Acabo aquesta sèrie sobre l’estat de l’art a Catalunya (és evident: sobre com veig jo l’estat de l’art a Catalunya), amb el que tal vegada hauria hagut de ser el primer. Perquè les coses, si no són pensades, queden sotmeses a l’atzar d’aquest fenomen tan manipulable que són els gustos i les opinions viscerals. Sobre això hi ha força debats. Hi ha qui diu –i sembla lògic expressar-ho així– que sense la pràctica artística no hi ha art, no hi ha sistema artístic. N’hi ha que sabem que, tot i la inqüestionable veritat d’aquest raonament, la història ens demostra que tot penja d’un fil conceptual: què entenem per art avui; l’art és un concepte modern i atribuïm artisticitat a objectes, construccions i pintures (les esglésies romàniques i les seves pintures, per exemple) que no es van fer en el marc del que avui entenem com a cosa artística. Per tant, és important saber fins a quin punt som capaços d’alliberar-nos de totes les herències que arrosseguem de dècades i dècades de concepcions nobiliàries de l’art. I, justament, per a desfer els nusos d’aquest fil conceptual, el pensament és imprescindible. Un pensament necessàriament insubmís, és clar. Perquè, posem per cas, si t’embadaleixes acríticament amb la corrua de cardenals ornamentats amb ors i vermells, casaques, birretes o mitres que hem vist aquests dies passats, no hi ha res a fer.

L’art sense artistes és impossible, tret que deixem en suspensió les idees que tenim sobre l’art i sobre els artistes que hem heretat; una herència que hem acceptat amb docilitat. Aquesta suspensió, ni que sigui fugaç, pot obrir relats nous en què totes les figures (tots els actuants) del món de la cultura siguin posats en qüestió, començant pel qui escriu això, és obvi. Al segle XIX i començament del XX, hi ha tot un seguit de pensadors vinculats per aproximació a l’anarquisme que, davant de l’estreta relació de l’art hegemònic amb el poder (els encàrrecs, les compres, les decoracions…), diuen que els artistes només poden existir gràcies a tot un seguit de treballadors que fan feines hostils perquè ells puguin practicar un ofici decoratiu, inútil, el de l’art. Això Tolstoi ho explicava meravellosament aplicant-ho a l’òpera, aquell lloc on els rics anaven –van?– a veure un espectacle que només era –és?– propici gràcies a uns obrers anònims que eren explotats perquè ells poguessin fruir de la ficció. 

I ara? Al meu entendre, un dels problemes menys evidents que arrossega el món de l’art a Catalunya és la manca de coixí teòric amb què es treballa. Quan estudiava, entre final dels setanta i començament dels vuitanta del segle passat, això ja passava; aleshores es respirava en l’ambient la importància de l’estructuralisme, de la semiologia. Però al departament d’art d’això no ens en parlaven, eren uns formalistes empedreïts (encara n’és ple el món: aquells que pensen que les formes són importants per elles mateixes, vatua l’olla!). I els qui ens volíem dedicar a allò que és contemporani fèiem tant com podíem per assabentar-nos de les portes que obria aquell pensament nou. Anys més tard, quan vaig ser professor de la matèria, vaig entendre que el coixí teòric no és imprescindible només per a acarar els estudis visuals sobre la contemporaneïtat; quan analitzes el passat, des de les pintures rupestres fins a l’art d’època medieval, posem-los de casos, has de tenir patrons per a evitar convertir-te en un mer descriptor, en una mena de guia cacofònic per a turistes.

He escrit fa un moment que la manca de coixí teòric en el sector artístic (crec que es pot aplicar a tots els llenguatges de la cultura) és poc evident. I els problemes poc evidents són probablement els més perillosos, estructuralment parlant. Necessitem pensar l’art d’avui per a no permetre que el món de la cultura sigui, encara, un paradís d’irregularitats, injustícies i desigualtats. Llevat que hi hagi pensadors que ja hi estiguin d’acord, amb la situació. I aleshores callaran. El pensament sobre el món de l’art no és desvinculat de la ideologia, de la política. Això és un dels consensos que hem heretat, però cal dir-ho ben fort: la bellesa no et condueix a la llibertat. Ho va dir Friedrich Schiller en la segona de les seves Cartes sobre l’educació estètica de l’home (1795), però la llibertat –i la bellesa– de què parlava aquell home era la del privilegi de la classe social que havia posat fi a l’antic règim monàrquic. D’aleshores ençà que la llibertat és segrestada pel poder econòmic i pels seus administradors. I el món de la cultura, inversemblantment, no se n’adona. Un exemple actual: el Departament de Cultura de la Generalitat  acaba de fotre fora el director del Museu d’Arqueologia de Catalunya, Jusèp Boya, que els darrers anys havia aconseguit una renovació del museu, i de la disciplina. Però això, la valoració de la seva trajectòria professional, és irrellevant, de fet. El fet important és que fa tota la pinta que la consellera de Cultura ha exercit un poder despòtic. I, de moment, els museòlegs callen. I la gent de la cultura calla o, pitjor, en fa llenya per cremar. I tot això perquè, entre més coses, som un país sense tradició crítica que sigui capaç d’enfrontar-se al poder, no per reclamar beneficis propis, sinó per fer que la cultura es posi al servei de la societat.

