Avui, dissabte 19 d’abril, les principals informacions de VilaWeb són aquestes:

• El rerefons de la pugna d’ERC a Barcelona: un contrapoder o l’ancoratge amb Junqueras? | Article d’Odei A.-Etxearte
• Carme Sansa: “Penso que la tragèdia de Ferrusola va ser sentir-se sola”
• Joan Todó: “Tota la vanitat se’n va en orris quan em diuen quaranta vegades el dia que sóc un inepte i un dropo”
• Els “raigs X” amb què els arqueòlegs volen canviar la història de l’Amazònia
• 20 llibres d’assaig per a regalar aquest Sant Jordi 2025
• Deu refranys de Pasqua, de cap a cap del país | “Dubtes de llengua” de Jordi Badia
• Les panades, símbol familiar, de tradició de Pasqua i de “rivalitats” històriques
• Del monestir de Montserrat al Montserratico de Madrid
• Mahmoud Khalil: Què diu, la meva detenció, sobre els Estats Units?
• El receptari antic que demostra que la salsa maonesa ja s’elaborava abans del segle XVIII a Menorca
• Llegir | “Bots i barrals” d’Ot Bou
• Les llàgrimes i les riallades | “L’opinió de…” de Jesús I. Català Gorgues

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Església de Nostra Senyora de Montserrat
C. de San Bernardo, 79, Madrid
Mapa a Google

Amb mil anys d’història a l’esquena, és ben lògic que el monestir de Montserrat n’hagi vistes de tots colors en el curs dels segles. Com a espai monàstic, no hi ha dubte, la destrucció soferta a mans de les tropes napoleòniques durant la guerra del Francès (1808-1814), juntament amb la posterior desamortització impulsada per Juan Álvarez Mendizábal (1835), va representar un sotrac ben profund, del qual no va començar a sortir fins el 1844. I, en termes de comunitat religiosa, ultra l’assassinat d’una vintena de monjos montserratins durant la guerra del 1936-1939, un dels episodis més traumàtics fou el de l’expulsió dels benedictins castellans del monestir a mitjan segle XVII.

La presència de nombrosos monjos i abats provinents de Castella des que Montserrat va passar a dependre de la congregació benedictina de Valladolid, el 1493, per decisió del rei Ferran el Catòlic, sens dubte va ajudar a fer créixer el pes, l’expansió i la influència del monestir a la península i més enllà, però alhora també va introduir una tibantor a l’interior de la comunitat que es va poder anar contenint, més o menys, fins a l’esclat de la guerra dels Segadors (1640-1652). Arran de la revolta de Catalunya contra la monarquia hispànica, la tensió latent va esclatar i la Generalitat, el 16 de febrer de 1641, va ordenar l’expulsió de tots els monjos castellans que s’hi allotjaven, inclòs l’abat del moment, Juan Miguel Espinosa.

El grup de benedictins castellans van posar rumb a Madrid, on el rei Felip IV els va acollir temporalment en un terreny als afores de la ciutat i els va donar permís per a erigir un monestir propi dedicat a la Moreneta al carrer de San Bernardo, a la zona de pas cap al camí de Burgos. Les obres del nou santuari de Nostra Senyora de Montserrat de Madrid, conegut popularment com el Montserratico, no van començar fins el 1668, ja en temps del regnat de Carles II, a càrrec de l’arquitecte de palau Sebastián Herrera Barnuevo i amb l’aportació econòmica del baró de Gilet, Pere Arnau Llansol de Romaní i Rabassa de Perellós. Els monjos, amb tot, no s’hi van poder traslladar fins el 1704, amb el recinte encara en construcció pels aires de grandesa que hi volia imprimir la monarquia. Però les arques reials, en plena guerra de Successió, eren buides i van donar únicament per a aixecar la façana principal (inspirada en la de l’església del Gesù de Vignola) i una de les dues torres, signades pel mestre barroc Pedro de Rivera.

D’ençà del 1740, data en què es van aturar definitivament les obres, el Montserratico va viure si fa no fa les mateixes vicissituds materials que Montserrat. Així, va patir l’efecte major de les guerres napoleòniques i de la desamortització de Mendizábal, arran de la qual es va convertir en presó de dones (La Casa Galera). I ja a la guerra del 1936-1939, amb quatre monjos màrtirs, es va transformar temporalment en sala de ball. Al final del conflicte, el monestir va tornar a ser ocupat pels benedictins, que durant molts anys van mantenir el costum diari de repicar a mitjanit les campanes per l’ànima de Felip IV, fundador d’un convent declarat monumento nacional el 1914 i restaurat profundament el 1988 pels arquitectes Antón Capitel, Antonio Riviere i Consuelo Martorell.

El monestir de Nostra Senyora de Montserrat a Madrid és ocupat actualment per menys d’una desena de monjos benedictins procedents de l’abadia de Santo Domingo de Silos (Burgos) i, malgrat que l’altar és presidit per una imatge de la Mare de Déu de Montserrat (feta per l’escultor portuguès Manuel Pereira) i que al final de la missa dominical de dotze encara hi entonen el Virolai (en castellà), a més de cants gregorians, l’abadia madrilenya pertany a la congregació de Solesmes i la mil·lenària catalana, en canvi, és vinculada a la de Subiaco, fundada pel mateix sant Benet el segle VI.

I una mica més: A tan sols vint minuts a peu del Montserratico, més al centre de Madrid, s’alça l’església de les Calatravas, a l’interior de la qual també podem trobar una imatge de la Moreneta… al costat de la Pilarica. Però l’element més destacat d’aquest temple cèntric és sens dubte el retaule barroc que el presideix, obra de José Benito Xoriguera, l’últim gran representant d’una important nissaga d’escultors catalans dels segles XVI i XVII.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Interior de l'església de Montserrat a Madrid, amb la Moreneta al fons. Fotografia: Wikipedia Detall de la Moreneta. Detall del retaule principal de l'església de les Cataltravas, obra de José Benito de Churriguera.

 

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

The Washington Post · Terrence McCoy

Costa Marques, Brasil. A mesura que la tempesta s’acostava, els homes s’endinsaven més i més en les profunditats del bosc, a la recerca de pistes que revelessin un misteri centenari.

“Hem d’avançar uns cinquanta metres més”, diu l’arqueòleg Carlos Zimpel Neto un matí de final de gener, sense fer cas del rugit dels trons, mentre concentra la vista en la seva tauleta. “Aleshores, girem lleugerament cap a l’esquerra i, tot seguit, girem lleugerament cap a la dreta.”

L’arqueòleg deix la tauleta i, empaitat pels mosquits, s’endinsa en una selva remota que, ara fa més d’un segle, fou l’escenari d’un dels esdeveniments arqueològics més cèlebres de la història l’Amazònia: la descoberta de la vasta fortalesa militar portuguesa que, fa segles, s’alçava sobre el riu Guaporé. La localització de la fortalesa, abandonada per Portugal segles enrere i engolida posteriorment per la selva, suscità una pregunta que tant historiadors com arqueòlegs s’han esforçat a respondre d’aleshores ençà: què se n’havia fet, de la resta d’aquella ciutat?

Zimpel (centre) supervisa les feines d’excavació al jaciment de la fortalesa (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Els mapes i registres històrics contemporanis mostraven que la colònia portuguesa del segle XVIII, que en el seu apogeu va arribar a acollir un miler d’habitants pel cap baix, s’havia estès molt més enllà dels límits de la fortalesa. Al voltant de la construcció, suposadament, s’alçava una ciutat anomenada Lamego. Però l’espessa vegetació d’aquesta part del Brasil, propera a la frontera amb Bolívia, l’havia ocultada del tot –si més no, fins ara.

Gràcies a una tecnologia làser coneguda com a lidar, Zimpel i el seu equip han redescobert la colònia portuguesa perduda, i han tret a la llum un intricat sistema urbà de canals, carreteres i fortificacions militars, a més de restes abundants d’estructures de pedra.

El descobriment, anunciat l’octubre passat, no és sinó el darrer exemple de la importància del lidar en la nova era de descobriments a l’Amazònia. Aquest sensor làser, que pot instal·lar-se en un avió o en un dron, ha proporcionat als científics una mena de “visió de raigs X” de la selva, atès que els permet de penetrar en la vegetació per revelar els secrets de la selva tropical més gran del planeta.

De dalt estant, l’única cosa que s’aprecia de l’entorn de la Fortalesa Reial Príncipe da Beira és vegetació i més vegetació.

Vista d’ocell del riu Guaporé (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Durant segles, la selva havia convertit les restes d’aquesta colònia perduda en un secret aparentment inexpugnable. Aleshores arribà el lidar.

Les imatges que aquest sistema revelà de l’entorn de la fortalesa coincidien perfectament amb un mapa dibuixat per un espia espanyol a mitjan segle XVIII, en què apareixien carreteres, canals i, fins i tot, una segona fortalesa.

Els murs de pedra d’una tercera instal·lació militar, coneguda pels vilatans com “el laberint”, van arribar a acollir un batalló portuguès i una bateria de canons.

Els descobriments del lidar a l’Amazònia s’estenen més enllà dels límits geogràfics del Brasil. A Bolívia, els arqueòlegs han emprat la tecnologia per a revelar rastres de “traces d’un urbanisme del qual no s’havia tingut mai constància a l’Amazònia”, segons que explica un article publicat a la revista Nature l’any 2022, que inclou proves de l’existència de piràmides de 18 metres d’alçària i de sistemes elaborats de rec i de gestió de l’aigua. A l’Equador, el lidar ha ajudat a localitzar “agrupacions de monuments, places i carrers” d’una escala semblant a la dels assentaments maies de Mèxic i Guatemala, segons un estudi publicat l’any passat a la revista Science.

Aquestes revelacions han fet trontollar els fonaments d’una de les teories més prevalents sobre el desenvolupament històric de l’Amazònia: que el sòl de la regió no era prou ric per a sustentar la mena de societats agràries complexes que sí que aparegueren en unes altres parts de l’Amèrica Llatina. Les proves de l’existència d’aquesta mena de societats han estat ací durant segles: l’únic problema és que als experts els mancaven les eines per a poder-les a veure.

Zimpel, seguint un mapa digital construït a partir d’imatges de lidar, emergeix del bosc. A través de la pluja, observa la clariana en què, una volta, ara fa segles, s’erigí la ciutat de Lamego. La majoria de les estructures de la ciutat, fetes d’argila i fulles de palmera, fa segles que van desaparèixer.

Detall de les restes de la colònia portuguesa que envoltava la fortalesa (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Però no tot havia desaparegut per sempre. En un racó, Zimpel assenyala els fonaments d’una església portuguesa; més enllà, es veuen trossos de ceràmica entre 1.200 i 2.000 anys d’antiguitat. Són obra d’alguna societat indígena avançada, explica Zimpel, a qui els experts també atribueixen l’autoria dels grans geòglifs circulars de la zona, visibles tan sols amb el lidar i molt anteriors a l’arribada dels portuguesos.

Zimpel, en aquest sentit, explica que el lidar no tan sols ha tret a la llum l’existència d’una colònia perduda: també ha ajudat a reescriure, en termes més generals, la història de l’activitat humana a la selva.

Aixecant la “catifa” de l’Amazònia

La inescrutabilitat de l’Amazones ha turmentat els exploradors durant segles i segles, i n’ha enviat molts a la bogeria o a la mort.

Theodore Roosevelt, que va travessar la selva a començament del segle XX, descrigué l’Amazònia com “la terra de les possibilitats desconegudes”. Per a l’aventurer britànic Percy Fawcett, que desaparegué al Brasil mentre cercava una ciutat perduda, la selva era “el darrer gran espai en blanc del planeta”.

Aquests darrers anys, el lidar ha ajudat a omplir aquests espais en blanc.

Zimpel mostra unes peces de ceràmica, entre 1.200 i 2.000 anys d’antiguitat, trobades a prop de la fortalesa (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Inventat als anys seixanta per la indústria aerospacial, el lidar mesura la distància que el separa d’un objecte concret a còpia d’emetre-hi un làser i cronometrar-ne el temps que triga a rebre’n el reflex. En acoblar-se a un avió –o, com sol ser més habitual avui dia, a un dron–, el lidar és capaç de recollir milions de dades i convertir-les en una imatge topogràfica extraordinàriament precisa del paisatge que s’oculta sota terra. En el cas de l’arqueologia, els avantatges del lidar són evidents: en qüestió de setmanes, la tecnologia permet de fer una feina que, fins fa poc, podia allargar-se durant dècades i més dècades.

