Els Mossos d’Esquadra i la policia espanyola duen a terme un dispositiu conjunt a Salou (Tarragonès) contra un grup dedicat a la venda i distribució de material falsificat destinat al top manta. De moment, hi ha tres detinguts pel cap baix.

S’han desplegat desenes d’agents per escorcollar domicilis i magatzems i també per contenir els manters, que han fet llançaments de pedres contra la línia policial. Els tres detinguts s’han fet en un habitatge unifamiliar del carrer València. En l’operatiu hi participen agents de seguretat ciutadana i ordre públic, a més de l’helicòpter i la unitat de drons.

El dispositiu ha començat a les sis del matí i preveu diversos escorcolls, segons que han informat fonts dels Mossos a l’agència Europa Press.

Dispositiu en marxa conjunt amb @policia a Salou contra una organització criminal dedicada a la venda i distribució de material falsificat per al Top Manta pic.twitter.com/HxhcDXKZ0k

— Mossos (@mossos) June 17, 2025

Fa dues setmanes, la Guàrdia Civil ja va fer entrades i escorcolls en dos magatzems de Salou, on va confiscar 23 carretons i 10 sacs amb centenars de productes presumptament falsificats.

El president dels Estats Units, Donald Trump, se n’ha anat precipitadament la cimera del G7 del Canadà, després de sopar amb els altres dirigents, per la guerra entre Israel i l’Iran, la més intensa de la seva història. Abans, ha criticat que l’Iran no hagués volgut signar l’acord nuclear que volia Washington i n’ha responsabilitzat els dirigents dels atacs rebuts. “L’Iran hauria d’haver signat l’‘acord’ que els vaig dir que signessin. Quina vergonya i quin malbaratament de vides humanes”, ha dit en una publicació a Truth Social. I ha afegit: “Tothom hauria d’evacuar immediatament Teheran.”

La Pissarreta d’en Partal: L’Iran, una guerra al centre del món

Trump ha reiterat que l’Iran no podia tenir armes nuclears. Hores abans, havia dit: “L’Iran no guanya aquesta guerra i hauria de parlar immediatament, abans no sigui massa tard.” I també ha dit: “Fa molt de temps que donem suport amb molta força als israelians, i Israel ara mateix ho fa molt bé.”

Segons la cadena de televisió CNN, Trump ha ordenat al seu equip de seguretat nacional que es reunís a la sala de crisi de la Casa Blanca mentre ell, encara a Calgary, preparava el retorn a la seu presidencial. “He de tornar tan aviat com pugui”, ha dit al primer ministre canadenc, Mark Carney. En arribar a Washington, s’ha incorporat a la reunió del Consell de Seguretat Nacional.

Trump ha demanat al seu equip que es reuneixi amb els responsables iranians tan aviat com puguin. També ha assegurat als altres dirigents de la cimera que ja s’havia començat a dialogar per aconseguir un alto-el-foc entre l’Iran i Israel. Prèviament, el ministre d’Afers Estrangers iranià, Abbas Araqchi, havia dit que si el president nord-americà volgués, podria aturar la guerra “amb una sola telefonada”.

El ‘pizzòmetre’, l’indicador que prediu les escalades bèl·liques segons la demanda de pizzes al Pentàgon

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Després de gairebé quaranta anys de conflicte armat amb l’estat turc, el 12 de maig passat el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) va anunciar la dissolució i desarmament. Aquesta decisió va ser ben rebuda pel govern turc, l’oposició, els partits kurds i el món. S’espera que aquest pas aturi un vessament més gran de sang, atès que desenes de milers de ciutadans de tots dos bàndols han mort aquestes darreres dècades per aquest conflicte.

Els darrers esforços de pau van començar l’octubre passat, quan el soci de coalició del president turc, Recep Tayyip Erdoğan, el polític nacionalista d’extrema dreta Devlet Bahceli, va suggerir que el dirigent del PKK Abdul·là Öcalan podria obtenir la llibertat condicional si el grup renunciava a la violència i es dissolia. Després, el dia 27 de febrer, Öcalan va fer una crida als combatents kurds a deixar les armes i va demanar als membres del grup de reunir-se per dissoldre el moviment. Aquesta iniciativa és un nou intent de posar fi al conflicte, no solament a Turquia sinó a tot el Llevant, especialment a Síria i l’Irac –on hi ha bases del PKK.

Després de l’anunci del PKK del desarmament, hi va haver una mirada instantània a l’altra banda de la frontera, cap a Síria, especialment la zona sota el control de les Forces Democràtiques de Síria (SDF), una força militar encapçalada pels kurds contra la qual Turquia ha lluitat repetidament aquesta darrera dècada. Les SDF són compostes per les Unitats de Defensa del Poble i de la Dona (YPG i YPJ, per les sigles en kurd), que Turquia considera grups terroristes i la branca siriana del PKK. Tot i això, aquestes forces reben suport dels Estats Units i de la coalició internacional contra l’autoanomenat Estat Islàmic.

El polític kurd i antic responsable de les relacions exteriors de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (AANES) Bedran Ciya Kurd diu que la iniciativa d’Öcalan per a la pau i el diàleg a Turquia i al nord del Kurdistan és una iniciativa i un projecte històrics. “És un tomb de la lluita armada cap a la política. La importància d’aquest pas no es limita solament a Turquia, sinó que afectarà tota la regió. Amb aquesta decisió, Turquia no tindria raó de matar els kurds. Hauria de començar una etapa de diàleg, que significaria que ja no els veuria com una amenaça per a la seguretat nacional turca”, afegeix Ciya Kurd.

Les autoritats d’AANES van felicitar les decisions del dotzè congrés del PKK en una declaració en què deien que la decisió d’Abdul·là Öcalan era històrica i una solució radical al dilema del Llevant, basada en els fonaments de la pau, la democràcia i la justícia social. Per la seva banda, el comandant de les SDF Mazloum Abdi va dir que el seu grup no es desarmaria i que la decisió d’Öcalan no s’estenia a Síria.

El director de centre Kurds Sense Fronteres, Kadar Piri, diu que la decisió del PKK no implica les SDF o les forces kurdes en cap més part del Kurdistan. “El desarmament del PKK no té res a veure amb les SDF. Damasc i les SDF tenen acords mitjançant els quals negocien les particularitats d’aquestes darreres i la manera de barrejar-les en un exèrcit per construir una Síria democràtica que protegeixi tots els seus ciutadans”, explica.

Al desembre, els Estats Units van negociar una treva entre les SDF i l’Exèrcit Nacional Sirià, que rep el suport de Turquia, que d’aleshores ençà s’ha incorporat a les noves forces armades de Síria. “Pot ser que la decisió del PKK causi una sensació de seguretat al país. Si Turquia aprofita aquest pas i dialoga amb els kurds, hi haurà canvis importants en la política turca. En compte de la política de neteja ètnica i d’enemistat, hi hauria una política de cooperació, que, per la seva banda, obriria el camí del diàleg dels kurds de Síria amb Damasc, atès que les noves autoritats sirianes tenen relacions excel·lents amb Turquia”, diu Ciya Kurd.

El 10 de març, Mazloum Abdi i el president sirià, Ahmed aix-Xar’a, van signar un acord en què Abdi demanava una treva i garantir els drets de civils kurds i la seva representació a la nova constitució del país. “Malgrat l’acord de les SDF i Damasc, durant noranta-set dies va haver-hi enfrontaments i una batalla a la zona de la presa de Tishrin entre les SDF i mercenaris amb el suport de Turquia. Això vol dir que Damasc no controla aquests mercenaris, atès que reben ordres turques. Però, després de l’acord entre el PKK i Turquia, aquesta darrera va deixar d’atacar el nord i l’est de Síria mitjançant drons i aviació militar”, diu Piri.

D’ençà de la fundació del PKK el 1978 fins a la seva dissolució enguany, l’actitud d’Ànkara i la seva relació amb els països veïns (l’Irac, l’Iran i Síria) ha estat influenciada pel conflicte amb el PKK i la presència del partit o els seus afiliats en aquests tres països, atès que la majoria dels habitants que viuen a banda i banda són kurds. “Turquia finalment s’adona dels canvis i esdeveniments al Llevant, perquè és temps de construir una regió sense conflictes. Amb la decisió del PKK, Turquia podria començar a millorar les seves relacions amb els kurds a Síria per assemblar-se a les que manté amb els kurds iraquians, i deixar d’atacar les zones de majoria kurda a tots dos països”, diu Piri.

La iniciativa d’Öcalan, el futur de la qüestió kurda a Turquia i les relacions amb els kurds de la regió s’aclariran molt aviat. A més, podria afectar les relacions d’Ànkara amb els Estats Units i Europa (espacialment França). Els atacs de Turquia contra el nord i l’est de Síria (Rojava) van malmetre les relacions entre els Estats Units i Turquia, perquè les SDF reben suport directe de l’administració nord-americana –tant de l’actual com de l’anterior.

Quan hi ha un creixement sobtat de la demanda a les pizzeries del voltant d’edificis oficials dels Estats Units, com ara el Pentàgon, la Casa Blanca o la seu de l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA), és molt probable que hi hagi una escalada bèl·lica o una crisi planetària o sigui imminent una decisió política de gran magnitud.

Això ho prediu el pizzòmetre, una teoria empírica que vincula les crisis militars i polítiques globals amb un augment sobtat de comandes de menjar ràpid. Segons aquesta teoria, quan els treballadors del Departament de Defensa dels Estats Units reben l’alerta d’una crisi i preveuen una jornada de treball maratoniana, la primera reacció és demanar menjar, sobretot pizza.

L’indicador no falla gairebé mai. La setmana passada, amb l’atac d’Israel a l’Iran, es va veure clar. Dimecres, hores abans de l’atac, la demanda a les pizzeries del voltant de la Casa Blanca i el Pentàgon es va disparar i això va fer preveure que passaria alguna cosa.

Tal com recull el compte de Twitter Pentagon Pizza Report, dimecres a les 17.00 –hora de Washington–, el Domino’s Pizza més acostat a la Casa Blanca va tenir un augment de l’activitat molt superior als nivells normals. Un parell d’hores després, a Extreme Pizza i al District Pizza Palace, dues pizzeries de la vora del Pentàgon, l’activitat als forns també era frenètica.

The Dominos closest to the White House has SURGED in activity, well above the normal activity levels for Wednesdays around 5:00pmET

This dominos is one of the closest pizza places to the White House in general

Notably, other nearby pizza places all have below average traffic pic.twitter.com/Cb2dPaTpQk

— Pentagon Pizza Report (@PenPizzaReport) June 11, 2025

Extreme Pizza, one of the closest pizza establishments nearby the Pentagon, is experiencing a huge surge in activity.

District Pizza Palace, a bit farther away, is also experiencing a surge in activity.

Both unusual for a Wednesday at around 7:05pm EST pic.twitter.com/kYQP1LQ33h

— Pentagon Pizza Report (@PenPizzaReport) June 11, 2025

Poques hores després del pic de la demanda, Israel va atacar suposats objectius militars i nuclears a l’Iran i va causar la mort del cap de la Guàrdia Revolucionària iraniana, Hossein Salami, i el cap de l’estat major, Muhàmmad Bagheri, entre més alts comandaments militars i científics. D’aleshores ençà, hi ha hagut foc creuat i l’escalada bèl·lica s’ha agreujat. A hores d’ara la situació és del tot imprevisible. Aquestes darreres hores, Pentagon Pizza Report també revela que hi ha activitat inusual a les pizzeries.

Una teoria que es remunta als anys vuitanta

L’origen de la teoria del pizzòmetre –també coneguda com a Pizza Meter– es remunta als anys vuitanta, enmig de la Guerra Freda, quan periodistes i agents soviètics van començar a observar un creixement de repartiments de pizzes a edificis clau de Washington abans de grans esdeveniments o decisions transcendentals. Aquesta pràctica es va integrar dins l’àmbit de la intel·ligència de fonts obertes (OSINT), i va rebre fins i tot una etiqueta pròpia: PIZZINT (de “pizza intelligence”).

El concepte es va popularitzar l’any 1991 quan Frank Meeks, propietari de quaranta-cinc franquícies de Domino’s Pizza a Washington DC, va explicar en una entrevista a Associated Press que podia anticipar moviments polítics importants mirant solament els lliuraments que farien al Pentàgon, la Casa Blanca o la CIA. “Els mitjans de comunicació no sempre saben quan passarà alguna cosa important perquè són al llit, però els nostres repartidors són allà fora a les 2 de la matinada”, va explicar. Segons Meeks, aleshores el rècord d’una nit de lliuraments nocturns a la CIA (vint-i-una pizzes) es va establir el primer d’agost de 1990, la nit abans que l’Irac envaís Kuwait.

El diari Time es va fer ressò, a mitjan agost del 1990, que els repartidors d’uns quants establiments de Domino’s Pizza de Washington van aprendre a anticipar grans esdeveniments a partir de les comandes de menjar per a emportar-se. I fins i tot es van atrevir a dir que els telèfons començaven a sonar setanta-dues hores abans d’un anunci oficial.

D’aleshores ençà, la teoria s’ha popularitzat i fins i tot va obligar les oficines governamentals a comprar pizzes en diversos moments del dia o en diversos locals.

Les pizzeries també van canviar la manera de treballar. L’enorme demanda en hores punta en crisis polítiques feia que el temps de lliurament fos molt lent per a la resta dels ciutadans. Això va motivar els encarregats a establir un nou funcionament. Tal com recull el Washington Post en una notícia del 19 de desembre de 1998, Jess Pierce, gerent del Pizza Hut de Columbia Pike, a Arlington, que feia lliuraments regulars al Pentàgon, va idear un sistema per a reduir el temps d’espera. En lloc de portar una comanda directament a una oficina del Pentàgon, trucava amb antelació i feia que el client es reunís amb el repartidor als afores de l’edifici. D’aquesta manera, segons Pierce, s’estalviaven el control de seguretat i guanyaven quinze minuts.

Pics de demanda alguns anys

Just abans de la invasió de Grenada el 1983 i de Panamà el 1989, els lliuraments de pizza de Domino’s també van augmentar significativament (un 25% abans de l’operació a Panamà).

El 21 d’agost de 1991, en plena crisi pel cop d’estat contra Gorbatxov a la Unió Soviètica, es va registrar un nombre rècord de comandes de pizza al Pentàgon i a la Casa Blanca, que va superar l’anterior de la invasió de Kuwait.