Encara més: els qui ens dediquem a reflexionar sobre el món de l’art d’avui, a la universitat, als papers, a la societat civil, hem de procurar tendir a la coherència. Fa dues setmanes, l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) va celebrar la quaranta-unena edició dels seus premis anuals, tota una proesa en aquests temps que corren. El seu president, en un discurs notable, va remarcar la precarietat en què viu la professió, només un 30% dels afiliats poden viure (o malviure) de la seva feina. És per això que no vaig entendre que un dels premis d’enguany es concedís a un projecte que es va presentar sota el paraigua de Maniesta. Per més interessant –o no– que fos aquell projecte, si convius amb la precarietat, i la denuncies públicament, però després confraternitzes amb l’enemic, no saps per on agafar-ho. Sí, la Manifesta i els poders democràtics que la van importar formen part de l’enemic. I que els membres de l’ACCA la votin per majoria, i la junta directiva de l’entitat no ho eviti prèviament, fa entendre que la precarietat que denuncies no deixa de ser retòrica.

Un pensament crític, teòric o estètic sense coherència és una espifiada de les grosses. Entenc que una part de la filosofia es dediqui a preguntar-se, com ha fet des de temps immemorials, sobre les arrels metafísiques de la creació. Però si només pensem l’art en relació amb l’individu acabem formant part dels qui, quan entren en una sala d’exposicions s’acluquen d’ulls a tots els engranatges polítics que han fet possible que el poder gens democràtic es camufli sota les aparences del món de la cultura. Fa uns quants dies era a Madrid, i vaig entrar al Palau de Llíria, la residència de la Casa d’Alba a Madrid. Tot farcit de retrats, objectes i decoracions pròpies d’una família de terratinents, amb poders lligats a l’antiga noblesa. I, entremig de tot allò, l’artista portuguesa Joana Vasconcelos havia acceptat de participar en aquella ostentació maliciosa amb les seves obres. En aquell mateix moment, vaig pensar que aquella artista havia traït conceptualment (que aquest text tracta de pensar) tot allò que hauria de ser l’art d’avui: no confraternitzar amb aquells estaments que fan de la nostra societat un indret on les llibertats d’uns pocs valen més que la de tots nosaltres.

El Pacte Nacional per la Llengua ha causat decepció per “la manca d’ambició” que n’ha denunciat, per exemple, la Plataforma per la Llengua, o perquè “la dotació és insuficient” per a aplicar les mesures, tal com considera Òmnium Cultural, malgrat que totes dues hi han signat a favor perquè ho consideren un bon punt de partida. Tanmateix, independentment de les propostes, el text presenta un extens diagnòstic introductori que conté consideracions molt dures sobre l’estat de la llengua i les fonts de pressió que la constrenyen. Tan dures, de fet, que resulta molt cridaner que no vagin acompanyades, ni de bon tros, de les mesures proporcionals. El text és impulsat i avalat pel conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, que havia estat catedràtic de sociolingüística a la Universitat de Barcelona, i ofereix una lectura de la realitat del país que va molt més enllà d’on sol arribar el president Salvador Illa i, més en general, el PSC.

Insisteix especialment en la qüestió demogràfica com un dels grans desafiaments a què s’ha d’afrontar la llengua catalana. És un aspecte que el conseller Vila emfasitza sovint. Ho féu ja en la presentació de l’última Enquesta dels Usos Lingüístics de la Població, que acreditava una davallada molt seriosa en l’ús habitual del català, per sota del 33% per primera vegada. Aquell dia, en la introducció, Vila va assegurar-se que s’esmentessin un devessall de dades demogràfiques per a contextualitzar bé la davallada. Per exemple, que gairebé dos terços dels residents a Catalunya han nascut fora o tenen un progenitor o dos nascuts fora, o que, d’ençà del 2003, any de la primera enquesta, la població nascuda a Catalunya ha augmentat d’un 12% i, en canvi, la nascuda a l’estranger ha crescut d’un 184%. Ara, el text del pacte encara va més enllà.

Què diu el Pacte Nacional per la Llengua? De les inversions a les mancances legals

El document constata que aquests darrers decennis hi ha hagut canvis estructurals en l’estructura de l’economia catalana. “La globalització, el creixement del turisme i la internacionalització dels centres universitaris i de recerca han augmentat el valor simbòlic i instrumental de les llengües franques internacionals” com el castellà o l’anglès, diu. Entre línies, s’hi sobreentén una crítica: ha estat una decisió política. El text recorda: “El model socioeconòmic i social que tria cada societat és a la base de la seva evolució sociolingüística.” I, tot seguit, s’esforça a remarcar que les condicions de Catalunya són d’una gran excepcionalitat demogràfica arreu d’occident:

“Si es comparen les xifres de persones nascudes a l’estranger residents a Catalunya amb les dels països de l’OCDE, l’any 2023 Catalunya, amb un 22,5%, s’ubicava entre els cinc països amb més immigració, entre Austràlia i Àustria. Ara bé, aquesta comparació subestima les necessitats de tipus lingüístic, perquè obvia que, pel que fa al coneixement de llengües, la població de la resta de l’Estat espanyol que arriba molt majoritàriament tampoc no sap català. Si es comptabilitza tota la població nascuda fora de Catalunya prescindint de la seva nacionalitat, Catalunya, amb un 37,1% de persones nascudes fora del seu territori, queda en segona posició, darrere d’un microestat com Luxemburg i a certa distància de Suïssa, Austràlia i de la resta de països.”

