Entrevistem l’escriptor i professor Roc Casagran (Sabadell, Vallès Occidental, 1980), ara que publica Somiàvem una illa (Univers), novel·la que li va valdre el premi Sant Jordi 2024, el guardó principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia. Segons Casagran, aquest reconeixement ha estat un somni que no hauria imaginat mai, i encara menys tenint en compte que escriu quan pot.

La seva darrera novel·la, L’amor fora de mapa, va publicar-se el 2016, però aquests nou anys no s’ha estat pas de braços plegats: ha publicat poemaris, contes infantils i ha estat pare de dues criatures, a més de fer de professor de secundària a l’institut escola Sant Nicolau de Sabadell, on ja fa anys que treballa. Ser professor, igual que ser escriptor, no entrava als seus plans de futur quan era un adolescent. Però ara se sent còmode dins les aules i en gaudeix, i és feliç quan escriu. Parlem de feina, llengua i llibres amb ell, que a contracorrent promociona aquesta nova novel·la que parla de la Carla, una noia que decideix obrir-se en canal amb la seva parella després d’haver-se aïllat en ella mateixa durant temps, com si fos una illa solitària, sense cap arxipèlag on aferrar-se.

—L’altre dia publicàveu un piulet demanant disculpes perquè aquests dies apareixeu a tots els mitjans. La promoció és la que menys us agrada, d’escriure una novel·la?
—Entenc que és part del xou i una molt bona oportunitat per a arribar a molta gent que segurament no em coneix, però sóc introvertit. La vida social no m’apassiona. Si pogués, faria com la Marta Rojals, que publica i ningú sap qui és [riu]. No tinc gens d’interès a parlar de mi ni d’haver-me d’exposar, però entenc que és la manera d’arribar a més gent.

—I com us ho feu en les entrevistes? A vegades, als escriptors, us demanem molt què és real i què no…
—Intento entomar-ho amb normalitat. És evident que quan escrius ho fas des de la teva vivència i, per tant, segur que hi haurà coses personals. Jo m’ho prenc com un joc. Tinc la sensació que en la poesia això encara passa més: tothom dóna per fet que allò que diu la veu poètica és el que li ha passat a l’autor. En novel·la, la gent ja comença a entendre que tenim imaginació per a explicar el que volem explicar i fer reflexionar sobre el que volem reflexionar.

—Han passat nou anys d’ençà de la vostra darrera novel·la, L’amor fora de mapa, però no ha estat un silenci editorial: heu publicat poesia, contes infantils… Què determina el tipus de llibre que publiqueu? Per què una novel·la ara?
—Durant aquest temps he publicat un parell de llibres de poesia, contes i un llibre infantil, que ha estat el que la meva vida personal m’ha permès de fer, i el que m’ha vingut de gust. Quan he tingut el temps, l’energia i les coses que volia dir, ha estat quan m’he posat a fer la novel·la, amb la sort que no només l’he pogut publicar sinó que, a més, l’he publicada amb un premi com el Sant Jordi, que és una cosa molt grossa que no hauria somiat mai. Vull dir que he anat fent amb normalitat. No he tingut mai la sensació de fer una carrera d’escriptor, d’haver de publicar cada dos anys, sinó que he anat fent i escrivint allò que m’ha vingut de gust, com m’ha vingut de gust i quan m’ha vingut de gust. I això és una sort.

—En aquests nou anys també heu estat pare. Tampoc deu haver estat gens fàcil, conciliar la feina de professor amb l’escriptura i la criança.
—Exacte. Entre L’amor fora de mapa, que és del 2016, i aquesta, he estat pare de dos fills. La meva disponibilitat era la que era, perquè en paral·lel havia d’anar a classe.

—Us heu demanat una excedència per a poder escriure el llibre?
—Sí, vaig agafar-me-la el curs anterior. Vaig treballar fins al desembre, i després de Nadal ja no vaig tornar-hi fins aquest setembre. Ara ja torno a treballar de professor. Ho combino com puc, però m’agrada la meva feina, m’agrada ser professor i, en la mesura que sigui possible, aniré combinant les dues coses.

—Sou professor per vocació?
—Sí, però sense saber que ho seria [riu], perquè tant el meu pare com la meva mare van ser mestres i jo tenia molt clar que en cap cas volia ser-ho. No em cridava l’atenció. Però, mira, vaig entrar-hi per fer una substitució i em va agradar. M’ho passo bé, hi estic còmode. Ara et diria que sí que és vocacional, però quan era adolescent no entrava dins els meus plans.

—I ser escriptor?
—No, tampoc. No vaig dir mai que seria escriptor, però la vida m’hi ha portat, i m’ha somrigut bastant. Tinc la sensació que els alts i baixos que pugui tenir algú, en el fons, són una fortuna.

—Aprofitant que parlem de la vostra professió com a professor: com viviu a les aules el retrocés del català? Tan sols fa un parell de dies es va presentar la nova Enquesta dels Usos Lingüístics de la Població, en què es demostrava que l’ús habitual del català és per primera vegada inferior a un terç de la població a Catalunya.
—Afortunadament, comencen a sortir estudis per a veure una qüestió que ja detectàvem. Amb la qüestió del català, érem molts els qui cada dia vèiem que aquest retrocés era evident. Tinc la sensació que durant un període –sobretot durant el procés–, el tema de la llengua era un tema tabú que molestava tocar-lo. L’hem deixat de banda! Això és la llei de la selva, i si no hi intervens, el gros guanya el petit. Hem anat dient que la immersió lingüística era un model d’èxit –segurament perquè en algun moment de la història ho va ser–, però érem molts els qui vèiem que construíem i formàvem alumnes bilingües passius.

—Què vol dir, això?
—Que qualsevol alumne format a Catalunya entén el català, és cert, però n’hi ha un bon gruix que no el parla, no el fa servir, ni amb els companys ni amb els professors, i de vegades ni a la classe de català. I si només ets receptor d’una llengua però no emissor, la llengua no es divulga. Hi ha hagut deixadesa de l’administració, i ara, finalment, tenim dades que ens posen davant el mirall. I això em fa patir.

—Per què?
—És aquest mal de llengua que ja fa temps que alguns vèiem i ara, amb xifres sobre la taula, ens adonem que cal una intervenció molt més directa. Inspecció, Educació i la resta d’administracions públiques han de tenir claríssim que és un tema prioritari i que, més enllà de proclames, també es tracta dels fets. Veure que, per exemple, certes administracions advoquen pel bilingüisme directament i que les comunicacions amb els ciutadans són en català i en castellà és una manera de dir al ciutadà que el català, si el sap, molt bé, no molestarà, però que no cal. I les llengües, més enllà del romanticisme que implica aprendre-les per a conèixer unes altres cultures, la gent les aprèn quan li són necessàries: quan és necessària per a la feina, per a pujar en l’escala social, per a fer la teva vida diària… En una situació d’una llengua minoritzada com és la nostra, si no hi ha aquesta empenta des de dalt de tot, és molt complicat que ens en sortim. Si perdem la llengua, ho acabarem perdent tot. No té cap sentit lluitar per aconseguir la independència si no deixem de ser una regió més d’un altre estat sense cap vinculació pròpia o cap qüestió d’identitat que, en aquest cas, ens la dóna la llengua. Cal picar pedra, cadascú al seu nivell. Està molt bé que hi hagi entitats privades que promocionin el gust de la llengua, però l’administració s’hi ha de bolcar. S’hi ha de bolcar i s’ho ha de creure.

