El dia de Sant Jordi, amb sorpresa de tothom, el Petit de Ca l’Eril –grup format per Jordi Matas, Ildefons Alonso i Dani Comas i encapçalat per Joan Pons– va anunciar que tornava després d’una pausa de més de dos anys i quatre sense publicar cap disc. Eril Eril Eril es va publicar el 9 de maig i va fer contents molts seguidors, que trobaven a faltar la veu característica de Joan Pons i les melodies que l’acompanyen. El disc es va presentar en directe per primera vegada a començament de juny en quatre concerts seguits a l’Ideal Centre d’Arts Digitals de Barcelona, en un format que es podrà veure també a Tarragona, Lleida i Girona. Després de passar per aquestes quatre ciutats, començaran una ronda de trenta concerts que els durà per tot el país.

—Expliqueu que a les entrevistes…
—[Es treu un mòbil Nokia de la butxaca per mirar l’hora abans de començar l’entrevista.]

—Aneu pel món amb un mòbil sense internet?
—Tota la vida hi he anat. Aquest fa un any que el tinc. És una reedició del Nokia. No té res. Però fa uns quants mesos que en tinc un altre que em tortura la vida. És aquest. [De l’altra butxaca, en treu un iPhone.] És per a coses de feina. Abans ho tenia en una tauleta a casa, però llavors havia d’anar amb el portàtil amunt i avall, imprimir els bitllets d’avió quan tenia gira i viatjava cada cap de setmana… Però no, no tinc WhatsApp. No n’he tingut mai.

—I no viviu molt tranquil? No ho noteu, a l’hora de compondre, que teniu temps i no teniu distraccions?
—No, perquè tinc tres fills [riu].

—…
—Hi ha qui té mòbil i fills! El temps té més a veure amb l’actitud que tens a l’hora de repartir-te’l, perquè en realitat el temps és igual per a tothom. I jo no tinc un mòbil amb internet perquè em conec…

—Voleu dir que hi passaríeu molta estona?
—Sí, per això no tinc televisor, tampoc. Hi ha coses que les he fet com a mesura de prevenció.

—Els fills us les demanen, les pantalles?
—Sí. El gran fa un any demanava quan podria tenir mòbil, però li vam dir que fins que no tingués setze anys o divuit, res. Com que ha vist que va de debò, ha deixat d’insistir-hi. Però ara, per exemple, és una putada, perquè, com ho fa per quedar amb els amics? Vam posar un fix, a casa. Això està bé, però ells no hi estan acostumats. No sé com s’ha de solucionar, aquest problema, perquè la vida no és com abans, que sorties a jugar al carrer i a veure a qui trobaves. Ara la gent queda per a fer les coses, i la quedada es pot afinar molt més: “Quedem a i 30”, “Arribo a i 35”. Pots fer moltes més coses, però això té uns drets i deures, i el deure és haver d’estar pendent tot el dia.

—Reprenem el tema de l’entrevista: Eril Eril Eril. Algun cop heu explicat que és gràcies a les entrevistes que us creeu una narrativa i un discurs sobre el disc, sobre el grup… Tenint en compte que és un disc en què es parla molt de preguntes i respostes, encara queda alguna pregunta que no hàgiu sabut respondre?
—Unes quantes, i tant. Moltes vegades em pregunten coses que no sé i me les invento al moment.

—S’ha fet molt d’èmfasi en aquesta aturada de quatre anys entre disc i disc. Al cinema, trigar quatre anys entre film i film és la cosa més normal del món. Per què en la música s’exigeix de publicar a un ritme frenètic?
—El cinema –fins i tot el cinema català– té una indústria que és 700.000 vegades superior a la de la música. És un sistema molt més sòlid que se sustenta, en gran part, per les subvencions més que no pas pel públic. En canvi, en la música això no passa. El mercat cinematogràfic és molt més sòlid que el de la música, per això hi ha més temps per a fer una pel·lícula. I no només temps, també hi ha més diners. Pots agafar una pel·lícula de baix pressupost –que segur que serà molt més que el d’un disc–, i que el nivell de públic no superi el d’un disc, però el que sosté la indústria és molt superior, i aquesta és la gran diferència.

—On són les subvencions públiques en la indústria musical?
—No n’hi ha. És veritat que les discogràfiques que publiquen discos en català tenen un petit ajut, però, per exemple, per fer aquest disc no m’han pagat res. Jo, com a Joan Pons, he pagat els músics, els productors, els estudis, les mescles… El Petit de Ca l’Eril no pot pagar els discos, els pago jo. Però, en canvi, el Petit de Ca l’Eril sosté la gira: pot pagar la gent que hi treballa, però si també hagués de pagar el disc no sortiria a compte. Un grup com el nostre és pràcticament impossible que es pugui pagar els discos.

—Potser en el cinema els diners hi són per a crear el producte i, en canvi, en la música, per a la recepció? Vull dir: quants festivals hi ha que tenen subvencions?
—Els festivals són una altra cosa.

—Per què?
—És com si diguessis que les subvencions del món del cine només arribessin a través dels festivals. Els festivals ja compren les pel·lícules, però en compren només una projecció. Si tens la sort que un festival et contracti, et pagaran el caixet només un cop, saps? I hi ha molts grups que ni els contracten. Mira, ara he pogut fer algunes bandes sonores per a pel·lícules durant la pausa i, ostres, realment està molt més ben pagat, eh? És a dir, guanyes més fent una banda sonora que en un disc. Tampoc no és l’hòstia, però ho poden pagar, hi ha diners pensats per a aquella funció, però per a un disc no. Ara, tampoc no en sé la solució, perquè es fan molts més discos que pel·lícules i no sé si seria sostenible…

—I per què es permet, això?
—Jo crec que la causa d’això és que no hi ha cap col·lectiu. No hi ha cap sistema de músics organitzat que miri pels seus drets. En el cinema, en canvi, tot és molt més reglat. En música és una mica campi qui pugui.

—Cada disc és un miracle?
—I tant! Quan ve algú que vol que li produeixi un disc, penso… És que em sap greu, perquè realment és molt difícil pagar-lo. Es pot dir que la majoria de gent que grava discos en grava perquè li ve de gust, no per guanyar-hi diners.

—Comenceu el disc amb la cançó “Jo ja no sóc qui era”. Qui sou, ara?
—Tu ho saps, qui ets?

—Potser no.
—Jo tampoc. No entenc de què va tot aquest somni de la vida.

—La música no us ha ajudat a donar-hi sentit? A dir: “He vingut al món a fer música i a fer gaudir la gent amb la meva música”?
—És que quan hi penso, no penso en mi com a músic sinó com a Joan, i sóc una persona que té dubtes, com tothom. També tinc certeses, eh? Com ara intentar fer el que m’agrada, intentar ser feliç, intentar millorar en coses que penso que puc millorar… Però, per exemple, no he tingut mai la certesa de publicar un disc i saber que anirà bé, sinó al contrari.

—Amb aquest en teníeu molta, de por?
—Com sempre, però potser més, perquè ha passat més temps i la gent és més analítica. També és veritat que va arribar un moment en què publicàvem discos tan seguits que la gent ja no sabia quin disc era. Hi havia gent que em deia: “Ai, et vaig veure en un concert fa poc” i, en realitat, “fa poc” volia dir feia dos anys, amb un altre disc. Quan fas concerts i discos fas el més nou, però la gent en té una altra percepció, i això és una cosa amb què sempre penso. Si hagués de dibuixar el meu grup, no dibuixaria un grup triomfador. Som un grup que anem fent, amb les nostres virtuts que no són les de triomfar, sinó les de fer molt bona pinya i centrar-nos a fer coses que ens agradin.

—En quin esglaó situaríeu el Petit de Ca l’Eril?
—A l’underground. A vegades perdem perspectiva, però no hem d’oblidar que un grup com el Petit de Ca l’Eril, que canta en català, té moltes portes tancades. Cantar en català te n’obre algunes, però te’n tanca moltes. És com si ara et ve algú i et diu que escolta un disc de death metal japonès d’Osaka i que no han sortit mai d’allà. Això som nosaltres: un grup de freaks fent la seva. Això, genèricament, però en l’àmbit català també. Els grups que triomfen són uns altres, però no passa res, tampoc no és la nostra funció.

—La vostra funció i la de la resta de grups com el vostre és aguantar la base de la indústria musical?
—Em costa parlar en primera persona del meu grup. Així i tot, des de fora és el que detecto, que molts grups serveixen per a això. Bé, no és que serveixin, és que hi són. A mi m’agrada una cosa que agrada a poca gent, sempre m’ha passat, això. Un dels meus artistes preferits, Chris Cohen, va venir a Barcelona el desembre i només el vam anar a veure trenta persones, de les quals vint-i-cinc eren músics. Va venir, va fer el concert i se’n va tornar cap a casa. Segur que hi devia perdre diners, aquell dia! I és un artista que sempre m’ha admirat i fa uns discos increïbles, però no tot l’art ha de ser de masses. Ara, l’art que no és de masses és material sensible que utilitzen els que fan art per a grans masses. És una cosa que es retroalimenta. Ha passat tota la vida: qui fa art sempre s’inspira en algú, i normalment aquest algú és algú a qui no li va tan bé.

—En una entrevista vau dir que quan vau començar a fer aquest disc no sabíeu com posar-vos-hi. Com pot ser, tenint en compte que fa tants anys que feu música?
—Perquè per a cada disc intentem trobar un nou mètode de creació. Això és molt cansat i fa que sempre tinguis la sensació d’haver de començar de zero. Això et fa sentir perdut, però és el que ens va bé. El disc no seria com és si no haguéssim anat tan perduts.

—En aquest disc us hi heu implicat més emocionalment que en els altres?
—No, però sí que tinc la sensació que les cançons han sortit de les entranyes, d’un lloc emocional més que no pas cerebral. Aquestes cançons són fruit de deixar-se portar.