Al creixement de la immigració, segons que s’extreu del text, cal afegir-hi quatre aspectes determinants. El primer, “els intensos fluxos de població flotant que visiten Catalunya, una potència turística de primer ordre que atreu anualment milions de visitants”. El pacte reconeix que el turisme té un impacte molt significatiu en “el paisatge lingüístic de la vida quotidiana”.  El segon, que l’indicador conjuntural de fecunditat de Catalunya és el més baix (1,11) de tota la Unió Europea, només per sobre de Malta (1,08). El tercer és que als països amb molta immigració la feina és un dels principals entorns per a aprendre la llengua del país d’acollida, però aquí, això, de moment, no funciona: l’últim any en què se’n té registre específic, el 2018, tan sols havien après català mitjançant formacions laborals el 2,6% dels nascuts a la resta de l’estat espanyol i un 1,3% dels nascuts a fora. I el quart, és clar, és que “els processos d’aprenentatge i ús del català es veuen profundament condicionats pel fet que es produeixen en un context de minorització de la llengua pròpia del territori”. La qüestió, tanmateix, és que el pacte no preveu mesures ambicioses ni en turisme ni en natalitat, i les mesures proposades en l’àmbit laboral no superen els 335.000 euros de pressupost previst.

El pacte considera que cal posar “un focus fonamental” en aquests fluxos migratoris, però, després d’aquesta exposició, no proposa –ni tan sols insinua– que calgui canviar les polítiques migratòries. El govern i les entitats s’alineen en la posició que la immigració no és cap problema, sinó que cal millorar els mecanismes d’integració. En presentar l’última enquesta, Vila va remarcar que s’hi havia detectat que hi havia 900.000 parlants nascuts a l’estranger, 900.000 nascuts a Catalunya i 230.000 nascuts a l’estranger que tenen interès a aprendre català o a millorar-ne el coneixement. L’enquesta no especificava què volia dir “tenir interès”, però, en fred, aquestes xifres voldrien dir que dos milions de persones volen més català. Per això, una de les mesures centrals del pacte és el “rellançament del Consorci per la Normalització Lingüística”, que, amb una inversió de 52 milions d’euros, s’ha de convertir en el centre neuràlgic de la formació lingüística d’adults, sobretot nouvinguts.

Un certificat clamorós d’emergència lingüística

El desafiament és de prou envergadura perquè el pacte expliciti, en aquest punt, l’objectiu més ambiciós: incorporar, fins al 2030, prop de 600.000 parlants més de català –cosa que vol dir guanyar-ne 100.000 cada any fins llavors; més del doble de la xifra de coneixedors que va guanyar el català entre el 2018 i el 2023. La raó d’aquesta xifra tan elevada és que, segons el document, “per aturar i corregir les tendències negatives que afecten el català, un dels factors clau és aconseguir que el nombre de persones capaces de parlar-lo creixi més de pressa que la població total, de manera que es vagi reduint el percentatge de gent que encara no sap català”. Dit encara amb més claredat: “El creixement de parlants ha de ser també superior al creixement migratori.” En absència de mesures legals que acompanyin l’acord, la lògica de gairebé totes les mesures per a aconseguir la fita es basa en el foment o la promoció. El govern ha concretat més tard que “això no requereix lleis, sinó polítiques i recursos”.

Fins i tot en cas que s’assolís aquest increment dificilíssim d’imaginar, el pacte admet que no n’hi hauria prou. El document incorpora l’admissió de més realitats que sovint resten sota la catifa. En l’apartat que afecta el paper de les institucions, el text admet que en l’administració “alguns sectors del personal de les administracions públiques i dels serveis concertats tenen un coneixement del català i dels drets lingüístics insuficient per a acomplir adequadament les seves tasques” i, per una altra banda, que “la normativa lingüística en els terrenys que són de competència de la Generalitat no sempre es compleix”. En l’apartat de la justícia, reconeix que la majoria de funcionaris no són nascuts al Principat i que depenen del govern espanyol, i això fa que “el personal de l’administració de justícia no té prou incentius per aprendre el català ni per utilitzar-lo en el seu àmbit laboral”.

En l’aspecte sanitari, també hi ha assumpcions importants. Diu el text: “Ja fa dècades que, davant de la manca de professionals autòctons, el sistema de salut català està contractant personal d’origen forà. L’any 2022, només un 29% dels nous metges i metgesses col·legiats a la província de Barcelona eren nascuts a Catalunya, un 17% eren nascuts a la resta de l’Estat i un 54% eren nascuts a l’estranger. Una part d’aquests professionals es poden haver format a Catalunya, però un percentatge molt elevat s’han format fora del país i sovint arriben a Catalunya sense cap noció de català.” Admet una realitat feridora: “Haver-se format a Catalunya no garanteix, a hores d’ara, competència en català.” Consegüentment, el pacte parla de fer “una aposta de país” per a “retenir talent sanitari”.

En tot cas, el model educatiu és el punt en què finalment es reconeixen les disfuncions del sistema potser de manera més clara. Poquíssims texts signats per les institucions –i per un equip de govern com el PSC– han inclòs una autocrítica tan seriosa com la d’aquest pacte en la mala aplicació de la immersió. “Cal reconèixer que hi ha sectors del sistema educatiu que no sols no s’han arribat a impartir en català de manera majoritària, sinó que ni tan sols estan dotant l’alumnat d’una competència suficient en aquesta llengua”, diu el text. Sobretot, en la formació professional. També admet que calen canvis de fons, perquè “diversos estudis han constatat un retrocés en l’ús del català com a llengua vehicular”.

