La històrica activista independentista Blanca Serra (Barcelona, 1943), amb el suport d’Òmnium Cultural i d’Irídia, ha establert aquesta setmana un precedent inèdit: ha declarat davant la Fiscalia de Memòria Democràtica i Drets Humans com a víctima directa de tortures policíaques durant la dictadura franquista i l’anomenada transició espanyola. Tant ella com la seva germana Eva eren al punt de mira de la policia espanyola d’ençà del 1975 per la seva militància independentista.

En quatre detencions arbitràries –el febrer del 1977, el juliol del 1980, el desembre del 1981 i el març del 1982–, Serra fou traslladada a comissaria, sense advocat ni cap mena de garantia, i les agressions i vexacions foren de tal magnitud que va patir per la seva vida. Les caputxes i bosses al cap per a impedir-li de respirar, els cops de porra a la planta dels peus que li van trencar dos dits, el cap pressionat entre les cuixes d’un agent, les humiliacions i el xantatge emocional i psicològic. La factura de recordar aquells episodis se li comença a fer cansada, però vol que se’n parli. Veu massa desmemòria.

En aquesta entrevista, feta a casa seva, Serra parla del seu cas i radiografia el moment polític del país. Ha passat per l’FNC, el PSAN, el PSAN Provisional, l’Assemblea de Catalunya, la Plataforma pel Dret a Decidir, l’ANC, la CUP i el Consell de la República.

Les tortures a les independentistes Blanca i Eva Serra arriben als tribunals

—Per què, la denúncia?
—Tinc quatre objectius. El primer és que se’n parli. M’importa sobretot que arribi als joves. Segon: que obrin els arxius. És una autèntica vergonya que la fiscal només pugui treballar amb la premsa de l’època. Res més. No es pot accedir a cap arxiu policial. Els documents nazis són consultables; aquí, hi ha una paret. El tercer objectiu és que es visibilitzi que un interrogatori o una tortura a una dona no és el mateix que a un home. I el quart: que l’edifici de la Via Laietana, 43, que ha estat un cau dels horrors, deixi de ser una comissaria. Durant molt de temps no hi vaig passar mai per davant. Volia enderrocar-lo. Ara m’han convençut que val la pena que hi hagi un centre de memòria.

—Vau lluitar molts anys per oblidar que us havien torturat. I ara lluiteu perquè se’n parli. Què ha canviat?
—Va desapareixent la gent que podia compartir aquests records. El meu germà és mort; la meva germana, també; la meva mare, també. He vist què ha passat amb unes altres dictadures, com a l’Argentina o a Xile, i m’he adonat que paga la pena no oblidar. No col·laborar amb la política que diu: “Aquí no ha passat res, ara tot va bé.” Doncs, no. Com que sóc independentista, sé que això no s’ha acabat. Vaig dir a la fiscal: “Els qui defensem l’autodeterminació sabem que tenim un estat enemic, contrari.” Per a un independentista, això no s’ha acabat.

—De vegades, el vostre cas es presenta com el d’una represaliada antifranquista, simplement. Però us van detenir per independentista.
—I tant. És el primer que dic sempre. Per això dic que no s’ha acabat. L’estat no ha deixat d’anar contra l’independentisme ni deixarà de fer-ho.

—Una de les detencions, de fet, va ser perquè dúieu una pancarta que deia: “Independència.”
—Sí. Era una manifestació contra la LOAPA. Volíem una vaga general política. No va prosperar, però vam fer una manifestació molt gran, amb una pancarta que deia només: “Independència.” L’atestat diu que ens van decretar la presó per “ultratge a la unitat de la nació espanyola”. L’element nacional era central. Ara ja estan acostumats que demanem la independència.

—Déu n’hi do, la magnitud del canvi històric. Detinguda i torturada per una pancarta que deia “independència” i, anys després, un milió i mig de persones al carrer demanant-la.
—Totalment. Amb aquelles manifestacions vaig quedar totalment al·lucinada. Una vegada ens volíem incorporar a un espai per fer coses clandestines, la meva germana i jo, però ens van dir: “Ja sou massa grans.” [Riu.] L’1 d’octubre no s’ha acabat.

La tortura i la dignitat humana | Editorial de Vicent Partal

—Teniu la sensació que les noves generacions no són conscients d’on ve la lluita independentista?
—Sí. Hi ha això que se’n diu adamisme. La idea que jo sóc la primera i abans no hi ha res. I no, és clar: tot és una acumulació. A mi em van ficar a la presó per una pancarta que deia “independència” i ara la gent en parla d’una manera més natural, més assumida.

—També dèieu que els qui se’n recordaven es van morint. Veieu desmemòria en les noves generacions?
—Sí. La sensació que fa cinquanta anys que Franco es va morir i que tot és molt bonic. No. Les coses no són així ni ho han estat. Potser els mètodes han canviat, però continuem essent investigats, espiats, infiltrats. Per què? Perquè el problema és l’estat espanyol. I el francès, però bàsicament l’espanyol.

—Voleu dir que el problema no és el règim que governi l’estat espanyol, sinó l’estat espanyol com a estructura?
—Sí. No a les quatre províncies, sinó als Països Catalans. L’estat espanyol, sense els Països Catalans, és mort i acabat. Ho tenen molt clar, ells, això. Per això insisteixen tant que “els catalans no tenen collons, només tenen collons els bascos”. Això m’ho deien a Madrid. Si tallen el País Basc poden continuar vivint; si tallen els Països Catalans, s’ha acabat Espanya.

—Amb el cinquantè aniversari de la mort de Franco, el govern de Pedro Sánchez sí que sembla que té un cert interès a parlar de memòria històrica.
—Sí, i han obert aquestes fiscalies especials. Com a mínim s’ha d’aprofitar.

—Però a què atribuïu que els socialistes siguin més sensibles amb això?
—Ho atribueixo al fet que el socialisme va de baixada a tot arreu. A tot arreu. I al Sánchez li interessa de quedar bé amb una certa gent.

—En què es percep el biaix de gènere en un interrogatori?
—És molt clar, perquè els maltractaments es fixen molt en el fet que demanis per anar al lavabo, per exemple, o si tens la regla. Tens un home davant sempre vigilant. Jo em demanava: “Aquests nois no tenen germanes, mares? Com les deuen tractar?” El fet de ser dona, per a ells, era com una incapacitat, et desvaloritzava completament. Al principi, tenien molt clara la idea que si feies política era perquè volies quedar bé amb un xicot. Després, ja no; suposo que les basques hi van tenir molt a veure. I quan això s’unia al fet de ser catalana, ja era… Havia de repetir: “Catalunya és Espanya, Catalunya és Espanya.”

—…
—També jugaven amb el fet que jo tenia una germana i que també l’havien detinguda. Els calabossos de Madrid no eren com els de Barcelona, on hi havia uns barrots i veies el passadís: eren tancats, com els que surten a les pel·lícules. Com que et feien deixar les sabates a fora, un parell de vegades que em van deixar sortir vaig intentar veure les sabates de ma germana, però no les vaig veure. No ens vam veure fins que ens van deixar sortir al carrer. I abans encara m’havien fet firmar, dins de la comissaria, un paper en què deia que no m’havien fet res. Un paper que deu estar en algun arxiu, és clar. La primera vegada, quan ja havia firmat, de sobte van estripar els papers i van dir: “Tornem a començar.” I et cau el món a sobre. Això no és tortura?

—M’imagino que la sensació de soledat deu ser molt gran, en aquells moments.
—I tant. És la primera cosa en què insisteixen: que ningú no se’n recorda de tu, ningú no s’ocupa de tu, ningú no pensa en tu, estàs absolutament sol. Jo no m’ho creia, però és clar, hi ha un moment que penses: “Potser sí.” Per sort, després de la primera detenció, vaig veure a la premsa que hi havia hagut molta solidaritat. La Teresa Lecha, que era infermera del Clínic, també va rebre molta solidaritat a l’hospital, però això no se sap, llavors. I el factor de la soledat forma part de la tortura.

Ser com la Blanca Serra | Article de Núria Cadenes

—Heu sentit mai que la gent creia que éreu unes exagerades, pel fet de parlar de tortures?
—Sí. I que ens inventàvem coses. El problema és que expliques uns records que tens però no tens els papers corresponents. Evidentment, no tens una fotografia de com et maltractaven.

—…
—De vegades tens la impressió que la gent no t’acaba de creure, tampoc, que no n’és conscient. No ho sé. Sembla que una bufetada ja és tortura. És un maltractament molt angoixant, però els qui hem passat per la Via Laietana distingim perfectament què és un maltractament i què és una tortura que et fa dir: “Aquí m’hi puc quedar.”

—I ara com viviu la causa judicial, emocionalment?
—He vist que m’ho agraïen. Gent del meu entorn, ex-companys de feina, que no me n’havia parlat mai, perquè veien que jo no en parlava, ara m’han donat molt de suport, m’han escrit. Tothom ho sabia però ningú no en deia res perquè jo no en deia res. I això m’ha reconciliat amb la memòria, perquè m’he dit: “No pot ser que deixem passar els anys, la gent es mori i s’ha acabat l’assumpte.”

