La sala d’apel·lacions del Tribunal Suprem espanyol ha desestimat per unanimitat el recurs interposat pel fiscal general espanyol, Álvaro García Ortiz, contra l’entrada i escorcoll del seu despatx professional i el de la fiscal provincial de Madrid, María Pilar Rodríguez, investigats per un delicte de revelació de secrets a la parella de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. La resolució judicial a la qual ha tingut accés l’ACN indica que si el Tribunal Suprem “té la facultat d’investigar un aforat, l’òrgan instructor també ha de tenir els mecanismes necessaris per fer-ho”. Així mateix, avala la confiscació del material informàtic i considera que els escorcolls eren l’únic mitjà possible per aconseguir els dispositius.

Les defenses dels fiscals van presentar recurs contra aquestes accions en considerar-les desproporcionades amb el delicte investigat i en opinar que envaïen la seva intimitat. Ara, els magistrats Julián Sánchez Melgar, Andrés Palomo i Eduardo de Porres, han valorat que el delicte investigat permet aquesta diligència, que la investigació era necessària, i que era l’únic mitjà possible per obtenir els aparells i instruments que es trobaven als despatxos. Així, han indicat que “ni la Fiscalia General de l’Estat ni cap altra institució tenen una garantia d’immunitat” i que la motivació era suficient. En aquesta mateixa línia, han defensat que “en dependències de Fiscalia, com de qualsevol jutjat, hi ha múltiples expedients que contenen dades d’igual o més rellevància que els ara investigats, la revelació dels quals pogués potencialment afectar no només l’adequada administració de justícia sinó la intimitat de tercers, de manera que el judici de proporcionalitat en la ingerència ha de ser reforçat”.

Han avisat que el jutge instructor no tenia alternativa perquè concloure que es tractava d’un lloc d’impossible prospecció judicial (en ser una alta institució de l’Estat), hauria comportat renunciar a la mateixa investigació i hauria implicat la creació d’un àmbit d’impunitat que no es contempla en l’ordenament jurídic espanyol. Així mateix, els magistrats han assenyalat que “si el Tribunal Suprem té la facultat d’investigar un aforat, que ho és precisament pel seu rang a l’arquitectura constitucional i per la funció que exerceix a l’estat de dret”, la conseqüència és que “l’òrgan instructor ha de tenir les maneres i instruments necessaris per fer-ho”.

Pels magistrats no és raonable “atribuir a un òrgan jurisdiccional, també en virtut del seu alt rang, la facultat d’investigar, i si escau, sancionar, els possibles delictes que puguin cometre els representants de tan altes institucions, i després concloure, que no poden utilitzar els instruments necessaris per a la seva investigació, quan concorren els requisits necessaris per adoptar tals mesures”.

La periodista Agnès Marquès torna a 3Cat. Substituirà la periodista Elisenda Carod al capdavant del programa La tarda de Catalunya Ràdio mentre estigui de permís de maternitat. Ho han anunciat totes dues en un vídeo publicat a X.

Qui farà la #TardaCatRàdio mentre l'@elisendacarod estigui de permís maternal? pic.twitter.com/Y5c2yro96h

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) February 21, 2025

Entre 2017 i 2022 va ser la presentadora del programa No ho sé, de RAC-1. Entre el setembre de 2022 i juny de 2024 va presentar i codirigir el programa Planta baixa de TV3, agafant el relleu de Ricard Ustrell.

Aquestes són les sèries que 3Cat estrenarà el 2025

Marquès va néixer a Palma i, poc després, va traslladar-se amb la seva família a Bilbao durant una dècada. A la dècada del 1990, es va establir a Barcelona. Va estudiar periodisme a la Universitat Ramon Llull i va començar la seva carrera a la ràdio local de Llavaneres i Ràdio Estel.

Va treballar a COM Ràdio, Catalunya Ràdio, i va fer pràctiques a Ràdio 4. Posteriorment, va ser redactora i presentadora d’informatius a Catalunya Ràdio, Onda Rambla, Telecinco i Ràdio 4. També va treballar al programa 180 graus de TV3 i va ser presentadora del 3/24 entre 2006 i 2007.

També va presentar el Telenotícies cap de setmana durant set anys, primer amb Joan Carles Peris i després amb Ramon Pellicer. El 2011 va ser la presentadora de les campanades de TV3. Va co-presentar la Marató de TV3 de 2012, centrada en la pobresa, i va narrar el documental Voluntaris. I el desembre de 2022, va presentar la Marató de TV3 sobre la salut cardiovascular. El 2014 va codirigir i presentar Vincles, un programa sobre el diàleg entre persones en risc d’exclusió i voluntaris.

Agnès Marquès: “Som una generació que no tindrem mai res per tota la vida”

El PSC de Ripoll s’ha mostrat decebut amb Junts per haver fet marxa enrere amb la moció de censura que havia de treure Sílvia Orriols (Aliança Catalana) de la batllia. El seu portaveu, Enric Pérez, ha explicat que no van posar condicions ni exigències per donar la batllia a Junts i ser socis de govern juntament amb ERC.

El regidor, acompanyat de la regidora Anna Avilés, ha explicat que hi havia un document d’acord de moció de censura i govern a punt per signar. Els socialistes estan convençuts que hi va haver una ingerència de la direcció nacional de Junts a l’acord fallit. “S’ha pensat en tacticismes i un posicionament autonòmic”, ha lamentat Pérez. Segons ell, Junts ja podria haver aprovat el pressupost d’Orriols i d’aquesta manera evitar una “situació tan desagradable”.

Què indica el no de Junts a la moció de censura contra Orriols a Ripoll?

Com a anècdota, Pérez ha explicat que ell i la seva dona van rebre la trucada de l’enquesta que va fer Junts. “No en sabem els resultats”, ha admès. Entre les preguntes, hi havia com valorava la gestió d’Orriols i posar nota a les regidores Chantal Pérez (ERC) i Maria Soldevila (Junts) com a possibles batllesses.

Pérez ha remarcat que la moció de censura no era un tema de tacticismes ni de cadires sinó una voluntat d’un canvi real per revertir el que ells i la resta de partits de l’oposició denunciaven, una “dinàmica molt negativa” per Ripoll. Per al socialista, la moció era una oportunitat per fer polítiques que “resolguin els temes concrets dels ripollesos”, com ara la falta d’habitatge. Segons que ha dit, la vila té 1.000 habitatges buits i el govern d’Orriols no ha actualitzat el Pla Local del 2010 que ha de marcar les estratègies de la ciutat. Mentrestant, ha dit, el nucli antic “es va degradant cada dia”.

Les “mancances” del pressupost d’Aliança Catalana

Per als socialistes, un dels hàndicaps del que queda de mandat és que el pressupost d’Aliança Catalana no respon a les necessitats de Ripoll. Denuncien que no s’han inclòs cap de les esmenes que van proposar. I lamenta que només es destinin 20.000 euros en temes de rehabilitació mentre tampoc no hi ha cap partida per millores a escoles.

El regidor socialista ha denunciat que el “bloqueig institucional” d’AC ha implicat perdre inversions mentre “altres municipis van desenvolupant-se amb bona coordinació amb la resta d’administracions”. En aquest sentit, ha alertat que hi ha risc de perdre una inversió de 2,4 milions d’euros per reformar una nau industrial de la zona del Pla. Segons que ha dit, si no s’aconsegueix cofinançament, “s’hauran de retornar els diners amb interessos i la situació econòmica serà molt complicada”.

El PSC també s’ha compromès a continuar treballant per guanyar-se la confiança de la ciutadania i demostrar que hi ha un altre projecte de ciutat possible. “Cal recuperar el diàleg i la responsabilitat”, ha dit. Segons Pérez, Ripoll ha de deixar de ser notícia per “fets negatius” i per una “polarització que no aporta res de bo”.

El Banc Sabadell ha remès a la Comissió dels Mercats i la Competència espanyol (CNMC) les seves al·legacions en contra de l’opa del BBVA. L’entitat vallesana ha escurat els terminis per tal d’avaluar en detall l’operació i exposar el seu punt de vista, segons han explicat fonts financeres.

En la presentació dels resultats anuals, fa quinze dies, el conseller delegat del Banc Sabadell, César González-Bueno, ja va dir que ultimaven el seu argumentari i remarcava l’impacte que tindria en les pimes. La CNMC analitza l’oferta en fase dos. Si ho creu convenient, el supervisor pot portar l’estudi a fase 3, cosa que donaria un paper important, també, al govern espanyol.

Junts ha demanat al govern espanyol que utilitzi “mecanismes de mediació” per defensar els drets lingüístics de Catalunya Nord. Segons que consta en una bateria de preguntes dirigides a l’executiu, insta també a donar suport a projectes com la Bressola. “Cal que l’estat espanyol mogui fitxa i atengui urgentment el crit d’auxili de la Bressola per evitar el seu col·lapse financer després de cinquanta anys des de la seva creació i es vegi obligada a tancar”, ha lamentat el senador Junts Francesc Ten. Des de la formació de Carles Puigdemont asseguren que s’està produint un “procés greu de substitució lingüística”.

Tal com destaquen des de Junts, la xarxa d’escoles de la Bressola té un paper fonamental en la preservació i normalització de la llengua catalana a una regió on l’idioma ha estat històricament minoritzat. “És necessari actuar ja per no posar en perill els drets lingüístics dels habitants de Catalunya Nord”, avisen. Actualment, la xarxa compta amb prop dels 1.100 alumnes i integra 750 famílies.

Aquest mes de gener ERC també va reclamar al govern espanyol que prengués mesures immediates per garantir la continuïtat de la Bressola. “La Bressola no és només un projecte educatiu, sinó també una eina fonamental de resistència cultural i lingüística en un territori on el català es troba en perill d’extinció”, va alertar la diputada republicana al congrés Etna Estrems.

ERC va presentar una proposició no de llei que, entre altres mesures, demana fixar una assignació estable de fons per aquesta iniciativa.