La radiografia encara transgredeix més. Convé de llegir aquest fragment sencer:

“Una part d’aquest retrocés es deu a un cert relaxament en l’aplicació dels principis del model, en bona mesura com a conseqüència de la manca de formació específica en metodologies d’immersió i gestió del multilingüisme a l’aula i a l’entorn escolar entre les noves generacions de docents. Aquesta mancança s’ha produït en un moment de transformació pedagògica en què el sistema escolar està evolucionant cap a models d’aprenentatge més horitzontals. Així, en comptes de fomentar l’ús interpersonal del català, les noves dinàmiques sembla que estan fomentant hàbits minoritzadors de la llengua de l’entorn escolar, fins i tot dins l’aula. La revolució tecnològica i la intel·ligència artificial constitueixen igualment un desafiament de primer ordre per a les pràctiques docents en un context de llengua minoritzada, perquè la manca de continguts digitals en llengua catalana complica enormement l’aprenentatge del català i en català, i fomenta els prejudicis de l’alumnat que resulten perjudicials per a l’aprenentatge, l’apreciació i l’ús de la llengua. Finalment, l’arribada contínua d’alumnes d’arreu del món i la nova configuració sociodemogràfica de molts centres –molt més diversa, canviant i sovint segregada– presenta nous reptes quantitatius i qualitatius per a la gestió lingüística escolar.”

Malauradament, el pacte no reïx a fer-se digne de la contundència de fragments com aquest. Es proposa de “renovar a fons el model lingüístic escolar”, però no diu com farà complir la immersió que reconeix que s’incompleix. Tot i que el text reconeix que el problema és estructural, el pacte, en lloc de precisar cap gran reforma, concreta essencialment una inversió de 79 milions per a fer més aules d’acollida i una de 13 milions per a millorar la presència del català a les extraescolars. Els tres partits que signen el pacte, a més a més, són els responsables –sumant-hi Junts, que no l’ha signat– d’haver aprovat l’acord que admetia per primera vegada el castellà com a “llengua d’ús curricular i educatiu”.

El pacte, doncs, fa un retrat cru que esbocina tabús pel que fa a la llengua, i convindria que la gravetat i les conseqüències d’aquesta radiografia no acabessin confoses en la grisor burocràtica dels informes, on sembla que restaran si no hi ha canvis de gran abast. El problema és que el cercle d’aquesta anàlisi no s’acaba de tancar sense els silencis que encara resten, les qüestions punxegudes que el pacte no acaba d’abordar. No hi ha una part d’estudi específica sobre la desigualtat –malgrat mencions escadusseres a la precarietat laboral de certs sectors i les dificultats que això implica. No hi ha, tampoc, cap pretensió d’acompanyar el pacte amb iniciatives legals, ni cap explicitació valenta del conflicte nacional que, evidentment, travessa la qüestió lingüística –tot just un esment a “una indesitjable judicialització de les dinàmiques escolars” i un reclam tímid a la col·laboració de l’estat.

I finalment, és clar, el pacte no aborda seriosament una cosa que Vila sí que havia reconegut abans de ser conseller: que, perquè l’ús del català creixi, el castellà ha de retrocedir. “Hem de garantir funcions exclusives per al català al seu territori”, va dir fa quatre anys en una entrevista a VilaWeb. Avui, la portaveu del govern, la consellera Sílvia Paneque, ha dit que el Pacte Nacional per la Llengua no farà recular el castellà: “La protecció d’una llengua en cap cas no ha d’anar en detriment d’una altra”, ha dit.

[FOTOGRAFIA] Les sorprenents correccions de darrera hora d’Illa en el discurs sobre el Pacte Nacional per la Llengua

L’ex-president uruguaià José Mujica s’ha mort avui as vuitanta-nou anys. L’abril de l’any passat va comunicar que tenia càncer d’esòfag i fa sols uns mesos va explicar que se li havia estès pel cos i havia demanat que el deixessin morir tranquil. El seu cas era complex, ja que sofria una malaltia immunològica d’ençà de feia vint anys que li afectava els ronyons i això dificultava de poder sotmetre’s a cirurgia o quimioteràpia.

José Mujica: ‘S’ha tornat a demostrar que l’òrgan humà més sensible no és el cor sinó la butxaca’

Nascut el 1935, president de la República entre el 2010 i el 2015, la seva figura va despertar l’interès mundial pel seu estil de vida humil i senzill i per haver renunciat al seu sou presidencial i destinar el 90% del seu salari a causes benèfiques.L’ex-president uruguaià va ser un guerriller del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros (MLN-T) d’ençà de la dècada dels seixanta i va estar reclòs quinze anys en condicions inhumanes.

Fins als seus darrers dies va viure a la seva finca, als afores de Montevideo. L’ex-mandatari havia dit que mentre pogués continuaria militant i ocupat amb les seves verdures i gallines.

La mort l’ha anunciat l’actual president del país i deixeble de la seva política, Yamandú Orsi: “Amb profund dolor comuniquem que s’ha mort el nostre company Pepe Mujica. President, militant, referent i conductor. T’estranyarem molt Vell estimat. Gràcies per tot allò que ens vas donar i pel teu profund amor pel teu poble”.

Con profundo dolor comunicamos que falleció nuestro compañero Pepe Mujica. Presidente, militante, referente y conductor. Te vamos a extrañar mucho Viejo querido. Gracias por todo lo que nos diste y por tu profundo amor por tu pueblo.

— Yamandú Orsi (@OrsiYamandu) May 13, 2025

Xavier Solà deixarà de presentar La nit dels ignorants al final d’aquesta temporada. Ho ha anunciat ell mateix a La tarda de Catalunya Ràdio, tot dient que “ha arribat el moment de deixar pas a altres professionals”.