—Hi ha hagut molt de silenci, en aquest país.
—Moltíssim. Una vegada van donar unes indemnitzacions a represaliats i fins aleshores no vaig saber que moltes amigues de l’escola primària totes tenien el pare, la mare, l’oncle, que havien estat a la presó o perseguits. És la por. L’imperi de la por. És important lluitar contra la por.

—L’opacitat amb els arxius també forma part d’aquest imperi de la por.
—Sí. Crec que costarà molt, però s’han d’obrir els arxius, sobretot els policials. Sempre demanen coses impossibles per consultar-los.

—Reivindiqueu el paper de l’advocat August Gil Matamala, que ho tenia tot apuntat en una llibreta.
—Sí. Ara serà testimoni al judici. Com que amb les lleis antiterroristes no tenies dret absolutament de res, no va poder actuar fins al final de tot. A la primera detenció vaig demanar un advocat i el policia em va fotre una hòstia tremenda, vaig anar a parar a terra, i va dir: “Jo sóc el teu advocat.” Però l’August Gil Matamala és una persona molt sistemàtica, molt bona, i ha facilitat moltes coses a Irídia. Els compromisos individuals són molt importants. Hi ha persones amb una consciència que fan que les coses continuïn.

—Aquests talls en la memòria repressiva potser van ser determinants el 2017.
—Sí, perquè era absolutament previsible que l’estat reaccionés d’aquella manera tan brutal. Hauríem hagut d’avisar que les coses són més complicades que no sembla. Anar a votar un dia no ho soluciona tot. Ara ha començat el tema, crec. Ara es veuen les dificultats que hi ha, i el país està més conscienciat.

—És a dir que, malgrat la frustració que hi ha en l’ambient, el 2017 no va ser un final…
—No! És un nou inici. Completament. Ara veus que els instruments que hem tingut fins ara potser no ens serveixen. L’autonomisme està del tot desprestigiat. Passa que, en aquests moments, els diners els tenen tots els socialistes. S’han repartit els Països Catalans, però res de tot això no els funcionarà.

—Com veieu la situació de Catalunya?
—Dins de les quatre províncies, diguem-ne, sóc molt anti-Illa. Sembla un bisbe disfressat. Horrorós. I no me’n crec res en absolut. És del tot hipòcrita. Ara fa un Pacte per la Llengua, que no se sap per quina llengua és, perquè se’n guarden molt de dir-ho. Home, aquest senyor és el del “Bajo Llobregat” i “Lérida”, tu. Anava a les manifestacions de Societat Civil Catalana i continuen tenint bona relació.

—Quin projecte penseu que té Illa per a Catalunya?
—Que ens integrem del tot a Espanya. Que siguem espanyols i que ho siguem de cor. Evidentment, amb la quantitat de gent que ha arribat els últims anys… I no és el mateix que arribi un iranià o un sirià que no un sud-americà, perquè un sud-americà ve pensant-se que ja coneix la llengua. I ens trobem que no tenim cap instrument per a no ser únicament simpàtics, sinó fer necessari el català.

—Què us ha semblat, el contingut del Pacte Nacional per la Llengua?
—L’he d’acabar de llegir. Em sembla que és un projecte que el conseller Vila s’estima, però no n’hi ha prou de posar una conselleria de Política Lingüística. És un tema de país. De tothom. Crec que és una manera de complir l’expedient, aquest pacte. Ja veurem què passarà, però no hi crec.

—No hi ha cap mesura legal prevista.
—És clar que no, perquè ja tenen la constitució! La constitució ja diu que hi ha una llengua obligatòria i estimada per tothom, i les altres han de fer la viu-viu com puguin. I de l’oficialitat a la Unió Europea no me’n crec res en absolut! Al contrari: per darrere deuen posar-hi tots els entrebancs possibles.

—Amb aquesta manca d’eines legals per a protegir el català, quines eines tenim a les nostres mans per defensar-lo?
—No baixar del burro en absolut. La qüestió de la llengua depèn molt de la gent. Jo ja fa molt de temps que ho vaig decidir. I això que era catedràtica de llengua espanyola, perquè no tenia més remei. Vaig ser dels qui vam anar a Madrid a demanar que hi hagués oposicions de llengua i literatura catalanes. Després no me’n vaig poder aprofitar, però era la idea. Jo ho deia molt clar als alumnes: a les tutories, només català. S’hauria d’haver tingut més presents els professors. Ara mateix, l’escola de mestres és un desastre. Es va començar amb una certa idea de la immersió, però ara ja és…

—El Pacte Nacional per la Llengua, de fet, reconeix un incompliment sistemàtic de la immersió.
—Sí. Plora molt, plora molt, però a l’hora de la veritat diuen que siguem més simpàtics.

—Què penseu que ha fallat en l’aplicació de la immersió?
—No protegir-la des del començament. Tota l’educació obligatòria s’hauria d’haver cuidat moltíssim i no s’ha fet. Als instituts hi hauria d’haver un pla lingüístic que no se’l passessin pel forro com volguessin. Al País Basc, el primer que van millorar va ser la inspecció educativa. Aquí, tot el contrari. Comences a veure que hi ha coses que es podrien haver fet i no es van fer. I es van crear unes escoles elitistes amb què no vull tenir res a veure, i en canvi es va abandonar l’escola pública.

—L’independentisme, com el veieu, en aquests moments?
—Es va recuperant, però amb moltes divisions. La sortida no és l’autonomisme. Si no et carregues l’autonomisme d’entrada, malament. Per mi, l’Assemblea continua essent una entitat que té sentit i una projecció possible, i l’anomenat Consell de la República és una idea molt potent que ja no sé com pot evolucionar. Al Tibet bé que tenen el seu govern a l’ombra.

—I els partits?
—Si no es carreguen l’autonomia d’una manera més clara, malament. El paper d’Esquerra és absolutament desastrós. Ho acabaran pagant. Els de Junts fa la sensació que volen i no sé si poden. Jo era partidària que Puigdemont vingués aquí i rebentés la situació.

—Fa dos anys, em dèieu que la CUP havia de fer una renovació molt a fons. De moment, no l’ha feta.
—No. De moment, no s’ha produït. Són presoners de la por que els diguin que són de dretes o no sé què. Tot aquest Procés de Garbí és interessant, però estan massa tancats en si mateixos. M’agradaria que representessin una esquerra més oberta i més lluitadora. I no ho són. Els veig acoquinats. Valdria la pena que no estiguessin tan pendents de què fan Podem i tots aquests espais que tenen noms diferents però que són el mateix: ex-psuqueros de tota mena. Tot això ja hem vist per on condueix. No volen trencar amb l’estat. Doncs es tracta de trencar amb l’estat.

—Teniu res a dir d’Aliança?
—Del punt de vista de les idees, són més prims que el paper de fumar. Sílvia Orriols els dóna aire, però les idees són de l’època de Torras i Bages. Ja fa temps que hem passat tot això. Veuen l’islam com el dimoni, i em sembla que això no és cap mètode. El problema és que hi ha coses en què tenen raó, i que ella parla bé i té un català molt bo.

—Abans em parlàveu del Barça.
—Hauríem de reclamar que el Barça tingués més autoritat per a imposar, per exemple, que els nanos de la Masia aprenguin bé el català i el parlin. Ara, si la televisió només t’ensenya quan parlen en castellà… Això és un desastre.

—Creieu que el Barça hauria de fer més?
—Sí. Hauria i podria. Laporta és un independentista confés, no? Doncs que es noti, tu.

—Acabem. Si haguéssiu de donar un consell a les noves generacions, quin els donaríeu?
—La preservació de la llengua. És importantíssima. És la nostra ànima. La llengua no ha de ser simpàtica, sinó necessària.

Modest homenatge a Blanca Serra | Article de Julià de Jòdar

L’última vèrtebra de la columna ètica d’Europa s’ha trencat a Gaza. No és cap exageració: som davant una fallida moral a gran escala. El silenci, la hipocresia, el relativisme de pa sucat amb oli, la passivitat, la fredor dels qui s’han escudat en la complexitat del conflicte per no pronunciar-s’hi amb claredat, la repressió per a fer callar les veus dissidents. El cinisme o la covardia, i tot sovint el racisme, han impedit que la majoria de la classe política i de l’elit intel·lectual del continent denunciés el genocidi a la franja, i totes aquestes ferides tindran conseqüències a llarg termini. Si és que havia estat mai prou consistent, hem acabat d’enterrar la possibilitat que Europa fes de brúixola del món, amb la democràcia com a nord.

Un dels pocs intel·lectuals europeus de primer ordre que han alçat la veu, el portuguès Bruno Maçaes, ho explicava molt bé, fa uns dies, en un article a The New Statesman, en què comparava Gaza i Ucraïna. “Hem d’intentar de trobar un patró comú que enllaci els punts de vista sobre tots dos conflictes. La raó és que tan sols apel·lant a principis generals, es pot tenir una visió fonamentada sobre Ucraïna i Gaza. És a còpia de posar a prova les nostres conviccions en casos i situacions diferents que desenvolupem allò que es mereix el nom de ‘valors’. La resta és conveniència”. Amb la deserció vergonyosa davant de Gaza, Europa ha refusat aquest patró comú basat en drets i llibertats, mentre la banda de fanàtics que governa Israel deu haver comprovat amb un goig malaltís com podia exhibir l’infern al mòbil de la gent amb total impunitat. Ja havíem perdut el poder geopolític; ara, qualsevol opció d’autoritat cultural.