El desembre del 1998, el Washington Post va explicar que el 17 de novembre de 1995, durant la primera configuració del govern federal dels Estats Units, es va registrar l’anomenada “nit de pizza”, relacionada amb Monica Lewinsky i el president Bill Clinton, que anys després acabà desembocant en l’escàndol Lewinsky. “Si no haguessin compartit aquella pizza, la història hauria pogut acabar de manera molt diferent”, diu el Washington Post.

Un dels episodis més recents és el del 13 d’abril de 2024, arran de l’atac amb drons i míssils de l’Iran contra Israel, en la guerra entre Israel i Hamàs. També es va detectar un augment inusual en les comandes de pizzes a cadenes de prop del Pentàgon i la Casa Blanca, amb una notable saturació d’activitat en pizzeries locals.

Torna-li la trompa al xic amb això de la capitalitat compartida. Amb aquella constància que caracteritza els polítics catalans quan encara creuen que es pot raonar amb Espanya, Collboni –batlle de Barcelona no pas per la voluntat popular, sinó gràcies al fet que per al PP un Trias independentista és pitjor que Lenin i Mao junts– ha tornat a proposar, més o menys, que Barcelona compartesca amb la capital espanyola la capitalitat d’aquell estat seu. És una idea que té la virtut de ser tan lògica com ingènua, com quasi tot allò que a Catalunya proposen aquells que encara pensen –amb més moral que l’Alcoià– que l’altra banda té un bon cor.

Perquè, en efecte, si hom s’atura a pensar-hi un moment, el problema més important del Regne d’Espanya és precisament aquest: la hipertròfia de Madrid. Una ciutat que va nàixer com a capital per capritx d’un rei que volia caçar a Aranjuez i que ha acabat esdevenint un monstre que s’empassa tot allò que troba al seu pas. Madrid no és París, que és igualment centralista, però almenys té la disculpa d’haver estat sempre París. Madrid és una capital inventada, artificial, que viu de xuclar la sang de tots els territoris que té sota el seu domini. Pasqual Maragall o Germà Bel –tots dos socialistes temps arrere– fa molt de temps que ho van veure clar i ens van explicar què significava. Però en el socialisme català post-Primer d’Octubre no hi ha cap referència del seu passat que recorden ni puguen invocar. Que tot i tothom els molesta, de Pallach endavant.

Com bé expliquen els historiadors, la geografia i la història és ben segur que haurien dictat unes altres solucions. Toledo, amb dignitat imperial i una posició central però oberta pel riu, hauria estat durant segles la tria natural. Sevilla, porta d’Amèrica i cervell del comerç mundial durant dos-cents anys, tenia tots els títols per a ser la capital natural d’Espanya. Fins i tot Barcelona, motor industrial i financer, amb port i amb ambició europea, hauria tingut més sentit –si la catalanitat no fos l’obstacle insalvable que és– que aquesta Madrid burocràtica i parasitària.

Però no. Espanya va triar Madrid perquè Madrid no era res, i precisament per això podia esdevenir el tot. Una capital sense personalitat, sense tradició pròpia, sense res que fes ombra al poder central. El perfecte instrument de l’absolutisme castellà. I la broma continua, dos-cents cinquanta anys després. Fent exactament la mateixa funció: absorbir, centralitzar, uniformitzar tot allò que li cau a les mans. Fins a arribar a l’acudit aquell de la senyora Sánchez Ayuso, que Madrid és Espanya i Espanya és Madrid o algun embarbussament d’aquest estil, que no recorde prou bé…

La proposta de Collboni té, doncs, tota la lògica del món a condició que hom accepte el marc mental espanyol i la submissió que reclama. És perfectament comprensible tan sols si ets espanyol. Però, així i tot: per què hauríem de voler que Barcelona fos capital d’un país que no és el nostre? I per què haurien de voler els espanyols que la capital llur fos en un territori estranger –”Espanya assimilada”, que deia aquell mapa famós? I per què, encara, aquesta obsessió dels polítics catalans de voler arreglar una casa aliena en compte de construir-ne una de pròpia?

El poder, quan s’ha acostumat a la concentració, no entén la distribució. Madrid s’ha passat tres segles intentant de fer-se imprescindible, convertint-se en l’única porta d’entrada i eixida i en el corral del poder. Per què hauria de renunciar ara a aquest monopoli? Per generositat? Per sentit d’estat? Per eficiència? Són conceptes tous –“fluixos”, que diuen al meu poble– i que s’esvaeixen amb la realitat nua del poder i dels interessos creats.

Perquè la capitalitat no és una qüestió de prestigi o de símbols i prou. La capitalitat és, sobretot, una qüestió econòmica. Capitalitat vol dir pressuposts estatals gastats generosament en invencions locals; vol dir funcionaris que fan de l’estat la primera empresa, i principal, de la ciutat; vol dir seus socials dels qui han d’arrimar-s’hi; vol dir inversions; vol dir que tots els camins porten a Roma –o a la Puerta del Sol, ja m’enteneu. Compartir la capitalitat seria com demanar a un monopolista que renunciàs voluntàriament a la meitat dels seus beneficis. I això no passarà.

Per això, mentre Collboni fa pública la seua proposta fent l’interessant i el sabut, a Madrid se’l miren amb aquesta benvolença condescendent amb què hom mira un xiquet que demana la lluna. “Que n’és de simpàtic, aquest batlle de Barcelona”, deuen pensar. “Quina diferència amb aquells independentistes, que se’n volien anar i no pidolaven que els admetéssem com un barri nostre…”

Tot plegat, però, és ben igual: Espanya, en el fons, és un país que ha confós la capitalitat amb la colonització interior. Un país que ha convertit Madrid en una mena de Moscou ibèrica –sense Kremlin, però amb vodka. Una metròpoli imperial que viu de les províncies i de maltractar-les. I com que això ha funcionat durant tres segles, per què haurien de canviar-ho ara?

Al final, doncs, propostes com la de Collboni tan sols serveixen per a posar en evidència l’absurditat del sistema. Madrid continuarà essent Madrid, Barcelona continuarà essent Barcelona, i la capitalitat compartida continuarà essent una d’aquestes idees ridícules que apareixen de tant en tant, però que la realitat s’encarrega d’esborrar ben de pressa amb una lògica feixuga i implacable.

 

PS1. La presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó, ha eixit a defensar la seua institució, en vista que el pacte de Mazón amb Vox ha decidit d’atacar-la. L’ha entrevistada Esperança Camps: “Les Corts Valencianes han comès una il·legalitat aprovant aquest pressupost”.

PS2. L’escriptora Care Santos presenta aquests dies una novel·la amb molt poca ficció, que és basada en les cartes que el seu pare va enviar a sa mare durant un llarg festeig epistolar. Sobre aquesta història i més l’ha entrevistada Joan Safont: “No podrem escriure novel·les sobre els enamoraments d’avui”.

PS3. La guerra –ara sí, oberta– entre Israel i l’Iran té moltes arestes persistents i ancorades en la història i l’economia, que he volgut explicar fent servir la Pissarreta: “L’Iran, una guerra al centre del món“.

PS4. I una notícia ben sorprenent: a Washington el consum de pizza en determinats establiments de la vora dels grans centres de poder militar, com el Pentàgon, es fan servir per a entendre amb hores d’antelació que se’n prepara una de grossa. Pol Baraza s’ha fixat en aquest curiós i interessant pizzòmetre i ens l’explica en aquest article.

El Consell de PP i Vox ha aprovat una retallada sense precedents al pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Tant, que aquesta institució estatutària s’ha trobat pràcticament sense recursos per a complir les tasques que té encomanades. Mentre s’ha negociat el pressupost, l’AVL ha advertit de la il·legalitat que significa l’intent d’estrangulament perpetrat per la majoria conservadora.

Fem l’entrevista a Verònica Cantó, la presidenta de l’AVL, al seu despatx, al monestir de Sant Miquel dels Reis. En cap moment no se separa del paper institucional que té com a màxima representant d’una institució que no és ni una entitat, ni una associació, sinó que apareix a l’estatut d’autonomia i que es deu a una llei de creació. Fins al punt que diu que potser algú se sorprendria si donàs les seues opinions personals. És aquest interès a no perdre el paper institucional que l’ha empesa a concedir poques entrevistes i a no respondre les declaracions d’uns i altres. En aquesta entrevista, Cantó qualifica la retallada d’arbitrària i indigna.

Ve preparada, amb notes i carpetes, i quan li demanem què representa la retallada trau unes targetes manuscrites i enumera de manera precisa i prolixa totes les activitats de promoció de la llengua en què l’acadèmia participa, o bé promou o patrocina. La llista és llarguíssima, i per motius d’espai no les enumerem totes.

—Com us trobeu?
—Bé, animada, amb força, bastant enutjada per tota la situació, evidentment.

—Fa dos anys, quan l’actual Consell va prendre possessió, us imaginàveu que tardarien tan sols dies a començar a atacar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?
—Depèn de què entenguem per atac. Supose que us referiu a les manifestacions fetes per part del conseller. No, ni ens ho imaginàvem ni ens ho deixàvem d’imaginar. Tal com van vindre les afirmacions, es van contestar i, a més a més, el president de la Generalitat va posar fi a la polèmica amb unes declaracions seues.

—Amb tot, al cap de dos anys, sí que s’ha demostrat que hi havia una voluntat política de Vox contra l’AVL. No sé què vàreu pensar en sentir el senyor Llanos dient el verb “estrangular” referint-se a la institució que presidiu.
—Doncs, la primera cosa que vaig pensar va ser que em pareixia una actitud impròpia d’un representant públic fer aquestes afirmacions en seu parlamentària, on està la sobirania del poble. Aquesta declaració potser va ser la més cridanera, però evidentment estava tota basada en falsedats. En va fer més, d’afirmacions igualment greus.

—Sembla que tot fa part d’una campanya preparada per degradar progressivament la imatge de l’AVL, apujar el to per arribar a la retallada pressupostària. Ho vàreu veure venir? Notàveu que hi havia alguna cosa que no rutllava en les relacions amb la Generalitat o amb les Corts?
—Amb la Generalitat les relacions han sigut sempre institucionals, teníem relacions periòdiques. L’acadèmia és independent, orgànicament, de funcionament, pressupostàriament, o almenys hauria de ser-ho d’acord amb la llei. Qui no ha amagat mai la seua intenció ha sigut Vox. Això no ens ha estranyat, perquè l’intent de deslegitimació l’hem vist del minut zero. Però no sols de la institució, sinó també de tot el que es refereix al que es fa en valencià. La cultura, la literatura, les arts escèniques… És a dir, això no era cap sorpresa perquè ells continuaven dient-ho.

—Heu parlat amb cap representant de Vox i els heu preguntat per què?
—No, jo no he parlat amb ningú de Vox. Resulta molt difícil mantindre un diàleg argumentat amb persones que no responen a la racionalitat o la reflexió que requereixen les situacions delicades com les que sempre han afectat la nostra llengua. Nosaltres sempre hem tingut molt clar que en una situació de conflicte sempre acaba guanyant la llengua forta, la llengua predominant, en una situació de bilingüisme hegemònic, que és com jo ho qualificaria, perquè és clar que continua havent-hi desequilibris. No s’ha parlat amb Vox, perquè és molt difícil parlar amb un grup parlamentari de tretze diputats que ha volgut acabar amb l’acadèmia per la porta de darrere.

—El conseller Rovira ha justificat la retallada dient que el pressupost estava molt inflat. Quin percentatge del pressupost no s’executa anualment i es retorna a la caixa de la Generalitat?
—Els pressupostos de l’acadèmia, el capítol 2, que són les transferències corrents, i el capítol 6, que són les inversions reals, s’executen al 100%. M’agradaria que em diguessen què està inflat. Ells es referien a aquest capítol de personal, que va ser la primera retallada perquè, no sols en l’acadèmia, sinó en totes les institucions i en les conselleries, hi ha places que no estan cobertes, hi ha gent de baixa, gent que es jubila… Això passa a tot arreu, i la llei de la funció pública valenciana diu claríssimament que totes les places, tota la relació de llocs de treball, ha d’estar coberta pressupostàriament. De fet, li puc dir que des que jo sóc presidenta s’han fet quinze concursos públics per a cobrir vacants. Algunes s’han cobert, altres no. I fins i tot, enguany, per primera vegada en la història de l’acadèmia, com que no hi ha tècnics lingüístics en l’administració, perquè no es convoquen tampoc oposicions, l’acadèmia anava a fer una oferta pública d’ocupació que, evidentment no serà possible.

—Quines altres coses no seran possibles?
—Moltíssimes coses. Si em permets, ho tinc anotat [trau una llista]. Hi ha molts projectes i moltes activitats que es deixaran de fer. Per exemple, l’Escriptor de l’Any, que recupera figures valencianes que potser havien caigut en l’oblit i calia ressituar-les en el segle XXI. Teníem convenis de coedició amb universitats valencianes i havíem encetat una col·lecció de traducció de textos clàssics llatins i grecs al valencià, amb un conveni amb la Universitat Jaume I de Castelló. Són moltes coses. Les jornades d’estudi i investigació sobre el valencià, el reconeixement a escriptors actuals com ara Enric Sòria, Ferran Torrent, Rodolf Sirera, Jaume Pérez Montaner o Isabel Clara Simó a títol pòstum. Les Jornades de Sociolingüística d’Alcoi. Tota la promoció del llibre en valencià per a ajudar a la internacionalització. La promoció de la lectura en valencià amb la Fundació Bromera. El suport a ajuntaments amb convenis singulars de tot signe polític. El suport al teatre no professional amb la Junta Central Fallera o l’Ajuntament de Mislata… Ajudes al teixit associatiu valencià, com per exemple el Tempir, Escola Valenciana o la Federació Lletres Falleres. I, és clar, tot el que comporta el manteniment del Diccionari normatiu valencià, el Portal Terminològic Valencià, el Corpus Informatitzat del Valencià, que són ferramentes públiques d’accés lliure, amb una mitjana de 50.000 consultes diàries. Bé… tot això i més.

—A quina de totes aquestes coses que heu contat es referia el síndic del PP, Juan Francisco Pérez Llorca, quan deia que potser l’acadèmia s’extralimita en les seues funcions?
—No ho sé, a què es referiria. Però sí que puc dir que les competències legals estan fixades en la llei de creació de l’acadèmia. Són tres. La fixació de la normativa lingüística, i he posat els exemples de totes les aplicacions informàtiques que hi ha. La segona és la fixació de l’onomàstica oficial valenciana, tant la que es fa en valencià com la que es fa en castellà. I la tercera pota és vetllar per l’ús normal del valencià. I això vol dir fer que el valencià s’utilitze en tots els àmbits públics i privats, que el seu ús vaja expandint-se, i per això estan motivades i argumentades totes les activitats que fem per al foment de la llengua pròpia.

