L’Ajuntament de València ha suspès la mascletà de demà a la plaça de l’Ajuntament, que havia de disparar la pirotècnia Drac, de Villena, per les condicions meteorològiques.

L’Agència de Meteorologia espanyola (AEMET) ha establert per a demà l’avís carabassa per precipitacions de 30 litres per metre quadrat en una hora i 100 litres en dotze hores en les comarques del centre i sud del País Valencià. A més, hi ha avís groc per precipitacions de 20 litres en una hora i de 60 litres en dotze hores en les comarques litorals del centre.

Aquesta serà la primera vegada que se suspèn una mascletà dins el cicle actual de trets a la plaça de l’Ajuntament de les Falles 2025, que es fan de l’1 al 19 de març.

Anora, la dramèdia sobre una treballadora sexual que es casa amb el fill malcriat d’un oligarca rus, ha estat el film més destacat als premis d’Oscar; tota una sorpresa perquè, de tots els nominats, és el que ha tingut una recaptació en taquilla més baixa. S’ha imposat a The Brutalist, Conclave i Emilia Pérez, altres films amb més nominacions, però que s’han vist superats per Anora, que n’ha rebut cinc, entre ells el de millor film i millor actriu protagonista, per a Mikey Madison. L’ha seguida The Brutalist, que ha rebut tres guardons, d’entre els quals el de millor actor protagonista per a Adrien Brody, que en va guanyar un altre fa vint-i-dos anys amb El pianista.

Kieran Culkin (A Real Pain) ha estat reconegut com a millor actor secundari pel seu paper d’un home inquiet en una ruta per Polònia amb el seu cosí. Zoe Saldaña (Emilia Pérez) ha estat guardonada com a millor actriu secundària, un dels dos únics premis del film –l’altre ha estat el de millor cançó, que arribava a la cerimònia amb dotze nominacions i tacada per la revelació dels piulets xenòfobs de la seva actriu protagonista, Karla Sofía Gascón.

I’m Still Here, un drama familiar ambientat durant la dictadura militar del Brasil, ha estat escollit millor film internacional, el primer Oscar de la història per a una producció brasilera. Flow, una aventura fantàstica de Letònia sobre un gat que lluita per sobreviure a una inundació, ha estat guardonada com a millor film d’animació, superant candidates com The Wild Robot i Inside Out 2.

No other land, un retrat de la política de desallotjaments del govern israelià contra els palestins a Cisjordània, ha estat reconeguda com a millor film documentari, tot i que ha tingut grans dificultats per a aconseguir distribució. El film ha estat dirigit per un col·lectiu d’activistes israelians i palestins.

Vegeu a continuació tots els guanyadors dels premis Oscars.

Millor film

• Anora
• The Brutalist
• A Complete Unknown
• Conclave
• Dune: Part Two
• Emilia Pérez
• I’m Still Here
• Nickel Boys
• The Substance
• Wicked

Millor direcció

• Sean Baker, per Anora
• Brady Corbet, per The Brutalist
• James Mangold, per A Complete Unknown
• Jacques Audiard, per Emilia Pérez
• Coralie Fargeat, per The Substance

Millor actor protagonista

• Adrien Brody, per The Brutalist
• Timothée Chalamet, per A Complete Unknown
• Colman Domingo, per Sing Sing
• Ralph Fiennes, per Conclave
• Sebastian Stan, per The Apprentice

Millor actriu protagonista

• Cynthia Erivo, per Wicked
• Karla Sofía Gascón, per Emilia Pérez
• Mikey Madison, per Anora
• Demi Moore, per The Substance
• Fernanda Torres, per I’m Still Here

Millor actor secundari

• Yura Borisov, per Anora
• Kieran Culkin, per A Real Pain
• Edward Norton, per A Complete Unknown
• Guy Pearce, per The Brutalist
• Jeremy Strong, per The Apprentice

Millor actriu secundària

• Monica Barbaro, per A Complete Unknown
• Ariana Grande, per Wicked
• Felicity Jones, per The Brutalist
• Isabella Rossellini, per Conclave
• Zoe Saldaña, per Emilia Pérez

Millor guió adaptat

• A Complete Unknown
• Conclave
• Emilia Pérez
• Nickel Boys
• Sing Sing

Millor guió original

• Anora
• The Brutalist
• A Real Pain
• September 5
• The Substance

Millor curtmetratge d’animació

• Beautiful Men
• In the Shadow of the Cypress
• Magic Candies
• Wander to Wonder
• Yuck!

Millor disseny de vestuari

• A Complete Unknown
• Conclave
• Gladiator II
• Nosferatu
• Wicked

Millor film d’animació

• Flow
• Inside Out 2
• Memoir of a Snail
• Wallace & Gromit: Vengeance Most Fowl
• The Wild Robot

Millor film internacional

• I’m Still Here
• The Girl with the Needle
• Emilia Pérez
• The Seed of the Sacred Fig
• Flow

Millor banda sonora

• The Brutalist
• Conclave
• Emilia Pérez
• Wicked
• The Wild Robot

Millor cançó original

• “El Mal”, de Emilia Pérez
• “The Journey”, de The Six Triple Eight
• “Like a Bird”, de Sing Sing
• “Mi Camino”, de Emilia Pérez
• “Never Too Late”, de Elton John: Never Too Late

Millor disseny de producció

• The Brutalist
• Conclave
• Dune: Part Two
• Nosferatu
• Wicked

Millor so

• A Complete Unknown
• Dune: Part Two
• Emilia Pérez
• Wicked
• The Wild Robot

Millors efectes visuals

• Alien: Romulus
• Better Man
• Dune: Part Two
• Kingdom of the Planet of the Apes
• Wicked

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Als qui anem pel carrer parant l’orella per sentir que el català no és una llengua morta, des que van fer públics els resultats de l’enquesta d’usos lingüístics se’ns ha girat encara més feina. Tan aviat obro el calaix de la preocupació, com el del plaer per una paraula retrobada o perquè sento pel carrer un nen menorquí que parla català com els déus. O canvio de xip i obro el calaix de la frustració o el de la ràbia, que també n’acumulo. També obro el de l’acceleració frenètica per no deixar perdre cap oportunitat i evitar qualsevol pas enrere. Tot plegat és com si m’hagués convertit en una calaixera vivent, no la de Coromines, que ja seria el súmmum, sinó una calaixera o xifonier ple de tants calaixos com sentiments/pensaments tinc cap a aquesta llengua que m’estimo, que em dol i em remou sense pietat, ni compassió, amb tot allò que és bo i dolent. Sempre inseparables. No sé si us passa com a mi, però no desconnecto mai. És com si tingués dos canals: el del català i el de la resta.

No sé si és fruit del “depèn de tu”, que crec, practico i predico, o és la manera d’evitar el mode “resistència” perquè no em marquin més gols i passar definitivament al mode “volem la pilota” per fer tots els gols que calgui. Segur que, per més que aquest viure que descric pugui semblar robòtic o de guillats, no ho és. Les coses són com són. I les entomem amb alegria, que són quatre dies.

Fem tant com calgui, però, com ja he dit algunes altres vegades, tampoc no hem de ser sants, ni passar per alt les barbaritats. I llegir Oriol Junqueras que diu frases com aquesta: “És l’hora que el govern, les administracions i les institucions del país posin tots els esforços a millorar aquesta situació” és obrir la capsa dels trons. Mantindrem el català, farem tant com calgui. Però no podem tolerar aquest cinisme amb què ens tracten d’idiotes. Ja sé que Junqueras és un polític fora del temps, obsolet, tot allò que vulgueu. Però, igualment, no es pot tolerar aquesta pantomima, sobretot perquè s’ha de saber que allò que van fer Junqueras i el seu partit en tota l’etapa pre-procés respecte del català va ser negatiu, contraproduent, nefast… i afegiu-hi els adjectius que vulgueu. Cal saber què va fer i no tan sols per les responsabilitats que va tenir o que aspira a tenir, sinó perquè el discurs que va crear va acabar essent combustible per a Ciutadans. I va trencar amb la història sencera del catalanisme, precisament ell que es vanta d’historiador.

Hem de tenir les idees clares si volem fer passes endavant i aturar la desaparició del català de casa nostra, dels patis d’escola, dels carrers. I no fer el cínic, ni vendre’s per quatre vots com va fer Junqueras, que va ser qui, políticament, va obrir la porta gran al bilingüisme. Ho va fer sense escrúpols. Va canviar de discurs polític, d’un dia per l’altre, publicant a El Periódico “El castellano y la República catalana”. Una declaració de principis, en canvi de vots, pensant-se que lligaria els gossos amb llonganisses. Prometia una Catalunya on el castellà fos oficial i no hi hagués cap problema. Al cap de quatre anys tornava a El Periódico cercant més vots, amb l’article “La llengua dels meus amics, la llengua de la meva gent”, en què afirmava sense contemplacions: “A Catalunya no hi ha cap problema lingüístic.” No us en reprodueixo més trossos perquè em vénen basques, però us l’enllaço perquè amb calma entengueu els errors que es van cometre i hi reflexioneu. Cal tenir memòria. Diuen que en el món actual el relat ho és tot. Doncs som-hi, que no ens venguin relats de duros a quatre pessetes.

En el llibre de Pau Vidal El bilingüisme mata, publicat el 2015, com una alerta que no s’ha escoltat, s’explica clar. El català no progressarà mai en una societat que afavoreix el bilingüisme. L’altre dia, Vidal en feia una síntesi en aquest article que vam publicar com a anàlisi de l’enquesta d’usos lingüístics: “Si volem que el català avanci, el castellà ha de retrocedir.” Tan clar i tan fàcil. Com també ho corroborava el sociolingüista Avel·lí Flors: “Si  volem revertir la situació, el català ha de recuperar espais i el castellà n’ha de cedir.” El bilingüisme feliç, com diu Bibiloni, no existeix. Per més que Junqueras durant anys hagi venut aquesta fal·làcia. Hem de saber on som, per no repetir els errors i deixar que altres els repeteixin.

Patrice Lumumba, líder de la independència del Congo belga, primer ministre elegit democràticament al país, va ser assassinat el 17 de gener de 1961, a la província de Katanga, molt rica en minerals com  l’urani, essencial per a fabricar bombes atòmiques. La CIA va planejar i executar el crim d’acord amb el govern de Bèlgica i la passivitat còmplice de les forces de pau de les Nacions Unides.

Dies després, a Nova York, la cantant de jazz Abbey Lincoln i l’escriptora Maya Angelou, en indignada i rabiosa protesta per l’assassinat de Lumumba, encapçalaren un grup d’uns seixanta activistes que, amb l’ajut dels delegats cubans, van irrompre al Consell de Seguretat de l’ONU, fent visible la sorpresa i el desconcert dels representants de tots els països del món que s’hi reunien. Hi va haver crits: de “Assassins!”, “Lumumba!”, “Racistes!”, “Ku Klux Klan!”, empentes i cops de puny. Entre els manifestants també hi havia el bateria de jazz Max Roach.

Un enregistrament d’arxiu d’Abbey Lincoln i Max Roach interpretant l’emocionant  “We insist! Freedom Now Suite” comencen el documentari Soundtrack to a Coup d’Etat del director i guionista belga Johan Grimonprez, multipremiat arreu del món, que avui competeix per l’Oscar. Els diaris africans l’assenyalen com a possible guanyador, jo m’hi afegeixo, encara que en l’Amèrica de l’ultradretà Trump pugui semblar-nos del tot impossible. Tret que Hollywood vulgui desmarcar-se de l’actual línia política de la Casa Blanca.

A més, el film és ara de candent actualitat. El Congo torna a estar en conflicte, si és que mai hi ha deixat d’estar d’ençà de l’assassinat de Lumumba. El grup rebel M23, amb el suport de Ruanda, va ocupar Goma fa un mes. És la cara visible d’un conflicte que encara té de rerefons tots els ingredients de l’època de la independència: minerals de sang, guerres oblidades, mercenaris, matances de població rural, reivindicacions territorials, una complexa gamma d’interessos econòmics de les grans empreses i potències occidentals i, com d’habitud, el silenci còmplice i la passivitat de les Nacions Unides, els EUA i Europa.

Patrice Lumumba, detingut i maltractat. Darrera imatge del líder viu.

Dir que el film és genial és fer curt. En dues hores i mitja, amb un muntatge trepidant, a ritme del millor jazz de l’època, Grimonprez ens presenta una peça intensa, documentada com un assaig històric d’investigació, amb un muntatge trepidant, innovador, que utilitza tots els registres possibles: entrevistes, cites de llibres, música de jazz, publicitat, concerts i una fascinant selecció d’imatges arxiu visual i sonor. És com un collage-thriller, elaborat amb un gust exquisit i un rigor històric impecable. No el pots deixar ni un instant. Interessa i sedueix a partir del primer minut. No decau mai. És revelador i valent en el pla polític i històric.

Amb entrevistes d’arxiu, declaracions a premsa i escrits de tots els intervinents en la història i en el complot d’assassinat, fragments de les memòries sonores personals de Nikita Khruixtxov i imatges d’arxiu de les seves contundents i icòniques intervencions a l’Assemblea de l’ONU, a més de les fascinants imatges documentals del Congo, dels EUA i de Bèlgica, inclosos enregistrament familiars, imatges publicitàries i de propaganda política, i les intervencions d’un ampli espectre de personatges crucials en aquella història i aquells anys.

Un moment clau de la guerra freda

La trama se centra en la independència del Congo, la trajectòria i l’assassinat de Lumumba, un moment clau de la guerra freda. A més, pel director és imprescindible que hi aparegui tot el context. En l’intel·ligent collage fílmic, una peça innovadora, sensible i sorprenent, es tracten tots els temes que apareixerien en un gran assaig històric. És una qüestió clau d’aquells temps que va marcar, també, les polítiques posteriors de les, aviat, ex-potències colonials.

L’ONU, a proposta de Nikita Kkruixtxov, va aprovar una resolució per a garantir les independències dels pobles colonitzats. A final de l’any 1960, poques setmanes abans de l’assassinat de Lumumba, disset països s’havien independitzat del continent negre. La meitat de l’Àfrica va ser descolonitzada. Franz Fannon havia predit: “Si l’Àfrica té forma de revòlver, aleshores el Congo és el gallet.”

Khruixtxov va proposar a l’ONU una resolució per a garantir la independència dels pobles colonitzats. Nikita Khruixtxov i la delegació soviètica picant amb els punys per celebrar l’aprovació de la resolució per a garantir la independència dels pobles colonitzats.

Les lluites per la independència i contra el colonialisme del moviment dels Països No Alineats, el sempre ambigu paper de l’ONU, en aquest cas, còmplice passiu del crim. L’obra aprofundeix en el projecte de Lumumba i el ghanès Nkrumah –amb el suport de Malcolm X als EUA– de crear uns Estats Units d’Àfrica, i els interessos belgues, britànics i americans en les mines d’urani, cobalt i coltan de la regió de Katanga, explotada per la Union Minière du Haut-Katanga, empresa belga amb una petita participació britànica. D’allà, els EUA n’obtenien l’urani per a fabricar bombes atòmiques. Les d’Hiroshima i Nagasaki, les primeres, tenien urani congolès.

Irrupció a l’ONU en protesta per l’assassinat de Lumumba.