—Tornant a la novel·la… En la notícia que va fer dels premis Sant Jordi, el nostre company Joan Safont va escriure que, quan van atorgar-vos-el, més d’un membre del jurat pensava que aquesta novel·la només la podia haver escrit una dona i que va ser tota una sorpresa veure que, en realitat, l’havia escrit un home. En quin sentit creieu que ho deien? Com us ho vau prendre?
—No ho sé… Quan plantejava la història, vaig decidir que volia explicar-la del punt de vista d’una dona, perquè pels temes que tocava em semblava més interessant. Això va ser un petit repte, perquè havia de fer-ho versemblant. Quan el jurat em va fer aquesta reflexió, m’ho vaig agafar com un petit èxit, perquè vol dir que gent que no sabia qui hi havia darrere d’aquella novel·la la veia versemblant.

—Com i quan apareix la idea de dividir la novel·la en vuit capítols i que cada capítol sigui una illa diferent que s’entrellaça amb la història de la Carla?
—Són dues obsessions que van en paral·lel. Ja fa molts anys que sóc un afeccionat de les illes. Què vol dir, això? Que en moments perduts per casa miro vídeos de YouTube amb llengües estranyíssimes que parlen d’illes recòndites, o llegeixo un llibre, un article, etc. Tot això ho he anat fent sense cap voluntat de voler-ho convertir en literatura, sinó com una afecció més. A casa se’n fotien: “Ja tornes a mirar un vídeo d’illes?” Després, quan ja tenia clar que volia fer una novel·la, vaig veure que m’encaixava i funcionava força bé la història d’una dona que vol entendre com es talla el món, que s’autoanalitza i que es planteja el seu futur, amb les múltiples metàfores de les illes. A partir d’aquí, vaig començar la selecció de quaranta o cinquanta illes que tenia més o menys controlades, i vaig decidir que ho limitaria a vuit, com si fos una mena de sèrie televisiva amb vuit capítols que fossin més o menys conclusius, perquè cada illa tanca un capítol, però la història es va enllaçant. En el fons, en el meu cap, la novel·la es pot llegir com si fossin vuit contes: cada conte parla d’una illa i, a més, la novel·la en parla d’una altra, que és la de la Carla, la protagonista.

—És un trenca-closques molt ben trobat. Us ha estat gaire difícil, aquest exercici?
—Jo m’ho vaig passar molt bé. Això de l’escriptor turmentat que moltes vegades diu “és que pateixo”, “és que” no sé què, no, no, jo escric per passar-m’ho bé, i quan escric sóc feliç. Quan vaig plantejar-me de fer aquesta història, em vaig adonar que requeria una arquitectura molt concreta. Potser hi ha gent que és molt brillant i ho pot fer escrivint a raig, però jo sóc més justet, per això vaig decidir d’esquematitzar-ho molt tot. Vaig voler concretar-ho molt perquè tot encaixés: quines illes, quina informació de cada illa explicaria, quina informació de cada personatge donaria i quan la subministraria… Un cop fet això, llavors sí que ja em vaig posar a plasmar-ho amb paraules. Per mi era com un joc arquitectònic. I em sembla que també és una invitació al lector a jugar, a passar-s’ho bé. Una de les coses que m’ha fet il·lusió és que algunes persones em diuen que el llegeixen per segona vegada i que, en aquesta segona lectura, descobreixen coses que en la primera els havien passat per alt. Aquestes segones lectures de buscar quines tècniques ha fet servir l’autor són interessants perquè, en el fons, en la literatura és important què expliquem, però també com ho expliquem.

—La història de la Carla ha estat condicionada per les illes i les seves respectives històries, o ha estat al revés?
—No, més aviat les illes vénen condicionades per la història. Després, al llarg de la història, n’apareixen d’altres de manera puntual que gairebé podríem dir que són personatges secundaris. Potser hi ha algun lector amb poca feina que decideix comptar totes les illes que hi esmento, em semblaria meravellós. Jo ho volia fer, però sóc mandrós i no ho he fet, però la llista és força llarga.

—Una d’aquestes illes secundàries és Tabarca, al País Valencià. Després de viatjar per illes com Tristão da Cunha, Tromelin o Tuvalu, fa il·lusió trobar-ne una de casa que no sigui pitiüsa i, segurament, encara molt desconeguda.
—Això és el més fort. És a dir, que justament Tabarca –que no és cap de les vuit illes dels capítols, però sí que és una illa prou important en el llibre– sigui una illa dels Països Catalans que no coneixem… Si no m’equivoco, diria que actualment és un barri de la ciutat d’Alacant. Hi tenen una pressió turística brutal i, a partir de les sis de la tarda, quan surt l’últim vaixell, es buida. Fa uns anys, vaig tenir la sort d’anar-hi i passar-hi una nit, i em va semblar meravellós, sobretot en aquest moment en què es buida: sense cotxes, amb molt poca gent… És curiós. A més, a vegades coneixem llocs recòndits a l’altra punta del món i, en canvi, no coneixem el nostre país. I això no és una invitació perquè ara tots hi anem, perquè ja tenen prou pressió turística, però sí que és una reflexió sobre fins a quin punt coneixem els racons del nostre país.

—De fet, al llibre hi plasmeu molt la crítica al turisme i la globalització.
—Sí, però tampoc sense fer-ne dogmatisme. És a dir, quan parlem de turistificació o de l’excés de turisme, a vegades som molt poc conseqüents amb nosaltres mateixos. A tots ens agrada viatjar i, quan viatgem, ens pensem que nosaltres no som aquesta figura, i sí. Però és clar: fins a quin punt estem disposats a renunciar a aquest privilegi i a passar un cap de setmana en una ciutat europea? Renunciar a coses que ja tenim és molt complicat. Hem d’eliminar els vols barats? El turisme només ha de ser per als rics? Quan fem turisme realment coneixem el lloc on anem o amb qui interactuem? Viatgem només per veure paisatges? Al llibre en parlo, d’això: aquesta possibilitat de conèixer altres cultures cada vegada és menys certa, perquè viatgem i podem anar als mateixos establiments que aniríem a Barcelona mateix.

—En el vostre cas, heu canviat la manera de viatjar?
—[Rumia uns segons.] Jo crec que l’he canviada poc i m’he sentit molt culpable. Intento de conviure amb aquestes contradiccions, que crec que en el fons les tenim tots, però l’he canviada poc. Tampoc és que viatgi gaire, però sí que a vegades em plantejo si toca fer-ho o si puc estalviar-m’ho. No sóc exemple de res, sóc una persona contradictòria, com ho som tots, però sí que està bé que com a mínim hi reflexionem.

—Un altre dels grans temes de la novel·la és la comunicació. En un exercici de sinceritat, la Carla escriu una carta a la seva parella per explicar-li coses que li ha explicat mai, i per a reivindicar el fet de parlar més.
—Sí, de fet “Carla” rima amb “parla”. L’objectiu és que ella decideix que parlar li fa bé. Parlar ens fa bé a tots. A vegades, pel que sigui, no diem les coses, una cosa va sumant una altra fins que al final no gosem trencar el silenci. La Carla es revisita i es pensa molt a ella mateixa: dóna moltes voltes sobre com actua, i això la porta a aïllar-se, fins que s’adona que potser el que li convé és obrir-se un altre cop: llançar-se al mar, buscar les illes que té a prop i construir un arxipèlag.