L’emblemàtic programa de preguntes i respostes, en antena d’ençà del 1987, continuarà la temporada vinent amb una nova veu encara per anunciar. El relleu es farà efectiu al setembre i tot indica que Catalunya Ràdio cercarà un nou presentador a partir d’una promoció interna. L’emissora encara no ha fet oficial qui prendrà el testimoni d’un programa que va ser ideat originalment per Carles Cuní i que Solà conduïa d’ençà del 2010.

“El programa és viu i la ràdio és ben viva. La vida continua”, ha dit Solà, després d’haver estat quinze anys sent la veu del programa i haver consolidat un espai únic a la graella radiofònica catalana.

La junta militar de Mali, encapçalada pel coronel Assimi Goïta, ha decretat la dissolució de tots els partits polítics i organitzacions de caràcter polític al país. La decisió ha estat anunciada pel ministre de Reformes Polítiques, Mamani Nassiré, després del Consell de Ministres fet avui.  Aquest moviment representa una escalada autoritària del règim militar, instaurat després dels cops d’estat del 2020 i 2021, i arriba en un moment d’intensa repressió política, amb protestes de l’oposició contra la concentració de poder i la manca de garanties democràtiques. La mesura, que inclou sancions en cas d’incompliment, s’aplica en un context en què el pluralisme polític ja era greument limitat.

La decisió ha estat precedida per l’aprovació de la revocació de la llei de partits polítics per part del Consell Nacional de Transició (CNT), dominat per membres designats per la mateixa junta. En la votació, cent trenta membres hi van votar a favor i només dos s’hi van oposar.

La dissolució total de l’activitat política institucional ha estat una de les recomanacions de la conferència nacional organitzada pel règim a final d’abril, que va ser boicotejada per gran part de l’oposició i de la societat civil. Aquella conferència també proposava d’atorgar a Goïta un mandat presidencial de cinc anys i d’endurir els requisits per a la fundació de nous partits, un fet que reforça els senyals que el règim militar pretén de perpetuar-se al poder, malgrat els compromisos internacionals adquirits de transitar cap a un govern civil.

D’ençà del seu accés al poder, Goïta ha anat marginant progressivament les veus crítiques i ha ajornat sine die les eleccions. Paral·lelament, ha trencat les relacions amb els estats occidentals, especialment amb l’estat francès, i ha anat aproximant-se a Rússia. Aquest acostament ha estat acompanyat de la sortida de Mali de la Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Occidental (CEDEAO), conjuntament amb les altres dues juntes militars de la regió: Burkina Faso i Níger. Tots tres països han creat la denominada Aliança dels Estats del Sahel (AES).

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que el seu govern eliminarà les sancions imposades a Síria amb l’objectiu de “donar-los l’oportunitat de ser grans”, en un nou marc estratègic que inclourà contactes diplomàtics al més alt nivell. Ho ha anunciat en un discurs a un fòrum econòmic a Riad, en què ha repassat la situació geopolítica del Llevant.

Trump ha avançat que aquesta mateixa setmana el secretari d’Estat, Marco Rubio, es reunirà a Turquia amb el ministre d’Afers Estrangers sirià, Asaad al Shaibani. La proposta, aplaudida pel públic assistent, representa un gir notable respecte de l’aïllament internacional del règim sirià.

Durant la intervenció, Trump ha contraposat la seva política exterior a la del seu predecessor, Joe Biden, a qui ha acusat de “feblesa extrema” i “incompetència absoluta”. Segons ell, Biden ha “encoratjat règims com l’iranià” mentre aquests “es reien d’ell”. Ha insistit que si ell hagués estat encara a la Casa Blanca, la guerra d’Ucraïna no hauria esclatat i Hamàs no hauria executat els atacs del 7 d’octubre de 2023.

Tot i criticar l’Iran, ha afirmat que el seu govern manté obert un nou procés de diàleg amb Teheran i que espera de poder arribar a alguna mena d’acord per a impedir que obtingui armes nuclears. Ha instat els dirigents iranians a acceptar “la branca d’olivera” que els ofereix, perquè, si no ho fan, s’exposaran a una “pressió màxima” en forma de sancions més severes.

Trump ha carregat contra l’Iran per considerar-lo un actor “destructiu” a la regió i l’ha acusat de finançar el terrorisme i alimentar les guerres mitjançant aliances amb grups com Hamàs, l’Hesbol·là i els rebels houthis. “Els països àrabs treballen per estabilitzar la regió i impulsar el comerç global, però els líders iranians roben al seu poble per pagar massacres a l’estranger”, ha dit.

També ha defensat que els Estats Units no tindran “cap pietat” amb qui intenti perjudicar els seus interessos o els dels seus aliats. Com a exemple, ha citat els atacs dels houthis, que haurien cessat després de bombardeigs militars nord-americans.

L’elogi a l’Aràbia Saudita i els Acords d’Abraham

En la mateixa intervenció, Trump ha reivindicat els Acords d’Abraham, que van normalitzar les relacions entre Israel i diversos països àrabs, i ha expressat confiança que l’Aràbia Saudita s’hi afegirà, “en el moment oportú”.

Ha elogiat el camí polític i econòmic emprès per Riad i ha qualificat el príncep hereu, Mohamed bin Salman, com un “gran home”. Trump ha anunciat que han signat un acord d’inversió bilateral valorat en 600.000 milions de dòlars (uns 538.500 milions d’euros).