—Això Pau Vallvé també ho ha aplicat en el seu darrer disc. Ell diu que ha hagut d’aprendre a desprendre’s del “tics musicals” que tenia i que li feien fer certes composicions, perquè sabia que d’aquesta manera les cançons funcionarien. Per exemple, l’èpica rockera del final i aquestes coses.
—Exacte. I això és molt difícil, eh? Perquè reinventar una estètica és fàcil, però reinventar la teva manera de fer cançons, no. Sentir que encara pots fer bones cançons… No ho sé, potser ja s’ha acabat aquesta font, saps? I t’hi has d’enfrontar, a això.

—Creieu que les cançons bones ja les heu fet?
—M’ha passat, sí. Als altres no ho sé, perquè d’això no se’n parla amb gaire gent. Bé, amb Ernest Crusats de la Iaia, sí. Vaig treballar amb ell i tenia molt d’interès a saber com feia jo les cançons. Em deia: “Què passa quan sents que ja has fet les cançons més bones i que ara ja no te’n sortiran?” No és tan habitual de parlar-ne, però pot arribar a preocupar.

—Aquest disc l’heu promocionat tot sencer, sense fer avançaments de senzills. Per què?
—Hi ha unes quantes coses que m’ho van fer decidir. Sobretot va ser que com a artista hi ha una feina que no es veu, que és aquesta d’haver d’explicar i vendre què fas. I és molt pesada. Això t’obliga a haver de fer publicar senzills. Havia de dir: ara publicarem un senzill, d’aquí a quinze dies un altre, ja podeu reservar aquest altre que després vindrà el disc… N’estava tip, i per això ja de bon començament vaig dir que no volia fer ni un senzill. Volia sortir un dia i dir: “Aquest és el nostre disc, ja el podeu comprar.” I així ho vam fer. És una decisió molt egoista, en realitat.

—Justament ho veig al revés: és una manera de no donar-se sempre protagonisme a un mateix.
—Suposo que és intrínsec. És que això em cansa molt, perquè em cansa molt que m’ho facin. A mi m’agrada descobrir les coses per mi mateix, però és una qüestió molt complicada, perquè hi ha una indústria de distribució digital pensada justament per això. Tot allò que facis a part d’aquesta indústria, ajudarà a fer que no funcioni. Per això quan prens aquestes decisions has de ser conscient que en cert punt t’arrisques.

—I per què ho feu?
—Perquè ara tot m’és una mica igual, però hi ha hagut moltes èpoques que no ho feia perquè pensava que seria perjudicial per al projecte. Fins i tot ara potser també ho és, però ara m’és igual.

—La recepció del disc, ara com ara, és bona.
—Sí, però no saps mai si hauria pogut ser millor. Però és que realment m’és igual.

—Us sap greu que després de passar tot un nou procés de creació i de produir un disc per primera vegada amb gent externa que no sigui del grup us diguin que Eril, Eril, Eril recorda els primers discos?
—No. Crec que quan la gent fa aquesta relació no és per una qüestió sonora, sinó més aviat per la manera de fer les cançons. Cada disc del Petit de Ca l’Eril té un caràcter molt únic, em sento molt content de com sonen tots. Però, per exemple, la gent que em diu que Eril Eril Eril li recorda La figura del buit té raó, perquè va néixer després de tres anys de pausa que són els que han passat ara, si fa no fa.

—Aquesta distància temporal entre disc i disc la mantindreu, d’ara endavant?
—No ho sé, potser sí, però si la idea del grup és no repetir el sistema de creació, llavors hauria de ser que no, no? Hauríem de trobar una altra manera! No, no ho sé, és que per a un grup com nosaltres i dins el mercat on ens movem, tancar la paradeta tres anys vol dir haver-se de guanyar la vida amb altres feines. És una putada.

—Quan vau acabar d’escriure “Si no fos tan fàcil” vau trucar la vostra mare i us vau posar a plorar…
—No, vaig plorar abans de trucar-li! Quan vaig trucar-li vaig fer veure que no passava res [riu].

—Li truqueu gaire?
—No, li truco poquíssim. És una de les coses en què penso molt, però no li hi dic prou. I en aquell moment vaig connectar amb això, perquè la cançó parla de fer-se gran, i quan tens fills empatitzes més amb els teus pares. Aquell va ser un moment de connectar-hi. Encara em passa, eh? Cada cop que la toquem en directe és un moment molt tens, però molt emocionant. A més, trobo que és una cançó molt maca per a tancar el disc.

—Aquesta pausa us ha servit per a relativitzar el projecte, o més aviat al revés?
—M’ha servit per a reprendre-ho amb una altra perspectiva. Ho relativitzo en el sentit que ara és una altra etapa de l’Eril i, això, lluny de relaxar-me, fa que necessiti més energia que mai. Alhora, penso: “No tot és això.” S’ha de saber conviure amb altres coses, però no sé si ho sabré fer. Com a grup, per exemple, ens hem proposat de no tocar tant. Abans podíem fer seixanta concerts, ara en farem trenta. Nosaltres hem picat molta pedra, molta. Hem fet concerts per pocs diners, hem tocat a tot arreu… Tot això ens ha donat molta experiència, hem conegut molta gent i circuits diferents, però potser ara no és el moment de fer tot això. Ara és el moment de fer unes altres coses, i per això cal relativitzar-ne algunes.

L’arquitecte Carles Dolç ja ha advertit el professor Josep Guia que és la darrera volta que celebren l’aniversari. “L’amic Guia ho va voler celebrar al cap de deu anys, als vint-i-cinc, als quaranta, i ara als cinquanta. Ja li he dit que s’ha acabat”, diu amb un mig somriure i un punt d’ironia. Guia ho accepta amb esportivitat i amb un cert orgull que ara, cinquanta anys després dels fets, la societat els reconega el mèrit d’haver treballat per una eixida nacional a la dictadura de Franco.

Perquè d’això tractava l’episodi que ara es recorda. Avui, dia de Sant Joan, fa cinquanta anys que deu joves militants antifranquistes, de diverses sensibilitats polítiques, van ser detinguts per la policia en una casa d’exercicis espirituals d’Alaquàs (Horta Sud). Damunt la taula hi havia tots els documents en què treballaven per a crear el Consell Democràtic del País Valencià. Per fer aquest reportatge, hem citat quatre d’aquests pares de l’autogovern per llegir amb ulls d’ara què van representar aquells fets.

El 24 de juny de 1975, amb Franco agonitzant, però viu, i amb capacitat per a continuar dictant i signant sentències de mort, tots deu es van reunir en una casa d’exercicis espirituals d’Alaquàs. L’inspirador d’això, Vicent Ventura, no hi era aquell dia. Després sabrien que havia estat una sort, perquè de fora estant va poder moure tots els fils necessaris per a l’alliberament dels activistes.

Els Deu d’Alaquàs eren Laura Pastor, l’única dona i representant del Partit Carlí; Joan Josep Pérez Benlloch, periodista i militant del PSPV; Vicent Soler, professor de la universitat, en representació de Socialistes Valencians Independents; Francesc Xavier Navarro, d’Unificació Comunista d’Espanya; Josep Corell, d’USO; Ernest Lluch, de Socialistes Valencians Independents; Carles Dolç, del Moviment Comunista del País Valencià; Francesc Candela i Josep Guia, en representació del PSAN, i Carlos Manuel Martínez Llanesa, estudiant d’economia, ex-comunista. D’aquests, Laura Pastor va faltar l’any 2019; Francesc Candela, el 2012, i Ernest Lluch va ser assassinat per ETA l’any 2000.

Vicent Soler Josep Guia J.J. Pérez Benlloch Carles Dolç Reivindicar la Generalitat amb Franco viu

Josep Guia explica que l’origen de tot això era l’enuig de Vicent Ventura, perquè s’havia trencat la Taula Democràtica del 1973. Era final del 1974 o començament del 1975. Ventura encara era en els Grups d’Acció i Reflexió Socialista, que després va passar a ser el Partit Socialista del País Valencià, i Guia ja representava el PSAN. “Raonant, vam pensar que havíem de fer una plataforma democràtica d’oposició al franquisme, de trencament democràtic, però amb sensibilitat de país, valencianista i catalanista”, diu Guia, que recorda que es va convocar una primera reunió. Ventura va cercar el lloc, i entre tots dos van buscar gent de totes les sensibilitats. “Nosaltres teníem sensibilitat catalanesca i per la llengua i el país, i vam convocar una primera reunió el mes de maig en el carrer Sorní. Allí vaig presentar en nom del PSAN el primer document on es reivindica la Generalitat. Afortunadament, això no va decaure, i tenim Generalitat, malgrat que ara està en males mans”, recorda Josep Guia.

Van fer una segona reunió en les Escoles Pies, i la tercera van decidir de fer-la en una casa d’exercicis espirituals. “Ens ho havíem pres molt seriosament. Vam buscar un lloc tranquil, fora de la ciutat, per tenir tota la vesprada i tot el temps que calgués per a redactar el manifest fundacional d’allò que volíem que fos una plataforma estrictament valenciana”, evoca Vicent Soler, que era un jove professor d’Economia i va acabar essent conseller amb els presidents Lerma i Puig.

Soler recorda Vicent Ventura com l’agitador. “La plataforma havia d’aportar una veu pròpia valenciana a les negociacions de la transició democràtica. Durant la república no s’havia tingut eixa oportunitat. A banda de llibertat i amnistia, demanàvem l’estatut d’autonomia. I això presidia la intenció de crear aquesta plataforma”, diu Soler, que insisteix que el PSAN i el PSPV aportaven l’agitació valencianista al grup.