Hi apareixen del president Eisenhower i els germans Dulles –Allen, director de la CIA, i John, secretari d’estat– fins a Malcolm X o René Magritte, passant per, òbviament, Patrice Lumumba, i Mobutu, Tshombe, l’activista panafricanista Andrée Blouin, Fidel Castro, Khruixtxov, Nehru, Suharto, Nasser, Nkrumah, el rei Balduí i una molt completa selecció d’agents de la CIA destacats al Congo, mercenaris, caps de policia i de l’exèrcit colonial.

Hi ha, també, extractes dels llibres El meu país, Àfrica, d’Andrée Blouin; Congo Inc.,  d’In Koli Jean Bofane; Anada i tornada a Katanga, de Conor Cruise O’Brien; i les ja esmentades memòries en àudio de Nikita Khruitxov. Els fragments triats i les declaracions dels autors són una sòlida i reveladora línia argumental del film, que ens acosta a la realitat quotidiana de l’època, sigui per la descripció d’escenaris i actituds polítiques, o per l’evocació, en primera persona, dels ideals de la joventut africana antiimperialista.

El jazz, la música de la llibertat

El jazz hi és omnipresent i afegeix ritme i sentit a la narració visual. Li dóna una dimensió fonamental, a l’obra. En sensibilitat, estil, improvisació i fidelitat a les essències més innovadores de l’art i el sentiment humà i ideològic dels negres de l’època, tant dels afroamericans com dels africans. Hi surten actuacions dels millors: Louis Armstrong, Dizzy Gillespie, Abbey Lincoln, Max Roach, Nina Simone, Thelonious Monk, John Coltrane, Duke Ellington, Charles Mingus, Miriam Makeba i bandes africanes com Rock-a-Mambo, Dr. Nico o Zap Mama.

La sud-africana Miriam Makeba, activista anti-‘apartheid’, va ser expusalda del seu país. La cantant Abbey Lincoln, instigadora de les protestes a l’ONU.

Tots ells donaven suport al Moviment Afroamericà pels Drets Civils i es van identificar de tot cor amb les lluites anticolonials dels africans. En el cas congolès i l’assassinat de Lumumba, van fer grans gires internacionals, inclòs el mateix Congo i altres països africans. La CIA i el Departament d’Estat eren conscients del poder popular dels grans músics de jazz. Ells s’enfrontaven a un dilema dolorós: donaven suport als seus germans africans, però representaven un país on la segregació racial era la llei.

L’escriptor del renaixement de Harlem, Langston Hughes, a Negro, (1924) va escriure: “Els belgues em van tallar les mans, ara em linxen a Texas.”

En algunes seqüències veiem la relació entre el moviment negre nord-americà, els africans anticolonialistes i la col·laboració i solidaritat amb ells d’uns altres polítics i països. És important de poder veure els discursos valents i impecables de Khruixtxov, Nehru, Nasser o Fidel Castro que va protagonitzar, malgrat ell, un sonat esdeveniment quan va visitar l’ONU a Nova York.

La delegació cubana es va allotjar en un hotel cèntric de Manhattan, però els propietaris van dir que els cubans mataven gallines a les habitacions i els van fer fora. Malcolm X els va convidar a allotjar-se a l’Hotel Thérèse de Harlem, on Castro i els seus van ser rebuts com a herois. Hi ha bones imatges documentals d’ells a Harlem, i de Castro rebent abraçades de Kruixtxov i de més dirigents mundials dels no alineats. La CIA, nerviosa, va intentar liquidar Castro fent-li arribar un tub de dentrifrici enverinat, però, per enèsima vegada en els anys següents, va fallar.

Fidel Castro rep el primer ministre de l’Índia, Jawāharlāl Nehru, davant l’Hotel Thérèse, a Harlem. Fidel Castro i Nikita Khruixtxov es troben a l’Hotel Thérèse de Harlem.

Com explica el documentari, algunes vegades, sense que els músics ho sabessin, el govern dels EUA va infiltrar agents de la CIA en les seves rondes internacionals. Els van utilitzar com a cavall de Troia. Li va passar a Nina Simone quan va actuar a Nigèria. I a Louis Armstrong, “l’ambaixador del jazz”, en un viatge per a actuar a Elisabethville, avui Lumumbashi, capital de Katanga. Era dies abans de l’assassinat de Lumumba i la CIA ho va aprofitar per introduir els seus agents especials a la zona. Quan Armstrong ho va saber, va amenaçar de renegar de la ciutadania nord-americana i anar-se’n a viure a la Ghana de Kwame Nkrumah.

Els soviètics, en canvi, eren a anys llum del jazz. No veien amb bons ulls el seu desplegament internacional. En les seves memòries sonores, el dirigent de l’URSS deia: “Em torna boig. Quan escolto jazz és com si tingués gasos a l’estómac.” Ràdio Moscou va informar que la ronda d’Armstrong pel “turbulent Congo” havia escandalitzat Moscou, que ho veia com una “tàctica de diversió”. Els russos deien: “Avui té un saxòfon. Demà serà un espia.” Per contra, el New York Times afirmava: “El tocadiscs pot ajudar a guanyar la guerra freda.”

El jazz, una eina per a canviar el món.

Dizzy Gillespie va protagonitzar una anècdota simpàtica, que denota la importància política que tenien els músics de jazz. En un dels seus concerts, abans de començar, amb fi sentit de l’humor, va anunciar al públic els membres del seu gabinet polític. Secretari d’Estat: Duke Ellington. Director de la CIA: Miles Davis. Secretari de Defensa: Max Roach. Secretari de Pau: Charles Mingus. Secretària de Salut: Ella Fitzgerald. Fiscal general: Malcolm X. Ministre d’Agricultura: Louis Armstrong. Ambaixador plenipotenciari, Thelonious Monk. “M’agradaria que els meus governs sonessin tan bé”, va dir. En realitat, Gillespie va arribar a anunciar la seva candidatura a la presidència dels EUA, prometent transformar “the White House in the Blues House”. I així començà una campanya amb el lema: “Vota jazz, vota Dizzy.”

Moments històrics, revelacions clau

Entre les moltes aportacions i detalls històrics que fa aquest documentari, hi ha moltes perles. En destaco alguna.

Quan Nikita Khruixtxov va visitar Nova York i l’ONU l’any 1959 li van presentar Allen Dulles, director de la CIA (1953-61), que l’any següent seria el responsable màxim, després d’Eisenhower i el Rei Balduí, de l’assassinat de Patrice Lumumba. El líder soviètic, cordial, picant-li un ull, va dir al director de la CIA: “A vostè el conec. Llegeixo els seus informes.” Un altre líder, l’imperialista britànic Sir Winston Churchill, responsable de massacres a Kènia o a l’Índia, adorava Dulles: “És honest, molt honest.”

A Bèlgica sentien un odi especial per Lumumba, que responsabilitzaven de la futura pèrdua dels seus milionaris negocis miners. Quan el líder congolès va visitar l’ONU, el van convidar a dormir a la Casa Blanca. La premsa belga es va indignar i es tragué la màscara: “Per què el govern dels EUA li ha donat aquest honor a un negre brut? Ha dormit al mateix llit que un dia va ocupar el rei Leopold de Bèlgica.”

30 de juny de 1960. El rei Balduí arriba a Leopoldville per concedir la independència al Congo. Un home li roba l’espasa al rei belga quan entrava triomfal a la ciutat.

Com podem veure en el documentari, el ministre d’Afers Africans del govern belga va dir al primer ministre: “Perdrem molts milions si el Congo és controlat per Lumumba. La nostra única esperança és jugar la carta de Katanga.” I així ho van fer, amb la col·laboració fidel i corrupta de Tshombe, a qui el 1964 van arribar a ascendir a primer ministre com a recompensa pels serveis prestats. Tshombe va viatjar a Sud-àfrica per a contractar mercenaris, així Bèlgica se’n rentava les mans. En poc temps, abans de matar Lumumba, l’exèrcit belga i els mercenaris van massacrar 100.000 vilatans congolesos, incloses dones i criatures.

Entre més revelacions, el film denuncia el rol jugat per un personatge que ha volgut passar desapercebut per la història. Es tracta de William Burden, conegut per ser president del MOMA de Nova York. En realitat, era un agent de la CIA i accionista de la indústria minera de Katanga que, en el moment de la crisi, va ser nomenat ambaixador a Brusel·les i jugà un paper decisiu d’intermediari. “Els belgues coquetejaven amb la idea de veure Lumumba assassinat”, declarà Burden. “I no crec que fos una mala idea. La manera era un assassinat polític.”

El discurs de Lumumba el dia de la independència

El 30 de juny de 1960, el rei Balduí va visitar la capital del Congo, Leopoldville (avui Kinshasa), per atorgar-los la independència. Un moment històric emocionant és quan Lumumba, en la recepció oficial, pren la paraula per dir això:

“Combatents que heu conquerit la independència, us saludo com a membre del govern congolès. Vostès, amics meus, que vau lluitar sense treva, una lluita necessària per a posar fi a l’esclavitud humiliant, que ens va ser imposada per la força. Us demano que feu d’aquest dia 30 de juny de 1960 un dia il·lustre que romandrà gravat en els nostres cors per sempre. Vam rebre befes i insults, pallisses matí, tarda i nit perquè érem negres. Les nostres matèries primeres van ser robades amb documents legals que només van beneficiar als que estaven en el poder. La llei mai no va ser igual quan es tractava de blancs i negres. Com podem oblidar les execucions? O les presons que van mantenir captius aquells que no es van sotmetre a l’opressió? Caurà el cel perquè un negre es va atrevir a maleir un rei? La independència del Congo és un pas decisiu per a l’alliberament de tot el continent africà.”

Històric discurs de Lumuba davant el rei Balduí el dia de la independencia, 30 de juny de 1960.

En les imatges d’arxiu es percep la incomoditat d’alguns blancs presents. El rei Balduí li diu a cau d’orella al seu acompanyant: “Estava previst que ell parlés?” En els dies i setmanes següents, Lumumba va ser destituït, empresonat a domicili, exiliat al seu país i, set mesos després, assassinat per un complot capitanejat per la CIA i el govern belga, amb el beneplàcit del president americà, Eisenhower.

Han passat seixanta-cinc anys i la guerra continua davant la passivitat de la comunitat internacional. Avui s’estima que la riquesa en minerals no extrets de la República Democràtica del Congo equival a 24 trilions de dòlars.

 

Ara que comencem el mes de març no serà sobrer de recordar que va ser un dia de març del 988 –ningú no sap exactament quin dia va ser– que Borrell II, comte de Barcelona, home, segons que diuen, de constitució més aviat feixuga i de caràcter mig pagès, mig senyor, decidí de no renovar el jurament de fidelitat al rei de França. Un paper –suposant que fos de “paper”– que no se signa, una mà que no s’alça: els gests més transcendentals de la història acostumen a ser d’una simplicitat aclaparadora.

El país –la Marca, els comtats catalans, Catalunya, els Països Catalans, com ho vulgueu considerar– devia ser aleshores una cosa molt vaga i imprecisa, un territori ple de muntanyes aspres, de valls estretes i camins de ferradura, ben allunyat d’això tan estrident que som avui. La vida, segons que ens expliquen els historiadors, hi era pobra, limitada, extremadament primària. Però el gest del comte revela que ja hi havia, diguem-ho així, una intenció, un cert instint de país, una idea de nació –si és que ningú tenia idees d’aquesta mena en la cristiandat militant de l’època. Les idees clares són posteriors als fets, sempre. Es comença fent i després es pensa què s’ha fet. És l’ordre natural de les coses.

El comte Borrell va decidir de fer visible aquella seua decisió independentista encunyant moneda pròpia. En aquell temps, tenir moneda era una cosa molt seriosa i privilegiada, que marcava la diferència. La gent del camp, de moneda, no en veien gens, canviaven blat per ous i així anaven fent. I, tanmateix, tothom entenia què significava aquell gest. Encunyar moneda era un acte d’afirmació en un moment en què no hi havia banderes, ni parlaments, ni passaport ni televisions que transmetessen en directe. L’acte d’afirmació nacional –i disculpeu-me la inexactitud científica de l’expressió–, en qualsevol cas, es feia visible. Com es va fer, segles més tard, amb la proclamació de la República Catalana a càrrec de Pau Claris, el 1641. O amb la república pseudo-napoleònica del 1808. O amb la de ben poques hores de Macià, el 1931. O, evidentment, com es va fer visible en el referèndum i la declaració d’independència del 2017. Baules, totes, d’una mateixa cadena.

Aquell dia de març del 988 no sembla que pogués passar res de noticiable, en el sentit que avui donem al terme. Si més no, ningú no ha sabut trobar cap rastre de proclames solemnes, ni de grans discursos, ni, encara menys, de manifestacions de cap classe al carrer. I potser el secret de la història del nostre país és, precisament, aquest: anar fent, anar construint, sempre i tossudament. De vegades en silenci, com Borrell II; de vegades amb el clamor de tot un poble al darrere, com el que vam veure l’octubre del 2017. Les formes canvien, però el fons és el mateix: l’afirmació persistent d’una voluntat col·lectiva. De ser.

La primera independència catalana, la de Borrell II, no fou confirmada per França fins 280 anys després, però ja va ser un fet consumat molt abans de ser un fet legalitzat. En aquest país sempre hem tingut una certa tendència a passar davant de les lleis. A crear realitats que després, tard o d’hora, s’han d’acabar reconeixent, tant si els altres ho volen com si no. El referèndum del 2017 i els dies que el van seguir, amb tota la complexitat i amb totes les llums i ombres, no deixa de ser un episodi més d’aquesta llarga tradició d’autoafirmació. I això val més que no ho oblidem.

 

PS1. La historiografia espanyola ens ha fet mirar sovint on no passaven les coses perquè no la interpretàssem amb llibertat i a partir de nosaltres mateixos. El primer de març, en aquest cas de 1810, és una data també a recordar i rememorar. És el dia de la revolta dels menorquins que l’11 de juny de 1802 havien deixat de ser súbdits del rei d’Anglaterra per a passar a ser-ho del d’Espanya i que en vuit anys van descobrir, indignats, les conseqüències de la dominació espanyola. Com explica Andreu Murillo en el llibre (introbable a les llibreries) La “revolució” menorquina de 1810, a tots els pobles de l’illa els bans del governador espanyol es van empastifar, es van assaltar oficines de l’administració espanyola i les cases dels despòtics funcionaris espanyols i es va desarmar la tropa que feia tasques de policia. No m’estranya que intenten que el precedent passe desapercebut.

PS2. És, si més no, curiós –per no dir alarmant– que siga el president dels Estats Units qui renuncie a la pròpia història americana. L’aliança entre Europa i els Estats Units no fou cap atzar ni cap capritx dels polítics de torn, sinó una necessitat. Els nord-americans, que no són pas estúpids, van entendre que la seua prosperitat i la seua seguretat depenien d’una Europa forta i aliada, de manera que aquell “pla Marshall” i l’OTAN no eren actes de beneficència desinteressada, sinó càlculs pragmàtics d’una potència ascendent. Ara Trump, en la seua immensa simplicitat, decideix que tot això és prescindible. Bé, Europa, naturalment, se les enginyarà i a qui perjudicarà aquesta ruptura, a mitjà termini, és als Estats Units. Els nord-americans són gent pràctica, però també sorprenentment ingènua en matèria política. Creuen en els miracles, en les solucions màgiques, en els redemptors. Trump els ha fet creure que poden girar-se d’esquena al món i ser més forts, més pròspers, més segurs. Una il·lusió perillosa que, més tard o més d’hora, es revelarà com això que és: un miratge, una monumental estafa intel·lectual.