“És com si aixequéssim una catifa”, explica Eduardo Neves, director del Museu d’Arqueologia i Etnologia de la Universitat de São Paulo. “Amb una petita estirada pots veure tot allò que hi ha quedat sota”, explica.

Aquests darrers quinze anys, a mesura que els avenços tecnològics han abaratit els costos de la tecnologia, el lidar ha transformat l’arqueologia moderna i ha permès de descobrir ciutats perdudes per tot el món, de l’Amèrica Central al Sud-est Asiàtic. En aquesta remota part del Brasil, Zimpel n’ha trobat més que no hauria imaginat mai.

Explorant “el laberint”

La història personal de Zimpel amb la fortalesa es remunta a l’estiu del 2016, quan visità l’estructura per primera vegada després d’un llarg viatge amb cotxe per l’estat de Rondônia, fortament desforestat.

A prop de la fortalesa, hi quedava un llogaret anomenat quilombo, poblat per descendents d’africans esclavitzats. Un dels seus habitants era Elvis Pessoa, president de l’associació de veïns i guia turístic local, que explicà a Zimpel la història del seu poble.

El segle XVIII, quan les tensions entre portuguesos i espanyols pel control de la regió eren a punt d’esclatar, Portugal decidí de construir la fortalesa colonial més gran que havia construït fins aleshores al continent. Per a completar el projecte, milers d’esclaus africans van ser enviats en vaixells fluvials des de la llunyana costa brasilera.

Quan les potències colonials van resoldre finalment la disputa territorial, l’estructura perdé la seva importància estratègica. Els portuguesos, que havien dedicat una petita fortuna a mantenir la colònia, abandonaren tant la fortalesa com els esclaus que l’havien construïda.

Zimpel, a la fortalesa (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Mentre xerraven, Zimpel esmentà que era professor d’arqueologia de la Universitat Federal de Rondônia. Això va cridar l’atenció de Pessoa, que li digué que hi havia més estructures ocultes en el bosc, agrupades entorn d’un punt molt peculiar al qual els vilatans anomenen “el laberint”. No voldria pas fer-hi un cop d’ull?

En un primer moment, Zimpel s’hi mostrà reticent. Però, una volta a les profunditats del bosc, l’arqueòleg es trobà amb unes vistes inaudites: files i files de murs de pedra de 4,5 metres d’altura; arcs de porta i fonaments de pedra de tota mena.

L’arqueòleg no trigà a posar-se a excavar, primer amb Pessoa i, més endavant, amb el seu germà, Santiago, que n’agafà el relleu després de la mort de Pessoa l’abril del 2023. Paral·lelament, l’arqueòleg es dedicà a estudiar els mapes de la colònia traçats per portuguesos i espanyols a mitjan segle XVIII. Va ser aleshores que començà a sospitar que allò que havia vist era la colònia portuguesa perduda. Però no podia estar-ne segur –no sense lidar, si més no.

Santiago Pessoa, germà d’Elvis Pessoa (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

El 2022, el seu company de professió Eduardo Neves, director del Museu d’Arqueologia i Etnologia de la Universitat de Sao Paulo, rebé una subvenció considerable de la National Geographic Society per a fer servir el lidar en projectes arqueològics a l’Amazònia. Neves, coordinador d’un consorci acadèmic anomenat Amazon Revealed, es proposà l’objectiu d’explorar una cinquantena de jaciments. Zimpel ja en tenia un present.

L’any següent, després de deu dies d’exploració amb lidar, Zimpel finalment obtingué la resposta a la pregunta que feia tant de temps que ell i els seus companys de professió es feien: les imatges del lidar coincidien gairebé perfectament amb els mapes del segle XVIII.

La història, en perill

Però les ruïnes han quedat en perill de tornar a perdre’s pràcticament tan bon s’han descobert.

L’assentament portuguès, com molts vestigis de l’antiguitat amazònica, es troba en una zona coneguda com l’arc de la desforestació, la franja del sud de l’Amazònia on es concentra la desforestació. L’estiu passat, quan els incendis arrasaren aquesta part de la selva, el bosc que protegia les ruïnes desaparegué sota les flames.

Els vilatans del poble, envoltat de grans ramaderies i plantacions de soja, creuen que els incendis van ser provocats amb l’objectiu de desbrossar el terreny.

“No vam pensar mai que el foc arribaria tan a prop nostre”, explica Nucicleide da Paz Pinheiro, que es va convertir en president de l’associació de veïns després de la mort d’Elvis Pessoa. “El 80% del nostre bosc va quedar calcinat”, afegeix.

Nucicleide da Paz Pinheiro esdevingué presidenta de l’associació de veïns del poble després de la mort de Pessoa (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Mesos més tard del foc, aquest gener, Zimpel tornà a la selva empès per la urgència. Volia veure què n’havia quedat, de les ruïnes. Però també volia veure què més podia descobrir-hi. Cada nova descoberta l’ajudaria a l’hora de demanar a les autoritats brasileres que protegissin legalment el bosc com a punt d’interès arqueològic.

El dany dels incendis, explica Zempel, ha estat substancial, però no tan greu com havia temut en un principi.

L’arqueòleg mira la seva tauleta i analitza el mapa creat pel lidar, que mostra indicis evidents d’activitat humana. En un punt del mapa, l’arqueòleg localitza un barranc poc profund que s’allarga durant metres, en una recta perfecta. Després, a poca distància, en localitza un altre. Al costat d’aquestes línies troba les restes d’un gran edifici de pedra. És cobert de fang i vegetació, explica, però sembla que ha quedat intacte del foc.

Detall d’un objecte no identificat, parcialment recobert per la vegetació, que es creu que prové d’una granja que es construí prop del poble als anys vuitanta (fotografia: Rafael Vilela/The Washington Post).

Fa un pas enrere per admirar-lo.

“Aquesta és una de les estructures més grans que hem vist ací. Hi ha moltes més cases ací fora que no pensàvem”, diu.

Els mosquits no deixen de brunzir. Zimpel consulta el mapa novament i, tot seguit, torna a desaparèixer en la immensitat del bosc.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

És l’excepció. És l’únic lloc on els crítics amb el lideratge d’Oriol Junqueras a ERC aspiren a exercir un contrapès intern a l’hegemonia que ell va consolidar en la segona part del congrés nacional, el març passat. Junqueras deixava enrere llavors la fotografia d’unes bases dividides en les eleccions internes del desembre. La candidatura d’Eva Baró, afí a Junqueras, s’enfronta amb la llista de Creu Camacho, impulsada pels sectors de Nova Esquerra Nacional i Foc Nou. La federació barcelonina d’Esquerra ha tingut, tradicionalment, dinàmiques pròpies i ha estat un bastió territorial clau perquè concentra més militants. Actualment, un miler. L’elecció de la cap de files del grup municipal, Elisenda Alamany, com a secretària general i mà dreta de Junqueras va marcar un punt d’inflexió. Allò que per a uns és positiu, perquè pot garantir més influència en l’executiva nacional i més comprensió cap a les dinàmiques pròpies, és percebut pels altres com un reforçament del comandament únic al partit, d’una jerarquia executiva que s’allunya de la vella ànima assembleària d’Esquerra. La mateixa que fa dues dècades va forçar la direcció a oposar-se a l’estatut.

Per què Barcelona? Hi tenen, realment, possibilitats, els crítics? La candidatura Dignitat Republicana es va formar després d’analitzar el suport que Nova Esquerra Nacional i Foc Nou hi van obtenir en els avals abans del congrés del desembre i a partir també del convenciment que tenien possibilitats de guanyar, segons fonts consultades. Així mateix, parteixen de l’anàlisi que els avals no es poden homologar als vots i que sovint els crítics tenen un coeficient multiplicador més alt perquè, proporcionalment, obtenen menys avals que no pas vots. Igual que en el congrés nacional, són avals únics, cada militant només es pot decantar per una sola candidatura. Encara en registren i no s’han de lliurar fins dimarts. La recollida d’avals forma part, de fet, de la campanya electoral interna, perquè hi ha pocs dies entre la validació i les eleccions barcelonines, dissabte vinent. Entremig, hi haurà, a més, un debat.

La interpretació dels crítics contrasta amb el convenciment de la candidatura de Baró, Endavant Barcelona!, que guanyaran la batalla interna. Baró, afí a Junqueras, compta amb Lourdes Arrando com a aspirant a la secretaria general i presenta la seva llista com la unió de les dues opcions que es van disputar la federació l’octubre del 2023. Patrícia Gomà va perdre llavors per tan sols 23 vots. Després, allò que havien estat dos sectors es va unir en l’opció fallida d’entrar al govern de Jaume Collboni, i Gomà i Ester Capella van donar suport a Junqueras en la pugna amb els roviristes. Això els porta a demanar ara que tothom vagi a l’una i que es puguin guarir les ferides obertes pel congrés.

Els crítics, tanmateix, assenyalen que el suport que van tenir les candidatures de l’actual presidenta de la federació i de Gomà s’ha mogut: tant els militants enquadrats abans amb Marta Rovira i Ernest Maragall, com els de Foc Nou, que el 2023 van donar suport a l’una o altra. Les eleccions demostraran en quina mesura. Barcelona s’ha convertit, salvant les distàncies, en un mirall a petita escala d’allò que va ser el congrés del desembre. La unió de Baró i el sector de Gomà els garanteix un suport majoritari a llocs com el Poblenou, segons fonts consultades. Però els crítics aspiren a ser forts a l’Eixample (Camacho en presideix el casal) i Gràcia, d’on prové el seu número dos, Miquel Colomé. Són dos dels més nombrosos en militants. Al centre del debat polític hi ha la gestió de la polèmica assemblea de l’Orfeó Martinenc. Baró i la direcció que encapçala van ajornar el congrés per debatre i decidir el pre-acord per a entrar en el govern de Collboni, en veure desbordada l’assistència. Van assegurar que el tornarien a convocar, però no ho van fer, diuen, perquè no van poder preservar que només es votés en clau barcelonina.

La lluita interna entre els dos sectors majoritaris al partit havia esclatat, la pèrdua de la votació hauria pogut debilitar les aspiracions de Junqueras, la direcció pilotada per Rovira negociava la investidura de Salvador Illa i molts dirigents van convenir que entrar en el govern barceloní i votar la presidència socialista a la Generalitat no eren compatibles, tenint en compte també que ERC sustenta també la governabilitat de Pedro Sánchez al congrés. Aquell pre-acord s’ha fet vell. La legislatura municipal ha passat l’equador i ni Baró ni Camacho defensen de rescatar-lo per aliar-se al govern amb el qui serà el rival d’ERC a les municipals, molt probablement d’Alamany. Però el congrés va restar pendent. La llista dels crítics ha agafat la cua de l’Orfeó per bandera i proposa de convocar una votació en línia abans de l’estiu. La de Baró promet de convocar una assemblea els mesos vinents perquè la militància ho debati, després d’haver avaluat la situació amb el grup municipal i amb el PSC. Tan sols si hi hagués una nova proposta en ferm per a entrar al govern convocarien el congrés.

Mentrestant, a la seu nacional, al carrer de Calàbria, s’encomanen a l’autonomia municipal, amb el convenciment que allò que passi a Barcelona ho haurà de decidir la federació del partit. Però a ningú no li passa per alt que les condicions polítiques han canviat i que ara els contres poden pesar més que no els arguments favorables a integrar-se a l’executiu municipal. Sigui com sigui, s’espera que les eleccions internes del dissabte 26, ara ja sí, tanquin el llarg procés congressual d’Esquerra, si més no la pugna entre sectors.