—El context social queda molt ben definit. Descriviu la crisi de refugiats sirians que hi va haver el 2015-2016, els moments de manifestacions i concentracions durant el procés, la pandèmia… Per què vau voler-ho situar en un context tan actual i real?
—Tenia molt clar que era una novel·la contemporània i que havia de passar en el nostre present i passat més immediat. Si penso en el que m’ha tocat de prop els darrers anys –i crec que, per extensió, a bona part dels catalans–, són qüestions que defineixen el temps. La qüestió dels refugiats sirians la vaig viure més o menys de prop i em semblava important posar-ho per valorar que, a vegades, busquem excuses per a no ajudar els qui ho necessiten, o que ajudem els qui són lluny, però no som capaços d’ajudar els qui hi ha a prop. Després, evidentment, el procés crec que és un tema que ha tocat tota la societat catalana. I quan dic “procés” vull dir l’esperança d’una part dels catalans de poder assolir la independència, i del dol posterior. És una novel·la que, en el fons, parla de dols i de com els vivim. Poden ser dols personals, però també hi ha dols col·lectius, com pot ser la no-independència i com s’ha diluït tot plegat fins a arribar on som ara.

—Hi parleu de dols, però la novel·la és una defensa aferrissada a la vida. En algun moment expliqueu que no té cap sentit viure per “sobreviure”, que cal viure i punt. No creieu que el context actual, amb una crisi climàtica, d’habitatge, social, econòmica, ho posa una mica difícil?
—Si només sobrevivíssim, no ens faríem aquestes preguntes. Preguntes com ara “com estem al món?” ens les fem quan tenim les necessitats mínimes cobertes. Ara bé: des del dol és l’excusa per a plantejar-te coses i dir, ostres, què hi fem aquí? Què hi fem, a la vida? Només sobrevivim? Això també ho fan les plantes! Cal donar-hi valor, malgrat que podries viure molt millor i tenir moltes coses que potser no tens. Sí, segurament hi ha un munt de coses que podrien ser molt millors, però també em sembla que hem de donar un punt d’esperança. Si jo no tingués esperança en res, segurament no escriuria. Jo escric perquè veig que hi ha moltes coses que van malament, però sempre hi ha d’haver una escletxa per a l’esperança, i això ho has d’oferir al lector. No vull transmetre el missatge que tot és una merda. Evidentment, hi ha moltes coses criticables, però hi ha esperança. Una de les esperances dels puntals de la novel·la és l’amor, i l’amor és el que mou el món. L’amor és el que fa que tingui sentit llevar-nos al matí. Amor en tots els sentits, no parlo només d’amor de parella, sinó també d’amics, de família… Amor cap a qui sigui.

—Per acabar: si us haguéssiu de perdre en alguna illa, quina seria?
—Buf. És que per mi el dilema tornaria a ser aquest: si vaig a viure a una illa, seré un expatriat que expulsa la gent d’allà? Perquè és evident que, si vaig a viure a una illa d’un país en què el preu de vida és molt baix, jo podria viure-hi molt bé. Si només fos jo, potser no passaria res, però si hi hagués més gent, els estaria condemnant. Però bé, a mi m’agraden molt les illes del nostre país. Jo, si pogués, aniria a viure a Formentera, però en el meu somni de Formentera, on no hi ha tot el canvi demogràfic que suposa el turisme. Però, és clar, jo seria un més d’aquests, perquè jo no sóc nascut a Formentera. A mi m’agraden les illes, per tant, potser faria un temps a Formentera, un temps a Menorca, i de tant en tant anar-me’n a Tabarca també m’agradaria molt [riu].

Tema: minimalisme - Lloc: Local de l'Agrupació Fotogràfica d'Arenys de Mar

L’estat de salut del Papa Francesc continua millorant i això li permet de mantenir l’activitat laboral, segons que ha informat aquesta tarda la Santa Seu en un comunicat.

“Les condicions clíniques del Sant Pare estan millorant lleugerament. Es troba afebril i els paràmetres hemodinàmics continuen estables”, han assenyalat des del Vaticà.

La Santa Seu també ha detallat que Francesc ha rebut al matí l’Eucaristia i “posteriorment es va dedicar a les activitats laborals”.

Francesc, de 87 anys, va ser ingressat a l’hospital Gemelli de Roma divendres a conseqüència d’una bronquitis que va derivar en una pneumònia bilateral. La malaltia ja l’afectava des de feia setmanes i el va obligar a cancel·lar diverses cites públiques.

El ministeri de l’Interior ha expulsat de l’estat espanyol els imams de Figueres i de la Jonquera acusats d’haver difós discursos de radicalització perillosos per a la seguretat pública, segons que ha avançat el diari Ara i han confirmat fonts policíaques a l’ACN.

L’imam de Figueres, Mohamed Azougah, que va néixer l’any 1982, és d’origen marroquí i pertany a la comunitat musulmans Marca de l’Ham. La seva expulsió es va fer efectiva el 16 de gener.

Pel que fa a l’imam de la Jonquera, que va néixer el 1980 i que també és d’origen marroquí, va ser expulsat el 9 de gener. Tots dos haurien desenvolupat activitats contràries a la seguretat nacional, segons la policia espanyola. Fonts policíaques asseguren que els dos casos no tenen relació més enllà que se’ls investigava per la mateixa tipologia de discursos.

CaixaBank ha anunciat la substitució d’un terç del consell d’administració. El màxim òrgan d’administració ha proposat avui el nomenament de cinc nous membres, d’un total de quinze, que inclou la sortida dels tres consellers independents que procedien de Bankia, Joaquín Ayuso, Francisco Javier Campo i Eva Castillo,  que van ser nomenats l’any 2020 quan van absorbir l’entitat i que havien anunciat la voluntat de no continuar després de la junta general d’accionistes que es farà l’11 d’abril.

En la reunió feta avui a València, han proposat de nomenar Rosa María García Piñeiro, Luis Álvarez Satorre i Bernardo Sánchez Incera com a nous consellers independents; Pablo Forero Calderón com a “conseller altre extern” i José María Méndez com a conseller a proposta de la Fundació La Caixa. Tots ells tindran un mandat de quatre anys. La renovació es produeix després de la renúncia, per sorpresa, de José Ignacio Goirigolzarri com a president del banc, que va ser substituït per Tomás Muniesa, que va assumir el càrrec, però sense una funció executiva.

També es preveu que es renovin tres consellers: Teresa Santero, la representant del Fons de Reestructuració Bancària (FROB), que té el 18% del capital del banc, i dos independents, Koro Usarraga i Fernando Maria Costa.

a carrèc de les Imperfectes Activitat recomanada per a infants a partir de 4 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El Barça masculí tornarà a jugar per TV3. 3Cat ha arribat a un acord per a emetre els dos partits de la semifinal de la Copa de futbol entre el FC Barcelona i l’Atlètic de Madrid i la final de la competició, en cas de jugar-la l’equip català.

Els partits es podran veure en directe tant per TV3 com per la plataforma en línia 3Cat. El partit d’anada de la semifinal serà dimarts 25 de febrer a les 21.30, i el partit de tornada el dimecres 2 d’abril a les 21.30.

A més, en totes dues ocasions hi haurà una programació especial abans i després del duel.

El govern de Marga Prohens ha decidit de col·locar com a director general d’IB3 un home vinculat al partit. I ho fa, a més, amb el vist-i-plau de Vox, que li oferirà els vots i, per tant, podrà ser nomenat en el càrrec, almanco en segona votació. És Josep Maria Codony, que ja va assumir la direcció general de l’ens durant l’etapa de José Ramón Bauzá. 

Durant el seu mandat, Codony va lluitar per mantenir l’article salat als informatius, en concret, als espais del temps i els esports. Abans de ser nomenat Andreu Manresa per substituir-lo, Codony va haver de cedir davant el govern del Pacte, que li va instar des del primer minut a aplicar el llibre d’estil, elaborat per la Universitat de les Illes Balears, i a normalitzar el model lingüístic de la televisió de les Illes, utilitzant un registre formal a tots els espais d’informatius de la cadena. 

Codony no té perfil periodístic, sinó que té formació en màrqueting. Va fundar la televisió d’Inca i va ser coordinador d’Atlas a les Illes. De moment, es nomenarà un director general transitori, que probablement serà Marc González.