PS3. Continuant amb les lliçons de la història, Joan Safont entrevista avui l’historiador Josep Pich i Mitjana a propòsit de la dictadura de Primo de Rivera. L’entrevista és molt sucosa i revela un mecanisme que, segons que sembla, Espanya sempre fa servir contra Catalunya: quan veuen la cosa malament, la monarquia recorre a un “partit” exogen –aleshores el militar, ara el judicial–, que sobrevola la democràcia formal i tot allò que calga. Llegiu-la: “Josep Pich: ‘Alfons XIII va aturar l’autonomia per a Catalunya que Primo de Rivera estava disposat a aprovar’”.

PS4. Si heu vist la nova sèrie protagonitzada per Robert De Niro (Zero Day), segurament un calfred us ha recorregut el cos pensant que tot allò que relata és tremendament possible. Ho és tant que ja ha passat a petita escala unes quantes voltes. Us ho expliquem avui en aquest article.

PS5. Avui vull recomanar especialment dos articles d’opinió clarividents i polèmics al mateix temps. El que signa la nostra editora Assumpció Maresma (“Si el bilingüisme ens mata, per què no fem callar al botxí Junqueras?“) i el que signa Julià de Jòdar, referint-se a l’emergència de l’extrema dreta catalana (“De jocs falsament patriòtics“).

PS6. Els mitjans de comunicació vivim una època convulsa que ens amenaça l’existència. Són, de fet, moltes amenaces combinades que fan que cada dia rebem males notícies sobre tal o tal mitjà. A VilaWeb creiem en la fortalesa que ens donen els subscriptors i en la responsabilitat de ser veu de la comunitat que ens sustenta. Però necessitem que els qui encara no en sou us en feu. En aquesta pàgina us expliquem quins avantatges rebreu en canvi de la vostra aportació, però recordeu que la principal és que garantireu que els Països Catalans tinguen un diari nacional, rigorós, professional i potent.

Netflix ha incorporat al seu catàleg Zero Day, una sèrie nova i inquietant protagonitzada per Robert De Niro, en què l’aclamat actor dóna vida a un ex-president dels Estats Units que es veu obligat a encapçalar una investigació sobre un ciberatac massiu devastador. La producció presenta una situació que fa reflexionar: en només seixanta segons, un país sencer pot quedar paralitzat del tot quan les seves infrastructures crítiques són compromeses a causa d’un atac informàtic conegut per “zero day”.

La sèrie, que s’endinsa en el terreny del thriller polític i tecnològic, arriba en un moment en què la ciberseguretat ha deixat de ser un assumpte merament tècnic per a convertir-se en una qüestió de seguretat nacional en tots els estats del món. L’elecció de De Niro com a protagonista aporta el pes dramàtic necessari per a una trama que, lluny de ser ciència-ficció, reflecteix algunes de les preocupacions més urgents de les agències d’intel·ligència i seguretat globals.

Zero Day posa de manifest un temor creixent en les societats digitals contemporànies: la nostra extrema vulnerabilitat davant amenaces invisibles que poden atacar des de qualsevol punt del planeta, sense necessitat d’exèrcits convencionals ni armament físic, només amb coneixements avançats d’informàtica i connexió a internet.

Què és un atac zero day?

Un zero day (o dia zero) és una vulnerabilitat de seguretat informàtica que el fabricant del programari no sap i, per tant, no té solució disponible en el moment de ser explotada. Rep aquest nom perquè els desenvolupadors disposen de “zero dies” per a solucionar-la abans no pugui ser aprofitada per actors maliciosos. Aquestes vulnerabilitats són molt temibles perquè permeten que els ciberdelinqüents accedeixin a sistemes per als quals no hi ha defensa prevista.

A diferència d’unes altres menes d’atacs informàtics, en què s’exploten vulnerabilitats ja sabudes i, per tant, corregibles mitjançant actualitzacions de seguretat, els atacs de tipus zero day operen en un espai d’avantatge per a l’atacant. És com si algú descobrís una porta secreta a l’edifici més protegit del món, una entrada que ni els mateixos arquitectes i responsables de seguretat saben que hi és.

De fet, el mercat negre d’aquestes vulnerabilitats és un dels més lucratius del ciberespai. Una sola vulnerabilitat de dia zero en qualsevol sistema operatiu popular pot vendre’s per centenars de milers d’euros o, fins i tot, milions, segons el seu abast i potencial. Estats, organitzacions criminals i mercenaris digitals competeixen per descobrir-les, adquirir-les i desenvolupar-les, conscients de l’immens valor estratègic que tenen. I ben sovint les guarden per fer-les servir en cas de necessitat. Els atacants que descobreixen aquests forats de seguretat poden explotar-los sense deixar rastre aparent, tot infiltrant-se en sistemes crítics i romandre-hi durant mesos o, fins i tot, anys, extraient-ne informació i preparant-se per llançar atacs més destructius en el moment més oportú.

No és ficció, ja ha passat

Els ciberatacs en massa que retrata la sèrie Zero Day no són pura ficció. La història recent ens ha mostrat episodis alarmants que evidencien la fragilitat dels nostres sistemes interconnectats i com es poden esfondrar de manera dramàtica amb conseqüències que transcendeixen el món digital per afectar directament la vida quotidiana de milions de persones:

· NotPetya: el malware més costós de la història

El juny del 2017, un atac de ransomware devastador es va estendre ràpidament per tot el món. En un primer moment, camuflat com un simple programa de xifratge que demanava un rescat per recuperar l’accés als arxius de l’usuari, NotPetya va resultar ser molt més destructiu. Aquest malware va aprofitar una vulnerabilitat en el sistema operatiu Windows anomenada EternalBlue, prèviament filtrada de l’Agència de Seguretat Nacional dels EUA.

Originalment dirigit contra objectius a Ucraïna, on va afectar bancs, ministeris de governs i, fins i tot, el sistema de monitorització de la central nuclear de Txornòbil, NotPetya va escapar ràpidament dels límits geogràfics prevists per a infectar sistemes de tot el món. La seva capacitat per propagar-se automàticament mitjançant xarxes corporatives el va convertir en un dels malwares més virulents mai creats.

La naviliera danesa Maersk, responsable del 20% del transport marítim mundial, va ser una de les víctimes més afectades. En qüestió d’hores, els seus sistemes informàtics es van col·lapsar completament. L’empresa va haver de reconstruir la seva infrastructura informàtica, que incloïa 4.000 servidors i 45.000 ordinadors. Durant deu dies, la gestió del trànsit de contenidors va haver de fer-se manualment, amb paper i bolígraf, cosa que va paralitzar ports sencers arreu del món.

També el gegant farmacèutic Merck va perdre més de 870 milions de dòlars a causa de l’atac, i la companyia de missatgeria FedEx va reportar pèrdues de 400 milions. A diferència d’uns altres atacants de ransomware, els creadors de NotPetya no semblaven interessats principalment en el rescat econòmic, sinó en causar el màxim dany possible. Les pèrdues globals d’aquest atac es van estimar en més de 10.000 milions de dòlars, i el van convertint en el ciberatac més costós de la història.

· Colonial Pipeline: quan l’energia s’atura

El maig del 2021, un sol contrasenyal compromès va causar un dels incidents de ciberseguretat amb més impacte en infrastructures crítiques dels Estats Units. El grup de cibercriminals DarkSide va aconseguir l’accés als sistemes informàtics de Colonial Pipeline, l’operador del principal oleoducte de la costa est americana, que transporta gairebé la meitat del combustible que consumeixen estats com ara Nova York, Nova Jersey i Pensilvània.

L’atac va començar amb la infiltració a la xarxa corporativa de l’empresa, però ràpidament va amenaçar els sistemes que controlaven el flux físic de combustible. Per a contenir l’atac, l’empresa es va veure obligada a tancar totes les operacions durant sis dies, la qual cosa va causar escassetat de combustible, cues a les benzineres i pujades de preus en uns quants estats. La situació va ser tan greu que unes quantes aerolínies van haver de modificar les rutes per garantir el subministrament de combustible, i uns quants estats van declarar l’estat d’emergència.

Tot i que Colonial Pipeline va pagar un rescat de 4,4 milions de dòlars en bitcoin (més tard l’FBI en va recuperar una part), l’incident va posar en evidència com un sol punt vulnerable pot afectar directament la vida de milions de persones. També va demostrar que fins i tot empreses amb recursos considerables poden tenir dificultats per a protegir adequadament les seves infrastructures crítiques.

La resposta del govern americà no es va fer esperar. L’incident va impulsar noves regulacions de ciberseguretat per a operadors d’infrastructures crítiques i va accelerar iniciatives per a combatre el ransomware a escala global. El president Joe Biden va emetre una ordre executiva per millorar la ciberseguretat nacional, incloent-hi nous requisits per als contractistes federals i esforços per a estandarditzar la resposta a incidents.

· Ucraïna 2015: el primer blackout digital

El desembre del 2015, els habitants d’unes quantes regions d’Ucraïna van experimentar una cosa sense precedents: una apagada massiva causada per un ciberatac. Els atacants, presumptament vinculats a Rússia, van penetrar en els sistemes de control d’unes quantes companyies elèctriques ucraïneses i van desconnectar subestacions senceres.

L’operació va començar mesos abans, amb campanyes de phishing dirigides a empleats de les companyies elèctriques. Una volta els atacants van aconseguir-ne l’accés, van dedicar setmanes a estudiar els sistemes SCADA (Supervisory Control and Data Acquisition) que controlaven la xarxa elèctrica. El 23 de desembre van executar l’atac: van prendre control remot dels sistemes, van desconnectar subestacions i, fins i tot, van sobreescriure el firmware d’uns quants dispositius per inutilitzar-los permanentment.

L’atac va deixar sense electricitat més de 230.000 persones durant vora sis hores, en ple hivern ucraïnès, amb temperatures sota zero. El més alarmant va ser la sofisticació de l’operació: els atacants no tan sols van desconnectar l’electricitat, sinó que també van blocar els centres de trucades de les empreses elèctriques perquè els clients no poguessin reportar les incidències i van fer malbé components físics que van requerir setmanes per a ser reparats.

Aquest incident representa el primer cas documentat d’un ciberatac que aconseguia afectar directament una xarxa elèctrica civil. Per als experts en seguretat, va ser una prova de concepte preocupant que demostrava com els ciberatacs poden transcendir el món digital per a afectar infrastructures físiques essencials. Un any després, el desembre del 2016, Ucraïna va rebre un segon atac similar, encara més sofisticat, que va afectar la subestació elèctrica Pivnichna a Kíiv, i va deixar part de la capital ucraïnesa sense electricitat.

Aquests incidents es consideren part d’una campanya més àmplia de guerra híbrida contra Ucraïna, on els ciberatacs complementen unes altres formes d’agressió. Van servir d’advertiment per a la resta de països sobre la necessitat d’enfortir la seguretat de les infrastructures crítiques davant aquesta nova forma de guerra.

· SolarWinds: l’espionatge invisible

Però potser l’exemple més clar d’un veritable atac dia zero és l’incident de SolarWinds, descobert a final del 2020 però actiu des del març d’aquell mateix any. Els atacants, presumptament vinculats també al govern rus, van aconseguir d’introduir codi maliciós en les actualitzacions del software Orion, un programa de gestió de xarxes desenvolupat per l’empresa SolarWinds i utilitzat per més de 33.000 clients de tot el món.

La genialitat maliciosa de l’operació radicava en el seu mètode d’infecció. En compte d’atacar directament els objectius, els hackers van comprometre la cadena de subministrament del software. Van aconseguir accés als servidors de construcció de SolarWinds, en què el codi font es compila abans de ser distribuït als clients. Allà van inserir el seu codi maliciós, que més tard va ser signat digitalment per SolarWinds mateix, bo i fent-lo aparentment legítim. De manera que cada vegada que una organització actualitzava el seu software legítim, en realitat estava instal·lant, sense saber-ho, una porta del darrere que permetia els atacants d’accedir als seus sistemes.

Entre les víctimes hi havia unes quantes agències governamentals dels Estats Units, com ara els departaments del Tresor, de Justícia, d’Estat i d’Energia, i empreses capdavanteres del sector tecnològic, com ara Microsoft, Intel i Cisco.

La infiltració va permetre els atacants de romandre als sistemes durant mesos sense ser detectats, mentre recopilaven informació sensible, credencials d’accés i secrets comercials. Es calcula que vora 18.000 organitzacions van instal·lar les actualitzacions malicioses, tot i que els atacants només van perseguir activament un subconjunt d’aquests objectius, probablement els de més valor estratègic.

El més inquietant de SolarWinds va ser la durada: gairebé nou mesos d’activitat sense ser detectats, un període extraordinàriament llarg per a un atac d’aquesta magnitud. Finalment, va ser descobert per l’empresa de ciberseguretat FireEye, que va detectar activitat sospitosa a la seva xarxa.

Aquest atac va demostrar com una sola escletxa de seguretat en un proveïdor de confiança pot causar un impacte sistèmic en cadena i va esdevenir un punt d’inflexió en la manera d’entendre la seguretat de la cadena de subministrament de software.

Els ciberatacs més temuts

Si bé els exemples anteriors mostren la realitat dels ciberatacs d’alt impacte, els experts en seguretat continuen preocupats per casos encara més greus que encara no s’han produït, però que poden materialitzar-se en el futur. En destaquen els següents:

· Atacs coordinats a infrastructures múltiples. En compte d’atacar un sol sector, com ara l’energètic o el financer, un atac simultani a unes quantes infrastructures crítiques pot causar efectes sinèrgics devastadors. Imaginem, com passa en la sèrie, una situació en què fallin simultàniament la xarxa elèctrica, les telecomunicacions i els sistemes bancaris.

· Atacs a sistemes de control industrial. Els sistemes SCADA i ICS (Industrial Control Systems) controlen infrastructures físiques, com ara plantes de tractament d’aigua, refineries, fàbriques i centrals elèctriques. Un atac sofisticat pot causar danys físics greus, com va demostrar Stuxnet, el malware que va sabotejar el programa nuclear iranià el 2010 i en va fer malbé les centrifugadores d’enriquiment d’urani.

· Compromís de serveis en el núvol. A mesura que més organitzacions migren les seves operacions al núvol, un atac a un gran proveïdor de serveis en el núvol pot afectar milers d’empreses simultàniament. L’efecte multiplicador seria immens, sobretot si l’atac compromet la integritat o disponibilitat de les dades emmagatzemades.

· Atacs a xarxes de telecomunicacions 5G. Les noves xarxes 5G formaran la columna vertebral de la pròxima generació d’infrastructures connectades, incloses les ciutats intel·ligents i els vehicles autònoms. Una vulnerabilitat en aquests sistemes pot tenir implicacions de gran abast.

És factible “petar-se el món” en un minut?