Gairebé una quarantena d’entitats han presentat avui al Born Centre Cultural de Barcelona la campanya “Català per a tothom: a cada barri, a cada escola, a cada feina“. Es tracta d’una aliança de país que pretén pressionar les institucions i activar la societat civil per a universalitzar l’accés al català, arran de les dades negatives de la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població. L’objectiu és que, tothom qui vulgui aprendre català, ho pugui fer sense limitacions, independentment del seu origen i condició. La presentadora de l’acte d’impuls de la campanya, Maria Maians, ha dit que la iniciativa vol arribar “allà on no arriba l’administració” perquè cal entendre el català com “un dret per a tothom i una eina de cohesió”.

És per això que demanen a les institucions i entitats un increment de l’oferta per aprendre la llengua fins a les 200.000 places anuals, sense llistes d’espera ni limitacions. En concret, demanen al govern que augmenti un mínim de 80.000 places anuals els cursos públics de català per a adults, passant de les 120.000 actuals a 200.000. Denuncien que, amb l’oferta actual de cursos, caldrien més de vint anys per a cobrir-ne la demanda.

Sancionar, mantenir el català i assumir el conflicte: com s’ha d’afrontar l’emergència lingüística?

La proposta divideix l’augment dels recursos per aprendre català en tres àmbits. El primer, el dels barris, amb un increment mínim de 30.000 places al Consorci per a la Normalització Lingüística. El segon, els centres de treball, amb un programa perquè cada any 30.000 persones puguin aprendre català a la feina, amb més oferta de cursos de català als llocs de treball, que descriuen com a “pràcticament inexistent”. Es tractaria d’un programa amb cursos sense cost econòmic per als professionals, amb continguts modulars adaptats a cada circumstància, i amb especial èmfasi en el treball de cara al públic. Antonio Suárez, que ha desplegat l’àmbit “català a cada feina” ha parlat també d’un compromís per a crear grups per a aprendre català entre companys de feina. “Hem de demostrar que hi ha un país que vol que el català sigui accessible per a qualsevol ciutadà”.

L’altre àmbit destacat és el de les escoles. Demanen de crear cursos de català per a 20.000 famílies a les escoles en horari escolar o extraescolar. Merlys Mosquera, que ha desplegat l’àmbit “català a cada escola”, ha dit que el català és i ha de continuar sent “l’eina per a obrir portes i construir comunitat”. També ha afegit que cal aprofitar aquest espai de trobada que és l’escola perquè les famílies puguin accedir a la llengua.

També hi ha idees per a impulsar el català des de la societat civil, com ara la creació de grups per aprendre català entre veïns, famílies i companys de feina a les entitats, empreses i escoles associades a les organitzacions signants. En aquest sentit, Jordi Armadans, que ha desplegat l’àmbit del català als barris, ha instat tothom a mantenir sempre el català a nivell individual, a més de tenir la iniciativa de crear grups per aprendre’l col·lectivament.

A més, reivindiquen el paper dels nous parlants. Demanen de reconèixer-los com a protagonistes del futur de la llengua i d’eliminar els “obstacles, limitacions i inèrcies” que dificulten que puguin aprendre i utilitzar el català amb normalitat.

Un certificat clamorós d’emergència lingüística

Aquestes entitats també es comprometen a posar en marxa un programa per aprendre català a la feina i inicien una gran recollida de signatures per a reclamar aquest increment de places de cursos públics de català. Al web peratothom.cat es pot signar per donar suport a la petició adreçada al govern. També s’hi pot col·laborar com a entitat o persona individual.

Les entitats que han impulsat la campanya són les següents:

Agrupació Escolar Catalana (AEC) Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) Associació de Mestres Rosa Sensat Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (aFFaC) Assemblea Nacional Catalana (ANC) Cambra de Comerç de Barcelona CCOO de Catalunya CECOT – Comunitat empresarial i professional CIEMEN Col·legi de Metges de Barcelona Confederació Cristiana d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya (CCAPAC) Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) Confederació de Cooperatives de Catalunya Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL) Esplais Catalans (Esplac) Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC) FemCat – Fundació privada d’empresaris Foment del Treball Nacional Fundació Escola Cristiana de Catalunya Fundació Catalana de l’Esplai (Fundesplai) Institut d’Estudis Catalans (IEC) Intersindical – CSC Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans Òmnium Cultural PIMEC Sindicat de Llogateres Taula del Tercer Sector UGT de Catalunya Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) Unió de Pagesos USOC USTEC-STEs

La secretària general de Podem, Ione Belarra, ha defensat que la formació va actuar de manera immediata i correcta davant els testimonis de violència sexual contra Juan Carlos Monedero. Ha negat que es tingués constància de denúncies prèvies al 2023, tot i que Eldiario.es ha revelat avui que la primera denúncia es va formular el 2016 sense que el partit emprengués cap mesura.

Demasiadas veces ante la violencia sexual es habitual mirar para otro lado y a muchos hombres se les aparta solo cuando todo se hace público

En Podemos hemos actuado para dar respuesta a las mujeres y que la organización sea un lugar seguro, no para frenar un escándalo mediático pic.twitter.com/LTqEOO58Jg

— Irene Montero (@IreneMontero) February 21, 2025

Així mateix, Belarra ha contraposat l’actuació de Podem, amb la de Sumar en el cas d’assetjament sexual de l’ex-diputat Íñigo Errejón, tot afegint que “acomiadar algú amb honors és fer-lo portaveu parlamentari i posar-lo a les llistes”.

D’aquesta manera, ha al·ludit al fet que Podem, quan formava part de la coalició electoral de Sumar, va posar en coneixement de la vice-presidenta segona, Yolanda Díaz, una acusació contra Errejón l’estiu del 2023, gairebé un any després que aquest dimitís arran de testimonis de presumpte abús.

Així ho ha traslladat en declaracions als mitjans al congrés espanyol, abans de participar en una jornada parlamentària organitzada per la formació, per assegurar que el partit no té constància de testimonis contra Monedero anteriors als rebuts el setembre del 2023.

“Nosaltres vam apartar Juan Carlos Monedero en el moment en què en vam tenir coneixement, malgrat que ja no tenia cap càrrec orgànic ni cap responsabilitat a la fundació de Podem. Vam fer el que havíem de fer i ho tornaríem a fer”, ha remarcat.

Alhora, qüestionada sobre si es plantegen de suspendre Monedero de militància, la dirigent de Podem ha subratllat que ara mateix el procediment per casos de violència sexual és obert i continua actiu, i que, si les víctimes fan el pas de continuar amb la denúncia, la comissió de garanties del partit actuarà.

Aquelarre ultra a Washington. La Conferència d’Acció Política Conservadora (CPAC, en anglès) ha servit perquè grans dirigents de l’extrema dreta internacional hagin fet ostentació de les seves excentricitats i poder. Un dels moments més cridaners ha estat quan el president de l’Argentina, Javier Milei, ha regalat una serra mecànica —un símbol de la seva campanya electoral— a Elon Musk com a metàfora de les retallades de la nova administració de Donald Trump.

Llegó la motosierra a DOGE…!!!
The Chainsaw has arrived at DOGE…!!!

VIVA LA LIBERTAD CARAJO
Cc: @elonmusk pic.twitter.com/jr7vwwGFKU

— Javier Milei (@JMilei) February 20, 2025

En un vídeo publicat per Milei a la xarxa social es veu com Musk treu d’una caixa la serra mecànica, que a la fulla té la inscripció: “Visca la llibertat, carall”. “Funciona?”, pregunta de broma el magnat, entre riures de la delegació argentina. Posteriorment, l’assessor de Trump i cap del Departament d’Eficiència Governamental ha sortit a l’escenari amb la màquina.

De totes maneres, Milei i Musk no han estat els únics protagonistes de la CPAC, que s’allargarà fins demà. Una altra de les estrelles ha estat Steve Bannon, ex-assessor de Trump, que l’any passat va ser empresonat durant quatre mesos per obstruir la investigació del congrés sobre l’assalt al Capitoli. En el seu discurs, ha demanat que Trump se salti la limitació constitucional de dos mandats presidencials i torni a ser candidat el 2028. “El futur de MAGA —Make America Great Again— és Donald Trump. Volem Trump el 2028. Això és el que no suporten. Un home com Trump només apareix una o dues vegades en la història d’un país”, ha dit, abans d’imitar la salutació nazi d’Elon Musk.

It looks like Steve Bannon just did a Nazi salute at the end of his CPAC speech. pic.twitter.com/61DCWWmAC9

— Republicans against Trump (@RpsAgainstTrump) February 21, 2025

El president de Rassemblement National, Jordan Bardella, arran del gest de Bannon, ha decidit de no fer el seu discurs: “Un dels oradors ha fet provocativament un gest que feia referència a la ideologia nazi. Com a conseqüència, he pres la decisió immediata de cancel·lar el meu discurs previst per a aquesta tarda a l’acte”, ha explicat en un comunicat. Bannon, posteriorment, ha carregat contra Bardella: “Si això li molesta i es fa pipí al damunt com un nen petit, aleshores no es mereix governar França”, i ha reiterat que, l’eurodiputat de vint-i-nou anys, “és un nen, no un home. Solament els homes i dones forts poden dirigir França”.

Tres ocupants d’un vehicle que circulava per la A-7 han mort en un accident al quilòmetre 362, al terme de Benifaió (Ribera Alta), a la una de la matinada. L’accident també ha causat ferides lleus a una persona, mentre que una altra n’ha resultat il·lesa, segons que informa la DGT.

Resum en vídeo de l'actuació de @BombersValencia a l'accident d'esta matinada a l'A-7, que deixa tres víctimes mortals. pic.twitter.com/1p3RJY2aMk

— Bombers Consorci VLC (@BombersValencia) February 21, 2025

Els bombers del Consorci de València, amb dotacions de Silla i Catarroja, s’han desplegat a la zona de l’accident per a excarcerar alguns dels afectats. Fonts sanitàries han indicat que també s’han mobilitzat una unitat del SAMU, una altra de Suport Vital Bàsic i un equip mèdic d’Atenció Primària.

Un nadó d’onze mesos ha mort a Fonollosa (Bages) arran d’un atac del gos de la família, segons ha avançat El País i ha pogut confirmar l’ACN. Els Mossos no donen detalls del motiu de la mort, però indiquen que ha tingut lloc dins l’àmbit familiar i que la consideren accidental. La policia ha obert una investigació per determinar les raons del succés.