Si en el moment de posar-se a treballar hi havia tot de sensibilitats, ara, a l’hora de recordar els fets, també hi són. El periodista J.J. Pérez Benlloch, que ja té vuitanta-set anys, potser acostumat pel seu ofici a posar distància amb tot, lleva importància a tot el que va ocórrer. “En la nostra història no passa res important, i això dels Deu d’Alaquàs, a parer meu, s’ha fet més gros i més gran que no era. Històricament, no va ser més que una anècdota”, diu, i insisteix que allò va ser un episodi que tenia el seu mèrit però no per a fer-ne un episodi històric.

Amb Eliseu Climent

Siga com siga, Benlloch sí que reconeix el mèrit que s’ajuntàs gent que tenia com a objectiu l’eixida democràtica després de Franco, però amb pensaments polítics diferents. Vicent Soler hi està d’acord: “Ja hi havia distància en aquella època, però fèiem un esforç per a buscar punts d’entesa. Érem una plataforma pluripartidista i cadascú pensava d’una manera, però vam fer l’esforç per arribar a un acord de mínims perquè tots poguérem anar en la mateixa direcció. Érem conscients que giràvem un full de la història”, diu Soler.

Carles Dolç diu que no hi havia cap secret, que es feia un programa d’unitat. “Sí que hi havia gent de totes la sensibilitat, encara que hem de recordar que hi havia una altra plataforma, que era la Junta Democràtica, que era la que havia implantat el Partit Comunista. En la nostra, hi havia gent d’un espectre més ample. Entre ells, la Democràcia Cristiana, que aquell dia no hi era, però després de l’incident va tornar.”

Josep Guia guarda al seu arxiu el manifest que, finalment, es va signar i divulgar un parell de mesos després de la detenció. L’encapçalament en majúscules és un “Al poble del País Valencià”. Per fer-se la fotografia amb els altres tres protagonistes d’aquest reportatge, l’ha dut. Es troben a la cafeteria de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, i quan comenten la jugada entre tots, apareix Eliseu Climent. Un d’ells li pregunta com és que ell no era aquell dia en aquella reunió. Ell respon amb agilitat: “Segur que confabulava”, i tots acaben assentint entre rialles.

El manifest té sis punts. “Un d’aquests punts reclama l’estatut d’autonomia a partir del mateix moment del trencament democràtic com a guia per a exercir el ple dret a l’autodeterminació. Era un punt que havíem copiat en la formulació de l’Assemblea de Catalunya. El vaig copiar jo mateix. També diu que hi haurà oficialitat de la llengua catalana, de la qual el valencià és una varietat, i de la castellana”, diu Guia.

La detenció

Els quatre activistes amb qui parlem recorden la detenció com un fet excepcional i inesperat. Feia poc més d’una hora que havien entrat a la sala de reunions i tenien tots els papers estesos damunt la taula. La policia va entrar armada amb pistoles i va fer el típic crit de “manos arriba”. “Érem en un convent. Jo em vaig endur un bon ensurt, perquè una pistola en mans d’un policia no saps mai què pot fer. I això ens va donar molta notabilitat. Molts policies armats detenint uns xicots que no volien fer cap mal”, recorda J.J. Pérez Benlloch. Quan els van traure al pati, uns altres policies anaven armats amb metralletes. A Laura Pastor se l’endugueren en un cotxe particular. Als altres nou, els dividiren en dos furgons policials. I allí és on passa l’anècdota més divertida del fet i que conten a mitges Josep Guia i Vicent Soler. El resum és que la policia havia agafat tots els papers que eren damunt la taula, però Guia s’adonà que a la butxaca hi duia l’agenda amb tot de telèfons de gent ben compromesa contra el règim. “Josep Guia diu molt graciosament que aquell dia va fer de capellà perquè va repartir paperets, com qui repartia hòsties, per menjar-nos l’agenda. Recorde que quan el furgó va entrar al pati de la prefectura de Ferran el Catòlic, jo encara tenia un trosset de paper en la boca que no em podia empassar perquè no em quedava saliva dels nervis”, diu Soler.

A banda d’aquesta facècia, tots quatre reconeixen que van tenir sort i que els tres dies que van passar a la comissaria no els van fer mal. Sí que va haver-hi amenaces de càstigs físics, però no es van materialitzar.

La repercussió

Entre els Deu d’Alaquàs hi havia un periodista, professors universitaris, un arquitecte… Persones amb un cercle de relacions molt important que ràpidament es van mobilitzar per gestionar-ne l’alliberament. Josep Guia conta que Maria Conca i Vicent Ventura van moure tot de fils, que a alguns els van visitar els degans de les seues facultats i professors universitaris. Van passar tres dies a la comissaria i després els van dur al Tribunal d’Ordre Públic. Vicent Ventura i Joaquim Maldonado, de la Democràcia Cristiana, a través del Bamc Industrial de Catalaunya van pagar la fiança perquè els alliberassen. “Vam sortir amb una petició fiscal de tres anys per a cadascú de nosaltres per associació il·legal amb grau de dirigents. L’any 1976, quan Juan Carlos va fer el primer indult, es va acabar la història processal”, diu Guia.

Tots recorden l’eixida del Palau de Justícia com un acte molt emocionant. Cal recordar que Franco era viu i aquella acumulació de gent que els esperava i els aplaudia hauria pogut acabar de la pitjor manera. La mateixa mobilització social per a traure’ls va empènyer la gent al carrer.

Detall del document Detall del document El llegat

Amb l’escepticisme que ha respost a totes les preguntes, J.J. Pérez Benlloch reflexiona sobre els polítics d’avui en dia. “Jo m’identifique més amb Guia, que continua essent un infant per la rebel·lia que té, perquè està preparat, discuteix i defensa molt argumentadament les posicions. Els polítics joves no tenen l’estímul que teníem nosaltres, de carregar-nos el franquisme. Ara què volen?, una democràcia angèlica? Si no van contra el dictador, què volen, més democràcia?”, diu.

Vicent Soler també reconeix que tot es va accelerar molt i que, quan van olorar les eleccions del 1977, cadascú va trobar el seu lloc. “La unitat va durar el que va durar, però Alaquàs va representar que, per primera vegada, uns valencians eren detinguts per raons de voler l’autogovern, no tan sols la democràcia i l’amnistia”, diu.

Josep Guia, que recorda que entre tots els protagonistes d’aquella història continua havent-hi un lligam de bona relació, reconeix que tothom ha virat cap a direccions diferents. I sobre el llegat, diu que tot el que ha vingut després d’allò han estat còpies rebaixades. “Nosaltres vam marcar un punt d’inflexió, hi hagué una concepció unitària del País Valencià, una concepció catalanista, encara que ara no es gaste aquest nom. Ja parlàvem de la Generalitat. No de la de Catalunya, sinó de la d’ací.”

L’homenatge

Cinquanta anys després de la detenció per la policia franquista, i a desgrat dels recels de Carles Dolç, els Deu d’Alaquàs rebran demà un homenatge. Serà a la casa d’exercicis espirituals de la Puríssima. L’acte, l’organitza el Memòria Democràtica del País Valencià i, a banda dels parlaments i de les actuacions, l’edifici es podrà visitar per fer memòria d’aquells fets.

Guia, Soler, Benlloch i Dolç conversen davant el Palau de la Generalitat.

 

Una pacient de l’àrea de psiquiatria de l’Hospital la Fe de València ha mort en un incendi que ha obligat a desallotjar-ne la planta setena. La policia espanyola ha detingut a un dels pacients com a presumpte autor de l’incendi, de 34 anys. El detingut s’havia escapat de la planta amb un altre home ingressat a la mateixa unitat. De fet, el segon pacient ha estat interceptat al districte de Trànsits de València.

La Conselleria de Sanitat esperarà a l’autòpsia abans de dictaminar si la víctima ha mort a conseqüència directa del foc.

L’incendi s’ha originat cap a les 17.30, ja extingit pels bombers, i ha estat controlat pocs minuts després. Els treballadors de l’hospital han hagut d’evacuar els pacients de la planta setena, dedicada a l’àrea de psiquiatria, i de la sisena, de les torres D i E cap a una zona segura dins el centre. Unes hores després, la sisena planta d’ambdues torres ha tornat a ser operativa.

Vint-i-dos pacients han estat traslladats a l’Hospital Clínic, on romanen ingressats, mentre que quaranta-un van poder tornar a les seves habitacions i uns altres trenta-un van ser traslladats a altres zones de l’hospital. De les vuit persones ateses a urgències per inhalació de fum, només una es va mantenir en observació i ja ha estat donada d’alta.

Pel que fa als danys materials, s’hauran d’executar tasques de rehabilitació a algunes habitacions. Ara com ara s’estan recuperant els materials de pacients, familiars i personal de l’hospital que va quedar a les zones afectades, segons informa el servei de Sanitat.

Lloc: Plaça de l'Ajuntament

El govern de l’Aragó ha suspès la participació dels seus tècnics en el grup de treball per al trasllat de les obres de Sixena, quan feia poques hores que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) havia presentat una petició d’incident d’execució de la sentència del Tribunal Suprem espanyol per la “incapacitat tècnica” d’abordar les tasques que implica executar-la.

El MNAC comunica al jutjat d’Osca que no pot traslladar les pintures de Sixena sense malmetre-les

El govern de Jorge Azcón ha dit que eren “absolutament inacceptables” els termes que el museu expressa en aquest incident, i ha remarcat que la decisió del TS donava vint dies per a fer el trasllat i que no tenia “possibilitat de recurs”. El MNAC, segons l’executiu d’Azcón, “insisteix a oposar-se al compliment de la sentència” perquè “no proposa cap termini per a la devolució”. Alhora, el govern aragonès acusa el MNAC de seguir insistint en els “danys irreparables” que causaria el trasllat com a argument principal per a oposar-s’hi, “sense cap justificació tècnica”.