La premissa central de la sèrie Zero Day sobre la possibilitat d’una paràlisi global en seixanta segons conté elements obvis d’exageració dramàtica, propis de la narrativa audiovisual, però no està totalment allunyada de la realitat. Els experts en ciberseguretat coincideixen que un atac coordinat contra múltiples infrastructures crítiques pot causar disrupcions importants en molt poc temps com les que presenta la sèrie.

Però la pregunta clau no és si un atac podria desencadenar-se ràpidament –la resposta és afirmativa–, sinó fins a quin punt els sistemes de redundància i les mesures de contingència podrien mitigar-ne l’impacte.

Els sistemes crítics generalment estan segmentats i protegits per múltiples capes de seguretat, precisament per evitar aquestes situacions. A més, molts països tenen redundàncies i sistemes de resposta d’emergència que continuarien funcionant encara que els sistemes informàtics principals fallessin. Però la interconnexió creixent dels nostres sistemes també crea noves vulnerabilitats. La convergència de les tecnologies operatives (OT), que controlen processos físics, amb les tecnologies de la informació (IT), tradicionalment separades, obre noves vies d’atac.

La veritable amenaça no és tant la velocitat de l’impacte inicial, com els efectes en cascada que podrien produir-se amb el temps: fallades generalitzades dels serveis bàsics, col·lapse de les cadenes de subministrament i pèrdua de confiança en els sistemes financers. Aquests efectes secundaris poden perllongar-se durant setmanes o mesos, amb conseqüències socials i econòmiques difícils de predir.

La carrera armamentística digital

La producció de Netflix arriba en un moment en què la ciberseguretat ha esdevingut una prioritat estratègica per a governs i empreses de tot el món.

És sabut que pràcticament tots els estats han creat infrastructures de defensa informàtica i també que hi ha estats que dediquen recursos creixents al desenvolupament de capacitats ofensives en l’àmbit cibernètic. Països com ara els Estats Units, la Xina, Rússia, Israel i el Regne Unit han establert unitats i comandaments cibernètics específics dins les seves forces armades, tot reconeixent el ciberespai com un nou domini de conflicte, juntament amb la terra, el mar, l’aire i l’espai.

Al mateix temps, organitzacions internacionals com ara l’ONU intenten d’establir normes de comportament responsable en el ciberespai, tot cercant l’equivalent a un “tractat de no proliferació nuclear” per a les ciberarmes. Tanmateix, la naturalesa dual de moltes eines cibernètiques, que poden usar-se tant amb propòsits defensius com ofensius, complica molt aquests esforços.

Davant aquest panorama, els experts en ciberseguretat coincideixen que la millor defensa combina mesures preventives amb el desenvolupament de la resiliència, la capacitat de recuperar-se ràpidament després d’un atac.

Les organitzacions adopten enfocaments de “seguretat per disseny”, tot integrant consideracions de ciberseguretat des de les primeres etapes del desenvolupament de sistemes i aplicacions. També implanten models de zero trust (confiança zero), que parteixen de la premissa que les amenaces poden provenir tant de l’exterior com de l’interior de les xarxes, i requereixen verificació constant de qualsevol intent d’accés.

Un recordatori oportú

En aquest context, la sèrie de Netflix, protagonitzada per un De Niro que torna a la pantalla petita amb un paper de pes, serveix com a recordatori inquietant de la nostra creixent dependència tecnològica i de com, en un món hiperconnectat, la ciberseguretat ha esdevingut un pilar fonamental de la seguretat nacional i global.

Zero Day s’uneix a produccions anteriors que han intentat portar les complexitats del món de la ciberseguretat a audiències més àmplies. I tot i les inevitables llicències dramàtiques, la veritat és que aquestes produccions contribueixen a conscienciar tothom sobre riscs que, tot i ser intangibles, tenen el potencial d’afectar profundament les nostres societats.

Mentre es continua construint un món com més va més interconnectat i dependent de la tecnologia, la pregunta plantejada per Zero Day –quant de temps trigaria a fer fallida tot el sistema?– guanya rellevància més enllà de la ficció. Perquè és una pregunta que ni els experts més qualificats no poden respondre amb certesa, però que mou a la reflexió sobre la fragilitat dels fonaments digitals sobre els quals reposa la societat.

FERRMED es creà l’any 2004, a Brussel·les, com una associació multisectorial per incloure el corredor mediterrani a la xarxa principal transeuropea (Core Network) i millorar el transport integrat de mercaderies a la UE, amb uns estàndards ferroviaris comuns i la concepció de xarxa.

El 2009 vam acabar un estudi sobre l’eix Escandinàvia – Mediterrània Occidental, que va convèncer la CE d’incloure el corredor mediterrani al Core Network. Així mateix, definia les característiques bàsiques del corredor, amb doble línia ferroviària (quatre vies) en tot el recorregut. Estudis posteriors nostres corroboren aquestes necessitats.

Passats vint anys, no creix la participació del ferrocarril en el transport de mercaderies (18% UE, 4% Espanya). Sens dubte, una de les causes és que s’inverteix a la xarxa sense una prioritat ben establerta.

A Espanya, al corredor mediterrani s’han unit per AVE les urbs de la zona amb Madrid, sense continuïtat en el corredor. Només el tram Camp de Tarragona – Vandellòs en té i ara les línies es van adaptant a l’amplada de via internacional, però sense preveure l’augment de trànsit ni la necessitat de doble línia. Es volen fer passar trens de mercaderies per línies de rodalia a les entrades de Barcelona i de València i no es duplica la línia entre Tarragona i Castelló ni es desagrega el trànsit de l’eix de l’Ebre del de l’eix mediterrani a Catalunya, cosa que crearà greus problemes de saturació. Val a dir que, malgrat el menor trànsit, totes les línies que uneixen Madrid amb la perifèria són dobles, però no pas al corredor mediterrani. A l’estat francès també hi ha retard en la duplicació del tram Montpeller-Perpinyà i en el bypass de Lió.

Pel que fa als passatgers, la nova connexió amb l’aeroport del Prat no és passant i obligarà a canviar de tren a Sants. L’aeroport ha de poder rebre trens directes de tot arreu, com passa a Brussel·les, per exemple. No es preveu línia de gran velocitat entre Tarragona i València. Tot això penalitza els viatges de negocis al corredor mediterrani.

Per tot plegat, hem fet un nou estudi de la xarxa transeuropea (77.240 quilòmetres analitzats i 45.000 hores de feina), incloent-hi tots els mitjans: tren, camió i barcassa. El 65% del trànsit de mercaderies es troba en 18.040 quilòmetres. És aquí on cal invertir prioritàriament, per obtenir els objectius socioeconòmics i ambientals de la CE, amb un resultat positiu de 225.000 milions d’euros de valor present net. Per als restants 59.200 quilòmetres el resultat global és negatiu (-1.900 milions).

A l’estat espanyol són dins els 18.040 quilòmetres el corredor mediterrani frontera-Múrcia, el de l’Ebre Barcelona-Saragossa, el voltant de Madrid i gairebé tot el tram Madrid-Irun.

Barcelona-Tarragona és el tercer gran hub logístic de la UE i per assolir l’objectiu de la CE d’una quota ferroviària del 30% calen 425 noves terminals a la UE, 19 a Catalunya i 59 a tot l’estat espanyol.

L’estudi demostra per què les mercaderies per ferrocarril no creixen a la UE. El problema està en el fet que els trens punt a punt o per composició de vagons aïllats no són capaços d’abastar la demanda diària de la majoria de les destinacions dels hubs, per això els productes agroalimentaris o manufacturats no esperen més dies i empren el camió.

Per resoldre-ho cal el “FERRMED, Fast, Flexible, Integrated Rail-Road System of Transport (+FIRRST)”, que consisteix a afegir als trens punt a punt trens a demanda que s’aturin on calgui segons les dades en temps real dels carregadors, la destinació i la situació de les unitats transportades per carretera i per ferrocarril. Aquest sistema, tècnicament factible, permet un transport combinat eficient i un estalvi per als carregadors del 12% del cost.

Sense el +FIRRST no s’aconseguiran els objectius ambientals de la CE. A part de la saturació i accidentalitat de les autopistes, el transport de mercaderies terrestre emet 275 milions de tones de CO2 l’any, a més de gasos nocius.

FERRMED impulsa una potent aliança d’àmbit europeu amb ESC (carregadors), IRU (transport per carretera) i UIRR (transport combinat) per implantar el +FIRRST. A Catalunya ja s’hi han interessat Best, Calsina-Carré, CECOT, CIMALSA, Foment del Treball, PIMEC, SEAT, Synergy i TRADISA.

És un projecte vital per a la UE. Volem fer un test pilot en les rutes Barcelona-Rotterdam i Barcelona-Duisburg, que requerirà un important finançament de la CE. Amb l’amplada de via internacional i les infrastructures adequades, s’hi afegirien Tarragona, València, Lleida, Saragossa, etc.

Per tenir èxit cal reforçar FERRMED i l’aliança arreu d’Europa.

Fem una crida al món empresarial perquè s’incorpori a FERRMED i a l’aliança. Com més forts serem, més possibilitats tindrem de revertir una situació insostenible.

 

Joan Amorós, president de FERRMED

Temps enrere, els fruits macats de l’autonomisme van ser collits per la sociovergència i es van podrir amb els tripartits. Entre el 2006 i el 2012 (boicot a l’estatut del 2006, Plataforma pel Dret de Decidir, consultes independentistes, manifestació del 2010, fundació de l’ANC), un moviment amplíssim va fer foc nou a tot el país, però no va bastar: l’antagonisme d’arrel va ser substituït políticament per les peticions a l’estat (Mas-Rajoy), la desnaturalització de l’expressió popular (9-N), la falsa unitat tàctica del bipartidisme (Junts pel Sí) i la desconfiança dels dirigents respecte a l’energia popular. I la gent, que s’havia organitzat al marge del sistema dependent d’Espanya, els va deixar fer –s’ho va deixar fer, confiada. Era clar que l’independentisme només es podia nodrir de l’aprofundiment de l’antagonisme amb l’estat, no pas contribuint a l’emmascarament del totalitarisme espanyol –com ara fan, mal que els pesi, ERC i Junts en distint grau i diferents maneres.

El desplaçament cap a l’extrema dreta d’un sector del moviment independentista haurà estat una de les seqüeles –no pas menys amarga per més que fos esperada– de la frustració pels fets d’octubre del 2017 –de tots els fets, tant al parlament com al carrer. La incompetència, estultícia i por dels partits independentistes d’aquell moment van donar com a fruit la indefensió del poble davant la repressió espanyola, la desorientació tàctica de les entitats independentistes i la rendició estratègica dels partits. La terra de ningú entre una ofensiva espanyola, sense a penes obstacles, la falta d’un lideratge únic i enrocat, la pèssima estratègia dels líders davant els judicis i la desorientació de les entitats, van permetre que les estructures partidistes tornessin a ficar la banya pel forat de la rivalitat suïcida i de la rutina autonomista fins a la pèrdua de la majoria absoluta al parlament. Entretant, l’estat, amb el millor estil colonial espanyol, desactivava l’antagonisme fent passar bou per bèstia grossa amb indults, “taules de diàleg” i lleis d’amnistia venuts com a “pacificació” o “normalització”, que només van servir per a perdonar delinqüents amb uniforme i placa.

Després de tanta misèria política, un irredemptisme furiós, davant la impotència del moviment i la incompetència del govern i dels partits, va prendre una capital comarcal com a bastió on erigir-se en referent de la irritació popular. N’hi ha que pensen que quaranta anys de fer la viu-viu davant l’estat opressor es poden resoldre en un sospir i n’hi ha que atribuiran la incapacitat dels dirigents polítics independentistes a endogàmies i mesquineses de les maquinàries on regna la mediocritat. I potser tindran raó, però només en una part; l’altra, per a ser honestos, obliga a mirar endins per a comprovar si hem sabut acompanyar la idea amb l’acció, el propòsit amb l’organització i la constància amb la direcció. La meva conclusió és que no s’han fet els deures i, ara, tots els esforços de l’ANC impliquen reunir aquelles condicions animant, mobilitzant i organitzant la lluita de base. Una tasca àrdua i dura, ineludible, per sostenir l’antagonisme amb l’estat.

Tindria mèrit convertir el moviment independentista en una minoria irredempta en la seva pròpia terra, bo i girant contra un difús enemic interior la impotència enfront de l’enemic poderós. Ja ho va fer un cert catalanisme menestral, trumpista avant la lettre, quan va decidir que havíem perdut la guerra del 36 per culpa de la “purrialla murciana revolucionària” finançada, segons els intel·lectuals orgànics d’aquell catalanisme, pel feixisme espanyol, com ho era Andreu Nin, segons els estalinistes, o com ho seria l’actual CUP per l’unionisme, segons els habituals anònims de les xarxes. Abonen aquesta paranoia l’exclusió de la majoria de les decisions que afecten la seva vida quotidiana; l’escassedat planificada dels recursos; la crisi convertida en saqueig permanent de les rendes del treball; la deslegitimació de la democràcia liberal a causa de la impunitat dels estats; el despotisme del mercat i la ideologia neoliberal… En el cas de Catalunya, ho abonarien la repressió sistemàtica com a eina estructural de l’imperialisme espanyol; l’espoliació com a forma de dominació colonial; l’adulteració de la llei per aplicar-la contra els catalans com a enemic interior; l’ofegament exprés i cínicament planificat de la llengua i la cultura catalanes; l’abúlia del govern català espanyolista per a aplicar les lleis pròpies en defensa del país; la difusió de l’espanyolisme sense complexos i el menyspreu consegüent de la catalanitat.

Els irredemptistes d’extrema dreta demanen ordre per resoldre una part, segons ells, dels problemes, mentre fan l’orni davant el desordre capitalista, que campa al seu aire; reclamen neteja ètnica disfressada de lluita contra la delinqüència de carrer, però no pas neteja de màfies immobiliàries, corrupció pública, evasors fiscals, o usuaris de recursos públics per a negocis privats; volen només la llengua pròpia, però voten al parlament amb els partits espanyols en favor de les decisions dels jutges espanyols per la quota de castellà a l’ensenyament.

Ningú que es proposi de resoldre problemes punyents perseguint un enemic interior difús no confessarà cap adscripció d’extrema dreta, una de les característiques, precisament, de la reestructuració de l’imperialisme representada per Trump i les noves oligarquies globals, que es declaren “populistes” i no pas dretanes. Serà interessant de comprovar si, a casa nostra, ens trobem davant d’una operació de tirar l’ham perquè el mosseguin els mateixos queixals ingenus que, sota aparença de “purisme” independentista, han propiciat, gràcies a la inèpcia dels partits independentistes, el govern espanyolista que patim. (Entretant, veiem el president Illa al costat del comte de Godó propagant l’aliança entre poder polític i interessos privats en una “Catalunya oberta a Espanya, a Europa, al Mediterrani i al món”. Per a aquesta genteta, seríem com una tabula rasa…)

Si aquests irredempts d’extrema dreta volen fer net de “estranys”, que comencin convencent el més d’un milió de votants de Ciutadans que s’han passat a PSC, PP i Vox, amb els quals, de passada, Aliança Catalana ha votat, com hem dit, que s’apliqui el 25% de castellà a les escoles catalanes. Aquells són més durs de pelar que la pila del greix de nouvinguts: tenen un estat espanyol que els anima i els protegeix; paguen els impostos i cobren la pensió de l’estat; defensen els valors d’Occident signifiquin el que signifiquin. El problema d’aquesta extrema dreta nostrada és que el poble català no té tradició militarista ni monstres industrials; els extrems encara no tenen bona premsa a la Catalunya “pacificada”; la dreta realment existent és prou hipòcrita per a negar-se a si mateixa (les anomenades esquerres són més il·luses); i  els grans radiquen a Madrid. Només espantaran una mica Junts no pas per raons de país, sinó de quota electoral, no fos cas que els necessitessin demà passat per a fer govern; en aquest sentit, Aliança Catalana és un partit frontissa: tant pot servir els interessos nacionals espanyols com els interessos particulars de les dretes catalanes.