A Catalunya mateix, als mitjans i a la primera plana política, la qüestió s’ha encarat generalment amb una actitud frívola i gairebé fetitxista, com si només fos important l’aspecte simbòlic del debat, com si el genocidi fos pràcticament un partit de futbol i es tractés de triar equip; i com si la cosa important fos l’efecte de la posició de cadascú en la seva projecció social, més que no pas les vides, ni la veritat, ni tan sols les idees. Els atacs abominables d’Hamàs i la xacra de l’antisemitisme s’han fet servir penosament de pretext per a apartar la mirada de Gaza. És especialment llastimós el paperot d’algunes figures públiques que disculpen, per inèrcia, qualsevol abús israelià amb uns arguments que, fins i tot, dins Israel trobarien una forta oposició. Aquí, articles d’opinió publicats per Haaretz serien titllats d’antisemites i, en societats enverinades per la culpa com l’alemanya, potser de terroristes.

La tebior d’Europa contrasta amb la valentia que han tingut uns quants intel·lectuals jueus, que han assenyalat sense embuts que el govern de Netanyahu ha comès un genocidi a Gaza. N’hi ha que van fer-ho tan aviat que fa vergonya fins a quin punt hi ha trigat l’establishment europeu. L’historiador Raz Segal, professor associat d’estudis sobre l’Holocaust i el genocidi i catedràtic d’estudis sobre el genocidi modern a la Universitat de Stockton –ço és, una gran autoritat en la matèria–, va escriure un article sis dies després dels atacs d’Hamàs en què ja deia que teníem “un cas de genocidi de manual en marxa davant els nostres ulls”.

Segal ja havia denunciat abans “la distorsió de l’Holocaust per a impulsar la indústria armamentística israeliana, la instrumentalització de les acusacions d’antisemitisme per a justificar la violència israeliana contra els palestins i el règim racista de l’apartheid israelià”. Segal també va ser un dels sis acadèmics experts en genocidis que el 19 d’octubre de 2023 –poc després de l’article– va signar una carta adreçada al Tribunal Penal Internacional de l’Haia en què demanava, entre més, que s’investiguessin les autoritats israelianes per incitació al genocidi. Un altre expert –en aquest cas americano-israelià–, Omer Bartov, professor de l’Holocaust i estudis sobre els genocidis a la Universitat de Brown, també parlà de genocidi el novembre del 2023. Rebé una pluja de crítiques molt agressiva.

Amos Goldberg, professor del departament d’història contemporània del poble jueu a la Universitat Hebrea de Jerusalem, va publicar un any després de la guerra, l’octubre del 2024, un article a la Journal of Genocide Research (una revista peer-reviewed) en què exposava per què la guerra d’Israel contra Gaza constituïa un genocidi. Goldberg hi constatava que companys seus que s’havien passat la vida considerant “qualsevol analogia o comparació entre l’Holocaust i altres esdeveniments com una banalització de l’Holocaust o fins i tot antisemitisme, ara, en canvi, sembla que han canviat la seva aproximació històrica per donar suport a les analogies que es tracen entre el nazisme i l’Holocaust i l’atac d’Hamàs del 7 d’octubre.”

Goldberg explica que és un error cenyir el debat a l’aspecte semàntic o jurídic del mot “genocidi”. La qüestió important són els fets: “Els centenars de pronunciaments documentats, emesos per dirigents polítics i militars israelians, i caps d’opinió i figures mediàtiques, a més del gruix de l’opinió pública, tant en converses privades com a les xarxes socials, mostren que l’imaginari polític construït tot al llarg dels anys va desembocar, el 7 d’octubre, en la idea que Gaza havia de ser completament destruïda. És en aquesta atmosfera que emergeixen els crims en massa com el genocidi i la neteja ètnica, i no pas, necessàriament, d’una decisió comprensible i unívoca, presa en un moment determinat, amb la clara intenció de matar i destruir.”

I conclou: “A Gaza, s’hi està perpetrant un genocidi –fins i tot, encara que en el futur sembli clar que els fets no encaixen ben bé en els requisits legals per a aquesta mena de crims. […] El nivell i el ritme dels assassinats indiscriminats, la destrucció, l’expulsió en massa, els desplaçaments, la fam deliberada, les execucions, l’aniquilació d’universitats i d’institucions culturals i religioses, la demolició de les elits (incloent-hi l’assassinat de periodistes), i la deshumanització de gran envergadura dels palestins, han creat un quadre general de genocidi i de destrucció intencionada i conscient de l’existència palestina a Gaza. La Gaza palestina, com a entitat geogràfica, política, cultural i humana ja no existeix. El genocidi és la destrucció deliberada d’un col·lectiu, o una part, no pas de tots els seus membres individuals –i això passa avui a Gaza.”

El 13 d’octubre de 2023, mentre Segal ja parlava de “cas de genocidi de manual”, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, visitava Tel-Aviv per donar suport a l’ofensiva de Netanyahu –que llavors ja incomplia la legislació internacional, perquè activava simultàniament bombardaments, talls de subministraments bàsics i ordres d’evacuació. El maig de l’any passat, amb Joe Biden de president nord-americà encara, les protestes en defensa de Palestina a les universitats dels Estats Units se saldaren amb més de dues mil detencions. A partir d’allí, es desfrenà l’assenyalament d’estudiants que se solidaritzaven amb Gaza i començà la guerra ideològica contra les direccions de les universitats, que ara s’ha intensificat i ramificat amb Donald Trump. La primera cosa que va fer el nou canceller alemany, Friedrich Merz, ja amb 53.000 morts i 14.000 nens en risc d’inanició pel blocatge de l’entrada d’aliments a la franja, va ser trucar a Netanyahu per dir-li que Israel era “raó d’estat” per a Alemanya.

Aquell vídeo tan cru que va publicar Trump, on la intel·ligència artificial mostrava la franja convertida en un ressort turístic, era només la desviació més brutal d’una malaltia social que en realitat és per tot Occident. Una de les llavors de la crueltat trumpista és la indiferència d’Europa. Gaza serà un munt de pólvora que cremarà la consciència d’Europa o bé el forat negre per on se n’acabarà d’anar en orris el projecte polític del Vell Continent.

 

The Washington Post · Rick Noack i Haq Nawaz Khan

Més d’una setmana després d’un alto-el-foc entre el Paquistan i l’Índia que ha portat la calma a aquesta disputada zona fronterera, els morts ja han estat enterrats i bona part de les runes han estat retirades al Caixmir administrat pel Paquistan. Però encara van emergint maneres més subtils en què els combats han alterat l’statu quo regional.

Alguns habitants van sortir als carrers per celebrar la treva amb l’Índia com una victòria d’Islamabad –una estranya expressió pública de nacionalisme paquistanès a la regió d’Azad Caixmir, administrat pel Paquistan, una regió semiautònoma on molts es consideren primer de tot caixmiris.

Fins i tot, activistes independentistes han canviat el to. La resposta del Paquistan “durant aquesta guerra limitada va ser àmpliament apreciada”, explica Muhammad Rafiq Dar, portaveu del Front d’Alliberament de Jammu i el Caixmir, que durant molt de temps ha demanat la retirada de les tropes paquistaneses del Caixmir i un referèndum sobre la independència. El Paquistan, de majoria musulmana, i l’Índia, de majoria hindú, administren diferents parts del Caixmir i tots dos han reivindicat la regió sencera d’ençà de la sagnant partició de l’Índia britànica el 1947.

El Paquistan va enviar milícies tribals al Caixmir poc després de la partició per evitar que el governant hindú de la regió s’unís a l’Índia. Quan els combats es van aturar el 1948, el Paquistan controlava, aproximadament, un terç del territori i l’Índia, la resta. L’Índia i el Paquistan han lliurat dues guerres més pel Caixmir les dècades posteriors; fins i tot, els períodes de relativa calma han estat marcats per bombardaments ocasionals i una desconfiança persistent.

La casa de Chaudhry Muhammad Rauf a Kotli va ser bombardada per les forces índies (fotografia: Saiyna Bashir).

Com al Caixmir administrat per l’Índia, la població local sovint s’han queixat de ser governanda de molt lluny. Protestes a gran escala a l’Azad Caixmir el maig del 2024 van paralitzar la regió durant gairebé una setmana. Indignats per l’increment del preu dels aliments bàsics i de l’electricitat, els manifestants van blocar carreteres, van marxar cap a la capital regional i van exigir ajuda a Islamabad.

“La gent jove sent que no té futur”, diu Ershad Mahmud, un acadèmic caixmiri establert al Canadà que ha escrit un llibre sobre la política i la identitat de la regió. Molts residents depenen de les remeses de familiars a l’estranger, explica, i es queixen de talls de llum freqüents, fins i tot, mentre el Paquistan aprofita l’aigua abundant del Caixmir per a projectes hidroelèctrics.