Per això diu que hi ha una voluntat implícita del MNAC de “no acatar” la sentència del TS “tot i la bona fe i la col·laboració dels tècnics de l’executiu aragonès per ajudar el museu català a complir-la”. Sobre això, el govern d’Azcón opina que el MNAC “ha decidit de trencar el clima de confiança” en el diàleg tècnic i, com a resposta, “suspèn la participació” dels tècnics en el grup de treball. Alhora, reafirma la voluntat “indestructible” de fer complir la llei “per tots els mitjans judicials que calguin” i afegeix que solament acceptarà “el compliment íntegre” de la sentència del Suprem, “incloses totes les pintures objecte de la decisió judicial, sense cap distinció”.

El consell nacional de Més-Compromís, l’òrgan dels militants i el màxim entre congressos, ha aprovat amb un 92,68% dels vots de deixar el grup parlamentari de Sumar del congrés espanyol i adscriure’s al grup mixt. De les 205 persones que han votat, 
190 han reafirmat el plantejament de l’executiva nacional, que considera que aquesta és la via més adequada per a la defensa dels interessos valencians.

D’aquesta manera, també volen “fiscalitzar el govern, sobretot en el context de corrupció al si del PSOE.” Més-Compromís considera “més important que mai fer ús de tots els mecanismes parlamentaris de control al govern i continuar construint l’alternativa honesta al bipartidisme”.

La votació s’ha fet entre ahir, diumenge, a les 22.00 i avui a les 19.00, i hi han participat 205 dels 237 consellers nacionals, un 88,74%. Aquests resultats seran vinculants per a la diputada de Més-Compromís, Àgueda Micó, tot i que es traslladaran a una reunió de l’executiva nacional de Compromís, en què asseguren que Més buscarà una resposta consensuada amb tots els socis de la coalició. D’aquesta manera, de moment, només quedarà un diputat de Compromís dins Sumar, Alberto Ibáñez (d’Iniciativa).

L’executiva de Més s’havia mostrat partidària d’abandonar el grup de Sumar i passar al grup mixt, i la setmana passada va anunciar que ho consultaria als militants. Aquesta convocatòria arriba després de la crisi oberta arran de la negativa de Sumar a registrar la compareixença de Pedro Sánchez en la comissió del congrés espanyol sobre la gota freda, una iniciativa que havia impulsat Compromís. Malgrat els contactes i les negociacions d’aquestes darreres setmanes, la tensió no s’ha resolt.

L’executiva de Compromís –que integra Més, Iniciativa i Verds-Equo– va optar per ajornar temporalment la ruptura en canvi d’una nova relació amb Sumar que li permetés de tenir més autonomia. El debat intern ha causat friccions entre les famílies de la coalició. Més i Verds-Equo defensen de trencar amb Sumar, mentre que Iniciativa es mostra partidària de mantenir-hi la vinculació i eixamplar les aliances amb l’esquerra espanyola.

El govern iranià ha disparat sis míssils contra la base aèria d’al-Udeid, a Catar, que comparteixen els EUA, el Regne Unit i Catar, on hi ha la seu regional del comandament nord-americà. Alhora, han estat atacades bases nord-americanes a l’Irac. El govern iranià ha dit que havia disparat tants míssils com bombes va fer servir els Estats Units en l’atac a instal·lacions nuclears iranianes.

Les explosions de Catar han estat en l’espai aeri de la capital, Doha, a uns quaranta quilòmetres de la base. La base aèria nord-americana d’al-Udeid és la més important de la zona, amb prop de 10.000 soldats.

Per una altra banda, un responsable de la seguretat iraquiana ha confirmat a l’agència Associated Press que l’Iran també havia atacat la base d’Ain al-Assad, a l’oest de l’Irac, on hi ha tropes dels EUA.

La cadena estatal iraniana IRIB News ha anunciat que l’operació “Basharat Al-Fath” contra la base d’al-Udeid havia començat. En un segon missatge, s’ha comunicat: “El cos dels guàrdies de la Revolució Islàmica ha llançat […] l’operació ‘Basharat Al-Fath’ amb un potent i destructiu atac de míssils contra la base d’al-Udeid, a Catar. Aquesta base és la seu del cos aeri i el principal actiu estratègic de l’exèrcit terrorista americà a l’Àsia Occidental.”

Catar ha condemnat l’atac i ha afirmat: “Catar es reserva el dret de respondre directament de manera equitativa amb la naturalesa i proporcionalment a aquesta agressió descarada, d’acord amb el dret internacional.” En un missatge a X, el portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers de Catar, Majed al-Ansari, ha afegit: “Les defenses aèries de Catar han frustrat l’atac i han interceptat els míssils iranians.” També ha dit que no hi havia hagut víctimes.

Abans, les autoritats de Catar ja havien anunciat el tancament temporal de l’espai aeri, adduint motius de seguretat i protecció dels ciutadans i visitants del país. Havien pres la mesura en un context marcat per una creixent inestabilitat al Llevant. Segons un comunicat oficial del Ministeri d’Afers Estrangers de Catar, la decisió formava part d’un “conjunt de mesures de precaució” preses en coordinació amb socis regionals i internacionals. Tot i que no s’havien especificat les raons concretes de la suspensió, el gest ja es llegia com una resposta a l’augment de tensió geopolítica, especialment vinculada als atacs dels EUA a l’Iran, i es preveia que hi pogués haver un atac contra aquesta base aèria, fonamental per a les operacions militars dels Estats Units en tota la regió, del golf Pèrsic a l’Afganistan.

Poc després d’haver-se fet pública la mesura, l’ambaixada dels Estats Units a Doha ha emès una alerta per a recomanar als seus ciutadans que es mantinguessin en zones segures fins a nou avís, sense aclarir si la petició anava relacionada amb una amenaça específica o amb el tancament de l’espai aeri. El govern nord-americà, presidit per Donald Trump, ha demanat també a tots els seus ciutadans a la regió que extremin la precaució per possibles atacs a interessos dels EUA. Alhora, l’ambaixada dels Estats Units a Bahrain, on hi ha la Cinquena Flota naval nord-americana, ha ordenat a una part del personal que treballi de casa estant, una altra mostra de la creixent preocupació per l’escalada regional.

Ja s’ha confirmat: el 20 de juliol s’emetrà el darrer capítol de la vuitena temporada de Com si fos ahir. A més, es farà una gala per a acomiadar la temporada de la sèrie del migdia de 3Cat Serà presentada per Llucià Ferrer, Jaume Borja i Ester Pagès, s’emetrà en horari de màxima audiència i hi participaran tots els actors de la sèrie.

Per als seguidors que vulguin assistir-hi de públic, TV3 ha explicat que poden enviar un missatge al 653117211, on hauran de proposar un final de temporada per a la sèrie. De tots els missatges que rebin, en seleccionaran dotze.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de CF.ComSiFosAhir.TV3 | #3Cat (@tv3.comsifosahir.clubfans)

Novena temporada confirmada

També s’ha confirmat que hi haurà una nova temporada de Com si fos ahir. Serà la novena, i, per tant, igualarà la mítica sèrie de TV3 El cor de la ciutat, que es va emetre entre el 2000 i el 2009, i que va acumular nou temporades. Per ara, té el rècord de longevitat de les telenovel·les de la sobretaula de 3Cat. Per tant, Com si fos ahir segueix els seus passos i està encaminada a convertir-se en la sèrie més longeva de 3Cat. Per darrere seu, al podi, hi trobaríem La Riera, que va emetre fins a vuit temporades. però no va seguir-se emetent a causa d’una baixada en les audiències.

No és estrany que la cadena opti un any més per mantenir la sèrie, que és un dels seus pilars quant a l’audiència tant a la televisió com a la plataforma. A la plataforma 3Cat, els capítols ocupen sempre el rànquing dels més vists del dia. El mes de gener, per exemple, Com si fos ahir va ser el tercer programa més vist a la plataforma, només per sota de Crims i el reportatge Infiltrats, amb una mitjana de 68.000 usuaris per capítol. I, el març passat, va arribar a la xifra de 1.500 episodis emesos.

“Treballar a la sèrie diària de TV3 és com si et toqués la loteria”

Un èxit que no ha estat un camí de roses

Al final de la setena temporada passada, VilaWeb va entrevistar Elena Gadel i Eduard Farelo, dos dels protagonistes de la sèrie, i els vam preguntar per la possibilitat que la vuitena temporada fos la darrera. Ells ho van negar. Farelo va assegurar que Com si fos ahir era el Gent de barri de TV3. “Jo arribaré aquí fins a la jubilació i amb un caminador. Saps aquelles sèries d’actors anglesos que duren quaranta anys? I dius: aquest home va començar la sèrie amb vint i l’ha acabat amb seixanta. I que quan un actor s’avorreix o la trama no interessa es canvia, però la sèrie continua. Canvien els decorats, els directors… Però continua la sèrie. I ho diem sempre: per a un actor, treballar a la sèrie diària de TV3 és com si et toqués la loteria. A fora fa molt fred. És una feina bastant dura, i els que tenim la sort de tenir feina durant sis o set anys, no deixa de ser una cosa absolutament excepcional.”

Però no ha estat sempre tan fàcil, la sèrie va penjar d’un fil durant una bona temporada. Durant el procés, va haver-hi molts dies que no es van emetre capítols perquè passaven coses més importants. Unes pauses que no ajudaven la sèrie. I després, amb la pandèmia, van haver d’aturar les filmacions durant molts mesos. Més tard, TV3 va viure un moment de crisi, perquè es va reduir molt la publicitat a la televisió i tenia dificultats econòmiques per a continuar alguns projectes. Es va posar en qüestió que Com si fos ahir i Polònia continuessin perquè no hi havia diners. Finalment, i després d’una gran campanya perquè continuessin, TV3 va decidir de mantenir aquests dos projectes.

La jutgessa de primera instància i instrucció 3 de Catarroja (Horta Sud), que investiga la gestió de la gota freda, ha descartat de prendre declaració com a investigat al cap de Climatologia de l’AEMET, José Ángel Núñez, com havia sol·licitat l’acusació popular que exerceix la formació Valores.