“Es culmina l’assalt de Prohens a IB3”

El PSIB ha criticat la proposta. “Es culmina l’assalt de Prohens i el Consolat a IB3”, diu el PSIB, que recorda que, a banda d’estar vinculat al PP, durant l’etapa de Bauzá la cadena “vivia una vertadera censura i atacs al català”, a banda de ser un moment en què “es va trencar qualsevol principi de neutralitat política”. 

El coordinador de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, també ho té clar: “Hem intentat protegir IB3 de qui la volia tancar. De qui en volia acomiadar els professionals. De qui la volia en castellà. Però el PP ha venut miserablement IB3”, ha dit en un piulet:

Hem intentat protegir @IB3 de qui la volia tancar. De qui en volia acomiadar els professionals. De qui la volia en castellà. De qui volia prohibir-hi segons quines expressions. De qui volia fer-hi desembarcar productores foranes.

Però el @ppbalears ha venut miserablement IB3.

— Lluís Apesteguia (@LluisApesteguia) February 20, 2025

Codony substitueix Albert Salas, que va decidir de plegar al·legant haver quedat “fos i sense bateria” davant el procés d’estabilització de la plantilla. Salas havia comptat amb ampli suport de la cambra, inclosos els vots de Més per Mallorca i Més per Menorca. 

Unió de Pagesos (UP) ha ratificat Raquel Serrat (Ripollès) com a coordinador nacional del sindicat. Serà la primera dona que ocuparà la màxima responsabilitat de l’organització que durant els darrers vint-i-cinc anys ha estat encapçalada per Joan Caball. Serrat també tindrà les responsabilitat d’Eleccions Agràries, Patrimoni – Fundació de la Pagesia, Sectors Socials (joves, dones, pagesia gran i integració), Afiliació i Coordinació Territorial de les comarques de Girona. UP ha aprovat les responsabilitats de la nova permanent nacional sorgida del congrés fet el passat 7, 8 i 9 de febrer a Mollerussa, amb repartiment de responsabilitats entre els seus membres, entre els quals creix la presència femenina i també de joves.

Carol Aixut, del Segrià, serà la responsable de Temporers i Conveni del Camp, Medi Ambient i Autònoms. Ester Andreu, del Baix Penedès, representant de Dones d’Unió de Pagesos a la permanent nacional, serà responsable de Comercialització Agroalimentària, Activitats Complementàries (Artesania Alimentària i Agroturisme) i Amics i Amigues de la Pagesia. Laia Argill, de l’Alt Urgell, representant de Joves d’Unió de Pagesos a la permanent nacional, serà la responsable de Comunicació, Relleu Generacional i Polítiques de Muntanya. Antoni Borràs, de l’Urgell, serà el responsable d’Administració, Energies Alternatives, Regadius, Assessorament i Assegurances Agràries.

Núria Brull, del Baix Ebre, coordinadora de les Terres de l’Ebre triada al congrés serà també la responsable de Política de Qualitat Alimentària, Medi Rural i Prevenció de Riscos i Maquinària Agrícola. Sergi Claramunt, del Tarragonès, el coordinador del Camp de Tarragona escollit al congrés, serà també el responsable d’Organització i Acció Sindical. Germán Domínguez, del Baix Llobregat, coordinador de l’Àrea Metropolitana, també serà el responsable d’Aigua i Mercats Municipals. Jaume Gardenyes, de l’Urgell serà el responsable de Sectors Vegetals i Cooperativisme. Joan Guitart, de l’Alt Urgell, serà el coordinador de Comarques de Muntanya i, a més, tindrà la responsabilitat de Medi Natural i Fauna Cinegètica.

Josep Marrugat (Alt Penedès) serà el responsable de Sectors Ramaders i de Política de Seguretat Alimentària. Miquel Piñol (Terra Alta) serà el responsable de Recerca i Transferència Tecnològica, Representació al ple d’Unió d’Unions d’Agricultors i Ramaders, Economia Agrària (CTESC), Formació, Desenvolupament Rural i Estructures. Néstor Serra (Segrià) serà el coordinador de la plana de Lleida (Segrià). Josep Carles Vicente (Priorat), que és membre de l’executiva d’Unió d’Unions d’Agricultors i Ramaders, serà el responsable de Fiscalitat i Seguretat Social, i Cadena Alimentària.

El fins ara coordinador nacional, Joan Caball, de l’Alt Empordà, tindrà la responsabilitat delegada de Relacions Interestatals i Internacionals. Entre altres, el XIV Congrés nacional d’UP va llançar la proposta de lluitar perquè la legislació estableixi que la protecció, la millora i el desenvolupament de l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura, per mitjà dels seus principals factors de producció, la terra i l’aigua, siguin d’interès general, ja que són imprescindibles per garantir la sobirania alimentària de Catalunya.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) es pronunciarà dijous que ve, 27 de febrer, sobre el vet del Tribunal Constitucional espanyol (TC) a la tramitació de les propostes de resolució sobre l’autodeterminació i la monarquia al parlament la tardor del 2019.

Arran de la denúncia dels ex-membres de la mesa Josep Costa i Eusebi Campdepadrós contra l’estat espanyol, el tribunal ha de decidir si s’ha vulnerat la llibertat d’expressió i els drets polítics dels diputats. Tots dos acusen el Constitucional d’una coacció persistent a la mesa per a prohibir el debat parlamentari sobre aquestes qüestions.

L’estat espanyol diu al TEDH que el TC pot aturar debats del parlament

Posteriorment, els diputats de Junts durant aquella legislatura van presentar una demanda similar al TEDH sobre la qual també es decidirà dijous.

A banda, el TEDH es pronunciarà sobre una segona demanda de Costa contra l’estat espanyol per l’obertura d’un procés penal contra la mesa per aquest cas. Si bé el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el va absoldre, argumenta que l’obertura d’un procés penal contra ell també va vulnerar els seus drets.

Les demandes dels ex-diputats de Junts són part de la quinzena de denúncies de líders independentistes que hi ha sobre la taula del TEDH, que les ha agrupat en tres categories. La primera inclou els casos relacionats amb els drets polítics dels líders independentistes en presó preventiva, la segona és la més nombrosa amb els condemnats per sedició i malversació per l’1-O i la tercera inclou els casos referents a la llibertat d’expressió pel vet del TC a debats al parlament.

La candidatura a la presidència del Consell de la República, Destí Independència, encapçalada per Toni Comín, ha demanat al nou president de l’entitat, Jordi Domingo, que encarregui una auditoria informàtica independent per a validar els resultats dels comicis.

Domingo nega les acusacions d’irregularitats i abusos durant les eleccions del Consell de la República

En aquest sentit, la candidatura insta el president a complir allò que estipula l’acord de garanties electorals signat per tots els candidats i que estableix que el nou govern encarregarà una auditoria informàtica per a garantir que no hi ha hagut cap alteració voluntària ni involuntària dels resultats electorals.

En el comunicat, la candidatura de Comín posa en dubte neutralitat dels responsables del procés electoral, assenyala dificultats tècniques a l’hora d’emetre els vots, apunta a la manca de garanties que no s’hagin emès vots en nom de persones que figuren al cens sense el seu coneixement i denúncia l’absència d’interventors en el moment de l’obertura de l’urna digital.

Finalment, Comín assegura que la legitimitat de la presidència del consell és clau per a mantenir-ne el prestigi i la reputació.

La candidatura #REvolucionemNos, de Montserrat Duran, també va expressar dubtes sobre el resultat electoral i, tal com va fer Comín, va presentar-hi al·legacions. Ara bé, la sindicatura electoral va refusar-les i va nomenar Domingo nou president.