L’activisme civil és reprimit per les restriccions –tots els càrrecs electes han de jurar lleialtat al Paquistan, cosa que limita el paper dels grups independentistes i ha agreujat la frustració. Però en unes entrevistes fetes la setmana passada, residents i polítics deien que els darrers combats havien fet dirigir l’atenció envers allò que ara consideraven una amenaça més existencial. “Temem un altre atac de l’Índia”, diu Sardar Usman Attique, un membre d’alt rang d’un influent partit pro-Paquistan al Caixmir, l’All Jammu and Kashmir Muslim Conference. “Com un animal ferit, Modi tornarà a mossegar”, afegeix, en referència al primer ministre indi, Narendra Modi.

Danys en una casa a Kotli (fotografia: Saiyna Bashir).

Pel cap baix, trenta-una persones al Caixmir administrat pel Paquistan van morir per bombardaments o atacs indis durant els quatre dies de conflicte, i gairebé tres-centes cases van ser danyades, segons les autoritats paquistaneses. Nova Delhi va dir que, com a mínim, vint-i-set persones havien mort al Caixmir administrat per l’Índia durant el mateix període.

L’Índia va presentar els atacs –acompanyats per una escalada de bombardaments a banda i banda de la línia de control– com una represàlia per una matança perpetrada per milicians el mes passat en una zona turística molt concorreguda prop de Pahalgam, al Caixmir indi. Islamabad ha negat tota implicació en l’atac.

Zafar Iqbal Ghazi, de seixanta-tres anys, que es presenta com a treballador social al districte de Kotli, prop de la frontera amb el Caixmir administrat per l’Índia, diu que els danys al seu poble i a la regió en general han apaivagat en gran part els sentiments antipaquistanesos entre els seus amics i veïns: “El 95% ha canviat d’opinió”, diu.

Ghazi parla amb periodistes durant un viatge organitzat dissabte per responsables de seguretat paquistanesos. No queda clar fins a quin punt els habitants han estat preparats per a la visita, ni amb quina llibertat poden dir allò que pensen. Les entrevistes les fa The Washington Post de manera independent, i molts dels sentiments expressats sobre el terreny es repeteixen en més de mitja dotzena d’entrevistes telefòniques addicionals amb residents de la zona.

Les autoritats paquistaneses mostren als periodistes els danys en edificis residencials i una escola. A través d’un forat al sostre, que segons els responsables va ser obert pel foc d’artilleria, es pot veure un pòster en una aula abandonada. “No lluiteu”, aconsellava als alumnes. De tant en tant, alguns vianants saluden el comboi de vehicles militars que passa. Sardar Adnan, un estudiant de matemàtiques de trenta anys a Kotli, diu que es va despertar per les fortes explosions al seu barri residencial el 7 de maig, el primer dia dels atacs transfronterers. “Vaig sentir que casa meva podia ser la següent”, explica.

Dos adolescents van morir prop d’una mesquita que, segons funcionaris paquistanesos, semblava que era l’objectiu. L’Índia va dir que els atacs aquella nit es dirigien a emplaçaments de militants.

Nens passen per davant d’una casa en un barri que va ser atacat per les forces índies, a Kotli dissabte (fotografia: Saiyna Bashir).

Molts partidaris de la independència diuen que, tot i veure el Paquistan com un contrapès necessari a l’Índia, el seu objectiu final continua essent la independència respecte de tots dos països. El moviment segueix de prop el president Donald Trump, que, en l’anunci d’alto-el-foc de fa més d’una setmana també va plantejar la possibilitat d’establir converses mediades pels EUA sobre l’estatus del Caixmir. “Treballaré amb tots dos [l’Índia i el Paquistan]  per veure si es pot arribar a una solució sobre el Caixmir”, va escriure en una publicació a les xarxes socials.

La declaració de Trump representa una nova esperança per al “poble caixmiri que lluita per l’alliberament de la seva pàtria”, diu Dar, portaveu del Front d’Alliberament de Jammu i Caixmir. Tanmateix, fins ara no hi ha cap indici d’aquestes converses. Tot i que el Paquistan s’ha mostrat obert a aquesta possibilitat, l’Índia històricament ha estat contrària a la participació de tercers en les negociacions sobre el Caixmir. Tant Nova Delhi com Islamabad han presentat les converses de la setmana passada de nivell tècnic i centrades a mantenir l’alto-el-foc.

“La realitat és que el Caixmir és al cor d’un triangle d’estats amb armes nuclears: la Xina, el Paquistan i l’Índia”, diu Mozzammil Aslam, un activista caixmiri que dóna suport al Paquistan. “Així doncs, com podria mai el Caixmir esdevenir un estat lliure i independent?”

 

Aquesta tarda, el Barça maldarà per aconseguir la quarta Champions femenina de la història i la segona consecutiva. Serà a l’estadi José Alvalade de Lisbona a partir de les 18.00. El rival serà l’Arsenal anglès, que arriba a la final després d’haver eliminat el Reial Madrid i el totpoderós Olympique de Lió, que va ser el rival de les blau-grana en la darrera final continental.

Per analitzar la final, parlem amb Marta Corredera (Terrassa, 1991), ex-futbolista del Barça i l’Arsenal, que actualment treballa com a analista en uns quants mitjans de comunicació. En els seus quinze anys de carrera en l’elit del futbol, també va defensar les samarretes de l’Espanyol, l’Atlètic de Madrid, el Llevant i el Reial Madrid. A més, va ser designada millor jugadora catalana de l’any el 2014 i va ser l’autora del primer gol de la història del Barça a la Lliga de Campiones.

Barcelona instal·larà una pantalla gegant per seguir la final de la Champions femenina

—A Barcelona s’ha instal·lat l’eufòria i, d’ençà que el Barça va eliminar el temible Chelsea a les semifinals, tothom diu que són les grans favorites per a la final. Hi coincidiu?
—Sí, però són favorites bàsicament perquè són les actuals campiones. L’Arsenal també ve d’eliminar l’Olympique de Lió, que també era un altre dels favorits, i això les fa perilloses. Però és veritat que, per joc, per títols, per història i pel fet que van ser campiones l’any passat, l’equip favorit és el Barça.

—El fet que la lliga espanyola masculina hagi col·locat els partits decisius per al descens gairebé a la mateixa hora que la final ha causat força polèmica. Enteneu la decisió?
—No l’entenc, la veritat. És qüestió de respecte, ja no pel futbol masculí o femení, sinó pel futbol en general. És una final de la Champions i només per això ja és un partit d’interès general i prou important perquè se’n respecti l’horari i no hi posin res al damunt.

—Sempre s’ha dit que la Premier League anglesa va un pas endavant en la defensa del futbol femení. Hi estàs d’acord?
—Si parlem de lliga en conjunt, fa molt de temps que fan les coses bé, en el sentit de promoure el futbol femení, de donar importància a la competició… Quan jo vaig arribar-hi ja treballaven en aquesta línia. És una obvietat que, en tot allò relacionat amb tenir cura del producte, de l’espectador i de generar afició ens porten anys d’avantatge. Ara, si parlem d’evolució dels equips, el Barça és el que més ha evolucionat, perquè l’Arsenal, quan hi vaig anar, ja havia estat campió d’Europa i, pel que fa a la professionalitat, estaven més bé que el Barça en aquell moment.

—Vau deixar el Barça l’estiu del 2015, just quan el club va donar l’empenta definitiva per a professionalitzar la secció. Què ha canviat en la secció d’ençà d’aleshores fins ara?
—Ha canviat tot. De fet, ha millorat tot. Els horaris d’entrenament, les condicions laborals, les instal·lacions, els viatges, els sous… És un conjunt. És complicat assenyalar una part concreta, perquè ha estat estructural.

Golejada del Barça per a guanyar la desena lliga, la sisena consecutiva

—Quan hi jugàveu, les futbolistes no us hi dedicàveu al 100%.
—Totes no, però sí un 90%. Hi havia algunes companyes que estudiaven, unes altres que sí que treballaven i ho compaginaven amb el futbol. Malgrat que en aquell moment no se’ns considerava professionals, ja érem moltes, les jugadores de l’equip que vivíem només d’això, sobretot en el meu darrer any al club.

—Això era una constant a tota la lliga?
—Veníem d’una època en què el Rayo Vallecano havia apostat pel futbol femení i les jugadores estaven molt ben valorades i cobraven bé. Anteriorment, el Llevant també havia estat a l’elit, l’Espanyol també havia tingut una època de molts èxits. És cert que les jugadores no eren consideres professionals, com passa ara, però hi havia uns quants equips que ja havien apostat pel futbol femení.

—S’espera un altre desplaçament multitudinari d’afeccionats. Creieu que aquest Barça ha creat un públic diferent del que estem acostumats en el futbol masculí?
—S’ha ampliat el ventall d’afició. No és únicament la gent que anava a la ciutat esportiva a veure’ns a nosaltres. Ha crescut moltíssim! També hi ha ajudat el fet que el Barça masculí no hagi tingut gaires èxits aquests darrers anys. A més, és un equip reconeixible pel futbol que fa i que respecta la identitat del Barça. Tot això ha fet que l’afició creixi, que famílies i, sobretot, més nenes i nens s’hi sumin. Cada vegada hi ha més gent que vol desplaçar-se a aquestes finals amb l’equip per viure la festa.

Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao Afeccionats del Barça desplaçats a la darrera final de la Champions femenina a Bilbao

—Aquest Barça també és farcit de jugadores formades a la Masia.
—Sens dubte. És una de les senyes d’identitat del Barça femení. La base és de la casa i, després, hi ha els fitxatges que vénen de fora per augmentar la qualitat i marcar la diferència. És la recepta que acostuma a funcionar al Barça, i el femení mai se n’ha oblidat.

—L’entrenador, Pere Romeu, va rebre moltes crítiques al començament de la temporada. També, després de la derrota contra el Reial Madrid, que va ser la primera de la història contra el màxim rival. S’ha estat injust amb ell?
—Sempre és difícil agafar el relleu d’una persona que té molts èxits. Ja va passar amb el Lluís Cortés i ara també amb el Jonatan Giráldez. Quan ho guanyen tot abans que tu, saps que et miraran amb lupa, que sempre tindràs el focus al damunt i que es comentarà qualsevol error que cometis. Està fent una bona temporada. Pots perdre, aquest equip no és invencible, és humà i, en un mal dia, pot passar qualsevol cosa. Es va demostrar el dia del Reial Madrid a l’estadi Olímpic, que elles van estar molt encertades i al Barça no li va sortir res. Però això no vol dir que Pere Romeu estigui sota sospita, perquè fa molt bona feina. Es demostra amb els títols que va guanyant l’equip i també en el joc. De fet, hi ha moments que sembla que juguin de memòria, sobretot al mig del camp.

—Si el Barça guanya, assegurarà pràcticament la Pilota d’Or per a una de les seves futbolistes. Les dues darreres guanyadores han estat Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí. Si haguéssiu de votar, amb qui us quedaríeu?
—És molt difícil escollir. Totes dues han fet una gran temporada i, fins i tot, podríem afegir a l’equació Caroline Graham Hansen, que ja fa unes temporades que és a un nivell extraordinari, o Ewa Pajor, que s’ha fet un fart de fer gols tant a la Lliga de Campiones com a la lliga espanyola. La final pot fer decantar la balança. Qui faci més bona final o qui marqui més les diferències farà un pas més per a emportar-se el premi.

Xavier Martín: “Els futbolistes de la Masia han d’expressar-se en català”

La Generalitat va restar incomunicada amb les policies locals de catorze municipis valencians durant els moments més greus de la gota freda. Així consta en un informe elaborat per la Guàrdia Civil i encarregat pel jutjat de Catarroja, que també revela que la reunió de coordinació del CECOPI del 29 d’octubre no es va enregistrar, tot i fer-se per videoconferència i disposar d’un sistema amb aquesta funcionalitat.

Les dades, extretes d’una investigació ordenada per la jutgessa instructora, posen en relleu disfuncions greus en la resposta d’emergència de la Generalitat. L’informe especifica que, per unes quantes incidències –algunes de xarxa i unes altres d’origen desconegut–, el Centre de Coordinació d’Emergències (CCE) va perdre la comunicació amb catorze policies locals i serveis essencials en plena emergència. Les incomunicacions van començar a les 15.31 amb la policia local d’Alginet (Ribera Alta) i es van anar estenent: Xest (Foia de Bunyol) a les 18.29, Paiporta (Horta Sud) a les 18.49, Xiva (Foia de Bunyol) a les 19.45, Benetússer (Horta Sud) a les 19.54, i Ferrocarrils de la Generalitat (FGV) a les 20.14. Després s’hi van afegir Catarroja (Horta Sud) a les 20.50, Aldaia (Horta Sud) a les 21.29, Requena (Plana d’Utiel) a les 21.48, Utiel (Plana d’Utiel) a les 21.50, Alfafar (Horta Sud) a les 22.21, Quart de Poblet (Horta Oest) a les 23.06, Torrent (Horta Oest) a les 00.44, Carlet (Ribera Alta) a les 04.56 i l’Alcúdia (Ribera Alta) a les 04.58. Una situació que comprometia greument la coordinació de les actuacions sobre el terreny.

Alhora, el document detalla que la reunió del CECOPI d’aquella vesprada no es va enregistrar perquè, segons que va explicar el sotsdirector d’Emergències Jorge Suárez, no estava “protocolaritzat”. Tanmateix, el sistema Webex de la Generalitat sí que permet d’enregistrar les sessions, previ avís als participants, però la funció no es va activar. A més, el Centre de Coordinació no disposa de mitjans propis per a enregistrar imatges a la sala on es van fer les reunions. I, malgrat que les pantalles del sistema VideoWall podien haver-se emprat per projectar informació de l’escenari d’emergència, aquell dia només es van fer servir per a la videoconferència.

L’informe també recull que, de les 04.30 del 29 d’octubre fins a les 18.00 del 31 d’octubre, una incidència tècnica va fer que en moltes telefonades al 112 no se sentís qui feia la telefonada, cosa que obligava els operadors a fer repeticions de trucada. Tot i que no es va interrompre l’atenció, aquesta fallada comprometia la fluïdesa i l’eficàcia de la resposta. En relació amb la connectivitat, Suárez reconeix que el CCE “no disposa d’un sistema que garantisca en tot moment la cobertura de xarxa per a telefonia mòbil” dins la seu de l’Eliana.

El Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha desestimat el recurs que van presentar més de cinquanta diputats del PSOE i Sumar contra l’eliminació del requisit de coneixements de català per a treballar com a sanitari a les Illes. El recurs impugnava el decret llei que el govern de Marga Prohens havia aprovat l’agost del 2023, poc després d’arribar al poder amb el suport de Vox.

La sentència, a la qual ha tingut accés Efe, estableix que el decret llei ja no és vigent perquè fou derogat a final d’any amb la nova llei de simplificació administrativa. Per tant, el recurs ha perdut l’objecte principal. Tanmateix, el tribunal també desestima la resta d’al·legacions, com ara, el suposat ús fraudulent de la figura del decret llei, que els recurrents atribuïen al govern balear.

Segons que argumenta el TC, la reforma per via d’urgència era raonada i justificada pel dèficit de personal sanitari, basant-se en dades concretes extretes d’un informe del ministeri de Sanitat espanyol del 2022. En aquest sentit, el tribunal avala la justificació del govern balear i diu que no és irraonable que s’hagués volgut modificar la normativa per captar i retenir metges i reduir les llistes d’espera.

El text també recorda que la normativa anterior ja preveia l’exempció del requisit de català de manera excepcional en cas de manca de professionals, i que aquesta fórmula s’havia aplicat repetidament entre el 2021 i el 2023, durant el govern del PSOE, Unides Podem i Més per Mallorca. El Servei de Salut balear va emetre diversos informes en què proposava d’eximir l’exigència lingüística.

El tribunal rebutja també que la norma vulneri el dret dels ciutadans a usar qualsevol de les dues llengües cooficials per a relacionar-se amb l’administració, perquè diu que es tracta d’una regulació parcial que afecta només un servei concret.

El recurs d’inconstitucionalitat havia estat impulsat per l’Obra Cultural Balear i fou admès a tràmit pel Constitucional al gener, quan el decret llei encara era vigent. Quan la norma fou derogada per la llei de simplificació, l’OCB va tornar a promoure un nou recurs contra la supressió del requisit lingüístic.

Dimarts que ve, els vint-i-set estats de la Unió Europea decidiran, a proposta d’Espanya, que el català i també l’èuscar i el gallec passen a ser llengües oficials de la Unió Europea. Ara mateix, la Unió té vint-i-quatre llengües oficials, i passarien a ser-ne vint-i-set, doncs. Aquestes darreres hores, hi ha hagut tot d’informacions contradictòries sobre la qüestió, que intentem recapitular i aclarir.

Què ha de passar perquè dimarts el català sigui llengua oficial de la Unió Europea?

Els estats hauran de votar i cal unanimitat. Això no obstant, les abstencions no compten. De manera que tan sols si hi hagués vots negatius la decisió no seria adoptada.

Què passa si dimarts el vot és a favor de l’oficialitat?

Si dimarts es vota a favor de l’oficialitat, al cap de tres dies, la resolució serà publicada al butlletí oficial i a partir d’aquest moment el català serà, legalment, una de les llengües oficials de la UE.

Per què es diu, doncs, que el català no serà oficial abans del 2027?

Perquè els efectes jurídics de la decisió entraran en vigor el primer de gener de 2027. El català serà oficial a partir de la publicació de la decisió, però la validesa jurídica d’aquesta oficialitat no es podrà exigir fins el primer de gener de 2027.

Per què, aquest espai de temps?

Perquè cal preparar les institucions. Per exemple: el TJUE estarà obligat a acceptar qualsevol litigació en català. Un treballador podrà ser contractat per la Unió sense necessitat de demostrar el coneixement de cap més llengua que la catalana. Les intervencions públiques hauran de tenir traducció simultània en català. Tots els documents de la UE s’haurien de publicar en català. Els ciutadans podran adreçar-se en català a les institucions europees… Tot això és un procés d’una gran complexitat.

Per què és complex?

Perquè cal crear les condicions pràctiques i de treball que han de fer possible que el català sigui una llengua funcional dins les institucions europees. I això implica crear equips lingüístics, convocar concursos per a contractar el personal amb la preparació adequada, refer els sistemes que ara funcionen en vint-i-quatre llengües per tal que funcionin en vint-i-set. I tot això, en una entitat molt complexa que té quatre grans institucions –Consell, Comissió, Parlament i Tribunal de Justícia– i més organismes menors, que també han d’aplicar la norma.