Els resquills d’aquesta extrema dreta ja fan forat en alguns caps del veïnat enredaire (penso, i ho dic en veu alta, en gent com Ramon Cotarelo), i de més enllà, però els nous vents imperials no els afavoreixen. Trump i el trumpisme poden fer forat on els seus seguidors disposin d’estat, però, on no en tinguin, com als Països Catalans, l’establishment polític, el funcionariat i els cercles acadèmics i intel·lectuals estabulats ja en tenen prou amb el balneari autonomista, i no els proporcionaran la massa crítica necessària per a assaltar el poder: la geopolítica mana més que la ideologia.

Després de la reeixida de l’any passat al Teatre Lliure, Nil Cardoner torna a pujar a l’escenari del Teatre Poliorama per reestrenar l’obra Tot el que passarà a partir d’ara, de Joan Yago, dirigida per Glòria Balañà. Un monòleg que no deixarà indiferent cap espectador. Tot comença quan l’Èric, el personatge interpretat per Cardoner, rep una trucada del seu germà avisant-lo que el seu pare és mort, i que vagi de pressa a l’hospital si se’n vol acomiadar. Però afrontar la mort d’algú estimat no és senzill, i menys si tens setze anys i qui es mor és el teu pare. L’obra vol trencar un dels tabús més grans que encara hi ha avui a la nostra societat, la mort.

Aprofitem l’ocasió per parlar amb el Nil Cardoner sobre la professió. Com és això de començar de tan petit en aquesta professió? Cardoner confessa que fa uns anys va tenir una crisi existencial al respecte, quan es va adonar que mai no havia triat que volia ser actor. “En cap moment no m’havia plantejat que un futur volia ser actor”, diu. Encara que, després de reflexionar-hi, confessa que ara ho té clar, és on vol estar, dalt dels escenaris.

—Ens continua costant massa parlar de la mort?
—Sí, la mort encara és un tema tabú. Com a mínim, per mi ho ha estat durant molt de temps. I realment, aquesta obra, ha estat molt reveladora de la manera en què se’n parla.

—Tot sovint mirem cap a una altra banda quan hi ha un mort. En l’obra també passa. A l’Èric, el vostre personatge, de cop li truquen per avisar-lo que el seu pare és mort i que vagi a l’hospital a acomiadar-se’n. Ell cerca excuses per no assumir-ho…
—La mort és un moment desagradable i trist per a tothom. No ens han ensenyat a transitar per aquests llocs. És com si el patiment no formés part de la vida. Amb les xarxes, això encara passa més. Només es mostren moments feliços. Però, desgraciadament, això passa, a tots ens arribarà la mort. Malauradament, però, per una altra banda, amb una mica de sort, veurem morir els nostres progenitors i els nostres avis. I com que això passarà tant si volem com si no, crec que se n’ha de parlar. Aquesta obra en parla des d’un lloc en què la gent que ho ha viscut pot revisitar-ho d’una manera còmoda. No és gens dramàtic. No busquem el drama i el plor. Parlem des d’un lloc que té molta llum.

—De fet, la gent riu en aquesta obra.
—Sí, s’hi riu molt. Hi ha molts moments d’humor. De fet, és com la vida, no? Imagino que a molts ens ha passat que s’està morint un familiar i de cop hi ha un moment en què riuen. A mi em va passar en el funeral del meu avi. Recordo que estàvem a l’església, i amb la meva cosina ens vam posar a riure per una cosa que havíem vist. Imagino que és un sistema que utilitzem per defensar-nos i escapar de moments durs. Inevitablement, la mort ens fa por. El tema és que, com més en parlem i més afrontem que això és una realitat, que no és només una cosa que passi als altres, millor ho sabrem transitar i gestionar. Riure no és dolent.

—Un detall interessant de l’obra és que el protagonista té setze anys… Donem prou veu als adolescents? Els escoltem prou?
—De vegades tinc la sensació que ens oblidem que una vegada vam ser adolescents. És curiós, a mi em passa; tinc una germana de divuit anys i moltes vegades li exigeixo coses, que a posteriori, penso: “No pot ser, li estic exigint coses que m’exigeixo a mi. No li puc exigir a ella el mateix.” La manera en què entenen el món els adolescents, però també els nens més petits, és molt diferent. Fins i tot la manera d’entendre la mort. Per a l’obra em van recomanar llegir un llibre magnífic, que tothom hauria de llegir, que es diu Sobre el dol i el dolor, d’Elisabeth Kübler-Ross. I hi ha un moment en què parla del cas d’una nena a qui li diuen que la seva mare té càncer, i al final la mare es mor. Al cap de molt de temps, en una classe on estaven parlant d’horòscops, la nena es va posar a plorar i els va explicar que ella era càncer i que portava mitja vida pensant que la seva mare s’havia mort per culpa del seu signe de l’horòscop. Pobra, ella va fer una correlació d’idees que els adults no fan, i això passa molt. Amb els nens el tema de la mort és més complex. Cal anar amb molt de compte amb com s’expliquen les coses, perquè ells poden fer una relació d’idees, com en aquest cas, i acaben malinterpretant les coses. Igual que quan els diuen que el seu pare o la seva mare han anat al cel. S’ha d’anar amb compte, perquè pot acabar amb un malentès molt gran.

—De fet, a molts nens quan es mor una persona propera, la família vol evitar-los el patiment i decideixen que és millor que no vagin a l’enterrament, que no vagin al tanatori…
—Crec que és un error. Evidentment, els pares i les mares que decideixen fer-ho així és perquè ho intenten fer de la millor manera possible i com saben. A ningú no se’l pot responsabilitzar d’intentar fer-ho el millor possible. Però és veritat que parlant amb gent a qui se li ha mort el pare o la mare d’adolescent o de nen, molts m’han explicat que no tenen el record d’haver pogut acomiadar-se’n. Entenc que volen evitar un patiment, i per això el porten a casa els avis, per exemple, però a la vegada els han tret la possibilitat d’acomiadar-se’n. Crec que això és important. Igual que també crec que és important que els nens vegin els adults plorar. Aquest llibre que et deia explica casos en què els amics els deien a pares i mares que sobretot no ploressin davant dels nens, perquè els farien patir més. Però, després, expliquen un cas en què un dia la mare es va trencar finalment, i el fill li va dir: “Ostres, pensava que no et feia pena que el pare s’hagués mort, com que no ploraves!” Tot plegat forma part d’aquests malentesos que tenim al voltant de la mort, segurament pel fet que és un tema tabú.

—Pel que diuen, entenc que aquesta obra ha fet que molta gent us hagi vingut a explicar les seves experiències.
—Sí, Déu-n’hi-do! I també n’he parlat amb amics. Amics meus que sé que han viscut una experiència similar, els he dit que vinguessin a veure l’obra. En alguns casos, hi ha hagut gent que m’ha dit que van estar a punt de marxar a mitja obra. Però al final van decidir quedar-s’hi, i en sortir em van confessar que sortien millor del que havien entrat. Com deia abans, d’alguna manera crec que aquesta obra té una llum. Et fa revisitar el dolor, però crec que el text ho condueix molt bé per, al final, no acabar destrossat amb tot plegat.

—Una de les coses que li passa el teu personatge és que fa molts anys que el seu pare està malalt i, per tant, ha hagut de madurar molt aviat. I preparant-me l’entrevista pensava: no sé fins a quin punt us sentiu identificat en això. Vós també heu hagut de madurar molt aviat. Amb setze anys ja havíeu viscut la gran reeixida de Polseres Vermelles.
—Evidentment, els casos són molt diferents, perquè una cosa és que se’t mori un pare o una mare, i l’altra és el meu cas que és que vaig ser un nen actor. Però com que des de molt petit vaig treballar amb gent adulta, d’alguna manera feia per adaptar-me jo en aquesta situació. I també és veritat que abans no hi havia el control que hi ha ara amb els nens actors. No culpo ningú, eh? Jo m’ho vaig passar molt bé. Però ara veig que les productores tenen molt més control, per exemple, en els horaris. Són més conscients que és un nen o una nena. Però clar, inevitablement, jo havia d’interactuar amb aquella gent i llavors aprenia a marxes forçades, molt abans que els meus amics, a comunicar-me i saber estar. Vaig tenir una maduració més ràpida que els amics. De fet, jo m’ho notava, sobretot en l’adolescència.

—Recomanaríeu a un nen fer d’actor, o creieu que us vau perdre coses?
—No, crec que vaig fer coses diferents. A mi la vocació em va néixer a mesura que anava fent coses. Vaig començar fent els pastorets. I un dia em van preguntar si volia fer un càsting. Vaig dir que sí, però en cap moment no m’havia plantejat que en un futur volia ser actor. Simplement, amb la família fèiem els pastorets, i vam assumir que allò potser m’agradaria. M’imagino que és el mateix que passa amb els pares que apunten els seus fills a futbol. D’on neix la vocació de jugar a futbol? Aquests nanos com ara Pau Cubarsí i Lamine Yamal, que són molt joves i estan al primer equip del Barça. Per a arribar a aquest nivell, aquests nois han hagut de començar molt joves. Per tant, han tingut realment ells la vocació de voler ser futbolistes, o és una cosa més del pare o la mare? Tenint en compte tot això, jo ni ho recomanaria ni ho deixaria de recomanar. Evidentment, sí que he perdut coses, però també n’he guanyat. Tinc unes experiències que agraeixo molt haver-les tingut. M’ho he passat molt bé. L’època de Polseres Vermelles, per exemple, vaig viure una experiència que evidentment m’ha deixat unes seqüeles que encara ara estic treballant, però que alhora no hi renunciaria perquè m’han fet ser com sóc. Va ser molt divertit. De cop i volta, viure una espècie de fama tenia el seu punt divertit. Ara, per contra, també tenia coses dolentes que encara ara estic gestionant. Pensant-hi potser sí que vaig perdre l’oportunitat d’experimentar uns altres camps. Però, en canvi, en vaig treure aquest ofici, que, curiosament, m’agrada molt i vull continuar formant-ne part.

—Us heu preguntat mai si sou actor perquè voleu o perquè la vida us hi ha portat? Heu tingut dubtes?
—Sí, no fa massa m’ho vaig preguntar. Farà uns cinc anys. Vaig tenir una crisi existencial. Em vaig adonar que mai no havia triat ser actor. D’alguna manera m’hi han anat arrossegant i m’hi he anat enganxant, i m’ha anat agradant. M’ho vaig qüestionar. Però, després d’un any de dubtes, de preguntar-me si simplement estava seguint el corrent, em vaig adonar que m’agrada la meva professió. I crec que ho faig mínimament bé, si no, no estaria fent aquest monòleg. M’agrada. Encara que també m’agrada pensar que continuaré escollint jo on vull estar. De moment vull continuar en això, i desitjo que duri molt de temps. Però m’ajuda a pensar que si mai decideixo que no vull continuar sent actor, no és un fracàs.

—Com més gaudeixes és fent teatre?
—Ara mateix, sí. Sobretot perquè n’he fet més últimament i em sento molt còmode amb el codi teatral. També estic fent la sèrie Com si fos ahir, però fa molt que no faig un projecte nou en el món de l’audiovisual. En tinc moltes ganes, però em fa més respecte. Tinc ganes de tornar a experimentar amb un nou equip i un codi diferent. Però és veritat que ara mateix en el teatre em sento molt còmode. Tinc tranquil·litat.

—Molts diuen que això de gravar Com si fos ahir és com una mica com anar al gimnàs. Que us dóna molt de rodatge… 
—Sí, és com tu dius. Evidentment, els guions t’arriben amb menys temps d’assaig. Has d’aconseguir ser resolutiu. I aconseguir un bon resultat amb menys temps. Per sort, l’equip és molt maco i rodar allà és molt fàcil. Rodar una sèrie de Netflix o Jo mai mai, de TV3 és molt diferent.

—3Cat ja ha anunciat que hi haurà una novena temporada de Com si fos ahir i igualarà El Cor de la ciutat com la sèrie més longeva de la cadena. Quina és la clau de la seva reeixida?
—Que fort, eh? M’imagino que l’èxit de les sèries diàries del migdia és perquè la gent al final se sent com a casa. És una sèrie per a mirar tota la família junta, després de dinar. M’imagino que aquest és l’èxit.

—Tornant al teatre, fer aquest monòleg era un desafiament?
—Els últims projectes que he fet, tots han estat un repte, i tots han estat molt diferents. Això era un repte perquè és un monòleg, i no n’havia fet mai. El que passa és que sí que és veritat que em va agafar en un bon moment de la vida, perquè si m’arriba a agafar quatre anys abans, no sé si l’hauria pogut fer. Som actors, però a vegades costa una mica també apartar la vida personal del que passa dalt de l’escenari. Però aquest repte ha estat molt còmode de surfejar, perquè la Glòria Balañà és una gran directora i perquè el Joan Yago escriu com els àngels. A més, hi ha un equip al darrere meravellós. Tot plegat ha fet que no sentís el pes del repte. Ha estat un procés molt bonic. No m’ho he passat malament, com en uns altres projectes. La Glòria sempre em va fer sentir que estàvem arribant allà on volíem en cada assaig. No m’ha fet sentir mai que no estiguéssim arribant on buscàvem perquè jo no donava prou. Tot el contrari. Està tan ben escrit i dirigit, aquest projecte, que malgrat que estic sol a l’escenari, no em sento així en cap moment.

—Heu dit que en un altre moment no sabeu si hauríeu estat capaç de fer-ho… És perquè quan acabeu de fer aquesta obra marxeu malament a casa?
—No, en unes altres obres sí que m’ha passat. Per exemple, quan feia La gavina, em costava sortir de la neurosi del personatge. Però s’ha d’aprendre a sortir-ne, és un tema que tinc pendent. Ara, amb aquesta obra no em passa. Al final ho buido tot. El que faig últimament és que em poso música quan acabo l’obra. Escolto Jamiroquai, que fa música alegre. Escolto música i em dutxo, i ja està. He d’anar buscant coses per trencar amb els viatges que es fan a les obres.

—Aquesta és la segona vegada que feu aquesta obra. Noteu alguna diferència?
—Sí! He intentat tornar-la a estudiar sense automatitzar, diguéssim. A la vegada, he intentat afegir-hi capes i matisos. I una cosa que em vaig proposar és que l’estat del personatge no anul·lés que s’entengués la paraula. En algun moment de les primeres funcions que vam fer al Lliure de Gràcia va passar. És per culpa de l’excitació, per la precipitació, és una cosa tècnica.

—Començàvem comentant com ens costa de parlar de la mort. Però, malgrat tot, vau reeixir al Lliure i ara torneu a omplir el Poliorama… Com s’aconsegueix?
—Crec que ha funcionat molt el boca-orella. La mort és un tema que fa molta por de parlar-ne entre nosaltres, però que ho expliquis a algú i puguis veure que és una cosa universal, imagino que és important. D’alguna manera, l’obra serveix per a reunir-nos i veure que a tots ens passa o ens passarà.

Com cada any, torna el Mobile World Congress (MWC) a la capital del país. Enguany durant quatre dies, del 3 al 6 de març. Els últims anys el MWC havia estat al centre de la polèmica, ja que col·lectius com ara els taxistes i els treballadors del transport públic aprofitaven un dels grans esdeveniments anuals de Barcelona per fer reclamacions laborals. Tanmateix, el congrés d’enguany es preveu tranquil en aquest front. L’organització espera superar la participació de l’any anterior, que va rebre 101.000 visitants. I ja no es fan les comparacions amb les dades d’assistència pre-pandèmia, els 109.000 participants del 2019, una data que queda massa lluny per a extreure’n conclusions. Enguany el congrés estarà dominat per les marques xineses de telèfons i per la implantació de la intel·ligència artificial als dispositius mòbils. Sense Apple al MWC 2025, com sempre, perquè mai no hi ha assistit, Google destacarà amb la seva IA Gemini als mòbils. L’impacte econòmic per a la ciutat s’estima en uns 550 milions, segons l’organització. Com en tots els congressos anteriors, el català és completament absent del web de l’esdeveniment.

Com arribar-hi

Com és habitual, el MWC 2025 es fa a les instal·lacions de la Fira de Barcelona de la Gran Via de l’Hospitalet de Llobregat. L’organització recomana el transport públic per a atansar-s’hi. Si fem servir el metro, podem baixar a les parades Fira i Europa, de la L9 Sud, i Foc, de la L10. Si optem pels Ferrocarrils de la Generalitat, tenim la parada Europa-Fira, de les línies L8, S3, S4, S8, S9, R5, R50, R6 i R60. Si preferim el bus, tenim les línies H12, V1, 46, 65 i 79 de TMB. L’organització, a més, habilitarà busos llançadora des de la plaça d’Espanya de Barcelona. Els assistents disposen d’un títol gratuït per a moure’s en transport públic durant els dies de l’esdeveniment. El preu de les entrades al MWC van de 899 €, l’opció més bàsica (Exhibition pass), a 4.999 € (VIP pass), passant per 2.199 € que val el Leader’s conference pass.

A banda de superar els 101.000 assistents del 2024, l’organització preveu que hi participin més de 2.700 expositors provinents de 205 països. A l’acte hi assistiran també més de 2.600 periodistes i analistes de tot el món.

El MWC 2025 es farà al recinte de la Fira de Barcelona a l’Hospitalet de Llobregat, com sempre. Els grans temes d’enguany

Com cada any, l’activitat se centra al voltant d’un seguit de temes. Enguany, el 5G repetirà com a centre d’atenció, amb el títol 5G Inside. El sector espera que s’entri en la següent fase de desplegament (endarrerida en molts països, incloent-hi molts del primer món), fent-la més versàtil, fiable i ubíqua. D’aquesta manera, s’espera que el 5G s’aplicarà a un rang d’aplicacions més ampli, cosa que solucionarà les necessitats d’unes quantes indústries i segments d’usuari. En qualsevol cas, el sector es fixarà en el MWC 2025 en el retorn de les inversions ja fetes a les xarxes 5G, perquè fa anys que es despleguen i cal començar a tenir guanys econòmics.

Un dels altres temes és la connectivitat dels dispositius IoT (internet de les coses, per les sigles en anglès). És a dir, els petits dispositius que es poden connectar a internet, com ara electrodomèstics i sensors de tota mena. Amb l’epígraf Connect X, el sector assegura que en dos anys s’arribarà a 15.000 milions de dispositius IoT connectats, la qual cosa requereix xarxes obertes a les quals es puguin connectar sense configuracions complicades, que siguin sostenibles i segures. Un aspecte important dins aquesta àrea serà la interoperabilitat entre un ecosistema mòbil com més va més complex i els grans actors tecnològics, com ara el núvol, la IA, la robòtica i l’automatització, així com la nova connectivitat satèl·lit, encapçalada per Starlink, de Space X.

La intel·ligència artificial (AI+) serà un dels centres d’atenció. Tot i els titulars de premsa i el potencial revolucionari i de canvi de la intel·ligència artificial generativa, el sector vol posar el focus en aspectes pràctics del seu desplegament i impacte. Es vol explorar l’optimització de la tecnologia i els processos i eines per a accelerar la transformació de la xarxa i del núvol. En el rerefons hi ha la lliçó de DeepSeek, que ha emprat molts menys recursos que els competidors nord-americans. També es fixaran en una interacció més natural de la IA amb les persones, bo i considerant els aspectes ètics i evitant biaixos racistes i ideològics, els quals continuen al centre de la polèmica encara avui dia.

Els organitzadors esperen superar la xifra d’assistents de l’any passat.

Amb l’explosió de la IA, hi haurà un capítol sobre la reinvenció de les empreses, l’Enterprise Re-invented. Hi ha una convergència entre unes quantes tecnologies crítiques, com ara el 5G, la IA i el núvol, amb la computació quàntica i la informàtica a la perifèria (edge computing). Aquesta és important i consisteix a acostar la computació als usuaris, tot alliberant els grans servidors i reduint la latència (el temps de resposta). Per exemple, l’Apple Intelligence mira d’executar-se dins els dispositius i si aquest no té prou potència, aleshores ho fa als servidors de la companyia al núvol. Que a més es poden situar per diferents continents, sense necessitat d’estar concentrats en un únic lloc. A banda de millorar la privadesa i la velocitat de resposta, també estalvia energia als grans servidors d’IA, que són devoradors d’electricitat. Les empreses que volen oferir serveis d’IA, o integrar-la dins els seus processos interns, hauran de tenir en compte totes aquestes coses.

Un altre capítol es dedicarà als Game Changers, aquelles tecnologies que puguin representar un canvi de les regles de negoci futures. Es tractarà la computació quàntica, que promet de resoldre problemes cent milions de vegades més ràpidament; la realitat augmentada, un salt endavant en la interacció entre humans i màquines; i la intel·ligència artificial, que refà indústries senceres, com ara l’audiovisual.

Finalment, a Our Digital DNA (el nostre ADN digital) es pararà atenció al profund canvi de prioritats que hi ha al món. De l’evolució digital fins a la transformació ecològica, amb l’organització demanant que les empreses se centrin en la sostenibilitat ambiental, la igualtat de gènere i la responsabilitat social. El centre de la polèmica és la persecució de les polítiques de gènere i la diversitat a les xarxes socials, i més serveis digitals, per part de l’administració Trump, amb la col·laboració de destacades figures de Silicon Valley de les principals companyies tecnològiques. El MWC 2025 podria ser, en aquest sentit, una crítica a la deriva preocupant a la qual hem assistit aquestes setmanes i que ha fet augmentar la crispació.

Apple no hi serà tampoc al MWC 2025, però serà la referència en l’aplicació de la IA en els dispositius mòbils. El suport a les empreses emergents i el talent jove

En el marc del MWC 2025 també es faran activitats complementàries. Destaca el 4YFN, orientat a les empreses emergents. El seu objectiu és posar en contacte els emprenedors bo i fent xarxa social i també fer-se conèixer entre potencials fons d’inversió VC, especialitzats en empreses emergents. En el marc del MWC també es desenvoluparà el Talent Arena, orientat a professionals digitals que cerquen d’ampliar els seus coneixements, millorar les seves carreres i explorar noves oportunitats. També se centra, amb capacitat limitada, en estudiants i talents digitals emergents. En aquest sentit, uns dies abans John Hoffman, el conseller delegat de la GSMA, que organitza el MWC, va participar en un acte al Cibernàrium de Barcelona per lliurar 500 entrades a joves estudiants. Va aprofitar-ho per motivar els joves a aprendre habilitats digitals i recalcar que no cal tenir por de la IA, tot contrarestant les veus que preveuen un gran impacte sobre la societat, especialment sobre els llocs de treball, a mesura que es vagi estenent aquesta tecnologia.

Al voltant del MWC 2025 també s’organitzen actes paral·lels, com ara el Talent Arena. Què n’esperen els analistes?

Més enllà d’això, els analistes esperen la nova generació de dispositius mòbils i ordinadors que les grans marques posaran a la venda aviat. En especial dels xinesos de Xiaomi, Redmagic i TLC, però també dels coreans de Samsung i marques com ara Nokia, Nothing i Lenovo. Més enllà dels dispositius, s’espera que Google marqui el congrés amb l’app del seu assistent d’IA Gemini, que ha de transformar els mòbils compatibles en terminals d’intel·ligència artificial. El camí l’ha marcat Apple fa pocs dies amb la presentació del nou mòbil assequible (709 euros), l’iPhone 16e. Tot i ser el model més econòmic de la companyia, està preparat per a l’Apple Intelligence, el gran desafiament de la companyia de la poma per als anys vinents. L’Apple Intelligence hauria d’arribar al nostre país a l’abril, tot i que no s’espera que s’ofereixi en català, si més no d’entrada.

A més, també hi ha gran expectació per les novetats que es presentin en robots, humanoides o no, cotxes connectats i tots els anuncis relacionats amb intel·ligència artificial. Sense oblidar els mòbils i tauletes plegables, dels quals fa anys que se’n parla, però de moment no han tingut una gran sortida. També s’espera l’anunci de nous models lingüístics orientats a llengües de mida mitjana i petita, especialment per a llengües minoritzades i en risc d’extinció. Fa temps que es reclama a les empreses d’IA que posin els recursos lingüístics que han creat per a les llengües grans a disposició de la resta de llengües.

El futur del MWC a Barcelona està garantit fins el 2030, ja que hi ha un contracte signat amb les administracions en què es va acordar d’augmentar les ajudes públiques a l’esdeveniment de 15 milions d’euros a 24. Amb totes aquestes noves tecnologies presentades, especialment l’aplicació lingüística de la IA, esperem que serveixi de cara a nous congressos perquè, com a mínim, l’organització tingui també el web en català, la llengua de la ciutat que els acull.

Com més va, els joves tenen menys motivació per a estalviar. El context de precarietat, la desocupació juvenil tan alta i el gran cost de l’habitatge i de la vida, per exemple, no són cap incentiu perquè els joves es preocupin per estalviar a mitjà o llarg termini. La manca d’educació financera –que també hi és entre els adults–, la invasió del consumisme per mitjà de les xarxes socials i el fet de viure en la cultura de la immediatesa també afavoreixen que aparegui l’estrès financer entre els més joves. I això acaba derivant en problemes d’ansietat.

“No penso que les generacions d’ara siguin més felices que les que no tenien xarxes. Al contrari, penso que són molt més infelices”, assegura Elisabet Ruiz Dotras, professora dels estudis d’economia i empresa de la UOC i investigadora del grup DigiBiz. “Abans, les coses no les teníem a l’instant i també érem feliços. No teníem xarxes socials i ens conformàvem amb menys coses. Ara volem cada vegada més i més, però més de què?”, afegeix. Avui els joves tenen més oportunitats, però el seu grau de felicitat no és tan gran.

Un dels culpables és la societat consumista, segons Ruiz, que utilitza estratègies de màrqueting basades en el consum ràpid. “Juguen amb el fet que pots ser feliç ara mateix, que no cal esperar a demà. Si ho compres ara, et farà la vida més feliç, estaràs molt guapo…”, diu. És un “ara o mai” constant que es distancia molt d’unes altres generacions més orientades a la cultura de l’estalvi. Les xarxes juguen amb les connexions emocionals, però no és l’únic factor que els ocasiona problemes.

Sense formació financera

La manca d’una formació financera ha estat un enemic directe per al jovent. Els resultats del darrer informe PISA en competència financera ja eren força desencoratjadors. Gairebé la meitat dels estudiants de quinze anys no sap interpretar una factura. La majoria –un 70%– sap què és un sou o un pressupost. I només dos de cada deu han après conceptes com “tipus de canvi” o “diversificació”.

Ruiz destaca que el mateix informe detalla que en els països on els nens tenen més contacte amb els diners també tenen més capacitació financera. Es refereix, per exemple, a donar una paga als fills. No de manera obligatòria ni la mateixa quantitat cada cert temps, sinó amb la intenció que sigui una manera amb què hagin de gestionar els diners, entrar a la banca en línia o fer servir la targeta. “El teu fill et costa uns diners, agradi o no. Els diners que et demanarà cada setmana, els hi pots donar en forma de paga. Tot això els aproxima a una realitat financera i els ajuda a desenvolupar aquestes competències”, diu.

Si bé l’experta defensa que a primària s’haurien d’introduir els primers conceptes financers, no tot el pes ha de recaure en el sistema educatiu. Per això, insisteix en el paper de les famílies, que han de continuar aquest camí i anar alineats amb les escoles. Però, perquè sigui possible, és important que els adults també disposin d’aquesta educació; si no, és un peix que es mossega la cua.

Atrapats dins un bucle

I què significa la manca d’educació financera? Primer, no es poden generar estalvis, ni pensar a llarg termini. Això es tradueix, segons Ruiz, en el fet de no tenir accés a un habitatge –sumant-hi, a més, el context actual d’encariment– o, fins i tot, a una jubilació. “Si no et planifiques, estaràs sempre atrapat dins un bucle que et generarà aquest estrès financer”, diu, perquè no es podran fer canvis a la vida, com canviar de feina o muntar una empresa, perquè requereixen tenir un coixí.

Per tant, la manca d’educació financera du a males decisions econòmiques. “També ets molt propens a les estafes o que el cost del deute sigui molt més gran”, diu, perquè “com més pobre, menys opcions; i com més ric, més poder de negociació”. De fet, alerta que aquesta poca capacitat d’estalvi acostuma a portar a demanar préstecs, generar deute i que et cobrin un interès com més va més alt: el perfil de risc també serà molt més alt, però tendràs menys marge de maniobra i necessitaràs el crèdit. “La manca d’educació financera et porta a quedar-te el pitjor”, subratlla.

El pagament en targeta, també enemic

Per als joves, pensar avui en diners en efectiu és pensar en diners de joguina. Però, malgrat que són una generació digital d’ençà que van néixer i haurien de tenir més per mà l’ús d’aplicacions com la banca en línia, no s’aturen a interpretar els comptes. “Quan treballes amb les coses físiques, saps què tens a la mà i quant has gastat. Si treies 100 euros per a la setmana, sabies que aquella setmana n’havies gastat 100”, diu Ruiz, i afegeix: “Ara vas passant la targeta i no saps què has gastat en una setmana. Se’n despreocupen, encara que tenen informació que els diu en què gasten cada euro.” Ruiz pensa que la pèrdua de consciència de quants diners gastem i quants ens en queden és un gran perill, perquè això forma part de tenir un bon pressupost.

Segons un estudi publicat a la revista Nature, les targetes de crèdit aprofiten aquests mecanismes neuronals de recompensa per fomentar l’augment de la despesa. És a dir, es redueix la sensibilitat al preu i s’activa la recompensa al cervell. És diferent del pagament en efectiu, en què l’activació neuronal varia segons el preu del producte.