Un jutge ha obert una investigació contra el responsable de les activitats de lleure de l’església evangèlica Samaria de Terrassa que presumptament va agredir sexualment dos menors de manera continuada. A més, ha derivat a la fiscalia de menors una segona denúncia pel mateix motiu contra una altra persona de la comunitat, de 16 anys.

Els denunciants, representats pel despatx Vosseler Advocats, sostenen que el responsable de lleure de l’església va emprar tècniques de manipulació per a cometre les agressions i després encobrir-les. El monitor aprofitava la posició de poder per dur els joves al domicili i obligar-los a practicar actes sexuals sota l’amenaça d’expulsar-los de la comunitat si el delataven.

Segons l’escrit de denúncia, que ha avançat El Periódico i al qual ha tingut accés l’agència Efe, la primera agressió soferta pel denunciant el 2013, quan tenia 15 anys, es va produir mentre parlava amb l’agressor de “com n’era de dolent el pecat de la masturbació”. A més, posteriorment va començar una estratègia de manipulació i persecució contra el menor per a fer-lo sentir responsable dels fets.

El 2019, el jove, que fins llavors no havia explicat l’ocorregut per por que no el creguessin, va relatar el que havia passat a la filla del pastor de la comunitat, fet que va desembocar en una reunió en la qual l’agressor va admetre els fets. La denúncia sosté que en la reunió, a la qual presumptament també hauria assistit un policia que va escoltar la confessió i va encobrir els fets, van demanar a la víctima que no prengués cap acció contra el responsable de les activitats.

Quant al segon cas, el denunciant subratlla que, quan tenia tan sols vuit anys, un altre jove de 16 va començar a aprofitar racons de l’església per a agredir-lo sexualment de forma continuada. “Aprofitava la mínima ocasió per emportar-se el menor i practicar-li tota mena d’agressions sexuals”, subratlla el text.

Ja d’adolescent, la mateixa víctima va entrar en contacte també amb el responsable d’oci de la comunitat evangèlica denunciat, que va començar a agredir-lo contínuament. Segons que explica, l’obligava a despullar-se per a fer-li tocaments i massatges.

Finalment, la denúncia posa èmfasi en l’encobriment de l’església: “Més enllà en les agressions sexuals allà relatades, hem de posar l’accent en la gravíssima manipulació de l’organització de l’Església Samaria”, que també indica que, prèvia manipulació, aquesta comunitat es lucrava dels fidels mitjançant l’obligació de pagar el delme.

Bones notícies per als seguidors de Com si fos ahir: hi haurà una novena temporada de la sèrie diària del migdia de TV3. Ho han anunciat els responsables de la ficció de 3Cat, en una trobada amb periodistes per a explicar les novetats de la temporada 2025-2026.  No és estrany que la cadena aposti un any més per mantenir la sèrie, que és un dels seus pilars quant a l’audiència tant a la televisió com a la plataforma.

‘Jo mai mai’ estrena la segona temporada, centrada en la detecció de les relacions tòxiques

D’aquesta manera, Com si fos ahir igualarà en nombre de temporades la sèrie més longeva de TV3 fins ara, El cor de la ciutat, que va fer un total de nou temporades. I deixarà enrere la seva predecessora, La Riera, que va posar punt final a la vuitena temporada després d’una baixada de l’audiència.

Mercè Comes: “A mi tampoc no m’agradaria anar a una residència”

Però la realitat és que de moment, l’audiència acompanya a Com si fos ahir, en la plataforma de 3Cat els seus capítols ocupen sempre el rànquing dels més vistos del dia. El mes de gener, Com si fos ahir va ser el tercer programa més vist a la plataforma, només per sota de Crims i el reportatge Infiltrats, amb una mitjana de 68.000 usuaris per capítol. I a la televisió també obté una bona audiència, molt fidel. De fet, aquesta vuitena temporada va començar amb rècord d’audiències.

De fet, al final de la setena temporada, VilaWeb vam entrevistar Elena Gadel i Eduard Farelo, dos dels protagonistes de la sèrie, i els vam preguntar per la possibilitat que la vuitena fos l’última. Ells ho van negar. Farelo va assegurar que Com si fos ahir era el Gent de barri de TV3. “Jo arribaré aquí fins a la jubilació i amb un caminador. Saps aquelles sèries d’actors anglesos que duren quaranta anys? I dius: aquest home va començar la sèrie amb vint i l’ha acabat amb seixanta. I que quan un actor s’avorreix o la trama no interessa es canvia, però la sèrie continua. Canvien els decorats, els directors… Però continua la sèrie. I ho diem sempre: per a un actor, treballar a la sèrie diària de TV3 és com si et toqués la loteria. A fora fa molt fred. És una feina bastant dura, i els que tenim la sort de tenir feina durant sis o set anys, no deixa de ser una cosa absolutament excepcional.”

Però sempre tot no ha estat tan fàcil, la sèrie va estar penjant d’un fil durant una bona temporada.  Durant el procés, i va haver-hi molts dies que no es van emetre capítols perquè passaven coses més importants. Unes pauses que no ajudaven a la sèrie. I després, amb la pandèmia van haver d’aturar les gravacions durant molts mesos.  Més tard, TV3 va viure un moment de crisi, perquè li va baixar molt la publicitat a la televisió i tenia dificultats econòmiques per continuar amb alguns projectes. Es va posar en dubte que Com si fos ahir i Polònia continuessin perquè no hi havia diners. Finalment, i després d’una gran campanya perquè continuessin, TV3 va apostar per continuar amb els dos projectes.

Sílvia Bel: “A ‘Com si fos ahir’ superar tots els entrebancs ens ha fet forts”

L’11 de desembre de 2017, la Guàrdia Civil va entrar al Museu de Lleida perquè les 44 obres de Sixena fossin traslladades fins a l’Aragó. Aprofitant l’avinentesa de l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, el trasllat es va executar, amb una gran oposició popular i càrregues dels Mossos incloses. De tot allò fa més de set anys, però el litigi de Sixena encara cueja. Avui Lluís Puig s’hauria d’haver assegut al banc dels acusats per defensar la seva actuació quan era conseller de Cultura en el judici que s’ha fet al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per desobediència. Però l’exili li ha permès de ser-hi. De fet, ni tan sols ha pogut declarar per videoconferència, perquè la justícia belga no li donava prou garanties en aquest sentit.

Tampoc el tribunal que el jutja, encapçalat per Jesús María Barrientos –jutge polèmic pel seu paper en algunes causes relacionades amb el procés– no ha volgut seguir una sèrie d’opcions que hi havia a l’abast perquè Puig pogués declarar a distància, entre les quals, esperar que el jutjat belga estigués preparat perquè hi declarés en condicions. És per això que la defensa de Puig en demanava la suspensió, per poder respectar el dret del diputat de declarar, però la petició ha estat refusada. Amb tot, el judici no s’ha suspès, perquè la llei d’enjudiciament criminal preveu que els delictes lleus es puguin jutjar sense la presència de l’acusat, que en aquest cas era representat per l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas.

Bel·ligerància de l’acusació particular

De bon començament, durant les qüestions prèvies, ja ha quedat ben palès el pòsit polític que ha marcat la causa des del principi. L’advocat de l’acusació particular, Jorge Español, en representació de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, ha iniciat un cos a cos amb Barrientos que no s’ha aturat. Fatxenda, sarcàstic i amb certa actitud de boicot, ha fet una rebequeria força inexplicable que procedia del toc d’atenció que prèviament li havia donat el tribunal per una presentació desmesurada de peticions que dilataven el procés. El tribunal li va demanar una actitud més “lleial”. A això cal afegir el fet que l’acusació particular també demanava que se suspengués el judici per l’absència de Puig. De fet, havia arribat a demanar-ne la detenció. “No em veig en condicions de poder parlar lliurement. Tinc por de parlar per no ser sancionat”, ha dit, d’entrada. Després, encara ha sorprès més quan ha presentat una “protesta preventiva general per totes les decisions” que prengués el tribunal”.

Santi Vila s’acull al seu dret de no declarar

L’ex-conseller de Cultura Santi Vila s’ha acollit al seu dret de no declarar. Havia estat citat com a testimoni, però alhora també en condició de coacusat, perquè serà jutjat pels mateixos fets –no haver lliurat la totalitat de les obres de Sixena– d’aquí a uns mesos. Com que no és aforat, no pot ser jutjat al TSJC, com sí que s’ha de fer en el cas de Puig, que és diputat de Junts. Malgrat que la presència de Vila ha estat fugaç, també ha servit per a evidenciar el malestar de l’advocat de Sixena amb el fet que Pug i Vila estiguessin en judicis separats. També ha quedat clar l’afartament de Barrientos.

—No faré cap pregunta al senyor Vila perquè ha manifestat que no contestarà. Per què hauria de preguntar-li res, si seria inútil? Se li ha permès d’aparèixer en la condició de coacusat i això li permet de no declarar.
—És el que tenen els drets del procés.

Un altre diàleg igual d’incòmode s’ha repetit amb la declaració d’un testimoni que havia demanat la pròpia acusació particular.

—No li dirigiré preguntes.
—No pot ser que convoqui un testimoni i no tingui preguntes.
—Sí que en tinc, però tindrà cap repercussió disciplinària que les faci?

“Un setge militar en el museu”

Finalment, l’advocat sí que ha preguntat al testimoni, Jusèp Maria Boya i Busquet, ex-director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni. Ha recordat que la petició per a lliurar les obres va arribar el 7 de juliol de 2017, just quan Puig va prendre possessió del càrrec. Com la majoria de testimonis, ha dit que Puig no tenia voluntat de desobeir el requeriment i que calia fer els tràmits corresponents per a poder conciliar-lo amb la llei de patrimoni.

A més, el museu té una personalitat jurídica diferenciada de la de la Generalitat, que, segons el testimoni, no tenia potestat per a fer una entrega immediata. “S’havien de fer una sèrie de tràmits que no s’havien resolt, i per tant la petició no procedia”, ha afegit Boya. De fet, el requeriment demanava de lliurar les obres en quinze dies. A més, ha recordat quan es van endur les obres. “Vaig viure una actuació vergonyosa, un setge militar en un museu, una situació de violència injustificada”, ha afegit. Unes paraules que l’advocat de Sixena ha titllat de “feridores”.

La suposada desobediència i la possessió dels béns

La sessió ha continuat al voltant de dues claus jurídiques que marcaran la resolució del cas: si hi va haver desobediència i qui tenia la possessió dels béns en aquell moment. La defensa de Puig considera que els seus actes no són constitutius de delicte perquè en cap moment no hi va haver una negativa clara del departament a lliurar els béns. “No va manifestar voluntat de desobeir. Vam intentar explicar a la magistrada que no volíem incomplir, però que no teníem la possessió dels béns”, ha dit Pilar Bayarri, cap de l’assessoria jurídica del Departament. “Va voler-ho complir, però les obres estaven en possessió d’un tercer”.

Aquesta qüestió, la de la possessió de les peces, és la segona clau. La propietat era de la Generalitat, però en aquell moment estaven en possessió del consorci del Museu de Lleida. “No es podia demanar a la Generalitat que tornés una cosa que no posseïa. S’havien de dirigir al consorci, i no pas a la Generalitat però no van fer-ho. La propietat era de la Generalitat, la possessió, del consorci”, ha dit Xavier Muñoz i Puiggròs, advocat de la Generalitat.

També s’ha apuntat la complexitat de traslladar les peces. Joan Rosàs, que treballava al Servei de Museus de la Generalitat en aquell moment, ha subratllat les dificultats tècniques que suposava moure les obres sense malmetre-les. “Era declarat un bé cultural en conjunt, no pas peça per peça. No es podia donar així com així, no era un objecte qualsevol, hi havia uns acords per a moure les coses segons unes condicions”, ha dit. “El conseller em va preguntar què havia de fer per complir-ho, però no em va dir que ho volgués complir”. No hi ha coincidit la testimoni Itziar Alcalá, treballadora de Patrimoni Cultural del govern de l’Aragó. “Traslladar les obres implicava una complexitat escassa, només calia gent i embalatge.”

“Com poden dir que és innocent? Si és independentista!”

El judici ha quedat vist per a sentència després de la presentació dels informes finals, en què l’acusació particular ha desplegat tota la munició política. “Com poden dir que és innocent? Si és independentista! Segur que està content que la sentència no es complís”, s’ha dit Español. “Parlem d’una desobediència rere una altra. Al Regne Unit això s’hauria jutjat immediatament pel jutge desobeït i podria haver demanat presó.”

Per la seva banda, la fiscalia, ha considerat que, com que la Generalitat tenia la propietat dels béns, no hi havia cap problema a lliurar-los. “El president del consorci del Museu de Lleida, curiosament, qui era? El conseller de Cultura, que és qui havia de donar l’ordre. Els procediments judicials hi són per a complir-los, no per a buscar subterfugis dilatoris. Si no hagués estat pel 155, probablement, aquestes peces encara no s’haurien lliurat. No hi havia cap complexitat en el transport, ho van fer un grup de guàrdies civils en unes quantes hores.”

Alonso-Cuevillas ha defensat que Puig va demanar temps per a estudiar com es podia complir el requeriment. “Era molt conscient que, encara que no li agradés la resolució, l’havia de complir, però no era senzill, perquè les obres eren en possessió del museu. Es requeria un tràmit administratiu complicat i mai no va donar ordres de no complir”.

Dos anys d’inhabilitació

La fiscalia demana per a Puig una condemna de dos anys d’inhabilitació i 5.940 euros de multa per un delicte de desobediència. La fiscalia i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena sostenen que tant Vila com, posteriorment, Puig –que el va rellevar en el càrrec– van obstaculitzar la decisió del jutjat de primera instància i instrucció 1 d’Osca, que ordenava el trasllat de les obres d’art al Monestir de Sixena. També sol·liciten una indemnització de 12.932 euros a la Diputació General de l’Aragó per a compensar el trasllat de les obres.

Albert Velasco: “S’han de reclamar els diners de Sixena, són de tots els catalans”

Arturo Torró Chisvert, nascut a l’Alcúdia (Ribera Alta) el 1963, va ser batlle de Gandia entre el 2011 i el 2015. Va obtenir una majoria absolta de tretze regidors i es va convertir en el primer batlle del Partit Popular de la capital de la Safor d’ençà del 1977. Aquesta va ser una fita molt celebrada pel partit. El 2015 va perdre les eleccions i va cedir la vara de comandament a la socialista Diana Morant, ara secretària general del PSPV. Durant el seu mandat, el deute es va multiplicar com mai al municipi. El forat que va deixar era de 350 milions d’euros.

L’any 2023 el van condemnar a tres anys i mig de presó i la inhabilitació absoluta per a ocupar càrrecs públics durant sis anys. El delicte que va cometre és el de malbaratament de diners públics en l’adjudicació dels serveis de comunicació audiovisual en el cas conegut com a Tele 7. Encara no havia complert aquesta condemna i ja esperava que li indicassen que entràs a la presó.

Dins el Partit Popular tenia de padrins i amics Francisco Camps, Juan Cotino i Alfonso Rus. Era admirador d’Isabel Díaz Ayuso i es vantava d’haver-s’hi fotografiat en el seu despatx de Madrid.