És un començament tan preciós que m’agrada tornar-hi de tant en tant. “Vaig aprendre a llegir quan tenia cinc anys, a la classe del germà Justiniano, al Col·legi de la Salle, a Cochabamba, Bolívia. És la cosa més important que m’ha passat a la vida. Gairebé setanta anys després recordo amb nitidesa com aquesta màgia, traduir les paraules dels llibres en imatges, va enriquir la meva vida, trencant les barreres del temps i de l’espai permetent-me de viatjar amb el capità Nemo vint mil llegües de viatge submarí, lluitar amb d’Artagnan, Athos, Porthos i Aramis contra les intrigues que amenacen la reïna en temps del sinuós Richelieu, o arrossegar-me per les entranyes de París, convertit en Jean Valjean, amb el cos inert de Màrius a coll.”

L’he tornat a rellegir aquesta setmana: és el discurs de Mario Vargas Llosa davant el rei de Suècia, l’any 2010, quan va rebre el premi Nobel de literatura. Em passa una cosa, amb ell, que em passa amb ben poca gent, i és que se me’n fot què digués i què pensés. El meu cos, no inert, però immòbil, ha viatjat tantes llegües al seu coll, que tant se me’n dóna l’espanyolisme de pa sucat amb oli, el seu discurs incendiari del 8 d’octubre; i entenc les crítiques d’aquests dies, entenc la ràbia que van sembrar les seves arengues reaccionàries, entenc l’exigència ètica de no perdonar frívolament els pecats dels autors que admirem, però a l’adolescent que no es podia moure de la roca de Mallorca on llegia, obsessionat, La fiesta del Chivo, li era tan insignificant el Vargas Llosa polític, l’intel·lectual amb pudor de caliquenyo, tan minúscul al costat del prodigi literari, com irrellevant li hauria semblat, a aquell marrec de Cochabamba, la ideologia de Jules Verne o de Victor Hugo.  

El detall que m’emociona més del seu discurs és el reconeixement del mestre, l’adult que té present el nen petit que porta dins, i que recorda el germà que els va ensenyar a llegir; i, potser per un excés de sensibleria, em fa caure gairebé una llàgrima imaginar-me una colla de criatures assegudes davant un pupitre, tot recitant les vocals, i pensar que se’n recordaran tota la vida, del raig de sol ataronjat que travessa la finestra de la classe, un dia qualsevol, mentre els ensenyen a llegir. La lectura et fa viatjar en submarí, però et porta també a la classe on en vas aprendre; la lletra de pal, els quaderns de cal·ligrafia. Aquests dies, pensant en Vargas Llosa, i recuperant el seu discurs, m’ha vingut a la memòria la veu dolça i amorosa de Núria Catalán, que a quart de primària ens va llegir tot El zoo d’en Pitus, i he solcat en la meva arqueologia sentimental aquella màgia que enriquiria qualsevol vida: les paraules, convertides en les imatges d’una colla de nens que s’organitzen per ajudar l’amic malalt. La portada misteriosa de El fugitiu de Queragut, dels Grumets de la Galera; i com la sal de la platja em va estrafer el llom de l’exemplar de Harry Potter i l’Orde del Fènix que em vaig endur de casa del meu amic Oriol, que ja no se’n deu ni recordar, i me’l vaig haver d’acabar aguantant feixos de pàgines amb cura; i quan, ajaçats a l’entrecuix del món, Marta Castillon ens va fer descobrir per primera vegada La plaça del diamant, que potser és la cosa més important que m’ha passat no sé si a la vida, però sí com a lector. “Contents…”

Vaig aprendre a llegir de petit, a la classe dels Sols, amb la Viqui, però en vaig aprendre de debò remenant la llibreria de casa dels meus avis, ajagut al parquet, fullejant llibres que ni tan sols entenia, purament perquè veia com els llegien ells, al sofà, i com en parlaven amb els amics que els venien a veure, i jo, innocent, que tot just ensumava la màgia, i que només volia imitar-los, i fer la volta al món amb ells, que és l’única cosa que he volgut sempre de debò. 

D’escriure, no sé quan en devia aprendre, però qui me’n va ensenyar de debò va ser Dolors Ribera. Ens devia fer classe cinc vegades per setmana, a dotze anys, perquè vaig tenir la sort que, al meu institut, a les hores estipulades de català se n’hi afegien tres més d’una assignatura que llavors en dèiem Comprensió Lectora, i la Dolors ens hi feia llegir Calders, un conte darrere un altre, i escriure cada dia una redacció, de l’extensió d’una pàgina sencera, per a l’endemà. “Divagues”, m’escrivia amb bolígraf vermell. O, en els moments més entusiàstics, un lacònic “Bé”. La Dolors era una mestra extraordinària, dura, estimulant. Hi ha qui en diria de la vella escola, i potser és això, la vella escola: sabia que només ens havia d’ensenyar a llegir i escriure. “Heu de llegir”, repetia sempre com una pregària. Aquest mes fa dos anys que es va morir i jo no podré deixar mai de donar-li les gràcies cada vegada que penso en ella. 

L’altre dia, parlant amb Ingrid Guardiola, autora d’una de les lectures que he fruït més últimament, La servitud dels protocols, em va dir que estem perdent la intimitat, atrapats en el forat negre de l’angoixa digital, connectats tota l’estona, en una espiral que mai no ens deixa reposar del tot. I què és la intimitat, li vaig demanar. “La intimitat és permetre’s la possibilitat de desaparèixer, d’estar en la immanència, i de ser una ruïna d’un mateix, de no forçar una identitat”, em va respondre. Vaig pensar de seguida en la literatura. En un món que, com diu Guardiola, ja gairebé no ens deixa cap engruna de misteri, cap racó per a explorar, llegir és el primer fil d’Ariadna per a tornar-nos a trobar a nosaltres mateixos: al capdavall de la lectura, hi ha el nostre nen interior. 

Aquesta sola idea, despullada, ja em toca la fibra: “Vaig aprendre a llegir quan tenia cinc anys, a la classe…”

Demà és Pasqua i, per tant, hem d’aprofitar l’avinentesa per desempolsar els nostres refranys. Avui en veurem deu, potser poc coneguts, que hem de reivindicar. Som-hi.

Altes o baixes, a l’abril les Pasqües

Generalment, es considera que la Pasqua cau baixa si és la darrera setmana de març o els primers dies d’abril; i cau alta si és la resta del mes d’abril. És evident que el refranyer la vol com enguany.

Pasqua marçal, misèria mortal

Per reblar-ho, segons la creença popular, quan la Pasqua s’escau al març hi ha mala anyada o desgràcies. N’hi ha variants, d’aquest refrany: Pasqua marçal, mortalera o fam; Pasqua marçal, mortandat o fam; i Pasco marcenc, fam o pesta primerenc.

Pasqua plujosa, anyada granosa

La pluja d’aquestes setmanes, sobretot del mes d’abril, és molt important per a tenir una bona collita.

“Content com unes pasqües”: la Setmana Santa en el refranyer català

Per Pasqua al recer, per Nadal al carrer

Hi ha refranys que ens diuen que l’oratge de Nadal i el de Pasqua són oposats. Més exemples: Si Nadal fa estiu, Pasco a prop des caliu; Si per Nadal s’espardenyeja, per Pasqua s’esclopeja; A Nadal es jocs, a Pasco es focs.

Per Pasqua i per Nadal, qui res no estrena, res no val

Una altra dita que relaciona aquestes dues festivitats, les més importants de l’any i que són avinenteses per a lluir coses noves.

Per Pasqua, carn de corder; per Nadal, de galliner

Fa referència als plats forts típics d’aquestes festivitats. Una variant, de Mallorca, és: Per a Nadal s’indiot, i per a Pasco es xot.

Lloques, ballestes i enagos: vocabulari caramellaire imprescindible

Per les Pasqües vénen les basques

Aquest refrany vol dir que en les grans festes hi ha sempre desficis i cansament.

Cada cosa per son temps, per a Pasco formatjades

Una dita menorquina per a recomanar que cada cosa es faci al temps adient. Les formatjades són les panades pròpies de Menorca.

Del Bujot als ‘currutacos’: més de vint curiositats lingüístiques de Pasqua

No és cada dia Pasqua

Significa que no sempre tenim sort ni hem de pretendre fer grans negocis cada dia.

Parlem d’ous, que ara ve Pasqua

Una dita humorística per als moments en què creguem que val més canviar de conversa.

 

Hem extret la informació d’aquest article del Diccionari català-valencià-balear, però tots aquests refranys –i molts més– els trobareu a la gran Paremiologia catalana comparada digital, de Víctor Pàmies.

Vegeu també aquests articles:

• Lloques, ballestes i enagos: vocabulari caramellaire imprescindible
•  “Content com unes pasqües”: la Setmana Santa en el refranyer català 
•  Del Bujot als ‘currutacos’: més de vint curiositats lingüístiques de Pasqua

L’actriu Carme Sansa i Albert (Barcelona, 1943) interpreta Marta Ferrusola al film Parenostre, dirigit per Manuel Huerga i amb guió de Toni Soler, estrenat aquesta setmana. És el primer film que narra els dies del juliol del 2014 en què el seu marit, el president Jordi Pujol, va confessar que tenien uns diners a Andorra, provinents, segons que va dir, d’una deixa del seu pare. Sansa, que fa una parella de ball tan magnífica com sorprenent amb Josep Maria Pou, explica en aquesta entrevista com es va preparar el personatge i fins i tot el reivindica, malgrat que hi té discrepàncies ideològiques.

—Quin record en teniu del moment de la confessió?
—La confessió de Jordi Pujol va ser impactant. He de dir que, quan vaig sentir com s’explicava, vaig pensar: “Hi ha tot de polítics a Espanya que haurien de fer això mateix. N’hi ha uns altres que també els tocaria i no han dit res.” I encara ho penso, perquè no ho han fet. Ell, almenys, en va ser capaç.

—Emocionalment, com ho recordeu?
—No ho sé. Sabia greu. No l’havia votat mai, jo era més a l’esquerra, però sempre l’he reconegut com un gran polític que ha fet molt pel país. Es va equivocar, com tots fem, i va pactar coses que potser no haurien calgut: tot això es pot criticar i jo mateixa ho havia fet, al carrer i tot, però ha estat un polític important. La pena va ser que va manar massa anys.

—Us ho demano per si l’experiència personal d’aquells dies us ha condicionat la interpretació de Marta Ferrusola.
—D’entrada, em va agradar molt que em proposessin el paper. Era la tercera vegada que treballava amb en Manuel Huerga, que té un gran talent, i que continuï confiant en mi ja em fa il·lusió. El personatge és tot un personatge.

—La coneixíeu?
—La vaig conèixer quan jo tenia tretze anys, a l’escoltisme. Vaig fer-ne dels dotze anys als setze o disset. En un campament, a Viladrau, on coincidíem més d’un agrupament, hi era ella, que ja era una dona important, al capdavant de l’organització. Cada dia ens feia el seu discurset o ens explicava què faríem. Després, és clar, la vaig tornar a veure al cap d’uns quants anys, que ja era la dona del president. Una dona amb caràcter, forta, que pencava, que jo crec que Jordi Pujol li feia cas.

—Li teniu un punt d’admiració, doncs?
—Bé, penso que va saber continuar i aguantar, que no és fàcil. Ella sabia que, per a Pujol, la cosa més important era el país, i ho va acceptar. Després, en el dia a dia, estava pendent de tot, era pencaire… A l’ombra, però jo l’encarava com una dona forta que sabia què deia, què feia i què volia. Ningú no li podia discutir la família. Segur que no estava contenta amb algunes coses que havien fet els fills, però em sembla que, quan ell badava, ella es reivindicava molt: “I jo i els fills, què?”

Josep Maria Pou: “La tragèdia de Pujol és veure’s com el pare de tot un poble i haver-lo decebut”

—De vegades s’ha promogut una lectura de Ferrusola com a inductora dels pecats de la família. Aquesta lectura la compartiu?
—Diria que no. És evident que no era fàcil ser la dona del president de Catalunya durant vint-i-tres anys, amb uns fills que van creixent i que jo crec que alguns, no tots, es van voler aprofitar d’aquesta situació privilegiada: “Som els fills del president i podem fer el que vulguem.” Penso que l’error és aquí, i que hi ha coses que el pare, Jordi Pujol, no les hauria fetes mai. No li importaven els diners. Potser les coses se’ls haurien d’haver explicat d’una manera diferent, als fills, no ho sé. Ara, que Marta Ferrusola i Jordi Pujol havien d’haver controlat millor el camí que prenien alguns fills? Quan un és major d’edat i fa el que vol, és molt difícil.

—Empatitzeu amb les raons que els personatges de la família Pujol esgrimeixen, al film, per a justificar el seu comportament? O hi veieu cinisme?
—No hi veig cinisme, només, no. Hi ha coses que les veig molt negatives, però insisteixo que Pujol em sembla un home honest. Li reconec absolutament la trajectòria.

—Com a actriu que l’heu interpretada, quina diríeu que és la tragèdia del personatge de Marta Ferrusola?
—Penso que sentir-se sola, tot i tenir una família nombrosa. Tot i que ella hi estava d’acord, crec que això la va fer patir. Ella havia de fer anar endavant tota una colla de coses sense rebre prou suport. Eren gent que lluitava pel país. A la seva manera, i podies discrepar-ne. Jo no estava d’acord amb certes coses, però hi lluitaven de debò.

—Com us el vau preparar el paper?
—En vaig veure documents audiovisuals, com la compareixença al parlament, però el guió ja hi ajudava molt. És una gent que has conegut tota la vida, molt familiar per a tothom.

—Això suposo que devia ser un dels grans desafiaments.
—Sí. He de dir que, inicialment, la premissa era que no ens hi assembléssim. La cosa important era la història. No calia que intentéssim copiar-ne els gestos ni la veu. Això dóna molta tranquil·litat.

—Fa un parell d’anys que hi ha en marxa una campanya de rehabilitació pública de la figura del president Pujol, després de la confessió. Diríeu que Parenostre participa en aquesta campanya?
—Hi haurà els antipujolistes que pensaran que el film hauria d’haver carregat més contra ell, i els pujolistes que es demanaran per què havíem de fer una pel·lícula sobre això. Des de la primera lectura que en vaig fer, penso que és un guió molt honest. S’explica allò que va passar. No es carreguen les tintes amb res, és un guió respectuós amb els fets.

—A banda la rehabilitació, també rebem noves informacions sobre la instrumentalització que es va fer de casos com aquest amb l’operació Catalunya.
—Sí, a Catalunya ho hem patit més d’una i més de quatre vegades, això: s’inventen històries per liquidar un polític. O bé s’ho inventen de dalt a baix o bé agafen una cosa que no té gaire importància, o que fins i tot és una pràctica habitual, i ho magnifiquen. Penso en el cas de Laura Borràs, per exemple. És molt clar que l’acusen perquè és independentista. Hi ha hagut la intenció de fer molt de mal a molts polítics catalans.

—Com creieu que serà recordada Marta Ferrusola?
—M’agradaria que es reconegués que va ser una dona lluitadora i pencaire, que va ajudar el seu home. No crec que totes les dones lluitin tant per la seva família i pel seu país com ho va fer Marta Ferrusola.

Una lectura superficial d’una tragèdia col·lectiva | Ressenya del film

En favor d’aquelles parts afligides, en commiseració del seu estat actual […], no puc evitar compadir-me del seu infortuni per raó d’aquest desordre, i d’estar mancades d’ajuda en aquest cas; i he de condemnar aquells que en són culpables […]; i censurar amargament aquells pseudopolítics tirans, ordres supersticioses, vots precipitats, pares de cor dur, tutors, amics antinaturals, aliats (o com en vulgues dir); aquells supervisors descurats i estúpids que, per respectes mundans, cobdícia, negligència supina, pels seus propis interessos privats, poden rebutjar tan severament, negligir obstinadament i menysprear despietadament, sense cap remordiment ni misericòrdia, les llàgrimes, sospirs, gemecs i misèries greus d’aquelles pobres ànimes que els han estat confiades.

Robert Burton (1621), L’anatomia de la malenconia, part I, secció 3.2.4

 

L’anatomia de la malenconia és un llibre estrany i, alhora, molt representatiu del seu temps. Llarg i prolix, en alguns moments tediós i en uns altres fascinant, no és un tractat de medicina (tot i que l’autor en parla molt) ni un assaig enciclopèdic (malgrat la prodigiosa erudició que hi exhibeix Burton). Alhora satíric i molt seriós, interpel·la constantment el lector però llisca de sobte cap al soliloqui. El seu tema central (perquè també és a vessar de digressions) es contempla des de la pluralitat de significats que atresora el terme malenconia: el misteriós quart humor corporal de les teories mèdiques gregues; la condició temperamental de moltes persones; l’expressió patològica de la tristesa immoderada, amb les seues causes i conseqüències, en el cos individual i social, i en l’ànima personal i grupal. Burton hi reflexiona molt sobre el plany i les llàgrimes, com cal esperar, i cita Arnau de Vilanova, entre altres autors, per a dir que les pèrdues dels béns materials, el fet de patir danys i la mort dels amics ens enfonsen en la malenconia i ens fan plorar. Potser és una obvietat, perquè tots coneixem aquesta experiència. Fins i tot Juan Roig, un home que, fora dels esdeveniments esportius, acostuma a presentar-se prou incommovible, no dubtà a manifestar-se pregonament trist, encara que maldara per retenir les llàgrimes, fa cosa d’unes setmanes. Fou en l’acte de presentació del balanç anual de resultats de la seua empresa. Quan recordà les víctimes de les inundacions patides al País Valencià, tot incloent-hi alguns amics personals, els seus ulls s’humitejaren i se li trencà la veu.

Les llàgrimes brollen, tanmateix, en ocasions i per raons menys comunes. Per què plorà Salomé Pradas davant la jutgessa de Catarroja? Burton parla de la pèrdua de l’honor com a causa d’un profund pesar. Açò seria prou per traure-li les llàgrimes a una dona que, sota un parar d’adustesa, veié, als terribles dies que seguiren el 29 d’octubre de 2024, com s’esvaïa la confiança que el seu superior havia dipositat temps enrere en ella. La dona que ara, en seu judicial, ha de reconèixer la seua incapacitat per a l’encomanda de què llavors era responsable, i que veurà per sempre unit el seu nom a tan deshonrosa declaració. Açò no seria incompatible, és clar, amb un sentiment genuí de compassió envers les víctimes i les seues famílies. I, finalment, el penediment consegüent a les omissions en què incorregué.

Em costa més de creure que l’empresari adés al·ludit sentira cosa semblant. El seu entestament a dir que els fets del dia 29 eren la conseqüència d’un fenomen natural imprevisible i que allò on calia centrar-se començava el dia 30, palesen una manca de reflexió sobre decisions que ell sí hauria pogut prendre. En l’avinentesa d’aquell dimarts negre, per la seguretat dels seus treballadors; en els mesos, anys, decennis precedents, en el fet d’afavorir un pacte social amb polítics, sindicats, experts i, naturalment, patrons. Un pacte per a canviar i superar eixa cultura del manteniment a tota ultrança de l’activitat laboral i empresarial sota situacions de risc natural, que tan fortament arrela en el tarannà de molts empresaris i que tanta por fa de contradir a la classe política.

Siga com siga, Pradas i Roig ploraren, i pense sincerament que no ho feren per impostura o càlcul. Mereixen el benefici del dubte, una expressió parcial, però molt pràctica, del principi general de precaució que, malauradament, tots dos no aplicaren en aquells moments terribles ni abans. Nogensmenys, em resulta impossible imaginar Carlos Mazón plorant. La seua exaltació del somrís en ocasió d’aquella pre-campanya del “Sonríe, ya viene el cambio” degenerà en tota una política de l’ocurrència destrellatada i la riallada estentòria. No era pas una estratègia sense tradició al Partit Popular valencià. I ben bé coneixem les conseqüències de tanta campechanía i tirar p’alante.

Mazón continua rient-se de tot i de tots. El dia de la declaració de l’ex-consellera, es limità a comentar que allò important era que estàvem en un “dia molt bonic” a l’àmbit de la salut mental arran la signatura d’un conveni amb la Diputació d’Alacant. La salut mental no és cosa de bonicors, malauradament, sinó de compromisos molt seriosos que ens obliguen a tots. El problema afegit és que eixa retòrica infantiloide s’adiu molt bé amb la política de la riallada. La fotografia de Mazón baixant les escales del Palau de la Generalitat amb un somrís burleta, just el dia del testimoni davant la jutgessa de la delegada del govern d’Espanya, Pilar Bernabé, resumeix perfectament la seua concepció patrimonial del càrrec que ocupa i la idea que el seu exercici és bàsicament una qüestió de relacions públiques. Bonicors i riallades que fan molt de mal, fonamentalment psíquic, a les persones que ploren pels seus familiars i els seus béns i, de retruc, a bona part de la ciutadania, la salut mental de la qual no té gens d’importància per al president de la Generalitat Valenciana.

Ja sabem què pensava Robert Burton d’aquells que eren immisericordes amb les llàgrimes alienes. En tot cas, com deia un altre autor anglès dos segles i mig després, “quan es profereixen rialles fortes o riallades amb expiracions espasmòdiques ràpides i violentes, les llàgrimes vessen per la cara”. L’expressió de les emocions en l’ésser humà i els animals (1872), com passa amb els altres llibres de Charles Darwin, és ple de saviesa i ciència; coses que, com el dol del poble, no interessen gens ni mica al despietat del Palau.

No sabeu quins llibres regalar per Sant Jordi 2025? Per facilitar-vos-en la tria, us oferim una llista de vint llibres de no-ficció en català. És una selecció de novetats editorials publicades entre el gener i l’abril d’enguany.  

També us poden interessar altres recomanacions de llibres com ara: llibres per gent que no li agrada llegir, llibres de poesia, llibres clàssic que tornen, novel·la negra, còmics, llibres de salut i benestar emocial, llibres de gastronomia i llibres infantils.

La roca i l’aire

Raül Garrigasait

Fragmenta

Raül Garrigasait: “No sóc tràgic. La possibilitat de refer el món em provoca eufòria”

La roca i l’aire consagra l’hel·lenista Raül Garrigasait (Solsona, 1979) com un dels intel·lectuals més interessants i vibrants del país. En aquest nou llibre, hi excava de manera apassionant un terreny irregular: l’art i la religió dins la tradició catalana, de Ramon Llull fins Antoni Tàpies, passant per Ausiàs Marc, Isabel de Villena, Joan Maragall, Josep Carner o Frederic Mompou. És un viatge llarg i divers, ple de meandres i d’interrupcions, però Garrigasait hi acompanya el lector amb una prosa neta i àgil. Garrigasait és doctor en filologia clàssica i professor de literatura a la Universitat de Barcelona. També ha publicat novel·la i poesia.

L’Escrita

Perejaume

L’Altra

Perejaume, un artista central del nostre paisatge, ha publicat L’Escrita, un devessall líric d’aforismes, versos i texts més o menys extensos sobre la relació còsmica que trena la relació de la paraula amb la naturalesa. L’Escrita, de fet, és un petit afluent de la Noguera Pallaresa que solca la terra com a l’autor li brollen els mots.

La servitud dels protocols

Ingrid Guardiola

Arcàdia

A La servitud dels protocols (Arcàdia), Ingrid Guardiola tracta amb rigor intel·lectual i amb un estil molt llegidor tot de qüestions que sovint s’encaren rondinant o des del populisme. Guardiola reflexiona sobre com la muntanya de protocols informàtics i administratius fan més rígides les nostres relacions i, sovint, esdevenen un mecanisme de control, i sobre com podem sortir del laberint. Guardiola, que acaba de deixar la direcció del Bòlit, el Centre d’Art Contemporani de Girona, havia publicat abans L’ull i la navalla i Fils (tots dos amb Arcàdia), sobre els efectes de la invasió de les noves tecnologies en les nostres vides. 

El meu país estimat

Ielena Kostiutxenko

Traducció: Miquel Cabal Guarro

Segona Perifèria

Ielena Kostiutxenko: “No deixaré que Putin em prengui la mare”

El meu país estimat. Cròniques d’un país perdut recull l’obra periodística excepcional de Ielena Kostiutxenko (Iaroslavl, Rússia, 1987), que il·lumina les entranyes de l’autoritarisme de Vladímir Putin. Tal com resumí perfectament el cap de redacció de VilaWeb, Josep Nualart Casulleras, els reportatges de Kostiutxenko “obren una llum en la tenebra per a donar veu als qui no en tenen, ja siguin joves marginats, prostitutes de carretera, pobles indígenes del nord de Sibèria maltractats, nens orfes o mares de Beslan que encara exigeixen justícia”. Kostiutxenko fou deixeble a Nóvaia Gazeta d’Anna Politkòvskaia, assassinada el 2006, i del Nobel de la pau Dmitri Muràtov.