La Federació Catalana de Futbol fa enguany cent vint-i-cinc anys i, per celebrar-ho, ha presentat una nova equipació commemorativa d’edició limitada, amb una màniga amb els colors de la senyera i la Creu de Sant Jordi al pit. Avui, l’entitat ha anunciat que la nova samarreta s’estrenaria en els partits que la selecció masculina jugarà contra Costa Rica i la femenina contra Xile. Ho ha fet amb Lamine Yamal com a gran protagonista.

Lamine Yamal encara no ha debutat amb la selecció catalana absoluta, però ha estat un habitual en les convocatòries de les seleccions de futbol base. S’espera que el mataroní sigui el gran reclam de la convocatòria de Gerard López.

En la presentació, també hi ha participat Bojan Krkic, segon màxim golejador històric de la selecció amb set gols en vuit partits.

Tots dos partits es jugaran a l’estadi Johan Cruyff, a la Ciutat Esportiva del FC Barcelona de Sant Joan Despí (Baix Llobregat). La masculina jugarà contra Costa Rica el 28 de maig, i la femenina, contra Xile l’1 de juny.

El Consell ha aprovat avui la destitució d’Alberto Martín Moratilla com a director general d’Emergències i Extinció d’Incendis, un càrrec que ocupava d’ençà del començament de la legislatura. La vice-presidenta i portaveu del Consell, Susana Camarero, ha dit que la destitució era a petició de Martín mateix, perquè es troba en un procés de promoció interna dins el Consorci de Bombers d’Alacant i ha de reincorporar-se per prendre possessió d’una plaça d’oficial.

Martín Moratilla és el darrer alt càrrec d’Emergències, sota direcció de Salomé Pradas, que quedava encara al govern i, de fet, ha estat criticat per les explicacions que ha donat de la gestió durant la gota freda. En un informe va afirmar que la reunió del CECOPI en plena catàstrofe s’havia aturat sense avisar la resta per a fer un “treball exclusivament presencial”, unes explicacions que la jutgessa de Catarroja ha titllat d’absurdes.

Malgrat el relleu, Martín no abandonarà l’àmbit de les emergències: serà nomenat aviat coordinador dels serveis de prevenció, extinció d’incendis i salvament (SPEIS), una vegada ja hagi pres possessió de la plaça en el consorci de bombers, una direcció general de nova creació. La vice-presidenta ha defensat la necessitat d’aquesta nova figura per a “millorar la resposta i coordinar l’actuació” dels cossos d’extinció d’incendis, i ha agraït a Martín “els serveis prestats”.

Un coronel de l’exèrcit, nou director d’Emergències

El Consell ha aprovat també el nomenament del coronel de l’exèrcit espanyol Vicente León Zafra com a nou director general d’Emergències. Fins ara, era director del Museu Històric Militar de València.

León Zafra també va ser el cap de l’esquadró d’helicòpters que va intervenir en l’illot deshabitat de Perejil (Leila, en àrab), a uns dos-cents metres de la costa africana i a uns vuit quilòmetres al nord-oest de Ceuta, quan l’11 de juliol de 2002 es van establir allà uns quants soldats marroquins.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha reestructurat el govern municipal amb un decret que fa que Raquel Gil, fins ara regidora de Promoció Econòmica, passi a ser cinquena tinent de batllia amb un pes polític considerable, tot dirigint les àrees de serveis socials, promoció econòmica, treball, feminismes i memòria democràtica.

Aquesta nova tinença s’afegeix a les ja existents, encapçalades per Laia Bonet (primera tinenta de batllia), Maria Eugènia Gay (segona), Albert Batlle (tercera) i Jordi Valls (quarta), que mantenen les seves responsabilitats. Tanmateix, hi ha un canvi significatiu: les competències d’habitatge, fins ara en mans de Bonet, passen a dependre de Valls, que ja gestionava altres àrees econòmiques i urbanístiques. Amb aquest canvi, l’habitatge s’articula amb la resta de polítiques de desenvolupament urbanístic i econòmic.

La PIMEC ha canviat els seus estatuts per permetre un tercer mandat al capdavant de la patronal. Així ho ha aprovat avui l’assemblea general, segons ha explicat el seu president, Antoni Cañete, en una compareixença de premsa. El màxim dirigent de l’organització ha insistit a dir que els mandats continuen “limitats” i la fórmula utilitzada seria un “2+1”, de manera que el tercer és tan sols en “circumstàncies excepcionals”, que l’assemblea general hauria d’avalar amb una majoria de dos terços.

Cañete ha remarcat que els canvis en la limitació de mandats s’han fet després d’una “reflexió important” interna, on han conclòs que les dinàmiques que es produïen en el segon mandat creaven un problema, sobretot “d’eficàcia”. El president de PIMEC ha explicat que han analitzat el que fan la resta d’agents socials, que la majoria permeten tres legislatures, i la fórmula del “2+1” és la que fa servir CCOO. “No sóc partidari de no posar límits als mandats, els canvis són sempre bons per a les entitats”, ha afirmat.

Malgrat que tot just enceta la seva segona legislatura, preguntat per si optarà a la reelecció, Cañete ha defensat que “dependrà de moltes circumstàncies, personals i exògenes”. “La meva voluntat és fer efectiu aquest mandat”, ha afirmat.

Una missió d’eurodiputats del comitè especial del Parlament Europeu sobre la crisi de l’habitatge visitarà Barcelona el 27, 28 i 30 de maig. L’eurodiputada d’ERC Diana Riba ha explicat que Barcelona serà la primera ciutat que visitaran. L’objectiu és elaborar un informe que reculli les necessitats que hi ha al país en matèria d’habitatge. “Volem afrontar aquesta complexitat”, ha dit, que ha matisat que no és el mateix la política que cal en un territori de “població buidada” o en zones “estressades” com l’àrea metropolitana.