Segons ha pogut saber l’ACN, els fets han tingut lloc al domicili familiar i l’atac del gos ha causat lesions al nadó que no ha pogut superar. A banda de les patrulles dels Mossos que han actuat al lloc, una unitat del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i un equip de suport psicològic també s’han adreçat a l’indret.

Avui, 21 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Les direccions dels centres educatius prenen posició contra la consulta: “No era el moment, ni calia fer-la”
• ‘La tertúlia proscrita’: L’amenaça de l’extrema dreta   
• Jo és que tot això de la llengua ho veig molt diferent… I Editorial de Vicent Partal
• Alice Weber: “Alemanya mantindrà el cordó sanitari a l’extrema dreta” 
• Una mica de mentida I Mail obert de Tina Vallès 
• Els activismes fracassats s’hauran de refundar I Mail obert de Josep Sala i Cullell
• Roc Casagran: “Si perdem la llengua, ho acabarem perdent tot”
• La setmana en què Trump ha posat fi a vuitanta anys de desconfiança entre Washington i Moscou
• Els microbis que amaguen els nostres raspalls de dents 
• El ‘Que no surti d’aquí’ de fa cent anys es deia Mirador Indiscret 
• Aquestes són les sèries que 3Cat estrenarà el 2025

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Israel ha acusat Hamàs d’incomplir l’alto-el-foc per haver lliurat el cos d’un ostatge sense identificar. Ahir, es van lliurar tres cossos que suposadament eren els membres d’una mateixa família. L’exèrcit israelià ha pogut confirmar la identitat dels dos menors, però no el de la mare.

Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) han explicat que el cadàver que suposadament corresponia a Shiri Bibas no és el seu, que “no s’ha trobat cap coincidència amb cap altre” ostatge i que “és un cos anònim sense identificació”.

“Es tracta d’una violació molt greu per part de Hamàs, que està obligat, en virtut de l’acord, a retornar quatre segrestats morts. Exigim que Hamàs torni Shiri a casa, juntament amb tots els nostres segrestats”, diu un comunicat.

Pel que fa als fills de Bibas, Ariel i Kfir, les proves del Centre Nacional de Medicina Forense, en col·laboració amb la policia israeliana, han indicat que sí que han estat identificats i, segons l’avaluació d’intel·ligència i les troballes forenses, “van ser brutalment assassinats en captiveri el novembre del 2023 per terroristes”.

“Compartim el profund dolor de la família Bibas en aquest moment difícil i continuarem fent tot el possible per tornar Shiri i tots els segrestats com més aviat millor”, han afegit les FDI.

Israel exigeix una condemna de l’ONU

El representant d’Israel a l’ONU, Danny Danon, ha “exigit una condemna clara i inequívoca d’aquest crim atroç i una exigència clara i immediata perquè Shiri torni amb la seva família”. “El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, el Consell de Seguretat i l’Assemblea General no poden continuar en silenci davant la barbàrie de Hamàs”, ha dit.

“La història recordarà bé qui es va quedar de braços plegats mentre Hamàs trepitjava els principis més bàsics de la humanitat”, ha asseverat, després d’expressar que “no hi ha paraules que puguin descriure una atrocitat com aquesta” i que “es tracta d’un nou i terrible exemple de maldat i crueltat sense parió”.

Segons que ha denunciat, “Hamàs no solament va assassinar a sang freda Ariel i Kfir Bibas, sinó que continua violant tots els valors morals bàsics fins i tot després de la seva mort”. “En lloc de tornar Shiri, la mare de Kfir i Ariel, Hamàs ha tornat un cos no identificat, com si fos una càrrega sense valor”, ha recriminat.

La policia d’Israel ha informat que havia emprès una investigació sobre l’explosió simultània de tres autobusos buits en diversos punts de Bat Yam, al sud de Tel-Aviv, en què aparentment no hi ha hagut morts ni ferits. “S’han rebut informes d’escenes d’explosió d’autobusos a Bat Yam. Les forces policíaques cerquen sospitosos i objectes sospitosos addicionals”, ha dit la policia a les xarxes socials oficials.

Les forces de seguretat han fet una crida a la població per a evitar les zones afectades, on ja s’han traslladat efectius de policia. Imatges difoses a les xarxes socials mostren els autobusos consumits per les flames. El govern israelià ha informat que el primer ministre, Benjamin Netanyahu, rep informació actualitzada del seu secretari militar, i que aviat farà una “avaluació de la situació de seguretat”.

La ministra de Transports d’Israel, Miri Regev, ha ordenat a l’Autoritat de Transport Públic que aturi i escorcolli tots els autobusos i trens per actuar d’acord amb les instruccions de la policia i el Shin Bet. El cap de policia del districte de Tel-Aviv, Haim Sargarof, ha dit als mitjans de comunicació que els explosius “semblen alguna cosa originada a Cisjordània” i de fabricació casolana, segons el diari The Times of Israel.

Precisament en aquest context, el Batalló Tulkarem de les Brigades Ezzeldín al Qassam, el braç armat d’Hamàs, ha afirmat: “La venjança dels màrtirs no serà oblidada mentre l’ocupant sigui a casa nostra”, segons que recull Filastin.

La premsa israeliana ha informat que dos autobusos més haurien pogut explotar, però que els artefactes que duien no han arribat a detonar. Presumptament, un d’aquests artefactes sense esclatar tenia un missatge que deia “Venjança de Tulkarem”. L’exèrcit d’Israel va llançar fa pocs dies una operació militar a la ciutat cisjordana de Tulkarem, on asseguren haver trobat “infrastructura terrorista” d’Hamàs. Els residents locals denuncien una extensió de les operacions militars israelianes a partir de Gaza amb l’objectiu d’expulsar-los de les terres.

L’aparició de la plataforma 3Cat ara fa un any i mig ha impulsat TV3 a fer un salt endavant en la producció de sèries i films de ficció. És el tipus de contingut de més èxit de la plataforma (l’any passat, es van registrar vora 100 milions de reproduccions de productes de ficció, segons dades de 3Cat) i, alhora, permet de combinar productes de gran format i pressupost amb uns altres de més modestos però adreçats a sectors concrets del públic que, en la televisió tradicional, podrien tenir problemes per a trobar forats a la graella. Arran d’això, 3Cat ha preparat un 2025 farcit d’estrenes de sèries de ficció, amb propostes de creadors destacats com Lluís Arcarazo, Letícia Dolera, Isaki Lacuesta i Dani de la Orden.

Fa poques setmanes, ja es va estrenar la segona temporada de Jo mai mai, l’opció de ficció juvenil de la casa. A diferència de la primera temporada, que es va emetre simultàniament a TV3 i a la plataforma 3Cat, els nous episodis s’han estrenat en exclusiva a la plataforma, i han aconseguit més de 500.000 reproduccions la primera setmana. Tot seguit, repassem les sèries pròpies que 3Cat estrenarà enguany.

Sala polivalent

Un dels punts forts de la plataforma de televisió a la carta és que pot donar espai a propostes de talent emergent sense necessitat de fer superproduccions. I aquesta premissa encaixa com un guant a la companyia teatral la Calòrica, que aquests darrers anys ha revolucionat el panorama teatral català amb propostes com ara De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. Ara s’estrenen en l’audiovisual amb Sala polivalent, una minisèrie de sis episodis amb sis històries diferents que passen en una mateixa sala. Des d’una classe de dansa que acaba en assemblea a un taller de ceràmica relaxant que acaba a crits o la trobada de fans d’un programa infantil. S’estrenarà en exclusiva a la plataforma 3Cat el 3 de març.

“La plataforma 3Cat ens permet d’aixecar produccions relativament de pressa amb un cost força assumible. És un dels seus usos: servir de base i provar coses”, va explicar Cristina Villar, responsable d’estratègia i innovació de 3Cat, en una trobada amb periodistes per a presentar les estrenes de ficció del 2025. Sala polivalent és creada i dirigida per Israel Solà i Juan Yago i interpretada per Xavi Francès, Aitor Galisteo Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyo.

Mònica López: “Tinc sort i continuo treballant a cinquanta anys i sense la necessitat d’operar-me”

El mal invisible

La crònica negra no es desenganxa dels vespres del dilluns de TV3. Si ara aquella franja és ocupada per la cinquena temporada de Crims, ben aviat donarà pas a El mal invisible, una sèrie que recupera el to de l’estupenda Nit i dia. De fet, darrere hi ha el mateix guionista, Lluís Arcarazo, que s’acompanya als guions de Guillermo Cisneros i Maria Jaén, sota la direcció de Marta Pahissa. A diferència de Nit i dia, la investigació policíaca que inspira El mal invisible és real, perquè es basa en els assassinats en sèrie d’homes que vivien als carrers de la Barcelona confinada el 2020.

Ángela Cervantes: “Tothom hauria de fer teràpia”

Els agents dels Mossos d’Esquadra Quique Molina (David Verdaguer) i Marga Muñoz (Ángela Cervantes) són els encarregats d’investigar els crims durant els vuit episodis que dura, i en què també participen Àlex Brendemühl, Roger Guitart, Victoria Kantch, Melina Mathews i Cristina Genebat. S’estrenarà el 24 de març a TV3 i a la plataforma 3Cat.

Delta

L’enjòlit tindrà continuïtat amb l’estrena de Delta, que els espectadors valencians ja van poder veure a À Punt la tardor passada. Les dues televisions han coproduït aquesta sèrie sobre la desaparició d’una activista ecologista italiana que preparava un informe ambiental molt important sobre el Delta de l’Ebre.

Júlia (Meritxell Calvo), periodista, i Meri (Raquel Ferri), pescadora, se submergeixen en un món d’homes ple de misteris i interessos ocults per investigar el cas amb el context de fons del Delta de l’Ebre, amenaçat pel canvi climàtic. El repartiment el completen Pep Tosar, Lluís Marquès, Sergi Gibert, Cristina Fernández, Martín Atance, Carles Roig, Carol Rovira i Mercè Comes. L’ha creada i dirigida David Gonzàlez, amb Laia Foguet (Crims) com a co-guionista.