Empirisme herètic

Pier Paolo Pasolini

Traducció: Marina Laboreo

Lleonard Muntaner

En aquest volum, s’hi aplega bona part dels millors escrits de Pier Paolo Pasolini sobre llengua, literatura i cinema. Empirisme herètic serveix per a resseguir la construcció intel·lectual de l’autor, que fou un dels grans pensadors i artistes de la segona meitat del segle XX. Aquí, novament, hi brolla amb llibertat el seu estil polèmic i lluminós. 

El bell viatge. Kavafis a la cultura catalana

Eusebi Ayensa

3i4

Eusebi Ayensa: “Lluís Llach va donar a ‘Ítaca’ un valor polític que no tenia”

L’obra del poeta grec Konstandinos Kavafis (1863-1933) ha tingut una gran influència en la cultura catalana. L’hel·lenista Eusebi Ayensa (Figueres, l’Alt Empordà, 1967) en va publicar l’any passat l’obra íntegra traduïda, i ara publica l’assaig El bell viatge. Kavafis en la cultura catalana (Edicions 3i4), amb què va guanyar el darrer premi Joan Fuster d’assaig als premis Octubre. El text va resseguint el traç de color blau mediterrani que Kavafis va deixar en el seu primer traductor, Carles Riba, en la música de Lluís Llach –que adaptà un cèlebre poema de Kavafis per a compondre Viatge a Ítaca– , en l’art de Josep Maria Subirachs i més enllà. Ayensa, prolífic, és membre de l’Acadèmia d’Atenes i fou director de l’Institut Cervantes. 

Josep Pallach, política i pedagogia

Joan Safont

Pòrtic

Joan Safont: “Estaria bé que aquest PSC tingués Pallach més present”

L’escriptor i periodista Joan Safont Plumed (Mataró, 1984), col·laborador de VilaWeb, ha publicat Josep Pallach, política i pedagogia (Pòrtic). És la biografia actualitzada d’un dels dirigents polítics més interessants de la segona meitat del segle XX a Catalunya. Safont en diu, al subtítol, “l’esperança truncada del socialisme català”, perquè era cridat a ser-ne un arquitecte determinant en el retorn a la democràcia, però un infart el va matar l’11 de gener de 1977, a cinquanta-sis anys. El llibre de Safont és un encàrrec de la Fundació Josep Pallach, que preserva el llegat del Pallach pedagog. 

Proust, novel·la familiar

Laure Murat

Traducció: Valèria Gaillard

Anagrama

Proust, novel·la familiar és un homenatge a l’escriptor Marcel Proust, però també una exploració autobiogràfica de l’autora, Laure Murat, sobre els seus orígens aristocràtics. Murat (Neuilly-sur-Seine, 1967) és historiadora, crítica d’art i professora a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles. Al llibre, a partir del record de l’efecte que li va fer la lectura d’A la recerca del temps perdut, hi va teixint un fil que uneix el món literari proustià amb les memòries de la seva família: així, una mirada literària gairebé obsessiva li fa redescobrir racons íntims i oblidats de si mateixa. Un assaig preciós.

Castellio contra Calví

Stefan Zweig

Traducció: Marc Jiménez Buzzi

Segona Perifèria

Castellio contra Calví és el relat d’una disputa intel·lectual i èpica trepidant. Stefan Zweig hi explica una història del segle XVI que enllaça amb els debats d’avui: la del teòleg reformador Joan Calví, tirà de Ginebra, autoritari, dogmàtic i despòtic, i la disputa amb l’humanista Sebastià Castellio, tolerant, obert, que se li enfronta obertament després que Calví hagi ordenat la crema a la foguera d’un altre humanista, Miquel Servet. L’assaig de Zweig és una oda contra el fanatisme i la rigidesa.

La memòria dels catalans

Borja de Riquer (coordinador)

Edicions 62

Borja de Riquer: “La memòria dels catalans s’ha hagut de fer a la contra”

L’historiador Borja de Riquer ha dirigit el volum La memòria dels catalans (Edicions 62), que dedica un miler de pàgines a explicar la constel·lació de símbols històrics que han forjat la identitat nacional. En textos breus, historiadors, antropòlegs, sociòlegs i altres experts situen llegendes, personatges i episodis històrics, trets lingüístics, festes populars, artistes i paisatges. És un treball ambiciós, de to didàctic, però seriós. Riquer, un dels historiadors més prestigiosos de Catalunya, constatava fa poc a VilaWeb que som “una nació sense estat que no ha tingut polítiques públiques de memòria i de record del passat prou fortes, com tenen les nacions amb estat”. 

El millor dels mons impossibles

Gabriel Ventura

Anagrama

Com perdre’s amb instruccions | Article de Tina Vallès sobre el llibre

A El millor dels mons impossibles (Anagrama), Gabriel Ventura ens endinsa al món fascinant del reality shifting, la porta que joves nadius digitals obren per a viatjar a universos paral·lels sorgits dels llibres, les sèries o els films que els obsessionen. Són viatges mentals, és clar, però els shifters els viuen com si ho fossin de debò: a la base del fenomen hi ha la necessitat de fugir del món real que senten molts adolescents. És una lectura fugaç i estimulant: en paraules de l’escriptora Tina Vallès a VilaWeb, “com una pastilla efervescent que t’omple el cap d’idees-bombolla i alhora et connecta universos aparentment tan allunyats com TikTok i els contes de Jorge Luis Borges”. 

Feixisme i populisme. Mussolini avui

Antonio Scurati

Traducció: Gustau Muñoz

Raig Verd / Afers

L’herència actual de Benito Mussolini | Ressenya de Xavier Montanyà

Antonio Scurati (Nàpols, 1969), escriptor i professor de literatura a la Universitat Lliure de Llengua i Comunicació de Milà, s’ha convertit en un enemic públic del govern de Giorgia Meloni i de la revifalla protofeixista que apuntala la primera ministra italiana. Sucrati és autor d’una extensa biografia novel·lada del dictador Benito Mussolini, traduïda a més de quaranta llengües, i l’any passat li fou censurat un monòleg a la televisió pública sobre l’alliberament del feixisme. Ara Raig Verd i Afers li publiquen un assaig sintètic i contundent, Feixisme i populisme. Mussolini avui, en què l’autor traça paral·lelismes entre aquest temps i aquell, sense dramatisme però amb duresa, i fa una defensa de la democràcia.

L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista

Vicent Ventura

Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació

Ventura i l’engolfament davant la repressió | Editorial de Vicent Ventura

La història d’aquest llibre és tan interessant com el contingut. Als anys vuitanta, una persona que no sabem qui és va encarregar al periodista Vicent Ventura un assaig sobre la transició al País Valencià, però el resultat, una crítica esmolada i desacomplexadament polèmica al paper del PSOE, no va agradar. L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista va passar quaranta anys en un calaix, fins que l’editor Francesc Bayarri l’ha recuperat. Ara l’ha publicat la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, tot coincidit amb el centenari del naixement de l’autor. La commemoració ha dut la reedició de més texts, com ara, Paraules d’un demòcrata. Entrevistes, 1960-1993 (Afers).

Cartes d’amor

Virginia Woolf i Vita Sackville-West

Traducció: Mireia Vidal-Conte

Ela Geminada

La correspondència entre l’escriptora Virginia Woolf i la poetessa Vita Sackville-West no és matèria de tafaneria banal. A més del retrat íntim d’una història romàntica, Cartes d’amor és una finestra per a resseguir la trajectòria intel·lectual de dues grans autores: com s’alimenten l’una a l’altra, durant vint anys, i com s’ajuden a florir.

Memòria d’una amnèsia. La història amagada del franquisme a les Balears

Antoni Janer Torrens

Moll

Memòria d’una amnèsia. La història amagada del franquisme a les Balears, d’Antoni Janer Torrens, sembla especialment oportú enguany, que el president del parlament, Gabriel Le Senne, ha estripat en un ple la fotografia de la militant comunista mallorquina Aurora Picornell, integrant de les Roges del Molinar, executada l’any 1937 per les tropes feixistes. El llibre recull setanta-cinc reportatges que l’autor ha anat publicant a l’Ara Balears, revisats i complementats, en què ha mantingut viu el record de la guerra i la repressió franquista a les Illes. 

La llum de les estrelles mortes

Massimo Recalcati

Traducció: Roser Homar

Fragmenta

Massimo Recalcati, probablement un dels millors divulgadors de psicoanàlisi del món i un col·laborador molt llegit de la premsa italiana, es publica per primera vegada en català gràcies a l’editorial Fragmenta. La llum de les estrelles mortes és un text magnífic sobre el dol, el trauma i la nostàlgia, i com els encarem avui.

El somni de la subversió

Vicenç Altaió

Galàxia Gutenberg

El poeta Vicenç Altaió fa una mena d’arqueologia sentimental i artística a El somni de la subversió, unes “memòries d’un traficant d’idees”, com ell mateix apunta al subtítol. Altaió estira el fil del seu record personal per explicar, també, records col·lectius; explica la seva construcció com a artista per explicar l’efervescència artística dels anys setanta i vuitanta a Barcelona. 

La llum de les llums

Martí Domínguez

Angle

Ara que el coneixement sembla que cotitzi a la baixa, l’escriptor Martí Domínguez torna al segle XVIII per a reivindicar-lo amb el recull La llum de les llums. El segle de les Llums fou, diu l’autor a la introducció, “un segle de combat, de canvi social, de transformació de l’individu, un segle que ho trasbalsarà tot”. Domínguez mira de recuperar-ne i projectar-ne retalls de saviesa amb l’estil amb què sol delectar els lectors, tot amè i rigorós alhora. 

La passada a l’espai

Manel Vidal

Destino

Manel Vidal: “No vull asfixiar el meu pare”

La passada a l’espai, el primer llibre del guionista Manel Vidal, condensa bé damunt el paper les virtuts que el seu autor demostra davant el micròfon: una intel·ligència ràpida i sense pedanteria, un sentit de l’humor esmolat i una memòria exhaustiva. Al llibre, que és un còctel de memòries futbolístiques i personals, hi afegeix bona prosa i sensibilitat.

Emporta’t el meu dolor

Katerina Gordéieva

Traducció: Marta Nin

Comanegra

Guerra d’Ucraïna, les veus del dolor i la supervivència | Ressenya de Xavier Montanyà

Katerina Gordéieva, una de les periodistes i documentalistes russes vives més prestigioses, dóna veu a desenes de testimonis dels tres anys de guerra a Ucraïna al llibre Emporta’t el meu dolor, guardonat amb el premi internacional Anna Politkóvskaia i el premi Geschwister Scholl. En paraules de Xavier Montanyà a VilaWeb: “Aquest relat coral és imprescindible per a saber més íntimament la veritable realitat de la guerra. L’única. És un gran llibre que podria tenir el mateix valor històric que va tenir temps enrere la publicació de les cartes dels soldats de la Primera Guerra Mundial”.

 

Extra

Pla Sud: Eixida d’emergència en cas de riuada

Ricard Chulià

Afers

Ricard Chulià: “La classe política colonial de la Generalitat ens condemna, però la de Madrid ens abandona”

Per criteri unificat amb la resta de recomanacions que us ofereix VilaWeb, els llibres que apareixen en aquesta llista són tots publicats a partir del primer de gener d’enguany. Tanmateix, volíem fer una excepció amb el llibre Pla Sud: eixida d’emergència en cas de riuada, de Ricard Chulià, que furga en les causes polítiques de la gota freda, en les negligències i el menyspreu, més enllà de la catàstrofe natural. 

Joan Todó (la Sénia, 1977) arriba a Sant Jordi 2025 amb un nou llibre de contes, La dolçor de viure (laBreu edicions, 2025). Diu que li fa vergonya de dir que són contes “més madurs”, però no troba una manera més adequada de dir-ho. Després de A butxacades (Cicuta, 2011) i Lladres (laBreu, 2016) assegura que ha volgut desplegar quotidianitat i endinsar-se en els vincles familiars de persones que són vora els cinquanta i han de començar a fer-se càrrec de pares o de fills. Gent que, potser, no fa res més que envellir. Todó, fill de fuster i mestressa de casa, diu que la seua família és “tan normal” que no dóna massa motius per a fer-ne literatura. L’autor explica que ja no té temps per a equivocar-se ni per a fer encàrrecs que no li vinguin de gust. Auxiliar administratiu d’ajuntament i escriptor de renom, viu entre dos mons paral·lels que poques vegades es creuen fora de la literatura.

15 reculls de contes per a regalar aquest Sant Jordi 2025

—Un recull de contes. Molts, fruit d’encàrrecs. Com trobeu la unitat entre ells?
—Tots han sortit d’alguna banda. La majoria me’ls han demanat. Em donen un tema i jo faig  una mica el que em sembla. De vegades, em criden com a contista de guàrdia. Bàsicament, el que vull dir és que sóc més dropo que el jeure i jo no sóc dels que escriuen un conte el mes. Així com veus Jesús Maria Tibau i dedueixes que aquell home sempre va fent i segur que té cinquanta contes al calaix, jo, quan em poso a escriure per escriure, normalment em surten poemes.

—És el tercer llibre de contes, després de A Butxacades i Lladres. Què ha canviat?
—En el primer, era jo aprenent a escriure contes. A Lladres, era tot més intencionat. I amb La dolçor de viure, em venia de gust fer contes senzills, que fossin menys vistosos. A Lladres, hi havia contes de deu pàgines que eren una sola frase, sense cap punt. I un que era un somni dins un somni dins un somni i anava fent així. Tècnicament era molt vistós. Ara volia tocar temes més madurs. Això, sincerament, em fa vergonya dir-ho [Riu]. Si A Butxacades explicava el moment en què la gent se’n va de festa, aquí explico el moment en què van a menjar amb la família.

—Us heu fet gran.
—Hi ha unes preocupacions diferents, perquè, de sobte, t’has de fer càrrec de gent. Jo no sé què és tenir fills, i no sabré mai què és parir-los, ni cuidar-me’n o educar-los. El que sí que tinc són els pares, que comencen a tenir una edat. Tampoc no tinc germans. Tot i que sí que hi ha un conte que parla de dos germans. Em recorda una mica el que deia Sergi Pàmies quan va començar a fer-se vell, com jo ara. Deia que la vida te la devora la intendència. Anar a buscar el crio a l’escola, portar-lo a música i després a bàsquet. En acabat, acompanyo mon pare al metge i a comprar la pastilla a la farmàcia. Ja no tens temps per a anar a Luz de Gas o a la Mina. Volia parlar de coses que, potser per quotidianes, queden més bandejades. Ja no parlar del dinar, sinó de la preparació del dinar. Quan comença el dinar ja s’acaba el conte.

—Molts dels contes parlen sobre vincles familiars.
—Hi ha un altre origen possible del llibre. Quan va sortir L’horitzó primer, la gent el va llegir d’una manera molt autobiogràfica. No era una lectura incorrecta, però tampoc la correcta. Julià Guillamon, a La Vanguardia, va dir que li feia falta que parlés de la família. Jo explicava moltes coses del meu poble, de la Sénia, que si els bous, que si els cavalls, que si els mobles. I en cap moment no sortia gaire la família del protagonista, que hi eren de convidats de pedra. Parlar de la meua família mai no ho faré, perquè no li importa a ningú, però sí que és veritat que jo no vaig posar a la meua família perquè no hi havia res a explicar.

—Per què?
—Perquè tinc una família normal. Vull dir que no ha passat res d’extraordinari fins ara. En el temps que fa que publico llibres. Mon pare és fuster, com la major part de la gent de la Sénia; ma mare, mestressa de casa, com moltes dones a la Sénia. No especialment pobres, ni especialment rics. Sense cap escàndol ni res que surti dels rols tradicionals. Això dóna poca cosa per a explicar. Llavors vaig pensar: “A vore si puc fer un conte divertit o bo sobre aquesta espècie de cosa quotidiana i grisa.” Guillamon n’ha fet la crítica i diu que explico que Catalunya és un lloc gris [Riu].

—El procés neix més de la descripció d’una escena en concret o de l’acudit?
—Això de si domina l’escena o l’estructura, diria que en cada conte és diferent. Per exemple, “Popòtamo” és un conte del 2012 o 2013 que té un disseny i no hi he canviat gran cosa. Hi ha un conte que és molt urbà, és molt cerdanyolenc. El conte en què el protagonista va cada dia a la feina en tren i troba un captaire. Allà parteixo d’una situació bàsica, i faig un “què passaria si”. Al llibre, en general, més que un acudit, volia agafar una situació quotidiana, o no quotidiana, com la batalla de l’Ebre, i anar desplegant-la a vore què hi ha allà dins, sense massa girs narratius. La idea era que fossin relats plans.

—En el conte titulat “La cabra” repesqueu molt de lèxic de la zona de l’Ebre gairebé oblidat.
—Hi ha gent a qui no ha agradat aquest conte. La gent a qui més ha agradat és la de Barcelona. Sempre ho voràs igual. Ve d’un llibre que es diu Vocabulari de Cruïlla, que és com un diccionari de paraules de les Terres de l’Ebre. Vaig agafar totes les paraules del llibre que em convenien. Començant per la a i acabant per la zeta. Totes no hi són, perquè al diccionari hi ha molt de marisc i molta pesca i això a la plana del Montsià no tocava. Em vaig orientar amb les anades a l’oliva i a l’ametlla de la meua família, clar. És tot un lèxic que ja està perdut, i està perdut pel personatge del conte mateix. El personatge diu que ell ja no s’hi dedica. Quan tractes un lloc com un paisatge és perquè ets un turista. Si has de treballar-hi, no t’atures a mirar si és bonic o no.

—Escriure contes sembla que és un joc més lúdic que la vostra poesia.
—No és tan diferent. Faig una poesia mètricament clàssica, conto síl·labes, per dir-ho fàcil. Als contes no has d’estar tan pendent del ritme com dels detalls. Per a mi la gran diferència, havent estat a tots dos llocs, és que en poesia tens una llibertat absoluta, que et permet dir qualsevol animalada. En canvi, en narrativa, tens uns límits. Gabriel Ferrater deia que un novel·lista s’ha de fer càrrec de tot l’avorriment del món.

—Als contes cal imaginar molts detalls. Narreu les escenes amb molta precisió. Com ho feu?
—Em documento. En el cas del conte de la batalla de l’Ebre em va tocar llegir molts llibres, fins i tot un de Víctor Amela. He de treballar la versemblança. I jo he anat prou vegades a comunions, a casaments, a dinars de setanta anys. I encara més vegades he anat en tren. Crec que tinc capacitat per a percebre el que hi ha de rar. Crec que hi ha gent que és més pràctica que jo. Que quan va a una festa va directe a saludar o a ser cortès, jo potser em quedo parat i veig aquell gra que té a la galta o si passa un gat pel fons. Bajanades d’aquestes. Això ho explicava Zoraida Burgos, que per recordar una cosa ho recordes més per les olors que per una imatge. El que passa és que no ens fixem en les olors, i en el tacte, menys. I, de fotografies, en veiem cinc-centes al dia.

—Una volta em vau dir que no teníeu imaginació.
—Més que tenir poca imaginació, crec que tinc poca fantasia. A mi em costaria molt fer una novel·la de detectius. No en sabria perquè crec que ells pensen la solució al misteri i després et posen en la situació des del principi i ho van desembolicant. Aleshores, per començar, jo no sé com matar una persona. No em sé imaginar un crim perfecte. I si el verí tal o tal altre. La fantasia és imaginar-te una cosa que no existeix, un cavall amb ales, i la imaginació és la capacitat de fer-te la imatge d’una cosa real.

—Com ha anat l’any sabàtic que volíeu fer?
—L’any sabàtic va ser un fracàs. Per a mi, un any sabàtic és no haver de fer presentacions, ni entrevistes, ni parlar en públic. Un any de no vore massa gent. Com que ja tinc una edat, de vegades, les forces em fallen. Si dormo menys de set hores, ja vaig tot el dia de reconco. Ja començo a vore que me’n vaig cap els cinquanta i em faig vellet. Allò que et proposaven una cosa i et feia gràcia vore el teu nom escrit en un llibre, ja està gastat. Ara començo a pensar que si vull fer alguna cosa, l’he de fer perquè se m’està acabant el temps.

—Com gestioneu la vanitat de ser considerat el millor escriptor de la vostra generació?
—La vanitat ja està una mica satisfeta. Potser, en lloc de fer segons què, ara em dedicaré a cuidar una mica més la meua dona. Però encara que digues això del millor escriptor, el que no he aconseguit és fer una carrera literària professional. Com que en el dia a dia sóc auxiliar administratiu i faig una faena bastant rasa, tota la vanitat que pugui tenir se’n va en orris quan em diuen quaranta vegades el dia que sóc un inepte o un dropo.

—És un contrast curiós.
—Des del punt de vista de l’IRPF, sóc un funcionari de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès. En la vida extralaboral em dedico a fer llibres amb la mena d’èxit que jo vull, però que no em permet econòmicament dedicar-m’hi. Llavors, la vanitat, la gestiono com puc.

—Hi ha encreuaments entre aquests dos mons? Quan us diuen inepte i dropo, no els heu contestat mai “No saps amb qui parles”?
—Un cop va passar. Amb el propietari d’un circ que havia de trucar a l’ajuntament per a demanar uns permisos. Jo sempre contesto: “Hola, bon dia, espai públic.” Em va dir: “Per cert, tu ets el Todó, escriptor?” Em va conèixer per la veu, perquè m’havia sentit a la ràdio. Però això m’ha passat un cop en deu anys. Com que hi ha les xarxes socials, tots tenim una espècie de vida pública, més narcisista o menys. Potser em trobo una persona pel carrer que no sé qui és i resulta que té quaranta mil seguidors a Instagram i fa vídeos explicant com cuinar xurros. Quan jo era petit, ser escriptor era una cosa més important. Quan jo era petit, Vargas Llosa era un home important. Jo, de petit, pensava: “De gran voldria ser això.” Bé, no concretament Vargas Llosa, però sí un escriptor d’aquells. I ara que ho he aconseguit, no és que haja ascendit a allò, sinó que l’estatus ha baixat. La literatura és una indústria una mica en decadència.

—I què voldríeu fer ara?
—Potser estic perdent les oportunitats de fer llibres dolents. No sé si n’he fet… Però aquella tranquil·litat de tenir tota la vida al davant i temps per a equivocar-me, ja no hi és.

—I què és el que no heu fet encara?
—Crec que una novel·la clàssica. Sempre explico que he fet tres novel·les, però això és una opinió controvertida. La que és més controvertida és La guia sentimental del Delta de l’Ebre. Tinc l’espineta clavada de no fer una novel·la de fantasia, no de l’estil de Tolkien, però sí una novel·la de detectius, una novel·la que no arrenqui de res real. Una història d’amor al Delta de l’Ebre o alguna cosa així. També tinc l’espineta clavada que la gent sempre em situa a les Terres de l’Ebre, quan ja fa molts anys que visc a Cerdanyola i tinc una vida molt urbana.  Però és cert que, sempre que em poso a escriure, parlo d’oliveres.

Menjar una panada és molt més que menjar. Una panada és un símbol, una tradició. És seure a cuina a preparar-les amb els pares, els padrins, els fills, els néts. A moltes llars, la madona de la casa comanda: “La cassoleta més prima!”, “no facis la tapadora tan petita!”. És una festivitat, però a vegades també hi ha nervis per haver de seguir la tradició.

Frits, panades, rubiols… cuina amb passió mallorquina

L’investigador Tomàs Vibot, que ha escrit Cuina de la passió. Gastronomia i etnografia illenca de Pasqua, les ha estudiades de prop. Ens dóna dues definicions de què és una panada, per a qui no la conegui. La més tècnica: una pasta de farina amb forma de capa redona que va farcida de carn, peix, verdura o una mescla d’aquests ingredients; i la més simbòlica, que explica l’inici d’aquest text: “Un acte familiar, clànic del punt de vista antropològic, que va més enllà d’un simple aliment.”

Sense un origen clar

Establir una data de quan sorgeix la panada és gairebé impossible. Perquè, tot i ser un aliment ben tradicional a les Illes, l’origen va més enllà dels seus límits. “És un invent de la història antiga per a conservar l’aliment. Les panades són els nostres e-410 i e-420”, explica Vibot, que subratlla que “no es pot atribuir una autoria a una cultura concreta, perquè no hi ha cap cultura que sigui exclusiva de res”. Així, de panades en trobam a la cultura hebrea, a la qual alguns –erròniament, a parer de l’investigador– atribueixen l’origen, però també al nord d’Àfrica i a tot l’arc mediterrani. “És una qüestió simple: és una manera reeixida i universal de conservar l’aliment”, insisteix Vibot.

A Mallorca, apareixen a l’època medieval, tot i que no van associades a Pasqua. La panada es menjava tot l’any, fins i tot, quan esdevingué el menjar tradicional de la festivitat. Això sí, es concentrava més en aquestes dates. Vibot explica que, ací, la paraula panada la podem trobar per primera vegada a la Crònica de Pere el Cerimoniós, a final del segle XIV. I a Lo somni, de Bernat Metge. És a partir del 1400 que comença a aparèixer documentació arxivística, en autoritzacions de quan es podien fer o com es podien vendre. “En aquella centúria ja és un menjar que és als carrers de Mallorca”, matisa.

Per què és una tradició de Pasqua?

El dia important de Pasqua, gastronòmicament, és el Diumenge de Resurrecció. És la menjada forta, amb el frit de freixura, el frit de Pasqua. “Ja que has recaptat molt d’aliment amb una despesa important, fas que perduri. I ja que mates un xot i no te’l pots menjar sencer en un dia, n’encapsules la carn dins panades i t’aguanta fins el diumenge següent”, explica. I per què, el xot? Per dos motius: perquè és l’època en què neixen els xots i perquè a l’Antic Testament es parla que, per honorar Déu, has de matar un xot i menjar-lo sencer. Les vísceres –el nostre frit de freixura– i la carn.

Detall de l’olla d’una panada, a les mans de Tomeu Arbona, copropietari del Fornet de la Soca (fotografia: Martí Gelabert).

“El frit era el menjar obligatori i la panada té un component festiu”, continua Vibot. És un aliment que pots conservar, transportar i menjar fàcilment. Es menja quan ja s’ha trencat el dejuni. Apareixen festivitats com la capta de panades, en què els joves anaven cantant per les cases per arreplegar panades i menjar-les junts. O en la segona o tercera festa de Pasqua, quan es fan processons per anar a menjar-les col·lectivament, i la panada era la millor carmanyola.

I amb el temps, els costums s’han estès, explica l’investigador: “Hem anat creant els rituals per veïnatges i s’han generalitzat.” Sobretot, a final de l’època medieval i començament de l’època moderna, en què la societat s’estabilitza més, fer panades és una tradició més comuna. Les classes populars poden accedir a comprar xots i s’afegeixen a la pràctica, amb un caràcter gregari.

Animals vius dins la panada

A les Illes, és difícil de trobar una casa on reconeguin que la panada del veí és millor que la pròpia. “És la grandesa de la panada. S’estableixen jocs, dinàmiques festives en el si de la família. Però una vegada fetes, també és costum anar a cals veïns a dur-ne i tastar-ne, i comparar”, diu Vibot. I les rivalitats acaben ultrapassant l’àmbit local i passen a ser rivalitats entre pobles. Que si a la Pobla són més coents, que si en un altre poble hi posen més carxofa o més xítxeros… “Això forma part de la riquesa de les panades.”

Panades acabades de treure del forn (fotografia: Martí Gelabert).

Però la rivalitat també es cuinava entre famílies benestants. Les que podien tenir una cuina sofisticada i es volien distingir de les panades ordinàries. Cases amb cuiners i receptaris que avui encara es conserven competien per qui era més sofisticat, especial i agosarat. És quan aparegueren les panades agres –hi afegien aiguardent– i les dolces –no tothom podia accedir al sucre–, que han acabat triomfant i ocasionant un intens debat en la societat sobre si la pasta dolça és benvinguda a la recepta.

Vibot explica, en relació amb la rivalitat, que la cuina de casa de senyor sempre ha estat molt agosarada. Les panades de xot amb cabell d’àngel ja estaven documentades molt antigament. “Les panades admeten moltes filigranes”, resumeix l’investigador, que relata que en algun receptari de l’època medieval es parla de panades amb animals vius dins per sorprendre els convidats. “Una panada molt grossa, obries la tapadora i podia sortir-ne un ocell volant. Aquesta cuina espectacle del Bulli o la Ruscalleda ja existia”, sosté.

Panada amb carn de tortuga?

“Cadascú marcava una manera específica de ser únic o especial. I això cada vegada és més comú, perquè les classes mitjanes s’han establert com a classes de confort”, explica Vibot. I és que, d’ingredients dins una panada, se’n poden trobar de tota mena. Alguns van començar a posar-hi porc perquè la porcella era més cara que el xot. Uns altres, conill, o peix –sobretot mussola–, i tot s’aprofitava. Fins i tot és documentat, a Sóller, que s’hi posava carn de tortuga. Sigui com sigui, allò que acostumava a tenir la panada era l’ingredient de temporada.

Panades del Fornet de la Soca (fotografia: Martí Gelabert).

A Menorca, a la panada li diuen formatjades d’ençà de fa uns quants segles, però té un origen que es remunta a l’època talaiòtica, segons estudis recents, i amb paral·lelismes directes amb la panada nuràgica de Sardenya. Ara en trobam de brossat i formatge, com el nom indica. Però, com a Mallorca, fer-les en un lloc o un altre pot variar substancialment la recepta.

I com els ingredients, també han canviat les formes. Abans, les panades eren més grosses, assegura Vibot: “Hem passat de la panada XXL a una panada individual o mini.” Així es reforça la idea que d’ençà de l’origen la panada era un menjar col·lectiu. També n’han anat desapareixent els ossos. “Ens hem tornat senyors i els llevam, però la panada de Mallorca era de carn amb ossos. Els llepaves, xuclaves… era tot un festival de renous”, subratlla.

 

The Washington Post · Mahmoud Khalil

Són les tres de la matinada i jec sense poder adormir-me en una llitera a Jena, a Louisiana, lluny de la meva dona, Noor, que donarà a llum al nostre fill en dues setmanes. El so de la pluja, que es clava com si fossin agulles al sostre de metall, ensordeix els roncs de la setantena d’homes que es regiren en les dures estores d’aquest centre de detenció gestionat pel Servei de Control d’Immigració i Duanes dels Estats Units (ICE). Quins somien de retrobar-se amb les seves famílies? Quins temen en convertir-se en el següent “error administratiu” del govern de Trump?

Divendres de la setmana passada vaig seure davant un tribunal mentre el jutge d’immigració sentenciava que el govern pot deportar-me, tot i la meva condició de resident legal permanent als Estats Units i a pesar del fet que les acusacions que la Casa Blanca ha presentat contra mi manquen de fonament: gran part d’aquestes “proves”, de fet, han estat tretes directament de diaris sensacionalistes. Tanmateix, la decisió del jutge no implicarà la meva expulsió immediata dels Estats Units, perquè que el meu cas continua actiu en un altre tribunal.

Aquell mateix dia, hores abans de la vista, vaig repassar les cartes que els meus simpatitzants m’han enviat aquestes darreres setmanes. En els segells de dos sobres apareixia la bandera dels Estats Units: un segell deia “Llibertat per sempre més”; l’altre, “Justícia per sempre més”. Costa de no veure-hi una certa ironia, atesa la forma en què el govern ha retorçat la legislació migratòria per fer prevaldre la campanya de repressió contra casos com el meu. Penso en la velocitat vertiginosa amb què el meu cas es va tramitar i resoldre, tot ignorant els preceptes més bàsics de l’estat de dret. Però penso, també, en tots aquells amb qui estic tancat aquí; molts, fa mesos –o anys– que llangueixen a la presó en espera d’un judici amb garanties.

Durant la vista de divendres de la setmana passada, el govern afirmà que les meves creences, declaracions i activitats polítiques comprometen els interessos “imperiosos” de la Casa Blanca en matèria de política exterior. Com els milers d’estudiants amb qui vaig manifestar-me a la Universitat de Colúmbia –incloent-hi amics musulmans, jueus i cristians–, crec en la igualtat innata de tots els éssers humans. Crec en la dignitat humana. Crec en el dret del meu poble de mirar al cel sense témer que en caigui un míssil.

Per què protestar contra la matança indiscriminada, per part d’Israel, de milers de palestins innocents hauria de comportar la suspensió dels meus drets constitucionals?

Els meus advocats m’han explicat que existeix un precedent legal del 1944 que pot influir en el meu cas. Dies després, tot fent recerca en una biblioteca jurídica, vaig descobrir la història que s’ocultava rere aquesta abstracció jurídica. Mitsuye Endo, una ciutadana dels EUA empresonada durant la Segona Guerra Mundial pel sol fet de tenir arrels japoneses, desafià els seus captors i presentà el seu cas davant el Tribunal Suprem. La seva victòria als tribunals contribuí a l’alliberament de milers de persones que, com ella, havien estat injustament empresonades pel sol fet de ser d’origen japonès.

L’empresonament, durant la Segona Guerra Mundial, de 70.000 ciutadans dels EUA d’ascendència japonesa és un recordatori que la retòrica de la justícia i la llibertat amaga una realitat molt més crua: que els EUA han estat, massa sovint, una democràcia de conveniència. Els drets es concedeixen tan sols a aquells qui s’alineïn amb el poder. Per als pobres, per a la gent de color, per a aquells que resisteixen la injustícia, els drets no són més que paper mullat. La llibertat d’expressió, per exemple, sempre ha quedat en entredit quan el tema de conversa és Palestina. Així i tot, la repressió contra universitats i estudiants revela fins a quin punt la Casa Blanca tem que la idea de l’alliberament de Palestina esdevingui hegemònica als EUA. Com s’explica, si no, que els representants del govern de Trump no tan sols hagin provat de deportar-me, sinó que a més hagin enganyat deliberadament la gent sobre qui sóc i què defenso?

Agafo el meu exemplar de L’home a la recerca de sentit, de Viktor Frankl. M’avergonyeix de comparar les condicions de la meva detenció en aquest centre de l’ICE amb la dels camps de concentració nazis, però alguns aspectes de l’experiència de Frankl ressonen de ple amb la meva experiència: no saber quin destí m’espera, veure la resignació i la derrota en els meus companys detinguts. Al llibre, Frankl escriu des de la perspectiva d’un psicòleg. Em pregunto si Hussam Abu Safiya –el reputat director d’hospital que les forces d’ocupació israelianes segrestaren a Gaza el 27 de desembre i que, segons el seu advocat, ha estat subjecte a pallisses, descàrregues elèctriques i un règim de confinament solitari d’aleshores ençà– voldrà escriure sobre el seu calvari des d’una perspectiva mèdica.

Són gairebé les quatre de la matinada. L’espetec dels trons ressona de fons. Unes files més enllà, un home abraça una ampolla d’aigua calenta dins un mitjó per escalfar-se. La catifa d’oració li fa de manta; les sabates, de coixí. Un altre detingut accedeix finalment a estirar-se a dormir, després de passar-se la nit resant. Explica que el van detenir mentre travessava la frontera amb la seva dona embarassada i que mai no ha vist el seu nadó, que ara té nou mesos. Intento de convèncer-me que aquest no serà el meu destí, encara que la sentència de la setmana passada ha fet que aquesta possibilitat sigui molt més plausible que no m’agradaria admetre.

Escric aquesta carta mentre surt el sol, amb l’esperança que la suspensió dels meus drets constitucionals faci veure als ciutadans dels EUA que els seus drets també estan en perill. Espero que els indigni de veure com un estat aterrit d’un públic autoconscient és capaç de reprimir un instint humà bàsic –protestar contra una massacre sense sentit– a cop de lleis obscures i propaganda racista. Espero que aquesta carta els faci entendre que una democràcia que tan sols funciona de manera selectiva –una democràcia de conveniència– no és una democràcia. Espero que els esperoni a actuar abans no sigui massa tard.