Això ha passat abans, o únicament passarà amb el català?

Ha passat abans. El maltès, per exemple, va ser declarat llengua oficial el 2004, però va tenir un període d’adaptació de les institucions que va durar fins el 2007. El 2005, l’irlandès va ser elevat al rang de llengua oficial de la Unió, però no va ser fins el 2022 que es va completar el procés d’adaptació que permet que funcioni com una llengua quotidiana i a tots els efectes.

Quan s’acabaria aquest període d’adaptació pel català?

Si el text s’aprova tal com està redactat, el primer de gener de 2027 les institucions europees estarien obligades legalment a complir tots els drets lingüístics dels catalanoparlants.

A partir d’aquell moment, què passaria?

A partir del gener del 2027, el català seria una llengua amb els mateixos drets i obligacions que les altres, que l’espanyol, el francès o qualsevol altra. En peu d’igualtat a Europa.

I què vol dir, doncs, que hi hauria una “derogació” que s’hauria de revisar abans del 2031?

Significa que, en qualsevol cas i encara que el procés vagi malament, l’adaptació del català com a llengua oficial de la Unió no podria anar més enllà d’aquest any. Però aquest termini es pot escurçar en qualsevol moment, segons com vagi el procés tècnic d’adaptació.

I es podria fer marxa enrere amb l’oficialitat?

Novament, els vint-i-set estats membres s’haurien de posar d’acord tots per fer-ho amb un vot unànime. Espanya, unilateralment, no ho podria fer.

Lloc: Mercat municipal

Un apunyalament múltiple a l’estació d’Hamburg, al nord d’Alemanya, ha deixat una dotzena de ferits. Tres d’ells es troben en estat crític i tres més, en estat greu, segons els bombers. Els fets han passat al voltant de les 18.00 en una de les andanes de l’estació.

La policia ha detingut una dona de trenta-nou anys com a sospitosa de l’atac i creu que ha actuat tota sola. La policia ha muntat un gran dispositiu al voltant de l’estació, que ha estat evacuada.

La policia ha obert una investigació per a esclarir els fets. Ara per ara, no se saben les motivacions de l’atac i creuen que és un incident aïllat.

L’estació central d’Hamburg és un centre important de transport que connecta els trens de gran distància amb els regionals i les línies de metro. És situat ben bé al centre de la ciutat i una part de l’edifici es fa servir com a centre comercial.

L’operador ferroviari alemany Deutsche Bahn ha anunciat la interrupció dels serveis de tren a l’estació i ha advertit que hi hauria “retards i cancel·lacions parcials”.

#hh2305 #Hamburg
Nach ersten Erkenntnissen soll eine Person im #Hauptbahnhof mehrere Menschen mit einem Messer verletzt haben. Die tatverdächtige Person wurde von den Einsatzkräften festgenommen.

— Polizei Hamburg (@PolizeiHamburg) May 23, 2025

#hh2305 #Hamburg
Bei der festgenommenen Person handelt es sich um eine 39-jährige Frau. Aufgrund der bisherigen Erkenntnisse gehen wir davon aus, dass sie allein gehandelt hat. Die Ermittlungen zu den Hintergründen laufen auf Hochtouren.

— Polizei Hamburg (@PolizeiHamburg) May 23, 2025

UPDATE: Six people sustained life-threatening injuries in the knife attack at Hamburg's central train station, according to German emergency services. Six others were also injured in the incident. https://t.co/LyeiVFa2Az pic.twitter.com/3UFNuaXy6T

— DW News (@dwnews) May 23, 2025

Im Hbf #Hamburg sind am frühen Abend mehrere Menschen mit einem Messer verletzt worden. Wir sind tief bestürzt über die Gewalttat, unsere Gedanken und Mitgefühle sind bei den Verletzten und deren Angehörigen. @PolizeiHamburg

— Deutsche Bahn AG (@DB_Presse) May 23, 2025

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

Un any i divuit dies després de l’OPA hostil del BBVA contra el Banc Sabadell, arribarem a un punt clau i gairebé decisiu en aquest llarg procés, que començava el 9 de maig de 2024. Un procés que, segons que estimava llavors el conseller delegat de BBVA, Onur Genç, havia de durar al voltant de sis mesos. No va encertar-la gaire. Però el fet és que el desenllaç ja ha entrat en la recta final. Després de l’aprovació, amb condicions, de la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC), ara l’atenció recau sobre el Ministeri d’Economia espanyol, que disposa fins dilluns, 26 de maig, per decidir si eleva l’afer al consell de ministres. En cas afirmatiu, el consell disposarà, a partir de l’endemà, d’un mes per a deliberar sobre l’operació i valorar la possibilitat d’imposar compromisos addicionals als exposats per la CNMC. Recordem que el govern espanyol no pot frenar l’operació, però sí que pot complicar molt les coses. Superats aquests obstacles, serà el torn dels accionistes de l’entitat catalana, una votació que, si no hi ha més dilacions, es preveu que es faci a l’estiu.

Com era d’esperar, una vegada hem entrat a la recta final, els ànims s’han escalfat a les dues bandes afectades, amb declaracions públiques dels directius d’ambdues entitats més dures i que es poden sintetitzar en aquests raonaments:

Aquests darrers dies, el president del BBVA, Carlos Torres, ha dit que la consulta pública del govern espanyol sobre l’OPA “no era necessària”, perquè no veia raons d’interès general en l’operació i, per aquesta mateixa raó, confiava que no arribaria al consell de ministres. A més, el banquer es va referir a la presència de “temors infundats” sobre l’operació, com el de l’impacte en el crèdit de les pimes, l’exclusió financera o la concentració del sector, que, en les seves paraules, “no és cap problema a Espanya, on el sector és molt competitiu”. I ha negat que Catalunya perdi centres de decisió si culmina l’operació, perquè el BBVA ha dit de bon començament que mantindria la seu del Sabadell a Sant Cugat del Vallès.

Les paraules del president del banc basc mereixen un comentari, perquè en el seu discurs –per altra banda, habitual, fins i tot en la publicitat– hi han errades manifestes de capteniment de la realitat, per no dir mentides. Crec que té raó que la consulta no era necessària, perquè tot el que s’ha dit ja ho havien repetit amb escreix fins llavors en públic uns quants agents de la societat. En canvi, menteix sobre el que anomena “temors infundats” en el crèdit, la concentració i l’exclusió.

Els sindicats el desmenteixen absolutament. En un escrit enviat al Ministeri d’Economia, CCOO i UGT han avisat dels “riscos econòmics, socials i laborals” d’una operació a la qual s’oposen “frontalment”. I xifren la “pèrdua massiva d’ocupació” que pot generar l’operació: entre 7.684 i 10.567 llocs de feina directes, que afectaria especialment persones de més de cinquanta anys. Els sindicats es refereixen també al tancament eventual entre 589 i 883 oficines, la qual cosa afectaria, sobretot, “l’Espanya buidada, les persones grans i els col·lectius vulnerables”. Així mateix, apunten a una reducció en l’oferta de crèdit, amb un impacte especial en autònoms i pimes, i a la pèrdua de competència que significaria aquesta fusió, perquè concentraria el 70% dels actius bancaris a Espanya. Curiosament, això no ho diu el banc afectat, sinó uns col·lectius que poden analitzar la situació real, en teoria, més objectivament, a partir de la història abundant del que ha passat en el sector en casos similars.

Sobre això que diu que mantindrà la seu a Sant Cugat. Es refereix a l’edifici? Als administratius? No siguem babaus. Mirem què n’ha quedat, allà per on ha passat el BBVA a Catalunya, de les entitats d’UNNIM (Caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa), per exemple, o de la Caixa de Catalunya: ni el record, si no fos per alguna fundació. A més, segons la trajectòria demostrada en les compres o annexions realitzades, no tindria cap mena de sentit fer el que diuen que faran i ho saben perfectament.

Per tant, per aquesta banda, malament. Però, abans de continuar, no puc deixar passar per alt el comunicat tan dur que va fer públic el Cercle d’Economia dimarts passat, en què expressava el seu rebuig total a la fusió entre el BBVA i el Sabadell, d’un angle diferent: perquè “accentua el desequilibri territorial” en favor de Madrid i en detriment de Barcelona. La nota és el comiat, com a president, de Jaume Guardiola. Jo fa uns quants anys que el conec, i em consta que és una persona molt ponderada i equilibrada. Vull dir que em sorprèn el to tan dur que empra en la nota. Això sí, al final, després de la garrotada, diu que l’opinió del Cercle “no és contra el BBVA”, que ja sabem que té un compromís amb Catalunya “inequívoc”. I que tampoc dubta de la “professionalitat, capacitat i imprescindibilitat” de la CNMC. Educació, per sobre de tot!

La nota critica la concentració que significaria l’operació, atès que no sols comporta el trasllat dels centres de decisió a Madrid, sinó tot allò que arrossega, com a auditories, consultories, assessors… Per eludir aquesta concentració bancària, el Cercle advoca pel “manteniment del Sabadell com a entitat amb personalitat jurídica pròpia”, independent i amb seu al Vallès.

L’escrit també diu que l’anàlisi emesa per la CNMC per a donar el vist-i-plau a l’OPA és “insuficient per a preservar la lliure competència”, perquè “l’operació suposaria reduir d’un 25% el nombre de bancs espanyols que poden operar en tot el territori”. És a dir, de quatre a tres. A més, apunta que, en el seu dictamen, la CNMC hauria d’haver exigit desinversions al banc que presideix Carlos Torres. O, directament, no haver autoritzat l’OPA.

I un altre punt nou sobre l’efecte que pot causar en el mercat. Més enllà de la tan esbombada repercussió que pot tenir la fusió en el crèdit a les pimes, el Cercle remarca que les empreses grans també sofriran les conseqüències de la concentració bancària, i ha assenyalat que la reducció de la competència comportaria un empitjorament de les condicions bancàries. A totes, no tan sols a les que són clients. I posa com a exemple que la CNMC no preveu una empresa que vulgui créixer i necessiti un increment del crèdit disponible.

Insisteixo que, coneixent el tarannà del president sortint del Cercle, ha d’estar convençut al 200% de tot i de cada frase del comunicat –que, tot sigui dit, és l’anàlisi més acurada i completa de la situació que he llegit durant tot aquest temps que ha durat el procés. Qui tingui interès de llegir-lo, el pot trobar a la web del Cercle.

I ara parlem del Sabadell, que aquests dies també ha estat molt actiu en la defensa del seu territori i la seva independència. El president Oliu no ha tingut manies a declarar que observava “un clam social i empresarial” contrari a l’OPA llançada pel BBVA contra la seva entitat, i ha afegit que aquesta opinió coincidia amb la seva visió que tots dos bancs “generen més valor si van separats que no pas junts”. També ha recalcat que el Sabadell era un banc espanyol, que atenia les empreses i clients de les diferents comunitats autònomes, mentre que el BBVA “no és un banc espanyol”, sinó que “la meitat” de l’entitat és de països iberoamericans –sobretot, Mèxic– i també de Turquia, on té una gran presència. Aquest argument l’ha exposat unes quantes vegades. Probablement, intueix que, entre els diversos interessos de l’OPA del BBVA, hi ha el de considerar el banc més espanyol i tenir més pes a l’estat.

Dimarts passat, la Cambra de Comerç d’Alacant va assegurar que els mercats ja donaven per descomptat que el BBVA milloraria l’oferta per a l’entitat o, en cas contrari, no aconseguiria el suport necessari dels accionistes per a l’OPA. Aquest argument el va desglossar i va recordar que, en aquests moments, després de la revaloració del 72% que han experimentat les accions del banc català d’ençà del llançament de l’OPA i els ajusts pel repartiment de dividends, la prima que ofereix l’operació és “negativa”.

A més, va assenyalar que no era “el moment de buscar [fusions] alternatives” sinó de “crear valor”, de manera que tancava la porta a una possible operació amb Abanca o Unicaja per a defensar-se de l’assalt del seu rival. La famosa teoria del “cavaller blanc” que ve a salvar l’entitat en risc.

I, finalment, va continuar insistint en la falta d’informació que tenen en aquests moments els accionistes, i que no serà fins que es presenti el fullet de l’OPA davant la Comissió Nacional del Mercat de Valors espanyola (CNMV) quan realment es podrà valorar què ofereix el BBVA i tots els riscs que implica.

Al marge dels plantejaments dels protagonistes, el fet és que hi ha moviments accionarials al voltant del Sabadell per part de fons d’inversió internacionals. Això fa que l’equilibri entre grans tenidors i menudistes es vagi decantant cap als primers. Avui s’estima que tenen un 52% de les accions, per un 48% els petits. I també es diu que el 30% de les accions són en mans de dotze grans fons. Això fa que la decisió final de l’OPA sigui incerta, perquè els fons internacionals tenen molt a dir. Però no ens precipitem, primer hem de veure què decideix el govern espanyol.

 

El batlle de Barcelona, ​​Jaume Collboni, proposarà de tornar a trencar relacions amb Israel a causa de la situació humanitària a la franja de Gaza, segons que ha avançat El Periódico i han confirmat fonts del consistori a Europa Press.

Divendres que ve, el grup municipal del PSC portarà a votació una proposició per suspendre relacions amb el govern israelià, un moviment orientat a exigir un alto-el-foc i que es respectin els drets del poble palestí.

El febrer del 2023, l’ex-batllessa de Barcelona ​​Ada Colau va decretar una “suspensió temporal” de relacions amb Israel i amb totes les seves institucions, inclòs l’agermanament amb la ciutat de Tel-Aviv. Set mesos després, Collboni va signar un decret que restablia les relacions. Aleshores, Collboni va expressar que era en contra de la “política de cancel·lació”.

a càrrec de Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC) - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

A càrrec del divulgador musical Rafael Esteve Alemany - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

L’estat espanyol ha presentat una nova proposta als estats membres de la Unió Europea per provar de desblocar l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec. El pla, segons que ha sabut Europa Press, consisteix que els efectes de l’oficialitat siguin graduals: a partir del gener del 2027, es traduirien els reglaments del Consell de la Unió Europea i del Parlament Europeu, és a dir, les normes que s’apliquen directament a tots els estats i no requereixen cap transposició. En la legislatura passada, aquests reglaments van representar tan sols el 2,6% del total de documents jurídics europeus.

Alhora, el text preveu una “derogació” temporal que eximiria les institucions europees de traduir la resta de textos legislatius. Aquesta clàusula s’hauria de revisar abans del 2031, però tornaria a caldre la unanimitat dels vint-i-set per a eliminar-la.

Cal tenir en compte que, per exemple, en el cas del gaèlic irlandès, es va sol·licitar el 2005, va ser adoptat el 2007 i no va obtenir l’estatus ple fins el primer de gener de 2022 per la sol·licitud de la República d’Irlanda d’una aplicació gradual arran de la dificultat de traduir tots els documents.

Dimart que ve, 27 de maig, el Consell d’Afers Generals de la UE durà a votació aquesta qüestió, tot i que encara no es garanteix que es pugui votar. És una reforma que requereix la unanimitat i que continua generant recels jurídics i financers en unes quantes delegacions, segons que han explicat fonts diplomàtiques. Per mirar de convèncer els països escèptics, el govern espanyol ha inclòs en la proposta una declaració segons la qual es compromet a assumir tots els costos derivats de l’oficialitat. Això representa un canvi de marc, perquè actualment els costos de traducció de les llengües oficials van a càrrec del pressupost de la UE. Ara bé, el govern espanyol encara no ha concretat quin cost tindria tot plegat. Fa uns mesos, la Comissió Europea va estimar en 132 milions d’euros anuals l’oficialitat de les tres llengües (44 milions cadascuna), tot advertint que era un càlcul molt preliminar basat en l’experiència del gaèlic irlandès.

L’oficialitat, en dues fases

La proposta espanyola preveu que, abans de l’aplicació efectiva del règim d’oficialitat, s’elabori un pla conjunt amb les institucions europees per determinar els recursos tècnics, materials i humans necessaris per reduir gradualment les excepcions i ampliar la cobertura lingüística. El text ja no recull, com sí que ho feien esborranys anteriors, la possibilitat de començar solament amb el català i deixar per a més endavant l’èuscar i el gallec. Ara es proposa que totes tres llengües s’incorporin alhora, començant per la traducció dels reglaments, i es deixi per al 2031 la revisió de la clàusula de derogació que n’exclouria la resta de textos.

En aquest aspecte, per a l’oficialitat, més que els terminis, és especialment important que el que es modifiqui sigui el primer article del reglament número 1 de la Unió Europea, que diu que “les llengües oficials i les llengües de treball de les institucions de la Unió seran l’alemany, el búlgar, el croat, el castellà, el danès, l’eslovac, l’eslovè, l’estonià, el finès, el francès, el grec, l’hongarès, l’anglès, l’irlandès, l’italià, el letó, el lituà, el maltès, el neerlandès, el polonès, el portuguès, el romanès, el suec i el txec” i que, en canvi, no s’afegeixin aquestes tres llengües en alguna mena de subapartat.

Reticències jurídiques i por a un precedent

La proposta s’ha trobat amb l’oposició tècnica dels serveis jurídics del Consell de la UE, que han expressat dubtes orals sobre la solidesa legal de la reforma. Malgrat això, aquest informe no és vinculant i no impedeix que els estats membres la votin si ho volen. La manca d’una avaluació detallada dels costos i de les implicacions pràctiques ha estat una de les principals raons de desconfiança de gairebé una desena de països, entre els quals l’estat francès i Itàlia. També hi ha preocupació en països bàltics, amb minories russòfones, que temen que es pugui obrir la “capsa de Pandora” i s’estableixi un precedent.

El govern espanyol insisteix que el cas de les tres llengües únic: tenen reconeixement constitucional des de la transició, es fan servir al congrés espanyol i al senat, i ja s’hi han traduït els tractats europeus i gran part de la legislació, fins i tot en les transposicions de directiva. A més, demana que el Consell incorpori una declaració addicional al reglament lingüístic per deixar clar que qualsevol futura petició d’oficialitat d’una altra llengua s’avaluarà cas per cas i haurà de complir criteris estrictes, com ara que sigui una llengua originària del país i reconeguda constitucionalment durant almenys vint anys.

Una jutgessa federal dels Estats Units ha blocat l’intent de l’administració Trump de revocar la capacitat de la Universitat Harvard d’admetre estudiants estrangers. Avui mateix, Harvard havia presentat una demanda contra la decisió de Trump.

En la demanda, la universitat va qualificar la revocació de “violació flagrant” de la Constitució dels EUA i d’altres lleis federals, advertint que tindria un “efecte immediat i devastador” tant per a la universitat com per als més de 7.000 estudiants amb visat afectats.

El Departament de Seguretat Interior dels Estats Units (DHS) va revocar ahir de manera sobtada la certificació de Harvard per a participar en el programa d’estudiants i visitants d’intercanvi, la qual cosa posaria en risc immediat l’estatus legal de visat d’uns set mil estudiants. El rector de la universitat, Alan Garber, ha qualificat la decisió d’il·legal i injustificada, i l’atribueix a una represàlia directa per la negativa de Harvard a sotmetre’s al control del govern federal sobre el currículum, els professors i els alumnes de la universitat.

La secretària de Seguretat Interior, Kristi L. Noem, ha justificat la revocació dient que Harvard havia permès estrangers “antiamericans i pro-terroristes” d’agredir i assetjar gent, i que havia donat cobertura a membres de grups paramilitars del Partit Comunista Xinès.

Noem exigeix a Harvard que lliuri, en un termini de tres dies, els registres disciplinaris i electrònics i els enregistraments audiovisuals dels estudiants internacionals que suposadament hagin participat en protestes o accions violentes aquests darrers cinc anys, si vol recuperar la certificació per al curs vinent.

Lloc: Biblioteca

El fotògraf brasiler Sebastião Salgado, guanyador de diversos premis World Press Photo, s’ha mort a vuitanta-un anys. Ho ha anunciat l’entitat ecologista Instituto Terra, que ell mateix va fundar amb la seva companya, Lélia Wanick.

“Sebastião Salgado va ser molt més que un dels grans fotògrafs del nostre temps. Al costat de la seva companya de vida, Lélia Deluiz Wanick Salgado, va sembrar esperança allà on hi havia devastació i va fer florir la idea que la restauració ambiental és també un gest profund d’amor per la humanitat. La seva lent va revelar el món i les seves contradiccions; la seva vida, el poder de l’acció transformadora”, diu Instituto Terra en un comunicat.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Instituto Terra (@institutoterraoficial)

Referent i compromès amb les causes socials i ambientals

Sebastião Salgado (Aimorés, Brasil, 1944) ha estat un dels fotoperiodistes més influents del segle XX i XXI. Economista de formació, va abandonar la feina al Banc Mundial el 1973 per dedicar-se plenament a la fotografia, que va aprendre de manera autodidàctica.

Va treballar per agències com Sygma, Gamma i Magnum abans de fundar la seva pròpia, Amazonas Images, amb la voluntat de denunciar la realitat dels més vulnerables.

Compromès amb les causes socials i ambientals, Salgado va documentar la vida i el treball en països empobrits, sempre en blanc i negre, amb un estil molt contrastat i tècnicament elaborat.

Algunes de les seves imatges més icòniques són les de les mines d’or de Serra Pelada. Va rebre nombrosos reconeixements internacionals, entre ells el World Press Photo i el premi Hasselblad. El 2001 va ser nomenat representant especial d’UNICEF i el 2019 va ingressar a l’Acadèmia de les Belles Arts de França.

Juntament amb la seva esposa, va fundar l’Instituto Terra, dedicat a la reforestació i restauració ambiental del sud-est brasiler, convertint el seu activisme ecològic en una extensió del seu compromís humanista.

Instituto Terra ha volgut expressar la solidaritat amb Lélia, els seus fills Juliano i Rodrigo, els seus néts Flávio i Nara, i “amb tots els familiars i amics que comparteixen amb nosaltres el dolor d’aquesta pèrdua immensa”. “Continuarem honorant el seu llegat, conreant la terra, la justícia i la bellesa que ell tant va creure que era possible restaurar”, diu l’entitat.

Coneixerem dues plantes aromàtiques mediterrànies que perfumaran els nostres armaris i calaixos - Lloc: Pati del C.C.Calisay

Les autoritats de Rússia i Ucraïna han fet avui un nou intercanvi de presoners, que ha permès d’alliberar dos-cents setanta militars i cent vint civils de cada banda. El moviment s’emmarca en un acord més ampli, pactat la setmana passada a Turquia, que preveu l’alliberament de mil presoners per cada part.

El Ministeri de Defensa rus ha detallat en un comunicat que els presoners alliberats per Ucraïna ja eren a Bielorússia, on rebien atenció mèdica i psicològica abans del trasllat a Rússia. Moscou ha remarcat que entre els alliberats hi havia civils que havien estat detinguts durant incursions ucraïneses a la regió russa de Kursk. El govern rus ha explicat que aquest intercanvi a gran escala continuaria aquests dies vinents, tot i que encara no s’ha especificat cap calendari.

L’impulsor d’aquest acostament ha estat el president dels Estats Units, Donald Trump, que n’ha celebrat públicament l’acord. En un missatge a la xarxa Truth Social, ha afirmat que totes dues parts havien completat els preparatius per a fer efectiu l’intercanvi de presoners i s’ha demanat si aquest gest podria desembocar “en alguna cosa més gran”. La reunió que ha obert la via a aquest intercanvi és la primera trobada directa entre delegacions de Rússia i Ucraïna en més de tres anys i s’ha fet a Istambul amb la mediació dels Estats Units.

L’ex-conseller de Drets Socials Carles Campuzano ha afirmat que el cas de la menor sota la guarda de la Generalitat víctima d’una trama de prostitució i pederàstia no li va “arribar a la taula” perquè era un cas que va es va produir el 2021 i ja es va intervenir aleshores. En declaracions al 324, ha recordat que ell va entrar com a conseller l’octubre del 2022 i que durant la seva etapa solament es va produir la compareixença de premsa policíaca per explicar el cas, el juny del 2024. Ha afegit que sí que li consta que la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) feia la feina de “seguiment”. Ha afirmat que, tot i la necessitat d’afrontar reptes, no hi ha una situació de “desgavell” a la DGAIA i que el sistema funciona raonablement bé.

Noemí Pereda: “No és possible que la DGAIA canviï en tres mesos, com s’ha anunciat”

En el cas concret de la jove sota la guarda de la DGAIA, Campuzano ha recordat que va entrar en el sistema el maig del 2021 i l’octubre del mateix any els educadors van detectar que hi havia algun “problema i ho van posar en coneixement de la DGAIA, i aquesta dels Mossos d’Esquadra. És això, ha assegurat, el que va permetre “destapar” la xarxa. “Un cop entra en guarda, es triguen cinc mesos a detectar que hi ha un problema”, ha manifestat. A més, ha recordat que hi ha una vintena de víctimes més d’aquesta trama, que no es troben sota la protecció de la DGAIA.

Ha explicat que durant la seva etapa al capdavant de la conselleria va consolidar el model Barnahus contra els abusos a menors, que va permetre detectar l’any passat gairebé tres mil suposats casos. L’ex-conseller ha insistit que el “gruix” d’aquests casos no són de menors que estan sota la protecció de la DGAIA. És per això que ha insistit que no es pot dir que sigui “habitual” que hi hagi abusos entre els menors sota la protecció de la Generalitat.

L’ex-conseller ha coincidit en el diagnòstic de la síndica de greuges sobre la necessitat d’incrementar la prevenció i les famílies de l’acollida. Sobre el primer tema, ha apuntat, però que aquesta prevenció s’ha de fer majoritàriament des dels municipis, que és on hi ha el contacte directe amb les famílies i les problemàtiques inicials que presenten. Sobre la necessitat de tenir més famílies d’acollida, ha assegurat que durant la seva etapa ho van intentar i ha reconegut que és complicat.

En tot cas, ha dit que a principis del 2023 el seu equip va presentar un pla de millora del sistema de protecció a la infància i ha esperat que l’actual govern pugui donar continuïtat a alguns projectes que ells van presentar, com les famílies acollidores professionalitzadores, o la millora de les condicions laborals dels treballadors.

Crític amb l’informe de la Sindicatura de Comptes

D’altra banda, s’ha mostrat crític amb l’informe de la Sindicatura de Comptes en què s’alertava de disfuncions en els contractes pel servei dels centres de menors entre el 2016 i el 2020. Segons el conseller, aquest informe “obvia” el temps que la consellera Dolors Bassa va ser empresonada i que el seu successor no va assumir el càrrec fins a la primavera del 2018. Ha afirmat que durant aquest temps la responsable de la signatura per renovar els contractes “era Dolors Montserrat” perquè la Generalitat estava intervinguda i ha afegit que també s’obvia que el 2020 va tenir lloc la pandèmia de la covid. Per això, critica que s’elaborés l’informe “obviant” aquestes situacions i ha recordat que el parlament “per primera vegada” no va avalar l’informe.