Riba ho ha apuntat des de Brussel·les al costat de la presidenta del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Elisenda Alamany, que ha reivindicat “l’Europa dels pobles” i ha defensat que cal que la gent pugui viure als municipis.

En aquest sentit, ha demanat també que els fons europeus tinguin en compte la veu de les ciutats. Alamany és a Brussel·les juntament amb altres regidors i batlles republicans que també s’hi ha desplaçat per mantenir reunions amb responsables del comitè i altres institucions. “Venim aquí perquè creiem en l’Europa dels pobles, sempre hem dit que Europa és l’articulació d’un munt de ciutats i municipis que donen sentit al projecte europeu”, ha apuntat.

La presidenta del grup municipal d’ERC a Barcelona ha demanat que tots aquells fons destinats a rehabilitació urbana i habitatge assequible tinguin en compte la veu de les ciutats, municipis i regions. “No existeix projecte europeu que centralitzi i aboqui tots els recursos perquè els gestionin els estats”, ha advertit.

Precisament, aquesta setmana el batlle de Barcelona, Jaume Collboni, té previst de presentar a Brussel·les les propostes del grup “Mayors for Housing” per al pla europeu d’habitatge assequible i explicarà el Dictamen d’Habitatge del Comitè de les Regions.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, afronta una nova prova judicial per l’opacitat en les negociacions amb les farmacèutiques sobre els vaccins contra la covid. El Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) es pronunciarà demà sobre el recurs de The New York Times per la negativa de la institució a revelar els missatges de text intercanviats entre Von der Leyen i Albert Bourla, director general de Pfizer entre el 2021 i el 2022.

La Comissió Europea va denegar la sol·licitud al·legant que no disposava dels documents i el diari ha reclamat al tribunal que anul·li la decisió. Ara el tribunal decidirà si, pel fet d’haver-se negat a publicar el contingut, s’ha incomplert les normes de transparència. La decisió no solament tindrà implicacions importants sobre com els funcionaris europeus gestionen allò que es negocia a porta tancada, sinó que també pot representar una taca en la gestió de Von der Leyen, que va començar el primer de desembre, en un moment en el qual prova de mantenir la rellevància davant uns estats que com més va més volen intervenir en qüestions financeres o de fronteres.

El TGUE haurà de dir si els missatges de text s’han de classificar com a documents i, per tant, si són aptes per a ser publicats en nom de la transparència. Activistes i col·lectius diuen que els missatges s’han de tractar com qualsevol altre mitjà de comunicació oficial quan tracta d’elaboració de polítiques, mentre que la Comissió diu que no ha de ser així. Una vegada s’hi pronunciï el tribunal, les parts encara podran recórrer en darrera instància al Tribunal de Justícia de la UE.

Els missatges de la discòrdia

L’existència dels missatges es va revelar en una entrevista a The New York Times l’abril del 2021, on Bourla va descriure els seus intercanvis com un foment d’una “profunda confiança” i una facilitació de la negociació d’un acord substancial sobre vaccins. Aquest acord, de maig del 2021, que es va ampliar arran dels incompliments d’AstraZeneca, implicava que la UE es comprometés a comprar fins a 1.800 milions de dosis del vaccí de Pfizer contra la covid.

Preguntat pel contingut d’aquests missatges, l’executiu comunitari va dir que s’havien esborrat. A començament del 2023, The New York Times va portar als tribunals de la UE el cas, conegut com a Pfizergate. El diari acusa l’executiu de Von der Leyen de vulnerar les regles sobre l’accés públic als documents de les institucions europees i vulnerar el dret de la informació. Brussel·les argumenta que ha estat “incapaç de trobar” els missatges. En canvi, el diari diu que no els va registrar de la manera que marca el reglament europeu sobre l’accés a documents públics i, per tant, creu que els va descartar “il·legalment”.

Com a part del cas, el tribunal va fer una vista a Luxemburg al novembre. La gran sala del tribunal va manifestar el seu escepticisme sobre la negativa de la Comissió a publicar els missatges de text. Els jutges van mostrar-se molestos perquè els representants de la Comissió no van poder explicar com es decidia què era important i què no. Després de més de tres hores de debat, els jutges van criticar durament les respostes i l’actitud de la Comissió a la sol·licitud de The New York Times, així que tot sembla que apunta cap a una sentència en contra de la gestió de Von der Leyen.

Sobre això, la Defensora del Poble de la Unió Europea, Emily O’Reilly, va demanar a la Comissió Europea transparència en el cas d’aquests missatges de text SMS. També va reclamar una actualització de la llei que marca quines comunicacions s’han de conservar per incloure-hi els missatges de text que són “importants”. “Quan es tracta del dret a l’accés públic de documents de la UE, és el contingut, i no el dispositiu o la forma, allò que compta. Si un missatge de text està relacionat amb polítiques o decisions de la UE, s’hauria de tractar com un document de la UE”, va dir O’Reilly el gener del 2022.

La pressió sobre Von der Leyen per la compra de vaccins no acaba aquí. De fet, la Fiscalia Europea, encarregada d’investigar delictes financers greus contra els interessos financers de la UE, ha confirmat que havia investigat la Comissió sobre la seva gestió de les adquisicions de vaccins.

a càrrec de Laura Rubirola Sala, productora executiva de cinema i televisió - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

Lloc: Sala Gran d'entitats del C.C. Calisay

L’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) ha acusat el PSIB de “cinisme lingüístic” arran de les declaracions del seu portaveu al parlament, Iago Negueruela, que acusava el PP de perseguir la llengua en matèria educativa. L’entitat li ha respost que “amb la llengua no s’hi pot jugar”.