—En la compareixença de premsa que féreu a mitjan maig, quan comentàveu i protestàveu per aquelles esmenes, vàreu dir que prendríeu mesures. Quina mena de mesures? Quines heu pres ja?
—Són diverses. Durant la tramitació del pressupost es van fer arribar a la mesa de les Corts, al lletrat major de les Corts i al govern una sèrie d’informes, alguns dels quals van motivar la retirada d’unes esmenes per a posar-ne unes altres. Aquests informes continuen fent-se. També mantenim reunions amb gent diversa. És pública la que vaig mantenir amb el síndic major de comptes, Vicent Cucarella, per a posar-lo en antecedents i explicar-li de primera mà la situació pressupostària, i això afecta la situació comptable, financera i econòmica de la institució. També vaig informar, a petició seua, el president del Consell Valencià de Cultura. L’endemà mateix de l’aprovació del pressupost es va sol·licitar una reunió amb la Conselleria d’Hisenda, i n’esperem respostes. Ara es produeix un fet que no té precedents, perquè com que al llarg de cinc mesos s’ha funcionat amb pressupostos prorrogats hem fet una despesa perfectament legítima amb proveïdors, per exemple, però això ix del capítol 2, on teníem consignats 500.000 euros i ara s’han quedat en 50.000.

—Quina sensació us va quedar després de la reunió amb el senyor Cucarella? La sindicatura és conscient d’això que es fa amb l’AVL?
—Sí, sí. El síndic era molt conscient del que estava passant, però la magnitud realment la va saber quan va veure les xifres. Les paraules són més fàcils d’interpretar, però les xifres són el que són. I ell va ser molt conscient del que comporta un atac a una institució d’autogovern, i com afectarà això l’ús normal i habitual del valencià.

—A parer vostre, les Corts Valencianes han comès una il·legalitat aprovant aquest pressupost?
—Evidentment. La llei de creació diu que l’acadèmia té autonomia pressupostària. Mai, en vint-i-quatre anys, un govern havia tocat el pressupost que presentava l’acadèmia. Entre altres coses, perquè sempre seguim escrupolosament les instruccions de la Conselleria d’Hisenda. Per tant, ara es va contra l’autonomia pressupostària d’una institució d’autogovern. La llei de pressupost no pot modificar la llei de creació, perquè es necessitarien les tres cinquenes parts de les Corts. A més, no és competència de l’AVL subvencionar les activitats dels que havien de ser beneficiaris d’una part del pressupost de l’acadèmia. I també incompleixen l’article 5 de la llei que diu que no es pot subvencionar cap entitat o associació que incomplesca la normativa de l’acadèmia.

—En vista d’això, legalment o judicialment, quines mesures prendreu?
—Es van estudiant, però aquestes coses requereixen un estudi profund. Tenim un equip de juristes molt bo, funcionaris de carrera que tenen un compromís molt ferm amb la institució, encapçalats pel lletrat secretari general, el senyor Agustí Colomer. Però no és senzill, la institució no pot anar a un jutjat i denunciar. És a dir, quan abans vostè es referia a les paraules que va pronunciar el síndic del grup Vox, l’acadèmia no pot fer res contra aquestes paraules, són impunes en aquest sentit. Segurament, si això ho hagués dit una persona del carrer, sí que es podria plantejar algun acte legal. No vull avançar-me a coses que s’estan estudiant. No fem altra cosa des que vam saber la retallada del pressupost i després la magnitud d’eixa retallada, que no deixa de ser bastant indigna.

—En una entrevista que us vam fer l’any 2022, dèieu: “L’Acadèmia ja no és qüestionada, és una institució democràtica, participativa, paritària i sobretot oberta a la societat contemporània.” Què ha canviat?
—La societat jo crec que ha canviat poc. De fet, hi ha hagut moltes mostres de suport a l’acadèmia a les xarxes socials, tant del punt de vista personal, com col·lectiu. Sense anar més lluny, dissabte passat, el Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana ens va lliurar el guardó Bibliotecària d’Honor. Jo tinc la mateixa percepció que no hi ha conflicte lingüístic social. I això s’ha demostrat molt en algunes de les iniciatives a les quals hem assistit enguany. És a dir, la percepció del valencià com un patrimoni cada volta és més present. El problema és quan es vol crear, per interessos partidistes, un conflicte que socialment no existeix. Afortunadament, aquesta batalla que tant va perjudicar la llengua, jo crec que està liquidada, però és cert que els atacs provinents des de la institucionalitat ens poden conduir a punts sense retorn que serien perillosos.

—Entre aquestes accions que dieu que hem vist darrerament, incloeu la consulta sobre la llengua base d’ara fa uns mesos?
—Sí, per exemple. Jo crec que la societat, en aquest cas, encapçalada pels pares i mares, va ser molt clara. Les mares i els pares volen que els seus fills i filles aprenguen el valencià. Va ser important també l’augment del percentatge de famílies que volien el valencià en l’escola concertada, i en algunes zones castellanoparlants com per exemple la Serrania, o a Olocau, amb el 100% dels pares i mares que van votar a favor del València. La resposta no va ser d’un 50-50, les dades s’han d’estudiar. Crec que el percentatge era molt més alt. També hi ha un treball d’anys i anys fet per tots els docents. No hem d’oblidar que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià és de l’any 1983.

—L’AVL es va crear per a posar fi a un conflicte lingüístic, i ara és objecte d’un conflicte creat, com heu dit, institucionalment des d’una part de la Generalitat, cap a una institució pròpia. Quina és la vostra valoració?
—Realment, l’acadèmia va ser creada per a sostreure del debat partidista la qüestió de la llengua, és a dir, per a deixar de polititzar la llengua. Això significa que els que s’han d’aplicar la llei són els partits polítics. Entre altres coses, crec fermament que l’acadèmia sí que ha contribuït a la pacificació lingüística que tenia encomanada. No dic que totes les decisions de l’acadèmia hagen sigut encertades, perquè és impossible poder-ho fer tot bé, però sí que s’ha intentat i així hi ha hagut molt de consens per a poder avançar en aquest camí.

—M’agradaria baixar de la institucionalitat i preguntar a la persona Verònica Cantó. Hi ha una fotografia a les Corts lliurant una memòria de l’acadèmia a la presidenta Llanos Massó que us mira amb un cert menyspreu. En l’àmbit personal, què vàreu sentir aquell dia?
—Quan tu vas a lliurar una memòria i hi vas amb un caràcter institucional, esperes una reciprocitat en la institucionalitat. En aquest cas, la presidenta de les Corts és la segona autoritat de la Comunitat Valenciana. Em pregunteu què vaig sentir. Doncs, una situació bastant incòmoda, perquè alguns mitjans van dir que la trobada va durar un sospir. I efectivament, va durar un sospir i esperava, potser, una miqueta més de calidesa en la recepció. Però si hi vaig en nom de la institució, sempre la pose molt, molt, molt, per davant del que puga pensar personalment Verònica Cantó. Sempre dic que algú se sorprendria de les meues opinions personals.

—Ens agradaria molt que ara ens donàreu aquestes opinions.
—No, no donaré mai la meua opinió personal, però algú se sorprendria. Quan vaig ser nomenada presidenta, vaig deixar totes les xarxes, vaig deixar les meues columnes d’opinió i possiblement les reprendré quan deixe la presidència. Mentrestant tinc clar a qui represente.

—Us queda un any de mandat?
—Sí, el 2026 es produirà ja la renovació total de l’acadèmia. Ara quedem set acadèmics de la primera època, i he de dir que ha sigut una experiència única, i continue pensant que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és democràtica, participativa, paritària. És l’única institució de la Generalitat que cada cinc anys renova un terç dels seus membres, i a més, es fa per cooptació. Possiblement, aquesta independència i autonomia que té l’acadèmia respecte del poder executiu o legislatiu hi pot influir. Però això sempre ha sigut bo per a la llengua.

—Sou una veterana en l’AVL. Hi sou d’ençà de primer dia i supose que n’heu viscudes de tots colors, però ara, aquest moment, és el pitjor pel qual passa la institució?
—Jo crec que és el pitjor moment pel qual ha passat l’acadèmia, i crec que la crisi institucional té una magnitud molt considerable. Sempre hi ha hagut etapes de més o menys crispació per posicionaments ideològics. Em referesc, per exemple, a l’època del dictamen, o a la definició en els diccionaris de les paraules “valencià” i “català”, que també va suscitar les seues coses. Crítiques n’hi ha hagut des del començament perquè s’interpretava que al llarg de quinze anys estàvem sota la tutela de les Corts i, evidentment, els nomenaments dels acadèmics es feien des del poder legislatiu, des de la part més política. Però crec que l’acadèmia, al llarg de la seua trajectòria, ha caminat sempre a favor del diàleg i del consens. Per això no entenc, personalment, quan es fan afirmacions absolutament buides de contingut, en què es basen. Ni entenc aquest sentiment d’aversió a l’acadèmia. Els acadèmics i les acadèmiques sempre hem sigut molt conscients de quina era la nostra responsabilitat i de no atiar mai el foc.

—S’ha arribat a un punt de no-retorn en les relacions amb el Consell, o hi ha capacitat per a tornar enrere?
—Jo espere que la situació que s’ha produït enguany no es torne a produir. I així, en aquesta roda de premsa a la qual vostè es referia abans, vaig apel·lar a la responsabilitat i al sentit institucionals. Vull dir, no es pot modificar ni l’estatut ni la llei de creació de l’acadèmia per la via dels fets. No es pot modificar tot allò que va costar tant per a arribar a aquest consens. La responsabilitat no és de l’acadèmia, jo crec que l’acadèmia n’és la víctima. És una decisió bastant ideològica, arbitrària, indigna i amb un intent de deslegitimació molt alt.

—Heu defensat fa un moment el paper institucional i heu usat l’expressió “no atiar el foc”, però potser alguna gent hauria esperat més presència pública de la presidenta a l’hora d’eixir a defensar l’acadèmia dels atacs. Marcar més el terreny.
—Bé, jo crec que això és opinable i subjectiu. Jo, com a presidenta, no he sigut mai partidària de fer excessives declaracions si podien atiar un foc que no tocava, perquè les coses sempre hem intentat solucionar-les des del diàleg. L’acadèmia no deixarà de ser una institució estatutària llevat que modifiquen la llei o modifiquen l’estatut, cosa bastant improbable. I això significa que sempre s’han de bastir ponts amb qui té la responsabilitat de govern, siga del color que siga. I la prova més evident és que hem signat convenis singulars amb ajuntaments com els de Dénia, Elx, Borriana, Vinaròs, Cocentaina, Algemesí, Alzira… Tots els colors polítics hi són representats, entre altres coses, perquè la llengua no ha de tenir color polític. Perquè valencianoparlants ho som tots. Hem mesurat molt les eixides. L’acadèmia parla per les seues obres, no per l’opinió de la presidenta o per l’opinió dels acadèmics. A més, els temps de l’acadèmia no són els temps de les pressions mediàtiques o de la premsa. Les coses necessiten reflexió i no debats viscerals. Crec que sempre que s’ha eixit, ha sigut amb contundència i amb seguretat jurídica.

—Voleu afegir res?
—Espere que tots hi reflexionem, que hi haja una consideració i una valoració sobre què significa realment la responsabilitat, què significa el sentit i la lleialtat institucional. Ni els valencians ens ho mereixem, ni, per descomptat, el valencià s’ho mereix. Però també tinc clara una cosa: que el valencià és precisament allò que ens dóna sentit com a poble. I tot el patrimoni que es fa en la nostra llengua, tot el patrimoni lingüístic, cultural, és el que som. I a aquest patrimoni ni hi volem ni hi devem renunciar ni hi renunciarem.

Quan van sortir les converses d’aquell parell d’ocellots del PSOE tot planificant, a la manera d’una ofensiva terrestre, una ruta estratègica per anar de putes, la tercera cosa que vaig pensar va ser en un altre duo estel·lar, Cospedal i Sánchez-Camacho, quan es van negar a reconèixer-se en els àudios de l’operació Catalunya i van insinuar que podien ser manipulats amb IA. Perquè la segona cosa que vaig pensar és si l’ex-ministre i el seu esbirro estarien temptats de fer servir la mateixa excusa davant de les seues dones i els seus parents. La primera cosa que em va passar pel cap, és clar, són les noies prostituïdes, la Carlota “que s’enrotlla que t’hi cagues”, la colombiana, l’Ariadna “que està nova, està perfecta”, com qui parla d’una furgoneta de segona mà.

D’abans de la popularització de la IA és l’àudio d’una ex-ministra espanyola de Justícia que explicava a Villarejo que, durant un congrés de jutges a Colòmbia, ella i una magistrada van sorprendre “la colla de tios del Suprem, de la Fiscalia General” acompanyats de menors d’edat. Quan els hòmens es van saber enxampats, nerviosos, els van dir que les noies eren “cambreres de l’hotel que ens han fet pena i han vingut”. Quan la conversa va sortir a la llum, demanats per un diari, els solidaris van insistir que no era el que semblava, que les joves devien tindre –atenció a la pinça– uns vint o vint-i-cinc anys. Disset, vint o vint-i-cinc, també em demano com s’ho devien prendre les parentes dels implicats.

I jo per què ho deia, això? Ah, sí, perquè Villarejo mateix, aprofitant que venia a tomb, va explicar a la ministra espanyola que ell havia fet servir dones de pagament per a extreure informació de polítics i altres senyors “importants”. Si donem per bo que l’ex-comissari espanyol és un fanfarró, també podem dir que el sistema està inventat des que l’home és home i que seria ingenu pensar que algú com ell –o qualsevol altre– s’estigués de fer servir la bragueta com la via d’entrada més fàcil als individus que es creuen per sobre del bé i del mal. I el món de la política o de la judicatura, que a l’estat espanyol és una redundància, n’és ple, d’aquesta mena de poderosets.

La diferència amb els treballadors privats és que les febleses dels qui cobren salaris públics les paga la societat, i si ens posem grandiloqüents, la democràcia. Però no ens hi posarem, perquè parlar de democràcia al Regne d’Espanya fa riure, de molt abans d’aquest festival d’àudios que el poder tricornial-judicial ha filtrat al mediàtic, que en diuen el quart. Segons que sembla, aquest règim que la Catalunya institucional avui malda per sostindre ja s’aguantava a la seua manera, això és, a través d’una estructura transversal de xantatges i compra-venda de favors. Ara, com abans, van sortint a la llum a mesura que l’equilibri es trenca i els interessats ho troben convenient; igual com l’operació Catalunya i l’espionatge amb Pegasus es va saber per venjances internes i quan l’independentisme ja estava desactivat, el podrimener del govern espanyol esclata quan l’executiu està amortitzat i amb la connivència dels seus mitjans afins.

Dit això, la corrupció, les comissions, les queixalades dels qui cobren de naltros em fan badallar. No me n’interessa el debat social, si és que n’hi ha: tothom troba que són reprovables, legalment punibles i avall. Més que les flaques materials, com a matèria de politiqueria i de xantatge, trobo més interessants les febleses de la carn. Perquè toca parets mestres, principals, que són les personals; perquè trenca coses més íntimes i irreparables que no un judici penal, una condemna, una inhabilitació. Posa-hi la mirada de l’ull de la filla, o de la germana, o de la mare, disculpeu l’obvietat, ja no dic de la dona amb qui s’allita: em vinc a referir que té un potencial destructor que és per a tota la vida. Per tot això, en la mesura del que hi pot perdre, l’implicat esdevé més manipulable, més capaç de donar-se perquè no surti a la llum aquesta debilitat seua, d’oferir-se amb més lleialtat a canvi que no es destapi.

Pel que fa a l’esfera pública, de les Carlotes i les Ariadnes de la vida, així com de les “cambreres d’hotel” de vint anys, sembla que el que amoïna més el personal és si les hem pagat de la nostra butxaca. “Sóc feminista perquè sóc socialista”, deia l’ex-ministre puter al voltant de les dates dels enregistraments, i certament, ser feminista no et fa abolicionista, però com que la postura del PSOE sí que ho és, alguns li recriminen la hipocresia. De la banda de les feministes pro-regulació, i les que consideren que prostituir-se és una feina com una altra, encara tenen motius per a la indignació: no és la primera vegada que dos senyors parlen de treballadores seues en termes denigrants. I tot i això, tinc la sospita que cap feminista de cap índole no acceptaria de grat un puter com a soci de llit, com a pare, com a fill, que abans li concediria que fos un lladre.

O potser no, potser és la presumpció d’una moral desfasada. De tota manera, només que fos vàlida fins fa pocs anys, és inevitable pensar si el decurs de la història política hauria estat diferent, en el cas que llogar cossos de dones fos un servei com un altre. Si no es fes servir per escarnir, per subornar al més alt nivell, per doblegar voluntats, per fer xantatge a hòmens de poder. Perquè, si la societat considerés dignes les dones comprades i es consideressin dignes els compradors, aquestes transaccions quedarien desactivades com a amenaça, ja no planarien com bombes nuclears sense esclatar sobre les seues vides personals. Vides íntimes i insignificants per a naltros, però que són les seues, el més valuós que tenen els poderosets. I qui són, aquests? Són pocs o són més que no ens imaginem, són dels nostres o dels altres, són dels que ens volen bé o els que ens volen mal? Aquesta és la gràcia: si han fet “bondat”, no ho sabrem mai.

The Washington Post · Serhiy Morgunov

A pocs quilòmetres de la línia del front de l’est d’Ucraïna, a gairebé sis metres sota terra, la jornada comença amb una breu conversa de cinc minuts entre dos cirurgians: un pare i el seu fill.

S’abracen, intercanvien algunes paraules sobre el torn de nit i el partit de futbol de la Lliga de Campions d’aquella nit i, tot seguit, tornen a separar-se: l’un, per descansar, l’altre, per començar un altre torn de 48 hores a l’hospital de campanya subterrani on treballen.

En Viacheslav, el pare, és especialista en traumatologia i té experiència en zones de combat d’ençà del 2015, quan participà en la guerra contra els separatistes russos a Luhansk. El seu fill, Andrii, s’afegí a la seva unitat mèdica l’any 2023. Abans, ambdós homes treballaven plegats en un hospital comarcal a l’oest d’Ucraïna, prop de la frontera amb Moldàvia.

Ara treballen sota terra.

Un anestesista cerca medicaments en una prestatgeria de l’hospital (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

L’Andrii recorda que no tingué temps per a reflexionar quan arribà al seu primer torn com a cirurgià de combat. “Simplement, vaig posar-me a treballar”, diu. Va ser ací on practicà les seves primeres amputacions; en un dia, va arribar a fer-ne cinc de consecutives. “Recordo que estava molt trasbalsat, després de la cinquena. Però al final t’hi adaptes. Al final, ni t’immutes quan comencen els bombardaments. L’únic que penses és: ‘No caurà ací’.”

Però les bombes russes, sovint, cauen als hospitals ucraïnesos. És per això que, aquests darrers anys, molts centres han hagut de desplaçar-se sota terra a la recerca de refugi.

L’hospital és un prototip –un nou enfocament– després d’anys d’allò que els ucraïnesos descriuen com a atacs sistemàtics de Rússia contra les seves instal·lacions mèdiques. Tots els metges expliquen històries de companys morts en bombardaments contra hospitals de campanya: en Denis, assassinat per un míssil balístic Iskander; la Kolia, assassinada per una bomba guiada, etcètera.

Braç d’un soldat ferit a l’hospital, en què es llegeix la frase llatina “Memento mori” al braç (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

“Els metges són especialment vulnerables. No s’amaguen [de les bombes]. En les evacuacions de camp, només pensen en els ferits. Els russos ho saben, i per això els persegueixen: és terrorisme selectiu”, explica el tinent coronel Iurii Palamarchuk, cap de la unitat quirúrgica de l’hospital.

El Ministeri de Defensa rus no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre els atacs a instal·lacions mèdiques de campanya, un crim de guerra segons la legislació internacional.

El capità Oleksii vetlla per la seguretat de l’hospital subterrani, construït amb l’ajuda de donacions quan unes altres instal·lacions pròximes al front foren destruïdes per l’exèrcit rus. Amb tristesa, l’Oleksii diu que haurien d’haver traslladat l’hospital sota terra fa anys. Com els cirurgians citats en aquest article, el capità accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició que no n’aparegui el cognom, per tal de protegir tant la seva identitat com la localització de l’hospital.

El capità Oleksii, de 30 anys, és el coordinador de l’hospital. Accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició que no n’aparegui el cognom, per a protegir la seva identitat i la localització de l’hospital (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

“Si haguéssim assumit, de bon començament, que Rússia no lluitaria segons les regles [internacionals], potser hauríem procedit d’una altra manera. Al començament, solíem construir hospitals de campanya a l’estil de l’OTAN: modulars, nets, visibles; massa visibles. Eren objectius fàcils.”

“Fa temps que els centres de comandament es construeixen sota terra. Ens vam preguntar: si això funciona per coordinar batalles, per què no per salvar vides? I funciona, però ningú no ho havia fet de manera sistemàtica”, diu l’Oleksii, que afegeix que confia que el seu hospital serveixi com a model per a uns altres centres per tot Ucraïna. Ara com ara, el centre és una excepció al país.

Palamarchuk explica que l’hospital ha sofert uns quants contratemps, incloent-hi explosions a pocs metres. “Vam sentir l’ona expansiva [de l’explosió] des de primera fila: les portes van obrir-se, el terra va moure’s sota els peus, però vam continuar treballant.” Afegeix que l’explosió no va malmetre de gravetat el centre. “El mes passat van caure sis bombes a prop. Tots els edificis circumdants de la rodalia foren destruïts, però l’hospital es mantingué dempeus.”

Els metges tracten les ferides d’un soldat ferit per una granada russa (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

No serà per falta d’intents de Rússia. Els metges, en aquest sentit, creuen que els russos saben que hi ha alguna instal·lació secreta ucraïnesa a la zona. De fet, prop de l’hospital han caigut les temudes bombes planejadores russes, de gran poder destructiu, conegudes com a KAB.

“O va ser casualitat o va ser una coincidència molt gran”, diu Oleksii. La bomba no va impactar directament contra l’hospital, però l’estructura del centre no podria suportar una KAB. “Ho destruiria tot. Però l’artilleria, la metralla, els impactes pròxims… Això ho podem suportar”, diu.

Al centre de l’hospital hi ha la plataforma de triatge, flanquejada per dos quiròfans i una zona de recuperació. No hi ha llits, atès que els pacients no romanen al centre gaire temps i són traslladats tan aviat com s’estabilitzen.

“Estabilitzem, operem i reanimem. Però no hospitalitzem. No hi ha llits. No hi ha estades nocturnes. Despertes el pacient i l’envies a un altre lloc”, diu Oleksii. “Si tenim prou vehicles, podem atendre entre 200 i 400 persones el dia.”

Un soldat surt del vehicle d’evacuació després d’haver estat ferit de metralla a la cama (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

Just quan cau la nit, un senyal anuncia l’arribada d’un vehicle d’evacuació, seguit per un dron rus. L’equip espera amb calma mentre el vehicle maniobra per despistar el rastrejador.

Al vehicle, hi viatgen tres soldats amb ferides lleus, que caminen pel seu propi peu fins a l’entrada de l’hospital. En arribar, els metges els treuen els uniformes, tacats de sang o coberts de fang, i els posen pijames i sabatilles de color rosa clar.

L’Andrii Dmitruk descriu com la seva unitat ha escapat pels pèls d’un atac dels drons russos. Recorda com, instants després d’haver rebut l’ordre de retirar-se del front, ell i la seva unitat es refugiaren dins una casa mentre fugien. Just quan entraren a l’edifici, una explosió sacsejà les parets. L’habitació en què es trobaven s’omplí de fum i de pols. Les llums s’apagaren. “No podia respirar”, recorda. Dmitruk fugí a un altre edifici, i després a un altre, mentre les explosions detonaven al seu voltant.

Una infermera examina un soldat ferit al cap per un dron rus (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

Aleshores li arribà l’olor, forta i agra. Es mullà un mocador amb aigua d’una ampolla que duia a sobre, se’l posà la boca i el nas i es quedà quiet. Recorda que els ulls li cremaven. Creu que es quedà estirat allà durant dues hores, pel cap baix.

Quan el soroll s’esvaí, en Dmitruk escapà de l’edifici i es retrobà amb els seus companys d’unitat. Els homes trigaren gairebé un dia sencer a arribar al punt d’evacuació, d’on finalment foren traslladats a l’hospital.

Van arribar al centre gràcies a l’ajuda d’Oleksandr Smoliar, de 58 anys, que d’ençà del 2022 ha treballat en la primera línia del front a Donetsk, Kherson i Zaporíjia. Diu que el nou hospital subterrani li sembla una gran idea. “A la superfície ets visible, un blanc”, diu.

L’Oleksandr Smoliar (dreta) parla amb un soldat ferit en un atac químic rus (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

Finalment, les explosions tornen a retrunyir a la llunyania: les parets tremolen, del sostre cau terra. Els metges dormen, com si no haguessin atès mitja dotzena de ferits fa uns pocs minuts.

Tots saben que, a mesura que l’estiu s’acosti i les temperatures s’enfilin, els combats –i les víctimes– augmentaran.

No obstant això, enmig de tots els combats, els rumors sobre les negociacions de pau i un hipotètic alto-el-foc persisteixen. Natalia Chernokoz, infermera de quiròfan, diu que vol que la guerra acabi, però no a qualsevol preu. “Potser calen negociacions, però només si els termes ens són favorables. No podem rendir-nos”, diu, tot afegint que li fa por que una pau prematura condueixi a un altre cicle de violència.

“Cal tenir garanties. No podem tancar un acord perquè, al cap d’un any, tot torni a començar.” Pensa en els infants que ja han patit els estralls de la guerra. “No podem permetre que afecti una altra generació”, diu.

Natalia Chernokoz, de 42 anys, seu amb els gossos que acompanyen l’equip de l’hospital (fotografia: Serhiy Morgunov/The Washington Post).

“Necessiten veure que som forts”, afegeix, en al·lusió als russos. “No crec que res més funcioni”.

El Viacheslav, per la seva banda, admet que gairebé ha perdut les forces, però que continuarà a l’hospital mentre li quedi un bri d’esma. Explica que somia a tornar a casa amb el seu fill. Els esperen la seva dona, les seves dues filles, la seva mare i una casa que demana retocs a crits.

“Hi ha una porta que cal arreglar. Una aixeta que goteja. Alguna cosa amb què apuntalar el porxo”, diu, somrient.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’exercici del periodisme està subjecte a rutines. A la Facultat de Periodisme de l’Autònoma, si no em falla la memòria, hi havia una assignatura que s’anomenava més o menys així: “Rutines de la producció periodística”. Les rutines es fan cada dia. Suposadament, per estalviar temps i guanyar eficàcia. També, per responsabilitat i ètica. La rutina, per tant, és una cosa pràctica. L’observació de la realitat i el fet d’explicar-la, no tant. Respon a com es processa per mitjà d’un filtre, personal, barrejat amb una idea apresa de “com són les coses”. Aquest filtre sovint s’embruta i s’embussa. Amb els anys, s’acumulen partícules invisibles, greixos, pols, convencions excessives. Cal revisar-lo. Com qui passa la ITV del cotxe. Passa igual amb totes les professions, o així hauria de ser. Els mestres quan revisen la seva infantesa per tractar les criatures; els sanitaris, la malaltia abans de curar; els psicòlegs, la pròpia bogeria abans de diagnosticar. Rebecca Solnit és guia per a recordar-nos com fer bé la nostra feina de periodistes, com “observar” per practicar el que ella anomena “profecies autocomplertes”,  idea que desenvolupa a Elogi del camí inesperat (Angle) i que es podria explicar perfectament en paraules seves. “Els anhels poden ser una brúixola que ens indica un lloc i ens dóna una direcció per a avançar.” Aquests dies, arran de la seva estada a Catalunya i de l’entrevista que he tingut la sort de fer-li, he pogut refrescar aquesta “visió” seva, i, treure’n algunes conclusions, exposades aquí com una llista, potser massa simple i pràctica, però necessària, per al periodisme i per a la vida.

Excés de notícies de famosos i polítics electes
Diu Solnit que les persones que canvien el món són directors de cors musicals, capaços d’unir i harmonitzar veus, de fer-les sumar per una melodia conjunta. Contràriament, els diaris solen destacar polítics electes i persones famoses. No hi ha gaire informació que ens digui que la gent del carrer té poder. Que hi ha persones cabudes i pacients que estan fent treballs de formigueta que provocaran grans canvis. Solnit vol restar noms propis als diaris i anar cap a “una democràcia de les veus”, com titula en un dels seus articles. Podríem prescindir de la supremacia de les autories o de les entrevistes que posen noms i cognoms i una cita al capdavant de tot un text? Aquesta narrativa de l’heroïcitat personal la tenim molt arrelada i els mitjans de comunicació no en són aliens. Diu Solnit que en tota la filmografia de Hollywood sovint la història gira al voltant del superheroi. “L’ home que ho fa tot. Ell tot sol és capaç de canviar-ho tot i normalment per mitjà de la violència. És el centre de la història. És una història bàsicament individualista” explica. “Passa igual amb la manera com es presenten les notícies” diu. I pel que fa a les veus, quines són al centre i quines a la perifèria? “El canvi sovint comença a la perifèria, amb pensadors inicialment menystinguts, tot i que a mesura que progressa, sovint es mouen cap al centre”, expressa en la introducció del seu darrer llibre publicat al català.

Informacions sense context
Aquesta periodista, que també és historiadora, relata que fins i tot les coses interessants són explicades amb poc context. Per posar context, cal conèixer els fets històrics i sobretot establir relacions. “Crec que hi ha massa informació i massa pocs patrons de reconeixement. Tu pots llegir una notícia on diuen que el parlament ha aprovat una llei o que els polítics han dit tal cosa o tal altra, però no t’expliquen tota la història”, deia en l’entrevista. La clàssica fórmula de les cinc W, o les cinc Q –Who? (Qui?) What? (Què?) Where? (On?) When?(Quan?) Why? (Per què?)–, s’ensenya a les escoles i universitats de periodisme i té punts en comú amb les investigacions policíaques i de detectius. Responen a ubicar la realitat en unes coordenades concretes però per mitjà de l’actualitat, no del context. Com pot conviure la visió ampla amb els detalls reveladors sobre el present?

Obsessió en el curt termini
Connectada amb l’anterior, Solnit defensa que no té res en contra del que és “fàcil, immediat, obvi, directe i previsible”. Però proposa mirades que puguin enllaçar fets abraçant períodes més llargs de temps. Cinc, deu, vint, vuitanta anys. Com més temps, com més vista d’ocell, més fàcil establir correlacions i condicions imperceptibles perquè les coses passin. Fins i tot des del punt de vista de les lluites socials, reivindica “els relleus” entre persones. “No cal que corris tota la cursa sinó que va per trams. S’ha de tenir el sentit de responsabilitat de participar, però no de voler fer-ho tot tu sol”, comentava durant la mencionada entrevista. Diu que ella s’ha convertit en una narradora que busca exemples d’aquestes històries. És necessari desmuntar les històries que ens empresonen. “La sensació que res canviarà és només un malestar mental”, diu en el pròleg. “En realitat, tot està a favor del canvi”, tot i que puntualitza que el canvi “no necessàriament és sempre a millor”.

Èxits sense victòries
Ella ho anomena així. La gent té una idea simplista del canvi, i tira la tovallola molt ràpidament. Ho observem amb moltes notícies vinculades a la lluita per la independència o a la catàstrofe del canvi climàtic. No hi ha res a fer, hem perdut, pensen sovint periodistes i opinadors. Això també implica l’obsessió que tenim els periodistes per veure el món ple de polaritats. Guanyar/perdre, victòria/derrota, blanc/negre. I de “la bellesa de la complexitat”, què? De fet, assumir la derrota significa pessimisme i passivitat. No faig res perquè no puc fer res més. “La nostra manera de veure el món està totalment relacionada amb allò que hi podem fer.” Aquesta és la frase que obre el seu llibre, perquè és molt important. Hi ha moviments que no aconsegueixen una victòria oficial però sí uns altres efectes. Ella argumenta que la cultura funciona en substrats profunds de la nostra visió del món i dóna forma als nivells superficials on es desplega la política. Podríem posar mil exemples, un dels que ella anomena són “els aparentment modestos moviments que al capdavall van fer caure els règims autoritaris de l’Europa de l’Est del 1989 van sorprendre fins i tot els seus participants”.

L’imprevisible passa regularment
La pandèmia, l’apagada elèctrica del mes d’abril, la gota freda a València. Moltes de les coses considerades improbables han passat. Per tant, hem d’assumir que les coses imprevisibles passen regularment. “Vivim en un món més boig del que hauria somiat qualsevol món de ciència-ficció”, escriu en el pròleg d’Elogi del camí inesperat. En aquest sentit, assegura que no creu en les maneres lineals d’explicar la història tan habituals a Occident. “Una de les grans influències transformadores de la vida són les visions d’aquests nadius americans que jo vaig descobrir a final dels anys vuitanta. Per exemple, en molta de la mitologia a l’Amèrica del Nord, el món no era mai perfecte ni obra de la gràcia. El món era una improvisació creativa i no hi ha cap motiu perquè aquesta improvisació creativa no pugui continuar. És com en el jazz lliure, que de vegades hi ha una cosa que no encaixa, però llavors s’aprofita per seguir aquell camí que ha sorgit espontàniament. Aquesta idea t’allibera del pecat original o de l’error primigeni. D’aquella idea fatal que quan hi ha un trencament ja no pots anar enrere” diu. Hem d’estar oberts al camí inesperat, que un fet tràgic o traumàtic sigui la porta d’accés més directa a l’alliberament. Com sempre ha passat.

 

L’escriptora Care Santos (Mataró, 1970) és autora d’una llista extensa d’obres, de què destaquen Habitacions tancades, Desig de xocolata (premi Ramon Llull) o Diamant blau, en què partia de la història de la seva àvia materna per construir una novel·la de ficció. Ara torna a pouar en la història familiar a L’amor que passa (Columna), una novel·la amb molt poca ficció, que és basada en les cartes que el seu pare, Antonio Santos, va enviar a la seva mare, Claudina Torres, durant un llarg festeig epistolar, entre Sevilla i Mataró, i com aquesta relació improbable va arribar a bon port, malgrat tenir-ho tot en contra.

—Volia començar per una escena de què parleu al llibre, en què sou vós, el juliol del 2023, llegint les gairebé mil cinc-centes pàgines de les cartes del vostre pare a la vostra mare…
—Va ser una emoció enorme, perquè les havia donades per perdudes, la veritat. La mare, de tant en tant, em deia que ja les havia llençades i quan, després d’haver mort ella, vaig començar a buidar el pis, va ser la primera cosa que vaig anar a buscar. I no les vaig trobar. Vaig trigar molt, gairebé dos mesos, havia esgotat tots els llocs on buscar-les, però finalment les vaig trobar. En aquell moment tenia molta feina amb el buidatge del pis i amb tota la paperassa, però quan vaig poder, m’hi vaig posar amb calma. Primer vaig fer una lectura molt emocionant de filla, vaig poder retrobar el pare, ara que farà trenta-cinc anys que és mort. Després vaig fer una segona lectura de novel·lista…

—I quina de les dues es va acabar imposant?
—La novel·lista va haver de tenir a ratlla la filla. Era un material tan emotiu per a mi que era facilíssim que se me n’anés la mà. Era facilíssim caure en la carrincloneria, en l’excés, en l’anècdota repetida. Per a mi eren emocionats fins i tot les comes, però el lector no en tenia la culpa. La novel·lista va haver de posar ordre, deixar coses fora, apostar per una novel·la més àgil, convèncer-se que no passava res si quedaven coses fora. I, alhora, endreçar un material difícil d’endreçar.

—També devia ser la que va veure clar que ací hi havia una novel·la…
—De fet, feia anys que volia escriure aquesta història i, de fet, ho vaig intentar. És una història d’amor tan bona que la volia escriure d’ençà que en vaig ser conscient. Quan vaig començar a ser gran, vaig dir que un dia l’escriuria. En vaig fer un intent fa vint anys, però llavors la mare era viva, vaig optar per ficcionar-ho i no acabava de funcionar. Era tan inversemblant, amb aquestes caramboles que té la història, que no es podia explicar com una ficció i prou. Quedava una novel·la d’amor carrinclona i ximple. Vaig arribar a signar-ne un contracte, però la vaig deixar a mitges. Me n’alegro molt, de no haver-la acabat.

—Us calia poder llegir les cartes?
—Llegir les cartes, i tenir més edat. L’amor que passa s’ha beneficiat de totes dues coses.

—De com es van conèixer i enamorar els pares, per carta, se’n parlava, a casa?
—Tota l’estona en parlaven. Per ells era una història tan divertida que en presumien. Per exemple, el pare explicava com va fugir quan va descobrir que dues bessones amb les quals sortia alhora havien descobert que les simultaniejava i l’esperaven. Faig servir històries que he sentit tota la vida, però també cal novel·lar, perquè et falten els detalls. Tens l’esquelet de la història, però l’has d’omplir com a novel·lista. Fer-ne una narració versemblant.

—Va ser important escriure la novel·la després de la mort de la mare?
—Sento que m’ha deixat les cartes i m’ha donat permís perquè l’escrivís. Ella sabia que les volia llegir, l’hi havia dit moltes vegades fins a fer-me pesada. I sabia que les volia per escriure’n una novel·la, perquè ja ho havia intentat. De fet, d’aquell intent, en va ser còmplice. Però en realitat necessitava la llibertat absoluta del novel·lista. No podia ser que ella opinés sobre la novel·la. Necessitava la llibertat que no tenia si els protagonistes eren vius. A més, ella sabia que, si em deixava les cartes, la mataria a preguntes, i crec que no volia fer una tertúlia de la seva vida.

—És complicat descobrir els pares quan eren joves?
—Descobrir els pares de joves és un abisme. Un dels efectes d’aquesta novel·la és que fa pensar en els teus pares abans que ho fossin. Els reconeixes, però són molt diferents de com els has conegut. També és un abisme mirar d’imaginar la història que cap fill podem conèixer de primera mà, de l’amor d’on provenim.

—El vostre pare en aquest moment tenia l’edat que ara té el vostre fill, i la vostra mare encara era més jove.
—El meu fill té vint-i-tres anys i el meu pare quan va començar a escriure’s amb la meva mare en tenia vint-i-cinc. Podia ser el meu fill perfectament. De fet, quan llegia les cartes, sovint pensava, però com pot fer això? Que és boig? Em sorprenien decisions de la joventut que no són raonables. Ell tenia vint-i-cinc anys i se sentia molt gran, perquè els vint-i-cinc d’ara no són els d’abans, però llegint-lo em feia posar les mans al cap.

—L’Antonio Santos era un home molt apassionat, oi?
—Ja sabíem que ho era, però tan forassenyat? Hi havia hagut d’haver una cosa molt poderosa perquè deixés tot el que tenia a Sevilla i vingués cap a Mataró. I ho va deixar, sense tenir res segur, perquè no hi havia ni matrimoni res a la vista. Va venir deixant-ho tot perquè estava enamorat. Pensava que hi havia hagut d’haver algun altre motiu, una baralla familiar o alguna cosa així, però quan vaig llegir les cartes em vaig adonar que no. Que el motiu era un enamorament desbordant, que a mi em sembla una mica injustificat, perquè no s’havien pràcticament ni vist. Si fos el meu fill, l’hi hauria mirat de treure del cap!

—La relació dels vostres pares va ser, bàsicament, per correspondència…
—Es coneixen en persona durant set hores, però ja feia mesos i mesos que s’escrivien. Al principi, la mare es va inventar una personalitat, amb un altre nom, amb una edat més gran que la que tenia realment, i no li diu res personal perquè no estava bé escriure a un desconegut explicant segons què. De fet, la primera carta el tracta de vostè. Però el pare se n’enamora. És un amor galopant, sense cap motiu, perquè no només no en sap res d’ella, sinó que el poc que sap és mentida. Però, quan es van conèixer ja s’havien confessat tot, fins i tot coses que el pare no explicaria a ningú més, perquè era d’aquella generació en què els homes no tenien facilitat per a obrir-se.

—Finalment, es veuen, dèiem, durant set hores…
—I el pare es beu l’enteniment, i només viu per a tornar amb ella.

—En aquella època, les fotografies s’enviaven per carta, però eren d’anada i tornada.
—Aquestes fotos havien de formar part del llibre, i hi són, perquè són protagonistes tant de les cartes, com de la història. A la primera carta, el pare ja li demana una foto, que la mare no li vol enviar, però es posa tan pesat, i quan el pare es posava pesat, era molt persistent, que finalment n’hi envia una, on pràcticament no se la veu. Però, a partir d’aquí, es van enviant fotografies viatgeres, que es trameten, es miren i es retornen. Les fotos eren objectes valuosos, que sovint eren l’única còpia, i s’havien de robar dels calaixos de les mares. Quan es coneixen a Sevilla, el pare hi va amb una càmera de fotos, i li fa tot un reportatge que revela a casa d’un amic que té un estudi.

—El vincle amb la literatura us ve de família. El pare era un poeta incipient. De fet, dieu que si hagués romàs a Sevilla ara seríeu filla d’un escriptor.
—Tot el seu cercle de Sevilla va fer carrera literària, tots tenien els mateixos mentors i publicaven allà mateix i ell hauria continuat la mateixa inèrcia. N’hi ha que van guanyar el Planeta o en van ser finalistes. Ell va renunciar a la carrera literària, però no pas a escriure.

—Va continuar fent-ho?
—No és escriptor aquell qui publica, sinó aquell que escriu tota la vida. I ell ho va fer. Va renunciar a buscar editor, a la vida literària. Va presentar-se a un parell de premis, i com que no guanyar, ho va deixar estar. Escrivia al Diari de Mataró i va deixar algunes novel·les inèdites. Vaig trobar per sorpresa una obra de teatre escrita en català, titulada Pa amb tomàquet.

—Una de les discussions que la parella té mentre festeja és sobre si el català és un idioma o un dialecte.
—És curiós veure l’evolució que va fer el meu pare, des de jove, quan parteix d’un anticatalanisme molt tòpic que expressava amb humor, quan deia que els catalans li eren antipàtics però les catalanes no, a aprendre català i estimar Catalunya com el que més. Recordo la il·lusió que li feia quan un pacient li ensenyava una paraula nova, com als seus pacients els feia il·lusió trobar que aquell metge andalús els atenia en català. De fet, abans de marxar de Sevilla la mare ja li va enviar un diccionari. Ell té clar que, per convèncer els seus futurs sogres, ha d’aprendre català i oblidar l’accent andalús.

—De fet, la vostra àvia tenia molts prejudicis contra els andalusos.
—Són els anys de la gran emigració a Catalunya des d’Andalusia i no tenien bona fama, els andalusos. A la meva àvia no li quadrava que es pogués ser andalús i seriós.

—A Catalunya, el vostre pare va aconseguir d’acabar la carrera de medicina. Un somni truncat a Sevilla.
—Quan triem una persona, triem una vida. I ell, triant la meva mare, va triar una altra vida diferent de la que tenia, en què va poder acabar la carrera de medicina. Si s’hagués quedat a Sevilla hauria continuat treballant al banc o potser hauria estat novel·lista, però no hauria estat metge. En canvi, a Catalunya es reenganxa als estudis, i de quina manera! De fet, els amics sevillans amb què vaig parlar, els estranyava molt que hagués estat metge i tots em preguntaven, com va acabar allò d’aquella noia?

—Va acabar bastant bé i en sou la prova. L’àvia els tenia mania, però la mare, en canvi, tenia la dèria de casar-se amb un andalús.
—Penso que era una idealització romàntica, perquè no crec que n’hagués conegut mai cap. Li semblava que, per les cobles que sentia a la ràdio, havien de ser més apassionats que cap home català que ella coneixia, i que sempre va considerar que no tenien ni suc ni bruc. A més, el seu entorn masculí era molt particular, de carnissers i escorxadors. La mare volia fugir d’aquest entorn d’homes bruts de sang, i la idea del sevillà va ser una pensada de bomber, que només es pot tenir quan tens quinze anys. Perquè, quan comencen a escriure’s, el que menys podia imaginar era que li sortís bé. Enviar cartes de Mataró a Sevilla era com fer-ho a la Lluna, una cosa irreal i tan fantasiosa. De cap manera podia imaginar que trobaria un home disposat a seguir-la allà on fos.

—Aquesta història seria possible en temps de Tinder i les xarxes socials?
—En paral·lel a l’escriptura del llibre, he viscut una història d’amor molt pròxima, d’un parell de jovenets que estan en la mateixa situació. I ara tot són videoconferències. Jo pensava, i això es pot gravar perquè algú ho guardi i ho llegui als seus fills? No podrem escriure novel·les sobre els enamoraments d’avui perquè la immediatesa és poc solemne, parlen tant que les paraules són poc transcendentals. L’espera feia que hi pensessis molt, que et posessis solemne i pensessis a dir-ho bonic. Les cartes del pare estan tan ben escrites que era un gust llegir-les. Però també és peculiar la manera que es coneixen, l’espurna, com avui pot ser que una parelleta es conegui en un canal per aprendre alemany.

—Us interrogueu al llarg del llibre sobre què és l’enamorament. Heu arribat a cap conclusió?
—Penso que ens enamorem del que tenim al cap, de l’ideal que projectem. Quan t’enamores, això s’ha de correspondre amb el que has trobat, i si allò que trobes no s’assembla a allò que vols trobar, segurament no funcionarà.

—En el cas dels protagonistes, hi ha una certa idealització.
—Totalment, però si la realitat no hagués encaixat amb el que s’havien imaginat, no hauria funcionat. També he arribat a la conclusió que qualsevol altre home s’hauria rendit i hauria claudicat davant de tants impediments i tantes distàncies, però el pare no era raonable. Tenia claríssim que res, ni ningú s’hi posaria pel mig.

—A la Claudina o Clàudia Torres, la vostra mare, l’anomeneu Senyora Santos.
—És com li agradava que li diguessin. En presumia i marcava molt les distàncies. Li agradava que li parlessin de vostè, ho volia tenir tot controlat i no feia concessions. De vegades era molt antipàtica. També era tot un personatge: es barallava amb la gent si no caminaven per la seva dreta, i no sortia mai de casa abans de les 11.

—Va passar molts anys vídua. Potser més que casada.
—Vivint del record, que també va idealitzar. De fet, quan perds una persona la idealitzes i és com si tornessis a la fase inicial de l’enamorament. Ella va començar imaginant aquell andalús que no es podia imaginar d’una altra manera, i va acabar idealitzant aquell andalús, molt a la seva manera, que sovint no es corresponia al record que nosaltres teníem d’ell.

—Ell era un seductor i un apassionat, però també un home amb un passat difícil.
—Havia patit un daltabaix familiar, que li va canviar la vida. Va haver de deixar els estudis, posar-se a treballar. Ell li diu que ha viscut molt i que ha recorregut molts camins. Per això vol trobar alguna cosa que sigui només seva. Penso que a ell l’ajudava a donar més importància als moments bons que als dolents. I això sempre em va agradar del meu pare.

—No és la primera vegada que treballeu a partir de material familiar, però en aquest cas, no hi heu posat ficció. De fet, dieu que algunes de les coses menys boniques d’aquesta història, potser val més deixar-les a la ficció.
—Hauria pogut fer una altra novel·la, una biografia familiar, allargant-la més i arribant als moments més complicats. La mare no era una dona fàcil, i podria haver aprofitat per ajustar comptes. O haver buscat la meva identitat a través de les vides dels meus pares. Però no volia fer res d’això. Vaig llegir moltes històries de pares i fills i vaig descobrir que volia fer tota una altra cosa. Tenia una història per explicar, que era la dels inicis, i no carregaria les tintes en el que va venir més tard o en les parts negatives. De fet, tinc un amic que diu que totes les històries acaben malament, depèn de com les allarguis. A vegades ens fixem molt en els finals, però sovint hi ha moments més importants que acaben redimint tot el que ve després. I, per mi, aquest enamorament inicial, redimeix la resta de la història.

—La novel·la arriba fins al moment que el vostre pare és metge i naixeu vós…
—Podia haver acabat amb el casament, que fins i tot seria més lògic, però no volia deixar al lector amb l’interrogant sobre si aquest home se n’acabava sortint. Em va semblar que havia de tancar-la amb la culminació d’aquest projecte seu que era tenir una família i la seva obsessió de tenir una noia. Doncs, vet aquí la noia.

—La família és un gran material literari…
—N’hi ha cap més? La família és un univers del qual acabes parlant encara que no parlis de la família. Yasmina Reza diu que és l’únic tema que hi ha. La família ho conté tot, tant sigui feliç com infeliç. Hi ha tantes històries dins una família que ens podríem passar tota la vida escrivint de la nostra família i no acabaríem el tema.

El començament de les hostilitats directes entre Israel i l’Iran, després de mesos d’això que s’ha anomenat guerra interposada, ha aixecat una gran alarma internacional per les complicacions que se’n poden derivar tant del punt de vista bèl·lic com de l’econòmic.

En aquesta Pissarreta, el director de VilaWeb, Vicent Partal, repassa el significat històric i geopolític de l’Iran, com a representant modern de la civilització persa, una de les més antigues i consistents del món. I analitza què hi ha en joc, més enllà de la realitat immediata.

Tot passejant per la cala de Gipsy Cove, a les Malvines, em vaig topar amb una estampa única: un munt de pingüins jugaven i prenien el sol en platges de sorra blanca i aigua turquesa. A la mar, es veien les aletes d’uns dofins que surfejaven onades. Però trepitjar aquella platja era un luxe impossible, fins feia poc.

D’ençà del conflicte del 1982, aquella sorra havia amagat mines antipersones que havien plantat els joves soldats argentins per mirar de prevenir un desembarcament de les tropes britàniques. De fet, allò mateix havia beneficiat aquella colònia de pingüins papua. Com que pesaven tan poc, aquells artefactes no els representaven cap amenaça, i van viure amb tranquil·litat durant dècades, sense que els humans s’hi acostessin.

Uns pingüins papua prenen el sol a Gipsy Cove.

El 14 de novembre de 2020, les Malvines es van considerar oficialment lliure de mines, després d’enretirar i detonar totes les que hi havia a les illes. D’aleshores ençà, part de la Gipsy Cove es va reobrir, i va habilitar uns camins que permeten d’observar-ne la vida salvatge sense molestar els animalons.

La situació a l’arxipèlag ha canviat dràsticament aquests darrers quaranta anys. Abans de la guerra, la principal font d’ingressos era l’exportació de llana d’alta qualitat, d’ovelles merines. Ara, més de la meitat del PIB l’aporta la indústria pesquera. A més a més, les llicències que s’atorguen internacionalment per a pescar calamars generen vora 35 milions d’euros anuals. Els seus habitants, de cop i volta, s’han convertit en uns dels més rics del planeta.

A les Malvines també hi ha les cabines telefòniques vermelles típiques del Regne Unit.

Tot això es pot palpar als carrers de Stanley, la capital de les illes. És un poble net i amb una qualitat de vida alta. El vehicle per excel·lència és el Land Rover, que històricament ha estat el cotxe més adient per a circular per ací, atès que fora de Stanley no existeix l’asfalt. Al municipi es respira un ambient totalment britànic, amb banderes del Regne Unit que onegen per tot arreu, pubs que serveixen fish and chips i amb el te com ritual diari i beguda per excel·lència. Fins i tot l’arquitectura recorda molt l’escocesa.

Dels 3.600 residents que hi ha a les Malvines, es calcula que vora 2.500 viuen a Stanley. És a dir, gairebé tothom és a la capital, però no deixa de ser un poble on tothom es coneix i ni tan sols hi ha semàfors. Fins i tot, és habitual que saludin els turistes amb qui es creuen.

A les Malvines hi impera l’estepa, la roca i la torba.

Però si alguna cosa continua igual tot i el pas del temps és la natura i la seva connexió amb els habitants. Un exemple és l’emblemàtica Christ Church, considerada la catedral anglicana més meridional del planeta. L’edifici marca el centre neuràlgic de Stanley, però allò que destaca veritablement és una escultura que té davant, un arc fet amb les mandíbules de dues balenes blaves.

L’arc de la Christ Church és un dels monuments més emblemàtics de Stanley.

Més enllà de Stanley, les Malvines són pràcticament buides. Hi ha una base militar britànica, i alguna finca ramadera. La densitat de població mitjana a l’arxipèlag és inferior a 0,3 habitants per km². És a dir, set vegades menys que el país amb menys densitat de població del món, Mongòlia. Per això, el paisatge de les Malvines és tan verge, i el seu ecosistema, intacte. Bé, amb algunes excepcions.

Al dofí fosc li agrada jugar amb les ones i fer salts.

L’illa de Saunders

La quarta illa més gran de les Malvines és la de Saunders. Ha estat coneguda sobretot perquè ací és on es van instal·lar per primera vegada els britànics, el 1765. Van crear un assentament que van anomenar Port Egmont. Va ser tan sols uns mesos després dels francesos, que van fundar el primer enclavament permanent de les Malvines. El 1767, França va cedir la colònia a Espanya en canvi d’una compensació, i el 1770 els espanyols van expulsar a la força els colons britànics de Port Egmont. Després d’allò, els anglesos encara hi van tornar, però el 1774 se’n van desdir completament per motius econòmics, i van deixar-hi una placa commemorativa que reafirmava la seva sobirania.

Ara bé, actualment, l’illa de Saunders és sobretot coneguda per la seva riquesa natural. Quan vaig tenir l’oportunitat d’explorar-la a peu, amb una petita volta em vaig trobar fins a quatre espècies diferents de pingüins. Uns d’ells eren els pingüins papua, que ja havia pogut veure en el viatge a l’Antàrtida. També hi havia els de Magallanes, la mateixa espècie que hi havia a la Gipsy Cove, a la vora de Stanley. Aquests pingüins eren ben especials, perquè feien caus als prats, ben bé com si fossin algun tipus de rosegador. Els podia veure traient el cap just per sobre la gespa, mirant al voltant i buscant possibles depredadors.

Un pingüí de Magallanes treu el cap del seu cau.

Pujant per la muntanya, s’hi podia observar una colònia de pingüins salta-roques meridionals, també molt característics. A simple cop d’ull, en destacaven les celles, d’un color que en els individus adults arribava a ser groc molt intens. A més, tal com indica el seu nom, tenien una gran habilitat saltant entre roques i penya-segats, tot demostrant una agilitat que es diferenciava molt de la resta de pingüins que havia vist fins aleshores, maldestres i acostumats a caure a terra.

Els pingüins salta-roques són dels més hàbils de la seva família.

Per acabar, ja a la vora de l’aigua, s’hi podia trobar una petita colònia de pingüins rei, la segona espècie més gran d’aquest animal, que gairebé arribaven al metre d’alçada. La seva manera de moure’s també era molt característica: anaven completament rectes, i tenien una coloració molt brillant, amb groc a les galtes i taronja al pit. Tot plegat feia d’aquesta espècie un pingüí molt elegant. Novament, el nom hi encaixava perfectament.

Els pingüins rei incuben els ous i protegeixen les cries sota un plec de pell a sobre els peus.

Curiosament, a les Malvines no hi ha amfibis ni rèptils natius. Tampoc mamífers terrestres autòctons. Només n’hi havia un, la guineu de les Malvines, però la caça dels grangers de la zona la va extingir completament. La darrera vegada que se’n va veure un exemplar va ser el 1876.

Així doncs, com que històricament no hi ha hagut depredadors terrestres, a les Malvines hi ha florit una gran riquesa d’aus. I ací, a Saunders, era un dels llocs més destacats. El fet que hagués pogut veure tants pingüins d’una sola tacada n’era una bona prova. També l’enorme colònia d’albatros cellanegre, d’11.000 parelles reproductores, que volaven tot buscant aliment per a les seves criatures.

Dos pares d’albatros, amb el bec taronja, alimenten a les seves cries.

No obstant això, algunes de les aus terrestres més petites sí que han desaparegut de l’illa, indirectament, per culpa dels humans. En els vaixells que arribaven a les Malvines als segles XIX i XX hi anaven també unes polissones incompreses: les rates. Es van instal·lar en molts llocs i van passar a formar part de l’ecosistema d’algunes illes, tot expulsant els ocells que s’havien convertit en la presa del rosegador.

L’illa de Carcass

En canvi, a l’illa de Carcass no n’hi van arribar, de rates. Ni gats, que també contribuïen de la mateixa manera. És per això que allà hi ha la concentració més gran de cantaires i passeriformes de les Malvines. Una autèntica riquesa.

El caracarà austral és autòcton de les Malvines.

Ara bé, una espècie invasora que sí que hi ha són els xiprers, pins i arbustos que poblen la vall propera a Port Patterson. És un bosc artificial que va plantar la família que tenia cura de l’única propietat que hi ha: una granja d’ovelles. D’arbres, no n’hi ha, a les Malvines. Només algunes espècies plantades per l’home com les d’aquell bosc que, curiosament, s’ha convertit en el refugi de moltes espècies d’aus.

El bosc de l’illa de Carcass és una anomalia a les Malvines.

Alhora, a la mar, també s’hi poden trobar moltes espècies interessants, com ara, balenes migratòries, dofins, lleons marins i elefants marins. Aquests darrers es poden trobar en algunes illes, descansen en algunes platges i es mouen pesadament. Els mascles poden arribar a pesar gairebé tres tones.

Dues femelles d’elefants marins descansen a sobre de varec, una alga bruna molt abundant a la zona.

Aquesta biodiversitat, que és un tresor, també ha generat un cert rèdit econòmic a una part dels habitants de les Malvines. Aquestes illes solen ser propietat privada d’una única família. Lògicament, com més riquesa natural, més visitants reben i, per tant, més diners s’obtenen. “Em compraré una finca i robaré uns quants ous de pingüí”, bromejava un immigrant que vaig conèixer a Stanley. “Aquests animals sempre tornen al lloc on van néixer. Estic convençut que molts dels que tenen aquestes illes i granges ho han fet”, assegurava, ara seriosament.

Tanmateix, no és pas això, que atrau més l’atenció de malvinencs, britànics i argentins. El 2010 es va anunciar la primera troballa comercial de petroli al nord de les illes. S’estima que se’n podrien treure fins a 500.000 barrils diaris, cosa que transformaria de cap a cap l’economia de l’illa. A més a més, es creu que a la zona hi ha presència de més hidrocarburs, com ara, gas.

Dues cries de pingüí salta-roques es donen caliu.

De moment, no s’ha fet cap moviment per a extreure aquests materials. La llunyania de la localització del pou de petroli i les disputes amb l’Argentina ho han aturat. El projecte es troba en fase d’avaluació i finançament, i les autoritats locals han manifestat que procedirien amb cautela. Diuen que volen assegurar-se que qualsevol activitat petroliera sigui respectuosa amb el medi salvatge de les illes. Aquesta virginitat de l’ecosistema és, sens dubte, una rara avis en el món actual, i un exemple del valor que té l’arxipèlag més enllà de la geopolítica.

Quan es va confirmar l’oposició de set països a l’oficialitat del català a la Unió Europea, el ministre espanyol d’Afers Estrangers, José Manuel Albares, va prometre que reprendria les negociacions aquella mateixa tarda. Sense esmentar cap data concreta, totes les mirades es van fixar en el 24 de juny, la data prevista per a la següent reunió del Consell d’Afers Generals, l’òrgan que ho ha d’aprovar. Tanmateix, quan falta una setmana per a la cita, la reforma del reglament lingüístic no figura en l’ordre del dia ni hi ha previsió que, de moment, torni a posar-se sobre la taula.

L’ordre del dia es tanca setze dies abans de la reunió, i fins llavors la presidència del Consell de la Unió Europea està obligada a incorporar-hi qualsevol qüestió que demanin els governs. Un cop tancat, encara s’hi poden afegir temes, però cal el vist-i-plau unànime de tots els governs europeus al començament de la reunió.

Albares va xifrar en set els governs europeus que s’hi oposen activament, i va dir que entre els altres vint n’hi havia que hi estaven obertament a favor i uns altres que, senzillament, no s’hi oposaven. Sovint, aquests governs parlen genèricament de dubtes financers, legals i de les implicacions polítiques que tindria oficialitzar llengües fins ara sense reconeixement; però després d’haver compromès que el cost seria assumit per Espanya, d’haver lliurat un informe favorable de l’advocacia de l’estat espanyola i d’haver constret la proposta de reforma de manera que no donés espai a unes altres llengües, Albares demana ara que diguin quins punts concrets no els agraden per trobar-hi una solució.

Fonts del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol diuen que continuen treballant amb tots els països per resoldre qualsevol dubte “de manera que quedin dissipats en el text final, que es durà perquè sigui adoptat tan aviat com sigui possible”. Aquest “tan aviat com sigui possible” és, realment, un termini indeterminat que fa témer un nou atzucac de mesos fins que el govern espanyol torni a collar els socis europeus perquè li facin costat. Més encara, amb la debilitat de l’executiu de Pedro Sánchez després de l’impacte de les revelacions sobre Santos Cerdán, José Luis Ábalos i Koldo García, que posa en qüestió la viabilitat de la legislatura. Sigui com sigui, les mateixes fonts del govern espanyol escenifiquen un compromís ferm i diuen que no desistiran “en la seva obstinació” fins a aconseguir el reconeixement del català, l’èuscar i el gallec.

Ara fa un mes, alguns d’aquests governs es van mostrar sorpresos per la pressió sobtada que feia Espanya després de mesos d’inactivitat. En poques setmanes, es va bolcar en les negociacions directament amb les capitals europees i va aconseguir de capgirar alguns recels, però no van arribar a temps per reunir la difícil unanimitat. Els detractors no foren únicament els països bàltics –que arrufen el nas amb aquesta qüestió d’ençà del primer dia–, sinó que també s’hi van mostrar en contra motors europeus com ara França i Alemanya. Consultats per VilaWeb, els governs europeus són discrets i no comenten l’estat de les negociacions ni si han continuat durant aquest darrer mes.

Una aplicació gradual de l’oficialitat

La darrera proposta d’Espanya oferia una entrada en vigor gradual de l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec, una manera de vèncer els recels sobre l’aplicabilitat de la mesura. La proposta és que l’oficialitat no tingui efectes jurídics fins que no comenci el 2027, i que inicialment només es tradueixin els reglaments del Consell de la Unió Europea i del Parlament Europeu i les normes que s’apliquin directament a tots els estats i no necessitin cap transposició a les legislacions estatal.

No seria fins més endavant que no s’assoliria l’oficialitat total, que, en tot cas, no hauria d’anar més enllà del 2031 i que es podria escurçar si ho avalessin unànimement els governs europeus. Aquest procés seria similar al del maltès, que es va declarar oficial el 2004, però no va entrar plenament en vigor fins el 2007, i l’irlandès, que es va aprovar el 2005 però no es va desplegar del tot fins el 2022.

La següent oportunitat, al juliol

Si, com s’espera, no hi ha novetats la setmana vinent, el dia de Sant Joan, encara hi ha una oportunitat que es pugui tractar abans de l’aturada de l’agost. Aquella reunió es farà el 18 de juliol a Brussel·les i serà la primera sota la presidència danesa, que ostentarà fins a final d’any. Dinamarca és un dels països que s’ha pronunciat obertament a favor de l’oficialitat del català, si bé això no és cap garantia en si mateix, com posa de manifest el balanç de la presidència belga o l’espanyola.

Si no hi ha avenços, les següents reunions serien el 16 de setembre, el 21 d’octubre, el 17 de novembre i el 16 de desembre.

 

El Banc Sabadell ha confirmat que ha rebut ofertes pel TSB Banking Group –la seva filial britànica– enmig de l’opa hostil del BBVA. Els directius del banc català han comunicat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors espanyola (CNMV) que tenen indicacions d’interès preliminars i no vinculants per a l’adquisició de la totalitat del capital social de l’entitat britànica. També han remarcat que estudiaran qualsevol eventual oferta vinculant que puguin rebre.

La possible venda del TSB s’interpreta com un moviment estratègic del Sabadell per frenar l’opa, amb la promesa d’augmentar els dividends als accionistes.

La vice-presidenta segona del govern i dirigent de Sumar, Yolanda Díaz, s’ha reunit aquesta tarda amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per abordar la crisi causada per la presumpta implicació de Santos Cerdán, ex-secretari d’Organització del PSOE, en la trama Koldo.

En la conferència de premsa posterior, Díaz ha expressat malestar i preocupació per l’escàndol del cas Cerdán. A més, ha considerat que les explicacions de Sánchez després l’executiva del PSOE “han estat insuficients” i ha reclamat una bateria de mesures a fi de recuperar la “confiança política”. “Aquests dies hem sentit que la corrupció és inevitable, que tots els polítics són iguals. I és fals. Sóc una persona neta”, ha dit Díaz.

Díaz ha demanat acabar amb el règim d’aforament dels diputats del congrés espanyol i que les empreses corruptores no puguin accedir mai més en un contracte públic de qualsevol administració. La vice-presidenta espanyola també ha reclamat la garantia perquè el cas de Santos Cerdán no s’estengui al conjunt del PSOE, “la neteja absoluta de tots els racons de poder i organització en qualsevol presumpte cas de corrupció del PSOE” i l’impuls de l’agenda social. “Volem garanties i terminis clars de l’acord de govern, la ciutadania ens espera, mereix respecte”, ha dit. 

Díaz i Sánchez han acordat de convocar la comissió de seguiment urgent de l’acord de la coalició per a abordar totes les matèries que han tractat en la reunió. Díaz també ha volgut dirigir un missatge al “poble progressista”: “tenim la garantia que no arribarem a les eleccions del 2027 amb por i incertesa”. “El PSOE no pot fer com si no hagués passat res. El que ha passat és molt greu i trenca la confiança”, ha afegit Díaz.

El PIB de Catalunya va registrar una variació interanual del 3,4% el primer trimestre del 2025, segons que ha fet públic l’Idescat aquest matí. L’augment del PIB s’explica principalment per l’evolució de la demanda interna, amb un creixement del 3,7%, impulsada per l’evolució de la formació bruta de capital (4,3%) i, sobretot, del consum de les famílies (3,9%). L’evolució de l’economia catalana el primer trimestre de l’any deixa la taxa de creixement del PIB català, en termes interanuals, sis dècimes per sobre de la de l’avanç de l’economia espanyola (2,8%), i un punt i vuit dècimes per sobre de la taxa de la UE (1,6%). En canvi, la variació intertrimestral del PIB a Catalunya és del 0,3%, tres dècimes inferior a la taxa espanyola (0,6% avanç) i a la taxa de la UE (0,6%).

Aquesta és la introducció de la nota de premsa que l’Idescat ha passat aquest matí. L’aspecte més important és que hi ha una millora substancial en l’estimació inicial del creixement intertrimestral i interanual. “Les estimacions de comptabilitat trimestral incorporen la informació econòmica conjuntural completa del primer trimestre del 2025, cosa que ha implicat un augment de dues dècimes respecte de l’avanç del PIB trimestral publicat el 8 de maig de 2025, tant en la taxa de variació interanual com en la intertrimestral”, afegeix l’Idescat.

A la Píndola d’aquella data vaig comentar: “No m’acaben de quadrar les dades referides a l’augment intertrimestral (sobre el trimestre anterior). Resulta que l’avanç de l’Idescat apunta un minso 0,1%, mentre que els creixements dels dos trimestres passats eren del 0,9% cadascun.” Ara he de dir que és cert que ha millorat de dues dècimes, però encara em sembla molt baix, sobretot en comparació amb l’avanç de l’estat espanyol, que la dobla. Del comparat amb la UE, en faré un comentari a banda.

Dit això, crec que el creixement anual del 3,4% és una bona dada, i en línia amb l’esperat alentiment del ritme (venim del 3,9%). I, sobretot, destacaria el comportament del consum de les cases, pel pes majoritari que té en el PIB (un 50%), que, malgrat que alenteix el creixement, ho fa a un ritme inferior al PIB i es manté en un excel·lent 3,9%. Del punt de vista de l’oferta, em sembla important que pràcticament no baixi el ritme de creixement en el subsector que inclou comerç, transport i hoteleria, que continua augmentant d’un 3,5%, només una dècima per sota del trimestre anterior. Segons els indicadors d’activitat, la restauració, l’hoteleria, el comerç a l’engròs i les activitats d’emmagatzematge són les branques amb més bon creixement.

En canvi, la indústria ha afluixat una mica més. Segons l’Idescat, l’activitat industrial assoleix una taxa interanual del 2,4%, sis dècimes inferior a la del trimestre anterior. Per branques d’activitat, es destaca l’augment de la indústria farmacèutica, de la indústria de l’automoció i de la branca de l’energia, d’acord amb la informació provinent dels indicadors d’activitat del sector.

Però aquest trimestre hi ha un fet que no podem passar per alt. És la idea errònia que ens podem fer en la comparació amb Europa. Segons la dada intertrimestral, creixem la meitat que la UE; en canvi, anualment creixem més del doble, perquè la UE augmenta a l’1,6%. La conseqüència que es pot derivar de la comparació és que Europa ha tingut un creixement espectacular el primer trimestre. I no ha estat així. Fixem-nos per què. Si de la zona euro li restem un país, Irlanda, resulta que el creixement intertrimestral cau al 0,26% i l’anual, al 0,8%. Com pot tenir un pes tan decisiu un país que només té l’1,5% dels habitants de tota la zona?

Doncs, senzillament, perquè ha fet un trimestre excepcional i també per la seva idiosincràsia. El PIB intertrimestral hi ha crescut d’un 9,7% i, a escala interanual, d’un 21,1%. Són percentatges inversemblants en una economia normal. Però la irlandesa no ho és. En aquest trimestre hi ha hagut un augment enorme de les seves exportacions als Estats Units, abans que entrin en vigor, suposadament, els aranzels de Trump. Hem de pensar que Irlanda és un dels països on el PIB ens explica menys la realitat de l’economia i la societat pròpies. Això és perquè el pes de les filials de grans multinacionals americanes, sobretot tecnològiques i farmacèutiques, que hi tenen la seu europea, és molt important. En aquests moments el nombre d’aquestes grans empreses arriba gairebé al miler. Google, Meta, Amazon, Apple, Microsoft, Pfizer… en són algunes. Us sonen?

I que hi fan a Irlanda? Doncs gaudeixen d’un impost de societats (IS) del 12,5%, molt més baix que a la resta de països, i tenen una gran facilitat a l’hora de trobar gent per a treballar… perquè tothom hi parla anglès i hi ha gent molt formada. El 75% de l’IS que recapta la hisenda irlandesa ve de les multinacionals i el 40% ve de tres companyies i prou. Però potser on es veu més clara l’anomalia d’Irlanda és en la composició del PIB, per la via de les rendes. El càlcul es fa sumant la remuneració dels assalariats, més l’excedent brut d’explotació de les empreses, més la diferència entre imposts menys subvencions.