El creador d’influencers

L’humorista Marc Sarrats fa el pas a la ficció amb una proposta estrafolària: una agència de comunicació i assessoria de continguts digitals per a empreses amb problemes que necessiten un cop d’efecte. I aquí és on apareix Sarrats, que ofereix la seva experiència com a creador de contingut per intentar reflotar-les (sense gaire èxit).

El creador d’influencers té vuit episodis i és dirigida per Xumari Roca i Gil Pratsobrerroca i guionitzada pels mateixos Sarrats, Pratsobrerroca i Indi Carbajal.

Marc Sarrats: “Penso cada dia en la meva mort”

Sense filtres

Ara fa un any, els joves creadors de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) van tenir el seu espai a 3Cat amb Nudes, una minisèrie amb tres històries diferents de menors d’edat implicats en la filtració d’imatges de persones despullades difoses per internet. Ara la premissa tindrà continuïtat amb Sense filtres, que continuarà explorant la relació dels adolescents amb els mòbils i la sexualitat. Tractarà les històries de l’Alícia, una noia de setze anys que es vol dedicar a la música, en Charlie, un noi trans de setze anys a punt de començar el procés d’hormonació, i l’Emma, una jove boxadora de dinou anys a punt de debutar en el circuit professional de la boxa.

Carlos Villafaina repeteix a la direcció, acompanyat de Celia Giraldo i Sara Fantova, amb els guions d’Ainhoa Bolaños, Aleix Mestre (que també repeteixen) i Afioco Gneco. La nova tanda d’episodis, que es limitarà a tres capítols, la protagonitzen Nico Ariso, Luana Rocha i Lara Oliete.

Vintage (segona temporada)

Amb Vintage 3Cat va recuperar les sèries dirigides al públic adult, que reconeixen que havien descuidat, i n’estan tan satisfets que n’han encarregat una segona temporada. Una nova tanda d’episodis que continua acompanyant Lluís Villanueva i Abel Folk en el camí d’aquesta parella d’homes de seixanta anys amb problemes per a adaptar-se en el món d’avui.

En aquesta segona temporada, en Paco (Abel Folk) treballa de soci amb la Xusa (Diana Gómez), amb qui va tenir una relació tensa en els primers episodis. Arran d’aquesta col·laboració empresarial, coneixerà la seva mare, amb qui tindrà un amor d’efervescència adolescent que tots dos amagaran a la Xusa. Alhora, en Genís (Lluís Villanueva) s’ha convertit en el psicòleg de les estrelles, però també haurà de cuidar la Pie (Carme Pla), que torna a viure amb ell per un accident que ha tingut i que la manté immobilitzada. David Martín Porras i Elia Urquiza continuen a la direcció, amb els guions de Juan Cruz, Rafel Barceló, Júlia Cot i Enric Pardo.

Pubertat

Una altra de les grans estrenes previstes enguany és Pubertat, la nova sèrie de Letícia Dolera que 3Cat ha coproduït amb Max i que aborda el conflicte d’una agressió sexual entre menors dins una colla castellera que es denuncia a les xarxes socials, amb tres adolescents assenyalats com a culpables.

Està creada, dirigida i protagonitzada per Dolera, amb Almudena Monzú com a coguionista. Al repartiment també hi ha Carla Quílez, Xavi Sáez, Betsy Túrnez, Alexandra Russo, David Vert, Biel Durán, Anna Alarcón, Lluís Marco i Vicky Peña, entre més. S’estrenarà primer a Max i després a 3Cat.

Així serà ‘Pubertat’, la sèrie de Letícia Dolera sobre una agressió sexual entre menors

Com si fos ahir (novena temporada)

Com ja és habitual, el setembre arribarà amb una nova tanda d’episodis de Com si fos ahir, i ja en serà la novena. Així superarà en nombre de temporades la seva antecessora directa, La Riera, i igualarà el nombre de temporades de la sèrie més longeva de la televisió catalana: El cor de la ciutat. Això sí, encara és molt lluny en nombre d’episodis, perquè el confinament per la covid va escapçar la producció de la sèrie.

Com si fos ahir continuarà amb noves trames i nous personatges, que encara no s’han anunciat, i amb la voluntat de continuar explorant històries més juvenils per a atraure nous públics.

“Treballar a la sèrie diària de TV3 és com si et toqués la loteria”

La casa nostra

Cada mes al rànquing de sèries més vistes de la plataforma 3Cat hi ha Plats bruts, la sitcom catalana per excel·lència. Després d’aquell gran èxit, TV3 en va produir més, però ara ja fa molts anys que el públic català no es retroba amb les comèdies de situació. De fet, la darrera fou 3 anys i un dia, que es va acabar d’emetre el 2009. És per això que va fer una convocatòria pública per a atraure nous projectes i n’ha acabat seleccionat La casa nostra, dels mateixos creadors que el film d’èxit Casa en flames: el director Dani de la Orden i el guionista Eduard Solà.

Serà una comèdia romàntica sobre la convivència de pares, fills i amics sota un mateix sostre, i comptarà amb aparicions de famosos del món de la comunicació, les xarxes socials i el cinema, que interpretaran personatges secundaris amb aparicions esporàdiques. A més, la música catalana hi tindrà un paper destacat. S’espera que l’estrena no arribi fins a final d’any, però, si agrada, els espectadors no hauran d’esperar gaire perquè 3Cat n’ha encarregat directament dues temporades.

Dani de la Orden: “Tots tenim pares i mares que ens treuen de polleguera”

Ravalejar

Pubertat no és l’única coproducció amb Max que 3Cat estrenarà els mesos vinents. Ravalejar, una sèrie creada pels cineastes Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, tots dos guanyadors del Gaudí a la millor direcció per Segundo premio. Sense ser una sèrie autobiogràfica, s’inspira fortament en la vida de Rodríguez i en la pèrdua del restaurant Can Lluís, que era de la seva família i va haver de tancar el 2021 víctima de l’especulació immobiliària. Se centrarà en el barri del Raval de Barcelona i explicarà com, després de vora cent anys d’història i tres generacions, un restaurant de tota la vida i respectat pels veïns –Can Moscas– viu amb el risc d’haver de tancar per la compra d’un fons d’inversió.

Segons 3Cat, el 80% de la sèrie es filmarà en català, però també incorporarà més idiomes que són habituals de sentir al barri del Raval, com el castellà, l’àrab, l’urdú i l’anglès. Es filmarà a la primavera i s’estrenarà a final d’any o l’any que ve. Primer es podrà veure a Max i, després, a 3Cat.

Alice Weber (Königswinter, Alemanya, 1976) va arribar a Mallorca quan tenia quinze anys. A banda de treballar en el camp de la ginecologia i l’obstetrícia, es va embarcar en el projecte polític de Més per Mallorca. Ara és segona tinenta de batlle a l’Ajuntament d’Inca. En les passades eleccions europees, va ser el nom escollit per Ara Més per a entrar en la coalició amb Esquerra Republicana, EH Bildu i BNG, ocupant el número 7 de la llista Ara Repúbliques. Volem parlar amb ella de les eleccions a Alemanya, del context polític i social i com s’encara el futur del país. La crisi econòmica, l’augment dels discursos contra la immigració, l’extrema dreta i la manca d’un guanyador amb prou majoria per a governar tot sol, segons els sondatges, marcaran aquesta cita dels ciutadans alemanys amb les urnes.

—Com veieu les eleccions de diumenge: amb optimisme o amb por?
—Essent profundament d’esquerres, ho veig amb molta preocupació. Crec que guanyarà la CDU i crec que és un parer bastant generalitzat. També veig gairebé igual de clar que no li bastarà per a formar un govern funcional i que no pengi d’uns altres i, per tant, necessitarà pactar tant sí com no. En aquest sentit, no és tant un desastre per a una persona profundament d’esquerres com jo, perquè crec que el pacte implicarà l’SPD. N’estic força convençuda, i Alemanya té un recorregut amb això, que sempre pot ser bo per a millorar les coses.

—Però…
—En política, la qüestió d’alternances és normal i, de fet, és sa que passi. El que no és sa, i és la qüestió que realment em preocupa, és el que passarà diumenge a Alemanya. Com passa a tot Europa i fora d’Europa, com acabam de veure als Estats Units. Aquesta pujada forta de l’ultradreta. No crec que entrin al govern, però serà una pujada significativa i preocupant.

—Els candidats han dit que no pactaran amb l’AfD, però el 29 de gener la CDU va presentar un pla per a endurir les polítiques d’asil i el control de fronteres que es va aprovar gràcies a l’extrema dreta. Fins i tot Merkel ho va criticar. Per tant, es respectarà el cordó sanitari o no?
—No crec que a la CDU li interessi gens ni mica pactar amb ells. Hi ha una gran diferència entre què passa a Alemanya i què passa a l’estat espanyol. Aquí s’ha permès, molt alegrement i fàcilment, l’entrada a l’extrema dreta, quan ningú no dubta qui és l’extrema dreta i quins objectius té. Al PP li ha semblat més fàcil pactar amb l’extrema dreta que no pas començar a negociar de bon de veres, que és el que cal en política i, al final, és saludable. Encara que sigui més difícil i complicat. Però, tornant a la pregunta, pens que Alemanya mantindrà el cordó sanitari. Una cosa és que, en moments puntuals, la CDU pugui fer prosperar alguna iniciativa amb els vots de l’extrema dreta, i una altra de molt diferent és pactar i deixar-la entrar dins les institucions. Estic força convençuda i tenc molta fe que la CDU no farà aquest pacte.

—Per què no els interessa?
—Perquè té experiència prèvia amb una gran coalició i ha anat més o manco bé. Crec que ho poden fer funcionar i són referents dins Europa. I, per altra banda, la CDU, per interès propi i salut democràtica, ha deixat aquest buit que ha omplert l’extrema dreta. Aquí sembla més ambigu, la nostra dreta juga amb aquest discurs tan dur i a estones intenta de fer-se enfora, però no amb prou valentia. El cordó sanitari serà un fet i una de les coses que m’ho fan notar és que, seguint els debats per la televisió alemanya, interpret que hi ha un pacte de no-agressió cap a l’SPD, que no hi és ni de bon tros cap a l’AfD ni cap als verds o a les altres propostes. I a l’SPD també es nota això, ha suavitzat molt el discurs de crítica cap a la CDU.

