Avui, 22 de febrer de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Campanar, un any després: entre el dol per les víctimes i l’esperança de la reconstrucció 
• Entre la desconfiança i l’interès: Sánchez i Puigdemont s’examinen al congrés espanyol I Anàlisi d’Odei A.-Etxearte 
• No, la catalanitat no és cap subproducte I Editorial de Vicent Partal 
• Un gest nazi I Anàlisi d’Ot Bou
• [VÍDEO] La Pissarreta: Eleccions a Alemanya, en què cal fixar-se? 
• Com Elon Musk ha convertit X en l’altaveu de la ultradreta alemanya 
• Oriol Rovira: “No entenc que un cuiner d’alta gastronomia s’associï amb McDonald’s” 
• El dret irrenunciable a la llengua I Article Non Casadevall 
• Raül Garrigasait: “No sóc tràgic. La possibilitat de refer el món em provoca eufòria” 
• És correcte ‘tiet’? Aclariments sobre els parentius I Article de Jordi Badia
• El cinema en català que s’estrenarà el 2025 
• El malabarista de Sedaví I Article de Joan Josep Isern 
• Talgo, el tren dels marquesos d’Oriol

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Steve Bannon, cervell gris del primer trumpisme, va fer ahir la salutació nazi en públic. Hi ha poc marge de dubte: fins i tot el número dos de l’extrema dreta francesa, Jordan Bardella, va retirar la participació en la cimera dels conservadors nord-americans arran del gest. L’episodi d’Elon Musk a la inauguració de Donald Trump encara és massa calent perquè sigui una casualitat. És una transgressió que posa la pell de gallina i que, evidentment, no és accidental. L’estratègia és normalitzar l’escenificació de l’extremisme i del fanatisme, de suprimir tots els compressors, tots els consensos tàcits que han sostingut Occident els darrers cinquanta anys. Hi ha una aliança internacional per a trencar tots els tabús. Primer, fan reeixir la banalització amb aquesta mena de teatre, amb la desinhibició física; després, tot aprofitant la jungla, miraran de desbocar els fets. 

Aquí, ja fa un any que va explicar-ho perfectament la periodista Alba Sidera en un article que aquests dies és útil de rellegir: “Nazisme d’aquí a deu anys”. Hi explicava els contactes de polítics i empresaris d’Alternativa per Alemanya amb cercles neonazis que fa molt de temps que treballen per planificar l’expulsió de milions de migrants. Volen tornar a purificar racialment el país. Un d’aquests ideòlegs, Martin Sellner, “calcula que calen deu anys més de batalla cultural perquè el seu pla sigui socialment acceptable”. L’extrema dreta i la ultradreta occidentals tenen moltes diferències, però ara remen plegades perquè coincideixen en el primer punt del programa: volen que sigui “socialment acceptable” a mitjà termini de renunciar a la democràcia. Per això el trumpisme impulsa aquesta teràpia de xoc: vol fer convulsionar la conversa pública per esbocinar una moral social que ja era molt degradada. 

Hem arribat als estadis més avançats del conte del pastor i el llop, en què els vilatans ja no fan cas del pastor quan el llop arriba finalment. Aquestes darreres dècades, l’ús dels termes “feixista” o “d’extrema dreta” s’ha dispensat a tort i a dret contra oponents polítics que no encaixaven en la definició, i així s’ha erosionat tant el concepte que ara no serveix com a advertència. Els traumes del segle XX s’han fet servir d’excusa per imposar un sistema econòmic que posa entre l’espasa i la paret les classes mitjanes d’Europa i dels Estats Units, a les quals s’havia promès l’oportunitat de progressar. D’ençà potser de les Torres Bessones, i encara més d’ençà del 2008, en nom de la democràcia s’ha justificat una regressió seriosa en drets fonamentals. Localment, només cal pensar com el PSOE i l’esquerra espanyola han tret a passejar el cadàver del dictador Franco per recuperar Catalunya després d’impulsar-hi i de tolerar-hi la repressió. 

La degradació del llenguatge, el procés pel qual els significats s’han tornat inerts, ingràvids, ja era al cor de la victòria de Trump l’any 2016, de la qual Bannon va ser l’arquitecte en cap. “Me’n podria anar a la Cinquena Avinguda de Nova York, disparar algú i no perdria cap votant”, va dir famosament. Aquella manca de vergonya, les provocacions i les grolleries, que aleshores es van interpretar, en general, com un recurs comunicatiu per a connectar més amb el públic, ja duien la llavor dels excessos actuals, molt més salvatges. Quan el llenguatge es banalitza fins a aquest punt, quan es perd la profunditat dels significats, es fa més complicat de reaccionar davant els abusos. Tot es va tornant físic. En menys d’una dècada, els demòcrates nord-americans han passat de creure que podrien derrotar Trump a còpia d’escandalitzar-se perquè insultava contrincants a restar de braços plegats davant les salutacions romanes. 

Però el cas és que Trump no guanya només per la visceralitat; la comunicació no és una ciència. No guanya ni creix pas per la naturalesa de la seva desinhibició, sinó pels silencis i les mentides que deixa en evidència. És clar que ell també és un mentider i un estafador: la part important no és pas que digui la veritat, sinó que amb el verí verbal il·lumina l’absència de veritat dels Obama i dels Clinton de torn. La batalla important és com s’omple de contingut, després, Trump, i en aquest punt convé que ens aturem en Bannon: un supremacista fanàtic que el va preparar perquè encarnés la venjança dels perdedors de la globalització. Com explicava ell mateix fa poc en una entrevista extraordinàriament recomanable a The New York Times –potser una de les peces periodístiques recents més importants per a entendre què passa–, la promesa de la reconstrucció industrial, l’hostilitat amb la Xina i la denúncia de la traïció de les elits va ser la palanca per a articular una nova hegemonia autoritària i reaccionària. 

Així com el problema de Hillary Clinton eren les mentides, el problema de Bannon són les veritats que instrumentalitza per fer desaparèixer la democràcia. Avui, el seu gran enemic és Elon Musk, l’home més ric del món, a qui considera “una molt mala persona” i “un immigrant il·legal parasitari”. Tots dos treballen per a Trump en sentits, de fet, incompatibles: Bannon creu que l’essència genuïna del Make America Great Again era el replegament absolut, un estroncament brusc de la immigració per a congelar la composició de la societat nord-americana, superior a la resta, que finalment havia d’assolir allò que es mereixia. Musk necessita immigrants per a les seves empreses; només vol aprimar l’estat i posar-ne el tros que en resti a la seva disposició, per això branda la motoserra de Javier Milei. Segons Bannon, Musk i els altres “tecnofeudalistes” s’han aferrat a Trump com una paparra quan han vist que s’imposaria la seva visió, però la solució implica que els superrics paguin més imposts i perdin els monopolis que Barack Obama els va permetre de construir.

El fil que els uneix és un gest nazi perquè cap dels dos no pot guanyar sense l’autoritarisme desbocat. El món que ens ofereixen Bannon i Musk és un combat de models autoritaris –a petita escala, dins el cervell de Trump, que ha de decidir a qui fa més cas; a gran escala, entre els Estats Units i la Xina. Aquest autoritarisme no es combatrà amb una renúncia a la democràcia en nom de l’autodefensa europea, com sembla que s’imaginen Pedro Sánchez o Emmanuel Macron quan proposen més control social i menys llibertat. El moviment ha de ser exactament el contrari: més democràcia en el sentit pur. No hi haurà una salvació neta, només una cadena de petites lluites carrer a carrer.

Aquest diumenge, hi ha eleccions a Alemanya, que també són molt importants per al conjunt d’Europa. Els sondatges indiquen un resultat força clar, amb la victòria de la Democràcia Cristiana. Tanmateix, hi ha un ball de partits que podrien entrar al parlament i que poden canviar de dalt a baix el panorama si hi entren. En aquesta pissarreta, el director de VilaWeb, Vicent Partal, explica quins són els elements en què caldrà fixar-se la nit electoral, que en aquest cas començarà a les sis de la tarda.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: La via coreana per a la pau entre Ucraïna i Rússia

Aquesta setmana, per fi, hem conegut els resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2023. Les dades, tot i la clara voluntat del govern per suavitzar-les comunicativament, són clares: la minorització del català continua avançant. La situació d’emergència lingüística és evident i cada cop més, però la gravetat no és recent ni es deu a factors que no s’haguessin pogut preveure i abordar políticament amb el temps necessari.

A tot arreu dels Països Catalans i durant segles d’ocupació, la llengua ha estat un objectiu central a abatre pels estats espanyol i francès. De manera més o menys explícita i més o menys eficient, però clara i sistemàtica. El poder sap perfectament, fins i tot quan sembla que nosaltres ho oblidem, que en la vitalitat de la llengua hi trobem l’evidència fonamental d’una història de resistència; la constatació que som poble i que, tot i el seu domini i afany assimilador, no han aconseguit d’esborrar-nos. També la certesa que el català és la clau de volta de la nostra cohesió, consciència i, finalment i en potència, de la nostra emancipació nacional.

Avui dia i a tot arreu, les dretes i extremes dretes protagonitzen una clara ofensiva contra la llengua pròpia, des de l’ofec de Louis Aliot a la Bressola fins a les lleis i els plans de segregació lingüística i l’eliminació de requisits al País Valencià i les Illes, per part del PP. Tanmateix, i malgrat haver comptat amb el suport determinant de partits independentistes, els governs espanyols del PSOE, també amb UP i amb Sumar, no han marcat (maquillatges a banda) diferències significatives amb els qui ens han estat més obertament hostils. Com a exemple paradigmàtic, la imposició del 25% de castellà al Principat neix d’un recurs de l’advocacia de l’estat sota el govern del PP, però que el del PSOE-UP –constituït amb la facilitació parlamentària d’ERC– va mantenir. La supremacia i imposició del castellà, la desarticulació progressiva de tota identitat que faci nosa al projecte uniformitzador espanyol, és una qüestió d’estat.

Però aquesta evidència, i en clau interna, no l’hem tingut prou present. Paradoxalment i durant més d’una dècada, després que el moviment popular aconseguís d’imposar l’agenda independentista a la política institucional, ERC i Junts –responsables dels governs autonòmics fins l’any passat– van optar per una aposta clara de relegar la defensa de la llengua, mentre l’ofensiva anticatalana s’intensificava i les dades ja començaven a ser preocupants. Des de la desídia i la mentida a l’hora d’incomplir normatives de la pròpia administració autonòmica fins a la negació explícita del conflicte lingüístic o la promesa d’oficialitat del castellà en una Catalunya independent, passant per retallades i desinversió crònica –també– en àmbits tan sensibles per al català com l’educació o l’audiovisual (especialment adreçat a infants i joves). Amb càlculs curtterministes i partidistes (que, d’altra banda, s’han demostrat absurds), prometien alliberar un subjecte nacional mentre el descuidaven greument.

Durant tot aquest temps, la CUP ha estat l’únic actor parlamentari que ha defensat l’objectiu de l’oficialitat única del català. O l’únic que, davant la imposició judicial del castellà a l’escola, s’hi ha oposat de manera ferma, i ha reclamat al govern que assumís la responsabilitat de salvaguardar l’escola catalana. També ens hem oposat i hem denunciat nyaps legals per a sortir del pas en fals i perdent bous i esquelles, com la reforma de la llei de política lingüística per a incloure el castellà com a llengua vehicular de l’educació. Davant del conflicte inevitable, negar-lo o esquivar-lo només pot comportar claudicació i retrocés. I si ens creiem i pregonem que la llengua és fonamental i irrenunciable, cal actuar en conseqüència.

Amb el procés de debat intern del Procés de Garbí, que va finalitzar el setembre passat i amb què la nostra organització es va replantejar organitzativament i política, la CUP va un pas més enllà. En la ponència resultant, “Impulsar, articular, vèncer”, establim la construcció, l’articulació i l’alliberament nacional com un dels tres eixos bàsics i prioritaris que han de guiar la nostra acció política. Fruit de la tradició i els objectius de l’espai polític de l’esquerra independentista, la lectura del moment actual i el treball i el debat col·lectius duts a terme, vam desenvolupar una aposta clara i aprofundida de la nostra aportació per a l’enfortiment, la cohesió i l’articulació (social i territorial) del poble treballador dels Països Catalans com a subjecte nacional. I, alhora i de manera indestriable, per al seu alliberament. La defensa aferrissada i activa de la llengua, és clar, hi té un paper central.

Durant els darrers mesos, hem intensificat la nostra lluita en l’àmbit i en tots els fronts on tenim presència. En termes parlamentaris, hem impulsat propostes que considerem urgents i plenament factibles en matèria estrictament lingüística, o vinculada a àmbits en què l’actuació és igualment necessària, com la sanitat i l’educació. També hem fiscalitzat l’aportació de la nova Conselleria de Política Lingüística, una aportació fins ara ben pobra. I múltiples decisions en què és imprescindible tenir-ne present l’impacte lingüístic. Continuem oposant-nos fermament, és clar, a l’avenç d’un model econòmic i productiu que també ens empobreix i desarticula culturalment i nacionalment.

És hora de defensar, amb dents i ungles, el dret a la llengua del nostre poble. El dret dels catalanoparlants a viure plenament en català i el dret dels qui encara no ho són a accedir-hi sense traves, com a eina d’acollida i inclusió. Cal defensar-nos sense subterfugis dels atacs, afavorint la presa de consciència de l’opressió nacional i del valor de la llengua, i exigir igualment a les administracions públiques que compleixin les seves obligacions i exerceixin el poder que tenen en favor dels nostres drets lingüístics. És intolerable que no se’ns atengui en català a la sanitat pública, que no hi hagi places per a atendre la demanda de cursos per a adults que volen aprendre’l, que l’escola no garanteixi el dret a adquirir-lo o que a les empreses els surti de franc incomplir les regulacions. El dret a la llengua és irrenunciable i en la seva defensa ens juguem, ni més ni menys, el nostre futur com a poble.

Non Casadevall i Su Moreno són els portaveus de la CUP,

Era dijous, 22 de febrer de 2024. Passaven pocs minuts de les cinc de la vesprada. Allò que en un principi semblava una boirina que enterbolia el cel, molt aviat va esdevenir un fum espès i una forta pudor de cremat. La notícia es va escampar ràpidament: hi havia un incendi en un d’aquells edificis tan moderns de Nou Campanar, en una de les zones d’expansió de la ciutat de València. I més ràpid que la notícia es van escampar les flames, de balcó en balcó, per tots els 138 habitatges de les dues torres. Una més alta que l’altra.

La majoria dels veïns van abandonar les cases, sense temps d’agafar pràcticament res, alertats per Julián García, el porter. Diuen que va ser un heroi, que va salvar moltes vides, aquella vesprada, i encara li ho agraeixen. A desgrat d’això, deu persones van morir cremades, atrapades a casa seua. Són les qui van fer cas de la primera ordre dels bombers i es van confinar dins el domicili. Un cas extremadament dolorós és el d’una família de quatre membres, en Ramon i la Marta i els seus fills, un de dos anys i l’altre de vuit dies, que van morir després d’una agonia, tancats al bany esperant un rescat que no va arribar mai. Van tenir molt de temps d’acomiadar-se de les famílies i dels amics.

Resulta impossible passar per la rotonda i la confluència de les amples avingudes de Mestre Rodrigo i General Avilés i no aixecar el cap per veure l’edifici. Ara ja no és negre. Uns operaris, enfilats en una grua l’environen amb una malla blava una volta acabades les tasques de desenrunament que van començar el 2 de setembre. Aquest blau contrasta amb el gris del cel el dia que el visitem, el dimarts 18 de febrer. El pròxim pas serà començar la reconstrucció. A prop, en un fanal, i d’ençà de fa un any, unes flors i un record permanent per a les víctimes.

Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Salvar la vida per un minut

Oscar Romero, que vivia a l’àtic de la torre més petita, diu que va prendre la decisió de baixar al carrer en veure que el fum envoltava la seua terrassa. “Em vaig posar molt nerviós, amb una sensació rara, en veure aquell fum.” Vivia tot sol i va agafar els seus dos gats i la motxilla que acostuma a dur quan va amb bicicleta. Allà hi havia el carnet d’identitat, però la resta ho va perdre, com tots els veïns. “Quan vaig baixar s’obrien les portes de l’ascensor i la gent corria, i quan vaig eixir al carrer i vaig veure l’edifici cordonat, i que era ple de gent, que no sé si eren de la finca o curiosos, mirant cap amunt, no sabia què passava. Per un incendi en un pis no penses que es calarà foc en tot l’edifici”, reflexiona.

La virulència de les flames va contradir, en qüestió de minuts, el pensament d’Oscar Romero i va convertir en una teia, que va cremar hores, aquell edifici que s’havia publicitat i venut com un exemple de la modernitat. Els bombers van tardar dies a sufocar del tot les flames. Durant mesos, l’edifici va ser un esquelet negre visible de molts punts d’aquelles rotondes i avingudes tan amples. Els habitants de les finques del costat el tenien com a testimoni diari de com pot canviar la vida en pocs minuts.

Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: EFE. Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Prats i Camps Fotografia: Andreu Esteban. Fotografia: Andreu Esteban. Fotografia: Andreu Esteban. Fotografia: Andreu Esteban. La unitat dels veïns

Belén Lilienthal, propietària del pis número 41, a la quarta planta, va veure de Dénia estant com el foc rebentava els vidres del seu saló i s’apoderava del pis. Havia anat al seu apartament de la capital de la Marina a cercar unes maletes i quan la van avisar de l’incendi va connectar a distància la càmera de seguretat. Aquesta imatge es va fer viral i va ser un dels enregistraments amb què la policia va treballar. Ara Belén Lilienthal viu a Dénia, després de passar unes setmanes en l’edifici del barri de Safranar que l’Ajuntament de València va posar a disposició dels veïns. Anímicament, aquest any l’ha passat amb alts i baixos, com la majoria. Coincideix amb altres veïns que la desgràcia els ha unit i que s’han convertit en una gran família i que es preocupen els uns pels altres. Triar els colors i els materials de la finca rehabilitada li ha retornat la il·lusió.

Una instrucció molt lenta

Després dels dubtes inicials sobre si l’esquelet de l’edifici es trobava en bon estat i si era possible la reconstrucció, ara els propietaris ja treballen amb un estudi d’arquitectura per dissenyar com seran els seus nous habitatges. Aquesta cara, la dels plànols, la tria dels materials i els projectes, és la cara més amable de la història. Però encara hi ha uns quants fronts oberts. Un és la instrucció judicial que, a parer dels advocats de les víctimes, va molt lenta. Massa lenta.

Ignacio Grau, que representa les famílies de set víctimes, entre les quals, la dels quatre membres, diu a VilaWeb que la instrucció no va tan bé com esperaven. “Nosaltres i les famílies esperàvem que no s’haguera arxivat la causa, perquè s’han perdut vuit mesos fonamentals”. Després de la reobertura, l’advocat esperava que la instrucció fos ràpida, completa i rigorosa, i profunda. Però, a parer de Grau, no s’ha complert cap d’aquestes condicions.

Manolo Mata, que representa la família de dues víctimes, una mare i una filla del novè pis, coincideix amb Grau. Diu que s’han fet coses, entre les quals, la declaració dels tècnics de l’ajuntament, un informe d’homicidis, l’examen del motor del frigorífic que, segons els informes, és on va començar el foc, o les testificals del conserge i els bombers.

Però més que no pas pel que s’ha fet, els advocats es queixen per allò que no s’ha fet. Per exemple, els han denegat de tenir accés a les cridades que es van fer aquella vesprada al telèfon 112. Grau diu que mai en la vida no li havien denegat una prova important per a establir el relat dels fets. “Com fem el judici històric d’allò que va succeir? I, sobretot, com podem determinar si els morts van tenir en cap moment l’oportunitat de salvar-se? És una obvietat que sí, perquè els que van desobeir els bombers i van eixir de casa són els qui s’han salvat. I els qui les van seguir no s’han salvat”, diu. Però això, que sembla una conclusió lògica, s’ha de poder acreditar amb proves i diligències.

Mata explica que, en un primer moment, el forense va anotar que tota la gent s’havia mort a les sis de la vesprada. “Jo crec que és perquè no sabien ben bé quina hora posar, i com que l’edifici ja estava tot encès a aquella hora, ho van posar així. Però jo vaig acreditar que les meues víctimes van mantenir converses amb els familiars fins a les nou del vespre. L’hora és molt important”, diu Mata. Segons l’advocat, si van faltar a les nou del vespre, és que entre dos quarts de sis i les nou –que són més de tres hores– els haurien pogut salvar. Les cridades al 112 són importants, també, per a saber si en tot moment els serveis de rescat van tenir localitzades les persones atrapades.

Els advocats de les víctimes treballen en unes quantes línies d’investigació. Una és tot allò que té a veure amb l’edifici, la manera com es va construir, i les planxes que en recobrien la façana.

També s’estudia allò que es considera el focus de l’incendi, el motor de la nevera marca Beko. I una altra és veure si els mecanismes de salvament i de protecció dels veïns va funcionar, i veure qui n’és el responsable.

Quant a les cridades al 112, l’única cosa que han aconseguit els advocats és que no es destruesquen. Sí que ha desaparegut, després de la gota freda, el motor de la nevera Beko que era en un magatzem de la Generalitat a Riba-roja de Túria que va ser arrasat.

L’associació de propietaris i la comunitat de propietaris

Uns 120 propietaris, més del 90%, formen part de l’Associació de Propietaris Afectats per l’Incendi de Campanar, APROICAM. Les sigles són ben visibles en les tanques que envolten tot el recinte. Treballen per reconstruir l’edifici, han negociat amb l’administració per prorrogar els ajuts al lloguer i la congelació de les hipoteques, i es preocupen pel dia a dia dels associats.

Amb tot, l’associació no està personada en el judici. Sí que s’hi ha personat la comunitat de propietaris, que continua vigent. Totes dues organitzacions estan formades per les mateixes persones, però tenen tasques diferents. La comunitat de propietaris té un compte únic que és on van a parar les assegurances privatives del continent de cada pis, i és on anirà la indemnització que Mapfre haurà de pagar per l’assegurança de l’edifici complet.

Enrique Salvador, president d’APROICAM, diu a VilaWeb que confien que amb aquests diners n’hi haja prou per a la reconstrucció. Encara no tenen un pressupost tancat, però parlen de més de vint milions d’euros. Després de la neteja, treballen amb l’estudi d’arquitectura Arqueha. “S’ha redactat un projecte i esperem poder licitar, d’ací a un mes, perquè empreses constructores, amb capacitat tècnica suficient per a rehabilitar i reconstruir, ens presenten la seua oferta. L’estudiarem i l’adjudicarem”, diu. Esperen que les obres comencen abans de l’estiu i que estiguen acabades el gener del 2027.

El projecte té en compte la seguretat contra incendis, l’accessibilitat i la funcionalitat, a banda de la pell exterior de l’edifici, que serà de ceràmica blanca.

Quant al judici, Salvador demana que s’arribe a saber la veritat. “Per respecte a les víctimes mortals. Com és possible que en menys d’una hora es calcinara l’edifici sencer i que canviara tan ràpidament la nostra vida? Hem de saber la veritat, tant sobre els materials de l’edifici, com la causa de l’incendi, com l’actuació dels equips d’emergència, que no tenim cap dubte que van fer el que van poder. Tot el món està d’acord que això no va ser normal.”

 

La resposta de les administracions

Actualment, a l’edifici d’habitatges socials de Safranar només hi viu una família de bielorussos que vivien llogats en un pis de Campanar. Amb l’incendi van perdre la documentació i ni l’ambaixada ni el consolat del seu país els volen fer els papers nous. Viuen en uns llimbs administratius que no els permeten de treballar ni de llogar un pis per deixar aquest on són ara.

Les nits immediatament posteriors a l’incendi, tots els habitants de la finca que no tenien cap més lloc on anar van ser allotjats en hotels de València. Quatre dies després, les primeres famílies començaven a allotjar-se a Safranar. L’ajuntament l’havia netejat i moblat en un temps rècord. El president de l’associació de propietaris considera que aquesta resposta de les administracions va ser exemplar. També recorda amb emoció l’onada de solidaritat de la població, que els va facilitar tota mena de materials que necessitaven. “Dins de la desgràcia, és per a estudiar-ho, perquè no té precedents. La Generalitat, amb ajudes al lloguer, ajuda psicològica. La delegació del govern, l’Ajuntament de València, tots coordinats es van preocupar de nosaltres.”

Això contrasta amb el tractament que han rebut els milers de damnificats per la gota freda, molts dels quals continuen vivint en cases d’amics o familiars. Enrique Salvador no vol comparar-ho. “Òbviament, hi ha diferències i les hem vistes tots, no conec els detalls, i no voldria ser injust”, diu.

De l’incendi a la gota freda

Qui està molt familiaritzat amb els danys de la gota freda és Óscar Romero, el veí de l’àtic que treballa a Tragsa com a administratiu i ara és en una oficina d’ajuda a Aldaia. “Ja és casualitat, fa dotze mesos era jo qui demanava ajudes i ara sóc a l’altra banda de la taula. Hi ha gent que es posa a plorar, gent que externalitza molt el que sent. Jo els conte la meua experiència i la meua vivència, els dic que tot passarà, que és material i que si són viu i no han tingut pèrdues personals, es recuperaran”, diu. També comprèn i troba normal que no entenguen res. “Jo estava bloquejat i no sabia ni com fer aquests tràmits”, diu. Ara Romero viu en un pis llogat a Russafa, cobra l’ajut que dóna la Generalitat. Ell feia molt poc que havia acabat de pagar la hipoteca, però estava molt descapitalitzat i no hauria pogut accedir a un lloguer sense aquest ajut.

Homenatge a les víctimes

Avui, els propietaris es reuniran en un parc a la vora de l’edifici per recordar que fa un any just que va començar el malson. Serà a les cinc, aproximadament, quan va començar tot, i serà un acte auster, per a tenir molt presents els deu veïns que, quan els pisos estiguen refets, no podran tornar-hi perquè van perir en l’incendi. Diuen que és una cosa que fan cada dia 22, que s’acosten a l’esquelet de formigó i es conten com els va la vida, cadascú en un lloc diferent de la ciutat. Alguns han llogat pisos en la mateixa zona, uns altres, ben lluny. Per a tots, l’horitzó és el gener del 2027.

 

La publicació de La roca i l’aire (Fragmenta) consagra l’hel·lenista Raül Garrigasait (Solsona, 1979) com un dels intel·lectuals més interessants i vibrants del país. En aquest nou llibre, hi excava un terreny irregular: l’art i la religió dins la tradició catalana, de Ramon Llull fins Antoni Tàpies, passant per Ausiàs Marc, Isabel de Villena, Joan Maragall, Josep Carner o Frederic Mompou. És un viatge llarg i divers, ple de meandres i d’interrupcions, però Garrigasait hi acompanya el lector amb una prosa neta i àgil. Parlar-hi fa la mateixa sensació que llegir-lo: pensa un moment i troba de seguida els camins que relliguen les idees abstractes, i tria les paraules que les fan digeribles amb gran naturalitat. Garrigasait és doctor en filologia clàssica i professor de Literatura a la Universitat de Barcelona. També ha publicat novel·la i poesia.

—Com més excavem, més amunt ens enlairem. D’on surt aquesta idea?
—La Carta als Filipencs, un himne cristià cèlebre, ja deia que Jesús s’havia anorreat a si mateix per fer-se carn, convertir-se en esclau i acabar-se morint a la creu. És com dir: per acabar morint a la cadira elèctrica. Jesús baixa fins a baix de tot, fins al punt més ínfim de la humanitat, i després d’això torna a ascendir. En l’època pre-moderna, aquesta idea és clarament cristiana: l’esperit s’eleva en baixar a la terra i pujar al cel. En l’època moderna és diferent. Furgar més endins per pujar més amunt vol dir baixar fins a la cosa més local per propulsar-se cap a la cosa més universal.

—Aquest és el fil que uneix els autors del llibre, de Llull a Tàpies?
—És una idea que surt molt clarament en Llull o en Isabel de Villena, per exemple. Ausiàs Marc fa una cosa més singular. Però és veritat que la idea va sortint aquí i allà. Hi ha un lema que apareix a la bandera de l’Ictineu de Narcís Monturiol: “Plus intra, plus extra”. Com més endins, més enfora. En la modernitat, la contraposició entre local i universal és present a tot arreu, i per als catalans és especialment rellevant. En Maragall, Carner, Mompou i Tàpies, hi surt d’aquesta manera. Aquest moviment els permet d’arribar a la cosa més universal.

—També és una idea molt present a la cultura popular catalana, al folklore. La balanguera sap que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar. Hi ha alguna cosa de particularment catalana en aquesta idea?
—Sí. A diferència de la cultura francesa, sobretot, nosaltres no podem donar mai per descomptada la universalitat d’allò que fem. Quan un francès parla dels seus autors, dóna per fet que parla de literatura universal i ja està. Nosaltres, no. Hi ha una desconnexió. Ho ha investigat molt Josep-Anton Fernández: cada nació busca una mena de camí especial cap a l’universal. Aquí ens ho hem anat traient de sobre, però hi ha una rèmora que associava catalanitat i provincianisme. Per això és tan espectacular allò que passa al segle XIX amb Verdaguer o Maragall: fan una cosa que no era prevista. Potser ha passat que, a Catalunya, el camí cap a l’universal s’ha hagut de fer explícit a partir de realitats que no són les d’una cultura oficialitzada. Per això aquesta idea lliga tant amb la cultura popular: és la que sempre hi ha estat.

—…
—Miró no surt al llibre perquè requeria un tractament diferent, però aquesta idea hi és del tot evident. En les entrevistes que li feien de jove, hi veus una ànsia de triomfar a París espectacular, una voluntat agressiva de llançar la seva obra cap al món. I per aconseguir-ho, què fa? Se’n va a la masia, s’hi tanca i es posa a pintar. És la cosa que li sembla més universal de totes. També surt Gaudí, Jujol i el Parc Güell: aprofiten les ondulacions de la muntanya pelada per fer-hi un parc, en lloc d’allisar-lo, convertir-lo en una estructura geomètrica. Al capdavall, és una experiència d’allò universal que aconsegueix de treure profit de la manca històrica de poder que hi ha hagut aquí.

—Una altra particularitat de la tradició catalana és la interrupció sistemàtica, que ens porta a un redescobriment permanent. Això fa diferent el nostre exercici de furgar?
—És veritat: ens redescobrim constantment. Però això que diem d’una manera tràgica també és molt estimulant. L’obra de Llull, per exemple, no s’acaba mai, és un autor vastíssim. Tant, que s’ha convertit en un mite: tenim no sé quantes institucions que en duen el nom, però en realitat es llegeix molt poc. La cosa bona és que pots redescobrir-lo sempre. Miro d’explicar-ho amb la idea dels Llulls potencials. N’hi ha un de més o menys històric, però després hi ha tots els que s’ha inventat la tradició, sobretot europea, i que són interessantíssims. L’alquimista, el vinculat al cabalisme… Pot ser que aquesta interrupció reiterada faci que ens obliguem a redescobrir la tradició, però això té una part divertida i emocionant.

—Tanta interrupció ha reduït l’essencialisme?
—A començament del segle XX hi ha una discussió sobre l’essència de la tradició catalana. Hi ha la visió d’Eugeni d’Ors, de la santa continuïtat. El seny i la ironia. Sempre m’ha semblat una visió forçada. En aquell moment, la gent es matava pels carrers de Barcelona, els conflictes nacionals i de classe estaven disparadíssims. En realitat, era un model de conducta davant una realitat que no hi tenia res a veure. Un intent de pacificació de classe feta des de dalt. Poc després, als anys vint, Carles Riba s’ho torna a demanar en un article, “Entre dos diletantismes”, en què parla d’Eugeni d’Ors i de Josep Pla. Es diu: i si allò que és més característic de la tradició catalana és l’esperit del discontinu, de la ruptura i de la interrupció? I si la nostra continuïtat és una continuïtat de catàstrofes? Em sembla una idea molt suggeridora.

—Relligueu Llull i Maragall. Entremig tot ha canviat, però els uneix una cosa: saben trobar Déu al marge de la institució i de la litúrgia. Llull, sense fer gaire cas de la Bíblia. Maragall, amb l’església cremada.
—El món ha canviat molt, però els acosta la idea que el món que es palpa és ple de senyals divins, que quan destrueixes la institució és quan veus el diví. L’accés al diví són els cossos, la terra. En Llull, aquesta obsessió es veu amb els ermitans. Blanquerna arriba a ser papa i després diu: “No, no, jo vull trobar Déu de debò i em faig ermità.” L’obra de Llull és plena d’ermitans que miren el món i veuen reflexos de Déu en les plantes, en els minerals, en tot. Maragall és el poeta que es mira els cossos i troba que no hi pot haver una existència celestial superior a la del cos. Diu: “Aquesta és l’existència de veritat.” Una tradició sensualista o anti-gnòstica. Aquest és un fil que també lliga tots els autors.

—De quina manera?
—En la literatura del segle XX apareix, de tant en tant, la idea que el món és una creació maligna. No pas la creació d’un Déu bo, sinó d’un geni que ens té empresonats; que viure en aquest món és dolor i ens n’hem d’allunyar tant com sigui possible. És el mateix que ja deia la religió gnòstica de l’antiguitat i que ressorgeix amb els càtars i en uns quants episodis. En la tradició catalana, hi ha justament la cosa contrària. Una presència de franciscanisme molt important, de Sant Francesc saludant l’aigua, el foc, l’aire, la germana mort. Aquest món ja és prou formós! Maragall ho expressa molt bé: “Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, què més ens podeu dar en una altra vida?”

—La part de la sensualitat i de la carnalitat, del Maragall de Soleiada, també connecta amb alguns poemes d’Ausiàs Marc, de fet.
—Sí. En Ausiàs Marc hi ha tensions molt diferents. Hi ha una passió pel cos evident i alhora una sensació de culpa, un malestar i una tensió, una lluita entre aquestes coses. Hi ha un moment al Cant espiritual de Marc que s’adreça a Déu que li diu: “Afarta’t de la meva carn.” Un Déu caníbal que et devora la carn per fer-te només esperit… Has de tenir una imaginació molt particular per arribar a aquesta idea i notar la presència del cos de manera molt insistent.

—La idea que Déu és en els altres els fa donar molt de valor a l’alteritat. Avui, en canvi, té molt de pes el jo, l’autoreferència, l’individualisme, també en l’art.
—Sí. A la coda del final, hi dic que la subjectivitat és la llibertat i també la presó dels moderns. No sé si puc fer un diagnòstic d’època. És una dinàmica que comença amb la modernitat, fa vora 230 anys, amb els romàntics. La comprensió de l’art canvia quan passa a ser considerat una creació personal i una expressió del subjecte, que s’assimila al Déu creador. Per tant, crear és una cosa que es fa des de la pròpia interioritat, i amb això n’hi ha prou. Així l’artista es planteja en termes gairebé d’omnipotència creadora. Llavors, el lèxic que es fa servir per descriure la creació literària i artística canvia radicalment. Es fa servir per primera vegada la paraula “creació”. Al segle XVIII i abans es parla de “inventar”, de “trobar”, de “compondre”, però la paraula “creació” estava reservada a Déu, a excepció dels alquimistes. És un big bang de la modernitat. Ara bé: és una ficció problemàtica.

—Per què?
—Perquè la idea que l’art és l’expressió d’un subjecte, una creació que surt del seu interior, és mentida, de fet. No funciona així. L’art sempre sorgeix en l’entremig del jo, del subjecte i els altres, i en l’entremig del present i la tradició. La gràcia és que en aquest entremig poden passar moltes coses, i que el subjecte pot introduir-hi alguna mena de batzegada o de gest, però aquest gest no és una creació del no res, no és l’expressió d’un teu abisme interior, sinó un moviment que fa ressonar d’una manera diferent un món i una tradició que ja hi eren.

—Aquest punt d’inflexió té a veure amb el capitalisme, amb l’aparició del mercat, i la importància que això dóna a l’autor.
—Sí. A partir del moment que l’artista es troba tot sol davant el mercat, s’ha de tornar molt més visible. És una cosa que ha anat en augment: avui dia fem festivals de literatura que consisteixen a posar els autors al centre, a convidar-los a parlar, quan en realitat allò que ens interessa és què han escrit. No passa res, a mi també m’agrada, aquesta part, ara bé que fem una entrevista, però és veritat que hi ha una inflació de la presència de l’autor en la literatura moderna que abans no hi era. Dels autors pre-moderns, de Shakespeare, què en sabem? Els experts en saben força, però a la resta allò que ens importa són les seves obres.

—Amb la secularització, que és una renúncia a tocar el cel, l’art europeu ha anat renunciant en part a l’elevació?
—No, la voluntat d’elevació no desapareix. Passa que en la modernitat secularitzada, sovint, l’elevació és un projecte mundà. Arribar a Mart, per exemple. La secularització té una part de mite, de canviar maneres de parlar, que de vegades tampoc no vol dir gran cosa. No parlem de Déu però tenim uns altres déus. Mirem Miró, Carner, Mompou, Tàpies: aquesta ànsia d’elevació hi és molt més clara que no pas en molts autors pre-moderns. De fet, hi ha una paradoxa: una de les conseqüències de la secularització és la invenció de la religió com una esfera delimitada. Abans de la secularització, la religió és una atmosfera: no se’n podia viure fora, per tant, no existia. I d’això, en deriva la voluntat explícita de reencantar el món.

—Expliqueu-ho.
—En lloc de presentar el món com un material disponible que pots manipular, la idea del reencantament el presenta com un lloc proveït d’una mena de força sagrada, infinitament fèrtil. És el tipus de visió de la natura que hi ha en Schelling i en Maragall. Aquesta visió tan emfàtica del caràcter dinàmic i fèrtil de qualsevol cosa que existeixi, s’estén alhora que es consolida la secularització. La manera com Maragall parla de la meravella de la natura, de fet, és molt més emfàtica que no pas com la trobem en qualsevol autor pre-modern, perquè per als pre-moderns era una cosa més evident, no calia insistir-hi tant. Per tant, diria que en la modernitat passen totes dues coses alhora: la secularització i el reencantament. La idea que el món queda definitivament desencantat amb la modernitat va bé per a fer una evolució històrica, però en realitat passen altres coses.

—És una reacció? El fet és que molts artistes, veient la secularització del món, se senten encara més impel·lits a cercar l’elevació?
—Ho podem veure com una reacció o com una relació dialèctica entre la secularització i el reencantament. Mai no s’han escrit tants llibres sobre el sagrat com al segle XX. Rudolf Otto, Mircea Eliade. Crec que és perquè tots dos moviments es retroalimenten. Hi ha uns discursos que diuen que no hi ha res més que àtoms i buidor, i uns altres discursos que hi responen: “Si dius això, deixes de veure la resta de coses que també hi són.”

—Per què dieu que la secularització, en el cas català, deriva en una modernitat mancada i trista?
—Aquest fragment és una mica més sociològic que no la resta. La secularització de Catalunya ha estat, sovint, fruit d’una reacció al nacionalcatolicisme espanyol. El tipus de cristianisme català que hi havia durant el franquisme, que en general era molt de base i d’esquerra, era molt feble i s’ha secularitzat molt ràpidament. De tot aquest moviment, hi ha molts capellans que van penjar els hàbits i es van casar. Hi ha hagut un abandonament de qualsevol aspecte religiós i un embadaliment amb els lemes de la Il·lustració. Si agafes qualsevol català i li fas quatre preguntes sobre racionalitat, Déu i religió, te’n sortirà el retrat robot d’un partidari ferm de la Il·lustració, que veu la religió amb suspicàcia o com una cosa del passat que ha de desaparèixer. És una perspectiva una mica superficial.

—Per què?
—Perquè acabes perdent capes, una certa mirada sobre la tradició. A Catalunya, això és més extrem que no pas en altres països, també perquè durant un temps l’única religió que hi havia era la catòlica, i les minories protestants i jueves pràcticament no eren visibles, o no hi eren. La ruptura s’ha fet amb aquesta tradició catòlica i després no ha quedat res. Hi ha altres països amb confessions diferents bastant presents en la societat on tot ha anat d’una altra manera.

—Internet i la globalització faciliten molt més la còpia, la imitació. Anem cap a un escenari en què tots partirem d’una nova tradició molt semblant?
—A internet hi passen dues coses alhora. D’una banda, si vols i tens curiositat, et permet de seguir camins molt singulars, pots obsessionar-te amb qualsevol cosa, un camí d’exploració molt especial que abans no hi era. Però també em sembla molt evident això que dius: que la tendència general d’aquesta abundància enorme de dades és l’homogeneïtzació. Totes dues coses passen alhora, i quan fem alguna cosa que val la pena, també a internet, és perquè ens apartem d’aquest corrent homogeneïtzador.  És difícil dir cap on anem, amb internet ens falta perspectiva històrica. De moment, és una mica contradictori: hi ha una sensació de caos i d’abundància enorme i alhora d’homogeneïtzació.

—Potser perquè el problema és que és molt difícil discernir.
—Potser sí. M’agrada molt un text de Boris Groys sobre els museus en l’era digital, on compara internet amb una exposició. Diu que una de les gràcies de les exposicions és que allò que s’exposa és l’exposició mateixa: hi entres i veus exactament com està muntada, l’operació del comissari és totalment transparent. Internet no té comissaris. No s’exposa mai a si mateix. Només en veus una part molt petita. Mentre en veus una part, la resta no hi és. Per a Llull, el món era lluminós i ple de rastres de la llum divina. Amb la modernitat, aquesta llum s’apaga, i el succedani que hem trobat són les pantalles. Com que el món no és lluminós, intentem crear llum amb totes aquestes imatges que ens envolten, però la llum de la pantalla tan sols és una superfície, i la gràcia és quan les coses tenen diverses capes. És una superfície interessant i jo la faig servir molt, però està bé recordar que volem més capes.

—Constateu la depredació del paisatge en el darrer mig segle. Aquesta tradició amenaça la capacitat de connectar amb la tradició físicament, mitjançant el territori?
—Jo no sóc tràgic. Quan treballo, percebo amb molta força l’alegria i la joia de redescobrir, reconstruir i reconnectar. És una cosa que faig constantment. Veig que, al món, la depredació és una inèrcia, i tinc la sensació que, si no fem res, tot es va destruint. L’entorn, la llengua, la política, tot. Però fer coses, i veure que de tant en tant n’hi ha que estan bé, i que tens una conversa interessant amb algú, que una idea de sobte es connecta, em provoca eufòria. La possibilitat de refer el món em provoca una eufòria que és una meravella. Potser és una mica ingenu, però ho visc així de debò.

—No viviu preocupat?
—És clar que em preocupa, la depredació, però les actituds massa defensives no són útils. Em passa passejant per Barcelona. Hi passejo i hi veig la destrucció. Però tinc una connexió molt bonica amb la ciutat, i segur que també la té qualsevol que l’hagi passejada i que hagi tingut cura de saber-ne la història. Aquesta connexió, aquesta forma d’arrelament és un poder molt especial que tenim. D’aquesta mena d’alegria interna, només en poden sortir coses bones i és l’alegria que hem de cultivar.

El 23 d’octubre de 1940 Franco i Hitler es varen reunir a l’estació d’Hendaia. Tres mesos abans a França s’havia establert el règim col·laboracionista de Vichy –eren, per situar-nos, els moments més dramàtics de la fugida de Mercè Rodoreda i Joan Prat– i la inquietant taca del Tercer Reich s’escampava sense aturador pel mapa d’Europa.

El capitost nazi pretenia que Franco abandonés la neutralitat i entrés a la guerra al seu costat, cosa que li hauria permès d’arribar fins a la costa atlàntica de Portugal. Per a Espanya, que sortia d’una devastadora guerra civil, incorporar-se a un altre conflicte, en aquest cas de dimensions territorials molt més grans, no era una idea gens aconsellable. En conseqüència, apel·lant a la crítica situació del país, immergit en els moments més crus de la postguerra, Franco va dir que no. En canvi, va consentir de modificar la condició de país neutral a no bel·ligerant, cosa que barrava el pas a les tropes alemanyes però que permetia que el territori espanyol es convertís primerament en un espai on els serveis secrets del Tercer Reich actuaven sense restriccions i, després, en refugi per a dirigents nazis perseguits.

La diplomàcia britànica va treballar intensament per convèncer un petit grup de generals perquè influïssin en la decisió de Franco d’oposar-se als projectes de Hitler. Els serveis d’aquests generals van ser generosament remunerats. Cinc anys després, en acabar la guerra, la gran esperança dels exiliats era que els vencedors precipitarien la caiguda del règim franquista. Però la cruel realitat va ser que, tot i que en aparença les potències democràtiques s’hi van girar d’esquena, als que controlaven els fils de la política ja els anava bé que en aquesta punta d’Europa hi hagués un “sentinella d’Occident” amb poques manies a l’hora de barrar el pas al comunisme. Va ser d’aquesta manera com Franco va aconseguir de perpetuar-se en el poder.

El llibre de Ferran Torrent (fotografia: Prats i Camps). Enganyar, simular, sobreviure

Pot semblar estrany que per parlar d’El jo que no mor (Columna), el nou llibre de Ferran Torrent ambientat a València l’any 1966, m’embranqui en una excursió tan cap enrere com la que acabo de fer. Però hi ha raons que ho justifiquen perquè un dels personatges importants de la novel·la és el general Francisco Moreno, un dels que varen influir en la decisió de Franco. Ell, en una banda de l’espectre, i el Regino, veritable pal de paller de la novel·la, en l’altra, són els protagonistes d’una transcendental conversa que travessa el llibre de punta a punta. Una conversa fragmentada en sis apartats que, a diferència de la resta de capítols, el lector identifica de seguida perquè van sense numerar.

L’esmentada reunió entre Regino i el general és l’eix entorn del qual s’estructura tota la novel·la i que emmarca, dóna sentit i clou l’ampli mosaic de fets que es despleguen en quasi tres-centes pàgines. Els fets es concentren en els dies immediatament anteriors a la reunió amb el general i que fan d’El jo que no mor una nova i enlluernadora demostració del talent narratiu de l’autor de Sedaví.

El joc de falses aparences en què es basava la geopolítica d’aquells anys en relació amb el franquisme és el mateix joc que, a escala més petita, trobem a la novel·la. Vull dir que Ferran Torrent ha escrit una història en què gairebé ningú no és com aparenta, ni fa allò que li pertocaria de fer, ni exposa allò que realment pensa. D’una altra banda, El jo que no mor no és un bolet aïllat: ara com ara és el sisè títol d’un cicle narratiu que va començar fa quinze anys amb Bulevard dels Francesos i que dóna joc a un ampli retaule de personatges que van saltant de novel·la en novel·la i que veiem evolucionar en el curs del temps en un ordre de publicació que no és exactament el que li correspondria si ens atenim a les servituds de la cronologia.

És gent molt especial, la que crea la imaginació de Ferran Torrent. Penso, per exemple, en el pare Rafel, l’advocat Bohórquez, el comissari Piñol o el Messié. Alguns ja apareixien a Memòries de mi mateix, publicada fa dos anys (i que en la cronologia de tot el cicle se situaria immediatament després de l’inicial Bulevard dels Francesos). I és, sobretot, gent com Regino i Español Martínez, falsificadors tots dos i grans protagonistes del llibre anterior.

Una perruca de color ros platí

Com és habitual en la factoria Torrent, la trama es va ramificant en diverses subtrames que donen entrada a nous personatges i situacions aparentment desconnectades entre elles, però que a poc a poc van trobant un lloc en el conjunt. L’autor no s’està de res i posa en acció una Ava Gardner d’incògnit camuflada sota una perruca de color ros platí i instal·lada en una suite de l’hotel Metropol, un general del Tercer Reich refugiat a Espanya, un agent del KGB que torna del fred, dos agents més, en aquest cas del Mossad, l’un dedicat a recuperar obres d’art espoliades als jueus i un altre, especialitzat en la caça, captura i execució de fugitius nazis. I, evidentment, en el paper central i controlant tots els fils de la trama Regino. El gran Regino que en aquesta novel·la sabrem com adquireix el rang de “mític” amb què després anirà pel món.

Regino, un home que té tants secrets “que potser ni se’n recorda de contar-los tots”, és tot ell una ètica, un sistema de conducta amb unes regles molt particulars, tant que és només ell qui les posa en pràctica. Tot i que ja apareixia en novel·les anteriors fent papers secundaris, el seu paper de protagonista principal va començar a Memòries de mi mateix, continua en el llibre d’ara i, pel que ha avançat Torrent, acabarà essent una trilogia que culminarà d’aquí a dos anys amb El paradís dels cínics, una novel·la ambientada el 1973, l’any que l’almirall Carrero Blanco se’n va anar cap al cel.

Mitja dotzena de plats al capdamunt d’una canya

Una vegada més, Ferran Torrent demostra que és un escriptor dotat amb un instint narratiu summament esmolat. Un instint que en cada nou llibre fa un pas endavant. No sabria dir-ho d’una manera més gràfica: mentre llegia El jo que no mor he tingut en molts moments la impressió d’assistir a un espectacle com el d’aquells prodigiosos malabaristes xinesos que són capaços de mantenir en equilibri i girant contínuament al capdamunt d’una canya mitja dotzena de plats sense que en caigui ni un.

Un símptoma que Ferran Torrent està en plena forma el tenim no sols en el fet que ja ha anunciat el tema i la data de la peça següent d’aquest cicle novel·lístic, sinó en algunes novetats de caràcter tècnic. A El jo que no mor, hi veiem com introdueix una nova manera de tractar els diàlegs –un dels punts forts de la seva obra– encaixant-los en el flux del relat sense cap guionet que els distingeixi a cop d’ull. No és un invent seu, certament, però sí que és un experiment de risc que demana un pols, i fins i tot una oïda, molt fins per a treure el màxim profit expressiu d’aquest recurs sense caure en el perill del confusionisme.

Com a propina, en aquesta novel·la Torrent desplega una afecció que pocs li coneixíem: el seu interès per l’arquitectura valenciana del segle passat. En el transcurs de la història que ens explica encara té temps i recursos per a explicar-nos la història i les característiques de prop d’una dotzena d’edificis notoris de la ciutat de València i rodalia.

Tot plegat fa d’El jo que no mor una de les grans novel·les de la bibliografia de Ferran Torrent, un autor que no deixa de sorprendre’ns i que, tal com podem veure, afortunadament té corda per a una llarga estona.

Patentes Talgo
Bayas kalea, 5, Ribabellosa, País Basc
Mapa a Google

Fa ben pocs dies s’ha tancat el llarg serial accionarial desencadenat entorn del present i futur de la companyia ferroviària Talgo. Descartades les OPA provinents d’Hongria i de Polònia, l’empresa amb seu fins ara a Majadahonda (Madrid) sembla que torna als seus orígens bascs gràcies a una operació encapçalada per Sidenor amb el suport del fons públic basc Finkatuz i les fundacions del BBK i Vital, amb la qual han adquirit finalment el 30% de les accions que hi tenia l’inversor internacional Trilantic Capital Partners. Amb el possible trasllat de les oficines centrals a Àlaba, doncs, Talgo referma la vinculació històrica amb el País Basc, d’on eren els dos fundadors: l’enginyer d’Elorrio Alejandro Goicoechea Omar (1895-1984) i l’arquitecte i empresari bilbaí José Luis de Oriol y Urigüen (1877-1972).

La idea de desenvolupar un tren articulat fou de Goicoechea, format a l’Escola d’Enginyers de l’exèrcit a Guadalajara i destinat posteriorment al regiment de ferrocarrils de Madrid. El 1920 va deixar l’uniforme i va ingressar a la Companyia de Ferrocarrils de La Robla, on va treballar i desenvolupar els primers invents en el terreny ferroviari. La seva trajectòria professional va quedar tallada amb l’esclat de la guerra de 1936-1939, quan el president basc José Antonio Aguirre li va encomanar de materialitzar el cinturó defensiu de la ciutat de Bilbao que havia dissenyat el comandant general d’enginyers de l’exèrcit del País Basc, Alberto Montaud Noguerol (1888-1969), d’origen valencià. Inicialment, Goicoechea va complir ordres, però el 27 de febrer de 1937 va abandonar d’amagat el territori republicà pel port d’Arlaban i es va incorporar al bàndol franquista amb tots els mapes de l’anomenat Cinturó de Ferro (format per trinxeres, refugis, nius de metralletes, fortificacions…) per a defensar la capital biscaïna, que va caure en mans dels sediciosos tot just quatre mesos més tard.

Un any després de la traïció, l’estiu del 1938, l’enginyer ja sospesava a Santander la viabilitat d’un “tren articulat lleuger” per a passatgers, que va començar a fer els primers passos quatre anys més tard gràcies al finançament aportat per José Luis de Oriol y Urigüen i la constitució de l’empresa Patentes Talgo, acrònim de Tren Articulado Ligero Goicoechea Oriol. De Oriol havia estudiat arquitectura i de fet va exercir d’arquitecte, tal com deixen constància projectes de prou envergadura com ara el palau Oriol de Madrid (reformat i convertit el 2002 per un nét seu en l’Hotel AC Palacio del Retiro) i els palaus d’Arriluce i de San Joseren a Getxo (Biscaia). Però el seu nom va anar lligat, sobretot, al món empresarial, atès que fou un dels fundadors d’Hidrola (l’actual Iberdrola), de la qual va cedir la presidència el 1941 al seu fill José María Oriol y Urquijo, i, com hem dit, també de Talgo, just l’any següent.

Tot i que havia nascut a Bilbao, la seva branca del llinatge Oriol cal situar-la a Flix, a la Ribera d’Ebre, d’on eren el seu pare i el seu avi, Josep Maria Oriol i Gordo (1842-1899) i Josep Antoni Oriol i Salvador (1798-?), respectivament. La família Oriol, profundament monàrquica i tradicionalista, es va destacar al segle XIX pel seu suport polític i militar als carlins: de fet, el pretendent Carles VII va concedir el 27 d’abril de 1870 al germà del seu avi, Bonaventura Oriol i Salvador (1795-1891), el títol de marquès de Casa Oriol. Com que es va morir sense descendència, la família no va recuperar el marquesat fins el 20 de maig de 1958, quan per decret el dictador Francisco Franco va reconèixer el títol carlí i el va concedir al fundador de Talgo, José Luis de Oriol y Urigüen, “que durant la seva llarga vida ha mantingut una línia ideològica conseqüent […] amb els principis del pensament tradicionalista i del Movimiento Nacional, al qual va prestar cooperació activa i decidida”.

Així com Goicoechea va estar-se solament dos anys a l’empresa (prou temps per a dirigir el disseny i la construcció dels prototips Talgo 0 i Talgo I i del Talgo II, un dels grans èxits de la companyia), el segon marquès d’Oriol i els seus descendents han continuat sempre presents en els afers i en l’accionariat de l’empresa. Sense anar més lluny, actualment n’és president Carlos de Palacio Oriol i com a número 2 hi havia José María Oriol Fabra, que amb els últims canvis accionarials anunciats la setmana passada va presentar la dimissió de sorpresa per raons personals després de gairebé quatre dècades ocupant càrrecs de responsabilitat a la companyia fundada pel seu besavi i dirigida, després, tant per l’avi com pel pare.

I una mica més: A Flix, bressol dels actuals marquesos d’Oriol, la gran casa pairal de la família al carrer Major fou enderrocada fa una mica menys d’un segle i ara s’aixeca, al mateix emplaçament, la sala d’exposicions municipal Ca Don Ventura, que recorda el primer marquès d’Oriol, l’advocat, militar carlí i polític Bonaventura Oriol Salvador (Flix, 1795 – Itàlia, 1891).

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Un dels primers prototips de Talgo. Un dels models més nous de la companyia.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El xef Oriol Rovira (Sagàs, Berguedà, 1975) fa vint-i-cinc que és al capdavant de l’hotel i restaurant familiar els Casals, que d’ençà del 2007 té una estrella Michelin. Nascut i criat en una casa pagesa, va formar-se a les cuines de Benvingut Aligué i Martín Berasategui, abans d’obrir l’Abrevadero amb el seu gran amic Jordi Vilà. L’incendi que va cremar la finca familiar va tornar a reunir els Rovira al voltant dels Casals, on tot reivindicant la feina d’agricultors, ramaders, caçadors, pescadors i més productors ha excel·lit amb una filosofia molt lligada a la terra i a l’economia circular. Els embotits de cal Rovira, per exemple, han conquerit els millors restaurants del país. Anem a veure’l a Sagàs, per conèixer la seva manera d’entendre la cuina.

—Els Casals és una història i un negoci familiar.
—Som una família que fa moltes generacions que ens dediquem a fer de pagès. Continuem mantenint les finques dels nostres avantpassats, que provenen, d’una banda, d’Artés i, d’una altra, d’Olost. Al final, va passar que un hereu es va casar amb una pubilla, una cosa molt estranya, i com que cap dels dos va baixar del burro, van comprar una tercera finca a mig camí d’Olost i Artés, a Sagàs. Tenim documentació familiar des del segle XVI. Els meus pares són d’una generació de propietaris que ja va haver de treballar, i els meus germans i jo vam poder estudiar i fer el que vam voler. Fins que vam tornar a casa per convenciment. I per un fet extraordinari.

—Parleu de l’incendi del 4 de juliol de 1994, oi?
—Aquell incendi condiciona el nostre futur. En positiu i en negatiu, però el condiciona. Aquesta casa es va cremar i la finca va perdre-ho tot. Però, com passa al Mediterrani, la regeneració es produeix gràcies a la crema. I nosaltres vam tornar a casa i vam tornar a començar. És quan es gesta una idea lenta, de pensar què fer-ne, d’aquest patrimoni, i quin ús donar-li. Com que el petit de la família era cuiner, surt la idea de fer un hostal o una petita fonda. I jo, que llavors tenia vint-i-tres anys, vaig veure tota aquesta terra cremada i no sabia pas si ens en sortiríem. Fos com fos, el 96 van començar les obres i el 31 de desembre de 1999 vam obrir els Casals.

—El dia que s’havia d’acabar el món per l’efecte 2000.
—Hem fet vint-i-cinc anys.

—Sou el petit de cinc germans…
—Són dues bessonades, en Lluís i la Carme i en Miquel i en Jordi, i al cap de deu anys vaig néixer jo.

—Què representa el vostre pare per a la família?
—El pare és una figura vital. Si hem estat vint-i-cinc anys treballant plegats és perquè abans de nosaltres hi va haver un pare i una mare que ens van educar d’una manera determinada. Era una persona dialogant, amb una personalitat molt oberta, amb uns valors molt clars. Una persona molt íntegra. El vaig perdre massa jove, va morir l’any 95, quan tot just començàvem el projecte, i penso que s’ho hagués passat pipa amb tot això. Ell sempre ens deia que el nostre patrimoni era fruit de moltes generacions. I, per tant, l’únic objectiu que tenia cadascuna d’elles era conservar o millorar allò que s’havia trobat. Amb aquesta premissa ens hem mogut. Ens ho estimem i hem tingut la sort de remar tots junts en la mateixa direcció.

—Què us van dir els vostres pares quan els vau dir que volíeu ser cuiner?
—M’ho van dir ells a mi. No tenia gaire clar què volia fer als catorze o quinze anys. L’any 88-89 acabava l’EGB i era més aviat dropo. El típic fill petit. No era conflictiu ni un bala perduda, però no tenia clar què volia fer. Al Jordi, un dels meus germans, li agradava molt cuinar i va pensar que en aquell moment, que s’acostaven els Jocs Olímpics del 92, l’hostaleria era una professió de futur. Vaig entrar a la Joviat de Manresa sense padrins ni referents, i al mateix temps treballava en restaurants de la comarca.

—Qui vau conèixer a l’escola?
—En Jordi Vilà, per exemple, i l’Oriol Castro. Amb en Jordi hem fet dues vides totalment paral·leles, és el padrí d’una de les meves filles i vam tenir un restaurant plegats. Junts vam aprendre molt. A l’escola t’ensenyen, però també descobreixes una sèrie d’individus que fan que siguis qui ets avui.

—Quins són els vostres mestres?
—Els meus mestres són tota la gent amb qui he treballat. Alguns són coneguts i d’altres anònims. Els nois que avui treballen a la cuina són els meus mestres i els meus alumnes al mateix temps. Però és veritat que hi ha persones especials. Com en Benvingut Aligué, que quan vaig treballar-hi vaig pensar que de gran volia ser com ell. O en Martín Berasategui i en David de Jorge. O Andoni Luis Aduriz, Jordi Butrón, Jean Luc Figueras, Santi Santamaria… O, Ferran Adrià, amb qui no he cuinat mai, però que ha fet una cosa fonamental per a la cuina catalana, que és presentar-la al món. Estic molt agraït als germans Roca per tot el que fan, també. Els meus coetanis, com Carles Orta, un personatge molt important de la nostra gastronomia encara no prou reconegut, m’ensenyen moltes coses.

—Amb el vostre amic Jordi Vilà vau tenir un restaurant, el mític Abrevadero, al carrer de Vila i Vilà de Barcelona.
—Va ser una història molt maca. Érem al Paral·lel dels anys noranta, al costat de l’Apolo, i a les nits no s’atrevia a venir ningú, però va ser el nostre primer contacte amb la realitat. Fins aquell dia, nosaltres havíem treballat en restaurants de nivell, on hi havia tots els mitjans, i aquí ens vam trobar que havíem de pagar factures i no podies fer servir ni foie ni caviar ni gamba de Palamós. Ens va servir com a banc de proves, perquè, si no podíem fer servir aquests productes, recorríem a la descaradura dels vint-i-tres anys i érem capaços de fer qualsevol cosa. Capaços del millor i del pitjor, però l’enginy ens portava a fer coses que ens han servit posteriorment. Me’n vaig anar perquè obríem aquest restaurant, però en Jordi va tancar l’Abrevadero i va obrir l’Alkímia, al carrer de la Indústria, on va continuar fent el mateix fins al dia d’avui.

—Abans parlàvem de l’incendi que va capgirar la vida de la família, quan vau prendre la decisió d’obrir un restaurant i hotel a la vella casa dels masovers arrasada pel foc. Llavors ja us imaginàveu què acabaria essent els Casals?
—Era molt lluny de tot això, perquè la meva obsessió era arribar a final de mes. Vaig estar tres anys sense aixecar el cap i pensant a arribar a final de mes a qualsevol preu. Sense un dia de festa, intentant fer un client més per aconseguir arribar a final de mes. I fer-ho amb la màxima honradesa, pulcritud i serietat, però en cap cas l’objectiu era l’estrella, ni cap reconeixement. No m’he posat mai objectius d’aquest estil, i tampoc no me’ls poso ara. De fet, tinc cinquanta anys, en fa trenta que treballo i no m’he presentat mai a cap concurs. A raó de vuit hores diàries, tres-cents dies l’any, em surten vuitanta-cinc mil hores de cuina. Aquests vuitanta-cinc mil hores patrimonialment són alguna cosa, és on baso la meva feina.

—Tot i això, l’any 2004 vau rebre el premi a millor cuiner jove i l’any 2007, l’estrella Michelin.
—Tot i que no m’hagi presentat mai a cap concurs ni premi, els reconeixements són benvinguts. Sobretot, perquè en aquell moment em vaig adonar que érem al mapa, que ens coneixien. També llavors, a partir del 2003-2004, em vaig començar a adonar d’on érem. Venia de París, de Sant Sebastià, de Barcelona, llocs amb tradició gastronòmica, i pensava que això de Sagàs era enlloc. Però un dia vaig aixecar la vista i em vaig adonar que fora la finestra hi havia coses que la gent que venia a casa valorava. I em vaig començar a fer preguntes que anaven més enllà del dia a dia. Em feia preguntes que ni jo mateix a vegades em sabia respondre. Llavors teníem a la vora un restaurant com el Bulli, que va transcendir fronteres i practicava la cuina de la tecnoemoció, que en deia en Pau Arenós. Érem en un context de globalització, de llibertat absoluta, de cuina catalana posada al servei de la tecnologia. I jo em veia en una punta de l’univers respecte de tot això. Em veia incapaç de fer el que feien. Ho admirava, però no m’hi sentia representat. I em vaig adonar que l’únic fet diferencial que jo tenia és que vivia i treballava en un restaurant al bell mig d’una explotació agrària totalment viva. I aquí va començar a canviar tot, vaig començar a dirigir la mirada cap a casa.

—Com definiríeu aquest canvi de mirada?
—No parlo mai de productes, ara tan de moda, perquè és un discurs que tinc assumit de fa molts anys. Perquè per mi els productes no tenen cap sentit, per si sols, si darrere no hi ha un productor. El meu fet diferencial ve dels productors, ve dels pagesos, ve dels recol·lectors, ve dels caçadors, ve de la gent que m’envolta, ve del meu territori, ve de la meva finestra. La finestra ho engloba tot. Llavors, nosaltres, a partir de l’any 2003-2004, vam començar a veure que el nostre fet diferencial era aquest. I el vam començar a potenciar. Què vol dir potenciar a escala pràctica? Vam començar a fer hort, amb tres tomàquets el 2003, i l’any passat hi vam plantar 2.400 tomaqueres de 48 varietats diferents. I això és créixer en la mateixa direcció durant molts anys. A poc a poc, vam anar trobant el nostre lloc, però no va ser una revelació d’una nit que vaig dir “ara faré uns horts i la producció de casa vindrà de la mateixa finca”.

—En el fons, el que fèieu era recuperar el model de la masia, de l’autosuficiència d’una masia que havia de tenir de tot.
—La Catalunya interior és pobra i molt dura, però alhora extremadament rica. Sempre dic que les cultures pobres és d’on surten els millors cuiners, perquè s’ha de transformar més, no perquè tinguin més temps o més ganes de cuinar. Per què és més rica la cuina catalana que la basca? Perquè és més pobra. Allà engeguen un tret i cau un tudó o foten un cop de bastó al mar i surt un turbot. La cuina catalana és una cuina molt més barroca, molt més carregada d’influències, perquè està molt més oberta al món àrab, al Mediterrani, i al que ens ve del nord. És rústica, però al mateix temps s’ha de cuinar molt, la nostra cuina. Tenim cuines tan diferents com les de les Terres de l’Ebre, la de Lleida o de l’Empordà, i això que del Canigó a Roses en línia recta hi ha trenta quilòmetres, però passes de més de dos mil metres al nivell del mar. D’un isard a una llagosta. I llavors ens demanem per què fem pollastre amb llagosta. Perquè vivim en un lloc privilegiat i no en som conscients.

—Quina relació té la vostra cuina amb els productes del mar?
—Bona i clara. Essent conscient que no tinc una finestra amb una platja davant, però que d’aquí a Blanes hi ha una hora. I a Blanes cada dia hi arriba peix fresc a la llotja, on ara comprem directament als pescadors. Perquè, quina diferència hi ha entre un caçador i un pescador?

—El vostre restaurant recorda molt el restaurant nord-americà Blue Hill. Qui va ser primer?
—Un bon dia va arribar aquí en Dan Barber, a qui no coneixia de res. Va menjar molt bé, crec que el vam sorprendre i em va convidar a Nova York. A partir d’aquell viatge, ens hem visitat diverses vegades i vam estar deu anys fent uns intercanvis entre els dos restaurants, treballant plegats. El Blue Hill és el Blue Hill, que és com els Casals però a l’americana. En vaig aprendre moltes coses. Per exemple, a creure’ns més el que fèiem, a radicalitzar no només el discurs sinó el fet. I això ho hem pogut anar assumint pas a pas, sempre buscant la llibertat, sempre buscant fer el que crèiem i volíem fer.

—Un pass important també va ser obrir a Barcelona el restaurant que porta el nom del vostre poble, Sagàs, amb el Grup Sagardi, amb qui també vau obrir el Pork.
—La idea va sortir, precisament, d’un viatge a Nova York, en què se’m va obrir el món. Anava al barri coreà, on fan uns entrepans de cap de porc, amb escalunya i coriandre i picant, i vaig al·lucinar. Vaig tornar d’allà i vaig dir, jo vull fer alguna cosa així. Volia fer un restaurant d’entrepans. I ja fa catorze anys.

—També sou a Andorra, assessorant el restaurant les Pardines.
—Les Pardines té caducitat, perquè la meva feina és ensenyar a la propietat què és un hotel. Andorra el que fa és importar el que no té. Són un país eminentment turístic, i el que no té són cuiners. Per això hi som en Nandu Jubany, l’Albert Ventura, el Marc Gascons o jo mateix.

—Us planteu aquí o teniu algun projecte en ment?
—No hi ha res que sigui per tota la vida.

—Els Casals, tampoc? No us imagineu llegant-ho als vostres fills?
—Tinc quatre fills, però no sé què voldran fer. El tercer, en Guifré, l’any que ve comença l’escola d’hostaleria. No els he pressionat ni encaminat, me’ls estimo massa per encaminar-los cap aquesta professió.

—Us faria il·lusió que el vostre fill continués els vostres passos?
—Tinc contradiccions. Jo he arribat aquí sense pretendre-ho, sense voler arribar enlloc. No he mirat mai a llarg termini. M’he trobat en aquest món de l’alta gastronomia, al qual he vist les orelles. I hi ha una altra cosa que em preocupa i és que en Guifré sempre serà fill meu. Voldria que fos el màxim d’independent possible. Li vull regalar tots els meus coneixements, li vull regalar tota la meva experiència, però al mateix temps li vull regalar molta llibertat i la possibilitat que ell faci la seva vida tranquil·lament, que no vol dir seguir els passos del seu pare.

—Teniu cinquanta anys, però penseu a retirar-vos?
—Si el meu fill no vol continuar, arribarà a un moment que diré fins aquí, nois, i tancaré. Hauré complert el que deia el meu pare, de mantenir i augmentar. Missió complerta. Ara, si en Guifré continua, a mi m’hauran de treure amb els peus per davant.

—En el vostre gremi, sovint l’obsessió és mantenir l’estrella, per tenir la segona… La teniu?
—Jo no visc en aquest món, però hi ha molta gent obsessionada a tenir la segona estrella. Gent que, si ha de gastar dos milions d’euros, ho farà i si no arriba, doncs…

—Sou aliè a tot aquest món gastronòmic que sovint no passa per la cuina?
—Als qui vulguin tot aquest món, els deixo espai, tot per a ells. Per sort, sóc una persona que puc fer el que vull. Però actualment hi ha coses que no les entenc. Ni les comparteixo. I no compartir-les vol dir mullar-te. I mullar-te vol dir ficar-se en problemes, perquè el món és petit. Però jo no m’hi sento còmode. I estic una mica cansat de l’alta gastronomia. En tots els camps de l’alta gastronomia, hi ha gent magnífica. Però és com l’alta costura.

—Hi ha una part plena de glamur, que potser no és ben bé certa…
—La setmana passada vaig rebre una invitació per a jugar un torneig de golf benèfic amb professionals, a Marbella. Els cuiners han de cuinar força més del que cuinen, i deixar de fer les coses que no els han portat enlloc. Hi ha molts casos de cuiners que comencen per la base, munten un restaurant i de seguida guanyen una estrella o potser dues, i es converteixen en una estrella mediàtica. I deixen de fer allò que els ha portat a ser-ho, que és cuinar. T’imagines que Picasso hagués deixat de pintar quan es va fer conegut? Jo, per contra, sóc només un cuiner, i com jo n’hi ha a cabassos. No sóc un ésser extraordinari. Sóc un cuiner i res més que això. I no tenir clar això és no saber qui ets i el començament de molts problemes. Per exemple, no entenc que un cuiner d’alta gastronomia s’associï amb McDonald’s o Burger King. Suposo que és un tema de diners, però ja et dic, seriosament, que si a mi m’oferissin un milió d’euros per a fer un McRovira, els diria que no. Ras i curt.

—Tot el que heu aconseguit que signifiquin els Casals i Cal Rovira passaria a associar-se al McDonald’s…
—No sé què significa el cognom Rovira, però sé perfectament què porta aparellat el McDonald’s i no m’hi associaran. Els companys de viatge me’ls trio jo. Aquestes coses les has de tenir molt clares, perquè si no, entres en contradiccions gravíssimes.

 

El 2024 va ser un gran any per al cinema en català, impulsat pels grans èxits d’El 47 i Casa en flames. Més d’un milió d’espectadors van comprar entrades de cinema per a veure algun film en llengua catalana, una xifra incomparable amb cap altre any tret del 2003. Ara bé, hi ha una diferència considerable: aquell any, el gruix dels films en català més reeixits eren doblats, com ara El senyor dels anells: El retorn del rei o Buscant en Nemo. En canvi, els èxits cinematogràfics més fulgurants del 2024 van ser produccions originals catalanes.

Superat el 2024, és moment de mirar la cartellera del 2025, que enguany tindrà disset films rodats en català, sis més que l’any anterior. Us n’avancem alguns dels més destacats.

Wolfgang (Extraordinari) – Estrena el 14 de març

El 2017 Laia Aguilar va impactar en la literatura juvenil amb Wolfgang (extraordinari), que va guanyar el premi Carlemany per al foment de la lectura. Ara aquella història sobre un nen d’onze anys d’altes capacitats i trastorn de l’espectre autista arriba a les pantalles de cinema sota la direcció i guió de Javier Ruiz Caldera. Després d’haver perdut la mare, en Wolfgang (Jordi Catalán) es trasllada a París amb el seu pare, en Carles (Miki Esparbé), que fins llavors se n’havia desentès. En Carles entoma la paternitat amb entusiasme, però les seves maneres de comportar-se xoquen ben aviat. El repartiment el completen Àngels Gonyalons, Anna Castillo, Berto Romero i Nausicaa Bonnín. S’estrenarà als cinemes el 14 de març.

Laia Aguilar: “Vull escriure, però vendre llibres costa molt”

Zo ver weg (Molt lluny) – Estrena l’11 d’abril

Mario Casas, que va créixer entre Martorell i Esparreguera dels quatre anys fins als divuit, s’estrena en la interpretació en català amb Zo ver weg (Molt lluny), una producció catalano-neerlandesa. Explica com en Sergio, afeccionat al futbol, viatja a Utrecht per un esdeveniment esportiu, però abans de tornar a Barcelona té un atac de pànic i es queda als Països Baixos sense donar explicacions. Talla tot el contacte amb el passat i mira d’emprendre una vida nova sense amics, feina, diners ni cap idea de neerlandès. Allà, hi coneixerà un altre català (David Verdaguer), amb qui desenvoluparà una relació molt intensa. Tant el film com el guió són de Gerard Oms, coach d’actors que ha treballat moltes  vegades amb Mario Casas i que ara s’estrena com a director. Zo ver weg (Molt lluny) arribarà als cinemes l’11 d’abril.

Parenostre – Estrena el 16 d’abril

El gran Josep Maria Pou (1,96 metres) s’ha posat en la pell d’algú que no destacava per la seva presència física, sinó per la seva autoritat: el president Jordi Pujol. Enguany s’estrena un dels films més esperats i que, sens dubte, provocarà converses. Parenostre retrata el juliol del 2014, quan Jordi Pujol admet públicament que té diners no declarats a Andorra i provoca un terrabastall tant dins la família com fora. Carme Sansa coprotagonitza el film com a Marta Ferrusola; Pere Arquillué és Jordi Pujol Ferrusola; Eduard Lloveras, Oriol Pujol; David Selvas, Artur Mas; Sílvia Abril, Victoria Álvarez; Lluís Soler, mossèn Ballarín; Antonio Dechent, José Manuel Villarejo; i Alberto San Juan, Juan Carlos I. El guió és de Toni Soler i l’ha dirigida Manuel Huerga. S’estrenarà el 16 d’abril.

Josep Maria Pou: “Els meus plans són retirar-me”

Esmorza amb mi – Estrena el 6 de juny

El dramaturg Iván Morales ha dut al cinema la seva obra Esmorza amb mi, que va estrenar a la Sala Beckett de Barcelona el 2018. Una història de vides encreuades que cerquen una segona oportunitat a la vida i l’amor. La Natàlia (Anna Alarcón) és una mare separada amb problemes econòmics que té un accident de trànsit que podria deixar-la paralítica. A l’hospital es retroba amb en Salva (Iván Massagué), un amic d’anys enrere que ha deixat la seva vida de delinqüent juvenil. En Salva se’n vol anar de la ciutat amb la Carlota (Marina Salas), la seva parella, que es recupera d’una vida d’excessos i traumes, i que vol defugir la seva obsessió: l’Omar (Álvaro Cervantes), un compositor de música per a publicitat que viu una crisi existencial i creativa. Un repartiment que completa Oriol Pla, en un paper que no ha estat explicat. S’estrenarà als cinemes el 6 de juny.

L’Olívia i el terratrèmol invisible – Estrena al setembre

Aquest 2025 s’estrenarà als cinemes el primer film d’animació en stop-motion amb versió original en català: Olívia i el terratrèmol invisible. Arran d’un desnonament, l’Olívia, una nena de dotze anys, ha de tirar endavant i tenir cura de la família quan la seva mare cau en una depressió. Per tapar les pors i protegir el seu germà, s’inventen que fan un film amb càmeres ocultes que els ajuda a superar les adversitats. Es basa en el llibre La pel·lícula de la vida, de Maite Carranza, i l’ha dirigida Irene Iborra, que en signa els guions juntament amb Carranza i Julia Prats. El disseny de personatges l’ha fet Morgan Navarro i el cap dels decorats és Juanfran Jacinto. S’espera que s’estreni al setembre, però encara no se n’ha anunciat una data concreta.

La furgo – Sense data d’estrena concreta

L’actor Pol López va meravellar el 2022 amb Suro i enguany protagonitza La furgo, una road movie per l’àrea metropolitana de Barcelona basada en el còmic homònim de Martín Tognola i Ramon Pardina, que també n’ha fet el guió cinematogràfic. López és l’Ós, un home separat, acomiadat de la feina i desnonat de casa seva que passa a viure en una furgoneta. I enmig de tot plegat, ha d’esforçar-se per no perdre la custòdia de la seva filla de cinc anys. La furgo és el primer llargmetratge d’Eloy Calvo, que dirigeix un repartiment conformat per Martina Lleida, Aimar Vega, Carmela Poch, Marta Angelat, Quimet Plano i David Bagés, entre més. Es projectarà al BCN Film Fest, que es farà entre el 24 d’abril i el 2 de maig, i després arribarà a les sales de cinema.

Frontera – Sense data d’estrena concreta

Aquest 2025, Miki Esparbé arribarà al cinema per partida doble, perquè també protagonitza Frontera, el nou film de Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Un enjòlit històric filmat al Pallars i ambientat en el 1943, poc després de la victòria de Francisco Franco i amb Europa sumida en la Segona Guerra Mundial. Sense arribar mai a entrar formalment a la guerra, però amb una connivència clara amb Hitler i Mussolini, Franco va blocar el pas de jueus que fugien de la repressió nazi pels Pirineus. A la duana d’un poble fronterer, un funcionari amb passat republicà contravé les ordres per ajudar a fugir tants jueus com sigui possible. El guió és de Gerard Giménez i Miguel Ibáñez, i les interpretacions d’Esparbé, María Rodríguez Soto, Asier Exteandia, Bruna Cusí, Jordi Sánchez, Kevin Janssens i Joren Seldeslachts.

Judith Colell: “Només hi pot participar gent catalana que tingui vuit cognoms catalans?”

Les irresponsables – Sense data d’estrena concreta

Què passaria si un dia comencéssim a fer tot el que ens passa pel cap, sense pensar en conseqüències ni límits? Tres dones, la Núria, la Lila i l’Andrea, decideixen passar un cap de setmana juntes en una casa intel·ligent i luxosa fora de la ciutat. Una pregunta innocent de sobte es transforma en un motor que les empeny a deixar-se endur pels seus impulsos més profunds. Àgata Roca, Laia Marull i Betsy Túrnez interpreten aquesta història a Les irresponsables, que ja es va representar als teatres de Catalunya entre el 2021 i el 2022 (llavors, amb Cristina Genebat, Marta Marco i Nora Navas com a actrius), basada en el llibret de l’argentí Javier Daulte. La dirigeix Laura Mañà, que també n’ha fet el guió, amb Marta Buchaca.

Àgata Roca: “Les T de Teatre tenim un pacte, som poliamoroses”

El mateix dia que el partit de Carles Puigdemont es desmarcava de la moció de censura a Ripoll, el congrés espanyol posava data al debat de la proposició no de llei de Junts per a instar Pedro Sánchez a sotmetre’s a una qüestió de confiança. Dimarts es debatrà i dimecres es votarà, i continuen en joc les relacions entre Junts i el PSOE. Quines conseqüències tindria que arribessin a la votació sense un pacte per a desencallar els compromisos pendents? “No serà neutre”, diuen fonts de Junts. Una altra cosa és que hi hagi un trencament definitiu. El PSOE continuarà necessitant Junts, i a Puigdemont li interessa mantenir la palanca al parlament espanyol per a intentar de forçar avenços. Precisament ahir els dos partits van tornar a reunir la taula de Suïssa. Havia de ser una de les reunions habituals dels equips negociadors però, segons fonts consultades, s’hi va constatar la tensió pocs dies abans que examinin l’estat de la seva relació a l’hemicicle espanyol.

El traspàs de les competències integrals en immigració continua pendent de la resolució de les converses, no s’ha fet cap anunci nou relacionat amb el reconeixement del català com a llengua oficial a les institucions europees i l’amnistia política tampoc no arriba. No és tan sols que no hi hagi hagut cap reunió entre Sánchez i Puigdemont, sinó que el president de la Generalitat ha fet un segon viatge oficial a Brussel·les sense cap previsió de trobar-se amb el president a l’exili. Algunes fonts apunten que la situació de blocatge podria canviar aviat, però difícilment prou de pressa per a arribar a dimecres.

S’haurien de moure moltes coses en poc temps perquè Junts retirés la iniciativa i el debat no es fes. “Es farà”, asseguren fonts consultades. Junts la va registrar amb el propòsit de marcar un punt d’inflexió en les relacions amb els socialistes espanyols pels incompliments dels acords subscrits. Un any després de la investidura de Sánchez, el balanç no era favorable, a criteri de Junts. Però el malestar entre els dos partits es va rebaixar després de la reunió urgent de la taula suïssa que havia demanat Puigdemont. El PSOE va acceptar finalment de tramitar per separat el decret sobre l’increment de les pensions i els ajuts al transport i la mesa del congrés espanyol va admetre a tràmit una proposició no de llei que pot certificar el precari suport parlamentari amb què compta Sánchez, però no el pot fer caure. Junts també va introduir modificacions al text. Admetien que únicament el president espanyol tenia la potestat de presentar una qüestió de confiança, un incís legal amb referències a la constitució que, segons Junts, no en minava l’objectiu polític, però que posava per escrit allò que Sánchez havia dit des del principi: que només depèn d’ell.

El debat de dimarts i la votació de la proposta, que podria prosperar amb els vots del PP i Vox, poden contribuir a desgastar Sánchez: serien una prova més de la precarietat de la majoria parlamentària que el sustenta. Però tot indica que els socialistes espanyols provaran de rebaixar-ne la importància política i els efectes. Junts també ha abaixat els decibels de les crítiques al PSOE aquests darrers dies. Més enllà de forçar canvis en la relació amb la Moncloa, Junts ha descartat des del primer moment de participar en cap moció de censura amb el PP i Vox que sí que podria tombar-lo. Els dos partits topen contínuament però continuen necessitant-se.

El partit de Puigdemont ha situat el traspàs integral de les competències en immigració com una pedra angular de la seva acció política. No tan sols a Madrid, sinó també a Catalunya, on necessita contrarestar el previsible ascens electoral d’Aliança Catalana. Junts pretén que el traspàs de les competències doni pas a un llarg debat parlamentari sobre l’exercici de les noves capacitats en matèria migratòries. Però això només pot passar si es tanca el traspàs i, per tant, si la relació amb el PSOE s’encamina prou per a evitar que el tren descarrili, encara que les tensions entre els uns i els altres siguin inevitables.

 

L’altre dia, arran d’un editorial que vaig publicar en aquestes mateixes pàgines, vaig rebre un correu electrònic d’un lector notòriament contrariat. El motiu de la seua indignació? Haver gosat equiparar la catalanitat de Juan Marsé amb la de Claude Simon. Cosa que, francament, té una certa gràcia. Té gràcia que irrite, vull dir.

El professor –supose que és professor pel to doctoral de la missiva– es definia com a independentista, però al mateix temps em retreia que comparàs un escriptor “realment català” com Marsé amb un de “francès” com Simon. I ací rau precisament el quid de la qüestió: per què Marsé sí i Simon no? La resposta, em sembla, és tan simple com reveladora: perquè Marsé és espanyol i Simon, ai!, era francès.

Parlem-ne, de tots dos. Marsé, nascut Juan Faneca, criat als carrers de la Barcelona de la postguerra, va aprendre el castellà i s’hi va quedar. Simon, nascut a Madagascar de pares catalans del Rosselló, va créixer entre Perpinyà i Canet, es va enlluernar per Barcelona i es va relacionar amb la gent del sud refugiada al nord després del 1939. Dos escriptors, en definitiva, que podrien tenir algunes circumstàncies paral·leles i vicissituds biogràfiques complexes, de famílies marcades per la història i la política –el pare biològic i el pare diguem-ne real de Marsé eren tots dos d’Estat Català.

Però ara fixem-nos bé en la trampa: segons la lògica del meu corresponsal, tan sols pot ser català qui abans és espanyol. És a dir, la catalanitat no existiria per ella mateixa sinó que vindria a ser una mena de subproducte de l’espanyolitat, una denominació d’origen controlada i autoritzada per l’administració de Madrid. El cas concret de Simon és revelador del desficaci: resulta que, segons alguns, no pot ser català i prou perquè té el pecat original de la ciutadania francesa. Pecat que miraculosament no es reprodueix quan la canongia és espanyola.

La paradoxa és deliciosa i l’hauríem de fer servir més: algú que porta la catalanitat a la sang i a la criança, que ha viscut a Catalunya –del nord o del sud, tant se val– i l’ha coneguda, no pot ser català si prèviament no és espanyol. En canvi, qualsevol funcionari de Valladolid destinat a Barcelona ja pot començar a presumir de català d’adopció. No és una mica absurd, això? Una mica no: molt.

Que Simon escrigués en francès i Marsé en castellà? I què? L’un va créixer sota l’administració francesa i l’altre sota l’espanyola, rotundament franquista a més. Un va aprendre a escriure en francès, l’altre en espanyol. La diferència de fons, l’única que justifica la discussió, és que un tenia a la cartera un documento nacional de identidad i l’altre, una carte d’identité. I ací és on vull arribar: hem acceptat, potser sense adonar-nos-en, que la catalanitat és solament allò que Espanya i França determinen que és. Una catalanitat amb fronteres administratives fixades de fora estant, amb papers segellats, amb permisos oficials, reduïda a peculiaritat colonial al nord-est.

Però una cosa que sempre m’ha sorprès –i ben curiosa– és que alguns dels qui més criden reclamant la llibertat de Catalunya, en canvi, són els primers d’acceptar les cotilles mentals que ens imposen els dos estats que hem d’aguantar. Perquè, al capdavall, què és més important: el passaport que et donen o la cultura que vius i respires? L’autonomia on has anat a raure o la voluntat política que tens? La burocràcia que ens classifica, a mi com a valencià, a aquell com a andorrà, al de més enllà com a franjolí i, per tant, com a vaporosament “aragonès”, o la llengua dels teus?

Per tornar-nos a situar en un escenari d’alliberament no hi ha res més urgent i efectiu, em sembla a mi, que desempallegar-se d’aquesta visió restrictiva i funcionarial de la catalanitat.

Catalunya no és allò que Madrid i París diuen que és. Catalunya no és les quatre províncies administratives que va decidir dibuixar com li va semblar un dia el senyor De Burgos. O no hauria de ser-ho, si més no. Catalunya és –o hauria de ser– allò que els catalans decidim que és i prou. I si això inclou considerar tan català Claude Simon com Juan Marsé, doncs què hi farem. Potser incomodarà alguns esperits provincians, però ja és hora que ens llevem del damunt certes cotilles mentals. Que al capdavall les fronteres no són sinó línies imaginàries dibuixades sobre un mapa.

 

PS1. Només perquè no hi haja confusions. Escriptor català només és aquell que escriu en català. Hi ha catalans escriptors espanyols i francesos, ja comença a haver-n’hi d’anglesos i tot, però la categoria d’escriptor català només pot aplicar-se a qui escriu… en català.

PS2. Aquest diumenge, hi ha eleccions a Alemanya, unes eleccions particularment importants. En aquesta Pissarreta, parle dels elements en què haurem de fixar-nos. Per cert, diumenge a partir de les sis del vespre farem un seguiment especial i minut a min ací a VilaWeb sobre aquests comicis.

PS3. Avui fa un any exacte del gran incendi de dues torres d’habitatge a Gran Campanar, a València. Esperança Camps explica en aquest article la situació dotze mesos després, entre el dol per les víctimes i l’espera encara de la reconstrucció.

The Washington Post · Adam Taylor, Jeremy B. Merrill i Adrián Blanco Ramos

Elon Musk no sembla que hagi tingut gaires miraments a l’hora de ficar cullerada en la campanya de les eleccions federals alemanyes, que es fan demà. D’ençà que començà a significar-se per la ultradreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD), que ha lloat i definit com “l’única força capaç de salvar Alemanya”, el magnat ha piulat més de setanta vegades sobre el partit –i la seva dirigent– a X, on acumula 218 milions de seguidors.

L’idil·li entre el magnat i l’AfD ha estat criticat com un cas paradigmàtic d’interferència electoral pels rivals del partit, que han empès la Unió Europea a llançar una investigació per a aclarir si X ha manipulat els seus algorismes de recomanació de continguts per influenciar els votants alemanys.

Però per molt que Musk hagi ajudat a augmentar la influència de l’AfD a les xarxes socials, un estudi publicat aquesta setmana arriba a la conclusió que la promoció que el magnat ha fet de l’AfD a X podria tenir un impacte més aviat limitat en les eleccions de demà. Tot i que la xifra de seguidors a X de la cap de l’AfD, Alice Weidel, s’ha duplicat d’ençà que Musk va començar a piular sobre el partit, sembla que gran part d’aquests seguidors nous no són pas alemanys.

“L’efecte Musk és real. Però les dades també mostren que Musk ha augmentat la popularitat de l’AfD, principalment, entre els seguidors de parla anglesa”, explica Mark Scott, investigador resident sènior del Laboratori d’Investigació Forense Digital (DFRLab) de l’Atlantic Council i coautor dels resultats de l’estudi, publicats abans-d’ahir en col·laboració amb l’organització alemanya AlgorithmWatch.

Durant molt de temps, qualsevol associació amb l’AfD –que els serveis d’intel·ligència alemanys han catalogat com a organització presumptament extremista– ha estat considerada tabú, tant entre els polítics alemanys com entre els dirigents estrangers. Però l’interès creixent pel partit de Musk, que aquestes darreres setmanes s’ha erigit en un actor clau del nou govern de Trump, reflecteix no tan sols les predileccions polítiques del magnat, sinó també la voluntat dels nous ocupants de la Casa Blanca de bastir ponts amb la ultradreta alemanya. La setmana passada, el vice-president dels Estats Units, JD Vance, es reuní amb Weidel a Munic, en una reunió en què denuncià “els tallafocs” amb què les forces polítiques hegemòniques al país han provat durant anys d’aïllar la ultradreta.

Els funcionaris alemanys han reaccionat amb fúria als acostaments entre Washington i l’AfD, tot acusant el govern Trump d’ingerència electoral. Friedrich Merz, cap de la Unió Demòcrata Cristiana (UCD) i gran favorit per a esdevenir el pròxim canceller d’Alemanya, fins i tot ha dit que Musk haurà d’enfrontar-se a conseqüències polítiques i penals per haver promogut l’AfD a X.

El magnat és l’usuari amb més seguidors de la xarxa social. Abans de les eleccions nord-americanes del novembre passat, Musk ja va fer servir el seu compte com a altaveu de la campanya electoral Trump. Ara els seus crítics l’acusen d’haver exportat aquesta estratègia a Alemanya.

No obstant això, l’estudi del DFRLab suggereix que gran part dels seguidors nous de l’AfD probablement no podran votar en les eleccions alemanyes de demà: l’anàlisi dels piulets relacionats amb l’AfD durant la campanya suggereix que l’augment de seguidors del partit ha estat, sobretot, entre comptes de llengua anglesa.

Les ingerències de Musk en la política alemanya han escandalitzat molts europeus, i fins i tot han desfermat una disputa legal entre X i la Unió Europea. El mes passat, la Comissió Europea va demanar a X que li lliurés informació interna sobre el seu algorisme de promoció de piulets; pocs dies després, un tribunal alemany va ordenar a la plataforma que li facilités qualsevol base de dades relacionada amb les eleccions alemanyes.

No és clar si la promoció de l’AfD a X que ha fet Musk ha infringit alguna llei. D’ençà del 2023, la xarxa social ha proporcionat una quantitat molt restringida de dades operatives als investigadors, cosa que dificulta qualsevol intent d’aclarir els criteris amb què la plataforma decideix de mostrar algunes publicacions concretes –i no pas d’altres– als usuaris.

“És molt difícil esbrinar què passa, i X hi posa entrebancs deliberadament”, diu Oliver Marsh, cap d’investigació tecnològica d’AlgorithmWatch i coautor de l’informe.

L’informe no diu que la plataforma hagi fet canvis en l’algorisme per a beneficiar l’AfD i Weidel, però tampoc no descarta aquesta possibilitat. El fet que Musk compartís continguts de l’AfD a X de manera aparentment orgànica, segons que afirmen els autors, tampoc no sembla que infringeixi la llei de serveis digitals de la Unió Europea.

Més enllà de les implicacions legals del cas, els analistes temen que les ingerències de Musk en la política alemanya estableixin un precedent no desitjat.

“Musk ha tingut una influència enorme a l’hora de normalitzar i legitimar les polítiques de l’AfD, i també la retòrica i el vocabulari que empra el partit”, diu Julia Ebner, experta en extremisme polític de la Universitat d’Oxford.

L’interès de Musk per l’AfD és un recent. Abans del 20 de desembre, el magnat havia esmentat el partit en comptades ocasions. Però, d’ençà d’aquell dia, l’home més ric del món s’ha dedicat en cos i ànima a promoure l’AfD. Ha publicat articles d’opinió lloant el partit, ha emès en directe una entrevista amb Weidel i fins i tot ha intervingut en un acte del partit, on va dir als alemanys que ja havia arribat l’hora de superar la “culpa històrica” per l’era nazi.

Creada el 2013, l’AfD ha guanyat popularitat aquests darrers anys gràcies a un discurs anti-establishment i anti-immigració. Tres dels setze estats federals alemanys han catalogat formalment el partit com a organització d’extrema dreta.

El partit va aconseguir d’entrar al parlament alemany en les eleccions generals del 2017, en què obtingué un 12,6% dels vots. Tot i haver perdut escons a les eleccions del 2021, l’AfD se situa ara en segona posició als sondatges. Tots els grans partits alemanys han descartat de formar-hi govern després dels comicis.

Falta veure qui impacte tindrà Musk en els resultats electorals del partit: els sondatges mostren que Musk és impopular a Alemanya, amb un índex d’aprovació de tan sols un 19%.

“Crec que, si més no a curt termini, molt pocs alemanys decidiran votar l’AfD tan sols perquè un multimilionari nord-americà els digui que és la seva gran salvació”, explica Thorsten Benner, director del Global Public Policy Institute, un think tank amb seu a Berlín.

Aquests darrers mesos, Musk ha establert una relació de proximitat amb Weidel, la primera dona candidata a canceller d’Alemanya per l’AfD. Weidel, una economista de 46 anys que parla xinès i té dos fills amb una parella d’orígens singalesos, ha ajudat a deixar enrere la imatge d’intolerància del partit.

“Crec que Alice Weidel és una persona molt raonable”, digué Musk després d’entrevistar-se en directe amb la cap de l’AfD el passat 9 de gener.

La xifra de seguidors de Weidel a X s’ha multiplicat per més de dos d’ençà que Musk va interessar-se per l’AfD a final de l’any passat. Weidel té prop d’un milió de seguidors a X, força més que no pas Merz (que en té poc més de 390.000) o Christian Lindner, del Partit Democràtic Lliure (que en té més de 770.000 i que, abans del desembre, era el candidat alemany amb més seguidors a les xarxes).

“La visibilitat de Weidel a les xarxes socials s’ha disparat els últims mesos, i aquest fort augment coincideix amb la promoció de l’AfD per part d’Elon Musk”, explica Sami Nenno, investigador de l’Institut Alexander von Humboldt per a l’Internet i la Societat i coautor de l’informe. I afefeix: “Però l’èxit a les xarxes socials no es tradueix directament en resultats electorals, en què influeixen factors que van molt més enllà de la visibilitat a X.”

Encara que X no publica dades sobre la llengua o la ubicació de les publicacions, els investigadors de DFRLab han analitzat qualitativament les publicacions a X de cadascun dels principals partits alemanys, i revelen que hi ha hagut un augment de la participació dels usuaris de llengua anglesa en les publicacions de l’AfD. Un augment que no s’ha observat en el cas d’altres partits.

Un possible factor a l’hora d’explicar aquesta diferència és la relativa manca de popularitat de X a Alemanya. L’any passat, X informà que tenia uns 17 milions d’usuaris actius cada mes al país, menys de la meitat dels 45 milions que té Instagram. “És simptomàtic que la majoria de les publicacions més repiulades de Weidel siguin en anglès”, diu Marsh, d’AlgorithmWatch.

Encara que les donacions polítiques estan regulades de manera molt estricta a Alemanya, alguns experts afirmen que Musk podria trobar formes d’influir en futures eleccions més enllà dels canals tradicionals. L’any passat, el magnat ja va invertir 288 milions d’euros en la campanya electoral de Trump. Enguany, els seus missatges a X –sigui quin sigui l’impacte final– li han sortit de franc.

Kate Brady, de Berlín estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Lloc: Ateneu Arenyenc

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) exercirà d’acusació popular en el judici sobre la gestió de l’emergència de la gota freda. El jutjat de primera instància 3 de Catarroja ha admès la petició de l’entitat, que se suma així a Podemos i Vox en aquesta funció.

Nuria Ruiz Tobarra, la jutgessa de Catarroja que s’ha abocat a saber la veritat del 29 d’octubre

L’entitat serà representada en el judici per l’advocat Manolo Mata, conegut per haver estat diputat del PSPV. A més, ACPV exigirà responsabilitats penals per les 229 víctimes mortals que va causar la tragèdia, perquè també hi comptabilitzen els dos operaris dels serveis d’emergència morts en les tasques de neteja setmanes després: setmanes després: un en una escola de Massanassa (Horta Sud) i l’altre en un garatge de Benetússer (Horta Sud).

El PSPV també ho demanarà

A banda, la secretària general del PSPV, Diana Morant, ha anunciat que el partit també sol·licitarà de ser acusació popular en la causa. “La gent necessita justícia per a superar aquesta etapa i poder girar full”, ha dit abans de tornar a demanar la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón.

La dirigent dels socialistes valencians ha explicat que el partit feia aquest pas perquè ahir les Corts van rebutjar la proposta presentada per Compromís per a reclamar la dimissió de Mazón per la gestió de l’emergència.

La jutgessa de la gota freda investiga “l’absència palmària d’avisos” a la població

El president del PP de la demarcació de València, Vicent Mompó, assegura que votarà pel català en la consulta sobre la llengua que es farà a partir del 25 de febrer. “Triar una educació en valencià garantirà que els nostres fills parlen les dues llengües”.

Les direccions dels centres educatius prenen posició contra la consulta: “No era el moment, ni calia fer-la”

Mompó, també president de la Diputació de València, subratlla que “triar el valencià no perjudica cap de les nostres dues llengües oficials, sinó que simplement permetrà garantir als nostres fills parlar les dues llengües”. Una afirmació que infereix que l’opció del castellà podria no garantir un normal aprenentatge del català.

Mompó ha afegit: “Votaré valencià, com faran molts càrrecs i simpatitzants del PP, perquè el valencià és part de la nostra identitat i volem que els nostres fills ho aprenguen amb naturalitat i sense imposicions”, que assegura que pretén així de “desmuntar les falses acusacions sobre l’objectiu d’esta consulta”.

Finalment, ha demanat a les famílies que “acudisquen a la consulta sense por ni condicionants externs”. “Enfront del soroll, serenitat; enfront de l’adoctrinament, democràcia; enfront de la desinformació, llibertat”, ha dit.

El conseller Rovira pressiona les famílies perquè participin en la consulta sobre la llengua

Els metges de l’Hospital Gemelli de Roma han advertit que “el papa no es troba fora de perill” perquè sofreix una infecció polimicrobiana, és una persona de vuitanta-vuit anys “fràgil” i amb antecedents mèdics, encara que han destacat que han observat una millora, que manté el seu “bon humor i fa acudits” i que continua llegint i signant documentació.

“A la pregunta sobre si ‘el papa es troba fora de perill’. No, el papa no es troba fora de perill”, ha precisat Sergio Alfieri, un dels metges que tracta Francesc, en una compareixença de premsa a l’hospital.  “La malaltia crònica continua, el Papa ho sap, va dir ‘m’adono que la situació és greu'”, “a vegades li falta l’alè i la sensació no és agradable per a ningú”,  ha explicat el professor Alfieri. El Papa romandrà hospitalitzat durant tota la setmana que ve pel cap baix. “Francesc no es troba connectat a cap màquina. Quan ho necessita es posa una mica d’oxigen, però respira tot sol i s’alimenta”, ha explicat el metge.

El Pontífex va ingressar al Gemelli de Roma el 14 de febrer després de passar uns quants dies amb una bronquitis que finalment va derivar en una pneumònia bilateral.

Lloc: Biblioteca

a càrrec de Joan Vives Bellalta, divulgador musical - Lloc: Sala Noble del C.C.Calisay

El Tribunal Arbitral de l’Esport (TAS), amb seu a Lausana, ha fet cas omís del recurs de Luis Rubiales, ex-president de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), i ha confirmat la sanció de tres anys d’inhabilitació que li va imposar la FIFA pel petó forçat a Jenni Hermoso. La decisió arriba vint-i-quatre hores després d’haver estat condemnat per un  delicte d’agressió.

La Comissió Disciplinària de la FIFA va suspendre Rubiales de totes les activitats relacionades amb el futbol tant a l’estat espanyol com en l’àmbit internacional arran del petó forçat que va fer a la jugadora durant el Mundial de futbol a Austràlia. L’organisme diu que ha infringit l’article 13 del codi de l’entitat, segons que ha informat avui.

El TAS considera que la sanció de la FIFA s’adequa amb allò que preveu per a aquests casos el seu propi codi disciplinari i que és proporcional als fets provats. Rubiales va ser sancionat per quatre fets: el petó no consentit, el gest dels genitals a la llotja i haver portat dues jugadores a les espatlles després de la victòria.