El descontrol de fraccionar pagaments

A això se li afegeixen uns altres ingredients, com la possibilitat de fraccionar pagaments, que guanya popularitat entre els joves. Encara que abans es podien comprar coses a crèdit, sempre hi acostumava a haver un límit. “Ara és molt bèstia, perquè el sistema de fraccionament del pagament es comença a dispersar. Cada dia van arribant pagaments al compte corrent i hi ha un descontrol”, diu. Amb l’entrada d’elements com les targetes revolving – que permeten de tornar l’import de les compres a terminis amb interessos– l’embolic encara és més gran. Ruiz alerta: “No és un crèdit per a comprar un cotxe, per a estalviar, per a unes obres, sinó una línia per a disposar de diners. Et posa en una espiral de deute”, perquè acumula interessos que augmenten a mesura que el crèdit té menys garantia.

Un estudi de la Reserva Federal de Nova York ja alertava que un de cada set joves de la generació Z amb targeta de crèdit assolia el límit de solvència. Segons l’Enquesta Financera de les Famílies, la mitjana del deute és de mil euros a les llars, tot i que entre els inactius i els aturats –on abunden els joves–, encara és més alta.

La manca de responsabilitats financeres

La manca d’oportunitats genera una manca de responsabilitats financeres. Això també pot originar un problema tant en el present com en el futur, encara que varia molt a cada casa. Per exemple, l’edat d’emancipació dels joves catalans és de 29,8 anys, segons les darreres dades, quatre punts per damunt de la mitjana europea. A les Illes, han de destinar el 108% del sou per pagar un lloguer.

“Emancipar-se és inassumible”: els joves de les Illes han de destinar el 108% del sou a independitzar-se

Per això, Ruiz proposa que els pares ajudin els joves a estalviar o a aportar a casa: “Els hem d’incentivar i fer entendre que els pares no els poden mantenir in aeternum”. Una mesura seria que una part dels diners que guanyen els joves l’haguessin de posar en un compte d’estalvi, si no tenen la capacitat econòmica per a emancipar-se. “Si no els ajudem a planificar, pressupostar i estalviar, es repengen d’aquesta situació. Molts viuen molt bé a casa dels pares, amb la roba neta, el dinar fet…”, argumenta.

Els consells que dóna Ruiz obliga a preguntar-se si, realment, allò que es compra és necessari, que hi hagi un control constant dels ingressos i les despeses, no gastar més del que es pot pagar i, en tot cas, liquidar el saldo cada mes per evitar interessos o evitar l’ús de crèdits per a despeses recurrents.

 

The Washington Post · Louisa Loveluck, Abbie Cheeseman, Kareem Fahim

Damasc, Síria. Després d’atacar repetidament Síria durant dos mesos –tot atiant la ira i les angoixes dels ciutadans i del nou govern del país–, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha promès d’intensificar una campanya militar que, segons que ha explicat, té l’objectiu de neutralitzar qualsevol possible amenaça que Síria pugui emanar del seu veí del nord.

Dimarts de la setmana passada, sense anar més lluny, els drons israelians van bombardar uns quants punts de Damasc i del sud de Síria. L’exèrcit israelià, per la seva banda, va descriure els objectius dels atacs com a posicions militars que “representen una amenaça per als ciutadans d’Israel”.

Tanmateix, no és clar quina amenaça representava cap d’aquestes posicions per a Israel. L’estat sirià ha quedat molt debilitat per catorze anys de guerra civil, i les seves capacitats militars són, ara com ara, altament limitades. D’ençà que els insurgents van prendre el poder el desembre passat, els nous dirigents del país han demostrat molt poc interès a enfrontar-se a Israel, i han optat per centrar-se en les múltiples crisis internes que assolen el país.

Els rebels també s’han mostrat poc predisposats a condemnar l’activitat militar d’Israel al seu país, segurament en un intent de cortejar els països occidentals, que fins ara han optat per mantenir les sancions econòmiques que tant de mal han fet a l’economia siriana.

Els nous dirigents del país difícilment podran desentendre’s de les reclamacions de Netanyahu, que ha exigit la desmilitarització total del sud de Síria. Dimarts passat, poques hores abans dels atacs, els participants en el diàleg nacional sirià van condemnar enèrgicament els atacs israelians, tot demanant al govern de Netanyahu que posi fi a l’ocupació israeliana de part del sud de Síria.

El ministre de Defensa israelià, Israel Katz, declarà la setmana passada que els atacs de les forces aèries del seu país al sud de Síria s’emmarquen en “la nova política de pacificació del sud de Síria”. “El missatge és clar: no permetrem que el sud de Síria es converteixi en el sud del Líban”, explicà Katz, en al·lusió a la part del país veí des de la qual el grup militant Hezbol·là ha atacat Israel.

Després de l’atac del 7 d’octubre, Israel va llançar un seguit de campanyes militars aèries i terrestres que, segons que explicà aleshores el govern israelià, tenien com a objectiu eliminar qualsevol possible amenaça provinent de països veïns. La campanya va destruir gran part de Gaza i del sud del Líban, que es van convertir de facto en zones tampó.

La setmana passada, Israel va enviar tancs a la Cisjordània ocupada, per primera vegada en dues dècades, en el marc d’una ofensiva com més va més intensa.

Vehicles militars i tancs a la base de l’exèrcit sirià a Mezze, a Damasc, el desembre (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

Mairav Zonszein, analista d’Israel a l’International Crisis Group, un think tank amb seu a Brussel·les, explica que les incursions israelianes a Síria formen part del missatge que Israel ha provat d’enviar als seus rivals regionals d’ençà del 7 d’octubre: “No us fiqueu amb nosaltres.”

“Imagino que alguns funcionaris del govern israelià creuen que això és una tàctica eficaç, però no sé què pretenen d’aconseguir en el cas de Síria”, continua.

Israel, segons que afegeix Zonszein, sovint ha emprat aquesta tàctica a Cisjordània. Tot i fer-se amb el pretext de salvaguardar la seguretat nacional, aquestes accions militars sovint no han fet sinó crear encara més inseguretat i violència.

En les hores posteriors a la caiguda del govern d’Assad, fa més de dos mesos, les forces israelianes van trencar un alto-el-foc que havia existit durant dècades entre ambdós països, tot prenent posicions militars a la zona tampó patrullada per l’ONU i, fins i tot, encara més endins de Síria.

D’aleshores ençà, Israel ha llançat centenars d’atacs contra posicions militars dins de Síria, segons els grups d’observació, aparentment contra equipament i instal·lacions militars vinculades a l’antic règim.

Els assalts militars israelians són una qüestió molt delicada per al nou president de Síria, Ahmed al-Sharaa, que ja ha hagut de gestionar l’esclat de protestes espontànies contra els atacs, tant a Damasc com a més punts del sud del país. L’esperada sessió de diàleg nacional va acabar dimarts amb una declaració que descrigué els atacs militars israelians com “una violació flagrant de la sobirania de l’estat sirià” i exigí la retirada immediata i incondicional d’Israel.

Restes d’un helicòpter de l’exèrcit sirià destruït per l’aviació israeliana a la base de Mezze, la setmana passada (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

“És una qüestió molt delicada”, explica Orwa Ajjoub, un doctorand de la Universitat de Malmö que estudia Hay’at Tahrir al-Sham (HTS), el grup militant islamista que Sharaa va dirigir abans de convertir-se en el president de Síria. “Vol mantenir la imatge que és un home de pau per provar de seduir Trump”, afegeix.

Molts analistes han interpretat l’exigència de Netanyahu d’una “desmilitarització total” al sud de Síria, formalitzada per primera vegada a mitjan febrer, com la formalització d’una ocupació en territori sirià que Israel havia descrit originalment com a temporal. Netanyahu va afirmar que Israel “no permetrà” que l’exèrcit sirià es desplaci al sud de la capital, Damasc, en unes paraules que s’han llegit com un desafiament descarat a la sobirania del nou –i encara feble– govern del país.

El matí de dimecres passat, al barri de Kiswah de Damasc, els residents explicaren que alguns dels atacs de la vigília havien impactat contra la base militar de la primera divisió blindada de l’exèrcit, ara controlada per militants lleials al govern nou.

A les portes de la instal·lació, un dels combatents –que accedeix a parlar amb la condició de ser identificat pel sobrenom d’Abu Reem, atès que no està autoritzat a fer declaracions als mitjans sobre els atacs– explica que sembla que els atacs tenien com a objectiu els vehicles de la divisió, tot i que no és clar per què Israel voldria destruir-los. En una base situada a pocs centenars de metres es veuen, de les portes estant, un grapat de tancs intactes.

Vehicles de l’exèrcit sirià en una base als afores de Damasc, la setmana passada (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

Ajjoub diu que li costa de discernir quina amenaça militar veu Israel, ara com ara, en Síria. “L’exèrcit sirià ja no existeix, i les noves unitats militars que formen part de la nova administració estan mal equipades”, afirma. “I Israel ha destruït la major part de l’armament sofisticat –si se li pot dir així– que posseïa l’exèrcit sirià.”

Zonszein, per la seva banda, reitera que l’onada recent d’atacs israelians sembla “contraproduent per a qualsevol pau i estabilitat” a la regió, per genuïna que pugui ser la preocupació del govern israelià sobre la possibilitat que el nou govern de Síria pugui representar una amenaça contra la seguretat nacional del país.

Mentre Sharaa i el seu govern se centren a abordar problemes interns –sense deixar de remarcar que la nova Síria no serà una amenaça per a la seguretat de la regió–, Zonszein explica que els atacs han convertit Israel “en un enemic que Síria, en aquests moments, ni vol ni necessita”.

“Costa de no veure tot plegat com una extralimitació i una provocació”, afegeix.

Dimecres, a Kiswah, els residents van explicar que havien passat una nit de molta angoixa. La por a nous atacs despertava la gent fins i tot després d’haver-se aconseguit adormir. “La caiguda del règim ens va fer molt feliços, però anit els meus fills estaven molt espantats”, assegurà Firas Hassan Isleem, un taxista de 52 anys. “Ho han destruït tot”, digué, en al·lusió a Israel. “No queda res que pugui protegir-nos-en.”

Firas Hassan Isleem mira el turó, proper a Kiswah, que l’aviació israeliana bombardà la setmana passada, en un atac que explica que ha espantat profundament els seus fills (fotografia: Salwan Georges/The Washington Post).

Un altre home s’acostà a Isleem per preguntar-li què havia passat. Tornava d’un viatge, va explicar, i tot just acabava d’arribar a Kiswah. “Han tornat a bombardar”, li respongué Isleem.

“Qui?”, preguntà l’home.

“Tu qui creus?”, digué Isleem.

Cheeseman informa de Beirut estant; Fahim informa d’Istambul estant. Zakaria Zakaria i Salwan Georges han contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’endemà del caos ferroviari, a l’estació de Cunit no s’han registrat les aglomeracions d’ahir, però els trens de la R2 Sud han sortit amb puntualitat irregular i s’han omplert de passatgers, molts dels quals han decidit d’avançar el trajecte per evitar complicacions. “Està ple de gom a gom. Sabent com vénen les pròximes parades, que segurament s’ompliran més, no sé què passarà”, ha dit, resignat, Àlex Delgado just abans d’agafar el tren.

Renfe ha desplegat un dispositiu amb més personal per a “minimitzar” les afectacions a la R2 Sud i la R4 a causa de la “conflictivitat laboral”. Per una altra banda, el sindicat de maquinistes atribueix la situació d’ahir a un “error de coordinació” entre Renfe, Adif i la Generalitat.

Els trens han arribat a l’estació de Cunit amb una mitjana de mitja hora, tot i que en alguns casos hi ha hagut retards. És el cas del tren que havia de sortir a un quart de sis de la tarda i que finalment ho ha fet un quart d’hora més tard, amb totes les places plenes. Alguns passatgers han criticat les condicions del viatge fins a Barcelona. “No es pot passar per enlloc, no s’hi cap”, s’ha queixat Francisco Serret de la porta estant d’un vagó. Davant la saturació, Maika Quiu ha preferit esperar el tren següent per evitar haver de viatjar dreta. Dissabte ja va viure les afectacions a les línies R4 i R2 Sud, una situació que ha descrit com a “horrible”. “Haurien d’haver posat un tren més gran, tenint en compte que venien passatgers de tot Catalunya”, ha dit a l’ACN.

L’historiador Josep Pich i Mitjana (Manresa, 1967) és actualment catedràtic d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, on va entrar a principis dels anys noranta per fer el doctorat –li va dirigir la tesi Josep Termes– i on es va quedar com a professor. Especialista en història política de Catalunya, biògraf de Valentí Almirall, ha treballat els orígens populars i vuitcentistes del catalanisme, el paper de la premsa satírica, la qüestió del Marroc i l’anticatalanisme, sobre el qual prepara un volum que sortirà aviat. Des de la Càtedra Josep Fontana, que ell dirigeix, va organitzar el 28 i 29 de setembre de 2023 unes jornades sobre la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, en escaure’s el centenari del cop d’estat, que ara arriben a les llibreries en forma de llibre amb el títol La dictadura de Primo de Rivera. La primera dictadura espanyola del segle XX, coeditat per Alfonso Bermúdez Mombiela i Gerard Llorens DeCesaris, i editat per Icaria Editorial. Aprofitem l’ocasió per parlar de la seva trajectòria i d’algunes de les recerques rellevants que ha fet sobre la dictadura primoriverista i el catalanisme.

—Voldria saber quin és el vostre primer contacte amb la història. És una vocació?
—És difícil de dir quan comença, però sí que és cert que quan feia EGB l’assignatura que sempre m’anava millor era la història. Era curiós, volia saber d’on venien les coses, i si un es pregunta d’on venen les coses s’acaba arribant a la història. Aquesta curiositat infantil es va mantenir durant el batxillerat, i quan va tocar triar estudis universitaris, per a disgust de la família, que volien que fes alguna cosa que tingués una sortida laboral més remarcable, vaig triar estudiar història. Era el primer llicenciat de la família i, per tant, vaig dir que ho provaria i, si no sortia bé, ja estudiaria una altra cosa. El fet és que va sortir bé i encara hi sóc.

—Vau estudiar a la Universitat de Barcelona, però el doctorat el vau fer a la Universitat Pompeu Fabra, que era nova de trinca.
—Vaig acabar just abans dels Jocs Olímpics del 1992, i un dia, llegint La Vanguardia, vaig veure un anunci que deia que començava un doctorat nou, en una universitat nova. Els professors eren pràcticament tots els deixebles de Pierre Vilar. El dirigia Josep Fontana i hi havia Josep Termes, Eva Serra, Núria Sales, Josep Maria Salrach, Jaume Torres Elias…

—Com és que vau decidir dedicar la vostra tesi a un personatge tan cabdal com Valentí Almirall?
—Quan arribo per primera vegada al piset on hi havia l’Institut Universitari Jaume Vicens Vives de la UPF, acompanyat del meu company Antoni Saumell, que malauradament va morir jove, em trobo que tot just estan posant els llibres a la biblioteca. I qui ho fa és un senyor que jo creia que era el bibliotecari. En realitat era Josep Fontana. Ens va preguntar què volíem investigar, i quan li vaig dir que m’interessaven els orígens del catalanisme, perquè aquella història de la burgesia insolidària no em quadrava amb el món d’on venia, em va dir que tenia bona part del Diari Català i que me’l portaria. Ell em va dir que estudiés Almirall i que em dirigiria la tesi Josep Termes. Per tant, tot i que historiogràficament no estiguin tots tres d’acord, em considero deixeble de tots tres, i m’enorgulleixo de dirigir la Càtedra Josep Fontana, que la tesi me la dirigís Josep Termes i haver substituït Enric Ucelay-Da Cal. Aquest va entrar a substituir Josep Termes, i quan va crear el seu grup de recerca hi vaig estar implicat des del primer moment. Quan es va jubilar, el vaig substituir jo.