Un mandat polèmic

Aquells que el van conèixer deien que Torró feia la política sense comptar amb ningú més. Una de les seues decisions més polèmiques fou la retirada del monument a la Batalla d’Almansa, obra de l’artista d’Alcoi Antoni Miró. Va haver-hi molta mobilització popular i, fins i tot, Miró va negociar amb el batlle. En una entrevista a VilaWeb, l’artista deia que Arturo Torró sempre actuava amb impunitat i amb mentides.

Torró va tenir intervencions polèmiques i sorprenents i deixà imatges virals com aquesta en què, a la crida de les falles del 2013, es veu fent el discurs mentre una jove del servei de protocol li’l dicta agenollada. La fotografia la va publicar Gente de la Safor i, com a represàlia, l’Ajuntament de Gandia va deixar d’enviar-li informació sobre l’actualitat municipal.

Va voler promocionar la marca turística de Gandia i donar-li un toc diferencial. Per això va auspiciar la realització en la seua localitat el programa de tele-realitat Gandia Shore. Es va enregistrar el mes d’agost del 2012 i mostrava la vida de vuit joves que tenien com a objectiu anar de festa i lligar.

Pocs mesos després de perdre les eleccions, va deixar l’acta de regidor per a dedicar-se a la família i a gestionar el patrimoni personal. Segons que va publicar el diari Serpis, Torró acabava de recuperar el capital que havia invertit en accions de Bankia: dotze milions de participacions.

Torró era òptic de formació i va crear la cadena +Visión, que va arribar a tenir 350 botigues en 20 països.

La sèrie Això no és Suècia ha estat un dels grans èxits de ficció de 3Cat els darrers anys. No tan sols va ser un dels continguts més reproduïts a la plataforma de televisió a la carta, sinó que també va ser multipremiada internacionalment. Va ser reconeguda com la millor ficció de televisió en els prestigiosos premis Prix Europa 2023 del Parlament Europeu, va rebre el premi Ondas 2024 a la millor sèrie de comèdia, i la seva creadora i protagonista, Aina Clotet, va guanyar el premi a la millor interpretació del festival internacional de sèries de Canes. Per tot plegat, 3Cat n’ha encarregat una segona temporada, que no s’estrenaria abans de 2026.

Aina Clotet: “La mare perfecta no existeix”

Ho ha anunciat Oriol Sala-Patau, cap del departament de Ficció i Cinema de 3Cat, en una trobada amb periodistes per a presentar les noves sèries i films que s’estrenaran enguany. Ha avisat que, ara com ara, la segona temporada d’Això no és Suècia és en un estat molt embrionari, però que ells ja han mostrat interès per a fer-ho i hi estan treballant. “La cosa pinta bé”, ha dit.

Això no és Suècia explorava les contradiccions d’uns pares que volen exercir una paternitat conscient i ideal i la vida quotidiana, que tot sovint els impedeix de posar en pràctica tot allò que han llegit que és el més adequat. Amb aquesta intenció, la família de la Mariana (Aina Clotet) i en Sam (Marcel Borràs) es muden des del centre de Barcelona a una casa de Collserola, un ambient que creuen més idoni per als seus fills, però on passa un succés que altera aquest ambient que creien ideal.

Els nous episodis d’Això no és Suècia es faran esperar perquè, ara com ara, Aina Clotet està centrada en el film Oh, Nora, la seva estrena com a directora de cinema. Una comèdia romàntica sobre una dona jove preparada per a tenir fills amb en Manel, la seva parella estable, que veu com el seu món trontolla per l’aparició d’en Max, un jove de vint-i-tres anys de qui s’encapritxa.

Variety aplaudeix ‘Això no és Suècia’ i el bon estat de les sèries catalanes

En canvi, arribarà molt més aviat la segona temporada de Vintage, la comèdia protagonitzada per Lluís Villanueva i Abel Folk, que encarnen una parella d’amics de seixanta anys amb problemes per a adaptar-se en un món que ja no és el seu i que ja no està disposat a girar al seu voltant com estaven acostumats.

En aquesta segona temporada, en Paco (Abel Folk) treballa de soci amb la Xusa (Diana Gómez), amb qui va tenir una relació tensa en els primers episodis. Arran d’aquesta col·laboració empresarial coneixerà la seva mare, amb qui tindrà un amor d’efervescència adolescent que tots dos amagaran a la Xusa. En paral·lel, en Genís (Lluís Villanueva) s’ha convertit en el psicòleg de les estrelles, però també haurà de cuidar la Pie (Carme Pla), que torna a viure amb ell per un accident que ha patit i que la manté immobilitzada. La segona temporada de Vintage s’estrenarà aquest mateix 2025.

Abel Folk: “Si mai tinc un instint cavernícola miro de reprimir-lo”

La sitcom de Dani de la Orden té confirmades dues temporades

Una de les grans expectatives de 3Cat de cara a les pròximes estrenes és La casa nostra, el retorn al món de les sitcoms en català que preparen els creadors del film Casa en flames: el director Dani de la Orden i el guionista Eduard Solà. Una comèdia romàntica sobre la convivència de pares, fills i amics sota un mateix sostre.

Dani de la Orden: “Tots tenim pares i mares que ens treuen de polleguera”

La producció de La casa nostra és en un estadi molt inicial –tot just s’estan lliurant els guions i cercant els actors–, però 3Cat ja ha encarregat d’entrada dues temporades. L’objectiu és que, si enganxa al públic, els espectadors no hagin d’esperar gaire per a rebre nous episodis i poder fidelitzar l’audiència.

A banda de La casa nostra, 3Cat també té sobre la taula dues sitcoms més: Departament Amades (de Jordi López i Júlia Cot) i Superilla (de Dani Amor, Miki Esparbé i Marc Artigau). Amb La casa nostra, van ser els tres projectes preseleccionats en la convocatòria oberta que 3Cat va fer per a trobar noves sitcoms. Finalment, la que s’ha posat en marxa és La casa nostra però 3Cat va destinar 29.000 euros a cada projecte perquè els desenvolupessin escrivint-ne la bíblia (el document marc en el qual es basen les sèries de ficció) i els guions de dos episodis. Segons que ha explicat Sala-Patau, aquestes dues sèries es mantindran a la recambra, amb la possibilitat de dur-les a la pantalla més endavant.

El jutjat central penal de l’Audiència espanyola ha condemnat Luis Rubiales, ex-president de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), a una multa de divuit mesos amb una quota diària de vint euros per un delicte d’agressió sexual a la jugadora Jennifer Hermoso.

El jutge, José Manuel Fernández-Prieto, l’ha absolt de les coaccions posteriors. També prohibeix a Rubiales d’acostar-se a Hermoso en un radi de dos-cents metres i de comunicar-s’hi durant un any. La fiscalia espanyola li demanava dos anys i mig de presó. No fa ni setmana del judici a Rubiales pel petó no consentit a Hermoso, durant el lliurament de medalles del mundial femení de l’agost del 2023, que es va fer a Sydney (Austràlia).

Rubiales ha reaccionat tot anunciat que “continuarà batallant” i que recorrerà contra la sentència a la sala del penal a l’Audiència espanyola.

Hermoso declara contra Rubiales: “Em vaig sentir poc respectada. Van tacar un dels dies més feliços”

Durant el judici, la defensa de Rubiales, encapçalada per l’advocada Olga Tubau, va sostenir que el petó havia estat consentit i que en cap moment no hi va haver coacció. Aquesta argumentació va tenir el suport dels advocats dels altres tres acusats que compartien banqueta amb Rubiales: Luis Jordana de Pozas, Jorge Navarro i Joaquín Jiménez. La defensa va ironitzar sobre les suposades pressions exercides per l’entorn de Rubiales, i assenyalà que, si haguessin existit, no haurien tingut èxit, perquè Hermoso va refusar de fer el vídeo que li demanaven.

El jutge ha decidit d’absoldre l’ex-director de la selecció espanyola Albert Luque, l’ex-seleccionador femení Jorge Vilda i l’ex-responsable de Màrqueting de la Federació Rubén Rivera, per als quals el ministeri públic demanava una condemna d’un any i mig de presó per un delicte de coaccions.

El petó no consentit com a agressió sexual, la clau del cas Rubiales – Article de Clara Ardévol

El president del Parlament de les Illes, Gabriel Le Senne (Vox), anirà a judici per un delicte d’odi, a causa d’haver estripat una fotografia d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar durant el ple de derogació de la llei de memòria democràtica, el 18 de juny de l’any passat. L’obertura de judici posa en dubte la continuïtat de Le Senne com a president de la cambra. Així mateix, en la interlocutòria, consultada per VilaWeb, el jutge Juan Manuel Sobrino li reclama que aporti una fiança de 40.000 euros per assegurar les responsabilitats pecuniàries en cas de condemna.

Memòria de Mallorca ja n’ha demanat la dimissió i, si no plega, ha reclamat que els partits activin els protocols perquè sigui destituït. En cas de dependre del ple, el vot decisiu serà del PP, que el setembre ja va salvar Le Senne amb una abstenció.

Segons l’article 9 del reglament del parlament, els diputats afectats per una interlocutòria de processament ferma o una d’obertura de judici oral són suspesos si ho acorda el ple amb majoria absoluta.

El fiscal de delictes d’odi i discriminació, José Diáz Cappa, va demanar que s’arxivés la causa, però no se’n va sortir. A parer seu, no s’havien acreditat prou els elements per tipificar els fets com a delicte d’odi.

Hamàs ha lliurat a Israel els cossos de quatre ostatges morts a Gaza, entre els quals els de la família Bibas, una mare i els seus dos fills de nou mesos i quatre anys. El grup armat els ha lliurat a través de la Creu Roja. En un comunicat, l’exèrcit israelià ha confirmat que ha rebut quatre taüts i que els ha portat a l’Institut Nacional de Medicina Forense per a les identificacions.

Segons el grup armat, els ostatges van morir durant un bombardament israelià, tot i que no hi ha cap confirmació oficial de què els va passar més enllà del segrest del 7 d’octubre de 2023. Hamàs ha promès alliberar dissabte sis ostatges vius, tres més dels previstos.

Hamàs ha assegurat que està disposat a alliberar tots els ostatges israelians que queden a Gaza a la vegada com a part de la segona fase de l’alto-el-foc, segons que va informar ahir un dels portaveus del grup.

A canvi, Hamàs vol un “alto-el-foc permanent i la retirada completa” d’Israel de la Franja. Així mateix, avisa que és “ridícul” que es plantegi l’eliminació total de la milícia, i situa les declaracions d’Israel en aquesta línia com a part d’una “guerra psicològica”.

“La retirada o el desarmament de la resistència a Gaza és inacceptable”, apunta el portaveu.

L’expectativa era màxima, i no ha decebut.  Al carrer hi havia els familiars de les víctimes de la gota freda que demanaven als diputats que votassen la proposició que demanava la dimissió de Carlos Mazón. Ho demanaven tot i que ja intuïen el resultat de la votació. La sessió ha començat amb unes paraules que la diputada Aitana Mas ha volgut dirigir a la cambra en reincorporar-se a l’activitat política després de superar un càncer. Els aplaudiments i les abraçades que ha rebut en arribar, per part dels diputats de tots els grups polítics, de la premsa i del personal de la cambra, ha estat el moment més amable del matí.

El discurs colpidor d’Aitana Mas: “Vaig pensar que potser no tornaria”

Votació amb incidents

Quant a la votació de la moció presentada per Compromís, per la dimissió de Carlos Mazón,  per decisió de la mesa, s’havia d’haver fet amb urna i paperetes. El síndic socialista, José Nuñoz,  ha protestat tot dient que si l’excusa de Vox per a votar electrònicament era l’estalvi de temps, l’urna i el recompte encara ho farien més lent. El president de la mesa, que avui era el diputat del PP, Alfredo Castelló, ha decidit de canviar-ho i fer-ho per votació secreta. És a dir, en la pantalla només s’ha vist el resultat i no el planell de l’hemicicle i els puntets verds o roigs pintats en cada escó. Quant al resultat, no hi ha hagut sorpreses: 41 vots a favor de la dimissió, i 52 en contra. La votació s’ha fet entre crits de “covards!” i “Mazón dimissió”. Els incidents i les protestes han continuat durant minuts per les queixes dels partits de l’oposició que, segons han dit, han tingut problemes en la votació i han demanat de repetir-la, però Castelló no hi ha accedit. D’ençà de la dimissió de Gabriela Bravo, el PSPV no té cap representant en la mesa de les Corts.

Mazón s’amaga en la reconstrucció

Abans de la votació s’ha fet la sessió de control al Consell. Tant el grup socialista com Compromís han insistit a demanar la dimissió del president Carlos Mazón. Joan Baldoví ha acusat el president de la Generalitat d’ignorar els familiars de les víctimes concentrats a les portes de les Corts i li ha llegit alguns fragments dels darrers actes de la magistrada del Jutjat de Primera Instància i Instrucció de Catarroja. Mazón feia carasses i Baldoví li ho ha retret. “No li cau la cara de Vergonya? No creu que hauria de dimitir? Vostè riu, a mi em vindrien ganes de plorar. Jo no podria viure i ell riu?, ha dit, enmig d’un silenci molt eloqüent.

El síndic de Compromís li ha retret que l’alarma va arribar tard perquè ell no era al lloc on havia de ser i li ha tornat a dir que ha de dimitir perquè no ha demanat perdó no s’ha reunit amb les víctimes. “Ha arribat al final de l’escapada, ja no el respecta ningú, ni els seus. Per què s’aferra al càrrec? Per què no dimiteix ja? També li ha parlat dels voluntaris i de la resposta del poble valencià. “Mai havíem estat tan orgullosos de ser valencians i mai ens havia fet tanta vergonya un govern valencià com el seu.”

En la resposta, Mazón ha retret a Baldoví que no diga ni una paraula sobre la reconstrucció i que utilitze el dolor de les víctimes com a combustible polític. A continuació ha canviat de tema i ha parlat de consulta sobre la llengua base prevista per a la setmana vinent i ha parlat de la llibertat que això representa per a tots els ciutadans.

També el síndic socialista, José Muñoz, ha demanat la dimissió del president i ha parlat de les víctimes a les quals Mazón ha evitat. “La gent que ho ha perdut tot sap que el responsable és vosté. No té consciència? No li pesen les víctimes? No es mira a l’espill i es pregunta què faig ací? Muñoz liha preguntat en diverses ocasions si és cert que l¡ex-consellera Salomé Pradas va esperar que arribara al Cecopi per a llançar el missatge d’alerta el 29 d’octubre. Però un Mazón refractari a qualsevol crítica, ha evitat de respondre i  ha contraatacat parlant del govern espanyol, del germà de Ximo Puig i de la falta d’ajudes als afectats per la gota freda.

Mazón i Susana Camarero després han insistit a acusar les agències espanyoles, com ara l’AEMET i la CHX d’haver fallat en les previsions i en la informació. A ningú se li ha escapat que totes les respostes que ha fet el president tenia com a receptora la jutgessa de Catarroja, que fa preguntes i repreguntes inquiridores per a escatir les responsabilitats la vesprada de la gota freda que va causar la mort de 227 persones.

Els familiars de les víctimes de la gota freda demanen als diputats que voten la dimissió de Mazón