Per a la magistrada, aquesta petició “mostra un desconeixement palès no sols del que va passar el 29 d’octubre de 2024, sinó també els dies previs, l’actuació que va tenir en el CECOPI el testimoni (a qui aquesta representació atribueix homicidis dolosos), i també s’evidencia el desconeixement dels tipus penals que són objecte d’aplicació, tenint en compte allò que ja ha resolt l’Audiència Provincial de València en diferents resolucions, i les previsions i avisos de l’AEMET”.

En aquesta línia, retreu que les referències que fa a tipus penals com el delicte d’omissió del deure de socors mostren un “desconeixement evident” de les resolucions dictades en el procediment. També considera que atribuir homicidis dolosos és desconèixer l’objecte de la instrucció, les resolucions del jutjat i de l’Audiència de València. Així, assenyala que l’existència d’avisos previs de l’AEMET és reflectida de manera extensa en l’informe que obra en les actuacions, es constata en la documentació que es disposava per la Conselleria d’Emergències i va ser emprada per altres institucions a fi d’adoptar les mesures oportunes.

“El fet que el dia 29 d’octubre de 2024 era el dia àlgid de la DANA va ser alertat prèviament i així era conegut públicament pels mitjans de comunicació”, assenyala la magistrada en la interlocutòria. Diu que el fet que a les 15.00 es fixàs que la reunió del CECOPI havia de començar a les 17.00 és “una cosa inexplicable, i no sols per les previsions meteorològiques referides dels dies anteriors, sinó per tot allò que havia succeït des de primera hora del matí del dia 29 d’octubre”.

Així mateix, considera que el fet “que es desconnectàs l’AEMET de la reunió del CECOPI, la qual cosa en un informe es va qualificar desencertadament com un període de treball exclusivament presencial, especialment pel nul resultat d’aquest treball, són circumstàncies, decisions o inactivitats que no es poden atribuir al testimoni”. La jutgessa indica que les afirmacions d’aquesta acusació popular que converteixen el testimoni en responsable de la “inactivitat” d’uns altres “no reflecteixen ni l’actuació real” del tècnic de l’AEMET en els dies previs, ni en el mateix dia, ni en les seues compareixences públiques.

Sosté que aquesta argumentació “no sols s’aparta de la realitat, de la mera lògica, sinó també de la normativa aplicable en la gestió de les emergències, l’estatut d’autonomia, la llei autonòmica 13/2010, de 23 de novembre, de protecció civil i gestió d’emergències, el pla especial d’inundacions, i del que va passar en el CECOPI el 29 d’octubre de 2024”.

Bombers forestals

D’una altra banda, la jutgessa ordena a la Guàrdia Civil de recaptar els enregistraments de les trucades telefòniques, i la seua transcripció, esmentats per un treballador d’Emergències que va declarar com a testimoni que poc abans de les 12.48 del 29 d’octubre havia telefonat al Consorci de Bombers perquè enviassen bombers a vigilar el riu Magre i el barranc de Torrent (o rambla del Poio), en les àrees de Paiporta, Torrent i Picanya. També sol·licita la trucada feta per aquest testimoni a les 17.00 del mateix dia al Consorci de Bombers, amb la indicació cronològica de la seua anotació, agències que van ser informades amb motiu de la trucada, i tancament d’aquesta actuació.

En una altra interlocutòria, la jutgessa ha donat un termini de tres dies a les acusacions particulars i populars personades en el procediment perquè es pronuncien sobre si aprecien indicis de responsabilitat penal contra els dos investigats: l’ex-consellera de Justícia, Salomé Pradas, i l’ex-secretari autonòmic d’Emergències, Emilio Argüeso, pels homicidis i lesions imprudents, com a pas previ a resoldre sobre una possible unificació de les parts.

Finalment, en una altra interlocutòria, la jutgessa ha acceptat d’ampliar la personació de l’acusació particular exercida per l’Associació de Damnificats Dana Horta Sud, perquè represente també sis nous lesionats i la parella i la germana d’una víctima mortal.

Avui, a les dues del migdia i des del replà de cal caixer senyor, el flabiol de Sebastià Salort demanava permís al caixer senyor d’aquest bienni, Carlos de Salort, per a començar la festa de Sant Joan a Ciutadella. “Bones tardes, senyor caixer. Em donau vós permís un altre any més per a començar el replec?” 

El noble, de dalt de tot estant, li ho ha confirmat, naturalment. “Bones tardes, Sebastià. Tens el meu permís. Pots començar el replec un any més.” Ha estat el moment en què s’ha iniciat, de manera oficial, el protocol de les festes. Així, ha començat a anar pel poble arreplegant cavalls per a entrar a les sis al Caragol del Born. Allà, el flabioler toca per primera volta a l’exterior perquè el poble esclati amb la festa. 

L’emoció s’ha viscut tan intensament com sempre. És un dels moments més esperats de la festa. Amb crits de “Ciutadella, Ciutadella!” la gent omplia el vestíbul –i el carrer– de Can Salort de feia una hora. “Sí, sí, sí, Sant Joan ja és aquí!” ha cridat la multitud. 

Una vegada obtingut el permís del caixer senyor, el flabioler ha sortit al carrer per començar la volta d’avís. 

L’esperit de la festa ja fa dies que es viu dins les cases de Ciutadella. Balls tradicionals, berenetes, festers… Però ahir va ser el gran dia, el Diumenge del Be, amb noranta visites i els cinc tocs de dol previstos. 

Una vintena de manifestants han estat retinguts pels Mossos d’Esquadra a la plaça d’Espanya de Barberà del Vallès quan es dirigien a peu cap a Badia del Vallès. La seva intenció era afegir-se a la concentració de protesta contra la visita de Felipe VI. Alguns col·lectius, com Esquerra Alternativa per Barberà – CUP i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), denuncien que les detencions han estat “il·legals” i s’han fet sense cap mena de justificació aparent, tot impedint el dret de la lliure circulació i manifestació.

Mossos retenen a companys i companyes de #BarberàDelVallès que es dirigien a #BadiaDelVallès a acompanyar al veïnat badienc que vol expressar que ni Badia, ni el Vallès ni els Països Catalans tenim rei #SomRepública pic.twitter.com/Wr8ajfbsvY

— Esquerra Alternativa per Barberà – CUP (@eabCUP) June 23, 2025

“Ni Badia, ni el Vallès, ni els Països Catalans tenim rei”, deia el compte de l’Esquerra Alternativa per Barberà.

La repressió continua, ara a Badia del Vallès.

Encapsulament i retenció il·legal de manifestants totalment pacífics!

No teniu vergonya @salvadorilla @nuriaparlon!

Que quedi clar: el Borbó ni el volem ni el necessitem! pic.twitter.com/EuLfRxQZun

— Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) June 23, 2025

 

L’ANC denuncia violència policíaca i identificacions

Poc abans de les dotze del migdia, l’ANC ha anunciat que desconvocava la protesta a Montserrat, tan bon punt s’ha confirmat que el rei espanyol ja era dins el monestir. L’entitat ha emès un comunicat en què denunciava “cops de porra, identificacions, confiscació de material independentista i violència policial”, però també ha destacat: “Malgrat tot, hem fet sentir la nostra veu”.

Els Mossos d’Esquadra han denunciat dos manifestants a Montserrat. Un ha estat denunciat per haver agredit amb un pal d’una bandera un agent. I un altre per ser l’organitzador de l’acte. En aquest cas, segons els Mossos, s’ha aixecat acta perquè en la manifestació “hi ha hagut aldarulls”. Segons l’ANC, un dels denunciats és un soci de l’entitat que ajudava un home gran que la policia havia tombat a terra. Segons l’ANC, l’han acusat d’agressió a l’autoritat. Alhora, la policia ha identificat una dotzena de manifestants.

El president espanyol, Pedro Sánchez, va comparèixer ahir a la Moncloa per anunciar de manera solemne un acord pel qual l’estat espanyol no hauria de fer de manera automàtica una despesa equivalent al 5% del PIB en defensa, i que solament n’hauria d’aportar l’equivalent al 2,1% del PIB. Un anunci que ara xoca de ple amb les paraules dels seus aliats. El secretari general de l’Aliança Atlàntica, Mark Rutte, ha deixat clar avui que no hi havia cap excepció prevista per a Espanya en el compromís per a augmentar la despesa militar, i ha advertit que hauria de destinar el 3,5% del seu PIB a la defensa si volia assolir les capacitats militars que l’OTAN exigia per al 2035.

Sánchez es vanta de no gastar el 5% en defensa que reclama l’OTAN, tot fent servir un acord molt inconcret

Rutte ha llançat aquest missatge contundent a les portes de la cimera de mandataris de l’OTAN que es farà a l’Haia, on s’acabarà de perfilar l’acord perquè tots els aliats es comprometin a elevar la despesa militar al 5% del PIB, una xifra inèdita fins ara i que representa un canvi de paradigma profund en les prioritats polítiques i pressupostàries dels estats membres. “A l’OTAN no hi ha clàusules d’exclusió ni pactes paral·lels. Espanya diu que pot arribar als objectius amb un 2,1% del PIB, però l’OTAN considera que en realitat caldrà arribar al 3,5%”, ha dit Rutte en compareixença de premsa. Tot i que Espanya havia obtingut cert marge per a definir el seu propi “camí de creixement”, aquest nou posicionament tanca la porta a una interpretació laxa de l’acord. Segons que ha dit Rutte mateix, hi haurà una revisió el 2029 per a comprovar si els estats han complert els objectius.

El nou embat militarista ve impulsat de manera directa pels Estats Units. L’ambaixador nord-americà davant l’OTAN, Matthew G. Whitaker, ha celebrat que, “gràcies al lideratge del president Donald Trump”, l’Aliança era a punt d’adoptar un compromís històric pel qual tots els membres, sense excepció, inclosa Espanya, haurien de gastar almenys un 5% del seu PIB en defensa, una interpretació que xoca novament amb la feta per l’estat espanyol.

El Tribunal Constitucional espanyol ha començat a cremar els tràmits per acabar validant, aquesta setmana, la llei d’amnistia. En la primera sessió, els deu magistrats que deliberen sobre el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Partit Popular han començat ventilant la petició d’última hora, repetida i reiterada, del PP mateix, de la majoria del senat (en mans del PP) i de tres dels magistrats més conservadors del TC (afins al PP), perquè s’aturés el ple fins que la justícia europea no s’hagués pronunciat sobre l’amnistia. La majoria de sis magistrats afins al PSOE, inclòs el president, Cándido Conde-Pumpido, ha permès de desestimar aquesta petició, que ni tan sols s’ha arribat a sotmetre a votació. Després d’unes tres hores ininterrompudes, els magistrats han donat per acabada aquesta primera sessió i s’han instat a continuar la deliberació a partir de demà a les deu del matí.

De fet, serà en la segona jornada d’aquest ple extraordinari que els magistrats entraran pròpiament en matèria, és a dir, a debatre sobre si la llei d’amnistia, que va entrar en vigor fa poc més d’un any, encaixa dins els límits de la constitució espanyola. Aquest serà el bloc central de la deliberació, i el tercer i últim serà per a tractar específicament els punts concrets d’inconstitucionalitat que el PP al·lega en el seu recurs. El TC ha habilitat tots els dies d’aquesta setmana, fins divendres, per resoldre’l, i és previsible que els exhaureixi tots, segons els rumors que va publicant la premsa madrilenya.

Els magistrats tenen damunt la taula un text de gairebé dues-centes pàgines en el qual la vice-presidenta Inmaculada Montalbán ventila les impugnacions que fa el PP de la llei tot afirmant que no vulnera pas la separació de poders, ni el principi d’igualtat davant la llei, tenint en compte que els policies espanyols que van atacar amb violència els col·legis del Primer d’Octubre i els que van reprimir les protestes independentistes contra la sentència del Suprem també s’inclouen en l’amnistia. A més, Montalbán desestima alguns arguments polítics del PP, com ara que aquesta llei és el producte d’un pacte polític entre l’independentisme i el PSOE per a fer president espanyol Pedro Sánchez; la magistrada hi respon tot dient que les motivacions polítiques no tenen res a veure amb les qüestions jurídiques que cal analitzar.

Ara, la ponència presenta tres qüestions de la llei que caldrà modificar perquè el text sigui plenament constitucional: la primera és que no n’hi ha prou d’amnistiar els policies (els grans beneficiaris fins ara de la llei, en termes proporcionals, perquè han estat tots amnistiats tret dels quatre que van buidar l’ull a Roger Español), sinó que també cal incloure-hi tothom que s’oposés al procés d’independència i que fos condemnat o investigat en algun procediment.

Montalbán també modifica el punt de la llei que estipula que es poden amnistiar fets que es van acabar d’executar després de la data límit del 13 de novembre de 2023. Segons la ponència, aquesta indefinició pot ser inconstitucional, i, per tant, només es poden amnistiar els fets compresos entre el primer de novembre de 2011 i el 13 de novembre de 2023.

I la tercera modificació fa referència a l’arxivament de les causes que es troben al Tribunal de Comptes. La llei estableix que abans de fer aquest procés cal escoltar el criteri del ministeri fiscal i de les entitats del sector públic perjudicades. L’esborrany hi afegeix que també cal escoltar les acusacions populars personades, és a dir, Societat Civil Catalana.

L’estiu s’imposa amb contundència a tot el país, i el començament d’aquesta setmana ve marcat per una calor intensa que ha activat avisos meteorològics al País Valencià, Catalunya Nord, el Principat i les Illes, i mesures de prevenció per a protegir la salut de la població.

L’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET) manté actius avisos grocs per temperatures que vorejaran els 38 °C a l’interior sud del País Valencià i entre els 36 °C i 37 °C al litoral. A més, les mínimes no donaran treva, amb valors que superaran els 22 °C en moltes localitats costaneres, una situació que dificulta el descans nocturn i pot tenir efectes greus en persones vulnerables.

Tot i el predomini del cel serè o poc ennuvolat, és previst que a la tarda pugui créixer nuvolositat al nord del País Valencià, on no es descarten ruixats esporàdics i tempestes aïllades. A les Illes es preveuen màximes que superaran els 35 °C a moltes zones, amb risc de tempestes localment fortes i a Catalunya Nord també hi ha un avís groc per les altes temperatures.

Protecció Civil ha activat  a Catalunya el pla PROCICAT per onada de calor, amb una durada prevista d’almenys tres dies. Les comarques més afectades seran el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i la Plana de Lleida, tot i que dimecres la calor s’estendrà també al litoral central i nord.

Alacant viu les Fogueres més càlides de la història

L’onada de calor també ha tingut una empremta inèdita a Alacant, on les Fogueres de Sant Joan d’enguany s’han convertit en les més càlides registrades mai, segons dades de l’AEMET. Amb una mitjana de 4,2 °C que no és habitual i 1,3 °C per damunt de les del 2005 –fins ara les més caloroses.

El Tribunal Suprem espanyol (TS) ha ratificat avui les mesures cautelars vigents contra l’ex-ministre de Transports espanyol José Luis Ábalos i el seu ex-assessor Koldo García, que inclouen la prohibició de sortida de l’estat espanyol, la retirada del passaport i l’obligació de comparèixer periòdicament davant la justícia.

Aquestes mesures es mantenen després de la vista d’avui per a determinar les condicions de la seva situació processal, en què el magistrat Leopoldo Puente ha desestimat la petició de presó provisional formulada per les acusacions populars, encapçalades pel PP.

Fonts jurídiques han confirmat que Puente havia accedit a la petició del cap de la fiscalia anticorrupció, Alejandro Luzón, de mantenir les mesures ja establertes contra tots dos implicats. Tot i això, les acusacions populars han insistit en la seva demanda de presó comunicada i sense fiança, que ha estat rebutjada pel tribunal.

Abans de la vista, Ábalos, que ja havia comparegut dues vegades davant el TS, ha tornat a defensar la seva innocència i ha negat qualsevol implicació en adjudicacions irregulars i el cobrament de suborns. A més, ha qüestionat la veracitat dels àudios enregistrats per Koldo García, que són part de l’anomenat “informe Cerdán”, i fins i tot ha suggerit que podrien haver estat manipulats.

Koldo García, per la seva banda, ha optat per no declarar, tot i que en la seva compareixença anterior havia respost a les preguntes del tribunal. El seu nou advocat ha justificat la seva decisió i ha demanat més temps per estudiar el cas a fons.

El TS, després d’escoltar les parts, ha decidit de mantenir la mateixa postura en tots dos casos, continuar amb les mesures de control establertes i descartar les peticions de les acusacions populars.

Lloc: Plaça de l'Església

Per Sant Joan no tot és foc. El solstici d’estiu també té rituals d’aigua vinculats amb la creença de les seves propietats guaridores, tant si és aigua de mar com de riu o de font. Manel Carrera, creador de la compilació més important de tradicions catalanes a internet, festes.org, reivindica la relació de l’aigua amb el solstici d’estiu. Creu que, encara que siguin costums menys estesos, tenen més possibilitats de créixer en el futur i que la pràctica d’aquests rituals es pot allargar més enllà, per davant o pel darrere, del 23 de juny, com passa amb les falles dels Pirineus.

Carrera explica que totes les festes tenen una creença, un ritual i un relat: “La creença de moltes festes d’ara és la tradició. Però, antigament, en totes les festes hi havia una creença que allò que es feia servia d’alguna cosa. Fa molts anys que penso que la creença central de la nit de Sant Joan és que l’aigua pel solstici té virtuts. D’això també en parla Josep Romeu, un dels grans estudiosos de Sant Joan, que ho documenta. No sé si hi ha cap raó científica, m’agradaria que algú l’estudiés. Però, sigui com sigui, la gent hi creu. També hi ha moltes festes de Sant Joan que, tot i ser de foc, tenen relació amb l’aigua. Per exemple, a la Gascunya, on cremen els faros, la majoria ho fan al costat d’un riu. A Barcelona, per Sant Joan la gent s’anava a banyar a les fonts. La hipòtesi en què treballo és si tot això es feia per fer llum en els rituals de l’aigua. L’aigua sempre hi apareix.”

Carrera, que s’apassiona quan parla d’aquesta qüestió que estudia, explica que una de les tradicions més curioses i desconegudes és que la gent anava al bosc a prendre la rosada: “Això es feia a tot el Pirineu i és ben documentat. En diuen noms diferents i és difícil d’imaginar per què la gent anava despullada al bosc a prendre el ros de Sant Joan. Sembla increïble. Aquella nit la gent anava a beure aigua de les fonts. És una nit per a estar prop de l’aigua, perquè va bé.”

Un dels costums més freqüents actualment és el d’anar a la platja. Al País Valencià és més arrelat. Es destaca la festa de Xeraco, a la Safor, i també la remullada de peus a mitjanit a la Malva-rosa de València. Formular un desig mentre es boten les onades, de cara o d’esquena. Set vegades, nou, dotze… No hi ha acord, sobre això, però sí en la importància de fer-ho a les dotze de la nit.

Amadeu Carbó també parla d’aquests rituals en el llibre La nit de Sant Joan. Festa, llegat i patrimoni. I arriba a la mateixa conclusió, que explica a VilaWeb: “A cada lloc hi ha costums semblants respecte de l’aigua: pot ser banyar-se, pot ser posar-hi els peus, pot ser rebolcar-se en camps d’herba quan ja hi ha hagut la rosada… Però la idea sempre és la mateixa. L’aigua a la nit de Sant Joan té propietats màgico-religioses i va bé. Tots els antics diuen que prendre els banys de Sant Joan va bé per a la pell i les berrugues.”