Bé, en un país diguem-ne normal, la relació dels tres epígrafs voreja el 50% dels salaris, 40% d’excedents i 10% d’imposts. Doncs a Irlanda la diferència és espectacular i ho diu tot: l’aportació és del 27%, 68% i 5%, respectivament. És a dir, que el gruix del PIB (gairebé el doble que a l’Europa “normal”) és format pels excedents de les empreses, alguns obtinguts a dins i molts a fora. Per això tot plegat és fictici, igual que el PIB per capita és gairebé el doble de l’alemany i molt a prop del de Luxemburg. Fins i tot, els irlandesos, per no errar, internament fan servir unes altres estatístiques, sense comptar amb les multinacionals, que llavors situen els comptes lluny del lloc capdavanter europeu que tenen en l’oficial, utilitzada per Eurostat. Això no vol dir que els irlandesos no estiguin millor avui que ara fa quinze anys, quan van començar la nova política d’atracció inversora.

Però ara tenen el risc de Trump, que els té el dit a l’ull, atès el dèficit comercial de béns que tenen els EUA amb Irlanda. Trump ha parlat obertament de la necessitat de “tombar” el model irlandès, emportar-se tota aquesta producció de fàrmacs i tecnologia de l’illa i escampar-la per tota la geografia dels EUA. Fa uns quants mesos ho va dir sense embuts, en una reunió amb el president d’Irlanda, Michael Martin, en què, davant la premsa, va afirmar: “Irlanda enganya els EUA.”

En definitiva, el cas irlandès ens diu que l’entorn econòmic europeu no creix al ritme que ens indica l’estatística, sinó que és molt inferior. A Alemanya creix al 0,2% intertrimestral i al -0,2% anual. I a França, al 0,8% trimestral i al 0,1% anual. Ras i curt, les dues grans economies de la zona euro creixen, en l’últim any, pràcticament al 0%, és a dir, que es troben estancades. D’aquí ve que tingui molt més valor el 3,7% anual de creixement assolit per Catalunya durant aquest trimestre.

Nou ex-consellers de Cultura han advertit que es querellaran per un delicte contra el patrimoni històric si no s’atura l’execució de la sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a traslladar a l’Aragó en un període de vint dies hàbils el conjunt de pintures murals del monestir de Sixena que hi ha exposades.

El patronat del MNAC informarà el jutjat de la incapacitat tècnica d’executar la sentència sobre Sixena

“Advertim a totes les persones implicades que tractant-se de béns d’elevat valor històric, la causació de danys a aquests, sigui dolosament o per imprudència està tipificat com a delicte sobre el patrimoni històric al vigent Codi Penal”, diu l’escrit.

El document també demana explícitament a la Generalitat i al Patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya que esgotin totes les accions al seu abast per evitar el trasllat de les pintures, posant de manifest davant el jutjat responsable de l’execució de la sentència els diversos informes tècnics que alerten dels riscos de qualsevol intent de moure les pintures.

Segons tots els experts, el trasllat de les pintures murals del MNAC a #Sixena podria produir danys irreparables. 

Si no s’aturés l’execució de la sentència, tenim l’encàrrec de l’HC @LluisPuigGordi i diversos exconsellers de cultura de preparar una querella per delicte contra… pic.twitter.com/xfFEFaKexK

— Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol (JACS) (@JACS_JaumeACS) June 16, 2025

El CoNCA mostra la seva preocupació per la preservació de les pintures murals de Sixena

En aquest sentit, el patronat del MNAC ha acordat de comunicar al jutjat de primera instància d’Osca que no pot executar la sentència al·legant incapacitat tècnica per dur a terme aquesta operació en el termini establert.

Finalment, els ex-consellers també han exhortat a les autoritats polítiques de Catalunya, l’Aragó i l’estat espanyol perquè busquin una solució de consens que eviti el risc de destrucció o el deteriorament de les pintures.

Els sotasignats, que ja van presentar un manifest contra la sentència el 5 de juny, són quatre ex-consellers de Junts, Àngels Ponsa, Mariàngela Vilallonga, Laura Borràs i Lluís Puig –que continua a l’exili–; Santi Vila, que ho va ser amb el PDECat; Joan Manuel Tresserras per Esquerra; Ferran Mascarell –primer amb el PSC, després, amb CDC–; Caterina Mieras, pel PSC; i Joan Guitart, de l’època del president Jordi Pujol.

“Una forma de catalanofòbia institucional”: front comú dels ex-consellers de Cultura a favor del MNAC

L’empresa constructora Acciona ha decidit d’acomiadar el fins ara director de construcció per a l’estat espanyol, Justo Vicente Pelegrini, per la seva presumpta implicació en la causa instruïda al Tribunal Suprem espanyol per una trama d’adjudicació fraudulenta de contractes públics i cobrament de comissions irregulars, relacionada amb l’anomenat cas Koldo.

Santos Cerdán lliura l’acta de diputat del congrés espanyol

A més, ha iniciat els tràmits per trencar els contractes i acords de col·laboració vigents entre la companyia –o qualsevol de les seves filials– i l’empresa Servinabar 2000 SL, que també és investigada en la mateixa trama.

Així mateix, la companyia ha comunicat que aquesta decisió respon a l’incompliment de Servinabar 2000 dels compromisos contractats amb Acciona Construcción, entre els quals hi ha el compliment de les normes legals. També que la destitució de Justo Vicente Pelegrini és a conseqüència de la seva “manca de diligència” en l’exercici de les responsabilitats de direcció.

El PSOE expulsa José Luis Ábalos del partit

Glovo, que durant anys ha emprat el model de falsos autònoms i ha abocat a la precarietat milers de treballadors, ha celebrat el desè aniversari considerant que la regularització dels repartidors a partir del primer de juliol servirà, segons Óscar Pierre, conseller delegat de la multinacional, per a “construir des de zero” i “obrir un nou capítol on no hi hagi conflicte”.

L’acte ha comptat amb la presència del president de la Generalitat, Salvador Illa, que ha felicitat la companyia. “Volem empreses com Glovo a Barcelona”, ha dit, però amb la condició que “adaptin el seu esquema de negoci a les regulacions”. També hi eren, entre més personalitats, el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, el dirigent de la UGT, Pepe Álvarez, i l’ex-responsable de CCOO a Catalunya, Javier Pacheco, que ha dirigit el sindicat en els darrers vuit anys.

Els dos sindicats han criticat durament Glovo i el seu model empresarial. A tall d’exemple, la UGT va portar la multinacional a judici a l’Audiència espanyola per vulneració de la llibertat sindical; i Pacheco mateix, fa anys, demanava de tancar l’empresa, de la qual avui celebrava el desè aniversari. “El govern hauria de poder tancar una empresa que, com Glovo, ha mostrat reiteradament l’incompliment voluntari de la llei de manera escandalosa. Una empesa que esclavitza treballadors no interessa al desenvolupament econòmic i social del govern”, deia en una entrevista a On Economia.

Avui, els sindicats, la patronal i el president Illa han abraçat una companyia que ha estat en l’ull de l’huracà acusada d’explotació laboral, tot i que ara ha promès un canvi de rumb amb la regularització del personal. Fa pocs dies, Glovo va ser condemnada a pagar 329 milions d’euros per haver actuat com un càrtel, té litigis oberts per falsos autònoms i demà afronta un judici per una demanda de Just Eat per competència deslleial.

La presència dels sindicats ha generat polèmica i malestar a les xarxes socials.

Pepe Álvarez (UGT) i Javier Pacheco (CCOO) a la celebració del 10è aniversari de Glovo, que fa poques setmanes va ser multada amb 329 milions d'euros acusada de formar un càrtel contra la competència al sector precari del delivery.

Amb sindicats així, qui necessita patronals? pic.twitter.com/NUV29QMZKy

— Gerard Furest (@gerard_furest) June 16, 2025

Hoy, Pepe Álvarez de la UGT ha acudido al décimo aniversario de Glovo vestido de amarillo a juego del color de esta multinacional que está siendo juzgada por explotación laboral. Muy poca vergüenza. pic.twitter.com/WgqIuH4MiL

— Fonsi Loaiza (@FonsiLoaiza) June 16, 2025

Glovo té judicis oberts per la via penal i la mercantil, li reclamen 295M€ per competència deslleial, té 200M€ en multes de treball i 329M€ en multes de la UE.

Illa fa el discurs de cloenda de la festa d'aniversari.
I CCOO i UGT han anat a aplaudir.https://t.co/KxJeyw1Dyk

— Enric Aragonès Jové (@AJEnric) June 16, 2025

Sánchez Llibre: “Un nou model d’èxit empresarial català”

El president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, ha elogiat Glovo, “un nou model d’èxit empresarial català”, que ha qualificat de “disruptiu” i “resilient”. Ha destacat que l’empresa era, “probablement, un dels unicorns més importants de la Unió Europea” i que Catalunya podia “competir “amb Silicon Valley, París i Amsterdam”.

El president Illa ha agraït “la nova etapa” per a fer compatible el projecte empresarial amb els drets dels treballadors. Ha destacat que era “molt important” el “respecte a la normativa laboral”, i ha reiterat que la tecnologia no havia de servir “per a controlar on som, ni per a escoltar què diem, ni per a esbrinar què pensem”.

Judici per competència deslleial i la maniobra amb els falsos autònoms

L’acte del desè aniversari s’ha fet el dia abans d’un judici per la demanda de Just Eat per competència deslleial. La vista començarà demà al jutjat mercantil 2 de Barcelona i s’allargarà fins el dia 20.

Just Eat va denunciar la multinacional a final de novembre de l’any passat i va reclamar una indemnització de 295 milions d’euros en concepte de danys i perjudicis. Just Eat va assenyalar que Glovo, gràcies a la “violació de normes i contractar falsos autònoms”, s’havia estalviat 645 milions els últims anys.

Aquest judici contra Glovo s’afegeix a una altra causa judicial que té oberta al jutjat d’instrucció 31 de Barcelona, on s’investiga el conseller delegat, Òscar Pierre, per un delicte contra els drets dels treballadors.

Pierre ja va declarar el 3 de desembre de 2024 davant el jutge per aquest cas arran de la querella de la fiscalia. La declaració va durar un quart d’hora i va defensar el model de contractació d’autònoms, però va al·legar que no volia continuar mantenint discussions jurídiques, laborals, legals i administratives amb els sindicats i amb l’administració.

Justament, el dia abans que Pierre assistís al jutjat, Glovo va anunciar que canviaria el model laboral després d’anys esquivant l’anomenada “llei rider”, de manera que contractaria els repartidors i deixarien de ser falsos autònoms. Aleshores, Glovo va dir en un comunicat que el canvi era pel “compromís ferm amb Espanya i amb l’impuls de l’economia digital al país”.

Óscar Pierre, en un moment de l’acte del desè aniversari (fotografia: Efe / Enric Fontcuberta). Acusada de càrtel i condemnada a pagar 329 milions d’euros

Aquest juny ha estat negre per a Glovo. A començament de mes, la Comissió Europea va multar la companyia i la seva matriu, l’alemanya Delivery Hero, amb 329 milions d’euros per haver format un càrtel en el sector del repartiment en línia. Del total de la multa, 223,3 milions corresponen a Delivery Hero i 105,7 milions a Glovo. També hi ha aplicat una reducció del 10%, ja que totes dues empreses han reconegut haver participat en el càrtel i han acceptat la multa màxima que Brussel·les tenia prevista.

L’executiu europeu va concloure que, entre el juliol del 2018 i el juliol del 2022, les dues empreses van compartir informació comercial sensible, es van repartir mercats geogràfics i van acordar de no contractar treballadors de l’altra part. L’operació es va dur a terme abans de la fusió del 2022, i va ser facilitada per l’entrada de Delivery Hero a l’accionariat de Glovo, el 2018.

Segons la Comissió Europea, ambdues companyies van eliminar les restriccions competitives i van substituir la competència per una coordinació anticompetitiva a diversos nivells. Durant aquest període, van intercanviar dades sobre preus, capacitats, costos i característiques dels productes per tal d’alinear els interessos i influir en el comportament dels respectius mercats. A més, Glovo i Delivery Hero van pactar de repartir-se diversos mercats estatals de repartiment a domicili, amb la intenció d’eliminar les superposicions geogràfiques i decidir quina de les dues havia d’entrar en mercats nous on cap de les dues no tenia presència.

Més multes milionàries

Glovo arrossega més multes milionàries. A mitjan maig de l’any passat, el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià va confirmar una sentència condemnatòria del jutjat social 15 de València del desembre del 2022 que l’obligava a pagar un milió d’euros en concepte de les quotes de la seguretat social dels seus repartidors. Glovo hi va presentar un recurs en contra, però el TSJ el va desestimar. El procediment es va obrir arran d’una denúncia que la Intersindical va presentar a la Inspecció de Treball perquè la companyia no donava d’alta els repartidors.

En la sentència, es va concloure que entre l’octubre del 2015 i el juliol del 2018 l’empresa no havia cotitzat per un total de 610 repartidors, motiu pel qual va aixecar una acta de liquidació d’1.009.325,51 euros. L’empresa va recórrer-hi en contra al·legant que els repartidors treballaven de manera autònoma i independent, sense mantenir cap relació laboral amb Glovo.

En la sentència, també s’assenyalava que l’empresa havia fixat el preu i les condicions del servei i que s’aprofitava d’una xarxa de repartidors que no disposaven “d’una organització empresarial pròpia i autònoma”, sinó que el seu servei “era inserit en l’organització de treball de l’ocupador, sotmès a la direcció i organització de la plataforma”.

El setembre del 2022, la Inspecció de Treball espanyola va notificar unes quantes actes d’infracció i liquidació a Glovo a Barcelona i València per haver tingut 10.614 treballadors com a falsos autònoms, i imposà una multa de gairebé 79 milions d’euros. Concretament, 63,2 milions d’euros pels falsos autònoms a Barcelona i a 15,7 milions a València.

Durant la inspecció, es va aixecar acta d’infracció per haver ocultat la relació laboral de 8.331 treballadors, que treballaven com a autònoms i que, per tant, no els havia donat d’alta en el règim general de la Seguretat Social. Aquesta maniobra ja li va comportar una multa de 39,06 milions d’euros. A més, també va rebre una multa per la manca de cotització a la Seguretat Social de l’empresa per aquests treballadors, amb una sanció de 24,16 milions. A València, hi havia 2.283 treballadors en situació irregular.