Mahmoud Khalil és un estudiant d’origen palestí que es graduà enguany del programa de màster de l’Escola d’Afers Internacionals i Públics (SIPA) de la Universitat de Colúmbia, a Nova York.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El sector crític de l’Assemblea envia una carta al Secretariat Nacional per a desmarcar-se de les acusacions que defensen la llista cívica, i acusa Lluís Llach, president de l’entitat, de no ser prou bel·ligerant amb els partits polítics.

La carta, signada per divuit membres de l’ANC (entre ells Josep Punga, que va ser el candidat dels crítics a la presidència de l’entitat), es queixen que, un any després de les eleccions del nou secretariat, encara no ha estat possible de “crear un ambient de treball unitari”, i assenyalen directament Llach, qui havia estat molt crític amb ells tot defensant, al principi, una llista cívica. Segons ells, aquest debat ja ha quedat enterrat, i per això demanen de no tornar-lo a obrir. “Avui, l’única persona que manté el debat de la llista cívica al si de l’Assemblea és el president Lluís Llach. Ningú més en parla ni tenim intenció de continuar parlant-ne dins de l’Assemblea. Encara més, la contínua apel·lació a la llista cívica ens sembla només una arma llancívola i una excusa per precisament no treballar per la unitat de l’Entitat”, diuen. I afegeixen: “Els socis ja van decidir i, per tant, estem d’acord amb el company Lluís Llach que qualsevol nou projecte polític s’ha d’impulsar des de fora de l’entitat deixant al marge l’Assemblea d’aquest.” És aquí quan els signants consideren que Llach no es mostra prou contrari amb els partits polítics, i per això anuncien que en el pròxim ple, que es farà el 10 de maig a Lleida (Segrià) presentaran una proposta de resolució que “sotmeti a votació la voluntat de mantenir una Assemblea independent de qualsevol actor polític, i sobirania per a definir la seva pròpia estratègia, compromesa amb la unilateralitat i la confrontació contra l’Estat”.

Josep Costa no és entre els signants de la carta actual. Quan VilaWeb li ha preguntat per què, Costa ha dit que no té necessitat de signar-la perquè mai no ha defensat la llista cívica, però que subscriu la resta del text.

De fet, en el tancament de l’anterior ple, que es va fer el 12 d’abril, ja hi va haver un moment de tensió entre el sector crític i Llach. Tal com va publicar El Món, Llach va enfrontar-se als seus adversaris perquè els acusava de ser els causants dels problemes dels darrers anys de l’entitat. Va ser llavors quan Josep Costa va criticar-li les formes i el contingut, que considerava “incompatible amb una organització democràtica”.

Podeu llegir la carta sencera ací:

Amb els passos del Natzarè, del Sant Crist, de la Verge Dolorosa i del Sant Sepulcre - Lloc: Recorregut, sortida des de la Plaça de l'Església

Els Bombers de la Generalitat han fet set rescats més avui i ja en són divuit en aquestes últimes hores. Ahir en van fer onze. Aquest matí, vora les 10.47, un helicòpter del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) ha ajudat a sortir una parella que feia barranquisme a Capçanes, al Priorat. Tots dos han resultat il·lesos. I a Sort, al Pallars Sobirà, els Bombers també han hagut d’enlairar l’helicòpter per un home de quaranta-sis anys i el seu fill de dotze que feien esquí de muntanya fora de pistes. Un ciclista accidentat a les 14.12 mentre feia una via verda a prop del gorg d’en valls de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa) ha hagut de ser evacuat a l’Hospital Trueta de Girona amb consideració de ferit greu.

Un helicòpter ha hagut de rescatar un banyista de vint anys que s’havia luxat l’espatlla en llançar-se a la mar a la cala de l’Embarcador de Sant Antoni de Calonge (Baix Empordà), a les 12.42. L’home ha estat traslladat a una ambulància del SEM situada en una zona de fàcil accés.

També ha calgut enlairar un helicòpter de rescat a les 13.51 per a accedir a una excursionista de cinquanta-cinc anys que s’havia torçat el turmell mentre feia la ruta de la cova del Tabac a Camarasa (Noguera). La dona ha estat traslladada a l’Hospital Comarcal del Pallars.

A Mura (Bages), els bombers han evacuat a peu amb una llitera un excursionista que s’ha fet mal als genolls després d’haver relliscat en un corriol que va a la Font del Formatget, en una zona que no era accessible amb els vehicles del cos. Els Bombers han rebut l’avís a les 12.27. L’home ha rebut atenció sanitària en una ambulància del SEM situada al poble més proper.

Al Massís de Montserrat, els agents del cos han cercat dues persones, de trenta-tres anys i vint-i-dos, que s’han desorientat al Bruc en direcció al refugi Vicent Barbé, després de rebre un avís a les 16.59.

Els Bombers han instat a seguir les recomanacions i informar-se de les previsions meteorològiques abans de sortir al medi natural.

Precisament, Protecció Civil ha activat la prealerta per inundacions i ha avisat que demà a primera hora hi ha previsió de pluges intenses, sobretot al centre i l’oest del país. “Precaució si us heu de desplaçar i en les activitats a l’aire lliure”, han demanat els serveis d’emergència.

Commemoració de la passió i mort de Jesús - Lloc: Església de Santa Maria

El cas de la noia de Portbou, que es va popularitzar arran del capítol que va dedicar-hi Crims en la tercera temporada, ha arribat a les pàgines del prestigiós diari britànic The Guardian, que li dedica un extens reportatge en què explica la història d’Evi Anna Rauter, l’estudiant italiana que amb només dinou anys va aparèixer penjada d’un pi de Portbou el 4 de setembre de 1990 i de qui encara no se sap què va passar exactament. Vint-i-tres hores abans havia estat amb la seva germana a Florència (Itàlia) sense mostrar cap mena de comportament fora de l’habitual. Encara que mai no s’hagi pogut demostrar si es va tractar d’un suïcidi o d’un assassinat, el fet que la seva família constatés que no estava depressiva ni tenia problemes greus, juntament amb les estranyes circumstàncies en què va ser trobada, no fan res més que engrandir la teoria que va ser un assassinat.

La difunta va ser enterrada en un nínxol NN (“sense nom”) al cementiri de Figueres, perquè no va ser possible d’identificar-la i va romandre en l’anonimat durant gairebé trenta-dos anys. L’abril del 2022, gràcies a una inesperada col·laboració entre periodistes de diferents països, finalment va poder ser identificada, el cas policíac es va reobrir i es va estendre a més països.

El diari recull fil per randa els fets que els catalans ja hem anat seguint aquests darrers anys arran de les actualitzacions del cas, i cita els periodistes catalans que n’han seguit el cas, com ara Carles Porta i Carles Cereijo, del Punt Avui.

L’última informació que es té sobre el cas és del desembre de l’any passat: l’Ajuntament de Figueres va impulsar un estudi sobre on podia ser el cos de la noia, mitjançant la informació dels responsables del cementiri i anàlisis de mapes de l’època, en què es podia distingir el forat de la fossa abans no la tanquessin. Rauter va ser treta del nínxol sense autorització del jutge i posada en una fossa comuna l’any 2001. Tanmateix, tal com explicava més tard True Crime Factory, productora de Crims, el cos de Rauter no es va trobar a la fossa comuna del cementiri de Figueres.

La investigació va començar arran de la petició de Cristina Rauter, la germana d’Evi, que volia recuperar el cos per poder-lo retornar al seu poble, Lana, al Tirol del Sud. Primer, va fer la demanda al jutjat d’instrucció de Figueres, que se’n va desentendre amb l’argument que el jutjat no era competent perquè no hi havia cap causa oberta sobre el cas.

Un home de seixanta-nou anys s’ha mort després de ser envestit avui per un toro durant les curses de braus de divendres Sant a Dosaigües (Foia de Bunyol). L’home havia quedat ferit greu, amb ferides en el tòrax i en una cuixa. També ha tingut un traumatisme cranioencefàlic que l’ha deixat en coma les últimes hores.

El Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU) ha rebut l’avís a les 8.30. Fins al lloc dels fets s’ha desplaçat un helicòpter amb personal sanitari, que ha traslladat l’home a l’hospital de la Fe de València, on s’ha mort, segons que han informat fonts sanitàries.

El secretari d’Estat dels EUA, Marco Rubio, ha advertit que abandonaran els esforços per a posar fi al conflicte entre Ucraïna i Rússia “d’aquí a uns dies” si no s’aconsegueix cap progrés. Ho ha dit en declaracions als periodistes abans de sortir de París, on havia tingut converses amb funcionaris europeus i ucraïnesos. L’avís de Rubio arriba una volta els Estats Units i Ucraïna han signat un “memoràndum d’intencions” per avançar en un acord sobre terres rares. Segons la vice-primera ministra i titular d’Economia del govern ucraïnès, Yulia Svyrydenko, el memoràndum “obre el camí per a un Acord d’Associació Econòmica i l’establiment del Fons d’Inversions per a la Reconstrucció d’Ucraïna”.

“Si no és possible d’acabar amb la guerra a Ucraïna, hem de continuar endavant”, ha manifestat Rubio, que ha afegit que en qüestió de pocs dies s’haurà de determinar si és factible d’acabar amb el conflicte que fa tres anys que s’allarga.

“Si no és possible, si hi estem tan lluny que això no passarà, crec que probablement el president està en un punt en què dirà que hem acabat”, ha alertat. En aquest context, el secretari d’Estat ha manifestat que no és la seva guerra: “No la vam començar. Els Estats Units han ajudat Ucraïna durant els últims tres anys i volem que s’acabi, però no és la nostra guerra”, ha conclòs.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TJSC) ha desestimat dos recursos promoguts per les entitats d’extrema dreta Asociación Reivindicativa de la Memoria Histórica Raíces i l’Asociación Cultural Despierta España contra la descatalogació del monument franquista que hi ha al riu Ebre a Tortosa (Baix Ebre). El novembre del 2020, la Comissió d’Urbanisme de les Terres de l’Ebre va aprovar definitivament la modificació del planejament urbanístic de Tortosa, que determinava que el monument deixava de ser un bé patrimonial protegit. Totes dues entitats van recórrer contra aquesta decisió bo i al·legant arbitrarietat i frau de llei perquè, entre més raons, consideraven que faltaven informes patrimonials, ambientals i econòmics, arguments que el TSJC ha rebutjat.

La sala contenciosa administrativa del TSJC va emetre la primera sentència el desembre de l’any passat i la segona el 15 de març d’enguany. Totes dues van en la mateixa línia. Quant a la necessitat d’informes de sostenibilitat econòmica, viabilitat econòmica, impacte de gènere i avaluació ambiental que reclamaven les entitats, el TSJC ha considerat que són “innecessaris” perquè no tenen “cap relació” ni tenen “la menor incidència en l’objecte de la modificació” urbanística. “No s’ha provat i és contrari a la lògica” la implicació d’aquests informes “en la retirada d’un element monumental enmig del curs d’un riu”, ha manifestat el TSJC. En canvi, el tribunal ha recordat que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) sí que va fer un informe que avalava el canvi promogut per l’Ajuntament de Tortosa al nou POUM.

Les entitats també reclamaven un informe d’un expert en patrimoni cultural, una petició que el TSJC ha assegurat que la llei no preveu. “Això no obstant, consta que hi ha un informe favorable emès pel Departament de Cultura de la Generalitat” signat per l’arquitecte dels Serveis Territorials, l’arqueòleg territorial i el cap de servei de Patrimoni Arquitectònic, ha etzibat el tribunal.

Respecte del possible frau de llei, el jutge recorda que el monument “no ha estat declarat bé cultural d’interès nacional ni consta al catàleg de béns culturals d’interès local”, sinó que “només consta de manera residual a l’inventari de patrimoni arquitectònic de Catalunya”, un fet que no comporta “cap nivell de protecció especial”. Així, el tribunal ha manifestat que en l’únic lloc on apareix com a element patrimonial és al catàleg del POUM i que, per tant, el nou POUM és el lloc adequat per a descatalogar-lo.