—Què us va seduir del personatge?
—Vaig fer una biografia quan el gènere no estava de moda dins la nostra historiografia. Però a mi la biografia m’era útil, perquè tens una estructuració molt clara, mai no he estat deconstructivista, i em sembla que la cronologia és rellevant. I un dels avantatges que té la biografia és que, a partir d’aquí, pots entrar als detalls. En concret, estudiar Almirall em va permetre de parlar de la Universitat de Barcelona dels anys 50 del segle XIX, que acabava de tornar de Cervera i era al convent del Carme, em va permetre d’estudiar la Renaixença des d’una perspectiva que no era majoritària, tot i que era la de Coromines, Rovira i Virgili i Fontana. És a dir, la dels mal anomenats xarons: Frederic Soler, Conrad Roure, Tomàs Padró, Joan Lluís Pellicer i Almirall, davant l’oficial, dels Jocs Florals.

—I de l’Almirall polític, què en destacaríeu?
–Almirall és un dels principals teòrics del federalisme. Serà quan trenqui amb Pi i Margall que impulsarà el catalanisme. De fet, és l’autor del primer llibre de la tríada de la ideologia catalanista, Lo catalanisme, que tindrà la seva rèplica en La tradició catalana, de Torres i Bages, i la síntesi, que seria La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba. Almirall hi escriu que ell en diu particularisme, però que en realitat és federalisme. El problema és que no pot fer servir la mateixa paraula que els federalistes espanyols, perquè per a ells és tota una altra cosa. De fet, des del Primer Congrés Catalanista del 1880, que organitza Almirall, fins el 2010, el catalanisme majoritari no és separatista, sinó que busca l’encaix dins d’Espanya. El primer independentisme no sorgeix fins el 1918-1919. El canvi radical és el 2010, arran de la sentència del Tribunal Constitucional [espanyol], en què la major part del catalanisme es transforma en independentista. Però això, des d’una perspectiva històrica, és gairebé sociologia.

—El vostre àmbit de recerca, dins la història contemporània de Catalunya i Espanya, va del Sexenni democràtic fins a la República?
—Comença una mica abans del Sexenni democràtic, en el que per a mi seria l’inici de la Renaixença de veritat, amb els Jocs Florals del 1859 i els anomenats “Fochs artificials” del 1860. De mica en mica, m’he anat centrant en el segle XX, amb recerques sobre Josep Maria Planes i Justo Bueno Pérez. Per tant, vaig començar a mitjan segle XIX i estic arribant a la Segona República espanyola.

—L’any 2023 va fer cent anys del cop d’estat de Primo de Rivera. Ara acabeu de publicar un volum sobre la qüestió. Què us va portar a estudiar-lo?
—Vaig tenir la sort de trobar una documentació que, modèstia part, em sembla de la més rellevant que he trobat mai i que canvia força la perspectiva sobre la relació entre la dictadura i el catalanisme. Els grans estudiosos de la dictadura de Primo de Rivera, Albert Balcells i Enric Ucelay, a més de Roig Rosich, no l’havien vist. Per tant, crec que només pots aportar coses noves si trobes documentació nova.

—Quina és la relació entre la dictadura i el catalanisme?
—Per entendre tot plegat ens hem de situar en el que anomenem pistolerisme o guerra social, que és una guerra civil de baixa intensitat. El fet és que, en aquest context, els enemics dels meus enemics són els meus amics, encara que siguin persones que en unes altres circumstàncies no ho serien. És a dir, davant dels grups d’acció de la CNT, quan, com escriu Joan Oller i Rabassa, mataven pels carrers, la Lliga tria bàndol i ho fa amb la patronal, que té els seus pistolers, i els militars que, en terminologia de Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, han creat el partit militar. Bàsicament, vol dir que han importat de Cuba els mètodes contra el separatisme que han exercitat en el que ells consideren no una colònia, sinó una província d’ultramar, i que són l’origen del primer feixisme espanyol. En un context normal, algú com Puig i Cadafalch no hauria tingut mai bones relacions amb el governador civil Severiano Martínez Anido o amb Miguel Arlegui, el seu cap de policia. Però en aquest context violent, les tenien. Això explica la documentació que he trobat, que posa de manifest la confiança del catalanisme en el presumpte autonomisme del cap del directori militar.

—I com és que algú com Puig i Cadafalch podia creure en aquest presumpte esperit autonomista i reformista de Primo de Rivera?
—Em va sorprendre molt que algú intel·ligent com ell pogués confiar en personatges com ara Martínez Anido, Joaquín Milans del Bosch, Primo de Rivera… Però, no és només una aposta de Puig, va més enllà. Per a mi el més rellevant és quan vaig trobar el projecte de reial decret de regionalització d’Espanya. Aquest projecte d’estatut regional havia d’entrar en vigor el 15 d’octubre de 1923. El decret conté alguns articles importants. El primer aboleix el reial decret que havia creat les províncies l’any 1833. Un altre, fonamental: totes les competències que no siguin exclusives de l’estat, seran de les regions. Això és la base de qualsevol estat compost. I l’últim: el sistema fiscal en què s’estipulen els impostos que recaptaran les regions, que pagaran una quota a l’estat. Només li falta una cosa: la signatura del rei.

—Tot i això, els primers actes de Primo de Rivera són contra el catalanisme…
—Tot just arribat al poder, Primo de Rivera promulga un decret contra el separatisme, i allà ja diu que com que està a punt de fer una llei que donarà l’autonomia a les províncies, cal fer net. De fet, Primo de Rivera fa servir com a excusa els incidents que hi ha hagut l’Onze de Setembre i la celebració de Galeuzka a Barcelona, on s’han cridat visques a la República del Rif, a Cuba, s’ha cridat “mori Espanya”, etc. El seu pronunciament ataca els polítics de la Restauració, té un fort component masclista, i diu que vol normalitzar la vida del país i plegar. Des del punt de vista catalanista, si tu acceptes que el catalanisme no és separatista i és regenerador, per què no intentar-ho, a veure si hi ha sort? El mateix Primo de Rivera no és un ideòleg, és un pragmàtic, però els militars que deixa aquí quan marxa a Madrid són més espanyolistes que ell.

—Llavors, qui s’oposa a la dictadura?
—La CNT, perquè no té més remei, i Francesc Macià, perquè representa el separatisme i és l’únic que marxa a l’exili en el primer moment. Els socialistes donen suport explícit a la dictadura, tant o més que Puig i Cadafalch. I la majoria es posa de perfil, o mira de jugar a dues bandes. Rovira i Virgili, per exemple, marxa a París, s’entrevista amb Macià, que li diu que la seva aposta és la lluita armada, i torna a fer de funcionari de la Mancomunitat, fins que el fan fora. En aquell temps pot fer la Revista de Catalunya i tot, sense problemes.

—En resum, la violència porta el catalanisme conservador a donar suport als militars, i el punt d’unió és l’autonomia?
—Pel que fa a Puig i Cadafalch, no és ell personalment qui dóna suport al cop, sinó tot el consell de la Mancomunitat, on hi ha la Lliga, els republicans nacionalistes i un liberal. Primo de Rivera els reclama dos tècnics per a redactar aquest estatut, però Puig hi envia també un diputat, Pere Mies, republicà i que serà un dels fundadors d’ERC l’any 1931. Com deia, molts dirigents es posaran de perfil, però qui donarà la cara és Puig i Cadafalch. I qui en paga els plats trencats. Tot i això, per a mi és simptomàtic que Puig i Cadafalch, quan s’acaba la guerra civil, torni i no li facin res. Bé, a un senyor de setanta anys li diuen que no pot treballar d’arquitecte… I això que tenia l’Institut d’Estudis Catalans a casa seva! No li fan res, continua vivint a casa fins que es mor. Però, ideològicament, quina diferència hi havia entre un democristià confederalista com Carrasco i Formiguera i un nacionalista com Puig i Cadafalch? La principal és que l’antic partit militar, que li’n devia unes quantes, ara, amb Franco al poder, devia donar ordres que no el toquessin.

—Sempre s’ha parlat d’un Puig i Cadafalch acomiadant Primo de Rivera a l’estació, i resulta que dieu que no és cert.  
—Aquesta llegenda la difon Cambó, que és el cap del sector més conservador i monàrquic, enfront del sector més nacionalista que podria representar Puig i Cadafalch, des de la presidència de la Mancomunitat. Cambó és un personatge excepcional, molt més bon polític que Puig i Cadafalch, que, com ha destacat Borja de Riquer, gràcies a la CHADE es pot relacionar amb l’elit política europea, però per més que es considerés hereu de Prat de la Riba, o fins i tot el cap de la Lliga, no vol dir que ho fos. Ni de bon tros. Prat de la Riba era el primmus inter pares de la Lliga, però hi havia almenys dos sectors, com deia. O tres: Cambó a Madrid, Puig i Cadafalch a la Mancomunitat i Lluís Duran i Ventosa a l’ajuntament. Concretament, sobre la qüestió del cop, els civils qui hi ha amb Primo de Rivera quan fa el seu pronunciament són gent de l’entorn de la Lliga, però del sector més cambonià. El mateix Cambó ha plegat com a diputat i està navegant a Grècia en espera d’esdeveniments. Quan tingui notícia del cop, aconsellarà als seus que no es comprometin, es posarà de perfil, però l’únic lligaire que col·laborarà activament amb la dictadura serà Eduard Aunós, que ha estat el seu secretari al ministeri.

—Primo de Rivera va enganyar els dirigents catalans?
—Si acceptem que Primo de Rivera va enganyar la Mancomunitat, aleshores per què els demana dos tècnics? I, alhora, sabem que el reial decret es redacta perquè hi ha les cartes de Nicolás Maria de Urgoiti, el propietari del diari El Sol, que diu que donarà suport a l’autonomia des dels seus diaris perquè també li interessa per al País Basc.

—Així doncs, per què creieu que aquesta regionalització no arriba mai a entrar en vigor?
—Suposo que pensaven que si acceptaven això, els catalanistes acabarien reintroduint la bandera, la llengua, i tornaríem al cap del carrer. No ho puc demostrar, però a mi em sembla que Primo de Rivera estava disposat a aplicar l’estatut regional. Però clar, no havia de signar ell personalment el decret. A mi em sembla una hipòtesi fefaent que fos Alfons XIII qui ho aturés. Com diu Amadeu Hurtado a les seves memòries, amb el cop d’estat el rei va decidir d’utilitzar el partit militar, que era el partit que s’havia creat com a reserva i que ell mateix dirigia. Hi estic d’acord. Qui realment dirigia el partit militar no era ni Joaquín Milans del Bosch, ni Severiano Martínez Anido, ni Miguel Primo de Rivera, sinó Alfons XIII.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, ha defensat avui la necessitat d’incrementar la capacitat defensiva d’Ucraïna fins a convertir-la en un “eriçó d’acer”. En declaracions després de la cimera sobre seguretat feta a Londres, Von der Leyen ha demanat als estats europeus que donin suport per “bàsicament convertir Ucraïna en un eriçó d’acer que sigui indigerible per a qualsevol invasor”.

Segons ha explicat, a la reunió s’ha produït “un debat bo i franc” entre els aliats, que han coincidit en la necessitat de posar Ucraïna en una posició de força. Kíiv necessita “garanties de seguretat integrals” que consolidin la seva situació econòmica i militar, ha afegit.

Crida a rearmar Europa

També ha defensat la urgència de “rearmar Europa” i ha anunciat que la Comissió presentarà un pla en aquest sentit al Consell Europeu previst per al 6 de març. “Hem d’intervenir de manera contundent”, ha argumentat. “És de la màxima importància incrementar la inversió en defensa durant un període prolongat. És per la seguretat de la Unió Europea. Ens hem de preparar per al pitjor en l’entorn geoestratègic en què vivim i, per tant, hem d’enfortir la defensa”, ha dit.

Missatge als Estats Units

Quan li han preguntat pel missatge que Europa vol enviar als Estats Units, Von der Leyen ha respost: “Som a punt per a defensar, al vostre costat, la democràcia i el principi que hi ha normes. Que no es pot envair ni assetjar el veí ni es poden canviar les fronteres per la força”.

El ministre d’Exteriors de Rússia, Serguei Lavrov, s’ha pronunciat avui contra el possible desplegament de forces europees a Ucraïna, que contemplen des de fa temps el primer ministre britànic, Keir Starmer, i el president francès, Emmanuel Macron. Segons Lavrov, aquesta decisió representaria una nova incitació a la guerra.

“Macron i Starmer fa temps que donen voltes a idees com l’entrenament de milers de pacificadors”, ha declarat Lavrov. “Però aquest pla de ficar forces de pau a Ucraïna no és més que una nova incitació del règim de Kíiv a la guerra contra nosaltres”.

En unes declaracions al conglomerat de mitjans russos Krasnaya Zvezda, recollides pel Ministeri d’Exteriors, Lavrov ha lamentat que ningú no hagi preguntat a Rússia sobre aquesta possibilitat i ha aplaudit l’actitud del president dels Estats Units, Donald Trump. “Encara és massa aviat per parlar d’aquesta qüestió i el que cal és el consentiment de totes les parts, perquè és un home que ho comprèn tot”.

Cimera a Londres per a una proposta d’alto-el-foc

L’entrevista ha coincidit amb l’inici d’una cimera de dirigents europeus a Londres per debatre una proposta d’alto-el-foc elaborada per Londres, París i Kíiv, amb la intenció final que una delegació negociadora nord-americana la traslladi al govern rus per a la seva avaluació. A la trobada també es parla de la creació d’una coalició de països per accelerar la resposta europea a la guerra i garantir la seguretat continental.

Lavrov acusa Europa de vulnerar els Acords de Minsk

El ministre d’Exteriors rus ha dedicat part de les seves declaracions a tractar els orígens històrics del conflicte a Ucraïna i ha acusat Europa de “calcinar els Acords de Minsk”, el pla de pau fallit per posar fi als combats entre Ucraïna i les forces prorusses a les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Luhansk.

“Els seus coautors, els nostres veïns occidentals, no tenien cap intenció de complir aquests acords”, ha afirmat Lavrov, abans d’acusar Europa d’haver “portat al poder amb baionetes” primer l’ex-president ucraïnès, el proeuropeu Petró Poroixenko, i després l’actual president, Volodímir Zelenski, a qui ha anomenat “pur nazi”.

“A Zelenski el van portar al poder unes baionetes i ara vol tornar a fer-les servir amb les anomenades ‘forces de pau’, que no resoldran les causes profundes d’aquest conflicte”, ha conclòs Lavrov.

Grup de teatre ACR de Fals - Lloc: Teatre dels Seràfics