El PSIB fa una crida a participar en la Diada per la Llengua pels atacs de Prohens al català

Segons l’ASM, aquestes paraules contrasten amb l’acció política de Francina Armengol, que en les dues darreres legislatures “castellanitzà l’escola fins al punt de fer baixar deu punts l’aprenentatge del català a primària”. Tot i que l’organització admet que és innegable que el PP no fa res per l’escola en català, recorda que Armengol “no va fer complir el decret de mínims ni va recuperar el servei d’ensenyament del català”. Això sí, valora que va retirar el decret del trilingüisme com li reclamava la manifestació més multitudinària de la història de les Illes.

També censuren el PP per haver suprimit el requisit de català a la sanitat i a més sectors de la funció pública. Ara bé, puntualitzen que els socialistes pretenien fer el mateix, fins que es van veure forçats a restringir-ho a unes quantes especialitats.

L’ASM retreu, a més, que la formació socialista no recuperés la llei de comerç que garantia el dret d’atenció en català, ni tampoc Televisió de Mallorca, “mentre destinava els diners de l’ecotaxa a finançar festivals de música en castellà d’una ràdio privada de Madrid”.

Les associacions més representatives de víctimes de la gota freda s’han reunit avui amb bona part dels màxims dirigents de la Unió Europea. En conferència de premsa conjunta, els representants han denunciat que havien estat rebuts abans per les institucions europees que no pas per la Generalitat Valenciana, a qui han acusat d’aïllar-los.

La presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, s’ha compromès a visitar la zona zero i diuen que la presidenta de la Comissió Europea s’ha mostrat solidària i s’ha compromès a estudiar possibles protocols. Per la seva banda, la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, hauria assenyalat que el PP espanyol és singular i que s’interessarà per a saber per què Mazón no ha rebut les víctimes.

En la conferència de premsa després de la reunió del ple del Consell, avui mateix, la vice-presidenta Susana Camarero ha canviat radicalment de to, després d’haver assegurat la setmana passada que hi havia associacions polititzades. Quan ha estat preguntada sobre per què les víctimes són rebudes a Brussel·les i no pas a València, ho ha negat i ha assegurat que la Generalitat ja s’ha reunit amb algunes víctimes i que té “les portes obertes” per a rebre’n d’altres, tant individualment com col·lectivament.

“Ens han fet sentir reconfortats”: les víctimes de la gota freda denuncien al cor d’Europa el menysteniment de Mazón

De fet, ha reivindicat la tasca del govern valencià i del Partit Popular, mentre ha carregat contra els socialistes i el govern espanyol. “Som nosaltres els que respectem i rebem a les víctimes. Tant el govern d’Espanya com Pedro Sánchez no han fet cap acte ni cap homenatge ni han rebut a ni una sola víctima de la dana”, ha dit Camarero. També ha destacat que tant Von der Leyen com Metsola són del PPE i ha dit que Teresa Ribera, que ha rebut a les víctimes com a comissària europea, segurament ho ha fet obligada per les agendes de Von der Leyen i els líders del PPE”. “El 29 d’octubre estava fent lobby a Brussel·les en comptes d’estar preocupada per la situació que es vivia a València, tot i ser la responsable de la CHX i AEMET, la mateixa Teresa ribera que no ha vingut ni un sol dia a València en quasi 7 mesos”.

Així, ha afirmat que “les víctimes són la nostra prioritat, estan sempre, en els últims set mesos quasi, en l’acció del govern i el nostre respecte, suport  i proximitat i afecte amb totes i cada una de les víctimes”. De fet, ha negat les acusacions de no haver rebut cap víctima i ha assegurat que”el president ha rebut víctimes i associacions de víctimes i ha manifestat obertament obertes que està disposat a rebre a cada una de les víctimes individuals o col·lectivament, a través de les associacions”.

“Les víctimes no tenen color polític i estan en el nostre priorat i mereixen tot el respecte”, ha reblat, en un canvi de to evident respecte de la setmana passada, mentre ha apuntat contra els socialistes perquè “utilitzen el dolor de les víctimes”. “Hem estat al seu costat, els hem agafat la mà i no els hi hem deixat anar d’ençà del començament”, ha dit Camarero tot reivindicant-se ara com a defensor dels afectats per la gota freda.

El dirigent del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), Abdul·là Ocalan, ha aplaudit la decisió de l’organització de dissoldre’s i posar fi a la lluita armada contra l’estat turc. Ho ha dit en un comunicat difós pels seus advocats des de la presó d’Imrali, a la mar de Màrmara, on és reclòs d’ençà de fa vint-i-cinc anys.

“Amb respecte, aplaudeixo les decisions preses en el dotzè congrés històric del PKK i els missatges que s’hi han expressat per al nou període”, afirma Ocalan en el text, que ha difós el despatx Asrin Hukuk Bürosu, que el representa.

El PKK va anunciar dilluns que, en el congrés fet la setmana passada, havia decidit de dissoldre la seva estructura organitzativa i posar fi a la lluita armada. “Això culmina la missió històrica del PKK”, van dir.

Setmanes abans, Ocalan havia fet una crida en aquesta direcció, fruit dels esforços per arribar a un acord de pau amb el govern de l’estat turc.

a càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca