOE “perquè ho manegueu”, en canvi del favor de donar-li suport en el nomenament al Suprem? És una hipòtesi. Sánchez aleshores negociava amb ERC i Bildu el suport al pressupost. La seva estabilitat parlamentària depenia dels partits independentistes i la carpeta judicial del procés era aleshores molt calenta i molt sensible. Fos com fos, no n’hi va haver prou, perquè no fou elegit.

Qui va revelar el secret?

Però qui va filtrar a Navarro que la sentència seria absolutòria? Hi ha un factor que sembla decisiu, determinant, per a assenyalar Concepción Espejel com a sospitosa. Precisament perquè era l’única magistrada que el volia condemnar i que va quedar en minoria. Un cop feta la deliberació, i constatada la majoria a favor de l’absolució, la magistrada discrepant va comunicar la intenció d’emetre un vot particular, en virtut de l’article 260 de la llei orgànica del poder judicial. Aquest article diu clarament que el vot particular s’ha de notificar a les parts i s’ha de publicar conjuntament amb la sentència. És a dir, que, tan bon punt ja hi ha una majoria favorable a una sentència, qui té el control del ritme i del moment de la publicació és qui redacta el vot particular. Perquè la sentència no es publicarà fins que el vot particular no s’hagi enllestit. Qui tenia la capacitat de dir al president de l’Audiència espanyola que la sentència es notificaria la segona quinzena de setembre? Segurament, la mateixa persona que sabia quant trigaria a tenir enllestit un vot particular que va acabar essent molt més extens que no la sentència absolutòria i, fins i tot que la sentència del Suprem contra el Primer d’Octubre.

Espejel potser va comentar l’absolució de Trapero a Navarro per aquella afinitat ideològica que tenien, perquè feia anys que eren col·legues, i difícilment es podia imaginar que ho faria saber a Ábalos i que aquest ho comunicaria a Pedro Sánchez. I què deu haver pensat ara Espejel, que és una de les magistrades del Tribunal Constitucional espanyol que fan de flagell de Sánchez i de l’independentisme sempre que poden? La notícia d’El Mundo assenyala Navarro, president de l’Audiència espanyola fins fa pocs mesos, però si resseguim la traça d’aquests missatges de WhatsApp veiem que emergeix també Espejel. Tant l’un com l’altra, enmig d’un cas escandalós de revelació de secrets, de trencament descarat de la separació de poders. I algú (la fiscalia?) hauria d’actuar, i segurament s’hauria d’afanyar, per aturar el temps de prescripció d’aquest delicte, que és de cinc anys i que vencen el mes vinent.

Perquè, a tot plegat, hi afegiríem una altra pregunta: qui ha filtrat ara això i per què? Aquests missatges els té l’UCO, la Guàrdia Civil, però també el magistrat del Suprem que instrueix el cas Cerdán, Leopoldo Puente, i Ábalos mateix. Qualsevol pot tenir interès a fer-ho córrer ara, per afegir llenya al foc, per empastifar més Sánchez. Ábalos per venjança, perquè li volen penjar el mort del cas, que és Cerdán, que és Koldo i que es va fent més i més gros. Sigui qui sigui, posa de manifest la profunditat de la claveguera i la dimensió d’una guerra en què ara, tal com observava Gonzalo Boye, es maten ells amb ells.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, compareix avui a les nou al congrés en una sessió que es considera fonamental per al futur de la legislatura. La pressió de l’oposició i bona part dels aliats parlamentaris han forçat el president espanyol a donar explicacions sobre el cas Cerdán, una trama de corrupció que ha involucrat el seu cercle polític més proper.

Presumptament, qui era fins fa poc secretari d’organització del PSOE i diputat al congrés espanyol, Santos Cerdán, actualment empresonat, juntament amb l’ex-ministre espanyol i també ex-secretari d’organització José Luis Ábalos i l’ex-assessor Koldo García, havien format una xarxa de cobrament de comissions il·legals en adjudicacions públiques. La previsió és que Sánchez presenti un paquet de mesures contra la corrupció, però no és gens clar que els partits les considerin suficients.

Fa gairebé un mes, l’11 de juny, es van filtrar uns enregistraments que acorralaven Santos Cerdán en la trama de corrupció, i hi ha qui ha retret al president espanyol que hagi tardat tres setmanes a comparèixer i que la sessió no se centri exclusivament en els casos de corrupció. La Moncloa va al·legar problemes d’agenda i viatges internacionals.

Aquesta mateixa tarda, hi ha un segon debat, sobre política internacional, que inclou la cimera de l’OTAN i el xoc amb Donald Trump sobre el nivell de despesa. Una qüestió que pot desviar part de l’atenció.

Un problema de credibilitat

El cas de Paco Salazar, que ha rebut acusacions greus d’assetjament, amb una resposta inicial del PSOE en què negava que hi hagués cap denúncia formal, ha ocasionat encara més incomoditat. I la gestió del cas Cerdán ha estat qüestionada dins el partit i fora.

Els socis mateixos de govern, Sumar, han provat de desmarcar-se tant com han pogut dels problemes del PSOE, però sense trencar la coalició ni retirar-hi el suport parlamentari. De fet, la formació ha dit que aquesta sessió podia ser decisiva per a la continuïtat de la legislatura. “Si el PSOE parla només en nom propi, nosaltres ho farem en el nostre”, ha advertit aquesta setmana la portaveu de Sumar, Lara Hernández.

La formació de Yolanda Díaz reclama la creació immediata d’una oficina anticorrupció independent amb capacitat d’investigació i sanció, a més de mesures per a regenerar el sistema i reforçar l’agenda social. Sobre això, serà Díaz mateix qui intervindrà en nom de Sumar per donar rèplica directa a Sánchez, una decisió insòlita dins el govern que la coalició justifica pel moment crític de la legislatura.

Compromís també ha considerat crucial la compareixença. El diputat Alberto Ibáñez, que també intervindrà, considera que la confiança amb el govern espanyol “està esgotada” i ha avisat Sánchez que no jugués amb foc. En aquesta línia, l’ex-diputat i síndic de Compromís, Joan Baldoví, ha dit: “O es fan les coses diferents o anem al precipici”. Per la seva banda, Gerardo Pisarello, dels Comuns, ha anat més enllà: ha avisat que la compareixença podia ser la “prèvia d’una qüestió de confiança”, encara que no se sotmetés a votació. “Caldrà veure si hi ha confiança o no. I si no hi ha un tomb, s’escurça la viabilitat de la legislatura”, ha dit.

Junts i ERC han mantingut una crítica tèbia, atesa la manca d’alternativa real a l’actual govern. Tots dos partits s’han allunyat de la pressió aparent del PP per a donar suport a una moció censura, en part, perquè veuen inviable una entesa amb Alberto Núñez Feijóo de bracet de Vox, i també perquè tots dos partits volen obtenir els rèdits dels acords subscrits amb Sánchez –i amb Illa, en el cas d’ERC. Sobre això, Gabriel Rufián, portaveu d’ERC, ja ha descartat una moció de confiança i ha dit que si el cas de corrupció va a més, la gent “ha de decidir”, mentre que Junts va etzibar al PP que les converses sobre el futur de la legislatura espanyola s’havien de fer fora de l’estat espanyol i amb la participació del president, Carles Puigdemont, una proposta que no ha estat acceptada pel PP.

En canvi, la cap de Podem, Ione Belarra, ja ha consumat el trencament total amb el govern espanyol i ha advertit que solament esperava “mesures cosmètiques” de Sánchez i l’ha acusat de voler “sobreviure políticament” sense cap voluntat real de regeneració. Ha dit que el PSOE formava part del problema i no de la solució, i ha instat a construir una alternativa al bipartidisme corrupte.

I un problema de majories

Pedro Sánchez es troba com més va més sol. Dels 179 diputats de la majoria d’investidura –quatre més que la majoria absoluta–, els quatre diputats de Podem són els qui mantenen uns postulats més crítics i difícil de reconduir. Per una banda, Ábalos manté l’acta de diputat en el grup mixt. Per una altra, l’únic diputat de Coalició Canària s’ha desmarcat de bona part de les mesures, com ara, l’amnistia. I, per acabar-ho d’adobar, ara els socialistes es veuran obligats a negociar les polítiques també amb Compromís, arran de la sortida d’Àgueda Micó del grup de Sumar, i potser aviat també en sortirà Vicenç Vidal, de Més.

Alhora, dins el PSOE també hi ha veus que demanen un canvi. El president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, una de les veus crítiques habituals amb la direcció de Sánchez, va denunciar en el comitè federal d’aquest cap de setmana que el partit travessava el moment més crític del punt de vista orgànic i posava en qüestió la resistència del president espanyol. “Cal pensar en el futur del PSOE. I resistir, per molt valent que sigui, pot ser cavar un forat més fondo”, va dir. I suggeria que Sánchez s’hauria de sotmetre a una qüestió de confiança o, fins i tot, convocar eleccions si no podia garantir la majoria parlamentària.

Així, doncs, aquesta compareixença pot representar o bé un moment d’esgotament de la legislatura, en què es perdi definitivament la majoria, o bé, si aconsegueix de mantenir la major part del bloc de la investidura, continuar endavant, pendents de noves informacions del cas Cerdán i provant de sobreviure a la tempesta amb la previsió d’acabar la legislatura o que, si més no, acabi en un moment amb expectatives electorals més bones.

[ÀUDIO] García Page i Puente converteixen el comitè del PSOE en una batalla campal

L’incendi que es va originar a Paüls ha tornat a posar sobre la taula la poca consideració que s’atorga a les Terres de l’Ebre, especialment de Barcelona estant.

Molta gent d’allí s’ha queixat amargament de coses elementals que pensen que no passarien –i a mi em sembla que no els manca raó– si el mateix foc cremàs en unes altres àrees del país. Per exemple, que els mitjans públics nacionals, molt particularment 3Cat, no emetessen en directe des d’aquelles comarques dilluns a la nit, o que alguns membres del govern, molt sorprenentment, confonguessen els noms de les poblacions afectades o no sabessen ni tan sols pronunciar-los bé. Per no parlar dels comentaris pocasolta d’algunes tertúlies radiofòniques.

Plou sobre mullat, evidentment. I això explica també aquesta reacció. Les Terres de l’Ebre acumulen dècades de greuges i discriminacions que fan que molta gent d’aquestes comarques se senta sistemàticament oblidada i menystinguda per les administracions, sobretot per la Generalitat de Catalunya, i –això és parlar massa en general, però crec que ho podem entendre– per la població de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Començant pels transports, per exemple. La situació ferroviària de les Terres de l’Ebre –que la Plataforma Trens Dignes fa anys que denuncia– és impossible d’acceptar. Continuant per allò que molts anomenen “espoliació energètica”. Les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs produeixen la major part de l’energia elèctrica del país, amb uns beneficis ben minsos per a aquestes comarques, que veuen, a més, l’aparició constant de nous projectes energètics més que discutibles –del nefast Castor a noves macroinstal·lacions eòliques. I, evidentment, amb la qüestió de l’aigua del riu sempre planant-hi –tot i haver frenat el macrotransvasament del pla hidrològic espanyol, hi ha una constant amenaça de nous projectes– i la disminució constatable de població i activitat econòmica com una amenaça a curt termini d’una enorme gravetat.

Vist d’allí, la paradoxa és simplement escandalosa: mentre les comunicacions terrestres amb Barcelona i València són pèssimes i no permeten un desenvolupament adequat del país, les canonades que serveixen per a prendre l’aigua del minitransvasament cap a Tarragona o les línies d’alta tensió que exporten l’energia produïda cap a les grans ciutats, aquestes sí que funcionen bé. Això no té trellat.

No té trellat, i en aquest punt cal recordar que, precisament, la mobilització a favor del riu Ebre va significar un punt d’inflexió històric, amb conseqüències geopolítiques importants.

L’episodi del pla hidrològic i el fort moviment social que es va despertar en contra del transvasament ha tingut un impacte monumental sobre la consciència de la gent. La mobilització, encapçalada per la Plataforma en Defensa de l’Ebre, va capgirar mentalitats i ha deixat una empremta profunda i molt positiva.

L’any 2000 ni tan sols les Terres de l’Ebre tenien consciència clara de ser-ho, ni la gent de la resta dels Països Catalans sabia molt bé de què li parlaves si les esmentaves. Avui, en canvi, gràcies a la conscienciació popular creada per aquesta mobilització, no tan sols s’ha consolidat un sa orgull de pertinença, sinó que també s’ha afermat –en un moment especialment crític– una consciència de nació catalana i de defensa de la catalanitat que pocs anys abans era discutida per determinats espais i que sempre apareixia com a feble, quan es comparava amb unes altres parts del país.

Tenint en compte que les Terres de l’Ebre són el territori a cavall del Principat i del País Valencià –la veritable ròtula geogràfica i sociològica de la nostra nació–, aquest canvi no solament cal qualificar-lo de positiu, sinó que cal fer valer que és un dels més determinants i importants que hem viscut els catalans al segle XXI.

Per tot plegat, ara seria una pena –i no ho podem consentir de cap de les maneres– que aquest patrimoni de lluita i de dignitat es fes malbé per episodis esporàdics i maldestres de menysteniment o de poca empatia, típics d’una metròpoli barcelonina que ha desdenyat històricament i voluntàriament tot allò que passa per sota de l’antic peatge de Martorell.

Les Terres de l’Ebre mereixen el reconeixement unànime de tots nosaltres i la inversió econòmica dels poders públics que correspon en justícia a un territori que ha donat i dóna tant al conjunt dels Països Catalans. I que té tant de potencial a oferir-nos a tots en el futur. I això implica estar sempre clarament al seu costat, oimés quan –com passa aquests dies– la població es troba en una situació difícil que reclama tota la nostra solidaritat i suport.

 

PS1. Hi ha dies que ens arriben notícies que costen de creure, per més que s’hagen comprovat: “Un impostor falseja amb intel·ligència artificial la veu del secretari d’estat americà i parla per Signal amb ministres estrangers”. Mare meua…

PS2. “Hi ha un malentès a associar el viatge amb el saber”, diu Joan Ramon Resina en el seu article setmanal. I ho justifica amb una diatriba inapel·lable sobre l’horror del turisme modern i l’apreciació de la literatura com “la manera més barata i relaxada de viatjar”: “L’art de viatjar sense sortir de casa”.

PS3. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, compareix avui a les nou del matí al congrés, en una sessió que es considera fonamental per al futur de la legislatura. Alexandre Solano repassa en aquest article tot allò que hi ha en joc en aquesta compareixença, que podria ser transcendental.

PS4. I, parlant d’això: si ja era difícil d’entendre què fa Benet Salellas defensant Santos Cerdán, l’aliança que ha creat amb Jacobo Teijelo, advocat de les clavegueres del PSOE, fa créixer encara més l’estupefacció. Ho expliquem en aquest article.

El món de la cultura es mou, entre tensions, a banda i banda, entre posats altisonants; gestos falsos i gestos sincers; lluites incansables per a la millora de la cosa pública, i a l’inrevés; obres que pretenen agradar als qui manen i altres que es comprometen amb les desigualtats que ens envolten; falta de compromís amb els més desvalguts, o no; i moltes més coses que passen ensems i sense solució de continuïtat. I tot això envernissat amb paradoxes que passen, també, a l’instant i a perpetuïtat. En voldria destacar tres o quatre; o dues o tres, com en aquella pel·lícula de Jean-Luc Godard.

L’Associació Catalana de la Crítica d’Art (ACCA), una de les més antigues del món cultural català, va fer arribar als seus socis un comunicat en què s’adheria a un manifest impulsat pels departaments d’història de l’art de les universitats catalanes que, entre més coses, recomanava d’evitar el trasllat de les pintures de Sixena per motius de conservació patrimonial. Això ho rebíem el dia 11 de juny a les vuit del matí. Molt poc després, a un quart de deu, un destacat membre de l’ACCA de les terres de Ponent enviava un missatge al secretari de l’entitat en què, tot mostrant-se favorable a l’adhesió, deia: “Em sembla també molt necessari que l’ACCA i el món de la cultura s’expressi clarament en contra del genocidi a Palestina.” Passats dos quarts d’onze, sense possibilitat, per tant, que el secretari de l’associació traslladés la qüestió a un plenari de la junta directiva, respon: “Per política interna de junta, només ens manifestem sobre temes concernents a la missió i marc geogràfic que marquen els estatuts de l’entitat.”

Em vaig quedar de pasta de moniato. És a dir, una associació amb una tradició de lluites en favor de la llibertat i de la democràcia, ara ha de limitar aquestes lluites al seu marc legal. De debò? A la crítica de l’art tant se li’n foten les morts de Palestina? Els catalans vam posar en qüestió la constitució espanyola, però hem d’acollir-nos a una interpretació restrictiva d’uns estatuts antics i que han estat ignorats per tot un seguit de presidents de l’entitat anteriors, entre els quals tinc el privilegi de formar part? Sembla una cosa interna, en la pròxima assemblea de l’entitat espero que reprovarem l’actitud d’aquest secretari. Però el fet més preocupant és que no és la primera vegada que, en el món cultural català, s’expressen excuses d’aquesta mena per no haver-se de pronunciar sobre temes compromesos, on els consensos no són tan fàcils de trobar, com en el cas de Sixena. Recordo com si fos ara que, enmig del procés democràtic perquè la població catalana votés si volia continuar essent espanyola, molta gent de la cultura es va amagar, no fos cas que l’arrengleressin en trinxeres poc generatives per al seu treball.

Fa pocs dies, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar la participació de la ciutat en la propera Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic). A primera fila de la fotografia hi havia l’alcalde Collboni i el regidor Xavier Marcé, entre més autoritats somrients i persones del món de la cultura. Tot amb una opulència gens dissimulada; sempre emergeix aquesta Barcelona que vol fer les coses a l’engròs. Hi ha una aspecte que m’amoïna: tots els que han estat convidats a assistir a la fira estan d’acord amb aquesta clara voluntat de fer veure que el català i l’espanyol juguen amb les mateixes prerrogatives culturals? Estan d’acord amb la presència majoritària de gent que escriu, canta i actua en espanyol a Catalunya? No els fa por sentir-se comparses? Resistiran trobar-se Marcé papallonejant per tots els indrets on pugui mostrar la importància que ell mateix, arrogant om és, creu que té?

Jo pregunto. És possible que se m’escapin coses i que les meves preguntes siguin, no solament irrellevants, sinó clarament mal educades. M’haureu de perdonar: aquella fotografia em produeix malsons.

3.

El Museu de l’Art Prohibit anuncia que tanca. Ho fa saber el seu propietari, l’empresari Tatxo Benet. I diu que el motiu és una vaga de treballadors, que es posaven (amb permís legal, diguem-ho tot) davant del museu i afectaven la sostenibilitat del museu.

El periodisme es fa ressò de la notícia. I com ho fa? Fa entrevistes a Tatxo Benet, entrevistes que tenen el to d’ensabonades, sense posar en qüestió res del que ell diu. Tampoc no posen en qüestió la pròpia existència d’aquell equipament, un museu sobre la censura encapçalat per una persona que, ves per on, va censurar una carta que el seu antic soci, Jaume Roures, volia distribuir entre el personal de l’empresa Mediapro quan va ser despatxat. La ironia seria genial si no fos dramàtica: un censor munta un museu sobre la censura, i tothom l’aplaudeix. 

Algú de veritat es creu que un museu tanca per una vaga de treballadors? Òndia, si fos veritat, seria un triomf de la classe obrera sense precedents. Aquí hi ha coses que s’amaguen, i els periodistes culturals en aquest cas han optat per fer seguidisme del patró i no han investigat ni han volgut plantejar hipòtesis més creïbles que l’oficial. (És com aquest periodisme esportiu que ha anunciat durant setmanes el fitxatge per part del Barça d’un jugador basc; i, quan el fitxatge no s’ha dut a terme, s’han tret les puces de sobre, sense admetre el seu immens fracàs com a informadors. Ep!, llevat de Joan Vehils, que va demanar perdó en un editorial del diari Sport: gràcies.)

Que jo sàpiga, només un mitja ha donat veu a la part contrària sobre el tancament del Museu de l’Art Prohibit: el Triàngle. La resta només ha transmès allò que l’amo vol que se sàpiga. La cosa ve de lluny. Quan Tatxo Benet va presentar els inicis de la seva col·lecció a les sales de la Panera de Lleida, tota una comitiva de periodistes de Barcelona que no van mai a la capital ponentina van desembarcar-hi per a fer lloances de l’empresari. Algú es va preguntar si tenia cap sentit fer un museu amb obres censurades, la qual cosa implicava banalitzar aquells actes prohibitius?

I ara ha tornat l’afalagament de l’empresari. Com en el programa de Xavier Graset de les tardes de TV3. Allà el periodista escolta impertèrrit el que Tatxo Benet explica sobre el tancament d’un museu i no fa cap pregunta incòmoda. I, òbviament, no truca al sindicat de treballadors que l’empresari acusava en directe. El que diu el ric de torn no té retop. En la tertúlia posterior a l’entrevista (o ensabonada) de Graset, es produeixen unes intervencions que fan tremolar. Iolanda Batallé diu que cal protegir els “grans mecenes culturals”, sense que els espectadors sàpiguen que ella és una treballadora de Tatxo Benet a la Llibreria Ona; es considera cosa certa que Benet és un sant i els treballadors uns dimonis; sort que hi ha una col·laboradora que diu, ni que sigui amb la boca petita, que els treballadors deuen tenint una part de raó. Graset havia preguntat a les seves col·laboradores si havien anat al museu: no respon ningú. És a dir, opinen perquè els paguen per opinar, però opinen d’això sense cap criteri. Solc citar una frase de Federico Fellini: “La televisió és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural.”

Al seu llibre més conegut, Extraordinary Popular Delusions and the Madness of Crowds (Enganys populars extraordinaris i la follia de les masses), el periodista, poeta i novel·lista escocès del segle XIX Charles McKay va oblidar d’incloure-hi el turisme. És veritat, però, que a mitjan segle XIX, quan publicà el llibre, el turisme de masses era a les beceroles i no va ser fins un segle després que va esdevenir una follia d’abast mundial. Fins a començar el segle XX sols viatjaven els rics, generalment amb tren i de vegades amb vaixell, però gairebé sempre a distàncies curtes. Els catalans benestants acostumaven a estiuejar a la masia familiar o a la fonda. La ben plantada, el breviari de catalanitat que Eugeni d’Ors publicà en forma de gloses durant l’estiu del 1911, és ambientada en un poblet de la costa no gaire lluny de Barcelona. Quan no era per emigració, per comerç o per guerra, els viatges continentals eren un privilegi de les grans famílies, que solien enviar els plançons en un Grand Tour europeu com a ritual de pas a la maduresa. La Universitat Stanford té l’origen en aquest costum, car el fill únic dels Stanford morí a quinze anys a Florència després de contreure el tifus durant el viatge i els pares fundaren la universitat en memòria de l’hereu. Així és com de la mania del turisme sorgí una de les millors universitats del món.

No tots els qui podien feien el Grand Tour. Altres passaven la canícula en un balneari prenent les aigües –n’hi havia de prestigiosos com Bath, Baden-Baden i Karlovy Vary– o en un hotel de la costa en distingida societat internacional, com recordarà qui hagi vist La mort a Venècia. Avui aquesta ciutat, tantes vegades literaturitzada, ha esdevingut un lloc comú comprat a la menuda per milions de turistes en cerca de selfies i gelati, i a l’engròs quan un multimilionari el lloga en exclusiva per fer-se les fotografies de casament. 

A Venècia, fa vint anys, hi vaig escriure una part del meu llibre sobre Barcelona, ciutat que d’ençà de llavors ha esdevingut un altre lloc comú del turisme internacional. El 2005 encara era possible de trobar un racó al marge de la riuada de gent. En el meu cas, concretament, en un revolt en forma de placeta a Corte Loredana, a l’antic call. Avui les ciutats històriques són devastades pels turistes que cauen del cel com núvols de llagostes, n’expulsen els autòctons i transformen el paisatge reduint les botigues que servien el barri –l’adroguer, el forn, la ferreteria, la merceria, la verduleria, el peix– a un desert de centres comercials i establiments de la moda global. A les destinacions clàssiques d’Europa se n’hi afegeixen unes altres d’encara més atapeïdes. Tòquio ja ocupa el segon lloc al rànquing del turisme multitudinari i a diferència de Barcelona o Palma afronta l’escassetat de mà d’obra per a l’hostaleria no pas important immigrants sinó amb la robòtica, ocupant cambrers i recepcionistes posthumans. 

Com s’ha arribat fins aquí? Per respondre la pregunta cal explicar-se primer l’estultícia de milions de persones que se sotmeten voluntàriament a la disciplina dels aeroports, acceptant estoicament el retard o la suspensió del vol, les vagues de controladors o la pèrdua de l’equipatge i, en arribant a la destinació, les cues del transport urbà, els preus dels hotels o l’atzar dels pisos de lloguer. I encara sort si hom no és víctima de robatori o d’estafa. Tota una cursa d’obstacles per a inflar les multituds de badocs que saturen uns espais convertits en reclam de les agències de viatges i els operadors turístics. El turisme és allò que resta d’una idea degradada del luxe, un masoquisme que es retroalimenta. Gent crida més gent, que es congrega en els llocs designats amb el pretext de fugir d’ella mateixa en una robinsonada a l’abast de totes les butxaques. El supòsit és que a la fi de l’autoflagel·lació serà més rica d’experiències, tot i acabar més pobra d’esperit. 

Hi ha un malentès a associar el viatge amb el saber. Alguns grans savis han viatjat, altres han estat sedentaris. Sòcrates s’estimà més morir a la presó d’Atenes que no marxar a l’exili; Kant mai no es mogué de la provinciana Königsberg; Gracián, un dels homes més aguts del segle XVII, pràcticament no sortí de l’Aragó, excepte el temps que fou rector del col·legi jesuïta de Tarragona i el que serví de capellà de l’exèrcit a Lleida. El seu contemporani, Blaise Pascal, digué que tots els problemes de la humanitat venien de la incapacitat per a seure sol i en silenci en una cambra. No hi ha cap prova que viatjar faci més docte ni més subtil. Però n’hi ha moltíssimes, gairebé tantes com viatgers, que canviar d’aires serveix d’esbarjo i d’evasió. Per què doncs no combinar aquesta necessitat amb la recepta de Pascal i viatjar sense moure’s de casa?

L’estiu és la millor època per a viatjar amb la literatura, que és la manera més barata i relaxada de viatjar. Fins i tot els qui ens hi dediquem tot l’any, sigui perquè en fem o perquè n’ensenyem, llegim d’una manera diferent durant les vacances. Amb llibertat per a triar la lectura i lleure per a recórrer-la a plaer, hom pot visitar indrets exòtics i èpoques remotes sense cap més esforç que deixar-se endur pel text ni més cost que posar-hi una mica d’esment. Si algun risc hi ha és d’aprendre alguna cosa, superar algun prejudici, o millorar la pròpia dicció. La lectura de vacances no hauria de ser cap deure feixuc, com pot ser-ho visitar l’Acròpolis o les piràmides d’Egipte al pic de l’estiu, sinó una activitat lleugera i refrescant. Aquestes condicions les compleix amb escreix la novel·la, el gènere que més s’acosta a una descripció fidel de la realitat sense imposar-nos-la.

Posats a viatjar literàriament, és recomanable de sortir de casa, vull dir de la contemporaneïtat, i evitar el prejudici, típic dels qui llegeixen poc, de preferir una obra acabada de publicar a una de més antiga amb les marques del temps transcorregut. És veritat que per a molts els clàssics són una proposta costeruda, però una alternativa més planera podria ser alguna de les magnífiques novel·les del segle XVIII, l’època en què el gènere esdevingué un objecte de consum popular. El XVIII és el segle de Daniel Defoe, de Richardson, de Sterne, de Fielding; també el de Lesage, Voltaire i Rousseau. I encara el de Werther i de la primera part del Wilhelm Meister de Goethe. A la literatura catalana del set-cents no hi ha res que s’acosti a aquest nivell, però al XIX començà de refer-se amb les novel·les de Narcís Oller: La papallona, L’escanyapobres, Vilaniu, Pilar Prim i sobretot La febre d’or, la gran novel·la sobre la Barcelona del vuit-cents.

La meva tria per aquest estiu és Tom Jones de Fielding. La llibertat del novel·lista poques vegades s’ha manifestat amb tant desembaràs i tanta ironia com en aquesta novel·la, en què l’autor fa literalment allò que li ve de gust i s’hi rabeja, satiritzant els crítics, avisant el lector d’allò que pensa fer i d’allò de què ha decidit de prescindir, donant lliçons d’estètica i de poètica alhora que descarrega un sarcasme intel·ligent sobre els autors pedants i els que atien la superstició. Publicada el 1749, aquesta novel·la es va fent sobre la marxa mentre reflecteix sobre ella mateixa en tant que llibre inclassificable, talment com una exploració. Fielding es considera l’inventor o fundador d’una nova espècie literària (ell en diu una nova província de l’escriptura) i com si fos un conqueridor de terres ignotes es declara amb dret de decretar-hi les lleis que més li abelleixin, rebutjant les que voldrien imposar-hi els pixatinters, és a dir, els crítics. Aquesta novel·la setcentista s’assembla a un règim llibertari, en què l’autor decideix les normes a mesura que avança i les trenca quan vol.

Intercalant reflexions, a voltes saberudes i a voltes sarcàstiques, aconsellant el lector de saltar-les si les troba carregoses, fins i tot declarant-se desconcertat pel capteniment d’algun personatge, multiplicant les situacions pel pur gust de la invenció, interposant narracions secundàries i personatges de tota mena, Fielding és entretingut però mai trivial. Com les novel·les picaresques en què s’inspira, ens presenta el protagonista des del bressol. Jones és un expòsit abandonat per la mare en condicions misterioses, recollit i educat per un conco compassiu però sever i expulsat de casa pel fet d’enamorar-se de la pubilla d’un terratinent brutal, que prohibeix a la filla de tenir cap afecte per un “bastard”.  Còmica i alhora seriosa, la novel·la permet a Fielding de fer una crítica general de la societat anglesa de l’època, especialment la hipocresia i la passió pels diners. Però allò que més permet de gaudir-ne, passats dos segles i un quart de la publicació, és la fertilitat de l’autor per a crear escenes i moure-les àgilment com si fossin les bambolines d’un teatre. Una novel·la perfecta per a les vacances, amb capítols mesurats perquè el lector pugui respirar, i el narrador reposar, entre contalla i contalla.

“Veig coses meravelloses”, va exclamar l’arqueòleg Howard Carter quan va accedir a la tomba del faraó Tutankamon. La frase hauria pogut ser pronunciada anys abans pel seu homòleg valencià Emili Gandia, que el 25 d’octubre de 1909 localitzà en una cisterna d’Empúries “un bon tros d’estàtua masculina en marbre blanc”. Els dies següents es va localitzar la part inferior i el tors de la figura, vestida amb mantell i els peus calçats amb sandàlies. El director de les excavacions va anotar: “La grandiositat i bellesa del vestuari tan ben executat deixava ben clares les línies d’un bon escultor d’època grega.” Fos Esculapi o Serapis, la descoberta va suscitar expectació. Des que l’antiga colònia grega d’Empòrion, fundada pels foceus, i posteriorment romana, havia estat abandonada, els pagesos solien trobar objectes antics als camps d’Empúries, que amb la febre de les antiguitats eren venuts a cercadors de tresors, que al seu torn les oferien a col·leccionistes. Tot i que ja al segle XIX s’havia intentat una primera campanya arqueològica, no va ser fins l’any 1908 que la Junta de Museus de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans, amb l’arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch al capdavant, van planificar uns treballs arqueològics impulsats pel nou poder polític que pocs anys després impulsà la Mancomunitat de Catalunya. El 19 de març de 1908, Gandia havia arribat a l’Escala i s’allotjà a la Fonda del Centro, propietat de Josep Paradís i Ramis, àlies Gambo, tot un personatge. L’aparició sota una tempesta torrencial d’aquell home fet a si mateix, que de conserge havia arribat a ser responsable tècnic de l’excavació –Puig i Cadafalch estava massa enfeinat a Barcelona–, va ser providencial per al Gambo, que va veure en aquells homes interessats en el passat grec els clients perfectes per una extensió del seu negoci. Així naixia Villa Teresita, l’origen de l’Hostal Empúries, hotel més que centenari que, situat a la platja del Portitxol, encara avui contempla, com digué Napoleó als seus homes, milers d’anys d’història al davant.

Un petit quiosc a la platja del Portitxol

Podem imaginar que Gandia i els escarrassos que l’acompanyaven amb pic i pala, van anar a celebrar la descoberta d’aquella escultura única a l’establiment, llavors poc més que un quiosc de begudes. Una construcció emblanquinada d’un sol pis, amb porxo per a arrecerar-se del sol i fer un traguet abans de continuar la feina. Tot va canviar amb la descoberta de l’Esculapi. Una parenta il·lustre del Gambo, l’escriptora Caterina Albert i Paradís, amb importants propietats a la zona i que havia exercit d’arqueòloga, documentalista i col·leccionista del jaciment, en parlava en carta a Narcís Oller: “Perquè V., bo i tenint la imaginació de novel·lista, no pot figurar-se l’emoció que serra i espauma el cor davant la descoberta i aixecament d’una estàtua que ha estat colgada durant segles i segles. Jo no vaig veure pujar lo bust, però sí el rest d’Esculapi, i me’n quedarà sempre el record com d’una impressió única i a part entre totes les impressions d’ordre artístic.” La repercussió va convertir les ruïnes d’Empúries en un indret que vinculava Catalunya amb el llegat clàssic, tal com somniaven els noucentistes amb Eugeni d’Ors al capdavant. De retruc, aquella febre classicista convertiria Villa Teresita –nom que feia honor a Teresa Bosch, la muller del propietari– en tot un senyor Hotel Empúries, a partir del 1919, malgrat que fos conegut per tothom com a Cal Gambo.

Deu anys abans ja hi havien desembarcat els primers turistes culturals, en una visita organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya, rebuts a peu de platja per Puig i Cadafalch. Gandia mateix, testimoni d’aquella febrada, ho deixà escrit l’any 1919: “Tan sols puc dir que el profetitzat fa dotze anys es va complint al peu de la lletra, ja que llavors no es visitava el lloc del qual ens ocupem degut als pocs treballs realitzats, i ara que es coneix la concurrència és cada dia major, tant de rics com de pobres i savis, i cadascú d’ells ve pel seu propi profit o il·lustració. Tanta és l’animació d’excursionistes, que fa quatre anys Josep Paradís (a) el Gambo, fa fer un gran esforç per construir un petit restaurant de planta baixa anomenat ‘Villa Teresita’ i com cada dia que passava tenia més demanda d’habitacions per l’estada de visitants i turistes, es va veure obligat a ampliar l’edifici, construint un gran xalet anomenat ‘Hotel Empúries’. Degut a la gran concurrència d’excursionistes s’ha construït un segon hotel situat just al costat nord de l’església de Sant Martí d’Empúries anomenat ‘Bellresguard’, construït pels senyors Pi.” Aquell hotelet o hostal, com és conegut avui, atreu intel·lectuals, escriptors, periodistes, polítics, artistes de Barcelona, com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Josep Carner, Carles Rahola, Josep Pla, Salvador Dalí o Pere Bosch Gimpera, que assumeix la direcció arqueològica d’Empúries.

L’emergència del turisme

Una altra hostessa il·lustre, l’escriptora Aurora Bertrana, recordarà per sempre més aquell “lluminós matí de diumenge” en què arribà a l’hotel la notícia de l’alçament de l’exèrcit d’Àfrica: “Tots els pensionistes del Gambo –el propietari de l’establiment– vivíem en plena mandra i folgança estiuenca amb el pensament egoistament allunyat de la política, quan ens va sorprendre el primer esclat de la Guerra Civil. […] L’aparell de ràdio, davant el qual ens havíem aplegat tots els hostes del Gambo, ens donava la mesura de la gravetat de la situació. Les notícies eren esglaiadores.” Amb els turistes aïllats a l’hotelet, els anarquistes van ocupar l’establiment. Després de la guerra, Paradís  –un empordanès tocat per la tramuntana d’aquells de qui s’expliquen mil llegendes– encara va veure l’emergència del turisme. Oriol Pi de Cabanyes, a L’Empordà, melic del món, relata una anècdota impagable, quan un turista estranger el va voler retratar amb la seva càmera, i li oferí un cigar; ell, impertèrrit, se’n va treure dos de la butxaca. Quan ho va intentar amb cinc-centes pessetes…, Paradís li va ensenyar un gros bitllet de mil. Així mateix, va veure l’hotel –ampliat el 1959– convertit en escenari de cinema, durant el rodatge d’Un vaso de whisky, dirigit per Juli Coll, amb la italiana Rossana Podestà i l’espanyol Arturo Fernández en els papers principals.

L’actual propietat, encapçalada del 2002 ençà per Guillermo Arquer, va fer-hi fer una profunda reforma, a càrrec dels arquitectes Francesco Ranocchi i Nadina Zander, que va servir per a ampliar les trenta-quatre habitacions de l’edifici històric, amb una vintena de noves suites. S’hi destaquen l’essència i estil originals, actualitzats als criteris de sostenibilitat ambientals que l’han convertit en el primer hotel europeu reconegut amb el certificat de Lideratge en Disseny Energètic i Ambiental (LEED). Els materials de construcció són autòctons, plaques solars procuren l’energia, es reaprofita l’aigua residual i de la pluja, que rega l’hort ecològic adobat amb el compost generat amb els residus orgànics del restaurant. Amb el mateix propòsit de mantenir les arrels d’un establiment històric, la guingueta s’ha batejat amb el nom del vell Gambo, el qui va alçar aquell modest i primigeni quiosc que servia beguda als arqueòlegs, tot un artista en l’art de trobar llagostes i restes arqueològiques. L’Hostal Spa Empúries, reconegut amb quatre estrelles, va ser l’escenari d’un esdeveniment que el va fer transcendir al paper cuixé: el casament del germà del magnat Elon Musk, Kimbal Musk, amb Christiana Wyly, davant tres-cents convidats. Però quan un hotel és davant les ruïnes d’antigues civilitzacions que van senyorejar aquestes terres, res no el pot sorprendre. Ni que l’imperi desembarqués per un dia on ho havien fet grecs i romans.

The Washington Post · Kate Brady i Aaron Wiener

Berlín, Alemanya. En l’enèsim senyal que el principi europeu de lliure circulació de persones i mercaderies va sucumbint al pes de les pressions polítiques internes, Polònia ha imposat controls en els passos fronterers amb Alemanya. És el darrer episodi en una disputa més àmplia –i com més va més aferrissada– entre ambdós països sobre la política fronterera.

El primer ministre polonès, Donald Tusk, anuncià la reimposició dels controls fronterers la setmana passada, i els presentà com una resposta a la decisió unilateral del govern alemany, presa a començament d’enguany, de reforçar els controls a la frontera amb Polònia i de rebutjar l’entrada de sol·licitants d’asil provinents del país. “Continuem defensant la llibertat de moviment a Europa, però la condició [de la llibertat de moviment] és que tots els veïns europeus es comprometin a minimitzar el flux incontrolat d’immigrants a través de les nostres fronteres.”

El 1995, Europa començà a eliminar els controls fronterers entre estats membres. Els primers països a retirar els controls fronterers mutus foren Bèlgica, França, Alemanya, Luxemburg, els Països Baixos, Espanya i Portugal; durant les dècades següents, la llista s’amplià a més estats del continent. La zona de lliure circulació de Schengen abraça ara tots els països de la Unió Europea (UE) tret d’Irlanda i Xipre, i també quatre països europeus que no pertanyen a la UE: Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein.

No obstant això, els països poden tornar a imposar controls fronterers en determinades circumstàncies: uns quants ja van fer-ho el 2020, amb l’esclat de la pandèmia, o fins i tot abans, en resposta a l’afluència d’immigrants a les fronteres europees a partir, sobretot, del 2015.

El tancament dels passos fronterers que connecten Polònia amb Alemanya, que també afectarà la frontera que el país comparteix amb Lituània, arriba en un moment de gran tensió sobre l’augment de la població immigrant i la integració i assimilació dels nouvinguts a la UE, amb més governs sota pressió per a adoptar una línia dura en matèria migratòria.

La decisió de Varsòvia arriba després de setmanes de protestes als passos fronterers entre Polònia i Alemanya, moltes de les quals amb el suport i la participació de grups d’extrema dreta polonesos, i l’augment de les crítiques dels partits nacionalistes contra la política migratòria del govern Tusk, el qual acusen d’acceptar els immigrants que Alemanya rebutja.

El govern alemany, encapçalat pel canceller, Friedrich Merz, i el ministre de l’Interior, Alexander Dobrindt, intensificà els controls fronterers pocs dies després de prendre possessió, aquest maig, i permeté als agents fronterers alemanys que rebutgessin l’entrada de sol·licitants d’asil, cosa que vulnera les normes d’asil de la UE, amb excepcions per a grups considerats vulnerables, com ara, les dones embarassades i els infants. Fins aleshores, les autoritats alemanyes tan sols podien rebutjar els immigrants que cometessin infraccions documentals, com per exemple, presentar-se a la frontera sense papers o amb documentació falsificada.

Segons la legislació europea, els estats membres no poden rebutjar els sol·licitants d’asil a la frontera sense permetre’ls de demanar asil primer, per molt que després de presentar la sol·licitud hagin de tornar al primer país del bloc al qual arribaren.

Ara com ara, Polònia no ha mostrat cap intenció de voler obligar els sol·licitants d’asil rebutjats per Alemanya a tornar al país. Però Winfried Kluth, expert en dret migratori i membre del Consell d’Experts en Integració i Migració d’Alemanya, ha advertit que una escalada de tensions a la frontera podria deixar els sol·licitants d’asil en risc de convertir-se en “refugiats en òrbita”, rebotats indefinidament d’un país del bloc a un altre sense poder romandre en cap.

“En realitat, se suposava que aquest problema es resoldria amb el sistema comú europeu d’asil”, explica Kluth. “Si el rebuig [de sol·licitants d’asil] a les fronteres dóna lloc a disputes sobre quin estat n’és responsable, el problema podria tornar a aflorar.”

L’octubre del 2023, l’anterior govern alemany imposà controls aleatoris a la frontera entre Alemanya i Polònia; el setembre de l’any passat, Berlín els estengué a totes les fronteres terrestres del país.

L’actual govern alemany ha persistit en l’enduriment dels controls fronterers, per bé que un tribunal de Berlín dictaminà fa poc que el rebuig de sol·licitants d’asil a la frontera era il·legal i violava la política d’immigració de la Unió Europea. Dobrindt ha justificat la decisió tot al·legant que la sentència del tribunal tan sols era vinculant en els casos individuals dels sol·licitants d’asil –tres ciutadans somalis als quals se’ls denegà l’entrada des de Polònia el passat 9 de maig– que havien denunciat el govern alemany davant el tribunal.

Tusk, sotmès a més pressió interna per a respondre a la crisi amb contundència, s’ha vist empès a donar un cop sobre la taula.

“La paciència que Polònia ha mostrat d’ençà de la reintroducció formal i unilateral per part d’Alemanya dels controls fronterers s’acaba”, declarà el primer ministre polonès la setmana passada. “Sense controls fronterers a la banda polonesa [de la frontera], costa de determinar fins a quin punt les persones que són retornades a Polònia ho mereixen.”

Estalonat als sondatges per l’extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD), Merz –que, en campanya, prometé d’endurir la política migratòria del govern en cas de ser elegit canceller– ha reivindicat les mesures del seu executiu.

La setmana passada, el canceller alemany afirmà que el sistema Schengen tan sols podia sobreviure si no n’abusaven “els qui promouen la immigració irregular a còpia de traficar amb immigrants”.

En al·lusió a la decisió de Polònia d’imposar controls a la frontera amb Lituània, on molts immigrants han arribat procedents de Bielorússia, Merz afegí: “Tenim ací un problema comú que volem resoldre junts.”

D’ençà de començament de maig, Alemanya ha rebutjat l’entrada d’unes 5.960 persones a les seves fronteres terrestres, de les quals unes 330 eren sol·licitants d’asil, segons xifres del Ministeri d’Interior alemany. Més de 110 –és a dir, un terç– d’aquests sol·licitants d’asil foren rebutjats a la frontera entre Alemanya i Polònia.

La legalitat i l’eficàcia de la política de devolució de sol·licitants d’asil han estat qüestionades per experts en immigració, i també per membres de la coalició de govern de Merz.

Adis Ahmetović, portaveu parlamentari de política exterior dels socialdemòcrates alemanys –el soci minoritari de la coalició de govern que encapçala Merz– ha criticat l’estratègia migratòria de Merz i Dobrindt. “La situació actual deixa clar que hi ha hagut errors de coordinació”, deia Ahmetović. I afegia: “La comunicació i coordinació a escala europea han de millorar significativament amb Merz, en interès d’una Europa unida i capaç d’actuar.”

Kluth, per la seva banda, diu que hi ha el perill que el govern de Merz estableixi un precedent negatiu d’incompliment de la legislació migratòria de la UE. “El més perillós, en aquest moment, és aquesta cursa cap a l’abisme: la idea que no cal seguir les normes de l’estat de dret”, diu.

La crisi fronterera arriba en un moment polític delicat per a la coalició de govern centrista de Tusk. El mes passat, l’historiador Karol Nawrocki, alineat amb l’extrema dreta del PiS, guanyà les eleccions a la presidència, cosa que agreujà la paràlisi política al país i féu perillar les iniciatives del govern de Tusk en àmbits com l’avortament, la independència judicial i els drets LGBT.

Amb les eleccions generals previstes per al 2027 –o abans, si la coalició de govern trontolla–, Tusk es veu més pressionat per projectar una imatge de control i respondre amb contundència a les crítiques del PiS sobre política migratòria.

Aleks Szczerbiak, expert en política polonesa a la Universitat de Sussex (Regne Unit), diu que Tusk s’ha vist obligat a endurir els controls fronterers a causa l’àmplia cobertura mediàtica que hi ha hagut aquests darrers dies sobre els problemes a la frontera i, sobretot, a causa de la formació de grups informals de guàrdies fronterers que inclouen nacionalistes d’extrema dreta.

“Realment, no volia introduir controls fronterers, tant perquè vol mantenir bones relacions amb Alemanya com perquè els controls són un inconvenient per als polonesos que necessiten travessar la frontera amb regularitat”, diu Szczerbiak.

El govern de Tusk sosté que els nous controls a la frontera amb Lituània són necessaris per a frenar el flux d’immigrants que entren al país per Lituània i Letònia des de Bielorússia, un país al qual Polònia i més estats membres de la UE acusen, d’ençà del 2021, d’haver causat deliberadament una crisi migratòria en col·laboració amb Rússia. Moscou i Minsk neguen les acusacions, tot i les múltiples proves que Bielorússia ha concertat vols provinents de l’Àfrica i l’Àsia amb la promesa de permetre’n el pas dels viatgers a l’espai Schengen.

Els crítics adverteixen que els controls fronterers unilaterals imposats per Alemanya i Polònia fan perillar la lliure circulació, un dels pilars de la UE. Segons les normes europees, els controls fronterers interns tan sols es permeten com a últim recurs en resposta a amenaces greus. Tanmateix, durant aquesta darrera dècada, els controls temporals s’han convertit en habituals, sovint de manera indefinida. Ara com ara, 11 països dels 29 que formen part de l’espai Schengen han implementat alguna mena de control fronterer; la majoria, amb el pretext de mantenir a ratlla la immigració irregular.

Tusk, per la seva banda, insinuà la setmana passada que Polònia podria continuar endurint la política fronterera si Alemanya insistia a reforçar els controls. “L’època en què Polònia no responia amb decisió a aquesta mena d’accions s’ha acabat”, sentencià.

Wiener informa de Washington estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Xerta (Baix Ebre) és un dels municipis més afectats per l’incendi de Paüls, que d’ahir a migdia ençà ja ha cremat 3.100 hectàrees. Hi viuen poc més de 1.150 persones i el foc ha estat una amenaça d’un bon començament. Els bombers preveuen d’estabilitzar-lo aquesta nit o demà al matí a tot estirar.

Les flames han encerclat el municipi i els veïns expliquen que s’han viscut moments de molta tensió i incertesa, sobretot quan veien que les flames de la carena de les muntanyes baixaven a gran velocitat. De fet, ni els veïns ni els bombers s’imaginaven que el foc acabaria travessant el riu Ebre.

“Vèiem les muntanyes, el fum i com s’anava estenent. En cap moment no vam pensar que podria arribar al poble”, diu Íngrid Lleixà, veïna del poble. Un altre veí, Pau Mayor, explica que la gent viu amb molt de neguit l’evolució de l’incendi. “No hem dormit gens. Fa hores que no dormim. Quan tens les flames al davant no saps com reaccionar”, explica. “Ahir, quan es ponia el sol, veiem que l’incendi venia a casa i que no hi podíem fer res”, afegeix.

Mayor explica que té amics a qui se’ls ha cremat completament la granja. “També n’hi ha que l’han poguda salvar. Tots els cavalls de la zona han acabat en una hípica, els caçadors buscaven els gossos… Al poble, ningú no s’esperava que l’incendi vingués així”, diu Mayor. Un altre veí, Miquel Mayor, és autònom i es dedica a fer feines agrícoles. Aquest matí ha agafat l’excavadora i ha fet un tallafoc en una zona. Li ho havia demanat una empresa de palets, que s’ha encarregat de netejar algunes masies.

Fugir de casa

Els veïns de Xerta, juntament amb els de Paüls, Alfara de Carles, Aldover, Jesús, Roquetes, Bítem, Tivenys i el barri dels Reguers de Tortosa estan obligats a seguir el confinament, que afecta unes 18.000 persones. Així i tot, n’hi ha que per por i veient la vida en risc, han decidit d’anar-se’n a casa de familiars. Han agafat la documentació, estris i roba de recanvi i han fugit de casa a corre-cuita.

És el cas de l’Íngrid i els seus pares, que ahir a mitjanit, quan van veure que el foc era tan a prop, no van dubtar ni un minut a anar a cercar els avis i anar-se’n a casa d’un familiar a Benifallet, a pocs quilòmetres de Xerta. Ella ha anat a casa de la seva parella, a Roquetes, també a prop.

Lleixà explica que ahir a les 14.00, en arribar a casa, ja es veia una gran fumarada. “El fum tapava el sol. Es veia un sol de foc”, diu. A les 15.00 van començar a rebre alertes i l’ajuntament enviava missatges per la megafonia. “Tot el contacte que vam tenir va ser per les xarxes socials i grups del poble”, explica. “No sabíem com avançava la cosa. Al començament estàvem tranquils perquè el foc era lluny. Però es va anar acostant”, diu. Va ser en aquest moment quan la família va decidir de marxar de Xerta. La casa la tenen a la carretera principal, a prop d’una benzinera Repsol, on han arribat les flames.

Imatge de la benzinera de Xerta, on les flames van arribar fins a l’entrada (fotografia: ACN / Eloi Tost / Mar Rovira). Sensació d’abandonament

Els veïns de Xerta diuen que la majoria de la població de les Terres de l’Ebre viu l’incendi amb una sensació d’abandonament. Se senten ciutadans de segona. Diuen que l’administració no els presta prou atenció i que són silenciats per part dels mitjans de comunicació. És un sentiment que ha aflorat amb l’incendi, però que fa temps que dura.

Miquel Mayor explica que durant hores no van veure efectius dels bombers. “Ahir a la una del migdia, quan vam veure fum a la muntanya, amb el pare ens ho vam mirar amb els prismàtics. Al cap d’una estona, vam veure espurnes més enllà i vèiem que s’estenia. Vam trucar als bombers. Al cap d’una estona, va passar l’helicòpter de reconeixement. Fins que no van venir efectius, van passar hores”, explica. “La propagació va ser molt ràpida, hi havia molta por, la gent no sabia què fer, si anar-se’n o quedar-se a casa. Molta gent del poble va marxar a Benifallet”, afegeix. Ell viu a prop de la plaça del poble i un dels moments més crítics van ser a la nit, quan el foc es va acostar a la benzinera, sobretot perquè la primera filera de cases era a uns cent metres de les flames.

Miquel Mayor també es queixa que s’han sentit maltractats pels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Si això hagués passat a Barcelona, diu, d’un bon començament hi hauria hagut un gran desplegament mediàtic. “Ahir a la nit, miraves TV3 i l’única informació que emetien era de les quatre o cinc de la tarda. Ho anaven repetint. Entenc que la informació és limitada, però això que passa és seriós. No és un incendi petit”, diu. Fa valer sobretot la feina del creador de contingut Albert Pagà, conegut a les xarxes per Berti_Iau, que comparteix molta informació a Instagram.

Pau Mayor també és molt crític quant a l’abandonament: “Som la part oblidada. Tenim la sensació que no ens coneixen. Ni a Catalunya ens coneixen, se’ns han girat d’esquena. S’ha vist clar amb l’última merda, amb una sèrie feta a TV3 amb accent valencià. Cada any el delta retrocedeix i és un dels parcs naturals més importants, amb ocells de tot el món. És un punt vital i no s’hi fa res.”

Sobre l’abandonament, Miquel Mayor, que es dedica als treballs agrícoles, també relata que hi ha malestar per l’estat de les masies, algunes amb un metre i mig d’herba seca, i els espais a l’aire lliure. “Un dels motius pels quals l’incendi s’ha propagat és que no hi ha cap obligació de mantenir les finques netes, el bosc no es neteja. Està abandonat. Això és pólvora”, diu.

Així i tot, la comunicació amb els veïns ha estat fluida. Els barris tenen grups de WhatsApp, els veïns s’han trucat, s’ha seguit la informació dels canals oficials i el jovent també s’ha preocupat de la gent gran.

Dues columnes de fum de l’incendi de Paüls, amb el poble de Xerta al mig i el canal (fotografia: ACN / Eloi Tost / Mar Rovira). Esclat de bombes de la batalla de l’Ebre

Els veïns han topat amb una escena que tampoc no s’esperaven. L’incendi ha fet esclatar antics projectils i artefactes de la guerra del 1936-1939 que eren enterrats en aquesta zona d’aleshores ençà, No han causat cap incident concret. Els bombers assenyalen que és un fet molt freqüent per l’emplaçament del foc. També hi ha hagut explosions a prop de la carretera TV-3541, que aquesta tarda continua tallada entre Paüls i Xerta.

“Tota la vida he sentit que quan hi havia un incendi, explotaven bombes de la batalla de l’Ebre, una de les més importants i més participació de la guerra civil. He perdut el compte de les bombes que he sentit esclatar. Han passat molts anys, la gent no ho recorda, però les bombes continuen allí. Se sent un espetec fort. Estàs envoltat de foc i només sents esclatar bombes”, diu Pau Mayor.

El dol de perdre molt més que un paisatge

Els veïns esperen de desconfinar-se i tornar a casa ben aviat. Quan passi, serà una bona notícia. Però no poden treure’s del cap tot allò que hauran perdut. No solament granges i tota mena d’infrastructures, sinó un paisatge verd que, malauradament, s’haurà convertit en negre i s’haurà reduït a cendres. Un paisatge que és molt més que un paisatge.

“Hem perdut coses que al poble tenien valor. La font nova, una font d’aigua natural on anem a buscar l’aigua i no ens cal anar al supermercat. Més bo que això, no hi ha res. És preciós el voltant, el refugi; i del Pi de Perillo, ja ens en podem oblidar. Rutes que podia fer la gent, la via verda, el tram d’Alcover”, diu Pau Mayor. “Quan s’hagi controlat, tornarem a casa i veurem com està el voltant, que són muntanyes que estimem molt. La via verda… Visitar-ho i veure què ha quedat”, diu Lleixà.

L’ajuntament habilita una sala per als desallotjats

L’Ajuntament de Xerta ha habilitat la sala polivalent de la casa de la vila per acollir una desena de persones que viuen en habitatges disseminats i que han estat desallotjades arran de l’incendi de Paüls. Els veïns esperen l’evolució de les flames per poder tornar a casa, però si finalment no és possible, tindran l’allotjament garantit al municipi.

La sala polivalent de l’Ajuntament de Xerta on alguns veïns desallotjats podran passar la nit (fotografia: ACN / Eloi Tost).

“Els hem facilitat menjar i ara ens duran llits perquè puguin dormir; fem tot allò que és a les nostres mans”, ha explicat el tercer tinent de batllia de Xerta, Rubén Alegria, en declaracions a l’ACN.

Alegria ha detallat que la tasca de l’ajuntament s’ha centrat a donar suport als bombers, a Protecció Civil i a les autoritats responsables de la gestió de l’incendi. Quant als desallotjats, ha dit: “Viuen en zones disseminades i estan molt exposats al foc. Tots tenen el neguit de tornar a casa seva per veure com està, perquè la veritat és que la situació ha estat molt dramàtica.”

amb la Cobla Montgrins - Lloc: Riera zona nova coberta

Dos incendis simultanis van mobilitzar més d’un centenar de bombers ahir al vespre al Rosselló. El primer foc es va declarar a mitja tarda als voltants del dipòsit d’aigua d’Estagell, en un terreny de matolls i herba seca, i que va ser empès pel vent de tramuntana. El segon ha començat poc després prop del castell de Planères, al terme de Brullà, als peus de l’Albera.

Segons el Servei Departamental d’Incendi i Salvament (SDIS 66), el foc d’Estagell ha estat combatut per tres grups d’intervenció forestal (GIFF), helicòpters bombarders d’aigua i una cadena de comandament, amb un total de 85 efectius mobilitzats. A les 19.00, el balanç provisional era de tres hectàrees cremades i els bombers consideraven que la situació evolucionava favorablement.

Un incendi obliga a tancar l’aeroport de Marsella i a tallar l’autopista AP-9 a Narbona

Poc després, les flames han aparegut a Brullà, també en una zona natural. En aquest cas, també hi han actuat tres grups GIFF, un dels quals de la seguretat civil, i s’hi han afegit mitjans aeris. Les primeres dades indiquen que el foc ha afectat tres hectàrees.

Els bombers demanen que s’evitin les zones d’actuació. Els dos incendis arriben en un context complicat per als serveis d’extinció, que lluiten també contra un gran incendi forestal prop de Narbona.

Segons les últimes actualitzacions de les 21.00, les operacions d’inundació i de seguretat a les vores de les zones dels incendis encara estaven actives per a evitar la represa del foc. La Unitat d’Investigació de Causes i Circumstàncies de l’Incendi (RCCI) investiga quin ha estat l’origen d’aquests incendis.

Precisament ahir, les Corberes i la Plana del Rosselló es trobaven en alerta vermella per risc d’incendi. Aquesta alerta estava relacionada amb la tramuntana, que bufava amb ratxes de més de 50 quilòmetres per hora.

L’advocat madrileny Jacobo Teijelo Casanova s’ha incorporat a la defensa de Santos Cerdán, ex-dirigent del PSOE espanyol, en col·laboració directa amb el despatx de Benet Salellas Vilar, amb qui ha acordat una defensa conjunta i coordinada a partir del primer moment.

Mail obert d’Assumpció Maresma | Em peta el cap amb això de la defensa de Salellas a Cerdán

Amb aquesta incorporació, Cerdán passa a tenir dos bufets. En un comunicat, els advocats afirmen que Jacobo Teijelo aporta una llarga experiència en casos de gran complexitat tècnica i mediàtica. Diuen que el seu bufet és conegut per l’especialització en delictes econòmics i de corrupció i per l’aplicació de tècniques avançades d’anàlisi d’informació, però la realitat és que Teijelo és una figura coneguda per haver defensat, entre més clients, el narcotraficant gallec Sito Miñanco, en el judici de l’operació Mito a l’Audiència espanyola, on van jutjar també Gonzalo Boye, qui abans n’havia estat l’advocat. Així mateix, Teijelo ha estat l’advocat de l’empresari Javier Pérez Dolset i, a final dels noranta, va guanyar una certa notorietat perquè es va encarregar de defensar Exuperancia Rapú, la dona que havia extorquit l’ex-director d’El Mundo Pedro J. Ramírez amb un vídeo sexual.

A més, aquests últims mesos va tornar a sortir a la palestra mediàtica perquè apareixia en els enregistraments de la militant socialista Leire Díez, que cercava draps bruts de la Guàrdia Civil i fiscals espanyols que empaitaven el PSOE. Segons es pot entendre d’aquests enregistraments Teijelo va ser present en la reunió en què Leire Díez va provar d’aconseguir informació comprometedora del cap de l’UCO que portava el cas Koldo.

Ambdós despatxos han remarcat en el comunicat la voluntat de treballar no solament en l’àmbit processal, sinó també en el de l’opinió pública, en un cas que, segons que denuncien, ha estat objecte d’un “judici paral·lel” ja de bon començament. “Confiem plenament que la veritat prevaldrà i la innocència del nostre client es demostrarà sense cap mena de dubte davant els tribunals i la societat”, han dit en una declaració conjunta.

Lloc: Pati del Xifré

La dirigent de l’extrema dreta francesa, Marine Le Pen, ha presentat un recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) contra la sentència d’un tribunal francès que la va inhabilitar cinc anys per un delicte de malversació de fons, fet que li impedeix de presentar-se a les eleccions presidencials franceses del 2027.

Gautier Sabrià: “Tothom se centra en Le Pen i ningú no es fixa que Aliot se’n surt molt bé, de tot això”

Le Pen ha demanat que se suspengui cautelarment la mesura, dictada a final de març, per haver desviat fons europeus per valor de 2,9 milions d’euros. A més de la inhabilitació, la sentència li imposava quatre anys de presó –dos amb llibertat vigilada– i una multa de 100.000 euros.

La defensa de Le Pen es basa en l’article 39 del Conveni Europeu de Drets Humans, que permet d’intervenir de manera urgent quan hi ha el perill imminent de causar un dany irreparable a un dret protegit, segons que explica un comunicat recollit per la cadena BFMTV.

En concret, Le Pen sol·licita al TEDH que ordeni a França d’aixecar la prohibició de presentar-se a les eleccions per evitar una “violació greu i irreparable” dels seus drets i els dels votants.

A banda de Le Pen, vuit diputats més de Rassemblement National han estat condemnats pel mateix delicte, vinculat a la contractació de falsos assistents parlamentaris, a qui van pagar amb fons públics destinats al Parlament Europeu entre el 2004 i el 2016.