A part aquests rituals individuals o col·lectius, hi ha unes festes que sobresurten. En destaquem quatre.

La Nit de les Dones d’Aigua

Se celebra el 23 de juny a les 22.30 a Sant Joan les Fonts (Garrotxa), a la zona del pont medieval. Es va instaurar el 2004. És un espectacle de dansa, llum, so i aigua.

Nit de Sant Joan a Xeraco

El 23 de juny a la nit, a Xeraco (Safor) la gent salta sobre el foc i les onades. Esperen a les dotze de la nit per a saltar set vegades les onades i demanar un desig. És un dels llocs on més s’ha conservat aquesta tradició.

Ball de les rentadores a Riu de la Cerdanya

El Ball de les Rentadores, a Riu de Cerdanya, és un ball únic a Catalunya. El ball s’acaba amb remullada.

La baixada de la Font de Sant Patllari a Camprodon

La baixada de la Font de Sant Patllari és un bon exemple de festa solsticial vinculada a l’aigua. Es fa a Camprodon (Ripollès).

La nit de Sant Joan és, sense cap mena de dubte, una de les més especials i celebrades de l’any. A tot arreu dels Països Catalans, el solstici d’estiu es commemora amb fogueres, falles, petards, coca, rituals màgics, música i balls. I que no faltin la música i els balls!

El Morreig sedueix amb la millor coca tradicional de Sant Joan 2025

En aquests dies s’organitzen activitats i tradicions ben variades, com ara les falles del Pirineu, les fogueres d’Alacant i les festes de Sant Joan de Ciutadella. Ara bé, els actes més habituals són les revetlles, sigui als carrers, sigui a les places o a les platges. Foc, pólvora i música comparteixen espai en una de les nits més màgiques de l’any.

Tant és així, que gairebé tothom té algun record vinculat a aquesta nit. Forma part de l’imaginari festiu vital dels catalans. Per aquest motiu, us volem proposar deu cançons vinculades a Sant Joan.

“Nit de Sant Joan”, de Jaume Sisa

Jaume Sisa és un dels cantautors més importants del país i s’ha passat bona part de la seva prolífica carrera retratant la quotidianitat dels catalans, inclosa la revetlla de Sant Joan. En aquest cas, ho va fer en forma de comèdia musical, juntament amb la companyia Dagoll Dagom.

De fet, la peça és composta a quatre mans entre Joan Lluís Bozzo i el mateix Sisa. És la primera de l’obra i capta perfectament l’energia màgica i gairebé sobrenatural que desprèn una de les nits més màgiques de l’any.

Jaume Sisa: “No he tingut fills perquè el nen sóc jo”

“Els amants de Sant Joan”, dels Catarres

La nit de Sant Joan també és una de les més romàntiques de l’any. I els Catarres ho van retratar a la perfecció a “Els amants de Sant Joan”, una versió la cançó tradicional francesa “Mon amant de Saint-Jean”, obra de Léon Angel i Émile Carrara.

En aquesta versió, el trio osonenc hi projecta la seva energia característica per retratar una trobada amorosa apassionada entre dos amants durant la nit més curta de l’any. És inclosa en l’àlbum debut Cançons 2011, que els va catapultar a la fama juntament amb la cançó “Jenifer”.

Els Catarres: “Les festes majors ens han donat la vida”

“Pluja d’estels”, de Gemma Humet

La cantant i pianista de Terrassa també va explorar la revetlla de Sant Joan a “Pluja d’estels”, una balada dolça en la qual exhibeix tots els registres de la veu. En aquest cas, Humet en fa una representació melancòlica que desperta molts dels records que tots tenim relacionats amb la revetlla.

“Pluja d’estels” va ser un dels primers avançaments publicats de l’àlbum Si canto enrere, el seu debut tota sola que va veure la llum l’any 2015.

“La foguera”, de Txarango

Un dels grups en català més influents d’aquestes darreres dècades també va dedicar-li una cançó a la nit de Sant Joan. En la mateixa línia que Sisa, Txarango invoca la màgia de la revetlla i especialment el factor purificador que se li ha atorgat al foc en moltes cultures des de gairebé la prehistòria.

A més, la cançó, que originalment pertanyia al darrer àlbum original de la formació, De vent i ales, també va ser versionada amb la col·laboració de Joan Garriga en el disc recopilatori del 2021, El gran ball.

“Islas Baleares”, d’Antònia Font

No es poden entendre aquestes darreres dècades de música en català sense Antònia Font. La formació encapçalada per Joan Miquel Oliver i Pau Debon ha construït un estil inconfusible de pop plagat de referències astronòmiques i de ciència-ficció.

A “Islas Baleares” critiquen amb la ironia que els caracteritza l’extrema dependència de les Illes del turisme, tot contraposant-la amb els costums autòctons. Com no podia ser d’una altra manera, les festes de Sant Joan de Menorca hi apareixen en alguns dels versos més memorables: “Crema es sol a Ciutadella per Sant Joan, sona es jaleo, hi ha molts de cavalls, Kas de llimona i Gin Xoriguer, sa gent s’emociona i tira es capell, es darrer toc de flabiol, fins l’any que ve si Déu vol!”

Joan Miquel Oliver: “La intel·ligència artificial, de moment, és una merda”

“La nit de Sant Joan”, d’Strombers

Aquesta cançó és segurament la que transmet més bé la disbauxa de qualsevol revetlla, amb versos com ara “Farem de la nit més curta la més llarga de l’any”, que són tota una declaració d’intencions.

Publicada originalment el 2005, el 2018 la van actualitzar en una nova versió que respecta l’essència de l’original, però afegint-hi noves sonoritats més actuals, amb l’ajuda de la veu de la Violeta.

“La nostra gent”, d’Ebri Knight

El grup de folk d’Argentona parla dels retrobaments entre vells amics, un altre moment clàssic de les revetlles quan comença l’estiu. A més, ho fa des d’un punt de vista reivindicatiu i que valora la cultura popular. Dos elements marca de la casa d’Ebri Knight.

Va ser el primer avançament del tercer disc, Foc!, que va ser publicat el 2015, i una de les més celebrades encara avui.

“Sant Joan”, de Neus Ferri

La cantautora d’Alcoi Neus Ferri va publicar el 2020 aquest single cantat íntegrament en català, “Sant Joan”, en el qual homenatja les revetlles de la seva vida amb una cançó festiva d’estil pop-rock.

A més, la cançó va ser la llavor que va germinar en l’àlbum Llar, el primer treball discogràfic en català de Neus Ferri.

“Solstici”, de Rosa-Luxemburg

La nit de Sant Joan pot ser un espai de grans amors, però també de desamors. “Solstici”, del grup de rock alternatiu Rosa-Luxemburg, ho explica perfectament bo i narrant una història d’una parella que s’ha trencat i com aquesta nit marca un final i un principi en la nova vida dels protagonistes. “Ara som foc carbonitzant records. Ara som foc brillant per últim cop. El solstici ens extingeix”, diu la cançó en la coda.

Forma part de Teoria de conjunts, el darrer disc de la trajectòria dels barcelonins, publicat el 2015.

“La foguera”, de Cultrum

La revetlla de Sant Joan convida a cantar i ballar i poques cançons ho fan com aquesta: “La foguera”, del grup Cultrum. El grup tarragoní, conegut pel seu característic logotip d’un cranc, repassa els orígens de la celebració: “Diuen les velles llengües que abans tothom hi feia cremes, que era una bona manera de treure’s el mal ull que els hi queia”, diuen els primers versos.

La cançó va ser inclosa a Dins la pell, àlbum publicat el 2015.

La tenalla espanyola entorn de Catalunya no coneix aturador. No especularem pas amb una jugada tàctica calculada des dels soterranis o clavegueres del poder de l’estat –no els creiem tan desperts– per lligar un conat de jubileu de la monarquia voxista en el cor mil·lenari de Montserrat amb la iniqua sentència que pretén ignorar el risc de malmetre els frescos del MNAC traslladant-los a Sixena, on ja haurien desaparegut fa noranta anys sense la intervenció de la comunitat cultural catalana per a salvar-los de la destrucció i preservar-ne les restes. Tot és molt més senzill i alliçonador: Espanya arriba on vol l’estat i l’estat funciona únicament al servei d’Espanya. No hi ha més cera que la que crema, i totes les disquisicions, justificacions i jocs de mans conceptuals no poden amagar la crua realitat: la catalanofòbia és el ciment ideològic dels espanyols i el combustible d’una política d’assimilació a través de la desmemòria planificada i aplicada pels ocupants actuals de les institucions catalanes. Per a fer-lo viable, aquest designi polític anorreador necessita, en efecte, una Generalitat girada contra el seu poble; una casta burocràtica col·laboracionista per acció o per omissió; uns empleats polítics rendits a la raó d’estat; i una tropa de comunicadors de la desinformació i la contrainformació. En diuen “societat civil”, i són la quinta columna silenciosa en un país ocupat.

Però no pas acoquinat. La revetlla de Sant Joan serà una diada d’estiu significativa. Podrem constatar les pors ancestrals de la monarquia espanyola defensada dels nostres excursionistes pels cercles defensius – no arriben als set infernals– de la policia municipal, els Mossos, la policia nacional, la Guàrdia Civil, l’exèrcit i la guàrdia pretoriana reial. També serà una jornada escaient per a aixecar acta dels convidats a la cerimònia d’unió contra natura entre poder temporal i poder espiritual, o, si es prefereix, als llepaculs del contuberni entre realitats jeràrquiques tan vigents com els pressupostos de l’estat però sense controls parlamentaris. No és pas un misteri teològic sinó material esbrinar per quins set sous Montserrat i el seu pare abat consideren que poden fer del patrimoni secular acumulat amb la devoció del poble un bé semovent al servei d’una raó d’estat que té la catalanitat com a enemic interior número 1. I també serà un dia de lluita que ens ha de permetre d’enfrontar-nos sense mediacions a l’estat que militaritza Montserrat perquè el seu monarca sap que no és ben rebut a casa nostra. En aquest punt hem trobat a faltar el posicionament de partits que encara es proclamen independentistes mentre sostenen una maquinària de l’estat corrompuda de dalt a baix; també ens hauria agradat sentir aquells que van posar un ultra espanyol al capdavant del govern de la Generalitat i es proclamen catòlics i republicans mentre un Borbó empudega el monestir; i, finalment, però no d’importància menor, creiem que la dignitat del país mereixia una reacció pública dels embrions de partits que volen guanyar la independència a curt termini. Sort, doncs, de la “gerontocràcia” de l’Assemblea (Sala i Cullell dixit): en aquest sentit, paga la pena de llegir l’entrevista a Jordi Pesarrodona en el diari d’ahir.

El cas dels frescos del MNAC revela, si és que calia, que la voluntat de sotmetiment abasta tots els aspectes de la vida material i simbòlica (v. Francesc Canosa, Sixena: la croada de la memòria). Podríem parangonar-ho sense empatx amb l’ampliació de l’aeroport de Barcelona sota el domini de la burocràcia estatal i els col·laboracionistes necessaris de la plaça de Sant Jaume; hi podríem afegir la brillant idea de posar Rodalia a les mans d’una empresa mixta Generalitat-estat, sota pressió de la màfia sindical ferroviària espanyola, mentre continuem pagant els tributs perquè a Madrid decideixen per allò que ens convé i ens fem càrrec del desficaci de mantenir la xarxa sense saber quants quartos rebrem per fer-ho; i així successivament amb tots els colors i matisos de l’espoliació colonial. La importància dels frescos del MNAC és, ara com ara, simbòlica, però em jugo un pèsol que, si arribessin incòlumes al monestir, els frescos acabarien en una finca de Dallas el dia que un multimilionari americà fes una oferta al govern aragonès de torn: al cap i a la fi, Sixena no és matèria constructora de l’imaginari nacional espanyol, però l’espoliació dels frescos ha de ser el dissolvent de l’imaginari cultural de la catalanitat. (Ara, que Barcelona només es recorda de santa Bàrbara quan trona, és una veritat com una casa.)

La rutina i deixadesa creades per la política institucional respecte a una consciència crítica en l’àmbit cultural no permet d’augurar res de bo per oposar-se al trasllat dels frescos del MNAC, que vol dir, per si ho havíem oblidat, Museu Nacional d’Art de Catalunya. Començant per “acatar” la sentència –“només faltaria”, crida la senyora Maria–, les institucions implicades mostren fins a quin punt són conscients que la raó política sobrevola qualsevol sentència de la judicatura espanyola perquè l’estat pugui ficar mà en qualsevol afer que minvi la sobirania catalana. Però en posar a les mans dels tècnics un dictamen que un jutge d’Osca haurà de tenir present, l’actitud apaivagadora ha permès als aragonesos d’apujar la licitació de la subhasta i desplaçar la Generalitat cap a posicions favorables al trasllat –és prou sabut que Illa ha confessat que, en aquests moments, no vol conflictes amb l’Aragó: es tracta de concessions pròpies de país ocupat després d’una guerra, en part derivades de la por, en part de la claudicació dels esperits, en part de l’oblit del paper de la nostra resistència nacional. La resposta d’Albert Velasco denunciant el mesellisme de la Generalitat contra els interessos del MNAC –i, per tant, afegim nosaltres, de tot el país que diu representar–, demanant dimissions al Departament de Cultura i dimitint com a membre del plenari del Museu de Lleida, és alguna cosa més que una posició personal: representa la consciència pública cultural(ista) que haurà de ser massiva per a evitar un dany irreparable al patrimoni.

Goethe va afirmar, en un dels seus texts més emotius, que on més foscor hi ha és on més esclata la llum. I és veritat que hi ha dies que marquen la història d’un poble amb la mateixa nitidesa amb què el llamp il·lumina la tempesta. Avui, a Montserrat, potser viurem un d’aquests moments que defineixen no solament el present, sinó la capacitat d’un país de mirar-se a l’espill sense abaixar els ulls.

La visita de Felipe VI a la muntanya sagrada no és un acte protocol·lari més, ni una visita qualsevol. És la representació viva d’una continuïtat que s’estén com una ombra llarga dels foscs dies del franquisme fins al nostre present. Perquè ell encarna tot allò contra què una societat digna hauria de rebel·lar-se: l’autoritarisme disfressat de tradició, la corrupció familiar que es perpetua en la impunitat constitucionalitzada i aquell discurs del 3 d’octubre que va revelar la veritable naturalesa d’una monarquia que no s’ha desfet mai dels seus orígens feixistes.

Enfront d’aquest simbolisme carregat de significat, ens trobem com a poble en una cruïlla existencial. O bé acceptem aquesta visita com una humiliació, i consolidem així la resignació que aquests darrers anys ha caracteritzat la nostra resposta contra l’adversitat, o bé escrivim una pàgina nova de dignitat i resistència.

La paradoxa és la mateixa de tots els moments decisius: tot depèn de la gent. Tan solament de la gent. De les decisions íntimes i intransferibles que cada persona prendrà avui. En definitiva, de si hi haurà prou homes i dones disposats a dir “no” amb la fermesa que només naix de la consciència clara de què hi ha en joc. L’Assemblea Nacional Catalana ha fet la crida i ha assumit, com tantes vegades, el paper de far. Però al final l’èxit o el fracàs de la maniobra dependrà de la gent.

Perquè Camus ens va ensenyar que la rebel·lió no és tan sols un acte polític, sinó un imperatiu moral –individual i intransferible. Quan l’home es rebel·la –”què és un home revoltat? És un home que diu no”, va escriure– no ho fa solament per si mateix, sinó per tots. Quan diu “fins ací hem arribat”, estableix un límit que no únicament el protegeix a ell sinó que protegeix la dignitat humana universal. I és d’aquesta manera, exactament així, que avui, a Montserrat, cada veu que s’alce en protesta serà una veu que parlarà per la memòria de segles d’opressió, per la dignitat dels vius i per l’esperança dels que vindran i continuaran en generacions futures la nació del català.

L’abat, amb la seua complicitat i mesquinesa, ha convertit un lloc sagrat en l’escenari d’una provocació. Però no oblidem que la muntanya de Montserrat ha vist passar molts poders, molts de molt terribles, i ha sobreviscut a tots. Avui, com sempre, allò que realment importa no és què facen aquells que tenen el poder, sinó què fem nosaltres, què fem els qui encara creiem que la llibertat i la dignitat no es negocien ni es regalen.

Després de tant de temps de desunió i desmobilització, de discussions estèrils i d’esperances traïdes, potser ha arribat el moment de recuperar simplement allò que és més essencial, més bàsic, el cor de la revolta democràtica catalana, que és la capacitat de rebel·lió contra la injustícia. La resistència serena i implacable que naix de la convicció profunda que no podem, ni mereixem, continuar així.

Què passe avui a Montserrat no dependrà dels mitjans de comunicació, ni dels polítics, ni tan sols de les forces de l’ordre. Dependrà de cada persona que decidirà si vol ser espectadora passiva de la història o protagonista.

Montserrat ha estat sempre un símbol de resistència. Les pedres d’aquella muntanya han vist nàixer la música, la poesia i la pregària en moments en què semblava que tot s’havia perdut i que no hi havia demà. I avui poden veure nàixer també una nova consciència de poble, si és que hi ha prou gent disposada a refusar la humiliació i a recordar-se a elles mateixes –i a recordar-nos a tots– que som una nació i que tan sols nosaltres tenim el dret de decidir sobre el nostre futur.

 

PS1. En el seu article setmanal, Julià de Jòdar marca amb una gran precisió l’abast de l’ofensiva a què ens enfrontem. Diu que la tenalla espanyola entorn de Catalunya no coneix aturador, en un text que recomane especialment de difondre avui: “Montserrat ocupat, assalt al MNAC”.

PS2. L’atac dels Estats Units a l‘Iran canvia completament la geopolítica del Llevant i ens posa al davant d’un escenari molt més que complicat. D’ençà d’ahir a la matinada n’hem seguit les reaccions i avui us oferim dos articles que n’analitzen les conseqüències: aquest sobre quines possibles reaccions pot adoptar l’Iran i aquest altre sobre quins són els objectius militars americans que l’Iran podria atacar al Llevant.

PS3. La Flama del Canigó tornarà a encendre avui centenars de fogueres arreu dels Països Catalans i a l’Alguer. I avui volem destacar-ne un aspecte, que és la repercussió de la ciència: com és que no s’apaga? Què ho fa que sempre estiga encesa? Us sorprendrà: “La ciència del foc sagrat: els secrets tècnics de la Flama del Canigó”.

PS4. La classificació mundial de diaris de SCImago Lab analitza la reputació digital dels mitjans de comunicació del món i els ordena per tipus i àrees. És un estudi completíssim que fa servir tot de variables per identificar el nivell en què se situa cada mitjà en el seu entorn. Avui podem dir amb orgull que VilaWeb és el primer dels diaris digitals en català, el tercer dels diaris dels Països Catalans en qualsevol llengua i format, el cinquè digital i únic en català en els 10 primers de l’estat espanyol i el 22è dels diaris digitals europeus. Són unes dades extraordinàries que ens animen molt a continuar fent la nostra feina i que ens fan tornar a donar les gràcies, molt especialment, als nostres subscriptors, sense els quals aquest diari, i aquesta reeixida, en definitiva, per a la llengua catalana, simplement no existirien. A aquells que encara no en sou subscriptors, us agrairem molt que us en feu en aquesta pàgina.