(Fotografia: Martí Gelabert.)

—Però és difícil que hi hagi un govern d’ambdós. Almanco, és el que Scholz ha dit.
—M’agradaria que hi hagués un membre europeu amb aquesta capacitat d’influència que fos capaç de fer avançar un autèntic govern de dues forces històriques. Que les dues forces tradicionals de dreta i esquerra poguessin arribar a acords. I que això mostràs que hi ha la possibilitat de governar d’aquesta manera. Jo no m’atrevesc a dir com tenen de madures les converses, que no dubt que n’hi ha de fa temps. Aquesta és la gran diferència amb l’estat espanyol, on primer va cadascú pel seu costat i després, quan es trobin amb la realitat, ja miraran què fan. Val la pena tenir converses. És tenir maduresa, cultura política i democràtica, no anar amb presses quan passen les coses i que els pactes s’hagin de crear en quinze dies. I així com tenc bastant clar que CDU guanyarà, tenc igual de clar que la primera força de l’oposició serà l’AfD. Serà molt mala notícia per a Europa, per a la democràcia i, sobretot, dins un estat com l’alemany. Ho trob molt greu, però crec que tendrà uns resultats històrics. Bé, parlam d’Alemanya… Històrics no, però sí en el context actual.

—Com s’entén que el discurs de l’extrema dreta tengui tanta força en un país que té els antecedents històrics que té?
—M’ho diuen molt pel carrer: “Alice, tu que sempre has presumit que Alemanya té una memòria històrica intocable…”. Però, al final, seria molt estrany que Alemanya s’escapés del que passa: vivim una actualitat marcada absolutament per una informació ràpida, ubiqua, instantània i que, a més, va acompanyada d’una capacitat crítica generalment pobra. La gent disgustada o descontenta comprarà aquest fals missatge amb intenció. Això passa a tot arreu. I per a una persona que creu tant en la democràcia i se sent tan d’esquerres, és ferotge. A més, s’ajunten molts factors: hi ha una crisi, aquí des del 2008, que s’ha allargat tant que la ciutadania està desafectada. I quins són els missatges que arriben? Que les polítiques d’immigració a Europa no ens ajuden, que Europa no serveix de res, que no hi ha seguretat ciutadana… i a Alemanya ara li ha arribat aquesta crisi. Alemanya té memòria històrica, la demostra i no s’han fet passos enrere, però hi ha un descontentament generalitzat amb una crisi econòmica massa llarga i que ara Alemanya pateix més.

—Els resultats de les eleccions alemanyes poden definir què passarà a la resta d’Europa?
—És que han anat caient l’un rere l’altre. Tenim unes forces polítiques que van pujant de manera molt preocupant i que crec que no formen part del sistema democràtic, que no poden seure en aquesta taula. Només volen entrar a les institucions per anar en contra d’un sistema que no els interessa. Sembla mentida que hi hagi llocs com l’estat espanyol que no vulguin recordar això, si ja ho han viscut.

—En el discurs de Cap d’Any, Scholz va dir: “No són els amos de les xarxes socials els qui decideixen”. És veritat? Perquè Musk sembla que té un paper important, i més encara amb la influència que té.
—Que digui això em sembla molt utòpic. Trump està envoltat d’oligarques digitals i no és cap casualitat. Hi ha un interès estratègic i molt acurat. La pseudocaiguda de Twitter tampoc és casual. Sempre que hi ha hagut grans crisis polítiques, drames i tragèdies, darrere hi ha hagut un control de la comunicació i de com dirigir la informació. Es creen problemes perquè se centrin en ells. Les xarxes socials, per a això, són fantàstiques. Hi ha una capacitat crítica molt pobra. Els joves neixen amb el mòbil a la mà i amb aquesta informació. Em sembla molt innocent que faci una afirmació així.

(Fotografia: Martí Gelabert.)

—Un dels principals problemes que hi ha a Alemanya és la manca d’inversions en infrastructures, i la manera com aconseguir aquest finançament és el punt general de discrepància. Per què és important, això?
—S’ajunten dues coses. Per un costat, les polítiques d’immigració, que són de Merkel, que no van ser ben rebudes i no van funcionar. Això s’arrossega de fa anys, perquè no hi ha hagut polítiques que millorassin els efectes que la gent percebia com a negatius. I, per un altre, que la política econòmica de l’SPD tampoc no ha estat encertada. La ciutadania alemanya ha tingut un bon estat del benestar, els ha durat molt més temps que no a uns altres. Al final, els qui tenen més força econòmica aguanten més, però on in aeternum. S’ajunta tots dins una recepta que, al final, fa un brou que dóna com a resultat una pujada important de la dreta. Tenim conflictes als carrers, confrontació, violència, agressivitat… Un dels motius més forts que l’extrema dreta posa damunt la taula és la seguretat ciutadana. Però és que qui posa el conflicte amb missatges d’odi són ells. La gent no surt al carrer a ser violenta perquè sí. Si jo no arrib a final de mes, si perdré ca meva, si no trob feina i em bombardeges cada vegada que obr el mòbil amb missatges d’odi, com vols que ens estranyi que hi hagi conflictes?

—Us referiu als atacs que hi ha hagut recentment?
—Per exemple, sí. Però també en general. No es fomenta la convivència multicultural.

—Aquest discurs d’odi i de la por agafa embranzida, però és que arriba fins i tot a la resta de forces. Els socialdemòcrates han endurit el to: Scholz es vanta d’haver augmentat les deportacions d’un 70% i ha dit que mantindria una “línia dura”. Això seria impensable abans?
—Seria absolutament impensable. Un dels mals de la política actual és que hi ha partits que, amb una línia ideològica i de treball clara, veuen que a un altre els ha funcionat una estratègia diferent i pensen que aplicant-la poden treure’n el mateix rèdit. Volen salvar el vaixell, no tenen projecte polític. És una greu errada, perquè, per començar, tu entres en política perquè defenses unes idees i un projecte. Una cosa que funciona a un projecte polític concret, que té d’entrada un perfil de seguidors concreta, no ha de funcionar necessàriament amb un altre projecte de la mateixa branca d’ideologia. I ja no parlem d’un projecte polític que és completament diferent. Crec que aquest tipus d’afirmacions que va fer Scholz són part d’allò que el farà caure. No ha estat una figura que hagi representat ni l’SPD ni la seva gestió política. És una persona que no ha estat un encert per a Alemanya.

—Quines errades en destacaríeu?
—Moltes decisions, sobretot pel que fa a l’economia. A vegades pots trobar una persona que surt de to, però que ha fet una bona tasca que l’avala. Ho pots posar tot damunt la balança. Però Scholz no té ni una cosa ni una altra. No l’avala ni la gestió política ni aquest tipus de derives i de bandades que també creen desconfiança. Si acabes el teu mandat dient que ets bo perquè has deportat tanta gent, què he de pensar de tu?

(Fotografia: Martí Gelabert.)

—I el candidat de la CDU, Friedrich Merz, pot conduir més bé el país?
—No ho sé. Jo sóc ben capaç de dir que una persona fa bé la seva feina tot i que no estigui dins el meu espectre polític o ideològic. Però he de veure que hi hagi un cordó sanitari per a confiar-hi. A partir d’aquí, m’agradaria comptar sis mesos. No dic cent dies perquè no n’estic del tot convençuda.

—Si aterrem a la nostra realitat, la majoria de gent que ha tractat amb alemanys a Mallorca ha sentit la broma que l’illa és el dissetè land. Com veieu la relació entre Alemanya i aquesta illa?
—Si parlam d’Alemanya com a concepte, crec que Mallorca és vista com la casa d’estiueig, en general. Que no és propietat seva, però que hi tenen uns certs drets. Si parlam de les persones que vénen, és completament diferent. No parl del turisme barat del tot inclòs –que això ho hauríeu de demanar als hotelers que ho fomenten–, sinó de les persones que vénen en qualsevol moment de l’any, que estimen l’illa, la respecten i la cuiden. Presumeixen de ca nostra. Els sap greu i se senten avergonyits quan hi ha sortides de to o quan veuen un cas de balcòning.  Són el tipus de turisme que ens agrada i que convidam a venir. Però, al final, a nosaltres ens pesa el sistema. El nostre model turístic. I no són tant els alemanys com l’especulació que hi ha hagut de persones amb una capacitat econòmica altíssima i en l’àmbit internacional, alemanys inclosos, òbviament. I per això tenim més immobiliàries de luxe alemanyes que no d’altres.

—I què podria aprendre Alemanya del context polític de les Illes?
—Gairebé és a la inversa, som nosaltres que hauríem d’haver après d’Alemanya, tant per les coses que es fan bé com les que no. Però a Alemanya, a vegades, la gent que hi viu no és conscient del privilegi i del benefici que han tengut durant molts més anys que uns altres estats membres de la UE. I si els arriba la crisi, que no els ho desig, potser haurien d’aprendre a obrir els ulls. Perquè Alemanya té molta influència al Parlament Europeu i, tristament, no l’ha exercida en benefici del benestar de les persones d’altres estats membres de la UE i de fora de la UE. Tenim exemples de conflictes internacionals i Alemanya no ha donat la cara com l’hauria d’haver donada. Podria haver empès cap a resolucions més ràpides. A vegades, quan estàs bé, no te n’adones i tota la resta queda més enfora. Tal vegada és això el que Alemanya hauria d’aprendre per ser més solidària i fomentar una UE que sigui per als pobles, no una UE que vulgui ser un bloc per a fer front a Trump o a qualsevol altre sonat.

Quants diners pagaríeu per un raspall de dents? Encara que sembli inversemblant, fa anys la marca Reinast va llançar al mercat un raspall de dents manual, de titani i de disseny innovador que costava uns quatre mil dòlars. Res a veure, és clar, amb els raspalls de dents rudimentaris fets de branquillons d’eucaliptus i olivera que fabricaven l’any 3500 aC els babilonis, ja llavors preocupats per la salut bucal.

El raspall de dents de pèls que fem servir actualment va ser inventat probablement a la Xina durant la dinastia Tang (618-907). Els pèls eren, de fet, durs i aspres extrets del bescoll d’un porc i fixats a mànecs fets d’os o bambú. Els pèls de senglar es van emprar fins el 1938, quan la multinacional Dupont de Nemours va introduir els de niló, que no sols eren més flexibles i resistents, sinó que netejaven millor, s’eixugaven més de pressa i no rebien tanta contaminació bacteriana. Un raspall de dents mitjà actual conté uns 2.500 pèls fets amb fibres sintètiques.

Fer baixar la tapa de vàter

Raspallar-se les dents és beneficiós, perquè redueix l’acumulació de placa dental i manté la cavitat bucal sana, i això prevé afeccions com càries dentals, malalties periodontals, lesions endodòntiques, alveolitis seca o halitosi. Però, què passa si el raspall de dents és contaminat? Al cap i a la fi, parlem d’un microambient especialment predisposat a acollir microorganismes, perquè entra en contacte amb la boca i l’aigua diàriament.

De fet, els raspalls de dents usats alberguen comunitats microbianes mixtes, que provenen tant dels humans com de l’entorn en què es guarden, que, en general, és el lavabo. Un altre lloc, sens dubte, ple de gèrmens. Un raspall de dents contaminat pot retenir i transmetre microorganismes patògens dels gèneres Streptococcus, Staphylococcus, Pseudomonas, Poryphromonas, Parvimonas, Candida, Lactobacillus, Klebsiella, Fusobacterium, Clostridium, Escherichia i Enterococcus. I això podria ser perjudicial per a la salut bucal i sistèmica i causar-nos càries, gingivitis i fins i tot endocarditis infecciosa. Cosa paradoxal, perquè es va crear per mantenir la boca neta i lliure de gèrmens.

Fonamentalment, els raspalls de dents es poden contaminar per la falta d’higiene de la cavitat bucal, pel fet d’usar-los amb les mans brutes o de triar un lloc inadequat per a desar-los.

La presència d’enterobacteriàcies coliformes fecals al raspall de dents és associada al contacte amb els aerosols generats en descarregar la cisterna del vàter. Per aquesta raó, sempre convé fer baixar la tapa del vàter.

Els raspalls de dents no es comparteixen

Un raspall de dents net també es pot contaminar pel contacte directe amb els raspalls dels membres de la mateixa família o de membres convivents, si el col·loquem en recipients que acostumen a estar humits al lavabo o a l’armari.

A més, raspallar-se les dents sense supervisió –a les escoles bressol i més instal·lacions que acullen nens petits, on els raspalls de dents es poden compartir o intercanviar involuntàriament–, es considera una font potencial de transmissió de microbis entre nens.

En general, no és bona idea compartir els raspalls de dents. Poden ser, per exemple, una possible via de transmissió no convencional de l’hepatitis C o l’herpes simple.

Substituir els raspalls cada tres mesos

Més de vuit-cents tipus de microorganismes, com ara fongs, virus, arqueus, protozous i bacteris, colonitzen la cavitat oral humana. Tot i que hi ha una superposició considerable d’espècies detectades a tots els llocs orals, com ara certes espècies de Streptococcus, Gemella, Granulicatella, Neisseria i Prevotella, sovint hi ha una especificitat segons el lloc. Per exemple, les espècies de Rothia solen colonitzar la llengua o les superfícies de les dents; Simonsiella colonitza el paladar dur; Streptococcus salivarius és present sobretot a la llengua i els treponemes. Tots aquests microorganismes poden restar atrapats entre els pèls després de raspallar-se les dents.

Entre els bacteris orals comuns, es destaca l’Streptococcus mutans, un component habitual de la microbiota oral i un dels principals constituents de la placa dental, a més del principal causant de la càries.

Els raspalls de dents desgastats no són tan eficients a l’hora d’eliminar la placa i controlar la gingivitis. Però, a més, uns quants estudis indiquen que aquests raspalls desgastats tenen més probabilitats d’acollir Streptococcus mutans. D’aquí ve que convingui substituir-los cada tres mesos o quatre, o encara més sovint si es detecta que els pèls són visiblement deformats, embolicats o esfilagarsats.

Malgrat això, fins i tot després d’una fase d’ús de 24 hores, s’ha demostrat que els raspalls de dents tenen una gran contaminació de Streptococcus mutans.

Esbandir bé el raspall i eixugar-lo a l’aire

Alguns consells senzills per a evitar o dificultar la contaminació microbiana són: esbandir bé els raspalls de dents després de cada ús, per eliminar-ne qualsevol resta de dentifrici i residus orgànics, i guardar-los en posició vertical, deixant-los eixugar a l’aire. Després d’utilitzar-lo, desar un raspall de dents humit en un recipient tancat hi afavoreix el creixement microbià més que si es deixa exposat a l’aire.

Per evitar infeccions, sens dubte, cal raspallar-se les dents. Però la higiene bucal no serà òptima si no ens preocupem de mantenir el raspall de dents airejat, net i descontaminat.

Raúl Rivas González és catedràtic de microbiologia de la Universitat de Salamanca. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

No puc evitar un somriure irònic quan em demanen, com han fet diversos lectors benvolents, l’opinió sobre la darrera enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat de Catalunya. D’entrada, ja em sembla un exercici curiós que pretenguem analitzar la salut d’una llengua limitant-nos a una part del territori, com qui diagnostica un malalt examinant-ne el braç dret i prou. Però bé, acceptem el joc i mirem què ens diuen aquestes xifres que, com totes les estatístiques, són tan certes com enganyoses poden arribar a ser algunes de les interpretacions.

La primera conclusió, i és la que han remarcat tots els qui n’han parlat, és que la situació és greu. I ho és, sens dubte. Quan una llengua perd parlants habituals encara que guanye nous coneixedors (267.600, ens diuen), no cal ser molt perspicaç per a entendre que alguna cosa no va bé. Però, com sempre passa en aquesta terra nostra, la realitat, o aquesta és la meua opinió, és més complexa que no sembla a primera vista. I no necessàriament tan negativa.

Fixem-nos en un fet que ningú no sembla haver remarcat: els espanyols van desapareixent. No em referesc, és clar, a cap catàstrofe demogràfica, sinó a una realitat estatística inapel·lable: el nombre de nascuts a la resta de l’estat espanyol que avui viuen entre nosaltres és el més baix des que hi ha estatístiques homologables. La població nascuda fora de Catalunya però dins l’estat ha baixat ni més ni menys que d’un 30,4% d’ençà del 2003 –i en aquesta categoria encara ens hi colen vers catalans de les Illes i el País Valencià, que no sabem quants som. Aquest fet, que alguns podrien interpretar com una dada més, és en realitat una notícia extraordinària. Per primera vegada en molts decennis, la pressió demogràfica espanyola, que tant ha condicionat la nostra realitat lingüística, es va esvaint. Simplement han deixat de tenir ganes de venir. Ja no en vénen. I això, en termes de la batalla nació contra nació no sé encara si proclamar-ho com una victòria, però estic segur que no té res d’anecdòtic.

I ací ve la paradoxa: mentre aquesta pressió minva, n’apareix una altra de naturalesa diferent i pel que veig els analistes no saben –o no volen– veure-hi la diferència: la població nascuda a l’estranger –a l’“estranger estranger”, o siga, fora de les actuals fronteres espanyoles– ha augmentat d’un 184,4% en vint anys. Una xifra certament extraordinària.

Però, compte: aquests nouvinguts no són com els d’abans, i no s’hi val a confondre’s. Ells no arriben amb prejudicis contra el català ni amb la convicció que en espanyol ens entendrem –solament amb l’excepció, si de cas, dels llatinoamericans més papistes que el papa; que no ho són tots. No únicament això: molts no tenen voluntat de permanència definitiva, són ciutadans globals que avui són ací i demà potser seran als Països Baixos o a Alemanya o a Noruega, o on els paguen millor. O se’n tornaran a casa. La mateixa enquesta, de fet, ja demostra que els fluxos d’eixida han augmentat molt aquests últims anys. I tot això, que podria semblar un problema afegit, és en realitat una gran oportunitat.

Sobretot perquè ells arriben amb una “àmplia predisposició per a aprendre o millorar el coneixement del català”, com assenyala clarament l’enquesta. Un factor important, perquè els sociolingüistes ho tenen clar: els emigrants adopten la nova llengua si els és útil i necessària, si els ajuda a prosperar i a identificar-se amb el país d’arribada.

I ací és, precisament, on la cosa es torna interessant: per primera vegada en la història recent –i quan dic “recent” parle de segles– tot el problema, tot allò que es relaciona amb l’adopció dels nouvinguts, ho tenim a favor nostre. N’hi ha prou que ho activem.

Ja ho sé, que hi ha les lleis i els tribunals espanyols. Però no ens enganyem, perquè l’autonomia, la paupèrrima autonomia, té eines de sobres per a fer del català una llengua necessària en el dia a dia dels emigrants: que els cossos de seguretat parlen sempre en català entre ells i s’adrecen a la població en català, per exemple. No pot ser que cada volta que passes pel costat d’un mosso te’l trobes parlant en castellà. Que qualsevol gestió administrativa mantinga el català com a llengua vehicular. Que els funcionaris no parlen en castellà d’entrada a ningú, com si un bon home arribat fa quatre dies de Dakar sabés parlar miraculosament espanyol i no català. I sobretot fent que els mestres es donen ànsia i facen d’una vegada el paper que han de fer i que han deixat de fer i els hem deixat clamorosament deixar de fer.

I com es fa això? Donant ordres, és clar. I exigint-ne el compliment. Com, si no? Si d’alguna cosa ha de servir el cor alarmat que sentim aquests dies ha de ser per a activar la queixa i l’exigència al govern i a tot allò que en depèn.

Ara, dit això, la cosa més fascinant i més interessant a parer meu és veure com aquells personatges que van fer tant de mal inoculant el verí bilingüista dins el nacionalisme català ara s’espanten quan veuen els resultats del seu experiment. Com si algú que ha abocat benzina a terra durant anys de sobte s’alarmàs en veient que el foc s’estén. Que Òmnium, que ha callat durant anys i panys, alce finalment la veu és bo. Com és bo que Oriol Junqueras, artífex màxim de l’error amb aquella cosa de “en castellà també”, ara es preocupe de les conseqüències de les seues teories. Ja pot començar a rectificar, per exemple, fent parlar en català sempre a Madrid Gabriel Rufián. Perquè es veja que no és una llengua secundària que la pots deixar d’usar quan cal tractar de coses importants.

La mort d’una llengua rarament és un suïcidi; quasi sempre és un assassinat –això ho vaig sentir dir a algú, però dissortadament no recorde a qui. I un assassinat per inacció és tan assassinat com qualsevol altre. Per això cal remarcar que allò que ens mata és la inèrcia. La comoditat de passar-se al castellà “perquè, total, ens entenen igualment”. La mandra de mantenir el català quan l’interlocutor respon en castellà. La tendència a justificar cada petita deserció lingüística amb l’excusa de la cortesia o el cosmopolitisme. Com si parlar en castellà a València fos cosmopolita i, en canvi, no ho fos parlar en català a Madrid. O a París.

Siga com vulga, i malgrat tot –i és això que em mou a ser moderadament positiu–, ningú no podrà negar que el català demostra una vitalitat constatable. Després de la violència espanyola d’ençà del 2017, després dels atacs sistemàtics a la llengua –i a la unitat de la llengua–, després de tants intents de fer-la prescindible, després de les televisions privades, les plataformes i l’AVE, després de la demagògia dels intel·lectuals taxidermistes i de l’activisme chetnik de Ciutadans, la llengua catalana no tan sols es limita a sobreviure: es reinventa. És pionera en intel·ligència artificial, encapçala la revolució digital entre les llengües mitjanes d’Europa, genera una producció cultural envejable. Tenim més traduccions que moltes llengües oficials d’estat, més presència a les xarxes que llengües amb el triple de parlants, més dinamisme editorial que països amb estructures d’estat consolidades.

No som, definitivament, cap patuès com voldrien els genocides espanyols. Som, en canvi, una llengua que s’obri camí en el segle XXI amb una creativitat desbordant. Una llengua que, contra tot pronòstic, l’enquesta diu que continua atraient parlants, mantenint aquella tesi enlluernadora de Carme Junyent que deia que som molt fluixets fent fills però som els millors adoptant-ne. Som una llengua que ha sobreviscut a dictadures i continua demostrant que és perfectament vàlida per a qualsevol àmbit d’ús, del trap a la literatura més exquisida i fins al llenguatge computacional més avançat.

La clau, és clar, continua essent política. Del 1714 ençà, en aquest país parlar de llengua és parlar de política i no recordar-se’n és fer trampa. El problema no és el català; ací l’únic problema és la imposició de l’espanyol –i del francès al nord. Però el fet és que ara la pressió contra el català obliga i sembla que ja no deixa espai a la indiferència. Ja no podem ser catalans per inèrcia, sinó que hem de militar en la llengua, personalment i quant a l’exigència pública. Ja no és cosa de resistir i prou, doncs, de seguir la rutina del qui dia passa any empeny: és hora de construir. De construir un espai on el català no siga tan sols possible, sinó necessari. On usar-lo no siga un acte de militància, sinó de normalitat quotidiana. Les eines les tenim, el talent el tenim, la capacitat de reinventar-nos l’hem demostrada mil vegades. Tan sols cal la voluntat política de fer el pas definitiu. Tan simple i concret com això.

 

PS1. Com cada dijous, ahir hi hagué La tertúlia proscrita, en aquest cas dedicada a l’amenaça de l’extrema dreta, amb una finestra oberta a la situació creada per la fallida moció de censura a Ripoll i per les eleccions alemanyes de diumenge, amb la presència de Xavier Rius Sant i Laura Ruiz des de Berlín. Podeu veure’n el vídeo.

PS2. Roc Casagran publica Somiàvem una illa, novel·la amb què guanyà el premi Sant Jordi 2024, el guardó principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia. L’escriptor de Sabadell ha parlat amb Emma Granyer en aquesta entrevista: “Si perdem la llengua, ho acabarem perdent tot”.

PS3. Alice Weber va arribar a Mallorca quan tenia quinze anys i es va embarcar en el projecte polític de Més per Mallorca. Ara és segona tinenta de batlle a l’Ajuntament d’Inca, i Martí Gelabert hi ha parlat en aquesta entrevista sobre les eleccions de diumenge a Alemanya.

PS4. VilaWeb fa trenta anys que lluita, també per la llengua catalana. No era escrit enlloc que internet seria en català i nosaltres –i molta més gent, però molt particularment nosaltres– vam saber obrir un camí a la llengua en la xarxa. Trenta anys després, tenim nous envits a encarar i hem de ser més forts que mai. Però això tan solament serà possible si tenim més subscriptors. VilaWeb no fa servir un mur de pagament i us permet de llegir lliurement tot allò que fem. Però us demanem que penseu si no és de justícia ajudar-nos. I si la resposta és que sí, aneu a aquesta pàgina i apunteu-vos-hi.

De totes les lluites ideològiques que podem triar, la que sento més propera és l’ecologisme. Crec que el nostre pas pel planeta és finit i que hem de deixar-lo en bon estat per als que vinguin; que compartim la Terra amb moltes altres espècies que també es mereixen d’existir tant com nosaltres; i que hem construït les societats sobre unes condicions ambientals que són fràgils, i que sovint donem per descomptades. Són idees ben bàsiques que mantinc des de jove. 

L’ecologisme té, però, un altre aspecte que m’atreu: és quantificable. A vegades la resolució d’un conflicte és binària. Salvem aquell bosc de l’especulació immobiliària, o no el salvem. Podem parlar de graus i de parts per milió, fer recomptes de poblacions, calcular quanta gent viu en zones inundables. Al darrere no hi tenim les teories de moda que surten de les facultats de les ciències socials, sinó la física, la química, les matemàtiques. És fàcil de saber si avancem i retrocedim, si la feina ha estat positiva o un fracàs, i per tant assignar mèrits i responsabilitats.

Aquests dies de canvi històric –el final accelerat del món posterior a la Guerra Freda– penso molt en la necessària rendició de comptes de quatre dècades d’activisme, no només ecologista. Els Estats Units volen annexionar Grenlàndia i convertir-la en una colònia, recuperar el control del canal de Panamà, i fins i tot hi ha la proposta d’absorbir el Canadà. Rússia fa temps que vol recuperar el control sobre tot el territori soviètic, sigui per la via de les armes o potinejant eleccions, i ara Vladímir Putin té el permís de Donald Trump per a començar les guerres que li plaguin, perquè encara que envaeixi un país membre de l’OTAN els Estats Units en restaran al marge. La Xina té molt avançada l’assimilació cultural i la substitució demogràfica al Tibet, ha tancat gairebé dos milions de uigurs en camps de concentració, i vol ampliar les fronteres cap a altres territoris. I sembla que ho hem oblidat, però fa un any i mig vam viure una neteja ètnica a Europa. Després de dos mil anys de viure-hi, el poble armeni de l’Alt Karabakh va deixar les cases, les esglésies i els morts al cementiri, i va marxar per l’amenaça dels turcs. Cent cinquanta mil persones expulsades davant de la indiferència general.

En vista d’aquests fets, i perdoneu-me si semblo cínic, però exactament de què han servit totes les càtedres d’estudis postcolonials dirigides per activistes, les proclames sobre antiimperialisme, les subvencions milionàries a entitats pacifistes per a organitzar jornades sobre desarmament, els funcionaris amb plaça de tècnic de construcció de pau a la Generalitat de Catalunya? L’any 2025 tornem a tenir uns imperis liderats per senyors vells que volen redibuixar les fronteres del món i cruspir-se unes quantes nacions petites. Es miri com es miri, el fracàs d’aquest espai ideològic és total.

No sé qui deia que moltes lluites socials es van començar a tòrcer quan van ser capturades per universitaris de classe alta que hi van trobar una sortida laboral. En lloc d’ocupar el carrer n’hi havia prou de llegir Orientalisme d’Edward Said i analitzar si El cor de les tenebres és un llibre racista. Com es podien posar en dubte de veritat les institucions –aquestes estructures occidentals malèfiques i opressores– si tot es paga amb diners públics? És divertit entrar als comptes d’algunes organitzacions pacifistes i veure que el 90% dels ingressos provenen de subvencions, i que més del 80% van destinats a pagar sous.

L’error de l’ecologisme va ser un altre, pensar-nos que amb arguments racionals i científics en teníem prou per a convèncer la població de la necessitat d’uns canvis profunds. I vet aquí que els més poderosos van contraatacar amb arguments acientífics molt eficaços: tot és una conspiració, i ningú no t’ha de dir com has de viure. Totes les dades que descriuen i expliquen el canvi climàtic són falses, o sigui que crema tanta benzina com vulguis. Quina gran equivocació, subestimar l’egoisme general.

L’altra gran pífia del moviment va ser pensar-se que la solució seria tecnocràtica, i per tant no vam fer res quan els governs van descartar una acció eficaç i van apostar per tones i tones de burocràcia. Pensa globalment i actua localment, deia el lema, però primer omple desenes d’instàncies si vols tenir cura d’un tros de riera. Llavors hi ha l’evidència que els rics en queden al marge. Ens hem de sentir culpables si no reciclem un tros de plàstic, però Taylor Swift agafa l’avió per a trajectes de trenta quilòmetres.

Pel que fa al feminisme, no en parlaré perquè n’hi ha molts que en saben més que jo, però crec que hem de respondre amb urgència una pregunta: per què l’efecte més visible de l’entrada de l’activisme feminista a les institucions ha estat la generació jove més masclista des que tenim memòria? És tot culpa de la reacció contrària (i en aquest cas, per què no es va actuar a temps?), o s’han comès errors de missatge i de forma?

A tots els espais ideològics hi ha gent convençuda que actua de bona fe, i gent que hi troba una sortida laboral o el lloc idoni per a crear xarxes d’influència. El model que tenim fins ara, en qualsevol cas, ja no serveix, perquè al món com més va hi ha més guerres, més masclisme, més destrucció ambiental. I no és culpa de l’activisme, però si aquest ha fracassat, tocarà refundar-lo. Em sembla que hem viscut molt bé durant trenta o quaranta anys, i que les lluites de debò comencen ara.

The Washington Post · Karen DeYoung i Michael Birnbaum

Trump i Zelenski han bescanviat retrets de tota mena aquestes darreres hores, i han desfermat una crisi diplomàtica de proporcions majúscules entre Washington i Kíiv. El president ucraïnès ha acusat Trump de mentir descaradament, tant sobre la guerra contra Rússia com sobre el seu govern; el president nord-americà ha titllat Zelenski de dictador i l’ha acusat d’haver causat el conflicte i d’haver estafat els Estats Units perquè el financi.

Però les paraules de Zelenski amaguen la preocupació, com més va més palpable a Ucraïna i a la resta d’Europa, que el govern de Trump hagi posat fi no tan sols a tres anys de suport incondicional a Ucraïna sinó també a la política que Washington ha mantingut durant decennis envers Rússia –un tomb diplomàtic que podria menar a la realineació geopolítica més important d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Tot i que Trump ja va mostrar una certa afinitat amb Putin durant el seu primer mandat, ara sembla decidit a posar fi a la cautela estratègica amb què Washington ha tractat les relacions amb Moscou durant dècades, tant amb presidents republicans com amb presidents demòcrates.

Alguns estats europeus ja havien expressat una preocupació moderada per l’acostament entre Trump i Putin, però l’escalada verbal d’aquesta setmana ha estat tan sonada que fins i tot alguns dels aliats més estrets dels Estats Units s’han vist obligats a pronunciar-se sobre la polèmica.

“No entenem gaire bé la lògica nord-americana”, deia abans-d’ahir la portaveu del govern francès, Sophie Primas, que titllà les declaracions públiques de Trump de “volubles, heterogènies i sovint incomprensibles”. El canceller alemany, Olaf Scholz, qualificà les paraules de Trump sobre Zelenski de “errònies i perilloses”, i la seva ministra d’Afers Estrangers, Annalena Baerbock, demanava a Trump: “Que miri bé el món real, en compte de limitar-se a piular.”

El primer ministre del Regne Unit, Keir Starmer –que es reunirà amb Trump a Washington la setmana vinent, com també és previst que s’hi reuneixi Macron– trucà a Zelenski abans-d’ahir la nit per expressar-li el seu suport, segons que ha explicat un portaveu del govern britànic.

Al congrés dels Estats Units, fins i tot els representants republicans que donen suport als intents de Trump d’acabar el conflicte discrepen amb les paraules del president. “Rússia és l’agressor, en aquest cas; d’això, no n’hi ha dubte”, deia el cap de la majoria republicana del Senat, John Thune. “Jo no faria servir el mot ‘dictador’ per referir-me a Zelenski”, diu el senador republicà Thom Tillis.

Tim Kaine, senador demòcrata, insta els republicans a pronunciar-se públicament contra les paraules de Trump sobre Zelenski i la guerra d’Ucraïna. “A banda Trump i Putin, no crec que hi hagi ningú que cregui que Zelenski és un dictador”, diu.

Experts tant nord-americans com russos –fins i tot els qui creuen que l’acostament dels Estats Units a Rússia és l’estratègia correcta per a posar fi al conflicte– estan perplexos per la postura que Washington sembla haver pres sobre la guerra i les relacions amb Kíiv.

Thomas Graham, que participà en la gestió diplomàtica entre Washington i Moscou durant la presidència de George W. Bush, està desconcertat per l’estratègia de Trump. “On pretén arribar, amb tot això? No sé què espera aconseguir, amb aquesta tergiversació de la situació a Ucraïna. Per ventura és una manera de preparar el terreny perquè l’opinió pública nord-americana accepti una capitulació davant Putin?”, es demana.

“No entenc que això pugui beneficiar els interessos dels Estats Units”, afegeix.

Andrea Kendall-Taylor, alta funcionària d’intel·ligència durant la presidència d’Obama i la primera legislatura de Trump, diu que aquests darrers dies ha canviat d’opinió sobre l’estratègia del president: si fins fa poc pensava que l’objectiu de Trump era tancar un acord amb Putin en termes favorables, ara creu que tan sols vol posar fi al conflicte tan aviat com pugui.

“Crec que tant li fa si el resultat fa créixer el risc d’enfrontaments en el futur –diu–. L’única cosa que vol és poder dir que ha posat fi a la guerra. Li és igual si això afebleix la posició geostratègica de Kíiv i ho deixa tot de cara perquè Rússia es rearmi i torni a atacar Ucraïna, sempre que no passi sota la seva presidència.”

Abans d’aquesta espiral de retrets entre Trump i Zelenski, Kíiv havia provat durant mesos, del dret i del revés, de complaure Trump i d’estrènyer vincles amb el nou govern a Washington. Durant la campanya de les eleccions presidencials nord-americanes, Trump va prometre de posar fi a la guerra així que arribés a la presidència, i la diplomàcia ucraïnesa ha lluitat perquè aquesta promesa no l’obligui a capitular en els termes que dicti Moscou.

“Hem intentat de trobar punts d’acord amb Trump, però sembla que aquesta estratègia té límits”, explica Mikola Biélieskov, un analista polític ben connectat amb el govern de Zelenski. “Ara que aquesta estratègia de compromís entra en conflicte amb els interessos de Kíiv, atès que Ucraïna ha estat marginat de les negociacions, Zelenski ha optat per començar a dir allò que realment pensa, en compte de mentir o mossegar-se la llengua amb l’esperança de complaure Trump.”

Dimarts, en sortint de les primeres converses bilaterals entre Washington i Moscou, Trump declarà que el responsable de començar el conflicte –que esclatà arran de la invasió russa d’Ucraïna, el febrer del 2022– havia estat Kíiv, unes paraules que coincidien amb la versió que Putin ha donat sovint sobre els orígens del conflicte.

L’endemà, Zelenski convocà una conferència de premsa en què acusà el president nord-americà de “viure en una bombolla de desinformació”. I afegí: “A l’equip de Trump no li aniria malament una dosi més gran de veritat.”

Trump contraatacà amb una invectiva fulminant a les xarxes socials, farcida d’exageracions i falsedats. “Observeu-ho: un comediant d’èxit relatiu, Volodímir Zelenski […], ha convençut els Estats Units d’Amèrica perquè es gastin 350.000 milions de dòlars en una guerra que no es podia guanyar, que no havia d’haver començat mai”, digué, tot al·ludint a una xifra que és gairebé el doble del total de l’ajuda que els Estats Units han enviat a Ucraïna d’ençà que començà el conflicte.

“Un dictador que no permet que es facin eleccions, Zelenski ja cal que s’espavili; si no, es trobarà sense país”, escrigué Trump, que situà l’índex d’aprovació de Zelenski a Ucraïna en un 4%. Segons les darreres dades, un 57% dels ucraïnesos aprova la gestió de Zelenski; en canvi, l’índex d’aprovació de Trump ha vorejat el 48% en els darrers sondatges als Estats Units.

Poc després de les paraules de Trump, el vice-president dels Estats Units, J. D. Vance, advertí Zelenski que “deixés de difamar-lo”. I afegí: “La idea que Zelenski farà canviar d’opinió el president a còpia de difamar-lo als mitjans públics […], qualsevol persona que conegui el president li dirà que és una estratègia terrible per a tractar amb aquest govern.”

Qui també s’ha pronunciat a favor de l’estratègia de Trump ha estat Putin, que féu broma abans-d’ahir dient que el president nord-americà havia canviat de postura “després de començar a rebre informació objectiva” sobre el conflicte.

Trump i Putin ja van exhibir una certa afinitat durant la primera legislatura del president. Aleshores, tanmateix, hi havia molt menys en joc. Ara, Trump opta per fer costat a Putin, tot i que Moscou ha començat la guerra terrestre més important dels darrers vuitanta anys a Europa, en què Rússia ha comès crims de guerra de tota mena i ha tractat d’esborrar del mapa una nació sencera, assassinant-ne centenars de milers de ciutadans.

Els Estats Units es va aliar amb la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial per fer front comú contra l’Alemanya nazi, però la fi del conflicte aviat donà pas a la rivalitat entre superpotències i a la Guerra Freda. Els Estats Units no van reconèixer mai l’ocupació soviètica dels estats bàltics –Lituània, Letònia i Estònia– l’any 1940, fins al punt de continuar-los marcant com a països independents als mapes oficials del govern nord-americà fins a la caiguda de la Unió Soviètica, a començament dels anys noranta.

Però ara Trump ha optat per donar un cop a la taula i invertir l’status quo de desconfiança mútua que ha caracteritzat les relacions entre Washington i Moscou aquestes darreres vuit dècades. Trump titlla Zelenski de dictador i alhora manté silenci sobre l’autoritarisme de Putin, que ha presidit Rússia durant un quart de segle i ha anat consolidant el poder a còpia d’empresonar o assassinar els rivals principals. Tot allò que Trump sembla voler de Putin és que aturi les hostilitats, cosa que voldria dir que Moscou retindria el control d’una cinquena part del territori ucraïnès, presa a la força aquests darrers tres anys.

El canvi de posició de Trump ha escampat el desconcert i el pànic per Europa, on com més va més capitals –especialment les del flanc oriental de l’OTAN– temen que els Estats Units retirin les tropes del continent, cosa que els desproveiria d’una capa de protecció clau contra possibles incursions russes.

“Trump no veu les repercussions globals de tot això, i ni tan sols crec que li importin. Si s’ha fet ressò de tots els arguments de Putin és perquè creu que són certs”, diu un ex-funcionari del primer govern de Trump, que accedeix a parlar amb The Washington Post anònimament.

“Per al president, Ucraïna és com l’Afganistan, l’Irac, Síria… És la guerra d’algun idiota, no pas la seva guerra, i l’única cosa que vol és treure-se-la de sobre per tancar amb Putin l’acord que sempre ha somniat”, diu. I sentencia: “És trist, però és així. I ara que Zelenski ha gosat criticar-lo, se n’intentarà desfer.”

David Stern, Siobhán O’Grady, Mary Ilyushina, Robyn Dixon, Catherine Belton i Scott Clement han contribuït a elaborar aquest article.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb