Les borses europees s’han enfilat a primera hora arran de la decisió del president dels EUA, Donald Trump, de rebaixar la intensitat de la guerra comercial –aranzels del 10% pels països que tenen gravàmens pels productes nord-americans–, excepte amb la Xina (aranzels del 125%). Els principals índexs europeus presenten números verds amb augments molt considerables. L’STOXX 600 puja ara un 5,41% (495,30 punts).

L’economista català citat per la Casa Blanca contradiu Trump: “Els conflictes aranzelaris acaben empobrint tothom” 

Les borses europees segueixen les tendències dels mercats nord-americans i asiàtics, que també han rebotat. A Londres, l’FTSE 100 creix un 4% i torna a vorejar els 8.000 punts. A Frankfurt, el DAX 40 s’ha disparat un 6,2% i s’acosta als 20.900 punts, mentre que a París, el CAC 40, puja un 5,5% (7.243 punts).

Finalment, l’IBEX 35 ha repuntat un 8% a primera hora, que després s’ha matisat fins a un 5,3% (12.430 punts). Una de les empreses que encapçalen el repunt és Grifols, la multinacional catalana està molt exposada al mercat nord-americà. També creixen amb força Banc Sabadell (+12%), Bankinter (+11,8%) i IAG (+11,8%).

Els deliris de Trump també afecten l’OPA al Sabadell I Anàlisi de Jordi Goula 

El Tribunal Suprem espanyol ha avalat la decisió del jutge Pablo Llarena de no aplicar l’amnistia a Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig pel delicte de malversació. Els magistrats Vicente Magro, Eduardo de Porres i Susana Pola han desestimat els recursos d’apel·lació que van presentar les defenses. En aquest sentit, consideren que la decisió de Llarena “no contravé la voluntat del legislador”.

Els magistrats insisteixen a fer una interpretació esbiaixada de la malversació per excloure’ls de l’amnistia. Consideren que organitzant l’1-O amb fons públics, Puigdemont, Comín i Puig es van estalviar diners de la seva butxaca, de manera que això entra dins de l’excepció de “benefici personal de caràcter patrimonial”.

“Un subjecte se’n beneficia patrimonialment quan augmenta el seu patrimoni, però també quan el seu patrimoni no decreix perquè les seves obligacions són assumides il·lícitament pels fons públics. En aquest cas, els investigats es van beneficiar patrimonialment en tant que van impulsar personalment el projecte polític il·legal i van endossar les despeses a l’administració autonòmica, sense que aquesta iniciativa respongués a la satisfacció de cap interès públic”, argumenten.

En la interlocutòria, els magistrats aprofiten per justificar la seva interpretació esbiaixada del delicte, que consideren que no és ni “arbitrària”, ni “extravagant”. És més, diuen que “té un fonament sòlid en la interpretació dels termes literals de la norma d’acord amb criteris de normalitat lingüística, no contravé cap valor ni principi constitucional i, finalment, no contradiu l’orientació material de la norma”.

Amb aquesta decisió, el Suprem tanca la carpeta de l’amnistia de Puigdemont i els dos consellers, que ara poden presentar un recurs al Tribunal Constitucional, que ja disposa d’uns quants recursos vinculats amb la llei. De fet, aquesta setmana, el president del TC, Cándido Conde-Pumpido, va dir que té previst de resoldre el primer recurs al juny.

Consulteu la interlocutòria del Suprem:

El Tribunal Suprem espanyol ha avalat la decisió del jutge Pablo Llarena de no aplicar l’amnistia a Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig pel delicte de malversació. Els magistrats Vicente Magro, Eduardo de Porres i Susana Pola han desestimat els recursos d’apel·lació que van presentar les defenses. En aquest sentit, consideren que la decisió de Llarena “no contravé la voluntat del legislador”.

Els magistrats insisteixen a fer una interpretació esbiaixada de la malversació per excloure’ls de l’amnistia. Consideren que organitzant l’1-O amb fons públics, Puigdemont, Comín i Puig es van estalviar diners de la seva butxaca, de manera que això entra dins de l’excepció de “benefici personal de caràcter patrimonial”.

“Un subjecte se’n beneficia patrimonialment quan augmenta el seu patrimoni, però també quan el seu patrimoni no decreix perquè les seves obligacions són assumides il·lícitament pels fons públics. En aquest cas, els investigats es van beneficiar patrimonialment en tant que van impulsar personalment el projecte polític il·legal i van endossar les despeses a l’administració autonòmica, sense que aquesta iniciativa respongués a la satisfacció de cap interès públic”, argumenten.

En la interlocutòria, els magistrats aprofiten per justificar la seva interpretació esbiaixada del delicte, que consideren que no és ni “arbitrària”, ni “extravagant”. És més, diuen que “té un fonament sòlid en la interpretació dels termes literals de la norma d’acord amb criteris de normalitat lingüística, no contravé cap valor ni principi constitucional i, finalment, no contradiu l’orientació material de la norma”.

Amb aquesta decisió, el Suprem tanca la carpeta de l’amnistia de Puigdemont i els dos consellers, que ara poden presentar un recurs al Tribunal Constitucional, que ja disposa d’uns quants recursos vinculats amb la llei. De fet, aquesta setmana, el president del TC, Cándido Conde-Pumpido, va dir que té previst de resoldre el primer recurs al juny.

Consulteu la interlocutòria del Suprem:

Washington es va llevar ahir amb els aranzels més alts als productes estrangers en un segle, i amb els mercats de bons encenent totes les alarmes: l’intent del president Donald Trump de remodelar el comerç global podria desencadenar una crisi molt més gran.

Els assessors de Trump encara projectaven confiança i defensaven que la seva estratègia per reestructurar l’economia mundial i escombrar dècades de globalització era infal·lible, malgrat que l’índex S&P 500 havia perdut d’un 12% del seu valor en una setmana. Un alt càrrec de la Casa Blanca va dir que Wall Street no entenia Main Street –i que Main Street [en referència als interessos de la gent normal i els petits empresaris] encara donava suport al president.

Però poques hores després, Trump va fer mitja volta parcialment: va escalar el conflicte comercial amb la Xina, però va reduir molts dels aranzels que acabava d’imposar a la resta del món. Els mercats borsaris van reaccionar a l’alça.

“Suposo que diuen que ha estat el dia més important de la història financera”, va celebrar Trump, menys de noranta minuts després de publicar a Truth Social el missatge que feia miques la política que havia anunciat feia tot just una setmana.

Un tomb sorprenent, després de dies en què els seus col·laboradors havien defensat que volia reformular tota l’economia global.

Entre dimarts al vespre i dimecres a la tarda, Trump i els seus assessors comercials van parlar amb uns quants legisladors republicans i dirigents estrangers que li van expressar preocupació per la inestabilitat dels mercats mundials i el perill creixent d’una recessió global. Li van demanar que actués.

Cap al final de la tarda de dimecres, Trump va dir que feia “uns quants dies” que considerava de canviar de rumb.

La decisió final, segons ell, “probablement s’ha pres aquest matí, força aviat. Ho hem escrit. No teníem accés a advocats”, va dir als periodistes al despatx oval. “Ho hem redactat amb el cor.”

“Però és una cosa que ja feia temps que comentàvem, i hem decidit d’estrènyer el gallet, i ho hem fet avui. I estem contents”, va afegir.

Dimarts a la nit –després que acabés el programa de Sean Hannity a Fox News a les 21.00– Trump va tenir una telefonada llarga, de més d’una hora, amb un grup de senadors republicans que havien participat en el programa, segons una font coneixedora de la conversa. Alguns d’aquests senadors havien expressat inquietud pels aranzels. Aquell vespre, Trump també mirava els mercats de bons, “on la gent començava a marejar-se una mica”, va dir dimecres.

Dimecres al matí, Trump es va reunir a la Casa Blanca amb el dirigent de la majoria republicana al senat, John Thune (de Dakota del Sud), i va parlar per telèfon amb la presidenta suïssa, Karin Keller-Sutter. Els rellotges Rolex i les xocolates suïsses havien estat colpejats amb un aranzel del 31% d’un dia per l’altre, i Keller-Sutter el va instar a fer marxa enrere. Durant la trucada, de vint-i-cinc minuts, va remarcar el paper de les empreses suïsses en la creació de llocs de feina als EUA i li va recordar que l’any passat Suïssa havia suprimit els aranzels sobre les importacions de productes industrials nord-americans, segons un portaveu del ministeri de Finances suís.

A les vuit del matí, Trump va veure per televisió una entrevista a Fox News amb Jamie Dimon, director executiu del banc JPMorgan Chase. Dimon advertia que, atesa la incertesa econòmica, una recessió era “un desenllaç probable” i explicava que gairebé tothom li deia que començaven a retallar despeses.

“Ho veig amb calma, però pot empitjorar si no fem avenços”, deia Dimon en l’entrevista, emesa poques hores abans de l’anunci de Trump.

“Estigueu tranquils!”, va escriure Trump a Truth Social dimecres al matí, mirant de calmar l’opinió pública. I pocs minuts després: “És un moment fantàstic per a comprar.”

Mentrestant, el secretari de Comerç, Howard Lutnick, va atendre una trucada del principal responsable comercial de la Unió Europea, Maroš Šefčovič. La UE havia aprovat aquell dia contramesures als aranzels nord-americans a l’acer i l’alumini, dissenyades per impactar sectors vinculats a votants de Trump, com ara els pagesos de soja i els fabricants de plàstics. Els dirigents europeus –el mercat estranger més important dels EUA– es preparaven per a represàlies més grans, tot i que mantenien converses per mirar d’eliminar tantes traves comercials com fos possible amb Washington.

Cap al migdia, Lutnick i el secretari del Tresor, Scott Bessent, seien al despatx oval amb Trump per afinar la redacció del canvi de rumb. Els dos homes van ser presents mentre Trump escrivia el text que Lutnick qualificaria a X com “un dels missatges més extraordinaris del seu mandat”, dotze minuts després que el president el fes públic.

“Em va semblar que la gent es posava una mica nerviosa. Massa rebombori”, va dir Trump més tard al jardí sud de la Casa Blanca, davant uns quants campions de curses automobilístiques, quan feia poc més d’una hora que havia anunciat la rectificació. “Encara no s’ha acabat res, però rebem molt d’entusiasme d’altres països. Tindrem una cosa que ningú no hauria ni tan sols somniat.”

Després de l’anunci, els col·laboradors de Trump es van afanyar a presentar-ho com una jugada perfectament calculada.

“La gran estratègia del president Trump, el seu lideratge valent i la brillant planificació tàctica han fet més per reformar el comerç internacional en pocs dies que no s’havia fet en dècades, tot aïllant econòmicament i políticament l’arquitecte global de l’agressió econòmica: la Xina”, va escriure a X el vice-cap de gabinet, Stephen Miller.

Però dins la Casa Blanca, ni tan sols alguns alts càrrecs sabien res del canvi. Immediatament després del missatge a Truth Social, els assessors es van mobilitzar per decidir com procedir, i van convocar a corre-cuita una compareixença exterior de Bessent i Karoline Leavitt, la portaveu de Trump.

Un alt diplomàtic estranger implicat en les negociacions comercials va assabentar-se’n per un missatge de text d’un periodista, pocs segons després de la publicació. Va dir que havia hagut de moure fils per entendre què havia passat.

Els assessors de la Casa Blanca es van reunir per aclarir els fets i els punts de comunicació sobre el nou pla. Però, fins i tot aleshores, molts detalls encara eren confusos: els periodistes demanaven si el Canadà i Mèxic també quedarien afectats pel nou aranzel del 10%, tal com havia dit Bessent, malgrat no formar part del pla inicial, anomenat “dia de l’alliberament”.

Fins al missatge de Trump, el principal acte previst a la Casa Blanca era la recepció dels campions de la NASCAR i la signatura d’unes quantes ordres executives a la tarda.

Però mentre els canals de televisió de l’ala oest [on hi ha el despatx oval] començaven a mostrar dades econòmiques preocupants, Bessent i Lutnick entraven al despatx per redactar el text de l’anunci.

Peter Navarro, assessor comercial de Trump que havia defensat una política d’aranzels agressiva, no va participar en aquella reunió, un possible senyal que la seva posició perdia pes. Bessent i Leavitt ni tan sols el van mencionar quan explicaren com s’havia gestat el canvi. Navarro i Bessent havien estat vists com a veus oposades dins l’equip de Trump en matèria d’aranzels, tot i que sempre han dit que treballaven units.

Navarro va ser vist dimecres a l’ala oest i després va comparèixer en una entrevista a Fox Business, fora de la Casa Blanca, i va descriure el gir com “una negociació preciosa”. Va esquivar els periodistes que esperaven per demanar-li més explicacions, tot i que a Fox va insistir que no estava apartat.

“Ens entenem de meravella”, va dir. “L’Scotty és un dels meus millors amics, fa anys que col·laborem… Tots fem la feina per al president, i aquest n’és el resultat.” “Una banda, un so”, va dir per cloure l’entrevista.

Més tard, mentre Trump parlava amb els periodistes al despatx oval, va exposar la seva estratègia general, amb la relaxació parcial dels aranzels que havia anunciat la setmana passada. “Moltes vegades, no és una negociació… fins que ho és”, va concloure. “I aleshores, passa.”

Dues entitats catalanes de l’economia social han rebut ciberatacs importants amb ransomware els darrers dies. Són la cooperativa de finances Coop57 i el grup Pere Claver, dedicada a l’acompanyament de persones vulnerables, especialment en l’àmbit de la salut mental i la discapacitat intel·lectual. A totes dues els han robat dades internes i ara els extorqueixen perquè en paguin un rescat. Consultades per VilaWeb, totes dues afirmen que ho han denunciat als Mossos d’Esquadra.

Dimarts, un grup anomenat INC Ransom va fer públic que havia accedit a les bases de dades de Coop57, i va afirmar que ha robat més de 12.000 documents d’identitat i passaports de diferents països. VilaWeb ha pogut constatar que, per a provar que tenen el botí, INC Ransom ha penjat a la seva pàgina web de la internet fosca documents de tota mena, tant d’identitat com interns del banc, que inclouen credencials de clients, comprovants de moviments bancaris, documents notarials i comptabilitat interna.

La internet fosca: on coincideixen mercats de drogues i pornografia infantil amb activistes pels drets humans

Coop57 es defineix com una cooperativa de serveis financers ètics i solidaris amb l’objectiu de contribuir a una transformació social de l’economia i la societat. Financen projectes d’economia social i solidària que promoguin l’ocupació, fomentin el cooperativisme com a model econòmic i l’associacionisme, la solidaritat i la sostenibilitat. Ha estat víctima d’INC Ransom, un grup cibercriminal aparegut el juliol del 2023 que es dedica a extorquir les seves víctimes. Després d’atacar-les, els ofereix de netejar la seva reputació a canvi de pagar un rescat i si no hi accedeixen, els amenacen de fer públiques les dades robades.

Habitualment, les víctimes d’INC Ransom reben instruccions clares perquè contactin amb ells a través de la seva pàgina de TOR, a la internet fosca, i els assignen una clau personal perquè s’identifiquin i facin el pagament. Inicialment, els notifiquen que tenen un termini de setanta-dues hores perquè les víctimes s’hi posin en contacte i puguin arreglar-ho discretament, però si no ho fan, publiquen les dades al seu bloc, tal com han fet. Coop57 no ha confirmat a VilaWeb si han rebut aquestes instruccions.

El grup Pere Claver, en canvi, ha estat víctima de Ralord, que té una manera de funcionar molt similar. Un cop ha entrat als ordinadors de l’empresa, els fan saber que els han infectat i els han robat arxius interns, i els ofereixen de recuperar-los amb facilitat a canvi de diners. Van rebre l’atac el 28 de març, i, segons que ha pogut constatar VilaWeb, els cibercriminals encara els donen nou dies de marge per a pagar abans que publiquin les dades robades.

Diuen que han robat 50 GB de dades, però per ara amenacen a fer-ne públic 5 GB. Segons la seva versió, han aconseguit informes confidencials, plans privats, credencials i informació interna, arxius Excel, projectes, i documents de pagaments. Tanmateix, els responsables del grup Pere Claver diuen que, si bé han pogut accedir a aquestes 50 GB, tan sols entre 1 i 2 GB poden contenir dades personals. Entre els arxius compromesos hi ha plans de treball d’algunes de les 180 persones que atenen (d’un total d’unes 42.000), en els quals hi ha dades identificatives. Ara bé, diuen que no hi havia credencials ni documents de pagament.

Tal com marca la normativa en cas de ciberatacs que comprometin dades confidencials, n’han informat a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades. A més, treballen acompanyats de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya i han habilitat l’adreça de correu electrònic dpd@pereclaver.org per a adreçar-hi qualsevol dubte o consulta.

Dues entitats catalanes de l’economia social han rebut ciberatacs importants amb ransomware els darrers dies. Són la cooperativa de finances Coop57 i el grup Pere Claver, dedicada a l’acompanyament de persones vulnerables, especialment en l’àmbit de la salut mental i la discapacitat intel·lectual. A totes dues els han robat dades internes i ara els extorqueixen perquè en paguin un rescat. Consultades per VilaWeb, totes dues afirmen que ho han denunciat als Mossos d’Esquadra.

Dimarts, un grup anomenat INC Ransom va fer públic que havia accedit a les bases de dades de Coop57, i va afirmar que ha robat més de 12.000 documents d’identitat i passaports de diferents països. VilaWeb ha pogut constatar que, per a provar que tenen el botí, INC Ransom ha penjat a la seva pàgina web de la internet fosca documents de tota mena, tant d’identitat com interns del banc, que inclouen credencials de clients, comprovants de moviments bancaris, documents notarials i comptabilitat interna.

La internet fosca: on coincideixen mercats de drogues i pornografia infantil amb activistes pels drets humans

Coop57 es defineix com una cooperativa de serveis financers ètics i solidaris amb l’objectiu de contribuir a una transformació social de l’economia i la societat. Financen projectes d’economia social i solidària que promoguin l’ocupació, fomentin el cooperativisme com a model econòmic i l’associacionisme, la solidaritat i la sostenibilitat. Ha estat víctima d’INC Ransom, un grup cibercriminal aparegut el juliol del 2023 que es dedica a extorquir les seves víctimes. Després d’atacar-les, els ofereix de netejar la seva reputació a canvi de pagar un rescat i si no hi accedeixen, els amenacen de fer públiques les dades robades.

Habitualment, les víctimes d’INC Ransom reben instruccions clares perquè contactin amb ells a través de la seva pàgina de TOR, a la internet fosca, i els assignen una clau personal perquè s’identifiquin i facin el pagament. Inicialment, els notifiquen que tenen un termini de setanta-dues hores perquè les víctimes s’hi posin en contacte i puguin arreglar-ho discretament, però si no ho fan, publiquen les dades al seu bloc, tal com han fet. Coop57 no ha confirmat a VilaWeb si han rebut aquestes instruccions.

El grup Pere Claver, en canvi, ha estat víctima de Ralord, que té una manera de funcionar molt similar. Un cop ha entrat als ordinadors de l’empresa, els fan saber que els han infectat i els han robat arxius interns, i els ofereixen de recuperar-los amb facilitat a canvi de diners. Van rebre l’atac el 28 de març, i, segons que ha pogut constatar VilaWeb, els cibercriminals encara els donen nou dies de marge per a pagar abans que publiquin les dades robades.

Diuen que han robat 50 GB de dades, però per ara amenacen a fer-ne públic 5 GB. Segons la seva versió, han aconseguit informes confidencials, plans privats, credencials i informació interna, arxius Excel, projectes, i documents de pagaments. Tanmateix, els responsables del grup Pere Claver diuen que, si bé han pogut accedir a aquestes 50 GB, tan sols entre 1 i 2 GB poden contenir dades personals. Entre els arxius compromesos hi ha plans de treball d’algunes de les 180 persones que atenen (d’un total d’unes 42.000), en els quals hi ha dades identificatives. Ara bé, diuen que no hi havia credencials ni documents de pagament.

Tal com marca la normativa en cas de ciberatacs que comprometin dades confidencials, n’han informat a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades. A més, treballen acompanyats de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya i han habilitat l’adreça de correu electrònic dpd@pereclaver.org per a adreçar-hi qualsevol dubte o consulta.

L’encausat Emilio Argüeso, ex-número dos d’emergències, que demà ha de declarar davant la jutgessa de Catarroja, ha lliurat al jutjat documentació diversa sobre la seua activitat els dies 29 i 30 d’octubre de 2024. El més destacat és el buidatge del contingut del seu telèfon mòbil fet per un informàtic que en certifica la veracitat. S’hi poden llegir converses amb la seua cap, l’ex-consellera d’Emergències, Salomé Pradas, també encausada i citada demà; amb la vice-presidenta i responsable de serveis socials, Susana Camarero; i amb responsables dels centres d’emergències, entre més. També amb batlles de les zones més afectades per les pluges d’aquell dia.

Sembla que la intenció del número dos de Salomé Pradas és descarregar-se de qualsevol responsabilitat i demostrar que durant l’emergència va estar treballant i en comunicació constant amb les seues superiores. En cap moment, hi ha cap comunicació amb el president de la Generalitat, Carlos Mazón, ni s’hi fa cap referència.

Màxima tensió a presidència per la declaració judicial de l’ex-consellera Salomé Pradas i el seu número dos

Indicis matiners d’allò que era a punt d’arribar

El contingut dels missatges d’Argüeso, a què ha tingut accés VilaWeb, són ben diversos. El dia abans de la gota freda, per exemple, va comentar que els ajuntaments que havien cancel·lat les classes potser exageraven una mica. Però n’hi ha d’altres que revelen que la situació ja era greu a migdia del dia 29. Abans de les vuit del matí ja parla de vehicles atrapats a la Ribera. A les 14.44 va escriure a la vice-presidenta Camarero de l’Ajuntament de Carlet estant. En aquell moment deia que plovia de manera molt intensa. “La cosa no pinta bé. Plou amb molta intensitat, amb molt d’aparell elèctric. Els barrancs són a punt de col·lapsar.” Camarero era pendent de la situació de la residència de gent gran de Carlet. Carlos Mazón començava l’àpat amb una periodista al restaurant El Ventorro de València.

En la documentació que Emilio Argüeso ha lliurat al jutjat, hi ha les converses que va mantenir en un xat amb la Conselleria d’Afers Socials. En aquest grup es parla, ja a primera hora del matí, dels avisos per pluja.

A banda del xat, Emilio Argüeso i Susana Camarero també parlen en una conversa privada. A les 18.28 la consellera li pregunta quins municipis s’evacuaran i Argüeso li respon que són al CECOPI mirant-ho, però que abans citaran els batlles. La consellera li respon: “Ja m’ho direu, si us plau, recorda que tinc centre a Bunyol i Alboraig.” Aquesta reunió telemàtica que es va anunciar als batlles, finalment no es va fer, segons que van dir molts testimonis l’endemà del desastre.

Entre les 18.18 i les 0.35 del dia 30, Emilio Argüeso i Camarero no tornen a parlar, però a eixa hora, dos quarts d’una de la matinada, la consellera diu a Argüeso que en un forn de Paiporta se senten crits i que l’amo és dins. Ell li respon que ho dirà als bombers.

Una matinada caòtica i sense recursos

Un repàs a les converses demostra que el vespre i la nit del dia 29 i la matinada del dia 30 van ser caòtics al centre d’emergències. A les 2.37 del dia 30, Emilio Argüeso diu a un col·laborador que la batllessa de València, María José Català, l’ha cridat per dir-li que veu gent provinent dels pobles entrant a peu a València. El número dos d’Emergències rebia demanda d’ajuda i mitjans de tota mena i ell només podia respondre que no hi havia capacitat, o que els mitjans no podien arribar.

Hi ha converses angoixants, com ara, una amb Jesús, un policia local d’Alaquàs que demana ajuda de manera desesperada mentre descriu la situació dels seus companys. “Necessitem un helicòpter urgent perquè s’ofeguen, Emilio, s’ofeguen, per favor.” Després li diu que miren de trobar una via de fugida, però que no la troben. Hi ha la transcripció de diversos missatges de veu; en un, Jesús li diu: “Em comenten els companys que són enmig d’una illa, enmig d’una illa, que cada volta es fa més menuda, i que el corrent cada volta és més fort. Que el corrent cada volta és més fort i l’illa més menuda, perquè hi ha molt de cabal d’aigua. Que va pujant el cabal de l’aigua. I em demanen si arribarà l’ajuda o no.”

Una Coca-cola per a la consellera

Quant a les comunicacions entre Emilio Argüeso i la seua cap, Salomé Pradas, comencen a les 9.24 del matí, quan la consellera li pregunta si ha parlat amb la batllessa Català i ell li respon que sí, i que no tancarà els col·legis.

Com que Argüeso i Pradas estan junts a Carlet i després al Centre d’Emergències, hi ha poca comunicació escrita entre ells, però a les 12.58 envia un comunicat a la consellera. “Emergència. Situació 1. Se sol·licita a BCV mobilització de bombers forestals per alerta hidrològica en zones: riu Magre, àrea pont de Carlet i barranc Poio, àrees Torrent, Picanya, Paiporta. Confirmen mobilització pendent que confirmen unitats assignades.”

A les 13.24 Argüeso pregunta a la consellera si li puja una Coca-cola i ella li respon que sí.

L’endemà, Emilio Argüeso escriu a Salomé Pradas per explicar-li els contactes que ha fet amb homòlegs, caps de policia o caps de bombers de diferents territoris de l’estat que li han ofert efectius i tota mena d’ajuda. També és l’endemà quan es posa en contacte amb uns quants batlles. Tots descriuen la situació dels seus municipis com a catastròfica i demanen tota mena de recursos.

El xat d’emergències

A les 7.57 del dia 29 d’octubre, Emilio Argüeso escriu en el grup de WhatsApp d’Emergències que l’AEMET emetrà un avís de nivell roig per la zona del litoral sud de València. “Valorem passar a situació 1 en aquesta comarca perquè comencen a entrar incidents de vehicles atrapats.”

Dues incidències alteren els serveis de la R4, la R7, la R8 i la R3. La primera està localitzada a l’estació de Castellbisbal i està relacionada amb maquinària de via. Obliga a circular per via única a la R4 entre aquesta estació i la de Molins de Rei. Això fa que circulin dos trens per hora i sentit entre Sant Vicenç de Calders i l’Hospitalet de Llobregat. A més, els trens amb origen i destinació Martorell, comencen i finalitzen el seu recorregut a l’Hospitalet. La mateixa avaria causa que els trens de la R8 també circulin per via única per l’estació de Castellbisbal i pot provocar afectacions a la circulació de la R7.

RENFE acomiada un dels maquinistes investigats per haver fet sabotatge al servei de Rodalia durant les vagues 

En segon lloc, una segona incidència a l’estació de Fabra i Puig causa retards d’entre cinc i deu minuts a les línies R3, R4 i R7 i que els combois puguin romandre aturats i augmentar el seu pas de recorregut a mesura que s’acostin al tram afectat. Tècnics d’ADIF treballen per resoldre les dues incidències.

Dues incidències alteren els serveis de la R4, la R7, la R8 i la R3. La primera està localitzada a l’estació de Castellbisbal i està relacionada amb maquinària de via. Obliga a circular per via única a la R4 entre aquesta estació i la de Molins de Rei. Això fa que circulin dos trens per hora i sentit entre Sant Vicenç de Calders i l’Hospitalet de Llobregat. A més, els trens amb origen i destinació Martorell, comencen i finalitzen el seu recorregut a l’Hospitalet. La mateixa avaria causa que els trens de la R8 també circulin per via única per l’estació de Castellbisbal i pot provocar afectacions a la circulació de la R7.

RENFE acomiada un dels maquinistes investigats per haver fet sabotatge al servei de Rodalia durant les vagues 

En segon lloc, una segona incidència a l’estació de Fabra i Puig causa retards d’entre cinc i deu minuts a les línies R3, R4 i R7 i que els combois puguin romandre aturats i augmentar el seu pas de recorregut a mesura que s’acostin al tram afectat. Tècnics d’ADIF treballen per resoldre les dues incidències.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

L’economista català Pau Pujolàs, citat per la Casa Blanca per justificar el càlcul del govern del president Donald Trump per a decidir els aranzels globals que ha imposat, ha assegurat en una entrevista a l’agència Efe que el seu treball acadèmic era un advertiment perquè no passés això que ha passat.

Pujolàs és professor associat a la Universitat de McMaster, al Canadà, i a final l’any passat va publicar l’article científic “Trade deficits with trade wars” (‘Dèficits comercials amb guerres comercials’), juntament amb Jack Rossbach, professor assistent d’Economia de la Universitat de Georgetown, a Catar. L’article ha estat citat per la Casa Blanca com una de les fonts científiques en què s’han basat els aranzels.

Ara, l’economista ha sostingut que l’objectiu de les institucions internacionals establertes després de la Segona Guerra Mundial és vetllar per evitar conflictes aranzelaris, perquè tots “acaben empobrint tothom”. “Depenent de la magnitud del dèficit, pot passar que jo hi acabi guanyant més imposant-te un aranzel a tu del que perdré si me’l poses tu”, ha dit.

De fet, ha explicat que l’article havia estat pensat perquè les organitzacions internacionals anessin amb compte amb els dèficits comercials per no donar ales a més guerres comercials.

En la mateixa línia, ha dit que Washington no ha aplicat els càlculs de tarifes amb què ell ha treballat, sinó que ha imposat uns gravàmens “elevadíssims”. En l’article, els economistes projectaven el nivell ideal d’aranzels a partir de programari sofisticat basat en càlculs processats per un superordinador. Estableixen que el nivell adequat d’aranzels oscil·la entre el 10% i el 25%, depenent de diversos factors, però els que ha establert Trump són d’un 125 % a la Xina, la segona economia mundial. Això, assegura Pujolàs, “serà dolent per a la Xina, però també per als Estats Units i els nord-americans”.

L’economista català Pau Pujolàs, citat per la Casa Blanca per justificar el càlcul del govern del president Donald Trump per a decidir els aranzels globals que ha imposat, ha assegurat en una entrevista a l’agència Efe que el seu treball acadèmic era un advertiment perquè no passés això que ha passat.

Pujolàs és professor associat a la Universitat de McMaster, al Canadà, i a final l’any passat va publicar l’article científic “Trade deficits with trade wars” (‘Dèficits comercials amb guerres comercials’), juntament amb Jack Rossbach, professor assistent d’Economia de la Universitat de Georgetown, a Catar. L’article ha estat citat per la Casa Blanca com una de les fonts científiques en què s’han basat els aranzels.

Ara, l’economista ha sostingut que l’objectiu de les institucions internacionals establertes després de la Segona Guerra Mundial és vetllar per evitar conflictes aranzelaris, perquè tots “acaben empobrint tothom”. “Depenent de la magnitud del dèficit, pot passar que jo hi acabi guanyant més imposant-te un aranzel a tu del que perdré si me’l poses tu”, ha dit.

De fet, ha explicat que l’article havia estat pensat perquè les organitzacions internacionals anessin amb compte amb els dèficits comercials per no donar ales a més guerres comercials.

En la mateixa línia, ha dit que Washington no ha aplicat els càlculs de tarifes amb què ell ha treballat, sinó que ha imposat uns gravàmens “elevadíssims”. En l’article, els economistes projectaven el nivell ideal d’aranzels a partir de programari sofisticat basat en càlculs processats per un superordinador. Estableixen que el nivell adequat d’aranzels oscil·la entre el 10% i el 25%, depenent de diversos factors, però els que ha establert Trump són d’un 125 % a la Xina, la segona economia mundial. Això, assegura Pujolàs, “serà dolent per a la Xina, però també per als Estats Units i els nord-americans”.

Ennatu Domingo, de vint-i-vuit anys, politòloga i escriptora, va ser elegida diputada del Parlament de Catalunya a les passades eleccions, per Junts. El president Carles Puigdemont li havia demanat de formar part de llista. Ara acaba de publicar el llibre A un costat i l’altre del mirall (Navona, 2025) i abans havia publicat Fusta d’eucaliptus cremada, un llibre més autobiogràfic.

Aquesta vegada Domingo, tot i que fa servir la seva experiència, fa un llibre clarament polític en què, a partir d’una mena de collage, com ella mateixa diu, vol mostrar de quina manera es distribueix el poder a la nostra societat. Ho fa a partir de la seva identitat dual i proposa al lector de reflexionar sobre el racisme estructural i la necessitat d’afrontar el passat colonial d’Europa. Ella que, com molt bé explica en el llibre, ha vist que al món la seva identitat catalana queda soterrada totalment davant la mirada dels altres, ofereix noves maneres de desenvolupar aquesta doble identitat sense llevar oportunitats a ningú.

—Gairebé fa un any que vàreu ser elegida diputada al Parlament de Catalunya per Junts. Un any després com ho veieu?
—És un moment molt interessant per a ser al parlament. Hi ha molts reptes i molts temes sobre la taula. Hi ha la delegació de les competències d’immigració, en què participo en un equip encapçalat per Agustí Colomines. És important perquè podem fer aterrar una llei en l’àmbit català i divulgar el context català en qüestions d’immigració.

—El paper dels diputats sembla poc agraït. És representació? És picar pedra?
—És molt de picar pedra perquè la teva perspectiva tiri endavant. Tenim la sort de ser en un parlament democràtic, on hi ha moltes visions i models diferents. És el lloc on pots incidir més. Com a ciutadà saps que cada cosa que fas té un impacte en la vida de la gent o en un col·lectiu. És molt poderós, tot i que és veritat que es podria utilitzar millor el paper d’un diputat.

—Escriviu que quan vàreu entrar al parlament us vau adonar que éreu l’única dona africana i jove.
—Quan entro en una sessió plenària, m’adono que sóc l’única dona d’origen subsaharià que ha arribat al parlament. Per sort, no he estat l’única dona racialitzada que ha pogut ser parlamentària. I això realment treu molt pes i molta pressió. El nostre parlament ha fet molts progressos en la igualtat de gènere. De fet, avui som 50% dones, 50% homes i això s’ha de celebrar. Però quan mirem el Parlament de Catalunya en l’àmbit de la diversitat cultural, que és d’on parteixo jo, veig que encara podem fer-ho millor. Els partits fan l’esforç d’integrar persones que aportin una perspectiva diferent de la nostra societat. Però és veritat que quan mires el ple aquesta representació és molt mínima i em pregunto si seré capaç d’estar a l’un costat i a l’altre, de representar la diversitat de la societat catalana.

—Doneu xifres que evidencien aquesta desproporció.
—Exacte. Per exemple, a les últimes eleccions europees explico que de 720 diputats de la nova legislatura, que el 38% són dones però que el 4% només són d’origen divers. Per tant, tenim una diversitat àmplia en l’àmbit de carrer, de societat, que no acaba essent representada a les institucions. Al mateix temps tenim un discurs sovint promogut per les extremes dretes, que diu que Europa ja no és blanca i que la nostra cultura perilla. S’ha de veure com distribuïm l’accés al poder i les oportunitats dins les nostres societats. Aquest és el missatge principal que vull difondre.

—La vostra elecció coincideix amb l’entrada d’Aliança Catalana al Parlament de Catalunya.
—En l’àmbit europeu fa anys que l’extrema dreta guanya espai polític i, per tant, no em sorprèn que una força catalana d’extrema dreta hagi arribat al parlament. Catalunya sempre ha tingut un discurs molt positiu sobre la migració. De fet, Catalunya és un país d’acollida on la persona que arriba i vol contribuir i desenvolupar el seu projecte, ho pot fer dins d’una catalanitat. A mi em sembla perillós el creixement de l’extrema dreta pel fet que condiciona i posa en contradicció aquest discurs que tant ens representa com a societat.

—Expliqueu l’experiència de quan la vostra família va acollir refugiats d’Ucraïna i tot allò que us ha fet pensar.
—Els meus pares han tingut l’oportunitat d’acollir tres famílies ucraïneses que van arribar per culpa de la guerra. Em va sorprendre com ho justificaven. Em deien que les lleis europees no els havien permès d’acollir afganesos, sudanesos o eritreus de la mateixa manera que havien acollit ucraïnesos. Hem de pensar en el context de la crisi migratòria del 2015, quan va arribar molta gent demanant asil. A aquests els van tancar la porta perquè segurament no hi havia voluntat política. Les lleis no van reaccionar de la mateixa manera amb uns que amb uns altres. Els permisos de treball, de residència es van tramitar molt de pressa per als refugiats ucraïnesos, però, en canvi, a les llistes d’espera a Brussel·les tots són afganesos, eritreus… I comences a veure que és pel teu color de pell i pel teu origen. Vivim en un sistema racista. Està molt bé que es parli d’aquesta doble vara de mesurar de la Unió Europea en la seva política migratòria. Ens hem de qüestionar per què el tracte és tan diferent entre uns migrants i uns altres.

—Parleu, també, de situacions en què heu percebut aquest racisme estructural. Dieu que fins que no s’assumeixi no es pot avançar. Quan el vàreu començar a percebre?
—D’adolescent ja el detectava. El racisme el vaig començar a percebre de molt jove. D’adulta, però, és quan em vaig adonar d’aquest racisme estructural. Cada cop tenim més documentació i informació per a poder lligar-ho amb una qüestió més sistèmica.

—Hi ha gent que nega el racisme d’Aliança Catalana.
—Si agafes tots els discursos que ha fet Aliança Catalana dins el parlament, o fins i tot tots els tweets que ha fet Sílvia Orriols i els analitzes bé, veus que tenen un element racista i també religiós. Totes dues coses van molt interconnectades. Un exemple molt clar per a veure el racisme és quan es crea un imaginari que no és real.

—A què us referiu?
—Què la societat catalana és una societat democràtica i lliure i, en canvi, a l’altra banda del mar Mediterrani hi viuen persones incivilitzades, violentes i misògines. Aquest antagonisme, aquest blanc i negre que ella intenta crear en el cap dels ciutadans catalans és un reflex del racisme estructural. Ens hem acostumat al fet que el nostre sistema del benestar, el nostre estil de vida, estigui sostingut per l’espoliació que fem dels recursos del sud mundial. Ho trobem molt normal. Cada situació caòtica que vivim aquí la podem comparar amb una realitat que no sabem, però busquem el país més exòtic d’Àfrica que ens pugui exemplificar això. La societat catalana i europea en general no té el coneixement del paper que van fer els europeus als països colonitzats. També aniria bé de tenir un pensament crític per a mirar d’entendre que quan Sílvia Orriols diu “exportem Tercer Món i, per tant, tenim Tercer Món”, això és racisme, perquè no és la realitat. El Tercer Món és un concepte que fins i tot s’ha deixat, és a dir, ja ni s’utilitza en els àmbits de desenvolupament que sovint eren els que usaven més aquest terme. En conseqüència, ens posa a tots en un marc de fa cinquanta anys. Hem de veure quin paper tenen les persones migrants a la nostra societat, són a la política, al cinema… Com és que encara els papers que donen a les persones racialitzades són sempre de prostituta, de persona pobra, de persona migrant? No són reconeguts. Per tant, crec que va molt lligat a un sistema i a una estructura de poder que és la cosa important d’analitzar.

—Dieu que això que Europa no és racista és una fal·làcia…
—Sí. És antagònic. El factor racial i ètnic és arrelat en la formació de la identitat europea. És estrany que aquest concepte sigui aliè a aquesta identitat. Quan veiem manifestacions al Regne Unit, per exemple, pensem: aquests deuen tenir un problema només seu, no ens afecta. És tot al contrari, nosaltres no en parlem perquè va molt lligat al racisme. De fet, tots els discursos racistes van justificar el colonialisme, es van fer servir per espoliar els països africans. La gent té por que quan es parli de racisme es vagi a aquest passat colonial que tenen els països europeus.

—Dieu que sense afrontar aquest passat colonial no es pot avançar?
—Hi ha tradicions i mirades que vénen del nostre passat colonial. Cal revisar-ho. Fins i tot a la cultura catalana hem mantingut tradicions que, si les reviséssim, entendríem que vénen d’aquest passat colonial europeu.

—El títol del vostre llibre és A un costat i a l’altre del mirall. Expliqueu que quan vàreu anar a un camp de refugiats a Grècia, vàreu sentir aquesta identitat dual, perquè us van tractar de refugiada.
—Sempre m’he trobat a l’un costat o a l’altre del mirall pel fet de tenir aquesta doble identitat, d’haver nascut a Etiòpia i haver estat criada a Catalunya. Però és veritat que al camp de refugiats és el moment que m’adono que les mirades dels altres em poden col·locar a una banda del mirall i no pas a l’altra.

—Per què?
—Al camp de refugiats em van veure com una persona que podria ser una refugiada simplement perquè van assumir que una persona amb la meva genètica no podia ser una voluntària. En aquest moment m’adono del poder que pot tenir la mirada dels altres sobre les persones que tenim aquestes dobles identitats. Comprenc que no és només la persona –en aquell cas era una altra voluntària que, en veure’m, va decidir no donar-me les claus d’un cotxe, perquè es va pensar que era una refugiada–, sinó que tot el sistema del desenvolupament i la cooperació és pensat en aquesta imatge: Europa dóna ajuda i els que donen ajuda moltes vegades són els europeus blancs. De fet, jo diria que molt poques persones poden imaginar un europeu blanc en una situació de vulnerabilitat, no és gens assumit. Per tant, això em fa començar a analitzar. La meva experiència vital com a nòmada, dins i fora d’Europa, no seria la mateixa que la d’una altra dona de la mateixa tipologia, del mateix estatus econòmic… El meu color de pell es converteix en una identitat que em diferencia molt.

—Com viviu aquesta identitat dual? La mirada dels altres us condiciona sempre?
—És la mirada dels altres allò que qüestiona la teva identitat. Per sort, cada vegada hi ha més joves d’origen africà que han nascut aquí, que se senten d’aquí, que expliquen què significa tenir una cultura a casa, una cultura que a primera vista queda amagada i una altra identitat que és clarament visible per a tothom i que sovint va associada a uns estereotips que tenen unes conseqüències molt tangibles. Per això parlem del racisme, perquè comencem a veure que el teu origen, la teva ètnia, el teu color de pell poden ser factors que et poden dificultar l’accés a les oportunitats com qualsevol ciutadà. El concepte de la doble identitat et pot ajudar a veure que hi ha persones que tenim aquestes dobles cultures i que ens sentim igual de l’una o de l’altra, però que depèn sovint de la mirada dels altres, que puguin reconèixer aquesta dualitat. No sempre passa que aquestes dualitats estan reconegudes. En el llibre poso molts exemples, com a catalana que emigra per Europa, de com la meva identitat catalana desapareix completament. I a vegades una identitat que és emigrant europea que no és ni d’aquí ni d’allà. Estaria bé anar sentint o escoltant més les situacions de persones com aquestes, i que potser el concepte de nòmada pot ajudar a situar, a portar-nos a trencar aquest mirall.

—Podeu explicar aquest concepte de nòmada?
—Aquest nomadisme en el context del llibre té una finalitat clara d’acostar la migració que ens arriba del sud global cap a Europa –que sovint s’ha vist com una amenaça o com una cosa que tensiona els nostres recursos– i la migració catalana que va pel món i que té els seus reptes. El nomadisme ha de poder ensenyar que hi ha reptes a la nostra societat que sovint es manifesten per tenir un passaport o un altre. Jo emfatitzo molt el fet de tenir un passaport europeu, perquè sé que és una eina que no tothom té i que t’atorga uns privilegis que altres joves de la meva mateixa edat amb capacitats acadèmiques i professionals no poden tenir pel fet de tenir un passaport o un altre. Per tant, crec que el nomadisme és com una lent que pot ajudar a veure que els reptes o les lleis, les estructures que posem, al final han de funcionar per a la gent com a humans i com a ciutadans del món, i no tant categoritzar-los amb una identitat molt fixa. Això ens preocupa i crec que és un repte que tenim aquí: com incloem en la nostra societat la gent que ve amb una càrrega cultural identitària prou gran.

—Sou crítica amb el concepte d’assimilació…
—Jo tot ho explico a partir de la meva experiència personal i és veritat que venint d’Etiòpia cap a Catalunya sí que em vaig assimilar. Legalment, socialment, culturalment s’ha d’entendre així. Però després, quan he anat mirant pel món, no m’he anat integrant en societats noves. He tingut un respecte per les seves cultures, pels seus idiomes. Allò que he anat veient en aquest nomadisme, i sobretot mirant la societat francesa, britànica, és que l’assimilació esborra justament una part de les identitats de les comunitats migrants que arriben França. És un dels exemples més devastadors pel fet que molts migrants al final han adoptat una cultura, una identitat francesa, però, així i tot, malgrat aquesta assimilació, no són reconeguts com a francesos o s’intenta eliminar trets seus que els identifiquen completament.

—I què voldríeu que passés a Catalunya?
—Aquesta experiència d’assimilació francesa no l’hauríem d’adoptar per a Catalunya. A Catalunya el model que ens pot funcionar és el de les dobles identitats. Volem que la gent arribi a Catalunya, que entengui la nostra cultura, que s’integri, que entengui que el català és la llengua de cohesió, però que si volen poden mantenir el seu idioma d’origen. Evidentment, calen eines per a fer-ho. Al final volem aquest equilibri entre dues cultures i que les persones ho puguin fer amb tranquil·litat. Això també et porta a intentar entendre quins són els reptes d’aquesta segona generació d’immigrants o fills d’immigrants que creixen a Catalunya, que han nascut aquí i que parlen més idiomes. Com més ens confrontem a aquestes dobles identitats, més difícil serà de cohesionar la nostra societat. Per això la lliçó que hem d’aprendre és que l’assimilació tampoc no és el model que funciona.

—Carme Junyent explicava bé això del català com a llengua de cohesió convivint amb les altres llengües –n’hi ha tres-centes– que es parlen al nostre país…
—Som una nació sense estat i al final és molt difícil de protegir la teva llengua si no tens la llei que la pugui blindar. I això és una característica molt única de Catalunya i s’ha d’entendre així. Per tant, no és la migració que t’amenaça la llengua, sinó que has de tenir unes lleis que la puguin blindar. Si els migrants o les persones que ens arriben volen desenvolupar el seu projecte i entenen que el català és la llengua principal, evidentment poden tenir eines per a mantenir les llengües d’origen. En el meu cas, en el meu primer llibre explico molt bé què significa perdre una llengua, adoptar-ne una altra, i que moltes vegades, si no tens la comunitat perquè t’ajudi a mantenir l’idioma, el perds. Els idiomes són molt fràgils, però hem d’entendre això, que hem de partir de la idea que el català, els idiomes en general, són fràgils i que, evidentment, necessiten legislació i recursos.

—Parleu del film Vides passades. Per què?
—És el reconeixement de les experiències de les persones que emigren i els seus reptes. Explica que és difícil viure en un món que no et reconeix aquesta complexitat. Ens hem acostumat a simplificar molt la immigració perquè és fàcil, però hi ha moltes capes i aquest film explica molt bé què significa abandonar un país d’origen i arrelar en un altre país, i les interaccions que tens o les relacions que vas deixant enrere. Al final, el meu llibre és un collage d’experiències de molts llocs i cada lloc m’aporta un coneixement que m’ajuda a aprofundir en les relacions humanes. Aquesta pel·lícula aconsegueix de fer visible tota aquesta comunitat que és global i encaixa amb el fet que els migrants sempre han estat vistos com a ciutadans del món i no els han permès arrelar o pertànyer a una societat concreta.

—Sempre treballeu per trencar el vidre?
—La meva aportació a tots els espais en què tinc l’oportunitat de participar sempre té la finalitat de poder trencar el vidre. Trencar el vidre vol dir que la gent arribi a empatitzar amb els reptes que tenen els seus veïns, els seus amics, els seus companys. Això és l’objectiu final, que acabem empatitzant i trobant solucions per a ser una societat més cohesionada.

—Per acabar, ens expliqueu per què us agraden els aeroports?
—Els aeroports durant els darrers anys m’han servit com a lloc, com a segona casa, tercera casa, com en vulguem dir. És un espai molt interessant, que a mi m’ha ajudat a veure que realment la diversitat, si és ben gestionada, funciona. I un aeroport, veure gent venint de tot arreu, agafant un avió d’Europa, Àfrica, Àsia, els Estats Units, és un exemple molt important. Seria bo que poguéssim veure el món des d’aquesta perspectiva, que al final tots som iguals amb molts reptes i amb moltes inquietuds.

Auxili, el grup de reggae d’Ontinyent (Vall d’Albaida), ha publicat Aborigen, un disc en què s’atreveixen a fer servir un estil renovat, amb ritmes de reggaeton, dancehall i electrònica. Hi reivindiquen explícitament la llengua, com ara amb la cançó “Valencianotalibans”, una sàtira sobre la situació del català al País Valencià. També fan homenatge a tots els col·lectius de base que continuen lluitant contra les inclemències dels temps que vivim. De tot plegat, en parlem amb el vocalista del grup, Esteve Tortosa, i amb el guitarrista i corista, Fèlix Cortés.

La pre-estrena va ser poc habitual. Van fer una vetllada d’escolta (listening party), en què els assistents podien escoltar el disc sencer amb auriculars. I ho van voler fer també a Ontinyent, per donar les gràcies a la gent de casa. El primer concert de presentació d’Aborigen serà a Llíria (Camp de Túria), el 25 d’abril. També aniran al festival Pebrella Fest del seu poble, el 17 de maig. I, entre més cites, visitaran Barcelona el 22 de maig, a la sala Paral·lel 62.

—Podríem dir que Aborigen és un cant a la lluita, l’amor i la germanor?
—Esteve Tortosa [E. T.]: Em sembla un bon resum. Diria a l’amistat, també. Però sí, completament d’acord. Tots els discs d’Auxili parlen del nostre dia a dia, parlem del que vivim, i en Aborigen, una vegada més, parlem del coret, parlem de política, de societat, parlem del que som.

—També heu fet un homenatge als col·lectius, no?
—Fèlix Cortés [F. C.]: Sí, parlem de la realitat que ens envolta, i veiem que ara és un moment en què al País Valencià cal l’espenta de tota eixa gent que treballa i que mou el vesper, ja siga la gent de Famílies pel Valencià per la lluita lingüística, la de l’habitatge, la de la dana, Palestina… Ara mateix hi ha moltes coses sobre la taula que reclamen que tots ens hi sumem.
—E. T.: El nostre projecte no s’entén sense tota eixa xarxa que existia durant el nostre naixement, el 2011-2012. Era una xarxa molt viva i que a nosaltres ens va donar moltes ales aquells anys. Era abocar a eixa xarxa i dir a la gent jove que cal, més que mai, tornar a fer com feien.

—En aquest disc feu una reivindicació directa de la llengua. Com valoreu la situació d’hostilitat que es viu al País Valencià?
—E. T.: No és res nou, des que tenim memòria que vivim així. És molt trist que hi haja gent a casa que odie la llengua, però és així. Pareix que nosaltres parlem valencià per fer-los sentir malament a ells. I no, parlem valencià perquè som així, els nostres pares parlaven així, les nostres àvies parlaven així. L’art també el fem com som i com parlem. La gent ha fet de la llengua una política. Si hi ha gent que odia la llengua, pel simple fet que tu parles valencià, ja pareix que faces política. Parlem així, no ho fem per fotre, simplement ho fem per comunicar-nos.
—F. C.: “Valencianotalibans” és la resposta irònica a tota eixa gent. Dir: sí, mira que roïns que som els valencians, que imposem la nostra llengua i que portem dins una espècie de dimoni.
—E. T.: Perdona, senyor, senyora, fa cinquanta anys que vius a València i no articules ni una paraula en valencià. El teu fill o la teua filla té l’oportunitat d’estudiar valencià i tu li la vols negar. No entenem eixa imposició per enlloc. Ens va semblar molt bonic fer una sàtira, fer un sainet valencià a la nostra manera, amb aquesta ironia.

—També vau penjar un vídeo a les xarxes denunciant les pintades valencianòfobes d’un senyor a les parets d’escoles públiques…
—E. T.: Ens vam trobar aquest personatge pel carrer del nostre barri, Benimaclet, i no vam tindre cap més remei que, almenys, assenyalar-lo. Després ens assabentàrem que és ex-director d’un centre públic, que fa més de quaranta anys que fa activisme contra el valencià en les nostres escoles.
—F. C.: Formava part de les quatre potes de l’estratègia que, cap al 1990, es va fer contra el valencià, que va ser la política, la sindical, la civil i la periodística. Eren Las Provincias, el Partit Popular, el sindicat aquest que tenien i l’Asociación de Castellanoblantes Valencianos. El senyor aquest era vocal d’eixa associació. Vam trobar el personatge adequat.
—E. T.: No era un senyor bufat i pixat a les tres del matí, era un home que sabia què feia. I va tindre la mala sort de topar amb uns xavals que venim de l’escola pública i que tenim una altra educació, no com la seua. Per sort la votació va eixir com va eixir, però ja hem vist que no ha de quedar-se així, la votació els és igual, és una persecució contra la nostra llengua. Nosaltres, si podem despertar alguna consciència en la gent jove, ho continuarem fent amb les nostres cançons. Continuarem parlant i cantant com ens van ensenyar les nostres àvies i les nostres mares.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Auxili Oficial (@auxili.oficial)

—Quin paper hi té la cultura?
—E. T.: Podem acompanyar totes aquestes lluites i moviments socials, podem posar-hi la banda sonora, però tampoc és la nostra responsabilitat. Com a músics i artistes ja fem prou intentant subsistir en aquest sistema capitalista i en aquesta escena precària, per a, damunt, posar-nos eixa obligació política. El treball ha de ser del carrer, un treball polític, social, hem de teixir una xarxa altruista de voluntariat.
—F. C.: La cultura és un catalitzador, és un acompanyament, un reforç, però hem de retornar a la xarxa que teníem fa un temps. Quan vam tocar institució ens pensàvem que ja ho teníem tot fet i vam desarticular eixa xarxa. Aborigen és això precisament.

—Heu fet una renovació musical i us heu atrevit a fer reggaeton, dancehall, electrònica… Voleu connectar amb les noves generacions?
—E. T.: Ho fem més per a nosaltres que per a ells, sincerament.
—F. C.: Volíem connectar amb nosaltres.
—E. T.: Som una mica egoistes com a artistes i necessitem millorar, passar-ho bé component. Fem música per alliberar-nos. Auxili sempre ha estat un punt d’alliberament i una manera d’entendre la vida, i la vida canvia, nosaltres també canviem i necessitàvem fer unes altres músiques per passar-nos-ho bé. Mai no hem fet música per al públic. Ara ens abellia jugar amb altres ritmes, altres sonoritats, i ens ho hem passat pipa, la veritat.
—F. C.: Evidentment, també som conscients que hi ha molta gent a qui li agradarà o que connectarà més amb aquesta música. Al mateix temps, n’hi haurà que hi connectarà menys. Amics meus em deien: “Ei, però sols teniu dos reggaes.” Hi ha a qui agrada més l’Auxili més pretèrit, i hi haurà a qui agradarà aquest canvi.
—E. T.: Tampoc no fem mainstream, fem uns altres ritmes, però no fem reggaeton sexualitzant com faria tota la gent. Tampoc no fem un dancehall jamaicà, ni fem un trap de roïns, fem un trap bonic, fem música a la nostra.
—F. C.: L’estil trap bonic agrada.
—E. T.: Sí, tu, l’he batejat així. [Riuen.]

—També té moltes col·laboracions dels Països Catalans: Adala, les Testarudes, Carles Caselles de Smoking Souls, Malifeta, Santa Salut… Diríem que la unitat fa la força?
—E. T.: Sempre ho hem vist així, sempre hem vist les col·laboracions com una cosa que ens afavoreix les cançons. Les connexions que hem fet en aquest disc són reals i ens aporten molt. Pense que l’estima amb els artistes és recíproca. Sobretot amb Arnau, de Zoo, de la Gossa. Fa molts anys que hi coincidim i havia arribat el moment perfecte per a fer-ho. Adala entén la cultura reggae com nosaltres i ho fa molt, molt bé. És l’artista reggae més bo de la península. Les Testarudes són un projecte femení de nou dones damunt d’un escenari que fan rocksteady, ska, reggae, els és igual el circuit, els és igual això de les vendes, ho fan per passar-s’ho bé. Santa Salut és una de les millors raperes en l’àmbit estatal, entén el rap pur, no sexualitza… Es troba a un nivell espectacular. Amb Carles Caselles era molt difícil de fer una connexió perquè els estils són molt diferenciats, i ara ens entrava perfecta la seua veu. No podien acomiadar-se sense fer aquesta connexió.

—Sembla que el panorama musical valencià experimenta un canvi de cicle. Com el viviu?
—E. T.: Hem vist uns quants cicles. Nosaltres ja érem ací quan hi havia Canal 9, vam començar molt joves. Érem ací quan hi havia Obrint Pas, quan hi havia la Gossa, quan hi havia Orxata, vam arribar als últims espeternecs, Aspencat. Hem viscut aquests anys en què la gent deia que la música en valencià tenia molt bona salut. I la veritat és que nosaltres no ho vèiem enlloc. La gent sí que ho veia, deia que la música en valencià estava millor que mai. Quan vam arribar, vèiem concerts en quasi tots els pobles, autoorganitzacions de gent jove, cultura gratuïta a molts llocs, i aquests anys sí que s’han donat moltes ajudes, no ens enganyem, moltes ajudes institucionals.
—F. C.: Hi ha grups que han arribat molt lluny, com no s’havia arribat, Zoo, la Fúmiga… Però una cosa és que hi haja salut al cim de la piràmide, i una altra que n’hi haja a la base. I per a nosaltres fa temps que la salut falta a la base.
—E. T.: A Ontinyent, quan vam començar, hi havia més de vint grups de música. Ara en queden dos. L’ateneu popular, Ca la mera, ha tancat. No veiem que eixa salut, molt més enllà de les institucions d’aquests anys, s’haja transmès d’una manera sincera i real en el públic, en les sales. Sí que veiem la salut a Catalunya. Allà sí que hi ha una escena, hi ha un circuit, la gent jove es pot dedicar cent per cent a la música, hi ha ràdios, televisions. Però al País Valencià, eixa salut d’aquests sis, set anys, era fum. La gent jove valenciana veu eixos referents a Catalunya, i és molt difícil que puguem assolir eixa escena al País Valencià, perquè ací hi ha un odi molt gran cap a la nostra llengua, ací no programen la música en valencià. Això, fa tres o quatre anys, també se sabia que passaria. La gent jove intenta parèixer-se a l’escena catalana, però no tenim ni les estratègies ni la pasta.
—F. C.: Ni la indústria ni les estructures. El País Valencià és molt complicat. Pensem, i Aborigen tracta de transmetre això, que l’assumpte està a reconstruir aquesta xarxa, que és el que ens va portar a tindre una força social que ja va derivar a guanyar unes eleccions i tindre algú clavat a les institucions. Però hem estat vuit anys amb “els nostres” a les institucions i no s’ha construït res sòlid que aquests paios no s’hagen carregat ja en un any i escaig. Cal una societat molt potent, molt unida, que avance cap a una direcció comuna, i que no done el partit per guanyat quan a penes hem xutat dues vegades.
—E. T.: En resum, la contracultura, al País Valencià, no podem deixar de fer-la en cap moment. Encara que governem, encara que pensem que la salut de la música en valencià siga molt bona, no podem deixar de fer contracultura perquè d’avui per a demà s’acaba de pressa. Hi ha hagut grans períodes d’explosió de cultura valenciana i després ho hem cremat tot. Però nosaltres sabem renàixer, ens hem acostumat a viure així i ho continuarem fent. Estic segur que és una roda, no vull ser derrotista, la gent jove tornarà a alçar el cap, tornarà a protestar.

—Aquestes últimes setmanes han eixit moltes novetats musicals, i una cosa recurrent que diem en les entrevistes és que cal ser consumidors militants de música en català…
—E. T.: No xoques amb ella, és cert, perquè no tenim les estratègies al País Valencià perquè Auxili, ara que hem fet un disc, sone en totes les ràdios, en totes les televisions. No passarà, i quan ha governat l’esquerra tampoc ha passat. Aquests anys que hem governat a la gent jove no li hem donat TV3 al País Valencià. Nosaltres som músics, això no ho podem fer. Però sí que és cert que notem el… “Per favor, Auxili, no ho deixeu! Per favor, Auxili, que sou els últims!” Nosaltres ja érem ací abans i no ens n’hem anat aquests anys. Continuarem, però és una feina dura.
—F. C.: És una putada, però a la societat valenciana ens toca fer, potser, molta més feina que altres per poder arribar a un punt de normalització lingüística, per poder trobar-te el valencià. Malauradament, encara no pot ser. Encara necessitem ser militants, ser contraculturals, encara necessitem posar-hi el coll perquè no es respecta la llengua. Tenim un component d’autoodi brutal, en aquest país. És una llàstima, però ens toca ser un poc valencianotalibans.
—E. T.: L’únic programa de música de la ràdio on podia sonar la nostra música l’acaben de cancel·lar; l’únic programa de ràdio on ens entrevistaven de tant en tant, l’han cancel·lat també. Ells vénen amb les tisores a la mà, i nosaltres pareix que quan governem tot sona a catalanisme i hem d’anar a poc a poc.

—Amb aquesta nova proposta, podem confiar que tenim Auxili per a temps…?
—E. T.: Sí, ara que hem fet el disc molta gent ens diu “‘Au, Mone!’, eixa cançó sona súper…”

—Jo ho he pensat també…
—E. T.: Tota la gent, és normal. Fa un any i mig que és adeu, però perquè els grups que fa deu anys que intentem fer contracultura ha arribat un punt que han dit “no puc viure d’açò”. Institucionalment i periodísticament han passat d’Obrint Pas a la Fúmiga i Samantha. Que està de categoria, però els deu anys entremig hi ha hagut grups com els nostres companys de Mafalda, Funkiwis, Smoking Souls, Auxili, Xavi Sarrià… Som tota una generació que hem viscut d’eixa vella escola. Per tots ells, hem d’aguantar una miqueta més ací. És cert que hi ha molt de temps que deixem altruistament per açò, però que la gent estiga tranquil·la, que continuarem fent-ho. Ara toca l’era Aborigen, i no són temps d’estar callats.

—Sandra Monfort, sobre el comiat de Marala, parlava d’èxit precari…
—E. T.: Pareixia que en la televisió teníem una escena superbona. No, hi ha dos grups que ho facen molt gran, que són Zoo i la Fúmiga, però a la resta de l’escena que remem ens exigeixen una cosa que és la nostra salut mental, eixa pressió, estar lluny de la família, no tindre un duro. Al final no ho pots suportar i acaba petant. És una llàstima, perquè projectes com les Marala s’acaben dissolent.
—F. C.: És això que has dit, l’èxit precari, no podem aguantar molt de temps. Tots els grups que hem comentat més o menys pertanyem a una mateixa generació. Ha coincidit que tots ho comencen a deixar passats els trenta, que ja la vida t’atropella i et diu: et compres una casa o la llogues? Vols tindre fills? Això no ho pots continuar fent. No tens una estabilitat econòmica, no tens una projecció i una seguretat per a arribar a certa etapa de la teua vida i poder continuar amb el grup de música, o poder relaxar-lo i continuar d’una altra manera. No, es veuen abocats a deixar-ho perquè realment portem una vida precària i costa molt.
—E. T.: No diem cap desficaci. En una societat com la francesa, que és a dues hores de casa, els artistes tenen un sou mínim al mes si generen certs oients a Spotify, si poden demostrar que fan certs concerts a l’any per a tantes persones. Et completen el salari mínim, t’ajuden a viure de la cultura i és la manera que ha trobat el sistema capitalista: o es paga a la gent per eixe temps i eixa dedicació, o l’artista està condemnat a desaparèixer.
—F. C.: El fet de pagar una entrada, quinze euros o vint, per a veure un artista, a molta gent li pareix una animalada. És l’efecte que han generat els festivals, que pensem que pagar seixanta euros per veure seixanta artistes és normal, i no. Els números no quadren, per això s’ha de pagar molt poquet a algú, ja siga als treballadors dels festivals, ja siga als artistes més xicotets. I anar a una sala i pagar per l’entrada a la gent li costa. Jo ho entenc, tenim tots vides molt precàries, però hem d’aconseguir fer valdre les arts.

—Voleu afegir-hi res?
—E. T.: Cal donar les gràcies a totes les dones que van eixint en la nostra indústria, i lloar-les: la Maria, Sandra Monfort, Colomet, Naina… Hi ha un fum de projectes femenins amb molta força. Tampoc hi havia referents i els van fent a poquet a poquet. Almenys ací sí que veiem una escena molt sana, molt bonica, i on hi ha moltes ales obrint-se. La gent jove ve forta.
—F. C.: Ací hi ha el futur.

Auxili, el grup de reggae d’Ontinyent (Vall d’Albaida), ha publicat Aborigen, un disc en què s’atreveixen a fer servir un estil renovat, amb ritmes de reggaeton, dancehall i electrònica. Hi reivindiquen explícitament la llengua, com ara amb la cançó “Valencianotalibans”, una sàtira sobre la situació del català al País Valencià. També fan homenatge a tots els col·lectius de base que continuen lluitant contra les inclemències dels temps que vivim. De tot plegat, en parlem amb el vocalista del grup, Esteve Tortosa, i amb el guitarrista i corista, Fèlix Cortés.

La pre-estrena va ser poc habitual. Van fer una vetllada d’escolta (listening party), en què els assistents podien escoltar el disc sencer amb auriculars. I ho van voler fer també a Ontinyent, per donar les gràcies a la gent de casa. El primer concert de presentació d’Aborigen serà a Llíria (Camp de Túria), el 25 d’abril. També aniran al festival Pebrella Fest del seu poble, el 17 de maig. I, entre més cites, visitaran Barcelona el 22 de maig, a la sala Paral·lel 62.

—Podríem dir que Aborigen és un cant a la lluita, l’amor i la germanor?
—Esteve Tortosa [E. T.]: Em sembla un bon resum. Diria a l’amistat, també. Però sí, completament d’acord. Tots els discs d’Auxili parlen del nostre dia a dia, parlem del que vivim, i en Aborigen, una vegada més, parlem del coret, parlem de política, de societat, parlem del que som.

—També heu fet un homenatge als col·lectius, no?
—Fèlix Cortés [F. C.]: Sí, parlem de la realitat que ens envolta, i veiem que ara és un moment en què al País Valencià cal l’espenta de tota eixa gent que treballa i que mou el vesper, ja siga la gent de Famílies pel Valencià per la lluita lingüística, la de l’habitatge, la de la dana, Palestina… Ara mateix hi ha moltes coses sobre la taula que reclamen que tots ens hi sumem.
—E. T.: El nostre projecte no s’entén sense tota eixa xarxa que existia durant el nostre naixement, el 2011-2012. Era una xarxa molt viva i que a nosaltres ens va donar moltes ales aquells anys. Era abocar a eixa xarxa i dir a la gent jove que cal, més que mai, tornar a fer com feien.

—En aquest disc feu una reivindicació directa de la llengua. Com valoreu la situació d’hostilitat que es viu al País Valencià?
—E. T.: No és res nou, des que tenim memòria que vivim així. És molt trist que hi haja gent a casa que odie la llengua, però és així. Pareix que nosaltres parlem valencià per fer-los sentir malament a ells. I no, parlem valencià perquè som així, els nostres pares parlaven així, les nostres àvies parlaven així. L’art també el fem com som i com parlem. La gent ha fet de la llengua una política. Si hi ha gent que odia la llengua, pel simple fet que tu parles valencià, ja pareix que faces política. Parlem així, no ho fem per fotre, simplement ho fem per comunicar-nos.
—F. C.: “Valencianotalibans” és la resposta irònica a tota eixa gent. Dir: sí, mira que roïns que som els valencians, que imposem la nostra llengua i que portem dins una espècie de dimoni.
—E. T.: Perdona, senyor, senyora, fa cinquanta anys que vius a València i no articules ni una paraula en valencià. El teu fill o la teua filla té l’oportunitat d’estudiar valencià i tu li la vols negar. No entenem eixa imposició per enlloc. Ens va semblar molt bonic fer una sàtira, fer un sainet valencià a la nostra manera, amb aquesta ironia.

—També vau penjar un vídeo a les xarxes denunciant les pintades valencianòfobes d’un senyor a les parets d’escoles públiques…
—E. T.: Ens vam trobar aquest personatge pel carrer del nostre barri, Benimaclet, i no vam tindre cap més remei que, almenys, assenyalar-lo. Després ens assabentàrem que és ex-director d’un centre públic, que fa més de quaranta anys que fa activisme contra el valencià en les nostres escoles.
—F. C.: Formava part de les quatre potes de l’estratègia que, cap al 1990, es va fer contra el valencià, que va ser la política, la sindical, la civil i la periodística. Eren Las Provincias, el Partit Popular, el sindicat aquest que tenien i l’Asociación de Castellanoblantes Valencianos. El senyor aquest era vocal d’eixa associació. Vam trobar el personatge adequat.
—E. T.: No era un senyor bufat i pixat a les tres del matí, era un home que sabia què feia. I va tindre la mala sort de topar amb uns xavals que venim de l’escola pública i que tenim una altra educació, no com la seua. Per sort la votació va eixir com va eixir, però ja hem vist que no ha de quedar-se així, la votació els és igual, és una persecució contra la nostra llengua. Nosaltres, si podem despertar alguna consciència en la gent jove, ho continuarem fent amb les nostres cançons. Continuarem parlant i cantant com ens van ensenyar les nostres àvies i les nostres mares.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Auxili Oficial (@auxili.oficial)

—Quin paper hi té la cultura?
—E. T.: Podem acompanyar totes aquestes lluites i moviments socials, podem posar-hi la banda sonora, però tampoc és la nostra responsabilitat. Com a músics i artistes ja fem prou intentant subsistir en aquest sistema capitalista i en aquesta escena precària, per a, damunt, posar-nos eixa obligació política. El treball ha de ser del carrer, un treball polític, social, hem de teixir una xarxa altruista de voluntariat.
—F. C.: La cultura és un catalitzador, és un acompanyament, un reforç, però hem de retornar a la xarxa que teníem fa un temps. Quan vam tocar institució ens pensàvem que ja ho teníem tot fet i vam desarticular eixa xarxa. Aborigen és això precisament.

—Heu fet una renovació musical i us heu atrevit a fer reggaeton, dancehall, electrònica… Voleu connectar amb les noves generacions?
—E. T.: Ho fem més per a nosaltres que per a ells, sincerament.
—F. C.: Volíem connectar amb nosaltres.
—E. T.: Som una mica egoistes com a artistes i necessitem millorar, passar-ho bé component. Fem música per alliberar-nos. Auxili sempre ha estat un punt d’alliberament i una manera d’entendre la vida, i la vida canvia, nosaltres també canviem i necessitàvem fer unes altres músiques per passar-nos-ho bé. Mai no hem fet música per al públic. Ara ens abellia jugar amb altres ritmes, altres sonoritats, i ens ho hem passat pipa, la veritat.
—F. C.: Evidentment, també som conscients que hi ha molta gent a qui li agradarà o que connectarà més amb aquesta música. Al mateix temps, n’hi haurà que hi connectarà menys. Amics meus em deien: “Ei, però sols teniu dos reggaes.” Hi ha a qui agrada més l’Auxili més pretèrit, i hi haurà a qui agradarà aquest canvi.
—E. T.: Tampoc no fem mainstream, fem uns altres ritmes, però no fem reggaeton sexualitzant com faria tota la gent. Tampoc no fem un dancehall jamaicà, ni fem un trap de roïns, fem un trap bonic, fem música a la nostra.
—F. C.: L’estil trap bonic agrada.
—E. T.: Sí, tu, l’he batejat així. [Riuen.]

—També té moltes col·laboracions dels Països Catalans: Adala, les Testarudes, Carles Caselles de Smoking Souls, Malifeta, Santa Salut… Diríem que la unitat fa la força?
—E. T.: Sempre ho hem vist així, sempre hem vist les col·laboracions com una cosa que ens afavoreix les cançons. Les connexions que hem fet en aquest disc són reals i ens aporten molt. Pense que l’estima amb els artistes és recíproca. Sobretot amb Arnau, de Zoo, de la Gossa. Fa molts anys que hi coincidim i havia arribat el moment perfecte per a fer-ho. Adala entén la cultura reggae com nosaltres i ho fa molt, molt bé. És l’artista reggae més bo de la península. Les Testarudes són un projecte femení de nou dones damunt d’un escenari que fan rocksteady, ska, reggae, els és igual el circuit, els és igual això de les vendes, ho fan per passar-s’ho bé. Santa Salut és una de les millors raperes en l’àmbit estatal, entén el rap pur, no sexualitza… Es troba a un nivell espectacular. Amb Carles Caselles era molt difícil de fer una connexió perquè els estils són molt diferenciats, i ara ens entrava perfecta la seua veu. No podien acomiadar-se sense fer aquesta connexió.

—Sembla que el panorama musical valencià experimenta un canvi de cicle. Com el viviu?
—E. T.: Hem vist uns quants cicles. Nosaltres ja érem ací quan hi havia Canal 9, vam començar molt joves. Érem ací quan hi havia Obrint Pas, quan hi havia la Gossa, quan hi havia Orxata, vam arribar als últims espeternecs, Aspencat. Hem viscut aquests anys en què la gent deia que la música en valencià tenia molt bona salut. I la veritat és que nosaltres no ho vèiem enlloc. La gent sí que ho veia, deia que la música en valencià estava millor que mai. Quan vam arribar, vèiem concerts en quasi tots els pobles, autoorganitzacions de gent jove, cultura gratuïta a molts llocs, i aquests anys sí que s’han donat moltes ajudes, no ens enganyem, moltes ajudes institucionals.
—F. C.: Hi ha grups que han arribat molt lluny, com no s’havia arribat, Zoo, la Fúmiga… Però una cosa és que hi haja salut al cim de la piràmide, i una altra que n’hi haja a la base. I per a nosaltres fa temps que la salut falta a la base.
—E. T.: A Ontinyent, quan vam començar, hi havia més de vint grups de música. Ara en queden dos. L’ateneu popular, Ca la mera, ha tancat. No veiem que eixa salut, molt més enllà de les institucions d’aquests anys, s’haja transmès d’una manera sincera i real en el públic, en les sales. Sí que veiem la salut a Catalunya. Allà sí que hi ha una escena, hi ha un circuit, la gent jove es pot dedicar cent per cent a la música, hi ha ràdios, televisions. Però al País Valencià, eixa salut d’aquests sis, set anys, era fum. La gent jove valenciana veu eixos referents a Catalunya, i és molt difícil que puguem assolir eixa escena al País Valencià, perquè ací hi ha un odi molt gran cap a la nostra llengua, ací no programen la música en valencià. Això, fa tres o quatre anys, també se sabia que passaria. La gent jove intenta parèixer-se a l’escena catalana, però no tenim ni les estratègies ni la pasta.
—F. C.: Ni la indústria ni les estructures. El País Valencià és molt complicat. Pensem, i Aborigen tracta de transmetre això, que l’assumpte està a reconstruir aquesta xarxa, que és el que ens va portar a tindre una força social que ja va derivar a guanyar unes eleccions i tindre algú clavat a les institucions. Però hem estat vuit anys amb “els nostres” a les institucions i no s’ha construït res sòlid que aquests paios no s’hagen carregat ja en un any i escaig. Cal una societat molt potent, molt unida, que avance cap a una direcció comuna, i que no done el partit per guanyat quan a penes hem xutat dues vegades.
—E. T.: En resum, la contracultura, al País Valencià, no podem deixar de fer-la en cap moment. Encara que governem, encara que pensem que la salut de la música en valencià siga molt bona, no podem deixar de fer contracultura perquè d’avui per a demà s’acaba de pressa. Hi ha hagut grans períodes d’explosió de cultura valenciana i després ho hem cremat tot. Però nosaltres sabem renàixer, ens hem acostumat a viure així i ho continuarem fent. Estic segur que és una roda, no vull ser derrotista, la gent jove tornarà a alçar el cap, tornarà a protestar.

—Aquestes últimes setmanes han eixit moltes novetats musicals, i una cosa recurrent que diem en les entrevistes és que cal ser consumidors militants de música en català…
—E. T.: No xoques amb ella, és cert, perquè no tenim les estratègies al País Valencià perquè Auxili, ara que hem fet un disc, sone en totes les ràdios, en totes les televisions. No passarà, i quan ha governat l’esquerra tampoc ha passat. Aquests anys que hem governat a la gent jove no li hem donat TV3 al País Valencià. Nosaltres som músics, això no ho podem fer. Però sí que és cert que notem el… “Per favor, Auxili, no ho deixeu! Per favor, Auxili, que sou els últims!” Nosaltres ja érem ací abans i no ens n’hem anat aquests anys. Continuarem, però és una feina dura.
—F. C.: És una putada, però a la societat valenciana ens toca fer, potser, molta més feina que altres per poder arribar a un punt de normalització lingüística, per poder trobar-te el valencià. Malauradament, encara no pot ser. Encara necessitem ser militants, ser contraculturals, encara necessitem posar-hi el coll perquè no es respecta la llengua. Tenim un component d’autoodi brutal, en aquest país. És una llàstima, però ens toca ser un poc valencianotalibans.
—E. T.: L’únic programa de música de la ràdio on podia sonar la nostra música l’acaben de cancel·lar; l’únic programa de ràdio on ens entrevistaven de tant en tant, l’han cancel·lat també. Ells vénen amb les tisores a la mà, i nosaltres pareix que quan governem tot sona a catalanisme i hem d’anar a poc a poc.

—Amb aquesta nova proposta, podem confiar que tenim Auxili per a temps…?
—E. T.: Sí, ara que hem fet el disc molta gent ens diu “‘Au, Mone!’, eixa cançó sona súper…”

—Jo ho he pensat també…
—E. T.: Tota la gent, és normal. Fa un any i mig que és adeu, però perquè els grups que fa deu anys que intentem fer contracultura ha arribat un punt que han dit “no puc viure d’açò”. Institucionalment i periodísticament han passat d’Obrint Pas a la Fúmiga i Samantha. Que està de categoria, però els deu anys entremig hi ha hagut grups com els nostres companys de Mafalda, Funkiwis, Smoking Souls, Auxili, Xavi Sarrià… Som tota una generació que hem viscut d’eixa vella escola. Per tots ells, hem d’aguantar una miqueta més ací. És cert que hi ha molt de temps que deixem altruistament per açò, però que la gent estiga tranquil·la, que continuarem fent-ho. Ara toca l’era Aborigen, i no són temps d’estar callats.

—Sandra Monfort, sobre el comiat de Marala, parlava d’èxit precari…
—E. T.: Pareixia que en la televisió teníem una escena superbona. No, hi ha dos grups que ho facen molt gran, que són Zoo i la Fúmiga, però a la resta de l’escena que remem ens exigeixen una cosa que és la nostra salut mental, eixa pressió, estar lluny de la família, no tindre un duro. Al final no ho pots suportar i acaba petant. És una llàstima, perquè projectes com les Marala s’acaben dissolent.
—F. C.: És això que has dit, l’èxit precari, no podem aguantar molt de temps. Tots els grups que hem comentat més o menys pertanyem a una mateixa generació. Ha coincidit que tots ho comencen a deixar passats els trenta, que ja la vida t’atropella i et diu: et compres una casa o la llogues? Vols tindre fills? Això no ho pots continuar fent. No tens una estabilitat econòmica, no tens una projecció i una seguretat per a arribar a certa etapa de la teua vida i poder continuar amb el grup de música, o poder relaxar-lo i continuar d’una altra manera. No, es veuen abocats a deixar-ho perquè realment portem una vida precària i costa molt.
—E. T.: No diem cap desficaci. En una societat com la francesa, que és a dues hores de casa, els artistes tenen un sou mínim al mes si generen certs oients a Spotify, si poden demostrar que fan certs concerts a l’any per a tantes persones. Et completen el salari mínim, t’ajuden a viure de la cultura i és la manera que ha trobat el sistema capitalista: o es paga a la gent per eixe temps i eixa dedicació, o l’artista està condemnat a desaparèixer.
—F. C.: El fet de pagar una entrada, quinze euros o vint, per a veure un artista, a molta gent li pareix una animalada. És l’efecte que han generat els festivals, que pensem que pagar seixanta euros per veure seixanta artistes és normal, i no. Els números no quadren, per això s’ha de pagar molt poquet a algú, ja siga als treballadors dels festivals, ja siga als artistes més xicotets. I anar a una sala i pagar per l’entrada a la gent li costa. Jo ho entenc, tenim tots vides molt precàries, però hem d’aconseguir fer valdre les arts.

—Voleu afegir-hi res?
—E. T.: Cal donar les gràcies a totes les dones que van eixint en la nostra indústria, i lloar-les: la Maria, Sandra Monfort, Colomet, Naina… Hi ha un fum de projectes femenins amb molta força. Tampoc hi havia referents i els van fent a poquet a poquet. Almenys ací sí que veiem una escena molt sana, molt bonica, i on hi ha moltes ales obrint-se. La gent jove ve forta.
—F. C.: Ací hi ha el futur.

Hi ha fets que no necessiten ornaments retòrics per a provocar indignació. La crua veritat sobre la gestió de la gota freda a càrrec de Carlos Mazón ja és prou aclaparadora. Però des d’ahir, a més, tenim la constància documental que a les 19.34 Emergències sabia que hi havia morts, ferits i desapareguts. I, malgrat això, a les 21.30 el president va comparèixer dient que “no en tenia informació”.

Com pot un representant públic, coneixedor d’una tragèdia en curs, mirar a la cara els ciutadans i amagar-los la magnitud d’allò que passa? Quina mena de consciència permet de jugar amb les hores –aquesta cosa macabra de discutir que si UTC+0 o UTC+1– mentre les aigües arrosseguen vides?

No és una qüestió d’incompetència tan sols. És sobretot una fredor moral, una manca de sensibilitat, que glaça la sang. Perquè quan tens a les mans la constatació que no deixa de morir gent i decideixes de no comunicar-ho, no tan sols falles com a gestor, com a polític. Falles –i això és cent mil voltes pitjor– com a persona.

La pregunta que em faig avui no és, per això mateix, ni tècnica ni política. És profundament humana: com pot algú alçar-se cada matí sabent que la seua negligència ha costat centenars de vides? Com pot mirar-se a l’espill sense que li tremole la mà que sosté la tassa de cafè? Com pot no tirar-se daltabaix del balcó?

Parlem d’una hora crítica, entre les 19.34 i les 20.30, quan ja se sabia que hi havia víctimes mortals. Una hora en què cada minut comptava. Una hora en què els cossos d’emergència s’haurien pogut mobilitzar feia estona, en què potser s’hauria pogut salvar alguna vida més, en què la població hauria pogut rebre alertes més contundents, en què calia fer avinent a la gent què passava.

I parlem també, encara més greu, de la compareixença a les 21.30, en què Carlos Mazón va decidir que no diria la veritat, aquesta veritat que ara tenim proves documentals que sabia. D’una hora en què ell va optar per transmetre una falsa imatge de normalitat mentre desenes de persones lluitaven per salvar la vida o ja l’havien perduda.

Simplement no hi ha justificació possible per a aquest comportament. No hi ha explicació administrativa, ni tècnica, ni política que puga fer comprensible que un càrrec públic situat en la màxima responsabilitat política decideix de callar mentre passa una catàstrofe d’aquesta magnitud. I cada intent d’explicació fa encara més greu el seu delicte moral.

Les societats modernes han desenvolupat sistemes d’alerta, protocols d’emergència i mecanismes de resposta ràpida precisament per minimitzar l’impacte de les catàstrofes naturals. Però aquests sistemes funcionen solament si qui ha de prendre decisions actua amb diligència, honestedat i sentit de la responsabilitat.

Però això que hem vist és una actitud més preocupada per la gestió de la pròpia imatge pública que no per la gestió de l’emergència real. Una actitud que prioritza no alarmar sobre salvar vides. Una actitud que considera que els ciutadans no es mereixen de saber que els seus veïns moren arrossegats per les aigües i que ells poden ser els següents.

Ras i curt: si hi ha una cosa més terrible que els desastres naturals són els desastres morals que de vegades els segueixen. El poder no és cap privilegi, és una responsabilitat. I quan es traeix eixa responsabilitat, quan es menteix per acció o omissió mentre els ciutadans pateixen i moren, no hi ha explicació que valga. Ni disculpa possible. En tot cas, la pregunta –pre-política, si ho puc dir així– que tot ahir, després de constatar documentalment que Mazón sabia què passava, em rebota una vegada i una altra dins el cap: com es pot arribar a ser tan mala persona?

 

PS1. Hi ha situacions que, cinquanta anys després de la mort de Franco al llit, són impossibles d’entendre. Que no s’elimine la terrible comissaria de la Via Laietana a Barcelona, per exemple. O això que ja fa temps que passa a Mallorca amb el monument a les víctimes del creuer Baleares, conegut popularment per monument de la Feixina. D’ençà del 2006, Memòria de Mallorca ha batallat per esbucar-lo. Però no tan sols no ho aconsegueix sinó que sembla que cada vegada som més lluny de veure com es tomba aquesta apologia del terror franquista. Martí Gelabert ens n’explica la història: “La Feixina: el monument franquista protegit pels jutges, Vox i el PP”.

PS2. Amb la seua mirada sempre tan aguda, Jordi Goula posa sobre la taula una qüestió que ha passat fins ara discretament, en segon pla: que d’on trau més beneficis el BBVA és de Mèxic, un dels països més colpits pels nous aranzels de Donald Trump. I que, per tant, la famosa OPA sobre el Sabadell té un element nou a examinar: “Els deliris de Trump també afecten l’OPA al Sabadell”.

PS3. Un dels beneficis que reben els subscriptors de VilaWeb és de poder navegar sense haver de veure publicitat. Per això n’hi ha prou de navegar identificat. Si no sabeu com fer-ho, en aquesta pàgina hi trobareu l’explicació.